RONDA VALLESANA XXXV (2014) Costa del Montseny

2 XXXV RONDA VALLESANA

19

D’OCTUBRE

DEL

2014

LA COSTA DE MONTSENY FOGARS DE MONTCLÚS XXXV RONDA VALLESANA 3

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

AMB EL PATROCINI DE: C/St. Pere, 12 08201 SABADELL Tel: 93 727 42 87 info@camarasamuntanya.com www.camarasamuntanya.com

Rambla de Sabadell 111-113 08202 Sabadell · Tel. 937 259 937

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya Federació Catalana d’Alpinisme i Escalada

Generalitat de Catalunya Consell Català de l’Esport

Aquarel·la de la coberta Beatriu Krayenbühl i Gusi Edita Unió Excursionista de Sabadell Carrer de la Salut 14-16, 08202 Sabadell Tel. 937 258 712 · e-mail: info@ues.cat · www.ues.cat Realització Clixé90 Fotomecànica · Tel. 937 234 454 Impressió Graf Quatre S.L. · Tel. 937 143 635 Revisió de Textos Enric Ossó-Llenas Coordinació Ferran Marcos Dipòsit Legal B-21.419-2014

4 XXXV RONDA VALLESANA

Taula de continguts Ronda Vallesana 2014

7

Benvinguda a Fogars de Montclús

9

Itinerari XXXV Ronda Vallesana. La Costa de Montseny Mapa de la Ronda

11 16

Rafael Patxot, savi, mecenes i patriota

29

La masia Mariona

35

Els rellotges de sol de la masia Mariona

37

El gatàs negre

45

Església de Sant Esteve de la Costa de Montseny

49

La geologia del Montseny

73

Guerau de Liost, poeta del Montseny

83

Un parell d’”Històries vagues”

95

La indústria del fred

103

El faig

109

La memòria d’un cim: turó de l’Home

123

Dues llegendes del Montseny

147

XXXV RONDA VALLESANA 5

6 XXXV RONDA VALLESANA

RONDA VALLESANA 2014

Els anys passen inexorablement, deixant enrere velles emocions i portant-ne de noves. Ja són moltes les edicions de la Ronda Vallesana que des de la Unió Excursionista de Sabadell s’han dut a terme, de fet la d’enguany és la 35a. En efecte, portem 34 edicions gaudint de la natura, fonent-nos amb ella i, sovint, redescobrint paratges que a priori poden semblar rasos i escarits però que ens criden l’atenció, ja que encara conserven bona part del seu misteri. Hem transitat per camins muntanyosos escoltant el cruixir d’alguna petita branca sota els nostres peus, acompanyats per l’olor d’herba fresca –mullada per la rosada del matí–. Hem creuat rierols d’aigües cristal·lines i hem emprès la marxa amb el sol encara mig amagat. Tot això perquè som com som i ens agrada ser-ho. Som gent de muntanya.

Així doncs, després dels èxits de les edicions anteriors, La Ronda 2014 no vol quedar-se enrere. Aquest any l’equip ha preparat un retrobament amb el Parc Natural del Montseny i, com és costum, es pot escollir entre dues versions de la caminada: hi haurà els qui preferiran assegurar-se l’arribada amb la curta i els qui se sentiran més aventurers o amb més ganes de gresca, si mai l’han feta, poden escollir la llarga. Sigui quin sigui el recorregut escollit, el més important és passar una jornada compartint moments i noves experiències. Amb tot, tampoc podia faltar la coca i la xocolata que es podrà tastar en arribar al primer avituallament del trajecte.

Però què hem de dir del Montseny? Emplaçament mil·lenari i massís de la Serralada Prelitoral catalana. La localització d’enguany, s’enlaira sobre les planes de les comarques del Vallès, l’Osona i la Selva. El seu bloc muntanyós és característic de la zona i visible des de molts llocs de Catalunya. A més, la varietat de flora i fauna n’és un altre dels seus atractius.

Muntanyencs, viatgers, aventurers i caminants poden admirar una varietat de boscos, prats, landes, rius i rierols, tarteres i penya-segats. Tots ells acompanyats d’una gamma de vegetació que varia –a causa de les diferències d’humitat i temperatura– segons l’altura. Qui no s’ha meraXXXV RONDA VALLESANA 7

vellat quan, a la tardor, les fulles dels arbres caducifolis adquireixen els típics colors groc, marró i taronja?

Malgrat tot, aquests paratges no només tenen bellesa en la seva forma en conjunt, sinó que darrera dels seus alzinars i matolls s’amaguen segles d’història. El massís ha vist passar els anys i també els fets, des del moment del seu nomenament com a Mont Signus (del llatí, mont senyal) fins a l’establiment del Castell de Montsoriu a l’Edat Mitjana.

La sortida serà el punt de partida cap a una immersió en el Montseny que comptarà amb el pas per dos dels seus cims més elevats: el Turó de l’Home i les Agudes. Al llarg d’aquesta travessia, els punts de control oferiran begudes per reconfortar els caminants i instar-los a continuar meravellant-se amb el que el massís ofereix, un espectacle de llibertat, quietud i silenci al qual estem poc acostumats en el nostre dia a dia.

El present llibre, un objecte que molts reben com a complementari, a més de ser una guia de l’itinerari de La Ronda, pretén oferir un conjunt de propostes que complementin la caminada, amb la intenció que es puguin aprendre nous detalls sobre el massís i que la visita es gaudeixi al màxim i en tots els sentits. En aquest aspecte, el següent recull d’articles també vol documentar esdeveniments, successos i fets que conformen l’ideari del Montseny, explicant els seus orígens i fent un repàs de la seva història.

Finalment, em plau remarcar les paraules d’agraïment que, com a president de la Unió Excursionista de Sabadell, vull adreçar a totes aquelles persones que, amb el seu esforç, dedicació i passió, fan possible una Ronda Vallesana anual. A tots ells gràcies.

A més, als participants de la Ronda Vallesana, vull dir-vos que esperem que continueu confiant en la nostra entitat any rere any i gaudint dels itineraris i les localitzacions que us proposem. Agraïm el vostre suport i us desitgem una bona Ronda 2014.

Eduardo Navarro President de la UES

8 XXXV RONDA VALLESANA

BENVINGUDA A FOGARS DE MONTCLÚS

Benvinguts a Fogars de Montclús.

L’etimologia del nostre topònim ens diu: Fogars - “Falgueres” Mont - “Muntanya” Clús - “Prats per a pastura”.

Situat al Vallès Oriental, al vessant sud del Massís del Montseny, 40 km2.

Aquest municipi el formen sis entitats de població disseminades: Pertegàs, Mosqueroles, la Costa del Montseny, el Rieral, St.Cristòfol i Santa Fe del Montseny.

Aquí també podem gaudir de diverses construccions de gran interès històric, quatre esglésies romàniques i dues capelles que daten del 1100 al 1200.

Fogars de Montclús és el cor del Parc Natural del Montseny. Fruit del seu relleu i clima variat, té una gran riquesa de vegetació i de fauna. Hi trobem un desnivell des dels 200 metres als 1706 metres d’alçada al Turó de l’Home, que és el seu cim més alt. També cal destacar les Agudes, el Turó de Morou o la vall de Santa Fe a 1200 metres.

Fogars és un municipi de muntanya amb orígens fortament vinculats a l’agricultura de subsistència, als ramats bovins i d’ovelles. Amb una font important de riquesa, els aprofitaments forestals sobretot de fusta, llenya i carbó vegetal.

Actualment, les principals activitats econòmiques s’han orientat cap al turisme, amb la creació d’una oferta variada de serveis: restaurants, càmpings, cases de colònies, turisme rural, venda de productes artesans...

XXXV RONDA VALLESANA 9

Aquest és un municipi pròxim a les grans ciutats del Barcelonès amb un patrimoni natural i cultural important vinculat a les arrels del passat i obert al futur, que conserva la seva identitat. Un municipi de gent oberta quan se’ls respecta i molt “marrans” si se’ls trepitja.

Només em resta desitjar-vos una bona caminada i que gaudiu d’aquesta meravellosa muntanya.

L’alcalde Albert Rovira i Rovira

10 XXXV RONDA VALLESANA

ITINERARI XXXVa RONDA VALLESANA LA COSTA DE MONTSENY - FOGARS DE MONTCLÚS Primer tram comú: LLINARS DEL VALLÈS PLANA DEL COLL (940m), CORRAL D’EN DEUMAL, POU DE GLAÇ D’EN DEUMAL, COLL SESBASSES (1.642m), FONT DE BRIANÇÓ (1.488m), COLL DE LES AGUDES (1.645m) 0,000 km 940m 0:00 h. Àrea d’esplai de la plana del Coll, al km 14,6 de la carretera de Sant Celoni al Turó de l’Home i Santa Fe. Petita esplanada davant del trencall a l’antiga Oficina d’informació del parc, a la dreta. A l’esquerra hi ha una font, una zona d’aparcament per a vuit vehicles i taules per a pícnic. Iniciem el recorregut anant carretera amunt, en direcció N, envoltats d’alzines. No fem cas de les dues pistes que neixen a la nostra esquerra.

0,582 km 960m 0:07 h. En un revolt molt tancat, de 170º, abandonem la carretera i ens endinsem a mà esquerra per la pista de terra, que mena en lleugera baixada a Can Baiés de la Costa.

0,814 km 947m 0:10 h. Tot just travessat el rierol –sot de la font dels Avellaners– hi ha una bifurcació.

Lloc destinat per a repartir coca i xocolata.

Agafem el camí pedregós de la dreta, GR-5.2. Pugem entre alzines i brucs.

1,119 km 991m 0:16 h. Bifurcació: deixem la pista que s’allunya per l’esquerra i continuem pujant pel corriol del davant. Desemboquem en una pista que seguim cap a l’esquerra (NW). Nova bifurcació, continuem per la dreta en forta pujada. Terreny de gneis. El bosc ha estat esclarissat i l’única vegetació són mates de bruc molt joves.

1,554 km 1.035m 0:23 h. Ens trobem una pista de través. La creuem i a tres metres hem de vorejar una cadena (N). Terreny pedregós i marques de pintura. La vegetació que ens acompanya són falgueres, brucs, ginebrons i ginestells.

1,671 km 1.055m 0:25 h. A l’esquerra, al costat d’una bigueta verda de ferro del GR-5.2, corriolet poc visible que s’endinsa en la ve-

XXXV RONDA VALLESANA 11

Sot de les Nogueres. Autor: Ferran Marcos

getació: és l’inici del camí marçaler. Al davant i enlaire es perfila la caseta de l’observatori. Continuem en sentit NE. Nova bigueta del GR-5.2. El pendent cedeix una mica i el corriol, estrenyent-se, es dirigeix cap al llit del Sot de les Nogueres.

2,230 km 1.171m 0:39 h. S’hi arriba entre unes feixes herbades i perdudes, on creixen nogueres i ginestells, i als marges del torrent, pollancres i alguns avets. Saltem el torrent i ens enfilem en sentit NW. 2,443 km 1.203m 0:44 h. En un revolt pronunciat, al davant es desprèn un viarany que entra en la vegetació. Tres metres enllà, es veu, tot just a sobre, l’edifici de l’observatori del Turó de l’Home. Aquí abandonem el camí per on veníem i agafem el corriol de l’esquerra, força estret i enfonsat (N). Passem arran les ruïnes del corral d’en Deumal, que ens queden a la dreta.

Tirem recte amunt. L’ascensió, ara, esdevé feixuga i mantinguda. Anem per entre alzines, garrics i brucs.

2,624 km 1.253m 0:49 h. A l’esquerra un corriol senyalat amb una piqueta i pedrons mena, entre falgueres i ginebres, al camí dels pous de glaç d’en Cervera (tornarem per aquí). Prosseguim la forta pujada. Ara comencem a veure matolls de ginestell.

12 XXXV RONDA VALLESANA

Panoràmica: carena del Pla de la Calma (pujant al corral d’en Deumal). Autor: Ferran Marcos

2,886 km 1.324m 0:58 h. Magnífic i ampli panorama que s’estén de NW a SE, fins la serralada Litoral: 1) serrat de Puigventós, 2) pla del Cafè, 3) puig Drau, 4) el Sui, 5) turó del Samon i part de la plana del Vallès Oriental i el mar.

2,926 km 1.334m 0:59 h. A l’esquerra un altre corriol que també duu al camí dels pous de glaç. Continuem. A dos metres i a la dreta trobem un pi negre i immediatament apareixen els primers faigs.

3,070 km 1.376m 1:05 h. De nou, corriol a l’esquerra i al costat una pilona del GR. Continuem amunt. A banda i banda, mates de ginestell i arç blanc (E).

3,223 km 1.421m 1:10 h. Passem per un ras extens amb escampall de rocs, ginestells i falgueres, on el pendent se suavitza uns instants. És el Pla del Saüquet. Petita agrupació de faigs (1.490m).

3,700 km 1.528m 1:27 h. A la dreta, sota el camí,veiem el pou de neu d’en Deumal. En estat ruïnós: tan sols en resten dos panys de paret. A un minut del pou creix un jove i atapeït grèvol (SSE).

3,918 km 1.571m 1:32 h. Canviem la direcció, ara anem cap al NNE. Marques blaves a terra. L’única vegetació que hi trobem són gódues, alguns ginebrons ben ajaçats i tres pins.

4,238 km 1.642m 1:44 h. Som al coll Sesbasses, obert a la carena culminant, entre el petit turó del Catiu d’Or i el Turó de l’Home. Hi passa la carretera que puja de la Costa del Montseny.

XXXV RONDA VALLESANA 13

PRIMER CONTROL Lloc destinat per a l’esmorzar.

Seguim la carretera en direcció NE trenta metres.

4,270 km 1.643m 1:45 h. La Ronda continua per l’esquerra, en baixada OPCIONAL En setze minuts es pot anar i tornar al Turó de l’Home. Si optem per pujar al punt més alt de la serra, agafem l’ampla pista de la dreta. Passat un filat protector plantat a mà esquerra, pugem uns esglaons i arribem davant l’edifici de l’observatori del Turó de l’Home (1.695m). A la dreta hi ha el corriolet per arribar al punt culminant

L’observatori del Turó de l’Home. Autor: Miquel Meseguer

0,330 km 1.706m 0:09 h. marcat amb un vèrtex geodèsic. Al NE veiem les Agudes, al SE el puig Sesolles i una mica més enllà el turó Gros, al S la plana del Vallès Oriental, a l’E el faldar de La Calma i al N el Pirineu. Refem el camí en set minuts.

14 XXXV RONDA VALLESANA

Seguim el corriol que baixa a l’esquerra, limitat a banda i banda per pedres (N). Als tres minuts (1.623m) no fem cas del corriol que, per l’esquerra, mena a les Agudes seguint la carena. Matollars de ginebrons i brugueroles. Nosaltres continuem baixant. Un altre trencall a l’esquerra, però seguim el corriol que baixa (NE). Marques vermelles. Passem arran de tres faigs impressionants. El terra és ple de fages. Trobem les restes d’una plaça carbonera. De nou passem de llarg un corriol que va per l’esquerra a Santa Fe. Poc després (1.505m) hi ha el trencall per on més tard pujarem cap a les Agudes, però ara continuem baixant fins arribar a la font de Briançó (1.488m).

Faig en el camí de la font del Briançó. Autor: Ferran Marcos

XXXV RONDA VALLESANA 15

16 XXXV RONDA VALLESANA

XXXV RONDA VALLESANA 17

5,118 km 1.488m 2:04 h. Replanet herbat ben arranjat.

Retornem en quatre minuts al trencall de les Agudes, que seguim per la dreta pujant en diagonal. Per l’esquerra se’ns afegeix una pista. Continuem avançant per sota i paral·lels a una altra pista a la qual desemboca el corriol per on anem. El terra és ple de fages.

5,497 km 1.564m 2:13 h. Era de Briançó (N). Quan el camí esdevé més costerut ens envolten uns faigs esvelts.

5,980 km 1.645m 2:31 h. Coll de les Agudes. Collet herbat on s’encreuen els camins procedents del Turó de l’Home i de Sant Marçal.

OPCIONAL Es pot pujar a les Agudes per una rampa esquistosa de fàcil accés.

0,200 km 1.706m 0:07 h. A dalt hi trobem un rellotge metàl·lic de sol i una placa commemorativa del centenari de l’Agrupació Excursionista “Catalunya”. Malgrat ser el segon cim del Montseny gaudeix d’una silueta i unes vistes més atractives.

S’alça a l’extrem nord de la carena culminant que l’enllaça amb les elevacions del Turó de l’Home, puig Sesolles i turó Gros. Excepte pel migdia els altres vessants cauen verticals damunt les valls de Santa Fe, d’Arbúcies i de Sant Marçal. Es tracta d’un cim de roca cantelluda que forma canals i crestes molt dretes i és un magnífic mirador cap al N i l’E. Tornem al coll en quatre minuts.

Vessant E: fageda, serrat de Collsamola i castell de Montsoriu. (De les Agudes estant).

Autor: Ferran Marcos

18 XXXV RONDA VALLESANA

No fem cas del corriol que porta al Turó de l’Home (S) i iniciem la davallada en direcció WSW entre herbeis i ginebrons.

Fins aquí hem recorregut el primer tram, comú a tots dos itineraris, el curt i el llarg.

En aquest punt, la Ronda LLARGA va cap a la DRETA (N) i es dirigeix vers Sant Marçal pel GR-5.2. La Ronda CURTA, en canvi, s’orienta cap a l’ESQUERRA, per un viarany que passa pels pous de glaç (SW).

RONDA CURTA: Coll de les Agudes (1.645m), pous de glaç d’en Cervera, Sot de les Nogueres, font del corral d’en Rovira (986m).

6,022 km 1.636m 2:32 h. Tot seguit deixem a la dreta un corriol que mena a Sant Marçal i seguim l’estret viarany que flanqueja per sota una tartera i que immediatament s’endinsa a la fageda.

6,343 km 1.603m 2:40 h. Clot d’un antic pou i marques de pintura als faigs del davant.

6,498 km 1.585m 2:43 h. Segon clot d’un antic pou i collet una mica exposat en un estrep.

6,895 km 1.518m 2:51 h. Primer pou de glaç amb parets senceres. No és gaire profund.

6,980 km 1.500m 2:55 h. Segon pou de glaç, aquest en força bon estat i protegit amb una tanca de fusta.

Capçalera de la vall de St. Marçal (des del corriol dels pous de glaç). Autor: Ferran Marcos

XXXV RONDA VALLESANA 19

Seixanta metres més enllà veiem a vint metres ensota, a mà dreta, un quart pou també protegit per una tanca. Per accedir-hi hem de caminar encara quaranta metres més enllà i trobem un viarany que ens hi duu. (Si ens hi volem atansar, ens caldrà baixar 10 m de desnivell en direcció contrària a la que portàvem. És un pou força profund i en molt bon estat). Continuem avall. Voregem la capçalera del Sot Mal, coneguda com a Roques de Glaç. (La direcció va decantant-se de S a W).

7,773 km 1.378m 3:16 h. A la dreta, a uns 10 m a sota, un altre pou i uns metres enllà clot que ens indica que hi havia hagut un pou. La Gronxadora. Redrecem la direcció: SSW. Indicador de fusta “les Agudes” i immediatament un revolt molt pedregós amb tres pedrons.

8,349 km 1.315m 3:27 h. Ens endinsem a la dreta dins el bosc per entre falgueres per visitar dos pous més, tots dos espectaculars per la perfecta forma rodona i ambdós protegits per tanques: els pous de glaç d’en Cervera. Paga la pena d’acostar-nos-hi. En el primer creix sorprenentment al seu interior, ben bé al centre, un faig que fa la competència als del voltant. Per veure el segon, hem de baixar uns quants metres. Tornem de nou per entre les falgueres al camí que dúiem (S). El corriol se’ns ha transformat en una pista de desembosc.

Pou de glaç d’en Cervera. Autor: Ferran Marcos

20 XXXV RONDA VALLESANA

8,687 km 1.306m 3:40 h. Abandonem la pista, que fa un gir de 90º i davalla d’una forma constant i uniforme fins al Pla de Formentàs. Seguim recte pel corriol que s’endinsa en la fageda.

A l’inici passem per dues places carboneres seguides. En aquest tram el corriolet està fitat amb pedrons i hi trobem una placa de caça controlada. Quan deixem enrere el bosc el corriolet s’obre pas entre falgueres, ginestells i brucs; els únics arbres isolats que voregem són algunes moixeres primer i uns quants pins després.

9,267 km 1.253m 3:55 h. Desemboquem al corriol per on hem pujat.

Baixem amb compte per no relliscar amb el pedruscall.

9,367 km 1.203m 3:58 h. Corral d’en Deumal. Girem cap a la dreta en baixada. El camí es fa més ample i de més bon caminar.

Comencen de nou les alzines. El camí, en travessar el sot s’estreny.

9,687 km 1.171m 4:07 h. Sot de les Nogueres. Tram planer i estret. Poc després el corriol esdevé camí, es redreça i s’omple de pedruscall de gneis. A mà dreta exemplar de grèvol i uns castanyers.

10,247 km 1.055m 4:17 h. En el revolt, a la dreta, al costat de la bigueta verda de ferro del GR-5.2, s’inicia el camí marçaler.

10,387 km 1.035m 4:20 h. Cadena que hem de vorejar. Tres metres més enllà girem a la dreta per la pista que baixa (SW). Marques de pintura vermella.

Vessant SE del Matagalls. Cim (1696m.), coll Pregon i coll Sesportadores. Autor: Ferran Marcos

XXXV RONDA VALLESANA 21

10,687 km 986m 4:31 h. A la dreta font i a l’esquerra corral d’en Rovira per sobre d’una gran clariana. Panorama amplíssim. La pista, en sortir del revolt, es bifurca: la de la dreta, que baixa, ens menaria a Montseny pel pla de Navall; la de l’esquerra (SE), que seguim, després d’uns metres de pujada s’ajau.

10,777 km 973m 4:32 h. TERCER CONTROL. Lloc destinat per a beguda.

A partir d’aquest punt segueix el segon tram comú per a totes dues rondes, la Curta i la Llarga. La descripció la tenim a continuació de la Ronda Llarga. (En 21 minuts arribem a la Plana del Coll).

12,397 km 940m 4:53 h. Arribem a l’àrea d’esplai de la plana del Coll.

Fi de la Ronda Curta.

Fitxa tècnica: (*s’hi ha d’afegir, si és fan els trams opcionals).

Temps emprat: 4 hores i 53 minuts (31 min*).

Desnivell de pujada (i de baixada): 930 metres (134m*).

Recorregut de 12,4 quilòmetres (1,16 km*).

Descripció Ronda Curta: Ferran Marcos.

Tracks: Ramon Pineda i Ferran Marcos.

De les Agudes al Turó de l’Home. Vessant oest per on baixen els itineraris. Autor: Ferran Marcos

22 XXXV RONDA VALLESANA

Ronda Llarga: Coll de les Agudes (1.645m), GR-5.2, monestir de Sant Marçal, riera de Sant Marçal (900m), camí marçaler, roca del Bes (1.051m), pedra Aguda, pla del Navall (861m), font del corral d’en Rovira (986m).

6,022 km 1.636m 2:32 h. Tot seguit deixem a l’esquerra un viarany que passa pels pous de glaç d’en Cervera i seguim pel corriol de la dreta (N) que discorre per entre la vegetació. Pilona del GR-5.2.

6,128 km 1.622m 2:35 h. Bifurcació: trenquem cap a l’esquerra, tal com ens indica el rètol “St. Marçal GR-5.2” (SW), si continuàvem per la dreta seguiríem l’antic traçat del GR. Al principi anem per un tram força pendent i el viarany és molt estretet. Les marques ens van orientant per dins la fageda frondosa (W).

Travessem una primera tartera (1.488m), després una segona (1453m) i immediatament arribem en una plaça carbonera.

6,826 km 1.432m 2:55 h. Passem per una segona plaça carbonera. Canviem de direcció: N. 7,048 km 1.370m 3:02 h. Arribem en una tercera plaça carbonera. Es tracta d’un ras o petita esplanada amb el terra molt negrós a conseqüència de l’activitat que s’hi realitzava. Es deixa una drecera a l’esquerra.

7,260 km 1.335m 3:06 h. Quarta plaça carbonera.

7,597 km 1.256m 3:12 h. Cinquena plaça carbonera.

7,714 km 1.226m 3:15 h. Sisena plaça carbonera. Dos minuts més tard travessem el Pedregar Rodó, extensa tartera que baixa cap al sot dels Llorers. Grèvol a la dreta.

7,913 km 1.201m 3:19 h. Desemboquem en una pista ampla: som al serrat Llarg. Hi han fet un barrat de pedres a tota l’amplada perquè els qui pugen no passin de llarg i erròniament, malgrat el rètol que indica el camí correcte, continuïn endavant i agafin l’antic recorregut de pujada a les Agudes. Continuem baixant cap a l’esquerra. Deixem una pista a l’esquerra.

8,541 km 1.141m 3:30 h. Confluència de pistes. Acabem d’unir-nos al camí marçaler, que seguim cap a la dreta tot travessant el sot del Pedregar Rodó (N).

Passem el sot de la font del Calvari (NW). El paisatge vegetal s’ha modificat: ens envolten les alzines i el sotabosc associat a elles. A l’esquerra hi ha un redol d’esbarzers. Ara que ja no hi ha fullaraca veiem que el terreny és saulenc.

9,335 km 1.142m 3:41 h. Bifurcació. Continuem de pla per l’esquerra.

No fem cas de la pista de l’esquerra.

9,645 km 1.138m 3:43 h. Dins la vegetació, a l’esquerra, es veu una creu

XXXV RONDA VALLESANA 23

de ferro en memòria d’Eusebi Picarín (†1938). El camí pren direcció W. 9,935 km 1.088m 3:48 h. En un canvi de direcció de 90º passem arran d’un edifici del qual sols resten les parets i els arcs: la fàbrica.

Al seu davant, al fons a cent metres, hi ha el Puig, antiga masia.

Restes de la fàbrica del Puig. Autor: Ferran Marcos

SEGON CONTROL. Lloc destinat per a proveir-se de beguda.

Continuem direcció N, però de mica en mica el camí es va orientant cap a l’oest (W).

10,625 km 1.106m 4:02 h. Priorat de Sant Marçal. Agafem el corriolet que voreja l’ermita romànica del s. XI pel seu vessant septentrional per passar per davant la porta. Està arrecerat just sota l’ample coll de Sant Marçal, per on creua la carretera de Sant Celoni a Viladrau. En un pujolet sobre la carretera hi ha la llegendària taula dels Tres Bisbes, anomenada així perquè hi conflueixen els bisbats de Girona, Vic i Barcelona (avui Terrassa).

Seguim la direcció que portàvem (W) per arribar-nos a la 10,855 km 1.100m 4:06 h. font Bona, sempre fresca i abundosa, que passa per ser el naixement del riu Tordera. És una raconada molt agradable i de gran encís popularitzada per en Guerau de Liost amb el poema “La font de Sant Marçal”.

24 XXXV RONDA VALLESANA

Voregem la tanca per seguir la pista que mena a Montseny (S). En aquest moment hi ha un projecte que pretén ampliarla i asfaltar-la fins les Illes: en diversos punts trobem activitat constructiva, fet que ens fa témer per alguns exemplars de faigs i alzines, massa a prop del marge.

Passem per la zona anomenada camp Safiguera. Voregem el serrat de la Tronca quan la pista es dirigeix a l’W. En superar el sot de Ridorta la pista s’orienta al S. 12,305 km 981m 4:25 h. Cruïlla de pistes: a la dreta (SW) s’inicia la ruta cap a l’hotel Sant Bernat de Montseny; baixem, giravoltant uns 350º, cap a la riera de Sant Marçal envoltats d’avellaners i castanyers.

Deixem una pista que puja a l’esquerra i emprenem la direcció SE. 12,775 km 929m 4:32 h. En el quart revolt continuem per la pista que trobem a mà esquerra, marcada amb senyals de pintura. Poc després canviem de direcció (N) i seguim la riera de Sant Marçal aigües amunt.

13,185 km 900m 4:39 h. Passem a l’altra banda de la riera. Som en el punt més baix del recorregut. Comencem a pujar per la fa-

Cenobi de St. Marçal. Autor: Ferran Marcos

XXXV RONDA VALLESANA 25

13,955 km 14,245 km

14,475 km 14,705 km

15,255 km

15,585 km

16,475 km 16,865 km

17,145 km 17,185 km 17,655 km

18,165 km

geda. Després de 240 m modifiquem de nou la direcció (SE).

Pista poc freqüentada a l’esquerra. Més marques de pintura.

Gual del sot Fondo. Pla de Llop.

951m 4:54 h. Gual del sot dels Llorers. Passem per una clariana esclarissada d’arbres.

966m 4:59 h. Nou canvi brusc de direcció (E). Abandonem la pista per on circulem i continuem per la de l’esquerra. El terreny, aquí, és pedregós.

1.002m 5:05 h. No fem cas de la pista que surt a mà esquerra i continuem pujant.

1.042m 5:10 h. Marca de pintura i desembocadura al camí marçaler que trobem perpendicular. Trenquem cap a la dreta (S), a l’esquerra ens queda la tartera anomenada Pedreguera Gran. Ara el pendent se suavitza. Sot de la Roca del Bes. 1.051m 5:19 h. Canvi de rasant: roca del Bes. Comencem a baixar alhora que modifiquem lleugerament la direcció (SW).

La pista es transforma sobtadament en corriol.

1.011m 5:25 h. Sot Mal que baixa de les Roques de Glaç. Nova pujada suau. Clapa d’alzines amb bruc i ginestell. Marques de pintura.

La pista es torna a eixamplar (1.047m). Al fons, a la nostra dreta, es veu la zona de càmping de les Illes. Anem per entre faigs a l’esquerra i alzines a la dreta.

1.029m 5:39 h. La Gronxadora. Redrecem la direcció (S).

Anem de nou per l’alzinar.

1.028m 5:43 h. Bifurcació. La pista de l’esquerra mena als pous de glaç d’en Cervera. Seguim per la de la dreta. Anem en lleugera baixada amb alzines a banda i banda.

1.004m 5:53 h. Font de Gallina. Al marge esquerre.

1.000m 5:54 h. Bifurcació. Per la dreta baixaríem a la Traüna.

Seguim per l’esquerra, de pla. Redrecem la direcció (SSE).

986m 6:01 h. A la dreta pinassa monumental que dóna nom al pla on s’enlaira: pla del Pi. Poc després, zona amb castanyers espectaculars pel nombre de perxes agrupades: fins a disset.

De nou anem envoltats d’alzines. Superem el sot de Pertegàs.

930m 6:11 h. Fita de propietats a mà dreta. Som a pedra Aguda, sortint que fa el relleu originat pels dos sots, l’anterior –el de Pertegàs– i el següent –el d’Arenys–. En superar aquest últim sot prenem direcció SW. Parell de castanyers i un avet a la dreta. A l’esquerra un recaptador d’aigua. Superem el sot de cal Maginer.

26 XXXV RONDA VALLESANA

18,804 km 862m 6:21 h. En sortir del revolt, davant d’uns pins blancs, abandonem la pista –no arribem fins al pla del Navall– i pugem per un corriol que s’endevina a mà esquerra. Connectem amb un camí aixaragallat que per la dreta puja de la cruïlla del pla del Navall: marques de pintura i pedra llicorella (SE).

Bifurcació: podem continuar per qualsevol dels dos brancals, el del davant sembla més una drecera (W).

19,065 km 902m 6:28 h. Sortim en una pista per a vehicles que puja del poble de Montseny a la font d’en Rovira. Camps de conreu a la dreta (N). Trencall: per l’esquerra aniríem a la font del corral d’en Rovira; per la dreta, per on continuem (SE), després d’uns metres de pujada la pista s’ajau. Panorama amplíssim.

19,445 km 978m 6:35 h. TERCER CONTROL. Lloc destinat per a beguda.

A partir d’aquest punt segueix el segon tram comú per a totes dues rondes, la Curta i la Llarga: corral d’en Rovira (978m) i Plana del Coll (940m).

19,865 km 20,285 km

20,455 km 20,585 km 21,065 km

Continuem pista enllà (SE).

944m 6:41 h. A la dreta el Baiés de la Costa, masia ran del camí. Una mica més endavant torrent.

947m 6:46 h. A l’esquerra s’enfila el GR-5.2, camí per on hem pujat a l’inici de la Ronda, i immediatament el rierol –sot de la font dels Avellaners– (S). La pista guanya alçada envoltada d’alzines.

960m 6:50 h. Sortim a la carretera de la Costa al Turó de l’Home, en un revolt molt pronunciat. Trenquem cap a la dreta (SE).

950m 6:52 h. Font del Senglar. A l’esquerra en un sotet. No sol rajar, encara que està ben arreglada.

940m 6:56 h. Arribem a l’àrea d’esplai de la plana del Coll.

Fi de la Ronda Llarga.

Fitxa tècnica: (*s’hi ha d’afegir, si és fan els trams opcionals).

Temps emprat: 6 hores i 56 minuts (27 min*).

Desnivell de pujada (i de baixada): 1.280 metres (124m*).

Recorregut de 21,06 quilòmetres (1,06 km*).

Descripció Ronda Llarga: Ferran Marcos.

Tracks: Ramon Pineda i Ferran Marcos.

XXXV RONDA VALLESANA 27

ALS VISITANTS DELS CIMS • Us trobeu en un medi ecològic singular; un tros de vegetació boreo-alpina empeltada a la Mediterrània (en línia recta, el mar és a només 20 quilòmetres).

• Gran part de l’any, el terreny es troba sota la neu, o bé glaçat; el període favorable per a la floració i el creixement coincideix amb la màxima afluència de visitants.

• Trepitjar la vegetació, sortir del camí, tombar o fer rodolar pedres, pujar o baixar els marges del camí o les parets de pedra seca de les feixes són accions que causen i agreugen els problemes de l’erosió.

• Aparqueu els vehicles a les zones indicades o al voral de la carretera.

No aparqueu ni circuleu pels prats.

• Si aneu en bici, recordeu que al Parc Natural la circulació de tot tipus de vehicles rodants està limitada a la xarxa viària principal (carreteres i pistes senyalitzades i amb indicacions), i no autoritzada als senders, camins i pistes forestals.

• No és permès tallar o collir flors o plantes, ni emportar-se o molestar cap animal. No deixis res, no t’enduguis res.

• Un senzill crit pot espantar un ocell criant, fins el punt de fer-lo deixar el niu.

Si valorem el silenci com un bé, cal també que el respectem.

• No feu volar ESTELS, ni AEROMODELS, ni ALES DELTA, ni PARAPENTS a la zona dels cims durant l’època de nidificació (finals de març a mitjan d’agost).

• Us trobeu en una zona de nidificació d’espècies d’ocells alpins, com la cotxa fumada, el sit negre, la merla roquera, la becada, la perdiu, els pinsans, el cucut, la puput, la merla de pit blanc, l’àliga marcenca, el falcó mostatxut, el duc, l’àliga cuabarrada, el mussol banyut, la mallerenga, el reietó, l’escorxador, el corb, la griva, el cercavores, el grasset de muntanya, l’oriol, el verderol… i encara tota una colla més d’espècies, que poden arribar a abandonar el niu i la posta de l’any per la manca de consciència i de responsabilitat vers la NATURA. COORDINADORA PER A LA SALVAGUARDA DEL MONTSENY - DEPANA Turó de l’Home, maig del 1997, maig del 2007.

Coordinadora Salvaguarda Montseny

28 XXXV RONDA VALLESANA

RAFAEL PATXOT, SAVI, MECENES I PATRIOTA El cinquantenari de la mort de Rafael Patxot i Jubert en el seu exili voluntari de Ginebra (el 8 de gener de 1964) és una bona avinentesa per recordar a grans trets la trajectòria vital i intel·lectual d’aquest homenot massa desconegut entre nosaltres. Astrònom i científic −com li agradava d’anomenar-se−, estudiós de la meteorologia i dels núvols reconegut internacionalment, fou alhora un humanista en el millor sentit de la paraula, preocupat per la democràcia i pels drets dels pobles i dels homes, amic de la bona literatura i protector de la cultura en les seves facetes més variades. Coneixedor no solament del francès i de l’anglès, sinó també del llatí i de l’alemany, era en certa manera un uomo universale, que des d’una perspectiva molt àmplia no oblidava mai que la seva pàtria era Catalunya i que tenia una independència de criteri que no es deixava doblegar per res ni per ningú.

Rafael Patxot i Jubert, fill d’una família distingida de Sant Feliu de Guíxols, hi havia nascut el 8 de maig de 1872. Després d’uns estudis a Barcelona, a París, a Londres i a Cambridge, no pogué completar la seva formació científica sinó d’una manera autodidacta, perquè ben aviat li tocà d’ocupar-se de la fàbrica de taps de suro del seu pare –mort prematurament− i es casà molt jove amb Lluïsa Rabell i Cibils, una persona d’una gran finor espiritual, que acompanyà el seu marit durant setanta anys, en les hores bones i en les dolentes. El pare de Lluïsa, Rafael Rabell i Patxot, treballava en el comerç al major amb Amèrica del Sud i ja el 1894 en féu apoderat el seu gendre Rafael, el qual acabà tancant la fàbrica de Sant Feliu –en un moment de greus problemes laborals− i es traslladà, els primers anys del segle XX, a Barcelona, on s’anà introduint en el món cultural sobretot a través de la tertúlia de L’Avenç, la llibreria i editorial que regentava Jaume Massó i Torrents, amb el qual faria una gran amistat. A través de L’Avenç, coneixeria grans personatges com Joan Maragall o Pompeu Fabra, i tindria l’oportunitat de publicar traduccions i de conèixer de prop la intel·lectualitat barcelonina i els seus neguits.

El 1912 morí el senyor Rabell i Rafael Patxot en prengué el relleu a tots els efectes, i el 1919 morí una cunyada de Patxot, Concepció Rabell i Cibils, vídua d’un propietari argentí riquíssim. Concepció Rabell desitjava que la seva fortuna servís per a finalitats benèfiques i en nomenà marmessor Rafael Patxot, que d’aquesta forma pogué potenciar d’una XXXV RONDA VALLESANA 29

manera extraordinària les funcions de mecenatge que acabava d’iniciar amb fundacions en record de membres de la seva família: la Fundació Montserrat Patxot i Rabell, instituïda el 1919 en record de la seva filla gran, morta prematurament aquell mateix any, dedicada a ajudar noies guixolenques (també associà el seu nom a l’Institut de Cultura de la Dona, amb una ajuda a la biblioteca de l’entitat); els concursos musicals Eusebi Patxot i Llagustera –en honor del seu pare−, convocats igualment el 1919 i confiats a l’Orfeó Català; i Rafael Patxot i Jubert. Autor: Diputació de Barcelona els concursos Rafael Patxot i Ferrer –en honor del seu avi−, sobre temes històrics i cívics, confiats a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1920.

Aquesta activitat de mecenatge –que es prengué d’una manera molt seriosa i que tingué múltiples manifestacions, algunes de les quals només són conegudes en part o que al seu moment van romandre en secret−, li resultà bastant incompatible amb la seva feina personal de científic, que fins aleshores s’havia traduït en diversos llibres de meteorologia i en molts articles a revistes i diaris, cosa que li recà tota la vida.

En tot cas, la Fundació Concepció Rabell i Cibils va resultar enormement beneficiosa per a múltiples iniciatives de tipus cultural que no haurien estat possibles sense un mecenatge generós i desinteressat. Pensem en l’Acadèmia de Bones Lletres, que pogué reprendre el seu butlletí gràcies al suport d’aquesta Fundació; en l’Institut d’Estudis Catalans, que ja el 1920 va signar amb Patxot un conveni per a l’edició de les Cròniques catalanes medievals; en el Centre Excursionista de Catalunya, que el 1923 pogué començar amb l’ajuda de Patxot un estudi sobre la masia catalana, que fins al 1936 recollí fotografies, monografies i dibuixos sobre la matèria; en l’Orfeó Català, que es convertí en pal de paller de l’ambiciosa Obra del Cançoner Popular de Catalunya, iniciada al final de 1921 i que treballà ininterrompudament fins al 1936; i encara en altres institucions com els Jocs Florals, per als quals la Fundació atorgà un premi entre el 1921 i el 1936. Igualment donà suport al Servei Meteorològic

30 XXXV RONDA VALLESANA

Sala de l’exposició “Univers Patxot” dedicada al Cançoner popular de Catalunya.

Autor: Diputació de Barcelona

de Catalunya, dirigit per Eduard Fontserè, gran amic de Patxot, perquè pogués formar un important arxiu referent als núvols, i contribuí per a la publicació en diverses llengües estrangeres i en català d’atles de núvols.

L’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera, el setembre de 1923, va representar un punt culminant en l’actitud personal i en els mecenatges de Patxot. Les noves autoritats volgueren ofegar l’esperit de Catalunya i tirar endarrere tots els progressos que havia anat fent el moviment catalanista des del segle XIX. Patxot, que mentrestant havia anat aconseguint una posició econòmica cada cop més folgada, reaccionà amb indignació davant les pretensions dels acòlits de la Dictadura i dels intel·lectuals que ell anomenava “caragirats” que hi contemporitzaven.

Per això el 1926 va constituir la Institució Patxot, que coordinava tots els seus mecenatges anteriors i que contribuí d’una manera molt especial a permetre la supervivència de les publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans. Alhora la Institució Patxot va afavorir molts altres projectes, com ara el Llegendari popular català impulsat per Rossend Serra i Pagès, per a la formació del qual es convocaren tres concursos, o bé els anomenats Concursos de la Haia, referents a dret internacional i que volien ésser una rèplica des de l’estranger a les pretensions antinacionalistes i dictatorials de Primo de Rivera.

XXXV RONDA VALLESANA 31

Rafael Patxot exiliat a Suïssa.

Autor: Diputació de Barcelona

La labor duta a terme durant disset anys escassos per Rafael Patxot i Jubert, a través de les seves fundacions privades i sobretot a través de la Fundació Concepció Patxot i Rabell i de la Institució Patxot, és realment immensa i sorprenen l’enorme capacitat de treball i el grau d’intel·ligència demostrats per Patxot mateix, que no es limitava a fer aportacions econòmiques, sinó que donava idees, imposava criteris i controlava personalment els seus mecenatges, com demostra prou el Dietari que va anar redactant des del 1926 respecte a les activitats de la Institució Patxot, per a la qual va saber rodejar-se d’un grup d’assessors competents i ben avinguts.

Dissortadament, el cop d’estat militar del juliol de 1936 va ensorrar tot el món que fins aleshores havia estat el de Patxot. Considerat burgès pels anarquistes, va estar a punt d’ésser afusellat i va haver de fugir, sota la protecció de la Generalitat, primer a França i després a Suïssa. El 1939, en canvi, va ésser considerat suspecte per les autoritats franquistes i sotmès a un vergonyós expedient de responsabilitats polítiques que el condemnà a cent mil pessetes de multa, però que entre una cosa i una altra li representà una despesa de 572.927 pessetes, amb 35 cèntims. Ell va pagar el que els uns i els altres li demanaven, però féu el propòsit de mantenir-se en una expatriació, ara voluntària, abans que haver de suportar una dictadura que li havia requisat alguns dels seus béns o els havia fet malbé i que sobretot s’havia apoderat del material referent a núvols que havia anat acumulant al Servei Meteorològic de Catalunya i que, malgrat les seves múltiples gestions –que arribaren fins als organismes internacionals− no li fou tornat mai.

32 XXXV RONDA VALLESANA

De tota manera, no romangué en un dolce far niente, ni es desentengué dels qui havien hagut de romandre a Catalunya. En una nota que adreçà des de Ginebra, l’abril de 1955, als seus amics i col·laboradors Josep Danés, Eduard Fontserè i Lluís Massot, els deia literalment: “Jo firmo sempre que se’m sol·licita per a fer acte de presència en totes les reunions internacionals diplomàtiques o particulars, en les quals es tracti de l’independència de l’intel·ligència.− Així vaig firmar a París, a l’UNESCO i a Montevideo contra Franco, a l’ONU, i a la Comissió dels Drets de l’Home; també al Pen Club, etc.− Aquests actes es publiquen, com tants altres, en la premsa lliure, i els documents en qüestió, traduïts en vàries llengües, es circulen pels centres d’acció social dels diferents països.− Naturalment que això no entra en la premsa censurada, però no manca qui en pren esment i ho transmet.− Justament el Cònsol franquista de Genève és el representant de Franco a l’UNESCO i espectador a l’UNO i, si bé se’ns porta correctíssimament i àdhuc ens distingeix, potser perquè fa més respecte el redreçament que la submissió, tampoc manca de complir amb el seu Caudillo.− Malgrat això, jo seguiré firmant segons la meva consciència, dintre el criteri de llibertat intel·lectual”.

Al mateix temps, no solament ajudà el cardenal Vidal i Barraquer, el canonge Carles Cardó i altres catalans que menjaven el dur pa de l’exili, sinó que sense fer soroll anà acabant obres que havien quedat a mig fer a Barcelona a causa de la guerra (per exemple, el primer volum del Diccionari de la dansa, que hi aparegué amb el fals peu d’impremta de 1936, però que en realitat no fou enllestit fins el 1939, o el segon volum del Llibre de les solemnitats de Barcelona, que sortí amb data de 1947).

D’altra banda, continuà donant suport a l’Institut d’Estudis Catalans per a l’edició de la Catalunya carolíngia de Ramon d’Abadal, de la qual aparegué un volum amb la data 1926-1950, però amb colofó de 1952, i per al projecte d’edició de les Cròniques catalanes, que per diverses raons va quedar encallat. Donà també, amb discreció, borses d’estudi a nois i noies catalans perquè poguessin sortir a l’estranger, i no cal dir que mantingué contactes amb els exiliats d’Europa i d’Amèrica, entre els quals el president Josep Tarradellas, amb el qual mantingué una extensa correspondència. Durant els darrers anys de la seva vida va redactar el gruixut volum de memòries Adéu a Catalunya. Guaitant enrera (Ginebra 1952), que reflectia els seus desenganys, però que alhora resumia les grans aportacions que havia fet a la cultura del seu país.

A poc a poc les aigües van tornar a mare i, un cop desapareguda la dictadura del general Franco, els hereus de Patxot van posar a les mans del Centre Excursionista de Catalunya l’arxiu de la Masia Catalana –fins ales-

XXXV RONDA VALLESANA 33

hores inaccessible− i van fer arribar a l’Abadia de Montserrat els immensos materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que, després d’un lamentable plet amb l’Orfeó Català, havien romàs dividits entre Barcelona i Suïssa. Més recentment han passat alguns documents a l’Arxiu Nacional de Catalunya i a l’Institut d’Estudis Catalans, i han cedit a la Diputació de Barcelona la Masia Mariona, a Mosqueroles, obra de l’arquitecte Josep Danés, que havia estat la nineta dels ulls de Rafael Patxot i que fou incendiada durant la guerra civil. Ara, ben restaurada, conté les oficines del Parc NatuDos exiliats il·lustres: Rafael Patxot amb Pau Casals.

Autor: Diputació de Barcelona ral del Montseny i hi ha estat instal·lada una excel·lent exposició permanent, titulada “Univers Patxot”, que permet de conèixer algunes de les grans aportacions que Rafael Patxot va fer a la cultura del nostre país.

Tant de bo que els actes que enguany anirem celebrant amb motiu del cinquantè aniversari de la mort de Patxot serveixin no solament per recordar com és de justícia la seva vida i la seva obra, sinó que puguem prendre consciència que els seus anhels i els seus desigs continuen encara vigents i que, com ell, aprenguem a defensar els valors de la llibertat, de la veritat i de la independència intel·lectual.

Josep Massot i Muntaner

34 XXXV RONDA VALLESANA

LA MASIA MARIONA1 El nom de la masia, Mariona, ho és en record d’una de la seves filles morta molt jove. Patxot va encarregar al seu amic, l’arquitecte noucentista Josep Danès i Torras, la construcció d’aquest casal, als peus del massís del Montseny, per convertir-lo en la seva residència d’estiueig. Danès aplicà al projecte els postulats estètics dels seus estudis sobre arquitectura popular, que fructificaren en una clara reinterpretació de la masia clàssica.

L’arquitecte s’inspirà en les masies benestants i més senyorials, amb torre mirador i galeries, però més que una masia és una neomasia, ja que l’aparença de masia és més aviat epidèrmica, la seva disposició interna respon als paràmetres d’una moderna torre d’estiueig de gran luxe i confort, l’única funció de la qual era residencial i no la d’explotació agrícola.

Galeria de la primera planta. Autor: Diputació de Barcelona

La casa està envoltada d’un gran jardí-bosc d’unes 3,5 hectàrees, ben delimitat, amb una tanca que constitueix el clos de la Masia Mariona. El jardí va ser dissenyat pel mateix arquitecte Danès, que va prioritzar donar un tractament del tot paisatgístic, bo i respectant l’orografia i la ve1

Resum del fulletó “MASIA MARIONA. Un exemple d’arquitectura noucentista al Montseny”, que es pot trobar a l’Oficina del Parc Natural del Montseny.

XXXV RONDA VALLESANA 35

getació autòctones, encara que també es van plantar grans cedres per protegir la casa dels vents. Josep Danès, com altres arquitectes noucentistes, no es va limitar només a projectar arquitectura sinó que també va dissenyar la fusteria i la forja, així com el rellotge de sol de ceràmica, col·locat a la façana principal.

De la forja són molt destacables les portes exteriors, executades pel prestigiós forjador barceloní Mas Duxans, que tanquen l’accés al jardí.

Logo de l’exposició “Univers Patxot”.

Autor: Diputació de Barcelona

La Masia Mariona va ser inaugurada el 1930. Quan es va produir la retirada de l’exèrcit republicà, el dia 26 o 27 de gener del 1939, s’hi hostatjà el president de la República espanyola, Sr.Negrín, i en fugir-ne s’hi van cremar molts documents fet que provocà l’incendi del casal.

Des de Suïssa, Josep Danès va rebre, acabada la Guerra Civil espanyola, dos encàrrecs de Rafael Patxot d’un gran potencial simbòlic. D’una banda, dissenyar unes lletres per fer cisellar una llegenda a les dovelles del portal d’entrada: “Hostes vindran que de casa us trauran. 3 d’agost del 1936. Adéu-siau”. De l’altra, plantar davant de l’accés principal un parell de xiprers: un en memòria de la seva filla Mariona, i l’altre en record “de la il·lusió esvaïda de sojornar-hi durant la vellesa”.

Per tal d’adequar la Masia Mariona com a Oficina del Parc Natural del Montseny2, la Diputació de Barcelona va encarregar el 2006 la seva rehabilitació i reforma als arquitectes Tomàs Morató i Jaume Arderiu. El dia 28 d’octubre de 2009 es va inaugurar la rehabilitació de la masia amb l’assistència d’en Rafael Carreras Patxot, nét del mecenes. A la planta baixa de l’edifici s’hi ha instal·lat una exposició permanent, “L’univers Patxot”, que recull l’evidència de l’àrdua tasca de protecció i promoció del patrimoni cultural català efectuada per aquest pròcer.

Robert Àlvarez Masalias 2

Masia Mariona. Ctra. 5119, km.2,5. Mosqueroles. 08479, Fogars de Montclús.

Tel.93 847 51 02. e.mail: p.montseny.patxot@diba.cat Horari: de dilluns a diumenge de 9.30 a 14h i de 15 a 16.30h.

36 XXXV RONDA VALLESANA

ELS RELLOTGES DE SOL DE LA MASIA MARIONA En memòria de la Mayte Rufat Lladó 1. LA MASIA MARIONA La Masia Mariona és una masia situada al nucli de Mosqueroles, al Vallès Oriental, que Rafael Patxot i Jubert (1872-1964) va encarregar de construir, entre 1926 i 1931, a l’arquitecte Josep Danés i Torras (18911955)1. Rafael Patxot, que com a mecenes dugué a terme moltes iniciatives vinculades amb les ciències i les arts –entre altres, l’any 1924, el finançament d’un gran projecte d’investigació sobre La masia catalana, codirigit per en Josep Danés mateix–, hi visqué de 1931 a 1936, any en què s’hagué d’exiliar.

Recentment, el nét de Rafael Patxot, el Sr. Rafael Carreras i Patxot, va fer donació de la Masia Mariona a la Diputació de Barcelona amb la condició que fos restaurada i esdevingués un espai públic per a donar a conèixer l’obra de mecenatge del seu avi.

La inauguració de la Masia Mariona restaurada va tenir lloc el dia 28 d’octubre del 2009 i avui dia és la seu del Parc Natural del Montseny.

2. EL RELLOTGE DE LA FAÇANA PRINCIPAL DE LA MASIA MARIONA Una condició particular de la donació era la reconstrucció del rellotge de sol de la façana principal de la masia, orientada a sud; un rellotge de sol dissenyat l’any 1931 per l’arquitecte Josep Danés en persona –i que podem veure en la fotografia 1–.

La reconstrucció passava fonamentalment per restituir el gnòmon o busca, la vareta metàl·lica l’ombra de la qual marca les hores sobre el quadrant del rellotge. Un quadrant rectangular fet de rajoles de valència, quadrades i de color blanc, sobre les quals es dibuixaren i pintaren les línies horàries i les línies zodiacals emmarcades, totes elles, a l’interior d’un marc/sanefa que conté els nombres.

1

Totes les referències sobre la Masia Mariona i els seus propietaris han estat extretes de l’article “El rellotge de sol de la façana nord de la Masia Mariona” escrit pel Sr. Joan Girbau i publicat a la revista La Busca de Paper, número 66 de l’estiu de 2010, editada per la Societat Catalana de Gnomònica.

XXXV RONDA VALLESANA 37

L’ombra de la vareta metàl·lica ens marca les hores solars del lloc, la Masia Mariona: això ho sabem perquè la línia horària de les dotze del migdia coincideix amb la vertical. I, d’altra banda, l’ombra de la petita esfera inserida a la vareta ressegueix, al llarg de l’any, les diferents línies zodiacals –pintades de vermell–, tot marcant el pas de les estacions.

La quadrícula que configura l’enrajolat del quadrant facilita adonar-se que les línies horàries no són simètriques respecte a la vertical de les dotze. Això és degut al fet que la façana principal no és orientada exactament al sud, sinó que és lleugerament orientada cap al sud-est –per ser precisos, 10,4 graus–.

Rellotge de sol de la façana orientada al sud.

Autor: Carles Lladó

El rellotge, com era costum a l’època, incorpora una llegenda que és simptomàtica de l’esperit que inspirava les iniciatives de Rafael Patxot: SOLIS ET ARTIS OPUS, que significa Obra del Sol i de l’art. Una llegenda que ens fa pensar que, certament, un rellotge de sol és el resultat d’una aliança entre el Sol i l’obra humana. Una obra humana que incorpora en un mateix “objecte” coneixements, habilitats en el maneig d’instruments, tècniques artesanals i gust estètic.

3. EL RELLOTGE DE LA FAÇANA DEL DARRERE DE LA MASIA MARIONA L’altra condició vinculada a la restauració de la Masia Mariona era la de construir un rellotge de sol a la façana oposada a la principal; és a dir, a la façana orientada cap al nord. Aquesta façana és la façana ombrívola de la masia: s’hi obren les finestres de les dependències de la masia més fredes a l’hivern però més fresques a l’estiu, ja que al llarg de l’any mai rep directament els raigs de sol. En aquest sentit, la Masia Mariona segueix la pauta constructiva de les masies catalanes pel que fa a l’orientació de la seva façana principal i, en conseqüència, també la “del darrere”.

38 XXXV RONDA VALLESANA

A causa que al llarg de l’any la façana orientada al nord resta quasi bé sempre a l’ombra, no tenia massa sentit construir-hi un rellotge de sol.

En general, deuen ser ben poques les masies del nostre país que tenen un rellotge de sol a la façana “del darrere”. Però el Sr. Rafael Carreras desitjava un rellotge de sol a la façana nord perquè, per a ell, tindria un significat especial encara que no marqués les hores.

L’exemple de la construcció del rellotge de sol a la façana nord de la Masia Mariona és interessant des d’un punt de vista cultural: els humans fabriquem objectes amb les nostres mans, tot utilitzant determinats instruments i materials, perquè ens són útils per a cobrir certes necessitats –per exemple, per a acordar socialment el pas del temps–; però un cop construïts no podem evitar de donar-los un significat que sempre acaba anant més enllà de les necessitats originàries. D’això, els rellotges de sol en són una prova manifesta.

Un rellotge de sol en una façana orientada al nord només marcarà les primeres i darreres hores del dia en determinats períodes de l’any, concretament en els dies que van des del començament de la primavera fins al darrer dia d’estiu. Aquestes són les hores que en el rellotge construït pel Sr. Pere Celma, com a dissenyador gràfic, i el Sr. Joan Girbau com a expert en gnomònica, han estat pintades de color vermell –com podem veure a la fotografia 2–. Així, per exemple, el dia del solstici d’estiu, pocs dies abans de Sant Joan, podrem observar que el sol surt cap a 2/4 de 5 del matí i es pon cap a 2/4 de 8 de la tarda (hora solar). Però, durant la primavera i l’estiu, un cop passades les sis del matí, el sol ja no il·luminarà el rellotge, i no ho tornarà a fer fins a les 4 de la tarda.

Rellotge de sol de la façana orientada al nord. Autor: Carles Lladó

XXXV RONDA VALLESANA 39

Durant la primavera i l’estiu, a partir de la posta del sol el rellotge deixa d’estar il·luminat pels raigs de sol i ja no podem observar l’ombra de la busca: tot el rellotge entra en l’ombra pròpia de la Terra. El rellotge de sol deixa de ser-nos útil per a acordar el temps. Malgrat això, pel Sr. Rafael Carreras tenia significat completar les línies horàries al llarg de tota la nit perquè ell, i tots nosaltres, podem pensar que els raigs del sol continuen il·luminant el rellotge si imaginem un terra –una Terra– transparent.

El mateix Sr. Rafael Carreras, el dia de la inauguració de la restauració de la Masia Mariona, ho expressava de la següent manera: “Aquest rellotge, amb la seva intenció de fer-nos sentir la presència permanent del Sol durant les hores en què se’ns fa invisible, ve a simbolitzar tots aquells éssers absents ara mateix, que no els podem veure, però que malgrat això els sentim propers i sabem que són aquí, tan certament com aquestes pedres que podem tocar: els arquitectes que van projectar la casa, els treballadors que la van construir, els que van portar les pedres des de Santa Fe, les persones que la van fer construir i que la van estimar.”

Aquesta idea té un significat més enllà de la utilitat originària del rellotge de sol. El rellotge de sol de la façana nord ens permet fer memòria del passat: de les persones que van fer possible iniciatives, projectes, formes de vida... de les quals ens sentim hereus i reconeixem que ens han configurat com a col·lectivitat i com a país. Al mateix temps, però, la llegenda que hi figura, QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL, extreta d’una cançó d’en Jaume Sisa, ens porta a pensar, en canvi, en un futur, en un país més just i lliure.

4. ALTRES RELLOTGES EN PARETS ORIENTADES AL NORD Hem dit que no és freqüent trobar rellotges de sol construïts sobre façanes orientades al nord. Sobretot si pensem en les masies que conformen el nostre paisatge. Però sí que se’n troben en edificis urbans que en el seu moment van ésser dissenyats amb voluntat d’esdevenir significatius.

Aquest és el cas de l’Església dels Àngels, construïda l’any 1955 a Barcelona pel mateix Josep Danés2, el constructor de la Masia Mariona.

2

Mentre escrivíem aquest article va aparèixer el número 77 de la revista La Busca de Paper, corresponent a la primavera 2014, on hi ha un article d’Eduard Farré sobre Josep Danés, arquitecte. En aquest article es poden trobar més detalls de l’obra de Josep Danés.

40 XXXV RONDA VALLESANA

En aquesta església, situada a la cruïlla dels carrers Balmes i València de l’Eixample barceloní, a la dreta de la seva façana principal, orientada exactament cap al sud, s’hi aixeca un campanar de planta quadrada.

Aquest campanar està ornamentat per quatre rellotges de sol, cada un dels quals es troba perfectament orientat cap a un dels quatre punts cardinals: el de la façana, perfectament orientat cap al sud –i, per tant, tot ell simètric respecte a la línia de les dotze–, els de les dues cares laterals, un d’ells orientat cap a llevant i l’altre cap a ponent, i –a la cara menys visible des del carrer– el quart rellotge, aquest orientat cap al nord.

Aquests rellotges del campanar de l’Església dels Àngels, com el de la façana a migdia de la Masia Mariona, constitueixen una prova de la manera de fer d’en Josep Danés, un arquitecte que dirigia personalment tot el procés constructiu, dissenyant tot tipus d’elements decoratius –amb els més variats materials– que quedaven del tot integrats en l’obra construïda des del primer moment.

Un conjunt de rellotges semblant al dissenyat per Josep Danés és el conjunt de quatre rellotges que a l’any 1982 s’instal·laren en el campanar de l’Església de Saint Margaret’s Westminster, a Londres. El fet que aquest campanar estigui una mica separat del cos central de l’església –a diferència del dissenyat per Josep Danés– fa molt més visible cada un dels quatre rellotges.

5. COM “FUNCIONA” UN RELLOTGE SITUAT EN UNA PARET ORIENTADA AL NORD El principi bàsic del disseny i construcció d’un rellotge de sol és el que havíem comentat en altres ocasions3–: la busca del rellotge, la vareta metàl·lica que fa ombra sobre el quadrant del rellotge, ha de ser paral·lela a l’eix de rotació de la Terra, la qual cosa és equivalent al fet que “apunti” en direcció a l’estel Polar. D’aquesta manera, hom pot considerar la busca del rellotge com un gran eix de rotació respecte al qual el Sol fa un gir diari.

Això es pot observar molt bé en el conjunt de rellotges de l’Església dels Àngels, a Barcelona: la situació i dimensions dels quatre rellotges permet copsar com les quatre busques són quatre varetes metàl·liques paral·leles entre sí: totes elles “apunten” cap a l’estel Polar!

3

Podeu llegir l’article sobre el rellotge de sol de Sant Pere de Bertí publicat al llibre corresponent a la Ronda Vallesana del 2012.

XXXV RONDA VALLESANA 41

Experiència geocèntrica dels moviments del Sol. Autor: Carles Lladó

Per entendre el fonament d’un rellotge de sol hem d’adoptar un punt de vista específic. Des d’una posició geocèntrica, podem considerar-nos al centre O d’un gran cercle el límit del qual és allò que anomenem horitzó.

Des d’aquest punt O, cada dia podem observar com el Sol surt per un determinat punt de l’horitzó, descriu un cercle en el cel fins a pondre’s de nou en un altre punt de l’horitzó “oposat”. Aquesta experiència la mostrem en la il·lustració 3: hi hem representat el moviment del Sol el dia dels equinoccis –començament de la primavera i de la tardor– i dels solsticis –començament de l’hivern i de l’estiu–.

Aquests moviments ens permeten establir els quatre punts cardinals: el dia dels equinoccis, el sol surt exactament per un punt que anomenem Est i es pon per un punt que anomenem Oest. En aquests dies, el dia i la nit tenen la mateixa durada: exactament 12 hores –fet que no passa els dies dels solstici d’hivern i d’estiu–.

Cada dia, al migdia, per observar el Sol en el seu punt més alt de la trajectòria en el cel, hem d’orientar-nos sempre en la mateixa direcció, la

42 XXXV RONDA VALLESANA

qual determina sobre l’horitzó –si ens trobem a l’hemisferi Nord de la Terra– el punt Sud. El seu punt oposat sobre l’horitzó serà el Nord.

Si en el centre O imaginem, aixecada sobre la línia Est/Oest, una paret vertical –resultat de la fusió imaginària de la façana sud i la façana nord d’una masia, tot menyspreant la seva fondària–, amb una busca que la travessa d’una banda a l’altra, i en la qual hi ha enfilades dues petites esferes situades de manera simètrica a un costat i a l’altre de la paret, a la cara de la paret que dóna al sud hi podrem construir un rellotge de sol “clàssic” –com els que podem observar en la majoria de masies en la seva façana principal–, i a la cara de la paret que dóna al nord hi podrem construir un altre rellotge de sol orientat al nord –com el de la Masia Mariona–. Si, per a fer més entenedores les coses, considerem només la trajectòria del Sol el dia dels equinoccis i suposem que el terra que limita l’horitzó és transparent, des de les sis del matí fins a les sis de la tarda, el Sol il·luminarà el rellotge orientat a sud i, des de les sis de la tarda fins a les sis del matí següent, el Sol il·luminarà el rellotge orientat a nord.

Per raons de simetria, la traça que deixarà sobre la paret orientada a sud l’ombra de la busca i la de la petita esfera A i la que deixarà sobre la paret orientada a nord l’ombra de la busca i la de la petita esfera B seran línies simètriques respecte al punt central O. Això ens permet concloure –a grans trets: per exemple, sense considerar ara la freqüent orientació no exactament cap el sud i cap el nord de les dues cares de la paret– que els rellotges de la cara sud i de la cara nord són rellotges les línies dels quals són simètriques respecte al punt O en què la busca comuna travessa la paret. Per tant si hom considera que té dibuixat el rellotge situat a la façana sud pot dibuixar per simetria el rellotge de la façana nord.

Només restarà, després, traslladar cada un dels dibuixos a la seva façana corresponent. En la il·lustració 4 es poden veure els dos rellotges com si en fos un de sol –com si la paret també fos transparent i hom veiés a través seu les línies geomètriques que hem traçat en una i en altra cara–.

No és ben bé així: la meitat inferior s’ha de construir sobre la façana sud, i s’ha d’observar tot mirant cap al nord; i la meitat superior s’ha de construir sobre la façana nord i s’ha d’observar tot mirant cap al sud.

6. EL DIA DE LA RONDA VALLESANA Aprofitem l’ocasió que ens ofereix la XXXV Ronda Vallesana per veure els rellotges de la Masia Mariona. Ja hem vist que donen per a pensar.

XXXV RONDA VALLESANA 43

Relació entre els rellotges de les dues façanes. Autor: Carles Lladó

Aquest dia, tots els rondaires podreu veure com el rellotge de la façana Nord resta a l’ombra perquè ja és la tardor. El rellotge de la façana Sud, en canvi, si fa bon temps, us donarà l’hora solar a la Masia Mariona –i per tant a l’hora que us marqui hi haureu de sumar dues hores–. De totes maneres us cal saber –les coses són sempre una mica més complicades del que voldríem!–, que a mitjan octubre el rellotge de sol de la façana Sud de la Masia Mariona va uns 25 minuts avançat respecte als rellotges dels nostres canells. No fos cas que us penséssiu que no funciona bé.

Carles Lladó i Casablancas, Sabadell, maig del 2014

44 XXXV RONDA VALLESANA

EL GATÀS NEGRE Aquest conte fou aplegat per Apel·les Mestres (1854-1936) en el recull Llegendes i tradicions del Montseny, amb el qual va guanyar el Premi del «Llegendari popular català» de l’Institut Patxot el 1927. Del llibre original de l’autor, Carme Rubio i M. Carme Bernal han fet una àmplia selecció, editada el 2004 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat sota el títol “Llegendes del Montseny”.

Cansats un marit i muller joves dels mals tractes que la mare d’ell donava a la seva nora1, resolgueren separar-se’n. Així, doncs, per viure en pau i quietud, se n’anaren a l’altre cap de poble, ben lluny de la sogra.

La primera vetlla, el marit, arribant cansat del treball, sopà i se n’anà a dormir; la seva muller es quedà a filar vora el foc. Però, de sobte, s’adonà que, davant d’ella, havia comparegut un gatàs negre, desmesuradament gros, que se la mirava fit a fit sense treure-li les mirades del damunt2.

Desagradablement sorpresa, la bona dona, per semblant visita a aquelles hores, i molestada per l’insistent mirar del gat, deixà de filar i se n’anà al llit.

A la vetlla vinent, quan el marit se n’hagué anat a jeure, lo mateix va ser asseure’s la jove a filar prop del foc3, com plantar-se-li al davant el gatàs negre, que, com el dia abans, es posà a mirar-la fit a fit sens deixar-la d’ull.

Molt més molestada que la vigília, la bona dona contà al marit lo que li passava, però aquest s’ho prengué rient: –I bé, dona, un gat és un gat. Deu entrar a escalfar-se.

1

Dins les relacions familiars són freqüents les baralles entre sogra i nora, tot i que no sempre es fa palès d’una manera tan clara, com en aquesta història, qui és la culpable.

2

El gat, com també la nit, són símbols que anuncien la presència de la mort.

Alhora és un animal considerat confident del diable i portador de malastrugança, sobretot si fixa la mirada damunt d’algú.

3

La dona que fila a la vora del foc de la llar o la disfressa com a forma d’engany que permet descobrir la identitat del malvat són detalls propis del rondallari.

XXXV RONDA VALLESANA 45

–Però és que aquest no és un gat com els altres; és una bestiassa molt grossa, i ademés té uns ulls!... i una manera de mirar-me, que sembla voler menjar-se’m amb la vista.

–Ja em quedaré jo a vetllar aquest vespre, i veurem què en surt de tot això.

En efecte, aquella nit el marit va vestir-se amb la roba de la seva muller4, va posar al foc una paella plena d’oli, i s’assegué a filar.

El gat negre no trigà a comparèixer, però al cap d’una estona de contemplar el filador, va fer una ganyota de mofa i exclamà: –Ets home... i files?

A lo que contestà el marit: –Ets gat... i enraones?

I agafant la paella pel mànec, va tirar la paellada d’oli bullent damunt del gat, que fugí llençant uns crits esgarrifosos –no miols de gat, sinó crits de persona.

A la matinada vinent, un veí de la sogra vingué a avisar el marit que corrés a veure la seva mare si volia trobar-la viva, perquè s’estava morint.

El bon home, després de semblant nova, com que sabia que la vigília sa mare estava bona i sana, se n’hi va córrer.

–I, doncs, mare, ¿què teniu? –va preguntar-li.

–Bé ho saps tu lo que tinc, bergant! –va respondre-li aquella, amb gemecs llastimosos.

–Si ho sapigués no us ho preguntaria.

–¿I la paellada d’oli bullent que vas tirar-me al damunt ahir vespre, malvat?.. Mira com m’has posada!

–Ah, ¿éreu vós, aquell gatàs negre?

4

Retret de tipus sexista.

46 XXXV RONDA VALLESANA

–El cert és que m’estic morint.

–Així vos haguéssiu mort de seguida, mala bruixa!

I en efecte, la mala vella va morir-se entre els dolors més espantosos, i llençant unes malediccions i blasfèmies que feien eriçar els cabells.

Apel·les Mestres (1854-1936) era un artista original, que entenia l’art com un tot.

Va ser un dibuixant i il·lustrador innovador, que concebia les il·lustracions com a elements decoratius i no pas com a complement narratiu; d’altra banda fou un destacat escriptor dramaturg; i un folklorista destacat en el seu temps, i des d’aquest àmbit va conrear diferents gèneres: va ser compilador de llegendes i tradicions; va recopilar dites i refranys; va aplegar cançons populars que, a la vegada, li servirien d’inspiració per a la producció pròpia; va recollir tradicions sobre les plantes, faules i paràboles religioses.

XXXV RONDA VALLESANA 47

Partitura recollida en la missió de recerca d’en Tomàs i Amades – 1932. (vol. II, pàg. 20s).

Autor: Obra del Cançoner Popular de Catalunya

48 XXXV RONDA VALLESANA

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE DE LA COSTA DE MONTSENY FOGARS DE MONTCLÚS (VALLÈS ORIENTAL)

APUNTS HISTÒRICS L’església de Sant Esteve de la Costa de Montseny apareix per primer cop l’any 862, quan el rei Carles el Calb cedeix al comte Sunyer I d’EmpúriesRosselló un gran alou que tenia al Montseny, dins del qual hi havia les esglésies de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera i la de Sant Esteve de la Costa –“et ad alio Sancto Stephano, in Montesigno”–. Aquest era un territori força extens ja que anava del cim del Montseny a Collsabadell i de Collformic a la riera d’Arbúcies. En aquesta donació s’exceptuaven les terres de Campins i el vilaret de Cerdans, que eren conreades i havien adquirit per aprisió gent “hispania”, cerdans entre d’altres, “excepto quod Spani homines de eremo traxerun”.

L’historiador Antoni Pladevall dedueix que va ser a través d’aquest comte que Sant Esteve va passar al domini del monestir de Sant Quirze de Colera de l’Empordà, ja que en una butlla de confirmació dels béns del monestir, de l’any 1219, hi consta Sant Esteve. Aquest domini sembla que va durar fins a final del segle XIV. De tota manera el comte Sunyer va vendre aquest alou a Trasovard i aquest, més tard, l’any 908, el vengué al comte Guifré-Borrell de Barcelona.

El terme era, de tota manera dins la jurisdicció del castell de les AgudesMiravalls fins al segle XIV, que passà al vescomtat de Cabrera i Hostalric com a centre administratiu.

El 1279 consta com a parròquia però, a conseqüència de la despoblació que va sofrir a partir del segle XIV, va ser unida a Sant Julià del Montseny l’any 1503. L’any 1413 a Sant Esteve només es documenten 15 focs que passaren a ser-ne 8 el 1470; hi hagué un repunt en el cens de 1497 en què se’n compten 16. Tot i això va perdre la independència. Aquesta quantitat de població la va mantenir tot el segle XVI i no fou fins a principi del XVIII que la dobla. L’any 1566 s’ajunta a la parròquia de Santa Susanna, amb només quatre focs i l’edifici en ruïna, que passà a ser sufragània de Sant Esteve.

XXXV RONDA VALLESANA 49

Planta església. Autor: Josep M. Masagué

DESCRIPCIÓ ARQUITECTÒNICA L’església de Sant Esteve de la Costa és un edifici constituït per una nau trapezoïdal, força més allargada per l’eix que segueix la direcció de ponent a llevant, i que acaba per aquest costat amb una capçalera trevolada, de la qual avui només es conserven dos absis semicirculars, dels tres que havia tingut; l’absis central, que encapçala la nau i el de l’esquerra o de tramuntana, que és una absidiola lateral. A cada costat de la nau s’hi obren dues capelles de planta rectangular i, a la banda de migjorn, substituint l’absis d’aquest costat, una sagristia.

La nau, en ser trapezoïdal, té diferents mesures pels quatre costats que componen la planta: la llargada del mur de migdia és de 13,76 metres, la del de tramuntana de 13,32 m, i la del de ponent de 5,05 m. La nau s’estreny pel costat de la capçalera on té una amplada de 4,96 m. La capçalera és constituïda per un cos de planta trapezoïdal al qual s’obren els absis, un pel costat de tramuntana i l’altre pel de llevant. Aquest cos és diferenciable en planta de la nau, però volumètricament s’hi uneix sense solució de continuïtat, tot i que el mur de tramuntana té un desviament convergent més acusat que el corresponent mur de la nau. Les mesures del cos són: el costat de migdia, 3,64 m; el de tramuntana, 4,15 m; i el de llevant, 4,76 m. Els dos absis que es conserven s’obren a aquest cos: el central ho fa pel costat de llevant mitjançant un doble plec, que forma 50 XXXV RONDA VALLESANA

Interior de la nau. Autor: Josep M. Masagué

un arc intermedi més estret que la nau però més ample que l’absis; correspondria al que s’anomena arc triomfal que, a la pràctica, és un recurs per suavitzar la diferència d’amplada entre la nau i l’absis. L’amplada de l’obertura de l’absis és de 3,88 m i la fondària de 2,09 m, que resulta ser una mica més fonda que el que donaria el radi de la semicircumferència corresponent, que és d’1,94 m. L’arc triomfal té una amplada de 4,31 m, que ve a ser la mitjana de les altres dues amplades i un gruix de 32,4 cm.

L’orientació de la nau no és ben bé de ponent a llevant sinó que l’eix té una desviació d’uns 28º cap a migjorn i el cos de la capçalera uns angles més, l’absis central arriba als 34º de desviació. Aquests canvis en l’orientació ens marquen diferents moments cronològics.

XXXV RONDA VALLESANA 51

L’arc triomfal i el de l’obertura de l’absis són dos arcs de mig punt que tenen el centre per sobre del nivell dels punts d’arrencada de manera que donen lloc a uns arcs de ferradura molt lleugera, però les primeres dovelles fins l’amplada màxima tenen un especejament que no convergeix al centre de l’arc sinó que són horitzontals. Aquestes obertures tenen una alçada de 5,73 i 5,40 m.

L’absidiola, situada al mur de tramuntana, dóna directament al cos de la capçalera amb una amplada de 3,13 m; la fondària és d’1,43 m.

L’obertura és amb un arc de mig punt.

Les capelles s’obren a la nau mitjançant unes arcades de mig punt que arrenquen d’unes impostes motllurades. Aquestes capelles tenen una fondària de 3,10 m i una amplada de 2,79 m les dues del costat de llevant, i 2,72 m les dues del de ponent.

La nau és coberta amb una volta en punta d’ametlla, la qual és generada per un arc apuntat rebaixat que dóna a aquest espai una alçada de 6,71 m i no hi ha diferència amb la del cos de la capçalera, fora de la lleugera

Interior absidiola de tramuntana. Autor: Josep M. Masagué

52 XXXV RONDA VALLESANA

Capella tardo-gòtica del costat de migdia. Autor: Josep M. Masagué

desviació de l’eix i del mur de tramuntana. Els absis es cobreixen amb voltes de quart d’esfera. En l’absis central no es dóna continuïtat a la lleugera forma d’arc de ferradura amb una volta sobrepassada sinó que entre l’arrencada que és més alta i les deformacions normals d’aquestes obres fan desaparèixer totalment aquella forma. També hem de considerar que poden ser dues obres executades en dos moments cronològics diferents.

Les dues capelles afrontades situades al costat de llevant són cobertes per una volta de creueria nervada cada una. Els nervis i l’arc que les separa de la nau són constituïts per una robusta però senzilla motllura feta de pedra calcària a la qual hom donà esveltesa en dividir els dos laterals en tres parts: una faixa plana, la primera i dos cavets, les altres dues. La disposició del doble cavet aconsegueix una gran esveltesa en aprimar l’extrem lliure de la motllura. En l’encreuament dels nervis hi penja, com és usual, una clau de volta de forma cilíndrica i secció lleugerament còncava. La cara inferior d’aquestes claus és rebaixada però llisa sense cap més relleu que el bordonet perimetral que es forma amb el rebaix.

XXXV RONDA VALLESANA 53

- Aquesta motllura era molt corrent en el gòtic tardà, la trobem a moltes esglésies de casa nostra, tant a les voltes de les naus com a les de les capelles laterals, com és aquest cas. En Pierre Ponsich, descriu els nervis de la sala capitular de Perpinyà i en diu: “Perfil que con dos o tres escocias a cada lado, se repetirá hasta el cansancio en la arquitectura gótica decadente de toda Europa” (Alomar 1970. pàg. 263).

Les dues capelles del costat de ponent són cobertes amb voltes per aresta sense ressaltar la trobada de les diferents voltes.

La sagristia forma un cos que continua la línia de les capelles de migjorn fins a la meitat de la fondària de l’absis central més o menys. Quan van fer aquesta dependència van ensorrar l’absidiola d’aquest costat. La coberta és una volta per aresta amb les nerviacions lleugerament remarcades així com també amb una senzilla clau de volta en l’encreuament molt poc penjada. Tant les nerviacions com la clau de volta són unes aplicacions ornamentals de guix.

L’interior de la nau és fosc, ja que tota la llum que hi entra és a través de petites finestres d’un sol o de doble biaix que se situen a diferents zones de l’edifici, no sempre amb la funció clara de donar massa llum, com podem pensar de les finestres que s’obren a la façana de tramuntana, la de l’absidiola i la de la capella que és al costat. A la façana de migjorn hi ha una finestra de doble biaix, situada quasi als peus de la nau; també hi ha restes d’un ull de bou sobre l’absidiola de migjorn que va ser paredat, segurament, quan van enderrocar aquesta absidiola i hi van fer la sagristia. Prop d’aquest ull de bou, però a una alçada su-

54 XXXV RONDA VALLESANA

Detall finestra de l’absis central. Autor: Josep M. Masagué

perior, hi ha una altra finestra de forma més o menys rectangular que rep la llum de l’exterior per sobre de la teulada de les capelles i sagristia.

Aquesta finestra podria haver funcionat juntament amb la dels peus de la nau però, quan van fer la capella o la sagristia, van modificar-la per tal que hi entrés una mica de llum. Hi ha una altra finestra a la façana de ponent, és una finestra d’un sol biaix, amb arc de mig punt per dins i rectangular pel costat de fora.

Indirectament la nau també rep llum de finestres situades a les capelles laterals, les dues capelles situades al costat de llevant, a continuació de les absidioles tenen cada Portal de l’església. Autor: Josep M. Masagué una una finestra centrada al mur del fons, el de tramuntana i el de migjorn respectivament. La capella de migdia del costat de ponent, situada prop del portal, té també una finestra com les anteriors però que se situa a la façana de ponent de la capella.

L’absis central té una finestra de doble biaix centrada, més o menys, al mur circular que forma l’absis. Aquesta finestra ha estat transformada interiorment per donar-li la forma esbiaixada simètrica amb la part de fora.

- La forma esbiaixada o de doble biaix de les finestres ens permet gaudir d’un petit raig de llum durant força estona. Aquesta finestra deixa passar un raig de llum que es desplaça de dreta a esquerra i descrivint un arc de cercle, durant unes tres hores. La forma de doble biaix s’explica per la necessitat de dificultar l’entrada del fred i a la vegada poder rebre la llum suficient per a la realització dels oficis religiosos que es devien acompanyar, de tota manera, de llums d’oli.

XXXV RONDA VALLESANA 55

L’absidiola de tramuntana té una petita finestra d’un sol biaix però pel fet de ser orientada a tramuntana la llum que rep és insignificant.

Només el portal és una font important de llum. Amb tot, la funció principal d’aquest element és la de donar accés al temple. És un portal amb arc adovellat amb guardapols, que arrenca d’un capitell dòric pla que, amb un astràgal també d’evolució plana i una base jònica suggereixen, sense ser-hi, la pilastra que hauria de completar el conjunt No és el portal original però sí que sembla que es troba en el mateix emplaçament on hauria estat aquest.

- Encara s’hi endevina un estucat, que solia complementar aquests elements en època barroca, el qual forma un rectangle coronat amb una creu llatina sobre un pedestal triangular. És un estucat poc diferent de l’arrebossat general però que, com el rellotge de sol, l’emmarcament de la finestra i una estreta franja sota mateix de la cornisa, es realitza amb un morter més ric de calç i segurament amb sorra més fina i, d’aquesta manera, ens arriba encara amb una mica més de bon estat que el revestiment general.

Façana vista des del sud-est amb l’absis central mig ocupat per la sagristia. Autor: Josep M. Masagué

56 XXXV RONDA VALLESANA

L’accés és per la façana de migjorn, com era usual, i passava a través del cementiri que s’estenia a tot l’entorn de l’edifici dins els 30 passos que solien definir la sagrera, instituïda a partir de l’any mil. Avui part d’aquest cementiri es conserva com a placeta o eixida del temple i el cementiri s’ha desplaçat a llevant, darrere de l’absis central.

Els murs d’aquest edifici són de paredat comú construït amb la pedra disposada en general en filades horitzontals. La regularitat d’aquestes filades no s’aprecia massa bé però, amb tot, sembla que és força regular; el revestiment que, per sort, encara es conserva no ho deixa veure d’una manera prou clara. De tota manera podem apreciar que la pedra és de llicorella de la zona, que forma lloses primes i irregulars, a les quals hom va regularitzar o aplanar la cara que havia de formar el parament vist de l’edifici i d’aquesta forma poder economitzar el material del revestiment. La pedra del mur de l’absis central i el de l’absidiola de tramuntana és de característiques semblants al de la nau.

Les cantoneres entre els diferents murs són fetes amb la mateixa classe de pedra que a la resta dels murs però, en aquest cas, les lloses són més

Absidiola de tramuntana. Autor: Josep M. Masagué

XXXV RONDA VALLESANA 57

gruixudes i, sobre tot, amb un dels costats força més llarg, que en posarlos en cadena d’angle reforcen la unió entre els diferents murs.

Només els elements singulars presenten un treball més acurat, com la finestra de l’absis, que és feta amb pedra sorrenca vermella força ben tallada (encara que aquesta finestra va ser restaurada pel costat de dins amb pedra llicorella sense tallar, que dóna un resultat gens encertat).

L’emmarcament del portal d’accés és un altre dels elements singulars que, en aquest cas, s’ha realitzat amb un treball extremadament acurat. Aquest emmarcament és realitzat amb pedra granítica de color gris perfectament tallada i encaixada, així com les motllures que formen el guardapols, capitells i bases que van ser fets amb gran destresa.

L’emmarcament de la finestra de l’absidiola és més senzill, és format per tres blocs, dos dels quals són posats als laterals i el tercer a la part superior. El bloc que és situat a sobre té retallat un arquet per formar l’obertura amb arc de la finestra.

Les finestres que se situen a les capelles laterals són de doble biaix amb arc rebaixat, encara que no tenen res a veure amb la clàssica finestra de doble biaix del període romànic, com també succeeix amb la finestra de la nau que s’obre al mur de migjorn de la nau prop del mur de ponent. D’aquestes n’hi ha una que forma un biaix botzinat pel costat de dins i recte pel de fora, on l’obertura és emmarcada amb tres carreus de pedra sorrenca de color ocre clar. Els brancals i la llinda mostren un treball de talla molt correcte amb el caire arrodonit per formar una senzilla motllura de quart de bossell. El bloc que forma l’ampit és de pedra vermella, amb la cara vista sense treballar.

58 XXXV RONDA VALLESANA

Detall finestra de la capella tardo-gòtica del costat de tramuntana. Autor: Josep M. Masagué

Aquestes finestres són revestides amb un arrebossat de morter de calç tant pel costat de dins com pel de fora, tot i que, per aquest últim costat és possible veure, on el revestiment ha caigut, blocs de pedra més o menys ben treballada. De fet és completament normal utilitzar pedra amb un cantell treballat per tal de poder perfilar l’aresta del revestiment de morter per formar les cantonades, encara que no hagi d’anar la pedra vista; on hi havia facilitat per accedir als maons de ceràmica utilitzaven aquest material per a la mateixa finalitat.

A la sagristia hi ha una finestra com les de les capelles i una segona que és d’un sol biaix que se situa dins la fornícula de l’aiguamans. Aquesta finestra té a l’exterior els brancals del mateix material i amb el mateix treball que la finestra de la capella de tramuntana, però en aquest cas la pedra de sobre, la llinda, no té l’aresta en quart de bossell però és retallada per formar un arquet de mig punt.

Aquest edifici és molt pobre en ornamentació, la qual només és present en el portal, a les finestres que ja hem descrit i també en els ràfecs de la nau, els quals van ser fets amb una successió de capes de maons i teules que se sobrevolen les unes a les altres per facilitar la volada del ràfec i donar, a més a més, una imatge força més atractiva.

Ràfec de la façana de migdia. Autor: Josep M. Masagué

XXXV RONDA VALLESANA 59

CAMPANAR Sobre el mur de ponent i la volta s’hi alça un rabassut campanar de torre amb una afuada coberta piramidal. Aquest campanar és el resultat de la transformació d’un campanar de cadireta, o d’espadanya, en un de torre, per la qual cosa hi van afegir els altres tres murs que, donada l’esbiaixada del mur de ponent respecte dels de la nau, aquests últims es troben completament sobre la volta de la nau. El campanar és constituït per una sola planta que s’alça sobre el mur de ponent i la volta de l’església, té dues obertures a cada una de les quatre cares tot i que a la cara de tramuntana una és utilitzada com a portal d’accés i l’altra va ser paredada. Les obertures són esveltes i són tancades superiorment amb un arc de mig punt.

Els murs del campanar, que són constituïts pràcticament per les pilastres que separen les obertures o ulls del campanar, són construïts amb pedra de llicorella amb les cantoneres escairades; les que formen els ulls de ponent són fetes amb la mateixa pedra, però en aquest lloc, les lloses de llicorella són força més gruixudes i, a més a més, les lloses o blocs presenten les cares més o menys aplanades per formar blocs toscament escairats.

Façana de tramuntana. Autor: Josep M. Masagué

60 XXXV RONDA VALLESANA

El campanar és coronat amb merlets escalonats de maó i la coberta que parteix d’una línia reculada respecte dels merlets, i es tanca en una esvelta piramidal construïda amb una falsa volta de maó que repeteix per dins la mateixa forma que l’exterior.

COMUNIDOR El comunidor és avui un evocador porxo que, en el seu Campanar. Interior de la volta piramidal feta amb maons.

Autor: Josep M. Masagué moment, va desenvolupar una funció molt precisa dins les activitats litúrgiques de la parròquia i necessària segons les creences religioses dels parroquians. Els comunidors eren uns elements imprescindibles per a poder exercir la funció de comunir les tempestes. Podien

Vista del comunidor des de la plaça de l’església. Autor: Ferran Marcos

XXXV RONDA VALLESANA 61

ser exempts, com és el nostre cas; també es podien situar en una de les plantes del campanar, com a Sant Fèlix de Sabadell; o construïa una petita torre en un altre punt de l’edifici, com a Sant Llorenç Savall o a Sant Cebrià de Valldoreix. També, moltes vegades, quan només tenien un campanar de cadireta, hi adossaven un petit porxo. Sempre era la necessitat de disposar d’un espai cobert de forma més o menys quadrada amb obertures a les quatre cares i situat en un emplaçament prominent des del qual poder dominar bona part del terme parroquial. És una funció que es va popularitzar a partir del segle XVI i consistia en la realització d’unes pregàries per evitar que les tempestes arruïnessin les collites. També s’utilitzaven de vegades per foragitar les bruixes i/o altres esperits malignes, encara que la funció primordial era la de calmar les tempestes i poder salvar les collites.

El comunidor que hi ha és del tipus exempt, situat en un extrem del cementiri i amb un bon domini del terme. És constituït per un edifici porticat de planta quadrada, obert als quatre vents, té un banc corregut per tot el perímetre i un altar amb una creu de ferro al bell mig.

La coberta és de quatres vessants i té una estructura de cavalls de fusta que són suportats per vuit pilars. Els quatre cantoners són gruixuts i fets amb carreus de pedra granítica i acaben superiorment amb un senzill capitell amb una motllura de bisell. Els que hi ha entremig són més fins i fets d’una sola peça. Tots tenen les arestes bisellades que no arriben als extrems.

Aquesta és la dependència on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades i el que fos necessari.

En el campanar de Sabadell hi havia un comunidor que era situat a la planta que hi ha sota la de les campanes. En una de les finestres hi havia una làpida amb una inscripció gravada, en llatí, amb evocacions del “Crec en Déu”, juntament amb d’altres de caràcter exorcístic, que en Lluís Mas va traduir de la manera següent: “Jesucrist Rei de la Glòria va venir en pau – Déu es va fer home – I el verb es va fer carn – Crist va néixer de Maria Verge – Crist entre tots anava en pau – Crist fou crucificat – Crist va morir – Crist va ressuscitar – Crist va pujar al cel – Crist va vèncer – Crist impera – Crist reina – Crist ens defensa de tot llamp – Déu és amb nosaltres – 1738”.

62 XXXV RONDA VALLESANA

Façana del comunidor des de l’entrada de l’església. Autor: Josep M. Masagué

És una pregària popular que el comunidor resava en el ritual de comunir les tempestes. Aquest ritual s’iniciava quan amenaçava el mal temps o una tempesta, moment en què el campaner tocava el toc anomenat de “bon temps”, –aquest toc alternava els cops de les dues campanes més grans a un ritme compassat–, per estimular el poble a resar per aplacar el perill. Quan la tempesta ja es veia a sobre es tocava el toc de “comunir” –que consistia a accelerar el ritme de les campanes progressivament fins que es feia molt insistent–. Llavors el capellà, amb els escolans, sortia de l’església i anava al comunidor amb la veracreu i, de l’emplaçament estant resava les oracions corresponents, que a la pràctica devien ser semblants a la de la làpida, per calmar el temps i evitar, d’aquesta manera, la tempesta i/o la pedregada. Mentrestant els fidels en sentir el toc de comunir es tancaven a casa seva i resaven el rosari o el “Trisagi a la Santíssima Trinitat” i encenien unes espelmes que havien estat beneïdes el dia de la Candelera, o ciris que haguessin estat en el monument durant el Dijous o el Divendres Sant. Si aquest ritual tenia èxit, el campaner resseguia, amb el sac a coll i una mesura de “mig quartà”, totes les eres i els molins del lloc per recollir la recompensa en el moment en què es recol·lectava la collita, pretesament, salvada per la pregària (Mas 1963).

XXXV RONDA VALLESANA 63

Comunidor. Detall de la clau on convergeixen les bigues de l’estructura. Autor: Josep M. Masagué

CRONOLOGIA La documentació d’aquesta església diu que l’any 862 ja existia un edifici amb funcions religioses. Avui no en queda res que es pugui atribuir a aquesta data, si no és que considerem que els murs, amb les seves transformacions i adaptacions corresponents, són elements que perduren d’aquell moment. Dins d’aquesta consideració també hi inclouríem el cos trapezoïdal que forma part de la capçalera, encara que avui formi part sense solució de continuïtat de la nau, unitat que molt possiblement es va produir quan van fer la volta apuntada, encara que el canvi d’alineació del mur de tramuntana i el desviament de l’arc triomfal, i conseqüentment de l’absis central, ens pot indicar l’existència d’estructures anteriors que, per seguir-les o aprofitar-les, van determinar aquestes irregularitats.

Ens inclinem a considerar que la planta i part dels murs són una permanència de l’edifici del segle IX-X, el qual fou modificat o reconstruït durant el període del romànic, entre final del segle XI i la meitat del XII, per fer-hi l’absis central i possiblement modifiquessin l’absidiola, encara que bona par dels murs i la finestra restessin d’aquell moment.

Quan van construir l’absis central devien aprofitar o refer l’arc triomfal i 64 XXXV RONDA VALLESANA

el que forma l’obertura de l’absis, ja que és possible detectar, encara que de forma molt poc perceptible, un suau tancament de les arrencades d’aquests arcs, atès que, els centres dels arcs se situen a una alçada superior a la de les corresponents arrencades. També presenten les dues o tres primeres dovelles de les arrencades amb els llits –o cares contigües– plans. El fet de tenir els llits plans i no radials és una de les característiques dels arcs preromànics quan són sobrepassats.

Per poder confirmar totes aquestes hipòtesis faria falta, de tota manera, tenir el suport dels resultats d’una prospecció arqueològica que molt probablement ens podria aclarir les relacions entre les diferents parts d’aquest edifici i que sembla que no corresponen a un mateix moment cronològic.

Aquest edifici devia amenaçar ruïna o ja se’n devia haver ensorrat la coberta quan va ser necessari, en un moment indeterminat del segle XIII, construir una nova volta que és la que ens ha arribat fins als nostres dies.

Aquesta volta, feta de punta d’ametlla o ogival és característica del segle XIII, moment de transició entre el romànic i el gòtic a casa nostra, malgrat que a Europa aquest últim moviment ja era completament estès.

Façana de ponent de Sant Esteve de la Costa. Mirada en detall hi podem observar les diferents etapes de la seva edificació . Autor: Ferran Marcos

XXXV RONDA VALLESANA 65

Abans d’aquesta reforma ja hi havia construït sobre el mur de ponent un campanar d’espadanya de dos ulls, del qual en queden les arrencades integrades en el mur, sota l’espadanya actual.

Aquest campanar ens indica que la coberta de la nau era, en aquell moment, més baixa que la que hi ha avui, i això ens fa pensar en una coberta que era o bé sobre una estructura de fusta, o bé sobre una volta de canó seguit de mig punt, perquè el punt on arrenquen les pilastres es troba situat per sota de la coberta actual. La mateixa façana de ponent ens indica aquesta diferència d’alçada amb la línia que marca la Làpida. Autor: Josep M. Masagué dels anteriors vessants de la coberta. És molt probable que a causa d’aquest canvi de coberta donessin, també, més alçada a l’espadanya, fet que ens vindria senyalat per les tres pilastres de ponent.

La façana que configuren aquestes pilastres és més ampla que la que li correspondria per l’amplada del campanar de torre.

No es detecta cap més obra fins que, entre els segles XV i XVI, es construeixen dues capelles afrontades a continuació de les absidioles, que són de planta rectangular amb volta de creueria seguint l’estil del gòtic tardà.

Les dues capelles que segueixen, al costat de ponent, van ser construïdes més tard, possiblement en el mateix moment, o amb molt poc temps de diferència, que la sagristia, datada de l’any 1758. La tipologia constructiva d’unes i altres dependències sembla que és la mateixa. Per construir la sagristia es va enderrocar l’absidiola de migjorn, ara reconstruïda de manera simulada per tal de recuperar una pretesa imatge medieval.

66 XXXV RONDA VALLESANA

Hom data la construcció del campanar i del comunidor l’any 1680. De fet hi ha una placa de pedra vermella, sorrenca, que diu amb caràcters lapidaris i amb les corresponents abreviatures, que el comunidor va ser construït l’any 1680, quan era obrer (administrador) en Bernat Riera i rector, mossèn Pau...

Sembla que es va realitzar la pavimentació general de l’església durant l’any 1857 segons podem veure gravat en diverses rajoles situades a la nau, una a prop de la pica baptismal, davant mateix del portal d’entrada, i una altra a la sagristia, prop del rentamans.

La parròquia té diverses peces força notables que també cal remarcar: una imatge gòtica, d’alabastre, de la Mare de Déu dels Àngels, de la segona meitat del segle XIV, obra de l’escultor Berenguer Ferrer, descrita com “un dels exemplars més bells d’art gòtic que es conserva a Catalunya i una finíssima obra artística de la iconografia mariana” (Martí, 2011);

Una de les rajoles que daten la pavimentació de l’església: 1857.

Aquesta es troba situada a la sagristia.

Autor: Josep M. Masagué

Mare de Déu dels Àngels. Autor: Raimon Camprubí

XXXV RONDA VALLESANA 67

hi ha una pica baptismal del segle XVI. Aquesta pica és constituïda per un vas octogonal i secció convexa, amb una senzilla motllura llisa que forma una faixa al cantell superior i que per la part inferior acaba en una copada per enllaçar el vas amb el peu. Aquest és un pilar de secció octogonal que s’eleva sobre una base que s’eixampla en forma de cavet. Una altra peça notable és el retaule renaixentista-barroc que s’exposa adossat al mur de ponent de la nau. És un bonic i deliciós retaule d’execució poc destra, encara que sembla que va ser repintat. Sembla que prové de la capella de Santa Maria de la Misericòrdia i de Sant Roc, propera a la Costa.

Josep M. Masagué i Torné, arqte.

Maig, 2014

Pica baptismal tardo-gòtica.

Autor: Josep M. Masagué

68 XXXV RONDA VALLESANA

Retaule renaixentista-barroc.

Autor: Josep M. Masagué

Planta campanar; i planta alçat i secció comunidor. Autor: Josep M. Masagué

Façana de llevant i secció transversal.

Autor: Josep M. Masagué

Secció longitudinal. Autor: Josep M. Masagué

XXXV RONDA VALLESANA 69

Façana de migjorn. Autor: Josep M. Masagué

Façana de ponent. Autor: Josep M. Masagué

70 XXXV RONDA VALLESANA

BIBLIOGRAFIA Alomar, 1970: ALOMAR, Gabriel. “Guillem Sagrera y la arquitectura gotica del siglo XV”. Colección de estudios históricos y biográficos, n. 3.

Barcelona: Editorial Blume/Coac. Apèndix I, pàg. 263.

Anglada, 1991: ANGLADA i BAYÉS, Manuel. “Sant Esteve de la Costa. Arquitectura”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII. El Vallès Occidental, El Vallès Oriental”. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1991. pàg. 349.

Barbany, Garcia, 1991: BARBANY i CIURANS, Carme, GARCIA i PARERA, M. Rosa. “Sant Esteve de Palautordera. Història”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII. El Vallès Occidental, El Vallès Oriental”. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1991. pàg. 413.

Llobet, 1990: LLOBET, Salvador. “El medi i la vida al Montseny. Estudi geogràfic”. Granollers: Museu de Granollers, 1990. (reedició de l’original de 1947), pp 445, 452 i 454.

Martí, 1981: MARTÍ i BONET, Josep M. “Catàleg monumental de l’arquebisbat de Barcelona”, vol. I/1. Barcelona: Arxiu Diocesà de Barcelona, 1981, pp. 109-117.

Martí, 2011: MARTÍ i BONET, Josep M. “La Mare de Déu dels Àngels de la Costa del Montseny”, núm. 32. Girona: SICPAS, 2011, pp. 24-25.

Mas 1963: MAS GOMIS, Lluís. “Comentarios alrededor de una lápida”, Sabadell: Museo de la ciudad de Sabadell, nº 4.

Pladevall, 1991: PLADEVALL i FONT, Antoni. “Sant Esteve de la Costa. Història”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII. El Vallès Occidental, El Vallès Oriental”. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1991. pàg. 348.

Vall Masvidal 1983: VALL, Ramon, MASVIDAL, Agustí. “El romànic del Vallès”. Sabadell: ed. Ausa. 1983, pàg. 42.

XXXV RONDA VALLESANA 71

Partitura recollida en la missió de recerca d’en Barberà i Bohigas – 1923. (vol. XV, pàg. 166s).

Autor: Obra del Cançoner Popular de Catalunya

És vostre raig en deslliurança cua invisible d’una arrel que terra endins anà formant-se amb escorrims d’aigua de cel.

Amb una joia que no es cansa, descabdelleu el reguerol. És natural vostra gaubança sense pecat i sense dol.

Quan l’agonia ponentina irisarà vostres cristalls, tremolareu amb més divina emoció. Quatre cavalls, de vostre raig en la polsina, s’empinaran amb llurs plomalls.

A les fonts (Guerau de Liost)

72 XXXV RONDA VALLESANA

LA GEOLOGIA DEL MONTSENY: Història d’un gegant rocallós L’imponent Montseny, amb el turó de l’Home1 com a cim més alt (1706 m) i una extensió de més de 550 km2 (gairebé com tota l’illa d’Eivissa), és el massís més gran de la Serralada Costanera Catalana. A diferència de les serres, els massissos estan formats per l’agrupació de cims de major alçada respecte a l’entorn, i solen tenir origen en falles o fissures que el separen de la resta del relleu. En el cas del Montseny, s’hi poden apreciar clarament tres unitats ben diferenciades que conformen el massís: el turó de l’Home i les Agudes (1705,4 m.), el Matagalls (1698 m) i el pla de la Calma (1345 m). Les formes del paisatge que observem són el resultat de diferents processos que han anat formant i modelant el massís durant milions d’anys d’història. A partir de les roques i minerals que avui trepitgem, podem retrocedir fins a eres passades tot desfent la història d’aquestes carenes i vessants.

La silueta del massís del Montseny des de la zona de Mosqueroles, a la falda sud-est del massís.

Autor: Alba Bonàs

1

El cim culminant del Montseny està a una alçada exacta de 1705,78 m per sobre el nivell del mar. En aquest punt hi trobem el senyal geodèsic utilitzat per triangular i elaborar mapes topogràfics. Al cim del turó de l’Home també hi trobem el primer observatori meteorològic d’alçada de Catalunya, que data del 1929 (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

XXXV RONDA VALLESANA 73

La història geològica del Montseny es podria explicar en tres grans capítols. El primer ens relata l’aparició del massís i la formació dels seus materials, ara fa 500 milions d’anys, mentre que el segon explica l’erosió, cobriment i fractura dels materials originals. L’últim capítol transcorre mentre, encara durant els nostres dies, les forces de la natura esculpeixen i modelen aquest gegant rocallós.

CAPÍTOL 1: EL SÒCOL, LA BASE DEL MASSÍS Per presenciar l’inici d’aquesta història cal viatjar uns 500 milions d’anys enrere, fins al Paleozoic. Va ser en aquesta era quan es va formar el sòcol que sosté l’estructura del massís. Aquest sòcol es va formar, principalment, a partir de la compactació de materials sedimentaris, i originà gresos i calcàries.

Ara fa uns 350 milions d’anys, el sòcol va patir una important transformació quan les plaques d’Euramèrica i Gondwana van col·lidir i formaren el supercontinent Pangea. Aquest procés gegantí s’anomena orogènesi2 herciniana, i va desencadenar un seguit de processos tectònics que aca-

Entre els alzinars que s’enfilen cap el turó de l’Home, podem veure grans blocs i pedruscalls, productes de la fragmentació dels materials esquistosos. Autor: Alba Bonàs

2

Orogènesi: conjunt de processos geològics de contracció i plegament que duen a la formació d’un sistema muntanyós construït en una regió inestable de l’escorça terrestre (Font: IDEC – Diccionari de geologia).

74 XXXV RONDA VALLESANA

barien definint l’estructura del relleu actual. En el cas del Montseny, com a resultat del xoc i compressió de les plaques, els materials originals del sòcol van ser metamorfitzats3 i plegats. Com a conseqüència de les altes pressions i temperatures a què van ser sotmeses les roques sedimentàries originals, aquestes van veure modificada la seva estructura i es convertiren en esquists, gneis, marbre i altres materials metasedimentaris que avui dia podem observar tot passejant pel massís, sobretot quan ens comencem a enfilar cap al turó de l’Home.

L’esquist, també anomenat llicorella en aquestes contrades, és omnipresent al massís del Montseny, i de fet, és el material que forma el cim de les Agudes. L’esquist és una roca metamòrfica d’origen sedimentari, normalment constituïda a partir d’argiles o lutites. Quan les roques d’origen metamòrfic, queden al descobert, podem endevinar les onades i els recargolaments del material original fos durant la seva transformació.

L’esquist és un material molt trencadís, que es pot diferenciar d’altres roques per la seva estructura laminar fàcilment exfoliable. Tot i ser molt similars, la pissarra queda trencada en lamines més fines i aparents, men-

Esquistos al cim de les Agudes. Autor: Ferran Marcos

3

Metamorfisme: modificació i arranjament mineralògic i/o estructural de les roques sòlides sotmeses a noves condicions físiques i químiques, diferents de les condicions en què la roca en qüestió es va originar (Font: IDEC – Diccionari de geologia).

XXXV RONDA VALLESANA 75

tre que en els esquits podem veure la brillantor dels seus cristalls (de mica, grafit, clorita...) a ull nu, i el trencament és més groller. L’elevada foliació d’aquests materials fa que siguin molt propensos a la fragmentació. A la zona propera a les Agudes o el turó de l’Home, podem veure com els vessants estan coberts de grans blocs de roca, són enderrocs esquistosos resultat de la fragmentació d’aquests materials.

Una altra roca metamòrfica que podem trobar al Montseny és el gneis.

Aquesta roca té una estructura de bandes de minerals clars (feldspats, quars) i minerals més foscos (biotita, mica). És també força trencadissa, tot i que sol originar una foliació més irregular que la d’un esquist. Els marbres, presents a la zona de Gualba, a la part més baixa del massís, són roques metamòrfiques de més gran duresa, derivades de la fusió i compactació de les calcàries del sòcol paleozoic.

El desplaçament de plaques provocat per l’orogènia herciniana també va donar lloc a l’aparició de roques ígnies, originades a partir d’intrusions de magma solidificades. Al vessant més al nord-est del Montseny hi trobem una gran abundància de granit. Aquesta roca plutònica, formada pel refredament lent de magma a l’interior de la Terra, es diferencia clarament pel seu aspecte granulat i la visibilitat dels cristalls que la conformen (quars, feldspat i mica). De fet, quan aquestes roques ígnies van emergir també van provocar la metamorfització dels materials sedimentaris adjacents, i van donar lloc a una aurèola de metamorfisme de contacte (amb esquists, pissarres...) al voltant del batòlit4 granític. El granit poc alterat sol originar formes en bloc, com les que podem observar al turó de Morou (1307 m), o a les crestes de Castellets, on torres rocoses de granit s’enfilen cap a les Agudes. En canvi, quan el granit ha estat sotmès a una alteració més forta, en zones més baixes i prop dels torrents, podem veure com el mineral es disgrega i es transforma en la sorra coneguda com sauló.

A part de les roques plutòniques, també podem trobar roques magmàtiques filonianes, cristal·litzades ràpidament entre escletxes i fractures. Aquests materials acaben formant filons o dics, com els pòrfirs, les aplites o les pegmatites, on es poden trobar mineralitzacions de coure, 4

Batòlit: massa de roca ígnia intrusiva de forma irregular, consolidada sota capes potents, d’una extensió de centenars de km, de composició homogènia –generalment roques àcides, granits o granodiorites–. Els batòlits es relacionen amb les àrees de plegament (d’ací el nom de roques intrusives aplicat a les que formen els batòlits), i generalment estan envoltats per una aurèola de metamorfisme de contacte.

76 XXXV RONDA VALLESANA

Roca granítica sobre la qual va ser bastit el santuari de St. Segimon. Autor: Ferran Marcos

plom, zinc i sulfurs. Al vessant nord-oest del Montseny, trobem el geòtop de les mines de Sant Marçal, on hi ha un filó en fluorita5 d’un alt valor geològic i patrimonial. Un altre punt miner important del massís són les mines de Gualba, on trobem una gran diversitat de minerals deguda al metamorfisme de granits, pòrfirs i marbres.

CAPÍTOL 2: COBERTURA I TRENCAMENT Aquest segon capítol, ple d’acció, comença al Permià fa uns 280 Ma (milions d’anys). Durant aquest període, l’últim de l’era primària, van tenir lloc un conjunt de processos climàtics que van erosionar i desgastar severament el relleu originat durant l’orogènia herciniana. El Pla de la Calma (1345 m) és una relíquia d’aquest llarg període erosiu que va formar una superfície plana i horitzontal, coneguda com peneplana. Són relativament pocs els indrets on es pot veure tan clarament el resultat d’aquest període de forta erosió. Per aquest motiu, l’aflorament de l’àrea de Ca 5

Fluorita: mineral format de calci i fluor, i molt sovint amb impureses de clor, ferro...

Es forma a les mineralitzacions filonianes hidrotermals, on acompanya diverses menes sulfurades. Molt sovint forma cristalls ben desenvolupats. És la font principal per a l’obtenció del fluor i de l’àcid fluorhídric (Font: IDEC – Diccionari de geologia).

XXXV RONDA VALLESANA 77

n’Agustí, al Pla de la Calma, és un geòtop catalogat d’interès. La diversitat de roques que el formen, la clara diferenciació dels perfils erosius i les empremtes de meteorització6 sobre els materials emergits durant l’orogènia herciniana, fan merescuda la seva visita i estudi.

Després del període erosiu, cap a l’inici de l’era secundària o mesozoic (fa 251– 65 Ma), van reactivar-se antigues fractures originades durant el xoc de plaques hercinià. Aquests moviments tectònics van causar un conjunt de falles normals7 que van provocar la separació i distensió del relleu paleozoic, originant un seguit de petites conques. Posteriorment, al Triàsic, mentre els dinosaures pasturaven la Terra, les restes erosionades i aquestes noves conques van quedar cobertes, de manera irregular, per noves capes de materials. Aquest procés va ser causat per diversos canvis en el nivell del mar, que van originar períodes de regressió i intrusió marina, i formaren fàcies de sediments ben diferenciats. Així doncs, just a sobre dels materials del sòcol, hi trobem els sediments sorrencs i argilosos d’origen fluvial del Buntsandstein, acumulats durant un període de regressió marina. Just al damunt, i de manera discontinua, un període d’intrusió marina va cobrir les roques vermelloses del Bunts amb materials blanquinosos de tipus calcari del Mushelkalk. A causa de la inclinació de les conques, trobem estrats alterats i d’escassa continuïtat, tot i que es pot observar l’estratificació dels sediments a la zona del Tagamanent o a la peneplana del Pla de la Calma. Tal com es comentava abans, en el geòtop del Pla, podem veure com els materials granítics i metamòrfics del substrat van ser alterats i posteriorment coberts pels primers sediments triàsics del Buntsandstein. Justament en els sediments vermells del triàsic superior és on es va descobrir recentment un fòssil de labirintodont, un amfibi primitiu que habitava les selves tropicals del Montseny uns 210 milions d’anys enrere.

Amb l’inici de la nova era terciària, o Cenozoic, fa 65 Ma, van iniciarse nous moviments tectònics a l’escorça terrestre: l’orogènia alpina.

Aquesta etapa va provocar la compressió i elevació de grans masses de materials en direcció NE-SO, aixecà les Serralades Costaneres Catalanes i originà noves falles i fractures que dividirien les diferents serres lito6

Meteorització: conjunt de processos mecànics, fisicoquímics o biològics d’alteració i esmicolament de la roca superficial sota l’acció dels agents atmosfèrics on hi ha formació de sòls i nova formació de sediments (Font: IDEC – Diccionari de geologia).

7

Falla normal: falla inclinada en què el bloc de sostre s’ha mogut cap avall respecte al bloc de mur, dut a més alçada, per l’acció d’esforços de distensió (Font: IDEC – Diccionari de geologia).

78 XXXV RONDA VALLESANA

rals. D’aquesta manera es van constituir les serres Litoral i Prelitoral, així com la depressió que les separa. En els relleus Prelitorals, el massís del Montseny va quedar el més elevat i separat de les Guilleries occidentals per la falla que avui segueix la riera d’Arbúcies.

A la fi del segon capítol d’aquesta història, el gegant rocallós ja està gairebé format. L’antic sòcol paleozoic va ser metamorfitzat durant l’orogènia herciniana, i després va ser erosionat, plegat i cobert per sediments del triàsic. Més endavant, el massís va ser replegat de nou i fracturat, i el resultat fou l’imponent relleu que avui podem albirar des de punts llunyans del territori. Tot i així, el Montseny d’aleshores no era com l’actual, el pas del temps encara es guardava canvis que farien evolucionar el seu paisatge.

CAPÍTOL 3: LA DANSA DE LA NATURA En aquest darrer capítol, seran les forces de la natura i el clima les que continuaran dansant i donant forma al massís, des dels últims 25 milions d’anys fins a l’actualitat.

Un dels elements primordials d’aquesta dansa és l’aigua. L’escorrentia va anar excavant les tres conques principals del Montseny: el riu Congost, la

Detall de la foliació de l’esquist. Autor: Alba Bonàs

XXXV RONDA VALLESANA 79

Tordera i la riera Major. Rius, rieres i rierols han anat resseguint desnivells i fractures, tot erosionant els vessants del massís durant anys. En el cas de la riera d’Arbúcies, que neix prop del cim de les Agudes i desemboca a la Tordera, ha anat perforant el terreny tot creant diferents plans de manera escalonada, a causa de les variacions del cabal, com el Pla de la Llet (900 m), Pigat (830 m) i Folgueres (612 m). La Tordera, que neix entre les Agudes i el Matagalls, a les fonts de Sant Marçal, recorre l’abrupte cim del massís tot creant gorgs i saltants. Amb la seva força, típica dels trams alts dels cursos fluvials, l’aigua ha anat rentant i transportant gran part dels materials originals. En els cursos mitjà i baix, quan l’aigua perd força i velocitat, és on es generen, i s’han anat generant, dipòsits al·luvials.

Amb el pas del temps, aquestes sorres i graves acaben compactant-se i creen nous materials sedimentaris tals com gresos, margues...

El segon ballarí d’aquest capítol és el gel. D’una banda, en els períodes glacials hi havia modificacions en les dinàmiques fluvials, baixava el mar de nivell, i s’ocasionaven canvis en els processos sedimentaris. De fet, avui dia trobem dipòsits de sediments en zones on ja no hi circula cap curs, i trobem un antic delta de la Tordera allunyat del delta actual.

D’altra banda, podem trepitjar registres de glaciacions, o èpoques més gèlides que l’actual, mentre caminem per les tarteres dels cims. Aquests relictes d’èpoques gèlides, com la tartera del turó de l’Home, són d’origen crioclàstic, és a dir, que han estat formades a partir del trencament de les roques per la congelació i desglaç de l’aigua entre les seves fissures. Els grans sortints rocosos aguts rodejats de blocs o pedruscalls, com veiem a les Agudes o al Matagalls, són també empremtes del gel. Per damunt dels 500 m, la congelació de minúscules gotes d’aigua en la roca ocasiona esquerdes, que de mica en mica acaben amb el trencament de la roca. Els esquists i les roques metamòrfiques que van originar-se durant l’orogènia herciniana encara avui segueixen esqueixant-se i formen un bosc de pedres en els vessants més abruptes.

Un tercer element de la dansa és el clima. La combinació de pluges, temperatures, radiació i estacionalitat del clima mediterrani són també els responsables de la degradació dels materials. Els materials granítics són especialment sensibles a la meteorització química i l’erosió causades pel clima. El batòlit que va quedar al descobert milions d’anys enrere, presenta ara, en alguns punts, formes arrodonides i relleus generalment suaus, i s’ha anat disgregant fins a convertir-se en el conegut sauló.

80 XXXV RONDA VALLESANA

Són molts altres els elements d’aquesta coreografia, però segurament, durant els últims segles, hi ha hagut un actor que ha volgut agafar protagonisme. L’home, i el seu afany per dominar la natura, ha pretès, en ocasions, ser el centre de la dansa asfaltant, picant, perforant i desestabilitzant l’equilibri d’aquesta bonica dansa. Esperem que, així com la muntanya es converteix en sorra, el pas del temps segueixi deixant un rastre harmònic en els vessants d’aquest gegant rocallós.

Alba Bonàs Piella

Els talls de les carreteres són indrets excel·lents per observar les formes i canvis de textura resultants de la formació de les roques metamòrfiques del massís. Autor: Alba Bonàs

Fonts d’Informació • Mapa Geològic de Catalunya. Escala 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya.

• Web de l’Institut d’Estudis Catalans – Diccionari de Geologia.

• Web Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona- Parc del Montseny.

• Fitxa descriptiva de la GEOZONA 323 DISCORDANÇA PRETRIÀSICA A CA N’AGUSTÍ (PLA DE LA CALMA)- Generalitat de Catalunya (DMAH).

• Fitxa descriptiva de la GEOZONA 324 MARBES DE GUALBA Generalitat de Catalunya (DMAH).

XXXV RONDA VALLESANA 81

Gòtics semblant el faig, l’avet, puja, segur, l’avet ombriu, rígid de fulles, d’aire fred, car és d’un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net, ben altrament, el faig somriu, més joguinós que massa dret, car és d’un gòtic renadiu.

L’avet és gòtic com el faig.

Són les agulles del bagueny on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes que, en les altures del Montseny, del vent concerten les campanes. (1933) Avets i faigs (Guerau de Liost)

Estreta entre un faig i un avet coneguda com “l’abraçada”. Autor: Jaume Marlès

82 XXXV RONDA VALLESANA

GUERAU DE LIOST, POETA DEL MONTSENY És gairebé inevitable identificar Guerau de Liost amb la muntanya del Montseny. Però Jaume Bofill i Mates, l’home que es vestí amb aquest pseudònim, fou, a més de poeta, una figura destacada en la Catalunya del primer terç del segle XX. Havia nascut a Olot el 1878, va llicenciar-se en dret i filosofia a Barcelona, on s’instal·là i féu amistat amb les principals personalitats culturals i polítiques del seu temps. Militant de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó, col·laborà a La Veu de Catalunya, el diari d’aquesta formació, amb la qual entrà de regidor a l’Ajuntament de Barcelona, on era admirat com a destacat orador. Va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1918 i entrà de conseller a la Mancomunitat de Catalunya el 1921, càrrec que ocupà fins al 1923. Fou un dels fundadors del partit Acció Catalana, un grup d’intel·lectuals crítics que es van escindir de la Lliga, però al cap dels anys va tornar a militar al partit de Cambó.

A part dels seus poemes i articles literaris, escrits amb una prosa molt acurada i precisa, va publicar també nombrosos textos polítics, de caràcter inequívocament catalanista, fet que, en alguns moments, el portà a oposar-se a Cambó, com quan el 1930 va publicar L’altra concòrdia, per respondre i contrarestar les tesis que considerava excessivament pactistes, exposades en el famós al·legat cambonià Per la concòrdia.

Paral·lelament a la seva incessant activitat política, compromès amb la construcció de la Catalunya pròspera i moderna del “nou-cents” –d’on prendria nom el moviment político-cultural del Noucentisme, conduït per la Mancomunitat–, Bofill, que mantenia una estreta amistat amb el poeta Josep Carner, decantà la seva escriptura cada vegada més cap a l’estètica de la nova cultura que s’anava desenvolupant al país.

Es tractava d’una empenta d’entusiasme que, patrocinada per les elits polítiques, econòmiques i culturals, reivindicava per a Catalunya un paper entre les nacions modernes. El país s’afirmava a partir de les arrels ancestrals en la història culta i amb la mirada posada en el futur, tot proclamant-se hereu dels clàssics, disposat a construir una societat sòlida per als nous temps del segle acabat d’estrenar. I això es feia bastint edificis de cultura, fundant institucions, creant infraestructures socials i econòmiques amb propòsits renovadors, defensant el cosmopolitisme, XXXV RONDA VALLESANA 83

la racionalitat, la claredat, la lluminositat i la mediterraneïtat a través de totes les arts i tots els àmbits de l’humanisme i la política, per donar una idea de futur optimista, a l’abast de la força transformadora i de la voluntat dels homes dominadors de la natura.

Aquestes eren algunes de les bases de la nova societat forjada al tombant del segle XX, que teoritzava i proposava Eugeni d’Ors, el “Xènius” que cada dia, des del seu Glossari a la portada de La Veu de Catalunya, dictava les normes estètiques, morals i ideològiques del país que es volia construir.

I en el camp de les lletres, un lloc destacadíssim l’ocupava Josep Carner, un poeta estimat i admirat, a qui Bofill deurà el pseudònim i bona part del guiatge literari que exercí sobre la seva obra poètica. La influència de Carner, l’exposa en uns versos que li dedica: “sense la teva dolça companyia / fóra enutjosa la immortalitat”, diu. Perquè Carner l’apartà de la literatura dels “vells temps”, de la inevitable influència verdagueriana dels primers versos i de l’estètica “modernista” obscura, recargolada, pessimista, tèrbola, per conduir el nou poeta amic pel camí del goig de viure la natura de manera humanitzada, coherent, racional i neta, que apareix en els seus versos.

I va ser Carner qui, a més d’orientar la vocació poètica de Jaume Bofill, li suggerí el pseudònim de ressons medievals amb què firmaria tota la seva producció en vers. Utilitzant el nom d’un casal del Montseny anomenat Lliors, Carner el transformà per convertir-lo en Liost, com explica en els “Mots proemials” de La muntanya d’ametistes” (títol també proposat per Carner): “Vaig batejar-te, això sí. Tot just et sentires ben bé tu mateix –darrere dels inicis verdaguerívols– et decidires pel cognom, tret del repertori toponímic del Montseny, de Liost, i em demanares un nom de fonts, i jo te’l vaig escollir gòtic i catalanesc”.

Efectivament, sota el coll de Sant Marçal, al nord, prop de Lliors, entre Viladrau i Arbúcies, se situa un dels poemes emblemàtics de La muntanya d’ametistes, el que porta per títol La casa del poeta, tot establint el lligam amb la nissaga del pseudònim triat.

Més que el castell de Liost, il·lusori, que té de l’heura el suau fregadís, i una caputxa de molsa al cimbori i sap la fi d’un idil·li feliç;

84 XXXV RONDA VALLESANA

més que el casal d’Arimells, venatori pel cavaller que en rondava el pendís, em plau un mas fet de rústec ivori, tot vorejat d’un paisatge d’encís.

Aquí el poeta Guerau recollia el to gemat que el Montseny li oferia de cap a cap dels oberts horitzons, i, enamorat de paitides i fades, escorcollava llegendes colgades. en les fontanes i els boscos pregons.

El poema, sí, és un sonet clàssic, a la manera tan del gust noucentista, en aparença. Però el to i els elements clau –castell, casal, cavaller, fades, llegendes...– és inequívocament medievalitzant, talment a la mida del pseudònim “gòtic i catalanesc”, que s’apuntala en els cognoms Liost i en el d’Arimells, amb què Bofill “mitificà” el casal de la seva esposa. És, doncs, del tot determinant, la influència amistosa que l’anomenat Príncep de les lletres catalanes exercí sobre el polític i publicista Bofill i Mates, que se la fa íntimament tan seva que reneix per a la poesia identificat com a Guerau de Liost, i així s’anomena en el món idíl·lic d’un paisatge que en diria –sense la intenció de ser irreverent– “decorat”. Tan decorat que resulta irreal. Aquesta naturalesa tan allunyada de la realitat íntima, purament observada i utilitzada, en mans de l’artificiositat és l’essència de la poesia del “cavaller de Liost”.

El 1908, doncs, s’estrena el poeta oficialment, amb La muntanya d’ametistes, la primera versió del qual apareix presentada pels “Mots proemials” esmentats i un pròleg elogiós i exultant de l’inefable Xènius, que saluda els poemes com la resposta noucentista al ruralisme modernista, perquè oferia una visió cívica del Montseny. I el mèrit de fixar l’atenció temàtica en la muntanya –territori hostil a la civilització i pastura ideal dels modernistes– en comptes de lliurar-se al cant de la Mediterrània, la nova Arcàdia del Noucentisme lluminós, singularitza encara més aquest primer llibre de versos de Guerau de Liost. És per tot això que d’Ors saluda eufòric la publicació del poemari, tot afirmant que es tracta “d’una ben saborosa venjança” que “s’ha xifrat en sostreure Poesia... del poder del Monstre”. La venjança és, natural-

XXXV RONDA VALLESANA 85

ment, l’aniquilació del Monstre del determinisme modernista (representat, per a Xènius, entre altres per la novel·la de Raimon Casellas Els sots feréstecs) que havia segrestat la naturalesa, carregant-la de la brutalitat primitiva que empresonava la vida dels humans. Ara, però, ve a dir-nos l’entusiasta valedor del noucentisme en el seu pròleg, Guerau de Liost ha recuperat la natura per al món civilitzat, amb una mirada desapassionada, neta, gens idealista, i encara menys obscura, sinó amb els mots de qui mira i jutja la realitat amb la distància indispensable per no deixar-se dur pel que veu i per comprendre, gaudir i aprofitar tot el que de bo aporta la natura a la vida i l’experiència humana.

I així són els versos de les dues versions de La muntanya d’ametistes, que és un esdeveniment capital en la literatura noucentista, quan apareix el 1908 en la seva primera versió, i que, revisada pel mateix autor, serà reeditada el 1933, poc després de la seva mort. Aquesta segona versió, però, presenta algunes diferències que indiquen que el temps no passa perquè sí.

El 1933, el llibre ja no inclou el pròleg de Xènius –caigut en desgràcia el 1920, quan inicià una insòlita carrera que el duria a esdevenir un dels prohoms del franquisme...–, així com també es fa evident en la desaparició de les dedicatòries a homes del passat i retoca, canvia, a vegades suprimeix o refà i depura, uns quants poemes i expressions per depurar l’estètica del volum, suavitzant l’empremta noucentista inicial. Aquestes variacions posteriors, però, són simplement formals, perquè no canvien pas gens la intenció primera d’esplaiar la mirada i expressar el gaudi profund de la natura del Montseny, on Bofill passava els estius.

Era al mas Rosquelles, dins del terme de Viladrau, una masia heretada del seu pare, on estiuejava i solia reunir-se amb els amics –Josep Carner, Pompeu Fabra, Carles Riba, Marià Manent...–, que molt probablement havien visitat la Font de l’Oreneta que hi ha allí a prop. Una font que meresqué, també, el seu poema, i que el 1936 fou restaurada com a homenatge al poeta.

Amor, si de la “Font de l’Oreneta” féssim conjuntament el darrer llit i podia emmotllar-te amb una estreta, liquen poètic de ton cos finit, escoltaríem, d’una campaneta a l’acústica arrel, aquell brogit

86 XXXV RONDA VALLESANA

de les abelles, irisada pleta, quan de l’obaga s’escurça la nit.

I, en venir les parelles venidores, enllaminides d’afalacs i móres, un instant sentiríem: –D’un poeta ací fou la despulla, ací l’amor–. i l’aigua de la “Font de l’Oreneta” esdevindria tema de llaor.

Idealització absoluta d’un racó de muntanya que suggereix al poeta escenes irreals d’amors i mites poètics, com si es tractés d’una estampa renaixentista tocada, això sí, d’un cert to barroc –Joan Fuster en diria “gòtic”, per subratllar de nou el medievalisme postís–, que converteix l’indret en l’escenari preciós i singular d’un món d’amors beatífics.

Sembla ser que Bofill tenia la intenció de fer una trilogia de reculls poètics dedicats a la Natura, la Ciutat i l’Esperit. En aquesta línia, la segona part seria La Ciutat d’ivori, de 1918, idealització de la capital de Catalunya, endreçada, burgesament amable i civilitzada. Però el seu propòsit no assolí el tercer lliurament i tot fa pensar que fou perquè el poeta va anar abandonant l’estètica noucentista, al mateix temps que variaven els seus plantejaments ideològics i personals.

L’interès per explorar la natura de Guerau de Liost és constant, malgrat que intercali en la seva producció altres temes, com els d’esperit més medievalitzant i oníricament històric de Somnis (1913) o el tracte irònic, intens, moralitzant i personal que mostra a les Sàtires (1929).

Així, a Selvatana amor (1920) i Ofrena rural (1926) torna a enfocar la natura com la referència, el punt de partida que l’home utilitza per entendre’s a si mateix, per acostar-se al món que l’envolta i trobar-hi el sentit i el lloc, tot presentant-nos la seva visió del món a través de l’observació de l’entorn natural.

Digne de remarcar és, però, que en el seu darrer llibre, Sàtires, del 1926, escrit seguint els consells de la “sagrada ironia” preconitzada pel seu amic Carner, hi trobem un poeta que, havent-se desfet del noucentisme dels inicis, se’ns mostra amb una nova estètica molt més potent, profund, ben allunyat de la idea d’ordre educat i cortès de la burgesia ben-

XXXV RONDA VALLESANA 87

pensant, que es diria que decep o trontolla, i tracta els temes de l’amor, la mort, el desengany i la cruesa dels sentiments, mentre exalta virtuts i denuncia vicis amb una força poètica inesperada.

Aquest fou el seu darrer llibre publicat però, abans de morir l’abril del 1933, com ja s’ha dit, revisà i renovà La muntanya d’ametistes, tornant a encarar la seva relació amb la natura i arrodonint l’obra que el lligaria per sempre més a l’enjoiada muntanya del Montseny, ja per sempre identificada amb les ametistes.

Aclarim d’un cop, que la pedra moradenca a què es refereix el títol que Carner proposà per al llibre té el seu fonament en el color morat d’una varietat de quars que pot agafar una gradació de diferents tons violacis.

I aquesta identificació prové de diverses fonts que alimentaren la inspiració del poeta.

Hi ha qui afirma que al Montseny se’n trobaven, d’ametistes –diuen que prop de Sant Marçal–, i que fins a mitjan segle XIX havien estat un cert negoci. És molt possible que Guerau de Liost i Carner volguessin recordar aquest jaciment de minerals preciosos. Però, a més, la tria d’aquest color molt probablement també va ser feta per analogia amb el color entre violeta i morat que la massa forestal de la muntanya pren, sobretot en determinades èpoques de l’any. Aquella és la “pedra preciosa” a la vista de l’observador, la que recorda el color serè i lluminós, i s’adiu, també, amb el lloc de repòs i lleure dels burgesos barcelonins, de gustos refinats, amants de la terra i de les caminades, que hi feien estada algunes temporades cada any, traslladant a aquell medi, abans rural i perdut, els costums i l’ordre estètic de la vida de la societat urbana civilitzada.

Així és com el poeta mescla el mite, la llegenda, la visió i les sensacions que se’n poden derivar, tot vestint d’emoció l’entrada en aquest reialme especial. Per això comença el seu poemari amb un sonet que és una Invocació. A la muntanya d’ametistes.

Apoteòsic, d’enroscades trompes soni l’esclat imperial. Un jorn set lapidaris, traficants de pompes, la cuita violaren de ton forn.

I prodigares —camperola festa— no pas de ginebrons d’òpal espars

88 XXXV RONDA VALLESANA

ni el topazi florit de la ginesta, sinó violes en cristall de quars.

Avui, sorruda, ta dolor consagra d’exhausta mina l’oblidat renom.

I encara sotges amb la testa magra el responsori de les boires tristes que sots avall s’agemoleixen com un enderroc de noves ametistes.

Presència imponent i rica de la muntanya, dita, com sempre, en decasíl·labs de solemnitat hiperbòlica, com si es produís una explosió èpica, un big-bang inici de la creació del paisatge que encara conserva els colors majestuosos que el poeta es disposa a recórrer i a rescatar de l’oblit. I sempre amb el to i el llenguatge acurat d’un conceptista, forçant el suposat classicisme fins decantar-se ben a prop, perillosament a tocar, del barroc.

“De la fageda en l’espessor...”. Autor: Ferran Marcos

XXXV RONDA VALLESANA 89

El lector caminant es deixarà conduir per les paraules del poeta que ens acompanya, que s’atura a descriure i suggerir la seva visió del Montseny pintada en cada vers, perquè en gaudim.

Per al lector caminant, doncs, la natura escriu en el paisatge tots els versos possibles. I l’artifici poètic ens els recita. Això vol dir que cadascú llegirà al ritme del seu pas, i confegirà les pròpies i personals estrofes, a partir del llenguatge acurat amb què se’ns suggereix i proposa la ruta.

Tal com es planteja en aquest altre sonet, ara construït amb octosíl·labs, tan populars com l’escena que s’hi descriu, amb el significatiu títol de Camins perduts.

De la fageda en l’espessor camins conviden, no fressats, que per collades i engorjats porten amb aire perdedor.

Ni la corrua dels ramats, ni el gos d’atura, ni el pastor, saben l’intent ordenador d’aquells revolts inesperats.

Només les fades i paitides i algunes ànimes polides de la natura en contacte, sabran que porten, bosc endins, a l’encanteri dels confins on la beutat roman intacta.

El misteri dels boscos, habitats en la primera part del poema pels estadans habituals –ramats, gos d’atura, pastors...– éssers primaris que ignoren tot el que no veuen amb els ulls, en contrast amb les escollides “ànimes polides” i selectes saben entendre, dilucidar i convertir en camins ja no perduts, sinó en disposició de ser transitats per qui els mereixi i sàpiga valorar el més selecte i màgic que ofereix el món natural. És el xoc entre l’elemental terror primitiu que mira la natura com una amenaça, tan estimat per romàntics, modernistes i naturalistes, que no abastaran mai la màgia encantada, la bellesa oculta de la natura que s’ofereix als humans amb criteri observador i sensat.

Aquest és un poema, doncs, que enfila l’ideal humà des del més senzill paral·lelisme, tan habitual, entre vida i camí, i que amb contrastos i oposicions ens situa davant els més purs plantejaments teòrics noucentistes.

I el camí que es mou entre les muntanyes de les Agudes i el Matagalls, arriba fins a la confluència de tres comarques, el Vallès Oriental, Osona i la Selva, a l’angle on, a mitjan segle XI s’hi establí el primer abat del que havia de ser el monestir romànic de Sant Marçal. De nou, un element

90 XXXV RONDA VALLESANA

medieval –aquest ja, més antic que el gòtic!– que serveix al poeta per construir un nou sonet en dues parts: quartets i tercets, oposant descripció i lleu, imperceptible, moviment. En conjunt, imaginant els darrers moments d’aquell món ja periclitat, quan les restes del que fou monestir queden a mans dels dos solitaris vells ermitans. Una imatge de decrepitud, de fred, d’aïllament i soledat, hàbitat glacial de vides grises i anodines, perdudes en un temps ben reculat i distant del que viu el caminant que visita i imagina. És el retrat d’un món que, com l’ermita, s’aclofa, va esfondrant-se sense remei, del qual només en resta la campana com a símbol del que va ser i de la fe encara viva, que Guerau de Liost, home de profunda religiositat, respecta i descriu amb lleu tendresa, sense poder evitar, però, retratar un món llunyà, perdut, al qual, com indica el títol, Tribut a l’ermita de Sant Marçal, rendeix homenatge (tribut), com a bon cristià.

L’ermita s’aclofà de la nevada.

Les parets parpellegen d’humitat sota el gruix hivernal de la teulada.

Pel carener miolaria un gat.

El caramell d’una canal, truncat, a sol ixent incandescent degota, i un munt de neu s’acaramulla a sota, fumejant com alè de l’enllosat.

Vibra, despert, d’una campana el toc que les Agudes senyarà. S’espunta la brasa del tió que aviva el foc.

Ullpresa, l’ermitana apar difunta.

I l’ermità que es lleva, li pregunta, mig adormit, si queda neu enlloc.

El ritme és lent, cadenciós, ensonyat de la visió pretèrita que es perd enrere. Però després de l’ensonyament d’un passat que es desdibuixa, el camí cerca la vida en moviment. I la troba, és clar, en l’aigua que corre i fa viure, que desvetlla a l’immediat, i dóna repòs i calma a l’assedegat, procurant-li el plaer més natural, fresc i net que ofereix la muntanya, veritable tresor vingut potser des d’on reposen, ocultes, les ametistes que fan aquell color preciós al punt del sol.

XXXV RONDA VALLESANA 91

I l’aigua del corriol, regal de la natura, mereix un poema especial, format per tres sonets numerats que, per subratllar amb el seu ritme el saltironeig viu i alegre del rierol, estan escrits en àgils versos de sis síl·labes, a la manera de cançó popular, però amb l’estructura clàssica i constant dels quartets i tercets.

Com a mostra podem veure el primer dels sonets del poema A l’aigua, divina joia: Oh voluptat! De cara al raig, fresc encenall, em raja gola avall el ritme que no para.

D’aquella festa clara la cara em fa claror, i el raig trasbalsador apar una alimara.

Tinc a la boca fresca un degotís de bresca.

I em surt una boirina de perfumat alè.

I el cor batega ple de voluptat divina.

“... el raig trasbalsador apar una alimara”. Dolls de la font Bona. Autor: Ferran Marcos

El goig d’abeurar-se, la sensació de felicitat total en apaivagar la set amb la frescor senzilla, meravellosa i preciosa que ens ofereix la natura, regal d’aigua que corre endins del cos i arriba a il·luminar el rostre, encenent la vida, convertint aquells instants en el gaudi total de l’experiència més senzilla i nova, que neteja, reviscola i alegra. L’aigua que el Montseny regala al vianant com un do diví bé mereixia un poema alegre i cantador.

I tot seguit, és clar, l’arbre que ombreja el torrent i el camí que serpenteja. La varietat d’arbreda del Montseny és nombrosa, però entre els molts que el poeta s’atura a descriure i retratar –dels Avets i faigs majestuosos, fins a l’humil Bardissa, passant per un seguit curiós i detallat de Les petites herbes– aquí destacaré L’alzina, un arbre robust i ferm, al qual Guerau de Liost dedica un petit poema preciós, que és un cant a la vida.

92 XXXV RONDA VALLESANA

“... tu, l’alzina de la fusta dura i el fullatge etern”. Autor: Ferran Marcos

Quan el bosc camina cap a la vellura, en venir l’hivern,

Cap alè no et troba, druïdesa orba, metall vegetal.

Serves, tu, l’alzina de la fusta dura i el fullatge etern.

L’hivern és vingut: plovisquegen glans de ta fortitud.

Tos forcats impliquen barreges de liquen i vesc de Nadal.

Un senglar, perdut de la nit abans, golafre hi acut.

Podem, si es vol, mirar aquesta breu i gens complicada composició, que té un ritme ben bonic, àgil i agradós, diferent dels altres poemes que hem vist, de tall més clàssic, com si es tractés d’una cançó infantil. O, si volem i ens és permès, també podem gosar interpretar la personificació de l’arbre ferm a qui es dirigeix el poeta amb admiració, com la figura modèlica, fidel, forta, que passa el seu temps amb la convicció que la XXXV RONDA VALLESANA 93

voluntat de ser manté dempeus, conscient del pas del temps, complint el seu paper per fer que tot vagi com ha d’anar i al ritme que pertoca.

El passeig del caminant ofereix al lector aquestes i moltes altres imatges que el poeta ha anat recollint per construir un volum de valor simbòlic, que demana l’esforç de voler entendre’l: un esforç semblant al de fer camí pel paisatge entenent-lo, copsant-ne el valor, estimant-lo, en fi, com Guerau de Liost demostra estimar-lo amb la paraula.

Per això, dut per aquest amor a la “seva” muntanya, hi tornà abans de morir, “revisitant” els versos que va dedicar-li i que va voler acabar amb el significatiu sonet –aquest solemne, de versos alexandrins amb cesura, el més noble dels metres clàssics. És el poema Comiat, que no necessita cap altra explicació que el recitat pausat i lent, en veu alta, si és possible, per recórrer el cor del paisatge i el d’aquell caminant que s’hi acostà i el va recórrer amb el delit de viure’l i fer-nos-el proper i nostre.

Adéu, Montseny total, andrògina mixtura: feminitat de boires, virilitat de grenys, màgiques flors de llum i carn de sol madura!

Clar de Mallorca i núvol de Barcelona atenys.

El Pirineu espills, t’enfoca, de congesta; escacs –i no de boix– t’oposa el Montserrat.

Les veles mar endins són gallardets de festa; les planes que et circumden són de treball esclat.

Adéu, Montseny; adéu, Muntanya d’Ametistes!

En tes virtuts copsí collites noucentistes.

Novíssima ventada cercles enllà m’empeny.

L’evasió de tu, farà que em senti pobre?

Ni que tornés, però, qui t’ha deixat recobra la clara jovenesa poètica, Montseny.

Antoni Dalmases i Pardo

94 XXXV RONDA VALLESANA

Parell de llegendes del llibre

“HISTÒRIES VAGUES: ESQUELES I GASETILLES DEL MONTSENY”.

Barberà del Vallès, editorial Septimus, 1213, que els autors, Joan López i Cortijo i Carles Puche, ens han autoritzat de reproduir.

EL LLUM D’EN MANEL Al Puig de Sant Marçal el sol sortia dues vegades, perquè tan bon punt naixia s’amagava darrere les Agudes. En aquesta vall, en temps medievals, hi havia hagut més de quinze cases, però ja no se’n guarda ni el record. La masia del Puig està emplaçada en la capçalera de la vall, enfilada en una trona natural que et dóna una visió de les coses semblant a la que n’obtindria un ocellot suspès en l’aire.

La riera Marçalesa, que es dirà Tordera aigües avall, passa fonda, amagada dins la boscúria. Quan baixa grossa, la remor s’escampa com un vent per tota la vall.

Del Puig estant, l’obaga de la vall, majestuosa i trista alhora, quasi la toques amb la punta dels dits.

Aquest faldar gegantí, coronat pel cap granític de les Agudes i perfectament vellutat de faigs, forma una estampa que no s’oblida fàcilment. És una obaga inhòspita, fosca i freda, que contrasta amb la mica d’escalf que projecten les quatre feixotes de la solana. Està Autor: Carles Puche ratllada per unes canals dretíssimes, que davallen de la carena. Davall les Agudes hi ha els sots de la Font del Calvari i de la Font de les Arrencades. Més enllà, s’estira el Sot Estret, fi com una incisió de bisturí. I al capdavall, davant per davant del mas de les Illes, s’obre la barrancada del Sot Mal. Aquest enorme esvoranc, coronat pels cingles de Roques de Glaç, és una de les regions més escabroses de la serralada.

XXXV RONDA VALLESANA 95

Els pagesos que van viure en aquesta vall degueren passar els dies en un estat d’angoixa permanent, una angoixa –si voleu– imperceptible però certa, un neguit sord produït per la presència obsessiva d’una obaga tan hostil, que semblava que els observava nit i dia. I sempre, la remor de l’aigua invisible, davallant per la riera i pels sots1. A l’hivern, en canvi, amb la caiguda de les primeres neus, la vall entrava en un estat de silenci tombal. L’única nota de color, el dringar de l’aigua, s’esvaïa. Tot quedava immòbil, fins i tot el pas de les hores semblava alentir-se; els faigs retallats en la blancor semblaven dibuixats al plomí; les roques de la cresta dels Castellets, revestides de glaç, refulgien com diamants, al pic del dia.

Llavors, els pagesos s’encauaven resignats dins les cases, i asseguts a la vora del foc esperaven pacientment, dies i dies, que la neu fongués.

El Puig va ser habitat fins a la segona meitat del segle passat. Els Vallicrosa foren uns dels darrers estadants. L’arribada de la primavera anava acompanyada d’un reviscolament de la flora i de la fauna. Cada matí, la canalla procedia a fer por a la guilla –i a la miloca–, i a crits i cops de perol la foragitaven de la rodalia del mas. Si en trobaven alguna en els paranys que posava el pare, llavors feien la “Capta de la Guilla”. Primer, l’escorxaven a bot –és a dir, l’espellaven sencera, com un bot de vi– i després l’omplien de palla. Llavors, la penjaven d’una perxa i l’exhibien per les cases del veïnat, que n’oferien mitja dotzena d’ous, com a recompensa.

Joan Vallicrosa Bové va viure al Puig de St. Marçal entre 1892 i 1908. Després es va mudar a can Gensana (Fogars de Montclús).

Autor: Jaume Vallicrosa

Dins d’aquest procés de lent escolament de les hores i dels dies, en aquesta vall llunyana, d’on fins i tot els monjos de Sant Marçal van voler fugir, en un moment determinat s’hi produí un fet d’una certa amenitat, que alterà la vida d’aquella gent. Un jove pastor de Can Rovira de la Costa, anomenat Manel, es va estimbar al Sot Mal, un hivern de molta neu. El van trobar dies més tard, mig rossegat per les faïnes2, després de moltes dificultats per accedir dins la gola d’aquella barrancada. Des de llavors, sortien llums al Sot Mal, uns llums inexplicables que es van voler relacionar amb la mort d’en Manel. Del Puig estant, més d’un cop, l’àvia havia cridat: “Canalla, canalla, goiteu, el llum d’en Manel!”, i enmig d’aquelles 1

Clotada, depressió fonda entre muntanyes.

2

Mamífer de la família dels mustèlids.

96 XXXV RONDA VALLESANA

cingleteres resplendia un punt de llum, trist i somort com el d’una llàntia. L’avi, que era molt atrevit i parava trampes de nits, un dia que tornava pel camí de la Costa, va sentir fressa darrere, d’un que el seguia. La lluna era ben alta i el bosc tenia una claror eclipsada. Tot d’una es girà, però no veié ningú, només el llum d’en Manel, que refulgia en la llunyania. Una nit, un pastor va tancar el ramat al corral, per allà la Jaça d’en Costa. En marxar va sentir lladrucs. S’apressà a tornar a la cleda, però en arribar-hi, trobà el ramat immòbil, amorriat com si res no hagués passat.

I és llavors que en alçar el cap va quedar sorprès amb la imatge d’aquell punt de llum enmig dels esqueis3 del Sot Mal. Anècdotes com aquesta, se n’hi explicaren a gavadals. Mancats d’altres distraccions, la gent del veïnat matava les hores narrant les topades amb aquells senyals del més enllà. Potser perquè la canalla no creixés en un ambient de mites i supersticions, entre les quatre cases de la vall fou llogat un mestre itinerant. Vestit amb botins de xarol, armilla, corbatí i barret, anava de masia en masia ensenyant la lliçó. Un dia dormia a Sant Marçal, esmorzava al Puig, dinava a Terrers i dormia a les Illes. I l’endemà

Quadern escolar de l’Elvira Vallicrosa i Pla, filla d’en Joan Vallicrosa. Autor: Jaume Vallicrosa

3

Massa rocosa que representa una superfície clivellada i cantelluda.

XXXV RONDA VALLESANA 97

feia el recorregut a la inversa. Era a principis de segle, i quan s’entaulava l’hivern, amb aquelles nevades colossals, fins i tot els grans assistien a classe. La imatge d’aquell mestre sense fronteres, tocant el corn quan s’acostava a les cases, em produeix una profunda melangia.

En Jaume Vallicrosa m’ensenya un quadern del seu pare, d’aquells dies d’escolarització precària. En una de les pàgines trobo un exercici deliciós, un retrat candorós de l’època: “Sr. D. Jaumet Vallicrosa, Montseny 28 de Mayo de 1904.

Apresiat germà: El motiu de escriuret es pedirte que damà a la matinada, cuan yo seré fora, donguis menjar als cunills, als polls, a les gallinas, a las llocas, y engeguis la cabra, y el chai, y els porchs, y vigilis la guilla y la miloca y el esparver. Si cuan torno has cumplert bé, te daré pa blanch, chocolate y deu centims”.

TRAGÈDIA AL SOT MAL Deia més amunt que el misteriós “Llum d’en Manel” va començar a ser vist arran de la mort d’un individu a la vall de Sant Marçal. Aquell home, anomenat Manel, es va llançar al buit, des del cim d’un esquei, al Sot Mal. En Manel feia de pastor a Can Rovira de la Costa, per allà els volts de 1900.

Abans de seguir endavant, però, crec convenient que us faci cinc cèntims de la geografia del Sot Mal. Per contemplar aquesta enorme barrancada en tota la seva extensió, us recomano d’anar al mas de les Illes. Des de l’era de la casa n’obtindreu una visió privilegiada, com si

98 XXXV RONDA VALLESANA

Joan Rovira, propietari de can Rovira de la Costa (Fogars de Montclús), era l’amo per a qui treballava en Manel. Autor: Joan López Cortijo

fóssiu a la primera fila de butaques. El Sot Mal és un trau que ratlla l’obaga de les Agudes de cap a peus. Per la capçalera és ampli, encinglerat, obert com un amfiteatre escabrós. Pel caire del cingle, seguint una lleixa natural, passa l’anomenat camí de Roques de Glaç, que condueix a les Agudes. El nom fa referència als caramells de glaç que pengen del rocam a l’hivern. És un passant dolent, molt exposat, que, nevat, posa els pèls de punta. En canvi, per la part més baixa, el Sot és estret, fàcil, no li sabríeu veure el perquè del nom amb què fou batejat. I és per aquí per on travessa el vell camí marçaler que puja de Mosqueroles a Sant Marçal.

La història que us volia contar va succeir fa ben bé un segle, pels volts de Cap d’Any. La muntanya era ben blanca i el fred havia glaçat la neu. En Manel conduïa el ramat pel camí marçaler, en direcció a les Illes. Havia sortit de bon matí del Corral d’en Rovira. (Llavors hi havia catre i cuina i, quan li convenia, hi passava la nit per tal d’estalviar-se de baixar a Can Rovira). Com deia, en Manel seguia el camí marçaler i cuidava que el ramat tirés avall, on hi havia claps desnevats per pasturar. Tenia la intenció de creuar el Sot Mal i d’arribar a la Roca del Bes, per tal d’atalaiar-lo millor. En ser, però, al Bassau, es va trobar amb el masover de les Illes, que anava al mercat de Sant Celoni. Garlaren mentre el pastor, parsimoniós,

Autor: Carles Puche

XXXV RONDA VALLESANA 99

enrotllava una cigarreta de picadura. Sense ni adornar-se’n, perdé de vista el ramat.

En Manel tenia un sentit de la responsabilitat malaltís. Qualsevol petit imprevist que li sorgia a la feina, li produïa una angoixa indicible. Llavors entrava en un estat depressiu creixent, suava com un bèstia i la cara se li trasmudava. Al final de l’episodi quedava devastat: en aquestes situacions, hagués comès qualsevol ximpleria. Era home de rampells, i l’estudi del seu encèfal hagués produït algun avenç en el camp de la neurofisiologia. Tenia una hèrnia –duia braguer– que, de tant en tant, li provocava uns dolors insuportables. Un dia, brandà un ganivet de cuina i dirigint-se al seu propi ventre, li exclamà “surt d’aquí dintre, maleït dolor”, i acte seguit es ventà una ganivetada que li deixà els budells mig enfora. Així com els senglars ferits de bala són capaços de recórrer encara centenars de metres, deixant les entranyes enfilades per les mates, en Manel encara tingué esma per demanar ajuda i sortir-se’n d’aquella feta.

Quan en Manel s’adonà que el ramat li havia marxat, ja era tard. Llavors, començà la tragèdia.

Aquella nit no es presentà a casa, però l’amo, en Joan Rovira, no en va fer cabal; li tenia tota la confiança i sabia que un cop a la setmana dormia fora. La segona nit sense notícies del pastor ja causà preocupació.

L’endemà, els homes de la casa es dirigiren al Corral. No hi trobaren ningú. Pels cagallons, saberen que el ramat no hi havia dormit almenys les dues nits anteriors. Van avisar no sé quants homes. Emprengueren el camí marçaler, cap a les Fonts, el Pla de Formentàs, la Gronxadora, i feren cap a les Illes. El masover de la casa els indicà que s’havia creuat amb en Manel al Bassau, que es torbaren a parlar i que el ramat li marxà muntanya amunt. Del mas estant, l’obaga de les Agudes, coberta de neu, produïa basarda. Aquells homes es miraren en silenci amb la por als ulls i es temeren el pitjor.

Retornaren al camí marçaler i es dirigiren al Bassau. Bosc amunt se sentia alguna ovella, però no van poder seguir-la a causa del glaç. Provaren d’acostar-s’hi pel cantó del Corral d’en Deumal i d’entrar al Sot Mal per dalt. No trigaren a descobrir-hi els primers animals. L’espectable era desolador: bestiar estimbat i mort arreu. El ramat estava totalment esgarriat. Algunes ovelles, immobilitzades pel glaç i la por, havien sobreviscut rosegant l’escorça dels faigs. Entre la neu descobriren les petjades d’en Manel, que tiraven de dret amunt. Per la direcció que seguien en-

100 XXXV RONDA VALLESANA

tengueren que l’objectiu del pastor havia estat sobrepassar el cap del ramat, per poder-lo aturar. Però en aquelles condicions era impossible d’arreplegar-lo.

Quan en Manel arribà al camí de Roques de Glaç, ja havia avançat el ramat, però les ovelles mortes s’hi comptaven per desenes. Davant d’aquella catàstrofe sentia una angoixa que li escanyava el pit. Maleïa l’hora en què es va torbar a parlar amb el masover de les Illes. La vista se li enterbolia i la brancada dels faigs, perfilada com ombres xineses, semblava giravoltar damunt seu. Els bels de les ovelles moribundes, com gemecs llunyans, ressonaven en els esqueis i li barrinaven el cervell. Va esperar a matar-se quan va veure que havia perdut tot el ramat. En el llindar d’una mort desitjada, quina força empeny els homes, un coratge heroic o un curtcircuit de la consciència?

Els homes que anaren a rescatar-lo relaten que les darreres petjades d’en Manel es dirigien al caire d’una trona que hi ha al mig del Sot Mal, un esquei pla que s’aboca a l’abisme com un balcó. Les petjades estaven molt separades les unes de les altres, com si hi hagués agafat embranzida.

El cos sense vida d’en Manel fou trobat al capdavall d’aquella timba, dos dies més tard, a causa de les dificultats d’accés. Fou constatat un fet curiós: les rates ja se li havien menjat una orella. El cadàver, enravenat pel fred, fou transportat fins a la Costa, a coll, que aviat és dit.

De resultes d’aquell fet i un temps més tard, a la vall de Sant Marçal es començà a veure un llum procedent del Sot Mal, el “Llum d’en Manel”.

No queda clar quin deuria ser el vincle que va relacionar aquests dos fets,

Acta de defunció d’en Manuel Brachs i Masmiquel. Autor: Joan López Cortijo

XXXV RONDA VALLESANA 101

però s’explicava una anècdota d’en Manel que podria posar-hi llum –mai millor dir–. Un dia que es trobava sota els efectes d’una forta depressió – produïda per alguna fotesa de la feina–, va empassar-se dos o tres capses de mistos, per tal que el fòsfor li enverinés la sang.

Aquell hivern, en Manel duia un ramat de vuitanta o cent ovelles bacives –no destinades a la cria–. Aquest ramat petit podia sobreviure més fàcilment en les escasses clapes desnevades dels emprius4 de les Agudes.

En Manel era fet a la seva però va ser el primer del veïnat a espavilar-se a tenir gos d’atura, en una època en què eren desconeguts i els rabadans es feien tals tips de córrer darrere del bestiar que tornaven esllomats a casa.

P.D. Quan feia dies que havia donat per acabat aquest escrit, he trobat casualment la partida de defunció d’en Manel, tota una sorpresa que precisarà algunes dates. El transcric literalment: “En el pueblo de Fogás de Monclús, provincia de Barna, á las dos de la tarde del dia veinte y siete de Dcmbre de 1899 ante D. Miquel Riera, Juez municipal, y D. Segismundo Giró, Secretario, se procedió a inscribir la defunción de D. Manuel Brachs y Masmiquel, natural de Viladrau, de 40 años de edad y domiciliado en Viladrau (que) falleció a las diez horas de la mañana del dia 25 en los Cingles de Roca de Glás a consecuencia de una caida que le produjo fractura del frontal con undimiento en el cerebro, además fractura de la sexta costilla y septima izquierdas, y también fractura de las dos tibias. La muerte fue instantanea y no se nota señal de otra violencia más que las naturales de la caida. Segun resulta de la certificación facultativa expedida al efecto.

Que era hijo legítimo de José y Llúcia y que a su cadaver se habrá de dar sepultura en el cementerio de la Costa.

Fueron testigos presenciales Juan Giró y Puig y D. Estevan Puig y Cervera, ambos naturales del presente pueblo”.

4

Terres comunes que no es treballen i on pot pasturar bestiar de diferents propietaris.

102 XXXV RONDA VALLESANA

LA INDÚSTRIA DEL FRED. DE L’ERA MODERNA A L’ACTUALITAT LA RAÇA HUMANA, UNA ESPÈCIE MOLT EIXERIDA La raça humana es distingeix per observar el seu entorn, reflexionar sobre les característiques i condicions en què aquest evoluciona i aprofitarles en benefici propi, ja sigui emprant-les tal com se li presenten o creant situacions que li són favorables.

Els homes, esperonats per les penúries de segles i molt probablement per alguns esdeveniments fortuïts, van observar que els troncs carbonitzats encara li eren de profit i que a més pesaven sensiblement menys que no pas els troncs secs i que ocupaven força menys volum. Després de segles de temptatives i manipulacions diverses, doncs, van arribar a dominar el carboneig, tasca a la qual alguns habitants de les muntanyes del Vallès, i més concretament de la zona del Montseny, van dedicar-hi els seus esforços fins fa relativament molt pocs anys1.

Unes motivacions semblants, encara que en una activitat ben diferent a la qual també van esmerçar hores i treballs, van promoure la utilització del fred, ja fos en forma de glaç o de neu. En aquest cas, tanmateix, de-

Jaciment del Born: casa de la neu. Esglaons d’entrada a la cotxa. Autor: Ferran Marcos

1

Panareda i Clopés, Josep M.: El Carboneig : quan el record encara és viu. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010. Aporta informació molt exhaustiva.

XXXV RONDA VALLESANA 103

vien haver de passar molts segles fins que alguna ment desperta i pràctica s’adonés que el fred podia ser profitós, ja fos per a la conservació d’aliments, en especial peix i carn; per a usos medicinals; o per regalar el paladar amb refrescos. Sens dubte, hi ha hagut tota una baula de persones que hi han aportat les seves temptatives i encerts en aquesta tasca exitosa fins a convertir-la en una empresa d’importància econòmica per a les poblacions en les quals nevava amb una certa abundància i regularitat, o fins i tot hi glaçava amb intensitat uns quants dies cada hivern.

En diverses Rondes Vallesanes hem tingut ocasió de contemplar mostres arquitectòniques d’aquesta activitat2. Aquest any, però, és l’apoteosi dels pous de glaç: el recorregut curt, quan passa per sota les Roques de Glaç al vessant occidental de la carena que va del turó de l’Home a les Agudes, està trufat de poues de neu.

EL COMERÇ DEL FRED La data en què el glaç va començar a ser emprat com a mercaderia no es coneix amb exactitud, però segons publica el 1600 el jesuïta reusenc Pere Gil, a Catalunya ja en el segle XV n’hi havia un comerç florent, un focus important del qual era el Montseny3. Ara bé, el segle XVII ens n’aporta quantiosos testimonis de tota mena: tant documents consistorials i de particulars4 com restes arqueològiques (jaciment del Born)5: “D’entre les cases trobades al Born, dues van ser centre de distribució de gel, motiu pel qual eren anomenades casa de la neu. La primera, la casa del baró de Sant Vicenç dels Horts, ubicada al carrer Gensana, estigué en actiu entre 1640 i 1690. L’altra, entre el carrer Joc de la Pilota i el carrer Bonaire, just al costat de la casa Boxadors, inicià la venda de gel a la darreria del segle XVII”.

La comercialització del glaç natural es perllongà fins a final del segle XIX, època en què gradualment fou substituït pel gel industrial. Aquest era transportat en carro i distribuït pels carrers: en servien el bocí que el client demanava.

2

Vegeu els articles dedicats als pous de glaç de les Rondes 4a (de l’any 1983), 7a (1986), 13a (1992), 23a (2002) i 25a (2004); a més de la 30a (2009) i 34a (2013).

3

Amigó, Ramon: El tràfic amb el fred al Camp de Tarragona (segles XVI-XIX). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002. Pàg. 61 i 71.

4

Amigó, Ramon: Obra citada. Pàg. 10 i 62.

5

Panell informatiu de “la casa de la neu”, jaciment del Born. http://elborncentrecultural.bcn.cat/ca/node/225.

104 XXXV RONDA VALLESANA

En efecte, el 1859 el francès Ferdinand Carré havia patentat una màquina de compressió d’amoníac per a la fabricació industrial de gel. I poc després, el 1868, Thaddeus S.C. Lowe inventà una cambra frigorífica, que emprava un compressor de diòxid de carboni, per transportar en vaixell de Texas a Orleans i Nova York carn congelada6.

Posteriorment –1920 als EEUU i 1950 a Catalunya– amb la introducció dels clorofluorocarbonis (CFC), aquests mètodes i aparells van ser complementats per les neveres, refrigeradors i congeladors domèstics. Actualment s’hi han afegit els aparells d’aire condicionat.

CONSTRUCCIÓ I ÚS D’UN POU DE GEL La construcció d’un pou era una actuació única que comportava excavar un clot i després folrar-ne les parets amb pedra –en el cas dels pous del Montseny–; i a més, bastir una volta, posar-hi un pern per a la corriola i construir un parell de portes –en els pous de l’Obac, Castellterçol, Llinars–.

Pou de glaç del camí de l’Estepar, a la carena del Pou de Glaç. Serra de l’Obac. Autor: Ferran Marcos

6

Refrigeration (http://www.tshaonline.org/handbook/online/articles/dqr01) XXXV RONDA VALLESANA 105

Ara bé, la feina més repetitiva i feixuga era la d’arreplegar el material, glaç o neu, i col·locar-lo dins el pou, empouar-lo. Aquesta tasca es realitzava en unes condicions de gran incomoditat i duresa a causa de les baixes temperatures que els treballadors havien de suportar.

En efecte, si s’arreplegava glaç calia extreure’l de les basses geladores, donar-li forma, dipositar-lo en civeres per transportar-lo fins al pou i dipositar-l’hi. En el cas de la neu, tan bon punt l’havien arreplegada amb tirassos i atapeïda amb piconadores, calia fer les mateixes operacions que per al glaç.

Empouar exigia homes fora i dintre del pou. Aquests hi baixaven al fons amb ajut d’escales de corda o de fusta i anaven distribuint la càrrega ordenadament, fent capes d’un cert gruix i separant-les amb rames, boll o palla perquè no se soldessin entre si ni a les parets i poguessin ser manejades amb facilitat a l’hora de treure-les. Es tractava d’una operació perillosa que podia provocar accidents personals: sovint es treballava a les fosques a causa de la poca llum que arribava a l’interior del pou i amb les mans ben balbes per causa del fred extrem, fet que podia facilitar que rellisqués alguna peça de glaç o eina i caigués a l’interior.

Pou de neu en el viarany de les Roques de Glaç. Autor: Ferran Marcos

106 XXXV RONDA VALLESANA

D’altra banda era una operació que s’havia de fer en el moment oportú i de manera ràpida, ja que el període de glaçades era breu, concentrat sobretot en els mesos de desembre, gener i febrer –mesos en què les temperatures acostumen a baixar sota zero–. La informació relativa a les temperatures negatives observada durant el segle passat indica que a les zones baixes hi gelava, de mitjana, uns 4 dies per mes hivernal7.

Quantitat que podem ampliar lleugerament si fem cas a la veu popular que afirma que “abans feia més fred”. En qualsevol cas aquestes xifres ens indiquen que devien treballar de valent durant aquestes dies serrant el glaç i empouant-lo per conservar-lo adequadament.

Un fet semblant devia passar amb la neu, matèria que calia ser arreplegada, atapeïda i emmagatzemada a corre-cuita abans no canviessin les temperatures i es fongués o bufés el vent i la desplacés cap avall. A muntanya solien acumular-se gruixos importants de neu per sobre dels 1300 m d’altitud8. Per això no sorprèn que “La «neu glaçada», que provenia de Castellterçol i dels pous i congestes del Montseny” abastís les cases de la neu de Barcelona, tal com testimonia la que ha estat trobada al barri de la Ribera, en l’enclavament de l’actual Born9.

TRANSPORT DEL GEL A CIUTAT Després, a les acaballes de la primavera i a l’estiu, venia la feina d’extreure el glaç, carregar-lo als animals de bast i transportar-lo per corriols i camins de ferradura a Granollers, Sabadell o Terrassa. “D’allà, es transportava en carretes fins a la capital, on una companyia arrendatària s’encarregava del seu subministrament. Des de la casa de la neu, equipada amb un magatzem o cotxa on el gel sobrant es guardava ben protegit per capes d’espart, diversos revenedors el distribuïen per tota la ciutat, mitjançant les anomenades taules de gel10”.

7

Amigó, Ramon: Obra citada. Pàg. 44 - 49 i 84.

8

Deixem de banda els anys excepcionals en què, segons expliquen els guardes de l’observatori del Turó de l’Home Fernando de Castro i el seu successor i fill Miquel Meseguer, al Montseny es van acumular més de dos metres de neu (http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2006/08/30/l-altre-cara-del-montseny-l-hivernfernando-garcia-castro), (http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2010/09/13/valors-meteorologics-extrems-alturo-l-home-1940-1997).

9

Panell informatiu de “la casa de la neu” del Born.

10 Panell informatiu de “la casa de la neu” del Born.

XXXV RONDA VALLESANA 107

Cada mula baixava una carga, és a dir, 125 kg. Fer de traginer d’aquest producte,tanmateix, encara que devia ser una activitat força productiva, no era una feina fàcil i comportava riscos, ja que la major part del viatge es feia de nit per camins de muntanya i zona boscosa.

Les diverses operacions amb el glaç i la neu es regien per contractes d’arrendament i de proveïment. Contractes que involucraven els propietaris dels pous; els que n’arrendaven l’ús; els traginers, que es comprometien a portar la mercaderia a ciutat; i les autoritats de les viles que en tenien menester. L’ús prioritari del glaç era proveir-ne els hospitals per a fins terapèutics i d’alleujament dels malalts; a continuació per a la conservació d’aliments i destinació de luxe, en especial, per als refrescos.

Fou un negoci pròsper, malgrat tenir unes minves de prop d’un terç del pes de la mercaderia produïdes sobretot durant el viatge, encara que el transport es realitzava de nit. Hi destaca com el proveïdor més important la muntanya del Montseny amb els dipòsits de neu del Matagalls, les Agudes, el Turó de l’Home, l’obac de Sant Marçal, Santa Fe, el Collformic, el pla de la Calma i l’Avencó11. Ara bé, la introducció del gel artificial a final del segle XIX comportà l’esllanguiment progressiu fins que desaparegué completament i tan sols en resten, molt ben arranjats els uns o arruïnats els altres, com a testimonis d’una esplendor pretèrita.

Ferran Marcos i Moral

11 Amigó, Ramon: Obra citada. Pàg. 182.

108 XXXV RONDA VALLESANA

EL FAIG (Fagus sylvatica): UNA PERSPECTIVA SOCIOECOLÒGICA INTRODUCCIÓ Catalunya concentra una gran diversitat de plantes de la Mediterrània occidental, amb unes 3600 espècies, de les quals unes 127 espècies i subespècies són endèmiques. En el present article es fa una revisió a fons del faig (Fagus sylvatica) sota una perspectiva socioecològica i des del vessant de l’etnobotànica, una ciència que dóna a conèixer l’estreta relació dels humans i les plantes al llarg de la història. Des d’aquest lligam, sorgeix el coneixement sobre els usos tradicionals de les plantes, les formes de relació amb la biodiversitat de l’entorn i les seves aplicacions i usos per tal de determinar el seu valor cultural i científic. Un expert en la matèria, Jacques Barrau, ja va qualificar l’etnobotànica com una disciplina que es troba en el llindar de les ciències naturals amb les ciències humanes.

BIOLOGIA I ECOLOGIA a. TAXONOMIA El faig (Fagus sylvatica) és una espècie ja descrita per Carl von Linné (1707-1778) i publicada a Species Plantarum l’any 1753: Regne: Plantae Divisió: Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Ordre: Fagals Família: Fagaceae Gènere: Fagus Espècie: Fagus sylvatica L.1753 b. DESCRIPCIÓ La forma “Fagus” significa comestible (del grec “phago”, menjar), “sylvatica” fa esment a la seva capacitat per formar bosc. El faig (Fagus sylvatica) és un arbre caducifoli de capçada ampla i cònica que pertany a la família de les fagàcies. Fàcilment pot arribar als 30-35 metres d’alçada, i en condicions favorables pot ascendir a uns 40m. Sens dubte és un dels arbres més bonics de la nostra terra. El port és molt variat, tot depèn de les condicions de l’estació en què es troba i de la competència que té en el moment de creixement. Fins i tot es pot veure en estat subarbustiu quan viu en indrets rupícoles i sòls pobres. El fullatge sempre és XXXV RONDA VALLESANA 109

Fageda a la vall de St. Marçal. Pla de la Calma, al fons. Autor: Ferran Marcos

dens i abundant. El tronc acostuma a ser prim, flexible i amb l’escorça llisa i verdosa, i a mesura que va creixent es va fent esvelt i dret, mantenint l’escorça llisa però agafant un color gris. El sistema radicular està molt desenvolupat però les arrels són superficials. Les arrels secundàries són fortes i molt ramificades, i desenvolupa moltes arrels laterals superficials, especialment quan l’arbre deix de créixer en alçada. Les rames presenten fulles aïllades i agrupades. Els borrons són molt característics, estrets, allargats, cònics, acabats amb punta i recoberts per escates molt aparents, enganxoses, de color marró i vermell, i ordenades en quatre files. Les fulles són simples –una característica dels planifolis–, de color verd clar i d’uns 4 a 10 cm. A més, es disposen horitzontalment en perpendicular als rajos solars, fet que contribueix a l’ombra del bosc. El limbe és prim, suau, ovoide-el·líptic, amb uns 10 parells de nervis secundaris rectes i paral·lels; al marge té pèls blancs i sedosos en el brot més abundats quan són joves; és enter o lleugerament dentat i sovint sinuós.

Comença a brostar a mitjan abril. En les primeres fases d’aparició de la fulla, aquesta presenta un textura molt feble, aquest és el moment en què diversos invertebrats defoliadors se n’alimenten, i poden arribar a 110 XXXV RONDA VALLESANA

La nuesa de la fageda a l’hivern. Autor: Ferran Marcos

consumir un 5% de la massa foliar. El color verd de les fulles dura uns cinc mesos i mig, quan a la tardor les fulles aturen l’activitat fotosintetitzadora desapareix la clorofil·la i conseqüentment perden la verdor, aleshores apareixen altres pigments com la xantofil·la, carotens, etc, i els faigs prenen un color daurat vermellós d’una gran bellesa. c. FLORACIÓ Les flors apareixen poc després de la brotada de les fulles, entre els mesos de març i maig, surten dels branquillons tendres de l’any, són unes flors petites i molt poc vistoses. Són flors unisexuals. Les masculines estan reunides en una inflorescència globular pèndula, és a dir, són pràcticament simultànies a la brotada de l’arbre, s’agrupen en glomèruls pènduls i presenten un nombre d’entre 8 i 16 estams. Les flors femenines, s’agrupen de dues en dues, i de vegades de tres en tres, envoltades d’un involucre, una cúpula que contindrà les fages. Ambdues inflorescències creixen en el mateix arbre, és a dir es tracta d’una espècie monoica. La pol·linització és per anemofília, o sigui, es produeix pel vent.

XXXV RONDA VALLESANA 111

Esclat de les fulles noves i borrons. Encara s’hi veuen els pellons antics. Autor: Ferran Marcos

d. FRUCTIFICACIÓ El fruit rep el nom de faja. Una càpsula envolta normalment dos fruits com dues nous allargades i de secció triangular envoltades per una cúpula amb pèls gruixuts que s’obre per alliberar-les. El fruits cauen a prop de l’arbre natiu de manera que la dispersió és difícil. Així, perquè es produeixi un desplaçament horitzontal cal l’ajut de fenòmens meteorològics intensos, com pluges i vents forts, o el paper dels animals, que és fonamental per a la dispersió dels fruits, com els ramats, el gaig, que a final d’estiu i principi de tardor les desplaça per emmagatzemar-les, encara que una fracció gran no les retrobarà i per tant germinaran. Els faigs comencen a produir fruits infecunds a partir dels 20 anys i comencen a deixar de produir-ne per senectut a partir dels 120 anys. Segons C. Tomàs, la fructificació fèrtil es produeix en arbres madurs a partir dels 40-50 anys. Les produccions de fages són cícliques, al Montseny podríem dir que les bones anyades són cada 7 o 8 anys.

Les fages són oleaginoses, han estat incorporades a les dietes d’algunes cultures que n’han obtingut farina, oli, mantega. Al Montseny s’havien arribat a menjar fregides.

112 XXXV RONDA VALLESANA

DISTRIBUCIÓ I HÀBITAT El faig és una espècie típicament eurosiberiana, característica dels boscos del centre d’Europa. Es troba a tota la serralada pirenaica, des de l’extrem oriental fins al País Basc. Per la serralada Cantàbrica arriba fins a Galícia, on forma boscos molt localitzats a la serra de Courel i als Picos de Ancares. També es troba a la província de Zamora, concretament als barrancs situats al sud del llac de Sanabria. El límit meridional peninsular és al Mont Caro, damunt de Tortosa, i a les properes muntanyes de la Sénia. En queden altres relíquies a la sierra de Guadarrama i al Moncayo, i altres indrets de Catalunya.

A casa nostra, el domini del faig forma les fagedes, uns boscos caducifolis humits que es troben a l’estatge montà de les muntanyes de Catalunya, des dels 500 fins als 2000 metres d’altitud, amb el seu límit meridional al massís dels Ports. Aquest arbre requereix una elevada humitat ambiental per sobreviure: el faig creix allà on la mitjana pluviomètrica anual supera els 800 mm ja sigui en forma de precipitacions o de boira o bé per l’aportació d’humitat per efecte del vent. En les àrees més me-

Distribució de la Fagus sylvatica. Procedència: Font 1

XXXV RONDA VALLESANA 113

Distribució del faig a la península Ibèrica. Procedència: Font 2

ridionals pot suportar la pressió hídrica estival, gràcies a l’efecte de la humitat ambiental de les marinades. Viu en sòls fèrtils i humits, i admet quasi tota mena de substrats, sempre i quan la humitat sigui suficient.

Tot i això, és relativament rar a Catalunya, però és la vuitena espècie més abundant, amb més de 36 milions de peus i la segona espècie caducifòlia més abundant, després del roure martinenc. Les fagedes es concentren al Berguedà, Garrotxa, Osona, la Vall d’Aran, seguides de l’Alt Empordà i el Montseny, i als Ports i al Solsonès. Estudis palinològics recents revelen que en les darreries de l’últim episodi glacial i durant l’etapa immediatament posterior, a la vista d’algunes poblacions que es poden dir terminals al massís del Montnegre i a la Sauva Negra a les obagues de la carena de Bertí, la distribució del faig fins a uns 10000 anys enrere s’estenia fins arribar a la plana del Barcelonès.

A Catalunya els botànics n’han descrit quatre comunitats: la fageda amb Scilla (Scillo-Fagetum), la fageda amb pèl de boc o descàmpsia (LuzuloFagetum), la fageda amb el·lèbor verd i buixol (Helleboro-Fagetum) i 114 XXXV RONDA VALLESANA

Distribució del faig a Catalunya. Procedència: Font 2

la fageda amb boix (Buxo-Fagetum). Al Montseny es troben aquestes darreres: la de boix, una petita població a l’obaga de coll Formic; quan la fageda té un sòl més o menys profund i ric en nutrients, ens trobem amb la fageda de buixol; i a les zones més solanes, en pendent i amb sòl poc profund i àcid apareix la fageda amb pèl de boc.

Font 1: http://climate-adapt.eea.europa.eu/map-viewer?cswRecordFileId entifier=Fagus-sylvatica_distribution_2000_NFIs Font 2: http://www.anthos.es/index.php FAUNA ASSOCIADA L’abundant producció de biomassa al sotabosc fa que hi hagi un elevat nombre d’invertebrats, això implica la presència d’una sèrie d’animals, com la salamandra (Salamandra salamandra) i el gripau (Bufo bufo). En aquelles fagedes amb sòls molt fèrtils i rics amb molta microfauna, també és característic el talp comú (Talpa europaea), un mamífer que viu als horitzons més superficials del sòl, que s’alimenta sobretot d’anèl·lids (cucs), amb una ració diària entre un 80-100% del pes del seu cos.

XXXV RONDA VALLESANA 115

Alguns vertebrats que passen l’hivern a les fagedes hauran d’activar les estratègies termoreguladores amb un període de letargia, com el gripau comú (Bufo bufo). Els ocells hivernants, en arribar al capdamunt de les capçades nues dels faigs, tindran difícil passar la nit hivernal a causa de la davallada tèrmica. En canvi, aquelles espècies vegetals de fulla perenne i que acompanyen els faigs, com el ginebró (Juniperus communis), el boix (Buxus sempervirens) i el boix-grèvol (Ilex aquifolium), a l’interior de la capçada la temperatura acostuma a ser de 3 a 5ºC superior a l’exterior.

En arribar la primavera, aquestes últimes espècies esmentades són l’àrea de cria d’alguns ocells, ja que comencen a criar un mes abans de la sortida de la fulla del faig.

En aquells arbres d’una alçada superior als 12 m s’hi poden trobar nius d’alguns rapinyaires com l’astor (Accipter gentilis), l’esparver (Accipter nisus), l’aligot (Buteo buteo).

Durant la tardor són diversos els ocells que s’alimenten de les fages, alguns com el tudó (Columba palumbus), el pinsà (Fringilla coelebs), el pinsà mec (Fringilla montifringilla), el gaig (Garrulus glandarius), la malle-

Detall del fullam a l’hivern. Autor: Ferran Marcos

116 XXXV RONDA VALLESANA

renga carbonera (Parus major), la mallerenga blava (Panurus caeruleus) i el pica soques blau (Sitta europaea). Les fages, també són un bon recurs per a alguns mamífers com el senglar (Sus scrofa), l’esquirol (Sciurus vulgaris), la fagina (Martes foina) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus).

Del suara esmentat, cal destacar el pica-soques blau, un ocell molt bellugadís que s’enfila pels troncs dels arbres i descendeix cap per avall amb una gran agilitat, ja que les ungles li permeten arrapar-se a l’escorça dels arbres. Fa un vol recte en distàncies curtes i un vol ondulat en aquells vols llargs. El plomatge és de color semblant a l’escorça, un gris blavós per damunt i més pàl·lid per sota, amb llista ocular fosca. Cria en boscos caducifolis o mixtos, madurs i amb una certa humitat. A la península Ibèrica prefereix els roures, bedolls i faigs a més de 700 m. S’alimenta d’insectes, llavors i fruita seca. És una de les espècies que insereix fruits amb closca en escletxes de troncs vells que li serveixen com enclusa per tal de trencar i ingerir el contingut d’aquests fruits. Durant l’hivern visita les menjadores, i n’expulsa els competidors. Nia en forats d’arbres i on pot reduir l’entrada amb fang.

Fullam a la tardor. Autor: Ferran Marcos

XXXV RONDA VALLESANA 117

COMPOSICIÓ, PROPIETAT I USOS MEDICINALS Les fulles del faig contenen fitosterina, una cera i una substància glucosídica. Els fruits, fins el 43% d’oli, tenen oleïna com component principal. El residu després de l’extracció d’oli, la remòlta, conté trimetilamina, colina, hidrats de carboni, àcid màlic o cítric, etc. A l’escorça de l’arbre principalment es troben matèries tànniques (3 - 4%), pectina, cera (amb alcohol cerílic esterificat), fitosterina, àcid esteàric, flobacè.

Amb la fusta del faig es prepara un excel·lent carbó vegetal emprat en medicina per a l’absorció de gasos, sobretot en les fermentacions intestinals de tipus anormal, en l’anomenat meteorisme, en les disenteries flatulentes i en tots aquells casos en què no només convé desinfectar moderadament, sinó adsorbir gasos produïts en excés. Aquest carbó vegetal també s’utilitza per a la higiene de la boca, ja que és un excel·lent dentifrici.

Per la destil·lació seca de la fusta s’obté la brea del faig, i després, per noves destil·lacions de tipus fraccionat aquestes ens donen el guaiacol.

Fages i pellons caiguts de l’arbre. Autor: Ferran Marcos

118 XXXV RONDA VALLESANA

Tant la brea com el guaiacol van ser molt utilitzats a començament del segle passat per combatre la tuberculosi. Fent referència a les qualitats febrífugues de l’escorça del faig, tot sembla indicar que són un simple resultat de la imaginació popular, que equivocadament va creure trobar en diversos arbres les virtuts de la quina, l’escorça provinent d’un arbre americà de la família de les rubiàcies.

Es recomana prendre el següent preparat d’una unça d’escorça per litre d’aigua, que es deixa bullir durant quinze minuts. Es pren un got en dejú i un altre un quart d’hora abans de menjar.

L’oli que conté les fages és comestible. Tot i això, les llavors del faig contenen principis tòxics però no es troben en l’oli, sinó en la remòlta.

CUINA I ALIMENTACIÓ Les fages han constituït un recurs alimentari humà en èpoques de penúria. El seu gust és molt agradable: hom el situaria organolèpticament entre l’avellana i la castanya. Dels fruits se’n poden obtenir un oli comestible de gust dolç, o bé mantega. Tanmateix, s’ha documentat que a la regió del Montseny les fages es menjaven fregides.

USOS SOCIALS I PROPIETATS Actualment, com a conseqüència de la crisi del sector forestal i amb els actuals nous usos de paisatge, la fageda està experimentant una certa expansió en detriment d’altres formes de paisatge com l’avetosa, les landes i els prats de pastura.

Tot i això, la fusta del faig és de gran qualitat, dura, pesada, de gra fi, uniforme i manejable, és apreciada en fusteria i torneria per a la fabricació de mobles de certa qualitat i objectes d’artesania com les baldufes.

Antigament la fusta era molt utilitzada a les fusteries de les drassanes per a la construcció de vaixells, i particularment dels rems; i també en la construcció de carruatges. Té un gran poder calorífic, així que també ha estat emprada com a combustible, però sobretot els exemplars de rebrot. La qualitat de la fusta varia en funció del torn de tala: com més llarg sigui aquest període, de millor qualitat serà la fusta i, per tant, tindrà aplicacions diferents.

JARDINERIA I CULTIU El faig és un arbre que requereix certa humitat ambiental permanent, això fa que en una gran part de les nostres contrades sigui molt estrany

XXXV RONDA VALLESANA 119

trobar-lo, ja que necessita unes condicions climàtiques i edàfiques que només es troben en indrets molt concrets. A causa del seu port monumental s’acostuma a utilitzar com a exemplar aïllat, i també formant masses boscoses en paisatgisme; és un bon arbre d’ombra i d’alineació d’amplada. Evoluciona bé tant a ple sol com amb penombra, i s’estima més els terrenys lleugers amb cert grau d’humitat, preferentment neutres i una mica àcids. Es multiplica bé per llavor, mentre que la reproducció per esqueix és molt complicada. Les seves diverses cultivars van bé per empeltar.

Marlès Magre, Jaume; Boada Juncà, Martí; Sànchez Mateo, Sònia; Boada Puchol, Arnau Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals Universitat Autònoma de Barcelona

BIBLIOGRAFIA - BARRAU, J. (1971). “L’ethnobotanique au carrefour des sciencies naturelles et des sciences humaines”. Bulletin de la Société Botanique de France, 118: 237-248.

- BOADA, Martí. Documentació: BOADA, Arnau; SÀNCHEZ, Sònia (2005).

Els fruits silvestres. Ecologia i cultura. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors. Il·lustracions de Montserrat Sánchez Ruiz.

- DE BOLÒS, Oriol; VIGO, Josep; MASALLES, Ramon M.; NINOT, Josep M. (2005). “Flora manual dels Països Catalans”. Ed. Pòrtic Natura.

- FOLCH I GUILLÈN, Ramon, (1988). ”Història Natural dels Països Catalans, Plantes superiors”, Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana S.A. Vol. VI. - FOLCH I GUILLÈN, Ramon (1987). “Història Natural dels Països Catalans, Amfibis, rèptils i mamífers”, Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana S.A. Vol. XIII. - FONT I QUER, P. (Dr.) (1982). ”El Discórides Renovado, Plantas Medicinales”, Barcelona, Ed. Labor S.A.

120 XXXV RONDA VALLESANA

- LÓPEZ GONZÁLEZ, GINÉS (2007). “Guía de los árboles y arbustos de la Península Ibérica y Baleares”. Tercera edición. Mundi-Prensa.

- KREMER, Bruno P. (2002). “Árboles” Guías de Naturaleza Blume.

Barcelona.

- PASCUAL, Ramon (2004). ”Guia dels arbres dels Països Catalans”, Barcelona, Ed. Pòrtic Natura. Sisena edició.

- ROMO, Àngel M. (2004). ”Les plantes medicinals dels Països Catalans”, Barcelona, Ed. Pòrtic Natura. Quarta edició.

- TERRADAS, Jaume (1984). “Introducció a l’ecologia del faig al Montseny”. Departament d’Ecologia. Universitat Autònoma de Barcelona. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals.

PÀGINES WEB: - Herbari virtual de les Illes Balears: http://herbarivirtual.uib.es/ - http://ichn.iec.cat/Bages/principal.htm - Banc de dades de biodiversitat de Catalunya: http://biodiver.bio.ub.es/ biocat/homepage.html - Flora ibérica. Plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares. http://www.floraiberica.es/ - Botànica agrícola forestal. Universitat de Lleida: http://botanicavirtual.udl.es/index.htm

XXXV RONDA VALLESANA 121

Els àlbers i pollancs, custodis del torrent, aixequen cel amunt llur brancam renaixent: s’adrecen saludant un faust adveniment.

Els àlbers i pollancs, enamorats del Sol, es gronxen dolçament i guaiten tot al volt: han vist venir de lluny el primer rossinyol.

El primer rossinyol, vingut de mar enllà, es posa en un pollanc que li allarga la mà: es recull en son cor i comença a cantar.

Canta aquell goig cruel, aquell turment diví, Canta aquell cant de cants, sens principi ni fi, Que ha de cantar demà com va cantar-lo ahir.

Son cantar sempre és nou i és el cantar més vell: sempre suau, sempre ardent, sempre dolç, sempre bell.

Tothom el porta al cor: ningú el canta com ell.

Els àlbers i pollancs, custodis del torrent, alçant-se cel amunt I brandant dolçament, escolten el cantar amb sant recolliment.

El rossinyol (Apel·les Mestres)

122 XXXV RONDA VALLESANA

LA MEMÒRIA D’UN CIM (1932 – 1987) (Petita i breu crònica amnèsica d’un observatori resilient) “... i SÍ hi ha veus que s’alcen de les pedres, dels avets i dels prats, que mormolen a la vora de les fonts, que s’amaguen sota el fullam, i recorren una a una les canals i les arestes, es capbussen dins els gorgs, i badoquen sota un cel de foc sobtat, s’escampen sot avall, i sobre la neu o sobre l’herba florida llencen crits de joia, crits de plenitud i follia, i per sentir-les potser tan sols ens cal alçar-nos tots plegats, com veus, de les pedres i dels camins, i no tenir por de mormolar vora les fonts, d’amagar-nos sota el fullam, i de recórrer una a una les canals i les arestes, de capbussar-nos dins els gorgs i de fer-nos badocs sota un cel d’estels d’argent, i de pujar als cims, i sobre la neu o sobre l’herba marcida, llençar tots plegats crits silents per protegir la vida!” (una veueta més).

Les persones, contràriament al que els passa als elefants, tenim una memòria més aviat magra, tant individualment com col·lectiva. I ens és prou difícil i ens costa rebobinar al llarg dels anys i ser-ne conscients alhora de la importància i repercussió de tota la munió de fets i circumstàncies que l’han anat condicionant.

Els anys ens donen perspectiva, però també llimen cantells i arestes, desdibuixen perfils i textures, i acaben per amagar-nos, o potser fer-nos oblidar, molts detalls importants.

Cap història no és completa, i menys encara tancada, i això fa que aquests apunts no siguin potser història, sinó més aviat el que hom anomenaria crònica dispersa, ja que no puc fer gaire més que pessigar ací i allà quatre bocins mal comptats, adobar-los amb una mica de salseta, i servir-vos-els calents, acabats de sortir del forn, que sempre és d’agrair quan hom té fam.

1933. EL NOU OBSERVATORI DEL TURÓ DE L’HOME (Eduard Fontserè i Riba)1 “El Servei Meteorològic de Catalunya compta amb un bon reforç des de l’any passat. A dalt del Montseny, hi ha instal·lat un observatori de muntanya, destinat a ésser algun dia una de les institucions científiques més útils de la nostra terra. La gènesi d’aquest observa-

1

Article publicat al “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, núm. 453. Barcelona, febrer de 1933. Reproduït a fresques del turó de l´home (http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2006/10/09/1933-nou-observatori-del-turo-l-home-eduard-fontsere-i).

XXXV RONDA VALLESANA 123

tori ha estat el compromís de Catalunya de col·laborar en l’estudi de la circulació atmosfèrica general durant l’any polar 1932-1933, compromís que derivava de la Conferència Meteorològica Internacional reunida a Copenhague l’any 1929, i que fou ratificat i concretat el 1931, amb motiu de la vinguda a Barcelona del Dr. La Cour, President de la Comissió internacional encarregada d’organitzar aquestes recerques. L’Institut d’Estudis Catalans, sota el patronatge del qual fou posada l’empresa de muntar un observatori al Montseny, demanà a la Generalitat que es posessin a disposició del Director del Servei Meteorològic de Catalunya els recursos necessaris per a la instal·lació i funcionament de l’observatori, i obtingué dels Honorables senyor President de la Generalitat i Conseller de Cultura, tota mena de facilitats, que han permès l’edificació ràpida d’un xalet i l’adquisició dels aparells més indispensables [...]. Tot això ja està en funcions. L’instrumental, dins d’una rígida economia, és suficient per a la missió que ha de complir durant l’any polar: determinació dels corrents atmosfèrics a l’alçària de l’observatori (1.713 metres), de les qualitats de les masses d’aire que hi vagin passant, i dels instants en què hi passin els fronts o superfícies de discontinuïtat entre les masses d’aire successives. Amb aquest objecte, han estat muntats al Montseny un anemògraf elèctric ”Richard” de 16 direccions, un anemòmetre “Robinson”, un barògraf, un hidrògraf, un heliògraf “Campbell”, un termòmetre registrador (termògraf) , un pluviòmetre i la instal·lació termomètrica reglamentària d’aparells de lectura directa, comprenent-hi el psicròmetre. El pla d’observacions, ultra mantenir tot l’instrumental registrador a l’hora exacta, que s’obté per ràdio, comprèn la determinació directa dels elements meteorològics cada dues hores, no solament per lectura dels instruments, sinó també per observacions visuals, entre les quals l’estadística dels coeficients de transparència de l’aire, i de la quantitat i classe dels núvols són fonamentals.

El xalet que serveix per a la residència de l’observador, ha estat construït de triple gruix de fusta i planxa de suro, de manera que està fortament defensat contra el fred de l’exterior, per poc que es mantingui una moderada calefacció dins de la casa. A l’interior hi ha el receptor elèctric de l’anemògraf i el baròmetre, que no poden ésser instal·lats a fora. La distància del xalet als aparells del cim és molt escassa, i àdhuc els dies de mal temps, l’accés a ells no ofereix gaire dificultat. Un antic excursionista, en Josep Gil, ha estat encarregat de l’observació ordinària. És ell qui va aplegant les dades d’observació que, en haver acabat l’any polar, a finals d’agost d’enguany, passaran a formar part de la documentació de tot el món, damunt la qual es farà l’estudi de la circulació general atmosfèrica que té lloc entre les regions polars i les regions temperades de la terra. La realització de l’observatori del turó de l’Home ha estat possible mercès a l’ajut que el Servei Meteorològic ha rebut del Sr. Ricard Capmany, propietari d’aquell cim2. Les facilitats (…) que ha donat per tal que en aquells terrenys es construís el xalet i s’hi establissin els aparells, només tenen parió amb les que ha ofert a fi que, acabat el període de l’any polar, es planegi un vast projecte d’engrandiment de l’observatori, fins a fer-ne un centre de primer ordre [...]. Certament, tots desitgem que així sigui. La situació del Montseny és única, i d’aquell observatori traurà Catalunya un doble profit. Primerament, cap altra muntanya de la nostra terra no domina com aquella tota l’extensió del país, i particularment de les rutes de l’aviació comercial; des d’aquest punt d’albir, l’instal·lar-hi un lloc de vigilància i d’informació constant, és cosa que

2

“Su verdadero nombre es el de turó de l’Home Mort, cerro del Hombre Muerto; pero el pueblo con su maravilloso y certero instinto de abreviatura, ha suprimido el vocablo muerto, y ha quedado siendo el cerro del Hombre. Y se llamó del hombre muerto porque, visto desde no sé qué punto y no sé a qué luz, aunque siempre con los ojos de la fe, las peñas presentan en su configuración y silueta la apariencia o representación de un hombre, tendido a lo largo, como muerto, en su sarcófago.” Al pie de la encina, Víctor Balaguer.

124 XXXV RONDA VALLESANA

“... se llamó del hombre muerto porque, visto desde no sé qué punto, […] las peñas presentan en su configuración y silueta la apariencia de un hombre, tendido a lo largo, como muerto”. Era l’única pista de què disposava i durant molt de temps pensava que no n’hi havia prou per a trobar-lo... però estava ben equivocat. El vaig trobar de la manera més casual, a punta de dia. Autor: Miquel Meseguer

les circumstàncies imposaran. Segonament, és un lloc privilegiat per a les investigacions d’ordre purament científic, com són totes les que fan referència a la irradiació solar, a la ionització de l’aire i a l’electricitat atmosfèrica en general, als plafons de núvols, etc., i amb pocs elements s’hi poden fer sondatges de l’atmosfera, puix a partir d’aquella altitud s’assoliran les de 3.000 ó 4.000 m. Molt manca encara per arribar a aquest resultat. Per ara, els meteoròlegs del Servei català hi fan estades freqüents, però curtes, a l’objecte de revisar els aparells o de fer-hi algunes observacions fora del programa obligatori, com són les de la formació dels núvols, de les quals tinguérem ocasió de donar-ne a conèixer algunes en la conferència que sobre aquest tema donàrem a la Societat Catalana de Ciències Físiques. Però aquesta actuació escadussera no podrà satisfer-nos, i tard o d’hora al Montseny caldrà que hi hagi personal tècnic permanent, amb comunicació telefònica també permanent amb el Servei Meteorològic, i amb lloc i confort per als savis que, d’ací o l’estranger, hi vagin a fer estudis de llur especialitat, que no en mancaran, si ens ho proposem entre tots.

A aconseguir aquest resultat, cal que contribueixin tots els qui s’interessin per la ciència i tots els qui s’interessin per la muntanya. No els demanem diners, sinó ambient. Un ambient d’entusiasme que asseguri per al treball de les noves generacions de meteoròlegs l’escalf de la simpatia pública, escalf que nosaltres no hem conegut fins al declinar de la vida.

Eduard Fontserè i Riba (1870 - 1970)”

XXXV RONDA VALLESANA 125

Els primers estadants davant l’Observatori (anys 30). Proporcionada per Joan López Cortijo

126 XXXV RONDA VALLESANA

ELS PRIMERS ESTADANTS DEL TURÓ La parella Maria Oliveres i Josep Gil, excursionistes i membres del grup Amics del Sol es fan càrrec del flamant i acabat d’estrenar observatorirefugi, esdevenint els primers habitants humans permanents al cim, fins a mitjan la guerra civil. Van haver de marxar a l’exili, i la seva família encara resideix a Andorra.

Una línia telefònica que corria per terra servia per a comunicar les dades meteorològiques, però s’havia de reparar tot sovint, perquè els excursionistes la feien servir com a passamà de corda, el bestiar s’hi entrebancava, o algun llest se n’enduia un tros d’uns quants metres (la guerra del coure ja ve de lluny...).

Una altra habitant del turó era una burreta molt espavilada, que feia tota sola el camí fins a Santa Fe amb la nota a la sàrria. I es veu que va ser per casualitat, o més aviat perquè un dia la burra apariada no va voler esperar en Josep, que mandrejava, i va marxar tota sola... Al primer ensurt per la desaparició de la burra va succeir la sorpresa, en veure que el seu animal tenia pilot automàtic...

Allà la carregaven amb el pa, el correu i la comanda de menjar, i la tombaven de nou cara amunt i ella soleta xino-xano feia el costerut camí de pujada pel vell corriol de l’avetosa... Disposem d’algun escrit d’en Gil, on ens parla de les seves vivències al llarg de l’any.

Un altre observador d’aquells anys i posteriors va ser en Jaume Bordas i Blei, de qui disposem de poca informació que hi faci referència.

A partir de 1939, amb la desfeta del Servei Meteorològic de Catalunya, el Servicio Meteorológico Nacional del Ejército del Aire pren possessió de l’Observatori, destinant a soldats de milícies per fer les observacions meteorològiques.

DELS FOSCOS ANYS QUARANTA Amb la fi de la Guerra Civil s’inicia una ocupació militar de la vall de Santa Fe, amb un campament d’artilleria que tenia pràctiques de tir amb canó contra els cims de la muntanya. L’objectiu podia ser visible, com el cim de les Agudes, o no, com el del Matagalls. Una vegada, un obús que havia d’anar al cim de les Agudes va passar de llarg, i va explotar a tocar de Viladrau dins d’una cort de porcs... (per casualitat no hi va haver cap ferit... humà, que de porcs no en van quedar...).

XXXV RONDA VALLESANA 127

Jura de bandera a Santa Fe. Proporcionada per Joan López Cortijo

Davant les nombroses queixes i denúncies de pastors i pagesos de la muntanya, l’Administració va haver de traslladar els campaments d’artilleria cap a d’altres contrades, recuperant la pau perduda per més de quatre anys.

EL PRIMER TAST AL MONTSENY (Transcripció - traducció d’una petita llibreta dietari manuscrita. Novembre de 1943)3 “He fet una excursió tot sol al Montseny, on encara no hi havia estat. La nit em va sorprendre al cim de les Agudes, un indret totalment desconegut per a mi, i costa imaginar les penes i treballs que vaig patir per trobar el camí (...cap a Sant Marçal ). Vaig anar baixant a voltes arrossegant-me, per un vessant de fort pendent molt relliscós, tot xop de pluja, baixant per esqueis encinglerats, i tot enmig d’una exuberant vegetació que de tant en tant no em permetia avançar... o més ben dit despenjar-me, dins una nit negra i sense lluna. Poques vegades les havia passat tant magres, a muntanya. Però no me’n penedeixo.

Vaig anar al Montseny cercant l’inconegut, emocions i perills mesurats que em permetin oblidar els patiments morals, injectar-me vida enmig de la Natura, perquè ella sempre me’n dóna! Potser va ser per això que aquell capvespre, assegut a les pedres del cim, vaig gaudir amb laxitud de la posta increïble de sol, en lloc de fer via a baixar, i quan vaig reaccionar, la nit ja s’havia ensenyorit dels cims. El contrast entre aquella nit de malson i 3

Fernando García de Castro Barrera (Úbeda, Jaén, 1922 - 1999 ), observador meteorològic i guarda (1951 - 1987) de l’Observatori del turó de l’Home. Fresques del turó de l´home (http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2006/08/29/el-primer-tast-al-montsenyfernando-garcia-castro-).

128 XXXV RONDA VALLESANA

l’endemà, un dia radiant i lluminós, no el podré oblidar mai. També sol, pujo al Matagalls, des d’on veig gairebé tot Catalunya. Enllà, al fons de tot gairebé, es veia Barcelona, tan i tan petita que semblava que es pogués fer desaparèixer d’una manotada! Vaig tornar d’aquesta excursió totalment renovat.”

L’ALTRA CARA DEL MONTSENY A L’HIVERN (desembre - gener de 1944) “El novembre vaig fer una altra excursió a l’Observatori del turó de l’Home, al Montseny, amb Lina, Adel, Marisol i Alfredo. Allò em va encisar, perquè viure al bell cim d’una muntanya, i a més observatori meteorològic, i compartint amb els núvols i els vents la grandiositat de la natura, és una il·lusió que sempre he tingut.

El 28 de desembre hi vam tornar amb el propòsit de romandre-hi fins a Reis. L’Alfredo i jo dúiem els esquís, els meus acabats de comprar, flamants. Santa Fe ens rep amb una nevada copiosa, amb uns bons 40 cm. de gruix. Vàrem arribar-hi força tard, i passàrem la nit en un dels barracots del campament de milícies4, on la temperatura a dins era de -6ºC. Sort que hi havia una muntanya de mantes, i en vam fer servir 8 o 10 cadascú.

L’endemà es presenta força serè, i tot i que es veien els cims fuetejats pel torb, emprenem camí. La pujada molt lenta i fatigosa, ens enfonsem a la neu nova fins més amunt dels genolls, i abans d’arribar a coll Sesbasses ens arriben ratxes de vent molt fort de Gregal.

En poca estona van guanyant més i més força, i en creuar el coll la cosa esdevé seriosa de veritat. A més del fred (-6ºC), el torb ens deixa gairebé cecs, i els forts i sobtats cops de vent amenacen amb llençar-nos pel dret i gelat vessant de Ponent, mentre suportem una veritable “pedregada”, ja que el vent arrenca i arrossega grossos trossos de glaç. Per moments, hi havia cops de vent tan forts que ens havíem de llençar al terra, i l’avanç era molt lent i penós. Acabem tots escampats, i gairebé no podíem ni obrir els ulls.

L’Alfredo agafa la Marisol quan el vent ja l’arrossegava per sobre la neu cap al pendent, però sense poder evitar que el vent se li endugués la motxilla.

Molt a poc a poc em vaig anar acostant a la caseta, sempre abraçant ben fort els esquís, i quan només em quedaven 30 m, a tocar del cim, no podia seguir endavant, perquè la força del vent era tan forta que se m’enduia els esquís de les mans. Vaig esperar una estona, ben ajagut al terra, esperant que em vinguessin a ajudar, car l’Alfredo i la Marisol ja feia una estona que havien arribat. Però passaven els minuts i ningú no venia. Vaig estar temptat de deixar els esquís i salvar-me jo, però pensar que els perdria no em deixava decidir-me. A més, m’anava envaint una mena de laxitud i cansament que m’impedia prendre cap decisió (símptoma indubtable de congelació). Finalment va venir l’Alfredo, quan ja no sentia una cama, i passava de llarg, no em veia perquè estava ben colgat de neu pel torb. Tots dos ens vam abraçar amb els esquís, i al cap de ben poc ja érem dins l’Observatori. I llavors va arribar el pitjor. Amb el sobtat canvi de temperatura em va envair un dolor horrorós a tot el cos, sobretot a les cames, que em va tenir una llarga estona fent crits i rebolcant-me a un llit. Als altres no els va sorprendre, ja els hi havia passat en arribar, i era el motiu pel qual l’Alfredo va trigar tant a venir a ajudar-me.

Que n’és de magnífic el torb, vist des de l’interior! Aquells van ser uns dies inoblidables per a mi, i la immersió en el meu element meteorològic compensava amb escreix la mala estona de l’arribada.

4

“Entre els anys 1944 i 1946, Santa Fe del Montseny acollí uns campaments de milícies universitàries que aplegaven més de dos mil soldats.” Històries vagues, pàg. 116 XXXV RONDA VALLESANA 129

Va arribar el dia 6, i decidim quedar-nos un dia més. Però va succeir el que ningú no preveia: l’endemà es presenta amb una intensa nevada, i vent molt fort. Avui no podrem baixar.

Dos dies va durar el temporal. El tercer dia millora el temps, ens descobreix els cims coberts per una bona gruixa de neu, tan deliciosa per esquiar que decidim ajornar encara un dia més la nostra tornada per poder gaudir del poc freqüent esdeveniment, atès que a causa del vent gairebé mai no presenten aquests cims unes condicions tan fantàstiques per a gaudir de l’esquí.

L’Observatori colgat de neu i boira. Foto dels anys 50. Autor: Fernando García de Castro

L’endemà, però, apareix nevant intensament una altra vegada, enmig d’una boira ben espessa. I el pitjor del cas era que gairebé no teníem provisions, i per acabar-ho d’adobar la xemeneia de l’estufa estava obstruïda, i no la vam poder encendre. La caseta va quedar plena de fum, i havent de triar entre l’asfixia i la congelació, optem per això segon, obrint una de les finestres de sotavent. En pocs moments va començar a entrar a la casa una gran quantitat de neu, i el termòmetre baixà fins a -2ºC a dins (a l’exterior, la temperatura era de -14º!). Amb aquell fred i sense menjar no teníem altre remei que embolicar-nos amb les flassades i esperar una altra vegada una millora del temps, que encara va trigar 48 hores a presentar-se. Ens calia abandonar l’observatori amb urgència, tot i ser molt exposat, el telèfon no funcionava i el gruix de neu arribava ja als 2 metres5.

L’Alfredo i jo, que érem els únics que dúiem esquís (i que sabíem esquiar) obríem la marxa.

I cada cop que quèiem era un bon problema, perquè amb la neu pols, mentre els esquís quedaven surant sobre la neu, el cap i el cos quedaven submergits a dins la freda neu. Finalment arribem a Santa Fe, i 4 hores més tard, veient que la resta no arribaven, tornem a sortir a buscar-los. Els trobem ben bé a la meitat del camí, tant sols uns caps que suraven sobre la neu, i tot i que la cosa no era com per a riure, no ens vam poder aguantar, semblava ben bé que estiguessin prenent un bany de mar... Anaven avançant amb molta lentitud, ja que la neu els cobria fins els nassos, i en Quim, que anava obrint traça, estava més que esgotat. Els vam ajudar un bon tros, fins que en minvar el gruix de neu la marxa es va fer menys penosa. Arribar a Santa Fe els va costar més de 6 hores. A Santa Fe hi havia més d’un metre de neu, i no cal dir que la carretera encara romandria força dies tancada. I com que no ens atreia gaire seguir fent quilòmetres enterrats a la neu fins a la cintura, ens instal·lem a l’Hotel esperant millors temps. Va seguir nevant encara dos dies més i augmentant encara el notable gruix de la neu.

L’Alfred i jo, fent-nos els valents, decidim baixar a Sant Celoni a buscar el correu esquiant, i veure de pas fins a on arribava la neu. Con havíem suposat, aquesta començava a Campins, per la qual cosa era impossible que la resta del grup poguessin baixar de moment a peu.

Els soldats del campament de Santa Fe van anar obrint a pala una trinxera per la carretera, i per fi, el dia 23 de gener, després de 15 dies de bloqueig, vam poder tornar (a peu, això sí) fins a Sant Celoni. Fernando García de Castro, 1944”6 5

Un mes i mig més tard, “El febrer de 1944 va caure una nevada colossal. El dia 23, dimecres de Cendra, es posà a nevar i no parà en tres dies. S’acumularen gruixos de fins a dos metres de neu.” Històries vagues, pàg. 31.

6

Fresques del turó de l´home (http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2006/08/30/l-altrecara-del-montseny-l-hivern-fernando-garcia-castro)

130 XXXV RONDA VALLESANA

EL TURÓ DELS ANYS CINQUANTA En Fernando va arribar al cim del Montseny el 1951, amb 29 anys, després d’haver estat mariner uns pocs anys, fent la ruta Casablanca-Southampton en un vaixell mercant noruec anomenat Bismillah. Però tot un seguit de temporals atlàntics, problemes de salut i una certa nostàlgia i mancança i enyor de les seves muntanyes van ser els motius perquè no tingués cap mena de dubte a acceptar encarregar-se de l’Observatori meteorològic del Montseny, on ja havia estat diverses vegades, i per una temporadeta curta... que va durar gairebé 37 anys.

Una petita caseta de fusta noruega, fixada a la muntanya amb cables d’acer a tall dels vents d’una tenda de campanya, enfilada al capdamunt d’un cim, i amb un cel immens per dosser... res no podia ser, creia ell, més semblant al paradís que allò.

Els primers anys van ser prou durs. El pare treballava a l’hivern d’administratiu a la SEAT, i els caps de setmana agafava el primer tren cap a Sant Celoni, per pujar després amb la “tartana” fins a Santa Fe (el motor de la qual funcionava alimentat amb gasogen, una mena de caldera que calia anar omplint amb pinyes, branquillons, carbó o el que fos diverses vegades al llarg del trajecte). El cap de setmana canviava les bandes dels aparells registradors, i aprofitava els pocs ingressos generats per les visites, si el temps ho permetia.

La caseta anava malmetent-se any rere any, sense cap pressupost per a reparació i conservació, no hi havia desguassos, i el vent i la neu feien de les seves dins del petit edifici, s’escolaven per les nombroses esquerdes que l’envelliment dels envans i les parets de fusta provocaven.

Però un cop passada la temporada més crua de l’hivern, ja residia al turó, baixava un cop a la setmana a Barcelona, per veure la família i els amics, i els dimecres a Sant Celoni, a mercat.

Molts de cops hi anava a peu des del turó, i ho feia en menys de 4 hores.

Si sortia a les set del turó, passant per can Pinyoca, Fogars i Campins, ja voltava pel mercat a les onze, dues hores abans que arribés la tartana amb el seu carregament.

“En Fernando va arribar al cim del Montseny per una temporadeta curta... que va durar gairebé 37 anys”.

Autor: Fernando García de Castro

XXXV RONDA VALLESANA 131

Un dinar a cal Corbaire, i cap a Santa Fe amb la tartana, ara sí, ben farcida de dins i de fora –al llarg de tot el sostre– d’avis i joves; mestresses, pastors i mossos; de sacs, caixes, gàbies, farcells, cistells, coves... arribada a Santa Fe a mitja tarda, i pel corriol de Passavets amunt que fa pujada.

Primera ampliació de l’edifici de

La caseta es troba en un estat cada l’Observatori, l’any 1954.

Proporcionada per Miquel Meseguer cop més deteriorat, i els seus esforços per convèncer els jefes del SMN de la necessitat de reparació i millora sembla que tindran resposta a la capital.

El 1953 s’aprova un pressupost per a l’ampliació de l’Observatori amb la construcció d’un annex d’obra.

El 1954 coneix al mateix turó qui seria la seva dona, Anna Maria Meseguer Bastardas, una excursionista de Mollet que no dubta a casar-se amb ell menys de mig any després de conèixer-lo. Aquell mateix estiu del 1954 comencen les obres d’ampliació de l’Observatori, un nou edifici de pedra local, i que millorarà força les condicions de confort i habitabilitat en aquest indret.

1956. UN HIVERN AL TURÓ DE L’HOME Tot i que ja fa uns anys que és a càrrec meu l’Observatori Meteorològic del cim del Montseny, aquest ha estat el primer hivern sencer que he habitat, amb la meva esposa, la petita caseta. Els hiverns anteriors, des de 1951, em limitava a pujar-hi els diumenges, i només quan el temps es presentava bo i no gaire fred, el vell xalet de fusta restava un xic confortable, i jo hi romania uns quants dies. Però tan bon punt s’alçava un xic el vent, cosa freqüent per aquestes alçades, s’escolava per les esquerdes i forats de la vella fusta, i la petita “poela”7 que amb prou feines aconseguia mantenir a l’interior una temperatura un xic més alta que l’exterior, cosa que la feia inhabitable la major part de l’estació freda.

A la fi, l’estiu de 1954, la nova edificació planejada de feia tants anys per substituir la que es va construir provisionalment el 1932 amb motiu del II Any Geofísic i Polar Internacional, es va fer realitat. En comptes d’una substitució,es va dur a terme una ampliació per la seva banda posterior (nord), per la qual cosa va caldre retallar una mica més la muntanya i així l’edifici restà més protegit dels vents huracanats. I alhora quedava notablement reforçada la vella caseta de fusta. Ara tota la seva paret posterior, abans subjectada per un cable d’acer, quedava adossada a un sòlid mur de pedra i ciment. Aquelles animades “danses” que tota la casa interpretava al compàs de les manxades d’Èol que tot i no poder amb els set vents d’acer que la reforçaven, sí que destrossaren més d’un cop els nervis dels seus estadants, ja no han tornat a repetir-se.

7

Nota del traductor: estufa de ferro colat cerdana, de tres peus, tres fogons i un forn petit de 20 x 20 x 40 cm.

132 XXXV RONDA VALLESANA

Recordo una nit, la tardor de 1952, en què el vent va anar assolint proporcions d’huracà i, cosa poc freqüent, bufava de Xaloc, l’únic costat totalment desprotegit, perquè es va creure que un vent així mai no es donaria. Tota la casa trontollava, s’estremia el fustam de dalt a baix amb cruixits sinistres. No vaig aclucar l’ull en tota la nit, i finalment, convençut que la casa em queia a sobre, vaig decidir marxar, tot i que encara era negra nit, amb el greuge de la pluja, els trons i els llamps… Tot just traspassada la porta, em sento empès pels aires, i vaig anar a Anna Maria Meseguer, al febrer del 1962.

Autor: Fernando García de Castro caure uns metres avall, i de cap. Per sort, només vaig patir una fractura a la mà, i un bon “nyanyo” al cap. Probablement, si no hagués estat per aquest accident, el projecte del nou edifici encara estaria dormint en alguna oblidada carpeta, sota dos dits de pols… Va ser, doncs, una caiguda afortunada.

Coincidint amb la construcció de la nova caseta, vaig conèixer a qui sis mesos després seria la meva esposa (Anna Maria Meseguer), que era l’única mancança per completar la meva joia de viure a les altures. L’hivern a muntanya és generalment més agradable del que pot semblar a primer cop d’ull. Els dies són més clars, l’atmosfera més diàfana i amb una major riquesa de matisos i de color. A l’extraordinària bellesa que presenten a la tardor els boscos de Santa Fe, amb els seus mil tons diferents de verds, daurats i vermells a les fulles que moren, succeeixen els quiets i transparents dies de desembre, on l’atmosfera sembla reposar de les tempestes tardorenques i estivals. La primera nevada sempre ens omple d’alegria.

La puresa del blanc mantell ens penetra l’ànima, i ens sembla tornar a la infantesa, tot fent batalles de boles de neu. Aquest hivern no hem estat gaire de sort, amb la neu. Fins a últims de febrer no hem pogut practicar l’esquí; tot i nevar algun dia, no sobrepassàvem els 5 cm. Com a consol, hem gaudit d’un gener verament primaveral, fins i tot han començat a brotar algunes flors.

Però va arribar el febrer, i amb ell el que tots recordem: una darrere l’altra, successives onades d’aire siberià ens envaïren, i acabaren amb la bona vida. Confinats l’Anna Maria i jo a un parell d’habitacions de la nova casa, i amb la cuina, estufa i llar de foc enceses nit i dia, consumim en poc temps gairebé tot el combustible que teníem en reserva fins a la primavera. Tan sols sortia a l’exterior per anotar les dades meteorològiques i a cercar provisions a Santa Fe un cop a la setmana. Ha estat quelcom sense precedents a l’historial de l’Observatori, car la temperatura més baixa registrada anteriorment havia estat de -14ºC, i el primer dia de la invasió freda, el dia 2 de febrer, el termòmetre va baixar 20º per sota el punt de congelació. L’antic “rècord” de fred va ser superat, doncs, per un gran marge, i el que encara és pitjor, durant molts dies. Conseqüències: les cisternes gelades, canonades rebentades… i fins i tot les cerveses es van solidificar a les ampolles, dins la casa!

El dia 12, i davant la impossibilitat d’escalfar la casa, ens veiem obligats a marxar, per tornar dues setmanes després, quan el fred havia afluixat un xic. No us penseu que per això es perden Fernando García de Castro les dades meteorològiques, un seguit d’aparells automàtics deien plena tasca malgrat les dures condicions. xen enregistrades les variacions de la temperatura, la humitat, Autor: Miquel Meseguer la pressió atmosfèrica i d’altres fenòmens importants.

XXXV RONDA VALLESANA 133

Tot i que encara fa fred, la vida a l’Observatori torna a tenir al·licients: les nevades són més abundants, i ens permeten lliscar per colls i cims; el sol, cada dia més alt sobre l’horitzó, ja escalfa deliciosament. Aviat la neu serà substituïda per un verd mantell florit, i on destacaran per la bellesa i la suau flaire els Narcisus poeticus, que atrauran centenars d’excursionistes. La muntanya despertarà del seu son d’hivern i els boscos es vestiran amb el verd de la tendra brotada. Fernando García de Castro, 1956”8

Però la mort per accident del seu primer fill, Josep Enric el 1956 (es va clavar al paladar un llapis que tenia agafat a la mà, en caure a terra) quan tenia poc més d’un any, i esdevinguda per negligència mèdica (el metge que el va atendre no es Fernando García de Castro va adonar de la gravetat de la lesió i va dir als amb dos dels seus fills, pares que era un tallet de poca importància; mofebrer del 1962.

Autor: Fernando García de ria dessagnat aquell mateix vespre) els va afectar Castro molt, i a proposta d’un amic del Centre Excursionista de Catalunya, accepten fer-se càrrec del xalet - refugi del CEC a la Molina, a principis de la dècada dels anys seixanta. Com a observador aquella temporada trobem en Jordi Tell i Nohet.

Però en van tenir prou amb un any i mig per adonar-se que potser sí que es guanyaven ara millor la vida, però a canvi d’haver perdut una cosa per a ells molt més valuosa: la felicitat d’un paradís a la seva mida. I així, sense haver de pensar-s’ho gaire, decidiren tornar al seu turó, en mala hora bandejat, però finalment i sortosament recuperat.

I en aquest turó ens vam criar la Cristina, en Carles i jo mateix, en un raconet del cel que hi ha a prop de la terra, o millor dit, en la mateixa frontera del cel.

L’agost del 1959 un avió anglès procedent de Barcelona s’estavellà molt a la vora del coll Pregon, a menys de 300 metres de la casa. Els pares eren amb uns amics, celebrant un aniversari, fent gresca i rient. Tot de cop, en Fernando, molt seriós diu: “– Heu sentit? Em sembla que acabo de sentir el soroll d’un motor d’avió, seguit d’una explosió!”

8

Publicat a “Montaña”, CEC, gen-feb. 1956. Fresques del turó de l´home (http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2006/10/21/un-hivern-al-turo-l-home-fernandogarcia-castro-)

134 XXXV RONDA VALLESANA

Com que era molt de la conya, tothom creia que era una de les seves bromes, i se’n reien.

Ell, neguitós, va cap a la porta i, malgrat la boira i el vent, només sortir a fora ja es veien les flames i se sentia el soroll de les explosions dels dipòsits de combustible. Hi va anar ràpidament, però l’enormitat del foc que envolta totalment l’aparell el fa desistir d’intentar acostar-s’hi, sense poder fer res pels seus ocupants.

La cua de l’avió, que no cremava, li permet veure la matrícula. Torna corrents, truca per telèfon a l’aeroport de Barcelona, i li diuen “ que no hi ha notícia que els falti cap avió”... fins que li cal insistir que aquell avió s’ha estavellat contra el cim de la muntanya, i que ell mateix n’és testimoni.

La carretera asfaltada s’acabava a Santa Fe, cap a Sant Marçal seguia una pista dolenta de terra. El primer cotxe que vam tenir, un Citroën Ondine, el deixàvem aparcat al pla de l’Espinal, un tros més amunt, on començava el camí de la font de Briançó.

A l’estiu es feia el transport amb matxos, que duien tot el necessari per passar l’hivern: sàrries carregades amb carbó, llenya, butà, patates, farina... Recordo diferents transportistes de la contrada, cada vegada més difícils de trobar. L’últim que va fer aquesta feina era l’Enric Moré, de cal Ferrer de Dalt de Montseny. Aquell era un dia especial, i nosaltres acompanyàvem tot el dia els matxos, fent camí amb ells i agafant-nos de les seves cues muntanya amunt, i a sobre d’ells muntanya avall.

Un cop uns motoristes van trobar un be (i el nom de “be” li va quedar) petit acabat de néixer, el van carregar a la moto i el van pujar fins al cim. I com que no es va esbrinar de quin dels ramats era, el vam criar al turó amb llet de bric, i es va fer tot un senyor marrà... que obria la porta d’un cop de cap, se n’anava directe cap al prestatge de verdures de la cuina i arreplegava un enciam, una poma, o una patata... Llavors calia “agafar-lo per les banyes”, i conduir-lo amb decisió de tornada “al carrer”. Dormia a la carbonera, però feia vida casolana. La història no va tenir precisament un final feliç...

I sempre hi ha hagut habitants de quatre potes o no: gats, gossos, hàmsters, ocells, peixos, i sovint hi han trobat refugi o cura els animals de la muntanya, becades, falciots, musaranyes o ratolins.

XXXV RONDA VALLESANA 135

I també cal fer esment de la transformació ecològica d’aquell petit espai a redós de l’Observatori, que amb els anys i els esforços dels seus estadants es va transformant en un petit mostrari dels arbres que podem trobar al Montseny, com l’Abies normanniana (l’avet del Càucas), Abies masjoanis (“l’avet de Nadal”, un feliç encreuament entre l’avet autòcton (Abies alba) i l’Abies pinsapo, l’avet andalús de la Serra de Grazalema), i d’altres arbres muntanyencs, com les pícees, el pi negre (Pinus mugo), el teix (Taxus bacatta) i el grèvol (Ilex aquifolium).

I com no, les flors, que any rere any es van aclimatant, per transplantament o per sembra de llavors, per tota la zona: tulipes, narcisos, alls de bruixa, llet de gallina, ranuncles, lliris de neu, peònies dutes de Cazorla –que es van aclimatar molt bé–, orella d’ós, i fins i tot flors de neu (edelweiss), fins aconseguir fer-lo esdevenir el cim més florit i arbrat de tota la carena.

En un petit espai vora el cim, el pare va arreglar un petit hort, on es feien patates, mongetes, maduixes, i algun enciam despistat, que gairebé mai podíem menjar ja que de seguida s’espigaven. Però, cal dir que era una feina poc gratificant, perquè les inclemències meteorològiques tals com les pedregades, les gelades a destemps, o els ramats d’ovelles que en un moment ho deixaven tot pelat, podien fer malbé tota la feina.

Al turó hem conegut diferents sistemes de fer llum, com les papallones d’oli, les espelmes, el llum de carbur, el Petromax, el llum de butà (oohh!!!), les llanternes amb piles (les primeres eren les de la marca “Lot”, nom que va quedar com a sinònim de llum portàtil, i quan jo era petit, les Wonder) i finalment el corrent elèctric, que va arribar amb uns primitius grups electrògens amb motor de gasoil, que costaven penes i suors d’engegar, feien un xivarri de mil dimonis i amb prou feines encenien amb una llum esmorteïda i tremolosa mitja dotzena de bombetes.

La televisió la vam gaudir ben d’hora, ja que el pare va comprar un petit aparell que funcionava amb bateria de 12 volts, i rebia les emissions en PAL i SECAM, cosa que permetia veure no només TVE (única), sinó també RTF. Va suposar un viatge amb la tele i la bateria a la motxilla, més de 30 kg, però va valer la pena.

Hi havia un diumenge en què tots els excursionistes es posaven d’acord per anar al Matagalls, era el dia de l’Aplec. Aquell dia, com que gairebé ningú no pujava al turó, el pare omplia un motxilla amb diferents re-

136 XXXV RONDA VALLESANA

cords dels que es venien a casa (postals, insígnies, escuts, banderins... tot del Matagalls i del Montseny!), i marxàvem a passar el dia a la muntanya veïna, deixant el cotxe al Collformic o a Sant Marçal, en un dia en què tota la muntanya era com un formiguer de tendes, rotllanes, jocs, sardanes, rialles, i sobretot de gent.

Cada any el pare feia les seves vacances, i llavors s’encarregaven de les observacions els meteoròlegs suplents, com en Ramon Maristany i José María Martínez (el “Tota”, com el vam batejar). I vacances volia dir carregar el cotxe i anar al Pirineu o a Cazorla, o a d’altres indrets muntanyencs o marinats.

ELS ANYS DELS GRANS CANVIS (1960 – 1980) Un llamp en bola va entrar pel tub d’una petita estufa de llenya i es va passejar uns segons per una de les habitacions, on dormíem fent la migdiada la Cristina i en Miquel, l’any 1961. Aquell mateix llamp va deixar sense coneixement l’Anna Maria, que mirava la tempesta recolzada a l’ampit de la finestra, la féu caure enrere al terra, amb l’evident sorpresa del pare, que era a tocar d’ella.

I és que al capdamunt de tot estant, no ens en podem escapar: els llamps han impactat diverses vegades en l’edifici i han causat desperfectes en teulada i parets.

Un cop l’impacte d’un llamp va causar un incendi dins l’habitatge –quan encara hi havia la caseta de fusta–, ens va deixar sords durant uns minuts i va fer que la casa s’omplís de fum i l’aire es fes irrespirable. Va caler, doncs, obrir totes les finestres, mentre seguia la tempesta amb fortes ventades i nevant.

Un foc forestal, iniciat en unes pistes de desembosc que s’obren per sobre de font Martina en direcció a la font dels Avellaners, sota el Cementiri dels Gossos, crema el vessant de migdia del puig Sesolles, el foc arriba fins la mateixa carena cimera i crema tot el cim del que després seria la base militar.

Aquell incendi va ser apagat per bombers i una enorme quantitat de voluntaris, amb motxilles d’aigua, després

Les eines primitives dels primers estadants al turó, en una de les parets de la casa nova.

Autor: Miquel Meseguer

XXXV RONDA VALLESANA 137

de dos dies de feina. A l’Observatori es van arribar a buidar les tres cisternes, i el pare, espantat perquè el foc pogués arribar vora la casa de fusta, va cremar una dotzena de grossos ginebrons, que creixien a tocar de l’edifici.

No hagués calgut, ja que finalment el foc no s’hi va acostar, i en arribar al damunt de la carena va anar perdent força i es va poder controlar.

Cap aquells anys s’estableix la xarxa de vigilància forestal, que depèn de la Diputació, amb uns pocs punts de guaita repartits per Catalunya.

Entre els primers a entrar en servei hi ha el turó de l’Home, Puiggraciós, Sant Llorenç del Munt, el Farell, Montnegre, el Corredor...

A poc a poc es van anar obrint pistes forestals de desembosc a la vall de Santa Fe, cada vegada més amunt, i a finals dels 60 ja podem deixar el cotxe, un Renault 4, a la vora de la jaça d’en Pla, per sota el coll Sesbasses, a només uns 20 minuts a peu de pujada.

A principis dels 70 s’obre la pista forestal fins el pla Amagat, al vessant solei del puig Sesolles, a 1.550 metres i a 15 minuts de camí. L’Enric Moré i la seva dona Esther van fer a pic i pala el petit corriol que pujava del pla Amagat a la carena, per poder passar amb els matxos, i que encara es pot seguir.

Durant aquells anys esdevé el boom del motorisme de muntanya, i els camins i les cada vegada més nombroses pistes forestals han de patir una allau d’esportistes cada festiu i durant les vacances estivals, fins el punt que al cim del Montseny hi havia dies en què les motos hi eren a centenars, provocant les molèsties i la indignació de tots els qui cerquen en la muntanya un espai de pau i de gaudi.

I finalment el 1974 la carretera arriba al cim del Montseny, feta a corre-cuita per la Diputació de Barcelona en assabentar-se que l’Ejército Español expropiava el cim de puig Sesolles per fer-hi una base militar, construïda entre 1974 i 1975. Moltes de les empreses que hi treballen són americanes, així com els seus tècnics. Els hostals i fondes de Sant Celoni i d’altres indrets de la comarca s’omplen de ianquis, i tothom parla dels “americans” que estan fent al cim del Montseny, com no, una “base americana”.

I és que calia fer-ho molt i molt de pressa, ja que la declaració de la muntanya com a “parc natural” primer i com a “reserva de la biosfera” després, ho haurien impossibilitat.

138 XXXV RONDA VALLESANA

L’any 1976 és enderrocada la casa de fusta i es construeix la segona ampliació d’obra que la substitueix. La carretera d’accés es va asfaltant a poc a poc, a càrrec de l’exèrcit, un tram curt cada any, i finalment queda totalment asfaltat l’accés tant des de Font Martina, com des de Santa Fe. I en Fernando pot pujar el seu piano - pianola al turó, el màgic instrument que al llarg de molts anys va escampar per aquests cims les seves melodies, fent encara més sonor aquell Vista aèria de l’Observatori, de finals dels anys 80. Autor: Miquel Meseguer petit paradís musical. Perquè és sabut de tothom que era un gran melòman i que la música era la seva segona pàtria (la primera era la muntanya!).

I amb la nova carretera canvia l’ús de la muntanya, i tot un seguit d’indrets fins llavors tranquils i serens passaran a ser ocupats intermitentment per gentades sorolloses i deixades, poc curoses del seu impacte en un medi fràgil i sensible. Comença a fer-se evident la manca de regulació que permet acumular 300 cotxes i més al tram final de la carretera alguns festius, especialment en temps de vacances, i amb motiu de les primeres nevades de la temporada.

XXXV RONDA VALLESANA 139

Comença a funcionar a Santa Fe la primera Escola de Natura del nostre país, can Lleonart, de la mà de l’ambientalista Dr. Martí Boada. Hi trobo feina com a monitor de canalla i faig els primers itineraris de natura fent de guia a escoles i grups. Aquesta Escola treballa en col·laboració amb el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) i d’altres departaments de la Universitat de Barcelona fent diferents estudis d’ecologia de la fageda, i ens permet fer un parell d’aportacions dels habitants del turó al coneixement de la biodiversitat montsenyenca: donem testimoni oral i fotogràfic de la presència de Motifringilla nivalis (pardal d’ala blanca ) com a resident hivernal, i notifiquem de la presència de Ramonda myconi (l’orella d’ós) a les canals de les Agudes, i de l’existència d’un tritó desconegut a la capçalera d’un sot de la muntanya.

Aquest tritó es va confondre primer amb el tritó pirinenc, però posteriorment ha estat classificat com a espècie nova per als biòlegs.

El març del 1984 es registra el gruix més important de neu acumulada al cim des que hi ha registre: 287 cm de neu. En efecte, va començar un diumenge a la tarda, amb entrada de llevant, i intensitats de precipitació destacables. Aquella va ser una llevantada que es va perllongar gairebé una setmana. A redós de la caseta la neu es va anar acumulant, amb parsimònia, fins a deixar part de l’edifici, i també el meu cotxe, un Seat 127, com d’altres cops, colgats sota les dunes blanques. I, com sovint passa, els queviures es van anar exhaurint. I no parava de nevar. Aquell divendres, amb menys vent que els dies anteriors, però encara amb nevada feble i boira fossilitzada, em decideixo a baixar esquiant a Santa Fe, i esperant que l’endemà dissabte algú em doni un cop de mà, o més ben dit, un cop de cotxe, i escurçar al màxim la pujada. Passar del càlid ambient de la casa al polar ambient d’aquells vessants va ser l’instant de glòria previ a un descens que no oblidaré, amb una neu sense cap cohesió, recent i molt freda, que demanava una dosi extra d’atenció i cura. Fins que els arbres vora meu em van donar una referència, la baixada era una bogeria, ja que no veia res més que blanc absolut arreu, i tan aviat em trobava “surant” amb la neu per la cintura i amb els esquís fent subnivalisme, com encarat pendent amunt i amorrat sota la neu. I tenint com a única referència el fred vent que a més varia de direcció i t’enganya; aquell tram de menys de 500 metres se’m va fer llarguíssim. Un cop al bosc, però, la cosa va canviar, i ja vaig poder gaudir d’aquell fantàstic privilegi, una baixada fins més avall de Santa Fe. L’endemà, l’amic Carles Gusi, de Viladecans, ens va acostar la meva motxilla, esquís i a mi fins a la vora del pla Amagat, punt on havia arribat

140 XXXV RONDA VALLESANA

una llevaneus netejant la carretera. Però com que el temps es tornava a complicar, feia mitja volta i marxava avall. Tot i que la pujada que em quedava no era gaire llarga, uns dos quilòmetres, anava amb una motxilla que pesava com un dimoni. En pocs minuts, una altra vegada boira, vent, i per postres comença a caure calamarsa. I el ressò dels trons es va acostant fins que els sents petar mentre et deixen mig ensordit.

En ben pocs minuts vaig fer com els talps, al pendent de neu hi vaig fer una petita galeria ascendent en angle recte, mentre sentia els cabells tibants amb petites espurnes d’electricitat estàtica. I un cop a dins i amb la motxilla fent de porta, per si de cas, vaig haver de fer un “bivac de tempesta” durant unes hores, fins que em vaig convèncer a mi mateix que ja no tronava.

I l’arribada, com suposareu, apoteòsica. Mai un camí tant curt no se m’havia fet així de llarg!.

En Fernando es jubila el 1987, i marxen a viure a Úbeda, on instal·la un observatori meteorològic i fa d’home del temps a la televisió local, tot i que tornarien sovint al llarg dels anys següents.

Amb el cotxe en hivernació, al març del 1984. Autor: Miquel Meseguer

XXXV RONDA VALLESANA 141

A partir de llavors, seran en Carles Garcia de Castro, la Nydia Figueres i en Miquel Meseguer els qui continuaran la tasca iniciada per un grapat de febles homes, que han sabut treballar com mítics Titans.

L’any 2004 la “Delegación del Gobierno” (abans “Gobierno Civil”) decideix “amortitzar” l’única plaça laboral que hi havia, un interinat d’auxiliar administratiu que van perllongar durant 17 anys... sense que en cap moment es reconegués la relació laboral per part de l’Instituto Nacional de Meteorología.

L’Observatori ben nevat, gener del 2009. Autor: Miquel Meseguer

142 XXXV RONDA VALLESANA

I el turó deixa de tenir habitants permanents, que a partir de llavors hauran de guanyar-se les garrofes a la plana, víctimes d’un exili laboral injust i imposat, sense renunciar, però, a seguir exercint el seu dret d’usdefruit de la petita caseta del cim.

Ara cal seguir treballant perquè tots aquests esforços no hagin estat debades i per recuperar un patrimoni que no ens podem deixar arrabassar de cap de les maneres.

I té la paraula, finalment, Eduard Fontserè i Riba: “…l´any Polar (1932-1933) l´ha feta néixer (l´estació meteorològica del turó de l´Home), però ella no morirà amb l´any Polar. És una conquesta massa important perquè tornem enrere. La llavor que la Generalitat de Catalunya ha sembrat dalt del Montseny germinarà i es farà gran.

Uns altres, potser, seran els destinats a contemplar-ne tota la ufana; per avui, constatem només que l´obra és començada, i marquem la seva naixença amb pedra blanca”. Eduard Fontserè, Director i creador del Servei Meteorològic de Catalunya, fundador de l´Observatori (1933).

Miquel Meseguer, juny 2014

ANTECEDENTS INDISPENSABLES L’any 1876 es crea la primera entitat excursionista, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (ACEC), seguida l’any 1878 de l’Associació d’Excursions Catalana (AEC).

Aquesta associació inicià abans que cap altra entitat l’estudi de la meteorologia catalana, col·locant, el 1879 i 1880, respectivament, termòmetres de màxima i mínima al cim de Sant Jeroni de Montserrat i a Santa Fe del Montseny, a partir d’una proposta d’Artur Bofill i Poc, naturalista.

Així mateix realitzà les primeres conferències sobre meteorologia, a càrrec de Josep Ricart i Giralt, catedràtic de l’Escola de Nàutica, i publicà al seu butlletí les dades de les primeres observacions meteorològiques.

1879. Es publica l’opuscle “Excursió a la muntanya de MONTSENY per un propietari de la vila de Breda”. És la primera guia excursionista editada a la península, i descriu un itinerari pel Montseny, amb text trilingüe en català, castellà i francès.

Igualment, des del febrer de 1880, es va plantejar establir a Catalunya una xarxa general d’estacions meteorològiques, de manera que al desembre va obrir un certamen per premiar el millor treball sobre “Necessitat i influència de la meteorologia i organització de les estacions meteorològiques més adequades a Catalunya”.

XXXV RONDA VALLESANA 143

Aquell mateix any, Joan Montserrat i Archs, metge i acadèmic, presentà una memòria en què proposava la instal·lació d’un refugi-observatori meteorològic al turó de l’Home del Montseny. Era la llavor d’una mata que encara trigaria mig segle a germinar i arrelar.

Aquest projecte va ser molt ben rebut per l’ACEC, la qual, prescindint de la idea de l’AEC sobre l’establiment i l’organització d’estacions meteorològiques a Catalunya, nomenà una Comissió per a instal·lar observatori-refugis al cim de les nostres muntanyes.

Aquesta Comissió, formada per Cèsar August Torras (president), Carles Garcia Vilamala (tresorer), Antoni Massó i Artur Osona (vocals), i Alfred Gaza (secretari), obté la cessió gratuïta del terreny del cim del Montseny per part dels copropietaris dels “Emprius de Santa Fe”. Això va crear un conflicte entre totes dues entitats, i més tenint en compte que l’AEC havia declarat el Montseny terreny predilecte i objectiu preferent de l’activitat investigadora dels seus socis, tant és així que aquesta associació rebutja el projecte i se’n desentén: “L’Associació rés té que veure ab lo observatori-refugi del Turó de l’Home, híbrida y pomposa denominació que ni científica ni pràcticament podriam admetre, ab que s’ha vestit y desnaturalisat un pensament nostre, impossibilitantnos potser de realisarlo bé y tal com imaginávam á son degut temps”. (Anuari de l’AEC, 1881, pàg. 235).

Per tal de dur a terme el projecte de construcció i instal·lació, s’inicia una subscripció pública, encapçalada per Artur Osona qui, tot i ser membre de les dues associacions, esdevé des del primer moment el veritable impulsor del projecte. Entre els donants, hi trobem, per exemple, Gaudí.

“Estraordinaris sacrificis se fan en altres payssos en pro de nostre objecte, portanthi las associacions excursionistas esmersadas sumas considerables producte en sa major part de generosos donatius, dato eloqüent que’ns demostra la necessitat que tenim també nosaltres de fer alguns esforsos pera entrar en lo concert dels avensos científichs”. (de la circular signada per la comissió.) L’Excursionista, butlletí de l’ACEC, núm. 28, febrer 1881, pàg. 569-570).

1884. Comencen les obres al cim del turó de l’Home.

Hi havia sis treballadors a l’obra, que baixaven a casa seva cada quinze dies per mudar-se, veure les respectives famílies i cobrar els salaris. Els queviures els els pujaven de Breda i l’aigua era carregada a la font de Briançó. De tant en tant, feien un gran foc que no trigava a ser contestat des de Breda, i que cridava l’atenció de tota la comarca.

Els treballs es feien amb lentitud, ja que es van trobar un esquei de llicorella molt compacta, però no va ser necessària la utilització de barrinades, i això va estalviar molts diners.

Tenint desmuntades les dues terceres parts aproximadament, es portaven gastades unes mil pessetes, mentre que el que faltava seria una mica més car per ser més endinsat en el cor del turó. L’esplanació que quedaria seria de 12 metres per 20.

Segons l’opinió del Sr. Campeny, la pedra extreta del desmunt, i que es va classificar degudament, serviria no sols per a les parets sinó també per a enrajolats, teulades, muntants de portes i finestres, escales, etc., cosa que representaria un gran estalvi econòmic.

Són sis homes, que de dia s’afanyen a esquarterar la carn mineral de la muntanya, convertint en pla el llom corbat, modelat pels segles; i de nit, un cop llest el plat de seques amb cansalada i amb el tupí de vi torrant-se al caliu, el cercle relaxa cossos i ments i esperona les 144 XXXV RONDA VALLESANA

llengües més joves, i els records. El cafè, tot just bullit, els ajuda a perllongar la vetlla, però aviat el cansament i la son, o bé la humitat i el fred, o tot plegat alhora, els fa cercar el jaç de falguera seca i flassades de llana d’ovella.

El ritual del foc esdevindrà un conjur, i la fractura de la nit no serà pertorbada per cap mal esperit. Potser, qui ho sap, és una mena de por atàvica, com si inconscientment se sentissin culpables de pertorbar la pau i de ferir el cos d’un gegant adormit.

El dia 3 de setembre es donava per acabada la campanya d’aquell any en l’execució de les obres de l’observatori. El desmunt estava completament acabat, també l’espai que havia d’ocupar la cisterna i quedava oberta la “mina” de comunicació entre el refugi i la torreobservatori que s’hauria de situar al cim. La barraca es va deixar per a refugi de pastors.

A l’endemà carregarien els matxos amb les eines i els quatre patracols i enfilarien camí cap a Santa Fe i Breda, amb el pensament que potser l’any vinent hi tornarien.

Aquestes obres havien exhaurit els diners recaptats en la subscripció d’aquell any, 1881, és a dir, les 2.885,50 pessetes, però pel fet d’haver-hi quantitats subscrites i no cobrades, entre les quals les 500 pessetes de la Diputació Provincial, hi van haver de posar un suplement que cobriren els Srs. Osona, Garcia, Massó i Gaza per un total de 668 pessetes.

El 30 de novembre, Artur Osona, Edgar Osona, el contractista Sr. Campeny i el guia Rafeló fan nit a Santa Fe i pugen al turó de l’Home l’endemà de bon matí. Experimenten una agradable sorpresa en veure que la barraca està intacta i ho troben tot tal i com va ser col·locat en deixar els treballs el 4 de setembre. A les 12 del migdia el termòmetre marca -2ºC i el vent i el fred els obliga a baixar aviat.

L’ACEC, mitjançant el seu butlletí “L’Excursionista”, continuà amb la subscripció. Els fets, però, aviat començarien a mostrar que fosques nuvolades planaven aquest cop sobre el projecte; l’allau que havia provocat tot un cúmul d’esforços i voluntats ara semblava aturar-se. I és que, ja se sap, les allaus, al Montseny, només poden recórrer uns pocs centenars de metres...

Fins al juny de 1884 es recullen 622,50 pessetes. En veure que la recaptació era del tot insuficient per a la continuació de les obres, i molt més per a la compra d’aparells meteorològics i per a la nòmina d’un observador, s’abandona el projecte.

A Artur Osona aquesta renúncia l’afectà profundament. Tant és així que a la seva mort, l’any 1901, disposà que la propietat de les seves guies passés al Centre Excursionista de Catalunya (CEC), nascut de la unió de les dues primeres entitats excursionistes catalanes abans citades, amb la condició que els guanys que s’obtinguessin com a producte de la seva venda en posteriors edicions es destinessin a la continuació del projecte. Però el CEC no ho va acceptar perquè ho va considerar insuficient per a garantir l’objectiu.

1932. I no fou fins a l’establiment de la Mancomunitat i la creació del Servei Meteorològic de Catalunya, amb Eduard Fontserè al capdavant, que el vell projecte rebé un nou impuls.

La solució adoptada, més realista i pràctica, presentava menys dificultats a l’hora de dur-la a terme: en comptes de bastir un edifici d’obra, es va adquirir una caseta de fusta prefabricada, que va ser el pavelló de Noruega a l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929. Desmuntada i a peces es va dur fins al cim.

XXXV RONDA VALLESANA 145

ARTICLES COMPLEMENTARIS SOBRE EL TURÓ DE L’HOME. *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2006/10/21/1934-gener-al-turo-l-home-josep-gil*http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/10/10/thor-darrer-habitant-puig-ses-olles*http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/10/13/els-instants-del-temps*http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/10/16/del-au-turai-l-a-home-mort-au-al-auturai-de *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2007/10/16/el-megadecamy-i-turaidelhome*http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2008/06/06/1998-prego-la-festa-major-la-vila-cardedeu-i-proclama *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2008/09/17/la-colina-del-hombre *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2008/11/15/de-l-abracada *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2009/10/03/la-canco-l-enfados *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2009/10/22/el-santa-fe-del-montseny-antic-joan-pla *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2009/12/04/perles-sense-cultivar-posseidor *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2009/12/17/he-mirat-aquesta-terra-pere-cornellas *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2010/01/13/del-turo-l-home-mort-victor-balaguer *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2010/01/31/turo-l-home-incautacio-guerra-j-mcervello *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2010/02/24/el-pp-demana-al-parlament-conservacio-l-historic *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2010/09/13/valors-meteorologics-extrems-al-turol-home-1940-1997 *http://miquelturo.lacoctelera.net/post/2010/12/03/excursio-la-montanya-montseny-perpropietari-la-vila *http://elpais.com/diario/2002/03/27/catalunya/1017194852_850215.html *http://www20.gencat.cat/portal/site/meteocat/menuitem.0733ee5bfae8638c5c121577b0c 0e1a0/?vgnextoid=90b9bdcb0c233210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD

146 XXXV RONDA VALLESANA

Aquest parell de llegendes ens han estat proporcionades pel Museu Etnològic del Montseny. És autora del text la Jordina Boix i de les il·lustracions la Delphine Labedan.

EL FLABIOLAIRE I ELS LLOPS El Montseny havia sigut una terra de llops. Però d’això ja fa molt. L’últim va ser vist a finals del s. XIX. L’empremta del llop però, encara era forta entre masovers i pastors, sobretot en les zones altes del massís. A partir d’enregistraments orals ens permetem la llicència de fer una sola història de les diferents versions d’“El flabiolaire i els llops” de boca de Joan Altarriba “Trinquela”, Joan Rovira i Joan Griera.

Expliquen que un dia, en acabar el ball de festa major a Tagamanent, un jove flabiolaire va agafar flabiol i tamborí i va fer camí de retorn cap a casa. En direcció al Pla de la Calma, va enfilar pel llom del serrat del Passerell i se li va fer un nus a l’estómac només de pensar en els llops. El temps l’havia esborrat, però just allà hi havia hagut la Creu de l’Agustí, una creu que recordava el mosso del Bellit, que una nit de fosca va ser mort per un llop. Va espolsar-se la por i va seguir amunt.

A mig camí de la Calma, però, va sentir l’udol dels llops. Esgarrifat, va córrer cap a l’únic gran arbre que creixia al mig dels prats i amb presses i esgarrapades va enfilar-se dalt del roure. Atemorit i sense alè va veure com els llops s’acostaven al peu de l’arbre i rondaven la seva ombra. Quines urpes i quins ullals!

El flabiolaire es va veure mort. Què podia fer? Rumiant, rumiant va recordar la frase per espantar llops. Va esgargamellar-se la veu, i en veure que encara en tenia, va cridar tan fort com va poder: “Foc a la cua del llop! Foc a la cua del llop!” Els llops van aturar-se. Un parell van recular però de cop un d’ells roncà fort, com una fera, i saltà de nou contra l’arbre. No havia funcionat.

Autor: Delphine Labedan

XXXV RONDA VALLESANA 147

Espantat com estava i sense saber què fer, per treure’s la por va decidir fer sonar ben fort el flabiol. I el que es va amansar no va ser la por, sinó els llops. Com si aquell so fos una metzina, les bèsties van amagar els ullals i arronsar les orelles. Caram! El jove flabiolaire començà a tocar com si fos al ball. I nota rere nota, els llops van anar desfilant fins a desaparèixer pastures enllà.

LA TAULA DELS TRES BISBES. El coll de Sant Marçal és un punt de pas cap a les parts més altes del Montseny, com Matagalls i les Agudes, i és també una cruïlla de territoris. Conta la tradició que l’ermita que encara presideix aquest punt des de fa més de mil anys fou testimoni de les disputes entre les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona. I que els tres bisbes enfrontats van posar pau a una d’aquestes disputes sobre els límits dels seus territoris, segellant-lo amb un glop d’un licor desconegut, posant així nom a la beguda, ratafia, que en llatí significa ‘pacte tancat’ (rat - fiat).

Al peu de la creu de Sant Marçal hi ha l’anomenada Taula dels Tres Bisbes, una gran llosa i tres seients de pedra que van ser testimoni de la treva entre tres bisbes en disputa. Eren els temps en què comtes, nobles i bisbes administraven la pau i la terra.

Sembla ser que feia temps que els límits territorials tenien enfrontats els bisbes de Barcelona, Vic i Girona, perquè cadascun volia una part del bonic paratge de Sant Marçal dins la seva diòcesi. Havien fet intents de trobar-se, però tots havien fracassat perquè, tossuts com eren, cap d’ells volia entrar en el terme de l’altre. Ni posar-hi un peu!

Veient tots tres que allò no podia seguir així, es van avenir a fer una trobada dalt del coll de Sant Marçal, just el punt on es creuaven els tres termes. Així tindrien l’oportunitat de parlar sense haver de sortir de les seves terres. Van fer aixecar una taula de pedra al voltant de la qual van parlar i va ser just en aquell indret obert i muntanyós on van trobar la solució. Després d’una llarga, llarguíssima conversa que els deixà la boca seca, acordaren els límits de les seves diòcesis i com a senyal de pacte tancat feren un glop d’una deliciosa beguda que havien demanat a un pagès d’un dels masos de la vall de Santa Fe, que anomenaren sempre més ratafia.

148 XXXV RONDA VALLESANA

Aquell acord suposà la fi d’una llarga disputa de terres, però també era la pau i el respecte entre els tres bisbes, que amb la boca dolça i la mà ferma deixaven la seva signatura sobre l’acord manuscrit.

Autor: Delphine Labedan

XXXV RONDA VALLESANA 149

RELACIÓ DE TOTES LES RONDES VALLESANES Nº RONDA

ANY

POBLACIÓ

I II III IV V VI VII VIII IX X XI XII XIII XIV XV XVI XVII XVIII XIX XX XXI XXII XXIII XXIV XXV XXVI XXVII XXVIII XXIX XXX XXXI XXXII XXXIII XXXIV XXXV

1980 1981 1982 1983 1984 1985 1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014

Arenes - La Mola - Arenes Els cingles de Gallifa La Garriga - Cingles de Bertí Matadepera - Serra de L’Obac Montnegre Castellar del Vallès Figaró - Tagamanent Sant Llorenç Savall - Vall d’Horta Castellcir Sentmenat - El Farell Cànoves - Samalús Sant Cugat - Tibidabo Castellterçol Aiguafreda Vacarisses Sabadell - El rodal Sant Feliu de Codines Rellinars Caldes de Monbui Sant Esteve de Palautordera Montornès del Vallès Sant Llorenç Savall - Roques d’Aguilar Sant Quirze Safaja Sant Pere de Vilamajor Matadepera - les Pedritxes - Serra de l’Obac Cerdanyola - Collcerola Fogars de Montclús - Campins Vacarisses - Sant Salvador de les Espases Matadepera - Sant Llorenç del Munt Montseny - el poble.

Terrassa - Les Pedritxes Sant Llorenç Savall - El Marquet Riells del Fai Llinars del Vallès La Costa de Montseny

150 XXXV RONDA VALLESANA

La secció de Muntanya de la Unió Excursionista de Sabadell (UES) agraeix la col·laboració de totes les entitats i persones que han fet possible la XXXV edició de la RONDA VALLESANA i la publicació d’aquest llibre: Ajuntament de Sabadell Ajuntament de Fogars de Montclús Museu Etnològic del Montseny “La Gabella” L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya Publicacions de l’Abadia de Montserrat Aina Car Camarasa Clixé 90 Fotomecànica Condis Supermercats La Fageda Frescuore, Kucua i Superverd Intersport Molins Veri

Robert Álvarez i Masalias Martí Boada i Juncà Arnau Boada i Puchol Jordina Boix Alba Bonàs i Piella Antoni Dalmases i Pardo Ricard Forniol i Agustí Beatriu Krayenbühl i Gusi Delphine Labedan Carles Lladó i Casablancas Joan López i Cortijo Ferran Marcos i Moral

Jaume Marlès i Magre Carme Marín i Sala Josep M. Masagué i Torné Jordi Masip Causanillas Josep Massot i Muntaner Miquel Meseguer García de Castro Jaume Mitjavila Enric Ossó-Llenas Ramon Pineda Torras Carles Puche Sònia Sànchez Mateo

El nostre agraïment, doncs, a tots els col·laboradors que han participat amb els seus treballs en la realització d’aquest llibre i als qui han estat al nostre costat en tot moment. A tots molt gràcies.

I a tots els companys de la UES, el treball i la col·laboració dels quals és totalment imprescindible per a la realització d’una activitat tan complexa com és la Ronda Vallesana.

XXXV RONDA VALLESANA 151

152 XXXV RONDA VALLESANA

W & ĞĚŝƚĂƚ ƉĞƌ :ŽƌĚŝ yŝĐŽůĂͲϮϬϭϵ