RONDA VALLESANA XIII

(

� ... ·, ,�...., .......... J'l

XIII Ronda Vallesana

Castellterçol - Granera 4 d'octubre de 1992

XIII Ronda Vallesana

Castellterรงol - Granera 4 d'octubre de 1992

L 'edició d'aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració de:

Ajuntament

l�I de Sabadell

AJUNTAMENT DE CASfELLTERÇOL

llll11 Generalitat de Catalunya IUU:! Departament de la Presidència

Secretaria General de l'Eeport Direcció General de l'Esport

\2 Caixa de Sabadell

REALITZACIÓ: Via Gràfica. Onze de setembre, 57. Sabadell (Vallès Occidental) IMPRESSIÓ: 82/C. DL B-962-89.

Sumari Presentació del president de la UES. Francesc Aluju .................................

Presentació de l'alcaldia....................... ..................................................................

Itinerari de la XIII Ronda Vallesana.Ramon Gotés ......................................

Castellterçol i el seu entorn. Rafel Rosaura .....................................................

D'on ve el nom de Castellterçol.Ramon Arús ...............................................

Sant Llogari-La Sala. Josep M. Masagué i Torné ...........................................

La Sala de Sant Llogari. Josep M. Masagué i Torné .....................................

Les alineacions de forats picats a la Roca del Pedró.

Antoni Ferrando í Roig ..................................................................................................

El Castell de Granera.Josep M. Masagué i Torné ..........................................

L'església de Sant Martí de Granera.Josep M. Masagué i Torné .........

La capella de Santa Cecília de Granera.Josep M. Masagué i Torné ...

Variants d'itineraris de la Ronda que es poden fer. Ramon Gotés .....

Homenatge a Prat de la Riba.Josep M. Ainaud de Lasarte ......................

La Casa-Museu Prat de la Riba .............................................................................

Les cases més antigues de la vila. Ramon Arús ...........................................

Les cases pairals o de pagès a Castellterçol.Joan Capdevila ...............

Castell de Castellterçol.Josep M.Masagué i Torné ....................................

Sant Miquel del Castell o Capella del Remei.

Josep M. Masagué i Torné ..........................................................................................

Les poues, una indústria desapareguda.Joan Capdevila .......................

Els molins fariners, una indústria secular.Joan Capdevila ....................

El passat tèxtil de la vila de Castellterçol.Ramon Arús ...........................

La llegenda del Pla del Boix: Joan Capdevila ..................................................

La Dansa i el Ball del Ciri. Joan Sagalés i Anglí ..............................................

Les colònies d'estiu a Castellterçol.Joan Sagalés i Anglí .......................

Les festes a Castellterçol, al pas de l'any.Joan Capdevila .....................

Cebrià Calvet i Jane «Canuto», personatge recordat.

Llogari Droguet ................................................................................................................

La poetessa Agnès Armengol i Castellterçol.Carme Montllor .............

La sivella de Granera. Antoni Ferrando i Roig .................................................

Nota: Dibuixos cedits per Ricard Molins i Romeu

Pàg.

5 6 7 15 21 24 28 31 34 38 40 44 51 54 56 58 62 66 69 75 79 82 87 90 93 98 101 105

Benvinguda als rondaires Un any més i els excursionistes vallesans -també d'altres comar­ ques- tornem a aplegar-nos en aquesta passejada que anomenem Ron­ da Vallesana.

Ja n'hem fet de camí en 12 anys! Sembla que 12 edicions haurien ha­ gut d'esgotar les possibilitats de resseguir el Vallès amb un toc d'origina­ litat i, en canvi, cada nova Ronda ens sorprèn descobrint-nos un itinerari inèdit dins la nostra petita geografia.

Diferents factors fan que això sigui així: d'una banda no hi ha pas dubte que el país que ens envolta -el nostre país- sembla fet a mida per a les passejades assequibles a tothom que tingui un xic d'esperit ex­ cursionista. Per altre costat, la predisposició contemplativa després d'una setmana de tragí, quan el diumenge agafem la motxilla i comencem a rondar, és quasi absoluta. Com en sabem de retreure tot el que de positiu tenen els nostres paratges, la vegetació, els cims, els vestigis de la nostra història o el marc que formen el conjunt de la plana i les muntanyes que l'encerclen. Ben segur que si l'esperit del dia d'excursió fos la continuació del crispament que la nostra societat mostra sovint durant la setmana, els mateixos indrets els trobaríem desprovistos d'una bona part del seu atractiu, incapaços com seríem de copsar-ne altra cosa que el que per­ meten d'entreveure els vidres de color fosc. l una altra cosa que té la nostra Ronda, és l'avantatge de disposar d'un equip de gent, inquiet i perfeccionista, que amb molta dedicació aconsegueix trobar una i altra vegada l'itinerari escaient perquè la Ronda segueixi sent atractiva al miler llarg d'excursionistes que cada any ens hi apleguem.

Amics, en donar-vos la benvinguda en nom de la Unió Excursionista de Sabadell, desitjo que poguem disfrutar d'una bona jornada, disposats a conèixer un altre tros del nostre Vallès.

Francesc Aluju

President de la UES

5

Salutació per la XIII Ronda Vallesana El poble de Castellterçol acollirà amb gran satisfacció la tretzena Ronda Vallesana, cosa que constituirà un fet important per una població de mil nou-cents habitants que per aquest motiu gaudirà de la visita de més d'un miler de persones que estimen, respecten i gaudeixen de la natura.

Castellterçol us rebrà amb els braços oberts i amb el desig que pas­ seu una jornada especial i inoblidable tant per la descoberta del nostre poble i dels seus entorns com pel clima de germanor establert entre tots aquells que estimen la nostra terra.

Castellterçol és un poble privilegiat pels caminaires i amants de la naturalesa. Es troba a 727 m sobre el nivell del mar, damunt d'una carena que divideix les aigües entre el Besòs i el Llobregat, de clima pre-pirinenc i envoltat de variada i frondosa vegetació i d'un paisatge molt escaient per aquells qui frueixen trobant indrets i miradors de gran bellesa: «la Font del Prat del Pou», «El Pujolet», «Els Pinets», «La Font de la V inyeta», «La Tosca», «Sant Julià», «El Castell de Sant Miquel»... Poder gaudir d'aquests atractius a només cinquanta quilòmetres de Barcelona fan de Castellterçol un poble afortunat.

Antigament, i per les seves característiques, havia estat un lloc de convalescència i repòs, i en l'actualitat s'ha convertit en centre d'estiueig que amb la millora de les comunicacions es preveu arribarà a ser una po­ blació de primera residència.

Tot passejant pel poble podreu admirar les places i carrers recòndits i típics, l'Església, la sublimitat del Castell de Sant Miquel i la Casa-Museu d'Enric Prat de la Riba, casa natal del qui fou el primer President de la Mancomunitat Catalana i «seny ordenador de Catalunya»; tots ells, ele­ ments que conformen la nostra vila us donaran, sense parlar, la benvin­ guda.

Els seus homes, el seu paisatge, les seves festes i les seves tradi­ cions, incloent-hi els nostres emblemàtics Gegants, obra d'en Cirici Pelli­ cer i la Dansa de Castellterçol i el Ball del Ciri, dues peces de gran exqui­ sitesa del nostre folklore, acaben de forjar i emfatitzar la idiosincràsia dels castellterçolencs.

Tot això trobareu en el nostre poble i us ho oferim amb gran com­ plaença.

Manel Vila i Valls Alcalde de Castellterçol 6

Itinerari de la XIII Ronda Vallesana Castellterçol a 726 m.

Sortim de la plaça de Prat de la Riba i seguim pel carrer de Sant Llo­ gari, fins a les últimes cases del poble.

0.05

0.10-0.15

0.05-0.20 0.05-0.25

0.05-0.30

0.05-0.35

Una pista puja amunt, però la deixem. Agafem un caminet que s'enfila per l'esquerra entre mates d'aranyoners.

Deixem a l'esquerra un camí que puja. Entre alguns roures i alzines i uns graons de pedra anem seguint. Travessem una pista, pugem fins a un replà, i l'última graonada entre pins pinyers i alzines.

Arribem al carener, al pla del Pujolet o dels Pins, a 800 m.

Cruïlla de pistes. Seguim per la de la dreta planers, i des­ prés en deixem una que puja per la dreta.

Al costat tenim la creu que presideix el coll, que els de Cas­ tellterçol anomenen la Creu o la Creueta. També és anome­ nat el coll de Sant Fruitós.

Girem avall, deixant una pista a l'esquerra que va a l'Arge­ mira. La pista segueix sobre roca, però la deixem. Agafem un caminet a l'esquerra, que torna a trobar la pista i conti­ nua avall.

Tornem a passar la pista i seguim avall; la tornarem a tro­ bar i a passar.

Una altra drecera segueix avall i arribem a la pista. Som al costat del torrent on hi ha pollancres i algun pi roig.

Deixem la pista que va a la propera masia de la Codina. Gi­ rem cap a l'esquerra per una pista més estreta que va pla­ nera pel bosc on domina el pi roig.

Deixem la pista i agafem un caminet que segueix per la dreta.

Bifurcació. Seguim avall pel bosc de pi roig i arribem al tor­ rent de la Codina, a 700 m. Girem cap a l'esquerra, entre roures i boixos.

Arribem a una pista, després de deixar el torrent. Conti­ nuem cap a la dreta per l'obaga, per un esplèndid bosc de pi roig.

A la dreta un caminet baixa fins a la font de la Blada, és a pocs metres.

7

0.10-0.45 0.05-0.50 0.05-0.55

0.10-1.05

0.15-1.20

0.10-1.30

0.15-1.45

8

Una bonica raconada, sota un petit cingle sobre el torrent, on regala l'aigua per la paret, amb grossos til·lers i plàtans.

Anem seguint pel relaxant camí, per la pineda, on hi ha al­ guna mata de grèvol.

Deixem a la dreta un camí que baixa. Pugem una mica i ar­ ribem al pla del carener, on trobem una pista; seguim avall per la dreta.

Baixem una mica entre alzines i pins, deixant uns camps a la dreta.

Al costat del camí trobem l'antiga masia de Vilanova, cen­ tenària, de les més antigues del terme de Castellterçol.

Grosses alzines al costat de la pista.

A l'esquerra agafem el camí que surt de la codina pelada, baixem per un carener rocós, a l'esquerra del petit cingle i arribem a un torrent i un pla.

Tornem a trobar la pista; seguim avall entre el bosc de pins, deixant una pista a l'esquerra. l el camí segueix avall per sobre del torrent del Marcet i per sota dels cingles del Puig de Mira, entre boscos de pi roig i pinasses.

Passem el torrent, per l'indret conegut com la Palanca de la Sala, a 570 m. Segons sembla, antigament hi havia una pa­ lanca per passar el torrent sense mullar-se. Continuem pla­ ners per l'obaga de pinasses, pi roig i grèvols, per sobre de la riera de la Sala, que baixa per un engorjat de roca amb gorgs i salts d'aigua.

A l'altra banda de la riera, a la part solella es veuen una ren­ glera de forats a la roca, que devien aguantar algun tipus de construcció.

Una mica més avall, sobre la riera destaca un gran arbre. És la Pinassa de la Sala d'una gran alçària i un perímetre de 2.33 m.

Deixem a la dreta la pista que travessa la riera i va cap a Monistrol de Calders. És el punt més baix de l'itinerari, 540 m.

Pugem per una raconada obaga, on destaquen grossos plà­ tans. Al costat d'una gran alzina deixem la pista i pugem amunt.

Som a la gran masia de la Sala i a l'església romànica de Sant Llogari. Edificat dalt d'un cingle, sobre la riera i aban­ donat, forma un conjunt arquitectònic del qual encara et pots adonar de la gran importància que tenia.

Sobre el turó de Sant Llogari, a 579 metres, destaca un pi pinyer.

Continuem per la dreta i passem per l'era, on hi ha la gran arcada de pedra d'un antic porxo.

l

La Sala de Sant Llogari

0.10-1.55 0.15-2.10

0.15-2.25 0.05-2.30

Cruïlla. Agafem la pista que puja al costat d'una paret de pedra i d'un camp que ha estat plantat de cedres.

Al capdamunt del camp deixem la pista i pugem per un ca­ mí que s'enfila pel bosc i torna a trobar la pista; seguint amunt a l'entroncament de dues pistes.

Passem pel costat de les runes d'una casa i pugem pel bosc de pi blanc, pinyers, pi roig i alzines. Grosses roques al costat del camí, més planer amb marge de pedra.

Gran alzina doble al costat del pla on hi ha els camps de la Vila-rúbia, masia situada a 710 m., des del davant de la qual es divisa bona panoràmica.

Seguim la pista cap a l'esquerra, però la deixarem per un camí que puja per la dreta. Bifurcació, seguim amunt pel camí de l'esquerra pel bosc obac entre boixos, grèvols, alzi­ nes i pinasses.

Petit callet, seguim per l'esquerra. Passem un altre callet i continuem amunt.

Collet ja del terme de Granera, a 809 m. Seguim pel carener cap a la dreta.

Agafem un caminet que puja per la dreta entre alzines i passa per un canal i un passadís de roca fins al cim.

9

0.05-2.35

0.05-2.40

0.10-2.50

0.10-2.50 0.05-2.55

0.10-3.05

0.10-3.15

0.10-3.25 10

Som a Pedra d'Àliga, a 833 metres, anomenada així per la gent de Granera. També és coneguda com roca del Pedró, i Castellar. Hi ha un vèrtex geodèsic.

Per la situació té una gran panoràmica, ja que domina des del Pirineu al Montseny i les serralades del Bages i el Vallès.

A sota del turó, a la part de llevant, es veu la casa de la Ma­ nyosa, i a ponent en runes, el Girbau.

Una sèrie de forats a sobre de la roca sembla que aguanta­ ven una edificació.

Tornem a baixar per la canaleta, davallant entre matolls, per trobar el camí ample.

Seguim planers cap a la dreta per bosc barrejat, i agafem un camí que puja per la carena del Castell, estreta, amb cin­ gle a cada banda. El camí baixa després una graonada per les roques, al coll de Comellans, a 825 m.

Seguim planers cap a la dreta per bosc barrejat, i agafem un camí que puja per la carena del castell, estreta, amb cin: gle a cada banda. El camí baixa després una graonada per les roques, fins al coll de Comellans, a 825 m.

El camí descendeix per la dreta i deixa el carener. El grau ens deixa sota el cingle; seguint cap a l'esquerra, per sota, entre roures i alzines.

Creu de Llebre, a 806 m. Estret callet amb una creu de ferro al damunt d'una roca. Crurna. Seguim de dret per la conti­ nuació del camí, i pugem entre alzines, boixos i pi roig. Arri­ bem al carener pujant suaument entre alzines, decantem cap a l'esquerra i baixem fins a una pista; seguim cap a la dreta fins a una esplanada on hi ha un pou i a continuació trobem un camí empredrat que ens porta a l'entrada del castell.

El castell de Granera, del segle XII, és a 824 m. Per sota del castell baixem pel camí que ens condueix a la pista, pas­ sant després per les cases del barri del Castell. Cruïlla. Con­ tinuem per la carretera de terra del mig. A l'esquerra dei­ xem un camí que baixa a la font, i a la dreta la pista que va a la masia de la Torra.

Bifurcació. Tenim davant l'església de Santa Cecília de Gra­ nera, romànica.

Deixem a la dreta la carretera que va cap a Sant Llorenç Sa­ vall i Monistrol. A l'esquerra s'acaba la carretera asfaltada que ve de Castellterçol. Seguim de dret per la pista que passa entre les cases d'una urbanització i més avall agafem la pista que baixa per la dreta fins a uns camps. Destaquen una noguera i una grossa alzina.

Passem per davant de la masia de la Riera, a 690 m. Dei-

0.10-3.35

0.15-3.50 0.10-4.00

xem a la dreta la pista que puja a les masies de l'Óssol i la Païssa. Passem el torrent de la Riera i deixem dues pistes a l'esquerra.

Deixem la pista per una de més estreta que puja per l'es­ querra, aixaragallada, i passa pel bosc de pi roig.

Passem per pineda de rojalet, amb sotabosc de bruguerola.

Després d'una dreta pujada anem per camí planer.

Bifurcació. Davant d'una cadena, seguim cap a l'esquerra, pujant suaument. Una mica més amunt trobem una pista a la dreta i la seguim: arribem a un pla d'un terra pedregós.

El final del pla, a 840 m., és una cinglera. Som al cingle de la Mosquera, on es veu una balma penjada. El camí segueix per l'esquerra ran de cingle, amb una bona panoràmica de Sant Llorenç del Munt. Passem pel costat d'una paret de roca plena de forats i cargolada, i poc més enllà hi ha una balma que pot servir d'aixopluc. Aquí es varen trobar res­ tes prehistòriques.

Sortim a una pista. Anant cap a l'esquerra es va a la prope­ ra masia del Salomó.

A la dreta hi ha el camí que baixa a Sant Llorenç Savall. Tra­ vessem la pista de dret per un pla de pins i arribem a una altra pista.

Collet de Sant Fruitós 11

0.05-4.05 0.05-4.10

0.05-4.15 0.05-4.20 0.05-4.25

12

Girem cap a la dreta, al costat d'una noguera, i passem per l'obaga amb bosc de pi roig i alzines.

En una raconada trobem la font de la Baga, ben conservada i abundant. Continuem planers pel bosc i després d'una curta pujada arribem a coll d'Ases, a 857 m. Girem cap a l'esquerra i deixem a la dreta un caminet que baixa.

Agafem una pista que puja a la dreta pel mig del bosc.

Arribem a un callet i baixem.

Collet dels Plans, a 864 m. Seguim la pista que va cap a l'esquerra deixant a la dreta el camí que baixa cap els plans de Gallifa o bé Sant Llorenç i el que puja per la serra de Sal­ vatges. Passem pel bosc de pi roig: tenim a sota la fondala-

0.10-4.35 0.10-4.45

0.10-4.55

0.05-5.00

0.10-5.10

0.05-5.15

0.05-5.20 0.10-5.30

da de Salvatges i veiem a l'altra banda, dalt del carener la masia del Salomó.

Deixem a la dreta una pista que puja, passem un torrent.

Damunt tenim la cinglera, on es veu una balma. La pista ara baixa amb panoràmica fins al Pirineu.

Deixem a l'esquerra la pista que descendeix a Salvatges.

Seguim amunt pel bosc, i després el camí gira planer cap a l'esquerra, per sota d'un bosc cremat on han rebrotat les alzines i matol!s.

Coll de Puigdomènec, 875 m. Deixem a l'esquerra la pista que va a les runes de la casa. La pista continua planera per sobre del sot de Puigdomènec fins al coll de les Ganivetes.

Aquest tram de camí és el punt de més alçada de l'itinerari.

Aquí, al coll de les Ganivetes, ja som en el terme de Castell­ terçol. Aquest nom de coll és una mica xocant. És degut a la torre elèctrica que hi ha al coll, on podien fer, o fan encara, els canvis i talls de la línia.

Aquí dalt és el començament del torrent de la Cua de la Guilla.

Seguim avall, per la dreta, i abans d'arribar a una bifurcació agafem un corriol que baixa a la dreta, per un bosc cremat, passa una pista i baixa per l'esquerra d'un torrent amb boi­ xos, pins i alzines, passat ja el cremat. El camí baixa una curta graonada i arriba a una pista.

Continuem amunt cap a la dreta i travessem el torrent del Pererol. Deixem una pista a la dreta i passem per l'obaga pineda de rojalet.

Deixem una pista a l'esquerra i arribem a uns camps i a un carener amb alzines.

Bifurcació. Girem cap a l'esquerra, on al llom del carener hi ha la bonica masia del Pererol, a 850 m. Rodejada d'una pa­ ret de pedra, a la dreta té la sotalada del Solà, on veiem la casa del mateix nom, i, enfilat a dalt d'un carener, Sant Ju­ lià d'Uixols. A l'esquerra té la sotalada del Pererol i a dalt d'una cinglera es veuen les cases del Carneri el Calvó.

Continuem planers, entre alzines i camps, pel pla del Pere­ rol.

Bifurcació. Seguim el camí més fressat i planer, per la dreta.

Passem pel pla del Domingo, entre camps i pinyers.

Comencem a baixar, entre pi rojalet i pinyer, i som al començament del camí de la Roureda, que davalla pel bo­ nic bosc de roures, alzines i pins.

Pla amb bosc d'alts pins roigs. Continuem avall i arribem a la pista i el torrent de can Solà del Sot. Girem cap a l'es­ querra pel costat del torrent.

13

0.05-5.35 0.10-5.45

0.15-6.00

14

Deixem a la dreta la pista que ve de Sant Julià d'Uixols. Per la vora del camí es van trobant roures.

Deixem una pista que baixa cap al torrent del qual ens hem anat apartant i, una mica més avall, abandonem la pista ampla i agafem l'antic camí que passa pel Comellar, entre garrics roures i els conreus, on destaquen uns marges de pedra ben construïts.

Bifurcació. Continuem amunt per un camí empedrat.

A la dreta deixem la casa de l'Oriol i arribem a les primeres cases dels carrers. Deixem el carrer que puja i seguim de dret cap a un carrer on hi ha una alzina al mig.

Arribem a Castellterçol, al mateix lloc d'on hem sortit.

Castellterçol i el seu entorn Castellterçol, municipi de la subcomarca del Moianés, forma part, administrativament, del Vallès Oriental. El seu territori, de 31 '61 km qua­ drats, de forma irregular, es troba voltat pels termes de Moià, Castellcir, Sant Quirze de Safaja, Sant Feliu de Codines, Gallifa, Granera i Monistrol de Calders.

Dos sectors ben diferenciats conformen la seva demarcació: l'un, a l'est del terme, és travessat per la carretera de Mollet a Moià, on en el seu centre s'hi ubica la població; l'altre, a l'oest o ponentí i del SW o de St. Julià d'Uixols, comprèn els sectors més trencats, emboscats i menys poblats; que antigament pertanyien a les parròquies de Sant Julià d'Ui­ xols i de Sant Llogari de la Sala o de Castellet.

El medi físic

El terreny té les característiques generals de l'altiplà del Moianès. És format per terrenys terciaris, especialment per gresos i calcàries de l'eo­ cè i l'oligocè, i per tascons de conglomerats que es manifesten en un bon sector dels termes de Castellterçol i de Granera amb una disposició bàsi­ cament de capes horitzontals. Per aquest motiu el paisatge té un aspecte tabular bastant accidentat per la forta erosió que en molts punts posa de relleu les varietats de la seva estructura tectònica, especialment al sector de ponent.

Les altituds més notables del terme es troben al sud de la carretera de Granera. Exemples en són el Turó del Pei, de 769 m; el Puig-rosanes, de 827 i el Puig Castellar, de 839 m. Però és en la petita serra trencada i feréstega que marca el límit meridional del Moianès, on s'ubiquen els cims més notables: el serrat de les Pedres, 952 m.

Un important nombre de torrenteres que circulen pel terme són alhora resultat i causes agents dels accidents del terreny, i per això, en les parts més baixes, on els materials calcaris alternen amb margues im­ permeables, es produeixen sovint fonts o petites deus d'aigua. Les rieres de l'Espluga i de Sant Joan, s'escolen al riu Llobregat per mitjà de la riera de Marfà, mentre que la riera de Sant Quirze (capçalera del riu Tenes) de­ semboca al Besòs.

Antigament, el roure martinenc era l'arbre per excel·lència dels bos­ cos de Castellterçol, però ara només queden importants clapes al sector est del terme. També és molt important el pi, sobre tot el pi roig, si bé és en els termes de Castellterçol i Granera que hi ha a la zona de contacte, entre el pi roig i el pi blanc amb el pi pinyer. És notable la pineda de la Fà­ brega i altres del sector que mira a Marfà.

15

El boix i els matolls d'alzinar són plantes predominants en el sota­ bosc i cal destacar l'abundància d'arbres de ribera al sector de llevant.

La població

El municipi de Castellterçol compta amb poc més de 1.980 habitants, amb una densitat d'uns 65 hab. per km quadrat. La seva població tingué el creixement més espectacular durant el segle XVIII, passant dels 1.154 habitants que tenia l'any 1718 als 1.812 del 1787, però és en el 1860 quan s'assoleix el major nombre d'habitants de la seva història amb 2.084.

Després va començar a disminuir, per causa del despoblament, i l'any 1900 en tenia 1.384 habitants però després, i al llarg del segle XX la po­ blació ha anat augmentant de manera regular i estable, de la següent manera: Any

1900 1920 1930 1950 1960 1970 1975 1981 1989

Vista panoràmica de Castellterçol 16

Habitants

1.384 1.461 1.633 1.616 1.680 1.905 2.014 2.057 1.981

L'economia

La major part del terme de Castellterçol (1.450 ha) està cobert de pi­ nedes, tot i així, es cultiva gra (284 ha), patates (65 ha), llegums i farrat­ ges, mentre que els regadius són pràcticament inexistents. La ramaderia és molt important (bestiar boví i porquí) i dóna lloc a la fabricació d'em­ botits, una activitat tradicional de la vila. És important l'activitat tèxtil. A finals del segle XVIII tenia molta im­ portància la indústria llanera, amb més activitat que a Sabadell i Terrassa.

Ara és important la fabricació de filats i teixits, tovalloles, fibres de lli i ju­ te, i tints per a la indústria cotonera, junt amb la de la seda i d'altres fi­ bres, que l'han substituïda des de la primera meitat del segle XIX. Castellterçol també ha esdevingut centre d'estiueig, influenciat per la ·seva altitud i les condicions atmosfèriques, si bé tradicionalment havia estat lloc de convalescència i repòs. La població, ben conservada, es tro­ ba plena de boniques torres i cases residencials que també s'escampen pels voltants.

També havia sigut important, sobretot durant els segles XVII i XVIII, el comerç de neu i de glaç amb Barcelona com ho demostra l'existència de pous on s'hi guardaven, que encara es conserven.

Els dissabtes té lloc el mercat setmanal i s'hi celebren diverses fires: una d'elles, el 19 de març per St. Josep, amb un important mercat a la plaça de Prat de la Riba, que fou instaurada el 1916 o 1917 quan el bes­ tiar era una part important d'ella; la fira d'hivern, el 21 de gener, de roba, eines, calçat, etc. abans fira de bestiar; i la fira d'estiu, el segon diumenge de setembre, amb parades de roba, terrissa, quincalla, etc.

Lavila

La vila de Castellterçol s'ubica a l'extrem meridional de l'altiplà de Moià, damunt la divisòria d'aigües entre els rius Llobregat i Besòs. La se­ va població va créixer molt al segle XVII i això féu que les cases es cons­ truïssin principalment al vessant nord del turó o serradet que ocupa el poble, i s'allargà molt vers ponent pel carrer de Sant Llogari, fins a tocar de la gran serra.

La majoria de les cases tenen grans llindes de pedra i moltes han es­ tat, avui dia, molt ben restaurades, en especial l'esmentat carrer Sant Llogari.

En passejar per la vila hom palesa que totes les principals obres es feren en cases compreses entre el 1668 i el 1679. Una de les cases nota­ bles de la població, amb traces també del segle XVII és aquella en la que hi visqué Enric Prat de la Riba i Sarrà, a la placeta enjardinada que ara porta el seu nom. El 1984 es convertí en museu, on s'hi conserven diver­ sos records personals seus i s'hi exposa, també amb textos i documenta­ ció gràfica, una panoràmica de la seva vida i de la seva obra. El casal és aprofitat, igualment, per a fer exposicions artístiques.

17

La seva església parroquial, dedicada a Sant Fruitós, fou construïda entre els anys 1628 i 1670, i es composta per tres naus, amb pedra molt treballada i té la capella del Santíssim, d'estil barroc, la qual havia estat consagrada l'any 1111, al mateix temps que la capella de St. Miquel, al peu del Castell.

18

Festes i tradicions

Són diverses festes les que se celebren a Castellterçol al llarg de l'any. Per començar el 17 de gener té lloc la de Sant Antoni Abat, amb la passada dels Tres Tombs pels carrers principals de la vila.

El dimarts de Carnaval té lloc la festa de l'Escudella que comença amb un discurs satíric de Carnestoltes.

El 13 de juny el gremi de la èonstrucció organitza la festa de Sant Antoni de Pàdua.

La festa major s'escau el darrer diumenge d'agost i en ella s'organit­ za una cercavila de gegants, grallers i nans. Durant aquests dies es ballen la popular dansa de Castellterçol (declarada d'interès nacional) i el ball del Ciri. El primer té lloc el diumenge i el dilluns de la festa major, al mig­ dia, i el ball es realitza el dilluns a la tarda.

Una intensa vida associativa i cultural

Castellterçol també compta amb una vida associativa i cultural, prou important, i que s'ha anat consolidant des de mitjans del segle XIX. Avui dia perduren velles agrupacions al costat d'altres creades més recent­ ment.

Dos grups representen el teatre local: el Grup Nou i el Grup d'Amics del Teatre. Relacionats amb les festes populars trobem l'Agrupació Sar­ danista, continuadora de l'Agrupació Folklòrica Parroquial; l'Esbart Rosa d'Abril (després d'algun temps d'inactivitat ha reprès les seves actua­ cions), la colla de geganters i el grup de grallers.

Entitats esportives ho són: el Club de Futbol Castellterçol (amb 70 anys d'antiguitat), dues penyes: la Blau-grana i la Blau-blava i el Club de Golf.

Altres entitats són: l'Associació de Gent Gran, la Societat de Caça­ dors i la Unitat de Voluntaris Forestals, l'Agrupació de la Defensa Fores­ tal Els Cingles; la Societat Centre Moral, organitza la cavalcada dels Reis i el cinema de l'estiu, la revista Truc, la Unió de Botiguers (formada pels comerços del poble i col·laboradora de molts actes populars), el Gremi de la Construcció i el de Traginers; l'esplai Els Draks, el Grup de Joves i Ràdio Castellterçol que treballen per fer més creatiu el lleure d'infants i adolescents.

Altres indrets del terme

Fora del poble ens trobem amb les esglésies de Sant Julià d'Uixols i Sant Miquel de Castellterçol. El lloc de Sant Julià d'Uixols existia el 961 i comprenia el sector enlairat del SE del terme. Es troba a uns 900 m. d'al­ titud prop del cingles i espadats que delimiten el terme per la part de Granera. L'església conserva elements pre-romànics a la base de l'esvelt campanar, la qual es va reedificar, com l'església al segle XI. També resta una absidiola i una part de la nau de l'obra romànica, però una sèrie 19

d'ampliacions i reformes fetes a partir de 1627 han capgirat l'obra primi­ tiva.

Sant Llogari de Castellet fou una antiquíssima parròquia, esmentada el 939, sotmesa a Moià. Junt amb el veí castell de Castellet formava un terme autònom que a la fi del segle XI es va dividir i unir a Castellterçol.

A finals del segle XIII arribà a tenir 11 rr,asos que es reduïren als massos de la Sala de Sant Llogari, Vila Rubia, Puíalt, la Clivella i Casa Ollera.

Sant Miquel de Castellterçol, situat al peu del castell, més conegut ara com a Santuari de la Mare de Déu del Remei, guarda també l'edifica­ ció romànica consagrada vers el 1111, però va ser modificat abans del 1829 pel paborde Tomàs Vila, que hi es enterrat.

L'església propera al mas de la Sala, anomenada Sant Llogari de la Sala, conserva l'absis romànic del segle XII, però fou molt modificat al segle XIII. Arreu del terme hi ha moltes i grans masies, 22 de les quals encara es troben habitades. Les masies són més antigues que la vila i han tingut sempre més vida i personalitat que la majoria de gent anònima dels vells casals de la població.

Algunes d'elles són: el mas Sala de Sant Llogari (avui dia, deshabita­ da i en un estat incipient de ruïna). La Sala té a la part de migdia arcades i elements que recorda un passat senyorial.

Una altra masia que mereix ser admirada i visitada és la Serradera (al NE del terme). Aquest gran mas junt amb la torre i altres dependèn­ cies agrícoles formen un clos tancat o barri al qual s'accedeix per un es­ plèndid portal de grans dovelles de pedra. Enfront d'aquesta, a l'esquer­ ra de la carretera de Barcelona a Moià hi ha el gran mas Ginebreda, molt antic ja que es tenen documents que en parlen ja al 997.

Altres masos són el gran Mas Oller, amb un nucli central del segle XVI o XVII i galeries afegides en aquest segle, a llevant i a migdia, amb un cos central amb planta i dos pisos, amb finestres disposades formant eixos.

El Mas Noguera, prop de la carretera de Mollet o Caldes a Moià, es destaca per la seva gran i massissa torre de quatre plantes i coberta a quatre vessants que formen el cos principal del mas.

Un altre mas, molt més tardà, és l'anomenat l'Horta, amb coberta a dues vessants i façana mirant a ponent. S'ubica prop de la població, més amunt de la Noguera, a la part oposada.

Però també n'hi ha moltes altres, algunes pluricentenàries, avui d'escassa vitalitat o convertides en casa de colònies (mas Padró), el res­ taurant Gironès, etc. D'altres s'han transformat passant a ser granjes, o segona residència, etc.

Rafel Rosaura Pacareu Geògraf.

Juliol del 1992 20

D'on ve el nom de Castellterçol Cap a la meitat del segle VIII, quan l'empenta agressora dels sarraïns fou continguda i anà perdent força, els francs capitanejats per Carlemany anaren, entre èxits i fracassos, establint una frontera més ençà del Piri­ neu. En aquesta tasca comptaren, com a eficaços col·laboradors, els nu­ clis cristians d'origen hispà o visigòtic que, fugint de la invasió musulma­ na, s'havien refugiat a les valls pirinenques més inaccessibles o en la regió de Septimània on el rei franc els protegí.

L'any 801, Lluís el Pietós -rei d'Aquitània, fill de Carlemany- con­ querí Barcelona i davant les dificultats per endinsar-se més en els domi­ nis sarraïns, s'establí una frontera que anava des del curs mitjà del Se­ gre, cap a Cardona i seguint el Llobregat arribava al mar. Els reis francs escolliren gent de confiança per governar i defensar aquests territoris, foren els anomenats «comtes».

Durant els anys 826 i 827, dos nobles d'estirp visigòtica: Assió i Gui­ llemond, considerant-se postergats, s'alçaren contra els francs després de demanar ajuda a Còrdova, que s'afanyà a enviar una poderosa host que partí de Saragossa. L'escenari principal d'aquesta revolta fou la pla­ na de Vic, el Bages, una part del Berguedà, el Ripollès, el Lluçanès i el nostre Moianès, que sofriren les dures vicissituds de l'arribada dels mu­ sulmans. Aquests, en no poder apoderar-se de Barcelona i Girona, retor­ naren a Saragossa í la sublevació fracassà. Com a conseqüència, les es­ mentades comarques foren devastades i saquejades, Vic, Manresa, Roda de Ter incendiades i arrassades i els habitants que no pogueren fugir re­ duïts a captivitat si no foren assassinats. Tota aquesta extensa zona que­ dà despoblada, com una terra de ningú, sense cap defensa i exposada a tota mena d'incursions i pillatges.

L'11 d'agost de l'any 878 tingué lloc un concili del regne franc a la ciutat de Troyes. Allí, el comte de la Cerdanya i l'Urgell, Guifred -Jofre el Pilós- fou investit comte de Girona-Besalú i de Barcelona. Indubtable­ ment que una de les principals missions que se li degueren encomanar fou la recuperació i repoblació de les dites comarques, que quedaven com un tascó enmig dels seus dominis, amb la qual cosa s'eliminaria els inconvenients i perills que això comportava.

Guifred emprengué molt aviat i amb decisió aquesta tasca, fundà els monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses i resta­ blí el comtat i la diòcesi d'Osona. Es considera que abans de finalitzar el segle l'acció ja era acabada i reeixida. A més d'aquestes institucions, col·laboraren amb el comte, familiars seus, homes lliures i gent del seu seguici i confiança que rebien terres amb l'obligació d'artigar-les, culti­ var-les i defensar-les.

21

Aquestes terres eren obtingudes per aprisió, que venia a ser una presa de possessió de terra verge o erma, que també era anomenada «règia» o «del rei» ja que aquest era el senyor eminent de totes les terres que s'anaven ocupant o conquerint. El comte Guifred, en nom del rei franc, reconeixia el dret dels nous propietaris mentre complissin les con­ dicions establertes.

Els historiadors, en comentar aquesta important· acció repobladora que donà cohesionar definitivament la Catalunya Vella, citen documents, no gaire abundants, que hi fan referència i en donen informació. Un d'ells -que reproduïm fotogràficament- la referència a Castellterçol, proce­ deix de Sant Benet de Bages i es guarda a l'Arxiu de l'Abadia de Mont­ serrat.

Es tracta d'una venda de tres porcions de terra que fa una parella de propietaris, el nom d'ell il·legible i la seva esposa Arnadella, a una dona anomenada Lioncia. D'una -les altres dues són més imprecises- decla­ ren que l'obtingueren per aprisió d'una terra règia que es troba en el ter-­ ritori d'Osona, en el terme del Castell del difunt Terciol, en el lloc anome­ nat els Carners. Queda per tant ben clar que l'any 898, la data del document, ja existia el lloc i el terme de Castell de Terciol i que segura­ ment l'actual mas Carner en formava part.

Qui deuria ser i d'on podria venir aquest Terciol, senyor del castell?

No es pot sortir del terreny de les conjectures. Devia ser membre del se­ guici del comte Guifred? El nom fa pensar en un fadristern, el tercer d'una família potser important, coneixedor de l'agricultura i de les arts de la guerra, capaç per tant de governar un castell i el seu predi. Els historia­ dors creuen que els repobladors procedien principalment de les comar­ ques pirinenques de la Cerdanya i el Conflent, saturades d'habitants na­ turals i immigrats de les comarques insegures del sud i també devinguts del nord davant de la possibilitat d'obtenir terres. No es pot descartar, però, que Terciol procedís del Vallès en una acció colonitzadora fins i tot anterior a la del comte Guifred -l'aprisió, d'origen romà, era reconeguda per la llei visigòtica- aigües amunt del riu Tenes, buscant terres bones, quin dubte hi ha que la vall del Castell ho era, amb les seves fonts i arre­ cerada dels vents freds del nord. Si aquesta zona era terra de ningú no deixava de tenir un camí natural de comunicació entre el Bages i el Vallès Oriental -Calders, Sant Llogari, Collet de Sant Fruitós, Sant Quirze- no podria ser molt important pels qui anaven colonitzant el Vallès tenir al­ guns punts avançats que els previnguessin de possibles sorpreses? El castell, situat damunt d'aquest camí, domina perfectament el tram del collet a la Noguera. D'altra banda, el fet que es consigni Terciol com a di­ funt pot fer suposar que la seva mort podria haver ocorregut feia poc...

No acabaríem mai! Quedem-nos amb aquest document com a certificat que el terme el Castell i el nom de Castellterçol ja existien al segle IX, fa prop de mil cent anys.

22

A la vegada em sembla que és ben clar que Castellterçol s'ha d'es­ criure amb «ç» i no amb «s» perquè ve de Terciol i no té res a veure amb el «tres sols» típics que, d'altra banda, no hem pas de rebutjar ja que es tracta d'un escut parlant perfectament vàlid i normal, d'ús antic i, pel meu gust, força bonic.

Ramon Arús

23

Sant Llogari - La Sala L'ermita de Sant Llogari de Castellet o de la Sala, situada a l'extrem de ponent del municipi a tocar el límit de Monistrol de Calders i el de Granera, havia sigut, abans de l'abandó actual, una antiga parròquia que ja existia a mitjans del segle X. De fet en l'acta de consagració de l'esglé­ sia de Santa Maria de Moià, feta pel bisbe de Vic el 23 d'agost del 939, surt un Sancti Ledugari que, junt amb d'altres parròquies de l'entorn, li és agregat a aquella. Aquesta ermita de Sant Llogari és la que està situa­ da al costat de la masia de la Sala, a la banda de tramuntana.

La denominació de Castellet -Castel/eto-, és anterior al de la Sala, i era, segons sembla per la documentació existent, una casa forta que ha­ via d'estar situada en el mateix indret on avui hi ha el mas Sala o sobre el petit puig al qual estan adossats, per la part de llevant, l'església i el mas.

Aquest Castel/eto surt ja documentat el 949 en un contracte de compra­ venda que fa un tal levita Guadamir, fill de Sala. A finals del segle XI, el terme o parròquia de Castellet pertanyia a Guillem Borrell per donació dels seus nebots Beremund, Guerau, Maiassendis i Ledgarda.

Durant els segles XII i XIII, la major part d'aquest terme passà a mans del monestir de Santa Maria de l'Estany, en particular la part sot­ mesa al castell de Castellterçol, al comprar el monestir l'any 1259 i aquest castell. Durant aquests segles arribà a tenir onze cases habitades.

Durant el segle XIV a causa del despoblament, només tenia quatre ma­ sos habitats, va deixar de tenir capellà propi i es cobriren les funcions li­ túrgiques amb sacerdots de Castellterçol fins que a mitjans del segle XVI passà a ser sufragània de Granera. A partir d'aquest segle hom hi celebrà missa només els diumenges i festes de precepte fins l'any 1921 i a partir d'aquesta data només les quatre festes anuals. Al 1936, va ser destruït l'altar major, que havia sigut fet a Sant Feliu de Codines el 1898, i la cam­ pana. Actualment no té culte.

A Sant Llogari hi havia un aplec, el qual era molt concorregut per la gent de Castellterçol, de Granera i de Monistrol de Calders.

De l'antiga església de Sant Llogari només en queda l'absis i part dels murs de la nau, la resta de l'edifici va ser modificat durant el segle XVIII. L'absis és de planta semicircular i està cobert per una volta de quart d'esfera que arranca d'una imposta. Aquest absis s'obre a la nau mitjançant un doble reclau, que forma un arquivolta amb arc apuntat, en gradació. Al mig de l'absis hi ha una finestra de doble biaix actualment tapiada.

L'aparell del parament interior del mur de l'absis està realitzat amb pedra de paredar de mida mitjana força treballada i disposada en filades 24

Interior de l'absis de Sant Llogari.

Foto: J.M. Masagué

horitzontals molt uniformes; el parament exterior no presenta un acabat tan acurat.

En el transcurs dels segles XVIII i XIX l'església va ser reformada i ampliada, hom sobrealçà la nau i li va afegir dues capelles laterals, la sa25

Sant Llogari de Castellet. Planta actual de l'església, molt modificada, amb l'absis del segle Xff (planta: M. Anglada)

',, ! J¡ ',, ', :'":1, ',,

!l! : l:

',, l',, •:

'-----..J

gristia i un porxo amb un campanar comunidor a sobre.

Actualment aquest edifici presenta una imatge més acord amb l'estil d'aquests últims segles que no pas amb l'estil medieval. En les modifica­ cions van segellar, entre altres coses, una finestra de doble esqueixada que estava situada al mig de l'absis.

Malauradament buscadors de metalls han reventat tot el sòl, han desfet els altars i han fet forats arreu, no sé si han trobat alguna cosa, pe­ rò el que certament han fet és accelerar el lent i constant procés de ruïna.

Josep M. Masagué i Tomé

Secció Història UES

26

Bibliografia Anglada i Bayés, Manuel, 1991. Sant Llogari de Castellet (o de la Sala), a «Catalunya Romànica» Vol. XVIII. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Cata­ lana, p. 341.

Buron i Llorens, Vicenç, 1977. Esglésies romàniques catalanes. Guia, Col·lecció de materials, 1, Barcelona, Artestudi edicions, p. 306.

Pladevall i Font, Antoni, 1991. Castellterçol. Història de la vila i el seu ter­ me, Castellterçol. Eumo/Ajuntament de Castellterçol, pp. 144-149.

Pladevall i Font, Antoni, 1991. Sant Llogari de Castellet (o de la Sala), a «Catalunya Romànica» Vol. XVIII. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Cata­ lana, p. 340.

27

La Sala de Sant Llogari El mas la Sala està situat al costat de la capella de Sant Llogari, amb la qual hi està estretament relacionat. La primera dada documentada d'aquest mas la tenim en el Capbreu de Castellterçol del 1370, on es no­ mena a un tal Berenguer Sala de la Parròquia de St. Llogari de la Sala.

Aquest edifici és una imposant construcció bastida al flanc d'un tos­ sal de roca, retallat pel torrent de St. Joan, que li dóna una situació estra­ tègica molt accentuada pel meandre que forma el torrent en aquest in­ dret.

Aquest edifici ha sofert, al llarg del temps, moltes modificacions i ampliacions, igual que la majoria de les pairalies del nostre país, per aco­ modar les estructures i els espais a les necessitats que l'ús de cada mo­ ment determinava.

Una reforma molt important, i potser l'última, la devia fer en Llogari Sala el 1827, segons es pot deduir de la inscripció de la clau de l'arc re­ baixat del portal d'entrada.

L'estructura d'aquest mas ve determinada per un pati allargat, com un carrer, que està delimitat pel costat de llevant per edificacions resi-

La Sala junt amb Sant Llogari sobre el barranc.

28

Foto: J.M. Masagué

La Sala. Galeria de la façana de ponent.

Foto: J.M. Masagué

dencials, pel costat de ponent per edificacions agrícoles i ramaderes i pels costats de migdia i tramuntana està tancat per barris.

L'edifici residencial, de planta rectangular i tres plantes, està format per dos cossos que venen definits per tres murs paral·lels. La primera planta, que correspon a un semisoterrani, està mig excavada a la roca i era utilitzada com a rebost-tresquera i quadres; la segona, que seria la planta baixa, és el lloc on s'hi desenvolupen totes les tasques usuals de la llar pagesa, la gran sala de parament, pels grans menjars de festa i dis­ tribuïdora, a la vegada, de les diferents dependències en què es divideix la planta, cambra del pa amb la pastera i el forn, petits magatzems i la cuina amb el seu foc. L'accés des de l'exterior a la sala principal no és di­ recte, sinó que es fa a través d'un vestíbul. L'última planta, que es corres­ pon amb el pis, és on s'hi desenvolupa tota la zona de nit i repòs, una sa­ la de mides mitjanes distribueix els accessos a les diverses cambres amb les seves alcoves, una d'elles amb doble alcova. L'escala continua, sobre d'aquesta planta, a unes golfes en les que s'hi guardaven i assecaven els productes del camp. També s'hi solien guardar mals endreços.

L'estructura vertical d'aquest edifici és a base de gruixuts murs de pedra i argamassa i l'horitzontal a base de jàsseres i biguetes de fusta.

Només la planta semisoterrània és feta amb murs i voltes de pedra. Les jàsseres estan situades en sentit transversal als dos cossos i l'embigat, que descansa sobre aquestes, en el sentit longitudinal.

29

La façana de ponent està protegida per galeries porticades, tanca­ des pels extrems. La de la planta baixa, sobre les voltes de la planta se­ misoterrània, està constituïda per dos pilars i l'embigat de la planta supe­ rior. La galeria de la segona planta està formada per la teulada que avança sobre dues columnes finament treballades.

Aquests dos edificis hom hi pot anar des de Castellterçol, des de Monistrol de Calders o des de Granera. El camí de Castellterçol, amb al­ gunes dificultats en el seu recorregut, surt del final de la població seguint la carretera de Granera.

Josep M. Masagué i Tomé Secció Història UES

Bibliografia Pladevall i Font, Antoni, 1991. Castellterçol. Història de la vila i el seu ter­ Castellterçol, Eumo/ Ajuntament de Castellterçol, p. 100.

me,

30

Les Alineacions de forats picats a la roca del Pedró (Granera-Moianès) El turó del Pedró és la màxima elevació del terme de Granera (845 m d'altitud). Per aquest motiu, hi ha emplaçada una fita de vèrtex geodèsic que destaca visiblement SQbre la plana i allargassada mola de conglome­ rat que forma el cim del turó. El Pedró es situat al NE del poble de Grane­ ra, a la mateixa carena on s'alcen les ruïnes del seu conegut castell (s. XI), del qual dista cosa de mitja hora a peu, bo i seguint un corriol que care­ neja en direcció NE. Des d'aquest camí es divisen magnífiques vistes so­ bre la boscosa rodalia, el castell de Granera i els massissos del Mont­ seny, Sant Llorenç del Munt-Serra de l'Obac, Montserrat, etc. La gent del país també coneix aquest puig pel nom de Roca d'Àliga, tot i que el ma­ pa de l'Editorial Alpina atorga aquest topònim a un turonet que s'alça proper al NE. Dalt del Pedró de Granera es conserven diverses alineacions de fo­ rats picats a la roca, antics vestigis del poblament alto-medieval de la zo­ na. Aquest conjunt és un dels més interessants i ben conservats de la co­ marca pel que fa a vestigis d'estructures de troncs fixades a la roca.

D'altra banda, aquestes alineacions de forats són tan clares que no resul­ ta gens difícil trobar-les.

Notícies sobre el poblament medieval de Granera

Les notícies escrites més antigues que s'han trobat fins ara sobre el poblament medieval del terme de Granera fan referència a un mas ano­ menat Carner i daten de l'any 898. D'altra banda, el nom de Granera ja és esmentat l'any 958 en documentació pertanyent al monestir de Sant Be­ net de Bages. Quant al castell, tot i que les ruïnes que es conserven ac­ tualment corresponen, en la major part, a un edifici del segle XI, tal forta­ lesa es troba ja citada en un pergamí de l'any 971. També sabem que l'església parroquial de Sant Martí de Granera ja existia l'any 1040, i que la capella romànica de Santa Cecília, famosa per les seves pintures, té re­ ferències datades de l'any 1065.

Hipòtesi interpretativa i descripció dels vestigis

Com ja hem dit al principi, el turó del Pedró assoleix la màxima cota del terme de Granera i constitueix un mirador privilegiat sobre els territo­ ris circumdants. Aprofitant aquesta característica, hom hi bastí una cons­ trucció de troncs al cim, la qual serviria de precari reducte i aixopluc per als qui utilitzaren el turó del Pedró com a lloc de guaita i vigilància durant un període de l'Alta Edat Mitjana. Aquestes talaies són típiques dels pri31

\

o. iÍ:I•

- ,,

CROQUIS A-F'ROJtJM,AT

lE:S ALÍ NEAC IONS l>E f"Olf.ATS DEL 'PEDRO .I>E GRANER.A

o

r

2

3

4

.s

mers anys de la reconquesta catalana, daten dels segles VIII-IX i consti­ tueixen les predecessores de les torres i els castells amb què es fortificà el país contra els àrabs. Es tracta d'una tècnica enginyosa i senzilla per a bastir construccions provisionals aprofitant la solidesa de la roca i l'abun­ dància d'arbres. Així s'improvisaven passeres sobre els rius, rescloses, habitacles i dependències en balmes i roquetars, guaites, etc. Aquesta tècnica de foradar la roca també s'aplicava en la preparació de sitges, cisternes i fins i tot sepultures. En tot cas, els sistemes de forats picats a la roca es troben molt sovint associats a torres i castells medievals, de manera que la talaia del Pedró segurament precedí el conegut castell de Granera o, si més no, en constituí una dependència o guaita allunyada, durant el període fundacional d'aquesta fortalesa.

Els vestigis del Pedró estan formats per no menys de trenta-cinc fo­ rats -n'hi ha que encara són tapats per terra i vegetació-, amb uns dià­ metres que oscil·len entre 15 i 21 cm. Tals forats, que s'estenen per les vores de la meitat sud del turó, dibuixen la perifèria i la separació central d'una construcció de fusta fixada a les roques. Les dimensions del que s'intueix que era l'habitacle tancat i cobert són d'aproximadament 8,3 x 11 m. També hi ha altres forats per fixar-hi tanques o parapets, que s'a­ llarguen a continuació per les vores dels tallats de roca del sector sud (en el croquis adjunt no hi són representats tots els forats del conjunt, sinó els del sistema principal). D'aquesta planta de forats hom pot deduir una hipòtesi de l'estructura que tenia la construcció, que podia consistir en una mena de brancatge, l'interior de la qual estava dividit en dos com32

partiments principals, separats per la renglera de trones centrals, que al mateix temps sostenien la part més alta de la coberta de doble vessant.

El compartiment de llevant probablement estava dividit en dues parts, nord i sud. En aquesta meitat sud, per la part de fora, s'aprecia un forat rectangular molt erosionat que podia haver e at un receptacle per a l'ai­ gua o el menjar de les muntures. En la perifè ia del sector de ponent hi ha quatre forats que formen un petit quadrat, a funció dels quals podria haver consistit a suportar un entramat de tro es més alt que la coberta de la cabana, on hi hauria emplaçat el lloc de vigilància. Finalment, l'es­ tructura de troncs continuava per ambdues v es del sector sud a tall de tanques.

Antoni Ferrando i Roig

33

Castell de Granera El castell de Granera està construït estratègicament sobre una roca que domina la població de Granera, així com un vast paisatge del Vallès Oriental. Aquest castell està ja documentat el 971 com «castrum de Gra­ naria», integrat al comtat de Manresa. L'any 1023 la comtesa de Barcelo­ na, Ermessenda, el va empenyorar, entre d'altres castells, al seu fill Be­ renguer Ramon l com a garantia de la pau que li havia jurat. Al 1046 passà a la casa vescomtal de Barcelona i al llarg del segle XIII va retornar a la casa reial.

El rei Pere Ill es desprengué d'aquest castell l'any 1375, passant-lo per compra, al seu conseller, Pere de Planella, el qual era moianès.

Aquesta adquisició va incloure tota la jurisdicció així com tots els drets que posseïa. Junt amb aquest va adquirir també les jurisdiccions de Mu­ ra i Vallhonesta. Al segle XVI passà a la família Despalau i aquesta el va vendre, l'any 1642, a Jacint de Sala i Cervera, ciutadà honrat de Barcelo­ na, el qual fou nomenat, l'any 1643, «baró de Granera» pel rei Felip IV de Castella. Aquest castell encara tornà a la família Planella i finalment als marquesos de Castellvell.

D'aquest castell se'n conserva tota l'estructura murada, la qual fou bastida tot adaptant-se al perfil de la roca que el sosté. Per la part de po-

34

nent i per poder mantenir la continuïtat del pany de paret hom va cons­ truir tres arquivoltes, en gradació, per tal de salvar un buit de la roca.

Aquestes arquivoltes són un xic apuntades.

35

L'accés al castell es fa des del poble per una escalinata excavada a la roca. Tot i que, segons Monreal i Riquer, aquesta només era d'ús intern del castell; ja que el camí dóna la volta pel costat de tramuntana, pel ma­ teix lloc on passa avui. El portal d'accés és d'arc de mig punt amb grans dovelles molt ben treballades.

La fàbrica d'aquest castell és feta amb pedra de paredar, de mida mitjana, disposada en filades horitzontals força regulars. La pedra pre­ senta la cara exterior amb un senzill desvastat fet amb maceta o escoda.

L'interior conserva restes d'una gran sala d'estructura gòtica, amb dos grans finestrals, un format per una finestra coronella i l'altre de mig punt, tots dos tenen el corresponent festejador. També hi ha una capella més tardana i d'altres edificacions d'ús indeterminat. Es troben restes d'un mur amb filades de pedra disposada en espiga de peix «opus spica­ tum», junt a aquestes estructures.

Pladevall data les muralles d'aquest castell com una reconstrucció o unificació del segle XIV, tot i que aprofita murs anteriors, del segle XII o XIII, visibles en alguns punts. La capella la data del segle XVII.

Josep M. Masagué i Tomé Secció Història de l'UES

C.lsteli 09 Granera. Planta del caslell amb indbei6 de les seves dependències (planla cedida per M. Anglada)

36

Bibliografia

Buron i Llorens, Vicenç, 1989, Castells romànics catalans. Guia, Barcelo­ na, Edicions Mancús, p. 268.

Català i Roca, Pere; Brasa i Vaques, Miquel 1991. Castell de Granera. a «Els Castells Catalans», Vol. 11. Barcelona, Rafael Dalmau Editor, pp. 218224.

Monreal, Lluís; Riquer, Martí de, 1958. Els castells medievals de Catalu­ nya, vol. fi. Barcelona. Edit. Ariel.

Pladevall i Font, Antoni, 1991. Castellterçol. Història de la vila i el seu ter­ me, Castellterçol. Eumo/Ajuntament de Castellterçol, pp. 107-108.

Pladevall i Font, Antoni, 1991. Castell de Granera, a «Catalunya Romàni­ ca» Vol. XVIII. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana. pp. 360-361.

37

Sant Martí de Granera L'església de Sant Martí, que es correspon amb la parròquia de Gra­ nera, està situada en el barri nomenat de l'església.

Aquesta església està documentada des de l'any 1040, en un docu­ ment del monestir de Sant Benet de Bages, el qual posseïa propietats en

38

el seu territori. Durant el segle XIII l'església va ser renovada, i se'n ha mantingut l'estructura fins als nostres dies. Malgrat tot, l'any 1613 s'hi van afegir dues capelles laterals i l'any 1774 es va traslladar el portal de ponent a migdia. Tant el portal com l'ornamentació interior és barroca.

Aquest temple és un edifici de planta rectangular i absis semicircu­ lar. Aquest presenta l'exterior ornamental amb un fris d'arcuacions d'es­ til llombard molt tardà. La porta de ponent és amb arc de mig punt amb l'aresta bisellada i restes d'un fris de mitges boles, molt degradat.

La fàbrica d'aquest edifici és fet amb un aparellat de carreus, dispo­ sats en filades horitzontals, força uniformes. La datació, segons les carac­ terístiques arquitectòniques així com de l'aparellat, podria situar-se a ca­ vall dels segles XII i XIII; tot i que tampoc no es pot descartar la datació proposada per en Pladevall (Pladevall, 1991).

Josep M. Masagué i Torné

Secció Història de /'UES

39

Santa Cecília de Granera La capella de Santa Cecília està situada, al final de la carretera de Castellterçol, just quan s'acaba l'asfalt, al costat del cementiri.

La primera data que té aquesta capella és de l'any 1065. Aquest do­ cument la situa en un alou (o propietat) que el monestir de Santa Cecília de Montserrat tenia a Granera. L'any 1187 surt un noble, Arna/di Sancte Cecilie de Granera, com a testimoni del testament de Guillem de Bergue­ dà, junt amb Berenguer de Centelles.

40

La capella havia tingut cementiri propi, tot i que l'actual fou una am­ pliació de l'any 1892, quan passà a ser el cementiri de la població.

La nau d'aquesta capella s'ensorrà l'any 1924, restant dempeus no­ més l'absis i algun pany dels murs laterals fins que l'any 1975 fou restau­ rada, o més aviat reconstruïda, per la Diputació de Barcelona que aprofi­ tà l'ocasió per aïllar-la del recinte del cementiri.

Santa Cecília està formada per un edifici d'una sola nau amb absis semicircular que s'obre per la banda de llevant; de la coberta de la nau en tenim poques dades, i aquestes molt desfigurades pel fet de què l'any 1950 es va fer un tros de teuladeta per protegir unes pintures que hi ha en la volta de l'absis, tot i que sembla que era una volta de canó seguit, generada per un arc de mig punt. L'absis és cobert per una volta de quart d'esfera. La unió de l'absis i la nau es fa mitjançant un doble reclau en degradació tot resolent la diferència d'amplada d'ambdós espais.

4

l

5

l

Santa Cecília. Planta de l'església amb la finestra de doble esqueixada que centra l'absis (planta: M. Anglada)

El parament exterior de l'absis presenta una decoració llombarda composta d'un fris d'arcuacions cegues, delimitat superiorment per una cornisa en forma de bisell dret, que forma una faixa des de la que hi ar­ ranca la teulada de l'absis. El fris està format per cinc grups de dues ar­ cuacions cada un i separats per lesenes, les quals es lliuren a un sòcol.

Aquest està situat a la part baixa i circumscriu exteriorment a l'absis. Les dues arcuacions cegues de cada grup arranquen, pels extrems, de les le­ senes i pel mig d'un petit modilló de pedra. En l'espai central, dels que queden definits per les arcuacions i lesenes, s'hi obre l'única finestra que il·luminava l'interior de l'absis.

L'ornamentació exterior de l'absis d'estil llombard, ens data aquest element com una construcció de mitjans del segle XI. En la volta de l'ab41

sis hi ha les restes d'unes pintures murals en les que s'hi representa un pantocràtor situat dins una mandorla, sostinguda per quatre àngels. Pel fet d'haver estat molts anys a !'intempèrie s'ha perdut quasi tota la poli­ cromia quedant només les línies que definien el dibuix. Aquest fet ha per�ès als diferents autors datar-les de finals del segle XII, època en què hi havia un clar predomini del dibuix sobre la pintura.

Josep M. Masagué i Tomé 42

Bibliografia Anglada i Bayés, Manuel, 1997. Santa Cecília (Arquitectura), a «Catalunya Romànica» Vol XVIII. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 362.

Buron i Llorens, Vicenç, 1977. Esglésies· romàniques catalanes. Guia.

Col·lecció de materials, 1, Barcelona, Artestudi edicions, p. 307.

Cirici i Pellicer, Alexandre, 1959. La pintura catalana, col. Raixa. Palma de Mallorca, Editorial Moll, p. 83.

Cook, W.W.S., Gudiol, J. 1980. Pintura Romanica, lmaginería Romanica.

Madrid, Editorial Plus-Ultra. p. 24.

Gudio/ i Cuni/1, Josep, 7973. Excursió a Granera, «Butlletí del Centre Ex­ cursionista de Vic», vol. l, núm. V. Vic, pp. 76-77.

Gudiol i Cunill, Josep, 1927. La pintura mig-eval catalana. Els primitius, vol l, Barceona. p. 177. nota 25 p. 201 i pp. 282-287.

Gudiol, J.; Regla, J.; Vila Valenti, J., 1974. Cataluña, Vol. l. Col. 1. Tierras de España, Madrid, p. 167.

Kuhn, Ch., L. 1930. Romanesque mural painting of catatonia. Cambridge, Harvard University Press. p. 58 Pijoan, J., Gudiol i Ricart, J., 1948. Les pintures murals romàniques de Ca­ talunya, dins Monumenta Cata/oniae, vol. IV. Barcelona, Editorial Alpha. p. 159.

Pladevall i Font, Antoni, 1991. Castellterçol, Història de la vila i el seu ter­ me, Castellterçol, Eumo/Ajuntament de Castellterçol, pp. 144-149.

Pladevall i Font, Antoni, 1991. Santa Cecília (Història), a «Catalunya Ro­ mànica» Vol. XVIII. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 362.

Post, Chandler, R. 1930. History of spanish painting. l i VI. Cambridge. p. 165.

Sureda i Pons, Joan, 1981. La pintura romànica a Catalunya, col. «Alianza Forma». Madrid, Alianza editorial, p. 387.

Vall-Masvidal, 1983, El romànic del Vallès, Sabadell, ed. Ausa, p. 226.

Whitehill, W.M.; Gumí, J. 1974. L 'art romànic a Catalunya. Segle XI. Barce­ lona, Edicions 62 S/A. p. 54 i 181.

43

Variants d'Itineraris de la Ronda que es poden fer DEL COLLET DE PLANS A CASTELLTERÇOL Des del callet de Plans, a 864 m, venint del Salomó. Deixem a la dre­ ta el camí que ens pot portar a Sant Llorenç Savall o bé a Sant Sadurní i Gallifa. A l'esquerra deixem la pista per on passa l'itinerari de la Ronda.

Pugem amunt entre alzines, per un grau rocós que salva el desnivell i arribem a una pista i al carener de la serra de Salvatges. A la dreta tenim una cinglera i una bona panoràmica. El camí s'ha anat aplanant i passa pel punt més alt de la serra de Salvatges, 940 m.

0.10 0.10-0.20

0.10-0.30

0.05-0.35 0.05-0.40

0.10-0.50

0.10-1 h.

44

Deixem una pista que baixa per la dreta.

Deixem una pista a l'esquerra on hi ha les marques de la Matagalls-Montserrat i l'abandonem. Pugem per l'esquerra entre pins i alzines fins a un callet i tornem a una altra pista que s'acaba en arribar al coll de Bardissars, a 930 m.

Deixem un camí a la dreta i un altre a l'esquerra que baixa a can Solà del Sot; continuem planers pel bosc d'alzines, pi roig i falgueres. Trobem una pista i seguim amunt fins a un callet i continuem planers per la dreta.

Passem pel coll de Pruna, a 930 m., ja dins el terme de Cas­ tellterçol. Baixem.

Una portalada de pedra i unes tanques de filferro, assenya­ len els límits de la fundació Guasch, a la masia de les Puja­ des. Seguim avall cap a l'esquerra i deixem una pista a l'es­ querra.

Bifurcació. Abandonem les marques de la Matagalls-Mont­ serrat que van cap a l'Era de les Cases, a la dreta. Deixem la pista i pugem per un camí entre alzines; en un pla en desta­ ca una de grossa. Deixem a l'esquerra les runes d'una ma­ sia i arribem a l'antiga parròquia de Sant Julià d'Uixols, a 890 m.

Davant l'església destaca un gros freixe, i des d'aquí hi ha un bon mirador de cara al Pirineu. Des de darrere l'església, on hi ha una capelleta de pedra amb una marededéu deca­ pitada, seguim per la pista que al començament baixa entre pins pinyers.

Passem pel pla d'en Ricard, bonica pineda de rojalet i camí planer.

Sant Julià d'Uixols

0.10-1.1O

0.10-1.20 0.05-1.25 0.06-1.30

0.15-1.45

Coll de Rosanes, a 809 metres; un gran camp l'omple. Dei­ xem un camí a l'esquerra i continuem avall; es veu propera la masia del Ricard. Pugem cap a l'esquerra, per la vora d'un camp, i seguim pel camí que surt planer entre alzines i pinyers i després puja amunt pel carener; en arribar a un callet, sota el puig de Rosanes, el deixem.

Baixem a la dreta pel bosc.

Ens ajuntem a un camí més ample i continuem avall. El ter­ reny és pedregós.

Bifurcació davant d'uns roures. Seguim per la pista que va de dret.

Davant tenim el castell de Sant Miquel dalt d'un turonet, a 715 m. Hi ha les restes del castell, l'ermita i la masia.

El camí segueix per sota el turó, amb un bosquet de roures, travessa el torrent del Castell i arriba a les primeres cases de Castellterçol.

Al centre del poble s'acaba l'itinerari.

45

De Castellterçol al Coll de la Creu, a 800 m.

0.20 0.10-0.30 0.05-0.35 0.15-0.50 0.10-1 h.

0.20-1.20 0.10-1.30 0.10-1.40 0.10-1.50

0.10-2.05

0.10-2.10

46

Baixem per una pista, i a continuació per una drecera.

La Codina, masia.

Collet en un codinar. Bifurcació. Seguim cap a la dreta.

Runes d'una casa; era cal Baldiri.

Una altra casa enrunada, ca la Rosa. Pugem a un callet. Dei­ xem a la dreta una pista que s'enfila.

Collet i baixada.

Camps, seguim cap a l'esquerra mentre deixem la pista a la dreta.

Passem a l'esquerra del torrent de la Clusella, on hi ha po­ llancres. A la dreta, sobre nostre, hi ha la casa. Passem per la baga de la Clusella, amb bosc de pi roig.

Collet de Sant Llogari, a 600 metres. Deixem la pista, bai­ xem a l'esquerra per una canal de roca i seguim el caminet fins a trobar una pista, que travessem per continuar avall fins a trobar-ne una de més ampla.

Davant tenim la riera de la Sala. Girem cap a l'esquerra i travessem la riera, deixem la pista de l'esquerra i pugem amunt. Grosses alzines i plàtans, abans d'arribar al conjunt de la gran masia de la Sala i l'església romànica de Sant Llogari.

Des d'aquí es pot anar cap a Monistrol de Calders seguint la pista que surt del camp de davant de la casa, o bé es pot arribar a Granera seguint l'itinerari de la Ronda.

La triple pinassa de la Closella Des de Castellterçol, sortint pel carrer de Sant Llogari arribem a les últimes cases del poble, seguint per la pista que va fins el coll de la Creu a 800 metres.

0.15 Deixem la pista i arribem fins a sota de la creu agafant el camí que puja per la codina, per sota del pla de les Forques fins a un collet, tombant cap a l'esquerra per sota de les ro­ ques, entre garrics i pins pinyers, arribant a dalt del pla, a 834 m.

El camí es decanta cap a la dreta passant per una plana col0.05-0.20 lada.

0.05-0.25 Pujada per un bosc de roures i alzines.

Arribem a un pla del carener, el camí voreja per sobre de la 0.05-0.30 petita cinglera, que té una bona panoràmica sobre Castellterçol, i camps i masies fins a Castellcir, i més lluny fins el Montseny i el Pirineu. Baixem una mica fins un collet.

0.05-0.35 Bifurcació al costat d'un camp. Seguim amunt pel carener per la pista que passa entre els sembrats i el bosc de pins, roures i alzines.

Deixem un camí a la dreta. Pineda de rojalet. Passem per un 0.05-0.40 collet, deixant un camí a la dreta. A sota es veuen les runes de Mas Claroi entre les feixes.

Esplanada amb alts pins, després un alzinar i baixada.

0.10-0.50 0.05-0.55 Restes d'un dolmen ran de camí, carener rocós a sobre, i deixem un camí a l'esquerra.

La pista gira avall pel bosc de pi roig.

0.05-1 h.

Bifurcació. Seguim planers per la dreta entre pinyers. Som 0.10-1.10 a la collada de Coll Trencat, a 750 m, i deixem a la dreta la pista que baixa cap a la Fabréga.

Gran masia del Pedrós, situada al centre de la collada amb 0.10-1.20 un bon panorama. Seguim per la pista que passa pel bosc de pi roig, pujant una mica.

Deixem una pista a la dreta.

0.05-1.25 0.10-1.35 Cruïlla de pistes. A sobre hi ha les runes de la masia de Pu­ jalt, i som al terme de Castellcir, a 770 metres. Agafem la pista que baixa per l'esquerra per l'obaga de Pujalt per una pineda de pi roig.

Bifurcació. Seguim per l'esquerra, passant un torrent i 0.10-1.45 veiem al fons la masia de la Closella passant pel costat d'un camp.

47

0.10-1.55

48

Deixem la pista que va a la Closella, girant cap a l'esquerra pel costat del camp, i a la dreta prop del camí entre el bosc destaca un monumental arbre de tres besses, és la Triple Pinassa de la Closella. L'hem amidada i fa 3.500 m, de cir­ cumferència a un metre del terra. Som al punt més baix de

0.15-2.10 0.10-2.20

l'excursió, a 630 m. Pugem amunt per la pedregosa pista.

Collet al serrat del Puig d'Orris, a 700 m. Tornem a entrar al terme de Castellterçol. Bosc cremat a la dreta. Ara baixem una mica pel bosc de pi roig.

Camí planer, i runes de ca la Rosa ran de camí, a la dreta.

49

0.10-2.30 0.05-2.35 0.05-2.40

0.10-2.50

0.10-3 h.

0.20-3.20

0.15-3.35

Tres minuts més enllà a l'esquerra cal Sec, també enrunat.

Bifurcació. Girem cap a la dreta, deixant la pista que puja per l'obaga. Passem el torrent pujant pel solei.

Bifurcació. Deixem la pista que baixa cap el torrent. Arri­ bem a un camp i al carener.

Arribem a la pista que anant cap a la dreta ens portaria fins a la Sala. Girem cap a l'esquerra i a !'arribar a un pla deixem la pista que ens portaria a la carretera de Granera, quatre quilòmetres més amunt de Castellterçol. Agafem la pista que baixa suaument per l'esquerra per una bonica obaga de pi roig.

Un camí baixa per l'esquerra cap una raconada sota un pe­ tit cingle, encara no arriba a dos minuts, i som a la font de la Blada. Rajolins d'aigua baixen per la paret i salten a una pica natural.

Hi ha una esplèndida vegetació, amb un plàtan, destacant especialment dos castanyers d'índies i tres grossos til·lers, que quasi no deixen passar la llum per entre les fulles. Tor­ nem a la pista, que deixarem per un camí que passa pel torrent de la Codina, i després puja per codinar ple de sajo­ lida i bosc de pi roig.

Arribem a una pista, girant cap a l'esquerra, veient aprop a l'altra banda del torrent la masia de la Codina. Arribem a la pista que va a la casa, però girem cap a la dreta amunt, agafant les dreceres que van tallant els revolts de la pista.

Arribem al coll de la Creu o de Sant Fruitós. No hi arribem fins a la creu. Seguim per la dreta fins al pla dels Pins o del Pujolet, on deixem la pista baixant per un camí fins a les primeres cases del poble.

Arribem al centre del poble, a la plaça d'en Prat de la Riba.

Ramon Gotés

Aquesta excursió l'hem fet el 25 de juliol de 1992 en un matí assolellat.

50

Homenatge a Prat de la Riba Commemorant enguany el 75è aniversari de la mort d'Enric Prat de la Riba, una de les figures senyeres de la nostra història, hem cregut es­ caient recordar aquesta personalitat i la relació que tingué amb Sabadell i la seva gent.

Enric Prat de la Riba i Sarrà va néixer a Castellterçol el dia 29 de no­ vembre de 1870 i morí, a la mateixa casa on havia nascut, el dia 1 d'agost de 1917. De família de petits propietaris d'ascendència remença, estudià Dret a la Universitat de Barcelona i destacà en el naixent moviment cata­ lanista. Secretari de la Unió Catalanista (1891), fou un dels organitzadors de l'Assemblea que aprovà les «Bases de Manresa» el 1892, i aviat esde­ vingué el teòric del nacionalisme. La publicació del llibre «La Nacionalitat Catalana» el 1906, els seus articles a «La Renaixença» i a «La Veu de Cata­ lunya» li obriren el camí de la seva activitat política. El 1907 ja era presi­ dent de la Diputació Provincial de Barcelona, i el 1914, de la Mancomuni­ tat de Catalunya, primera institució de govern de tot Catalunya des de

-

� ......

· Doctrina. Ca. ta.la.nis ta.

Prnht u lt crn1rs Uthullsll dol CEIITRE

OATALA

J'UI'rA.

.

d•

Sabadell

P.ERIIA.lli'BW T

"'

lwprempta de LO OAT.A.L.A.NIST.& #AJl4DIIILL l■H

·"ª

� Retrat d'Enric Prat de la Riba, fet pel gravador sabadellenc Ricard Marlet (1896-1976) per a l'edició clandestina de la «Nacionalitat Catalana» de 1946, editada a la impremta Sallent de Sabadell.

Portada del «Compendi de la Doctrina Catalanista», escrit per Enric Prat de la Riba i el seu company Pere Muntanyola, premiat pel «Centre Català» de Sabadell, amb una edició de 100.000 exemplars.

51

1714. Des d'allí impulsà una important tasca de modernització del país, i la seva tasca retornà als catalans la confiança de governar-se, altra vega­ da, ells mateixos.

Per a comprendre millor aquesta figura i la seva obra, cal recordar que Prat de la Riba actuà en un triple aspecte d'home de doctrina, d'ho­ me de partit i d'home de govern.

Com a home de doctrina, formulà la opció nacionalista, superant el particularisme de Valentí Almirall o el regionalisme de Mañé i Flaquer i del Doctor Torras i Bages. Els articles de Prat de la Riba a «La Renaixen­ ça» i a «La Veu de Catalunya» completen el missatge nacionalista, ben patent en el seu llibre fonamental, «La Nacionalitat Catalana», publicat el 20 de maig de 1906, el mateix dia de la gran manifestació de la «Solidari­ tat Catalana».

El nacionalisme de Prat de la Riba dóna una visió global del país, que va més enllà del Principat de Catalunya i comprèn els diversos pobles del Ròdan fins a Lusitània. Aquesta visió, dita «imperialista» s'oposava al particularime o al separatisme d'altres polítics, però en la pràctica limità l'acció al territori del Principat de Catalunya.

Com a home de partit, organitzà un partit modern, a la vegada de quadres i de masses, del qual fou Secretari General i l'home fort, dirigit per una Comissió Política de pocs membres, però decisiva en els seus acords. Com a portaveu, fundà i dirigí un periòdic, «La Veu de Catalu­ nya», que tingué una gran influència no sols en la gent del partit, sinó en la burgesia i les professions liberals catalanes, i que no es limità als lec­ tors barcelonins, sinó que s'implantà per ciutats i comarques de tot Cata­ lunya. Fou un diari modern, ben informat, i tot i ser un diari de partit, do­ nà una visió força completa del nostre país i de la seva gent. Cal dir, però, que en aquest aspecte d'home de partit, Prat de la Riba era més dur i més tancat que en l'aspecte personal o que en el de governant. Recor­ dem, per exemple, el refús a publicar l'article de Joan Maragall «La ciutat del perdó», l'any 1909, per qüestions polítiques. Però tampoc cal oblidar que Maragall només va trobar «La Veu de Catalunya» disposada a publi­ car-li articles com «Ah, Barcelona!» o «L'església cremada», ben polè­ mics. l finalment, com a home de govern, la figura de Prat assoleix la seva màxima dimensió. Va saber aprofitar una institució ja existent, la Diputa­ ció Provincial de Barcelona, de la qual havia estat elegit President l'any 1907, per experimentar el seu projecte globalitzador de modernitzar el país. Un intel·ligent pla de beques li permeté enviar joves a l'estranger -sobretot a Estats Units i a Alemanya- per a tenir gent ben preparada de cara al futur. En aquest aspecte, Prat de la Riba va ser molt més obert i receptiu que no pas en els altres. Ja l'any 1910 es presentaren a la Dipu­ tació dues propostes per a crear un organisme que representés tot Cata­ lunya. L'una, l'encapçalava un sabadellenc il·lustre, el diputat Manuel Fol­ guera i Duran; l'altra, un regionalista de forta personalitat política, Lluís 52

Duran i Ventosa. Prat de la Riba, amb traça, féu de les dues propostes una de sola, i a partir d'aquesta, acceptada per la majoria dels diputats, negocià a Madrid la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Finalment, el dia 6 d'abril de 1914, Catalunya tornava a tenir una Institució que la re­ presentava en plenitud, i Prat de la Riba en fou elegit President sempre, fins a la seva mort el dia 1 d'agost de 1917. l per a aquesta obra de govern, Prat de la Riba trobà la col·laboració de persones de diverses opcions polítiques, però sempre mogudes per la voluntat de construir un país modern i solidari. Així, Pompeu Fabra, Carles Pi Sunyer, Rafael Campalans, Antoni Rovira i Virgili -que eren gent d'esquerra- sabien conviure i treballar junts amb Josep Puig i Ca­ dafalch, Lluís Duran i Ventosa, Eugeni d'Ors o Joan Roma, que eren de dreta. Prat de la Riba, amb una visió moderna i eficaç, creava a la vegada institucions d'alta cultura com l'Institut d'Estudis Catalans o la Biblioteca de Catalunya al costat de centres d'ensenyament popular com l'Escola del Treball o l'Escola de Bibliotecàries, mentre obria les portes de noves institucions, com l'Escola de Funcionaris, indispensable en un Estat mo­ dern.

Prat de la Riba era ben conscient que una nació com Catalunya ne­ cessita per a la seva plenitud actuar amb funcions d'Estat, i enlloc de per­ dre temps en discussions estèrils anava construint el país. Eugeni d'Ors, en resposta a uns atacs injustos contra Prat de la Riba, va escriure: «Fol­ les, les gents es batien. Tu, calmós en mig de la lluita, basties un temple. l/ T'apedregaren. Les pedres mateixes no foren inútils». l el mateix «Xè­ nius» va definir, en poques paraules aquell home de govern: «El catala­ nisme era un Elegia; Prat de la Riba va convertir-lo en una Tasca». l per això el recordà sempre com a «Seny ordenador de Catalunya». Una bona definició de l'home i de la seva obra.

Josep M. Ainaud de Lasarte Historiador Membre del Patronat de la Casa Museu Prat de la Riba

53

La Casa-Museu Prat de la Riba Està situada al núm. 7 de la plaça que porta el seu nom.

Té per finalitat il·lustrar i difondre la vida i l'obra del pensador i polí­ tic cabdal dins la història de Catalunya, i possibilitar el desenvolupament d'activitats culturals del poble de Castellterçol.

Així el museu té dues parts diferenciades: exposició de caràcter per­ manent referent a Prat de la Riba i sales per a usos comunitaris culturals del poble.

A la planta baixa hi ha la cuina de la casa, la Sala 1a amb l'exposició grà­ fica referent a la família, infantesa i jovenesa de Prat de la Riba; la sala d'exposicions temporals i d'actes amb una capacitat de 50 persones, on hi ha l'àudio-visual que recull i amplia la seva vida i la seva obra; i el jardí amb el llorer que plantà personalment en la seva joventut Prat de la Riba,

-¡

•

J' vi

\

<)

Can Padrós, \a casa pairal de Prat de la Riba a la vila de Castellterçol, on va néixer i va morir el «seny ordenador de Catalunya», és avui la Casa-Museu Prat de la Riba.

54

un bust del polític, reproducció de l'original existent al Pati dels Taron­ gers de la Generalitat de Catalunya, i l'antic brollador.

Al primer pis es troba el dormitori on nasqué i va voler morir Prat de la

Riba, mantingut en el seu estat original; la reproducció del seu despatx amb els mobles autèntics del seu domicili barceloní al núm. 121 de la Rambla de Catalunya; la sala 2a amb l'exposició gràfica referent a la vida familiar i a les activitats d'iniciativa personal de l'època d'estudiant i una vitrina amb exemplars de les diverses edicions de «La Nacionalitat Cata­ lana» i altres obres originals seves; la sala 3a amb l'exposició gràfica de l'obra de govern, cultural i social que Prat va fer des dels càrrecs que tin­ gué a la Diputació de Barcelona i a la Mancomunitat de Catalunya, i tam­ bé els homenatges pòstums que li foren retuts; i la galeria porxada ober­ ta al públic com a zona de descans i que es comunica amb el pati.

Horari de visita

De 1'1 d'octubre al 31 de maig: de 10 a 13.30 i de 15 a 18 De 1'1 de juny al 30 de setembre: de 10 a 14 i de 16 a 20

Festius tarda i dilluns, tancat.

55

Les cases més antigues de la vila Quan es parla del passat de Castellterçol és freqüent preguntar-se per les possibles causes que, al llarg de la història, podien haver determi­ nat la singularitat que la vila sigui més encimbellada que el castell i del seu relatiu allunyament.

Una d'aquestes causes podria haver estat l'existència de la «sagre­ ra» -terra sagrada al voltant d'una església- de Sant Fruitós de la Gina­ breda, nom antic de la parròquia, que emparà els cultivadors de la terra de les exigències i malvestats dels senyors feudals en les seves bandosi­ tats per afermar els seus drets reals o pretesos o adquirir-ne de nous, quasi sempre a costa dels més febles. Tot això féu, al segle XI, molt inse­ gurs els béns i fins i tot la vida dels pagesos i que aquests tendissin a agrupar-se dalt de la carena en lloc de fer-ho a baix, al voltant del castell.

Això i l'establiment o la promoció d'artesans que amb els seus oficis i serveis atendrien al tràfic dels vells camins que comunicaven el Bages, Osona i el Vallès. La venda per part dels Xammar, a la primeria del segle XIII, de tots els seus drets al monestir de Santa Maria de l'Estany no féu res més que consolidar l'estructura que ens ha arribat fins a nosaltres. La governació del poble i el terme ja no residí al castell sinó a la parròquia, convertida en pabordia, de l'esmentat monestir.

Hi ha un document guardat a l'Arxiu Capitular de Barcelona que tes­ timonia l'existència de la sagrera l'any 1072. Obtinguda una còpia i ama­ blement traduïda per Mn. Antoni Pladevall, llegim:

«En nom de Déu, jo Bonfill Ennegó i la seva muller Sicardis us venen a vós, Fulcó Amalric i a la seva muller Bonadona, compradors, per aques­ ta escriptura de venda el sagrer que es troba prop de Sant Fruitós de Castellterçol, que ens va venir a nosaltres els venedors per la nostra con­ dició o per qualsevol altres drets. l es troba aquest sagrer amb la planta o pis, amb les portes o portals, entrades i eixides i amb l'hort que té terme­ nat, en el comtat d'Ausona o Castellterçol a tocar l'església de Sant Frui­ tós i termeneja per totes les bandes amb l'alou de Sant Fruitós màrtir.

Tot quant s'inclou dintre d'aquestes terminacions o límits, us ho venem íntegrament amb les seves entrades i eixides, pel preu de tres mancusos i això és el manifest; tot això ho passem del nostre dret al vostre i del nostre domini a la vostra potestat. l si nosaltres venedors o algun home anés contra aquesta venda per trencar-la que no pugui fer això, sinó que us hagi de pagar el doble amb tots els seus milloraments, i en endavant aquesta venda sigui ferma i estable sempre i en tots temps.

Es va fer aquesta venda el dia de les nones de març de l'any tretzè del regnat del rei Felip.

Signa: Bonfill, signa Sicardis que fan aquesta venda i la firmen i fan 56

firmar als testimonis: Oliba, Guillem Mir i Arloví Llobet, sacerdot que va escriure aquesta venda el dia i l'any abans dit».

Deixant de banda les fórmules i reiteracions pròpies del seu temps, aquest document, a més de l'existència de la sagrera o sagrer i del seu preu -el mancús era una moneda d'or musulmana però també utilitzada pels cristians- permet localitzar la casa objecte de la transacció: es troba al costat de l'església i el seu comprador es diu Amalric, no hi ha dubte que es tracta de la casa del carrer de la Pabordia actualment amb el nú­ mero 19, coneguda de sempre com cal Malric -corrupció o contracció de ca l'Amalric- on fins no fa gaire obria les portes la Fonda Clapers, confluència de bon tracte i cuina excel·lent, prestigi de la vila.

Els actuals Clapers, que se saben posseïdors de la casa des de temps reculats, bé podrien ser descendents de Fulcó Amalric i que amb el cognom perdut per manca de successió masculina el nom de la casa, però, s'hagi mantingut fins a nosaltres.

La data «el dia de les nones de març» correspon a dia set del mateix mes. Fins al final del segle XII les escriptures de la Catalunya Vella es da­ taven amb els anys de la coronació del rei franc regnant; així, doncs, l'any tretzè del rei Felip correspon al 1072, perquè Felip l rei de França fou coronat l'any 1060.

No hi ha dubte que a més de Cal Malric hi hauria altres cases al car­ rer de la Pabordia, als carrers de Barcelona i Sant Joan, des de la plaça de l'església fins a l'era d'en Xec; des d'allí els seus habitants devien ata­ laiar l'horitzó, els camins i el castell i amb l'ull avesat pel costum i l'expe­ riència podien saber amb temps els perills o les bonances, i predir la pre­ caució o la tranquil·litat en l'afany de cada dia i durant centenars d'anys.

Ramon Arús 67

Les cases pairals o de pagès, en el terme de Castellterçol Quan l'UES em va demanar de col·laborar amb alguns escrits per al llibre de la XIiia Ronda Vallesana, a fe de món que vaig sentir un gran goig. Per un costat, pels bons records que de tinc la meva breu estada a la ciutat de Sabadell, quan vaig treballar a Tagore, i per l'altre, per la te­ màtica que em varen plantejar.

Les cases de pagès del terme de Castellterçol, tal com deu passar sovint arreu, són l'exponent més alt de la idiosincràsia castellterçolenca, en les seves arrels més pregones. Oi tant! Mireu sinó, d'on procedeixen la major part de les famílies, que avui viuen a redós del campanar de la Vila, guardià mut de la vida camperola i rural. La vida a pagès, fou en se­ gles reculats, el pa de cada dia dels nostres besavis, avis i pares, els quals visqueren entre userdes i blats, guaitant el cel i seguint les normes ancestrals de la pagesia catalana. Quin temps, valga'm Déu. Fins els anys 50 la quasi totalitat de les cases de pagès eren habitades per famílies, so­ vint curulles de fills, els quals feien del seu viure diari, el pa dels anys per camps i obagues, fonts i serrats, baumes i codines. Vivien a l'aixopluc d'unes construccions pròpies de Catalunya, les quals també coneixem amb el nom de masies. Allí, -deixeu-m'ho dir- s'hi va covar bona part del poble de Catalunya. Allí cal anar-hi a cercar, les arrels més profundes dels homes i dones que, al llarg del segles, han vertebrat el nostre País, la nostra Pàtria: Prat de la Riba, Josep Pla, Lluís Companys... fóra no aca­ bar i el lector, prou espavilat, n'hi afegirà un reguitzell...

Avui, bona part de les cases de pagès del terme, romanen tancades.

La gent n'ha marxat. La vida a pagès s'ha devaluat al pas del temps. Teu­ lades, parets i tanques, cauen inexorablement. Cases que saben de dra­ mes rurals, de casaments, de fam, sequera, abundor, misèria.

No voldria, ni ho pretenc, en aquestes pobres ratlles, fer un llistat massa llarg i de mal llegir; sí però valdrà la pena fer una caminada, una llarga caminada, trepitjar els nostres boscos i bagues i anar descobrint cadascuna de les cases que trobem al nostre pas. Hi voleu venir?

Per entendre'ns situarem les nostres cases de pagès al nord, a lle­ vant, ponent i sud o migdia. Si us plau podem començar la caminada per les cases encara avui obertes, -i que per molts anys- dels voltants de la Vila.

A tocar al poble hi tenim Salavert, l'Oller, les Comes, can Fruns (avui un restaurant modern), el Casuc i el Castell. Si s'escau i hi feu parada, de debò que hi sereu ben trobats. Hom encara avui hi pot comprar un parell 58

El Pererol

d'ànecs de coll pintat, ous, mel, o qualsevulla de les viandes que hi solen haver a pagès.

Comencem la caminada de veritat per la Fàbrega, bella masia aixe­ cada en un petit pla, a tocar a la riera de Fontcalents, Torrent Mal i Riera de les Basses. La carretera Moià-Mollet, li giravolta els peus, deixant-la arnada i esbelta, oberta a tots els vents. Un cop aquí, podem anar o bé cap el Gironès, Pedrós, etc. o bé cap a les Basses, Canals. Seguirem el curs de la riera de Fonts Calentes fins arribar a la Serradora, una masia on cal fer-hi parada i fonda. La casa s'ho val. Té uns finestrals de pedra treballada i artesanals de primera. Els marcs o motllures a les entrades del menjador i cambres, un cop sigueu a dins, són també de pedra tre­ ballada. Una petita torre domina el paisatge obert dels voltants. És, sens dubte, una de les masies del terme, que qualsevol estudiós en la matèria, no s'ha de deixar pedre. Si baixem a la riera, en un erol relativament pe­ tit, hi trobarem el Molí Nou, el Molí Xic, el Mas Sant Jaume (casa moder­ na) i les Comes, passada la font de l'Àngel. Caldria parlar de la Ginebreda i de l'Oller extensament, però ens dol no disposar de més espai. Diguem solament que la primera és una de les cases més antigues del poble.

Se'n tenen documents del segle XVI, tot i que al pas dels anys la casa ha sofert obres i reformes com s'escau arreu. A l'Oller, casa senyorial, hi ha una capelleta adosada, el patró de la qual és Sant Bru, patró dels monjos de clausura, dedicats al silenci i a l'oració. A tocar hi ha l'ermita dedicada a Sant Gaietà, patró dels poués, dels quals en podeu trobar in­ formació més llarga, quan parlem dels pous de glaç o Poues. Si quan 59

sóm a la Serradora, volem continuar cap a les obagues de Fonts Calen­ tes, trobarem una casa del terme de Castellcir, Esplugues, que és una meravella de l'enginy i caràcter català. En una bauma de 15 metres d'alçada i uns 50 d'amplada, hi ha la casa. Solament té façana al migdia, la resta es troba excavada a l'interior de l'espluga. Les corts del bestiar són de roca viva. La xemeneia de la casa és protegida per la volta mas­ sissa. No us la deixeu pedre! Damunt la riera, un pont de pedra en arcada romànica hi dóna un toc poètic a l'indret. l ara, deixem el nord i anem cap a llevant.

Les cases de la Vall, Vall Llosana i Brugaroles, es troben a prop de la Bassola. Les tres són boniques i acollidores. Els alzinars i les rouredes són els seus decorats naturals. De la Bassola podem saltar a l'Horta, casa un xic deixada de la mà de Déu. Al bell davant hi ha el Casuc i al quilòme­ tre La Noguera, ja en direcció a Barcelona. La Noguera és una altra casa de parada i fonda. Casa rural, aspre, però ben plantada damunt la roca.

Amb una torre de guaita supèrbia. Els estadans us rebran amb la rialla als llavis i el tarannà de pagès que a mi, em té el cor robat. Què voleu? Eixu­ gar la sed, fer-la petar, comprar dos ànecs xerraires, uns pollastres eixe­ rits com pèsols, llet... cap problema, encara queda gent trempada i sim­ pàtica que dóna alleugiment al caminaire. Des de la Noguera, per Roca Ametllera darrera el mas, podem seguir el Torrent del Castell i visitar Cal Pere Anton, Cal Tombarella, Cal Revitllat o la Balofrena, aclofada a la fal­ da del Turó de Rosanes, de més de 800 m d'alçada.

Si pugem per la costa del Castell, passada la casa de pagès, castell i ermita, enfilarem cap al Ricard i aquí encetarem la nostra excursió a l'in­ dret del sud o migdia, visitant l'Era de les Cases, Can Vilà, Puig Castellà, Can Caixeta, Sant Julià.

El Munt i sense donar-nos-en compte, serem ja a la zona de ponent, on hi trobarem cases feréstegues, en el bon sentit de la paraula, enmig d'una vegetació exhuberant i gerda. El Solà del Sot es troba en un parat­ ge deliciós. La font, abundosa i fresca, raja incansable i emplena la bassa.

A partir d'aquí podrem conèixer el Pererol i travessar cap el Pià Gaià, l'Argimira, el Vilet, la Codina, la Caseta del Criac i el Criac encimbellat dalt d'una roca enorme, Vila Rúbia, la Sala de Sant Llogari, antiga sobirania rural, que malaguanyada, s'enruna dia a dia. Amb Vilanova, ca la Rosa, can Baldiri i Rovelló, haurem completat la volta.

Com sol passar sovint, quan es tracta de nombres, de segur me n'he deixat algun. El lector benevolent m'ho sabrà disculpar. Sigui com vulgui, deixeu-me dir-vos abans d'acabar que val la pena caminar i visitar les ca­ ses de pagès siguin de l'indret que siguin. Castellterçol, poble tradicio­ nalment acollidor amb els forasters, dorm en la carena que el configura com a poble, voltat de masies que si per atzar poguessin pàrlar, ens di­ rien de ben segur: «amics, la vida és canviable. Els homes passen i les pe­ dres s'esmicolen. Les idees, però i el tarannà de tots, s'han forjat al pas dels segles, enmig dels pins i les arbredes. Rouredes i alzinars han estat 60

els muts espectadors del viure quotidià i de l'olor del pa de pagès, just llescat a l'hora de fer la beguda.

P.E. El bon amic en Pere Carbonès, viu al Castell de Sant Miquel. A ell i a tots els pagesos vull retre homenatge. M'ha parlat de cases i de temps reculats i encara us vull posar tot seguit, el nom de moltes cases de pagès, d'algunes de les quals solament ens en queda el nom.

La Caixeta, era a mig quilòmetre de Sant Julià, cal Cinto, casa del Pla de Coll d'Ases, la Roureda, cal Llevador, ei Saiol i el Saiolic, Pujal (amb unes voltes de pedra molt boniques), cal Cul Gros, cal Mosca, cal Glane­ ta. Cases que us recomano visitar especialment la Vall, la Serradora, la Ginebreda, la Sala i, encara que fora de terme, la Clusella. De segur que m'ho agraireu. Que us vagi bé la caminada, amics.

Joan Capdevila

25-6-92. Castellterçol

61

Castell de Castellterçol El castell de Castellterçol, conegut també com el castell de Sant Mi­ quel, està bastit sobre un turonet que s'aixeca al mig d'una vall situada a migdia de la vila de Castellterçol.

En un document del monestir de Sant Benet de Bages, es parla d'un tal Terçol o Terciolus, ja difunt el 898. És constant la menció del castell en documents del monestir, en vendes, compres, donacions etc.: in castro terciolo o in Castroterzol del comtat de Manresa. El 1060 surt la família Mir i Tedmar Mir de Castellterçol. El 1229 el prior del monestir de l'Estany

Castell de Castellterçol. Façana de llevant, on podem veure a la part baixa les sageteres.

Foto: J.M. Masagué

62

\ N.

/ Planta esquemàtica del Castell i de la Capella segons dibuix de J. Sarri

compra el castell amb tots els seus drets a Ramon Xetmar de Castellte­ rçol. A partir del domini del monestir el castell va perdre tota la seva sig­ nificació militar i es va convertir en un simple mas.

El castell de Castellterçol, actualment una masia en plenes funcions agrícoles (per sort), està format per un edifici de planta rectangular situat dins un recinte murallat. Aquest edifici es compon d'una planta baixa i de les restes d'una planta pis. La planta baixa està actualment plena de runa i terres fins al sòl de la planta pis, de la que només en queda una part del mur de tramuntana. Aquella planta no té cap accés, només en els murs nord-oest i nord-est hi ha obertes un seguit de sageteres. L'únic accés a l'interior d'aquest edifici és per una doble rampa, que sembla aprofitar el desnivell natural del terreny, situada en els costats sud-est i sud-oest. El recinte ampli, que forma el clos murallat, té una forma poligonal que 63

Castell de Castellterçol. Angle nord de la torre del castell.

Foto: J.M. Masagué

s'adapta a la roca que li fa de basament. De tot aquest perímetre de mu­ ralles només hi ha d'original la part baixa, que va des de la roca fins a la primera planta, dels sectors de ponent, llevant i migdia; tota la part supe64

rior queda clarament diferenciada, de la inferior, per les característiques del mur. A aquesta part baixa de les muralles s'hi obren nombroses sa­ geteres que es distribueixen en una doble filada tot cavalcant-se.

En el sector de migdia i aprofitant les muralles, hi ha construïda la masia i el casal que serveix de residència .temporal als propietaris del castell. De fet aquestes construccions devien aprofitar també, tot refent­ les, altres estructures més antigues; així sembla indicar-ho l'existència d'uns arcs de mig punt, situats en la zona de llevant, en uns espais que actualment s'utilitzen com a corts pels animals.

Aquest castell està situat sobre un turonet que li ofereix una defensa natural per tres dels seus costats i pel quart, més accessible, hom hi ex­ cavà un ample fossat.

Aquest castell va ser construït en diverses fases, en la primera d'e­ lles, que correspon al segle XII, es bastiria el cos rectangular que, poste­ riorment durant segle XIII o XIV, es protegiria amb el recinte poligonal exterior. Més tard al segle XVI es construirien les edificacions adossades a la muralla. en el sector de migdia, finalment aquestes últimes serien modificades i ampliades fins a tenir l'imatge actual.

Josep M. Massagué i Torné Secció Història UES

Bibliografia Bolcs i Masclans, Jordi, 1991. Castell de Castellterçol, a «Catalunya Ro­ mànica» Vol. XVIII. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 338.

Buron i Llorens, Vicenç, 1989, Castells romànics catalans. Guia. Barcelo­ na, Edicions Mancús, p. 268.

Català i Roca, Pere; Brasa i Vaqués, Miquel; Pladevall i Font, Antoni, 1991, Castellterçol, a Els castells catalans, Vol. 11, Barcelona, Editorial Dalmau, pp. 213-217.

Pladevall-Vigué, 1978, El Monestir romànic de Santa Maria de l'Estany, Col. «Art romànic», núm. 6, Barcelona, Artestudi edicions, pp. 106-108.

Pladevall i Font, Antoni, 1991. Castellterçol. Història de la vila i el seu ter­ me, Castellterçol, Eumo/ Ajuntament de Castellterçol («Entorn», núm. 20), pp. 41-70.

Pladevall i Font, Antoni, 1991. Castell de Castellterçol, a «Catalunya Ro­ mànica» Vol. XVIII. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 337.

65

Sant Miquel del Castell o Capella del Remei La capella de Sant Miquel està situada a migdia pendent del turó del castell pel costat de migdia.

Segons sembla en Tedmar Mir de Castellterçol va fer una deixa en el seu testament, fet el 1111, perquè es consagrés aquesta capella, cons­ truïda per ell mateix. De fet aquesta família és la que va anar sostenint la capella amb llegats i dotacions, per mantenir així el culte. El 1275, en el testament d'en Ramon Xetmar, que havia venut el castell a l'abat de l'Es­ tany, va crear un benefici presbiteral amb una renda anual que havien de pagar els seus hereus. Al segle XVIII o XIX se li va afegir la sagristia. A fi­ nals del segle XIX pren importància l'advocació de la Mare de Déu del Remei i passa a denominar-se, Capella del Remei o de Sant Miquel, fins i tot amb una certa preferència per la devoció a la Mare de Deu del Remei.

L'any 1936, hom va destruir l'altar i les imatges. L'any 1941 es va restau­ rar i enguixar tot l'interior per tal de tornar la capella al culte. Les pintures són de l'any 1945.

La capella de Sant Miquel és un edifici senzill d'una sola nau amb absis. La nau és de planta rectangular i té l'absis, més estret i de planta semicircular, obert pel costat de llevant. La unió d'aquests dos espais es fa mitjançant un simple reclau. La nau està coberta per una volta de canó seguit, que és generada per un arc un xic.apuntat, i l'absis per una volta de quart d'esfera, tot i que sembla que va ser derruïda per tal de fer-hi cabre un retaule. Actualment només veiem dues obertures que donen di­ rectament a l'exterior: la finestra, ara tapiada, que està centrada a l'absis

ESC,LE51A DJ;. ST. H IQ\JGL DE CA5Tt.LLTE.Q.G,OL Sant Miquel del Castell. Planta i alçats 66

Dibuix: J.M. Masagué

Fotografia del conjunt format per la Capella i el Castell des del sector de migdia. Foto: J.M. Masagué

i la porta d'accés situada a la façana de ponent. La finestra té arc de mig punt, el qual és fet amb dovelles molt poc treballades i de mida molt pe­ tita. La porta, també amb arc de mig punt, és feta amb grans dovelles molt ben treballades i d'època posterior a la construcció de l'edifici.

L'aparellat dels murs d'aquest edifici és realitzat amb pedra rodada, tot just escantonada per tal d'aplanar la cara que ha de quedar vista, i dispo­ sada en filades horitzontals força uniformes.

Hom va afegir, en èpoques més tardanes, un cos al costat de migdia per tal d'instal·lar-hi la sagristia així com l'accés al cor i un campanar de cadireta sobre la façana de ponent, també es va tapiar mig absis per col·locar-hi un retaule d'obra. Actualment l'interior d'aquest edifici està totalment cobert per un revestiment de morter de guix i ornamentat amb pintures que simulen marbres i altres detalls ornamentals de regust bar­ roc. És interessant el carreu que hi ha al costat dret de la porta, pel costat de fora, que presenta un treball molt acurat, especialment en la ranura d'admissó de les monedes. Aquest carreu és frontal exterior d'una caixa per les almoines que està situada a l'interior del mur, la qual és accessi­ ble pel costat de dins. Per les característiques d'aquest edifici el podem inscriure dins el grup de capelles rurals, sense ornamentació, que foren bastides al llarg del segle XII. 67

L'accés al castell i a la capella es fa des de Castellterçol per la carre­ tera de Granera. Prop de la sortida de la població hi ha un trencall a ma esquerra, indicat, que en un km, ens hi mena. Els masovers del castell te­ nen la clau de la capella, que amb molta amabilitat, la deixen per la seva visita. Part del castell és també visitable, però, amb horari establert.

Josep M. Masagué i Tomé Secció Història VES

Bibliografia

Anglada i Bayés, Manuel, 1991. Sant Miquel del Castell (o Capella del Re­ mei), a «Catalunya Romànica». Vol. XVIII. Barcelona, Fundació Enciclopè­ dia Catalana, p. 338.

Buron i Llorens, Vicenç, 1977. Esglésies romàniques catalanes. Guia, Col·lecció de materials, 1, Barcelona, Artestudi edicions, p. 306.

Català i Roca, Pere; Brasa i Vaqués, Miquel; Pladevall i Font, Antoni, 1991, Castellterçol, a Els castells catalans, Vol. 11, Barcelona. Editorial Dalmau, pp. 215.

Pladevall-Vigué, 1978, El Monestir romànic de Santa Maria de l'Estany, Col. «Art romànic», núm. 6, Barcelona, Artestudi edicions, pp. 96 i 106.

Pladevall i Font, Antoni, 1991. Castellterçol. Història de la vila i el seu ter­ me, Castellterçol, Eumo/ Ajuntament de Castellterçol («Entorn», núm. 20), pp. 71-77.

Pladevall i Font, Antoni, 1991. Sant Miquel del Castell (o Capella del Re­ mei), a «Catalunya Romànica» Vol. XVIII. Barcelona, Fundació Enciclopè­ dia Catalana, p. 338.

Vall-Masvidal, 1983, El romànic del Vallès, Sabadell, ed. Ausa, p. 126.

68

Les Poues, una indústria desapareguda Per poc que hom conegui d'aprop el terme de Castellterçol i hagi ca­ minat pels seus voltants, s'haurà adonat que prop de les rieres, s'hi tro­ ben encara avui, unes construccions ovalades, que criden l'atenció del vianant: són les poues, pous de glaç, on, des de mitjan segle XVII, bona part dels jornalers que no treballaven en la indústria tèxtil, es guanyaven la vida de pouers, o negociants de la neu i el glaç. Actualment des dels lí­ mits del poblet de Sant Quirze de Safaja, fins el pont de la Fàbrega, cap a Moià i comptant-hi també les de la Riera del Castell, en podem trobar més d'una dotzena, alguna de les quals en perfecte estat de conservació, tant a Castellcir, com a Sant Quirze i Castellterçol.

Una mica d'història

El Moianès, segons acreditats historiadors, fou comarca famosa per la seva indústria dedicada als teixits. En èpoques prou reculades hi ha documentació feaent, la qual assenyala a Castellterçol com a població que ocupava un lloc destacat en la indústria de teixir la llana, molt per damunt de Sabadell i Terrassa, en els segles XVII i XVIII, per exemple.

Ara, però, aquest tema no ve a tomb. El fet és que cap a mitjan segle XVII, va començar a florir una nova indústria, la qual de bell antuvi podria semblar poc rendible i que com veurem més endavant, va arribar fins al nostre segle i va donar vida a una bona colla de jornalers que miraven de treure profit de la climatologia adversa a l'hivern. Així doncs, comença­ ren a construir poues a prop de les rieres per tal de disposar d'aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era transportat majorment a Barcelona. L'època més brillant, s'estengué al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX. Hi ha constància, però, que el 1911, la poua situada prop de Cal Revitllat i també a Cal Carabrut, -algunes de les més ben conservades avui, encara proveïen de glaç a alguns «se­ nyors» que ja començaven a venir a estiuejar cap els indrets de Sant Quirze i Castellterçol.

Una feina arriscada i dura

De fet la temporada de treball devia començar cap a mitjans d'octu­ bre. S'havien de netejar les poues del boll que hi havia quedat de la tem­ porada anterior i de tota mena de deixalles que hi pogués haver. Un cop endreçada i neta, hom havia d'esperar que arribessin les primeres glaça­ des. Mentrestant, es preparaven uns embassaments propers a la poua, 69

els quals s'omplien d'aigua, per tal que en caure els primers freds tardo­ rals, es glacessin i poguessin començar ben aviat e emmagatzemar el glaç o empouar, feina que duraria fins els volts de primers d'abril.

S'aprofitava també la neu, que segons sembla, en aquells anys era molt més abundosa que no pas avui. La neu s'anava premsant i d'aquesta ma­ nera s'obtenien també unes plaques de neu glaçada que eren diposita­ des en el fons de la poua. L'empouament es feia per pisos. Es cobria de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s'havia omplert un sos­ tre, al damunt s'hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l'altra capa de glaç i evitava que s'enganxessin unes capes amb les altres i així, fins a tenir-la plena. El glaç d'aquesta manera no es fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera i en­ cara quan hom el treia fora. No solia pas passar que es fongués abans d'hora. Quan el temps ho permetia, els jornalers començaven a treure'l.

Comercialització del glaç En acabar-se el temps de les glaçades, que no del fred, començava l'etapa més moguda pels traballadors de les poues. Així doncs, calia apa­ rellar els carros i les mules i començar el transport, que es feia de nit, principalment, cap a Barcelona, els clients de glaç «natural» més impor­ tants de la comarca. Aparellats els carros, es treia el glaç a peces les quals calia serrar per a fer-les a mida i, embolcallats de boll, començar a enfilar els camins que menaven a la carretera de carro, és clar, que duia a Barcelona. El transport era llarg i laboriós. Calia apressar-se ja que la mercaderia era fràgil a l'ambient climatològic. És de suposar que un cop arribats a Barcelona poc o molt s'havia fos una mica el glaç. Tot i això ar­ ribava en bones condicions i ja en el temps en el qual ens estem referint, es començava a sol·licitar glaç en alguns ·hospitals i clíniques barceloni­ nes. No tenim ara a mà dades sobre els guanys econòmics que aquesta tasca reportava, suposem, però, que si es va mantenir tants anys, -se­ gles- prou devia compensar el treball i l'esforç dels pouers, els quals en aquesta feina s'hi passaven bona part de l'any. Sigui com vulgui costa d'imaginar que hom recorregués els 45 km que separen el poble de Bar­ celona, amb uns mitjans de transport prou primitius si els comparem amb els d'ara, donat que ni les carreteres eren asfaltades i amb els car­ ruatges bé podem calcular que devien trigar entre 10 i 12 hores ben repi­ cades, trajecte que avui es fa en una hora.

Localització de les poues És obvi que les poues són un tipus de construcció ben original, del qual ens ocuparem en un altre punt d'aquest reportatge. El que sí que és ben cert és que, com que la matèria primera era l'aigua, calia construir­ les en llocs adients i propers a les rieres. Així les poues que avui encara es conserven prou bé a Castellterçol, si més no algunes, les trobem si­ tuades ben aprop de les rieres del terme. Venint de la població veïna de 70

.}

'--'-

,

'-- .

) "-.

�

7

\ l(

Dibuix i secció d'una poua i detall de la forma de treballar en el seu interior

Moià, passat el pont de la Fàbrega, comença el terme municipal, deguda­ ment retolat. A pocs metres de la carretera, a l'esplanada diumengera dels caps de setmana, hi ha una poua de dimensions grans com per po­ der-la localitzar fàcilment. Aquesta malauradament no ha aguantat el pas dels anys i la volta cintrada ha caigut quedant al descobert tota la base rodona. Justament a dintre ja hi han crescut arbres esponerosos que arri­ ben fins dalt. Seguint cap a Castellterçol, sempre pel cantó esquerra que és per on corre la riera, davant la casa de pagès de la Ginebreda, és un petit planet, i hi ha tres poues juntes construïdes en excavació vertical i que amb prou feines ultrapassen del pla, un metre d'alçada. Seguint el curs de la riera hi ha el Vapor, Molí Nou i d'altres. Cap al vertent del Be­ sòs, entrem ja en el terme de Sant Quirze de Safaja i n'hi ha també ben a prop de Cal Carabrut i d'altres que, ara mateix se'ns fa difícil recordar.

Cap al migdia de Castellterçol solament hi hem localitzat ben sencera, la poua de cal Revitllat, poua remarcable, no solament per l'estat de con­ servació en el qual es troba, àdhuc per l'originalitat de construcció. Està situada a pocs metres de la riera del Castell, -més aviat torrent-clave­ guera- i hem de suposar que anys enrera aquest torrent devia portar 71

molta més aigua que no pas avui. Avui fóra molt difícil d'obtenir glaç del doll d'aigua contaminada que corre per aquells indrets. El fet sorprenent, però, és que cada poua, ni que siguin veïnes, té una forma característica i peculiar de construcció i, en general, són un exemple típic d'arquitectura catalana, emprant els coneixements i aplicacions de la volta romànica, creus d'aresta i contraforts medievals. D'això en parlarem ara, en l'altre punt.

L'arquitectura de les poues: unes construccions funcionals

Aquests pous de glaç, o poues, tant se val, són unes excavacions se­ ques, d'uns 9a 12 metres de fondària, per 10 de diàmetre, amb parets i voltes de maçoneria, perfilades, la majoria fetes de pedra, tot i que n'hi ha de maons, on es guardava i es conservava el glaç o neu glaçada per al bon temps. La construcció és molt sòlida, fins al punt que les parets, ar­ ran de base, arriben a tenir un gruix de 3 metres, com per exemple la Poua del Molí Nou. Els pous, amb alguna part de paret descoberta, fóren calçades amb contraforts, tanmateix de maçoneria, també. A la paret orientada cap a la riera, s'hi deixava un portell d'un metre d'alçada per 30 cm d'amplada per tal de facilitar l'evacuació de les aigües, quan la bonança de l'estiu fonia el gel sobrer.

Les il·lustracions d'aquest treball, creiem que són prou expressives com per donar-vos unes imatges clares del que comentem. L'observació acurada de les poues que per enèssima vegada hem visitat, ens ha por­ tat a fer-ne una classificació en tres grups, els quals creiem definidors.

En el primer grup hi hem catalogat les poues que ens han semblat ésser les més antigues i primitives: excavacions totalment verticals, amb la volta cintrada arran de terra i dues o tres lluernes per les operacions d'empouar i desempouar el gel. (Vegeu la poua del km 32 de la carretera Mollet-Moià, davant per davant de la Ginebreda; també la poua propera a la fàbrica del Vapor). Hem de creure que originalment les escales, torns i corrioles per accedir-hi i baixar o pujar el gel, es muntarien en un pont sostingut per un parell de trespeus. Més endavant trobem que s'hi aixe­ caren unes torretes, les quals oferien més seguretat per poder-hi fixar els esmentats aparells d'elevació.

En el segon grup hi hem associat les poues que presenten l'arrenca­ ment de la volta a nivell de terra i les lluernes han estat substituïdes per finestres d'unes mides que oscil·len entre els 90 x 70 centímetres, (poues de la Fàbrega, Molí Nou i Cal Carabrut). Aquesta modificació els va per­ metre d'instal·lar-hi en el seu interior, una plataforma de fusta per tal de fixar-hi un torn. Això permetria als jornalers de treballar en millors condi­ cions que no pas en les del primer grup.

El tercer grup, ja és més complicat i polèmic. Hi ha unes'poues en les quals les finestres es troben a un parell de metres del nivell del sòl (poues de Cal Revitllat, torrent del Castell i Riera de Castellcir, aquesta darrera prop de la bauma de la casa d'Esplugues). L'embaràs d'accedir72

hi, si no és amb una bastida, ens fa pensar que els terrenys que rodegen les zones del torrent del Castell, i la riera de Castellcir, per algun fenòmen geològic que desconeixem, hauran baixat de nivell, deixant al descobert els seus accidents, en aquest cas part de la paret dels pous. Això suposa un desgast o erosió profunds.

Estat actual, i futur de les poues

Tot i que ja ho hem assenyalat abans, en bona part de les pues, te­ nint en compte que algunes tenen més de 300 anys, és força acceptable l'estat en el qual es troben. Alguna sembla talment com si el pas del temps hagués ressolat sense deixar-hi cap senyal. D'altres s'han esfon­ drat i alguna dóna senyals de ruïnes gairebé prehistòriques. Sigui com vulgui, però, estem convençuts que aquesta indústria prou beneficiosa i desenvolupada en d'altres temps, bé caldria per part de les Institucions pertinents, prendre-hi interès per tal de conservar-les i protegir-les. A ho­ res d'ara a més d'una de les poues que hem anomenat, s'hi apilota dins, un munt de deixalles en estat de putrefacció, que no fan altra cosa que degradar el medi i anar fent malbé un patrimoni que és de tots. A vega­ des, gent desaprensiva o encara millor, desvergonyida, hi tira animals morts que, a les poques setmanes en descompondre's, converteixen les poues en un pestil·lent niu de malalties i malures.

Quin serà l'esdevenidor de les poues? No el veiem massa falaguer davant l'estat d'abandonament, el qual hem assenyalat. Les poues de les Canals i de la Fàbrica del Vapor i algunes altres, totalment excavades so­ ta terra, romanen amagades per la vegetació prou gerda, abundant i ca­ priciosa, la qual oculta forats i obertures, amb el perill que hom distreta­ ment hi prengui mal en trobar-se les lluernes tapades de bardisses. Les de cal Carabrut, Fàbrega, i d'altres, romanen enrunades. D'altres són uti­ litzades com s'hi fossin abocadors d'escombraries i d'animals morts, tal com ja hem assenyalat més amunt. Hom creu que tot plegat roman en un estat d'abandó i deixadesa. Per altra banda, les poues, els boscos, les fonts, són patrimoni de tots i, més que de ningú, els propis veïns del po­ ble i per tant, de l'ajuntament. Caldria fer quelcom. Es podria demanar ajut a la Generalitat per tal de refer-ne algunes i apariar-ne d'altres i fer­ les totes llocs segurs de pas pels qui solen anar a passejar pels indrets on estan localitzades. Potser seria bo cercar-hi també alguna utilitat pràctica i mostrar-les als visitants com a testimoni del que fou un mitjà molt im­ portant en el desenvolupament de la Vila.

Per acabar ja direm que la indústria del gel estava acollida al seu pa­ tró de Sant Gaietà, el qual té dedicada una ermita a escassa distància de la Ginebreda i a uns dos-cents metres de la carretera de Castellterçol a Moià. Per la festa patronal s'hi feien lluïdes trobades (aplecs), on tots els del gremi i els amics i jovent, hi celebraven l'aplec. Es feia una missa so­ lemne que solia cantar el Cor Parroquial; després en eixint de missa, es 73

jugava a la virolla i s'hi rifaven llonganisses, coques i ous. Cap al tard s'acabava la festa amb el cant dels goigs.

Precisament en una de les llindes de pedra laterals de l'esmentada capella, hi ha una inscripció gravada, la qual es conserva perfectament i diu, escrita en llatí: «BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICI­ TE GLACES ET NIVES, DOMINO. «És a dir, gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor».

Altra cosa per acabar: el treball que hem fet és solament una ullada a un passat prou engrescador. Hom agrairia a d'altres veus més autorit­ zades que la meva, a aportar-hi el seu gra de sorra. Així doncs, la porta roman oberta.

Joan Capdevila

3. 7.92. Castellterçol

74

Els molins fariners, una indústria secular, avui extingida L'enginy de l'home s'ha fet palès al llarg de la història. En són una bona prova de pes l'existència, durant més de tres-cents anys, dels mo­ lins fariners escampats arreu de Catalunya, i instal·lats al peu de les rie­ res, les quals proveïen sobradament, les necessitats de llurs comarques.

Avui, ara mateix, amb prou feines resten en peu les cases de pagès aixe­ cades prop dels rius i rieres, les quals justament solen portar el nom de «Molí» al davant del nom de la casa, aguantant malament el pas esfon­ drador dels anys. Són el testimoni mut d'un passat prou ric i esplendo­ rós. L'últim molí fariner que hem visitat, va deixar de moldre arran dels aiguats de l'any 62, que molts recordem amb prou pena. Aquest darrer molí és el Molí Nou, a tocar a la font i poua de la Vinyeta. A Castellterçol bona part dels seus veïns coneix el Molí Xic, el Molí Vell, el Molí de l'O­ ller, avui l'Hostal de la Granota, on hi fem àpats suculents, veïns i foranis.

Reculem en el temps

El Molí fariner, segons definició de la GEC, és una màquina desinte­ gradora, emprada en la mòlta de grans i, en general, de materials sòlids.

En el començament de la història, els molins eren emprats per a l'obtenció de farines de tota mena de cereals com el blat, ordi, civada, mastai, blat de moro i d'altres. Fou més endavant que hom va convertir els molins en màquines d'utilitat plural. Així nasqueren els molins per a obtenir olis, minerals, etc.

Segons sembla, les societats sedentàries de la prehistòria, ja feien servir dos cossos durs (generalment de fusta) o dues pedres, per tal de triturar les llavors. Foren els grecs i els romans els qui ja utilitzaren mo­ lins; fent servir dues pedres planes i més endavant el molí quedà consti­ tuït per una part fixa i una altra de mòbil, tal com ens han arribat a nosal­ tres en els temps actuals.

Sigui com sigui, l'existència dels molins a casa nostra tenen segles d'història i podríem emplenar llibres i més llibres sense exhaurir-ne el te­ ma. Valgui com a informació el fet de l'existència d'un document que diu ben clarament que «en els llocs reials la concessió era feta des del segle XIII, per la Batllia General; arreu després del malaurat decret de Nova Planta, fou atribució del Batlle d'Aigües».

Classes de molins

Ja hem insinuat en el punt anterior, la proliferació al llarg de la Histò­ ria, de les diferents classes de molins. Efectivament: el que fou un invent 75

original per a la mòlta de llavors, va tenir ben aviat d'altres aplicacions de prou utilitat.

Així doncs, els molins que hi havia anys enrera, els podríem classifi­ car en molins per a material de molt gruix, molins porfiritzadors i molins col·loïdals. Entre el grup dels primers, els més populars foren els molins de moles de pedra, els quals, com és prou sabut, estan formats per dues rodes grosses que aixafen les llavors col·locades sobre una plataforma metàl·lica, en girar a la vegada les dues moles al voltant d'un eix vertical anomenat arbre. Aquest però, no és el cas dels molins fariners que hem visitat, tal com explicarem tot seguit.

Els molins fariners

Ja ho hem dit abans que aquests molins es construïren a prop dels rius i les rieres. Calia en primer lloc disposar de la força motriu: l'aigua. El procediment a emprar era diferent segons els llocs, indrets, configuració del terreny i d'altres circumstàncies. Hom construïa les cases a prop del llit del riu per tal de disposar d'un corrent abundant d'aigua. El molí ru­ tllava gràcies a la força de la caiguda de l'aigua canalitzada i que anava a parar a unes pales de forma circular, subjectades a un eix, el qual, amb uns engranatges prou enginyosos, feia giravoltar la mola grossa de pe­ dra damunt de l'altra a sota fixa. La tramuja era una peça de fusta que duia un quadrat sisabat que feia caires i ajudava a fer baixar el blat cap a les moles. Si el blat era brut, -i en aquells anys solia ser-ho ja que duia pellofes, boll i restes de palla i d'altres llavors- s'embussava la tramuja.

Llavors no hi havia altre remei que desembussar-la per a poder seguir la feina. Al voltant de la mola de pedra fixa hi havia una fusta circular que hom anomenava el riscle. Aquesta fusta no deixava vessar la farina i l'obli­ gava a caure en el forat que duia, per aquest fi. Així doncs el molí, cons­ tava fonamentalment de dues moles de pedra, una de mòbil, anomenada la moixa i l'altra fixa, ambdues centrades amb l'arbre-eix, que l'aigua feia giravoltar.

A les dues moles calia fer-hi una repassada almenys un cop al mes o cada mes i mig a tot estirar. Amb un regla adient s'hi feien uns endinsa­ ments simètrics a les dues moles, per tal de poder deixar la farina més fi­ na. A aquesta feina hom l'anomenava «picar la mola». Així s'aconseguia també, augmentar la mòlta tota vegada que feien més farina.

El molí que vàrem anar a veure, va plegar l'any 62 tal com hem dit.

Disposava d'una bassa prou gran com per poder molinar uns cinc quarts seguits. Acabada l'aigua hom havia d'esperar que el canal de l'aigua que la conduïa, fes el seu fet, pel tal de poder reprendre la feina un cop la bassa fos de nou plena. En temps d'abundor d'aigua, ens deia en Ramon, l'antic moliner, hom podia fer ben bé quatre o més molinades cada dia.

Al bell davant de les moles hi havia la farinera. Era una pica de fusta o de pedra, en la qual hi cabien poc més o menys, tres saques de farina d'uns 50 quilos cada saca. Després calia ensacar-la. Si era un home sol el 76

qui feia anar el molí, per tal de badar el sac, disposava d'una barra la qual feia d'ajudant del moliner en mantenir-li el sac badat mentre ell anava ensacant la farina. Un cop el gra molinat, venia el propietari, carregava les saques a les sàrries dels muls, burres o someres i se les emportava.

L'esplendor d'una indústria extingida

Cal suposar que els segles XVII, XVIII i XIX foren l'edat d'or dels nos­ tres molins. Època brillant si ho mirem amb ulls prou reculats, però feixu­ ga i de bastaix. La feina de molinar començava a l'agost i solia acabar cap a febrer o març. És un fet ben comprovat i documentat, que els primers anys d'aca­ bada la Guerra Civil d'Espanya, segons una prohibició expressa, fou pri­ vat de molinar blat. Eren els temps de l'estraperlo. Els moliners havien de fer una i mil giragonses per evitar d'ésser enxampats, doncs seguien molinant com si res passés. Molinaven blat durant la nit, amb llums de carburo i petroli per llucar-hi, i amagaven curosament les saques. Durant el dia molinaven altres llavors. Segurament molts dels qui passem dels 40 anys, recordarem amb certa nostàlgia, les anomenades farinetes fetes de blat de moro. Qui més qui menys, cap els anys 40 tothom collia poc o molt moresc i el duia a molinar i així tenia farina de blat de moro. Es feia bullir en una olla amb aigua i sal, i ja teníem les farinetes fetes. Si en so­ braven, l'endemà es fregien a la paella amb llard, si n'hi havia, i tothom de la mainada de casa es barallava, per poder menjar la part torrada i molt gustosa, del cul de la paella, torraines, en deien.

Acabada la guerra els preus que cobraven els moliners per a fer la feina, eren rebentats. Cobraven 5 ptes. per cada 100 kg d'ordi molinat. La mòlta del blat, es pagava a 1 O cèntims el kg i la resta dels cereals a 5 cèn­ tims el kg.

L'Adéu als últims molins

En el Molí Nou de Castellterçol, que fou el que vàrem visitar, ja fa anys que el silenci s'ha fet amo del molí, engranatges i moles. El moliner ens va dir que el Molí Xic, va moldre fins els anys 70. Sigui com sigui, avui ja solament es poden veure les moles dels molins que hom ha fet servir de taules prop de les fonts per· exemple, com les dues del Prat del Pou. D'altres les trobem en indrets per fer bonic i la resta, Déu sap que se n'ha fet. Al Molí Nou encara hom hi pot veure les rodes, politges, cai­ xons, tramuges, tal com van quedar després de les inundacions del 62. El Molí i la casa resten en peu, la maquinària no. La gent ja no hi viu. Ens queden les restes testimonials d'uns anys prou bonics i apassionats, en els quals encara no hi havia pressa, ni estrès, ni cotxes...

Quan hem marxat del molí amb la meva filla, la tarda de juliol anava a jóc amb una posta d'or a ponent que em recordava camps, blat i ros­ tolls besats pel sol i acaronats per l'aire. He passat la mà pels cabells de l'infant que jugaven amb la brisa del llevant. Els molins silenciosos, 77

quiets, morts, que saben de cançons de sega i mòlta i de les remors pro­ fundes de l'aigua i el giravoltar de moles, i de l'olor del pa llescat a taula.

El moliner ens ha donat un grapat de cireres vermelles i tot marxant hem sentit l'aigua que s'escolava alegre i enjogassada, sense traves ni atura­ dor que li fes giravoltar les moles. l llavors he recordat uns versos molt bonics d'en Guasch. Diuen: Cau la nit i neix la rosa que desvetlla el serení.

Vora el marge del camí hi ha una porta mig desclosa.

Ai amor -canta l'alosasi que et lleves dematí. És pel goig del pelegrí que ara passa i no reposa.

Entro a dins a cor batent i el blat ros salta lluent sota un núvol de farina.

-Minyona, per caritat... l m'ofrena el pa ensucrat del seus llavis de fadrina.

Ah, quin país el nostre, amb més de mil anys d'història.

Joan Capdevila 28.6.92. Castellterçol

78

El passat tèxtil de la vila de Castellterçol Quan l'home, en la més remota antiguitat, començà a entrellaçar pèls d'animals o vegetals flexibles per tal d'obtenir vestits més lleugers i manejables, sorgí l'Art de teixir.

Art o ofici que no ha parat mai de créixer i desenvolupar-se, d'acord amb les necessitats de la humanitat.

Potser per estar tan lligat amb el gust de la gent i les característiques de cada país, ha estat sempre una ocupació, un treball, que, malgrat in­ dustrialitzar-se ha mantingut un fort segell individualista i, almenys fins ara, assequible i remunerador.

Entre nosaltres ens ve de lluny. Rarament, en les excavacions de llocs on havien estat emplaçades poblacions o establiments ibero-ro­ mans, deixen de trobar-s'hi, en major o menor quantitat, «pondus» o pe­ sos de teler, petits blocs de pedra o terra cuita, generalment en forma de piràmide truncada amb un forat a la part més prima, que permetia lligar­ hi els grups de fils que componien l'ordit, mantenint-los així en una de­ terminada tensió i facilitant el pas i consegüent encreuament del fil de trama. Íntimament lligat amb les feines del camp, donava ocupació a la gent reclosa a les llars durant les llargues hores hivernals. Tondre i rentar la llana, collir el cànem o el lli, espadar-lo o bregar-lo, cardar les fibres per preparar els rams per a les filoses d'on les dones de la casa, hàbils fi­ ladores, n'ompliran els fusos amb fil apte per ésser teixit a casa mateix, si hi havia un bon racó per instal·lar-hi un teler i els altres atuells comple­ mentaris. Les teles obtingudes, un cop ateses les necessitats familiars, serien intercanviades o venudes en els mercats del rodal.

Aquest deuria ésser el cicle dels teixits en el nostre país en temps reculats, de poca població i comunicació incerta. Però, a poc a poc, s'anà transformant a mesura que Barcelona s'afiança com a cap i casal i esde­ vé ciutat mercadera, amb les seves naus recorrent tots els ports de la Mediterrània i del món conegut, salpant carregades amb productes del país i tornant amb els que podien mancar o ésser utilitzats per a ulteriors mercadeigs, seguint l'eterna llei del comerç.

Els «draps» figuraven entre les mercaderies que el país podia expor­ tar; com a conseqüència teixir passà d'un quefer complementari i tempo­ rer en la vida familiar o de les petites comunitats, a una ocupació perma­ nent i organitzada. Sorgiren els paraires, que generalment compraven la llana, la rentaven i la donaven a filar i teixir -d'aquí ve l'expressió encara en ús: «teixir o filar a mans» quan l'industrial que realitza l'operació mani­ pula matèria d'altri. El paraire, un cop rebia la peça teixida, la feia rentar, 79

tenyir, si esqueia, i acabar, i la venia després pel seu compte. S'estructu­ raren els gremis, que normalment regien les instal·lacions comunals de rentar, tenyir i acabar, amb les seves minucioses reglamentacions del treball i d'assistència mútua, privilegis, obligacions, garanties, vigilàncies i meticulositats, que ara ens poden semblar gairebé ridículs però en el seu moment, canalitzadors i organitzadors òptims.

Indubtablement en tota la població existiren teixidors, però a mesu­ ra que l'agricultura, entrat el segle XVI, abolits els «mals usos», esdevin­ gué més pròspera i s'artigaren noves terres, en molts llocs desaparegue­ ren, mentre que en altres, de terres menys productives o per la concurrència de circumstàncies determinades, s'afermaren i es converti­ ren en centres de concentració de gent de l'ofici i de producció notable, talment Barcelona com a centre de mercat i expedició, Terrassa i Saba­ dell, ben comunicades i amb bones instal·lacions -molins-, Berga i Sant Llorenç de Morunys o dels Piteus (piteu és el nom d'un teixit) per la pro­ ximitat de les zones ramaderes, i tantes d'altres.

Els factors que determinaren que la vila de Castellterçol esdevin­ gués un important centre tèxtil durant els segles XVII i XVIII hem de creu­ re que foren la migradesa del sòl i la possible existència d'alguns ramats ovins o si més no la relativa proximitat de les comarques bergadanes, encara que la qualitat d'alguns teixits produïts fa suposar que també deurien manipular algunes partides de llanes merines de l'interior de la Península. Quant a les comunicacions, el transport de la neu a Barcelona -una altra de les activitats importants de la vila- asseguraria, un con­ tacte si bé no gaire fàcil, almenys bastant regular, podria ser molt natural que més d'una vegada els animals de bast pogessin amb la lana fina, que ja hem esmentat, entrada al port de Barcelona. També degué contribuir molt a l'expansió teixidora de la vila el fet que a Barcelona les gabelles que el Comú imposava i les pretensions monopolítiques dels gremis en­ carien molt la producció dels teixits i els mercaders procuraven proveir­ se de manufacturats fora d'aquesta jurisdicció. La Guerra del Francès i les civils del segle XIX iniciaren la davallada d'aquestes activitats, que es féu irremeiable quan aparegué la força motriu del vapor i la mecanització de l'ofici. La dificultat del transport del carbó fou determinant. Al final del segle i la primeria de l'actual, millorades les vies d'accés i iniciada l'elec­ trificació, començà una recuperació però ja de signe completament dife­ rent. Als anys quaranta, encara, com una relíquia vivent, el jai de can Tre­ serra matava l'estona teixint mocadors a mà.

Com a testimoni de tota aquesta activitat queden esparses, per al­ guns carrers de la vila, unes llindes on, quasi sempre amb el nom del propietari centrat per un monograma de Jesucrist, hi ha. gravada una llençadora o uns cardets indicant l'especialització de teixidor o filador respectivament i amb dates corresponents a les dues centúries ja dites.

Quasi sempre aquests períodes de prosperitat en viles i ciutats acos­ tumen a deixar una empremta en edificis civils o religiosos, obres d'utili-

BO

tat pública, etc. A Castellterçol, llevat d'algun casal i encara d'origen ter­ rassà, aquests signes són pràcticament inexistents. L'Església discreta, els altars dels Sants Màrtirs i del Roser, destruïts l'any 38, de noble bar­ roc però sense excedir-se, la capella dels Dolors, on al costat dels nobles i ciutadans honrats subvencionadors figuren paraires, és d'un gust discu­ tible i el material de no gaire qualitat, si exceptuem les imatges de la Ver­ ge i de Jesús jacent. Fou, doncs, una prosperitat de poc gruix?, un anar tirant precari? Potser sí. Però si els castellterçolencs d'antany no pogue­ ren o no volgueren perpetuar en formes monumentals un temps favora­ ble, en canvi han sabut conservar un altre tipus de monument que és ex­ ponent de la gràcia, l'art, la cortesia, l'espiritualitat i mil coses més de la forma de viure, fer i pensar dels avantpassats i que val tant o més que un claustre meravellosament cisellat, una esplèndida portalada gòtica o un altar barroc generosament daurat i policromat: és la dansa i el ball del Ci­ ri, que per un acte col·lectiu de ferma voluntat han arribat fins als nostres dies, salvant tota mena de dificultats. Val molt més, crec jo, perquè és la cristal·lització d'una enfervorida continuïtat.

Ramon Arús

81

La llegenda del Pla del Boix Cada poble té quelcom interessant que la fantasia, -diguem-la utò­ pica- ha barrejat amb la seva història que, típic o no, no té res que des­ digui de la seva vitalitat memorial, d'uns jorns que acaben de pondre's en la nit d'un temps en el qual varen tenir la seva acció.

La llegenda popular, en això hi té la mà trencada i Castellterçol, a !'ensems que d'altres viles, també té les seves rondalles, danses, can­ çons i llegendes, algunes força interessants.

Enguany, volgut lector, te'n dóna a conèixer una llegenda, inèdita de transcripció, i te la diré de la mateixa faisó de com la vaig sentir contar dels llavis dels meus avis, els quals a la vegada, dels seus l'havien apre­ sa.

A mà esquerra de la carretera que avui va de Castellterçol a Moià, a 2 km de la nostra vila i passada la riera de la Fàbrega, en una extensió compresa entre aquesta masoveria, la Serradora, la Tuta i el Molí de l'Oller, s'ofereix als ulls del vianant un paratge conegut popularment com «El Pla del Boix».

Si bé avui en alguns dels seus indrets hi ha més o menys bosc i cul­ tiu, en el temps al qual es refereix la llegenda, que era l'època en què çó que avui constitueix el nucli de la vila, llavors solament era format per l'església parroquial, amb quatre cases escampades ací i allà del terme.

Però la mare natura, semblava que arreu dels voltants del poble, hi ha­ gués sembrat el corn de l'abundància: e_n voleu de vegetació. Tot era gerd i ubèrrim. Les bagues dels pins talment un enorme rosari, corona­ ven la vila per tots els voltants. Rouredes ufanoses, avui desaparegudes a cops de destral, feien un marc, com una artística sanefa, amb algunes feixes de cultiu, en una exhuberant generació de boixos atapeïts i mol­ suts. Tot plegat formava un llac de verdor tan igual que el sol hi penetra­ va solament, quan el vent enfurismat desfeia la besada d'unes branques o mates amb les altres.

Mai, com aquell any, els més vells havien vist una anyada tan plena i a punt de collita. L'hivern havia estat bo. Nevades prou serioses i pluges de llevant, de dos o tres dies de durada, havien posat la terra a cor que vols, per la primavera. El blat va néixer amb un esplet de vida que ena­ morava. Les trepadelles, userdes i alfalsos, eren talment unes catifes flonges que donaven goig. En el seu bon temps, el bosc es vestí de brolla tendra i els camins eren cintes de vellut. Les fonts amb el ,rajolí d'argent, cantaven el madrigal de maig. El «Pla del boix», no menys pletòric de vi­ da,· havia tret també una brotada tan gerda, que cada boixera arrelada a la terra xopa, era una exhalació de sentor tan forta que tapava els sentits. Érem a mitjans de juny. Bon tost, per les feixes, els volan_ts i la falç, 82

farien feina, i els terrerols ja frissaven per veure amb ulls avars, llurs gra­ ners i golfes amuntegats de blat que aquell bé de Déu d'anyada els pro­ metia.

Feia pocs dies que un paborde jovençà, havia estat destinat per l'Abat Mitrat de l'Estany, per regir la Pabordia de la Sagrera, avui Sant Fruitós de Castellterçol. Era un secall, atractiu, de mirada serena i amb fa­ ma de sant. Era monjo de l'orde dels agustins i al seu voltant, s'hi respi­ rava una olor mística de tanta pietat, que tothom se'n sentia reconfortat.

Home de consell i de bon parer, sabia sacrificar-se fins a cercar ell mateix la necessitat de ajudar i socórrer aquells a qui la misèria afligia, per com­ parèixer amb aquell zel i unció d'home extraordinari. Els feligresos el vo­ lien i els plaïa de debò; tant que el bon nom de l'humil paborde, passava de boca en boca amb respecte i veneració. Solament calia nomenar-lo per tal que fins els més rebregats i esquerps l'alabessin onsevulla que se'n parlés.

Pujat en la disciplina del Monestir, observava una vida metòdica. Ce­ lebrava la missa, recorria com un apòstol les cases dels malalts on passa­ va hores i més hores, consolant els desvalguts i condolent-se de llurs so­ frences. Adès els ajudava a caminar, ben tost els peixia el menjar o bé els distreia llegint vides de sants. A les tardes si cap necessitat urgent no l'obligava a exercir el seu ministeri, romania a la rectoria, reclòs en la se­ va cambra monacal passant-hi les hores escrivint sermons. Cap al tard, abans de resar, sortia a donar un tomb pels voltants de la vila. Li agrada­ va dialogar amb els humils terrerols que en parlar-los-hi de la vida del camp se'n sentien tots satisfets.

Una d'aquestes tardes va ensopegar a l'hereu de la Roureda que ve­ nia de les feixes de la font: -l això, hereu, que ja has plegat avui? -Va dir somrient el bon pa­ borde.

-Oidà, pla estaríem apanyats! -Saltà l'hereu, un xicotàs tou i mol­ sut, amb un sacsó en el sotabarba.

-No es pot parar mai en aquest temps; sempre hi ha feina. Vinc de veure l'ordi que està leri, leri per tomba'l. En tres dies que no l'he vist, -continuà- l'he trobat que el sol me l'ha avançat un xiquet massa.

-Qui no s'encén, amb aquestes soleiades! N'hi deus tenir un bon traç, enguany?

-Es allò ... una mica. Veieu? -digué el xicot amb el braç estès tot descrivint mitja circumferència. Tot allò. Aquella capa groga del restoble fins aquí, al repeu de la font.

-Doncs digues noi que encara ho hauràs ben encertat. A fe que ...

-Bon xic, però més n'hauria sembrat si el traç que vaig deixar per trumfes, l'hagués pogut adobar en el seu temps, però veieu? Entre plu­ ges i neus, va quedar fet a mig aire.

-Així digues que si ara ho donessin a triar, n'hauries fet per omplir­ te'n les butxaques.

83

-Això pla. Déu me'n regord de cap enfit! Comptat tot i una. Part que dóna al cens, una que esmerça el bestiar durant l'any i una altra que es­ merço per llavor, ja veieu, gairebé no m'arriba. Engany, pu, si no hagues­ sin estat les ponentades tan calentes i les soleiades d'aquesta quinzena, no s'hauria sobtat i hauríem arreplegat per aquí d'unes cinquanta quarte­ res.

-l no és pas per manca de saó; si pujava amb una ufana que dona­ va gust!

-No us dic jo? -Continuà el xicot tot caminant per vora el marge tot mostrant una espiga al paborde.

-Veieu? Massa sol, massa sol que no ha deixat granar bé i l'ha tot migrat.

-Bé, bé, no et planyis per això, -feu el paborde posant-li la mà a l'espatlla- Pitjor et queixaries si la pedra hagués passat.

-Aleshores pla! Ai que ens haurien ben trumfat; i, no us penseu, pe­ rò, que pinti gaire bé la cosa, no. Els meus genolls, pu em tornen a dol­ dre, hi tinc un formigueix que senyalen sempre canvi de temps ...

-Prou, prou estic també amb tu; jo també tinc una mena de nyo­ nya...

-Sentiu?... -saltà el xicot amb els ulls oberts senyalant amb la mà cap al cantó del Collet.

-Oi!...

En aquell moment com a justificació de les paraules de l'hereu, va percebre's un retruny, sord, llarg i fosc que baixava de la banda del Piri­ neu.

-Trons! Sí, sí. Ja sabia jo que els meus genolls... M'arribo fins a Ro­ cacorba per veure com ho tenen per venir a segar demà; quina en fora que en un no-res se'm quedés la collita basigada i pinsada.

S'acomiadà i marxà tot seguit pel camí de vora el torrent cap a Ro­ cacorba. El paborde s'arribà fins a la font; va asseure's una estona en el pedrís, xarrupà del rajolí i se'n tornà cap al poble, calmosament i tot ple de beatitud.

Mentrestant la tamborinada del temporal llunyà anava prenent peu i s'havia engreixat amb tantes proporcions que els castells de boires blan­ ques i ventrudes com cabdells de cotó fluix, ja es veien per l'horitzó, part darrera del Collet. Cues de gat amb giragonses esfilagarsades de color negrós, precedien els rems d'aigua.

El bon paborde que amb la minsa claror de la tarda gairebé no lluca­ va les lletres, entaforat com estava dins de la seva cambra, al peu de l'al­ cova, assegut en un cadiral de cuir, va sortir cap a l'eixida aprofitant la claror darrera per acabar de resar. Amunt i avall es passejava amb el bre­ viari als dits, tant tost xiuxejant salms, tan tost llegint el llibre tot senyant­ se amb recolliment.

Un altre tro rodolà per la carena d'enfront, sacsejant l'ambient i es­ corcollant tots els racons. El vent començà a agitar-se i a fer remolins i la 84

cortina espesa dels núvols negres va acabar per cobrir el cel en pocs mi­ nuts.

Un llampec ràpid il·luminà el paisatge d'una claror sinistre, i un tro feréstec i esquerdat, va somoure tot l'espai.

El bofarut ajeia totes les branques dels arbres i passava com un es­ perit rabent i xiulant; s'oïa el xiscle dels falciots que precedien el tempo­ ral; el tràfec adelerat dels estemordits terrarols que anaven i venien d'ar­ replegar els arreus, i el grinyol del tancar dels porticons de les cambres, tot, feia pensar que quelcom amenaçava. El paborde en aquell moment acabava el res. Es recolzà a la paret de l'última arcada oberta com un mi­ rador, davant de tot el paisatge, talment com un guaita que no perd de­ tall, anava seguint el curs del temporal que ja havia guanyat la carena del davant i mentre una calitja espessa tapava els camps veïns, les gotes co­ mençaren a caure amb un soroll madur, tou, sencer sobre la terra. De sobte, com per art d'encantament, va poder veure com sortia de la ma­ teixa claror dels llamps, un núvol blanc, mig espellingat el qual muntaven un escamot de bruixes corrent per entre el temporal, fent tant d'aldarull amb els seus esgarips i xiscles, que l'esgarrifaren. El núvol passà per da­ munt de la rectoria i s'oïren ben clars els xiscles seguits de flastòmies i riallades.

-On descarregareu? -deien enmig del retrunyir dels trons i dintre d'un xàfec d'aigua que queia de gairell contra les parets.

-On descarregaré? On descarregaré? On descarregareeeé... !!!

El paborde estrafinyà les lloses amb les ungles com cercant quelcom per apaivagar aquell moment i no trobant cap roc o esquerdill, agafà el breviari, es féu enrera, prengué força i avançà amb embranzida cap el mirador, llençant amb tota la força del seu braç, el breviari camps avall tot dient: «En nom de Déu, descarregeu allà on caigui el llibre!

En sentir-ho les bruixes, es precipitaren sobre el breviari que un tràngol de vent se'n duia espaís enllà. Els llamps es succeïren més ràpid i amb els trons, l'un darrera l'altre, semblava que s'havia de rebentar la terra. Aleshores en un instant el vent girà de banda i com obeint a l'impe­ ratiu d'una força misteriosa arremolinà totes les boires de la tempesta i les reuní davant del Pla del Boix, lloc on havia caigut el llibre.

Llavors no fou pas pluja ço que els núvols portaven dintre el sí de la gropada; fou un rem de pedra seca i cantelluda, talment trossos de glaç que varen caure com un assot inclement i rabiós damunt del tou verd de les boíxeres. Durà mitja hora llarga, el temps just per deixar-ho tot trin- xat. Els tanys de boix malmesos per aquell estrall, tots sense cap fulla, semblaven l'ossamenta d'uns cadàvers descolgats. Aquella capa verda, l'endemà de la pedregada, era un munt de pedres descalces i terra so­ moguda.

Aquesta és la llegenda del Pla del Boix.

Aquest indret hom diu que fou maleït. La natura va llencar-hi la séva imprecació i els boixos, de llavors ençà, mai més han estat ufanosos i 85

molsuts; tots desnerits i groguencs, amb una vida raquítica. Si els veus, lector amic, fixa't que no mesuren pas 5 pams.

Pel vianant, és un paratge trist, eixut, inhospitalari i sense cap mica d'ombra de confort. Quan hom hi camina pel mig, les cames s'hi esgar­ rinxen i els peus s'esmolen entre les pedres cantelludes.

(Llegenda publicada en un programa de Festa Major de Castellterçol, l'any 1931 i signat per Josep Malats).

Joan Capdevila n'ha fet la transcripció al peu de la lletra, solament canviant alguns mots arcaics.

Joan Capdevila 30.6.92. Castellterçol

86

La dansa i el ball de Ciri de la vila de Castellterçol De tots és conegut que, l'últim diumenge d'agost, la vila celebra la Festa Major d'Estiu en honor dels seus copatrons Sant Víctor i Companys Màrtirs, i un dels actes que donen més personalitat a la festa és la seva Dansa i Ball del Ciri, els quals es ballen a la plaça de la Vila el diumenge, a la sortida de la Missa Solemne, amb la presència de les Autoritats, i el dilluns a la tarda al mateix lloc.

L'inici d'aquestes danses el podem datar, amb força seguretat, ben entrada la meitat del segle XVII, que és una època de veritable prosperi­ tat i expansió de la Vila, i en la qual es construí l'altar dels Sants Màrtirs amb un ample cambril adossat a mà esquerra de l'església parroquial.

Quant a l'origen, cal separar les dues danses: La Dansa de Castellterçol és senyorial i encaixa perfectament en aquesta època d'esplendor de la Vila a causa de la puixança dels Parai­ res, els quals tenien un dels Gremis de teixits de llana més importants

La dansa l'any 1910

87

del País, i es prestava a una exhibició distingida i de galanesa com un ini­ ci o presentació de la Festa, i d'aquí el Passeig d'autoritats, que és com un oferiment al poble, en la persona dels membres del Consistori, dels actes programats.

El Ball del Ciri, en canvi, era el ritual del traspàs de poder dels Ad­ ministradors de l'Altar dels Sants Màrtirs que exercien durant un any, i el càrrec requeia en les tres parelles més joves maridades aquell any, enca­ ra que més antigament havien estat representants dels tres estaments: paraires, hisendats i els pertanyents a la pagesia; i per això és un ball de cerimònia i de caire netament religiós, segurament més antic que la Dan­ sa, però que agafa nova empenta en el moment de la construcció de l'Altar dels Sants Màrtirs.

Com a nota curiosa de la Dansa, direm que el Jurat del Concurs Mundial de danses populars celebrat a Londres l'any 1935, amb motiu de les festes del Jubileu de la Coronació del Rei Jordi V d'Anglaterra, va concedir a aquesta dansa, interpretada per l'Esbart Folklore de Catalu­ nya, el Premi Absolut de Galanes, ja que va apreciar que «aquest ball denota un poble en el qual, al moment de la seva creació, havien de ser corrents els hàbits senyorials, tant per l'aire de la música com per les evolucions i cerimònies».

Amb referència al Ball del Ciri, la característica principal és que era la cerimònia de traspàs dels Administradors de l'Altar dels Sants Màrtirs, i per això com a símbol tangible, en un moment de la dansa, les tres pa­ relles que acabaven, traspassaven el Ciri amb flors de l'Altar i les al­ morratxes als nous Administradors.

La part musical és la que ha tingut més variacions, ja que, a la supo­ sada inicial de flabiol i tamborí, n'han seguit, en diverses èpoques, de cantades o instrumentacions simples, com la interpretada a mitjan segle passat pel conjunt local «Els Postavons» en versió instrumentada per Josep Salavert i Baixeras.

Cal consignar, però, l'empenta que, en la restauració de les danses, hi va donar l'any 1897 la poetessa sabadellenca Agnès Armengol de Ba­ dia, una excel·lent experta en música, la qual, a més d'escriure una lletra adequada als dos balls típics, va fixar en partitura llurs melodies. De la Dansa, se'n cantaven dues versions, una gairebé igual a l'Entrada de Ball de Caldes de Montbui, i la poetessa trià l'altra, una aire de masurca francesa, perquè li va semblar més apropiada al tarannà del poble. Sobre la música transcrita per Agnès Armengol, el mestre Brunet-Recasens va escriure una meritòria instrumentació per a orquestra, que és la que s'ha interpretat fins el 1980.

Per acabar direm que d'ençà de l'any 1981, per primera vegada, i promogut per la Conselleria de Cultura de l'Ajuntament, la Dansa i el Ball del Ciri, es ballen al so d'unes meravelloses instrumentacions per a Cobla -escrites expressament per al famós Esbart Verdaguer, seguint indicacions de Manuel Cubeles- i originals del mestre Joaquim Serra i 88

La dansa 1988

Coromines, que tan vinculat estigué a la nostra Vila i que creiem que és un pas més per a la dignificació d'aquestes danses seculars, tan arrela­ des a la Vila de Castellterçol, conegudes arreu de la nostra terra i mun­ dialment famoses també, a través de la «Cançó i Dansa núm. 1 » del mes­ tre Frederic Mompou.

Cal esmentar, finalment, que el Departament de Cultura de la Gene­ ralitat de Catalunya, l'any 1985, va concedir la distinció de Festa Tradi­ cional a la Dansa i al Ball del Ciri de Castellterçol, així com al ritual que aquestes danses comporten. Aquesta esmentada alta distinció és un pre­ mi a la fidelitat de les tradicions i els costums que Castellterçol, des de l'antigor, conserva.

Josep Saga/és i Anglí

89

Les colònies de vacances de Sabadell a Castellterçol Sabadell ha estat des de temps immemorial vinculat a Castellterçol, no sols per les innombrables famílies que atretes pel clima sanitós i fres­ quívol de la vila venien a estiuejar, sinó també pels industrials sabadel­ lencs que en l'època de puixança tèxtil llanera de la nostra vila, establiren fàbriques a Castellterçol. Citem com a exemple d'aquests darrers en Jo­ sep Badia, l'esposa del qual, la poetessa sabadellenca Agnès Armengol, va contribuir a finals del segle passat a la restauració dels nostres balls tí­ pics, escrivint la lletra adequada a la melodia de La Dansa i el Ball del Ci­ ri.. És tal volta aquesta antiga vinculació i el bon clima de la vila el que originaren que les primeres colònies escolars de la Ciutat de Sabadell s'instal·lessin a Castellterçol.

Dues foren les tongades que les colònies de Sabadell vingueren a Castellterçol.

La primera s'inicià l'any 1914 amb un grup d'infants d'edat escolar, que s'instal·laren durant el mes d'agost a la casa que el pintor Josep Gal­ lés tenia al carrer de França, i continuaren venint-hi cada estiu fins a l'any 1925 en que la casa on s'estatjaven fou venuda.

Jo era molt jove en aquella època, però recordo perfectament l'ex­ pectació que produïa en la població l'arribada, cada estiu, de la munió de nois de les escoles de Sabadell, que acompanyats dels seus mestres eren rebuts amb simpatia per les autoritats i molt de públic, -entre el qual hi havia la presència de nombrosos sabadellencs que estiuejaven a la vila-, i durant una mesada, fins a la festa major, animaven els carrers, les fonts, les rieres i els voltants del poble amb la seva alegria i el seu comportament disciplinat i amable, sempre guiats per l'assessorament que els oferia el polifacètic pintor Josep Gallés.

La segona tongada, ja a la post-guerra, s'inicià l'any 1962 i continua­ rà ininterrompudament fins al 1970. L'ambient és totalment diferent de la primera. El farmacèutic sabadellenc Sr. Joan Comas i Ribatallada ofereix una casa de la seva propietat com a residència fixa de les Colònies de Sabadell, que ja no són escolars sinó parroquials. A les diverses tandes de cada estiu, enlloc de nois venen generalment noies, i es viu un am­ bient familiar i acollidor de veritable companyonia entre monitors i in­ fants. Recordo el treball dels cursets de pretemporada per a monitors fets a Castellterçol amb una serietat de les tasques formatives, comparti­ des amb l'alegria de la gresca relaxant.

Pel meu treball en una indústria sabadellenca, a la que em desplaça90

Les «Cases Noves» del carrer de Sant Llogari, propietat del Sr. Joan Comas i Ribatellada, residència de les Colònies en la segona època.

va diàriament, i per l'amistat existent amb diverses persones de l'equip directiu de les colònies, -per raó de la mútua activitat en entitats cristia­ nes sacio-culturals-, vaig ser enllaç directe entre Sabadell i les colònies a Castellterçol durant aquests 9 anys de la segona tongada, i puc afirmar que van deixar al poble un saludable exemple d'autèntic lliurament cris­ tià i humà.

91

No vull allargar-me, però si afirmar el goig de conviure els vespres, després de sopar, en els jocs, els focs de camp o amb les excursions pels voltants: a Fontcalentes, Castellcir, La Fàbrega, Sant Miquel del Fai, i les misses matinals a la Capella de Sant Francesc; també posar de relleu la compenetració que va existir entre els habitants del poble i els estadants de colònies, demostrada en l'ajuda donada i el sentiment expressat en el desgraciat accident que ocasionà la mort d'una noia de colònies de 14 anys, mentre es banyava a la riera.

Finalment voldria citar la noble i engrescadora tasca realitzada per molts dirigents, monitors i monitores dels que en conservo un bon re­ cord i una amistat duradora, però per evitar omissions en prescindeixo.

Si que vull acabar, amb tot, aquesta breu recordança, ressenyant el gest simpàtic que la direcció de les colònies va tenir d'oferir al poble una representació del «Retaule de la Mare de Déu de Montserrat» interpretat meravellosament pel grup escènic sabadellenc «Palestra», que com en les múltiples i magnífiques actuacions que en aquells anys feren en la nostra vila, deixaren un inoblidable i bon regust.

Joan Saga/és i Anglí Juliol de 92. Castellterçol

92

Les Festes a Castellterçol, al pas de l'any Castellterçol, és un poble que estima de veritat les tradicions. Vegeu com malgrat que les últimes dècades, s'han emportat bona part de les festes populars, que es celebraven arreu, la Vila encara en conserva ben vives, bona part d'elles.

Seguirem el curs natural de l'any. Així en els primers dies de gener, era tradició que els infants preparessin les «atxes de barballó», per poder anar el dia 5, vigília dels Reis, a rebre'ls bo i cremant-les i cantant les can­ çons populars: - Els Reis de l'Orient, porten coses a la gent, els Reis de la muntanya porten coses a la canalla. l encara: Els Reis de l'Orient que porten torrons a tota la gent i una botifar­ ra per la meva dent, i una llonganissa pel queixal dolent.

Veniu, oh bons Reis, al meu balcó.

Que jo sóc un noi molt bon minyó.

Ompliu-me ben bé el plat i encara faré més bondat.

Arribada la vigília de Reis, pels anys 40, solíem fer focs pel carrer per demostrar la nostra alegria. Tota la setmana abans, els més ganàpies; en­ sarronaven els més petits fent-los veure cavalls, camells i reis, en les for­ mes retallades en silueta, en l'horitzó dels nostres boscos. Hi havia la dè­ ria de fer una atxa més gruixuda i molt més grossa que les altres, i llavors ja hi entrava en joc la competència del «jo l'he feta més gruixuda que la teva».

Avui, en la dècada dels 90, encara es crema «barballó», però la tradi­ ció ha minvat força. També se'n crema a Moià, l'Estany, Castellcir i Tara­ dell a Osona, i a algun altre poble. Pel qui no ho sàpiga, el barballó és si­ nònim d'espígol.

El 17 de gener, és la festa de Sant Antoni Abat, -del porquet- pa­ tró del gremi dels traginers. D'aquesta festa, la qual ha anat millorant al pas dels anys a Castellterçol, recordem les multitudinàries benediccions del bestiar, els anys 50. A cada casa tenien sovint, una burreta o mula. El dia de la Festa, els caps de bestiar a beneir, passaven de llarg del cente­ nar. Hom hi trobava fàcilment cavalls, eugues, mules, matxos, burres i 93

burrets. Qui podia posava guarniments de festa i sàrries de mudar als animals. En recordo ben viva una anècdota: Era l'any 1945. Els escolans, més pillets que la gana, anàvem a portar a beneir a la Cavalcada dels Tres Tombs, la burra del Campaner, el vell Nasi, la qual solia ser molt mansa i avesada amb la mainada. Per tal d'evitar baralles a l'hora de pujar dalt de la burra, ens rifàvem el tros que cadascú hi pujaria. De fet, amb tant de bestiar, la benedicció ens feia més por que goig, i solíem anar a la cua de la cavalcada. Aquell any, me'n re­ cordo prou bé, tot havia anat com una seda, fins que l'orquestra va enge­ gar aquella música que tothom se sabia de memòria. No sé que li va pas­ sar a la burra, el cas és que va engegar a córrer embogida, en una carrera ràpida i frenètica, avançant entremig del bestiar, amb el perill de fer algu­ na desgràcia. Jo, que anava dalt de la burra, m'hi vaig agafar al coll amb els dos braços i, espantat davant d'aquella cursa, no vaig tenir altre re­ mei que veure en què petava tot allò. La burra va avançar una rera l'altre, totes les bèsties de la comitiva i no es va parar fins haver passat de llarg, al davant de tot, quan ja no s'oïen les notes de la cercavila. Els com­ panys escolans, es cargolaven de tant riure. Jo vaig baixar de la burra blanc com la neu. És tradició que al matí a quarts de deu, es vagi en comitiva cap a la plaça de cal Llauner, avui d'En Jaume Carreras i Pujalt, a casa del Paca, on s'hi guarden tot l'any les banderes del Gremi i els abanderats de torn les recullin i, en comitiva, amb l'acompanyament de l'orquestra, vagin cap a l'església on té lloc l'Ofici Solemne cantat per la Coral Infantil, o la Coral Castellterçol. En acabar, es beneeixen els «panets de Sant Antoni» i es reparteixen, mentre la gent venera el Sant, tot cantant uns modernís­ sims goigs, lletra i música de Mn. Anton Malats, fill predilecte de la Vila.

Després es fa una sucamulla en un bar del poble, que per gran que sigui, no hi cap una agulla. No hi falta la mistela, el vi ranci, el vi dolç i sobretot coca abundant, feta pels forners del poble. A les 12 hi ha la benedicció i cavalcada dels tres tombs. A remarcar la presència dels tractors en els darrers anys, així com les carrosses bellament abillades, remolcs i moto­ cultors, els quals han substituït el bestiar d'abans, tot i que encara que­ den una dotzena de cavalcadures. Durant la cavalcada es venen els tor­ tells de Sant Antoni, farcits de fruita. Val a dir que és la festa d'hivern més popular i multitudinària a la qual hi participen els pobles veïns de Granera, Castellcir i Sant Quirze, en bona germanor. La mainada fa festa escolar i bona part dels serveis del poble també. S'acaba amb un animat ball de vetlla, fins a la matinada.

El 21 de gener és la festa patronal del poble, Sant Fruitós. Segons el meu record i el dels avis de 80 anys que he consultat, la mainada passa­ va a la vigília pel poble a so de timbal a recollir llenya pel foc de Sant Fruitós i la voluntat. La gent ho aprofitava en els darrers anys per treure's de casa mobles vells. Dic aprofitava, ja que d'ençà del 87, no s'ha fet més. Llenya i trastos vells, es deixen al mig de la Plaça Vella, davant 94

l'ajuntament. El dia del Sant, a les 8 del matí, amb un fred que pela, hi ha una repicada general de campanes. S'encén el foc i en els darrers 12 anys, s'hi fan torrades amb all i oli, regades amb vinet del bo. Hi ha qui s'hi porta botifarra i la fa a la brasa. Aquest any els cansaladers del poble, hi varen posar cansalada viada i botifarra crua. Fins al migdia hi ha gent.

A les 11 hi ha l'ofici solemne, veneració de les relíquies i cant dels goigs. És costum que aquest dia el rector pagui el vermut a les autoritats. A la tarda hi sol haver ball. És festa de treball al poble.

El dimarts de l'escudella és una altra festa ancestral i secular. Es ce­ lebra cada any en la setmana de Carnestoltes, el dia abans de la festa re­ ligiosa del dimecres de cendra. En aquest dia i durant tot el matí, es cuina una escudella característica en el Call que porta aquest nom. En els dar­ rers anys se n'han arribat a fer 32 calderes d'aram, d'aquelles de matar porc, les quals tenen una cabuda mitjana, entre els 20 i els 35 litres d'ai­ gua. En resum: es fa escudella per a més de 3.000 comensals. Es repar­ teix a la plaça Prat de la Riba a la una del migdia, un cop beneïda pel rec­ tor. És festa al poble.

Les caramelles, la Pasqua, Setmana Santa i «matar els jueus», obren el poble al bon temps. Això de matar els jueus, era un antic co�tum, feliç­ ment desaparegut, cap els anys 60. El dijous Sant, després de la funció li­ túrgica, el campaner treia a la plaça de l'Església una biga vella i pollada, la deixava al mig de la plaça i tot seguit la mainada equipada amb mas­ ses de fusta, engegava el ritual de picar i picar, per matar els jueus. En el campanar es tocaven les tenebres (avui dia encara es toquen el diven­ dres Sant), conjunt circular de masses de fusta les quals, en giravoltar, fan un so característic. La «festa» acabava quan el campaner deia prou.

Les caramelles són prou conegudes arreu i, el qui això escriu, les va as­ sajar, dirigir i fer cantar, des de l'any 1951 fins el 1983.

Les enramades s'esqueien cada any per la festa del Corpus. El poble les celebrava a diferents indrets. Solien començar els del carrer de Sant Llogari. El jovent guarnia les parets de les cases dels carrers amb boixos alts. Les dones solien posar flors fetes amb paper de seda en els boixos.

Els dies de la festa es feia ball amb «manubri» o com es pogués. Eren molt lluïdes i celebrades a tot el poble. Cap els anys 50, s'anaren esllan­ guint lentament, superades pel traüt actual.

Les Fires a Castellterçol havien estat molt importants, fins a la meitat del segle XX. Avui, solament són testimonials. Es celebren el 21 de gener, festa patronal, el 19 de març, Sant Josep, i el segon diumenge de setem­ bre. Aquestes dues darreres però, es troben a la corda fluixa.

El 13 de juny, el gremi de Sant Antoni de Pàdua, el qual aplega a tots els treballadors del ram de la construcció, celebren la seva festa patronal.

Hi ha missa, sucamulla, espectacle infantil i a la tarda, concert i ball.

Durant bona part d'aquest segle, es celebraren amb molta participa­ ció popular, els Aplecs. Se'n feien a Sant Julià, Sant Llogari, Sant Gaietà i 95

Foc de Sant Fruitós

Sant Miquel. Darrerament s'ha recuperat tan sols el de Sant Miquel a l'Octubre.

Fa pocs anys els pagesos encara celebraven la seva festa patronal de Sant Isidre, i a la vigília encenien un foc.

Les festes d'estiu són múltiples i variables, excepció feta de la Festa Major. Hom celebra, com arreu, Sant Joan, amb l'arribada de la Flama del Canigó, focs, petards i xerinola arreu. Abans també es celebrava molt la revetlla de Sant Pere, Sant Jaume i la Mare de Déu d'agost. En els dar96

rers anys, s'han celebrat a Castellterçol espectacles d'estiu a l'aire lliure, fet insòlit a la Vila, donat que el clima no ens ho deixa fer gaire sovint.

S'hi fan representacions teatrals, espectacles de dansa, concerts de mú­ sica, etc. També convé assenyalar que .des dels anys 50 a la Vila es fan ballades de sardanes molts dels diumenges d'estiu, gràcies als «màrtirs» de torn, que es carreguen el jou d'haver-ho d'organitzar tot.

La Festa Major, necessitaria un punt i a part. Donat però que en aquest llibret que teniu a les mans ja es parla de la nostra Dansa, deixeu­ me dir solament, que la Festa es celebra cada any, el darrer diumenge d'agost, i el dilluns i dimarts següents, tot i que la festa comença ja el dis­ sabte abans. La Dansa i el Ball del Ciri, es ballen: la Dansa el diumenge de Festa Major a la una del Migdia a la plaça Vella, i Dansa i Ball del Ciri, el dilluns a la tarda a les 6, en el mateix escenari. Enguany la Festa Major s'ha celebrat el quart diumenge d'agost, ja que el dimarts de la festa queia en setembre. No vull entrar en polèmica.

El dia 8 de desembre l'Entitat Centre Moral, solia celebrar la festa patronal de manera molt festiva. Un any, hi va haver «Zarzuela», concre­ tament Marina. Durant les dècades dels anys 40, 50, 60..., per Nadal es feien concursos de pessebres populars i molt participats. No cal dir que es representaven, i es representen encara, els tradicionals Pastorets. Per altra banda sovint hi ha hagut a la Vila grups amateurs de teatre els quals fan representacions durant l'any.

Per Nadal, no cal dir-ho, hi ha el pessebre monumental a la Plaça de l'ajuntament, l'arbre, la festa del Caga Tió i d'altres. L'any es tanca els dies 28 i 31 de desembre, amb les innocentades i l'home dels nassos.

Val a dir que en els darrers anys s'han fet festes sense massa conti­ nuïtat, si exceptuem la Festa dels Quintos, que sol ser pel mes de juliol amb sardanes, rifes i ball de Rock. També es va celebrar anys enrera la setmana Cultural de Sant Jordi, Festes Culturals de Joventut, a l'estiu la benedicció dels cotxes per Sant Cristòfol, amb castells de focs d'artifici, i assenyalar, ja que s'ho val, les activitats lúdiques i culturals que organit­ zen les penyes de futbol barcelonistes i espanyolistes, en especial la pri­ mera. Diguem per acabar que, molts castellterçolencs formen part dels gremis, entitats i associacions. En els darrers anys ha nascut una entitat jove: la que aplega a la gent una mica gran. Se'n diu ARRELS i s'ho pas­ sen d'allò més bé organitzant sortides, jugant a la petanca, i fent obres importants pel bé del poble, en el bosc de Can Bou, on hi ha una barba­ coa artesanal imponent, una pista asfaltada per a les festes, ampli jardi, etc..., i que per molts anys a tothom.

Joan Capdevila 2-7-92. Castellterçol

97

Cebrià Calvet i Jané «Canuto», personatge recordat a Castellterçol En Cebrià Calvet i Jané, fill de Canut Calvet i d'lgnàsia Jané, conegut amb el sobrenom de «Canuto», que en realitat era el nom del seu pare, va néixer a Barcelona l'any 1855.

Com era costum de l'època, va ser posat a treballar gairebé d'infant, sense haver anat a escola, al negoci del seu pare, un traginer molt cone­ gut a Barcelona. El 1872 va pujar a Castellterçol portant equipatge per a l'exèrcit liberal. A l'antic hostal de ca la Polla en Canuto va conèixer la que seria la seva dona, la noia Antònia Picas, amb la qual es va casar el 29 de març de 1873 a l'església del Carme de Barcelona; tenia aleshores 18 anys. Dos anys més tard va anar a fer el servei militar a Madrid i de re­ torn s'emancipà del seu pare posant una quadra de cavalls i carros a Santa Caterina. Va treballar per a l'ajuntament i va anant adquirint fama i diners que li permeteren ampliar el negoci. Fou un home intel·ligent, des­ pert i emprenedor, es diu que llegia amb dificultat, no sabia escriure i feia un gargot intel·ligible per firmar. En Canuto sabia flairar molt bé els negocis i mai no va deixar de treballar molt i d'idear noves coses. Tenim exemples de tasques que ningú no s'atrevia a fer, com portar els lleons de ferro fos per al monument a Colom de Barcelona, per mitjà de traves­ ses arrossegades per divuit cavalls, o bé' transportar els grans transfor­ madors per a la central elèctrica de Cabdella, el 1914, tasca per a la qual va usar alguns dels primers tractors autoimpulsats, adquirits a França, i va anar sovint camps a través ja que no hi havia carreteres i no podia passar pels camins rals per l'embalum de l'aparell.

L'any 1902 va començar a edificar els primers xalets per a estiue­ jants, després modificava i transformava cases velles del Pedregar per fer-ne cases més acollidores, que dotava d'aigua i aviat d'electricitat.

L'any 1909 es va fer una casa nova, la del carrer de Barcelona número 57 a l'angle amb la carretera de Moià, a l'indret on hi havia una antiga creu de terme, que va traslladar a l'altra banda de la carretera. En Canuto va participar algun temps en la companyia de transports Sagalés. També fou regidor de la vila i hi va haver una reconciliació amb l'ajuntament després de moltes discussions perquè feia les coses al seu gust, prescin­ dint sovint de normatives i permisos. Una millora fou el telèfon; per obte­ nir�lo intentà construir una societat anònima. Aprofitant una instal·lació de línia vers Caldes i Sabadell i no calia desaprofitar l'ocasió, s'ho va em­ prendre tot sol. Pel juny de 1905 va instal·lar el primer telèfon als baixos 98

Cebrià Calvet i Jané «Canuto»

de casa seva, connectat amb Barcelona, Sabadell, Caldes i altres pobla­ cions. En aquells moments era un avenç que no tenien moltes poblacions més importants que Castellterçol.

99

Entre els estiuejants distingits de Castellterçol tenim el poeta Joan Maragall, amb la seva nombrosa família, que pels volts del 1911 i durant alguns anys visqué a l'anomenada Torre dels Deus, en una de les cases aixecades per Cebrià Calvet i un altre conegut personatge fou Francesc Cambó, que residí a la vila un parell d'estius després de l'atemptat que sofrí entorn del 1917, també en una casa d'en Canuto del carrer de Bar­ celona, coneguda com Casa Cambó.

Un tema pintoresc sobre el qual es podria escriure tot un anecdotari són les excentricitats d'en Cebrià Calvet. Com a nota més singular hi ha la del monument que ell es va fer, l'any 1919, en un extrem d'un camp del Pedregar dintre de la seva propietat i en un lloc triat expressament perquè fos ben visible des de la casa on vivia el seu gendre Rafel, per fastiguejar-lo, ja que aquest no va aprovar mai la conducta excèntrica del seu sogre. El monument se'l va fer l'any següent a l'homenatge que Cas­ tellterçol va dedicar a Prat de la Riba, en el qual es va posar la primera pedra per a un monument que mai no es va fer. En Canuto va dir, a ma­ nera de juguesca, que ell tindria un monument abans que en Prat de la Riba, i tot seguit va anar a Barcelona a encarregar-lo al marbrista E. Sala, format a la Llotja i especialista en monuments funeraris. Ningú no va po­ der-li privar ni rebatre'l ja que estava dins la seva propietat. Hom explica que va anar acompanyat d'uns amics, des de la font de Can Fruns, ense­ nyava el seu monument i fins i tot feia un brindis a la seva salut.

Aquest intel·ligent personatge, que per la seva vida i activitat bé es mereix un record agraït de tots els castellterçolens i, per què no, el mo­ nument que es va erigir, va morir l'any 1932 a Barcelona, on hi va ésser enterrat.

Llogari Droguet

Bibliografia Pladevall, Antoni. Castellterçol. Història de la vila i el seu terme.

100

La Poetessa Agnès Armengol i Castellterçol Molts sabadellencs han tingut en el transcurs de la seva vida alguna relació amb Castellterçol, relació que els ha portat a estimar la vila i a re­ cordar amb nostàlgia l'estada que hi han fet.

Entre aquests sabadellencs no podem oblidar la poetessa Agnès Ar­ mengol, una de les figures més representatives del renaixement cultural català del final del segle XIX i el començament del XX. Com a testimoni del pas per Castellterçol de la il·lustre sabadellenca podem ttobar el poema dedicat a la vila i escrit a la paret de l'habitació que ella ocupava a la casa del senyor Selavert. Aquest poema avui en dia encara es conserva com una joia estimada que recorda el vincle existent entre Castellterçol i Agnès Armengol.

El poema diu així: Comiat a Castellterçol Adéu Castellterçol, vileta agraciada, nascuda entre el rocam, com boscatana flor, envia a ma ciutat ta flaira perfumada; encara no he partit ja sento t'enyor.

Adéu Castellterçol, bellesa muntanyana de fresca morenor, d'ulls febrosencs i vius, pagesa i dama alhora, pastora i cortesana que oblides tots blasons per empaitar perdius.

Per empaitar perdius en mig de les ridoltes al cim del Pujolet, en feixes i pinars, fins que en ton alt castell, on ix el sol tres voltes, empunyes l'arpa d'or i entones vells cantars.

Adéu Castellterçol, adéu vileta aimada!

Potser no petjaré mai més els teus turons.

Més, sempre que a ciutat arribi t'alenada, ni que sigui de gel, vull rebre-la a petons.

Vull rebre-la a petons tal com rep el missatge de l'enamorat donzell, la seva amor gentil; llavors, en mon si, donant-li bon hostatge el vent gelat del nord, aura serà d'abril!

Agnès Armengol,

setembre de 1889 101

Agnès Armengol i Altayó va néixer a Sabadell l'agost de l'any 1852 i va morir a la mateixa ciutat el dia 30 de gener de 1934, a l'edat de 82 anys, després d'una vida exemplar, dedicada a la família, a les arts, a les lletres i, per damunt de tot, al servei de Catalunya.

Cursà els primers estudis al col·legi de les MM. Escolàpies, de Saba­ dell, i els completà a Barcelona i després a França, on romangué set anys. En aquest país fou una digna deixebla de l'escriptor francés Con­ net, membre de l'Acadèmia Francesa, amb el qual estudià dos cursos de literatura.

Dotada d'una sòlida formació cultural, retornà a la seva terra nadiua, on no deixà de conrear les seves afeccions literàries i artístiques, i així, com si tot allò més bell fos creat per ella, tan aviat escrivia un poema, com pronunciava un parlament, com componia música, com pintava un quadre o cantava una ària. l aquestes activitats no l'impedien d� complir amb les seves obligacions familiars.

Tenia vastíssims coneixements de literatura. Li plaïa llegir cada autor en el seu propi idioma i sabia copsar el valor de cada obra. Estimava tots els estils, però el seu recte pensar feia que no transigís amb la baixa lite­ ratura.

Agnès Armengol col·laborà en moltes publicacions literàries i cultu­ rals de l'època, del país i de fora, i entre les seves amistats es comptaven figures com mossèn Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Apel·les Mestres, Aureli Capmany, Caterina Albert (Víctor Català) i altres.

Juntament amb l'activitat poètica, cal remarcar també la patriòtica.

Treballà al costat de les més altes personalitats del nostre renaixement.

De l'amor, de la fe i de la pàtria, sabé fer-ne el seu ideal. Cal fer constar el mèrit de la nostra poetessa, ja que en un.ambient no gens propici en el camp de la cultura particularment femenina, aconseguí fer-se un nom dintre de les lletres catalanes.

En certàmens literaris organitzats a Barcelona i en altres ciutats cata­ lanes, fou sovint llorejada amb els millors premis. Enamorada com era de les Belles Arts, no podia deixar d'apassionar-se per la música. Fou una notable pianista interpretadora dels clàssics. També es dedicà a la com­ posició musical, encara que no s'hi llançà com al cultiu de la poesia.

Entre les seves obres podem destacar Lays (1879), Ramell de sem­ previves (1891), dedicat en memòria de la seva mare, Redempció (1913), poema de fons històric i erudit, Sabadellenques i altres poesies (1925), Els dies clars i Rosari antic.

Durant la seva vida, Agnès Armengol fou objecte de diversos home­ natges d'entitats culturals i patriòtiques de Sabadell i de Barcelona, entre altres poblacions de Catalunya.

El dia 19 de gener de l'any 1930, els escriptors i periodistes de Saba­ dell feien ofrena, a la insigne poetessa, d'un pergamí d'homenatge com a coronament de l'obra poètica i patriòtica duta a terme en el curs de la 102

seva vida d'activitat literària. Els signants del pergamí sumaven setanta­ set.

Agnès Armengol i Altayó morí el dia 30 de gener de l'any 1934, a les vuit del vespre, en el seu domicili particular de Sabadell, al carrer de l'Es­ cola Industrial 28, a l'edat de 82 anys.

103

La poetessa sabadellenca deixava aquest món per passar al món dels privilegiats: la posteritat.

L'endemà de morir-se desfilaren tot el dia per la casa mortuòria les personalitats més rellevants de les arts i de les lletres, de les ciències, de la indústria i del comerç d'arreu de Catalunya. L'afecte dels sabadellencs i de tots els catalans es féu ben palès.

Carme/ Montllor Nogués

Bibliografia Simó i Bach, Ricard. 100 Sabadellencs en els nostres carrers

104

La Sivella de Granera Els dos fermalls d'època visigòtica que fins ara s'han descobert a l'Alt Vallès Occidental (coll d'Eres i Granera), constitueixen un aspecte important a tenir en compte pels qui treballen en la història local dels po­ bles i ciutats de la comarca. En aquest article comentarem aquestes si­ velles, partint de la informació especialitzada que hi ha sobre el tema i reconsiderant o concretant aspectes de la historiografia local que fins ara hem tingut més a l'abast.

La sivella visigòtica de Granera fou descoberta casualment pel seu actual propietari l'any 1970. Aquest la trobà en un desmunt fet per les excavadores que arranjaren el camí carreter que va a Granera, el qual surt a l'indret de l'anomenada «Casilla dels Peons Caminers», a mà dreta i entre els quilòmetres 24 i 25 de la carretera que va de Sant Llorenç Sa­ vall a Monistrol de Calders. L'indret de la troballa és proper a la masia de l'Ocset, dins del terme municipal de Granera, gairebé en la confluència amb els termes de Mura i Sant Llorenç Savall.

Desconeixedor del valor arqueològic de la peça, el seu propietari la guardà com una simple curiositat. Anys més tard, a principis dels vuitan­ ta, la sivella fou mostrada al públic en una exposició i venda d'antiguitats que s'organitzà a Castellar del Vallès, on seria redescoberta pel Sr. Albert Roig, de Sabadell, el qual s'adonà del valor de la peça i ho comunicà al seu propietari, que de llavors ençà la conserva amb especial cura.

Descripció

Es tracta d'una peça de bronze, rectangular, amb l'extrem dret arro­ donit, i que amida 48 x 90 mm. aproximadament. En el revers conserva restes de tres petites anelles que servien per a fixar el fermall al cuiro del cinyell. La sivella té gravada una escena en què es representa un home dret i un gros quadrúpede. El conjunt és envoltat, per dalt i per baix, de dos ocells molt estilitzats. El seu estat de conservació és bo.

Els símbols

Per comentar els símbols de la sivella de Granera ens basarem en l'obra de Pere de Palol, reconegut arqueòleg i especialista en art paleo­ cristià i hispana-visigot, que en el seu llibre Arte hispanico de la época vi­ sigoda, (1) mostra una sivella molt semblant a la de Granera (fig. A), que es troba al Museo Arqueológico Nacional de Madrid. Hom pot veure que la forma és similar, i que en el motiu central, tot i que hi manquen els ocells, hi ha els mateixos elements: un home dret a la banda esquerra, i un gros quadrúpede a la banda dreta, que segons P. de Palol representa la lluita d'un home amb un griu. (2) En aquesta escena, plena de movi1os

SIVELLA VISKXJflCA DE GAANEAA

0

3

5

cm

ment, figura una mútua agressió, car l'home ataca amb una llança el griu que s'abraona sobre ell, mentre que en la peça de Granera, l'home, pas­ siu, sembla ser atacat pel griu, encara que tal vegada simplement l'acompanya, com hom pot veure en sivelles burgúndies amb temes d'homes i grius tipificades per P. Bouffard._(3) El griu o grifó (fig. B), és un animal fantàstic i mitològic que té cap i ales d'àliga i cos de lleó. Originari de l'Àsia Menor, passà a Egipte i Grè­ cia, on no tenia el caire d'animal maligne d'origen. Posteriorment, fou adoptat per l'art romà i bizantí i finalment, pel gòtic. Per influència roma­ na-bizantina, el griu passà a l'art visigot i hispana-visigot, on apareix so­ vint; així, el trobem esculpit en columnes, gravat en sivelles, patenes, etc.

Hom pot veure que el quadrúple representat en la sivella de Granera s'adapta a la descripció d'un grifó, car té urpes i el seu cos sembla el d'un lleó. Per altra banda, el cap, petit i arrodonit, té una boca en forma de bec, que recorda el d'un rapinyaire. Quant als ocells estilizats que en­ volten l'escena -molt freqüent en l'art visigot-, podrien representar els corbs que en el mite d'Odin acompanyen aquesta dÍvinitat heroica ger­ mànica: Hugin, que mira endavant i simbolitza la premonició del futur, i Mummin, que mira enrere i representa el record del passat. (4) També podrien tractar-se de simples ocells o àligues a tall decoratiu.

Datació i estil

Pere de Palol comenta: «La major part d'aquestes plaques de cinturó

106

de forma rectangular, acabades en semicercles i decorades a burí amb temes animals de grius o quadrúpedes, han estat fabricades en un centre hispànic... » i que «... en aquest moment avançat del segle VII, uneix amb­ dues tradicions: la germànica i la mediterrània». L'autor també especifica

que aquests motius de cavalls i grius són d'influència burgúndia (5) -po­ ble germànic que s'establí a la Borgonya (França)-. Per altra banda, clas­ sifica la sivella de la fig. A com una peça d'art hispana-visigot del segle

VII.

Hipòtesi sobre la procedència

Ja fa temps, molt abans de conèixer l'existència de la sivella de Gra­ nera, vaig tenir notícia que, a principis dels anys setanta, una excavadora que arranjava el camí de Granera posà al descobert unes sepultures de lloses, que partí per la meitat a l'alçada de la cintura. D'allí sortiren una munió d'ossos, però ningú no donà cap importància al fet i aquí acabà tot. L'indret de les tombes es correspon, poc més o menys, segons em contà el propietari de la sivella, amb el lloc on ell la va trobar, on també va veure una curiosa roda de pedra amb una llanta de ferro al voltant, que al cap de poc va desaparèixer. Aquests fets succeïren, també poc més o menys, en la mateixa època. Així, doncs, és versemblant suposar que la sivella provenia d'aquella necròpolis, de forma semblant a la de coll d'Eres, on l'any 1929 es descobrí la famosa sivella visigòtica que es conserva al Museu Municipal d'Art de Terrassa, instal·lat a la cartoixa­ castell de Vallparadís.

SIVELLA VISIGÒTICA 0E COLL D'El1ES

107

Aquelles restes de sepultures foren destruïdes l'any passat, quan fou eixamplat el camí de Granera. Amb tot, no sembla pas que el jaci­ ment es reduís a aquells enterraments, de manera que és probable que n'hi hagi d'altres. Per altra banda, a poca distància hi ha unes ruïnes força notables i d'aspecte molt antic (murs de pedra seca gruixuts i graonats, semblants als de coll d'Eres, el Casot de Rellinars, les ruïnes del turó de la Pola, de la carena de les Moragues, etc.), que caldria que fossin examina­ des per un equip d'arqueòlegs, car és molt possible que formin un ma­ teix conjunt amb les tombes.

Consideracions sobre la datació i la simbologia de la sivella de Coll d'Eres

El primer fermall d'època visigòtica que es descobrí en aquest sec­ tor fou el de coll d'Eres, en la necròpolis saquejada del cingle del Mar­ quet, la qual fou excavada per membres del Centre Excursionista de Ter­ rassa l'any 1929. Aquest, ha estat inclòs en diversos estudis realitzats per especialistes; tanmateix, el fet d'haver estat divulgats en publicacions molt especialitzades de fora de Catalunya, ha causat que aquests resul­ tats i conclusions no hagin tingut ressò en la historiografia local publica­ da fins ara. Com veurem més endavant, cal concretar la interpretació de la simbologia que hi ha gravada en aquest fermall i també la seva data­ ció, ja que quan aquesta peça fou estudiada, hom deduí que la figura del quadrúpede que hi ha corresponia a una representació del cavall d'Odin envoltat per dues serps amb caps d'ocell. (6) Quant a la datació, hom l'ha situat entre els segles V i VII. (7) En la fitxa del museu on es troba actual­ ment, consta com una peça dels segles VI-VII decorada amb motius zoomòrfics.

Si observem bé l'animal gravat en dit fermall, veurem que té urpes, ales i bec corbat. Per tant, també representa un grifó. Aquesta puntualit­ zació queda refermada si comparem el motiu zoomòrfic del fermall de coll d'Eres amb el que es representa en la fig. C, que P. de Palol descriu com dos grifons enfrontats, i que pertanyen a una sivella hispana-visigò­ tica, amb motius d'influència burgúndia, que data d'un moment avançat del segle VII. (8) En aquest sentit, la sivella de coll d'Eres ja havia estat re­ ferenciada en un ampli estudi sobre fermalls germànics amb el tema del griu que es publicà a Alemanya l'any 1935, on la sivella de Sant Llorenç del Munt apareix juntament amb altres 94 peces amb representacions de grius. (9) Per altra banda, també P. de Palol publicà fa anys sobre la sive­ lla de coll d'Eres, partint de la idea que la figura central era una mena de simbiosi entre cavall i griu. (10) Amb tot, en una amable i recent entrevis­ ta ens refermà definitivament el criteri del griu.

Conseqüències diverses d'aquestes troballes

El descobriment d'aquestes dues sivelles visigòtiques a l'Alt Vallès és un fet força excepcional per tres motius bàsics. Primer, perquè és rar 108

s

CASTELL PE GRANER.\

.'�

� ..-'l'

....,,.

GRANERA

<

..

-t""

m ■

-f,..K.�,.,�

.,_ .,_

�1:

v"

?

• lt t' t t t

■

HI.WA

..• •

!�.¡.+y"'f

.•· . .. ,

,.,,,. "'

t

t

CASTELL J>f PERA

....

•

•' ... .

6•MONTCAU ,-t-

COLL

l♦

J/1:RES

\■ �

•

(�IG'.ÒRlLI�

�

5NE.tlA PE COLL .D'ERES

� CASTELL DE

L...L....l ROCAMUR

o ---IIIÇ======•---======t 2

3

4

Km.

trobar objectes dins dels enterraments alto-medievals rurals -hom asse­ nyala una mitjana d'una troballa per cada vint sepultures excavades. (11) Segon, perquè encara és més infreqüent que les troballes siguin de la ca­ tegoria d'aquests fermalls. l tercer, perquè aquests objectes provenen de necròpolis saquejades i destruïdes, de les quals desconeixen els resultats que haurien donat unes excavacions sistemàtiques. Són, per tant, troba­ lles «residuals», que, deixant de banda el factor casualitat, indiquen una concentració considerable de troballes importants per enterrament.

Hi ha un altre punt especialment interessant, i és que les sivelles de Granera i de coll d'Eres tenen una forma, dimensions, temàtica decorati109

va, tècnica de fabricació i sistema de fixació, molt semblants -la de coll d'Eres també té tres petites anelles al revers per a fixar-la al cuiro del ci­ nyell. Tot això pot ser indicatiu que ambdues procedeixen del mateix centre de producció.

Per altra banda, cal considerar que els vestigis arqueològics de coll d'Eres i de Granera tenen característiques molt semblants. Ambdós es troben a l'Alt Vallès; el primer sota el Montcau, a l'escarpada carena de Sant Llorenç del Munt; i l'altre, en el carener que es desprèn de Roca Sa­ reny i Castell de Pera, el qual s'endinsa en el terme de Granera. Es tracta, doncs, de vestigis d'un poblament que s'establí lluny del ric i còmode pla vallesà, en una zona de muntanya força inhòspita. La troballa de les sive­ lles en aquests indrets, ambdues de finals del període visigot, és indica­ tiu que aquells poblats foren utilitzats per hispana-visigots, que cercaren refugi en les muntanyes de l'Alt Vallès tot fugint de la invasió àrab de principis del segle VIII; doncs encara no se sap amb seguretat què succeí a la ciutat i bisbat d'Egara i la seva comarca, ni amb la classe dominant d'hispana-visigots que hi vivia. Així, doncs, és probable que els perso­ natges enterrats amb aquestes sivelles fossin notables hispana-visigots, car costa de creure que es tracti de pagesos alto-medievals establerts a muntanya, massa pobres com per a fer-se enterrar amb semblants sive­ lles.

Per altra banda, és probable que aquests nuclis poblats ja fossin d'origen anterior (l'erudit escolapi P. Joan Solà, sospitava que les ruïnes de coll d'Eres eren d'origen ibera-romà, (12) i que amb l'arribada dels hispana-visigots fugitius esdevenissin nuclis resistents anteriors a la re­ conquesta franca i que, en definitiva, constituïssin l'embrió del pobla­ ment alto-medieval d'aquesta zona, rica en fortificacions, necròpolis i vestigis d'aquells anys atzarosos. De fet, és força il·lustratiu que el coll d'Eres fos conegut antigament pel nom d'Era de la Guardiola, (13) i el Montcau com Puig de la Guardiola. Aquests topònims són indicatius que en aquest indret hi hagué una «guàrdia», això és; una torre, fortificació o reducte defensiu d'origen desconegut, i que, si no anem errats, en el se­ gle XIV encara es coneixia pel nom de Castell Vell; (14) un castell o «roca» que un tal Ponç de Guàrdia havia fet construir, i que l'any 1223 encara havia estat donat pel rei Jaume a Guillem de Santa Fe, separadament del castell de Mura; (15) i que segurament es referia a una fortificació re­ construïda sobre aquest reducte o poblat de l'Era de la Guardiola o coll d'Eres.

Antoni Ferrando i Roig

Secció Natura

110

Referències

1. ARTE HISPANICO DE LA ÉPOCA VISIGODA, Pere de Palol, Biblioteca de Arte Hispanico 3, 1968.

2. Pere de Palol, Op. cit, Pàg. 190, Broche de cinturón de placa calada con representación de la lucha de un hombre con un grifo. Arte his­ panico-visigodo del siglo VII. Museu Arqueológico Nacional de Ma­ drid. L'escena d'aquesta peça havia estat descrita anteriorment com un home caçant un lleó, tema familiar en l'art romà, però estrany en els pobles germànics. Vegeu HANS ZEISS, Los e/ementos de las ar­ tes industria/es visigodas, ANUAR/O DE PREHISTOR/A MADRILEÑA, 1935. Amb tot, des de l'any 1935 l'estudi dels fermalls germànics ha evolucionat força, per això ens acollim al criteri de l'especialista P. Palol, molt més recent (1968).

3. NECROPOLES BURGONDES DE LA SUISSE. LES GARNITURES DE CEINTURE, P. Bouffard, Génève-Nyon, 1945. Aquest autor aporta una interessantíssima tipificació de les sivelles burgúndies, que clas­ sifica en diversos cicles molt específics, com ara els grifons enfron­ tats, Daniel a la fossa dels lleons, els orants, etc. Observant la sivella de Granera, el disseny de l'home amb les cames flexionades i els ulls esbatanats, talment sembla inspirat en una sivella burgúndia del cicle dels grius.

4. HISTORIA DEL ARTE, Arte germanico, ostrogoda y merovíngia. Pàg.

158, Salvat 1981.

5-8. BRONGES HISPANOVISIGODOS DE ORIGEN MEDITERRANEO, CSIS, Instituta de Prehistoria Mediterranea, P. de Palol i Salellas. Barcelona 1950. Broches de cinturón, Pp. 117 i 120.

6-7. ANUARI DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS 1927-31. Sivella vi­ sigòtica a Sant Llorenç del Munt. Joan Solà, Sch. P. Pàg. 151. (El P. Sola no en concreta datació ni simbologia).

LA VEU DE CATALUNYA, 29 de novembre 1929.

ARXIU del Centre Excursionista de Terrassa, novembre-desembre 1929. Pau Gorina. Pp. 191-193 (no se'n concreta la simbologia).

LA CIUTAT l SEU EPISCOPAL D'EGARA. Salvador Cardús. Pàg. 90 (no se'n concreta la simbologia).

BOLETÍN DE LA GAMARA DE COMERCIO E INDUSTRIA DE TERRAS­ SA. Octubre 1956. Egara visigoda. ldentificación de restos arqueoló­ gicos de su época, en las cordilleras de «Sant Llorenç del Munt». Pau Gorina i Gabarró (no es concreta la datació).

DELS VISIGOTS ALS CATALANS. Ramon d'Abadal. Les Manifesta­ cions artístiques. Barcelona 1962. Pp. 106-107 (no es comenta la sim­ bologia).

GUIA MONOGRÀFICA DE SANT LLORENÇ DEL MUNT. Centre Excur­ sionista de Terrassa, 1935. Pp. 5-6 (no se'n comenta la datació).

9. DIE GERMANISCHEN GREIFENSCHNALLEN DER VÓLKERWANDE­ RUNGSZEIT, Herbert Kühn, 1935. Pàg. 81 i làm. 35.

111

10. FIBULAS Y BROCHES DE CINTURÓN DE ÉPOCA VISIGODA EN CA­ TALUÑA. P. de Palol, Archivo Español de Arqueologia. Tom. XXIII. Madrid, 1950.

11. NECRÒPOLIS l SEPULTURES MEDIEVALS DE CATALUNYA. Departa­ ment d'Història Medieval-Institut d'Història Medieval. Universitat de Barcelona 1982. Manuel Riu i Jordi Bolòs. Pàg. 11.

12. GUIA MONOGRÀFICA DE SANT LLORENÇ DEL MUNT. C.E. de Ter­ rassa, 1935. P. Joan Solà Sch. P. Pàg. 73.

13. ANUARI DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS, Op. Cit. J. Solà.

14. EL MONESTIR DE SANT LLORENÇ DEL MUNT l LES SEVES POSSES­ SIONS. Speculo del monestir de Sant Llorenç del Munt. Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1987. Antoni Ferrando i Roig. Pàg. 53. Con­

firmació feta per Guillem, abat de St. Llorenç del Munt, de voluntat de fra Bernat Balot, sagristà, i del convent, a Bernat de Val/e Supe­ rior, del terme de castell de Muredine, del mas de Vall Sobirana, que té en franc alou en el castell de Muredine o en el seu terme, amb tal que li siguin propis, solius i afocats, i assenyalant-hi «pernada» per uns trossos de terra de dit mas, que termenen a sol ixent amb la sera d'«Espelunca Beuera», a mig serrat, i baixa devers migdia pel mig del serrat fins a Sa Aguadora, i fins al torrent Major, i baixa del coll de llor, i va torrent avall, i després pujar per un xaragall FINS AL COLL D'ESTELLES, QUE ÉS A LA SERRA DEL CASTELL VELL l EN EL CAMÍ PÚBLIC, l VA DE PONENT DEVERS DIT CASTELL VELL, FINS ALS HONORS DEL MAS DE VALL JUSSANA, QUE TAMBÉ ÉS DE DIT BERNA T DE VALL SOBIRANA, l BAIXA PELS DITS HONORS, l A TRAMUNTANA FINS EL TORRENT DEL COLL DEL LLOR... El coll d'Eres es troba entre el coll d'Estella o Estelles i el coll del Llor.

15. ARXIU del Centre Excursionista de Terrassa. Núm. 8. Novembre-de­ sembre de 1920. El castell de Mura, Joaquim Sarret i Arbós. Pàg. 113.

112

ďż˝

-1111 ues sa:>adell

Escanejat i editat per Jordi Xicola-2019

DOCUMENTS ENTREGATS A LA SORTIDA: ➔FULL D'HORARIS CONTROLS ➔ MAPA DEL RECORREGUT

XIII RONDA VALLESANA CAS TELLTERÇOL GRANERA 4 d'octubre 1992 ORGANITZA: UNIÓ EXCURSIONISTA DE S AB ADELL SE CCIÓ DE MUNTANYA COL-L ABORA: AJUNTAMENT DE C ASTELLTERÇOL

�1111 UE5 sabadeJI

'

, ,,/ ,¿,:o'=' /11'

.

, ��•

:�'c"'" --.......�,,

fCÒ/le(,àe S}/Pt t 1ogar \

__!,

\Collet dèf Sa ma sJ,

El Salam �

,---.-...

HORARI CONTROLS

OBERTURA

TANCAMENT

SOR TIDA

CASTELLTERÇOL

7.30 h.

9.00 h.

1r

PALANCA DE LA SALA

8.15 h.

11.00 h.

2n

PEDRA D'ÀLIGA

9.00 h.

12.00 h.

9.45 h.

14.00 h.

3r

.CINGLE DE LA MOSQUERA

4t

C OLL DE LES GANIVE TES

11.00 h.

16.30 h.

ARRIBADA

CASTELLTERÇOL

11.30 h.

18.00 h.

(HEM SENYALI TZAT L'I TINERARI AMB FLE TXES GROGUES QUE FÀCILMEN T VEUREU)

:a rn VALLESANA

P�n Al21C..)

0

•

IT INERARI CAS TELLTERÇOL 726 m. - COLL DE LA CREU 800 m. 0.15 h. - VILANOVA 660 m. 0.55 h.

RIERA DE LA SALA 550 m. 1.40 h. - VILARRUBIA 71 O m. 2.1 O h. - PEDRA D'ÀLIGA 832 m.

2.35 h. - LA RIERA 690 m. 3.25 h. - CINGLE DE LA MOSQUERA (SALOMÓ) 840 m. 4 h. COLL DE PLANS 864 m. 4.25 h. - COLL DE LES GANIVE TES 875 m. 5 h. - CAS TELLTERÇOL 726 m. 6 h.

900 m. ü

en ----+-----+---c3 ---1-------t�,,C.....�-l:!----:J � :3 � ...J z i ...J c3 o !!l 800 m. ...J-Ü ----+-----+--+ii

850

IF\'

�

"�:.::..,.� '�

11>-Í

'"'\__J

m.

<{

...J W

l> W

750 m.

700 m.

W

ü

-----------!s· <{

�-º::l-�---o ffi -ºgB----en

@ a.

<(

ffi

:J

�

>

()

W

�

+------......,________..,___ W -'----+-----<{

W

�

650 m.

"'

---<l--------+------+ z ___________,

ü

�i

•,s�ja'� - ,.

O� ¡1Ge � �

"')J

600 m.

l

550 m.

500 m.

O h.

1 h.

2 h.

3 h.

HORES DE CAMI

4 h.

5.h.

6 h.

REGLAMENT DE LA RONDA VALLESANA SORTIDA: De dos quarts de vuit fins a les nou del matí.

CONTROLS: A més del de sortida i arribada, hi haurà 4 controls de pas que es tancaran o s'o­ briran dins d'un horari.

DESQUALIFICACIONS:

Per pèrdua del full de ruta.

No lliurar el full de ruta al control d'arribada.

Fer anotacions o esmenes al full de ruta.

No passar per tots els controls, segons l'ordre establert i dins l'ho­ rari previst.

Que deliberadament es canviïn de lloc les marques existents en el recorregut de la Ronda.

Qui porti ràdio, transistors o altres objectes que molestin als altres participants.

DISPOSICIONS FINALS:

A/ La U.E.S. no· es fa responsable dels accidents que puguin es­ devenir en el recorregut de la Ronda.

B/ El mal temps no serà obstacle per a la celebració de la prova, la qual, no obstant això, podrà ésser alterada per l'organització i sus­ pesa per motius que no siguin de la seva competència i control.

C/ La participació en la prova pressuposa l'acceptació d'aquest re­ glament.

ADVERTIMENT: En cas d'abandonament, s'ha de lliurar al control més proper o per mitjà d'un altre rondaire, el full de ruta a l'organització.

EN CAS DE SUSPENDRE LA RONDA PER MAL TEMPS, ES FARIA EL DIA 18 D'OCTUBRE.

�1111

unió excursionista de Sabadell

Carrer de la Salut. 14 i 16 baixos Apartat de Correus 421 scix:ldel Tel 725 87 12 ---- 08202 SABADELL

LJE!!:;

AMB EL SUPORT DE

@ Banc ��badell