RONDA VALLESANA X

X Ronda Vallesana

Sentmenat - El Farell 8 d'octubre de 1989

X Ronda Vallesana

Sentmenat - El Farell 8 d'octubre de 1989

L'.edició d'aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració de:

AJUNTAMENT DE SENTMENAT

A,,.■ Sbclo-cultu,.I

Ajuntament

IXI de Sabadell

�2 Caixa de Sabadell

REALIZACIÓN Via Gràfica.

IMPRESIÓN B2/C.

DL. B-962-89.

Sumari

Pàg.

Presentació del President de l'Entitat. Jordi Artigas i Lladó.............................

Presentació de l'alcaldia. Joan Guàrdia i Parareda......................................................

Itinerari de la X Ronda Vallesana. Ramon Gotés ..........................................................

Sentmenat, una visió de conjunt: El medi i l'home. Rafel Rosaura...........

Aspectes de l'evolució històrica de Sentmenat. Esteve Canyameres Ramoneda .......................................'.................................................................................... ,........................................

Les velles cases de Sentmenat. Jaume Verdaguer i Famades ........................

Un important llinatge feudal del Vallès: Els Sentmenat. Armand de Fluvià i Escorça.....................................................................................................................................................

Les fonts de Sentmenat. Jose p Vinyets i Mira...............................................................

La Ronda del Castell. Pere Molera...............................................................................................

Excursió pel rodal de Sentmenat: Ruta dels ccSenyors, Pagesos i Pastorsn.

Gru p d'Amics del Museu-Arxiu de Sentmenat................................................................

El territori del Condal. Esteve Canyameres Ramoneda............................................

El massís del Farell. Carles Montoliu i V iñals ...................................................................

La vegetació al llarg de l'itinerari. (*) .......................................................................................

El p oblat ibèric de la Torre Roj a. Carme Miró i Alaix................................................

El Romànic de Sentmenat. Francesc Garcia......................................................................

Llegendes de Sentmenat. Jordi Vinyets i Jiménez......................................................

Societat Coral Obrera cela Glòria Sentmenatencan. Antoni Navarro Gómez.............................................................................................................................................................................

Els deu primers anys de la Ronda Vallesana. Francesc Garcia.......................

Bibliografia sentmenatenca.........................................................'....................................................... (*) Extret dels itineraris publicats pel Grup d'Amics del Museu-Arxiu de Sentmenat.

• Fotografies cedides per joan Deu, Ramon Gotés i Josep Vinyets.

• Dibuixos cedits per Ricard Molins, Jaume Rovira i Pere Molera.

5 6 7 12 16 22 24 28 34 37 43 51 55 57 63 68 72 74 76

Ronda Vallesana. Benvinguda A tu, amic Rondaire, que fa deu anys que ens acompanyes, a tu que ens has estat fidel i amb la teva participació ens has estimulat fins a com­ plir aquest desè aniversari, mercès per la teva fidelitat.

A l'amic, que fa uns anys, no tots els deu, però que «fer» la Ronda t'agrada i t'il·lusiona, i any rera any ja esperes l'octubre per conèixer una part més del nostre Vallès, a tu també moltes mercès. l... a tu que ja esdevindràs des d'enguany un amic rondaire, un amic de la UES, a tu que t'incorpores per primera vegada, benvingut, i esperem amb la teva, i la de tots, moltes i moltes més «Rondes», gràcies per haver vingut, sé que no et defraudarem, ja que «Com el Vallès no hi ha res».

Permeteu-me, que us digui, a tots, que fer una Ronda és una tasca feixuga, que són molts diumenges que els membres de la Comissió de la Ronda, integrada dins la Secció Muntanya de la nostra Entitat, els que dedi­ quen a cercar any rera any un nou indret, després cal cercar camins, desbrossar-los i fins i tot condicionar-los, algunes vegades queda la part administrativa i de relacions públiques, parlar amb l'Ajuntament correspo­ nent, cercar ajuts econòmics, etc., i sobretot moltes i moltes reunions per coordinar-ho tot, fer els mapes, preparar el llibre, gran tasca també aquesta, perquè cal aglutinar moltes col·laboracions, a més de preparar l'edició que ens aporta, cada any, una millora d'aquest acurat llibre, que ja ha esdevin­ gut col·leccionable documental per a l'afeccionat i amador del nostre Vallès.

A tots els membres de la Comissió de la Ronda, moltes mercès, i enho­ rabona, ja l'haureu fet complir els seus 10 primers anys. No defalliu; com dèiem anys enrera, la Ronda és una mica la nostra Festa Major.

També cal agrair a tots els Ajuntaments Vallesans, que any rera any, l'un després de l'altre, han col·laborat i fet possible la seva realització: a l'Ajun­ tament de Sentmenat i en particular al seu Batlle, Sr. Joan Guàrdia, ja que s'han bolcat en aquesta efemèride; al nostre Ajuntament de Sabadell, per la seva aportació anyal, que mai no ens ha deixat de concedir; a tots moltes grà­ cies, amb la vostra col·laboració també ha estat possible arribar a deu anys.

A tots els anunciants, que amb el seu suport ens ajuden, moltes mercès.

A tots aquells que col·laboren o heu col·laborat en controls, marcatge, etc., a la Coral que cada any ens refresca amb l'agraïda aigua amb llimona.

Al Sr. Ricard Molins, amb els seus dibuixos.

A tots, a tots, l'agraïment de la Junta Directiva. Per molts anys pels vos­ tres primers deu anys. Que hi hagi Rondes, per molts i molts aniversaris.

Jordi Artigas i Lladó President 5

Presentació de l'Alcaldia Sentmenat us dóna la benvinguda. Som un poble de més de 4.200 habi­ tants. En pocs anys hem passat de les roderes dels carros als carrers asfal­ tats plens de cotxes. Hem passat del camp a la indústria, conservant però el mateix estil de poble pagès.

La nostra història ve de lluny. Els diferents vestigis con el «Dolmen», la Torre Roja, el Castell o el Campanar Romànic. són fidels exponents d'un temps antic que ha tingut present el seu entorn.

Muntanyes més o menys altes -el Puig de la Creu, Guanta, la Serra Cavallara, Can Palau- configuren un assentament humé que ha construït la Vila a la carena de les serres i que, en aquests moments, van omplint racons i raconets tot fent el Sentmenat del futur amb costums antics i fidels a una manera de ser.

La natura sentmenatenca viu marcada pels molins de vent i boscos on el pi, l'alzina i el roure són peça fonamental, on els carn.ins ramaders segueixen els antics camins romans i on la nostra pagesia ha fet possible coses pairals com Can Ramoneda, Can F ruitós, Can Sanosa, Can Padró, Cari Castellet, Cal Guixer, Mas d'en Cisa ...

El blat, el vi, l'oli -qui no recorda l'era de batre o el trull de Ca la Gràcia­ són cultius de les nostres terres al costat dels arbres fruiters o la gran quan­ titat d'avellaners que envolten els petits horts d'enciams, cebes, tomàquets; lloc de treball tranquil després d'unes hores davant el teler, el torn o la màquina de serrar o soldar.

Sentmenat, vila petita i oberta, treballadora i amb ganes de gresca, us dóna la mà i us convida a fruir d'un entorn natural que cal respectar i estimar.

Felicitats als organitzadors d'aquesta Ronda que per deu vegades tre­ pitjarà el nostre estimat Vallès. Us demano a tots que· sigueu bons guar­ dians d'una natura que necessita respecte i amor. Expliqueu als vostres familiars i amics qui som i com som i recordeu que sempre tindreu un lloc -Sentmenat- on podreu venir a caminar amb l'oberta amistat de tots els veïns.

Els nostres xiprers en seran testimoni.

Joan Guàrdia i Parareda Alcalde de Sentmenat

6

Itinerari de· la X Ronda Vallesana Sentmenat, a 203 metres, és l'inici de la Ronda d'aquest any.

Sortim de la plaça de Casa de la V ila, travessem la carretera al capda0 munt del poble, passant pel carrer Climent Humet, i arribades les últimes cases, baixem per trobar la carretera i agafem una ampla pista que baixa avall, a la seva esquerra.

0.10 0.15-0.25

0.10-0.35

0.10-0.45

0.15-0.60

0.05-1.05

0.15-1.20

Passem el torrent d'en Vaiell, la pista segueix amunt fins al Mas d'en Cisa.

Aquesta bonica construcció rural ja constava el 1196 amb el nom de Mas Vila.

Seguim per l'esquerra del mas, deixant les pistes que es fiquen als camps ben conreats a banda i banda de camí. Hi desta­ quen per aquí una bona extensió d'oliveres, algunes de cente­ nàries, també hi ha ametllers.

Torrent de can Turull, raconada obaga amb alzinar. La pista puja amunt fins arribar al Roure Gros, gran arbre centenari.

Fins aquí l'itinerari coincideix amb la via romana que anava de Terrassa a Caldes.

Pugem amunt fins a les runes de l'antiga ermita de Sant Miquel de l'Arn. Des de darrera l'ermita agafem el caminet que s'enfila pel bosc de pi blanc, pinyoner, i alzines, pujant fort fins a la Torre Roja, antiga torre de guaita medieval, encara mig conservada.

Podem veure també les restes d'un antic poblat ibèric, a on continuen les excavacions.

393 metres, és l'alçada del turó de la Torre Roja, també cone­ gut per Puig Castellar. És un bon mirador del Vallès.

Continuem per la pista que va avall per l'obaga d'alzinar, on abunden les lianes d'arítjol, flns el collet de la Torre Roja.

Continuem per la pista de l'esquerra, i aviat veiem a la seva esquerra les runes de l'antic Mas d'en Corró.

Aviat deixem la pista per enfilar-nos per un camí que puja pel bosc d'alzines i pins, fins arribar a una pista.

En arribar a una pista que va a l'esquerra, ens enfilem per un caminet passant pel costat d'un grup de roures, per bosc, on hi ha molt bruc fins arribar al cim de la muntanya d'en Sagrera, també anomenada muntanya d'en Fruitós, a 467 metres i, que té una bona panoràmica.

7

0.05-1.25

0.15-1.40

0.10-1.50

0.20-2.10

0.05-2.15

0.20-2.35

Seguim avall per la pista, on coincidim uns quants metres amb el camí de pujada. A uns deu minuts _hi ha una grossa alzina i alguns roures dintre el bosc de pins, i alzines, arribant al ca­ llet del Pascal.

Tirem amunt per un poc marcat caminet que s'enfila pel bosc, on domina el pi blanc, amb abundància de fenars, fins arribar al turonet i baixant per la part obaga fins a un callet, on passa la pista.

Però pugem amunt, per un camí que s'enfila per trobar el llom de la serra, el primer tram molt pedregós, i molt abundant de punxants garrics.

Cap al final del carener, arribem als límits de la il·legal urbanit­ zació, seguint amunt cap a la dreta, on trobarem una pista que va amunt.

Caminet a l'esquerra, una gran alzina destaca per la seva gran­ dària. Pugem pel bosc, de pi blanc i alzines. Després de pas­ sar per un espès alzinar, surt en terreny més net, i es fica per entre punxants garrigues.

El terreny es fa més escàs de vegetació i pedregós, ens anem enfilant per la Costa Llisa, a 600 metres. Arribem a una pista.

9

0.05-2.40 0.20-3.00

0.10-3.10

0.20-3.30 0.20-3.50 0.10-4.00 0.10-4.10

0.10-4.20

0.15-4.35

0.10-4.45

0.05-4.50

0.05-4.55

0.20-5.15

10

La pista planeja fins al coll de la Bassa Roja, pujant per la part assolellada de l'alzinar.

Agafem un caminet a l'esquerra que puja per la Serra Llisa, fins arribar al cim del Farell, a 789 metres, dit també Pic del Vent o de Sant Sebastià.

Aquest cim és un gran mirador, ja que no té al davant cap mun­ tanya alta que el tapi, domina des del mar. al Pirineu.

Seguim pel carener fins trobar la pista que baixa per la part obaga per l'espès alzinar, on abunda el boix i el grèvol. Seguim avall per l'esquerra fins a trobar una crurna, on hi ha una grossa i frondosa alzina al mig.

Seguim avall per la dreta, deixant cinc pistes a l'esquerra, fins a trobar una altra alzina grossa al mig del camí.

A la dreta hi ha el camí que baixa cap a Sant Sebastià de Mont­ major. La pista segueix planera pel carener.

A l'esquerra hi ha les runes de la Casa Nova de l'Agell. Per la part obaga hi ha un esponerós bosc de pins.

Som al paratge dels Tres Pins, de bosc esplèndid, i cruilla de pistes cap a Castellar i Sant Sebastià.

Seguim la pista que baixa per l'esquerra cap a la part obaga del bosc, i traspassa cap a la part dreta del torrent, seguint per sobre d'ell.

Quan la pista s'enfila, la deixem per un caminet a l'esquerra quan s'ajunta amb un caminet que ve de l'esquerra, passant per alts boixos avall.

El camí travessa el torrent, primer cap a l'esquerra i després torna a la dreta per un estret viarany ple de vegetació, amb un tros de dreta baixada, i paret de roca a. la dreta.

Roca a l'esquerra del camí, que serveix de mirador sobre la riera . que forma un petit saltant. Al fons de la vall es pot veure Sent­ menat. Travessem a l'esquerra de la riera, que per aquí forma uns petits gorgs i saltants.

Ran de camí raja la font de la Noereta.

De seguit trobem l'ampla pista que passa per davant de la casa de Guanta.

Seguim uns deu minuts pista avall fins a trobar un caminet que baixa per l'esquerra pel bosc obac i espès arribant a les runes de Rossinyol, antiga casa de pagès.

Seguim el caminet que va avall, deixant els de la dreta i l'esquerra. Travessem la riera i sortim a un planet, on hi ha una taula i bancs, seguim amunt i quan trobem un camí a l'esquerra l'agafem, passant la riera i arribant al paratge de la font del Bou, que no raja. És una raconada humida al peu d'una paret amb vegetació de ribera.

0.10-5.25 0.05-5.30

0.15-5.45 0.15-6.00 0.15-6.15

0.10-6.30

Travessem la riera pel caminet que puja fins al peu del saltant de Guanta, raconada de gran bellesa.

Seguim avall, entre bosc on destaca un gros pi blanc a la dreta.

Més avall,. el camí ja torna a ser pista que passa a l'esquerra dels camps. Un cop passats ran del camí, en una torrentera hi ha una grossa alzina. Passem per davant de la casa de can Senosa, casa documentada ja el 1032, que també era cone­ guda com el mas d'Aiguasenosa.

Seguim avall travessant la riera baixant paral·lels a ella fins a un petit pont.

Tornem a passar la riera de Sentmenat, arribant als extensos camps.

Passem per can Fruitós o Fritós, amb una gran bassa i capella romànica, esmentada per primera vegada l'any 1066.

Seguim per l'ampla pista fins a l'històric castell de Sentme­ nat, ja esmentat el 1056. Passada la gran bassa agafem una pista a la d_reta per baixar per darrera del castell, ja que té una visió més bona mirat des de baix.

Després de travessar la carretera de Castellar, ens dirigim a la plaça de la Casa de la Vila, final d'aquesta Ronda Vallesana. l esperem que us hagi agradat aquest itinerari, en el qual els amics de Sentmenat ens han ajudat amb molta il·lusió, per fer conèixer la història i la natura del seu poble estimat.

11

Sentmenat, una visió de conjunt: el medi i l'home El municipi de Sentmenat ocupa una extensió d'uns 28,30 Km 2 , loca­ litzat dins de la comarca del Vallès Occidental. El terme limita amb els muni­ cipis de Castellar del Vallès a l'oest, Sant Llorenç Savall al nord-oest, Caldes de Montbui al nord-est, Palau de Plegamans al sud-oest, Polinyà del Vallès al sud i Sabadell al sud-est.

El territori es caracteritza pel seu aspecte muntanyós en la part nord on podem trobar cims com el Farell (789 metres) que limita amb Sant Llo­ renç Savall; i dins d'ell la Serra Cavallara, la del Calvari, la de Torre Roja (anti­ gament turó de defensa medieval, que conserva restes d'una torre de planta circular i d'un poblat ibèric), la de Puig Rodó, la Sagrera, etc.; totes elles presidides pel Puig de la Creu (664 metres) que fa de límit amb Castellar del Vallès. A l'oest, hi trobem la serra de Can Palau que està coberta per frondosos boscos de pins.

Sentmenat té com a principal curs d'aigua la riera que porta el mateix nom, i desemboca a la Riera de Caldes, prop de Palau de Plegamans. També disposa de moltes fonts però la majoria d'elles es troben en males condi­ cions i no són potables, com les d'en Fargues, Can Roure, Can Ramoneda, font de Bou (a la Vall d'Aiguasenosa), dels Enamorats, del Gurri, la Font Falsa sobre Guanta, on es localitza el pintoresc saltant (50 metres d'alçada, sense aigua).

El clima típicament mediterrani i amb temperatures suaus afavoreix el desenvolupament de la vegetació característica d'aquestes contrades: pi blanc, que abunda per tot el terme; pi pinyoner; alguns roures i alzines en parts obagues; garrigues i bardisses. El sotabosc és força dens i diferent segons el tipus de sòl amb plantes tals com el bruc, estepes, romanís, gato­ ses, argelagues, etc. Prop dels torrents es troba el bosc de ribera amb àlbers i pollancres, principalment.

La població de Sentmenat que és d'uns 4.030 habitants, compta amb una densitat d'unes 128 persones per km2 i es troba pràcticament concen­ trada entre el nucli urbà i els dos barris annexos, mentre que la resta es repar­ teix entre les urbanitzacions i les masies que hi ha disperses arreu del terme.

La població que a finals del segle XVIII era d'un miler d'habitants, ha anat augmentant durant aquests segles però amb certes fluctuacions. El 1875 aconseguia sobrepassar les 1. 700 persones, xifra que es mantingué fins al 1877. La industrialització que llavors es produí, féu emigrar un bon nombre de sentmenatencs cap a altres poblacions, especialment Sabadell, 12

els quals es quedaren en 1.505 fins arribar als 1.256 el 1900, a causa de la plaga de la fil·loxera, que obligà molta gent a ocupar-se en la indústria forana. Amb la instal·lació d'algunes indústries, a finals del segle XIX, la població comença a experimentar un ritme ascendent: de 1. 744 habitants l'any 1920 es passà als 1.897 del 1930. Entre 1930 i 1960 la població roman­ gués estacionària, però l'expansió econòmica i industrial dels anys 60 pro­ vocà una forta immigració de gent procedent d'altres regions espanyoles de la qual Sentmenat no se n'escapà; passant dels 1.987 habitants de l'any 1960 als menys de 3.500 que n'hi havia a mitjans de la dècada dels 70.

Si bé l'agricultura ha estat el recurs econòmic predominant de Sent­ menat, a partir dels anys 60-70 aquesta deixà el seu lloc a la indústria, tot i que encara és bastant important entre la població com a activitat a temps parcial. l..'.activitat econòmica agrupa a una població activa del 60 per 100 dels habitants. Una munió de masies que es troben repartides pel terme, donen fe de la riquesa agrícola que antigament imperà: Can Costa, Can Bigues, Can Montllor-Rovira, Can Cladelles, Can Clapers-Jussà, Can Cos­ tet, Can Morera, Can Riera, Can Capella, Can Baigual (en runes), Can Sorts, Can Palau, Can Baixeres, Can Peric (en runes), Castellet de Dalt o de les Boixedes, Rossinyol de Muntanya (en runes), Casabaió, Can Canyameres, Puig Xoriguer (en runes), Can Mas, Can Roure, Can Vilà, Can Castellet de la Riba, Can Ramoneda, Can Vinyals (restaurant), Can Padró-Solanet, Can Montllor de Dalt, Can Senesa, Can Fruitós, Can Turull, Mas d'En Cisa, Can 13

Patxau, Ca l'Ànec i Guanta. El pas de molts agricultors a la indústria ha obli­ gat a mecanitzar aquesta activitat i els pagesos són propietaris de la majo­ ria de terres que cultiven. Per la falta d'aigua hi ha un domini dels conreus de secà: cereals, oli, avellaners, ametllers i vinya. Les hortalisses es troben en els poques parcel·les que disposen de suficient aigua. Malgrat tot es nota una disminució en els cultius i sobretot en la vinya que està en vies de desa­ parició. Hom hi cria bestiar boví, porcí i aviram, fonamentalment. La indús­ tria ha passat a ser l'activitat predominant del municipi, que inclou una majoria de petites i mitjanes empreses que tenen per activitat el tèxtil, si bé n'hi ha d'altres que abasten la metal·lúrgia, la construcció, fusta, quími­ ques, embotits, etc. Les més importants són una fàbrica de velluts, la lèxtil Besòs, Indústria del Hilado, lècnic Galí (metal·lúrgica), etc. La nova indús­ tria se situa en el polígon industrial de Can Clapers i a la zona industrial de Can Roure, situada al sud del poble, al peu de la carretera de Polinyà, men­ tre que les més antigues es localitzen en el casc urbà i al barri de Can Palau.

L'. auge en el nombre d'establiments comercials experimentat en aquests darrers anys és una bona prova del revifament econòmic que es comença a produir, ja que la xifra de comerços és d'uns 99, havent augmentat en 11 en els darrers quatre anys. Molts d'ells són comerços petits, de tipus fami­ liar, a on es poden adquirir tota mena de productes. Els tipus més predomi­ nants són de queviures, bars i restaurants i de confecció.

La

Vila La Vila de Sentmenat pròpiament dita està situada a la plana, a 241 metres d'altitud, en terreny lleugerament inclinat, cara a migdia, a l'esquerra

14

de la riera, i concentra pràcticament tota la pobladó del municipi. El poble està compost pel casc urbà antic i dos barris de construcció més recent: Can Baixeres, al costat del poble (el més recent) i Can Palau, a ponent i sepa­ rat del nucli per la riera. Aquests barris són conseqüència de l'arribada de la immigració produïda pel creixement de la indústria. Tot aquest conjunt fa que ocupi una superfície irregular d'uns 1.600 metres de llargada per uns 800 d'amplada. El caseriu de Serra Barona, de 8-10 cases (del segle pas­ sat), és a un km del poble, en el camí ral que va a Palau-solità. El nucli antic conserva l'imposant campanar de la que fou l'antiga església romànica de Sentmenat (avui desapareguda) «Sant Menna», i que dóna nom al muni­ cipi. A poca disància de la vila hi ha el castell de Sentmenat que avui ser­ veix com a masia agrícola.

D'entre els diversos serveis i equipaments que ofereix el poble, cal fer esment de la Biblioteca Popular, inaugurada 1'11 de novembre de 1971, i la Societat Coral Obrera «La Glòria Sentmenatenca», que es va fundar l'any 1885 i avui compta amb més de 350 socis, xifra no gens menyspreable a causa del nombre d'habitants de la vila.

A més, Sentmenat compta amb 4 urbanitzacions: Can Vinyals, a la car­ retera de Castellar; Guanta, al nord ( a 3 km); les de Pedrasanta i Can Canya­ . meres, à mig camí de la carretera que va a Sabadell.

Tots aquests conjunts residencials fa que existeixin més de 1.800 habi­ tatges amb una tipologia arquitectònica de les cases, diferent segons el lloc.

Així, en el casc predominen cases unifamiliars de dues plantes, de cons­ trucció antiga, edificades sobre solars de 4-5 metres d'amplada. En canvi, als barris les cases són diferents, de més qualitat, construïdes sobre solars i carrers més amples, també d'una o dues plantes però amb totes les depen­ dències exteriors o ventilades per celoberts. Moltes compten amb garatge propi i d'espai ajardinat.

En fi, des dels cims de Sentmenat, que ofereixen belles panoràmiques del seu terme i comarca, hom pot adonar-se, encara, de l'encant típic d'un poble vallesà, on el pas del temps no s'ha deixat notar i on la mà de l'home no ha malmès un paisatge que en altres indrets s'ha alterat per causa del creixement urbà i industrial.

Rafel Rosaura i Pacareu Geògraf Maig de 1989

15

Aspectes de l'evolució històrica de Sentmenat Darrere de qualsevol article referent a historiografia local hi ha una fina­ litat molt clara, la divulgació d'aspectes inèdits del nostre passat. També hi ha d'altres aspectes com són, el desig de divulgar una part de la història del país que normalment no la trobem en les obres generals. Potser perquè com a cosa amada no han afectat massa als grans esdeveniments histò­ rics. Però si conjuntem aquests fets aïllats dels diversos pobles i comarques, el resultat és la configuració acurada de la historiografia general. Per altra banda, remarcar que sense les petites lluites, esdeveniments, i situacions locals, els reis o els nobles no haurien pogut fer el que van fer, ni els grans homes de cultura, religió o ciència haurien pogut desenvolupar-se ni desen­ volupar el progrés d'aquell pafs i sense aquest creixement históric no es pot entendre la realitat actual. Així sense la gent del rerapaís, en aquest cas, la gent del nostre poble, la família dels marquesos de Sentmenat no hauria pogut arribar a ser una de les grans famílies de la noblesa catalana. O sens l'ajut d'un manyà sentmenatenc, el Sr. Ferran Casablanques no hauria fet les innovacions tecnològiques tan importants per a 1a· indústria tèxtil de Sabadell. 111 Sentmenat està ubicat en un dels corredors naturals més importants com a via de comunicació entre la Península Ibèrica i Europa, el Vallès, comarca que per les seves característiques geogràfiques ha estat lloc de pas de diverses cultures i civilitzacions, així com lloc habitat permanentment.

Sentmenat no escapa a aquesta situació general de la comarca, les dife­ rents restes arqueològiques ens indiquen aquesta ocupació del territori. Des del Neolític (Dolmen de la Serra Cavallara) passant pel període ibèric amb els assentaments pertanyents a les tribus del grup dels Laietans (poblat de la Torre Roja), i la dominació romana (viles de Can Palau, Can Fruitós, Mas d'en Cisa, Can Gibert etc), o els indicis en la toponímia de la presència dels visigots corraborats per restes arqueològics (mas Sala, camp sa Sala, etc), ens ho confirmen.

Però no és fins el segle X que no apareixen els primers documents escrits referents a l'àrea territorial que engloba el nostre terme com a fet diferen­ ciat de la resta de la comarca. Són aquests documents els que ens indiquen l'existència d'una comunitat humana diferenciada. És a partir d'aquests docu­ ments que ja podem tenir consciència de la nostra particular i petita histò­ ria local.

La poca documentació conservada dels segles X i XI ens reafirma en 16

aquest fet diferenciat, atès que és on comencen a aparèixer topònims típi­ cament sentmenatencs (la majoria d'ells encara existents actualment: La vall de Canyameres l'any 961, el terme de «Sancti Minati» l'any 972, la selva del Rovirà (serres que hi ha entre Sentmenat, Sabadell i Castellar del Vallès) l'any 996, Crivillac (zona del Padró) l'any 999, la vall d'Aiguasenosa l'any 1002, La Capella (zona de can Capella) l'any 1003, el castell de Guanta l'any 1012, la capella de Sant Fruitós i el Bosc Mal l'any 1027, Baiell i Penya Roja (can Tescal) l'any 1041, l'alou de Montllor i el «solarium» d'Oriac l'any 1042, el coll de Solanet l'any 1052, la consagració de l'església parroquial l'any 1064, el castell de Sentmenat l'any 1065, Sant Miquel de l'Arn l'any 1083. 121 Entre la segona meitat del segle X i la primera del segle XI molta part de la documentació és referida a compres, empenyoraments, donacions i vendes de terres. Cal esmentar que la documentació sembla indicar l'exis­ tència d'una població de pagesos lliures.

A partir del primer quart del segle XI comencen a esmentar-se en els documents, personatges importants (personatges de l'alta noblesa) que com­ pren terres als petits aloers, per exemple, Miró d'Ostoles, home molt influent a la cort del comte de Barcelona. També altres grans nobles de l'època tenen importants alous al terme de Sentmenat com Gombau de Besora; aquest per exemple, mitjançant les donacions piatoses cedeix al monestir de Sant Miquel del Fai propietats o alous com la vall de can Montllor i el Solar d'Oriac.

També per exemple, el monestir de Sant Llorenç del Munt aconsegueix impor­ tants lots de terres repartits per tot el teme, especialment de la comtessa Ermessenda. 131 A finals del segle XI però, encara conviuen a Sentmenat petits aloers amb els grans propietaris feudals. Els monestirs de Sant Miquel del Fai, Sant Llorenç del Munt, la parròquia de Sentmenat, i sobretot el Senescal del comte de Barcelona Guillem Ramon, (aquest a més obté la jurisdicció política, civil i militar de tot el castell ï terme de Sentmenat). 141 En el segle XII ja tenim configurat un panorama totalment feudal. Sent­ menat és una baronia sota el poder senyorial dels Montcada en l'aspecte judicial, polític i militar, i a més amb importants propietats al·loidals direc­ tes al terme. Uns administradors representants del noble feudal que són els castlans i que en aquest cas són la família dels Sentmenat (llinatge que més tard esdevindran senyors i marquesos) exerciran, en nom del baró, l'admi­ nistració política, militar i judicial del terme. Uns altres senyors al·loidals amb terres però sense cap tipus de jurisdicció política o militar en aquest terme. l un poder religiós dividit en dues parròquies, la de Sant Menna de Sentme­ nat i la de Santa Maria de la vila de Caldes de Montbui al Condal. 151 Aquesta situació de diversos senyors al·loidals dins un mateix terme durà des de la seva formació al segle XI fins el segle XVIII. És a finals d'aquest segle que la família dels Sentmenat acaba amb aquesta situació quedant com a única família amb drets al·loidals en tot el terme i per tant l'única amb dret a rebre els censos i altre càrregues en concepte de drets senyorials.

17

La compra dels drets senyorials del Capítol de canonges de Solsona sobre les propietats del mas d'en Cisa i can Fruitós significa l'acabament del procés de concentració de tots els drets feudals, iniciats per Pere VI de Sentmenat amb la compra del Castell de Sentmenat i tots els drets feudals que corresponien com a baró del castell i terme de Sentmenat a Aimeric de Centelles l'any 1380 per 9.000 lliures catalanes . I6I Potser això és l'explicació del per què no hi ha massa documentació que indiqui conflictes entre el baró i els habitants de Sentmenat per abús de poder feudal, en canvi si que hi ha molta documentació referent a con­ flictes per drets senyorials, especialment els de caire econòmic, entre els diversos senyors feudals que tenien terres al·loidals al terme de Sentmenat. 161 Aquest panorama es complica més amb la donació del Senescal Guil­ lem Ramon a la Canònica agustiniana de Santa Maria de Solsona de masos i terres al Condal l'any 1113, o la presència encara dels descendents de Gom­ bau de Besora, el llinatge dels Santmartí senyors de Sant Martí Sarroca, Olèr­ dola i Eramprunyà.

Des de l'any 1237 es complicà més encara a causa de la presència de l'Ordre dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem com a senyors d'una part important de les terres i masos de Sentmenat, com a resultat d'una sentència arbitral del rei Jaume l el conqueridor referent a l'herència de Guil­ lem de Montcada, vescomte de Bearn, d'Oloron i Gabardà, baró de Mont­ cada, Castellvell i Sentmenat. Per aquesta sentència, la vídua de Guillem de Montcada, Garsenda de Provença, hagué de vendre als Hospitalers una part del terme de Sentmenat amb les seves terres, masos i persones habi­ tats per ells. 171 Alguns dels petits aloers que queden entre els segles XII i XIII fan dona­ cions a institucions religioses. Així Sant Miquel de l'Arn passa a ser propie­ tari de la Pia Almoina de Barcelona a partir del segle XIV. El Beneficiat de la capella de Sant Bartomeu de Caldes de Montbui, l'altar de Sant Pere de la parròquia de Caldes, així com la seva Sagristia tenen dotacions que con­ sisteixen en diverses peces de terra. La parròquia de Sant Jaume de Barce­ lona, etc.181 Amb aquest panorama tan embolicat és fàcil pensar que a aquests grans senyors al·loidals els interessava que les seves propietats rendissin. Per aconseguir-ho establiren. les terres a diferents pagesos a canvi de censos en espècie o diner, pagadors cada any perpètuament. Així, des del segle XII fins a principis del XIV apareixen els noms de totes les masies actuals i molts establiments de terres. Aquesta és la formació i configuració del Sent­ menat rural que sense gaires modificacions arribà al segle XVIII i principis del XIX en què s'aboliren molta part dels drets senyorials i les terres passa­ ren a domini total dels pagesos.

El poder polític, judicial i militar del terme estava organitzat de forma que la màxima autoritat la tenia el baró (primer, el senyor de Montcada, des18

8, � 5ENTMAÑAT Carrer Climent Homet

Carrer de Climent Homet (Serra de Dalt) als anys 20

prés el senyor de Centelles i finalment els Sentmenat). Un batlle I sots-batlle nomenats pel propi baró i la guàrdia del castell que exercia les funcions poli­ cials. Amb el decret de Nova Planta del rei Felip V l'any 1716, es modificà aquesta estructura secular si bé la influència del marquès continuà, atès que el nomenament del batlle i el consistori municipal es feia amb el con­ sentiment i parer del marquès (fins i tot en els primers moments del fran­ quisme el Sr. Joaquim de Sentmenat i Sarriera, l'últim marquès, fou consultat pels nomenaments de batlle). També les presons del castell continuaren actuant fins ben aviat entrat el segle XIX. 191 Al llarg d'aquests segles també existí la figura del Consell de Caps de casa, que eren reunits a toc de campana o per previ avís, els diumenges després de la missa de dotze, bé a petició del baró o bé a petició dels mateixos pagesos. Davant del cementiri parroquial si es tractava de fets molt importants i en els quals els acords presos o els compromisos havien d'ésser jurats, o la plaça de la Sagrera (actual plaça de Baix) quan eren altre tipus d'afers o tant sols notificacions a la població. Aquest consell era consultiu ja que l'última paraula sempre la tenia el baró, per les bones o per la força.1101 En aquests mil anys i escaig d'història, els esdeveniments militars de Catalunya, que tots hem llegit o sentit a parlar, han quedat reflectits en alguns 19

documents. Per exemple, de les ratzies d'Almansur de l'any 985 al Vallès i Pla de Barcelona n'ha quedat la llegenda de les Coves del Comte (llegenda que pot tenir l'origen en fets reals atès les troballes de ceràmica àrab i del segle X trobades en aquestes coves). De les guerres remences del segle XV n'ha quedat el testimoni del setge del castell de Sentmenat, situat estra­ tègicament en el quadrilàter entre Sabadell, Terrassa, Caldes i Granollers, objectiu bàsic per les aspiracions de les tropes rebels dels remences de Pere Joan Sala, i que motivà la vinguda urgent de tropes realistes. O bé la guerra de Successió, que ha quedat registrada en els llibres de defuncions de l'arxiu parroquial de Sentmenat. En aquests llibres, en el període que va del mes d'abril de 1714 a finals d'agost del mateix any, s'esmenten la mort i l'enter­ rament de forma cristiana a 12 persones entre soldats, gent del propi poble, un capità de granaders del regiment de Piamonte i gent civil forana, tots ells per «escopetades» i per altres ressenyes sembla que on hi hagué més trifulgues fou prop de la casa de can Vinyals. 1111 De la guerra del francès han quedat testimonis orals i escrits de la cre­ mada de diverses masies i saqueig de l'església parroquial. Del regnat de Ferran VII que inicià un període molt llarg de lluites, revoltes, persecucions i bandositats entre lliberals, exaltats, conservadors i defensors de l'antic règim, ens han quedat testimonis escrits de l'actuació del general Francesc (hereu de can Turull de Condal) i els seus fills en contra de gent del poble.

Així mateix de la tercera guerra carlista queda el fet dels 40 sentmenatencs que van anar a ajudar als defensors de la vila de Caldes de Montbui contra l'atac de les tropes carlines el 29 de juliol de 1873. 1121 Amb aquest esbós de la configuració social i política de Sentmenat des de la seva formació vers els segles X i XI , tenint en compte també: La visió global d'una comunitat rural que l'any 1006 tenia 44 parroquians o caps de casa, és a dir, aproximadament 180 persones (no hi ha constàn­ cia documental dels parroquians del Condal que no estan inclosos en l'ante­ rior x(fra però que per fer les dades sobre masos es pot pensar que s'acostava a la vintena) que sumades a les probables 80 persones del Condal, ens donen una població de 256 persones. L'.any 1370 després de les epidèmies de pesta negra quedaven 44 focs que poden representar 176 persones. 11.31 La formació d'un nucli urbà que probablament es comença al segle XV amb la plaça de Baix, continua amb la plaça de Dalt i el carrer de Caldes al segle XVI (l'any 1553 tenia 57 focs que poden representar unes 228 per­ sones). l adquireix una configuració semblant a la de principis d'aquest segle actual al llarg del segle XVIII amb l'edificació de la Serra de Dalt, i Costa del Padró, a causa sobretot del fort increment de població, ja que a mitjan d'aquest segle ja hi havia 135 cases amb 663 habitants dedicats la majoria a l'agricultura típica mediterrània, els cereals, la vinya i l'olivera. 1141 Sense oblidar que ha estat un poble lligat, la major part del temps, a unes estructures feudals o amb fortes reminiscències feudals al contrari de pobles veïns, com_Caldes, Sabadell, Castellar o Sant Llorenç Savall, alhora 20

que ha estat a prop de les grans vies de comunicació tant en temps medie­ vals, p-erò sense poder accedir-hi fàcilment.

Obtindrem amb tot aquest conjunt de factors, unes dades bàsiques i elementals que ens poden ajudar a conèixer millor la realitat de la vila de Sentmenat en molts dels seus aspectes, tant pels propis com pels forans.

Esteve Canyameres Ramoneda Sentmenat, 23 de juny de 1989

(1) Aquest manyà es deia Francesc Per­ manyer i Sallent, fill de la casa de cal Mastrons.

(2) Totes aquestes dates estan extretes de les següents sèries documentals: AGA, Cancelleria Reial, pergamins de Ramon Borrell.

AGA, Arxiu de Sentmenat, sèrie pergamins B.1 a B.100.

AGA, Monacals d'Hisenda pergamins del monestir de Sant Llorenç del Munt.

AGA, Cartulari de Sant Cugat del Vallès.

AGA, Liber Antiquitatum, Vol. l i I ll.

(3) AGA, As sig. B-43, testament de Gom­ bau de Besora.

AGA, Monacals d'Hisenda, pergamins del monestir de Sant Llorenç del Munt, carpeta II i I ll.

(4) AGA, As sig. 1.132.

(5) El castell de Sentmenat, Col·lecció Els Castells Catalans, Vol. 11.

(6) És molt abundant la documentació de plets entre senyors feudals als segles XVI, XVII i XVIII a l'arxiu de la família Sentmenat, Llibre amb signatura 1.3.

(7) AGA, AS sig. B, pergamins del B.1 al B.100.

(8) Arxiu Històric de Barcelona, casa de l'Ardiaca, notes manuscrites de Mossèn Josep Mas. Arxiu particular, can Clapers Jussà, AGA, AS. etc.

(9) Serra i Puig, Eva: Pagesos i Senyors a la Catalunya del Segle XV/1, la baronia de Sent­ menat. Ed. Crítica, Barcelona 1988.

A la presó del castell es conserven uns gra­ fitis on s'esmenten diversos anys de la primera meitat del segle XIX. (10) Arxiu Peric, pergamí de l'any 1433, anotacions a diversos llibres sagramentals de la parròquia. Referències en documentació judicial del segle XVI de l'arxiu Sentmenat.

(11) Els Castells Catalans, Vol. li, el castel­

let de Guanta.

Vicens Vives, Jaume: Historia de los remen­ sas en el sigla XV. Barcelona, 1978, Ed. Vicens

Vives.

Arxiu Parroquial de Sentmenat, Llibre Ill de defuncions.

(12) Pujades Serratosa, Ramon: Memoria Mddico-topogrtlfica de Sentmenat. Barcelona 1889.

(13) Arxiu de la Catedral de Barcelona (ACB) liber antiquitatum, Vol. l.

Moreu-Rey, Enric: La Rodalia de Caldes de Montbui. Ed. Teide, Barcelona 1961.

(14) lglesias Fort, Josep: El fogatge de 1553, Fundació Casajoana, Barcelona 1979.

Moreu-Rey, Enric: opus cit.

21

Les velles cases de Sentmenat Jo vaig néixer a Sentmenat pel segar dels trenta-cinc, quan érem quatre-centes llars i prop de dos mil veïns.

Hi havia a cal T it, a cal Titet, a cal Tet i a cal T itó, a cal Músic, a cal Paiano, però ja havíem perdut a cal Tambó.

Fill de sastre i teixidora, de vailet jo repartia, el que amb agulla i tisora el para adobava i cosia.

A ca l'Enagos, a cal Marcó, a cal Pagès, a cal Queló, a cal Feliç, a cal Vela, a ca la Paua, a cal Conela.

l quan sobre aquesta feina amb ell solíem parlar, les converses que teníem així solien anar:

A cal Senet, a cal Cuirol, a cal Peixet, a ca l'Ull de Col, a cal Cames, a cal Boter, a cal Pates, a cal Ferrer.

-Pare!, ja he arribat de dur les calces de vellut al noi gran de cal Pelat, al costat de cal Pelut.

A cal Xac, a cal Bieló, a cal Xec, a cal Ferrer Xacó, a cal Cofi, a cal Serva, a ca la Gràcia, a cal Malherba.

- Doncs ara vés a cal Rata no ho confonguis amb cal Rateta, el mateix que cal Cabrer no vol dir pas cal Cabreta.

A cal Mataporcs, a cal Paraire, a· cal Mastrons, a cal Gallinaire, a cal Quatre Esquenes, a cal Tura, a cal Quatre dits, a cal Dolçura.

Perquè cada casa tenia el seu nom i aquests noms ningú no ignorava, i d'aquesta manera tothom sempre sabia, on anava.

A cal Penyos, a cal Puça, a cal Llop, a cal Massussa,1 a cal Negre,. a cal Codina, a cal .Ros, la Colamina.

l jo aprendre'ls vaig procurar, no fos que canviés un gec • -ai mare!, Déu-nos-en guard­ entre cal Gardutxo i cal Sec.

A cal Gaita, a ca l'Orella Dret, a cal Nassos, a ca l'Atzet, a cal Llarg, a cal Pito, a cal Monos, a cal Llorito.

l així, calces i gecs traginant i aplegant alguna propina, em vaig anar informant de la Serra a la Pocafarina.

A cal Fargues, a cal Xona, a cal Garrofa, a cal Xacona, a cal Deretxa, a cal Mirot, a ca l'Esquerrà, a cal Boterot.

22

A cal Samarruga, a cal Bolet, a cal T iroliro, a cal Campet, a cal Llavi Tallat, a çal Ropilla, a cal Vicentó, a cal· Postilla.

Si de les cases més velletes fins aquí us he parlat, deixeu-me que amb tres quartetes us presenit Sentmenat:

A cal Viaina, a cal Veí, a cal Bardissa, a cal Bonfadrí. .. ... i tant d'altres que n'hi ha.

El nostre poble és envoltat de frondosos boscos de pins, i de la Pau pots dísfutar pels assolellats camins.

Posar-los tots no podré perquè abans dels noms acabar, primer el paper acabaré.

Só� coses de poble! alguns diran... són coses de poble, és ben veritat, però és que a mi, m'agraden tant, que sempre les he recordat.

He preguntat als més vells amb la il·lusió de trobar que m'expliqués algun d'ells, perquè el nom els van posar. l cases tan antigues hi ha, que n'han perdut la memòria i d'altres m'han pogut contar alguna petita història.

De pagesos i filadores, traginers i boscaters, jornalers i teixidores, artesans i ramaders.

Aquí encara conservem l'esperit de comunitat, i pel carrer ens saludem com gent d'un mateix veïnat.

Aquí encara el vell campanar repica alegre en el bateig, i ens acomiada amb trist tocar que la vida ens despedeíx.

Ja haureu endevinat que no ens fa gens de neguit que el nostre Sentmenat sigui més aviat petit.

Com tampoc no ens ha colpit que ens diguin que som de poble; el que compta és que en el pit, ens hi batega un cor noble.

Jaume Verdaguer i Famades Sentmenat, març de 1989

Gent de la terra, bons catalans, molt senzills i amb honradesa, sempre del treball aimants, que és com són la gent pagea, que en temps d'abundor i bones anyades, en temps de misèria estalviant i patint, enmig de revoltes i carlinades les cases del poble anaren bastint.

23

Un important llinatge feudal del Vallès: els Sentmenat Els Sentmenat, com els Montcada, els Cardona, els Cervelló, els Cen­ telles i els altres grans llinatges feudals catalans, adoptaren com a cognom el nom del castell que posseïen al Vallès, dins el comtat de Barcelona. Eren els feudataris o vassalls més importants dels senescals del comtat de Bar­ celona que, per aliança matrimonial van passar a cognomenar-se Montcada.

No sembla massa aventurat de suposar alguna relació familiar dels Sent­ menat amb la família dels senescals, o dels Montcada, o dels Hòstoles. Sigui el que sigui, els senescals encomanaren la castlania del seu castell de Sent­ menat a aquest llinatge. Una hipòtesi, que caldria comprovar, establiria com a estirp dels Sentmenat un tal Miró, que vivia el 1013. Aquest seria pare d'un Ramon Miró que actuava el 1056 i que, possiblement, seria el pare d'un Arnau que fou pare d'un Ramon A rnau casat amb Beatriu i que actuava el 1126. Aquest matrimoni constitueix el primer enllaç documentat i provat de la cadena generacional que, a través de 27 baules o generacions s'ha per­ petuat fins avui dia.

Aquest llinatge de cavallers immemorials assolí el grau de noble el 1542, el de títol del regne el 1696 i la màxima dignitat nobiliària de gran d'Espanya el 1701. De la seva línia troncal se'n separen diverses línies com la de Tor­ tosa, que senyorejà els castells Sentmenat de Tortosa i el de Carles. La línia dels senyors de Campsentelles i del castell-cartoixa de Vallparadís de Ter­ rassa. La línia dels senyors de Vilamajor i de Cardedeu. La línia dels senyors de Santa Fe, Rubí i Dosrius. La línia del Rosselló. La línia dels marquesos de Castelldosrius, encara existent i de la qual sortí la branca dels Sentme­ nat de Cuba, ara exiliats als Estats Units. l la línia dels marquesos de Giro­ nella, que originà una altra branca dels Sentmenat de Cuba, on encara es manté. La línia primogènita o troncal, propietària del Castell de Sentmenat, és en vies d'extinció, ja que només té representació femenina. N'és cap de llinatge una venerable senyora, que enguany complirà noranta anys: Dona Mercè de Sentmenat i de Sarriera, , novena marquesa de Sentmenat, gran d'Espanya, onzena marquesa de Ciutadilla i de Torrelles, novena comtessa de Múnter, baronesa del Castell de la Roca, varvassora de Toralla i senyora de la quadra de Pallejà.

El cap de la segona línia és Don Fèlix de Sentmenat-Oms de Santa Pau i Güell, desè marquès de Castelldosrius, gran d'Espanya, quart marquès · d'Orís, vuitè marquès de Benavent, vint-i-sisè baró de Santa Pau, varvassor de Montescot i vint+tresè senyor del Castell de Vallgornera.

24

Els Sentmenat estan fortament implicats en la història de Catalunya i dels Països Catalans. Han sobresortit en tots els camps de la milícia, el sacer­ doci, la diplomàcia, les arts, i han arribat a assolir els graus de bisbes, capi­ tans generals, virreis, ambaixadors, acadèmics, etc.

Pere l de Sentmenat (mort vers el 1170) assistí a la,conquesta de Tor­ tosa, de la qual fou primer veguer i castlà perpetu. Pere II de Sentmenat (mort després del 1213), acompanyà el rei Pere l a Roma per la seva corona­ ció i assistí a la famosa batalla de Las Navas de Tolosa amb el seu fill Pere Ill de Sentmenat. Ramon de Sentmenat i de Ribes (mort 1308/10) fou gover­ nador de Càller i de Goceà a Sardenya i morf a la guerra contra Granada.

Escut d'armes de la família Sentmenat

Pere IV de Sentmenat i de Peguera (mort vers el 1435) fou conseller del rei Martí l i majordom de la reina Maria de Luna i des del 1380 fou baró de Sent­ menat en comprar la senyoria directa del castell i terme als Centelles i en unir-la a la senyoria útil que ja tenia com a castlà. Francesc de Sentmenat i de Cartellà, fou conseller del rei Joan II i vicealmirall de Castella el 1466.

Galceran de Sentmenat i de Peguera (mort vers el 1448), senyor de Santa Fe, fou camarlenc de la reina Violant de Bas. Lluità a Sicília on fou recom­ pensat amb les senyories de Palagonia i Tavi. El rei Martí l el féu conseller i camarlenc seu, l'envià d'ambaixador a França i davant el Papa, fou elegit diputat de la Generalitat. Aleix de Sentmenat i Requesens (mort vers 1670), capità de la coronela de Barcelona, lluità contra els castellans, quan la Guerra 25

dels Segadors i féu d'enllaç entre la Generalitat i el Consell de Cent. Pere de Sentmenat-Torrelles i de Perapertusa (mort el 1717), baró del Castell de la Roca i de Montbui, fou cap del braç militar de Catalunya. Partidari de l'arxi­ duc Carles i contrari a Felip V en la Guerra de Sucessió a la Corona, el rei Carles el féu marquès de Torrelles i fou elegit portaveus de governador general de Catalunya. Felip V li confiscà tots els béns. Ramon de Sentmenat i de Toralla (mort el 1713 ) té incoat al Vaticà un procés de _beatificació. Fran­ cesc IV de Sentmenat i de Clariana-Seva (mort el 1845), fou regidor de Bar­ celona el 1805 i quart marquès de Sentmenat. Joaquim l de Sentmenat-Gassol i de V ilallonga (mort el 1884), cinquè marquès de Sent­ menat, fou elevat a gran d'Espanya el 1880, senador i vice-president de la junta d'Agricultura. Ramon l de Sentmenat i Despujol (mort el 1892) sisè marquès de Sentmenat, fou president de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de l'Acadèmia de San Fernando, diputat per V ic, senador per Barce­ lona i alcalde d'aquesta ciutat. L'.últim marquès i germà de l'actual marquesa, Joaquim Ill de Sentmenat i de Sarriera (mort el 1968) fou un filantrop de la música, fundà l'Associació òpera de Cambra de Barcelona i president del Patronat Pro-Música de Barcelona, i conreà l'escultura. Menna de Sentme­ nat i d'Agulló (mort 1746) marquès de Gironella i baró de Florejacs, fou gover­ nador del Puerto de Santa Maria, a Andalusia. Ramon de Sentmenat i de Lanuza (mort el 1663) fou bisbe de Vic i de Barcelona i en la Guerra dels Segadors s'oposà als francesos.

Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza (mort el 1710) és el personatge més destacat del llinatge. Primer marquès de Castelldosrius i gran d'Espanya i baró de Santa Pau, fou doctor en Filosofia, lluità contra els francesos i governador de la Vall d'Aran i de Tarragona, virrei de Mal­ lorca, conseller de Guerra i protector del braç militar de Catalunya, ambaixa­ dor a Portugal i a Versalles prop del rei Lluís XIV. En morir el rei Carles 11 li lliurà el testament i li digué la cèlebre frase «Quina joia! Ja no hi ha Piri­ neus, s'han enfonsat a la terra i no formem més que una nació!». Felip V el nomenà virrei del Perú, on impulsà el conreu de les arts i les lletres. Con­ ponguè poesies i una òpera i traduí al castellà els himnes de Sant Tomàs d'Aquino. Joan-Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i d'Oms (mort el 1754), tercer marquès de Castelldosrius fou mariscal de camp i fill il·lustre de Mallorca. Antoni de Sentmenat i de Cartellà (mort el 1806) fou auditor de la Rota, bisbe d'Àvila, cardenal i patriarca de les Índies, almoiner major i pro-capellà del rei, gran canceller i conseller d'Estat, prelat domèstic del Papa, assistent al soli pontifici i vicari general dels exèrcits i l'armada. Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Cartellà (mort el 1796), quart mar­ quès de Castelldosrius, fou tinent general i virrei de Mallorca. Francesc Xavier de Sentmenat-Oms de Santapau i de Vera (mort el 1842), cinquè marquès de Castelldosrius, assistí al setge de Gibraltar i a la campanya del Rosselló i fou tinent general, governador de Cadis, virrei d'Andalusia, director gene­ ral de l'artilleria, senador per Barcelona i president de l'Acadèmia de Bellas 26

Artes de Cadis. Josep de Sentmenat i d'Oms (mort el 1776) fou tinent gene­ ral, assistí al setge de Gibraltar i a la guerra de Nàpols i fou governador de Peñíscola, Lleida i Cadis i conseller del suprem de guerra. Ramon de Sent­ menat i de Copons (mort el 1840) s'establí a l'Havana, on fundà la Socie­ dad Patriòtica. Antoni de Sentmenat i de Zayas (mort el 1864) fou el primer president de la Societat Filarmònica de Cuba. Francesc de Sentmenat i de Zayas (mort el 1844), fou general i condemnat a mort per formar part de la conspiració de l'Àguila Negra, però fou absolt. S'exilià a Nova Orleans, on conspirà contra Cuba i Mèxic i morí afusellat en aquest país, on havia desembarcat per a envair-lo. Francesc de Sentmenat-Torrelles i d'Agulló (mort el 1762) fou poeta i segon marquès de Sentmenat. Dominà el llatí, el grec i l'hebreu i fou fundador de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barce­ lona, on llegí un sonet en català en defensa de la pure�a de la llengua cata­ lana. Finalment, Ramon de Sentmenat i de Mercader (mort el 1972) fou enginyer i actor cinematogràfic i un dels galans més populars d'abans de la guerra civil.

Armand de Fluvià

27

Les fonts de Sentmenat Pel maig, cada dia un raig; aigua de gener, omple botes i graner. L'.aigua és molt present en el refranyer popular. Ocupa un lloc molt important en la vida d'aquells qui més directament estan lligats a la terra. Però també en aquells que no ho estan. Potser, com en el cas del foc, aquests dos elements són part de nosaltres mateixos, estan íntimament lligats amb els nostres orígens.

L'.aigua és font de vida i de riquesa. També es motiu d'inspiració d'artis­ tes i poetes. l.'.aigua és tema freqüent de pintors i artistes. Famosos paisat­ gistes l'han reproduïda abastament en les seves obres i poetes com Maragall, Espriu i Pere Quart la tenen present en les seves obres.

Una terra amb aigua, una terra humida, evoca paisatges fèrtils, verds, i és sinònim d'abundància. On hi ha aigua, la vida es desenvolupa amb faci­ litat. l.'.aigua és determinant per a la vida de les persones, plantes i animals i, en molts casos, també per al desenvolupament econòmic dels pobles. Però aquest últim aspecte no el tractaré, em decantaré més aviat cap a la ves­ sant romàntica i costumista, la de records nostàlgics i evocadors d'altres temps ja passats, i del paper social que han tingut les fonts en general dins les relacions d'una comunitat.

En una terra normalment assedegada com és la nostra, on l'aigua és escassa i sense cursos, on la seva presència sigui permanent, prenen espe­ cial importància les fonts o brolladors. Al voltant d'aquests creix una vege­ tació, esplèndida unes vegades, altres no tant, però sempre és indicadora de vida i que testimonia de forma inequívoca la presència de l'aigua en aquell lloc. Però, en aquest terreny farreny no totes les fonts tenen un origen allà on era. Això ha fet que algunes fonts no siguin espontànies o naturals, sinó que es deuen a l'acció de l'home, que s'ha vist obligat a foradar les entranyes de la terra per a extreure'n el valuós suc de mica en mica. Aquests forats rebien el nom de mines. La seva aigua era acumulada en la mateixa mina o en una bassa annexa per a ser utilitzada després per a regar. El doll d'aigua format pel sobreeixidor que conduïa l'aigua cap a la bassa o permetia sortir­ ne l'excedent, donava peu a una font, una font artificial. Però tant s'hi val, algunes d'elles, almenys al nostre poble han estat tant populars o més que les d'origen natural. Recordem en aquest cas la de Can Roure, la de Can Baigual, la de Can Montllor, etc.

Pujades i Serratosa, a la seva obra «Memoria médico-topografica de Sentmenat», de finals de segle passat, (que tan il·lustrativa i útil és per a conèixer el Sentmenat d'aleshores), ens descriu les fonts que eren més cone­ gudes i populars d'aquell temps: la de Bou, d'en Fargues o Tigó, del Roure, 28

la del Doctor, la del Carreter, etc. També ens diu que dins el poble «había ocho Fuentes públicas, ademas de la fuente de la ¡jlaza Mayor, i tres abreva­ deros para caballerías... ».

Entre altres aspectes també lligats amb l'aigua i concretament amb aquestes fonts públiques, Pujades i Serratosa, en aquesta mateixa obra fa referència a quines eren les necessitats d'aigua per a les persones. Així ens diu que es necessitaven uns 20 «azumbres» per dia i persona (aproximad_a­ ment 40 litres), dels quals n'hi havia dos per a beure, tres per a la neteja personal diària, quatre per a la neteja dels aliments i els estris de menjar, dos que es reservaven per a un «prediluvio semanal y un baño cada dos meses», i la resta per a regar i altres usos.

Ens parla igualment de la vida social que es desenvolupava al voltant de les fonts. Així, ens diu que a la de Can Roure cada any, per l'agost, a la diada de Sant Joaquim, era costum trobar-s'hi tota la gent. Allà es bere­ nava, conversava, jugava o, al so d'un instrument de vent, es ballava. Aquest costum avui ha desaparegut igualment que la font, de la qual ja sols en queda el record i uns plataners iguals als que cita Pujades i Serratosa. Un altre cos­ tum també desaparegut i del qual n'he estat testimoni és el de l'aplegada de gent que es feia a font de Bou. Era tan gran el nombre de gent que s'hi trobava que hïhavia qui hi anava el dia abans i s'hi quedava a dormir per tenir lloc assegurat l'endemà al matí.

Pujades i Serratosa, en parlar de l'aigua de les fonts de Sentmenat, ens diu que no té propietats medicinals però que en totes és d'excel·lent qualitat.

Això, però, és a gust de cada u. Puc donar fe que cada font tenia els seus partidaris i detractors: aquella tenia l'aigua molt clara, aquella altra massa terrosa, aquesta tenia la més fresca, aquesta altra la més pura, la mes païdora, la més dolça, la més insípida, etc., i fins i tot havíem arribat a sentir expressions tan curioses com «l'aigua d'aquella és massa humida», que volia referir-se que tenia certa característica o regust no determinat però que alterava les seves característiques gustatives. Tothom tenia les seus motius per justificar les seves preferències o per a desestimar aquelles que no els oferien confiança.

N'hi havia algunes, però, sobre les quals coincidia tothom que tenien la millor aigua. Per aquest motiu, eren les més freqüentades. Pujades i Ser­ ratosa, en el seu llibre indica les del Doctor, Sastre Castellet o Xirot, Carre­ ter, Can Ramoneda i del Bou, i del meu record hi ha la de Bou, d'en Fargues, del Gurri i la de Can Ramoneda.

Unes fonts eren més importants que les altres, unes tenien més perso­ nalitat, altres menys, però cada una tenia les seves característiques pròpies que les diferenciava de les altres i que alhora els donava un caràcter parti­ cular. Avui n'hi podríem afegir algunes altres. Faré un intent per definir qui­ nes eren i quines són aquestes característiques (al meu parer) d'algunes de les Fonts Principals.

La Font de Can Roure. La més oblidada. Abans molt concorreguda però 29

actualment destruïda i desapareguda. Ja s'ha comentat abans l'aplec que s'hi feia cada any, al més d'agost. Ara només la podem recordar per les foto­ grafies que d'ella existeixen i els plataners, molt migrats, per cert, que encara hi ha.

La Font dels Enamorats. Evocador nom que ens inclina a creure que era lloc de trobada d'enamorats. Molt freqüentada també pels qui cercaven bona aigua. També és coneguda amb el nom de Font del Ballador, nom que també ens condueix cap al camp de l'amor, qui sap, si de l'enamorat que ballava davant la seva enamorada... ?

La Font de Bou. La més popular i «populista» i una de les més conegu­ des fora del terme. D'aquestes dues característiques ja se'n fa ressò en Puja­ des i Serratosa en la seva obra quan en referir-se a ella, ho fa amb sorna quan diu: «la tan cacareada agua fresca de Font de Bou». Aquest font està situada en un paratge de singular bellesa. La d'àpats que s'hi han fet al seu redós. Era lloc de parada obligada pels qui anaven a Guanta o a Sant Sebas­ tià de Montmajor. Actualment està seca.

La Font del Pi, la més anomenada però a la vegada la menys coneguda.

Situada en lloc amb un entorn agradable però discret.

La Font de les Nueretes. Pel seu nom sembla un font de joguina o per a jugar-hi. Font de raig abundant i aigua excel·lent. Misteriosa i llunyana.

Situada en un lloc privilegiat, amb una magnífica vista sobre la Vall de Can Senosa.

La Font Falsa, contradictòria i enigmàtica, Enganyosa. Entestada a rajar quan no deu, i en assecar-se quan hom creu que hi ha més abundància d'aigua. No és talment una font, com s'entén normalment que haurien de ser aquestes, sinó que és un brollador vertical d'aigua amb flux intermitent.

30

La Font d'en Fargues. Propera, accessible i molt popular, fidel sempre, amb dos bons dolls d'aigua que ragen sense parar. Actualment humiliada i abandonada.

La Font del Doctor, !'lmb fama de bona aigua. Discreta, reservada, molt pocs la coneixen.

La Font del Gurri. Solitària, però sempre vigilant la vall, alegre i enjo­ gassada. El seu raig fluctua contínuament. Era molt concorreguda el Diven­ dres Sant per la gent de Sentmenat que acudia al Puig de la Creu a trobar-se amb les de Castellar i d'altres poblacions veïnes.

També en podria enumerar moltes d'altres, com la de Can Baigual, avui desapareguda, però en la meva jovenesa, lloc on arribaven tot passejant, les tardes d'estiu, els nois i les noies del poble mentre esperaven que arri­ bés l'hora de començar el ball, o la de Guanta, lloc de parada en el camí de Sant Sebastià, o la de Mata, la del Cabrer, la Soleia, i tantes altres.

També hi ha les fonts que estan o estaven prop de les masies, que ben segur, en algunes d'elles, n'havien condicionat mútuament l'emplaçament o, si més no, hi havien influït. En aquest cas tenim la de Can Ramoneda, la de Can Montllor, la de Can Vinyals, la de Can Capella, Can Morera, etc., que es van bastir prop d'una font o bé, es va fer una mina al seu· costat.

Les fontades, era costum de fer-les en èpoques determinades, general­ ment a l'estiu, quan ja s'havia acabat la feina del camp, o bé en una diada determinada. Com és obvi, a l'hivern no era massa agradable ni les condi­ cions climatològiques eren prou favorables per a fer-les. Malgrat tot, recordo de la meva època escolar, que el dia de Sant Sebastià, el 20 de gener, els escolars anàvem a esperar els qui tornaven de la Festa Major de Sant Sebastià de Montmajor a la casa Rossinyol o bé, a la Font de Guanta. Els qui s'espe­ raven a Guanta, baixaven plegats amb els qui retornaven fins a la casa de Rossinyol i, allà es feia parada per berenar conjuntament amb els que s'espe­ raven. Mentre durava l'espera, es feien jocs, i després de berenar, s'acostu­ mava a improvisar un ball a l'era de la casa.

També hi havia molts altres motius per visitar les fonts. Fins i tot m'he atrevit a fer una relació de tipologies de persones que hi acudien en funció dels objectius que els movien a anar-hi. Algunes d'elles encaixarien en més d'una tipologia. Aquí us les presento: els qui hi anaven a relaxar-se i des­ cansar, els qui hi anaven a fer un bon àpat (aquests acostumaven a aprofi­ tar qualsevol motiu o excusa), els qui hi anaven a cercar relació (joves en general), els qui hi cercaven paisatge, els qui hi cercaven la frescor de la seva vegetació, els somniadors i romantics, els qui hi anaven a fer una bona migdiada, els qui hi anaven per gaudir de la pròpia aigua, i... els qui hi ana­ ven a posar el vi en fresc! (ara seria la coca cola, la cervesa o el cava).

Una diada tradicional d'anar a les fonts en família era per Pasqua. Anti­ gament, a Sentmenat, aquest dia era costum en moltes cases matar un be.

Aleshores, les famílies s'ajuntaven i anaven a celebrar-ho fent un àpat a les fonts o a les vinyes. Aquest dia, com es pot suposar, les fonts eren molt 31

concorregudes. l del be, després de la fontada, és possible que ja no en que­ dés res i fos necessari sacrificar-ne un altre per al consum de la casa.

Però els canvis de costums que s'han produït en els nostres temps, acompanyats dels avenços tecnològics fa menys necessari anar a les fonts.

La majoria de gent ja no hi va. Qualsevol lloc és bo per dinar-hi. l.'.aigua ja no és essencial, les begudes enllaunades han substituït l'aigua i la nevera portàtil les conserva fresques.

Cada vegada són menys freqüentades, només algun nostàlgic d'abans o algun romàntic d'ara -sempre n'hi haurà- troben a faltar les fontades dels temps passats i la qualitat paisatgística dels seus rodals. També hi ha algú que, malgrat les afirmacions en contra de Pujades i Serratosa, hi va a buscar la seva aigua per les seves propietats medicinals i digestives. Aques­ tes persones estan convençudes fermament de la bonesa d'aquestes aigües i no dubtarien a afirmar que en Pujades i Serratosa no tenia raó.

Les fonts, ara, potser perquè ja no són tan necessàries per al camp o perquè ja no ofereixen confiança per beure, s'han abandonat. El seu estat d'abandó és lamentable. Les deixalles i la brutícia envaeixen els rodals d'aquelles on s'hi arriba amb el cotxe i l'abandó és general en els altres, fins al punt que, a Sentmenat, de fonts, ja se n'han perdut moltes.

Fins i tot, a la majoria de nosaltres ens seria difícil de localitzar totes les fonts de les quals en sabem el nom. Moltes d'elles només estan en el record. Altres, la manca de costum d'anar-hi ens les ha fet oblidar; només els més avesats a caminar pel terme poden presumir de conèixer-ne la majo­ ria. Si no s'hi arriba amb cotxe, ja no s'hi va.

Ara, encara ens seria més difícil de trobar-les totes, perquè la sequera i els interessos particulars n'han fet desaparèixer moltes. Fins i tot, algunes que feia segles que rajaven.

Les nostres fonts, en general, en pocs anys han passat de tenir un paper social destacat a ser relegades a l'oblit més ingrat. Han vist com ràpida­ ment s'esvaïa el seu paper. Han passat de ser la «noia bonica» a ser el bas­ taix. Gairebé només se les utilitza per anar-hi a rentar el cotxe i com a lloc ideal per deixar-hi les deixales generades per aquella gent que el deixa, el cotxe, amb un polidesa impecable però no té cap recança a deixar el rodal de la font ple de brutícia: restes d'oli usat, llaunes d'oli i de begudes, plàs­ tics, ampolles trencades, etc. Actualment, les nostres fonts pateixen la humi­ liació més cruel.

Havent arribat a aquest punt, permeteu-me de fer una crida en favor de la seva conservació. l dic això perquè, en aquests moments, Sentmenat ja ha perdut les seves fonts més importants: Font de Bou, seca; Font de Guanta, tancada al públic; Can Baigual, tancada; Fargues, amb aigua con­ taminada per les granges i la urbanització; Can Roure, desapareguda total­ ment; Gurri, en molt mal estat; Mata, seca; Can Vinyals, desapareguda.

No hauria volgut acabar aquest escrit presentant un panorama de les nostres fonts tant castastòfric, però no he pogut escapar-me a la tempta32

ció de fer una crida des d'aquestes pà gines a tothom perquè ens esforcem a tornar a les nostres fonts aquell paper social que ja hem descrit al principi.

Josep Vinyets i Mira 33

La ronda del Castell Per la seva aparença és difícil encasellar el Castell dins uns paràmetres arquitectònics comparatius.

Cap de les seves imatges es poden enquadrar dins del que en podríem dir el clixé estereotipat a l'ús d'una fortalesa defensiva. Tampoc no recorda els trets que caracteritzen les masies de la comarca. No obstant i això, la distribució dels espais interiors vénen molt marcats per l'ús destinat a maso­ veria i marquesat respectivament.

L'.edifici es troba a uns 1300 metres al nord del nucli antic del poble, i sobre una planura lleugerament inclinada cap al sud-est. La ubicació escol­ lida fou l'extrem d'un meandre bruscament interceptat per l'erosió de la Riera de Sentmenat. És un volum compacte que conté un buit central , de façana corbada cara a la planura i de cantonades escairades per la banda accidentada de la riera.

34

···l

• l

'

,J.r-

l

ili

L , ••

L.e G

planta 5.40

Algú hà'dit que construir és «produir llocs com a objectes, reglamentar la nostra estança entre les coses... » Seguint en aquesta línia, el Castell és un objecte singular per una raó especial: No ha estat una estança per a viure­ hi com podria ser-ho un habitatge qualsevol sinó que la seva complexitat espacial delata i remet a una dimensió històrica que s'involucra als avatars del poble i del país.

Observant la desmesura dels murs de la planta baixa -que en alguns indrets arriben a tenir un gruix de 3 metres- o descobrir les sales-corredors fets amb volta de canó massissa i corbada i que configuren l'ondulació de la façana Sud-Est, hom s'adona que estem davant d'una edificació insòlita.

Altres aspectes que criden l'atenció són les formes de comunicació entre els desnivells dels sostres i les circulacions tant perimetrals com verticals així com les alteracions provocades al llarg del temps per necessitats d'ús, ja sigui enderrocant, buidant o tapiant fragments de la seva estructura.

Tot això inserit a sistemes constructius de diversa tècnica que passen des d'una acurada col·locació de la pedra treballada passant per maçone­ ries «mamposteries» tradicionals fins a murs de tapiada.

Els períodes històrics de l'Arquitectura hi són presents amb elements romànics, gòtics i renaixentistes, alguns dels quals de concepció i factura molt interessant.

Qui conegui el Castell, sap que alguns indrets del mateix tenen un nom distintiu. La Teresa, de tan bon record, havia recollit dels avantpassats mots 35

'

r

¡-;;-!

·. 'f,t-

¡.

.i

_.,, ,r,

,.,, l

,-,O♦ II:''

-· _

f

__.,

exclusius per a designar determinades estances, com per exemple «la presó», un recinte situat en la zona més elevada de l'edificació o la «sala dels mon­ jos», un cos gran ubicat sota teulada, de cara a ponent on avui encara es poden veure les marques de separació de les cel·les i una comunicació pen­ jada gairebé irrecuperable per la pobresa dels materials en què fou cons­ truït però d'una capacitat espacial admirable.

Pere Molera

36

Senyors, pagesos i pastors Un itinerari que ens permetrà de conèixer les masies de la part alta del terme i els seus camps de conreu, tot gaudint d'àmplies i belles panoràmi­ ques sobre el Vallès. l.'.excursió comença al poble. Es travessen camps de conreu, es passa per les masies situades a tramuntana i ens enfilem cap al Puig de la Creu.

Quan s'ha assolit certa alçada, es va vorejant la muntanya per un camí pla­ ner fins a arribar prop de Castellar. Es retorna al poble per enmig d'un bosc de pins.

La primera part del recorregut serveix per agafar alçada fins a situar­ nos a mitja muntanya del Puig de la Creu. En aquest tram passarem per una àmplia zona de conreus i per totes les masies que hi ha en el recorregut.

El segon tram passa per la zona muntanyosa del Puig de la Creu i de la Serra de Can Palau i s'endinsa lleugerament dins el terme de Castellar.

També es passa per una zona d'antigues vinyes, ara abandonades. Aques­ tes vinyes es poden identificar per les parets de pedra seca de les feixes, que arribaven fins a mitja muntanya del Puig de la Creu. És un camí fàcil, que no ofereix cap dificultat i que pot fer qualsevol persona, petita o gran. Això sí, recordem una vegada més que cal dur bon calçat, una cantimplora d'aigua i una bossa per retornar les deixalles cap a casa.

3. Deixarem la masia a la nostra 1. Començarem el nostre itinerari esquerra i continuarem vers el a la Plaça de la Vila i ens dirigi­ N. En un camp del seu darrere rem cap al barri de Can Palau. hi ha plantats uns avellaners.

En entrar-hi trobarem la masia Aquest camp està limitat al N de Can Sorts, en procés de res­ per un camí que passa per tauració. davant d'una petita casa molt 2. Seguirem el camí en direcció N bonica: Can Guixer. Aquest i travesserem el barri de Can camí coincideix amb l'antiga via Palau, de baix a dalt. El barri rep romana que anava d'Egara (Ter­ el nom de la masia que està rassa) a Acqua Calidae (Caldes situada a tramuntana d'aquest de Montbui). barri, just en abandonar les últi­ Cal destacar la casa i el seu mes cases. entorn, extraordinàriament acu­ Can Palau és una masia molt rat, i amb un cert aire entre gran, amb les terres de conreu romàntic i noucentista. al seu voltant. Part d'aquestes terres han estat urbanitzades per fer l'ampliació del barri.

4.

Deixarem la casa i seguirem el camí principal i arribarem a una

37

altra masia molt gran, situada ran de la carretera de Castellar: Can Ramoneda (18 minuts).

Al torrent que passa per sota la masia hi ha la font anomenada de Can Ramoneda, de bona aigua però raig minso. Per anar­ hi haurem d'agafar el camí que surt de davant la masia.

5. Cal continuar pel camí principal i travessar la carretera. A l'esquerra hi ha una alzina soli­ tària, imponent, majestuosa, l'altina de Can Ramoneda.

Aquesta alzina és l'últim testi­ moni d'un gran alzinar que hi havia en tota la plana de davant la masia i que va ser tallat a principis d'aquest segle.

L:'alzina dóna entrada a un petit bosquet de pins, darrere el qual trobarem la masia de Casabaió.

Una cadena en tanca l'accés; caldrà desviar-nos cap a la dreta i vorejar-la per sota.

Podrem veure i vorejar-la per sota. Podrem veure que la masia ha estat restaurada recentment, amb dubtós encert.

6. Darrere la casa travessarem una pista ampla (la que va a Gu anta), i ens ficarem per un ant ic camí de carro poc transi­ tat. Aquest camí té, sobre el marge de la dreta, un camp d'oliveres amb vinya: la vinya del Balart.

7. Més endavant, el camí va per­ dent amplada fins a esdevenir un corriol que aviat ens situa dins la urbanització de Can Vinyals. En el camp d'oliveres de la dreta d'aquest corrfol hi 38

havia l'antic Mas Sabet, ara desaparegut.

8. Ens endinsarem en la urbanitza­ ció i, quan el carrer ens obliga a desvinar-nos lleugerament cap a la dreta, veurem una oli­ vera molt vella.

Veure, també, l'immens i irre­ versible desastre ecològic que suposà la implantació al nostre terme de la central de distribu­ ció elèctrica en AT, de FECSA. Desastre produït, en primer lloc, per la pròpia central, que ocupà els terrenys de les antigues vinyes de la masia, i, en segon lloc, per les nombroses torres metàl·liques d'AT sembrades per arreu del terme, però amb especial concentració a la vall de Can Montllor de la Mun­ tanya. Les torres, amb la seva presència, i les «clenxes» for­ mades per l'estassada de vege­ tació sota el traçat dels fils, han destruït un dels millors espais naturals que teníem.

9. Continuarem per dins la urba­ nització, i de seguida passarem per sota la masia de Can (35 minuts).

Vinyals Destaquem-ne l'ajardinament del seu entorn, que compta amb diverses espècies de plan­ tes ornamentals (palmeres, ficus, etc.)

10.

D'aquí estant, fent una petita marrada en el recorregut, podem arribar-nos als «Llacs de can Vinyals11, dos embassa­ ments artificials situats a uns 200 m més al N, dins el torrent de Can Montllor, que en recul­ len i acumulen l'aigua per regar.

Malgrat tenir l'entorn una mica degradat, val la pena visi­ tar-los.

Per anar als llacs, haurem d'agafar el carrer asfaltat que surt en direcció N i seguir un tros pel camí de terra que el segueix. Després de visitar-los, tornarem a la masia i seguirem l'itinerari principal. En la seva visita hi haurem esmerçat uns 20 minuts.

11.

d'excepcional bellesa. Podem arribar-hi amb facilitat tot seguint la pista que s'ha obert per anar a construir un pou al seu costat. Aquesta variant del recorregut té dos punts d'inte­ rès: el Salt i la masia. El Salt, per la seva bellesa, i la masia, per la seva estructura i per uns finestrals gòtics ornamentats amb figueres.

El camí fins a la masia és pla­ ner i fàcil, però a partir d'ella i fins el Salt, hi ha uns repetjons força pronunciats. Per fer aquest tros hi esmerçarem una hora aproximadament.

Tant si anem a Ja masia i al sal­ tant com si no, per continuar l'itinerari principal haurem de partir de la bifurcació indicada (14). Agafarem el camí de l'esquerre, que ven aviat gira lentament i agafa la direcció W. A la nostra dreta quedaran les feixes de conreu, i a la nostra esquerra, el bosc.

Reprendrem l'itinerari agafant el camí de terra que arrenca de davant l'entrada de la masia.

Aquest camí comença amb un repetjó, però ben aviat planeja i, tot fent alguns revolts, ens acosta a Can Montllor.

12. Passem ara per una altra zona d'antigues vinyes de Can Vinyals, ara cobertes pel bosc.

Arreu són visibles les parets de pedra seca que configuraven els vinyets.

13.

A continuació es passa ran de dues torres d'AT. Sota seu tin­ drem ocasió de sentir el soroll que produeix la ionització de l'aire per efecte del camp magnètic generat pel pas del corrent elèctric. Cal passar de pressa.

14.

Al peu d'aquestes torres el camí es bifurca en dos (52 minuts). El de la dreta ens duu a Can Montllor de la Muntanya, i el de l'esquerra, a Can Padró.

15.

Si en tenim ganes, podem anar fins a Can Montllor de Dalt i d'aquí, arribar fins al saltant del mateix nom. Aquest salt d'aigua està situat en un racó

16.

De seguida trobarem una nova bifurcació. Agafarem una altra vegada el camí de l'esquerre, tancat als vehicles per una cadena.

17.

Un xic més endavant, a la nos­ tra esquerra, veurem una bar­ raca típica de vinya, bastant gran, feta tota de pedra seca. El seu entorn és ple d'espècies vegetals típiques de la zona: farigola, romaní, fenàs, etc.

18.

Després d'un repetjó suau, apa­ reix a la nostra vista, Can Padró (60 minuts). En aquest punt s'acaba el bosc i comencen les feixes de conreu del mas. Diver39

ses figueres voregen el camí.

Als voltants de la masia trobem atzavares, oliveres, un xiprer signe d'hospitalitat- molt bonic, i uns magnífics exem­ plars de ginebró que fan guàr­ dia sobre el llac.

EL «llac» -bassa d'aigua per regar- és de notables dimen­ sions i recull l'aigua d'una mina de prop de la Font del Canya­ dell. La seva aigua servia per regar les feixes de sota la masia. Als anys seixanta, gai­ rebé tot el planter de ceba que es necessitava al poble sortia d'aquí. Hom deia que les cebes que es collien d'aquest planter no es grillaven mai.

Per continuar rodejarem la masia per la dreta i ens enfila­ rem al camí de sobre, que arrenca entre ella i el «llac» i s'orienta vers ponent. Des d'aquest camí ja tenim una excel·lent vista sobre el Vallès.

19.

Prosseguim per un mal camí planer que passa enmig de camps de conreu i aviat es bifurca en dos. Seguirem el camí de sota, de l'esquerre. En aquest punt, surt davant la nos­ tra vista el cementiri i les prime­ res cases de Castellar.

20. Ara el camí, durant una cin­ quantena de metres, té a la seva dreta una paret de roca natural i un rengle d'oliveres joves a la seva esquerra. Sobre la paret de roca s'hi fa molt el llentiscle (mata).

Aquest tram de camí és traves­ sat per un torrentet �elimitat per parets de pedra seca. Des40

prés de traspassar-lo, la paret de roca natural és substituïda per una paret de pedra seca que aguanta unes feixes de conreu.

21. A continuació, el camí queda delimitat a cada banda per unes parets molt antigues. Possible­ ment són les que, a l'Edat Mit­ jana, es constru ïren per delimitar els camins rals i els camins ramaders.

22. Uns metres més endavant arri­ bem al Coll de Solanet (1 hora, 15 minuts), línia de terme entre Sentmenat i Castellar del Vallès.

Després de deixar un camí que ens arriba per la dreta, trobarem nombroses atzavares en un marge.

23. l arribarem en un punt on el camí comença a baixar. Som en terres de l'antic Mas Cosidor (o Cusidor), de Castellar. Des d'aquí dominem una àmplia vista sobre Castellar i, més esquitlladament, també sobre el nostre poble.

Seguirem baixant pel camí i, de sobte, ens t.robarem amb unes feixes molt ben conreades, ple­ nes d'oliveres joves. Sota el camí hi ha un gran canyissar que voreja el Torrent de Cosi­ dor, que comença allà mateix.

24. De seguida trobem la Font de Cosidor (1 hora, 23 minuts).

Aquesta font està situada ran mateix del camí, té un bon doll d'aigua -no gaire fresca- i dos pedrissos per seure. Al seu costat hi ha una bassa abando­ nada i buida que, en un altre temps, devia recollir l'aigua de

la font.

25. Després d'haver-nos refrescat amb l'aigua d'aquesta font, reprendrem el camí fins a pas­ sar ran d'un edifici modern des­ tinat a escola. Immediatament d'haver-lo passat, deixarem la pista principal i ens desviarem cap a l'esquerre, per un camí mig desdibuixat que duu a un grup de cases. Travessarem aquestes cases i arribarem .a la carretera que va de Sentmenat a Castellar (1 hora, 32 minuts).

També travessarem i agafarem el camí que mena cap al Cementiri de Castellar, en direc­ ció SW, però el deixarem imme­ diatament i continuarem per un camí que surt a l'esquerre.

26. Aquest camí és ample, té el terra amb grava i davalla lleuge­ rament.

Després d'un camp d'ametllers joves, trobarem una bifurcació de camins que té un petit mòt de canyes a la seva dreta. Con­ tinuarem recte, pel camí del mig.

27. Travessarem un camp d'avella­ ners i ens aturarem per mirar cap a l'esquerra i així poder gaudir d'una magnífica vista sobre Can Padró, el P uig de la Creu, la Roca del Corb, la Cavallera.

28. Prosseguirem fins a trobar un camí que es desvia pel costat d'una paret d'obra. El deixarem i seguirem per la pista principal que comença a baixar. Ben aviat trobarem una masia molt restaurada: Cal Mariner, de

Castellar. La rodejarem i segui­ rem el camí.

A partir d'ara el camí passa a voltes entre camps de conreu i bosc, a voltes totalment per dins el bosc. Al cap d'una estona trobarem un camí mig desdibuixat que travessa el nostre. És un corriol estret, en bastant bon estat, que passa enmig d'alzines joves, i que va sortir al camp descrit al punt 30. Fa drecera (estalvia uns 8 minuts).

29. Si seguim pel camí principal, arribarem a un pla amb una grossa alzina (2 hores). En aquest punt, deixarem la pista que seguíem i agafarem el camí que gira cap a l'esquerre, en direcció NE. La pista ens duria a Can Quer i a l'ermita de Togo­ res, aquesta última, en terme d� Sabadell.

30. Un llarg repetjó ens situa altra vegada dins el bosc de pins, a la Serra de Can Palau. Una altra bifurcació ens fa girar cap a l'esquerra. Trobarem un petit camp enmig del bosc i arriba­ rem a una zona on alzines joves i roures han desplaçat els pins.

31.

Més endavant arribarem a una nova bifurcació. Ens desviarem pel camí de l'esquerra, en direc­ ció N, per deixar-lo ben aviat per un altre que surt per la dreta i ens orienta en direcció al poble. Aquest tram de camí té una forta baixada i durant un bon tros va paral·lel a la via romana esmentada, que es pot identificar fàcilment, tot i que no és transitada.

41

'u\\:,.,., -, ,.,.,•"\"""""

32. l de seguida arribem a les envis­ tes del poble, sobre Can Palau (2 hores, 22 minuts). Aquí s'acaba el bosc i això permet gaudir d'una àmplia vista sobre gairebé tot el territori del terme.

Sota nostre, Can Ramoneda i Can Palau; a l'esquerra, les Cos­ tes de Caravall, les Blacnes o Batanes del Castell i el Camp Sa Sala -on se suposa que hi hagué una vila romana-, prop de Can Ramoneda. Més lluny, Can Senosa, Can Fruitós, Can Vinyals, Can Padró, Can Montl­ lor i tota la serralada nord. Al nostre davant, el Castell. Més lluny, el Mas d'en Cisa amb el Montseny, al fons. A la dreta, el poble i una àmplia panoràmica sobre el Vallès.

33. Continuem la baixada enmig de camps de conreu abandonats i 42

\

passem pel costat de les restes d'una xemeneia que testimo­ nien l'existència d'una bòbila avui desapareguda: la Bòbila de Can Palau.

34. Immediatament arribem al tor­ rent de Can Palau. A les vores d'aquest torrent hi ha un extens canyissar. A l'altra banda del torrent, ja trobem la masia de Can Palau.

Des d'aquí retornarem a la Plaça de la Vila desfent el pri­ mer tram de camí.

TEMPS TOTAL DEL REC ORREGUT PRINCIPAL: 2 hores i 40 mintus.

TEMPS TOTAL INCLOSOS ELS ITINE­ R ARIS ALTERNATIUS: 4 hores.

NOTA: El temps indicats són temps mitjans, fets amb pas moderat. Per­ sones amb una mica de preparació poden escuçar-los notablement. A aquests temps cal afegir-hi les para­ des que hom faci.

El territori del Condal Si haguéssim de definir en poques paraules que és i que representa aquest nom per a la història de Sentmenat, no ens caldria cercar gaire. De fet, des del segle XII en la majoria de documents relacionats amb aquesta zona que es refereixen a vendes, establiments, permutes o donacions de terres, sovint trobem encapçalaments com aquests, «Sia a tots notori que Jo(... ) us estableixo a vos i els vos­ tres una peça de terra que tinc al Comtat de Barcelona, al Vallès, a la parròquia de Santa Maria de Caldes de Mont­ bui terme però, de Sentmenat. » Pels que facin la ronda és important que sapiguen que la part del recor­ regut que passa pel terme de Sentmenat, està dins del territori Condal. Així, tan bon punt quan els caminants travessin el torrent d'en Baiell, ja es troba­ ran dins del Condal, i no el tornaran a deixar fins que arribin a la Basseta del Castell de Sentmenat.

L'àrea geogràfica que rebia aquest nom era una gran porció del terme de Sentmenat (aproximadament una tercera part de tota la superfície del municipi), situada tota ella, a la zona oriental del terme, i limitant amb Cal­ des de Montbui. 111 Els límits del Condal coincidien amb camins o torrents, per exemple, el límit oriental estava configurat en part pel camí Ral que baixava de Sant Llo­ renç Savall pel coll del Pascol cap a l'ermita de Sant Miquel de l'Arn i conti­ nuava pel camí de les Serres, a ponent el límit seguia el tractat del camí medieval que anava de Caldes de Montbui a Castellar del Vallès. En part, d'aquests mateixos límits també hi havia torrents com el d'en Baiell o el de Sant Fruitós que configuraven les afrontacions a migdia i a ponent.

De fet no es pot parlar d'una àrea geogràfica homogènia, no hi ha una unitat de relleu ni tampoc climàtica, el Condal se situa a cavall de dues grans valls, la d'Aiguasenosa i la pròpiament dita del Condal, i a cavall de les mun­ tanyes de la Cadena Prelitoral, la Torre Roja, el Calvari, la Sagrera, etc.

Segons Enric Moreu-Rey, el Condal tindria el seu origen en el «fevum comitalem», aquest territori restaria definit com a tal i pertanyent a la par­ ròquia de Caldes de Montbui, en el moment de la donació del feu comtal de Montbui l'any 1 059 . 121 Però en un inventari i registre d'escriptures del patrimoni de la família dels marquesos de Sentmenat, s'esmenta una escrip­ tura datada el quatre d'abril de 1130 en la qual Ramon Bereguer 111, Comte de Barcelona, Cerdanya, Besalú i Provança, dóna al seu senescal Guillem Ramon, l'alou que tenia a la parròquia de Santa Maria de Caldes de Mont­ bui vers el Castell de Sentmenat a la part de ponent i que termenejava a 43

Llevant amb la serra i el camí que puja a Sant Miquel de l'Arn.131 Aquesta donació coincideix en molta part amb el que era aquest terri­ tori del Condal, per tant considero molt més probable que l'origen del topò­ nim Condal tingui a veure més amb aquest alou comtal que el «Fevum comitalem» que esmenta Moreu-Rey. La donació del Comte de Barcelona comportà que aquest alou passés a la senyoria directe del Senescal Guillem Ramon i per tant fos incorporat a la jurisdicció del castell termenat de Sentmenat, del qual l'esmentat Guil­ lem Ramon n'era el senyor feudal. Això també comportà probablement la definitiva incorporació d'aquest territori al terme de Sentmenat on ha conti­ nuat fins a l'actualitat, tot i que alguns autors consideren que el Condal era part del terme de Caldes de Montbui. Probablement i per aquest motiu, des de l'any 1130 el territori del Condal forma part del terme de Sentmenat a tots els efectes menys el religiós, aquest romandria de la parròquia de Cal­ des de Montbui fins que l'any 1868 es decretà per part del bisbat de Barce­ lona l'arranjament parroquial, pel qual les atribucions territorials d'una

...

�--'-���--t"�..

Torre Roja 44

-·,

---,,1""f�-

......f"�···-·

parròquia havien de coincidir amb les del terme municipal. Tot i així aquest arranjament fou parcial, ja que can Turull i can Patxau encara depenen par­ roquialment de l'església de Caldes. 141 La dependència religiosa de la parròquia de Caldes de Montbui signifi­ cava a efectes pràctics que tota la gent d'aquesta zona havien d'ésser bate­ jats, casats i enterrats allí, malgrat que per la gent d'algunes masies, això signifiqués un desplaçament molt llarg, per exemple, ·1a masia de Casabaió està a una distància de la parròquia de Sentmenat de 15 minuts caminant, per contra, està a més d'una hora de la de Caldes.

Actualment quedarien englobades en aquest territori històric les pro­ pietats del Castellet de Guanta, can Senosa, Rossinyol de Muntanya, Casa Nova d'Olivelles, Casa Baió, Can Fruitós, Mas d'en Cisa, Corró, can Turull, cal Samsó, can Patxau, can Bissoli i ca l'Ànec. 151 Si es cerqués una característica unitària a aquesta zona, es podria dir que des dels temps dels íbers ha estat un lloc on els assentaments humans han estat constants. Probablement ha facilitat això el que és un àrea geo­ gràfica atravessada des de temps immemorials per vies de comunicació importants com poden ser, la via romana que anava d'Egara (Terrassa) a Aqua Calidae (Caldes de Montbui)161 , el camí ral de Sant Llorenç Savall a la ciu­ tat de Barcelona 171, el camí medieval de Sentmenat a Caldes de Montbui181 o part del camí de Caldes a Sabadell191 • En la seva part nord, les muntanyes oferien un refugi natural en temps de revoltes, invasions o de perill per a la població. Un exemple d'això n'és el poblat ibèric de la Torre Roja, cons­ truït en un turó estratègic i de fàcil defensa. La vila romana del mas d'en Cisa, les troballes també romanes prop de can Fritós, les restes de cerà­ mica àrab i cristiana anteriors a aquest mil·leni trobades a les coves de Guanta11º1, i ja en aquest mil·leni, totes les masies que resten dempeus i les moltes que han desaparegut si bé, n'hi ha constància documental i arqueo­ lògica, són un testimoni clar de la presència continuada de l'home en aquesta zona.

Al segle Xiti hi havia una concentració humana molt important, que dis­ minuí especialment des del segles XIV i XV probablement per les epidèmies, no recuperant-se fins a l'actualitat, amb la diferència que actualment molta part de l'ocupació és en forma de segona residència. Al segle XIII hi ha cons­ tància documental dels masos de T inyosac, Pedregós, de Guillem Cisa. Cisa o Vilar Jussà, Vilar Sobirà, Soler, Miquela (al costat de Sant Miquel de l'Arn), Corró, Senosa, Guanta, Vidal (actual Rossinyol de Muntanya), Mascaró, Giberta (posteriorment dita Casa Nova d'Olivelles), Casabaió, Ciuró (poste­ riorment anomenat Marquès), Esteve, Casal Ferrer, Sabet, Baiell, Fruitós, Soler, Domènec, Pellicer, Cabot (posterior Garau i Samsó), Pla, Riba, Armanyac, Calvet (posterior ca l'Ànec) i Prat de Condal (actual Patxau). Al segle XV ja s'observa que hi ha hagut un procés de concentració i queden només els masos, Castellet de Guanta, Senosa, Vidal, Marquès, Casa Nova, Casabaió, Fruitós, Baiell, Cisa, Masmitjà (antic mas Domènec), Cabot (pos45

terior mas Garau o Samsó), Turull, Prat de Condal, Puig de Condal (ca l' Anec) i Serravella (actual can Bissoli).

Al segle XVIII quedaven pràcticament les masies actuals, encara que moltes resten avui enrunades. En aquest mateix segle consten com que tenien activitat agrícola els masos, Castellet de Guanta, Senosa; Rossinyol de Muntanya (masia enrunada actualment), Casa Nova d'Olivelles (idem anterior), Casabaió, Fritós, Cisa, Masmitjà (masia enrunada actualment), Garau o Samsó (idem anterior), Turull, Patxau (antic Prat de Condal), ca l'Ànec (antic Calvet de Condal, o Puig, o Puiggener) i Bissoli (antic Serra­ vella, també enrunat)1111 • De tot aquest conjunt de masos n'hi ha uns quants que han tingut sem­ pre una gran preponderància respecte dels altres. A la muntanya, can Senosa i Rossinyol, a la part alta de la plana, can Fritós i el mas d'en Cisa, i a la part baixa can Turull i can Patxau. Així, en el decurs del temps, han anat absorbint, ja sigui per enllaços matrimonials, ja sigui per establiments, ja sigui per compra, molta part de tots els altres masos. Per exemple Francesc Galí-Xifré i Cisa (S. XVII), últim hereu que portà el cognom propi del mas d'En Cisa, era a més propietari dels masos Baiell, Masmitjà, Soler, Vilar-Sobirà i Miquela. Anton Joan Fruitós i Barata (1604s1668), hereu de can Fruitós, era també propietari del masos T inyosac, Pedregós, mas de Guillem Cisa, Martina, Serra i Mascaró1121 • Aquestes grans masies han donat personatges importants per a la nostra historiografia local, batlles com Berenguer de Cisa (vers 1360) o Valentí Ros­ sinyol (vers 1600), religiosos com Guillem d'Aiguasenosa, notari i rector (vers la primera meitat del segle XIV), o Jaume Fruitós i Vidal-Castells, vicari de Caldes de Montbui (vers 1550), militars com Salvador de Sagrera i Melonda (S. XVIII), hereu del mas d'en Cisa, capità de Dragons del Regiment de Vil­ laviciosa i Ciutadà Honrat de Barcelona, el general Francesc Turull i Guàrdia (finals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX), o Llorenç d'Aiguase­ sona i Ferreres, mort al setge de Girona durant la guerra del Francès1131 • Com ja s'ha· dit anteriorment, totes les famílies habitants dins el terri­ tori del Condal depenien religiosament de Caldes de Montbui, això supo­ sava que pagaven els delmes, les llicències d'esposalles, els enterraments, etc, a l'estil i costum de la parròquia de Caldes. Així mateix, totes aquestes famílies tenien veu i vot en els afers de la parròquia de Caldes, ja que arran de la concòrdia de l'any 1550 1141 un dels obrers de la parròquia era elegit entre la gent del Condal. Potser l'únic topònim actual que ens pot fer recor­ dar aquelli ·situació religiosa de moltes de les masies dels Sentmenat, és el del «Pla ·c1e les Absoltes», pla situat prop del coll del Pascol dins la propie­ tat de Can Senosa. Aquest pla deu el seu nom al costum familiar de la gent de can Senosa de fer una parada per reposar, quan havien de portar a enterrar un difunt al cementiri parroquial de Caldes, després de pujar carregats amb el mort des de la vall d'Aiguasenosa. Aprofitaven per reposar en aquest pla i alhora aprofitaven per cantar les absoltes al difunt, era també en aquest

46

lloc on molts dels assistents i familiars acomiadaven el dol i la comitiva fúnebre I15I • Políticament i judicialment aquest territori fou un cau de raons per als Senyors de la baronia d_e Sentmenat. Hi hagué baralles i plets per a tots els gustos. Les causes eren degudes al fet que en aquesta zona hi havia terres al·lodials de diferents senyors nobles i eclesiàstics, així els masos Cisa i Frui-

•

•�►.-....-�......

.J.____

-.:11;;.._ _a __

.. . - :-· -�-�� .. .. .

:ac;;:ac;; ..

•-----� • �•

.

.1

�

•

•

.

'

l

f

}

- ,.-------­ ... . . .., •• • •

....

Finestra del Mas d'en Cisa

tós pertanyien al Capítol de canonges de la catedral de Solsona, Sant Miquel de l'Arn pertanyia a la Pia Almoina de la catedral de Barcelona, el mas Serra era alou del Benefici de Sant Bartomeu de Caldes de Montbui, Casabaió era alou del Castell de Sentmenat, el mas Baiell era alou del monestir de Sant L lorenç del Munt, etc. 11 61 Aquest mosaic de propietats i interessos provocà molts plets entre el senyor de Sentmenat i els altres propietaris al·lodials, generalment els motius 47

eren els censos i delmes dels pagesos. Són especialment importants els plets amb els canonges de Solsona a finals del segle XVI i principis del XVIII pels delmes de les propietats de can Fritós i el mas d'en Cisa. També provocà plets entre el senyor de Sentmenat i els pagesos, potser el que arribà més lluny fou el de Bernat de Cisa (any 1331). Bernat Cisa que es negà a prestar sagrament i homenatge al senyor de Sentmenat al·legant que ell només era home propi, soliu i afocat dels canonges de Solsona, pels quals tenia el mas d'en Cisa. Bernat fou empresonat al Castell de Sentmenat i gràcies a la inter­ venció del Bisbe de Barcelona fou alliberat1111 • O bé problemes amb el cobrament de delmes (dècima part de la collita) de peces de terra del Con­ dal que el Senyor de Sentmenat volia delmar a l'estil i costum de la parrò­ quia de Sentmenat, ja que aquest resultava més avantatjós per els senyors, perquè de 23 quarteres de gra, dues eren per al baró (13,03% de la collita), mentre que delmar a l'estil de Caldes significava, de 34 quarteres de gra, 3 eren per al baró (11,76% de la collita) 118 1 • Tota aquesta problemàtica anà desapareixent a mida que la família Sent­ menat va anar comprant tots els drets al·lodials dels altres senyors laics i eclesiàstics. Aquesta situació conflictiva finalitzà al dia 3 d'octubre de 1779 amb la compra per part de Joan Anton de Sentmenat-Gassol i de Boixa­ dors, 3r. marquès de Sentmenat, al capítol de canonges de la catedral de Solsona de tots els drets al·lodials que tenien al terme de Sentmenat 1191 • Per tant, són més de 700 anys de problemes i conflictes per un territori i els seus habitants.

Però el fet més important i destacat per a la historiografia local de Sent­ menat, té a veure amb l'agricultura. Aquest territori inclou dues zones que fins fa pocs anys eren considerades les més importants de tot el terme per a la producció de ·1'01i, la zona de la Casa Nova i la zona del mas d'en Cisa12º1 • Aquesta activitat agrícola no és nova, ja que als pergamins dels segles XI i XII s'esmenta aquest cultiu. Fins i tot algunes d'aquestes olive­ res són el testimoni viu de fets bèl·lics passats, com l'olivera del Francès (prop de la via romana al seu pas pel mas d'en Cisa) 1211 , que deu el seu nom, perquè fou cremada a la guerra del Francès segurament en el mateix moment en què fou incendiat i saquejat el mas d'en Cisa.

L'. oli i la vinya han estat fins fa pocs anys els cultius principals i primera font de riquesa de la gent de Sentmenat, però molta part de la prosperitat del poble i en especial dels fills fadristerns o cavallers de les masies instal·lats al nucli urbà, tenen el seu origen en el segle XVIII, en aquest segle masies com can Senosa, Can Fritós i Casabaió (propietat del marquès) comença­ ren a cedir peces de terra a rabassa morta als fadristerns de la pròpia casa o jornalers del poble 1221 • Això sumat a la davallada d'una gran masia del Condal, ell mas d'en Cisa, propietat que a finals del segle XVII havia passat per enllaços matrimonials a la família dels Sagrera, llinatge de comerciants i ciutadans honrats de Barcelona, i que des de la primera meitat del segle XVIII també havien començat a establir peces de terra a rabassa morta a brassers del poble.

48

Can Sanosa

El procés de fragmentació de la propietat del mas d'en Cisa, no es quedà tant sols en establiments a rabassa morta, sinó que continua fins a la venda quasi total de la propietat. El motiu d'això foren els deutes de l'últim dels Sagrera, Francesc de Sagrera i Merlo (mort sense descendència, l'any 1834), últim hereu del llinatge, que dilapida tota la fortuna patrimonial de la casa Sagrera, inclosa la propietat del mas d'en Cisa. Abans que amb el seu mal cap acabés amb tot i els creditors no s'aprofitessin, entre ell i alhora un dels més importants era el mateix marquès de Sentmenat.

La Reial Audiència el declarà pròdig i per tant sense potestat per com­ prar ni vendre res. La mateixa Audiència nomenà un administrador de tots els seus béns i a ell, se li assignà una pensió de subsistència1231 • El que aquest personatge fos un malgastador fou beneficiós per als page­ sos del poble, perquè pogueren comprar peces de terra normalment de dues 49

o tres quarteres d'extensió, a molt baix preu. Un preu suficientment baix com per ser pagat per pagesos amb poques possibilitats econòmiques.

Aquestes terres juntament amb les de rabassa morta escampades per les propietats de can Sanosa, can Fritós, Casabaió i més tardanament del mas Garau, són probablement el factor que permet que des del moment les famí­ lies puguin assegurar una subsistència digna i un complement al jornal del qual havien de viure. Són moltes les famílies que gràcies a aquesta terra podran generar un excedent monetari que al llarg de tot el segle XIX es tras­ formarà en terres comprades en algunes de les grans masies que es frac­ cionen en aquest segle (exemples com són el mas Garau, can n'Oriac, etc), i que són la base de la prosperitat del poble.

Esteve Canyameres i Ramoneda Sentmenat, 4 d'abril de 1989

(1) Els mapes cartogràfics, on s'inclou el terme de Sentmenat, presenten un contorn quasi recte des de Sant Miquel de l'Arn fins a can Gibert, aquesta rectitud no és fruit d'una divisió aleatòria, sinó que respon al traçat de l'antic camí de les Serres o camí Ral de Sant Llorenç Savall i que servia de divisió entre ambdós termes.

(2) Moreu-Rey, Enric: La Rodalia de Caldes de Montbui, Barcelona 1961, pàg. 81.

(3) Arxiu de la Corona d'Aragó {ACAi, Sec­ ció Diversos, Arxiu Sentmenat (As), lligall Sig. 1.232.

(4) Moreu-Rey, op. cit.

(5) Al segle XVIII les terres d'aquestes masies formaven el territori del Condal, des de llavors s'han fragmentat algunes d'aquestes pro­ pietats i les escriptures actuals ja no fan constar la pertinença a l'antiga masia i molta part d'aquestes terres han perdut l'antiga toponímia.

(6) Serra-Llosa, P ublicació del Grup d'Amics del Museu-Arxiu de Sentmenat, Núm. 1 setembre de 1987.

(7) ACA, AS document B-408. Capbreu del mas Cisa (any 1786).

(8) Part d'aquest camí existeix i encara rep el nom del camí vell de Caldes de Montbui.

(9) Moreu-Rey, Enric: op. cit.

(10) Serra-llosa, Núm. 1, op. cit.

Les restes de ceràmica trobades a les coves de Guanta resten exposades al museu parroquial de Pa[au de Plegamans.

(11) Arxiu del mas Fruitós (AFr), pergamins s. XII-XVII i lligalls 1 i 2 amb aocumentaciódels segles XVII, XVIII i XIX.

50

ACA, AS documents amb signatura B-1 al B-200.

Arxiu del ma·s Aiguasenosa (AA), pergamins s. XII-XVII. Arxiu del mas Peric (APe), pergamins s.

XII-XVII. (12) AFr, lligall 11. ACA, AS B-200 a B-300.

Enric Moreu-Rey op. cit.

(13) Documentació diversa dels arxius AA, AFr, ACA, AS, Sig. B, Arxiu Família Solà (AFS).

Arxiu mas Coromines (ACo).

(14) Reial Acadèmia de les Bones lletres. lligall de Documents d'Antoni Llobet Vallllosera.

(15) Tradició Oral, font: Sebastià Cate Aiguasenosa.

(16) Arxiu de l'Abadia de Montserrat, Spe­ culum del Monestri de Sant Llorenç del Munt s.

XVII. (17) ACA, AS, doc. B-88.A. (18) Serra Puig, Eva: El Règim Senyorial Català als segles XVI i XV/1, La Baronia de Sent­ menat. Barcelona 1988.

(19) Afr, Confessió per la capbrevació de l'any 1780.

(20) Tradició Oral, font: Josep Canyameres Rovira. ( 21) Tradició Oral, font: Joan Coromines Margenat.

(22) Tots els arxius abans esmentats, con­ tenen molta documentació d 'aquest segle refe­ rent a establiments, rabasses i vendes. ( 23) AFS. Documentació de les peces de terra del mas d'en Cisa del segle XVIII i XIX.

El massís del Farell La llegenda del Roure Gros de Can Corró Aquesta llegenda ens la va explicar ja fa molts anys al meu pare i a mi, un diumenge en què tornàvem de passejar del Gorg d'en Pèlacs, un vell pastor que estava recolzat en el roure gros, mentre que les seves ovelles pastura­ ven pels voltants.

Així ens digué el pastor: fa ja molts segles, quan el Vallès era encara una terra coberta d'enormes boscos, els camins entre els pobles eren es­ trets i feréstecs i l'anar d'un poble a l'altre era quasi una aventura. Succeí que: un fetiller, que venia de Caldes i anava a Sentmenat, en pasar per aquests paratges es trobà de sobte amb una gran tempesta d'aigua, trons i llamps. El fetiller, tot i ser un mag molt poderós i que coneixia molts en-

51

canteris, no tenia poder damunt de les tempestes. Aleshores, en no trobar cap cova per protegir-se dels llamps i tement per la seva vida, ja que la tem­ pesta era molt forta i els llamps queien a tort i a dret, tractà de buscar refugi a sota dels arbres. Però els arbres no el volien aixoplugar i el feien fora amb les seves branques, ja que tenien por que el fetiller atragués els llamps cap el seu brancatge. Quan ja havia perdut tota l'esperança i els llamps ja queien gairebé al seu costat, llavors sentí la veu d'un roure jove que li deia «veniu amb mi i refugieu-vos sota les meves branques». Aixf ho féu el fetiller, que comprenia el llenguatge dels arbres. En acabar la tempesta i com era un mag molt poderós, el fetiller per tal d'agrair al jove roure el favor que li havia fet, pronuncià el següent encanteri: «que passin els anys i que tu sempre restis dret en aquesta contrada, que creixis fort i vigorós, i que el teu brancatge s'estengui per sobre terra donant refugi a tot aquell que passi pel teu cos­ tat». Després de pronunciar les paraules de l'encantament amb veu forta, per tal que tots els altres arbres i la terra les sentíssin, el mag seguí el seu camí cap a Sentmenat.

Tal és així, ens digué el vell pastor, que cap dels altres arbres d'aquesta contrada ha sobreviscut fins els nostres dies, i sols resta en peu aquest vell i centenari roure com a testimoni del que us he explicat.

El Pascal Al Nord-Est del turó de la Torre Roja hi ha una petita vall, delimitada pel ma­ teix turó i el Puig del Bruc. En aquesta petita vall, per la qual corre el riu de Codonys, hi trobem l'antic mas del Pascol, la capella de Sant Martí de Ro­ vinyó i el gorg d'en Pèlags.

Originat el gorg per un salt d'aigua de més de quinze metres d'alçada i avui no molt profund a causa de l'acumulació de sediments. El gorg d'en Pèlags entra en la tradició popular a partir de la llegenda que diu: que en la nit més màgica de l'any, la nit del solstici d'estiu i vigília de Sant Joan, a les dotze de la nit es reun�ixen en el gorg totes les fades dels voltants, per tal de celebrar consell, i que desapareixen, quan toca la darrera campa­ r.ada de les repetides de les dotze, aquesta és l'única vegada a l'any que es poden veure en forma humana. De qualsevol manera, tot i que el camí resta quasi sempre cobert per una bardissa força densa i encara que no si­ gui per veure les fades, val la pena de baixar al gorg, per tal d'apreciar l'exu­ berant obra de la natura, la catifa de molses hepàtiques i falgueres per on baixa l'aigua, la cova excavada en la roca per l'acció de l'erosió de l'aigua i el focs, color de les aigües del gorg.

Un xic més amunt on la vall és més ampla, hi trobem una sèrie de peti­ tes planes esgraonades ocupades pel mas del Pascol, la capella de Sant Martí de Rovinyó, antics camps de conreus i una esplanada que és utilitzada com a camp de tir.

Del mas Pascol, del qual es pot apreciar que ha sofert remodelacions al llarg dels temps, en podem dir que ja es troba datat des del segle XIII. Està format per un edifici principal de tres plantes, orientat al sud, on la porta 52

principal de l'edifici dóna a un pati tancat per un mur, on trobem construc­ cions secundàries que farien de corts. La pedra amb la que ha estat bastit l'edifici, és principalment gres vermell, material força abundós en aquest in­ dret i que dóna una coloració molt bella al conjunt del mas. Per sobre del mas, hi trobem una ampla i espaiosa era.

Uns pocs metres més avall del mas, hi trobem la capella de Sant Martí de Rovinyó també coneguda com a Sant Martí del Pascol. És un edifici de fractura senzilla i consta d'una sola nau rectangular amb absis circular i volta de canó. Datada ja el 1093, és considerada com a pre-romànica i es creu que fou bastida abans del segle XI. Es pot apreciar a la paret, el mateix que s'observa a la paret de la Torre Roja, la presència de l' «opus spicatum», mo­ tiu d'ornamentació en forma d'espina de peix. Té un campanar d'espadanya i la porta es troba a la paret orientada al sud-oest on trobem tres contra­ forts. Ha sofert diferents restauracions al llarg dels segles tot i que està bas­ tant ben conservada.

La Serra Llisa en pujar cap al Farell seguint la Costa Llisa, es pot observar que la mi­ llor part de la vegetació, excepte els marges dels camins obert recentment, correspon a una garriga amb romaní. Aquesta vegetació tan típica en el nos­ tre País, és fruit de la degradació de l'alzinar de terra baixa que en èpoques no tant antigues cobria bona part de la muntanya del Farell. l..'.acció huma­ na, la tala d'arbres, els carboners i els incendis, han destruït els alzinars i han propiciat una vegetació menys vistosa i més pobra.

Tot i això, la garriga amb romaní és força rica en espècies vegetals prò­ pies de les brolles calcícoles. Es caracteritza per un estrat arbustiu molt dens, a causa sobretot a l'atapeïme�t del garric com a espècie més important i es troben altres arbusts com són el romaní, el bruc d'hivern, el ginebró, l'ar­ gelaga, el boix, la botja d'escombres, la farigola, etc. l..'.estrat herbaci, les herbes, és bastant pobre tot i que no deixen d'aparèixer plantes com la jon­ ça, «l'angelina»; els angelins, el lli de Narbona, el crespinell, l'herba de les llunetes, el llistó, etc. També enmig de les roques calcàries apareixen algu­ nes molses i líquens rupícoles. Esparsos per damunt de la garriga trobem alguna alzina i uns quants pins blancs.

Aquestes brolles de garric i romaní, són una promesa de futur, ja que ajuden a mantenir i a crear el poc sòl que resta. l si sabem cuidar-les i protegir­ ies, d'ací uns quants anys la natura haurà fet el seu camí i podrem tornar a veure els vessants de la muntanya del Farell coberta d'alzinars.

El moment millor per gaudir d'aquestes brolles és a la fi de la P rimave­ ra, quan quasi totes les plantes estan florides, l'aire és ple d'olors i milers i milers de petits insectes i altres animals omplen de colors vistosos el tapís vegetal.

El Pic del Vent La muntanya del Farell forma part juntament amb altres cims dominants vi­ sibles des de la mateixa, de la Serralada Prelitoral, que corre paral·lela a la 53

depressió formada per les comarques del Vallès i Penedès.

La muntanya del Farell, amb els seus 789 metres d'alçada màxima, co­ rresponents a l'anomenat Pic del Vent, ens permet contemplar un immillo­ rable i gratificant paisatge.

La vista que s'ofereix sobretot els dies clars, en què la calitja i la conta­ minació del Vallès i Barcelonès s'ha esvaït. Ens permet veure al fons i d'es­ querra a dreta, el contrafort de la Serralada Litoral: les muntanyes del Corredor, la canal de Montcada per on el Besòs s'ha obert camí per anar cap el mar, el turó de Montcada i la serra de Collserola amb el seu cim do­ minant del T ibidabo. Estès al pla podem apreciar bona part del Vallès i ob­ servar bastants de les seves poblacions: Sentmenat, Caldes, Palau, Gallecs, Uissà, etc. i àdhuc les xarxes de comunicacions. Si mirem les muntanyes de la nostra esquerra, podrem observar part del Montseny al fons, el cim del Tagamanent, Montmany, els Cingles de Bertí i el Turó del Prat de Dalt.

A la nostra dreta veurem el Puig de la Creu, la Mola de Sant Llorenç i el Mont­ cau. Si agafem un caminet que surt de darrera la creu i anem fins al vèrtex geodèsic que hi ha uns pocs metres més enllà, el contrast amb la vista an­ terior és total. El pla ha desaparegut i tot són boscos i muntanyes, podem veure encara un país verge on sols destaquen Gallifa i Sant Feliu de Codi­ nes. Al fons apareix tallada a pic tota la cinglera que va des de Sant Sadurní de Gallifa fins a Bertí, passant per Sant Miquel del Fai. El Farell El mas del Farell el trobem datat ja des del segle XII per un privilegi del Comte de Barcelona. Ha sofert succesives restauracions i potser la que més l'ha desvirtuat, fou l'efectuada als voltants dels anys 70, quan esdevingué un hotel. Avui és utilitzada com a casa de colònies. La part més espectacular que resta l'antic edifici, és una bella façana amb porta dovellada i amb tres pisos de finestres, l'era es trobava on avui hi ha el pati en front de la façana.

No hi ha capella, tot i que sembla que aquesta estava ubicada a l'interior de l'edifici.

Tot i que no l'expliquem per prou coneguda, no podríem deixar d'es­ mentar la popular llegenda d'en Farellàs, l'hereu del mas Farell, el famós Ge­ gant del Pi de la cançó.

Carles Montoliu i Viñals

Bibliografia: Josep Sallart - Joan Villanueva. Resum de la história de Caldes. Ed. Ajuntament de Cal­ des. Caldes de Montbui. 1981.

Salvador Codina Duran. L:amic del turista de Caldes.

Impt. Montaner. Sabadell, 1922.

Raimundo García Carrera. Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Monbui. Ed. Ega­ ra. Terrassa, 1986.

Enric Moreu-Rey. La rodalia de Caldes de Montbui. Ed. Teide. Barcelona.

54

La vegetació al llarg de l 'itinerari El paisatge que trobarem en aquest itinerari, malgrat unes construccions modernes (cases i granges) que hi ha i que el desfiguren una mica, és dels que conserven millor les característiques naturals del medi. !.:impacte que l'expansió urbanística i industrial i l'abandó de les terres ha produït en altres zones del terme, aquí ha estat més suau. Els terrenys continuen conreant-se i les edificacions hi són en nombre limitat i bastant agrupades. Hom es troba en un indret agradable.

Al llarg del primer tram del recorregut podrem observar la vegetació tí­ pica dels conreus, principalment oliveres i ametllers, alguns ceps i farrat­ ges. Les espècies naturals són les típiques de marge. Al llarg del segon tram trobarem les espècies típiques de bosc.

Així, en el nostre recorregut, podem distingir cinc grans grups de vege­ tació, incloses les espècies conreades.

1.- El bosc d'alzines. En aquest itinerari no trobarem l'alzina formant bosc, sinó que trobarem joves alzines formant petits grupets enmig dels pins intentant recuperar el seu protagonisme en els nostres boscos. !.:alzinar és el bosc per excel·lència de la nostra comarca, malgrat que actualment no­ més en queden alguns vestigis a causa de la pressió que al llarg de segles l'home ha exercit sobre ell.

2.- Pins, garrigues i bardisses. Presents en tot el segon tram del nos­ tre recorregut. Els terrenys de la muntanya, antigament poblats de roures i alzines, l'home els va transformar en vinyes i terres de conreu, i més tard, abandonades aquestes, en bosc de pins. Es tracta de pi blanc o pi bord (i més rarament, pi pinyoner). El sotabosc és format per gatoses i argelagues (arbusts molt punxants), estepes, brucs, romaní, etc. El bosc de pi, així com el seu sotabosc, és fàcilment inflamable, per la qual cosa cal anar amb pre­ caució amb el foc i les cigarretes.

Aquestes mates, però, no necessiten del pi per viure, per tant, també les trobem, amb els roldors i les ginesteres, formant garrigues en marges, camps abandonats i terrenys sense arbres. Als marges del camí que segui­ rem, aquestes espècies hi són freqüents, principalment la bardissa i el roldor.

La bardissa és una vegetació molt espessa i de plantes molt espinoses que formen un entramat impossible de penetrar sense sortir-ne malparat, ple d'esgarrinxades. !.:esbarzer és la mata més característica de la bardissa.

Té una forma molt peculiar de reproduir-se: en tocar les seves tiges a terra, arrelen i formen una nova planta. El fruit de l'esbarzer són les móres, dolces i bones, vermelles primer i negres quan són madures, són comestibles. En canvi, el fruit del roldor, molt semblant a les móres, és molt verinós. Cal no confondre' ls, perquè el roldor també abunda a la bardissa.

55

A la bardissa també hi trobem moltes altres plantes, com l'heura, la vi­ dalba (de fruits blancs semblants al cotó), i els espinosos arítjol, roser sal­ vatge, arç blanc i aranyoner.

Antigament, les bardisses es deixaven créixer als marges dels camps perquè fessin de barrera i no hi deixessin entrar els ramat a menjar-se els conreus; però ara, l'abandó en què es troben la majoria de camps ha fet que la bardissa es trobi per tot arreu.

En llocs de molta humitat, fondalades obagues i frescals, la bardissa forma veritables enramades amb els arbres que s'hi troben, i donen lloc a una exuberant i «exòtica» vegetació. Un exemple el podem veure al torrent de Can Turull i en el tram d'aigües amunt del Salt de Corró.

3.- El bosc de la ribera. Els marges dels torrents on l'aigua és present i les condicions ambientals ofereixen un alt grau d'humitat, es crea una ve­ getació característica i diferenciada. Hi trobem àlbers i pollancres principal­ ment. També s'hi poden trobar altres espècies, com avellaners i plàtans. La humitat facilita que també s'hi facin plantes com ara les falgueres, la cua de cavall i la vegetació de bardissa. Els fonollars els trobem més escas­ sament.

4.- Els conreus. Formats per camps de cereals i farratges, amb predo­ mini de les oliveres i els ametllers. També podem veure-hi alguna petita vin­ ya i algunes figueres disperses per les feixes de les antigues vinyes abandonades.

5.- Els arbres plantats. Són els arbres que l'home ha plantat per mo­ tius culturals, religiosos o amb fins decoratius. Generalment són espècies vegetals no autòctones: desmais, xiprers, plàtans, etc. En trobarem pocs i sempre a redós d'alguna edificació o via de comunicació. Antigament, fins als anys 70, la carretera que anava a Caldes, des que sortia del poble fins més avall del Cementiri, hi havia a cada banda de la carretera uns magnífics plataners. Els de la sortida del poble fins al Serrat de Can Clapers, per raó que rebien l'aigua del rierol que es formava amb l'aigua que s'escolava del safareig de la Serra, eren uns exemplars magnífics, exuberants, que forma­ ven un túnel a la carretera. Malauradament, ara només en queda el record i uns migrats exemplars a l'avinguda d'entrada al Cementiri, i alguns de mi­ llors a la carretera de Castellar.

Llibres per consultar: Col·lecció «Llibres de Motxilla», volums 6 i 13.

Publicacions de l'Abadia de Montserrat. «Guia per a conèixer els arbres, Guia per a conèixer els arbusts i les lianes», Francesc Masclans. Editorial Montblanc-CEC.

""lol

56

nbwm

El poblat ibèric de la Torre Roja La cultura ibèrica l..'.iberisme no és la conseqüència d'unes invasions sinó que és un pro­ cés d'aculturació que fa que diversos pobles que ocupen la façana mediter­ rània de la Península Ibèrica, modifiquin la seva forma de vida, adoptant unes característiques molt uniformes. Les causes d'aquest canvi, que s'inicia pels volts de l'any 1000 a.C., consisteixen fonamentalment en el resultat d'uns contactes directes amb una gent que procedeix del Mediterrani oriental i que pertanyen a dues ètnies diferents: els fenicis i els grecs, així com de gent procedent de centre Europa, portadora de la metal·lúrgia del ferro. Mal­ grat que el ferro ja era conegut abans dels ibers, la forja, tècnica que el fa útil per la fabricació d'estris, va arribar amb els primers contactes amb els pobles foranis i l'activitat metal·lúrgica va tenir una forta incidència en la vida econòmica, en proporcionar eines més fortes, fetes amb una matèria prima relativament abudant al país.

Hem d'assenyalar que en referir-nos als ibers, sempre parlarem de cul­ tura i no de poble, perquè la cultura ibèrica va consistir en uns canvis de la manera de viure d'uns pobles i no en un canvi ètnic, és a dir, que no es va tractar ni de guerres ni d'invasions com s'havia dit fins ara.

Quant al marc cronològic, com a data del començament partirem de l'any 600 a.C. prenent-lo com un any convencional, perquè en la vida dels pobles no es canvia mai d'un dia per l'altre sinó paulatinament. El cert és que, per ara, no trobem objectes que es puguin classificar d'ibèrics abans del segle VI a.C. El terme final el tenim més ben definit, pel voltant de l'any 100 a.C., moment en què es funden les primeres ciutats de patró romà com Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró), Barcino (Barcelona).

Pel que fa als poblats, no és cert del tot que el poblat ibèric se situï exclu­ sivament en llocs encastellats; normalment s'ubiquen sobre elevacions mit­ janes, prop de planes de conreu, dominadors de l'entorn, amb una certa però no determinant preocupació defensiva. El conjunt d'habitatges s'adapta al relleu del terreny, seguint una mateixa corba de nivell, per la qual cosa, el pendent es retalla o terraplena component terrasses i s'estén principalment pels vessants assolellats. Les parets posteriors de les èases acostumen a formar el mur de tanca del poblat i només en alguns casos es por afirmar l'existència de muralles.

La casa ibèrica té unes dimensions reduïdes, entre els 15 i 30 m2, corr­ responent a una sola unitat familiar. Generalment estan distribuïdes en dos àmbits, una cambra principal i un recambró, la funció del qual seria la de magatzem d'estris i queviures. Es coneixen diversos tipus de parament, murs 57

fets amb blocs de pedra tot just desbastats que lliguen amb argila; també n'hi ha de tapiada i de tovots, i fins i tot de construcció mixta, aquest darrer és el més freqüent a la Torre Roja. El conjunt de superfícies internes i exter­ nes (murs, terra i possiblement el sostre) s'arrebossa amb fang, el qual es coïa de la mateixa forma que es fa amb l'estucat actual. Generalment les cases només són de planta baixa, però s'han constatat cases amb un pis alt. Es coneixen elements constructius com la columna, les escales i els pedrissos. No s'han conservat els sostres que devien ser de troncs i de fang, però es pot pensar en sostres de materials sòlids que permetien circular per sobre.

La llar de foc era un element important de la casa que es trobava a la cambra principal. Aquesta podia ser només de brasa, i normalment es feia directament sobre el fang trepitjat del paviment, o en una àrea preparada per a tal fi amb un mosaic dels fragments més plans de grans vasos cerà­ mics, folrat de fang, segurament per evitar l'esquerda de l'argila.

De moment, les úniques obertures constatades són les portes d'entrada, aquestes s'obrien als diferents carrers. Segurament no tenien finestres.

La principal activitat econòmica dels ibers va ser l'agricultura, comple­ mentada en alguns indrets per una ramaderia de tipus mitjà. Per l'instru­ mental agrícola conegut del món ibèric, podem parlar d'una activitat repartida entre el bosc, l'horta i el secà.

Les sitges, grans dipòsits excavats a la roca, habituals en algunes zones del món ibèric ens poden fer pensar en una producció comunitària.

L.:'estudi de la fauna ens mostra una ramaderia de xais, cabres i porcs.

L.:'alimentació càrnica es complementava amb la cacera de cèrvols, senglars, conills i alguna au. Coneixien el gos com a animal de companyia, i el bou i el cavall com a animal de tir.

El torn de terrisser fou un avenç important, ja que introdueix la produc­ ció de vasos en sèrie i esdevé la fabricació de la ceràmica la primera que presenta aspectes pre-industrialitzats, cosa que implicava una producció que desbordava les necessitats del poblat. La terrissa de cuina, però, se segueix fent a casa, utilitzant i mantenint tècniques i formes antigues.

Una altra activitat a destacar és la tèxtil, segurament també de producció excedentària, ja que són considerables les troballes de peces de teler i «fusaïoles» dins de les cases ibèriques. Per les diferents mides de les fíbu­ les que s'utilitzaven per subjectar els vestits, creiem que a més de les pells i de la llana teixida hi havia robes de fibres més fines, com per exemple el lli.

Pel que fa a les creences i a la religió del món ibèric és molt poc el que coneixem. Hem constatat alguns trets als quals li donem un sentit ritual.

Malgrat que no s'arribi a entendre el sentit d'aquest ritus, és evident que correspon a unes creences complexes en les quals es barregen un fons autòc­ ton i unes influències exòtiques i parlen d'una societat en la qual es van perfilant les diferències de classes. És freqüent la troballa per sota dels paviments de les habitacions d'unes 58

Excavacions del poblat ibèric de Torre Roja

ofrenes consistents en una part d'un esquelet d'ovi-càprid, la qual cosa inter­ pretem com una ofrena per fer-se propícia la divinitat, com un sacrifici de fundació per protegir la vivenda. Un altre ritus habitual és l'enterrament d'infants sota el paviment de les cases. De moment no s'ha pogut demos­ trar si és el sacrifici del primogènit, propi de les creences dels pobles semí­ tiques, o bé d'una altra pràctica religiosa.

Quant a la mort, la incineració és el sistema emprat en tot el món ibè­ ric. Aquesta pràctica s'introdueix amb els pobles dels camps d'urnes i no es torna a practicar la inhumació fins l'arribada dels romans.

Un dels trets més importants a destacar de la iberització és l'adopció d'un alfabet, derivat dels utilitzats en el Mediterrani Oriental. Aquest tipus 59

d'escriptura apareix al nostre país cap el segle V i s'abandona amb la intro­ ducció del llatí a mitjan del segle l a.C. Així mateix del Mediterrani ve la pràc­ tica de l'encunyació de la moneda, la moneda ibèrica més antiga es data pels voltants del 200 a.C. i les darreres encunyacions es fan en la primera meitat del segle l a.C., la moneda ibèrica té una vida molt curta i no arriba a tenir una important funció comercial, s'utilitza principalment per al paga­ ment de tributs.

El Turó de la Torre Roja El Turó de la Torre Roja, de 393 m d'altitud situat a ponent de la vila de Caldes de Montbui, separa aquest terme del de Sentmenat. Forma part de la Serra d'El Farell, dins de la Serralada Pre-litoral, essent una de les dar­ reres elevacions sobre la Depressió del Vallès, de la qual es diferencia a tra­ vés de la falla que va tenir lloc durant el Miocè.

Des del cim del turó de la Torre Roja es pot veure, per tant, tota la Depres­ sió del Vallès fins la Serralada Litoral i fins i tot el mar. Així mateix, es domina perfectament el pas cap a l'interior a través de la Riera de Caldes.

Tota la formació geològica del turó correspon al Buntsandstein dins del període Triàsic. Es tracta d'una sèrie detrítica continental, constituïda per conglomerats de quars a la base del turó recolzats discordantment sobre els materials paleozoics. De forma progressiva cap el cim del turó segueixen una sèrie de sorrenques de gra fi, i de sorrenques micàcies amb ciment silici­ calcari. Tot el conjunt és fonamentalment rogenc. La seva estructura està molt afectada pels moviments tectònics.

Tot el turó està travessat per una xarxa hidrològica subterrània, que dóna lloc en diversos punts a fonts naturals. Així es formen paratges ombrívols amb molta vegetació, com és el Gorg d'en Pelags, en el curs del camí que mena al poblat ibèric.

Quant a la vegetació actual del turó, hi domina el bosc d'alzinar amb marfull, amb la presència així mateix de Roure Martinenc i Pi Blanc, típic del bosc baix mediterrani.

El poblat ibèric El topònim de Torre Roja es deu a la presència d'una torre de guaita de planta circular, amb parament d'opus spicatum, datada en època medie­ val. El poblat s'ubica a la plataforma central superior del turó, i de moment no coneixem cap límit clar, però per les prospeccions que s'han fet creiem que es tracta d'un poblat d'importants dimensions.

La presència d'un poblat ibèric dalt del turó de la Torre Roja ja és cone­ guda des d'antic. Les primeres excavacions que s'hi van dur a terme, foren dirigides per Llogari Sala, afeccionat local, que durant les dècades dels anys 60 i 70 hi va fer diverses intervencions. D'aquests treballs, fets esporàdica­ ment, en tenim molt poques notícies escrites, ja que la mort sobtada d'en Sala va impedir que publiqués els resultats extrets de les excavacions, les dades que coneixem són notícies publicades al setmanari Montbui. Des de la desaparació d'en Sala no es torna a treballar a la Torre Roja fins el juliol 60

de 1984, data en què es du a terme la primera campanya oficial d'excava­ cions en el marc d'un camp d'aprenentatge per a joves, organitzat per l'Ins­ titut Català de Serveis a la Joventut, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Des de l'estiu de 1984, cada any s'ha dut a terme una campanya els mesos de juliol i agost amb el mateix sistema de camp d'aprenentatge.

Durant aquestes cinc campanyes (1984-1988), s'han excavat un total de 240 m 2, una part, neteja i reexcavació de la zona a on va intervenir Llo­ gari Sala, i una zona no tocada anteriorment. De moment, s'han documen­ tat diverses cases de planta quadrada o rectangular, d'una o dues habitacions cadascuna. Els murs estan fets de blocs de pedra sorrenca sense escairar, travats amb fang, i només es conserven a nivell de banqueta de fonamenta­ ció. A una de les habitacions, la núm. 4, vàrem excavar una estructura de llar de foc, de planta quadrada, feta amb calç.

La cronologia del jaciment, a la zona excavada de moment, va des del segle V a.C. (data confirmada per la presència de ceràmica àtica de figures roges i ceràmiques pintades) fins al canvi d'era, s. l a.C. (cronologia confir­ mada per la presència de ceràmica terra sigillata aretina, ceràmica de parets fines i àmfores Pascual 1), sense cap període d'interrupció. Al llarg d'aquesta cronologia la planta del poblat canvia. Fins ara s'han constatat tres fases constructives diferents, les quals de moment no han pogut ser datades amb una cronologia absoluta. De la fase més antiga es coneix un carrer o estruc­ tura de circulació, que de moment no s'ha excavat en la seva totalitat.

El període més conegut, però, és la darrera fase de vida del poblat, que correspon a una cronologia tardana a on es pot observar una forta influèn­ cia de la romanització a nivell material: ús de tegua/e en els sotres, utilitza­ ció de do/fia com a recipients de magatzem, construcció de clavegueres, un gran molí giratori, importacions ceràmiques, etc. Les cases, orientades homogèniament de nord a sud, s'adossen a un gran mur reutilitzat com a marge, el qual podia fer les funcions de muralla de tancament del poblat pel costat nord, construïda en un primer moment de la vida del poblat. La principal claveguera excavada, construïda amb lloses de pedra sorrenca ver­ mella, la travessa. D'aquest darrer moment daten així mateix, dues inhu­ macions excavades, diposades directament sobre el terra sense cap tipus d'estructures sepulcrals, que pertanyen a un adolescent i a un fetus a terme.

Les dues inhumacions estaven de costat a una zona propera a la muralla.

El material recuperat a les diverses campanyes és molt abundant, però molt fragmentat, com és normal als poblats abandonats de forma pacífica, i no difereix del que es localitza normalment els restants poblats ibèrics de la Laietània. Ceràmica d'importació, la més abundant és la ceràmica cam­ paniana, però com ja hem assenyalat,. s'han localitzat fragments de cerà­ mica àtics en els moments més antics i ceràmica terra sigi/lata aretina en els moments més moderns. Així mateix, hem de destacar la terrissa de fac­ tura local com la ceràmica roja a torn, típica de la cultura ibèrica, així com 61

la ceràmica grisa monocroma. No hem d'oblidar tampoc la ceràmica de cuina feta a mà seguint les tradicions antigues. D'àmfores, n'apareixen de diver­ sos tipus, ibèriques, púniques, itàliques i romanes. Hem de destacar restes de tegulae, imbrices i dollia, el que revela un darrer període de forta influèn­ cia romana. Les restes de fauna també són abundants, les espècies més representades són els xais, les cabres i els porcs, sense oblidar el bou i el cavall. També es troben ossos treballats, com agulles o penjolls. La indús­ tria tèxtil és representada per la presència de pondus i ((fusaïoles». Respecte a l'utillatge metà•lic, en el poblat apareix el que és normal en aquests casos, algunes bales de fona de plom, algun fragment de fíbula de bronze, claus de ferro i alguns estris no identificables pel seu mal estat.

Com a conclusions podem dir que ens trobem en un poblat ibèric típic de l'àrea Laietana, ubicat dalt d'un turó i de dimensions considerables. Té una muralla en el moment fundacional, que en la darrera època esdevé un mur de tanca. La cultura material és la normal de tot poblat ibèric, i la seva cronologia abraça uns 500 anys sense interrupcions en l'hàbitat, però sí amb diverses remodelacions de les cases i de la planta general del jaciment.

Carme Miró i Alaix juny de 7989

Bibliografia Almagro, M.; Colominas, J.; Serra Ràfols, Carta Arqueològica de España: Barcelona. Madrid 1945.

Sallart, Josep; Villanueva, J., Resum de la història de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. 2a. Edició. 1984.

Barberà Josep; Dupré, Xavier, «Els laietans, assaig de síntesi» a Fonaments, núm. 4, Pàg 31-86, Ed. Curial. Barcelona 1984.

Folt:h, J.; Menéndez, X; Miró; Puche; Revilla; Sorribes, «El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui (Vallès Occidental» a Tribuna d'Arqueo/ogie (1987-88). Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Barcelona 1988.

Miró, C; Folch, J.; Menéndez, X., «El procés de romanització al curs mig de la Riera de Caldes» a/ Jornades Internacionals d'Arqueologia Romana. Granollers, en premsa. 1987.

Moreu-Rey, E., La rodalia de Caldes de Montbui. Barcelona 1962.

Sala, LI.; De Montes, A., «Elementos para la Carta arqueológica del Valle Medio de la Riera de Caldas de Montbuy» a Actas del VII/ Congreso Nacional de Arqueologia. Barcelona 1961.

62

El Romànic a Sentmenat Abans d'anar a una descripció permenoritzada del Romànic d'aquest entorn vallesà, voldria donar quatre idees sobre la situació del nostre país en aquells segles.

Cal partir de la base que Catalunya va ser una de les primeres terres romanitzades i una de les últimes en separar-se, cosa que va influir molt en

o

,.,

" .J

..

✓

>l

.+-

...

..r

,,,,

...,..

"" -;.

.

-- . .-•:.

Campanar Romànic

:;.,,_ ••.•

;.

.. _ .. · '::-:.

7 � ;_.,_·

..-.. :- - . .... -- ....:.· ,. l , Fil ·,_ _._ ma . . .. ·

·'·r

¡· :-,;. : • ..

��

.....�= --------- .,....,,.·· ---� -

- •::......

1 •

...__ ;'

. .:-� .....·.:· . - "'.;: ·1:

. .·

[IP! � -:;_

63

la nostra manera de fer. En el segle VIII es produeix la invasió sarraïna que més que una invasió, va ser una ocupació pacífica (pactada). La posterior rèplica franca va provocar la formació de l'anomenada Marca Hispànica (espècie de coxí entre les dues forces predominants en aquell moment com els francs i els sarraïns).

La gradual separació dels comtes catalans de la monarquia franca va provocar l'aparició de Catalunya i el fenomen de la repoblació.

Mentre el país es va ocupant i pacificant, els homes necessiten protec­ ció i assistència religiosa, aquest és el moment en què es basteixen de la mà del Romànic, tantes esglésies a la Catalunya Vella i s'aixequen torres i castells.

Ja que encara no es coneixien els vidres plans, les finestres quedaven obertes (els rics podien arribar a cobrir-les amb làmines de fi alabastre). És per aquest motiu que a la major part del Romànic existeixen poques obertures i a més de petites proporcions.

Després ja apareixen les finestres esqueixades a fi que l'angle d'inci­ dència de la llum s'eixampli cap dins l'edifici amb la mínima obertura.

Com és que n'han arribat tantes? En primer lloc cal dir que eren cons­ truccions sòlides que, com que no tenien u•n fi militar, es varen preservar de les moltes destruccions fins quasi bé els nostres dies. Per altra banda, amb modificacions o sense, moltes no han deixat de complir la seva funció.

Aquesta era principalment el lloc de culte (la vida durant l'Edat Mitjana està submergida en una gran atmosfera de religiositat), però també es feien servir com a lloc de reunió, de judici, de refugi... Per tots aquests motius són els edificis més forts, més rics i més ben conservats.

Dins el marc d'aquesta X edició podem destacar els següents elements: Sant Miquel de l'Arn, Sant Menna, Sant Fruitós i també la Torre Roja.

Sant Miquel de l'Arn També dit Sant Miquel dels Arç o dels Arços. Situada tocant a la cruïlla entre el camí vell de Sant Llorenç Savall a Barcelona i el de Caldes cap a Ponent, que coincideix amb la Via Romana de l'Aqua Calidae a Egara, al límit dels termes de Sentmenat i Caldes. Des de Caldes, un camí ample, surt pel Pont Romà, deixa a la dreta el camp de futbol i en direcció oest planeja entre conreus. S'entra al bosc i als 15 minuts es travessa la riera de Codony, a l'indret de la Font del Roure, i pujant per la vorera oposada es va a les ruïnes de Sant Miquel (25 minuts del centre de Caldes).

Edifici d'una sola nau amb absis circular. Porta encarada a migdia. A la façana de Ponent hi havia una finestra d'una sola esqueixada.

Sentmenat. Sant Menna Des de tot el poble es veu un dels pocs campanars romànics del Vallès.

Església clàssica d'estil llombard a cavall entre el segle XI i el XII, que s'esfon­ drà fa dos segles.

Encara que molt menys espectacular, no és per això menys important el peu d'altar, antiquíssim, que es conserva a la Rectoria. D'època visigò64

tica, per alguns autors, es pot veure clarament la cavitat on podien estar dipositades les relíquies que el santificaven.

El topònim que ja al segle X servia per designar els entorns de la parrò­ quia es de l'egipci Sant Menna.

Sant Fruitós També Sant Fritós o Fructuós. Dins del clos de la masia de Can Fruitós.

Al nord de Sentmenat, de l'angle format per les carreteres de Castellar del Vallès i de Caldes de Montbui, surt un carrer que, un cop acabat, continua

Absis de la capella de Can Fruitós

65

Interior de la capella de Can Fruitรณs 66

com un camí carreter, passa pel castell de Sentmenat i arriba a Can Fruitós.

(Des de la carretera 1.3 Km sempre en direcció nord).

Malgrat ja tenir una referència escrita l'any 1065 de l'ermita, és possi­ ble que sigui molt més antiga ja que Sant Fructuós, bisbe de Tarragona, mar­ tiritzat l'any 259, té moltes esglésies que li són dedicades des de bastant abans de la data referenciada.

Absis, amb finestra de doble esqueixada, molt desviat respecte a la nau.

A diferència de la de Sant Miquel, tenia la seva porta orientada a Ponent (avui tapiada i substituïda per una altra a migdia). Campanaret de cadireta força refet. Abans de la Guerra Civil dalt del carener hi havia una creu molt antiga.

Torre Roja A l'oest de Caldes de Montbui i al nord de Sentmenat, a dalt d'una altura (antic Puig de Castellar) de 393 metres i en la partió dels dos termes, hi ha la Torre Roja.

Torre medieval amb fonaments romans. És una edificació, de planta cir­ cular que té, al cos interior, carreus ben tallats, alguns dels quals mesuren 1.25 metres de llargària per una constant de 0.5 metres. Al damunt d'aquest con n'hi ha un altre de menor diàmetre i concèntric, obrat amb aparell més petit. La construcció, en la part conservada, és massissa, i té una aparença romana, amb refeccions posteriors.

Francesc Garcfa

67

Llegendes de Sentmenat

11 1

Sentmenat, tot i ser un poble petit, guarda en el seu si força llegendes sobre fets que hi han ocorregut, alguns més recents que d'altres. Llegen­ des sobre temes diferents i variats que configuren un passeig per la història de la nostra vila, des de la seva aparició fins al segle passat.

De totes les llegendes trobades, n'he seleccionades dues. Aquestes lle­ gendes són localitzables en dos indrets, per on passa aquesta X Ronda Val­ lesana, les Coves del Comte (al saltant de Guanta) i la Torre Roja (al turó que porta el mateix nom), i ens expliquen l'origen de la seva actual toponímia.

Les Coves del Comte «Fa ben bé un miler d'anys fou declarat independent el Comtat de Bar­ celona, al capdavant del qual hi havia l'autoritat d'en Borrell, primer comte independent de la ciutat. Per aquells anys un gran nombre de moros arribà a Barcelona i, en venjança dels mals que havien sofert en haver d'abando­ nar la ciutat el 985, cometeren per tot arreu actes de veritable barbàrie.

Un matí que es prometia turbulent de l'any 993, el Comte Borrell, sola­ ment acompanyat amb cinc-cents cavallers, s'encarà cap a la Plana de Mata­ bous, prop de Montcada. Els moros, preparats i e·n major nombre, esperaven amb gran impaciència l'arribada dels cavallers catalans. La batalla fou crua i sagnant, el comte i els seus cavallers feren mans i mànegues per aconse­ guir la victòria, però malgrat els seus esforços, la derrota es presentava immi­ nent. El Comte Borrell, molt intel·ligentment, va decidir retirar-se i cedir el camp als seus enemics, i es va escapar per Sabadell, cap a Guanta.

Els catalans es fortificaren al castell i a les coves, però els sarraïns, des­ prés de travessar el Vallès, van arribar a Guanta i van iniciar l'assetjament a les posicions catalanes. Després d 1 uns quants dies de lluita i de defensa, el comte i els seus cavallers van caure en mans dels infidels i foren decapitats.

Amb els caps, els moros es dirigiren cap a Barcelona, que continuava resistint amb coratge els embats continus i terribles dels assetjadors. Mit­ jançant una ballesta, els sarraïns llançaren les testes per sobre les muralles cap a a plaça. Els barcelonins, en veure aquell esgarrifós espectacle, no tar­ daren a lliurar-se a Al-mansur, quatre dies després».

NOTA: Les Coves del Comte, per sí no ho sabreu, estan situades a cinc minuts de la Casa de Guanta, a una hora de Sentmenat. Aquesta llegenda, de temàtica histórico-èpica, explica l'origen del nom d'aquestes petites coves.

Aquesta és una de les llegendes que més s'ha conservat en la memória dels avis.

Les lligacames de les sis donzelles «Essent admès Guillem de Zaportella, per la seva honradesa i el seu gran

68

Casa de Guanta

valor, en l'exèrcit de Jofre el Pilós, aquest li assenyalà tres gràcies de les quals en Guillem havia d'escollir-ne una. Aquestes gràcies eren: 1a. Donar-li cinquanta almogàvers.

2a. Fer-lo senyor d'un castell.

3a. Elegir entre els seus nobles parents sis per nomenar-los cavallers, amb la condició que el servirien com a capità seu.

En Guillem escollí la tercera gràcia, i dels seus parents en trià sis pel seu coratge, la seva valentia i el seu fort caràcter.

En fer-los cavallers, el comte Jofr.e els féu jurar protecció als dèbils, vídues i orfes, i obediència a en Guillem de Zaportella.

Acabada la cerimònia, se'n tornaren al seu campament que estava situat a Montbui.

69

Però vet aquí que passant per un bosc entre Caldes i Sentmenat, van veure una comitiva de pagesos que acompanyaven dos nuvis. La núvia anava acompanyada de cinc donzelles formoses i casadores.

Com que en Guillem desitjava que la núvia participés del goig que ell tenia, li regalà una banda d'or i li digué: -El meu nom és Guillem de Zapor­ tella. Si algun dia us cal ajuda, només cal que reclameu el meu auxili, que jo volaré per a protegir-vos.

Els altres cavallers, seguint l'exemple de Guillem, feren un present a les altres donzelles.

Les dues comitives es van acomiadar seguint camins oposats. Però els cavallers, al marge del seu capità, no paraven de parlar sobre les sis donzel­ les. Tant era llur admiració per les donzelles que, arribats al punt de destí, i un cop adormit tothom, van decidir anar a la població a raptar-les.

Així ho feren, raptaren les sis donzelles davant la impotència de pares i marits que no pogueren fer res davant dels poderosos cavallers. Les don­ zelles foren portades a la Torre Roja. Però la núvia, abans de marxar havia lliurat la banda d'or d'en Guillem al seu marit perquè li exigís el compliment del que havia promès.

Els cavallers lligaren a una banc, en el primer pis de la torre, les sis don­ zelles; i sortejaren quina d'elles seria per a cada un d'ells. Però de cop i volta, la porta que donava a la cambra s'obrí, i la figura d'en Guillem quedà retal­ lada al seu dintell. En Guillem, suat i cansat, escodrinyava amb una mirada terrible aquella esquinçadora imatge. Els cavallers es quedaren immòbils, desitjant que la terra se'ls empassés. Les donzelles, però, respiraren i exha­ laren un crit de joia.

El silenci que regnava des de l'arribada d'en Guillem quedà trencat pels escuders, el marit i altres homes del poble que, armats, venien a alliberar les donzelles. En Guillem, amb veu de tro, manà que deslliguessin les don­ zelles. Va fer posar sis ganxos en els sostre, dels quals féu penjar sis cor­ des, va demanar una lligacama a cadascuna de les donzelles, amb les quals féu sis nusos escorredissos. Els cavallers varen comprendre la sentència, i les donzelles també. Per això, aquestes s'agenollaren als peus d'en Gui­ llem i li demanaren perdó per als raptors.

Però totes les pregàries foren inútils. Aquell home de ferro, ferit en l'amor propi i en el seu honor, no féu cas de les donzelles. Va fer posar un banc sota dels ganxos i als cavallers en el banc, perquè es deixessin posar el nus escorredís.

En aquell moment un dels cavallers s'avançà i demanà a en Guillem que, essent cavallers, no els deixés morir com a malfactors, i que els permetés travessar-se el pit amb l'espasa.

En Guillem digué que si la falta no hagués estat tan gran, aquella-pro­ posició bastaba per a salvar-los, però com que havien deshonrat les armes el mateix dia de ser armats cavallers, preferia veure'ls morts que no pas des­ honrats. Els concedí, no obstant això, allò que demanaven.

70

Els cavallers es travessaren amb les seves espases, i ràpidament mori­ ren barrejats en la seva pròpia sang que va córrer per tot el pis.

Des d'aquell dia la torre rebé el nom de Torre Roja, per la sang vessada pels sis cavallers».

NOTA: La Torre Roja és un puig fortificat anomenat antigament Puig Cas­ tellar. Les restes monumentals conegudes com a Torre Roja són una torre de guaita circular de l'època medieval, que s'aixeca al costat d'un poblat ibèric. Des d'ella s'albira tota la plana del Vallès, la Serralada litoral, i fins i tot el mar.

Jordi Vineyts i Jiménez

(1) Podeu trobar la resta de llegendes de Sentmenat en el llibre Folklore de Sentme­ nat» de Jordi Vinyets i Jiménez, publicat pel Grup d'Amics del Museu-Arxiu.

71

Societat Cor-al Obrera La Glòria Sentmenatenca Parlar de la nostra Societat, dins del context de Sentmenat, és parlar un xic de la seva història. Això és així donat el seu origen, la seva composi­ ció i activitats i fins i tot la seva pròpia ubicació.

Els inicis de la SCOLGS es remunten a finals del segle passat. Com en altres pobles, l'obra del nostre insigne J.A. Clavé arrelà fortament aquí i fa que un petit col·lectiu d'homes, faci seus els plantejaments claverians, fun­ dant la Societat i creant la primera coral. Ben aviat, aquest col·lectiu de gent creix, i amb ell les seccions de la casa, incorporant-se el teatre, l'excursio­ nisme, etc. Aviat, també, es veu la necessitat de tenir unes instal·lacions pròpies i més adequades a les activitats que es porten a terme. Això fa que, entre les anys 1911-14 s'a.dquireixin uns terrenys i s'hi edifiqui el que encara avui és la nostra seu, on hi ha el teatre, el bar i els baixos d'aquest.

Cal dir, que aquestes instal·lacions van estar fetes amb els recursos de la pròpia entitat, però molt especialment amb l'aportació del treball dels seus associats -pràcticament tot el poble-, que després d'acabar la seva )or-

72

nada laboral, en feien una d'extra per a l'entitat, en el sentit més lloable d'altruisme i de dedicació, característiques bàsiques, essencials que han estat presents al llarg de la història d'aquesta casa, però molt especialment en l'època esmentada.

Els anys passen de pressa, però l'activitat de la SCOLGS no s'atura, a excepció dels temps de la guerra i postguerra, difícils i de mal record, ja que va arribar a ser espoliada i frustrada la seva activitat. Amb tot, uns anys després, es reorganitza la coral i l'any 1979 es reconstitueix la SCOLGS i molt recentment, es recuperen les instal·lacions.

Actualment, l'entitat segueix desenvolupant les seves activitats dins del món de la cultura i de l'esbarjo. Organitzada en seccions i amb un col·lectiu de 500 socis, intenta oferir una petita alternativa dins d'aquest marc i en el nostre poble.

Les seccions de què diposem són: Cant: Coral mixta, Coral infantil, Grup d'havaneres Dansa: Ball de plaça o gitanes, Sardanes Teatre i espectacles Edició de llibres, de caràcter local Excurionisme.

Ens agradaria molt, que aquesta llista fos més llarga. Però per aconseguir-ho, ens cal entusiasmar més gent -sobretot els joves- i poder així, guanyar el repte del futur, ajudar a canalitzar una part de les inquietuds que, sens dubte, ha de tenir SENTMENAT. Antoni Navarro Gómez 73

Els deu primers anys de la Ronda Vallesana Ja que aquest any es compleix la desena edició de la Ronda, creiem adient donar a conèixer amb aquest article una mica del que ha estat la Ronda fins ara.

El primer fet que en el transcurs dels anys ens ha anat donant confiança, en la feina feta i en el camí a seguir, ha estat el fet del lent, però constant, creixement de la participació. Aquesta circumstància ha contribuït a poder fer una estimació bastant precisa dels possibles participants per a properes edicions. Estimació, a la qual cal afegir, com a mínim, un 20% de róndaires que hi participen però que no s'hi inscriuen. Dels 313 de la primera edició s'ha passat a 1.187 a la novena.

Un dels indicadors que més estable s'ha mantingut en edicions an�e­ riors és un 65% d'homes davant d'un 35% de dones. En allò referent a la distribució per edats s'ha detectat un progressiu «envelliment» de la Ronda ja que el tant per cent de participants d'11 a 20 anys ha baixat del 34% fins a l'últim 19%, el grup d'edat de 21 a 30 anys ha passat del 31% al 27% mentre que el de 31 a 40 anys ha pujat del 13% al 23%.

Un altre indicador optimista que ens reafirma a tirar endavant és el pro­ gressiu descens en el tant per cent del percentatge de participants de Saba­ dell que ha passat del 73% incial fins l'actual 49%. Això confirma la hipòtesi que cada vegada està agafant més volada la Ronda. El nombre de pobla­ cions representades en l'última edició va ser de 68.

Un altre element que considerem important i que diferencia la Ronda d'altres actes del seu estil, és l'edició del llibre (80 fulls) commemoratiu monogràfic sobre la zona, per on té lloc la marxa. Cal destacar en aquest sentit l'excel·lent col·laboració dels municipis on s'ha portat a terme la Ronda així com l'honor que ens han fet els seus batlles en prólogar-nos cada un dels llibres. Amb aquesta iniciativa, arribarem a disposar d'una col·lecció de monografies sobre el Vallès excursionista, modesta sí, però feta amb rigor.

En l'apartat econòmic, evidentment, no podíem plantejar-nos cap altre objectiu que no fos el de cobrir les creixents despeses que comporta una organització d'aquest estil. Afortunadament i gràcies sobretot al vostre suport i participació, hem pogut anar cobrint el nostre pressupost anual que ha passat de les 60.000 pessetes en l'edició primera a la Mola fins a les pràcticament 700.000 pressupostades en l'edició anterior feta l'any passat a Castellcir.

Us podríem donar moltes més dades i estadístiques que portem comp74

tabilitzades fins l'edició d'enguany, però davant el creixent dubte d'arribar a avorrir-vos amb tantes xifres, ho deixem aquí fent-vos partícips que men­ tre ens seguiu donant el grau de suport que demostreu any darrera any, tenim Ronda per temps!

Moltes gràcies a tots.

Francesc Garcia Comissió Organitzadora de la Ronda Vallesana

75

Bibliografia Sentmenatenca Llibres i opuscles ALFONSO i ORFILA, Frederic; ROCA, Jordi: La vila de Sentmenat vista per un poeta i un pintor. Sentmenat, 1983.

Editada per l'Ajuntament de Sentmenat en ocasió de la celebració del mil·lenari del poble. Conjunt de vint-i-set poemes originals de F. Alfons i Orfila, poeta molt vinculat a Sentmenat, guardonat recentment als Jocs Florals de Barcelona. Cada poema va acompanyat d'un dibuix al carbó original de l'artista J. Roca.

CANYAMERES i RAMONEDA, Esteve: Els cognoms actuals de Sentmenat.

Edita la Societat Coral la Glòria Sentmenatenca, Sentmenat, 1988, dins la Col·lecció «La muller de Lot». Pròleg d'Armand Fluvià.

Estudi etimològic i de procedència de tots els cognoms de Sentmenat des dels seus inicis fins al començament del segle actual. Té una interes­ sant introducció i fixa els cognoms del nucli inicial del poble i dóna l'origen de procedència dels que es van incorporant al poble al llarg dels segles. Autor sentmenatenc.

GARCIA CARRERA, Raimundo: Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Editorial Ègara, Terrassa, 1988.

Estudi històric de totes les ermites i capelles romàniques de Caldes de Montbui, el qual inclou dues ermites que antigament pertanyien a la parrò­ quia de Caldes, però que estan situades dins el terme de Sentmenat.

GUÀRDIA l PARAREDA, Joan: Sentmenat 4000. Història d'una història.

Ajuntament de Sentmenat-Centre d'Estudis Sentmenatencs, 1986.

Opuscle il·lustrat amb nombroses fotografies comentades de diferents aspectes i esdeveniments de la vila.

JIMÉNEZ BONILLO, Eloïna: Estudi de les variables estructurals de Sentme­ nat, Inèdit, novembre 1984.

Estudi de treball universitari, fins ara inèdit, dels equipaments institu­ cionals, socials, culturals, etc. de Sentmenat. També inclou nombroses dades sobre molts altres aspectes de la vila: història, geografia, demografia, cul­ tura, etc.

MOREU-REY, Enric: La rodalia de Caldes de Montbui. Editorial Teide. Barce­ lona, 1961. (Exhaurit).

Repertori històric de noms de lloc i de noms de persones de Caldes de Montbui, que inclou el territori de «El Condah, territori que antigament per­ tanyia a la parròquia de Caldes, però que estava situat en el terme de Sent­ menat. És un estudi fet a partir dels documents dels arxius oficials i de

76

documents trobats en arxius particulars de les pròpies masies estudiades.

PUJADES i SERRAT OSA, Ramon: Recopilación de algunos apuntes para una memoria médico-topografica de Sentmenat. Impremta J. Balmas Planas, Bar­ celona, 1889.

Conjunt de dades de caràcter científic i recull de les impressions perso­ nals d'un metge que va exercir al poble a finals del segle passat, durant quinze anys. A més d'oferir-nos un conjunt de dades d'alt valor científic i històric ens descriu, de forma molt amena, amb una visió romàntica i moralista, certs aspectes de la vida sentmenatenca d'aquella època.

Existeix una edició facsímil feta per La Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca, de l'any 1986, dins la seva col·lecció «Facsímils».

SERRA, Eva: Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XV/1. Baronia de Sentmenat, 1590-7729. Editorial Crítica, Barcelona, 1988. Pròleg de Núria Sales.

Interessant estudi sobre les relacions feudals i la pagesia després de la Sentència Arbitral de Guadalupe. Prenent com a model la Baronia de Sent­ menat, l'Eva Serra fa una important aportació a l'estudi del món feudal amb la introducció de noves i interessants hipòtesis.

SCOLGS: Dos periòdics de Sentmenat. Editat per la Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca, Sentmenat, 1987; dins la seva col·lecció «Fac­ símils».

Recull de les dues úniques publicacions periòdiques que hi hagué al poble: LA DEFENSA, apareguda l'any 1933, amb un contingut irònic i humo­ rístic que traspuava una subtil crítica vers la societat; i GUION, aparegut als anys posteriors a la guerra civil, i amb un clar contingut ideològic.

SCOLGS: Recull d'opuscles de tema sentmenatenc. Editat per la Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca, Sentmenat, 1987, dins la seva col·lec­ ció «Facsímils».

Tal com indica el seu títol és un recull d'opuscles de temes diversos que tenen relació amb Sentmenat. Reprodueix l'opuscle que esmentem en un altre apartat: «Turismo en Catalunya: Sentmenat» (1929); una memòria de la gestió municipal dels anys 1931 al 1934, i un estudi històric sobre una de les masies més antigues del terme: Can Fruitós.

VINYET S i JIMÉNEZ, Jordi: Folklore de Sentmenat: llegendes, dites i refranys.

Editat pel Grup d'Amics del Museu-Arxiu de Sentmenat. Sentmenat, 1989.

Prologat per...

Recull de les llegendes, dites i refranys més freqüents al poble de Sent­ menat, Té una interessant introducció i inclou il·lustracions de Josep Vinyets.

AJUNTAMENT DE SENT MENAT: Sentmenat 1980. Edita l'Ajuntament de Sentmenat, 1980.

Opuscle, de poques pretensions, il·lustrat amb fotografies i que divulga petits aspectes de la història local i alguns aspectes del poble (exhaurit).

AJUNTAMENT DE SENT MENAT: Sentmenat 1984. Editada per l'Ajuntament 77

de Sentmenat. Desembre, 1984.

Opuscle de divulgació municipal àmpliament il·lustrat amb fotografies, el qual reprodueix íntegrament diversos apartats del treball d' Eloïna Jimé­ nez Bonillo ja comentat anteriorment i titulat: Les variables estructurals de Sentmenat.

AJUNTAMENT DE SENTMENAT: Pere Farran. Editat per l'Ajuntament de Sent­ menat, 1988.

Llibre dedicat a l'obra gràfica del fotògraf professional Pere Farran, nat a Sentmenat, afincat des de molt petit a Sabadell, i durant molts anys reporter gràfic del Diari de Sabadell. El llibre, a més de diferents escrits dels batlles de Sentmenat i Sabadell i de persones properes a ell, presenta una mostra del seu treball professional, en especial, en el camp esportiu.

T URISMO EN CATALUNYA: SENTMENAT.

Opuscle editat vers l'any 1929 amb la finalitat de donar a conèixer els aspectes més importants del poble de cara a atreure un turisme d'estiueig.

La Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca l'ha reproduït dins la seva col·lecció «Facsímil».

Publicacions diverses RESSÓ. Butlletí d'una associació desapareguda anomenada AMICS DE SENTMENAT. D'aparició irregular, durant sis anys (1975-1980) va servir per a informar als sentmenatencs de la vida cultural i política del poble, i des d'on es va dur a terme una important tasca de denúncia, de crítica i de divulgació.

BUTLLETf D'INFORMACIÓ MUNICIPAL. Publicació periòdica portaveu del grup de govern municipal durant els anys 1980-1983.

LA VILA . Butlletí d'aparició periòdica portaveu del grup de govern munici­

pal, durant els anys 1985-1986.

LA PINYA. Butlletí de curta vida, portaveu del grup de govern de l'any 1983.

6 números.

LA VEU DE SENTMENAT. Butlletí d'aparició periòdica editat per un grup polí­

tic d'oposició. Va aparèixer durant l'etapa 1980-1983.

SENTMENAT 4000. Butlletí d'informació de l'actual equip de govern muni­ cipal. És d'aparició mensual.

RUST ICAM L/NGUAM. Ajuntament de Sentmenat, abril 1988. Revista de l'àrea de Joventut de l'Ajuntament, feta pels joves i per als joves. Amb la intenció de continuïtat, però fins ara amb un sol número editat.

SERRA-LLOSA. Publicació del Grup d'Amics del Museu-Arxiu de Sentme­ nat que pretén divulgar tots els treballs de recerca històrica. Hi ha publicats dos números: el primer aparegut el setembre de 1987, amb un treball sobre els molins fariners de Sentmenat, elaborat per Esteve Canyameres i Josep 78

Vinyets. El segon, presenta diversos treballs fets sobre el Dolmen de la Serra Cavallera, de Sentmenat.

SENTMENAT: ITINERARIS D'INTERÈS. Sèrie d'opuscles editats pel Grup d'Amics del Museu-Arxiu·de Sentmenat amb la intenció de donar a conèixer la història, el paisatge i la vegetació dels rodals del poble. La sèrie constarà de vuit opuscles i fins ara n'hi ha quatre d'editats.

Publicacions d'autor local

ROSSINYOL i VILARDELL, Joan: autor local que té publicades diverses obres de poesia i teatre, gairebé sempre de caire ironitzant i que, en alguns casos, intenta ser una forma de denúncia vers alguns aspectes de la nostra societat.

Teatre:

Ja som milionaris!. Comèdia en un acte. Exhaurida.

El pol/aste de la Nàsia. Comèdia en un acte. Exhaurida.

Els dos bessons o l'Hostal dels embolics. Comèdia inèdita.

El calvari d'una mare. Drama en tres actes, inèdita.

Egoisme! Comèdia dramàtica en tres actes, inèdita.

Destins cruels. Comèdia dramàtica en tres actes, inèdita.

Quan els diners no costen de guanyar. Comèdia en tres actes, exhaurida.

Sopes de farigola, o l'auca de la fam. Editora! Aloja, Barcelona, 1982. Comè­ dia en dues parts, dividida en set temps.

Els violents. Sentmenat, 1986. Comèdia en dos actes.

Poesia:

Auques i poesies. Sentmenat, 1984. Conjunt de dotze poemes de caire satíric i humorístic.

Poesies i anècdotes diversificades. Conjunt de quaranta poemes de tema divers, amb predomini de l'anècdota i la denúncia.

Dotzena de frare. Sentmenat, 1988. Conjunt de tretze anècdotes en vers atrotinat (com diu l'autor).

79

�

�1111 UE!5

Sabadell

Escanejat i editat per Jordi Xicola-2019

DOCUMENTS ENTREGATS A LA SORTIDA: ➔FULL D'HORARIS CONTROLS ➔ MAPA DEL RECORREGUT

X RONDA VALLESANA SENTMENAT 8 d'octubre 1989 ORGANITZA: UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL SECCIÓ DE MUNTANYA

�1111 U:S sabadeJI

,, , , , ,, , , ,� ,

,

'' �,�

l l

\'

�BEGUDES

HORARI CONTROLS OBERTURA

TANCAMENT

s.

SENTMENAT

7.30 h.

9.00 h.

1r

SAGRERA

8.30 h.

10.45 h.

2n

EL FARELL

10.30 h.

13.45 h.

3r

TRES PINS

10.45 h.

14.30 h.

4t

RIERA SENTMENAT

12.30 h.

17.30 h.

A.

SENTMENAT

13.30 h.

18.30 h.

(HEM SENYALITZAT L'ITINERARI AMB FLETXES GROGUES QUE FÀCILMENT VEUREU)

:a

m

•

0

VALLESANA

I T INERARI SENTMENAT 203 m. - MAS D'EN CISA 230 m. 0.25 h. - TORRE ROJA 350 m. 1 h. SAGRERA 442 m. 1.25 h. - CARENER 496 m. 1.50 h. - ALZINA GROSSA 530 m. 2.15 h. EL FARELL 789 m. 3.10 h. - CAMÍ SANT SEBASTIÀ 659 m. 350 h. - TRES PINS 620 m.

4.10 h. - GUANTA 400 m. 4.55 h. - EL ROSSINYOL 300 m. 5.15 h. - SALTANT DE GUANTA 350 m. 5.30 h. - CAN SENOSA 315 m. 5.45 h. - CASTELL 230 m. 6.20 h. SENTMENAT 6.30 h.

800 m.

700 m.

C

600 m. a:

500

..

m. m.

200

m.

z

C

:!l

z

400 m.

300

C

C

C

z

i!z

.,o C

ffi

O h.

1 h.

2 h.

3 h.

HORES DE CAMf

4 h.

5 h.

6 h.

6.30 h.

REGLAMENT DE LA RONDA VALLESANA SORTIDA: De dos quarts de vuit fins a les nou del matí.

CON TROLS: A més del de sortida i arribada, hi haurà 4 controls de pas que es tancaran o s'obri­ ran dintre un horari.

DESQUALIFICACIONS:

Per pèrdua del full de ruta.

No lliurar el full de ruta al control d'arribada.

Fer anotacions o esmenes al full de ruta.

No passar per tots els controls, segons l'ordre establert i dintre de l'horari previst.

Que deliberadament es canviïn de lloc les marques existents en el recorregut de la Ronda.

Qui porti ràdio, transistors o altres objectes que molestin als altres participants.

DISPOSICIONS FINALS:

A/ La U.E.S. no es fa responsable dels accidents que puguin esde­ venir en el recorregut de la Ronda.

B/ El mal temps no serà obstacle per a la celebració de la prova, la qual, no obstant això, podrà ésser alterada per l'organització i sus­ pesa per motius que no siguin de la seva competència i control.

C/ La participació en la prova pressuposa l'acceptació d'aquest re­ glament.

ADVERTIMENT: En cas d'abandonament, s'ha de lliurar al control més proper o per mitjà d'un altre rondaire, el full de ruta a l'organització.

EN cAs DE -susPENDAELXRONDAP""El1MAL tÈMP� Es- FARlAEL rnA"'22 o·oCTusRE.--_.:.:::;;;;-..:;_-=----i

..Mt.1111 lJE!!:i �

unió excursionista de sabadell Carrer de la Salut, 14 1 16 baixos Apartat de Correus 421

sctx:x:lell Tel. 725 87 12 ---- 08202 SABADELL

AMB LA COL·LABORACIÓ DE

BANC DE SABADEIL