Page 1


IX Ronda Vallesana

Castellcir - Sauva Negra 16 d'octubre de 1988


L'edició d'aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració de:

*

AJUNTAMENT D E CASTELLCIR

(Vallès Oriental)

Diputació de Barcelona Servei de Cl�ltura

Ajuntament

�1

lil de Sabadell

Caixa de Sabadell

Via Gràfica. Onze de setembre, 57.-726 93 80. Sabadell (Vallès Occidental)


Sumari Presentació del President de l'Entitat. Jordi Artigas i Lladó .. ....... Presentació de l'alcaldia. Enric Gamisans i Prat .......................... Itinerari de la IX Ronda Vallesana. Ramon Gotés ....................... Castellcir i Sant Quirze de Safaja: Aproxiimació al seu medi físic i humà. Rafel Rosaura ........................ ,..................................... Primeres notícies històriques sobre Castellcir i el seu terme.

Antoni Pladevall i Font .......................................................... : ....

Excursió al Castell de Castellcir i a la seva antiga Parròquia. Lluís

Gonzaga Ylla ...... .. ............... . ................................................. ..

Castell Cir: del llibre Els castells Catalans (***) ........................ El Carrer de l'Amargura. Carles lbàñez ......................................

L'Escut de Castellcir. Antoni Pladevall i Font ............. .................. La Parròquia de Sant Andreu de Castellcir. Jaume Buixó ........... Els antics masos i centres de poblament de Castellcir. Antoni Pladevall i Font ................ ................................ .............. .......... La casa pairal del mas Puigdomènech. Enric Gamisans i Prat . ..... Les festes populars a Castellcir. Jordi Sala ................................ La bruixeria al Moianès. Jordi Colobrans (*) .· .............................. El Castell de Centelles. Josep Escolà ... ..................................... La volta a Castellcir? Per què no7, Francesc Mu!à ...................... Els nostres boscos. Carles lbàñez ............. ...... .......................... Enric Prat de la Riba. Llogari Droguet .......... ............................. Llegendes. Alba Soler ......................................·........................ La Dansa a Castellterçol i el ball del Ciri. Joan Amades (**) ....... L'última Ronda d'en Pep Prunera ................ : .. ........... ...............

(*) (**) (*º)

Extret de la Revista Truc. Extret del Costumari Català de Joan Amades. Extret del llibre Els Castells Catalans.

Pàg.

5 6 7

12 17 21 25

34 36 41 43 47 49 53 59 60

63

65 67 69

72


Benviguda als Rondaires Esdevé, amics rondaires, la celebració d'aquesta IX Ronda Vallesana, plenament dintre del 80è Aniversari de l'excursionisme sabadellenc, però a l'ensems ens trobem immersos dins d'una commemoració que ens ha d'om­ plir d'orgull a tots els catalans, el Mil·lenari de la nostra Nació. Sí, companys, mil anys d'història de la nostra Terra d'arrelats costums i tradicions, de parla diferent dels altres Estats que ens envolten. Han estat plens de dificultats, de guerres, d'injustícies, hem estat bufetejats físicament i moral tantes i tantes vegades. Les dificultats, han forjat, però un sentiment de poble, i un agermanament i sentiment de Nació en tots els catalans. Els excursionistes, fidels a aquests manaments com pocs, comencem per estimar el nostre entorn, la nostra fauna i la nostra flora; respectem i ensenyem a respectar els nostres menuts, la Natura, del nostre Vallès, tot fent-los gaudir de les seves meravelles, tant com en gaudim nosaltres, i tot fent-ho, sense adonar-nos-en, transmetrem la nostra fe i el nostre amor per quelcom més gran, Catalunya. Nosaltres hem de fer que l'entorn natural del Vallès no es malmeti, hem de contribuir amb tota la nostra força que es mantigui l'equilibri ecològic, fent que no es tracin carreteres que destrossin el conjunt agra-forestal de la zona, ja ben insuficient de conreus, que es netegin els rius i es protegei­ xen les espeèies animals al parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Hem de foragitar dels seus camins, el motorisme que els des­ trossa, provocant l'erosió, i ho enpolsega tot. Hem de ser exigents, si convé fent pinya amb els directius i a través de les nostres Entitats. Benvinguts, rondaires, si som conscients de tota la meravella que ens rodeja i de la qual avui una vegada més en fruïm, ens farà ser amatents i decidits valedors, del nostre entorn per què en gaudeixin les generacions futures. Aquest és el camí, no en dubteu pas, per a fer també una Catalunya, més forta i més ferma. Contribuïm tots junts, en la construcció des d'ara del 2n. Mil·lenari de la nostra Terra. Jordi Artigas i Lladó President de la U.E.S.

5


Presentació de l'Alcaldia Per mitjà d'aquestes ratlles, m'és grat donar la benvinguda als partici­ pants a la IX Ronda Vallesana, que enguany la Unió Excursionista de Saba­ dell ha organitzat el seu recorregut per les nostres contrades. Pels que encara no coneixen Castellcir, direm que és un poblet d'una extensió de 34 km2, situat a l'extrem nord del Vallès Oriental, comarca a la qual pertany, i servint també de límit a les comarques del Bages i Osona. Geogràficament, es troba plenament encaixat en el cim de l'altiplà conegut i reivindicat com el Moianès. Situat al bell mig d'un esplendorós paisatge de boscos de pi, de roure i d'alzina, tacat per camps de conreu i masos, hi ha el bonic poble, en el qual hi conviuen unes 230 persones, que és el seu cens ordinari i que arri­ ben a les 1.500 en el transcurs de les jornades estiuenques i caps de setmana. Castellcir ha estat un poble d'eminent tradició pagesa, que ha sabut, no obstant això, adaptar-se als nous temps i creant la infrastructura neces­ sària pel desenvolupament d'una floreixent activitat turístico-residencial. La bellesa natural dels seus paratges com Santa Coloma de Saserra, amb la seva església, casa pairal i esplèndida rourada, la fageda de Sauva Negra, la més meridional d'Europa, amb les seves fonts, el Castell de Cas­ tellcir, amb la seva curiosa forma de popa de vaixell i amb la Torrassa, l'es­ glésia parroquial de Sant Andreu, la frondosa Vall de Marfà, sorprenent en­ clau territorial situat entre Castellterçol i Moià, fan de tots aquests llocs pel món de l'excursionisme i rondaire un dels llocs més escaients per a la pràcti­ ca de la seva afició. Felicito a la Unió Excursionista de Sabadell pel seu encert en l'organit­ zació d'aquesta IX Ronda Vallesana, i encoratjo a tots els participants, a viure­ la plenament a fi de fer realitat allò que, coneixent millor els pobles i terres de Cataluny a, l'estimem més. Enric Gamisans i Prat Alcalde de Castellcir

6


Itinerari de la IX Ronda Vallesana Aquest any els desnivells són bastant suaus, que transcorren pels ter­ mes de Castellcir i Sant Quirze de Safaja, aquest últim apróximadament una quarta part de l'itinerari. Sortim de Castellcir, a 781 metres. Des del carrer Major ja enfilem un ample camí entre alzines, unes quantes de ben grosses, i també un gros pi. 0.05 0.05-0.10 0.15-0.25 0.05-0.30

0.05-0.35

0.15-0.50 0.10-1.00 0.05-1.05 0.10-1.15

0.10-1.25

Deixem a la dreta el mas Puig, una bonica masia habitada. Per sota de la casa baixem per un ample camí, que va avall en­ tre feixes abandonades i alzines. Deixem un camí a la dreta. El camí ha girat cap a l'esquerra fins a trobar-ne un que baixa de dret i erosionat entre el bosc i arri­ bem als camps, al costat de dues casetes, i a la pista. Anem cap a la dreta entre els camps, deixem una pista a la dre­ ta, i baixem fins a la casa de la Vileta, ben conservada i gran. Deixem una pista a la dreta, seguim entre pollancres i camps, a l'esquerra hi ha la gran bassa del molí del Bosc i les seves ru­ nes del mateix, i tot seguit travessem la riera de Castellcir, amb vegetació de ribera, avellaners, i oms. Seguim per la pista de la dreta, que passa entre camps, i tot seguit entra al bosc, a la part alta del pi roig, i a la part de vora el riu domina el roure, i alguns aurons. La pista es torna caminet i baixa fins a les restes del que fou el molí Nou del Bosc, encara en un estat passable. El caminet travessa el torrent del Bosc; es troba la pista i s'arri­ ba a la riera una altra vegada per passar-la, se segueix per l'altra banda, pel bosc on domina el pi roig, i als Al costat del camí, a l'esquerra, hi ha les restes d'un pou de glaç. A la dreta puja la pista que va a can Vilardell. Seguim entre el bosc i la riera a l'esquerra, a sota nostre, i la tornem a passar A l'esquerra, a sobre del camí, hi ha una font amb una taula de pedra. Una mica més avall ja comencem a trobar cases. La riera forma un bonic saltant i un gorg. Pugem per un carrer asfaltat i arribem al poble de Sant Quirze de Safaja, penjat dalt d'un carener sobre de la riera, a 627 metres. Des del costat de l'església, documentada des del 1100 i que con7


0.15-1.40

0.10-1.50

0.15-2.05

0.05-2.10

8

serva l'absis romànic del segle XI, pugem per l'ampla pista que passa entre el bosc de pi pinyer, roig, roures i alzines. Can Riera, a l'esquerra del camí, i que s'està enrunant. La pista puja pel carener de la serra de Barnils. En aquest tros rebrota l'alzinar refent-se de la cremada d'anys enrera. La Corona, masia gran i ben conservada, a l'esquerra de la pis­ ta, que segueix entre camps i bosc intacte. Per aquí hi ha un espès alzinar.

Monòlit de pedra al costat del camí a l'esquerra, en memòria d'una gavatxos degollats aquí, l'any 1809. Al costat hi ha una bassa i un gros arbre, una orna. Passem entremig de les cases de Serracarbassa, a la dreta i en mal estat, i Serratacó, a l'esquerra i ben conservada, dues ma­ sies grans en aquest planell a 765 metres. La pista es bifurca, la de l'esquerra cap a can Bosc. Seguim amunt per la dreta per aquest carener emboscat, fins a la gran casa de Barnils, a la dreta de la pista, on, abans d'arribar-hi, des­ taquen unes quantes alzines i roures d'una mida ben grossa. Dei­ xem la pista. Passem per entre un grup d'oms, d'on destaquen uns quants de grossos, i pugem per unes escales fins a dalt del turonet on hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser, que fou erigida l'any 1701, a 839 metres.


0.15-2.25 0.05-2.30

0.10-2.40 0.05-2.45 0.10-2.55

0.10-3.05

0.25-3.30

0.15-3.50

0.10-4.00

0.15-4.15

0.05-4.20

Pel darrera de la capella baixa un caminet entre boixos i es troba una pista, que seguim cap a la dreta i tot seguit trobem una dre­ cera sota d'ella. Només baixar uns pocs metres, ens trobem amb un gran roure d'unes proporcions monumentals, ja que té tres metres de cir­ cunferència i uns 22 d'alt. Continuem per l'ombriu bosc on do­ mina el «rojalet» Més avall deixem una pista a la dreta i anem baixant fins a tro­ bar un caminet que baixa per sota de la pista. Anem baixant per aquesta obaga d'espès bosc fins al torrent Pugem per la part soleia fins a trobar una pista i, seguim per l'esquerra, en deixem una que va avall Agafem un caminet a l'esquerra entre el bosc, que ben aviat es convertirà en pista, que segueix de primer planera. Després en trobar-ne una de més ampla, seguim per la dreta amunt fins a un petit coll, que és l'Era d'en Coll, a 799 metres. Al davant veiem el castell de Castellcir. Baixem per la part oba­ ga del bosc, i més avall deixem una pista a la dreta, i després de passats uns camps, sempre amb el castell de Castellcir a la nosta dreta, arribem a la riera de Castellcir una altra vegada. Passada la riera, seguim per la dreta amunt, i ben aviat deixem el camí ample, per pujar per unes zones pelades de roca des­ composta, i engrunada. Anem pujant per la part esquerra del carener, per la part obaga, entre l'alzinar, fins arribar al castell de Castellcir, que s'alça en­ runat i dominant la vall a 840 metres. Des de sota de la Popa, nom que es dóna a la roca on s'aixeca el castell degut a la seva forma, emprenem la pujada pel care­ ner entre roques fins arribar a un camp, que travessem de dret, per agafar la continuació del camí, deixant una pista que hi ha. El camí puja suaument entre el bosc, fins a trobar una pista que seguim cap a la dreta pel carener de Sauva Negra que és l'alça­ da màxima del recorregut de la Ronda, 931 metres. Arribem al coll de Sauva Negra. Deixem la pista, on hi ha una barrera perquè no passin els cot­ xes des de la propera urbanització. Baixem cap a l'esquerra per una porta del filat que tanca el bosc i entrem a la fageda de Sauva Negra i la font del mateix nom. Aquí, al racó de la font, amb bancs de rajola, és el lloc on la fageda és més espessa i els faigs són més grossos. També hi destaca algun roure que puja dret buscant la llum per sobre dels faigs. Baixant cap a l'esquerra seguim un caminet que baixa per l'es­ pès bosc de pins, roures i faigs, fins arribar a una pista al costat 9


0.15-4.35 o'.05-4.40 0.25-5.05

0.05-5.10 0.20-5.30

0.10-5.40

0.05-5.45

10

de la tanca de filat i una barrera. Seguim per l'esquerra, entre la vegetació ufanosa de l'obaga. Aquí el faig ja està més barrejat amb la pineda de rojalet, que és el que va dominant la boscúria. Sortim del tancat. A la dreta deixem la pista que va torrent amunt cap a Santa Coloma de Sasserra, i Collsuspina. Deixem una pista a l'esquerra baixant cap a la riera de Castellcir, a 740 metres d'alçada. Travessem la riera que baixa per un llit rocós, amb petits salts i gorgs. Baixem suaument pel bosc de pi roig, amb algun roure i alzina. Arribem a uns camps. A l'esquerra s'alça un tros de paret que són les runes de la Torrassa dels Moros, que fou una torre de guaita, al mig de la vall per sota del castell de Castellcir. Passem pel costat de la gran casa i granja de ca l'Antoja, a l'es­ querra del camí. Una mica més ·enllà agafem una pista que bai­ xa per l'esquerra entre la pineda fins a la riera de Castellcir una altra vegada, que passem per sobre d'una planxa de ferro, que fa de pont, al davant d' una petita resclosa. A pocs metres un caminet s'enfila pel marge, i entre els camps ens porta a la masia i a l'església de Sant Andreu de Castellcir (694 metres). L'.'església, coneguda ja el 939, guarda només un absidiol romànic i un cor amb columnes i antics capitells treba­ llats, que li hauria estat afegit el segle XII. El conjunt fou mutilat i mofidicat diverses vegades.


0.05-5.50

0.25-6.15

Pel costat del cementiri baixem cap a la casa, i tirem avall i tra­ vessem la riera per una petita palanca de fusta, passem per un joncar i aiguamoll, i pugem amunt per una pista, més amunt en trobem una altra que ve per la dreta, més ampla i les dues s'ajunten. En un revolt una drecera puja entre alzines, per arri­ bar al poble de Castellcir, pel carrer Major, abans anomenat des­ pectivament el carrer de l'Amargura, perquè hi vivia gent més pobra. l aquí acaba aquesta IX Ronda Vallesana, que ha transcorregut per aquesta contrada plena d'atractius, i que, còm a cas curiós, ens haurà fet passar la riera de Castellcir set vegades.

11


Castellcir i Sant Quirze de Safaja: Aproximació al seu medi físic i humà L.a zona de la qual tracta la present Ronda s'emmarca dins del que s'ano­ mena com «Moianès», una regió o subcomarca que anys enrera havia estat reivindicada com a comarca administrativa, però que avui dia , es gairebé inviable el seu reconeixement com a tal. El Moianès forma un altiplà inclinat d'uns 353 km2, amb unes altituds compreses entre 600 i 900 m, dins de la conca del riu Llobregat, on s'esco­ len la major part de les seves aigües. Els punts més alts s'orienten cap al NE: Puig Rodó (1057 m), Puig de l'Oller (1061 m) o Puigdegollats (1004 m). L.a base econòmica del Moianès és l'agricultura, especialitzada en con­ reus de cereals d_'hivern (blat) al sector meridional, i de patates per a sem­ bra i blat de moro al sector septentrional. L.a indústria fou important a la darreria del segle XVIII i primera meitat del XIX. Cal esmentar els molins fariners (Castellterçol), la indústria de rellotgès (Moià) i la tèxtil. Segueixen en importància: la construcció, la indústria siderúrgica i l'alimentària. Aques­ tes activitats industrials es concentren als municipis de Moià, Avinyó, Sta. Maria d'Oló i Castellterçol. També ha adquirit empenta la funció d'estiueig als municipis de Moià i Castellterçol. Les comunicacions de la zona són precàries. L.a carretera principal que serveix per comunicar la contrada, és la N-141 de Manresa a V ic, que a Moià es creua amb la que ve de Caldes de Montbui i continua fins a l'Estany, per després enllaçar amb la que va de V ic a Avinyó. Aquestes dues carreteres són les que comuniquen tots els seus pobles a través de ramificacions que van a Sant Quirze de Safaja, Granera i Castellcir. El Moianès abraça nou municipis: Calders, Castellcir, Castellterçol, Coll­ suspina, Granera, l'Estany, Moià i Sant Quirze de Safaja, dividits entre les comarques d'Osona, el Bages i el Vallès Oriental, cap dels quals no assoleix la xifra dels 3.000 habitants. Dos d'ells, Castellcir i Sant Quirze de Safaja, pertanyen al Vallès Oriental i són els municipis per on transcorre l'edició de la present Ronda Vallesana. Tot i que resulta difícil trobar bibliografia local, intentarem fer una pre­ sentació d'aquests dos pobles, exposant els seus principals trets: tant des del punt de la seva configuració geogràfica com de la seva realitat humana i econòmica.

12


Castellcir

El terme municipal de Castellcir, amb una extensió de 34,49 km2 , for­ ma part de la comarca del Vallès Oriental, i està situat a la capçalera del riu Tenes, tot presentant una singular característica: el seu territori es troba dividit en dos sectors, entre l'un i l'altre, pels termes de Moià i Castellterçol. La part occidental és ocupada per la vall de Marfà i l'oriental, la que·corres­ pon al nom de Castelltecir. Tot i que el seu terme es troba bastant accidentat amb altituds que so­ brepassen els 600 m, també hi ha amples sectors de conreus ocupats per masies pluriseculars. Els punts més elevats són � la fila de turons que hi ha a les confrontacions amb els termes de Collsuspina, Balenyà i els dos Cen­ telles (880, 913 i 931 m). Les característiques del seu sòl fa que tingui una gran bellesa forestal quant a la quantitat i la qualitat. El tret principal és la presència, junt al pi mediterrà i el roure, del pi silvestre i del faig. El pi s'estén per les vessants nord i oest, mentre que el roure ho fa en les sud i est. La presència de faig a la zona sorprèn, que dóna pas a la coneguda fageda de la Sauva Negra. El boix grèvol, el boix, el garric i el llentiscle formen la muntanya més baixa. En total es comptabilitzen uns 800 ha de pins, 1200 ha d'alzinar i rouredes i 1056 ha de matollar. La base econòmica de Castellcir radica en l'agricultura i ramaderia ja que les seves condicions geogràfiques, la falta de recursos i mitjans d'in­ dustrialització han portat al desenvolupament d'aquest sector. L'.agricultura és de secà (cereals de tardor) i en feixes de muntanya s'observa conreu de

13


gra (160 hal, farratges (140 hal i patates (40 ha). La ramaderia predominant és de porcí, cabrum i boví. El sòl agrícola de Castellcir tendeix a un cert predomini de la mitjana­ gran propietat, encara que existeix a la vegada un sector minifundista de certa importància. El nombre d'explotacions existents és de 46, que abra­ cen un total de 2.907 ha, 330 de les quals són de superfície llaUrada. Castellcir no compta amb cap activitat industrial d'importància, i els pocs empleats en aquests sector han de traslladar-se a Castellterçol. La població actual és de 211 habitants (1986), amb una densitat de 6,1 h. per km2, tenint en compte que tot el terme és de muntanya i Marfà es­ tà troba pràcticament inhabitat. L'.evolució demogràfica pateix un estancament des de finals del segle XIII. Des de principis del segle actual fins el 1920, la xifra d'habitants va ex­ perimentar un lleu augment passant dels 257 el 1900, als 341 del 1920 (xifra màxima), però a partir d'aquesta data s'inicia un descens fins a tenir el seu nombre actual; decreixement a causa de l'allunyament de l'eix de comuni­ cacions i no comptant amb una base industrial, fet que ha comportat que Castellcir es convertís en nucli agrícola. Avui dia, l'únic al·licient que compta ès l'estiueig, o turisme de tempo­ rada o cap de setmana, que propo�ciona un desenvolupament del sector comercial i de serveis i és l'únic mòbil per a l'augment de la població. Castellcir, poble modern, és construït pràcticament en els últims anys, fruit d'una renovació total i construcció de noves cases i de xalets i aparta­ ments d'estiueig, en el nucli de les cases de bracers construïdes a partir del 1825 i que formaven el «Carrer de l'Amargura», on es destaca la de l'escul­ tor i fuster Antoni Giol. U ris cent metres lluny de l'església es localitza l'antiga rectoria, avui dia residència temporal d'estiueig. La part central del municipi compta amb notables masies, tant des del punt de vista històric com arqueològic. Una de les més notables és el mas de la Talladella, al peu de la carretera o pista que uneix Castellcir amb Sta. Coloma. Altres masos importants són el Bosc, el Prat, el Puig, Ca l'Antoja, el Verdeguer, etc.; és, però, el més característic el d'Esplugues, un gran ca­ sal construït sota una balma, al peu de la riera de Fontscalents (l'indret més bonic de la contrada). Un km abans d'arribar al poble per la carretera que ve de Castellterçol, hi ha un grup de cases disperses anomenat «raval del Baix» (começa al se­ rrat de les Puces). Són una vintena de cases, la majoria de les quals aixeca­ des el segle XIX, ara en ruïnes i algunes restaurades per a l'estiueig, que aprofitaven un pla graonat de conreus, abans ple de fruiters i vinyes. La resta del municipi compta amb 20 cases de pagès habitades. Al sec­ tor de ponent, sota la serra del castell i del poble, hi ha el gran mas de Cal Roca, Cal Bigues i les cases del Lleset, Can Cintet o casa de Trens. Les ca­ ses de més història i tradició, situades al SE de la població, com el Carner, 14


Puigdomènec, Salvatges, la Manyosa, el Salamó i Tantinyà, són quasi totes abandonades o amb residència temporal a causa de la dificultat d'accés i la desvaloració de la seva agricultura. Sant Quirze de Safaja

Sant Quirze de Safaja, municipi de 25,89 km2 , pertany a la comarca del Vallès Oriental, a l'extrem del Moianès i limitant amb Osona. El seu ter­ me es caracteritza per la seva accidentada morfologia, amb tot un seguit de serres, turons i cingleres. Al nord, hi trobem la serra de Fàbregas amb una altitud de 844 m, i la de Barnils amb 839 m. Al llevant es localitza una plataforma vorejada de cingleres que té com a punt culmihant el Puig Fred amb 952 m. Les diverses rieres i torrents que circulen pel terme van a parar, totes elles, al riu Tenes, convertint-se, així, en l'eix hidogràfic principal. El municipi presenta bells i frondosos boscos de pins, alzines i roures que tots junts ocupen una extensió de 2.300 ha. Sant Quirze de Safaja presenta bones comunicàcions, ja que és traves­ sat per la carretera de Centelles a Sant Feliu de Codines i per la de Barcelo­ na a Moià, i s'uneixen totes dues per un ramal al llarg de la vall del Tenes. La població del seu terme és, aproximadament, de 252 habitants (1986), amb una densitat de 9,73 h. per km2• Però la bonança del seu clima i la be­ llesa del seu paisatge ha fet que es desenvolupés una funció d'estiueig i se­ gona residència, amb la construcció de diversos xalets i nuclis residencials al llarg de la carretera. Nuclis com les Ferreries, les Clotes, mas Torres, al coll de Poses, a can Sants, prop del mas Vador i a la Teuleria. L'.economia del municipi es basa en l'agricultura, on són predominants els conreus de secà amb cereals, patates, llegums i farratges, que ocupen els pocs sectors plans o es troben escalonats. Complementa l'agricultura, la cria de bestiar amb una granja agropecuària i una d'avícola. La indústria és escassa; només compta amb un bòvila, la Teuleria; i una altra petita in­ dústria familiar de neules o pastisseria. Antigament havia estat important la indústria de la neu i el glaç, que es conservava en pous de glaç; indústria ja esmentada el segle XVII i que en alguna època va arribar a tenir un pes de força important; fet demostrat per l'existència d'una trentena de pous, més o menys conservats de la Fàbrega a les Torres de Sant Quirze de Safaja (encara hi ha restes prop de la riera) que s'abandonaren a començaments del segle XX. El poble és situat a l'esquerra d_e la riera de Tenes, dalt d'un esperó ro­ cós, dit antigament la Molla de Sant Quirze. És format per un llarg carrer que segueix la direcció de l'esperó, que va de llevant a ponent. El nucli pri­ mitiu, en situació encinglerada, té en el seu extrem l'església parroquial de Sant Quirze. Hi ha un altre petit nucli a l'indret on la riera de Salt Gener es troba amb la riera de Tenes; compta amb un hostal, una fleca i algunes botigues. Entre els masos que hi ha per terme, se'n poden destacar el del Molí 15


de Llobateres, amb una torre de defensa espitllerada del segle XIV; i el mas de les Torres, un gran casal quadrat. També són de mencionar, per la seva arquitectura, els masos Serratacó i Serracarbassa, situats dalt de la serra, un enfront de l'altre; els masos de Poses i Comapregona, el mas Bar nils (gran casal amb esgrafiats). L.'.antic Mas Badó, abans sanatori i ara convertit en un hotel, i que concentra una important activitat residencial del terme. L.a plataforma de Sant Pere de Bertí, es troba, pràcticament, despobla­ da, i la majoria dels seus masos es troben en estat ruïnós. De les seves anti­ gues masies cal destacar el Clascar, un antiga domus, que va pertànyer als barons de Centelles. Un dels indrets més bonics del terme és la balma de l'Espluga (proper al mas dels Torrents), una gran balma on es precipita en petita cascada el torrent de l'Espluga. Altres sectors remarcables, en el curs inferior de la rie­ ra de Tenes són la cascada del Molí de Baix, el Gorg Negre i el Gorg Blau. En fi, els qui aneu per aquests indrets podreu comprovar, com efectiva­ ment, el municipi de Sant Quirze de Safaja, es coneix popularment com la «Suïssa Catalana», per la seva bellesa paisatgísitica, boscana, climàtica ... Rafel Rosaura i Pacareu Geógraf Juliol del 1988

16


Primeres notícies històriques sobre Castellcir i el seu terme Els arxius més antics que s'han conservat al nostre país són els de les institucions eclesiàstiques: catedrals, monestirs o parròquies; els arxius ci­ vils o sigui els de castells, famílies o municipis, són més tardans i s'han ex­ traviat la majoria d'ells per l'extinció de famílies, vendes de patrimonis o in­ cúria i deixadesa. Per aquesta causa en els pobles en els que els monestirs hi tenien al­ gun patrimoni són els més afortunats per a la seva coneixença històrica. La majoria de notícies que fins ara havíem recollit sobre Castellcir pro­ cedien dels documents del monestir de l'Estany o bé de l'arxiu de la Cate­ dral de Vic, que per ésser més llunyana tenia pocs béns a Castellcir. Com que el monestir de l'Estany no va fundar-se fins el 1080 era difícil de trobar notícies referents a Castellcir anteriors al 1100. Darrerament hem consultat una sèrie d'extractes documentals de l'ar­ xiu de l'antic monestir de Sant Benet de Bages, fundat pels volts del 960 i en ell hi hem trobat una sèrie de notícies de primeríssima importància pel terme de Castellcir. Aquests documents es troben en uns índexs o extractes dels calaixos 18 i 21 de l'antic arxiu de Sant Benet de Bages, conservats actualment a l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona, Secció «Monacals Universitat», lligats 71 i 75. Els originals d'aquests documents es troben dis­ persos entre Montserrat i Barcelona i alguns s'han perdut, però els extrac­ tes que tenim, fets per un _bon arxiver del segle XVIII, són molt ben fets i mereixen tota confiança. Sabem per aquests documents que el terme de Castellcir abans de pren­ dre el nom de Castell Cir es digué el terme de Tenes o del castell de Tenes. Aquest nom que guarda encara avui dia la riera de Tenes o de Castellcir era el que tenia el primitiu castell que assegurava la defensa i la meitat del ter­ me i que segurament es trobava a l'indret de la «Torrassa dels moros», a frec del riu Tenes, o probablement al turó de Vilacís, on hi ha indicis de cons­ truccions molt velles. El nom de Tenes, aplicat a Castellcir, surt per primera vegada el 923 quan Genís i la seva muller Ouisilo, junt amb Asenario i els seus fills varen vendre a Gontorengo i la seva muller Sulímia, terres de Castellterçol situa­ des als llocs dits Arca i Brugueroles que termanejaven per la banda de mig­ dia amb el riu o torrent de Ceveriza, que es junta amb el camí que va al 17


castell Tenes. (Arx. S. Benet. Col. 21, docs. 37 i 39) Anys després, el 1008, el sacerdot Sendred va comprar al matrimoni Guiribert o Geribert i Eigo un alou al terme de Tenes, al lloc dit Severicia, que termanejava amb terres que eren del monestir de Sant Benet de Bages i que l'endemà de feta la compra, el 27 de març, el sacerdot Sendred va donar, amb altres béns, al monestir de Sant Benet. (Arx. S. Benet, Col. 18, docs. 146 i 188.) El lloc i torrent de Cerverisa, que surt altres vegades en documents més tardans feia de termanal o era prop al lloc on es trobaven els termes de Sant Quirze Safaja, Castellterçol i Castellcir. Consta que el 1379 hi havia el mas Cerveriza i un torrent d'aquest nom vers Torruella i en el que tenia terres pròpies en Coma-pregona de Sant Quirze Safaja. Sembla que el canvi de nom de Tenes a Castellcir es va fer a mig segle XI, car en la primera part d'aquest segle ja veiem apareixent conjuntament els noms de Tenes i Castellcir i a partir de mig segle ja només es diu Castell­ cir i desapareix totalment el nom de Tenes. L'.any 1014, el dia 4 de març, Geribert i la seva muller varen donar al mo­ nestir de Sant Benet de Bages un alou format per cases, terres i boscos situat a Castellcírvío o a Tenes, que termenejava a llevant amb el terme de castell de Sant Esteve (Centelles) o amb les Benes, a migdia amb les Poses o amb Castellterçol, a ponent amb l'església de Sant Fruitós (Castellterçol) o amb les esplugues i a tramuntana amb la serra de Santa Coloma o amb el Coll d'Espina. (Arx. S. Benet, Col. 18, doc. 147). 18


Es tracta evidentment no dels termes concrets de l'alou donat a Sant Benet sinó dels termes generals dels termes de Castellcir o de Tenes. Aquesta dualitat de noms la trobem també el 1028 quan Oda, junt amb Seniofred i Folc, varen cedir al monestir de Sant Benet un alou que li havia deixat Sendred, del que ells eren marmessors, situat a Castellterçol i que termenejava a llevant amb el terme de Castellcirvio o amb el terme.de cas­ tell de Tenes. Sembla que els béns deixats a Sant Benet de Bages el 1014 per Geri­ bert i la seva esposa, que probablement servien els senyors de Catellcir, no varen passar tot seguit al monestir sinó que els retindrien els seus hereus, car el 30 d'abril de 1070 en Guillem Gerduard de Castellcir, que de jove s'ha­ via criat i format al monestir de Sant Benet de Bages i que era parent de l'Abat Miró (1045-1047), va restituir al monestir de Sant Benet els alous si­ tuats en el terme de Castellcirvio o de Castellterçol o del· castell dels fills de Guadamir (la Sala de Sant Llogari). Pels béns situats a Castellcir dóna uns termes idèntics als del document de 1014, sense, però, fer esment del terme o castell de Tenes, cosa que indica que per aquest temps ja predomi­ nava la denominació de Castellcir i s'havia abandonat l'antic nom de Tenes. On era el castell de Tenes? Com abans hem insinuat i com indica el seu nom, el primitiu castell devia trobar-se prop del riu Tenes i en aquest indret nomes coneixem les ruïnes de «La Torrassa» i les del «Turó · de Vilacís». L'.indret de «La Torrassa» mostra que abans tingué entorn de la torre un mur que l'envoltava, però el lloc és molt planer i sembla poc apte per la defensa, més aviat el creuríem un punt de contacte i torre de transmissió de senyals entre el Castell Cir o el Castell de Tenes i altres racons del terme. El «Turó de Vilacís», de 789 metres d'altitud, aïllat i de més fàcil defensa, situat sobre el riu Tenes i a mig camí entre la Masia de Cal Antoja i «La Tor­ rassa», seria un lloc excel·lent per un castell, d'altra banda hi ha en ell abun­ dants ruïnes. Aquestes ruïnes del «Turó de Vilacís» han estcit sempre uri enigma. La llegenda, exposada en altres ocasions, hi vol situar l'antiga parroquia de Cas­ tellcir, que seria canviada per un crim fet pel senyor del castell, però 1.'ar­ queologia ens diu que l'església de Sant Andreu de Castellcir, existia en el mateix lloc que l'actual des de mig segle XI. El senyor que· va matar un ca­ nonge i un clergue era Guilabert de Castellcir, que fou castigat el 1299. Pel seu nom tradicional de «Turó de Vilacís» sembla que en ell s'hi aixe­ caria el mas Vilacís, que consta des del segle XIV i era encara habitat el 1769, però les ruïnes que allà s'hi veuen no són pas les d'un simple mas, sinó les d'una edificació molt més important. A dàlt del «turó de Vilacís» hi ha les restes d'una edificació, que podria correspondre al mas o a una vivenda im­ portant, però un xic més enllà, a la banda del nord, ressalta una edificació rectangular, que es troba escapçada en la seva part de llevant per l'erosió del turó. L'.aparell d'aquestes ruïnes és de pedra ben tallada i de caire romà­ nic o més vell, car en un dels seus murs s'hi veuen indicis de construcció 19


feta amb opus spicatum o pedra disposada en forma d'espina de peix, que era un sistema de construir que es feia servir especialment durant els segles IX i X, per bé que a vegades se'n trobi en edificis més tardans. En resum, doncs, creiem possible que l'antic castell de Tenes, el primi­ tiu que va donar nom al terme es trobés a dalt el «Turó de Vilacís» i que abandonat i en ruïnes des del segle XI fos en part aprofitat per mas, el mas Vilacís, i part potser per la capella de Sant Miquel d'Argelaguer, que segura­ ment era l'antiga capella del castell de Tenes, coneguda entre els anys 1229 i al 1401 i desapareguda a partir d'aquest segle. Des dels segles XI i XII els nobles de Castellcir edificarien i ampliarien el seu castell a l'indret de la Popa, que va ésser el que va centrar el terme i denominar-lo a partir del segle XI. Els documents de Sant Benet de Bages donen encara altres substan­ cioses notícies sobre les esglésies i termes de Marfà i Santa Coloma Sasser­ ra, inclosos ara, almenys en bona part per Santa Coloma, al municipi de Castellcir, però sobre ells en parlarem en una altra ocasió. Antoni Pladeva/1 i Font

20


Excursió al Castell de Castellcir i a la seva antiga Parròquia En el nostre treball de recerca de dades i notícies sobre Castellcir ens vàrem topar amb aquesta crònica excursionista, feta per un dels precursors del Centre Excursionista de Vic, en Lluís Gonzaga Ylla, publicada al diari de Vic la «Gazeta Montanyesa» del 19 de febrer de 1910, n.º 437 que pel seu interès transcrivim íntegrament, posant al dia o segons les normes or­ togràfiques modernes el seu català. «Jo no sé que ho fa, però el cert és que aquest castell, és d'entre tots els que conec, el que sempre m'ha causat més atracció, el que he trobat més escaient i el que m'ha fet viure amb més amor i més il·lusió les meves aficions a l'art i al passat. Tal volta això és perquè fou un dels primers que vaig conèixer en la me­ va primera jovenesa, i pel fet que la seva fantàstica silueta la tinc gravada en mi des dels primers anys; potser perquè és el castell de les llegendes i tradicions estranyes, potser perquè la seva situació és realment salvatge; no ho sé, però el cert és que el castell de Castellcir, sempre que el veig, em causa nova impressió i quan el deixo li dic «a reveure» i mai me'n despedei­ xo. Aquella raconada de Centelles amb el primer castell de l'Ausetània, en­ cinglerat com un isard dalt de les serres que degueren tancar el Congost d'aquesta plana se'm fa sempre atractívola, i la seva pujada sempre dreta mai la trobo gens cansada. Cap vegada com aquesta, diumenge, 30 del passat (de gener del 1910), hi he pujat cap a Castellcir amb més delit i ànsia. Eren les nou del matí quan amb els companys de sempre perdíem de vista el Matagalls i ens endinsà­ vem cap el sot del castell. Bon tros lluny vèiem Castellterçol, la històrica vila del Ball del Ciri, amb les seves cases negrenques, de pedra dura, i el seu cloquer ferreny d'aires barrocs que es recorda dels bons teixidors de lla­ na i d'estamenyes que feien a la vila ben menestrala i omplien de benestar Castellterçol. Montserrat brillava sobre un cel blau lluny, molt més lluny, amb uns trepats i puntes enesprades com jo no ne vist des de cap altre lloc. Cas­ tellcir aprop, allà a quatre passes, ens esperava, sobremuntant dalt de la ro­ ca encimbellada que d'any en anys va perdent la seva base corsecada per les pluges i les glaçades. Es que Castellcir és tan encinglerat per totes ban­ des que l'aigua de la pluja no hi té materialment lloc per escorre's, i saltant a plom, roques avall, va esbocinant la tosa amb tanta insistència i valentia

21


que avui muralles i parets, la torre i la capelleta s'asseuen sobre roques mig badades. Aquest castell és dels barons de Maldà i comptes de Planella, il·lustre família catalana que ha tingut fills distingits de tota mena, fins algun que ha lograt la glòria dels altars. L'.antiga capella del castell fou dedicada a St. Martí. Construïda el 1531 avui es troba abandonada pel culte. Sols resta l'ara de pedra de grosses dimensions, collada entre les parets que van esquerdant­ se, degut al moviment de la massa que sosté tot el castell. La capella és tota de carreus ben repicats i no té altres detalls que la seva bonica portala­ da rodona de dovelles llargarudes, que presenten escolpit un nom de Je­ sús, fet d'uns entortigalls d'una serp i una estranya inscripció que ens fan rumiar llarga estona i en la que acabarem per llegir-hi la data en la que fou alçada dita capella. Al cim hi resta l'espadanya trossejada, que serví per les campanes. El retaule de l'altar fou tret d'aquí i fa pocs anys que fou restau­ rat pel benemèrit fill de Castellterçol, el pintor Gallés, i és en els salons de Casa Planella. El castell d'època ja ben avançada, segle XVI, està construït amb gust i bones proporcions, havent-hi molta riquesa de pedra treballada amb cert gust i distinció, per bé que despullada quasi bé del tot de detalls escultò­ rics. L'.ampla escalinata tota de pedra picada, d'una cinquantena de graons, li dóna una entrada esplèndida i magnífica. Els bous i l'eugassada del maso­ ver del castell la pujen i baixen cada dia com si pasessin per una bona carre­ tera. La sala gran que avui no serveix per gran cosa té encara una fumada llar de foc de línies escaients i un portal d'exquisit dibuix que es tanca amb una esbocinada porta que, tot i essent com és una ruïna, demostra el bon gust que tenia la gent de la setzena centúria per guarnir una tanca elegan­ tíssima amb ·senzillesa d'elements. La gent que habita l'antic castell senyorial ens parla de figures de moro que es conserven encara treballades en les pedres. Era natural que les vol­ guéssim veure. L'.una és un cap que serveix de cacall de foc a la llar i que resulta ésser el coixinet d'un arc del portal o finestra del temps en què es féu el castell. L'.alt_ra la vegérem més avall, feta servir de material de cons­ trucció en la paret que forma l'escala per on únicament es pot pujar al cas­ tell. Aquesta figura està avui molt malmesa per cops de pedra, i presenta un home ben deshonest amb les cames aixancarrades i un estrany capell que li cobreix la testa i li baixa pels costats de la cara, resultant un curiós tocat. En mirar això alguns dels companys es preguntava si ens trobàvem davant d'una important estela pre-romana, ibèrica, que fou aprofitada com a material de construcció. Recollida que tinguérem una destral neolítica i després de fer calcs, di­ buixos i fotografies de tot el que ens interessà, baixàrem la rampa i anàrem rostos avall fins a l'avenc natural, d'una trentena de metres de fondària que hi ha a pocs minuts del castell i que passà per haver estat l'entrada de la mina que en altres temps els moros tenien per escapar-se i fugir rieral enllà 22


fins a la torre de ca l'Antoja, de la que sols en queda un tros de paredassa molt més antiga que el castell que acabàvem de visitar. Seria aquesta un record del primitiu castell? Potser l'etimologia de Castellcir s'haurà de bus­ car de castro sino, castell de la fondalada? Volíem anar aleshores, com estava proposat, cap a visitar Santa Colo­ ma Sasserra, però la molta estada feta al castell ens havia robat molt més temps del que pensàvem, i això que havíem arribat al lloc bona estona abans de la senyalada en el programa. Aquest retard i les observacions que ama­ blement ens fa l'amic Gallés, que fou molt obsequiós amb nosaltres, venint des de Castellterçol a acompanyar-nos en l'excursió, ens feren desistir del pla i resolguérem anar a la Parroquial de Castellcir. l s'ho valgué la pena d'anar­ hi, tan sols per la preciosa joia que guarda d'una imatge d'alabastre, repre­ sentant de la Mare de Déu dreta i amb el nen Jesús als braços, magnífica escultura del segles florits de l'art gòtic, delicat treball que sortí de mans d'un bon artista del segle XV. El nen té_en les seves mans un ocell i la mare un pom de flors. Una Vera Creu de plata dorada, de gust plateresc, avalara notablement el tresor de la parròquia. L'.església havia sigut altament interessant i un exemplar notabilíssim d'art romànic del segle XI; fou construïda amb tres naus i tres absis amb volta de mig punt la central i de quart de cercle les laterals que hi feien de contrafort. Mirada en sentit longitudinal era dividida en tres arcades des de l'absis a la P,Orta i sobre d'aquesta s'hi aixecava un magnífic atri sostingut per uns matxons amb columnetes rodones adossades, decorades amb ca­ pitells de regust clàssic, fets per una mà barroera. Tots els elements consti­ tutius d'aquest atri foren aprofitats per la construcció del cor actual, ja en època ben moderna. La volta de la nau de l'epístola està reconstruïda semi­ circular i dels tres absis que antigament havia tingut l'església sols en queda un, el de la part de l'evangeli. L'.altar és barroc i insignificant; en la sagristia s'hi guarda un repeu o seient de fusta ben tallada del començament del se­ gle XVI, record segurament de l'altar gòtic que hauria tingut l'església. S'havia acabat la tasca de la jornada, puig que el feia tard i no calia romandre calmosos. El Sr. Rector que ens fou molt amable ens ensenyà un nou camí per tornar a Centelles, que tot deixant-nos fer un quart bo de dre­ cera ens donava l'esplai de noves vistes i de nous horitzons per un racó de muntanyes que teníem desconegut. El pic de Sant Llorenç del Munt que abriga la ciutat de Terrassa ens tancava el panorama, i a prop, a primer ter­ me el Casal del Bosch de Castellcir enriquia tot el quadre. l fins a un altre! ens dèiem, tot deixant serres enllà les fumerades dels alzinars caiguts per la destral dels carboners, la destral que deixa convertits en piles enceses els seculars boscos que es van reduint amb tota pressa, i que acabaran ben aviat per sempre més, fent desaparèixer l'encís de les nostres muntanyes. LI. G. Y

23


Algunes afirmacions d'aquesta crònica, com la possible etimologia de Castellcir, derivada, diu, de castro sino o castell de la fondalada o el fet que l'actual cor de l'antiga església de Sant Andreu fos un antic atri, són certa­ ment discutibles, malgrat això el contingut de la crònica, fet amb el mes­ tratge o consell de Mn. Joseph Godiol, que era també un dels expediciona­ ris, és molt interessant i aporta notícies molt valuoses del passat de Castell­ cir sobretot del seu castell. Acompanyem aquest article d'uns dibuixos del gran historiador i ex­ cursionista Francesc Carreras Candi (1862-1937), fet el 1891 i conservats a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que són un complement magnífic de la crònica anterior i que ens fan reviure aquests bonics racons i elements arqueològics de Castellcir tal com els veien els excursionistes de les genera­ cions passades. A.P.F.

24


Castell Cir Aquest castell -que pertany a la contrada del Moianès-, respira l'aire de les comarques del Vallès, de Bages i d'Osona, des d'una eminència ro­ cosa, a 858 metres sobre el nivell del mar. L.'.excursionista, per retre-hi visita, acostuma a efectuar l'itinerari que li permet de contemplar les restes d'altre castell muntanyenc -el de Centelles- i encara el Castell-terço!. Un recor­ regut avinent des del nucli de població de Centelles és: ca l'Oreneta (carre­ tera a Sant Feliu de Codines), la Teuleria, can Pujol, Rovira de Cerdans, coll de la Rovira i el Castell-cir; l'esmerç de temps és de 2 hores quaranta mi­ nuts. L.'.església parroquial de Sant Andreu de Castellcir (reformada el 1702 i restaurada el segle passat) dista uns quaranta minuts del castell i, si ens fixem en la toponímia veïna -la qual presenta noms com el coll i la font de Sauva Negra, evocadors del bosc que fou considerat com un dels més espessos de Catalunya (1)-, imaginarem amb facilitat un cert aïllament en l'existència d'aquest castell (2). Compta, aquest castell, amb uns assaigs monogràfics, gràcies a la de­ dicació del notable excursionista Salvador Miralda (3), dels quals prenem nota en la confecció del present article. Hom pretén que el segon element del nom, «Cir», és un antropònim (4); en tot cas, altri ho nega (5). En rigor, les dades efectives sobre la propietat d'aquest castell són rela­ tivament tardanes, sobretot per als erudits que entreveuen personatges 'ro­ mans en la primitivitat de l'indret. L.'.ecònom de Castellcir, mossèn Ignasi Obiols, en unes notes que va escriure el 1924, comunica que el castell per­ tanyia, el 1107, a Guillem Ramon d'Òdena, el qual llavors testà, a favor d'Ar­ nau i Ponç, la Roca de Castellcir, amb les seves batllies, parròquies i perti­ nences, tal com li havia llegat el seu pare. En 1132 Bernat, fill de Bertran de «Kastrum ciruo», aprovà un cens anual acordat pel seu pare amb la comunitat de Santa Maria de l'Estany encara que traslladant la data de l'efectivitat de Tots els Sants a Pasqua; signen el document, a part de Bernat de Castellcir («Kastrum ciruo») i la seva mu­ ller Dolça, personatges establerts en castells veïns (5 bis). En Bernat de Cas­ tellcir compareix com a testimoni en una escriptura de 1183 (6); la seva filia­ ció s'explica força, sembla, per un document que forneix interessants da­ des genealògiques i de senyoriu (6 bis). Un Guillem de Castellcir -no pas senyor del castell, però molt probablement membre de la mateixa família­ el 1193 fou admès canonge de V ic i aportà el Mas Vall, del terme de Castellcir.

25


,,,,,,, ,, . . .. .:·· V� di.l UMk.U. d.< úv.,\<.ilw,. - E( .-<-""'-"- �"'- �="'-"-"- �� "'- -t.,. l'-<>=

El 1228, fou convinguda entre Bernat de «Castrociro» i el prior de l'Es­ tany la renovació de la dependència que la família Castellcir tenia envers el cenobi (6 tri). Altre Bernat de Castellcir casà amb Elisenda. Segons documents de 1269, el castell pertanyia al convent de Santa Maria de l'Estany (7). En 1285, Blanca i Elisenda, filles de Bernat i Elisenda de Castellcir, dic­ taren sentència, en el propi castell, a favor de Berenguer de Peyerada i con­ tra Berenguer de Coll, el qual retenia injustament un mas del terme. El 1287, l'abat Jaume, de l'Estany, constituït a la porta inferior dèl cas­ tell, va demanar les pastats a Elisenda de Castellcir -muller de Bernat, ales­ hores absent-, atès que el castell era en feu i domini de l'Estany; li foren donades (8). Quatre anys després, en el mes d'octubre, consta que Roger de «Castro ciro», fill i hereu de Bernat de Castellcir -difunt- i d'Elisendis -vivent- prestà homenatge de boca i mans a l'abat Jaume, pel castell i termes «que per monasterio Stegnense et suo abbate teneo in dicta parro­ chia [Sant Andreu de Castellcir] in feudum» (8 bis). Ei 1294, el castell er de Roger i Gelabert de Castellcir (9), i en 1295 Elisenda de Castellcir confes­ sava deure uns delmes a la parròquia. Fins ací, les escriptures no marquen, almenys aparentment, vibracions estridents. L.a nota detonant la forneix un vell cronicó de la biblioteca del monestir de Ripoll: «Kal. Januarii anno Dni. M.Ce.xe quarto. Dominus Ja­ cabus rex Arag. ivit super Castrum Cir cum exercitu Barchinonae, et ipsum fecit turre dirui» (10). ¿Què havia ocorregut perquè l'exèrcit del rei Jaume 11 anés contra el Castellcir i el malmetés? Sens dubte, cal recordar els anta­ gonismes sorgits entre la casa de Montcada i la mitra de Vic, amb les se­ qüeles que es descabdellaren arreu d'aqueixes contrades. Sabem que Ro­ ger de Castellcir milità en el bàndol montcadí i que lluità per Guillema de Montcada contra Guillem de Malla, partidari del bisbê de Vic; això ho re­ porta altra antiga crònica (11). Els perfils, encara que per la separació de da­ tes esdevinguin un tant inconcrets -car, segons els textos que estudiem, la destrucció del Castellcir va ocórrer en 1294 i el combat s'efectuà el 1298-, 26


van prenent l'encaix quan llegim en un manuscrit vigatà que en abril d'aquest darrer any esmentat, 1298, fou coberta una canongia «per crudelissimam mortem Petri de Castello interfecta» (12). Aquest assassinat guarda relació, creiem, amb el càstig posat a Roma, el 29 de novembre de 1299, a Gilabert de Castellcir, excomunicat per haver comès homicidi sacríleg, puix que ma­ tà un canonge de Vic i un altre clergue i, encara, ferí un prevere que va curar (13). De fet, discrepàncies entre els Castellcir i els eclesiàstics ja afloren amb anterioritat a aquella destrucció del castell (14). Hom informa que Roger i Gilabert de Castellcir van reconstruir-lo en 1300 (15). El 8 d'abril de 1299, Jaume de Montpesat, procurador del vescomte de Cardona, escrivia a Jaume de Besora que, malgrat les treves establertes amb Guillema de Montcada, Roger de Castellcir, per si o pels seus germans, ha­ via novellament atacat a Bernat de Vilademany, i com que ell _: el procurador- estava disposat a què ningú més de la companyia de Guille­ ma no damnifiqués l'esmentat Vilademany ni cap altre de la companyia d'en Ramon Folch de Cardona, trencava treves, per aquesta raó, i es deseixia d'en Jaume de Besora (16). De la protecció de Guillema de Montcada dispensà a gent de Castellcir, n'hi ha altres proves, d'abans (17) i de després de la data consignada. Per exemple: el vescomte de Cardona va escriure -des de Solsona, el 5 d'agost de 1304- al rei Jaume 11 que Guillema de Montca­ da, en Roger de Castellcir i altres feren robar a en Riambau des Far, cavaller seu, sarraïns i batejats i encara després perseguien els subordinats del ves­ comte (18). L'.adhesió de Roger de Castellcir a Guillema de Montcada, i vi­ ceversa, es manifesta sense reserves. l enregistrem que Roger de Castellcir, qualificat de «venerable» -per la seva avançada edat, segurament-, en ocórrer la mort de Guillema, anà -el novembre de 1309- com procurador de l'hereu d'aquesta (Gastó de Fazensac) i amb la companyia d'altre procu­ rador -precisament, Bernat de Centelles, senyor del veí castell de Centelles- per prestar homenatge, en nom de Gastó de Fasenzac, al rei Jaume 11, i rebre la investidura dels feus que el nou posseïdor tindria pel reial domini (19). La notícia anterior implica una entesa entre els Castellcir i els Centelles que vint-i-tants anys després apareix desbaratada. Uns i altres es comba­ tien a mitjans anys 1337; el 8 de juny d'aqueix any, Pere «el Cerimoniós» accedí a la petició que li feia Eimeric de Centelles per tal d'establir deu ho­ mes de Terrassa al setge posat contra el Castellcir (20); no és de més recor­ dar els drets de Centelles en el rodal terrassenc. La causa d'aqueixes bre­ gues, no la coneixem en concret, encara que hom manifesta que el motiu principal foren els excessos comesos per Gilabert de Castellcir i fills Roger i Bernat contra l'esposa i la filla del noble Eimeric de Centelles (21). De fet, pocs anys abans, el 3 de juliol de 1330, Marc de Castellcir, constituït dintre del castell de Centelles, havia emès el jurament de fidelitat -de boca i de mans- a Eimeric de Centelles i havia rebut del senyor de Centelles la con27


firmació i la corporal investició dels feus que els Castellcir tenien en termes centellencs (22). Ens arriba la notícia que una malvestat -«tempere morta­ lituus»- va cernir-se sobre Marc de Castellcir i la seva família (23). Ocorregut el setge de Catellcir -no trobem què va succeir-hi-, en 1349 fou presa a Gilabert de Castellcir (a) «Guillot», la jurisdicció del castell; de manera que podem endevinar que la família Castellcir sortí malparada de l'acció contrària als Centelles. S'intueix diàfanament això quan sabem que el monarca va vendre, a carta de gràcia, per 3.000 sous barcelonesos, l'es­ mentada jurisdicció, amb el castell, el desembre de 1363, al cavaller Gilabert de Centelles (24). No trigà el Castellcir a passar als Bell-lloc, «Castellcir, den benlloch ... XVII fochs» és l'assentament que figura en el fogatjament de 1365-70. «Castell Sir, qui es de Belloch ... 11 fochs», determinen les Corts de Cervera (25).

28


Posseïa el castell, en 1383, l'infant Joan, puix que llavors, el 26 d'agost, va vendre'l també pel preu de 3.000 sous (raonablement, la Corona havia fet ús de carta de gràcia), a Ramon de Planella (26). La família Planella era, en aqueixa època, puixant (27). Ramon de Pla­ nella, donzell, servia com armer de l'infant Joan, i ja dos anys abans n'havia rebut la jurisdicció del castell de Montbui i les seves parròquies; el mateix infant vengué a Marc de Planella la jurisdicció de Parets, Mollet i Gallecs (29), bé que aqueixes jurisdiccions revertiren aviat a la Corona. Entre els in­ dividus que destacà aqueixa família, indiquem Jordi de Planella, batlle ge­ neral de Sardenya, i Pere Planella, bisbe d'Elna i, de 1371 a 1385 -època d'adquisició del Castellcir-, bisbe de Barcelona. Altre Pere de Planella, ca­ valler, havia comprat en 1381 Moià i el castell de Clarà; pel mateix preu de compra ho vengué, escolats quatre anys, al sobirà. També els castells de Granera i Mura foren adquirits per Planella, en 1380. Bernat de Planella figura el 1384 com senyor del Castellcir. Va produir­ se l'absentisme, car els Planella abandonaren la mansió feudal, situada en lloc tan agrest, propici al bandidatge; confiaren el casal a servidors. Ramon de Planella, domiciliat a Moià, el 1389 s'anomenava senyor de Castellcir, i deu anys després va denunciar al veguer de Manresa que posseïa les juris­ diccions de Granera, Mura i Vallhonesta que havia heretat del seu pare. El 1411 era senyor de Castellcir Gispert de Planella, casat amb Joana, filla de Gilabert de V ilanova, senyor d'Esparreguera. Elionor, vídua de Ra­ mon de Planella (fill del personatge homònim esmentat), en 1430 adminis­ trava les rendes de Castellcir. El 1439, Isabel de Planella era declarada senyora del castell, per sentèn­ cia de la reina Maria. L.'.època bel·licosa de Joan II no esdevingué falaguera per Castellcir. Di­ versos membres de la família Planella s'embolicaren de manera principal en la contesa; Marc de Planella morí, el setembre de 1463, lluitant contra el partit dels capitostos Altarriba i Verntallat, joanistes (29). Bernat Guillem d'Al­ tarriba decidí, en desembre. del mateix any, de prendre el Castellcir i el cas­ tell de Centelles. Els consellers de V ic escrivien, el 17 de desembre de 1463, al sotsveguer i als jurats de Moià que trametessin gent per a guardar el Cas­ tellcir (30). No és menys cert que el canonge Planella treballava per fer-se adjudicar les cases i rendes del rival. La regió osonesa era llavors un vesper. En la darrera desena de setembre de 1464. Altarriba tenia ocupat per la seva gent el castell de Centelles, però ell mateix no trigà a ésser víctima de la lluita. Castellcir restà aleshores «inexpugnable fortalesa» (31), segons expli­ ca l'historiador Carreras Candi (entès, però, que el seu relat de les opera­ cions clou a l'any 1464). El 5 d'abril d'aqueix any, el Castellcir havia estat concedit pel rei Joan 11 a Crisògon de Centelles, a causa de la rebel·lió de Pere de Planella (32). Si perderen el Castellcir (33), en tot cas els Planella varen recobrar-lo, perquè, a part el fet que Joan de Planella -fill de Manuel de Planella (qui 29


en 1480 s'anomenava senyor de Calders i Talamanca)- en 1555 s'intitulava, al seu torn, senyor de Castellcir pels alous que hi posseïa; el rei Felip 11, vers 1599, adjudicà a Joan Francesc de Planella tota la jurisdicció civil i criminal de lloc, el qual era confiscat als Planella (34). Hom ha llegit l'any 1531 a la façana de la capella del castell, la qual co­ sa indica la realització d'obres, en el clos, durant el segle XVI. Joan de Pla­ nella figura com a senyor de Castellcir en certa imposició Altres Planella que enregistrem en aqueixa centúria són: Pere (anys 1511, 1519...) i Francesc (1560, 1569...), també senyors de Castellcir. Una ordre del virrei (marquès de Mortara) obligava, el 1657, els soldats a no allotjar-se a les cases i al castell propietat de Joan Baptista Planella i a no fer pagar als seus masovers cap contribució (35). D'ençà i fins a l'any 1942 -quan ha estat venut a un particular-, el Castellcir no eixí de la propietat de la mateixa família, important del sector (Granera, Castellterçol, Moià, Talamanca, etc.). Per llaços matrimonials dels Planella, el castell que estudiem ha depès del comtes de Llar, dels barons de Maldà i dels marquesos de Castellbell. Quant a l'estat de conservació d'aquest castell, la circumstància que hi hagin viscut masovers fins a dates acostades, l'ha preservat en bona part, encara que, pel caire contrari, la funció utilitària d'estables i corrals -ja ob­ servada i descrita per l'excursionista Artur Osona l'any 1884 (36)- és, natu­ ralment; impròpia d'un edifici d'aquesta mena. Els masovers residien ales­ hores a l'ala dreta, entrant pel portal, al final de la gran escalinata. No hi mancava, diferentment d'ara, el sostre a tota la mansió. A la capella, aban­ donada i desatesa, hi havia un retaule d'escassa importància (37), amb la imatge de sant Martí (suposem, per tant, que tal seria el patró de la capella del castell -i no sant Andreu, titular de la parròquia). !.'.escala era formada, segons l'il·lustre excursionista, per 40 o 50 graons de pedra, i la barana era sòlida; de faisó que hom hi copsava el rang pretèrit. Allò que excita la imaginació dels visitadors d'un castell és sovint l'exis­ tència de passadissos subterranis. Com que a 20 minuts de Castellcir hi ha, al fons de la vall -a la riera de Castellcir-, l'anomenada «Torrassa dels Mo­ ros», en ruïnes, «antiga torre quin objecte, segons la tradició, era la defensa de la boca d'una mina que comunicava amb lo castell» (38), esdevé natural que la fòvea o «mina secreta» intrigui a tothom i que no manquin persones que ens parlin de tresors escondits o de fugues, a gust del conversador. Salvador Miralda facilita una breu informació que com trobà el castell, en la tercera dècada del segle actual (39). Com ell, nosaltres, vers l'any 1950 -època a què corresponen, aproximadament, les fotografies que il·lustren el present article- haguérem de lamentar la incúria i encara -a diferència d'ell- ja no poguérem contemplar certs motius, com el campanar de paret de la capella. Als excursionistes conscients ens dol que l'antic castell hagi estat abandonat totalment (40) i que, des del vaixell en roca on s'assenta, navegui a la intempèrie (41). P.C., M.B. 1• Mn. A . P..

30


APRECIACIÓ GENEALOGICA

L.a relació dels senyors de Castellcir, des de 1599, quan el rei tornà el castell als Planella, és la que segueix: JOAN PLANELLA l DESCATLLAR, de la Pobla de Lillet, senyor de Castellcir. Casà amb Elisa­ bet de Rambau . Fill: FRANCESC DE PLANELLA l DE RIAMBAU, senyor de Castellcir. Casà amb Elisabet Despujol i de Malet, i tingueren: JOAN-FRANCESC DE PLANELLA l DESPUJOL, senyor de Castellcir, casat amb Victòria de Cruïlles i de Soler de Roger. Fill: PERE DE PLANELLA l DE CRUÏLLES, senyor de Castellcir. Casà el 1621, amb Maria de Vila i Massó. Fill: JOAN BAPTISTA DE PLANELLA-CRUÏLLES l DE VILA, senyor de Catellcir i baró de Granera: fill: PERE DE PLANELLA l DE DUSAY (11752); fill: BONAVENTURA DE PLANELLA l DE TEIXIDOR (11768); fill: FRANCESC-GAIETÀ DE PLANELLA l DE LLAR (11795), 4t. comte de Llar ; fill: GAIETÀ-JOAN DE PLANELLA l DE FI VELLER, 5è comte de Llar, mort, sense fills, el 1863. GAIETÀ-MARIA D'AMAT l D'AMAT (11868), 5è marquès de Castellbell (quart nét de Maria de Planella i de Xammar, filla gran de Joan Baptista de Planella-Cruïlles i Vilà, ja esmentat); nebot: JOSEP DE CÀRCER l D'AMAT (11905), 4t. baró de Maldà i Maldanell; filla: MARIA DELS DOLORS DE CÀRCER l D'AMAT (11939), 7a marquesa de Castellbell; fills: SALVADOR, JOAQUIM l MARIA-ANTÓNIA DE VILALLONGA l DE CÀRCER. Plegats, ven­ gueren el castell, l'any 1942, a Frederic Torelló i Cendra.

A. de F. (11 Octavi Artís, Itineraris excursionistes (Bar­ celona, sense data), pàg. 56. «En la Sauva Negra, que empezaba en la parte N. de las cercanías del castillo, existien corpulentos hayas, pinos, encinas y robles, admirados por los ex­ cursionistas de los primeros lustros del presente si­ gla» (Salvador Miralda, revista· Senderos Barcelona- primavera 19557. (2) Sembla que ve a tomb aquesta llegenda: «El senyor de Castellcir estava molestat amb el rec­ tor de la parròquia, tant, que no dubtà a matar-lo o fer-lo matar mentre estava celebrant. Penedit de la seva mala acció, va anar a Roma a demanar peni­ tència, i el Papa li va imposar la construcció d'una església completament igual a la de Sant Jaume de Galícia, alçada talment que des del castell no es po­ gués veure el temple ni des del temple el castell. En compliment de la penitència imposada, el senyor féu construir una església completament igual en forma i disposició a la de Sant Jaume, si bé més petita, de la qual encara es conserva una bona part, cone­ guda per la gent del poble per la 'parròquia vella'» (Joan Amades, Folklore da Catalunya. Rondallística -Barcelona, 1950-, pàg. 1287). (3) Assaigs publicats a Senderos, revista de la Unió Excursionista de Catalunya, números correspo­ nents al bienni 1954-55. (4) « Les primeres manifestacions de la vida de Castellcir, el rvd. P. D. Ignasi Obiols les situa cap al s. XI, partint de la construcció de la primitiva esglé­ sia de l'actual veïnat de Castellcir, dedicada a Sant Andreu, que va edificar el 'noble romà' dit Cir o Ci­ rus, considerant que el castell es va aixecar abans i que els primers possïdors eren la família Cirus» «Sal­ vador Miralda, Itineraris a Castells i breus noticies his­ tòriques, 1a. sèrie -Barcelona, 1963-, pàgina 32).

(5) «Evidentemente, Castellcir nada tiene que ver con Ciro, que es una traducción de -cim (A. Griera, «Nombres de santo y de lugar de la diòcesis de Vich», al Boletln de Dialectologia Espaflola Abadia Sant Cugat del Vallès-, pàg. 14). Cerca l'etimologia de Castellcir Jaume Carreras i Pujal, a L.a vila de Castellterçol (Barcelona, 1948), àgines 14-15. (5 bis) Arx. Cap. Vic, Cartulari de l'Estany, foli

72.

(6) •L:any 1183, Guillem de Sant Esteve amb la seva muller Ermessendis i el seu hereu, Bertran del Castell («de Castro»), conjuntament amb Pera Gros i Muller, donen al monestir de l'Estany la part del delme que percebeixen en la parròquia de Santa Coloma de Vinyoles, avui Centelles. Signen aquest document els principals membres de les nobles fa­ mílies feudatàries del castell, com són Bernat de Blancafort, Berenguer de Santa Eugènia, Bernat de Castellcir, Bernat de Centelles, amb els seus fills Gi­ labert i Berenguer, Ramon de Càsoles i Guillem de Sant Esteve, altra fill dels donants» (Antoni Plada­ vall, El castell de Centelles -Barcelona, 1958-, pàg. 13). (6 bisi Segons còpia -en llatí- del notari episcopal de Castellterçol, Pere Joan Argemir, el 3 de març de 1449: «El 21 d'agost de 1132, Ramon Bo­ rrell de Sau, junt amb la seva mare l ... ) donaran a l'església de Sta. Maria de l'Estany tots els alous que tenien en els termes de «Kastrum Ciruo» i dita es­ glésia els tingué i posseí llarg temps, fins a la mort de Bertran Guillem, senyor de l'esmentat castell. Després de la mort de Bertran Guillem, vingué Be­ renguer Guilabert en el dit castell i es casà amb la muller de dit Bertran i prengué els alous de dita es­ glésia; després de la mort de la seva muller, tornà

31


el castell en potestat de Bernat, fill del ja dit Ber­ tran. Després vingué Guillem, prior de l'església de Sant Andreu de «Kastrum ciruo», a presència de dit Bernat, i davant del sogre d'aquest, Guillem 'Tedma­ ri' de Castellterçol ('Kastrum terciolo') i de Rutiland, castlà seu, junt amb Oliver, 'miles', Ramon 'Ermen­ gaudi' sacer i altres probes homes, va demanar a Ber­ nat que tornès dits alous, com en realitat ell va fer... ». (6 tri) «... promitto ego dictus Bn. de castro­ ciro, per me et per meos, tibi dicto Guillelmo, priori, et successoribus tuis Ecclesie stagnen prioribus ejus­ demque \oci conventui ut donem vobis potestatem castri de castrociro cum suis terminis quandocum­ que volueritis et pecieritis. Et facio inde vobis homa­ gium de ore et de manibus. Preterea promitto vobis jam dictis lacere annuatim pro dicto castro cum suis terminis censum in testo pasche, videlicet duos arie­ tes et duas pernas et unam migeriam frumenti ad­ mensuram jam dicti Castri. Et recognosco ego jam dictus Bn. de Castro ciro quod antecessores mei, sci­ let Bn. de castrociro et Bn. filius ejus, donaverunt potestatem prefati castri cum suis terminis Priori et conventuii ste. Marie de stagno ob remedium ani­ marum suorum ... Et si forte contingeret quod ego vel mei venderemus vel impignoraremus dictum cas­ trum totum vel partem non possitis ibi exhigere ter­ cium vel loismum salvo tamen vobis dicto censu et potestate et faliis fudis que provobis teneam. » Al seu torn, el prior de l'Estany «promitto tibi, Bernarda de castrociro et successoribus tuis, semper esse bonum seniorem et legalem et fidelem coadjutorem bona fi­ de et sine engano... Et si forte eu vel successores tui vellitis nobis vel successoribus nostris comenda­ re dictum castrum pro aliquo salvamento nos et suc­ cessores nostri dictum castrum teneamur recipere et deffendere secundum posse nostrum ad omnem bo­ num et sanum intellectum cum tuis tamen sumpti­ bus et successorum tuorum. Et tu et tui possitis re­ cuperara dictum castrum quandocumque volueritis Et nos possimus alienara potestatem sive hominum sive feudum alicui persone». Signen, per la família Castellcir: Bernat «de castrociro», la seva muller Gui­ llema i llurs fills Bernat, Guillema i Elisenda, aixi com Bertran germà de Bernat de Castellcir (Cartulari de l'Estany, foli 72-72 v.) (7) Carrera , ob. cit., pàg. 23. (81 Cartulari de l'Estany, foli 73. (8 bisi /d., foli 73 v. (91 Carrera, ob. cit., pàg. 22. (101 Jaime Villanueva, Viage literario, Ill (Va­ lencia, 18211, ap. IX, pàg. 231. · L.a data 1294 elimina els dubtes expressats per Miralda, ob, cit., en suposar-la 1291. (111 «Kals. Augusti anno MCCXVIII fuit factum praelium Barninone inter Rogerium de Castro Ciro pro Domino G. de Montecathano et Guillelmum de Medalia pro Domino Vicensi Episcopo» (Cronicon Barcinonense, apud Flórez, Espaffa Sagrada, XXVI11 -Madrid, 1n4 º, pàg 3271. Els Malla foren creats, pel bisbe de Vic, veguers perpetus (12) Arx. Cap. Vic. Lier vitae, 3, f. 3 i 3 v. (13) E. Junyent, article «Història i llegenda», a revista Ausa, IX -Vic, 1954-, pàgs. 421-422. Recordem la nota 2. (14) l.'.abat Jaume, de l'Estany, i Guillem «de Posis», de Sant Quirze Safaja i súbdit de l'Estany, en 1287 discutiren sobre la propietat de certs masos venuts al darrer per Bernat de Castellcir i la seva mu-

32

ller Elisenda. l.'.abat al·legava que havien estat venuts sense permis seu. (Cartulari de l'Estany, foli 78). (151 Carrera, ob. cit., pàg. 22. 116) Bonaventura Pedemonte i Falguera, No­ tes per a la história de la baronia de Castellvl de Rosanes (Barcelona, 1929), pàg. 210. (17) «El 19 de juliol de 1298, Ramon Folch, ves­ comte de Cardona, procurador reial, amonestava a la vídua de l'infant Pere (Guillema de Montcada), per­ què s'abstingués de danyar ni perjudicar en res al bis­ be i capítol de Vic, a qui el rei havia anat a defensar, participant-li també que s'abstingués de donar asil en ses terres als criminals Bernat, Gilabert i Marc de Castellcir i a sos còmplices, i el 27 d'octubre la cita­ va perquè el dia ssenyalat comparegués per arreglar aquestes qüestions» (/d., pàgina 210). (181 Íd., pàg. 229. (Hem corregit la data que, sens dubte, un lapsus convertí en 1305, en lloc de 1304, com es desprèn de l'ordre dels fets.) «Una reial disposició obligà a un canvi de captius: Ramon Folch lliurà els que tenia de la seva rival; mes sembla que Guillema es resistia a retornar els seus; i per això el rei escriví, el 23 de setembre de 1304, a Bernat de Fenollar, perquè en virtut de la provisió feta, obligués per la força a dita senyora a que lliurés el rústic, dos batejats, el sarraí i altres presoners amb motiu dels que el de Cardona i els seus l'havien danyada. L.a co­ sa no va acabar encara, i la lluita continuà, essent necessari que el rei manés (25 de desembre) al por­ tantveus de procurador, als veguers i altres oficials que defensessin els llocs de la vídua de l'infant Pere contra els atacs de l'irreductible vescompte de Car­ dona, i el 15 de gener sgüent (1305), Jaume II enca­ ra ordenava a Roger de Castellcir que lliurès a en Fo­ nollar els sarraïns i batejats de Riembald de Far que havien estat presos per Guillema en la guerra contra Ramon Folch i que dita senyora retenia a pesar de la promesa feta de tornar-los» (/d., pàg. 230). (191 ld., pàg. 238. (201 Arx. Cor. Aragó; reg. 861, foli 300. (21) «Por sentencia de Pedro Ill, de 5 de octu­ bre de 1338, dada en Daroca , se absuelve a Gilabert de Castellcir y a sus hijos Roger y Bernarda por los daf'ios causades a Bermeja, esposa de Bernarda de Centellas, y a su hija, principal motivo de la expro­ piación del castillo» (Miralda, Senderos, tardor 1954). (221 Pladevall, ob. cit., pàg. 37. (23) Alamanda de Castellcir, muller de Pere Madriguera de Taradell i germana de Gilabert de Cas­ tellcir (a) Guillot, filla de Bernat de Castellcir, cava­ ller, i de Constança, difunts, arrendà «ad medieta­ tem» a Bernat de Bell-lloc, senyor del castell de Bell­ lloc, les «domus» de Ribes (bisbat de Barcelona) i de «Càsolas» (terme del castell de Centelles -salvat el dret del senyor de Centelles-), les quals havia he­ retat de Marc de Catellcir «casa fortuitu», per haver mort aquest amb tots els seus fills i filles «tempere mortalitatuus, devenerunt in defectu herederus» (no­ ta del 30 de juliol de 1352 -refosa amb altra-; Arx. Par. Taradell). (241 El 30 de desembre 1363, el tresorer gene­ ral de Catalunya (Bertran d'Olzinelles), el batlle ge­ neral de Catalunya (Pere sa Costa) i el tresorer de la reina Elionor ( Berenguer de Relat), tots ells conse­ llers reials, vengueren, en nom del rei, al cavaller Gi­ labert de Centelles -conseller i majordom del rei­ els mer i mixt imperis i tota altra jurisdicció alta i bai­ xa, civil i criminal, en el castell i lloc de Castell Cir. L:operació fou feta a carta de gràcia. (Arx. Cor. Ara-


gó; reg. 995, foli 89). (25) Podem observar l'anacronisme que s'es­ devindria si continuéssim assignant la data de 1359, fins fa pocs anys admesa, al fogatjament de les Corts de Cervera. (26) Arx. Cor. Aragó; reg. 1705, foli 174. (27) « Dades biogràfiques de la família Plane­ lla», subministrades per J. Sarret i Arbós, al Butlletí del Centre Excursíonista de la Comarca del Bages, números 108 i 109 (Manresa, març i abril de 1927). (28) «En 1384, Ramon de Planella restitul al Rei les seves possessions de Montbui, i, l'any següent, Blanca, esposa de Bernat de Planella féu el mateix amb les altres» (Carrera, ob. cit., pàg. 23). (29) Francesch Carreras y Candi, l.o cabdill vi­ gatà BErnat Guillem d'Altarriba, treball premiat en els Jocs Florals de Barcelona, l'any 1895 (volum co­ rresponent; pàg. 288). (30) /d., pàg. 293. (31) /d., pàg. 305. (32) Arx. Cor. Aragó; reg. 355, foli 50 « En 1437 residien a Moià lo donzell Pere Plane­ lla, senyor del Castell Nou de la dita Vila, i lo donzell Marc de Planella. Lo primer en 1440 anà a Itàlia amb lo rei Anfós, a combatre en la sua host. Ambdós Pla­ nelles se presenten en aquells anys capitanejant una bandositat molt forta, endreçada contra lo donzell Bernat Gassius, senyor del Castell de Gallifa» (Ca­ rreras y Candi, l.o cagdi/1... , pàg. 279). (33) Notes de l'Arxiu de Centelles (núm. 41, foli 1) referides a l'any 1466: - 20 gener. Lletra del rei Pere, manant al batlle de Castellcir que obligui tots els qui, en virtut de cap­ breus jurats, han de pagar censos i rendes al senyor del castell de Castellcir, els paguin als capitans reials de dit castell. - 5 març. Provisió reial a favor de Pere Joan de Planella, senyor que ha estat fins ara de Castellcir. - 7 juny. Com a resultat d'un.litigi entre Pere J oan de Planella, senyor de Castellcir i els amos dels masos Prat i Roca de Castellcir, consta que el cas­ tell tornava a estar en poder d'aquest. (34) Carrera, ob. cit., pàg. 23. (35) El document comença (segons Carrera, obra citada, pàg. 24): «Per quant el noble i amat de la reial Majestat don Joan Baptista Planella i Cruï­ lles ens ha representat que té i posseeix en la Parrò­ quia i terme de Sant Andreu de Castellcir un castell amb sa heretat, 't¡ue és de son solar, amb altres dues heretats, la una anomenada Verdaguer, amb la casa de Mascarell, altra anomenada Vilassís (7); en la Pa­ rròquia de Castellterçol altra casa i heretat dita La Gi­ nebreda, amb la casa nova: i en la Parròquia i terme del lloc de Granera altra anomenada l'Heretat de l'Ot­ zet, amb la casa de Santinyà, en les quals, i en dit castell, hi té majordoms per a conrear les terres d'aquelles a parts del fruits, de les quals se sustenta amb tota la família; i no obstant sabeu és persona militar i com a tal exempt d'allotjaments de soldats, contribucions, imposicions de vintens i altres qual­ sevols taxes i drets, no haveu reparat en allotjar-li aquells en les dites cases, castells i heretats, en con­ trafacció de les generals constitucions de Catalunya...». (36) Butlletí de l'Associació d'Excursions Ca­ talana (Barcelona), any 1886. (37) Per estar una descripció posterior -de l'any 1903 -M. Estany, al Butlletl del Centre Excur­ sionista de Catalunya-, sabem que era barroc. En

1910, el retaule ja havia estat llevat, pel senyor Ga­ llès, de Catellterçol. (38) Cels Gomis, volum «Província de Barce­ lona» (Barcelona, sense data), pàg. 441, de la Geo­ grafia General de Catalunya , dirigida per F. Carreras i Candi. (39) «La primera ocasión que tuvimos para vi­ sitar el castillo, fué por los aflos 1926 ó 1927, el cual era habitado en parta, o sea el ala derecha entrando por la puerta principal. La restants parta del edifi­ cio, o sea el ala izquierda, después de atravesar la entrada principal ue corresponde a la base de torre de homenaje, se pasaba por un amplio pasadizo con diversos departamentos que fueron habitaciones y anexos del castillo en otros tiempos, convertides en la fecha a que nos referimos en corrales y almacén para guardar forrajes, y al final de este pasadizo, tal como se comprende todavia hoy, habfa una salida que conduc[a a la parta exterior dando acceso a la capilla, y que estaba completamente abandonada, paro aún existia su espadafla y el escudo de armas que cerraba el arco del portal. La escalera que ador­ naba la entrada del castillo se conservaba con bas­ tante integridad. Por lo tanto, el estado de todo el edificio con su cubierta de tejas, se conservaba en las primeras décadas del siglo actual igual que a me­ diados del siglo pasado, conforme las reseflas de los montafleros de aquelles tiempos. Los camines que en 1926 conducían al Castillo ya estaban casi aban­ donades, por su poca utilidad, para la vida del mis­ mo. Las nuevas vías de locomoción (carreteras y fe­ rrocarril) hicieron desaparecer los camines de herra­ dura que cruzaban desde «Et Pla de la Gerga» hacia el Moianès. El bosque que rodeaba el castillo, tam­ bién había desaparecido en su mayor parta» (Miral­ da, Senderes, hivern 1955). (40) «Los restos del Castillo comprenden una superfície de 570 metros cuadrados; incluyendo mu­ res de difícil deducción, que no llegaran a nuestros días. Seguramente el érea total de la fortaleza seria de 1.095 metros cuadrados aproximadamente, com­ prendiendo la capilla, paro dejando aparte el recnto de murallas del lado N.', que resulta hoy ínconcreto. todo el Castillo estaba construido de fébrica de pie­ dra bien pulimentad, formando dos cuerpos de edi­ ficio de planta baja, piso y desvan con la torre de homenaje en el centro, la cual tenia mas altura para dominar toda la edificación en su conjunto. La puerta esta abierta en la fachada N., igual que la del casti­ llo de Centellas, evitando las entradas e la parte del Mediodia para su major defensa, donde existen aún saeteras y aspilleras. En la fachada N., que según hemos dicho hay la puerta principal y la gran escali­ nata, solamente se ven amplies ventanales, como si por esta parte no fuese temido el ataque, o bien los lienzos de mural.la que hoy no se pueden preci­ sar garantizaran este sector» (Miralda, Senderos, tar­ dor 1954). (41) Una dada curiosa d'aquest castell, la lle­ gim a la Carta arqueológica de Espaffa. Barcelona 1945), (Madrid, Almagro-Serra­ per Colomines: «En el muro del castillo hay un relieve de piedra que representa un guerrero de tipo ibéri­ . co» (pàg. 101).

DEL LLIBRE ELS CASTELLS CATALANS 33


El carrer de l'amargura El carrer principal de Castellcir, l'eix i origen del casc urbà, ha rebut di­ versos noms al llarg de la seva història. lnicialment anomenat carrer de l'Amargura, va canviar com a carrer del Generalísim i actualment és conegut com a carrer Major. Travessa el poble de ponent a llevant i és el centre de la vida del casc urbà. En ell hi ha la majoria de botigues, és on se celebren la majoria d'actes de les Festes Majors d'Estiu i d'Hivern, l'Aplec de Dilluns de Pasqua, la Nit de Reis, la Castanyada de Tots Sants, la Nit de Sant Joan, etc. Actes cen­ trats principalment a la Plaça de l'Era, situada al bell mig del carrer que ens ocupa i que serà la seu del nou edifici de l'Ajuntament. En aquest carrer hi ha també emplaçades algunes de les cases més antigues del nucli urbà: Cal Tori, Cal Carreter, Ca l'Agustí, Cal Moliner, Cal Solanes, etc., algunes d'elles datades del segle passat. Prop d'ell estan situats també la majoria d'edificis de caire públic: l'escola, el centre cultural, l'Ajuntament ja esmen­ tat, l'Eglésia, etc.

34


És curiós l'origen del primer nom que els van posar les masies dels vol­ tants, a les primeres cases que es van instal·lar al voltant d'aquest lloc. Ja que el terreny era molt pedregós i àrid, cosa que es podia veure encara no fa massa anys, abans d'asfaltar l'actual carretera, i ja que les cases edifica­ des eren humils, els semblava que es formava un carrer amb aquest adjec­ tiu d' «amarg» en to de burla. Aquest nom ve citat ja, en documents de l'any 1860, com ha ressenyat el Dr. Pladevall, historiador del Moianès, en alguns articles seus. En els darrers 20 anys, la progressió del carrer ha estat espectacular, amb la creació de nous edificis i voreres, una nova font a la plaça, un enllu­ menat molt escaient a la seva situació en els cas antic del poble, l'asfaltat, etc. Entorn d'ell ha anat creixent el nucli urbà de Castellcir, on s'aplega la majoria de la població del terme i encara que aquest carrer és la continuació de la carretera que ve del poble més proper, Castellterçol, és un lloc molt tranquil, ja que aquesta carretera finalitza en acabar el poble i per tant, no s'utilitza per a tràfic normal, sinó únicament per al qui ve expressament a visitar el nostre bonic poble. CARLES IBAÑEZ 1-6-88

35


L'Escut de Castellcir Un escut és un distintiu o un emblema que serveix per a individuar una família o un grup d'un altre. !.'.origen de la majoria dels escuts es troba a la baixa edat mitjana, a l'època dels senyors feudals, quan la mainada o grup de soldats de cada senyor feudal pintava al seu escut l'emblema del senyor a qui servia o de qui depenia, per a servir-los de distintiu en les batalles o bé d'ornament en les parades o reunions de vassalls amb el seu senyor. Aquest costum, que comencen a utilitzar les grans famílies per allà el segle XI, es va fer comú a tots els senyors i cavallers al llarg dels segles XII i XIII. Són molts els documents medievals que parlen d'aquests escuts i tam­ bé les representacions que ens han pervingut a través de laudes tombals on eren gravats a la pedra dels sarcòfecs i de segells de cera, que es posa­ ven als documents com a signe d'autenticitat, o bé pintats en retaules i al­ tres indrets o gravats a la pedra sobre els portals dels castells i cases nobles. Entre els documents que ens parlen d'aquest costum o obligació d'uti­ litzar l'escut del senyor per part dels vassalls, recordem un contracte que es féu el 1323 entre el noble Gilabert de Centelles i en Pere Torrents, pintor de Vic, pel qual aquest es comprometia a pintar vint escuts de guerra amb les senyals de Centelles, o bé la crida que el 1352 manà fer el noble Bernat de Cabrera, en prendre possessió del terme de castell de Torelló, que acaba de comprar al rei, on disposava que dins un any tothom hagués fet pintar en els seus escuts, pavesos o taulatges les armes o escut dels Cabrera. Els escuts són originàriament un senyal de llinatge, però molt aviat pas­ sen a ésser un distintiu de les cúries o administracions que depenien dels senyors i es feren servir com a signe per a donar validesa als documents; això era una pràctica corrent al llarg dels segles XIII i XIV. És a partir d'aquest moment que els escuts passen a ésser un emblema territorial sense deixar, però, d'estar del tot vinculats a la família o llinatge que posseeix el terme, fins el punt que, ·com hem vist en el cas de Torelló, en canviar el terme de família tothom havia de canviar l'escut. En els segles moderns, del XV al XVIII, és freqüent que les poblacions de certa importància creïn nous escuts o emblemes per a utilitzar com a segell, sobretot si pertanyen a un senyor que té més d'un lloc. Solen ésser escuts sovint molt ingenus que intenten ésser una explicació del nom que volen representar, són els escuts dits parlants, entre els que recordem el de Sabadell que té una ceba, o el de Calaf que té un gos o ca i les lletres laf,

36


i el de Castellterçol que té un castell amb tres sols, o un sol i les lletres TER, una mà esquerra o manus leva per Manlleu, etc... Moltes altres poblacions continuaren utilitzant els escuts dels seus sen­ yors jurisdiccionals o simplement un escut o emblema que s'estampava en els documents oficials amb el nom de població, o algun anagrama religiós a profà que s'adoptà sense cap criteri històric ni tradicional com un corc o corcó per Santa Maria de Corcó, l'anagrama de Maria o lletres MA per Sta.· Maria de Seva, etc... El 1854 el govern lliberal d'Isabel I I va manar que tots els municipis uti­ litzessin un escut propi i que n'enviessin una còpia al govern central de Ma­ drid. Aleshores totes les poblacions es preocuparen de tenir un escut propi i els escuts es feren segons tres criteris ben distints: 1) alguns varen prendre com a escut el segell o emblema antic de la població i per tant legalitzaren així l'escut correcte del municipi; 2) altres varen adoptar simplement l'escut parroquial amb el sant o patró de la parròquia o algun emblema a atribut del sant patró; 3) altres crearen escuts nous, com a interpretació del nom o amb signes dels oficis o indústries més típiques de la localitat, sovint molt ingenus, com el de Collsuspina on es veu un noi treient-se una espina. Aquests són els escuts que es varen utilitzar normalment a totes les poblacions fins el 1936-1939 i que es troben recollits tots ells a la Geografia General de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras i Candi, publicada a principis del segle actual. En el volum corresponent a la província de Barcelona, redactat per Cels Gomis, a la p. 440 hi ha una reprorucció de l'escut de Castellcir, que és el mateix que es troba en molts documents de l'arxiu municipal, i que repre­ senta un castell amb tres merlets i la llegenda AYUNTAMIENTO CONSTL. (o Constitucional) DE CASTELLCIR. És per tant un escut que en bona part almenys recorda l'antic escut de la població per més que no tingui disposició heràldica ni indicació de colors. A partir del 1939 fins a l'actualitat la majoria dels pobles han fet servir per segell municipal l'escut nacional d'Espanya, però poc a poc les pobla­ cions i municipis que tenen certa inquietud pel seu passat o història han tornat a utilitzar els antics escuts propis o bé n'han creat de nous, emparant-se en una ordre del Ministeri de Governació de l'any 1956. Aquesta ordre, datada del 22 de març de 1956 i publicada al «Boletín Oficial del Estada» del 25 de març següent, diu que els ajuntaments podran utilitzar en endavant els seus propis emblemes «cuando las corporaciones tengan armas o símbolos propios o los a�opten en el futura, según su historia». Castellcir, doncs, que té escut propi des de fa més de sis-cents anys i que fou utilitzat fins el 1936, té no sols el dret sinó l'obligació moral de ressuscitar el seu escut antic i de fer-lo servir com a emblema propi. La fina­ litat d'aquest treballet és el de documentar l'origen, els colors i la disposició genuïna de l'escut de Castellcir.

37


La Família de Castellcir L'.escut de Castellcir és el que varen utilitzar els membres de la primitiva família senyorial de Castellcir, que es cognominaven com el Castell. El pro­ blema està en saber si fou aquesta família o un primer membre seu el que va donar el nom a Castellcir, com el senyor Terçol va donar el nom a·castell­ Terçol a finals del segle IX, o bé ells varen prendre el cognom del castell que ja tenia aquest nom abans de passar-hi a residir. El mot Castell-cir està compost del nom genèric de castell i del nom personal Cirvius o Cirvio. Els primitius documents del lloc no deixen cap dubte sobre això i senyalen la seva evolució en cirvo, ciruo i ciro, fins arribar a la catalanització del nom en Cir. Aquests primers documents es troben al fons documental del monestir de Sant Benet de Bages, als seus antics calaixos 18 i 21, dels que es conser­ va l'extracte molt detallat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona, sec­ ció de monacals de la Universitat, lligades 71 i 75. En el programa de Festa Major del 1974 en donàrem una lleugera visió. Sabem per ells que entre el 923 i el 1008 el terme de Castellcir es deia terme del castell de Tenes o Ten­ nis; que del 1014 en endavant surt el doble nom de Castrocirvio o de Tennes i que del mig segle XI en endavant es va imposar del tot el nom de Castro­ ciruo o Castellcir, fins a perdre el nom de Tenes com a denominatiu del ter­ me i quedar reduït a la riera que travessa de nord a migdia el municipi. Com a senyora del terme de Castellcir es perfila des del 1070 una famí­ lia de Cavallers que es diran o cognominaran Castellcir; el primer membre conegut és en Guillem Gerduard de Castellcirvio, que s'havia educat al mo­ nestir de Sant Benet de Bages i que sembla descendent d'un Geribert, que el 1014 féu una important donació de terres del terme de Castellcir al mo­ nestir de Bages. A partir del segle XII, gràcies als documents del monestir de l'Estany, que arribarà a tenir una tutoria sobre el castell de Castellcir pot seguir-se bé la genealogia de la família des d'en Bertran Guillem de Castellcir, que el 1117 va posar el castell sota la tutoria de Santa Maria de l'Estany, fins a en Marc de Castellcir que el 1348 va morir amb tota la seva família en la famosa pesta negra. Malgrat això la família no es va pas extingir, quedaren en Gilabert de Castellcir àlies Guillot, la seva germana Alamanda de Castellcir, casada amb en Pere de Madrifuera de Taradell, i una altra noia casada amb Bernat de Bell-lloc, senyor del castell de Bell-lloc. Aquest darrer és el que de moment va continuar governant el terme i el castell, i al que Alamanda de Castellcir va vendre el 1352 la meitat dels seus drets sobre el terme de Castellcir i al­ tres béns que va heretar de la mort d'en Marc i de tots els seus. El 1408 consta encara un Gispert de Castellcir, casat amb Joana de Vi­ lanova. però aquest ja no era senyor del terme ni del castell, aquest es va desvincular del tot de la família Castellcir, que cal considerar extingida en la seva branca principal a causa de la despoblació de mig segle XIV. Per 38


aquesta raó el 1363 el rei Pere Ill, que era el senyor superior del castell i ter­ me, els va vendre a carta. de gràcia, o sigui amb facultat de redimir-los a en Gilabert de Centelles, i el 1383, redimit ja el castell dels Centelles; el rei el venia definitivament a la família Planella, Originària de Moià, que en fo­ ren amos fins els nostres dies, a través dels seus successors, els comtes de Llar i els marquesos de Castellbell. L'escut dels Castellcir

La família Castellcir va ésser senyora del castell i terme des del segle XI al XIV i la família Planella des del segle XIV al XIX. Donada la vinculació dels Castellcir amb els orígens històrics del terme i la identitat de cognom amb el municipi sembla lògic que és el seu escut el més representatiu del passat del terme. D'altra banda els Planella no foren amos exclusius del terme de Castell­ cir sinó que eren també senyors de Castellnou de la Plana (Moià), de Grane­ ra, de Mura, de Talamanca, etc ..., per tant el seu escut no fou mai exclusiu ni típic només de Castellcir. L'.escut dels Planella, segons es pot veure en la tomba de la capella del Santíssim de Moià o bé en els finestrals del Castellnou de la Plana, estava format per un camp d'or, amb una faixa d'atzur al mig carregada amb un peix de plata. De fet l'escut utilitzat pel terme el segle passat i principis del present era un castell i per tant recordava l'escut dels antics Castellcir. No és pas possible fer aquí una història dels Castellcir, però fou aques­ ta una família que residí al terme i entre els que hi hagueren personatges inquiets i batalladors, com en Roger de Castellcir, que era partidari de Gui­ lleuma de Montcada, que va intervenir en múltiples guerres locals i que es va oposar al rei Jaume II cosa que féu que el rei vingués en persona a asset­ jar Castellcir i fes demlir les defenses del castell o en Gilabert de Castellcir, el seu fill, complicat en les aventures del pare, que el 1248 va matar un ca­ nonge de Vic i un altre capellà i que per això fou excomunicat i després ab­ solt per Roma; també fou una família d'eclesiàstics i canonges com en Gui­ llem de Castellcir, ofert d'Infant a la canònica de Vic el 1193 i que encara vivia el 1231, i un Gilabert de Castellcir, segurament fill de l'anterior, que era canonge entre 1222 i 1237. És gràcies a un escut d'aquest darrer canonge que sabem la disposició i colors de l'escut dels Castellcir. El Nobiliari Català, d'en Fèlix Doménech i Roura, en el seu volum l, làmina 106, reprodueix l'escut del canonge Gila­ bert de Castellcir, de l'any 1329, extret de la col·lecció del Museu Episcopal de Vic. Aquest escut el descriu així: «Damunt del camp d'or hi ha un castell d'atzur amb bordura compassada de vuit peces.» És el mateix escut en substància, per bé que un xic modificat en la bor­ dura, que figura en El Solar Catalan, Valenciana y Balear de A. y A. Garcia Caraffa, tomo l (San Sebastian, 1968), p. 404, escut 184, on sota el nom Castellcir o Castellsir diu: «En Cataluña. Armas: De oro, con un castillo de 39


azur. Bordura campanada de ambos esmaltes. Otros traen de oro, con un castillo en azur aclarado en sable.» Com a bibliografia cita l'obra abans cita­ da d'en Doménech. L.a seva versió gràfica és aquesta:

__ L' E s e uf-,- _ e ...._

,,__,__ ;-

Ç9

-- ---s t e 11 e ir

Resulta per tant que és aquest l'escut que la població i municipi de Cas­ tellcir poden utilitzar i vindicar com a propi; !-.In escut-que podria portar com a timbre o corona la baronal per haver estat els Castellcir senyors jurisdic­ cionals i barons del terme fins el 1348. L.a corona baronal és un simple cercle d'or envoltat per un braçalet sen­ zill de perles. L'.escut de Castellcir es pot definir, doncs, com un escut de camp d'or amb un castell d'atzur i una bordura de vuit peces d'atzur amb timbre o co­ rona baronal.

Antoni Pladevall i Font

40


Parròquia de Sant Andreu de Castellcir

La Parròquia de Sant Andreu de Castellcir està situada a la part de lle­ vant, al repeu del cimal de Roca-sitjana que li fa de capçalera i als seus peus llisca l'aigua de la riera de Castellcir que més avall rep el nom de riera Tenes. !.'.Església romànica de planta basilical i que originàriament tenia tres absis, per desgràcia com va passar amb moltes altres esglésies, fou refor­ mada l'any 1702 i restaurada posteriorment el segle XIX. Avui, d'absis no­ més en queda un, l'esquerra. 41


Des del seu origen la Parròquia fou posada sota el patronatge de l'Apòs­ tol Sant Andreu, i és de remarcar l'especial devoció dels antics fidels a San­ ta Maria, cosa que motivà la construcció d'un altar a la Mare de Déu abans de l'any 1364. En el segle XI es fabricà una nova imatge d'alabastre que ens ha arribat fins als nostres dies. El poble originàriament diseminat, estava format per cases de pagès i un petit nucli de cases a dalt, al pla anomenat «Carrer de l'Amargura». La Parròquia era l'eix vertebrador de la vida familiar i social del poble. La trobada dominical, a la sortida de missa, la gent parlava de les seves co­ ses, del bestiar, de la feina, dels sembrats i dels seus negocis i algú, de les seves penes. Després d'esmorzar, aprofitant que era festa, els homes ana­ ven a proveir al mercat dels pobles veïns, a Castellterçol o a Moià. Això va anar canviant a poc a poc, sobretot quan es va explanar la ca­ rretera cap a Castellterçol i va començar la motorització. El centre de la vida social es va anar desplaçant cap al Carrer degut al tancament d'algunes cases de pagès, el descens demogràfic i el fet fona­ mental com fou la portada de l'aigua de la riera cap a dalt, al pla, cosa que succeí el mes de juliol del 1966. Aquest fet va ser molt important per al futur desenvolupament del po­ ble. L'.aigua va ser com una nova saba que donava un impuls regenerador al vell poble el qual des d'aquest fet tan transcendental va rebre una gran embranzida i varen sorgir arreu noves construccions sobretot de segona residència. L'.església de Sant Andreu va quedar totalment desplaçada. Era neces­ sari construir una nova església acostant-se al poble real. Això era una aspi­ ració de tota la feligresia. Per això el diumenge 1r d'abril de 1962 es posava amb gran solumnitat i entusiasme la primera pedra de la nova església. Fi­ nalment la tan esperada data de la inauguració de la 'nova església va ser un fet. El dia 22 de desembre de 1963 va ser un dia de joia i completa satis­ facció per a tota la feligresia de Castellcir. Va ser necessari l'esforç de tots. Tots hi tenim una mica de suor del nostre front i això fa que aquesta esglé­ sia sigui més nostra. Jaume Buixó

42


Els antics masos i centres de poblament de Castellcir Els masos o centres de poblament del terme són un dels elements bà­ sics de la història de Castellcir. Dissortadament la documentació dels segles XI al XIV és tan escassa que no permet de tenir una idea global del poblament del terme abans del 1375. En un fogatge o llista de caps de casa fet entre 1365 i el 1370 llegim que el terme de Castellcir té 17 focs i en un altre recentment fet vers el 1380 trobem que el terme només té 11 focs o famílies. (Els Castells Catalans. Vol. li, Barcelona 1969, p.206. Aleshores el terme de Castellcir era més o menys el terme parroquial actual, és a dir, no tenia ni Santa Coloma ni Marfà. En el mateix any 1389 Castellterçol tenia només 27 famílies i Marfà 6. (Bofarull, Próspero de, Censo de Catalunya, Col. Docs. lnéditos A.C.A. vol. XII. Bar­ celona 1856, pp. 67). Abans, però, del 1350 Castellcir tindria una quarentena de focs o famí­ lies. La famosa pesta negra del 1348 va despoblar les nostres contrades de tal manera que en pocs anys sols va quedar-hi una tercera part dels antics habitants. Els que no moriren de la pesta emigraren a les ciutats i el camp es va despoblar enormement. Sobre aquest punt és molt interessant un document de Castellcir que vàrem publicar un extracte, ja fa alguns anys, en un treball titulat «La dismi­ nució de poblament ala Plana de Vic a mitjans del segle XIV, AUSA, vol. '1V 1961-1963. p. 367. Aquest document, datat del 3 de desembre de 1938, exposa les vicissituts del mas Vilardaguer de la parròquia de Castellcir. Diu el document que dit mas es trobava erm i deshabitat des de llarg temps, des de les mortaldats que hi hagueren per aquestes terres l'any 1348, per falta d'.hereus (les paraules subratllades són traduccions literal del document),

i no precisament per mort de tots els seus habitants, car sobrevisqueren a la malura dos nois, Bernat i Antoni Vilardaguer, que feren donació de dit mas a Bernat Codina, hereu del mas Codina, de parròquia també de Cas­ tellcir, i ells passaren a viure a Barcelona. L.:'any 1389, l'esmentat Codina obtingué que el rector de Castellcir, sen­ yor del mas, li fes una reducció de censos. El mateix any 1398, considerant el rector que a causa de l'escassetat de gent i treballadors que durant el llarg

temps i encara actualment vigeix en aquesta part, no es poden trobar he­ reus ni gent que tingui habitat el dit mas, i que en Codina no pot posar-hi

43


gent per habitar-lo i que les cases del mas són ja derruides, per això el rec­ tor desmembrà terres de l'antiga propietat del Vilardaguer i les arrendà a en Jaume Serratacó. D'una manera semblant a la del mas Vilardaguer desapareixeren molts masos. En un Capbreu dels béns del monestir de l'Estany a Castellcir, del 1370, trobem notícia dels masos Bruguer, Peralada, Collferran, Brosteques, Col·llobet, Garovada i Bruguer-Argemir les terres dels quals es varen fusio­ nar amb la propietat del Castell de Castellcir; dels masos Soler d'Esplugues, Presenta, Rovira, Solà, Puig de Font-morer, Sentfores, Serra, Puigbragó, Solà-bigot i Font-Fullosa (la propietat o terres d'aquests tres masos darrers les va adquirir l'hereu del mas Bernils de St. Quirze de Safaja), Molar, Pa­ lenques, Vilardell, Collell, Vilavella, Codina, Vilardeguer, Torrents, Giberta, Vila, Ubach, Talladella, Solà-viver, Mascarell, Soler de Sauva negra, Galo­ vart, Comadruch, Roca, Esplugues, Om, etc... i la llista no és pas comple­ ta, ja que sols hi ha els masos que pagaven censos o rendes al monestir de l'Estany. La majoria d'aquests masos era ja rònega i deshabitada el 1370. En la pesta negra també moriren els senyors de Castellcir i ho sabem per un document del 1352 de l'arxiu de Taradell. En aquest any Alamanda de Castellcir, esposa d'en Pere de Madriguera de Taradell i filla de Bernat de Castellcir, que fou el senyor de castell va ar rendar a Bernat de Belloch, Sr. del castell de Belloch, les Domus o Cases-fortes de Robes, situada al

44


bisbat de Barcelona, i la de Cassoles, situada al terme del Castell de Cente­ lles i parròquia de Castellcir, a sobre la Sauva-Negra, amb els masos, terres i drets que estaven units a dites frotaleses, que ella va heretar de Marc de Castellcir i dels seus, fortuïtament, per haver mort ell amb tots els seus fills

i filles en temps de les mortalitats.

Del segle XV en endavant el cens d'habitants de Castellcir va quedar reduït a 12 famílies el 1553, segons el fogatge de dit any, ia 7 el 1626. En aquest any, segons una relació guardada a Vic i tramesa pel rector Benet Sala, 1'11 d'abril del 1626, la parròquia de Castellcir tenia només 7 ca­ ses amb un total de 77 persones: 54 homes i dones i 23 nens i nenes; d'aques­ tes cases tenien un renda anyal superior a mil escuts el Castell, del Sr, Pla­ nella, el Verdaguer, també del Sr. Planella, i la Talladella, i inferior a 500 es­ cuts el Prat, el Puig, el Bosch i el mas Esplugues. Una relació del 1686 diu que la parròquia de Castellcir ja té 16 cases (Visites del bisbe A. Pasqual. A.M.E. Vich). Una altra relació del 1740, quan era rector Mn. Tomàs Prat, diu que la Parròquia té 18 cases i 115 persones majors de 12 anys. En aquest temps s'havien erigit les capelles de St. Josep al mas Talladella i la de la Concepció al mas Bosch. El rector Josep Espina, el 1769, va deixar escrit a l'antiga Consueta de Castellcir: «Cases actualment habitades de Castellcir: Castell - Vilacis - An­ toja - Talladella - Berangueras - Verdaguer - Espluges - Prat - Roca - Puig­ dueta - Codina - Vileta - Torrents i Bosch - Sants - Molí del Bosch - Caseta del Giol - Molí d'Esplugues - Rectoria. Avuy dia hi habitan a totas gent». Una relació general del bisbat de Vic, feta fer pel bisbe Artalejo, el 1782, especifica que aquest any Castellcir tenia 17 cases habitades amb 87 perso­ nes: 73 adults i 14 infants. Una estadítica general d'Espanya, feta pel Comte. de Floridablanca el 1787, diu que aleshores Castellcir tenia 98 persones, d'elles 54 solteres (24 nois i 30 noies), 36 casats i 8 viudos (7 homes i 1 dona). !.'.'estadística es refereix només a les parròquies de Sant Andreu de Castellcir i Santa Colo­ ma Saserra. Marfà encara formava municipalitat a part i tenia aleshores 68 habitants. Durant el segle XIX va formar-se el petit nucli de població dit Carrer de l'Amargura, que ha esdevingut el nucli de moderna població de Castell­ cir i es varen produir algunes variacions de límits parroquials. En resum el 1875 la parròquia de Castellcir tenia 223 habitants, Sta. Coloma 174 i Marfà 96. Centrant-nos a Castellcir, segons va deixar cosignat a la Consueta de Castellcir l'ecònom Jaume Pujol el 1887, la parròquia de Sant Andreu tenia els mateixos masos que consten en la relació anterior del rector Espina de 1769, a excepció de les Berengueres, que va passar a Sta. Coloma Saserra, i del mas Vilasís, que es va perdre, però en canvi se li havien afegit: Castell­ nou, L.a Tuna, Solanes, 2n. Molí del Bosch, les cases d'en Manel, Jaumet i Gregori, «y lo carrer de Amargura, compost de setse o disset casas totas 45


actualment habitades». D'aleshores ençà el cens de Castellcir no ha pas augmentat, Una guia parroquial del bisbat de Vic, precisa que aquest any Castellcir tenia 160 feli­ gresos, Sta. Coloma Saserra 130 i Marfà 40, que dóna per a tot el municipi un total de 330 habitants, amb números rodons. Una altra estadística religiosa del 1935 dóna encara per la parròquia de Castellcir 190 habitants, per Sta. Coloma 152 i Marfà 67. Avui dia les proporcions han canviat molt amb el despoblament que s'ha fet molt sensible a la banda de Santa Coloma i de Marfà i en part de Castellcir. A Sta. Coloma se li assignaven 23 habitants el 1965 i 27 a Marfà. Les estadístiques civils senyalaven pel municipi de Castellcir 318 habi­ tants el 1930, 293 el 1936, 325 el 1940, 280 el 1950, 268 el 1960, 234 el 1965 i 219 el 1970. Si tenim en compte que el despoblament correspon essencialment als agregats de Sta. Coloma i Marfà, veurem que Castellcir es manté estable i en molts aspectes guanya en vitalitat i bellesa i dinamisme, sobretot des de l'erecció de la nova parròquia el 1963 i les millores subsegüents de la ca­ rretera, l'abasteixement d'aigües i la nova urbanització vial que ha omplert de torres i xalets el primitiu nucli del «Carrer de l'Amargura» esdevingut ara centre d'un rialler poblet d'estiueig. Antoni Pladevall

46


La casa pairal del Mas Puigdomènech La història del Mas

Està documentada des de l'any 1573, quan un pagès anomenat Fran­ cesc Puigdomènech, segon fill de la casa pairal també anomenada Mas Puig­ domènech de Granera, va passar a viure a les terres d'un antic Mas Vilaboli­ lla del terme municipal de Castellcir i parròquia de Sant Quirze Safaja, on fundà el mas que ens ocupa. En l'arbre geneaològic de la família, podem observar dues línies: una la iniciada per Francesc Puigdomènech en la qual la casa i propietats van passar de pares a fills, fins que el 1815, Margarida Puigdomènech mor dei­ xant la cas_a en herència al seu marit, Salvador Prat. Aquí s'inicia la segona línia successòria que arriba fins als nostres dies.

47


El mas i Castellcir El mas està situat a l'extrem Sud del terme municipal, a la riba dreta, baixant des de Castellcir, de la riera de Tenes, passat el «Molí del Bosch». Les seves terres s'estenen fins a uns 200 m escassos del nucli urbà de Sant Quirze Safaja. El torrent de Cerverisses aboca les seves aigües just al peu del mas. D'aquesta situació prové el fet de la pertinença històrica a la parròquia de Sant Quirze, se suposa per raons de distància, en altres temps difícils de superar per la precarietat i lentitud dels mitjans de transport. El mas ha viscut èpoques d'esplendor i altres de dificultats. En un mo­ ment determinat, els seus propietaris disposaren de més de cent parelles de bous dipositats en altres cases de pagès, quan s'utilitzaven per a con­ rear; en els primers anys quaranta de la postguerra civil, ja es disposava d'un tractor, amb màquina de batre, model 1920, d'origen americà que fou peo­ ner en l'època de mecanització del camp. Dins la propietat hi ha dues fonts conegudes: la del Mas Puigdomè­ nech i la de Fonts Calents. El mas ha donat nom a molts llocs: Pla de l'Alzina Grossa, Turó de To­ rruella, l'Hort Nou, Planet ... La casa L.a configuració urbanística del mas respon a la tipologia clàssica de les cases pairals del nostre país. L.'.edifici principal és gran, voltat de coberts, amb pallissa i era de batre enrajolada, arbres grans i centenaris, plàtans concretament, i també una es­ pècie d'avet alemany, poc freqüent en aquests topans, així com un jardí de roses. De la casa en sí, cal remarcar el peculiar estil de l'eixida coberta al pri­ mer pis, galeria de quatre arcs amb barana de ferro on antigament es penja­ ven els forcs de blat de moro per assecar-los a l'escalf del sol. Una especial característica li dóna el fet d'estar pintades de blanc totes les parets de la casa. Una casa de pagès és molt més que un edifici. És fonamentalment, una unitat econòmica. Antigament l'economia del mas es basava en el con­ reu de la terra de voltant la casa, especialment blat, sègol, civada i grans en general, en bona part destinats al bestiar. Per al consum humà es produïen patates, mongetes i productes d'hor­ ta en el regadiu. També hi ha hagut sempre aus de corral per al consum. El bosc s'explotava intensament: pins per a fusta, alzina i roure per al carbó, que es feia en les «piles», i confecció de carbonet amb arbusts i bran­ quillons en grosses calderes de ferro. L.'.economia actual del mas està basada en la producció de ferratges per al bestiar estabulat, vaques bàsicament. Al bosc s'aprofita la fusta per a fer pasta de paper i confecció de pals per a xarxes elèctriques o telefòniques. Enric Gamisans i Prat

48


Les festes populars a Castellcir Els responsables de la U. E.S. de Sabadell em varen demanar que fes un petit escrit sobre les festes populars de Castellcir. Caldria potser abans matisar quines són populars i quines no, i com aquest concepte ha anat va­ riant al llarg del temps, ja que, per exemple, la castanyada que sempre s'ha­ via fet en la intimitat familiar envoltada de múltiples costums i tradicions i llengendes en un dia tan assenyalat per a aquestes coses; ara, en canvi se celebra al bell mig de la Plaça amb una cuita col·lectiva d'aquest deliciós fruit, i a la vigília de Tots Sants s'hi aplega un bon nombre de vilatans que mentre es va discutint que si ja estan prou torrades, o que si són crues, també es van desgranant sense pressa altres converses entre els glops de barreja. En canvi la matança del porc, que ara, les cases que la fan, van més per feina que no pas per convidar el veïnat i la parentela més propera, que era el què passava abans per aquestes contrades, ja que conten que per a una matança, s'hi podien aplegar sovint 40 convidats i fins i tot es podia arribar als 60, també m'han contat d'alguna casa segons la qual, els convi­ dats s'havien acabat la cansalada, cosa que dóna idea del que podia quedar del porc motiu de la festa; també a les cases econòmicament fortes arriba­ ven a llogar músics per acabar la vetllada o sigui que esdevenia una vertia­ ble festa popular per a tot el veïnat. Se solia fer al mig de l'hivern, època de menor activitat al camp i el curt dia allargava l'activitat fins a altes hores de la matinada. L.a festa gran, la més popular, aquí com quasi a tot arreu, és la festa major, una festa major que .ha anat canviant de dia i fins i tot honorant un sant patró diferent. Així als anys trenta el patró era el de l'antiga parròquia de Sant Andreu, la festa es feia el dia del sant, el 30 de novembre amb un oficie solemne al matí, i a la tarda hi havia ball a Cal Tut, una casa bella al mig de l'únic carrer d'aleshores, dit carrer de l'Amargura, ara Major. Els músics, quan eren més d'un, tocaven tant a l'ofici com al ball, l'instrument més freqüent era l'acordió, eren populars els que venien de Sant Quirze i de Collsuspina. Aquests músics s'integraven plenament a la festa, ja que eren convidats a dinar a les cases de pagès, perquè eren les properes a l'es­ glésia, i a sopar a les del carrer, més properes 111 lloc del ball. Fent un salt en el temps ens trobem als anys cinquanta, aleshores els castellcirencs celebràvem la nostra festa major l'últim diumenge de setem­ bre. Quan se celebrava en aquesta data, va tenir èpoques d'eufòria i èxit, ja que era l'única dels voltants en aquells dies, les feines de segar i batre

49


ja eren acabades i per tant era arribat el moment de descansar i també el de gresca i xerinola, era també la darrera en celebrar-se, la que tancava el seguit de festes majors d'aquestes contrades i per tant tenia una significa­ ció especial. El responsable de l'orgànització era n'Enric Sala, propietari dels aleshores únics, bar i botiga del poble. Pràcticament es reduïa a dos dies, dissabte i diumenge. Els actes, a part l'ofici, eren quasi únicament i exclusi­ vament els balls, que es feren a diferents llocs, a garatges i també en camps on es feia un, diguem-ne envelat, amb brucs, canyotes i tendals. Aquests envelats eren a vegades objecte de bromes o malifetes per part de bandes de pobles rivals com els de Collsuspina, això solia ser també la torna d'algu­ na altra i era sana rivalitat.

Tenia especial renom els sopars a base de mongetes i botifarra que es feien a Cal Bartomeu els dies de festa major. Aquesta festa que va tenir anys d'èxit assegurat va anar decaient fins que pràcticament no se celebrava i arribem així, amb l'afluència de molts estiuejants al poble anys anteriors a l'any 1970 en què aquests se'n fan res­ ponsables, li donen una nova empenta, un nou aire i organitzen una Festa durant una sèrie d'anys, a l'estil més actual, amb un bon envelat, amb la presència d'una sèrie de figures o grups famosos a l'escenari que no està­ vem acostumats a veure per aquí. Amb un programa extens i presentat de manera seriosa amb publicitat i articles d'interès, mereixien especial menció els referents a la història del poble signats per l'Antoni Pladevall. Això feia que aquells anys fos esperada amb especial interès. Ara en canvi, crec que més aviat s'intenta complir l'expedient, es manté perquè es pot fer a un lo-

50


cal, cosa que estalvia molts diners a .l'organització, i es compta amb l'apor­ tació desinteressada de pràcticament tots els veïns. El fet important però és que la festa es mantingui viva, cosa que s'aconsegueix i a més a un cert nivell. Omitia un fet important i és que des del 1962, any de la inauguraciò de la nova església dedicada a Santa Maria, la Festa passa a celebrar-se per la Mare de Déu d'agost, el mateix dia que la del veí poble de Moià, fet que evidentment resta sempre afluència. Celebrem l'aplec el dmuns de la Pasqua florida, abans es feia a baix, a l'antiga parròquia, ara es fa a la Plaça de l'Era, i consisteix en una ballada de sardanes amb cobla, mentre hi ha el típic sorteig de coques, llangonis­ ses i xampany. Aquestes dues, Festa Major i aplec, són les festes clàssiques. Última­ ment se n'han recuperat d'altres o se n'han implantat de noves. També te­ nen en comú que anys enrera se celebraven a baix, a prop de l'antiga parrò­ quia que era el «nucli» més important de població, però que amb l'arribada d'alguns serveis, llum, carretera i aigua va quedar desbordat pel nucli ac­ tual, però suposo que això ja deu ser explicat en una altra part del programa. Dintre d'aquestes festes noves, hi podrien entrar les de Nadal, amb l'en­ galanament del carrer, la rebuda del Reis i la distribució de regals i il·lusions per a tothom. Les festes del veí poble de Castellterçol són també viscudes en part pel poble per la proximitat, relació i en certs aspectes per la dependència. Din­ tre d'aquestes festes, hi ha la de Sant Antoni, la del porquet; la qual entre la nostra gent hi ha un gran nombre de socis agremiats per organitzar la festa, el centre de la qual són els tres tombs. El Carnestoltes i dia de l'escu­ della del poble veí també és celebrat per molts d'aquí. Arribem a la Pasqua, i encara que no hi hagi cap celebració popular, sí que crec que s'han de mencionar les caramelles, que si tirem enrera uns quaranta anys, ens trobaríem que les cantaven gent gran, vull dir de més de vint anys, es passava per totes les cases i a canvi de les cançons s'oferia llonganissa i ous, també altres coses que ajudaven a fer un bon àpat per celebrar-ho després. Ara, en canvi, i des de fa uns vint-i-cinc anys quasi inin­ terrompudament ho fan una colla de jovenalla de 25 a 30 i d'edats compre­ ses entre els 3 i 15 anys. Canten i dansen per totes les cases, carrers i ma­ sies i el dilluns a l'aplec. Els diners que es recullen serveixen per organitzar una bona sortida. Quant a les revetlles, abans se celebrava més la de Sant Isidre, patró dels pagesos, que la de Sant Joan. Ara, en canvi és al revés, la de Sant Isidre ha passat pràcticament despercebuda, pot.ser perquè tenir per patró un sant al qual la feina li feien els àngels, no dóna massa bon exemple o potser perquè el patró dels pagesos catalans és Sant Galderic. Per la de Sant Joan es rep la flama del Canigó, s'encén una gran foguera al mig de la Plaça i s'obsequia a la concurrència amb coca i moscatell, mentre espeteguen to51


ta mena de traques, coets i aparells pirotècnics com més sorollosos millor. L.:aplec de Santa Coloma, una altra antiga parròquia del terme de Cas­ tellcir, ha tingut diferents etapes, últimament se celebra el tercer diumenge de juliol, de la manera típica, com el del dilluns de Pasqua, amb sardanes i rifes. Acabarem amb la Festa Major d'hivern, que se li diu ara, qUan en el seu moment era la més important i única. S'ha recuperat recentment, se celebra des de fa uns sis anys el dia de Sant Andreu, cuinant unes monu­ mentals paelles d'arròs, solen ser tres; és convidat tothom, hem arribat a ser fins a sis-cents. L.:arròs es cou mentre algun animador fa cantar i ballar petits i grans, un cop a punt es distrubueix i la mateixa plaça esdevé una monumental taula i l'arròs l'àpat comunitari. Com que molt sovint s'escau entre setmana fa que la festa tingui· un caire familiar i entranyable. Aquestes són les festes d'un poble que ha fet esforços per mantenir-ne algunes, i recuperar-ne d'altres. que té festes diguem-ne de programa, però que les d'abans, posem als anys quaranta, per exemple, quan pràcticament cada diumenge hi havia ball ambientat amb un piano de maneta, han pas­ sat a millor vida. En aquells moments també es participava a tots els aplecs o festes de la rodalia i colles nombroses de joves hi anaven a peu, per tant eren més viscudes i esperades, ara en canvi no és així. Segur que els temps han canviat però també és cert que alguna activitat cultural, recreativa o esportiva podria haver-hi, ara en canvi hi ha una mancança absoluta d'aques­ tes activitats. Espero que aquestes quatre ratlles us hagin ajudat a conèixer les nos­ tres festes i potser també la nostra manera de ser. Que tingueu una bona estada entre nosaltres! Jordi Sala

52


La bruixeria al Moianès Bruixes, bruixes ... bruixes. ¿Qui no ha vist mai una bruixa travessant els cels dalt d'una escombra i llençant malediccions als pobres desventurats mortals? o potser no us heu fixat que les nits de lluna vella de gener s'enfi­ len a les teulades i ensenyen el cul al satèl·lit per impregnar-se d'energies selenites? La rondalla, la tradició, les creences i els temors. Què és una bruixa? per la rondalla una dona vella, lletja que esgarrifa: nas ganxut i orelles llargues; barbeta prominent amb pèls llargaruts a l'ex­ trem. Plena d'arrugues i berrugues, caràcter esquerp, vestit negre i viu soli­ tària al bosc, per bé que la bruixa catalana o mediterrània no en té tant de costum com la nòrdica. S'està als pobles i pren marit, o esdevé bruixa quan el marit és mort. Coneix les arts màgiques i les aplica per les lleis de l'odi i la venjança. És amiga del diable i entre elles i el senyor dels inferns fan grans festes en descampats que anomenen sàbats. Devotes del vi; l'aigua fa tornar mut. Pugen i baixen per les xemeneies i abans de sortir escupen a terra perquè l'escopinada respongui per elles en la seva absència. Seguint el fil de la rondalla ens endinsaríem enllà de la imaginació i cau­ ríem en un pregon sense fi. En sentit estricte, una Bruixa o bruixot ve a ésser la persona que manté vives i transmet creences, costums i tradicions pre-cristianes. És l'hereva d'un saber antic i d'una manera d'entendre l'existència i la pràctica cultural de forma subtil i molt propera a la naturalesa. En sentit estricte, la bruixa és coneixedora d'unes maneres de canalitzar les forces invisibles que desco­ breix al seu voltant. l si la rondalla sempre ens deixa la bruixa malparada i com a portadora del mal per oposició al bé cristià, la tradició ens parla de bruixes blanques i negres. Blanques quan afavoreixen la persona; ne­ gres quan actuen en detriment d'aquesta. l això ho pot fer mercè a la reve­ lació de les forces simpàtiques de la natura. La màgica simpàtica pretén que en dos cossos semblants en color, forma, olor, tacte o en qualsevol d'aquests aspectes s'atreguin i estableixin una vinculació per simpatia; això és, un lligam desconegut que transmet els efectes obrats en un cos sobre un altre sense necessitats de contacte material. Deixem clara la diferènciació entre bruixam de rondalla i de tradició. La rondalla juga i especula amb la fantasia; és la fi de la tradició. Allò que hom creia i sentia en uns temps, ara esdevenia anecdòtic i engruixia la tradició 53


oral. La rondalla augmentava a mesura que la tradició es perdia. Avui, la rondalla ha esdevingut relíquia i la tradició un fet fortuït. Fent un breu panorama de creences a casa nostra, comencem en un neolític que venera els elements i elabora una mitologia al seu voltant. En esdevenir la cultura megalítica, grans pedres, hem de creure que el culte a la mort pren un desenvolupament fins llavors desconegut. l una prepara­ ció per culte a la mort comporta un culte a la vida; tot plegat venia a ésser un gran culte a la vida i a les forces naturals. Les divinitats són funcionals i s'amotllen a les necessitats de l'home. L:home dóna fe d'uns déus que ell mateix ha omplert d'existència perquè li siguin propicis. El cristianisme escamparà la visió monoteista palesa en un déu que en virtut de la seva magnitud és necessàriament infalible; l'home s'haurà d'amotl­ lar i suportar l'atzar en nom de déu. No era una posició gaire convincent per a uns pobladors animistes. Això fa dos corrents: l'un, reaci a les noves conviccions, i l_'altre, evangelitzador. Per part dels evangelitzadors, hi ha un procés d'identificació i substitució de la mitologia autòctona en nom d'un déu, d'un crist i una verge i quan el cristianisme arriba al poder la resta és tractada de diabòlica, màgica, i els conservadors d'aquells costums, creences i tradicions, de bruixes i bruixots. El llibre feia ballar mig despullats la gent. Aquell qui en tenia un i es volia divertir, entrava dins d'una casa s'amagava rera la porta mentre llegia reponsos i oracions, i de mica en mica la gent de la casa anava essent presa d'una febre de ball sufocant. A la Ginebreda va entrar un mosso nou que feia veure a la mestressa com volaven els plats i s'estavellaven, saltaven, i en despertar-se no havia passat res. Un dia de temporal, un capellà s'enfilà al campanar de Castellterçol amb un llibre de màgia i, després de recitar unes oracions, llençà el llibre contra la tempesta. l el llibre anà volant fins el Pla del Boix, on s'escaigué una gran pedregada. Tots els boixos van morir i d'ençà de llavors no n'ha crescut cap altre. Bruixes.- De Moià van deportar una mare i una filla per bruixes. l de Moià són fills dos coneguts inquisidors: St. Ponç de Planelles i St. Pere de la Cadireta. Una dona sense pèls sota l'aixella era una bruixa. A Castellter­ çol van tallar els cabells d'una dona suposadament bruixa, la dona se n'anà a Caldes on una gitana la va reconèixer a la font del Lleó i la matà amb un cop de galleda al cap. Conten que una besàvia de mas Clamí era bruixota i llençava tants de mals i encisos a la gent, que enfurismats la mataren a garrotades. Hi ha una dita que reflecteix la por... o la fam, i s'aplica als nens que no volen menjar: «Vuit dies a mas Clamí hauries de passam. D'altra banda, hi havia bruixes amb les quals no servia empresonar-les, colpejar-les, cremar-les o empaitar-les, car tenien la virtut de fer-se fonedis­ ses; l'expressió «fes-te fúmer, o fuma't» ve a recordar la traça de les bruixes

54


en esdevenir fum i desaparèixer. l n'hi havia que ho feien per la xemeneia d'una casa com a reducte d'esperits que s'havien de fer favorables i canal per on s'introduïen malediccions i desventures, per això era convenient te­ nir sempre una mica de foc a la llar i gratificar els escura-xemeneies. Ésser mítics.- D'entre els éssers mítics. el follet és l'home petitó que corria de nit per les cases i tenia cura que les coses estiguessin endreçades. En Fumera, senyor tot negre amb 4 o 5 ulls al davant i al darrera que vigila­ va les entremaliàdures de la canalla. L'Arrossegacebes, que corria per les costes de Castellterçol i empaitava les dones que transitaven de nit. Les en­ cantades o dones d'aigua del Castell de Moià, que passaven les nits teixint i eren tan agraciades que els mortals es delien per la seva bellesa. El, o la fantasma, ànima condemnada a vaguejar sense pena ni consd1 per la te­ rra. Voldria entrar al cel, però el purgatori li és més proper. Sortint de la fà­ brica de l'Anla sortia un fantasma que espaordia les dones treballadores, un dia es va fer la batuda del fantasma i mai més no va molestar. El fantasma corrent duia llençol, i per cap una carbassa amb ulls i boca il·luminada per una espelma. El dringar de les cadenes posava els pèls de punta als oïents. A Moià, anant a la font de St. Joan pel carrer de la Tosca, sortia una fantas­ ma i les dones no gosaven anar a buscar aigua. El fanalet de Moià sortí amb una pistola i amenaçà la fantasma: «o et treus el llençol o te' l forado», i sortí un Mn. Negre de sota el llençol blanc excusant-se que havia d'espantar les dones perquè demanessin i paguessin misses. Veure una llumeta és una ànima que està al purgatori i baixa a la terra per demanar misses i pregàries per poder entrar al cel. També ésser mítics són uns diablons remenuts amb una dèria impara­ ble de treballar, que sempre demanen feina i mai no es cansen de laborar. Tot ho enllesteixen en un moment i fan una feina excel·lent. En d'altres llocs reben el nom. de manierons. L'.avi Maldedéu contava que, en època de sega, una masia de Collsuspina no trobava braços per a la feina. Es presentà un _personatge que oferí llogar-se per poc temps i més jornal amb la promesa de enllestir-ho tot. L'.endemà, en anar a segar, es tragué un canonet d'agu­ lles i deixà en llibertat milers i milers de diablons minúsculs que amb llur fe­ bre de treball enllestiren la sega en un moment i engarbaren el blat. En aca­ bar, i a la veu del personatge, tornaren al canonet. No sabem d'on venia, però el refrany diu: «de Granera el diable n'era». També els enterradors i les bromes del cementir1 tindran lloc en aquest recull. A Castellterçol va morir un jove i els companys van voler fer una broma a un seu amic que se'l tenia per poc poruc. Quan el mort encara era en ca­ pella, van anar i el tragueren de la caixa per dei.2car-lo assegut en un racó. Van comprometre a l'amic a anar al cementiri a veure el difunt, quan el tro­ bà assegut a terra el tornà a la caixa i, en preguntar-li la colla pel mort, ell els respongué: «què voleu que faci? ben quiet i dins la caixa». L'.esglai va ésser de la colla en creure que el mort havia tornat tot sol a repòs. 55


Un jove anà a clavar una estaca davant d'una tomba, era nit i no s'ado­ nà que s'estacava els pantalons; en llevar-se es trobà pres i trabat i l'ensurt i la paüra li foren tan grans que morí d'un cobriment de cor. A St. Feliu morí una noieta, i dues dones anaren a resar-la. L'.enterrador que s'ho mirava cridà amb veu estrafeta: «També us arribarà l'hora!» i enca­ ra deuen córrer. De tota manera, aquests corrents faran via paral·lela durant molt de temps. El s. XII s'ha de decretar la inquisició per combatre les heretgies; pervivències no assimilades a la fe cristiana. El s. XVI és el segon moment fort de la inquisició. A Catalunya serà suprimida per Napoleó el 1808. Però tornarà entre 1814 i 1820, regnant Ferran VII. En el nostre segle podríem in­ terpretar la censura franquista com l'agonia de la Congregació de la Inquisi­ ció Romana o del Santa Oficio. En el present article recollim rondalles, creeences, anècdotes i curiosi­ tats de la comarca. Les pedres. Dólmens i menhirs llocs de cultes. Amades: «El primitiu con­ siderava la pedra com l'estoig d'un esperit, d'un geni benevolent amb vo­ luntat pròpia (...) i els enterraments prehistòrics eren, als ulls del primitiu, multituds d'ànimes que feien companyia al difunt per tal que no se sentís sol». L'.enterrament esdevé lloc de culte. Hi ha dues maneres de desviar el culte, això és, cristianitzar-lo. El cementiri de Granera és dels més antics de la comarca, al seu costat ja hi havia un dolmen i, com a nucli aglutinador de creences, es bastí l'es­ glesiola romànica de St. Llorenç. El dolmen de Sta. Magdalena, vora l'ermi­ ta d'aquesta santa, a Moià, té gravats tres xiprers ascendents a cada costat d'una creu. El dolmen de Mas Claroi a Castellterçol té una creueta. Del dol­ men de la Grossa, anant de Moià Manresa, també anomenat de querosa, «fué uno de los mas notables sepulcres pre-romanos que contenia nuestra región. Al construirse la nueva carretera Manresa-Moià por Isabel II a me­ diados del sigla pasado fué destruido este cèlebre dolmen, y con el fueron extinguidas también sus leyendas y hasta supersticiones». Avui hi ha el camp de les tres pedres (Modilianum. Març 1967. p. 93). Davant l'ermita de Bar­ nies a St. Quirze hi ha ·un menhir cristianitzat: Una gran creu gravada de dalt a baix i un forat al cap per introdur-hi una creu de fusta o ferro. A la plaça Riba a Castellterçol n'hi havia hagut un que enretiraren en col·locar un dipòsit d'aigua. Quan fou tret el dipòsit, posaren l'obelisc actual. Per Coll­ suspina hi ha una pedra amb gravats cabalístics i una altra vora Sta. Maria de l'Estany. Tanmateix eren lloc de reunió de bruixes el pla de les forques, a Cas­ tellterçol, on s'havien penjat els delinqüents, i en temps de senyors feudals, untats amb vesc i reïnes perquè cremessin de nit. Una mica més avall, al petit coll de St. Fruitós o la creueta, s'havien celebrat sàbats o reunions noc­ turnes de bruixes. Les valls de Marfà són anomenades el país de les bruixes. 56


Castellterçol té el seu call d e les bruixes al costat del carrer de Moià. A St. Julià d'Úixols, s'hi anava en processó per fer rogatives a la pluja en nom de St. Víctor, en substitució de les divinitats benvolents anteriors. Segons la rondalla, les bruixes i bruixots tenien el do de convertir-se en animalons a voluntat. Del Perer de Moià, conten que fa molts anys se'ls morien les vaques i les eugues amb un forat al cap. Desesperats, una nit van vigilar i van veure corn a tall de mitjanit entrà una gallina negra. D'una revolada es plantà al cap de l'euga i començà a picotejar-la. Ells que van prendre la gallina li talla­ ren el coll; l'endemà van saber que una mala vella tinguda per bruixa havia mort estranyament al seu llit. A Castellterçol hi havia un gat tot negre que s'enfilava i es tornava gras esdevenint la por de tots els qui el veien. Un dia li llençaren una paella d'oli bullent a l'esquena i l'endemà un home del poble tenia un gran dolor a l'es­ quena i caminava geperut. És curiós de notar que el 11'!ª1 és transmès de l'animal a la persona no de forma física sinó psíquica. El buixot posseïa el cos de l'animal amb l'esperit. L.a bruixa podia llençar mals; el mal donat. Li calia fer un ninotet i enganxar-li alguna peça de roba, cabell o ungla de la persona que volia fer patir. Clavant tot d'agulles, claus i vidres al ninotet, feia tant de mal a la per­ sona odiada. El procediment de la sorrada consisteix a agafar una salamandra i un gripau i deixar-los un parell de dies dins d'un sac amb una mica de sorra; el tercer dia s'acaba d'omplir de sorra i amb el sac es pica l'esquena de la persona que hom vol matar. Les bruixes llençaven malediccions; per evitar-les s'havia de respondre: «El mal que tu em vols et vingui». Si algun maleït trobava el Dr. Borrell pel carrer i li feia saber la mala­ ventura. ell els deia: «Sí»?, vejarn, obriu la boca, més oberta. Ara tanqueu els ulls, molt bé. Ui!... «se n'anava i deixava el maleït amb els ulls tancats i la boca oberta». Llibres de màgia.- Un gran ajut de les bruixes i buixots eren els llibres de màgia. Compostos d'invocacions, oracions, receptes i se­ crets, els llibres eren guardats molt curosament i delicada i s'havien de do­ nar a un altre abans de morir. Segons el dir de la gent, no cremaven. Una vegada en varen trobar una biblioteca a Castellterçol, els portaren a cremar a la plaça de la Riba i els llibres saltaven del foc i xisclaven. A cal Pere que no sua hi havia un home que llegia un llibre de màgia a l'era de cal Sillé, sobre un femer, llavors, a casa el Xera els sortiren serps, llargandaixos i gri­ paus de l'olla del menjar, els trontollaven les parets, els plats, les cassoles i tot allò que no era subjecte. Tempestes.- Hom creia que les bruixes provocaven les tempestes, els aiguats i les catàstrofes. Quan hi havia una tempesta s'havia d'encendre ci­ ris beneïts a les finestres. l el campaner havia de fer sentir el toc del Bon temps a les campanes. En d'altres temps, les campanes espantaven el llamp 57


i les bruixes. El costum de posar una creueta de palma beneïda a les portes de les cases i habitacions té l'orígen en l'evitar que les bruixes i mals esperits en­ trin a les cambres on dorm la gent. Tanmateix, fer la creu de llorer era més estimat. Hom creia que el llorer espantava el llamp, i el llamp procedia del cel per voluntat de les bruixes. Fer el signe de la creu amb llaurer era un impediment doble a les bruixes i malignes. Encara se sent a dir: «Au, ves a Granera i que et toqui un llamp», en sentit remeier. Hom conta que un veï d'aquesta població tenia una nafra incurable que mai cap metge no havia sabut curar, fins que un dia li caigué un llamp al damunt i la nafra desaparegué. l els llamps han entrat per les xemeneies i han sortit per les finestres. O entrant per una finestra han sortit per l'altre tot rebotant contre el terra. Al museu de Moià hi ha un quadre il·lustratiu d'un llamp que entrà a l'esglèsia: «Dia de Corpus de 1773, al començar los Divinos Oficis en esta iglesia se n'ogue tempestat de trons i llams. Cerca las 11 al acabar lo Ofici entraren dos llamps al Campanar, ahont feriren levement, a un fill de Pau Otzer, sens ferir a sos companys campaners, los que precipitadament lo bai­ xaren a la iglesia, a la que inmediatament entra altra 11am, y se ignora per ahont. Al costat de la llantia del Altar de la Soledat reventa lo globo de foch espargint diferents espurnes, y centelles; la major tira al mitg de l'església sobre las tronas, quedant con las demés disipades en lo ayre, no deixant la menor fetor, ni danyant a ningú dels molts centenars de persones (que) se trobaven a la lglesia». l enllestim amb un remei un malpas curiós. En temps de sega camp amunt, camp avall, podia escaure's que un llangardaix entrés al cos d'una dona faldilles amunt. Com que no podia dormir, el remei proposava estar-se de panxa enlaire, perquè el sol l'escalfés i tenir un got de llet al davant. Quan el llangardaix, assodegat, treia el cap, l'estiraven i el treien a la llum con un nadó. l després d'haver fet el tastaolletes per la bruixeria de la comarca, pot­ ser que ens procuréssim d'un grapat de creus i amulets vigiléssim sota el llit, no fos que un dimoni estigués a punt d'embestir-nos a cops de banya. l darrera la porta hi ha un fús hem acabat, Amén, Jesús!

Jordi Colobrans (extret de la revista TRUC)

58


Castell de Centelles En aquesta Ronda Vallesana d'enguany, no hi pot mancar una petita referència al «CASTELL DE CENTELLES», si més no la proximitat del traçat de la seva ruta. El puig del Castell, encertadament anomenat «L.'.Agullola de Sant Mar­ tí», és un turó de perfecta forma cònica, unit per ponent a la Serra o Costa de Sant Martí, assoleix una altura de 855 metres sobre el nivell del mar. més de 300 metres sobre el nivell mitjà de la Plana de V ic, i més de 200 me­ tres sobre la carretera de Sant Feliu de Codines-. L'.esvelta silueta d'aquesta muntanya, la relativa facilitat d'accés a la ve­ lla construcció, el bell paratge natural i la dominació de l'extens panorama que des d'ell es contempla, són factors que influeixen poderosament per­ què aquest castell sigui un dels més visitats i estimats pels excursionistes. No podem oblidar però, el predicament que el seu llinatge Centelles ha tingut en el curs de la història catalana, un motiu incorporat, al moviment romàntic de l'excursionisme català.

Josep Escolà

59


La Volta a Castellcir? Per què no? El Tour de France, El G_iro d'Itàlia, La Vuelta, La Volta... No sé què pas­ sa que quan arriba l'estiu a tots agafa la febre dels circuits sobre les dues rodes. He de confessar que jo vaig passar de la xiruca al sis-cents sense el pas intermig del pedal, però això del Tour, de La Volta... Aquesta idea de conèixer un país donant-hi el tomb... Com faria la Guia Michelin, us vull proposar la Volta a Peu al Terme de Castellcir, per fer-se càrrec, d'una sola vegada, en un sol dia, de la reali­ tat física d'un racó de món que, com diu la Michelin, «val el viatge». Proposo que la concentració es faci a la plaça. Si us agrada badar, po­ deu resseguir una sèrie de llindes de pedra que hi ha al carrer de l'Amargura i que parlen de l'establiment del poble com el coneixíem avui: YSIDrO AN­ TONELL 1840, JOSEP PUX DU MENECH 1838, 1804 ANTON GIOL FUST E l ESCULTOR. Més moderna és l'església parroquial, inaugurada el 1962 i amb un interessant vitrall de disseny abstracte. Hi ha dues botigues i dos bars que poden proporcionar-vos tot el que necessiteu per al viatge. Anirem cap a la Font de Poble i seguirem la torrentada que pren direc­ ció sud entre boscos molt espessos de pins i brucs fins que la vall s'obrirà i veurem la massissa silueta de Cal Fantasia, mas deshabitat que serveix aixo­ pluc al bestiar. Si s'escau que ha plogut recentment, el Torrent de Cerveri­ nes baixarà ràpid i alegre, formant gorgs i petits salts de gran bellesa. Un camí ample i planer ens durà a Can V ilardell, amb el típic barri i la finestra gòtica. No portarem ni vin_t minuts baixant que ens desviarem a la dreta fins a Can Torruella, conjunt de tres edificis al mig d'un «collet» sota el turó de Can Puigdomènech. Pujarem al Turó i, de baixada, el mas Puigdomènech ens ve a rebre amb la seva galeria porxada, estranyament asimètrica, sobre la porta i el balcó de la sala. Del mas se'n té notícia escrita des de 1573, i també des de llavors s'ha mantingut la línia successòria. No és d'estranyar que faci la sensació que sempre ha estat aquí. Baixem cap a la riera, que aquí és de Castellcir, i cal remuntar-ne el curs fins el Molí Nou del Bosc que, malgrat el seu estat ruïnós ens diu la gran importància que els molins tenien en una economia basada en el gra. Prop hi ha un gorg i un salt d'aigua. A peu de camí, i si estem atents, haurem passat ran d'un pou d"e glaç, també derruït pels anys i pels frigorífics elèctrics...

60


Prendrem ara el camí que ens mena al Mas El Bosc. El Bosc és de les cases grans del terme, i el centre d'una dinàmica ex­ plotació agropecuària per a la qual ha construït la polèmica presa de Ca l'Antoja. Dins el mas, format per diversos edificis pintats de blanc amb ·galeries d'arcades, que conformen un conjunt molt suggestiu, hi ha, a més, la cape­ lla de la Concepció aixecada el 1674. Ara tornarem a enfilar el torrent del Bosc fins a Les Solanes, petita ca­ sa ara deshabitada voltada de camp i boscos. Si és l'època de les figues, davant la porta hi ha una bona figuera. De darrera la casa surt un corriol que ens pujarà fins al coll, a les envistes del castell, Hi anem, encara que hàgim de baixar tot aquest camí ample cap al fons de la vall i, deixant a l'esquerra La Torrassa del Moros, ens enfilarem al castell per un camí ben fressat entre el bosc. Aquest castell encara imposa. Malgrat els «treballs» de demolició que el temps i els desaprensius hi �an fet. Des del segle XI que hi ha notícia d'aquest lloc. Si seguim uns 300 m al Nord, hi trobarem un conjunt de dipò­ sits d'aigua i una font ara seca que formen un bell conjunt per a l'aprofita­ ment de l'aigua. Seguirem pel camí que planeja sempre en direcció nord fins a la Casa Nova del Castell. Deixarem fer un altre dia la vista a la Font de Sauva Negra, no massa lluny, sota la cúpula majestuosa i fresca dels faigs. De la Casa Nova tornarem al fons de la riera de Tenes a Castellcir, per enfilar-nos, per l'altra riba, fins a Santa Coloma Sasserra. Aquesta és una

61


altra fita important en el nostre recorregut. El conjunt de l'església de Santa Coloma, el Mas Giol i la Rectoria, crea una impressió de traquil·la harmonia de temps antics. Ja deu ser, de sobra, l'hora de dinar, ho farem sota els roures immen­ sos a l'extrem del prat de davant de l'església, a les envistes del Mas Bran­ gueres, propera etapa. Hi arribarem per un camí que primer baixa fins al fons de la riera de Fonts Calents. Des d'aquí dalt l'horitzó s'eixampla vers Moià, perquè estem dalt una carena llarga i plana que té un camí com una clenxa que, entre camps de conreu, ens porta de dret a El Verdaguer, deixant endarrera la Casa Nova del Verdaguer El Verdaguer és una masia important. Austera i dura. Amb un sant pa­ gès de rajola a la façana i una galeria que convida a la migdiada. Res de migdiada. Com un tret cap a la riera de Font Calents, just a l'in­ dret on hi ha la bauma amb la imatge de la Mare de Déu de Lorda o Lour­ des, sobre la resclosa que Ramon d'Albó féu construir per portar l'aigua al Verdaguer, a començament de segle. ·Aig ües avall trobem una altra de les fites monumentals del terme: el Mas Esplugues, bauma de roca, habitada qui sap des de quan. El mas ac­ tual és el resultat d'unes reformes fetes el s. XVIII. Monument viu a la tos­ suderia de l'home a deixar la terra on viu. Ara la pujada fins el poble té poca història. Camps i camins que aprofiten els pendents suaus orientats a ponent. Ja sé que així ens deixem coses importants per veure, però això és no­ més una idea de «volta» (mira que no passar per Sant Andreu...). El «Tour de France» també canvia d'itinerari d'un any a l'altre. Aquest nostre té l'avantatge que amb unes botes, un sarró i un bastó ens podem figurar que som l'Anquetil pujant el Pimorens... Qui vulgui provar-ho només ha de dir-ho, i potser la Reynolds s'hi interessa...

Francesc Mufà

62


Els nostres boscos El terme de Castellcir, està constituït en la seva major part en superfície de bosc. Aquesta riquesa natural, tan poc freqüent malauradament a la ma­ joria de municipis i comarques, es precís conservar-la i augmentar-la, i no hi ha forma millor d'estimar quelcom, que conèixer-ho bé. Per això m'agra­ daria donar algunes dades, sobre les característiques desi nostres arbres i boscos, que com veureu són bastant especials i mereixen la nostra atenció i cura. Segurament, molta gent ja coneixerà algunes d'aquestes dades, en es­ pecial els que ens agrada voltar, observar i estudiar el medi ambient, i tam­ bé la nostra gent de pagès, els que treballen diàriament al bosc, llenyatai­ res, etc., dels que conec la seva professionalitat. L.a tasca desenvolupada per ells és imprescindible per al creixement dels arbres: neteja dels boscos conservant els arbusts del sotabosc, aprofitament racional de la fusta acla­ rint aquells arbres que creixen massa junts, vigilància contínu.a per a la pre­ venció d'incendis, etc. Començarem dient, que el bosc original de Castellcir era molt proba­ blement d'alzina (quercus ilex) i de roure (quercus pubescens). Aquestes dues espècies robustes i de creixement lent, encara són abundants en alguns in­ drets del nostre terme i han de ser el nostre principal objectiu quant a la protecció, ja que es remunten als nostres orígens, i el seu repoblament és lent i costós. D'això en dóna fe la gran quantitat de boscos de pi existents vora nostra, principalment, pi roig (pinus silvestris), però també pi pinyoner (pinus pineal i pi blanc (pinus halepensis), que són els que s'han fet servir més per repoblar quan s'ha produït alguna deforestació, ja sigui per incen­ dis o per qualsevol altra causa. També trobem alguns boscos força interessants, per exemple la fageda de Sauva Negra, que és una de les que es poden trobar més al sud de Cata­ lunya i que ha pogut arrelar aquí degut al microclima i a les condicions es­ pecials d'aquest racó de Castellcir, lloc obac i força humit tot l'any. Aquest arbre, el faig (fagus silvatica) dóna uns ambients espectaculars a la font de Seuva Negra, diferents a les quatre estacions de l'any. També es poden trobar vora de les rieres i de les nombroses fonts del nostre terme, agrupacions de pollancres (populus nigra), àlbers (populus al­ ba), verns (salix fragilis), oms (ulmus carpinifolia) i altres espècies de zona humida, i a mesura que ens separem de l'aigua tenim també boscos d'arç blanc (crataegus monogima), auró negre (acer buergericenum), servers (sor63


bus aucuparia), ginebres (juniperus communis), etc. El sotabosc, està constituït principalment per diferents tipus d'estepes (borrera, blanca, negre), brucs, boix i garric, així com plantes aromàtiques i farigola, romaní, sajolida, vermelló, etc. Degut a la gran extensió del terme, i a les diferènies en alçada, humitat i hores de sol, tenim des d'espècies característiques d'àrees mediterrànies fins espècies de muntanya mitja i alta. Cal també destacar alguns exemplars aïllats, per la seva mida o les se­ ves característiques. Entre ells està el roure centenari i els freixes (fraxinus excelsior) que creixen a Sta. Coloma de Saserra. Vora el poble les alzines de La Caseta i el pi del pla del Puig i una mica més lluny alguns exemplars de pollancres o roures en les zones d'Espluges i Fonts Calents i altres a la part de darrera del castell. Hem de mencionar també que en els nostres boscos hi ha exemplars de boix grèvol (ilex aguifolium), arbre en perill d'extinció i protegit per la llei. En podem veure un a la plaça de l'Era davant de la font. Per cert, els arbres de la Plaça de l'Era són negundos (acer negundo), arbre no originari de Ca­ talunya sinó nord-americà. Ja que disposem de tota aquesta variació i riquesa en la nostra flora, gaudim-la i conservem-la. La simple observació dels nostres boscos, ens por­ tarà freqüentment a reflexionar sobre aspectes de la nostra vida. Recordeu que l'arbre és un símbol molt clar, que sempre ha anat asso­ ciat a l'home. Ell està arrelat a la terra com la majoria de nosaltres. Té el cos suficientment fort i dur per créixer cap a on vol, però és suficient flexi­ ble com per adaptar-se als vents del món, i té el cap i les mans apuntant cap al cel, cap a l'infinit intentant sempre agafar allò que és inabastable.

Carles lbàñez

64


Enric Prat de la Riba Va néixer a Castellterçol, a can Padrós, el 29 de novembre de 1870, el seu pare era propietari rural, liberal i molt catòlic, L'.Enric fou el cinquè de vuit germans. Les notes dominants del seu caràcter eren: la serietat, la res­ ponsabilitat, la reflexió i la timidesa. Desvetllà el seu interés per la política catalana en la revista «La Renaixença» de la qual fou subscriptor essent un nen. Anà a Barcelona a estudiar el batxillerat, a casa d'uns amics de la fa­ mília, els Carné: va estudiar al Colegio Franco-Español San Miguel. L'.any 1886 es constitueix a Barcelona el Centre Escolar Catalanista on va destacar-se per primera vegada el sentit catalanista de Prat de la Riba. Estudià la carrera de Dret. El nacionalisme té caràcter conservador, però es tracta de la primera visió moderna del fet nacional català. Junt amb Puig i Cadafalc, Duran i Ventosa, Pere Muntanyola i d'altres cercaven un organ de propaganda a les seves idees, i el van trobar en «Les Quatre Barres» de V ilafranca. El 1891 fou elegit secretari de la Junta de la Unió Catalanista i va tenir reeixida intervenció en les Bases de Manresa i el 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de Doctrina Catalanista. El 1897 llegeix a l'Ateneu una conferència amb el títol d'«EI fet de la nacionalitat catalana». Per a Prat, la nacionalitat és un criteri o un sentiment jurídic original, i la llengua té una importància cabdal. Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor corn un ser vivent, la llengua d'un poble és, per dir-ho així, l'ànima mateixa d'aquest poble, feta visible i palpable. L'.any 1898 edita «Compendi de la Història de Catalunyarn premiat per l'Ateneu Barcelonès en els Jocs Florals i un manifest en el qual culpa de la desrnernbració de l'imperi espanyol (recorden que s'estava perdent en aquesta època els darrers vestigis corn Cuba i Filipines) el desordre i la im­ previsió d'ençà que el centre governamental s'havia instal·lat a Madrid i a la migrada cultura i escassa inclinació al treball. El 1901 es funda la Lliga Regionalista i el seu diari «La Veu de Catalun­ ya» es converteixen en plataforma de les campanyes de Prat: en fou direc­ tor. Però l'any 1902 és empresonat per haver reproduït un article de «L'.lnde­ pendent» sobre la situació dels viticultors franceso_s. L'.ernpresonarnent va enfonsar-lo tant físicament con psicològicarnent: la .seva salut, ja dèbil se'n va ressentir notablement. El 1904 amb la sortida del grup més esquerrà, dó­ na més homogeneïtat a la Lliga, el seu partit. El 1905 és un any culminant per al partit, ja que un any abans s'havia format una comissió d'acció políti-

65


ca integrada per Prat, Duran i Ventosa i Cambó. L.'.any 1905 es casa amb Josefina Dachs i Carné, amb la qual tindrà qua­ tre fills. l els 1906, publica «L.a Nacionalitat Catalana», la seva obra cabdal, la qual per a Eugeni d'Ors és el llibre de capçalera de Catalunya. El mes d'abril de 1907, Prat és elegit President de la Diputació de Barcelona, càrrec per al qual seria reeelegit ininterrompudament fins a la seva mort. Les primeres realitzacions de la seva presidència són la restauració del Palau Gòtic de la Generalitat i la creació de l'Institut d'Estudis Catalans. L.'.any 1914 es va cele­ brar l'assemblea de les Diputacions per tal de constituir la Mancomunitat de Catalunya, el seu programa és: la glorificació de la llengua, enaltiment i universalització del pensament català, envigorament i higiene de la pobla­ ció, perfecta dotació de mitjans de vida a l'Ajuntament. L.'.obra de la Manco­ munitat fou immensa i en ella col·laboraren homes de diferent ideologia ager­ manats en el desig que el poder central no el destorbés en la realització d'obres de millorament social i de reconstrucció. Prat demostrà els seus dots d'organització, serenor i tolerància: car no va deixar mai d'ésser català fins el moll dels ossos. El 1916 la Mancomunitat en el seu primer acte cultural proclama el Mis­ satge del Consell Permanent en defensa dels drets de la llengua catalana redactat per Prat, i l'any següent Prat de la Riba de forces físiques escasses, va empitjorant i abandona la vida política i decideix anar a Castellterçol per retrobar-hi la salut. Tot va ésser inútil i morí el dia 1 d'agost de 1917. L.a vida d'aquest català exemplar té un objectiu constant: el reconeixe­ ment de la personalitat de Catalunya i la creació d'una entitat política, per tal de donar-li els òrgans administratius i culturals d'un Estat modern, i tot això va aconseguir-ho d'un forma esplèndida i imprevisible amb escassos mitjans i en pocs anys. Llogari Droguet Bibliografia: C.A. Edicions 62 La Nacionalitat Catalana Enric Jardí Gran Enciclopèdia Catalana

66


L'Església de Santa Maria Conten que al costat de l'Església de Santa Maria hi havia una casa que estava enrunada. !.:última família que hi hélvia viscut, explicava que de tant en tant se' ls apareixia l'àvia, que feia temps que estava morta. La difunta, sense saber com, es posava dins la casa i pentinava els fa­ miliars i els feia altres coses. Els familiars estaven molt preocupats, ja que no els feia massa gràcia. l en les seves pregàries demanaven a Déu que els expliqués la causa d'aquest fet tan estrany. Nostre Senyor els va dir que la iaia havia quedat a deure dos sacs de xeixa al rector de Collsuspina. Per sort, una vegada donats els sacs, la morta no va tornar a aparèixer. Alba Soler

La Llegenda de Sant Andreu Això va passar un dia, fa molts anys. Vet aquí que el rector del poble de Castellcir estava passejant per da­ vant de l'Església, que es trobava a Vilasís. En aquell mateix moment, des de la Torre del Castell de la Popa, el rei moro va veure que, lluny, hi havia una cosa negra que es movia. Sense donar-hi més voltes va pensar que deuria ser un corb. Ell, deci­ dit, agafa l'escopeta i dispara. El tret va matar el pobre capellà. El rei Moro prou es lamentà de la seva mala sort, però no hi va poder fer res. Com a càstig li feren construir una altra església en un lloc en què no es veiés el castell. Aquesta fou Sant Andreu, que és l'església que ara co­ neixem amb el nom «d'església vella».

67


El pou del cavaller Sota el bosc de Sauva Negra hi ha un pou anomenat «El cavaller». Diuen que moltes de les nits que hi ha sense lluna, se sent en aquest indret el tro­ tar d'un cavall. Ningú mai no l'ha vist, però des de molts anys enllà que la gent sap que aquest cavall és d'un cavaller que sorgeix de les profundi­ tats del pou. Potser algun dia algú el pugui veure, però de moment tothom escolta la veu dels mes grans:. «Ves que si vas per allí, no et surti el cavaller».

La Torrassa dels moros Ningú no sap si és del cert, però es diu que la Torrassa dels moros, si­ tuada al davant del Castell de Popa, hi havia un túnel que comunicava amb el Castell. La gent, que estava plena de curiositat, més d'un cop s'hi va ficar dins, però la ventolera apagava les torxes. Varen passar molts anys i els pagesos el van tapar: resulta que en aquell forat, sempre s'hi perdien xais i porcs. No se sap res del cert, però es diu que a la Torrassa hi ha un xai d'or enterrat.

68


La dansa a Castelltercol i el ball del ciri Fa la seva festa major la vila de Castellterçol, al Moianès, on encara es conserven en tot llur apogeu dues de les danses més boniques del nostre art coreogràfic popular: la dansa i el ball del ciri. L.a primera es balla el pri­ mer dia de la festa, en eixint d'ofici, i el segon l'endemà. La dansa és balla­ da per sis parelles. Antigament, els ballaires vestíem amb etiqueta viletana. Elles anaven amb caputxa negra, mocador blanc sota de la caputxa, corbata negra bro­ dada de colors amb puntes negres a la vora, faldellí de canaló, davantal de tafetà amb llaços de cintes bigarrades que feien com uns cigarrets, mitges amb peu de blau i sabates de vedellet envellutades, curtes d'empenya i ben altes de taló. Els ballaires duien gambeto, passat de mànigues, barretina ver­ mella i bolet. Més ençà, ells duien barret de copa ampla i baixa i ales com­ pletament planes de prop d'un pam d'amplada, vestit negre i folgat gambe­ to; elles duien mantellina blanca a la catalana, aplanada damunt del cap i amb els panys penjant airosament pit avall, i cos de setí. La dansa és precedida per un passeig solemne i cerimonial. El ball és ple de gravetat i els ballaires el solen interpretar amb gran parsimònia. Sol ballar-se dues vegades seguides; abans de la segona ballada els ballaires cedeixen llurs companyes a les autoritats i persones més distingides, que completen el ball i que han estat prèviament escollides, les quals donen un tomb per la plaça, després del qual tornen les ballaires a llurs companys de parella respectius, que ja les esperen al mateix lloc on les havien deixades, i acte seguit fan la segona dansa. No tota la melodia de la dansa és popular; en el darrer terç del segle passat va fer-se una restauració del ball i s'hi afegí un tema melòdic inferior en valor a la resta de la música. Posteriorment, la poetessa Agnès Armen­ gol de Badia va escriure una poesia descriptiva de la dansa, i a fi d'ajustar-la a la tonada va alterar la melodia, alteració que comportà alguns canvis en la coreografia, la qual no s'avenia prou bé a les innovacions melòdiques. Quan aquesta dansa era ballada amb tota la seva propietat.tradicional, sembla que si no era del tot igual a l'entrada de ball que ballen a Caldes de Montbui, ben poc en diferia, tant melòdicament com coreogràficament. La diferència avui existent entre aquests dos balls respon a les alteracions introduïdes en la dansa.

69


El ball del ciri també era ballat per sis parelles, formades pels tres pa­ vordes i les tres pavordesses de l'altar de sant Víctor, patró de la vila, i per les tres parelles que els havien de succeir en el càrrec. El ball constituïa la cerimònia pública del traspàs de càrrec i tenia tot el valor d'aquest tipus de danses, de què ja hem parlat. Les majorales portaven un ciri que sembla que és el que va determinar el nom del ball, un ram de flors artificials pro­ pietat de la confraria, i un almorratxa plena d'aigua d'olor; aquests tres ob­ jectes eren distintius del càrrec que passaven als pavordes entrants en donar­ los-els. Les pavordesses, seguint la coreografia de la dansa, feien uns gira­ volts ràpids, durant els quals enlairaven i bellugaven graciosament les almo­ rratxes, per tal de ruixar la gent de llur vora que contemplava el ball. El pri­ mer ball era fet en honor dels pavordes i pavordesses, i els qui els havien de succeir en l'ofici ballaven en gràcia i homenatge a ells. Fet el ball, la co­ bla parava de tocar; el primer pavorde se situava enmig de la plaça i amb veu forta feia públic el nom dels qui havien de succeir en el càrrec. Si ningú no feia cap objecció, es donaven per elegits. Aleshores les tres parelles de pavordes passaven pel davant de les tres escollides; elles, respectivament, lliuraven les ensenyes i atributs del càrrec a llurs companys tot just escolli­ des i, un cop donada pública possessió pel traspàs d'insígnies, repetien el ball en honor dels pavordes nous i de les seves companyes, com una mena de consagració i segellament de la funció, i aleshores eren els pavordes sor­ tints que dansaven en gràcia i honor dels novells. El primer pavorde sortint gaudia de la potestat de fer durar el ball al seu gust i de fer-lo repetir tantes

70


vegades com volia. Portava a la mà una petita almorratxa buida que amaga­ va fàcilment entre els plecs del gambeto o dins de la màniga. No podia pa­ rar el ball mentre ell duia l'almorratxa. Sovint feia veure que la llençava lluny per damunt de les teulades, però l'acció no responia al gest, i quan els mú­ sics paraven de sonar creguts que havia llençat el vaixellet de vidre, el pa­ vorde se la treia d'on fos que se l'havia amagada i el ball tornava a començar. L.a proclamació pública del nom dels nous pavordes ja fa anys que no es fa; només es practica el traspàs de les insígnies simbòliques del càrrec. S'ha dit si pot ésser ball del sir, és a dir, del senyor; aquest terme arcaic ha estat sempre molt poc emprat a casa nostra i, altrament, la presència del ciri és prou manifesta i ben determinant. Com tantes vegades hem dit, la presència de l'almorratxa i el vessament d'aigua en la dansa tenen tota l'aparença d'un ritu màgic de caràcter pluvial, encaminat a l'obtenció o pro­ vocació d'aquest fenomen. El ciri que les pavordesses oferien al sant i feien cremar al seu davant enclou un sentit d'ofrena i, potser més encara, de sa­ crifici, per l'estil de les ofrenes de flors, que poden recordar el ram, avui, de flors falses, i ahir, segurament, naturals. L.a melodia del ball de ciri té molta semblança amb el primer motiu me­ lòdic de l'erresku basc, segons estudis commpartius dels musicòlegs èus­ cars, que han trobat diverses concomitàncies i paritats de motius especials bascos amb temes melòdics populars en d'altres països. Extret del Costumari Català

71


L'última Ronda d'en Pep Prunera Ell i jo vàrem fer el recorregut del IX RONDA VALLESANA, el dia 22 de maig, per fer un control al més exacte possible dels horaris i veure els llocs embardissats, i en Pep, que així li deien els seus amics, encara que es digués Eduard, ja estava disposat a fer neteja, però jo li vaig dir: «esperem a finals d'estiu que encara falten dies per la Ronda». Poc podia pensar-me que un home com ell tan enèrgic ens havia de deixar per sempre, abans de dos mesos, ja que morí el 8 de juliol. Com a col·laborador de la Ronda era un especialista en feines de bos­ cater, ja que ell de jove en feia. Ell amb un cop de dall feia més feina qu tots els altes plegats, es veia que era el seu ofici. Donava gust veure'l treba­ llar amb aquell aire; amb un sol cop tallava una branca en rodó. Era molt enginyós i traçut, i un bon amic per a tots, sempre disposat a ajudar. Per això hem tingut un gran disgust, ja que hem perdut un bon amic i conseller, i un ferm col·laborador en les tasques de la Ronda. Cada any podíem comptar amb ell i ho feia amb alegria. Ens ha deixat per sempre, ens ha entristit molt, recordarem la seva vi­ talitat i empenta, i quan trempat que era. Però ell, aquest any, encara ha fet el recorregut de la IX Ronda Vallesa­ na, i quan a l'octubre s'emprengui la caminada pels termes de Castellcir i Sant Quirze de Safaja, seguirem els seus passsos. Ramon

72


�1111 LeS sabadeJI

Escanejat i editat per Jordi Xicola-2019


DOCUMENTS ENTREGATS A LA SORTIDA: ➔FULL D'HORARIS CONTROLS ➔ MAPA DEL RECORREGUT


IX RONDA VALLESANA CASTELLCIR 16 d'octubre 1988 ORGANITZA: UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL

�1111 ues Sabadell


HORARI CONTROLS OBERTURA

TANCAMENT

S.

CASTELLCIR

7.30h.

9.00h.

1r

SANT QUIRZE S.

8.45h.

11.00h.

2n

ERA D'EN COLL

10.15h.

12.30h.

3r

COLL DE SAUVA NEGRA

11.30 h.

15.30h.

4t

SANT ANDREU DE CASTELLCIR

12.45 h.

17.15h.

A

CASTELLCIR

13.00 h.

18.00h.

(HEM SENYALITZAT !.'.ITINERARI AMB FLETXES GROGUES QUE FÀCILMENT V EUREU)

:u

0

VALLESANA

I T INERARI CASTELLCIR 781 m. - LA VILETA 650 m. 0,30 - SANT QUIRZE SAFAJA 627 m. 1 h. 25' BARNILS 839 m. 2 h. 25' - COLL, ERA D'EN COLL 799 m. 3 h. 05' - RIERA DE CASTELLCIR 650 m. 3 h. 30' - CASTELL DE CASTELLCIR 840 m. 4 h. - SAUVA NEGRA, COLL DE SAUVA NEGRA 931 m. 4 h. 20' - RIERA DE CASTELLCIR 740 m. 5 h. 05' - SANT ANDREU DE CAS­ TELLCIR 694 m. 5 h. 50' - CASTELLCIR 781 m. 6 h. 15'

900 m. �

u

u

<(

o:::

...J <(

800m

..J ..J

<t <t <t

A

700m.

_.

o

a,:

u

_.

6O0m.

u

Oh.

1h.

2h.

3h.

lii

HORES DE CAMI

4h.

5h.

6h.


REGLAMENT DE LA RONDA VALLESANA SORTIDA: De dos quarts de vuit fins a les nou del matí. CONTROLS: A més del de sortida i arribada, hi haurà 4 controls de pas que es tancaran o s'obri­ ran dintre un horari. DESQUALIFICACIONS:

Per pèrdua del full de ruta. No lliurar el full de ruta al control d'arribada. Fer anotacions o esmenes al full de ruta. No passar per tots els controls, segons l'ordre establert i dintre de l'horari previst. Que deliberadament es canviïn de lloc les marques existents en el recorregut de la Ronda. Qui porti ràdio, transistors o altres objectes que molestin als altres participants.

DISPOSICIONS FINALS:

A/ La U.E.S. no es fa responsable dels accidents que puguin esde­ venir en el recorregut de la Ronda. B/ El mal temps no serà obstacle per a la celebració de la prova, la qual, no obstant, podrà ésser alterada per l'organització i suspe­ sa per motius que no siguin de la seva competència i control. C/ La participació en la prova pressuposa l'acceptació d'aquest reglament.

ADVERTIMENT: En cas d'abandonament, s'ha de lliurar el control més proper o per mitjà d'un altre rondaire, el full de ruta a l'organització. EN CAS DE SUSPENDRE LA RONDA PER MAL TEMPS, ES FARIA EL DIA 23 D'OCTUBRE.

1111 � LJE!5

unió excursionista de sabadell

Carrer de la Salut, 14 i 16 baixos Apartat de Correus 421 Sabadell Tel. 725 87 12 ---- 08202 SABADELL

AMB LA COL·LABORACIÓ DE

@)

BANC ���ADEIL

Profile for UESabadell

RONDA VALLESANA IX  

Presentació del President de l'Entitat. Jordi Artigas i Lladó . . . . . . . . . 5 Presentació de l'alcaldia. Enric Gamisans i Prat .. . . .....

RONDA VALLESANA IX  

Presentació del President de l'Entitat. Jordi Artigas i Lladó . . . . . . . . . 5 Presentació de l'alcaldia. Enric Gamisans i Prat .. . . .....