RONDA VALLESANA VII

MONTMANY-FIGARÓ-TAGAMANENT

VII RONDA VALLESANA

�

�1111 UE5

VII Ronda Vallesana

Tagan1anent 19 d'octubre 1986

L'edició d'aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració de:

AJU N

T A M

E N T

DE

MONTMANY - FIGARÓ (BARCELONA)

AJU N TA M EN T DE

TAGAMANENT

m

(BARCELONA)

Diputació de Barcelona Servei de Cultura

Ajuntament

l�I de Sabadell

ASSOCIACIÓ D'AMICS DE TAGAMANENT

Via Grilllca. Onze de Setembre, 57, pis. 726 93 80. Sabadell

Sumari: VII Ronda Vallesana, per Jordi Artigas i Lladó, President de la U.E.S.......................................................... pàg.5 Salutació de l'Alcaldia de Montmany-Figaró, per Jordi Mas Batlle de Montmany-Figaró ....................................................... 6 Salutació de l'Alcaldia de Tagamanent, per Josep Vila Sans, Batlle de Tagamanent ............................................................... 7 La Comissió de la Ronda Vallesana informa .................................... 8 Itinerari de la VII Ronda Vallesana. Secció Muntanya ....................... 9 Montmany-Figaró i Tagamanent: aspectes del medi físic i humà per Rafel Rosaura Pacareu (geògraf) ............................ 13 Sant Cristòfol de Monteugues i el seu rodal, per Josep Font Rius................· ................................................ 18 Sant Martí de Tagamanent, per Ramon Vall Rimbles........................ 22 Tagamanent, per Ramon Vinyeta ..................................................... 23 El glaç de Tagamanent, per Enric Vives ........................................... 26 El Montseny. La història de l'ocupació humana, per Butlletí "Amics de Tagamanent"......................................... 28 Sant Pere de Vallcàrcara, per Feliu Carreras.................................... 30 Evolució del terme de Tagamanent, per Enric Vives .................... , .. 32 L'excursionisme quelcom més que un esport, per Jaume Planell................................................................... 35 Parlem amb Àngel Portet, per Dolors Marquès.................................. 38 Parlem amb Llorenç Castells, per Alfons Garcia................................40 Poema "Un bon camí", de J. Verdaguer i Farrés...............................42 Alguns aspectes de la vegetació del recorregut de la Ronda, per Ramon Gotés Pià..............................................................43

VII Ronda Vallesana Tenim davant ja, l'edició de la ?ena. Ronda, que enguany retorna al Vallès Oriental, on fruirem amics, de les verdes contrades del Figueró i les arbredes dels contraforts del Montseny. Pujarem al Tagamanent, i albi­ rarem, si el bon temps ens acompanya, la immensa mola del massís del Montseny, i a ponent el Montserrat majestuós, més a prop el Sant Llorenç.

El Parc Natural d'aquell Vallès més nostre, encara.

"Coneguem i estimem el nostre Vallès", com ens deia el bon amic malaurat, en Miquel Pont i Alguersuari, Batlle de Castellar del Vallès, en la salutació que ens feia des de l'Alcaldia, en el llibre de la Ronda de l'any passat.

"Així doncs, per estimar el nostre País i per poder gaudir de la seva força captivadora i del seu bell poder d'atracció, cal conèixer-lo profun­ dament, detalladament, intensament''.

Aquest és el signe i la il·lusió dels organitzadors de la Ronda any rera any. Seguint aquest mateix amor, que tan a bastament va demostrar l'amic Pont, per la seva terra, per Catalunya.

L'excursionisme podrà ésser de moltes maneres, però primer de tot, és estimació, amor a la natura, als companys, al país, o no és.

Gaudim amics rondaires, d'un bon dia; que les meravelles del nostre Vallès, ens facin sentir la companyonia dels excursionistes que d'arreu s'apleguen a la crida de la Ronda de cada any. Sigueu tots molt benvinguts.

Jordi Artigas i Lladó President de la U. E. S.

5

Salutació del batlle de Montmany-Figaró Per un poble com Montmany-Figaró és motiu de satisfacció que se li dediqui l'atenció d'una ronda excursionista per donar a conèixer paratges i contrades que representen la seva història, el desenvolupam�nt de la cultura i el suport pel futur.

L'afluència de visitants que per les nostres estades gaudeixen de fonts, boscos i paratges ha conformat l'hospitalitat de les nostres gents, si bé preocupa el mal ús que de la visita se'n pot fer. Els problemes derivats d'aquest corrent turístic ocasional poden arribar a destruir tot això que tant estimem.

En la lectura de les planes d'aquest llibre trobareu explicacions d'un tros de Catalunya que com molts altres, és història de la nostra història; en visitar-nos penseu que no seria possible mantenir-ho pel futur si no ens ajudessiu a conservar-lo.

Volem agrair la tasca de divulgació que fa la Unió Excursionista de Sabadell, de les nostres terres i us desitgem a tots un bon dia entre nosaltres.

Jordi Mas Batlle de Montmany-Figaró

6

Salutació

de l'alcaldia de Tagamanent A tots els amants de la muntanya, la meva admiració pel suport que dónen a la natura, per tal com -estem segurs- són ben conscients dels seus valors. Siguem, doncs, tots els qui formem aquesta rotllana, guardians enfront dels que practiquen la destrucció del poc que ens queda. En són exemple d'aquesta destrucció antigues masies i camins o corriols que existien i que amb el pas del temps s'han anat embrutant fins a no poder-los reconèixer.

Això fa que valorem més el nostre Tagamanent, antic castell que corona un espadat, en una formidable posició estratègica entre l'Osona i el Vallès des d'on es domina a pleret l'alta vall del riu Congost i els seus afluents i des d'on s'esguarden extensos panorames que s'estenen fins el Pirineu andorrà, el de Núria, el Canigó i , no cal dir-ho, tota la Plana de Vic i la rotllana de serres que l'emmarquen. Es domina, per altra part, tot el Vallès, l'Oriental i l'Occidental i, fins i tot, en dies molt clars, s'arriba a veure el Tibidabo i Barcelona.

Així, de mica en mica, anirem coneixent el nostre país, i també estimant-lo cada dia més.

Bona Ronda

Josep Vila i Sans Batlle de Tagamanent 7

La Comissió de la Ronda informa: La comissió vol recordar a tothom que l'organització de la Ronda no és de caire competitiu. És una excursió per fer-la tranquil·lament, i no per anar-hi corrent.

La premsa ignora totalment l'excursionisme, si no és per cap des­ gràcia o algun fet sensacionalista.

L'any passat en acabar la Ronda a Castellar del Vallès, el rondaire Àngel Campanales Centelles, va sofrir un atac de cor. Portat a Sabadell per la Creu Roja, en arribar a la clínica va perdre la vida.

Aquest fet va ésser aprofitat per la premsa per dir que havia r'nort en una marató, i que a la federació de maratons no se li va demanar permís i no en sabia res.

Es va escriure a dos diaris de Barcelona demanant una rectificació, ja que el que deien no era cert. Un d'ells, El Mundo Deportivo, va contestar i va demanar disculpes. L'altre diari, El Periódico de Catalunya, al qual se li va escriure dos cops, encara no s'ha dignat a respondre, demostrant un menyspreu total per la veritat.

La comissió de la Ronda demana a tots els participants que segueixin els horaris, els quals tenen un marge de flexibilitat, per poder anar més de pressa, o més a poc a poc.

Treballem amb il·lusió per fer una excursió agradable per a tots, i al final quan veiem que cada any augmenta la participació ens donem per satisfets.

Aquest any la VII Ronda té un desnivell d'uns 800 metres. Esperem que us agradarà, perquè el paisatge i les panoràmiques són oberts i muntanyencs.

La Comissió de la Ronda Secció Muntanya

8

Itinerari de la VII Ronda Vallesana Horari

Parcial Total

0.00 0.00 La sortida és al Figueró al capdamunt del poble, a la plaça E.P. Gambús, lloc on comença la pista que va cap a Vallcàrcara. Som a uns 360 metres d'alçada.Seguim per la pista capa Vallcàrcara.

0.02 0.02 Uns 80 metres després de la sortida cal deixar la pista i agafar un corriol, a la dreta, que s'enfila pel bosc de pi blanc i alzinar, molt malmès per la nevada d'aquest hivern.

Cap al final de la pujada hi ha un bosc d'una varietat de xiprer amb exemplars ben grossos, de forma cònica i no afuada.

0.28 0.30 Som davant de la casa de cal General, molt abandonada, que deixem a l'esquerra. Es destaca al costat de la pista un pi pinyoner molt gros. Seguim per la pista de l'esquerra, que puja planera, i passa un bon tros per lloses de pedra vermellosa.

0.1O 0.40 A l'esquerra del camí hi ha la casa de Can Plans. Des d'aquí es veu, propera, al fons, La Garriga i gran part del Vallès. La pista va seguint planera pel bosc.

0.15 0.55 A la dreta del camí s'aixeca una creu, a l'altra banda es destaquen uns grossos pins pinyoners. Més endavant, a la dreta del camí, s'hi destaca una gran alzina.

Ja més enllà, a l'esquerra de la pista, es veu algun exemplar de surera.

0.1O 1.05 Arribem a l'església romànica de Sant Cristòfol de Monteugues.

Al davant hi ha una esplanada amb til·lers i acàcies a 680 metres d'alçària.

Aquí hi ha la pista, que, avall va cap a La Garriga, però nosaltres seguim de cara amunt.

0.1O 1.15 Som a la casa de can Valls, encara ben conservada. Uns metres més enllà hi ha una abundosa font.

Des de la font anem arran de la casa i agafem un caminet que s'enfila entre aulines i pins pinyoners.

0.05 1.20 Travessem una pista i seguim endavant.

O.OS 1.25 Saltem de nou a una pista, ja al carener en vistes al Tagamanent, al costat d'un gros pinyer. De seguida trobem una pista a la dreta que s'enfila amunt cada vegada més.

0.15 1.40 Som al Pla de la Batalla, a 900 metres d'alçaria, i cruïlla de

9

camins. Pujem amunt per la pista de l'esquerra, deixant sempre les que anem trobant a la nostra dreta fins arribar a un collet.

0.15 1.55 Arribem al collet, on agafem un caminet a la nostra dreta que ens deixa al cim.

0.02 1.57 Som a Roca Centella 1.002 metres, vèrtex geodèsic que s'alça sobre les roques. Bon mirador,especialment cap als cims de La Calma, El Sui, Pi Novell i el Tagamanent,que a partir d'aquí quasi sempre l'anirem veient.

Tornem al collet, al començament del carener, que els garri­ guencs anomenen les carenes de Can Bosc. El camí segueix ara planer per l'alzinar, que és l'arbre que domina totalment el paisatge.

0.18 2.15 El camí s'enfila una mica i som al Mojó, a 1.019 metres, el camí torna a baixar i seguim a la dreta del carener per l'alzinar. Al costat del camí a l'esquerra, hi ha un únic faig.

0.25 2.40 Coll de la Creu o dels Carboners. El camí passa cap a l'esquerra del carener i es va enfilant, passa per unes tarteres, un pas entre roques i es torna a enfilar.

0.30 3.1O Som al Coll del Turó Monner. A la dreta hi ha un camí que s'enfila en 15 minuts al cim del Turó Monner, a 1.104 metres, gran mirador situat al mig del carener. El camí segueix pujant, ara per la part dreta, i en un pelat de roques es pot veure, al fons, la vall de Vallfornès amb la casa del mateix nom, i al darrera nostre el turó Monner amb tot de tarteres a la vessant nord.

0.20 3.30 Som en uns gresers; el camí puja cap a la dreta.

0.10 3.40 Arribem al Parany o Serrat de l'Alzina a 1.156 metres. Vèrtex geodèsic i bon mirador al començament de la Calma, amb bona panoràmica.

Aquest és el cim més alt de l'excursió d'avui.

Baixem a la pista que va cap a Coll Formic,anem cap a l'esquerra i seguim per una drecera.

0.15 3.55 Baixem fins a la casa de ca n'Agustí, que la Diputació de Barcelona ha reconstruït.

0.15 4.1O Seguim una pista que baixa fins al Coll de Sant Martí a 980 metres.

Aquí hi ha la més dreta pujada.

0.1O 4.20 Arribem al cim de Tagamanent, a 1.055 metres, amb l'antiga església reconstruïda i les runes de l'hostal.

No cal parlar aquí de l'excepcional mirador que és aquest cim, que domina del Pirineu fins al mar.

0.1O 4.30 Baixem pel camí de la part soleia, cap al coll de Sant Martí.

0.1O 4.40 Agafem un caminet que passa per sota de Can Bellver, anant a trobar un carener, que nosaltres hem batejat com el Carener dels Collets.

10

0.55 0.1 O

0.20 0.05 0.1 O

Al poc som al primer collet, on hi ha un encastellat rocam.

Seguim per l'esquerra del Collet fins a un altre collet on tombem cap a la dreta. En aquest tros de carener hi domina el pi roig,però més avall ja torna a dominar l'aulina. Aquest carener té una panoràmica molt bona.

Més avall, el camí deixa la carena i baixa fort per la dreta, per sobre del sot de l'Afrau d'en Coll.

5.35 Arribem a una pista; a l'altra banda del torrent s'aixequen les runes de can Bosc; som a 620 metres.

La pista segueix avall, a la dreta de la riera de Vallcàrcara.

5.45 A l'esquerra hi ha un castanyer i una masia propera.

La pista puja uns moments i torna a baixar.

Passem a la dreta de Can Puig, casa habitada. La Vall és més oberta, passant entre camps i masies.

6.05 Som a l'església de Sant Pere de Vallcàrcara del segle X. 6.1 O Passem per la font del Molí al davant de les restes de l'antic molí, seguim per la pista i passem a l'esquerra de la riera.

6.20 Som al final de l'excursió, al Figueró, on hem començat.

Una altraRONDAVALLESANA,que téuns bons panorames,i un bon desnivell, però agafant-nos-ho tranquil·lament amb sis hores i mitja es pot fer, i si es puja al turó Monner s'allarga una mitja hora més. Però la suada no te la treu ningú.

Ramon Gotès i Pla Secció Muntanya

11

itine;rar ¡ __ _ . font r, n� , ••«:! le;sia + •

aparcament p S sortid a arribada A

cont rol begudes creu roja

<::

B

(±)

"Montmany-Figueró i Tagamanent: aspectes del medi físic i humà" Montmany-Figueró

El municipi de Montmany-Figueró, que fins fa ben poc s'anomenava Montmany de Puiggraciós, ocupa una extensió de 14,70 km 2, sent un dels més septentrionals del Vallès. Es caracteritza per la seva forma irregular i la seva configuració estreta i allargada, amb uns 7 km de longitud entre Roca Centella i el peu dels Cingles del Bertí, i té només 1,1 km per la part del riu Congost.

El terme es troba format per dues antigues parròquies: la de Sant Pau de Montmany, que centra el sector Oest i Sud-oest, i la de Sant Pere de Vallcàrquera, a l'Est del municipi, la qual ha estat desplaçada al poble del Figueró. Al sector de ponent es troba l'antiga parròquia de Sant Cristòfol de Monteugues, situada en un collet entre els masos dels Plans i Valls (però unida des de fa molt temps a la de Vallcàrquera).

Quasi tot el terme és muntanyós, així es podrien destacar els següents punts: Roca Centella (1.002 m), el punt més elevat; el Pla de la Batalla (942 m), Sant Cristòfol (660 m), Vallcàrquera (425 m); a la part de ponent: el peu dels Cingles del Bertí (800 m), Puig Graciós (701 m), el Castell dels Moros (684 m), etc.

Les dues valls principals del terme (una al N. i l'altra al S.) es troben a banda i banda del riu Congost, solcades per rieres que hi desemboquen. La vall principal és la de Montmany, vers el sud del Puiggraciós, travessada pel torrent de la Rovira i que recull les aigües dels seus pendents. L'altra, més estreta, a espatlles del nucli del Figueró, es troba solcada per la riera de Vallcàrquera.

El sòl està constituït, principalment, per pissarres paleozoiques, al sector de ponent, mentre que a la part esquerra de la Vall del Congost s'hi troben gresos, margues, pedres calcàries, etc.

Quasi tot el terme es troba dominat pel bosc, principalment de pins blancs, que per la seva ràpida creixença han estat explotats de manera intensa.

El Figueró es comunica mitjançant el ferrocarril de Barcelona a Ripoll i per la carretera nacional 152 de Barcelona a Puigcerdà, de la qual s'ha construït una variant que es desvia cap enfora del nucli. A més, camins de 1

13

muntanya que surten des d'aquesta carretera, comuniquen amb Vallcàr­ quera i Tagamanent, i un altre amb Montmany i el santuari del Puiggraciós.

Actualment, la població del municipi és d'uns 700 habitants, amb una població disseminada del 6% i una densitat de 43 hab. per km 2. El cap del municipi, el nucli del Figueró, compta amb 634 habitants. En la població del nucli s'observa una tendència creixent quant a l'evolució del seu nombre d'habitants, principalment des de finals del segle passat, ja que dels 379 hab. que tenia el 1887 es va passar als 402 del 1900, 436 al 1930, 579 al 1960, 732 al 1970, 725 al 1975 i 634 hab.el 1981.Això és pelfet quedesde principis de l'actual segle ha esdevingut un centre d'estiueig, amb notables torres residencials, un casino, i darrerament per l'establiment d'algunes activitats industrials i creació de serveis; però el cens general no ha prosperat gaire a causa del tancament de la majoria de les masies del terme (de les 66 habitades que hi havia el 1870 es va passar a 9 el 1970). Fora del poble hi ha masies notables com el Mas Oliveres o d'altres com els Plans, el Mas Valls, l'Antic, el Prat, la Casa del Bac, etc., abandonades la majoria d'elles i en estat ruïnós, com moltes de les antigues masies del sector de Montmany i Vallcàrquera. Ara només en queden unes 6 d'habitades i algunes que només serveixen de corral per al bestiar.

L'estructura econòmica del Figueró ha estat la derivada de la seva tradicional característica de població residencial (d'estiueig). Fins fa poc

A (tqof-.}

14

temps, entre les cotes 330 i 500 m del terme es cultivaven la vinya, l'olivera i l'ametller, però s'han abandonat pràcticament. La resta de terrenys de conreu és dedicada a cereals, farratges, patates, llegums, etc. Hi ha algun petit hort al pla del Congost i a les rieres de Montmany i Vallcàrquera.

La ramaderia és abundant (bestiar vaquí, porquí i ovQ que pastura per les muntanyes i s'acull en els corrals de les masies abandonades. A la muntanya hi ha algun jaciment de baritina que s'ha explotat periòdicament.

L'activitat industrial es redueix a petites indústries metàl·liques, serraries, mobles, plàstics i d'extracció de pedra. El sector comercial i de serveis es troba poc desenvolupat per causa del nombre reduït d'habitants del municipi, i dedicat a les necessitats més bàsiques. Així mateix, el municipi disposa d'una oficina de correus i una central telefònica.

En fi, "el típic aspecte del poble al llarg del riu, de la via i de la carretera, la profusió de masies i cases d'estiueig que s'enfilen, els boscos en comunió amb les roques, les raconades obagoses, la varietat dels verds en hortes, pasturatges, oliverars i fruiterars, les fonts i els marges pomposos del riu, són prou per a donar una idea del valor paisatgístic del Figueró". (1)

Tagamanent El municipi de Tagamanent, un dels més extensos de la comarca del Vallès Oriental, ocupa una superície de 43,8 km 2. S'estén des dels vessants occidentals del Montseny (Pla de la Calma) fins a l'esquerra del riu Congost.

15

Quasi tot el terme és muntanyenc amb altituds que sobrepassen els 900 m (zona montsenyenca), entre les quals es podria destacar el Puig del Sui (1.322 m), punt culminant del terme situat a l'Est; Pedres Blanques (1.283 m), Turó d'en Cuc (1.236 m). En canvi a la zona de ponent trobem el barri de l'Avencó amb 405 m i el nucli de Sta. Eugènia del Congost (capital del municipi) a 360 m d'altitud. En el centre es troba el turó de Tagamanent (1.055 m), el Serrat de l'Alzina (1.156 m), el turó Monner (1.104 m).

Pels pendents baixen diversos torrents que desemboquen al Con­ gost directament, com els de Croells o Sta Eugènia, o a través de la riera de l'Avencó (torrents de les Ferreres, Mora, etc.), o al Besòs (riera del Fondal de Vallforners).

La major part del municipi està ocupada per la superfície forestal, degut al seu caràcter muntanyós i trencat, que ocupa unes 2.000 Ha, amb pins i alzines i també alguns roures i faigs. També és important la part ocupada pels pasturatges amb 1.700 Ha (principalment al Pla de la Calma).

El terme de Tagamanent es comunica per la carretera nacional 152, de Barcelona a Puigcerdà, a la banda esquerra del Congost. A l'altra banda del riu hi h.a la línia del ferrocarril però les estacions més properes són les del Figueró i Aiguafreda. A més, hi ha diversos camins de muntanya per a pujar al turó de Tagamanent.

16

Tagamanent és el municipi menys poblat de la comarca; actualment només posseeix 132 habitants (1984 ), i la població es troba totalment disseminada, ja que totes les cases són aïllades llevat de les del nucli de Sta. Eugènia i els xalets de la urbanització de La Pedralba. La densitat és de només 3 hab. per km 2, però s'ha de tenir en compte que la seva major part és muntanyenca, que la majoria de les 45 masies aïllades s'han abandonat, i que la població es concentra a Sta. Eugènia del Congost i al llarg de la carretera.

Observant l'evolució de la població del municipi, veiem un des­ poblament d'aquest en el darrer segle: dels 518 habitants que tenia l'any 1857 es va passarals297 el1887 ,3031'any1920,253 el1950,182 el1970 fins arribar als 132 hab. actuals.

L'activitat econòmica del municipi es basa fonamentalment en la ramaderia i l'explotació forestal, com a principals fonts de riquesa, i on hi ha grans corrals per tancar el bestiar al Pla de la Calma i a les grans masies de l'Agustí, el Bellver i el Bellit. Per raó del caràcter muntanyós del municipi, l'agricultura no hi és gaire present; ve limitada per un centenar d'Ha dedicades a conreus, quasi tots de secà, amb cereals (49 Ha), patates (60 ha), farratges, i petites extensions de regadiu i llegums prop del Congost. La indústria del terme es basa en explotacions de pedreres i materials de construcció, la més important de les quals és la de xemeneies i pedra natural V. Leiro, que dóna feina a persones de pobles veïns. També hi ha explotacions mineres de fluorita i una de baritina. Últimament s'ha desenvolupat la funció d'estiueig i de la segona residència a la urbanització de La Pedralba ( es calcula que a l'estiu hi viuen unes180 persones). A més el municipi disposa d'un hostal i una estació de servei.

Rafel Rosaura Pacareu

Secció Muntanya (geògraf}

NOTES: (1)

Extret del llibre de Ferran Canyameres: El Vallès. Vigor l bellesa, pà. 101

BIBLIOGRAFIA "Gran geografia comarcal de Catalunya", Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1982, vol. 6 COMAS, Pere: "El Figueró i Montmany" a Plaça Gran, Granollers 6-6-1985 COMAS, Pere: "Tagamanent, entre dues comarques" a Plaça Gran, Granollers 3-4-1986 CANYAMERES, Ferran: "El Vallès. Vigor i bellesa" Editorial Selecta Diversos butlletins de la revista "Amics de Tagamanent'' Treball realitzat per alumnes de la Universitat Autònoma entom del Figueró.

PLADEVALL, Antonio: "Síntesis geografies e histórica del munlcipio de Montmany de Puiggraciós", Diputació de Barcelona.

17

Sant Cristòfol de Monteugues i el seu rodal Part amunt del nostre terme de Montmany-Figaró, en un ombrívol i acollidor paratge, al peu d'un dels estreps de la serralada que davalla de Tagamanent, s'hi aixeca, humil i amagada, la capella de Sant Cristòfol de Monteugues,ben coneguda dels nostres veïns i de la gent dels encontorns, de caçadors i d'excursionistes. Si no mostra, certament, una gran aparença artística, l'embolcallen, en canvi, unes aures de tradició i de llegenda.

Els estralls del 1936 malmeteren el millor que guardava en el seu interior, així com la possible documentació històrica conservada als arxius.

Però comptem, per sort, amb unes notes descriptives de la capella i el seu redós redactades abans de la .guerra per aquell gran coneixedor de la comarca, i infatigable excursionista, amic de recollir, d'anotar, de dibuixar tot el que trobava en les seves caminades i recercar-ne els seus ante­ cedents. Ens referim a n'Antoni Gallardo i Garriga, que ens ha deixat unes breus pàgines sobre Monteugues, en la seva valuosa monografia de la regió meridional del Montseny, titulada Del Mogent al Pla de la Calma, integrada per diversos articles publicats al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya i aplegats més tard en un fascicle conjunt (Barcelona,1938).

Ens permetrem doncs, no tenint altre recurs, d'espigolar algunes dades esparses entre les que ens forní el recordat amic Gallardo que siguin a l'ensems un modest homenatge a la seva figura, traspassada ja fa anys, en plena maduresa de la vida. Poc cal escriure sobre la situació i carac­ terístiques actuals de l'ermita, per ésser ben conegudes de la nostra gent: Una nau amb sagristia annexa, volta de canó seguit, unes quantes arcuacions lombardes al seu absis rodó, campanar d'espadanya, arc d'ingrés de mig punt amb amples dovelles, tot emblanquinat com és corrent en aquestes capelles rurals,així com el cementiri al seu redó�. Tal podria ésser el perfil arquitectònic de la capella. Fins al 1936, tenia en el seu interior dos magnífics retaules: l'un,a l'altar major, plateresc tirant al barroc,l'altre,en un costat, gòtic, però molt deteriorat, possiblement l'antic de Sant Cristòfol.

També desaparegué, en aquella avinentesa, una de les dues campanes que hi havia, datada del 1771; l'altra,a la qual al·ludirem de seguida, ja havia desaparegut anteriorment.

Ben poca cosa es pot dir sobre la història de la capella. Existia ja indubtablement en el segle XII, com una de tantes sufragànies de la

18

primitiva parròquia de St. Esteve de la Garriga (l'actual Doma), ja que consta que l'any 1139, aquesta, junt amb tals sufragànies, entre elles la de Sancti Christofori de Munt Degues, foren donades pel bisbe de Barcelona al priorat de Santa Maria de l'Estany. És clar que la construcció actual no és precisament la del segle XII, però en conserva alguns elements, com les esmentades arcuacions de l'absis, i en general, la configuració i l'emplaça­ ment. Mes, el que la història no ens diu, té cura d'emplenar-ho la llegenda i la tradició. Aquella resulta fecunda pel que respecta al veral de Monteugues, és a dir, el contrafort esmentat, amb el cim de Roca Centella, el Pla de la Batalla, les masies dels seus racons, el collet de la Creu.• És aquesta tradició oral la que mena (de manera infundada certament, segons la crònica històrica), a suposar una sagnant Batalla, en dit pla, lliurada 19

victoriosament per Carlemany contra els musui mans invasors del país en la . campanya d'alliberació del Vallès i Ausona. Seria una acció de gràcies per tal victòria que l'emperador franc hauria erigit aquesta capella i li hauria dedicat la campana que fins temps recents figurava en el petit campanar amb la inscripció "Caro/us magnus me fecit". Aquesta campana, de gran interès arqueològic malgrat que la inscripció fos ja producte de la vella

l i ;

�- -. -•··-·---·�---

AMICS DE L'ART ROMÀNIC Arxiu Masagué

.-

tradició carolina, tingué una sort bon xic accidentada. Per raó del seu valor, fou robada una nit, però als lladres, sense saber com, els caigué, i anà rodolant rostos avall, sense conèixer-se on anà a parar. Uns anys més tard es féu trobadissa a un pastor de Ca n'Oliveres, de Montmany, el qual la dugué a aquesta casa fins que un antiquari la va adquirir, sense conèixer-se ja el seu actual parador.

El rodal de Montugues és ben vistent i de bones perspectives sobre el Vallès i els cingles de Bertí. Grans masies com Can Plans i Can Valls, a la qual actualment pertany l'ermita, li fan bella escolta. Un bon camí carreter hi condueix, (seguint després en bifurcació fins a ambdues masies) per

20

frondós paisatge, des de La Garriga; i també es comunica per camins i corriols vers el Figueró, Vallcàrcara, Cànoves i no cal dir-ho serrat amunt, cap a Roca Cent ella i Tagamanent. No IIuny d'aquest camí es troba el curiós molló que ha donat nom a la muntanya: una pedra blanca, d'una mica més de metre d'altura amb l'escut barrat esculpit i la llegenda Montmany, de la qual solament resten les darreres quatre lletres, revelador de l'antic afitament de termes.

Com a nota final, hem d'assenyalar la persistència d'un bell costum en la celebració patronal de Sant Cristòfol. En tal dia o festa propera, des de fa molts anys (Gallardo constata la seva personal assistència el 1922) se celebrava l'aplec a la capella amb diverses misses, la primera de les quals, de Sant Hubert, estava escrita per a ser executada per quatre trompes de caça, i algun any arribaren a deu, cosa que produïa un gran efecte en aquell feréstec paratge. Una missa de caçadors, dels quals és patró Sant Hubert.

Després de la missa, fins fa poc, segons ens han recontat, tots els assistents eren obsequiats pels propietaris de Can Valls, amb un rústic però suculent esmorzar a base de costelles de xai. Bella testimoniança d'una tradició i arrelats sentiments d'hospitalitat germanívola que prou desitjaríem que es perpetués en els nostres temps tan materialitzats per una banda i tan alèrgics a conservar tot el que provingui d'anteriors calendes.

A tots correspon, cadascú en la seva mesura, la cura i conservació de Sant Cristòfol i de la seva capella, el coneixement i la difusió de les belleses del paratge i el seu rodal, i la transmissió a les noves generacions de l'amor i interès per aquest petit racó, patrimoni espiritual, modest, però peculiar, del nostre veïnatge.

Josep Font Rius (Programa de festes de Figaró)

21

Sant Martí de Tagamanent Al collet de Sant Martí, que uneix el cim de Tagamanent amb el Pla de la Calma, hi trobem encara algunes restes de l'antiga capella de Sant Martí de Tagamanent, que permeten fer-nos càrrec de la disposició que en el seu dia devia tenir: era una esglesiola d'una sola nau, coberta amb volta de canó seguit; no sabem on era la porta, tota vegada que s'han desplomat totalment la façana de ponent i la meitat de la del migdia. L'absis està pràcticament enrunat; en queda però un fragment que testimonia que estava decorat amb un rengle de finestres cegues, com al Brull o a Tavèrnoles, característica que abonaria la pertinença d'aquesta església a l'Osona i no al Vallès. L'estructura que de l'edifici es conserva, denota una construcció bastida a la segona meitat del segle Xlè que correspon al primer romànic.

L'església de Sant Martí, la trobem mencionada en un document de l'any 1009 en el qual el comte Ramon Berenguer l cedeix al vescomte Ramon Folc la meitat de l'alou de Vallfornés. Evidentment l'edifici del qual ens han arribat les restes dessús esmentades no podia pas ser el d'aquesta referència; això vol dir que hi havia hagut un temple anterior, probablement coetani del primitiu de Santa Maria de Tagamanent que hi havia edificat dalt del turó en el recinte· del castell. Aquest temple anterior devia servir de parròquia per atendre les necessitats espirituals de la feligresia i el del castell hauria estat exclusiu per la fortalesa? L'existència de restes d'un cementiri a Sant Martí sembla avalar aquesta suposició.

Devia ser als voltants de l'any 1098, data en què Folc, bisbe de Barcelona i vescomte de Cardona, cedeix l'església de Santa Maria de Tagamanent a Santa Fe de Conques per instaurar-hi una comunitat monàstica, quan s'agençaria la capella de Sant Martí per atendre d'ara endavant, si -d'acord amb la hipòtesi anterior- no el prestava ja, el servei parroquial. Com hem dit ja, la data i l'estil de l'edificació serien concordants.

En no prosperar l'erecció del monestir, l'església de Santa Maria recuperà ben aviat-si és que mai l'havia perdut- el rang de parròquia, que servà fins al seu incendi de l'any 1936.

Ramon Vall Rimbles del llibre "El Romànic del Vallès"

22

Tagamanent Tagamanent és el darrer bastió occidental del massís del Montseny.

La seva altitud, 1.055 m., comparada amb la dels cims capdavanters com són les Agudes i Matagalls, 1.703 i 1.695,respectivament, podria fer pensar que és un cim secundari, insignificant, i, altrament, no és pas així. Taga­ manent, antic castell roquer, · possiblement ja existent en els temps visigòtics, corona un escarpat cimal amb una situació estratègica formida­ ble, entre Osona i el Vallès oriental, des d'on es domina de ple l'alta vall del riu Congost i els seus afluents, a més a més d'esguardar extensos panorames que s'estenen fins al Pirineu andorrà, el de Núria, el Canigó i no cal dir tota la Plana de Vic, amb la rotllana de serres que l'emmarquen, això respecte al quadrant nord. Cap a migjorn, l'esguard s'allarga fins al Tibidabo i s'albira Barcelona a través de l'estret de Montcada. Al capvespre, cosa que darrerament hem pogut observar, apareix tota la munió de pobles del Vallès, amb llur lluminària tentinejant enmig de la fosca. Cap a ponent, s'observa l'enfilerall de eingleres de Bertí per damunt de les quals sobresurt Sant Llorenç del Munt i Montserrat. Pel cantó de llevant s'estén el propi terme de la Calma i més enllà el Matagalls, on culmina aquest sector del Montseny.

Per cert que, referent a aquest panorama, ens ve a la memòria una curiosa anècdota, certa o inventada, que s'explica així: era el segle passat i de rector de Tagamanent hi havia un sacerdot tot humiliat,ja entrat en anys.

Sort tenia de posseir una euga tan pacífica com ell, gràcies a la qual li era factible pujar amunt i avall, en les seves habituals visites als feligresos escampats en llurs llunyanes pagesies. l succeí, finalment, un esdeve­ niment anys esperat: la visita pastoral del senyor bisbe. El bon rector desplegà una gran activitat, endreçant-ho tot i mobilitzant tots els par­ roquians per tal d'assistir a tan rellevant cerimònia. Arribà el dia tan assenyalat i el senyor bisbe, un cop al cim de la muntanya, restà impres­ sionat per la magnificència del panorama. l el bon rector, interiorment, va exclamar: aquesta és la meva oportunitat! Amb tota cura va acompanyar el senyor bisbe al cap de cingle més ben situat, des d'on començà a descriure el panorama amb tota mena de detalls. Un cop descrits els quatre quadrants panoràmics,el bon rector inicià una nova ronda més ben descrita que l'anterior, i el senyor bisbe se l'escoltà ja amb certa impaciència. No obstant, això, el bon rector reincidí en una tercera ronda descriptiva, però, abans d'acabar-la, el senyor bisbe, inquiet,exclamà: bé, ja n'hi ha prou... Ja

23

l'he assaborit del tot aquest panorama. Gràcies, senyor rector, no cal continuar, ja estic satisfet. Aleshores, el bon rector, envalentit per les circumstàncies, es dirigí al senyor bisbe dient: senyor bisbe, fa catorze anys que sóc en aquesta parròquia, tan enlairada. Gairebé m'hi he fet vell. l

24

aquest panorama tan bell el tinc tan vist que ja em passa desapercebut. V.E. s'ha cansat de veure'l en poca estona. Desitjaria canviar d'horitzons i passar els meus darrers anys en una parròquia més arrecerada, lliure de les ventades. l el senyor bisbe fou conseqüent: al cap de poc foren satisfets els desitjos del bon rector de Tagamanent fent-lo titular d'una parròquia a terra plana.

Com sempre, s'ha acabat l'espai abans d'hora. Podem dir, però, que els qui per primera vegada pugen a Tagamanent resten desolats. Tot gairebé és una ruïna. L'església l'ha haguda de tancar per tal de salvaguardar-la, sobretot, de les continuades malifetes de gent que no té qualificatiu.

Des de fa anys, la vida municipal i parroquial de Tagamanent radica junt a l'església de Santa Eugènia del Congost, al costat de la carretera N152. La despoblació de la zona muntanyosa del sector de la Calma ha estat radical. Són molt poques les masies habitades permanentment. l, encara que sigui inversemblant, hem de dir que cinc mil anys enrera aquests carenars de Tagamanent eren els llocs més poblats d'Osona i el Vallès, com ho testifiquen les nombroses tombes megalítiques (dòlmens) encara existents en la pròpia zona geogràfica.

Ramon Vinyeta del Setmanari Ausona, 21-1-83

25

El glaç de Tagamanent La conservació dels aliments ha estat una preocupació a través dels temps. Tant és així que tot el que avui es conserva al frigorífic, abans de l'any 1931 s'havia de conservar per mitjans naturals.

En funció d'aquesta necessitat, va sorgir una indústria manual i natural per substituir el que avui fan els esmentats frigorífics. Aquest sistema de conservació de les viandes, va tenir a Tagamanent una preponderància molt forta ja que tenia llocs adients on poder fer el glaç natural.

Concretament a la rodalia del Molí de l'Avencó, es va construir dues basses on condul'en l'aigua del riu Avencó. Degut a la gran ombrada que hi cau permanentment, s'hi produïen unes temperatures molt baixes, sota zero, durant els mesos de desembre i gener. Quan el glaç tenia un gruix de 1 5a 20 cm, els homes d'Aiguafreda es posaven a treballar sobre aquest gel,

26

tallant-lo en peces de 70 x 50 x 20 cm, que traslladaven a tres pous circulars d'uns cinc metres de profunditat fets de paret seca que per les seves característiques feien que el glaç es conservés fins a l'estiu.

D'aquests pous se n'han trobat diversos punts de Catalunya i fins i tot a la Provença. Es pot calcular que aquests mètodes de conservació tenen una antiguitat de més de tres segles, si bé es pot considerar que l'aparició dels mètodes artificials de fabricació de gel l'any 1893 va provocar la desaparició d'aquesta indústria natural.

Avui encara es conserven al Molí de l'Avencó les basses on es feia el glaç i els pous on s'hi conservava, la qual cosa constitueix una relíquia de la història de Tagamanent i dels treballadors d'Aiguafreda.

Com a curiositat afegirem que cada pou arribava a conservar unes 500 tones de gel, que era transportat als pobles de la rodalia, Centelles, La Garriga, Granollers i fins a Barcelona amb carros que carregaven a la nit per arribar al lloc de destinació al matí i així conservar millor el gel que es venia a vuit cèntims el quilo a peu de pou i a deu cèntims a domicili.

Aquesta fabricació s'anomenava "guanyar l'ovella" perquè els homes que es dedicaven a aquest treball aprofitaven els mesos de desembre i gener, en els quals no podien fer les feines de conreu, vinya o bosc, i així es guanyaven uns quartets que es gastaven per la Festa Major en la compra d'una ovella de la qual donaven bon compte durant les festes.

Són aquestes coses les que fan la història dels pobles i cal conservar-ne tots els vestigis que queden perquè els nostres fills puguin tenir constàancia de les seves arrels.

Enric Vives

27

El Montseny La història de l'ocupació humana Aprofitant-ne els recursos naturals, l'home ha viscut al Montseny des dels temps més reculats. Els megàlits de prop d'Aiguafreda, les restes ibèriques del Montgròs, el Brull, i les del castell de Montclús en són un bon exemple. Els mateixos romans ja s'instal·laren a diversos sectors baixos de la muntanya, com ho proven les troballes de La Garriga, el pas de la via Ausa pel Congost i d'una altra via romana pel Vallès oriental.

En documents dels segles IX i X hom troba esmentats bona part dels pobles i parròquies que avui coneixem, i un considerable nombre de temples d'origen romànic són testimoni d'aquesta antiga ocupació huma­ na: Breda, Cerdans, Aiguafreda de Dalt, Samalús, Sant Cristòfol de Mon­ teugues, Sant Marçal, Gualba, Tagamanent, Cànoves. Breda fou també important pel seu monestir benedictí i Sant Marçal i Tagamanent per comptar amb abadies.

Tot i no ésser massa nombrosos, tingueren la seva importància castells com els de Montsoriu, el Brull i Montclús. Molts dels noms referenciats documentalment representen solament un parell de cases, un temple o un castell o, com a més, un petit veïnat, però donen idea de com era el poblament del Montseny en temps antics.

Mentre que les zones més altes de la muntanya només eren aprofitades per a treure'n fusta o per a pastures, l'home, en els primers temps, ocupà els sectors baixos, construint masies als plans, i artigant els sòls més fèrtils i on hi havia aigua. L'ocupació de les terres altes fou més tardana, com ho prova que al 1515 solament hi ha testimoniatge de tres cases per damunt dels 1000 metres: el Bellit, l'Agustí i el Bellver, les tres a la banda meridional de la Calma, prop del Tagamanent. Els nous edificis eren, o corrals on tancar els ramats a l'estiu, o autèntiques masies per a residir-hi familiars dins d'un mateix patrimoni, com prou ho indiquen les denominacions de "Casa Nova de._" o "Corral de.-" La creixent ocupació humana del Montseny arriba fins pels volts del 1860, any en què són 30 les cases situades per damunt de la cota dels mil metres, però dèsprés, els canvis sòcio-econòmics i tècnics de la societat en general portarien a una tendència a la disminució de la població del massís a profit dels nuclis urbans de les valls i planes de l'entorn i de les grans ciutats que, per contra, experimentarien un augment del seu cens, conse-

28

qüència també del seu desenvolupament industrial.

Entre 1880 i 1920 la població del massfs mantingué una relativa estabilització per a iniciar després una lenta però progressiva emigració cap als centres industrialitzats, emigració que, passats els anys quaranta, s'accentuà afectant especialment les masies en pitjors condicions, les que conreaven els camps més enlairats i de més fort pendent, les faltades d'aigua suficient i les més mal comunicades. Durant els últims 35 anys, alguns municipis montsenyencs han vist reduït el seu cens a la meitat, mentre que els nuclis de població situats a les parts baixes i ben comunicades, el duplicaven, com és el cas d'Aiguafreda, Breda i La Garriga. Avui, la part més elevada i abrupta de la muntanya resta pràc­ ticament abandonada i sense habitants estables.

Butlletí "Amics de Tagamanent"

29

Sant Pere de VallcĂ rcar

Petita vall perpendicular al curs del Congost. Si baixem de Taga­ manent, i després de la llarga i rosta pendent, quedem sorpresos per la placidesa d'aquesta petita vall amb bons conreus, i centrada per l'església amb uns esvelts xiprers que li fan costat.

Sant Pere de Vallcàrcara és també una antiga parròquia d'origen romànic. Igual que Sant Cristòfol de Monteugues, passà el 1.139 a propietat del monestir de l'Estany. És aleshores que s'edifica l'actual església. Però a diferència de Monteugues, la vida rural continuà amb plenitud en aquest rodal, més apte per al conreu. En el segle XVII s'amplia l'església, conservant sols la paret N. com a resta de l'anterior construcció.

Però en el segle XVll l, neix un nucli de població dins el seu terme parroquial, al fons de la vall del Congost, al costat de l'hostal del Figueró, establert ja el 1.399 en el camí ral de Barcelona a la Cerdanya, i sobre l'antiga via romana.

Les bones comunicacions fan créixer ràpidament la nova població, i la parròquia de Vallcàrcara s'hi trasllada el 1870. Després, el cementiri també passa a les proximitats de la nova població, quedant Sant Pere de Vallcàrcara com a simple santuari. Fins i tot a principis de l'l¡lctual segle se li vol canviar el nom, per posar-li el de Vallderoses, denominació que no prosperà.

Feliu Carreras 31

Evolució del terme de Tagamanent Aquest terme antigament rural per la seva orografia, ha sofert com tots els de les seves característiques l'evolució lògica de transformació d'estructures de vida. Ací es donava la circumstància que entre totes les masies del terme (que té una extensió de 4.367 hectàrees, un dels més grans de Catalunya) feien una vintena de cases, bastant allunyades les unes de les altres; podem anomenar-les començant pel cantó d'Aiguafreda: Molí d'Avencó, Montcau de Dalt i de Baix, El Bellit, El Clot de la Mora, El Cruells, El Passarell, L'Agustí, Bellber, El Fontdràs, . El Solà, El Cafè, Viladervó, Font Molsa, vora la carretera de Ribes, així com Can Tenes, seu de l'antic ajuntament, Pereres del Pla, La Pedralba, El Torn, La Casa Nova i Santa Eugènia del Congost que formava l'antic nucli urbà de cases més

32

avall, a més de la llunyana La Miranda en Vallfornés. És possible que me'n deixi alguna, però el fons de la qüestió, és que la vida rural d'aquestes masies es desenvolupava bàsicament en l'agricultura, la ramaderia i els treballs forestals. Totes elles s'ubicaven prop de fonts que proporcionaven l'aigua que les persones i els animals necessitaven, també la majoria recollien l'aigua de la pluja en cisternes.

Tots aquests treballs de tipus físic s'endurien per l'escarpat del terreny,ja que estem parlant de cotes de 350 m a 1.050 m per sobre el nivell del mar. Els queviures que ells no podien produir els aconseguien mitjançant intercanvis de les viandes i bestiar, quan anaven a mercat a Granollers. Per anar-hi, havien de fer de tres a quatre hores de camí i altres tantes per tornar.

Una vegada esbossats els sistemes de vida d'aquells temps, es comprèn l'evolució que des dels segles XVI l i XVIII fins els nostres dies,s'ha anat produint: el deshabitatge i l'enrunament de la major part d'aquestes masies són l'exponent de la duresa per sobreviure. Malauradament, això, elles formen part de la història de Tagamanent. Així, em pregunto si no fóra interessant promoure colònies d'estiu per fomentar-ne la reconstrucció i perquè els nostres joves s'adonin del significat de les pedres velles que formaven les masies, i així recuperar pels nostres fills aquesta entranyable història?

Tagamanent portat al segle XX té un caire molt diferent ja que gran part d'aquelles masies, per desgràcia sense vida, han donat pas a un nucli urbà desenvolupat a l'entorn de la finca "La Pedralba" format per una cinquantena de xalets que junt amb l'antic barri de Santa Eugènia, on es troba l'església, és el que en podríem anomenar el poble de Tagamanent Així d'una vida camperola s'ha passat a una vida de relax, font d'energia per afrontar la vida també dura, degut al tragí i l'agressivitat de les ciutats, on impera la llei del més fort.

Per això penso que una tasca que no exigeixi res més que tornar a ésser part de la història d'un entorn que se'ns escapa de la mà, podria tornar-nos part d'aquella tranquil·litat que les pedres de les masies transmeten, perquè tot allò que es fa amb amor ens ajuda a sentir-nos més persones.

Parlant de persones, a Tagamanent va haver-n'hi una que forma part d'aquesta història. Em refereixo a mossèn Adjutori Vilalta que va venir de Viladrau a la parròquia de Santa Eugènia l'any 1940 i hi morí el 15 d'agost de 1978. Va ser nomenat il·lustre de Tagamanent per part del consistori en reconeixement de la tasca que va desenvolupar tant en el camp religiós com el cultural. Però jo vull destacar l'aspecte de relació amb tot el veïnat, anés o no a missa,ja que per a ell tothom era igual. Així com també destacar les seves obres de poesia i les composicions de sardanes.

L'Enric Mateu em recordà en una conversa les caramelles que el mossèn va promoure i que eren molt celebrades per les rodalies. Els

33

mossos de Santa Eugènia i els del Figueró s'ajuntaven per cantar-les i en els desplaçaments de mossèn Adjutori a El Figueró, anava de "paquet" en.la bicicleta d'en Mateu.

Aquesta com moltes altres anècdotes pertanyen a la petita història del poble de Tagamanent.

Enric Vives

34

L'excursionisme quelcom més que un esport

El 1876 es creà la primera entitat excursionista: l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques.

Ja fa més de cent deu anys que es va crear la primera entitat excursionista. Associació Catalanista d'Excursions Científiques era el seu nom. Malgrat aquesta denominació tan acadèmica, els seus socis no eren pas catedràtics ni erudits. Eren persones d'una gran sensibilitat, inquiets i amants de la muntanya, com· ara vosaltres.

El seu desig de conèixer els va fer anar descobrí nt el país: la seva gent, les seves muntanyes, el seu món natural, tot fent esport i cultura.

Gràcies al seu amor a la terra, no dubtaven a defensar-la: l'any 1920 una greu amenaça fa perillar la baga de Gresolet, a Saldes. L'empresa Carbones de Berga S.A. pretén construir un carrilet mir-1aire que travessaria pel bell mig del bosc, anihilant-ho. La resposta excursionista va ser ferma, totes les entitats s'hi manifesten en contra. Il·lustres muntanyencs com Cèsar August Torras i Lluís Estasen proclamen públicament la seva oposició per raons d'ordre ecològic, estètic i sentimental. És finalment amb l'ajuda de l'advocat J. Trasserra que se salva aquest bosc majestuós.

Guerra i postguerra esmorteïren el clam excursionista, sempre amatent a denunciar les agressions a la natura. És d'uns anys ençà que aquesta veu torna a sonar: els volcans d'Olot, el Pedraforca, els aiguamolls de !'Empordà i el mateix Tagamanent han estat defensats pels excur­ sionistes. Més recentment s'ha manifestat una gran oposició a la cele­ bració al Pirineu ceretà del campionat mundial de motorisme tot terreny.

Tot i que no es va poder impedir la realització de la cursa, s'aconseguí

35

endegar negociacions per a limitar la presència de la moto a la muntanya.

Nosaltres, com a excursionistes que som, tenim molt a fer. Podem, per exemple, informar les entitats de les agressions a la natura que hàgim observat en el decurs de les sortides. Ara bé no tot és denunciar, sinó que també hem de donar exemple.

Detalls que semblen poc importants, com ara recollir farigola, molsa, galzeran o boix grèvol, poden alterar l'equilibri natural si es fan malament o de manera abusiva, especialment ara que a la muntanya hi va molta gent desconeixedora del seu fràgil equilibri.

Quan collim farigola ho farem en poca quantitat i tallant el tronc amb tisores; mai no desarrelarem la planta,ja que ens enduríem amb ella part del sòl (no oblidem que les arrels fixen la terra impedint que aquesta es perdi amb la pluja). A més a més espigolarem d'ací d'allà, així ni es notarà i podrem collir-ne d'altres anys.

No tallarem mai galzeran ni boix grèvol, sobretot si està en fruit. Hem de pensar que amb les boles vermelles ens emportem a casa l'única font . d'alimentació que tenen els ocells boscans a l'hivern.

La molsa és com la nostra pell, protegeix el sòl dels atacs del vent i de la pluja. Actua com una esponja que s'amara d'aigua, tot regulant la humitat i afavorint la germinació de les llavors (en cas de tempesta les molses poden

No l'arrenquem amb arrel: ens enduríem la terra i afavoriríem l'erosió.

36

emmagatzemar fins a 50 m 3 d'aigua per hectàrea de bosc, impedint l'erosió).

A mi em semblen prou arguments per renunciar a collir-ne, però si no us podeu estar, no n'arrenqueu grans pans: deixaríeu el terra despullat, sec, a mercè de la primera tempesta. Feu petits manats de diferents topants i tapeu els forats amb fullaraca.

L'excursionisme, sortosament, és més que un esport. D'això ens varen deixar mostres ben clares els defensors de Gresolet i tants d'altres en actuacions semblants. De nosaltres depèn, de la nostra responsabilitat i sensibilitat, que ens puguem considerar dignes deixebles d'aquests grans muntanyencs.

Jaume Planell

Secció Natura. U.E.E.

Boix grèvol i galzeran. Dues espècies protegides que no collirem mai.

37

Parlem amb ...

Àngel Portet - Vostè va néixer a Tagamanent?

- Els meus germans sí que hi havien nascut, però jo vaig néixer a Aiguafreda. Els meus pares havien viscut sempre a dalt el turó, a la casa que hi havia al costat de la bassa. Ara ja gairebé no hi queda cap senyal.

- Com es guanyaven la vida els seus pares?

- Quan ells vivien allà dalt, venien records. El meu pare treballava de torner. Tenia un taller. També feia de barber, era l'únic de la rodalia.

- Les cases pairals tenien bestiar? Quins productes cultivaven?

- Els productes eren bàsicament les patates, el blat, l'ordi per al bestiar. El bestiar era boví, alguns xais i cabres.

- Quines festes de caràcter religiós s'hi celebraven?

- Jo crec que la que sempre s'ha celebrat ha estat la de la Mare de Déu.

- Sap si s'atribueixen algunes llegendes a la Mare de Déu de Tagamanent?

- Diuen que la Mare de Déu, la va trobar un bou. N'hi havia un que sempre s'escapava de la colla i anava a la cova. Un dia allà hi varen trobar la Mare de Déu. Diuen que li varen fer una capella, però sempre que la perdien la trobaven a dalt, la baixaven i altre cop l'havien d'anar a cercar-la dalt, fins que al final varen fer-li l'església.

- Ens podria explicar alguna anècdota de l'església?

- L'església tenia unes campanes molt grosses, deien que quan les feien tocar feien un soroll tan fort que fins i tot se sentien des de Barcelona.

Per altra banda però, hi havia qui deia que qui les sentia era el qui encara no les havia cobrades.

També podria explicar els efectes dels llamps, donat que, quan hi havia tempesta sempre en queia algun. Una vegada en va caure un dins l'església. L'impacte fou tan fort que va llençar una llosa d'un enterrament al damunt d'un confessionari. Les restes també quedaren escampades.

- Li havien explicat si pujava gaire gent a Tagamanent?

- Sí que hi pujava molta gent, hi havia en Portet, el meu oncle, que era molt popular i li deien en Feliç de Tagamanent.

- La gent baixava al mercat o restava llargues temporades allà dalt?

38

- Els meus pares baixaven a Aiguafreda un cop cada setmana, hi portaven a vendre les peces que havien fet al taller. Igual que ells ho feien tots els que hi vivien.

- Recorda alguns rectors de Tagamanent?

- Un rector era l'oncle de la meva mare. Hi vaig conèixer mn. Jaume que estava avorrit d'estar-hi, deia que feia set anys que hi era. Va arribar un moment que de tan amargat, esperava els excursionistes a la roca del Cotxet i els foragitava dient, on aneu Mare de Déu, torneu-vos-en a Barcelona, aneu-vos-en avall.

L'altre va haver de fer les paus amb els excursionistes.

- Bé, si vol explicar alguna altra cosa?

- Fins al 191 O a dalt hi va haver una companyia de soldats. Quan encara no es coneixia el telèfon. Ells eren els que es comunicaven amb altres companyies fent senyals de "morse".

Dolors Marquès

39

Parlem amb ...

Llorenc Castells Fill del Fulló de Tagamanent, treballa al bosc, de carboner a la temporada d'hivern i d'hortolà a l'estiu.Amb tres quarteres de terra recull les millors mongetes del Congost i hortalissa en general. "Això ho considero unes vacances, canviar de feina és descansar". És considerat el guarda permanent de Tagamanent, ja que per la seva feina recorre de 8 a 1 O km diaris per les rodalies.

- Quin sistema segueix per a la fabricació de carbonet?

- El sistema de caldera, donat que, és més segur a fi d'evitar incendis forestals.

- Sempre ho ha fet?

- Sí. La primera caldera la vaig comprar al ferrer del Figaró l'any 1949, i em va costar unes 2.000 pessetes, era per a fer dotze sacs. Vaig demanar diners al meu pare, i em va contestar que no fes cap caldera i que em deixés de romanços, però tossut, vaig anar a parlar amb el ferrer i em va dir "si no la paga el pare, te la fiaré".

-Com veu el bosc en l'actualitat?

- Molt malament, perquè no es neteja com cal, i això fa augmentar el perill d'incendis forestals. Caldria fer uns tallafocs a llocs apropiats. Cal més atenció per part de l'administració, destinant diners directament als ajuntaments i aquests en col·laboració amb els propietaris podrien orga­ nitzar uns equips de gent en atur, equips de vigilància, de col·laboració, etc.

- Com van començar les seves activitats vers Tagamanent?

- La propietària de Tagamanent, senyora Maria Porter, va encarregar al Sr. Medina que procurés per la restauració de Tagamanent, i no essent coneixedor aquesta de la zona, em va demanar per veure com podríem tirar endavant una futura restauració. Vam començar per organitzar l'Associació d'Amics de Tagamanent. Prenent part a la Junta com a president. Cal esmentar també la col·laboració de Mn. Adjutori Vilalta.

- Què representa per a vostè Tagamanent?

- A Tagamanent hi he nascut! És un dels punts excursionistes de més interès de Catalunya, pel seu enclavament, a més de la seva església que és molt antiga, va ser construïda poc després de la de Núria.

- Com estava Tagamanent quan vàreu començar?

- En un estat llastimós, ple de brossa i molta runa, vàrem començar

40

per netejar l'església i la bassa, a fi de recollir les aigües, en perspectives de començar les obres de restauració.

- Com veu el futur de Tagamanent?

- Molt malament, degut que l'administració no hi col·labora, solament en parla; i el que fa falta és treballar més! moure més pedres!

Alfons Garcia

41

Un bon camí Dedicada a les Institucions i persones que pel seu ajut han fet possible la reconstrucció de Tagamanent.

Un bell matí, sols recordo la dolçor del carenar, plàcid, content, alegre, lo meu era caminar.

Per camins lliscats de forts espadats, fangosos, humits, polsosos, herbats, encatifats de molsa, de rocs, de pedres, glaçats, rierals... tota classe de camins lo meu era caminar.

El cel blavejava, i als núvols que com coloms, o gavines, o potser orenetes, si eren núvols, joiosos, blancs i lluents, el camí i jo ens enfilàvem portats per l'oreig del vent, la cantarella divina, d'unes gotes d'aigua, què importa, si la font era eixuta, era humida, no sé com era ja que estàvem jugant...

Un caminet molt bonic un bon dia vaig seguir, pujava, s'enfilava, jugava a fer-me suar, però no el temia, car no saber on anava, com he dit, era bonic no em podia enganyar.

El cel era a prop, m'ho semblava, estavem distrets, cofois d'aquella amistat, ja erem bons amics i com a tals, a un bon lloc em va portar, paratge de pau, de seny, de germanor, de bondat. l al Tagamanent esclata.

J. Verdaguer i Farrés

42

Alguns aspectes de la vegetació del recorregut de la Ronda No detallarem en aquestes ratlles tota la flora del massís del Montseny, ja que es pràcticament impossible, però si que farem un petit resum de la zona on es desenvolupa la VII RONDA VALLESANA. La vegetació com a resultat del relleu accidental i el clima variable és molt diversificada i s'organitza a manera d'estatges segons l'altitud i situació.

El Tagamanent està situat a la part occidental del Montseny i pertany a l'estatge de la muntanya mitjana.

Els principals arbres que hi podem trobar són els següents: Pl BLANC Sinònims: Pi bord, pi garriguenc, sapina.

Correntment té poca alçària però pot arribar a vint metres; tronc sovint tortuós, d'escorça grisa i esblanqueïda; capçada esclarissada; fulles d'un verd clar grissenc, primes i blanes, de 6 a 1O centímetres de llargada. Pinyes molt abundants, de grandària mitjana i estretament còniques, de 8 a 12 cen­ tímetres de llargada. És un arbre mediterrani que fa boscos considerables des del nivell del mar i en alguns indrets puja a 1.000 metres.

PI PINYER Sinònims: Pi bo, pi campaner, pi de llei, pi parasol, pi verd.

Aconsegueix uns 20 metres d'alçada; capçada densa, gene­ ralment eixamplada i aplatada en forma de para-sol; fulles bastant gruixudes de 1O a 15 centímetres de llargada i de color verd intens; pinyes grosses, amplament ovoides i pinyons comestibles de closca dura. És mediterrani i sembla que fou introduït en temps antic procedent del Mediterrani Oriental. Resistent a les gelades hivernenques més que no pas el pi blanc.

Sinònims: pi melis, pi rojal, pi rojalet, pi ros, pi vermell.

PI ROIG Fullatge d'un verd blavís; branques i part alta del tronc amb la pala rogenca; pinyes petites de 3 a 6 centímetres; mats, esquames de vèrtex poc prominent.

Viu principalment a l'estatgè montà, on ocupa els llocs rela­ tivament secs dels vessants assolellats. No li fan cap mal les intenses gelades del clima de caràcter continental.

1

43

1.- Xiprer, de fulles molt petites (semblants a les de savina), i de pinyes arrodonides i dures.

11.- Pi Pinyer, de fulles bastant gruixudes i de pinyes grosses, amplament ovoides, amb pinyons comestibles, de closca molt dura.

Ill.- Pi _Blanc, de fulles molt primes i blanes, i de pinyes amb el peduncle corbat, que les inclina vers la branca on van inserides.

IV.- Pi Roig, de fulles molt curtes, i de pinyes amb les esquames molt petites, - forรงa planes.

44

XIPRER

ALZINA

Sinònim: xifrer.

Alt i dret, de branques acostades al tronc i de capçada estretament fusiforme. Hi ha però una varietat de branques obertes i de forma cónica. Llavors protegides per un reves­ timent d'esquames dures, el conjunt de la qual forma una mena de pinya arrodonida. La fusta dura i resistent, és considerada inatacable pels corcs. Fulles molt menudes ata­ païdes entre elles (imbricades) d'un verd negròs.

Originari de Grècia, Turquia i Pèrsia.

Sinònims: Aulina.

Arbre vigorós, d'uns 20 m d'alçària màxima; capçada espesa; escorça clivellada d'un bru fosc. Fulles persistents, dures, de marge dentat (o de vegades enter) i peludes a la cara inferior.

Fruit: la gla, amb les petites esquames de la cúpula ajagudes mai punxants.

L'alzina correspon a les planes, muntanyes de la terra baixa, penetra en alguns indrets a l'estatge montà i s'eleva excep­ cionalment fins a uns 1.500 m d'altitud.

L'alzinar és un dels boscos més característics del paisatge mediterrani, i té aspecte tropical, per la seva verdor persistent, i per l'abundancia d'arbust i lianes que en formen part.

Ramon Gotés Pla Secció Muntanya

45

�

•1111 ues

"".05-93

· 400 Escanejat i editat per Jordi Xicola-2019

DOCUMENTS ENTREGATS A LA SORTIDA: ➔FULL D'HORARIS CONTROLS ➔ MAPA DEL RECORREGUT

11,45 14,30 15,30 16,30 18

9 ,15 10, 30 11, 30 12,45 13 ,30

RO CA CENTELLA

EL PARANY

TAGAMA NENT

CAN BOSC

EL FIGUERO

2

3

4

5

A

HEM SENYALÏZAT � iTiNERARi AMB FLETXES GROGUES CUE FACILMENT VEURFU

...

10,30

8,1 5

SANT CRISTOFOL

1

•

9

7,3 0

EL FiGUERO

OIIERNRA T.ANC.AME.NT

s.

HORARi CONTROLS

19 · d' OCTUBRE - 1.986

Vil RONDA VALLESANA sctxx:tal

�1111 U:S

l 1h.

EL f(6UHÓ

HO 1'11.

2h.

HORES

l

l

H'

CAMI

.J

Ill:

:.

�

o

« «

o

u

t.h.

l

8

Ill

"'o

u

Sh.

l

1.111111. O. ts'

ROC.A CENTELLA

TA&AMANENT

700111.

3h.

DE

I.IH-. Ill. ,s'

"'· 101ft.

l! ALZINA

S.ANT CRISJÒFOL DE WONJEU6UES

SERRAT DE

Oh.

O

l ::::X:."1/'S_

511.10'

PARANY

no-.

lL

IL PÍ6UERÓ HO•.

6h. 6h.10'

�A.

CA N BOSC

l002 111.111.IO"'.

Dui oarti r�dia. transia tor■ n al tt'lu1 nb iaetaa. nua anl a11+.f.n

en el recorregut de la RONDA•

Que deliberadament es canwiin de lloc las marques existents

dintre de l'horari previst.

No passar per tota ela control•,segons l'ordre establert,!

No lliurar al rull de ruta al control d'arribada• fer anotacions O a•••n•• al fall de ruta.

Per p,rdua del full de ruta.

DESQUALIFICACIONSt

que as tancarla o a' obrirln dintre un horari•

CONTROLS1 A mfa del da sortida i arribada,hi haurl 5 controla da pas,

SORTIDAt Da dos q•arta de vuit

fins a lee nou del matf..

DE LA RONDA VALLE.SANA ===========================:=====

REGLAMENT

u.€.s.

no as fa responsable dels accidenta que puguin

ruta a l'Organitzaci6•

,

proper o per mitjl d'un altre rondaire,al

O 'OCTUBRE.

!6

full de

En cas d'abandonament,e'ha de lliurar al control •Is

acceptecid

EN CAS DE SUSPENDRE LA RONDA PER fflAL TEMPS,ES rARIA EL OIA

AOVERTifflENTs

d'aquest reglamen�.

C) La participacid en la prova press•poaa l'

compet�ncia i control•

nitzacid i suspesa per motius que no siguin de la seva

prova,la qual,no obstant,podrl ,sser alterada per l'orga

B) El �•l ta■pe no serl obstacle per a la celebracid de la

esdevenir en al recorregut de la RONDA•

A) La

DISPOSICIONS rINALSs

els altres participant••

IS TA DE SABADELL

CTUBRE-1986

LLESANA

sabadell

ues

�1111

�

..¡

(j)

A

s

p

creu roJa

begudes

co ntrol

�

C B

BANC DE SABADE

Col·labora

itinerari --- aparcament font , sortid a arri bada RSglésia