RONDA VALLESANA VI

CASTBL

R DEL

LLES

VI RONDA VALLESANA

VI Ronda Vallesana

Castellar del Vallès 20 d'octubre 1985

L'edició d'aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració de: AJUNTAMENT DE CASTELLAR DIPUTACIÓ DE BARCELONA AJUNTAMENT DE SABADELL

Via Gràfica. Onze de Setembre, 57, pis. 726 93 80. Sabadell

Sumari: VI Ronda Vallesana, per Carles Olivella i Viguer, President de la U.E.S ........................................................... pàg. 5 Salutació de l'Alcaldia de Castellar, per Miquel Pont i Alguersuari, Batlle de Castellar del Vallès ..................................................... 6 Benvinguda, per Feliu Gubern i Narciso, Conseller ............................7 Itinerari de la VI Ronda Vallesana....................................................9 Els senders de Gran i Petit recorregut, Per Josep Padrós, Representant del Vallès de Grans Senders.......14 Petit Recorregut PR-30 de Sabadell a Sant Llorenç Savall, per Jordi Artigas i Lladó, Cuidador del PR-30............................15 Itineraris de la Natura. Entorns de Castellar .................................20 Sta. Maria del Puig de la Creu, per Feliu Carreras..........................23 Sant Sebastià de Montmajor, per Feliu Carreras ............................26 L'església romànica de Sant Esteve de Castellar Vell, per Josep-Ramon Recordà ......................................................28 Castell de .Guanta ...........................................................................31 El castell de Castellar, per Josep-Ramon Recordà .......................... 33 Sant Sebastià de Montmajor, per Eugènia Vives-Jenny .................. 36 Una visió de Castellar, per Joan Piñot ............................................39 Un tros d'història de Castellar, per Tomàs Mañosa i Girbau ...........42 Castellar del Vallès, poble de tradició pessebrística, per Joan Muntada i Caixach .....................................................44 El Puig de la Creu, per Joan Piñot ........................... :......................46 Els fenòmens espeleològics de les proximitats del Serrat del Pou-El Farell, per M. Monterde.........................49 La fauna, per Jordi Fernàndez i Prat, de la Secció Natura ................54 Parlant amb els ocellaires, per Temi...............................................59 Qui va a Muntanya?, per Joan Real i Ortí i Francesc Macià, de la Secció Natura de la U.E.S ................................................62 El Puig de la Creu, enrampat, per Francesc Macià i Guillà, de la Secció Natura de la U.E.S ................................................67

VI Ronda Vallesana Quan algun component del que en podríem dir la gran família excursionista,tot lloant les virtuts d'allò que ell practica.o potser defensant els interessos d'aquell tipus d'activitat que ell fa, ha intentat voler-me fer entendre que el seu excursionisme és el perfecte o el veritable,només li he pogut dir que al meu entendre, -tot i que puguin semblar desmesurades les meves paraules- hi ha cent maneres de fer excursionisme; que cascuna d'elles és tan important com pot ser-ho qualsevol altra, que no és pas possible comparar-les entre si, i que seria una bajanada voler donar a · cada una d'aquestes maneres,una escala d'importància i encara molt més una categoria de valors.

Sempre he intentat de fer entendre que sortosament ningú no practica l'excursionisme en el seu aspecte pur,ja que,aquest,amb els més de cent anys d'existència,s'ha sabut diversificar d'una manera meravellosa en bé del nostre poble. Potser algú no compartirà aquesta opinió, però sí que crec que estarà d'acord a creure que participar en la caminada de la RONDA VALLESANA, tot vivint amb tranquilitat les vicissituds del seu recorregut, és i serà una manera més de les tantes de fer excursionisme.

Carles Olivella i Viguer President de la U.E.S.

5

Salutació de l 'alcaldia de Castellar Es gairebé segur que va haver-hi algú abans que jo, que alguna vegada va dir: "No podem estimar una cosa si no la coneixem".

Jo diria, en conseqüència, que l'amor abstracte és molt difícil d'assolir.

Així, doncs, per estimar el nostre país i per poder gaudir de la seva força captivadora i del seu bell poder d'atracció, cal conèixer-lo pro­ fundament, detalladament, intensament.

Cal saber on rau cada arbre, cada corriol. Per quins indrets neixen i s'amaguen els seus rierols. Cal sentir la frescor de les seves fondalades.

Barallar-se amb la blavor del seu mar o amb el verd dels seus pins. És imprescindible escabellar-se amb el vent de cada comarca. Trepitjar les pedres dels seus camins i omplir-se els ulls de la seva llum. És ben cert que en la mesura que ens esforcem en conèixer-lo augmentarà la recíproca estimació. El dia que coneguem ja tots els aspectes del cos del nostre país, l'amor vers ell s'haurà sublimitzat.

Amor per una terra! amor per la seva gent!

Ara aquesta Sisena Ronda Vallesana us porta a Castellar del Vallès.

Sou a casa vostra!

Pels viaranys del seu rodal hi trobareu vestigis de cultura. Ende­ vinareu el naixement de la vila. Veureu el rastre d'un pretèrit agrícola.Arrels d'una civilització camperola que amb els llavis ressecs i el front regalimant de suor, besava aquella terra generosa que li donava fruit amb escreix.

També la nostra vila us ofereix un formós regal per a la vista: aquest pastís petrificat de la Mola de Sant Llorenç. l així, de mica en mica, anirem procurant conèixer el nostre país, i també de mica en mica anirem estimant-lo cada dia més.

El Batlle de Castellar del Vallès us hi convida.

Quan hagiu recorregut la nostra vila i el seu rodal, aleshores i únicament aleshores podreu dir que l'estimeu.

Sigueu benvinguts.

Miquel Pont i Alguersuari Batlle de Castellar del Vallès

6

Benvinguda En l'ampli ventall dels esports hi han manifestacions de tota mena i diversitat. Ara el nostre poble es disposa a acollir-ne una que per a molts pot resultar original o poc coneguda. Veure aplegats a la nostra vila un miler d'excursionistes d'arreu del país, disposats a seguir un formós itinerari muntanyenc, que uns altres excursionistes, en aquest cas, la gent de la Unió Excursionista de Sabadell, han triat i fornit pels verals del nostre terme i d'altres veïns, fent un recorregut amb sortida i arribada a Castellar, no és una cosa que pot veure's cada dia.

Això serà la VI Ronda Vallesana. La manifestació multitudinària, però ordenada i cívica, d'un esport que a part de vuidar el cos, aporta a l'esperit l'enriquimient de solcar, conèixer i estimar la terra, els homes, la cultura.

Quin encert aquesta combinació per omplir les inquietuds d'una nació que lluita i treballa constantment per afirmar-se i retrobar-se a si mateixa.

Estiguem-ne segurs, aquests excursionistes que avui acollirem a la nostra vila, són una anònims i esforçats esportistes i àdhuc, uns altres anònims i més esforçats encara, defensors de la terra, del país, de la convivència. El seu peculiar esport els porta a l'estimació, al respecte i l'admiració vers els altres.

Per aquesta sisena Ronda Vallesana, els organitzadors han escollit terres castellarenques. Això només ens pot omplir de joia. Vol dir tenir la ocasió de col·laborar amb una manifestació esportiva d'iniciativa comarcal -i ampla volada i ressò.

Des de la Conselleria d'Esports de l'Ajuntament de Castellar, ho fem amb goig i satisfacció.

Benvinguts i que tingueu una molt bona cursa,

Feliu Gubern i Narcisa Conseller

7

8

lti nerari de la VI Ronda Vallesana 1

Castellar del Vallès, és el lloc d'on surt la RONDA d'aquest any.

Al capdamunt de la població, al final del carrer del Puig de la Creu, hi ha l'Era d'En Petasques, que és el punt de sortida.

Baixem pel carrer de l'Era d'En Petasques, trenquem a la dreta pel carrer de Cadafalch, i sortim de la població per una pista que als 5 minuts deixarem per agafar-ne una a l'esquerra la qual tot seguit de seguida travessa el torrent de Canyelles, i als 5 minuts trobarem una cabana de pedra a la dreta del carn í. Arribem al bosc de pi blanc, agafem una pista a la dreta, que va pujant amunt. L'últim tros és costerut, als 15 minuts serem al carener, a uns 500 metres d'alçad.a.

Seguim per un caminet que puja a la dreta per la part obaga, on hi ha un bon tros d'espès alzinar, i als 1O minuts arribem a un petit coll.

Anem pujant pel carener que puja suau entre el bosc de pins i alzines.

A la dreta, al fons veiem la casa de Canyelles, i a l'altra banda el cim del Puig de la Creu. Passem per un ·pla on abunda el bruc. El carn í to'rna a pujar, i als 20 minuts arribem al carener que ve de Puig Capsut. Seguim pujant i planejant pel carener de la serra de Pinós (585 metres). Passem pel costat d'una línia elèctrica, i als 20 minuts arribem a una pista.

Aquí, tombant a la dreta i amunt, el 1O minuts s'arriba a la masia de Cadafalch, popularment Catafau, i en 1O minuts més al Parany del Boter.

Però ara volem seguir un altre camí i girem avall a l'esquerra per la pista, a uns 5 minuts n'agafem una a la dreta, tornem a trencar a la dreta una mica més avall, i ara la pista és un caminet que baixa de dret.

Veiem al davant nostre Les Roques d'Aguilar, i al darrera Sant Llorenç del Munt.

Seguim una pista, i baixem per l'esquerra, als 20 minuts som a la font del Plàtan, o Sant Jordi, que raja a l'esquerra del torrent (480 metres).

Anem ara per una pista que puja a la dreta del torrent del Castelló, d'aigua transparent. Anem pujant deixant dues pistes a l'esquerra, travessem un carrer d'una urbanització fallida. Arribem al carener que té una bona panoràmica sobre el massís de Sant Llorenç del Munt. Passem per vora de les grans torres elèctriques. Ara som a la pista que ve de Sant Llorenç Savall, la seguim cap a la dreta, arribem als camps i veiem propera la casa de Cadafalch. Som al Parany del Frederic, on hi ha dues alzines retallades per la caça d'ocells, girem cap a l'esquerra entre els camps,

g

10

arribant al Parany del Boter, en 40 minuts de camí, i a 605 metres d'altitud.

Aquí, destaquen sobre un turonet les artístiques alzines arreglades per a la caça d'ocells, perquè aquí, en aquests plans de Cadafalch, fa molts anys que es cacen aquestes petites aus.

Seguim per la vora dels camps arribant al coll de Monner (623 metres).

Baixem a l'esquerra fins a les runes de la casa de Coll Monner, en 1 O minuts més.

Aquí hi ha una bona panoràmica sobre els cingles de Gallifa, els cims del Fonoll, El Farell, i també tenim les línies elèctriques amb les seves altes torres que desfan el paisatge, i són la part negativa d'aquella RONDA, però no ho podem amagar, i cal que tothom ho conegui, per fer-se càrrec de si és bo o dolent.

Baixem per la pista de l'esquerra de les runes, en trobem una a la dreta que seguim, i al costat d'una torre elèctrica la deixem, per seguir l'antic camí de coll Monner a Sant Sebastià de Montmajor. El caminet passa primer a la dreta del torrent de coll Monner, per un humit alzinar, després tomba cap a la dreta, baixant fins el torrent de la Jofresa, en 25 minuts més de marxa.

11

Passem el torrent pel costat d'un gorg petit, seguint per la pista que va avall entre un ufanós bosc de pins i alzines, perquè som a la part obaga.

Als 15 minuts passem per sobre del petit saltant d'aigua de la riera de Sant Sebastià a 450 metres d'altura.

Seguim per la pista que puja ara amunt, i en 20 minuts som a Sant Sebastià de Montmajor, on destaca la seva església romànica (51 O metres).

Tornem enrera, agafant el camí que puja amunt pel costat de la torre del rellotge que toca les hores. El camí està molt malmès per una plaga molt dolenta, les. motos.

Anem pujant entre el bosc, deixant dos caminets a la dreta, fins arribar a la planera pista que ve del Farell, que seguim a la dreta, passant als 25 minuts per les runes del Casalot; som a 650 metres.

12

Als 1O minuts som als Tres Pins, cruma de pistes, on destaquen els 3 grossos pins, ja n'hi ha un de mort per un llamp.

Agafem la pista que puja a l'esquerra, i en 5 minuts som a la casa del Castellet, a 640 metres.

Des de la casa hi ha una bona panoràmica sobre el Farell i Puig de la Creu.

Baixem per davant de la casa agafant la pista de l'esquerra tot anant fins a l'avenc del Castellet, de 18 metres de fondària.

Tornem enrera fins a la pista de la dreta en 10 minuts.Al final de la pista hi ha les línies i torres elèctriques.Al costat d'una torre, baixa l'estreta drecera que l'han fet malbé dues pistes que la travessen. Als minuts som a la pista de baix que va avall.

Baixem fins el torrent Malo de can Monllor, en 1O minuts (450 metres). Passem al torrent pujant amunt, i als 5 minuts agafem un caminet a l'esquerra trobant de seguida la font del Canyadell.Als 5 minuts passem al costat d'una torre elèctrica.

Aquí es veu tota la xarxa de torres i línies elèctriques que van cap a Sentmenat i desfiguren tot el paisatge.

Tornem a seguir per la pista, que en un petit coll deixem, per agafar el caminet que puja de dret fins a la font del Gurri, en 1O minuts més., Destaquen aquí uns grossos i platejats àlbers, que des de lluny assenyalen l'emplaçament de la font.

El caminet puja de dret ara, i en 20 minuts som al Puig de la Creu, a 664 metres. Hi destaca l'església romànica. És un excel·lent mirador que domina quasi tot el Vallès, i les muntanyes que l'envolten, fins al mar. l després. d'arribar al punt més alt de l'excursió, baixem per un pedregós camí en 30 minuts fins a Castellar del Vallès, a 331 metres.

En conjunt la VIª RONDA VALLESANA,es pot fer molt tranquil·lament contemplant el paisatge, i les torres elèctriques, en unes 6 hores, i fent l'itinerari que no passa per la font del Plàtan, hom s'estalvia 40 minuts.

Esperem que us agradi, deixant de banda les parts que malmeten el nostre Vallès.

13

Els Senders de Gran i Petit Recorregut Amb aquesta breu explicació us volem donar a conèixer, a grans trets, la funció dels Grans .Recorreguts i els Petits Recorreguts que no és altra que poder recórrer tot Europa a peu, enllaçant camí a camí, degudament assenyalats amb les marques internacionals.

Què són aquests senders de Gran i Petit Recorregut?

Doncs són· itineraris excursionistes senyalitzats, que permeten recórrer a peu bona part dels llocs històrics, geogràfics i pintorescs importants del nostre país, utilitzant principalment camins de muntanya i passant solament per carretera quan pràcticament no hi ha cap altra solució.

La idea de crear i senyalitzar aquests itineraris, molt habituals a la resta d'Europa, va ser recollida i posada en pràctica per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya, que creà el Comitè de Senders amb .la finalitat de promocionar els circuits ja senyalitzats, gestar nous senders i recorreguts, ajudar les entitats excursionistes a mantenir nets i senyalitzats els senders que tenen al seu càrrec i promoure el coneixe­ ment del país a través de la utilització d'aquests senders sota el lema d"'un jorn de sender, vuit dies de salut".

Els senders senyalitzats es classifiquen en senders de Gran Recorregut i de Petit Recorregut; entre ells s'enllacen i permeten de recórrer circuits tancats amb inici i final de caminada en un lloc determinat, cosa que facilita fer excursions d'un o més dies de durada. La intenció primordial, però, en crear aquests senders, fou la de permetre grans travessies de nord a sud del País, enllaçant amb els que procedeixen de França i que provenen de Suïssa, d'Alemanya, d'Àustria, d'Hongria, de Bèlgica o de Dinamarca.

Els senyals són els següents: Llarg Recorregut: blanc i vermell i Petit Recorregut: blanc i groc.

Aquest Petit Recorregut que surt de Sabadell i va fins al poble de Sant Llorenç, enllaça amb el Gran Recorregut que ve de la Jonquera i que travessa tot Catalunya i va fins al País Valencià.

14

Josep Padrós Representant del Vallès de Grans Senders

Petit Recorregut PR-30 de Sabadell a Sant Llorenc' Savall (El petit recorregut comença a l'ermita de Sant Nicolau, oficialment, però nosaltres donem la sortida des del centre de Sabadell,ja que normalment aquest recorregut a peu, es farà en arribada per tren o autobús,doncs els F.F. de la Generalitat, en la seva darrera parada,et deixen a uns 250 m. al Sud del punt de sortida. La darrera parada és SABADELL RAMBLA).

Inici. Passeig de la Plaça Major, a la dreta del sortidor, carrer de La Palanca, just en front de la Papereria Figuerola, i des l'establiment Les Drogues de Can Vicens Ferrer.

Km. 00 Hores 00. Inici carrer de La Palanca.

Seguim tot recte pel carrer de La Creueta, direcció Est. 550 m. 5 min. Travessem la Gran Via pel pas soterrani, continuem pel carrer de Quevedo, al costat de la fàbrica Garcia Planas Artextil, SA..

804 m. 9 min. Al final del carrer de Quevedo, deixem a l'esquerra el Passeig de la Revolució, i tenim enfront el gran llit del riu Ripoll; a l'altra banda del gran "sifon" veiem ja l'Ermita de Sant Nicolau i el Cementiri de la Ciutat. Passant per darrera de la tanca de totxos del Pg. de la Revolució, seguim uns 15 metres devallant tot seguit per un camí que retomba cap al fons de la vall,travessant la carretera ampla que mena a les fàbriques de Can Quadres i altres mig abandonades anant de dret al riu que travessarem mitjançant un pont penjat.

1.337 m. 18 min. Pont. Travessat aquest, acabem de remuntar per un· camí de terra 5 metres, per arribar a un camí asfaltat,cap a l'esquerra, que remuntarà tot seguit amb forta pujada pel mig d'unes cases.

Gairebé a dalt d'aquest conjunt de cases, passem pel costat d'una font,al costat mateix d'unes escales, (varis graons); pujem per allí i tot seguit per un petit corriol que ens menarà d'alt del marge esquerre del riu Ripoll.

1.818 m. 24 min. Dalt del serral, que seguim uns 200 m. vers el Nord, on 2.000 m. 30 min. veiem ja el petit bosquet que cobeja l'Ermita de Sant Nicolau.

P.R. 30. Començament de les marques.

Km. 00 Hores 00. ERMITA DE SANT NICOLAU.

15

500 m. 5 min. Travessem la carretera de Sabadell a Granollers al llarg de la paret del Cementiri, prenem a la dreta ample camí de terra pel mig d'un bosquet travessant la nova carretera de Caldes de Montbui vers 1.076 m. 9 min. el SANTUARI DE LA SALUT. Passem pel bell mig del passeig. Monument al Dr. Sardà i Salvany i monolit dedicat a l'antiga Arrahona, població precursora de Sabadell.

Vestigis de construccions (fonaments amb més de 2500 anys d'història). Travessem l'antiga carretera a Caldes.seguint per l'ample camí carener; a la dreta veiem Can Domènech i un xic més enllà, sempre més avall i a la dreta, can Manent.

3.300 m. 27 min. Deixem a la dreta camí que va a can Vilà i a l'ermita de Togores.

4.180 m. 10 min. Camí a la dreta que mena a can Quer,que deixarem.

4.490 m. 4 min. Fi del terme Municipal de Sabadell i inici del de Castellar del Vallès.

5.465 m. 15 min. Cruilla del Pi. Deixem a la dreta camí que també mena a can Quer, seguint cap el Nord vers Castellar del Vallès.

A l'esquerra deixarem un camí que va a can Casamada.

16

6.224 m. 9 min. Pià del mirador del Puig de la Creu i de Sant Llorenç del Munt. La Mola.

6.640 m. 5 min. Cruilla del camí de Sentmenat, amb una esplèndida alzina, que deixarem a la dreta.

Ben aprop trobarem la magnífica casa de can Mariner amb gran porxada; seguim camí amunt.

8.867 m. 25 min. Entrem a Castellar del Vallès, travessant la carretera de Castellar a Sentmenat, pujem amunt amb forta pujada pel mig d'un petit bosquet,tenint a la dreta una pista asfaltada que deixarem ben aviat, seguint per un camí que ens mena per un antic forn de calç-a...

9.500 m. 12 min. Plaça de la Font de l'era d'en Petasques. Deixem la Plaça de l'era d'en Petasques per sota la barana de ferro i pel carrer de l'era d'en Petasques i el gran dipòsit d'aigua quasi soterrat, a l'esquerra, nosaltres tombarem tot seguit a la dreta deixant ja les darreres cases de Castellar i eixint pel camí, ampla pista de terra de Cadafalch.

10.650 m. 15 min. Trobem la portalada-que travessem- del camí amb un rètol oñ s'indica "Camí particular, Casa Canyelles,al Puig de la Creu, Cadafalch Coll Moner". A l'esauerra deixarem, a uns 300 metres, el camí que mena a la casa pairal de Can Canyelles; seguim amunt; la pista va revoltant.

11.236 m. 8 min. A la dreta,Font de Canyelles,al costat mateix de la pista.

Uns 200 metres més amunt trobem també,a la dreta i a mig marge, la Font dels Gossos. (Rarament raja).

11.630 m. 7 min. Deixem la pista pel caminat a l'esquerra que davalla un xic, fins a baix la riera per remuntar tot seguit amb forta pujada.

12.31O m. 15 min. Arribem a dalt la carena convergint amb els camins que venen d'Aire Sol i Sant Feliu del Recó a Cadafalch. Cap a la dreta seguint el camí carener.

13.700 m. 20 min. Novament,després d'una forta pujada,arribem a una segona carena; seguim el camí cap a la dreta. A l'esquerra,veurem el massís de la muntanya de Sant Llorenç del Munt amb el seu punt culminant, La Mola, i tota la vessant Sud, Sud-Est del Parc Natural.

14.000 m. 1O min. Després d'un fort repetxó arribem a una altra cruma de camins careners i tombarem cap a 1a· dreta.

14. 750 m. 15 min. El nostre camí desemboca a la pista que mena a l'antiga casa de Cadafalch, que tenim al davant i que deixarem a la dreta tot planejant,tenint enfront una plana -Parany d'en Frederic-,i poguent albirar la serralada dels Cingles de Gallifa al Nord-Est. 15.500 m. 11 min. Arribem al Parany del Boter. Característic per les alzines podades artísticament. A l'èsquerra cabana i cobert per aixopluc. Això és el paradís dels ocellaires de Castellar del Vallès.

17.600 m. 22 min. Després de forta davallada,arribem a la cruma del carn í opcional per a visitar l'ermita romànica de Sant Jaume de Vallvert.

(Recomanem la seva visita, ja que malgrat que normalment és

17

18

tancada, els seus voltants són ben bonics, i la panoràmica de la serralada immensa de Sant Llorenç· del Munt, amb La Mola, la Cova del Drac, Els Òbits i El Montcau, bé que ho mereixen.

18.000 m. 10 min. Ermita de Sant Jaume de Vallvert. Deixarem l'ermita per dessota la porta d'entrada, per una escala de pedra seguint el camí que ens portarà de nou a la cruïlla de desviació opcional.

Prenem novament el camí cap a la dreta, davallant.

18.800 m. 15 min. Arribem a una ·planada amb cruïlla de camins a l'esquerra i veurem un petit gorc d'aigua i al davant hi tenim un banc de fusta per a reposar si cal. Al seu costat un petit carn í ens portarà,a uns 30 metres, a un llac artificial d'aigua corrent molt apta per a banyar-s'hi, a l'estiu.

20.000 m. 15 min. Masia de la Bosqueta. Un xic amunt veiem la magnifica i ben arrenjada masia de La Bosqueta; seguim per la carretera ara esfaltada,davallant un xic.Als 2 minuts deixem la carr'etera agafant a la dreta un camí drecera que tot sèguit ens deixa novament a la carretera ja de terra, que seguirem.

20.800 m. 10 min. Cruïlla d'enllaç del camí Gran Recorregut GR. 5, de Canet de Mar a Montserrat. Finalitzant aquí les marques blanques i grogues del Petit Recorregut P.R. 30. Seguim les blanques i vermelles del G.R. 21.650 m. 20 min. Arribem ja a la plaça Major del poble de Sant Llorenç Savall, on acabem aquest Petit Recorregut, ancestral camí de Sant Llorenç Savall a Sabadell.

Jordi Artigas i Lladó Cuidador del P.R. 30.

19

Itineraris de la natura

Entorns de Castellar Depuradora municipal d'"EI Brunet". La missió d'una depuradora és oxigenar l'aigua i separar-ne els elements sòlids,per tal de deixar l'aigua clara; després s'hi tira cloro per a desinfectar-la.

Els rius tenen una gran,però limitada,capacitat de depurar les aigües i evidentment no poden netejar la gran quantitat de brutícia que hi tiren.

Un clar exemple del que no ha d'ésser una depuradora el tenim aquí; tal com rep les aigües brutes de les clavegueres de les nostres cases, les lleriça al torrent de Canyelles, que així· · es converteix en una claveguera a cel obert.

"El Brunet". Apareix la masia com una "forma de vida" diferent; la seva estructura respon a les necessitats de conreus, cria d'animals, explotacions forestals, etc.

Els conreus. L'home,mitjançant el seu treball,prepara les terres per al cultiu. Les llaura per a estovar-les i així les arrels s'hi poden desenvolupar més bé. Els fems són un adob important, doncs a part d'aportar a la terra l'energia solar que tenen, la mantenen flonja i de més fàcil conrear.

Tenim dues classes de cultiu: Secà i regadiu. En el secà hi trobem la vinya, l'olivera, ametller, avellaner i els cereals com el blat,l'ordi, la civada, etc. En el regadiu s'hi sembra tota mena de verdures, com tomàquets, mongetes i fècules, com la patata, etc.

Barraques. Per tal de tenir un aixopluc quan plou o poder descansar a l'ombra, l'home construeix barraques en els conreus, que li serveixen, també, per a guardar les eines. Durant el recorregut en trobarem de tot tipus, de canyes, d'obra, de pedra i naturals o excavades a la terra.

Delta. A petita escala podem contemplar,a la confluència del torrent de Canyelles amb el Riu Ripoll,com es formen els deltes,degut a la força erosiva de l'aigua, que arrossega terres i pedres que s'acumulen a la desembocadura.

Riu Ripoll. La seva aigua és aprofitada per les indústries que s'han situat a la seva vorera, per a ús domèstic i per a regar, cosa que determina que en certs llocs _estigui pràcticament sec, coadjuvant-hi també que

20

l'aigua circula subterràniament per entremig de la grava que forma el seu llit.

L'alzinar. L'alzinar és el bosc natural de la regió, és a dir, el que ocuparia totes les superfícies disponibles, excepte els barrancs molt humits o les alçades superiors a 800-1000 metres. Ha estat molt destrun per l'home. Aquest bosc està format per quatre ESTRATS: Arbres 0es alzines), arbusts (moltes espècies), plantes enfiladisses 0ligabosc, vidalba, arítjol), herbes i molses. Entre les plantes més freqüents, hi ha les que tens aquí dibuixades: La pineda. L'home sempre ha protegit els pins, pel fet de què li rendeixen més; per això ha anat tallant les alzines, provocant que els boscos de pins predominin en tots els de l'àrea mediterrània.

Pedrera sot de goleres. La societat actual demana contínuament materials per tal de continuar el seu desenvolupament, però cal planejar d'on els podem treure i garantir que un cop acabada l'explotació,el sòl serà preparat i plantat pels beneficiaris de la mateixa.

Urbanitzacions. La necessitat de contacte amb la natura que té l'home,és aprofitada pels especuladors del sòl que construeixen -amb l'únic afany de fer diners amb facilitat- el que anomenen "urbanitzacions". Molt sovint aquestes s'instal·len en ple bosc, cosa que produeix un canvi de l'ecosistema, que converteix el bosc en un simple jardí, per a ús exclusiu d'una família, quan en podria gaudir tothom.

Font de Can Riera. És un bon exemple del què és una font, un lloc fresc, amb arbres que fan sombra, espai per a saltar i córrer i un manantial d'aigua fresca i bona per apagar la set. Un bon lloc per anar-hi a fer un esmorzar, dinar o berenar en família o amb els nostres amics, per tal de gaudir de la Natura. Per això procurarem sempre respectar-les i deixar-les igual o millor del que les hem trobat.

"Can Riera". En aquesta masia podrem veure diferents activitats de la vida a pagès com poden ser la cria de pollastres i gallines, l'era de batre el blat, les hortes, etc. També podrem veure els bucs d'abelles, dels que s'extreu la mel.

El rusc està compost per una reina, que és una abella molt grossa i fecunda, que es cuida de perpetuar l'espècie; les obreres, que són estèrils, fan la mel i cuiden a la reina, i els abellots, que no treballen; per aquest motiu, a !'arribar l'hivern, les obreres els exterminen, per evitar que cruspeixin la mel,tan necessària per a elles,per a poder arribar a la pròxima primavera.

Les abelles es comuniquen ballant, i en la foscor del buc, indiquen la direcció d'una font d'aliments, marcant l'angle de vol respecte al sol. La distància la indiquen amb unitats d'esforç.

A cada rusc,l'abellot o mascle guanyador d'una carrera en vertical,és el que fa la parada nupcial amb la reina.

21

- :_-_:-- --- .....,', R•rol\ ,' •• R Ï'-'

' l l ,

•

t \

f

bor��

tl 80,;._

.. ' - -l

' ''"'

C«ls.Tt \\�r ·atl Vt1llis

Font de Can Pèlachs. Des d'aquí es pot apreciar l'acció del riu com a agent geomorfològic, obrint-se un llit i formant terrasses i talussos. També es veu una indústria. Cal dir que el Riu Ripoll és un dels més usats, industrialment, del país, i és bàsic per l'anomenat "Ram de l'Aigua", sector situat dins la indústria tèxtil, gairebé única en el passat de Castellar i encara la més important en el moment actual.

22

Sta. Maria del Puig de la Creu El Puig de ·la Creu, amb els seus 664 metres d'alt, forma part destacada de l'horitzó visible des de la nostra Ciutat. La seva posï'ció avançada sobre la depressió vallesana, fa que sigui un inmillorable mirador sobre la comarca.En canvi,en direcció N .comença el seguit de muntanyes que sense interrupció segueix fins al límit de la nostra terra. En aquest sentit, la frase que sovint ens repetia l'amic Francesc lzard de que "el Pirineu comença en el Puig de la Creu" és d'una plena realitat.

L'església romànica que corona el seu cim, fou edificada segons tradició en el lloc on anà a morir el llegendari drac de Sant Llorenç, ferit de mort pel comte Jofre a l'indret de Santa Agnès.El Dr.Vergés,en el seu llibre ''Sant Llorens del Munt: son passat, son pressent y venider" (1.871), ens copia un manuscrit anònim, que· explica aquest fet: "Y fent la última volada caigué en lo sot de Goleras o sia en la falda de la montanya nomenada lo Puig de la Creu, y ab petitas empentas ó voladas arribà al cim de esta

23

montanya, que esta sobre lo antiqurssim poble de las Fabregas, després .Tolosa (y ara Castellar), ahont los cavallers lo vegeren caurer y ohían los horrorosos crits i xiulets ó brams que feya a pesar de tròbarse situats a la falda de la montanya de Sant L/arens del Munt. Lo Comte queda en terra, quasi sense sentits, ab son cap y cos ple de contusions, la sua cara plena de sanch de la fíera, que ja estaba agromullada. Torna en sí, lo desarmaren tots junts ahont vegeren caurer la fíera, y la trobaren encara revolcantse ab la sua sanch y acabant la sua vida". També el Dr. Vergés, en el dit llibre ens diu: "D. Francisca Dalmau ha oít àssegurar que en lo antiquíssim santuari del Puig de la Creu se había conservat per molts sigles un tros de la espinada, y que servia de sítal ahon_t podia una persona sentarse comodament".

SANTA MARIA

DE

PUIG

DE LA CREU

escolo 1: 200

AMICS DE L'ART ROMÀNIC Arxili Masagu�

Es tracta d'una església amb una nau, absis i dues absidioles de forma trebolada. El campanar de planta quadrada és obra de fa uns 40 anys; abans sols hi quedava la base fins a la altura de la teulada de l'església. L'obra és feta amb pedra ben treballada i queda ja documentada en el segle XII. Estava dedicada a Santa Maria, i en el segle XV tingué categoria parroquial. La devoció era ben viva en els pobles del voltant, i el de Castellar hi feia una anual romeria. Això acabà a finals del segle XVIII. Amb el llarg període de guerres que comença aleshores es perdé la continuíl�t del culte. Sabem que a finals de març del 1.809 els francesos són a Castellar, amb els robatoris i depredacions consegüents. El dia 30 pujen a Sant Llorenç del Munt,destruint els altars i sepultures en busca de possibles tresors. Potser aquest també fou el destí del Puig de la Creu.

Com que per l'eix de l'església passa el límit dels municipis de Castellar i de Sentmenat, s'originàren disputes sobre la seva propietat, que acabàren amb que els de Sentmenat s'emportaren les campanes, i els de Castellar per no ser menys, retiraren els altars.

24

Pels volts de l'any 1.925, es reedificĂ l'edifici annex, consolidant tambĂŠ la capella. Aquesta perdĂŠ la visibilitat que tenia abans, i que podem veure en l'antiga fotografia adjunta.

Feliu Carreras

25

Sant Sebastià de Montmajor El petit nucli rural de Sant Sebastià, en l'obaga de la muntanya del Farell, o Montmajor, deu la seva existència als treballs de colonització dirigits pets monjos benedictins de Sant Cugat del Vallès, en fixar-se ja el poblament després del període de lluites de ta reconquesta. Possiblement s'edificà aquí una petita església pel servei dels primers pobladors, i en resultar aquesta insuficient, es procedí a l'erecció de l'actual, romànica, a mitjans del segle XII. La seva construcció té lloc en els moments en què l'art romànic té una considerable evolució, conseqüència de les innovacions construc-

26

tores impulsades per l'Abad Oliba després dels seus viatges a Itàlia, d'on importà tècnica i tècnics per a les construccions de Cuixà, Ripoll, Vic, etc.

Efectivament, la planta en forma de creu és una innovació procedent d'Orient i que van seguint altres edificis de l'època i posteriors. Recordem: Barberà, Sant Ponç de Corbera, Sant Jaume de Frontanyà, Sant Martí Sarroca, i tants d'altres. Però el que caracteritza a Sant Sebastià, és l'absis

: -,,.-<> -�:.i . (ll i'

··--·.1

l

' '

_.,!_

.

� j;

_JJ

AMICS DE L'AAT ROMÀNIC Arxiu Masagué.

rectangular cental de la mateixa altura que la nau. Completen el conjunt dues absidioles laterals molt petites,i encara una altra absidiola al costat S. del creuer. El campanar quadrat de dos pisos està emplaçat sobre la volta del creuer, sense comunicació amb la nau de l'església. La originalitat de la construcció féu que fos escollida per a reproduir en el Poble Espanyol de Montju·ic, quan l'Exposició Internacional de Barcelona del 1.929.

La parròquia consta documentalment ja el 1.098, com a depen­ dència del monestir de Sant Cugat, monestir que nomenava els rectors fins que al 1.400 passà com a sufragània de Caldes. Però el 1.868 recobrà la seva independència parroquial, que continua fins ara.

En els tristos anys de la Guerra Civil, l'artista sabadellenc Antoni Vila i Arrufat (el seu pare Joan Vila i Cinca,també notable artista pintor,morí aquí el 1.938, i està enterrat a Sant Sebastià), tingué la inspiració i fou agullonat pel desig de la decoració mural de la vella església, i que es féu realitat el 1.950. El conjunt de pintures, quines tonalitats lliguen perfectament amb les formes arquitectòniques i amb el paisatge circumdant, han donat un nou motiu per a visitar aquest racó del nostre Vallès.

Feliu Carreras

27

.L'església romànica de Sant Esteve de Castellar- Vell Fou la primitiva parròquia del nostre poble i per aquest motiu té un gran valor històric, si bé artísticament és un edifici de poca importància.

Des del punt de vista arquitectònic, presenta dues fases de construcció clarament diferenciades. La més antiga és romànica, i se'n conserva una part de l'estructura,ja que la volta de canó està gairebé enrunada, la paret de ponent no existeix i l'absis fou derruït per eixamplar-la vers el s. XIV-XV. Està situada a poca distància del castell de Castellar, en una petita esplanada voltada de penyasegats en totes direccions excepte cap al N .O., i formen, plegats, el nucli més antic i l'autèntic bressol del poble de Castellar. Un antic camí,actualment no gaire fressat,surt del castell i arriba a Castellar Vell per l'anomenada "costa del Jan". Venint per la carretera 1415 (de Sant Sadurní a Sentmenat) hi ha en un revolt, distant 3km de Castellar, la masia de Can Sallent, des d'on s'arriba en 1O minuts a l'església. (1) La primera notícia documentada (2) que tenim d'aquesta església és de l'any 1037, en el jurament que del testament de l'abat Borrell de Sant Llorenç del Munt es va fer sobre l'altar de Sant Esteve: "cho es fundatum in chomitatum barquinonense, in Vallense, in castrum castellar" (3).

El 3 de febrer del 1052,l'abat de Sant Llorenç· del Munt, Odèguer, va comprar al bisbe de Barcelona, Guislabert, l'església de Sant Esteve de Castellar pel preu de trenta unces d'or puríssim que el bisbe va aplicar a la restauració i reedificació de la Seu de Barcelona (4). Posteriorment, el 1117, el bisbe de Barcelona, Sant Oleguer, recuperà el domini de la parròquia de Sant Esteve de Castellar. ··Dinou anys d�sprés els comtes de Barcelona enfeudaren el castell de Castellar a Guillem Ramon de Montcada. El 1320, Gastó de Montcada el cedí a Pere de Clasquerí, cap d'una família important propietària de molts béns al terme de Castellar i a d'altres territoris veïns. Des del principi del s. XIV es perfila, doncs, ben clara la trajectòria històrica del terme de Castellar sota el domini senyorial dels Clasquerí i el domini de molta part del terme pels abats de Sant Llorenç (5).

El 23 de juliol del 1322, en un document molt semblant al de l'any 1052, !'aleshores bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, uneix de nou l'església parroquial de Castellar al monestir de Sant Llorenç del Munt.

28

Aquesta subjecció durà fins el 1562,ja que aleshores els drets que abans tenia l'abat del Munt, per una.butlla papal, passaren a l'elglésia de Santa Maria del Pi de Barcelona. (6) Castellar Vell fou l'església parroquial del nostre poble fins a final del s. XVII en què es bastí una nova església a l'antic barri de Tolosa, que s'anava poblant paulatinament i dificultava l'accés del poble a la vella església, degut a la distància i a la difícil orografia del terreny. La nova església, d'estil barroc,es construí en el solar que abans havia ocupat una antiga capella dedicada a Sant Iscle i Sant Julià.Aquesta nova església fou enderrocada posteriorment per construir-hi l'actual església neogòtica de grans i belles proporcions, entre el 1885 i 1892, obra de l'arquitecte Joan Martorell i que fou costejada el centenari de l'inici de les obres d'aquesta extraordinària església coneguda com "la catedral del Vallès".

El primer que vull dir en deixar de parlar de la història de l'església i passar a descriure breument les seves principals característiques, és que, feliçment, avui es troba en una fase de ·restauració. Després de molts segles d'abandó i amenaçant ruïna per tot arreu, després que multitud d'estudiosos demanessin la seva restauració i que un important sector d'amics de Castellar Vell iniciessin una campanya el 1978 per netejar-la i salvar-la de l'esfondrament a què estava abocada pel pas del temps i la incúria dels homes, doncs bé després de molts anys, s'ha arribat amb un acord entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Castellar per tal d'arranjar-la de bell nou i retornar-li les seves característiques originals,que si bé no és el d'un romànic molt bonic -ja no parlem del "gòtic"-sí que per l'enorme importància històrica que té per Castellar es mereix, amb escreix, la seva total rehabilitació.

Aquesta església presenta a simple vista dues etapes de cons­ trucció molt dHerènciades. La primera, d'estil romànic, correspon a un conjunt molt primitiu, simple i de dimensions molt reduïes, talment com l'església coetània de Sant Pere d'Ullastre,situat al costat de la masia de Can Sampere.

Tant la coberta, del mig punt, com els contraforts, es troben molt deteriorats i en fase de restauració. La porta d'entrada original era situada a migdia amb un arc de mig punt adovellat i doble arcada a l'anterior.

Segons l'inventari de Dionís de Clasquerí, efectuat el 6 d'Octubre de l'any 1500, hi figurava una porta a ponent (7). Avui, però, no en queda cap testimoni, en canvi sí, que es veu una altra porta tapiada a la base del campanar.

Les excavacions realitzades pel Sr. Vilarrubias el novembre del 1978, permeteren de trobar el basament de l'absis d'aquesta primitiva església, cosa que el Dr.Antoni Vergés havia insinuat molts anys enrera sense haver aconseguit de trobar-lo,ni tampoc les arqueològues Cecília Llobet i Eulàlia Morral (8).

Vers els s. XIV-XV aquesta petita església s'amplià per tal de donar cabuda a un major nombre de fidels.

29

La construcció nova és d'una amplària similar a l'anterior, però de major altura; la volta és de punt d'ametlla i els murs més potents. Els carreus són més ben treballats, si bé del mateix color que els més antics: aglomerat pinyolenc, típic d'aquesta zona. L'arc triomfal és també apuntat.

Aquesta part presenta un desnivell important, d'uns 70 cm. fruit de la deixadesa actual, ja que dubto que l'enllosat de l'època ho reflectís.

Les dues capelles laterals que formen el transsepte s'uneixen a la nau central amb un arc semicircular i no apuntat.Aquesta inseguretat en la construcció indica que no estem davant d'un edifici "gòtic",sinó d'una obra rural de transició.

La caPÇalera no és semicircular, com és típic en el romànic, sinó totalment recta. Tot l'interior és arrebossat i pintat de ·color blanc, simulant uns carreus amb unes· pintures murals sense cap valor i que s'estan desfigurant cada dia que passa (9).

Avui dia els iniciadors de la campanya de sensibiltzació per la recuperació de Castellar Vell estan d'enhorabona; no solament la res­ tauració -que materialitzen amb una gran delicadesa i encert els Srs. Jaume Casanovas i Pere Rifà és un fet imparable, sinó que anualment, el mes de maig,s'hi celebra un multitudinari aplec que reuneix una autèntica gernació de castellarencs que palesen el seu interès per un indret i una església que constitueix, junt amb el castell, el bressol de Castellar del Vallès.

Josep Ramon Recordà .Castellar, juny del 1985 ·

NOTES: (1) Vicenç Buron, Eaglésles Romàniques Catalanes. Guia. Artestudi Edicions, Barcelona, 1977,p.300 (2) Cf Ramon Vall Rimblas, El romànic del Vallès. Ed. Ausa,Sabadell, 1983,p. 240 (3) J. Miret i Sans,Los noins personals l geogràfics de la encontrada de Terrassa en los segles Xè l Xlè. Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Mo XIV,n° 55 (4) Antoni Vergés i Mirassó, Història de Castellar del Vallès. Ed. Montblanc Martin,Granollers, 197 4.Transcriu,en l'original llatí i la traducció al català,tant aquest document com tots els altres que trobà referits a aquesta església. pp. 75 a 83.

(5) Antoni Pladevall, El monestir romànic de Sant Uorenç del Munt. Artestudi Edicions.

Barcelona, 1980, p. 246 (6) lbld. p.247 (7) A. Vergés, Op. Cit. p.91 ".• al portal de panent, portes de roure ab una balda e barra travessera".

(8) Cecília Llobet i Eulàlia Morral,Castellar Vell a "Arrahona" Segona època,N ° 1, 1976, p.28 (9) Discrepo,per tant, de considerar-les com unes pintures medievals, afirmació de Pere Mar'lé, El Romànic del rodal vallesà,Sabadell, 1981, p.74

30

Castell de Guanta Heus ací un castell que trobem més prestigiós que documentat.

"Bernat Boades" ens en parla així, evocant els temps de la Reconquesta:

"E.Is sarraïns se'n faeren senyors de la ciutàt de Barcelona e de molts castells e lochs de dintre terra; mes restaren dels chrestians los castells de Cabrera (prop de Barcelona, a la Marina), e.l de Ganta, e.l de Cervelló, e.l de Muntcada, en tots los quals se'n salvaren molts chrestians e molts que.n scaparen de Barcelona tantost que.n saberen que.l compte Borrell ere stat vençut en la batalla". Altra dienda, reçollida per un autor calderí del segle actual, va més enllà: el mateix comte Borrell hauria estat mort en la defensa del castell de Guanta o Aguanta.

Les pobres runes del castell tan "famós" -€mprem el qualificatiu que llegim en una guia itinerària- es troben al cim del Turó del Corb. Hom hi arriba en uns vint minuts des de la Serra Cabellera, en cinquanta minuts des del Salt de Can Montllor i en una hora i mitja des del Puig de la Creu.A un quart d'hora, en la davallada, l'excursionista es pot regalar a la font de Guanta, situada al fons del rieral, i li recomanem que s'arribi al Gorg del Comte, a curta distància. Bé s'ha dit que Guanta és un paratge molt renomenat en el camp de la tradició històrica, gràcies sobretot al castell -que cal no confondre amb la torre o casa de Guanta-i la Cova o les Coves del Comte, d'entrada avui obstruïda.

Del castell de Guanta, com a terme, se'n parla en un document de l'any 1017 que concerneix l'alou dit "Castel/are". També com a terme surt esmentat el "Kastro de gante" en un document expedit pels familiars Montcada, l'any 1113.

Hem dit, en començar, que l'aurèola tradicional del castell no l'apreciem reflectida en la documentació històrica. De fet, no som els primers en advertir la discrepància: ja Moreu-Rey denota que els historiadors han citat el castell de "Ganta" o "Aguanta" o "Gantha", sense poder avalar la llegenda. Però resta la . particularitat que fos citat precisament aquest castell. Potser el seu nòm, intun amb A -protètica, ha suggerit en la ment popular la idea d'una defensa fèrria, porfidiosa, vital.

Poc podem escriure, en suma, sobre el castell de "Ganta" o de ''Guantà" (en formes del segle XVI ença). Poca cosa ens revelen, semblantment, les pedres caigudes que encara som a temps de fotografiar dalt de l'arbrat turó.

31

Només afegim que un tal Guillem de Guanta era, en 1240, pare d'Arnal, Bernat, Elisenda i Maria, i que Maria de Guanta Q'any 1305) i Antoni Guanta (en 1402 i 1445) són noms que retenim, sense val a dir-ho -gaire convicció. Més positiu ens sembla que el nom primitiu d'aquest castell fos ''Castellet".

32

El castell de Castellar Castellar del Vallès és un poble amb un nombre escàs de monu­ ments importants. Tot es redueix a unes poques esglésies i ermites esparses pel seu encontorn. L'església parroquial, que enguany com­ memora el centenari de la col·locació de la primera pedra,i el castell, que ultrapassa el mil·lenari, són dos dels conjunts arquitectònics més remar­ cables del nostre poble, el qual, per cert, pren el seu nom pel fet de l'existència del castell. (1) El seu emplaçament el podríem considerar atípic donat que no presideix cap cim ni turonet, sinó que està un xic esfonsat, voltat d'espadats argilosos, molt erosionats pel temps, i que tanmateix suposen una defensa natural,avui dia bellament voltada de boscos de pins,alzines i roures,amb la muntanya de Sant Llorenç que li fa d'esplèndida capçalera.

Està situat a la dreta del riu Ripoll, a uns 30 minuts del nucli de la població actual i a pocs metres del km. 26 de la carretera 1415 (de Sant Sadurní d'Anoia a Sentmenat).

El primer document on apareix el castell de Castellar data de l'any 939. Un document de l'important cartulari de Sant Cugat del Vallès narra una donació que els cònjugues "Ovasio et uxori mee Oxiana" realitzen d'un alou "quod habemus in comitatu Barch.; infra fines vel terminos de Kastrum Castellare" (2).

A l'arxiu del castell consta que cap a l'any mil el comte Ramon Borrell de Barcelona i la comtessa Ermessendis feren donació del castell al monestir de Sant Llorenç del Munt (3).

Per tot això pot donar-se com a segura l'existència del nostre castell abans de !'invasió d'Almançor,car l'any 975,deu anys abans que petgés la nostra contrada al cabdill moro,apareix un document on s'esmenten unes terres i vinyes situades "in terminio de Castellare, in locum que dicunt · Va/rane" (4). L'aparició del terme "castellare" pressuposa l'existència del nostre castell (5).

Més tard, el 1049,la comtessa Ermessendis donà al monestir de St. Llorenç del M unt el castell de Castellar (6) el qual passà el 1136 a mans de la poderosa família Castellvell.

El 131O una nova família molt poderosa,els Clasquerí,s'afincaren en aquesta nova possessió fins el punt que el castell fou conegut durant molts anys amb el nom de "castell de Clasquerr" els quals adquireixen per donació de Gastó de Montcada el castell,12 heretats del terme,així com la fortalesa de Ribatallada (prop de Sant Julià d'Altura) (8). Les obres de restauració del castell daten d'aquesta època.

En la història del castell és important també l'any 1548, data del casament d'Isabel Clasquerí i Corbera amb Bernat de Meca i de Turell i de la presència a Castellar del gran poeta i pintor Pere Serafí (9) encarregat de pintar la capella de Santa Bàrbara situada a pocs metres davant del castell.

33

Aquestes pintures tan valuoses foren cremades el 1936, durant la darrera guerra civil (10).

El 1788 morí Anton de Mena sense descendència per la qual cosa el castell fou heretat per un dels seus nebots, introduint-se el cognom "Sentmenat" amb més força en la història d'aquest castell. El 1856, Dolors de Sentmenat i Despujol es casà amb Carles de Fontcuberta a qui succeí Ignasi de Fontcuberta i Sentmenat, pare de l'actual propietari, Carles de Fontcuberta i Pascual (11 ), el 27è senyor de la baronia del castell de Castellar (12) qui abandonà darrerament el castell,el qual sense habitar-se ni cuidar-se està entrant en un estat perillós d'abandó, amenaçant més ruïna cada dia que passa.

Des d'un punt de vista arquitectònic, el castell de Castellar és de reduïes dimensions però d'una notable bellesa i bastant ben conservat exteriorment "1)er ara-, si bé a l'interior ha estat desmoblat darrerament i, en no viure-hi ningú, es va degradant fins e·I punt que es fa perillós caminar pel seu interior.

Té la planta trapezoïdal, degut a l'erosió del barranc del Sud-Oest. La seva façana principal està dominada per dues torres emmerletades, d'una de les quals se'n desprén un arquitrau. Els carreus són de bona mida igual que tota la resta de la construcció. Les finestres dels dos pisos són pseudogòtiques. La porta és d'arc de mig punt i adovellat,desentona de tot el conjunt de la façana per la seva escassa qualitat i mal gust. A la façana s'hi troben els escuts dels diferents amos del castell.

34

Travessada la porta principal sorprèn al visitant l'existència de dues escales que menen al primer pis, cosa que ha fet aparèixer diverses versions sobre suposats antagonismes familiars. Els salons principals s'obren a la planta noble i tenen entrada per l'escala gran. Un dels elements més curiosos és una mena de camí de ronda situat en el mur emmerletat i format per grans lloses de pedra volades i recolzades en mènsules que li donen un aire de defensa (13).

Josep Ramon Recordà Castellar, juny del 1985

NOTES: ( 1) En castellà el mot en desús "castellar'' significa "camp on hi ha o hi hagué un castell". La GEC, Vol IV, també recull aquest significat dient que "el s. X-XII "castellar" significava demarcació d'un castell termenat" (p. 582) és a dir "circumscripció territorial centrada en un castell" (p. 559). ( 2) Cartulari de Sant Cugat del Vallès, l. Barcelona, 1945, p. 19 ( 3) Lluís Monreal - Martíde Riquer, Els castells medievals catalans, Vol 11, B, 1958, p. 86 ( 4) Cartulari de Sant Cugat del Vallès, l, p. 88 Ra.onament que fa Pere Català i Roca en l'obra Els castells catalans, Vol 11, Rafael ( 5) Dalmau Editor, B, 1969, p. 17 ( 6) lbld . p. 18 ( 7) lbid, p. 20 ( 8) Monreal-Riquer, Op. Cit. p. 86 ( 9) Cf. Martí de Riquer, Història de la literatura catalana, Ariel, B, 1980; pp. 594 a 617 (1O) Existeix a l'arixu particular del castell el contracte entre Magdalena de Corbera (mare d'Isabel de ClasquerQ l el pintor Pere Serafí.

(11) Pere Català i Roca, Op. Cit. p. 25 (12) Armand de Fluvià dins Els castells catalans, Op. Cit. p. 27 (13) Per a més detalls de l'arquitectura del castell, Cf Monreal-Riquer, Op. Cit. pp. 88 a 91

35

Sant Sebastià de 1Montmajor És un poblet que pertany al Vallès Occidental,situat entre Caldes de Montbui, St. Feliu de Codines, Gallifa, St. Llorenç Savall i Castellar del Vallès.

Accés: amb automòvil i per Caldes de Montbui. La carretera comença immediatament després del Santuari del Remei, en direcció a St. Feliu de Codines, a l'esquerra, on veurem tot seguit el rètol indicatiu.

Pujem la muntanya d"'EI Farell" i després d'11 km 500 m, per una carretera en força bon estat,tret del primer tram,i d'un seguit de giravolts i sempre enmig del bosc, s'arriba a Sant Sebastià. També s'hi pot anar a peu des de Castellar del Vallès, Sant Llorenç, Gallifa o Sant Feliu, però els camins més coneguts són el de Castellar i Sant Feliu.

Des del Farell tenim una bella panoràmica: sobre St. Sebastià, els cingles de St. Sadurní,el turó de Gallifa on hi ha les runes de l'antic "Castell de Gallifa", i la muntanya de Sant Llorenç-"La Mola". l pel radera el Vallès.

El poble forma un conjunt de cases escampades en tres serrats. El primer és el "Serrat de Dalt", que és el primer que veiem en arribar en cotxe i en el qual hi trobem l'església romànica de finals del s. XI, principis · del XII i amb la particularitat que és una de les poques que es coneixen amb absis rectangular i les pintures al fresc d'en Vila Arrufat. Al Cementiri, al costat mateix de l'església, hi ha enterrat el pintor Sabadellenc Vila Cinca, pare d'en Vila Arrufat i avi d'en Vila Grau.

Actualment sols hi viuen dues famílies. La resta de cases estan habitades per famílies sabadellenques o barcelonines que hi passen les vacances i els caps de setmana.

Arquitectònicament, les cases encara conserven la seva antiga estructura exterior, i els interiors s'han adaptat a les circumstàncies pròpies del temps'modern. Totes elles conserven el seu nom antic com és: Ca la Vicaria, Cal Sempre, Cal Miqueló, Can Targa, Can Carii, Can Regalat, Cal Calot, Can Cuixa, Can Ton, Can Codina, Cal Pastor, Can Salvi, Can Sallent, El Ginestós, Cal Munné, El Castellet, etc. etc. i d'altres que estan enderrocades.

També hi ha alguna font com és la del plàtan que estàva darrera l'església amb dos plàtans enormes, i la font de la Tosca.

El 20 de gener se celebra la Festa Major: és el dia de St. Sebastià on s'hi troba tota la gent de la rodalia, Sant Feliu principalment. També hi van els de Castellar i Caldes, però en aquesta diada domina la gent de St. Feliu.

Cada diumenge a les 12,30 hi ha missa. Per Setmana Santa s'hi fan totes les celebracions eucarístiques, i el diumenge de Pasqua,en sortir de Missa, es rifen "mones" a la plaça de l'església. El dia 1 de maig té lloc l'Aplec de Caldes a St. Sebastià amb una gran concurrència.

36

37

La vegetació: bosc de pins i alzines en zones determinades, romaní, arboç, etc. No hi ha regadiu, és secà. Hi ha ocells de pas com és el pit­ roig, mallerengues, caderneres, rossinyols; també hi trobem algun canill, alguna guineu, algun senglar. És un indret de món molt tranquil i per a qui li agrada caminar, amb racons agradables i sempre en ple bosc.

Res més de moment, només desitjar que cada un hi descobreixi algun altre dels seus encants.

Eugènia Vives-Jenny

38

Una visió de Castellar Si per saber on està situat el poble de Castellar donem una ullada al mapa, el trobarem en aquestes coordenades: 41 ° 37' 00" latitud nord i 5° 46' 25" longitud est del meridià de Sant Fernando. Aleshores també veurem que es troba a una distància de 7 km: de Sabadell, el seu Cap de Partit judicial i a uns 30 de Barcelona. És amb aquestes dues ciutats que Castellar manté les majors relacions a efectes oficials, comercials, de treball o d'ensenyament. Contràriament, té pocs contactes amb les altres · poblacions veïnes -Sentmenat, San Llorenç Savall i Terrassa. l és que, amb una major facilitat troba, en les primeres, allò que necesita.

En quant a l'extensió del terme rn·u nicipal, podem dir que és un dels més extensos de la comarca, amb un total de 4.470 Ha. Amb un terreny molt accidentat es pot dir que Castellar té de tot, des de la part més muntanyosa del nord i de l'oest, fins a la plana de la Bruguera,al sud. Això fa que, ultra ésser una regió ideal per al muntanyenc o simplement per al caminador,les seves muntanyes i turons coberts de bosc de diferent tipus i exhuberant vegetació, fan que les seves condicions climatològiques facin d'aquest poble un dels més sanitosos,degut potser en part,a més de les condicions anteriors, a la seva altura de 331 mts. sobre el nivell del mar.

Castellar és una de les poblacions vallesanes que ha acusat més fortament l'augment de la seva demografia. No cal pas que ens remuntem a segles reculats de quan, per exemple, es comptava amb un total de 77 focs. És a partir dels anys trenta del present segle quan es produí la primera i forta emigració,però en realiat fou a partir del "boom" dels anys seixanta quan la població va créixer i ho va fer desmesuradament. Si en el cens de 1930 hi trobem un total d'habitants de dret de 3.775, en el de 1960 aquests arribaven ja a 4.775, o sigui mil exactament de més. l és a partir d'aquesta data que el creixement es dispara fins a assolir els 11.940 que es registren el 31 de març proppassat.

Per tot això el poble presenta actualment idèntiques caracterís­ tiques en l'aspecte urbanístic a d'altres poblacions veïnes o properes que han sofert també les conseqüències d'una mala o nul·la política urba­ nística. Sortosament, aquesta mala gestió sembla que ha cedit bastant. El mal, però, ja està fet. Ara Castellar ja no té aquell caràcter de poble que el feia tan atractiu anys enrera. S'ha massificat i ha perdut aquella serenor

39

que posseïa, i que els seus visitants trobaven tan escaient. Però és així i així l'hem de prendre.

La riquesa de la població que des de la més remota antiguitat havia pervingut sempre de la terra i el seu conreu, sofrí una total renovació a partir de mitjan segle passat amb la implantació de la indústria, especialment la tèxtil, que es pot dir va revolucionar totalment la seva fesomia, amb tots els avantatges i també amb tots els inconvenients que un fet així porta aparellats, ja que si bé econòmicament aquesta transformació portà un major i innegable benestar i sobre tot, una millor seguretat, l'abandó de la terra portà també una perdua dels valors tradicionals i com a conseqüència, una major divisió entre els habitants, així com va crear unes majors necessitats, més o menys fictícies de benestar i comoditats. Però ja ho sabem, el progrés té les seves pròpies facetes, unes bones, altres no tant. Avui,amb tot,la població en general viu bé. l si no fos per la crisi que afecta arreu;i també aquí, els castellarencs haurien assolit un grau ben remarcable de prosperitat,ja que, en general, són gent treballadora i de bones costums i això és el que fa que els pobles esdevinguin pròspers.

Castellar té per veïns: al Nord, Sant Llorenç Savall; al l'Est, Sentmenat; al Sud, Sabadell; al Sud-Oest,Terrassa i a l'Oest, Matadepera.

El nom de Castellar li ve de l'antic nucli de població existent on actualment es troben les restes de l'antic temple parroquial, avui conegut amb el nom de Castellar Vell -ara precisament, en curs de restauració- i que ja portava el nom de Sant Esteve de Castellar. l resulta plaent de constatar que aquesta denominació es troba consignada en un document del Cartulari de Sant Cugat de data 12 de juny del 939 i en el qual figura el nom de "Kastrum Castellare". Fa, per tant, més de mil anys. També amb aquesta denominació figura en el cèlebre Precepte del rei Lotari, datat a Compiègne el 986.

En quant al nucli de població existent a l'actual emplaçament, havia portat els noms de Fàbregues,Sagrera de Les Fàbregues i darrerament el tan escaient de Tolosa. Aquest darrer hi va sobreviure fins al moment en què l'antic temple -l'any 1.773- fou abandonat i es traspassà la parròquia al que s'havia construït de nou on antigament existia la capella dedicada als Sants Iscle i Victòria i que fou el predecessor de l'actual. Fou aleshores que la població adoptà el nom de Sant Esteve de Castellar i que subsistí fins als voltants de 191 O en que es canvià el nom per l'actual Castellar del Vallès. Amb tot, aquest canvi de nom sofrí moltes alternatives, ja que en documents posteriors a aquesta data consta encara el nom antic de Sant Esteve de Castellar. l també en anys anteriors es troba el modern. El titular de la parròquia, però, ha estat sempre el de Sant Esteve, Patró de la població.

En les demarcacions històriques, la població restà inclosa en l'anomenada Sots-Vegueria del Vallès fins al 1 .716, i d'aquesta data fins l'any 1 .833, pertanyé a l'anomenat Corregiment de Mataró.

40

Els edificis més notables són: l'antic Castell dels Clasquerí, ja esmentat, el vell temple de Castellar Vell, del que també s'ha parlat, les esglésies romàniques de Sant Pere d'Ullastre i de la Verge de Les Arenes, la capella gòtica del Castell, sota l'advocació de Santa Bàrbara, i el temple també romànic de Santa Maria del Puig de la Creu. Quant a edificis més moderns, cal esmentar en primer lloc l'actual temple parroquial, conegut amb el sobre-nom de "la Catedral del Vallès" per les seves proporcions i construcció, obra dels arquitectes Joan Martorell i Emili Sala, acabat i consagrat el 26 de juny de 1.892, i construït mercès a la munificiència de la Marquesa de Castellar, Sra. Emília Carles, Vda. de Josep Tolrà, a la generositat de la qual hom deu també el gran edifici escolar que amb el nom d'Escoles Patronat Tolrà encara perdura ·en les tasques d'en­ senyament dels infants castellarencs. Un altre edifici important ho és el Palau T oirà, així com el de l'Ajuntament, també degut a la mateixa Senyora.

També és d'interès la casa Masaveu. Més modernament, construïda l'any 1.935, resulta d'interès la Plaça M�jor, amb les seves escalinates i la font monumental. . Quant a l'ensenyament, Castellar compta actualment amb les escoles públiques Emili Carles-Tolrà, Sant Esteve i Bonavista i amb les privades Patronat Tolrà, ja esmentades, i que regeix una comunitat de Germanes Dominiques, i el Col·legi "El Casal". També cal esmentar la bona tasca portada a cap per l'anomenada Escola Nocturna.

Com a data curiosa, podem afegir que el Pressupost Municipal aprovat el dia 5 de juny de 1.885, ara fa cent anys, pujava a 27 .773'95 ptes., mentre el de l'any actual ascendeix a 260.000.000. Una bona diferència.

Castellar, com totes les poblacions, ha tingut també els seus personatges, alguns d'ells ben remarcables i d'altres sense tant de lluïment, estan presents a la memòria i al reconeixement del poble.

D'entre els primers en podríem remarcar: Josep Boadella i Homet, Mariscal de Camp; Josep Antoni Balcells i Camps, una gran autoritat en química i farmàcia; Mn. Antoni Vergés i Mirassó, autor de la Història de Castellar; Isidre Boadella i Homet, monjo jerònim i que fóu General de Sant Jeroni de la Murtra; Àngel Sallent i Gotés, farmacèutic, botànic i catedràtic; Marc Rovira i Boadella, metge; Pau Pèlachs i Boadella, Advocat, Diputat i .Batlle de Barcelona; Pare Joan Borrell i Datzira, Escolapi, Provinci.al i Mestre de Novicis a Polònia. l no volem tancar aquesta breu relació, en la qual hi cabrien tants d'altres noms, sense fer esment del poeta Joan Arús i Colomer, ·Mestre en Gai Saber i un dels millors poetes lírics de la nostra època i a escala universal. l encara podríem parlar dels mestres Bonaventura Gelonch, i Pere Anyé i Masriera i de tants d'altres personatges que farien aquesta relació inacabable.

Si amb aquesta breu exposició-visió del nostre Castellar del Vallès hem assolit de donar-ne un millor coneixement, ens en sentirem plenament satisfets.

Joan Piñot 41

Un tros d'història de Castellar En sortir aquest any la VIª Ronda Vallesana de la població de Castellar i concretament de l'Era d'en Petasques, aquí teniu un petit relat d'una persona que vivia al número 58 i la casa del qual era coneguda per "CAL CARNISSER VELL".

Els fets són trets de narracions de 'pares a fills i comprovats amb documents, fins ara inèdits, que daten de l'any 1829.

En aquests documents, s'establia un contracte d'arrendament a favor d'ISI DA E G l RBAU, el meu rebesavi, pel termini d'un any, a partir del primer de gener de 1830, i consistia en el subministrament de carn "para el equipo y Armamento de la Guardia Real de Infanteria que antes servían para Armar los Voluntarios". El preu de l'arrendament era de 76 diners.

Com a fiador donava en JOSÉ BOADELLA; era aquest el que més tard seria nomenat Mariscal de Camp de les Tropes Isabelines?

Durant la guerra dels carlins, va passar una partida d'aquests i va segrestar l'esmentat ISIDRE GIRBAU, per a demanar-ne un rescat, cosa molt freqüent en aquella època. Després de caminar tot un dia sota la pluja, aquest en passar per una vinya, demanà al caporal de la partida permís per anar a fer les seves necessitats; allí, es va amagar entre els ceps i, quan passà tota la· partida, se'n tornà cap a casa.

Al cap de cert temps, atès que el poble anava creixent i es feien noves cases al carrer Nou i a la Plaça Nova -ara del Mestre Gelonch- s'establí al començament d'aquesta plaça la carnisseria encara avui dia existent, regida pels seus descendents.

Establert aquí, succeí que la tropa reial arribà en aquesta plaça; ell sortí a fer el tafaner entre la tropa, havent-lo avisat abans els de casa seva que no es mogués de dins. De prompte li valgué un parell de mastegots, el varen agafar per a la resta del dia, i el varen fer pujar a dalt del campanar de l'església a viligar-per la brillantor de les armés-si s'acostaven les tropes carlines, ja que era imminent una batalla, entre les dues faccions. Al capvespre el van deixar baixar, per tal que pogués anar-se'n a sopar i a dormir. El campanar del qual faig esment, era el de l'antiga església que hi havia abans de l'actual, que ha complert el primer centenari dins del present any.

Poc després va haver-hi la batalla entre Cadafalch i Sant Llorenç Savall, a càrrec de les tropes reials carlines i va causar nombroses baixes

42

en ambdós bàndols. L'Ajuntament va publicar un edicte, per mitjà del qual, tots els que tenien carro havien d'anar a recollir les víctimes. Els morts els portaven en carros de trabuc directament al cementiri vell i allí la jovenalla els anava a veure per si podien pispar quelcom valor. Segons m'explicà una néta de l'ISIDRE GIRBAU,dins una tomba hi havia un soldat al qual faltaven les dues cames, tallades més amunt dels genolls. Aquest, a més estava fumant-se una cigarreta i esperava que li arribés l'hora per a soterrar-lo. l per finalitzar, en una llibreta de col·legi de l'ISIDRE GIRBAU, que més tard serviria per anotar els comptes,hi ha anotat un interrogatori que li féu el jutge de Terrassa, per la mort d'un tractant en bestiar al qual havia comprat i després el robaren i mataren; ara transcric aquest interrogatori: "Aben de ana a declarar a Terrassa, pregundado cua·n temps feia que no al bia bist responendo del dia 4 de gener ansa preguntando a quin ora al bia bisto responendo que abia bingut a casa a un o dos quarts de 4 i sen abia anat a les 4 poch mes u menos preguntando perque abia bingut responendo per cuenta del bestià que o abia comprat i li abia de donar tres unses preguntando si algú nabista alguna altra persona responendo que no abia ningú mes preguntando si abia bingut mentra ell era a Casa ningú mes responendo que no habia bingut ningú preguntando si abia dit a ont anaba responendo que mabia dit que anaba a Fexà a Mun Clar per al xais pregundando si quan abia surtit de casa anaba sol responendo que anaba sol preguntando si abia bist per quin camíabia anat responendo que no abia bist preguntando si sabia a quinas casas se habia diriiido responendo que no preguntando si sabia que algú que li debes dinero responendo que ell me abia dit que algú ni dabia pero que no abia dit li exa preguntando a on abia dinat responendo que no an sabia preguntando quina Moneda li abia dado responendo 42 napoleons i 2 rals i 4 cartutxus de pesetas sansillas i 4 cartutxus de cuartus preguntando quina roba purtaba responendo que purtaba una manta bermella usada i una beta blaba al sintu pasada al gech de burí/l i la armilla de bai/ut blau las calsas de baiaton la barratina bermella preguntando si sabia qi la abia mort responendo que no preguntando quan i abia del pueblo fins al/i a on la abian muertu responendo que del pueblo fins al/i a on deian al Sañor Calda i al Sacretari que labian trubat i abia una hora i mitia preguntando quina casa era mes prope responendo que era las Arenas preguntando si abia otras casas responendo que si al altra part del riu i abia a cal Barceló i a cal Notra preguntando quan i abia fins a casa sua responendo mitia ora''.

Tomàs Mañosa i Girbau

43

en ambdós bàndols. L'Ajuntament va publicar un edicte, per mitjà del qual, tots els que tenien carro havien d'anar a recollir les víctimes. Els morts els portaven en carros de trabuc directament al cementiri vell i allí la jovenalla els anava a veure per si podien pispar quelcom valor. Segons m'explicà una néta de l'ISIDRE GIRBAU,dins una tomba hi havia un soldat al qual faltaven les dues cames, tallades més amunt dels genolls. Aquest, a més estava fumant-se una cigarreta i esperava que li arribés l'hora per a soterrar-lo. l per finalitzar, en una llibreta de col·legi de l'ISIDRE GIRBAU, que més tard serviria per anotar els comptes, hi ha anotat un interrogatori que li féu el jutge de Terrassa, per la mort d'un tractant en bestiar al qual havia comprat i després el robaren i mataren; ara transcric aquest interrogatori: "Aben de ana a declarar a Terrassa, pregundado cua·n temps feia que no al bia bist responendo del dia 4 de gener ansa preguntando a quin ora al bia bisto responendo que abia bingut a casa a un o dos quarts de 4 i sen abia anat a les 4 poch mes u menos preguntando perque abia bingut responendo per cuenta del bestià que o abia comprat i li abia de donar tres unses preguntando si algú nabista alguna altra persona responendo que no abia ningú mes preguntando si abia bingut mentra ell era a Casa ningú mes responendo que no habia bingut ningú preguntando si abia dit a ont anaba responendo que mabia dit que anaba a Fexà a Mun Clar per al xais pregundando si quan abia surtit de casa anaba sol responendo que anaba sol preguntando si abia bist per quin camíabia anat responendo que no abia bist preguntando si sabia a quinas casas se habia dirijido responendo que no preguntando si sabia que algú que li debes dinero responendo que ell me abia dit que algú ni dabia pero que no abia dit li exa preguntando a on abia dinat responendo que no an sabia preguntando quina Moneda li abia dado responendo 42 napoleons i 2 rals i 4 cartutxus de pesetas sansillas i 4 cartutxus de cuartus preguntando quina roba purtaba responendo que purtaba una manta bermella usada i una beta blaba al sintu pasada al gech de burí/l i la armilla de bai/ut blau las calsas de baiaton la barratina bermella preguntando si sabia qi la abia mort responendo que no preguntando quan i abia del pueblo fins alii a on la abian muertu responendo que del pueblo fins alii a on deian al Sañor Calda i al Sacretari que labian trubat i abia Uf)a hora i mitja preguntando quina casa era mes prope responendo que era las Arenas preguntando si abia otras casas responendo que si al altra part del riu i abia a cal Barceló i a cal Notra preguritando quan i abia fins a casa sua responendo mitja ora".

Tomàs Mañosa i Girbau

43

Castellar del Vallès, poble de Tradició Pessebrística Voler escatir més o menys la data en que tingué començ a bastir el pessebre casolà al nostre poble, seria quasi impossible.

Segons dades, el primer pessebre construït amb guix es bastí el 1928, sota l'escenari de la "Societat Patronal Obrera de Sant Josep", elaborat pels pessebristes Josep Cisa, Antoni Mª Castells i Jaume Lleonart, ajudats pels joves de l'esmentada Societat.

Pel Nadal del 1929, en Castells construí el segon a l'aparador de la Sastreria Oliveras, del carrer Major, amb molt d'èxit.

Per allà l'any 1932, i a iniciativa del Dr. Amadeu Casanovas, es bastí un pessebre de guix a una de les dependències de l'Hospital, constru"il pels pessebristes Vicenç Corominas, Antoni Mª Castells, Jaume Lleonart, Josep Comas i Josep Girbau.

L'any 1935, es muntà Ún grandiós diorama en les Escoles Pies, pels pessebristes Bonaventura Girbernau, Joan Ribes, Llorenç Ferrer i Alfons Gubern.

El 1940 comença una altra època pel pessebrisme de Castellar. Un grup de joves impulsats per en Vicenç Corominas i Antoni Mª Castells varen bastir un pessebre de grans dimensions als baixos de la Casa Rectoral, començant a l'ensems a organitzar concursos de pessebres anuals pels joves i la mainada.

A l'any 1942 els joves Vicenç i Josep Girbau, Vicenç Corominas i Joan Osul, en bastiren un a la casa coneguda per "Cal Calisó".

Un bon dia, mogut per les inquietuds que portava dintre seu envers el pessebre, en Vicenç Girbau, membre de la Junta Administradora de la Capella de la Verge de Montserrat, en va convocar els pessebristes castellarencs convidant-los a construïr el tradicional pessebre, sota el suport de l'esmentada junta, en un local de l'Escola Nacional de Noies, gentilment cedit per les Autoritats. l així va fer-se a l'any 1951 pels pessebristes Carles Campderrós, Jaume Cadafalch, Jaume Rosell, Antoni Mª Castells, Vicenç Coromines, Llorenç Ferrer i Josep Baldó, bastint una sèrie de diorames com mai s'havien vist a Castellar, amb una magnífica presentació a càrrec del jardiner Sr. Josep Alemany, iniciant-se d'aquesta forma el que actualment és el Monumental Pessebre de la Capella de Montserrat.

44

Dos anys més tard, ingressaren al grup nous pessebristes moguts pels èxits i resultats que es donaven en treballar de conjunt, elaborant els diorames Nadalencs, vicari de la Parròquia.

A l'any 1956, desprès d'unes reformes fetes a les Escoles dels PP. Escolapis, en unes antigues aules, els pessebristes es traslladaren a l'esmentat local adaptant-lo degudament i a on començà l'època brillant del pessebrisme Castellarenc.

Degut al nombre de diorames que es podien realitzar en el nou local, no tardaren gaire a ingressar més joves afeccionats al Pessebre gràcies als concursos que cada any havia organitzat la Junta de la Capella. Els nous pessebristes foren: Joan Garsot, Pere Fité, Joan Muntada, Àngel Casasayas i Josep Linares.

Cal remarcar que un grup de joves muntanyencs de la Secció Excursionista de l'Ateneo Castellarenc, dintre de les festes Nadalenques del 1966, decidiren d'instal·lar el seu primer pessebre a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, en el cim conegut per "Les Castellases de Can Torras", tradició que continua, any rera any, fins l'actualitat fent una petita festa cada cop que es porta el pessebre, acompanyats per un gran nombre d'excursionistes del nostre poble.

El nostre pessebre comença a tenir renom al nostre país, i prova d'això, fou que l'any 1970, va ésser escollida Castellar per a celebrar-hi la 11 Concentració Regional de Pessebristes, obtenint un gran èxit de presen­ tació i organització; donant a conèixer als pessebristes d'arreu de Catalunya les nostres obres, d'un interès especial degut als materials empleats, i d'una escola que sens dubte havia nascut en el nostre poble.

Enguany fa trenta-tres anys d'exposició continuada d'aquests diora­ mes, admirats per un gran nombre d'affeccionats d'arreu de Catalunya i Espanya. Tenim mostres de les nostres obres a Itàlia, Alemanya, Lleida, Tarragona, etc., donant-se compte tots els visitants de l'esforç d'aquest grup de pessebristes, que d'una manera desinteressada, el basteixen cada any, per damunt de tots els inconvenients de la societat de consum per tal de mantenir una tradició tan popular del nostre país i donant d'aquesta manera continuïtat als costums cristianes i renom al nostre poble arreu del món.

Joan Muntada i Caixach

45

El Puig de la Creu Quan es tracta de donar una referència o transcripció històrica d'aquells llocs o monuments de l'antigor en els quals la història i la llegenda popular s'hi troben barrejats, hom sempre es veu en la pràctica impotència de discernir el que pertany a l'una o l'altra realitat. Puix si realitat confirmada ho són els documents que es troben en vells arxius o en transcripcions més modernes que dels mateixos han estat fetes, també podem considerar com a reals, almenys en l'entrada del poble, les velles llegendes que la tradició oral ha transmès de pares a fills i que han arribat fins als nostres dies. l més encara quan a aquestes llegendes hi donen suport algunes proves materials que, en certa manera, en testifiquen l'autenticitat. l avui ens toca parlar d'una d'aquestes qüestions que cauen de ple en aquesta temàtica. És el cas de l'antic monestir-oratori-casa de retir o el nom que se li vulgui donar que es troba al bell cim del turó anomenat Puig de la Creu, en el terme exacte entre les poblacions de Castellar del Vallès­ antigament Sant Esteve de Castellar- i de Sentmenat. l la referència més antiga que en trobem n'és, precisament, una llegenda: la del ferotge drac que la veu popular anomena Brívia i que des del seu refugi de la muntanya de Sant Llorenç del Munt feia estralls a tota la comarca. Així, conta la vella tradició que els planys dels pobladors de les rodalies arribaren fins al Comte de Barcelona Wifred o Sunifred, el pare de Guifré el Pilós, el qual, mogut. a compassió pels sofriments dels seus vasalls, s'enfrontà valerosament a la fera fins a occir-la. l també n'era tradició la prometença feta que al llo� on la fera resultés ferida hom hi bastiria un monestir de monjos i un altre per a monges allà on caigués morta. Així, i sempre seguint la llegenda, ferida la bèstia a la muntanya de Sant Llorenç, fou bastit al cim de La Mola el Monestir que amb les . corresponents vicissituds ha arribat fins als nostres dies, i en les . proximitats del lloc de la seva mort el temple-capella-monestir del Puig de la Creu.

També aquest nom de Santa Maria de la Creu li pervé de la mateixa llegenda, ja que segons es conta, durant l'encontre del comte amb la fera, aquesta arrabassà la llança del cavaller i partint-la en dos trossos la mostrà en forma de creu, ço que féu que veient en això un presagi de protecció divina, augmentés en el comte l'ànim de lluita fins a la victòria final.

46

47

Si bé és cert que en totes les llegendes hi juga un paper molt important la imaginació popular i el desig d'enaltiment dels seus principals personatges, també ho és que, en molts casos, la realitat històrica, ja documentalment, ja en forma de monuments o en obres d'art recor­ datòries, hi dónen un cert suport. En aquest cas concret, han estat varis els historiadors antics que se'n feren ressò. També és cert que no fa pas massa anys, tant a la Mola com al Puig de la Creu mateix, es conservaren uns fragments ossis que per la inusitada grandària de les seves dimensions hom atribuïa a la fera.

Un altre testimoni que potser caldria considerar és la mostra que es pot contemplar a la porta anomenada de Sant Iu, de la Catedral de Barcelona i en la qual, esculpida en pedra, es veu l'escena del combat del Comte amb el drac, el qual, d'altra banda, és representat amb idèntica faisó com ho diu la llegenda. l tornant ara al Monestir, sembla ser que en un principi podia haver estat un lloc de recés per a les mullers dels cavallers que tenien els seus marits a les Croades, fins que passà a poder dels Montcada, essent traspassat més tard al convent de religioses de Sant Vicenç de Jonqueres.

Resulta, almenys, curiós, el fet que aquestes religioses arreu on es trobaven acostumaven fundar alguna església o capella sota el patrocini dels sants màrtirs Iscle i Victòria, ço que pot fer suposar que l'establiment de la capella que amb aquesta advocació hi hagué a Castellar durant els anys que la parroquial es trobava situada a l'actual paratge de Castellar Vell, fós deguda a la seva fundació.

Avui, però, l'antic monestir o capella del Puig de la Creu, perdut el seu caràcter, es troba completament abandonat en quan al culte, conservat encara, però, dempeus, l'antic temple romànic, el qual, malgrat les nombroses depredacions de què ha estat víctima al llarg del temps, es manté encara ferm en la seva estructura i constituïnt alhora un magnífic mirador sobre el nostre Vallès.

Joan Piñot

48

Els fenòmens espeleològics de les proximitats del Serrat del Pou-El Farell La zona del Serrat del Pou-El Farell és pobre en fenòmens espeleològics d'envergadura, no obstant,els fenòmens que existeixen són de gran interès des del punt de vista hidrogeològic. Hidrogeologia que no ha estat ben estudiada encara.

Els fenòmens espeleològics més importants, encara que existeixen d'altres, són: La cova Avenc del Castellet i la Font Falsa de Guanta.

L'avenc del Castellet està situat cap al Sud de la masia del Castellet.

La seva boca dóna pas cap a un pou d'uns nou metres de profunditat, a partir del qual s'obre una galeria d'uns vuitanta metres de recorregut total.

Es tracta d'una cavitat que segurament drenava les aigües d'infiltració de la part septentrional d'aquests relleus. Avui la cavitat no presenta una activitat hídrica important.

La Font Falsa de Guanta està situada a la capçalera de la riera de Guanta. Es tracta d'un avenc descobert i explorat recentment per l'Espeleo-Club de Sabadell mitjançant la desobstrucció que realitzaren Francesc Moreno, Blas Noguera i Jesús Cornado per encàrrec de l'Ajuntament de Sentmenat.

La desobstrucció portà al descobriment d'un pou d'uns cinc metres, seguits d'una petita galeria que condueix cap a un sifó, després del qual existeix una sala superior (no representada a la topografia).

El nom de Font Falsa sembla que prové de la interpretació que tenien del fenomen els nostres avantpassats, els quals no entenien les causes de la irregularitat del funcionament d'aquesta font. Això mateix passa a d'altres fonts de Sant Llorenç i l'Obac, a les quals es dóna també el mateix qualificatiu: la Font Falsa del riu Ripoll, Font Falsa de Rellinars, etc, etc...

Els estudis que estem realitzant a d'altres parts del massís així com els que han estat realitzats en la pròpia Font Falsa de Guanta, ens permeten de fer-nos una idea de l'esquema del funcionament d'aquests fenòmens, aixícom de la seva interpretació general. Essencialment aquesta irregularitat es deu al fet que a vegades les grans pluges no són suficients per a sobrecarregar la zona inundable del subsòl, zona de la qual aquests fenòmens són sobreeixidors, alguna altra vegada nò obstanJ, el subsòl

49

COVA-AVENC

DEL

CASTELLET l \

\

l

l

<C

i l

/;;;,- °4

.:/,r./"

B

<>c. ,.L

<>

----�> . �

. ...

-·· , •.

A

,.....,.�

_____ ,,..,&,.- ....-•··- 5

:¡

{;

ALÇATS

G ENERALS l l 'l

__________,J \.. . '• �/í3� D lo � E// ' q

,:i.

TOPOGRAFIA: PEPJTACONTRERAS E CALA MANUELMONTERDE � 14ºº

E.CS 1972

50

està tan carregat d'aigua,que una petita tormenta és suficient per a fer fluir l'aigua a través d'aquestes fonts..

Fa uns cinc anys vàrem sotmetre la Font Falsa de Guanta a un control periòdic que va donar com a resultat de l'elaboració - d'una corba d'aforaments (fig. 2).

El divuit de maig de 1980 vàrem poder comprovar "in situ", com després d'alguns dies d'intenses pluges es va anar inundant la cavitat,que precisament uns dies abans havíem explorat amb la finalitat de recollir les mostres d'aigües del sifó. L'aigua que pujava lentament i que fins i tot baixava en alguns moments,va sortir finalment a l'exterior i va augmentar el seu cabal paulatinament.

El dia trenta-u d'aquest mateix mes, després d'un règim de pluges abundants,vàrem tornar a observar el mateix fenomen,el pou d'entrada es va inundar, però sense arribar aquesta vegada a fluir cap a l'exterior i la cavitat es va quedar completament seca en vint-i-quatre hores. És cert,doncs,que hi ha un cert retard en algunes ocasions entre les precipitacions i el seu funcionament, com es pot comprovar a la figura 2 que mostra l'hidrograma de febrer a maig de 1980. Concretament els mesos de febrer i març va haver-hi una crescuda, on va haver-hi un desfasament entre la pluja i el funcionament de molts dies.

r---r_

FONT FALSA

•ï·-',.:...'..... .

•� ...

T-.

_;: :-

GUANTA

(SENTMENAT) UCIIUHf Ill\

·

• .!. ..:._;_

12'1 l

,1uuru - 11'1, tlSlltHl·-7'• l

::-..

..� ...

._ _

_:� . =�

...:

.

.·..

.

·:�.._·

-�'

-.

.,__;..íl'�·'.· r

•·

...

f.C.N.a'!t l 0.ATA • 1e-e-ao TON)GflllAílA · llJIUll

u.e.un

0

1

2

3

4

1

'º 51

11 7 COLL dEN

f:). VlLA.

l\ .

1- Avenc

"oº

\

j

\

En conclusió podem dir, que s'hauria d'insistir molt més en l'estudi hidrològic de la zona per tal d'elaborar un model de funcionament.en base a un major número d'observacions.

52

,.

.. .

M. Monterde (1) De l'Espeleo-Club de la U.ES. (2) Equip d'Hidrogeologia cĂ rstica de la facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona.

53

La Fauna Malgrat la seva proximitat a les zones urbanes, la zona per on transcorre la VI• Ronda Vallesana, encara manté una varietat força alta de fauna. Tot i que amb certa degradació, aquest indret és una petita mostra reductual d'allò que havia estat el Vallès.

Com és lògic la fauna canvia segons les característiques del medi.

Concretament la zona que tractem es divideix en tres biòtops: la pineda, els conreus i el medi rupícola. Durant tot l'itinerari, doncs, els anirem trobant. Vegem-los ara un per un: La pineda: la fauna hi és abundant,encara que molts dels animals es vagin a alimentar als conreus. Les pinedes que trobem actualment són resultat de l'abandó dels conreus, que amb el temps han esdevingut ferassars, més tard brollers i finalment pinedes, amb la possibilitat de passar a ser alzinars.

Els rèptils més comuns són sargantana cua-llarga (Psammodromus algirus) i la serp blanca (Elaphe scalaris), a la qual també trobem en els conreus. (",)

@ 'i>-:, ..1.put

.. Llpl.l.p.,, epops:·

& Cvn�jl

\ Jrr�iol"-�llS �to.,, ...l..,) li'

CONREUS

54

\P

E,9,.,.,�rol

No-l o.

\s"�'"' V\41,�.,,j

:rv.�J. s rnu�J-1

PINEDA

U u.,

\LJ ,.., C. o

bv..bu1

lít,lo. 'bl.,. !H""1;":.,.J;t.,,.,)

@ l1�1'\,o.ril��A �U�c,. :cpi..!.,)

1.t

ROQUETERS

,.

El ratolí de bosc (Apodemus sylvatícus) és el rosegador més típic i pot arribar a altes densitats en alguns boscos. La rata cellarda (Elíomys quercínus) malgrat ésser més comuna a l'alzinar, també es troba a la pineda. Aquests dos, junt amb la mussaranya (Crocídura russula), són els micromamífers forestals. L'esquirol (Scíurus vu/garís) a qui podem detec­ tar per les espinyades, i la guineu (Vulpes vulpes) són dos altres mamífers boscans. Tot i això, el porc senglar (Sus scrofa) és el mamífer més espectacular, el qual és difícil de veure, però en canvi el podem detectar bé pels rastres que deixa.

Molts dels ocells de la pineda són estivals, és el cas del cucut (Cuculus canorus), prou conegut pel seu cant, o del mosquiter pàl·lid (Phílloscopus bonellí) que cerca: els insectes a les soques dels arbres. El tallarol gros (Sylvía borín) i el tallarol de garriga (Sylvía cantíl/ans) també visiten les pinedes a l'estiu. També els trencapinyes (Loxía curvírostra) es deixarà sentir i veure en aquesta època. glandaríus) i la merla (Turdus merula), ambdós, molt comuns; o com la mallerenga emplomallada (Parus crístatus), tots els noms de la qual fan referència a les plomes que té enlairades a dalt del cap (recordem, per exemple, els noms de mallerenga de cresta o monyuda); o com la mallerenga carbonera (Parus major), que com la resta de les ma­ llerengues és moguda i "xerraire",d'aquí l'expressió "ser una mallerenga" o xerrar com una mallerenga).

55

El tudó (Columba palumbus) ha disminuït molt degut al seu valor cinegètic. El veurem als rostolls, després d'haver. criat i en grups banstant numerosos.

Les rapinyaires diürnes que trobem a.la pineda són: l'astor (Accípíter gentílís) i l'esparver (Accípíter nísus), bastant semblants entre si, i l'aligot (Buteo buteo) que tot i alimentar-se als conreus, cria dalt dels pins.

De rapinyaires nocturnes n'hi ha dues: el gamarús (Stríx a/uco) molt conegut pel seus crits planyívols i el mussol banyut (Asío otus), que a l'estiu ve a criar en molt poca quantitat, a les pinedes del Vallès.

Els conreus: aquest hàbitat, que antany havia estat el més característic de la nostra comarca, ha perdut molta importància en les últimes dècades. Els camps forneixen molt d'aliment pels insectívors i pels granívors,i d'altra banda,els rapinyaires els ofereix grans espais oberts per caçar i moltes preses.

Els rèptils més típics dels conreus són la serp verda i la serp blanca (Malpolon monspessulanus i E/aphe scalaris) totes dues poden arribar a tenir ·grans dimensions, i el llang·ardaix (Lacerta /epída), el qual com la sargantana comuna (Podarcís híspanica), podem trobar als migdies,sota el sol abrusador. El gripau comú (Bufo bufo) surt al vespre o a la nit en els indrets on hi ha aigua a la vora.

Els micromamífers més abundants són: el talpó (Pítymys duodecím­ costauts) i les mussaranyes (Crocídura russula i Suncus etruscus).

Quant als mamífers majors n'hi ha dos de molt característics: el teixó

56

- ....

,. • ' ,. ·�•· • -• ,l •

'"'·

l

(t.,

•

.

.

•

(Me/es me/es) del qual és molt senzill trobar-ne les teixoneres en el bosc, i és clar- el conill (Oryctolagus cuniculus), que malgrat haver disminuït dràstricament, encara el podem veure al capvespre o de bon matí.

D'ocells n'hi ha molta varietat, de fet, potser és el biòtop on hi ha més diversitat. Alguns dels més típics són el verdum (Carduelis eh/oris), la cadernera (Carduelis carduelis), el pardal xarrec (Passer montanus), que es distingeix del comú -tan freqüent a les ciutats- per una taca negra que té a la galta, i la perdiu (Alectoris rufa), aquesta ja quasi bé desapareguda.

A l'hivern els camps s'omplen de titelles (Anthus pratensis) i de lluers (Carduelis spinus). Aquests darrers són molt coneguts popularment -com la resta dels fringíl·lids- pel mal costum de tenir-los engabiats. D'altra banda, la cotoliu (Lu/lula arborea), la cogullada (Galerida cristata) i els túrdids (Turdus sp.), són ocells eminentment hivernants, però que també crien en poèa q1,1antitat.

L'estiu aporta noves espècies als conreus, ja sigui la divertida puput (Upupa epops), la tórtora (Streptotelia turtur), o els falciots (Apus apus) i les orenetes (Delichon urbica i Hirundo rustica). Aquestes últimes, malgrat que crien als edificis, cerquen el menjar sobrevolant els camps.

Per últim cal esmentar els següents rapinyaires: l'aligot (Buteo buteo), a qui podem veure dalt de les torres de corrent elèctric, talaiant les seves preses, el xoriguer (Falco tinninculus) que caça 'fent l'aleta" o "l'esperit sant", és a dir aguantant-se immòbil a l'aire batent les ales, i el mussol (Athene noctua), que es passa estona dalt d'un pal de corrent, mentre mou el cap vers tots els cantons.

57

Medi rupícola: és el conjunt de tallats de roques i pedregars. Només el veurem en algunes bandes del Farell i en certs turons.és per això que la fauna d'aauest biòtop serà escassa. És destacable però, la presència de la merla blava (Monticula solitarius), la qual-és absent al massís ·veí de St. Llorenç,ja que no li agraden els aglomerats d'argila. Destaca també el duc (Bubo bubo) que viu sedentari en els tallats de roca, fent el niu en qualsevol balma. D'altra banda en l'època de pas és fàcil d'observar el còlit gris (Oenanthe oenanthe). La cotxa fumada (Phoenicurus ochurros) fa el seu niu dintre la vegetació ·dels roqueters.

Finalment hem d'esmentar la presència de la sargantana roquera (Podarcis mura/is) i la colobra bordelesa (Coronella girondica), aquesta de costums crepusculars o matiners.

Jordi Fernàndez i Prat Secció Natura

58

Parlant amb els ocellaires La Ronda passa enguany pel Parany del Federico i pel Parany del Boter, on hi destaquen les siluetes de les alzines d'original forma que hi ha.

Per parlar d'elles, i d'altres punts que hi són relacionats, ens dirigim a en Francesc Pèlachs, president de la Secció Ocellaire de la Societat Castellarenca, que fou fundada l'any 1901.

-Ouant temps fa que hi ha aquestes alzines preparades així?

-Quant jo vaig començar a anar-hi vers l'any 1940, ¡a hi eren. La més petita que hi ha té 45 anys.

-Com les preparen?

-Les del Parany del Boter les van arreglant donant-les-hi forma fina i punxaguda, a fi que no ofereixin cap lloc per agafar-se que no sigui a la creuera envescada que hi ha dalt de tot. A més es buiden del mig, per poder agafar amb més facilitat l'ocell de la creuera. A l'any 1955 es va començar a fer-ho en aquest sistema de xiprer. Abans es feien planes per sobre i per sota, com ho són les que heu vist al Parany del Federico.

-És important l'ocell que fa de reclam?

És el més important de tot. Ho ha de fer molt bé, ja que els altres ocells quan passen per aquí a l'octubre, van molt escamats, perquè del Pirineu fins aquf els han perseguit arreu. Un bon reclam, en el suposat que un se 'l vulgui vendre, cosa que normalment no passa, val unes 1000 o 2000 ptes. L'ocell de reclam i el de concurs, no tenen les mateixes característiques.

-Ouè és la creuera?

-Són uns pals d'om o de ginestó. Quan els troncs són secs se'n tallen dos de 1 O cm. i es lliguen en forma de X. Llavors s'envesca pel cantó de dalt i es posa al cim de les alzines, on els ocells s'hi agafaran de potes.

-Hi ha altres arbres preparats així a Castellar?

-Al terme de Castellet n'hi ha una de petita que també la van arreglant.

Peró cap més. Els que no tenen aquestes alzines ho fan amb rams tallats, peró, és clar, quan s'assequen s'han de canviar. Aquests arbres preparats han d'estar allunyats dels altres a fi que l'ocell no en pugui triar cap més. Per aixó els veureu més o menys voltats de camps.

-Ouin vesc es fa servir?

-El més bo és el de boix grèvol, de color blanc. També n'hi ha de pi, de color groc, i el de figuera, de color verd. A vegades es barregen perquè no sigui tan blanc. Peró ara es fa servir el vesc sintètic, perquè el de boix grèvol

59

va a 5.000 ptes. el quilo, i el sintètic a trenta duros els 200 grs.

-Com se'ls treu el vesc als ocells?

-Cal dir que se n'ha de saber, de treure'l, ja que no és fàcil fer-ho sense fer-los mal bé les ales. Abans es treia amb cendra, ara el sintètic es treu amb petroli o benzina. Un cop nets, si és femella es deixa anar, ja que no està permès caçar-ne, i si és mascle ja el pots posar al gabió, on hi trobarà menjar i beure. Perquè no s'esverin portem la gàbia totalment tapada i així es senten més segurs i s'animen a menjar.

-Quants sistemes de caça hi ha?

-El de ram (que és aquest), i el de tela. Per fer el segon, posen una tela plana a terra i després l'aixequen de manera que estirant un cordill puguin deixar-la anar de cop quan tenen un ocell al mig i així impedir-li que s'escapi.

El reclam ef fenen a un costat, i, al mig, hi ha el "munta", un altre ocell domesticat que quan es vol es fa moure i amb el seu batec d'ales ta creure als ocells que passen que vola i que per tant no hf ha perill. També hi ha el sistema de fer-ho en tela japonesa, però aquest no està permès.

-Quant al concurs d'ocells, què es valora' -Cada classe d'ocell té la seva cantarella caracterfstica, que nosaltres en diem la "cantada" o la ''passada". Per tant es tracta de valorar/a quantitat de vegades que l'ocell concursant fa la "cantada", tot veient un altre ocell al costat. En el pinsà també se li valoren els "rossinyols" que fa. En l minuts pot fer-ne més de 60. També hi ha el "rossinyol d'estesa" o de "borratxo", amb una puntuació de 1 O punts per cada un. A vegades n'hi ha que en fan 7 o 8.

-Quants anys viu un ocell d'aquests?

-La mitja de vida que té si és ben cuidad, és de 1O anys. Un ocell de concurs s'agafa de novell al Pirineu als quinze primers dies d'agost. O també pots agafar ''passes" (o sigui els que passen per aquía l'octubre), però llavors no saps mai els anys que té. Conec un ocellaire que fa 15 anys que té un pinsà i un altre que en ta 16 que té una cadernera.

-A quines gàbies s'han de tenir?

-De moment fins i tot es poden tenir en un "volador" (gàbies grans pe a 1O o 20 per observar-los. Al cap d'uns dies els que no t'agraden els deixes anar i els altres els poses en gàbies individuals. Poder ser de les de fantasia o de les rectangulars petites. Aquestes són les úniques que s'admeten en els concursos. L'ocell de taula es procura que estigui sol perquè no s'estragui cantant abans d'hora.

-Quant pot valdre un bon ocell de concurs?

-Un ocell per a la taula, no té preu. Normalment si un el té bo, no se'l ven, però, perquè us en feu una idea del que se'n pot arribar a comptar, us diré que ta poc s'ha venut un passarell, a Sabadell, per 120.000 ptes., i m 'han dit que a un ocellaire de Barcelona li han ofert 300.000 ptes. per una cadernera.

-Quina ha sigut l'activitat d'aquest any de l'Entitat?

-Els campionats locals, que duren 21 jornades. Abans només fèiem certamens, però ara fa set anys que tem els campionats i, si bé vam

60

començar de res, aquesta temporada hem arribat a tenir cada festa de 150 a 200 ocells, de 65 ocellaires. Ve molta gent de fora, alguns de la categoria d'Amadeu Diez, Diego Cívica, Nicolàs Duran i Antonio Ruíz, de Sabadell, i de Miquel Carril/o, Alfons Soler i Joan Martínez, de Terrassa. Aquest any els de Castellar hem tingut una mala temporada perquè ha coincidit que s'han mort molts ocells bons, com per exemple: a en Guitart, el passare/1; a en Julian, la cadernera; a en Torrents, Medí, Vall i Bernabé, el pinsà. Eren ocells de competició que feien disfrutar de valent i que se'n duien els premis.

L'entitat aquest any ha tingut especial atenció als afeccionats infantils, que són molts. Actualment, els meus companys de junta de la Secció Ocel/era, amb qui portem a terme totes aquestes activitats són: Ramon Guitart, Pere Alàs i Bernabé Garcia. No cal dir que estem a la vostra disposició pel que calgui.

-Per acabar,quins són els ocells que es cacen aquí?

-En gran majoria, els que hi són típics de pas: Pinsà, passare/1, cadernera, i verdum. També pica-pinyes, carronges, 1/oers i algun gafarró.

Tota aquesta conversa l'hem tinguda voltats de set o vui gàbies,d'on surt, durant el dia, un melodiós concert fet per alguns dels ocells esmentats.

TEMI

El cant del ocells El pinsà Xup,xup,penc,penc penc,tristris,tris,tris,io-io-io­ ra-xa-ben-tri-trinc,trinc,ra-ra-ra­ rau-rixu-bit.

El verdum r,r,r,r,r,-rr,rrrr r, r,r,r,r,r,r,-xenc,xenc, xenc,tiau,tiau,tiau, pio,pio,pio,pio,pio,juincx r,r,r,r,r,r,-xenc,tiau,tiau pio,pio,pio,juincx.

La cadernera Ti,ble,ble,ble,ble,ble,xiu cas,cas,cas,cas,cas,tiu, tiririt,tiririt,tiririt,raxiau, lui,toi,penc,penc,penc,penc, xiu xibellet,xibellet,xiu tarraxiu bili,bili,bili,xiu, r; r,r,r,r,xiu,cus,cus,cus, penc,penc.

El passarell Tiri-ri ri riol lari tat tat tariu seurri,cie cie cie seiri, ta ta ta vija,vis vis is cums quia quia quia covit,quia quia quia com xe xe xe xe xe coi coi coi coi coi,cum,guei guei guei guei guei ga ga ga ga ga ga,cu cu,cu cu cu pi pi pi pi pi pi vis vis vis vis virre,catac catac catac catac caxirri.

61

Qui va a muntanya?

La serra que va del Puig de la Creu fins al Farell és,com la major part de muntanyes vallesanes, un medi natural que sofreix una forta pressió humana. És especialment en aquestes muntanyes de la rodalia de la gran conurbació barcelonina on els problemes ecològics . que la pressió humana comporta s'estan plantejant amb més intensitat, i per això fóra interessant que els rondaires vallesans,pèr la part que ens toca, hi féssim unes breus reflexions.

Molts de nosatres anem tot sovint a la muntanya, cadascú amb una iniciativa pròpia; però pràcticament tots tenim una cosa en comú: no hi vivim; hi anem només a les hores de lleure. La muntanya és per a nosaltres un lloc d'esbarjo.

No fa gaires anys aquestes muntanyes tenien uns hostes ben diferents dels d'avui dia: pagesos, pastors, carboners, caçadors tradi­ cionals, bosquerers, artigaires... Tots ells hi havien nascut i hi treballaven.

Tenien un extraordinari coneixement del medi, tan complet que encara avui no l'arribem a sospitar. Però a partir de finals del segle passat, la muntanya comença a ser víctima de diferents canvis sòcio-econòmics, sofreix un greu despoblament i la major part de la seva població emigra a les ciutats. Anys més tard,l'home urbà redescobreix la muntanya i aquesta, lluny del treball quotidià, serà utilitzada amb un altre fi ben diferent: l'esbarjo.

Avui dia,les muntanyes han esdevingut focus d'esplai (pic nie familiar del diumenge),de turisme Qnterès paisatgístic, arquitectònic,etc),d'esport (caça esportiva, pesca, trial, marxes atlètiques, ect), d'excursionisme (amb les variants d'escalada i espeleologia) i de moltes altres activitats difícils de classificar: boletaries i esparregaires (activitats depredadores i actualment molt massificades), aplecs i concentracions diverses, marxes de tota mena,... fins i tot concerts! l, evidentment, no cal que parlem de les urbanitzacions i segones residències, en què la recerca de l'esbarjo ha portat a ocupar i destruir la muntanya.

De tot aquest reguitzell d'activitats i personal -d'una incidència i importància molt diversa, però amb el comú denominador de la pressió humana sobre el mèdi�no cal dir que l'home n'ha tret coses positives: ha adquirit coneixements, ha experimentat uña millora psíquica i física, i és possible que un cert interès per la conservació de les àrees naturals, del patrimoni arquitectònic, etc.

62

"La situació és radicalment diferent de la de fa només vint-i-cinc anys.

La massificació ho ha capgirat tot."

63

D'altra banda, aquest canvi tan sobtat en la utilització de la muntanya (fenomen força recent, lligat al boom de l'ús del cotxe utilitari) ha estat no solament qualificatiu (ara és un ús purament lúcid), sinó quantitatiu. Per exemple: en un mas d'aquesta zona, on cap als anys 50 vivia una fam ma de masovers (5), 2 pastors, un colomer i els amos els diumenges (això significa que en aquella propietat hi havia una densitat de 0.05 persones/Ha), actualment, a causa de les 12000 persones que sol haver-hi, i malgrat estar la masia abandonada, la densitat és de 4 persones/Ha. LA PRESSIÓ HUMANA SOBRE EL MEDI

És evident que aquesta sobrecàrrega de visitants no passa desa­ percebuda al medi natural. Nombrosos estudis han demostrat que incideix de forma molt negativa sobre les característiques dels ecosistemes.

Aquesta degradació directa de l'entorn, si s'hi planta cara, pot ser reversible del tot (deixalles) o només parcialment (erosió del sòl, espoli de la vegetació, rarefacció de la fauna, contaminació aquàtica, antropo­ genització del medi natural, etc.). Però en tot cas, paradoxalment, sempre es degrada allò que molts dels ciutadans cerquen: la tranquil·litat i el silenci, la bellesa, la netedat, la solitut, la feresteguesa de la muntanya...

Per a pal·liar aquests efectes negatius, de mala utilització per part dels ciutadans, sens dubte és urgent que s'arbitrin unes disposicions ben específiques -en alguns casos (la caça) ja hi són, però no es compleixen- i

64

"La muntanya no és una propietat nostra.

Nosaltres només en som uns usuaris ''temporals".

també generals (Llei d'Ordenació del Territori). És en aquest sentit que es crearen els Parcs Naturals; però només són petits pedaços i,de vegades, ni això.

El problema bàsic persisteix: la massificació a la muntanya. Això sembla que serà difícil de regular, ja que caldria adoptar una colla de mesures poc populars, que des d'un punt de vista polític no tindrien rendibilitat. Per aquest motiu, mentre l'administració no en prengui consciència, som nosaltres mateixos els responsables dels efectes de la pròpia presència a la muntanya, i és aquí on volem incidir.

Sense caure en situacions paternalistes, cal que ens fem a la idea que tots plegats no som sinó uns organismes més, estrangers a la muntanya. En ella hi viu gent que hi tenen els únics recursos (conreus, ramats, llenya, herbes... fins i tot bolets i pinyes). No hem de permetre la recol·lecció ni la captura de cap planta o animal d'amagat de les persones que hi viuen o del propietari. l encara així, hem de pensar en la nostra incidència i en els centenars de persones que poden fer el mateix.

Cal que no anem més al bosc amb esperit de depredador, amb ànim d'obtenir-ne coses. Hem de tenir clar que al bosc no es produeix res de més, ni de casualitat. La natura és estalviadora i no malversa esforços perquè creixi una planta o perquè criï un animal. Aquell bolet que agafem, aquell boix que tallem són fruit d'unes condicions biològiques complexes.

El boix tallat ja mai no podrà enviar oxigen a l'aire,ni cap ocell mai hi podrà fer niu. l no ho diem per exagerar: el grèvol i el teix, per exemple, estan esdevenint plantes molt rares a Catalunya,i és fàcil intuir-ne el perquè; i no parlem ja de la fauna.

Per tant,ja que tenim la sort de poder anar a muntanya i gaudir-ne,no l'espoliem ni la maltractem, de la mateix manera que no ens agradaria que ens tallessin una planta del nostre jardí o ens embrutessin casa nostra.

COM ANAR A MUNTANYA Si hem dit que la massificació és incompatible amb la muntanya, no cal dir que també ho és la mecanització. Per això,cal dir no al pas de cotxes pel mig del bosc i a la dèria de voler arribar a tot arreu amb cotxe; cal dir no a les motocicletes, no a les ràdios i casseettes enmig del bosc. D'ací l'interès d'anar sempre en petits grups, discrets de nombre i d'actuació.

D'ací la incompatibilitat de les aglomeracions, marxes i grups nombrosos, que no faran sinó incrementar l'erosió, la poca tranquilfüat i la pèrdua de "sensació de natura".

Si l'equip bàsic de l'excursionista són les botes, no cal dir que l'itinerari és el camí. Cal entendre, doncs, com a negatiu obrir, per eixamplar,tallar i alterar els camins. La viabilitat dels camins està en funció del trànsit humà. Si un camí es tapa, és senyal que no té interès per a la gent. La irresponsable obertura i eixamplament de camins, amb la corresponent massificació posterior,ja ha comportat efectes molt nocius a

65

"No hem de confondre la muntanya amb un parc d'atraccions natural.A muntanya tan sols hi som uns humils convidats, gairebé uns intrusos_.''

les muntanyes del Vallès: erosió incontenible, alteració de la vegetació, la desaparició de la fauna (hi ha dues espècies que així s'han estingit), l'abandó de les cries, víctimes del destorb humà, etc. Cal fer servir els camins principals i no obrir noves "dreceres" que mai no haurien existit.

Seguir els camins és fàcil i només cal tenir una mica d'intuïció i d'esperit muntanyenc. En cap cas s'han d'empastifar els camins amb pintura, col·locar senyals i cartells, marcar arbres, etc. que no fan sinó afavorir la massificació i el "turisme" de muntanya, fent perdre la pròpia iniciativa excursionista. La muntanya no és un casc urbà on calgui senyalitzar-ho tot.

En definitiva, cal que quedi clar que la muntanya no és una propietat nostra. Nosaltres només en som uns usuaris "temporals': No podem anar-hi amb ànim depredador, a consumir natura, com si fos un gran hipermercat natural. L 'equilibri de la natura és fràgil i no ho resistirà. Encara que molts no se n'adonin, la situació és radicalment diferent de la de fa només vint-i-cinc anys. La massificació ho ha capgirat tot.

No hem de confondre la muntanya amb un ''parc d'atraccions natural" i comportar-nos com en una disbauxa. La muntanya té la seva vida, exuberant i complexa. Nosaltres hem de passar-hi desapercebuts, com una planta o un animal més; que la nostra petja no deixi deixalles, erosió, enderrocs, plantes o arbres escapçats, nius abandonats... A muntanya tan sols hi som uns humils convidats, gairebé uns intrusos.

Joan Real i Ortí Secció Natural de la U.E.S. Francesc Macià

66

El Puig de la Creu, enrampat En seguir l'itinerari d'aquesta VI Ronda Vallesana,ens adonarem que en aquesta zona del Puig de la Creu i del Farell les línies d'alta tensió són una veritable plaga.

Això és degut a l'existència, entre Sentmenat i Castellar, d'una central distribuïdora de FECSA, constru·1aa el 1978 amb la finalitat de distribuir l'energia elèctrica que ve de la central nuclear d'Ascó l.

Les línies que vénen d'Ascó són les dues línies paral·leles que han desfigurat totalment els límits oest i nord del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt (passen per St. Vicenç de Castellet, Vallhonesta, Matarodona, Mura,Castelldepera,St. Llorenç Savall i cap al Puig de la Creu). Podria ser pitjor, però,ja que el 1973 hi havia prevista una línia que tallava pel mig tot el Parc Natural, i una de les torres (de 36 m d'alçada i 16 de base) havia d'anar situada al costat mateix del monestir de la Mola (1).

Aquestes dues línies són de FECSA i cadascuna transporta 400.000 volts. Quan fa quatre anys s'estava estenent la segona d'aquestes línies, corrien rumors sobre la construcció d'una tercera línia, paral·lela a les anteriors.

Recentment,s'ha plantejat una nova línia d'alta tensió que,sortint de Sentmenat, passaria per damunt del Farell, cap als cingles de Bertí, i travessaria pel bell mig del Parc Natural del Montseny, cosa que si s'arriba a fer, serà un vergonyós atemptat ecològic. Amb això es pretén portar l'energia de la nova central nuclear Ascó II fins a Girona, a través de la central de Sentmenat.

Hi ha una altra línia més antiga,d'ENHER,que passa per Coll Munné, prop del parany del Boter, i que transporta 380.000 volts. l a més,hi ha una bona colla de línies d'alta i mitja tensió, de menor importància, que també es troben a la rodalia de la zona.

IMPACTE SOBRE EL MEDI NATURAL L'impacte de les línies d'alta tensió sobre el medi natural és força important.

En primer lloc, hi ha el problema de l'obertura de devastadores pistes, a cops d'excavadora, amb l'única finalitat de permetre l'arribada dels camions per instal�ar les torres. Cada torre representa una pista

67

diferent, i de vegades tenen més d'un quilòmetre. Després de la instal�ació, aquestes pistes queden abandonades; però es transformen en vies de penetració d'automòvils i motos. Així, indrets que abans pràcticament eren verges, perquè eren de difícil accès, són objecte actualment d'una excessiva presió humana ("domingueros" ,.caçadors, trialers ...), amb totes les conseqüències que això comporta: deixalles.agressions a la vegetació i a la fauna, erosió del sòl, etc Aquest és, probablement, l'impacte immediat més greu de les línies d'alta tensió: el moviment de terres que es produeix en obrir les pistes i l'erosió subsegüent, a la qual s'afegeix l'acció ràpida de les aigües salvatges. Les pistes provoquen una destrossa ecològica brutal. Recor­ dem, només, que 1 cm de sòl (humus), que els bulldozers eliminen en qüestió de segons, ha trigat un centenar d'anys a formar-se.

En segon lloc, hi ha les destrosses produïdes en arrassar tot el bosc que es troba sota el traçat de la línia. Aquesta mena de tallafocs (que a part de desgraciar el paisatge, de poca cosa més serveixen) es fan per pura rutina, i a més de la gran trinxada de vegetació, ocasionen greus problemes d'erosió. l per acabar-ho d'adobar, hi tiren herbicides (cosa que no es fa enlloc més d'Europa), amb la contaminació consegüent (al Montseny, tot un ramat de bens va morir per aquesta causa).

L'impacte de les línies d'alta tensió resulta particularment negatiu sobre els ocells, en especial rapinyaires, que, més sovint del que ens

Les línies d'alta tensió contaminen.

68

Arrasen tot el bosc de sota la línia i hi tiren herbicides.

podríem pensar, moren en aquestes línies per e1ectrocuc1ò o, simplement, per xoc. Això encara s'agreuja quan el alguns llocs pinten les torres de color verd, perquè no facin tan mal efecte a la vista.

Cal també tenir en compte que un percentatge significatiu dels incendis forestals té com a causa les línies d'alta tensió. Tots en recordem casos. Aquest perill d'incendi es dóna sobretot quan hi ha tempestes elèctriques. l en darrer lloc, no hem de menystenir el que ja s'ha anomenat "contaminació electromagnètica", és a dir, l'efecte sobre el medi i els éssers vius, del camp electromagnètic que les línies generen. L'evidència d'aquest camp electromagnètic es fa palesa amb una senzilla prova: porteu un fluorescent, amb presa de terra, sota una línia d'alta tensió i comproveu com segueix encès sense que calgui endollar-lo enlloc.

69

El fet que les línies d'alta tensió "contaminin" està essent objecte de nombrosos estudis científics als Estats Units i,sobretot,a la URSS.Sembla que l'exposició prolongada a aquests camps provoca greus transtorns nerviosos i càrdio-circulatoris. Tot i que encara no hi ha proves concloents i definitives que siguin un perill essencial per a la salut, a la URSS hi ha una legislació molt estricta per a protegir les persones, les cases i les poblacions de l'acció dels camps electromagnètics. Així mateix,el 1978,un tribunal de New York va dictar sentència a favor dels habitants d'una zona que es trobava al voltant d'una línia de 750 Kw, en un radi de 200 m, reconeixent que això suposava un risc per a la seva salut. Les companyies elèctriques els van haver de pagar un canvi de residència massiu...

Aquesta incidència dels camps electromagnètics, que augmenta com més fort és el vent, i que es pot apreciar àdhuc a uns quilòmetres de ta línia, té evidentment repercussions sobre els ecosistemes de la zona: el creixement de les plantes és més lent,les abelles deixen de recollir pol �en i de fer mel, els ocells perden el sentit de l'orientació, etc.

LA IMPOSICIÓ DE L'ENERGIA NUCLEAR Per tot plegat, doncs, i no solament pel deplorable impacte estètic sobre el paisatge, és evident que les línies d'alta tensió són un altre dels greus atemptats ecològics que les nostres muntanyes estan patint. l no ho hem d'acceptar amb resignació,com si es tractés d'un tribut al "progrés". No. Aquestes línies d'alta tensió que ens estan desgraciant totes les muntanyes de ta Serralada Pre-litoral (actualment n'hi ha una altra de prevista des de Vandellós fins al Papiol, que travessarà pel mig les Muntanyes de Prades, i que ja ha suscitat una forta oposició), aquestes línies d'alta tensió són fruit de la imposició de l'energia nuclear. · La construcció d'aquestes línies monstruoses, de centenars de quilòmetres, amb un cost impressionant, ens demostra l'enorme interès que hi ha darrera les centrals nuclears: interessos militars, sobretot i econòmics, a causa dels escandalosos guanys que reporten a les companyies. Al capdavall tots plegats estem pagant aquestes línies 0guat que la construcció de centrals nuclears) que en el rebut de la llum paguem un cànon per a la promoció de l'energia nuclear -energia alternativa, en diuen.

Si no volem donar suport a un model de desenvolupament que ens està destrossant el país i que procura concentrar cada cop més la producció d'energia en dos o tres punts molt concrets (el domini dels quals proporciona un gran poder), hem d'estar a favor d'un tipus de vida diferent, en equilibri amb el medi, i hem d'afavorir les energies renovables o dolces, ecològiques, com ara la solar, l'eòlica o dels vents, la hidràulica de petits salts, la geotèrmica o de l'aigua calenta, etc., energies que a part de ser netes i no contaminants, són totalment descentralitzades.

Així doncs, la resposta a les línies d'alta tensió continua essent la

70

mateixa de sempre: "Nuclear? No, gràcies".

Francesc Macià i Guillà Secció Natura de la U.E.S.

71

�

�1111

Les sctxx:ieJI

Escanejat i editat pr Jordi Xicola-2019

DOCUMENTS ENTREGATS A LA SORTIDA: ➔FULL D'HORARIS CONTROLS ➔ MAPA DEL RECORREGUT

' .

F ONT DEL GURRI

1

12, 30

6

5

2, 30

12,J:

l'L.A. T�N

331 "'-

1

25'

SHRA DE

sei:xxjejf

�1111 U:S

RIERA

FONT

DEL SANT SEBASTIÀ

l'ÍNOS SH 111. 55' COlL MONN 11 121-. 2 h li'

s12 ...

2 h 20

CARENA CANYELLES

l'ARANY DEL. BOTER 105 111

DEL YALLÈ:S

'80 111 tl1 U1

CASTELLAR

HEM SENYALi ZA T � iTÍ NERARÍ AMB FLE TXES GROGUE S QUE FACÏLME NT VEUREU

A CASTELLAR DE L VALLÈS

3

2

9,30 SANT SEBASTiÀ DE MONTMAjoR 10,30

COLL MONNER

1

9

7, 30

CASTELLAR DEL VALLÈS

fANCANINT

OIIHfURA

S

HORARI CONTROLS

20- d'OCTUBRE - 1.985

VI RONDA VALLESANA �

VI • IU ..J ..J

CD

� ..J IU

C

.r.

..."'

•u ..J IU

li)

NON H i¡talOJ.

-,C

. s:.

i

••

:,

lu

� <(

j

s:.

W

M

•;

Q

-.

.s:.

... "'... o -z......

N

.C

E

e:

-s:.

o :l

z

�

-..,

Q

o

è8'°

z

11: 11:

o

l

... ...

.é

UJ

UJ

a::

o

::,:

NVJ Y1

o

-

o o

L

•

.._

'l�íll1V

PUIG de la CREU 20-OCT.-1985

--- CARRETERA

r••·� PISTA

�CAMÍ

---- ITINERARI

©

¡

•

h

CREU ROJA

ESGLÉSIA

MASIA

FONT

s A C B

BEGUDES

CONTROL

ARRIBADA

SORTIDA

ORGANITZA UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL

VI RONDA VALLESANA

l

sc:txx:iel

�1111 LeS

�

�

�n&rvei

gràf 1c:a

1 l(m.

líêi\. BANC }?E_SABADEIL

atc:ala

/ __ ío-it

�-----