RONDA VALLESANA V

�k .. . .........'\.-

N T�N-E �r-. ·v . .

V Ronda Vallesana EL MONTNEGRE

L'edició d'aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració de:

PATRONAT MUNICIPAL D'ESPORTS DE L'AJUNTAMENT DE SANT CELONI

Diputació de Barcelona

..

Ajuntament

i�.u,

de Sabadell

CONSELLERIA DE CULTURA

B 2/C Sant Llorenç. 7B. Sabadell.

D. L.: B.29.421/B4

SUMARI V RONDA VALLESANA. Carles Olivella ....................·.........pàg. 7 Salutació de l'alcaldia de S. Celoni. A!1toni Pujol... : .......· ............... 8 St. Celoni i la v• Ronda· Vallesana.' Albert Galin.....................•.... 1 O El bandolerisme. Carles Puche ........................................ 11 La fauna del Montnegre. Josep Llovera ................................. 20 La vegetació del Montnegre.Jaume Planell .............................. 27 La masia catalana o el vell mas de mes vacances.Mn. Jaume Cuduñet(*) .... 32 La muntanya amb la parròquia i les seves masies. Mn. Jaume Cuduñet(*).... 35 Complanta d'un lloc. Francesc Melgosa ................................. 39 Can Cases, el lloc de l'acampada. Josep M• Alfaras ...................... 42 El Rec del Molí. Josep Mª Alfaras ..................................... 47 L'itinerari de la Ronda. Ramon Gotés .................................. 50 D'Hostalric a Orsavinyà i Calella. V. de lassera .......................... 54 El clima del Montnegre. Alfred Rodríguez ............................... 57 Vallgorguina: Poble de bruixes? Jaume Lòpez ...................·........ 59 Vallgorguina: Guia turística breu. Jaume Mora........................... 67 Indrets. Jordi Mir ................................................... 74 Forns de pega de Can Valls d'Olzinel les. (+) ........................... 77 La i_ndústria del carbó. Gabriel Marques ...·._...... : ..·................... 78 .

El castell de Vilardell. Met del Mogent ................................. 82 Cloenda. Francesc Garcia ... . ... . ................................... 85

(*) Articles extrets del llibre Recordant petjats camins. (+) Extret de l'Itinerari l (Pedra Miradora) del Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny.

V Ronda Vallesana Crec que la Ronda Vallesana és una d'aquelles coses senzilles i populars que, havent estat concebudes per a no ser res més que una cosa simple, han esdevingut, quasi sense adonar-se'n ni saber com, una manifestació plena de força i atractiu. El seu discret i serè caminar al llarg d'aquests breus cinc anys, l'ha duta, sens ella voler cercar-ho, a trobar un lloc allà en els bells espais on s'allotgen les ' coses veritablement importants.

Potser per aquesta inesperada i agradable sorpresa, en escriure aquestes paraules d'introducció o de salutació d'aquest jove llibre, m'he adonat que la seva mare, la Ronda, em recorda un xic aquell poeta que, precisament per no voler perseguir la glòria ni deixar en la memòria dels homes la seva cançó, el seu cant va anar molt més enllà d'aquella olivera del camí, d'aquell om sec o d'aquelles

revoltoses mosques i va esdevenir, lluny del que ell imaginava, una obra important i ampliament coneguda per tothom.

Els creadors i curadors de la Ronda Vallesana aniran cercant, any rera any, uns indrets i uns camins per a tots, allà per entre els pins i farigoles del nostre Vallès. l la gent del país, pas a pas, tot traspassant carenes i torrents, donarà la volta a un tros del nostre paisatge. l així, xics i grans, forts i febles, humils i vanitosos, tots en una colla, cada tardor faran camí enllà. Una vegada més veurem que aquell poeta tenia raó quan, amb tota senzillesa, ens deia qu� no hi ha camí, que es fa camí en caminar.

Crec que aquest deu ser també, sens dubte, el gran petit secret de la Ronda Vallesana.

Carles Olivella i Viguer President de la U.E.S.

7

Salutació de l'alcaldia de Sant Celoni Descobrir un nou indret, saber-ne la tradició i la història ho considero de gran importància per a tot poble que li agradi mostrar ar:nb orgull els seus monuments als visitants. Això és, posar de relleu l.a iniciació de l'esperit d'una raça i retrobar els elements que contribuïren a formar la seva ànima.

Aquest és l'objectiu de la· v• Ronda Vallesana. Per això, dic que aquesta marxa ensenya bo i delectant. Vol tenir i té una dosi de descoberta. Ensenya forces camins del Montnegre, però no pas tot. N'explica moltes vies, tot i que no pas totes.

Cultura i esport en són els fonaments, de la mateixa manera que cultura i esport han estat una de les bases de la història i han merescut amb molta freqüència els qualificatius de claus d'or.

Perquè ho entenem així hem tingut el propòsit de divulgar allò més característic, donant notes històriques, arqueològiques, arquitectòniques i artís­ tiques de la muntanya del Montnegre, situada dins el nostre terme municipal. que per a molts serà inèdita i que encara guarda racons d'esplèndida bellesa.

Aquesta marxa ha volgut ser més creativa i formativa que històrica, però precisament per això, no s'ha pogut prescindir de la història ja que ens parla sobretot del que resta avui, del que fou ahir, de com viu el present el que fou el passat.

Sant Celoni té una llarga història. És el centre mercantil del Baix Montseny on es reunien els pagesos de la subcomarca que venien el seu excedent i compraven tot el que els faltava. Tot i que la xarxa viària no l'ajudà gaire, Sant Celoni conserva encara el poder de convocatòria del seu mercat. La indústria del suro, les serradores, la indústria tèxtil i la fàbrica de la llet li donaren un aire pre­ industrial i es convertí ben ràpidament en el centre d'atracció de la gent que volia abandonar les terres aspres i dures de la muntanya.

Avui, Sant Celoni no és pas aquell poble definit com a agrícola. Han passat ja anys i Sant Celoni és ja una comarca eminentment industrial. Prou que l'agricultura hi és encara viva i hauria de poder tenir moltes coses a fer o a dir però es troba molt limitada de temps, d'espai i de gent activa.

8

Ens donaríem per satisfets si al final cada participant pogués fer-.s e ressò i . reflex ·dè les moltes belleses que arreplega encara la nostra terra. Que tot excursionista tingués coneixement de la regió, del seu aspecte físic, de l'aspecte històric i arqueològic i inexcusablement del seu aspecte humà i que hom torni a casa sabent el que ha vist i perquè ho ha vist, recordant amb bon grat San Celoni i el seu terme.

Com podreu veure l'itinerari és bonic, variat i en el qual, naturalment, hi tenim posada tota la il·lusió perquè tingui l'èxit que es mereix.

La marxa, complementa l'esport i la cultura d'una manera que cal potenciar i estimular. És el resultat d'un esforç i d'una voluntat creadora. Per això, vull retre homenatge des d'aquí a aquells qui aboguen una capacitat d'il·lusió sense límits en la tasca meritòria de portar-la a terme.

Antoni Pujol i Forn Alcalde de Sant Celoni

9

Sant Celoni i la V Ronda Vallesana Per a tota la comunitat es fa imprescindible el desenvolupament de l'educació física i de l'esport, aquestes són unes facetes importants per a la formació integral de la persona, el seu estat físic i l'equilibri psíquic alhora, són uns factors molt positius per a una bona vonvivència social. l'exemple de la marxa és una nova anella dins la cadena ambiciosa d'activitats que permetran elevar el nostre esport als nivells que tots desitgem.

Quan els amics del Unió Excursionista de Sabadell ens varen proposar col·laborar amb la Vª Ronda Vallesana, no vàrem dubtar en donar el suport necessari per diverses raons: per una part, els avantatges que una marxa té per a un poble com Sant Celoni que no disposa de gaires equipaments esportius municipals · i per l'altra que a més de la pràctica de l'esport es complementa amb unes activitats cul�urals, i és per això que no podíem esperar' res més d'una activitat com aque�ta que satisfà les necessitats esportives i també culturals del nostre poble.

Des d'aquestes rat_lles _vul!. ani_mar tothom perquè s'apunti, p�r�ones generoses de l'esforç, sense cap més recompensa que la satisfacció de veure que avances mogut per la teva pròpia força i tot això borejant el Montnegre, aquesta muntanya tan entranyable, tan nostra, tan plena de variada vegetació. l per homenatjar aquest meravellós Montnegre res millor que passejar-hi per tots els seus costats. Potser per algú pot ser una mica costós però segur que val la pena fer aquest petit sacrifici a canvi de gaudir d'una experiència ben singular.

Aquesta marxa ofereix molts alicients que dibuixen un pla d'actuació plural que fan possible a la vegada la consolidació i l'enfortiment de la mateixa. És en aquesta línia que cal entendre la nostra participació. Com una etapa més en aquest llarg procés que ens ha d'apropar a fer de la marxa un moviment ric, plural i creatiu. l és, doncs des de la voluntat de col·laborar, des de la nostra funció específica, en la dinamització d'aquest procés que cal entendre el conjunt de la nostra actuació com una acció a aportar dins la realització de les línies mestres que l'organitzador, Unió Excursionista de Sabadell, tan bé sap realitzar.

Per acabar vull fer palesa el meu desig de que aquests primers passos pel Montnegre dels participants tinguin continuïtat en les futures edicions de la Ronda Vallesana, perquè, a ben segur que practicant la marxa descobrirem molts indrets per la nostra comarca del Vallès que serviran per enriquir-nos culturalment.

10

Albert Galín i Calvo Director PATRONAT MUNICIPAL D'ESPORTS

El Bandolerisme La proximitat del camí ral medieval a les serralades del Montnegre i del Montseny, ha fet que aquestes contrades es convertissin en llocs predilectes per acollir a les pletes de bandolers. Aquestes, durant tota l'Edat Mitjana i fins ben avançat el segle XVIII, van saquejar els vianants que transitaven per aquesta important via çle comunicació entre Barcelona i Girona.

Així mateix, el Montnegre, està farcit de nombrosos passos naturals que han estat aprofitats per a traginar ler mercaderies de contraban des de Marina cap a l'interior. Aquesta no era pas una tasca senzilla, doncs els contrabandistes, a més d'eludir els representants de la justícia, havien d'evitar el topar-se amb els bandolers, que sempre estaven amatents al pas d'alguna partida important de contraban, doncs robar a un contrabandista produïa un doble benefici: ningú els denunciava i el botí era d'un valor assegurat, ja que els productes objecte de contraban adquirien un gran valor en ser venuts a l'interior.

Les contrades del Baix Montseny i Montnegre han gaudit sempre d'una gran tradició bandolera. Cal tenir present la frondositat d'aquests paratges i les escasses comunicacions que existien fins que es van començar a construir les carreteres que avui enllacen gairebé totes les poblacions, el tren que travessa la Vall del Tordera i finalment l'autopista. Aquestes dues últimes vies de comunicació han aprofitat-en gran part-, el mateix traçat que tenia l'antic camí ral, única via de comunicació existent, en l'època en què els bandolers campaven per aquestes contrades amb gran llibertat.

Una de les referències més antigues que tenim dels bandolers, és referida a la llegenda de l'espasa del compte de Vilardell. Aquest va ser un personatge que va viure en un castell isolat, al mig del Montnegre, prop de l'ermita de St. Llorenç de Vilardell, i del qual avui només en queden unes quantes runes. També es pot veure, a la "Vall de Fuïrosos", la cova del drac, que pel seu _aspecte és força entenedor que hagi donat peu a la llegenda del drac de Vilardell, doncs és una cova situada sota una formació granítica isolada de la resta del paisatge, de la qual destaca el seu color blanquinós. La interpretació més estesa de la llegenda del drac de Vilardell és la que hom suposa que el drac no era res més que una pleta de bandolers que actuav_en prop de Sant Celoni, robant i matant a totes aquelles persones que pasaven pel camí ral i tenien la desgràcia de caure a les seves mans. La càustica popular atribueix aquest fet a un bell drach, prop del castell i del camí qui.n va de

11

Barcelona a Girona, lo qual se'n menjave lo bestiar e molta de la gent qui.n passave per lo camí desús dit.

També seguint la moda d'aquells temps (s.XII), es va integrar a l;¡ llegenda el personatge de St. Martí, el qual deixa la seva espasa -una bella spasa de gran virtut- per a vèncier el drac. Hem de dir que són nombroses les llegendes en què intervé St. Martí i la seva llegendària espasa.

Tal i com la va transcriure Roig i Jalpí en les Feyts d'armes de Catalunya, la llegenda diu: Avia prop de St. Celoni un sforçat cavaller apelat En Soler de Vilardell, senyor del castell, que vui encara sta en peu; � també se n'avia nodrit un bell drach, prop del castell e del camí qui.n va de Barcelona a Gerona, lo qual se'n menjave lo bestiar e molta de la gerit qui.n passave per lo camí desús dit. Segueix la llegenda dient que un dia St. Martí, transformat en un pobre captaire, demanava almoina al castell, i en anar el mateix senyor a fer-li'n, aquest només trobà una bella spasa de gran vírut. Soler de Vilardell, volent provar contra un gros roure l'espasa que tan misteriosament li havia arribat a les mans, el partí pel mig com si fos stat una caramuxa; pegà amb ella sobre una roca, i l'arma entrà més d'un pam. Aleshores el cavaller va conèixer que nostra Senyor volia que ab aquella spasa ell matés aquell ferotge drach.

Un dissabte, de bon matí, se n'anà amb molta devoció a oir missa a l'església de St. Martí de Pertegàs, "propet de la vila de St. Celoni" per posar-se en gràcia de Déu abans de complir la gesta. De tornada al seu castell se'n va vestir tot d'arnesos ben lluents, que pareixia que n'era tot un mirall; e així mateix faé aparellar son cavall, així com favors acostumaven fer los cavallers.

Acompanyat dels qui volgueren seguir-lo, Soler de Vilardell, portant la spasa meravellosa de tanta virtut, anà al lloc on la bèstia solia aparèixer, però no la hi

12

trobà. Aleshores es dirigí a la cova hon stave lo drach, e faé brocar lo seu cavall, lo drach va axir de la spluga molt furiós. La bèstia fera, emmirallada, restà parada davant aquells arnesos tan lluents. El cavaller, havent feita oracióª· Déu dintre del seu cor, ab gran força que n'avia, li'n va tirar la llança ab la qual li'n faé gran mal, car se li'n va ficar dintre, per entre les grans sca tes, per als pits. El drac faé un bram mult furiós i espantable. Mes com veié en l'arnès una figura de drach tan gran com ell, més que més en l'escut, ne va estar molt sglayat, e met's a fugir: e tantost lo cavaller va anar detràs d'aquè/1 ab la spasa a la mà, e, acostat-s'i, ab tanta força com avia li'n va donar un cop tan terrible, que li'n va segar lo coll, e'I lexà mort en aquell loch. El cavaller, però, va morir del verí que n'havia baxat per la spasa, e fo sabullit honorablement en la sgleya de St. Martí desús dita, així com mereixia.

Les viles i paratges d'aquestes contrades del Montnegre i Baix Montseny estan plenes de llegendes i fets dels bandolers. Així, St. Celoni és inclosa durant el 1449 en les famoses bandositats nobiliàries, entre Sentmenat i Clasquerís, com a territori d'aquest segon. Així ho confirma una lletra dels Consellers de _Barcelona dirigida a Coíoma, Villalba i Clasquerís -que a leshores estaven junts a St. Celoni-, per tal de fer-los anar a Barcelona per fer les paus entre ells i Sentmenat. La lletra diu: Als molt honorables En FranceschJohan Coloma, P. de Vil/alba e Guerau de Clasquarí.

Molt honorables senyors: continuant lo contracta de pacifficació entre vosaltres de una part e los Sanctmenats e altres de la part altre, hauem donada obra que tots de la altra part son en Barchinona, e així es necessari que vosaltres hic siat� com pus prest parets: per çous pregam que vosaltres hi aquells que volrets, sens gran aplech de gent a caua/l ni de peu, vinguets de continent, continuant lo camí Real, ço es, partint de Sant Saloni, a linars, a la Rocha e a Montmoló, a Muntcada, a Sant Andreu, a Barchinona, sens girar per altre part, ni fer alguna parensaria; e per ço que no duptets de la cort, hauem donada obra, que, mossen lo Regent la vagueria ha atorgat guiatge a vosaltres e a aquells qui vindran en vostra companyia, anant, stant e tornant, e aximateix hauem altra paraula de la part de no fer alguna nouitat. E tenguas la sancta Trinitat en sa guarda. Scrita en Barchinona a ij. dabril del any mccccxliiij. 0• - los Consellers de Barchinona a vostre honor apparellats.

De Sant Celoni hi respongueren tots tres bandolejants, lo 3 d'abril de 1449, dient que entrarien seguidament a Barcelona inseguint les instruccions a ells donades per els Consellers.

Més d'un d'aquests bandolers devien comptar amb l'ajut popular, doncs un bon nombre d'aquests lladres de camí ral s'havien vist obligats a viure del furt, a vegades per manca d'altres mitjans de treball, altres per qüestions polítiques, com seria el cas dels nyerros i els cadells (1 ).

Aquest suport popular queda reflectit en la lletra que els Consellers de

13

Barcelona envien al rei en petició de perdó per uns fets ocorreguts l'.any 1340, quan el veguer del Vallès va entrar a la vila de St. Celoni per empresonar a un criminal i es va trobar amb l'oposició dels veïns.

La lletra comença així: � - ,.

.

,, ' ; ��-> ... --------------------,\ l �

Domino Regi: • Molt al Príncep e Senyor: segons que ja hauem entés que la vostra magnificencia açó ha sabut, /altre dia, fou denunciat al veguer nostre de Barchinona, que, com lo veguer del Vallés no ha molt uengués per una execució de justícia del loch de Vilardell, lo qual es de la vegueria del Vallés e passaas per la vila de Sant Celoni e fos aquí dit e monstrar a ell j. hom bandelat per ell appellat Calliço per rahó de j. greu exçés del qual era enculpat e lo dit veguer de Vallés digués a saigs e altra companya qui era ab ell, que guardassen e presessen lo dit hom appellat Calliço, així com en atres temps en semblant cas ha acustumat de pendre aquí bandeiats, lo dit veguer, segons que s diu, gran aualot se mes en la dita vila contra lo dit veguer de Vallés, en així que hi hac ferides e violencies contra lo dit veguer e companya sua, ey to nafrat lo roçí o caua/ del dit veguer: per la qual cosa, lo dit veguer exí de la dita vila e so meten tornassen en Vallés e ajustà lo sagremental e escriuí dels dits affers al dit veguer de Barchinona, trametent a ell j. hom qui entrà so metent en la dita Ciutat; lo qual veguer de Barchinona, ah ut acort, ami al dit loch de Sant Celoni e pres aquíinquisició de les dites coses e sent mena preses en la dita Ciutat molts homens de la dita vila. E con ja /onrat frara P.A. de Peres Tortes sen fos vengut al dit veguer de Barchinona es fos mes de sa propria uoluntat em poder del dit veguer e lo dit frare P.A., segons ques diu, fos colpable dels dits affers, per ço lo dit veguer atura e ara te pres en son poder lo dit frara P.A. per la qual cosa es fort enujosa e greu als ciutadans de la Ciutat per rahó del temps de la Coresma. Hon com vos Senyor vos aiats reseruats per carta vostra los dits

14

affers e per la dita rahó en aquells lo dit veguer no puxa anantar, lo qual veguer escriu a vos senyor daçó molt pus largament. Emperó Senyor a la vostra altea molt humilment suplicam, que sia vostra mercé de peudre e donar tal uia e carrera en dos dits affers, en manera que ara en aquests beneyts dies de quaresma, la dita Ciutat no sia entredita, car moltes almoyne$ e oracions e altres piadoses coses, no cessen en la dita Ciutat. E comanam vos senyor en gracia vostra si a vos plau.

Scrita en Barchinona nonas marcii An,:,9 domini mcccxl - Dels uostres humils e deuots sotsmeses Consellers e prohomens de la Ciutat de Barchinona.

L'any 1336 en Joan Mateu, fill de Narbona, s'havia allotjat a casa d'en Bossegay de St. Celoni. Una nit, silenciosament, s'aixecà del llit per a robar els diners que un altre home que dormia al seu costat, guardava sota el coixí, dins d'una bossa. Descobert en el mateix moment del furt, fou empresonat i se li feu judici el 28 de setembre. Va declarar que feia sis anys que anava cometen robatoris per les terres del Rosselló, Catalunya i les Illes Balears. Per aquest motiu havia estat vergassej?t ja tres vegades a diferents llocs; fins i tot li havien tallat un tros de cada · orella a Mallorca. Acabat el judici, presidit per Bernat Quart, jutge ordinari de St. Celoni,.fou condemnat a morir penjat a les forques de St. Celoni el dia 12 d'octubre del mateix any.

;:¡:,,-,J:---------------------"-<i:� '

Per aquest fet es va manar redactar un ban, que es va fer públic, exposant-lo a totes les contrades de la vila de St. Celoni. Fa així: Ara oyats per manament del senyor Comenador, com tuyt sapiats que en Johan Mateu nadiu de Narbona a fets molts e diverses ladorcinis en la vila de Sant Celoni e en altres lochs, e encara aya corregua la vila en diverses lochs tres vegades, e encara li sien estades toltes part de les orelles, per ladurcini, per raon dels quals es

15

estat condempnat que deya esser penyat en les forques de dita vila en manera que muyra, e per aquesta rahon lo mena hom penyar en les dites forques; e així gartsi qui agardasia, qui aytal fara, aytal pendra.

Durant els anys 1602 al 1611, s'amagava entre el Montseny i el Montnegre, en Pere Roca Guinarda, nascut l'any 1582 al poble d'Oristà, a la comarca del Lluçanès.

Era un home m·agra, de gran boca i poca barba. Tenia el bigot refilat i era força presumit, doncs habitualment portava un barret de molt bona talla amb plomes. Era més conegut per Perot lo lladre. Per la seva captura s'oferien mil lliures barcelonines viu i cinc-centes mort.

Encara·que les tropes de St. Celoni l'acorralaren diverses vegades, no el van poder capturar mai, ja que coneixia tots els amagatalls de la muntanya, a part que mai li faltà el refugi segur d'alguna llar amiga, ja que molta gent no el tenia pas per un lladre, sinó per un dels caps del partit polític dels nyerros. Un dels combats més forts sostinguts entre Perot lo lladre i la seva pleta i les tropes que el perseguien, fou ben a prop de St. Celoni, l'any 161O. Les dues parts tingueren nombroses baixes.

Fil')alment,acollint-se a un indult de Felip 111, a primers d'octubre de 1611, marxà exiliat a Nàpols, on arribà a esser nomenat capità.

Tan famós va ser aquest bandoler que va ser immortalitzat a les pàgines del Quixot de M. de Cervantes.

Durant el segle XVII hi hagué un bandoler molt conegut: En Joan Sala, Serrallonga, nom que prengué de la seva muller. Nascut a Viladrau, el mes d'abril de 1594, començà a·actuar com a bandoler el 1622. En poc temps va ser el cap d'una pleta de bandolers que actuaven per tot el Montseny, Montnegre, Barcelona, Girona i fins i tot al Conflent. La relació dels seus innombrables pillatges

16

(segrestaments de persones riques per a demanar rescats alts, assassinats, etc ... ) és prou llarga.

L.a gent del poble l'ajudaba i el protegia, doncs s'havia guanyat la seva simpatia i admiració. Possiblement perquè molt del que robava als rics ho repartia als pobres.

Hagué de ser capturat traïdorament a Sta. Coloma de Farnés el 31 d'o_ctubre de 1633. El 8 de gener de 1634, després d'un procés públic, fou condemnat a mort i esquarterat a Barcelona.

Es de remarcar que la majoria dels lladres de camí Ral que buscaven refugi en les nostres contrades, no tenien per costum inquietar a la gent de les rodalies; però quan mancava l'activitat en els llocs on tenien costum de fer les seves malifetes no tenien cap escrúpul de saquejar les viles i masos a l'abast dels seus amagatalls.

Tant es devien sentir hostigats els habitants d'aquestos paratges que en moltes de les cases s'hi construïen torres de defensa o bé amagatalls on poder-se guarir dels atacs dels bandolers que, mentre els amos i servidors de les cases restaven tancats en els amagatalls, es dedicaven a saquejar tot allò que de valor trobaven. D'aquesta manera no es defensava la propietat però si en molts casos es salvava la vida dels moractors de la masia qui després del saqueig i un cop havien marxat els lladres tornaven a la casa per a recuperar el poc que aquestos havien deixat.

No va ser aquest el cas de Ca l'Alzina Vall on es va desenvolupar una de les últimes màlifetes d'aquestos lladres de camí Ral. Aquesta va ser protagonitzada per Pel el Rebec últim lladre del camí Ral que va ser executat a les forques de la Vila de Sant Celoni situades en l'anomenat Pas de les Forques entre Can Potent i Moixerigues.

Aquest lladre amb la seva pleta es presentà a Ca l'Alzina Vel l i malgrat que els senyors de la casa van poder-se amagar en la galeria existent darrera el celler de la casa i que encara es pot visitar (fig. 3) en Pep e� Rebec els tragué d'allí, doncs _ coneixia l'existència d'aquest amagatall per veu d'una germana seva que havia servit en Ca l'Alzina Vell.

Un cop tots els moradors de la casa van estar reunits davant la llar de foc de la casa en Pep el Rebec per tal de fer dir als amos on estaven amagats els diners va agafar a una minyona i penjant-la dels clemastecs la va anar cremant a poc a poc sense que amb aquest fet pogués fer parlar als amos qui per altra banda pensaven que al fi o la cap només era la minyona qui rebia la tortura dels bandolers. Altra cosa va ésser quan en Pep el Rebec va agafar l'hereu de Ca l'Alzina Vell i el penjà als clemàstecs, al sentir la primera mossegada de les flames va desvelar l'amagatall dels dines que un cop en poder dels bandolers va ser suficient perquè aquests deixessin en pau als horroritzats habitants de Ca l'Alzina Vell.

Poc temps després d'aquesta malifeta era detingut i executat a les forques de la vila de Sant Celoni.

17

H

SECCÍO E·F

SECCIO C-D

�4•oo

secció A·&

-FÏ6 � -

18

Resseguint la galeria de l'amagatall de Ca l'Alzina Vell són de remarcar dues coses: la primera uns petits orificis practicats en els murs del tunel a dreta i esquerra alternativament i situats a uns 80 cms. d'alçada que servien per a posar-hi les candeles que il·luminaven l'estància_ la segona cosa a descatar és l'eixample que hi ha a la nau abovedada on hi caben 1 O persones comodament instal·lades i que servia per a dormir en una posició totalment relaxada, tal i com es pot veure en la fig. 3 secció C-0, la part que en el dibuix es veu feta amb obra (Secció A-8) corresponia _al celler.

Carles Puche i Rius Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny St. Celoni, 6 de juny de 1984

NOTES NOTES: (1) Malgrat tot, és molt probable que els homes del temps no s'adonessin del que representaven.

En realitat i tenint en compte el cisma que la crisi de l'època planteja i agreuja entre la muntanya i el pla, sembla evident que els nyerros representaven la mentalitat feudalitzant dels cavallers de la muntanya, i els cadells, l'afirmació del poder monàrquic, aliat de la burgesia de les ciutats i viles. Els primers canonges, cavallers i camperols, principalment-es caracteritzen pel seu radicalisme, amb una projecció política de tipus filofrancès; els segons, en canvi, són més Reialistes i col·laboracionistes amb la monarquia hispànica.

BIBLIOGRAFIA: EL BANDOLERISME CATALÀ del BARROC -Joan Reglà- Llibres a l'abast nº 33. Ed. 62. Barna.1962 HISTÒRIA dels MOSSOS d'ESQUADRA -La dinastia Veciana i la policia catalana el segle XVIII- Nuria ORDINACIONS URBANES de Sales -Ed. Aedos- Barna. 1962 BON GOVERN A CATALUNYA -Ordinacions de St. Celoni 1370- F. Carreras Candi CIRCULAR Nº 18 -Arxiu Històric Museu Fidel Fita Arenys de Mar- Pons Guri CIRCULAR N• 21 -Arxiu Històric Museu Fidel Fita Arenys de Mar- Pons Guri ESTAMPES HISTÒRIQUES de ST. CELONI -M. Vilageliu EL MONTSENY -Pere Ribot, Raimon Camprubí- Ed. Destino QUADERNS de CAMP 1 -L'ALZINAR-VALL d'OLZINELLES-MONTNEGRE- M. Boada, J. Llovera. J. Muntasell, J. Oller, C. Puche. Publicacions del Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny.

PERIÒDIC MONTSENY -Miquel Grivé i Massó APUNTS Nº 2 -Els lladres de camí Ral a la conca de la Tordera- M. Boada. Circular del Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny LAS ESCUADRAS de CATALUÑA -Ortega.

19

La Fauna del Montnegre La serralada del Montnegre, degut a la seva riquesa forestal, acull una molt variada població zoològica que es distribueix per cada un dels ambients naturals que la configuren.

Malgrat tot, els rapinyaires i les espècies d'interès cinegètic han minvat molt, com a tot arreu, però d'altres que en els darrers ays no havien estat pas massa abunda'"!ts s'han anat estabilitzant, com és el cas de la fagina i la geneta.

La línia de migració de moltes aus passa per sobre la conca de la Tornera i és per això que sovint en aquests períodes migratoris aquest indret aculli alguna espècie exòtica, de pas, aquí, al Montnegre. Per exemple, aquest mateix any, pel maig, hem pogut constatar la presència d'un Bernat pescaire (Ardea cinerea) al pantà dels Crous, dessota mateix de Can Preses. També tenim notícia del pas de cigonyes, i l'any passat precisament de la cigonya negra (Ciconia nigra) a la conca de la Tordera.

Però per un millor coneixement de la fauna d'aquesta serralada haurem de situar-la en els seus ambients naturals característics.

L'alzinar, que és la massa forestal més important amb extensió al Montnegre, es situa a les parts mitjana i alta de la muntanya i a les parts baixes en els sots que formen les serres properes a la vall. Les espècies zoològiques que viuen en aquest bosc, quasi sempre tancat, ombrívol i feréstec, són de costums sedentàries i rebutgen al màxim la companyia de l'home. Normalment cerquen el seu aliment en aquest medi, no havent-se de desplaçar a altres, com la majoria dels animals de bosc més obert. La majoria són de colors foscos per mimetitzar-se millor amb l'ambient natural on viuen.

La merl� (Turdus merula) és el més fosc, i sovint sentim el seu cant d'alarma quan denota la nostra presència a l'alzinar.

Un altre ocell, l'astor(Accipiter gentilis), és el depredador per exel·lència dels racons més feréstecs de l'alzinar. Pot empaitar un petit ocell enmig de l'espès sotabosc a una velocitat de 100 Om/h.

El tudó (Columba pa/umbus) i el gaig (Garrulus glandarius) són dues espècies cinegèticament importants, molt més la primera, que sovinteja els claps de roures per menjar-hi la gla.

El rapinyaire nocturn és sens dubte el gamarús (Strix a/uco), que s'alimenta principalment dels petits micromamífers del sotabosc. Aquesta primavera n'hem

20

tingut constància d'un niu, a la cavorca d'un vell suro, a la vall d'Olzinelles.

Els dos ocells més petits de tot el recull zoològic d'aquesta serralada els tenim a l'alzinar. Són l'ull de bou (Troglodites troglodites) i el bruel (Reguius ignicapillus), que s'alimenten de petits insectes i larves, i el primer, a l'hivern de petites llavors del sotabosc.

Entre els mamífers, el porc senglar(Sus scrofa), és una espècie que degut a la forta pressió cinegètica a què se l'ha sotmès està actualment en regressió.

El gat mesquer (Genetta genetta) i el gorja blanc (Martes foina), són els mamífers depredadors d'aquest feréstec bosc. Al cap tard, surten dels llocs on reposen per cercar el seu aliment, que consta principalment de rosegadors, ocells, i fruits silvestres. El gat mesquer sovinteja també les masies on cerca les deixalles de la casa en el femer.

Els amfibis estan representats pel tritó jaspiat (Triturus marmoratus), que es troba en els alzinars més humits de la serralada, encara que a la primavera el veiem en algunes basses de regar; precisament n'hi ha una bona colònia en una d'elles, a la vall d'Olzinelles. És poc abundant.

En alguns llocs de la serralada la regressió de l'alzinar ha fet que prosperés un altre tipus de bosc secundari: les pinedes.

Aquestes són relativament pob.res en fauna, pèrò si més no, la poca que hi ha, troba en aquest lloc un bon refugi, sobretot a l'hivern, degut a la constitució perenne de les fulles dels pins.

21

El medi eixut i atemperat, fa que s'hi desenvolupin perfectament algunes espècies de rèptils com la sargantana cua-llarga (Psammodromus algirus), present a les pinedes més seques abundoses en broles, de la qual en tenim vàries cites al Montnegre, i la serp blanca o d'escala (Elaphe scalaris), comestible, segons la gent del país.

Semble ser però, que el caràcter sec de les pinedes agrada a les Sembla ser però, que el caràcter sec de les pinedes �grada a les mallerengues, ja que n'hi trobem unes tres espècies diferents. La mallerenga carbonera (Parus major), la mallarenga blava (Parus caeruleus) i la mallerenga emplomallada (Parus cristatus), totes elles de bonics colors. La carbonera és fàcil de reconèixer pel seu escandalós cant i per la coloració de les plomes del pit que formen una mena de barba negra. La blava, més petita que l'anterior, és també força abundant, i moltes vegades la veiem en altres ambients naturals. Aquesta primavera l'hem vista nidificar en el bosc de ribera, en un forat de paret, a la vall

d'Olzinelles. L'emplomallada, molt menys comuna, la coneixem fàcilment pel plomall que du damunt del cap.

Un altre ocell comú a les pinedes és el picot verd (Picus viridis), que forada els troncs dels arbres consumits per a nidificar-hi. El seu cant és molt característic i no es pot confondre amb cap d'altre. Tenim una dita popular que diu que quan el picot canta al sot, pluja o vent, i quan canta als cims, bon temps.

Els nius vells d'aquest ocel són aprofitats moltes vegades pel picasoques blau (Sitta europaea), que atapaeix el forat amb fang per a fer-lo més estret.

22

Aquest bosc, no tan tancat com l'alzinar, i amb un sotabosc pobre, és el lloc de caça idoni per l'esparver (Accípíter nísus) que, com altres rapinyaires ha minvat molt al Montnegre en els darrers anys.

Però l'animal més comú a totes les pinedes, encara que sovinteja altres ambients naturals és l'esquirol (Scíurus vulgarís), rosegador que degut a la forta pressió cinegètica ha minvat en aquesta serralada als darrers anys. Aquesta temporada però, al terme de Sant Celoni, ha estat prohibida la seva caça. Els caçadors comenten que el menjar que prefereixen per sobre de cap altre són les pinyes de pi blanc (Pínus halepensís).

Seguint el curs de l'aigua, pels sots i pet fons de la vall, i sempre lligat a aquest medi hi trobem el bosc de ribera, vegetació higròfila que a la llunyania denota la seva presència formant una mena de serpentajant corriol que creua la muntanya, donant a l'estiu, una nota de verdor, clara i fresca enmig del fosc alzinar.

Moltes son les espècies que habiten aquest medi, però d'entre totes, les més importants són les que corresponen a la classe dels amfibis i dels peixos, doncs · estan íntï'mament lligats al medi aquàtic.

Als torrents i embassaments hi viuen el barb (Barbus merídíonalís) i la bagra (Leucíscus cephalus), i al pantà dels Crous la carpa (Cyprínus carpío), junt amb aquestes dues espècies.

En els d'Olzinelles i de Montnegre hi ha una espècie introduïda de crustaci, el cranc de riu (Asta/us fluvíatílís) que no es troba en cap dels altres torrents.

Entre els amfibis destaca la granota verda (Rana perezíí) freqüent a totes les basses de regar i corrents d'aigua molt lents.

En aquest indret hi viu també el rat-buf o rata d'aigua (Arvícola emfíbíens) la qual s'alimenta de les arrels i les tijes tendres de les plantes aquàtiques.

En els cursos d'aigües més lentes, on el torrent baixa més ample i l'aigua és més calenta, s'hi troba sovint la colobra escurçonera (Natríx maura), nom que li ve per la coloració i el dibuix de la seva pell, tant semblants a l'escurçó.

Les aus també hi són ben representades. Algunes són sedentàries, com la cuereta torrentera (Motacílla cínerea) i la mallerenga cua-llarga (Aegíthalos caudatus). Aquesta última, a l'hivern, va amb grups força nombrosos, i l'hem vista nidificar en varis torrents del Montnegre.

A la primavera, ens visita l'oriol (Oríolus oríolus), ocell de bonics colors, grocs i verds, que nidifica a les branques més altes dels arbres del bosc de ribera.

Un altre visitam d'aquesta estació és el rossinyol (Luscínía megarhynchos), ocell de color no pas massa atraient però d'un extraordinari i melòdic cant. A l'estiu el sentim també cantar en el silenci de la nit.

A l'hivern ens visiten uns altres ocells més lligats a l'aigua que no pas els anteriors. El seu aliment el troben en aquest medi, a la mateixa aigua o en els llims de les vores. Els més coneguts són els becadell (Gal/inago gallínago) i l'anec coll­ verd (Anas p/atyrhynchos), aquest ú�tim però, l'hem vist nidificar a la Tordera i al

23

pantà dels Crous. En aquest darrer lloc hi hem pogut observar també el blauet (Alcedo atthis), ocell que en altres temps havia estat freqüent als torrents del Montnegre.

En els fons de vall, à les �essants planeres de les muntanyes i en general vora les masies i llocs habitats, s'hi desenvolupa un altre medi diferent dels que hem vist fins ara. Molt menys feréstec i amb espais oberts, on la vegetació és implantada i controlada per l'home i on la fauna es caracteritza pels seus costums més sociables.

Aquest. podríem dir, és el rebost dels animals dels altres ambients naturals de la muntanya.

Sobretot a les vinyes hi podem observar, encara que no massa sovint, la · perdiu (Alectoris rufa), ja que és una espècie que pel seu caràcter cinegètic està, aquí, en forta regressió.

L'eriçó, que neix als horts i sovintment mort a la carretera xefat pels automòbils, és encara abundant. i neteja els cultius de cargols i llimacs. A l'hivern s'aletarga en un son profund.

Més comú seria el conill (Orycto/agus cunicu/us) sinó fos per la mixomatosi, malaltia que en els darrers anys ha fet minvar molt la seva població.

La puput (Upupa epops) ens visita a finals de març, nidificant a les teulades de les masies o en forats de parets i arbres molt a prop d'aquestes. El seu cant a les caluroses tardes d'estiu és molt conegut. Neteja les hortes d'insectes i cuques que podrien malmetre les collites.

24

Un altre consumidor. de cuques i llimacs és el gripau comú (Bufo bufo) d'aspecte trist i tranquil, i de constums nocturnes. La gent de la terra creu que la seva presència anuncia pluja.

En els erms, vinyes i vores de camps secs i pedregosos hi viu el llangardaix (Lacerta lepida), molt territorial, del qual se'n veuen mascles de grans dimensions.

La serp verda (Malpolon monspessulanus) també sovinteja aquest lloc. És la colobra més grossa que tenim aquí, doncs pot arribar fins a 2 m. d'allargada. Els exemplars ja vells poden empassar-se petits conills, rates o algun ocell.

La cadernera (Carduelis carduelis) i el gafarró (Serinus serinus) busquen als horts i als erms llavors de petites plantes i insectes que els hi serveixen d'aliment.

Nidifiquen en arbres i arbusts ornamentals, i també en arbres fruiters.

Els pitjors enemics del camperol són el toixó (Me/es me/es) i la mustela Mustela nivalis). El primer perquè li fa malbé algunes callites com les de blat de moro, sobretot les espigues tendres, que són les que prefereix. l la segona perquè tot i que li neteja l'hort de rosegadors, alguna vegada entra en el galliner de les masies i mata l'aviram, mossegant-los del coll.

25

l finalment una especie que tampoc és abundant com tantes altres de semblants, el mussol (Athene noctua), la qual la superstició popular ha anat destruint.

S'alimenta de cargols, insectes, petits rosegadors i alguns ocells que troba en aquest medi tant ric en espècies zoològiques.

Josep Llovera i Fontané Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny

26

La vegetació del Montnegre El Montnegre és una muntanya típicament Mediterrània, de poca altitud i molt propera al mar. Gràcies a aquesta proximitat gaudeix d'uns hiverns humits i temperats, mentre que a l'estiu es veu sovint tapada per boires, cosa que permet mantenir un alt grau d'humitat a les parts altes.

Gairebé tot ell és recobert de bosc; aquesta característica sembla que li ha donat nom, ja que observat de lluny l'esponerosa vegetació fa que es vegi tot negre. És situat entre la comarca del Maresme a llevant, i la Selva i el Vallès Oriental a ponent. Delimita un eix Sud-oest-Nord-est amb valls oposades; pel costat del mar aquestes són curtes i redreçades, amb profundes torrenteres de curs intermitent, mentre _que cap al Valleag són suàus, llargues i am_b rieres de curs permanent, afluents de La Tordera.

Aquesta situació geogràfica condiciona la vegetació, que és de tipus mediterrani al.solell, mentre que l'obaga es barreja amb comunitats i espècies fins i tot centro-europees, com és el cas dels dos faigs que hi ha a prop de Coll de Basses; ïa seva presència s'explica per la proximitat al mar i al Montseny: l'un proporciona humitat, mentre l'altre la condensa en grans nuvolades, garantint així, encara que no plogui, un elevat grau d'humectació a la capçalera de les valls i als cims. Aquesta presència residual no és més que el vestigi d'extenses fagedes que durant la glaciació quaternària van encatifar les planes, i que a causa de l'abonançament posterior s'han vist obligades a restar en els únics llocs on encara hi ha la humitat i frescor necessàries.

Al solell, amb menys frescor, la vegetació més que pel clima ve condicionada per la composició del sòl, que en gairebé tot el massís és granit (sòl silici); això fa que a les parts baixes s'hi trobi el Pi pinyer(Pinus pinea), afavorit per l'home gràcies al comerç dels pinyons, i l'Alzina surera (Quercus suber), molt apreciada pel suro, base de la indústria dels taps.

A mesura que ens enlairem, la sureda és substituïda per l'Alzinar mediterrani, que arriba fins dalt la carena. La surera és diferent de l'Alzina, fa menys ombra, ja que la capçada és més esclarissada i, a més, li manca l'estrat de lianes que lliga el nivell arbustiu amb l'arbori. L'Alzinar a més de per Alzina està format per: L'Alarden fals, L'Arboç, t:1 Marfull, el Galzeran, i multitud de lianes. La degradació de l'Alzinar ens portarà a la màquia d'Arboç i Bruc, molt bonica durant la floració.

27

A les carenes, per les condicions d'humitat abans esmentades, hi trobem boniques Rouredes de fulla gran (Quercus petraea), i espècies típicament atlàntiques com el Bedoll i el Gatsaule, que ja no trobarem més al Sud. A l'obaga, l'Alzinar com a comunitat, no arriba tan amunt com al ·solell, sinó que el trobarem barrejat amb Roures: Roure Cerrioi�e (Quercus faginea subs. cerrioides), Roure Africà (Quercus canariensis) i Roure Martinenc (Quercus pubescens), així com amb Boïx Grèvol (Ílex aquifólium). Aquesta comunitat mixta pot ésser substituïda per la Castanyeda. Plantada per aprofitar-ne la fusta per a fer­ ne botes de vi, mobles i recollir-ne les saboroses castanyes, ocupa extenses bagues o perxades, anomenades així per la tècnica silvícola emprada.

A les vores de torrents, com el de Fuirosos, Vallgorguina, Olzinelles... trobem el bosc de ribera, que es caracteritza per arbres caducifolis, que necessiten molta aigua. Els més representatius són: l'Om, el Pollancre, el Vern, el Salze, l'Àlber, i l'Avellaner, sobretot a la capçalera dels torrents.

Com hem comentat abans, gairebé tot.és cobert d'arbres, que tanmateix ens impediran de gaudir de les extenses panoràmiques que la carena ens ofereix, en compensació, el bosc guarda exemplars exepcionals, com el Roure de Sta. Maria situat davant de les ruïnes de l'ermita, entre S. Martí de Montnegre i el Puig d'Hortsavinyà.

Malauradament, però, el Montnegre no ha estat al marge de la febre de les urbanitzacions, que han malmès irreversiblement gran part del vessant oriental amb parcel·lacions qualificades pels tècnics com les més destructores i caòtiques del País. Tampoc no s'ha deslliurat de l'explotació forestal, que ens deixa arreu infinitat de pistes malgirbades. Per això difícilment trobareu altres camins que les pistes en el vostré caminar pel massís.

Cal que ens anem educant en el coneixement i preservació del nostre entorn si volem que indrets com el Massís del Montnegre continu·i:n fent honor al seu nom. _

Jaume Planell i Piqueras

SECCIÓ NA TURA

28

Principals arbres o arbusts arborescents del Principat, de caràcter monumental (Francesc Gurri).

CASTANYERS (Castanea sativa) -EL CASTANYER DE CAN CUC: a can Cuc. als vessants de la Vallforners. al pla de la Cabana (Cànoves. el Montseny. el Vallès Oriental).

- EL CASTANYER DE LES NOU BRANQUES: als afores de Viladrau. Guilleries. a Osona).

-EL CASTANYER DE L'EROLA (Viladrau).

XIPRERS (Cupressus_sempervirens) - ELS XIPRERS DE SANT JERONI: en el tram del camíd'accés a l'ermita de Sant Jeroni(Móra d'Ebre. a la Ribera d'Ebre).

CEDRES (Cedrus sp) -ELS CEDRES DE MAS JOAN: a tocar del mas Joan. prop de la carretera de Sant Sadurní d'Osomort a Espinelves (Espinelves, Guilleries, a Osona).

PLÀTAN S (Platanus hybrida) -ELS PLÀTANS DE LA RIERA: davant de l'església de la Riera (la Riera de Gaià, al Tarragonès).

-L'ARBRE DE LA PLAÇA: en el nucli urbà d'Arbúcies, a la Selva).

FAIGS (Fagus sylvatica) -ELS FAIGS DE GREVALOSA: a la coma de Grevalosa. sobre Sant Nazari de la Vola (Sant Pere de Torelló, Cabrerès, a Osona).

- ELS FAIGS DE VALLCLARA: arran de la carretera que. des de la de Sant Hilari a Sant Sadurní d'Osomort, mena a Vallclara (Vilanova de Sau, Guilleries. a Osona).

-EL FAIG DE MONARS: al cap sobresortint de la carena de la Serra de Monars(Oix. a la Garrotxa).

ROURES (Quercus caducifolis) -EL ROURE DE CAN CARBONERES: entre can Carboneres i el puig Barrés(Santa Maria de Corcó, Cabrerès. a Osona). · · -EL ROURE DE LES PLANCESILLES: al pla de les Plancesilles, prop de Sant Miquel d'Ormoier(Oix, a la Garrotxa): la rabassa fa 5, 1 5 m. de diàmetre.

-EL ROÚRE DE CAN CODORNIU. a l'entrada de les caves Codorniu (Sant Sadurní d'Anoia, a !'Anoia).

-EL ROU RE DE CAN VILAVELLA: a tocar de la masia de Vilavella (Vidrà, al Ripollès).

-EL ROU RE DEL MASOT DE MOIÀ: a tocar de la masia Ma sot (Moià, Moianès. a Bages).

-EL ROU RE RESSÓ: al camí dels Motllats, entre el coll Joanet i el barranc de la Coma (Mont-ral, a l'Alt Camp).

-EL ROURE DE SANTA MARIA: davant les ruïnes de l'ermita de Santa Maria, entre Sant Martí del Montnegre i Horsavinyà (Sant Celoni, el Montnegre, al Vallès Oriental).

-EL ROURE DE CAN CASAMADA: (Sabadell) ALZINES (Quercus i/ex) -L'ALZINA DE CAN FARRERONS: a tocar de la masia de can Farrerons. a la pista de can Bosc a Vilalba Sasserra (Dos-rius. el Corredor. al Maresme).

-L'ALZINA DE CAN PADRÓ: a tocar de Palau de Plegamans i de la carretera de Caldes de Montbui (Palau de Plegamans, al Vallès Occidental).

-L'ALZINA GROSSA: al camí de Sant Pere de Torelló al santuari de Bellmunt, prop de la Font Vidranesa (Sant Pere de Torelló, a Osona).

-L'ALZINA GROSSA DEL MAS DE BORBÓ: al costat del mas de Barbó (l'Aleixar, al Baix Camp).

CARRASQUES (Quercus rotundifolia) -L'ALZINERA GROSSA DE FOLQUER: a tocar de la Casa Gran de Folquer (Folquer, a la Noguera).

SAUQUERS (Sambucus nigra) -EL SAÜQUER D'ULLDEMOLINS: arran de l'aiguabarreig del riu Montsant amb el torrent de la Fontalba (Ulldemolins. al Priorat).

29

ARBOÇOS (Arbutus unedo) -L'ARBOÇ DEL COLL: A prop de l'església de Sant Esteve del Coll (Llinars del Vallès, al Vallès oriental).

BOIXOS (Buxus sempeNirens) -ELS BOIXOS DE PONT CABRADIÇ: sota les cases de Bonner, al pont naturaí sobre el riu d'Aiguadevalls (Gòsol. al Berguedà).

AVETS (Avies alba) -L'AVET DE GINEBRAR: a la costa del Ginebrar, prop de la font Negra. entre el pla Traver i el Puigsacalm (San Privat d'en Bas. a la Garrotxa).

-L'AVET DEL PORT DE RIUS: al port de Rius. entre l'estany de Rius i l'Hospital de Viella (Arties. a la Ribagorça).

TEIXOS (Taxus baccata) -EL TEIX DE SORONELLES: a tocar de la cova d'en Soronelles. entre la Morera i la caseta de Celestino (la Morera dels Montsant. al Priorat) -EL TEIX DE L'OBAC: a la carena del Teix, prop de ca n'Obac i de la carretera de Terrassa a Rellinars (Vacarisses. al Vallès Occidental).

PINS (Pinus diversos, generalment P. pinea o P. s,Jvestris) -EL PI DE LES TRES BRANQUES: al pla de campllong. entre la Serra de Queralt i els rasos de Peguera (Castellar del Riu. al Berquedà): mort. però encara en peu.

-EL PI DE L'ORRI: al peu dels Feixans de la paret N del Cadí. sobre el camí de Coll d'Oruga al Boscal (Cava. a l'Alt Urgell).

-EL PI GROS DE LA VALLCANERA O PI DEL RETAULE: al barranc del Retaule. a la capçalera del barranc de la Fou (la Sènia. al Montsianès).

-EL PI GROS DE CAN SAURÓ: a tocar de can Sauró (Vallvidrera. al Barcelonès).

-EL PI DE LA TRAVESSERA: a la Travessera de les Corts. al casc urbà de les Corts (Barcelona. al Barcelonès).

-EL PI DE CAN VALLS: entre can Valls i ca l'Agustí, a la carretera d'Olzinelles (Sant Celoni, el Montnegre, al Vallès Oriental).

-EL PI XIC DE L'ARBOCER O DE TAPIOLES: en el triangle format per ca l'Arbocer, Turó Rodó i Santa Eulàlia de Tapioles (Vallgorguina, el Corredor, al Vallès Oriental).

-EL PI DE SANTA CRISTINA: a l'esplanada de l'ermita de Santa Cristina. arran de mar (Lloret de Mar. a la Selva).

-EL PI D'EN BUAC: a la carena principal del santuari del Corredor, a Collsacreu (Arenys de MuntNallgorguina, el Corredor, al MaresmeNallès Oriental).

-EL PI RAMUT: al camí del mas de la Franqueta i Miralles. a les Terranyes (Horta de Sant Joan. a la Terra Alta).

-EL PI DE LA CARABASSETA: en el camí d'Ulldemolins al barranc de Parral. per la Galera (Ulldemolins. al Priorat).

-ELS PINS DE LA SALA: a tocar de la Sala de Linyà (Navès. al Solsonès).

-EL PI GROS DE LA TORREGASSA: en el camí de l'Hostal de la Torregassa al Boix (Olius. al Solsonès).

- EL PI GRAN DE MIRAVER: a prop de la capella de Sant Iscle, a la serra de Miraver (Pinell de Solsonès. al Solsonès).

-EL PI DEL MAS DE LES FONTS: a tocar del mas de les Fonts. a la rodalia de Sant Mag i de Brufaganya (Santa Perpètua de Gaià, a la Conca de Barberà).

-ELS PINS DE SANT PONÇ: a la vorada de l'esplanada oberta al costat de l'ermita de Sant Ponç (Tordera. a la Selva).

-EL PI DE BOFARULL: a l'entrada de la base aèria de Reus. a la carretera de Reus a Tarragona (Reus. al Baix Camp).

-EL PI SEIXANTÈ: a mig quilòmetre de Coll d'Alforja (vessant N). arran de la carretera de Reus a Cornudella (L'Arbolí. al Priorat).

30

- EL PIMPOLL D'ARNES: al camí del mas de la Franqueta a les Terranyes (Horta de Sant Joan, a la Terra Alta).

- EL PI DE LES 4 BESSES:( Sant Llorenç del Munt, el Dalmau) Natura, ús o abús.

Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans.

Ed. Barcino

Roure Gros de Santa Maria de Morú�eg·re

31

La màsia catalana o el vell mas de mes vacances Que n'es d'hermosa i galana entre arbredes i conreus la Masia catalana

l saps on son les ovelles entre aquell mar de verdor, perque sents unes esquelles,

blanca i vella com la veus!

o el cant típic d'un pastor. l en algun clap de muntanya on el Mas hi té el conreu,

Silenciosa i arraulida prop les aigües del torrent, va esc�ltar:,t engelosida

a la posta hi escotxina

les remors que porta el vent, D'ocellets que en la boscúria

la perdiu amb forta veu.

Reunint a les companyes

canten himnes a l'Amor, mentres raja en la fonteta

que ha escampat el caçador, i quin cant de notes clares repeteix altra escamot.

l'aigua clar� c�r:n f_il d'or.

Que n'es de plaent la calma quant et parla a l'esperit!

Ella et guia i t'acompanya com fidel i bon amic.

El l'enigma del silenci vola lluny el pensament: tot es quietud i misteri com al fons d'aquell torrent.

On l'aigua mansa s'escorra prop la plana verdejant, tan tupid� i ufanosa que es de bellesa un encant.

Dalt dels verns, els olms i albes canten jolius els ocells: rosinyols i caderneres · els verdums i els passarells. l la tórtola melangiosa

l a un batent de nua roca d'on el sol s'en despedeix, un esparver hi aleteja com punt negre al cel sospès. l allà al lluny la fumerola del carbó que es va coent que avança lenta i mandrosa fins que es capbussa al torrent, Dolça calma de montanya, com me plau ta solitud!

A la nit fins fà feresa tan misteri i quietud. l les ombres del capvespre van estenent son mantell...'. embolcallant la vall fonda quan el sol jau a ponent.

amb cant trist i acompassat:

besant encara les crestes dels pics verts i foguejants

el merlot, la flauta dolça, que escolta montanya i prat.

mentres retornen les vaques amb pas lent i mandrejant.

32

També arriba la mestressa amb el gran cistell curull de fruita madura i fresca que al cap tard repassa i cull. l com donen bò de veure aquells présseés i raïms!

Tanta póma éamusina per les vores i camins! l al veure tanta abundància de verdura, fruita i blat, hom es diu: Té poca gràcia viure a un pis de la Ciutat. l per'xó el bosc t'entusiasma: per sa sambra al fort d'istiu: per la font fresca i galana que entre molsa es argent viu.

Castanyers i grans pinedes: pels torrents verns i noguers: i tupides salzaredes amb arínjols i esbarzers.

Fondalades casi verges voltejades d'escardots, on la ridorta i les eures agarroten roures forts.

Tot és vida: tanta vida, que sents aixamplar-se el cor, en eufòria d'optimisme joventut i cants de goig.

En tot temps de flors boscanes s'en pot fer un bon pomell: seran humils, pro galanes, amb perfums d'un gust novell. l quan t'assentis a taula, quin encís, quina il·lusió! talment sembla una gran festa presidida pel porrò.

Doncs hi abunda la minestra: pà moreno, llet, mató, preparat per la mestressa brindant-te sempre el millor.

Per un prompte... hi ha en capella

sempre un gall gros i molsut:. i si es tracta d'escudella, una polla, o un ànec mut.

Hi ha pernils i llangonissa del porc que el Mas ha engreixat: gran penca de cansalada i grossa gerra de llar.

No parlem de la verdura, i la fruita que tant val: el Mas, és lluny de la Vila, i a coves para al corral.

Si vols conservar la gana, no t'en vagis pas a l'hort: passeja't per la montanya... doncs sia molt, sia poc, ara eix fruit, perque es a terra, o el de dalt, mad1,1r i bonic, vas picant com si tal cosa, i al final, has quedat tip. l la Mestressa s'enfada amb raó: doncs ella sap que venim de Barcelona, per fer salut i endrapar.

Per'xó t'ha posat plat fondo, ben curull, que dèus buidar, sense escrúpols ni fer el sonso, si un altre any hi vols tomar. l quan vé la cassolada que es de talls fets amb arroç amb els ulls... que n'és de maca!, pro estas tip i no hi tens cor.

Doncs allí tothom ganeja, i no estan per requisits: pels gats i gossos ja en queda: l'abundància ho ha previst. l et preguntes. ¿Com s'explica que la gent fuig de pagès, on ja ho veus: tothom s'atipa amb bons talls i caldo espès?

No us penseu que a les Masies· sien totes per igual:

33

aixó, és com totes les coses: hi ha el més i el menys tan. fatal Jo parlo de la q·ue em toca quan vaig fòra l'istiu: Quina sort!, dirà un tanoca que al bon plat fà l'ull molt viu.

Li contesto: noi, paciè.ncia, que a n'el món và tot així: tu tens gana i no téns teca; jo tinc teca com has vist ... pro tinc ordre del meu metge que vigili la pressió: fòra doncs el sang i fetge, que és un plat de lo millor El pernil i llangonissa, Déu ens lliuri de tastar: pero sopar... una sopa clara, vi i licor passi de llarg.

El bullit i l'amanida, per reumàtic... sense sal; resultat: que en la sortida beus molta aigüa mineral.

Aires purs i bona cara, que és sempre molt principal.

La ironia de la vida; qui ganeja ... no té un ral! l si els rals els tens de sobres, amb bons estocs de menjar, reuma, pressió i altres coses, diuen ¡alto... !, no abusar. l d'aixó en prens una mica, i d'alló ben poc ·o gens: l'abundància et mortifica, doncs no et toca ni a les dents.

Per'xó molts que van a fòra, s· els ha de pi anyer amb raó: el més per complir amb la moda, que no pas per convicció Doncs la vida es més tranquila, si no tens cap privació: a casa tot es a mida,

34

tot a punt...i molt millor l a fòra et fan la denteta l'abundància i els bons talls: i vinga anar a la fonteta bebent aigüa amb molts badalls.

Perque fà la vista clara l'aigua fresca, rebaixant: i es per'xó que es recomana a tot bon estiuejant.

Si veniu per la Masia poc m'hi veurèu: ja es sabut.

Busqueu-me per la fonteta bebent aigua i fent salut.

Mn. Jaume Cuduñet

La M,untanya amb la parròquia i les seves masies En el tortuós i difícil camí que mena els excursionistes que travessen des d'Arenys i Calella, com a punts de partida, la gran i espatlluda muntanya de Montnegre, fins a Sant Celoni, deixada la hermosa vista del mar, al passar, després de dues hores de pujada entre vinyes, pinedes i alzinars, l'alta carena, que bo i aixecant-se sempre paral·lela al mar, frondosament ens assenyala a la dreta el poblet d'Orsevinyà, a .u�a ho_ra de v�riat camí,__clapejat per algún tros de cultiu que cuida una masia, apareix a la vista el superb Montseny, en sa vessant de Gualba i Arbúcies, única perspectiva que et permet la muntanya que trapitges, ja que a l'esquerra tomba de front en àngle recte i actitud formidable, com immensa carcanada, enlairant-se encara més els seus pics, com si intentés enllaçar-se amb el Turó de l'Home i les Agudes, que ens mostra llavors arrogant i altívol el bell i llunyà Montseny. Una hora de camí de carro baixant sempre en ample serpenteig, ens portarà sobre mateix de la gran masia de can Presas, que veurem a la dreta a tocar del camí: és la primera casa de Montnegre, poble que trobarem a menys d'un quart, seguint sempre gairebé planejant. Ens ha acompanyat sempre la. mateixa perspectiva, que s'ha anat allargant i engrandint sensiblement pel fons de la vall del riu, mostrant-nos els plans de Girona i Sta. Coloma, fins a perdre's la vista amb els pics del Pirineu, que moltes voltes es confonen amb el cel, quan l'entela la boira o la calitja; i altres voltes n'apar que s'aixequin, quan monten el cel blau denses nuvolades amb sos castells. Durant eixa hora de camí baixant amb suau serpenteig, sempre a l'ombra dels alts castanyers que a traços converteixen el camí en un t_únel ombrívol de verdor, on_s'hi estiren també cirerers bords buscant el sol i avellaners en fresques vessants de cara al Nord, hem vist sempre a la dreta, la gran muntanya que s'apoia en la fonda vessant, on ella, la nostra i la gran espatlla d'Orsevinyà que hem deixat al despedir-nos de la vista del mar, aboquen les aigues com una petxina immensa, en el bell rierol que remoreja tot l'any fins a Bresa, on les aboca a l'ample jaç del riu. Eixa muntanya que veiem aixecar-se altiva, erguida i serena, sempre paral·lela a la que baixem, quines carenes estan enllaçades amb la més voluptuosa frondositat, tomba a Orsevinyà, també en àngle recte, avançant a nivell com si anés també a trobar el Montseny, per les blanques pedreres i l'espumós salt de Gualba; però a !'arribar al domini del Tordera, ell s'ha obert pas, en una vall planera, bo i

35

esguardant sa ufanosa i altiva falda que adornen masies i vinyars, mentres va remontant-se vers els pics enlairats.

Eixa muntanya encar que llunyana, es veu pobre en frondositat; de cara al Migdia el sol li toca de plè, i sols dóna vida a pinedes i alzinars, tan clarejants que fins deixen entreveure la terra on s'arrapen amb aspror.

Les parets caigudes de tres masies enrunades, en quines antigues feixes encara lineades, ja no hi creix el blat, invadit tot pels esbarzers i gatosam, com clapes tristoies del bosc llunyà, ens confirmen la deplorable malaltia que apena Catalunya, que veu emigrar vers les ciutats, buscant oficis de taller o llocs d'oficina, els cultivadors de la terra, que queda abandonada amb el mà� desolat i tristament caigut. El petit poble de Montnegre, té unes quatre cases senyorials que ha despintat l'antigor, deixant�hi un tò rogenc de molsa i salinor, que ens mostra l'ossamenta de les parets per petits claps del morter caigut; però que la ferma galeria amb ses senzilles columnes, finestrals i magnífica portalada de pedra, ens donen la impresió d'una casa espaiosa i confortant, que ajuntada amb la masoveria, en enclava la vistosa i gran pallissa amb els llocs per l'aviram i diferent bestiar, els bous per l'arada, vedells que es pugen per vendre al mercat, euga per les provisions i carga a bast, corral per les ovelles quan baixin a l'hivern del Pirineu, alguna cabreta, òques, ànecs i conills; el celler soterrani, que guarda el ví de l'anyada amb la bota del racó, els pallers en la gran era, ben obrada amb els seus pedrissos que ens recorda l'abundant batuda, amb el gran safareig, que hi cau remorejant en la pica de pedra on hi abeuren el bestiar i quines parets, sempre en aigua moll, deixen crèixer en ufanosa i atapaïda catifa, la menta olorosa, bo i monstrant-nos les blanques i humils estrelletes de la camamilla que amb ella s'enllaça a l'ombra dels ondulants vimeters, on els capvespres primaverals, mentres aquella aigua quieta i clara és el mirall dels estels, que destaca el blau del cel, hi salmegen granotes, grills i paneroles amb el cant dolç del rossinyol, com si volguessis rompre l'eterna quietud d'aquelles valls immenses que acotxen la negrosa verdor de les montanyes.

Eixes quatre grans, esbeltes i senyorials masies, són: a càn Cases, en la vessant del camí a Sant Celoni, a un quart de Montnegre; Mas Ginesta, a l'esplanada carenosa que fa de margepeu a la muntanya, quina falda ondulant ens ha ofert un bell camí: Can Presas, que hem trobat bo i davallant, i ca l'Auladell, que amb l'Hostal fumós i esventat, forma com el cor del poblet, juntament amb l'església i casa Rectoral, que trobem aclofades amb l'accidentada esplanada davallant.

Al primer revolt per deixar-ne la muntanya d'on venim, hem vist el poble a tocar, on es bifurca el camí: un, ens portarà a Sant Celoni, i l'altre a Breda, estacions de ferrocarril. La muntanya que deixem ens mostra llavors el seu front immens de base cònica que aprimant-se mandrosament, es corona amb el frondós turó que guanya en altura a tots els del voltant. A !'arribar a l'era que dóna entrada a l'Hostal

36

davant el Mas Auladell, hom no pot menys d'admirar la superba muntanya quin flanc acabem de deixar i que ara s'ens presenta amb tota la seva fantàstica voluptuositat, amb una immen_sa barreja de verdós més o menys dominats que li donen un tò fosc i negrós amb les alzines, brucs i arboços, mentre dura !'hivernada; i que els altius castanyers canvien en un verd clar a !'esclatar la primavera; i en un color trist d'un groc avinatat, els cirerers bords que abans de caure les seves fulles, prenen un tò malaltís amb matissos d'agonia, que es destaquen entre els alzinars, com vides morents al tret tardoral.

A vint-i-cinc passes baixant en desnivell, trobem uns plans de conreu, que al moment s'endevina que són del domini Rectoral, doncs s'hi veu enclavada l'esglésià parroquial, esbelta, magestuosa, mansoiament dominant, com ovella ressegada que descansa dormitejant, al final d'eixa esplanada, que amb forta pendent caurà a la vall, amb algunes allargades feixes de cultiu a l'esquerra, prop la font rectoral, de cara a l'humit torrent, que cobreixen els desmais d'avellaners, que aclòfen amb el seu pès el verdissam de ridortes i esbarzers, que s'ennàspren en florit aixam formant una verneda fresca i florida, prop el regalim de la font, que com un Palau de ninfes boscanes al venir la primavera, acollirà un estol de gentils rossinyols que amb belles cantúries, bo i esguardant-ne el temple que oviren damunt la plana, el saludaran amb dolços salmeigs, entre himnes de glòria i repics de lloança, prop del rierol que just remoreja a l'ombra del noguer altiu i verdejant, que fa de tàlem al niu on canta l'amor. L'altre pendent dessota l'església, de cara al Montseny, que mor en la punta fonda i pregona, on s'enllacen dos vessants amb els seus torrents, la poblen altes suredes, a quina ombra clara i escabellada creixen en tò dominant els arboços i ginestells. A trenta passes de la pendent, hi ha un clap frondós de castanyers centenaris, que el pes feixuc dels anys fa aclofar a la terra el seu més corpulent brancam, una feixa triangular, gran, prop del camí, tocant el bosc, escorre l'aigua plujosa pendent avall: el pas de l'aigua l'assenyala un solc acanalat, i ell assenyala també, com una fita allargassada, la divisió de propietat; els castanyers de la dreta són de ca l'Auladell, els de l'esquerra de la Rectoria. Quan vingui el típic Tot-sants, estandard de !'hivernada, vindran a collir-ne el fruit abundós i sà evintant-ne aquelles punxes afilades que defensen el seu avar estoig.

Si davallem per difícil corriol, al fons de la vall, trobarem un tranquil i clar rierol que avança mansament entre verns i canyissars, en un llit de grossos còdols que l'aigua ha anat allisant, fent de natural passera, si amb cura evitem el perill de relliscar.

Eix rierol dóna un petit alè de vida a l'humil hortet regadiu del mas d'en Toni; des d'aquest mas, l'església de Montnegre, blanca amb tints d'antiga morenor, n'apar com montant al cim d'una inmensa pinya, abrigada de la més exuberant verdor, que té per fons el cel blau, on el temple es destaca tan dolçament, que sembla vol recordar-nos la missió sagrada que l'hi ha encomanat l'Omnipotent. El campanar de punta afilada com dit de gegant ens mostra el cel, boi dient-nos: Fixeu-vos mortals, l'església uneix i enllaça la terra amb el Cel.

37

Eixa parròquia té per Patró principal Sant Martí de Tours. L'11 de Novembre, doncs, celebra sa grossa festa amb un ofici solemne que executen quatre músics i un cantor que es destaca del quintet que ha pujat per fer ballar la jovenalla, tarda i nit, a la plaça de _l'Hostal entre rialles, Jocs i festeigs il·lusionats. Després de l'Ofici, hi ha hagut la típica processó, que lluint les altes banderes desplegades al vent, amb l'aire marcial de l'orquesta, donarà la volta a mitja plana, pel camí de Foirosos; total no arriba a 100 metres. Després, els goigs del Sant amb tornada de l'orquesta, que destaca un potent fiscorn; un parell de balls a la plaça de l'església, senyalaran el fi de la festa matinal.

Heus aquí Montnegre, amb la seva església, les masies i l'hostal, on tots els traginers fan parada, menjant i bebent com per pendre forces i alenada, aclofat en el carenar d'una alta, espatlluda i frondosa muntanya, com ciclòpea miranda per ovirar-ne la vall de Santa Susagna i Sant Elies, amb els seus turons de puntals ferestecs i esllaimats: l'altívol Montseny amb les neus que com blanc mantell cobreixen els se �s pics i carenes en el seu flanc fèrtil i frondós, la vall de Gua!ba, Breda, Arbúcies i Hostalric, amb les seves blanques cases, fins a perdre's la vista amb les valls de Girona i Santa Coloma, el jaç del riu que assenyala una boira quieta i aplanada com la seva filla inseparable; i allà lluny, al límit de l'horitzó, els pics del Pirineu, destacant-se en dentada muralla, sobre el blau del Cel. l eixa miranda figureu-vos-la amurallada, pel costat de Llevant i Mitjorn, per .altes i frondoses muntanyes que semblen talment muntar el Cel, confonent el verd fosc de l'arbreda atapeïda, amb sa serena blavor.

Mn. Jaume Cuduñet

38

Complanta d'un lloc Actualment, la majoria de "petites" parròquies muntanyenques són com aquelles espaioses llars de foc de les antigues cases pairals, en les quals el testarral, els fumalls, o simplement la lletja negror del fumeral deixen endevinar les grans fogates d'èpoques més rellevants. La circumstància, però, no és pas buida de sentit. El caliu de la vida d'un _poble es copsa en la sentor de l'aire, en la venerable vellura de les parets, en els camins i senderoles fresats pels avantpassats.

L'esglesiola la casa rectoral, el xiprer centenari en donen un heroic testimoni.

Cal acostar-se a aquests llocs, ara amarats de solitud i de silenci, amb un respecte il·limitat i amb una renovada actitud interior d'estimació a l'home i a la seva circumstància. No sé si és exagerat dir que han estat bressol de grans gestes.

Jo personalment crec que no. La vida de qualsevol persona, de qualsevol família, de qualsevol comunitat humana, és sempre una gran gesta. Caldria un llibre molt gruixut per narrar-hi l'alçària de les seves il·lusions i dels seus somnis, la fondària dels seus amors i de les seves lluites, l'amplària del desplegament tossut i tenaç del seu treball i de la seva vida. Seria una pretensió impossible voler escatir i mesurar la densitat i la projecció del fenomen humà que durant segles i generacions ha donat vida a un lloc, ni que sigui un "racó de món". Perquè tot lloc, per petit que sigui, quan l'home hi viu, hi estima i hi treballa és el centre del món.

Sant Martí de Montnegre, ni quan tenia 900 habitants, no ha estat mai un poble o nucli apinyat de cases habitades, sinó un "lloc" que aglutinava la vida soçial de cases escampades per tota la rodalia. El conreu i el bestiar eren molt limitats, tan sols per subvenir les necessitats familiars. El treball principal era el forestal. La vida era materialment dura, i l'aïllament molt accentuat. Això sens dubte, incidia en el tarannà i en els comportaments socials de les persones.

Més d'una vegadà, en hores de solitud, he pensat que no s'ha valorat prou justament la presència de l'Església i el rol social que durant segles ha jugat en aquests petits llocs. No hi havia carretera, ni electricitat, ni telèfon, ni mestre, ni metge, però hi havia capellà. Per a mí es un fet fortament interpel·lant que, una persona amb tretze anys de carrera hagi assumit, des de la fe i des de la llibertat, servir en tots sentits aquestes petites comunitats humanes, encarnar-se en el seu espai vital i compartir-hi durant anys, la seva vida. De fet, per a creients i no creients, la parròquia era la "casa del poble", la casa pairal, la casa de tots: lloc de celebració festiva de la fe, escola, lloc de reunió social, d'esbarjo, etc. Tots els vells

39

del lloc recorden les ballades a l'era de la casa rectoral al ritme de la pianol�. Lligava i creava lligams de vida amical, festiva i solidària. Ara, mentre es demana la setmana de 35 hores de treball i es pateix la manca de llocs de treball, paradoxalment, hi ha la tendència de carregar-se les festes. El calendari festiu, junt amb les festes majors, la d'hivern i la d'estiu, eren per als habitants d'aquests llocs, una font d'equilibri i d'humanització, per trobar sentit al seu viure.

Jo no sé si els llocs, com les persones, han de patir inexorablement una mort històrica. En tot cas com per a les persones, la seva aportació a la vida ultrapassarà certament les seves limitacions en l'espai i en el temps. El bressol i el sepulcre no expliquen tota la grandesa d'una vida, ni d'un lloc.

Ara, Sant Martí de Montnegre, amb els seus 1 7 habitants, és gairebé una parròquia simbòlica. Però la contrada és encara exuberant, altiva i poderosa, adusta i dolça, agressiva i acollidora. Hom no pot passejar-s'hi sense sentir-se interpel·lat.

Perquè la grandiositat natural que t'envolta, junt amb la solitut i el silenci, et deixen sentir els batecs del teu_ cor i l'aleteig il·lusionat de la teva llibertat, i et sents empès a esdevenir conscient de les grandeses i de les pobreses, de les victòries i de les derrotes del teu propi viure. Des de la fe, podríem dir que la glòria de Déu s'ha fet gràcia de lloc en el Montnegre, i que hom s'hi sent cridat a envigorir la seva identitat com a persona. L'atrafegada vida a la ciutat ens dispersa i ens massifica.

En un indret com el Montnegre, hom esdevé conscient que no són les circumstàncies que han de fer l'home, per més que el condicionin, sinó que és l'home que ha d'ennoblir-les i senyorejar-les totes.

Bé, amics, és difícil parlar sense passió d'allò que hom estima. Confio en la vostra comprensió. Altrament, com que el Montnegre no el tenim sempre a l'abast. caldrà que cadascun de nosaltres tingui un montnegre interior on rejovenir constantment la nostra personalitat i esdevenir més homes al servei dels altres homes.

France sc Ma/gosa i Riera rector de Sant Martí de Montnegre

40

Sant MartĂ­ de Montnegre

41

Can Cases, el lloc de l'acampada Queda a mitja altura de l'interior d'una mena d'embut o amfiteatre de boscos a la vora del qual, per la banda de Migdia, està format per la carena del Turó d'en Vives culminant de la serralada del Montnegre. Es troba al cor d'una gran zona que vess_a cap a la Tordera, i els propietaris de la qual, en comptes de fer-hi «urbanitzacions» desfiguradores (concepte molt diferent del de cases escampades pel bosc), han conservat la fesomia de la muntanya: fesomia que no quedaria gens _ destruïda encara que la densitat d'edificacions fos important, si es fes amb solta, talment com passa a bones parts dels Alps ben poblades sense que es noti ni que es perdi l'encís del paisatge.

Si bé ara, des de l'emplaçament del campament, només es veuen tres cases -Can Ginestà a dalt de tot, a Llevant; Can Cases a menys de mig quilòmetre a mitja costa; i altre tant des d'aquí, en línia recta, a l'altre costat del sot i a igual nivell, cap a Ponent, Ca l'Arabia-, segles enrera l'indret havia estat molt més sembrat de masies. El nom de Can Cases deu venir d'aquesta pluralitat; doncs en la sèrie de documents dels posseïdors de dita masia (del segle XIII els més antics que es conserven, anteriors, per tant, a la reconstrucció de la casa actual l'any 1636) es fa esment de Can Martí Riera, Ca l'Argimon, Can Pujol, Can Coromines ... Precisament, del lloc on hi haurà les tendes de campanya se'n diu ara «la Colamina» (amb significació distinta de la que el mot té a altres llocs, on designa un camp de la comunitat de veïns, quan aquí, en canvi, sembla corrupció de Coromines), i toca per la banda de Ponent amb les encara anomenades «feixes d'en Pujol».

La desaparició d'un gran nombre de les masies de la muntanya ha obeït a diverses causes al llarg dels temps: moltes es van perdre amb motiu de les pestes de l'edat mitjana; temps en el qual aquests indrets estaven extraordinàriament més poblats que no pas en els segles XIX i començos del XX, i no diguem d'ara. La muntanya estava més poblada i cultivada; i contra el que alguns podrien pensar, molts dels boscos actuals són el resultat de repoblacions iniciades per l'acció de l'home. Ho demostren les restes abundants de feixes on ara és bosc, els noms de llocs, els documents... Tot el tros on anant cap a St. Celoni el camí té un pendent poc pronunciat, a cosa de mig quilòmetre del lloc d'acampada, havia estat vinya (ara és sureda), i vinya, també, el tros comprès entre les feixes de davant de Can

42

les eines el senyor; en temps de collita, vuit jornals d'home per a reparació del _ castell (durant l'obra), però, el senyor havia de donar la manutenció a aquests jornalers; i en temps de guerra, sentinelles i guàrdia: de nit, dos homes, i de dia, per a sentinella, un.

Quan una família de les circumstàncies de la de Can Cases ha continuat durant segles en el mateix lloc, conserva un bon aplec de tradicions i de contalles. Entre elles; les de guerres i de lladres.

Suara he esmentat el meu besavi. En torno a parlar perquè de trifulgues en va passar de totes. Va viure sempre a Can Cases, encara que una vegada, avorrit de la freqüència de les visites dels lladres, i de les conseqüències d'elles, es va determinar a anar-se'n a viure a Arenys de Munt; però era un temps que, per anar a viure a un altre poble, exigien_ -no sé _ é!mb quin dret- ·una auto_rització _ governativa, que li fou denegada perquè l'autoritat que havia de donar-la no volia que es perdés el vot que, com a contribuent, tenia segons les normes d'aquella època; i quan, havent recorregut contra la denegació, li va arribar finalment el permís, ja s'havia desdit de marxar.

Va viure més de vuitanta anys, i la vida li havia ensenyat molta gramàtica.

Aquí en va una mostra. Una vegada que van anar a robar a Can Cases, els lladres, mantenint tancats a altres habitacions els mossos, les. dones i restant gent de la . casa, el tenien a ell a la cuina, segurament per fer-li dir si a més a més dels diners que en aquella ocasió li havien trobat i pres, en poseïa d'altres; però ell conservava la presència d'ànim. El cas és que, en un moment donat, els lladres van decidir matar-lo; i posant-li el trabuc al pit li van dir que li deixaven resar un Crec-en-un-Déu. Efectivament, es va posar a resar-lo; però pel que es veu, a més del Credo li passava pel cap una altra cosa, i quan arribava a... "la vida perdurable", vet aquí que interromp l'oració i diu als lladres: -Un moment! A Can Cases, que guanyi quartos llargs, només hi sóc jo.Me'ls heu pres moltes vegades, és veritat. Però si em mateu, s'estroncarà la font. Si no em mateu en podré tornar a guanyar. No dic pas que no prendré mesures per a què no me'ls pugueu prendre; però si em mateu, ja ho veieu: no vindreu a robar més: s'haurà acabat.

-Sabeu que té raó? -va dir un dels lladres. l el van deixar.

Oi que sí, que en sabia, de "gramàtica''?

Molts anys abans d'aquest fet va ser víctima d'un segrestament. Era el 6 de juny de 1847; i encara vivia el seu pare. Havia anat a l'aplec de Sant Guillèm (ermita que hi ha entre Campins i St. Celoni); i quan tornava cap a casa seva li van sortir els lladres i se'l van endur a les Guilleries, a la cova de Susqueda. Des d'allí li feien escriure al seu pare cartes que conservem, dient la quantitat d'unces d'or -una veritable fortuna que, en part, calgué manllevar- exigides per rescat, minuciós itinerari de vàries jornades que havia d'anar seguint la persona

44

desarmada i no acompanyada que portés els diners, fins que en el curs del viatge li sortís l'individu que li donaria una contrasenya per a què els entregués ...; tot ben detallat i amb l'advertiment, de què no fessin "postures d'armes" ��rquè li anava la vida; si fa no fa, com pels segrestaments d'ara llegim als periòdics.

M'han contat que a sota d'una llumenera de llautó que hi havia a la cova, el meu besavi hi va gravar el seu nom amb un ganivetet; i després que els lladres, obtingut el rescat, el van deixar manrer, va comunicar aquest detall a les autoritats, les quals efectivament, van trobar la llumenera i, amb ella, la pista dels segrestadors: no solament dels executors materials del fet (gent de segur, no rica) sinó dels planejadors ("lloques", en el llenguatge d'aleshores), que solen ser gent benestant, respectada i influent. En van detenir una rastellera; i sospito que, si no els van afusellar, no ho van passar massa divertit.

Les venjances no hi van faltar. De part de les famílies de les "lloques", van tenir la forma de querelles per calúmnia: el meu besavi se les va deixar posar totes, i les còpies que d'aquestes infructuoses causes criminals contra ell guardem a casa fan un bon piló. Ni es va deixar acovardir, ni va deixar de denunciar els ulteriors robatoris de què, al llarg de la seva vida, va ser víctima reiterada.

Les venjances de part dels no tan poderosos tenien altres formes: anònims insultants i plens d'amenaces, no pas vanes. Una vegada, bastants anys després, quan muntat en una mula tornava de Sant Celoni, poc abans d'arribar a Can Cases (concretament, prop de La Pila dels Bitllots: lloc escenari d'una esgarrifosa feta que no tinc espai per a referir avui), li van disparar un tret.

Afortunadament, l'escopeta agressora era d'un sol canó -i aleshores s'havien de carregar per la boca d'aquest-, i per altra banda la mula, tot caminant, anava fent que sí amb el cap (i això que no estava "encarinyada" amb el càrrec, ni integrava cap junta, consell, comissió ni corporació de cap mena, ni cap president havia proposat res!); i el tret el va rebre al front la pobra bèstia en l'instant d'iniciar un altre "senyal d'afirmació". L'agredit, que duia una pistola de dos canons, va respondre disparant-los tots dos, errant a l'agressor, que va fugir.

Els diumenges, a la sortida de missa, era costum de fer rotllo i de comentar les notícies, el temps, les collites ... El diumenge que va seguir a l'agressió van preguntar al meu besavi: -l doncs, Francisca, no el vau conèixer el que us volia matar?

-No he pas de dir res -va respondre-: doneu una mirada al voltant, i en tindreu prou. l un dels circumstants va baixar el cap, i es va retirar del rotllo.

Igual, igual que en certes pel·lícules de l'Oest. (l després diran que l'home no és sempre el mateix -si pot, és clar!).

Alguna de les joies que de vegades duu la meva dona, o de les que porta la muller del meu germà, es va salvar d'un robatori perquè, el dia en què es va

45

cometre, a Can Cases feien pa. El forn de la cuina estava roent; i en el moment d'agafar els lladres les joies, la meva besàvia -jo no sé com s'ho va fer-en va tirar algunes a la fornal.

En una altra ocasió els lladres s'enduien tots els diners. l la besàvia va dir: -Ai, Senyor! Ni per a comprar un càntir d'oli!

Un dels lladres, més compassiu que els seus companys, li va tirar una unça d'or. Però un altre lladre va dir: -Porti, que li descanviaré. l prenent-li l'unça li va donar un duro.

Ja veieu si n"hi ha de matèria per a un foc de camp. No he fet més que començar. Quan jo era infant a la cuina gran de Can Cases (on els bancs donen la volta al foc que quedava rodejat de quitxalla i de gent gran, de masovers, amos, pastors, mossos i bosquerols: vint persones..., trenta...), cada vetlla de tardor i d'hivern era un "foc de camp" dels més interessants encara que fos a sota teulada (la qual, per cert, no ens feia cap nosa). Era una mena de cercle espontani de formació, dirigit, per cert, no pas per cap dels amos aleshores, sinó pel masover (oncle de la meva àvia, que era la mestressa però que d'ençà que als catorze anys havia quedat òrfena acatava en aquell i aquí el primer lloc familiar).

Jo tenia poc més de cinc anys quan vaig trobar-me que, sense haver-la estudiat, ja sabia la lletania del rosari, que m'havia entrat de tant sentir-la passar a l'oncle Joanet: rosari en el qual participaven tots els circumstants, sense que s'obligués a ningú. Potser algun bosquerol, mosso o qui fos s'esquitllava en començar l'oració,: no me'n recordo; però sí, que a la cuina gran hi anava i en marxava qui volia i quan volia. Després del rosari venien les contalles i converses, parers i observacions..., i de mica en mica, ara l'un, ara l'altre, els assistents es retiraven a dormir, mentre el foc s'anava esmorteint sense que els tions s'apaguessin del tot; foc que mai no s·apagava: només s'adormia per a tornar a donar escalf i vida quan l'atiessin l'endemà de bon dematí...

Josep M11 Alfaras

46

El rec del Molí d'en Coll

(Una topografia perduda i enyorada) El Rec del Molí! Com si no anomenéssim res!

L'autopista que l'ha fet desaparèixer tindrà tota la utilitat que es vulgui. No la nego. Però la riquesa espiritual que es trobava al Rec del Molí... Ca! Quan un hom pensa en aquell curs d'aigua i en el camí que el vorejava, la primera sensació que reviu és la de la verdor.

Verdor, he dit? Sí; però no pas d'una sola mena. Era com si les verdors de tot el món celebressin un aplec a tot el llarg i a tot el vol d'aquells dos camins paral·lels, l'un de peu i l'altre d'aigua.

Verdors fosques, verdors clares, verdors més il·luminades que no pas el seu entorn, verdors lluents, verdors apagades, verdors que semblaven negrors però no n'eren... Les unes tirant a groc i tanmateix verdes; les altres tirant a blanc, les altres tirant a ros... i totes modificades segons les mil maneres com les llums -la directe i les reflexades- les atacaven; i totes elles, altra vegada, transformades per l'espill variant de l'aigua, llisa, sí, però suaument rissada, ja pel lleu desnivell que la feia anar tota mansoia cap al Molí, ja per efecte de les plantes i irregularitats de les vores i del fons, ja pel vent... Verdors, a la vegada, alterades per la de les plantes aquàtiques que la superfície de l'aigua, si no brillava massa, deixava veure...

Verdors, les unes anant gradualment cap a les distintes, les altres contrastant-hi fortament i sobtadament... Verdors del dret de les fulles, verdors del revés. Les més nombroses, de plàtans i pollancres; però també, de pins, de canyes, de nogueres, de molses, de sang-nua, de gespa, d'esbarzer, d'herba de remuc, de ridolte, d'alzines, d'acàcies, d'aures... què sé jo! Pobre de mi, si hagués, d'enumerar tots els verd. Verds que no eren pas iguals en els diversos dies de l'any, ni en les diferents hores del dia.

Ni a la tardor ni a l'hivern, malgrat la caiguda de les fulles dels pollancres, plàtans i verns que formaven la massa principal de l'immediat entorn, no es perdia la sensació del verd. El Rec del Molí era la firà, el congrés, l'aplec permanent de la verdor.

Ah! Però no és pas que els altres colors hi faltessin, no. Tots s'hi veien.

Tenien, això sí, una peculiar manera de ser-hi; però hi eren. N'hi havia de quiets (o poc moguts): tals, els brills de les teranyines (irisats a voltes) quan hi batia un raig de sol e�tafurat per les fulles; tals, els colors de les flors quan n'era temps; tals, els

47

de les terres dels propers conreus, i els del camí o corriol fressat. N'hi havia, en canvi, de ben movedissos, fugissers o no: ara els d'un verdum, ara els d'un gaig o alg.una merla; el vermellós d'un rossinyol, el verdós d'una granota; els variadíssims de les papallones ... Entre els que es bellugaven, els que més m'embadalien eren els dels cavalls de serp (espiadimonis, en diuen en altres llocs: libèl·lules és el nom més universal que tenen). No parlo pas d'aquelles libèl·lules fortes i ràpides (que també hi eren), d'ales transparents i volada brunzent, sinó d'aquelles altres verdes, blaves o acarminades, inquietes uns pocs pams amunt i avall, i a dreta i esquerra, però sempre al voltant d'un mateix indret, com variacions musicals d'un constant motiu, o més encara com notes d'ornament d'aquella total simfonia de llum de color i de vida.

De vida! Ja ho crec! Viva, l'aigua. Vives, les plantes. Vius el ventijol, els ocells, les papallones i altres insectes, les granotes, els rats-bufos, els peixos ...

Vius els remors, els cants i els sorolls de tot això que es trobava a l'indret on éreu, i els més somorts que arribaven del poble, del tren o de la carretera. Viva la veu de la Tordera que baixava en la mateixa direcció, uns metres més fonda, a mà esquerra.

Si en suggeria de pensaments tot aquest bé de Déu de meravelles! Que n'hi ha de coses que canten la vostra glòria, senyor! ¿Quants són els brins d'herba, quantes -les plantes, quantes les fulles, les cuques, les gotes d'aigua, les mol·lècules, les cèl·lules, els peixos, els ocells i tantíssimes criatures sortides de la vostra potestad? Tantes vegades us en sien dades gràcies i alabances! El cor, esponjat quan u hom admiradament ho considera, sembla que es posi a bategar més depressa. Que sigui també cada batec un acte d'amor a Vós!

Al Rec del Molí s'hi ajuntaven amb perfecta harmonia l'espontaneïtat de la Natura i l'obra de l'home. El mateix rec i la resclosa que, prop del Pont de Bócs, l'encapçalava eren fruit d'aquesta obra humana. l el camí i els bagants o petites comportes per a servir aigua a terres de la banda de sota, i els pontets que gambant pel damunt del rec servien d'accés als camps o boscos de la banda de dalt i de pas de les aigües pluvials que en baixaven. Obra de l'home les plantacions d'arbres per a fusta. Que ben agermanades, però, aquesta obra i l'espontània! Que be s'hi podia · veure llur comú origen remot i la convergència definitiva cap al fi darrer de totes dues!

A l'altre cap del rec trobàvem la bassa, la casa del Molí, amb la turbina i la mola. Ja en parlarem després, del moldre. Parlem ara de l'arribada a la casa.

Si la joia meravellada del caminant al llarg del rec ja era una pura delícia que semblava omplir totalment el pit, es quedava petita al costat de la que a l'arribada l'esperava.

De primer, la sensació d'abundància i de més vida. Els lladrucs dels gossos, els crits de les oques, el córrer de l'aviram, el nedar i els colors dels ànecs lliscant per l'aigua de la bassa, l'olor dels pallers i munts d'alfals, d'herbes, de palla, els bruels del bestiar de les quadres, tot obligava novament els sentits a constatar

48

l'abundància de vida que hi regnava. l, ja frapat el visitant per aquestes noves impressions, venia la millor de totes: la trobada amb la gent del Molí. ¿No sabeu què són l'acolliment, l'hospitalitat, la generositat? Per a definir-ho bé d'una manera, diguem-ne científica, hauríem de repetir allò que pugui portar un bon diccionari. Però per a una definició pràctica n'hi ha prou amb dir que tot això és... la gent del Molí d'en Coll.

Quan hi arribeu, encara que sigui per sorpresa, us reben com si fes temps que freturessin per la vostra visita: com si tossiu el més desitjat de tots els hostes. No se us reconeix pas el dret de no tenir set ni gana. No perdonen ni una sola de les raons imaginables per a convèncer de què s'ha de menjar i beure: no sé pas com s'ho fan per trobar-ne tantes. l aleshores, tot és desviure's per a fer ben grata la visita. l vinga interessar-se pel visitant i per tots els seus. Vinga retreure records i altres trobades. i com n'eren de bona gent els passats. Anècdotes i contalles. Es parla també, naturalment, de la calor i del fred. Es parla de l'església de St. Llorens de Vilardell i dels que l'han regida o, millor, servida; de l'aplec de la diada del Sant, de les tirades de rodella...

Es parla de la feina i de les collites, del bestiar i... de tot! Si la visita es prolonga i la feina ho permet, fins i tot us complauran amb una tocada de guitarra o de flauta. Al Molí se sap extreure el bé del camp que caven i de l'esperit que cultiven. Es com si tinguessin una mà engrapant la terra i l'altra al cel.

Quina sort que encara hi hagi la mateixa gent. Convé que se'n conservi la mena.

S'ha perdut el r�c. s'ha perdut el camí vorejat d'encisos, s'ha acabat el moldre,.. Quan encara molien, era un encís més a afegir a la llista d'encantaments.

Més visitants que, amb bestiar de càrrega, duien gra o anaven a buscar la farina i el segó. L'aigua cap a la turbina, i després, la seva sortida impetuosa el soroll de les moles, el blat que hi rajava augmentant la sensació d'abundància, la farina, les saques... tot augmentava la simfonia de llum, de sonoritat i d'alegria que l'esperit i els sentits havian anat_ fruint des d� què us havíeu posat en camí.

Gràcies a Déu -ja ho he dit- es conserva encara el millor passatge de la simfonia: la gent de la casa i l'hospitalari tarannà que té; però les coses que s'han perdut -el rec, el camí, l'aigua, les llums i tot allò altre- les enyoro. En disfruto, sí, però només amb el record.

Josep M• Alfaras_

49

Itinerari de la 5 ª ronda vallesana Aquest any el protagonista principal de la Ronda és el bosc. El Montnegre té una vegetació molt variada, i a molts llocs l'espès bosc no deixa veure els panorames, que es veurien si els arbres no els amaguessin. Però val la pena passar per aquests camins i poder admirar l'esplèndida vegetació.

r

La sortida és a la vall d'Olzinelles, avans de. acabament de la carretera asfaltada, a prop de la casa de ca n'Agustí, a uns 260 metres d'alçada.

Comencem a pujar davant de la casa cap a la dreta per un corriol que troba una pista de seguida, la tallem tres cops per curtes dreceres, fins arribar a una altra pista, que seguim cap a l'esquerra. El camí passa entre alzinar, algun pinyer, i després abunda la sur_era amb grossos arbres.

Als 20 minuts arribem a l'ampla pista, un xic més avall veiem la casa de can Mora. Seguim la pista cap a l'esquerra, i arribem a uns camps des d'on es veu el poble de Vallgorguina i la serra del Corredor a la dreta, i a l'esquerra el Montseny. A l'acabament dels camps veiem propera a la dreta una vinya i la casa de can Pau al costat. A la et reta de la pista,ª la cruïlla que va a la casa hi ha un gros suro, 5 minuts . rnés de camí.

Continuem pista amunt per la sureda amb algun roure, fins al coll de can Poliva, a la dreta es veu propera la casa d'aquest nom. Portem 15 minuts més, i som a uns 450 metres d'altura.

A la cruïlla agafem la pista que puja per l'alzinar, més amunt deixem a la dreta dues pistes que s'enfilen, i als 1O minuts n'agafem una que puja fort per la dreta però després va planera. 5 minuts més, arribem a una perxada de castanyers a dessota del camí, abunden els avellaners, i més amunt roures. Arribem a la carena, al collet de Llorà, 20 minuts, i uns 700 metres.

Curta i dreta pujada, i als 5 minuts un planell amb un gros Prexa, ens desviem a !'_esquerra per un caminet, primer planer i després que baixa, per bosc principalment de castanyers, roures i abundants grèvols, arribant a coll de Basses, cruïlla de camins amb tres alzines grosses, una molt més que les altres. 20 minuts més, 680 metres.

Seguim per la dreta amunt. Als 5 minuts a l'esquerra del camí hi ha un grup de faigs. Pugem suaument pel carener. A la dreta baixa una pista i des d'aquí podem veure el mar. El carener és la divisòria de les comarques del Vallès i el Maresme.

Als 1O minuts a la dreta del camí la talaia d'incendis, Turó Gros, 752 metres.

50

El camí, primer planer, ara va baixant entre bosc de castenyers que és el que domina totalment ara, i als 25 minuts arribem a Santa Maria del Montnegre, 600 metres.

Hi ha les ruïnes de la capella, però el que crida l'atenció del caminant és el roure de proporcions monumentals, veritable joia de la naturalesa, _i rei del Montnegre.

Seguim per la pista en d!recció avall, tot seguit a mà esquerra trobem la font de Santa Maria.

Des d'aquesta baixada podem contemplar una bona panoràmica del Montseny castell de Montsoriu, Sant Miquel de les Formigues, i la plana amb el poble de Breda fins a Hostalrich. És de destacar la quantitat de cirerers boscans que hi ha barrejats amb els altres arbres del Montnegre. El més d'abril quan estàn florits és quan t'adones més per les clapes blanques que sobresurten.

Es passen uns quants torrents i tots porten aigua. Als 30 minuts raja una font a l'esquerra del camí; 1O minuts més enllà a la dreta destaca una grossa alzina, passant després per sobre de la casa de can Preses, que ja feia estona que vèiem entre les clarines del bosc.

15 minuts més i ja som a Sant Martí del Montnegre, a 467 metres, amb l'església, rectoria, hostal i casa de ca n'Auladell.

Abans d'arri�ar a l'església hi ha el camí a l'esquerra que baixa a la font de Sant Martí, i davant de la capella hi ha un bon mirador.

Pel costat de l'església seguim per la pista que va avall pel mig de la sureda, que més avall és espès alzinar. Als 25 minuts som propers al coll de la Creueta, a 300 metres, però abans d'arribar-hi agafem una pista a l'esquerra, que passa entre l'espès bosc, 1O minuts més i passem el torrent del Sot de la Senyora, que és el que baixa de Sant Martí. Ara el camí torna a pujar fins a les ruïnes de Vilarrasa, 20 minuts a 400 metres. Per la pista que va planera per la dreta es troba una font a dos o tres minuts.

Aquí hi ha un bosc totalment de pins. Pugem ara entre la pineda, una mica més amunt ja trobem castanyers, i alzinar, i ja al carener passem per la casa del Ginestar Nou a 25 minuts. A l'altra banda entre els arbres podem veure Sant Martí proper. Als 5 minuts passem per davant de la casa del Ginestar, i baixem per un corriol que troba de seguida la pista que va cap a Sant Celoni, la qual travessem, i tot seguit agafem el camí que baixa avall i als 25 minuts pàssem per davant de la masia de can Cases, i després agafem el camí a l'esquerra que va al torrent del Sot Gran o de les Cases. El passem i pugem pel costat del torrent del Sot de la Font de Llorà, bosc de ribera, especialment pollancres. Passem el torrent seguint el camí que planer va fins a ca n'Aràbia, 20 minuts. Destaquen dues finestres d'aquesta masia que es va enrunant.

Pugem ara de dret entre els suros, i als 1 O minuts som· al carener i a la pista

51

que passa al costat de can Terrades. Vora de la casa, al costat de la pista, hi ha una font.

Abans d"arribar a la casa es pot veure una bona vista del Montseny, i el Montllorer a prop.

Baixant per la sureda deixem la pista per agafar-ne una de més estreta a l'esquerra, que passa pel Sot de les Obagues, on hi ha plàtans i algun pollancre.

Tornem a trobar la pista principal i passem el torrent.

Ara hi ha un curt pujador fins el coll Blanc, 15 minuts, 440 metres.

La pista va baixant entre el bosc amb majoria de sureres fins a la casa de ca n'Agustí, 25 minuts. l aquí s'acaba l'excursió que en poc més de sis hores ens fa conèixer els frondosos i variats boscos del Montnegre, que encara tenim la sort de poder admirar.

Quasi tota l'excursió és fa per pistes forestals, perquè els camins estrets han anat desapareixent embardissats o tapats per les pistes, però la varietat del paisatge les fa bastant suportables.

Desitgem que aquesta 5èna Ronda Vallesana us agradi,.i que quedeu amb ganes de tornar l'any que ve.

Ramon Gotés

V RONDA VALLESANA

MONTNEGRE 7·0CTUBRE·1984 � OA6AltlTZA: UNIÓ EXCUASÍOltisTA SABADELL

52

.L Al'ARCAMIIU � CHU •• ,,.

s

IOIITUIA

A ...,....,. ...

C CINUOl

B ......,u

...... .. �11 ....

Parròquia de Sant Esteve d'Olzinelles

53

D'Hostalric a· Orsavinyà i Calella (5 hores 30 minuts)

L'històrica vila d'Hostalric, de més de 1.500 habitants, situada a menys de 100 metres sobre'l nivell de la mar i a l'esquerra de Tordera, conserva encara restes de les seves antigues fortificacions i muralles, que li donen un especial aspecte.

Dista �4 Oms. de Barcelona per la via de França (interior), sortint trens cap a dita població a les 5 i a les 7,22 del matí, que fan dit trajecte en 2 hores i mitja aproximadament. De la vila, pel seu arrabal, que va al Molí, se baixa amb pocs m_inuts fins al Tordera, que se segueix per sa vorera esquerra cosa de 20 minuts fins a trobar unes palanques, per les que s'atravessa, seguint en igual direcció cosa de mig .quart més fins a trobar una carretera a mà esquerra. Deixant llavors el riu, i pujant per la mateixa, s'arriba en 15 minuts més. a la casa i ERMITA DE LA MARE-DE-DÉU DE LA SERRA, bo�ic exemplar de l'art romànic a la nostra terra. Es de regulars dimensions; de volta de canó, i ha sigut desgraciadament restaurada amb molt mal gust. Està situada a uns 130 ms. d'altitud aproximadament. Desde l'ermita se segueix pujant per la carretera de la serra cosa de 1O minuts; i llavors, deixant les terres de conreu per bosc de pins i suredes se puja vers al SE. cosa de 20 minuts, arribant al collet del Turó, a uns 320 ms. d'altitud, d'on, per un petit viarany, se baixa en altres 1O al collet del mateix nom. Altitud aproximada, 275 metres. Desde aquest coll se gira vers O. per un regular camí, pujant per entre bosc, en uns 25 minuts, al planell de la carena oriental del Montnegre, desde on tombant a l'esquerra, se baixa als pocs minuts a l'enderrocat convent i IGLESIA DE ROCA ROSSA, a més de 400 metres sobre'l nivell de la mar, en un petit ras desde'I qual se gaudeix de bella vista sobre les comarques veïnes.

L'lglesia es de grans dimensions, veïna a una gran casa de pagès i envoltada de ruïnes del que un dia fou convent dels cavallers de l'ordre del Temple. De Roca Rossa se segueix la carena vers Occident, fins a can Camps d'Orsavinyà i al collet, que disten cose de tres quarts; i, deixant un camí a mà dreta i altre a la esquerra als pocs minuts, se puja en un quart al collet de l'Ubaga dels Castanyers, i al mig quart s'arriba al portell de Palomeres i a la iglesia de ORSAVINYÀ, a uns 500 ms. d'altitud que es la parròquia de dit poble, format de cases escampades i de diferents caserius. De dita iglesia, en 1 O minuts, se baixa a can Picas, vers 1'0.; en 20 més a can Casalius, en altres 20 a can Borra, en 20 més

54

a can Tarrades, i en uns 25, seguint sempre la direcció S. i SO., a l'ermita de Sant Andreu; desde on, per bon camí, que segueix per entre boscos cosa de tres quarts i per terres de conreu durant mitja hora, s'arriba a CALELLA, vila situada prop de la mar, ab més de 4.000 habitants, d'aspecte agradós, encar que res tinga de particular monumentalment parlant. Calella està lligada amb Barcelona per prop de 40 Oms. de ferro-carril, via de França; sortint-ne a les 17,44, un tren que fa aproximadament dit trajecte en cosa de 2 hores curtes.

Hi ha altre tren que arriba a Barcelona a les 23, 16.

V de Lasserra

55

"'

� ai C:

E o

(

t (

56

El clima del Montnegre El clima del Montnegre, malgrat ésser una zona situada molt a prop del mar, té peculiaritats significatives i remarcables. Així mateix s'observa una diferenciació climàrica entre la vessant llevantina i la de ponent. En general tota la zona té un promig de precipitacions d'uns 800 litres per metre quadra t i any, si bé al cim es _ poden assolir fàcilment els 850 i adhuc els 900 litres per any. El tipus de situació que dóna més precipitacions és la de llevant. Els vents que bufen d'aquest sector, en xocar a!llb la serralada, es veuen obligats a pujar per l'efecte de palanca. En el seu moviment ascendent adquireixen notable intensitat i desenvolupen més els núvols provocant fortes precipitacions a tota la zona i també a les valls properes, com ara Vallgorguina, on el promig de precipitació, malgrat ésser situada_ tan sols a 230 metres sobre el nivell del mar, sobrepassa els 800 litres per metre quadrat.

També ha ha de destacar la relativa proximitat de la serralada del Montseny. petit niu de tampesta. Així és fàcil observar durant els mesos estiuencs, com les tempestes de mitja tarda que es formen a la plana de Vic o a la mateixa serralada del Montseny es dirigeixen cap al Montnegre, decarregant amb notable violència, mentre que al arribar a la costa, han perdut ja pràcticament tota la seva energia.

En quant a les temperatures, són típicament mediterrànies, però amb la particularitat de que a les zones bàixes de la obaga, les inversions tèrmiques provoquen intenses glaçades. A l'observatori de Vallgorguina són normals les mínimes, durant l'hivern de -6a -8 graus, amb extrems de 12 a 14 graus sota zero.

En quant a les màximes a l'estiu, rarament sobrepassen els 30 graus, si bé en el més de juliol de 1982. el dia 6es va assolir els 40 graus, i el de juliol de 1983 els 37 graus. cassos aquest particularment extremats.

El vent dominant és la marinada, del SSW al SW, i li segueixen amb proporció inferior el ponent, el llevant i el mestral. La tramuntana és molt rara. Els índex d'humitat augmenten a mesura que baixem d'altitud, amb màxims promitjos anuals del 75% a les valls que miren el nord.

En quant al fenòmen de la boira, el cim del Montnegre es freqüent observar­ lo tapat per núvols baixos, provinents del sector de marina. En canvi, en situacions d'inversions tèrmiques, les boires ocupen totes les valls del sector interior, algunes

57

de elles molt espesses i poden aparèixer en qualsevol mes de l'any, si bé són més freqüents pels mesos que van de setembre a maig. En aquest tipus de situació el Montnegre s'observa lliure de boira.

Alfred Rodríguez i Picó Observatori de Vallgorguina Si vols introduïr-te més profundament en aquest tema. pots posar-te en contacte amb l'observatori: Tel. 867 02 76 (Dimarts i Divendres, de 2 a 4) carretera de Mataró, 39,41 - VALLGORGUINA

58

Vallgorguina: poble de bruixes?

L'home modern, enfonsat fins el coll en un món consumista que l'ofega a poc a poc i que cada vegada l'allunya més de les seves arrels, veu amb ironia i mofa tot aquest altre món no real ni comprovable que quasi tothom coneix com a "bruixeria". Lligar aquesta paraula amb espectacles com el protagonitzat el 31 de Juliol del 1981 pel Mag "Fèlix" i tota la camarilla que composava la Escue/a e lglesia Uníversalíta de Magia i Brujeria de Catalunya, en el nostre dolmen de "La Pedra Gentil", és cosa normal avui en dia; però el terme "bruixeria" és una altra cosa, que tampoc te rés a veure amb actes i rituals isotèrics ni amb res fora del que és normal.

Hem d'entendre la bruixeria com un conjunt de coses que permeten que una persona dotada d'uns poders especials (que no sap com ha adquirit) pot arribar a fer el bé a tots els seus veïns. Si ho enfoquem així, efectivament Vallgorguina és poble de bruixes i bruixots; pequè el que està clar és que en tota la documentació on es parla de bruixes a "La Pedra Gentil", enlloc es fa referència a cap bruixa del poble; sempre es diu que concorrien a aquests presuposats aquelarres bruixes de l'entorn, Montnegre, Montseny, etc. És clar que això és una temàtica que entra en el fons especulatiu; el que aquí ens hem de limitar, és a conèixer aquesta gent del nostre poble, (al temps que fer-los homenatge) que desinteressadament ho deixaven tot, e inclús caminaven tota una nit, per anar a ajudar qualsevol necessitat.

D'aquest esperit humanitari, vaig adonar-me'n en anar aprofundint en e� contacte dels descendents dels darrers sanadors, curanderos o bruixots, com els hi vulgueu dir els quals varen viure a Vallgorguina.

Dels seus ritus i creences, n'ha sortit material per a dos llibres que properament publicarà la nostra Entitat, i que són el resultat de moltes hores d'escoltar la gent del nostre poble. Personalment en començar el recull era escèptic de tot això, encara que com tot bon fill de veí coneixia les virtuts de les herbes com a medicament; però no tot eren herbes: Oracions i remeis de tota mena es barregen en un foc comú; l el que és més sorprenent, CUREN; són moltes les persones que poden testimoniar de curacions, algunes d'elles mereixerien que els qualifiquessin com a miraculoses. l aquí vull fer un incís per a relatar-vos-en una que avui dia pot ésser comprovada per qui vulgui:

59

En Josep era un nen de pocs mesos, en un moment de descuit de la seva mare, es va apropar a la cuina i es va tirar per sobre un pot de sopa bullent. En portar-lo al metge del poble, aquest va dir que moriria, o quedaria desfigurat per sempre, tal era el grau de les cremades. Davant d'això, els pares varen portar a una persona del poble coneguda pels seus poders curatius.

Durant vuit dies seguits, a les dotze del migdia, i a les sis de la tarde, es repetia l'oració i tot el procés curatiu; al cap d'aquests vuit dies, al nen no se li notava cap rastre de cremada, tan sols una vermellor. Quan el metge al poc temps el va veure, no s'ho podia creure.

Aquest petit exemple, és un exponent clar del poder curatiu; personalment, vaig passar d'escèptic a fervorós creient, quan vaig viure en la meva carn una d'aquestes "experiencies".

Malgrat tot, en parlar de curacions i creences, no podem limitar la seva anàlisi al nucli del nostre poble, ja que en un estudi un xic profund ens ve a demostrar la gran quantitat de llocs d'arreu del nostre país, on s'utilitzen els mateixos mètodes. Així, vull deixar constància que a dos cases del nostre poble, he trobat exemplars d'un llibret titulat: Oraciones Curativas, que per les referències que en tinc, és una publicació que recull remeis manats recopilar per un bisbe de València l'any 1835; però és curiós, en cap lloc, m'han relatat de viva veu l'ús d'algun dels remeis allà ressenyats.

Però el que sí crida l'atenció, és la similitud "mètrica" d'alguna oració local amb alguna del llibre, i vull fer-vos una comparança: Del llibre Oraciones Curativas: (Transcripció literal) PER A CURAR LES ANGINES: Oració: Nostre Senyor i Sant Martí anaven per un camí; quan troben Sant Pere a terra contra una pedra: -Què fas aqw?- li digué el Senyor, i Sant Pere li contestà: -M'estic morint de mal d'angines, de coll i de flemons.

Al que el Diví Mestre constestà: Posa't els cinc dits de la mà dreta al coll i galtes en honra i glòria de la Santíssima Trinitat, i amb el nom de Déu, el mal et sigui curat.

(Es resen tres Parenostres a la Trinitat Beatíssima).

Recollida al nostre poble: PER A CURAR LES CREMADES: Oració: Amb el nom de Déu i de les tres Persones de la Santfssima Trinitat, us presentem (aquí es diu el nom i cognoms del cremat) que té una cremada.

Nostre Senyor i Sant Joan van per un camí, troben a Julí: -Julí, Julí, Julí: A on vas?.

-A la casa del foc.

-Aquí hi ha un cremat; cura aquest senyor."

60

(Ha de fer-se amb l'alè tres creus a la part cremada).

Que quedis curat, quan més aviat millor.

A continuació es resen tres Parenostres a la Santíssima Trinitat.

Aquesta operació s'ha de fer dues o tres vegades al dia.

Llavors es posen al braser o la llar de foc, branques o fulles de flor de saüc, i es fuma bé la cremada i els draps que l'han d'embenar.

Recollida al nostre poble: PER CURAR L'ERISIPELA: Oració: Nostre Senyor i Sant Martí passaven per un camí. Troben una dona roja: -Dona roja, què fas aqw?

-Em vull menjar la carn, els ossos i els mossos de... (aquí es diu el nom i els cognoms del malalt).

-Dona roja no ho facis pas, que us pendré, us lligaré i les mans us llevaré.

-No hem prengueu, ni em lligueu, ni les mans em lleveu; que us donaré una medicina que serà molt vertadera, no serà de palla d'ordi ni tampoc d'herba roquera: Sant Cosme i Sant Damià faran la Santa Gràcia que aquesta erisipela de (nom i cognoms del malalt) se li curi bem prompte i ben aviat.

(Es resen tres Parenostres a Sant Cosme i Sant Damià).

Per tant, torno a demanar-vos que compareu la similitud mètrica, i de situacions que es produeixen entre elles. Cal preguntar-se si és això el que fa que la curació es produeixi, com si amb aquesta mètrica es produïssin unes ones o vibracions desconegudes que tinguessin la propietat de curar. Perquè una cosa és clara en els dos casos recollits del nostre poble, es poden presentar testimonis de curacions.

També una cosa es pot despendre del seu estudi: poden tenir un origen comú, que a poc a poc es va anar bifurcant per a curacions diferents,, i variacions en el seu text, que MOLT IMPORTANT, no afecten el seu poder curatiu.

De tot això es _pot despendre una conclusió, de la qual disposo d'altres argument que no caben en aquests modestos fulls, l'origen dels quals és molt més antic del que es pot suposar; tal és així, que en el llibre abans esmentat, es troben referències d'éssers desconeguts, com per exemple: Ostevum, Ostesa, Oteos, f?thoo, Nocio, Vay, Glay Apemh, Legaros, Paatia, Condión, Lamarón, Fondón, etc� barrejades amb invocacions a Jesucrist. Això és el que em mou a creure que amb l'arribada del cristianisme aquestes tradicions antiquíssimes, varen haver d'adap­ tar-se totalment o en part a Sants i Verges, a fi de no veure's perseguits els que les empraven; de fet hi ha constància d'una forta persecució primer per part de l'església i posteriorment a càrrec de la Inquisició.

Però aquest no és un exemple solitari tret per a justificar unes teories que en

61

podríem dir com a fantàstiques, passem a un· exponent clar que canviant paraules d'un mateix remei es produeixen igualment les curacions: PER A CURAR UN TALL (És a dir quan es produeix una forta pèrdua de sang).

El llibre O.C. diu.

Oració: Mal fet, malt vist, sigui curat per les cinc llagues de Jesucrist.

(Es diuen tres Ave Marias a les tres persones de la Santíssima Trinitat).

A Vallgorguina, es produeixen dues variants, naturalment amb tetimonis de curacions en els dos casos: Oració: Tall fet t tall vist t quedi's curat t com les cinc t llagues t de

Jesucrist.

(En el lloc, on hi ha una creu, vol dir que mentre es diuen aquestes paraules ha de fer-se una creu sobre el tall).

Llavors es resaven tres Parenostres a la Santíssima Trinitat. A cada creu que es feia s'espolsava cendra millor o sinó terra a sobre el tall. Al cap de pocs segons, el tall deixava de treure sang.

Una altra variant: Oració: En nom de Deu t i de Ja Verge Maria t i de la Santíssims Trinitat t Tall fet t tall vist t curi's tan prompte t com les cinc llagues - de

Jesucrist

t

Com podeu veure la "mètrica" o tonada és la mateixa.

Per acabar una altra comparança: PER A CURAR LES BERRUGUES S'agafen un grapat de fulles de vímet al matí de Sant Joan amb la rosada. Es fa un sot ben fons a terra, i tot seguit es refreguen les fulles per les berrugues, a continuació es posen a dins el sot les fulles, tot dient al mateix temps la següent oració: Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista; per la virtut que

Déu us ha donat, faci's Ja Santa Gràcia que em marxin les berrugues de... (aquí es diu el lloc on es tenen) ben prompte i ben aviat.

A continuació, es tapa el sot ben tapat, de tal manera que no es pugui destapar més. Seguidament es resen tres Parenostres a la Santíssima Trinitat.

Observeu l'última part de l'oració quan es diu prompte i aviat és una clara reite�ació, però precisa perquè no es trenqui la mètrica de l'oració.

Ara, anem a conèixer el mètode per a, CURAR UN TUMOR: La persona que pateixi d'un tumor ha d'anar · a la nit de Sant Joan a una pomera que tingui fruit. i cavar un sot a la seva vorera; en començar a tocar les campanes de la mitjanit, a cada campanada ha d'arrencar una poma i tirar-la dins el sot tot dient la següent oració:

San Joan Baptista, apòstol i evangelista; amb el poder que Déu t'ha donat, que... (aquí es diu e_l nom i cognoms del malalt) quedi curat del

62

tumor que pateix.

Tot això tingueu en compte, que s'ha de fer molt ràpid, perquè a cada campanada s'ha de repetir l'oració i el fet d'arrancar la poma i tirar-la al sot; es a dir, dotze campanades, dotze pomes i dotze vegades l'oració.

Aquesta persona malalta pot anar acompanyada d'una altra que tindrà cura que, si alguna poma no vagi a parar dins el sot, ella l'empenyi.

Normalment, si la persona es cura, la pomera mor.

Vegeu aquí les coincidències: La similitud inicial de l'oració, el dia de Sant Joan, la relació amb coses que neixen a la terra, a aquesta terra, on després tornen.

No cal comentar més.

No vull deixar aquest apartat de comparances de remeis, sense tornar a rendir homenatge a la memòria d'aquesta gent que a través del pas del temps, han sabut mantenir aquests coneixements per sobre de les adversitats.

Ara, us faré ressenya d'alguns dels altres remeis que, per la seva peculiaritat, és bo que conegueu: PER A CURAR LES BERRUGUES: A la matinada de Sant Joan(!), amb la rosada(!); s'ha de sortir d'esquena, de la casa cap al carrer, i la primera herba(!) que es troba s'ha de refregar bé per les berrugues.

PER A CURAR EL BRIÀ (No puc evitar demanar-vos que compareu la seva mètrica amb la del tall) Oració: Brià carner

t mala fi puguis fer t tu tip i jo dejú t mala fi facis tu t

(Naturalment el mètode de fer les creus sobre el mal és el mateix).

Es repeteix tres vegades.

PER A CURAR EL MAL DE COLL S'agafa bonyiga de vaca i es fregeix amb una paella vella amb una mica de llard o oli perquè no s'aferri; després, i encara un xic calenta, s'aplica al coll com si fos una cataplasma.

PER CURAR LES CREMADES: Oli de neu: S'agafa neu, i s'omple fins a la meitat una ampolla, llavors s'acaba d'omplir d'oli i es tapa ben tapat.

Cal dir que en els diferents tipus d'oli curatius que s'utilitzen en el nostre poble, és important tenir-ne sempre, és a dir que no es fa precís ni recomanable emprar-los en el mateix moment que s'ha fet. Tant és així que jo he vist oli de llangardaix que tenia una antiguitat de quasi deu anys.

PER A CURAR LA DIFTÈRIA S'agafen cagarros tous de gos, es fregeixen en una paella vella amb una mica de llard o oli perquè no s'aferrin; i tot es posa encara un xic calent com una cataplasma.

PER A CURAR EL DOLOR Oli de llangardaix: Es posa un llangardaix viu (si pot ésser, que tingui dues cues millor) dins una ampolla de litre, que tot seguit s'acaba d'omplir d'oli;

63

després es deixa ben tapat durant nou dies a dol i serena. Per aplicar, s'escalfa i es frega la part dolorida.

També serveix obrir per la meitat coques de figa de moro, i posar-le's com a pegat.

PER A CURAR EL MAL DE FEL S'aafa una "coca" de figa de moro, i se li treuen les punxes. (Avís: totes les operacions han de fer-se amb la mà esquerra, i ha de fer-les el malalt); es posa el peu esquerre a sobre la coca (descalç), es talla la forma de la planta del peu, es fa un forat a la part que correspondria al taló i es penja a dins de la xemeneia de la llar de foc. A mesura que s'asseca la coca, s'asseca el fel del malalt.

També serveix el següent: S'agafa un tall de cuixa de be, i es posa a coure en una cassola de fang; quan és una mica cuita, es posen tres o quatre brots de "Malrubï, un petricó d'orins de la persona que pateix el mal, i es deixa coure fins que la car� ha absorbit els orins; llavors es dóna aquesta a menjar a un gos, que se l'ha de menjar tota.

PER A CURAR LES MORENES S'ha de collir una Herba Morenera, i penjar-se-la al coll lligada amb un fil; en el temps en què tarda a assecar-se l'herba es van assecant les morenes.

PER A CURAR EL MAL D'ORELLA S'agafa una cria de rata petita. Es posa dins d'una ampolla d'un litre i s'acaba d'omplir amb oli;· es deixa nou dies al sol i serena i llavors s'empapa un drap que es posa dins l'orella.

PER FER ORINAR S'agafa un escorpí viu i es posa a una ampolla de vidre d'un litre; tot seguit s'acaba d'omplir amb oli; es tapa ben tapat i es dei�.a nou dies a sol i serena.

Quan es necessita, es fan amb ell fregues a l'estómac.

Per acabar aquest apartat, tan sols comentar-vos que és creença entre la nostra gent, que les persones que adquireixen aquests poders curatius, han d'haver nascut en alguna d'aquestes dates: El dia de Nadal, el dia de Sant Joan, o la Puríssima. l aquestes havien d'aprendre les oracions entre el Dijous i el Divendres Sant... mentre les campanes de l'església estaven lligades.

També l'apartat de simbolismes, és ric en el nostre poble, i aquí en fem un petit recull: Es considera que una persona serà afortunada per vida si aconsegueix agafar una sargantana de dues cues.

Dóna bona sort trepitjar les cendres de la foguera de Sant Joan, abans que sortí el sol.Si, mentre vas pel carrer, t'envolta un borinot blanc, vol dir que t'arribaran bones noves.

64

Si el gat de la casa es renta la cara, vol dir que vindran visites; però si se les renta fins a dalt de les orelles, vol dir que les visites vindran a cavall.

Si vols que no et surtin formigues dins la casa, no has d'escombrar-hi des que toquen el Sanctus el de Dijous Sant fins que toquen l'Al·leluia el Dissabte Sant.

Si per la llum de la casa volten papallons blancs, vol dir que vindran bones visites.

De la mateixa manera, també es coneixen remeis per evitar desgràcies, o símbols d'aque_stes, de les quals les següents en són un bon exemple: PER EVITAR ÉSSER POSSÉÍT O ENDIMONIAT L 'única manera que una persona té per evitar de ser posseïda pel dimoni, és portant (en contacte amb el seu cos una peça d'or, sigui anell, cadena o braçalet).

Malgrat tot, si el diable la vol posseir i utilitzar pels seus fins, farà primer els possibles perquè aquella persona en un acte inconcient se la tregui; i llavors entrarà dins d'ella.

Un cop posseïda, si algú la vol curar, haurà de portar-la durant nou dies seguits a l'església i persignar-la amb aigua beneioa.

Per evitar els mals esperits, es penja una creu de palma a la porta; aquesta palma ha d'ésser de les que donaven a missa el dia de Rams.

Quan el gos plora, anuncia males noves.

La farigola collida el dia de l'Ascensió, abans.de sortir el sol, és considerada com beneïda, i per tant més eficaç per les malalties.

L'espígol, beneït el dia de San Cristòfol, lliurarà de desgràcies i accidents a qui el pÓrti en el carro.

Si mentre vas pel carrer, t'envolta un borinot negre, vol dir que t'arribaran males noves.

Una dona que estigui alletant un fill, si mentre va pel bosc, vol espantar les serps ha de posar-se a la pitrera un tros de pa.

MÈTODE PER A DESCOBRIR UN BRUIXOT Si vols saber qui del poble és un bruixot, has d'anar a !"església quan estigui plena de gent, i posar dins la pica de l'aigua beneïda, dues agulles encreuades (d'aquelles negres i llargues); i si efectivament n'hi ha algun a dintre, no sabrà trobar la sortida, mentre hi siguin posades.

Si vols evitar que entri a casa alguna persona dolenta; has d'agafar rou que ponguin les gallines més a prop de les dotze del migdia del Dijous Sant, i guardar­ lo en un racó de la casa durant tot l"any.

O-RACIÓ QUE DIU LA GENT EN MARXAR CAP A UN LLOC l HAN DE TRAVESSAR INDRETS PERILLOSOS Amb el nom de Déu em poso en guia, i amb la humil Verge Maria, "Companya setanta-tres'�

65

Cants i llops, les dents serrades, dels nostres enemics les mans lligades.

Tota bèstia que mal fa, Déu Nostre Senyor i la Verge Maria ens vulgui guardar.

(Transcrita tal i com ha estat recollida, i per tant amb unes incoherències ben peculiars).

Per trencar les tempestes i pedregades, es posa un ciri amb el nom de la persona que ho fa, davant el Monument al Santíssim, el dia de Divendres Sant, i es deixa encès. El Diumenge de Glòria, es recull, i quan es veu a venir una pedregada o tempesta, es torna a encendre a casa de cadascú.

Quan les salamandres van cara amunt, assenyalen pluja.

Quan els xais salten, anuncien pluja o vent.

Quan el pigot canta a les carenes o els turons, vol dir que s'acosta temps ventós; i si ho fa a les canals o sots, que s'apropa pluja.

Si plou per Sant Josep, quaranta dies de malt te!!7pS. Si plou per Sant Pere, quaranta dies de malt temps.

Un altre mètode per evitar que les tempestes i pedregades fessin alguna desgràcia, era cremar coses beneïdes a la llar de foc: Palmes, espígol, olivera, etc.

PER EVITAR LA PEDREGADA: Per evitar que pedregui en els teus camps, (sempre i quan la pedregada ja no hagi entrat en el terme del poble) s'ha d'agafar una creu de Caravaca, i posar-la en direcció d'on ve aquesta; al costat es posen tres pedres allargades (d'uns 20-25 centímetres cada una) donant-los forma de "T", collides el dia del Dijous Sant, i per acabar, al costat de les pedres posar-hi dues falçs encreuades.

Llavors, amb una altra falç, es surt a fora de la casa, i mirant en direcció a on bé la pedregada, es fa com si es tallés, tot movent-la per sobre el cap.

Res més, espero haver complert amb el meu desig de desmitificació d'allò que es la bruixeria, i ·de reconeixement d'una gent que al llarg dels segles i de generació han anat traspassant-se uns coneixements d'origen desconeguts, però no per això menys eficaços, i d'altres fruit de la quotidiana observació del seu entorn, i de la terra, la MARE TERRA, origen i fi de l'home.

Jaume López i Puigbó President de l'Associació Cultural Vallgorguina

66

Vallgorguina: guia turística breu Demogràficament, mai Vallgorguina no ha estat un poblet molt habitat, des que els 454 habitants del cens de l'any 1787, als 640 de 1981, poca variació ha sofert; si de cas cal recalca¡ els descens progressiu de la població entre el 1860 (803 h.) fins el 1970 (429 h.); després auE!.ment fins a la xifra actual que ha estat motivat bàsicament per l'empadronament en el nostre poble d'habitants de '"segona residència··.

En el context històric, les primeres referències que en tenim, són del 986, data en què el rei franc Lotari, confirma el territori com a propietat del monestir de Sant Cugat. Aquest lligam del terme amb el monestir, es perllonga durant segles, fins que la propietat passa 'als dominis del Castell de Montclús, fet que es produeix als voltants del segle XIII; posteriorment la baronia de Montclús fou annexionada al Vescomtat de Cabrera, del qual el 1600 els Síndics del poble efectuaren la seva compra, fent posteriorment donació d'aquesta jurisdicció a Sa Majestat Felip Ill. Poques coses importants hem recollit en data posterior; tan sols un fet aïllat de la Guerra de la Independència, de la qual el Conde de Toreno cita fets d'armes que succeïren en el terme i les seves rodalies, amb motiu de la marxa sobre Girona per part del general francès Duhesme.

Econòmicament, les fonts d'ingressos han sofert una brutal evolució en el decurs del últims dotze anys; abans es deia que el nucli del poble estava rodejat de tres cercles; el primer els conreus, el següent les vinyes i el darrer el bosc, llavors, aquests eren els mitjans de vida habitual; qui més qui menys tenia la seva "terra'", que complementava amb la feina al bosc. l encara alguns tenien els seus vinyers d'on recollien per a fer-se el seu propi vi; de fet encara queden diverses premses en el poble.

Aquesta feina de l'home de la casa es veia complementada per les activitats que normalment feien les dones: Anar a vendre a Mercat, collita de bolets, cura dels animals domèstics, etc.

A poc a poc aquest triangle de prioritats s'invertí i les feines de la terra passaren a ocupar el lloc prioritari: s'anaren abandonant les feines de bosc, i les vinyes pràcticament desapareixeren per a deixar pas a la sembra de pins. Aquest daltabaix ecològic propiciat pels nostres avantpassats va venir segurament motivat per l'evolució de la situació social a les rodalies; era molt freqüent que els joves ja no s'incorporessin a les feines del camp, sinó que anessin a cercar feina fora del

67

poble en la creixent demanda de mà d'obra que comportava el "boom" dels /60; afortunadament, però, pocs deixaren de viure en el poble.

Així, amb el naixement d'aquest tipus de societat, aparegué un fenomen nou i massiu; "El turisme"; fet que des de sempre existia a Vallgorguina, però que era "aquell altre turisme" més reduït, més familiar. Però el que ara venia era el massiu, amb l'esbojarrada demanda de terrenys, edificacions, serveis, botigues, etc. A aquest fenomen, aviat s'adaptaren els vallgorguinencs, trastocant encara més el sistema social del poble: Aparegueren un bon nombre d'urbanitzacions, neixeren nous oficis, es trastocaren els terrenys de conreu per pisos de lloguer, qui més qui menys obrí una botiga. En fí, el daltabaix , perquè ara estan apareixent les conseqüències: Manca de serveis, disminució de la demanda de pisos, reducció del volum de vendes, aturada quasi total de noves construccions, amb les seves conseqüències per paletes, lampistes, fusters, etc. del nostre poble.

Aquesta és la trista realitat, hem malmès el nostre entorn que ens alimentava, per unes estructures que quan estan buides no donen fruit.

Però encara queden coses dignes de veure en el nostre poble, i així volem fer-vos una petita guia turística de llocs d'interès, i per això hem distribuït el nostre poble en dos itineraris que esperem siguin del vostre gust.

"Can Palomer"

68

ITINERARI l: Roques del Diable al Corredor (aprox. 5 hores) Si veniu de Vallgorguina pel camí del Veïnat de la Pocafarina. fins a trobar el Veïnat d'Olzinelles, format per 6 cases, a la cruïlla que hi ha uns metres més amunt de la casa de can Xarpar; el camí que baixa a la dreta, va a Ca l'Agustí, i seguint recte cap a munt va a can Mora. Des de la dita cruïlla anomenada "Collet" del Xaragall o de Can Xarpar. a mà dreta hi ha una petita esplanada que està vorejada per un caminet que puja cap a dalt d'un turó; després d'uns pocs metres, arribarem a un acumulament de pedres "Les Roques del Diable", perquè segons diu la tradició el dimoni les va tallar en una sola nit.

Tornant al lloc de partida. agafarem el camí cap a la Plana d'en Mora des don hi ha una bona vista del massís del Montseny i veurem la casa de Can Pau Foguera a la nostra dreta. Ens endinsarem cap al bosc, on a pocs metres agafarem el camí de la dreta, que passa per darrera la casa de Can Pau Plana fins arribar al conjunt de cases anomenades Cal Paraire. Des d'aquí baixarem pel camí de la dreta fins que arribem a una plana actualment erma. la qual és coneguda per tres noms diferents, Pla dels Forcs, Pla de Feres i Pla de Can Gras. Si us fixeu al mig d'aquest pla, hi veureu unes quantes alzines que voltegen unes roques; aneu-hi i veureu en elles esculpides unes olles, d'aquestes que es troben en altres llocs de Catalunya, però que els arqueòlegs no en saben donar una explicació. Si us endinseu un centenar de metres a dins els matolls, (en direcció a la marina). veureu una altre curiositat "la pedra Partida", una pedra quasi rodona partida per la meitat.

Deixant ja aquest Pla, agafarem el camí de la Serralada i passarem pel "Coll Genís", on hi ha un altre camí que baixa a Vallgorguina; seguint per dalt la carena arribarem al Pla de Can Carcassés i més enllà el Pla de les Bruixes, ara ocupat per la Urbanització Collsacreu. D'aquest pla s'en relaten llegendes que el lliguen amb sorolls estranys i visions sorprenents. Aquest pla el trobem quan es comencen a veure les primeres cases de la dita urbanització i concretament. des de la primera a mà dreta. hi ha un corriol en el qual si us endinseu uns 100 metres. hi trobareu una llarga pedra (tombada) que creiem que podia ser un menhir. Tornarem al camí on ja comencen els carrers asfaltats, per on seguirem fins arribar a Collsacreu, (abans Coll de Creu), nom més explícit de la cruïlla de camins. Travessarem la carretera d'Arenys de Mar a Sant Celoni i agafarem el camí de la casa Nova de Pivernat, anomenat de Parent Rost i antigament del Musol, fins arribar a la dita casa.

Travasseram les feixes i agafarem el camí de mà esquerra i uns 200 metres a dins el bosc en deixarem un a l'esquerra que va cap a Rupit. Seguirem pel de la carena fins arribar a dalt que és més planós i molt atapeït d'alzines; si vigilem a mà esquerra. el menhir caigut de la "Pedra llarga", del qual en una llegenda es conta el seu origen: Un dia el di moni la portava al vol per construir un pont, començaren a tocar les campanes del Co"edor i espantantat la deixà caure allà, abans de fugir.

D'allà, passant pel coll del Bruc pujarem al Santuari del Corredor, del qual alguns historiadors afirmen que fou església pertanyent al Temple, i que afirmen

69

que les gòrgoles que es troben a la part alta del campanar gòtic del Santuari són representacions de bruixes. Però deixant hipòtesi apart, hi ha una cosa que crida de seguit l'atenció: Si us fixeu en el pla que es troba al davant del santuari, veureu que és una còpia quasi idèntica del "pla de forcs", és a dir un pla pelat, amb uns arbres que voregen un acumulament de pedres en un cantó (aquí sense olles). També si us endinseu pel bos del davant, tindreu ocasió de trobar unes pedres (en diferents llocs) amb incisions allargades en elles i una creu gravada en una pedra.

Una altra cosa certa, segons la gent del nostre poble, és el poder de les campanes del Santuari per tal d'evitar les tempestes, d'aquest fet hi ha diferents relats que ho testimonien, i encara era freqüent que, abans del /36, baixessin al poble els masovers del Corredor, a totes les cases del poble, les quals els donaven, en agraïment, productes del camp.

ITINERARI 11: De Vallgorguina a can Praell de Baix (aprox. 5 hores) Si sortim de davant de l'Església del poble, pel camí que va cap el camp de futbol i seguim el camí de la dreta anirem a passar per la masia de "El Vilar", en la qual destaca la seva torre de defensa (ara coberta) amb uns bonics finestrals

Masia de "El Vilar"

70

(afegits). Aquesta fou la casa senyorial del cavaller Joan Vilar que en el temps dels "moros" va participar al costat del Baró de Pinós, en lluites per la contrada, i que pel seu heroisme fou nomenat Centurió de Llances. D'entre altres fets d'armes on va participar, es coneix el rendiment dels castells de Tona, Malla i Montcada. El seu escut estava format per un conjunt de gules i tres torres d'or.

Des de "El Vilar" seguirem el camí amunt fins que trobem la primera cruïlla a la dreta, la qual agafarem, fins trobar-ne un altre que seguirem recte deixant-ne un a cada banda. A partir d'aquí el camí es va enfilant fins que gira cap a la banda obaga arriba al punt de pasqua, quan la gent de Vallgorguina baixava amb ells els oferia cançons. Seguirem pel camí de l'esquerra que aÍ cap de poc tros torna a girar, ara a la banda assoleiada, fins arribar a dalt d'un petit pla, a on, si seguim el camí de pla, a uns 300 metres podrem contemplar el "Pi Florit", únic en la seva espècie i que sembla ser que és per causa de la manca de ferro a les puntes de les seves fulles.

Tornat al petit pla que hem deixat abans, seguirem el camí que s'enfila amunt i no el deixarem fins que en trobem un a mà dreta, que ens dYrà a la "Mina del Rocà" de la qual diuen que a dins s'aplegaven gent per a falsificar moneda, i continuar dient que un tros endins hi havia uns bancs i una taula de pedra. Els nostres intents han estat infructuosos, per l'enderrocament de l'entrada. Malgrat tot abans d'altres que ho havien intentat, diuen que havien deixat anar gosses a dins i se les sentia molt lluny.

Ara tornem al camí que pujàvem i seguirem amunt fins arribar al cim del Rocà, a on a mà dreta, al mig del bosc trobarem "El Jaciment del Rocà", lloc descobert per la nostra -entitat, i que està presidit per un curiós acumulament de pedres -que francament no crèiem que algunes siguin naturals. Uns petites excavacions han permès que es trobessin trossos de ceràmica que han estat datats, entre els anys 1800-1600 abans de Jesucrist.

Tornant a agafar el camí anirem baixant, passant molt a prop de les ruïnes de Can Martinàs i sortirem al camí que del Pont d'en Pradell va al Corredor, al davant de les feixes de la Plana de Dalt del Trull, on tombarem a la dreta del dit camí, que a uns 150 metres al mig del bosc i situat a dalt d'un petit turó trobem les restes d'un Dolmen Caigut. Seguirem baixant deixant a la nostra dreta la casa del Trull, i al cap de poc s'arriba a la plana de Baix del Trull, on al mig hi ha una grossa alzina, des d'on surt un camí a mà dreta que, va a l'Era de Sant Isidre,_ lloc que s'hi varen trobar fa temps restes de sllex, però com que s'allunya massa del nostre itinerari deixem­ _ lo i seguim pel camí que arriba a Can Padrell de la Serra.

Arribarem a les feixes de la masia del 'Trull", i just al costat del camí a sobre d'una petita elevació es troben les restes d'un dolmen caigut descobertes recentment. Si continuem avall, deixarem a mà esquerra el camí que ens portaria a "l'Era de Sant Isidre", lloc on s'han trobat peces de snex; però com que s'allunya massa del nostre itinerari, continuarem fins arribar a Can Pradell de la Serra, casa totalment reformada en el segle passat, i de la qual son propietat els terrenys de la

71

rodalia, entre ells els ocupats pel Dolmen de la "Pedra Gentil" i de "Santa Eulària de Tapioles". Hi ha constància que als voltants de la casa es trobaren uns pous cecs amb abundants objectes de ceràmica antiga a dintre.

Dolmen de la "Pedra Gentil"

Continuarem baixant, i a uns 350 metres trobarem a mà esquerra el camí que ba a "Santa Eulària de Tapioles", aquesta església ja apareix citada en un document del 878, on s'indica que era una cel·la monàstica. En aquest però, existeix una resenya que indica que era l'església de Palautordera, i aquesta inicialment modesta capella for reformada l"any 1373, introduint-li elements barrocs; malgrat tot encara es pot veure en ella diferents parts de l'antiga construcció romànica, com les dovelles de la petita finestra del absis, o el contrafort existent a la paret lateral nord. La façana oest és noucentista.

En els segles passats s'efectuaren noves reformes, a càrrec del senyor Pradell, amb ampliacions, la construcció del campanar i el cementiri familiar.

En la façana sud es poden veure les· restes d'una masoveria.

Dins de l'actual estat proper a l'ensorrament propiciat pel gamberrisme, encara es pot veure a sobre la porta d'entrada una estranya creu en forma de fulles que, segons la tradició, servia per espantar les bruixes.

Tornant al camí del Corredor, a un centenar de metres trobarem a mà dreta un turó que en el seu cim es troba l'element més conegut de Vallgorguina: El dolmen

72

de la Pedra Gentil, no cal dir gaire d'ell, ja que quasi tothom coneix les llegendes de bruixes que l'envolten, tan sols dir que aquest fou restaurat el 1855 pel seu propietari, el mateix Senyor Pradell, ignorem si aquesta-restauració va comportar un canvi del seu emplaçament, però cal sospitar-ho perquè també se'l coneix pel nom de "La Pedra Gelada", i allà on es troba ara, poques vegades deu quedar-hi.

Continuarem avàll, i poc abans d'arrribar a la carretera general, troba.rem a mà dreta un camí que ens portarà a la ·:rectoria vella", de la qual cal només destacar la seva torre, aquesta rep el nom perquè a pocs metres es troba "l'Església vella", que fins als inicis del segle XIX fou l'església del poble, datant-se la seva construcció del segle XV. Agafant ja la carretera en direcció a Sant Celoni, al cap d'uns dos quilòmetres trobarem a mà esquerra a "Can Pradell de Baix", una de les més antigues masies de Vallgorguina, volem demanar-vos que observeu els seus entorns, ja que s'hi troben interessants elements arquitectònics, així com cal veure el seu pou i la pica que es troba al costat. Als masovers, podeu demanar-los que us indiquin el camí per anar a veure el "Pi cargolat", una autèntica meravella d� la natura que no s'ha· de perdre.

Jaume Mora

. .. . ..

---

z.

73

Indrets Entre el Camp de Tarragona i !'Empordà, els dos únics balcons oberts al mar que permeten entrar cap a l'interior de Catalunya sense topar amb obstacles orogràfics, trobem un seguit de serres que tot i ser de poca elevació atrauen fortament l'interès de l'excursionista. El característic massís del Garraf, les muntanyes que encerclen Barcelona, la llarga i suau carena que des de Sant Mateu al Corredor tanca el Maresme per la banda de ponent i les serres del Montnegre i les Gavarres són motiu d'innombrables itineraris, alguns dels quals, com poden ser els que inclouen punts tan populars com els castells d'Eramprunyà o de Burriac, gairebé obligats per a tothom que se senti atret per l'excursionisme.

Si de tots aquests petits massissos n'hem de destacar un és sense cap dubte el Montnegre. No solament perquè és el que assoleix la, per bé que modesta, màxima cota -757 metres- de tot aquest sector del litoral català, sinó perquè els itineraris pel Montnegre ja no queden tan circumscrits als més o menys limitats i habituals a què donen lloc el Garraf o el Corredor, per exemple, sinó que la profusió de vailetes i serrats que formen aquest nucli muntanyós que va de la Tordera al mar ja permet que cadascú faci servir la imaginació per conjuminar-hi un recorregut que, tot adaptant-se a un horari que si pretenem que comprengui la travessia de l'interior a la costa o viceversa ja no serà mai gaire curt, ens abelleixi i ens meni a algun racó que encara no coneguem.

Portar una excursió pel Montegre ja requereix, doncs, tenir unes nocions de situació i d'orientació. Al Montnegre, de fet, ja ens hi podem perdre, és a dir, desorientar-nos i passar una estona sense saber ben bé on som o on anirem a parar. La densitat del bosc que cobreix tota la serra, sobretot les capçaleres de les valls que s'aboquen a la Tordera que són les més enrevessades, i la possibilitat en algunes èpoques de l'any que ens hi acompanyi la boira ens pot portar a tenir dificultats per saber trobar el camí que ens meni al coll de Basses, de can Benet Vives o del Portell per començar tranquil·lament la davallada cap a la franja costanera.

La xarxa de camins que solca aquesta intricada serra és amplíssima. Al marge dels que conflueixen als centres principals del massís, que hem de considerar que són les velles parròquies rurals de Sant Martí de Montnegre, Sant Roc de Fuirosos, Sant Andreu de Ramió i Sant Martí d'Hortsavinyà, hi ha els que enllacen la gran quantitat de masies repartides per tots els replecs de la serra com a petites illes

74

enmig de l'oneig verdós de l'espessor del bosc. A tots aquests, cal afegir-hi encara, i com a característica ben pròpia les extenses àrees on senyoreja l'alzina al Montnegre, els continus brancs sense sortida que són els camins de carbonera, els quals, principalment quan la boira s'hi deixa caure, esdevenen un veritable turment per als excursionistes. · En arribar en aquest punt de la lectura qualsevol que freqüenti poc o molt aquesta serra actualment es deurà preguntar a quin rv-,:>ntnegre em refereixo o, si més no, de quan parlo. l és que, efectivament, aquesta visió excursionista del Montnegre correspon a vint-j-cint anys enrere. Com el vam conèixer i com, ben mirat, ens agradaria que encara fos. La transformació que s'ha produït ·en el paisatge arreu de Catalunya durant les darreres dècades arriba, en alguns punts, a límits preocupants i concretament en la serra que avui recorrem hi han coincidit innombrables factors perquè hagi perdut l'ambient que la caracteritzava. Les masies han quedat en gran part deshabitades i sovint ruïnoses, els camins tradicionals en disminuir-hi molt el trànsit a peu s'han embrossat i molts han pràcticament desaparegut, la desaparició dels carboners ha influït molt directa­ ment en el bosc que per una banda s'ha embrutat molt amb la creixença incontrolada d'un caòtic sotabosc i per una altra s'ha deteriorat per l'acció de tales i replantacions impròpies, s'han obert un gran nombre de pistes que si bé permeten introduir-s'hi amb vehicle trenquen el paisatge i rarament aconsegueixen tenir la lògica dels vells camins, i, per acabar-ho d'adobar, la irrupció de la foguera de les urbanitzacions ha fet estralls en alguna zona d'aquesta serra.

Tot plegat, no cal dir-ho, ha provocat un canvi considerable en la fesomia clàssica del Montnegre i fins i tot, gosaríem dir, en els al·licients que hi cercàvem en les nostres excursions. El resultat és que ara hi ha més afluència de gent als punts més ben comunicats, però en canvi s'ha reduït molt la presència excursionista en els tradicionals itineraris a peu, sobretot els que s'endinsen per les clotades espesses de la banda del Vallès i, de la Selva.

Cal que lluitem contra aquesta situació negativa. L'evolució dels mitjans de vida i de tansport que es produeix arreu és en bona mesura imparable, però com que en molts casos comporta una degradació i el consegüent enlletgiment del paisatge, els excursionistes que volem complir amb la missió de vetllar per la conservació dels valors de la terra no podem desentendre'ns-en ni oblidar els bocins de país que se'n vegin més directament afectats. l el Montnegre, per la seva riquesa de vegetació i com a testimoni encara viu del món rural, reclama la nostra atenció.

No cal dir, doncs, com pot ser d'eficaç i oportú en aquest sentit que la Ronda Vallesana discorri enguany per aquests paratges. A part de l'alenada de vida que hi proporcionarà el pas de centenars d'excursionistes en un sol dia, ha d'esdevenir una llavor conscienciadora per a tots -els qui retornin al Montnegre després de temps de no anar-hi i els qui el descobrei_xin amb aquest motiu- de la necessitt de

75

freqüentar tots els indrets de Is nostra terra encara que en molts casos sigui sabent renunciar en part al gaudi estètic que ens porporciona la contemplació d'un lloc on la natura es conservi intacta. l és que, per damunt de tot, ha de prevaler sempre la nostra voluntat de conèixer. preservar i estimar íntegrament la nostra estimada Catalunya.

Jordi Mir

76

Forns de pega de Can Valls d'Olzinelles A la Vall d'Olzinellas hi ha la senyorial casa dels De Valls i de Feliu que sembla que ja ·existia en el segle XIII. En el camí d'accés a la casa i a escassos metres de la carretera hi ha tres forns de pega, dos en molt mal estat i un tercer que encara pot veure's sencer tal i com es veu en la fig. 1 .

Sembla ser que daten del S. IX i son uns dels pocs del principat que resten en un estat de conseNació acceptable.

A la font que avui es coneix com Font de Lurdes, per haver-hi una imatge d'aquesta Verge, damunt d'on surt l'aigua hi ha les restes d'un altre forn de pega que se Neix de capella a la citada imatge. Antigament es coneixia aquesta font amb el nom de Font de la Pega, precisament pel forn que en ella hi havia installat (3).

En aquestos forns s'elaborava la pega que es feia seNir com a enllumenat als carrer o a les cases (fig. 2), Sembla que aquesta pega es treia dels pins i les alzines per un procés de cocció lenta de les soques d"aquestos arbres en els forns fins .a convertir-los en pega.

/

FIii �

FIii. 'l

77

LA INDÚSTRIA DEL CARBÓ Els carboners, un vell ofici

Mentre anem fent La Ronda, sovint ens trobarem que arribem a una clariana, on la terra ennegrida n'es l'antic testimoni d'una professió ja desapareguda: El Carboner.

Recordant les anècdotes i citacions que hem anat recollint, intentarem descriure breument les característiques que embolcallaven aquesta indústria boscana, que és coneguda des de l'Edat Mitja.

Cal primerament situar-nos en una època on el bosc era explotat en gran mesura com font energètica, sent el carbó una matèria altament calòrica i que es transportava a grans distàncies, a diferència de la llenya que es consumia a les rodalies.

El carboner era un personatge singular del bosc, que ha donat nom a molts indrets, fent una vida apartada i en un ambient dur i solitari. El Montne_gre era dels pocs llocs on carbonava la mateixa gent del país, però en general solien ésser temporers que venien de la Cerdanya i organitzats en colles per treballar durant l'hivern, al revés dels tortosins que venien per a tot l'any quasi amb la "Casa a l'esquena" i amb la família (mainada inclosa), en unes condicions de vida molt minses.

La contractació es feia bé intercanviant la feina de neteja del bosc pel carbó que s'obtenia, o bé per un tant per càrrega on l'intermediari en feia uns bons beneficis.

La primera feina, consistia a elegir un lloc del bosc i netejar-lo de tota la vegetació per situar-hi la plaça, fent-la el suficient gran perquè no si propagués cap incendi. Després es procedia a la recollida del brancatge i troncs secundaris dels arbres. El més apreciat n'era el carbó d'alzina i el de més bona qualitat, encara que moltes vegades també es tallaven altres espècies. Després es procedia a traginar la llenya protegint-se l'esquena amb un sac.

Una vegada la llenya arribava a la plaça, es traçava un cercle segons la magnitud de la pila que es volia montar. La pila consistia en una piràmide variable de 5 a 1O metres de base per uns 3 metres d'alçària (de 10.000-12.000 kg. de llenya). Es construïa l'ull al centre amb grossos troncs i que constituiria l'única obertura inicial per a l'encesa i al tiratge. De forma radial i per capes (com una

78

ceba), s'anava empilant la llenya procurant que cap a la perifèria quedessin els troncs més petits i sense deixar espais buits que podrien accelerar la combustió. La capa superior era l'embalum, constituït per fullaraca, sovint bruc, ginestell, o d'altres espècies de sotabosc, al damunt es posava una capa de terra fina anomenada "fagell", que era una operació indispensable per rescaldar o tapar la pila. Una petita senalla de cànem (el cofl1, o l'enterradora, que era un estri de vímet, servien per a f�r aquesta última operació. Finalment es construïa una espècie d'escala fins a l'ull, fent servir pedres o grossos troncs.

L'encesa es feia llençant per l'ull unes quantes brases i llenya seca, començant així un llarg procés que podia durar de 8 a 21 dies per terme mig, en el qual la llenya es carbonitzava per combustió incompleta. Es citen piles que duraven 1 o 2 mesos que de ser veritat devien ser immenses.

Un m3 de llenya semiverda pesa aproximadament 960 kg. i s'obté 0,521 m3 de carbó (uns 242 kg.) amb un rendiment calòric de 3. 71O calories per kg.

La llarga i lenta combustió, obligava a una vigilància estricta desde les típiques barraques dels carboners, ben a prop de la plaça i que estaven fetes amb unes poques pedres i un tronc transversal inclinat sobre la part posterior; amb unes vessants laterals de sac i brancatge on s'obria una espècie de finestra lateral de vigilància.

Calia que la combustió no parés i també que no aparaguessin les flames, per això el carboner tirava trossos de troncs bitll?ts per l'ull i obria forats laterals atiar, segons la direcció del vent per aconseguir un bon i lent tiratge. A tot aquest procés hom denominava coure el carbó i calia la presència del carboner nit i dia. El carboner sabia quan el carbó estava fet pel color i olor del fum, no desmontant la pila (per capes) amb el rampí, fins que no s'hagués refredat suficientment, procés que durava 2 o 3 dies, perquè les temperatures eren molt altes i la terra del "fagell" quedava blanquinosa i calcinada. Els trossos encara no cuits rebien el nom de culots.

El carbó es carregava i pesava a les sàrries (espècie de senalles grosses de mitja càrrega - 60 kg) i es transportava al bast al llom de les mules cap els pobles de les rodalies i d'allí a les grans ciutats.

Hi havia també un tipus de carbonera enterrada que es feia en sots rectangulars de 3 m. per uns 60-80 cm. de profunditat tapats amb planxes de ferro, on el procés era més ràpid i s'obtenia el carbonet d'ús domèstic. Cap al final també s'empraren grans calders, però la qualitat del carbonet era més baixa.

La revolució industrial devastà boscos sencers aprofitant la rebrotada dels alzinars cada 14-1 5 anys com a mínim, i no fou fins després de la guerra del 1914 que minvà aquesta activitat per l'arribada del carbó de pedra britànic, desapa­ reixent pràcticament aquest ofici cap els anys 40, per la substitució a nivell domèstic pel carbó d'Astúries i l'electricitat.

79

Recentment s'han fet unes magnífiques piles a Can Patolla, a la Costa del Montseny, recordant aquest antic i desaparegut ofici, el qual esperem que no hagi de retornar quan manqui el petroli, tot i confiant que llavors ja sabrem aprofitar més les energies dolces.

Gabriel Marquès BIBLIOGRAFIA: -Arxiu '"Amics de Mura·· -Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny -Publicacions del Servei de Parcs (Diputació de Barcelona) _-Carboneres, vestigios de otro tiempo. A. Merino. P. Hameau -Els boscos de Catalunya. A. Badia i Cols (Ed. Cavall Bernat) -Camina que caminaràs. F. Rifà (C.E.C.)

Carboners a principis de segle

:o

80

Experiència a Can Patolla

"""'-""'--{ª!el\ (+o·.,a) r'C,j(��- e""'balv"" (fvlli11-dcèl)

PLAÇ-A PI LA

81

El Castell de Vilardell Segons ens narra Bernat Boadas en el Libre dels Feyts d'Armes de Catalunya (Barcelona 1934) pg. 141: Havia prop de Sant Celoni un esforçat cavaller apellat En Soler de Vilardell que avui encara està en peu el seu castell, e prop del castell havia un bell drach, lo qual se'n menjava lo bestiar e molta de la gent qui passava per lo camí. En un jorn gloriós, Monsenyor sant Mart,: bisbe de Tours, en França, en la figura d'un pobre quen demanava almoyna, va trucar la porta del castell de Vilardell demanant-li almoyna. En Soler de Vilardell que n'era home piadós i molt bo, en quant el veyé, ell mateix li va baixar un pa, més quant va ser aont lo pobre era, no lo trobà més va trobar una bella espasa de gran virtut, la qual ell pren i amb ella anava a cercar el dit pobre per donar-li almoyna i per més que el cercà no el trobà per el qual ell coneixí que allò era cosa del cel.

Aleshores volent probar l'espasa, donà un cop de sabre a un roure molt gros que allíhavia, el qual se partíen dos com si fos estat de pa tou. Donà també un cop de sabre a una roca i feu fet un tall d'un pam de fondària. Com a bon cavaller que n'era en Soler de Vilardell, vegué en allò el designi de Déu per lo qual coneguí que Nostra Senyor volia que ell emb la dita espasa matés el ferotge drach. En la lluita aconseguí matar el drach però l'heroi cavaller morí en l'empresa.

Aquesta és a grans trets, l'antiga llegenda del castell de Vilardell.

Anem· a esbrinar el rang casteller de Vilardell o de Sant Llorenç de Vilardell que es troba a una distància de 13 km. de Sant Celoni. Com a terme en trobem notícies l'any 998 però no s'hi perfila cap castell. L'any 1075, hom consigna el "loco Vocitato Vilardezell" i la "Vila Vocitata de Valardzell" (Cartulari de Sant Cugat ps. 280 i 285) (Liber Feudorum Major l) pg. 398. De manera que el Castell no hi és esmentat si bé, Bernat Boadas no en trascendeix el caràcter de "domus", en respon el concepte que el militar Aranu de Santllehí, l'any 1289, fos feudatari de Guillem de Montcada per raó de posseir la Casa de Vilardell (segurament la del Vallès, prop del Montnegre, localitzada per Carreras i Candi.

De fet el cavaller senyor del castell de Vilardell de què ens parla el cronista Pujadas, és més aviat el "Valent de Sant Celoni" de les conegudes cobles amb les quals el rai en Pere el Ceremoniós s'oposava el 1379, al matrimoni del fill primogènit. Llavors tanmateix, sí que s'aprecia la poc acusada categoria castellera de Vilardell la qual es podria resumir així: El castell de Vilardell fou una petita fortalesa amb un terme que en els segles XIV i XV oscil·la entre els sis i els vuit

82

focs. Castell en plenitud de drets que tenia, fins i tot. el de recolleta i que sovint, fou objecte de pertorbacions per part del baró de Montclús, desitjós de reduir-lo a la quadra. El reduït nombre de focs no permetia tenir una organització administrati­ va massa completa i, a volte, utilitzava els funcionaris de la veïna Baronia, per exemple, el corredor públic i el notari. El vescompte de Cabrera més tard, es fundava en fets com l'esmentat per a interferir-li més tard la jurisdicció. A l'Edat Mo.derna, aquesta Baronia era ja pràcticament una quadra del terme del Castell de Monclús.

Del caitell de Vilardell, així enregistrat encara en el fogatjament ordenat per les Corts de Cervera, el segle XIV; indicava encara el 1935, les ruïnes amagades pel boscam, i dalt del pujol proper, les restes de l'església de Sant Martí de Pertegàs, i immediat a la roca del drac també dominava els camins de Vallgorguina, Montnegre i el camí ral de les esmentades ruïnes. Del castell, se n'ha perdut el rastre però queda, en canvi, la roca on es diu que vivia el drac.

Fins aquí la nostra intervenció sobre el castell de Vilardell; el nostre treball es dirigirà ara a l'altra vessant de la llegenda, a l'espasa de virtut que es conegué por la "tissó" de Vilardell o de Sant Martí.

Insinuem la possibilitat que Carreras i Candi partís d'una interpretació errònia en creure que eren tres les espases meravelloses de l'armeria reial. En tot cas, ell influiria en altres investigacions fetes, tals com la de Valls i Taberner. La base de partida és el testament de Pere el Cerimoniós, redactat l'any 1370 i el concepte, és "... Et quinque que enses quorum unus vocatur Sancti Martini de Vilardello, alius Tison etistum habet n<?,ster primogenitus". Les tres espases, ·en realitat, no es reduïran a una sola amb tres noms diferents?: de Sant Martí, "Tisso", i de Vilardell?.

El risc d'aquesta interpretació esdevé menor, sembla, quan seguim la trajectòria de l'espasa o espases (?). L'entrellat històric l'apreciem així: el compte barceloní Ramon Berenguer Ill, en lluitar contra el Cid dL;Jia l'espasa famosa indicada al Poema del mio Cid amb el nom de "Colada, la preçiada", la qual compareix amb l'espasa "Tisso" o 'Tizón", espasa guanyada pel Cid gràcies a la Colada. Hem de trobar-la de nou, anys després, a les nostres terres. Segons Menéndez i Pidal, l'espasa que, havent-la guanyada sempre emparà al Cid, fou la Colada; per tant escau d'inquirir la destinació de la tan reputada 'Tisso" a causa sobretot que l'historiador Beuter comunica que aquesta espasa que fou del Cid penjava, anys després, del sepulcre d'un cavaller templer, el seu darrer propietari al castell de · Montsó.

La similitud de versió amb la Crònica del rei En Jaume és evident. A la crònica, se'ns conta el setge de Burriana (l'any 1234) i declara: E havíem nos Aduyta una espaa de Monso que havia no Tiso, que era molt bona e ventorosa a aquells qui la portavan. E volguem la mes levar que la lança... . Situada doncs,

d'una manera incontrovertible, en una espasa de virtut, que hom considera de poder reial. L'infant Joan, el primogènit de Pere el Cerimoniós, usa la Tiso el 1370 i

83

el seu germà, Martí l'Humà, la posseí fins a la mort segons �omprovem en el seu inventari. Després de tot l'esmentat, desapareix del record.

Després de la mort de la reina vídua Margarida, es venuda i comprada en encant públic, per un criat de la reina anomenat Bernat Savila, el qual la regala al Gremi de Cotoners.

Sabem que l'esmentada espasa forma part, en l'actualitat d'una col·lecció francesa.

Met del Mogent

84

Cloenda Amic rondaire, acabes d'arribar a l'última pàgina d'aquest llibre monogràfic de la Serra del Montnegre.

Doncs sí, una vegada més la voluntat i la il·lusió han superat els obstacles perquè aquest llibre i la mateixa Ronda sigui un fet.

Un fet del que ja en participen un miler de persones, persones com tu que han volgut passar un diumenge_ gaudint tot caminant pel Vallès. Aquest Vallès tan proper però que al mateix temps ens és tan llunyà i que, erròniament, donem per mort moltes vegades per a l'excursionisme engolit'dins una civilització que a tot arreu arriba. Aquest és el sentit de la Ronda. Trencar una llança a favor del Vallès excursionista i que amb l"ajut de tots aquells que, com tu i com nosaltres, això creiem, ha de continuar mantenint la seva personalitat.

Amb jornades com la d'avui estem ajudant a mantenir aquesta personalitat. personalitat de la qual tots en som responsables.

Gràcies per la teva corresponsabilitat.

Francesc Garcia Comitè Organitzador de la Ronda Vallesana

85

Escanejat i editat per Jordi Xicola-2019

DOCUMENTS ENTREGATS A LA SORTIDA: ➔FULL D'HORARIS CONTROLS ➔ MAPA DEL RECORREGUT

OLZINELLES

VÏLARRASA 11

10

6

4

-

SOOM, 411. H - CAN

,.

COLL DE BASS ES

CASl!S

,-oo.,..

4h•

s�•-

CAN TERRADES

o.

s'­ 410m. Sh.25' - OLZIN E -

,oom.

7S2-.211-5AN'IA MMIADEL MOHTNEG.RE H!)m. zh-25'- -SANTMARTI

1

3h.20'-cou.. DELA CREUET.4 300111. lh ¿s f__ VILLARRASA

- ruRdGROS

MOHTNEGRE41'7,ffl,

f.l. 61NESU,R

DEi.

&lt0m, 1h,'5'

CUZIN!L\..ES HOffl. 1 COU. DE CAN POLÏ'IA '50 ,-; ¡o'-COLL!f DE LLORÀ '700m. th: 2D

H E M SENYA LÍZAT L'i T l N ERARÍ AMB FLETXES GR OGUES QUE FACÍLMENT VEUREU

A

-- 3

1

11

OLZÍNELL ES

1 - COLL DE BASSES 8,30 . ' SANTA MARIA CEL MONTNEGRE 9

TAHCAMEN T

g

CBERfUltA

7, 30

s

----.-

.--

HORARI CONTROLS

V: RONDA VALLESANA

. in < .s: .s:

CD

S QVtHt3L

.C

an HV S3HI�

·-

�

.t:.

(W)

30 VIHYl'i

N't'S

.C

..

E

N

1/1

....

..,..,

El E: l

�l

S'I l

�

l

l

d º' iol l

l

E,

o, ol

Lt>J

E,'i o;

O'

�1

'1�()11'1

o

U)

N

'in

W

.s:

o

LLI Q:

o :C

RA

tl

\

i

tà.

•

; _,. . ·�>.-·11 , � "-

.. .

,.!l�,. C

s SORTIDA

CREU ROJA

APARCAMENT

A C B

8E6UDES

CONTROL

A1tRl8ADA·

BANC DE SABADELL

C-OHabora

ESC",LESIA

MA SÍ A

s:'OHT

o

nc•I•

pàfic•

e::=======----•

,

1 K•.

-t-.P'""

•

ORSANITZA: UNIO EXCURSÏONÏSTA SABADELL

MONTNEGRE . . , 7 - OCTUBRE-1984

V RONDA VALLESANA

CARRE

------- P l S T A

- C.AMI

-•• ITINER