RONDA VALLESANA III

LA GARRIGA 3 ª RONDA VALLESANA

III Ronda Vallesana

La Garriga

L'edició d'aquest llibre ha estat possible gràcies a la col.laboració de ¡lli

Ajuntament l�I de Sabadell ��J!" ·coNSELLERIA DE CULTURA AJUNTAMENT DE LA GARRIGA

El Pot, Cooperativa. Gràcia, 140. Sabadell.

D. L.: B: 33.402/82

Sumari: Ill Ronda Vallesana. per Francesc Antonell ......................... pàg. 7 El fil de la Història. per Joan Hernandez ................................ 8 La Garriga avui. per Núria Albó.....................................·.. 17 L'Església de Sant Esteve (La Doma). per Francesc García ........ , ....... 19 Santa Maria del Camí. per Joan Hernandez ............................. 22 La Garriga, el relleu i les seves aigües. per Joan Hernandez ............... 23 Els arbres dels cingles de Bertí. per Francesc Macià ..................... 17 El Sot del Bac. per Carles Olivella ............ , ........................ 31 Itinerari de la Ill Ronda Vallesana. per Ramon Gotes ..................... 35 L'Església de Sant Pau de Montmany(*) ..............................'38 El Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós (*) ...................... 41 Sant Pere de Bertí, per Vicenç Mas ........... , ....................... 44 L'Altiplà de Bertí, per Vicenç Mas ..... , .............................. 50 Altres itineraris d'interès. per FelitJ Carreras a/Del Figaró a La Garriga ....................................... 53 b/De St. Feliu de Codines a La Garriga ............................ 56

Els treballs assenyalats amb un asterisc("). són extrets del núm. 34 (gener- 78) de la revista CINGLES, de íAgrupació Científica-Excursionista de Mataró.

111 Ronda Vallesana Un esport com el nostre, que comença amb consultes a la cartografia, a la vegada que la biblioteca se'ns fa petita i limitada a l'hora d'aconseguir la informació precisa, el repàs de guies i àlbums de fotografies se'ns fa insuficient, ja que aquest esport nostre ens exigeix tantes coses que no trobem escrites entre la gran quantitat de coses escrites. Tota aquesta activitat no esportiva per a realitzar un esport, ens palesa clarament que l'excursionisme és una matèria molt completa, una conjunció de cultura i esport, de formació intel.lectual i també física, tot un compendi de contrastos que estimulen l'estudi, tot i que bàsicament la forma física-esportiva, segueix essent un primer terme i que de no res ens pot portar a una qualificació tècnica amb opció a superar les escalades de gran envergadura.

El petit llibre que hem editat a compte d'aquesta tercera RONDA, exposa un recull, una síntesi de les motivacions que inquieten els excursionistes, eviden­ ciant a més del gust pels elements naturals contactats directament, l'interès arqueològic, històric, artístic i social, que un itinerari per la comarca del Vallès, plena de paisatges encara encisadors i poc coneguts, pot donar a l'interessat en qualsevol de les temàtiques que inspiren els indrets recorreguts.

L'aspecte que més agraeix la U.E. de SABADELL és la força de convocatòria que ha tingut aquesta Tercera RONDA, que ha aconseguit la col.laboració dels "rondaires" que ens acompanyen en aquest aplec com a manifestació de l'entranyable excursionisme català. A tots, una cordial benvin­ guda i un fort desig de benestar per les hores de convivència viscuda en el decurs d'aquesta diada. També una abraçada d'amistat i d'agraïment.

Octubre de 1982

UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL Francesc Antonell i Roca

7

El fil de la Història La petja humana a la Garriga és antiga. Lloc de pas gairebé obligat, de comunicació entre la Plana de Vic i el Vallès. Terra eminentment de secà, amb una benignitat de clima ideal per al cultiu de l'olivera, la vinya i el blat, puntal

r

fonamental de economia antiga, han fet possible entre altres particularitats, que r home s· assentés ací des de la més remota antiguitat.

S'ha trobat algun vestigi paleolític. Emperò, són netament neolítics -de la cultura dels Sepulcres de Fossa-, els fons de cabana, amb abundant ceràmica i útils lítics, trobats en urbanitzar les vinyes de Can Poi i que es complementen amb la necròpoli d'aquesta cultura localitzada els anys 40 a la bòbila Dasquens.

Troballa recent i important, es la que amb motiu d'unes obres al mateix clos de la deu termal, es féren -juliol de 1975- de gran quantitat de fragments ceràmics, alguns datats en el bronze final (1.100 anys a.de C.). Localitzats en el fons del que en temps pretèrits degué ser un estanyol termal, demostra dos punts importants: 1er., l'antigor del coneixement d'aquestes aigües; 2n., la mateixa abundor d'aquesta trencadissa descarta la possibilitat d'un accident fortuït, i fa més aviat creure en el poder màgic o religiós atribuït a aquest manantial, que fei_a necessari l'acte ritual de llençar ofrenes, dipositades dins aquests atuells, a la bassa termal.

Sembla que a l'inici de la romanització, el terme Garriguenc, sense entitat pròpia coneguda, formava part d'una altra entitat de major extensió territorial, coneguda en els textos antics per LAURO. Aquest nom d'origen ibèric sense significat conegut fins ara, donà pas a la Laura romana, a la Laurona medieval i a la Llerona actual, parròquia veïna a la Garriga, ïntegrada en el municipi de les Franqueses del Vallès. D'aquesta entitat territorial, molt possiblement habitada per un conjunt de tribus d'idèntica filiació, se'n coneixen belles monedes amb la llegenda ibèrica del seu nom LAURO, encunyades entre els segles Ill i 11 a. de Crist. Segurament tenien inicialment, un valor purament estipendiari vers Roma, però també s'usaren per l'intercanvi comercial.

Al marge de si foren usades o no les aigües termals en època romana, la romanització fou molt intensa. El terme està sembrat de restes de vil.les, un bon nombre d'elles amb fons d'època republicana, que les enllaça perfectament amb la cultura ibèrica. Un bon exemple d'una d'aquestes vil.les és la de can Terrés, de la qual ha quedat totalment exhumat, després d'un llarg període d'excavacions, tot l'aparell dels banys, amb els hipocaustes i les diverses dependències

8

necessàries per aquest menester. Aquestes vil.les, si bé no tenien adscrita una gran extensió territorial, eren suficients per a la sustentació de llurs propietaris i servents, així com per portar un cert luxe de vida. Ho palesa la gran quantitat de materials sumptuosos emprats en llur construcció: marbres esculturats, mosaics, estucs pintats, ceràmica fina, etc.

Amb les successives invasions dels bàrbars, com gairebé a tot arreu, indubtablement la vida en el terme quedà fortament trasbalsada. Aquí s'hi ha d'afegir el fet que, estant situat ,en un lloc eminentment de pas, el trànsit de la plana de Vic al Vallès, era gairebé obligat fer-ho, en un moment o altre, pel coll del Congost. Palesa a bastament aquest trasbals, els estrats de destrucció i incendi detectats en les restes de diverses vil.les romanes dels indrets.

Que la vida continuà en època visigòtica, i amb intensitat, ens ho pot demostrar el fragment d'una cancel.la d'aquesta època, de marbre blanc, amb un bonic relleu d'una estilització vegetal, que formà part d'una luxosa construcció, segurament religiosa, dels segles V o VI. Aquesta peça, reaprofitada en el segle X per a inscriure-hi al seu revers l'epitafi funerari de Xixil.lona, filla del comte Guifré el Pelós, es guarda en la capella romànica de Santa Maria del Camí, de can T errés. És molt possible, que l'aprissió del terme Garriguenc, fos obra de Guifré el Pelós, amb l'ajuda dels seus germans, o concretament del seu germà Sunyer. El fet evident és, però, que al segle X, era sota el domini de la família comtal. L'any 921, Emma, abadessa del monestir de Sant Joan (de les Abadesses), i filla del comte Guifré, fundà en aquests indrets un priorat que regentà la seva germana Xixil.lona, la que feia vuit dels nou fills del comte, fins la seva mort l'any 945. El seu epitafi, com hem dit abans, gravat en el revers d'una placa esculturada visigòtica, és un interessant document epigràfic del segle X. Diu així: HIC REQ(U)IESCIT BONA MEMORIA CXIXIXLON(A) l(N) D(E)O DICATA FILIA WI­ FR(E)DI COMl(TE) DIMITIA El D(EU)S AM(EN) Q(UAE) OBll(T) VIII K(A)L(ENDA)S MAR(TII) ERA DCCCCLXXXIII ANN(O) l(NCARNATIONIS) D(OMIN)I (DC) CCCXLV ANNO VIII REGNA(N)TE LEODO(VICO FILIO KARO) LO REGE. la seva traducció és: Ací reposa Xixilona, de bona memòria, consagrada a Déu, filla de Guifré. comte. Que Déu la perdoni. Amén. La qual va morir a 8 de les calendes de març, de l'era, 983; any, de l'Encarnació del Senyor, 945; any 8, regnant Lluís, fill de Carles, rei.

De fet, si hem de fer cas del que diu mossèn Pau Parassols i Pi, en les notes publicades al peu d'uns goigs de Santa Maria del Camí "per mort de Xixil.lona, son germà Sunyer, comte de Barcelona, se reincorporà del senyoriu i suprimí'!

9

Priorat per lo exposat als insults de gent malvada, i els marmessors de la difunta vengueren el casal, quedant fins avui la Capella". El priorat hauria desaparegut amb Xixilona, però és evident que fins ben entrat el segle XIV, en aquesta capella i les seves construccions anexes, hi existí un monestir i hospital de donats, de tipus benèfica-hospitaler, de regla fins ara desconeguda. El 1256 era regit per una priora anomenada Beatriu. És freqüent trobar llegats testamentaris pietosos a aquesta capella. El segle XIV, fou suprimit aquest monestir pel bisbe de Barcelona, per la vida poc edificant que portaven les dues monges que hi restaven.

El primer document escrit que anomena específicament la Garriga, és del 966. Es tracta del document en el què els marmessors del comte Miró atorgaren, complint la seva voluntat testamentària, entre altres, a la seu de Barcelona "l'església de Sant Esteve de la Garriga, amb totes les esglésies que li estan subjectes, amb la parròquia, delmes i primícies". Es refereix el document a l'antiga parroquial de Sant Esteve de la Doma, i es dec!ueix, per un altre document del 14 de setembre de 1139, en què passà a ésser del patronat de Santa Maria de l'Estany, que aquestes esglésies sufragànies, eren les de Sant Pere de Vallcàrcara, de Sant Cristòfol de Monteugues, de Sant Pau de Montmany i de Sant Gervasi i Protassi de can Nualart.

Josep Maurí Serra, en la seva Història de la Garriga, diu textualment:

"/'estructura implantada durant /'edat mitjana en una gran part de /'Occident Europeu, fou el feudalisme. Incrustades en l'extensió territorial d'aquest règim, hi havia aquells pobles que no depenien de cap senyor feudal, llevat del rei... es trobaven exceptuats del pagament de contribucions i prestacions als altres senyors feudals, i per això se'n deien franqueses-... La paraula franquesa va ésser aplicada especialment a determinats territoris, un dels quals fou precisament el de Les Franqueses del Vallès. No hi hagué, però, una excessiva precisió quan a les parròquies i territoris d'aquestes franqueses, i s,; per una part és cosa provada que el terme de la Garriga fou franc o franquesa, per altra part és també comprovat que les coses que fan referència a les Franqueses del Vallès no poden aplicar-se a la Garriga, sinó potser en una part molt petita': Així es dedueix d'un primer document datat al 1267 i signat pel rei Jaume l, que diu "Concedim i confirmem, a vosaltres, tots els homes dels nostres albergs

de les parròquies de Corró Sobirà, de Marata, de Corró Jussà, de Llerona (aquestes formen les actuals Franqueses del Vallès) i Samalús i de tots els altres albergs nostres del Vallès i del Maresme... " De totes maneres, diverses vegades sortí de la Jurisdicció reial. Degut al deficitari estat de la seva hisenda, els sobirans, més d'una vegada l'alienaren o empenyoraren, i altrament, cada vegada, el poble tornà a la jurisdicció real per pròpia voluntat, pagant l'import del seu rescat. Així passà en 1 358, amb Pere Ill el Cerimoniós, i en 1380 en què la jurisdicció venuda a N'Eimeric de Centelles, fou

10

recuperada en 1397, segons capítols pactats entre Martí l'Humà i la Universitat de la Garriga.

En aquest document i per enfortir més el pacte, el rei institueix a la Garriga en batllia. Això és: li dóna plena carta de municipalitat, quedant estructurat el seu funcionament futur; un batlle de càrrec trianal, com president de l'entitat, designat pel mateix rei, el seu primogènit o el governador de Catalunya, triat d'una terna presentada pel mateix municipi; els prohoms o conjunt de caps de casa, veritable assemblea democràtica del poble; i la universitat o municipi, formada per tots els habitants de la Garriga. En definitiva, amb aquest pacte assoleix la plena autonomia administrativa, i el fet de poder-se governar dintre les lleis i sota el poder reial, sense mediació de cap altre organisme ni autoritat.

El primer batlle fou Marc de Vilanova, pagès destacat, que havia intervingut en la negociació i bona fi dels pactes de retorn a la jurisdicció reial. És tres anys després del pacte d'aquests capítols, en 1400, que el rei Martí i la seva muller Maria de Luna, feren una estada d'una mesada a la Garriga, amb la finalitat de prendre banys termals, per a guarir-se d'algunes dolències. Des del 28 d'abril al 28 de maig, els reis i tot l'aparat de la seva cort, restaren instal.lats a la Garriga. De la Garriga sortiren munió de cartes, tant d'afers generals de la conducció dels regnes, com de caràcter íntim i privat. L'estada fou profitosa per la salut dels monarques, doncs el rei manifestà la seva satisfacció en més d'una carta adreçada a alguna alta dignitat de l'època.

L'aldarull de la primera guerra dels remences, després de la rendició al Vallès per octubre de 1471, de Sant Cugat, Sabadell i Granollers, acabà per la

r

Garriga amb els capítols particulars pactats a Verges amb Joan 11, el 25 de novembre del mateix any. És evident que el nucli urbà primitiu de la Garriga es formà a l'entorn del manantial termal. El fet de formar de vell antuvi una placeta rectangular-l'actual Santa Isabel--, fa pensar si les edificacions no quedarien alineades seguint el traçat d'altres antigues construccions, amb aquesta forma rectangular. Tal volta unes antigues termes romanes?

Des d'aquest nucli primitiu, el poble anà creixent a banda i banda del camí que, procedent del Congost, passava pels banys en direcció a Granollers, i amb una marcada tendència cap al Nord, fins el punt que, en ple segle XVIII, la placeta de Santa Isabel era gairebé l'extrem Sud del poble. Aquest creixement anà concentrant la majoria dels habitants del terme en la banda de llevant del Congost, fet que provocà en el segle XVII la necessitat de construir una nova església en aquesta banda, doncs les revingudes del riu impedien molt sovint l'assistència als actes litúrgics i àdhuc veure's privats en cas d'extrema necessitat dels darrers auxilis espirituals, a la feligresia d'aquesta banda.

La construcció de l'església nova o oriental, és segons Josep Maurí i Serra, la major obra col.lectiva realitzada pels garriguencs. Iniciada el 1686, no s'obrí al

11

culte fins el 1737, encara que no estava enllestida del tot.

Edificada a batzagades i per esforç col.lectiu del poble en una època

r

inestable, en què les guerres s'encadenaren l'una amb l'altra fins a l'anorreament de les nostres institucions per la victòria de Felip V, no es construí seguint el projecte inicial. Pensada edificar amb planta de creu llatina i cobert el creuer amb cúpula, s'abandonà el projecte força avançada l'obra, i acabà construint-se d'una sola nau amb àbsis circular. Obra de grans proporcions, el projecte sembla era d'En Giralt Cerdà, mestre de cases procedent de Gascunya però afincat a la Garriga d'anys. La seva fabrica. no encara del tot enllestida en 1787, li donava un aire poc falaguer. Així s'expressava Francisco de Zamora, en el seu "Diario de los viajes hechos en Catalunya", diu: "pasamos por el puebla._ de la Garriga, cuya iglesia se acaba de hacer y anuncia ya la ruina. Reflexiónese sobre esta e/ase de obras -hechas sin dirección ni gusto-, siendo dolorosa que estas obras -que en Cataluña se hacen generalmente poniendose los vecinos un rediezmo sobre los frutos--, no se dirijan por arquitectos inteligentes. Sirven poca las ordenanzas dadas por S.M. sobre la materia, puesto que no se observan".

El campanar acabat de construir molt més tard, no ho fou en tota la integritat del projecte primitiu, restant-li esbeltesa la molt considerable part de construcció que se li escatimà.

De tota manera, la portalada barroca de l'església, al capdamunt de la gran escalitana de pedra amb decorativa balu)itrada projectada per l'arquitecte Josep M• Pericàs l'any 1926, dóna a l'església un to molt solemne i de gran efecte.

Salvades les diverses vicissituds generals dels segles XVII i XVIII, la Garriga s'obrí al segle XIX amb el desvetllament balneàric. Aprofitant el corrent de l'època. amb una molt bona política de captació de clientel.la, el balneari Blancafort fou el principal instigador que la Garriga s'obrís de bon principi als corrents moderns. Al

r

costat de la vida camperola tradicional, es desenrotllà, principalment a estiu, tot un altre concepte de vida. Una vida cosmopolita es mou a 1· entorn del balneari Blancafort i crea una Garriga nova, fent canviar l'estampa del poble. Les grans torres amb categoria de palauets al mig de frondosos vergers, comencen a créixer, primer a banda i banda de la via fèrria-el tren arribà a la Garriga el 1875-, creant la ronda de Llevant -ara ronda del Carril-. on s'hi formà tot un conjunt arquitectònic-paisatgístic que actualment cal considerar únic a Catalunya per la seva singularitat. Allà hi ha representat estilística ment l'Eclecticisme (vila Conxa, · vila Adauta, Torre de Sant Miquel...), el Modernisme (casa d'Agustí Furriol, Torre Sant Domingo... ), el Noucentisme (Casa Caritat, can Creixell. Escola de St. Lluís Gonçaga, casa d'Enric Pérez ...).

També per les seves característiques i singularitat, s'ha de destacar l'anomenada "Mansana Raspall", formada per les cases Barbey (191O), Torre Iris (1911), la Bombonera (1911) i Can Barraquer (1912), totes quatre obra de l'arquitecte Manuel Raspall i Mayol, que amb el ric cromatisme d'aquest conjunt,

12

fa una important aportació al Modernisme.

Les obres modernistes a la Garriga són importants i variades. No solament foren bastides grans torres, sinó que també cal destacar les cases entre mitjaneres. És remarcable la reforma de can Mayol, avui can Raspall, efectuada el 1903 per l'arquitecte Raspall a la casa pairal de la seva mare a la placeta de Santa Isabel, on conservant els antics finestrals gòtics del casal i l' arquació original de les finestres de les golfes, la integrà dintre de l'estètica del moment. Obres modernistes també d'en Raspall són: can Reig, la casa de Ramona Sallent, vda. de Rosselló, ambdues al carrer dels Banys; can Sallarés, can Calls, etc. , obres totes que encara que d'època diferent, donen la mesura creativa de l'arquitecte.

Amb un cens en 1980 de 8.164 habitants, que representa un augment del 5'62% sobre el de 1975. la Garriga ha experimentat una evolució demogràfica durant els darrers 6 segles, d'aquest caire:

anys focs anys habitants anys habitants

1359 30

1787 773

1950

3.517

1378 30

1860

1.532

1960

4.121

1470 34

1887

1,732

1970

6.558

1497 43

1900

1.767

1975

7.729

1553 56

1910

2.162

1708 165

1920

2.427

1718 158

1930

3.115

1936

3.440

1940

3.380

1980

8.164

Amb una manifesta regressió de l'agricultura en aquests darrers 25 anys, la distribució i dedicació agrícoles dels terrenys actuals, és així: de secà, principalment vinyes i oliveres, 200 hes.; cereals, 103 hes.; De regadiu, 216 hes., de les quals 57 són dedicades preferentment al conreu de la patata, i la resta a llegums i arbres fruiters.

La ramaderia és principalment de bestiar boví i porquí, destacant alguna explotació canícula. La zona forestal, gairebé concentrada al Nord del terme, és de bosc de pi i alzina, amb una extensió de 817 hes.

Paral.lelament a la regressió de l'agricultura s'ha anat desenvolupant una indústria força diversificada i de creixement raonat, en la qual destaca l'ebenisteria, amb un cens aproximat d'uns 630 treballadors, distribuïts entre 36 fàbriques i tallers de molt diversa importància. Destaquen en aquest ram indústries com MOBLES VILA, S.A., MOBLES CODINA, S.A.; EBANO, S.A.; DEG, S.L., ...

La indústria tèxtil, amb un bon cens d'obrers anys enrera, ha vist minvar la seva importància, havent clausurat algunes fàbriques d'antiga anomenada, degut a la crisi del sector. Amb un cens de 570 treballadors, queden avui treballant amb

13

bon rendiment, SATI, dedicada al teixit de fibra sintètica, i CARLOS LUNA, S.A., dedicada a la fabricació de teixits de rús.

Mereix esment a part la tradicional elaboració artesanal d'embutits, que ha merescut que productes d'algunes cases determinades: can Perris, ca l'Eduardo... figurin catalogats en les guies gastronòmiques internacionals.

14

els homes i les dones destacats Són fills de la Garriga, que han destacat en el conreament de les arts i les lletres: JOSEP SANCHO MARRACO. Nat i mort a la Garriga (1879-1860). Músic i compositor de fama reconeguda. Composà al llarg de la seva vida més de 500 obres musicals. És en la música religiosa on té les seves millors obres. Amb un estil eminentment polifònic, seguint les petjades dels grans mestres espanyols del s. XVI, però aprofitant també tots els progressos de les escoles d'harmonia modernes, ha deixat obres d'una tècnica depuradíssima de gran mestre i d'una exquisida bellesa.

De la seva producció religiosa, destaquem: "In medio eclesiae", composta expressament pel Congrés de Música Religiosa celebrat a Barcelona l'any 1912; la grandiosa "Missa de Sant Joan Antem Portam Latinam" i la genial "Multifariam".

La seva bellesa i tècnica llueixen també magníficament en les harmonitza­ cions de cançons populars i en altres obres corals com : "Cançó del lladre", "Cançó . de Bressol", "El fill de Don Gallardó", "Muntanyes Regalades''., per

orquestra, entre altres, té: "Suite Celtibérica", "Marxa Triomfal", "Glosses"... i un gran nombre de sardanes

Fou nomenat mestre de capella de la Catedral de Barcelona, succeïnt en el càrrec al seu oncle, Josep Marraco i Ferrer, que ja havia succeït l'avi. Durant una centúria, el càrrec estigué en mans dels Marraco.

En reconeixement dels seus mèrits, fou nomenat fill predilecte de la Garriga l'any 1943.

MANUEL BLANCAFORT DE ROSSELLÓ. Altre músic eminent, nat a la Garriga l'any 1897, es donà a conèixer internacionalment amb la seva obra "Parc d'atraccions", estrenada a París per Ricard Viñas, cap allà els anys 20.

Ràpidament assolí un gran prestigi entre els representants destacats de la jove escola espanyola.

Destaquen entre les seves obres: "La polka de l'equilibrista", "Sonatina", "Cantiga", "Pastorel.la", "Concert Ibèric", "Simfonia en mi", guanyadora del premi Ciutat de Barcelona en 1950, "Rapsòdia Catalana", guanyadora també del Ciutat de Barcelona l'any 1966, "Cantata a la Verge Maria", guanyadora del

15

primer premi de l'Orfeó Català l'any 1956.

En 1981 ha estat nomenat també fill predilecte de la població.

JOSEP MAURÍ SERRA. Notari i historiador local. de fina sensibilitat que, a més de la "Història de la Garriga", escrigué la "Història del Santuari de la Mare de Déu de Puig-graciós", "Història del Santuari de la Mare de Déu del Vilar de Blanes", "Els Sants de la Diòcesi de Barcelona", '"Història del Convent de Blanes" i al qual la Garriga deu el seu llegat testamentari: la Fundació Maurí, museu-biblioteca instal.lat en la seva casa nadiua.

NÚRIA ALBÓ i CORRONS. Poetessa i novel.lista. Guanyadora del Premi Pinya de Rosa en 1959 i premi Cant Espiritual de Poesia en 1961. Finalista diverses vegades dels premis Prudenci Bertrana, Josep Pla, Víctor Català i Joan Estelrich.

Ha guanyat en 1980, amb la novel.la "Desencís", el l Premi de la Vila d'Arenys.

També ha editat recentment "Agapi mou" i "Fes-te repicar". Actualment, és alcaldessa de la Garriga.

Joan Hernandez

16

la Garriga avui Si s'arriba a la Garriga en tren, sembla que els anys no hagin passat.

L'aspecte destructiu dels anys, vull dir. El tren passa per entre unes torres més o menys modernistes voltades de jardins, en un dels conjunts més interessants de Catalunya, record del que van ser les primeres cases d'estiuejants, que tenien bon gust i embellien els pobles on descansaven del clima humit i agafallós de Barcelona.

Si hom ve per l'autovia, tampoc no s'adverteix massa el nou signe del temps. La carretera de Llinars, o de l'Ametlla que en diem nosaltres, és petitona i amable i acaba de dret a un dels edificis més nobles del nostre poble: El Balneari Blancafort, rosadet i solemne com els senyors i senyores que prenien les aigües.

Si fullegéssim els llibres de registre, hi trobaríem noms ben gloriosos de la política i les lletres.

Però venint de Granollers, desfent la bella perspectiva dels camps de blat i les muntanyes, ens reben blocs de pisos desentonant com un rogall enmig d'un concert o com un cop de puny en lloc d'una encaixada.

Això pel que fa al Sud. Venint del Nord és diferent. Els accessos continuen amables. Des del pont de can Pal u, una mena de torre Eiffel ajaguda, es veu tot el poble ben posadet a la seva àrea. l per la carretera no s'entra de cop al tros fet malbé. Que també hi és aquest sector, és clar.

S'ha conservat bastant l'encant que teníem, però amb greus excepcions.

L'una d'elles, el riu. Aquella riera per anar a ficar els peus i jugar amb les pedretes o deixar que la mica de llot volant des de les roques fes pessigolles a les cames, aquella riera s'ha perdut d'una manera irrevocable. Prou hi ha projectes de canalització i depuració, però avancen a un ritme de lentitud exasperant i cap de nosaltres tenim esperança de poder-ho veure.

Les fonts han estat víctimes també del nou temps. O han desaparegut en fer les carreteres, o s'han deteriorat per descuit o per actes constants de la plaga que castiga més durament les nostres muntanyes i boscos: la bretolada!

Això i més coses que podríem dir, de l'aspecte físic del nostre poble. Sense descuidar-nos de parlar del Passeig, la gran avinguda de plàtans i torres que el nou Ajuntament ha netejat de cotxes aparcats i ha tornat als seus legítims usuaris: els qui se'n van a passejar o, més menuts, a fer sorra amb la pala i la galleda.

17

Perquè no es pot parlar de la Garriga avui sense fer esment de l'interès profund que ha tingut el nou Ajuntament -amb una pràctica unanimitat- a defensar l'aspecte físic del seu poble, parant de la possibilitat de construir monstres de pisos i defensant el que encara ha trobat. Cal dir que si en altres aspectes hi ha hagut greus discrepàncies, en l'aspecte de conservar la cara amable de la Garriga, tots gairebé han estat d'acord. l això els honora.

En un altre aspecte, la Garriga té els mateixos problemes que tot Catalunya.

Una immigració massa difícil d'integrar. Unes escoles poc integradores. Manca de pressupost per oferir locals o altres ajudes a entitats. Reticències davant el trencament actual per part de l'Ajuntament d'una inèrcia de prop de mig segle.

Coses que cal anar vencent de mica en mica, però que no tenen ni de bon tros l'aspecte escruixidor que revesteixen a Sabadell o a Mollet, per exemple. Són problemes semblants. però a un nivell molt més petit, sortosament. l conservem el nostre clima. Aquesta manca de calitges i boires, que ha estat un dels atractius més grans de la Garriga. El ventet constant que se l'enduu marges avall. Fred a l'hivern, és clar, i tallant, però que ens duu sempre un cel clar. l conservem l'aigua calenta. L'aigua termal que ens ha permés fatxendejar d'haver tingut romans per fundadors dels nostres banys. Uns romans, però, no tan gentils com els de Caldes, que els van deixar aquella piscina tan solemne.

De tota manera, si recomanéssim un itinerari interior, diríem al nostre visitant que anés a poc a poc tot al llarg del Passeig i que, anant o tornant, passés pel carrer de l'arquitecte Manuel Raspall, i més avall, fins arribar a la Placeta de Sta. Isabel. Que caminés a poc a poc, i que refés el seu camí fins arribar a la Plaça del Silenci, plena de flors, d'avis i nens; i, finalment, que anés a veure passar el tren des de la Ronda del Carril. l que tot això ho fes a l'octubre, quan la vinya verge és de tots colors, o cap el febrer, quan als jardins hi trobarà l'esclat de les mimoses.

Núria Albó A/ca/desa de la Garriga

18

l'església de Sant Esteve (la Doma) Era l'antiga parroquial. Edificada a la banda de ponent del Congost, tingué plena funció parroquial fins el 1737, en que s'obrí al culte la nova església edificada en la banda oriental, en el sector urbà del poble. i mes capaç de dimensions per contenir tota la feligresia.

La primera notícia documentada és, com deiem en un altre lloc, del 966. en què els marmessors del comte Miró, complint la seva voluntat testamentària, la donaren a la Catedral de Barcelona, amb totes les seves esglésies sufragànies, fet aquest darrer que ens demostra que era una església de certa importància, en tenir a mitjans segle X altres esglésies subjectes. No es coneix l'any de la seva fundació, però vist que en l'acta de consagració de l'església de Sant Genís de l'Ametlla d�I Vallès, l'any 932, patrocinada per l'Abadessa Emma del monestir de Sant Joan (de les Abadesses), ja els límits fixats coincideixen amb els actuals de les dues parròquies, pressuposant l'existència en aquell moment de la Parròquia de la Garriga, amb l'església corresponent.

Amb el nom de Sant Esteve de Garrice, la tornem a trobar citada en una donació del 1091, referint-se a una nova església, reconstrucció de la del segle X. El 1139, fou donada al Monestir de Santa Maria de l'Estany, junt amb les seves sufragànies que, aquest cop, el document ens les anomena: Sant Pere de Vallcàrcara, Sant Cristòfol de Montegües, Sant Pau de Montmany i Sant Gervasi i Protassi de can Naulart. Féu la donació el bisbe Arnau i els canonges de la seu de Barcelona. De totes maneres, restaren sota la jurisdicció del bisbat de Barcelona, "car retenim -diu el document-la dita església de Sant Esteve al mateix sínode".

El nom de la Doma, li ve d'haver estat regida d'antic per dos sacerdots, que s· alternaven el servei de l'altar per setmanes (=heb-domada), dues el domer major i una el domer menor. Els major, anys a venir, prengué el nom de rector, restant el menor conegut com el domer.

Originàriament de planta rectangular i d'una sola nau, sense àbsis i coronada de merlets amb espitlleres, tingué un aire eminentment defensiu, de casa forta, que semblava vetllar l'eixida del Congost. Encara són visibles alguns elements de l'antiga fàbrica romànica, constituïda per les parets de la nau central.

La que tanca la nau per la banda de ponent, ostenta una finestra de l'època "in situ".

19

És probable que aquesta nau tos coberta originàriament amb sostre de fusta, doncs l'enllaç de la volta amb les parets laterals sembla d'època posterior.

Aquesta volta estigué coberta amb lloses, restes de les quals són visibles encara, sota la teulada actual. Sembla que fou en el segle XV que hom substituí l'espadanya per l'actual campanar d'estructura piramidal, que dóna a la Doma una estampa tan característica.

A la nau central s'hi afegí, el primer quart del segle XVI, una capella lateral, a la banda Nord, coneguda com la "Capella fonda", amb volta nervada, centrada amb una clau de volta amb la figura de Sant Jaume Pelegrí. És tota de carreu. Fou bastida per la confraria de Sant Jaume, formada exclusivament pels francesos immigrats residents a la Garriga.

També l'any 1560 s'hi construí la Sagristia. De tota manera, les obres més importants i que modificaren més l'estructura, foren les d'afegir-hi la nau de migjorn, d'estil gòtic, i la portalada. Obra del mestre de cases Bertran Felilp, restà acabat tot el conjunt el 1 563.

La Doma hostatja encara, en el seu lloc originari, mostres d'art religiós ben estimables. És de notar, entre altres, el gran retaule gòtic de l'altar major, dedicat a Sant Esteve. En la visita pastoral del 29 de juliol de 1492, s'entreveu que aleshores s'estava construint. És atribuit a l'escola de Jaume Huguet o dels Vergós, o simplement de deixebles seus, hipòtesi aquesta que sembla la més encertada.

El retaule consta de dos cossos amb tres plafons cada un. En el primer cos, a l'esquerra, hi ha representada la lapidació de Sant Esteve. En el central, de dimensions més grans, l'exaltació del Sant, voltat pels dotze apòstols: En el de la dreta, hi ha !'invenció del cos de Sant Esteve. En els tres plafons del cos superior s· hi troba representat, a l'esquerra, Sant Esteve en actitud d' exorcissar un infant endimoniat que està en el bressol. En el central, també de dimensions superiors, la crucifixió. En el de la dreta, Sant Esteve predicant a la Sinagoga. Cada plafó està aixoplugat sota un dosser amb filigranes d'arcs lobulats finament tallats i daurats.

Tot le conjunt està emmarcat per una polsera gòtica amb imatges pintades. alternant amb l'escut reial. De la pradel.la que fou mutilada en el segle XVII, per adossar-hi un sagrari, en resten dos fragments. L'un amb la representació de Sant Macari abad, l'altre amb Sant Miquel Arcàngel. Les portes són al costat de la pradel.la i de l'altar, i porten representats Sant Pere (l'esquerra) i Sant Pau (la dreta). Ambdues són coronades amb pinacles amb cardines i altres elements gòtics.

Tot el conjunt és ple de gràcia i color.

Vol la tradició que aquest retaule fos un ex-vot del rei Martí i la seva muller Maria de Luna, per haver trobat en els banys termals d'ací alleujament a les seves dolències. Tradició aquesta totalment infundada, doncs l'època en que s'estava obrant queda gairebé separada en 80 anys de la mort del rei Martí.

20

Lliure de tot afany renovador des del 1686, en què tots els esforços anaren dirigits a la construcció de la nova església parroquial, i per sort salvat gairebé en la seva totalitat el seu patrimoni artístic de la crema del 1936, la Doma conserva, gràcies a la voluntat i dedicació d'en Josep Maurí i Serra-que no escatimà esforç en la seva restauració-, tot l'encant d'una esglesiola rural en ús, plena d'història i d'art.

l J

!:

l:

� or

l o

N4u .... t,-1

l l

l

l'

---------�--�:: 1::-.:-�---= =L.�:_:_.....,� ----W:...

•l l l l

l l

l

- -- --

l

0.,rti,tt,i

l

l

: f

! ll

t

''

', ,,,' )o-,

--+...,..,...,..,...,..,-,,--rt,' r1'...,..,...,,. .,,-

"" ,/

,.

,,

',

l

l

'

1/-u ¡l.ittr-1

',, l ,,,,"

'

,"

�/

')o,,.

,

'

,

',

¿li

�

'

Planta de l'església de La Doma abans de la darrera restauració.

La part indicada en negre massís correspon a la nau primitiva.

21

Santa Maria del Camí Actualment, forma part del patrimoni de can Terrés. Conserva tota l'estructura romànica originària. Almenys la que li donà una possible reconstruc­ ció del segle XII. D'una sola nau, amb àbsida rectangular, segueix la planta d'una antiga construcció pre-romànica. Sobresurt la seva portalada d'una sola arcada, amb bordó adossat, com elemet independent de l'estructura, amb un entrellaçat de cistelleria minuciosament escolpit i reposant els seus extrems sobre dues columnes amb capitells. És molt semblant al de la veïna església parroquial de Santa Maria de Llerona.

En la seva cornisa de pedra, hi ha diferents motius en relleu col.lacats sense ordre ni concert que, evidentment, provenen d'una construcció més antiga.

La seva nau, coberta amb volta construïda amb morter i palets, conserva el sarcòfag amb les restes de Xixil.lona i el seu epitafi funerari de l'any 945. Gravat en el revers del que fou una cancel.la visigòtica.

Posseeix la capella un retaule gòtic de finals del segle XV o principis del XVI, dedicat a la Mare de Déu del Camí. És notable, també, la magnífica creu de forja, del segle XIV que, procedent de l'antiga capella de Sant Macari dels Banys, es conserva en aquesta.

De la fundació d'aquesta capella, ne'm fet esment en donar la notícia històrica de la Garriga.

22

Joan Hernandez

la Garriga, el relleu i les seves a1gues La Garriga es troba situada en l'angle SW del Montseny, als 41° 41' de latitud i als 14'45" de longitud W (Greenwich), amb una altura mitjana sobre el nivell del mar de 250 m.

El seu terme, amb una extensió superficial d'uns 20 km2, es desplega des del Nord, a la sortida del Congost -pas natural entre el Vallès i la Plana de Vic-, vers les amables suavitats de les planes vallesanes. El seu relleu presenta unes varietats de característiques ben remarcables, que morfològicament permeten de dividir-lo en tres zones ben delimitades, creuades de N. a S. pel riu Congost.

La Nord, no pas de característica vallesana, en la eixida del Coll del Congost, ben muntanyenca. Geològicament presenta una gran riquesa i complexitat d'ele­ ments; fonamentalment les formacions paleozoiques del Montseny entren en contacte amb els terrenys terciaris i quaternaris del Vallès.

La Central, tampoc de constitució netament vallesana. És la més extensa, i hi predominen les roques eruptives granítiques o saulons, amb nombroses vetes d'aplites, felsites, quarç i pegmatites. És partida per dues estretes tires, formada l'una pels al.luvions del Congost, tot al llarg del llit del riu. L'altra, parat.lela a aquestes, formada per les argiles dels dipòsits quaternaris.

La Sud, presenta l'estructura típica del Vallès Oriental, amb les seves valls i torrenteres que l'ondulen suaument. Al centre de la zona continua la faixa de terres al.luvials, dipositades en el període geològic actual pel mateix Congost, que constituïen l'antic llit del riu. Flanquejant-les i en un nivell més enlairat, continuen les terres argiloses dels dipòsits quaternaris.

El riu Congost, de règim torrencial, no molt cabalós i de tipus netament pluvial, parteix, com s'ha dit, longitudinalment el terme garriguenc de Nord a Sud. Registra el seu cabal major en la primavera i la tardor. Retingut per diverses rescloses, el seu cabal té un curs esglaonat. La seva aigua movia antigament les rodes de diversos molins fariners, un dels quals, el de Blancafort, documentat ja en el segle Xiti, ha deixat de funcionar fa relativament poc temps.

L'aigua recollida en el rec "Monar" o molinar, encara avui rega els horts de vora la riera.

En alguns trams del sector Nord. l'aigua retinguda, omplint de banda a banda el llit del riu, amb el seu lent avançar entre faigs i pollancres, crea bells paratges que foren destrament copsats pel pinzell de l'enric Galwey.

23

Diversos són els torrents que, dins el terme garriguenc, desguassen en el Congost, col.laborant al seu cabal en major o menor mida. Per la riba de ponent, reb: el torrent del Molí de n'Oliveres, el de Maries, el dels Tremolencs (o de Can Sunyer o de Puiggraciós), el de can Borrell, el dels Murris, el de la Doma (que es bifurca formant el de can Boget i el de Pedres Blanques), el de Vilardell (o Apotecari), el de Valldeoliva, el de can Busquets i el de l'Areny (o de can Rectoret).

Per llevant, reb el de can Mas, el de Valliver (o de la Passola o de Sant Cristòfol), el de l'Enrabiada, el de can Oliveró, el de can Torra de la Riba, el d'En Ferran o de Ferrans, el de la Cova (o de can Pixav0, l'Alerm (o de la Mesquita, de les Teioles o de la Sínia), el de Malhivern (o Cendrells), el de can Grau (o de Samalús o de can Berengueret).

les aigües termals Les aigües termals són un dels factors determinants de la Garriga i, possiblement, el que ha contribuït més a la seva evolució i manera d'ésser actual.

Font artesiana i, tal com passa a les regions no volcàniques, coincidint el seu aflorament amb notables alteracions geològiques -en aquest cas situats els manantials en terrenys granítics en contacte amb les pissarres silúriques de la zona Nord.L'analogia de brollar en el terreny granític, la seva temperatura i àdhuc la seva composició, han fet considerar a algun autor la procedència comuna d'aquestes aigües i les de Caldes de Montbui i Caldes d'Estrac.

Localitzades en una zona ben precisa, amb una única deu que broll_i espontània a l'exterior, a la placeta de Santa Isabel-rovell de l'ou de la Garriga-, es capta mitjançant pou en una zona ben limitada, amb temperatura decreixent proporcional a la distància de la deu.Això fa que totes les cases d'aquest sector disposin d'aigua calenta natural. Fins i tot, algunes d'elles l'usen per a calefacció als mesos de l'hivern.

Amb una temperatura superior als 6Q<>C en el brollador, l'exígua proporció d'elements sòlids amb una intensa dissociació i, per tant, una elevada conductibilitat elèctrica, amb una radiactivitat força notable, fa classificar aquestes aigües com "oligometàliques, hipertermals i radiactives".

El resultat d'una de les seves últimes anàlisis és: residus salins ............................0,4208 Fluor ............................. .......indicis Clor ....................................0,0724 Àcid Sulfúric .............................0,0353 Àcid Carbònic combinat ...................0,0799 Àcid Silícic ..............................0,0658 Àcid Titànic ..............................0,0035

24

Potassi ..................................0,0083 Sodi ....................................0, 1 089 Liti .....................................0,0007 Magnesi .................................indicis Calci .................................... 0,0015 Alumini i Ferro ...........................0,0057 Radiactivitat (al peu del manantial): Radiactivitat

volts/hora/litre

màxima .................................... 260 mitjana ....................................245 als 12 als 20 a 1'12 a 3'42

minuts ...............................240 minuts ............................... 218 minuts ............................... 175 minuts ............................... 107

a 16'36 minuts ...............................31 Amb finalitat hidroteràpica, són actualment dos els establiments que exploten les aigües: el Balneari Blancafort, que ho fa des de l'any 1840, amb aigües declarades d'utilitat pública per R.O.del 12 de setembre de 1860, i les Termes Victòria, també declarades d'utilitat pública per R.O.del 23 de febrer de 1879. El Balneari Blancafort, amb un bon guanyat prestigi al llarg de més d'un segle de bon fer, ha vist desfilar per la casa les més eminents personalitats de cada moment, de les lletres i les arts, de l'aristocràcia, de les finances, de la política... Jaume Balmes, el bisbe Torres i Bages, Verdaguer, el canonge Collell, Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Cambó i un interminable etc.pot fer inacabable la llista.

Si bé la utilització de les aigües es fa palesa a través del temps, tant la documentació escrita com l'arqueològica, són més aviat minses. En un altre lloc ja donem constància del coneixement i possible utilització de les aigües, en la prehistòria, al final de l'edat del Bronze.

La primera al.lusió escrita que fa referència als banys, és un establiment fet el 1 326 a favor de "Petra de Podia/o et Guillelmo de Podia/o filius eius, et

Guille/ma... " (sic), de set peces de terra, l'una afrontant al Nord amb la torrentera "qui discurrit in balneis sive bany" (sic). De fet. el lloc era propietat de la Pia Almoina, ja que el maig de 1 329, fa un establiment a Pere Camps, d'una peça de terra amb aigua regant, que l'esmentat Camps posseïa en el lloc dit banys. Un altre document ens diu que Maria, muller d'en Bernat Serra, mercader de Barcelona, havia comprat a en Pere Camps aquella part de la terra en la qual

"posseeix l'aigua calda dels banys de la parròquia de Sant Esteve de la Garriga".

El 5 del idus de gener de 1347, la Pia Almoina va aprovar aquesta venda, però amb l'obligació de construir-hi un "hospital i cases".

L'edifici que s'hi bastí, amb les consegüents modificacions sofertes al pas

25

del temps, i la capella dedicada a Sant Macari que li feia costat, aguantàren fins el 1881, en què foren enderrocats amb la finalitat de construir un modern balneari, que no es dugué a terme.

De l'edifici, fins el 1975, en restaren només en peu dues petites cambres comunicants, covertes amb volta de canó, de palets i morter, a sobre mateix del manantial termal, i amb unes característiques de construcció molt antigues. Per Alsius, abans del 1881, feu notar 1· existència, pels volts de l'antic edifici, de restes de construcció romana. Finalment, Josep Maurí i .Serra, hi trobà dintre mateix del clos del manantial dos fragments de teula romana. Les caracterís­ tiques de l'edifici enderrocat, amb la seva capella del segle XIV, meresqueren que fos pintat per en Santiago Rusiñol.

Una font comunal, "El Pou Calent", assorteix d'aigua calenta al veïnat, que no té la sort de viure en la zona termal. Essent pou, l'aigua s'elevava antigament amb una bomba manual, substituïda modernament per un motor elèctric.

Joan Hernandez

26

els arbres de�s Cingles de Bertí Els diversos tipus de paisatge d'un país com ara el nostre, es troben caracteritzats, sobretot, pel tipus de vegetació, cosa que sovint és el mateix que dir el tipus de bosc. Com que la distinció entre els diferents boscos es fa segons l'arbre predominant en cada un, és important saber conèixer les diferents menes d'arbres ja que ens donen la clau de cada paisatge. Un cop identificat el tipus de bosc de què es tracta, ja anirem orientats sobre els arbusts i les herbes que podem esperar trobar-hi. A més, hem de tenir present que cada tipus de bosc determina unes condicions de vida, l'hàbitat, que influeix moltíssim sobre él tipus de fauna que hi habitarà.

Això que sembla tan senzill i evident, de vegades és oblidat pels excursionistes, que no s'avergonyeixen de trescar pels camins de les nostres muntanyes insensibles a la natura que els envolta, sense fixar-s'hi ni saber conèixer cap arbre ni cap moixó, cecs davant l'espectacle que la natura els ofereix. No s'adonen que el coneixement del món natural, l'àmbit de l'excursio­ nista, fa gaudir i estimar molt més la muntanya, i que restar-hi insensible és, en certa manera, una forma estèril de caminar. L'autèntic excursionista, de la mateixa forma que s'interessa per la història, la toponímia, la geografia, etc. de l'indret per on transcórre, ha de sentir neguit per conèixer el medi natural que s· ofereix davant dels seus ulls. Un bon camí per a introduir-s'hi és aprendré a reconèixer en primer lloc les diferents menes d'arbres.

Els cingles de Bertí formen part de la Serralada Pre-litoral Catalana, la mateixa serralada on hi ha St. Llorenç del Munt i el Montseny. Aquestes muntanyes tenen unes característiques mediterrànies semblants i, per tant, els tipus de boscos es repeteixen en cadascuna, per bé que en diferent extensió i amb algunes variacions importants determinades per la diferent altitud.

Als cingles de Bertí els tipus de boscos són també diversos i, malgrat que en principi es disposen segons un ordre determinat per l'altitud, la presència d'obagues i de fondalades humides, fa que s'alteri aquest ordre esquemàtic i que de vegades apareguin força barrejats.

L'alzina, l'arbre que forma els alzinars, és abundant en aquesta zona, sobretot a les parts baixes. L'alzina té fulles durant tot l'any: unes fulles dures,

més o menys peludes de sota i amb el marge de vegades fent una mica de punxes. És un arbre de capçada atapeïda, que fa molta ombra; si es deixa créixer isolat pot atènyer grans dimensions. Forma uns boscos densos, si no estan degradats per la mà de l'home, plens de lianes i arbustos; se'ls compara a una selva tropical en

27

petit. L'alzinar és el bosc de Catalunya per excel.lència, però l'impacte de l'home durant segles n'ha reduït molt l'extensió.

El roure és molt abundant als cingles de Bertí, sobretot a les parts altes i a les fondalades humides. A diferència de l'alzina, perd la fulla a l'hivern. Té una fulla més tova, amb una sèrie d'entrants de vegades molt marcats; aquesta fulla retallada el distingeix facilment de l'alzina, arbre amb el qual s'assembla molt. El roure, símbol de robustesa, pot assolir al cap de segles mides gegantines. Els glans són, igual que en l'alzina, els fruits del roure. Algú pot confondre'ls amb una mena de boles de fusta que de vegades s'observen als branquillons dels roures.

Són els ballarrucs o macarulles, una mena de tumor produït per la picada d'una abella. A dins hi viu la larva fins que es fa adulta. La quitxalla els feia servir per a jugar a bales; a Vic hi havia tota una indústria que els aprofitava per a fer-ne tinta.

Els boscos de roure o roureda, eren molt més extensos abans, cosa que ens demostra els noms de lloc (la paraula Rovira vol dir roureda), però el roure ha estat secularment un arbre molt explotat. a causa de la qualitat de la seva fusta.

El pi blanc o bord, és un arbre molt conegut. ja que s'ha estès moltíssim a les muntanyes de la terra baixa. És un arbre que, contràriament a allò que la gent pensa, no forma bosc, en el sentit de comunitat vegetal estructurada; això vol dir, per tant. que les pinedes indiquen degradació, o sigui, paisatge castig.at.

Generalment ocupen el lloc d'antigues vinyes abandonades (penseu que al segle passat n'hi havia per tot arreu) o de zones que han sofert l'impacte del foc.

El pi roig o rojalet, és també molt típic dels cingles de Bertí, ja que generalment es fa en llocs on hi navia hagut roures. És el pi que té les fulles més curtes; són d'un color verd-blavós, que fa que la pineda en conjunt agafi un color molt característic. Es distingeix fàcilment pel tronc alt i molt recte, a la part alta del qual l'escorça és ben rogenca, d'on li ve el nom.

A la vora dels corrents d'aigua, la vegetació canvia notablement. Els arbres s'adapten a les condicions especials d'humitat: els pollancres (alts i esvelts, com un fus, amb les fulles molt bellugadisses), els oms (amb una fulla molt típica, dentada i assimètrica, arbre molt abundant), els àlbers (amb la fulla blanca de sota i que en bufar el vent de lluny sembla platejat), els freixes (amb uns borrons negres i grossos), etc. Distingir aquests arbres de lluny ens permet detectar ràpidament la presència d'una font o d'un curs d'aigua.

Finalment, cal tenir en compte que sovint trobem zones de vegetació sense arbres o amb pocs. Generalment es tracta de les brolles o comunitats de degradació (indiquen agressions durant temps a la vegetació). Hi trobem plantes com les estepes (de tres menes: blanca, borrera i negra), el bruc, el romaní, les gatoses i argelagues (molt punxants), l'aranyoner, etc. Aquests tipus de plantes també els trobem a les vores dels camins, llocs generalment més castigats. Per acabar, diguem que als cingles hi ha una vegetació especial que hi està especialment adaptada: és la vegetació rupícola o de roca.

28

llibres per a consultar Guia per a conèixer els arbres i Guia per a conèixer els arbusts i les lianes, de Francesc Masclans. Ed. Montblanc. CEC.

Om (U/mus minor)

Freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior)

Pi roig o rojalet

Roure martinenc (Quercus pubescens)

29

.

Alzina de fulla llarga (Qu ercus t/ex. subsp. i/ex)

pยก blanc

Pollancre

30

el Sot del Bac Crec que seria difícil de trobar algú, en el ampli món excursionista, que no conegui o no hagi sentit a parlar del Sot del Bac. Crec, també, que ben pocs llocs o contrades de muntanya del nostre país, petits també com ell, arribin a gaudir d'una major o semblant popularitat. Fins i tot, i per uns moments, un arriba a creure que, si el valor o el renom d'un determinat paratge fos possible de.calcular o comparar-lo amb un altre i per mitjà d'unes xifres, com aquell qui fa un càlcul proporcional de valors, amb unes dades d'espai concret de paisatge, compartit per una altra dada d'intensitat de popularitat, i tot això igual a una avaluació matemàtica de lloc, ben segur que la petita fondalada del Sot del Bac, obtindria, sense cap dubte, un dels més alts percentatges numèrics. Però, sortosament per l'excursionisme, avui, la avaluació de l'atractiu d'una contrada no s'amida ni amb balances ni amb calculadores.

El perquè d'aquesta inclinació excursionista envers aquest petit lloc de muntanya, cal anar-lo a trobar un bon tros més enllà del fred veredicte de les ciències exactes. Quan un comença a preguntar-se com és possible que un indret, que no gaudeix d'una excepcional bellesa, ni de bon tros té aquelles gegantines dimensions que sovint fan sublim una muntanya, pot alhora tenir tanta popularitat. l, per contra, és curiós de veure com els seus germans, el Sot de la G u iIlota, el del Purgatori o el de l'Ampolla, són pràcticament ignorats, i en si, tots aquells són part del que se'n diu Els Sots Ferèstecs.

Si un comença a esbrinar aquest perquè, trobarà ben prompte que la motivació d'aquest fet no està pas en la gràcil senzillesa del seu rierol, el Torrent del Bosc Negre; ni tampoc en la petita i bonica cascada del Salt del Prat; i molt menys encara, en la nodrida i interessant vegetació de la vall, tan rica en diversitats. La veritable raó de la popularitat del Sot del Bac, cal anar-la a trobar en dues particularitats ben dispars: uns grenys de roca o petits penyals que hi ha a •banda i banda de la petita cinglera que emmarca la vall, i en el fet pràctic de que ni tan sols mitja hora de camí hi ha una estació de tren.

Aquesta popularitat que avui gaudeix el Sot del Bac, no és pas una conseqüència temporera d'aquest darrer temps; les arrels del seu renom cal anar­ les a cercar en el que podríem dir la crònica social d'un temps, per cert ja un xic llunyà. La descoberta del Sot del Bac en el seu aspecte excursionista fou a finals de la dècada dels anys vint. En aquells dies, el poble del Figueró havia esdevingut un punt de privilegi dels qui fan estiueig. Tota una bona munió de boniques torres

31

i, fins i tot encara avui el seu Casino, donen constància de tot aquell moviment social. Aquest fet, com és fàcil de comprendre, va originar un petit i temporer trànsit demogràfic, qüestió aquesta que va donar lloc a que un d'aquells nous estatgers, ben segur tip de tertúlies de modes o de parlaria burgesa o, ves a saber també si no es va donar el cas que algun pagès li digués que allà, en aquells indrets de les fondalades hi trobaria la apreciable herba fetgera.

Fos com fos, el que sí ha quedat cert, és que aquell home va travessar el riu Congost, la via del tren, i, després de deixar enrera el Mas del Bac, va endinsar-se en aquella vaileta, que en si és una veritable excavació natural, marcadament ferèstega i obaga, raó per la qual els llogarencs van posar-li, ja fa molts anys, el nom de Sot del Bac, paraula aquesta que antigament volia dir obac.

Que aquell estiuejant havia de ser un amant de les coses de la natura en dóna raó el fet que ja en aquell temps, parés atenció en els grenys de roca i encertés a intuir que aquells monòlits petris, havien de ser de veritable interès per aquells amics seus de Barcelona, que estaven iniciant al nostre país i dins l'excursionisme una nova especialitat que se'n deia escalada. Tot i que els dots de percepció d'aquell estiuejant eren del tot evidents, poc podia ell imaginar-se en aquells moments que aquella vaileta no sols seria d'interès per als seus amics, sinó que, darrera d'ells, serien cents i cents els nois i noies, per no dir-ne milers, els qui anirien allà, a aquelles roques a fer les seves primeres pràctiques d'escalada.

Al cap de pocs anys, els molòlits de Les Germanes, el Tap de Xampany, l'Agulla del Salt i també la Roca Plana, esdevindrien punt obligat a l'àula bàsica de tota persona que s'inicia en l'escalada. Al cap de ben pocs dies d'haver fet el curset o les pràctiques, el novell hi tornarà de nou i ple dïl.lusió obrirà noves vies d'escalada, rutes aquestes ja obertes, ves a saber des de quan de temps, per altres nois com ell també plens d'anhels. Tots, any rera any, les aniran batejant amb els seus cognoms o amb mots de símbols temporers, noms tots ells que resultaran tan efímers com els seus predecessors. Són coses de la vida de l'ésser humà, però, sortosament, aquelles roques perennes i immutables al pas dels homes, aniran acceptant aquestes i altres febleses d'ells.

Val a dir que hauria de quedar ben clar que l'estructura d'aquelles roques d'origen sedimentari, anomenades dolomies, són les més òptimes per a la pràctica d'aquest noble i audaç esport. Sobre la superfície de la Terra no existeix pas cap altre element petri que permeti la facilitat d'aferrament i en conseqüència de seguretat, de moviments que dóna aquest tipus de roca. Això ha fet també que en el transcurs de tots aquests temps, aquestes roques hagin estat a la vegada, pels avesats un bon lloc d'experimentació de nous mètodes de progressió o de prova de materials inèdits d'assegurança, coses aquestes que no els permet de fer la roca monserratina.

Però, d'entre les roques del Sot del Bac, n'hi ha una, la Paret de la Balma, que en veritat és mereixedora d'un petit punt i a part. No és pas perquè aquesta

32

sigui més alta, ni més atractiva que les altres, com tampoc perquè les seves vies d'escalada siguin més fàcils o emocionants; res de tot aixb. Com bé diu el seu nom, _té una balma, i és aquesta petita cavitat natural, on en nits de vivac o en dies de pluja molts nois s'hi han aixoplugat i allà, entre oferiment de ganyips o de tabac, s'hi han fet els més quim�rics projectes. S'ha parlat de futures escalades als Alps i, fins i tot, d'extraordinàries ascensions a cims d'altres continents.

Somnis tots ells sempre meravellosos, que per algú ni tan sols seran començats; els més quedaran a mig camí; uns altres quedaran segats per la dissort d'una vida truncada en plena joventut, i tan sols per a uns pocs seran belles realitats.

Perb, cada primavera, darrera de cada curset o de cadascuna de les pràctiques·personals entre amics d'iniciament, a l'ombra de la balma hi haurà nous somnis i nous projectes. Cada tardor uns excursionistes, corriol enllà i de la ma del minso rierol, aniran fins a la petita cascada; i també cada estiu algun que altre estiuejant entrarà vall endins buscant un xic de frescor o potser un manat d'herba fetgera.

Carles Olivella l Viguer

33

"l '(!' ,

·� \

l

,,

.

-r l

l/

Tap de Xampany

34

l

l

itinerari de la 111 Ronda Vallesana Aquesta vegada, la sortida és als afores de la Garriga, a la dreta de 1· autovia i a l'esquerra del riu Congost, concretament al lloc anomenat Els Pinetons (243 metres). Aquí hi ha una bona esplanda amb grossos pins.

Sortim per la pista que segueix per la vora del riu en direcció amunt, passant pel pas de sota l'autovia, i arribem a un bonic passeig particular, que seguim fins al final, pujant pel camí que comença al costat d'una bassa, passant entre conreus i arbres fruiters.

Als 1 O minuts, trobem una bassa gran, i a la seva dreta, un carninet que passa arran d'una vinya, fins a trobar, un xic més amunt, una pista que seguim per la dreta; poc després, passem per un alzinar i, després de passar el torrent, r ample camí va pujant per entre una gran vinya fins arribar a la casa de Can Sunyer (1 5 minuts).

El carni ara segueix per la pineda i va pujant, fins arribar a un collet (422 metres) i 1 O minuts més.

Aquí anem pel camí de la dreta, però, seguidament, a l'esquerra trobem un corriol que baixa entre lloses planes i rel! iscadisses ( lloc ideal per caure). Als 5 minuts, tornem a trobar una ampla pista que seguim en direcció esquerra, fins arribar a un revolt que gira (1 O minuts). Ara, el caminet que agafem s'endinsa per un alzinar espès, i es va enfilant; passa un tros per dintre un torrent, i si ha plogut de poc, cal vigilar de no posar-se de peus a l'aigua. Al capdamunt d'una pujada dreta, arribem a uns camps i, tot seguit, a la bonica masia de l'Uià, en molt bon estat però deshabitada. 30 minuts.

Seguint pel camí de la dreta, entre camps, passant pel costat de l'església i rectoria de l'antiga parròquia de Montmany, ara tancada i en un estat llastimós.

Travessem el torrent, seguim per la dreta i agafem el camí que puja a la casa de la Rovira, ara enrunada (1 O minuts). Aquí es poden agafar dues variants, agafant per l'esquerra, el camí es va enfilant cada vegada més fins al collet de can Tri peta (15 minuts), pujant per la pista de la dreta fins a trobar la línia elèctrica i, ara, a la dreta, es segueix el camí que va per sota de la cinglera, arribant als 20 minuts al lloc on s'ajunta el que hauríem agafat si haguéssim pujat directament de la Rovira i que s'agafa al costat d'unes grosses alzines vora la casa i que puja fort entre l'alzinar, en 15 minuts.

35

Va pujant el camí suaument per sota del cingle, fins a trobar el pas del Grau de Montmany, per on puja dret tot revoltant fins a sobre del penjat. 20 minuts.

Anem seguint pujant per dalt del cingle, fins arribar a una taula de pedra vora l'estimball. 10 minuts. Aquí hi ha un bon mirador cara al Montseny i muntanyes de la Garrotxa, Osona, Guilleries i vall del Congost.

Més o menys, anem seguint la línia elèctrica, i passem al costat del que queda de can Rumbeia. 1 O minuts.

Passem entre espessos pins bastant arran de l'estimbat. fins a trobar un camí més ample. 1 O minuts. Aquí hi ha un camí a l'esquerra que, en 5 minuts, arriba a la font del Boix, un dels pocs punts on s"hi troba aigua.

Seguim arran de cingle, i arribem al caminet que baixa cap al mirador de la Trona, un lloc voltat d'estimbats i que és opcional de pujar-hi, perquè el camí és estret, i si fos obligat podria portar dificultats en haver de pujar i baixar pel mateix camí gaire nombre de persones. Però val la pena de pujar-hi, perquè des d'aquí es dominen totes les cingleres, i també les vistes més llunyanes. Entre anar i tornar, de seguit s'hi passen 20 minuts per tornar a agafar el camí que per la vora dreta dels camps puja fins a la casa.de Bellavista Vella. 15 minuts. Seguim un caminet que travessa una pista i puja a la carena, que seguim per l'esquerra fins al coll dels Oms. 15 minuts. 900 metres d'alçada.

El camí puja una mica més. Ara agafem el de la dreta que puja suau i després planer entre alzinar i pineda; a trossos es fa un xic perdedor, fins a trobar l'ample camí que baixa a la casa de Barnils, coberta d'heura i mig ensorrada. 15 minuts.

Per la dreta de la casa, baixem pel carener i en trobar un caminet que baixa per l'esquerra, el seguim fins arribar als camps, la casa de cal Magre i l'antiga parròquia de Sant Pere de Bertí (820 m. i 15 minuts més), bonic conjunt d'església, rectoria i cementiri ben conservats i en restauració gràcies als actuals propietaris.

Per un camí planer arribem a un pla d'alzines grosses i espesses i a la casa, castell o el que se'n pugui dir del desastre arquitectònic del Clascar. 1 O minuts.

Davant del casalot hi ha una ampla panoràmica cap als cingles de Gallifa, i Sant Llorenç del Munt.

Baixem per l'alzinar, travessem el torrent i pugem fins a la pista, que passa entre feixes i camps abandonats, i després passa penjat un bon tros al mig del cingle, fins al collet de can Tripeta. 35 minuts. Aquí hi ha un bon mirador cap al cantó de l'alt Vallès, cap al Montseny i les cingleres fins a la Trona. 694 metres d'alçada.

Seguim la pista entre bosc de pins i alzines fins al santuari i convent de monges del Puiggraciós. 1 O minuts i 701 m.

A l'esquerra, una mica més amunt, hi ha la quadrada torre, que és punt dominant i excel.lent mirador. Al començament del camí que hi arriba, hi ha un caminet a la dreta tot pedregós que baixa fins a la casa de mas Miquel en 1 O

36

minuts. Ara, està tancada. Sobre la porta principal hi ha una bonica finestra d'estil gòtic.

Per la dreta seguim per una pista planera fins a arribar a uns camps on seguim per l'esquerra. A una cruïlla de camins tirem de dret i agafem un caminet que baixa per un bonic i espès alzinar, fins a la font dels Tremolencs. 45 minuts.

Baixem per l'ampla pista, primer per alzinar amb claps de roures i algun suro, i després per pineda, fins a les primeres cases de la urbanització, però seguim per l'esquerra, per un carrer ample sense asfaltar, i anem a sortir a una plaça amb una font al mig. Seguint a l'esquerra, i en acabar l'asfaltat, trobem el camí que va cap a can Sunyer i el seguim en direcció contrària del que havíem fet de pujada, fins a arribar al mateix punt on vàrem començar l'excursió, o sigui, Els Pinetons. 35 minuts.

Una excursió força interessant d'unes 6 hores de durada, però que es pot fer amb amb tranquil.litat, sense preocupar-se del rellotge, perquè està pensada per disfrutar-la i no per anar cronometrat com un robot.

Esperem que agradi i que es tinguin ganes de tornar a la propera Ronda Vallesana.

Ramon Gotés

37

l'església de Sant Pau de Montmany Els seus orígens cal cercar-los en el temps que seguiren a la reconquesta. El gran daltabaix produït per la invasió sarraïna havia interromput segurament tota possible activitat cristiana d'època visigòtica en aquests verals. És possible que a començaments del segle IX el comte Guifré l el Pelós, potser amb ajut dels seus germans, passés per aquestes terres, retornant-les a l'imperi de la creu. No van transcórrer molts anys sense que tota la comarca restés sembrada de temples. Un d'ells amagat en els replecs de l'actual Puiggraciós, pogué ésser el temple de Sant Pau de Montmany.

A vint-i-sis de desembre de l'any 966, els marmessors del comte de Barcelona Mir o Miró adjudicaren a la Seu de Barcelona l'església de Sant Este.ve de la Garriga, amb totes les esglésies que li estan subjectes, amb la parròquia... , i sembla que una d'aquestes capelles subjectes o sufragànies de la parroquial de la Garriga era precisament l'esglesiola de Sant Pau de Montmany. El terme de Montmany, i per tant el de Puiggraciós, devia estar inclòs dintre del primitiu gran terme parroquial de la Garriga. Com que l'esmentat document parla en singular, pot deduir-se que l'església de Montmany encara, doncs, no tenia la categoria clara de temple parroquial. Des de l'any 966 l'extensa parròquia esmentada va restar lliure de senyor civil.

A catorze de setembre de l'any 1139 el bisbe de Barcelona, Arnau Armengol, concedí al monestir de Santa Maria de Estany l'església de la Garriga, amb els seus delmes i primícies, i amb les esglésies sufragànies que té: l'església que se'n diu de Sant Pere de Vallcàrcara i l'església de Sant Cristòfol de Montegües, i l'església de Sant Pau de Montmany i l'església de Sant Gervasi, amb els delmes i primícies i tota classe d'almoines i amb tot el que dites esglésies es vegi que ara tenen o tot el que després, de qualsevol manera, puguin aconseguir... salvant, però, els drets i reverència del bisbe i de la Seu de Barcelona.

Heus ací, doncs, la primera explícita referència a l'església de Sant Pau de Montmany. Hom pot fàcilment imaginar-se les seves petites dimensions, l'estructura romànica, amb volta de canó i amb una àbsida semicircular, tot de manera semblant a la seva germana l'església de Sant Cristòfol de Montegües, que ha arribat gairebé intacta fins als nostres dies.

r

r

38

El castell de Montmany era una fortalesa feudal, utilitzable per a defensa en un temps de tanta freqüència de lluites entre petits senyors locals. Era cosa sovintejada que en aquests llocs florís una església. Castell i capella en el nostre cas pertanyien al baró de Centelles, del qual precisament en l'acta de visita es fa un elogi.

Havia arribat l'època daurada de l'església d'Espanya. L'entusiasme per la restauració espiritual feia companyia amb la reforma i renovallament de les coses de les esglésies, i la parròquia de Montmany també participà en la general correntia. Sembla que fou aleshores quan els bons montmanyencs van decidir de posar en lloc de més honor la venerada imatge de Santa Maria, i així, des de l'incipient retaule d'un altar lateral, va passar a presidir el temple, posada davant del retaule de l'altar major. Així mateix es dedueix de l'acta de visita pastoral feta a vint-i-cinc de maig de l'any 1574.

Aquell renovallament de l'esperit religiós arreu d'Espanya, del qual suara parlàvem, va tenir magnífica eclosió a la parròquia de Sant Pau de Montmany amb la construcció d'una nova església parroquial.

L'esclat de devoció a la Mare de Déu de Puiggraciós, a mitjan segle XVII, no és més que una constatació local de la brillant correntia de fervor marià que inundà tota l'Europa catòlica del segle XVII, responent, per una banda, a l'ambient saturat de la fe popular i de les experiències dels místics, i d'altra banda, com una mena de reacció a favor d'aquella que era atacada per la reforma protestant.

Heus ací, doncs, una nova comprovació de com creixia la devoció a la Mare de Déu de Puiggraciós: d'ara endavant seria, encara, més estimada per mitjà d'una especial administració que, de moment, en res no es distingiria de les altres administracions de la parròquia, però ben aviat es van veure els esplèndids fruits que amb ella van collir-se, car seguidament va haver-hi l'afany de construir un santuari especial per a instal.lar-hi la Santa Imatge.

39

Creiem que Montmany degué ésser precisament el nom antic del Puiggraciós. L'etimologia de Montmany cal cercar-la en les paraules llatines Monte Magna, muntanya gran, que evidentment escauen al Puiggraciós, però no a la vall on s· aixeca l'església parroquial. És que aquesta. com de consuetud. va afegir al nom del Sant titular el de l'accident geogràfic en el flanc del qual havia estat edificada. D'altra banda, a cap altre promontori dels encontorns no podia escaure com al Puiggraciós el nom de Monte Magna, majorment quan els cingles de Bertí ja tenien el seu nom específic.

En arribant al segle XIII, és ja el mateix Arxiu parroquial de Sant Pau de Montmany el qui forneix notícies, amb els seus tres més antics pergamins.

Quant a la jurisdicció civil del terme de Montmany, sabem del temps de Pere Ill, que resmentat rei, a 9 de maig de 1357, va vendre per lliure i franc alou a Ramon de Centelles, el mer i mixt imperi i tota altra jurisdicció en el castell de Montmany i de Gallifa, de la vegueria del Vallès, i els termes llurs, pel preu de 7.000 sous barcelonesos, a carta de gràcia. Malgrat aquesta darrera clàusula, consta que la jurisdicció del baró de Centelles sobre el terme de Montmany perdurà a través dels segles.

40

el Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós Els cingles de Bertí, que tenen una direcció aproximada de ponent a llevant, venint de Sant Miquel del Fai, en arribar a la vall del Congost sobtadament trenquen en forma d'angle recte, prenent una direcció de sud a nord. Els impressionants murs de les roques blanquinoses d'aquestes cingleres s'aixequen. de set a nou-cents metres d'alçada, dominant el paisatge i tancant l'horitzó per la banda del nord-oest. Separant-se del vèrtex de angle suara esmentat, per un coll de 694 metres d'altura, s'alça precisament el turó dit avui del Puiggraciós, el qual eleva la seva silueta, més aviat cònica, fins als 807 metres d'alçada. El flanc llevantí del puig s'allarga en una mena d'estret carener rocós sobre el qual es troba assentat el Santuari i l'ermita de Puiggraciós.

Donant la volta al Puiggraciós, en una visió panoràmica immediata, trobaríem dalt dels cingles de Bertí l'anomenat Puig Ciró; anant cap a llevant, sota l'espadat de la cinglera enorme, s'enclota, en forma de T., el gran Sot de Montmany, el qual recull les aigües que davallen de la banda de l'església parroquial i les que baixen en direcció contrària, per conduir-les cap a can Oliveres i desembocar a la riera del Congost, prop de Gallicant. La carena alterosa del Santuari separa el Sot de Montmany del Sot que ve més cap a migjorn, conegut pel Sot de Can Boget; per dintre d'aquest, el torrent dels Tremolencs recull, també per al Congost, les aigües que baixen des del Serrat.

L'anomenat Serrat de Leucata, al flanc meridional del Puiggraciós, és un enlairat escambell d'una petita dispersió de cases. Seguint cap a ponent, més enllà de la masia de Puigllunell, trobaríem l'esglesiola de Sant Bartomeu de Mont Ras; la qual està separada del Turó Arbocer per l'inici del torrent de la Vallroja o Sot de Sant Bartomeu, que condueix les aigües cap a la riera de Tenes. Tornant . cap al nord, entre el llarg contrafort ponentí del Puiggraciós i la cinglera de Bertí, s· enfonsa el Sot de Bellobir, que també condueix les seves aigües cap a la riera de Tenes.

Hom ha comprovat geològicament que va ésser una formidable corrent d'aigües ( en direcció contrària a l'actual) davallant del promontori baleàric cap a la depressió de la Plana de Vic, el que va poder excavar el nostre extraordinari congost. En canvi s'ha abandonat la teoria que afirmava que el riu Ter antigament havia continuat el seu curs per l'actual llit de la riera del Congost. Hom digué que

r

41

�

---- -----

_-_

"'.�:_=====-�-- -

Perapectirn drl Santuari i.egons 1..•l projecte de restauradú de Llut1 Bonet Gari.

les aigües de l'Avençó d'Aiguafreda, passant pel subsòl del Puiggraciós, van rebrotar en una font de l'Avençó de Bigues.

Com a nota climàtica podem concretar que el Puiggraciós, per la seva altitud i per la seva posició geogràfica, presenta les característiques d'un ambient fred i sec; les temperatures extremes són elevades, particularment les mínimes, malgrat que la neu no sovinteja, les gelades són freqüents. El Sot de Montmany, a l'obaga, és més fred i humit que no pas el Serrat i els Sots de Can Boget i de Bellobir, que estan més exposats al sol i més protegits dels vents del nord.

Heus ací doncs, remotament esculpida i bellament agençada la terra que fou predestinada a setial de la Mare de Déu de Puiggraciós.

La petjada de l'home damunt del puig que havia d'esdevenir el Puiggraciós,. s· endevina ja en èpoques prehistòriques. Cap allà l'any 800 abans de Jesucrist hi va haver una invasió de celtes, primerament de cultura dita hallstàtica, de la primera edat del ferro. Aquests pobladors, barreja dels íbers primitius i dels celtes, foren els que bastiren el gran poblat que va instal.lar-se precisament al bell cim del Puiggraciós. Aquest poblat va ésser descobert l'any 1940.

42

Cabalment, la troballa de relíquies d'influència romana fan pensar que el poblat subsistí fins ben entrada la romanització. La seva desaparició podria situar­ se als primers temps de l'era cristiana.

Del Santuari es pot dir que s'hi troba un document fundacional datat l'any 1701.

El Santuari s'obrí al culte l'any 1711, aprofitant el moment de pausa en la guerra de Successió que significaren les negociacions de pau d'Utrech per part de Felip V i l'Arxiduc Carles, esdevingut emperador.

Per a Puiggraciós, fou una sotregada perillosíssima la guerra del francès, _ començada l'any 1808, sofrint les esgarrapades bèl.liques.

Les guerres del segle XIX, la sotregada napoleònica i les guerres carlines han deixat a Puiggraciós record de les maltempsades que van perdurar llargament.

Com tantes d'altres esglésies, la de Puiggraciós i la seva rectoria,. no Si) salvaren dels fets del 1936. El dia de Sant Jaume al matí, ambdues foren cremades, restant bojament destrossats en pocs instants la labor de segles.

Ja d'antic havia estat planejada, amb caràcter d'estratègia, una carretera que passant per Puiggraciós continués per damunt dels cingles de Bertí, amb l'intent d'evitar els perills del pas pel Congost. Després de la darrera guerra civil, aquell projecte s'ha realitzat, però no ja amb la susdita finalitat, sinó, precisament, per a utilitat dels veïns que hi eren interessats; així ha estat possible una ruta àdhuc automobilística fins a aquelles alçades. En gran poart, però, des de l'Ametlla a Puiggraciós, no es féu més que l'acomodació d'un antic camí de carro: els particulars afectats foren els qui contribuïren a l'obra.

La carretera comença a l'Ametlla del Vallès, per on troba enllaç amb la carretera transversal que de Sant Feliu de Codines condueix a la Garriga: des de la plaça de l'església de l'Ametlla, va pujant cap a can Sous, passa pel Serrat de Leucata, contorneja el Puiggraciós, besant les parets de l'ermita, i després del coll d'En Tripeta, s'enfronta decididament amb la cinglera de Bertí, enfilant-se per l'antic Grau Mercader. Un cop dalt del cingle passa per Clascar, Bertí i Sant Miquel Sesperxes, fins a torbar la carretera transversal que des de Centelles condueix, amb diferents ramals, cap a St. Quirze de Safaja i Sant Feliu de Codines.

43

Sant Pere de Bertí L'actual església de Bertí és un conjunt de reconstruccions i ampliacions de diferents èpoques de la més primitva.

Sobre les parets romàniques va substituïr-se la volta per una altra de pedra d'arc apuntat i més alt, eliminat-se l'àbsis per un de quadrat; aquesta reconstrucció podria ser del segle XV. A la paret de migdia, del presbiteri, s'obre una entrada de mig arc per passar a una petita sagristia. A la mateixa paret i al mig de la nau central, s'hi construeix una portalada de pedra per entrar a la nova capella de la Verge del Roser. Per les arcuacions de la seva volta, sembla feta a la segona meitat del segle XVI. El campanar d'espadanya, cobert, sobre la paret de ponent.

Per unes graonades de pedra en forma de ferradura es puja al petit cementiri ple de vegetació i llum, presidit per una Creu forjada sobre d'una pica de pedra esculpida. Davant el portal dovellat de pedra de l'església, corregut uns metres del primitiu cap al cantó de ponent. Aquest conjunt amb una paret de la capella del Roser fa un gran racó ajardinat amb un grup d'arbres de boix que li donen un ambient camperol i acollidor.

A l'esquerra es conserva amb tota la seva gràcia primitiva el típic comunidor.

44

Notes cronològiques de la parròquia i altars dedicats Segle segle XI

segle segle segle segle

46

( ... ) Consagració (no en tenim notícies) 1031. La primera vegada que es parla de la Parròquia, documents fundacionals del monestir de St. Miquel del Fai. Termeneja in parròquia Sancti Petri vocitata Bertini.

XIII Consta entre les parròquies del bisbat de Vic XIV 1 325. Per llegats testamentaris.

Tres altars dedicats: St. Pere, Sant Jaume, Sta. Maria.

XVI Altar Verge del Roser a la seva capella XVII 1686. St. Pere. La Immaculada. Verge del Roser. St. Isidre.

l'Altiplà de Bertí Els cingles de Bertí s'estenen entre el riu Tenes i el riu Congost. L'alçada sobre el nivell del mar és de set a nou-cents metres, i domina sobre el Vallès un paisatge d'una bellesa natural sorprenenat. No és d'estranyar, doncs, que en aquest altiplà hi hagi vestigis de poblament antic.

Veïna de Puig Fred, hi ha la masia de Can Rajadell, en els camps de la qual ha aparegut ceràmica hallstàtica, o sigui, cèltica (800-500 a.J.C.), corresponent a un grup de cabanes d'aquella època.

Anem ara cap a la part meridional de l'altiplà de Bertí, precisament a la zona de l'església de Sant Pere de Bertí; a pocs metres de distància de la mateixa, en direcció Est, hi han trobat alguns fragments de ceràlTlica ibèrica i dos o tres peces de sílex.

Seguint el camí de Sant Pere de Bertí cap el Grau Mercader, es troba Ca l'Esmolet; en els camps que envolten la casa, també s'hi ha trobat ceràmica ibèrica. Més avall, prop d'El Clascar, dos o tres peces indefinides de sílex. Seguint més avall encara, en el marge d'un camí prop de Cal Mestret, un gros fragment de gerra del Bronze Mitjà (1700-1200 a. J.C.). Finalment, en el camí que porta a la Masia del Traver, una peça de sílex i altres restes de tipus eneolític (2200-1700 a.J.C.); a la vora d'un bosc, en un petit planell, nombroses restes d'àmfores ibèriques, i en els camps de la casa, restes romanes d'època republicana i imperial.

Fins aquí ens hem valgut d'aquests fragments arqueològics per donar-nos una idea cronològica del poblament. Els grups proto-històrics de tribus que habitaren fins al segle II abans de J.C. al Vallès, Sant Llorenç del Munt i Bertí, s· anomenaven Laietans.

Les restes arqueològiqu_es romanes que s'han trobat; i varis camins empedrats com el Grau Mercader i altres, el lloc estratègic situat a l'entrada del congost, pas de la via militar romana d'Aus� a Barcino fa pensar que fou important durant la romanització. No tenim més notícies fins que la nostra història ens parla q�e en aqu�stes terres, vers l'any 715, l'atac àrab va desorganitzar el país, després d'una primera restauració duta a terme per l'exèrcit dels francs i per un comte de nom Borrell, al qual varen encomanar el comtat d'Osona entre els anys 798 i 81 (1). Amb la reorganització de Guifré el Pelós, el país va començar a estructurar-se, amb castells i parròquies. És molt probable que la parròquia de Bertí fos estructurada en temps de la reconquesta i s'aixecaria a l'empar d'una petita

47

fortalesa depenent del Castell de Sant Esteve o de Centelles,que tindria la missió de taüllar els camins del Vallès i entrada del congost i servir d'estació de senyals.

Parlen del Castell de Bertí dos documents de delimitació del bisbat de Vic dels anys 975 i 1038. L'escassa importància de la fortalesa de Bertí la manifesten els documents posteriors que no li donen mai el nom de Castell i la paraula Castellum en comptes de Castrum, com solia anomenar-se a les velles fortaleses. El seu emplaçament deuria identificar-se amb el Mas Clascar, corrupció de Castellar o Castla, que fou l'únic que mantingué atributs militars fins al segle XVII. L'antic Castell de Sant Esteve,surt documentat en una vintena de documents a partir del 922,932,982 i 996,segles X-XI-XII-XIII. En aquest últim segle,ja s'anomenava de Centelles. Els documents dels anys 982 i 996 fan referència a terres i dominis del terme d'aquests castells propis de la comtessa Goltregod i del comte Ramon Borrell de Barcelona, que era el que tenia el domini superior del Castell i terme.

Les primeres notícies sobre les diferents parròquies que es repartiran el terme del Castell de Centelles,surten a la documentació recollida en les dades següents: eclessie Ste. Columbe (898), Sancti Martini de Sancteias i St. Petri vocitata Bertini (1031), domus St. Fructuosi (955),baselica St. Petri de Valdaniel (1007),St. Ouirico de Fais (1100) i Sti. Michaelis de Perticis (1154). L'església de Santa Coloma es va titular de Pujolric els segles XI i XII i Sta. Coloma de Vinyoles del XII a finals del segle XV. L'any 1039 i el 1328, quan eren rectors de Bertí Ramon Barniol i Ramon Estanyol, i regia la parròquia Pere d'Auró,existien entre molts altres innominats, els masos: Soler, Serra, 0nyó, Clascar, Castellar (inferior, emplaçat a migdia del Clascar).

Una convocatòria feta l'1 de desembre de 1370 per Eimeric de Centelles i la seva muller Brunissendis, de tots els homes de Bertí per a eximir-los dels jornals que havien de fer en les vinyes que el senyor de Centelles tenia dintre la parròquia a prop la fortalesa o borgia del Clascar, s· esmenten els masos: Soler,0nyó superior, 0nyó inferior, Linar superior, Linar inferior, Bernils,Clascar, Puig de Nuz unit al Clascar, Serra, Cusom, Bellver, Huyar Jussà o d'avall, Huyar esquerda, Messeguer, 0nyó superior (2).

En un altre document que segueix els anteriors,trobem que els senyors de Centelles arrenden a Guillem del Clascar, amo de la Sorgia del Clascar, el seu celler dit el Celler del Sentelles,tota la fusta vinaria que tenien en ell i les vinyes conegudes també per la vinya del Sentelles. És aquest un dels pocs records del pasat feudal de Bertí, en el que hi ve reflexada una nota de tipus social: des de 1370 no va exigir-se més als súbdits de Bertí el tribut de proveir de vi als senyors de Centelles, que venia practicant-se des de temps immemorials, i aquest dret com tants d'altres, va reduir-se a un tribut pecuniari, avalat pel dret de defensa militar que el castell de Centelles i els seus senyors exercien sobre Bertí.

Els catorze masos superiors són la referència més vella del poblament de la

48

parròquia dels cingles. En la persistència fins avui dia d"alguns masos cal veure-hi un reflex de quins serien els primers masos o vilars del terme de Bertí.

Segurament que hi havia en 1370 altres masos a Bertí; així permet suposar-ho l" estat fragmentari del document citat.

En el fogatge de 1553, el poblament de Bertí, estava compost per: Moss.

Leonart Vicari. En Domenjo qui sta a Barnils, Joan Claschà, Antoni Soler, Jaume Honó, Gaspar Huyar, Antoni Cuspinera, Jaume Vinyoles, Jaume Traver, Climent Puig-Garau i Guillem Rovira (3). Un altre fogatge de 1515 en què només s'esmenten els noms dels masos, calla els masos o famílies Vinyoles i Puig-Garau i anomena en canvi lo màs ça Sala (4).

En l"acta de Visita Pastoral del bisbe Pascual es diu que composen la parròquia 1O cases; era això en l"any 1686. La Consueta del 1690 esmenta els masos: Clascar, Traver, Ullar, Onyó, Soler, Barnils, Serra, Cuspinera del Sot, Traver, Rectoria.

Durant els segles XVIII i XIX va crèixer el nombre de masos: un cens parroquial de Bertí assenyala per a l'any 1886, 26 famílies i 130 habitants.

Relació de masos o pairalies de vella tradició històrica gairebé desapare­ guts en l'actualitat: Can Regàs, Can Guitzo, Casa dels Frares, Caseta de l'Ullar, Can Saloma, Can Nyolda, La Cauma, Can Borra, Can Rellemat, Can Canela, Can Puiggiró, El convent, Cal Esmolet, Cal Magre, Can Carrau, La Féu, Can Volant, Can Rosso, Can Rumbeya, Cal Escola, Can Mestret.

Fins l'any 1936, hi havia un cens parroquial normal, amb riquesa maderera parelles de bous de Bertí tenien renom i eren molt cotitzades) i s'hi feia carbó (les vegetal, i tot es conreava. La mala política agrària i l'especulació del sòl d'aquests últims anys, ha fet que s'abandonessin totalment les masies i aquest altiplà, habitat sempre i amb un culte mil.lenari, resten ara, rebent les visites dels fills d'quests paratges (gent ara ja d'uns seixanta anys) que, amb nostàlgia, vénen a recordar la pau que tenien en aquestes terres. A nosaltres sols ens resta, per respecte a la nostra cultura, conservar i millorar, si cap, aquestes pedres i terres que formen part de la nostra història.

49

Obres descriptives Cingles (630). Josep Estrada Garriga Geografia de Catalunya Castell de Centelles. Antoni Pladevall Romiatge a St. Martí dè Centelles, Sant Miquel Sesperxes i Bertí.

Antoni Pladevall.

Notes (1 )Abadal, R., "La Plana de Vic".

(2) Arxiu Parròquia Sant Martí.

(3) (4) Arxiu Corona d'Aragó, Secció del Real Patrimoni. Fogatges.

50

Sant Cristòfol de Monteugues

del Figueró a Sant Cristòfol, Roca Centella la Garriga (3 hores i 35 minuts) De l'estació del Figueró es baixa a travessar el Congost i, seguidament, la carretera de Barcelona a Puigcerdà. Enfront mateix, comença una sèrie d'escales que, amb 1 O minuts ens porten a la part superior del llogarret. Un ample carrer travesser es segueix cap a esquerra, entre torres. En acabar-se les edificacions, es continua per planera pista que, girant cap a dreta, penetra en la fondalada de Vallcàrcara, entre espessa arbreda.

12 minuts. Pont sobre la Riera. Runes d'un molí. Hi havia la font del Molí, ara seca. El camí per a pujar a Sant Cristòfol, arrencava a dreta abans del pont; als 1 50 metres bifurcava, havent de seguir el de la dreta, que pujava al coll de la Creu pel flanc de la serra. Avui aquest camí és intransitable per la malesa que el cobreix, especialment en la primera part de mateix. És precís continuar la pista, deixant una casa a la dreta.

3 minuts. Sant Pere de Vallcàrcara, parròquia que fou del Figueró fins el 1870, en què traslladada la parroquialitat a la capella de Sant Rafael, en el nucli del poble.

Encara que tingui poca importància artísticament, forma un simpàtic conjunt amb el paisatge que l'envolta. A l'altra banda de la riera hi ha la font dels Castanyers, bastant descuidada i malmesa. Seguint pista amunt, deixant l'església a dreta, aviat s'agafa una altra pista a dreta, que travessa la riera i s'enfila en constant pujada i en direcció S. per una barrancada afluent. Travessant el fons del barranc, fa una ampla ziga-zaga, i als 25 minuts inicia una baixada. En aquest punt surt a la dreta l'antic camí ( el que ha q{Jedat perdut al Pont del M oh) i que en suau pujada entre el bosc, als 5 minuts porta al Coll de la Creu. Ampla i planera collada. Creu de Ferro. En direcció N. queda el cim del Tagamanent, a l'altra banda del fondal de Vallcàrcara. Hi ha aquí una bonica pista que puja des de la carretera. La seguim cap a esquerra, amb una suau pujada entre pins i una bona panoràmica sobre la vall del Congost i el Vallès.

10 minuts. Sant Cristòfol de Monteúgues, en un collet poblat de castanyers.

Senzilla església romànica d'una sola nau amb àbsida ornada amb arcuacions. És datada en el segle XI. Fou també una parròquia, que junt a les de Vallcàrcara, Montmany i la Garriga (la Doma), formaven un extens domini del monestir de l'Estany des del segle XII al XV. Per manca de feligresia, fou suprimida i agregada a la de Vallcàrcara. Està en bon estat, i encara amb culte.

51

1 hora i 5 minuts des de l'estació del Figueró. Es deixa a dreta el camí que amb forta baixada pel torrent de la font de l'Enrabiada, baixa a la carretera, i es segueix el camí d'enfront, de pla. Cadena en l'inici del mateix.

7 minuts. Can Valls, gran casa semi-abandonada en el costat solei de la serra. La pista gira cap a esquerra davant la casa i puja a la carena fent una ampla revoltada.

Altra cadena tanca el pas als vehicles. Si es vol seguir l'antic camí, cal passar per la banda de sota la casa. A la banda oposada hi ha una font. Just a la part de dal de la masia, surt un corriol que puja en diagonal pel coster, entre vegetació de ginestells i alzines.

15 minuts. Carena on retrobem la pista de Can Valls. Seguint la pista cap a dreta, als pocs metres la tornarem a deixar, per seguir un camí a dreta que en suau pujada, amb 13 minuts, arriba al Pla de la Batalla, dalt la serra despresa del Pla de la Calma. Encreuament de camins. Deixem el que segueix de pla,- i que als 1 O minuts es converteix en un corriol que amb forta baixada per dalt una carena porta a Cànoves, i agafem el camí de l'esquerra, pel qual, amb 10 minuts podem pujar a Roca Centella, grup de roques que emergeix del bosc que cobreix la serra. La seva cota (1.002 m.) i l'absència de vegetació fa que sigui un bon mirador sobre el Tagamanent, Turó Munner, estribacions del Pla de la Calma i serra del Suí i del Pi Novell, les fondalades de Vallcàrcara i de Vallfornés i la plana del Vallès.

45 minuts des de Sant Cristòfol. De Roca Centella es retorna, amb 10 minuts al Pla de la Batalla. Aquí deixem a esquerra el camí que ens duria a Cànoves, i a dreta el que hem utilitzat a la pujada, per a seguir el corriol d'enfront, que segueix per dalt la serra entre espès alzinar. El corriol, de bon seguir, va planer amb alguna baixada, sempre pel fil de la carena.

20 minuts. Sobtadament, el camí gira cap a dreta, iniciant una forta baixada en direcció E., i abandonant la carena. Després es fa més planer, sempre entre bosc.

20 minuts. A esquerra, queden les runes de Can Planes.

10 minuts. Torre metàl.lica de la línia de conducció elèctrica. Hi ha una pista que baixa a esquerra, fent ziga-zaga entre bosc, en el que hi predominen els pins pinyoners. En suavitzar-se la baixada, el camí es converteix en un carrer explanat per a una urbanització, i al final es voregen algunes torres.

30 minuts. La pista-carrer continua baixant cap a trobar la carretera de Cànoves a la Garriga. És potser preferible, encara que no sigui cap drecera, agafar un camí que surt a dreta d'una corba que, entre abandonades'.vinyes, baixa a la Garriga, entrant precisament a la població per l'indret de l'estació del ferrocarril, als 15 minuts de deixada la pista.

1 hora i 45 minuts des de Roca Centella.

52

Feliu Carreras

de St. Feliu de Codines a Riells de Fai, Sot de Vallderós, Puiggraciós i la Garriga

(4 hores i 15 minuts)

De la placeta que forma el centre de la vila de Sant Feliu de Codines, prop de la parada de l'autobús, es pren el camí que surt en direcció SE. per sota la volta d'una casa i baixa fent corbes entre petits conreus, de cara a la riera del Vilar.

7 minuts. Es troben dues pistes gairebé juntes, travesseres al camí que seguim. Cal agafar la segona, cap a l'esquerra. Hi ha un indicador de "Aldea infantil S.O.S", que cal seguir. Es passa pel costat d'unes torres.

8 minuts. Aldea infantil S.O.S., en un revolt i a dreta del camí. Aquest pren ara decididament la direcció E., del pla. Deixem a dreta una pista que va a trobar la carretera. A l'altra part de la vall destaca el Mas Vila, amb la seva torre cilíndrica i al costat una grossa llenca de roca.

12 minuts. Al peu d'una enorme roca rogenca, deixem el camí a dreta, agafant un corriolet que puja a tocar la dita roca. A dreta deixem dues torretes. Anem donant la volta a la roca girant cap a esquerra i baixant a travessar el torrent.

8 minuts. Torrent de Vallbona, en un petit amfiteatre de cingles. Pugem per la banda oposada entre oliveres. Una barraca a esquerra del camí.

5 minuts. Dalt un contrafort de serra hi ha un estret camp amb oliveres. El camí es perd al travessar la petita clapa de conreu. Seguint la direcció E., a l'altra banda se'l troba, baixant ràpidament un centenar de metres. Allà se'l deixa, per a seguir­ ne un altre, planer a esquerra, que revolta una petita fondalada amb bosc destrüït per un incendi.

10 minuts. Altre contrafort de carena. Girem a esquerra, deixant el camí que continua cap al fons de la vall. Tenim una bonica vista sobre el petit nucli de cases de Riells, i tenint com a fons l'amfiteatre de cingleres del Sot de Vallderrós.

53

A esquerra hi ha la vaO del Tenes, amb el m�nestir de St Miquel del Fai al . final. El camí baixa del primer entre bosc i entre conreus després, remuntant la vall de riu Tenes que queda a la nostra dreta.

5 minuts. Es travessa el curs del riuet. Poques passes després, a dre_ta, sota el camí, hi ha una abundosa font. Una cadena tanca el pas als vehicles.

3 minuts. Carretera a l'indret del Molí de la Pineda. La seguim cap a la dreta, travessant el torrent de Vallderrós, fins a trobar la unió de la carretera amb el ramal que puja aRieUs, i que seguim cap a esquerra, pujant amb 10 minuts a Riells de Fai, petit agrupament de cases entorn de la seva església, formant un pintoresc conjunt, destacant sobre la roja muralla de roques que gairebé l'envolta.

1 hora i 8 minuts des de Sant Feliu. De Riells, seguint una pista-carrer, en direcció NE. vers el sot de Vallderrós, es voregen diverses torres.

13 minuts. Es travessa el torrent del Sot de Vallderrós i es deixa la pista que gira cap a esquerra, cap el caseriu de la Vall Blanca de Riells. Un ample i mig abandonat camí puja a dreta, seguint de prop el curs de l'aigua.

7 minuts. Gran dipòsit per a l'abastament d'aigua a la població. Aquí hi ha un corriolet que, puja, i als

54

5 minuts, travessa el torrent. Continuant la pujada, als 2 minuts més, s'és a una petita clariana de vegetació. Un cami net baixa al torrent i a pocs metres hi ha l'abundosa font Freda, molt poc concorreguda i d'aigua que fa honor al seu nom. Som al fons de l'afrau. Sobre nostre, en la cinglera rogenca hi ha l'entrada a la llegendària cova del Moro. Des de la placeta sobre la font, puja el camí, amb molt pendent i salvant bancals de roca. És el Grau de les Escaletes. A la duresa del desnivell, cal afegir la lluita amb l'espessa vegetació que cobreix el lloc.

20 minuts. S'és sota una gran roca. El camí segueix una estreta cornisa cap a esquerra, obrint-se als nostres peus la pregonesa del Sot. Aviat trobem el curs del torrent, abans de llançar-se a la vall. Durant la pujada cal tenir precaució de seguir unes marques amb pintura blava, que mans benefactores han posat per a la nostra guia.

En arribar al torrent, sense travessar-ho, se'l remunta uns minuts i, aviat, trobem un camí que remunta la vall, entre el bosc, separant-se del seu fons, que queda a la nostra esquena. És el camí que seguia la Cursa de Regularitat de l'any 1978. Amb el poc temps transcorregut, la vegetació es va apoderant novament del mateix, i corre el perill de perdre's aviat. La pujada continuada entre bosc, dura.

40 minuts. Durant la mateixa s'ha vist en situació elevada al capçal de la vall, la casa del Clascar, amb forma de castell. Al final de tot, es voregen uns abandonats conreus de la casa de Can Borra, que queda a l'esquerra, i s'arriba a la carena, en un planell amb alzines. Girant cap a l'esquerra, als 2 minuts es troba la pista, ara de difícil seguir amb cotxes, que puja des de Puiggraciós cap a Bertí i Sant Miquel Sesperxes. La seguim cap a dreta, baixant, oberta espectacularment a mig cingle, amb una bona vista sobre el turó de Puiggraciós i el Vallès. En 13 minuts, s'és al coll de Can Tripeta, unió del Puiggraciós amb la serralada. La pista segueix ara de pla cap a esquerra, entre bosc.

10 minuts. Santuari de Puiggraciós, a mig aire del turó, amb una agradable situació que li proporciona una bona vista sobre el Vallès. El Santuari està restaurat modernament amb molt bon gust. A poca distància, sobre unes roques, hi ha-una antiga torre de planta quadrada, que devia servir com a vigilància sobre el pas del Congost.

1 hora i 52 minuts des de Riells.

Des de Puiggraciós, es segueix la bona pista que baixa en direcció S. 7 minuts. Primeres cases del caseriu escampat del Serrat d'Ocata. A esquerra, vorejant la tanca d'una torre que ha desviat el camí, es baixa per un corriol. A l'entrada del bosc es fa més marcat i té continuades bifurcacions. Cal seguir ben aproximadament la direcció E., i a la carena, en direcció a uns camps conreats que es veuen en r esquenall de la mateixa ja des de Puiggraciós.

55

23 minuts. Es travessa una bona pista en l'inici d'aquests camps. Continuant la direcció E. es revolta per l'esquerra un turó emboscat coronat per una torre metàl.lica de conducció elèctrica. A l'altra banda del turó, l'ample camí continua la baixada, seguint aproximadament sota la línia elèctrica.

15 minuts. El camí fa una forta girada cap a dreta, cap al fons del torrent.

5 minuts. Font dels Tremolencs, al costat del camí. Era un lloc deliciós, per la frondositat del paisatge i la qualitat de l'aigua. Avui, amb la proximitat d'una zona urbanitzada, i la polsosa pista que travessa davant de la font, fa que tot allò sols sia un record. La pista baixa en direcció E. 5 minuts. Carrers de la urbanització Font dels Tremolencs. Es continua la baixada passant pel costat del Col.legi ALPE. 15 minuts. Carretera nova de l'Ametlla a Vic, que es travessa. A pocs metres cal girar a dreta, travessant un trepitjat bosc de pins i, seguidament, les primeres cases de la Garriga. Travessant per un pontet el riu Congost, es puj.a cap a la via i l'estació del ferrocarril, amb 15 minuts més. 1 hora i 15 minuts des de Puiggraciós.

56

�Ill L,es

sd:xldeJI

Escanejat i editat per Jordi XIcola-2019

•1

DOCUMENTS ENTREGATS A LA SORTIDA: â&#x17E;&#x201D;FULL D'HORARIS CONTROLS

Pia-et ona

11•

Ploetons

•

A

• • P•to&&ACtOS,

TitOMA

ll CLA$CAA

LA

MONTMANY

lts

3

2

l

s

H,ORA RI CONTROLS

6

�···

ª

d" l

74 .. tor/4

. r--,.. n l .

11

;,... •· t ·

9

-

TANCAMENT

¼ ... '"· ..

OBERTURA

· ...............,.,. filª RONDA·v ....

:n

-t lj

::

•A -t_

\!.

--

t ,.

í

J

- -

•

.. ...

V

C

..e i i • t • 1' l • L

•

t ¡1·

V

... -, ... o

�

o

o o

V