__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 38

|

OCTUBRE DE 2009

|

ANY XIII

|

REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL

|

2,00 €

Moriscos de la Mariola 400 anys de l’expulsió dels moriscos

| 7 | Banyeres, Serrella i Bocairent |

en l’any 1265 ¿En quina llengua parlava aquella gent? 9 | D’esclaus i captius. Dos moros collerats de Biar, l’any 1456

| 13 | Entrevista al torroner

Manuel López Espí | 12 | Abella contra Disney | 15 | El Tractat d’Almisrà i altres actes | 17 | | 19 | | 20 | | 21 | | | | 22 |

innominables. ¿Manipulacions històriques? El cas Galinsoga Català per a estrangers AC/DC a Madrid Coratge d’una dona | Giménez-Granell Les séquies | La lluna en un cove Dret civil foral valencià Poetes: Joan Margarit 70è aniversari de l’Exili Republicà


Número 38- octubre 2009 - any XIII Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) serrella.banyeres.com barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Vicent Baydal, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Javi Están, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Toni de l’Hostal, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosanna Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, August Monzón, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Segundo Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Antoni Signes, Maria Sirera, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó.

© ST - 2009

REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL

de la Sanitat Obrir cada dia Molt emprenyats valenciana; tres les portes del milions d’euros Palau de les desviats de la Arts ens costa partida de Cooals valencians peració cap a la quasi onze Copa Amèrica; mil euros per un milió jornada.Aquesta d’euros en Julio xifra de Iglesias per proquatre milions mocionar-nos; d’euros anuals un milió i mig (sis-cents seide despesa en xanta cinc miEl Palau de les Arts a la nit. l’organització lions de pessede la manifestates) és la despesa ció Agua para todos; etc., etc., etc. ordinària de l’edifici, sense comptar Per això, ningú no pot el cost de les activitats que s’hi proestanyar-se que aquesta despesa gramen ni les administratives. I això totalment desgavellada –amb són les dades que podem saber els la crisi econòmica que ens està ciutadans del carrer, perquè el detall caent damunt– emprenye molts dels comptes del Palau de les Arts dels sofridors valencians. ¿Què són una incògnita. És escandalós han de pensar els banyerencs que que gràcies a la fórmula jurídica demanen una cosa tan bàsica com triada per a la seua creació –una un aulari per als seus fills des de fundació gestionada des de l’esfera fa varies dècades i encara estan política–, el detall de la despesa esperant que es faça realitat mentre estiga preservat de la transparència col·leccionen desenes de promeses que hauria de tindre qualsevol incomplides? ¿Com s’han de sentir fiscalització pública. quan es balafien els diners públics Malauradament, això no s’acaba en macroprojectes faraònics mentre ací: portem gastats quatre-cents als pobles no arriben els diners per seixanta milions d’euros en a les infrastructures més bàsiques? Terra Mítica; mil dues-cents La resposta és molt evident: els milions d’euros de deute en la banyerencs es senten emprenyats, Ràdiotelevisió Valenciana; setanta molt emprenyats. I si molts no cinc milions d’euros en el circuit es senten així, la qüestió és més de la Fòrmula 1; quatre-cents preocupant encara. BARCELLA. ❦ huit milions d’euros en el deute

Rafa Payá ¿Veritat que la nostra corrupció no fa la mateixa pudor que la dels altres?

Foto portada: El marroquí, 1869, Marià Fortuny Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars Col·labora:

2

Octubre 2009


© Las Provincias - 2009

La directora del Palau Mairén Beneyto.

© ACPV - 2009

Els familiars de Chapí impedeixen per poc que el PP no censure una òpera

Representants sindicals, polítics i de la societat civil d’Alcoi a la roda de premsa.

Es presenta a les Corts espanyoles una Iniciativa Legislativa Popular per a una Televisió Sense Fronteres El mes de setembre, sindicats, partits i associacions van presentar a Alcoi, al Centre Ovidi Montllor, la campanya per una Televisió Sense Fronteres, per la TV3 al País Valencià. Els assistents van estar Manuela Pascual de CCOO-PV; Leticia Pascual d’UGT; Jaume Llopis d’Intersindical Valenciana; Francesc Agulló d’Esquerra Unida del País Valencià; Francesc Blay i Rafel Carbonell del Bloc Nacionalista Valencià; Carles Esteve del PSPV-PSOE d’Alcoi així com Josep Cortés d’Esquerra Republicana del País Valencià. A la roda de premsa també va assitir una nodrida representació de la societat civil alcoiana: Tere Cortés de la Coordinadora pel Valencià de l’AlcoiàComtat; Tirs Llorenç de la Colla Ecologista la Carrasca; Júlia Moltó del Col·lectiu Huit de Març; Jose Maria Soriano del Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics; Joaquim Cardenal del Centre Ovidi Montllor; i Carmina Vayà i Sandra Obiol d’Acció Cultural del País Valencià. L’objectiu d’aquesta presentació va estar explicar la Iniciativa de llei proposada a les Corts espanyoles, perquè les emissions de TV3 es puguen rebre també al País Valencià. La iniciativa ja compta també amb el recolzament d’alguns Ajuntaments del País Valencià com Gandia, Elx, Xixona, Onda i Callosa d’en Sarrià. Els responsables d’Acció Cultural del País Valencià (entitat impulsora de la iniciativa) han destacat que el projecte Octubre 2009

de llei que es presenta no només pretén resoldre l’intent de tancament de TV3 al País Valencià, sinó que també vol aconseguir el reconeixement dels espais de comunicació català, basc i gallec. Amb l’aprovació del projecte de llei s’aconseguiria el ple reconeixement legal del català com a llengua d’estat i implicaria el primer pas per aconseguir el seu reconeixement a Europa. ACPV remarca que el projecte compta amb una important base legal, tal com diu el preàmbul del projecte de llei. El text proposa desenvolupar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que va ser aprovada l’any 1992 pel govern de Felipe González i ratificada per unanimitat durant el govern de José María Aznar. L’article 11.2 d’aquesta carta diu: «Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. Es comprometen, a més, a garantir que no siga imposada a la premsa cap restricció a la llibertat d’expressió i a la lliure circulació de la informació». La campanya es concretarà en la recollida d’un mínim de 500.000 firmes en el conjunt de l’Estat espa-nyol durant un període que arriba fins el 24 de març de l’any 2010. ❦

Els polítics que dirigeixen el Palau de la Música de València han protagonitzat un episodi que barreja populisme, prepotència i ignorància musical. Aquesta Administració dirigida pel PP va triar per al tradicional concert del Nou d’Octubre una obra plena d’almogàvers catalans: Roger de Flor de Ruperto Chapí, compositor valencià nascut a Villena el 1851 del qual es compleix enguany el centenari de la seua mort. Quan se’n van adonar, els assajos ja estaven molt avançats i era massa tard per a canviar el programa. Sense el més mínim rubor, van ordenar manipular i censurar el llibret, de manera que els soldats catalans serien ara aragonesos i el poble català seria valencià. El director de l’Orquestra de València, Miguel Ángel Gómez Martínez, va donar instruccions al Cor de la Generalitat –amb l’argument que rebia «ordres de dalt»– de censurar les referències que al·ludien Catalunya i els catalans. La substitució dels termes al·lusius als catalans i a Catalunya representava més que un maquillatge de l’obra. Fonts especialitzades van assenyalar que al tractar-se d’una òpera, legalment està considerada una obra única, de manera que no podia modificar-se unilateralment ni la lletra, ni la música. Després que la família amenaçara l’Ajuntament de València de portar l’alteració del text original de l’obra als jutjats, la directora del Palau de la Música de València, Mairén Beneyto, va comunicat als hereus de Chapí que l’òpera no es representaria. Segons la besnéta de l’autor, Beneyto li va dir que la manipulació s’havia fet perquè no es volia «ferir determinades sensibilitats amb referències catalanes en una data tan significativa». ❦ 3


© El Punt - 2009

© ST - 2009

© ST - 2009

Exposició al Museu del Calçat d’Elda.

Instal·lació d'un aerogenerador.

Equip de redacció d'El Punt del País Valencià.

Èxit de la I Trobada anual sobre el riu Vinalopó

El mapa eòlic del ministeri diu que la Zona 14 no té prou vent

El Punt del País Valencià

Dins de la I Trobada Anual sobre el riu Vinalopó –impulsada per l’associació Mosaico d’Elda, amb la col·laboració de l’Associació Amics de la Vall de l’Avaiol, de Petrer, i patrocinada per la Regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Elda– es va inaugurar el setembre l’exposició didàctica «El Vinalopó: el gran desconegut», així com la mostra fotogràfica «Naturalesa humana», de l’autor José Benito Ruiz –col·laborador habitual de les més prestigioses revistes de naturalesa–, acompanyada per panells amb fotografies de Néstor Rico. La inauguració de l’exposició –que es pretén que siga itinerant– es va fer al Museu del Calçat d’Elda. Després va passar al Centre Cultural de Petrer i ara estan fent-se contactes amb institucions de Banyeres de Mariola perquè els panells puguen exposar-se a final d’any. Ja s’ha acordat amb la Regidoria de Medi Ambient de Novelda que l’exposició es puga veure el mes de febrer vinent. També s’ha concretat amb la Regidoria de Medi Ambient de Saix que el material arribe el mes d’abril, tot coincidint amb la cel·lebració del Dia del Planeta. Segons el grup Mosaico, l’objectiu d’aquesta iniciativa és «l’establiment d’una reunió anual que congregue especialistes de diferents àmbits, en una jornada de xarrades i exposicions públiques sobre el riu Vinalopó». Aquesta associació manté contacte regular amb arqueòlegs, historiadors, ecologistes, botànics, geògrafs, fotògrafs i artistes perquè la història i els problemes actuals del riu siguen tractats adeqüadament. ❦

La Coordinadora contra els parcs eòlics de la Zona 14 ha formulat una nova denúncia davant de l’Agència Valenciana d’Energia, on s’exposa que, segons el mapa eòlic que ha fet el ministeri d’Indústria, una volta més queda demostrat que la Zona 14 és una lloc de poc vent i, per tant, poc apte per a la instal·lació de molins, atés que el mapa marca la comarca del Comtat com a una zona calma de vents. Recentment, l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE), dependent del Ministeri d’Indústria, ha publicat un atles eòlic d’Espanya. Aquest institut ha creat una eina potent per a fer un model del recurs eòlic sense que calga desenvolupar una campanya amb mesures de camp. Aquesta informació s’ha posat a disposició del públic i de les empreses promotores i el resultat de l’anàlisi és que dins la Zona 14 s’observa que els parcs de Lloma Rodona i Tossal del Rei tenen una velocitat mitjana de vent inferior als sis metres per segon, mentre que al parc eòlic d’Alfaro, només hi ha cinc aerogeneradors que estan entre la franja de velocitat dels sis i els set metres per segon. La Coordinadora remarca que no es considera rendible una zona eòlica si no es superen els set metres per segon en la velocitat mitjana del vent, encara que fa uns anys, quan va haver de començar a actuar la Coordinadora, els aerogeneradors no eren rendibles si no es superava la velocitat de deu metres per segon. ❦

El Punt del País Valencià s’ha convertit en un diari digital. El setmanari de paper, aparegut per primera vegada el 26 d’abril de 1998, ha tancat un cicle de més d’onze anys (548 números) i passa el testimoni de la seua filosofia periodística i el mateix equip humà –sense excepció– al projecte del web: www.elpunt.cat que va començar el 24 de febrer d’enguany. En accedir al web per primera vegada, cada usuari es trobarà una pantalla on se li demana que escriga el nom de la localitat que vol tindre com a plana d’inici. Una vegada fet això, li quedarà configurada una portada personalitzada per a aquesta localitat i on la informació li serà presentada en quatre blocs: les notícies del municipi, les del País Valencià, les de la resta del domini lingüístic i les del món. El nodrit volum d’informació local que mourà el portal no anirà en detriment de la informació general, la que afecta tot el País Valencià. Aquesta última hi ocuparà un destacat espai. Tal com ja ocorria en el setmanari, les prioritats informatives s’hi mantenen: política, cultura, societat, qüestió nacional, llengua i medi ambient, entre altres, conformaran el gruix de la proposta. El Punt vol donar als ciutadans l’oportunitat d’informar-se en la seua pròpia llengua i amb una perspectiva nacional sobre tot el que succeeix al món, al seu país i al seu voltant més immediat. El Punt del País Valencià en paper ha acompanyat setmanalment els lectors i subscriptors des del 26 d’abril del 1998 al llarg de més d’onze anys. ❦

4

passa del paper al web

Octubre 2009


Barcella

Timonet a l’Ajuntament de Banye-

res per aprofitar el Fons Estatal d’Inversió Local per a soterrar els contenidors de recollida selectiva de l’avinguda de la Constitució.

© Mariano Ferre - 2009

Argelaga a l’Ajuntament d’Alcoi

Un moment del cercavila protagonitzat per les quaranta-una colles participants.

L’XI Aplec de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters completa un estiu ple d’activitats a Bocairent El 19 de setembre, Bocairent va acollir el XI Aplec de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, amb la participació de quaranta-una colles d’arreu del País Valencià. Es calcula que la participació va ser de més de set-cents músics entre dolçainers i tabaleters. La jornada va ser molt completa. Pel matí va tindre lloc l’Assemblea de la Federació Valenciana i la conferència «El paper de la dolçaina en la música del segle XXI», que va anar a càrrec del prestigiós músic i compositor Antonio de la Asunción. Per la vesprada es va oferir al públic assistent a Bocairent la visita de la Fira de Luthiers; l’exposició fotogràfica «15 anys de l’Aljub»; un cercavila protagonitzat per les colles participants; un concert a càrrec de l’Aljub de Bocairent i un sopar de germanor. Per al final de festa, el grup de música folk Tres Fan Ball va actuar a la plaça de bous.

Bocarock, l’aposta de Bocairent per la música en valencià El 25 de setembre va tindre lloc a la plaça de bous de Bocairent la primera edició del Bocarock. La Gossa Sorda va encapçalar un cartell completat per Neuròtics, Desgavell i el grup de Bocairent Bielorrússia, que havia estat nomenat «formació revelació» en els premis Ovidi. En la iniciativa va col·laborar l’Associació de Malalts d’Alzheimer i va estar organitzada i patrocinada per l’Ajuntament de Bocairent. Octubre 2009

Exposició Moriscos del Sud Valencià, memòria d’un poble oblidat L’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA), va organitzar un viatge a Elx per a visitar l’exposició «Moriscos del Sud Valencià, memòria d’un poble oblidat», amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Comacals del Baix Vinalopó que va guiar els participants pel Museu Arqueològic i d’Història d’Elx. L’IEVA continua amb les activitats commemoratives sobre els 400 anys de l’expulsió dels moriscos. Per a això ha programat una sèrie de conferències per tota la comarca que es van iniciarar aquest estiu a Bocairent en el marc de les Xarrades a la Fresca 2009. Manuel Lomas va ser l’encarregat de pronunciar la conferència Els musulmans valencians i la guerra de la Germania.

perquè el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana torna a declarar il·legal un projecte urbanístic promogut pel PP alcoià, en aquest cas, la urbanització de Serelles, al límit del parc natural de la Serra Mariola.

Timonet compartit al grup L’Aljub de Bocairent per la magnífica organització de l’XI Aplec de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, i també a l’Ajuntament de Bocairent per la seua implicació en aquest esdeveniment.

Argelaga als responsables de la circulació vial de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola i a la Policia Local per no haver adaptat encara l’alçada dels passos de zebra de l’avinguda Ramón y Cajal a la normativa vigent i per convertir la pintura dels senyals horitzontals en laberints inintel·ligibles com passa al barri de la Cava.

Xarrades a la Fresca 2009 Enguany es va celebrar una nova edició de les Xarrades a la fresca a la plaça Joan de Joanes de Bocairent. Van estar organitzades per l’Ajuntament, amb la col·laboració de l’Associació Trames. A més de la conferència sobre els moriscos citada abans, s’en van fer dues més. La segona va ser a càrrec dels membres dels grups de la dècada dels seixanta Diana i Calipso que van fer un repàs pel panorama musical d’aquella època. L’altra, L’eclosió dels vins de Fontanars en el panorama nacional va ser pronunciada per Miguel Velázquez. ❦

al lexicòleg alcoià Eugeni S. Reig i la Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià que han estat premiats per l’Associació d’Amics de Joan Valls per la seua contribució a la normalització ligüística del valencià.

Timonet

Argelaga als empresaris vinculats

a la suposada trama de factures falses de Terra Mítica per evadir els diners en maletins a Andorra. 5


© ST - 2009

[El Punt, maig del 2009] © ST - 2008

Patrimoni digital

Ferran Santonja Recollida de la collita d’olives abans de Nadal.

Es presenta un oli d’oliva verge extra ecològic fet a Banyeres i Beneixama amb olives blanquetes i alfafarenques autòctones S’ha presentat l’eixida al mercat d’un producte de gamma alta pel que fa a la qualitat: l’oli d’oliva verge extra ecològic Aurum. Aquest oli naix de les inquietuds i de la iniciativa de Francisco Vañó Quiles, de Beneixama, agricultor professional des de fa 10 anys i propietari d’un olivar ecològic de 15 hectàrees; i de Sonia Ferre Garcia, de Banyeres de Mariola, propietària de la finca ecològica Casa Nova, on actualment es cultiven 10 hectàrees. Aquest oli ecològic s’extrau d’olivars abonats amb fem d’ovella. La terra es llaura i així s’evita l’ús d’herbicides. Les olives són recollides en el moment adequat de maduració (sempre abans de Nadal) i de forma artesanal. Estan registrades i controlades pel Comité d’Agricultura Ecològica que certifica que solament s’utilitzen procediments tradicionals. El resultat és un oli amb un coupage en boca extraordinari per la combinació de dues varietats autòctones de la zona com són la blanqueta i l’alfafarenca. En aquests moments, el projecte de treball és preservar les varietats i iniciar la gent per a crear una cultura de l’oli semblant a la que ja existeix en el vi. Els olivars de la varietat blanqueta produeixen poca quantitat d’olives, però l’oli que s’extrau és d’una gran qualitat; els de la varietat alfafarenca aporten unes aromes i un sabor necessari per a l’alta cuina mediterrània. L’oli, en general, té unes propietats que aporten substàncies antioxidants com la vitamina E i els polifenols 6

asseguren la protecció contra els radicals lliures (són les substàncies amb més activitat antioxidant que es coneixen). A més, estudis recents han demostrat que l’oli verge extra és un poderós antiinflamatori. En definitiva, tot un producte per al paladar i per a la salut. ❦

Rectificació En l’article «Societat Musical de Banyeres de Mariola», de Vicent Berenguer, publicat en la revista Barcella, núm. 37, de juny de 2009, pàg. 10, cal fer les rectificacions i els aclariments següents: Banyeres de Mariola no té banda de música des de l’any 1969 al 1974. El fundador de la Societat Musical va ser Jordi Mataix i altres persones, i el primer director va ser José María Vicedo Sempere, durant dos anys. El Conservatori Musical de Banyeres té quinze anys d’antiguitat, es va crear l’any 1994. Joan Sòria no ha sigut director de la Societat Musical. A Rojales la Societat Musical de Banyeres va obtenir el primer premi, no el segon. Va ser a Múrcia on va obtindre el segon, no el primer, de les sis bandes participants. Els directors que han passat són: José Miguel del Valle Galvany, dotze anys; Gregorio Ballester Ballester, dos anys; Francisco José Molina Rubio, un any; Juan Iznardo Colom, deu anys; Juan Bautista Osorio, tres mesos de prova: Diego Niñerola Esteve, dos anys i, el titular, Rafael Garcia Vidal, sis anys. ❦

[…] Des de l’aparició de l’escriptura, el patrimoni informacional ha arribat a nosaltres gràcies a la supervivència de les còpies manuscrites o impreses dels documents. La pedra, el pergamí o el paper han demostrat ser uns suports fidels i duradors al llarg del temps. Amb l’arribada d’Internet, els episodis del nostre esdevenir tenen el seu reflex en l’espai digital. La creació i la producció de les idees es representa, cada vegada més, en la web, en format de bloc, de fòrum, de correu electrònic; amb text, amb so o amb imatge, tot ben filat amb el vincle de l’hipertext. ¿I què podem fer per gestionar aquesta allau d’informació? ¿On podem trobar, per exemple, el que es va publicar en Internet fa deu anys, o fa un any, o fa tan sols un mes? ¿On en són les còpies? ¿Quantes n’hi ha i com podem saber quines són les autèntiques? Aquesta és la paradoxa: l’anomenem societat de la informació, però quan un dia els nostres hereus vulguen saber de nosaltres només hi trobaran alguns fragments d’una autenticitat dubtosa, i ells en diran, de la nostra, l’edat fosca digital. Les institucions responsables de preservar l’herència cultural han de començar a custodiar el patrimoni digital, un espai inestable, canviant i efímer. No podem aspirar a l’exhaustivitat, però sí a una mostra selectiva d’aquest patrimoni. De la primera edició del Tirant, feta a València en 1490, se n’han conservat tres còpies, ¿quantes en tenim de les primeres webs valencianes de fa 15 anys? ❦ Octubre 2009


Banyeres, Serrella i Bocairent en l’any 1265 ¿En quina llengua parlava aquella gent? Vicent Baydal

Corre l’any 1265. A penes han passat vint anys de la conquesta i la nova societat cristiana del sud del Regne de València es troba en plena formació: les lluites de poder, els xocs ètnics, els conflictes veïnals i les controvèrsies pel domini del territori són abundants. No és d’estranyar, doncs, que el Consell Municipal de Bocairent, vila del rei Jaume I, i Jofre de Loaisa, ardiaca de Toledo i senyor dels llocs de Banyeres i Serrella, es disputen les terres frontereres entre aquells nuclis de població. Finalment, és el mateix monarca qui ordena al seu lloctinent Jimeno Pérez de Arenoso que pose fi a li discussió i establisca unes fites exactes per als termes. Així les coses, pel mes de juliol d’aquell any, el lloctinent es reuneix amb una comissió triada ad hoc pel Consell boicarentí (formada per Jimeno Pérez de Oriz, Juan de Caparroso, Sancho Ortiz i Miguel de Cascante), i amb els representants de Jofre de Loaisa (el seu oncle, ‘ser’ Andreu, i l’alcaid de Banyeres i Serrella, Gil Sanç), alhora que fa vindre els alamins de Banyeres (Hamid ben Umar ‘al-Fetrosi’) i Biar (Muhammad ‘Amna Hilban’) i dos musulmans de Bocairent (Zayd abu ‘Carama’ i Abd Allah cAbd al-Rashid) per tal que assenyalen els termes existents quan la «villa de Bocayren erat proprium de sarracenis». Es tracta, amb tota probabiOctubre 2009

«És ben curiosa d’imaginar aquella comissió multiètnica, amb aragonesos, navarresos i andalusins» litat, de la primera fixació oficial del terme cap al nord i l’est del senyoriu de Banyeres-Serrella, segons la qual les fites havien de passar per les fonts d’Abi-al-Radi anomenada ‘Margabeneni’ i la d’Ibn cIsa, per les heretats d’al-Ishaq, d’‘Halleycen’ i de Salim al-Ishaq, pel riu que venia de la part de ‘Lloriga’, per les heretats d’Ibn al-Harab, d’Ibrahim al-Ishaq, d’Alaric i Gavisa i de Yusuf al-Muscad i, finalment, per la muntanya i el lloc on hi havia «la terra blanca». Altrament, si ens parem a analitzar la procedència dels cristians presents en aquella partició s’observa un fet si més no cridaner: l’oficial reial Pérez de Arenoso era un noble procedent de l’Aragó i els síndics de Bocairent eren segurament tots navarresos, ja que Oriz és un lloc que pertany a la batlia navarresa de Sangüesa, Caparroso a la d’Olite, Cascante a la de Tudela i Ortiz és un típic cognom navarrés, mentre que l’alcaid del noble

castellà Jofre de Loaisa, Gil Sancho, probablement també era de Castella o Navarra i el seu altre representant, ‘ser’ Andreu, era tal vegada d’Occitània, on s’emprava el títol honorífic que precedeix el seu nom. D’Aragó, Navarra, Castella i Occitània… ¿En quina llengua parlaria aquella gent? Amb els àrabs a través de torsimanys però, ¿i entre ells mateixos? ¿En castellanoaragonés? És el més probable… De fet, Bocairent és la vila històricament valencianoparlant on hi ha documentat un major percentatge de castellanoparlants durant el segle XIII i, igualment, la presència d’aragonesos i navarresos era molt important a Onti-nyent, Albaida o Cocentaina. Tanmateix, el romanç català fou la llengua que acabà imposant-se, com es pot comprovar, per exemple, en la documentació judicial de la mateixa vila de Cocentaina de 1269 a 1295, recentment editada per Josep Torró: l’existència d’escrits o testimonis en aragonès és marginal. En canvi, com bé va demostrar Enric Guinot a Els fundadors del regne de València, els cognoms més repetits –Montblanc, Almenar, Maçanet, Siurana, Vilabertran, Pardines, Montalt, Masquefa, Guardiola, Martorell, etc.– indiquen que la majoria dels colonitzadors eren catalanoparlants, el que 7


explica la predominança final de la seua pròpia llengua, passada pel tamís de l’aragonés i l’àrab, d’on prengueren nombrosos manlleus lingüístics. Fos com fos, és ben curiosa d’imaginar aquella comissió multiètnica, amb aragonesos, navarresos i andalusins, que segurament en castellanoaragonés fità els límits entre la vila de Bocairent i els llocs de Banyeres i Serrella, amb unes referències plenament araboberbers.

Apèndix documental Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, registre 14, foli 124rv (15.VII.1265, copiat en un document de 3.XII.1271): Noverint universi quod, cum inter concilium de Bohcayren ac Iofradum de Loaysa super dividendis terminis de Bocayren et de Bayneras et de Serrella contencio verteretur, dominus rex mandavit nobis Eximino Petri de Arenoso, tenenti locum suum in regno Valencie pro domino infante Iacobo, quod videremus super dicta contencione et divideremus ex parte ipsius dictos terminos super quibus contencio erat. Et nos fuimus personaliter ad loca super quibus dicta contencio erat inter predictos homines de Bocayren et Iofradum predictum, et, presentibus loco consilii de Bocairen Eiximino Petri d’Oris, Iohanne de Caparroso, Sancio Ortiz, et Michaele de Cascant, quibus concilium de Bocayren locum suum commisit in divisione predicta, et loco dicti Iofradis presentibus ser Andree, avunculo suo, et Egidio Sancii, alcaido de Bahneras et de Serrella, quibus locum suum dedit super divisione predicta, feçimus venire coram nobis Hametum Aben Omar Alfetrosi, aluminum de Bahnerras, Maomat Amnahilban, alaminum de Biar, Cayt Abin Carama et Abdala Abderegit, sarracenos quondam de Bocayren, qui sciebant bene termino de Bocayren, de Bayneras et de Serrella, quibus omnibus sarraçenis predictis constitutis in nostra presencia in illo loco super quo dicta contencio erat, mandavimus eis quod in fide et legalite ipsorum dividerent et assignarent terminos de Bocayren, de Bayneras et de Serrella secundum quod solebant esse tempore quo villa de Bocayren erat proprium de sarracenis. Qui, habito simul consilio et tractatu, diviserunt dictos terminos in hunc modum: quod ab fonte Abirada qui 8

dicitur Margabeneni usque ad fontem de Abenyça, et usque ad hereditatem Alexach, et usque ad hereditatem de Halleycen, et usque ad hereditatem de Çalim Alaxach, et usque ad rivum qui discurrit ex parte de Loriga, et usque ad hereditatem de Abnalhararb, et usque ad hereditatem de Ibraim Alaxach, et usque ad hereditatem de Alarico et Gavice in sursum, et usque ad hereditatem de Iuçef Almoxat, et usque ad montum ad locum ubi est terra alba, et inde sursum usque ad Serellam prope Bayneras, omnia que sunt infra dicta loca et hereditates usque Bocayren que sunt et debent esse termini de Bocayren, et omnia que sunt de dictis locis et hereditatibus usque Bayneras et Serrellam sunt et debent esse de terminis de Bayneras et de Serrella, quam divisionem Eximinus Petri d’Oriz, Iohannes de Caparroso, Sancius Ortiz et Michael de Cascant pro concilio de Bocayren, ac ser Andreus et Egidius Sancii pro Iofredo

«La fita dels límits entre Bocairent i Banyeres i Serrella es fa en el document amb unes referències plenament araboberbers» predicto, concesserunt et approbarunt. Et nos, Eximinus Petri de Arenoso predictus, ex parte et mandato predicti domini regis, dictam divisionem et assignacionem concedimus et confirmamus, conçedentes et adiudicantes per terminos divisis et cognitis de Bocayren et de Bayneres et de Serrella, sic quod est superius ordinatum. Datum apud Bocayren, idus iulii, anno Domino millesimo CC sexagesimo quinto.

Traducció Sàpien tots que, com entre el consell de Bocairent i Jofre de Loaisa hi havia una disputa sobre la divisió dels termes entre Bocairent i Banyeres i Serrella, el senyor rei ens ordenà a nós, Jimeno Pérez de Arenoso, lloctinent seu al regne de València pel senyor infant Jaume, que ens encarregàrem d’eixa disputa i, de la seua part, dividírem els termes sobre els quals hi havia la disputa.

I nós, Jimeno Pérez de Arenoso, vam anar personalment als llocs sobre els quals hi havia la disputa entre els predits hòmens de Bocairent i el predit Jofré, i, presents en lloc del Consell de Bocairent Jimeno Pérez de Óriz, Juan de Caparrós, Sancho Ortiz i Miguel de Cascante, comissionats pel Consell de Bocairent sobre la dita divisió, i, presents en lloc de Jofré ‘ser’ Andrés, son oncle, i Gil Sanç, alcaid de Banyeres i de Serrella, als quals donà el seu lloc en la predita divisió, vam fer vindre davant de nós Hamet Aben Omar Hamid ben Umar ‘al-Fetrosi’, alamí de Banyeres, Muhammad ‘Amna Hilban’, alamí de Biar, Zayd ben ‘Carama’ i Abd Allah cAbd al-Rashid, sarraïns que eren de Bocairent, que coneixien bé el terme de Bocairent, de Banyeres i de Serrella, als quals, reunits davant de nós en aquell lloc sobre el qual es donava la disputa, ordenàrem que en fe i lleialtat dividiren i assignaren els termes de Bocairent, Banyeres i Serrella segons solien ser en el temps que la vila de Bocairent era dels sarraïns. Aquells, havent tingut consell i tractat conjunt, dividiren els termes de la següent manera: que de la font d’Abirada que és anomenada Margabeneni fins a la font d’Ibn cIsa, i fins a l’heretat d’al-Ishaq, i fins a l’heretat d’‘Halleycen’, i fins a l’heretat de Salim al-Ishaq, i fins al riu que ve de la part de ‘Lloriga’, i fins a l’heretat d’Ibn al-Harab, i fins a l’heretat d’Ibrahim al-Ishaq, i fins a l’heretat d’Alaric i Gavisa cap amunt, i fins a l’heretat de Ysusuf al-Muscad, i fins a la muntanya i el lloc on és la terra blanca, i llavors cap amunt fins a Serrella, prop de Banyeres, tot allò que és sota els dits llocs i heretats fins a Bocairent que siga i dega ser del terme de Bocairent, i tot el que és dels dits llocs i heretats fins a Banyeres i Serrella siga i dega ser del terme de Banyeres i Serrella, una divisió que concediren i aprovaren Jimeno Pérez de Oriz, Juan de Caparroso, Sancho Ortiz i Miguel de Cascante pel Consell de Bocairent, i ‘ser’ Andrés i Gil Sanç pel predit Jofré. I nós, el predit Jimeno Pérez de Arenoso, concedim i confirmem de part i ordre del predit senyor rei la dita divisió i assignació, concedint-los i adjudicant-los com a termes dividits i coneguts de Bocairent i Banyeres i Serrella de la forma que dalt és ordenada. Donat a Bocairent, idus de juliol, en l’any del Senyor 1265. ❦ Octubre 2009


D’esclaus i captius. Dos moros collerats de Biar, l’any 1456 Josep Guia

En la documentació baixmedieval de la ciutat de València, n’hi ha moltes referències als captius cristians en terres de musulmans, així com a la persecució dels corsaris que en feien les captures i contra els col·laboradors autòctons que n’eren còmplices. Tot i que la pràctica de l’esclavatge era una cosa habitual entre els habitants benestants de València, canonges inclosos, sembla que la situació inversa no els hi venia gens bé, de manera que les autoritats de la ciutat es preocupaven molt pel tema dels cristians captius. Els qui en feien ràtzies i els qui els ajudaven eren anomenats collerats, és a dir, autors del crim de collera, que els Furs de València definien com a l’acte de capturar gent per a vendre-la en terra de sarraïns. Els collerats tant podien ser cristians, renegats o no, com musulmans (moriscos). Francesc Eiximenis, al Regiment de la cosa pública, recomana als jurats de la ciutat «que los collerats hi sien perseguits fins a la mort, e aquells qui els favoregen ací mateix en la terra; e fa mester que, per seguretat de la terra, no permetats que los moros hagen ne porten nengunes armes ofensives per res que sia en lo món». A l’Espill, hi ha un parell de referències als collerats, que sempre hi són nomenats juntament amb traïdors, robadors, lladres, saltejadors... En la primera menció, es compara la suposada maldat de les Octubre 2009

El rescat de captius

© Museu del Prado - 2009

És per a mi un honor presentar aquest article, on transcric un document del segle XV relatiu al trasllat de dos «collerats moros» de Biar a València, com a una primera i modesta aportació a l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM), ja que aquesta entitat té per objectiu la recerca de tot allò relacionat amb la història i la cultura dels pobles de les valls nord-occidentals de la Mariola: Biar, la Canyada, el Camp, Beneixama, Banyeres de Mariola, Bocairent, Alfafara i Agres.

El marroquí de Marià Fortuny, 1869. Aquarel·la de 32 × 20 cm.

«El crim de collera consistia en capturar gent per a vendre-la després en terra de sarraïns» dones a la dels famosos bandolers del Coll de Balaguer, que infestaven el pas entre Tortosa i Cambrils, i en la segona s’hi fa referència a la condició dolenta dels habitants dels murs i primeres cases de Jerusalem, on eren lligats l’ase i la somera que cavalcà Jesús en la seua entrada a la dita ciutat (segons la història evangèlica): Hi ha collerat major traïdor ni robador en Balaguer que la muller? (6950-54) Prop lo castell ple d’almugaves e de gens braves, moltes squadres, collerats, lladres, saltejadors e robadors (13139-44)

Els jurats de la ciutat tenien estipulada una quota de quinze lliures, d’ajut per al rescat de captius cristians, si eren fills de la ciutat. Aquesta quantitat procedia del fons dels acaptes destinats a aquesta funció. Així ens ho mostren molts documents de l’estil dels següents (s’hi ha modernitzat lleugerament l’ortografia, en la transcripció, per facilitar-ne la lectura), extrets dels Manuals de Consell conservats a l’Arxiu Municipal de València (AMV) i inèdits. «(Al marge) Suplicació de na Margalida sobre un fill que tenia catiu. Neganda. Item fon suplicat lo dit honorable Consell per la dona na Margalida sobre un fill qui té en catiu, que li plagués fer alguna subvenció per quitar aquell, e lo dit honorable Consell, per ço com la dita dona no era natural de la ciutat, negà-li la dita suplicació.» (AMV, A29, 55; 13 de setembre de 1430) «(Al marge) Que tota hora e quant en Bernat, mariner, serà fora de catiu, li donassen les quinze lliures acostumades. Die jovis intitulata duodecima aprilis anno a nativitate domini Millesimo Quadringentesimo Tricesimosexto. Los honorables mossèn Joan Tolsà, cavaller, habitador, e en Joan Dezpuig, dos dels honorables jurats de la ciutat de València, justats en cambra de Consell secret, proveïren que tota vegada e quant en Francesc Bernat, mariner, veí de la dita ciutat, exiria de catiu, lo qual és detengut en Orà, terra de Barberia, li donaran les quinze lliures acostumades donar a catius a traure, e açò segons forma de la provisió per aquells en dies passats feta, on és llarg contengut. Testimonis en Daniel de Cornet, mercader, ciutadà, en Gabriel Viver e en Bertomeu Vesiàs, verguers dels honorables jurats de València.» (AMV, A31, 75v; 12 d’abril de 1436) 9


Així doncs, a na Margalida, per no ser de la ciutat, no li donaren ni les quinze lliures acostumades ni res. Tanmateix, no sempre es mostraven els jurats tan estrictes, ja que a un cavaller alemany sí que el van socórrer, amb un donatiu menor, això sí, tret de la caixa de la pecúnia comuna i no de l’específica dels acaptes a catius-a-traure: «(Al marge) Que de la pecúnia comuna fossen donats, per amor de Déu, a n’Arman de Rosoburgo, cavaller alamany, del regne de Dàcia, que era exit de captivitat, sis lliures deu sous. Die lune decimaoctava predictorum mensis et anni. Los honorables mossèn Bernat Joan e en Joan Ponç, dos dels honorables jurats de la ciutat de València, congregats en la cambra dita vulgarment de Consell secret, per ells e per sos honorables companyons jurats, proveïxen ésser donats, de la pecúnia comuna de la dita ciutat, per reverència de Déu, a n’Harman de Rosoburgo, cavaller alamany del regne de Dàcia, lo qual era exit de captivitat, deu florins en or, valents sis lliures deu sous reals de València. Testimonis foren a les dites coses en Tomàs Ferriol, fuster, e en Tomàs Mateu, espaser, ciutadans de València.» (AMV, A32, 30; 28 de novembre de 1438) Els captius rescatats eren persones de tota classe i condició (mariners, cotoners, cavallers, botiguers...), per bé que abundaven els mariners, per raons òbvies. Vegem-ne un altre document: «(Al marge) Que a Simó Sifré fossen pagades XV lliures de la pecúnia dels acaptes en ajuda de son rescat. Die mercurii vicesimaoctava predictorum mensis et anni. Los honorables mossèn Baltasar Bou, en Guillem Çaera e en Jacme de Facs, tres dels honorables jurats de la ciutat de València, en lo carreró de la presó justats, haüda informació de testimonis com Simó Sifré era natural de València e exit de captivitat d’Alger, terra de Barberia, a rescat, e a ells presentat, proveïren li fossen donades e pagades, de la pecúnia dels acaptes, en ajuda de son rescat, quinze lliures de reals de València. Presents testimonis foren a les dites coses los honorables mestre Jacme Roig e n’Andreu Vidal, ciutadans de València.» (AMV, A35, 85v; 28 d’abril de 1451) 10

Un dels testimonis d’aquest darrer document és el metge Jaume Roig, que aquell any era conseller de la Ciutat per la parròquia de Sant Nicolau i que, aquell dia, devia voltar per la Casa de la Ciutat per fer-hi alguna gestió. De fet, des del 4 de maig de 1450 també era l’administrador de l’Hospital d’En Clapers i des del 27 de juny de 1450 metge visitador d’aquest hospital.

La persecució de collerats No cal dir que, abans i tot del rescat dels captius, la prevenció de la captivitat era una preocupació de primer orde dels jurats, a la qual destinaven diners i

Dansa morisca.

«Hi ha documentat el pagament a un veí de Biar per portar a València dos moros collerats per ser-hi executats» esforços, reprimint cruelment els qui es dedicaven a capturar cristians. Als documents següents veurem com la persecució de collerats i d’esclaus musulmans fugits dels amos cristians era una activitat ben remunerada. «(Al marge) Com l’honorable Consell remés als honorables jurats, racional, síndic, advocats e altres la remuneració e satisfacció faedora a mossèn Requesens sobre el fet dels catius renegats que són estats executats. Derrerament fon dit al present Consell per lo dit honorable micer Guillem d’Alpicat que ja havien vist com l’honorable Galceran de Requesens era vengut al present Consell dient a aquell que, ab les fustes de moros que havia preses, havia pres alguns renegats, los quals havia entés a dir que

la ciutat los volia per executar e que ell era prest de continent trametre’ls al dit Consell, que faessen ço que els plagués, e lo qual dit mossèn Requesens de fet, segons veien, ne havia tramesos tres e que era cosa raonable que dels que executaren fos remunerat e contentat, emperò que per ço ho proposava al present Consell, que hi del·liberàs ço que li plagués. On lo dit honorable Consell, hoïda la dita proposició e haüd acord e del·liberació sobre les dites coses, reemés e comanà als honorables jurats, racional, síndic, advocats e altres que ells hi volran demanar, la remuneració e satisfacció faedora al dit honorable mossèn Galceran de Requesens per raó dels dits catius renegats, e que tot ço e quant aquells ne faran, lo dit honorable Consell ho havia per ferm, ara per llavors e llavors per ara» (AMV, A30, 83; 23 de juny de 1433) «(Al marge) Que en paga e satisfacció dels dos catius renegats que són estats penjats fossen donades e pagades a mossèn Requesens cent lliures, cinquanta lliures per cascun. E estants justats tots los damunt dits en la dita cambra pintada, per lo poder a ells donat per l’honorable Consell general celebrat en la Sala de la dita ciutat a vint-tres del present mes de juny, han proveït e ordenat ésser donats e pagats, de la pecúnia comuna de la dita ciutat, al honorable mossèn Galceran de Requesens, cavaller, cent lliures reïals de València, e açò en paga e satisfacció, segons antiga costum, de aquells dos catius renegats que són estats penjats, los quals lo dit mossèn Requesens, ensemps ab altres moros, havia presos en certes fustes venint de Barcelona, ço és per cascú de aquells cinquanta lliures de la dita moneda, com lo terç de tres que n’havia lliurats a la dita ciutat no sia estat executat, ans li fon restituït per ço com no havia renegat, ans era moro de natura e era estat tots temps moro, de les quals cent lliures manaren ésser fet albarà dreçat al clavari comú de la dita ciutat. Testimonis foren presents a les dites coses los discrets en Pere Amorós e en Joan de Sent Feliu, notaris, ciutadans de València.» (AMV, A30, 83v-84; 23 de juny de 1433) Octubre 2009


Així doncs, el cavaller Requesens es dedicava, amb la seua galera, a l’abordatge de naus de musulmans i a l’empresonament i la venda dels capturats. Allò del caçador de recompenses no és un invent dels films del Far West. Al document següent trobem un altre cavaller dedicant-se a les mateixes feines, que tenen com a final macabre la tortura i la mort, a la Rambla: «(Al marge) Que al honorable mossèn Jacme d’Almenara fossen pagades XXXXV lliures, preu de un catiu moro per a sentenciar. Die mercurii undecima jamdictorum mensis et anni. Los honorables en Joan de Natera, en Pere Çedrelles, mossèn Joan Vives e en Loís Blanc, quatre dels honorables jurats en l’any present de la ciutat de València, congregats en la dita cambra de Consell secret, presents los honorables racional e síndic, proveïxen que al honorable mossèn Jacme d’Almenar, cavaller, fossen pagades e liurades, de les pecúnies comunes de la dita ciutat, quaranta-cinc lliures reals de València, que són preu de un catiu moro apel·lat Ayet, de Bògia, lo qual la dita ciutat ha pres e, com a cossari, dissabte proppassat, per sanya, fonc atenallat per ciutat e aprés acanyejat en la Rambla e allí mateix penjat cap avall. Testimonis n’Antoni Gil, corredor d’orella, ciutadà, e en Bertomeu Just, verguer dels honorables jurats.» (AMV, A35, 218; 15 d’octubre de 1452) Acabem aquest tast de documentació criminal del segle XV valencià, amb l’assentament d’una ordre de pagament a un veí de Biar, de cognom desconegut per a l’escrivà que redactava el document i de nom Antoni, el qual havia portat a València dos moros collerats, per ser-hi executats: «(Al marge) Que fossen pagats L sous a n’Antoni de Biar per los treballs de portar dos collerats. Die veneris decimanona dictorum mensis et anno. Los honorables en Joan de Natera, en Riambau de Cruylles, en Miquel Andrés, en Bernat Alegre e en Loís d’Alpicat, en cambra daurada justats, proveïren que a n’Antoni (en blanc), de la vila de Biar, sien donats e pagats cinc timbres valents cinquanta sous, per los treballs que ha sostengut en portar de Biar tro a València los dos Octubre 2009

collerats moros que en lo dia de hir foren sentenciats públicament en la present Ciutat. Presents testimonis en Jacme Navarro, notari, e en Pere Valero, verguer» (AMV, A36, 91; 19 de juny de 1456) Entre els molts estudis que s’han dedicat al tema dels esclaus i captius en la baixa Edat Mitjana, recomanem els continguts a la bibliografia que segueix, juntament amb algun altre treball relacionat amb l’època de referència, per a qui tinga interès en continuar aprofundint sobre aquesta qüestió.

CORTÉS, VICENTA: La esclavitud en Valencia durante el reinado de los Reyes Católicos, València, Ajuntament de València, 1964. GUIA, JOSEP: «Anotacions de Jaume Roig sobre Roderic de Borja, Joan Roís de Corella i ell mateix», Afers, 61 (2008) 625-636. HEERS, JACQUES: Esclavos y sirvientes en las sociedades mediterráneas durante la Edad Media, València, Alfons el Magnànim, 1989. LÓPEZ ELUM, PEDRO: «Apresamiento y venta de moros cautivos en 1441 por acaptar sin licencia», Al Andalus, 34:2 (1969) 329-379. MARZAL PALACIOS, FRANCESC: La esclavitud en Valencia durante la baja Edad Media (1375-1425), València, Universitat de València, tesi doctoral, 2006. MIRET I SANS, JOSEP: «La esclavitud en Cataluña en los últimos tiempos de la Edad Media», Revue Hispanique, XLI (1917) 1-109. RUBIO VELA, AGUSTÍ: L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura, València, Generalitat Valenciana, 1995. SANCHIS SIVERA, JOSEP (ed.): Dierari del Capellà d’Anfós el Magnànim, València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1932. VERLINDEN, CHARLES: «L’esclavache du Sud-Est et de l’Est européen en Espagne orientale à la fin du Moyen Âge», Revue Historique du Sud-Est Européen, XIX (1942) 371-406. ❦ 11


Abella contra Disney Neus Berenguer

© J.V. Rodríguez - 1988

«Això diu que era una xica molt bella que, com a penyora per una imprudència de son pare, un ésser llegíssim i ferotge la va fer presonera al seu castell maleït. Després d’un temps, l’un i l’altra aprengueren a estimar-se i fruit d’aquest amor es va desfer l’encanteri, i la fera va recobrar la seua forma humana: un príncep valent i justicier. L’enamorada parella es va casar i visqueren feliços per sempre.» Molts joves reconeixeran aquesta història com un dels relats més famosos de la seua infantesa: La Bella i la Bèstia, una producció de Walt Disney nominada a l’Òscar a la millor pel·lícula l’any 1991. Però no em referia a eixe conte situat «en un país molt llunyà» sinó a un altre l’escenari del qual és «l’enlairada vila de Banyeres», en paraules d’Enric Valor, i on el príncep embruixat no és cap bèstia peluda sinó un negre ben alt i fornit que encisa Abella, la candorosa heroïna. El folklore presenta grans analogies en tots els països i per això la majoria de contarelles (refranys, costums, danses, etc.) són patrimoni universal; variants de la mateixa rondalla han estat transcrites a Mallorca, Bretanya, Finlàndia, Egipte, l’Índia, en el Decameró, en els Isops, en les Mil i una nits, etc. Ara bé, la identificació del lloc d’origen de cada conte i la determinació de les rutes de la seua difusió, resulta més complexa. Amb tot, les rondalles són una de les millors mostres d’autoctonia. De fet, poques coses revelen millor l’ànima d’un poble que les seues rondalles, aquestes refoses nacionals de contes universals, reformats sempre en la seua transmissió oral per adaptar-los a la manera de sentir i pensar de cada comunitat. Però allò típic és devorat per allò estàndard: la cultura popular, nacional i diversa, sempre corre el perill de ser absorbida per la civilització cosmopolita, unificada i despersonalitzadora. Els refranys i algunes cançons resisteixen millor pero la literatura oral, si no ha estat recopilada quan era hora, pot desaparéixer en ser divulgades les grans col·leccions estrangeres de contes 12

Enric Valor a casa seua, València.

«La cultura popular corre el perill de ser absorbida per la civilització despersonalitzadora» populars (Grimm, Perrault, Andersen, etc.), molt boniques i bastant completes, però que a la fi ens són forànies. És el cas de les versions Disney on l’espectacularitat de les seues pel·lícules popularitza extraordinàriament els vells arguments però alhora elimina pràcticament de l’imaginari col·lectiu altres possibilitats de contar la rondalla. Entre 1950 i 1958, editorial Torre publica la primera edició de les Rondalles valencianes d’Enric Valor. Aquestes constituïren la campanada inicial per al descobriment de tot un ric potencial de narrativa valenciana de tradició oral; un procés de recobrament col·lectiu que, alhora que va rescatar de l’oblit aquestes obres, va mostrar una varietat de llengua culta, rica i genuïna. La complaença per la lectura d’Abella (arreplegada a Castalla) rau en l’elegància de l’estil narratiu de Valor, molt acurat i brillant, que recrea els ambients de la trama d’una manera exquisida. Malgrat fer ús d’un nivell elevat de la llengua, el to costumista de la narració refuta qualsevol etiqueta elitista. L’autor aprofita aquest recurs mitjançant mots relacionats amb el camp (tartaneta, garbes d’herba seca, múrgules, salzes, saragüells, esbarzers, etc.), frases fetes (no dir ni pruna, fer melindros, jure pel

dimoni de la Blasca que no pararé en torreta fins que no li procure la perdició, ser un clofoll dret i fet, etc.) i referències geogràfiques reals (l’alt de la Barcella, València, Bocairent, la Mariola, Catarroja, el Miquelet de la Seu), entre altres estratègies. Un vocabulari que potser resulta més accesible per a un lector rural poc llegit que no per a un lletraferit urbà. Tot i que la seqüència argumental d’Abella i La Bella i la Bèstia coincideixen, és interessant advertir les variacions particulars de cada versió. Per exemple: part del públic de Disney és afroamericà, i per tant és inadmisible que la bèstia tinga aspecte de negre com en la rondalla que Valor va transcriure quan Espanya era un país fonamentalment emigrant i els negres quelcom exòtic (a Banyeres, a principi dels anys noranta, besar el rei Baltasar en la cavalcada de la nit dels Reis d’Orient era encara un afer de xiquets valents). Així, distingir les unitats mínimes de sentit dels textos d’Enric Valor i Disney ens revela els valors socioculturals que prediquen, l’un com a narrador i gramàtic valencià, l’altre en tant que indústria cultural globalitzant dirigida a un públic massiu. Certament, la distribució n’és la gran xacra: ¿tots els lectors potencials d’Abella coneixen la publicació del relat?, ¿tot el públic efectiu de Disney prefereix eixe gènere? Els uns s’han d’esforçar en accedir-hi mentre que els altres fins i tot el consumeixen a contracor. Per a fer perviure la cultura popular folklòrica cal reproduïr-la i que siga eficaçment popularitzada amb generositat de mitjans: escola, premsa, televisió, etc., com ja disposen les manifestacions literàries d’altres contextos. La gran virtut de l’Abella de Banyeres de Mariola és que representa una preciosa mostra de la continuïtat de la literatura popular universal i, com la Representació de la llegenda de Sant Jordi, és una manifestació cultural autèntica que sempre gratifica en cada nova lectura. ❦ Octubre 2009


Manuel López Espí, el torroner Francesc Garcia

Toni Sanjuán

© Barcella - 2009

En 1770, el matrimoni també els torrons xixonenc format per clàssics d’Alacant i Bautista Sirvent i Tecla Xixona i el de neu que Carbonell, empreneací és un dels més demadors, treballadors i nats, és el rei. A més, coneixedors del seu fem torró de rovell d’ou, ofici, posen en funcionatorró de fruita, amb ment una factoria carabassa i amb meló artesana per a fer torró. d’Alger, que és un Pocs podien imaginar colorant natural. Intenaleshores que l’empresa tem seguir les pautes desenvoluparia la seua que ens han ensenyat activitat durant tant de tradicionalment. Fem temps i a través de huit també el torró a la pedra generacions. L’interés que va envasat amb una dels seus descendents caixeta de fusta de xop, ha estat seguir els seus un producte molt passos i mantenir la tradicional de tota la tradició amb la selecció vida; el de rovell torrat; de les millors matèries el torronico, que és primeres, amb la cura paregut a la garapinyadels ingredients i dels da, però més elaborat, processos d’elaboració. amb una base de mel Aquesta ha sigut la clau caramel·litzada, ametla perquè haja arribat fins amb pell i sèsam, una Manel López Espí és conegut a Banyeres com el torroner de la plaça. els nostres dies un dolç variant del sèsam. En amb nom propi: «Fills aquest procés no li de Manuel Picó Lloréns, el torró de tota posem la clara d’ou que només utilitzem la vida». Ara com ara, els seus succesper a blanquejar el torró d’Alacant. sors seguixen la tradició familiar per a Tenim una varietat més extensa, sobreoferir, possiblement, uns dels millors tot, al Nadal, amb pastissos, figuretes, torrons de Xixona. polvorons, rotllets, etc. – De xicotets tots esperàvem el dia XIX – ¿Des de quan ve la paradeta de de Sant Antoni per a comprar el puro torró a Banyeres de Mariola? negre de caramel. ¿Encara en feu? – La gent major se’n recorda de tota la – Sí, encara en fem. Fem quatre vida. Des de sempre, antigament es classes de puros de caramel. Són de celebrava una fira o porrat tradicional, sucre cremat i després afegim l’essènde garrotets, torroners, etc., i cinc o sis cia que volem. Perquè trenque bé, el sentiment. De fet, nosaltres tenim la famílies de torroners de Xixona venien a puro ha de tenir una temperatura forta, parada número u en la fira de Sant Banyeres. Aquesta paradeta i aquesta però l’adequada, perquè no estire ni Antoni. Això vol dir que portem molts família va començar a vindre al final del amarguege. anys i que som dels primers en segle XIX. Primer venien els iaios i duien Pel que fa a la fira de Sant Antoni, assistir-hi. Però la festa popular ha la firma «Turrones Paquito, hijos de volia contar una anècdota que em va canviat molt. El que es fa ara en la fira no Manuel López López», i junt amb els passar. Al mes de febrer em van entrevisté res a veure amb el que es feia abans. iaios venia Teresa i Daniel que van faltar tar en Canal 9 i em vam preguntar a La nostra paradeta és una relíquia de tot pels anys huitanta sense tindre descenquines fires anava a vendre. Vaig contesel que es venia en la fira antigament. dència. Després ja es va fer càrrec mon tar que a la Santa Faç, a Sant Pasqual – ¿Es dediqueu només al torró o feu pare i ara els seus fills i néts. Aquestes d’Orito, a Sant Antoni de Banyeres, etc. també altres productes? famílies, molt arrelades, han vingut tots Quan el juny vam anar a Sant Antoni – Podem dir que ens dediquem al els anys ininterrompudament a les festes –sempre en la meua família hem dit que torró, encara que a l’estiu es fa menys de la Malena i a la fira de Sant Antoni. anem a Sant Antoni de Banyeres–, producció. Sobretot fem pastisseria, No volíem que es perguera aquest després de la missa, amb la paradeta

«La meua família va començar a vindre a vendre torró a Banyeres al final del segle . La nostra paradeta és una relíquia»

Octubre 2009

13


plena de gent, un home em va escridassar tot enfurit perquè jo havia dit que Sant Antoni era de Banyeres quan, segons aquest senyor, Sant Antoni és de Bocairent. Estava molt enfadat i em va dir: «¿Vosté qui és per a dir en Canal 9 que Sant Antoni és de Banyeres?». No va passar de ser una anècdota, perquè els clients que hi havia, la majoria de Banyeres, em van dir que no fera cas i la situació no va passar a més. – ¿També feu torró sense sucre per a consumidors diabètics? – Nosaltres pensem en les persones que són diabètiques i també en les celíaques. La fructosa no és de vegades la substància més adequada per a determinats diabètics. Per això utilitzem un tipus de poliols que són edulcorants i més digeribles. Els diabètics metabolitzen millor el maltitol. Aquest producte l’anomenem torró sense sucre i no torró per a diabètics. Les varietats habituals són: Xixona, Alacant, i en Nadal les figuretes de massapà, de neu, etc. Jo estic en el Consell Regulador del Torró on fem proves sobre diferents productes i quins són els més adequats per als consumidors. – ¿També heu derivat a un procés industrialitzat o encara utilitzeu un procediment artesanal? El torró sempre s’havia fet de manera artesanal, fins que es va aprofitar l’arribada de l’electricitat, sobretot a partir dels anys vint del segle passat. L’artesania està perdent-se i cada vegada està tot més mecanitzat. La nostra producció artesanal de torró es fa per cuites amb l’ajuda del boixet que homogeneïtza tota la mescla i elimina les partícules de mel. El mestre torroner, que abans es deia «mestre confiter» tira de grapat per a comprovar que la mescla no s’apega a la mà. – ¿Quin és el vostre tipus de client? – Nosaltres som una empresa familiar i una de les més antigues de Xixona. Tenim una cartera de clients reduïda dirigida, sobretot, al sector del gourmet, als delicatessen, a botigues especialitzades, pastisseries, cooperatives, en defini-

tiva, a uns sectors més reduïts i més selectes. No tenim una gran producció com altres firmes més reconegudes perquè la competitivitat en aquest sector és grandíssima. Volem competir amb qualitat i no amb preu ni amb quantitat. El nostre producte, pel preu i la qualitat que té, no ens interessa que entre en les grans superfícies. Així que fem la producció per a nosaltres. Després, pel Nadal, anem a fires i porrats amb una producció limitada. A Banyeres distribuim el torró en diferents botigues: la carnisseria de Sofieta, en Juan Enrique, i últimament en la botiga d’Octavio. També tenim clients a A Corunya i diversos pobles d’Alacant. En cada lloc prefereixen un tipus de torró. També exportem a clients molt selectes de França, Alemanya o Brussel·les i anem a fires europees com la de Cremona, a Itàlia, un poble també torroner. – ¿També ha afectat la crisi econòmica al sector del torró ? No. Aquest sector, com que és estacional, no ha estat afectat per la crisi econòmica. També cal dir que s’ha de tenir en compte que la tradició del seu consum està molt arrelada. Els anys vint féiem a Xixona una producció de més d’un milió de quilos l’any. Actualment en fem més de vint milions de quilos, segons el Consell Regulador, abans Gremi dels Torroners, que és qui controla la qualitat i la quantitat del torró. – Has comentat que eres docent en el Consell Regulador del Torró. ¿Què fas exactament? – Impartim uns cursos, unes classes pràctiques i de formació i quan els alumnes són contractats per empreses torroneres ja tenen uns coneixements bàsics sobre els diferents torrons i també sobre pastisseria. – Després de vindre a Banyeres tants anys seguits, us sentireu com a casa… Així és, per això volem donar les gràcies a totes les famílies que durant tota la vida ens han acollit en sa casa, com Salvador i Milagret del Clotet, el forner, Sofieta, ara Sixto… I al poble de Banyeres de Mariola en general. ❦

«Volem competir amb qualitat i no amb preu ni amb quantitat. Pel Nadal, anem a fires i porrats amb una producció limitada»

14

Octubre 2009


El Tractat d’Almisrà i altres actes innominables ¿Manipulacions històriques? Fa unes setmanes, concretament el passat vint-i-cinc d’agost es va representar al Camp de Mirra la trenta-tresena edició del Tractat d’Almisrà, l’acte possiblement més emblemàtic d’aquest poble. Es tracta, com molts de vosaltres coneixereu de sobres, de la posada en escena d’una obra teatral escrita per Salvador Doménech on es reviu el conflicte entre Jaume I i Alfons X de Castella quan aquest últim va gosar obtenir Xàtiva incomplint tractats anteriors acordats per els seus avantpassats amb la corona catalano-aragonesa. L’alternativa a una guerra imminent, després de buscar solucions en un ambient cada vegada més tens fou la signatura d’aquell tractat signat suposadament al Camp de Mirra, mitjançant el qual Jaume I deixà establerta la primera frontera estable del seu nou Regne de València. Esperit de compromís i de recerca de les nostres arrels. Satisfacció pel manteniment d’un llegat cultural. Orgull de pertànyer a un col·lectiu que encara perviu. Totes eixes són algunes de les emocions que em produeix cada any la representació del Tractat d’Almisrà. És per això que l’any passat, amb motiu del VIII centenari del naixement de Jaume I vaig participar activament en els actes organitzats pel Patronat del Tractat d’Almisrà amb la pretensió de retre de la millor forma possible un homenatge a la figura del monarca fundador del País Valencià. Persones de renom com el dibuixant Manuel Boix, l’historiador Antoni Furió i el periodista Alfons Llorenç van col·laborar en el projecte. També ho va fer David Garrido, l’historiador que va escriure un drama excel·lent i expressament per a nosaltres. L’obra es titulava El naixement de Jaume I. Moltes coses canviaven respecte del text del Tractat i no va ser fàcil tirar endavant, però la implicació dels meus companys de Biar, de Banyeres i del Camp de Mirra va fer possible una extraordinària escenificació. Tots vam donar el millor de cada un per encarnar els personatges protagonistes de l’engenOctubre 2009

© TA - 2009

Rosanna Martínez Ferràndiz

«El presentador del Tractat, que resulta que també és el cronista del poble, va fer unes perilloses acusacions que algú ens hauria de clarificar» drament de Jaume I i que també foren l’embrió de la nació catalana. L’obra, de més a més, fou editada per l’Institut d’Estudis Catalans. Les crítiques del públic i de la premsa foren més que positives i per primera vegada hi van haver dues peticions perquè representàrem l’obra fóra del Camp de Mirra. En definitiva,

la realització d’un projecte que, en un primer moment pensàvem arriscat fou un èxit i una gran satisfacció. Els actes d’homenatge van acabar el passat mes de febrer i aquest estiu, un any més, es va celebrar la representació de sempre: El Tractat. Però aquesta vegada, l’esdeveniment que altres anys m’enorgullia, enguany m’ha decebut i no pel desenvolupament general de l’acte sinó pel contingut del discurs utilitzat en la presentació (bandejarem els castellanismes innecessaris que s’hi van «deixar anar») . Per començar, no vaig sentir cap comentari dels actes d’envergadura que es van realitzar el passat estiu. «Gens sospitós» –podria dir algú–, «al cap i a la fi, les celebracions del VIII centenari ja han passat.» Tanmateix, un detall del discurs em va cridar l’atenció: es comentà que «és costum» nomenar-hi persones convidades que tenen un càrrec polític important o que destaquen en camps culturals o artístics o que han col·laborat amb l’Associació del Tractat. Doncs l’autor de l’obra abans esmentada acomplia aquests requisits i no va estar anomenat, ni ell, ni tampoc Vicent Iborra, l’autor del cartell d’enguany, un cartell, per cert, que no he vist enlloc. ¿Oblits casuals? Així que, el presentador del Tractat, que resulta que també és el cronista del poble, no sols no va fer cap esment de fets i persones que, pense jo, caldria haver anomenat sinó que també va insinuar que «alguns que es fan dir historiadors» poden manipular la història «al seu gust»… I que «si ho consentim», si consentim que persones així fiquen les urpes en el Tractat, «s’acabarà aquesta representació». ¡Quina por! Però, ¿qui serà l’historiador que «manipula al seu gust»? Si no recorde malament, David Garrido és un dels historiadors que van col·laborar, com he explicat adés, en els actes promoguts per l’Associació del Tractat d’Almisrà. També ho van fer Antoni Furió, professor d’història medieval de la Universitat de València i Alfons Llorenç, reconegut periodista cultural. ¿Es referirien a 15


© Barcella - 2002

(música i senyera) em van posar la ells les paraules del discurs de presentapell de gallina. Tampoc no van faltar ció? I si és així, ¿de quina manera han al·lusions a l’obra El naixement de manipulat què? Perilloses acusacions, Jaume I i, de rebot, al seu autor. Per les que es van dir aquella nit i que algú favor, deixem les coses clares perquè ens hauria de clarificar. ningú no puga traure d’on no hi ha. La Així que allà van les opinions expressenyera de les quatre barres roges és la sades davant un públic nombrós i atent. que portava Jaume I en l’Edat Mitjana i Opinions que, per suposat, no pretenen el tractat és una representació històrica. manipular ningú magnificant allò que La música i la senyera és la mateixa convé o fent desaparèixer dades. ¿Com enguany (que és quan algun historiador seria possible això si el presentador de manipula no sé quina cosa) que la de fa l’acte –com va donar a entendre– és el més de vint anys. dipositari del veritable i únic «sentit del Qualsevol iniciativa per revisar, estudiar Tractat», mentre que sempre hi ha gent i difondre la història que només busca pròpia és legítima. interpretacions Però que difícil és interessades, polífer veure això quan ticament parlant? certs prejudicis ¡Quina sort, estar estan ficats al moll en possessió de la dels ossos de tanta veritat i de la raó! gent. Hi ha símbols I quina cosa més i paraules que estranya és que, estan carregades de tot i tenir l’autènticonnotacions, «La ca essència del política és dolenta»; Tractat, tot i «Les quatre barres fer un discurs roges polititzen i suposadament –¡quin horror!– neutral, sempre hi catalanitzen»… ha algú que se sent Ja hem arribat molest davant dels Representació del Tractat. on anàvem, seus discursos. perquè és de ¿I quina gent és sobres conegut la que se sent que la fórmula molesta? ¡La gent de buscar que fa política, és enfrontaments clar! La política és (catalans-valendolenta i la bona cians) i alimentar gent no deuria prejudicis sempre deixar que aquells ha estat molt que fan política es productiva per pronuncien. Però produir en nosaljo em pregunte, tres un sentiment ¿de quina manera de culpabilitat o es poden donar d’hostilitat envers opinions sense cap certs elements que estan, vulguem o ideologia, des de la neutralitat? ¿De no, en la nostra identitat i en la nostra quina manera es pot «no fer política»? història. No criminalitzem el dret Sincerament, no crec que aquell legítim de buscar les nostres arrels, discurs que volia (!) ser asèptic ho fos d’estudiar la nostra història o de parlar en absolut. Ben al contrari. Pense que la nostra llengua. No permetem que així, molt subtilment, s’estan activant se’ns enganye més. No ens deixem alguns prejudicis molt perillosos que manipular per qui nega qualsevol tipus sí que poden afectar el Tractat. Comende recerca que tinga a veure amb la histaris posteriors a la representació em tòria dels nostres orígens catalans. Un van donar la veu d’alarma. Coses com gran filòleg mallorquí, Joan Alcover «és que els catalans ho volen tot» o deia que «l’arbre que més s’enfila és «estic molt d’acord en el fet que no aquell que més endins pot arrelar». No manipulen» i alguna referència a la deixem que ens enverinen la terra. ❦ simbologia que s’utilitza en el Tractat

«No ens deixem manipular per qui nega qualsevol tipus de recerca que tinga a veure amb la història dels nostres orígens catalans»

16

Octubre 2009


El cas Galinsoga Josep Miquel Bausset

© La Vanguardia - 1959

«¡Todos los catalanes son una mierda!». Aquesta frase va ocasionar, ara fa 50 anys, el conegut cas Galinsoga, fruit de la lluita i de la resistència catalanista i antifranquista, davant la supèrbia de Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia Española, i hagiògraf de Franco, al qual havia qualificat com a «Vigía de Occidente». El diumenge 21 de juny de 1959, Galinsoga anà a missa de 9 a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. En començar l’homilia mossèn Sagués en català, Galinsoga es dirigí a la sagristia, on bramà: «Vengo a protestar, porque la missa es en catalán». «Vostè perdone», li contestà el sagristà, «però la missa, com a tot arreu, és en llatí». Un altre capellà, mossèn Luis Gómez Rubiera, que estava llegint el diari, en sentir aquells crits es dirigí a Galinsoga que repetia: «Vengo a protestar porque es intolerable que se predique en catalán». Mossèn Luis Gómez li explicà a Galinsoga que, pel fet de ser la missa parroquial, el rector feia l’homilia en català. Galinsoga li respongué, mentre deixava una targeta seua damunt d’una tauleta: «Diga a ese señor y a todos sus feligreses, que son una mierda». I eixí de la sagristia repetint «catalanes de mierda». Una dona en sentir-lo li digué: «¡Però què diu, maleducat!» I Galinsoga repetí cridant: «Que todos los catalanes son una mierda». El 25 de juny, mossèn Narcís Sagués, molt intel·ligentment, li escriví a Galinsoga aquesta carta: «El pasado domingo dia 21, mientras se celebrava en esta iglesia la missa parroquial, se presentó en la sacristía un individuo que utilizó esta tarjeta que lleva el nombre de V.S. y que le adjunto, y que en forma incorrecta y grosera se permitió proferir unas frases soeces contra el infraescrito y contra sus feligreses. Como debe tratarse, indudablemente, de un caso de suplantación Octubre 2009

Una edició del diari La Vanguardia de l’any 1959.

«Quan un poble està unit per tal de defendre la seua dignitat, David és capaç de guanyar Goliat» de personalidad, pongo el hecho en conocimiento de V.S. para que pueda tomar las medidas pertinentes y evitar en lo sucesivo que ocurran escenas de ésta índole que podrían redundar en menoscabo de la fama, honorabilidad y caballerosidad que goza V.S. entre los ciudadanos de Barcelona». Galinsoga li va contestar a mossèn Sagués, reconeixent que era ell mateix, i no un altre, qui havia entrat a la sagristia per queixar-se pel sermó en català. Aquests fets van començar a ser coneguts, i s’inicià una campanya ciutadana contra La Vanguardia Española, amb gent com Jordi Pujol, Jaume Casajuana o Xavier Polo. Aparegueren diaris de La Vanguardia trencats, s’escriviren cartes als anunciants del diari explicant els fets i instant-los al boicot, i també es convidava els subscriptors a donar-se de baixa del periòdic, fins que Galinsoga fóra destituït. Els vidres de la redacció de La Vanguardia van ser trencats i aparegueren pintades de «Visca Catalunya».

De la impremta de Francesc Pizón eixí un text clandestí, redactat per Jordi Pujol que deia: «Todos los catalanes son una mierda. A desgrat de la injúria proferida pel tal Galinsoga, el Govern l’ha confirmat en el lloc de director de La Vanguardia. Amb aquest acte, el Govern es fa seua la injúria i la llança a la cara de tots els catalans. És el que calia esperar. Cal respondre dignament al repte: el català que anunciï, llegeixi, compri o no es doni de baixa, si està inscrit, és un renegat. Els no catalans que treballen i viuen a Catalunya, tenen el deure de defensar la terra que els acull i els considera seus, igual com els seus fills. Enfront de tal injúria, no hi ha diferències: cal ofegar amb una muntanya de vanguardies refusades, aquest gos empestat de Galinsoga. Boicot total a La Vanguardia». La tirada del diari, s’havia reduït en trenta mil exemplars, es donaren de baixa prop de vint mil subscriptors i el comte de Godó, propietari de La Vanguardia, perdé un milió i mig de pessetes. A la vista de la magnitud de la campanya, Galinsoga agafà por, i el 19 de gener de 1960 escrigué un article on pregonava el seu afecte i el seu servei a Catalunya, i la seua amistat amb Puig i Cadafalch, i amb Francesc Cambó. L’oposició a Galinsoga va traure un altre text, que es distribuí àmpliament, i on es refutaven els arguments donats pel director de La Vanguardia en el seu article del 19 de gener. El text deia, entre altres coses: «Resposta al Sr. Luis de Galinsoga, director (encara) de La Vanguardia. Sr. Galinsoga: ¿com vol que el creguem quan desmenteix els fets que se li atribueixen? Vostè que és manifestament anticatalà, ¿vostè amic d’en Pug i Cadafalch? ¿Vostè amic d’en Cambó, d’en Rahola, d’en Ventosa, de tots els homes que feien sentir la veu de Catalunya al Parlament espanyol, dels homes que defensaven la llengua, l’economia, els 17


drets de tot ordre de Catalunya? Vostè, rabiosament partidari de la proscripció total de la llengua catalana (tot l’incident de Sant Ildefons arrenca d’aquí) ¿vostè amic d’en Cambó? Vostè s’havia arribat a creure que els catalans ja no teníem capacitat de reacció. No ha tingut present que, malgrat el silenci obligat, Catalunya segueix viva, per això vostè, Sr. Galinsoga, ens ha insultat greument, una vegada i una altra. Fins que hem dit prou. Catalans: mentre en Galinsoga, adulador professional, home de baixa categoria personal, anticatalà rabiós, periodista mentider, segueixi de director del diari, no el compreu. Doneu-vos-en de baixa. No hi anuncieu. Boicot total a La Vanguardia». El 28 de desembre de 1959, l’editor del diari s’havia dirigit a les autoritats franquistes per sol·licitar el relleu del director. El 7 de febrer següent, el nom de Galinsoga ja havia desaparegut de la capçalera de La Vanguardia. Una de les persones que participà en el cas Galinsoga fou mon pare, que aquell curs era professor a l’institut de Tortosa. Ell mateix repartia els fulletons, no només al Baix Ebre, sinó que, en tornar a l’Alcúdia cada quinze dies, també distribuïa aquests fulls entre amics o bé els escampava, clandestinament, de nit a València i als pobles dels voltant, per tal que el País Valencià s’assabentara de la situació d’opressió contra la llengua que es vivia a Catalunya. El cas Galinsoga fou un èxit dels grups catalanistes i de l’oposició democràtica, juntament amb l’Església catalana, en la lluita contra la dictadura franquista i contra la prepotència dels enemics de Catalunya. Una vegada més es demostra que, quan un poble està unit per tal de defendre la seua dignitat i la seua identitat nacional, David és capaç de guanyar Goliat. Encara que el respecte per la nostra llengua coste tant d’aconseguir. Certament que les coses han canviat molt en cinquanta anys, però tampoc tant com voldríem. A la darrera edició del Festival de Cinema de Màlaga, durant la projecció de la pel·lícula Tres dies amb la família, de Mar Coll, parlada en català i subtitulada en castellà, un espectador (bastant primari) posant-se dret va cridar: «¡Catalanes de mierda!» Però per altra part, ningú del públic va protestar pel fet que una altra pel·lícula, The frost fos fóra emesa en noruec. ❦ 18

El Corte Inglés i nosaltres Vicent Berenguer Fa unes setmanes es va publicar en la premsa (El País, 28 d’agost, pàg. 22) el balanç relatiu a l’any 2008 del grup El Corte Inglés, S.A., els resultats del qual suggereixen més d’un comentari i, per l’interés d’aquestes dades, em permet apuntar-ne algunes. Com ja és general, en el període citat, aquest grup ha vist reduïts els seus beneficis un 47%, un resultat negatiu sense precedents. Dins del grup, les pèrdues corresponen: el 18% als centres El Corte Inglés; el 24,8% a Hipercor, i el 53,3% a la divisió financera; la resta de línies (Opencor, Supercor, Sfera, etc.) també han registrat pèrdues. Es tracta de la major cadena comercial espanyola, té una plantilla de prop de cent mil empleats, i és la segona mundial, amb una posició per davant de la britànica Mark & Spencer i la francesa Lafayette. Per a Isidoro Álvarez, president del grup, la culpabilitat prové de la crisi econòmica general, de la notable paralització de la construcció, del ralentiment del mercat de l’habitatge i de l’impacte que això provoca en el consum de la llar, mobiliari i decoració. L’any passat van desaparéixer trenta-sis mil comerços. Però el senyor Álvarez també diu que malgrat les grans dificultats del mercat, el grup

seguirà la seua política creixent d’inversions, d’acord amb la seua filosofia comercial. Sens dubte que serà així. Una de les pràctiques més elogiades del Corte Inglés és que «si no estàs conforme, et tornem els diners». Déu meu!, just el contrari del que fan tantíssims establiments i empreses (bars, restaurants, botigues i empreses del que siga...) que, com a consumidors, ens veiem tantes voltes obligats a suportar, i a pagar. A aquests, no els agraden les reclamacions i fan tot el possible per socarrar el client o creure que els deu la vida. Pensava que, en els anys de reestructuracions que tenim al davant, El Corte Inglés torna a ser un gran exemple de dinamisme, seriositat i eficàcia; ni que siga una altra anècdota, crec que ningú s’ha vist allí parat perquè fallara l’equip informàtic, mai. Pensava també en Banyeres i en els pobles de la Mariola, on hi ha tant per millorar i on cal innovar i adoptar estratègies per a no anar més a remolc de modes i defectes reiterats. Potser, tant des del sector públic com del privat, aquests són els camins: invertir estratègicament per a fer-ho millor o continuar creient que el client –el gros i el petit– és un ingenu permanent. ❦

«L’any passat van desaparéixer trenta-sis mil comerços, però El Corte Inglés seguirà la seua política creixent d’inversions»

Octubre 2009


Català per a estrangers Per damunt de totes les dificultats, el català és una llengua estudiada i apresa arreu del món. Hi ha una gran xarxa de lectorats, promoguts majoritàriament per l’Institut Ramon Llull (amb el suport de Catalunya i les illes Balears), que desenvolupa una funció molt important en l’expansió i promoció de la nostra llengua més enllà del domini lingüístic. Cuba, Argentina, Xina, França, Alemanya, Itàlia, Estats Units o Canadà són una mostra dels països on, cada any, un jove professorat de tota la nostra geografia s’esforça a ensenyar i transmetre la llengua i cultura a altres joves de diferents comunitats universitàries. El nombre d’estudiants, així com la varietat de les matèries impartides, canvien en funció del país i de la universitat de destinació. És remarcable, però, l’interés suscitat pel català i el seu embolcall cultural en tots els països on està instaurat el lectorat. Moltíssimes persones estrangeres l’aprenen cada any a les universitats valencianes i resulta sorprenent veure els resultats d’aquest aprenentatge fora de les nostres fronteres. La majoria dels estudiants acaben la seua formació capaços de llegir, escriure i entendre la llengua i mantenir una conversa amb un parlant nadiu. A més a més, estudien les arts, els costums, la geografia, la història i la literatura. La tasca duta a terme pels lectors fa que les nostres universitats estiguen en un lloc de privilegi a l’hora de triar una destinació per fer els estudis a l’estranger mitjançant els ajuts d’intercanvi, com ara les beques Erasmus o d’altres. La prova és que cada any augmenta el nombre d’estudiants estrangers que trien estudiar a València, Alacant o Barcelona per tal de conéixer millor tot allò que han aprés a les seues universitats d’origen. Però aquí, a casa nostra, també hi ha la voluntat d’acostar el català a aquells estudiants que tenen inquietuds i volen conéixer la gent i els costums del país. La xarxa d’universitats valencianes i catalanes ofereixen als estudiants nouvinguts, mitjançant els diferents serveis de promoció de la llengua, la possibilitat d’aprendre el català de forma gratuïta. Amb aquesta iniciativa es pretén facilitar-ne l’aprenenOctubre 2009

© M.S.C. - 2009

Maria Sirera Conca*

Cadascú explica la seua recepta.

«Hi ha molta gent de fora del nostre domini lingüístic que se sent atreta pel nostre univers» tatge a aquells i aquelles estudiants que no l’han apresa abans d’arribar ací. Un dels objectiu és que puguen seguir, entre altres coses i sense cap tipus d’entrebanc, els cursos universitaris que són impartits en català. Com que València és una destinació de preferència en el món Erasmus, els estudiants que fan els cursos solen ser europeus (polonesos, alemanys, francesos, italians, austríacs, russos, ucraïnesos, etc.). Tanmateix, també hi ha cada vegada més joves que provenen de la Xina, Amèrica del Nord i del Sud o Àfrica que mostren interés per aquestes classes. Els cursos solen ser quadrimestrals i estan basats en el mètode comunicatiu, és a dir, en la incorporació d’elements gramaticals i lèxics que permeten la comunicació oral en diferents situacions de l’activitat quotidiana: presentar i presentar-se, donar informació sobre un mateix, anar a comprar al mercat, fer descripció física, parlar del propi país, de la casa on es viu, dels gustos i preferències, donar o demanar indicacions

espacials, etc. A les aules, es crea un espai de comunicació catalanoparlant des del primer dia i, a poc a poc, els estudiants assoleixen coneixements i s’esforcen per parlar en català fins que, a la fi del curs i només en quatre mesos, són capaços de mantenir converses breus i entenen la major part d’allò que se’ls diu. A banda de les classes purament acadèmiques, també es fan activitats extraescolars que resulten molt enriquidores per a tothom, professorat inclòs. A la Universitat de València, per exemple, fem un berenar internacional on cada alumne ha de preparar un pastís o un plat típic del seu país. Abans de començar a menjar i beure, cadascú exposa i explica la seua recepta. D’altra banda, cada quadrimestre es duu a terme una visita guiada pel centre històric de la ciutat. Es dedica un dia de classe a passar un power point amb tota la informació del que es veurà durant l’excursió, i la persona encarregada exposa una visió general de la història, la societat i l’arquitectura de la ciutat històrica. La ruta canvia cada vegada i van incorporant-se noves visites en funció dels interessos dels estudiants i de l’estació en què es fa. Tota l’explicació es fa en català. El cinema i la música també formen part de la formació d’aquests estudiants estrangers. Tot el que s’ha exposat més amunt demostra que, en un món global on la cultura té una tendència creixent a simplificar-se i empobrir-se i on les llengües sense Estat tenen dificultats per subsistir, hi ha molta gent de fora del nostre domini lingüístic que se sent atreta pel nostre univers, per la nostra llengua, un fet que resulta encoratjador tot i que paradoxal, ateses les nefastes actituds cap a la llengua que algunes persones ignorants, però ausades poderoses, manifesten públicament i insistent a casa nostra. Tenim una llengua, una identitat cultural i històrica mil·lenàries; és una gran responsabilitat. Ha arribat l’hora de prendre’n definitivament consciència, com ho estan fent tots aquests estudiants. *Maria Sirera Conca és professora de francés a l’Escola Oficial d’Idiomes de Xàtiva i de català a la Universitat de València.

19


AC/DC a Madrid Hi ha caps de setmana que es recordaran sempre, com el del concert d’AC/DC el 5 de juny a Madrid, a l’estadi Calderón, que serà molt difícil d’igualar. Es tractava de la meua primera experiència amb la banda de rock mes gran de tots els temps. Des que vaig aconseguir la meua entrada, sabia que el concert no tindria cap comparació. Va ser impossible arribar a temps de veure Lilith i The Answer, les bandes teloneres, llàstima. En la llunyania, l’escenari més gran que he vist en la meua vida, dues enormes parets sòniques, tres pantalles, i un mar de gorres amb banyes enceses de roig que ataquinaven tot l’estadi, i un seguit d’ovacions, xiulits, consignes i crits. La impaciència i la tensió s’hi podien tallar. De sobte, la llum va deixar pas a la foscor i va començar el somni, es va obrir la pantalla central i aparegué una espectacular locomotora, però foren les primeres notes de guitarra del riff de Rock N’Roll Train el que va deslligar la bogeria acumulada. El primer colp de bateria del fabulós Phil Rudd va engrandir encara més l’escenari del gran Brian Johnson i, senzillament, tot va esclatar. Meravellosa recepció per part del públic, i el mateix es pot dir d’una banda molt agraïda que es va fondre amb la gent des del primer minut. Hell Ain’t a Bad Place to Be va ser el segon tema de la nit i el primer de l’època Bon Scott. La banda roda igual que fa trenta anys, Angus, amb eixe foc i eixa emoció, i per descomptat amb el seu vestit escolar, Malcolm acompanyant excel·lentment el seu germà a les sis cordes amb eixe incessant nervi, Brian amb la seua simpatia i passió, Phil, seriós i concentrat, i també Cliff, segueixen fabulosos. L’ambient va pujar un altre escaló amb el mític Back in Black, cantat molt bé, tot i un pèl de patiment per part de Brian. Però quasi podíem endevinar que, després de Big Jack, amb què abaixava un poc la intensitat, encara que va sonar ben rockera i fins i tot divertida, Dirty Deeds Done Dirt Cheap arribaria i arrasaria, sobretot en la tornada, molt corejada i disfrutada, és un classicàs. Shot Down in Flames va ser inesperada a nivell de setlist. Va arribar 20

© 80srockfans.com - 2009

Javi Están

Els membres del grup AC/DC.

«Des que vaig aconseguir la meua entrada, sabia que el concert no tindria cap comparació» Thunderstruck, amb eixe començament tan apegalós conegut i cantat per tots. Un tema en què és impossible deixar de seguir al ritme dels pals de Phil Rudd. Malgrat els rumors que situaven Chris Slade al seu lloc, Phil és qui va acompanyar la banda en la gira. S’hi van sentir cançons de sempre i de l’últim disc, Black Ice, era el torn de la cançó homònima sonant setantera, ajustada a les possibilitats actuals del vocalista, animat amb ella, igual que Angus; ambdós van fer que els nous temes foren menys coneguts, sonaren vibrants i amb energia. En l’equador del concert van assuavir la marxa amb la fantàstica The Jack, tocant la part més bluesera d’AC/DC i acompanyada per un còmic estriptis d’Angus, per a qui els anys no passen. A partir d’ací s’entra en la part mes admirable del concert, quan sonen les campanades de la grandiosa Hells Bells. Una enorme campana amb el nom de la banda baixava del sostre i el cantant s’hi engronsà, simulant fer sonar

ell mateix les campanes de l’infern. El so era impressionant i va tornar la canya que havien endolcit amb The Jack. Hi va haver un autèntic llamp, Shoot To Thrill, molt ràpida i amb el públic rendit. Segueix un doblet de temes del seu Black Ice, em referisc a War Machine i Anything Goes. La segona, més comercial, en el bon sentit de la paraula. De Let There Be Rock, un dels seus millors discos, es van sentir diverses joies. Dog Eat Dog, una altra gran sorpresa, un tema ple d’encant i senzillesa amb l’esvalotat solo que Angus va clavar, al pas de l’oca inclòs! I a així, sense treva, tot foren autèntics exitassos, You Shook me all Night Long, absolutament imprescindible, que en directe és d’allò més gros, milers de persones botant i cantant a l’uníson. Crec que T.N.T. també va ser un altre bon moment àlgid, la compenetració del grup i el públic era absoluta. Espectaculars els primers acords de Whole lotta Rosie, necessària, mentre una dona inflable prenia forma descomunal, d’acord amb la cançó, frenètica, igual que la següent Let there be rock, amb un final prolongat d’Angus Young, un lluïment que ens va deixar bocabadats, gran solo amb blues i rock i acabar rebolcant-se a l’entaulat fent gemegar la guitarra, fins que una pluja de paperets va emblanquinar el cel. Ací va arribar el somni, el grandíssim tema Highway to Hell és difícil d’explicar, Brian ho donava tot i, una vegada més, recorria l’escenari de cap a cap amb la seua guitarra fabulosa. L’última va ser el genial For Those About To Rock, que resava, «acabeu de destrossar les vostres goles, peus i colls», autentica declaració de principis rockers, i el final amb uns canons que disparaven al crit de «fire!». Una nit màgica que ens agradaria repetir. El so, potentíssim i molt alt per a arribar a tot el recinte, des d’alguna posició pareix que li faltava un poc de brillantor, de cristal·linitat. Potser un poc més de volum per a la veu de Brian i un poc més de nitidesa per als solos d’Angus. La pluja que va caure durant uns minuts no va deslluir aquesta celebració d’alt voltatge. ❦ Octubre 2009


Francesc Sarrió

Valor i coratge d’una dona Beatriz Cenci, una historia romana, Pedro Amorós, Irreverentes, Madrid, 2009, 68 pàgs. Pedro Amorós Juan (Múrcia, 1966), va treballar a l’IES Professor Manuel Broseta de Banyeres de Mariola i a l’IES Bocairent; molts dels joves lectors de Barcella és possible que hagen rebut les seues classes d’història. Recordem que fa uns dos anys va publicar la seua primera novel·la, Bajo el arco en ruina, de la qual ja vam donar referència en aquestes pàgines. Ara toca presentar la seua última publicació, Beatriz Cenci, una historia romana. Té el format de tragèdia en quatre actes. Està publicada per Ediciones Irreverentes de Madrid, editorial on també hi figura un conte de Pedro Amorós anomenat «El hombre de la luna» dins la Antología de microrelatos. L’obra narra una acció que va transcórrer al segle XVI a Roma. Una jove de setze anys, humiliada i colpejada pel seu mateix pare, segrestada durant dos anys en el palau Savella, turmentada per la gelosia del pare i perduda la virginitat vilment, decideix mamprendre una conspiració per acabar amb la vida del seu progenitor. Una història antiga transmesa de generació en generació anuncia el dramàtic final de la jove. Malgrat conéixer el seu destí, Beatriz decideix enfrontar-se a ell. La història dels Cenci a Roma és verídica, així com d’altres personatges que apareixen en la tragèdia, com ara el papa Climent VIII i Ferrante Taverna, governador de Roma. A partir d’aquesta història, en aparença clàssica i, per tant, poc actual, Pedro Amorós basteix una trama per damunt de tot emocionant, molt ben escrita i amb una tensió mantinguda al llarg de totes les pàgines. Res no sobra en les obres d’aquest escriptor; tampoc res no hi manca. Les paraules justes, l’acció nua. Deia abans que en aparença una tragédia al segle XXI pot paréixer Octubre 2009

«anacrònica», tanmateix l’important no sols és la forma triada, sinó la idea que li dóna suport. En primer lloc, el valor d’una dona per acabar amb el seu esclavatge moral i corporal sabent les greus conseqüències que li portarà. Actual. En segon lloc, la passivitat que el poder civil i l’Església demostren en no voler acabar amb les humiliacions del pare, Francisco Cenci. Passivitat que contrastarà amb la celeritat que posen en ajusticiar la instigadora del crim. Em vénen al cap dones que han de prendre la justícia per la seua mà, desesperades d’aguantar vileses dels seus marits o pares. No es pot justificar això hui en dia, però de vegades l’aparell judicial, al costat de la indiferència de la mateixa societat, mostra una lentitud tal, si no negligència, que aboca algunes dones a acabar prompte i definitivament amb la injustícia. Al cap i a la fi, la història parla del valor i el coratge de Beatriz Cenci, mentre que el papa i el governador de Roma han passat a l’oblit. És la petita venjança pòstuma de la protagonista. La segona obra de Pedro Amorós ens confirma que estem davant un escriptor versàtil, divers, capaç d’escriure novel·les, contes, guions cinematogràfics, tesis doctorals, ressenyes de llibres o pel·lícules, sempre amb l’amenitat de la seua prosa atemporal i despullada, austera, poada de la lectura dels grans clàssics. I dins de poc presentarà la seua pròxima novel·la, il·lustrada, també en Irreverentes; en deixarem constància en aquestes pàgines de Barcella. Visiteu: www.pedroamorosjuan.com i pedroamoros.blogspot.com. ❦ Clara Berenguer

Tàndem Giménez-Granell El domador de línies Paco Giménez i Marc Granell Perifèric, Catarroja, 2009, 64 pàgs. El domador de línies és una iniciativa del dissenyador Manel Granell, que ha volgut presentar i difondre una selecció de l’obra de Paco Giménez i Perifèric Edicions, de Catarroja, ha publicat aquesta idea tan original. Però no es tracta només d’un llibre d’imatges, Marc Granell és l’autor dels

poemes que acompanyen les il·lustracions que ha escrit inspirants-se en aquestes. El resultat ha estat un llibre exemplar on imatge i paraula es constitueixen com un tot inseparable. Paco Giménez és un dels il·lustradors valencians més reconeguts. Els seus treballs d’il·lustració contribuïren a la revitalització que, a l’inici dels anys vuitanta, sofriren les edicions dedicades als més menuts al Pais Valencià. Així, des del 1982 ha centrat la seua tasca principalment en el sector infantil i juvenil il·lustrant tant llibres de text com contes i novel·les. D’aquesta manera, totes les il·lustracions d’El domador de línies provenen dels llibres que al llarg de la seua trajectòria profesional ens ha anat oferint. La lluna que riu n’és un bon exemple. En aquesta, Paco Giménez, es basava en els poemes de Marc Granell, qui sempre s’ha esforçat per dignificar la poesia per a infants, per a acompanyar-los amb les seues composicions (algunes d’elles recollides en aquest volum). En canvi, ara és Marc Granell qui ha compost nous versos per a dibuixos ja coneguts. Carlos Pérez publicà fa uns mesos un article sobre aquest mateix llibre en el qual esmentava que al llarg del segle XX la col·laboració entre la literatura i l’art ha sigut molt habitual. D’aquesta manera citava alguns exemples com ara el genial Roald Dahl i el dibuixant Quentin Blake qui va donar forma a personatges com Matilda o James i la bresquilla gegant i l’escriptor Samuel Marshak junt amb Vladimir Lebedev qui, a més, a principi del segle XX va renovar la il·lustració de llibres amb els seus dibuixos per a El petit elefant de Rudyard Kipling. Amb això, el que pretenia era acostar aquest tàndem perfecte format per Granell i Giménez al nivell d’aquestes obres i, almenys, el que és ben segur, és que les línies treballades i estudiades de Paco Giménez junt amb les tendres paraules de Marc Granell amb què es fonen sorprenen tan a menuts com a majors, una qualitat que és molt remarcable. ❦ 21


Un patrimoni a preservar Les séquies de Banyeres de Mariola. Arquitectura de l’aigua. Tomàs Pérez Medina i altres. Museu Valencià del Paper, Banyeres de Mariola, 2009, 152 pàgs. A partir de l’exposició del mateix nom, el Museu Valencià del Paper ha publicat el catàleg que, en certa manera, posa al dia la situació d’aquest patrimoni alhora que documenta els diferents objectes que es van exposar en la seua sala d’exposicions a final del 2008, les dues conferències, de Tomàs Pérez Medina i Luis Pablo Martínez, sobre la Séquia Major del Vinalopó i el patrimoni de les séquies valencianes, respectivament; també la sèrie d’entrevistes a diverses persones vinculades al museu o a les comunitats de regants, i un conjunt de documentació històrica i contemporània (sentències, concòrdies, ordenances, instruccions del reg major) que permet conéixer alguns conflictes derivats de l’ús d’aquestes aigües, com també els reglaments que s’apliquen en els nostres dies. BARCELLA. ❦

Literatura des d’Ontinyent La lluna en un cove, Revista de Relats de Ficció. Especial viatges. Número 10. Ontinyent, 2009, 82 pàgs. Aquesta iniciativa que ens arriba des d’Ontinyent és una publicació mensual en paper de relats de ficció en català. És un recull literari d’històries amb tema i gèneres diversos, com la fantasia, la ciència ficció, el misteri, aventures, viatges, humor, etc. Segons els editors, aquest és un projecte literari obert a la participació de tothom. En 22

aquest número 10, un especial dedicat als viatges, podem trobar els textos: «Tots els dromedaris del desert», de Mireia Llinàs; «En els suburbis de Sant Petersburg», de Roger Simeon; «Retrat a Sibenik», de Jordi Morell; «Viatge per la dolça Gàl·lia», de Natàlia Senmartí; «El viatger», de Limon & Juli Vert; «La terra que el temps oblidà», d’Edgar R. Burroughs; «Les aventures de Priscilla», d’Anna M. Villalonga i «L’últim viatge (o la història de Paco Sentís)», de Conrad Freixe. Les compres es poden fer a través del seu web: www.lallunaenuncove.cat, al correu jodemano@lallunaenuncove.cat o al número de telèfon 967318713 d’Ontinyent. BARCELLA. ❦

Dret civil foral valencià Bigneres, núm. 4, Associació Cultural Font Bona, Banyeres de Mariola, 2009, 72 pàgs. Un nou exemplar d’aquesta revista amb articles de Santiago Grisolía, M. Carmen Cortés, l’Asociación de Amigos de la Fundación Manuel Broseta, Octavio Ferrero, Javier Barceló, Silvia Ribera, Josep A. Ferre Puerto, Juan Castelló, M. Josefa Sempere, Gabino Ponce, José Francés Martí, María Dolores Valdés i Pedro Zapater. H i desta-quem l’article de Javier Barceló «El primer pas en la recuperació del Dret civil foral valencià: la Llei de Règim Econòmic Matrimonial Valencià» (LREMV), on l’autor fa un interessant repàs d’aquesta llei aprovada el 2007. Barceló ens fa notar que «la publicitat de la LREMV» ha sigut «més aviat escassa, i probablement molts ciutadans desconeixen que ja s’aplica» i «els importants efectes que això comporta en aspectes tan rellevants de la vida personal de cadascú, com el règim econòmic del matrimoni». D’altra banda, una curiositat: la defensa que fa Silvia Ribera del secessionisme lingüístic en el seu article. BARCELLA. ❦

Joan Margarit Sanaüja (la Segarra), 1938

La llibertat La llibertat és la raó de viure, dèiem, somniadors, d’estudiants. És la raó dels vells, matisem ara, la seva única esperança escèptica. La llibertat és un estrany viatge. Són les places de toros amb cadires damunt la sorra en temps d’eleccions. És el perill, de matinada, al metro, són els diaris al final del dia. La llibertat és fer l’amor als parcs. La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general. És morir lliure. Són les guerres mèdiques. Les paraules República i Civil. Un rei sortint en tren cap a l’exili. La llibertat és una llibreria. Anar indocumentat. Són les cançons de la guerra civil. Una forma d’amor, la llibertat. Aguafuertes Renacimiento, Sevilla, 1998


© ST - 2009

Marcel·lí Sarrió Amorós al Penyal d’Ifach.

Dol per Marcel·lí Sarrió — Marcel·lí representa els millors valors del poble de Beneixama: estima per la terra i l’ecologia, inquietud intel·lectual i una bondat absoluta. C.S. — No sobren persones així en la nostra societat i estem tots de dol per això. B.R. — Una gran pèrdua per al grup, el centre educatiu i per al poble. A.M. — Ja fa tretze anys que Marcel·lí em va donar classe a Banyeres, però tanque els ulls i encara el veig tal com era, senzill i amb una mirada neta i plena de bondat. A.L. — Has mort com un mestre: preparant la lliçó (de muntanyisme) per als alumnes. Et recordarem, Marcel·lí, com una de les més bones persones de Beneixama, amb una gran cultura i un gran sentiment d’amor a la terra. J.G. — Fa anys vaig fer classe a Banyeres. Recorde perfectament Marcel·lí per la seua personalitat i la seua grandesa. Ell ens deia quan anava a ploure o nevar pels senyals dels pardals o dels núvols. Sempre ho recordaré. R.O. — Moltes gràcies per totes les lliçons que ens has donat sobre la vida, per totes les classes, per tots els moments bons que hem passat al teu costat. T’has fet un lloc al meu cor i al de tots els teus alumnes. ¡Ànim a tots! A.N.

— Gràcies per tot el que ens has ensenyat. Cada classe era única i mai no hem sabut apreciar-ho fins ara, quan ja és massa tard per a donar-te les gràcies. Però estic segura que tu ho saps. S.N. — Encara no puc creure que estiga deixant un comentari per la teua mort. Ets una de les millors persones que he conegut mai. M’has ensenyat més que ningú a viure la vida, a apreciar l’entorn, el temps, l’espai… A.S. — Marcel·lí, no cal que et diga qui has estat per a nosaltres… A hores d’ara ho estaràs notant, segur. B.N. — No solament em vas ensenyar filosofia, sinó que també em vas marcar un model a seguir per a quan em toque a mi fer classe: senzill, bo i tranquil, encara que ferm a l’hora de posar notes. I.D. — Vam arreglar alguns trams del cami vell de Xàtiva i quan anàvem de marxa ens deies que trepitjàrem bé «perquè no desapareguera mai el camí». Aquest és per a mi el tram de Marcel·lí. S.C. — M’agradava trobar-me amb tu pel camí del Salze o pel de Sanxet, sempre amb el somriure als ulls i les paraules amables. L’últim dia que vam coincidir, tocaves la dolçaina al correfoc de Beneixama. Has estat una persona imprescindible per a la gent jove de Beneixama. El poble sense el teu mestratge no seria el mateix. Gràcies per tot. Et trobarem molt a faltar. M.C. — Estar al seu costat ens feia a tots millors. Senzill, cultíssim, bo. F.S. — Marcel·lí, encara que jo et feia enrabiar, et volia. I tu a mi també. A.M. — Açó és l’última cosa que m’haguera imaginant fer. Recorde molt bé les meues últimes paraules que vaig tindre amb tu aquest passat divendres quan parlàvem de la pròxima festa de Segon de Bat. Em deies que només vindries quan férem una festa epicúrea. I em vas dir que ja m’explicaries com fer-la bé.

Ara sé que ja no podré escoltar-te l’explicació, però em reconforta saber que vaig poder acomiadar-me de tu de la millor forma, fent broma l’un amb l’altre. Ens costarà tornar a la normalitat, a una normalitat sense tu. I.L. — Fa ja molts anys que vaig ser alumna teua, però el fet de viure al mateix poble ha fet que no perdérem el contacte i sempre he pogut parlar amb tu d’aquest ofici que ens uneix. Quan he rebut la notícia no m’ho podia creure. Ho sent molt, de tot cor, per Raül, Aurora, Miguel, per tota la seua família i per tots en general, ja que Beneixama ha perdut una gran persona. N.A. — Marcel·lí, tandebó pogueres veure el buit en la cadira que deixes a Banyeres. T’enyorem tots els alumnes i no crec que nasca una persona igual. C.B. — Tots els qui el coneixíem sabem que la mirada de Marcel·lí és absolutament irrepetible. Quan pugem a Sanxet, cada vegada que pugem a Sanxet… J.P. — Hi ha persones que transmeten una pau que no deixa indiferent. Com tu deies, en mitja hora arribem. ¡Quant enyorarem caminar al teu costat! A.M. — Tenies tantes coses per ensenyar encara… Sempre et recordarem, has marcat la vida de tantíssima gent que resultarà impossible oblidar-te. C.P. — El pacifisme i la tolerància eren els teus senyals d’identitat, al costat del teu amic Joan. Mai t’oblidarem, Marce. D.P. — Colaboraves amb tot i amb tots. Eres una de les persones mes cultes i discretes que he conegut, des de l’institut fins al jurat del premi Poeta Pastor. El grup i els teus amics no t’oblidarem mai. Gràcies per existir. L.D. — ¡No puc evitar que em salten les llàgrimes cada vegada que ho pense! ¡Quantes coses que hem aprés de tu i quantes coses que et quedava encara per ensenyar-nos! A.M. ❦

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Telèfon

Codi postal

Correu electrònic Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Firma


Profile for Revista Barcella

Barcella 38  

Barcella 38  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded