Page 1

NÚMERO 36

|

FEBRER DE 2009

|

ANY XIII

|

REVISTA QUADRIMESTRAL D’INFORMACIÓ GENERAL

|

2,00 €

Institut d’Estudis de les Valls de Mariola | 9| | 11 | | 12 | | 13 | | 14 |

Entrevista a Rafel Silvestre, restaurador de Ca l’Alegre Educació, política i ocurrències Procés de Bolonya | Una obsessió malaltissa El Voluntariat pel Valencià Excursió a Castellar de Meca

Salvem la Valleta d’Agres | 16 | Obrint Pas a Berlín | Jaume I, memòria i mite | 17 | L’Església mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos | 19 | Manifest per l’estima de la Valleta | 20 | Cuina: El Tossal | Poetes: Josep Piera

70è aniversari de l’Exili Republicà


REVISTA D’INFORMACIÓ GENERAL Número 36 - febrer 2009 - any XIII Quadrimestral (febrer, juny i octubre)

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (l’Alcoià) serrella.banyeres.com barcella@banyeres.com Redacció: Immaculada Antolí, Rosa Maria Belda, Vicent Belda, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Toni Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Ma Teresa Muñoz, Tello Navarro, Anna Pascual, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Pau Alabajos, Jordi Albero, Vicent Albero, Miquel Alberola, Trànsit Aracil, Francesc Asensi, Guillermina Barceló, Josep Lluís Bausset, Josep Miquel Bausset, Almudena Belda, Jordi M. Belda Llopis, José Antonio Belda Llopis, Jordi Belda Molina, Vicent Belda Molina, Toni Belda, Maurici Belmonte, José Beneyto, Manel Beneyto, Rafael Beneyto, Ximo Beneyto, Clara Berenguer, Marisa Berenguer, Neus Berenguer, J. Antoni Blanes, Francesc Blay, Jordi Bort, Núria Cadenas, M. Àngels Calabuig, Pablo Calabuig, Vicent Calabuig, José V. Camps, Luisa Cardona, Joan Castelló, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Israel Colomina, Jordi Colomina, Maria Conca, Joan Lluís Escoda, Tomàs Escuder, Pep Espuny, Joan Carles Estany, Amadeu Fabregat, Josep A. Ferre, Josep-Vicent Ferre, Raquel Ferrero, Sol Ferri, Jordi Alfred Francés, Josep Antoni Francés, Adrià Garcia, Jordi Garcia Vilar, Francesc Gascó, David Gironés, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, M. Luisa Gómez-Elegido, Aitana Guia, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Beatriz Hurtado, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Imma Máñez, Fernando Martín, Joan C. Martín, Alexandre Martínez, José Carlos Martínez, Óscar Martínez, Paloma Martínez, Rosalia Martos, Josep Albert Mestre, Carles Molina, Francesc Molina, Júlia Moltó, Isaac Montava, Carles Mulet, Francisco Navarro, Josep R. Nebot, Joan Manuel Oleaque, Alfons Olmo, Vicent Olmos, Robert Palomera, Antonio Pascual, Josep Pascual, Rafa Payá, Miquel Payá, Jordi Pérez, Manel Pérez, Mar Pérez, Roger Pons, Marisa Puerto, Ismael Ribera, Maelo Ribera, Natàlia Ribera, Sílvia Ribera, Clara Ríos, Vicent Romans, Joan Rosaleny, Pilar Rosaleny, Joan A. Ruíz, Paco Salas, Ferran Santonja, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Josep Antoni Santonja, Judit Santonja, Josep Sempere, Rosa Serrano, Vicent Soler, Enric Sòria, Jolanta Studzinska, Miquel Àngel Terol, Elena Valero, Ignacio Vañó, Jaume Varó.

per a assolir El 16 de novemPlaca franquista una equiparació bre de 1938 justa entre els –encara amb damnificats. la Guerra Civil Les víctimes en marxa– els dels vencedors sublevats van sí que van ser dictar un decret, sepultades i acordat amb recordades als les autoritats cementeris, eclesiàstiques de però milers l’època, perquè de cadàvers en els murs de republicans cada parròquia segueixen hui figurara una dia colgats a les inscripció amb cunetes de la manera més indigna. el nom de «los caidos», «ya en la La Parròquia de Santa Maria ha presente cruzada, ya víctimas de aprofitat la restauració que s’ha fet la revolución marxista». Durant el 2008 de la façana de l’església setanta anys s’ha mantingut a la per a retirar la placa que van col·lofaçana de l’església de Santa Maria car els guanyadors de la guerra. de Banyeres de Mariola un marbre L’argument que ha fet públic és que, amb els noms dels morts del bàndol perquè la restauració fora rigorosa i franquista encapçalats per José com cal, s’hi havien d’eliminar tots Antonio Primo de Rivera. els elements afegits que res tenien a Els seixanta mil assassinats veure amb la tipologia arquitectòni(molts d’ells eren rectors) en la ca original d’aquest temple barroc. zona controlada per la República El fet és que la desaparició van ser comptats i homenatjats d’aquesta làpida és una bona acabada la guerra. En canvi, les notícia en el camí de superar altres cent cinquanta mil víctimes un episodi tràgic de la nostra republicanes es van fer caure en història. Com que no pot haver l’oblit i els seus familiars van ser reconciliació si abans no hi ha humiliats durant quaranta anys justícia, la Parròquia ha pres una pels guanyadors en impedir la decisió encertada per a l’avinença recuperació de les despulles. A entre banyerencs elimi-nant una eixos anys cal sumar-ne trenta placa que recorda només la meitat més de règim democràtic durant de les víctimes. BARCELLA. ❦ els quals molt poca cosa s’ha fet

Rafa Payá Mira... Obama ja és el president dels Estats Units. I és de la teua quinta.

És que bufen vents de canvi. A mi també m‛han triat president d‛escala.

Maquetació i portada: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Dipòsit Legal: A. 562-1997 Impressió: Comercial T&B, Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars

Col·labora:

2

Febrer 2009


© Luis Lainsa - 2008

Dos homes fent la verema.

© Juani Ruiz - 2008

El Celler la Muntanya plantarà una microvinya a l’IES de Banyeres de Mariola

Estació Biològica Torretes-Font Roja d’Ibi que dirigeix Segundo Ríos.

La Universitat d’Alacant investiga el cultiu del timó reial per evitar la seua extinció i garantir la producció de l’herbero La Universitat d’Alacant (UA) investiga el cultiu del timó reial per a garantir el futur de l’herbero. La planta és un dels ingredients principals d’aquesta beguda tradicional i està catalogada com a espècie amenaçada a causa de la seua escassesa. Els tècnics ja han obtingut avanços significatius, assolint la reproducció amb èxit del timó reial en una plantació experimental situada a l’Estació Biològica Torretes-Font Roja d’Ibi. L’herbero és un macerat d’herbes en aiguardents anisats elaborat, principalment, a les comarques de l’interior nord d’Alacant i sud de València, però també en altres zones de Castelló, Aragó i les Illes Balears. L’Institut de la Biodiversitat duu anys investigant sobre les plantes medecinals del País Valencià i prestant una especial atenció als endemismes utilitzats en les fórmules dels herberos. El biòleg i director de l’Estació Biològica Torretes-Font Roja, Segundo Ríos, explica que el component essencial d’aquests macerats és el dictamnus hispanicus, conegut com timó reial. Des d’aquesta estació, la UA realitza des del 2004 seguiments de camp per a la producció d’aquestes espècies, amb la finalitat d’aconseguir la recuperació de les poblacions sobreexplotades així com una gestió adequada dels recursos. Els biòlegs de la UA es van dedicar, des de 2004 fins a l’any passat, a localitzar i controlar les poblacions d’aquesta Febrer 2009

planta i van detectar que, les que hi ha a les comarques interiors del nord d’Alacant i el sud de València, a més d’una floració i fructificació molt baixa, van patir una recol·lecció abusiva. Aquesta circumstància va disminuir enormement la possibilitat d’obtenir càpsules per a la seua plantació en l’estació biològica. El 2007, el projecte de recuperació del timó reial es va exposar en una trobada celebrada a Banyeres de Mariola, on es va explicar el procediment de cultiu. Es van arreplegar cinc-mil cinc-centes llavors, de les quals només tres-centes cinquanta semblaven viables. Totes les llavors es van sembrar al camp en col·laboració amb alguns herberers d’aquestes comarques. Al març de 2008, els investigadors van comprovar que les plantes que van germinar l’any anterior van tornar a eixir, encara que no hi va haver bon resultat amb les sembres d’aquest any, fet que demostra la dificultat de cultiu de l’espècie. Amb tot i això, i malgrat no ocultar la seua preocupació davant les dificultats, els investigadors, dirigits per Segundo Ríos, observen amb optimisme moderat els èxits de germinació en sòl obtinguts en aquesta primera plantació controlada. Ara, des de la UA es treballa per a estendre els resultats obtinguts i, «amb l’esforç de tots, esperarem que siga possible la recuperació del timó reial. La desaparició d’aquesta espècie comportaria la pèrdua d’una tradició», va concloure Segundo Ríos. ❦

El celler de Muro d’Alcoi, Celler la Muntanya, dins del seu projecte de potenciar la producció de vi sota criteris de qualitat, ha anunciat en el seu vessant educatiu i d’investigació la plantació d’una microvinya a l’IES Professor Manuel Broseta de Banyeres de Mariola. Després de la plantació de la varietat monastrell a l’IES Serra Mariola de Muro i la varietat giro en l’Andreu Sempere d’Alcoi, el celler plantarà ara una altra varietat autòctona a l’IES de Banyeres. Abans de fer la plantació es promourà una investigació sobre el terreny per a intentar esbrinar com era la varietat més abundant i freqüent que es cultivava al terme de Banyeres de Mariola i així poder recuperar-la en la microvinya d’aquest institut. La ubicació de cadascuna de les microvinyes esmentades ha estat triada per un fet singular, i en el cas de Banyeres obeeix a una qüestió de dades meteorològiques, ja que és especialment interessant per a Celler la Muntanya el treball que duu endavant l’equip directiu de l’institut a l’estació meteorològica que té instal·lada. ❦

3


© Barcella - 2008

© Barcella - 2009

© ST - 2008

Muntatge d’un aerogenerador.

El grup de les noves donzelles.

Exposició al Museu Valencià del Paper.

L’Ajuntament de Banyeres s’oposa a la instal·lació d’un parc eòlic a Bocairent

Han estat triats els nous personatges per a la representació de La Llegenda

Prorrogada una exposició sobre les séquies al Museu Valencià del Paper

L’Ajuntament de Banyeres de Mariola ha mostrat la seua oposició a la ubicació de 10 aerogeneradors projectats als Alts del Cortijo (Bocairent), a només mil metres del terme municipal de Banyeres de Mariola. El Consistori ha tingut constància de la iniciativa quasi quatre anys després que el Consell l’aprovara de forma provisional, per la qual cosa ha sol·licitat tota la documentació sobre l’assumpte per a emetre un informe. El regidor Ramón Albero destacava que, «revisat l’expedient pels serveis tècnics municipals, s’ha constatat que la Conselleria d’Infraestructures va aprovar provisionalment el pla especial de la Zona 13 en data de 30 de maig de 2005, sense que en aquell moment sol·licitara informe al Consistori de Banyeres de Mariola com a municipi afectat que era». Albero va manifestar que «ens pot afectar a nosaltres per l’impacte visual i acústic, entre altres qüestions». L’Ajuntament de Banyeres de Mariola ha demanat la suspensió cautelar del termini per a informar fins que no reba la documentació omesa. El regidor va recordar que el govern municipal de Banyeres ja va presentar en el seu moment al·legacions contra els parcs eòlics prevists en la Zona 15, que afecten directament el seu terme municipal, «perquè estem a favor de les energies renovables, però vam considerar que les ubicacions previstes no són les adequades». ❦

Els preparatius per a l’escenificació de la Llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa el pròxim mes de juliol estan ja avançats. El mes de maig de 2008 es va fer la selecció de xiques que es van presentar per als papers de donzelles i la sang. El repartiment serà el següent: Lucía Francés serà Coqueta, Yasmina Calabuig intrerpretarà Punxeta, d’Espigueta farà Maria Pilar Doménech, María García donarà vida a Teleta, com a Solfeta actuarà Clara Payà i la princesa serà Inma Barceló. El grup de la Sang estarà format per Lorena Calabuig, Beatriz Francés, Inés Múrcia, Ana Francés, Alba Martínez, Neus Ferrer, Aïda Miró i Cristina Jornet. En els papers de Rei i Reina estaran Jorge Juan Francés i Adela Belda, els quals han participat entusiastament col·laborant i actuant en totes les representacions com a membres del gremi dels llauradors. Els actors que repetiran són Juanjo Serrano com a Cec, Josep Sempere d’Algutzil i José Muñoz fent de Llaurador. El personatge Sant Jordi cobrarà vida de la mà de Miguel Àngel Cerdà, un estudiant de 1er de Batxillerat de 17 anys. Entre les novetats previstes enguany hi ha l’edició el mes de maig d’un disc compacte per part de l’obra social de la Caixa d’Ontinyent amb les músiques i els diàlegs de la representació i, d’altra banda, l’elaboració d’una unitat didàctica per a treballar a les escoles La Llegenda, de la qual son responsables Clara Berenguer i Adrià Garcia amb l’assessorament d’una colla de professionals de l’educació. ❦

El Museu Valencià del Paper va organitzar –junt amb les regidories de Cultura, Medi Ambient i Agricultura de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola– una exposició sobre l’arquitectura de l’aigua sota el títol Les séquies. L’home ha volgut exercir un control sobre l’aigua des de l’antiguitat, ja que es tracta d’un element primordial que garanteix el desenvolupament humà, econòmic i social d’un territori. Aquest interés ha generat un paisatge agrari on trobem una gran varietat d’elements relacionats amb el seu ús tradicional, que constitueix un llegat d’enorme interés històric i etnològic que les generacions actuals aprenen a conéixer, a respectar i a valorar. Per aquest motiu, que es divulgue aquest tipus de patrimoni –moltes vegades oblidat i degradat– contribuirà a augmentar la sensibilització dels ciutadans envers la importància cultural i històrica d’un element que és clau en la conformació de la identitat d’un territori com el nostre, que sempre ha estat unit a la cultura de l’aigua. L’exposició ha estat molt ben acollida i prova d’això és que ha estat prorrogada trenta dies mes, fins a final de febrer. En un principi estava previst que feren una visita guiada només els alumnes de 6é de Primària però, a petició del professorat, van passar pel museu tots els cursos d’aquest cicle escolar del col·legi Alfons Iniesta. A banda, s’han fet visites guiades al Partidor de les aigües i un cicle de conferències a càrrec d’especialistes en la matèria. ❦

4

Febrer 2009


Barcella

Timonets als IES de Bocairent i de Banyeres per haver quedat en el selectiu del 2008, respectivament, en el segón lloc i en el nové de tots els instituts del País Valencià, uns resultats molt meritoris.

© Barcella - 2008

Argelaga a la Fundació dels Reis

L’Ajuntament de Bocairent al fons de la imatge.

El nou Govern municipal de Bocairent obri les portes a la participació dels ciutadans El Govern municipal de Bocairent està posant en marxa diferents iniciatives per a canalitzar la participació ciutadana d’aquest poble de la Mariola. Així ho tenia previst en el seu programa electoral el PSOE i ara comença a aplicar algunes de les seues propostes. L’alcalde de Bocairent, Josep Vicent Ferre Domínguez, –que va ser nomenat l’octubre del 2008 com a representant d’Entitats Locals al Consell Escolar Valencià– va constituir el Consell Escolar Municipal de Bocairent a final del 2008. Malgrat que els consells escolars municipals funcionen amb normalitat arreu del País Valencià des que s’aprovara la seua creació el 1989, mai no s’havia constituit a aquest poble. Els governs anteriors de Juan Bautista Sanchis, alcalde del Partit Popular, no havia establert aquest òrgan col·legiat de caràcter consultiu i de participació democràtica per a la programació i el control de l’ensenyament per part de la comunitat escolar de Bocairent. El Decret 111/1989, de 17 de juliol, del Consell de la Generalitat Valenciana, diu que el Consell Escolar Municipal està format per un president –l’alcalde o regidor en qui delegue–; professors i personal administratiu i de serveis dels centres escolars del municipi; pares d’alumnes; un regidor delegat de l’Ajuntament, els directors dels centres públics; els titulars dels centres privats; representants de l’Administració educativa i representants de les organitzacions sindicals més representatives. Febrer 2009

Es crea el Fòrum de Participació Ciutadana Els objectius d’aquest fòrum de participació ciutadana convocat per l’Ajuntament que es va celebrar a Bocairent, al Saló d’Actes de la Casa de la Cultura, van ser fomentar el debat amb el veïnat i analitzar les inversions a realitzar amb els diners aportats pel Fons d’Estatal d’Inversions Locals. Els assistents a la trobada de l’11 de desembre de 2008 van proposar des de la potenciació dels atractius turístics a la instal·lació de plaques solars als edificis públics. En total es van tractar al voltant d’una vintena de propostes exposades pel públic. Així, la trentena d’assistents va poder aportar les seues idees per a invertir els 786.536 euros que corresponen a Bocairent. Ara les analitzaran els partits polítics del Consistori per a intentar aplegar a un acord per a la seua aprovació en el Ple Municipal. Per a Josep Vicent Ferre, actes com aquest «ens serveixen per estar més a prop de la gent, escoltar-la de primera mà i conèixer les seues inquietuds». De fet, va anunciar que l’equip de govern treballa ja en un esborrany per a impulsar la participació ciutadana que s’espera tenir preparat per al debat dels pressupostos del 2010. Una altra promesa del PSOE ha estat la constitució del Consell Econòmic i Social com a òrgan consultiu, deliberatiu i de participació integrat per tots els agents econòmics de Bocairent. ❦

Mags de Banyeres de Mariola per contestar en castellà les cartes enviades pels xiquets. Els Reis Mags d’Orient segurament no parlarien en valencià, però tampoc no ho farien en castellà.

Timonet a l’Ajuntament de Cocentaina per organitzar una innovadora i atractiva campanya anomenada «Cinema a l’escola», on més de dos mil alumnes contestans han pogut veure diverses pel·lícules d’estrena en valencià.

Argelaga a la Conselleria d’Edu-

cació per intoxicar l’opinió pública amb dades sobre el salari del professorat valencià que el situen entre els millors pagats de l’Estat. Les dades que aportava l’any passat són les que cobrarà el professorat en 2009 –amb l’augment del dos per cent– i en brut.

Timonet a la colla ecologista La Carrasca perquè, gràcies a les seues denúncies, el Tribunal Superior de Justícia tramita l’execució forçosa de la restauració de la zona verda de la Rosaleda.

Argelaga a la Junta de la Societat

Musical de Banyeres per pintar la façana del seu local d’assaig –un edifici públic que havia estat escola municipal– sense consultar ningú ni demanar cap informe tècnic als especialistes. 5


© ST - 2008

Rafael Miró, secretari autonòmic de Cultura. © Alcoidigital - 2008

[Levante-EMV, 19-1-2009]

Molt de renou i poca llana José R. Seguí Panoràmica nocturna de la ciutat d’Alcoi.

Un dels redactors del model territorial d’Alcoi recomana la formació de mancomunitats Un dels redactors del Model Territorial d’Alcoi, Enrique Martí Selva, advocat i cap de l’Àrea de Planificació de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana, va participar com a expert en les Terceres Jornades sobre Estratègia Territorial organitzades per la Conselleria de Medi Ambient baix el títol «Governança del territori». Una de les conclusions sobre les quals més han insistit els sis experts que han estat convidats ha estat precisament la necessitat de constituir organitzacions supramunicipals. La majoria de les conclusions dels experts insistien que el futur del territori passa per la formació de consorcis o mancomunitats organitzades des de la participació i el consens, única garantía de gestió coherent del territori i d’una bona governança. En la Jornada així mateix es va fer referència a exemples de plans directors territorials positius i amb futur, com el capdavanter de Navarra o els de Catalunya, Mallorca i el País Basc, on s’han assolit nivell de consens i compromís força interessants. Segons el regidor del Bloc, Paco Blai, «el futur està en la Mancomunitat de Municipis de l’Alcoià-Comtat (la Mariola) o fins i tot en el Consorci de les Comarques Centrals Valencianes», qüestió que defensa el Bloc des de 2003 i que ha estat obertament rebutjada pel govern del PP sempre que s’ha arribat a proposar alguna cosa al respecte. Blay afirma que «el futur del territori, i dels nostres pobles i comar6

ques, passa per una bona governança i aquesta serà mancomunada o consorciada, o no serà». Els documents redactats per la Conselleria de Medi Ambient sobre estratègia territorial contradiuen la pràctica del govern del PP d’Alcoi, ja que una de les conclusions de la Primera Jornada sobre «El futur del Territori: Escenari Alternatives» era que s’evidenciava precisament la «falta d’incorporació de formes de governança territorial més adaptades a les realitats del territori, tant actuals com futures, valorant el gran paper que pot jugar l’escala intermèdia del territori enfront d’una excessiva visió localista dels problemes territorials». Segons Blay, «el govern de [Jorge] Sedano està perdent moltes oportunitats en aquest tema tan important per al futur dels nostres pobles, malgrat la bona disposició dels alcaldes de la comarca, als quals ha enganyat ja un parell de voltes convocant-los a reunions sense cap contingut, que solament buscaven una foto per a parar les crítiques en aquest sentit». Blay afegia que «després de huit anys de govern del PP a Alcoi, no s’ha avançat gens, i ho ha parat tot. Li aconsellem que li ho consulte al senyor Martí Selva». Cal recordar que el govern del PP d’Alcoi, ha rebutjat en diverses oca-sions –el 2003 i el 2006– la proposta del Bloc de constituir la Mancomunitat de municipis de l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla. ❦

Conclòs l’Any Jaume I […] el balanç triomfalista realitzat per la Generalitat de la commemoració, per part del secretari autonòmic de Cultura, Rafael Miró, contrasta amb la reduïda assistència de visitants que han tingut la gran majoria de les exposicions programades per a l’ocasió. Sobretot a causa de la pròpia significació de la commemoració, la seua importància històrica i cultural, i la inversió realitzada –ha superat els tres milions d’euros– a més de l’oportunitat que treu el cap només una vegada cada cent anys. Fa uns dies Cultura aportava dades oficials sobre l’assistència d’espectadors. En total, estimava que havien estat cinquanta mil els qui havien passat pels diferents escenaris escollits per a rememorar la figura del monarca que va crear el Regne de València. […] Si per al secretari autonòmic de Cultura, Rafael Miró, era una «satisfacció» que les exposicions de l’Any Jaume I tingueren «unes xifres d’assistència tan elevades», el cert és que les dades queden molt lluny d’exposicions de caràcter itinerant que han passat per València en els últims anys i que sí que han tingut una repercussió de caràcter històric. […] L’Any Jaume I ha demostrat quedar gran per a una Administració que, si alguna cosa no ha sabut, ha estat difondre un moment històric. I si per comparar es tracta, Barcelona va tancar l’Any Gaudí amb sis milions de visitants, catorze milions d’ingressos directes i vint d’indirectes. Allí va haver previsió i es va treballar amb perspectiva. ❦ Febrer 2009


Institut d’Estudis de les Valls de Mariola Francesc Sarrió i Bellod

© Barcella - 2009

proposta de: Institut Beneixama va acollir d’Estudis de les Valls de una primera reunió per Mariola (IEVM). tal de constituir un Josep Miquel Martíinstitut d’estudis nez va recordar que el semblant a altres que subtítol de la capçalera funcionen des de fa anys de la revista Barcella és com l’Institut d’Estudis «Pobles de la Mariola», de la Vall d’Albaida també creat amb la (IEVA). Aquesta primeintenció d’incloure el ra trobada només va ser major nombre de poblauna presa de contacte cions participants. Ell entre diferents persones mateix va comentar que de Biar, la Canyada, el el principal problema Camp de Mirra, dels nostres pobles és la Beneixama i Banyeres incomunicació i la de Mariola interessades Primera reunió de l’IEVM a Beneixama el 4 de gener de 2009. desconeixença del que en crear una institució fa cada u. Recorda que que arribara a ser un fa un temps es va confeccionar la instrument eficaç en la vertebració pàgina web xarxamariola.org que cultural del nostre territori més proper. integrava associacions d’una banda i La iniciativa està justificada perquè els l’altra de la serra de Mariola, encara pobles d’aquestes valls són menuts i que no va tenir continuïtat. En tot cas, això comporta que tinguen dificultats podria aprofitar-se l’estructura i el econòmiques i organitzatives a l’hora de disseny de la pàgina i començar-se a promoure actes culturals. realitzar aportacions d’activitats Va començar la reunió amb les paraumitjançant corresponsals de cada poble. les de l’impulsor de l’aplec, Romà ra–, Josep Puig, Francesc Sarrió i els En la mateixa direcció, Francesc Francés i Berbegal, qui va afirmar que professors de la Universitat de València Sarrió féu saber als assistents que ja va ens havíem reunit a Beneixama el 4 de Maria Conca i Josep Guia; i de la haver-hi un projecte que tenia uns objecgener de 2009 perquè calia coordinar les Canyada, Carlos Mas. tius comuns a diversos pobles de la activitats i les iniciatives que sorgien als Tot seguit va començar un torn de Mariola, i recorda que això ho va intentar nostres pobles. Per això, havia convidat paraula per tal que s’aportaren opinions fer durant uns tres anys el Bloc de els representants de l’IEVA, Maria Josep sobre l’abast de l’institut que poguera Progrés Jaume I de Biar, Beneixama, el Garcia –presidenta– i Sergi Gómez –soci formar-se, el nom, els objectius, les Camp de Mirra i la Canyada. Aquest i exdirectiu–, per tal que explicaren com activitats possibles, entre altres. Hi va col·lectiu va organitzar sopars de germafunciona aquesta institució i ens aconseintervenir Josep Guia preguntant-se per nor dels quatre pobles amb una assistènllaren en la constitució d’un institut de l’àmbit territorial que podria abraçar cia considerable, els correllengua, característiques semblants. l’institut i el nom que podria donar unitat conferències, exposicions, correfocs, Després va tenir lloc la presentació a tots els pobles. En aquest sentit va mostra de llibre, etc. Insistix també en el dels assistents: de Banyeres, Josep afirmar que geogràficament els pobles fet que els nostres pobles viuen molt Miquel Martínez i Paco Garcia en reprepertanyen a les valls nordoccidentals de la aïllats, sobretot en matèria cultural i és sentació del Col·lectiu Serrella i Xavi serra de Mariola, on caldria incloure –i difícil veure gent d’altres poblacions en Silvestre, a títol particular; de Biar, convidar a la propera reunió– Bocairent, actes culturals d’un determinat poble (no Miquel Maestre –cronista– i Ramon Agres i Alfafara. Per abreujar i trobar una passa el mateix en les festes o les revetles Belda, estudiós; del Camp de Mirra, denominació funcional es podria utilitzar nocturnes, però sí en la cultura). I creu Ruth Martínez, Cristina Ferrandis i «les valls de Mariola», ja que la serra que que cal crear una pàgina web única que Rosana Martínez, totes tres del Patronat arriba fins a Biar també són estribacions informe amb un sol clic de tot el que fan del Tractat d’Almisrà, a banda de de la de Mariola i els pobles s’estenen per als pobles: música, exposicions, l’esmentat Romà Francés; de Beneixales valls. Unànimentment es va aprovar la concerts, conferències, premis, etc. ma, Àngela, Sirera –regidora de Cultu-

«L’institut pretén donar a conéixer activitats, elaborar estudis i vertebrar culturalment els nostres pobles»

Febrer 2009

7


Tot seguit va intervenir la professora Maria Conca, sobre com definir l’àmbit de participació, si amb associacions o amb particulars; i amb quin criteri o filtre poden formar part del nostre institut d’estudis. En general, es va proposar que poden formar part tant socis particulars com associacions, mogudes pel desig d’estudi i de col·laboració amb una entitat supralocal que té com a fi donar a conéixer activitats, elaborar estudis i investigacions en tots els pobles de les valls de Mariola. A tall d’açò, Josep Miquel Martínez creu que s’ha de convocar en la propera reunió els representats de l’Associació Cultural Font Bona de Banyeres, perquè les seues activitats entren en el que es proposa un institut d’estudis. També s’acorda convocar persones o institucions dels pobles de les valls de la Mariola que no han pogut assistir a aquesta primera reunió.

d’Albaida. També cal oferir activitats i propostes als ajuntaments (cicles de conferències, exposicions, rutes turístiques, etc.). L’IEVA va començar les seues activitats amb un Primer Congrés d’Estudis on es van fer moltes aportacions. Després van organitzar un segon congrés amb moltes dificultats d’organització i ara estan preparant el tercer. Segons Maria Josep Garcia es tracta d’anar per davant de les administracions i oferir als ajuntaments, i en especial als regidors de cultura, propostes atractives i ben gestionades. Carlos Mas, de la Canyada, opina que un institut d’aquesta mena podria venir molt bé per a pobles on s’edita poc o gens, i per a poder introduir un tipus d’activitats que normalment no es fan. Josep Guia comenta que encara que el projecte siga un institut d’estudis, no s’ha de cenyir només a llibres, sinó que

Bocairent

La Canyada

Beneixama El Camp de Mirra

Alfafara Agres

Banyeres de Mariola

Biar

En l’IEVA poden ser membres tant individus com associacions, en l’actualitat compten amb tres-cents socis i estan molt assentats. A més tenen tres patrons que col·laboren econòmicament, l’Ajuntament d’Ontinyent, la Caixa d’Ontinyent i la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida. També col·laboren tots els ajuntaments dels 35 pobles de la vall. La presidenta, M. Josep Garcia, deixa a la nostra disposició els estatus de l’IEVA, la revista de la Xarxa d’Estudis Comarcals, un model de full d’afiliació i altres documents d’utilitat. Sergi Gómez ens recomana que el més important per a un institut d’estudis és fer-se veure útil, amb una bona estratègia de comunicació externa, començant per exemple amb una pàgina web, i es pot començar per una activitat interessant com pot ser la confecció d’un calendari dels pobles, amb molt d’èxit i repercussió a la vall 8

cal ampliar l’abast d’activitats, tal com fa l’IEVA, i que cal que la gent sàpia què és i què no és; per això començar amb un calendari estaria bé per donar-se a conéixer. Àngela Sirera creu que els regidors de cultura dels pobles poden actuar com a intermediaris per a fer conéixer a les entitats o persones interessades dels diferents pobles el projecte de l’IEVM. També afegeix que caldria posar-se en contacte amb el col·lectiu que s’ha format contra la construcció de l’autovia de Muro d’Alcoi a Villena. Per acabar, Romà Francés creu que caldrà comptar en la propera sessió amb representants de pobles que no han pogut estar en aquesta reunió: Agres, Alfafara i Bocairent, i amb altres persones i associacions que no han estat en aquesta primera trobada. Per últim, es va acordar una propera cita, també a Beneixama, el dia 15 de febrer. ❦ Febrer 2009


Rafel Silvestre, restaurador de Ca l’Alegre Josep Miquel Martínez

© Barcella - 2009

donar moltes facilitats per a fer un bon projecte. El meu pla és ambiciós i a llarg termini. Estem en una zona de predomini industrial i cal que la gent es crega que es pot traure profit del patrimoni artístic i del turisme per al desenvolupament econòmic. – ¿Què és exactament Ca l’Alegre? – Mai no he volgut etiquetar el meu local amb paraules com bar o restaurant. A Ca l’Alegre pot vindre qualsevol Rafel Silvestre té 34 anys i una ampla experiència en el món de la restauració. tipus de gent, i són els mateixos clients qui – ¿Quins van ser els teus inicis de-finiran el meu establiment. Només com a professional de l’hostaleria? vull que les persones es senten a gust – Vaig començar la meua formació al quan vinguen a ma casa pel menjar, pel Centre de Turisme (CDT) i a l’Escola preu i per les condicions que oferisc. Vull d’Hostaleria de València. Com que tenia que el client siga el veritable protagonista. la inquietud d’ampliar els meus coneixe– ¿Com defineixes el tipus de ments, vaig pujar cap a Catalunya on cuina que ofereixes al teu local? vaig començar a treballar formant altres – Joan Carles Galbis, un dels millors professionals dins les empreses. Em vaig arrocers que hi ha, és com el meu pare al establir a l’Alt Empordà, una zona molt món de la cuina. Ell m’ha ajudat a nomia de València un divendres, dissabdesenvolupada en l’àmbit gastronòmic. buscar-li l’encant al plat amb una bona te o diumenge? La fira que es fa a Vaig treballar a Torre Mirona, propietat explicació i a recuperar els elements Catalunya està més ben pensada perquè d’un alumne del Bulli. També vaig bàsics de la cuina de la nostra terra. Això hi ha uns dies dedicats a professionals i treballar al càtering del Bulli, amb Juli implica els vins i la tria dels productes de uns altres dies destinats als visitants. Soler i amb el Pitu del Celler de Ca’n mercat. Comparant amb Besalú, el que – ¿Com decideixes tornar a BocaiRoca. He treballat en les associacions de més trobe a faltar ací són els mercats. A rent i obrir Ca l’Alegre? someliers, tant de València com de la Garrotxa, la mateixa gent que – Quan treballava a Besalú (la GarroCatalunya, al Roc Blanc d’Andorra i he produeix els aliments als bancals és la txa), m’en vaig adonar que era un poble estat a Anglaterra i a França per a que després els ven als mercats. Un altre amb unes característiques molt conéixer els costums gastronòmics més cas és el del peix, perquè a banda del semblants a les de Bocairent. Besalú, importants. Vaig aprendre que a Anglaproducte de la llotja, a Roses tenia amb uns tres-cents habitants, rebia de terra els banquets es munten d’una contactes directes amb els pescadors. tres-mil a quatre-mil visitants els caps manera molt diferent a la nostra. Amb Galbis he buscat recuperar la de setmana. El mateix que jo feia a Sant A Catalunya hi ha molt d’interés cuina vernacla amb els seus aromes i Ferriol, un mas amb deu habitacions, un gastronòmic, per això contínuament hi sabors propis. Es tracta de posar al dia la bon restaurant i un paissatge espectacuha cates, cursos i tota mena d’activitats cuina antiga. No per fer més transformalar, podia fer-se a Bocairent, així que relacionades. Així es reciclen molt cions es guanya més. No faig massa cas vaig redactar un estudi detallat enfocat a fàcilment els professionals. Ací aquesta de les tendències perquè de la mateixa desenvolupar-se a Bocairent junt amb la qüestió encara està molt en l’aire. ¿Qui manera que vénen se’n van i jo pretenc meua sòcia M. Ángeles Vicedo. El del sector pot acudir a la fira de gastrotindre la meua pròpia identitat. Gràcies Patronat de Turisme de Girona em va Rafel Silvestre i Vañó va nàixer a Bocairent el 1974 i és el responsable de Ca l’Alegre de Bocairent des que va obrir les portes en 2006. El seu establiment és més que un restaurant perquè acull una gran quantitat d’activitats complementàries singulars. Això l’ha convertit en un agent cultural més de Bocairent a tindre en compte a l’hora d’abordar el panorama turístic dels pobles de la Mariola i ara ens explica el seu projecte.

«Molta gent d’ací encara no coneix les grans potencialitats que té la nostra terra»

Febrer 2009

9


10

les coses que vulga però jo no vull entrar en aquest tipus de discusions. Per a mi, Xavi Castillo va ser un artista més dels que contracte al llarg de l’any. – El món de l’hostaleria està integrat dins del conjunt del turisme. ¿Què et semblen les polítiques que s’apliquen al turisme d’interior? – Crec que el turisme d’interior va de pujada i seguirà creixent. Cada zona té el seu propi encant pel seu patrimoni històric i cultural. Nosaltres tenim la serra de Mariola i unes poblacions al seu voltant amb elements atractius: paisat-

© Barcella - 2009

a Galbis puc oferir diferents varietats d’arròs, diferents tipus de gra. També valore molt disposar d’un gran ventall d’herbes aromàtiques d’aquest territori per a utilitzar en maceracions, sorbets, gelats, licors o infusions. – El teu establiment organitza moltes activitats complementàries a la gastronomia. Has promogut espectacles de màgia, monòlegs, música, etc., i això ha fet que t’hages constituït en un agent cultural més. – Dins del meu projecte sempre he comptat amb fer activitats per complementar la gastronomia. Ho vaig aprendre quan treballava al Celler de Ca’n Roca, on s’organitzaven habitualment cates de productes o concerts. Es tracta de oferir cada dia elements nous al públic. El meu local és un espai obert a tothom on també hem acollit presentacions o homenatges. Tant puc acollir grups parroquials, com polítics, de gais o esportius. Tothom és benvingut a Ca l’Alegre. Sempre intente col·laborar amb les activitats que marquen el ritme del poble, ja siguen les festes de Sant Agustí o la fira d’Artesania. Fins i tot oferte activitats fora del meu local, com tasts didàctics de productes adreçats a col·legis i instituts. – Solen ser activitats molt arrelades al nostre territori... – Així han sigut alguns actes, com l’homenatge a Joan Pellicer organitzat per l’Associació Trames on vam preparar el menú utilitzant com a ingredients diferents tipus d’herbes que havia estudiat aquest etnobotànic. Sé que la meua aposta era arriscada perquè era el primer que feia aquaquestes coses en un poble de només quatre mil quatre-cents habitants. L’aposta ha sigut bona perquè el públic ha respost, i no sols de Bocairent, també de tots els pobles dels voltants. – L’octubre de 2005 va ser censurada a Bocairent una actuació de Xavi Castillo. Uns mesos més tard, tu vas organitzar un sopar amb monòlegs d’aquest actor alcoià. ¿Això t’ha comportat cap problema? – Conec personalment Xavi Castillo des de fa temps. El meu és un local obert a tothom i contracte artistes de tota mena. També vaig portar Lluís Martínez, que treballa al Jardín de los bonsáis amb Luis del Olmo. A Ca l’Alegre pot actuar qualsevol artista de qualitat amb total normalitat. La gent pot polemitzar sobre

«Cal connectar els esforços que es fan per separat des de cadascún dels pobles dels voltants» ge, arquitectura, gastronomia, etc. Hem de saber oferir-ho i vendre-ho. Molta gent d’ací encara no coneix les grans potencialitats que té la nostra terra. S’han de sumar els recursos públics i privats, perquè ni l’Administració ho pot fer tot, ni el sector privat por fer una promoció com cal sense ajudes. Cal connectar els esforços que es fan per separat des de cadascún dels pobles dels voltants. Bocairent està en l’Administració de la Vall d’Albaida, però geogràficament parlant està vinculada als pobles que envolten la serra. Tot costa però, a poc a

poc, la situació millora perquè les mentalitats han anat canviant al llarg dels anys. Hem de tenir en compte que les polítiques s’han d’abordar a molt llarg termini. – ¿Quines mancances trobes en les polítiques turístiques que s’apliquen, tant públiques com privades? – L’Administració sempre és qui més pot fer pel sector turístic. Ella és qui ha de crear una connexió entre la iniciativa pública i la privada. Indiscutiblement, la força la tenen els ajuntaments. El problema és que les legislatures duren quatre anys i moltes actuacions s’han de programar a més llarg termini. Jo intente no perdre mai el contacte ni amb l’Ajuntament de Bocairent ni amb les associacions del poble. De tota manera, no només s’ha de treballar per a fer promoció del nostre territori, això és només una de les moltes coses que s’han de fer. Al remat, qui dóna el vistiplau de tot és el client. Pots tindre un patrimoni cultural i natural magnífic, però si el visitant no se’n va satisfet o li has trencat les seues expectatives, no anirem enlloc, perquè és el boca-orella el que et farà més o menys promoció. Ens hem de posar tots al dia. Fa quinze o vint anys els plantejaments turístics eren molt diferents. Les tradicions tenen el seu valor indiscutible però s’han d’actualitzar les activitats culturals. Seria molt bó oferir als turistes paquets programats on el visitant poguera tindre-ho tot organitzat, per exemple, un acte cultural, l’estada en un hotel o casa rural, el dinar o el sopar en un restaurant i la copa d’herbero en un altre local. Això requereix molta coordinació. – ¿Quí hauria de tenir la iniciativa de coordinar tots els qui intervindrien en eixos paquets d’activitats? – Tant ho podria fer l’Associació Turística de Bocairent com el mateix Ajuntament, fins i tot la iniciativa podria partir de l’àmbit privat. Només caldria conjuntar tots els elements. En el sector turístic hi ha uns cicles anuals que es repeteixen: festes patronals, Pasqua, etc. A hores d’ara ja saps quines festes i quins ponts hi haurà l’any vinent, per la qual cosa pots planificar i corregir les mancances que has tingut l’any anterior. Per exemple, jo analitze quin segment de client em ve per vacances de Setmana Santa i programe el que m’han demanat en altres ocasions, però sempre intentant millorar la oferta. ❦ Febrer 2009


Educació, política i ocurrències Anna Pascual

© M.Á. Montesinos - 2008

El 29 de novembre de 2008 la ciutat de València s’omplí de persones amb un únic missatge: prou d’aquest circ que és hui en dia el sistema educatiu valencià. Silenciada per Canal 9 (solament uns 38 segons de notícia), però atesa (¡per fí!) per altres televisions i els principals periòdics i ràdios, la manifestació més gran de la comunitat educativa valenciana reflectia, a més del malestar general per la política destrellatada de la Generalitat, el despertar d’una societat cansada d’inversions en infraestructures mediàtiques i elitistes de copes amèriques, fórmules 1 i vingudes estel·lars. Pressupostos que sempre deixen l’Educació en un irresponsable segon plànol. Manca de professors i mestres en tots els nivells, un sistema d’accés a la funció pública atrofiat o instal·lacions i materials que no s’adapten a les noves necessitats, entre moltes altres reivindicacions, es posaren fermament damunt la taula aquell 29N sense cap possibilitat de rebaixa per part dels manifestants. Perquè prop de cent mil persones, segons els organitzadors, o quaranta quatre mil, segons la policia, recorreguérem un trajecte, que es quedà col·lapsat, per dir clarament que amb el pilar bàsic de la societat no es juga a monopolis polítics i morals. La matèria d’Educació per a la Ciutadania ha sigut la gota que ha vessat el got (vegeu Barcella núm. 35), però ha servit per destapar la caixa de trons d’un sistema educatiu amb molta façana i poc contingut. Sota l’excusa d’un suposat pla plurilingüe (aprovat i publicitat, però deixat al calaix de la propaganda política), el Govern valencià pretenia boicotejar la impartició d’aquesta assignatura obligant que es donara íntegrament en anglés, malgrat ser sabedor de la impossibilitat de dur a terme aquesta ocurrència, més pròpia d’una rabieta de xiquets espantats que d’un govern del segle XXI. I és que no hem de perdre de vista, per entendre aquest batistot personal del president Camps, que l’Església catòlica encara està sufocada de veure que hi ha una assignatura a les escoles que té per Febrer 2009

La manifestació del 29 de novembre a València.

«El govern del Partit Popular ha baixat el burro per a parlar d’educació» objectiu fomentar els drets humans i els valors democràtics i de pensament lliure. Per això, la Conferència Episcopal condemna un suposat adoctrinament dels alumnes, oblidant que ella s’hi dedica en cos i ànima des de fa desenes d’anys, precisament a això, i posant en evidència que moltes de les seues ensenyances entren en clara contradicció al que universalment es coneix per drets humans. La ressaca de la gran manifestació, convocada per la Plataforma per l’Ensenyament Públic, i la imminent vaga general pensada per al 17 de desembre, precipità la suspensió de la impartició en anglés d’Educació per a la Ciutadania i l’acceptació d’una taula de negociacions per atendre totes les demandes de la comunitat educativa. Així, malgrat que el Govern valencià qualificà la manifestació de fracàs i de molesta per a la gent que estava fent les seues compres nadalenques (una anàlisi bastant impròpia d’un govern d’eixe nivell), i de marcar els serveis mínims de la vaga en el quaranta per cent del professorat (xifra inaudita perquè vulnera el dret constitucional a fer una vaga), s’ha produït un fet insòlit en la societat valenciana: el govern del Partit Popular, de majoria absoluta i,

conseqüentment, de nul·la voluntat negociadora, ha baixat el burro per a parlar d’educació. A hores d’ara, la vaga està ajornada a l’espera de la resolució d’aquestes negociacions que han començat el 19 de gener. Entre molts altres punts, trobem una interessant proposta, feta per part d’Escola Valenciana (membre de la Plataforma per l’Ensenyament Públic), qui ha presentat un pla d’actuació, amb línies concretes i ben traçades, per a implantar un model multilingüe en les escoles valencianes. El Pla per l’Escola Multilingüe, presentat per Escola Valenciana el 10 de desembre, assenta les bases per a potenciar les capacitats lingüístiques de l’alumnat en les dues llengües oficials i en una tercera llengua que s’introduiria a partir dels quatre anys per mòduls i en grups reduïts al cinquanta per cent. Aquest procés s’incrementaria gradualment en cursos posteriors. En un document presentat a la Conselleria d’Educació i als mitjans de comunicació, aquest pla destaca el bilingüisme com a camí a seguir per a assolir el trilingüisme i defineix les principals línies d’actuació d’un programa d’educació multilingüe plantejat amb criteris d’eficàcia i qualitat. El document defensa una educació multilingüe lligada a l’educació intercultural, amb un tractament metodològic basat en l’ús de les llengües en contextos reals i motivadors. S’incideix, així mateix, en la formació inicial i continua del professorat, en l’avaluació i en la necessitat que els programes compten amb els recursos materials, humans i pressupostaris necessaris. Totes les protestes per la barrabassada d’Educació per la Ciutadania, totes les hores de negociacions de la Plataforma per l’Ensenyament Públic, totes les propostes per a millorar el nostre sistema educatiu, totes les manifestacions públiques per a reconduir el nostre futur com a societat, pagaran la pena si continuem endavant, convençuts que en l’educació està la clau de tot el que som i serem. ❦ 11


Procés de Bolonya

Maulets

El 1999 es signa per part dels ministres d’Educació de la Unió Europea la Declaració de Bolonya, que fa referència pel seu nom, a la ciutat italiana on es signa l’acord. Amb aquest tractat es pretenia equiparar l’educació universitària en un total de quaranta-cinc estats. Actualment, els estats membres, s’han posat l’any 2010 com a data final per a implantar a Europa l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), també anomenat Procés de Bolonya, el qual, lluny de solucionar els molts problemes de l’ensenyament universitari públic busca una mercantilització de l’ensenyament dins la globalització de l’economia capitalista. Darrere de tres slogans de sempre, com que millorara la qualitat de l’ensenyament, la mobilitat de l’estudiantat europeu, i que els alumnes puguen estudiar en altres universitats europees, s’amaguen els veritables propòsits del projecte, la privatització de l’ensenyament universitari als estats membres de la UE. Però aquest procés du ja deu anys implantant-se, veurem que la privatització, la substitució de bèques públiques pel sistema de bèques-prèstec i altres, aniran progressivament fent-se veure a les nostres universitats. Entre altres mesures, si acaba implantant-se l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’esenyament universitari guanyarà en competitivitat entre l’alumat i no en qualitat, portarà l’elitització de l’ensenyament i la privatització, l’hipotecament dels estudiants amb les bèques-prèstec, la proliferació de les universitats privades, etc. Als Països Catalans, la presència del català perdrà pes, ja que per la mobilitat que tindran els alumnes, la llengua vehicular passarà a ser l’anglés o el castellà. Per tant, des de Maulets cridem el jovent a defensar una ensenyament públic, gratuït, de qualitat i en català, i rebutgem el Procés de Bolonya, que pretén que només uns pocs tinguen accés a l’ensenyament universitari en virtut dels seus ingressos. Però no volem sembrar pessimisme, sinó crear consciència. El Procés de Bolonya es pot aturar, de fet a Grècia no s’implantarà, gràcies a la pressió dels estudiants, així com a Itàlia, que està molt prop d’aconseguir-ho. De nosaltres i de la nostra lluita depén que també l’aturem a casa nostra. Donan’s la teua opinió: alcoia@maulets.org. ❦ 12

Una obsessió malaltissa

Vicent Luna

Des que l’any 1985 un grup de radioaficionats de Sueca, amb la instal·lació d’un repetidor casolà, van aconseguir per primera vegada veure la TV3, fins els nostres dies, tot han sigut problemes per part de l’Administració perquè aquest canal de televisió puga veure’s amb normalitat arreu del País Valencià. Al llarg de tots aquest anys, tant el Govern central com el valencià, del PSOE o del PP, han fet mans i mànegues, passant-se pel folre la més elemental llibertat d’expressió, perquè el senyal de la televisió catalana no arribara a les televisions del valencians i valencianes. Així, delegats del govern del PSOE com Eugenio Burriel, presidents de la Generalitat com el socialista Joan Lerma i els populars Eduardo Zaplana i Francisco Camps, i ministres socialistes com José Barrionuevo i José Montilla, van tindre en les seues mans la solució de possibilitar que entre dos països veïns, Catalunya i País Valencià, que tenen la mateixa llengua pròpia, pogueren veure amb total normalitat llurs televisions: TV3 i Canal 9. I és que als Governs del PSOE i del PP els ha importat un rave que milers i milers de valencians i valencianes reclamaren, i reclamem, la recepció amb normalitat de la TV3. Han oblidat intencionadament que, tant la Constitució (carta magna intocable i que tantes vegades ens recorden quan els interessa), l’Estatut com la LUEV reclamen una atenció especial a la recuperació de les llengües minoritzades. La recepció del la TV3 al País Valencià contribu-eix, sense cap mena de dubte, a la normalització de la nostra llengua i, per tant, hauria d’haver sigut l’Administració pública estatal i autonòmica qui hauria d’haver propiciat aquesta recepció. No sent així, ha hagut de ser una entitat cívica, Acció Cultural del País Valencià, la que amb moltes dificultats ho fera realitat, tot i instal·lant, amb els diners dels socis i simpatitzants, una xarxa de repetidors arreu de les comarques valencianes. Els socialistes, que diuen defensar la llibertat d’expressió, no ho van solucionar quan tocava i van intentar el tancament d’aquests repetidors amb l’argument que eren al·legals. L’any passat els populars, que mai han cregut ni practicat l’esmentada llibertat d’expressió, aconseguiren tancar el de la Carrasqueta (l’Alcoià), i fa unes setmanes van clausurar el de la Llosa de Ranes (la Costera) i el d’Alginet (la Ribera Alta). Si per al PSOE la recepció de la TV3 al País Valencià era i és incòmoda i inoportuna, per al PP és com un tumor que cal extirpar, com la mateixa ACPV, bèstia negra dels populars. Populars i socialistes sabien i saben que la recepció de la televisió catalana a les comarques valencianes contribueix, a més de a la normalització lingüística com hem dit adés, a fomentar l’autoestima, a aprofundir en la identitat comuna, a cercar llaços de col·laboració i intercanvi, a despertar sentiments ofegats, a trencar tòpics anticatalanistes posats en circulació pel nacionalisme espanyol, a sentir-se orgullosos de parlar una mateixa llengua, a veure una televisió de qualitat: amb rigor, pluralitat i professionalitat, i a tantes i tantes coses més que ni als socialistes, ni als populars el fa cap gràcia. És més, els agradaria que els valencians i els catalans continuàrem, per sécula seculorum, enfrontats, donant-nos l’esquena, perquè així en trauran ells els beneficis. Comtat i debatut, mentre la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació ha permés que al Principat de Catalunya s’hi puga veure Canal 9, ací, a casa nostra, el president Camps trenca l’acord de reciprocitat i es dedica a clausurar repetidors d’ACPV. El Consell li dóna les culpes al Govern central i els socialistes afirmen que la responsabilitat és del mateix Consell. Com veiem és la història de sempre, a cap dels dos partits els interessa i practiquen la mateixa política que amb el de la unitat de la llengua: la indefinició, la confusió, l’ara sí i demà no, l’ambigüitat, la dilatació dels acords... Sembla que els catalans i els valencians ja hi estem acostumats i els deixem anar fent, mentre nosaltres anem perdent llençols en cada bugada. La nostra reacció és innòcua davant d’aquesta secular obsessió malaltissa per difuminar-nos, fer-nos desaparéixer. ❦ Febrer 2009


El Voluntariat pel Valencià Toni Sanjuán

© Escola Valenciana - 2008

ges; els menjars preferits; El Voluntariat pel Valencià visites al parc de Vil·la és un projecte de participació Rosario, la Font del Cavaller, lingüística que consisteix en la torre Font Bona, el castell; formar parelles de persones temes d’actualitat com la que voluntàriament volen crisi econòmica, l’educació, aprendre a parlar en valencià la sanitat, política; festes i amb altres valencianopartradicions com els moros i lants que volen dedicar una cristians, la Malena, el part del seu temps lliure a Nadal; on me n’aniria de ensenyar a parlar els altres. vacances; activitats on puc Aquesta experiència està ja participar al poble; la família, practicant-se en més de Una parella lingüística practica els noms dels aliments en un mercat. etc. Aquestes converses es cinquanta poblacions del poden fer potser passejant, País Valencià com Cocentaianant al mercat o prenent un café. na, Alcoi, Muro, Bocairent, Alacant, Elx, Com per a qualsevol activitat imporValència i moltes altres. tant i general, adreçada a tot el poble i per Fa uns pocs mesos hem celebrat el a totes les edats, s’ha previst fer una vint-i-cinqué aniversari de la Llei d’Ús i presentació a la Casa de Cultura amb Ensenyament que pretenia normalitzar l’assistència de les autoritats municipals, l’ús social de la nostra llengua arreu del els responsables de Cultura, Joventut i territori valencià i de tots els àmbits i EPA, algún representant d’Escola Valenorganismes, tant oficials com privats. És a ciana i persones que ja han tingut l’expedir, després de vint-i-cinc anys, tothom propera reunió les responsables de Culturiència del Voluntariat, perquè ens hauríem d’usar voluntàriament i lliure el ra, Joventut i EPA. Els primers dies de expliquen les seues vivències i ens convivalencià sempre i on vulguérem sent desembre es van reunir al Casal de la den a practicar aquesta activitat tan respectats i ben tractats. Els funcionaris Joventut, els representants de l’Associació motivadora i de conseqüències tan imporde les administracions provincials i Alcoià-Comtat pel Valencià i les persones tants per a l’ús de la nostra llengua. autonòmiques haurien de dominar les dalt esmentades per tal d’explicar-los més Abans, als pobles com Banyeres, açò dues llengües oficials, el valencià i el detalladament en què consistia aquesta es donava de forma natural, espontània i castellà, per tal de poder respectar el activitat. Des de l’EPA ja s’havien posat gens forçada: la gent que venia al poble manament de la llei esmentada. Aquest en pràctica les primeres parelles entre el anava acostumant-se a parlar a poc a poc objectiu està ben lluny d’aconseguir-se mateix alumnat. Dones majors castellanocom nosaltres sense costar-los cap esforç per la manca de voluntat de les diferents i parlants amb companyes de classe especial. Hui les circumstàncies han successives administracions autonòminaturals de Banyeres amb voluntat canviat i, encara que segueix funcionant ques que, durant tot aquest temps no han d’ensenyar els altres a parlar en valencià. aquest mecanisme espontani, hi ha més mostrat l’interés adequat en avançar en L’activitat consisteix en deu sessions gent que per edat o per actitud o per ser aquest terreny i en fer complir la llei tal i d’una hora cadascuna durant un mínim de nouvinguts no han aprés encara a parlar com estaven i estan obligats com a autorideu setmanes. Es fan dues llistes: una de el valencià. Doncs bé, ara tenen l’oportutats democràticament elegides. persones que volen aprendre a parlar i una nitat i l’escusa d’aprendre’l d’una En aquesta línia –des del voluntarisaltra de persones voluntàries per a ensenmanera fácil i còmoda amb situacions de me– presentem una activitat novedosa i yar a parlar. Les persones encarregades de comunicació i conversa. interessant que està donant uns resultats coordinar aquesta activitat les emparellen Les notícies que ens arriben dels molt positius allà on està practicant-se. per edat, afinitats, gustos, etc. Es fa una pobles i ciutats on està ja en marxa Es tracta del Voluntariat pel Valencià, un presentació prèvia i, a partir d’ahí, cada aquest voluntariat són molt positives i programa lingüístic creat l’any 2005 per parella decideix cada dia de què parla, o encoratjadores. A banda de la finalitat Escola Valenciana-Federació d’Assobé poden quedar d’una setmana per a concreta d’aprendre a parlar valencià, ciacions per la Llengua, entitat que l’altra sobre què conversar. naixen noves amistats, les persones es treballa per la normalització plena del Ací hi ha unes propostes per a tindre vinculen més en el poble on viuen i això valencià com a objectiu fundacional. una idea que sols és orientativa: el meu és molt positiu per a tots. Experiències Ací, a Banyeres de Mariola, els organitofici, els meus estudis; el meu barri, el com la que acabem d’exposar són molt zadors es van posar en contacte amb la meu poble; les meues aficions: esport, fàcils de dur endavant i s’obtenen molt regidora de Cultura, Educació i Joventut, viatges, lectura, oci, música, etc.; el bons resultats. Fem-nos voluntaris per la la qual es va mostrar molt receptiva des mercat: fruites, verdures, carn, companatnostra llengua. Endavant. ❦ d’un principi. S’han convocat per a una

«Els nouvinguts tenen l’oportunitat d’aprendre valencià d’una manera fácil i cómoda»

Febrer 2009

13


Excursió a Castellar de Meca

© J.A. Miró - 2008

© J.A. Miró - 2008

J. Antoni Francés

Pujada al poblat ibèric.

A una hora curta en cotxe, des de Banyeres, es troba el poblat ibèric Castellar de Meca (Aiora). L’excursió, organitzada pel Col·lectiu Serrella, el dia 5 d’octubre passat, ens va permetre gaudir de quatre plaers, magnífics regals per als temps que corren i a un preu a l’abast: el passeig per aquell paisatge, les restes del poblat en si, la gastronomia castellano-manxega i la companyia. No sabria en quin ordre posar-los. Castellar de Meca, un poblat ibèric de primera importància en la seua època (segle V aC) es troba a la part alta de la serra El Mugrón. Cal buscar l’entrada en la carretera que va des d’Aiora a Alpera. El més peculiar i espectacular és el camí excavat en la roca, preparat per a pujar els carruatges des del pla al cim

14

Escala tallada en pedra.

del poblat, similar al que serien actualment unes vies de tren. En l’altiplà es poden observar habitacions excavades en la roca, escales i nombrosos depòsits (més de cent), on el major, anomenat El Trinquet de 29 x 5 m, té una profunditat estimada de catorze metres (més de dos mil metres cúbics). Segons els experts, el poblat possibilitaria la vida de deu mil persones. No tots els depòsits serien aljubs, ja que alguns van poder ser utilitzats com a graners o magatzems. Hi ha restes de murs de difícil datació, ja que el poblat va estar habitat fins a època medieval (possiblement fins els segles XIII-XIV). El nom de Ciutat Meca és possible que sorgira a partir de l’abandó, amb el significat de «ciutat deshabitada». Sols es pot visitar els diumenges

perquè, incomprensiblement, és propietat privada i estan obligats a donar pas només quatre dies al mes. Si teniu ocasió, aneu-hi. Serà una eixida amb la satisfacció de contemplar una part de la nostra història assequible a tots el ciutadans. No cal estudis superiors per a admirar-ho. No cal pagar entrada i té un interés major a qualsevol dels parcs temàtics als quals ens desplacem habitualment. Després de l’experiència viscuda, el Col·lectiu Serrella es planteja continuar passejant, visitant i degustant el nostre paisatge arqueològic i gastronòmic. En concret, la pròxima serà al Monestir de la Valldigna, situat a prop de Gandia. Caminar, conéixer, conversar i menjar. Tot un plaer al qual estàs convidat per a les properes excursions. ❦

Febrer 2009


El primer franquisme a la comarca de l’Alcoià El franquisme i els qui li donaren suport no es van rebel·lar per a corregir el rumb de la República o per a evitar-ne la radicalització, sinó que ho feren contra la República mateixa, contra els règim de llibertats que representava i per conservar els privilegis que havien tingut abans de la República. Tampoc no pretenien tornar a situacions anteriors com la monarquia parlamentària, o el sistema d’alternança de partits característic de la Restauració. En realitat, Franco sentia una repulsió instintiva, visceral, contra el liberalisme i la democràcia. Ell, haguera volgut parar la història. Acabada la guerra, el governador civil de la província havia ordenat que la població es reintegrara al treball amb els mateixos jornals de juliol de 1936 i els productes es vengueren al mateix preu que aleshores. Es prohibien tots els actes polítics excepte els de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Els funcionaris hagueren de presentar una declaració jurada sobre el seu historial polític a fi de procedir-ne a la depuració. A la nostra comarca, la II República deixa d’existir en els últims dies de març i primers dies d’abril del 1939 –segons pobles– i alhora que es feia el traspàs de poders i arribaven als pobles els militants falangistes per posar ordre i celebrar la victòria, molta gent de la comarca buscava un vaixell al port d’Alacant per a eixir d’Espanya. La repressió contra els defensors de la República, comença abans que acabara la guerra, a mesura que les tropes franquistes anaven ocupant les terres valencianes. L’horror s’estengué a les carreteres, les presons i les tàpies dels cementeris, on eren afusellats centenars de persones després de passar per breus judicis sumaríssims, en els millors de casos, que només era un simulacre legal per al posterior assassinat. Només al País Valencià foren afusellats quasi cinc mil persones, unes set-centes-vint a la província d’Alacant. A la comarca es van afusellar unes cent vint-i-dues persones i Alcoi va encapçalar el major nombre de víctimes. Castalla, en relació amb els seus habitants també va patir un major nombre d’afusellaments, sobretot Febrer 2009

© Església Plural - 2009

Francesc Garcia

Acte d’homenatge a víctimes franquistes.

«Castalla va patir un gran nombre d’afusellaments» militans del Partit Comunista d’Espanya, entre ells una dona de seixanta anys i una mare amb una filla lactant. Els judicis eren sumaríssims contra destacats dirigents republicans, socialistes, anarquistes i comunistes, com el exalcalde alcoià Evaristo Botella, indultat un quart d’hora després de ser ejecutat o alguns membres del Comité Revolucionari de Banyeres, un tema sobre el qual quasi ningú no vol parlar. Segons Miguel Ors, l’octubre de 1939, el Jutjat Provincial de Responsabilitats Polítiques obri més de set-cents expedients a la comarca. Les detencions, requisitòries i ejecucions eren presentades públicament sense el mínim respete a la presumpció d’innocència ni cap a situacions personals o íntimes. Es qualificava els vençuts d’incendiaris, assassins i lladres, i s’exercia un ferm control sobre la població. Qualsevol persona podia ser detinguda per diferents raons: viatjar sense salconduit, negar-se a contribuir en alguna qüestió, ajudar o avalar qualsevol perseguit, proferir crítiques a les autoritats sobre «la Causa Nacional», o no saludar amb el braç en alt quan sonava algun himne. Foren freqüents les pallisses i tortures com les que van patir el comunista Alvaro Seguí, el secretari i alguns militants de la CNT de Beneixama o l’alcalde de la Canyada. Altres marxaren a l’exili com el poeta Juan Gil-Albert, entre molts altres. El franquisme es va

entremetre en la vida privada dels ciutadans fins els més mínims detalls. En aquestes circumstàncies, era im-possible la continuïtat dels sindicats i els partits polítics. Malgrat tot, en els primers anys de la dictadura van mantenir una certa organització el PCE, el PSOE i les Joventuts Llibertàries. Els principals dirigents van anar caient sota la repressió franquista. El final de la Segona Guerra Mundial i la condemna de les Nacions Unides contra el règim franquista havia generat il·lusions i revifaren intents d’organització, produint-se entre 1944 i 1946 nombroses activitats clandestines que pretenien minar el règim amb l’ajuda estrangera. Però van detindre grups de la CNT i del PCE i les expectatives van anar esvaint-se. Els tres pilars fonamentals del franquisme foren: l’Exèrcit, la Falange i l’Església Catòlica que li van proporcionar recolzament, personal polític i legitimitat al règim. A més, solien conviure amb una relativa harmonia. L’Església va tractar de recuperar el patrimoni perdut i a Banyeres, per exemple, es va restaurar el temple de la Mare de Déu de la Misericòrdia, fet malbé durant la Guerra Civil. El crucifix s’entronitzà a les escoles, dependències oficials, sindicats, jutjats, etc., junt amb les efigies de José Antonio i Franco. L’Església va procedir sistemàticament a recristianitzar les persones mitjançant oracions massives com les Santes Missions a Alcoi i a Banyeres de Mariola el 1950. Capital i treball pareixien conviure pacíficament amb els sindicats verticals on s’exercia un ferm control de qualsevol reivindicació de la classe treballadora, les condicions de vida i de treball dels quals eren molt dures. En aquests moments, desprès de quasi setanta anys m’alegre que algunes institucions públiques i diferents associacions que treballen per la recuperació de la memòria històrica dels vençuts, hagen tingut la iniciativa d’aclarir els excessos del franquisme, desaparicions o assassinats injustificats. Perquè els altres, els guanyadors, durant seixanta anys, han tingut els seus honors, les seues plaques i, fins i tot, les seues beatificacions. ❦ 15


Obrint Pas a Berlín

© ST - 2009

Vicent Belda Molina

Concert d’Obrint Pas.

Com a valencià que viu a Berlín, jo no podia faltar la cita: Obrint Pas tornava de nou a aquesta ciutat. Les entrades s’havien esgotat en una sala amb una capacitat per a dues mil persones. Van començar amb el tema Benviguts al paradís i al crit de ¡Bona nit, Berlín! s’iniciava la festa. Perquè van muntar una gran festa i es van ficar el públic ràpidament a la butxaca. No podia creure-ho, els alemanys estaven totalment entregats, encara que, lògicament, en una ciutat tan cosmopolita com Berlín hi havia una barretja de gent de tot el món. Personalment, ho vaig gaudir perquè tenia nostàlgia de la terra i em sentia com a casa escoltant temes com Viure, El gran circ dels invisibles o Dakar. El so de la dolçaina em feia vindre al cap records de les festes del poble. Escoltar cantar en valencià a Berlín i veure la gent saltant, passant-se-ho bé i intentant cantar en la nostra llengua era emocionant. Durant quasi dues hores van fer un repàs a la seua discografia, amb eixa barretja d’ska, punk i sons tradicionals valencians. Es comunicaven amb anglés amb el públic per a introduir alguns dels seus temes amb molta càrrega de crítica social, solidaritat amb els pobles i revolució cultural. Van acabar el concert amb un públic que en volia més, pero li tocava el torn al grup italià d’ska Talco. La sala ja es va quedar més buida; els Talco van fer versions de grups com Mano Negra. No sonaven molt bé, i més després de veure el que acabaven de muntar Obrint Pas. ❦ 16

Jaume I, memòria i mite Vicent Berenguer L’oportunitat de commemorar el vuité centenari del naixement del Jaume I no és un fet qualsevol, i el 2008 no podia deixar-se passar per les bones, moltes entitats, les universitats i els governs autonòmics dels territoris històrics de l’antiga Corona d’Aragó ho han aprofitat el millor que han volgut o pogut, i si la Generalitat Valenciana haguera volgut col·laborar-hi s’hauria fet un passet de mosca més pel que fa a una certa reconciliació amb la història nacional que compartim. Està fora de les meues possibilitats, però el balanç i el comentari del que ha estat aquest Any Jaume I donarà per a molt i potser servirà perquè encara se n’assabente més gent del què ha passat. Des de l’àmbit valencià, han alternat moltes iniciatives, des del voluntarisme cultural en molts pobles a les universitats s’han fet també moltes coses lloables, s’han publicat llibres; als ajuntaments el balanç també serà irregular, com a correlació del feno-men. Per la seua banda, la Generalitat Valenciana s’ha inde-penditzat de tots i, crec que aconseguint l’efecte sense que se’n notara la cura, ha anat a la seua fent exposicions i publicacions amb un controlat «desesforç» perquè tot romanguera invisible. I l’esdeveniment més visible, la cavalcada històrica del Nou d’Octubre a València, una oportunista gota freda va impedir que s’acabara. Si més no, ací hi hagué una certa animació amb opinions de tots els gustos. Així, les diferents iniciatives institucionals han anat passat avall d’una manera molta incorpòria, i potser no s’ho mereixen, que en altres llocs han obtingut una acollida més digna, i més rendiment cultural, i fins i tot turístic. A València, i per extensió al país, l’únic esdeveniment de ressò en les masses és la cíclica exposició

antològica dedicada a Sorolla, o bé a Picasso. Però hi ha hagut una exposició que m’ha agradat molt, «Jaume I, memòria i mite històric», instal·lada al Centre del Carme, del novembre al gener passat. D’unes discretes dimensions s’hi podia fer un magnífic recorregut icònic per les imatges del monarca i la seua evolució, a través de les diverses mentalitats, des del segle XIII, la medieval, la barroca i sobretot, en el romanticisme –amb la Renaixença– en què s’assoleix la construcció del mite d’aquest rei que, millor o pitjor, així arriba als nostres dies. En el segle XVII no van aconseguir cano-nitzar-lo, com a Lluís de França, Ferran de Castella o Esteve d’Hongria, però en el 1891, l’estàtua eqüestre de Vallmitjana al Parterre de València, en bona manera corona el fervor que se li té, i si més no s’iguala la presència amb la del Cid. instal·lada el 1964; són detalls esparsos de la grandiositat del fenomen. No havia vist mai tanta iconologia jaumina junta (pintura, llibres, mobles, penó, senyeres, un sant Jordi de Malta, etc.), la mostra en si és sorprenent, imaginar-la amb un eficaç i seriós aparat de didàctica hauria estat un dels millors cursos d’educació per a la ciutadania, per a qualsevol edat; i amb la discreció que ha transcorregut, l’acolliment d’aquelles sales conventuals produïa un passeig emocionat, davant de cada peça es pressentia un batec de la història passada i la futura. Era una exposició per a emocionar-se, per a confirmar conjectures, per a fer-se preguntes. Per això, em pareix que després de tot el que ha passat caldrà repensar aquest any Jaume I. ❦ Febrer 2009


L’Església mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos Són aquestes paraules de Tarancón, pronunciades fa trenta-tres anys a l’església dels Jerònims de Madrid, les que van marcar la línia episcopal de la major part dels bisbes espanyols, a partir d’aquesta homilia. Una línia episcopal allunyada del franquisme, que al llarg de la Dictadura tenia l’Església submisa i genuflexa al nacional-catolicisme. L’homilia de Tarancón en l’entronització del rei Joan Carles, obrí un camí de llibertat i d’independència en l’Església espanyola. De família llauradora, i borrianenc de socarrel, Vicent Enrique i Tarancón va ser sempre un home de la terra: un cardenal que parlava com nosaltres. Tarancón, no va ser mai ni altiu ni distant. Mai no va ser un «príncep» de l’Església allunyat del seu poble. Al contrari: de caràcter planer, senzill, i amable, amb el cigarret a la mà, passejant entre tarongers i amb la llengua que va aprendre dels seus pares a Borriana, Tarancón era un home proper i cordial, que desbordava simpatia per allà on passava. Encara recorden els qui el van conèixer com a bisbe de Solsona, la seua agudesa i la seua intel·ligència, la seua ironia i el seu bon tracte, així com també la seua capacitat de treball incansable. «Ens ha arribat la tramuntana», deien de Tarancón els capellans de Solsona, pel fet que era actiu i dinàmic. O també: «quan alguns hi van, ell ja en torna». La seua formació com a seminarista a Tortosa, com era normal en aquells temps, va ser en llatí, «però nosaltres» –afegia Tarancón– «parlàvem valencià». Per això mateix, el seu nomenament com a bisbe de Solsona (1946-1964) va ser ben natural. El fet de parlar la mateixa llengua de la diòcesi, va fer que se sentira més arrelat a la terra i a la gent que l’acollia: «No era un estrany a Catalunya. Jo parlava valencià, i això em va ser molt útil». De fet, el bisbe Tarancón a Solsona es va trobar molt a gust, com a casa: «Ens vam entendre molt bé. Era el lloc adequat per a mi». Com era normal abans del Vaticà II, Febrer 2009

A. Montserrat - 1987

Josep Miquel Bausset*

El cardenal Tarancon i l’abat Cassià.

«L’Església no patrocina cap forma ni ideologia política ni demana cap mena de privilegi» la missa era en llatí, encara que la predicació, sempre en català. Eren els temps de dictadura i de repressió, quan la llengua catalana estava perseguida. Amb tot, l’Església a Catalunya, amb una actitud pastoral molt pedagògica i des del sentit comú, va saber incorporar a la litúrgia la llengua del poble. Tarancón va entendre que la millor manera d’evangelitzar, era utilitzant la llengua pròpia del País. «Parlar en la seua llengua, va fer que em guanyara la simpatia de capellans i de seglars, que arribaren a considerar-me molt prompte com a un català més». Per això mateix, el bisbe Tarancón va saber defendre la llengua que compartim catalans, valencians i mallorquins. Ja és molt coneguda aquella anècdota del capellà de Cervera, que per predicar en català, va ser amonestat pel governador

civil. Tarancón era un home més de fets que no de paraules: «No patisca, li vaig dir; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passara res, vaig predicar en català. I es va solucionar tot, perquè van vore que era una cosa normal». Tarancón, un home clarivident i amb un gran sentit de la realitat, veia que predicar en català al bisbat de Solsona era la cosa més lògica. Desgraciadament, i encara hui en dia, alguns s’obstinen a predicar en una llengua que no és la del poble. Per això, Tarancón va fer que al seminari de Solsona, s’estudiara la gramàtica catalana, amb tanta importància com el llatí o el castellà. Tarancón, com la gran majoria dels bisbes de Catalunya, s’oposava a les restriccions que venien de Madrid, «perquè crèiem que no eren justes». Encara més: el bisbe Tarancón sabia que era un deure de l’Església, «salvaguardar i defendre els valors fonamentals que caracteritzen un poble». Per això, l’any 1949, quan el seminari de Solsona va editar L’infantil, la primera revista totalment en català, com que hi havia por que des de l’Administració del govern posaren dificultats, Tarancón, com a bisbe, va assumir tota la responsabilitat de la revista. Perquè era un home amb sentit comú. I perquè era un home bo. Cal mencionar que, anys més tard, el 1975, Tarancón va signar un document (últimament massa oblidat) de la Real Academia Española, on es defensava la unitat de la nostra llengua, i on s’afirmava que «el valenciano es una variante dialectal del catalán». Els acadèmics, i Tarancón entre ells, continuaven en aquests termes: «Nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios, como fuente de autoridad científica». El document no podia ser més clar: «Se hace fácil suponer que, tras esas posiciones negativas, se ocultan consideraciones y propósitos, que en nada se relacionan con la 17


18

ha coordinat Jordi Bort Castelló, hi ha una sèrie d’articles que ens acosten al cardenal de Borriana. Així trobem la col·laboració del pare Josep Maria Soler, abat de Montserrat, «El cardenal Tarancón: una veu que encara parla»; de Vicent Sanchis, «Tarancón, l’extrem centre. Una peça bàsica per al canvi»; d’Emili Marín, «Històries menys conegudes del cardenal Vicent Enrique i Tarancón»; d’August Monzon, «John

© Ajuntament de Burriana - 2008

verdad de un hecho suficientemente claro para la filologia». El cardenal Tarancón, lluny d’una falsa prudència que alguns encara hui en dia invoquen, afirmava: «Firmo con mucho gusto el documento presentado por mis compañeros de Academia y no tengo ningún inconveniente en que hagan pública mi adhesión. No comprendo cómo se puede defender la postura contraria». Tarancón sabia, per pròpia experiència, que no calien diccionaris ni traductors per entendre’ns a Borriana i a l’Alcúdia, a Manresa i a Piles, a Maó, Elx, Banyeres, Gironella, Xàtiva, Berga, Alcoi, Palma de Mallorca o Morella. Encara l’any 1988, a la revista Buris-ana (núm. 172) el cardenal Tarancón tornava a insistir a «mantindre la unitat de la llengua, amb totes les seues variants». L’any 1964 va ser nomenat arquebisbe d’Oviedo, més tard de Toledo i finalment de Madrid. Va ser nomenat cardenal per Pau VI i elegit president de la Conferència Episcopal Española tres triennis seguits. Després de ser-li acceptada la renúncia com a arquebisbe de Madrid, el cardenal Tarancón va tornar a la Plana Baixa. Cal remarcar l’important paper que va tindre com a membre del Consell Valencià de Cultura. Atent a la nostra llengua i la nostra cultura, va signar també un altre document, que demanava que «En la llei de creació de l’Entitat Pública RTVV, s’incloga de manera explícita, que totes les emis-sions de la TVV siguen en valencià». I Tarancón raonava de la següent manera el seu argument: «Com a cristià, no puc fer una altra cosa que ajudar un malalt. Televisions en castellà són totes, !en valencià no n’hi ha cap!». El cardenal Tarancón, preocupat per la llengua del País Valencià i la inculturació de l’Església, somiava també amb bisbes valencians: «M’agradaria que després de la mort de l’arquebisbe Roca Cabanellas, tinguerem un bisbe valencià». Tarancón sabia que no fa falta que els pastors, necessàriament siguen del país. Però aquest fet, ajuda a la seua més plena incardinació. Per això afirmava: «Fa falta que el bisbe que vinga s’enamore de les nostres coses i si fóra valencià, seria més fàcil». En el llibre Vicent Enrique i Tarancón. Un cardenal per a la llibertat, que

Cartell d’una exposició sobre el cardenal.

«Tarancón va ser sempre un home incòmode i lliure que mai va apadrinar cap partit democristià» Henry Newman-Vicent Enrique i Tarancón. Dos cardenals per als temps moderns»; i del mateix Jordi Bort, «La reconciliació i el perdó, més enllà de la justícia», i «La llengua del cardenal Tarancón». Ara que ha fet trenta-tres anys de la seua homilia als Jerònims de Madrid, aquell 27 de novembre de 1975, en l’entronització del rei Joan Carles, convindria recordar les paraules de

Tarancón, plenes de valentia i de sentit comú: «L’Església no patrocina cap forma ni ideologia política. l’Església mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos. l’Església no demana cap mena de privilegi». Com ha dit el pare Josep Maria Soler en aquesta miscel·lània d’homenatge, «Tarancón era un dels bisbes europeus que millor havia assimilat les directrius del Concili i, alhora, el millor portaveu de la renovació de l’Església i de la societat». És una llàstima, com deia el pare Martín Patino, que l’Església espanyola haja oblidat i abandonat l’esperit taranconià. El passat octubre, la Generalitat Valenciana va concedir els Premis Jaume I, les Distincions de la Generalitat i les Ordres Jaume I. És molt trist que el Govern valencià no haja tingut cap mena de sensibilitat per recordat com calia, una personalitat tan decisiva en la història de la Transició. I com a monjo valencià em dol també, ara que acaba l’Any Tarancón, que cap dels bisbats del País Valencià haja honorat amb la dignitat que es mereixia, el nostre cardenal. I és que Tarancón va ser sempre un home incòmode i lliure, que no va buscar privilegis, ni confrontacions amb l’Estat i que mai va apadrinar cap partit democristià. Segurament que amb el cardenal Tarancón, hui en dia l’Església espanyola seria més oberta, més audaç, més fidel al Vaticà II. I segurament que amb ell, les relacions amb el govern, no serien tan tenses ni tan crispades com ho són en l’actualitat. El passat dia 28 de novembre, a Borriana, ciutat nadiua del cardenal Tarancón, es va clausurar l’Any Tarancón en commemoració del Centenari del naixement del qui va ser un home clau en la història de l’Església i en la Transició espanyola. Tarancón amb la seua manera de fer i de ser, ens revelava, com ha escrit Manuel Vicent, «un Déu amable, que es passeja pels tarongers del litoral, i amb el qual es pot arribar a un acord al costat d’una sèquia». Home de diàleg, de reconciliació i de pau, Tarancón, el cardenal de la Transició i del Vaticà II, el cardenal que parlava com nosaltres, va ser per damunt de tot un home lliure. ❦ *Josep Miquel Bausset va nàixer a l’Alcúdia (la Ribera Alta). És llicenciat en biologia per la Universitat de València, i des del 1984 és monjo de l’Abadia de Montserrat.

Febrer 2009


Manifest per l’estima de la Valleta Plataforma Salvem la Valleta: no a l’autovia Villena-Muro

© Barcella - 2001

Les grans obres públiques, com Xàtiva-Alcoi pot ser molt més les autovies, tenen un impacte beneficiós si es fan les milloenorme i fan de barreres ecolòres que tants anys fa que es giques entre ecosistemes. El demanen. Autovia i tren Parc Natural de la Serra de formen les dues cares d’una Mariola i el Paisatge Protegit mateixa moneda: ¿quin model de la Solana del Benicadell de desenvolupament i de estan connectats gràcies al riu relació amb el medi volem?, d’Agres i aquest fa de corredor ¿quines són les inversions que biològic entre els dos paratges. les nostres comarques i els Les nostres terres són muntannostres pobles necessiten? yoses, amb rius transparents i L’agricultura amb una boscos mediterranis autèntics. autovia com aquesta tendirà L’agricultura minifundista és la cap a la desaparició, l’ocupació Serra de Mariola, Valleta d’Agres i el Benicadell al fons. nostra identitat. Aquesta ha de les millors terres de cultiu sigut –i encara és– el motor per l’autovia provocarà la econòmic i vertebrador de la Valleta. fracturació del paisatge, la tendència cap L’autovia Villena-Muro pretén unir al no-localisme i perdrà part de la identiaquests dos punts amb una via de quatre tat de la nostra cultura minifundista. carrils, seguint longitudinalment el curs La plataforma Salvem la Valleta vol natural del riu d’Agres. Aquest projecte mostrar amb aquest manifest la indignaés part d’un de molt més gran: connectar ció cap a les administracions que volen Madrid amb Benidorm. construir el nostre futur sense comptar La Valleta d’Agres i els pobles que la amb les persones que viuen i treballen en conformen són rics per naturalesa, rics aquestes comarques. Demanem informaEls fruits que ixen de les nostres terres en patrimoni natural i cultural, i la prova ció correcta i suficient sobre el projecte, són sans, bons i justos. Som unes terres la tenim amb el santuari de la Mare de el seu replantejament, la retirada i la seua reconegudes pels nostres productes, per Déu d’Agres, les Caves, les Covetes substitució per una adequació de la la qualitat que oferim. Si deixem que ens dels Moros, la via del Xitxarra, la torre carretera actual i la inversió de recursos, lleven això, estem deixant que ens lleven d’Agres, l’Estret, la penya del Frare i un no en actuacions com aquesta, sinó en la nostra identitat. Volem mirar cap al considerable etcètera. Aquests són millorar la qualitat de vida dels nostres futur, sí, però de manera sostenible. monuments d’importància històrica, pobles en aspectes com la sanitat, l’eduAquests pobles que conformen la arquitectònica i natural, monuments cació i serveis de tot tipus. Valleta tenen un tren que dia a dia veu que els nostres avantpassats ens han Volem prosperar, però des de la com passa el temps i cap administració deixat i que nosaltres estem obligats a realitat de les nostres comarques. Volem no fa res per millorar-ne l’estat, per tindre’n cura i mimar perquè les nostres estar comunicats però no de qualsevol donar-li un rendiment ni per fer-lo fort i futures generacions puguen gaudir-los manera. Volem mirar cap al futur, ser efectiu. ¿Per què? Pensem que el tren com els hem gaudit nosaltres. punt d’arribada, ¡no un lloc de pas! ❦

«L’ocupació de les millors terres de cultiu per l’autovia provocarà la fracturació del paisatge»

Febrer 2009

19


El Tossal

Josep Piera

Joan Antoni Ruiz Company Restaurant El Tossal, Quart, 6, València. Tel. 96 391 59 13. De desembre del 1998 a desembre del 2008, deu anys saborosos d’El Tossal, un clàssic ja de l’arròs al barri del Carme a València. Una cita obligada, si parlem de bon menjar, sobretot en aquesta ciutat que passa per ser una de les referències sense discussió d’aquesta gramínia cuinada en tantes variants per a satisfer qualsevol gust. De gastronomia poc podré afegir al que ja és sabut, i per això em referiré a un altre aspecte del local, que a poc a poc en aquesta època ha assolit que el seu siga un punt d’encontre, d’indubtable satisfacció perquè a més de la qualitat dels productes servits hi ha la qualitat humana de tot el seu equip, començant per Raquel i sa mare a la cuina i el seu germà José a la sala, que fan que tothom es trobe en aquest acollidor local com al menjador de sa casa, amb un tracte personal que et fa creure que ets l’únic comensal, i això comporta una delícia més que s’afegeix a tot el que gaudim en els plats de la taula. Recorde una escena de la pel·lícula El hijo de la novia quan el pare confessa al fill que la seua malalta esposa feia creure a cada client que era l’únic del restaurant. Això passa ací, on es gaudeix des del mateix moment en què posem els peus al local, que ara a més al seu soterrani ha recuperat part de l’antiga muralla àrab. Millor impossible. En aquesta fecunda desena he vist créixer la criatura, els seus inicis i fer els primers passos, i a l’any ja començava a caminar pel seu compte. Ara pot acudir a una marató gastronòmica amb la seguretat que quedarà entre els primers. Els arrossos tenen ací un dels seus paradisos, sempre variats i saborosos, al seu punt, caldosos o melosos, sense oblidar l’original «al forn», sense forn, tots tenen un sabor especial, estan fets amb cura i amb els millors productes. Una amanida il·lustrada de mil maneres o d’altres entrants (per exemple, «les creïlles braves modernes»), carn i peix del dia, amb les postres comporten, si més no, un parell d’hores de gratíssim record. Hi cal afegir el punt que arredoneix la festa, els bons vins valencians que s’ofereixen en totes les seues manifestacions, des de les clàssiques a les innovadores completen el delit. L’experiència compta. Aquesta és una generosa i definitiva aposta pels arrossos. ❦ 20

(Beniopa, la Safor, 1947)

La Drova Aquesta vella vall que ara veig verda, daurada lluna de meló d’estiu, és més que un llogaret entre muntanyes, molt més que la infantesa al finestral, molt més que un paradís ple de pinades. Aquesta vella vall feta de somnis, amagatall d’amors i de paraules, la dels mil i un perfums i les fonts fresques, la dels hiverns de llàgrimes de gel, la de les veus que juguen i el silenci; aquesta vella vall que vull per sempre verda. Aquesta que rebrota riallera després de les tempestes i la pluja; aquesta que faig meua cada dia, aquesta que duc viva a la memòria, no la toqueu, si us plau, no la toqueu. No la toqueu, si no és per a estimar-la. La sonrisa de la hierba y otros poemas Edició i traducció de Marc Granell Denes, València, 2008

Febrer 2009


Vicent Berenguer

Covetes dels Moros Les Casetes del Moros del alto Clariano, Manuel González Simancas. Edició d’Agustí Ribera i Joaquim Bolufer, Ajuntament de Bocairent, Bocairent, 2008, col·lecció «Estudis Locals», 94 pàgs. Magnífica edició sobre les conegudes Covetes dels Moros de Bocairent amb la qual es recupera l’important estudi (ara en la seua forma facsimilar) que a aquests monuments tant singulars va dedicar González Simancas (Madrid, 1918). Així, endinsar-se ara en aquesta mítica edició és un autèntic plaer pel rigor i l’amenitat amb què es projecta llum sobre un fenomen damunt del qual no han deixat mai de propagar-se candoroses fantasies. Però aquesta edició compta a més amb un important estudi dels editors Agustí Ribera i Joaquim Bolufer, arqueòlegs del Museu Arqueològic d’Ontinyent, fruit d’una extensa i rigorosa investigació pel que fa a l’abast i el sentit d’aquestes construccions tan a la Península Ibèrica com a d’altres països d’Europa, Àsia o Àfrica. Així, la documentació al respecte presentada com a ponències en diferents congressos s’ajunta ara per primera vegada i es configura probablement com una exhaustiva publicació d’aquest tema en el nostre àmbit cultural. Sens dubte és una obra molt important i una contribució que marca un abans i un després, també m’alegra pensar que tot el personal, professional o no, sensible a la història comarcal trobarà una obra ben suggeridora, així com qualsevol altra persona, curiosa per entendre el paisatge de Mariola, tampoc no deixarà de sentir una nova complicitat en veure amb més riquesa tota aquesta monumentalitat de temps remots, justament reconeguda com a «monument historicoartístic» el juny del 1931 pel govern provisional de la República. ❦ Febrer 2009

La selecció de marques de vins valencians d’un expert Valencia Land of Wine: A Winemarker’s Selection Joan C. Martín. Pròleg de Josep Torrent, prefaci de John Maher, editor i traductor, Anaconda, Londres, 2007, 126 pàgs. No sovintegen com caldria els llibres dedicats als vins valencians, al coneixement i la defensa de les seues varietats, de tots els cellers valencians, i en anglés aquest n’és el primer que s’ha publicat. És un volum que ha estat possible perquè, en conéixer els articles que Joan C. Martín, savi enòleg –i per tant escriptor!– publicava en el periòdic El País els estius del 2004 i 2005, el senyor Maher els va buscar, de seguida en va fer una tria i ací està el resultat, en principi, per al lector anglosaxó, que representa un públic àvid de conéixer les varietats de vi que hi ha al País Valencià, també saturat –els anglesos amants del vi–, per l’epidèmia de riojitis (és a dir, la incapacitat d’apreciar cap vi que no siga de la regió del riu Oja) arreu el Valencian Country, all around; sense més comentaris. Si més no, el llibre comença per proclamar les tres denominacions valencianes: Denominació d’Origen Utiel-Requena, Denominació d’Origen València i la Denominació d’Origen Alacant. Després, s’hi descriuen una seixantena de cellers valencians que estan fent vi, escrit amb una singular amenitat i amb un profund coneixement de causa, l’autor en sap i per això aquesta obra ja és una formidable premonició de la nova publicació que Joan C. Martín traurà enguany dedicada als vins mediterranis, inclosos els valencians, i al que representa el seu futur immediat. Amunt la garnatxa! ❦

Dossier sobre cultura del territori Revista del Vinalopó. Cultura del territori, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, Petrer, 2008, núm. 11, 232 pàgs. Des de fa deu anys que es publica aquesta revista s’ha aconseguit que cada número genere inesperat interés. El seu contingut, tant la part miscel·lània com la diversitat de les seues monografies són una documentació d’obligada referència (cultura popular, toponímia, la implantació del franquisme, ciutats de fa un segle, temps de dones, etc.), i en aquest sentit representa una aportació intel·lectual d’altura i amb això guanya tot aquest territori del Vinalopó. El dossier d’ara, dedicat a la cultura del territori en el seu conjunt, genera el mateix atractiu que els anteriors, però, escrit tot ell amb rigor pels col·laboradors respectius, em permet remarcar l’article d’Antonio Martínez Puche, «Los valores culturales como marca territorial en los municipios del Vinalopó. Singularización e identidad comarcal», que és una investigació molt clarivident, on es pot veure que el futur, el futur econòmic, dels pobles d’aquestes comarques «fluvials» estarà condicionat per les actuacions que s’hagen fet millor o pitjor pel que fa a la transformació del seu territori. ❦

21


Les acaballes del franquisme

L’edició de Saó en perill

Antoni Colomer Ontinyent, de la dictadura a la democràcia (1968-1982), Guillem Llin Llopis i Josep Sanchis Carbonell. Edicions Víctor, Ontinyent, 2008, 560 pàg. Les vora sis-centes pàgines i més de set-centes fotografies i il·lustracions que conformen el present llibre ens inviten a recórrer un període ben concret i delimitat de la nostra història, els protagonistes de la qual són Ontinyent, el País Valencià i l’Estat espanyol, per aquest ordre quant a l’àmbit espa-cial. Els autors, dos veterans ja del món dels llibres i estudis d’àmbit local, posen l’accent en la política, els polítics, els partits, el món del treball i sindical, la primera vaga, l’Ajuntament d’Ontinyent i els seus alcaldes, el Pla General, les infraestructures, l’urbanisme i les reformes, l’esport (l’Ontinyent CF bàsicament), l’oci, l’Església, les manifestacions culturals, els successos, els mitjans de comunicació, etc., les formes de vida d’aquella època que hem assajat de retratar de manera singular en «Ontinyent 1968». És més que una mera miscel·lània recopiladora de fets, esdeveniments i anècdotes, sota el denominador comú del silenci, la repressió i la por. Hi ha el batec de la vida social i política d’una època de precarietats (les acaballes del franquisme i l’inici de la Transició) en què, aparentment, tot estava sota control. El lector hi podrà trobar retrats i retalls potser de les seues pròpies vivències, i de la memòria col·lectiva. Per als més joves, aquest volum ha de servir per comprendre una mica més el seu passat més immediat: les generacions dels seus pares i avis. En aquesta obra la prioritat són les persones i els avatars polítics, el pols per la llibertat, tot passat per l’exigent sedàs de l’època i censurat per l’ombra omnipresent del franquisme. Això sí, cada vegada amb més clevills. ❦ 22

Escric des de Salamanca, però Agres, i concretament, la Xocolatera, és el lloc on he passat els estius des de fa 26 anys. Em faria molta pena veure’l transformat en un lloc de pas i ple de soroll. ❦ LBS, Salamanca

Necessitem de la vostra col·laboració. Imaginem que ja coneixeu Saó, una revista feta al País Valencià i en valencià, i que porta ¡32 anys! eixint cada mes, per tal de fer un poc més digne el nostre país. Doncs bé, la nostra benvolguda Conselleria de Cultura no ha respectat les canes i, sobtadament, ha anulat tots els contractes que mantenia amb la revista (principal-ment, els exemplars que rebien centres d’ensenyament i biblioteques). No podem amagar que aquest colp ha fet perillar el nostre futur, fins al punt de plantejar-nos el tancament de la publicació periòdica més antiga del nostre país. Afortunadament, hem pogut salvar, de moment, la situació. Ens posem en contacte amb vosaltres per salvaguardar un dels referents de la nostra cultura. Estem convençuts que, ara més que mai, és necessària la presència de Saó a les nostres terres. I, per garantir aquesta presència, és necessari el vostre suport a fi d’aconseguir augmentar el volum de persones, grups i institucions que ens facen costat. Gràcies per la vostra estima i col·laboració. ❦ Revista Saó València (l’Horta)

Salvem la Valleta

És un lloc màgic. Escolteu el seu silenci i voreu que és terapèutic. Camineu d’Agres a Alfafara, i sabreu de què parle. Per contrast, pugeu a la Cova Alta i sabreu què comporta una autovia als teus peus: un dany irreversible. ❦ ÁDP, València (l’Horta) L’autovia s’endurà per davant les terres més fèrtils: l’horta. A banda de tallar l’entrada natural de Bocairent cap a la Mariola. Ja no estaran units. ❦ DGM, Ontinyent (la Vall d’Albaida) Com a visitant esportiu habitual que sóc, m’agradaria dir que són molts pocs els paratges amb una bellesa semblant pel que fa al paisatge i amb tanta tranquil·litat extrema. El accés difícil a aquests llocs és una garantia de preservació. ❦ HBY, Madrid No es necessària l’autovia perquè trencaria el parc de la Mariola, amb les consequències directes cap a la flora i fauna, la inutilització de camins rurals únics i l’alteració brusca del paissatge. ¡Quina gran evolució!, ¿no? ❦ APP, Banyeres de Mariola (l’Alcoià) I que posen un port marítim també i, de passada, un McDonald’s a la Penya el Frare i, clar, ¡els tres o quatre camps de golf reglamentaris! ❦ GLA, Alcoi (l’Alcoià)

Hauriem de pensar per a qui és l’autovia, ¿per la gent de la comarca o per als empresaris de Benidorm? ❦

¿Què els deixarem als nostres fills? ¡Prou de ciment! ❦

JCM, Agres (el Comtat)

MCP, Pollença (Mallorca) Febrer 2009


No a cap autovia més. Només produeixen més ús privat dels cotxes, més contaminació, més destrucció del territori, més incomunicació entre pobles veïns, en definitiva: més merda per a tots. ¿És així com volem millorar la qualitat de vida? ❦ PB, Llíria (el Camp del Túria) Pareix que encara no en tenen prou d’este mal entés «progrés» i ara toca carregar-se la Vall d’Agres, eixe tresor que tenim i del qual formem part. ¡No ho podem permetre! ❦

es pot arribar a fer per pur negoci i per fer moviments de capital, fins el punt de destroçar el nostre entorn. La Mariola, per la banda d’Agres, Alfafara, venint de Muro i arribant fins Bocairent, no deu sofrir aquesta bestiesa. Maten un paisatge i una mica més a cadascú de nosaltres. Ja n’han fet prou, ¡cal aturar-los! ❦

Hi ha tant per dir que no cap en aquest espai. El silenci mantingut fermament, també expressa desfici, ràbia i no necessàriament impotència. Salvem-nos sí, i amb la Valleta d’Agres el país i amb el país la terra i la gent. ❦

DFC, Sueca (la Ribera)

Entitats adherides:

LAV, Alcoi (l’Alcoià)

ADEA, Ecologistes en Acció d’Ontinyent Amics de Joan Valls, Alcoi Associació Cultural el Rebrot Associació Gastronòmica el Menjador Associació Mariola Verda, Bocairent Associació Riera d’Agres Casal Jaume I de la Vall d’Albaida Centre d’Investigacions per la Natura Centre Excursionista d’Ontinyent Club de Futbol Unió d’Alcoi Club Universitari de Muntanya Col·lectiu Ontinyent en Bici Col·lectiu Serrella, Banyeres de Mariola Colla de Dolçaines Mal Passet, Cocentaina Colla Ecologista la Carrasca, Alcoi Colla Muntanyenca del Campello Coord. Ecologista de la Vall d’Albaida Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat Coordinadora pel Valencià Marina Baixa Crònica Tribuna d’Opinió, Ontinyent Ecologistes en Acció de València El Rentonar, La Torre de les Maçanes Garbera Cultural El Guaret, Cocentaina Grup d’Amics del la Natura, Cocentaina Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida Protectora d’Animals Arc de Sant Martí Terra Ferma Serra Aitana Voluntaris Ambientals del Benicadell i 47 entitats més…

Hi ha moltes maneres de trencar l’ànima i esta és una d’elles. El fet de no poder parar esta destrossa parlaria molt negativament de nosaltres. ❦

MTP, Almoines (la Safor)

GMA, Quatretonda (la Vall d’Albaida)

Volem millorar les comunicacions entre els nostres pobles, no crear barreres arquitectòniques infranquejables per a la gent que habitem la comarca.

No cal dir que per a anar de Muro a Villena ja existeix una autovia, l’anomenada «de l’interior» que està quasi a punt i que ja ens porta a Villena per Castalla i Saix. ❦ PMF, Alcoi (l’Alcoià) No som ni la platja ni el geriàtric de Madrid. Ja estem fartes d’obres faraòniques que destrueixen el nostre territori en benefici del turisme i dels seus interessos. ¡Defensem la terra! ❦ MGL, Alacant (l’Alacantí) Tot i que a mi em queda lluny aquest projecte, m’arriba a l’ànima el mal que

© Salvem la Valleta - 2008

SPB, Banyeres de Mariola (l’Alcoià)

Reunió de la Plataforma Salvem la Valleta.

Això és el que li falta a Bocairent, que li foten el paisatge… ¿De que serveix una autovia que ens porte turistes, si el que venen a vore ja no està? ❦ CVB, Bocairent (la Vall d’Albaida) ¡No a l’autopista de Villena a Muro! ¡Que hi torne el ferrocarril (que és un servei públic col·lectiu)! ❦

www.autoviavillenamuro.com plataforma.vallagres@gmail.com adhesions.salvemlavalleta@gmail.com Entitats adherides: 74. Particulars adherits: 4157.

JGM, Beneixama (l’Alcoià)

Butlleta de subscripció Vull ser subscriptor de la revista Barcella, mitjançant l’abonament de tres números per 7€ l’any Nom Adreça Població Banc Núm. compte Adreça Població

Cognoms Telèfon

Codi postal

Correu electrònic Comarca Oficina Comarca

Codi postal

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140 - 03450 Banyeres de Mariola

Firma


Profile for Revista Barcella

Barcella 36  

Barcella 36  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded