__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 11 • octubre 2000 • 200 ptes. / 1,2 euros


Barcella

REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL

Número 11 Octubre 2000 Quadrimestral EDICIÓ I REDACCIÓ:

Apartat de Correus 140 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià) www.banyeres.com/serrella e-mail: BARCELLA@globalmail.net Redacció: Rosa Maria Belda, Eduard Beneyto, J. Ricard Berenguer, Vicent Berenguer, Consol Conca, Antoni Francés, Romà Francés, Francesc Garcia, Josep Miquel Martínez, Vanessa Martínez, José Antonio Miró, Tello Navarro, Salvador Puerto, Antoni Sanjuán, Francesc Sarrió, Enrique Sempere, Joan Manuel Vicens. Col·laboradors: Carlos de Aguilera, Vicent Albero, Almudena Belda, Jordi Belda Llopis, Jordi Belda Molina, José Beneyto, Ximo Beneyto, Luisa Cardona, Joan Antoni Cerdà, Manuel Cerdà, Jordi Colomina, J. Antoni Francés, Francesc Gascó, Adolf Gisbert, Obdúlia Gisbert, Ma. Luisa Gómez-Elegido, Tirs Llorenç, Vicent Luna, Alexandre Martínez, Francesc Molina, Júlia Moltó, Carles Mulet, Robert Palomera, Rafa Payá, Miquel Payá, Ma. del Mar Pérez, Natàlia Ribera, Josep Sánchez, Raül Sanchis, Biel Sansano, Rosa Serrano, Miquel Àngel Terol, Ignacio Vañó. Maquetació: Josep Miquel Martínez Publicitat: Enrique Sempere Foto portada: Font del Cavaller, 2000, Banyeres de Mariola Fotomecànica: Textogràfic - Alcoi Impressió: Nou Gràfic C.B. Banyeres de Mariola Tiratge: 500 exemplars Depòsit legal: A-562-1997

2

“–Acosta’t tu a ells, e digues-los que nós som ací. E ell acostà’s a ells, e ells dixeren que no volien parlar ab ell, e si s’acostava a ells darien-li ab pedres. E estiguem aquí bé per tres o per quatre dies de la partida on hom ve d’Ontinyent a Biar deçà l’aigua.” Aquestes paraules tanquen el capítol 356 de la Crònica o Llibre dels fets de Jaume I, on es descriu una incidència més dels dos sarraïns de Biar, encarregats de negociar amb el rei Jaume la frontera del sud... Uns capítols abans, “els fets” de la campanya de Jaume I es troben situats entre el riu Xúquer i les terres de Múrcia, en concret en territori de Mariola. És fàcil suposar que, davant el setge de les tropes jaumines a Biar, el riu Vinalopó va ser un recurs important per a instal·lar el seu campament. També podem imaginar el paisatge, les hosts, que procedents de Xàtiva, passarien per Bocairent, Serrella i Banyeres, Beneixama, Cabdet..., llocs poblats per sarraïns, també per alguns jueus. Això ho diu la Crònica, a la seua manera, és clar, perquè l’interés del seu autor és contar la campanya oficial, la negociació política, les exigències i els interessos d’arribar ambdues parts a un bon pacte. Però hem de tenir en compte que no és una crònica històrica rigorosa, perquè el rei només volia parlar “de les coses grans i bones”; i ja sabem que el rei, a l’Edat Mitjana, per designi diví, havia de mantenir l’harmonia del cos social mitjançant la pau i la justícia; també havia de comportar-se com un cavaller (que, ausades, no era poca cosa) i, al capdavall, era tot un heroi (prudent i astut). Són coses que calia deixar ben reflectides en el “seu” llibre. Llegit a Mariola, certes parts de la Crònica poden produir una emoció especial i, de vegades, u dubta si no està més de la part dels perdedors, els expulsats, ¿com es relacionarien les tropes jaumines amb la població autòctona, que eren els sarraïns? La campanya va durar uns quants mesos, hi van passar moltes coses, hi havia una conquesta des del nord i una guerra llarga... El Tractat d’Almizra ho du a escena cada any amb un mèrit indiscutible i una qualitat admirables; és una font d’acostament a l’època i al tema totalment recomanable. I, com és natural, la historiografia referent a l’època, que –sense esgotar el tema– és molt considerable, també convida a conéixer aquest segle XIII valencià. Ara, davant el Nou d’Octubre, cridem l’atenció sobre el valor que té la Crònica del rei Jaume I, especialment per als que vivim al país. No solament com a símbol fundacional del regne de València, sinó com a obra indispensable de llegir i estimar, perquè en qualsevol frase seua ens podem sentir humils i admirats de reconéixer uns vincles amb l’època i amb una gran tradició cultural de què formem part. I tant de bo, en la mesura de la nostra capacitat d’obrar, poguérem dignificar-la, per la gent que forma el país. ❦

Rafa Payá


tre del curs suposen 900 milions de pessetes. Alhora, les autoritzacions per part de la Conselleria d’obertura i d’ampliació de nous centres privats augmenten de manera geomètrica. Molts d’aquests centres, a marxes forçades i en espais insuficients, estan remodelant els edificis per a impartir la Secundària, mentre les construccions d’instituts públics de la Conselleria es retarden. ❦

El Molí Sol de Banyeres de Mariola.

Intent d'expoli al Molí Sol de Banyeres de Mariola Aquest estiu el patrimoni cultural de Banyeres de Mariola va ser objecte d’un robatori que provocà gran consternació en el municipi. Un grup de desconeguts va arrancar i va sostraure les lletres esculpides en pedra “Blanco y Negro” que donaven nom a l’emblemàtic Molí Sol. Aquesta obra d’art està inclosa en el catàleg de bens protegits per la Conselleria de Cultura i forma part del ric llegat de l’arqueologia industrial dels molins de paper del poble, símbol representatiu de l’època de major esplendor d’aquesta

fàbrica de paper de fumar, fundada en 1856 i tancada en 1996. Dos setmanes després del robatori la Guardia Civil va detenir un antiquari acusat d’haver comprat algunes d’aquestes lletres de pedra, les quals van ser recuperades. Uns dies més tard Benjamín Francés, propietari d’una finca pròxima va trobar la resta de pedres que faltaven. Tot fa pensar que foren abandonades pels lladres ràpidament per tal d’evitar sospites per part de la policia. ❦

La Conselleria de Cultura, Educació i Ciència envia mestres sense capacitació lingüística a escoles amb programes en valencià

afecten una vintena de centres amb programes bilingües en Primària i Infantil. Segons el STEPV, les places que no s’han catalogat són les de especialistes de Primària i d’ESO, és a dir, els professors de música, educació física, anglés o francés. El sindicat considera el fet com a greu, ja que atempta contra la continuïtat dels programes d’ensenyament en valencià de molts centres i, per tant, posa en perill la qualitat de l’ensenyament, segons Vicent Esteve. D'altra banda, segons una ordre del 4 de juliol d’enguany de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, les ajudes econòmiques a escoles privades –concertades i no concertades– només per al primer quadrimes-

La falta de catalogació com a bilingües de més de 800 places de mestres ha obert la possibilitat que professors sense domini de les dues llengües oficials del país siguen enviats a centres que oferten programes d’immersió lingüística i d’incorporació progressiva del valencià. Diferents organitzacions han denunciat aquesta anomalia, però la Conselleria de Cultura ha minimitzat aquest problema en els centres. La Federació d’Escola Valenciana ha detectat 50 casos que

Al Ple de juny de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola, l’alcalde, Roberto Calatayud, va contestar la pregunta del Bloc sobre si s’havia encetat la campanya de conscienciació ciutadana d’estalvi d’aigua –proposada amb anterioritat pels nacionalistes– que es limitaria el consum de les cisternes dels wàters de les dependències municipals. L’alcalde va manifestar que gràcies a Déu, els aqüífers de Banyeres no pateixen la sobreexplotació d'altres, com el de Villena-Beneixama. Mentrestant, segons dades publicades en juny per la Universitat d’Alacant, la mitjana del nivell dels aqüífers ha devallat seixanta metres els darrers cinc anys a les comarques alacantines i, a alguns paratges, ja es perforen pous a 600 metres de profunditat. A la pregunta del Bloc que feia referència a la vigilància municipal per a impedir la construcció il·legal de pous, Roberto Calatayud va contestar que el seu grup desconeix totalment que estiga fent-se cap pou al terme municipal, malgrat que l'oposició ha denunciat en diverses ocasions que és del domini públic que les màquines perforadores circulen amb impunitat pel terme de Banyeres de Mariola. ❦

© Barcella - 1997

© Barcella - 2000

El Grup del PP a Banyeres entén com a campanya de conscienciació ciutadana d’estalvi d’aigua, la limitació del consum a les cisternes de les dependències municipals

3


Un de cada sis actes racistes i de discriminació, dels 300 més greus que eixiren a la llum l’any passat a l’Estat espanyol, van tenir com a escenari el País Valencià. Les dades són de l’informe anual de l’associació SOS Racisme presentat a València el 6 de juliol d’enguany. Només Catalunya i Madrid superen els 50 casos denunciats per immigrants i ciutadans d’ètnia gitana del País Valencià. L’informe adverteix que en els últims mesos el racisme social s’ha disparat fins a acostar-se cotes preocupants. D’altra banda, l’Oficina d’Atenció a l’Immigrant creada a Ibi, fruit d’un conveni entre l’Ajuntament i CCOO va atendre durant les primeres setmanes de juny un centenar d’estrangers interessats en regularitzar la seua situació laboral i d’estada al país. L’allau de ciutadans procedents, fonamentalment de països de l’Est d’Europa i de Sud-amèrica, que ha irromput des de principi d’any en la vila joguetera, ha estat objecte d’anàlisi per part dels agents econòmics i socials de la localitat. ❦

Recolzament de la Universitat d’Alacant al Medpark Malgrat l’oposició frontal del Govern de la Generalitat, i en concret d’Eduardo Zaplana i l’Ajuntament d’Alacant pel que fa a Medpark, la Junta de Govern de la Universitat d’Alacant va recolzar per unanimitat aquest parc científic. L’òrgan considera que és un projecte beneficiós per a la societat i demana diàleg a les administracions competents. A aquest manifest s’han adherit el president del Consell Social i Econòmic de la Universitat, a més del Grup Socialista de la Diputació que ha demanat la creació d’un consorci i una partida de 100 milions de pessetes per a impulsar el Medpark. ❦

Mor Francesc Ferrer Pastor El dia 11 de juliol passat, als 81 anys, soterraren a València l’il·lustre lexicògraf valencià Ferrer Pastor. En els anys cinquanta va ser professor dels cursos Lo Rat Penat i membre de la Comissió Interdiocesana per a la traducció de textos litúrgics al valencià. 4

El 1956 publicà el Diccionari de la rima en col·laboració amb Josep Giner; entre altres obres de lexicografia i ortografia, es pot destacar el popular “diccionari" blau i blanc Vocabulari valencià-castellà castellà-valencià. Darrerament es trobava treballant en un monumental compendi de tot el refranyer valencià. També estava en possessió de la Medalla d’Or de la Universitat de València. ❦

© Barcella - 1999

Immigració i racisme

Dues dones per primera vegada estan a un batey Les biarudes, Ma. Salud Català Conca i Ma. Teresa Barceló Francés han sigut les dues primeres dones que han estat a un batey (barracó en un camp de canya de les fàbriques de sucre), concretament a la República Dominicana, on la gent viu com esclaus, treballa de 6 del matí a 6 de la nit, menja tots els dies arròs i frijoles i no tenen les mínimes condicions humanes de vida. Ara aquestes dues xiques estan fent un projecte per canalitzar aigua potable i servicis sanitaris. Formen part dels 50 jóvens del País Valencià seleccionats pel Fons Valencià de Solidaritat per anar a Centre Amèrica. Primer han fet un curs de formació; després, una estada d’un mes per conéixer la realitat, i ara van a fer una exposició de fotos per conscienciar-nos de les necessitats d’aquella gent. ❦

Tornen a Biar els sons originals de les campanes

Molí de la Farina a Banyeres de Mariola.

Xerrada col·loqui al Museu Molí Paperer El passat 15 de setembre es va celebrar a la sala de la biblioteca del Museu Paperer de Banyeres de Mariola una xerrada col·loqui a càrrec de Tomàs V. Pérez Medina, autor del llibre Los molinos de agua en las comarcas del Vinalopó 1500-1840). L’autor va fer un repàs històric de la importància que han tingut els molins d’aigua en les nostres terres. Aquests han contribuït de manera decisiva en els inicis protoindustrials, primers passos del que fou, en el segle XIX, la revolució industrial i que en la comarca d’Alcoià o les comarques del Vinalopó han tingut una importància decisiva fins fa pocs anys. La farina, el paper o els draps eren productes bàsics que s’elaboraven en aquests molins que sempre han tingut un denominador comú, l’aprofitament de la força de l’aigua com a energia que movia la maquinària dels molins, abans que apareguera la màquina de vapor o l’energia elèctrica. ❦

A Biar, està duent-se a terme el projecte de retornar el so original a les campanes. L’any passat es va canviar, a les quatre campanes xicotetes, el jou de metall que tenien per un de fusta, com hi era antigament. I enguany, a l’agost, es va canviar el jou de la campana gran, que data de l’any 1500. Aquest projecte ha sigut possible amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana. S’espera també el canvi en les altres tres campanes grans i així donar per acabada la tasca proposada. ❦

Moció de censura a l’alcalde Ramón Belda a Biar El passat 22 de juliol es va realitzar un ple extraordinari amb un únic punt del dia, la moció de censura per part del Bloc-Els Verds i PSPV a l’alcalde del PP Ramon Belda, aquest ple es va desenvolupar amb un ambient tens per la presència de molt de públic en la Sala de Plens. El nou alcalde del PSPV, Cristóbal Román, va oferir les regidories de Patrimoni, Cementeri i Educació al PP, el qual amb posterioritat les ha rebutjades. Mateu Molina, únic regidor del Bloc, és primer tinent d’alcalde amb les regidories d’Urbanisme, Festes i Medi Ambient i totes les altres les ostenten els quatre regidors restants del PSOE. ❦


Timonets i argelagues Barcella

© Barcella - 2000

Timonet a l'Associació de la Llegenda de sant Jordi, el Drac i la Princesa per l'èxit de la representació i l'encert en el nou marc escènic al parc de Vil·la Rosario.

Argelaga al corresponsal de Ràdio Villena en Banyeres per "oblidar" la revista Barcella en la relació que va fer de publicacions que s'editen a Banyeres. Des de 1997, és a la venda a totes les llibreries. Protestes de juny de la Iniciativa Ciutadana per la Gestió Pública de l'Aigua a Alcoi.

Muro aprova el Reglament de Participacó Ciutadana després de la controvèrsia a Alcoi Els grups polítics de l’Ajuntament de Muro han aprovat per unanimitat el Reglament de Participació Ciutadana. Entre les mesures que contempla el document destaca la creació d’un consell assessor, al mateix temps que s’estableixen els mecanismes necessaris perquè els veïns puguen intervenir en comissions municipals i plens. Les associacions podran sol·licitar als presidents la seua participació mitjançant un representant en el punt que els afecte, amb veu però sense vot. De la mateixa manera, el públic assistent als plens podrà intervenir en acabar aquests en el torn de paraules. I amb la finalitat de potenciar la participació ciutadana l’Ajuntament convocarà dos ciutadans per mesa electoral a cada ple ordinari. Aquesta aprovació arriba després

de la polèmica viscuda a Alcoi, on els representants de la Iniciativa Ciutadana per la Gestió Pública de l'Aigua van denunciar que malgrat les 9.000 firmes arreplegades per a demanar la celebració d'un referèndum, i una manifestació a la qual es van sumar més de 2.000 persones, el govern municipal (aleshores socialista) es va negar a complir el Reglament de Participació Ciutadana que ell mateix va promoure i aprovar anys enrere. Els representants d'aquest grup de ciutadans van acusar a l'Ajuntament d'Alcoi d'aprovar paper mullat, perquè encara que s'ha presentat la primera ocasió per a utilitzar el Reglament de Participació, s'ha demostrat que la redacció d'aquest document ha estat una farsa i un acte d'hipocresia política. ❦

Polèmica per una imitació del Papa de l'actor alcoià Xavi Castillo

i humor, va rebre el recolzament del públic que apel·lava la llibertat d’expressió. El regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Alacant també es va manifestar en contra d’aquesta imitació quan va lliurar els premis Alacant a Escena minuts després. L’actor ha rebut el recolzament de l’Associació d’Espectadors d’Alacant i dels grups de l’oposició. Tots demanen al regidor de Cultura Pedro Romero una disculpa pública a l’actor i el respecte a la llibertat d’expressió. ❦

Una imitació en el Teatre Principal d’Alacant del Papa a càrrec de l’actor Xavi Castillo, membre del grup teatral alcoià Pot de Plom, ha provocat una forta polèmica entre els grups municipals de l’Ajuntament d’Alacant. L’actor després d’explicar-li a un espectador que el va increpar, que allò era només teatre, una paròdia

Timonet a la Confraria de Sant Jordi per la iniciativa de recuperar l'antic emplaçament de l'ermita del Conjurador.

Una argelaga als responsables de les obres del gas i de la pavimentació dels carrers de Banyeres per tapar i destapar els clots una i altra vegada.

Un timonet a la colla de dimonis La Quarantamaula i el grup El Braçal pels seus èxits en les actuacions a Campan i a Ibi.

Argelaga als salvatges que van fer malbé les instal·lacions de l'equip reemissor de Punt 2.

Timonet als ciutadans que van acudir ràpidament a apagar el foc a la Solaneta aquest estiu. Gràcies a ells no va passar a majors. 5


Dos alumnes del Institut Professor Manuel Broseta premiats en el concurs literari Sambori 2000 L’IES Professor Manuel Broseta continua la seua tasca de consolidació del Programa d’Ensenyament en Valencià. Aquest curs 2000–2001, per primera vegada, es traspassa el límit de l’Educació Secundària Obligatòria i s’ha aconseguit de l’Administració que un grup de 20 alumnes puguen continuar els seus estudis de 1r de Batxillerat Logse en el que anomenem línia en valencià. Les repercussions que aquesta incorporació comporta han afectat tant la confecció dels horaris (més complexos si, a més de la llengua vehicular, tenim en compte l’optativitat de matèries de ciències i lletres d’aquests alumnes), com la plantilla del centre, amb un augment (almenys en teoria) del professorat amb capacitació lingüística. Aquest doble esforç, sens dubte poc freqüent, converteix un fet que deuria ser normal des d’un punt de vista acadèmic i social, en una notícia. El professorat espera que prompte deixe de ser-ho i que l’oferta d’ensenyament en valencià al centre Professor Manuel Broseta continue creixent en quantitat i en qualitat. Pel que fa al nombre d’alumnes matriculats en el Programa d’Ensenyament en Valencià, a Secundària, hi ha un grup en 1r i 2n d’ESO respectivament, dos en 3r i un en 4t; cinc grups els quals, en alguns casos, han passat dels 18-20 alumnes per aula, fins als 30. D’altra banda, la qualitat d’aquest ensenyament està confirmada, per exemple, per l’obtenció de guardons en certamens escolars per alguns alumnes del centre: Miguel Mora (2n d’ESO) i Josep Belda (3r d’ESO), premi i accèssit respectivament del Sambori 2000, II Premi Escolar de Literatura en Valencià de l’Alcoià-Comtat, edició que ha arreplegat narracions de 884 xiquets i xiquetes de tota la comarca. En llengua castellana, l’alumna Estefanía Ribera, de 1r de Batxillerat, ha vist publicat el seu treball juntament amb el d’altres 23 estudiants de tot l’Estat per haver estat seleccionada al concurs literari Educación para Todos, organitzat per Ayuda en Acción i que ha comptat al seu jurat amb escriptors tan rellevants com ara Almudena Grandes (autora del pròleg) o Manuel Hidalgo. Segons el 6

professorat del centre Professor Manuel Brosseta, aquest reconeixement públic del treball docent i de l’ús de la llengua, és imprescindible per a recuperar el lloc de prestigi que tot centre educatiu hauria d'ocupar en una societat que s’anomena “desenvolupada”. ❦

El Museu Arqueològic d’Alacant obri les portes Després d’una gran remodelació, a final de setembre, s’ha inaugurat el nou Museu Arqueològic (el Marq). Una exposició del Tresor de Villena ha sigut la triada per a iniciar la nova etapa de l’originari Museu Provincial. Aquesta prestigiosa institució va dirigir-la Enric A. Llobregat, des de 1965 fins a fa uns pocs anys. Rafael Azuar és el director actualment. ❦

Un altre CD de la Societat Musical de Banyeres de Mariola El passat 17 de setembre, dins dels actes de les festes d'Atzeneta d'Albaida va ser presentat l'últim CD gravat per la Societat Musical de Banyeres de Mariola durant els dies 22 i 23 de juliol passat. El CD és un monogràfic sobre la música de Ramon Garcia i Soler, conegut a Banyeres perquè dues de les seues obres van ser estrenades en els concerts que es realitzen cada any al maset dels Moros Vells. Aquest CD és el segon de la col·lecció “Monografia”, que la productora Omnes Bands esta editant. Es tracta d'una col·lecció amb la qual es perseguix l'autenticitat i la qualitat, on s'exalta la categoria d'un gènere musical com és el de les festes de moros i cristians, molt presents en les nostres comarques. En aquest recull es donaran cita els millors autors contemporanis d'aquest gènere musical, com José Rafael Pascual Vilaplana, Ramon Garcia i Soler, Rafael Mullor Grau o Joan Enric Canet Todolí. La presentació del disc es va fer en la població on va nàixer el compositor de les obres presentades. La Societat Musical de Banyeres de Mariola i Ramon Garcia i Soler van ser ovacionats pel nombrós públic procedent de diverses poblacions de les Comarques Centrals, entre elles Banyeres, que es van congregar al poliesportiu d'Atzeneta. ❦


La depredació dels aqüífers Barcella

Encara que a les societats més avançades ja fa dècades que han revisat el discurs sobre els recursos naturals, sembla que Banyeres de Mariola viu amb una despreocupació patent la preservació del seu patrimoni mediambiental. Malgrat que a molts ens van educar en la idea que els recursos eren inesgotables, ara ja sap tothom que aquest argument ha caducat. A l'Administració, però, li costa canviar la seua manera d'operar i es dóna el cas que a Banyeres, quan es planteja el problema que als mesos crítics d'estiu es consumeix tota l'aigua dels depòsits

preocupant, encara que la recàrrega dels aqüífers és la mateixa. Caldria que l'Administració local encarregara la redacció d'un pla estratègic per a, primer, saber l'estat de la qüestió i, després, estudiar quines són les solucions possibles per a garantir l'abastament per molts anys de la població, de l'agricultura i de la indústria. Tots sabem que moltes vegades el que és pa per a hui és fam per a demà, i no serà d'una altra manera si segueix la situació actual de descontrol en la construcció de pous privats clandestins.

de l'economia al País Valencià amb el canvi d'estructura productiva que passa de ser agrícola a convertir-se en industrial a la major part del territori. A l'Alcoià i, de manera més concreta, a Banyeres de Mariola, s'ha produït la dècada de 1990 una important expansió industrial amb el consegüent augment del consum de recursos naturals. És per tant imprescindible planificar bé el futur desenvolupament industrial i urbanístic perquè puga ser sostenible. Un creixement sense una planificació amb trellat podria comprometre el recurs i avortar el procés de progrés

municipals en un parell de dies, la solució que plantegen les autoritats locals és construir un altre depòsit i augmentar el diàmetre de les conduccions de l'aigua. Sens dubte s’ha de garantir l'abastament dels consumidors, però la construcció de nous depòsits no pot ser l'única actuació a fer. La falta d'una visió del problema en el seu conjunt demostra que no s'ha arribat a entreveure que el recurs és limitat i susceptible de ser hipotecat per a les generacions venidores. En molt pocs anys el consum d'aigua a Banyeres de Mariola s'ha disparat de manera

Marc geogràfic i socioeconòmic

econòmic. La inexistència d'un estudi científic de desenvolupament sostenible agreuja el problema, perquè comporta que les autoritats ni tan sols han començat a veure el conflicte.

Els pous d'on s'abasteix d'aigua Banyeres de Mariola estan localitzats a l'aqüífer del Pinar de Camús. Aquest aqüífer està ubicat a l'anomenat Sistema Aqüífer Prebètic 50.1. Algunes de les comarques més industrialitzades del País Valencià com són l'Alcoià o la Vall d'Albaida estan situades sobre el sistema aqüífer 50.1 del Sistema Prebètic, amb la pressió sobre el medi natural que açò comporta. És a partir de la dècada de 1950 quan es produeix un fort desenvolupament

El Sistema Aqüífer Prebètic núm. 50.1 Un sistema aqüífer és una formació geològica en la qual s'emmagatzema i circula aigua subterrània, la qual aprofita la porositat de la roca que l'acull i el gradient hidràulic allà present. Els límits d'aquestes formacions poden ser 7


Subsistema de la serra Mariola El subsistema de Mariola ocupa una superfície pròxima als 300 quilòmetres quadrats. Presenta una forma allargada en direcció NE-SO, extrems que es delimiten, al nord-est, amb el riu Serpis a Cocentaina i Muro del Comtat i, al sud-oest, amb el riu Vinalopó a Saix. Pel que fa a l'orografia, comprén tota l'alineació muntanyosa definida per les serres de Penyarrúbia, Onil, la Fontanella, el Menejador, la Font Freda i Mariola. També abasta la foia d'Alcoi on es troben les capçaleres dels rius Polop i Barxell, afluents del riu Serpis. A la vessant oposada dels rius Polop i Barxell té el seu origen el riu Vinalopó. A la perifèria del subsistema es troben assentades les poblacions d'Alcoi, Cocentaina, Muro del Comtat, Agres, Banyeres de Mariola, Biar, Saix i Onil. La indústria és la principal activitat econòmica, fonamentalment tèxtil i localitzada a l'Alcoià. Dins del subsistema de la serra de Mariola s'han classificat els aqüífers següents: – Aqüífer del Pinar de Camús. – Aqüífer Terciari d'Onil. – Aqüífer de Penyarrúbia. – Aqüífer de l'Alt de les Llacunes. – Aqüífer de Sant Cristòfol. – Aqüífer Terciari de Cocentaina. – Aqüífer Detrític de Muro del Comtat. – Aqüífer Juràsic de Muro del Comtat. – Aqüífer d'Agres. – Aqüífer de Sant Jaume. – Aqüífer de la Fontanella. 8

El fluix subterràni té direcció i sentit variables donada la compartimentació i les nombroses divisòries piezomètriques existents, és a dir, les grans variacions de nivells i pressions de les aigües sota terra. El vessament subterràni és drenat al capdavall pels rius Vinalopó i Serpis. Des de l'any 1981 s'observa a l'aqüífer juràssic de Muro del Comtat una davallada hiperanual de 5 metres, conseqüència directa del començament de l'explotació que ara abasteix Cocentaina i Muro del Comtat. Les davallades continuades no són casuals, es deuen al fet que aquest aqüífer és captiu per les quatre barreres impermeables que el confinen lateralment i només s'alimenta per infiltració de l'aigua de pluja. El subsistema de la serra de Mariola arrossega un dèficit d'aigua que –lluny de dur camí de solució– sembla que s'agreujarà els anys vinents per la imprevisió dels governants dels pobles implicats que no estan implantant cap mesura correctora. Segons l'Institut Geològic i Miner d'Espanya, que pertany al Ministeri d'Indústria i Energia, el balanç per al període 1948–1983, és a dir, la mitjana del consum en 35 anys aporta les dades següents:

© Barcella 1999

tancats o oberts. Quan un límit és obert hi ha una connexió hidràulica amb el sistema veí, de la qual cosa es desprén que, a més de les actuacions sobre el propi sistema aqüífer, són determinants les actuacions que es fan als sistemes aqüífers confrontants. Dins del Sistema Aqüífer Prebètic 50.1 es troba el subsistema de la serra Mariola i dins d'aquest es troba l'aqüífer del Pinar de Camús d'on es proveix Banyeres de Mariola. El sistema hidrogràfic és de tipus mediterrani, amb una acusada irregularitat. El vessament superficial és reduït a consecuència de l'elevada permeabilitat dels materials carbonatats que conformen la major part del territori i açò fa que un percentatge alt de la pluja útil s'infiltre al sistema aqüífer.

Perforació d'un pou d'aigua al Buscarró.

Com hem vist, el total d'aigua subterrània que s'utilitza hui d'aquest subsistema és, com a mínim, de 24,6 hm3/any. Diem com a mínim perquè aquestes són les dades oficials que no tenen en compte les extraccions que es fan mitjançant la gran quantitat de pous il·legals que s'han consentit a molts pobles situats al perímetre del subsistema de la Mariola. Aquest és un dels problemes més greus que suporta el sistema aqüífer, perquè com els pous són clandestins, no es poden saber els hm3/any reals que es consumeixen a més d'escapar a qualsevol control per part de l'Administració. El descontrol que comporta aquesta situació fa que un particular puga consumir gratuïtament i de manera abusiva un recurs que és públic i a més, i és l'aspecte més preocupant, es pot esgotar. Però si hem vist les caràcterístiques generals del subsistema de la serra de Mariola, d'on Banyeres bombeja l'aigua per al proveïment de la xarxa pública, no és menys important analitzar l'estat concret de l'aqüífer sobre el qual està assentada la indústria. La indústria de Banyeres ha estat construïda sobre el subsistema Solana–Almirall–Mestalla que va des de la població de Villena fins a la d'Oliva. Les zones de les Molines i la Marjal estan sobre l'aqüífer quaternari Villena–Beneixama; un dels més sobreexplotats de tot el País Valencià. L'escassesa de recursos superficials a la conca del Vinalopó ha fet que primer s'explotaren els aqüífers més superficials i a partir de la dècada de 1950 els aqüífers profunds. La rendibilitat baixa dels cultius de secà ha comportat que es canviaren les explotacions agrícoles transformant-les en cultius de regadiu. El reg es fa, quasi en la seua totalitat, amb aigües subterrànies. La demanda per al reg és de 90 hm3/any amb un dèficit de 23 hm3/any. Si sumem els consums del reg, de la indústria i de la població urbana, arribem a la xifra de 90 hm3/any de dèficit en la conca alta i mitjana del Vinalopó. Un estudi de l'Institut Geològic i Miner d'Espanya de l'any 1995 pronostica que els anys vinents el dèficit haurà augmentat a 120 hm3/any. Aquest dèficit comporta una sobreexplotació molt greu dels aqüífers de conca amb una davallada continuada dels nivells d'explotació i, en alguns casos, amb la


considerable de la salinitat amb l'increment de les concentracions de clorurs i del sodi que ha continuat creixent poc a poc. Segons l'anàlisi de l'Institut Geològic i Miner d'Espanya, la incipient salinització es deu a l'influència de les argiles guixeres del Keuper quan es fan bombaments intensius.

La guerra de l'aigua

Banyeres de Mariola. Al subsistema de la serra de Mariola, l'any 1976 es va inaugurar una xarxa de control periòdic de qualitat de l'aigua que hui està conformada per sis punts d'anàlisi, entre els quals es troben els proveïments d'Alcoi, Banyeres i Onil. El subsistema aqüífer de Mariola és en general de bona qualitat, amb una mineralització relativament baixa. Tanmateix l'any 1977 es van detectar els primers senyals d'alarma que han anat confirmat-se amb el temps. Al sondatge 2833-1-018 es va detectar un augment

© Barcella 2000

pèrdua de qualitat de l'aigua. Abans hem explicat que la major part de la indústria de Banyeres de Mariola està ubicada sobre l'aqüífer Villena-Beneixama, és a dir, sobre l’esmentada conca del Vinalopó que pateix, com hem dit, un dèficit de 90 hm3/any. També Banyeres de Mariola contribueix, per tant, a agreujar aquest dèficit amb la gran quantitat de pous privats que s'han permés construir els darrers anys i que, lluny de corregir-se aquesta tendència, les autoritats segueixen consentint. Com ja explicarem al núm. 8 de Barcella, el proveïment d'aigua per a la xarxa municipal de Banyeres, que es fa a partir del sondeig 2832-7-003, al Pinar de Camús, va estar a punt d'afectar-se de manera important l'any 1991. Aquell any, l'empresa Aigües Municipalitzades d’Alacant va fer la petició d'explotació de dos pous nous a aquest aqüífer i demanava autorització a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per a extraure 4 hm3/any. L'empresa explicava que l'aigua es conduiria per la xarxa de la Mancomunitat de Canals del Taibilla fins a Alacant per a satisfer els increments futurs de la demanda. Sortosament, l'Ajuntament d'Alcoi va encarregar un treball d'investigació a l'Institut Geològic i Miner d'Espanya i les conclusions van ser determinants per a paralitzar el projecte. Ramón Aragón i Juan Ramón Cobos, autors de l'informe de l'Institut Geològic van redactar un document en el qual argumentaven que si es construien els dos pous i començava l'extracció de 4 hm3/any, es produiria com efecte immediat una davallada de nivells a tot el sector occidental del Pinar de Camús que afectaria primerament als punts més propers. Posteriorment, la divisòria piezomètrica, o de presions de l'aigua, entre els sectors central i oriental es veuria desplaçada en direcció cap a l'Est i podria provocar una inversió del fluix en davallar els nivells de manera que afectaria, entre d'altres, al sondeig d'abastament de Banyeres i al sondeig d'abastament d'Alcoi. A més es produiria una reducció del fluix subterrani cap a la zona de Barxell. Com que l'aqüífer del Pinar de Camús es recarrega només amb l'aigua de pluja, hem elaborat el següent gràfic on podem veure una taula que mostra l'augment del consum d'aigua i la davallada dels l/m2 de precipitació els darrers 10 anys a

El País Valencià es mor de set pel balafiament, el descontrol i l'ús dolent, i perquè ningú s'atreveix a posar ordre en el caos hidrològic. La guerra de l'aigua, tot just, ha començat. No es poden vendre com a solidaritat els transvasaments perquè s'hipotequen valls i muntanyes, el futur mediambiental del país, a més que hi ha molta inèrcia i grans interesos econòmics, donat que, segons els ecologistes, construir embassaments ha estat la política de tota la vida i als polítics el que més els agrada és inaugurar. El PHN (Plan Hidrológico Nacional) sotmés a debat no es basa en qüestions tècniques o hidrològiques, hi ha desordre i es va cap a la insostenibilitat, sentencien els ecologistes. El desgovern hidrològic té el seu origen en el fet que des de fa dècades la gestió de l'aigua s'ha basat en el principi de ser un recurs il·limitat i gratuït. Ara està demostrant-se que és limitat, escàs i que serà car. L'agricultura Els cultius de regadiu s'estenen per tot arreu, incloses les zones més seques, i no s'escatima l'aigua perquè els sistemes de reg es fan a manta (per inundació). "Si als agricultors sel's trenca una

Manifestació en contra de la privatització de la gestió de l'aigua, Alcoi, 27 de juny de 2000.

9


El turisme L'especulació urbanística de la costa i el seu increment en població i activitat econòmica en contraposició amb zones d'interior, que sofreixen despoblament és d'una importància capital. Quan es parla d'aquest punt apareixen els camps de golf. ¿Per què un habitant de l'Alcoià o de la Vall d'Albaida ha de donar aigua dels seus aqüífers per a camps de golf en terres seques –tot un luxe– i parcs temàtics?, es pregunta la població. I es que l'intent de 1991 de extraure aigua del Pinar de Camús per al consum de la costa va alertar als habitants de l'Alcoià. Grups ecologistes de les comarques d'Alacant com La Carrasca, d'Alcoi, han elaborat un informe on es calcula que només Terra Mítica consumeix la mateixa quantitat d'aigua que una ciutat com Castelló. El president de la patronal turística espanyola, l'hostaler benidormí, Pere Joan Devesa, va reclamar el mes passat amb urgència més aigua i va dir que "és igual que vinga de l'Ebre, del Ródano o de la dessalada del mar". Amb aquesta despreocupació per l'origen del recurs i immersos en aquesta guerra, els hostalers podrien tornar a intentar el saqueig de l'aqüífer de la Mariola. En aquest sentit, Miguel López, de la Coordinadora d'Agricultors va manifestar que el transvassament de l'Ebre al litoral valencià "utilitza les necessitats dels agricultors com a tapadora per a dotar d'aigua la indústria turística del litoral". Les infraestructures Carlos Arribas, de Ecologistas en Acción, va criticar el mes de setembre l'aprovació del transvassament Xúquer-Vinalopó perquè amb l'aprovació del PHN "acabaran fent-se dos transvassaments paral·lels i açò és un balafiament de diners que pot tirar a la brossa més de 30.000 milions de pessetes". Arribas va dir que el Govern central està a temps de replantejar-ho "llevat que l'objectiu siga gastar-se els milions i omplir les muntanyes de formigó, ja que sembla que el Pla Hidrològic Nacional va adreçat a afavorir els interesos de les constructores". D'altra banda, el projecte aprovat de la canalització Ebre-Almeria, travessa almenys 14 espais naturals protegits com la serra d'Espadà, la

10

serra Calderona o la serra de Crevillent. Els darrers anys la percepció de les grans infraestructures ha canviat; ara s'ha estés entre la societat el rebuig perquè alteren profundament espais de gran interés ecològic i el curs natural dels rius i els ecosistemes. L'Administració ¿Cóm posar ordre en el caos per a estalviar aigua i utilitzar només la que es necessite? Ningú no ho sap. El polític, diuen els ecologistes, és qui té la responsabilitat de buscar solucions, però es limita a prometre embassaments i transvasaments, quan el que és prioritari és una gestió i un model de desenvolupament sostenible. Espanya és el tercer estat del món que més consumeix, 1.174 m3 persona/any davant els 726 de mitjana a Europa. De res serveix intentar ignorar la realitat, com feia l'alcalde de Banyeres de Mariola en un Ple, abans d'aquest estiu, en afirmar que desconeixia totalment que estiguera fent-se cap perforació al terme municipal, quan és del domini públic que els darrers anys s'han construït centenars de pous.

© Barcella - 1999

conducció no els importa, perquè els resulta més car avisar a un fontaner per a que ho arregle que deixar correr l'aigua" diu Martín Barajas, portaveu dels ecologistes del Consell de l'Aigua. A més, "l'agricultor es pot connectar a l'aqüífer i ho te solventat gratis". És freqüent veure regar cultius de panís a Villena, "cosa tan exòtica com criar pingüíns al Sàhara", ironitza Barajas. Al País Valencià els consums agrícoles són espectaculars. El dèficit hídric, acumulat des de començaments dels noranta, ha provocat que el nivell dels aqüífers haja baixat 60 metres els darrers cinc anys, i a molts llocs els agricultors perforen fins a 600 metres per a extraure aigua. A les comarques del Vinalopó el cabal conté 2 grams de sal per m3, quantitat molt negativa per a un bon rendiment dels cultius. Segons Gil Olcina, director del Institut Universitari de Geografia, aquest fet s'agreuja perquè el desenvolupament econòmic de les comarques alacantines va molt per davant de les infraestructures. Gil Olcina diu que la falta d'aigua amenaça amb hipotecar el creixement d'aquestes comarques, amb un dèficit hídric de 200 hectòmetres cúbics amb la previsió de que es triplique al 2012.

El passat mes de setembre la Unió Europea va aprovar una directiva marc que declara que "l'aigua no és un bé comercial com els altres, sinó un patrimoni que s'ha de protegir, defensar i tractar com a tal". La directiva obliga que la política de preus de l'aigua "proporcione incentius perquè els usuaris utilitzen de manera eficient els recursos hídrics". La directiva de l'aigua disposa sancions i dóna a la Comissió Europea un paper fonamental per a seguir l'acompliment de l'articulat. El rellotge avança implacable mentre els pous sense control d'alguns espavilats saquegen els aqüífers del nostre territori. L'Administració té ara la paraula per a parar la depredació d'un bé que ha estat declarat públic per la Unió Europea. ❦


Vicent Berenguer

José Miguel Iríbar

© Susana Benet - 2000

Sociòleg urbanista

“Alacant és la ciutat més paràsita i negativa d’una província extraordinàriament dinàmica” Des de fa més de dues dècades observa i estudia l’evolució del país i el seu territori. A partir de la seua disciplina, col·labora en el prestigiós equip Taller de Ideas, de Madrid. Ha treballat pertot l’Estat espanyol i arreu d’Europa com, també, al nord d’Àfrica. Ha publicat una vintena llarga de llibres i ha fet prop de 250 estudis, molts d’ells dedicats al País Valencià; un dels recents és el Pla Turístic Valencià. És membre del Consell Assessor de Medi Ambient de la Comunitat Valenciana. És evident, per això, que el país l’ocupa molt, com ja l’ha ocupat i preocupat. Ací resideix –i viu– des dels 23 anys; primer a Alacant i més tard, des de fa ja uns quants anys, a València. És d’origen navarrés, té 50 anys, una gran curiositat per anar coneixent tots els pobles del país, i una gran admiració –que no

amaga– per la capital valenciana, i naturalment per aquesta societat, tant per les seues contradiccions com pel seu dinamisme. Per tot això l’hem buscat perquè ens expose alguns dels seus punts de vista sobre les variades imatges que projecten les comarques d’Alacant. —¿En aquestes comarques, pot fer-se alguna projecció de futur? Ens trobem en un territori d’una extrema pobresa de recursos naturals que tanmateix, fins ara, sempre ha trobat eixides a partir de sectors productius variats (olives farcides, especialització tèxtil, paper de fumar, indústries del metall, etc.). Això, que d’alguna manera és un monocultiu industrial, no és necessàriament dolent, tot i la seua supeditació a les primeres matèries procedents de l’exterior. Hem vist que

els pobles i els petits nuclis industrials han crescut i creixen. D’alguna manera, l’èxit és que no hi ha èxit. En tot cas, cal assenyalar que hi ha un escàs cultiu de la intel·ligència industrial; això no és positiu. —En canvi, tot fa semblar que, en general, s’ha sabut mantenir un nivell d’evolució constant. Al llarg del segle XX, en el conjunt espanyol, la província d’Alacant sempre ha estat en una posició mitjana alta. Però no es sap vendre bé el que es té, encara que actualment el nivell tecnològic a què s’ha accedit siga molt acceptable, malgrat la clandestinitat. Però la tendència a fer coses barates sempre va lligada a la falta de tecnologia; a la falta de tecnologia pròpia i investigació, i no s’adverteix cap temptació de fer-ne, tret d’excepcions. Per a vendre el que es té, cal un bagatge cultural important, i això és un repte per als intel·lectuals, que provoquen autoestima i projecció exterior. Anglesos, francesos i italians sí que tenen un cos intel·lectual per a vendre, i un discurs cultural (cine, música, art, literatura, etc.) que du expansió econòmica. A València, la fractura entre industrials i intel·lectuals ha sigut crònica, tots s’han ignorat. —Pel que fa a l’ordenació dels recursos naturals (el PORN), ¿què ressaltaria vosté en aquestes iniciatives? Hi ha uns pocs espais valencians molt valuosos i amb possibilitats: el Maestrat, l’Alt Palància, l’Alt Túria i la Mariola; aquest darrer és el que més estudis té fets. L’informe EVREN, cap a 1995, parla de “la Muntanya”, i es refereix a una entitat més enllà de la Mariola, i més àmplia. Però cal comptar més amb la població, perquè no s’ha sentit concernida, se l’ha menystinguda, com s’ha menystingut el paisatge de les serres de l’interior. En el segle XIV, Francesco Petrarca, és qui primer el descobreix, a Vaucluse (la Provença), ¡en un lloc tan semblant a Mariola! Entre els valencians encara pesa el mite de l’aigua, com l’element determinant, que pesa sobre la consciència, com si les serres i el secà no tingueren la categoria del paisatge humit. Tot això accentua l’habitual falta d’autoestima. Però, a més d’això, també hi ha una sacralització de l’espai i, per tant, una desconfiança per l’espai; cal un procés d’educació en tots aquests territoris arreu d’Espanya, que en ocasions estan 11


industrialitzats. Tot i que els valencians són els qui menys estimació tenen pel territori, al contrari que els bascos o els catalans. Sembla que la gent vol el parc natural de Mariola, però perquè funcione caldrà evitar el tòpics en voga sobre conservació de la natura, turisme, etc. És una situació molt nova. Als Estats Units, els parcs naturals es fan en el segle XIX i ho havien de pagar els visitants; els valencians no ens atrevim (a pagar) perquè la tradició ens diu que les coses públiques no les paga ningú, les ha de pagar l’Estat. Per començar, cal explicar –i anar comprovant– que l’explotació de la muntanya va unida al seu manteniment i a la seua conservació; per tant, el futur passaria per rehabilitar cases urbanes o rurals, i no fer hotels. Sense hotels, l’impacte paisatgístic no augmenta i, sobretot, es distribueixen les rendes. Però l’important no és la infrastructura, l’important és si aquesta funciona, si actua en el temps. Cal professionalitzar la gestió del temps turístic, perquè el turisme no vol ruïnes, el turisme no sap res, no vol pensar. L’emoció del paisatge és instantània ("¡que bonic!"), però després ja no passa res més; el turisme vol ocupar el temps: hotels, cases, albergs (amb els complements que ofereix la zona) que siguen eficaços. Ens agrade o no, a la zona rural “no passa res”, a diferència del que passa “en un dia de platja”; i, no cal dir-ho, al planeta Benidorm. No hi ha estudis de monitorització turística a la Formació Professional, encara hi ha molt a fer. Cal tenir en compte que el turisme de platja i el d’interior no són oposats, són complementaris. Les places de platja augmenten moltíssim més que les d’interior, per això aquestes han de treballar el temps i no l’espai, ja que aquest està ací des de fa milions d’anys i no passava res. Les muntanyes, singularitzades tan sols, no són productives econòmicament ni turísticament, necessiten infrastructures eficaces. També és important l’aspecte de la publicitat, que s’ha de fer pensant en captar clients concrets, i no en l’anunciador, com ha fet sovint la que genera l’Administració. Per damunt de tot, és essencial tenir ben present que hi ha dues línies de turisme: la primera diu: s’ha de córrer; la segona: cal ser singular. 12

—La desconfiança o la falta d’entesa amb l’Administració encara és general, però aquesta té una responsabilitat prou decisiva... Si tenim curiositat, el cas francés el tenim molt a mà, i és ben exemplar. En 1948 van començar el desenvolupament turístic i així van evitar la deserció del camp. Per als francesos, el turisme és l’ordenació del territori i això requereix dues coses, la primera: una administració del territori, és a dir, el Ministeri d’Obres Públiques, i la segona: un pressupost. Entenen el turisme com una acció central del territori: una acció de salvaguarda, no una acció marginal. Evidentment, ací, les comparacions són odioses. Si no es protegeix el turisme interior, no està protegint-se el territori, i a la vista està el repetit espectacle

“Entre els valencians encara pesa el mite de l’aigua, com l’element determinant. Tot això accentua l’habitual falta d’autoestima” d’abocadors descontrolats a la vora mateixa de pobles i ciutats, camps i bancals valencians. D’altra banda, les ciutats en elles mateixa, per la seua diversitat urbana, també requereixen unes atencions especials, que no s’han de menysprear. —La facilitat de comunicacions actual, ¿en quina mesura pot modificar el futur desenvolupament del territori? Les transformacions no s’ha acabat i, sense planificació urbana, tot és molt més imprevisible; l’autovia central serà un element clau per als valencians. Ara per ara la cota 100 és una convulsió, és on hi ha vida (representa el 16% de la superfície valenciana, i hi viu el 80% de la població). Per preservar la costa, cal llevar pressió d’aquesta zona 100, elevar-la. Les repercussions d’això seran ben previsibles, perquè en

el futur tot el territori valencià podrà estar a mitja hora de la costa. En aquest sentit, les actuacions urbanístiques –si són les adequades– seran vitals per a determinar la configuració d’aquesta societat, sense que la degradació s’incremente. Urbanisme és anticipar el futur. —¿En aquest context, les iniciatives mancomunades o comarcals hi poden jugar algun paper de progrés efectiu? És clar que sí, la tendència que es detecta, davant el debilitament dels Estats, és que emergeixen els territoris (l’Horta de València, les Marines, Elx, Alcoi). En el cas d’Alcoi i la Mariola, s’hauria de reforçar el liderat d’Alcoi, ja que aquesta ciutat està en crisi, entre altres coses, per la mateixa autovia central, però no es pot prescindir d’Alcoi, s’ha de comptar amb ella, perquè cal que tots siguen generosos: Alcoi com la resta de la comarca, per a distribuir rols (producció, serveis, etc.). Tots han de renunciar a coses i arribar a un pacte comarcal que reforçaria tot el territori. Cal ser conscients que l’evolució socioeconòmica és molt ràpida, tots han d’espavilar-se. També hi ha preocupació, com és evident, pels casos de Vinaròs, Morella i Castelló, que van mal; Gandia, no espavila; Xàtiva, està ferida de mort; Alzira, ignora la comarca; i Oriola va molt mal. S’hi haurà de fer alguna cosa. —Els estudis que van coneixent-se sobre la incapacitat d’Alacant (J.V. Mateo: Alacant a part, 1966 i 1991; R.L. Ninyoles: El País Valencià a l’eix mediterrani, 1992, entre altres), encara no conviden a l’optimisme precisament... Dissortadament, en el cas del sud, tenim la rèmora de la capital provincial: Alacant es la ciutat més paràsita i negativa d’una província extraordinàriament dinàmica, i l’únic factor que pot entorpir aquest desenvolupament. Ser capital té privilegis i exigeix actes de generositat. València assumeix el port, la Universitat, el futbol, etc. Alacant no assumeix el port, la Universitat és a Sant Vicent del Raspeig, a Elx, etc. Així és que el seu paper de capital provincial continuarà desconcertant, probablement, com fins ara, que u no pot sinó corroborar-ne la incapacitat com a centre organitzador del seu espai administratiu. ❦


El franquisme (1939-1975) 25 aniversari de la mort de Franco Francesc Garcia

Amb el final de la guerra de Franco contra la República (1939) Espanya entrà en una llarga etapa caracteritzada per un sistema polític peculiar “el franquisme” que durà fins a 1975. Enguany farà vint-i-cinc anys de la mort de Franco i d’aquest sistema autoritari i totalitari basat en la concentració de tot el poder polític en mans d’una sola persona. Quatre etapes podrien caracteritzar el règim franquista: L’etapa de la postguerra que va des de 1939 a 1950, on una majoria d’espanyols va passar fam fins a ben entrada la dècada de 1950, quan comença l’abastament de productes d’ús normal. Va haver un fre en el creixement de la població, una disminució de la renta per càpita i un augment de la població activa agrícola. El nou sistema polític es basava en la acumulació del poder polític en el cap de l’exercit, Franco, amb el títol de “Generalisimo”, que a més tenia el poder polític, executiu i legislatiu, com a cap de l’Estat i del Govern. Segons l’historiador S. Payne, cap governant anterior de la història d’Espanya va tenir en les seus mans tant de poder i control de l’Estat, el més centralitzat de la història d’Espanya. Es va crear un partit únic: Falange Espanyola Tradicionalista y de las JONS, on estaven els falangistes, els carlistes, els grups de la dreta, els militars…, sotmesos a l’autoritat única del seu cap nacional, Franco, única manera de participar en la vida política del país. Aquest partit tenia una ideologia amb elements de la dreta més tradicional (antiliberalisme, antisocialisme, nacionalisme exaltat, catolicisme conservador...) amb aportacions de l’ideari falangista, pròxim al pensament feixista europeu, i que es va concretar en el Fuero del Trabajo, recolzat per unes forces socials que tenien un talant clarament conservador: l’exèrcit, el clero, els grans propietaris agrícoles, entre altres sectors. El cap de l’Estat i del Govern, Franco, va actuar mitjançant una sèrie de governs, els ministres dels quals eren triats per ell i conservats en el seu lloc mentre tenien la seua confiança. En acabar la guerra es promulgaren una sèrie de lleis per exigir responsabilitats polítiques als qui havien realitzat algun tipus de col·laboració amb la República, com la Llei de Repressió de la Maçoneria

i el Comunisme, entre altres, i es van restringir les llibertats clàssiques, de premsa, ràdio i associació. La “depuració” fou important entre els representants de la cultura, molts dels quals hagueren d'exiliar-se i entre els que es quedaren, es va desencadenar una gran repressió. La política educativa va afavorir el renaixement de l’ensenyament privat en mans de les ordes religioses. La política social es recolzava en el “nacionalsindicalisme”, elaborada pels falangistes que consideraven haver trobat la base d’un sistema social que evitava els inconvenients del socialisme i del capitalisme. En realitat no eren més que unes

declaracions de principi, que es concretà en una forta intervenció de l’Estat en les relacions entre empresaris i treballadors. Es van suprimir tots els sindicats obrers i es van crear sindicats únics per cada rama de producció on es reunien empresaris i treballadors (sindicats verticals). El Govern fixava els salaris i els imposava a empresaris i treballadors. Els obrers no tenien dret a la vaga i s’imposaven fortes restriccions als empresaris per poder acomiadar els treballadors. Alhora es va desenrotllar un sistema complex de seguretat social que cobrien importants necessitats dels assalariats. La política internacional va estar determinada per la II Guerra Mundial i les seues conseqüències. Alemanya i Itàlia van intentar buscar en el govern espanyol un recolzament que d’alguna manera comportava una devolució de l’ajuda prestada per aquests països feixistes al règim de Franco durant la Guerra Civil. La declaració de neutralitat i de no bel·ligerància foren la resposta de Franco, encara que de les seues simpaties i del recolzament moral esperava

unes compensacions territorials en el Nord d’Àfrica (vell somni imperialista de Franco). Finalment l’enviament al front rus de la División Azul fou la manera de mostrar el seu recolzament als alemanys, al mateix temps que mantenia Espanya fora de la guerra. Serà a partir del 1943 quan Franco intentà aproximar-se als aliats que es perfilaven cada vegada més com els guanyadors de la guerra. Per això va intentar rentar-li la cara al règim prescindint de molts dels signes feixistes (salutacions, uniforme, himnes, declaracions de to totalitari, etc. i començà a adoptar formes aparentment democràtiques mitjançant algunes lleis com el Fuero de los Españoles. Totes aquestes modificacions no canviaren el sistema polític espanyol, que passà a denominar-se “democràcia orgànica”, i tampoc era aquesta la intenció dels qui la dirigien. Perquè hi havia una censura prèvia que restringia el dret a la llibertat d’expressió, quedava suprimida la llibertat de crear partits polítics i sindicats obrers. La participació en la vida política només es podia fer mitjançant el Movimiento Nacional, que tenia com a cap Franco. Totes aquestes modificacions no canviaren l’opinió dels països occidentals sobre el règim espanyol, i fou un canvi en la política internacional que els obligà a mirar amb benevolència el règim de Franco comdemnat per ells mateixos. Aquest canvi arranca de la guerra freda davant l’avanç dels partits comunistes a Europa Oriental, influïts per la URSS, i el món quedaria dividit en dos blocs: els qui seguien la URSS i els partidaris dels EUA. Però els guanyadors de la II Guerra Mundial en 1945 (EUA, França i Anglaterra) van desencadenar una forta oposició contra els grups i sistemes polítics que havien col·laborat amb els països feixistes. Es va rebutjar la legitimitat del govern espanyol, confirmada per la ONU en 1946, condemnant el règim polític espanyol i recomanant la retirada d’ambaixadors de Madrid. Al mateix temps, l’oposició espanyola, des de l’exterior, també iniciava una sèrie de pressions com la del Manifest de D. Joan Carles de Borbó demanant la restauració de la monarquia liberal, o la penetració dels maquis pels Pirineus, entre d’altres. La resposta de Franco fou una forta campanya interior d’un exaltat nacionalisme (espanyolisme) que reafirmà el seu règim, a més d’una gegantesca mani13


El Franquisme (1939-1975). 25 aniversari de la mort de Franco

14

Borbó i Franco que permeté l’arribada del príncep Joan Carles de Borbó per a iniciar estudis de batxillerat. Fou en aquesta dècada quan es donen els primers signes d’obertura cultural, reapareixen moviments i tendències artístiques i literàries d’avantguarda, prohibides en 1939. A Barcelona apareixeria el surrealisme en les arts plàstiques en el grup Dau al Set, a Madrid l’Escola d’Altamira agrupava artistes de tendències avantguardistes. En el camp literari ressorgeixen veus surrealistes com Hijos de la ira de Dámaso Alonso o la nova generació de literatura realista, i crítica com Blas de Otero o Rafael Sánchez

© Alejandro Merletti - 1943

festació a Madrid, a la Plaça d’Orient, que es repetiria durant molts anys. Al bloqueig polític internacional es va sumar el bloqueig econòmic, just quan la resta de països europeus estaven rebent l’ajuda del Plan Marshal i Espanya seguia en la més negra penúria amb escassos recursos. La segona etapa franquista va des de 1950 a 1958, època en què els EUA i els seus aliats d'Europa crearen l'OTAN (1949). Espanya no va entrar en aquest organisme però prompte els EUA van manifestar el seu interés per integrar-la en un sistema defensiu occidental. En 1950 l'ONU alça el seu veto contra el sistema polític espanyol. Cinc anys més tard, en 1955, Espanya entraria com a membre de ple dret en la ONU. En 1951 els EUA restableixen les relacions diplomàtiques amb el govern espanyol i en 1953 es firmen els acords entre els dos països, Espanya cedia als americans el dret d'instal·lar i crear bases militars en territori espanyol a canvi d’ajuda militar i econòmica. Durant aquesta etapa els EUA van concedir importants crèdits que permeteren l’economia espanyola posar-se en contacte amb l’economia capitalista occidental, que aleshores entrava en una tapa de forta expansió després de l’ajuda del Plan Marshall. Els efectes sobre l’economia es deixaren sentir aviat: es suprimia el racionament de pa i es decretava la llibertat de preus i de circulació per a tota classe de productes alimentaris, la industrialització va créixer, va augmentar el nombre de llocs de treball i es va iniciar l’èxode rural del camp a la ciutat, naixent els primers barris i suburbis en les grans ciutats. La diferència del nivell de vida entre les zones rurals i les zones urbanes començà a desequilibrar-se en favor dels nuclis urbans. Aquest creixement econòmic, acompanyat d’una forta inflació desencadenà, a partir de 1951, els primers moviments de protesta per part dels assalariats. També a partir de 1952 es pot observar un augment de pes dels grups polítics no falangistes en els governs de Franco, catòlics militants, que influí en l’augment del catolicisme en la vida del país i que acabà amb la firma del Concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu en 1953, pel qual el clero obtenia importants privilegis i el Govern mantenia el dret de presentació i nomenament de nous bisbes. Els monàrquics van reafirmar el seu recolzament al govern franquista atés l’apropament que havia fet D. Joan de

Autoritats militars, eclesiàstiques i civils.

Ferlosio amb El Jarama (1957). En l'àmbit ideològic s’obri un moviment crític dins dels intel·lectuals catòlics amb l’aparició d’un tipus de catolicisme liberal, d’influència francesa, que representa una ruptura amb el catolicisme nacionalista i tradicional dels anys quaranta, representat molt bé per J. L. Aranguren o la revista El Ciervo. Alhora s’iniciava la penetració dins del camp catòlic d’una certa preocupació pels problemes socials representats per alguns moviments especialitzats d’Acció Catòlica com la JOC i l'HOAC. Aquest moviment crític començà a deixar-se sentir a la Universitat, on els estudiants començaren a manifestar les seues simpaties per ideologies menys ortodoxes i a mostrar la seua oposició al sindicat oficial SEU. J. Ruiz Jiménez, Lain Entralgo i Tovar representen aquesta renovació cultural des de la Universitat de Madrid i Salamanca. Però aquest pluralisme ideològic era jutjat per molts com a perillós i es va prohibir un Congrés

d’Estudiants Joves i, en 1955, un Congrés Nacional d’Estudiants va produir a Madrid enfrontaments entre estudiants que li va costar a Ruiz Jiménez el càrrec. La tercera etapa franquista va des de 1958 a 1973, període en què l’economia espanyola experimentà un creixement molt fort, reflex del creixement econòmic dels països capitalistes europeus. Els ministres de l'Opus Dei foren els encarregats d’afavorir un major contacte de l’economia espanyola amb la del món neocapitalista en plena expansió, mitjançant el Pla d’Estabilització Econòmica, el qual donava pas als crèdits i les inversions de capital estranger, al mateix temps que els treballadors espanyols a Europa enviaven divises, els turistes europeus a Espanya es deixaven els diners i va augmentar de forma espectacular el volum d’exportacions i importacions. Aquest creixement econòmic va transformar profundament l’estructura del nostre país amb un important desenvolupament industrial i urbà, una disminució del pes relatiu del sector agrari i les àrees rurals, un augment del nivell de vida del país, en el qual importants sectors sobrepassaren les cotes de la pura supervivència per a penetrar en les d’un discret consum. Les transformacions econòmiques implicaven també un canvi en la societat, molt més distinta en 1970 que la societat de 1940. Ara s’acostava cada vegada més al tipus de societat pròpia dels països industrialitzats. Aquest canvi afectà el sistema de valors i els models de conducta acceptats per la majoria de la població. Una sèrie de fets contribuïren a aquesta modificació profunda de la mentalitat mitjana dels espanyols, entre les quals podem destacar: la desaparició de la família tradicional típica del món rural amb uns hàbits de col·laboració, solidaritat i jerarquia molt marcats, l’augment de la informació que ara arribarà a molta més gent i per diferents canals (premsa, radio, televisió…), un major consum cultural, la major facilitat per a la comunicació i els intercanvis entre persones d’àrees molt diverses i la profunda transformació de sectors importants del clero catòlic que deixarà de representar, en molts llocs, el recolzament o la justificació dels valors de la societat tradicional. El canvi social que acabem de esbossar plantejà un important repte polític a l’Estat espanyol nascut del 18 de juliol de 1936. ¿Seria aquest capaç d’adaptar les seues estructures a les exigències del nous tipus de societat? El problema te-


El Franquisme (1939-1975). 25 aniversari de la mort de Franco nia un doble aspecte: en primer lloc, existia la necessitat de recollir les múltiples aspiracions dels ciutadans: reivindicacions salarials, condicions de treball, peticions de majors i millors serveis públics, major autonomia municipal i regional, etc. I, a més d’aquestes reclamacions hi havia la creixent intervenció de les forces polítiques d’oposició que actuaven en l’interior del país, Partit Comunista, grups socialistes, etc., a més de les organitzacions com Comissions Obreres, i dins del clergat aparegueren grups amb postures cada vegada més crítiques amb el règim polític del país. Era una oposició variada que anava des de les postures més radicals, partidàries d’una profunda revolució social fins als grups més moderats que només aspiraven a implantar en Espanya un sistema polític de democràcia liberal, paregut a la dels països occidentals. Tots coincidien que el sistema polític nascut el 18 de juliol del 36 no era l’adequat per a governar l’Espanya dels anys setanta. A més, hi havia un argument de tipus extern, pel qual Espanya no seria admesa ni podia integrar-se en el Mercat Comú Europeu fins que no tinguera un sistema polític homologat al dels països membres d’aquesta comunitat. Tots aquests arguments obligaren els diferents governs espanyols a actuar en un doble sentit. Per una part, es va acceptar retocar i modificar aspectes del sistema polític vigent tal com la Llei de Convenis Col·lectius (1958) on l’Estat abandonava el control directe en la fixació dels salaris; la Llei de Premsa de 1966, que va suprimir la censura prèvia; la Llei Orgànica de l’Estat on una part dels procuradors en les Corts eren votats pels caps de família i dones casades; la Llei de Llibertat religiosa, de 1967, que eliminava les discriminacions o la Llei d’Educació, de 1970, que suprimia una discriminació entre els alumnes que entraven a estudiar el Batxillerat i els que continuaven l’ensenyament primari fins als catorze anys sense possibilitat de continuar en graus superiors. Però el règim pareixia decidit a no adoptar les formes polítiques pròpies de les democràcies occidentals. Açò es va manifestar en molts aspectes: La fixació d’una ideologia antiliberal que apareixia en el Principio Fundamental del Movimento de 1958, en la proclamació d’una constitució política (Ley Orgánica

del Estado) de 1966, que no es posà en pràctica, en la continuació del control governamental sobre els sindicats per la Llei Sindical de 1971. Tot pareixia disposat perquè la vida política continuara controlada dins dels paràmetres establits, excloent sindicats i partits il·legals de l’oposició. Aquesta oposició es manifestava cada vegada més en una escalada de força entre el Govern i l’oposició. Una variant d’aquest desafiament fou el terrorisme desencadenat per l'ETA i el FRAP, que provocà fortes reaccions del Govern, com el Procés de Burgos, una forta repressió al País Basc i freqüents declaracions de l’estat d’excepció.

Entrevista de Franco amb Hitler a Hendaia

Però Franco havia assegurat la continuïtat del sistema. Així, en 1969 s’aprovava que el successor de Franco com a cap suprem de l’Estat amb títol de rei seria el príncep D. Joan Carles de Borbó i que, en cas de mort de Franco, assumiria les funcions de cap de Govern el que era aleshores vicepresident del Govern, Carrero Blanco, que en desembre de 1973 moria víctima d’un atemptat d'ETA. Serà a partir de la mort de Carrero Blanco quan s’accentuà la inestabilitat política per la pressió de l’oposició, les accions més freqüents dels grups armats i la cerca per part del govern d’una via d’evolució del sistema polític cap a fórmules més participatives de la societat. Tot sobre un rerafons de crisi econòmica que des de 1974 es deixà sentir en l’economia mundial. Arias Navarro realitzà els primers intents d’obertura política en allò que es va anomenar espiritu del 12 de febrero que pretenia una major participació de les diferents tendències polítiques. Però tenia

tantes limitacions que fou rebutjada fins i tot per importants personalitats moderades. Simultàniament els sectors immobilistes del règim (el búnker) iniciaven una oposició als intents d’obertura d’Arias. Per una altra banda els grups de l’oposició situats totalment fora del règim s’agruparen al voltant de dos organismes, la Junta Democràtica d’Espanya (1974) on estaven representats el Partit Comunista i altres organitzacions, i la Plataforma Nacional de Convergència Democràtica, on estava representat el Partit Socialista Obrer Espanyol entre d’altres organitzacions. Tots dos van coincidir en uns punts mínims, necessaris per a donar eixida als problemes polítics del país. Aquests punts mínims eren; l’amnistia, la llibertat d’associació i l’estatut d’autonomia que reclamaven algunes nacionalitats històriques. Alhora l’actuació dels grups terroristes augmentava i provocà una reacció molt dura per part del Govern que es concretà en la Llei Antiterrorista i l’execució de cinc membres d'ETA i del FRAP. A partir de la mort de Franco, últim representant europeu d’un sistema totalitari i absolut, s’obri una nova etapa amb el regnat del nou rei Joan Carles I amb una reforma política que es va posar en marxa. Per la seua part l’oposició es va reunir sota un sol organisme, Coordinació Democràtica, per fer un front únic que proposava eixir de l’estancament polític mitjançant la ruptura democràtica. Seria el govern presidit per Adolfo Suárez el que va donar llum verda a un procés que implicava un cert pacte entre un grup de polítics que havien col·laborat amb el franquisme i els grups polítics opositors al règim, procés que acabaria amb la convocatòria d’eleccions a Corts Constituents i una sèrie de mesures polítiques com: la legalització dels partits polítics, la dissolució del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), la celebració del Congrés del PSOE, una amnistia política i la legalització del Partit Comunista en abril de 1977 que representà un moment difícil. En març de 1977 es convocaren Eleccions Generals, es van legalitzar els sindicats obrers i es va establir un nou marc legal per a les relacions laborals, el dret de vaga per als treballadors, i el lock-out per als empresaris. Començava una nova fase històrica en l’Espanya contemporània: la Democràcia, que només els qui van conéixer la República sabien el que era. Franco va morir el 20 de novembre de 1975 i amb ell l’últim representant europeu d’un sistema totalitari i absolut. ❦ 15


Per un major ús de les energies alternatives

Una morfologia peculiar

J. Ricard Berenguer

16

Al voltant nostre trobem una gran diversitat en les formes florals; però, ¿a què es deguda aquesta varietat? La resposta és senzilla; simplement perque d'ella depén la seua supervivència. La reproducció de les plantes necessita de la pol·linització. Aquest és un fenòmen que permet que el pol·len d'una flor puga ser transportat a altres flors on, si hi ha sort, fecundarà un òvul i es formaran noves llavors. Els encarregats de la pol·linització són els insectes que acudeixen a les flors atrets pels saquets de néctar. Quan aquests es posen sobre una flor, els grans de pol·len se'ls queden enganxats a les cames, les antenes o la cara. Així aquest és transportat a grans distàncies. A més del nèctar, hi ha altres atractius per als insectes com són les olors de les plantes y la seua forma. El cas més extrem d'integració de la flor amb l'insecte pol·linitzador són les orquídies que adopten la forma, generalment, de la femella, amb colors, pilositats, és a dir, l'insecte és enganyat. ¡Però funciona! Per això hi ha tantes i tan diferents flors; des de regulars com una campaneta fins irregulars com les de l'argelaga (anomenades papilionades) o les de les tres plantes que avui vaig a presentar-vos que tenen forma bilabiada i són:

© Barcella - 2000

Un sempre ha fet aposta ferma per les energies renovables. Crec en elles com a solució als problemes energètics que se'ns plantegen a la humanitat. Ara sembla que el Pla Eòlic Valencià serà una realitat definitiva amb el canvi d’estació, al ser anunciades durant l’estiu quines hauran de ser les seues directrius bàsiques. Calia una legislació oficial al respecte per ficar ordre al maremagnum oportunista de sol·licituds determinant quins són els emplaçaments més idonis. El pla contempla que aproximadament en un terç del territori valencià hi haurà possibilitat de creació de parcs eòlics, comprenent una extensió al voltant de 6.372 km2 amb una capacitat de producció elèctrica de 1.700 megavats, sensiblement superior a la inicial prevista. El mateix esborrany preveu la creació d’un parc eòlic entre les localitats d’Ontinyent, Fontanars dels Alforins i Moixent, afectant directament la serra de la Solana, entre Fontanars i Beneixama, pel que Banyeres de Mariola també es pot veure afectada, de rebot, a l’existir terreny de caràcter públic en aquell paratge. Si fa o no fa, serien 21 aerogeneradors amb aspes de 22 m de radi i 40 m d’alçada els que estarien ubicats en l'enclau de la Solana, procurant integrar-los el millor possible en el paisatge. Tot pareix ser que en un termini més o menys llarg, nombroses serres del País Valencià començaran a adquirir una nova imatge, afegint una nova activitat distinta a les tradicionals extractives que han tingut durant segles. És el tribut del progrés. En un altra vessant de l'assumpte, dies enrere assistíem a l’enrenou europeu causat per l’elevació progressiva del preu del petroli afectant directament, diuen, la bona marxa de l’economia. Des dels diferents governs de la UE s’ha insistit que es tracta d’un problema cojuntural dels països de l’OPEP i l’única solució efectiva que se’ls ha ocorregut demanar ha estat ¡augmentar la producció de barrils de petroli! Davant la brillant idea dels dirigents europeus un no pot evitar sentir un progressiu mal de panxa causat per l’escassa imaginació, falta de previsió i contradicció. Vegem: però ¿és que encara no s’han assabentat que els hidrocarburs són una energia exhaurible? ¿A què és degut, si no, l’efecte hivernacle? ¿Per què l’ozó va disminuint en l’atmosfera havent ja un forat tan gran com el continent africà? ¿Per a què serveixen les cimeres mundials d’adquisició de compromisos de reduir les emissions nocives a l’atmosfera, si després no es fa cas dels acords? I el que és més trist per als que pensem més o menys de la mateixa forma: ¿per què hem d’hipotecar el futur de les noves generacions destruint la terra a poc a poc en el nom hipòcrita del progrés? A mode de petit manifest personal, també sóc dels qui pensa que ja va sent hora que tots anem concienciant-nos de la importància d’una major implantació de les energies alternatives en la nostra societat, en les nostres vides. Inversions en energia renovable com la que s’ha comentat al principi, sempre i quan no aparega l’oportunisme financer a costa del medi ambient, poden ser vàlides per anar recorrent el camí vers la substitució progressiva de les actuals fonts d’energia. Segons els experts, un canvi en la dependència energètica del petroli amb una bona planificació es podria fer en tan sols dues o tres dècades, encara que restaran, per desgràcia, els interessos creats. I no sols l’energia eòlica, sinó també l’atòmica, la fotovoltaica, la mareomotriu o la solar. No debades es diu que Espanya és un dels estats del món amb un major número d’hores de sol a l’any. Les autoritats de torn deurien prendre bona nota no sols per a promoure el turisme de sol i platja i un munt de nosequés temàtics i mítics. ¿O és que els ha cegat el sol? ❦

Vanessa Martínez Francés

Salvia verbenaca coneguda popularment com tàrrec: les seues flors blaves són utilitzades a mode d'infusió per a la digestió; i externament s'aplica per a cicatritzar xicotets talls i blaüres. Les seues fulles, grosses i aspres foren emprades com a succedani del tabac; i les seues llavoretes es posaven antigament davall de les parpelles per a aclarir la vista. Salvia blancoana subsp mariolensis, endemisme propi de la Serra de Mariola per això el seu nom; també és usada per als mateixos mals que l'anterior. Salvia lavandulifolia també anomenada sàlvia o herba blanca, encara que les seues flors són liles. Externament s'empra per a la mala olor dels peus (i moltres altres hiperhidrosis) i per a l'artritis reumatoide. De forma interna s'usa per a les flatulències i la menopausa. Com heu pogut comprovar, les plantes ens poden ajudar a tractar mols malestars, així, molts medicaments són substàncies seleccionades d'elles però a grans concentracions. Però, abans d'utilitzar-les, primer hem de saber per a què serveix cada planta; i després aprendre a diferenciar-les, ja que n'hi ha de molt paregudes i en alguns casos poden ser tòxiques. Per això, ¡aneu amb compte! ❦


Un passeig estiuenc per Biar Consol Conca i Robert Palomera

Com cada estiu m'he retrobat amb el meu amic Robert, que torna al poble de sa mare, després de passar tot l'any a Barcelona, d'on és son pare. Esta visita es repeteix des de fa 24 anys i per tant ha pogut apreciar com ha canviat el poble de Biar en esta vintena llarga d'anys. Fent una volta per Biar, analitzem el desenvolupament recent del poble.

© Barcella 2000

Robert: (Davant la porta de l’església.) ¿Has notat que la façana cada any està un poc més deteriorada? Consol: Sí, la solució és difícil. El clima i la qualitat de la pedra es conjuren contra esta obra d'art renaixentista. S'hauria de pensar a fer alguna cosa, si no acabarà per desaparèixer per complet. R: (Baixant cap a Sant Roc.) La vida comercial del poble s’ha desplaçat cap al Convent, per ací no han quedat massa comerços oberts. C: Si, tens raó, i mira que aquesta és la part del poble amb més història i amb les cases més antigues. Només cal veure l’arc del carrer Jesús o la porta de Xàtiva del segle XIII, per sort salvades de la destrucció dels enderrocaments urbanístics. (Parem davant de la font de Sant Roc per beure un poc d’aigua i refrescar-nos.) R: Demà és la festa de Sant Roc, quina sort té el poble de Biar de mantindre totes les festes tradicionals que en alguns altres pobles s’han perdut. C: (Pugem pels Carrills cap al Castell.) ¿Veus la riba del costat esquerre del carrer?, abans eren hortes verdes, cuidades i ben regades. Ara només en queden en alguns punts molt concrets i, fins fa poc, aquesta zona s’havia convertit en un abocador descontrolat, sort que l’han arreglada un poquet. R: Jo crec que com és una zona humida i poc assolellada podria revegetar-se amb espècies adaptades a eixes condicions i convertir-se en un verger de fulles i flors. (A mà esquerra observem de lluny l'ermita dels Sants de la Pedra.) Que bé que ha quedat la reforma del paratge dels Sants, ¿no trobes? C: Sí, han restaurat totes les ermites del poble. Per fi podem veure en estat

quasi original el patrimoni artístic religiós de Biar. I algunes cases del poble també estan en fase de recuperació. R: Però algunes reformes no han respectat l'aspecte típic d'abans. Per exemple, al meu carrer (Luís Ferriz) ja no podem veure de ple la torre del castell, un edifici de tres plantes al final del carrer ens l’ha tapada parcialment. En el camí de la Mare de Déu han construït uns bungalous que impedeixen veure les fogueres del dia 10 de maig... i també he observat que en la urbanització del Navarro hi ha construccions desproporcionades que no s'integren en el paisatge i, a més, deuen gastar quantitats enormes d’aigua per a regar la verdina i omplir piscines.

Castell de Biar.

C: Tot això respon a la falta de criteris urbanístics per a cada zona del poble, els quals l’Ajuntament hauria d'elaborar i, sobretot fer complir. (A la porta del Castell.) La costera fins ací amunt és molt dura, però el paisatge s’ho val. R: Des d’ací veig molt bé com va creixent el polígon industrial. Cada any hi ha més fàbriques i més moviment. Això ha evitat que molta gent se’n vaja del poble per falta de faena. C: Sí, però les condicions laborals han empitjorat molt. La temporalitat i la duresa de les jornades fan que molts joves pensen en trobar ocupacions menys sacrificades o més ben remunerades fora de Biar. R: Veig també molts bancals abandonats, supose que deu tenir relació amb això que expliques. La terra, si no és molt extensa, no dóna rendiments suficients

per poder viure d’ella i sempre cal una segona ocupació. C: I, és clar, la indústria i els servicis han desplaçat l’agricultura com a base de l’economia local. R: Canviant de tema, ¿i el castell?… ¿algun dia l’obriran al públic?, ¿o continuarà sent igual d’inexpugnable que en l’època medieval? C: S’ha restaurat una part del seu interior, però els treballs de reconstrucció són lents i necessiten subvencions importants. Malgrat això, ja fa temps que deuria estar obert al públic. R: ¿I el turisme rural va endavant? Segur que moltes cases del nucli antic de Biar es podrien arreglar com a cases d’estiueig i cap de setmana. Si es realitzara una restauració com Déu mana de les façanes i es modernitzara l’interior, aconseguiríem mantenir el patrimoni urbanístic al mateix temps que obriríem noves fonts d’ocupació i de riquesa. C: Doncs, sobre això hi ha un o dos projectes en l’aire, però cal més iniciatives privades i la creació d’una xarxa turística de qualitat que explote l’atractiu de Biar com a poble de muntanya i repòs. R: (Baixant fins al Raval.) En pocs anys Biar ha guanyat moltíssim en equipaments: l’ambulatori, la casa de cultura, la biblioteca, el poliesportiu municipal… C: També la nova almàssera, l’oficina de turisme, l’hotel, els embassaments per al reg i el nou museu. R: Pareix que el poble té futur i tira avant, ¿no? C: Sí, però les millores que has anat dient les hem aconseguit entre tots. Vull dir que Biar és, sobretot, una comunitat de gent amb inquietuds i força per millorar la qualitat de vida. R: Sí, ara que ho dius, tot el poble es va mobilitzar contra alguns projectes que amenaçaven l’equilibri ambiental del poble (el camp de golf i el parc eòlic), i amb la força dels biaruts i les biarudes es van aconseguir aturar. C: En organització i participació no hi ha qui ens guanye, si no, mira les Festes de Maig. 17


Un passeig estiuenc per Biar

© Barcella - 2000

del que seria normal. Hauríem de posar R: Sí, això és una de les coses que atenció a les extraccions que es fan. no han canviat de Biar. I espere que (Baixem per l’avinguda i comprovem l’esperit fester no s’acabe mai. Tot i com encara falta plantar en les voreres que l’ambaixada podria ser un poc més les plantes que anaven a substituir els ajustada a la nostra història i, sobretot, rosers i els baladres arrancats.) a la nostra llengua. Biar és dels pocs R: (Arribant al convent.) Pocs pobles pobles del nostre país que podria fer com Biar tenen una casa dedicada a la unes ambaixades correctes des del punt cultura tan gran com la nostra. I pel que sé, de vista històric: el primer dia amb s'hi fan prou actes durant tot l’any, ¿no? les comparses de Blavets (romans) i C: Sí, però en conjunt hi ha molts Moros Vells (s. VIII) i després amb les espais desaprofitats. El convent és molt de Moros Nous i Blanquets (templers) gran i podrien albergar més activitats, (s. XIII). sobretot per a jóvens i xiquets. C: Sí, tens tota la raó. Es va proposar R: La biblioteca és un poc xicoteta de fer una ambaixada nova, però la idea i li falten ordinadors per consultar inforno va quallar. mació en xarxa, però és molt acollidora. R: (Just entrant a la plaça del Raval C: (Ja arribant a la casa de Ferriz.) i assenyalant la vorera esquerra.) Per ¿Veus els nous jous sort, aquestes cases de les campanes? han estat restaurades Els han posat de i ara tornen a oferir fusta tal i com eren l’aspecte original. antigament. C: Sí, i unes pinR: Sí, han quedat tures valuoses d’una molt i molt bé. El de les sales es troben campanar i el so exposades en el nou de les campanes és museu, reproduint la una de les coses que situació primitiva. A recorde i trobe més a veure quan posaran faltar quan sóc lluny un horari d’obertura de Biar. Ja podrien al públic i un guia o il·luminar el campanar informació sobre el de la mateixa manera seu fons. que ho han fet amb el R: ¿Et referies a Aqüeducte medieval. castell. això, quan parlaves C: Sí, m’agradaria que ho feren de xarxa turística, no? Tenim les prompte. infrastructures però sobretot necessitem R: Bo, ací em quede. Demà és Sant una bona gestió per aprofitar-nos-en al Roc, ¿aniràs a la festa? màxim (en el bon sentit de la paraula). C: Evidentment, jo no em perd cap Per exemple, el museu podria ser un esdeveniment del poble. I a més, tinc centre d’atracció per a escoles i instituts ganes de fer dues passades de danses. de la rodalia. ¿Tu com ho tens? C: (Entrant per la Porta del Plàtano.) R: També aniré. M’han comentat que ¡Quin aire més bo!, ¡i quanta gent fent cada vegada balla més poca gent. ¡Això barcella! no pot ser! Les festes són l’expressió del R: Sí, és normal que faça bon nostre passat i del nostre present. No ens aire perquè el passeig del Plàtano té les podem deixar perdre. aproximadament la mateixa orientació C: Sí, i en aquest sentit alguns que la rambla que baixa del Reconco i col·lectius han fet un treball prou que fa de corredor natural del vent que important per conservar i recuperar les travessa la serra. festes i les danses que des de sempre es C: ¿Què et pareix el plàtan?, segur fan a Biar; el nostre punt feble és encara que no n’has vist cap de tan gran per hui la participació activa de tot el poble. altres llocs. Sempre quedaran coses per fer… R: La veritat és que no, i pareix que R: I poques mans per fer-les. no acaba de reviscolar del tot. I la font: cada any raja menys aigua. Segur que el Ens diem adéu i cadascú torna cap a passat hivern no ha plogut com deuria. casa. Demà, dia de Sant Roc, la festa C: Doncs, no. Tot el bosc està molt torna a Biar. ❦ sec i els nivells dels aqüífers per davall 18


J. Antoni Francés

Francesc Asensi va nàixer a Algemesí en 1936. Féu estudis al Seminari Metropolità de València. Ordenat sacerdot va excercir durant 10 anys, dos dels quals els passà a Banyeres, entre 1963 i 1965. Posteriorment es llicenciaria en història. Actualment, ja jubilat, es dedica intensament a investigar sobre la història de l’Església i a escriure a partir del seus coneixements, relats apassionants, fruit dels quals han estat publicats La Sibila de Delfos (1996) i Sombras sobre el Vaticano (1999).

dar-lo i justificar-lo. Aquest Papa, que va a canonitzar Pio IX –un déspota que va arribar a signar condemnes a mort– no està fent una reconsideració a fons de la història, encara que canonitze també Joan XXIII, un Papa bo, obert i ecumènic, en contraposició a l’anterior. És un Papa més interessat en apareixer als mitjans de comunicació fent grans convocatòries humanes que en transmetre l’essència del missatge de Jesucrist. –¿Es possible que en pocs anys vejam les dones dirigir l’Eglésia? Això ha d’arribar, és un corrent

© J. Antoni Francés - 2000

–Vosté manifesta un coneiximent a fons de la ciutat i la vida vaticana. ¿És un coneixement directe o de bones fonts? No especialment. He estat dues vegades al Vaticà com a turista i he pogut passejar per les instal·lacions habituals destinades a visitants. A partir de les visites i de les lectures i, amb la imaginació, he creat un món aproximat al que deu ser la realitat. Encara que la realitat sempre supera la ficció. –Hi ha poca literatura coneguda que tracte amb tanta profunditat i sentit crític temes eclesiàstics: cónclaves, Sant Ofici, lluita pel control del poder, presència de l’Opus i altres corrents, sexualitat... ¿Per què dues novel·les sobre aquest tema? Diuen que cada escriptor escriu un sol llibre. Gala escriu sobre l’amor. A mi m’interessa moltíssim el cristianisme, la figura de Jesucrist i la història de l’Església. –Parlem de La Sibila de Delfos. Aquest Papa ha demanat disculpes al món per certs comportaments de l’Esglèsia al llarg de la història. ¿Podria arribar a dimitir, en un acte de reconeixement major, pels errors que ha comés? En absolut, el Papa detenta el poder dins l’Església i qui arriba a aquest nivell crea mecanismes per a consoli-

Francesc Asensi

“El cristianisme es converteix en un poder absolut a l’estil dels poders terrenals: el missatge de Jesucrist és perverteix”

que porten els temps. En els primers moments de la història cristiana, les dones tingueren un paper tan gran com els hòmens, de fet ahí esta la figura de Maria Magdalena, una dona amb un pes grandíssim durant els primers anys. Segons alguns evangelis, és ella i no sant Pere qui presideix la primera comunitat cristiana. Posteriorment, a mesura que el cristianisme s’estructura a imatge dels governs i dels estats on està implantat, va marginant les dones fins a deixar-les en un darrer pla. Però l’Evangeli no diferencia home i dona. En aquests moments prepare una novel·la sobre les dones a l’Església. –L’Opus, els jesuites, els corrents progressistes, etc., s’agrupen, soterradament, per a obtenir major força a l’hora de nomenar els successor de sant Pere o governador de l’Església. ¿Per què no ho fan d’una manera més pública i democràtica tal com es fa en altres instàncies de la societat? L’Església no té una estructura democràtica, el poder papal és absolut. Des de les altes instàncies es vol donar la impressió a la societat de que tota la jerarquia és santa i preocupada per la paraula de Déu, però dins hi ha lluites pel poder a l’igual que es dóna en altres àmbits socials. –Parlem de Sombras del Vaticano. En aquesta novel·la es planteja la recerca de la veritat. I vosté llança una tesi, molt ben argumentada però arriscada, sobre l’origen i model de l’Església. ¿Ho mantindria en un congrés de teologia? Jo escric com a novel·lista, no com a teòleg. Així i tot, estic convençut que el cristianisme originàriament era una cosa, però a partir de Constantí se’n configura una altra. El cristianisme es converteix en un poder absolut a l’estil dels poders terrenals, és diu allò de 19


Borja, un cognom per al canvi del món Salvador Puerto

“el Papa és menys que Déu però més que qualsevol home”. El missatge de Jesucrist és perverteix. Pel que fa a congressos, n'hi ha un cada dos anys que du el nom de Joan XXIII. A algun dels quals he pogut assistir i he gaudit escoltant teòlegs com Díez Alegría, Miret Magdalena, Jon Sobrino o Panikkar. Hi ha teòlegs que mantenen postures crítiques, però la jerarquia eclesiàstica no deixa trascendir eixes veus, les fa callar. Pel que fa al meu pensament, el cristianisme, com a camí, no pretén ostentar la possessió absoluta de la veritat sinó la recerca d'aquesta. En eixe sentit ho plantege a la novel·la. –¿Sap quin és el ressò que han obtingut les seues novel·les dins del món eclesiàstic? ¿Ha rebut crítiques o felicitacions? Sé que han estat novel·les llegides per molts capellans però no tinc una idea amplia de l’efecte causat. Sí que he rebut felicitacions i també algun comentari d’aquells “ai aquest xiquet...” –¿Coneix el perfil dels seus lectors? ¿Què creu que captiva més, la trama novel·lística o el missatge de fons? No conec el perfil, però amb els que he parlat de l’editorial Plaza & Janés, a Banyeres o a València els interessen els temes que plantetge i els agrada la lectura de novel·la amb la seua trama intrigant. –¿Quina haguera estat l’actitud de la Inquisició o Tribunal del Sant Ofici si aquestes novel·les hagueren estat publicades no fa massa anys? Evidentment no haurien passat la censura i ni tan sols jo ho hauria escrit o publicat. Pensa que l’última víctima, que va a la foguera, es produïx el 1826, a la ciutat de València per una raó de menor importància. Es tracta d’un mestre deista que en l’iniciar les classes no ho feia amb el “Ave María Purísima” de rigor sinó amb “Alabado sea Dios”. ¡Quin crim Déu meu! Francesc Asensi ens comunica que pròximament en Plaza & Janés es publicarà El Demonio tiene nombre. A nosaltres sols ens resta encoratjar-lo que continue escrivint i publicant. Llegir-lo és un plaer i una manera d’aprendre i d’obtenir una visió diferent de com sempre se’ns han presentat les creences. ❦ 20

Enguany fa 500 anys que un Papa valencià declarà a Roma l’any Jubilar, aquest il·lustre prohom que la literatura i la història s’han encarregat en el millor dels casos d’amagar-nos, o si més no, minimitzar-nos la seua transcendència històrica en l’evolució de l’Edat Mitjana a l’Edat Moderna i que va ser amb la resta de l’estirp dels Borja, dels personatges més universals que hem aportat els valencians a l’Humanisme i al Renaixement europeu i que segueixen sent els grans desconeguts, mitificats, infamats i oblidats pels temps; ha arribat l’hora de recuperar la seua memòria i de sentir-nos orgullosos del llinatge dels ducs de Gandia. El 1358 naix a Xàtiva Alfons de Borja, futur papa Calixt III, fill de l’administrador de la torre de Canals, un tal Doménec dedicat als oficis militars i sense propietats pròpies, és per això que estranya que en plena Edat Mitjana, son pare decidira que aquest jove devia dedicar-se a la carrera eclesiàstica, alguns historiadors pensen que finançat pel seu cunyat que era el fill del propietari de les terres de Canals. És clar que pocs anys més tard va ser enviat a estudiar lleis a la Universitat de Lleida, on es llicència en dret Canònic i en Dret Civil. Ben aviat és nomenat canceller reial (1417) al servei d’Alfons el Magnànim, va intervindre directament amb la solució del Cisma d’Occident convencent Climent VIII que el desposseiria de les atribucions papals, que havien dividit la cristiandat durant els darrers 40 anys. Aquesta intervenció li donaria el prestigi suficient com per aconseguir el bisbat de València, la ciutat més populosa, (70.000 h), rica, (Llotja de València), i culta, (Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Sor Isabel de Villena) de tota la corona d’Aragó. Alfons el Magnànim, rei d’Aragó, reclama els serveis del seu fidel servent, i Alfons Borja acompanya el rei en la conquesta de Nàpols per organitzar la nova administració del novell país, fins i tot aconsegueix que el papa Eugeni IV, reconega el Magnànim com a titular de la corona de Nàpols. Les seues aptituds negociadores i organitzadores, tenen una recompensa, és nomenat cardenal el 1444, als seixanta-sis anys. A la mort de Nicolau V es va fer un conclave, on el nostre cardenal participà enmig de les baralles per el poder de la seu papal entre les famílies o clans dels Orsini i dels Colonna, i amb els seus dots de negociador va fer valdre que el “millor seria que el recolzaren a ell ja que tenia 77 anys i no podria durar molt”, va triomfar amb les seves tesis i va ser nomenat Papa el 8 d’abril de 1455 amb el nom de Calixt III. El nou Papa, en principi, de transició, es va convertir en un dels més importants en la història de la cristiandat i va significar l'entrada en la cort de Roma de tot un seguit de llinatges valencians en els llocs de responsabilitat de la seu pontifícia, primerament la seu família, és a dir, els nebots papals (nepotisme), però el que és tant important és que els Borja signifiquen el pas de les noves idees humanistes del Renaixement a la península Ibèrica i a l'inrevés de pintors, escultors arquitectes, literats, filòsofs, etc. Aquest Papa fou el que alliberà Belgrad dels turcs en 1456, i en commemoració instaurà el rés de l’Ángelus ("l’Ángel del Senyor anuncià Maria..."). Beatificà sant Vicent Ferrer, que segons compta la llegenda, va predir que Alfons Borja seria Papa i el beatificaria a ell. De la història dels Borja el que coneixem tots és la figura de Lucrècia Borja, Cèsar Borja, però de segur que no sabem que Leonardo da Vinci (1452-1519) va ser enginyer militar a les ordres de Cèsar Borja, fill de Alexandre VI, i que Maquiavel (1469-1527 ) va basar la seua obra El príncep amb la personalitat d'aquest. Aquest resum històric del primer Borja crec que és irrealitzable per a un lloc limitat com és la revista Barcella, però he intentat contagiar-vos la curiositat i l’interés perquè us acosteu mitjançant la lectura i la visita a Xàtiva i Gandia, a aquest llinatge valencià envoltat amb el mite i la realitat més atraient d’una època de turbulència, crisi i canvi, instal·lats al centre del mon i que, en cinquanta anys, van lliurar dos papes i una dotzena de cardenals. Enguany la Generalitat Valenciana l’ha declarat com l’Any dels Borja, esperem que ens veurem complaguts amb exposicions col·loquis, produccions de televisió, etc., i no massa lluny, potser a Banyeres de Mariola, també desitjaria que a la nova Llei d'Humanitats, que no ens amagaren ja més la història dels nostres il·lustres valencians. De moment, el que sí que puc agrair ja, és la publicació per Edicions Bromera del llibre de J.F. Mira Els Borja, família i mite. ❦


Guillermina Barceló Ovidi Montllor. Antologia. Patrocini: Ajuntament d’Alcoi i Ajuntament de Barcelona. Producció: Francesc Bodí. Dahiz Produccions. Enregistrat pel segell valencià EGT. Cinc anys després de la mort d’Ovidi Montllor, el passat 22 de juny va tindre lloc a Alcoi, el seu poble, la presentació de l’antologia que recull en tretze compactes, per primera vegada, tota la producció discogràfica remasteritzada d’aquest personatge imprescindible en la nostra cultura. Els compactes aglutinen els temes dels primers discos dels anys seixanta, tota la seua producció enregistrada en les tres companyies discogràfiques diferents on va gravar Ovidi (Discophon, Ariola i Edigsa), dos recitals inèdits d’ell i de Toti Soler (un homenatge a l’escultor Apel·les Fenosa amb textos de Carles Riba i Salvador Espriu, entre altres poetes, i Ovidi diu Sagarra, 20 poemes de Josep Maria de Sagarra), i dues cançons inèdites “Carnisseria” i l’últim tema que va gravar “El meu poble, Alcoi”, una versió de “Le plat pays” de Jacques Brel. Tot açò i molt més podem trobar en aquesta obra publicada amb el patrocini de l’Ajuntament d’Alcoi i el de Barcelona. La que subscriu va escoltar per primera vegada l’Ovidi a la Facultat de Lletres de València. Era l’any 1981, en un homenatge que la Facultat de Filologia dedicava a Vicent Andrés Estellés, que estava present en la sala. Una, des del desconeiximent de moltes coses que a poc a poc anava descobrint, va comprendre en escoltar la seua veu, en veure la seua presència damunt l’escenari, la manera de dir les coses, que al davant seu hi havia un actor fora del comú, la qual cosa vam comprovar més tard “escodrinyant” la seua filmografia. Però el que més hem va impactar va ser adonar-me’n que a través dels seus recitals tothom podia

arribar facilment a tot un món poètic en la nostra llengua, que per a alguns encara no formava part del nostre bagatge cultural. Per què damunt de l’escenari era on confluïen l’Ovidi Montllor cantant, actor i poeta en una figura singular. Tot això era l’irrecuperable Ovidi. Alfred Luchetti que el coneixia bé diu que “la capacitat d’emocionar de l’Ovidi residia, en gran part, en el fet de que quan deia una cosa es reflectia que l’havia viscuda o que la sentia com a pròpia”. Com a cantant estava molt influenciat per la chanson française, Georges Brassens, Jacques Brel, Serge Reggiani, Leó Ferré, formaven part del

un tipus de personatge molt determinat, hòmens humils i senzills, que responien a la figura d’home-víctima. Entre ells cal recordar la interpretació d'Àngel, el alimañero, a la pel·lícula Furtivos (1975) de José Luis Borau. Amb l’edició pòstuma de l’antologia, Montllor canta i recita per a qui vulga descubrir-ho, recordar-ho o simplement gaudir-ho. De la mateixa manera que, a través de la seua filmografia, es pot seguir la pista de l’Ovidi actor. Però no recuperarem ja mai l’Ovidi de l’escenari tot i que la seua veu sempre romandrà en versos com aquests: “Em creureu mort / jo no hauré mort: / Faré vacances!”. Algunes de les seues gravacions: La fera ferotge (1968), Gola seca (1969), Sol d’estiu (1971), Un entre tants (1972), Crònica d’un temps (1973). A Alcoi (1974), Ovidi a l’Olympia (1975), Salvat Papasseit per Ovidi (1976), De manars i garrotades (1977), Bon vent i barca nova (1978), 4.02.42 (1980), Coral romput (1980).

seu univers estètic; el seu afany d’interpretar poesia sense concessions era la seua principal característica; amb Toti Soler, va compartir 26 anys d’amistat personal i relació professional ja que va ser corresponsable del noranta per cent dels seus muntatges poètics i és el que feia els arranjaments de les cançons. L’ Ovidi actor va eixir del gran planter que per al món actoral del País Valencià ha estat La Cazuela d’Alcoi. Després traslladat a Barcelona l’any 1964, va començar fent teatre independent fins que a mitjan dels setanta començà la seua carrera cinematogràfica, amb més de 50 pel·lícules, consolidant-se amb

Algunes de les seues pel.lícules: Furia española (Francesc Bertriu, 1975), Furtivos (José Luis Borau, 1975), La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1976), La siesta (Jordi Grau, 1976), La oscura historia de la prima Montse (Jordi Cadena, 1977), Soldados (Alfonso Ungría, 1978), La verdad sobre el caso Savolta (Antonio Drove, 1979), La Sabina (J. L. Borau, 1979), El nido (Jaime de Armiñán, 1979), Con el culo al aire (Carles Mira, 1980), La fuga de Segovia (Imanol Uribe, 1981), Héctor (Carlos Pérez Ferré, 1982), El pico (Eloy de la Iglesia, 1983), Teo, el pelirrojo (Francisco Lucio, 1985), El aire de un crimen (Antonio Isasi, 1987), Amanece que no es poco (José Luis Cuerda, 1988), La bañera (Jesús Garay, 1990), El largo invierno (Jaime Camino, 1991). 21


Apartat 140 - 03450 Banyeres de Mariola (L'Alcoià). E-mail: BARCELLA@globalmail.net

Fe d’errates Llegint el meu article sobre la Vila Reial valenciana de Cabdet, aparegut al número 10 de la seva digna publicació, m’ha sorprès que hi hagi aparegut un tan considerable nombre d’errors ortogràfics i encara de sintàctics. Si hi havia optat per les formes pròpies del català barceloní (oriental), és degut a que jo hi vaig aprendre’1 amb els modismes quí 1i són propis, bé que essent cabdetà sóc valencià i així ho faig saber quan tinc ocasió de manifestar-lo i a tot arreu. Hi he trobat també faltes de sintaxi com deia abans. Per exemple, quan hom escriu: ”Cabdet mai deixà...” crec que hauria d’ésser “Cabdet mai no deixà...”. “Estendart” és “estendard”. “Atorgant-li”, en el context, seria “qui li atorgà”. “Senyorivol” és amb accent gràfic: “senyorívol”. “Influiren” ha d’ésser “Influïren“, amb la dièresi. “Decissió” ha de dir “decisió”. “Sorpren” és “sorprèn”. “Historia”: “història”. “Trajectoria”: trajectòria”. “Una prova que”: “una prova de que”. “Comunidat” sabem que és “comunitat”. “Es”: “és”. “Inmediat”: “Immediat”. “Villena... li demanà del rei”: “Villena... demanà del rei”. “Villa captiva, que Villena havia reduït”: “...havia reduïda”. “Cremar-en”: “cremar-ne”. “Mossen”: “Mossèn”. “Inmensa”: “Immensa”. Agraint-li que es prenguí la molèstia de publicar aquesta llista 1i envio un salut de germanor des d’aquesta Vila de Cabdet, ocupada per Castella... per a deshonor de tots, i per al nostre mal. Però aquí tots com diuen a França: Cocus battus et... “foutus”. Josep Sánchez i Amorós Cabdet Nota de la redacció: Som els primers que lamentem les errates que s’han produït en el seu, sens dubte, esplèndid article; pel que fa al contingut. Estem segurs que els lectors valoraran com cal el seu treball divulgatiu sobre Cabdet, per damunt de les evidents errates que, involuntàriament, hi conté. Així ho esperem. Pel que fa a les varietats de llengua que utilitzen els col·laboradors de Barcella, totes les respectem i les acollim de bon grat, perquè l’estil literari d’un autor –quan el té– es mereix tots els respectes. En tot cas, en aquells casos que cal, ens limitem a intervenir perquè el text tinga 22

la congruència necessària. D’altra banda, com qualsevol publicació, el nostre criteri tipogràfic és que –dins de les seues varietats– els models de llengua de la revista tinguen la màxima fluidesa i naturalitat, a més de la correcció que exigeix qualsevol llengua usada públicament.

Càritas al poble Com tots sabreu, des de ja fa uns anys, l’ONG Càritas ve treballant a Banyeres a diferents nivells: per una banda, participa en totes aquelles accions que Càritas du a terme a nivell general, com ara recaptacions dineràries i en espècie per ajudar els afectats de desastres naturals, etc.; d'altra banda, a nivell local intenta cobrir certes necessitats de les quals estan privades algunes persones del nostre poble. Com a exemple de la importància que Càritas revestix per a la gent del nostre poble, només el dia del Corpus Christi, dia mundial de la caritat, es van arreplegar més de 500.000 pessetes. Recentment, es va organitzar un Voluntariat per convidar a participar en les seues activitats i funcions a tot aquell que ho desitjara. El Voluntariat tenia com a primera finalitat cobrir el buit que a nivell d’accions socials es produirà en un futur molt pròxim amb la desaparició de les prestacions socials per part dels objectors de consciència, així com també el fet de donar a conéixer la labor de l’organització. És per això que des de la revista Barcella us volem animar perquè col·laboreu amb Càritas de Banyeres. El fruit d’esta col·laboració comportarà un benefici clar per a tota la població. Si esteu interessats en rebre cap tipus d’informació, podeu demanar-la a l’estanc de la Plaça Major. Per una societat més digna i millor per a tots. Càritas de Banyeres Banyeres de Mariola


• Butlleta de subscripció

Vull ser subscriptor de la revista BARCELLA, mitjançant l'abonament de tres números per 700 ptes. l'any Nom Cognoms Adreça Població Codi postal Comarca Banc Núm. compte Adreça Població

Codi postal

Oficina Comarca Firma

Envieu aquesta butlleta a Barcella, Apartat de Correus 140, 03450 Banyeres de Mariola


FÀBRICA I MAGATZEM DE TEIXITS PER A LA LLAR VIL·LA ROSA, 10 TEL.: 96 656 71 34 FAX: 96 556 69 34 www.rizosbanyeres.com aranea@rizosbanyeres.com 03450 BANYERES DE MARIOLA (ALACANT) ESPANYA

Profile for Revista Barcella

Barcella 11  

Barcella 11  

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded