MAINHARDT - 9 7 / a g o st d e 2 0 2 0
LA DONA GASPATXERA (I) FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Este passat 8 març, com tots els anys, es va celebrar per tota Espanya, igual que en una majoria de països del món “El Dia Internacional de la Dona Treballadora”. Com som sabedors, en este dia van tindre lloc nombroses manifestacions (que per cert, de totes elles, sols la que es va celebrar en Madrid va ser durament criticada, i fins i tot judicialitzada, a fi de poder obtenir algun rèdit polític, excusant-se en la propagació del coronavirus), com també són de destacar la quantitat d’assemblees i manifests reivindicatius que es dugueren a terme en favor de la igualtat de les dones. És també just esmentar, el protagonisme adquirit pel moviment feminista, a través del qual les dones començaren a prendre consciència de la situació tan desigual en la que es trobaven i troben. Així mateix, cal anotar la unànime condemna que mitjançant les associacions feministes es féu en contra d’aquesta plaga de violència masclista. En referència a aquest ressorgiment del feminisme s’ha escrit molt, rius de tinta que deien abans. I no parlem dels programes que de manera contínua ens han ofert tant la ràdio com la televisió. Hem pogut escoltar a periodistes i comentaristes de diferents tendències polítiques, tant a favor com en contra d’aquest moviment. Tot aquest revolt mediàtic, entorn del feminisme i les contínues reivindicacions de les dones (amb les quals, siga dit de pas, estic totalment d’acord), em va donar a pensar en les dones d’ací del poble, però no en les actuals, sinó en les d’abans, crec, mereixedores d’un record. Posat a pensar, a poc a poc, m’anaren venint coses al cap, recordant la vida de les dones d’Alcalà de fa 60 o 70 anys enrere. Vaig fer-me a la idea que aquest seria un bon tema, i suficient, per a escriure un article, on a més de recordar-les, servís d’homenatge per aquelles esforçades dones.
Fotografia cedida per María Llorens (epd) i Vicente Llorens
Fotografia cedida per Soledad Ripollés
Com tots sabem, la vida no ha sigut ni és igual per a tots, i en el cas que ens ocupa, tampoc es poden ficar totes les dones dins del mateix sac. M’estic referint al fet que, en aquelles èpoques, també hi havia de tot. Hi havia qui vivia molt bé, com a senyores que deien, però per altres, que eren majoria, la vida no resultava gens plaent. Tan sols pel fet de ser dona els tocava suportar molts entrebancs i restriccions per eixir-se’n socialment. Havien de fer front a una sèrie de normes i costums, no se sap quina més regressiva per a elles. El posicionament d’aquelles dones, davant la situació tan injusta de la qual eren objecte, era de submissió total i això ja els venia de lluny. Culturalment així ho havien mamat, si exceptuem el curt termini de la Segona República. Creien com a cosa natural la superioritat intel·lectual de l’home, assumint amb gran resignació quantes discriminacions i desigualtats els tocava suportar. Si eren creients que, d’una manera o altra, la majoria
67
