Artur Oliver

L’article, de caràcter divulgatiu, fa una revisió de la necròpolis de la Solivella d’Alcalà de Xivert, excavada fa més de cinquanta anys, des d’una perspectiva metodològica i històrica actual, considerant l’ús d’algunes peces com elements dels rituals funeraris.

Cultura Ibèrica, necròpolis, ritual funerari.

Els treballs agrícoles realitzats amb un tractor a la finca propietat de Bautista García Marín, situada a la partida de la Solivella o Calvari en 1961 van traure a la llum les restes d’una necròpolis ibèrica. I fou Domingo Fletcher l’encarregat de realitzar l’excavació. El material localitzat en superfície i en l’excavació fou estudiat i, posteriorment, publicat en 1965 en una monografia.

La Solivella ha sigut un jaciment de referència en la historiografia de la Cultura Ibèrica. Quan es van publicar les seues troballes els investigadors es limitaven a relacionar els materials i a buscar paral·lelismes i l’adscripció cultural amb la finalitat d’atorgar-li una cronologia al conjunt de la necròpolis. Els nous enfocaments de la investigació van més enllà d’aquell primer estudi material i s’endinsen en problemàtiques socials, rituals i d’ordenació de la necròpolis. No podem concebre un estudi sobre una necròpoli en què no siguen presents les anàlisi antropològiques de les restes cremades i un acostament a tot el ritual de la cerimònia de l’enterrament, del plantejament i de l’organització de la necròpoli.

Fa anys ja presentàrem un xicotet estudi apuntant la possibilitat que, alguns dels atuells denominats urnes en la publicació inicial de la Solivella, podien no haver format part de l’enterrament pròpiament dit, sinó del seu ritual. Estudi que, passats més de vinti-cinc anys i de ser dels primers que es realitzaven sobre aquesta qüestió, ampliem després de la nova revisió dels materials i, especialment, per l’estudi antropològic realitzat després de més de cinquanta anys de l’excavació. Lamentablement ni el registre arqueològic que es va obtenir en l’excavació, ni la cura que s’ha tingut amb els materials que, durant més de mig segle han passat per diferents magatzematges, no permeten tractar el tema com seria de desitjar, però sí aporten noves dades o, almenys, una mirada diferent a la inicial, amb el valor afegit que alguns materials de la necròpoli poden acostar-nos a aquesta problemàtica.

Una part del ritual funerari són l’ofrena i la libació que es realitzen durant la cerimònia de sepultura del difunt. Un ritual que podem resseguir a partir de la forma dels atuells ceràmics i la seua possible funció, com és el cas del vas caliciforme, l’enócoe, i el plat. Un dels objectes localitzats entre els materials destruïts pel tractor és un atuell caliciforme. La característica de la troballa no permet assegurar la funció que hi va tenir, tot i que al principi es va considerar com a urna. No obstant, està demostrat que els atuells de forma caliciformes van tenir un ús ritual, com a dipòsit d’ofrenes o got de libació, com es pot comprovar especialment en els xicotets gots de les coves santuari ibèriques, on sol ser la forma ceràmica predominant. Aquesta funcionalitat està identificada en l’estatuària ibèrica, on són freqüents els oferents amb aquesta mena d’atuells, es veu per exemple en els baix relleus. L’atuell provinent de la necròpoli d’Alcalá té moltes possibilitats que siga un contenidor d’alguna mena d’ofrena o d’una ració

del festí funerari, provinents del possible sacrifici de l’animal que sol formar part dels rituals funeraris. Ofrenes que en les necròpolis d’aquest tipus s’han proposat també a partir de la presència de xicotets gots de pasta tosca fets a mà.

La peça numerada com a urna 19, que, tal com diu Fletcher “ignorem si, en realitat, va constituir una sepultura o va poder formar part de l’aixovar d’alguna altra”, és una enócoe que, indubtablement, no va fer les funcions d’urna, sobretot per les seues xicotetes dimensions, 83 x 131 mm. Està feta amb pasta grisa. Pel fet que la vora es troba trencada, així com l’ansa que li falta, no se sap si va tindre pic derramador.

Aquests atuells contindrien els líquids sacralitzats després del corresponent ritual, que s’abocarien com a libació pel difunt, tal com està demostrat en la iconografia mediterrània.

Una altra forma ceràmica que considerem podria haver sigut usada en el ritual de libació són els plats, generalment molt oberts i no gaire profunds, de vegades amb vora d’ala o vora pendent, i sempre amb base anular. A l’excavació de la Solivella es van recollir un total de set exemplars d’aquest tipus de peça ceràmica i es va considerar que feien les funcions de tapadora d’algunes urnes. Cinc d’ells es van localitzar entre les restes de la rasa realitzada pel tractor que va localitzar la necròpoli en fer la transformació agrícola. Altres dos es van obtenir durant l’excavació; un amb l’urna 23 que va aparèixer “molt destrossada i, amb ella, alguns fragments de la tapadora” (Fletcher); l’altre plat, amb l’urna 28, que estava “coberta amb tapadoraplat” (Fletcher). Segurament, per aquesta troballa es van relacionar les set peces com a tapadores d’urnes. En altres necròpolis també se considera

la funció de tapadora, encara que en algunes ocasions el plat apareix trencat dins de l’urna o al costat d’ella, la qual cosa feia pensar que havia caigut; en altres casos sí que s’admet la funció de tapadora. Indubtablement aquest tipus d’estri com a última funció va poder realitzar la de cobrir les urnes tancant els atuells que eren de tipus pithoi (receptacle gran) i, per tant, no tindrien una tapadora pròpia. Però, anterior a aquest destí final, els plats també van poder fer la funció de pàtera de libació dins del ritual funerari. Tinguem en compte que les urnes, o almenys la morfologia dels atuells que van servir com a contenidors funeraris, són també atuells que serveixen com a contenidors d’aliments i que es troben en ambients de magatzematge, i segurament una vegada buits del contingut corresponent servirien per a dipositar les restes cremades del finat. Per tant, els plats també podrien haver sigut utilitzats anteriorment per a altres funcions. De vegades, el vertader simbolisme i la funció finals d’un objecte ens ho dirà el seu context més que el propi objecte.

A partir del segle IV aC en la cultura Ibèrica amb la introducció de la decoració figurada, hi ha plats decorats amb peixos que són utilitzats en els contextos funeraris, perquè no es pot oblidar que el destí final de les persones en les cultures mediterrànies sol trobar-se a l’altra part d’una llacuna o riu, sent peixos o un mamífer marí, com el dofí, els qui porten l’ànima del difunt més enllà de l’aigua. Hi ha una relació entre el ritu funerari i els plats a través d’aquesta iconografia. Aquests plats decorats amb peixos tenen una certa relació amb els de la Solivella, és el cas de la seua vora pendent, o la seua última funció com a tapadora.

Així, aquests plats bé podien haver fet les funcions de pàtera libadora en el ritual funerari, funció que en el sud i en el sud-est peninsular en aquesta època l’estan fent les pasteres o braseret de mans, que tenen una clara tradició oriental.

En el nord-est peninsular hi ha també pasteres metàl·liques en necròpolis ibèriques. Cal afegir que la presència de plats ceràmics com a tapes i com a plats libadors està especialment localitzada entre el sud-est i el riu Ebre, zones on no hi ha pàteres metàl·liques en les necròpolis. Encara que cal dir que si existeixen fora de contextos funeraris. No obstant, assenyalem que en molts casos la pastera s’ha identificat a través de les anses o dels enganxaments d’aquests amb el recipient, i com a molt un fragment de vora, per tant hi hauria també la possibilitat que siguen calders.

Aquestes pasteres ja siguen per trobar-se en necròpolis al costat de pitxers de bronze o per la seua iconografia, ens indiquen que en el ritual funerari es feien libacions.

La libació es realitza passant l’ofrena líquida que podria ser aigua, vi, hidromel, o la sang de l’animal sacrificat, segons les dades que tenim d’altres cultures mediterrànies, d’un pitxer a una pàtera, safata, phiale, o, en aquest cas, anomenem-li plat. La base anul·lar d’aquests plats de la Solivella farien les funcions umbo-omfalo, libacions que es podrien fer tant per a oferir-les als déus com als difunts.

Aquests plats se situen damunt de l’urna boca avall. Pot ser que siga una posició merament funcional i de semblança amb la del que són tapadores pròpiament dites, encara que l’ajust entre urna i tapadora seria millor posant el plat boca amunt, amb la base dins de l’urna. Aquesta posició invertida dels plats podria ser conseqüència del ritual.

Per tant en la necròpoli de la Solivella es troben les dues peces necessàries per a l’execució de la libació, en aquest cas possiblement dedicada al difunt, el pitxer i els plats. Una pràctica ritual que sol anar unida al sacrifici, ja que la sang seria recollida i depositada en recipients al costat d’altres líquids, com vi i llet.

En els treballs de camp de la Solivella es van localitzar set ganivets afalcatats en les sepultures excavades, dos més en superfície, i, també de superfície, provenen dos ganivets llargs afalcatats que es troben doblegats al contrari que els xicotets, fet que s’observa també en les puntes de llança. Aquests dos últims són més llargs de l’habitual i presenten una empunyadura de ferro cilíndrica que cobreix l’ànima del ganivet, i el torn d’aquesta aniria recobert per un material perible. Dels dos ganivets que es van trobar, tan sols se’n conserva un, que té una longitud de 44 centímetres de tall enfront de la mitjana dels 15 que tenen els altres ganivets afalcatats xicotets. Aquests se solen relacionar amb l’armament dels enterrats, i, en alguns casos, es considera que formarien un joc amb la falcata, perquè a vegades i durant l’Ibèric ple es troba adherit a ella per la beina, arma de la qual tan sols

hi ha una empunyadura en tota la necròpoli de la Solivella. No obstant, també s’ha considerat que aquests ganivets juguen un paper de prestigi. Una altra funció que s’ha considerat per a aquesta mena de ganivet és la sacrificial en el ritu funerari, tradició que podria vindre de les cultures mediterrànies orientals, on per exemple a Grècia aquest tipus de ganivet afalcatat és el típic del sacrifici. Quedaria patent aquesta funció en l’existència d’aquests ganivets tant en necròpolis com en santuaris en què es relaciona amb restes d’animals. La funció de sacrifici dels ganivets afalcatats, especialment els dos de major grandària amb empunyadura cilíndrica, està generalitzat en totes les necròpolis d’aquest tipus; es relaciona amb el sacrifici per degollament en un ritual, en aquest cas, funerari, la qual cosa portaria el seu torn a l’existència d’un banquet.

Segons Estrabó els ibers sacrificaven a la manera grega, recollint la sang en una cràtera o recipient i atenuant els gemecs de les víctimes amb els cants dels assistents i el so de les flautes. El sacrifici en la zona queda reflectit iconogràficament en la pastera de Tivissa, on la víctima és un corder. Aquest animal és el més representat en la iconografia de la zona. El sacrifici del carner es relaciona amb el culte de l’avantpassat, per tant seria el més apropiat en una cerimònia funerària.

Els elements que hem anat assenyalant localitzats en la necròpoli de la Solivella ens indiquen un ritual en el qual es realitzen possiblement actes de libació, ofrena i sacrifici, i per tant, de banquet funerari. La presència de restes d’animals en les necròpolis ibèriques no és estranya. El banquet ritual no és aliè en l’Edat del Ferro de la zona, tal com queda identificat ja en el segle VII aC en contextos no funeraris. Els banquets en les necròpolis de l’època de la Solivella quedarien demostrats pels simpulum (cassó de mànec vertical) que seria l’altre element, juntament amb el ganivet relacionat amb el repartiment del menjar, que apareixen en

algunes d’elles, que podria evidenciar la presència d’un calder o algun tipus d’atuell metàl·lic com el que es localitza al Puig de la Nau de Benicarló, en el mateix recinte en el qual apareix el penjoll d’un carner. Aquests elements poden ser indicadors de la celebració d’un àgape funerari. Els banquets funeraris estan constatats en necròpolis peninsulars.

Davant les dades que tenim de la necròpoli de la Solivella podríem ressenyar que el desenvolupament del ritual d’enterrament seria el següent: - Trasllat del difunt des del seu lloc de residència situat almenys, a tenor de les dades que tenim en l’actualitat, entre 1,5 i 2 quilòmetres. - Cremació en la pira funerària en un lloc indeterminat, ja que no s’han localitzat restes dels corresponents ustrina (el lloc d’incineració). - Recollida de les restes òssies i de la indumentària amb la qual va ser cremat el difunt. - Neteja i fragmentació dels ossos per a situar-los dins de l’urna. - Realització del sacrifici de l’animal amb la conseqüent libació i repartiment de la carn i beguda. - Ofrena de la ració corresponent al difunt o als déus. - Tancament de l’urna amb el plat que s’ha realitzat la libació. - Col·locació de l’aixovar entorn de l’urna. - Cobriment de la sepultura amb terra

La cerimònia funerària ens indicaria l’estatus social del finat, ja que aquesta cerimònia és un gran acte públic que reflecteix la situació econòmica i social en què ha viscut el difunt. Pel fet de ser enterrat en la necròpoli ja s’està fent una distinció, ja que no tots els membres de la societat eren sepultats en aquestes necròpolis. L’abundància en el sacrifici i la qualitat dels utensilis emprats en els rituals era també un signe de distinció. L’acte funerari era doncs un aparador i una ostentació de la situació social de la persona que s’enterrava, era l’última intervenció en el món dels vius i, per tant,

havia d’estar d’acord amb la seua situació social o, fins i tot, superar-la. També els materials, els efectes personals amb què s’enterraven, mostraven l’estament al qual pertanyia l’individu.

Algunes de les restes localitzades en la necròpoli de la Solivella són una mostra d’aquest simbolisme social i econòmic. Les armes dels aixovars indiquen la importància de l’estament militar dins de la societat dels primers anys de la Cultura Ibèrica. Aquestes necròpolis de l’Ibèric antic són les primeres de la zona que presenten armament; anteriorment els depòsits funeraris del Ferro antic el componien peces de la indumentària, polseres, penjolls, sivelles.... Tan sols en el nord-est es trobaven armes en les tombes. Això indicaria al canvi que van patir els estaments alts de la societat després de la destrucció violenta dels assentaments de l’etapa anterior. L’aristocràcia guerrera se situa a la part alta de la piràmide social a l’inici de la iberització, característica que continuarà fins a l’ibèric tardà.

Entre el material metàl·lic recollit en superfície s’han pogut identificar tres torques que en el treball de Fletcher s’esmenten com a fragments de polsera oberta. Una vegada reconstruïdes les peces s’ha pogut comprovar que són torques, una d’elles acabada en punta aguda, mentre que les altres dues acaben en una xicoteta inflor. Són peces massisses sense cap mena de decoració. Com bé se sap els torques són elements de la indumentària, concretament de l’orfebreria personal, que permeten relacionar les persones que les exhibeixen amb un estatus elevat dins de la societat ibèrica.

Un altre element de la indumentària que està relacionat amb l’estatus social de la persona que el porta és la sivella del cinturó, de les quals a la Solivella s’han localitzat tretze: vuit entre el material de superfície i cinc relacionades amb les urnes. Són sivelles d’un, dos i tres garfis, ricament decorades amb cisellat i granulat. En elles s’aprecia la forma de decoració, destacant les formes circulars, tret d’una elles.

La presència dels fermalls de cinturó en ofrenes en santuaris, o les conegudes sivelles procedents de la península Ibèrica localitzades en els santuaris grecs de Corfú i Olímpia, així com la seua representació en l’estatuària ibèrica en alguns casos de manera ostentosa, fins i tot com a únic element de la indumentària que porta el personatge nu representat, com es veu en els exvots de bronze dels santuaris del sud peninsular, algunes d’aquestes sivelles de molta grandària, són una mostra del seu gran simbolisme per als ibers. Un simbolisme que ha de representar un llinatge més que a la persona, ja que les sivelles són ostentades tant pels homes com per les dones, i, possiblement, pels xiquets. El que la peça haja sigut reparada en diverses ocasions, assenyala la importància d’aquesta com a símbol, ja que ha de

ser precisament una peça en concret, segurament heretada, la que s’emporta.

Aquest simbolisme, més enllà del pur funcionalisme, queda patent per l’existència de complicades sivelles o la presència de més d’una en una tomba, la qual cosa porta a considerar que el seu significat dins de la tomba pot ser divers: ofrena, herència, botí de guerra.

L’única peça localitzada a la Solivella provinent del comerç extern, que indica la importància del difunt degut a la seua procedència exògena, és un escarabeu egipci. Una característica d’aquesta mena de necròpoli és la presència d’elements egipcis o egipcians, especialment escarabeus. Al faraó Psammític II pertany l’escarabeu de la Solivella representant un lleó amb sol. L’aixovar de l’urna 6 en la qual es va trobar el escarabeu contenia onze comptes de collaret de pasta vítria al costat de l’escarabeu; per la qual cosa, possiblement, el escarabeu i els comptes de collaret podrien estar unides a manera de collaret.

Per l’entorn de la desembocadura del riu Ebre veiem que hi ha un interès pels escarabeus egipcis que es caracteritzen per l’homogeneïtat temporal de les peces. L’interès pels materials egipcis no desapareix en les necròpolis d’aquest tipus amb cronologia més avançada.

Les creences escatològiques dels ibers tenen una certa relació amb el simbolisme o la pròpia escatologia dels egipcis, ja que la presència d’aquestes peces no és tan sols la moda d’un moment o la coincidència d’una oferta de mercat, perquè aquesta relació pràcticament s’inicia amb la cultura Ibèrica i continua fins a la seua fi. Enfront de l’ostentació dels materials que componen l’aixovar i el ritual funerari, cal assenyalar, tal com s’ha comentat més amunt, la falta d’interès per distingir ostentosament la situació de la tomba. Cap construcció se situarà damunt dels enterraments d’aquesta mena de necròpoli.

(1) En la revista Mainhardt nº 80, de desembre de 2014 (pàgs. 7/9) es va publicar “La Solivella, nuevas perspectiva en su estudio”, d’Artur Oliver, on l’autor analitza els resultats de les anàlisi antropològiques i la seua relació amb l’aixovar. (2) Conservador d’Arqueologia del Museu de Belles Arts de Castelló i Cap del Servei d’investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló i professor universitari.