LA DONA GASPATXERA (I) Franciso Arnau Vilaplana

Este passat 8 març, com tots els anys, es va celebrar per tota Espanya, igual que en una majoria de països del món “El Dia Internacional de la Dona Treballadora”. Com som sabedors, en este dia van tindre lloc nombroses manifestacions (que per cert, de totes elles, sols la que es va celebrar en Madrid va ser durament criticada, i fins i tot judicialitzada, a fi de poder obtenir algun rèdit polític, excusant-se en la propagació del coronavirus), com també són de destacar la quantitat d’assemblees i manifests reivindicatius que es dugueren a terme en favor de la igualtat de les dones. És també just esmentar, el protagonisme adquirit pel moviment feminista, a través del qual les dones començaren a prendre consciència de la situació tan desigual en la que es trobaven i troben. Així mateix, cal anotar la unànime condemna que mitjançant les associacions feministes es féu en contra d’aquesta plaga de violència masclista.

En referència a aquest ressorgiment del feminisme s’ha escrit molt, rius de tinta que deien abans. I no parlem dels programes que de manera contínua ens han ofert tant la ràdio com la televisió. Hem pogut escoltar a periodistes i comentaristes de diferents tendències polítiques, tant a favor com en contra d’aquest moviment.

Tot aquest revolt mediàtic, entorn del feminisme i les contínues reivindicacions de les dones (amb les quals, siga dit de pas, estic totalment d’acord), em va donar a pensar en les dones d’ací del poble, però no en les actuals, sinó en les d’abans, crec, mereixedores d’un record.

Posat a pensar, a poc a poc, m’anaren venint coses al cap, recordant la vida de les dones d’Alcalà de fa 60 o 70 anys enrere. Vaig fer-me a la idea que aquest seria un bon tema, i suficient, per a escriure un article, on a més de recordar-les, servís d’homenatge per aquelles esforçades dones.

Com tots sabem, la vida no ha sigut ni és igual per a tots, i en el cas que ens ocupa, tampoc es poden ficar totes les dones dins del mateix sac. M’estic referint al fet que, en aquelles èpoques, també hi havia de tot. Hi havia qui vivia molt bé, com a senyores que deien, però per altres, que eren majoria, la vida no resultava gens plaent. Tan sols pel fet de ser dona els tocava suportar molts entrebancs i restriccions per eixir-se’n socialment. Havien de fer front a una sèrie de normes i costums, no se sap quina més regressiva per a elles.

El posicionament d’aquelles dones, davant la situació tan injusta de la qual eren objecte, era de submissió total i això ja els venia de lluny. Culturalment així ho havien mamat, si exceptuem el curt termini de la Segona República. Creien com a cosa natural la superioritat intel·lectual de l’home, assumint amb gran resignació quantes discriminacions i desigualtats els tocava suportar. Si eren creients que, d’una manera o altra, la majoria

d’elles ho eren, estaven convençudes que tot es devia als designis de Déu. Una espècie de càstig a les dones. Serà per tot allò que ens contaven que Eva va enganyar a Adam amb aquella poma, i que encara ho estaven pagant tots els descendents.

Moltes d’elles estaven convençudes de la supremacia de l’home. Recordo haver escoltat un muntó de vegades, davant d’una situació difícil (no precisament de força física), posar en qüestió el seu saber per resoldre-ho, dient que “aquest assumpte és cosa d’homes”.

Bé, aclarit un poc este començament, passaré a comentar la qüestió del treball i les situacions en les quals es trobaven les dones d’ací del poble.

En aquells temps, majoritàriament, l’única alternativa que existia per aquestes d’obtenir treball era la que els oferien les faenes relacionades amb l’agricultura i sempre de manera temporal. La demanda de mà d’obra femenina, lògicament, sempre es produïa durant les rebudes. En tot açò de la feina hi havia una certa diversitat, la qual depenia de la situació econòmica de cada casa. Unes anaven al tros per ajudar a recollir la rebuda de casa, i altres (la majoria) es llogaven en estos temps de feina per guanyar el jornal.

El gruix de l’activitat començava al mes d’agost, al temps del raïm, conjuntament amb la recollida de les ametles i més tard les garrofes. Abans de començar l’hivern, encara que hi havia menys activitat, venia el temps de l’oliva, que molts anys durava fins a finals de gener.

Uns anys més endavant va començar a agarrar força, ací al nostre terme, la collita del pésol. De manera més generalitzada, començava a principis de març per acabar a últims d’abril. La feina de collirlos, com molts recordem, majoritàriament corria a càrrec d’elles. Esta collita, amb el pas dels anys va anar en augment, i no hi havia prou mà d’obra local per collir els pésols que s’havien sembrat, motiu pel qual molts propietaris no tenien un altre remei que llogar a dones vingudes de fora.

Era esta, la de les dones, la mà d’obra més barata del mercat. El seu sou era exactament la meitat del que cobrava un home. Es donava el cas que en aquesta feina de collir pésols (i en altres més), les dones solien rendir igual o més que els homes. I quan venia l’hora de parar la mà, pel fet de ser dona, se’ls pagava tan sols la meitat. Molt lluny estava prendre consciència per reivindicar allò d’igual treball igual jornal.

En referència a la collita del pésol, em sabria greu passar-ho per alt sense fer cap comentari. Es podria catalogar d’addicional, i venia a un temps molt bo. Era precisament quan l’economia de moltes cases començava a ser preocupant. Estos ingressos eren un respir i arribaven com una benedicció del cel a la majoria de cases d’Alcalà. No hi havia distincions, era la collita més democràtica i igualitària que mai

havia existit. Per produir-la no calia tindre ni un pam de terra en propietat, com tampoc fer una gran inversió. N’hi havia prou amb un tracte verbal amb el propietari/a d’algun bancal de terra campa, moltes vegades erm o quasi erm, que per tal de condicionar-lo el deixaven sembrar sense res més a canvi.

Seguint amb l’entorn laboral de les dones, també he d’esmentar les dues o tres fabriquetes de clim vegetal que hi havia, així com una altra dels germans Adell, que es dedicava a la fabricació d’espardenyes i avarques. Encara que el nombre d’empleades no era molt alt, també era important per tal d’atenuar la falta de treball que hi havia en feines relacionades en l’agricultura.

En aquest tema de la feina he de dir que, per la majoria de dones, acabar la jornada del tros i arribar a casa no els suposava gaudir del seu merescut descans. No era qüestió de parar, s’havien d’arromangar una altra vegada, ja que a casa els quedava molt per fer. De totes estes feines domèstiques hem de pensar que les dones, en aquelles èpoques, tenien l’exclusiva. havien de preparar i fer el sopar, buscar una estona o una altra per anar a comprar, preparar el menjar de tots els de casa per al sendemà anar al tros i, com a punt final, emprendre l’escurada. En aquells temps, aquest menester diferia molt de l’actual. Pensem que ací

al poble no existia ni aigua corrent ni clavegueres i es valien de dos llibrells en aigua, una per netejar i altra per repassar l’obra. Disposaven d’un espart, una pastilla de sabó feta de casa, a més del seu corresponent pot de saldó (una espècie de terra arenosa molt fina). Al final, imaginem-nos la feina que els suposava desprendre’s d’aquesta aigua bruta, i carrejar-la per tirar-la al carrer o en algun altre lloc. Es podria afegir que també corria del seu compte tindre cura dels xiquets o algun vell si n’hi havia a casa. Estes eren les tasques que havien de fer cada dia. En canvi, en quedaven altres que malgrat no ser diàries, també les havien de fer. Així havien de llavar la roba sempre a mà, rentar el pis a genollons, carrejar l’aigua, tirar-la al carrer... en fi, per què continuar? Es pot dir, i no és mentida, que aquelles dones es van guanyar merescudament el cel.

Amb relació a tot aquest tipus de feines de casa, els homes d’aquelles èpoques es desentenien. Pensaven, i així ho feien, que aquests menesters no eren de la seua incumbència, que era cosa exclusiva de les dones. Creien que per la seua condició d’home no s’havien d’embolicar en aquestes efeminades feines de casa. Fer-les, podia donar a pensar a que aquell havia perdut el seu estatus de mascle dominant. No exagero ni gota de tot el que estic contant. Com a mostra no cal més que recordar, i lamentablement avui dia encara sol passar, que resulta que si hi havia divergències entre diversos homes i es produïa una discussió i allí present hi havia una dona, i aquesta volia opinar, sempre hi havia un eixelebrat que la feia callar dient allò de: “les dones a escurar”.

Seguint avant en aquest temari de les dones, canviaré de terci (com en les corregudes de bous) per comentar un costum que, per a mi em resultava el més discriminatori. No tenia lloc cap acte al poble que la degradés més que allò que feia referència als enterraments. Començaré pel principi. Era costum, i així es feia, que el fèretre, en la seua trajectòria, anés envoltat d’un nombre d’atxes enceses. Per fer aquesta comesa tenien l’exclusiva els xiquets, era com una espècie de monopoli. Gaudir de tal avantatge ens aportava uns quants beneficis, ja que el pagament per aquest menester era d’una pesseta, una veritable fortuna per als xiquets d’aquelles èpoques, quantitat que quasi sempre feia cap a la butxaca de les frontoneres. A nosaltres els xiquets ens tocava lluitar per aconseguir-la, ja que quasi sempre hi havia més xiquets que atxes. D’aquest mode, en açò de les atxes, començava, ja des de xiquetes, la discriminació de les dones. Se’ls negava la possibilitat de portar atxa i poder gaudir, com els xiquets, d’eixa pesseta.

També he d’assenyalar que en aquests acompanyaments, com he dit amb els xiquets, també feien acte de presència cinc o sis veïns

del poble, gent menesterosa a qui, a causa dels seus impediments físics, eixa pesseta també els era molt necessària. Per aquests, en tots aquests els soterraments se’ls guardava l’atxa. Amb tot el respecte per tal de recordar-los em prendré la llicència d’anomenar-ne uns quants que em venen al cap, com eren Enrique el Ceguet, Batiste el Santmatevà, Cap Blanco, i una dona, la Pilila. Crec que li deien Vicenta i vivia allà baix a la punta del Sequiol. Avui dia ens resulta inconcebible pensar com podien viure estes persones sense cap mena de pensió ni ajuda de l’Estat.

Puc recordar com, de xiquet, una vegada aconseguida l’atxa, tots nosaltres estàvem pel voltant de la casa esperant l’arribada dels capellans. En les portes obertes de bat a bat, allà dintre, al mig de l’entrada, es podia veure el taüt sobre una taula coberta per un cobertor negre amb una franja groga, a la qual l’envoltaven quadre canelobres encesos. Tot molt cerimonial per a un dol totalment segregat: baix, junt el taüt, els homes. Dalt, al pis que donava al balcó, les dones. D’aquesta manera, tal com anava acudint la gent, els homes es quedaven baix, i les dones escales amunt només amb les dones, no era cas de barrejar-se. Cadascuna en arribar dalt expressava el seu condol. En estar la porta del balcó oberta, de baix escoltàvem els plors i gemecs lamentant la mort del difunt/a. Estes dones d’abans, la majoria d’elles, eren molt propenses a exterioritzar aquest tipus de sentiments. Però aquest tipus d’escandalera s’accentuava molt més quan venien

carrer avant els capellans cantant el gori gori, i no diguéssem quan, aquests, plantats davant la porta deien els consabuts responsoris. Encara veig a algunes d’elles eixint al balcó amb una mantellina fins a mitja esquena per dir-li, al difunt o difunta, les últimes paraules d’acompanyament. Moltes d’elles dignes d’emmarcar-se. I així, sense permetre’ls assistir al funeral, dins de casa, finalitzava per a les dones tan assenyalat dia de dol.

Pel que fa als homes, estos formaven part de la comitiva fúnebre que feia cap a l’església i després de la missa cap al carrer de l’Alió i, al final, davant la porta de l’Hort de Figos, un particular resava els últims responsoris, i allí mateix, com a punt final, es donava el condol.

Segons costums, les dones no havien d’eixir de casa fins al cap de vuit dies, que era quan deien les misses de difunts. En qüestió del dol, a les dones se’ls exigia molt, però que molt més que als homes. La vestimenta de negre rigorós, mantellina durant un temps i mocador al cap per a un temps molt llarg. El temps de duració, segons deien (no vull dir que sempre es complís), era de set anys quan es tractava dels més arrimats (pares, mares, fills, filles, marits...) i fins a un any per als néts o nétes quan eren els avis els morts. Moltes d’estes dones de mitjana edat, la majoria, quan no per uns per uns altres, arribaven al final de la seua vida vestint sempre de negre. En canvi, per als homes el dol estava més dispensat. Prompte, amb un mig dol que deien, se n’eixien del pas. Tot fa pensar, i crec que així havia de ser, tot va ser inventiva dels homes, no pot ser d’una altra manera, ja que sempre eixien més ben lliurats. Sempre havien de ser les dones les que havien de guardar molt més les aparences. Havien de demostrar que durant molt de temps tenien pena al cor. Era qüestió de guardar un temps prudencial per poder comprar llepolies o fer pastes i portar-les al forn. Se suposava que una persona adolorida per eixa mort se li n’havien anat les ganes de menjar dolços. Però si s’apropava Nadal i en aquella casa tenien ganes de menjar pastissets, es valien d’algun familiar allunyat o amistat de confiança per elaborarlos i portar-los al forn a coure, simulant com a una cosa pròpia. En tots estos assumptes ocorria que si te n’eixies del regat, la culpa requeia sempre en les dones. Cosa curiosa, perquè habitualment sempre eren les dones les que criticaven les dones, i així els anava.

Va passar un temps, no sé els anys, en què alguna cosa va canviar, referent a aquest assumpte. Resulta que no sé el perque, el cas és que les normes van canviar, permetent les dones acompanyar el difunt/a fins l’església, però sempre sota la condició que aquestes anirien darrere de tots els homes. En este detall es volia fer constatar la supremacia dels homes sobre les dones. Era inconcebible que açò ocorrerà en meitat del segle XX, no sé de quin cap o caps va eixir tot açò, però resultava deplorable que esposes, mares, filles, germanes... pel fet de ser dones, igual que l’acompanyament del mateix sexe, es veren postergades a l’últim lloc de la comitiva. Resultava xocant, per no dir una altra cosa, que estos familiars tan arrimats assistiren al soterrament darrere de qualsevol veí del poble, el qual estava allí perquè probablement no tenia una altra cosa millor a fer.

Arribant als nostres dies, de fa ja molts anys, com no podria ser d’altra manera, esta costum va desaparèixer, i com és lògic i normal, a l’enterrament es mesclaven homes i dones. Però no està que diguéssem del tot resolt. Sí que és veritat que la discriminació de les dones ha passat a millor vida, però pareix mentida que en ple segle XXI a l’arribar a l’església es realitza una segregació del dol de les dones i el dol dels homes. Unes cap a l’esquerra als primers bancs, i uns cap a la dreta. Es veu que arribats a este punt no hi havia per què mesclar-se. Tot açò porta l’inconvenient que, no en pocs casos, molts dels assistents, bé siga per algun tipus de parentiu o amistat té més relació amb la part del sexe contrari, cosa que comporta alguna que altra dificultat per a donar el condol de forma convenient.

Bé, per finalitzar em queda comentar alguna cosa que he pogut observar des de ja fa un temps i són, en aquest cas les dones, les que comencen a trencar tan incomprensible costum. Són moltes les que entremesclades, o bé al final, donen el condol als homes. En canvi, pareix que als homes els costa més anar fins els primers bancs de l’esquerra. En fi, bé està que siguen les dones les que marquen tan encertadament el camí a seguir.

D’aquestes dones de meitat del segle passat d’ací d’Alcalà, se m’han quedat moltes més coses que contar i comentar, però resulta que l’article es faria molt llarg, així que he considerat millor continuar-lo en el proper número.

Com quan estava fent l’article per a l’anterior número de la revista, seria a primeries del mes d’abril i estàvem en el confinament, ara per acabar vaig a fer un comentari referent a aquella situació. Quasi cinc mesos després, quan estic acabant este altre article, encara que de manera no tan greu, torna a passar una cosa semblant. Creiem, ja que així ens ho deien, que durant els mesos d’estiu, este virus també anomenat Covid-19, a causa de la calor, minvaria la seua activitat, i mira, per desgràcia, com podem comprovar, s’està incrementant i no sé açò com acabarà.

Diuen que si no vols caldo, tassa i mitja, i així ens ha passat en aquesta Espanya nostra. Si no en teníem prou amb el coronavirus, de fa poc temps cap ací, també tenim entre nosaltres el virus de la corona, el qual em fa pensar que no estaria de més investigar també una vacuna per acabar amb aquest tipus de virus. Segur que ens afavoriria molt.

Com ja hem comentat en els anteriors articles d’aquesta sèrie, el marquesat de Villores va començar amb Francisco Guerau i Ebrí amb data 24 d’agost de 1723, però el primer marqués i la seua dona María Blanca Penarroja no van tenir descendència, per tant el títol va seguir diverses generacions després pels descendents de la rama familiar d’una germana del 1r marqués anomenada Teresa Guerau i Ebrí que se va casar amb el noble veí de València Tomás Vidal i Alcocer, el dia 12 de juliol de 1722, a València.

D’aquest matrimoni va nàixer, el 15 de maig de 1732, Buenaventura Vidal i Guerau a València. Va ser mestrant de València, noble que es va casar amb Raimunda Caballero i Delfín, natural de Tortosa, oficiant-se la boda el 21 de maig de 1764 a Torreblanca. Aquest matrimoni va residir regularment a Alcalà i van ser uns benefactors per al poble. Al diccionari de Pascual Madoz es nomena Buenaventura Vidal com fundador de l’edifici destinat a escola de xiquets i xiquetes i habitació dels mestres però, sense cap dubte, la contribució més gran que van fer en el seu moment, per al poble, va ser la donació dels terrenys per a la construcció del convent i l’hort adjacent. Va actuar com advocat Senén Vilanova i l’acte va tindre lloc el dia 30 d’agost de 1786, durant les festes de Sant Joan Baptista. Va ser tan gran la gratitud de la comunitat religiosa que la primera pedra del convent va ser col·locada per don Buenaventura Vidal el dia 14 de juliol de 1787, festivitat de san Buenaventura i, una volta acabat el convent, Raimunda Caballero va ser nomenada germana Major i primera patrona de l’hospici. Quan aquest matrimoni va faltar, va ser enterrat en el centre del creuer de l’església del Convent. Va ser allí on van romandre fins que un descendent d’ells, desprès de la Guerra Civil en estar l’església en perill d’enderroc, va inhumar els cossos i els va traslladar a un altre lloc. D’aquest matrimoni va nàixer, el 14 de març de 1765, Francisca Javiera Vidal i Caballero, casada amb José Salvador i Antolí nascut, a Sant Mateu, però d’una família originaria de Cervera del Maestrat, el 28 d’agost de 1741. La boda va tenir lloc el dia 2 de juliol de 1781.

José Salvador i Antolí era mestrant de València i secretari del Sant Ofici en el regne de València. Van tenir quatre fills, el major d’ells Joaquín María Salvador i Vidal, nascut a València el 17 de juny de 1783, va accedir per via materna a ostentar el títol de II marqués de Villores en 1814. Era mestrant de València i agutzil de la Reial Audiència de València

i va ser subdelegat de foment en la província de Castelló (actual governador civil) des de finals de 1834 fins mitjans del 1835. A més va ser director de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, de la ciutat i del Regne de València.

El seu fill, José María Salvador i Barroso de Frias, el va substituir l’any 1856 com a marqués per la defunció del seu pare el 22 de gener del mateix any. L’any 1857 va representar Alcalà en una exposició d’agricultura celebrada a Madrid juntament amb Pascual Vilanova i Piera i Eusebio David presentant alguns productes locals. Es va casar amb Joaquina Figuera i Mezquita i va morir a Alcalà el dia 11 de setembre de 1881. Aquest marqués va ser el que es va fer càrrec de l’ampliació de la capella dels Desemparats, construint a expenses seues, l’any 1855, el cor que està sobre la porta que dona al carrer dels Desemparats.

El següent marqués va ser Joaquín Manuel Salvador i de la Figuera que va heretar el títol al morir

FRANCISCO GUERAU I CIURANA

TERESA EBRÍ I ALREUS

FRANCISCO GUERAU I EBRÍ (1r Marqués de Villores)

MARIA BLANCA PENARROJA (sense descedència)

ANA CRUZ I SELVA (8ª Marquesa de Villores)

JOSÉ LUIS CRUZ I MARTÍNEZ DE VALLEJO

JOSEFINA SELVA ADRIEN (7ª Marquesa de Villores)

ENRIQUE SELVA I SALVADOR (6é Marqués de Villores)

FILOMENA ADRIEN I IGUAL TOMAS VIDAL I ALCOCER

TERESA GUERAU I EBRÍ

BUENAVENTURA VIDAL I GUERAU

RAIMUNDA CABALLERO I DELFIN

JOSÉ SALVADOR I ANTOLÍ

FRANCISCA JAVIERA VIDAL I CABALLERO

JOAQUÍN MARIA SALVADOR I VIDAL (2º Marqués de Villores) Mª JOSEFA BARROSO DE FRIAS I JORDÁ

JOSÉ MARÍA SALVADOR I BARROSO DE FRIAS (3r Marqués de Villores)

JOAQUINA FIGUERA I MEZQUITA

JOAQUIN MANUEL SALVADOR DE LA FIGUERA (4t Marqués de Villores)

JOSÉ SALVADOR DE LA FIGUERA

MARIA DOLORES NÚÑEZ I ROBLES

JOSÉ MARÍA SELVA MERGELINA VICENTA SALVADOR I NÚÑEZ ROBLES (5ª Marquesa de Villores)

el seu pare el 1884. Joaquín va nàixer a València al 1835 i va cursar els estudis de advocacia. Va ser promotor fiscal a Vinaròs, càrrec que va exercir fins la revolució de 1868. Tenia moltes propietats a Alcalà i pobles del voltant dedicats al cultiu, per tant va viure gran part de la seua vida a Alcalà junt a una germana dirigint estes explotacions. Tanmateix, va cultivar les lletres. Hem trobat relats seus en la premsa de l’època on fa ostentació d’un gran domini de la llengua castellana. Per altra banda, els seus articles sempre els acabava amb la data i el lloc on els escrivia i sempre nomenava Alcalà de Chisvert. Un exemple és un article titulat “La Caridad” publicat al setmanari “El museo literario” de València el 12 de gener de 1866. Joaquín Manuel Salvador de la Figuera era solter i no va tenir descendència, així que al morir, el 17 de gener de 1896, el títol va passar al seu germà, anomenat José Salvador de la Figuera. Aquest va nàixer a València el 1840 i va morir el 1912. Es va casar amb María Dolores Núñez i Robles i va tenir dos filles. La seua residència habitual en la zona era el palau del Marqués de Villores que avui en dia està a Sant Mateu.

El següent marqués consort va ser José María Selva Mergelina qui es va casar, el 1909, en primeres núpcies, amb María Josefa Salvador i NúñezRobles i van tenir quatre fills, però a l’enviudar, el 1916, es va tornar a casar, dos anys després, amb la germana de la seua dona anomenada Vicenta Salvador, moment en què va accedir al marquesat que li corresponia a la seua segona dona. No van tenir fills.

José María Selva Mergelina va ser un destacat polític carlista, secretari polític del pretendent Jaime de Borbón. Aquest personatge era una persona molt volguda i respectada a Alcalà, ja que en aquells temps el carlisme tenia molts partidaris al poble. En aquella època passava sobretot els estius a Alcossebre ja que la resta de l’any, degut als seus quefers, es passava el temps recorrent el país. Va morir l’any 1932. L’any 1919 el marqués va donar en nom de la seua tia María Josefa Salvador, a la capella dels Desamparats, un gran nombre de taulells artísticament decorats. L’administrador de la capella, en aquell moment, Mossèn Bautista Lázaro va disposar utilitzar-les per enrajolar el sòcol de tota la capella fins una altura 1,65m. A més es va aprofitar la col·locació dels taulells per a millorar tota la capella en pintura i daurats. Només el cost dels treballs, sense contar els taulells, va suposar una despesa de 1.650 pessetes que va pagar la confraria dels seus fons.

Ja coneixem l’habitatge que tenien a Alcalà, però l’any 1861 el tercer marqués anomenat José María Salvador va construir una villa a Alcossebre a la qual li van posar el nom de Villa Marquesa. A ella s’accedia per un gran portal que tenia esculpit en la

llinda de la part superior l’any en que se va edificar la villa. La parcel·la ocupava el que avui en dia és la part esquerra del carrer Barquer d’Alcossebre pujant des de la part de la mar. A banda de les festes, tertúlies, balls, etc. que se feien en esta villa eren molt famoses, entre les famílies estiuejants de la zona, les novenes dedicades a Sant Roc on totes les despeses anaven a compte dels marquesos.

Després de la defunció de Dª Vicenta Salvador i Núñez Robles, en 1952, viuda de José María Selva, va heretar el títol el seu fill Enrique Selva Salvador. Al 1985 va passar el títol a una filla d’aquest Josefina Selva Adrién. En l’actualitat el títol recau des de 2012 en Ana Cruz Selva, filla de l’anterior.

Aquest últims marquesos ja tenen molt poca relació amb el poble, per tant no donem més detalls d’ells.

Per a finalitzar l’article direm que a l’enderrocarse la villa de la marquesa als anys setanta, el portal de pedra, inclosa la llinda de l’entrada, va ser desmuntat i instal·lat a l’entrada principal de l’antic hotel Jeremias. Fa un any a l’enderrocar aquest hotel per a la construcció de l’hotel actual, la pedra de la part superior del portal amb inscripció de l’any 1861 va ser recuperada per descendents de l’última marquesa que va viure a aquesta villa i el tenen al jardí de la seua casa d’Alcossebre així com un enreixat amb el nom de Villa Marquesa.

- Un paseo por Vinalesa, Jose Miguel Gimenez Guarinos y otros, Valencia, 2011. - Cadafal nº2, Bulletí d’informació i divulgació cultural, Alcalà de Xivert, 1986. - Diccionario geográficohistórico de España, Pascual Madoz, Madrid, 1802.

- Hemeroteca digital BNE - Prensa histórica BNE - Xacpremsa. Cultura. Gencat. - Arxiu municipal de Castelló de la Plana.