35|
EL MONOGRÀFIC
Les cuixes de déu
Vicenç Molina Professor de la Universitat de Barcelona
Pilotes, cuixes, culs. I crits. Xiulets, banderes, himnes. I crits. Esgarrifances, ensopegades, lesions. I crits. Símbols, tribus, samarretes. I crits. Vestuaris, entrenadors, presidents. I crits. Periodistes, empresaris, constructors. I crits. Propaganda, finances, televisió. I crits. Canaletes, llaunes de cervesa, pixats. I crits. Fitxatges, espònsors, negocis. I crits. Adhesions, exclamacions, tradicions. I crits. Batejos, iniciacions, commemoracions. I crits... I més crits. Quan l’abassegadora obligatorietat de vibrar amb un tòtem determinat i preexistent a tots els altres somnis, irrenunciablement lligat a les emocions més compartides, i vehiculat per alguns dels més punyents protagonistes del capitalisme de l’espectacle ens vol traslladar cap al regne de la unanimitat expressada en crit –de joia, d’exaltació, de ràbia, de potència, d’impotència, de supèrbia, de queixa, de victòria, de derrota...– què fem els qui no sentim el crit ? A banda de visitar de tant en tant els camarades experts en otorrinolaringologia, fer-nos-ho mirar, potser. Perquè, déu-n’hi do, la capacitat udolant del crit ! Que no té déu que l’aturi! T’hi posis com t’hi posis, despistis com despistis, el crit acaba per arribar. No es pot fer veure que no hi ets. O que ell no hi és. No pots pretendre romandre al marge de la cridòria, a menys que tinguis l’oportunitat d’emigrar cap a Europa –no, aquesta no, l’altra, aquell satèl·lit de Júpiter… I segur que, allà dalt, algú se’n fa ressò, també. No ens podem amagar. Ni passar per més excèntrics del que potser alguns ja ens consideren. No hi ha volta de full. El crit. Sempre el crit, al voltant del tòtem. I si critiquem l’enorme quantitat de diners que s’inverteixen en aquests onze senyors –bé, en aquests grupets