Revista d’esquerres per a la formació, la reflexió i l’agitació política Tercer trimestre 2010 4,50 euros

59

L’entrevista: Johan Cruyff “La raó pot estar a més d’un lloc, en un o l’altre, i enmig dels dos”

El monogràfic: Futbol i futbols Conte inèdit de Jorge Benítez “La salida”

Número 59. Tercer trimestre 2010 Consell editorial: Josep Sellarès, Gemma Martín, Oriol Illa, David Prujà, Vicenç Molina, Joffre Villanueva, Antoni Castells, Dolors Marín, Santi Castellà, Ferran Escoda. Espai de Llibertat. Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg@laic.org www.laic.org Tel. 936 011 644 Fax 936 011 640 Edita: Fundació Ferrer i Guàrdia Impremta: El Tinter, S.A.L. Disseny i il·lustracions: Alex Verdaguer Maquetació: Alex Verdaguer Assessorament lingüístic: Vicenç Molina Revista trimestral. Preu: 4,50 euros. Subscripcions: 18 euros/any. Dipòsit legal: B. 33.262-1996 ISSN: 1136-1581 Espai de Llibertat és membre de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català. La línia editorial d’aquesta revista és el lliurepensament, per tant, les opinions del consell editorial, les trobareu a l’Editorial, la resta d’opinions seran únicament responsabilitat de qui les firmi.

Esta revista ha recibido una ayuda de la Dirección General del Libro, Archivos y Bibliotecas del Ministerio de Cultura para su difusión en bibliotecas, centros culturales y universidades de España, para la totalidad de los números del año.

SUMARI Editorial A Espanya tenim un problema

Carrusel deportivo o Futbol des del melic Sandra Ballester

31

5

7

Les cuixes de déu Vicenç Molina

33

Futbol i moral Oriol Illa

35

Futbol com a metàfora Ester Capella

37

La consigna A l’esquerra, a les esquerres en plural

La reflexió Sobre la nova llei de llibertat de consciència Beatriu Guarro i Picart

9

El monogràfic

L’entrevista

Per què el futbol és tan important per a tanta gent? Josep Sellarès

15

El futbol:una religió fins i tot per a ateus Ignasi Riera

19

La salida Jorge Benítez

Història d’un pare sense arguments, o només amb arguments futbolístics David Prujà

25

Recomanacions

Brasil i la Copa: quatre píldores Alfons C. Salellas Bosch

29

Johan Cruyff

40

La col·laboració

Independentisme català entre el símbol i la institució

48

50

7| EDITORIAL

A ESPANYA TENIM UN PROBLEMA

Com és lògic en qualsevol societat dinàmica, però el cas és que... Encara sense haver llegit la sentència en la seva totalitat, i els termes en què s’expressa –800 pàgines costen de pair encara que les tinguis a la tauleta de nit... – els marges d’actuació que permet i la constatació d’una passa enrere en relació a pràctiques d’autogovern que, des de 1979, veníem practicant, cal fer algun comentari en relació al que hem pogut conèixer de la primera sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya. Algunes de les coses que podem dir ja s’han dit anteriorment, i segurament fins avorrir, però no per això cal deixar de fer-ne èmfasi. Una d’elles, per exemple, és la peculiaritat del sistema d’aprovació de l’Estatut de Catalunya, que, a diferència dels de les altres comunitats autònomes, cal que passi per referèndum popular. Això sembla que no ha estat entès per les institucions espanyoles. El xoc de legitimitats que suposa derogar parcialment una llei que és la representació de l’acord polític entre el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles, que ha estat aprovat en referèndum popular, no ha estat suficientment valorat pels membres del Tribunal Constitucional. Sense saber de lleis dóna la sensació que els sectors més reaccionaris i centralistes consideren que els catalans vam ser rucs en posar-nos aquestes dificultats per a la reforma estatutària. Tan fàcil que ho tenen la resta de comunitats...

L’ordenament jurídic actual obliga al TC a exercir aquesta funció de la mateixa manera amb qualsevol Estatut, també amb el de Catalunya, a instància de part, si s’escau. Ara bé, tenint en compte la diferència entre la forma d’aprovació dels estatuts sembla que la lògica obligava a una sentència feta des d’una posició d’acord més ampli en el si del TC, cosa que era obvi que no era possible amb aquesta composició. D’aquesta manera, semblava molt raonable el recurs que la Generalitat va interposar recentment demanant al TC que es declarés incompetent per dictar sentència.

D’aquesta manera, semblava molt raonable el recurs que la Generalitat va interposar recentment demanant al TC que es declarés incompetent per dictar sentència Així doncs, sembla que hem arribat al carreró sense sortida al que ens va portar la reacció al cop d’estat del 1981, la LOAPA, en què es va considerar que en el desenvolupament autonòmic hi havia només dues modalitats a Espanya: les comunitats que conserven els seus furs (País Basc i Navarra) i les de règim general.

|8 CONTINUACIÓ EDITORIAL

I efectivament, fins ara, el desplegament competencial entre les autonomies del règim general podia ser idèntic entre elles. Només calia que els seus governs respectius s’ho plantegessin així i, si suposava una igualació competencial amb Catalunya, per als partits majoritaris a les Corts ja els semblava bé, doncs diluïa diferències. Però, ai las! Resulta que hem arribat a la diferència substancial i a la màxima situació de conflicte que aquesta concepció podia generar: la peculiaritat del referèndum en la modificació de l’Estatut de Catalunya i l’intent de modificar el que popularment ha rebut l’aprovació, per part d’un Tribunal Constitucional que, malgrat la seva alta funció institucional, està totalment desacreditat per l’ús i manipulació partidista que n’han fet els dos grans partits espanyols des dels noranta. Des d’una perspectiva federal no es tracta de presentar un xoc de sobiranies, ni molt menys entre comunitats, sinó que el col·lectiu de ciutadans de Catalunya han votat majoritàriament i pacíficament les seves expectatives d’autogovern a Espanya i les institucions de l’Estat espanyol han situat l’estructura de l’Estat, definida a la Constitució, per damunt de la legitimitat democràtica, expressada en referèndum -que no és pas l’única, d’acord- perquè entenen que aquesta és un pacte del conjunt dels ciutadans espanyols, no modificable per una de les seves parts...

Queda doncs un acord entre els partits catalans que van aprovar l’Estatut, per recolzar els partits que van aprovar l’Estatut al Congrés dels diputats, per legislar per la via d’urgència i a través de l’article 150.2 de la Constitució, o com sigui, la cessió d’aquestes competències i prerrogatives que aquest Constitucional vingut a menys intenta negar-nos. Si cal, fins i tot seria millor modificar la Constitució espanyola, tot i que aquesta via no és possible sense la concurrència del PP... Queda, també, i fonamentalment, la recerca decidida -tal com es desprèn del resultat majoritari d’aquell referèndum- de la complicitat amb els que puguin tenir una altra mirada, plural, diversa i federal, sobre l’estructura política actual. I sobretot amb els que tinguin una mirada fecunda, oberta a la dinàmica del canvi i de la transformació...

9| LA CONSIGNA

A L’ESQUERRA, A LES ESQUERRES, EN PLURAL… Vicenç Molina

Ara que s’apropen eleccions n’hi haurà d’aquells que diran que res no val la pena. Que tots són iguals. Que, vés-per-on, ara com ara, tots poden anar a can pistraus, o a prendre per allà, o a fer la mà –que dirien els valencians– I és que la memòria és fugissera. I la memoria històrica –que maldem per no malmetre– encara més. Perquè fa por. Fa por, no. Perquè la por és el contrari de la llibertat. I aquest –vés-per-on– també és un espai de llibertat. Aquest és un espai, ara que parlem de futbol –per primera vegadaen el qual tenim prou clar que no tots són iguals. I que, malgrat tot, malgrat les nostres pors –no havíem dit que no? que de por, ni parlar-ne?– malgrat les nostres incerteses –afortunadament!– no tot ens és igual. Per exemple, recordem un president del Barça, el president Sunyer, republicà i catalanista, afusellat pels feixistes. No n’hi ha cap altre. Recordem, perquè aquesta és una societat –afortunadament!– plural i diversíssima, un altre president del Barça que és del PP. I aquest és un partit fundat per exministres del qui va fer executar l’altre president. I tots són del mateix equip. Exministres que,al 1963, per exemple, pertanyien a governs en els quals es feia executar persones –com Julián Grimau– sense cap delicte de sang, tan sols per opcions polítiques… Però som en una societat plural, que gairebé – la cultura de la imatge és efímera– no recorda que algú va prendre la decisió de fer marxar

els soldats de l’Iraq, poc temps després que alguns altres saltessin d’alegria i d’il·lusió, a les Corts, quan el seu cap –de trista memòria- va decidir dur a terme els acords de la foto de les Açores. Entre els que saltaven hi havia alguns que deien que això faria baixar els preus del petroli (una de les germanes Palacio, la que encara és viva)- Mentre, en Bush pare deia que la política exterior dels Estats Units no podia dependre del nombre de manifestants de Barcelona… N’hi havia que volien fer el transvassament de l’Ebre, i d’altres que, així que van poder –poder accedir a un mínim de poder-van defensar l’Ebre –lo riu és vida!, i encara és viu!- i van acabar amb aquell pla hidrològic que, segons l’Arias Cañete havia d’imposar-se por cojones…

En Bush pare deia que la política exterior dels Estats Units no podia dependre del nombre de manifestants de Barcelona N’hi ha que volen aïllar Cuba, i n’hi ha que treballen per alliberar els pocs presoners de consciència d’aquella illa d’un somni perdut i mal interpretat. Però que els alliberen, en comptes de castigar-los. N’hi ha que van fer reduir les beques universitàries. I altres que les han ampliat històricament. Com les pen-

|10

sions més baixes, incrementades com mai, al marge de les reduccions imposades pels mercats. Però que també s’equivoquen… I tant! I s’equivoquen molt! Es creuen que no hi pot haver més que una versió del mercat –i això afecta totes les esquerres, les tres- quan sí que n’hi pot haver d’altres. I aquest és el principal problema. Perden la il·l·usió poètica de la construcció dels espais de llibertat, que no és més que una projecció realista d’allò que també pot ser: una economia no sotmesa als banquers i a les grans multinacionals. No tothom pot permetre’s el luxe de ser sempre prou agosarat. Per molt que es digui. Cal acceptar el paper de fer pedagogia de la possibilitat de poder viure i ser feliços –molt més feliços!- tenint menys coses. I això no és cosa fàcil. Però és cosa sèria. I que pot ser.

Fer pedagogia de la possibilitat de poder viure i ser feliços –molt més feliços!– tenint menys coses I... a més, aquestes esquerres nostres no poden tenir mai un mateix projecte d’articulació de la vertebració administrativa de l’espai territorial. Perquè som de més d’una identitat –afortunadament!- Tenim independentistes que són de l’Espanyol. I gent del PP que és irrenunciablement del Barça. Alguns que no volem que les dones hagin d’anar tapades en nom de cap principi religiós o comunitari. I d’altres que creuen que són elles les que trien. I, molt sovint, discutim. I, mentre, els banquers, que tots voten el mateix, rieun i riuen, quan tenen la plasmació concreta del seu projecte: l’antipolítica! –Ells ja en tenen prou amb els seus despatxos, els seus comptes, els seus paradisos fiscals.

Tenim unes esquerres massa suaus, massa febles, massa dèbils. Perquè responen a la feblesa, a la debilitat i al que alguns potser pensen que és suavitat de tots nosaltres. Però no és el mateix. Podem, si volem, saber qui som, actuar amb fermesa i criticar el que calgui –com les mesures econòmiques, com la llei d’Educació de Catalunya-, però sabem la resta de la història. Sabem què som. Que som molt diferents. Que n’hi ha d’un equip, de l’altre i de l’altre. I que, malgrat tot, som amics. Mai no perdrem aquesta memòria, que no és històrica sinó vital. La dreta sempre va junta. La dreta ho té clar. Les esquerres no sempre saben explicar-se. La dreta, sí. Perquè té tot el poder econòmic, financer, mediàtic. La dreta sempre té aquest poder. El poder econòmic sempre és de la dreta. Que el polític, el que sigui, estigui sempre a l’esquerra. A les esquerres. No será sempre una meravella. Sempre, però, tindrà el punt de partida d’un somni i no tan sols d’un interès. A les esquerres, que és on hi ha el cor. I la sang és roja.

El poder econòmic sempre és de la dreta. Que el polític, el que sigui, estigui sempre a l’esquerra

11| LA REFLEXIÓ

SOBRE LA NOVA LLEI DE LLIBERTAT DE CONSCIÈNCIA Beatriu Guarro i Picart Membre del Consell de S.O.S Racisme Catalunya

Segons tots els indicis, la nova llei de llibertat de consciència no canviarà gaire el marc actual; és a dir, continuarà mantenint una relació de privilegi amb la religió catòlica, establerta a partir dels acords amb l’Estat del Vaticà (coneguts com a Concordat). No ens correspon a nosaltres entrar en consideracions jurídiques sobre la qüestió, però no podem ignorar que, mentre es mantingui aquesta relació de privilegi, serà impossible legislar per a la resta de religions en termes d’igualtat. I aquesta no és una qüestió banal. És ben cert que, al llarg de la història, la religiositat ha format part de la definició cultural dels pobles (de tots els pobles), però també ho és que aquest mateix fet religiós s’ha utilitzat al llarg de la història per endegar guerres dels uns contra els altres. I no ens referim només als abusos de la Inquisició europea, des de l’Edat Mitjana fins a l’Edat Moderna, o a les Croades, sinó també a l’horror nazi, basat en gran part en la suposada inferioritat del poble jueu (i no oblidem que el judaisme és també una religió), o a la més propera cruzada contra la suposada conjura judeomaçònica, que, de vegades, sembla que encara cuegi. I en cap de tots dos casos no els va ser gens difícil “ampliar” el concepte per fer-hi cabre persones d’ètnia gitana, d’orientació sexual homosexual o d’ideologia d’esquerres... Els ”pecadors”, en definitiva, passaven a ser delinqüents. La història d’Europa, doncs, també ha estat feta de fonamentalismes religiosos, de

creences inamovibles, ancorades en el passat. I és fàcil comprovar que tots els fonamentalismes s’assemblen en allò que els és essencial: eliminar l’altre, excloure el diferent, marginar la dona, predicar una moral estricta (especialment en el terreny sexual i en tot allò que afecta la intimitat de les persones); tots els fonamentalismes religiosos es posen d’acord ben ràpidament a intentar imposar els seus criteris (sempre coincidents) en aquest terreny. No cal anar gaire enrere per recordar que l’homosexualitat o l’adulteri (considerats “pecats” en totes les religions) eren delictes al nostre país, una mostra més d’una legislació basada en creences que no haurien de traspassar mai el llindar de la pròpia intimitat.

Només la laïcitat és la garantia plena d’una igualtat de drets també religiosos Entendre la religiositat com un fet històric i cultural, que forma part del nostre llegat i que ha influït de manera decisiva en la política, en la legislació i, fins i tot, en els comportaments de la vida quotidiana o el llenguatge, no ha de ser una raó, tanmateix, per voler imposar uns valors socials emanats exclusivament d’una determinada creença religiosa. Tal com estableix la Constitució espanyola a l’article 10.2, les societats

|12

democràtiques, avui dia, haurien de fonamentar les seves normes bàsiques de convivència en la Declaració Universal dels Drets Humans (que, en el seu article 18, reconeix el dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, així com el d’exercir la pràctica del culte que se’n derivi), precisament per aquest caràcter universal a què aspiren des de la seva promulgació. I a partir d’aquí, només la laïcitat és la garantia plena d’una igualtat de drets també religiosos. Tant al nostre país com a Europa en general, la immigració ha portat noves creences religioses i nous cultes. Els estats han de garantir la pràctica d’aquests nous cultes en igualtat de drets, sense fer prevaler els uns per damunt dels altres; i aquest reconeixement només es pot fer a partir de la laïcitat, altrament l’estat es veuria obligat a invertir diners públics en la pràctica de totes les religions que ho demanessin, tal com s’està fent actualment amb l’Església Catòlica. Lluitar per un estat laic és també lluitar contra el racisme, ja que és l’única garantia que totes les persones tenen els mateixos drets, independentment “del seu naixement, raça, sexe, religió, opinió,...”, tal com contempla la mateixa Constitució espanyola, a l’article 14. A les societats modernes, les societats socialment avançades, el dret a la llibertat de consciència està plenament garantit, així com també ho està el dret a la pròpia intimitat. I només la separació clara i diàfana entre allò que pertany a l’esfera privada i allò que pertany a la vida pública pot continuar garantint aquesta llibertat. Només llavors podrem garantir que s’aixequin nous temples per practicar les noves religions, sempre amb la garantia que disposaran dels mateixos drets i que seran legislats pel mateix codi.

Lluitar per un estat laic és també lluitar contra el racisme La nova llei podria ser un pas important per anar avançant cap al camí de la laïcitat, però ens temem que ens continuarem movent en aquesta ambigüitat de l’aconfessionalitat durant molts anys. I és una llàstima, perquè és veritat que la història d’Europa no es pot comprendre si no es tenen en compte les seves arrels basades en el cristianisme, però també és veritat que no es pot comprendre sense recordar la cruel repressió contra albigesos, templaris o maçons, contra jueus o musulmans, en definitiva, contra discrepants en general.

EL MONOGRÀFIC

15|

Futbol

Us presentem un monogràfic sobre el futbol. Després d’un estiu en què les eleccions del Barça i, sobretot, el campionat mundial, han tingut tant d’impacte als mitjans de comunicació hem pensat que era un bon tema per dedicar-li un número d’Espai de Llibertat. El futbol és un esport, però al mateix temps és també un aparador de la societat de consum, un mirall dels excessos de la societat actual, un element de cohesió social, una excusa per trobar conversa amb aquells amb els quals no sabem quines referències comunes compartim, un tema que ens porta a records de tota mena, un referent d’expressió d’identitats assumides i rebutjades, una activitat que pot afavorir la relació entre generacions, un problema educatiu... Mirant el futbol podem abastar tants àmbits de la nostra realitat com ho demostra la col·lecció d’articles que us presentem. Uns articles que hem demanat sense una premissa massa concreta: “fes-nos un article que parli de futbol i del que més vulguis”. Aquesta mostra d’articles ens demostra que, efectivament, el futbol omple, potser, fins i tot massa espais del nostre món d’avui. En aquest monogràfic no pretenem fer una anàlisi del que és evident: no és assumible des d’una perspectiva laica i progressista l’economia del futbol, la seva excessiva presència als mitjans de comunicació o l’ús polític que se’n fa, per posar alguns exemples de les perspectives d’anàlisi sobre les que podríem abordar-lo. Simplement és una invitació a reflexionar sobre la presència que a les nostres vides...

|16

17|

EL MONOGRÀFIC

Per què el futbol és tan important per a tanta gent? Josep Sellarès Antropòleg

El juliol del 2010, un senyor en calça curta, després d’una carrera en què va mantenir un lleuger avantatge sobre el seu oponent, va rebre una pilota en angle forçat, va girar i mentre es mantenia dret, mig per habilitat, mig per sort, va xutar en aquesta posició forçada, amb escassa capacitat de control sobre la trajectòria final. De totes maneres, la pilota, que no devia tenir més d’un cinquanta per cent de probabilitats d’entrar dins un marc de fusta pintada de blanc, sense comptar la dificultat afegida d’un altre senyor que molestava al mig, va entrar... I, com a mínim, trenta milions de persones van embogir. Pensareu que som una comunitat estranya... No us enganyeu, en l’enfrontament entre onze senyors holandesos i onze alemanys va haver-hi moments en què el 98% dels televidents holandesos miraven el partit, o les finals de la Superbowl, que pot reunir 250 milions de televidents. I aquí comencen els problemes. El futbol, que era un espectacle que anaven a veure determinats senyors diumenge a la tarda, s’ha convertit en una altra cosa que transversalment determina l’agenda d’una part significativa de la societat, sense distinció ni de classe social, ni de gènere, ni de nivell d’estudis. Les raons són complexes, i estan profundament arrelades en el que som i en com som. Però fem una mica d’història. Un dels grans fracassos dels moviments d’esquerres fou la Primera Guerra Mundial. Per què? Molt senzill, després de més de cinquanta anys de campanyes internacionalistes, de coordinació del moviment obrer i de germanor de classe, quan van sonar els timbals de la guerra, malgrat els esforços dels líders obrers de l’època, els treballadors de mitja Europa van aixecar les armes contra l’altra mitja, amb un entusiasme insòlit, i van caldre dos anys d’una guerra bestial (70 o 80% de morts i ferits greus

|18

en un atac era el que es considerava normal i reeixit) perquè els soldats s’alcessin contra el que estava passant i només una repressió encara més bestial els aturés. Aquella societat, en la qual l’imaginari i la cultura de dos grups socials –obrers versus patrons– estructuraven la societat i permetien a cada individu posicionar-se en la seva actuació diària (hi havia ateneus obrers, escoles obreres, mútues obreres, esports populars, cultura popular i, òbviament, el contrari entre els patrons), permetia la manipulació senzilla de l’imaginari col·lectiu... Però hi ha hagut canvis profunds.

Una activitat que servís per identificar-se com a part d’una comunitat, sense necessitat d’arribar a la uniformització cultural Gràcies a la revolució tecnològica dels quaranta, amb l’aparició massiva de les classes mitjanes, la revolució feminista dels seixanta, i la introducció del discurs sobre el gènere i els canvis legals i d’organització social associats, i, finalment, a l’adopció de les teories antropològiques de Cultura i Personalitat amb les seves tesis sobre la interculturalitat, hem arribat a una societat d’identitats múltiples, en què cada individu ha de negociar constantment una inserció diferencial en contextos molts cops contradictoris; família nuclear versus família extensa, feina versus temps lliure, les diferents llengües dels diferents contextos, les diferents concepcions de la transcendència, etc... Aquestes dificultats les van entendre molt bé els nord-americans que van crear el Beisbol i el Futbol americà, quan buscaven una activitat que servís per identificar-se com a part d’una comunitat, sense necessitat d’arribar a la uniformització cultural i que, alhora, els permetés diferenciar-se d’altres comunitats que practicaven el futbol, el rugbi o el criquet. A més, l’esport, i el futbol en particular en el nostre cas, en comparació amb les competicions dels segles dinou i vint, on tot es resumia en qui eliminava el contrari, objectiu a llarg termini i altament conflictiu, té avantatges múltiples... És econòmic de practicar, té regles simples, és de geometria variable –el campió d’avui serà el perdedor de demà–, permet múltiples nivells, pot ser el futbol físic dels vuitanta o el de les categories inferiors, o el de potència física i

19|

creació d’avui, i té múltiples registres –un pot ser seguidor del Barça, del Palamós o de la Roja, segons l’àmbit en el qual estigui situat i el discurs que vulgui construir –... I és flexible: es pot gaudir en grups variables i amb finalitats diverses (d’enfrontament amb l’altre grup, de consolidació d’un grup d’amics locals o amb finalitats estrictament lúdiques). Fins i tot té aspectes transcendents, vegeu sinó els columbaris per enterrar ex-socis del camp de l’Espanyol, que de ben segur apareixeran a molts altres camps ben aviat. Perquè, en definitiva, com deia el pare d’una companya de feina “vull reposar per sempre més on he estat més feliç”, en el seu cas el camp del Barça. I aquí arribem a l’arrel de la nostra reflexió. Tal i com va demostrar Durkheim, la religió és un conjunt de pràctiques adreçades a endreçar la vida dels humans i no té res a veure amb la transcendència (el discurs sobre el més enllà és pobríssim), o l’espiritualitat (només hem de veure els enormes problemes personals d’una Santa Teresa de Jesús o d’un San Juan de la Cruz). A més, presenta totes les característiques de la laïcitat que és imprescindible per viure en la nostra societat complexa... Així, té sants laics: Messi, Iniesta etc... Als quals se’ls demana una determinada categoria moral, però que són fàcilment reemplaçables i imitables. Té cerimònies públiques: sorteig del camp a jugar, lliurament de trofeus; i secretes: com els traspassos, les reunions d’estratègia, etc... Una ideologia transcendent que afecta directament els sentiments de la gent i la seva estructura de creences i moltes altres coses que es poden compartir amb facilitat. Doncs bé, l’esport està substituint la religió, en consolidar una sèrie de pràctiques que permeten a l’ésser humà resoldre els seus conflictes d’identitats múltiples i, fins i tot, les seves necessitats rituals, amb economia de mitjans i un ampli consens social. Per exemple, trobem positiu que un musulmà practicant, propietari d’una botiga de queviures i amb un castellà lamentable, sigui seguidor de la Roja o del Barça perquè a ell li representa un cost mínim (preu d’una samarreta dels xinesos). Sobretot, en el cas dels infants i joves que estan construint la seva personalitat i necessiten referents socials clars i majoritaris que minimitzin els conflictes amb el seu entorn extens, el futbol permet adscripcions ràpides, poderoses, simples i flexibles. El futbol permet assolir una victòria sense esforç, a través dels nostres herois (tothom critica amb la boca petita els sous dels jugadors del Barça), compartida amb els iguals (en contra dels altres) i, doncs, generadora d’una identitat tan sòlida i evanescent com la identitat personal d’un ciutadà del segle XXI.

21|

EL MONOGRÀFIC

El futbol: una religió fins i tot per a ateus Ignasi Riera Escriptor

El llibre pòstum de Manuel Vázquez Montalbán, editat a cura del seu fill, Daniel Vázquez Sallés, girava a l’entorn del futbol, que definia com a ‘una religión en busca de un dios’. A la presentació del llibre a Madrid -entre d’altres, parlava Jorge Valdano- es va repetir molts cops que ja el 1968, a Triunfo, MVM havia teoritzat sobre la frase segons la qual el Barça és més que un club. Més tard, he anat resseguint textos de l’amic, que va morir a les acaballes d’octubre de 2003, quan jo exercia com a comissari d’una exposició sobre les moltes cuines de Vázquez Montalbán. Vaig trobar fragments de veu –d’entrevistes radiofòniques– on deia que una persona pot canviar de casa, de parella, de partit polític, de religió... però gairebé mai d’equip de futbol. M’ho han confirmat els seus amics –Sergi Beser (que va morir el gener de 2010), Joaquim Molas, Joaquim Marco, Paco Rodon– que sabien que, ja en temps de lluitadors universitaris, parlaven de Marx i de Lenin, sí, però també de Kubala i de Samitier, i de Biosca i de César, segurament el cap més útil que ha tingut la Nació catalana, tan escassa en filòsofs solvents.

Vázquez Montalbán ens va obrir la porta a dues passions que no entraven en els manuals revolucionaris del ‘camarada’ Mao o de Marta Harnecker: la gastronomia i el futbol Si faig esment de MVM és perquè crec que va ser el Virgili que reclamava Dant a la Divina Comèdia per a una comèdia molt menys

|22

divina, i molt més mal escrita, com va ser la història (crec que inacabada) de la transició política a Catalunya. Catalogat sempre com a persona d’esquerres, Vázquez Montalbán ens va obrir la porta a dues passions que no entraven en els manuals revolucionaris del ‘camarada’ Mao o de Marta Harnecker: la gastronomia i el futbol. La publicació, el 1976, de L’art de menjar a Catalunya va ser, com reconeixia en el marc de l’exposició esmentada Ferran Adrià, un fet de conseqüències força saboroses i crec que saludables. Si MVM va aprendre a cuinar a la presó de Lleida, gràcies al pres comú que va acabar sent la base de l’amic de ficció de Carvalho, Biscúter, la passió pel futbol, en general, i pel Barça, en particular, ve de lluny. (Per cert: no hauríem d’oblidar que tot un Gregorio López Raimundo, sastre a Tauste, va emigrar cap a Barcelona perquè volia ser a tocar del seu club, que era el Barça. Més tard, i quan vivia clandestinament a Barcelona, el gran dirigent del PSUC va voler anar un dia al Camp del Barça, malgrat les consignes de prudència que li havien estat imposades).

Gregorio López Raimundo va emigrar cap a Barcelona perquè volia ser a tocar del seu club i quan vivia clandestinament a Barcelona, el gran dirigent del PSUC va voler anar un dia al Camp del Barça, malgrat les consignes de prudència que li havien estat imposades Jo, des de menut, vaig ser del Barça: el nostre adversari-enemic no era, aleshores, el Reial Madrid sinó l’Español. Alumne com era dels jesuïtes de Sarrià, que estaven ben relacionals també amb el ‘Real Club Deportivo’ blanc-i-blau, ens portaven sovint al camp dels periquitos... fins que m’hi vaig negar, raó per la qual vaig ser castigat. Que ara el camp de l’Espanyol, ja amb ‘ny’, sí, però encara ‘reial’, estigui a Cornellà, ciutat on he viscut 34 anys, em trenca la meva adhesió cornellanenca. De Madrid estant, assajo una complanta per una ciutat que vol ser de primera, però que acull un equip que vol ser de segona. Sóc dels temps de Joan Manuel Serrat. I si he estat sempre un mal col·leccionista, només vaig arribar a col·leccionar amb constància els cromos del Barça. La meva passió per César Rodríguez la vaig poder concretar més tard en un llibre sobre onze jugadors mítics del Barça. Vaig triar César: m’entrevistava amb ell al bar de l’Hotel

23|

Princesa Sofía. Un dia César es va presentar compungit perquè havia sabut que jo militava en un partit que aspirava, ai las!, a saber-se ‘comunista’ i ell havia arribat al Barça com a joveníssim amic del Régimen de Franco. Li vaig dir que no es preocupés, que havíem d’aprendre a conviure amb memòries de signes diversos i que jo l’havia admirat sempre... Una de les anècdotes que van marcar la meva joventut va ser la possibilitat de veure jugar junts Di Stefano i Kubala. Era un estiu, quan semblava que tots dos jugarien al cap de poques setmanes al Barça, i participaven plegats en un partir de Festa Major al camp del Masnou. Nosaltres, estiuejants d’Ocata, hi vam anar i, encara avui, em miro amb nostàlgia la mà de l’encaixada doble amb els dos paradigmes de futbolistes de fora de la Península que van marcar l’itinerari del Barça i del Real Madrid.

César es va presentar compungit perquè havia sabut que jo militava en un partit que aspirava, ai las!, a saber-se ‘comunista’ He dit que era alumne dels jesuïtes de Sarrià, un dels col·legis de la part alta de Barcelona més ben dotats de camps de futbol. Cada dia, a l’hora del pati, jugàvem. Jo sempre era la torna, l’últim dels ‘triats’. Segur que un psicoanalista (en nòmina de diner públic) divagaria sobre els traumes subsegüents al fet d’haver estat nou anys –9: de preparatòria a Preu!–, jugant sempre de destorb, sí, però jugant sempre. (Fa poc vaig publicar un conte amb el títol: ‘El meu únic gol’, que vaig marcar un hivern en un camp a tocar del càmping de Port Lligat, en una circumstància anímica de gran tensió per a mi)... ... les coses, però, van com van. I vaig acabar fundant un club de futbol, que es deia ‘el quinto X’, que era un equip fet amb jugadors dolents de veritat (dolents, s’entén, com a futbolistes) i que havien de plegar si començaven a jugar bé. Com que el pare era impressor a Gràcia, i ens deixava manipular caixes i màquina de proves, vàrem arribar a imprimir un Himne del Club dels Dolents del ‘Quinto X’. Això ens va permetre jugar no sé quants partits de competició... No he estat mai soci del Barça: anava, però, al Camp Nou convidat per l’amic Ernest Udina (q.e.p.d.). I si el 1950, un estiu, a Ocata, amb un aparell de ràdio enorme, vaig anar seguint les retransmissions del Mundial de Maracaná, sempre més, des d’aleshores, he

|24

llegit, als diaris generalistes, les cròniques dels partits de futbol. No m’agraden, en canvi, els diaris exclusivament esportius... que només compro d’ençà que, des de fa més de set anys, visc a Madrid, quan el Barça guanya a l’equip del Bernabeu. Amb l’Urruti vaig ser als camps de refugiats saharauís a Tinduff. Havia estat, al Parlament, un dels cofundadors del grup ‘Pau al Sàhara’ i ens anava molt bé que, amb l’excusa que fos –en aquest cas era una nova penya blaugrana al cor del desert algerià- poguéssim portar gent socialment reconeguda. I si qui inaugurava la penya era el directiu del Barça i company de feina parlamentària, Jaume Sobrequés, la presència d’Urruti era tot un estímul: veure jugar descalços, en un camp de rocs, els 22 futbolistes... et posava la pell de gallina. El futbol català ha tingut la sort de comptar amb alguns excel·lents ‘predicadors’ i/o periodistes. Vull destacar Valentí Castanys, amb El Xut que, ja en temps de Franco, es va haver de dir El Once. Més tard, he estat un ‘fan’ (i amic) de Joaquim Maria Puyal, ara doctor “honoris causa” de la Rovira i Virgili. La persona, però, a qui crec que tots devem un homenatge –i una reparació– és el periodista i fotògraf Morera Falcó, que publicava a El Correo Catalán, tots els dimarts –els dilluns al quiosc només hi havia La Hoja del Lunes– una secció que es deia ‘Bajo la piel del estadio’. Morera Falcó va escriure un llibredenúncia contra J.L. Núñez explicant les irregularitats anteriors a la seva elecció com a president del Barça. La resposta va ser duríssima: va ser obligat a deixar la secció del diari i ‘algú’ va comprar l’edició del llibre de Morera Falcó. És una d’aquelles injustícies que exigeix, des del món del futbol i de la resta de la societat, una reparació. -------------Acabo. Els darrers set anys els he viscut a Madrid. A tocar del camp de l’Atlètic de Madrid. A la Villa y Corte, la millor manera de ser antimadridista és associar-se amb els de l’Atlètic de Madrid. I per això ens entenem tan bé. Em passo la vida escrivint papers ‘contra el equipo blanco, que un año más se queda en blanco’, o revelant que ‘ Florentino Pérez ha fichado a la duquesa de Alba para que su equipo tenga algún título y un poco más de belleza’, i altres bajanades. La veritat, però, és que el futbol de les multinacionals em comença a decebre. Tant que dono suport a un equip de jugadors de quinze anys, del meu barri madrileny: el de l’Arganzüela, que participa cada any en l’Eurofoot, competició internacional juvenil que es juga a Vinyeux, que és a la Bretanya, amb representants de vinti-cinc països més. Hi trobes més vida i més energia que entre els ‘galácticos’. Com que em temo, a més, que la presidència de Sandro Rossell serà un desastre per al Barça, no sé si el meu futur d’afeccionat seguirà uns altres camins. Chi lo sa!

|26

27|

EL MONOGRÀFIC

Història d’un pare sense arguments, o només amb arguments futbolístics. David Prujà Director de la Fundació Ferrer i Guàrdia

Mai no he fet referències futbolístiques a les meves filles. M’agrada veure el futbol amb els amics o, si el partit s’ho mereix (ha de ser del Barça o de la selecció espanyola i en moment important de la competició) el puc veure de forma més o menys atenta. L’any passat, un dia, no sé si el dia després que el Barça guanyés la Copa del Rei, o la Lliga, o la Champions, o al Madrid, les meves filles van tornar de l’escola cantant l’himne del Barça. Em vaig quedar bastant sorprès i em va donar motius per pensar. No només cantaven, sinó que, a més, se sabien el nom d’alguns jugadors (“oi que el Messi sempre guanya papa?”) i, per si això no fos poc, també deien que el Madrid és un “rotllo”. Comencem a anar malament...

“Oi que el Messi sempre guanya papa?” He de reconèixer que, quan veig un partit de futbol, sóc capaç de cridar-li a la caixa tonta: uix! Goool! I coses així. Crec que mai no se m’ha escapat cap paraula mancada de respecte, o potser gairebé mai. Tot i això, no deixo de pensar que ben bé som una mica grotesques les persones, doncs desfermem i mostrem emocions per tonteries com ara el futbol, però sovint, quan ens cal mostrar-les amb les persones que ens envolten, ens enroquem i ens fem els gèlids. Ara bé, una cosa és que jo ho faci, l’altra que unes criatures de quatre anys tornin de l’escola amb aquesta pàtina d’irracionalitat que ja té el seu pare... Un sempre pensa que l’escola sabrà gestionar millor

|28

aquestes coses, però és que l’escola forma part d’aquest món. Sembla ser que aquell dia més de la meitat dels seus companys anaven amb una samarreta del Barça i, a l’hora de la classe de música, la mestra va reconduir-la cantant l’himne del Barça... I ja se sap, l’eufòria dels companys faria la resta... Les conseqüències d’això, educativament parlant, no sé quines seran. Jo m’esforço a explicar a les meves filles allò inexplicable: que no, que el Messi no guanya sempre, que quan ho fa és tot l’equip que guanya junt; que ser del Madrid no és un “rotllo”, doncs hi ha molta gent que és del Madrid i que s’ho passa bé; que no som d’un equip o d’un altre, sinó que ens agrada més un que l’altre; que el futbol és divertit si juguen bé, no només quan guanya l’equip que t’agrada... Però crec que encara no m’entenen, o que la capacitat dels meus arguments més o menys racionals per convèncer-les està a anys llum de la intensitat plaent que els produeix compartir amb els seus companys d’escola aquesta passió inicial. D’altra banda, des d’aleshores he vist dos partits de futbol amb elles. Tenen quatre anys –són bessones– i és una mena de suplici divertit. Com que només miro partits relativament rellevants en la trajectòria esportiva del Barça, el contrast entre la seva mirada i la meva és realment gran. El partit amb l’Arsenal va ser fàcil, doncs hi va haver gols de seguida i vam poder fer una mica l’animal cantant algun gol. Com era entre setmana i al dia següent s’havien de llevar d’hora, a la mínima que vam tenir ocasió –pobres...!- les vam enredar i els vam dir que el partit s’havia acabat quan la pilota va sortir fora del camp. L’altre partit que vaig veure amb elles sí que va ser un exemple molt poc pedagògic. Vèiem el Barça- Inter de Milà: − papa, aquest és el Messi? − no filla, és aquest que porta la pilota ara - canvi de plànol i passi del Messi al Xavi, − aquest? − no, ja us avisaré quan torni a sortir. Després d’una estona, realment poca estona, tornem a la conversa: − Qui són els de blanc? els del Madrid? − no, són els de l’Inter, juga el Barça i l’Inter. - En aquell moment el locutor parla de l’equip contrari i diu que el Milà està ben posicionat a sobre el camp... − Papa, aquest senyor diu que juga el Barça amb el Milà... − si, l’Inter de Milà...

29|

La cosa ja es veia que no pintava bé. Per a pares que no han passat encara per aquesta experiència els recomano fer una classe prèvia al visionat del partit, doncs sobre la marxa és bastant difícil sortir-ne airós. I va continuar: − Papa, oi que no la poden tocar amb la mà? − no, només la pot tocar amb la mà el porter. − ¿qui és el porter? − aquest de la samarreta verda i els guants. La pilota va de banda a banda del camp i es veu l’altre porter... En aquest moment m’avanço a les preguntes inquietes de les meves filles i els anuncio que aquell de la samarreta taronja i guants és el porter de l’altre equip i també pot tocar la pilota amb la mà. Passa una estona i fan falta a un jugador del Barça prop de la porteria de l’Inter. En Xavi agafa la pilota amb la mà i la col·loca. Moment de tensió. Qui xutarà? Farà un passi? O un xut directe? La tensió s’esvaeix: − Papa, perquè agafa la pilota amb la mà, oi que no es pot fer?

“Però no era el Guardiola el professor?” Gran sospir reflexiu. Mentre intento explicar les normes del futbol d’una manera que em sembli comprensible per a la seva edat, em pregunten: − qui és aquest que va de groc? − l’àrbitre, que vigila que juguin bé sense fer-se mal, o avisa quan la pilota surt del camp... − és el professor? − si, més o menys... − però no era el Guardiola el professor? − ?!? No sé com me’n vaig sortir d’aquesta, però la cosa no pintava bé. Ni elles entenien res del que passava, ni jo tenia arguments per ajudar-les. Ara bé, l’estona que vam estar mirant la televisió –uns vint minuts– s’ho van passar prou bé. Passada una estona es van avorrir i van començar a jugar entre elles, així que vaig poder deixar de suar la gota freda... Encara tinc pendent fer una reflexió personal sobre com abordar educativament el tema del futbol, tot i que intueixo que no és possible...

|30

31|

EL MONOGRÀFIC

Brasil i la Copa: quatre píldores

Alfons C. Salellas Bosch Rio Grande (RS) Brasil

Agafi uns quants mitjons, preferiblement nets. Posi’ls l’un dintre de l’altre i, quan la bola acabi tenint unes dimensions acceptables, pari. Surti al carrer, avisi uns quants amics, busqui una plaça o descampat i comenci a jugar. Qualsevol carrer també serveix. Amb això n’hi ha prou. Aquest és el gran secret de la popularitat del futbol a Brasil. No costa un cèntim i tothom hi pot jugar: rics i pobres, blancs i negres, i també els indis. Diuen que el futbol és l’únic esport en què el peix petit pot menjar-se el gran. No és ben bé cert, perquè el tennis, de tant en tant, ens ensenya que el jugador número 139 de la llista elimina del torneig el número 1, i segurament trobaríem altres exemples. Però bé, en qualsevol cas, aquesta sentència referida al futbol agrada molt a Brasil. Tot el que surti de la norma agrada molt aquí. I és que aquest país de dimensions continentals, durant la major part de la seva història s’ha vist confinat, per pressions externes i demèrits propis, a fer d’espectador i comparsa del joc que repartien altres països i regions, primer des d’Europa, després des dels EE.UU. És en aquest sentit que aquest gegant s’ha comportat com un petit. Fins avui, quan sembla que ha aconseguit sortir del seu ostracisme, millorar la seva qualitat de vida i fer sentir, amb veu pròpia, allò que creu i sent sobre el que sigui: el president Lula opina sobre qualsevol cosa, diu el que pensa i com ho pensa, davant l’astorament del ciutadà brasiler, més acostumat a parar l’orella i acatar les decisions de fora que a expressar-se i decidir. El futbol era, fins fa molt poc, pràcticament l’única manera que Brasil tenia d’aparèixer a l’escena internacional, i això només cada quatre anys. Per això es va inventar

|32

la frase o Brasil é o país do futebol, de significat enganyós. Els brasilers, que se sentien poc importants, relegats al seu samba i al seu carnaval de consum principalment intern, deixava sempre una nota memorable quan tenia la pilota als peus. Brasil és pentacampiona del món –a l’espera dels resultats de la present edició– i tot plegat fa que aquest torneig li sigui molt familiar. Del mateix campionat, els espanyols n’hi diuen “el Mundial”, una denominació del tot objectiva; els brasilers: “la copa”, així, sense més –a copa–, aquest és el grau d’intimitat que aquesta cita els desperta. Així és com tradicionalment han aparegut de portes enfora.

Quan la seleção juga, Brasil s’atura. Seria el millor moment per fer la revolució Fa un parell de setmanes vaig rebre un email que m’informava de la postergació d’un seminari que s’havia de celebrar a la Universitat Federal de Pelotas (Estat de Rio Grande do Sul) el dia 15 de juny. Malauradament, aquell dia era l’estrena de la seleção a la Copa de Sud-àfrica i, atenció (!), les portes de l’Institut de Sociologia i Política, un organisme públic, estarien tancades, perquè els funcionaris es quedarien a casa, o anirien a un bar, a veure el partit. Quan la seleção juga, Brasil s’atura. Seria el millor moment per fer la revolució. Segons la constitució, Brasil és un país laic que ofereix llibertat de culte als seus ciutadans. Aquesta llibertat es correspon amb una gran diversitat de religions, que professen la majoria de la població. Des del catolicisme, passant per l’espiritisme, l’umbanda, el candomblé, fins a les creences indígenes, la població de Brasil és majoritàriament religiosa. Cal buscar molt per trobar algú que es declari obertament agnòstic o ateu, i fins i tot en aquests darrers casos les persones, en aquesta part del món, es mostren molt més obertes als fenòmens i experiències sobrenaturals que a Europa, que en aquesta matèria no deixa de ser una excepció. Si, a més, tenim en compte que algunes de les paraules més pronunciades per als brasilers són emoção, coração, paixão e Deus, ens adonarem que la racionalitat, en aquest país, no és el fil de la navalla que talla el bacallà, és un factor més, important, però sense exageracions. En aquest context, el futbol es presenta com un altre ritu, i els asseguro que quan juga la selecció en alguna de les eliminatòries del Mundial, ja sigui el primer partit o la final, a Brasil és festa nacional... i de guardar.

33|

EL MONOGRÀFIC

Carrusel deportivo o Futbol des del melic Sandra Ballester Fundació Ferrer i Guàrdia

Als anys setanta, un diumenge a la tarda, una de les pitjors idees que podies tenir era fer un viatge de tornada a Barcelona, en autocar –cotxe de línia, se’n deia aleshores. Una experiència d’aquelles que queden impreses a la memòria, plenes de detalls que, amb el temps, han adquirit un significat que les ha fet extensives, extrapolables, malgrat jo mateixa, perquè implicaven tots els sentits –inclosos el sentit comú i el sentit de l’equilibri: La carretera, d’un traçat molt millorable amb més revolts i altibaixos dels necessaris; una mescla d’olors imperdonable -de gent, de seients d’escai reescalfats pel sol, de carburant mal combustit i del Farias que el xofer duu als llavis i torna a encendre -tossut- per tercera vegada. El jovent baladrer del campament de la OJE, al fons del vehicle, [des]entona cançons que podria estalviar-se, en favor de la tranquil·litat de la resta de passatgers. El gat, que duu -amagat dins un cistell- la família del costat, miola la seva cançó protesta, atabalat. Un nen, al seient del darrera pregunta “¿Ya llegamos?”. El pare, pecant d’imprudència gairebé temerària, però amb la suposada voluntat d’escurçar el capítol- contesta que sí. A partir d’aquí la dolça criatura comença una monòtona canterella que s’allarga ad infinitum “¡Ya-lle-ga-moooooooos! ¡Ya-lle-ga-moooooooos! ¡Ya-lle-gamoooooooos! (...)” El conductor engega la ràdio poc abans de l’inici del partit: Una veu cridanera dins un pot de llauna relata els detalls de l’esdeveniment principal de la jornada esportiva, amb connexions esporàdiques a altres partits, i amb resultats per als jugadors de la travessa... Era impossible no marejar-se. No existia Catalunya Ràdio –ni tan sols Ràdio 4– i desconec què feia en aquella època Joaquim Maria Puyal. El que és segur, però, és que encara ningú no deia bimba ni esfèrica; a totes les emissores el terme emprat era pelota i balón -sense més variacions. El futbol dels diumenges a la tarda ha quedat indestriablement lligat al “¡Ya-lle-ga-moooooooos!”, a la barreja d’olors, a l’autocar, al seient de plàstic que s’enganxa a la roba i a la pell... Des d’aleshores –si ho puc evitar– no viatjo en autocar i, òbviament, no escolto partits de futbol a la ràdio –per molt Puyal que hi hagi. Amb tot, reconec que d’aleshores ençà hi ha hagut millores, sobretot, als autocars.

|34

35|

EL MONOGRÀFIC

Les cuixes de déu

Vicenç Molina Professor de la Universitat de Barcelona

Pilotes, cuixes, culs. I crits. Xiulets, banderes, himnes. I crits. Esgarrifances, ensopegades, lesions. I crits. Símbols, tribus, samarretes. I crits. Vestuaris, entrenadors, presidents. I crits. Periodistes, empresaris, constructors. I crits. Propaganda, finances, televisió. I crits. Canaletes, llaunes de cervesa, pixats. I crits. Fitxatges, espònsors, negocis. I crits. Adhesions, exclamacions, tradicions. I crits. Batejos, iniciacions, commemoracions. I crits... I més crits. Quan l’abassegadora obligatorietat de vibrar amb un tòtem determinat i preexistent a tots els altres somnis, irrenunciablement lligat a les emocions més compartides, i vehiculat per alguns dels més punyents protagonistes del capitalisme de l’espectacle ens vol traslladar cap al regne de la unanimitat expressada en crit –de joia, d’exaltació, de ràbia, de potència, d’impotència, de supèrbia, de queixa, de victòria, de derrota...– què fem els qui no sentim el crit ? A banda de visitar de tant en tant els camarades experts en otorrinolaringologia, fer-nos-ho mirar, potser. Perquè, déu-n’hi do, la capacitat udolant del crit ! Que no té déu que l’aturi! T’hi posis com t’hi posis, despistis com despistis, el crit acaba per arribar. No es pot fer veure que no hi ets. O que ell no hi és. No pots pretendre romandre al marge de la cridòria, a menys que tinguis l’oportunitat d’emigrar cap a Europa –no, aquesta no, l’altra, aquell satèl·lit de Júpiter… I segur que, allà dalt, algú se’n fa ressò, també. No ens podem amagar. Ni passar per més excèntrics del que potser alguns ja ens consideren. No hi ha volta de full. El crit. Sempre el crit, al voltant del tòtem. I si critiquem l’enorme quantitat de diners que s’inverteixen en aquests onze senyors –bé, en aquests grupets

|36

d’onze en onze, en els seus entrenadors, managers, directius, retransmissions...– i l’efecte social, econòmic, ambiental i cultural que representen ? Ah ! És clar, són les coses del capitalisme, del lliure mercat, de les lliures (lliures ? sempre ?) opcions privades. I si critiquem la inversió propagandística que fan, en determinats bruixots i alguns tòtems, algunes televisions i ràdios públiques, especialment la « seva » (també en diuen la “nostra”…) Ah! És la lluita per l’audiència! És la competència! O és l’obligació de retre homenatge permanent al déu que bota i botant, vota? És a dir, que decideix. No tant com els anònims –no és veritat, tenen nom i cognoms– explotadors de la salut i la suor –també de les llàgrimes– de tants currants d’arreu del món, autoanomenats mercats financers, però els falta ben poc... Sí, és veritat, els socis, els aficionats, bona part de l’opinió pública –la majoria, suposo– hi està d’acord. Per això els bruixots dels tòtems de les tribus mouen tants i tants diners. Hi estan d’acord ? Però si també s’hi queixen ! I, de vegades, potser també se’n recorden de les diverses potes de l’imperi Berlusconi. Mentrestant, pilotes, cuixes i culs continuen mobilitzant sensibilitats i estupefaccions sentimentals. I ànims comunitaris, més ben dit, comunitaristes, malauradament comunitaristes, almenys en una part de les seves intencions. I continuen els crits...

Els bruixots dels tòtems de les tribus continuen mobilitzant sensibilitats i estupefaccions sentimentals Tampoc no és que m’interessi ni m’exalti gaire l’òpera, la veritat. Però, almenys, els crits es produeixen a cobert, sota terrat. En un indret delimitat. I no col·lapsen les línies d’autobusos. Nietzsche, en això, no tenia raó. Déu no ha mort, encara. Té forma, cara, color, cuixa, cames i cul. I també xuta. I bota i fa botar. I, botant, vota.

37|

EL MONOGRÀFIC

Futbol i moral Oriol Illa Politòleg

Sempre m’he preguntat sobre quina base hi ha gent que afirma que el fet que un jugador de futbol percebi 9 milions d’€ l’any és una immoralitat. I em permeto fer aquesta reflexió el mateix dia que sabem que Tonny Hayward, actual conseller delegat de British Petroleum, deixarà el càrrec no abans de percebre una indemnització d’1 milió d’€ i una pensió vitalícia de 700.000 € l’any. I tot això, després de ser el màxim responsable de la major catàstrofe ecològica provocada per l’acció de l’home, després del vessament de cru al Golf de Mèxic provocat per l’esfondrament de la plataforma marina del Deepwater Horizon, el passat 20 d’abril d’enguany. Algú dirà que és demagògic i que no es poden comparar naps amb cols, però intentaré argumentar el perquè d’aquesta afirmació. Al cap i a la fi, el diner no és més que un instrument d’intercanvi, que les societats modernes atribuïm a objectes, persones o intangibles que per a nosaltres tenen un determinat valor. Quan un jugador, posem per cas el 10 del Barça, Messi, desenvolupa la seva activitat professional per la qual se’l paga, i aquest ho fa amb unes habilitats tan extraordinàries que l’acaben convertint en el millor professional del món, aquesta activitat mereix tenir una compensació substancialment major –de fet, la millor- que la resta de professionals que desenvolupen la mateixa tasca. És, en conclusió, el jugador més competent del món en relació a la tasca que fa –sempre atenent paràmetres parcialment subjectius- i no només en termes estrictament de tècnica futbolística o resultats avaluables –gols, títols, reconeixements...- sinó per la capacitat d’emocionar, de regalar felicitat o d’exercir d’autèntic ambaixador de valors morals com la humilitat, el sacrifici o la preocupació per problemes socials. I això té un valor de canvi, fixat en 9 milions d’€ l’any. El que seria immoral seria que un altre jugador –posem per cas Benzema o Kaka-, o jo mateix –per fer-ho més inversemblant i provocador- cobréssim també 9 milions d’ € per fer, molt pitjor, el mateix que fa el millor del món. És just –i moral- que algú acabi cobrant o percebent diners, que algú altre és capaç de pagar, pel fet de ser el millor del món. El que és immoral és que algú ho percebi sense reunir aquests mèrits o -si voleu fer-ho més immoral encara- és que algú com Tonny Hayward, que no només no excel·leix en la seva tasca professional, sinó que és incapaç de restituir un enorme mal col·lectiu, rebi una compensació econòmica per fer el que, en condicions normals, hauria de ser una obligació moral: dimitir. Si el diner i la moral fossin dues mesures universals, la primera hauria de servir per mesurar els objectes i, la segona, les nostres accions. I el que resoldria una decisió justa fóra que una fos conseqüent amb l’altra. La immoralitat, en afers relacionats amb el diner, ve quan es produeix una distorsió o contradicció entre el que un fa i el que, a canvi, en percep.

|38

39|

EL MONOGRÀFIC

El futbol com a metàfora

Ester Capella i Farré Advocada

He de reconèixer que m’agrada el futbol. Bé, més ben dit, sóc seguidora d’un club català que darrerament ho ha guanyat tot. Aquest equip ha donat tantes alegries que, fins i tot, ha estat la peça clau que ha permès que la selecció espanyola obtingués el més preuat trofeu, la Copa del Mundial. No vull pas dir que la copa hagi estat guanyada exclusivament pel Barça, però crec que és de justícia atorgar una part important de l’èxit a l’equip. Penso que hi ha dues raons que em permeten fer aquesta afirmació. D’una banda, ningú no pot negar la participació cabdal de jugadors del Barça en la consecució del títol. De l’altra, sembla evident que el sistema emprat per la selecció espanyola recordava prou elements tàctics del principal equip de la capital catalana. Fins ací l’exposició d’uns fets que es circumscriuen al terreny esportiu. Quin ha estat a partir d’ací la reacció que ha suscitat aquesta realitat? Durant el torneig es va discutir repetidament al respecte. Van haverhi tota mena de parers. A mesura que avançaven els partits, en uns inicis que no van ser de cap manera senzills, unes dificultats inicials que molts comentaristes de mitjans determinats adjudicaven a un esquema de joc poc agressiu, mancat de la típica “fúria espanyola”. Però, de mica en mica, els partits s’anaven guanyant i el triomf semblava més a mà. I tan aviat com els enfrontaments s’anaven saldant a favor de l’equip espanyol els comentaris variaven de sentit, i l’equip espanyol passava a demostrar un virtuosisme, segons aquests mateixos comentaristes, propi del més pur joc espanyol.

|40

Finalment, el triomf definitiu va ser una explosió de joia sense límit, per part de la bona gent que havia seguit la competició, per part dels mitjans, per part de representants del món empresarial i per part dels representants de la classe política espanyola, molt especialment per part del president culer Zapatero. Fins ací l’exposició d’uns fets que es circumscriuen, principalment, al terreny de la comunicació. En celebrar el triomf, dos dels protagonistes, Puyol i Xavi, van manifestar la seva alegria particular exhibint la senyera, la bandera d’aquest racó de món que no és ni un país ni una nació segons els més saberuts representants del Tribunal Constitucional.

El triomf definitiu va ser una explosió de joia per part dels representants de la classe política espanyola, molt especialment per part del president culer Zapatero Però aquesta celebració no va merèixer una menció per part de tots aquells que normalment opinen a cor què vols de qualsevol manifestació d’afirmació nacional per part de qualsevol persona o institució catalana. Però, aquesta vegada, calia preservar el gran triomf de l’equip que representava la Nació Espanyola, i res no havia d’enterbolir aquest fet, ni una petita anècdota protagonitzada per un nois que el que saben fer és jugar al futbol i dels que no cal tenir massa en compte fets com aquest, ni tampoc s’entendria prendre’s a la valenta un fet que no és altra cosa que una forma de divertir-se; ja se sap, aquests nois fan gestos incomprensibles, piruetes, es treuen la samarreta, tot exposant-se a una sanció, o qualsevol altra tonteria, com per exemple passejar una bandera, que tampoc no n’hi ha per tant, home! Fins ací l’exposició d’uns fets que es circumscriuen al terreny dels sentiments, de les sensacions. Amb totes aquestes celebracions, què va passar a Catalunya? Doncs, a Catalunya, una part de la població va celebrar el triomf d’una selecció que li resulta pròpia i d’altres vam ser incapaços d’identificar-nos-hi, però no ens vam pas dedicar a la crítica, a l’ofensa, sinó que vam respectar el dret d’aquells que volien expressar la seva alegria, i només vam proferir una crítica totalment justificada quan la celebració va degenerar en una absoluta manca de respecte envers

41|

la resta de la ciutadania. Però tampoc a Catalunya no s’ha fet cap tipus de reconeixement públic al gest dels nostres esportistes. Si el president del govern espanyol, el culer Zapatero, rebia saltironant als seus jugadors espanyols, el nostre president Montilla no va dispensar el mateix -o similar- tracte a aquells que havien demostrat, a més de la seva gran qualitat com a professionals del futbol, amb el fet d’exhibir la nostra ensenya, la nostra voluntat de ser.

El futbol com a metàfora, per què? perquè aquests fets ens mostren com són les coses Fins ací l’exposició d’uns fets que es circumscriuen al terreny del reconeixement nacional. I el títol d’aquest article és: el futbol com a metàfora, per què? Doncs perquè aquests fets diversos que he enumerat i que han tingut lloc al voltant d’un episodi bàsicament esportiu ens mostren com són les coses. L’Estat espanyol, l’Espanya constitucional, no dubta mai a utilitzar les virtuts dels nostres conciutadans, vull dir els catalans, però, alhora, els nega el dret a decidir què volen ser. D’altra banda, els representants del nostre poble, una gran majoria, no sempre estan a l’alçada de les manifestacions de persones que expressen la seva fe en el país malgrat no ostentar cap responsabilitat. Potser la pregunta final seria: quants Puyols i Xavis ens caldran per recuperar la fe en nosaltres mateixos?

43| L’ENTREVISTA

JOHAN CRUYFF

Sí, per què no dir-ho, feia una calor de mil dimonis quan el dia vuit de juliol Johan Cruyff ens rep al jardí de casa seva, al Montanyà, a prop del Montseny. Hem entrevistat –des de l’alçada de la nostra ja llunyana joventut…- moltes personalitats diferents, molts personatges de tota mena, no gaires amb l’impacte mediàtic i el grau de coneixement universal d’aquest home simpàtic, cordial, proper, que manté un aspecte més jovenívol que el que pot considerar-se característic de l’edat, i poques vegades ens han contestat tan ràpid a la petició d’una entrevista. Sense més protocol. I sí, fa molta calor quan no paren de trucarlo per telèfon –és el dia següent del pas d’Espanya a la final del Mundial de futbol- per demanar-li, entre altres coses, alguna mena d’intercessió per tal d’obtenir entrades per al partit a Sudàfrica… Intercessió que en Cruyff, a aquestes alçades de la competició, no està en condicions de gestionar… Al llarg de l’entrevista el continuen telefonant, suposem que no paren de fer-li peticions d’aquesta mena… Ell mateix també ha de fer ús del telèfon per mirar d’esbrinar la solució a alguns problemes tècnics de la línia… I continuen telefonant… Ens plantegem, per començar –i és un plantejament inevitable, tenint en compte que, probablement, som dos dels individus d’aquest

planeta que menys en saben, de futbol…- quin és el secret, què té el futbol que no tinguin altres esports, com s’explica tanta unanimitat, tanta afició per part de persones i de grups tan diferents, tan diversíssims… El futbol és el líder de l’esport. No és just parlar només del futbol. És tot l’esport, en la seva totalitat. Dins d’aquest, el futbol és el més gran, té més pes i, sobretot, el més important, és que uneix la gent. Sí, és clar, potser, en alguns sentits es divideixen, però, en el fons, s’uneixen. Abans, al Barcelona –sempre diu Barcelona, gairebé mai no s’hi refereix com a Barça- hi entraven cent mil persones, doncs veien el partit cent mil persones. Ara, amb la tele, ho veuen tres-cents mil cada cap de setmana. És a dir, s’unifiquen moltes coses, i això cal liderar-ho bé. De vegades, el problema és que no està prou ben liderat. Un altre aspecte és que, per a mi, l’esport, en tota la seva història, sempre ha estat per a la gent, per al poble. De maneres diferents, els jocs romans, els lleons, els gladiadors, ja eren una mena d’esport. Ara, avui, crec que l’esport és el negoci més gran del món, en tots els sentits, en gent, en diners, en atenció, en tot. Una de les raons és perquè és una diversió. La gent treballa, i després fa esport –o va a un esport- . Jo crec que l’esport és tan important que molta gent no se n’acaba d’adonar. Abans hi havia –tan sols- la família, l’escola i, després, si no hi havia res a fer, venia l’esport. Avui, amb el

|44

tipus de societat que tenim, de la manera que vivim, hi ha uns problemes socials enormes: l’obesitat, per exemple… Com s’arregla l’obesitat: amb el que menges o fent esport? Si fas esport, l’alimentació la controles, en part, lògicament… A tots els països del món hi ha integració: pots posar-te, en aquest cas, sempre en el lloc d’un altre, vingui d’on vingui. La manera més sensible d’integrar és fer esport: a tot el món, el reglament és el mateix, no cal discutir… Si és mà a Indonèsia, als Estats Units o aquí, s’ha de pitar penalty. No hi ha forma de desacord possible. L’esport aconsegueix això… De manera que l’esport seria l’única activitat en què hi ha una regla universal que comprèn el món sencer… I aquest seria l’ideal de la vida: una regla universalment vàlida… Això només és l’inici… Què més té l’esport? O, més ben dit, quins problemes més té la societat que l’esport pot solucionar? Per exemple, l’afany de superació, d’intentar superar-te tu mateix, que, facis el que facis, et plantegis com ho estàs fent de bé i com pots fer-ho millor. Facis el que facis, sempre pots fer-ho millor. Tothom sempre pot millorar. Si algú té alguna dificultat qualsevol, alguna discapacitat, per exemple, pot superar-se amb l’esport… Si utilitzes cadira de rodes, per exemple, i jugues al tennis, al tennis la pilota sempre és a terra, si tu l’agafes molts cops, tindràs més facilitat per recollir qualsevol forquilla o cullera que et caigui a terra al dia següent. En aquest sentit, l’esport també és qualitat de vida. No tan sols en aquests casos. Avui, treballen pare i mare. Hi ha el perill que els nens i nenes no es moguin gairebé mai, pels jocs tecnològics, l’abús de l’oci informàtic i tot això. No hi ha control. A més, un altre problema: on han d’anar a jugar? A les ciutats, s’han sacri-

ficat els espais per jugar a les places. L’espai que tenia jo mateix, al meu barri, a Amsterdam, ja no existeix. Sempre hi havia coses més importants, menys la salut… Amb poc esforç, només pensant una mica, es poden solucionar molts d’aquests problemes... Abans deia que tothom pot millorar, doncs l’esportista, en si, ha de millorar sempre, perquè, si no ho fa, i es queda parat, sempre n’hi ha un altre que li passa al davant.

Tothom sap que no es pot guanyar sempre. L’obsessió per guanyar és dolenta Per això hi ha els rècords, els reptes tècnics, físics. I això és una cosa sana: no vol dir que has de guanyar, això és una altra cosa. Clar que, si jugues, t’agrada guanyar, però tothom sap que no es pot guanyar sempre. L’obsessió per guanyar és dolenta, i l’esport, tot això, ho té a dins, per això és tan universal, és un fet social, no artificial i, en tots els sentits, és positiu. Johan Cruyff té de l’esport i de la seva pràctica un concepte que fa referència a la universalitat, l’afany de superació, la integració, la capacitat de perfeccionament en tots els àmbits de la vida… Però, com passem d’això a l’apassionament, a la passió absoluta per un club determinat? És que hi ha molts més problemes de caràcter social. Per exemple, si l’esport és tan gran, cal mirar-s’ho amb un desig de millora… La gent, a part, vol sentir-se formant part d’alguna cosa –clubs, partits polítics…i, d’altra banda, hi ha aquells que gaudeixen

45|

fins als extrems –jo crec que un extrem sempre és dolent. Mai no s’ha d’anar a l’extrem, perquè si tu vas a l’extrem no tens cap més espai per entendre a l’altre. I no vol dir que la raó la tingui l’un o l’altre. Jo crec que, més aviat, has de quedar-te al mig, més o menys, i aprendre l’un de l’altre. Això es veu, també, cada dia, a la societat… En l’esport el reglament està bastant fet, bastant definit, tot i que també és part del joc intentar passar-ne una mica, quan es pot, però en la política, per exemple, no poden ni discutir, no deixen ni acabar una frase a ningú, quan un respira un moment entre frase i frase, l’altre ja s’hi posa. En comptes de parar-se a escoltar i pensar, per exemple, en allò en què tu potser no hi havies pensat. Només vas millor si estàs obert a escoltar, no a dominar l’altre. I això és el que caldria fer per educar els nens avui dia. La societat hauria d’adonar-se d’aquestes coses. Un altre exemple: actualment es creen icones universals –el Mundial, els diferents jugadors de tot tipus…però no els ajudem. Si comencen als deu anys, per exemple, i són grans estrelles als vint-i-cinc, en aquests quinze anys no hi ha ningú que els ajudi –ni en els estudis, has de complir els horaris i no et deixen cap marge, encara que hagis de fer una competició, un mundial, una olimpíada, el que sigui, no et deixen fer l’examen un altre dia, no t’ajuden en res, perquè pensen que l’ensenyament són ells i tothom s’hi ha d’adaptar, i com més bon esportista ets, ets més perjudicat, perquè comences més d’hora i acabes més tard. I aquesta és una gent que pot aportar un valor fantàstic a la societat. No es prepara per a res gent que és molt apta, molt bona, de gran qualitat… Fa pocs dies, tornant d’Holanda, em vaig trobar a l’aeroport dos nois, de quinze o setze anys, d’un equip holandès, que venien a jugar a Barcelona un torneig internacional. Eren

les deu de la nit. No es posarien al llit, com a molt d’hora, fins a la una de la matinada, i al dia següent havien de jugar. Home! Mig en broma els vaig comentar que aquest era un horari poc sa… Però no podien venir amb la resta de l’equip, perquè havien tingut feina al col·legi a les dotze del migdia… Eren esportistes amb discapacitats, paralímpics, i no els donaven cap ajut, cap suport…

Si tu vas a l’extrem no tens cap més espai per entendre a l’altre Si tu ets un esportista de gran nivell és impossible que siguis un ruc, has de ser molt intel· ligent, perquè, si no, no pots fer una cosa que –en el teu camp- pot ser la millor del món. Cal obrir la mirada, sempre, i es troba gent molt bona. Nosaltres, ara, amb la Fundació que tinc –es refereix a la Fundació Johan Cruyff, que treballa per afavorir la integració per mitjà de l’esport- i l’Institut d’estudis, crec que ho demostrem cada dia. I això és, per a mi, una gran satisfacció, per un costat, per a mi com a esportista, perquè alguns deien: ah! tu ets esportista, deus ser tonto… Crec que no és això… I el que he après, potser la qualitat que pugui tenir, és que sé el que no sé… Del que no sé, demano ajuda, perquè sé que no en sé. Quants n’hi ha d’aquests?... És que gairebé ningú no accepta saber el que no sap… Doncs n’hi ha un munt, d’aquests! Hi ha molta gent amb una forma de pensar totalment diferent a la nostra… Ja hi estic d’acord amb què esportistes, artistes i tots aquests fan servir la part dreta del cervell, mentre que a col·legi volen omplir la part esquerra, que és diferent… Molts cops, es-

|46

tem tancats, en comptes d’oberts. Jo crec que hem d’obrir sempre les coses, les possibilitats, les perspectives. Aleshores veus unes diferències enormes… I els polítics, els últims de tot! Què està passant ara a la societat espanyola? No hi ha res més, la corrupció, la sentència de l’Estatut… Jo, mig en broma, havia comentat: però l’Estatut té a veure amb un partit polític concret o no? No és alguna cosa de Catalunya en general, al marge de qui mani a Catalunya ara, o demà, o demà passat? És de tota Catalunya… Com pot ser que, aquí, tots els partits tinguin una opinió diferent? I des de Madrid, igual. Hi ha qüestions prou importants en què hi hauria d’haver unitat, en tots els sentits… Si hi ha una crisi com l’actual, com s’han de criticar els uns als altres? Cal respectar els qui en saben dels temes claus, no qüestionar-los per raó de partit…

La qualitat que pugui tenir, és que sé el que no sé… Ara, al Barça sí que n’hi trobes, d’unanimitat, al marge d’ideologies… Ara sí, mentre que durin els triomfs… Però si mireu la premsa d’aquests dies, sembla que la nova junta no estava d’acord amb res de l’antiga junta… Com s’entén la unanimitat en l’opinió pública, més enllà de detalls tècnics?... És l’esport. Això és l’esport. Nosaltres –els holandesos- vam perdre una final, al 74, contra Alemanya, i jugàvem de fàbula. I vam ser els perdedors. L’esport és molt més gran que això. Hi ha molta gent en el món que estan d’acord amb el Barcelona perquè juguen al futbol que a ells els agrada. No és només guanyar. És important guanyar, però és secundari, perquè mai no es pot sa-

tisfer a tothom, si només guanya un equip… El fet és que ha de ser una cosa excepcional… I l’esport té, també, un poder polític enorme, perquè després del Mundial a l’Argentina, l’Argentina va obrir-se. Amb les olimpíades, el mateix. Després d’una olimpíada no pots tornar a tancar les fronteres. L’esport és molt més fort que qualsevol cosa. I més sa! Tu veus el Barça com a símbol –o intent de símbol- de tota Catalunya? Tothom sempre vol pertànyer a alguna cosa. I el Barcelona, pel seu passat, per la seva història… A l’època de Franco, lògicament, on podies associar-te? On podies fer sentiment de comunitat, fer pinya, sense que passés res? Doncs al Barça, és clar. “Més que un club” podia voler dir moltes coses, lògicament… Més que un club de futbol, perquè hi ha bàsquet i totes les altres coses, i més que un club pot voler dir coses sobre Catalunya… El Barcelona pot ser la bandera de Catalunya, però també de la ciutat de Barcelona… Tots tres tenim prou edat per comparar la Barcelona del 74 amb la del 92… No hi ha punt de comparació! En el que s’ha fet, en la qualitat de vida! La projecció que s’ha fet, de la ciutat, de la gent, després de l’època de Franco, ha estat formidable, per a tothom ha representat descobrir alguna cosa nova. Catalunya ha fet un avenç enorme. I amb el futbol, amb el Barcelona, igual. I això ho pots fer contínuament, al dia, amb la tecnologia moderna, comunicant-te amb tothom. I el Barça ho ha fet molt bé. I encara es pot millorar més. Des d’una perspectiva internacional, fora d’Espanya, predomina la vinculació amb aquests símbols o l’aspecte esportiu? Jo crec que l’aspecte polític és el menys significatiu. Problemes polítics n’hi ha per tot

47|

arreu, ja en tenen prou amb els seus… Bàsicament, és l’aspecte esportiu. I el que el Barcelona ha fet molt bé, i li dóna prestigi internacional, és el pacte amb Unicef. A part dels resultats amb el futbol, l’èxit més gran, arreu del món, ha estat la sensibilització per mitjà de la col·laboració amb Unicef. Això són coses importants. D’això n’estic molt orgullós, per haver-hi treballat… Això té a veure amb la teva idea de la direcció per valors… Sí, perquè és el mateix que dèiem abans. Resultats sense qualitat no tenen sentit, el mateix que qualitat sense resultats. S’han de combinar. I el Barcelona ho fa, això. Per què a tothom li agrada? Primer, perquè guanyen. Després, per la forma de jugar. I també perquè estan fent una obra social amb Unicef. Hi ha, en això, algunes coses molt meves, molt personals. No perquè ho hagi estudiat, sinó perquè tota la vida ho he viscut: una cosa, el futbol –la qualitat del futbol-, i una altra cosa és que crec que si tu fas alguna cosa per a tu, has de fer alguna cosa per als altres –són ja molts anys de Fundació- en algun sentit, d’alguna manera. Ara, és molt important l’educació per als esportistes. Aquest món de l’esport és tan gran avui que no hi ha cap polític que el pugui gestionar, ni cap empresari o gent de negocis… És un negoci molt difícil, perquè hi entren les emocions, i això és molt difícil d’organitzar. Has de ser-hi a dins. Tota la meva vida he viscut en aquest món, i encara sóc dempeus per fer-ho així. Després, tot el que és màrqueting en el futbol, es pot dir que gairebé ho he iniciat jo, sobretot a Europa. Vaig aprendre molt quan vaig ser tres anys als Estats Units –jugant allà-, i amb el Madison Square Garden hi vaig aprendre molt… Ara, de coses econò-

miques o jurídiques no opino, perquè no en sé. Ara, sí del joc, de fer que a la gent li agradi tenir un entrenador amb cara i ulls, no un que provoqui o que cridi, algú que sigui un senyor, que sàpiga pensar, que hagi viscut circumstàncies diferents, que conegui realitats diferents, com Guardiola, que no ens en podem queixar en cap sentit, que ho està fent molt bé. Això pel que fa a l’aspecte tècnic. Pel que fa al social, Unicef. I també el que estan fent amb la Fundació del Barcelona, en què també ajudo i aporto. S’ha de dir que el Barcelona ha fet una obra social fantàstica a tot arreu. I amb el màrqueting s’han aconseguit ingressos per poder participar en el futbol mundial en el nivell més alt possible. I amb això s’ha aconseguit projectar no només el nom del club, sinó de la ciutat de Barcelona, que s’ha convertit en un gran centre d’atracció turística, l’únic gran centre turístic que continua creixent… Perquè si tu vius on sigui i compres una samarreta del Barça amb Unicef, estàs fent promoció de Barcelona i de Catalunya.

Si tu fas alguna cosa per a tu, has de fer alguna cosa per als altres … Sí, però… I els diners que es paguen pels fitxatges, pels traspassos, amb crisi o sense? És un preu just, o és desmesurat i irracional? És complicat. El tema financer no és el meu… Hi ha coses que cal fer per als clubs, però. Ara, la crisi no ve d’un dia per l’altre, sinó després d’un procés previsible, i quan ningú no sap què ha passat, es parla de crisi… Es podia haver evitat, evidentment. Hi ha culpables molt importants, que estan a anys llum de l’esport… Ara, la veritat, si jo fos president d’un club mai no pagaria això,

|48

menys en moments difícils econòmicament per a tothom, ni tampoc no ho cobraria, des del meu punt de vista i des de la meva situació… Perquè nosaltres, a Holanda, des de fa més de trenta anys, els professionals del futbol hem fet un conveni per deixar el 30% dels guanys en un fons, lliures d’impostos. Jo estic jubilat des dels quaranta anys, i estic cobrant d’aquest fons, cobrant el meu propi diner –quan els cobres, sí que en pagues, d’impostos-. No hi ha ningú, a Holanda, de la meva edat, que tingui problemes financers. Va ser un gran encert del govern holandès. Jo seré jubilat del tot d’aquí a un any i mig, als seixanta-cinc, i hauré cobrat durant vint-i-cinc anys d’aquest fons, del meu propi diner. He proposat exactament el mateix aquí, i m’han dit que no…

Si jo fos president d’un club mai no pagaria això ni tampoc no ho cobraria I els esportistes tenen problemes financers quan pleguen, no els ajuden en els estudis, ni en això, i en canvi són les icones d’un país… Fixeu-vos que fa ben pocs dies, a Sudàfrica, al Mundial, se m’acosta el president de Bolívia, Evo Morales, i em diu que, des dels deu anys –quan no tenia la més mínima esperança d’arribar a ser president- era seguidor del Barça… I meu! Doncs crec que la societat ha de recolzar les seves icones, perquè la joventut no hagi de veure frustracions en alguns dels seus ideals… Amb això sóc rebel. He tingut la sort de comptar amb assessors, però també amb una perspectiva una mica més llarga, no mirant només a demà pel matí mateix… És una cosa de la que n’estic orgullós.

Jo mai no acceptaria, però, les grans desigualtats i diferències retributives, però el número 1 ha de cobrar com a número 1, i el 10 com a número 10, ha d’haver-hi equilibri en relació amb el treball. Johan Cruyff reitera la seva visió d’una societat que no aprofita del tot les possibilitats que hi ha en la gran majoria de les persones, i que, potser, no ha acabat de digerir prou bé alguns dels canvis de l’actual estructura social, i això es reflecteix en els processos d’aprenentatge, en la formació… Havíem après als carrers, a les places –jo vaig aprendre així a jugar al futbol…- Els nens tenen ara moltes menys possibilitats. Ens formàvem amb els nostres anhels, il· lusions, jocs, rialles, i establíem els nostres reglaments… Això incentiva la imaginació. I el plaer. Ara els nens no ho tenen, tot això. Espero que hi hagi un canvi significatiu, i que hi hagi joves preparats per enfrontar-se a les tasques importants. Les noves generacions tenen altres mentalitats… Perquè, com pots pretendre canviar la Diagonal, en moments de crisi, i encara menys preguntant-m’ho a mi, que no en tinc ni idea?... Un cop s’acabi, suposant, puc opinar si m’agrada o no… Cal reconèixer que no en sabem de tot. El pensament ha de ser lliure, sense traves… Sembla que es tracta d’un home honest, sincer, que, des de la seva situació, llença una mirada neta, oberta, lliure i prudent sobre el món… I, sense que estigués previst, també en aquest cas el nostre entrevistat deixa entreveure una percepció molt coincident en el lliurepensament… Com viu un jove holandès, procedent d’un país en aquell moment progressista, l’arribada a l’Espanya franquista? Quina sensació li resulta més sorprenent?

49|

Ah! La llibertat, lògicament. La falta de llibertat! Jo sempre he parlat així i, és clar, automàticament sempre hi havia dues parts, els que hi estaven d’acord i els que deien que aquí, això, no es podia dir. Sempre he dit el que penso, tota la vida, sense pretendre fer mal a ningú, però dient el que pensava, sempre! I això no vol dir que sempre tinguis raó, perquè la raó pot estar a més d’un lloc, en un o l’altre, i enmig dels dos… M’ho he passat molt bé aquí, sinó no hi seria tants anys… A mi en va fitxar l’Armand Carabén, un home molt coneixedor de la política i de la societat catalana. Era advocat, economista, en aquella època parlava ja cinc o sis idiomes –ara tampoc no és que n’hi hagi gaires, així!-, un home de visió molt ampla. Em va servir molt trobar persones d’aquesta mena, amb molta capacitat per tenir una idea del món i de la vida oberta. Vaig aprendre molt, sense sentir-me obligat a quedar-me amb una visió o una altra. Va ser una sort.

La raó pot estar a més d’un lloc, en un o l’altre, i enmig dels dos…

T’ocasiona alguna molèstia la popularitat, el fet que et reconeguin i et demanin autògrafs, per exemple –n’hem de demanar un per a un amic, per cert…No, en absolut, perquè si et molesta no pots estar en aquest món. A més, jo sempre he anat per lliure… Per anar acabant, què recomanaries als nostres lectors més joves? Que has de tractar de mirar de millorarte. Tothom té algún espai per millorar. En comptes d’estar tres hores al dia amb les màquines informàtiques, dedicar una mica de temps al treball físic, esportiu. Cal moure el cos i formar-se de manera sana. No passis la responsabilitat als altres –a la Hisenda…perquè et cuidin quan estiguis malalt per obesitat, per exemple… Tu pots reponsabilitzar-te de tu mateix, de la manera de fer les teves coses, d’ensenyar als teus fills. I això no té a veure amb els estudis, sinó amb una certa idea de l’autonomia personal…

|50 LA COL·LABORACIÓ

LA SALIDA Jorge Benítez Escriptor

Son más de quinientos los que están ahí fuera llamándole por sus dos apellidos y jurando que le van a matar cuando salga. Puede oírles desde la ducha. Cierra el grifo y se pasa una toalla por el tórax, las piernas, los genitales. Tomándola por los extremos forma un rodillo que se frota enérgicamente por la espalda. Mientras se seca la cabeza el roce de la toalla en las sienes casi logra anular las voces del exterior, y sucede otro tanto cuando se pasa el secador para concluir el peinado con la raya en medio. Pero luego puede oír lo que dice hasta el último de ellos. Se está abotonando la camisa cuando el policía llama a la puerta, asoma la cara y le pregunta si está preparado. La puerta entreabierta aumenta el volumen del unísono. Una voz entre la muchedumbre dice qué hará con su madre cuando hayan acabado con él. “Sólo quince minutos”, responde. “Dese prisa, no tenemos todo el día”, dice el agente, sin disimular un deje de rencor compartido en su voz. Finalmente, viste la americana sobre la camisa y mete el neceser y el resto de cosas en la bolsa de deporte. Luego la sostiene por el asa, relaja los hombros, deja colgar en paralelo el otro brazo y respira profundamente un par de veces. Se dirige con decisión a la puerta y la golpea con los nudillos.

Desde afuera giran el pomo, la puerta se abre y la jauría humana estalla en el exterior. Cientos de caras enrojecidas por la ira. Los puños se agitan y los cuerpos desequilibran las vallas de contención. Una lata de cerveza dibuja una parábola desde el centro de la multitud y se estrella contra uno de los escudos antidisturbios que se cierran en torno a

51|

él. Se pega a las espaldas de los agentes y camina detrás de ellos con pasos cortos y rápidos en dirección al furgón policial. Alguien logra agarrarle el brazo a la altura del codo y le espeta un “¡HIJOPUTA!”. Le hace daño. Se gira y logra ver cómo uno de los policías de su retaguardia alza la porra y la descarga. La mano que le sujeta el codo se afloja y le suelta. De reojo vuelve a ver la porra cayendo una segunda y una tercera vez, y el cuerpo del agresor se desploma rozándole los tobillos. Eso logra redoblar el furor de la muchedumbre, que se cierra en torno a la escolta policial como un puño. Los cuerpos de los agentes le aplastan y por segundos es difícil respirar. Alrededor de él las porras golpean frenéticamente sobre los hombros y las rodillas de los asaltantes, que estiran las manos en su dirección. Unas puertas se abren y cuando alza la vista ve la penumbra metálica y vacía del interior del furgón. Un gargajo le alcanza en la frente cuando por fin logra subir junto a uno de los policías. Suena un portazo tras ellos y se activa la sirena, pero el furgón no arranca. Simplemente, se mueve en vaivén, y amenaza con volcar. Desde el interior, oyen las detonaciones de una escopeta que dispara pelotas de goma contra la turba, y el furgón se estabiliza. Finalmente arranca, toma algunas curvas, acelera al llegar a una recta y los gritos de la muchedumbre van quedando atrás.

Una voz entre la muchedumbre dice qué hará con su madre cuando hayan acabado con él Sentado en uno de los dos bancos laterales del furgón, se seca el gargajo con un pañuelo de tela mientras advierte la mirada fija del

agente que está sentado frente a él. Un cuadrado de luz entra por una de las ventanillas y barre una de las paredes laterales. Hay un arañazo reciente en uno de los pómulos del antidisturbios. Su walkie-talkie emite una especie de carraspeo y una voz comunica su posición con desgana profesional, carraspea de nuevo y quedan en silencio. Sin dejar de mirarle, el policía arrastra la voz y dice “Vélez-Ubrique”. Él no responde, desvía la mirada y observa a través de la ventanilla enrejada la nuca del conductor. Lleva puesta la gorra y su cabeza oscila mientras maneja el volante. El otro repite los dos apellidos, esta vez alargando la pausa entre ellos. “Eres un listo. Sí, ése eres tú, el más listo de la clase, ¿a que sí?”. El co-piloto se gira por encima del hombro y asoma el perfil por la rejilla para decir “déjele en paz, sargento”. “No me jodas, Benítez. ¿O me vas a decir que lo que ha pitado éste era penalty?”.

|52 RECOMANACIONS LLIBRES

INDEPENDENTISME CATALÀ ENTRE EL SÍMBOL I LA INSTITUCIÓ Angle, Barcelona, 2010 Oriol Illa

He pensat, des de fa molts anys, que el catalanisme, és a dir, l’aspiració que els ciutadans de Catalunya ens organitzem políticament de la millor manera possible, pot tenir una formulació nacionalista o una formulació republicana. El catalanisme nacionalista és una malaltia de qui ni coneix ni reconeix més veritat que la seva, i el remei a aquesta malaltia greu és viatjar. El catalanisme republicà, al contrari, és una virtut: és l’oferta generosa de construcció d’una societat bona basada en els principis que, des de la Revolució Francesa, s’han estès progressivament amb vocació d’universalitat.

El catalanisme republicà pot ser federalista o independentista, pot tendir a la unió fraternal de Catalunya amb la resta d’Espanya, com a resultat d’una Història i d’una nació compartides, o pot desitjar la creació d’un nou Estat com a subjecte polític en el marc internacional i en el de la Unió Europea. Personalment, milito en el catalanisme republicà federalista, mentre que l’Oriol Illa ho fa en el catalanisme republicà independentista. De la coincidència de dos conceptes sobre tres en els nostres respectius discursos es dedueix, sense gaire dificultat, que ens uneixen moltes més coses de les que ens separen. Si, a més, afegim que militem per la laïcitat i el lliure pensament, i que en la resolució de la resta de problemes de la convivència política en llibertat compartim un munt de propostes que potser serviran, o potser no, per fer avançar el món en la direcció de progrés, l’observador imparcial podrà adonarse’n que l’Oriol i jo som antidogmàtics de mena, el que ens permet gaudir de llargues i enriquidores converses sobre el present i sobre la construcció del futur.

independentista de l’Oriol es basa en una teoria política humanista, defuig el nacionalisme teològic, sosté la secularització del catalanisme i és plenament compatible amb el principi de laïcitat que ell i jo defensem des de la Comissió Delegada de la Fundació Ferrer i Guàrdia. No podia ser d’una altra manera, si volem una societat laica, no podem començar malament i considerar una determinada opció política com exempta del debat entre els demòcrates. Per aquest motiu, i per alguns més, he considerat el projecte de l’Oriol com una manifestació d’independentisme racionalista. Si la creació d’un Estat per a Catalunya és un tema susceptible de debat, també ho és la unitat de la Nació espanyola. I qualsevol d’aquests dos temes pot ser objecte d’un referèndum. Al referèndum, l’Oriol votaria per la independència i jo votaria per l’Espanya plural amb trets federals, que és susceptible de construir-se des de la transició de la conllevancia orteguiana a la convivència cervantina. La convivència que pot néixer de la mobilitat, de l’intercanvi, de la tolerància i del descobriment de les virtuts dels altres. De ben segur, el futur d’Espanya està avui, sobretot, en mans dels ciutadans generosos que militen al catalanisme republicà i dels qui poden compartir una posició similar a altres nacionalitats i regions, una expressió que, per cert, figura a l’article segon de la Constitució. No está el mañana – ni el ayer- escrito...

Al seu llibre l’Oriol no descriu un programa polític global, com sovint fan els catalanistes nacionalistes (el poble, sigui el que sigui el poble, per damunt de totes les coses), sinó un programa polític sobre una qüestió concreta: la construcció d’un Estat per a Catalunya, entès com la millor opció per fer realitat el catalanisme republicà que tots dos compartim amb una bona part de la ciutadania. L’opció JFP

FORO

ESPACIO DE LIBERTAD 5, 6, 7 NOVEMBRE 2010

FACULTAT D’ECONOMIA I EMPRESA DE LA UB BARCELONA