Espai de Llibertat - núm. 57

revista d’esquerres per a la formació. la reflexió i l’agitació política Primer trimestre 2010 4,50 euros

El monogràfic: Dones... o dones i el poder L’entrevista: Xavier Amorós

57

Número 57.

Primer trimestre 2010 Consell editorial: Josep Sellarès, Gemma Martín, Oriol Illa, Jordi Miralles, David Prujà, Vicenç Molina, Joffre Villanueva, Antoni Castells, Dolors Marín, Santi Castellà, Ferran Escoda.

Espai de Llibertat.

Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg@laic.org www.laic.org Tel. 936 011 644 Fax 936 011 640 Edita: Fundació Ferrer i Guàrdia Impremta: Primera Impressió, S.L. Sabadell Disseny: Alex Verdaguer Maquetació: Alex Verdaguer Assessorament lingüístic: Vicenç Molina Revista trimestral.

Preu: 4,50 euros.

Subscripcions: 14 euros/any.

Dipòsit legal: B. 33.262-1996 ISSN: 1136-1581 Espai de Llibertat és membre de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

La línia editorial d’aquesta revista és el lliurepensament, per tant, les opinions del consell de redacció, les trobareu a l’Editorial, la resta d’opinions seran únicament responsabilitat de qui les firmi.

SUMARI Editorial Utopía..quina utopía

4

La consigna: Un conveni dels sindicats.

6

El monogràfic Una mirada molt personal El gènere determina l’estil de direcció o lideratge?

Si només és cada maestrillo con su librillo... anem malament Feminismes, ecologismes, anestèsia...

Ho estem fent bé?

Viure el gènere des de l’associacionisme adult L’entrevista Xavier Amorós La col·laboració: La rendició de l’Església Barroso rep les organitzacions no confessionals La Setmana Tràgica al teatre Dones a la maçoneria

9 12 16 18 20 22

24

31 33 35 36

La creació: Rodes gastades

38

Recomanacions: El Cisne Negro Cuando el rojo es negro

40 41

La creació: Rodes gastades

42

|4

EDITORIAL

UTOPIA… QUINA UTOPIA?

Ja és possible realitzar la utopia, deia Herbert Marcuse fa uns quants anys… Perquè el subjecte de la transformació revolucionària havia esdevingut plural, autònom, i no havia d’identificar-se, únicament, amb la classe obrera industrial dels països occidentals.

Ara, totes les persones del món que aspiraven a la seva lliure sobirania, a la seva autodeterminació, i que, per tant, no volien continuar col·laborant al manteniment d’un sistema inevitablement perdut i pervers, maldestre i opressiu, podien adquirir consciència de la seva capacitat de capgirament de l’estructura dominant… Aquesta, basada en la constant subhasta d’un recurs escàs (el capital) per invertir-lo en aquells llocs on es generés la major plusvàlua possible, ha produït una rebaixa brutal de les rendes que perceben els treballadors i, alhora, un augment d’igual proporció dels beneficis dels capitalistes que, a sobre, amb l’argument que el sistema s’autorregulava sol i que en cas de problemes era el capital qui assumiria tot el dany, tenien uns impostor ridículs (1% a Espanya) o directament actuaven des de paradisos fiscals.

Però arribat el moment, els banquers especuladors, trileros i mentiders, han traït la seva paraula més sagrada i han corregut sota les barbes del papa Estat, que som els ciutadans que comptem les despeses al cèntim i honorem les nostres hipoteques i els préstecs rebuts.

Hem d’acceptar que el dimoni és fora de l’ampolla, l’activitat econòmica centrada en la producció ha mutat en favor d’una de centrada en l’intercanvi continu de fluxos financers, a la recerca de les inversions més rendibles que, moltes vegades, no responien a la creació de cap valor per als ciutadans, que amb el seu esforç defensaven la seguretat i integralitat dels capitals.

Els banquers especuladors, trileros i mentiders, han traït la seva paraula més sagrada Feia temps que s’havia anunciat. Nosaltres mateixos, també ho havíem dit, així de modestament. Hi havia una proposta “utòpica”: controlar aquests fluxos financers, gravar-los per mitjà d’una taxa que s’imposés a qualsevol transacció efímera, no productiva, que servís per impedir la bola de neu de l’especulació financera fonamentada en la mentida, en l’engany, en l’estafa, en els càlculs irracionals de l’anomenada enginyeria financera. Finalment, queda clar que només el control fiscal, la regulació “impositiva” i obligatòria dels bancs, la lluita amb totes les armes contra els paradisos fiscals i les habitacions tancades dels estats i la taxació de les activitats financeres, serà l’únic argument de l’agenda de la racionalitat i del progrés. Perquè paguin els que, fins ara, tan sols han cobrat, i ho han fet sense aportar cap riquesa real a la societat. Perquè paguin els rics i els seus representants, els banquers. La utopia, doncs. La raó, també. La raó de la utopia, o la utopia de la raó? •

|6

LA CONSIGNA

UN CONVENI AMB ELS SINDICATS

El mes d’octubre de l’any passat el Moviment Laic i Progressista va signar sengles convenis de col·laboració amb els dos sindicats de treballadors majoritaris a Catalunya, CCOO i la UGT. Així es formalitzava el reconeixement mutu, s’explicitava el compromís compartit amb uns valors i s’apuntaven futures accions conjuntes. Aquests convenis representen un pas important en la consolidació de l’MLP com un referent associatiu de primer ordre, i ens confirmen que estem completant el trànsit d’una entitat eminentment educativa i juvenil cap a un moviment social intergeneracional i divers.

Destaquem dos fragments dels convenis: Les entitats sotasignades sorgeixen d’una àmplia tradició històrica a Catalunya i arreu del món, que s’expressa en la lluita per la llibertat i l’Estat de benestar. Per esmentar només els referents més propers diríem que som hereus de la tradició filosòfica de la Il· lustració, representada a casa nostra pel republicanisme federal del segle XIX i per tot el moviment obrerista, que han fet possible que avui gaudim d’unes condicions de vida i d’unes possibilitats de realització personal i col·lectiva molt nombroses. Hi ha hagut multitud de persones que simbolitzen aquesta lluita i aquest compromís amb les idees laiques i progressistes: Pi i Margall, Frederica Montseny, Joan Peiró, Ferrer i Guàrdia, Valentí Almirall, Salvador Seguí, Francesc Layret o Lluís Companys.

Des d’una voluntat compartida de treball per més cotes de llibertat i justícia social, les entitats sotasignades decidim de forma sobirana establir un marc formal de trobada que consolidi les nostres relacions, doni visibilitat als projectes que compartim i generi nous projectes comuns. Les nostres organitzacions tenen profundes afinitats que es basen en les característiques intrínseques de cada opció, som la mateixa lluita expressada en diferents formes d’organització, dos moviments socials socialment compromesos, amb una presència activa en l’àmbit associatiu i que s’identifiquen amb l’herència històrica del moviment obrer i de les generacions que, abans que nosaltres, han lluitat per fer més lliures les persones mitjançant l’educació, la cultura o el treball.

El sosteniment d’uns serveis públics forts és la millor garantia per a l’exercici real dels drets Posteriorment a la signatura dels convenis, aquestes tres organitzacions i d’altres ens hem constituït en la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària. Volem situar la qüestió fiscal en el debat públic, des d’una perspectiva progressista, en un context d’hegemonia de plantejaments favorables a la reducció d’impostos. Volem contribuir a la construcció d’una societat justa que no accepta la misèria ni la marginalitat en el seu si. Perquè el sosteniment d’uns serveis públics forts és la millor garantia per a l’exercici real dels drets, per a la cohesió social i per encarar amb garanties els reptes que tenim com a país.

El monogràfic

DONES...

O DONES I EL PODER

9|

DONES... O DONES I EL PODER

Una mirada molt personal Chiqui Subirana Secretària general de l’Escola lliure El Sol

Recordo una professora -la que podríem anomenar la més progre de l’escola religiosa on vaig estudiar, quan fèiem vuitè d’EGB i totes les alumnes demostràvem obertament, i segurament també escandalosament, interessar-nos pel sector masculí de la societatque ens va recomanar que ens imaginéssim els nois que ens agradaven mentre estaven asseguts a la tassa del wàter. Ens va explicar que era la manera que penséssim en ells com uns joves que eren iguals a nosaltres. Aquest missatge escatològic em va impactar, però, la veritat, no em va donar una eina molt pràctica (a més, ho va barrejar amb l’odi cap al futbol, que practicaven de manera irrefrenable, i alguna cosa més en aquest sentit). Imagineu els anys que m’ha costat entendre això de la igualtat... Tampoc no em va ajudar gaire el context. Sóc la tercera de quatre germanes, fins a l’adolescència vaig viure envoltada de dones a casa, a l’escola de monges i, per si era poc, amb el matriarcat generat per la meva àvia i les seves quatre filles (amb costums molt conservadors de la família i de la tasca de les dones en ella). Ah, en aquest escenari, hi vivia també el meu pare, propietari de petit comerç, que volia un noi perquè continués el negoci (no va tenir fills, però tampoc cap filla que continués el negoci). Pare estimat, missatge rebut: només un home hagués fet possible el teu somni de fer triomfar el negoci.

Per sort, em vaig endinsar en el món educatiu molt jove, com a voluntària als setze anys

i com a professional als divuit. Quin trasbals!

Els missatges canvien radicalment, la gent parla de respecte i de gaudir de les mateixes possibilitats. Les diferències existeixen i es noten, però se m’obre un món ben diferent i on puc començar a actuar.

Una professora ens va recomanar que ens imaginéssim els nois que ens agradaven mentre estaven asseguts a la tassa del wàter L’MLP apareix al meu camí l’any 1999. He tingut la sort d’ocupar diferents llocs de treball. A Esplac, com a administrativa i, després, tècnica de programes. Durant aquest últim període vaig treballar en coordinació amb la Fundació Ferrer i Guàrdia. Després a l’Escola Lliure el Sol, com a coordinadora de cursos i, ara, com a secretària general. Us asseguro que dóna una visió força completa d’on estem ficats... I on estem ficats? En un lloc on els problemes es succeeixen, com a la resta del món, però on existeix la possibilitat de qüestionar-nos, de demanar-nos explicacions i de cercar millors maneres de viure i treballar. Això que sembla una frase feta, i ben segur que ho és (el nostre amic Vicenç

|10

Molina ja ens diu que tot està inventat) és més valuós del que sembla. Crec que no som conscients ni aprofitem prou aquestes condicions. El cansament d’algunes situacions, i també la inèrcia per la quantitat de feina que tenim totes i tots, sovint ens fa claudicar abans d’aconseguir resultats més beneficiosos o que ens permetrien avançar més. I un gran exemple és el debat del gènere. Hem iniciat aquest tema en diversitat d’ocasions, des de diferents espais del nostre moviment, hem creat diferents taules, espais, documents.... Però mai no hem acabat de qüestionar-nos tot el que voldríem i deuríem.

En aquest sentit, a l’Escola, durant el 2008 i gràcies a un programa que ens ho ha pogut finançar, però, sobretot, gràcies a la metodologia i al rigor d’en Raül López, hem pogut fer un gran pas. Ens ha permès acabar amb un recull de dades, de plantejaments i de recursos que situa el discurs en el lloc de preferència que es mereix: a la taula d’estudi del nostre professorat. És important tenir present que el nostre claustre, un gruix de més de cent persones, són els nostres dirigents, tècnics i tècniques i activistes que viuen i multipliquen el contingut del nostre ideari, des de cada entitat, des de cada projecte. I que més tard, de tot plegat, es pot beneficiar l’alumnat que passa per les nostres més de cinc mil hores de formació anuals.

No crec que sigui una cosa d’homes o de dones, més aviat és una conseqüència d’haver promocionat maneres de fer Som privilegiats. Tot i les dificultats que es desprenen de la seva complexitat, l’MLP és una font tant de possibilitats, com d’estudi

i de contrastació de les bones i no tan bones pràctiques diàries de tots i totes nosaltres. Tenim un bagatge personal a millorar i a qüestionar, a la vegada que un seguit d’eines al nostre servei, i, sobretot, la ferma convicció que estem treballant dia a dia per la transformació de la nostra societat. Aquesta creença ens posa sempre en el punt de mira d’allò que considerem que queda per fer. El debat del gènere es situa aquí. Per tant ens cal fer un exercici seriós respecte a com modificar situacions que ajudin a modificar tendències.

Quants homes i dones estem implicats en el projecte de l’Escola, i com estem repartits, ens ofereix un petit dibuix. Som un equip tècnic de set persones. Ara mateix hi ha cinc dones i dos homes. Des del naixement de l’Escola, el 1992, han passat pel claustre duescentes vint-i-una dones i cent seixanta-sis homes. En aquests moments hi col·laboren seixanta-nou formadores i quaranta-sis formadors. Tot i aquest percentatge anterior, en quant a l’assumpció de responsabilitat de l’àmbit de treball es reparteix al cinquanta per cent entre homes i dones. Caldria fer un estudi més minuciós de les matèries impartides per cadascú, dels tipus de cursos i altres dades que segur ens afegiria qüestionaments (com ara que és més freqüent que el professorat dels cursos de directors/es siguin homes). El Patronat actual el formen cinc homes i quatre dones. La presidència ha estat sempre masculina i la secretaria general sempre femenina. La direcció, durant els anys que va ser voluntària, va ser portada per homes, excepte l’últim any que va ser una dona. Com podem veure ens queda un camí més que interessant per recórrer. He pensat dir-li al meu pare que ens ajudi en aquesta reflexió... Fora bromes, amb els anys i la distància, hem tingut converses més que interessants.

Pugem un esglaó i anem a les relacions de l’MLP. En el dia a dia, experimentem mo-

11|

ments en els quals posem en escena les maneres de fer i les maneres de reaccionar de tots i totes nosaltres. Fa poc temps, algú em deia que els homes gestionen diferent, que s’obliden de la part relacional. Qui em coneix sap la insistència i valor que li ofereixo a aquest tema. No crec que sigui una cosa d’homes o de dones, més aviat és una conseqüència d’haver promocionat maneres de fer perquè esdevinguin característiques d’un grup determinat. Si volem avançar, triarem tot allò positiu. Prioritzarem la possibilitat de millorar com a persones i com a organitzacions, feminitzant i masculinitzant tot allò que calgui perquè esdevinguin noves competències personals i professionals. I, com ja deia abans, estem en el lloc indicat per fer aquest interessant i beneficiós exercici. Si no, desaprofitarem els nostres valuosos recursos com entitats i persones que es relacionen en un entorn i per una societat laica i progressista.

Com m’agrada pensar que els meus fills entendran les relacions d’una manera respectuosa i equitativa. Potser hi haurà una màquina que planxi o que prepari cada nit la roba que s’han de posar els infants per anar a l’escola al dia següent.... Però qui pitjarà el botó? Estem lluny o a prop de veure un canvi real en les relacions professionals entre homes i dones? Aquestes preguntes i moltes d’altres en les properes trobades de professorat i alumnat de l’Escola Lliure el Sol. No t’ho perdis, edicions limitades! (diem limitat només per crear expectativa, perquè no pararem fins que li traguem prou suc).

A l’Escola Lliure el Sol en parlem, de gènere.

En parlem i en fem parlar Per concloure, insistiré dient que a l’Escola Lliure el Sol en parlem, de gènere. En parlem i en fem parlar, discutir, reflexionar, dubtar, qüestionar i estem preocupats per cercar maneres de modificar allò establert que no ens convé. Tenim, a més, l’enorme sort de ser en el cor del Moviment Laic i Progressista i poder bategar amb cada reflexió, dubte i argumentació que portem entre mans. El gènere ha estat el centre d’interès durant més de dos anys a la nostra Escola i espero que continuï prou més. © Nancy Spero

|12

DONES... O DONES I EL PODER

El gènere determina l’estil de direcció o lideratge?

Ruth Arcarons Gerent d’Esplac -Esplais Catalans-

Històricament la cultura dominant en les organitzacions ha estat la cultura de l’home blanc, que era el grup majoritari. Aquesta cultura reflectia i reflecteix les característiques i atributs tradicionals masculins, que tenen el seu origen en el procés de socialització mitjançant el qual se’ls inculquen valors com: assertivitat, agressivitat, competitivitat, ser actius, estar autodirigits (fent referència al poder al qual algun dia accediran), independència i orientació a l’èxit, com a estratègia bàsica de la vida.

Per altra banda, en general, les dones som, normalment, les menys poderoses, les menys nombroses i aportem una cultura diferent i, per tant, els nostres interessos estan subordinats als dels homes i hem d’adaptar-nos-hi i/o assimilar la cultura dominant. Per a nosaltres, aquest procés és més difícil, ja que, com a noves, hem hagut d’aprendre la cultura organitzacional i ajustar-nos al seu ambient, perquè no hem disposat de dones directives disponibles com a referents. Per què? Fixem-nos, només, en aquestes dues referències històriques: La Revolució Francesa. Quan, aquesta, a finals del segle XVIII proclamava el lema “Llibertat, igualtat i fraternitat”, es referia únicament als homes. La Declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà es referia, en el sentit literal del terme, als drets de l’home i del ciutadà�.

Paradoxalment, l’època que ha passat a la història com l’època de la llibertat i de la igualtat, no reconeixia la ciutadania de les dones.

L’1 d’octubre de 1931. Ja en ple segle XX, i concretant a l’Estat espanyol, haurem d’esperar fins aquest dia per veure reconegut el dret de vot de les dones. El sufragi femení es podrà exercir per primera vegada a les eleccions de l’any 1933. Però aquest dret va durar molt poc, l’arribada de la dictadura va suposar l’anul·lació de totes les nostres llibertats, i la inexistència d’institucions democràtiques va implicar una regressió per a tota la població que, en el cas de les dones, va comportar, a més, el retorn a l’àmbit privat i a l’exclusió de la vida pública en tots els àmbits: polític, laboral, cultural… Haurem d’esperar fins la dècada dels setanta per trobar canvis polítics i socials que donin pas a la cultura de la igualtat d’oportunitats entre dones i homes.

Hem de ser conscients, per tant, que la participació política (i, per tant, pública) “de ple dret” de les dones és molt recent, de poc més de 30 anys. En aquests anys, però, hem fet un pas molt important: hem sortit del silenci i de la invisibilitat política. El segle XX ha estat, doncs, el segle de la revolució de les dones. Una revolució que ha estat continuada i pacífica.

Si fem un paral·lelisme entre qui ostenta en l’espai del MLP la presa de decisions, i qui

13|

MLP »» De les 10 presidències de l’MLP, cap no ha estat mai d’una dona. »» De les 4 secretaries generals, 1 ha estat dona (25%). »» Només 1 dona presideix una de les 9 entitats del MLP ( 11%). »» Al CAL (Comitè d’Acció Laica), representat per les Secretaries Generals o Direccions de les entitats, d’entre 11 persones, 7 són dones (un 64%). »» D’entre les 6 últimes presidències d’Esplais Catalans, 1 ha estat dona (17%). »» De les 4 últimes secretaries generals d’Esplais Catalans, 3 han estat dones (75%).

Espai públic3

Empreses4

»» Només 1 dona presideix un dels 6 grups parlamentaris (17%). »» Al Parlament de Catalunya tenim 52 dones d’entre els 135 parlamentaris, que suposa un 38,50%. El president sempre ha estat un home. »» 6 dones presideixen i 2 són vicepresidentes de les 12 Comissions permanents legislatives del Parlament de Catalunya (un 50% i un 17%, respectivament). »» Als ajuntaments només 118 alcaldies són ocupades per dones (12,5%). »» Si ho mirem per circumscripcions: a la de Barcelona les dones ocupen 12 escons de 31 (el 39%), però l’alcalde continua sent un home; a la de Lleida 2 de 4 (50%); a la de Tarragona 1 sobre 6 (16%) i a la de Girona 2 sobre 6 (33%).

»» Només el 8,8% dels càrrecs presents en els òrgans de màxima decisió estan ocupats per dones. »» La presència femenina en el màxim nivell executiu (director general o gerent) de les companyies analitzades és el més baix dels càrrecs analitzats (4,5%). »» L’any 2007, només el 27,1% dels empresaris catalans amb treballadors al seu càrrec eren dones. »» L’any 2007 hi havia 37 dones empresàries per cada 100 homes empresaris, una més que sis anys abans.

ho fa en l’espai públic i empresarial al nostre país, hi podem veure alguna coincidència...

En l’estudi de l’evolució de les teories d’organització, veiem que Weber, Taylor i Fayol, no tenen en compte els aspectes socials i humanistes en l’organització i només consideren el component masculí per al desenvolupament de les seves teories. Amb l’arribada, als

anys trenta, de les teories orientades al comportament5, s’obre la porta a un nou concepte de direcció que incorpora els factors humans i socials a les organitzacions. Però han hagut de passar més de dues dècades per començar a parlar de “lideratge transaccional1” i “lideratge transformacional2” i perquè aquest paradigma s’hagi convertit avui dia, en una

|14

de les línies importants d’investigació en l’estudi del lideratge.

Ara bé, el que ens ha de preocupar és l’assignació sexual que se n’ha fet, de manera que els homes, “pel fet de ser homes”, són transaccionals, i perquè aquest és l’estil imperant en la cultura poden ser bons directius. Mentre que les dones, “pel fet de ser dones”, són transformacionals, i com que aquest estil no està associat a l’èxit directiu no poden ser bones directives, ja que, coincidint amb Su Maddock6, encara avui la cultura masculina continua premiant els directius que tenen estils de decisió competitius i transaccionals i, de fet, tant els homes com les dones se senten més còmodes amb aquest estil de lideratge.

Una mentalitat patriarcal i plena d’estereotips sexistes impedeix el ple desenvolupament personal i professional de les dones, alhora que perpetua dues discriminacions indirectes importants, tot i que la llei reconeix la igualtat d’oportunitats per a dones i homes quant al treball remunerat, que són: Una segregació horitzontal que fa que, a nivell laboral, es concentrin en treballs tradicionalment femenins. Un parell d’exemples en són la masculinització de les presidències i la feminització de les secretaries generals dins del MLP i Esplais Catalans. Així com el repartiment de les 12 Comissions permanents legislatives del Parlament de Catalunya, en què els àmbits d’actuació de les 6 presidentes són majoritàriament femenins: benestar i immigració, medi ambient, cultura i salut.

I una segregació vertical que fa que encara resulti molt difícil accedir a l’alta direcció i als alts nivells de jerarquia i de presa de decisions.

Aquí, el parell d’exemples els podem trobar en la composició d’Esplais Catalans, on les bases

són majoritàriament femenines (monitora de 23 anys7) i les presidències, tal com hem vist, majoritàriament masculines. I en el món empresarial on el 27,1% dels empresaris catalans amb treballadors/es al seu càrrec són dones, quan aquestes mateixes representen el 41,1 % de la població ocupada a Catalunya.

Finalment, si acceptem que el gènere sí que pot determinar l’estil de direcció o lideratge i a l’estil femení l’anomenem lideratge transformacional, encara ens queda una última pregunta per resoldre: Es pot liderar en (gènere) femení en una societat patriarcalment organitzada?

NOTES 1.Estil directiu en què la realització del treball es considera com una sèrie de transaccions amb els subordinats, un intercanvi de recompenses pels serveis prestats o càstigs per realitzacions inadequades, en què s’utilitza més el poder de la posició jeràrquica i l’autoritat formal (Rosener, 1990). Aquest estil reflecteix l’estereotip del rol masculí i s’ha associat tradicionalment al sexe masculí, és a dir, s’ha considerat que la majoria d’homes exerceixen un lideratge transaccional o orientat a les tasques com a conseqüència, entre d’altres causes, de la socialització rebuda.

2 Estil de direcció orientat a les persones. Es caracteritza per fomentar la participació, compartir poder i informació, realçar el valor dels altres i motivar-los (Rosener, 1990).

S’ha associat tradicionalment amb les característiques de l’estereotip del rol femení: tendresa, consideració, suport, saber escoltar... i també a un dels sexes, la dona.

Rosener, J.B. (1990). “Ways Women Lead”, Harvard Business Review.

NOTES AL PEU 1 Gènere: conjunt de característiques i rols culturalment associats als sexes. “El sexe de l’Àngels”. 2009, Escola Lliure el Sol. 2 Cal recordar que precisament Olympia de Gouges, guillotinada l’any 1793, va presentar 2 anys abans, a l’Assemblea Nacional Francesa, la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana.

15|

3 Espai públic entès com l’administració pública catalana.

Dades extretes del web http://www.gencat.cat/gencat_dades/cat/dones/participacio.htm#alcaldies 4 “La presència de les dones en el món empresarial català”, Gabinet d’Estudis Econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona (2009). Dades de la participació de les dones en els òrgans de govern de les 400 principals empreses establertes a Catalunya.

5 Enfocament de qualitats i trets de personalitat (19001930), Enfocament del comportament (1940-1970) i En-

© Nancy Spero

focament entorn de les teories de la contingència o situacional (1960-1990).

6 Maddock, S. (2002). “Modernization requires transformational skills: the need for a gender-balanced workforce”.

7 “Estudi sobre el Moviment Laic i Progressista 2005”, Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.

|16

DONES... O DONES I EL PODER

Si només és cada maestrillo con su librillo... anem malament!

Núria Galán Oficina del Moviment Laic i Progressista

Les fotografies són aquells testimonis que tenim de la història i amb elles, de vegades, sobren les paraules de les memòries. El retrat de la Gemma, enmig de tots els presidents i secretaris que ha tingut el Moviment Laic i Progressista, li deu haver provocat, a més d’una que venia de fora, una certa impressió de distància entre el que veus amb els teus propis ulls i el que t’expliquen. La primera vegada em va semblar que, com en tantes organitzacions modernes i no tan modernes, encara les dones no hi figuraven massa; i costa d’entendre.

Us pot semblar un tòpic, però per a mi la qüestió de la visibilitat als àmbits públics de més rellevància és molt significativa, i a les entitats de l’MLP també... Les dades canten per si soles: només una és presidida per una dona.

La cosa canvia en les secretaries generals i en les gerències de les entitats, on hi ha més proporció de dones en els càrrecs. Potser algú relacionarà que a l’administració manin elles amb una herència cultural del moviment obrer. A l’Oficina MLP tenim a l’Èrika, i el que és evident és que elles aporten més empatia, eficiència i complicitat personal.

Fa pocs dies parlàvem de competències i amb ella coincidíem en com l’empatia i la confiança faciliten la gestió d’ambients de treball més cooperatius i tranquils i, en conseqüència,

persones més contentes amb la seva tasca i responsabilitat.

Però em penso que, sobretot, conec més “homes tranquils i contents” amb la seva responsabilitat que no pas dones, i això no hauria de ser així, no? Aleshores és normal que parlem del que falla, i obertament, encara que ens faci una mica de pal el tema.

No se’ns escapa la necessitat de trobar sentiments de complicitat per resoldre el gènere de forma col·lectiva Si no prens consciència de tu mateixa, i del que t’impedeix sentir-te respectada i valorada, serà difícil que puguis canviar-ho. Parlo amb la Chiqui i em diu que l’Escola està fent el debat de gènere, i em sembla ja una mostra de la sensibilitat de l’MLP per la igualtat entre les persones. A aquestes alçades ja no se’ns escapa la necessitat de trobar sentiments de complicitat per resoldre el gènere de forma col·lectiva i anar més enllà de només la separació home – dona.

Ens agradi o no, les identitats les construïm i les acabem traslladant en exercicis, models i espais. Personalment crec que ens interes-

17|

sa, especialment, posar en crisi els aspectes lligats al caràcter que hem anat reproduint.

I en el fons, la qüestió és l’exercici dels valors i les emocions. Si el problema està en la de temps que fa que està après això del “mascle dominant”, controlador de les emocions, competidor i gran dirigent sòcio-polític, i deixeu-me afegir que com a conseqüència així estan els egos d’alguns i d’algunes (perquè també passa que algunes dones assumeixen el “rol autoritari”), fem més exercici amb la comprensió, la cura dels altres i l’educació de les emocions. Si aprenem que la raó no té perquè estar renyida amb la tendresa, serem més respectuosos amb les identitats individuals, i encara millor, reforçarem la nostra capacitat d’acció col·lectiva.

Abans de venir aquí, he estat presidenta del Consell de la Joventut de Barcelona, i podeu imaginar-vos que, després de tants presidents, i l’últim el Fabià, no ha estat fàcil per a mi mantenir la credibilitat, posar en joc els afectes i els sentiments, cooperar amb els equips i feminitzar els espais. Una feina que jo només representava en l’àmbit més públic i que havien vingut fent moltes de les dones que han passat per aquella casa.

M’he fet amb la direcció política del CISEC, i durant molt de temps assumint directament responsabilitats, relacions i prestacions amb equips administratius i associatius. Més d’un cop m’he sentit infravalorada per homes i per dones, però per a mi ha estat un privilegi poder desenvolupar-me en totes les meves possibilitats, sense haver d’adaptar-me a cap patró establert, i en això, mira, crec que sóc més lliure que un home!.

Ara estic contractada per coordinar el projecte de creació de l’MLP-e i el meu lloc de

treball és a l’Oficina MLP. Les relacions de les persones que hi treballem són molt cooperatives i van a més, la paritat la complim (no sé si a propòsit o no), l’ús neutre del llenguatge penso que també... Suposo que hi haurà més descobriments, però no m’he parat a llegir els documents interns, ni he fet preguntes sobre els mecanismes.

Reforçarem la nostra capacitat d’acció col·lectiva Jo el que d’aquí valoro especialment significatiu és el respecte que hi ha per la conciliació entre la vida laboral i familiar, l’optimització i la qualitat del temps de treball, els horaris, les responsabilitats, la coordinació... Tot el que té a veure amb la cultura interna de treball. No és una qüestió d’estètica, és una aposta decidida d’organització.

Suposo que sense aquest principi no pots anar més enllà, i tenir cura de desenvolupar millor la participació de tothom, de visibilitzar millor els papers i les aportacions de les dones, de projectar-les públicament... Que és el que us deia al principi.

M’hauríeu de veure en alguna de les meves reunions de treball amb els homes de Madrid (i és que de dona només m’he reunit amb la ministra Bibiana Aído), només parlen ells!

En algunes ocasions, quan em toca, encara ara em poso vermella i se m’embarbussa la llengua i, de vegades, sento que les meves aportacions són invisibles, potser perquè el meu to de veu no és tan dur, o potser perquè els “homes tranquils i contents” no tenen cap problema a repetir-se entre ells i acabar amb un discurs: “Cada maestrillo con su librillo...“.

|18

DONES... O DONES I EL PODER

Feminismes, Ecologismes i Anestèsia...

Marta Pahissa Direcció de la Fundació Terra

Sonarà incorrecte, però quan ens van demanar escriure sobre el lloc que ocupen les dones i el seu paper a l’MLP i a la Fundació Terra, confesso que vaig arrugar el front. En el funcionament ordinari de la nostra entitat no és una qüestió que hagi estat especialment debatuda perquè, afortunadament, no ha resultat conflictiva a l’oficina; si més no, en les constants de l’equiparació salarial o el repartiment no esbiaixat de responsabilitats. Tradicionalment, i pel que fa a la distribució interna de tasques, l’equip s’ha anat equilibrant en qüestió de gènere de manera (aparentment) natural. S’ha seleccionat els professionals considerats més adients per cobrir cadascuna de les àrees, sempre en funció de les seves habilitats, coneixements i experiència, posant el punt de mira en la persona -evidentment!- i no pas en el gènere. La proporció de dones i d’homes de l’equip ha anat variant sense massa traumes i sense decantar-se en excés -ni en nombre ni en responsabilitats- cap a cap de les bandes.

Fins aquí, una realitat aparentment tranquil· la, però és que no podria -ni voldria- imaginar una forma diferent de funcionar dins una entitat d’un país que s’autoconsidera “desenvolupat”. Seria intolerable. Tan intolerable com habituals són, encara, aquestes desigualtats en altres llocs de feina, espais domèstics o en l’esfera personal. Fora, i possiblement també en algun racó d’Avinyó

44, sabem que els valors patriarcals campen sense corretja ni morrió. No cal ni dir com de violent ha estat conviure amb certes situacions de desigualtat de gènere quan ens hem dedicat a treballar en projectes de cooperació internacional, amb tecnologies solars, en països on aquesta desigualtat és encara més criminal. Però sembla que els feminismes -que són més d’un- com a conjunt de teories filosòfiques i pràctiques polítiques que promouen la llibertat de la dona i denuncien les desigualtats entre sexes, tenen regust de passat en el país on vivim. I per això, instintivament, vaig arrugar el front. Impera el discurs que hem d’agrair a àvies i a mares les passades lluites per haver assolit l’status quo actual en qüestió de gènere. Que ja podem aixecar el peu de l’accelerador de la mobilització social en termes de drets de les dones. Fins i tot, arriba a incomodar parlar-ne. Com si féssim esment de vaixells negrers... Però si ja estava abolit i resolt tot això, no?

Habituats com estem -per desgràcia- a disseccionar els biaixos informatius amb els que l’establishment dels combustibles convencionals ens empapa constantment i per tots els mitjans possibles, per tal de posar fre a l’energia solar i eòlica, aquest discurs de la suposada igualtat de gèneres ja assolida resulta, com a mínim, igual d’inquietant i demagògic. Un dels gran problemes del moviment feminista i de la igualtat de sexes és

19|

que està políticament infamat perquè qüestiona tot el sistema. És precisament aquest qüestionament el que incomoda. Resulta evident que es pretén cobrir d’ignomínia també el moviment ecologista, perquè també posa l’status quo en qüestió. Tot i que encara no està políticament arraconat, sí que s’intenta extirpar l’ecologisme de l’opinió pública amb la mateixa estratègia que s’ha seguit amb el moviment feminista: la desafecció.

Aparentar que s’han assolit les reivindicacions per tal de deslegitimar-les i desmobilitzarles, tecnificar el discurs fins a camuflar-ne la subjectivitat inherent de les decisions interessades i arbitràries, i desacreditar-lo i desvirtuar-lo per poder monopolitzar i instrumentalitzar l’escenari. Si el famós “Nosaltres parim, nosaltres decidim” sona carrincló, el “Nuclears? No gràcies” sona encara més ranci. Però resulta que -mal que ens pesi- l’argumentari antinuclear és de tanta o més actualitat que mai, perquè la penetració social del discurs mordaç i agressiu de la indústria de l’urani és cada cop més profunda. I, casualment, cada cop troba més detractors anestesiats.

Si l’estratègia que s’empra per desvirtuar i desarmar ambdós moviments és tan similar, potser és que comparteixen fonaments. Precisament l’ecofeminisme relaciona l’opressió que pateixen les dones amb el deteriorament de la natura, i assenyala que els valors patriarcals són els causants d’ambdós problemes. L’ecofeminisme va néixer com a contestació al que des d’aquest moviment defineixen com a “apropiació masculina de la reproducció i l’agricultura”, és a dir, de la fecunditat de la dona i de la fertilitat de la terra. I se’n responsabilitza al desarrollisme occidental de tipus patriarcal i economicista. Fa temps que es treballa en la construcció d’alternatives teòriques i pràctiques ecofeministes: des del campament de dones del Greenham Common Women’s Peace Camp que, des de la dècada dels 80, es van oposar a

la base militar amb míssils nuclears d’USA a Berkshire, Anglaterra, a les camperoles del moviment Chipko dels 70, a la regió d’Uttarkhand, a l’Índia, en resistència no violenta per prevenir la tala d’arbres i reclamar els drets tradicionals dels seus boscos. Però hi ha exemples més recents, més o menys silenciats, com el GreenBelt Movement fundat per la Dra. Wangari Mathai a Kenya, premi Nobel de la Pau al 2004; o la incansable i internacional Dra. Vandana Shiva a l’Índia, amb desenes de fronts oberts, com la reivindicació de l’accés igualitari de les dones a la propietat de la terra, l’amenaça de la biotecnologia per les llavors de cultius tradicionals, o la promoció d’un sistema de producció més ecològic en oposició al model d’explotació agrícola de la Revolució Verda predominant al país.

Perquè estem lluitant pel mateix i toca començar des de dins de casa nostra El medi ambient està androcentrat i el moviment feminista hi té molt a dir. Anem tard ja per superar la falsa creença -una sensació interessadament construïda- que al moviment feminista ja no li queden motius de pes per als quals mobilitzar-se. Potser toca abandonar aquest feminisme tan institucionalitzat, aquest feminisme que no molesta perquè no qüestiona. El feminisme que no es veu perquè és curt de mires. Potser sumant arguments de l’ecologisme i el feminisme, enlloc de la dispersió tan típica com recriminable dels moviments socials, podem alinear-nos, actualitzar i omplir més de sentit pràctic reivindicacions que, desafortunadament, encara no s’han quedat antiquades. Perquè, com sempre, estem lluitant pel mateix i toca començar des de dins de casa nostra.

|20

DONES... O DONES I EL PODER

Ho estem fent bé?

Anna Morancho Presidenta d’AEC -Acció Escolta de Catalunya

Em torno a plantejar avui, després de poc més d’un any com a presidenta d’Acció Escolta, com ha pogut influir en les meves responsabilitats el gènere. És evident que ho ha fet, sóc dona, i això podria ser simplement un tret definitori, però juga un paper més important. Una dona assolint un càrrec esdevé notícia per si mateix. No crec que el fet en si sigui un problema, potser sí per això que, a aquestes alçades, encara no ens deixem de sorprendre.

En aquest entorn, el meu cas, com a dona dirigent, ni és una raresa ni és un canvi en el funcionament de la nostra associació. És un fet més que segueix la lògica de funcionament que abasta tots els àmbits de l’entitat.

Mai no m’he trobat amb cap reacció que em semblés deguda a que fos una dona, de fet si hagués de dir per quin motiu he pogut trobar reticències, encara que cal dir que són poques, seria sens dubte l’edat, però aquest és un altre debat.

En el cas d’Acció Escolta de Catalunya la paritat en els càrrecs dirigents sembla totalment assolida, amb 4 dones i 2 homes a la Junta Permanent, i amb 6 dones al capdavant d’agrupaments d’entre els 13 que conformen Acció Escolta. L’associació ha tingut 5 presidents, 2 d’ells dones. A l’oficina tècnica hi treballen 3 homes i 3 dones. La fredor dels números ens diria que som una associació paritària en la qual el gènere no és un fet discriminatori a l’hora d’assolir responsabilitats. Darrera d’aquests números hi ha el treball en coeducació que es duu a terme als agrupaments. Els nens i nenes i nois i noies treballen i conviuen sempre plegats, assolint càrrecs de lideratge des de ben petits. Hi ha dos fets que es complementen, agafar responsabilitats i tenir responsables, sempre independentment del gènere. El repte és mantenir aquesta equitat també en els i les joves voluntaris adults.

Podria finalitzar aquí el petit relat de la meva experiència, havent intentat mostrar-vos com de bé es treballa el gènere a l’escoltisme i com tenim de superat l’accés de les dones als càrrecs de responsabilitat. Si bé és cert que a Acció Escolta sembla un fet assolit, part de la meva tasca és la representació de l’associació en els espais en què hi participa o les entitats amb què es troba vinculada. Aquests són molts, però permeteu-me que em centri en l’escoltisme. A la meva primera reunió de representació a nivell estatal em trobo com a única presidenta d’una associació, un fet que em deixa molt sorpresa. I a Europa, com estan les coses? El Comitè Escolta Europeu el formen 5 homes i 1 dona, i el Comitè Escolta Mundial 1 dona i 11 homes!

Aleshores, una es pregunta, realment ho estem fent bé? Poden haver-hi mil i una explicacions que no tenen res a veure amb el

21|

gènere per a aquests números, la complexitat de les organitzacions escoltes, així com la no existència d’associacions mixtes en altres països podrien ser-ne algunes, però a Europa la gran majoria d’associacions fan coeducació, totes si parlem de la nostra federació estatal.

L’escoltisme és encara, malgrat l’esforç de moltes persones, un moviment carregat de tòpics, no vull que un més sigui el masclisme. No crec que sigui cert en cap aspecte i, a més a més, tristament, aquests números en els quadres dirigents no ens diferencien de moltes altres entitats sense aquesta càrrega tòpica.

No hauríem de començar treballant perquè les nostres organitzacions reflecteixin la societat que volem?

A Acció Escolta no ens conformem i reivindiquem aquesta responsabilitat en els fòrums on cal. Personalment estic força cansada de sentir que no hi ha dones que vulguin agafar un càrrec, o que no hem trobat cap dona que volgués participar, o altres desenes de justificacions amb les que vosaltres segur que us hi heu trobat també. Aleshores, això vol dir que fins els 18 anys hi ha un 50% de dones als agrupaments (ara sembla que són més) i que després totes desapareixem? Sabem que no és així, i tenim totes les eines per canviar les coses. Només ens cal la voluntat de fer l’esforç, de dedicar temps a pensar-hi i analitzar-ho de debò. La missió de l’escoltisme és construir un món millor, no hauríem de començar treballant perquè les nostres organitzacions reflecteixin la societat que volem?

Ara bé, alguna cosa hem de fer al respecte, lluitar per canviar aquesta situació. No ens podem quedar amb la idea que els números són casualitat, segur que hi trobem explicacions racionals, però ens agraden? O són reals? Potser no ho estem fent prou bé, potser ens estem limitant a posar els nens i nenes a treballar plegats des de petits i així ja considerem que estem coeducant.

No canviarem aquesta situació amb una actitud passiva, la coeducació ha de ser una estratègia activa i present en les nostres programacions i activitats, hem d’aconseguir una igualtat d’oportunitats real que siguem capaços de transmetre a tots els nostres espais, més enllà dels que hi participen infants.

I cal que tots els i les membres del moviment tinguem aquesta sensibilitat i la voluntat de canviar la situació actual. © Nancy Spero

|22

DONES... O DONES I EL PODER

Viure el gènere des de l’associacionisme adult Aida Leal Coordinadora general Ateneus Laics i Progressistes

Com ja sabeu, i alguns estudis de la Fundació Ferrer i Guàrdia ho han avalat, el paper de les persones de sexe femení en les entitats de base infantils i juvenils és fonamental. Entenem com a sexe femení les persones amb unes característiques físiques i biològiques determinades, i d’aquesta manera ens hi referirem en l’article que tenim entre mans. El mateix amb les persones de sexe masculí.

Elles, les persones de sexe femení, composen el gènere amb un percentatge més alt de participants (Compte! Són dades objectives, que no m’ho invento pas!). El percentatge de monitores, caps escoltes i dirigents dels casals de joves suposava un 60% en l’estudi del Moviment Laic i Progressista de l’any 2006. És a les entitats de base en què participem, als esplais, als agrupaments escoltes i als casals, on les joves comencem a formar-nos com a dirigents, assumint responsabilitats de dinamització, organització i direcció estratègica. Però aquesta assumpció de responsabilitats es veu clarament minvada a nivell federatiu: les persones de sexe masculí, principalment, són les que ocupen papers de presidències i vicepresidències. Això no és només una coincidència, no. Però el més curiós es que aquest fet es doni també en les nostres entitats del moviment, entitats que eduquen i transformen a través de valors, des de l’exercici del lliurepensament.

Per què tenim aquest pànic escènic? Potser és inseguretat? O potser creiem que és massa “ostentació” de poder per al sexe femení, l’assumpció de certes responsabilitats? Potser existeix un decàleg femení en el qual es prohibeix l’exercici d’una vessant més estratègica i política? On està escrit això? És cert que, tradicionalment, els llocs de poder han anat associats a un gènere, així com a una manera de fer i sentir. Però nosaltres, militants d’entitats que difonem valors des de la laïcitat, per què no som capaços i capaces de practicar amb l’exemple? No som prou valents i valentes? O considerem alguns camps poc segurs o “pantanosos” per endinsar-nos-hi plegats?

Actualment tinc el plaer de poder-me estar endinsant en el marc de l’associacionisme adult: tot un món del qual estic cada vegada més a prop de participar-hi! Els punts de vista similars, així com les diferències respecte a la tradició associativa de la qual provinc, són molt interessants. L’experiència m’està aportant un creixement intel·lectual i personal que difícilment podré retornar.

Ateneus Laics i Progressistes representa l’herència d’una societat civil il·lustrada que va vetllar per l’aplicació dels drets humans, així

23|

com dels valors democràtics. El nostre projecte associatiu cultural, basat en la laïcitat, ens hauria de permetre fer extensius i aplicables tots aquells valors amb els quals fem pedagogia, incidint en l’entorn més proper.

D’altra banda, en aquest nou món adult, pel fet de ser més experimentat i madur, sembla lògic que s’hagi de trencar amb algunes dinàmiques, vicis i “problemàtiques” d’altres models d’associacionisme en franges d’edat anteriors. Però no és així. Mirant el llistat d’ateneus i entitats culturals, es pot comprovar que es repeteixen alguns esquemes, fins i tot amb un percentatge molt més elevat. Les persones de sexe femení no hi són! Què ha passat amb elles? Han perdut l’interès en la participació associativa? O potser el projecte associatiu cultural no és prou atraient?

No ho crec així... Es torna a comprovar la mateixa similitud amb les entitats de base infantil i juvenil. Les persones de sexe femení hi som, en càrrecs d’organització, gestió i administració d’algunes de les seccions, i en les activitats que es desenvolupen als ateneus. Les seccions de teatre, música, català, sensibilització en la cooperació internacional, cuina, segueixen tenint nom de dones.

En canvi les d’escacs, cobla, recuperació de la memòria històrica o anàlisi social i política van íntimament lligades als noms d’homes.

Trobem, tot depenent de la temàtica, una possible paritat en les coordinacions de les seccions; però pel que fa als càrrecs directius de les entitats, no és ben bé així. És preocupant. De vint ateneus podem trobar-ne dos que compten amb una presidenta al capdavant, i això dins l’esfera declarada com a laica i progressista. Què ens podrem trobar en les taules nacionals de l’àmbit cultural?

Històricament, els ateneus van desenvolupar un paper social prou rellevant que, des d’Ateneus Laics i Progressistes, volem recuperar per donar-li valor. No és un paper que únicament hagi quedat en el llegat d’un passat estroncat, suposa una tasca transformadora cultural que, a l’actualitat, segueix en vigència, però probablement “eclipsada” per altres ens inexistents en altres moments de la història. Els presidents dels ateneus van tenir, i en alguns municipis en segueixen tenint, incidència i poder mediàtic. En alguns moments de la història, els presidents d’aquestes entitats eren els potencials alcaldables, i en la trajectòria dels ateneus clàssics ho podem veure a través dels seus documents i quadres il·lustratius. El mateix patró també es trasllada a la resta de federacions de cultura popular, amb les quals coincidim en els espais per a l’intercanvi i el treball coordinat.

Existeix un decàleg femení en el qual es prohibeix l’exercici d’una vessant més estratègica i política?

Malgrat la joventut d’Ateneus Laics, entenc aquesta segona part del relat cultural com l’oportunitat per poder enllaçar aquells valors estroncats per a la defensa d’una societat més justa amb tots els seus individus, sense distinció de femení i masculí.

L’ ENTREVISTA

XAVIER AMORÓS: EL GENIUS LOCI Ferran Escoda Espai de llibertat

Aquest reusenc nascut el 1923, escriptor, polític i botiguer, és un home cívic i actiu, amant de la terra i de les persones que l’habiten. Ara es publica la seva Obra completa gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament de Reus, una bona oportunitat per acostar-nos a la literatura d’un home que ha trobat en el relat local la clau per bastir una obra sòlida i interessant.

25|

Xavier Amorós ha estat senador pel PSC en dues legislatures, ha atès rere el taulell d’una de les botigues de teixits més emblemàtiques de Reus, però, per damunt de tot, és escriptor, encara que ell afirma que mai no s’ha lliurat completament a la feina literària. Però aquest poeta, memorialista i articulista, amb el temps ha bastit un testimoni extraordinari del que ell anomena uns “temps estranys”.

Xavier Amorós s’ha mantingut sempre en una discreció perifèrica, mai no ha volgut abandonar el seu Reus quotidià, i això ho ha pagat la difusió de la seva obra, perquè Barcelona, emmirallada en el seu melic, no mostra mai gaire interès per res més que no sigui el seu terme metropolità o el de l’Empordà gironí. Però Amorós no se’n plany ni expressa rancúnies, com a molt constata amb tristor que Barcelona s’embadaleix amb el seu jardí del nord i no se’n recorda mai del “pati” que té al darrera.

L’obra literària de Xavier Amorós ha crescut a recer de la plaça Prim, amb el batec de la ciutat de Reus com a principal motor literari. Amorós parla de Reus sense èmfasis ni excessos innecessaris, però amb el detall de la seva mirada meticulosa ha escrit centenars de pàgines sobre aquesta ciutat feta a ella mateixa. “Reus va crèixer perquè la gent la va triar com a punt de trobada del comerç. Aquí sembla que s‘hi ha fet mercat des de temps ben antics, almenys així ho assenyalen les excavacions i em sembla una idea prou atractiva. Reus en els temps del gran comerç era un lloc d’atracció per a la gent d’aquesta part de Catalunya, de l’Aragó i també del nord de València. Reus va ser el lloc escollit per fer el seu mercadeig. Tot això passava a la plaça del Mercadal, plena de carros i pagesos amunt i avall. Després van fer la plaça Prim, que es va convertir en l’escenari dels senyors.”

“Reus s’ha conformat com a capital per la seva

situació, té el mar a una distància suficient perquè no els emprenyessin els pirates, el territori fa una petita pendent i té una bona visibilitat. Aquí els pagesos trobaven el lloc on vendre els fruits i d’aquí, concretament a Salou, sortien els vaixells que, costejant, arribaven fins als Països Baixos; d’aquí vénen les holandes de Reus amb que feien l’aiguardent, que encara avui és un derivat d’aquell que marcava la cotització de l’alcohol mundial. Doncs aquells vaixells que arribaven fins a l’Àrtic anaven repartint les avellanes, les ametlles, l’oli i el vi, que, si es feia malbé, el transformaven en alcohol. Així, després de portar fins al Bàltic tots aquests productes, carregaven de bacallà i de pesca salada, i també de sucre i de cafè. A Reus hi havia els grans magatzems per rebre tot aquest comerç. D’aquesta manera Reus es va convertir en el lloc oportú també per proveïr.”

Barcelona s’embadaleix amb el seu jardí del nord i no se’n recorda mai del “pati” que té al darrera I en aquest escenari propici al comerç, el botiguer és un personatge fonamental. “Són molt reconsagrats els botiguers, estic d’acord amb en Pla, el botiguer i la botiga són l’espina dorsal del país, la força de Catalunya se sustenta en aquest tipus d’empresari. El botiguer és un individu que no creu en res. Bé, només creu en una cosa: la llei de l’oferta i la demanda, la resta tant li fot tot... Llavors, per defensar aquesta llei ha de fer el que sigui. “No t’emboliquis Quimet”, li diu la dona “no t’emboliquis”. Però aquest botiguer pràcticament ha desaparegut”. I l’Amorós fa aquesta afirmació amb una certa recança.

“De vegades també pateixo perquè el país

|26

continuï sencer, continuï existint, amb una existència autèntica. Aquest esperit botiguer conforma una espècie de base de l’edifici fet d’una sèrie de petites voluntats. Els botiguers tenen -tenim- tots els defectes del món perquè són mesquins, coquins, avariciosos, són poc imaginatius. Tot el que vulguis. Com aquell botiguer que li deies: ‘Escolta Josep, et felicito, m’han dit que la teva filla toca tan bé el piano’. ‘Què coi m’expliques del piano, a mi l’única música que m’interessa és la de la màquina registradora!’. Malgrat la literatura i la passió d’Amorós per les històries reusenques, ell es reconeix botiguer: “Sóc conegut com a botiguer, que és una feina que és com si t’estessis al mig del carrer. Als matins la clientela era la dels pobles de la comarca i a les tardes venien els de Reus”. Per a l’escriptor el taulell ha estat com un petit teatre —la seva gran vocació—, un escenari on veure desfilar tots els personatges. Des dels baixos de cal Bofarull, on aixecava la persiana “Les Amèriques”, Xavier Amorós projectava la seva mirada poètica:

Els botiguers Quan la tardor s’encalla en un tebi recer i entrem en una mena de paradís formal, els botiguers remuguen perquè no arriba el fred i la venda es retarda.

Jo els sento remugar sota la meva pell i m’enfurrunyo amb ells en un acord perfecte.

Llavors, somnio —podria somniar— que tot l’any, nit i dia, sóc un autèntic botiguer.

I que tranquil em sento si ens ve el fred primerenc i algú diu: com treballen, deuen fer molts diners.

I tinc l’olor de roba enganxada als cabells i bec, sovint, glops d’aigua del càntir de Verdú perquè he fet molt l’article.

I no queda res buit ni res em neguiteja.

I després em desperto per estimar i comprendre; per estimar i comprendre els botiguers fets i deixats estar enmig d’un ball inarreglable.

Amorós es va convertir en botiguer als divuit anys a causa de la prematura mort del seu pare, fundador amb dos socis de la seva

27|

botiga de teixits. Llavors ja havia sentit la vocació literària, la necessitat d’escriure.

“No era mal estudiant, però no sé si em va trasbalsar molt la guerra o la descoberta del món. En aquells anys vaig arribar a fer una prova perquè m’agradava molt el teatre, els de casa anaven molt al teatre, eren d’una associació d’espectadors del Centre de Lectura.

Com que Reus està a mig camí de Barcelona a Madrid o de Barcelona a València, dues persones del Centre, en Josep Banús i en Josep Miquel Pàmies, estaven alerta i anaven enxampant les bones companyies quan anaven de Barcelona a Madrid. Així teníem a Reus una programació excel·lent. A casa hi havia una bona biblioteca, de Guimerà fins a Lorca, passant per l’Adrià Gual o l’Ambrosi Carrion. Quan el meu pare se’n va adonar que jo tenia afició per llegir em va regalar les obres de Puig i Ferrater (Camins de França, Els tres al·lucinats). El meu pare va venir a Reus, des de Pradell, quan tenia onze anys. A casa vaig viure un ambient favorable a la literatura. La meva mare, per exemple, era una enamorada de Laura a la ciutat dels sants, i recordo que d’adolescent vaig llegir Aloma tot just publicada, i amb la mare discutíem perquè jo li deia que havia sortit un llibre que superava la seva estimada Laura. Quan era una criatura llegia els Cants místics de Verdaguer i, és clar, les novel·letes d’en Folch i Torres i L’illa misteriosa de Verne i també L’illa del tresor, que era tota una altra cosa.”

“A escriure vaig començar quan estudiava als Escolapis a Barcelona, perquè m’avorria amb tantes hores d’estudi. A casa ho tenien molt clar i, fins i tot, per Nadal em feien escriure uns pastorets. Vaig començar escrivint poemes. Tenia un bon professor, Josep Boix i Selva, germà d’en Maur que va guanyar el premi Carles Riba (que Xavier Amorós va guanyar el 1964). En aquest país hi ha ha-

gut la idea equivocada que escriure poesia és més fàcil. La nostra cutura està cap per avall, posem els poetes com a punta de llança de la literatura. La veritat és que no m’atrevia a escriure en prosa, només ho feia quan no tenia més remei... Quan el centenari de Gaudí em van donar un premi, però tenia por de posar en evidència la meva ignorància a l’hora d’escriure en prosa, amb la poesia era tota una altra cosa. Però va ser gràcies al Molas, que sempre em deia: “Tot això que expliques ho has d’escriure” i jo no li feia gaire cas. Jo no és que expliqués res, era la meva xerrameca.

Fins que un dia em va dir: ‘A Els Marges t’he reservat unes pàgines, envia’m el què tinguis’”.

Allò li va servir per trencar el gel, i fins ara.

La nostra cultura està cap per avall, posem els poetes com a punta de llança de la literatura Va ser divuit anys president del Gremi de Botiguers del tèxtil, obligat per les circumstàncies, així que mentre anava a Tarragona a demanar permisos per a les representacions de teatre de l’associació d’espectadors, també ho feia per als botiguers... “I això que els botiguers em recriminaven que no hagués fet d’aprenent i no hagués anat repartint paquets i, a més, arribava a les deu, renunciava a les vacances perquè no m’emprenyessin, però vaig aconseguir algunes coses pel gremi barallant-me amb l’Administració.”

Els seus llibres memorialístics són un repàs detallat del seu temps: L’agulla en un paller, Camí dels Morts, o els dos volums Temps estranys, configuren un retrat excepcional del temps viscut per l’autor. Amorós és un home de diàleg, de consens sense renúncies. Pot-

|28

ser la militància del seu pare a Esquerra Republicana i la de la seva mare a la Lliga li van fer entendre el fenomen de la convivència civilitzada.

La seva vida política és una conseqüència de la implicació amb la seva comunitat. “Es va formar la Comissió Democràtica del Baix Camp, jo era independent, tenia bones relacions amb socialistes i comunistes i coneixia els que més tard serien Convergència —que, per cert, vaig declinar fundar al Baix Camp— Els del PSUC eren els únics que estaven una mica organitzats. Els socialistes intentaven restaurar l’organització, abans de la Guerra aquí només hi havia el partit socialista d’en Serra i Moret. El contacte amb el Reventós era el Martí i Salvat —que havia estat secretari d’en Comorera—, ell em va posar en contacte amb el Partit Socialista. També hi havia algun petit contacte amb Unió Democràtica. Vàrem decidir amb l’Hoac (Hermandad de Obreros de Acción Católica) crear una comissió unitària de partits i alguns independents a Reus, per mirar de fer alguna cosa sense prendre mal. Vam començar l’any 1967, llavors ens vam començar a reunir regularment en un local d’Acción Católica, érem uns vuit o nou.

Però de seguida vam deixar els locals perquè la policia ja estava al cas. Ens trobàvem on podíem i fèiem algun paper, sobretot de caire local, que vam descobrir que eren bastant eficaços. Per exemple, vàrem enviar uns dos mil exemplars d’un full i l’Ajuntament va estimar que d’aquell full n’havíem fet deu mil exemplars, la qual cosa va ser tot un èxit.”

“Vam fer una reunió per oficialitzar la Comissió, era el maig de l’any 68, i van venir tres representants de la Taula de Forces Polítiques de Barcelona, un era el fill del Coll i Alentorn, en Xavier Andreu Castellà en representació d’Esquerra Republicana, i

el tercer era un del PSUC de qui no en vaig conèixer el nom. Érem una quarantena de persones. També venia de vegades Josep Pallach, que era molt valent, venia de Perpinyà expressament a Reus, on ens reuníem amb en Joan Reventós” “A la botiga s’hi van fer algunes reunions, també vaig deixar la clau a uns quants del PSUC, i algú fins i tot hi va arribar a dormir.

Des del Centre de Lectura, que va presidir en Jordi Escoda, que va ser després qui va fundar Convergència a Reus, es van portar totes les conferències de les Terceres Vies que es van fer a finals del franquisme. Una cosa habitual quan hi havia manifestacions era que tothom s’amagava al Centre de Lectura, el nostre estimat ateneu, els manifestants es trobaven més segurs al Centre de Lectura que no pas en una església, que era on habitualment es buscava refugi.”

Va arribar la democràcia i vaig anar a Madrid al Senat i, la veritat, em vaig sentir molt poc útil...

“Quan va arribar la democràcia jo no volia fer política. Vaig ser senador (1986-1993) a Madrid sense estar afiliat al Partit Socialista, l’afiliació mai no m’ha agradat. Quan feia un parell d’anys de legislatura hi va haver una crisi al Partit Socialista i em vaig afiliar perquè creia en aquell socialisme, ara hi crec molt menys, perquè trobo que s’han convertit en uns conservadors per a mi inesperats, però hi tinc bons amics i jo em considero d’una minoria que no està conforme, en tot cas estic a l’oposició des de dins, però hi va haver un moment en què vaig decidir afiliar-me i no he volgut trencar el compromís, però crec

29|

que el partit, amb raó o no, està en una línia molt més conservadora de la que jo voldria.

Però la política no és que mai m’hagi agradat massa. Durant el franquisme jo em movia per la causa catalana, primer, i per la causa social, després. Llavors estaves d’acord amb l’antifranquisme i sabies que podies acabar a allò que en deien el Tribunal de Orden Público. Però bé, va arribar la democràcia i vaig anar a Madrid al Senat i, la veritat, em vaig sentir molt poc útil...”

“La República no el va necessitar mai el Senat... Aquella pobra República tan esquilmada per tot arreu i que només va durar tres anys, si treiem el bienni negre, i que va ser insultada per tot arreu. A més a més ha estat poc analitzada i malament. Però quan acceptes que la gent et voti tens una obligació. He tingut temes que m’han preocupat molt, per exemple el de la drogaaddicció i vaig procurar bellugar-me molt, però res. Vaig arribar a la conclusió que hi havia molts polítics que hi eren per pròpia conveniència, potser perquè havien escollit una professió que no els agradava, n’hi havia molts que eren, per exemple, professors de física o de literatura i que estaven molt millor al Senat, ningú m’ho va confessar obertament, però no era difícil sospitar-ho. Aquesta falta de vocació era evident. Diuen que a les seus dels partits, quan vam recuperar la democràcia, un democràcia que... psè... es van començar a dictar instruccions als senadors per part d’uns pares de la pàtria. ‘Heu de ser abnegats’, però hi havia qui no ho sentia: ‘com diu?’ ‘Que heu de ser abnegats!’, però al final van entendre ‘aprofitats’. Ara sembla que el qui en política no és un aprofitat és un ingenu, un infeliç...

Un poble que pensa això, i jo sospito que els italians també pensen això, veient el Berlusconi, és un poble que va per mal camí, que no sap on va, jo espero que nosaltres, i quan

dic nosaltres no sé si em refereixo als catalans o als espanyols, perquè jo sóc d’aquells que cada dia se sent més afeixugat per estar associat a Espanya... Els catalans ja som prou desgraciats, només ens falta compartir la sort dels espanyols, que jo els veig encara més desgraciats que nosaltres. Així que si t’has de buscar un soci, buscat un soci més sòlid.

També s’ha perdut l’oportunitat de fer una altra República, tant me fa a mi la monarquia.

La llàstima va ser a la transició no fer un Estat federal. No entenc com, amb l’empenta del País Basc i Catalunya, no ho hem aconseguit, a més a la resta d’Espanya haurien de veure que la fórmula federal és la més saludable per a tothom. El problema és que, ara, ja no ens serveix ni el federalisme, que hagués estat un pal·liatiu, un bon pal·liatiu. Ho dic seriosa-

|30

moni insubstituïble, l’obra d’un observador lliure de complexos i apriorismes. El seu vitalisme amable es fa evident quan xiula alegrement, mentre regira entre els papers per trobar la dada exacta que inclourà en el proper article —en publica un cada quinze dies al Punt Diari—. Els seus articles, nascuts sovint d’allò local, ens porten a les veritats universals, com sol passar amb la bona prosa.

Els demanaria als joves que no els faci vergonya de sacrificar-se o d’anar de bona fe, que això no és cap ridiculesa

ment, encara que sembli una conya, ho dic perquè així ho penso.”

“El futur el veig molt malament. No hi ha gent per tirar endavant projectes engrescadors. Hi ha massa polítics que es deixen endur purament pels instints. Com pot ser que estimin la pàtria i després es dediquin a col· locar el germanet? Els hi falta vocació. No hi ha lluita de classes, només hi ha l’aspiració de pujar de classe, com més ràpid millor.”

Parlant amb Xavier Amorós sembla que s’hagi convertit en articulista sense voler-ho, des d’una botiga que l’ha dut a implicar-se amb el carrer, amb la ciutat, amb el país Hi ha una petita coqueteria, una humana modèstia, en aquest proclamar-se botiguer, potser empès per aquest rigor que l’ha fet deixar la poesia al passar dels anys, però continua fidel als seus articles periodístics que són un testi-

Quan se li pregunta pels joves, per allò que els diu davant del futur, és senzill però contundent: “En aquest país on tothom vol fer el viu jo els demanaria als joves que no els faci vergonya de sacrificar-se o d’anar de bona fe, que això no és cap ridiculesa. Espero que els joves no vulguin fer el viu.”

31|

LA COL·LABORACIÓ

LA RENDICIÓ DE L’ESGLÉSIA A LA MODERNITAT A trenta-cinc anys de la publicació de Roma senza papa de Guido Morselli Luca Tedesco Professor d’Història Contemporània.

Università degli Studi, Roma

Fa trenta-cinc anys, a l’estiu de 1974, es donava a la impremta Roma senza papa de Guido Morselli, autor descobert pel gran públic tan sols a l’endemà del tret amb el que, al juliol de 1973, es treia la vida. El protagonista de la novel·la, Walter, un sacerdot suís, no pot deixar de recordar l’actual pontífex, i l’Església dibuixada per Morselli, situada a la fi del segle XX, sembla anticipar la d’aquests mateixos anys i els propers. En una capital abandonada per un Joan XXIV, retirat en un desencisat exili a Zagarolo –poble d’estiueig del Lazi- , per desvagar-se entre espectacles de funambulistes i jocs de mans i passejades en mula, i lligat sentimentalment amb una teòsofa de Bengalore –a l’Índia-, Walter assisteix estupefacte i impotent a la desfeta, a la rendició sense (gairebé) condicions de l’Església als afalacs i a les trivialitats de la modernitat. D’altra banda, amb la topada frontal amb aquesta darrera, la primera no podia sinó sortir-ne destrossada. Com suggereix la revista dels jesuites Études, “les vies del progrés coincideixen amb les de la Providència, és inútil i perjudicial enfrontars’hi, per després posar-se els últims a la cua.

L’Església, primer, s’ha posicionat en contra del tabac, de les vacunes, del part sense dolor, dels anticonceptius, de l’eutanàsia, i, a la fi, ha hagut d’aprovar-ho tot. Canalitzar els fenòmens socials, no pas ignorar-los o combatre’ls, aquesta és la saviesa cristiana: no l’odium theologicum, o la vel·leïtat de la intransigència”. Per reforçar-ho, adduïa Civiltà Cattolica: “les coses són perjudicials perquè són prohibides, no són prohibides perquè són perjudicials. En matèria de fe l’autoritat religiosa ha de ser severa, en matèria de costums, indulgent; van fer bé els capellans americans que fa vuitanta anys van reprovar el prohibicionisme”. I, alhora, per exemple, en matèria de drogues, es demana Walter, el prohibicionisme encara mantin-

|32

gut per l’Església “és potser més justificat que el de Woodrow Wilson, que posava en el ban de prohibicions el Bourbon i el Canadian?”. D’altra banda “L’Orient, on l’opi i el cànem indi formen part de l’alimentació comuna des de fa dos mil anys, posseeix, doncs, aquell profund sentit del diví que a l’Occident hem perdut de bon tros, amb totes les nostres inhibicions, els nostres tabús higiènics”. Aquí Morselli, amb massa pressa, certament exagera. Que sobre el tabac, les vacunes i el part sense dolor les jerarquies eclesiàstiques hagin revisat antigues hostilitats és fora de dubte, però sobre els anticonceptius i l’eutanàsia són encara disposats a llençar-se a la baralla, llança en mà. Potser el papa alemany no assumeix cada dia més les formes de l’encaparrat i, per això, certament admirable Don Quijote, capaç de suscitar la hilaritat del públic, tal com Ratzinger en el seu anatema contra el preservatiu en terres de l’Àfrica? En el tema del celibat dels capellans, es llegeix a la novel·la, la seva abolició, després d’una inicial perplexitat, ha estat ben acollida pels “frares irlandesos, els prelats parisencs i holandesos, les dues temudes comunitats galicana i bàtava” que s’han “ordenadament adaptat als nous usos també perquè les opinions locals, les masses, els observadors laics, els recolzaven cordialment”. A Itàlia, altrament, la reacció ha estat diferent, “ben disposats els interessats, el clergat, i fàcilment convençuts els que els envolten, a partir de la comunistitzant Acció Catòlica, i en canvi, contrària la massa dels fidels fins a l’hostilitat, amb els primers matrimonis eclesiàstics semiclandestins i protegits pels carabinieri”. També el papa actual resisteix voluntariós, com presumiblement resistiran els seus successors. Però fins quan? I sempre fins quan els tecnicismes i hibridismes

no impediran la dispersió del verb de Crist en un complex cultural diferent? “Calen noves càtedres –diu convençut Künstli, capellà compatriota de Walter- Especialitzades. No n’hi ha prou amb l’ara ja vella cosmoteologia.

L’home d’avui és una galàxia. La vida d’avui és pluralisme. Sense límits.

Cal prendre’n acta Fa falta una teologia de l’aculturació, una teologia de l’automatització”. “L’home d’avui és una galàxia –intervé un altre- La vida d’avui és pluralisme. Sense límits. Cal prendre’n acta” Els pares francesos de la Salle no han proposat potser l’eliminació de “les restes de discriminació” entre budisme i ciristianisme? I aquesta proposta profetica ha estat realitzada l’any passat, quan, a Prato -prop de Florència- una mà sol·lícita i pietosa ha posat una estàtua de Buda en el pessebre. L’arribada fins aquí, ha aclarit un alt prelat, de “símbols d’altres religions ens diu que hem de passar comptes amb allò que jo anomeno el procés de mestissatge”. Una consideració, aquesta, que hauria pogut aparèixer ben bé a les pàgines de Roma senza papa.

33| LA COL·LABORACIÓ

BARROSO REP LES ORGANITZACIONS NO CONFESSIONALS Eddy Bonte Responsable de comunicació de NVAO Organització per a l’acreditació de l’ensenyament superior als Països Baixos i Flandes

El 26 de juny de 2009, el president de la Comissió europea, José-Manuel Durao-Barroso, va rebre “les organitzacions filosòfiques no confessionals”, entre les quals hi havia dues federacions de lògies maçòniques espanyoles, en el marc d’un diàleg regular amb « les conviccions », tant religioses com no confessionals.

Tot reconeixent la contribució de la « tradició humanista » als valors d’Europa, el president de la Comissió europea es va manifestar a favor d’una “separació entre religió i política”.

El president Barroso, en presència també de M. Pöttering, president del Parlament europeu, i de les comissàries Michel i Figel, rebé oficialment les “organitzacions filosòfiques no confessionals », en el marc esmentat. No es tractava de la primera trobada amb « les conviccions » en general, però sí la primera d’aquesta mena: una veritable taula rodona amb una bona dotzena d’associacions humanistes maçòniques i laiques, d’entre les quals n’hi havia dues d’espanyoles, la Federació espanyola del Dret Humà i la Gran Lògia Simbòlica espanyola. Les declaracions oficials del president i d’alguns « pesos pesants » no confessionals, com el Gran Orient de França, van donar lloc a un viu debat. Les dues hores es van desenvolupar en un ambient positiu i franc, amb un president molt atent i seriós.

Segons Barroso, Europa es troba davant d’algunes « tries de fons », tries que han de « confirmar els nostres valors », en els que l’eix principal és la llibertat. És per això que s’havia escollit com a tema « el reforçament dels valors europeus », referint-se, en aquest cas, a la contribució de les tradicions no confessionals, com l’humanisme i les Llums, als esmentats valors.

Un president que semblà sincer subratllant sense equívocs que el pensament no con-

|34

fessional pertany als valors europeus al mateix nivell que l’herència judeo-cristiana.

Es manifestà partidari d’una separació entre « religió i política » (la fórmula laica és la separació entre església i Estat!) i afirmà que “Europa com institució” és “aconfessional, neutra i laica”. Aquesta presa de posició és un desmentiment clar a la crida d’alguns països i personalitats, com Polònia o l’ex-president francès Giscard d’Estaing, que volien –i volen, sens dubte sempre- adoptar alguna referència al passat religiós (llegir : cristià) d’Europa en la constitució europea. Al mateix temps, Barroso va contradir les múltiples intervencions de M. Pöttering, president del Parlament europeu, en defensa del cristianisme i del Papa, remarques no pertinents dins un marc explícitament no confessional.

Tot i satisfetes de ser preses en consideració com a constructores, representants i defensores dels « valors d’Europa », les organitzacions no confessionals volien, al mateix temps, diferenciar-se de les tradicions conservadores, especialment en la seva crítica i la seva inquietud respecte a l’islamisme.

Diversos representants, com el qui subscriu, van insistir en les virtuts de la solidaritat, la tolerància, el pluralisme i els drets de les minories, però també en la importància de l’individu i de l’Altre. També es va remarcar que Europa situa l’individu –amb els seus drets i responsabilitats- al cor de la seva política.

Ningú no va contradir Barroso quan aquest va definir la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió com a « no negociables ».

La Gran Lògia Simbòlica espanyola va recordar la persecució dels defensors de la llibertat al llarg de decennis a Espanya i Portugal, la pàtria de Barroso, així com el compromís polític d’esquerra del jove estudiant Barroso, tot citant Jorge Semprún: « Hoy, Europa necesita plantearse los nuevos problemas del

objetivo actual, que ya no es el de la seguridad ni el de la paz, como era antes, sino el de la expansión de la idea de Europa ». (1). El president va respondre que ell tenia divuit anys quan « la democràcia va arribar al meu país », que coneix prou bé la persecució esmentada i que ell « respecta molt les organitzacions maçòniques » Cal subratllar la presència de federacions de lògies maçòniques de naturalesa “adogmàtica”.

En efecte, aquestes entitats havien estat alguns cops les úniques representants del pensament humanista, laic i no confessional dels seus països. Havent escollit el corrent adogmàtic de la francmaçoneria, el president ha exclòs clarament del camp no confessional, i justament, les federacions maçòniques “regulars”, és a dir, reconegudes per la francmaçoneria anglesa –prou majoritària en alguns països europeus. Efectivament, el Regne Unit va ser representat per la « National Secular Society »…

En conclusió, aquesta trobada, seguida d’una sessió fotogràfica i d’un comunicat de premsa, ha de ser valorada com el reconeixement del paper històric (sovint mal conegut i censurat) de la tradició humanista, laica i no confessional, així com del seu lloc actual en el debat sobre els valors en un món on els fanatismes religiosos i econòmics ens obliguen a prendre posició per la nostra divisa, somni comú per a tota la humanitat: llibertat, igualtat, fraternitat.

(1) Jorge Semprún : Pensar Europa, CCCB & Tusquets Editores, Barcelona, 2008.

Participants Federació Humanista Europea, Associació Europea Del Lliurepensament, Centre D’acció Laica (Bèlgica), Gran Orient De Bèlgica, Federació Espanyola Del Dret Humà, Gran Lògia Simbòlica Espanyola, Gran Orient De França, Gran Lògia Femenina De França, Federació Francesa Del Dret Humà, Ordre Maçònica Internacional Delphi (Grècia), Gran Lògia D’itàlia, Gran Orient Lusità (Portugal) I National Secular Society (Regne Unit)

35|

LA COL·LABORACIÓ

LA SETMANA TRÀGICA A L’ESCOLA DE TEATRE DE L’ORFEÓ DE SANTS Josep Casalí Dramaturg l’obra

Volent ser un pont entre l’escola dels anys 70/80 i l’actualitat, un grup dels antics membres de l’Escola de Teatre hem iniciat l’activitat teatral de nou a l’Orfeó de Sants, dins del projecte de “l’Escola de les Arts Sants XXI”, que l’entitat ha encetat per donar continuïtat als estudis teatrals.

Com a primer referent hem estrenat, aquest mes de febrer, el muntatge “Enllà del Temps, Barcelona i la Setmana Tràgica, 1909-2009” El muntatge “Enllà del Temps” (1909-2009), és un projecte que neix arran del centenari de la Setmana Tràgica i de I’execució d’en Francesc Ferrer i Guàrdia al 1909, i també com una revisió de l’espectacle que, sobre el mateix tema, va dur a terme I’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants el gener del 1975 al teatre del Casino Aliança del Poble Nou, prou representat per tot Catalunya, i també a València, durant tot el 1975, que va merèixer el Premi de la Crítica Serra d’Or al millor muntatge teatral de I’any. A partir d’aquest plantejament s’ha elaborat una dramatúrgia amb la cronologia dels fets de la Setmana Tràgica, les veus d’alguns dels poetes amb una certa vinculació al tema i també, naturalment, escenes del muntatge de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants de 1975, amb fragments de Mª Aurèlia Capmany que feien esment als tràgics fets.

L’espectador serà sempre còmplice i part del joc del Teatre dins del Teatre El nostre muntatge respon al que n’han anomenat “teatre pobre”, és a dir, despullat de mitjans materials, que són suplerts amb la més gran imaginació i el “living newpapers” que presenta al públic la informació dels esdeveniments de forma objectiva, instant a l’acció social implícitament i explícitament.

L’espai escènic és totalment despullat, excepte un ciclorama o càmera negra, cadires plegables de tisora, algun penja-robes, o suports per als diferents elements de I’attrezzo o vestuari...

Els actors van vestits de manera actual: texans, samarretes i bambes, sobre el que es col·locaran els diversos elements de vestuari en funció del personatge que, en cada moment, els toqui representar. Tots els canvis d’escena, de personatges, són fets sempre a vista del públic, és a dir, I’espectador serà sempre còmplice i part del joc del Teatre dins del Teatre.

|36

LA COL·LABORACIÓ

LA DONA A LA MAÇONERIA Francisco López Casimiro Doctor en Història Contemporània

Per les Constitucions d’Anderson (1723) les dones quedaven excloses de la maçoneria. Per ingressar-hi calia ser lliure i de bons costums. En les circumstàncies socioculturals en les quals sorgeix la maçoneria especulativa, les dones, si eren solteres, depenien del pare i, si eren casades, del marit. La regularitat anglesa encara continua impedint la iniciació de dones. El Gran Orient de França, tanmateix, a finals del segle XVIII, va crear “la maçoneria d’adopció” o de Dames. Aquestes lògies depenen d’una lògia regular, i el venerable o un vigilant havien de presidir-les, acompanyats per la Mestra President. A la lògia Els lliurepensadors, del Pecq, s’inicià la primera dona, la periodista Marie Deraismes, al gener de 1882. Això va desfermar una gran polèmica. Una dècada més tard, a l’abril de 1893, decebuda, Marie Deraismes –amb el recolzament de Georges Martin- va crear l’obediència del “Dret Humà”, l’objectiu de la qual era i és fer possible la igualtat entre homes i dones a la maçoneria. A Espanya, a la dècada dels anys 70, malgrat allò que disposaven les Constitucions d’Anderson, comencen a iniciar-se dones en el Ritu d’Adopció sota subordinació a la maçoneria masculina.

A la maçoneria s’hi van afiliar dones d’especial relleu com Rosario de Acuña, Amalia Domingo Soler, Ángeles López de Ayala, Amalia Carvia o Belén Sárraga. Eren dones d’idees avançades i de certa cultura, moltes d’elles lliurepensadores, que lluitaven per la igualtat de sexes, per la seva emancipació, alfabetització i culturització. Van ser els homes els que van prendre la iniciativa en l’emancipació de la dona, el que va ser conegut com a “feminisme d’homes”. A França varen ser els homes els que es van imposar perquè existís igualtat entre homes i dones a la maçoneria.

En la documentació de les lògies i en la premsa afí s’hi pot constatar la preocupació de la maçoneria per l’educació de la dona. Es denunciava que era víctima dels confessionaris. La ignorància de la dona era molt gran, no tan sols en l’educació, també en l’alimentació, higiene, vestit, jocs i diversions. A Granada, els maçons van ser els primers a preocupar-se de l’educació i emancipació de la dona.

Rafael García Álvarez, catedràtic de Ciències Naturals de l’Institut provincial i venerable de la lògia Lux in excelsis, va denunciar la marginació de la dona, atribuïnt la seva man-

37|

ca d’instrucció i les diferències amb l’home a l’educació. Una filla d’Anselmo Arenas, antic venerable de la lògia Pax Augusta, de Badajoz, i després orador de la lògia Reforma nº 75, de Granada, va ser la primera dona alumna de la Facultat de Farmàcia. El Gran Orient Espanyol publicava en el seu Butlletí, i feia seu, un discurs sobre “l’emancipació de la dona” l’autor del qual era el metge militar Germán González Romero, secretari de l’esmentada lògia Reforma nº 75. El reglament de règim intern d’aquesta lògia autoritzava la iniciació de dones per tal de constituir una lògia d’adopció. L’orador deia que la ignorància i les falses idees sobre la maçoneria havien allunyat les dones dels tallers i les havien induït a “mirar amb horror els seus alliberadors”. Afirmava que era la maçoneria la que s’havia preocupat de les dones. Les religions les havien fanatitzat, foragitant-les de l’estudi i de la investigació de la ciència i de la filosofia, “basades en la raó”. La maçoneria seria per a la dona una autèntica escola de formació.

perts en el tema. És un treball meritori sobre un tema del qual no abunda la bibliografía a Espanya. Estudiar la lluita per la integració de la dona a la maçoneria, en igualtat de drets amb els homes, des de la III República francesa, els conflictes amb el Gran Orient de França i, sobretot, analitzar les relacions del “Dret Humà” amb les obediències instal· lades a Espanya, ha hagut de ser una tasca dura. La nòmina de maçons francesos i espanyols compromesos amb la lluita per integrar les dones en els treballs maçònics no és extensa, però sí significativa. Cal remarcar Georges Martin, a França, Manuel Treviño, Julio Garrido o Mateo Hernández Barroso, a Espanya, per citar alguns exemples.

De tota manera, es pot afirmar que, a l’Espanya del segle XIX i primer terç del XX, la presència de les dones a les lògies va ser més aviat testimonial. Ara, malgrat tot, comença a ser més significativa.

Mª José Lacalzada té una àmplia experiència investigadora. En el llibre que comentem ha fet un recull de fonts franceses i espanyoles.

Ho fa amb un bon aparell crític i una acurada i extensa bibliografía. Cal remarcar, també, la profusió d’il·lustracions, fins i tot fotografies, tan escasses a l’època. Cal lloar l’encert de la fundació “Marie Deraismes” en el patrocini i la publicació del llibre i el fet d’haver encarregat a la professora Lacalzada la investigació dels orígens i l’establiment de l’obediència “El Dret Humà”, la maçoneria mixta.

Fa uns mesos, Mª José Lacalzada, professora de la Universitat de Saragossa, ha publicat un llibre sobre l’obediència maçònica “El Dret Humà”, que admet dones en les seves lògies. Es tracta d’una obediència mixta: homes i dones treballen en peu d’igualtat. El llibre El Cimiento Mixto de la Masonería. El Derecho Humano en España (1893-1963) analitza l’establiment d’aquesta obediència. És un treball exhaustiu, que comprèn 10 densos capítols, un esclaridor epíleg que podia haver servit d’introducció, com apunta bé l’autora, i un vocabulari que facilita la lectura als no ex-

Dones d’idees avançades i de certa cultura que lluitaven per la igualtat de sexes, per la seva emancipació

Malgrat tot, trobem a faltar un índex onomàstic que facilitaria la lectura. També, per a una segona edició del llibre, gosaríem recomanar el color de la lletra dels capítols i subcapítols.

|38

LA CREACIÓ

RODES GASTADES Els meus millors pròlegs

La contracultura en el nostre àmbit occidental ha tingut sempre molt bona salut, massa. Sembla que la destrucció dels cànons ha estat més atractiva per als joves creadors que la continuïtat de la línia mater de la cultura. Avui, amb la publicació d’aquest Rodes gastades, rescatem de l’oblit l’obra més singular de la gran patum de la contracultura local, Mau Tàpia, una figura estranya, com totes les que transiten pel costat salvatge de la vida. No entraré aquí en els detalls de la curta existència de l’autor, ho deixo per als biògrafs de la vida frenètica, per als mesuradors de les sobredosis llibertàries. Moltes veus, cridaneres i perifèriques, han caigut pel camí. És evident que la contracultura és corrosiva, sobretot amb aquells que la practiquen.

He parlat de bona salut contracultural i no és que jo me n’alegri, sóc home de la cultura sense adjectius i l’única “contra” que m’interessa és la contracoberta d’un llibre, la resta em sembla un dispendi d’energia mal encaminada que es desgasta en ella mateixa. Però la meva admiració per la família Tàpia, de tanta transcendència en la història del nostre país, m’ha fet sempre propera la figura d’aquest Mau, ovella rebel d’un ramat a voltes massa dòcil. El seu besavi va ser l’impulsor principal de l’Escola Pedagògica Especial, primera institució d’ensenyament dedicada als infants superdotats, i el seu avi fou un dels primers promotors de la creació d’energia elèctrica a la nostra geografia, un il·luminador en el sentit més pragmàtic de la paraula. El jove Mau Tàpia va escopir l’alletament rebut, com qui fa un gest genial i alliberador, però malgrat el seu caràcter transgressor, no ha fet més que ampliar la grandesa del seu cognom amb la seva breu, però notable, aportació a la literatura, entre d’altres polifacètiques provocacions culturals. La contracultura té això: si per casualitat té l’espurna de la qualitat acaba per convertir-se sense remei en clàssic, encara que ens dolgui a uns i altres.

Aquesta novel·la és el pinyol màxim de la construcció literària del malaguanyat Tàpia, i ens ofereix moments intensos d’una lluïssor d’estrella fugaç. El seu testimoni sobre uns anys i una manera d’entendre la vida és, si més no, “personal i transferible”, com anuncia un dels seus capítols. Llegint aquestes pàgines podrem saber com pensaven aquests joves irats que fa uns anys omplien d’alcohol,

39|

drogues i descontent els nostres carrers. Rodes gastades és una història dinàmica, un on the road marejador, un riu desbordat d’esdeveniments, tot el doll poderós de l’inconformisme juvenil, el relat de la revolta nòmada dels fills del progrés i el benestar, la disbauxa final d’un temps d’inconsciència col·lectiva. Tot es fa vell, fins i tot les utopies. Però en aquestes pàgines on —com en la vida— tot acaba morint, hi ha l’espurna angèlica del jove Tàpia, l’esclat terminal d’una nissaga noble i la bellesa màgica de l’artifici gratuït i enlluernador. La flamarada final d’un estel poderós i extint.

No sabia on anava ni sabia què volia, però sí tenia ben clar allò que odiava “Al·lucinat i ebri, Bob va conduir tota la nit, no sabia on anava ni sabia què volia, però sí tenia ben clar allò que odiava. Per exemple, els fars dels qui venien en direcció contrària.

Donaven ganes d’embestir-los. Taral·lejava el Born for death dels Devil and Sons i pensava en Brenda, havien compartit xeringa i unes quantes coses més. Si existia el futur, ell el volia viure amb ella dalt d’un camió d’alt tonatge, conduint de costa a costa. Dalt d’alt, li cantava el cervell, dalt d’alt. Va concentrar la vista en la ratlla blanca de la carretera. No volia pensar. No podia pensar.”

Fins al dia d’avui, Rodes gastades ha tingut una difusió restringida i irregular en edicions gairebé artesanals o amb fragments publicats en aquelles revistetes fotocopiades que anomenen fanzines. És gràcies a aquesta edició, amb unes il·lustracions colpidores del mateix autor, que arribarà al gran públic l’obra de Tàpia, fins ara més conegut per la seva aura de maleït i per les seves excentricitats socials que per la seva obra literària. Mau Tàpia ha estat un artista polifacètic, sens dubte va aprofitar la seva

condició de cadell de la burgesia per obrir-se portes que d’altres companys de viatge ni somiaven que existien. Tothom recordarà l’escandalosa exposició on Mau va penjar vint-icinc marcs buits a la sala de noves tendències del Museu Nacional. També va liderar la banda de rock Bisturís rovellats, que va editar un parell de discos que no passaran a la història de la música, però que, sens dubte, van fer molt de soroll. La vida de Mau Tàpia ha estat consagrada a la comunicació, una comunicació frustrada i alimentada per l’inconformisme i la dissolució. Els herois moren joves i Tàpia va ser un heroi d’una joventut en conflicte amb el seu temps i amb el seu món.

Rodes gastades aporta a la literatura un tarannà diferent, afectat potser per una certa idea ingènua de la vida, encara que sigui una ingenuïtat sincera i dramàtica, abocada a l’autodestrucció i alhora vibrant de vitalitat. Tot plegat amarat d’un humor càustic i sense respectes, tal com ho demostren les seves cançons, que malgrat els anys encara són himne per alguns: “He matat el papà, la mamà m’ha donat les gràcies, / però l’oncle em vol fer empresonar. La, la, la, oa, oa. / He matat el papà i ma germana em vol fer canonitzar. / He matat el papà. No sé qui ho haurà de pagar. La, la, la, oa, oa. / He matat el papà i ara me’n vaig a berenar, oa, oa, oa.”

Aquest llibre és el cant d’una joventut frustrada i emprenyadora, com totes les joventuts, el seu testimoni segur que no deixarà indiferents aquells lectors prou valents com per pujar a la màquina literària inestable i veloç, vertiginosa, de Rodes gastades. Molts recordaran quan els cabells els voleiaven al vent i els colors, a les nostres pupil·les, tenien una intensitat elèctrica. Aquelles rodes gastades de les soles de les albarques de l’estiu. Els meus millors desitjos a tots els supervivents

|40

RECOMANACIONS LLIBRES

El Cisne Negro.

El Impacto de lo altamente improbable.

Un llibre de Nassim Nicholas Taleb.

Que és un cigne negre? És, tal i com ho defineix l’autor, un succés altament improbable, de conseqüències molt importants. El naixement d’una religió, la invenció d’Internet o, fins i tot, els atemptats de Madrid, són cignes negres.

Per què no podem predir o, fins i tot, identificar com a rellevants aquests fenòmens a priori i, en canvi, a posteriori són determinants? Doncs perquè l’ésser humà, com va demostrar Kühn (en l’estudi de les revolucions científiques), estudia només les coses conegudes i els futurs previsibles. No les desconegudes o els futurs considerats irracionals. Per exemple, estudiant el volum de risc d’un casino de Las Vegas, l’autor va descobrir que

les majors pèrdues del Casino no van ser les estafes, o els jugadors professionals capaços de moure milions de dòlars en una nit, sinó un treballador que, per raons incomprensibles, durant anys no va presentar un formulari obligatori a la comissió de joc, el que va costar una multa monstruosa, o que a un directiu li van segrestar la filla i va posar la mà a la caixa il· legalment per pagar...

La raó, tal i com demostra l’autor, és que tendim a ordenar la informació segons criteris que generin dades i conclusions d’estabilitat.

Així, si estudiem la distribució de la riquesa al món ho farem a través de la corba de Gauss, on la majoria de la població se situa enmig de la corba, equidistant entre els dos extrems, amb una figura resultant de gran estabilitat però totalment irrellevant. Perquè, al cap i a la fi, que a l’extrem de la corba hi hagi el Sr. Bill Gates o en Warren Buffet no és numèricament important... En canvi, si ho estructurem segons el capital financer i el poder que representen, obtindrem una corba exponencial de riquesa contraposada a la de la població que ens dibuixarà una imatge inestable i altament conflictiva.

Investigador de les regles i de la manca de lògica de la sort, la probabilitat i el coneixement, en Taleb sap i demostra que qualsevol predicció (per exemple la dels gurús financers) és més pròpia de xerraires de fira que no pas de gent amb una mica de cultura.

I aquesta impossibilitat de predicció, i la producció d’informació a voltes irrellevant, genera el que ell en diu extremistant.

Una societat, la nostra, en què fenòmens imprevistos canvien la direcció de tot el devenir. Així, si analitzem quines eren les empreses d’Internet amb més futur als voltants del 1995, no hi havia ni Google, Youtube, E-Bay o Amazon... La raó, com ell demostra, és que la realitat produeix multitud de probabilitats, en què cada conseqüència encara en genera més i nosaltres només podem controlar-ne una ínfima part.

El resultat és que el guanyador s’emporta tot el premi, perquè, si ens anuncien dos llibres nous, un de J K Rowling a 30 euros i un altre de Jordi Puig a 25, ja sabem quin dels dos es vendrà massivament.

Tot i que, a posteriori, el segon sigui millor, nosaltres ens ho juguem a cavall guanyador per reduir la taxa d’error de la nostra elecció.

L’única solució, segons ell, és una actitud laica que ens situï al marge de la competitivitat de la vida moderna i per sobre -no al marge- de les jerarquies socials i, sobretot, que agafi la nostra vida amb les dues mans... perquè en les situacions on nosaltres decidim els cignes negres són més reduïts.

I, finalment, no oblidant que la nostra mateixa existència com a espècie és un Cigne Negre, així que els fets extraordinaris formaran part sempre de la nostra existència diguin el que diguin les persones de pensament religiós.

(JSC)

Cuando el rojo es negro Un llibre de Xiaolong, Qiu Aquest és el tercer llibre de la sèrie “Inspector Chen” i s’allunya encara més dels convenis del gènere de misteri, amb el seu retrat de l’agitació econòmica i social a la Xina moderna.

Ambientada a Xangai en el que sembla ser a mitjans de la dècada de 1990, el capitalisme està en augment i tothom està tractant d’esbrinar què significa.

Per a l’Inspector Chen, vol dir agafar una setmana de vacances de la Brigada Especial d’Homicidis i treballar per a un acabalat home de negocis amb connexions amb les tríades (Màfia Xinesa). La feina és traduir una proposta de negocis per a un “vell Xangai”, una zona temàtica comercial i d’entreteniment, en un bon anglès que impressioni els banquers d’inversió nord-americans. Mentrestant, al seu suplent, en Yu, li és assignada la feina de resoldre l’assas-

sinat d’una dissident de menor importància. Yu és un policia estricte, treballador i, alhora, un marit i pare lluitant per convèncer-se que ser policia és un treball valuós en la nova economia. Mentre, només troba en el seu superior, en Chen, ocupat treballant en la traducció, una ajuda llunyana, tot i que, de vegades, li doni un cop de mà afortunat.

El misteri, en si mateix, no és particularment fascinant, però sí que ofereix una interessant perspectiva sobre la història moderna de la Xina per als que no hi estan particularment familiaritzats. La dona assassinada havia escrit una novel·la autobiogràfica ( “La mort d’un professor xinès”) sobre el seu amor prohibit amb un poeta, intel·lectual i, per tant, políticament, “negre” (és a dir, un enemic de la classe obrera) quan es trobaven en un camp de reeducació durant la Revolució Cultural. Ella havia estat de la Guàrdia Roja, que va contribuir a la seva condemna, però finalment va ser denunciada quan la Revolució va arribar a l’estadi més dur i demolidor.

La Revolució Cultural, com en totes les novel·les de l’autor, plana sobre la història i sobre la investigació del crim, i demostra ser un poderós llegat fins i tot tres dècades després de la mort d’en Mao. En Yu redueix la feina a sondejar el passat polític de les persones que vivien a l’edifici, per tal de tractar de comprendre el motiu de l’assassinat. Aquests matisos polítics probablement poden semblar complexos (tot i els esforços de l’autor per explicar-ho tot), però permeten una entrellucada

a un món que està desapareixent (la societat socialista) i com, lenta però inexorablement, els nous costums i les noves normes van apareixent i van bastint la nova societat.

Com en els llibres anteriors de la sèrie, la poesia clàssica xinesa és esmentada fins a la sacietat, i a qualsevol escena d’amor s’inclou una referència als clàssics xinesos.

Tot i això, potser l’element més interessant del llibre és la seva descripció de l’ascens del capitalisme a la Xina, amb la migració rural-urbana, el consum conspicu, i la superpoblació. Així que no el llegiu si esteu buscant un misteri apassionant, però feuho si voleu conèixer els matisos dels inicis del capitalisme xinès i com és la vida a una ciutat xinesa poblada per caràcters reals, que podríeu haver trobar a qualsevol cantonada de la ciutat.

(JSC)

LA CREACIÓ

“Camí”, Mariona Vilaseca Mixta sobre tela. 2010 Fragment