Espai de Llibertat - núm. 58

FORO

ESPACIO DE LIBERTAD

Revista d’esquerres per a la formació, la reflexió i l’agitació política Segon trimestre 2010 4,50 euros

58

26, 27, 28 NOVEMBRE 2010

BARCELONA

El monogràfic: Llibertat religiosa, llibertat de pensament, llibertat de consciència...?

L’entrevista: Joan-Francesc Pont Clemente

Número 58.

Segon trimestre 2010 Consell editorial: Josep Sellarès, Gemma Martín, Oriol Illa, David Prujà, Vicenç Molina, Joffre Villanueva, Antoni Castells, Dolors Marín, Santi Castellà, Ferran Escoda.

Espai de Llibertat.

Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg@laic.org www.laic.org Tel. 936 011 644 Fax 936 011 640 Edita: Fundació Ferrer i Guàrdia Impremta: El Tinter, S.A.L. Disseny i il·lustracions: Alex Verdaguer Maquetació: Alex Verdaguer Assessorament lingüístic: Vicenç Molina Revista trimestral.

Preu: 4,50 euros.

Subscripcions: 18 euros/any.

Dipòsit legal: B. 33.262-1996 ISSN: 1136-1581 Espai de Llibertat és membre de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

La línia editorial d’aquesta revista és el lliurepensament, per tant, les opinions del consell editorial, les trobareu a l’Editorial, la resta d’opinions seran únicament responsabilitat de qui les firmi.

Esta revista ha recibido una ayuda de la Dirección General del Libro, Archivos y Bibliotecas del Ministerio de Cultura para su difusión en bibliotecas, centros culturales y universidades de España, para la totalidad de los números del año.

SUMARI Editorial Les lleis fonamentals de l’estupidesa

5

La consigna Pacte Nacional per a la Laïcitat

6

32

No serà una bona notícia Evaristo Villar

38

L’entrevista

La reflexió L’Ateneu Enciclopèdic Popular.

Una injustícia pendent de reparar

Una oportunitat de recuperar la sobirania robada David Prujà i Cárceles

7

Joan-Francesc Pont Clemente

45

La col·laboració

El monogràfic

Feixista jo?

Per a què serveix el cucut?

Contribució a la ciutadania europea Setmana Santa, turisme per a laics Apunts sobre les llibertats i les religions

La llibertat de consciència en un Estat laic Francisco Delgado

12

La llibertat de consciència, fonament de la convivència democràtica Joan Carles Marset

18

La laïcitat, garantia d’igualtat Yolanda Besteiro de la Fuente

24

Els meus millors pròlegs.

S’obra completa (I)

Estat laic, potenciador de les llibertats Antonio Poveda

28

Recomanacions

51 54 55 57 60

La creació

Welcome

64

66

5| EDITORIAL

Les lleis fonamentals de l’estupidesa

Quan li van preguntar a Albert Einstein si l’univers era infinit, va respondre, amb un lleuger somriure, que el que era infinita era l’estupidesa humana...

Carlo M. Cipolla, brillant historiador de l’economia i irònic mestre del llenguatge narratiu, considerava que l’explicació d’una bona part de les actituds, comportaments i decisions dels éssers humans, individualment o en societat, només podien explicar-se en virtut del predomini absolut, de la dominació abassegadora de l’estupidesa. D’una estupidesa que ens arrossega a tots. I de la qual tots en patim. I alguns en gaudeixen. Una acció estúpida, incontrolada, que, de fet, tampoc no acaba de produir cap benefici al subjecte que la protagonitza, però que, segur, sempre, perjudica als que en reben les conseqüències... Quina, si no és aquesta, pot ser la causa que consentim l’encausament judicial d’un jutge que s’ha atrevit a proposar la persecució dels crims comesos pel feixisme i a investigar-ne les desaparicions? Quina, si no, és la raó de que els teòrics representants de la llei en un estat de dret admetin a tràmit la demanda dels hereus d’aquells assassins feixistes? Que, si bé ja no són assassins, continuen sent feixistes... Quina, si no, és la causa de que els dirigents de les xarxes de corrupció urbanística i d’organització d’esdeveniments tan generadors d’ingressos com una visita del màxim representant de l’Església catòlica puguin impugnar la investigació judicial oberta per tal

d’averiguar-ne la trama? Quina és la raó de que aquesta mateixa Església catòlica encara pugui anar fent la viu-viu amb els ja incomptables casos d’abusos de menors, d’abús d’autoritat i d’abús de la confiança de les famílies dels fidels que, conscientment, els confiaven els fills per educar-los i, en canvi, se’ls trobaven sotmesos a vexacions i assetjaments?

“Representants de la llei en un estat de dret admeten a tràmit la demanda dels hereus d’aquells assassins feixistes” I de que encara no hagi realitzat cap mena de neteja entre els responsables que havien estat advertits, des de feia molt de temps, de la comissió d’aquests abusos? Entre ells, evidentment, l’actual Papa. Qui és l’estúpid? Els feixistes que volen la impugnació de procediments judicials fonamentats en la memòria democràtica i en l’honor de les víctimes? Els polítics i especuladors de l’anomenada trama Gürtel i la direcció del Partit Popular? La jerarquia de l’Església catòlica? O els que, a hores d’ara, encara consenteixen que aquesta mena de bestieses puguin continuar produint-se i quedin exemptes de sanció? •

5| EDITORIAL

Les lleis fonamentals de l’estupidesa

Quan li van preguntar a Albert Einstein si l’univers era infinit, va respondre, amb un lleuger somriure, que el que era infinita era l’estupidesa humana...

Carlo M. Cipolla, brillant historiador de l’economia i irònic mestre del llenguatge narratiu, considerava que l’explicació d’una bona part de les actituds, comportaments i decisions dels éssers humans, individualment o en societat, només podien explicar-se en virtut del predomini absolut, de la dominació abassegadora de l’estupidesa. D’una estupidesa que ens arrossega a tots. I de la qual tots en patim. I alguns en gaudeixen. Una acció estúpida, incontrolada, que, de fet, tampoc no acaba de produir cap benefici al subjecte que la protagonitza, però que, segur, sempre, perjudica als que en reben les conseqüències... Quina, si no és aquesta, pot ser la causa que consentim l’encausament judicial d’un jutge que s’ha atrevit a proposar la persecució dels crims comesos pel feixisme i a investigar-ne les desaparicions? Quina, si no, és la raó de que els teòrics representants de la llei en un estat de dret admetin a tràmit la demanda dels hereus d’aquells assassins feixistes? Que, si bé ja no són assassins, continuen sent feixistes... Quina, si no, és la causa de que els dirigents de les xarxes de corrupció urbanística i d’organització d’esdeveniments tan generadors d’ingressos com una visita del màxim representant de l’Església catòlica puguin impugnar la investigació judicial oberta per tal

d’averiguar-ne la trama? Quina és la raó de que aquesta mateixa Església catòlica encara pugui anar fent la viu-viu amb els ja incomptables casos d’abusos de menors, d’abús d’autoritat i d’abús de la confiança de les famílies dels fidels que, conscientment, els confiaven els fills per educar-los i, en canvi, se’ls trobaven sotmesos a vexacions i assetjaments?

“Representants de la llei en un estat de dret admeten a tràmit la demanda dels hereus d’aquells assassins feixistes” I de que encara no hagi realitzat cap mena de neteja entre els responsables que havien estat advertits, des de feia molt de temps, de la comissió d’aquests abusos? Entre ells, evidentment, l’actual Papa. Qui és l’estúpid? Els feixistes que volen la impugnació de procediments judicials fonamentats en la memòria democràtica i en l’honor de les víctimes? Els polítics i especuladors de l’anomenada trama Gürtel i la direcció del Partit Popular? La jerarquia de l’Església catòlica? O els que, a hores d’ara, encara consenteixen que aquesta mena de bestieses puguin continuar produint-se i quedin exemptes de sanció? •

7| LA CONSIGNA

LA REFLEXIÓ

Pacte Nacional per a la Laïcitat

L’Ateneu Enciclopèdic Popular. Una injustícia pendent de reparar

Joffre Villanueva Secretari general del Moviment Laic i Progressista

El Moviment Laic i Progressista està impulsant un Pacte Nacional per a la Laïcitat. La iniciativa sorgeix de diverses fonts. D’una banda, ha estat una idea recurrent en diversos espais associatius laïcistes (com la Lliga per la Laïcitat o el Gran Orient de Catalunya).

També en un mateix sentit s’han manifestat veus d’església com en Xavier Pedrós.

I la mateixa idea la trobem com a conclusió dels debats del III Congrés Catalanista i en publicacions del Centre UNESCO. També sabem que ERC incorporava una proposta semblant en el seu programa electoral del 2003 i que, fins i tot, va estar a punt de ser incorporat en el Pla del govern catalanista i de progrés (2003-2007).

Hi ha, doncs, diverses aproximacions a una mateixa idea: la voluntat d’explorar un acord de mínims, institucional i cívic, que estableixi un consens en el que una majoria social es reconegui i que permeti fer passes endavant en la laïcitat de les institucions i la societat catalanes. Sembla que, lentament, anem deixant enrere els temps en els quals defensar la laïcitat era motiu de rebuig.

Sectors socials que fins fa poc anatematitzaven el mot, ara el comencen a emprar, amb el risc que ens acabin donant gat per llebre. Però ja se sap que qui no s’arrisca...

Des de posicions diferents, amb objectius que potser no coincideixen, val la pena fer l’exercici de debat ampli i sostingut per saber fins on compartim plantejaments, fins

Antoni Castells Duran (membre de l’AEP )

on coincidim. Sabem que la laïcitat és, històricament, una conquesta. Com tot progrés democràtic ha hagut de ser arrabassat de les urpes del poder, sovint conflictivament.

Però la laïcitat també és un valor democràtic i per poder consolidar-se necessita d’una majoria social que l’assumeixi com a propi.

Aquest és el repte que el Moviment Laic i Progressista assumeix. Situar el debat sobre la laïcitat a la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya, i en el futur Pla de Govern. Abandonar la còmoda heterodòxia de la perifèria institucional i mediàtica per reclamar la centralitat de la laïcitat en un país que s’interroga sobre el seu futur en un moment d’incertesa econòmica i social.

“La raó i la pedagogia són les millors armes contra el domini d’unes consciències sobre les altres” No tenim cap garantia que l’intent es consolidi, les nostres armes són ben poca cosa i som exigents de mena. Però si de veritat pensem que el pluralisme religiós és un aliat de la laïcitat; si de veritat pensem que la democràcia avança sumant majories; si de veritat pensem que la raó i la pedagogia són les millors armes contra el domini d’unes consciències sobre les altres, bé hem de fer l’esforç. •

L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) fou fundat l’any 1902 per dos obrers, Eladi Gardo i Josep Tubau, i un estudiant de 22 anys, Francesc Layret, a la casa d’aquest últim.

Posteriorment, l’AEP va establir la seva seu al Carrer del Carme Nº 30, on ocupava 4 pisos, de més de 100 m2 cada un, i els baixos.

A més, disposava d’un pis al carrer Portaferrissa, d’un xalet a la Molina, espoliat pels falangistes i avui ocupat per la Generalitat, i d’un terreny a les Rambles cantonada amb Pintor Fortuny, on actualment hi ha un hotel. Comptava amb una important biblioteca i amb diverses seccions –Literatura i Belles Arts, Economia, Naturista, l’Escola Nocturna d’Estudis Mercantils i d’Idiomes...– en què els socis realitzaven les seves activitats, tenint en total més de 25.000 afiliats.

Constituïa un espai en el qual els treballadors trobaven una cultura popular de qualitat i alternativa a la burgesa, sent sostingut pels propis obrers amb la seva dedicació i quotes, juntament amb els estudiants i professionals que aportaven els seus coneixements.

“Un espai en el qual els treballadors trobaven una cultura popular de qualitat”

Formaren part de l’AEP un ampli ventall de persones de gran capacitat i significació ciutadana, com Layret, Companys, Joan Bastardes, Jaume Aiguader, Josep M. De Sucre, Àngel Pestaña, Joan Salvat Papasseit, Joan Amades, Salvador Seguí, Victor Colomer, Amadeu Hurtado, Joaquim Maurín, Jaume Serra Hunter, J.P. Fàbregas,...

L’AEP va tenir un paper prominent en l’orientació de la vida ciutadana. Va realitzar nombroses campanyes: en defensa dels drets dels treballadors i dels ciutadans, con-

7| LA CONSIGNA

LA REFLEXIÓ

Pacte Nacional per a la Laïcitat

L’Ateneu Enciclopèdic Popular. Una injustícia pendent de reparar

Joffre Villanueva Secretari general del Moviment Laic i Progressista

El Moviment Laic i Progressista està impulsant un Pacte Nacional per a la Laïcitat. La iniciativa sorgeix de diverses fonts. D’una banda, ha estat una idea recurrent en diversos espais associatius laïcistes (com la Lliga per la Laïcitat o el Gran Orient de Catalunya).

També en un mateix sentit s’han manifestat veus d’església com en Xavier Pedrós.

I la mateixa idea la trobem com a conclusió dels debats del III Congrés Catalanista i en publicacions del Centre UNESCO. També sabem que ERC incorporava una proposta semblant en el seu programa electoral del 2003 i que, fins i tot, va estar a punt de ser incorporat en el Pla del govern catalanista i de progrés (2003-2007).

Hi ha, doncs, diverses aproximacions a una mateixa idea: la voluntat d’explorar un acord de mínims, institucional i cívic, que estableixi un consens en el que una majoria social es reconegui i que permeti fer passes endavant en la laïcitat de les institucions i la societat catalanes. Sembla que, lentament, anem deixant enrere els temps en els quals defensar la laïcitat era motiu de rebuig.

Sectors socials que fins fa poc anatematitzaven el mot, ara el comencen a emprar, amb el risc que ens acabin donant gat per llebre. Però ja se sap que qui no s’arrisca...

Des de posicions diferents, amb objectius que potser no coincideixen, val la pena fer l’exercici de debat ampli i sostingut per saber fins on compartim plantejaments, fins

Antoni Castells Duran (membre de l’AEP )

on coincidim. Sabem que la laïcitat és, històricament, una conquesta. Com tot progrés democràtic ha hagut de ser arrabassat de les urpes del poder, sovint conflictivament.

Però la laïcitat també és un valor democràtic i per poder consolidar-se necessita d’una majoria social que l’assumeixi com a propi.

Aquest és el repte que el Moviment Laic i Progressista assumeix. Situar el debat sobre la laïcitat a la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya, i en el futur Pla de Govern. Abandonar la còmoda heterodòxia de la perifèria institucional i mediàtica per reclamar la centralitat de la laïcitat en un país que s’interroga sobre el seu futur en un moment d’incertesa econòmica i social.

“La raó i la pedagogia són les millors armes contra el domini d’unes consciències sobre les altres” No tenim cap garantia que l’intent es consolidi, les nostres armes són ben poca cosa i som exigents de mena. Però si de veritat pensem que el pluralisme religiós és un aliat de la laïcitat; si de veritat pensem que la democràcia avança sumant majories; si de veritat pensem que la raó i la pedagogia són les millors armes contra el domini d’unes consciències sobre les altres, bé hem de fer l’esforç. •

L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) fou fundat l’any 1902 per dos obrers, Eladi Gardo i Josep Tubau, i un estudiant de 22 anys, Francesc Layret, a la casa d’aquest últim.

Posteriorment, l’AEP va establir la seva seu al Carrer del Carme Nº 30, on ocupava 4 pisos, de més de 100 m2 cada un, i els baixos.

A més, disposava d’un pis al carrer Portaferrissa, d’un xalet a la Molina, espoliat pels falangistes i avui ocupat per la Generalitat, i d’un terreny a les Rambles cantonada amb Pintor Fortuny, on actualment hi ha un hotel. Comptava amb una important biblioteca i amb diverses seccions –Literatura i Belles Arts, Economia, Naturista, l’Escola Nocturna d’Estudis Mercantils i d’Idiomes...– en què els socis realitzaven les seves activitats, tenint en total més de 25.000 afiliats.

Constituïa un espai en el qual els treballadors trobaven una cultura popular de qualitat i alternativa a la burgesa, sent sostingut pels propis obrers amb la seva dedicació i quotes, juntament amb els estudiants i professionals que aportaven els seus coneixements.

“Un espai en el qual els treballadors trobaven una cultura popular de qualitat”

Formaren part de l’AEP un ampli ventall de persones de gran capacitat i significació ciutadana, com Layret, Companys, Joan Bastardes, Jaume Aiguader, Josep M. De Sucre, Àngel Pestaña, Joan Salvat Papasseit, Joan Amades, Salvador Seguí, Victor Colomer, Amadeu Hurtado, Joaquim Maurín, Jaume Serra Hunter, J.P. Fàbregas,...

L’AEP va tenir un paper prominent en l’orientació de la vida ciutadana. Va realitzar nombroses campanyes: en defensa dels drets dels treballadors i dels ciutadans, con-

|8

tra la guerra i el militarisme... Organitzà un gran nombre de debats i conferències amb aportacions ben diverses de tots aquells que tenien alguna cosa a dir per enriquir la cultura catalana. També promogué altres tipus d’activitats culturals, com el recital poètic de Federico García Lorca i Margarida Xirgu al teatre Barcelona que es va fer per celebrar la reobertura de diversos ateneus obrers llibertaris clausurats com a conseqüència de la revolució d’Astúries de 1934. Arran d’aquest recital Lorca escriví l’endemà una emotiva carta als seus pares en la que explicava com es desenvolupà l’acte que va congregar a milers de persones, dins i fora del teatre. Lorca conclou dient: “Ha sido el acto más emocionante de toda mi vida”.

L’AEP desenvolupà la seva activitat fins que les tropes franquistes el van ocupar el mateix 26 de gener del 1939, sent el primer indret no institucional que ocuparen les tropes franquistes comandades pel general Yagüe. S’espolià el seu patrimoni, i els seus arxius, juntament amb els llibres de la seva biblioteca, van ser cremats a les Rambles.

Des d’aquesta data i durant els gairebé quaranta anys que durà la cruenta dictadura franquista l’AEP deixà d’existir.

El 1977, a partir de l’esforç d’un reduït nombre de persones, l’AEP renaixia de nou disposat a rescatar la memòria no tan sols de l’Ateneu, sinó també la de tot un poble que havia lluitat contra el feixisme i que, en determinants moments, havia estat capaç de vèncer-lo, i disposat a continuar la tasca cultural i pedagògica que l’AEP havia realitzat durant el període 1902-1939. Després de l’incendi del local de Reina Amàlia, s’ubicà primer al carrer Montalegre 5, i després al Passeig de Sant Joan 26, sempre en condicions precàries i de forma provisional. Avui compta amb més de 200 socis.

9|

L’Ateneu ha realitzat una important tasca de recuperació de la Memòria Històrica. Com a Centre de Documentació Històrico-social disposa a l’actualitat de milers de documents i publicacions –més de 12.000 capçaleresrecuperats durant els darrers trenta anys, que ha anat classificant i arxivant, i d’uns 30.000 llibres, constituint avui una font imprescindible de consulta per a tot aquell que investigui sobre el moviment obrer o la cultura popular a Catalunya.

“El primer indret no institucional que ocuparen les tropes franquistes” A més, ha desenvolupat alhora una intensa activitat pedagògica i cultural, amb la realització de nombrosos actes: conferències –una de les darreres fou la de Otelo Saraiva de Carvalho sobre la revolució dels clavells (Portugal 1974)–, debats, recitals poètics –d’individualitats o col·lectius com el de León Felipe–, presentacions de llibres i de documentals, exposicions itinerants, com la de Ferrer i Guàrdia, la de l’efervescència social dels anys 20, la de la premsa llibertària de la clandestinitat,...

I també ha participat activament, amb altres col·lectius i individus, en projectes ciutadans com el de “Repensar Barcelona”, el DVD “La ciutat suplantada”, etc.

Amb la fi de la dictadura constituïa una qüestió d’elemental justícia que l’espoli que patí l’AEP fos reparat amb el màxim de rapidesa. Però 35 anys després de la mort del dictador i més de 30 d’haver-se aprovat l’actual Constitució, l’espoli encara no ha estat ni mínimament reparat, malgrat les nombroses gestions realitzades.

Gestions que s’iniciaren en l’etapa en què Narcís Serra fou alcalde de Barcelona i que, en els darrers anys, s’han intensificat. Així, des del 2004, l’AEP manté converses amb els regidors de Ciutat Vella, Carles Martí i Itziar González, i amb el cap dels arxius de la Generalitat, Ramon Albert. L’octubre de 2006 presentà un manifest reclamant la restitució del seu patrimoni, manifest que es presentà primer al CCCB i posteriorment a altres entitats com l’Ateneu Barcelonès. L’any 2008 envià una carta, en la que exposava la seva situació i les seves reclamacions, a l’alcalde de Barcelona, al conseller de Cultura de la Generalitat i al president del Parlament de Catalunya, i el professorat del Departament d’Història Contemporània de la UB va enviar una carta al conseller de Cultura recolzant les demandes de l’AEP. El 2009, l’AEP envià una carta, similar a l’anterior, a tots els partits polítics amb representació institucional.

“35 anys després de la mort del dictador l’espoli encara no ha estat ni mínimament reparat” Finalment, en el Ple Municipal del Districte de Ciutat Vella del 3 de març del 2009, a proposta d’ERC –recolzada per tots els partits polítics excepte el PP, que es va abstenir– es va prendre l’acord de proporcionar a l’AEP un local estable i de considerables dimensions on poder desenvolupar les seves activitats, al barri del Raval. Però, quan al cap de més d’un any, la regidora del Districte –responsable d’executar l’acord– va renunciar al seu càrrec, no havia ni tan sols establert un calendari ni concretat cap local.

Per últim, en l’audiència pública del Districte de Ciutat Vella celebrada a principis del passat mes de març, en respondre a la interpel·lació d’un representant de l’AEP, el president del Districte, Carles Martí, es va comprometre a fer realitat l’acord del Ple durant el present mandat. Però fins avui tot continua igual.

Amb tot plegat queda palès que als representants de les institucions que disposen de la capacitat per reparar, encara que sigui parcialment, l’espoli que patí l’AEP, els manca la voluntat política per fer-ho. I, d’aquesta manera, no fan més que consagrar una injustícia evident, un greuge, que en aquest cas concret és d’allò més punyent, atès que l’AEP va contribuir de forma important a conformar l’ànima d’aquella Barcelona que el 19 de juliol del 1936 fou capaç de vèncer l’exèrcit que es va aixecar per imposar el feixisme.

Sembla talment com si avui encara estigués vigent la consigna de guerra del general Mola: “Hay que acabar con la cultura obrera”. Consigna que el mateix 26 de gener del 1939 el general Yagüe aplicà amb diligència a l’AEP. •

|8

tra la guerra i el militarisme... Organitzà un gran nombre de debats i conferències amb aportacions ben diverses de tots aquells que tenien alguna cosa a dir per enriquir la cultura catalana. També promogué altres tipus d’activitats culturals, com el recital poètic de Federico García Lorca i Margarida Xirgu al teatre Barcelona que es va fer per celebrar la reobertura de diversos ateneus obrers llibertaris clausurats com a conseqüència de la revolució d’Astúries de 1934. Arran d’aquest recital Lorca escriví l’endemà una emotiva carta als seus pares en la que explicava com es desenvolupà l’acte que va congregar a milers de persones, dins i fora del teatre. Lorca conclou dient: “Ha sido el acto más emocionante de toda mi vida”.

L’AEP desenvolupà la seva activitat fins que les tropes franquistes el van ocupar el mateix 26 de gener del 1939, sent el primer indret no institucional que ocuparen les tropes franquistes comandades pel general Yagüe. S’espolià el seu patrimoni, i els seus arxius, juntament amb els llibres de la seva biblioteca, van ser cremats a les Rambles.

Des d’aquesta data i durant els gairebé quaranta anys que durà la cruenta dictadura franquista l’AEP deixà d’existir.

El 1977, a partir de l’esforç d’un reduït nombre de persones, l’AEP renaixia de nou disposat a rescatar la memòria no tan sols de l’Ateneu, sinó també la de tot un poble que havia lluitat contra el feixisme i que, en determinants moments, havia estat capaç de vèncer-lo, i disposat a continuar la tasca cultural i pedagògica que l’AEP havia realitzat durant el període 1902-1939. Després de l’incendi del local de Reina Amàlia, s’ubicà primer al carrer Montalegre 5, i després al Passeig de Sant Joan 26, sempre en condicions precàries i de forma provisional. Avui compta amb més de 200 socis.

9|

L’Ateneu ha realitzat una important tasca de recuperació de la Memòria Històrica. Com a Centre de Documentació Històrico-social disposa a l’actualitat de milers de documents i publicacions –més de 12.000 capçaleresrecuperats durant els darrers trenta anys, que ha anat classificant i arxivant, i d’uns 30.000 llibres, constituint avui una font imprescindible de consulta per a tot aquell que investigui sobre el moviment obrer o la cultura popular a Catalunya.

“El primer indret no institucional que ocuparen les tropes franquistes” A més, ha desenvolupat alhora una intensa activitat pedagògica i cultural, amb la realització de nombrosos actes: conferències –una de les darreres fou la de Otelo Saraiva de Carvalho sobre la revolució dels clavells (Portugal 1974)–, debats, recitals poètics –d’individualitats o col·lectius com el de León Felipe–, presentacions de llibres i de documentals, exposicions itinerants, com la de Ferrer i Guàrdia, la de l’efervescència social dels anys 20, la de la premsa llibertària de la clandestinitat,...

I també ha participat activament, amb altres col·lectius i individus, en projectes ciutadans com el de “Repensar Barcelona”, el DVD “La ciutat suplantada”, etc.

Amb la fi de la dictadura constituïa una qüestió d’elemental justícia que l’espoli que patí l’AEP fos reparat amb el màxim de rapidesa. Però 35 anys després de la mort del dictador i més de 30 d’haver-se aprovat l’actual Constitució, l’espoli encara no ha estat ni mínimament reparat, malgrat les nombroses gestions realitzades.

Gestions que s’iniciaren en l’etapa en què Narcís Serra fou alcalde de Barcelona i que, en els darrers anys, s’han intensificat. Així, des del 2004, l’AEP manté converses amb els regidors de Ciutat Vella, Carles Martí i Itziar González, i amb el cap dels arxius de la Generalitat, Ramon Albert. L’octubre de 2006 presentà un manifest reclamant la restitució del seu patrimoni, manifest que es presentà primer al CCCB i posteriorment a altres entitats com l’Ateneu Barcelonès. L’any 2008 envià una carta, en la que exposava la seva situació i les seves reclamacions, a l’alcalde de Barcelona, al conseller de Cultura de la Generalitat i al president del Parlament de Catalunya, i el professorat del Departament d’Història Contemporània de la UB va enviar una carta al conseller de Cultura recolzant les demandes de l’AEP. El 2009, l’AEP envià una carta, similar a l’anterior, a tots els partits polítics amb representació institucional.

“35 anys després de la mort del dictador l’espoli encara no ha estat ni mínimament reparat” Finalment, en el Ple Municipal del Districte de Ciutat Vella del 3 de març del 2009, a proposta d’ERC –recolzada per tots els partits polítics excepte el PP, que es va abstenir– es va prendre l’acord de proporcionar a l’AEP un local estable i de considerables dimensions on poder desenvolupar les seves activitats, al barri del Raval. Però, quan al cap de més d’un any, la regidora del Districte –responsable d’executar l’acord– va renunciar al seu càrrec, no havia ni tan sols establert un calendari ni concretat cap local.

Per últim, en l’audiència pública del Districte de Ciutat Vella celebrada a principis del passat mes de març, en respondre a la interpel·lació d’un representant de l’AEP, el president del Districte, Carles Martí, es va comprometre a fer realitat l’acord del Ple durant el present mandat. Però fins avui tot continua igual.

Amb tot plegat queda palès que als representants de les institucions que disposen de la capacitat per reparar, encara que sigui parcialment, l’espoli que patí l’AEP, els manca la voluntat política per fer-ho. I, d’aquesta manera, no fan més que consagrar una injustícia evident, un greuge, que en aquest cas concret és d’allò més punyent, atès que l’AEP va contribuir de forma important a conformar l’ànima d’aquella Barcelona que el 19 de juliol del 1936 fou capaç de vèncer l’exèrcit que es va aixecar per imposar el feixisme.

Sembla talment com si avui encara estigués vigent la consigna de guerra del general Mola: “Hay que acabar con la cultura obrera”. Consigna que el mateix 26 de gener del 1939 el general Yagüe aplicà amb diligència a l’AEP. •

11|

EL MONOGRÀFIC

Llibertat religiosa, llibertat de pensament, llibertat de consciència...?

Us presentem el monogràfic d’aquest número que hem centrat en la renovació de la Ley Orgánica de Libertades Religiosas. Davant l’anunci del Govern Central que durant aquesta legislatura obriran el debat sobre la seva renovació hem considerat interessant donar-vos a conèixer les posicions de diverses entitats representatives de diversos sectors d’activitat, per poder explorar els matisos que cada institució incorpora a la seva anàlisi política.

Només a partir de conèixer aquests matisos és possible obrir una via, entre les pròpies entitats, a la possibilitat de realitzar posicionaments conjunts per tal d’afavorir que el resultat d’aquest procés legislatiu pugui ser una llei més respectuosa amb els criteris de la laïcitat que no pas el que avui tenim.

11|

EL MONOGRÀFIC

Llibertat religiosa, llibertat de pensament, llibertat de consciència...?

Us presentem el monogràfic d’aquest número que hem centrat en la renovació de la Ley Orgánica de Libertades Religiosas. Davant l’anunci del Govern Central que durant aquesta legislatura obriran el debat sobre la seva renovació hem considerat interessant donar-vos a conèixer les posicions de diverses entitats representatives de diversos sectors d’activitat, per poder explorar els matisos que cada institució incorpora a la seva anàlisi política.

Només a partir de conèixer aquests matisos és possible obrir una via, entre les pròpies entitats, a la possibilitat de realitzar posicionaments conjunts per tal d’afavorir que el resultat d’aquest procés legislatiu pugui ser una llei més respectuosa amb els criteris de la laïcitat que no pas el que avui tenim.

|12

13|

EL MONOGRÀFIC

La llibertat de consciència en un Estat laic Francisco Delgado.

President d’Europa Laica

Introducció La llibertat de consciència i de conviccions a l’Estat espanyol ve regulada, en part, per la Constitució de 1978, fonamentalment a través de l’article 10 (que es refereix a la Declaració Universal dels Drets Humans) i el 14, que expressa el principi de la igualtat davant la llei sense que pugui prevaler discriminació per naixement, raça, sexe, religió, opinió... No obstant això, l’article 16, que garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte d’individus i comunitats, i que ningú no estarà obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió i creences i que cap confessió no tindrà caràcter estatal, amb l’afegit confessional d’unes consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica (des d’ara: EC) i altres confessions, genera tal ambigüitat i contradicció calculada que ens ha conduït a una situació molt complexa en aquesta matèria. A més, a partir de 1978 apareixen dos instruments que han suposat una trava excepcional per al desenvolupament de la llibertat de consciència, com són la Llei de Llibertat Religiosa de 1980 i els Acords amb la Santa Seu, al costat d’una part del Concordat franquista de 1953, no derogat: això constitueix una coartada, política i religiosa, per no avançar cap a l’Estat laic. D’altra banda, des dels poders públics, s’han anat preservant, quan no augmentant, una sèrie de normes i privilegis envers l’Església catòlica en particular, que difuminen, quan no atempten, greument, contra el principi de llibertat de consciència en un Estat de Dret. L’article 16, abans esmentat, no només és deliberadament ambigu i retorçat, pensem que de forma interessada i calculada, ja que remarca elements contraris a una veritable llibertat de consciència i de conviccions. L’apartat 1 garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte d’individus i comunitats, suposant una certa contradicció, ja que on l’individu és subjecte del Dret no pot ser-ho al mateix temps la comunitat, i a la in-

|12

13|

EL MONOGRÀFIC

La llibertat de consciència en un Estat laic Francisco Delgado.

President d’Europa Laica

Introducció La llibertat de consciència i de conviccions a l’Estat espanyol ve regulada, en part, per la Constitució de 1978, fonamentalment a través de l’article 10 (que es refereix a la Declaració Universal dels Drets Humans) i el 14, que expressa el principi de la igualtat davant la llei sense que pugui prevaler discriminació per naixement, raça, sexe, religió, opinió... No obstant això, l’article 16, que garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte d’individus i comunitats, i que ningú no estarà obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió i creences i que cap confessió no tindrà caràcter estatal, amb l’afegit confessional d’unes consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica (des d’ara: EC) i altres confessions, genera tal ambigüitat i contradicció calculada que ens ha conduït a una situació molt complexa en aquesta matèria. A més, a partir de 1978 apareixen dos instruments que han suposat una trava excepcional per al desenvolupament de la llibertat de consciència, com són la Llei de Llibertat Religiosa de 1980 i els Acords amb la Santa Seu, al costat d’una part del Concordat franquista de 1953, no derogat: això constitueix una coartada, política i religiosa, per no avançar cap a l’Estat laic. D’altra banda, des dels poders públics, s’han anat preservant, quan no augmentant, una sèrie de normes i privilegis envers l’Església catòlica en particular, que difuminen, quan no atempten, greument, contra el principi de llibertat de consciència en un Estat de Dret. L’article 16, abans esmentat, no només és deliberadament ambigu i retorçat, pensem que de forma interessada i calculada, ja que remarca elements contraris a una veritable llibertat de consciència i de conviccions. L’apartat 1 garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte d’individus i comunitats, suposant una certa contradicció, ja que on l’individu és subjecte del Dret no pot ser-ho al mateix temps la comunitat, i a la in-

|14

versa. Només els individus posseixen aquesta facultat que anomenem consciència, ment, pensament, caràcter que ontològicament està absent de qualsevol grup, ja sigui d’organització artificial (com una associació) o “natural” (el municipi, la nació, la comunitat de la qual es forma part per naixement o residència).

“Això constitueix una coartada, política i religiosa, per no avançar cap a l’Estat laic” Si la llibertat de consciència s’atribueix com Dret a una comunitat, a qui en realitat se li atribueix és als governants o a les jerarquies de la mateixa, que poden decidir la religió o les religions dels seus governats, sent més o menys tolerants amb altres conviccions. Per això l’Associació Europa Laica ve denunciant la contradicció que estableix aquest precepte. També, com hem indicat, l’esment explícit de l’EC (i altres confessions) en la part segona de l’apartat 3, genera confusió de forma interessada, ja que aquesta distinció vol dir que els poders públics tindran en compte únicament les creences religioses (i en particular les de l’EC) i ignoraran les no religioses, en un esperit manifestament oposat a l’article 10.2 de la mateixa Constitució. Aquest premeditat garbull normatiu i ideològic ha contribuït que al llarg d’aquestes tres dècades de democràcia, més que avançar cap al principi de llibertat de consciència i cap a la construcció de l’Estat laic, s’hagi anat fomentant un model d’Estat multi-confessional, en què, a més, l’EC segueix enormement privilegiada en el pla simbòlic, jurídic, polític, econòmic, tributari i en matèria d’ensenyament –i ja no diguem quant a les forces armades i de seguretat, els reglaments de les quals són fortament confessionals i catòlics. En aquest pla de normes i costums, des dels poders públics s’ignora a les persones que, fins i tot sent creients, no s’adscriuen a cap comunitat religiosa i, per descomptat, als agnòstics, ateus i una infinitat de conviccions individuals, que en una espècie de deliri polític se’ls situa, normativament, com a la recerca de conviccions i consciència.

15|

Llibertat de consciència i llibertat religiosa Arribant a aquest punt de la reflexió-denúncia hem de remarcar que, des de posicions ambigües, manipuladores i poc rigoroses, deliberadament, se li atribueix a la llibertat religiosa un concepte genèric que no li correspon. La llibertat religiosa pertany exclusivament a l’àmbit comunitari religiós i organitzat, l’objectiu del qual és ocupar el màxim d’espais públics i, generalment, tractar d’imposar les seves normes i dogmes al conjunt de la ciutadania, fins i tot en contra de lleis democràtiques, utilitzant als seus fidels com exèrcits amb una única fi comuna, no rebatible (Exemple: A la majoria d’aquestes comunitats, en major o menor mesura, la dona és considerada un ésser inferior que s’ha de sotmetre a l’home, utilitzant, en cada cas, diverses fórmules. Un altre exemple: Les decisions dels caps i autoritats eclesiàstiques de la majoria de confessions es consideren infal·libles).

En suma, el significat de llibertat religiosa, des de l’àmbit comunitari, consisteix a poder exercir el seu culte i doctrina lliurement, i per als individus poder pertànyer a comunitats religioses i exercir els seus ritus (En ambdós casos l’Estat està obligat a evitar que es vulnerin lleis civils). Per això, atribuir a la llibertat religiosa (des d’àmbits polítics i jurídics) un valor genèric és un error, pel que estem entestats a defensar el concepte ampli de llibertat de consciència i de conviccions, que és el que correspon a l’àmbit de cada persona, que és la veritable portadora de Drets, per sobre de les seves comunitats de pertinença, en el cas que es pertanyi a alguna.

“Cada persona és la veritable portadora de Drets” A propòsit d’aquesta última reflexió: Segons tots els referents sociològics actuals, són molts més els ciutadans i ciutadanes que no participen, activament, de les comunitats religioses.

|14

versa. Només els individus posseixen aquesta facultat que anomenem consciència, ment, pensament, caràcter que ontològicament està absent de qualsevol grup, ja sigui d’organització artificial (com una associació) o “natural” (el municipi, la nació, la comunitat de la qual es forma part per naixement o residència).

“Això constitueix una coartada, política i religiosa, per no avançar cap a l’Estat laic” Si la llibertat de consciència s’atribueix com Dret a una comunitat, a qui en realitat se li atribueix és als governants o a les jerarquies de la mateixa, que poden decidir la religió o les religions dels seus governats, sent més o menys tolerants amb altres conviccions. Per això l’Associació Europa Laica ve denunciant la contradicció que estableix aquest precepte. També, com hem indicat, l’esment explícit de l’EC (i altres confessions) en la part segona de l’apartat 3, genera confusió de forma interessada, ja que aquesta distinció vol dir que els poders públics tindran en compte únicament les creences religioses (i en particular les de l’EC) i ignoraran les no religioses, en un esperit manifestament oposat a l’article 10.2 de la mateixa Constitució. Aquest premeditat garbull normatiu i ideològic ha contribuït que al llarg d’aquestes tres dècades de democràcia, més que avançar cap al principi de llibertat de consciència i cap a la construcció de l’Estat laic, s’hagi anat fomentant un model d’Estat multi-confessional, en què, a més, l’EC segueix enormement privilegiada en el pla simbòlic, jurídic, polític, econòmic, tributari i en matèria d’ensenyament –i ja no diguem quant a les forces armades i de seguretat, els reglaments de les quals són fortament confessionals i catòlics. En aquest pla de normes i costums, des dels poders públics s’ignora a les persones que, fins i tot sent creients, no s’adscriuen a cap comunitat religiosa i, per descomptat, als agnòstics, ateus i una infinitat de conviccions individuals, que en una espècie de deliri polític se’ls situa, normativament, com a la recerca de conviccions i consciència.

15|

Llibertat de consciència i llibertat religiosa Arribant a aquest punt de la reflexió-denúncia hem de remarcar que, des de posicions ambigües, manipuladores i poc rigoroses, deliberadament, se li atribueix a la llibertat religiosa un concepte genèric que no li correspon. La llibertat religiosa pertany exclusivament a l’àmbit comunitari religiós i organitzat, l’objectiu del qual és ocupar el màxim d’espais públics i, generalment, tractar d’imposar les seves normes i dogmes al conjunt de la ciutadania, fins i tot en contra de lleis democràtiques, utilitzant als seus fidels com exèrcits amb una única fi comuna, no rebatible (Exemple: A la majoria d’aquestes comunitats, en major o menor mesura, la dona és considerada un ésser inferior que s’ha de sotmetre a l’home, utilitzant, en cada cas, diverses fórmules. Un altre exemple: Les decisions dels caps i autoritats eclesiàstiques de la majoria de confessions es consideren infal·libles).

En suma, el significat de llibertat religiosa, des de l’àmbit comunitari, consisteix a poder exercir el seu culte i doctrina lliurement, i per als individus poder pertànyer a comunitats religioses i exercir els seus ritus (En ambdós casos l’Estat està obligat a evitar que es vulnerin lleis civils). Per això, atribuir a la llibertat religiosa (des d’àmbits polítics i jurídics) un valor genèric és un error, pel que estem entestats a defensar el concepte ampli de llibertat de consciència i de conviccions, que és el que correspon a l’àmbit de cada persona, que és la veritable portadora de Drets, per sobre de les seves comunitats de pertinença, en el cas que es pertanyi a alguna.

“Cada persona és la veritable portadora de Drets” A propòsit d’aquesta última reflexió: Segons tots els referents sociològics actuals, són molts més els ciutadans i ciutadanes que no participen, activament, de les comunitats religioses.

|16

Llei de llibertat de consciència Possiblement, sense els enormes privilegis ancestrals, com els que l’EC ostenta a l’Estat espanyol, no faria falta una norma superior (Llei orgànica) que aclarís i definís aspectes de les relacions estat-esglésies, i que garantís el dret a la llibertat de consciència i de conviccions. Fins i tot que regulés la llibertat religiosa. El Govern ha anunciat, des de l’inici de la legislatura, la presentació d’una proposició de Llei, com alternativa a l’actual de Llibertat Religiosa, però no arriba (almenys en el moment d’escriure aquest article) i el temps passa... Per això Europa Laica va presentar, al març de 2009, al Govern i als grups parlamentaris de l’Estat, una proposta per a una Llei de llibertat de consciència (el text complet de la qual figura a: europalaica. com), els principis bàsics de la qual es resumeixen en: L’Estat ha de ser laic. Garantir els drets individuals de les persones quant a la protecció de la lliure consciència i a la pertinença voluntària a qualsevol entitat (sigui religiosa o no). Garantir els drets i deures de les comunitats religioses o d’una altra naturalesa filosòfica, que es consideraran sota les normes comunes a tot tipus d’associacions. Garantir la superioritat de les lleis civils en tots els àmbits i l’obligació del seu compliment per part dels estaments religiosos. Garantir una estricta protecció dels drets de la infància davant les famílies (en matèria de conviccions), els centres d’ensenyament i els estaments religiosos. Eliminar el finançament del culte i el clergat de qualsevol religió, així com els beneficis fiscals i d’altra naturalesa.

“Garantir la superioritat de les lleis civils en tots els àmbits i l’obligació del seu compliment per part dels estaments religiosos” La supressió de qualsevol acord que privilegiï especialment a entitats religioses (Per exemple: Acords amb la Santa Seu i Concordat de 1953, que en el nostre criteri jurídic no haurien de ser considerats com de caràcter internacional). Deixar establerts els deures dels poders públics en matèria de conviccions, que sempre seran sota les normes i actes civils i comuns a tota la ciutadania. Garantir la laïcitat en els centres d’ensenyament i no finançar amb diners públics centres d’ensenyament confessionals o d’altra naturalesa ideològica particular.

17|

La construcció de l’Estat Laic, com únic garant de la democràcia i de l’Estat de Dret A través de nostre Observatori de laïcitat (lacismo.org) anem constatant que a l’Estat espanyol la vulneració de drets en matèria de consciència és una evidència. i les relacions de l’Estat amb l’EC són excepcionals i privilegiades en un grau molt elevat. El que ens situa, a la pràctica, en un Estat confessional, caminant, en tot cas, cap a un Estat pluri-confessional. Europa Laica advoca per la construcció d’un Estat veritablement laic, en què la separació de l’Estat de les esglésies sigui una realitat, on no hagi privilegis envers cap confessió religiosa o convicció de qualsevol altra naturalesa, on la llibertat de consciència i de conviccions sigui garantida per l’Estat, i on els poders públics no participin, en funció de les seves responsabilitats públiques, en activitats o actes religiosos. Ha de ser l’objectiu de tot Estat de Dret que, independentment de les nostres creences o conviccions personals i/o pertinences col·lectives, tots els ciutadans i ciutadanes puguem conviure en igualtat de drets i deures, evitant privilegis, prebendes, integrismes i fòbies religioses o de qualsevol altra convicció particular. •

|16

Llei de llibertat de consciència Possiblement, sense els enormes privilegis ancestrals, com els que l’EC ostenta a l’Estat espanyol, no faria falta una norma superior (Llei orgànica) que aclarís i definís aspectes de les relacions estat-esglésies, i que garantís el dret a la llibertat de consciència i de conviccions. Fins i tot que regulés la llibertat religiosa. El Govern ha anunciat, des de l’inici de la legislatura, la presentació d’una proposició de Llei, com alternativa a l’actual de Llibertat Religiosa, però no arriba (almenys en el moment d’escriure aquest article) i el temps passa... Per això Europa Laica va presentar, al març de 2009, al Govern i als grups parlamentaris de l’Estat, una proposta per a una Llei de llibertat de consciència (el text complet de la qual figura a: europalaica. com), els principis bàsics de la qual es resumeixen en: L’Estat ha de ser laic. Garantir els drets individuals de les persones quant a la protecció de la lliure consciència i a la pertinença voluntària a qualsevol entitat (sigui religiosa o no). Garantir els drets i deures de les comunitats religioses o d’una altra naturalesa filosòfica, que es consideraran sota les normes comunes a tot tipus d’associacions. Garantir la superioritat de les lleis civils en tots els àmbits i l’obligació del seu compliment per part dels estaments religiosos. Garantir una estricta protecció dels drets de la infància davant les famílies (en matèria de conviccions), els centres d’ensenyament i els estaments religiosos. Eliminar el finançament del culte i el clergat de qualsevol religió, així com els beneficis fiscals i d’altra naturalesa.

“Garantir la superioritat de les lleis civils en tots els àmbits i l’obligació del seu compliment per part dels estaments religiosos” La supressió de qualsevol acord que privilegiï especialment a entitats religioses (Per exemple: Acords amb la Santa Seu i Concordat de 1953, que en el nostre criteri jurídic no haurien de ser considerats com de caràcter internacional). Deixar establerts els deures dels poders públics en matèria de conviccions, que sempre seran sota les normes i actes civils i comuns a tota la ciutadania. Garantir la laïcitat en els centres d’ensenyament i no finançar amb diners públics centres d’ensenyament confessionals o d’altra naturalesa ideològica particular.

17|

La construcció de l’Estat Laic, com únic garant de la democràcia i de l’Estat de Dret A través de nostre Observatori de laïcitat (lacismo.org) anem constatant que a l’Estat espanyol la vulneració de drets en matèria de consciència és una evidència. i les relacions de l’Estat amb l’EC són excepcionals i privilegiades en un grau molt elevat. El que ens situa, a la pràctica, en un Estat confessional, caminant, en tot cas, cap a un Estat pluri-confessional. Europa Laica advoca per la construcció d’un Estat veritablement laic, en què la separació de l’Estat de les esglésies sigui una realitat, on no hagi privilegis envers cap confessió religiosa o convicció de qualsevol altra naturalesa, on la llibertat de consciència i de conviccions sigui garantida per l’Estat, i on els poders públics no participin, en funció de les seves responsabilitats públiques, en activitats o actes religiosos. Ha de ser l’objectiu de tot Estat de Dret que, independentment de les nostres creences o conviccions personals i/o pertinences col·lectives, tots els ciutadans i ciutadanes puguem conviure en igualtat de drets i deures, evitant privilegis, prebendes, integrismes i fòbies religioses o de qualsevol altra convicció particular. •

19|

EL MONOGRÀFIC

La llibertat de consciència, fonament de la convivència democràtica Joan Carles Marset Geòleg i editor, vicepresident d’Ateus de Catalunya. És autor del llibre Ateísmo y laicidad, i coautor de Probablemente Dios no existe.

Als nostres dies, i en el marc de les societats democràtiques occidentals, hi ha un consens gairebé generalitzat que la llibertat de consciència és un dels pilars que permeten garantir la convivència cívica dels ciutadans i, per tant, que es tracta d’un principi fonamental a l’hora d’organitzar la nostra vida política i social. Això ens pot semblar quelcom evident, i ens pot fer pensar que aquesta forma d’entendre la convivència és consubstancial a totes les societats humanes, però la veritat és que, al llarg dels segles, la manca de respecte per la llibertat de consciència ha estat la norma habitual i tan sols en èpoques recents, i a regions determinades del nostre planeta, hem arribat a “conquerir-la”, i a convertir-la en un dret fonamental plenament reconegut.

L’ésser humà es caracteritza, sobretot, per la seva capacitat de pensar, de reflexionar sobre la realitat que l’envolta i d’arribar a conclusions sobre la naturalesa del món o sobre com ha de comportarse davant d’una determinada situació, bé sigui per mirar de satisfer les seves necessitats o, senzillament, per intentar donar respostes als problemes que el neguitegen. La llibertat de consciència és aquesta capacitat íntima i personal de configurar la nostra pròpia visió de la realitat. Però aquest ésser humà viu en societat, en una societat complexa on intervenen interessos individuals i col·lectius que lluiten per imposar-se els uns sobre els altres. En aquestes disputes, la capacitat de pensar i la subsegüent possibilitat de fer públics els nostres pensaments, les idees que hem estat capaços d’elaborar individualment o col·lectivament —al fons de la nostra pròpia consciència, amb o sense les aportacions dels nostres semblants—, són el primer pas per poder posar en qüestió els interessos d’altres individus o col·lectius, i canviar la realitat social de cada moment.

19|

EL MONOGRÀFIC

La llibertat de consciència, fonament de la convivència democràtica Joan Carles Marset Geòleg i editor, vicepresident d’Ateus de Catalunya. És autor del llibre Ateísmo y laicidad, i coautor de Probablemente Dios no existe.

Als nostres dies, i en el marc de les societats democràtiques occidentals, hi ha un consens gairebé generalitzat que la llibertat de consciència és un dels pilars que permeten garantir la convivència cívica dels ciutadans i, per tant, que es tracta d’un principi fonamental a l’hora d’organitzar la nostra vida política i social. Això ens pot semblar quelcom evident, i ens pot fer pensar que aquesta forma d’entendre la convivència és consubstancial a totes les societats humanes, però la veritat és que, al llarg dels segles, la manca de respecte per la llibertat de consciència ha estat la norma habitual i tan sols en èpoques recents, i a regions determinades del nostre planeta, hem arribat a “conquerir-la”, i a convertir-la en un dret fonamental plenament reconegut.

L’ésser humà es caracteritza, sobretot, per la seva capacitat de pensar, de reflexionar sobre la realitat que l’envolta i d’arribar a conclusions sobre la naturalesa del món o sobre com ha de comportarse davant d’una determinada situació, bé sigui per mirar de satisfer les seves necessitats o, senzillament, per intentar donar respostes als problemes que el neguitegen. La llibertat de consciència és aquesta capacitat íntima i personal de configurar la nostra pròpia visió de la realitat. Però aquest ésser humà viu en societat, en una societat complexa on intervenen interessos individuals i col·lectius que lluiten per imposar-se els uns sobre els altres. En aquestes disputes, la capacitat de pensar i la subsegüent possibilitat de fer públics els nostres pensaments, les idees que hem estat capaços d’elaborar individualment o col·lectivament —al fons de la nostra pròpia consciència, amb o sense les aportacions dels nostres semblants—, són el primer pas per poder posar en qüestió els interessos d’altres individus o col·lectius, i canviar la realitat social de cada moment.

|20

Al llarg de la història això ha portat determinats sectors de la societat, en especial aquells que exercien el poder, a desconfiar dels qui s’atrevien a manifestar les seves opinions i a discutir l’ordre establert, i els ha conduït, de forma gairebé invariable, a tractar d’impedir la lliure expressió d’aquelles idees que podien ser contràries a les seves, o resultar perilloses per als seus interessos. Per aconseguir-ho s’han emprat sempre dues vies: l’adoctrinament i la coacció. La manipulació de la consciència per guanyar-se l’adhesió voluntària de les persones és sens dubte la fórmula més efectiva per evitar la dissidència, però quan això no resulta prou efectiu… acostuma a aparèixer la violència. Durant segles el terror va ser la fórmula més estesa per doblegar la voluntat d’aquells que es resistien a deixar de pensar, a abdicar de la seva “humanitat”. Només cal recordar antecedents tan sinistres i execrables com la Inquisició, introduïda amb la intenció de suprimir qualsevol “desviació” i d’imposar la religió “veritable”, una religió que assegurava la pervivència d’un ordre feudal, en el qual Déu legitimava una classe governant privilegiada, garant de l’estabilitat social.

“Déu legitimava una classe governant privilegiada, garant de l’estabilitat social.”

Aquest no és un fet casual. Les religions sempre han combatut la llibertat de consciència amb acarnissament perquè la seva força no rau en els arguments. Només mitjançant la força de les armes els nostres avantpassats van arribar a emancipar-se d’una Església que imposava el jou de l’obscurantisme sobre les ments i el morrió de les fogueres per impedir qualsevol forma d’expressió que pogués posar en dubte el seu missatge. Tan sols la brutalitat d’una Europa dessagnada per inacabables guerres de religió, i pels inconfessables interessos econòmics i polítics que sempre s’amaguen al seu darrere, va permetre el naixement d’un concepte nou: la tolerància. Un primer i tímid pas, inspirat més en la necessitat imperiosa d’acabar amb la violència que en el respecte necessari per construir una societat veritablement cohesionada.

La nostra societat actual és plural, i això ens obliga a anar més enllà de la tolerància pròpia del qui es resigna a admetre la presència del contrari com un mal menor. Hem de ser capaços de construir una societat formada per ciutadans lliures, que reconeixen el dret de tots els seus semblants a sostenir i difondre les seves idees amb llibertat, amb l’única salvetat que aquestes també siguin alhora res-

21|

pectuoses amb totes les altres persones i amb els seus drets. Tan sols aquest plantejament pot esdevenir prou sòlid per edificar una societat plenament democràtica, capaç de cooperar a la construcció del bé comú des de la diferència, i d’entendre la discrepància ideològica com una riquesa, més que com un inconvenient que ens cal suportar perquè no disposem de la força suficient per esclafar l’enemic i per imposar les nostres conviccions al conjunt de la societat.

Aquesta darrera visió, sap greu dir-ho, és encara viva avui dia a les declaracions i comportaments de moltes religions, en el seu desesperat afany per aconseguir espais de poder on seguir inculcant el seu missatge a les ments dels joves i els infants, enlloc de vetllar perquè puguin assolir una formació plena que els faciliti eines per desenvolupar les seves pròpies conviccions, i és viva també a les admonicions catastrofistes que semblen enyorar els mètodes dels seus predecessors, quan tracten d’impedir que els ciutadans decideixin lliure i democràticament el seu futur…

A casa nostra, l’Església catòlica ha tractat sistemàticament de restringir la llibertat de consciència a l’àmbit exclusiu de la religió. Des de la Pau de Westfàlia, que va posar fi a les guerres de religió dels segles XVI i XVII, l’Església s’havia vist obligada a “tolerar”, sempre a contracor, la convivència amb altres religions, però la necessitat, un cop acabada la II Guerra Mundial, d’adaptar-se a la modernitat per no quedar superada per la història, la va portar, a la dècada dels anys 60 del segle passat, durant el Concili Vaticà II —gairebé 20 anys després de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948—, a reconèixer, per primera vegada, de forma explícita, el “dret a la llibertat religiosa… fonamentat en la dignitat mateixa de la persona humana, tal com se la coneix per la paraula revelada de Déu i per la mateixa raó natural”. És a dir, sense reconèixer la llibertat de consciència per a aquells que no comparteixen una visió transcendent de la vida.

“Per a l’Església l’objectiu no és assolir el respecte per a totes les persones, sinó garantir el dret de religió…”

El concepte de llibertat de religió es transforma, així, en una idea perniciosa que pretén atorgar, i a certs països com Espanya ho aconsegueix, un dret positiu a la llibertat de religió, segregat del dret universal a la llibertat de consciència. Un plantejament que cerca implícitament un reconeixement per als fidels, que deixa

|20

Al llarg de la història això ha portat determinats sectors de la societat, en especial aquells que exercien el poder, a desconfiar dels qui s’atrevien a manifestar les seves opinions i a discutir l’ordre establert, i els ha conduït, de forma gairebé invariable, a tractar d’impedir la lliure expressió d’aquelles idees que podien ser contràries a les seves, o resultar perilloses per als seus interessos. Per aconseguir-ho s’han emprat sempre dues vies: l’adoctrinament i la coacció. La manipulació de la consciència per guanyar-se l’adhesió voluntària de les persones és sens dubte la fórmula més efectiva per evitar la dissidència, però quan això no resulta prou efectiu… acostuma a aparèixer la violència. Durant segles el terror va ser la fórmula més estesa per doblegar la voluntat d’aquells que es resistien a deixar de pensar, a abdicar de la seva “humanitat”. Només cal recordar antecedents tan sinistres i execrables com la Inquisició, introduïda amb la intenció de suprimir qualsevol “desviació” i d’imposar la religió “veritable”, una religió que assegurava la pervivència d’un ordre feudal, en el qual Déu legitimava una classe governant privilegiada, garant de l’estabilitat social.

“Déu legitimava una classe governant privilegiada, garant de l’estabilitat social.”

Aquest no és un fet casual. Les religions sempre han combatut la llibertat de consciència amb acarnissament perquè la seva força no rau en els arguments. Només mitjançant la força de les armes els nostres avantpassats van arribar a emancipar-se d’una Església que imposava el jou de l’obscurantisme sobre les ments i el morrió de les fogueres per impedir qualsevol forma d’expressió que pogués posar en dubte el seu missatge. Tan sols la brutalitat d’una Europa dessagnada per inacabables guerres de religió, i pels inconfessables interessos econòmics i polítics que sempre s’amaguen al seu darrere, va permetre el naixement d’un concepte nou: la tolerància. Un primer i tímid pas, inspirat més en la necessitat imperiosa d’acabar amb la violència que en el respecte necessari per construir una societat veritablement cohesionada.

La nostra societat actual és plural, i això ens obliga a anar més enllà de la tolerància pròpia del qui es resigna a admetre la presència del contrari com un mal menor. Hem de ser capaços de construir una societat formada per ciutadans lliures, que reconeixen el dret de tots els seus semblants a sostenir i difondre les seves idees amb llibertat, amb l’única salvetat que aquestes també siguin alhora res-

21|

pectuoses amb totes les altres persones i amb els seus drets. Tan sols aquest plantejament pot esdevenir prou sòlid per edificar una societat plenament democràtica, capaç de cooperar a la construcció del bé comú des de la diferència, i d’entendre la discrepància ideològica com una riquesa, més que com un inconvenient que ens cal suportar perquè no disposem de la força suficient per esclafar l’enemic i per imposar les nostres conviccions al conjunt de la societat.

Aquesta darrera visió, sap greu dir-ho, és encara viva avui dia a les declaracions i comportaments de moltes religions, en el seu desesperat afany per aconseguir espais de poder on seguir inculcant el seu missatge a les ments dels joves i els infants, enlloc de vetllar perquè puguin assolir una formació plena que els faciliti eines per desenvolupar les seves pròpies conviccions, i és viva també a les admonicions catastrofistes que semblen enyorar els mètodes dels seus predecessors, quan tracten d’impedir que els ciutadans decideixin lliure i democràticament el seu futur…

A casa nostra, l’Església catòlica ha tractat sistemàticament de restringir la llibertat de consciència a l’àmbit exclusiu de la religió. Des de la Pau de Westfàlia, que va posar fi a les guerres de religió dels segles XVI i XVII, l’Església s’havia vist obligada a “tolerar”, sempre a contracor, la convivència amb altres religions, però la necessitat, un cop acabada la II Guerra Mundial, d’adaptar-se a la modernitat per no quedar superada per la història, la va portar, a la dècada dels anys 60 del segle passat, durant el Concili Vaticà II —gairebé 20 anys després de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948—, a reconèixer, per primera vegada, de forma explícita, el “dret a la llibertat religiosa… fonamentat en la dignitat mateixa de la persona humana, tal com se la coneix per la paraula revelada de Déu i per la mateixa raó natural”. És a dir, sense reconèixer la llibertat de consciència per a aquells que no comparteixen una visió transcendent de la vida.

“Per a l’Església l’objectiu no és assolir el respecte per a totes les persones, sinó garantir el dret de religió…”

El concepte de llibertat de religió es transforma, així, en una idea perniciosa que pretén atorgar, i a certs països com Espanya ho aconsegueix, un dret positiu a la llibertat de religió, segregat del dret universal a la llibertat de consciència. Un plantejament que cerca implícitament un reconeixement per als fidels, que deixa

|22

de banda la resta de ciutadans que no són creients. Per a l’Església l’objectiu no és assolir el respecte per a totes les persones, sinó garantir el dret de religió… per afavorir la religió i la pràctica religiosa, menystenint aquells que no comparteixen la seva proposta transcendent i opten per viure la seva vida sense déus.

ENTORN , sccl som una cooperativa mixta, d’iniciativa social i sense afany de lucre que des de fa més de 20 anys desenvolupem programes educatius i culturals transformadors per a la societat, seguint criteris de qualitat i innovació.

La nostra missió és generar ciutadania, l'espai comú on les persones viuen en llibertat, responsabilitat i felicitat, desenvolupant i gestionant projectes educatius i d'intervenció comunitària, mitjançant el treball col·lectiu.

Aquesta filosofia encara impregna tota l’actual legislació de l’Estat.

L’excepció —tímida— a aquest plantejament és la Constitució espanyola, que, prenent com a referent la Declaració Universal de 1948, estableix al seu article 16 el dret a la llibertat d’ideologia, de religió i de culte, i la no confessionalitat de l’Estat —si bé introdueix també l’obligació de cooperar amb les confessions religioses—. El problema no és tant, doncs, la Constitució, sinó l’ordenament jurídic de l’Estat que se’n deriva. Sobretot, quan l’any 1980, per desenvolupar aquest precepte constitucional, es redacta la Llei de Llibertat Religiosa, inspirada en la llei homònima de 1967 —resultat del Concili—, que exclou de forma premeditada de qualsevol dret positiu les opcions de consciència no religioses… segregant els ciutadans en dues categories segons les seves conviccions personals.

ENTORN ha implantat una eina de responsabilitat social empresarial, que ens permet valorar el nostre grau d’implantació voluntària de les preocupacions socials i mediambientals en les nostres operacions comercials i amb les relacions amb els nostres agents d’interlocució.

“La reminiscència medieval que suposa la Llei de Llibertat Religiosa vigent” Per això seria desitjable que l’anunciada reforma de la Llei de Llibertat Religiosa, que prepara actualment la Direcció General de Relacions amb les Confessions, del Ministeri de Justícia, més que una “reforma” com a tal sigui una nova Llei de Llibertat de Pensament, de Consciència i de Religió, en la línia establerta per la Declaració de 1948, o bé una Llei de Llibertat d’Ideologia, de Religió i de Culte, com recull la Constitució de 1978, que permeti superar d’una vegada la reminiscència medieval que suposa la Llei de Llibertat Religiosa vigent, inspirada en una visió restringida de la llibertat de consciència solament com a llibertat de religió, i que és la que tracta d’imposar-nos l’Església catòlica, si més no la seva jerarquia, més per por a perdre els seus privilegis terrenals que per la possibilitat que es puguin perdre les ànimes d’aquells que, lliurement i voluntàriament, estan disposats a assumir amb coherència, honestedat i fermesa, els “riscos” derivats de les seves conviccions personals… de la idea que tots els ciutadans, siguin creients o no, tenen dret a construir-se la seva pròpia interpretació del món i a plantejar propostes sobre com consideren que seria millor organitzar la societat per gaudir tots d’una vida més plena i feliç. •

PROJECTES ELS NOSTRES Projectes Escolars

Activitats periescolars, activitats de vacances, temps de migdia, plans educatius d'entorn, activitats formatives , projectes de transició escola treball

Escoles Bressol

Gestió integral d'Escoles Bressol, gestió d'equips de suport, serveis d'acollida, espais familiars.

Projectes Infantils

Casals Infantils, ludoteques, centres de barri, centres oberts

Projectes Juvenils

Casals de Joves, punts d'informació juvenils, dinamització juvenil

Projectes Gent Gran Intervenció Comunitària i Associacionisme Agència

Casals de Gent Gran, tallers Suport a l'Associacionisme, projectes culturals, convivència i civisme, dinamització per a famílies i AMPA, plans de desenvolupament comunitaris.

Gestió de cases de colònies i albergs, autocars, unitats pedagògiques.

T AMB TU! ANSFORMAN TR R A U N TI N VOLEM CO

ENTORN, SCCL 3r C/ Avinyó, 44 002 08 a Barcelon op co n. or nt .e www

|22

de banda la resta de ciutadans que no són creients. Per a l’Església l’objectiu no és assolir el respecte per a totes les persones, sinó garantir el dret de religió… per afavorir la religió i la pràctica religiosa, menystenint aquells que no comparteixen la seva proposta transcendent i opten per viure la seva vida sense déus.

ENTORN , sccl som una cooperativa mixta, d’iniciativa social i sense afany de lucre que des de fa més de 20 anys desenvolupem programes educatius i culturals transformadors per a la societat, seguint criteris de qualitat i innovació.

La nostra missió és generar ciutadania, l'espai comú on les persones viuen en llibertat, responsabilitat i felicitat, desenvolupant i gestionant projectes educatius i d'intervenció comunitària, mitjançant el treball col·lectiu.

Aquesta filosofia encara impregna tota l’actual legislació de l’Estat.

L’excepció —tímida— a aquest plantejament és la Constitució espanyola, que, prenent com a referent la Declaració Universal de 1948, estableix al seu article 16 el dret a la llibertat d’ideologia, de religió i de culte, i la no confessionalitat de l’Estat —si bé introdueix també l’obligació de cooperar amb les confessions religioses—. El problema no és tant, doncs, la Constitució, sinó l’ordenament jurídic de l’Estat que se’n deriva. Sobretot, quan l’any 1980, per desenvolupar aquest precepte constitucional, es redacta la Llei de Llibertat Religiosa, inspirada en la llei homònima de 1967 —resultat del Concili—, que exclou de forma premeditada de qualsevol dret positiu les opcions de consciència no religioses… segregant els ciutadans en dues categories segons les seves conviccions personals.

ENTORN ha implantat una eina de responsabilitat social empresarial, que ens permet valorar el nostre grau d’implantació voluntària de les preocupacions socials i mediambientals en les nostres operacions comercials i amb les relacions amb els nostres agents d’interlocució.

“La reminiscència medieval que suposa la Llei de Llibertat Religiosa vigent” Per això seria desitjable que l’anunciada reforma de la Llei de Llibertat Religiosa, que prepara actualment la Direcció General de Relacions amb les Confessions, del Ministeri de Justícia, més que una “reforma” com a tal sigui una nova Llei de Llibertat de Pensament, de Consciència i de Religió, en la línia establerta per la Declaració de 1948, o bé una Llei de Llibertat d’Ideologia, de Religió i de Culte, com recull la Constitució de 1978, que permeti superar d’una vegada la reminiscència medieval que suposa la Llei de Llibertat Religiosa vigent, inspirada en una visió restringida de la llibertat de consciència solament com a llibertat de religió, i que és la que tracta d’imposar-nos l’Església catòlica, si més no la seva jerarquia, més per por a perdre els seus privilegis terrenals que per la possibilitat que es puguin perdre les ànimes d’aquells que, lliurement i voluntàriament, estan disposats a assumir amb coherència, honestedat i fermesa, els “riscos” derivats de les seves conviccions personals… de la idea que tots els ciutadans, siguin creients o no, tenen dret a construir-se la seva pròpia interpretació del món i a plantejar propostes sobre com consideren que seria millor organitzar la societat per gaudir tots d’una vida més plena i feliç. •

PROJECTES ELS NOSTRES Projectes Escolars

Activitats periescolars, activitats de vacances, temps de migdia, plans educatius d'entorn, activitats formatives , projectes de transició escola treball

Escoles Bressol

Gestió integral d'Escoles Bressol, gestió d'equips de suport, serveis d'acollida, espais familiars.

Projectes Infantils

Casals Infantils, ludoteques, centres de barri, centres oberts

Projectes Juvenils

Casals de Joves, punts d'informació juvenils, dinamització juvenil

Projectes Gent Gran Intervenció Comunitària i Associacionisme Agència

Casals de Gent Gran, tallers Suport a l'Associacionisme, projectes culturals, convivència i civisme, dinamització per a famílies i AMPA, plans de desenvolupament comunitaris.

Gestió de cases de colònies i albergs, autocars, unitats pedagògiques.

T AMB TU! ANSFORMAN TR R A U N TI N VOLEM CO

ENTORN, SCCL 3r C/ Avinyó, 44 002 08 a Barcelon op co n. or nt .e www

|24

25|

EL MONOGRÀFIC

La laïcitat, garantia d’igualtat Yolanda Besteiro de la Fuente Presidenta de la Federació de Dones Progressistes

La reforma de la Llei de Llibertat Religiosa que s’està plantejant el Govern en aquests moments es fa necessària per aconseguir, d’acord amb els temps que corren, una separació real entre Església i Estat. Només i únicament des d’un Estat laic en què les decisions de l’Església no interfereixin en les legislatives, es poden garantir els drets humans i les llibertats, que, de forma sistemàtica, s’han negat i restringit a qui les diferents religions no consideraven com a éssers dominants, sinó dominats o subordinats a altres.

Històricament, les institucions públiques s’han anat sotmetent als postulats, interessos i dogmes de les religions, de vegades contraris fins i tot a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Les principals perjudicades pel sistema patriarcal, un dels pilars en què s’assenten la majoria de les confessions, han estat i són les dones. Tots els avenços aconseguits per la meitat de la població xoquen frontalment contra l’ostracisme i el fanatisme masclista que tracten d’imposar des de la religió, el que suposa un gran obstacle per a l’emancipació de la dona i la igualtat real.

Sota la màscara de la tradició, la dona ha estat representada –en el cas d’Espanya– per l’Església Catòlica, com un ésser inferior que ha de salvaguardar la moralitat i els costums de la societat, considerant tots els avenços i reivindicacions assolits per i per a les dones, com un atemptat a l’ordre “diví” establert.

Una de les obsessions de l’Església ha estat controlar el cos de la dona, la seva sexualitat, i la seva maternitat fins al punt de voler influir en lleis destinades a millorar els drets sexuals i reproductius que pertanyen només a les dones. Sense oblidar el fet que hi ha molts llocs del món

|24

25|

EL MONOGRÀFIC

La laïcitat, garantia d’igualtat Yolanda Besteiro de la Fuente Presidenta de la Federació de Dones Progressistes

La reforma de la Llei de Llibertat Religiosa que s’està plantejant el Govern en aquests moments es fa necessària per aconseguir, d’acord amb els temps que corren, una separació real entre Església i Estat. Només i únicament des d’un Estat laic en què les decisions de l’Església no interfereixin en les legislatives, es poden garantir els drets humans i les llibertats, que, de forma sistemàtica, s’han negat i restringit a qui les diferents religions no consideraven com a éssers dominants, sinó dominats o subordinats a altres.

Històricament, les institucions públiques s’han anat sotmetent als postulats, interessos i dogmes de les religions, de vegades contraris fins i tot a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Les principals perjudicades pel sistema patriarcal, un dels pilars en què s’assenten la majoria de les confessions, han estat i són les dones. Tots els avenços aconseguits per la meitat de la població xoquen frontalment contra l’ostracisme i el fanatisme masclista que tracten d’imposar des de la religió, el que suposa un gran obstacle per a l’emancipació de la dona i la igualtat real.

Sota la màscara de la tradició, la dona ha estat representada –en el cas d’Espanya– per l’Església Catòlica, com un ésser inferior que ha de salvaguardar la moralitat i els costums de la societat, considerant tots els avenços i reivindicacions assolits per i per a les dones, com un atemptat a l’ordre “diví” establert.

Una de les obsessions de l’Església ha estat controlar el cos de la dona, la seva sexualitat, i la seva maternitat fins al punt de voler influir en lleis destinades a millorar els drets sexuals i reproductius que pertanyen només a les dones. Sense oblidar el fet que hi ha molts llocs del món

|26

on les dones han de cobrir el seu cos amb un burka, pateixen l’ablació del seu clítoris o són obligades a casar-se forçadament, usant la religió com a excusa amb la qual justificar les grans aberracions.

Al nostre país, l’Església Catòlica segueix pretenent, tot i la laïcitat de l’Estat recollida per la nostra Constitució, influir i imposar els seus dogmes a l’hora de legislar. La seva defensa de la família tradicional com a única família possible, la seva oposició al matrimoni homosexual o el boicot d’aquelles accions que no s’adapten al cànon del que és moral per al Vaticà (que, per contra, poc diu al voltant dels casos de pederàstia i abusos sexuals produïts en el seu si) xoca amb les accions civils que aspiren, i han d’aspirar, que no hi hagi diferències entre els éssers humans, amb independència del seu sexe, orientació sexual o creença política o religiosa.

Tampoc no podem passar per alt el fet que l’Església Catòlica encara imposa en aquest país els crucifixos en els centres educatius, que segons ha dictat el Tribunal Europeu de Drets Humans, és “una violació del dret dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions i de la llibertat de religió dels alumnes “.

“Al nostre país, l’Església Catòlica segueix pretenent influir i imposar els seus dogmes a l’hora de legislar” Apostem per la laïcitat perquè va encaminada cap a una educació sustentada en el principi d’igualtat, com a base per a la formació de nenes i nens, i d’aquesta manera evitar les desigualtats que promouen les diferents confessions religioses.

El moviment feminista defensa una societat laica i, alhora, reconeix el dret que tota persona té a la llibertat de pensament i religió i de consciència.

Així les coses, la reforma de la Llei de Llibertat Religiosa ha de servir per protegir la democràcia que tant ens ha costat construir. Aconseguir que les institucions públiques siguin laiques es tradueix en una garantia més gran per a la ciutadania. Per tant, cal adoptar ja decisions valentes per garantir la laïcitat real al nostre país. La separació de l’Estat i les Esglésies suposa una conquesta de la democràcia i la pluralitat i és un exercici de respecte i tolerància, guanyat entre tots i totes a favor de la solidaritat, la igualtat i la llibertat. •

|26

on les dones han de cobrir el seu cos amb un burka, pateixen l’ablació del seu clítoris o són obligades a casar-se forçadament, usant la religió com a excusa amb la qual justificar les grans aberracions.

Al nostre país, l’Església Catòlica segueix pretenent, tot i la laïcitat de l’Estat recollida per la nostra Constitució, influir i imposar els seus dogmes a l’hora de legislar. La seva defensa de la família tradicional com a única família possible, la seva oposició al matrimoni homosexual o el boicot d’aquelles accions que no s’adapten al cànon del que és moral per al Vaticà (que, per contra, poc diu al voltant dels casos de pederàstia i abusos sexuals produïts en el seu si) xoca amb les accions civils que aspiren, i han d’aspirar, que no hi hagi diferències entre els éssers humans, amb independència del seu sexe, orientació sexual o creença política o religiosa.

Tampoc no podem passar per alt el fet que l’Església Catòlica encara imposa en aquest país els crucifixos en els centres educatius, que segons ha dictat el Tribunal Europeu de Drets Humans, és “una violació del dret dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions i de la llibertat de religió dels alumnes “.

“Al nostre país, l’Església Catòlica segueix pretenent influir i imposar els seus dogmes a l’hora de legislar” Apostem per la laïcitat perquè va encaminada cap a una educació sustentada en el principi d’igualtat, com a base per a la formació de nenes i nens, i d’aquesta manera evitar les desigualtats que promouen les diferents confessions religioses.

El moviment feminista defensa una societat laica i, alhora, reconeix el dret que tota persona té a la llibertat de pensament i religió i de consciència.

Així les coses, la reforma de la Llei de Llibertat Religiosa ha de servir per protegir la democràcia que tant ens ha costat construir. Aconseguir que les institucions públiques siguin laiques es tradueix en una garantia més gran per a la ciutadania. Per tant, cal adoptar ja decisions valentes per garantir la laïcitat real al nostre país. La separació de l’Estat i les Esglésies suposa una conquesta de la democràcia i la pluralitat i és un exercici de respecte i tolerància, guanyat entre tots i totes a favor de la solidaritat, la igualtat i la llibertat. •

|28

29|

EL MONOGRÀFIC

Estat laic, potenciador de les llibertats

Antonio Poveda President de la Federación Española de Lesbianas, Gays, Transexuales y Bisexuales.

Lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, les persones LGTB, som víctimes d’homofòbia i transfòbia en més de setanta països, on el sentiment o la identitat estan penalitzats, en set d’ells amb pena de mort. La gran majoria d’aquests països tenen un denominador comú que és que el govern és dependent d’una religió. No cal res més que veure els països islàmics, amb la falta de llibertats i totes les restriccions i càstigs que imposen a la dona, o països amb tradició catòlica tan arrelada i imposada com Polònia, o Itàlia, per la seva proximitat al Vaticà, o fins i tot determinats sectors dels Estats Units, en què es vol imposar una regulació partint de les conviccions religioses d’una determinada franja de l’opinió.

A Espanya també tenim, constantment, una jerarquia catòlica que treballa perquè la seva doctrina vagi més enllà de l’Església i prengui forma de lleis que restringeixin les llibertats individuals i col·lectives.

Però la igualtat per la qual lluita el nostre col·lectiu, des d’un punt de vista teòric, ha culminat gràcies a dues lleis que han estat el gran èxit del moviment LGTB espanyol en els últims anys: la llei 13/2005, que va donar accés al matrimoni en igualtat a les parelles del mateix sexe, i la llei 3/2007, que reconeix la dignitat per a les persones transsexuals, permetent-ne la modificació registral de la menció de sexe i nom.

Però la igualtat legal, gairebé assolida, no ens dóna igualtat real.

Només cal recordar les homòfobes, contínues i furibundes crítiques i desqualificacions que vam haver de suportar durant tota la gestació de la llei que ens possibilita el matrimoni.

|28

29|

EL MONOGRÀFIC

Estat laic, potenciador de les llibertats

Antonio Poveda President de la Federación Española de Lesbianas, Gays, Transexuales y Bisexuales.

Lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, les persones LGTB, som víctimes d’homofòbia i transfòbia en més de setanta països, on el sentiment o la identitat estan penalitzats, en set d’ells amb pena de mort. La gran majoria d’aquests països tenen un denominador comú que és que el govern és dependent d’una religió. No cal res més que veure els països islàmics, amb la falta de llibertats i totes les restriccions i càstigs que imposen a la dona, o països amb tradició catòlica tan arrelada i imposada com Polònia, o Itàlia, per la seva proximitat al Vaticà, o fins i tot determinats sectors dels Estats Units, en què es vol imposar una regulació partint de les conviccions religioses d’una determinada franja de l’opinió.

A Espanya també tenim, constantment, una jerarquia catòlica que treballa perquè la seva doctrina vagi més enllà de l’Església i prengui forma de lleis que restringeixin les llibertats individuals i col·lectives.

Però la igualtat per la qual lluita el nostre col·lectiu, des d’un punt de vista teòric, ha culminat gràcies a dues lleis que han estat el gran èxit del moviment LGTB espanyol en els últims anys: la llei 13/2005, que va donar accés al matrimoni en igualtat a les parelles del mateix sexe, i la llei 3/2007, que reconeix la dignitat per a les persones transsexuals, permetent-ne la modificació registral de la menció de sexe i nom.

Però la igualtat legal, gairebé assolida, no ens dóna igualtat real.

Només cal recordar les homòfobes, contínues i furibundes crítiques i desqualificacions que vam haver de suportar durant tota la gestació de la llei que ens possibilita el matrimoni.

|30

Així que hem de seguir treballant, i els reptes del moviment LGTB, a llarg termini, consisteixen en la modificació de la consideració social de l’homosexualitat i de la transsexualitat. Això comporta desterrar la supremacia biològica i cultural de l’heterosexualitat, soscavar l’edifici cultural i simbòlic aixecat pel masclisme i el patriarcat, i modificar la percepció de l’homosexualitat i de la transsexualitat com una cosa malaltissa. I aquest edifici ha estat aixecat per la jerarquia de l’Església catòlica que, a més, ha intentat eradicar qualsevol realitat que se’n sortís.

“Però la igualtat legal, gairebé assolida, no ens dóna igualtat real.”

Un exemple són les nombroses manifestacions celebrades en defensa d’un model de família tradicional i en contra de qualsevol altra forma de matrimoni, especialment en contra de les famílies homoparentals. He de deixar clar que, des de la nostra organització, defensem la diversitat familiar, com defensem la llibertat de consciència, tant si aquesta és religiosa com no. Per això és perillós un estat confessional, perquè imposa un determinat comportament sobre un altre, restringint la llibertat de qui pensa diferent o no segueix una doctrina predeterminada.

L’Estat, i amb això totes les institucions públiques, ha de separar-se de la religió. No es poden fer manifestacions religioses des del que és públic, ja que això atempta contra qui pensa diferent. D’aquí el fet d’eliminar crucifixos, o la no representació en actes religiosos de les institucions públiques ni del Govern, com a representants de l’Estat. A nivell personal qualsevol ciutadà o ciutadana pot fer el que vulgui, però no en tant que representació del conjunt de la comunitat.

Tampoc no compartim els privilegis que té l’Església catòlica a Espanya pel que fa a impostos, recaptació, utilització d’espais públics, etc. Per exemple, les esglésies no han de complir cap ordenança municipal, i les hi lliuren gratuïtament els terrenys per edificar...

Per què? Haurien de complir totes les condicions com qualsevol altre espai d’espectacles o de reunió. També tenen tots els permisos per tallar la via pública (processons o similars) sense necessitat de tramitar les corresponents sol·licituds. Per què l’Estat restaura el patrimoni privat de l’Església catòlica, i després per poder visitarlo cal pagar entrada en profit només d’aquesta Església? Per què hi ha una casella per a aquesta confessió en la declaració de la renda?

31|

El fet que l’Estat sigui laic no vol dir que defensi una “religió antireligió”. La religió forma part de la llibertat d’expressió de la persona, per poder manifestar-la lliurement, en les mateixes condicions, es sigui de la religió que es sigui. Aquest és el principi d’igualtat, que és el que ha de regir aquesta Llei. Això comporta també que les persones lliurement puguin portar signes de la seva religió, com a part de la seva indumentària o decoració. Per damunt d’aquesta llibertat ha d’estar la dignitat i la integritat de les persones i, per això, caldrà analitzar aquells signes religiosos que puguin ser discriminatoris o humiliants, com l’ablació, el burca o la utilització del martiri i fustigacions.

“És perillós un estat confessional, perquè imposa un determinat comportament sobre un altre, restringint la llibertat de qui pensa diferent o no segueix una doctrina predeterminada.”

Sense el laïcisme no hi poden haver avenços ni per al moviment LGTB ni per a cap moviment social. Sense el laïcisme com a marc en què desenvolupar-se i com a sòl sobre el qual sostenir-se no poden donar-se avenços en democràcia, i aquesta, al seu torn, no pot ser concebuda sense la convicció profunda de la necessitat d’un Estat laic, veritable potenciador de les llibertats. •

|30

Així que hem de seguir treballant, i els reptes del moviment LGTB, a llarg termini, consisteixen en la modificació de la consideració social de l’homosexualitat i de la transsexualitat. Això comporta desterrar la supremacia biològica i cultural de l’heterosexualitat, soscavar l’edifici cultural i simbòlic aixecat pel masclisme i el patriarcat, i modificar la percepció de l’homosexualitat i de la transsexualitat com una cosa malaltissa. I aquest edifici ha estat aixecat per la jerarquia de l’Església catòlica que, a més, ha intentat eradicar qualsevol realitat que se’n sortís.

“Però la igualtat legal, gairebé assolida, no ens dóna igualtat real.”

Un exemple són les nombroses manifestacions celebrades en defensa d’un model de família tradicional i en contra de qualsevol altra forma de matrimoni, especialment en contra de les famílies homoparentals. He de deixar clar que, des de la nostra organització, defensem la diversitat familiar, com defensem la llibertat de consciència, tant si aquesta és religiosa com no. Per això és perillós un estat confessional, perquè imposa un determinat comportament sobre un altre, restringint la llibertat de qui pensa diferent o no segueix una doctrina predeterminada.

L’Estat, i amb això totes les institucions públiques, ha de separar-se de la religió. No es poden fer manifestacions religioses des del que és públic, ja que això atempta contra qui pensa diferent. D’aquí el fet d’eliminar crucifixos, o la no representació en actes religiosos de les institucions públiques ni del Govern, com a representants de l’Estat. A nivell personal qualsevol ciutadà o ciutadana pot fer el que vulgui, però no en tant que representació del conjunt de la comunitat.

Tampoc no compartim els privilegis que té l’Església catòlica a Espanya pel que fa a impostos, recaptació, utilització d’espais públics, etc. Per exemple, les esglésies no han de complir cap ordenança municipal, i les hi lliuren gratuïtament els terrenys per edificar...

Per què? Haurien de complir totes les condicions com qualsevol altre espai d’espectacles o de reunió. També tenen tots els permisos per tallar la via pública (processons o similars) sense necessitat de tramitar les corresponents sol·licituds. Per què l’Estat restaura el patrimoni privat de l’Església catòlica, i després per poder visitarlo cal pagar entrada en profit només d’aquesta Església? Per què hi ha una casella per a aquesta confessió en la declaració de la renda?

31|

El fet que l’Estat sigui laic no vol dir que defensi una “religió antireligió”. La religió forma part de la llibertat d’expressió de la persona, per poder manifestar-la lliurement, en les mateixes condicions, es sigui de la religió que es sigui. Aquest és el principi d’igualtat, que és el que ha de regir aquesta Llei. Això comporta també que les persones lliurement puguin portar signes de la seva religió, com a part de la seva indumentària o decoració. Per damunt d’aquesta llibertat ha d’estar la dignitat i la integritat de les persones i, per això, caldrà analitzar aquells signes religiosos que puguin ser discriminatoris o humiliants, com l’ablació, el burca o la utilització del martiri i fustigacions.

“És perillós un estat confessional, perquè imposa un determinat comportament sobre un altre, restringint la llibertat de qui pensa diferent o no segueix una doctrina predeterminada.”

Sense el laïcisme no hi poden haver avenços ni per al moviment LGTB ni per a cap moviment social. Sense el laïcisme com a marc en què desenvolupar-se i com a sòl sobre el qual sostenir-se no poden donar-se avenços en democràcia, i aquesta, al seu torn, no pot ser concebuda sense la convicció profunda de la necessitat d’un Estat laic, veritable potenciador de les llibertats. •

|32

33|

EL MONOGRÀFIC

Una oportunitat de recuperar la sobirania robada

David Prujà i Cárceles Director de la Fundació Ferrer i Guàrdia

El Partit Socialista va anunciar a l’inici d’aquesta legislatura la reforma de la Ley Orgánica de Libertades Religiosas (LOLR) durant aquests quatre anys. Segurament no es pensava que la legislatura aniria pel camí que està anant i a hores d’ara res no sembla indicar que es dugui finalment a terme, excepte pels contactes que regularment anem tenint amb el Ministeri de Justícia, que encara no diuen el contrari.

En qualsevol cas paga la pena fer una ullada a quins podrien ser els camins d’una reforma com aquesta i quines opcions de reforma podrien suposar un avenç o no cap a la laïcitat d’Espanya.

“La llibertat de pensament contempla la llibertat ideològica i la llibertat de consciència, religiosa o no religiosa” Primer de tot cal tenir present l’àmbit material d’aquesta llei, que no és altre que la llibertat de pensament o de consciència. Diverses han estat les manifestacions jurídiques internacionals que deixen clar que la llibertat de pensament contempla la llibertat ideològica i la llibertat de consciència, entenent aquesta com a consciència religiosa o no religiosa en igualtat.

Així que el fet que el nostre ordenament jurídic tingui una llei que regula els drets de les institucions que representen opcions de llibertat de consciència religiosa, sense fer extensius aquests drets a les institucions que representen la llibertat de consciència no reli-

|32

33|

EL MONOGRÀFIC

Una oportunitat de recuperar la sobirania robada

David Prujà i Cárceles Director de la Fundació Ferrer i Guàrdia

El Partit Socialista va anunciar a l’inici d’aquesta legislatura la reforma de la Ley Orgánica de Libertades Religiosas (LOLR) durant aquests quatre anys. Segurament no es pensava que la legislatura aniria pel camí que està anant i a hores d’ara res no sembla indicar que es dugui finalment a terme, excepte pels contactes que regularment anem tenint amb el Ministeri de Justícia, que encara no diuen el contrari.

En qualsevol cas paga la pena fer una ullada a quins podrien ser els camins d’una reforma com aquesta i quines opcions de reforma podrien suposar un avenç o no cap a la laïcitat d’Espanya.

“La llibertat de pensament contempla la llibertat ideològica i la llibertat de consciència, religiosa o no religiosa” Primer de tot cal tenir present l’àmbit material d’aquesta llei, que no és altre que la llibertat de pensament o de consciència. Diverses han estat les manifestacions jurídiques internacionals que deixen clar que la llibertat de pensament contempla la llibertat ideològica i la llibertat de consciència, entenent aquesta com a consciència religiosa o no religiosa en igualtat.

Així que el fet que el nostre ordenament jurídic tingui una llei que regula els drets de les institucions que representen opcions de llibertat de consciència religiosa, sense fer extensius aquests drets a les institucions que representen la llibertat de consciència no reli-

|34

giosa, ni a la llibertat de consciència individual ja és una anomalia que aquesta reforma podria entomar.

Ara bé, caldria saber si realment volem un ordenament jurídic que atorgui drets a organitzacions o institucions de tipus jurídic, polític, tributari, etc. per a totes les formes de llibertat de consciència.

Probablement des d’un plantejament laic no, però segurament no haurem de preocupar-nos, doncs la voluntat dels legisladors no gosarà anar tant enllà i a la Fundació Ferrer i Guàrdia no ens caldrà dir públicament que no som partidaris del finançament públic de les organitzacions de consciència per al seu funcionament, podent limitar-nos a dir només la meitat d’aquesta afirmació: a la Fundació Ferrer i Guàrdia no som partidaris del finançament públic de les confessions religioses per al seu funcionament.

“La Fundació Ferrer i Guàrdia no som partidaris del finançament públic de les organitzacions de consciència per al seu funcionament” Si la reforma de la LOLR segurament no plantejarà la igualació del tracte a les diferents expressions de llibertat de consciència, segurament sí que es plantejarà la necessitat d’equiparar, tot i que només lleugerament, el tracte que les confessions religioses que no són la Catòlica reben a Espanya, elevant els beneficis i privilegis dels que gaudeixen en tant que confessions religioses per evitar un greuge tant clamorós comparativament parlant.

Segurament serà argumentat com un avenç cap a la laïcitat, però el que realment ens estaran proposant és passar d’un Estat que es declara aconfessional, però que manté uns acords internacionals amb la Santa Seu que fan difícil de sostenir aquesta declaració a passar a un estat “apluriconfessional” (?!) de la manera que tràgicament s’interpreta en aquest país la no confessionalitat de l’Estat. És a dir, que ens trobarem amb una llei que potser abordarà com poden millorar el tractament fiscal les confessions religioses, l’atenció a les opcions de consciència religiosa en hospitals, cementiris, escoles, exèrcit, etc. I sense esmentar cap element concret de la llibertat de consciència no religiosa, de les altres formes filosòfiques de viure l’espiritualitat, d’entendre la transcendència.

35|

Un dels elements més greus d’aquest plantejament és que l’orientació de la llei serà la de regular els marges d’actuació –amb sort– de les confessions religioses, com a titulars de drets en tant que organitzacions, oblidant que els titular de drets són també les persones.

D’aquesta manera no sembla que es vulgui abordar per exemple com evitar que als menors d’edat els adoctrinin, dificultant-los la presa de consciència pròpia sobre la seva llibertat de pensament en un procés educatiu alliberat de veritats revelades, quedant per damunt dels drets dels infants els drets de les famílies i les confessions religioses a reproduir els seus dogmes generació rere generació.

Estaria bé que aquesta reforma comencés pel nom de la llei, passant a dir-se de llibertat de consciència i que deixés clara l’absoluta primacia d’aquest dret per damunt d’altres, en el sentit que ningú no pugui ser obligat a manifestar la seva opció de consciència, com passa ara amb la classe de religió o la declaració de la renda, entre d’altres supòsits.

Seria interessant també que en aquesta llei no es fes cap menció a l’existència dels Acords Concordataris, però en canvi si que encomanés a les Corts aprovar tots els acords que es desenvolupin amb totes les confessions religioses a Espanya.

“Una reforma d’aquesta llei pot comportar d’adopció de models multiconfessionals enlloc d’adoptar models laics” De fet, tenint present els riscos que una reforma d’aquesta llei pot comportar d’adopció de models multiconfessionals enlloc d’adoptar models laics, potser aquesta és la contribució més important i poc compromesa políticament que li podríem demanar a aquesta reforma: recuperar la sobirania de les Corts sobre el Concordat, que de fet regula amb un tractat internacional una matèria interna de l’Estat Espanyol: la llibertat de consciència religiosa.

Es tractaria d’encomanar a la llei que tots els acords amb confessions religioses fos preceptiu que passessin per la seva aprovació a les Corts i que el Concordat es transposés fil per randa en un acord de caràcter intern a la legislació espanyola. D’aquesta manera, sense que els legisladors puguin ser acusats de tocar ni un dels privilegis de l’Església Catòlica hauran fet un servei de recuperació de sobira-

|34

giosa, ni a la llibertat de consciència individual ja és una anomalia que aquesta reforma podria entomar.

Ara bé, caldria saber si realment volem un ordenament jurídic que atorgui drets a organitzacions o institucions de tipus jurídic, polític, tributari, etc. per a totes les formes de llibertat de consciència.

Probablement des d’un plantejament laic no, però segurament no haurem de preocupar-nos, doncs la voluntat dels legisladors no gosarà anar tant enllà i a la Fundació Ferrer i Guàrdia no ens caldrà dir públicament que no som partidaris del finançament públic de les organitzacions de consciència per al seu funcionament, podent limitar-nos a dir només la meitat d’aquesta afirmació: a la Fundació Ferrer i Guàrdia no som partidaris del finançament públic de les confessions religioses per al seu funcionament.

“La Fundació Ferrer i Guàrdia no som partidaris del finançament públic de les organitzacions de consciència per al seu funcionament” Si la reforma de la LOLR segurament no plantejarà la igualació del tracte a les diferents expressions de llibertat de consciència, segurament sí que es plantejarà la necessitat d’equiparar, tot i que només lleugerament, el tracte que les confessions religioses que no són la Catòlica reben a Espanya, elevant els beneficis i privilegis dels que gaudeixen en tant que confessions religioses per evitar un greuge tant clamorós comparativament parlant.

Segurament serà argumentat com un avenç cap a la laïcitat, però el que realment ens estaran proposant és passar d’un Estat que es declara aconfessional, però que manté uns acords internacionals amb la Santa Seu que fan difícil de sostenir aquesta declaració a passar a un estat “apluriconfessional” (?!) de la manera que tràgicament s’interpreta en aquest país la no confessionalitat de l’Estat. És a dir, que ens trobarem amb una llei que potser abordarà com poden millorar el tractament fiscal les confessions religioses, l’atenció a les opcions de consciència religiosa en hospitals, cementiris, escoles, exèrcit, etc. I sense esmentar cap element concret de la llibertat de consciència no religiosa, de les altres formes filosòfiques de viure l’espiritualitat, d’entendre la transcendència.

35|

Un dels elements més greus d’aquest plantejament és que l’orientació de la llei serà la de regular els marges d’actuació –amb sort– de les confessions religioses, com a titulars de drets en tant que organitzacions, oblidant que els titular de drets són també les persones.

D’aquesta manera no sembla que es vulgui abordar per exemple com evitar que als menors d’edat els adoctrinin, dificultant-los la presa de consciència pròpia sobre la seva llibertat de pensament en un procés educatiu alliberat de veritats revelades, quedant per damunt dels drets dels infants els drets de les famílies i les confessions religioses a reproduir els seus dogmes generació rere generació.

Estaria bé que aquesta reforma comencés pel nom de la llei, passant a dir-se de llibertat de consciència i que deixés clara l’absoluta primacia d’aquest dret per damunt d’altres, en el sentit que ningú no pugui ser obligat a manifestar la seva opció de consciència, com passa ara amb la classe de religió o la declaració de la renda, entre d’altres supòsits.

Seria interessant també que en aquesta llei no es fes cap menció a l’existència dels Acords Concordataris, però en canvi si que encomanés a les Corts aprovar tots els acords que es desenvolupin amb totes les confessions religioses a Espanya.

“Una reforma d’aquesta llei pot comportar d’adopció de models multiconfessionals enlloc d’adoptar models laics” De fet, tenint present els riscos que una reforma d’aquesta llei pot comportar d’adopció de models multiconfessionals enlloc d’adoptar models laics, potser aquesta és la contribució més important i poc compromesa políticament que li podríem demanar a aquesta reforma: recuperar la sobirania de les Corts sobre el Concordat, que de fet regula amb un tractat internacional una matèria interna de l’Estat Espanyol: la llibertat de consciència religiosa.

Es tractaria d’encomanar a la llei que tots els acords amb confessions religioses fos preceptiu que passessin per la seva aprovació a les Corts i que el Concordat es transposés fil per randa en un acord de caràcter intern a la legislació espanyola. D’aquesta manera, sense que els legisladors puguin ser acusats de tocar ni un dels privilegis de l’Església Catòlica hauran fet un servei de recuperació de sobira-

|36

public ja disp ació onible

nia que en facilitaria, per a qui ho volgués, la interposició de recursos quan aquests privilegis vulneren els drets de la ciutadania.

Per fer una reforma de calat d’aquesta llei que ens porti a un avenç laic de l’Estat sembla necessari un debat públic allunyat de la dinàmica crispada en què s’està tornant el debat polític d’aquesta legislatura, si és que mai ha estat el debat polític a Espanya un debat serè amb contraposició d’arguments de fons i contrast de models.

O si més no, calen unes esquerres fortes, amb voluntat de concertació de posicions per a permetre un avenç en aquest sentit, més o menys substancial però avenç al cap i a la fi.

“Que tots els acords amb confessions religioses fos preceptiu que passessin per la seva aprovació a les Corts ” Malauradament sembla que aquestes condicions no es donaran d’aquí a final de legislatura, així que o bé es converteix aquesta reforma en un arma electoral, amb el risc de no consolidació del model o bé correm el risc que es construeixi un estat d’opinió propici a determinar la “centralitat política” entre una part dels populars i una part dels socialistes com aquest model de pluriconfessionalitat.

Davant d’aquest escenari potser més val intentar no prendre massa mal. Una proposta modesta com aquesta que no canvia substancialment l’estatus de les confessions religioses a Espanya i que només els reclama respecte per la sobirania no sembla que pugui ser gaire criticada des de posicions clericals. O potser si. Potser és una ingenuïtat pensar que les confessions religioses puguin entendre això de la democràcia i la sobirania popular... •

MEMÒRIA HISTÒRICA DELS ATENEUS A CATALUNYA Un patrimoni de pràctica associativa i una història que cal rescatar Dolors Marín Silvestre

|36

public ja disp ació onible

nia que en facilitaria, per a qui ho volgués, la interposició de recursos quan aquests privilegis vulneren els drets de la ciutadania.

Per fer una reforma de calat d’aquesta llei que ens porti a un avenç laic de l’Estat sembla necessari un debat públic allunyat de la dinàmica crispada en què s’està tornant el debat polític d’aquesta legislatura, si és que mai ha estat el debat polític a Espanya un debat serè amb contraposició d’arguments de fons i contrast de models.

O si més no, calen unes esquerres fortes, amb voluntat de concertació de posicions per a permetre un avenç en aquest sentit, més o menys substancial però avenç al cap i a la fi.

“Que tots els acords amb confessions religioses fos preceptiu que passessin per la seva aprovació a les Corts ” Malauradament sembla que aquestes condicions no es donaran d’aquí a final de legislatura, així que o bé es converteix aquesta reforma en un arma electoral, amb el risc de no consolidació del model o bé correm el risc que es construeixi un estat d’opinió propici a determinar la “centralitat política” entre una part dels populars i una part dels socialistes com aquest model de pluriconfessionalitat.

Davant d’aquest escenari potser més val intentar no prendre massa mal. Una proposta modesta com aquesta que no canvia substancialment l’estatus de les confessions religioses a Espanya i que només els reclama respecte per la sobirania no sembla que pugui ser gaire criticada des de posicions clericals. O potser si. Potser és una ingenuïtat pensar que les confessions religioses puguin entendre això de la democràcia i la sobirania popular... •

MEMÒRIA HISTÒRICA DELS ATENEUS A CATALUNYA Un patrimoni de pràctica associativa i una història que cal rescatar Dolors Marín Silvestre

|38

39|

EL MONOGRÀFIC

No serà una bona notícia -L’anunciada Llei de Llibertat Religiosa-

Evaristo Villar Membre de Redes Cristianas

Des de fa ja algun temps es ve anunciant la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa 7/1980. I hi ha motius suficients per fer-la. Però, en l’actual context sociocultural que estem travessant, cal preguntar-se, almenys, dues coses: si és aquesta la llei que es necessita i si és aquest el moment oportú per fer-la. La meva opinió és que, a la vista de la multiculturalitat i la secularització creixent de la societat, sembla necessari redefinir nous models d’inclusió i integració social; i aquests, per ser justos, necessiten fundar-se en principis universals sòlids com la igualtat, la llibertat i el bé comú de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes. Ara bé, en el moment actual existeixen almenys dos obstacles que impedeixen aplicar aquests principis: els Acords signats el 1979 amb la Santa Seu i la mateixa Constitució aprovada el 1978. Per això, mentre no es superin aquests obstacles penso que ni és el moment adequat per fer la reforma que es necessita, ni la projectada Llei de Llibertat Religiosa és la llei més urgent que precisa aquest país per ser igualitari i just.

Que la situació socioreligiosa estigui exigint nous models d’inclusió cívica semblen exigir-ho, entre altres, aquests dos fenòmens abans al·ludits: la multiculturalitat regnant i l’accelerat procés de secularització. La nova realitat, que sempre desborda el marc legal, està exigint un nou estatus sociopolític i ètico-jurídic.

Sense necessitat de remuntar-nos molt lluny, recordem aquest cas prou il·lustratiu. Fa pocs mesos la “bona societat espanyola” es va veure sorpresa pel descobriment de la diversitat en una part considerable d’ella mateixa. Em refereixo a l’homosexualitat. Fins llavors, aquí totes i tots érem legalment heterosexuals. Però, de la nit al dia, se li va ocórrer al Parlament mirar més detingudament

|38

39|

EL MONOGRÀFIC

No serà una bona notícia -L’anunciada Llei de Llibertat Religiosa-

Evaristo Villar Membre de Redes Cristianas

Des de fa ja algun temps es ve anunciant la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa 7/1980. I hi ha motius suficients per fer-la. Però, en l’actual context sociocultural que estem travessant, cal preguntar-se, almenys, dues coses: si és aquesta la llei que es necessita i si és aquest el moment oportú per fer-la. La meva opinió és que, a la vista de la multiculturalitat i la secularització creixent de la societat, sembla necessari redefinir nous models d’inclusió i integració social; i aquests, per ser justos, necessiten fundar-se en principis universals sòlids com la igualtat, la llibertat i el bé comú de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes. Ara bé, en el moment actual existeixen almenys dos obstacles que impedeixen aplicar aquests principis: els Acords signats el 1979 amb la Santa Seu i la mateixa Constitució aprovada el 1978. Per això, mentre no es superin aquests obstacles penso que ni és el moment adequat per fer la reforma que es necessita, ni la projectada Llei de Llibertat Religiosa és la llei més urgent que precisa aquest país per ser igualitari i just.

Que la situació socioreligiosa estigui exigint nous models d’inclusió cívica semblen exigir-ho, entre altres, aquests dos fenòmens abans al·ludits: la multiculturalitat regnant i l’accelerat procés de secularització. La nova realitat, que sempre desborda el marc legal, està exigint un nou estatus sociopolític i ètico-jurídic.

Sense necessitat de remuntar-nos molt lluny, recordem aquest cas prou il·lustratiu. Fa pocs mesos la “bona societat espanyola” es va veure sorpresa pel descobriment de la diversitat en una part considerable d’ella mateixa. Em refereixo a l’homosexualitat. Fins llavors, aquí totes i tots érem legalment heterosexuals. Però, de la nit al dia, se li va ocórrer al Parlament mirar més detingudament

|40

i descobrir que també, a la nostra homogènia societat, existia, des del punt de vista de la sexualitat, una gran polifonia formada per heterosexuals, homosexuals, lesbianes, bisexuals, transsexuals, i etcètera. I el Parlament va decidir emparar-los de la mateixa manera, perquè políticament i jurídicament totes i tots som subjectes constitucionals amb drets i obligacions. I llavors la societat va guanyar en realisme, igualtat i justícia.

“Una institució com l’Església catòlica es veu forçada a ser una més entre la multiculturalitat social i el pluralisme religiós existent” Tampoc actualment es pot ocultar una altra manifestació massiva de la diversitat, els i les immigrants. Des dels anys 90 els fluxos migratoris cap a Espanya han experimentat un increment exponencial. La històrica tendència a emigrar s’ha invertit en aquest país i, ja en la primera dècada del tercer mil·lenni, rebem una de les més grans taxes mundials d’immigració. És veritat que la crisi actual i les 4 reformes que ha patit la Llei Orgànica 4/2000 han rebaixat últimament la pulsió migratòria, però a costa de convertir la diversitat en diferència i d’engrandir la ja de per si empipadora escletxa de la desigualtat. La molt criticable i per tants capítols rebutjable quarta reforma que acaba d’entrar en vigor legalitza una veritable persecució contra irregulars i “sense papers”, internant-los en els terribles CIE, limitant la reagrupació familiar i castigant l’hospitalitat dels natius. Encara que les xifres en aquest tema mai no són exactes, l’Observatori Permanent de la Immigració del Ministeri de Treball i Immigració parla, en nombres aproximats, de més de 4’5 milions de regulars als quals cal sumar un milió més d’irregulars. I cada persona i col·lectiu migrant arriba amb la seva identitat personal i la motxilla carregada de diversitat: la seva cosmovisió i ideologia, la seva cultura i religió, la seva consciència i el seu projecte de vida.

I tot això exigeix un model d’integració que no resol ni la quarta reforma de la Llei d’Estrangeria, ni de bon tros farà la projectada Llei de Llibertat Religiosa.

Fa justament un any vam poder veure autobusos rodant pels nostres carrers amb aquesta llegenda: “Probablement Déu no existeix.

Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. Inaudit, el mai vist. En un context com el nostre, majoritàriament creient i catòlic, que algú s’atreveixi a proclamar obertament el seu agnosticisme, el seu

41|

ateisme, és sorprenent. És més, allò que abans s’ocultava perquè socialment no tenia bona premsa, ara se li dóna publicitat i es creen associacions públiques i legalment reconegudes. La diversitat està afectant no tan sols a l’àmbit sociocultural, sinó també al confessional i ideològic: existeixen creients i no creients com existeixen opcions polítiques i socials de tendències diverses. I totes tenen dret a manifestar-se i a ser públicament reconegudes. I en aquest context, una institució com l’Església catòlica, que sent privada ha representat des de temps immemorial la forma de religió dominant en la nostra història, es veu forçada a ser una més entre la multiculturalitat social i el pluralisme religiós existent. Les dades de l’últim baròmetre del CIS corroboren aquesta apreciació: el percentatge de creients es redueix, respecte al mes d’abril de 2009, en un punt i mig; reducció que afecta particularment els catòlics, que baixen del 74,7% al 73,2%. Mentre que el nombre de no creients augmenta des del 13,8% al 14,6% en un sol any.

“L’emancipació laica, basada en l’absoluta inviolabilitat del dret de tots els ciutadans i ciutadanes, implica un doble alliberament: “del poder polític”, que no ha d’intervenir en la vida espiritual dels ciutadans, i del “poder religiós” En definitiva, des de la diversitat social, cultural, ideològica i religiosa existent, sembla clar que no és aquesta la llei que més estem necessitant en aquest país, atès que la projectada Llei de Llibertat Religiosa, també necessària per evitar greuges comparatius, només anirà enfocada cap a un sector de la diversitat que, d’altra banda, ja està gaudint de molts altres privilegis.

Què és el que estem necessitant, en aquesta societat nostra tan diversa i tan diferentment tractada? Com conjurar una nova discriminació que pot augmentar les ja existents en la ciutadania? Ni la qüestió és nova ni les postures polítiques semblen convergents.

Dos grans intel·lectuals del segle XIX poden servir-nos de paradigma en aquest tema encara no resolt (1).

Es tracta de Jaime Balmes i de Juan Valera. És molta la distància que separa l’un de l’altre, però potser coincideixin en l’objectiu final a què ambdós apunten. Balmes, jove i pietós sacerdot, estava convençut, a la primera meitat de segle, que la unitat del país –políti-

|40

i descobrir que també, a la nostra homogènia societat, existia, des del punt de vista de la sexualitat, una gran polifonia formada per heterosexuals, homosexuals, lesbianes, bisexuals, transsexuals, i etcètera. I el Parlament va decidir emparar-los de la mateixa manera, perquè políticament i jurídicament totes i tots som subjectes constitucionals amb drets i obligacions. I llavors la societat va guanyar en realisme, igualtat i justícia.

“Una institució com l’Església catòlica es veu forçada a ser una més entre la multiculturalitat social i el pluralisme religiós existent” Tampoc actualment es pot ocultar una altra manifestació massiva de la diversitat, els i les immigrants. Des dels anys 90 els fluxos migratoris cap a Espanya han experimentat un increment exponencial. La històrica tendència a emigrar s’ha invertit en aquest país i, ja en la primera dècada del tercer mil·lenni, rebem una de les més grans taxes mundials d’immigració. És veritat que la crisi actual i les 4 reformes que ha patit la Llei Orgànica 4/2000 han rebaixat últimament la pulsió migratòria, però a costa de convertir la diversitat en diferència i d’engrandir la ja de per si empipadora escletxa de la desigualtat. La molt criticable i per tants capítols rebutjable quarta reforma que acaba d’entrar en vigor legalitza una veritable persecució contra irregulars i “sense papers”, internant-los en els terribles CIE, limitant la reagrupació familiar i castigant l’hospitalitat dels natius. Encara que les xifres en aquest tema mai no són exactes, l’Observatori Permanent de la Immigració del Ministeri de Treball i Immigració parla, en nombres aproximats, de més de 4’5 milions de regulars als quals cal sumar un milió més d’irregulars. I cada persona i col·lectiu migrant arriba amb la seva identitat personal i la motxilla carregada de diversitat: la seva cosmovisió i ideologia, la seva cultura i religió, la seva consciència i el seu projecte de vida.

I tot això exigeix un model d’integració que no resol ni la quarta reforma de la Llei d’Estrangeria, ni de bon tros farà la projectada Llei de Llibertat Religiosa.

Fa justament un any vam poder veure autobusos rodant pels nostres carrers amb aquesta llegenda: “Probablement Déu no existeix.

Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. Inaudit, el mai vist. En un context com el nostre, majoritàriament creient i catòlic, que algú s’atreveixi a proclamar obertament el seu agnosticisme, el seu

41|

ateisme, és sorprenent. És més, allò que abans s’ocultava perquè socialment no tenia bona premsa, ara se li dóna publicitat i es creen associacions públiques i legalment reconegudes. La diversitat està afectant no tan sols a l’àmbit sociocultural, sinó també al confessional i ideològic: existeixen creients i no creients com existeixen opcions polítiques i socials de tendències diverses. I totes tenen dret a manifestar-se i a ser públicament reconegudes. I en aquest context, una institució com l’Església catòlica, que sent privada ha representat des de temps immemorial la forma de religió dominant en la nostra història, es veu forçada a ser una més entre la multiculturalitat social i el pluralisme religiós existent. Les dades de l’últim baròmetre del CIS corroboren aquesta apreciació: el percentatge de creients es redueix, respecte al mes d’abril de 2009, en un punt i mig; reducció que afecta particularment els catòlics, que baixen del 74,7% al 73,2%. Mentre que el nombre de no creients augmenta des del 13,8% al 14,6% en un sol any.

“L’emancipació laica, basada en l’absoluta inviolabilitat del dret de tots els ciutadans i ciutadanes, implica un doble alliberament: “del poder polític”, que no ha d’intervenir en la vida espiritual dels ciutadans, i del “poder religiós” En definitiva, des de la diversitat social, cultural, ideològica i religiosa existent, sembla clar que no és aquesta la llei que més estem necessitant en aquest país, atès que la projectada Llei de Llibertat Religiosa, també necessària per evitar greuges comparatius, només anirà enfocada cap a un sector de la diversitat que, d’altra banda, ja està gaudint de molts altres privilegis.

Què és el que estem necessitant, en aquesta societat nostra tan diversa i tan diferentment tractada? Com conjurar una nova discriminació que pot augmentar les ja existents en la ciutadania? Ni la qüestió és nova ni les postures polítiques semblen convergents.

Dos grans intel·lectuals del segle XIX poden servir-nos de paradigma en aquest tema encara no resolt (1).

Es tracta de Jaime Balmes i de Juan Valera. És molta la distància que separa l’un de l’altre, però potser coincideixin en l’objectiu final a què ambdós apunten. Balmes, jove i pietós sacerdot, estava convençut, a la primera meitat de segle, que la unitat del país –políti-

|42

cament debilitat per la minoria d’edat d’Isabel II i ideològicament alterat per la penetració des d’Europa de les idees laïcistes– depenia del reforçament de la religió. Perquè “no és la política la que ha de salvar la religió, sinó que la religió ha de salvar la política”; i perquè el cristianisme és “font dels drets humans”. Al seu parer, la solució de tots els problemes d’Espanya estava en la vinculació, mitjançant concordat amb la Santa Seu, entre el poder polític i el poder religiós. D’altra banda, posteriorment Juan Valera, fervent laic catòlic –després de la revolució de setembre de 1868 que va destronar Isabel II i va promoure una Constitució de caire liberal– es va entestar a demostrar, enfront el temor de l’Església per la deriva laïcista que estava travessant el país, que la laïcitat, que no admet discriminacions en l’àmbit públic, no va contra la religió catòlica. Perquè l’emancipació laica, basada en l’absoluta inviolabilitat del dret de tots els ciutadans i ciutadanes, implica un doble alliberament: “del poder polític”, que no ha d’intervenir en la vida espiritual dels ciutadans, i del “poder religiós”, que tampoc no ha de ficar-se en els assumptes polítics que ens afecten a tots. Per a Valera no és un concordat religiós el que necessitava Espanya –perquè atorgant privilegis a canvi de legitimitat es vulnera el principi d’igualtat–, sinó “llibertat de consciència” que és la clau per sortir de la caverna en què està immersa.

“La Llibertat de Consciència és irreductible a la Llibertat Religiosa i condició necessària perquè aquesta existeixi.”

I encara que les justificacions siguin avui diferents, el problema continua sent el mateix i les postures, en certa manera, similars.

Segueix havent-hi qui defensa a ultrança aquesta nova forma de concordat que són els Acords amb la Santa Seu, i qui veu en la línia de Juan Valera l’aposta més lògica i coherent per tractar seriosament el fenomen de la diversitat. Per tal com només la llibertat de consciència pot garantir la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes siguin quines siguin les seves conviccions i opcions espirituals, promoure la seva llibertat d’expressió, afirmant la mateixa fe o la no fe des d’altres paràmetres racionals, i impulsar la recerca del bé comú en un projecte de ciutadania no imposat sinó compartit. Des d’aquest marc de la llibertat de consciència, sorgida de la laïcitat, la llibertat religiosa no és més que una versió particular que qualifica i restringeix la seva aplicació a un sector molt concret, discriminant

43|

la resta de la realitat social molt més complexa. Des dels criteris generals d’igualtat, llibertat i bé comú, la Llibertat de Consciència és irreductible a la Llibertat Religiosa i condició necessària perquè aquesta existeixi.

En diverses ocasions, fa ja gairebé mig segle, el Vaticà va prendre posició sobre aquest afer. En la Constitució Pastoral Gaudium et Spes, núm. 16 s’afirma: “La fidelitat a la consciència uneix els cristians amb els altres homes per cercar la veritat i resoldre amb encert els nombrosos problemes morals que es presenten a l’individu i a la societat”. I en la Declaració Dignitatis Humanae, núm. 6 afirma: “El poder civil ha d’evitar que la igualtat jurídica dels ciutadans, la qual pertany al bé comú de la societat, mai, ni obertament ni ocultament, sigui lesionada per motius religiosos, ni que s’estableixi entre aquella discriminació alguna”. Independentment de l’hermenèutica que sempre necessita qualsevol text antic, això és el que està escrit.

“Ja no es poden mantenir per més temps uns Acords amb la Santa Seu que generen desigualtat, diferència i discriminació” Des d’aquesta perspectiva, sembla necessària i, fins i tot, urgent una llei orgànica que articuli nous models socials i jurídics d’inclusió de la diversitat des dels irrenunciables criteris d’igualtat, llibertat i bé comú. El qual està exigint, com a pas previ, l’eliminació dels obstacles que ens estan impedint caminar cap a aquest objectiu. Tots i totes sortirem guanyant en aquesta operació, també les mateixes confessions religioses que, ja avui, estan sent víctimes de la desigualtat que generen els seus particulars privilegis.

En aquest sentit, ja no es poden mantenir per més temps uns Acords amb la Santa Seu que, com els de 1976 i 1979, no tan sols generen desigualtat, diferència i discriminació entre la ciutadania, sinó que són preconstitucionals i, segons el parer de força juristes, són inconstitucionals (2). Ha arribat l’hora que, en nom de la igual dignitat i la justícia deguda a l’ésser humà, les confessions religioses, siguin majoritàries o només de “notori arrelament”, reconeguin justament la seva condició d’institucions privades, s’ajustin a les mateixes normes democràtiques que s’exigeixen a les organitzacions civils, assumeixin responsablement el seu autofinançament, es desprenguin de l’ensenyament confessional

|42

cament debilitat per la minoria d’edat d’Isabel II i ideològicament alterat per la penetració des d’Europa de les idees laïcistes– depenia del reforçament de la religió. Perquè “no és la política la que ha de salvar la religió, sinó que la religió ha de salvar la política”; i perquè el cristianisme és “font dels drets humans”. Al seu parer, la solució de tots els problemes d’Espanya estava en la vinculació, mitjançant concordat amb la Santa Seu, entre el poder polític i el poder religiós. D’altra banda, posteriorment Juan Valera, fervent laic catòlic –després de la revolució de setembre de 1868 que va destronar Isabel II i va promoure una Constitució de caire liberal– es va entestar a demostrar, enfront el temor de l’Església per la deriva laïcista que estava travessant el país, que la laïcitat, que no admet discriminacions en l’àmbit públic, no va contra la religió catòlica. Perquè l’emancipació laica, basada en l’absoluta inviolabilitat del dret de tots els ciutadans i ciutadanes, implica un doble alliberament: “del poder polític”, que no ha d’intervenir en la vida espiritual dels ciutadans, i del “poder religiós”, que tampoc no ha de ficar-se en els assumptes polítics que ens afecten a tots. Per a Valera no és un concordat religiós el que necessitava Espanya –perquè atorgant privilegis a canvi de legitimitat es vulnera el principi d’igualtat–, sinó “llibertat de consciència” que és la clau per sortir de la caverna en què està immersa.

“La Llibertat de Consciència és irreductible a la Llibertat Religiosa i condició necessària perquè aquesta existeixi.”

I encara que les justificacions siguin avui diferents, el problema continua sent el mateix i les postures, en certa manera, similars.

Segueix havent-hi qui defensa a ultrança aquesta nova forma de concordat que són els Acords amb la Santa Seu, i qui veu en la línia de Juan Valera l’aposta més lògica i coherent per tractar seriosament el fenomen de la diversitat. Per tal com només la llibertat de consciència pot garantir la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes siguin quines siguin les seves conviccions i opcions espirituals, promoure la seva llibertat d’expressió, afirmant la mateixa fe o la no fe des d’altres paràmetres racionals, i impulsar la recerca del bé comú en un projecte de ciutadania no imposat sinó compartit. Des d’aquest marc de la llibertat de consciència, sorgida de la laïcitat, la llibertat religiosa no és més que una versió particular que qualifica i restringeix la seva aplicació a un sector molt concret, discriminant

43|

la resta de la realitat social molt més complexa. Des dels criteris generals d’igualtat, llibertat i bé comú, la Llibertat de Consciència és irreductible a la Llibertat Religiosa i condició necessària perquè aquesta existeixi.

En diverses ocasions, fa ja gairebé mig segle, el Vaticà va prendre posició sobre aquest afer. En la Constitució Pastoral Gaudium et Spes, núm. 16 s’afirma: “La fidelitat a la consciència uneix els cristians amb els altres homes per cercar la veritat i resoldre amb encert els nombrosos problemes morals que es presenten a l’individu i a la societat”. I en la Declaració Dignitatis Humanae, núm. 6 afirma: “El poder civil ha d’evitar que la igualtat jurídica dels ciutadans, la qual pertany al bé comú de la societat, mai, ni obertament ni ocultament, sigui lesionada per motius religiosos, ni que s’estableixi entre aquella discriminació alguna”. Independentment de l’hermenèutica que sempre necessita qualsevol text antic, això és el que està escrit.

“Ja no es poden mantenir per més temps uns Acords amb la Santa Seu que generen desigualtat, diferència i discriminació” Des d’aquesta perspectiva, sembla necessària i, fins i tot, urgent una llei orgànica que articuli nous models socials i jurídics d’inclusió de la diversitat des dels irrenunciables criteris d’igualtat, llibertat i bé comú. El qual està exigint, com a pas previ, l’eliminació dels obstacles que ens estan impedint caminar cap a aquest objectiu. Tots i totes sortirem guanyant en aquesta operació, també les mateixes confessions religioses que, ja avui, estan sent víctimes de la desigualtat que generen els seus particulars privilegis.

En aquest sentit, ja no es poden mantenir per més temps uns Acords amb la Santa Seu que, com els de 1976 i 1979, no tan sols generen desigualtat, diferència i discriminació entre la ciutadania, sinó que són preconstitucionals i, segons el parer de força juristes, són inconstitucionals (2). Ha arribat l’hora que, en nom de la igual dignitat i la justícia deguda a l’ésser humà, les confessions religioses, siguin majoritàries o només de “notori arrelament”, reconeguin justament la seva condició d’institucions privades, s’ajustin a les mateixes normes democràtiques que s’exigeixen a les organitzacions civils, assumeixin responsablement el seu autofinançament, es desprenguin de l’ensenyament confessional

|44

45| L’ENTREVISTA

de la religió en els centres públics i concertats i respectin la laïcitat dels llocs públics, sense tractar de significar-los amb símbols de la seva particular pertinença. I tantes altres coses! No es pot seguir tractant d’imposar, en nom de la seva més genuïna inspiració, unes morals privades sobre l’ètica pública que ha d’emparar i protegir tots i cadascun dels ciutadans.

Ha arribat l’hora que, en nom de la igual dignitat i la justícia deguda a l’ésser humà, les confessions religioses, siguin majoritàries o només de “notori arrelament” s’ajustin a les mateixes normes democràtiques que s’exigeixen a les organitzacions civils, assumint responsablement el seu autofinançament D’altra banda, només la laïcitat, que empara la rica diversitat de consciències, garanteix l’estricta separació de les esglésies i l’Estat, l’emancipació de la ciutadania i la igualtat davant la Llei. No obstant això aquesta meta, consagrada en la formulació dels articles 9, 10 i 14 de la Constitució de 1978, apareix enterbolida en l’article 16.3 amb la discriminació positiva a favor de les religions, singularment de l’Església catòlica. Cal, doncs, desfer aquesta amalgama contradictòria abans d’aprovar noves lleis que aprofundeixin la discriminació. Reformar la Constitució? Per què no, quan el subjecte ciutadà l’està exigint en nom de la igualtat, la justícia i el bé comú? Aquí el més absolut són les persones, no la Constitució, que és un pur mitjà. Ja s’ha reformat quan la necessitat ho ha requerit. Per què no ara, quan les seves contradiccions internes estan creant diferències i greuges comparatius entre els ciutadans i ciutadanes?

En definitiva, crec que, mentre no es resolguin aquestes contradiccions, l’anunciada reforma de la Llei de Llibertat Religiosa no serà una bona notícia per a la ciutadania espanyola! • ………………….......…….

(1) Cfr. Henri Peña-Ruiz i César Tejedor de la Iglesia. Antologia Laica: 66 textos comentats per comprendre el laïcisme. Salamanca 2009.

(2) Cfr. Cfr. Èxode 93 (2008).

Joan-Francesc Pont Clemente de Vicenç Molina

Joan-Francesc Pont Clemente (Barcelona, 1957) és Catedràtic de Dret financer i tributari a la Universitat de Barcelona i president, des de la seva creació l’any 1987, de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. Tenim aquesta conversa al jardí de l’antiga Escola d’Empresarials, ara Facultat d’Economia i Empresa de la UB. No pot evitar dir al començament que la laïcitat ha estat un dels grans combats d’aquesta Universitat des dels temps en que el bisbe de Barcelona tenia la potestat de cessar els professors heterodoxos, o fins i tot ara, quan la “Immaculada Concepció” encara presideix el Paranimf, una imposició del rector Luño Peña als anys quaranta contra la que ningú no ha gosat rebel·lar-se. Quan ara la Llei obligui a treure aquest quadre –continua dient– alguns invocaran la Història, i mentiran, perquè el Paranimf sempre havia estat presidit per un quadre del rei o la reina o del president de la República.

Quina és la posició de la Fundació davant la proposta de reforma de l’actual Llei de Llibertat Religiosa?

La perspectiva d’una entitat defensora del lliurepensament només pot ser la que sosté que la llibertat ideològica, religiosa i de culte ja es garanteix de forma radical a l’article 16.1 de la Constitució. La Llei de Llibertat Religiosa de 1980 és, més aviat, una restricció d’allò previst per la Constitució i em

temo que la reforma en curs podria ser una nova limitació, un nou entrebanc a la llibertat de consciència.

Com dius? Com pot ser l’afirmació de la llibertat religiosa un obstacle a la llibertat de consciència?

En realitat, crec que hi ha un conjunt de drets reconeguts a la Constitució que no necessitarien cap Llei de desenvolupament, com el d’associació, el d’objecció de consciència al servei militar o el de religió. La llei intervé en aquestes matèries per regular-les i molt sovint no pot evitar reduir l’abast del seu exercici. Una llei sobre llibertat de religió, per exemple, que contribuís al reconeixement de comunitats separades de ciutadans, regides per normes imperatives diferents o per excepcions de tolerada anòmia, seria contrària a la unitat del concepte de ciutadania i, per tant, una restricció il·legítima de la llibertat.

Per què?

La religió és una opció personal que pot viure’s col·lectivament. Aquesta és la raó per la qual la Constitució parla de llibertat religiosa i de culte. La religió és el vector intern i el culte, el vector extern. L’exercici d’aquestes llibertats, com el de totes les altres llibertats no és il·limitat, es modula per les relacions de les llibertats entre elles i d’aquestes amb els drets i els deures dels ciutadans. El primer dels drets és la igualtat davant la llei, el

|44

45| L’ENTREVISTA

de la religió en els centres públics i concertats i respectin la laïcitat dels llocs públics, sense tractar de significar-los amb símbols de la seva particular pertinença. I tantes altres coses! No es pot seguir tractant d’imposar, en nom de la seva més genuïna inspiració, unes morals privades sobre l’ètica pública que ha d’emparar i protegir tots i cadascun dels ciutadans.

Ha arribat l’hora que, en nom de la igual dignitat i la justícia deguda a l’ésser humà, les confessions religioses, siguin majoritàries o només de “notori arrelament” s’ajustin a les mateixes normes democràtiques que s’exigeixen a les organitzacions civils, assumint responsablement el seu autofinançament D’altra banda, només la laïcitat, que empara la rica diversitat de consciències, garanteix l’estricta separació de les esglésies i l’Estat, l’emancipació de la ciutadania i la igualtat davant la Llei. No obstant això aquesta meta, consagrada en la formulació dels articles 9, 10 i 14 de la Constitució de 1978, apareix enterbolida en l’article 16.3 amb la discriminació positiva a favor de les religions, singularment de l’Església catòlica. Cal, doncs, desfer aquesta amalgama contradictòria abans d’aprovar noves lleis que aprofundeixin la discriminació. Reformar la Constitució? Per què no, quan el subjecte ciutadà l’està exigint en nom de la igualtat, la justícia i el bé comú? Aquí el més absolut són les persones, no la Constitució, que és un pur mitjà. Ja s’ha reformat quan la necessitat ho ha requerit. Per què no ara, quan les seves contradiccions internes estan creant diferències i greuges comparatius entre els ciutadans i ciutadanes?

En definitiva, crec que, mentre no es resolguin aquestes contradiccions, l’anunciada reforma de la Llei de Llibertat Religiosa no serà una bona notícia per a la ciutadania espanyola! • ………………….......…….

(1) Cfr. Henri Peña-Ruiz i César Tejedor de la Iglesia. Antologia Laica: 66 textos comentats per comprendre el laïcisme. Salamanca 2009.

(2) Cfr. Cfr. Èxode 93 (2008).

Joan-Francesc Pont Clemente de Vicenç Molina

Joan-Francesc Pont Clemente (Barcelona, 1957) és Catedràtic de Dret financer i tributari a la Universitat de Barcelona i president, des de la seva creació l’any 1987, de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. Tenim aquesta conversa al jardí de l’antiga Escola d’Empresarials, ara Facultat d’Economia i Empresa de la UB. No pot evitar dir al començament que la laïcitat ha estat un dels grans combats d’aquesta Universitat des dels temps en que el bisbe de Barcelona tenia la potestat de cessar els professors heterodoxos, o fins i tot ara, quan la “Immaculada Concepció” encara presideix el Paranimf, una imposició del rector Luño Peña als anys quaranta contra la que ningú no ha gosat rebel·lar-se. Quan ara la Llei obligui a treure aquest quadre –continua dient– alguns invocaran la Història, i mentiran, perquè el Paranimf sempre havia estat presidit per un quadre del rei o la reina o del president de la República.

Quina és la posició de la Fundació davant la proposta de reforma de l’actual Llei de Llibertat Religiosa?

La perspectiva d’una entitat defensora del lliurepensament només pot ser la que sosté que la llibertat ideològica, religiosa i de culte ja es garanteix de forma radical a l’article 16.1 de la Constitució. La Llei de Llibertat Religiosa de 1980 és, més aviat, una restricció d’allò previst per la Constitució i em

temo que la reforma en curs podria ser una nova limitació, un nou entrebanc a la llibertat de consciència.

Com dius? Com pot ser l’afirmació de la llibertat religiosa un obstacle a la llibertat de consciència?

En realitat, crec que hi ha un conjunt de drets reconeguts a la Constitució que no necessitarien cap Llei de desenvolupament, com el d’associació, el d’objecció de consciència al servei militar o el de religió. La llei intervé en aquestes matèries per regular-les i molt sovint no pot evitar reduir l’abast del seu exercici. Una llei sobre llibertat de religió, per exemple, que contribuís al reconeixement de comunitats separades de ciutadans, regides per normes imperatives diferents o per excepcions de tolerada anòmia, seria contrària a la unitat del concepte de ciutadania i, per tant, una restricció il·legítima de la llibertat.

Per què?

La religió és una opció personal que pot viure’s col·lectivament. Aquesta és la raó per la qual la Constitució parla de llibertat religiosa i de culte. La religió és el vector intern i el culte, el vector extern. L’exercici d’aquestes llibertats, com el de totes les altres llibertats no és il·limitat, es modula per les relacions de les llibertats entre elles i d’aquestes amb els drets i els deures dels ciutadans. El primer dels drets és la igualtat davant la llei, el

47|

que implica la prohibició de qualsevol discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o condició o circumstància personal o social. Així ho estableix l’article 14 de la Constitució.

I? Doncs que el sistema de principis i valors inspiradors de la nostra democràcia col·loca en el centre el desenvolupament integral de la personalitat, cosa que comporta interpretar la llibertat ideològica com a llibertat de consciència. La llibertat de consciència no necessita una llei que la garanteixi, la llibertat de consciència, simplement, s’exerceix, en un marc afavorit per la vocació emancipadora d’un sistema educatiu universal laic.

Una llei de llibertat de religió corre el perill de quedar-se a mitges, no separar l’Església Catòlica de l’Estat, mantenir els seus privilegis, reconèixer privilegis a altres religions i fins i tot significar un retrocés. El que sí que cal és una legislació que suprimeixi els obstacles històrics a la llibertat de consciència.

“El que sí que cal és una legislació que suprimeixi els obstacles històrics a la llibertat de consciència” Per exemple?

La monarquia tradicional catòlica reprimeix a Espanya, durant cinc-cents anys, la llibertat de consciència fins a l’extrem que monarquia i religió són una mateixa cosa.

Monarquia o Estat?

L’Estat i la nació no comencen a existir fins a la Constitució de Cadis. Fins llavors, i du-

rant els subsegüents períodes absolutistes, l’Estat o no existeix o es desdibuixa davant la unitat monarquia-religió. El segle XIX és l’escenari del combat del liberalisme per construir un marc de convivència secular, i la dictadura franquista ens fa retrocedir en el temps vers l’obscurantisme. A l’actualitat, la monarquia parlamentària ja no és una monarquia (el govern d’una persona), sinó una corona, un símbol al servei d’una república democràtica. És en aquest context que cal separar l’Església Catòlica de l’Estat i separar també les confessions religioses de l’Estat.

No hem assolit encara aquesta separació?

De cap manera. L’església del cardenal Tarancón va donar passos importants durant la transició, però l’església de Rouco o de la majoria de bisbes actuals ha relegat Tarancón a l’oblit i insisteix a recuperar parcel·les de poder, amb el consentiment més o menys dissimulat dels successius governs. La pervivència dels acords amb la Santa Seu com a tractats internacionals que regulen matèries de dret intern, el finançament públic de l’església –confessió a través de l’IRPF, la posició de l’església a l’entramat institucional des de les cerimònies d’estat, comunitat autònoma o ajuntament fins als hospitals, les presons o l’exèrcit, l’agressivitat doctrinària de l’església al sistema educatiu, en són només algunes mostres. Cal una llei de separació i cal reduir l’estatus jurídic de l’església i de la resta de confessions com entitats de dret privat.

“Cal una llei de separació i cal reduir l’estatus jurídic de l’església i de la resta de confessions com entitats de dret privat.”

47|

que implica la prohibició de qualsevol discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o condició o circumstància personal o social. Així ho estableix l’article 14 de la Constitució.

I? Doncs que el sistema de principis i valors inspiradors de la nostra democràcia col·loca en el centre el desenvolupament integral de la personalitat, cosa que comporta interpretar la llibertat ideològica com a llibertat de consciència. La llibertat de consciència no necessita una llei que la garanteixi, la llibertat de consciència, simplement, s’exerceix, en un marc afavorit per la vocació emancipadora d’un sistema educatiu universal laic.

Una llei de llibertat de religió corre el perill de quedar-se a mitges, no separar l’Església Catòlica de l’Estat, mantenir els seus privilegis, reconèixer privilegis a altres religions i fins i tot significar un retrocés. El que sí que cal és una legislació que suprimeixi els obstacles històrics a la llibertat de consciència.

“El que sí que cal és una legislació que suprimeixi els obstacles històrics a la llibertat de consciència” Per exemple?

La monarquia tradicional catòlica reprimeix a Espanya, durant cinc-cents anys, la llibertat de consciència fins a l’extrem que monarquia i religió són una mateixa cosa.

Monarquia o Estat?

L’Estat i la nació no comencen a existir fins a la Constitució de Cadis. Fins llavors, i du-

rant els subsegüents períodes absolutistes, l’Estat o no existeix o es desdibuixa davant la unitat monarquia-religió. El segle XIX és l’escenari del combat del liberalisme per construir un marc de convivència secular, i la dictadura franquista ens fa retrocedir en el temps vers l’obscurantisme. A l’actualitat, la monarquia parlamentària ja no és una monarquia (el govern d’una persona), sinó una corona, un símbol al servei d’una república democràtica. És en aquest context que cal separar l’Església Catòlica de l’Estat i separar també les confessions religioses de l’Estat.

No hem assolit encara aquesta separació?

De cap manera. L’església del cardenal Tarancón va donar passos importants durant la transició, però l’església de Rouco o de la majoria de bisbes actuals ha relegat Tarancón a l’oblit i insisteix a recuperar parcel·les de poder, amb el consentiment més o menys dissimulat dels successius governs. La pervivència dels acords amb la Santa Seu com a tractats internacionals que regulen matèries de dret intern, el finançament públic de l’església –confessió a través de l’IRPF, la posició de l’església a l’entramat institucional des de les cerimònies d’estat, comunitat autònoma o ajuntament fins als hospitals, les presons o l’exèrcit, l’agressivitat doctrinària de l’església al sistema educatiu, en són només algunes mostres. Cal una llei de separació i cal reduir l’estatus jurídic de l’església i de la resta de confessions com entitats de dret privat.

“Cal una llei de separació i cal reduir l’estatus jurídic de l’església i de la resta de confessions com entitats de dret privat.”

|48

Vols dir –com et retraurien algunes persones– que l’Església ha de tancar Càritas?

Ni ho vull dir ni ho he dit mai. Els sectors clarividents del catolicisme no accepten de cap manera la defensa dels privilegis eclesials en l’existència de serveis a la comunitat. Això és traficar amb els desheretats de la terra! Les entitats d’assistència social són imprescindibles i molt meritòries i han de rebre el suport dels poders públics, si compleixen l’ordenament jurídic, sense distinció per raons ideològiques o religioses. I sense caure en el parany que l’acció desinteressada al servei dels altres sigui un monopoli religiós.

Per què has remarcat l’incís “si compleixen l’ordenament jurídic”?

Perquè aquesta és una qüestió clau: hi ha sectors religiosos que juguen amb un doble llenguatge: un d’extern, de cara a la resta del món, i un d’intern, de forta repressió de l’autodeterminació ètica dels seus adeptes.

Els diners públics no poden finançar agrupacions que destrueixin la llibertat ciutadana, al mateix temps que les administracions han de perseguir les sectes o similars basades en el seguiment d’un credo totalitari...

Per entendre’ns...

Deixa’m que ho digui d’una altra manera: la religió és un dret, però no pot ser un deure!

La república ha de mostrar el seu més gran respecte per la religió-dret i un rebuig ferm davant la religió-deure. Abans que m’ho preguntis: la religió-deure és la religió-presó, la que marca exteriorment els seus fidels amb signes de reconeixement, la que tolera o promou la pressió policial o social pel seguiment dels seus manaments, la que exerceix la violència o la marginació sobre els dissidents...

49|

Això és el que entens per laïcitat?

Aquesta concepció de la religió-dret és una de les conseqüències de la vigència del principi de laïcitat que, com veuràs, no té res a veure amb la reclusió dels creients a la sagristia, ni amb la destrucció de les creus als camins o als monuments, una acusació clerical recurrent. On no hi pot haver una creu és a l’escola o a la porta d’un cementiri. La creu, o qualsevol altre signe religiós (la mitja lluna, l’estrella de David, un colom, una espelma...) o filosòfic (l’escaire creuat amb el compàs, una torxa...) poden, naturalment, figurar a un temple, a un altre edifici o a una tomba. I per respondre la teva pregunta, entenc la laïcitat com l’arquitectura espiritual de la ciutadania republicana, és a dir, com el principi rector d’una societat governada per la tolerància.

Laïcitat o laïcisme?

Laïcitat i laïcisme són termes sinònims que es refereixen a un mateix concepte: l’organització política de la convivència basada en el Dret i no en la teologia, en el respecte dels drets de la persona i no en la subjecció a les autoritats religioses imposada per les lleis civils o per l’abstenció còmplice de les autoritats civils, en el dret de cada home i de cada dona a cercar les seves pròpies vies cap a la felicitat.

Si vols introduir un matís, exclusivament a efectes pedagògics, la laïcitat és un principi rector de la Ciutat i el laïcisme és la tensió militant que fa possible la vigència del principi.

Creus que és necessària aquesta tensió? La laïcitat no s’acabaria amb la consagració de la neutralitat?

Sincerament, no hi ha laïcitat possible sense militància laïcista, sense vigilància sobre

l’apropiació d’una escola o d’un barri per un grup tenyit de religiositat integrista, sense obertura d’espais oxigenats que permetin l’emancipació laica.

Emancipació laica és sinònim d’abandonament de la religió?

Al contrari, la laïcitat no tanca mai portes, ajuda a obrir-les. Restitueix la seva dignitat a la religió perquè la transforma de vincle feudal en exercici d’una opció. La laïcitat és l’atmosfera en la qual poden florir múltiples expressions de religió liberal, mútuament respectuoses entre elles. Un dia, a la Lliga per la Laïcitat hi seran representades les principals corrents de religió liberal al costat de l’humanisme lliurepensador.

Un dels atacs a la laïcitat és que vol substituir les religions clàssiques per una nova religió atea...

La laïcitat no és una religió ni un sistema tancat d’idees, sinó la via que permet el desenvolupament de totes les creences i conviccions al voltant de l’eix d’una ètica civil compartida i del respecte als valors universals continguts a la Declaració de Drets Humans i altres instruments jurídics internacionals similars. Els integrismes neguen la possibilitat d’una ètica civil perquè el seu objectiu és imposar-se d’una forma més o menys violenta sobre el conjunt de la humanitat. Aquest és el perill més greu dels que es consideren posseïdors de la veritat, en lloc d’humils cercadors de la veritat.

Una religió atea, insisteixen alguns, amb el símbol de les parets buides?

Ho he llegit. La laïcitat no reclama cap paret buida, sinó que les parets siguin decorades per la imaginació i la creativitat humanes.

Hi ha molts símbols universals que són in-

tegradors des de les cultures de l’antiguitat.

Els que volen un sol símbol, únic, sí que defensen les parets buides, presidides per la “marca” de la seva fe, com una forma d’imposició de les seves creences.

La Fundació Ferrer i Guàrdia exhaureix la seva proposta filosòfica en la laïcitat entesa com un principi?

La Fundació posa en primer lloc del seu combat republicà (insisteixo, en el sentit de repartir entre tots els ciutadans l’antic poder de la monarquia i de la religió, un objectiu perfectament compatible amb la corona) l’assoliment ple de la laïcitat política. Però al mateix temps ofereix la seva pròpia opció –que podríem anomenar humanisme o lliurepensament o laïcitat filosòfica– a totes aquelles persones que defineixen la seva espiritualitat per referència a l’experiència de la vida humana.

“Que la saviesa consisteix en l’acceptació de la nostra ignorància” Una espiritualitat laica? El laïcisme no és bàsicament materialista?

Són dues preguntes molt diferents. L’espiritualitat laica no és patrimoni dels humanistes agnòstics o ateus, és un concepte sinònim d’espiritualitat liberal que identifica les persones que posen l’amor per damunt del dogma, que opten per la recerca enlloc del catecisme i que rebutgen ofegar-se en la ignorància i en la superstició, per obrir la seva ment al progressiu reconeixement que la saviesa consisteix en l’acceptació de la nostra ignorància. L’espiritualitat dogmàtica és un oxímoron perquè redueix la capacitat huma-

|48

Vols dir –com et retraurien algunes persones– que l’Església ha de tancar Càritas?

Ni ho vull dir ni ho he dit mai. Els sectors clarividents del catolicisme no accepten de cap manera la defensa dels privilegis eclesials en l’existència de serveis a la comunitat. Això és traficar amb els desheretats de la terra! Les entitats d’assistència social són imprescindibles i molt meritòries i han de rebre el suport dels poders públics, si compleixen l’ordenament jurídic, sense distinció per raons ideològiques o religioses. I sense caure en el parany que l’acció desinteressada al servei dels altres sigui un monopoli religiós.

Per què has remarcat l’incís “si compleixen l’ordenament jurídic”?

Perquè aquesta és una qüestió clau: hi ha sectors religiosos que juguen amb un doble llenguatge: un d’extern, de cara a la resta del món, i un d’intern, de forta repressió de l’autodeterminació ètica dels seus adeptes.

Els diners públics no poden finançar agrupacions que destrueixin la llibertat ciutadana, al mateix temps que les administracions han de perseguir les sectes o similars basades en el seguiment d’un credo totalitari...

Per entendre’ns...

Deixa’m que ho digui d’una altra manera: la religió és un dret, però no pot ser un deure!

La república ha de mostrar el seu més gran respecte per la religió-dret i un rebuig ferm davant la religió-deure. Abans que m’ho preguntis: la religió-deure és la religió-presó, la que marca exteriorment els seus fidels amb signes de reconeixement, la que tolera o promou la pressió policial o social pel seguiment dels seus manaments, la que exerceix la violència o la marginació sobre els dissidents...

49|

Això és el que entens per laïcitat?

Aquesta concepció de la religió-dret és una de les conseqüències de la vigència del principi de laïcitat que, com veuràs, no té res a veure amb la reclusió dels creients a la sagristia, ni amb la destrucció de les creus als camins o als monuments, una acusació clerical recurrent. On no hi pot haver una creu és a l’escola o a la porta d’un cementiri. La creu, o qualsevol altre signe religiós (la mitja lluna, l’estrella de David, un colom, una espelma...) o filosòfic (l’escaire creuat amb el compàs, una torxa...) poden, naturalment, figurar a un temple, a un altre edifici o a una tomba. I per respondre la teva pregunta, entenc la laïcitat com l’arquitectura espiritual de la ciutadania republicana, és a dir, com el principi rector d’una societat governada per la tolerància.

Laïcitat o laïcisme?

Laïcitat i laïcisme són termes sinònims que es refereixen a un mateix concepte: l’organització política de la convivència basada en el Dret i no en la teologia, en el respecte dels drets de la persona i no en la subjecció a les autoritats religioses imposada per les lleis civils o per l’abstenció còmplice de les autoritats civils, en el dret de cada home i de cada dona a cercar les seves pròpies vies cap a la felicitat.

Si vols introduir un matís, exclusivament a efectes pedagògics, la laïcitat és un principi rector de la Ciutat i el laïcisme és la tensió militant que fa possible la vigència del principi.

Creus que és necessària aquesta tensió? La laïcitat no s’acabaria amb la consagració de la neutralitat?

Sincerament, no hi ha laïcitat possible sense militància laïcista, sense vigilància sobre

l’apropiació d’una escola o d’un barri per un grup tenyit de religiositat integrista, sense obertura d’espais oxigenats que permetin l’emancipació laica.

Emancipació laica és sinònim d’abandonament de la religió?

Al contrari, la laïcitat no tanca mai portes, ajuda a obrir-les. Restitueix la seva dignitat a la religió perquè la transforma de vincle feudal en exercici d’una opció. La laïcitat és l’atmosfera en la qual poden florir múltiples expressions de religió liberal, mútuament respectuoses entre elles. Un dia, a la Lliga per la Laïcitat hi seran representades les principals corrents de religió liberal al costat de l’humanisme lliurepensador.

Un dels atacs a la laïcitat és que vol substituir les religions clàssiques per una nova religió atea...

La laïcitat no és una religió ni un sistema tancat d’idees, sinó la via que permet el desenvolupament de totes les creences i conviccions al voltant de l’eix d’una ètica civil compartida i del respecte als valors universals continguts a la Declaració de Drets Humans i altres instruments jurídics internacionals similars. Els integrismes neguen la possibilitat d’una ètica civil perquè el seu objectiu és imposar-se d’una forma més o menys violenta sobre el conjunt de la humanitat. Aquest és el perill més greu dels que es consideren posseïdors de la veritat, en lloc d’humils cercadors de la veritat.

Una religió atea, insisteixen alguns, amb el símbol de les parets buides?

Ho he llegit. La laïcitat no reclama cap paret buida, sinó que les parets siguin decorades per la imaginació i la creativitat humanes.

Hi ha molts símbols universals que són in-

tegradors des de les cultures de l’antiguitat.

Els que volen un sol símbol, únic, sí que defensen les parets buides, presidides per la “marca” de la seva fe, com una forma d’imposició de les seves creences.

La Fundació Ferrer i Guàrdia exhaureix la seva proposta filosòfica en la laïcitat entesa com un principi?

La Fundació posa en primer lloc del seu combat republicà (insisteixo, en el sentit de repartir entre tots els ciutadans l’antic poder de la monarquia i de la religió, un objectiu perfectament compatible amb la corona) l’assoliment ple de la laïcitat política. Però al mateix temps ofereix la seva pròpia opció –que podríem anomenar humanisme o lliurepensament o laïcitat filosòfica– a totes aquelles persones que defineixen la seva espiritualitat per referència a l’experiència de la vida humana.

“Que la saviesa consisteix en l’acceptació de la nostra ignorància” Una espiritualitat laica? El laïcisme no és bàsicament materialista?

Són dues preguntes molt diferents. L’espiritualitat laica no és patrimoni dels humanistes agnòstics o ateus, és un concepte sinònim d’espiritualitat liberal que identifica les persones que posen l’amor per damunt del dogma, que opten per la recerca enlloc del catecisme i que rebutgen ofegar-se en la ignorància i en la superstició, per obrir la seva ment al progressiu reconeixement que la saviesa consisteix en l’acceptació de la nostra ignorància. L’espiritualitat dogmàtica és un oxímoron perquè redueix la capacitat huma-

|50

51| LA COL·LABORACIÓ

na a la repetició de frases escrites fa milers d’anys i, en canvi, l’espiritualitat liberal és una manifestació d’obertura intel·lectual i emocional. Sobre la dualitat laïcisme-materialisme, cal negar-la rotundament, ja que el laïcisme és la clau alliberadora de l’esperit.

“Sobre la dualitat laïcisme-materialisme, cal negar-la rotundament, ja que el laïcisme és la clau alliberadora de l’esperit” Parlem, doncs, de laïcitat política i de laïcitat filosòfica?

Tècnicament, sí; però crec que ajudaria a clarificar les coses deixar al terme laïcitat el seu significat polític i optar entre humanisme i/o lliurepensament per a la laïcitat filosòfica. De fet, m’agradaria veure un dia com l’MLP manté les seves sigles però canvia el seu contingut des de l’històric Moviment Laic i Progressista vers el futur Moviment Lliure Pensador!

“Fa cinc-cents anys vam ser exclosos per la monarquia catòlica dels beneficis intel·lectuals de la Reforma” M’he quedat amb un munt de preguntes per fer, però hem cobert ja el format previst. Per què creus que la laïcitat li costa tant a aquest país?

Una de les raons més importants és que fa cinc-cents anys vam ser exclosos per la monarquia catòlica dels beneficis intel·lectuals de la Reforma. Al contrari, vam ser condem-

nats a la misèria cultural tridentina i hem sotmès a la Inquisició tots els nostres caps privilegiats. N’estem pagant un preu molt alt i per contribuir a la redacció d’un relat de futur més brillant, reivindiquem els nostres heterodoxos i els nostres heretges i defensem la llibertat de pensar i l’autonomia moral. •

FEIXISTA JO? Vicenç Molina Professor de la Universitat de Barcelona

“…fidelidades y lealtades superiores, como las que proclamo de manera inequívoca en este momento; fidelidad a los principios del Movimiento, esperanzada adhesión al Príncipe de España y lealtad absoluta a Franco, sentimientos que han sido, son y serán los resortes que muevan mi actuación. Y resulta particularmente significativo que este acto tenga lugar hoy, víspera del 18 de julio.

Esa feliz coincidencia será un nuevo acicate” (1) I és clar que el senyor Juan Antonio Samaranch estava emocionat, en aquell acte de presa de possessió de la presidència de la Diputació provincial de Barcelona, el dia 17 de juliol de 1973. Era el dia del seu aniversari! Havia nascut el 17 de juliol de 1920… I, ja se sap, els desitjos expressats en les commemoracions íntimes, per exemple els aniversaris, acostumen a desvetllar les intencions més autènticament sentides, el fons sincer de l’ànima, enduts per la joia i la companyonia del moment…

Sembla mentida! I això que, cap allà l’any 1973, ja no era tan freqüent això d’esmentar los principios del Movimiento i la lleialtat al dictador, que, d’altra banda, se suposaven com a obvietat irrenunciable en qualsevol càrrec públic i, especialment, en aquells que tenien incidència significativa en el teixit social i econòmic per mitjà d’organismes dotats de poder real, i no tan sols simbòlic, com és ara la Diputació de Barcelona.

El senyor Samaranch, traspassat de fa poc, als vuitanta-nou anys, mai no se n’ha penedit, d’una col·laboració tan íntima –i emotiva, i sentida…- amb un règim de sang i de terror com va ser la dictadura feixista del general Franco. Per molt que alguns prohoms del Partit Popular –Jaime Mayor Oreja, per exemple, que diu que el franquisme

|50

51| LA COL·LABORACIÓ

na a la repetició de frases escrites fa milers d’anys i, en canvi, l’espiritualitat liberal és una manifestació d’obertura intel·lectual i emocional. Sobre la dualitat laïcisme-materialisme, cal negar-la rotundament, ja que el laïcisme és la clau alliberadora de l’esperit.

“Sobre la dualitat laïcisme-materialisme, cal negar-la rotundament, ja que el laïcisme és la clau alliberadora de l’esperit” Parlem, doncs, de laïcitat política i de laïcitat filosòfica?

Tècnicament, sí; però crec que ajudaria a clarificar les coses deixar al terme laïcitat el seu significat polític i optar entre humanisme i/o lliurepensament per a la laïcitat filosòfica. De fet, m’agradaria veure un dia com l’MLP manté les seves sigles però canvia el seu contingut des de l’històric Moviment Laic i Progressista vers el futur Moviment Lliure Pensador!

“Fa cinc-cents anys vam ser exclosos per la monarquia catòlica dels beneficis intel·lectuals de la Reforma” M’he quedat amb un munt de preguntes per fer, però hem cobert ja el format previst. Per què creus que la laïcitat li costa tant a aquest país?

Una de les raons més importants és que fa cinc-cents anys vam ser exclosos per la monarquia catòlica dels beneficis intel·lectuals de la Reforma. Al contrari, vam ser condem-

nats a la misèria cultural tridentina i hem sotmès a la Inquisició tots els nostres caps privilegiats. N’estem pagant un preu molt alt i per contribuir a la redacció d’un relat de futur més brillant, reivindiquem els nostres heterodoxos i els nostres heretges i defensem la llibertat de pensar i l’autonomia moral. •

FEIXISTA JO? Vicenç Molina Professor de la Universitat de Barcelona

“…fidelidades y lealtades superiores, como las que proclamo de manera inequívoca en este momento; fidelidad a los principios del Movimiento, esperanzada adhesión al Príncipe de España y lealtad absoluta a Franco, sentimientos que han sido, son y serán los resortes que muevan mi actuación. Y resulta particularmente significativo que este acto tenga lugar hoy, víspera del 18 de julio.

Esa feliz coincidencia será un nuevo acicate” (1) I és clar que el senyor Juan Antonio Samaranch estava emocionat, en aquell acte de presa de possessió de la presidència de la Diputació provincial de Barcelona, el dia 17 de juliol de 1973. Era el dia del seu aniversari! Havia nascut el 17 de juliol de 1920… I, ja se sap, els desitjos expressats en les commemoracions íntimes, per exemple els aniversaris, acostumen a desvetllar les intencions més autènticament sentides, el fons sincer de l’ànima, enduts per la joia i la companyonia del moment…

Sembla mentida! I això que, cap allà l’any 1973, ja no era tan freqüent això d’esmentar los principios del Movimiento i la lleialtat al dictador, que, d’altra banda, se suposaven com a obvietat irrenunciable en qualsevol càrrec públic i, especialment, en aquells que tenien incidència significativa en el teixit social i econòmic per mitjà d’organismes dotats de poder real, i no tan sols simbòlic, com és ara la Diputació de Barcelona.

El senyor Samaranch, traspassat de fa poc, als vuitanta-nou anys, mai no se n’ha penedit, d’una col·laboració tan íntima –i emotiva, i sentida…- amb un règim de sang i de terror com va ser la dictadura feixista del general Franco. Per molt que alguns prohoms del Partit Popular –Jaime Mayor Oreja, per exemple, que diu que el franquisme

|52

va representar una època “plàcida”… ja se sap, també, a mayor oreja, menor cerebro-, alguns publicistes de la caverna mediàtica i alguns terroristes penedits, pretenguin edulcorar la imatge del feixisme a Espanya i emblanquinar la ignomínia de la repressió, la fam i les persecucions, la història, mestressa de vida, no és inventable. I el franquisme, és clar, va ser un règim de dictadura feixista, en una versió molt més crua i repressora que la del propi pare de la criatura i inventor de la matriu històrica –el feixisme italià de Mussolini, especialment abans de l’aliança amb l’Alemanya nazi, va exercir un grau de repressió significativament inferior al de Franco… Algú s’imaginaria un secretari general del Partit Comunista empresonat i amb possibilitats d’escriure els Quaderns de presó, com va ser el cas d’Antonio Gramsci? És evident que, a Espanya, al llarg de molts anys, els opositors polítics de tradició republicana –d’esquerres o no- eren morts, quan no havien pogut fugir a l’exili, o, en els casos menys rellevants, sotmesos a vexacions que anul·laven qualsevol possibilitat, per exemple, d’escriure res a la presó… Julián Grimau, per exemple, va ser assassinat l’abril de 1963 (només un any abans de la commemoració dels «veinticinco años de paz»).

Caldrà recordar que el franquisme va executar cinc penes de mort poques setmanes abans de la mort del dictador? Mentrestant, en Samaranch –no tan sols ell, evidentment, sinó que ell entre molts altres- feia carrera, política i econòmica…

“Per molt que alguns prohoms del Partit Popular pretenguin edulcorar la imatge del feixisme a Espanya”

53|

Aquest senyor va poder ampliar estudis a Gran Bretanya i als Estats Units, després de passar per l’Escola de Comerç de Barcelona.

Arribaria a ser conseller de la companyia d’assegurances La Constancia de Seguros i de la Urbanitzadora del Prat, sent també president de la Urbanització Torre Baró, encarregada de la construcció de la Ciutat Meridiana (anys abans que comencés a fer-se públic el concepte d’al·luminosi…).

Va pertànyer, a més, als consells dels Bancs de Madrid i Catalán de Desarrollo. La seva carrera política dins els mecanismes d’adscripció del franquisme –coneguts com a Movimiento Nacional, en un intent semàntic d’allunyament respecte a les fonts originàries del règim, explícitament feixistes- el conduiria a ser nomenat regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona el 1955, i, de la mà del ministre José Solís Ruiz, delegat nacional d’esports l’any 1966, càrrec des d’on impulsaria una campanya que li suposaria una gran popularitat (“Contamos contigo”), per accedir, l’any següent, a les Corts com a procurador pel “tercio familiar” (votació “orgànica” oberta als caps de família). Segurament, seria el “procurador en Cortes” amb més imatge pública del moment. Això li valdria el posterior nomenament com a president de la Diputació de Barcelona.

conservador –Concòrdia Catalana– que, ben aviat superat per d’altres opcions polítiques (la UCD especialment), ni tan sols no arribaria a competir a les primeres eleccions democràtiques. En deixar la presidència de la Diputació, l’any 1977, va ser nomenat ambaixador d’Espanya a la Unió Soviètica –que encara existia- i des del juliol de 1980 ostentaria la presidència del Comitè Olímpic Internacional, generant la projecció pública que ha maldat per tapar qualsevol altra faceta de la seva vida política anterior. Ara, podria ser que, a més a més, el que ha comptat molt també, a les acaballes, és el fet d’haver estat membre del Consell d’Administració de la Caixa d’Estalvis i Pensions, la presidència de la qual va exercir entre 1987 i 1999… Ja se sap, també, com el poder econòmic s’estima més estar a bé amb tota mena de personatges públics que puguin servir per establir vincles, lligams, pactes i contractes, sobretot si aquests personatges no provenen de tradicions massa progressistes, fins i tot, si vénen de tradicions no gens democràtiques.

Això no vol dir que, probablement, Samaranch no jugués un paper significatiu en la consecució de l’objectiu olímpic per a Barcelona. És clar. Però és que, a aquelles alçades, tampoc no hauria faltat més!

La capacitat d’adaptació al canvi de cicumstàncies –i la impossibilitat de demanar comptes pel passat que es desprèn dels consensos de la transició- van fer que el senyor Samaranch de seguida intentés col·locarse en un àmbit que li permetés mantenir la seva incidència en la vida pública, just després de la mort de Franco. Va participar en la “Comisión para el Estudio de un Régimen Administrativo Especial para las cuatro provincias catalanas”, a partir de febrer de 1976, i el desembre del mateix any, a Manresa, presentaria un projecte de partit polític

“Mentrestant, en Samaranch –no tan sols ell, evidentment, sinó que ell entre molts altres– feia carrera, política i econòmica…”

I, sense que res en la seva carrera pogués deixar una escletxa a la intuïció, resulta que, finalment, un cop li arriba la mort, se li reten honors de cap d’Estat i el seu cadàver és vetllat al Palau de la Generalitat! Per la ma-

teixa raó, des d’ara, qualsevol ciutadà honrat que mai no s’hagi tacat amb cap tipus de connivència amb el feixisme, a quins honors funeraris tindrà dret?

“Qualsevol ciutadà honrat que mai no s’hagi tacat amb cap tipus de connivència amb el feixisme, a quins honors funeraris tindrà dret?”

Aquest és un estrany país, i aquesta una estranya societat. De fet, Catalunya ha tingut també l’estrany honor d’haver tingut un president en funcions –durant un viatge del president Pujol, la presidència en funcions va ser exercida temporalment pel conseller de Governació– que també havia vetllat, per torns, com tots els presidents de Diputació de l’època, el cadàver de Franco… • …………………......

(1) Samaranch, Juan Antonio. “Discurso de toma de posesión”. 17 de juliol de 1973. A: Riera, Ignasi. Els catalans de Franco. Barcelona: Plaza Janés Editors, 1998, pàg. 300.

|52

va representar una època “plàcida”… ja se sap, també, a mayor oreja, menor cerebro-, alguns publicistes de la caverna mediàtica i alguns terroristes penedits, pretenguin edulcorar la imatge del feixisme a Espanya i emblanquinar la ignomínia de la repressió, la fam i les persecucions, la història, mestressa de vida, no és inventable. I el franquisme, és clar, va ser un règim de dictadura feixista, en una versió molt més crua i repressora que la del propi pare de la criatura i inventor de la matriu històrica –el feixisme italià de Mussolini, especialment abans de l’aliança amb l’Alemanya nazi, va exercir un grau de repressió significativament inferior al de Franco… Algú s’imaginaria un secretari general del Partit Comunista empresonat i amb possibilitats d’escriure els Quaderns de presó, com va ser el cas d’Antonio Gramsci? És evident que, a Espanya, al llarg de molts anys, els opositors polítics de tradició republicana –d’esquerres o no- eren morts, quan no havien pogut fugir a l’exili, o, en els casos menys rellevants, sotmesos a vexacions que anul·laven qualsevol possibilitat, per exemple, d’escriure res a la presó… Julián Grimau, per exemple, va ser assassinat l’abril de 1963 (només un any abans de la commemoració dels «veinticinco años de paz»).

Caldrà recordar que el franquisme va executar cinc penes de mort poques setmanes abans de la mort del dictador? Mentrestant, en Samaranch –no tan sols ell, evidentment, sinó que ell entre molts altres- feia carrera, política i econòmica…

“Per molt que alguns prohoms del Partit Popular pretenguin edulcorar la imatge del feixisme a Espanya”

53|

Aquest senyor va poder ampliar estudis a Gran Bretanya i als Estats Units, després de passar per l’Escola de Comerç de Barcelona.

Arribaria a ser conseller de la companyia d’assegurances La Constancia de Seguros i de la Urbanitzadora del Prat, sent també president de la Urbanització Torre Baró, encarregada de la construcció de la Ciutat Meridiana (anys abans que comencés a fer-se públic el concepte d’al·luminosi…).

Va pertànyer, a més, als consells dels Bancs de Madrid i Catalán de Desarrollo. La seva carrera política dins els mecanismes d’adscripció del franquisme –coneguts com a Movimiento Nacional, en un intent semàntic d’allunyament respecte a les fonts originàries del règim, explícitament feixistes- el conduiria a ser nomenat regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona el 1955, i, de la mà del ministre José Solís Ruiz, delegat nacional d’esports l’any 1966, càrrec des d’on impulsaria una campanya que li suposaria una gran popularitat (“Contamos contigo”), per accedir, l’any següent, a les Corts com a procurador pel “tercio familiar” (votació “orgànica” oberta als caps de família). Segurament, seria el “procurador en Cortes” amb més imatge pública del moment. Això li valdria el posterior nomenament com a president de la Diputació de Barcelona.

conservador –Concòrdia Catalana– que, ben aviat superat per d’altres opcions polítiques (la UCD especialment), ni tan sols no arribaria a competir a les primeres eleccions democràtiques. En deixar la presidència de la Diputació, l’any 1977, va ser nomenat ambaixador d’Espanya a la Unió Soviètica –que encara existia- i des del juliol de 1980 ostentaria la presidència del Comitè Olímpic Internacional, generant la projecció pública que ha maldat per tapar qualsevol altra faceta de la seva vida política anterior. Ara, podria ser que, a més a més, el que ha comptat molt també, a les acaballes, és el fet d’haver estat membre del Consell d’Administració de la Caixa d’Estalvis i Pensions, la presidència de la qual va exercir entre 1987 i 1999… Ja se sap, també, com el poder econòmic s’estima més estar a bé amb tota mena de personatges públics que puguin servir per establir vincles, lligams, pactes i contractes, sobretot si aquests personatges no provenen de tradicions massa progressistes, fins i tot, si vénen de tradicions no gens democràtiques.

Això no vol dir que, probablement, Samaranch no jugués un paper significatiu en la consecució de l’objectiu olímpic per a Barcelona. És clar. Però és que, a aquelles alçades, tampoc no hauria faltat més!

La capacitat d’adaptació al canvi de cicumstàncies –i la impossibilitat de demanar comptes pel passat que es desprèn dels consensos de la transició- van fer que el senyor Samaranch de seguida intentés col·locarse en un àmbit que li permetés mantenir la seva incidència en la vida pública, just després de la mort de Franco. Va participar en la “Comisión para el Estudio de un Régimen Administrativo Especial para las cuatro provincias catalanas”, a partir de febrer de 1976, i el desembre del mateix any, a Manresa, presentaria un projecte de partit polític

“Mentrestant, en Samaranch –no tan sols ell, evidentment, sinó que ell entre molts altres– feia carrera, política i econòmica…”

I, sense que res en la seva carrera pogués deixar una escletxa a la intuïció, resulta que, finalment, un cop li arriba la mort, se li reten honors de cap d’Estat i el seu cadàver és vetllat al Palau de la Generalitat! Per la ma-

teixa raó, des d’ara, qualsevol ciutadà honrat que mai no s’hagi tacat amb cap tipus de connivència amb el feixisme, a quins honors funeraris tindrà dret?

“Qualsevol ciutadà honrat que mai no s’hagi tacat amb cap tipus de connivència amb el feixisme, a quins honors funeraris tindrà dret?”

Aquest és un estrany país, i aquesta una estranya societat. De fet, Catalunya ha tingut també l’estrany honor d’haver tingut un president en funcions –durant un viatge del president Pujol, la presidència en funcions va ser exercida temporalment pel conseller de Governació– que també havia vetllat, per torns, com tots els presidents de Diputació de l’època, el cadàver de Franco… • …………………......

(1) Samaranch, Juan Antonio. “Discurso de toma de posesión”. 17 de juliol de 1973. A: Riera, Ignasi. Els catalans de Franco. Barcelona: Plaza Janés Editors, 1998, pàg. 300.

|54

55|

LA COL·LABORACIÓ

LA COL·LABORACIÓ

PER A QUÈ SERVEIX EL CUCUT?

Contribució a la Ciutadania Europea

Eddy Bonte Responsable de comunicació a la NVAO (Organització per a l’Acreditació de l’Ensenyament Superior als Països Baixos i a Flandes)

COMALACE - 2010 Contribució de les Obediències Maçòniques Liberals i Adogmàtiques a la Construcció Europea

De bon matí, i cap al final d’aquesta tarda desagradable –i no veritablement catalanahavia sentit un cucut. Abans, m’havia fixat en un concert atonal i sobreexcitat que venia d’un arbre al costat de la piscina, un dispositiu d’alarma purament natural. I ara veig un cucut sortir d’aquest arbre. Associació!

Doncs: més aviat una cucut. Una cucut que havia trobat un niu de mallerenga o de pinsà per dipositar-hi el seu ou.

Som clarament incapaços de pensar fora del nostre sistema Em preguntava: «Però per a què, de fet, pot realment servir el cucut?» Com, de fet, omple el temps el cucut? El cucut fecunda la cucut en ocasió del zel de rutina previst per la naturalesa, i heus aquí que ha acabat el seu deure darwinià. I la cucut descarrega el seu

ou al niu d’un ocell més petit, innocent, desesperat, i heus aquí que ella, al seu torn, ha executat el seu treball predestinat. D’aquí la pregunta: què fa la parella cucut durant la resta de l’any, posem les 50 setmanes després d’haver jugat i haver-se ajuntat? És una pregunta de la qual no pot prescindir cap ciutadà europeu convencional del segle XXI, perquè el Cucut com a Categoria no entra en el nostre sistema d’eficàcia i d’utilitarisme. És incomprensible. Què dic: inadmissible!

Però no fa gràcia comprovar que som incapaços de fabricar una resposta, d’inventar una explicació, fins i tot després de la lectura de L’origen de les espècies? Perquè seria inexplicable -el Bon Déu mai no ha aparegut en la meva vida i n’estic molt agraït-, perquè som clarament incapaços de pensar fora del nostre sistema. No és doncs el misteri que ens ha de meravellar, sinó més aviat el nostre defalliment. Potser és que el Sr. i la Sra. Cucut, que fan la impressió de ser eternament de vacances, han de ser considerats com un símbol, un símbol que ens fa esdevenir conscients... Com la duració d’un flaix, en el nostre esperit rovellat i indestructible. Un símbol que ens obliga a atorgar un suplement d’atenció al que sembla inútil i –(això es fa inquietant)– del tot immune a les nostres Croades del Pensament Occidental, el Just, el Veritable, l’Únic. Símbol que, per acabar, ens dóna l’oportunitat de superar el nostre rentat de cervell mercantil, que ja és vell de segles. •

Síntesi de les proposicions contingudes en el report anual 2010: 1. Per a l’elecció al Parlament europeu es podria imaginar un sistema en el qual es votés concedint la prioritat a la proximitat política basada en valors i aspiracions socials. Una elecció basada en un programa transnacional i amb llistes europees transnacionals faria que el Parlament europeu esdevingués més fort. Se superaria, així, la contradicció que representa, per a alguns, la nació en el sentit ètnic i la nació en el sentit cívic 2. El Consell d’Europa anima els seus Estats membres a refusar el relativisme cultural, i recorda la primacia de la separació de les esglésies i de l’Estat, i dels drets humans.

Aquesta crida i aquestes recomanacions del Consell d’Europa són fonamentals, però han de ser completades amb l’afirmació del principi de laïcitat.

3. La crisi financera ha posat de manifest greus derives de les polítiques econòmiques i financeres mundials en el transcurs dels últims anys, però també una clara deficiència en la regulació de l’entramat financer.

Cal, abans que res, garantir de manera permanent el finançament ètic de les activitats útils a l’economia real, afavorint l’adopció per les empreses d’estratègies de més llarg termini i de polítiques salarials i socials més favorables als ciutadans.

4. La ciutadania europea és incompatible amb l’existència de ciutadans de primera i ciutadans de segona, com amb qualsevol forma de gueto. Som, avui, enfront d’una aposta crucial: retornar a una majoria d’individus el desig i la possibilitat d’implicar-se directament i positivament en el joc econòmic. Situem en primer lloc el paper primordial dels empresaris socials -el que es diu «l’economia social i solidària», és a dir les mutualitats, les cooperatives, les as-

|54

55|

LA COL·LABORACIÓ

LA COL·LABORACIÓ

PER A QUÈ SERVEIX EL CUCUT?

Contribució a la Ciutadania Europea

Eddy Bonte Responsable de comunicació a la NVAO (Organització per a l’Acreditació de l’Ensenyament Superior als Països Baixos i a Flandes)

COMALACE - 2010 Contribució de les Obediències Maçòniques Liberals i Adogmàtiques a la Construcció Europea

De bon matí, i cap al final d’aquesta tarda desagradable –i no veritablement catalanahavia sentit un cucut. Abans, m’havia fixat en un concert atonal i sobreexcitat que venia d’un arbre al costat de la piscina, un dispositiu d’alarma purament natural. I ara veig un cucut sortir d’aquest arbre. Associació!

Doncs: més aviat una cucut. Una cucut que havia trobat un niu de mallerenga o de pinsà per dipositar-hi el seu ou.

Som clarament incapaços de pensar fora del nostre sistema Em preguntava: «Però per a què, de fet, pot realment servir el cucut?» Com, de fet, omple el temps el cucut? El cucut fecunda la cucut en ocasió del zel de rutina previst per la naturalesa, i heus aquí que ha acabat el seu deure darwinià. I la cucut descarrega el seu

ou al niu d’un ocell més petit, innocent, desesperat, i heus aquí que ella, al seu torn, ha executat el seu treball predestinat. D’aquí la pregunta: què fa la parella cucut durant la resta de l’any, posem les 50 setmanes després d’haver jugat i haver-se ajuntat? És una pregunta de la qual no pot prescindir cap ciutadà europeu convencional del segle XXI, perquè el Cucut com a Categoria no entra en el nostre sistema d’eficàcia i d’utilitarisme. És incomprensible. Què dic: inadmissible!

Però no fa gràcia comprovar que som incapaços de fabricar una resposta, d’inventar una explicació, fins i tot després de la lectura de L’origen de les espècies? Perquè seria inexplicable -el Bon Déu mai no ha aparegut en la meva vida i n’estic molt agraït-, perquè som clarament incapaços de pensar fora del nostre sistema. No és doncs el misteri que ens ha de meravellar, sinó més aviat el nostre defalliment. Potser és que el Sr. i la Sra. Cucut, que fan la impressió de ser eternament de vacances, han de ser considerats com un símbol, un símbol que ens fa esdevenir conscients... Com la duració d’un flaix, en el nostre esperit rovellat i indestructible. Un símbol que ens obliga a atorgar un suplement d’atenció al que sembla inútil i –(això es fa inquietant)– del tot immune a les nostres Croades del Pensament Occidental, el Just, el Veritable, l’Únic. Símbol que, per acabar, ens dóna l’oportunitat de superar el nostre rentat de cervell mercantil, que ja és vell de segles. •

Síntesi de les proposicions contingudes en el report anual 2010: 1. Per a l’elecció al Parlament europeu es podria imaginar un sistema en el qual es votés concedint la prioritat a la proximitat política basada en valors i aspiracions socials. Una elecció basada en un programa transnacional i amb llistes europees transnacionals faria que el Parlament europeu esdevingués més fort. Se superaria, així, la contradicció que representa, per a alguns, la nació en el sentit ètnic i la nació en el sentit cívic 2. El Consell d’Europa anima els seus Estats membres a refusar el relativisme cultural, i recorda la primacia de la separació de les esglésies i de l’Estat, i dels drets humans.

Aquesta crida i aquestes recomanacions del Consell d’Europa són fonamentals, però han de ser completades amb l’afirmació del principi de laïcitat.

3. La crisi financera ha posat de manifest greus derives de les polítiques econòmiques i financeres mundials en el transcurs dels últims anys, però també una clara deficiència en la regulació de l’entramat financer.

Cal, abans que res, garantir de manera permanent el finançament ètic de les activitats útils a l’economia real, afavorint l’adopció per les empreses d’estratègies de més llarg termini i de polítiques salarials i socials més favorables als ciutadans.

4. La ciutadania europea és incompatible amb l’existència de ciutadans de primera i ciutadans de segona, com amb qualsevol forma de gueto. Som, avui, enfront d’una aposta crucial: retornar a una majoria d’individus el desig i la possibilitat d’implicar-se directament i positivament en el joc econòmic. Situem en primer lloc el paper primordial dels empresaris socials -el que es diu «l’economia social i solidària», és a dir les mutualitats, les cooperatives, les as-

|56

57| LA COL·LABORACIÓ

sociacions i les fundacions- que ocupen un lloc simbòlic important, ja que són, d’alguna manera, l’avantguarda d’una altra economia de mercat, més responsable, més equitativa i, per tant, més humanista.

5. Nosaltres, francmaçons d’Obediències adogmàtiques, pensem que és només per la iniciació, és a dir, per un procés educatiu progressiu i orientat a una pràctica que permet la construcció ètica -per tries personals successives al llarg de les proves- que l’individu es transforma veritablement, i que es pot despertar a una completa consciència ciutadana. Perquè pensem que tant com és universal en la seva concepció, la ciutadania ha d’universalitzar-se en els fets, que cal alimentar regularment la flama de la ciutadania i que sempre cal saber fer-la viure.

“Tant com és universal en la seva concepció, la ciutadania ha d’universalitzarse en els fets” 6. La mobilitat en una perspectiva d’aprenentatge, en altres paraules, la mobilitat transnacional per a l’adquisició de noves competències, és un dels millors mitjans per als individus, i per als joves en particular, de millorar la seva capacitat per trobar feina, i per al seu desenvolupament personal. Pot contribuir a lluitar contra els riscos d’aïllacionisme, de proteccionisme i de xenofòbia que emergeixen en temps de crisi. També pot afavorir la consolidació del sentiment d’identitat i de ciutadania europees entre els joves. La mobilitat permet, igualment, estimular la circulació del coneixement, un dels pilars de l’Europa de demà.

7. En matèria mediambiental ens cal utilitzar les potencialitats «de la iniciativa ciutadana europea», encetada pel Tractat de Lisboa, per sol·licitar la presa de mesures en favor d’un medi ambient sostenible. Això podria mobilitzar l’opinió pública, generar un debat públic i contribuir a crear un veritable espai d’acció ciutadana i europea.

“Promoure una societat que sostingui i millori la qualitat de vida, el benestar social i la igualtat d’oportunitats” 8. L’ampliació relativament recent a noves ciutadanies, a nous drets ciutadans en l’espai europeu, suposa no només promoure el model europeu de societat, un projecte que combina els trets de la democràcia amb els d’una economia oberta fonamentada en el mercat, la solidaritat, la cohesió social i el diàleg transcultural, sinó també europeïtzar les qüestions relatives als drets de les dones (adoptar la clàusula de l’europea més afavorida), als drets dels nens, al medi ambient, la xenofòbia!

Fent la tria de la Fraternitat, és a dir, de la construcció efectiva d’una solidaritat per la ciutadania, nosaltres, ciutadans europeus, hauríem d’arribar a concretar el que representa avui la ciutadania europea, a mobilitzar aquesta ciutadania a favor de l’ésser humà i a promoure una societat que sostingui i millori la qualitat de vida, el benestar social i la igualtat d’oportunitats per a tothom, una ciutadania que sigui veritablement a prop de la dinàmica de l’esperit del poble. •

SETMANA SANTA, TURISME PER A LAICS Eddy Bonte Laic flamenc

Des de fa molt de temps, em pregunto per què viatgen tants dels meus amics laics a Espanya en ocasió de la Setmana Santa, la Setmana Santa catòlica de processons, misses, eucaristies, fires, benediccions de vaixells i en passo unes quantes coses més...

Contràriament als meus amics, no sóc de l’opinió que es tracta de manifestacions innocents o ideològicament «neutres», dels «relicta» per a turistes. Sóc encara menys de l’opinió que es tracta d’un esdeveniment que té una significació per a persones laiques... Ben al contrari: és exactament participant en aquest gènere de manifestacions, de manera completament passiva –ben instal·lats al damunt de la vorera amb la cadira plegable, la càmera digital i una beguda local–, tot dient «just per mirar», que els meus amics laics afavoreixen la recuperació i la normalització d’aquest fenomen religiós i medieval. Insisteixo, també, en la combinació de «normalització», és a dir acceptació, i «medieval», és a dir, social i ideològica. Un veritable còctel d’extrema dreta. No és per casualitat que aquesta setmana catòlica és presentada com un espectacle i, així, la comparació amb el carnaval de Rio no és gratuïta. En els dos casos, el ritual i l’espiritualitat ja no es troben a la superfície.

“Avui, estimats amics laics, l’Església catòlica viu i sobreviu d’espectacles” Però, paradoxalment, aquesta condició subcutània és útil, és l’eina que cal en una Església en jubilació per ensenyar com n’és d’oberta al món i a les seves masses, adreçant-se als no creients, no exigint la fe, en absolut, per participar en les seves festes.

Una Església no fanàtica que comparteix la

|56

57| LA COL·LABORACIÓ

sociacions i les fundacions- que ocupen un lloc simbòlic important, ja que són, d’alguna manera, l’avantguarda d’una altra economia de mercat, més responsable, més equitativa i, per tant, més humanista.

5. Nosaltres, francmaçons d’Obediències adogmàtiques, pensem que és només per la iniciació, és a dir, per un procés educatiu progressiu i orientat a una pràctica que permet la construcció ètica -per tries personals successives al llarg de les proves- que l’individu es transforma veritablement, i que es pot despertar a una completa consciència ciutadana. Perquè pensem que tant com és universal en la seva concepció, la ciutadania ha d’universalitzar-se en els fets, que cal alimentar regularment la flama de la ciutadania i que sempre cal saber fer-la viure.

“Tant com és universal en la seva concepció, la ciutadania ha d’universalitzarse en els fets” 6. La mobilitat en una perspectiva d’aprenentatge, en altres paraules, la mobilitat transnacional per a l’adquisició de noves competències, és un dels millors mitjans per als individus, i per als joves en particular, de millorar la seva capacitat per trobar feina, i per al seu desenvolupament personal. Pot contribuir a lluitar contra els riscos d’aïllacionisme, de proteccionisme i de xenofòbia que emergeixen en temps de crisi. També pot afavorir la consolidació del sentiment d’identitat i de ciutadania europees entre els joves. La mobilitat permet, igualment, estimular la circulació del coneixement, un dels pilars de l’Europa de demà.

7. En matèria mediambiental ens cal utilitzar les potencialitats «de la iniciativa ciutadana europea», encetada pel Tractat de Lisboa, per sol·licitar la presa de mesures en favor d’un medi ambient sostenible. Això podria mobilitzar l’opinió pública, generar un debat públic i contribuir a crear un veritable espai d’acció ciutadana i europea.

“Promoure una societat que sostingui i millori la qualitat de vida, el benestar social i la igualtat d’oportunitats” 8. L’ampliació relativament recent a noves ciutadanies, a nous drets ciutadans en l’espai europeu, suposa no només promoure el model europeu de societat, un projecte que combina els trets de la democràcia amb els d’una economia oberta fonamentada en el mercat, la solidaritat, la cohesió social i el diàleg transcultural, sinó també europeïtzar les qüestions relatives als drets de les dones (adoptar la clàusula de l’europea més afavorida), als drets dels nens, al medi ambient, la xenofòbia!

Fent la tria de la Fraternitat, és a dir, de la construcció efectiva d’una solidaritat per la ciutadania, nosaltres, ciutadans europeus, hauríem d’arribar a concretar el que representa avui la ciutadania europea, a mobilitzar aquesta ciutadania a favor de l’ésser humà i a promoure una societat que sostingui i millori la qualitat de vida, el benestar social i la igualtat d’oportunitats per a tothom, una ciutadania que sigui veritablement a prop de la dinàmica de l’esperit del poble. •

SETMANA SANTA, TURISME PER A LAICS Eddy Bonte Laic flamenc

Des de fa molt de temps, em pregunto per què viatgen tants dels meus amics laics a Espanya en ocasió de la Setmana Santa, la Setmana Santa catòlica de processons, misses, eucaristies, fires, benediccions de vaixells i en passo unes quantes coses més...

Contràriament als meus amics, no sóc de l’opinió que es tracta de manifestacions innocents o ideològicament «neutres», dels «relicta» per a turistes. Sóc encara menys de l’opinió que es tracta d’un esdeveniment que té una significació per a persones laiques... Ben al contrari: és exactament participant en aquest gènere de manifestacions, de manera completament passiva –ben instal·lats al damunt de la vorera amb la cadira plegable, la càmera digital i una beguda local–, tot dient «just per mirar», que els meus amics laics afavoreixen la recuperació i la normalització d’aquest fenomen religiós i medieval. Insisteixo, també, en la combinació de «normalització», és a dir acceptació, i «medieval», és a dir, social i ideològica. Un veritable còctel d’extrema dreta. No és per casualitat que aquesta setmana catòlica és presentada com un espectacle i, així, la comparació amb el carnaval de Rio no és gratuïta. En els dos casos, el ritual i l’espiritualitat ja no es troben a la superfície.

“Avui, estimats amics laics, l’Església catòlica viu i sobreviu d’espectacles” Però, paradoxalment, aquesta condició subcutània és útil, és l’eina que cal en una Església en jubilació per ensenyar com n’és d’oberta al món i a les seves masses, adreçant-se als no creients, no exigint la fe, en absolut, per participar en les seves festes.

Una Església no fanàtica que comparteix la

|58

seva «cultura», és clar «popular». És, en efecte, aquest tipus d’eines el que cal a una Església que, tot ocupant sempre un cert poder institucional, perd la seva influència en el ciutadà mitjà. Aquesta Església s’acontenta amb molt de gust amb aquest èxit indirecte, èxit que repara la seva imatge i restaura la seva credibilitat, com el Vaticà ho ha intentat ell mateix perdonant (!) als Beatles i acceptant la qualitat de les seves composicions (1). Avui, estimats amics laics, l’Església catòlica viu i sobreviu d’espectacles, incloent-hi els seus edificis-espectacle catedrals, esglésies, abadies– i els tresors d’art que hi té a l’interior.

“Consumim espectacle en lloc de practicar-lo, com consumim l’allunyament en lloc de viatjar” Evidentment, els meus estimats amics laics no participen activament a la Setmana Santa: no van a missa, no deixen beneir els seus cotxes, no s’esgoten pels carrerons d’antigues viles andaluses. Els ritus, l’espiritualitat, la fe, la creença, són «just per mirar», com es participa en el carnaval de Rio sense tenir un pensament per a la Quaresma.

Com tothom en aquesta societat-espectacle, consumim espectacle en lloc de practicarlo, com consumim l’allunyament en lloc de viatjar (2). Som, com es diu en anglès, «onlookers», els que miren.

Per què, doncs, agafar l’avió i el cotxe per anar a Espanya? En efecte, a Flandes, d’on jo sóc, s’ofereixen tot d’espectacles religiosos, incloent-hi processons, que testimonien una tradició de diversos segles, organitzades igualment per una mena de «hermandades» i «cofradías» que, dit sigui de pas-

59|

sada, no són «fraternidades». Per què els meus amics laics no consumeixen aquests esdeveniments a casa nostra, a Flandes, país d’una bona tradició catòlica? Perquè a Espanya es pot consumir un cert exotisme, com aquestes illes «pures» i les seves poblacions «autèntiques», evidentment només al llarg del període de vacances. És una actitud fàcil, ja que el consum no obliga a res. És la hipocresia perfecta: abraçar en un altre lloc el que es rebutja a casa, fora de control dels seus veïns. De fet, és pitjor que la hipocresia, ja que se subministra una coartada a un conformisme colossal, un exhibicionisme conservador, una confraria falsa, un missatge antillums. Se sosté la imatge d’un poble sobtadament proveït de qualitats excepcionals -el poble pur, espiritual, autèntic, senzill i sensat (i, per tant, pobre, però això no es diu). He de pensar en el camioner a qui atribuïm qualitats gastronòmiques: no pocs turistes fan els seus àpats en els restaurants de carretera concebuts per a camioners. El camioner com a ésser senzill, pur i –quin somni per a nosaltres que anem farts de feina!- nòmada...! Aquest camioner és una altra construcció de la nostra fantasia urbana i burgesa, ja que ell només vol menjar de pressa, molt, i barat (3).

“Se subministra una coartada a un conformisme colossal, un exhibicionisme conservador, una confraria falsa, un missatge antillums” Amics laics, em queixo, en tot cas, de qui té temps i diners per a la Setmana Santa, però que no en té, ni tan sols un pensament commemoratiu, per a la Setmana Tràgica.

Aquest turista, sap, espero, què és la Set-

mana Trágica? (4). Però aquesta setmana no la pot consumir. Cal immergir-s’hi, un s’hi ha de comprometre, hauria d’estar llest per plorar. Ni de pietat, ni de bellesa, sinó de còlera. • …………………......

(1) La premsa internacional del 22 de novembre de 2008 per al «perdó», i del 12-13 abril de 2010 per a la qualitat de les seves cançons, pàg. ex. en www.elperiodico.cat: «Les cançons amb la firma Lennon-McCartney han mostrat una extraordinària resistència al temps, i són font d’inspiració per a més d’una generació de músics del pop».

(2) L’expressió és de l’escriptor francès Hervé Kempf. A : El Món, 20 abril de 2010, pàg. 17.

(3) A França, els camioners prenien el seu àpat a locals que exhibien un adhesiu o un signe: «Els Camioners». Molts turistes tenien el costum de menjar-hi també, suposant que el camioner -que als seus ulls simbolitza l’home senzill, pur, autèntic, i «nòmada»sabia on menjar bé i barat.

(4) Si no, li aconsello La Semana Trágica.

Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, de Dolors Marín, ed. Esfera de los libros, Barcelona, 2009.

|58

seva «cultura», és clar «popular». És, en efecte, aquest tipus d’eines el que cal a una Església que, tot ocupant sempre un cert poder institucional, perd la seva influència en el ciutadà mitjà. Aquesta Església s’acontenta amb molt de gust amb aquest èxit indirecte, èxit que repara la seva imatge i restaura la seva credibilitat, com el Vaticà ho ha intentat ell mateix perdonant (!) als Beatles i acceptant la qualitat de les seves composicions (1). Avui, estimats amics laics, l’Església catòlica viu i sobreviu d’espectacles, incloent-hi els seus edificis-espectacle catedrals, esglésies, abadies– i els tresors d’art que hi té a l’interior.

“Consumim espectacle en lloc de practicar-lo, com consumim l’allunyament en lloc de viatjar” Evidentment, els meus estimats amics laics no participen activament a la Setmana Santa: no van a missa, no deixen beneir els seus cotxes, no s’esgoten pels carrerons d’antigues viles andaluses. Els ritus, l’espiritualitat, la fe, la creença, són «just per mirar», com es participa en el carnaval de Rio sense tenir un pensament per a la Quaresma.

Com tothom en aquesta societat-espectacle, consumim espectacle en lloc de practicarlo, com consumim l’allunyament en lloc de viatjar (2). Som, com es diu en anglès, «onlookers», els que miren.

Per què, doncs, agafar l’avió i el cotxe per anar a Espanya? En efecte, a Flandes, d’on jo sóc, s’ofereixen tot d’espectacles religiosos, incloent-hi processons, que testimonien una tradició de diversos segles, organitzades igualment per una mena de «hermandades» i «cofradías» que, dit sigui de pas-

59|

sada, no són «fraternidades». Per què els meus amics laics no consumeixen aquests esdeveniments a casa nostra, a Flandes, país d’una bona tradició catòlica? Perquè a Espanya es pot consumir un cert exotisme, com aquestes illes «pures» i les seves poblacions «autèntiques», evidentment només al llarg del període de vacances. És una actitud fàcil, ja que el consum no obliga a res. És la hipocresia perfecta: abraçar en un altre lloc el que es rebutja a casa, fora de control dels seus veïns. De fet, és pitjor que la hipocresia, ja que se subministra una coartada a un conformisme colossal, un exhibicionisme conservador, una confraria falsa, un missatge antillums. Se sosté la imatge d’un poble sobtadament proveït de qualitats excepcionals -el poble pur, espiritual, autèntic, senzill i sensat (i, per tant, pobre, però això no es diu). He de pensar en el camioner a qui atribuïm qualitats gastronòmiques: no pocs turistes fan els seus àpats en els restaurants de carretera concebuts per a camioners. El camioner com a ésser senzill, pur i –quin somni per a nosaltres que anem farts de feina!- nòmada...! Aquest camioner és una altra construcció de la nostra fantasia urbana i burgesa, ja que ell només vol menjar de pressa, molt, i barat (3).

“Se subministra una coartada a un conformisme colossal, un exhibicionisme conservador, una confraria falsa, un missatge antillums” Amics laics, em queixo, en tot cas, de qui té temps i diners per a la Setmana Santa, però que no en té, ni tan sols un pensament commemoratiu, per a la Setmana Tràgica.

Aquest turista, sap, espero, què és la Set-

mana Trágica? (4). Però aquesta setmana no la pot consumir. Cal immergir-s’hi, un s’hi ha de comprometre, hauria d’estar llest per plorar. Ni de pietat, ni de bellesa, sinó de còlera. • …………………......

(1) La premsa internacional del 22 de novembre de 2008 per al «perdó», i del 12-13 abril de 2010 per a la qualitat de les seves cançons, pàg. ex. en www.elperiodico.cat: «Les cançons amb la firma Lennon-McCartney han mostrat una extraordinària resistència al temps, i són font d’inspiració per a més d’una generació de músics del pop».

(2) L’expressió és de l’escriptor francès Hervé Kempf. A : El Món, 20 abril de 2010, pàg. 17.

(3) A França, els camioners prenien el seu àpat a locals que exhibien un adhesiu o un signe: «Els Camioners». Molts turistes tenien el costum de menjar-hi també, suposant que el camioner -que als seus ulls simbolitza l’home senzill, pur, autèntic, i «nòmada»sabia on menjar bé i barat.

(4) Si no, li aconsello La Semana Trágica.

Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, de Dolors Marín, ed. Esfera de los libros, Barcelona, 2009.

|60

61|

LA COL·LABORACIÓ

Apunts sobre les llibertats i les religions Oriol Illa

La recent aprovació del projecte de llei per a prohibir el vel integral en els espais públics –bàsicament la burca i el niqqab–, per part del Consell de Ministres del Govern francès, ha obert un intens debat al voltant de la constitucionalitat o no de dita prohibició.

En aquest context i amb un increment notable del nombre de confessions com a conseqüència de la recent immigració, el Govern espanyol es planteja una nova llei sobre llibertat religiosa –l’actual és de 1980– que ha provocat un debat similar al conjunt de l’estat espanyol i, especialment, a Catalunya.

La futura llei s’estructurarà a partir de dos pivots: (1) la neutralitat de les institucions enfront de les diferents confessions i (2) evitar situacions de discriminació en l’àmbit religiós. Així mateix, es pretén aprofundir en el concepte de laïcitat en la relació entre l’estat i les confessions, però en canvi es manté el concordat amb la Santa Seu i el finançament establert per acord a l’Església catòlica.

Quan es va aprovar la primera llei de llibertat religiosa, a l’Espanya de l’any 1980 encara li calia fer un llarg recorregut per establir les bases d’una democràcia més o menys sòlida. El pacte amb el franquisme i la fortalesa dels poders fàctics obligava a pactar una constitució que no mirés enrere, sinó que

és limités a garantir una certa transició no rupturista. Només cal recordar que un any després hi hauria un cop d’estat que, afortunadament, no va prosperar. Tanmateix, la Llei Orgànica de 1980 ja definia, ni que fos nominalment, que cap confessió tindria caràcter estatal (art 1.3) i que les creences religioses no constituirien motiu de desigualtat o discriminació (art 1.2). També hi havia una certa voluntat de situar en el terreny de la societat civil les esglésies, confessions i comunitats religioses dotant-les de personalitat jurídica un cop inscrites en el corresponent registre del Ministeri de Justícia (art. 5.1).

La Catalunya d’avui, i de forma concentrada la darrera dècada, ha augmentat la població procedent de la immigració en més d’un milió i mig de persones. Més dels que ha rebut Alemanya sencera durant el mateix període de temps. Immigrants que han arribat amb totes les seves virtuts i també amb totes les seves llengües, cultures, tradicions i confessions. Per això no sembla massa útil ni pertinent, plantejar-se un nou marc legal per a una nova situació, que obviï els canvis substancials en matèria religiosa, que el nostre país ha patit.

Fa força temps, i la crisi econòmica ho ha agreujat, que la societat té una certa percepció de viure en un estat de dubte, que els poders públics actuen tacats per la doctrina de la improvisació, fent ús del tacticisme i exhibint una certa mediocritat discursiva fruït d’aquesta maleïda filosofia fast que ens envaeix en tots els terrenys. Tot va de pressa.

Fins i tot la memòria, que exerceix un ràpid i irreversible procés d’oblit cada cop més de forma instantània. Oblidem amb la mateixa facilitat que incorporem nous elements o nova informació.

“La nova llei ha de servir a la societat per a establir i definir drets i deures envers la comunitat per a garantir la llibertat però també la cohesió social”

“Després de l’atemptat terrorista contra les Torres Bessones, l’administració Bush va situar l’Afganistan com a responsable”

Per això sembla pertinent assenyalar que, si la nova llei ha de servir a la societat per a establir i definir drets i deures envers la comunitat per a garantir la llibertat però també la cohesió social, ho ha de fer també per adequar un marc jurídic a una realitat que ha canviat radicalment des de l’any 1980.

L’any 2001, i després de l’atemptat terrorista contra les Torres Bessones de Nova York, l’administració Bush va situar l’Afganistan com a responsable del fet i refugi d’aquella organització terrorista que acabàvem de descobrir anomenada Al-Qaeda. Van començar a arribar imatges del règim afganès

on colpia veure com s’havien transformat els camps de futbol en improvisats camps d’execució i on les dones vagaven com a fantasmes amb aquells llençols de color blau clar, que negaven la identitat a les persones empresonades dins d’ells.

“On les dones vagaven com a fantasmes amb aquells llençols de color blau ” Tota l’opinió publicada va sentenciar aquelles conductes i aquella forma de viure, fins i tot Nacions Unides, que va qualificar el govern dels talibans com al més misogin dels règims d’arreu del món. Tots els diaris de tots els colors ideològics vinculaven la burca a repressió i manca de llibertat de la dona.

El dominical del País –i tantes i tantes editorials de diaris i declaracions de responsables polítics de forma similar– descrivia l’operació militar així; “La coalició internacional, liderada pels EUA i la ONU, va entrar a l’Afganistan la tardor de 2001 per enderrocar el règim talibà i alliberar a les afganeses de la terrible opressió que patien. El símbol més visible era i és la burca. Quasi sis anys després, poques afganeses són les que han deixat enrere la seva presó de reixes blaves” És evident que es va cercar confondre l’opinió pública barrejant Islam, burca, fonamentalisme i terrorisme islàmic, per a justificar la intervenció militar a l’Afganistan, però també és cert que les contradiccions, entre el que es defensava i deia aleshores i el que es diu ara sobre la burca, són evidents.

El discurs del poder té aquests perills. Un cop es defineix el marc del políticament

|60

61|

LA COL·LABORACIÓ

Apunts sobre les llibertats i les religions Oriol Illa

La recent aprovació del projecte de llei per a prohibir el vel integral en els espais públics –bàsicament la burca i el niqqab–, per part del Consell de Ministres del Govern francès, ha obert un intens debat al voltant de la constitucionalitat o no de dita prohibició.

En aquest context i amb un increment notable del nombre de confessions com a conseqüència de la recent immigració, el Govern espanyol es planteja una nova llei sobre llibertat religiosa –l’actual és de 1980– que ha provocat un debat similar al conjunt de l’estat espanyol i, especialment, a Catalunya.

La futura llei s’estructurarà a partir de dos pivots: (1) la neutralitat de les institucions enfront de les diferents confessions i (2) evitar situacions de discriminació en l’àmbit religiós. Així mateix, es pretén aprofundir en el concepte de laïcitat en la relació entre l’estat i les confessions, però en canvi es manté el concordat amb la Santa Seu i el finançament establert per acord a l’Església catòlica.

Quan es va aprovar la primera llei de llibertat religiosa, a l’Espanya de l’any 1980 encara li calia fer un llarg recorregut per establir les bases d’una democràcia més o menys sòlida. El pacte amb el franquisme i la fortalesa dels poders fàctics obligava a pactar una constitució que no mirés enrere, sinó que

és limités a garantir una certa transició no rupturista. Només cal recordar que un any després hi hauria un cop d’estat que, afortunadament, no va prosperar. Tanmateix, la Llei Orgànica de 1980 ja definia, ni que fos nominalment, que cap confessió tindria caràcter estatal (art 1.3) i que les creences religioses no constituirien motiu de desigualtat o discriminació (art 1.2). També hi havia una certa voluntat de situar en el terreny de la societat civil les esglésies, confessions i comunitats religioses dotant-les de personalitat jurídica un cop inscrites en el corresponent registre del Ministeri de Justícia (art. 5.1).

La Catalunya d’avui, i de forma concentrada la darrera dècada, ha augmentat la població procedent de la immigració en més d’un milió i mig de persones. Més dels que ha rebut Alemanya sencera durant el mateix període de temps. Immigrants que han arribat amb totes les seves virtuts i també amb totes les seves llengües, cultures, tradicions i confessions. Per això no sembla massa útil ni pertinent, plantejar-se un nou marc legal per a una nova situació, que obviï els canvis substancials en matèria religiosa, que el nostre país ha patit.

Fa força temps, i la crisi econòmica ho ha agreujat, que la societat té una certa percepció de viure en un estat de dubte, que els poders públics actuen tacats per la doctrina de la improvisació, fent ús del tacticisme i exhibint una certa mediocritat discursiva fruït d’aquesta maleïda filosofia fast que ens envaeix en tots els terrenys. Tot va de pressa.

Fins i tot la memòria, que exerceix un ràpid i irreversible procés d’oblit cada cop més de forma instantània. Oblidem amb la mateixa facilitat que incorporem nous elements o nova informació.

“La nova llei ha de servir a la societat per a establir i definir drets i deures envers la comunitat per a garantir la llibertat però també la cohesió social”

“Després de l’atemptat terrorista contra les Torres Bessones, l’administració Bush va situar l’Afganistan com a responsable”

Per això sembla pertinent assenyalar que, si la nova llei ha de servir a la societat per a establir i definir drets i deures envers la comunitat per a garantir la llibertat però també la cohesió social, ho ha de fer també per adequar un marc jurídic a una realitat que ha canviat radicalment des de l’any 1980.

L’any 2001, i després de l’atemptat terrorista contra les Torres Bessones de Nova York, l’administració Bush va situar l’Afganistan com a responsable del fet i refugi d’aquella organització terrorista que acabàvem de descobrir anomenada Al-Qaeda. Van començar a arribar imatges del règim afganès

on colpia veure com s’havien transformat els camps de futbol en improvisats camps d’execució i on les dones vagaven com a fantasmes amb aquells llençols de color blau clar, que negaven la identitat a les persones empresonades dins d’ells.

“On les dones vagaven com a fantasmes amb aquells llençols de color blau ” Tota l’opinió publicada va sentenciar aquelles conductes i aquella forma de viure, fins i tot Nacions Unides, que va qualificar el govern dels talibans com al més misogin dels règims d’arreu del món. Tots els diaris de tots els colors ideològics vinculaven la burca a repressió i manca de llibertat de la dona.

El dominical del País –i tantes i tantes editorials de diaris i declaracions de responsables polítics de forma similar– descrivia l’operació militar així; “La coalició internacional, liderada pels EUA i la ONU, va entrar a l’Afganistan la tardor de 2001 per enderrocar el règim talibà i alliberar a les afganeses de la terrible opressió que patien. El símbol més visible era i és la burca. Quasi sis anys després, poques afganeses són les que han deixat enrere la seva presó de reixes blaves” És evident que es va cercar confondre l’opinió pública barrejant Islam, burca, fonamentalisme i terrorisme islàmic, per a justificar la intervenció militar a l’Afganistan, però també és cert que les contradiccions, entre el que es defensava i deia aleshores i el que es diu ara sobre la burca, són evidents.

El discurs del poder té aquests perills. Un cop es defineix el marc del políticament

63|

|62

correcte ningú en pot defugir d’ell. Contràriament a l’opinió popular, els orígens de la burca no són religiosos –s’utilitzava molt abans de l’aparició de l’Islam per a protegirse de la sorra del desert–, a més el Corà no la menciona enlloc i no serà fins a principis del segle XX que s’imposa com a peça de roba obligatòria a l’Afganistan, aquest cop sí, per evitar que la bellesa d’una dona provoqués temptacions en un home.

Cal acceptar que no es poden barrejar situacions diferents i jutjar-les sota el mateix criteri, però en canvi sí que s’ha d’exigir una certa objectivitat i rigor en les nostres afirmacions i argumentacions. Si hom considera que un burca, o qualsevol altre símbol o element, va en contra d’uns determinats valors –democràcia, llibertat, justícia...– i és inadmissible en un context –Afganistan–, ho ha de ser invariablement en un altre.

“Si hom considera que un símbol va en contra d’uns determinats valors i és inadmissible en un context, ho ha de ser invariablement en un altre” El que perjudica la política és la constant indefinició i aleatorietat amb que es prejutja o es pren part per determinades qüestions que afecten la nostra societat. No es tracta de quedar-se amb el detall de la burca, sinó en defensar un model de societat ideal i actuarhi en conseqüència per apropar-nos a ell.

Que vol dir que l’estat és laic? És compatible proclamar-se laic, alhora que promoure o privilegiar determinades organitzacions perquè són d’una confessió concreta? És desitjable que les nostres institucions i governs tendeixin a tractar les confessions com

a la resta d’organitzacions de la societat civil? Des d’un punt de vista polític, actuem en conseqüència entre el discurs que fem per a defensar les llibertats i la democràcia a milers de quilòmetres d’on som i els nostres actes i les nostres decisions preses aquí?

En les democràcies occidentals, la llibertat religiosa acaba on comença l’àmbit d’aplicació de la llei, i els legisladors són els representants escollits pel poble en sufragi universal i lliure. El respecte a les llibertats individuals només es podrà fer efectiva des del respecte a la llei i a les institucions que ens hem dotat. Però aquesta evidència, no és fruït de cap herència eterna, sinó que cal mantenir-la i protegir-la constantment.

Vivim moments involucionistes en molts camps. Involució econòmica, involució autonòmica, involució en la construcció europea. Cal vetllar i estar amatents de no fer, també, una involució democràtica o de llibertats. Si l’estat espanyol va legislar l’any 80 en relació a les confessions religioses i es va definir com a estat laic, no pot ser que ara ens quedem curts en relació al que es va legislar aleshores en virtut d’un relativisme políticament correcte però humanament hipòcrita.

“En política, quan emoció i raó topen, guanya la primera invariablement” En política, quan emoció i raó topen, guanya la primera invariablement. L’intent de legislar sobre qüestions que afecten els sentiments i creences dels individus, fa que el pes de les legítimes emocions dels implicats, es faci notar en un volum molt superior que no pas quan parlem de qüestions més materials –com les infraestructures, la planificació urbanística, la gestió de serveis, la política econòmica...–.

Per això cal, des del respecte, assumir amb franquesa i valentia quin és el rol que volem que juguin les confessions en societats plurals i governs secularitzats com és el nostre.

“Per això cal assumir amb franquesa i valentia quin és el rol que volem que juguin les confessions en societats plurals i governs secularitzats com és el nostre”

Legislar sobre llibertats no és difícil, però garantir-les si que ho és. La complexitat i diversitat d’individus que conformen les societats actuals ens obliga a ser extremadament curosos alhora de fer noves lleis que afectin cadascuna d’aquestes múltiples identitats que malden per conviure en una mateixa comunitat. Si una actitud pot afavorir aquesta difícil tasca, és actuar sobre els problemes que tenim plantejats des del rigor i des de la raó. Evitant la demagògia tant com la ignorància, i aplicant criteris objectius que ens siguin defensables en qualsevol circumstància sense excepcions.

La llei de llibertat religiosa n’hauria de ser un bon exemple. •

63|

|62

correcte ningú en pot defugir d’ell. Contràriament a l’opinió popular, els orígens de la burca no són religiosos –s’utilitzava molt abans de l’aparició de l’Islam per a protegirse de la sorra del desert–, a més el Corà no la menciona enlloc i no serà fins a principis del segle XX que s’imposa com a peça de roba obligatòria a l’Afganistan, aquest cop sí, per evitar que la bellesa d’una dona provoqués temptacions en un home.

Cal acceptar que no es poden barrejar situacions diferents i jutjar-les sota el mateix criteri, però en canvi sí que s’ha d’exigir una certa objectivitat i rigor en les nostres afirmacions i argumentacions. Si hom considera que un burca, o qualsevol altre símbol o element, va en contra d’uns determinats valors –democràcia, llibertat, justícia...– i és inadmissible en un context –Afganistan–, ho ha de ser invariablement en un altre.

“Si hom considera que un símbol va en contra d’uns determinats valors i és inadmissible en un context, ho ha de ser invariablement en un altre” El que perjudica la política és la constant indefinició i aleatorietat amb que es prejutja o es pren part per determinades qüestions que afecten la nostra societat. No es tracta de quedar-se amb el detall de la burca, sinó en defensar un model de societat ideal i actuarhi en conseqüència per apropar-nos a ell.

Que vol dir que l’estat és laic? És compatible proclamar-se laic, alhora que promoure o privilegiar determinades organitzacions perquè són d’una confessió concreta? És desitjable que les nostres institucions i governs tendeixin a tractar les confessions com

a la resta d’organitzacions de la societat civil? Des d’un punt de vista polític, actuem en conseqüència entre el discurs que fem per a defensar les llibertats i la democràcia a milers de quilòmetres d’on som i els nostres actes i les nostres decisions preses aquí?

En les democràcies occidentals, la llibertat religiosa acaba on comença l’àmbit d’aplicació de la llei, i els legisladors són els representants escollits pel poble en sufragi universal i lliure. El respecte a les llibertats individuals només es podrà fer efectiva des del respecte a la llei i a les institucions que ens hem dotat. Però aquesta evidència, no és fruït de cap herència eterna, sinó que cal mantenir-la i protegir-la constantment.

Vivim moments involucionistes en molts camps. Involució econòmica, involució autonòmica, involució en la construcció europea. Cal vetllar i estar amatents de no fer, també, una involució democràtica o de llibertats. Si l’estat espanyol va legislar l’any 80 en relació a les confessions religioses i es va definir com a estat laic, no pot ser que ara ens quedem curts en relació al que es va legislar aleshores en virtut d’un relativisme políticament correcte però humanament hipòcrita.

“En política, quan emoció i raó topen, guanya la primera invariablement” En política, quan emoció i raó topen, guanya la primera invariablement. L’intent de legislar sobre qüestions que afecten els sentiments i creences dels individus, fa que el pes de les legítimes emocions dels implicats, es faci notar en un volum molt superior que no pas quan parlem de qüestions més materials –com les infraestructures, la planificació urbanística, la gestió de serveis, la política econòmica...–.

Per això cal, des del respecte, assumir amb franquesa i valentia quin és el rol que volem que juguin les confessions en societats plurals i governs secularitzats com és el nostre.

“Per això cal assumir amb franquesa i valentia quin és el rol que volem que juguin les confessions en societats plurals i governs secularitzats com és el nostre”

Legislar sobre llibertats no és difícil, però garantir-les si que ho és. La complexitat i diversitat d’individus que conformen les societats actuals ens obliga a ser extremadament curosos alhora de fer noves lleis que afectin cadascuna d’aquestes múltiples identitats que malden per conviure en una mateixa comunitat. Si una actitud pot afavorir aquesta difícil tasca, és actuar sobre els problemes que tenim plantejats des del rigor i des de la raó. Evitant la demagògia tant com la ignorància, i aplicant criteris objectius que ens siguin defensables en qualsevol circumstància sense excepcions.

La llei de llibertat religiosa n’hauria de ser un bon exemple. •

|64

65|

LA CREACIÓ

ELS MEUS MILLORS PRÒLEGS S’OBRA COMPLETA ( I ) Ferran Escoda Escriptor i periodista

L’aparició d’aquest volum, el primer, de l’Obra Completa de Bartomeu Caldentey és una fita en la història de la literatura, no tan sols catalana, ans universal, sens dubte.

Aquest prolífic fill de Costix tot just raneja la quarentena i ja gairebé s’ha perdut el compte de la seva bibliografia. Caldentey és el més gran grafòman que ha donat aquest principi de segle i bona part de l’anterior. Gràcies al patrocini generós de la Fundació Forteza s’ha pogut treballar en la cura de l’edició d’aquest volum d’una obra completa que es projecta cap a l’infinit. Aquest primer llibre és com la primera pedra d’una catedral, se sap com comença però no fins a on arribarà, ni quan l’arquebisbe la beneïrà com acabada. ¿Seran les generacions futures les que enllestiran l’obra de Bartomeu Caldentey?. Segur que els seus lectors, que no dubto que els tindrà, necessitaran molt de temps per llegir l’enfilall de pàgines escrites per aquest mallorquí proteic.

L’energia obsessiva de l’autor l’ha portat a publicar llibres amb una periodicitat de quiosc, però a més d’aquesta capacitat productiva, Caldentey té una curiositat ubíqua, mira el món i veu llibres, i la seva capacitat de fura incansable el permet escriure des de tots els gèneres. Aquest primer volum, bellament relligat, aplega l’obra primerenca i els primers indicis de maduresa literària, una maduresa que apunta cap a una longevitat matussalèmica. Caldentey té corda per estona. Però aquí va començar tot, aquestes pàgines són el big bang, aquí trobem les pro-

ses tendres i agosarades dels seus primers llibres: Llesca d’illa, Mapamundi de Costix i Sa padrineta jove i L’escrivent. En els següents volums -el segon ja és en premsa- trobarem les seves famoses monografies d’antropologia insular, les sèries de reculls de coverbos, els llibres de viatges, amb l’exitós Bavària a l’abast, els volums –tres– d’herbes i remeis de la padrina. També podrem veure aplegades, dins el luxós volum de símil pell triat pels hereus del prohom Forteza, les novel·les Isolat, Derelictes morals i Salades pells, a més de la popularíssima col·lecció de novel·la policiaca —això en un tercer volum—, protagonitzada pel detectiu xueta Biel Bonnin i els seus poc ortodoxos mètodes deductius i que comença amb la reeditadíssima Gomila Connection i segueix amb l’esfereïdora història de Tombet de la mort. També trobarem els reculls d’articles publicats al diari Última hora, amb la seva celebrada secció “Sa darrera paraula”. I més, els llibres de poemes, un per cada mes de l’any, els llibres de cuina mallorquina, el polèmic assaig Barco!, una aproximació peninsular. I més, més... Caldentey és incommensurable, inabastable, la seva producció sobreïx els límits de la seva estimada illa de Mallorca, de totes les Balears i les Pitiüses, de la mateixa literatura catalana i de la península Ibèrica.

Caldentey també és popular i gaudeix d’un notable reconeixement a Alemanya, on Der Spiegel, a més de remarcar la seva vàlua exuberant, va destacar l’alarmant consum de paper que genera l’obra caldenteyana.

Desconec quin futur espera als llibres, però de ben segur que, mirem cap a on mirem, sempre trobarem alguna novetat editorial de l’incansable Caldentey, el seu tremp no té aturador i tot el que toca ho converteix en llibre, i Caldentey ho toca tot, no hi ha cap tema que l’abandoni per verd, des de les sargantanes formenterines a les grans passions de l’ànima, aquest home és universal. La seva voracitat és tan gran que no descarto que el seu nom es converteixi en marca i que una sèrie de manufactors assalariats treballin de sol a sol per produir més caldenteys. Els llibreters, abassegats, hauran de reservar una taula exclusiva per a les seves novetats.

Potser faig tots aquests escarafalls jocosos perquè, com molts davant d’un fenomen exagerat de la naturalesa, perdo el sentit de l’equilibri i faig la rialleta nerviosa de qui no té paraules per explicar el que veu. Els pronòstics també m’alteren, així que no em feu dir com jutjarà la història aquest Caldentey prolífic i inesgotable.

La seva voracitat és tan gran que no descarto que el seu nom es converteixi en marca Perquè quan aquest home no escriu, no us penseu que es dediqui a fer becaines sota una figuera de la seva possessió costixenca, ell continua la seva tasca divulgadora amb un no parar de conferències i discursos i xerrades.

Perquè, és clar, tanta publicació genera un devessall d’actes i entrevistes que Caldentey afronta amb la mateixa vigorositat que ho fa amb l’escriptura. De vegades Caldentey sembla tenir el do exclusiu de la divinitat: és a tot arreu. L’omnipresència de l’autor li permet presentar llibres, atendre periodistes i fer

trobades amb els seus lectors, alhora que publica sense aturador.

Quan alguns escriptors exquisits es queixen de no poder viure com cal de la seva feina, sobretot perquè publiquen un volumet de cent pàgines els anys bixests, Caldentey els dóna una lliçó de professionalitat. Sempre hi ha un editor treballant per ell, sempre hi ha algun distribuidor carretejant un llibre de Caldentey, sempre hi ha algun llibreter fent lloc a l’aparador per a una novetat de Caldentey i, per tant, sempre hi ha algun lector que acaba comprant algun llibre del nostre autor. No falla, la indústria editora sempre té algun rebut pendent amb aquest treballador indefallible. Perquè al marge de les consideracions literàries, que deixo en mans —no sense recel— dels savis de la tribu, Caldentey ha aconseguit un gruix de lectors fidels a qui no els importa si l’escriptor novel·la les corruptel·les illenques o descriu en un receptari les infinites aplicacions de la sobrassada. Tota una lliçó per a aquests escriptors tan queixosos que, molt sovint, desprecien el lector i el tracten com una nosa en el seu camí de glòria. Per a Caldentey cada dia és sant Jordi i mima sense recances els destinataris dels seus escrits. Només cal recordar l’enquesta popular que va organitzar per decidir el final de la seva novel·la Terrenys requalificats. I també cal recordar que els beneficis d’aquest llibre van anar per a l’ONG “Mai Nins sense Pins”, una organització altruista que fa zones verdes per als més desafavorits, els nens de ciutat.

Avui és un dia important, d’una lluminositat inaugural, avui tenim a les mans el primer volum d’una obra encara incompleta, una obra que, com taca d’oli, s’anirà eixamplant gràcies a la capacitat d’aquest costixenc còsmic, Bartomeu Caldentey. Aquí la teniu: s’obra. •

|64

65|

LA CREACIÓ

ELS MEUS MILLORS PRÒLEGS S’OBRA COMPLETA ( I ) Ferran Escoda Escriptor i periodista

L’aparició d’aquest volum, el primer, de l’Obra Completa de Bartomeu Caldentey és una fita en la història de la literatura, no tan sols catalana, ans universal, sens dubte.

Aquest prolífic fill de Costix tot just raneja la quarentena i ja gairebé s’ha perdut el compte de la seva bibliografia. Caldentey és el més gran grafòman que ha donat aquest principi de segle i bona part de l’anterior. Gràcies al patrocini generós de la Fundació Forteza s’ha pogut treballar en la cura de l’edició d’aquest volum d’una obra completa que es projecta cap a l’infinit. Aquest primer llibre és com la primera pedra d’una catedral, se sap com comença però no fins a on arribarà, ni quan l’arquebisbe la beneïrà com acabada. ¿Seran les generacions futures les que enllestiran l’obra de Bartomeu Caldentey?. Segur que els seus lectors, que no dubto que els tindrà, necessitaran molt de temps per llegir l’enfilall de pàgines escrites per aquest mallorquí proteic.

L’energia obsessiva de l’autor l’ha portat a publicar llibres amb una periodicitat de quiosc, però a més d’aquesta capacitat productiva, Caldentey té una curiositat ubíqua, mira el món i veu llibres, i la seva capacitat de fura incansable el permet escriure des de tots els gèneres. Aquest primer volum, bellament relligat, aplega l’obra primerenca i els primers indicis de maduresa literària, una maduresa que apunta cap a una longevitat matussalèmica. Caldentey té corda per estona. Però aquí va començar tot, aquestes pàgines són el big bang, aquí trobem les pro-

ses tendres i agosarades dels seus primers llibres: Llesca d’illa, Mapamundi de Costix i Sa padrineta jove i L’escrivent. En els següents volums -el segon ja és en premsa- trobarem les seves famoses monografies d’antropologia insular, les sèries de reculls de coverbos, els llibres de viatges, amb l’exitós Bavària a l’abast, els volums –tres– d’herbes i remeis de la padrina. També podrem veure aplegades, dins el luxós volum de símil pell triat pels hereus del prohom Forteza, les novel·les Isolat, Derelictes morals i Salades pells, a més de la popularíssima col·lecció de novel·la policiaca —això en un tercer volum—, protagonitzada pel detectiu xueta Biel Bonnin i els seus poc ortodoxos mètodes deductius i que comença amb la reeditadíssima Gomila Connection i segueix amb l’esfereïdora història de Tombet de la mort. També trobarem els reculls d’articles publicats al diari Última hora, amb la seva celebrada secció “Sa darrera paraula”. I més, els llibres de poemes, un per cada mes de l’any, els llibres de cuina mallorquina, el polèmic assaig Barco!, una aproximació peninsular. I més, més... Caldentey és incommensurable, inabastable, la seva producció sobreïx els límits de la seva estimada illa de Mallorca, de totes les Balears i les Pitiüses, de la mateixa literatura catalana i de la península Ibèrica.

Caldentey també és popular i gaudeix d’un notable reconeixement a Alemanya, on Der Spiegel, a més de remarcar la seva vàlua exuberant, va destacar l’alarmant consum de paper que genera l’obra caldenteyana.

Desconec quin futur espera als llibres, però de ben segur que, mirem cap a on mirem, sempre trobarem alguna novetat editorial de l’incansable Caldentey, el seu tremp no té aturador i tot el que toca ho converteix en llibre, i Caldentey ho toca tot, no hi ha cap tema que l’abandoni per verd, des de les sargantanes formenterines a les grans passions de l’ànima, aquest home és universal. La seva voracitat és tan gran que no descarto que el seu nom es converteixi en marca i que una sèrie de manufactors assalariats treballin de sol a sol per produir més caldenteys. Els llibreters, abassegats, hauran de reservar una taula exclusiva per a les seves novetats.

Potser faig tots aquests escarafalls jocosos perquè, com molts davant d’un fenomen exagerat de la naturalesa, perdo el sentit de l’equilibri i faig la rialleta nerviosa de qui no té paraules per explicar el que veu. Els pronòstics també m’alteren, així que no em feu dir com jutjarà la història aquest Caldentey prolífic i inesgotable.

La seva voracitat és tan gran que no descarto que el seu nom es converteixi en marca Perquè quan aquest home no escriu, no us penseu que es dediqui a fer becaines sota una figuera de la seva possessió costixenca, ell continua la seva tasca divulgadora amb un no parar de conferències i discursos i xerrades.

Perquè, és clar, tanta publicació genera un devessall d’actes i entrevistes que Caldentey afronta amb la mateixa vigorositat que ho fa amb l’escriptura. De vegades Caldentey sembla tenir el do exclusiu de la divinitat: és a tot arreu. L’omnipresència de l’autor li permet presentar llibres, atendre periodistes i fer

trobades amb els seus lectors, alhora que publica sense aturador.

Quan alguns escriptors exquisits es queixen de no poder viure com cal de la seva feina, sobretot perquè publiquen un volumet de cent pàgines els anys bixests, Caldentey els dóna una lliçó de professionalitat. Sempre hi ha un editor treballant per ell, sempre hi ha algun distribuidor carretejant un llibre de Caldentey, sempre hi ha algun llibreter fent lloc a l’aparador per a una novetat de Caldentey i, per tant, sempre hi ha algun lector que acaba comprant algun llibre del nostre autor. No falla, la indústria editora sempre té algun rebut pendent amb aquest treballador indefallible. Perquè al marge de les consideracions literàries, que deixo en mans —no sense recel— dels savis de la tribu, Caldentey ha aconseguit un gruix de lectors fidels a qui no els importa si l’escriptor novel·la les corruptel·les illenques o descriu en un receptari les infinites aplicacions de la sobrassada. Tota una lliçó per a aquests escriptors tan queixosos que, molt sovint, desprecien el lector i el tracten com una nosa en el seu camí de glòria. Per a Caldentey cada dia és sant Jordi i mima sense recances els destinataris dels seus escrits. Només cal recordar l’enquesta popular que va organitzar per decidir el final de la seva novel·la Terrenys requalificats. I també cal recordar que els beneficis d’aquest llibre van anar per a l’ONG “Mai Nins sense Pins”, una organització altruista que fa zones verdes per als més desafavorits, els nens de ciutat.

Avui és un dia important, d’una lluminositat inaugural, avui tenim a les mans el primer volum d’una obra encara incompleta, una obra que, com taca d’oli, s’anirà eixamplant gràcies a la capacitat d’aquest costixenc còsmic, Bartomeu Caldentey. Aquí la teniu: s’obra. •

|66 RECOMANACIONS PEL·LíCULES

WELCOME Philippe Lioret

Una pel·lícula francesa de 2009, dirigida per Philippe Lioret, amb molt ben representats papers de Vincent Lindon, Audrey Dana i Firat Ayverdi.També la Deria Ayverdi, amb una intervenció més curta en el metratge, no així en el relat, que fa de nòvia del jove que, per amor, se sent impulsat a l’aventura d’emigrar... Moltes són les raons que poden impulsar algú a canviar el seu lloc de residència. Probablement, la pel· lícula pretén arrelar-se en una concepció de l’existència humana que manté un lloc preferent per a la poesia. Malgrat tot. I malgrat que les fonts d’inspiració de la poesia, com sempre, de vegades són tràgiques... Els kurds de Turquia poden veure’s obligats a emigrar per motius polítics –fugir de la repressió- o econòmics –buscar-se la vida, com mirem de fer tots- Alguns –entre ells, un jovenet de divuit anys– poden fer-ho per amor, seguint el rastre d’una nòvia que ha anat a Londres, quan el pare –que hi treballa des de fa temps– crida la família. Alguns dels residents a les zones on es concentren massivament les onades d’emigrants que volen fer el pas cap a algun altre lloc, poden sentir-se inclinats a ajudar-los, si se’ls troben de morros i aquests morros topen amb els propis, o poden fer com si res. Com fem la majoria. Alguns, també, poden sentir-se inclinats a col·laborar amb procediments de control que, basats en lleis ignominioses com la llei francesa que prohibeix l’ajut als emigrants “il·legals” (és a dir, persones que, senzillament, en aquell moment

no posseeixen documents legals d’identificació) insten a la delació i penalitzen qualsevol mena d’acolliment. Welcome! (què en pensa d’això l’alcalde de Vic?). I, de cop, sense proposar-s’ho, algú es troba de front amb l’altre. Amb l’altre que s’està a Calais intentant aprendre a nedar bé per travessar el canal i arribar a Londres, a buscar la nòvia, després del fracàs d’altres intents menys agosarats i impossibles de pagar, ateses les condicions imposades per les màfies que s’hi dediquen –com sempre que hi ha prohibició-.

El xoc cultural. El pes obscurantista i patriarcal de la tradició, que s’imposa per damunt dels drets de les persones –la noia, en aquest cas, obligada a casar-se amb qui el pare escull...– La violència de l’enfrontament entre la llei i la consciència, el debat entre allò que som i que tenim en comú o allò que volen fer-nos creure que ens diferencia. La llei i els sentiments –que, en aquest cas, no transgredeixen cap dret dels altres. Els sentiments! I, per tant, el desenllaç, aquell desenllaç tràgic d’una opció de vida convertida en el propi destí. Una bona pel·lícula, una denúncia poètica d’aquesta Europa que no sap cap a on mirar, que té vergonya quan es veu en els ulls de l’altre. Que fa lleis que mai no serviran per a res.

Perquè hi ha més sentiments... •

(VMO)

Número 58.

Segon trimestre 2010 Consell editorial: Josep Sellarès, Gemma Martín, Oriol Illa, David Prujà, Vicenç Molina, Joffre Villanueva, Antoni Castells, Dolors Marín, Santi Castellà, Ferran Escoda.

Espai de Llibertat.

Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg@laic.org www.laic.org Tel. 936 011 644 Fax 936 011 640 Edita: Fundació Ferrer i Guàrdia Impremta: El Tinter, S.A.L. Disseny i il·lustracions: Alex Verdaguer Maquetació: Alex Verdaguer Assessorament lingüístic: Vicenç Molina Revista trimestral.

Preu: 4,50 euros.

Subscripcions: 18 euros/any.

Dipòsit legal: B. 33.262-1996 ISSN: 1136-1581 Espai de Llibertat és membre de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

La línia editorial d’aquesta revista és el lliurepensament, per tant, les opinions del consell editorial, les trobareu a l’Editorial, la resta d’opinions seran únicament responsabilitat de qui les firmi.

Esta revista ha recibido una ayuda de la Dirección General del Libro, Archivos y Bibliotecas del Ministerio de Cultura para su difusión en bibliotecas, centros culturales y universidades de España, para la totalidad de los números del año.

FORO

ESPACIO DE LIBERTAD

Revista d’esquerres per a la formació, la reflexió i l’agitació política Segon trimestre 2010 4,50 euros

58

26, 27, 28 NOVEMBRE 2010

BARCELONA

El monogràfic: Llibertat religiosa, llibertat de pensament, llibertat de consciència...?

L’entrevista: Joan-Francesc Pont Clemente