l’editorial
Literatura, naturalment Parlar de naturalesa i literatura és parlar de dos conceptes amics que sovint passegen agafats de la mà. Des de temps remots. D’ençà que els éssers humans vam començar a explicar històries. Autores i autors de tots els temps, a través dels seus particulars estils, han provat de traduir en paraules tot allò que han percebut al seu voltant; i l’element natural, evidentment, no n’ha quedat al marge. Així, han dedicat línies, frases, fins i tot capítols sencers, a pintar l’escenari en el qual passen les accions del relat o on se senten les emocions d’un poema; el lloc on els personatges s’intercanvien idees en una peça teatral o on es realitza l’aprenentatge en una rondalla. Muntanyes i cingleres abruptes, planes suaus o ondulades, boscos frondosos i feréstecs, els colors canviants dels arbres caducifolis, els meandres sinuosos dels rius, el misteri dels llacs d’alta muntanya, la força salvatge i la profunditat corprenedora de la mar, i un llarg etcètera d’elements naturals... han esdevingut, des de sempre, font d’inspiració dels artistes. Una inacabable varietat paisatgística que ha fet néixer poemes, novel·les, llegendes, cançons... Una natura que, a vegades, s’ha descrit en sentit literal, s’ha convertit en la protagonista absoluta de la creació literària o en el marc perfecte per a les històries més meravelloses; mentre que en d’altres ocasions, s’ha fet servir en sentit metafòric, com a símbol d’allò que l’escriptor o l’escriptora portaven a dins i volien expressar. Sovint, s’ha utilitzat com a marc que anava en sintonia amb allò que els passava als personatges; també ha actuat com a contrast perfecte per a aquestes situacions; i sempre ha tingut la funció de ressaltar el missatge que cada autora o autor volia transmetre als seus lectors. La natura, passada pel filtre de la literatura, ens ajuda a entendre’ns a nosaltres mateixos: ens envia missatges a l’intel·lecte o al cor perquè, en tots dos casos, té moltes coses a dir. A través de cada fenomen, de cada element, de cada cicle natural, la naturalesa ens guia i ens fa aprendre les grans lliçons que té per oferir-nos. La temàtica paisatgística ha aflorat d’acord amb la percepció individual de cada autor o autora, segons la seva
4
Autora: Montserrat Martí Soteras Mare de la Laia i el Jan Trilla Martí
pròpia sensibilitat. Cada mirada artística que s’ha fet sobre el paisatge ha estat única, com també és única la interiorització que en pugui fer cada lector. Així, els elements paisatgístics s’han relacionat sovint amb els estats d’ànim, els sentiments, les sensacions... Naturalesa i literatura tenen en comú el poder de fer néixer. Natura és una paraula d’origen llatí que deriva del verb nasci (que vol dir néixer, sorgir, brotar, ser creat) i té doncs, un poder similar al que pot exercir la literatura en cadascun de nosaltres. Juntes, doncs, poden fer brotar amb més intensitat les emocions, els sentiments, les idees i la imaginació de tot aquell que decideixi acostar-s’hi. Al llarg dels segles, la naturalesa ha nodrit cadascun dels corrents literaris i gèneres de la història literària de cada llengua, i també, com no podria ser d’altra manera, de la catalana. L’element natural, en època medieval, va ser el motor del nostre certamen literari per excel•lència: els Jocs Florals. Un concurs instaurat el 1323 (recuperat al segle XIX, durant la Renaixença) i inspirat directament en la natura i en les festes que es feien a Roma en honor de la deessa Flora. Uns jocs florals, ara els de l’escola L’espill, que precisament són el motiu d’aquesta revista digital. Una publicació que recull els fruits literaris de la que ha estat la trentena edició d’aquest certamen escolar. La natura és, en definitiva, un tema intemporal de la literatura, que continuarà despertant interès mentre hi hagi gent que escrigui i gent que llegeixi. Com a lectors, ens ve de gust llegir sobre natura com a habitants d’unes societats cada cop més urbanes, perquè això ens fa reconnectar amb allò essencial, amb aquelles realitats que potser no hem viscut però que, d’alguna manera, formen part de nosaltres. I per als escriptors, la naturalesa amaga encara molts enigmes i desprèn aquella aura de misteri que pot atraure de manera infinita les futures generacions. És veritat que centenars d’autores i autors han traduït en paraules la natura de manera magistral, però encara hi ha un abisme d’incomprensió entre el món natural que s’explica i la natura que en realitat és, i és potser per això que se segueix i se seguirà escrivint sobre ella.
