Jocs Florals

12

Els XXX Jocs florals i XXVII Premi de poesia Alba han estat celebrats! El curs passat l’escola commemorava el 40è aniversari i un dels actes rellevants eren els Jocs Florals. La pandèmia provocada per la Covid i el conseqüent aïllament que va generar ens obligà a suspendre’ls.

Aquest curs 2020-21 les mesures per prevenir la malaltia ens van fer replantejar el format habitual sense perdre l’objectiu i l’essència: l’oportunitat d’escriure creativament, el manteniment d’una tradició cultural molt nostra, el reconeixement de l’esforç i el bon fer.

Així doncs,

- Es recupera el jurat del 40è aniversari format per persones vinculades als primers anys d’escola:

Escriptora: Marta

Mare: Rosa Masachs

Alumna: Bibiana Olivé

Mestra: Glòria Espier.

- Es trasllada a format telemàtic el lliurament de premis.

- El treball a les aules es planifica amb alguna reducció en la presentació de treballs.

- Es continua compartint les votacions entre jurat i alumnat. Les votacions són intercicle i es valora la feina entre ells/es tot ajustant el seu resultat amb la del jurat triat.

El dia 7 de maig va ser el gran dia! Totes les classes i l’equip que formava el jurat es van connectar telemàticament des de l’aula.

Els petitons i petitones de la Llar d’infants i EI3 havíen preparat l’ambientació de l’acte: un tros d’herba i roses, de pintura i paper, per a totes les aules!

Un cop estàvem totes apunt va començar l’acte amb la conducció d’una membra de la comissió organitzativa, donant la benvinguda i presentant el jurat. Aquestes van anar anomenant els premiats a mesura que avança el temps i les tutores d’aula, per art de màgia, lliuren el diploma i la rosa als guanyadors/es. També, cada grup rebia un lot de llibres com a reconeixement i premi collectiu per la tasca portada a terme amb tant d’esforç i il·lusió.

Després dels lliuraments a les aules, quedava per conèixer els guanyadors/es en la categoria mixta (famíliescriatures) i del Premi de poesia Alba Guirado. Un cop anomenats se’ls lliurava el premi en acabar la jornada.

Felicitem a les mestres per la gran tasca realitzada a les aules i per saber il·lusionar a cada un dels nois/es a escriure i, sobretot, per acompanyar-los en l’esforç de ferho el millor possible.

Felicitem a la comissió per no deixar-se vèncer per les circumstàncies i trobar, exitosament, una manera de viure els lliuraments col·lectivament.

Ara , tot seguit, us toca gaudir dels resultats obtinguts.

Felicitats i bona lectura!

13

Martina Baró, Alkuin Pérez, Aina Brunet, Quim Mas, Llibert Ladrón de Guevara i Alan Moreno

EL PRÍNCEP I EL GOS

TEMPS ERA TEMPS, QUAN LES BÈSTIES NO TENIEN DENTS, HI HAVIA UN PRÍNCEP QUE TENIA UN GOSSET QUE ES DEIA TAQUES.

COM CADA DIA, VAN SORTIR A PASSEJAR PEL BOSC FINS QUE VAN ARRIBAR AL RIU ON HI HAVIA UNA GRAN CASCADA. EL QUE NO SABIEN ÉS QUE A DARRERE DE LA CASCADA HI HAVIA UNA COVA ON HI VIVIA UN DRAC MOLT PETITÓ AMB ELS SEUS PARES, QUE EREN UNS DRACS GEGANTS!

EL PRÍNCEP I EL GOSSET S’ESTAVEN BANYANT AL RIU QUAN VAN VEURE QUE EL DRAC PETITÓ SORTIA DE LA COVA I QUEIA CASCADA AVALL PERQUÈ NO SABIA VOLAR.

EL PRÍNCEP I EL GOSSET EN VEURE’L VAN ANAR A AJUDAR-LO.

LLAVORS VAN SORTIR DE LA SEVA COVA EL PARE I LA MARE DRAC, I EN VEURE QUE EL PRÍNCEP I EL GOSSET AGAFAVEN EL SEU FILL, ES VAN PENSAR QUE LI FEIEN MAL. VAN ANAR CAP ALLÀ LLENÇANT FOC PER LA BOCA.

PAREU DE TIRAR FOC QUE L’ESTEM AJUDANT VA DIR EL PRÍNCEP. EL PARE I LA MARE DRAC ES VAN POSAR MOLT CONTENTS QUAN VAN VEURE QUE EL DRAGONET ESTAVA BÉ. VAN DECIDIR QUE ANIRIEN A FER UNA EXCURSIÓ TOTS JUNTS PER CELEBRAR-HO. I CONTE CONTAT, AQUEST CONTE S’HA ACABAT!

14

Salomé Varon, Nil Serra, Maiol Puig, Aina Piqué, Mariona Perramon, Marta Moncunill i Queralt Planell

LA PRINCESA DOLENTA I LA SUPER HEROÏNA

HI HAVIA UNA VEGADA UNA PRINCESA MOLT DO-

LENTA QUE VIVIA EN UN CASTELL. CADA DIA SORTIDA DEL CASTELL I CAPTURAVA A LA GENT QUE TROBAVA PEL CAMÍ I LES PORTAVA AL CASTELL I LES CONVERTIA EN NINES I GRANOTES. LES TANCAVA EN UNA GÀBIA I LES FEIA TREBALLAR

SENSE PARAR; ESCOMBRAVEN, NETEJAVEN TOT EL CASTELL, FEIEN EL DINAR, EL BERENAR I EL SOPAR I QUAN ES FEIA DE NIT LES TANCAVA A LA GÀBIA UNA ALTRA VEGADA. PERÒ UN DIA PASSAVA VOLANT A PROP DEL CASTELL UNA SUPERHEROÏNA I VA SENTIR QUE ALGÚ PLORAVA I VA ANAR A VEURE QUÈ PASSAVA. LA SUPERHEROÏNA VA ENTRAR PER LA FINESTRA I

VA TROBAR LA PRINCESA DOLENTA. LA VA AGAFAR I

LA VA TANCAR A LES MASMORRES. DESPRÉS VA ANAR A SALVAR TOTA LA GENT QUE ESTAVEN A LES GÀBIES. AMB LA VARETA MÀGICA QUE TENIA ELS VA TORNAR A CONVERTIR EN PERSONES I TOTS JUNTS ES VAN

FER AMICS I ES VAN QUEDAR A VIURE AL CASTELL I VAN FER UNA FESTA PER CELEBRAR-HO! I... VET AQUÍ UN GOS I VET AQUÍ UN GAT AQUEST CONTE S’HA ACABAT.

15

Laia Mora, Joana Rubiralta i Òscar Vilaseca

El gegant que volia ser petit

VET AQUÍ UNA VEGADA HI HAVIA UN GEGANT QUE VOLIA VISITAR EL PAÍS DELS FOLLETS PERÒ NO SABIA COM FER-HO. ERA TAN GRAN, QUE PENSAVA QUE NO HO ACONSEGUIRIA MAI. UN DIA, QUE ESTAVA MOLT TRIST, VA PASSAR UN PIT-ROIG I LI VA DEMANAR QUÈ LI PASSAVA. EL GEGANT LI VA EXPLICAR EL SEU PROBLEMA. EL PIT-ROIG LI VA DIR: - CONEC UNA FADA I UN MAG QUE ET PODEN AJUDAR, VOLS QUE TE’LS PRESENTI? - I TANT! VA CONTESTAR EL GEGANT. EL PIT- ROIG EL VA ACOMPANYAR FINS A LA COVA DEL MAG I LA FADA. VAN FER UNA POCIÓ AMB MOCS BLAUS, CUA DE SARGANTANA, UNA BERRUGA DE BRUIXA I HO VAN BARREJAR TOT. EL GEGANT ES VA BEURE LA POCIÓ I ES VA TORNAR PETIT. VA SER AIXÍ COM ES VA FER AMIC DE TOTS ELS FOLLETS DEL BOSC. CONTE, CONTAT, EL GEGANT EN FOLLET S’HA TRANSFORMAT!!!

16

Asia Picañol i Laia Galobart

La casa encantada

17

El floc de neu

Núria Hurtado, Valentina Puig i Berta Sánchez

Hi havia una vegada una nena que estava dormint i va somiar que es trobava al món de la fantasia. Un unicorn i ella volien tornar a casa però no sabien com fer-ho. Estava nevant i a poc a poc la neu va cobrir les muntanyes.

Mentre nevava, la nena i l’unicorn jugaven. L’unicorn va preguntar: -I si juguem amb la neu? I la nena li va respondre: -és clar que sí!-. Van fer un ninot de neu i tots dos estaven molt content d’haver-lo construït.

L’unicorn va convidar-la a sopar a casa seva i la nena va dir: -és clar que sí, vull anar a sopar a casa teva!-. Van sopar junts i l’endemà, quan la nena es va llevar, va veure com l’unicorn feia màgia per tornar la nena a casa seva. L’Unicorn ja ho provava ja però no li sortia i va veure que li faltava un floc de neu de la muntanya nevada. Li va explicar a la nena i ella va dir: -Puc ajudar-te?-. L’unicorn va contestar que sí.

La nena es va posar el buf, les botes i l’anorac gruixut i va agafar-ho tot per anar a la muntanya nevada. Caminant, caminant, es van trobar un floc de neu que parlava i els va dir: -Us puc ajudar?

Van agafar el floc de neu amb molt de compte i el va portar la nena sobre la ma... En aquestes, la nena es va despertar i va dir: -Arribo tard a l’escola!!!!!!! Dins d’un somni!

18

Pablo Galván i Aran Puigdellívol

Còmic

19

El nen fantasma

Roc Martin, Marc Villacampa, Ona Navarro i Nico Hartwright

Hi havia una vegada un nen que es deia Marc. Ell era un fantasma però volia ser un nen com qualsevol altre. Ningú jugava amb ell i quan tornava de l’escola estava molt trist. El dia següent va anar a un teatre i va veure mags i va tenir una idea: anar a visitar un mag.

El mag li va dir que no tenia cap encanteri per poder-lo convertir en nen. Així que va anar visitant més mags i al final va trobar-ne un que si que podia fer-ho.

Aquest mag li va fer l’encanteri però li va sortir malament i es va quedar amb mig cos fantasma i mig cos humà... El dia següent, quan va anar a l’escola, tots es van riure d’ell i es va posar molt trist. Es va posar tan trist que se’n va anar de l’escola.

Al cap d’una setmana, els nens i nenes de l’escola es van començar a preocupar i van decidir anar-lo a buscar. Van anar buscant per tota la zona i no hi havia manera de trobar-lo.

De cop un company del Marc va dir: -I si el busquem a dins el teatre del poble? És el lloc que més li agradava...

Van anar-hi corrent amb llanternes i... EFECTIVAMENT! El Marc estava allà mirant, tot plorant, una obra de teatre. Els nens i nenes se’l van mirar i li van dir que els sabia molt greu com l’havien fet sentir. El Marc els va perdonar i tot seguit els nens i nenes van dir:

-Vols ser el nostre amic? -És clar que si. – Va dir el Marc.

I ja no es va preocupar mai més per si era o no un fantasma perquè el Marc ja tenia amics.

20

Lluc Ladrón de Guevara, Carla Cañizares i Martí Puig

La galàxia

Aquesta poesia és per recitar les meravelles de la vida. I és que els planetes del sistema solar, són l’exemple d’harmonia. Tots junts a la seva galàxia. En línia o en òrbita. Sempre segueixen el mateix camí: És el seu destí. El sol il·lumina els planetes. Gràcies a ell vivim com floretes. Les estrelles que ens envolten són molt boniques i donen moltes voltes. Mercuri el més calent: Petit però valent. Venus, nom d’amor brilla com l’or. La Terra és verda i blava la vida mai s’acaba. Mart: Que amb els seus colors sembla una obra d’art. Júpiter és el més gran i tot i així, va girant. Saturn amb els seus anells, ens il·lumina en el cel nocturn dels ocells.

21

Canta el riu

La ficció supera la realitat

Eloi Farré i Kevin López

Tot el seu cant

és música relaxant,

tan agradable i divertit,

la rialla d’un nen petit.

Com les estrelles,

la seva música

té colors vius,

com quan tu somrius.

Bressola aromes suaus i belles

que refilen parlant entre elles.

La veu del riu ens diu:

-Som natura!

I després somriu.

4t TRITONS

Laia Trilla, Janna Sibila i Adrià García

Lluny enllà, a moltes i moltes galàxies d’aquí, hi havia un món on tot era estrambòtic. Les cases estaven fetes de pell d’unicorn, els cotxes es portaven a la butxaca: eren boletes i quan les llançaves al terra, explotaven com un petard de Sant Joan i es convertien en el cotxe que pensaves. Quan encenies una bombeta se t’acudien mil i una idees de tot tipus. Allà hi vivia jo amb els meus amics. Jo em dic Max i tinc dues amigues: una dragoneta forta, ràpida i aventurera que es diu Fènix i una elfa que es diu Riera molt juganera, trapella i simpàtica. Junts vivim moltes aventures de tots els gustos. Però avui no sabíem quina una ens esperava. Amb les meves amigues fantàstiques ens vam trobar a la plaça del mig del poble i vam començar a investigar pel bosc. De sobte, vam caure en un forat que resulta que es deia “la Fosa de les mil ànimes” -Jo conec aquest lloc!– va dir

22

la dragoneta Fènix. -És veritat! va afegir la Riera. -On som? –vaig dir jo. -A la Fosa de les mil ànimes van repetir plegats la Fènix i la Riera.

-I què és aquesta tal Fosa? –vaig preguntar. -És el lloc on hi viu el Dimoni Bernós i diuen que si hi entres, no en surts! I aquí s’hi queden totes les ànimes. El dimoni les converteix en dimonis com ell.

-Oh no! -vaig dir jo. -Ens convertiran en dimonis!

-NO SI ES TROBA AMB MI! -va dir la Riera, fent-se la fatxenda.

-Jo sé com derrotar el dimoni Bernós –va afegir la Fènix. Però hem de passar unes proves de vida o mort. Jo ja començava a tremolar però amb els meus amics em sentia més segur i ens vam disposar a passar-les. Vam entrar a la Fosa. Primer vam trobar la sala principal. La Fènix va dir que es pensava que hi havia trampes i anàvem amb compte mirant cap als costats. El terra de la sala tenia rajoles blanques i negres i just quan ho deia, vaig trepitjar-ne una de negra. Es va sentir un soroll espantós i va caure un piano de cop. Vam aconseguir escapar-nos pels pèls. Després vam pensar que si no trepitjàvem les negres podríem travessar, però quan vam trepitjar l’última rajola blanca... vam sentir un “tic-tac” sospitós. Allà terra hi havia una caixa amb un candau. Vam veure un quadre on hi posava que el dimoni Barnós havia nascut el 6-06-666. Això ens va donar la pista per obrir el candau. Dins la caixa hi havia un grill que en comptes de “ric-ric” cantava fent “tic-tac!”

Ens va semblar molt estrany i el vam treure de la caixa. En aquell moment es va convertir en un dimoni amb barnús, ja que sortia de la dutxa i encara regalimava lava. -Ostres! -va dir la Fènix. Un dimoni polit! Després el dimoni va girar el cap i ens va dir: -Us estava esperant galifardeus! Cada cop que girava el cap li canviaven de color les banyes fins que es van tornar negres com el carbó i van començar a treure fum. Nosaltres estàvem terroritzats i esgarrifats només de pensar què ens esperava. De cop, jo , en Max, vaig sentir XOF! Se m’havia escapat el pipí ? No n’hi hauria hagut per menys amb tanta por com estàvem passant! Però, no! Era la meva mare que estava palplantada davant meu que m’estava dient que arribava tard a l’escola i m’acabava de tirar un got d’aigua a sobre. O sigui... que tot havia estat un somni. La ficció havia superat la realitat! Però no vaig acabar d’entendre una cosa... el dia següent... em vaig trobar dos trossos de carbó com una estalactita a sota el llit. Conte contat, misteri començat!!! 23

El misteri del món

Andria Guliashvili, Joel Valverde, Clara Gasol i Ona Molina

Un conte us explicarem, tan bé com sabrem; si el llegiu l’entendreu, qui no el llegirà no l’entendrà... Fa uns dies, en un cau anomenat “l’Abellerol”, estaven a punt de començar una excursió al Talló, una muntanya situada a Castellgalí. Entre tota la colla de nens i nenes, n’hi havia quatre que eren molt amics. Un d’ells es deia Arnau i, el que més li agradava d’aquest món eren els robots. Per altra banda, la Catarina era molt esportista i li encantava jugar a futbol. En tercer lloc, la Vinyet, no es quedava enrere i el que més li agradava era jugar a vòlei. Per acabar, el Jordi era un nen que li encantava la xocolata amb plàtan. A més, la seva gosseta Ledi també els acompanyava. El monitor anunciava que l’excursió estava a punt de començar i, sobretot, els recordava que en aquella ocasió, cada grup de nens i nenes anava per un lloc diferent i que, al final, es trobarien al cim. Al cap d’una estona de caminar, la Caterina va veure que la Ledi estava una mica nerviosa però l’Arnau no entenia massa perquè. Però, després, la Vinyet va veure que a davant seu hi havia un conill ferit a terra. A més, el Jordi es va adonar que uns metres més enllà hi havia una cova. Això pinta molt malament...-va pensar l’Arnau-. La Vinyet, va veure que se’ls hi havia espatllat el GPS i ho va anunciar a la resta del grup. La Caterina va agafar el conill i li va portar directament a l’Arnau, que sempre portava una farmaciola per precaució. L’Arnau va curar ràpidament el conill i tots sis es van endinsar dins la cova. La cova era ben fosca, però la Vinyet, que sempre anava ben equipada, va treure un lot de la motxilla i va illuminar-la sencera. De cop i volta, van veure petxines, escates de sirena i sang per les parets. El Jordi, que estava mort de por, es va recolzar en una paret i sense voler va tocar una pedra que, de cop, es va enfonsar. Després, totes les pedres del voltant també es van enfonsar i va quedar un forat enorme. La Caterina va ser la primera en saltar pel forat. En segon lloc, s’hi van afegir la Ledi i la Vinyet i, seguidament, els altres també van endinsar-se al forat. Al final d’aquest forat, hi havia una habitació molt gran. La Vinyet va anar buscant per les parets per veure si hi havia algun interruptor i..., sí, en va trobar un! Quan va prémer l’interruptor van aparèixer unes ombres molt estranyes, la Ledi es va amagar darrere les cames del Jordi i a tots els anava el cor a mil.... Van tardar a reaccionar, però, quan van tenir ben clar què era, es van mirar entre tots i l’Arnau va preguntar si eren fantasmes o dimonis. La Catarina li va dir que eren uns dimonis que s’estaven tornant invisibles... De sobte, la Vinyet va veure com la Ledi i el conill estaven parlant amb ells. La Ledi va començar a parlar en llengua humana i els va dir als quatre amics que els confirmava que eren dimonis. Els dimonis van començar a parlar amb la Ledi i el conill. Al cap d’una estona, el conill els va dir que els dimonis els portarien en un lloc molt important. Els quatre amics estaven molt sorpresos, però, tot i això, van decidir seguir els dimonis. De cop i volta, els van portar davant d’una aixeta. Un dels dimonis va obrir-la i va començar a sortir una llum molt forta i, seguidament, van aparèixer quatre sirenes fantasmes! Això era tot un embolic, però les sorpreses encara no havien acabat! Després, una sirena va obrir un armari que hi havia a davant. Dins de l’armari sembla que sigui hivern -va pensar la Vinyet- i hi havia uns yetis. El Jordi ja no sabia si estava somiant o era de veritat tot allò que estaven vivint. Van sortir uns quants yetis fantasmes de l’armari i les sirenes, els dimonis i els yetis van anar cap a una taula molt gran i els van fer seure (inclús la Ledi i el conill). Les sirenes van començar a parlar, però els quatre nens no entenien res. Al cap d’uns minuts la Ledi i el conill els van anar explicant el que les sirenes havien parlat. El fet és que els yetis, les sirenes i els dimonis estaven tristos perquè ja no s’explicaven històries i contes sobre ells i la gent els estava oblidant. Aleshores, la Caterina va preguntar-los si els podien ajudar. Tots van pensar que era una bona idea i, al final, van acordar que havien de sortir d’allà per ajudar-los. Abans, però, haurien de travessar el portal que hi havia en aquella mateixa habitació, però no

24

podrien fer-ho si abans, no duien un diamant màgic al fons del mar. Era una missió arriscada, perquè si no feien bé aquesta tasca, es podrien quedar atrapats per sempre més en aquell portal. Al final, tot i que els va costar decidir-se, van entrar al portal. Un cop van ser dins el mar, es van adonar que podien respirar sota l’aigua, semblava màgia! El Jordi i la Vinyet es van quedar al lloc on havien caigut del portal i, la Caterina i l’Arnau anirien al lloc on havien de deixar el diamant, tot seguint les indicacions que els havien donat els dimonis. Al cap de 15 minuts la Caterina i l’Arnau ja havien trobat el lloc per amagar el diamant, així que van anar a avisar la resta de la colla, incloent la Ledi i el Conill. El Jordi i la Vinyet havien deixat una boia per no perdre el lloc on havien d’anar per tornar a casa. Tots van anar al lloc on havien de deixar el diamant. Era un espai normal i corrent i, al mig de tot, hi havia un forat que, precisament, tenia la forma del diamant que ells duien. Quan tots van ser allà, l’Arnau va agafar el diamant i tots es van anar apropant a poc a poc... Quan va deixar el diamant van començar a sortir bombolles. La Caterina va avisar que ja era hora de marxar, així que tot el grup la va seguir. Tots van nedar tan ràpid com van poder. Aleshores, tots van arribar allà on hi havia el portal i els sis s’hi van llençar alhora, agafats de la mà i de les potes! Per sort, tot va sortir bé i els quatre amics, la Ledi i el conill ja tornaven a estar a la cova del bosc. Els yetis, les sirenes i els dimonis, es van emocionar molt de veure que els seus amics estaven bé i que ells ja no eren transparents. La gent ja començava a explicar contes i rondalles sobre ells! Ara havia arribat el moment més trist, s’havien de separar, el conill s’havia de quedar al bosc i els altres havien de marxar a la ciutat. Per acabar, es van acomiadar i es van fer una forta abraçada. Així doncs, els quatre amics i la Ledi, van passar el túnel que els duia al bosc i ràpidament van pujar cap al cim del Talló, allà ja els esperava tota la colla del cau l’Abellerol. El dia següent quan ja van anar cap a l’escola, els nens i nenes no s’ho podien creure, aquell dia la mestra els va explicar un conte on els protagonistes eren sirenes, yetis i dimonis. Però, només ells quatre sabien el secret que s’hi amagava darrere...! Un conte us hem escrit i, si l’heu llegit, de ben segur us haureu divertit.

25

Núria Sellarès, Carla Moncunill i Nuna Font

Les gossetes encantades

26

27

Premi accèssit Izel Compte i Martí Rubiralta Les aventures d’en Gerard i la Laia

28

29

Trencant barreres

Ona Concustell, Abril Oliveras, Clara Renalías i Martina Vallecillos

Hola, em dic Karla i tinc vint-i-set anys. Us escric per explicar-vos una de les vivències que més ha marcat la meva vida, amb l’objectiu d’ajudar totes aquelles persones que teniu por d’estimar. Només us vull dir que l’amor va més enllà de les barreres imposades per la societat. Estimar, ens fa lliures! Anys enrere, quan vaig anar a l’institut, vaig conèixer una nena que es deia Marina amb qui vaig forjar un vincle molt fort. Ens vam fer molt amigues, però al cap d’un temps els meus sentiments havien canviat. Quan la mirava, semblava que havia de tocar el cel i sentia papallones a la panxa. Després d’anys d’estimar-la entre les ombres, vaig decidir fer un pas endavant i li vaig dir que m’agradava. Encara recordo els seus ulls, oberts com taronges. Es va quedar congelada. Jo no sabia com prendre’m la seva reacció i, després d’un silenci incòmode, amb una veu dolça i prima, em va demanar que m’acostes a ella agafant-me suaument pel canell. Semblava que el cor m’hagués de travessar el pit. Finalment, em va dir que també sentia alguna cosa per mi. Durant l’estiu ens vam anar veient i vam anar fent algunes activitats juntes. Quedàvem per menjar algun gelat, fèiem sortides a la platja, a la piscina i, fins i tot, algunes sortides amb bicicleta... Després de viure aquestes experiències juntes, vam adonar-nos que ens agradàvem de veritat, així que a finals de l’estiu vam decidir tenir una relació amorosa. Tot i així, estàvem preocupades perquè passaria quan tornéssim a l’institut, si la gent no s’ho prendria gaire bé i se’n riurien de nosaltres, si algunes persones ens farien suport, si a la família els hi agradaria... Així doncs, vam decidir guardar el secret, fins al punt en què vam veure que començava a ser difícil amagar-nos-en. Dues setmanes abans de tornar a l’institut, la Marina em va dir que era hora d’explicar a tothom el nostre secret. Així que vaig reunir els meus pares. No sabia per on començar, però tot i que em va costar força, vaig deixar la por enrere i vaig decidir explicar-los-hi. Els vaig dir que feia temps que els volia dir una cosa i no sabia com... Per això els reunia, per explicar-los ho tranquil·lament... Just quan vaig acabar de parlar, van obrir tant els ulls que semblava que els hi haguessin de sortir de les òrbites, però el meu pare em va calmar dient-me que m’acompanyarien i em farien costat sempre que calgués. Es van aixecar, em van fer una abraçada i em van dir que no em preocupés. El dia del retorn a l’institut, la Marina i jo, ens vam omplir de coratge i ho vam explicar a les nostres amigues, amb qui confiàvem de debò. Primer, es van sorprendre molt, però després ens van dir que no passava res i que no ens tractarien diferent, ja que ens estimaven per com érem i no els importava a qui estiméssim mentre fóssim felices. El cap de pocs dies, la notícia es va escampar per tota la classe i, com sempre, va haver-hi algú que se’n va riure. Nosaltres ens pensàvem que només serien dos o tres persones, però va ser quasi la meitat de la classe. Hi havia una nena que es deia Clàudia que a part de riure-se’n ens va criticar a les esquenes. En aquell moment ens va molestar molt, però ara entenc que ella se sentia identificada amb nosaltres i encara no ho sabia i, per tant, ens rebutjava. Després de sortir juntes durant uns mesos, pensava que entre la Marina i jo no hi havia secrets, però un dia la vaig notar diferent. No em parlava tant i no es va asseure amb mi a l’hora de dinar. Això va passar durant uns quants dies fins que vaig veure que passava alguna cosa més. Vaig decidir anar a parlar amb ella per preguntar-li si havia fet alguna cosa que l’havia molestat. Em va dir que no li passava res, però vaig insistir fins que va dir que ja no sentia res per mi i que no sabia com dir-m’ho. En aquell moment, em vaig quedar de pedra i no vaig saber com reaccionar. Em va dir que no deixaríem de ser amigues però que aquesta relació ja no tenia sentit. Vaig estar una temporada bastant llarga una mica trista i sentint-me sola fins que vaig arribar a la universitat i tot era diferent: gent nova, amics nous, la carrera dels meus somnis... Trista fins que vaig conèixer una noia que es deia Laura i que amb poc temps es va convertir en la meva millor amiga. M’alegrava els dies i em feia costat sempre que calia. M’ajudava amb treballs de la universitat per poder graduar-me. Em va ajudar a no pensar en

30

tots aquells moments que havien sigut difícils per mi. Ens vam fer tan amigues que vam decidir anar a viure juntes. Ara visc amb ella i sempre que cal ens ajudem. Ara, que ja sóc gran, estic fent de mestra d’educació primària. M’agrada treballar amb nens i nenes i un dels aprenentatges que remarco més a l’aula, és la importància que té el respecte i com de malament ho passen les persones que no en reben. Des de la perspectiva, puc explicar la meva història a classe per tal que els meus alumnes comprenguin que el més important és ser feliç amb tu mateix o tu mateixa i estimar a qui vulguis. El Pau se la va emportar i quan ja era pels afores de la ciutat va sentir una veu que deia: -Demana un desig, demana un desig. En Pau va pensar que només desitjava tornar a casa. De cop va notar que li pesaven molt les cames i es va adormir. En canvi en Joan estava flipant en colors! Ell el que veia eren mamuts, camps i boscos immensos... Estava a la prehistòria! Però aquelles bones vistes es van enfosquir quan va arribar una tempesta. En Joan va començar a córrer fins que va veure un poblat. No s’ho va pensar dues vegades i va entrar en una cabanya. Dins de la cabanya més gran hi havia tota la gent del poblat espantats per la pluja, i encara es van espantar més quan van veure el Joan amb aquella roba tan rara. El Joan va veure una pedra igual que la seva al pal del cap de la tribu, en Joan va preguntar si li donaven la pedra, però el cap li va dir... -Si vols la pedra ens hauràs de sorprendre. El Joan va mirar dins la motxilla de l’escola, que encara la duia a sobre, i va treure un lot i el va encendre. La tribu es va pensar que era un bruixot i que tenia el sol en aquell aparell. Ràpidament el cap de la tribu li va donar la pedra perquè no els fes mal. De cop i volta va sentir una veu que anava repetint: -Demana un desig, demana un desig.... Quan ja no es veia el poblat en Joan va cridar ben fort: - -Vull tornar a casa, vull tornar a casa! I de cop es va adormir. Quan es van despertar ja era la una de la matinada, estaven estirats al llit i van pensar que tot havia estat un somni. L’endemà cap dels dos no va comentar res de res perquè es pensaven que si ho explicaven ningú no es creuria la seva història. De ben segur que havia estat un somni! Però nosaltres sabem que el que va passar aquella nit no era un somni...

31

L’Abdul

Nil Casas i Martí Alonso

32

33

Poesia

5è NENÚFARS

Júlia Torras, Mariona Suárez i Mar Perramon Primavera

Vas vestida de flors, quan vens, els camps es vesteixen de colors, la gent collint roses com anissos per sant Jordi, tots feliços.

Comencen a venir les abelles i els mosquits també, voldria poder menjar bé, (maleïts insectes) un tros de meló amb pernil!

34

6è ARENES

Nil Cabanes, Youssouf Parcerisa Fum a tots els llocs

ÉS A LES FÀBRIQUES ÉS AL CARRER I A LES NOSTRES VIDES, PER MALA SORT, TAMBÉ.

CREMEN BOSCOS, CONTAMINEN SELVES, I EL PLANETA EMMALALTEIX MENTRE LA NATURA DESAPAREIX.

PERÒ, EL FUM NO ÉS DEL TOT DOLENT, SI NO HI HAGUÉS FUM... COM SERIA LA PATUM?

35

Àlex Canal i Sònia Puyol

Diari des del cor càlid de l’Àfrica

Regió Central de Malawi, 1 de novembre de

2019:

A casa fa temps que només mengem nsima, unes farinetes de blat de moro que la mare cuina cada vespre, mentre nosaltres ens entretenim jugant a pilota i explicant històries d’aventurers i llegendes de por. A vegades, els avis ens expliquen com va sobreviure el nostre poblat a les grans inundacions.

Els carrers eren rius d’aigua marró, la gent s’aferrava al que quedava de casa seva per no lliscar carrer avall enduts per l’aigua. Unes barcasses com les que hi ha al gran llac recorrien el poble aplegant tothom qui trobaven per portar-los a un lloc més segur.

Jo no he pujat mai en barca. El meu germà gran, el Craig, sí. Se’n va anar a Europa, molt lluny d’aquí, fa uns mesos. No he tornat a veure’l. La mare plora sovint quan treu la seva foto del calaixet. Hi ha gent que diu que es va ofegar. Altres diuen que ja és allà. Jo crec que està bé, però com que no tenim telefòn no ens por trucar per dir-nos-ho. La mare s’amoina. El pare també. I jo el trobo molt a faltar.

Però fa dies que tots estem treballant de valent fins que es pon el sol. En un projecte, diuen. Un projecte que portarà aigua al poble, però no com un riu desbocat, com fa cinc anys. Serà un riu dins d’un tub.

36

2 de desembre de 2019:

L’àvia diu que el cel està emprenyat i per això no plou mai, i quan ho fa, ens castiga amb inundacions. Però el Koniba, que va a l’escola de grans, diu que això no és un càstig del cel, ni de cap déu, que és culpa del canvi climàtic. Diu que en altres llocs del món, lluny de casa nostra, hi ha grans ciutats plenes de cotxes i de fàbriques, i que constantment passen avions com els que veiem passar nosaltres algun cop per sobre el poblat. I que això està embrutant i escalfant l’aire de tot el planeta. Per això cada vegada tenim més calor i plou menys. El temps està destirotat i llavors, de cop, plou tan fort que ens destrossa les cases i les minses collites que ens queden. Aleshores hem de sortir amb barca, però la pluja ens trenca les barques i n’hem de construir de noves un altre cop.

Ara fa mesos que no plou, i el menjar de les collites escasseja. Els meus amics i jo comencem a tenir gana. Però l’altre dia, uns quants vam anar amb els nostres pares al gran llac; allà sí que hi ha aigua per beure i per regar els horts. El problema és que hem de caminar molt per arribar-hi. El Koniba diu que el llac està a uns 15 kilòmetres de casa nostra.

Fa un temps van venir uns senyors blancs, d’Europa, allà on diuen que l’aire és brut i on va anar el meu germà. Vestien amb unes armilles totes iguals i ens van dir que junts podem fer un projecte per portar aigua del llac fins al poblat, dins uns tubs. Els grans van fer una assemblea i van decidir que ho farien, perquè necessitem l’aigua i volem que al poble s’hi

pugui viure, que la gent jove no se n’hagi d’anar a viure fora. La germana petita del Koniba també va marxar, amb un senyor que va venir a buscar-la amb un cotxe per casar-se amb ella i viure a la ciutat. De vegades ens ve a veure i li demanem si l’ha trucat el meu germà, perquè ella sí que té telèfon, però diu que encara no. Potser el Craig no sap el seu número.

El cas és que els senyors de les armilles van tornar i apa, somhi, tots mans a l’obra per anar obrint un llarg sot, i enganxant i ficant els tubs a dins, des del llac fins al poble. Els primers dies ens trobàvem que posàvem uns quants tubs i, els que quedaven fora perquè no teníem temps de col·locar-los, el dia següent havien desaparegut. Es veu que algú se’ls enduia de nit. Aleshores vam decidir fer guàrdia per vigilar-los, i sembla que van enxampar el cosí del meu amic James, amb els seus col·legues i un cotxe atrotinat que tenen, robant els tubs per vendre’ls a la ciutat. Es van emprenyar molt amb ells i no els hem tornat a veure pel poble.

5 de gener de 2020:

L’altre dia em vaig acostar a una de les noies amb armilla i li vaig ensenyar la foto del meu germà, que vaig agafar del calaixet de la mare, per saber si per casualitat havia vist el meu germà allà a Europa. Em va demanar a quina ciutat era; jo no ho sé, crec que volia anar a Londres. Em va explicar

37

que ella era d’una altra ciutat, Barcelona, però que igualment a Londres i a Barcelona hi viu tantíssima gent que és gairebé impossible que s’haguessin trobat, amb ella o els seus companys. Li vaig demanar si allà és on fan el canvi climàtic, em va somriure amb un punt de tristor als ulls i va assentir amb el cap.

Estem acabant el riu entubat, com li diem els nens; ja falta molt poc. El dia que arribi al poble diuen que farem una gran festa i els nens ens podrem banyar a la plaça, com fem quan anem al llac. No sé si hi cabrà tanta aigua com al llac, en aquest tub tan prim i llarguíssim que estem construint, però ja tinc ganes que sigui el gran dia.

Els de les armilles faran fotos i les publicaran en una revista que miraran els habitants d’Europa. Potser llavors el meu germà ens veu i contacta per fi amb nosaltres. Tinc tantes ganes de parlar amb ell i explicar-li tot el que està passant aquí… si tenim aigua i aconseguim bones collites, potser voldrà tornar i estarem junts un altre cop.

Tot i que jo també vull marxar del poble, perquè m’agrada molt anar a escola i el Koniba diu que, si continues estudiant, has d’anar a la ciutat, com farà ell el proper curs, si pot, i després potser més lluny encara. I a mi m’encantaria estudiar, però també m’agrada molt el poble, els amics, el camp, i no em vull ni imaginar la meva mare plorant per mi com fa pel meu germà, ni el meu pare tan amoinat. Però si em compro un telèfon i els en compro a ells i els vaig trucant, crec que no estaran tan preocupats.

Per ara no vull fer tants plans i vull que s’acabi el projecte, i banyar-me a la plaça amb els meus amics i ballar amb la mare i escoltar les històries dels avis i les cançons que cantem quan fem festes.

15 de març de 2020:

Finalment, a finals de febrer, el gran dia va arribar, l’aigua va rajar a dojo per la font instal•lada al mig del poble, vam deixar l’aixeta oberta tota la nit i vam festejar l’arribada del riu entubat al poble. Va ser molt emocionant. Teníem poc menjar però vam portar peixos del llac i els vam fer a les brases, eren boníssims!! I les mares van preparar pastissets amb el que van poder arreplegar del menjar que ens quedava, i amb el sucre que ens van regalar els “armilles”. També ens van regalar moltes llavors per plantar mongetes, cebes, patates, pèsols, tomàquets i enciams, i van ensenyar als grans com s’havien de fer crèixer, i com netejar i cuinar els aliments que ara collim dels horts, per no posar-nos malalts tan sovint.

Però el més important és que ahir la germana del Koniba va venir a veure’ns i ens va dir que havia rebut una trucada del Craig, i que és a Marsella, una ciutat francesa al costat del mar. Diu que ens troba molt a faltar i que té moltes ganes de parlar amb nosaltres. Que li ha costat molt arribar a Marsella, però confia que aviat podrà buscar feina. Ara és a un centre de menors i li han donat un mòbil per trucar. Té menjar, aigua, un llit per dormir i alguns amics de Malawi i altres països africans. No sap com s’ho farà, però confia que tot anirà bé. La mare es va posar a plorar en sentir això, però ara d’alegria, no de tristesa. Tots ens vam abraçar i vam començar a riure i a plorar amb ella.

38

PETIT ROURE

T’ he vist néixer. Et veig créixer. Et vas fent personeta passeta rere passeta. Els anys van passant i a poc a poc et vas fent gran.

A l’ hora d anar a dormir m’ agrada poder sentir. Des de que eres ben petit el teu bona nit. La teva dolça mirada, una tendra abraçada. I com a colofó... El teu bonic petó. Fet amb tota la teva il•lusió. Petits bocinets de dolçor.

Et vull protegir de tot allò que em fa patir. Tot i que sé que el dolor t’enfortirà I et servirà per a demà.

Has d’aprendre a aixecar el vol, però vull que sàpigues que no estaràs mai sol. Sempre ens tindràs al costat si algun dia tens una dificultat. O bé si palpes un moment de soledat. Si tu ho vols estaràs acompanyat.

I el dia de demà quan la mare i el pare no hi seran, sentiments ens uniran. Sensacions ens aproparan. No ens veuràs, però sempre ens tindràs. Tingueu-ho ben present en cada moment.

Tens moltes virtuts i algun o altre petit defecte. Però és que no hi ha ningú que sigui perfecte.

Cada dia és un aprenentatge en aquest mon sovint tan salvatge. T’estem ensenyant a ser valent. Volem que siguis coherent. Que et sentis valorat, que et sentis respectat, que et sentis estimat per tots els qui tens al teu costat.

Ens agrada ensenyar-te a somiar. També així s’aprèn a volar. Muntanyes d’imaginació que s’alcen en qualsevol racó.

Aprèn a viure sempre amb un somriure. Encara que allò esperat no et sigui atorgat.

Respecta la diversitat. Creix i viu amb humilitat. Ajuda el que tens al costat si té una necessitat. I valora la llibertat que se t’ha donat per poder decidir el teu propi camí.