Dies i coses 173

Jordània Malgrat estar situat en una zona conflictiva, Jordània és un país bastant segur i estable, amb llocs mítics com la mar Morta, el desert de Wadi Rum i sobretot la meravellosa Petra.

Tenia molta informació sobre Petra, però si alguna cosa em cridava l’atenció de Jordània era el desert de Wadi Rum, famós per les correries i aventures de Laurence d’Aràbia: des que vaig veure la pel·lícula sobre aquest home, sempre vaig pensar a anar a aquell espectacular desert.

Així que un gener, juntament amb uns amics, ho organitzam al nostre gust i cap allà que ens en vàrem anar. Teníem llogats dos cotxes sense conductor i els hotels en diferents punts del país. Començament i fi del viatge, a Estimen. A aquesta ciutat record un sopar en un local amb danses típiques incloses on vam veure ballar un home movent els malucs com mai he vist en una dona, era increïble.

Alguns hotels tenien a l’entrada un arc de seguretat com en els aeroports, intimidava una mica però mai vàrem veure res anormal. Anàvem canviant d’hotel cada dia, de vegades costava una mica trobar-lo, però amb un petit GPS ens arreglàvem.

Una de les primeres destinacions va ser la mítica Petra. El que em va cridar més l’atenció fou la seva grandiositat.

Gairebé sempre hem vist les mateixes fotos, però el lloc és enorme i encara s’està excavant, espectacular. Una de les curiositats va ser que en els bufets de berenar d’alguns hotels hi havia olives trencades exactament iguals que les que tenim a Mallorca, per la qual cosa berenar de pa amb oli i olives trencades era tot un plaer.

Obligada visita a la mar Morta, on els més valents es van banyar per provar la coneguda flotabilitat de les seves aigües. Jo no vaig ser tan valent.

Visitàrem llocs bíblics com la muntanya Nebo, des d’on s’albira la terra promesa, el suposat lloc on Joan Baptista va batejar Jesús, i per fi el Wadi Rum. Era tal la meva il·lusió per arribar a aquest desert que en el portàtil que sempre duc de viatge, duia la pel·lícula de Laurence d’Aràbia. Com que és molt llarga, anava veient-la una mica cada nit. Arribam a l’entrada del desert, deixam els cotxes i ens muntam en dos 4x4 que ens estaven esperant. Havíem reservat una nit a un campament enmig del desert, un desert bell amb les seves famoses dunes vermelles i les seves modelades roques.

Ja de camí cap al campament, havíem de ser els únics clients aquella nit, ens aturam a veure algunes pintures rupestres, i en apropar-nos al campament, jo esperava ser rebut amb algun tipus de música local o algun refresc típic. Idò no, el personal no va tenir millor idea que rebre’ns amb la Macarena! Com a broma vaig comentar als meus companys “ara són capaços de posar-nos l’Aserejé”, i efectivament així va succeir. Després vaig pensar, idò gairebé igual que quan rebem els turistes aquí a Mallorca, on més de tres se’n van sense haver sentit unes xeremies o una jota.

Una bona destinació per un viatge, sens dubte. Sols per veure Petra ja val la pena.

Serà bo de dur l’estiu?

Diuen que enguany l’estiu serà més bo de dur que l’any passat: ens referim a la calor. No a la congestió de carreteres, de platges, de centres de salut...

Juliol /Agost 2016 Núm. 173. Preu 2 € Tel. 971 16 70 47 diesicoses@gmail.com Consell de Redacció Isabel Rigo Jaume Rigo Pau Vadell Jaume Vallbona Catalina Vallbona Francisca Roig Nicolau Domènec Almerge Josep Estelrich Francesc Antich Col·laboradors

Antoni Barceló Antoni Caldentey Margalida Rigo Maties Adrover Jaume Serra Joan Grimalt Biel Bordoy Marc Vallbona Miquel Pons Sebastià Oliver Margalida Obrador Maria Josep Coll Paula Vallbona Joan Nadal Lucia Pietrelli Foto Bordoy Foto Maimó Margalida Adrover Llorenç Garrit Teresa Escales Antoni Grimalt Agraïm totes les col·laboracions i el suport de qui s’anuncia a les nostres planes i de qui ens llegeix.

Imprimeix: Impremta Adrover Ronda Catalunya, 56 Tel. 971 65 16 16 CAMPOS

Els escrits d’aquesta publicació expressen únicament l’opinió dels seus autors.

Aquest dies, quan tancam aquest número 173, les urnes són les protagonistes de tots els mitjans de comunicació. En un referendum, el dijous 23 de juny els britànics han decidit deixar la Unió Europea: un retgiro arreu d’Europa. El mercat borsari no pinta bé. Amb això els escocesos ja han dit que ells volen quedar-hi, a Europa, com també els irlandesos del nord que segueixen demanant la reunificació del seu país ara amb l’argument de quedar dins la Unió Europea. Què passarà?

La repetició de les eleccions al congrés i al senat espanyol (podriem dir-ne el Consejo de Castilla) mostren un panorama una mica, només una mica, diferent al que hem tengut durant sis mesos. Ha augmenta el PP i de les illes Balears no ha sortit cap diputat que no sigui d’obediància a Madrid. Encara no n’hem tengut cap en tots els anys de democràcia. Per tant aniran allà a creure l’amo d’allà, que se’n riurà d’ells.

Quan demanin el que és just per als ciutadans de les illes, si ho fan, els contestaran: “Tienes razón però ahora no toca”. Un copet damunt l’espatla i ells acotaran el cap, com sempre. Sembla, però, que després d’aquesta repetició d’eleccions deixaran que segueixi a la presidència Don Mariano Rajoi. Com? Amb quines companyies?

Idò mentre veim que passa al món, a Europa, a la nostra nació esquarterada en províncies castellanes podem passar un moments amb aquestes pàgines. Notícies de viles i llogarets. Una entrevista a una dona centenària que pocs dies després d’haver parlat amb nosaltres ens deixà definitivament. Una altra entrevista a una valenta dona curiablanquera que dedica molts del seu temps a ajudar als necessitats als refugiats. I totes aquestes aportacions dels nostres col·laboradors que conformen aquest número 173 de DiC. I mentre ens seguirem demanant: Què passarà? Que passarà avui? La glosadora calongina, madò Catalina de can Baltasar (1877-1860) en resposta a una escomesa d’un altre glosador, l’amo en Toni Roca que li demanà si aquell dia havia de ploure va dir: L’amo en Toni vos vull dir s’experiència va a lloure sé tant jo quan ha de ploure com vós quan heu de morir.

Idò això. Diuen que enguany l’estiu serà més bo de dur que l’any passat.

Ja ho veurem.

Jornada electoral del 26 de juny. Mesa electoral de Calonge. Encaixada de mans entre el votant mn. Josep Adrover, pròxim rector de la parròquia de Santanyí, i el president de mesa en Maties Adrover. Fotografia de Pep Estelrich.

Calonge

33 pujada a Sant Salvador

La tradicional foto de grup després de sor· tir de missa, enguany l’ha feta na Maria Llucia Vallbona.

Enguany els calongins han fet la 33a edició de la pujada a Sant Salvador que fan cada mes de maig des que Mn. Baltasar Amengual prengué aquesta iniciativa; va esser el diumenge 22. Aquesta visita anual a la Mare de Déu felanitxera ja és tradicional dins la vida de la parròquia calongina. Enguany hi han pujat prop d’un centenar de pelegrins, una trentena d’ells a peu.

El Corpus a Calonge

Enguany els carrers de Calonge han estat els únics del terme de Santanyí pels que ha passat la processó del Corpus.

Naixement El 18 de maig va venir al món una nova calongina, Llucia Adrover Sanchis, filla d’en Miquel Marinons i de na Pilar. A la fotografia la podeu veure amb la seva germana M. Neus. Enhorabona!!

Bateig

El 5 de juny va ser batejat a l'església de Sant Miquel de Calonge en Sergi Yuste Vich, fill de J. Francisco i Magdalena.

A la fotografia el podeu veure acompanyat dels seus pares, el seu germà Albert, els seus padrins joves Abdon Vich i Cati Grimalt i les seves cosines Inés i Maria. Enhorabona a tots!

Primera Comunió

El vespre del dissabte 25 de juny na Victòria Mas Cardeno, filla d’en Toni i na Inés, va fer la primera comunió a l’església de Calonge.

4

L’agrupació es Majoral segueix amb els actes de celebració del seu 30è aniversari. El vespre del dissabte 11 de juny va fer una ballada popular. A cada banda de plaça hi havia un cadafal i quatre grups que els ocuparen successivament de manera que la música no s’interompia; quan deixava de tocar el grup del llevant, s’hi posava el del ponent. I els balladors, al mig, no paraven.

Ballada popular 30 aniversari Agrupació Folklòrica es Majoral

Es Llombards

Es Llombards celebra la festa des tondre Per Joan Nadal El passat diumenge 8 de maig es va celebrar en es Llombards la tradicional festa des tondre. De bon matí una colla de xeremiers començà a recórrer el poble omplint els carrers de tonades festives. A mitjan matí els

tonedors vinguts de diferents llocs s’aplegaren al camp de futbol de Can Martina per començar la tosa amb tisores, tal com feien abans els nostres pastors. Amb més o menys art, i davant la presència de nombrosos curiosos, alliberaren els pacients animals de la llana, perquè puguin suportar millor les calors estiuenques.

Finalitzada la feina, i mentre la paella es feia, la xaranga

Els Valencians amenitzà la festa a la plaça des Pou. Tonedors, familiars, amics i autoritats compartiren l’arrossada, perquè no hi ha res com un bon dinar per aplegar gent (més que la feina). Panxacontents, es repartiren els trofeus en record de la diada. Els més joves volgueren continuar la festa fins a mitjan capvespre amb música a sa Taverna.

Defunció

El passat 4 de maig va morir Magdalena Coves Vicens, na Magdalena de sa Taverna, als 83 anys. El nostre condol pels seus familiars i amics.

Que al cel sia.

5

S’Alqueria Blanca

Primeres Comunions Dia 8 de maig va rebre la Primera Comunió Guillem Adrover Maimó.

Maria del Mar Vallbona Vallbona rebia la Primera Comunió dia 22 de maig.

Dia 12 de juny Xavier Rigo Tomàs va rebre el sagrament de l’Eucaristia.

Enhorabona a tots ells !!!

Maria del Mar Vallbona Vallbona

Guillem Adrover Maimó.

Dia 14 de maig hi hagué la celebració comunitària de les Primeres Comunions. D’esquerra a dreta: Guillem Adrover Maimó, Pau Rigo Coll, Núria Rosende Adrover, Xavier Rigo Tomàs i Mar Burguera. Darrere ells, Maria del Mar Vallbona Vallbona.

Defuncions Xavier Rigo Tomàs, enmig dels seus pares.

6

Dia 28 d’abril va morir James Mathieson de Son Punta a l’edat de 96 anys.

Catalina Rigo Vadell de can Gató moria als 94 anys dia 28 de maig.

Dia 19 de juny va morir Toni Vallbona Cardona de Can Marimon a l’edat de 72 anys.

Que els vegem en el cel !!!

Cala d’Or

Final de curs de l’Escola de Música Adagio

Baptisme Na Paula González Solana va rebre el baptisme dia 8 de maig a l'església de Cala d'Or. Banda de música La petita amb tota la fa· míla.

El primer dibuix de Cala d’Or donat a l’Ajuntament de Santanyí

La penúltima setmana de juny, de dilluns a dijous, l’escola de música de Cala d’Or ha fet les audicions de fi de curs. Aquí teniu imatges d’algunes d’aquestes actuacions dels alumnes d’enguany.

Ballada a càrrec dels alumnes d’instrument tradicional.

Combo guitarres, percussió i piano.

El senyor Bellini amb el batle, la regidora de Cultura i l’ar· xiver municipal.

El senyor Felipe Bellini Ballesteros dóna a Santanyí el dibuix original del projecte d’urbanització que son pare va dibuixar l’any 1833 per encàrrec de Josep Costa. A partir d’ara, aquest dibuix històric formarà part de l’Arxiu Municipal.

Cantata “Rebel·lió a la cuina” interpretada pels alumnes d’iniciació i llenguatge musical.

CEIP Santa Maria del Mar Aquest mes de juny ha sortit el número 19 de la revista escolar D9A4 on podreu trobar un resum de les activitats realitzades al centre durant aquest curs. Us convidam a llegir-la a la nostra nova web: http://www.ceipsantamariadelmar.net

Grup de música per a nadons

Defuncions

Na Maria Adrover Palmer va morir el dia 10 de juny als 100 anys d'edat.

7

S’Horta

Al CEIP Reina Sofia ens ha visitat en Sebastià Pons Per alumnes de sisè Tot va començar a partir de les inquietuds del nostre grup de sisè, que vàrem començar a fer petits projectes d’aprenentatge. A partir d’aquí, hem estudiat un parell de temes molt interessants: els costums del Senegal, el reciclatge, el consum d’aigua, els déus grecs, el torneig de Roland Garros i el món de la moda.

Aprofitant el projecte del món de la moda, dia 18 de maig va venir en Sebastià Pons (dissenyador de moda de s’Alqueria Blanca) a explicar-nos el tema. Ens va contar la seva vida: quan era petit, la seva seva etapa de l’escola, la seva trajectòria com a dissenyador i els llocs on ha viatjat. També ens va ensenyar com es fa un patró i les eines que s’utilitzen per arribar a confeccionar un vestit. Nosaltres, que estàvem molt engrescades, ens vàrem cosir una falda cada una i un vestit entre totes.

A en Sebastià li va agradar molt la nostra feina. Per acabar, menjàrem un parell de galletes i un tros de coca de xocolata.

Des de l’escola li agraïm que vengués a regalar-nos un poc del seu temps i ens ensenyàs tantes coses que podrem aplicar al nostre futur professional sigui quin sigui.

Anada de s’Horta a cala sa Nau El passat diumenge dia 5 de juny va tenir lloc el darrer acte de les festes de s’Horta. Per primera vegada es va organitzar una anada a cala sa Nau caminant, en bicicleta o en bístia. La jornada començà a les 9 del matí al camp de futbol, amb un berenar d’un entrepà i un refresc. Un cop acabat, es partí cap a la cala. Els caminants feren uns 5 km, les bísties uns 9, i les bicicletes 5 ò 9.

A l’arribada, ja passat migdia, hi va haver fruita i aigua per a tothom. N’hi va haver que es banyaren a la platja, i alguns caminants i ciclistes retornaten cap al poble abans de dinar, però la gran majoria, uns 150, degustaren una fideuà a l’ombra dels pins de la família Capó.

Participaren en aquest esdeveniment 27 bísties en total: 15 muntades i 12 enganxades, provinents de s’Horta, Calonge, Cas Concos, Felanitx, Santanyí, Sineu, Sant Joan, Manacor i Sant Llorenç.

En resum, aquesta primera anada a cala sa Nau ha estat un èxit d’organització, de participació i de convivència.

Com a comiat de les festes, la comissió organitzadora, i molt especialment el delegat del batle, Macià Capó, volen agrair el compromís mostrat per l’Ajuntament, tant pel que fa al suport econòmic i de mitjans, com d’assistència als diferents esdeveniments. També es fa extensiu aquest reconeixement de mèrits a les empreses col·laboradores, als voluntaris que han donat una mà i a les diferents associacions del poble que, entre tots plegats, han fet -díuen- unes festes tan lluïdes i participatives.

8

Defunció Maria Vidal Vidal de Can Nin, sa dona de l’amo en Tomeu de ses Tanquetes, va morir a s’Horta el 13 de juny als 91 anys.

Al cel sia.

S’Horta

Resum fotogràfic de les festes de s’Horta

Gran paella local

Gimcana popular

Glosada musicada, Mateu Xurí

Visió de s’Horta

Sa lleonada 2016

VI cursa atlètica popular 9

Santanyí

Segona Assemblea de col·laboradors de la Unitat Pastoral del terme de Santanyí

El dissabte 14 de maig es reuniren al santuari de Consolació uns 150 col·laboradors de les cinc parròquies que formen la Unitat de Pastoral del terme de Santanyí (Cala d’Or, Calonge, s’Alqueria Blanca, Santanyí i es Llombards). Hi estaven convidats els col·laboradors dels distints grups que ajuden a les parròquies (catequistes, grups de litúrgia, de neteja, corals, Càritas, Amics de Consolació...).

La trobada començà amb unes paraules de benvinguda i salutació per part del rector, Mn. Josep Ramon Ortega i una pregària inicial. A continuació els assistents es distribuïren en grups per tal de valorar les activitats dutes a terme durant aquest curs i proposar-ne per al curs vinent. Seguidament es reuniren tots a la capella per fer una petita celebració durant la qual es posaren en comú els aportacions de cada grup. D’entre les propostes per al curs vinent, cal destacar la celebració d’algunes activitats en comú de totes les parròquies que formen la Unitat de Pastoral.

La trobada acabà compartint una paella entorn de la taula, en un bon ambient de festa.

10

Canvi de rector A finals de maig el rector de les parròquies del municipi de Santanyí, Mn. Josep Ramon Ortega, anunciava la decisió del bisbat que el fa traslladar uns anys a estudiar a Roma. Deixarà les nostres parròquies a finals de juliol, quan s’incorporarà el nou rector, el calongí Mn. Josep Adrover Vallbona, en Pep des Camp d’en Ventura.

Durant aquests dos anys al front de les parròquies de Santanyí, es Llombards, s’Alqueria Blanca i Calonge, i recentment també de la de Cala d’Or, i encarregat de Portopetro i Cala Figuera, Mn. Josep ha hagut de cuidar-se no només dels aspectes espirituals i litúrgics de la nostra església, sinó que ha estat al capdavant d’obres com la de millora del camí de Consolació i les seves dependències, el canvi de les teulades del presbiteri de Calonge, el canvi d’enllumenat, entre molts d’altres. Ha destacat també per l’impuls que ha donat a la catequesi en família, i per les trobades-assemblees anuals dels col·laboradors de les diferents parròquies a Consolació.

Quedam agraïts amb Mn. Josep Ortega per la seva dedicació i li desitjam el millor en la nova etapa que se li presenta. A la vegada, ens alegram de la propera arribada del nou rector, ben conegut de tots, bon amic i col·laborador de Dies i Coses.

Santanyí

Taller de memòria

El 31 de maig finalitzà amb molt d’èxit el programa de Suport Psicosocial i Educatiu a l’Envelliment que va impartir la Regidoria de Gent Gran de l’Ajuntament de Santanyí a través de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials.

Ja fa uns anys que aquest programa es duu a terme a la Residència de la Gent Gran de Santanyí i, continuant amb la línia dels darrers anys, el projecte ha tengut una gran acollida, ja que de cada any el grup és més gran.

Nit d’Art i Fira d’Artesania

L’11 i 12 de juny, nit i dia respectivament, Santanyí celebrà la nit de l’art i la fira d’artersania. El divendres s’obrí un circuit d’una vintena de galeries i pel recorregut d’aquest es trobaven actuacions musicals de diferents estils. Galeries de la vila i artistes santanyiners pogueren exhibir llur feina durant aquesta iniciativa municipal.

L’endemà, el centre de la vila estava ple de paredetes on el públic pogué veure i mercadejar els productes artesanals del terme. Aquesta jornada també va estar acompanyada d’actuacions de músics de Santanyí.

Breus del CEIP Blai Bonet Andreu Pons explica la història de Santanyí En la proximitat del dia del llibre n’Andreu Pons, autor de Coneix la història de Santanyí explica als alumnes de l’escola la història local.

Premi del Consell de Mallorca El 3 de maig els nins d’infantil de 5 anys anaren al Consell de Mallorca a rebre el primer premi de creació de juguetes amb material reciclat.

Comiat de la mestra McKenzie A finals de maig l’al·lota de Miami McKenzie s’acomiadà dels alumnes del Blai Bonet amb els que ha treballat com a auxiliar de conversa de les classes d’anglès.

Taller de Teatre L’actriu Mamen Duch ha treballat durant 15 dies amb els alumnes de 6è en un taller de teatre que va culminar en una representació d’una creació pròpia i col·lectiva el darrer dia de curs al Teatre Principal.

Festa de comiat dels alumnes de sisè L’AMIPA del centre organitzà el sopar de final de curs que és el marc on s’acomiaden els alumnes de 6è que se’n van cap a l’institut. Més d’un no pogué reprimir les llàgrimes.

Reformes arquitectòniques El 27 de juny entren els picapedrers a l’escola per, en tornar a començar el curs, tenir a punt una sèrie de reformes: supressió de barreres arquitectòniques, ascensor, banys a la segona planta...

Actualitzacions metodològiques El curs que ve tota l’educació infantil es treballarà per Ambients, de manera que l’escola crearà espais temàtics per experimentar, investigar i aprendre, on s’utilitzaran i optimitzaran els recursos aprofitant tots els espais, convertit l’escola en un entorn viu. Els nins han d’aprendre a aprendre, han de tenir els caps clars abans que plens. Els mestres han d’organitzar i afavorir els aprenentatges.

El primer i segon curs de primària treballaran les matemàtiques amb el projecte JumpMath amb el qual l’estratègia de la manipulació dels conceptes treballats fa més assolible per als nins els continguts d’aquesta àrea.

11

Cas Concos

En Jaume Parra ja té la seva cadira de rodes

Per Sebastià Oliver Una vertadera exhibició de compromís i solidaritat es va viure el divendres 3 de juny en el camp de futbol es Cavaller. L’esdeveniment solidari fou organitzat per l’Associació de Mestresses de Casa de Cas Concos, la Penya Barcelonista els Tamarells, amb la col·laboració de la Societat Esportiva Cas Concos i l’Ajuntament de Felanitx, amb un objectiu ben concret: ajudar en Jaume Parra Julià, un nin concarrí que pateix una minusvalidesa, perquè aconseguís una cadira de rodes que li millori la seva vida diària. L’èxit fou rotund, 400 persones hi assistiren, fins i tot algunes feren donacions sense assistir-hi, i es recaptaren 3.800 euros, suficients perquè en Jaume ja pugui gaudir de la cadira que tanta falta li feia. El menú del sopar, preparat per Bon Profit, realment feu les delícies dels assistents. Després del menjar, hi

Comunions

Els nins de Cas Concos de Primera Comunió fotografiats el dia de la celebració del Corpus, el diumenge 29 de maig. D’esquerra a dreta Toni Pascual Obrador, Maria Antònia Obrador Serra i Francisca Vallbona Ballester. Darrere ells el capellà Bartomeu Bennàssar Vicens.

hagué una rifa de diferents obsequis donats per aquesta causa, i acabà l’esdeveniment amb ball de saló i ball en línia. Hi assistiren el batle de Cas Concos, Antoni Oliver, la regidora de Serveis Socials de l’Ajuntament de Felanitx Isabel Montero, acompanyada dels regidors Antònia Rosselló i Jaume Monserrat, a més de membres de les entitats organitzadores. Des de la nostra penya volem donar les gràcies a tots els assistents, desitjar que en Jaume tingui una vida més fàcil i millor a partir d’ara i, com és sabut i demostrat, posar-nos a disposició de les persones de l’entorn que necessiten una mà i que no tenen les mateixes possibilitats que els altres. La penya, sempre solidària.

12

Cas Concos

Joan March i el Migjorn de Mallorca

Per Jordi Puig

Divendres, 10 de juny, n’Honorat Bauçà va pronunciar a Cas Concos la conferència «Joan March i el Migjorn de Mallorca».

N’Honorat Bauçà, saliner, és mestre jubilat, historiador i escriptor. Dels múltiples treballs que ha fet, convé destacar el descobriment del fossat romà de ses Salines. També ha escrit dos llibres sobre Joan March, en Verga: El Tesorillo, mallorquins rere les passes de March i Joan March Ordinas, anècdotes, llegendes i fets curiosos.

Sembla que no es puguin explicar gaire coses noves sobre en Verga, però n’Honorat Bauçà va sorprendre l’audiència amb tot un seguit de detalls que, si bé eren més o menys coneguts en un redol o altre de l’illa, mai no havien estat publicats.

Per encetar l’acte, va mostrar imatges, caricatures, cartes manuscrites i fotografies d’un gran valor històric i que eren desconegudes fins ara.

Sobre en Joan March, primer en va fer un retrat de la personalitat. Personatge idolatrat i alhora odiat, temut i alabat, envejat i admirat, no deixa ningú indiferent.

En va destacar tres característiques: l’obsessió per fer doblers, una manca absoluta de moral i una intel·ligència prodigiosa, tot abocat a la seva gran fal·lera: arribar a ser l’home més ric del món. Sembla que no ho va aconseguir, però s’hi va acostar molt.

Ja de ben petit, a l’escola, venia a pipades els cigarrets que robava al seu pare; fent d’escolanet, robava les almoines que es recollien a la bacina, i fins i tot va arribar a fer un desfalc a l’empresa familiar, fet que va comportar que el seu pare li pegàs una gran pallissa. A partir d’aleshores, les relacions entre pare i fill varen ser molt tibants, fins al punt que, anys més tard, ni tan sols va assistir al seu enterrament.

En Joan March va tenir una relació molt estreta amb el Migjorn de Mallorca. Principalment, com és ben sabut, era la base d’operacions per al contraban, especialment de tabac, però també de qualsevol producte que li pogués reportar qualque benefici. El contraban el va organitzar com una empresa capitalista.

Tradicionalment, les barques anaven de buit a Alger i tornaven carregades de tabac. En March no podia concebre que es tudàs el viatge d’anada i l’aprofitava per

exportar bessons o qualsevol altre producte que pogués vendre a l’Àfrica. D’altra banda, ningú no sap com, però tothom sospita el mateix: els contrabandistes que treballaven per a March suraven i els de la competència queien tots a mans de la Guàrdia Civil, fins que es va fer amb el monopoli del negoci. També va aconseguir que el Govern li atorgàs la instal·lació d’una línia de telègrafs entre Cabrera i Mallorca, de manera que en va treure una comissió sucosa. A més a més, aquesta línia sobretot va servir per a organitzar l’arribada i la descàrrega de les barques del contraban. Un negoci rodó.

Una altra de les activitats d’en March era la compra i parcel·lació de terres. Se sabia que a final dels anys vint del segle passat March va comprar la que en aquells moments era la finca més gran d’Europa, el Tesorillo, entre Cadis i Màlaga, al marquès de Larios (el mateix de la ginebra d’aquesta marca). A tocar de Gibraltar i de l’Àfrica, no hi ha gaire dubtes per quina raó volia aquestes terres. Però, a més de l’activitat principal, que no era altra que el contraban, en March va parcel·lar la finca i per fer aquesta feina hi va dur el majoral de sa Vall, també de la seva propietat, i molts de saliners, campaners, santanyiners i felanitxers.

N’Honorat Bauçà i na Margalida Juan, mestra salinera, van descobrir molta documentació sobre aquesta operació, que els va servir de base per publicar El Tesorillo, llibre que ja hem esmentat.

Aquests i molts altres episodis varen omplir una vetlada amena i interessant, que es va cloure amb comentaris i aportacions del públic assistent. En aquest país tothom sap coses d’en March i tothom té un padrí que hi ha fet feina... de nit.

13

Fotografia de contracoberta: grup de curiablanquers, principis dels anys 40

Aquest grup de joves curiablanquers dels anys 40 es feren aquesta fotografia. Queda el testimoni de la imatge, però no sabem el motiu de la fotografia. Només un d’ells encara viu, però l’alzeimer no ens permet aclarir-ne el motiu. Sembla que participaven en una festa. No són quintos, hi ha joves d’edats diverses.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: A darrere: Silvestre Sabater, Joan de can Moll, Sebastià Timpanyo, Damià Tort, Joan de ca l’amo en Llorenç, i Joan Xina. Davant ells, Joan des Corralets.

A baix, acotats: Miquel Xiscos, Joan Serres, Andreu de s’Era i Damià Bramona. Darrera ells Tomeu Bitla.

Foto cedida per Miquela de s’Era.

14

La història desenterrada Per J. Vallbona Amb aquest títol, el 13 de maig a les 20 h a la Casa de Cultura de Felanitx, en Bartomeu Mestre va fer una conferència sobre Pere Oliver i Domenge on exposà la feina impagable d’aquest felanitxer com a desenteranyinador de la memòria usurpada i que, irònicament, la seva personalitat ha patit quan la seva feina i pensament han estat silenciats i arraconats deliberadament de la història.

Bartomeu Mestre, aquests darrers anys, arran de la seva recerca a l’entorn de la Guerra de Submissió a Castella (1705-1715), s’ha trobat adesiara amb notícies ignorades sobre Pere Oliver i Domenge i articles seus, signats o amb pseudònims (Demóstenes, Capità Barceló, Peter, POD...), publicats des de 1906 a 1938 a una allau de publicacions (El Felanigense, Ca Nostra, Santueri, La Veu de Mallorca, La Nació, Renaixement, La Tralla, La Nostra Terra, L’Intransigent, El Felanitxer, Mallorca Nova...). Mestre diu que a banda dels sucosos escrits, sempre en defensa de les llibertats, dels drets socials i de la nostra catalanitat, la informació documental recollida és tan rellevant que reclama ser divulgada i publicada, cosa que ell mirarà de fer en haver enllestit la crònica amagada de la guerra de successió.

Bartomeu Mestre remarcava alguns fets poc coneguts, gairebé tots inèdits fins ara, de la trajectòria amagada de Pere Oliver i Domenge: * El 1915 participa a la constitució de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya. És membre de l’Orfeó de Sants (anys després impulsarà i presidirà l’Orfeó Aulí de Felanitx). Fa part de la Junta de la Unió Catalanista. * El 1916 presideix la Comissió de Propaganda de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (el secretari era Josep M. Batista i Roca). Es difon el famós cartell, es crea el butlletí, s’incrementen les publicacions (Soldevila, Sensat...) i, en poc més d’un any, es passa de 200 socis individuals i 5 de col·lectius a 8.262 i 212, respectivament. Així mateix, l’APLEC arriba a Mallorca. * El 1918 funda i presideix la Joventut Nacionalista Renaixença. Crea el logo de l’entitat amb l’estel de cinc puntes, dins d’un cercle que inclou la mà amb les quatre barres de la Unió Catalanista, de la qual encara és membre de la Junta. * El 1918 i el 1919 presideix la societat secreta Comitee Pro Catalonia, amb l’objectiu d’internacionalitzar el conflicte i aconseguir la presència de Catalunya a la Societat de Nacions. Serà amb aquell grup, al costat de Vicenç A. Ballester, on es crearà l’estelada. L’octubre de 1938, en el que serà el seu darrer article abans de ser silenciat, publica a La Tralla els records de la feina d’aquell comitè i diu: “D’aquell abrandament patriòtic es desplegà flamejant la bandera de l’estel solitari que

més tard esdevindria símbol, guió, senyera dels anhels d’alliberament”. * De retorn a Mallorca, l’any 1922 obrirà una apotecaria al carrer Major de Felanitx. Participa (1923) a la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca. * El 1931, participa a la redacció de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, on es proclama l’oficialitat del català a l’administració i el concert econòmic. Patirà una gran decepció en frustrar-se l’intent, tot i que mantindrà la reivindicació d’un Estatut per a les Illes, en germanor amb el de Catalunya. * El setembre de 1932 participa a la Diada de l’11 de setembre i el mateix mes, dels dies 23 a 25, a l’expedició de mallorquins que brindaren suport (i en demanaren!) a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya. * El 1934, arran dels anomenats “fets d’octubre”, serà detingut i empresonat.

L’endemà d’haver estat tancat a Palma, el president de la nova gestora municipal de dretes presenta denúncia contra ell amb l’acusació de “separatista” per haver elaborat el segell municipal del pagament d’exaccions de Felanitx amb l’estelada. Es tracta d’un fet únic a la vida institucional pública catalana. El governador ordena la retirada immediata de tots els segells. * El maig de 1936, recuperada la batlia, reclama al governador la devolució dels segells, però no se li proporcionen (s’havien destruït intencionadament) i n’encarrega un de nou també amb una estelada que cobreix el poble de Felanitx. * Dia 19 de juliol de 1936, tot i la insurrecció feixista militar, Pere Oliver inaugura oficialment el Mercat Municipal. La nit de dia 25 de juliol, partia en barca cap a Menorca i d’allà cap a Barcelona, on va constituir l’executiva d’Esquerra Republicana Balear, amb Francesc de Sales Aguiló. S’entrevistà amb Azaña a Madrid i, en diverses ocasions, amb Lluís Companys. El 1939, partirà cap a l’exili a les Filipines i no tornarà fins el 1952 a Felanitx, on no se li permetrà obrir l’apotecaria i on morirà el 1968. Fa pocs anys, li dedicaren un carrer a Palma i posaren el seu nom a l’escoleta municipal de Felanitx.

15

Diada de la Premsa Forana a Felanitx Text i fotografies: Associació de Premsa Forana de Mallorca El dissabte dia 11 de juny se celebrà a Felanitx la diada de Premsa Forana de Mallorca, amb la participació de 20 publicacions associades i amb l’assistència de 42 persones.

Els amfitrions foren els representants del setmanari Felanitx, de l’OCB local, amb n’Antoni Vicens i Gori Vicens al capdavant, que junt a la junta de Premsa Forana, organitzaren la trobada de revistes dels nostres pobles.

A les 10,15 hores el batle de Felanitx, Joan Xamena, junt al regidor de Cultura, Xisco Duarte, donà la benvinguda als assistents, en la sala de plens, obsequiant l’Associació amb una litografia de l’artista local, Andreu Maimó, amb el lema: Felanitx, ciutat del vi i la cultura.

La historiadora de l’Art, Amàlia Salas, va guiar una visita a la presó antiga als soterranis de l’Ajuntament, a l’església de Sant Miquel i a l’Estació Enològica.

Hi hagué una pausa per berenar a la Casa de Cultura, convidats per l’Ajuntament.

A les 12,15 hores es realitzà l’assemblea general ordinària, a l’auditori del Conservatori Professional de Música i Escola de Música i Dansa, amb la presència de 20 publicacions associades, on es donà compte dels informes de presidència i tresoreria per part de la junta directiva. Seguidament es lliuraren els XVII premis periodístics Premsa Forana, en els quals ha col·laborat la Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears. Finalment, Tomeu Martí, d’Ona Mediterrània, feu un breu parlament, proposant una col·laboració periodística a les nostres revistes tant en paper com digitals.

El setmanari Felanitx obsequià tots els presents amb una botella de vi de la terra.

Francina Armengol, presidenta del Govern, presidí el dinar de germanor El setmanari Felanitx posà a la disposició dels assistents un autocar per al trasllat cap a Portocolom, on es feu el dinar de companyonia al restaurant es Retorn. Hi foren presents la presidenta del Govern, Francina Armengol, junt al vicepresident del Consell, Francesc Miralles, el batle de Felanitx, Joan Xamena, i el regidor de Cultura, Xisco Duarte.

Un dinar amb 44 persones, amb presència d‘IB3 que en feu un reportatge, entrevistant els polítics i organitzadors de la diada.

A les 17 hores conclogué la diada i es retornà a Felanitx en autocar.

16

Entrega dels XVII Premis Periodístics Premsa Forana de Mallorca Felanitx, 11 de juny de 2016 Aquests premis han tingut una col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística de la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports, del Govern de les Illes Balears.

Es presentaren 50 treballs de 12 publicacions. El jurat estava compost per: Antoni Planas, director adjunt IdEB i Biel Huguet, president de l’ARA Balears. Es reuní el dia 30 de maig de 2016, i resolgué atorgar dits premis als següents treballs: REPORTATGE: Premi: DÍNGOLA. “El comte I d’Espanya; un monstre de carn i ossos”. De: Joan Munar i Fiol. Número 18, setembre 2015.

Finalista: COANEGRA. “Ritch Miller en la soledat de Son Fonoll”. De: Miquel Frontera Serra. Número 346, octubre 2015.

Finalista: TALAIA. “El Celler Cooperatiu de Felanitx espera ser rescatat de l’oblit i la degradació”. De: Elizabeth Sánchez. Número 82, juny de 2015.

ENTREVISTA: Premi: DIES I COSES. “Conversa amb madò Francisca de ses Aigües”. De: Joanet de sa Gerra, Francesc Antich. Número 166, maig-juny 2015.

Finalista: SA SELLA. “Sencellers amb iniciativa: Eva

Borràs del centre veterinari Son Batlet”. De: Joan Florit i Horrach. Número 143, abril-maig 2015.

Finalista: N’ALÍ. “Gabriel Ensenyat Pujol ens apropa la figura i l’obra de Ramon Llull”. De: Rafel Oliver Grammatico. Número 167, desembre 2015.

FOTOGRAFIA: Premi: SA SELLA. Portada. De: Jaume Perelló.

Número 145, octubre-desembre 2015.

Finalista: LLUCMAJOR DE PINTE EN AMPLE. Portada. De: Toni Catany. Número 382, desembre 2015.

Finalista: FENT CARRERANY. “Expressions” Portada. De: Margalida Mas Vicens. Número 350, octubre 2015.

OPINIÓ: Premi: TALAIA. “Tots som Charlie Hebdo”. De: Elizabeth Sánchez. Número 78, febrer 2015.

Finalista: BONA PAU. “Catalina Quetglas, sempre col·laboradora”. De: Onofre Arbona. Número 751, setembre 2015.

Finalista: ARRÒS AMB SALSETA. “Pavana per a una palmera difunta”. De: Antoni Pol. Número 217, juliol 2015.

DISSENY: Premi: COANEGRA. Portada del suplement Eleccions Municipals. De: Equip de redacció. Número 342, maig 2015.

Finalista: LLUCMAJOR DE PINTE EN AMPLE. Portada. De: Toni Garau. Número 375, abril 2015.

Finalista: DÍNGOLA. Portada. De: Jan Cortés i Patri Martín. Número 19, desembre 2015.

17

Horari d’atenció al públic dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Felanitx A s’Horta i Cas Concos disposam d’un nou sistema d’atenció al públic dels Serveis Socials pensat per aquelles persones que no poden desplaçar-se a les oficines de Felanitx i Portocolom. Per aquest motiu tenen a la seva disposició un telèfon per concertar cita amb la Treballadora Social. La Treballadora Social es desplaçarà a aquests nuclis el dia i l’hora acordat amb la persona interessada. Per concertar cita, poden telefonar al 971.82.52.39 els dilluns i dimecres d’11.30 a 13.30 hores.

Felanitx: dimarts i dijous de 10.30 h. a 14.00 h. al passeig Ramon Llull, 19, edifici de l’antiga Estació Enològica. Tel. 971.58.26.29.

Portocolom: dilluns i dimecres d’11.30 h. a 13.30 h. a la ronda Nadal Batle, baix la biblioteca. Tel. 971.82.52.39.

Horari d’estiu de les biblioteques L’horari del servei de biblioteques és el següent: Felanitx i Portocolom: juliol i agost, de dilluns a divendres de 9 a 14 hores.

Bon ús del servei de clavegueram Per garantir el bon funcionament de les xarxes i instal·lacions existents per a l’evacuació de les aigües residuals, es necessita la col·laboració de tota la ciutadania. No llenceu res per les canonades que no sigui biodegradable, tal com bastonets, bolquers, compreses, tovalloletes... Encara que l’envàs digui que es poden llençar pel vàter, aquests objectes provoquen molts de problemes al clavegueram i a les depuradores.

Mantenir la disponibilitat i regularitat del servei de clavegueram és tasca de tots, d’aquesta manera aconseguirem regular el bon funcionament d’aquest servei, evitarem perjudicis, avaries i interrupcions per causes de força major.

Subministrament d’aigua potable als nuclis de Portocolom i Cala Ferrera L’empresa EDAM S.L. ha comunicat a aquest Ajuntament la posada en funcionament dels nous recursos hídrics que abasteixen els nuclis urbans de Portocolom i Cala Ferrera, complint amb la qualitat exigida en el Reial Decret 140/2003 que regula els criteris sanitaris que han de complir les aigües de consum humà.

18

Ajudes per a millores d’accessibilitat de la Conselleria de Territori, Energia i Mobilitat En el BOIB núm. 51, de dia 23 d’abril de 2016, es publica l’extracte de convocatòria d’ajudes de rehabilitació d’habitatges per millorar-ne l’accessibilitat.

Poden ser beneficiaris d’aquesta ajuda les persones físiques amb discapacitat o majors de 65 anys.

Les sol·licituds s’han d’adreçar a la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge, tel. 971.17.73.00. Per a més informació, podeu dirigir-vos als Serveis Socials tel.

971.58.26.29.

Convocatòria d’ajudes econòmiques individuals a persones amb discapacitat de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials per a l’any 2016 Aquestes ajudes, publicades al BOIB nº 70 de 4 de juny de 2016, van adreçades a l’atenció dels problemes específics de persones declarades amb discapacitat física, psíquica i/o sensorial per tal de millorar la qualitat de vida i, en general, a la promoció del seu benestar social.

Termini: Es pot sol·licitar als Serveis Socials municipals fins dia 14 de juliol de 2016.

Requisits: -Estar empadronat a Mallorca.

-Tenir menys de 65 anys en la data de presentació de la sol·licitud.

-Tenir un grau reconegut de minusvalidesa igual o superior al 33%.

-Que la renda de la unitat econòmica de convivència del grup familiar no superi els següens ingressos anuals: • Unitat familiar d’un membre: 22.365,42 euros • U. f. de dos membres: 29.820,56 euros • U. f. de tres membres: 37.275,70 euros • U. f. de quatre membres o més: 44.730,84 euros L’ajuda sol.licitada ha de ser concordant amb la discapacitat de la persona sol.licitant.

Per més informació, dirigiu-vos als Serveis Socials.

Agraïment L’Ajuntament de Felanitx vol agrair la participació de la ciutadania a les festes de Sant Isidre i Cinquagesma de s’Horta i molt especialment a la comissió de festes que han fet un esforç i una gran labor per dur a terme tots els esdeveniments programats, als voluntaris per la seva dedicació i entusiasme, així com també a les empreses col·laboradores, perquè entre tots heu fet possible la celebració i commemoració d’aquestes festes patronals.

Es constitueix la Comissió d’Honors i Distincions de l’Ajuntament de Santanyí

S’ha acordat iniciar l’expedient per nomenar Josep Costa Fill Adoptiu de la Vila de Santanyí i han proposat atorgarli a Antònia Vicens la Medalla d’Or de la Ajuntament Vila de Santanyí.

Tal com es va aprovar en el darrer de Santanyí ple, s’han reunit per primera vegada tots els membres de la nova Comissió d’Honors i Distincions de l’Ajuntament de Santanyí que té l’objectiu d’analitzar i elegir personatges o entitats susceptibles de rebre possibles honors i distincions.

Després de la constitució oficial i la presentació del reglament, aquesta comissió presidida per la regidora de Cultura, Ricarda Vicens Schulhe i formada per Damià Rigo, Antoni Vidal Ferrando, Andreu Ponç Fullana, Joan Nadal Clar, Jaume Vallbona Bennàsser, Jaume Serra Adrover i Elena Rodríguez Fernández, han acordat iniciar l’expedient per nomenar Josep Costa, Fill Adoptiu de la Vila de Santanyí per Sant Andreu 2017, tenint en compte la seva trajectòria brillant, amb una llista de mèrits coneguda i reconeguda no només arreu de les Illes, sinó també fronteres enllà.

A més, la regidora de Cultura, Ricarda Vicens, proposa que enguany per Sant Andreu se li atorgui la Medalla d’Or de la Vila de Santanyí a Antònia Vicens per la seva gran trajectòria vital i professional i tenint en compte que sempre ha passejat per tot arreu i amb molt d’orgull el nom del seu poble natal, Santanyí.

L’Ajuntament i La Caixa renoven el conveni per cedir ajuts tècnics i assessorament professional per a persones amb dependència

L’Ajuntament de Santanyí i la Fundació Obra Social “La Caixa” han signat un conveni aquesta setmana per garantir la continuïtat del servei de préstec per a aquelles persones amb dependència que necessitin tant material com ajuda professional. Avui dia i gràcies al conveni amb la Fundació Obra Social “La Caixa”, l’Ajuntament disposa de 2 cadires de rodes, 1 caminador, 3 llits articulats i 3 grues.

Per tal de beneficiar-se d’aquest servei, els interessats hauran de fer la corresponent sol·licitud adreçada als Serveis Socials. Una vegada feta la valoració per part dels professionals, la sol·licitud es posarà en llista d’espera que mantindrà els criteris d’antiguitat. El treballador social realitzarà el lliurament i, a més, es farà un seguiment durant tot el procés.

Aquest servei de préstec es va crear perquè s’ha observat que l’ús que es fa d’aquests aparells tècnics dins una família és temporal i no s’empren quan deixen de ser necessaris. Per altra banda, la compra és molt costosa, tant si la despesa l’ha de fer la família com l’administració. Per aquest motiu, es pretén reciclar i reutilitzar aquest material perquè puguin accedir-hi les famílies que més ho necessitin.

Nova línia de transport entre Cala Llombards i Palma i millora horària a Cala Figuera i Cala Santanyí

Després de moltes reunions de la Direcció General de Tranports amb el regidor de Transports, Toni Matas, i la regidora de Seguretat, Maria Pons, anunciam que a partir de dimecres, 1 de juny, entra en vigor la nova línia 505 entre Cala Llombards, Santanyí, es Llombards, ses Salines i Campos (C/Nicolau Oliver Fullana).

La posada en marxa d’aquest nou servei s’afegeix a l’oferta existent de la L502 entre es Llombards, ses Salines i Campos en connexió amb Palma (línies 501 i 502), alhora que representa un nou servei de transport públic per a Cala Llombards.

D’altra banda, també s’ha reforçat l’oferta actual de la línia 503 (Cala Figuera - Cala Santanyí - Son Moja - Santanyí) en 2 expedicions addicionals.

5 usuaris formen part del nou programa de col·laboracions socials de l’Ajuntament

La Regidoria de Serveis Socials de l’Ajuntament de Santanyí, a través del Servei d’Ocupació, ha tornat a posar en marxa el programa de “Col·laboracions Socials” aquest mes de maig. Es tracta d’un contracte temporal per a cinc persones que es trobaven a l’atur i cobraven un subsidi que no passava els 400 euros. Ara i durant cinc mesos, aquests cinc santanyiners col·laboraran amb aquest nou projecte titulat “Recuperació de zones verdes i espais públics”.

L’Ajuntament signa un conveni per als residents de Santanyí que utilitzin el transport púbic de Palma

A més dels estudiants, els residents, els menors, els discapacitats, els membres d’una família nombrosa o la gent gran, obtindran descomptes de fins al 75%.

L’Ajuntament de Santanyí signà l’any 2014 un conveni amb l’Ajuntament de Palma i l’Empresa Municipal Transport de Palma (EMT) per cobrir part del cost dels bitllets de tranport que utilitzaven molts joves estudiants de Santanyí per Palma. A partir d’ara, gràcies a un nou acord afegit al conveni que ha firmat a Palma el batle de Santanyí, Llorenç Galmés, a més dels estudiants majors de 16 anys, l’Ajuntament també subvencionarà part del cost del bitllet als residents del municipi de Santanyí, als menors, als discapacitats, a les famílies nombroses i a la gent gran.

8 joves del municipi finalitzen amb èxit el programa d’inserció al món laboral ALTER

Coincidint amb la clausura del curs escolar, el batle de Santanyí, Llorenç Galmés, i el regidor de Serveis Socials, Antoni Matas, han entregat els diplomes que certifiquen la finalització del programa ALTER. Es tracta d’un projecte d’educació i integració social desenvolupat pel Govern de les Illes Balears i l’Ajuntament de Santanyí que ofereix una formació pràctica i funcional a joves que tenen dificultats per assolir els objectius de l’Educació Secundària Obligatòria.

L’objectiu és reincorporar els joves en una educació que havien abandonat i/o promoure’n l’entrada al mercat laboral fent pràctiques a diferents empreses del municipi.

L’Ajuntament de Santanyí encomana el servei de neteja i manteniment de platges a l’empresa municipal SEMDESA

A partir del mes de juny, l’empresa municipal SEMDESA serà l’encarregada de gestionar el servei de neteja i manteniment de platges de tot el municipi de Santanyí. Per aquest motiu, l’Ajuntament aprovà el 14 de juny una modificació de crèdit per a transferir 80.000 euros a l’empresa municipal amb l’objectiu de millorar aquest servei. La finalitat d’aquesta nova proposta és poder augmentar el servei, millorar la neteja i dur un control més exhaustiu de la gestió. Cal remarcar que l’empresa municipal SEMDESA disposa d’una plantilla molt més àmplia tant de personal com de mitjans que la Brigada Municipal, els encarregats fins aleshores de dur la gestió de la neteja i manteniment de platges.

19

Opinió

Antenes als campanars Per C. Vallbona

En els darrers mesos s’han instal·lat unes antenes als campanars de les esglésies de Santanyí i de Calonge, unes antenes repetidores de wifi de l’empresa Ib-Red, que serveixen per connectar-se a internet als seus clients, sense necessitat de cables. A s’Alqueria Blanca ja fa anys que compten amb aquestes antenes als seus campanars.

Per poder col·locar aquestes antenes, la companyia ha de pagar un lloguer a la parròquia, que és de l’ordre d’un centenar d’euros mensuals cada una.

Aquest fet ha estat polèmic, especialment a Santanyí, on s’han arreplegat signatures perquè fossin retirades, campanya iniciada pel grup polític PI i recolzada pel PSOE. En resposta a les queixes, les antenes han estat retirades del campanar de Santanyí, alhora que l’Administració Diocesana emetia un comunicat que deia: “En relació a les reaccions polítiques i populars suscitades per la col·locació d’unes antenes de wifi, com les que molta de gent té a casa i sense cap perill per a la salut, al campanar de l’església parroquial de St. Andreu de Santanyí, des del Bisbat hem de comunicar que dites antenes seran retirades temporalment per tal d’estudiar la forma d’instal·lar-les de la manera més adient i manco impactant possible.” Per la seva banda, l’Ajuntament de Santanyí es comprometé a comprovar que totes les autoritzacions estan en regla.

Unes setmanes després, l’associació de conservació del patrimoni ARCA va denunciar les antenes que resten a Calonge i a s’Alqueria Blanca, al departament de Patrimoni del Consell de Mallorca.

electromagnètiques: els mòbils, la ràdio, la televisió, el radar, tots els comandaments a distància... La diferència entre uns i altres està en la freqüència de la radiació i en la potència de la senyal. Pel que fa a la freqüència, la ràdio i la televisió són les senyals amb menor freqüència i tenen un efecte insignificant sobre el cos humà. Els telèfons mòbils antics i les seves antenes empren una freqüència superior (fins a 1,8 GHz), i encara més els de darrera generació que operen amb tecnologia 3G o 4G (fins a 2,6 GHz), i finalment la tecnologia WiMax que empra freqüències de 3,5 GHz. Segons la pàgina web d’IbRed, la seva xarxa opera entre els 2,6 i els 3,5 GHz, és a dir, a elevades freqüències. A major freqüència, més radiació absorbeix el cos i més perjudicial pot ser sobre la salut. Però un altre factor a tenir en compte és la potència de la senyal: tot i que no és exacte, podem considerar que com més gros és l’aparell, més potent deu ser. Per tant, les antenes de telefonia mòbil i els repetidors de televisió de Sant Salvador semblen bastant més potents que les antenes del campanar, i a la vegada aquestes són molt més potents que un telèfon mòbil o el router que cadascú té a ca seva. Per acabarho de complicar, a més de la freqüència i la potència, dos factors també molt importants per a la salut són el temps d’exposició i la distància: com més a prop del cos tenim un d’aquests aparells en marxa, més ens afectarà. No és el mateix un mòbil que el duim tot el dia al damunt que una antena a més de 40 metres de distància.

No es pot dir que les radiacions no afecten el cos humà (per alguna cosa ens recomanen dormir amb el Per saber-ne un poc més de tot això: mòbil i el wifi apagats), però aquests efectes poden variar molt, des de provocar un lleuger augment de * Estam envoltats d’aparells que emeten ones la temperatura de la pell, fins a alterar el sistema

20

immunitari, nerviós, etc. o fins i tot provocar un càncer en els casos més extrems. S’han fet molts estudis sobre la relació entre les radiacions i el càncer, però fins ara els resultats no són concloents. Hi ha molta controvèrsia al voltant d’aquest tema, perquè mentre uns insisteixen que no hi ha cap risc per a la salut (sovint amb interessos econòmics pel mig), altres demanen que mentre no es demostri la innocuïtat total d’aquests aparells, hi hagi més precaució i es disminueixi la contaminació electromagnètica al nostre voltant. * El benefici social d’aquestes antenes és evident però bastant restringit. Els beneficiaris o clients d’IbRed solen ser persones que viuen a zones rurals on no arriba el cablejat de telèfon, i la cobertura que els donen aquestes antenes i repetidors els permeten connectar-se a internet sense cables. La majoria de la gent disposa de sistemes més barats i eficients per tenir internet. * Les esglésies tant de Santanyí com de Calonge i de s’Alqueria, estan incloses al Catàleg de Béns Patrimonials del Municipi de Santanyí, amb el nivell de protecció màxim. La Llei de Patrimoni Històric de les Illes Balears, per a aquest tipus béns prohibeix la col·locació d’elements i instal·lacions permanents que rompin l’estructuració o composició de la façana, i que en tot cas s’han de situar a llocs on no en perjudiquin la imatge o contemplació. Correspon al departament de Patrimoni Consell de Mallorca determinar si aquestes antenes es poden col·locar o no, però sembla evident que les antenes són ben visibles sobre els edificis més importants que tenim al poble. * L’església té un paper clau en la conservació del patrimoni local, potser superior al de qualsevol institució pública. És cert que per a reparacions importants sol rebre ajudes de les institucions, però són moltes les tasques de manteniment que s’han de fer dia a dia en edificis que solen ser grans, antics i amb elevat valor històric i artístic. Quasi tots els doblers s’obtenen de les recaptacions dels fidels, i fins i tot la seva construcció de vegades ha estat 100 % obra dels feligresos. És possible que les aportacions dels fidels hagin disminuït en les darreres dècades, i per això és comprensible i legítim que se cerquin vies de finançament alternatives. Però en tractar-se d’un tema polèmic com les antenes, potser el benefici no ho paga; estaria bé donar veu als feligresos per saber-ne l’opinió. * La pressió ciutadana i política ha fet que a Santanyí s’hagin retirat les antenes (temporalment). Tant als polítics com al Bisbat volem dir-los que si les antenes no són bones per a la gent de Santanyí, tampoc ho són per a la gent de s’Alqueria i de Calonge.

Els robatoris no ens deixen dormir Per Francisca Roig Nicolau Si giram la vista uns anys enrere, quedaríem sorpresos del que està passant avui dia, com per exemple el fet d’haver de tancar les portes en clau, per anar a collir julivert al corral.

I és que al llarg dels darrers mesos als petits llogarets de s’Horta, Calonge i els voltants, han sofert un nombre molt considerable de robatoris. Per aquest motiu la gent viu amb la gran por de qui serà el següent.

En alguns d’aquests casos han identificat els culpables, per desgràcia en d’altres no. Les estratègies que han seguit per entrar a les cases són similars, tot i que no són els mateixos individus, ni tan sols segueixen el mateix protocol, ja que no tenen en compte si és de dia o de nit, per tant el fet de no tenir un patró al que poder-nos adherir per protegir-nos ens produeix una major sensació d’inesguretat.

La veritat és que no és per menys, per molt que pensem no esbrinarem la raó per la qual hi ha persones amb la sang freda de cometre aquestes aberracions. No és el simple fet de les pèrdues materials el que més preocupa, sinó la sensació que et queda a dintre en no poder estar segur ni tan sols dins les quatre parets de ca teva.

A més de la quantitat de notícies desagradables que rebem dia rere dia al telediari, successos propers i d’altres llunyans, arriben a afectar-nos d’una manera inimaginable, i és que com diu la meva pdrina “al·lotets, el món trabuca!”.

Però, i on és l’arrel del problema? I el més important, quina és la solució? Per molt que m’agradaria, no tinc resposta a aquestes preguntes. Però si pens que la unió fa la força i que si junts treballam per millorar aquesta situació, ho aconseguirem. I ja no parl a nivell mundial, sinó a nivell singular de poble, els veïns hem d’ajuntar-nos i cercar solucions, per posar punt i final a tals injustícies.

Avda. Bèlgica, 3 Cala d’Or

tel. 971 643 740

21

Santanyí té set ...

Per Catalina E.T. Als santanyiners, molt sovint ens passa que, amb els peus sobre la terra seca, esperem en va la pluja mirant cap al cel. En canvi, ens entusiasma veure com apareixen ats niguls acaramullats i el cel torna fosc, gaudim en sentir les bufades de vent humit sobre la nostra pell, botem d’alegria escoltant el renou de la pluja i en veure córrer l’aigua, mentre alenem profundament l’olor de la terra humida. Sortiran els caragols!

Santa Escolàstica, des del seu racó solitari, al puig de Consolació, ha estat secular, intensa i tossudament invocada pel poble de Santanyí, castigat per les insuportables sequeres que tant l’han fet patir. Així ho contà en Bernat Vidal i Tomàs1, el 1947, quan es compliren els 200 anys de la sequera de 1747 que va deixar la terra clivellada i obligà a dur el bestiar, gros i petit, assedegat al límit, a fora vila fins a trobar llocs on poder-lo abeurar.

Santanyí en va patir de set.

El mateix Bernat Vidal li va dedicar a la santa uns gloriosos goigs, que a l’estrofa IX reciten: Puig que als vostres manaments, se sotmeten neus i llamps, feis dòcils pluges i vents a la set dels nostres camps.

Pagesos, sempre, invocau per pluja a la santa, amb zel.

Té Escolàstica la clau de les fontanes del cel.2 I és que aquest territori del Migjorn de Mallorca, és un dels més secs de les nostres Illes. Aquí plou poc: una mitjana de 400 mm l’any, just dos pams d’aigua per damunt la terra repartits en tot l’any.

No tenim ni de lluny la mateixa quantitat d’aigua que a la Serra de Tramuntana ni tampoc la del Llevant. A Escorca, al Monestir de Lluc, hi plou més de tres vegades que a ca nostra, una mitjana de 1.342 mm l’any, mentre la mitjana a Mallorca és de 625 mm. Aquestes variacions són pròpies del clima mediterrani, molt influenciat per la latitud i per l’alçada. Als llocs més alts hi plou més i com més al sud, menys. Santanyí és baix i som a la part de migjorn: el sud.

Per què plou? Quines són les condicions que afavoreixen la pluja?

A Santanyí, els vents que duen més aigua són els de garbí i els de llevant. Els de garbí arrosseguen els núvols que es formen a les depressions de l’Atlàntic, travessen la Península i ens arriben per ponent, però desgastats, quan ja han deixat anar molta part de l’aigua en el seu 22

viatge.

Els vents de llevant són els que arriben d’un llarg trajecte pel Mediterrani, en el transcurs del qual s’han anat carregant d’aigua. Duen aire tebi i si es troben al damunt nostre amb aires més freds, la humitat es condensa i plou, sovint amb fúria. Això succeeix sobretot a la tardor, quan arriben les tempestes. El mes d’octubre acostuma a ser el més plujós, amb precipitacions del 60% de la pluja anual. La quantitat de pluja, a ca nostra, és màxima a la tardor, moderada a l’hivern, menor a la primavera i quan és mínima és al mes de juliol.

La pluja de fang, que tant molesta als admiradors de persianes netes, ens la du el vent del sud. Es tracta d’arena del desert del Sàhara, quan allà la tempesta aixeca la pols i el vent bufa de sud a nord, la du cap a nosaltres, i barrejada amb la pluja, deixa sobre les cases, els carrers i els cotxes el seu dolç color rosat.

I les sequeres? Com arriben?

Els meteoròlegs i climatòlegs han trobat diferents models que expliquen l’existència d’èpoques en què la pluja disminueix fortament en algunes zones alhora que es desvia cap a altres indrets, sovint llunyans: una sequera a Mallorca pot correspondre a pluges intenses al nord d’Europa. Per trobar aquestes explicacions han hagut de considerar àrees molt extenses del planeta durant llargs períodes de temps.

Tanmateix encara no poden preveure el que succeirà a llarg termini perquè les variacions atmosfèriques són d’una gran complexitat, els canvis que les originen són d’origen caòtic, i els efectes difícilment previsibles, com que una ínfima variació de les condicions pot tenir grans conseqüències, com descriu el proverbi xinès “el batec de les ales d’una papallona es pot percebre a l’altra banda del món”.

En el segle XX, a Mallorca hem tingut sis grans episodis de sequera, de durades d’aproximadament 4 anys, així que, podem pensar que corresponen a un fenomen cíclic, tot i que es repeteix amb una freqüència variable3.

Més a curt termini, amb les dades que disposem de l’estació meteorològica de Santanyí4, a partir del 2010, veiem que després dels anys 2010 i 2011, extremadament secs, vingueren dos anys plujosos, el 2012 amb 701,8 mm i el 2013 amb 565,6 mm. Els dos darrers anys, 2014 i 2015, amb 320 i 339 mm respectivament, han estat molt secs: ens ha mancat el 20% de pluja respecte a la mitjana. El 2016, arribat el mes de juny, segueix la mateixa tendència. Tot indica que ens trobem en una gran sequera.

Les tendències del clima, que es consideren de forma molt més àmplia que els fenòmens meteorològics, actualment es relacionen amb el temut canvi climàtic,

Palma, ciutat de llegenda Per Domènec

pel qual, amb l’augment de temperatura del planeta, està provocant desgels, augment del nivell de l’oceans i dels mars i extremant els fenòmens meteorològics com pluges o sequeres molt intenses. En aquest context, un estudi de la NASA5 ha descobert que Xipre, Israel, Jordània, el Líban, Palestina, Síria i Turquia des del segle XII no havien estat mai tan àrids com ara.

Tanmateix, no sembla que en cap moment pensem de quina manera la manca de l’aigua ens pot arribar a afectar, a nosaltres, que a la xarxa del nostre municipi no disposem d’aigua potable, per sobreexplotació de l’aigua dels pous que ens serveixen. No hauríem d’anar més alerta? No sigui que el dia que no en quedi, haguem d’invocar a Santa Escolàstica i ja no mos escolti: Escolàstica gloriosa, no mos deixeu patir set!!!

1.Bernat Vidal i Tomàs, La Almudaina, dia 29 de novembre de 1947.

2. Bernat Vidal i Tomàs, Goigs en llaor de Santa Escolàstica.

3. J.A. Guijarro. Tendencias en la precipitación del litoral mediterráneo español. Instituto Nacional de Meteorología, C. Met. en Illes Balears, Palma de Mallorca.

4. Balearsméteo. http://www.meteodemallorca.com/santanyi/ estadisticas.php 5. http://www.eatglobe.es/news/drought/1496-middle-eastworst-drought-in-900-years.html

Les llegendes de la ciutat de Palma, amb text de Gaspar Valero i il·lustracions del santanyiner Llorenç Garrit: Ha estat editat per Lleonar Muntaner editorial; constitueix una proposta lúdica i alhora educativa (pedagogia ambiental urbana) pels infants i els adults que un dia en van ser.

En Gaspar Valero ens convida a trescar per Ciutat, acompanyats de les veus antigues; llegendes, rondalles, i cantarelles.... Hi trobarem 12 de les més rellevants, que ens plantegen 12 passejades pel barri antic de Ciutat. I gràcies a la mà estètica de l’artista Garrit s’aconsegueix traduir en color i dibuix aquests mots que les apropen als més menuts.

Es tracta d’una reivindicació del paper didàctic de les nostres llegendes, les quals ens comuniquen aspectes senzills, fragments de la vida quotidiana d’èpoques remotes, que sovint acaben desvetllant un somriure. D’això es tracta, en definitiva, de conèixer la lletra menuda d’altres temps passats i de recórrer, com si es tractés d’una heroica aventura, els racons de la nostra ciutat amb els ulls de na Margalida i en Tòfol, dos nins, que tresquen en aquesta Ciutat de llegenda amb els seus companys i professors.

Gaspar Valero i Llorenç Garrit, autor i il· lustrador de Palma ciutat de llegenda.

Per tot plegat, us recomanem, de bon de veres, la lectura d’aquests mites de la cultura popular i, alhora, els poseu en pràctica trepitjant i descobrint l’esperit ancestral de la ciutat de Mallorca, per tal de reivindicar aquests elements com a autèntics senyals d’identitat cultural.

Resum meteorològic: Abril 2016

Abril 2016

Temperatura: mínima dia 3 10º - màxima dia 17 17º Humitat: mínima dia 14 29% - màxima dia 21 78% Maig

2016

Temperatura: mínima dia 1 i 2 11º - màxima dia 30 28,5º Humitat: mínima dia 1 i 4 23% - màxima dia 09 80%

Pluja Març 2016 dia l/m2 01........................25,0 02..........................1,0 05..........................6,5 08..........................6,5 28..........................6,5 TOTAL.............45,5

Maig 2016 dia l/m2 01..........................4,0 06..........................2,0 07........................37,5 TOTAL.............43,5

(Dades obtingudes i facilitades per Gregori Suau a Can Jordi) 23

Conversa amb ... madò Maria Adrover Palmer des Puig de sa Figuera Per Margalida Rigo Una persona que supera la centúria té molts d’anys, i amb ells moltes vivències. Ha vist passar per davant molts d’esdeveniments, molts de canvis, moltes modes, en definitiva ha acumulat tantes experiències que d’ella podem dir que és un sac de ciència.

Al número 171 corresponent a març-abril d’aquest any, recollírem la notícia del seu centenari en unes poques línies que ens feren arribar els seus familiars: Maria va néixer dia 16 de gener de l’any 1916, era la tercera de sis germans. Els seus primers anys els va passar a una casa del Puig de sa Figuera, una casa de fora vila entre s’Horta i es Carritxó. Filla de Bonaventura Palmer Adrover i Rafel Adrover Maimó, que es dedicaven a la pagesia. Ella, cada dia anava a

Madò Maria amb la seva renéta Aina, filla de na Pilar.

l’escola de s’Horta, a ca ses monges.

El fet que els pares fossin pagesos va fer que durant uns anys visquessin a diferents possessions, fent de missatges. Son Vaquer (Vilafranca), Son Menut (Felanitx), sa Galera (Cas Concos), Son Baco (Campos) per finalment tornar al Puig de sa Figuera.

Na Maria es va casar amb Jaume Barceló Roig i van anar a viure a Can Cans a la barriada de Son Barceló molt a prop des Carritxó. Na Maria i en Jaume tingueren tres fills, n’Antònia, en Toni i na Maria.

Actualment viu a Cala d’Or amb la seva filla major n’Antònia i té deu néts i cinc renéts. Amb 100 anys manté una salut de ferro i el cap ben clar.

Ara, en poc temps, a la contrada hi ha hagut mitja dotzena de centenàries i, mig de veres mig de broma, pensarem, una centenària més als nostres llogarets! A veure si serà ver el que ens diuen alguns dels professionals de la sanitat, que aquestes terres de prop de la mar tenen l’elixir de la vida eterna? A madò Maria li hem de fer una entrevista el més prest possible.

I així fou, anàrem a ca seva per posar-nos en contacte amb ella i fixar un dia per tornar-hi i parlar amb més tranquil·litat. Per desgràcia, la vida ens depara una mala jugada i, malgrat el seu bon estat de salut, pocs dies després ens deixà per sempre. Ara idò, us transcrivim unes notes que agafàrem el dia que la visitàrem: Madò Maria, i vós on vàreu néixer?

Vaig néixer a s’Horta, en es Puig de sa Figuera, un grup de cases de sa família que hi ha a sa falda des puig de sa Torre d’en Pintat (entre s’Horta i es Carritxó).

Som filla d’en Rafel Adrover Maimó i de na Bonaventura Palmer Adrover, som sa tercera de sis germans: en Joan, en Toni, enRafel, n’Andeu i na Francisca.

Madò Maria quan era jove, molt joveneta (1927 ?)

24

Què recordau de l’escola?

Anava a escola a s’Horta a ca ses monges amb Sor Maria dels Àngels. I en aquell temps a escola ens ensenyaven oracions i res pus.

Dels al·lots i nines que hi anàvem junts record es de ca madò Coloma, na Francisca Batleta i en Biel Reus que estaven en es Clot des Pou i en Toni Rigo de Can Corraler o es Serral que fou sogre de na Miquela de Can Company.

Quan vaig ser més gran estàvem a sa possessió de Son Vaquer amb en Miquel Fava. Com que havíem tornat grans i podíem fer més feina, anàrem a un lloc més gran i passàrem a arrendar Son Menut, més tard anàrem a sa Galera a Cas Concos i a continuació a Ca n’Alou.

Estant a Ca n’Alou em vaig casar i anàrem a viure a Can Cans a Son Barceló i allà vaig estar fins que vaig ser major i vaig venir a viure a Cala d’Or amb sa filla.

Com funcionava un arrendament?

Es arrendaments solien ser per uns cinc anys més o manco. Quan tenies un lloc arrendat no et podien treure defora fins que acabava es contracte. Després varen canviar ses lleis i sa cosa va canviar.

Una altra cosa eren es amitgers. En aquest cas es senyors i es amitgers es repartien totes ses despeses. Un posava D’esquerra a dreta: en Joan, son pare, ella na Maria, en Rafel, sa mare, i na sa terra i s’altre sa feina. En aquell temps Francisca (manquen 2 germans que no havien nascut). deien: Un amitger ha de fer tota la feina, un Més endavant vaig anar una temporada a escola a es braç pes senyor, i s’altre per ell.

Me pareix que es arrendadors d’una possessió Carritxó, però aviat es pares ja ens varen posar a fer feina mitjana pagaven devers 1.000 duros. per ajudar a la casa, saps que n’hi havia de necessitats!

Estant a sa Galera, quan ens n’anàrem crec que varen No era com ara. Jo era sa més petita i me planyien un voler es mul i s’arada amb rodes i ho deixàrem. poc.

I de la vostra infantesa, quins records teniu?

Record que hi havia una monja que es passejava per ses cases on hi havia malalts. I un dia li va dir a ma mare si li podria donar dinar i també li va demanar una forqueta. Ma mare n’hi va donar una i record que ella va anar a menjar davall un garrover tota sola. En aquell temps, ses monges se separaven de s’altra gent a s’hora de menjar. Saps quina cosa tan estranya que va ser per jo.

També record que una vegada vaig veure dues dones que no tenien per menjar i anaven de casa en casa demanant menjar per la Gràcia de Déu. Saps que n’hi havia de rusca.

I de més grandeta?

No ens ho passàvem com ara, però jo tenc records que vaig ser molt feliç. Era molt balladora. I es meus germans, en Toni i en Joan eren sonadors, ells sonaven sa guitarra. Es llogaven per anar onsevulla a sonar en es balls i els donaven un duro.

De sonadors a Cas Concos hi havia en Toni Llarg, en Jeroni Culleret, en Jaume Estepoll i el violiner Xet. De violinista crec que no n’hi havia d’altre.

També record es salers que sortien a cantar per ses cases es dia de Pasqua i després feien un dinar amb allò que havien recaptat. D’alguns salers que ara me’n record eren es de Can Roig, es de Can Gomila, i es de Cas Ferrers.

Vet aquí una cançó que ara me ve a sa memòria : Noltros som quatre salers que no havíem cantat mai si voleu venir en es ball donau-nos panada i no més.

Vàreu néixer al Puig de sa Figuera, on vàreu anar després?

On vos vàreu casar?

Em vaig casar a la Vila amb en Jaume de Can Cans, i me vaig casar molt dematí, abans de sortir es sol, encara no hi veien.

De casats, primer anàrem a viure a Can Cans, després a Son Sureda, on va néixer na Maria, a Can Rave, a Can Vorera i després ja anàrem a viure a Son Barceló.

Jo he tengut tres fills, n’Antònia, en Toni i na Maria, i a dia d’avui ja tenc deu néts i cinc renéts!

Quan em vaig casar vaig estar molt bé. En Jaume anava a fer feina i jo me’n vaig poder cuidar de sa meva sogra i des meus fills. I sempre vaig estar molt bé amb es veïnats! Érem molt amics amb sa senyora de Son Barceló.

Ells tenien tres filles i dos fills i sempre eren a jugar per ca nostra. També se’n duien es nostres fills a jugar a ca seva. Noltros ens cuidàvem de sa seva possessió i tenien amitger.

Aquella vida l’he enyorada molt, aquelles famílies de Can Bordoy, Son Barceló, es Molí (de can Boira), Can Banús, Can Torres…

En aquell temps, per aprofitar ses terres feien una casa aferrada a una altra, i estaven de dues en dues.

I com era la gent?

La gent era molt familiar. Quan estàvem en es Carritxó record que es joves d’aquell temps encara no tenien moto i sa gent des barri es va ajuntar per comprar una moto a ses monges. Sor Rosa es passejava amunt i avall per ses cases de fora vila amb una Lambreta. Això devia ser devers l’any 1955. Els joves en duien dol que sa monja tengués moto i ells no.

Què trobau de sa vida d’avui en dia?

Que per molt que remenin sa troca, ja no ho compondran. No és que vulgui cridar es mal, sols vull dir el que hi trob.

25

Conversa amb... na Xisca Domínguez

Na Xisca entretén els nins fent polseres.

Per Antoni Caldentey Na Xisca Domínguez Estelrich és una curiablanquera nascuda el 1884. Ha estudiat magisteri de l’especialitat d’infantil. L’any 2011 va pariticipar en un projecte de cooperació als campaments de refugiats saharauis. Hi va anar amb un projecte d’obertura d’una escola. Ara hem sabut que ha estat ajudant els refugiats a Grècia que fugen de la guerra de Síria i ens ha interessat perquè ens conti de primera mà què passa allà i què hi ha fet.

-Qui sou els que ajudau des de Mallorca els refugiats que intenten entrar a Europa?

Som una plataforma que se diu “Sóller amb els refugiats”.

El mes de setembre es va convocar la primera reunió per constituir una plataforma davant la necessitat de voler ajudar i veure el drama del que estava passant.

Aquest dia va coincidir amb la mort de n’Aylan, el nin de Síria mort a la platja, l’imatge del qual va fer la volta al món.

La idea inicial era fer un grup per ajudar aquí, ja que Sóller ja tenia experiència amb refugiats de l’antiga Iugoslàvia.

-Veig que sou un bon grup, perquè amb vosaltres ha col·laborat molta gent en la recapta i cessió de diners i material. Ens pots esmentar algunes iniciatives i donacions rellevants?

La gent s’hi ha abocat molt i ha col·laborat de manera incondicional. Hi ha hagut moltes ajudes econòmiques a títol personal, com també puc anomenar de la FETEUGT que ens donà la caixa de resistència de la vaga de docents. També s’han fet donacions d’objectes amb els quals vam poder fer una tómbola.

-Què hi havia dins cada motxilla solidària?

El primer cop que vam anar a Idomeni ens vam centrar en fer motxilles solidàries de primeres necessitats per a infants. Dins cada motxilla hi havia bolquers, llet en pols, sabó, esponges de dutxa... I les segones eren motxilles amb productes de necessitats bàsiques com compreses, escuma d’afaitar, mocadors de paper, xampú, sabó per rentar roba, pasta i raspalls de fer dents netes...

-Quantes motxilles es varen apadrinar?

La primera vegada 938 motxilles i 582, la segona.

-I, a part de les motxilles, els repartíreu altres coses?

Sí, per exemple els vam comprar aigua, 2.268 litres; llet, 660 litres; verdures, fruita, ulleres de sol, crema hidratant i de sol, sabates...

-En comparació a Mallorca, són barats els queviures a Grècia?

Sí, ho són. Comprant allà podem comprar més

Cotxe carregat de motxilles a punt per dur-les a repartir als campaments.

26

productes que si ens els emportàssim des d’aquí. D’altra banda, fent-ho així també ajudam la petita empresa grega que ha patit una gran recessió aquests darrers anys.

-Sabem que els components de la vostra expedició us vau pagar el viatge de la vostra butxaca. Però on dormíeu?

No només l’avió, també les dietes, el lloguer del cotxe, l’hostal i qualsevol altra cosa que haguéssim de menester.

-Ja hem vist què ha decidit fer l’estament polític helè amb els refugiats del port del Pireu o els de l’aeroport. Però quina és l’opinió de la societat civil d’Idomeni quan veien el que fèieu?

Estàvem a un camp de refugiats, allà només hi havia refugiats i voluntaris. Però sí que vull destacar l’actitud solidària que notàvem del poble grec quan anàvem a comprar a Polikastro o a Tessalònica, que eren les dues ciutats més properes al camp de refugiats d’Idomeni.

-A part de repartir bosses i aliments, vau fer activitas lúdiques. En què consistien?

Sí: polseres, jocs d’aigua amb globus, cantar...

-El alts caps europeus han fet moltes cucaveles per evitar l’entrada de refugiats: lleis, barreres de filferro, repressions, etc. I ara hi ha varis camps de refugiats que s’han fet famosos per tristes raons. Em ve al cap Calais pel salt del nord de França pel canal de la Mànega a Dover al Regne Unit. O Rösze a Hongria pel pas a Sèrbia amb aquella periodista fanàtica que pegava coces... Quina és la història d’Idomeni? És una història trista, és la història on es van perdent de mica en mica l’esperança i la il·lusió d’arribar a una Europa que els aculli d’una manera digna. Després d’un llarg viatge pel qual han arribat a pagar entre 800 i 1500 euros, depenent de l’estat marítim la nit que feien el trajecte.

A més, durant el segon viatge, ja ens vàrem topar amb el desallotjament del camp, ja no ens deixaven entrar per dur-los aigua i menjar i vèiem com els ficaven dins un bus per dur-los a camps militars.

-Quants refugiats hi havia?

Aproximadament uns 12.000 refugiats. Imagina’t

Fotografia del cooperant Toni Garau.

Aquesta imatge corespon al segon viatge.

Els refugiats no tenien aigua per beure ni per rentar-se. Ells els compraren garrafes d’aigua i dins aquesta caixa amb la que els havien duit fruita la mare renta el seu fill.

12.000 refugiats i 15 dutxes.

-D’on venien aquests refugiats? M’imagín que l’èxode fraternitza els companys de camí. Però, hi ha diferències entre refugiats de distintes nacionalitats?

Majoritàriament venien des de Síria, però també hi havia afganesos i paquistanesos, però manco. I allà s’agrupen segons el lloc de procedència.

-Quines altres organitzacions no governamentals hi havia? Quines governamentals? Quins serveis oferien?

El campament funcionava bàsicament amb voluntaris independents, però també hi havia Metges sense Fronteres i Metges de Món, que ajudaven amb la part sanitària.

-El 26 de maig el govern grec desmantella el campament. On han anat a parar aquestes dotze mil persones?

27

Campament a posta de sol.

Algunes a campaments militars, altres a campaments com a Idomeni, però a altres llocs, com el d’Eko o el d’Hotel Hara.

-Algun record inoblidable?

Tots els records són inoblidables. Em qued amb els bons, una mirada i un somriure.

-Bé, veim que això encara no ha acabat. Teniu en ment altra sortida?

Sí, el mes de juliol tenim en ment tornar-hi amb el mateix projecte de motxilles solidàries.

- Ànims, Xisca. La feina que feis no té preu!

Dos nins i una garrafa d’aigua.

Vàrem trobar un eriçó, just abans els haviem repartit gorres i ulleres de sol per protegir-se de la calor i el sol, i varen disfres· sar l’eriçó.

28

26 de juny de 2016

Congrés dels Diputats

PP PSOE Units Podem MÉS Podem IUMés UPeC Ciutadans El Pi SI PACMA Altres Blancs Nuls TOTAL Participació Abstenció Electors

Total vots 2.067 918

Santanyí 2016 44,37% 19,70%

856

18,37%

2015 39,27% 18,70% 16,86% 7,13%

540 _ 139 58 34 47 60 4.719 4.719 2.451 7.170

11,59% _ 2,98% 1,24% 0,73% 1,01%

100,00% 65,82% 34,18%

10,45% 4,35% _ 0,66% 1,11% 0,94%

100,00% 66,05% 33,95% 7.170

Resultats de

Felanitx i

Eleccions generals

Santanyí

Senat Catalina Soler Torres (PP) Miguel Angel Ramis Socías (PP) Natalia Troya Isern (PSOE) Francisco Ducrós Salvá (PSOE) Margarita Quetglas Quesada (PODEMOS) Juan José Martínez Riera (EUIB) Francisco Javier Giménez Borrás (C’s) Laura Rodeño Hernández (C’s) Josep de Luis Ferrer (SI) Maria Loreto Amorós i Rotger (SI) Diana María Martín Hemphala (PACMA) Arturo Arévalo González (PACMA) Altres Vots en blanc Vots nuls Participació Abstenció Electors

1,18%

Total vots 2.872 1.535

Felanitx 2016 39,31% 21,01%

1.499

20,52%

2015 32,25% 19,92% 15,63% 12,95%

815 _ 353 90 54 88 79 7.385 7.385 4.160 11.545

11,16% _ 4,83% 1,23% 0,74% 1,20%

100,00% 63,97% 36,03%

9,97% 5,11% _ 0,69% 1,39% 1,10%

100,00% 67,62% 32,38% 11.575

1,68%

Santanyí Felanitx Total vots % Total vots % 2026 23,20% 2857 21,01% 2044 23,41% 2784 20,48% 956 10,95% 1522 11,19% 896 10,26% 1421 10,45% 773 8,85% 1344 9,88% 668 7,65% 1199 8,82% 426 4,88% 608 4,47% 382 4,37% 565 4,16% 142 1,63% 428 3,15% 116 1,33% 361 2,65% 84 0,96% 136 1,00% 54 0,62% 92 0,68% 62 0,71% 113 0,83% 103 1,18% 167 1,23% 138

232

4705 65,62% 7344 63,61% 2465 34,38% 4201 36,39% 7.170

11.545

Mesa electoral de Calonge constituida per la 1a vocal Car· men Campos, la 2a vocal Rosa Maria Company i el president Maties Adrover.

29

Pregó de festes de s’Horta 2016 Per Jaume Binimelis Manresa Bon vespre tots i totes.

Des de fa uns anys ençà s’ha convertit en tradició encetar ses festes de s’Horta fent un pregó, i enguany m’ha tocat a mi. Sa veritat és que no sé quina raó té es batle per haver-me elegit. Per ser mestre? Per haver-me jubilat? No ho sé. N’hi ha molts que poden aportar més que jo. S’única raó lògica que puc esbrinar és que m’ha triat senzillament per una qüestió d’ordre alfabètic: l’any passat en Barceló, Toni, i enguany en Binimelis, Jaume.

Res, sigui així com sigui, intentaré complir amb s’obligació que he acceptat de bon gust.

Abans d’entrar en ametles he de fer un parell d’observacions. Parlaré d’assumptes referits a sa gent de s’Horta, on ens coneixem més que pes llinatges, pes malnoms. Aquesta característica demostra una relació més cordial, amistosa, propera. Per això mateix empraré s’article salat (es, sa) envers des literari (el, la). També he de dir que alguna informació que aporti, cronològicament, no necessàriament serà exacta, més bé serà aproximada.

Ara bé, estic segur que servirà per fer-nos una idea sobre es temps en què va ocórrer. Així i tot, si vaig equivocat en alguna qüestió, vos agraïria que em corregíssiu.

Per tal d’estructurar un poc sa xerrada faré quatre apartats. Es primer serà com una espècie d’autobiografia farcida d’experiències personals, tant de caire individual com compartides amb altra gent, procurant que es protagonista no sigui jo, sinó tot es poble.

En es sesgon apartat parlaré de sa família materna, can Pauma, en es tercer de sa paterna, can Vetla, i es quart farà referència a sa meva professió, s’educació a s’Horta.

Feta aquesta introducció, anem per feina.

Es meu nom complet és Jaume Binimelis Manresa. Vaig néixer es 27 de març del 1955, es mateix dia, mes i any que en Rajoy, a can Mandingo, a sa part de baix des carreró.

Mon pare és de can Vetla-Martina i ma mare era de can Pauma. Sé poc de s’origen des llinatges, però Binimelis, com altres com és ara Bennàsser o Mesquida, és d’origen àrab. Significa fill de Malih. Hi ha altres cultures des nostro entorn que empren es mateix sistema: González, Fernández, López (fill de Gonzalo, Fernando, Lope), Johnson (fill de John), Simonsen (fill de Simon). Cal recordar que es àrabs varen conviure amb es habitants de Mallorca uns 400 anys, fins que arribà el rei En Jaume I en es segle XIII. Es segon llinatge, Manresa, segurament prové de Catalunya, com molts d’altres que indiquen poblacions catalanes (potser siguin resultat des Repartiment).

Sa família de mon pare era pagesa, com quasi totes en aquell temps, i sa de ma mare moliners.

Sa meva infantesa va ser feliç, com sa de tots es nins.

Un des records més primerencs que tenc és quan es padrí 30

de can Pauma em guardava en el cor de l’església, amb el tio Miquel tocant l’orgue, mon pare cantant amb en Jaume Batlet, l’amo en Sebastià Capó, en Pep des Forn, en Xisco Mitjanit, l’amo en Pedro Ferrer, en Vicenç Ortega, amb aquella veu tan gruixada que feia tremolar l’església, i altres que em sap greu no recordar. Ma mare també estava cantant amb ses dones en es bancs de baix.

Record que a can Mandingo jugàvem amb na Miquela i ses bessones de l’amo en Guillem Company, que eren nebodes de sa tia Francisca Marçala, sa dona des conco en Joan, germà des padrí de can Vetla. També jugàvem amb es veïnats i amb sa cosina Apol·lònia Bassola. Es entreteniments d’aquell temps eren molt diferents a es d’ara: començaven ses TV (en blanc i negre), teníem qualque bicicleta, anàvem a cercar nius o a parar lloses, o jugàvem a conillons d’amagat.

Ja un poc més gran, quan érem a sa casa nova, on ara viu mon pare, anàvem a jugar a futbol en es camp de cas Ferrer.

Mon pare era molt amic de l’amo en Rafel, i jo mantenia s’amistat amb es seus fills, sobretot amb en Miquel, i amb es seu cosí Baltasar. A cas Ferrer vaig veure per primera vegada TV en color.

En aquell temps no hi havia supermercats, i un pic per setmana passaven en Tendre, en Mero i n’Eloi amb furgonetes o cotxes d’època. S’enduien ous, conills i aviram, i venien oli, sucre, xocolata i altres queviures. També venien es mercaders: en Vadell, en Company i en Marc Pau, que s’enduien es porcs grassos, es bous i es anyells.

Ses disponibilitats econòmiques eren molt diferents de ses d’ara, gairebé no teníem juguetes i, a més, des de molt joves donàvem una mà en ses feines de la casa o des camp:

Miquel i Apol·lònia Vetla Martina

arreglar es animals, escurar sa païssa, segar faves, espolsar ametles…

Vaig començar a anar a costura amb sor Rafela, que es veia amb feines per controlar aquell esbart de dimonions que érem. Una vegada n’hi degué fer una de grossa i em va rompre es punter damunt es cap. Era un temps que bevíem llet en pols que segurament venia des EEUU com a conseqüència des Pla Marshall (recordau sa pel·lícula Bienvenido Míster Marshall?).

Vaig fer sa Primera Comunió amb es meu germà. En aquell temps no era com ara. Tothom la feia es mateix dia i, més que una festa social, era una festa religiosa. Es refresc es va fer a can Mandingo, i menjàrem xocolata amb ensaïmades i fiambre preparat per madò Maria Freda.

A s’escola des nins grans només vaig tenir un mestre, Don Joan Bover. Va ser una etapa farcida de bons records.

Arribàrem a conviure més de 80 alumnes, de s’Horta, Calonge i Cala d’Or, on es més grans ensenyàvem es més petits, i tots plegats apreníem. Es primers anys, en haver de començar s’escola, formàvem a sa plaça i, en entrar dins sa classe, cantàvem es Cara al sol o cançons similars. Ses excursions que fèiem gairebé cada any eren ses mateixes: en es juny a prendre un banyo a cala Ferrera, i a s’hivern a parar lloses per cala Ferrera i es Sivinar, o pes caló d’en Marçal. Aquestes sortides se feien en bicicleta, i es més petits els traginava Don Joan amb es 600. També qualque pic anàvem a es Castell, on hi ha una roca plana, llisa i inclinada; ens assèiem damunt una pedra i llenegàvem per avall. Es temps des pati jugàvem a clotet, a rae, a piola o a bolles.

No tot eren activitats dins s’aula, també en fèiem alguna relacionada amb s’activitat física. Per poder jugar a futbol ajudàrem a condicionar dos llocs. Un era es corral de l’església, que Don Francesc, es capellà Vetla, va cedir a s’escola. Record que vàrem haver de llevar figueres de moro i que, per fer ses porteries, anàrem a cercar pals de donarda en es puig de ca na Pau. S’altre lloc era una tanca de can Company a sa carretera de Cala Ferrera, un poc abans d’arribar a sa punta des Dos Camins, on hi anàvem es

dijous horabaixa i, abans de fer un partidet, havíem d’espedregar una estona.

Eren temps d’estretor i qualque dia algun al·lot no anava a classe per tal d’ajudar a casa.

Es dia de ses matances (tothom en feia) qui les tenia a ca seva no anava a classe, i ajudava, i es convidats sortien en haver dit sa lliçó (és clar, havien de preparar es fogueró i comprar es bunyoler).

D’aquest temps és un fet que m’ha quedat gravat amb foc: sa mort, en es 40 anys, de Donya Miquela, sa senyora, esposa de Don Joan. Tenc ben present quan ho vaig saber: mon pare i jo veníem amb sa moto i l’amo Andreu Vetla ens va aturar per dir-nos que l’havien trobada morta dins sa banyera.

Sa següent etapa ja transcorr a s’institut, on vaig estudiar 5è, 6è i COU, i de s’institut a s’escola de Magisteri. S’etapa universitària va ser dura pes meus pares, ja que coincidiren dos factors negatius: baixada de rendibilitat des camp i estudiar a sa Universitat es tres germans (dos Magisteri i un Turisme). Això va fer que es dobler no arribàs a sa bacina, i varen haver de vendre un trast de darrere l’església; a més mon pare va deixar sa feina des camp i es va posar a fer de jardiner a un hotel a Cala d’Or. Aquest temps va començar sa terciarització de s’economia, sa fuita de capital humà des camp cap a s’hoteleria.

A s’escola de Magisteri vaig estudiar per primera vegada llengua catalana i, en aquest temps, es va morir en Franco, l’any 1975. Fent es servei militar vaig ser sergent, i va coincidir amb s’intent de cop d’estat d’en Tejero es 23 de febrer del 81.

Fent de mestre he estat a molts de llocs. Es darrers a s’Horta, dos anys a Cas Concos i trenta-un a Cala d’Or. En total, trenta-cinc anys de docència. Mentre estava a Cas Concos es va morir en Joan Verro (patia d’atacs epilèptics i n’hi va pegar un quan anava en barca, i es va anegar).

També, en aquest temps, es morí d’un llamp en Guillem Capó, quan estava dins una granja de pollastres.

No puc deixar de banda que en aquest temps he jugat a futbol i a bàsquet. Quan es jugava a sa carretera de Cala Ferrera es president era l’amo en Xisco Mestressa. Qui recorda es nom de Virgen de Lluc? En aquell temps hi va haver un equip femení entrenat pen Toni, es cuiner, i, un partit jugat amb ses ciutadanes va acabar a cops de fanal entre es públic. Quan es va fer es camp de sa Lleona, es primer president va ser en Rafel Mestressa. A sa Lleona es cosí Jaume, es coixet, gravava es partits en vídeo, i després els miràvem a sa TV des bar de cas Moliner.

També vaig formar part, fa una trentena d’anys, d’una associació de veïns, com a vicepresident. Igualment vaig ser vuit anys regidor de s’Ajuntament de Felanitx pel PSOE. També he format part, si mal no record, set anys de s’AMIPA de s’escola Reina Sofia, primer com a vocal, després com a vicepresident i acabant com a president. En aquesta associació he compartit feina, entre d’altres, amb en Rafel Roig, na Martina Ramis, na Maria Mas i na Xesca 31

Palmer, companys que, molt sovint els trobam treballant desinteressadement pes poble. És de justícia recordar també sa feinada feta a s’AMIPA per n’Antònia Sabatera i na Cata de can Picó.

Ja he acabat sa primera part. Ara vos parlaré un poc de sa família materna, es Paumes.

Sa família Pauma ha estat una família singular, diferent, ja que s’han dedicat a activitats que no eren ses corrents.

A ca ma mare eren set germans, que vivien a es Molí d’en Pauma, en es costat de sa Vileta. Sa peça angular de sa família Pauma era es padrí, segons em contà ma mare (he de dir que vaig perdre es dos padrins i sa padrina de can Pauma molt jove, abans des 7-8 anys). Era una persona alegre, amb un puntet d’ironia, que feia que a sa taula sempre hi hagués rialles. Era emprenedor, posseïdor d’un gran sentit musical, que va tocar a sa banda de música de Felanitx, i va ser director de sa que hi va haver un parell d’anys a s’Horta. També era s’organista de l’església.

Es padrí Jaume era moliner de farina i teixidor. Quan feia vent molia, i si no, teixia. Tenia es talessos a sa casa de can Palleta, prop des cementeri, casa que va tocar en herència a sa seva germana, sa tia Francisca de cas Batlet.

Fer de moliner de vent no ha estat mai un negoci rodó.

Basta recordar aquella dita antiga: pescador de canya i moliner de vent, no necessita notari per fer testament.

Sigui així com sigui, quan ma mare tenia 13-14 anys, a sa dècada des 30, es varen mudar en es poble i va fer sa Farinera. A sa Farinera s’hi molia gra, hi havia un sense sinfí per tallar llenya i s’hi feia electricitat. Des quatre germans es padrí jove, en Jaume, se cuidava de s’electricitat, el tio Guillem de moldre i serrar, i els tios Sebastià i Miquel eren traginers, amb un Ebro i un Nazar. Tot això de sa Farinera es podia fer gràcies a dos motocarros de gas pobre que funcionaven amb clovelles d’ametla i estelles.

L’any 1935 es va començar a distribuir s’electricitat a s’Horta i Calonge, i poc més més tard a es Port i a Cala d’Or. Es de més edat recorden que, devers les deu i mitja es feia sa senya, que indicava que prest s’aturaria es corrent elèctric. Sa senya eren un parell d’aturades curtes de corrent. En resum, sa meva família va ser sa que va proporcionar electricitat per primera vegada a sa contrada, fins que GESA, a l’any 1960, va comprar es negoci.

Ara vos xerraré de sa família Vetla i altres coses que vos poden interessar.

A allò que avui deim s’Horta hi havia, a grosso modo, dues parts: sa possessió de s’Horta i ses terres que quedaven entre sa possessió i sa partió amb Calonge. A ses terres que no eren de sa possessió hi havia diverses famílies: Vetles, Bassols, Mongins, Veritats, Puputs, Xisquets, Rabeus, Xabecs, Mestresses, Joanaines, Timoners, Talaietes, Roques Blanques, Corralers, Perets… Aquestes són ses famílies més antigues. Però sa societat de s’Horta s’ha anat renovant constantment. Fa 4-5 generacions vengueren es Companys i es Ferrers Roig, en fa 2-3 vengueren peninsulars (Pérez, Alabarce, Estévez, Cebrian), i fins i tot més tard aterraren un holandès a can Rabeu i una escocesa a cas Moliner, i es darrers en arribar han estat es des restaurant es Babot.

Sa manera com arribaren es Companys és curiosa. Un 32

comerciant català va enfonsar es seu vaixell entre es Port i es Port de Manacor. Un fill seu va ser es pare de l’amo en Guillem, i s’altre es padrí d’en Joan Bover.

Una de ses famílies més ràncies és sa des Vetles, de llinatge Binimelis. Aquest llinatge ja està documentat a Felanitx en el segle XV, i del s. XVI es té constància què en Miquel Binimelis és propietari d’una part de sa possessió des Babot.

Tots es sortarrins de llinatge Binimelis som parents.

Sa meva branca és Vetla-Martina, i es més propers són es Andreus. Si ens endarrerim a s’arbre geneològic hi trobam es Baltasans (Dalarons, Pauma-Voreres), es Tanquetes i es Vetles (Biel, Joan). Ja més amunt hi ha es Devertits i es Pep Ferrers. Tots som Binimelis, per línea paterna, però per línea materna, amb es llinatge Binimelis perdut, també estam entroncats amb es Capons i es de ca na Pau. Una qüestió que s’ha de tenir en compte que ha ajudat a cohesionar s’Horta és es fet des pirates. S’ha de dir que n’han arribat, sobretot procedents d’Algèria, fins no fa gaire més de 200 anys. Quan desembarcaven a ses nostres platges i en es Port, sa gent se n’anava cap amunt i es concentrava sobretot a ses torres de defensa: dues a s’Horta Vella, dues a sa Vileta, una a can Vetla, una a can Marines (Calonge) i una a cas Saliner. Així i tot es mallorquins no quedàvem darrere i els tornàvem es jornal en es nord d’Àfrica.

Ses terres des Vetles eren, més o manco, ses que van de can Tomeu Roca, a es Clot des Pou, a cala Mitjana, fins a sa paret que fa partió de s’Horta fins a sa cova des Vell Marí, a sa boca de cala Ferrera. Si ho reparam quasi tot són, o eren, propietat d’aquestes famílies: na Bessona, ses Oliveres, ses Deu Quarterades, s’Olivó, na Martinenca, sa Marina, es Sivinar. Es Pep Ferrers i es Devertits tenien béns entre l’església i s’escola. Just per curiositat, hi havia una paret que anava des de s’acabament des camí de na Pisana fins a sa punta des Dos Camins; a la dreta hi havia es camí des Vetles, i a l’esquerra es camí des altres, que li deien des Bassols.

Tots es Vetles tenien un hortet en es cul de cala Ferrera, on hi havia quatre pous d’aigua dolça. Es temps de sequera, i sense sequera, hi anaven a abeurar animals que no eren des Vetles; fins i tot n’hi anaven de ca n’Esteva. N’hi ha que se’n recorden que sa meva padrina de can Vetla pujava caminant amb un covo ple de prebes damunt una capçana

en es cap, i un paner de tomàtigues a cada mà.

A sa primeria des segle XX va venir temps de penúria i alguns Vetles, i altres que no ho eren, emigraren a l’Argentina: l’amo en Toni Vetla, sa tia Catalina, germana des padrí, es capellà Vetla, l’amo en Pep Talaieta, l’amo en Tomeu Rave, l’amo en Joan Mestressa, i d’altres. A alguns els va anar bé, i a altres no tant. Aquest fet migratori ens hauria de fer reflexionar sobre es moviments de població que hi ha actualment en el món.

A partir des anys 30 es va començar a vendre sa Marina a estrangers; es meu repadrí va vendre 7 quarterades on ara hi ha es apartaments Ferrera Park i es hotels Cala Ferrera i Ponent, i es va accentuar aquesta venda en es 60, fins que ara no hi ha cap Vetla que tengui una superfície considerable a sa costa.

Un fet des temps des meus padrins i repadrins que vull remarcar és que es hereus eren es homos, i ses dones les feien bordes, només rebien sa llegítima. Mon pare conta que, quan feren ses partions, sa tia Margalida de Llucmajor plorant li va dir a son pare: “Quina culpa en tenc jo de ser dona?” Per sort aquesta tradició ha canviat. Un altre costum que ha canviat és es de besar mans a es majors, com a mostra d’afecte i de respecte. Només es besava mans en es homos, a ses dones se besava a ses galtes, com ara.

Ja per acabar parlaré un poc de s’educació, de ses escoles a s’Horta.

A això que avui li deim es poble de s’Horta no sempre ha tengut aquest nom. Abans li deien Marina (en Joan Bover va ser nomenat mestre de Marina, no de s’Horta), i més enrere, durant un temps, també li deien Sant Isidre.

A l’any 1870 s’establiren a can Marines tres frares ligorins, de sa mateixa congregació des de Sant Alfons, a Felanitx. Abans només hi havia algun homo que ensenyava a llegir, escriure i fer comptes. A partir del 1888 ja hi havia una escola pública de nins i una de nines. Sa de nins del 1914 fins al 1928 va estar a can Mateu de ses Tanquetes, i a partir del 28 en es pis de sa plaça. En foren mestres famosos Don Llucià Sirer i Don Joan Sard. Pel que fa a ses nines sembla ser que sa primera mestra va ser Donya Jerònia Gomila, que tenia s’escola a ca l’amo en Tomeu de ca sa Mestra, es pare de na Miquela (es nom li ve de sa mare de l’amo en Tomeu que era una neboda de Donya Jerònia).

Totes aquestes escoles estaven llogades.

Simultàniament ses monges franciscanes l’any 1890 s’instal·laren a sa casa de can Coloma, que també era de sa família Marines. Tenien pàrvuls i nines més grans. Més tard es traslladaren a s’actual convent.

A principis de sa dècada des 70 s’escola passà a ser mixta, quedant-se ses monges només amb es pàrvuls.

S’impartien classes a sa plaça, a ca sa mestra i allà on ara viu Don Baltasar, es rector. La sacristia vella feia de menjador, amb madò Miquela Puput de cuinera. Finalment, es mes de setembre del 1976 es va inaugurar s’escola nova, amb sa presència de la Reina Sofia. Per tal de fer-se s’escola és just recordar ses gestions fetes per sa familia Fierro, de Cala Mitjana, i es capellà Vetla.

Un fet que crida s’atenció és que gairebé a tots es pobles i llogarets des terme de Felanitx es varen construir escoles

es temps de sa República o anteriors. Potser jo he idealitzat un poc massa es fet de ses construccions escolars es temps de sa República (del 31 al 36). Sa realitat és que abans, es temps de sa dictadura d’en Primo de Rivera (del 23 al 36), ja se’n varen constuir moltes a ses Balears. Sa raó de no haverse’n feta cap a s’Horta és que, com era costum en aquells temps, sa gent des poble aportava es solar, i s’administració es diners per fer s’obra; sa gent de s’Horta, per ses raons que sigui, no va aportar cap solar. Així i tot, essent batle l’amo en Miquel Xisquet, es poble va comprar uns terrenys per fer s’escola actual, terrenys que foren ampliats essent batle l’amo en Guillem Company.

Ja per acabar aquest pregó vull fer una crida a favor de sa cultura, fent avinent que enguany se celebra s’aniversari de sa mort de tres personatges il·lustres que han fet molt per ses tres llengües d’ús quotidià a sa nostra societat: català, castellà i anglès. Es 700 aniversari d’en Ramon Llull i es 400 d’en Cervantes i en Shakespeare.

Igualment, en nom meu, des batle Macià Capó, de s’Ajuntament i de tot es poble, cal reconèixer sa feina que fan tantes persones per tal que, amb s’aportació de moltes empreses col·laboradores, surtin unes festes tan lluïdes i participatives com sempre.

Per escriure aquest pregó he consultat alguns llibres: De terres de Marina a la parròquia de s’Horta, d’en Francesc Antich.

Els malnoms de Felanitx, de Pere Xamena.

Felanitx mot a mot, de Pere Xamena.

Les escoles de les Illes Balears en temps de la II República, de Pere Carrió i altres.

Quatre-cents anys d’ensenyança a Felanitx, de Germà Coll.

No em vull allargar més. Esper que aquesta xerrada hagi estat des vostro gust, agrair sa vostra assistència i, sobretot donar ses gràcies a es que m’han passat informació per elaborar aquest pregó, com és ara en Joan Vetla, en Joan Bover, en Francesc Antich, en Macià Capó, mon pare, en Joan Marines, en Mateu de ses Tanquetes, na Miquela de ca sa Mestra, en Jaume Batlet, ses cosines Maria Alou, viuda d’en Jaume del tio Guillem, na Sebastiana Pauma, filla des padrí jove, i sa família Company.

Que disfruteu de ses nostres festes i a passar-ho bé.

33

Recordam les generacions anteriors, de mitjan segle XV a 1901 -Antoni Adrover ( ? -1506). Compra Calonge el 1458. (DiC núm. 88 i 89).

-Pere Adrover de Filella ( ? -1508) i Joana. Pere fa hereus de Calonge a tres dels seus fills: Antoni, Pere i Francesc. (DiC núm. 88 i 89).

-Francesc (1458? – 1542?) i Antonina Artigues. Francesc és conegut com Françoi que dóna malnom a sa família. (DiC núm. 90 i 91).

- Miquel Adrover Artigues (1515? – 1596) i Antonina Carrió. (DiC núm. 159).

- Antoni Adrover Carrió (1542 – 1617) i Margalida. (DiC núm. 160).

- Miquel Adrover “Françoi” (1571?-1610) i na Tomassa Llaneres. (DiC núm. 161).

-Miquel Jaume Adrover Llaneres (1608-1683). (DiC núm.163).

-En Joan Adrover Tugores (1635-1695)(mateix article DiC núm. 163).

-Una parella de calongins els anys de la Guerra de Successió- En Miquel Jaume Adrover Rotger (1683-1745) i n’Andreva Adrover Estrany (1685-1745) (DiC núm.164).

-En Miquel Jaume Adrover Adrover (1716-1765) i na Joana Maria Taules, de can Brut, besavis del Majoral. (DiC núm.165).

-En Miquel Jaume Adrover i Tauler (1753-1833) i na Joana Maria Sbert, avis del Majoral. (DiC núm.166).

-En Miquel Adrover Sbert (1773-1853) i na Catalina Bennàsser Adrover, els pares del Majoral. (DiC núm. 167).

-Antoni Adrover Bennàsser (1818-1863) i Joana Maria Adrover. (DiC núm. 168).

-En Miquel de na Cosme (1844-1901). (DiC núm. 169).

En Miquel i na Llucia de na Cosme Vella

Miquel Adrover i Vadell (1873-1950) i Llucia Adrover i Adrover (1874-1961) Per Margalida Obrador i Jaume Vallbona Amb aquest capítol tancam aquesta sèrie d’històries de les diferents generacions que començaren a comptar a partir d’aquell felanitxer, n’Antoni Adrover des Call (1425?-1506) que va comprar Calonge el 1458. Hem seguit el fil de la seva descendència que ens du a en Miquel de na Cosme Vella. Hem vist el que hem pogut descobrir de les històries personals de cada generació i el temps que varen viure.

En Miquel i na Llucia Vérem que En Miquel havia nascut el 30 de juny de 1873 i sa mare moria tres dies després, possiblement per mor del part. Son pare ja havia perdut la primera dona, la mare del seu germà major, en Toni. Son pare es tornà a casar i quan en Miquel tenia dos anys va tenir una germana, na Sebastiana.

Però aquesta nova mare i tercera dona de son pare també va morir i l’any següent son pare es va casar per quarta vegada.

Sospitam que aquesta quarta dona, de nom Francina, va tenir un fill que no va sobreviure però ella sí que va tenir una vida un poc més llarga que les seves antecessores. Na Francina va haver de criar els tres fills de les tres anteriors dones d’en Miquel Jaume de na Cosme. Sabem que els fillastres de na Francina sempre es sentiren estimats i ben tractats per ella.

Un poc més amunt de na Cosme hi ha el nucli de cases de can Tanca. Allà hi havia anat a viure una viuda amb quatre filles. El marit i pare havia mort d’un accident quan la nina més petita tenia poc temps; va pujar al sostre i va passar per ull. Va viure uns dies i qualcú li va dir “No serà res” i ell va respondre “Mala llana du es porc”, veient que tenia una mala ferida. La major de les filles d’aquesta desafortunada parella nomia Praxedes, es va fer monja trinitària i prengué el nom de sor Maria Tomàs. La segona, na Llucia, que havia nascut el 28 d’abril 1874 s’acabaria casant amb en Miquel de na Cosme. La tercera germana, na Miquela, es va casar amb en Bernat Bover de can Generer i la petita, na Catalina, es casà amb el felanitxer Jaume Davo i varen emigrar a l’Argentina.

Es casaren l’estiu de 1896.

Els dos veïnats, en Miquel i na Llucia, es coneixien des que eren ben petits No vivien al paradís, alguns joves foren enviats a les guerres d’ultramar i no tots tornaren i a la mateixa Calonge i no gaire lluny d’on el joves festejadors vivien tingueren lloc fets que val més no recordar. Però ells s’havien enamorat i es casaren el 13 d’agost de 1896 a l’Alqueria Blanca.

Varen tenir set fills. El set representa la plenitud segons la bíblia. Aquests set fills varen esser: na Margalida, nascuda el 4 de setembre 1898; na Miquela, el 19 de setembre de 1900; na Llucia, el 7 de juny de 1902; en Miquel, el 20 de febrer de 1905; en Josep, el 31 de gener de 1907; na Maria,

34

Na Cosme Vella, fotografia recent.

Na Llucia i en Miquel. el 21 de novembre de 1909 i na Catalina, el 2 d’agost de 1914. La mare, na Llucia, doneta petita com era, va infantar set criatures i totes varen sobreviure. En Miquel d’aquest generació va tenir més sort que son pare, al qual ses dones morien una rere l’altra. L’endemà del naixement de cada fill, com tots els altres calongins, amb el padrins de fonts feren el viatge a l’església de l’Alqueria Blanca per rebre el sagrament del baptisme i que no anava seguit d’un funeral, com li passà a son pare.

Mentre en Miquel i na Llucia donaven vida al seus fills també degueren participar, com tothom de Calonge, en la construcció de l’església nova, entre 1903 i 1909. Hem de pensar que no foren els que més pogueren fer-hi feines, prou n’hi devia haver a na Cosme amb tantes criaturetes, però com diuen els seus néts ni a un ni a l’altre els feia por la feina, sinó el contrari.

A na Cosme hi viu molta gent A na Cosme hi varen viure uns anys les famílies dels dos germans, n’Antoni i en Miquel. El Germà major, n’Antoni, s’havia casat amb n’Antonina Aina de can Cirerol i en casarse en Miquel i na Llucia ells ja tenien dues nines (l’any que va venir davant en tengueren una altra). Allà encara també hi vivia el patriarca, Miquel Jaume (1844-1901) i potser també la germana Sebastiana que es casaria amb en Pere Oliver de can Costurer.

Mossèn Jaume Serra i Adrover, nét d’Antoni, germà major

d’en Miquel, a “Mumare”, obra dedicada, com diu el mateix títol a sa mare i quan parla d’ella diu: “De molt nina estava amb els seus pares i les seves germanes més grans, plegats amb els seus oncles i cosines de na Cosme Vella i després amb els seu pares o el padrí feren una altra casa, que avui li diuen Na Cosme Nova, a uns 150 metres de l’altra, dins la mateixa propietat del seu padrí, que llavors es repartiren les ties i els dos germans, son pare, i el seu oncle en Miquel. Son pare va tenir sis filles i un fill, el seu oncle cinc filles i dos fills. Ella contava que sempre varen ser com a germans amb les seves cosines. Va anar a escola fins al 14 anys amb les franciscanes, no record quantes. Anomenava sor Bassilia i sor Verònica.

Deia que la prepararen molt perquè es fes monja, però que mai no va tenir tal devoció, maldament els aidàs molt en les feines del convent i de l’església. En aquell temps Calonge no era parròquia encara i les funcions important s’havien de celebrar a s’Alqueria Blanca. Als 10 anys era norma fer la primera comunió ... Als 14 anys va deixar l’escola per anar a fer feina al camp, com les seves germanes, fent torns, perquè sa mare sempre se’n quedava una a casa per a les feines i, amb una filla cada setmana canviava per a que totes ho aprenguessin tot, camp i casa. En aquell temps les feines del camp es feien d’una altra manera.... Aquest fragment ens il·lustra uns aspectes del que va ser uns anys la vida de na Cosme, com es va fer na Cosme Nova i, per tant, com na Cosme passa a ser na Cosme Vella, i a més, com era la via d’aquell calongins de principis del segle XX. Com eren en Miquel i na Llucia de na Cosme?

A partir d’aquest generació ja tenim fotografies que ens permeten veure els semblants dels seus protagonistes tot i l’aspecte seriós i poc natural amb què posaven davant la càmera. Els seus caràcters poden ser descrits per aquells que els varen conèixer. L’amo en Joan Rabeu va descriure en Miquel de na Cosme com un home “sarraceno”. Sembla que volia dir sever, i un tant caparrut amb les severs idees. Hi ha altres fets que demostren això. Quan l’electricitat va arribar a Calonge, ell no podia acceptar de cap de les maneres que el dos terminal de la línia, aquells dos filets, tenguessin més 35

La família de na Cosme Vella, principis dels anys 20. D’esquera a dreta i amb el malnom que prendran en casar-se: na Margalida de cas Teixidor, na Llucia de cas Senyor, na Maria de can Puig, en Pep de na Barret, en Miquel de na Cosme (i de Biniali). Asseguts: na Miquela de can Rito (mare de na Llucia), la més petita, dreta i vestida de blanc, na Catalina de can Jaume Roca, na Llucia, la mare, i el pare, en Miquel de na Cosme. força que ell i que no els pogués aguantar. No podia entendre que l’enrampada pogués més que ell. Però el tret més significatiu de la seva personalitat era el seu nerviosisme.

No podia veure que els seus estassin aturats, sempre manava feines. Això també explica que al llarg dels anys la família afegís bastat patrimoni al que havien heretat dels seus pares.

Però no el podem deixar amb aquesta sola imatge perquè també conten que era prompte en la rialla. Per altra banda, una altra imatge amb reminiscències bíbliques ens arriba a través del que conta la seva néta Llucia de can Roca: “Un costum que sempre vaig veure va esser que damunt l’era, una vegada havíem acabar d’ererar, el padrí amb l’ererador feia una creu damunt el caramull mentre deia: “Déu mos do la maina.” La maina i mannà, aquell aliment miraculós amb que Déu alimentà als israelites quan travessaven el desert en la seva fugida d’Egipte.

De na Llucia ja hem dit que era una dona petita però saben que era hereva i transmissora d’una gran cultura popular entre dites, refranys, cançons i rondalles que les nétes la recorden de manera entranyable. Diuen que era molt bona dona i sempre tenia una dita i un cançó per a tota circumstància. L’estudi de la seva genealogia ens ha permès saber que era descendent d’un germà de Joanot Colom, el cabdill de les Germanies. Aquest avantpassat seu morí el mateix any que son germà, per tant pensam que també va ser executat pels homes de l’emperador Carles. Ella no en sabia res d’això. El seu nét Pau de cas Senyor diu que era una dona molt valenta, pot ser més que el seu home.

Gloses per als de na Cosme Vella L’amo en Toni Roca, el glosador, vivia molt prop de na Cosme i de les gloses que els va dedicar ens en queden unes quantes d’entre les quals en reproduïm uns bocins d’una que els va dedicar en motiu d’una compra de peix.

“En Miquel i na Llúcia 36

acordes varen estar i tant de peix varen comprar que no els va bastar un dia, per això és que jo tenia tant de desig de glosar.

Per res del món no voldria que els hi anàs malament i que es peix tornàs pudent perquè bastanta de gent de s’olor se moriria i aquest pecat se faria per sort innocentment. (...)

Esper que em diràs Llúcia ses teves intencions som enemic des virons i no sé de fer cançons si jo me detendria perquè es meu cap estudia fàcilment ses lliçons. (...)

Com que era habitual que el veïnat els escometés amb cançons i hem de pensar que devien esser picants, un dia les al·lotes de na Cosme toparen pel camí amb l’amo en Toni i els enflocà aquesta: Segons estic alterat ja no anau més de cançons i em voleu treure es calçons no faceu tal desbarat que pareixeria un soldat amb so fussil apuntat i a sa culata un sac per dur ses municions.

Na Miquela va ser la primera filla en casar-se Els fills creixien ajudant als pares en les feines del camp però també arribà l’hora que fessin el seu camí. Na Miquela s’havia fixat amb el veïnat de can Roca, en Tòfol, i un dia que ell estava enfilat a una figuera de dins una tanca que hi ha prop de na Cosme na Miquela passava per allà amb una de ses germanes. Llavors s’aturaren i ella li amollà aquesta glosa: Tenc una set que em mata que en beuria lo teu cor amb un povalet d’or i una cisterni de plata En Tòfol no va caure de la figuera però l’endemà ja havia demanat entrada a na Cosme. Es varen casar l’11 de febrer de 1922. Madò Maria de can Frare, que era cosina dels de na Cosme deia que durant el festeig en Tòfol tenia el seu laud a na Cosme i que era molt cantador.

Una feta amb un curandero D’aquells anys saben que una vegada va recórrer a un curandero quan els metges no sabien que fer amb la filla major que va emmalaltir greument d’una espècie de depressió.

Cantava a deshora, reia, plorava... Els metges no sabien què fer. Per altra banda, la seva consogra, na Maria de can Roca també estava desauciada pels metges. Així amb el seu gendre Tòfol decidiren anar a cerca un remei que els metges no tenien. Havien sentit parlar d’un bruixot de Campanet que havia salvat gent que els metges havien donat per impossibles. Sabien que el bruixot no necessitava veure el malalt però volia que li portassin una peça de roba que aquest hagués duit. Partiren en Miquel de na Cosme i el seu gendre Tòfol. Havien de travessar Mallorca i podem imaginar que l’anada i la tornada podia ser pel cap curt un jornal sencer.

En ser a cal curandero primer explicaren la malaltia de la filla Margalida i li donaren una peça de roba seva. El bruixot aviat va saber què fer per na Margalida i els va donar una botelleta amb un remei i els advertí, ‘Teniu molt d’esment perquè pes camí la vos prendran’. El repadrí de na Cosme, que era un home molt segur d’ell mateix agafà la botella i la se posà dins la butxaca de davall de la americana i contestà, ‘No, a jo no la me prendran’

Després en Tòfol demanà per sa mare i donà un mocador d’aquesta al curandero. Aquest agafà la prenda i digué, ‘Sa vista se’n va a la vela’ i era vera, ella perdia la vista. Després va dir, ‘Es sentits, molt fins’, també era vera i finalment va sentenciar ‘Té bronquitis crònica, no té cura. Els dos homes pagaren i agraïren el servei i reprengueren el camí de tornada cap a Calonge.

Quan ja havien fet un bon tros de camí en Miquel pensà en el remei, posà mà a la butxaca i allà no hi va haver res.

No havien topat amb ningú però el medicament havia desaparegut. Voltaren la bístia i tornaren a Campanet. ‘Ja vos ho havia dit jo que la vos prendrien’, va dir el bruixot quan els va tenir altra vegada a ca seva i els tornà donar el remei i aquesta vegada l’arribaren a Calonge. No degué ser una “broma” d’aquell mateix bruixot?

A na Cosme i a can Roca tot va passar com el curandero campaneter havia dit. La filla major de na Cosme Vella es va recuperar de la malaltia i la madona de can Roca va morir el primer de juny de 1924.

I es casen els altres fills de na Cosme Vella És una altra glosa de l’amo en Toni Roca que ens parla de les fadrines casadores de na Cosme Vella. No ho fa dels dos al·lots. Na Miquela ja era casada i na Catalina encara era molt nina per casar-la. Degué esser devers l’any 1927 Na Margalida enguany, na Llúcia l’any que ve, i na Maria no ho sé perquè encara no és per fer un niu de capcigrany.

Na Margalida va casar-se el 14 de juliol de 1927 amb en Jaume Maimó Burguera de cas Teixidor. Ja no eren cap jovenets, ella tenia trenta anys i ell quaranta. En Jaume feia paners i els duia a vendre a Santanyí. Aquest era un ofici que havia après de son pare.

En Miquel quan feia el servei militar a Ciutat sovint visitava la tia monja trinitària a es Molinar, era la germana major de sa mare. Allà va conèixer una al·lota de Biniali que també visitava un monja d’aquell convent i que era germana seva. I així començaren a festejar. En Miquel es casà amb na Margalida Fiol Batle, a Biniali l’11 d’octubre 1928.

En Miquel va anar a viure a Biniali els seus sogres tenien terra, molta vinya i ja eren majors. Tenien dues altres filles, la major que era la monja trinitària i nomia Catalina i una de més petita, na Rosa.

Na Llucia es va casar amb Bartomeu Vallbona Adrover de cas Senyor, el 26 de gener de 1929. Era el tercer fill de cas Senyor. Uns anys després d’aquestes noces el 1933, la seva mare, viuda de Pau Vallbona, mort el 1931, vendrà ses Puntetes (1933) a en Pep Costa i naixerà Cala d’Or fet que marcarà un canvi de rumb per a molta gent.

Na Maria es va casar amb en Jaume Adrover Roig de can Mitjanit, el 4 d’agost de 1935. Els pares d’en Jaume havien comprat la casa i la finca de can Puig a na Maria Puig que va anar a viure a Felanitx. Així en Jaume Mitjanit i na Maria de na Cosme Vella varen passar a esser de can Puig. Ell va fer 37

molt de temps de llaurador a can Taconer.

El fill Josep, en Pep, va casar-se amb n’Antonina Julià de can Rito el 13 d’agost de 1936. Feia prop d’un mes que uns militars havien intentat un cop d’estat contra el govern legítim de la república que es transformà en guerra. Mallorca havia quedat en mans del militars revoltats. Dos dies després del casament d’en Pep i n’Antònina davant ses Puntetes aparegué l’armada republicana fet que causà el pànic de veure’s al mig de la guerra i moltes famílies optaren per fugir de Calonge, cap a llocs més segurs, entre elles la de na Cosme Vella. Carregaren el carro de gent i queviures i Els dos vellets al terrat la casa nova del carrer Rafel Adrover partiren. L’endemà en saber que l’armada havia amb uns soldats que no sabem qui eren. No serien soldats desembarcat a Portocristo tornaren. El novii presoners de la guerra? Anys 40. després de fer-se la foto de noces a Campos va haver d’agafar les armes. Cal dir que a un El seu nét en Pau de cas senyor recorda que ell tenia uns garrover que hi havia al portell de na Barret, la casa del vuit o nou anys quan feren aquesta nova casa i per això podem matrimoni, va tenir lloc un trist episodi d’aquella guerra. dir que va ser feta entre el 1939 i el 1940. Era una casa de Un home sospitós que s’havia amagat en aquell garrover planta baixa i varen aprofitar l’arc de l’entrada i les finestres fou capturat per un escamot de joves del poble. Aquests el d’una casa que la padrina tenia a s’Alqueria Blanca així com lliuraren als santanyiners i l’endemà era mort. una peça molt adornada del coll de la cisterna d’aquella casa.

Les bigues varen esser tretes del pinar que tenien en torrent, i A les cases noves de na Barret No sabem si va esser l’esclat de la guerra que va fer amarades a Cala Llonga. Aquell carrer, on hi havia el convent que els de Biniali venguessin a viure a Calonge, però així nou, l’església nova i altres cases noves va ser batiat amb el va esser, la casa de na Cosme Vella, encara que no estava nom de l’únic fill de Calonge mort a la guerra, Rafel Adrover. formalment feta l’herència era seva. Ja tenien tres fills. Amb Estava enrolat a l’exèrcit nacionalista i varen ser les bales aquesta venguda varen dur la primera vaca que hi va haver d’aquest mateix bàndol que el mataren, “foc amic” en diven. a Calonge. Hi varen estar sis anys. Durant aquesta estada a Tenim una imatge dels dos vellets dalt del terrat d’aquella Calonge tengueren una altra filla i el major, en Miquel, una casa amb un grup de soldats i amb la imatge de l’església nit de Nadal d’aquells anys va cantar al sibil·la a Calonge. nova al fons. No sabem qui són els soldats. Na Magdalena Conta na Catalina, filla d’en Miquel de Biniali, que el padrí Puig, néta seva, pensa si podrien esser alguns dels presos cada dia anava de na Barret a na Cosme a donar ordres al seu republicans que aquells anys feien obra per Calonge; solien fill de les feines que havia de fer. Ells, els padrins i sa filla anar uniformats. En tot cas aquella nova llar de la parella pels petita, anaren a viure a na Barret, que també era seu i nou. molts néts era cas padrins. Allà hi varen viure tots sols, però era habitual veure la parella de vellets baixar el camí cap a na Així tots estaven més amples, cinc a cada casa.

Cosme on sempre hi tenien coses per fer.

Quan el promès de na Catalina, en Jaume Bennàsser Hem dit que en Miquel era un home molt nerviós i que Adrover de Can Roca, va tornar de l’exèrcit, havia anat a la també era prompte en la rialla. La seva néta Margalida de can guerra, es varen casar. Era el 25 de gener de 1941. Primer Roca recorda que era bo per jugar amb els seus néts. A ells varen viure a ca el conco Antoni del novii que tenia la casa els va ensenyar a jugar a “trenca la mola”. És un joc que s’ha buida perquè estava de majoral a sa Plana. També varen viure de jugar amb un número senar de participant que es posen en una temporada a na Cosme Vella després que en Miquel de cercle format per un nombre parell de participants donant-se Biniali tornàs a Biniali i abans que en Jaume Roca arreglàs la els mans.

Al centre n’hi ha un viudo o viuda i canten: que va esser la seva casa definitiva. Amb el temps en Jaume Trenca la mola seria batle de Calonge per una bona temporada, des de 1953 Trenca el castell fins 1973.

El qui no està aferrat Que s’aferri amb ell!

La casa del poble, cas padrins Quan acaba la cançó s’han de tornar fer noves parelles i El 1936 en Miquel i na Llucia havien anat a viure a la ha de quedar un altre viudo o viuda i així segueix el joc. casa nova de na Barret. El seu fill i sa nora voren començar a tenir fills i com havien fet abans a na Cosme Vella varen fer El seu nét Pau, també remarca el seu caràcter nerviós diu lloc i partiren cap al bell mig del poble. En Joan Vetla, germà que era molt treballador i que no podia consentir veure qualcú del capellà Vetla, de s’Horta va establir es Corral Cremat ells badant.

Conta que anaven a pelar ametles a na Barret i que els varen comprar-ne un tros i allà hi feren la casa que hi passaren donava un velló per barcella d’ametles, però que si havia vist els darrers anys de sa vida. que havien badat no volia pagar.

38

L’herència, el 1943 fan testament A l’hora de fer el repartiment de l’herència En Miquel i na Llucia varen fer parts iguals pel que fa a les terres. Als fills els donaren una casa a cada un atès que ses filles ja en tenien perquè eren casades. Al primogènit, en Miquel, li tocà na Cosme Vella i a en Pep, na Barret, casa feta nova. La majoria de finques eren dins Santanyí però una bona partida dins Felanitx. Deixaren la casa nova del poble sense repartir. És interessant recordar els noms d’aquelles terres que passaren en herència als seus fills. Part l’havien heretada dels seus pares i d’algun conco, però la majoria l’havien comprada.

La feina de la família, del pares i dels fills els permeté comprar més terra per treballar. Ells n’havien viscut, l’havien cuidat, sembrat el blat, segat, batut.. Sempre tenien en compte que un any hi feien faves l’altre mestall i l’altre res. Havien fet clots pels arbres, havien retirat les pedres, aixecat les parets, n’havien tret llenya per cuinar els aliments, per escalfar-se a l’hivern, per fer-ne mobles i eines, havien viscut d’ella. Feren ametllerar, tenien vinya. Na Cosme, na Barret, es Barranc, can Verenet, sa Figuereta, sa cala Vermella, Cala Llonga, ses Calabreses, es Pujol d’en Fullana, na Galerins, en Torrent de sa Vinya, na Clavet, es torrent de sa Conca, sa Rota nova, ses Jaquetes, ses Mengues, sa Pleta, es Rafal, es Closos, sa Tanca de sa Bassa, son Orell, sa Talaiassa, es Clos, can Tanca, son Morellons, can Rito, sa Vinya d’en Bet, tots aquest noms evoquen antics propietaris, antics usos, accidents geogràfics, i segur que també duien a la memòria molts d’esforços, moltes suades i també els bens que n’havien tret.

El seu nét Miquel de na Barret conta que abans d’anar a escola, partia cap a na Cosme, on hi havia l’ase del padrí i el se’n menava a pasturar al tros que tenien al torrent. I llavors cada horabaixa tornava a cercar-lo i el deixava a na Cosme un altre pic. Recorda que unes quantes vegades va acompanyar els seus padrins a matances a can Generer, ca la germana de la padrina, i a can Costurer, ca la germana del padrí, i ell manava l’ase. També recorda que si demanava un dobler a la padrina era més bo de fer tenir-lo que si el demanava al padrí, que era més aferrat.

El cel vols guanyar ballant festejant de nit i dia pensa que santa Llucia el va guanyar dijunant.

Ballet i altra ballet mateixa i altra mateixa; l’amo de s’Hospitalet té un bon caramull de xeixa.

En el bateig d’una rebesnéta na Margalida de can Roca va recordar una cançó que cantava en engronsar els seus néts més petits. I és que en va arribar a tenir molts, prop de trenta!

Sa galera d’en Ranxa i es parell de Matrà.

Ja no serà horabaixa quan es sol se pondrà.

Rigurrin rigurrin rigurronsi de mi aquestes “condiciones no me gusten a mi.”

Na Magdalena Polla, besnéta, la recorda sempre de bromes i amb rialles. A darreries també perdé un poc el cap i a finals del 1961 va començar a apagar-se; va morir el 6 de desembre d’aquella any.

Podem dir que va ser una família ben avenguda i que fills i néts continuaren d’aquesta manera. Sempre era una festa quan els de Biniali visitaven la família de Calonge. Fa uns vint anys els néts d’en Miquel i na Llucia feren un dinar al conegut restaurant de Vilafranca “es Cruce” i allà va sortir la idea de posar per escrit la història d’aquesta família.

En Pau de na Blanca, casat amb la néta Margalida de can Tòfol Roca també recorda aquell home molt nerviós i que a vegades, a missa, tenia uns espasmes nerviosos que acompanyava d’uns “Ai Déu mevet.

Ai Déu mevet! que eren la rialla dels al·lots.

En Miquel de na Cosme Vella havia surat tots els seus fills, però veure morir uns quants néts. Al finals dels seus dies va patir diabetis i també va perdre el cap. Va morir el 28 d’agost del 1950, entrada de fosca, als setanta set anys.

Na Llucia no va quedar sola. Els néts i fills anaven a passar la nit amb ella. No li agradava que ses netes anassin de balls i na Margalida Roca, diu que els enflocava gloses com aquestes:

Els néts d’en Miquel I na Llucia, reunits en un dinar al Cruce de Petra, fa una vintena d’anys.

39

Els pobles es van recobrant per mitjà de la Cultura i la Llibertat.

Pere Oliver i Domenge, 26 de juliol de 1933

Quan la pulcritud és joia Com un cavaller errant, o vell llop, navegador aferrat en el timó.

La pregunta: no es desferra.

Per què hi som a la terra navegant per alta mar?

Respostes moltes n’hi ha, però que puguin convèncer... no.

A la ciència, li falta llum malgrat això la difumina, però aquesta, hi és, i fila.

El pare, llibres en mà, mira la filla; veu minyionia jugant amb la pepa de cartó: la pregunta és per aquesta: Francisqueta, i tu... per què hi ets a la terra?

Joves emprenedors Ells són: Edmond Benson i Sam Majek.

Aquests dos al·lots, residents a Mallorca, des de la seva infància, i amb molta il·lusió, ímpetu, i idees ambicioses han creat una línia de roba basada en la seva pròpia visió de la vida quotidiana i les seves vivències, fitada pel limitat pressupost econòmic i enfocant el seu positividad en les seves creacions. Ja compten amb 3 col·leccions des de 2014 i preparen la quarta col·lecció estiu 2016. Avui dia té molt mèrit que dos joves s’iniciïn en una aventura amb molta passió deixant de costat la vida fàcil, sortides nocturnes…

El seu treball és molt professional, de qualitat però de col·lecció de tiratge 40

limitat. Comercialitzen les seves col·leccions en diverses botigues de Palma i per les xarxes socials ( WWW.BLACKCREAMCLOTHING.COM ). Tenen una visió global, tant de venda com de promoció i realitzen i-commerce de venda dels seus productes i no es tanquen a una venda local.

L’infant s’aixeca i s’aferra, amb la resposta sincera: Per estimar-te, papà! i els llibres cauen per terra.

El que no sap la ciència ho revel·la la innocència, on més saviesa hi ha, per estimar-te papà.

Josep Bonet 01-05-2016

Atres carrers de s’Horta (IV) Per F. Antich Adrover Carrer de Felanitx Continuant amb la nomenclatura dels carrers de s’Horta, direm que sobre el carrer de Felanitx, que arranca a la plaça de Sant Isidre a l’antic casino de Can Capó i segueix en direcció a sa Farinera, és un carrer de no més de cent cinquanta metres, perquè en arribar a Cas Ferrer ja entram dins el terme municipal de Santanyí.

El 19 de juliol de 1910 s’acordà que el carrer principal, en tota la seva extensió, es digués Ordines, però acabà amb Jaume Prohens. Però l’any 1938, després que amb la construcció de la plaça el carrer es fragmentà, no hem trobat cap notícia sobre la data d’aprovació del nom del carrer.

Hem tengut notícies, sense confirmar, que fou al mateix moment que el carrer de la Vicaria canvià el nom per carrer de la Rectoria, quan aquest carrer agafà el nom de Felanitx.

De totes maneres, hem de fer constar que són tan estranyes i incomprensibles les divisions territorials entre s’Horta i Calonge (Santanyí-Felanitx), que si a Google cercam “s’Horta carrer de sa Farinera” que està dins el terme de Santanyí, ens surt situant-lo on toca haver-hi el carrer de Felanitx i no concreta els dos trams fins que feim un zoom de detall.

Carrer del Talaiot Es tracta del carrer de darrere l’església, obert en temps del llavors rector de s’Horta reverend Andreu Sbert Perelló, que cedí el terreny necessari signat acord amb l’Ajuntament de Felanitx el 16 de febrer de 1984.

El nom té una altra història. En Josep Bonet Grimalt, en Pep des Forn, havia sentit contar moltes vegades als seus avantpassats que vora la casa des d’antic hi havia hagut un munt de pedres que segurament acabaren formant part de la nostra església i que vora el corral dels porcs hi havien trobat una pedra amb gravats.

En Pep feu vàries consultes amb el reconegut

Carrer Talaiot a l’altualitat

Carrer Talaiot a 1984 abans d’obrir-lo historiador reverend Pere Xamena qui li digué que no era cap idea desgavellada que prop d’aquell indret hi hagués un talaiot i per aquesta possibilitat decidiren posar-li Talaiot a aquest carrer.

A més del que acabam d’esmentar, també volem fer avinent que dins la toponímia de la població, el topònim Talaia és molt present, i si ens remuntam encara més, tenim Can Talaia a la zona del Babot, es puig de sa Talaia, sa Talaia on visque molts d’anys na Maria de sa Talaia, etc. I a les escriptures antigues de la zona on ara s’aixeca el poble, el nom hi és molt present.

A l’escriptura de compra del solar per fer l’església: ... una porción de tierra para edificar la iglesia y sacristías sita en el término de la misma Villa y distrito la Atalaya de Can Vetla...

A l’edificació del convent de les monges de s’Horta: ... edificándose el convento por el maestro José Rigo (a) Vellana en el terreno del protector Juan Manresa en el paraje denominado “sa Tanca de s’Atalaya”...

I a molts altres documents.

41

Petites altures 22. Del Pou del Rei a Consolació, es Puig Gros i sa Penya Bosca Per Jaume Maimó i la col·laboració d’en Xabec Duració: Unes quatre hores amb aturades (un poc més de 7 km).

Desnivell acumulat: Alçada del lloc de sortida: uns 120 metres, pujada al puig de Consolació (200 m), baixada a 125, pujada al Puig Gros (275 m), baixada a 130, pujada a sa Penya Bosca (257 m).

Mesures aproximades agafades de l’IDEIB. Itinerari: A la sortida de s’Alqueria Blanca, en direcció a Santanyí pel carrer des Convent, en arribar a ca ses Monges agafarem a mà dreta el carrer des Molins, i dues illetes més endavant, ja haurem arribat al camí des Pou del Rei. Avançant mig quilòmetre, just allà on el camí gira noranta graus a l’esquerra, ens trobarem amb un pou públic d’obra rústica molt equilibrada: el Pou del Rei. D’entrada, proposam que l’inici de l’itinerari sigui a la plaça de Sant Josep de s’Alqueria, veïnat de l’església, però també volem fer avinent que vora el pou hi trobarem un espai suficient per deixar-hi qualque cotxe.

Deixant a mà esquerra el camí des Puig Gros, seguirem perpendicularment al Pou del Rei en direcció a la muntanyola de Consolació, apropant-nos-hi fins que una barrera ens tancarà el pas per una esllavissada a una gravera que destruí el camí d’accés a l’ermita més venerada de la comarca.

Just on el camí se cega, arranca una escalonada amb graons de marès erosionats i una mica deixada de la mà de Déu. La pendent és una mica forta, però si ens ho prenem amb una mica de paciència, en un tres i no-res serem a dalt, havent superats la cinquantena de metres de desnivell que ens separen de l’ermita de Consolació,

42

de la que ja es tenen notícies de l’any 1523. Des del petit promontori podrem estendre la vista sobre la plana que va des del cap Salines fins els confins de Son Servera.

Visitarem el santuari, on podrem tastar els secrets de la pau i el silenci i gaudir d’alguns elements de la seva arquitectura, com és el cas d’una antiga cisterna vora la qual es troben unes rajoles que resen: “L’Arxiduc va treure mostra d’aquestes rajoles que està en el relleu mig menjat al coll de la cisterna. La nostra pedra no vol ser trepitjada ni malmenada per cadenes de ferro. Any del Senyor, 1971, el de la plantada de pins... Déu els aferri.

Crux fidelis inter omnes arbor una nobilis. Bernat Vidal i Tomàs”.

Baixarem tirant primer cap a xaloc, o el que és el mateix, en direcció a la vila de Santanyí, fins arribar a un camí provisional de terra que baixa per la part de darrere de Consolació en direcció al Puig Gros, i si anam amb compte, durant la baixada podrem observar un antic forn de calç en un bon estat de conservació.

A baix, seguint cap a ponent, després d’una ziga-zaga que fa el camí, seguirem a mà esquerra pel camí que voreja finques de la falda del Puig Gros, mig garriga mig conreu, mentre que a la part dreta encara romanen conreables. Arribant a una paret recta que s’enfila cap a dalt del Puig Gros la seguirem pujant per mà esquerra, doncs en aquesta part la vegetació és manco densa, i anirem cercant els indrets més fàcils. Just en arribar on la paret s’acaba, veurem que quasi estam a dalt de tot i més enllà d’un tros manco empinat ja veurem el cim i una mica de cresta que, doblegant una mica a la dreta, segueix cap a llevant.

Ara la vegetació és una mica més densa. Seguim cap a la part alta fins arribar a un clàssic vèrtex geodèsic que ens defineix la màxima cota de la sortida d’avui: som al cim del Puig Gros (275 m.). Seguim per la cresta del puig en direcció a llevant per un indret més o manco planer que semblen antigues terres de cultiu, avui en estat de total abandó on ara creixen robusts ullastres molt esponerosos però amb algunes branques seques i

entre ells alguns romeguers que dificulten el pas. Som a un indret on s’ha de vigilar, intentant endevinar com estarà el terreny unes passes més endavant.

A punt d’arribar al final de la cresta, anirem un mica per la vessant sud cap a un petit roquissar que hi ha al final de la cresta per una mica de pas, tenint cura de deixar el citat roquissar a l’esquerra. Aquest és l’únic pas més o manco fàcil per baixar seguint carreranys mig marcats pels caçadors en direcció a la terra de conreu més propera que hi ha a la falda del puig. Per acabar la baixada, ho farem travessant la citada terra de conreu i ens dirigirem cap a un camí asfaltat que hi ha en arribar a baix i seguirem en direcció al penya-segat de la Penya Bosca fins arribar a una barrera.

Passant la barrera, tendrem cura que quedi tal com estava abans i seguirem per dins una pleta en direcció a la base del penya-segat caminant per dins una garriga que es va espessint a mesura que ens acostam a la penya.

Amb una mica de sort, just abans d’arribar al penyal podrem veure una antiga font o pouet mig engolit pel càrritx i altres arbusts.

Els darrers metres abans d’arribar a la penya són una mica difícils degut a l’espessor de la vegetació amb predomini del càrritx, però arribant s’aclareix i durant un bon tros trobarem una mena de carrerany

que segueix vora el penya-segat, on podrem gaudir de formes i colors naturals de gran bellesa. Trobarem coves, covitxols, antics refugis artificials per protegir el bestiar i si és primavera un redol amb abundància de julivert i altres plantes singulars que creixen dins les encletxes.

Més endavant quan quasi arribam al final de la penya trobam un tros de camí força espès que ens farà reduir molt el pas, però de sobte el penyal s’acaba i podem pujar per una forta pendent cap al cim del penyal.

Sovint la gent de la contrada empra el nom genèric de sa Penya Bosca per referir-se al quasi mig quilòmetre de penyal, però si volen referir-se a un indret concret el subdivideixen en tres penyals: Penya Rodona, Penya Roja i Penya d’en Gararany(1).

Som dalt del penyal i ens trobam en una gran esplanada molt subdividida en petites tanques de paret seca una mica deteriorada que donen fe d’un paisatge

que segurament antany estava molt humanitzat.

Acostant-nos a la timba i mirant cap a llevant, podrem gaudir a dreta i esquerra d’un paisatge espectacular de la serra de Llevant fins a la mar.

Ara per baixar hem de retrocedir per la part alta de sa Penya Bosca per la plana que hi ha prop del penya-segat caminat per un terreny amb molts roquissars, travessat parets de pedra seca, corrals de figueres de moro, amb espais plens d’esparregueres i altra vegetació que ens farà anar amb compte. Hem de caminar fins arribar a un grup de pins sense acostar-nos a la part de Consolació, doncs malgrat pareix que podem baixar per qualsevol punt de la pendent, l’únic punt per baixar sense perill és un camí que arranca prop del citat grup de pins on també es troba una piscina.

Localitzat el camí, seguirem cap avall deixant a mà dreta i esquerra algunes cases convertides en habitatges de lloguer turístic i altres que són cases pageses de gent curiablanquera. Orientant-nos amb el puig de Consolació, seguirem el camí més adient de l’entramat viari i molt prest arribarem al Pou del Rei on donarem per acabat l’itinerari d’avui.

Una mica d’història i cultura a)Pou del Rei Potser es tracta d’un dels indrets més emblemàtics pels curiablanquers. Aquest pou comunal és un dels llocs més antics de s’Alqueria Blanca i fins i tot del terme de Santanyí del qual s’aprofitava l’aigua.

El trobam documentat per primera vegada l’any 1274 i en el segle XVII es va intentar fer una canal per dur l’aigua fins a la vila, però el projecte quasi acabat va fracassar. b)El santuari de Consolació L’any 1521 ja el trobam documentat. L’aspecte de fortalesa que té part de la construcció fa pensar que antany fou emprat per defensar-se dels continus atacs dels pirates.

Té un retaule dedicat a Santa Escolàstica amb un cert valor artístic, datat l’any 1646 i restaurat l’any 1780.

(1) Cosme Aguiló. SANTANYÍ a través de la Història, el Paisatge i la Paraula.

43

és el doctor Marc Bonet que ens va treure el net Per Joan Marines de que ell té una espina que sa Universitat mallorquina sa facultat de Medicina Per mi és un gran honor encara no hagi arribat es fet de ser sortarrí veure el cost tan elevat i a més poder presumir que és anar al continent que de batle puguem tenir ho pot fer molt poca gent aquest amic i veí es pressupost és triplica que és en Macià Capó. i això un no s’ho explica A s’hora de valorar-lo tenguent-ne dues ses Canàries no he trobat adjectius i aquí sobren comentaris aposta pens són motius som qui més impost pagam per retre-li un honor i altres llocs engreixam de dins lo bo ets lo millor i aquí no torna res ho diuen totes ses enquestes.

Ho demostren ses grans festes això és un fet de pes que per cert és mal de dur i sa gran voluntat que té estant al segle vint-i-u tots l’hem vist en es carrer pels illencs és una vergonya acompanyant es caminer això no ho agafeu per conya i a totes ses feines s’aferra. és la pura realitat A ningú mai mourà guerra també un altre debat i sé que és un home de pau no com es que tanquen en clau tenguérem per s’enginyer agrònom Miquel Corraler aferrats a sa cadira sabem que el seu punt de mira amb molt de seny ens informà ja que ell sap com tractar i a lo únic que sospira a tot tipus d’hortalissa ell és fer bo el poble. ho estudia bé no frissa Home humil senzill i noble és un jove molt preparat honrat i servicient fa temps que és s’encarregat no el voreu en cap moment d’una gran explotació en ningú que sigui crític per ell sa primera visió no mira el color polític és preparar bé es terreno de sa gent que té davant no es por abusar del vereno ja que està demostrant millor dit d’insecticides tractant d’igual a tothom. primer s’han de prendre mides Aposta jo no sé com davant qualsevol mal l’hauria de definir no qualsevol producte val però ja que estam aquí parlem de les festes d’enguany ha de ser s’adequat només a lo que està afectat que pens que pel seu tamany i si és molt necessari mereixen un reconeixement com també el comentari hi ha participat sa gent que sovint potser fallam des del primer al darrer si a un mateix lloc sembram el nom de tots no daré s’hortalissa mateixa un quants en destacaré començant pes pregoner es veí Jaume Martina que molts de temes domina i es primer que entrà en ‘metles va ser en s’arrel dels Vetles i també els altres padrins com també recercà endins com ‘conseguiren els sortarrins gaudir el món de s’ensenyança en el poble ja estava en dansa allà pel segle denou també un altra orador nou que també és natiu d’aquí no hi viu essent sortarrí

Ses Festes de s’Horta

44

és una falta aquesta que està vist i comprovat que pot estar contaminat aquell terreno d’antany en Miquel ni mica se plany estima el medi ambient des del primer moment tenguérem el seu oferiment per lo que l’hem de mester.

Un altra dia també una conferència ens va fer aquest sortarrí de bé que és en Tomeu Marines se creu que ses medicines moltes se poden evitar alimentant-nos de menjar sa especialment de verdures dels nostres corrals ben pures a més de dar un bon atac a s’alcohol i es tabac i a tot tipus de grasses com més exercici facis es cos t’ho agrairà amb fets mos ho demostrà representant es cos humà allà una pantalla emperò molta de gent calla volent gaudir de menjar llavors ho volen solucionar tot a base de pastilles quan amb coses ben senzilles ho poden remeiar no ho vaig veure acabar ja que per cert jo som vell daven sa Copa del Rei som del Barça i culer quan un una passió té sovint canvia de plans a punt d’arribar al descans davant sa tele em posava sofria i disfrutava això va ser a lo darrer.

A ses festes de carrer ara m’hi vull implicar

com sa cursa popular pel carrer i jocs infantils esports de tots els estils futbol i torneig de tennis dirigits per aquests genis com n’Ian i el seu fill amb un tracte senzill però responsable i noble és sudaca però es sent del poble molt bé s’hi ha adaptat els nins també han disfrutat amb això del conta contes com també llavors te remuntes a ses grans exposicions amb quines emocions miraven ses dels retratos dins elles trobaven datos d’aquelles fotos antigues algunes un grup d’amigues i de festes familiars en ses actuals veuràs que s’idea era compatir d’imatges de per aquí que per cert són una passada des d’una cussa parada a una sortida de sol fou necessari fer un vol també a sa Tercera Edat a on havien exposat allà randes de tota classe allò per cert era massa bòtils gerretes forrades que tenien aferrades com si fossin unes ‘racades ses obertures llevades de ses lates de begudes també ses grans corregudes pels carrers per sa Lleonada arran d’ella sa berenada joventut ben animada que anava engalanada en globus també botelles i les portaven aquelles amb motxilles i carretilles com també coses senzilles com sa ginkama popular que havien de participar allà amb partides de quatre llavors al final de batre allà amb actuacions acudits balls o cançons tot havia de ser puntuat allò a través d’un jurat i què putes vos he de dir per fer-ne me varen ‘glapir i això no va quedar aquí ja que mos varen obligar a s’encenari pujar allà a ballar los Pajaritos requaranta mil reditos estic segur vaig ser el pitjor

una d’elles amb escopetes també el vespre des pregó per tirar tirs de balí hi hagué sa ruta de tapes qui més punteria sol tenir diferents bones i guapes arriba a aconseguir premi pels bars, mestresses de casa i llavors aquell altre gremi mirant qual feia més vasa de joguines i llepolies torneig de tennis, futbol cerquen padrines i ties amb més ennigulat que sol volen xurros volen creps a la plaça hi hagué un concert gaudeixen mirant aquests de música que per cert aquella dona com els fa de ses bandes pioneres demana de què els hem ses de Felanitx Porreres d’untar això abans del dinar de crema o xocolata que per cert hem de recordar i més tard tots hem voltat fou una bona paella per contemplar tira tira mentre se feia aquella els molts estants de sa fira estava nerviosa sa gent que omplien tot el carrer mirant cap en el ponent de Can Tanca a Cas Ferrer quatre gotes anaren caient estaven molt bé totes però per sort s’aclarí cotxes antics també motos uns porrerencs varen venir al carrer des Convent de bona poguerem refegir amb molt d’entreteniment ho dic de cor va sortir passàrem el dematí perfecte i excel·lent de sa fira vàrem gaudir tothom se n’anà content fins a s’hora del dinar hi hagué fruita i ensaïmada s’horabaixa vàrem disfrutar xampany fou una passada els nins de sa festa infantil llavors una pamboliada amb temor però amb estil hi hagué el divendres següent en vàrem sentir més d’un no estic gaire al corrent i ses pizzes des Neptuno però contava sa gent encara no han arribades que es preu era un poc pesat ja són moltes ses anyades per cert era organitzat que les mos solen dur aquí per l’associació de veïns els nins varen contribuir i escoltant els sortarrins amb una bona batucada aquesta era s’opinió com també fou alegrada jo no lleu ni don raó sa nostra fira tan sonada que hi vagi qui en tengui gana per gent de tota la contrada el diumenge sa campana i per uns grans xeremiers ens cridà cap a l’ofici fins ara parl dels carrers a l’església hi ha un poc de crisi ara li toca sa plaça però la bona notici’ però allò ha estat massa vengué predicador extern per començar sobretot no mos parlà de l’infern sa revetla del ball de bot deu ser que hi ha més bondat amenitzada pels Revetlers llavors just en el costat que sabem són els pioners montà el bar es futbol d’aquesta nostra contrada cada any sol ser el consol ja que fa una mesada que salva la temporada que amb s’Estrella molta gent arremangada Mostrejada taules plenes a rebentar aquesta les premià molt de beure i bon menjar molta gent pogué ballar se tracta de fer calaix con també a sa Berbena i llavors just allà baix emperò és una pena de sa botiga de Can Company i quasi me sap greu dir-ho i trobarem com cada any veies molta gent major aquells botadors pels nins notaves a faltar el jovent fan embadalir els padrins això és normal i corrent quan els veuen botar son coloms d’escampadissa llavors de sa seva mà volen sa bulla o risa van a mirar ses casetes

ells a un lloc diferent vénen gent de tots els vents lo que va ser excel·lent molta bauxa i qualque de lo bé que ho havien montat moixa el ball de tercera edat més d’una que roman coixa molts s’havien entrenat fins a la sortida de sol no fallaven en cap punt i també amb molt de vol la majoria en conjunt hi hagué el grup 6.3 Teatre de brusa també capell que enguany ha volgut i s’hi deixaven sa pell combatre gaudint d’aquella festa amb conyes a l’Eurovisió sa gent també estava llesta fent un s’Horta visió escoltant en Mateu Xurí mesclant acudits balls i el millor glosador mallorquí eixides coneix bé aquestes terres coses sempre aplaudides acompanyat de guitarres que mereixen un excel·lent mos portà un bon repertori també un reconeixement té una veu que és una glori’ que mereix ser destacat lo que se diu de primera ses festes han aportat fent pujar dalt na Servera s’anada a cala sa Nau per un rato compatir platja verja amb molta de amb un glosat guapo i fi pau vos assegur que era massa i allà vos desplaçau una conferència de caça amb cabriols o carrereta

hi hagué el divendres següent jo no hi vaig esser present passeig els meus cans fermats de perdius conills o filats no en sé i no opinaré el diumenge es va fer sa gran diada de pesca pens que regalaven s’esca fou seguit d’un bon dinar no opín no hi vaig anar però he sentit protestes ja que parlen ses enquestes de molts de convidats externs no els crític ni els defens però sa festa la fa s’Horta lo que això sempre comporta haver-hi algun inconvenient i com veureu finalment a pensar que ha duit coa se celebrà la s’Horta Jove com veis amb molt de retràs ja que se donà el cas fou suspesa pel mal temps

montura o bicicleta a peu o també amb patins gent del poble i dels veïns allà dinant davall els pins d’una bona paella es netet hi dugué na Bella muls ases també cavalls per complir aquests detalls s’hagué de lluitar de valent preparar s’aparcament el batle i el caminer i no m’acomiadaré sense milions de gràcies donar com ho ha sabut brodar el nostre batle Macià de llinatge Capó Vallbona sa meva sincera enhorabona t’ho dic fort i així com sona S’Horta amb tu sempre estarà.

45

La placeta de la Canal

I el nostre bisbe Pere Joan Fent camí amb l’Amic i l’Amat (II) Per Miquel Pons Aquesta tarda del 19 de juny he compartit taula amb gent amiga de s’Alqueria Blanca i altres indrets, per unes hores curiablanquers. Era la festa dels majors. El dia, segons la premsa anunciava forta pluja, ramades de calabruix, celatge com de ple d’hivern.

El retorn al teu poble sempre és motiu de gaudi un poc per l’encontre i l’altre per les viandes servides i els glopets de vi, més la copa de cava.

El celatge venia negre a redols. Sortosament, des de la finestra balconera es divisava el nostre paisatge amb clarendera que et permetia veure, de bell nou, aquell paisatge camperol ara diferent al de secà de la meva infantesa total quan passaven per s’Arrabassat camí de la mar. Els arbres vells ofrenen el seu estat un tant decrèpit o ja han encalentit la llar d’ahir. No obstant això, algunes palmeres han sobreviscut la mordala de l’inimic vermell, tantes vegades amb picada mortal. Els xiprers, tan familiars dels cementeris, ara han aixecat la seva flama verda fora del seu lloc habitual i no desdiuen vora la clapa lluminosa de les buguenvíl·lies que alegren una terra trista per la sequera, si bé té fama per la bona xeixa, la dolçor de les figues, la qualitat de les ametles...

Es pot deure a l’aliment de les aigües subterrànies?

Diuen que a poca fondària són abundoses les coves, niu d’estalactites i estalagmites. Tenim l’exemple de la cova del betlem de la parròquia o la troballa quan s’intentava bastir una cisterna.

La bulla ha acabat amb l’acomiadament. Jo ho tenia programat d’antuvi, passar la tarda a Consolació, al recés de la pau, de la tranquil·litat, de trobar-me amb algunes cares perennes majors d’edat. En aquest moment, amb llàgrimes com de Jeremies, sent i me’n ressent per tot el que fa Consolació. Si el mirau de fora mà sereu testimonis que a la vegetació li falta poc per ocultar les parts altes del santuari qualificat per adjectius que no són els pertinents. Consolació, si recordau una foto de Josep M. Font, segurament abans de la Guerra Civil, és quasi una muntanya pelada, amb les taques d’unes mates, aquí i allà, de la muntanya abstracta de Tomeu Fiol, o el caramull de blat, al centre de les eres, com la va veure Mn. Bartomeu Guasp, ecònom de s’Alqueria Blanca, poeta que no s’inspira amb la parròquia on el destinà el bisbe-arquebisbe Josep Miralles, una vegada que Mn. Bartomeu Torres rebutjà el destí del bisbe.

Hi ha una altra Consolació, tres detalls, tres colors, tres temes que donen nom al llibre, Corona poètica – Consolació, amb plenitud de significació. Coberta, d’escrits, vers i prosa i dibuixos, suficients per pregonar la vàlua del santuari. Consolació de “Coses Nostres” del Cavaller, penyora d’alguna realitat poètica, que no 46

trobareu a altres publicacions similars. És a la mateixa publicació on jo em referesc a la proximitat de Nostra Dona de Consolació, com a veïna de ca nostra, que ens visitava alguna vegada a cercar llevat per pastar, o demanar un tall de lilera, si s’esqueia en lluna vella la seva vinguda de Maria de Consolació.

L’escrit és el testimoni més real, més autèntic, claríssim de com era aquell entorn de sa Teulera, de ses costes de sa Grava que, en aquest moment, ha perdut la personalitat, el caràcter... fent cas omís de la veritat recordada pels pocs vivents que coneixen palm a palm, cova a cova, arbre a arbre, era a era, tanca a tanca d’un existir en pròpies personalitats.

Tot això, i molt més, he recordat aquesta tarda de juny, veure les estrelles a la nit de juny com poetitzà mossèn Cinto Verdaguer, víctima del poder. Tot això s’ha projectat a la pantalla de la natura amb cases antigues, campanars, molins, eres, vegetació variada, als corrals de paret seca, els dos blaus de la costa i de la mar.

De la línia, millor de la besada del blau més obscur i el blau de cel, i entre i entre a la rima l’embalum d’un gran vaixell blanc, al servei d’un grapat d’euros o de qualsevol moneda estrangera en paper.

Convidava la tarda del 19 de juny a gaudir de la pau, de la solitud, de la manca de claror al rellotge de sol, del silenci de capaltard que em sembla que Gabriel Alomar, el de l’exili i de la mort, s’inspira amb una vinguda que no em consta, a Consolació, pel traspalant de la panoràmica que m’alegra la mirada i que em fa veritat tot allò que pertany a un ahir: L’ermita solitària damunt el puig s’assenta mirant la mar vençuda, mirant el cel nadiu.

Tan embadalit estava amb la realitat, que s’estenia davant l’esguard que, amb un tancar i obrir els ulls, amb un toc al llibre de la memòria, la claror agònica darrere Can Balutxo, amb girar una a una, pàgina a pàgina, les 628 pàgines denses, cultes, històriques, reials, aclaridores, del llibre de Pere Fullana, El bisbe arquitecte, vida i obra... del nostre bisbe Pere Joan. Entenem que no és altre que Pere Joan Campins, que aprofitant la llum i claroreta del sol d’hivern, en hora i tantes hores lentament, amb la dèria de saber coses, he llegit sota l’Arbre de la ciència, de Ramon Llull, trasplantat en ceràmiques de Miquel Riera, em donà aixopluc cerebral i tranquil·litat anímica per clavetejar en mi el missatge contingut en el diàleg d’Amic i Amat, així com refrescar el saber del foll Ramon i creure la seva paraula que l’identifica com a home i com el regenera el Crist de la creu tantes vegades motivant la mutació de l’home apassionat com home, en l’altre home-homes, en poder de compartir el martiri causat per l’arbre de la creu tacat de sang, esqueixats els tendons, oberta la ferida amb tota l’equivalència dels trencs i els cops, d’un màrtir que es diferencia de l’altre bressolat per dos troncs encreuats i Ramon bressolat per les ones que l’aferraven a la mar, a un tir de fona de la ciutat, cau del cavaller, a cavall, aimador de les dames, regenerat a Miramar, punt de partida per esdevenir l’apòstol de la paraula, dictada per la presència de qui era la mateixa paraula de vida eterna. ***

Les hores d’un sol esmorteït de l’hivern a la porxada de la posada vora mar amb el llibre, vaja un llibre! que sols pot escriure una persona que es digui Pere Fullana, o un consemblant en l’erudició, la informació històrica de la seva terra, en el nostre cas illa envoltada de mar i els coneixements que aureolen cadascun dels personatges, els més consolidats i els de fer companyia als majors, la penetració a les veritats, el viure al vida curulla de dificultats en temps de tot color, d’una part de llibertinatge, guerres, enveges... i per altre costat la perfecció d’aquells i aquelles al front d’una església o enclaustrats entre pedres glorioses i l’oració, la pregària a la boca. Aquelles hores tebes en el cor de l’hivern alimentades pel dir docte i bell de l’amic d’Algaida, han reverdit aquesta tarda de juny, a la muntanyola de Consolació clara i transparent camí de la primavera nova. En tal situació esguardava el voluminós tom, l’alfa i l’omega d’una manera d’estar a la terra des de la matinada del 14 de gener de 1859 a Palma, on s’inicia el començar a viure en el cos eclesiàstic, de l’església de Mallorca, oberta la porta del Seminari per acollir un tendre seminarista que escalaria els graons de càrrecs i dignitats, de la perfecció a l’estudi, l’opositar una i altra volta a diverses dignitats sacerdotals fins a la consagració el 17 de juliol de 1898, any fatídic i decadent, per la nació, precisament a la Nunciatura de Madrid, el bisbe José Maria Justo Cos y Macho. Diada solemníssima per festejar el bisbe mallorquí, prebenda delejada sempre. A la cerimònia religiosa la solemnitzà la música d’Eslava a cor i orquestra i a la sortida de la basílica pontifícia de Sant Miquel, sota pal·li portat per mossens mallorquins, és de suposar més que contents per l’elecció bisbal.

Finida la funció, el bisbe Pere Joan Campins telegrafia al Pere del Vaticà, Lleó XIII, de tan bona memòria.

De cap de les maneres vull allargar-me, perquè seria plagiar Pere Fullana, quan l’èxit és únicament seu. Si

enfilaré alguns detalls dels multiplicats per l’autor. Des del menudall i la font de baptisme de Santa Eulàlia principia que entre els noms del nadó, fill de Jaume Campins i Isabel Barceló, es troba Ramon, mai tan ben trobat en l’Any Ramon Llull, de qui Pere Joan Campins fou un admirador, un propagador i és una llàstima que ja no fos en temps de Campins, que Ramon lo foll no assolís el grau de sant, moment que esguardam amb esperança.

No obstant això, malgrat els contraris lul·lians, algunes esglésies, tot el record per la parròquia de Felanitx i de Santanyí, com artistes del pinzell, de la pedra i de la paraula, feren cas omís a les contrarietats suscitades a l’entorn del tingut com a màrtir dins els antany llunyans.

No vull ser tan ferm i negar el martiri de Ramon Llull, blanc de les pedrades i ferides a mans dels servents d’Alà, però sí vull pensar que, a conseqüència de tanta sang vessada i de la sang que vessà el penitent de Randa, l’apòstol de Bugia estaria en coma, a causa de la pallissa i les pedrades, embarcat a una nau, passaria per darrera vegada el cultural mar, i a la vista de la ciutat de les seves passions defalliria.

Sia la que sia la causa del seu defalliment, Ramon Llull, el que resta del que fou, descansa a la capella de la basílica de Sant Francesc, en posició de barca com l’esculpí Sagrera, de la nissaga dels Sagrera, compendi d’una Història d’Art dictada per Guillem Sagrera i els seus descendents, treballadors de convertir la pedra, sia de Santanyí o de qualsevol indret, en escultura a “lo diví”.

Som conscient que deix incompletes les paraules, la història, la clarendera que acompanya el saber fer de Pere Fullana, una i altra vegades, amb notòria quotidianitat.

No pos cap entrebanc a un estudi profà com l’aigua de vena.

Com les notes que tens a les mans, amic lector de Dies i Coses, de Calonge, recordant la presència del bisbe Pere Joan Campins i l’altre home, Antoni M. Alcover, entrunyellats al romànic – alcoverià. Campins i Alcover, tan units i tan personals, són d’aquestes criatures que demanen Biografia. Per la protecció angèlica, un i altre, estan a la nostra vora perpètuament.

Les presents notes, informe cabdal de l’amic Pere, foren redactades, amb tota l’estima a Consolació, present a les pàgines de Pere Fullana, quan el seu estat material era decrèpit.

Consolació, cau de realitats històriques, religioses...

Juny 2016

47

Apropament a Ramon Llull III Deu anys d’estudis i conflictes Per Biel Bordoy Era devers el 1265 quan Llull començà la formació intel·lectual que ell mateix rebé o va donar-se després de la conversió.

Si només hem de fer cas de la “Vida Coetània” (VC), en poques paraules ho resumeix: “en la mateixa ciutat aprengué un poc de gramàtica. També hi va comprar un sarraí, amb el qual va aprendre la llengua aràbiga”. I amb això resol els dos problemes lingüístics que Llull tenia com a principals obstacles a la seva labor missionera.

Un llarg període d’estudi s’obri aleshores davant ell. Quins foren els seus mestres, si en té, durant aquest període? Només podem contestar la pregunta indirectament. Alguns ho han fet recorrent als llibres “Doctrina Pueril” i “Blanquerna”, per trobar-hi pistes més o menys fundades.

De fet va aprendre el llatí, un llatí més eficaç que elegant, segurament a l’abadia cistercenca de Santa Maria de la Real, al nord-oest de Palma, prop d’Establiments, dirigit pels monjos encarregats de formar els novicis i en qualitat d’oient, a no ser que la seva elevada condició social li hagués permès de disposar d’una ensenyança particular.

Segur que aquesta formació li permeté dominar prou bé el llatí per poder parlar-lo i escriure’l, com els homes doctes de la seva època. Sinó no s’explicaria que pogués arribar a donar lliçons a la Sorbona de París o participar dins capítols eclesiàstics o concilis.

I l’estudi de l’àrab? “Comprà un moro a fi d’aprendre la llengua aràbiga o morisca” (diu a la VC). El fet de comprar-se el seu professor d’àrab pot sorprendre els lectors d’avui, i això demana una explicació: a Mallorca, llavors, hi havia comerç d’esclaus; primer nadius i a partir del 1263 (uns dos anys abans que Llull compràs el seu), importats. Així que el que va fer no tenia res d’anormal. Sí que per ventura ho era triar aquesta solució en lloc d’anar a un professor d’àrab dominicà, quan segurament n’hi havia a casa nostra.

L’estudi es perllongà durant deu anys i li permeté aprendre la llengua i cultura àrabs, parlar-la i potser escriure-la, juntament amb els fonaments de la religió musulmana. “Vós m’havets feta gràcia – diu dirigint-se a Déu – que jo entén la llengua aràbica” (LC cap.125, 21).

Però tot plegat acaba de manera tràgica. L’esclau blasfemà contra el nom de Crist i això va fer que Llull l’apallissàs.

El musulmà, rancorós, es procurà una espasa i mirava de matar el seu amo, i un dia que el veié assegut i tot sol, cau damunt ell i el fer al ventre. L’esclau és enviat a la presó.

Llull se demana si fer-lo condemnar o alliberar-lo, prega demanant consell a Déu i quan es dirigeix a la presó, decidit a escarcerar-lo, troba que el sarraí, horroritzat per la idea de ser condemnat a mort, s’ha penjat a la seva 48

cel·la.

Durant aquests anys d’estudi creim que continuà vivint a ca seva, per això seguirem en part el relat, tal com ens el descriu Mn. Teodor Suau al seu llibre (1): “Malgrat els canvis que ha experimentat (Ramon) sembla portar una vida familiar bastant normal encara”... Però aviat vengué alguns dels seus bens. “La dona es nega amb raó a deixar-se despullar de tot el seu patrimoni... Blanca acusa el marit de descurar la hisenda familiar, a causa d’haver-se fet totalment contemplatiu”.La queixa és Moment en què Llull considerada i s’anomena troba el seu mestre un administrador dels béns d’àrab penjat familiars pel març de 1275, uns deu anys després de la conversió de Llull. Només a partir d’aquesta data s’ha de fixar l’abandó definitiu de la seva família. Aquesta llarga tardança ens permet mesurar la intensitat del drama que degué esclatar entre els dos esposos i que perdurarà molt de temps encara, ja que, descoratjat, un dia Llull escriurà: “car muller n’hai lexada, fills e possessions / e trenta ans n’hai estat en treball e langors” (Desconhort, versets 159-60).

Si tenim en compte “les queixes d’ella, hem de concloure que el matrimoni de Ramon no degué ser d’allò més vitenc”.

El preu a pagar fou alt, perquè “no sols l’implica a ell, sinó també i de manera intensa, la seva dona, de qui voldriem reivindicar el seu paper, d’esposa a l’ombra, engolida per la talla gegantina del seu marit... però que es degué haver de carregar la casa, mantenir la preocupació dels fills, assumir una solitud no volguda i haver de renunciar a tants projectes personals.”

“De totes maneres... Ramon mantingué sempre una relació estreta i afectuosa amb la seva família, de la qual es sentí responsable”.

Podem pensar que els seus contactes amb els fills foren millors. Ambdós (Domènec i Magdalena) figuraran com a hereus al seu testament, signat per l’abril del 1313, on nomena marmessor (2) el seu gendre Pere de Sentmenat.

Ben arrelat al seu context històricocultural.

Quan tractam de relacionar la tasca i l’obra de Llull amb el món en què va viure, el trobam ben inserit en la seva època, on comparteix les preocupacions intel·lectuals del moment i hi diu la seva.

Ell és un cas d’un laic compromès en qüestions de fe; un defensor de l’ideal cristià de pobresa i renúncia voluntària, molt estès en aquell temps dins el món cristià. Recordem que aleshores, prínceps i princeses de les cases reials de les corones catalanoaragonesa, mallorquina i siciliana, feren

coses per l’estil: renunciaren al títol, es desprengueren dels béns i ingressaren en algun orde religiós (Sança de Nàpols, l’infant Felip de Mallorca...)

Per obtenir la conversió dels sarraïns (compromís assolit voluntàriament), Ramon es va instruir en la llengua i cultura àrabs, escrigué els seus llibres (alguns en aquest mateix idioma) i va anar ell mateix a fer de missioner. Però en això, tampoc fou el primer: abans, durant i després d’ell, nombroses persones del món cristià tenen l’Islam com a punt de mira per fer-hi tasques semblants a les de Llull.

Preocupar-se per la fe dels musulmans, té en Llull una explicació històrica clara: ell va viure en una terra de frontera on per trobar musulmans a qui instruir, no se necessitava ni sortir de l’illa. I no ens ha de sorprendre trobar altres persones, a més d’ell, preocupades per convertir els infidels, ja que fer-ho suposaria acabar amb el perill de tenir-los tan arran.

L’originalitat de Ramon foren els plantejaments nous que elaborà en relació als aspectes esmentats. Primer el seu punt de vista és el d’aquell qui coneix relativament bé la realitat musulmana, al contrari d’altres predecessors.

També sembla que una cosa va veure clara: les tàctiques tradicionals que fins llavors havien emprat els dominicans, havien constituit un fracàs; tant la famosa disputa entre un frare convers i el cap de la comunitat jueva de Barcelona, el mateix any de la conversió del Beat, com l’intent del també dominicà P. Ramon Martí, de convertir el soldà de Tunis, el temps dels estudis de Llull. I aquest, analitzant la situació, va concloure que les tàctiques tradicionals de controvèrsia religiosa, tenien dos defectes fonamentals: 1-Argumentar amb textos sagrats, sobretot de l’adversari – anomenats “autoritats” -, derivava cap a discusions interminables sobre com interpretar-los.

2-Esbucar els arguments de l’adversari no bastava, si hom no podia oferir en contrapartida arguments lògicament acceptables, capaços de persuadir-los de la veritat dels dogmes cristians.

Per evitar l’impàs del primer defecte, Ramon plantejà una estratègia diferent, basada en el debat filosòfic, força arrelat a l’Islam, però excloent-ne la interpretació dels textos (3).

Per corregir el segon defecte Ramon formula un tipus de filosofia amb què poder demostrar certes “veritats” (Trinitat, Encarnació, sobretot) a les quals més s’oposaven els musulmans i que els nostres teòlegs consideraven que sols s’havien de creure per fe (4). I ho fa emprant “raons necessàries” (o “demostratives”) sense incórrer en les ires de l’Església ni dels dominicans sobretot.

Tot això feu trontollar els fonaments filosòfics sobre els quals es basava la relació amb els sarraïns i la qüestió de la seva conversió, que llavors seguia els dictats de sant Tomàs d’Aquino.

Llull s’hagué d’enfrontar amb la jerarquia oficial de l’Església, que no entenia ni podia compartir els seus plantejaments. Això explica per què les seves propostes fossin ignorades, o pitjor: tan mal rebudes per reis i papes,

provocant tants neguits en l’autor, que cap al final de la seva vida, escriurà obres on es mostra molt descoratjat.

A tall d’anècdota.

L’objectiu d’ensenyar als missioners i predicadors la llengua dels qui havien de convertir, era quasi una obsessió en Llull, perquè si hom no coneix l’idioma d’aquell amb qui ha de parlar, difícilment hi podrà dialogar i menys encara de temes abstractes i de fe.

En quant al pensament lul·lià, hi destriam dues categories: a) Convèncer l’adversari en la predicació mitjançant la paraula. b) Usar la força (la croada militar) si amb l’anterior no s’aconsegueixen els resultats esperats.

Fins i tot Llull arriba a un plantejament que combinava ambdues coses, descartant però la conversió forçada (mal vista per l’Església), si bé és partidari d’empènyer els musulmans a què escoltin els predicadors.

Això darrer, no té res d’estrany, ja que és ben propi de l’esperit de l’època, on la Corona Catalanoaragonesa en concret, obligava els jueus i musulmans a escoltar les predicacions cristianes, ja que altrament no hi haurien assistit.

L’assistència a aquests sermons, havia d’anar precedida d’un permís reial, per evitar-ne abusos o excessos. Als assistents, per contra, fins i tot els obligaven a respondre les preguntes dels predicadors i evitar així, que hi assistíssin com aquell qui sent ploure.

Notes (1)Ramon Llull, miracle i misteri. Diòcesi de Mallorca i Franciscans de la TOR. Palma 2009.

(2). Persona encarregada de complir la voluntat del testador.

(3). Llull cita una frase llatina que esdevé la seva senyera apologètica: “no dimittere credere pro credere, sed pro intelligere” (hom no deixa de creure pel creure, sinó per l’entendre).

(4). “Si hom pogués demostrar la nostra fe, es perdria el mèrit de creure-hi” ( L.D. XXV, 289-90)

49

Plana de caça i natura Per Toni Barceló

Conferència sobre la caça de la perdiu amb reclam a s’Horta En motiu de les festes de Cinquagesma de s’Horta, el passat dia 20 de maig de 2016 es va celebrar a la Casa de Cultura de Can Vela una conferència a càrrec de l’economista, escriptor i caçador Javier Sagrera Azpillaga. L’acte el va organitzar la Societat de Caçadors de s’Horta amb la col·laboració del Departament de Desenvolupament Local del Consell de Mallorca, l’Ajuntament de Felanitx, la Federació Balear de Caça i el Club de Caçadors de Cegues amb Ca. Hi assistí el batle de s’Horta, Macià Capó, la totalitat de la junta directiva de la Societat de Caçadors, encapçalada per Bartomeu Ramis, veïnats i caçadors del poble, i representants del col·lectiu cinegètic de diferents municipis de l’illa.

Abans de la conferència, els tècnics del Servei de Caça del Consell de Mallorca van presentar un vídeo que reflecteix el model de caça sostenible, social i tradicional que identifica al vertader caçador, i el director insular de Cooperació Local i Caça, Joan Manera, va explicar per videoconferència el projecte de recuperació del conill que du a terme el Consell de Mallorca. Així mateix, Àngel García, tècnic del Consell de Mallorca i soci del CCBP, va explicar el projecte de seguiment de cegues mitjançant radiotelemetria via satèl·lit.

La dissertació sobre la caça de la perdiu amb reclam a càrrec de l’experimentat caçador i escriptor Javier Sagrera resulta de gran interès i comptà amb nombroses anècdotes, referències històriques i experiències personals sobre aquesta tradicional modalitat de caça.

L’acte va congregar entorn a mig centenar d’assistents.

50

El Consell de Mallorca va presentar el projecte de recuperació del conill.

El president de la Societat de Caçadors de s’Horta, Bartomeu Ramis, amb Javier Sagrera i Àngel Garcia.

Antoni Dalmau Oliver, al cel sia El passat dia 26 d’abril i a l’edat de 65 anys ens va deixar Antoni Dalmau Oliver, soci de la Societat de Caçadors de s’Horta. En Toni Dalmau, molt conegut i estimat a la nostra contrada, tenia una gran passió pel camp. Li agradava la caça i destinava molts d’esforços a treballar i gestionar el cultiu d’olivera des Clot des Pou, a partir del qual produïa oli de Antoni Dalmau Oliver gran qualitat.

Així mateix, en Toni era una persona molt compromesa amb la vida social de s’Horta, oferintse sempre a col·laborar en l’organització d’actes i esdeveniments, i participant activament amb les associacions locals.

Des de la Societat de Caçadors de s’Horta li volem agrair tota la seva ajuda i col·laboració, i enviam una forta abraçada a la seva família.

Nova junta directiva de la Societat de Caçadors de Santanyí La Societat de Caçadors de Santanyí disposa d’una nova junta directiva, que durant els propers anys treballarà per gestionar una de les associacions més grans de les Illes Balears, tant en termes socials com territorials. Els càrrecs es distribueixen de la següent manera: President: Martí Losa Vicepresident: Miquel Rigo Secretari: Bernat Ferrer Tresorer: Pep Pons Vocals: Marc Vidal, Jaume Vidal, Guillem Artigues, Damià Obrador, Toni Rosselló, Joan Mas, Jaume Rosselló, Miquel Cabrer, Rafel Vidal i Cosme Vidal.

Junta directiva de la Societat de Caçadors de Santanyí.

El Consell de Menorca, la Societat de Caçadors d’Alaior i la Federació Balear de Caça, amb la col·laboració tècnica del Consell de Mallorca, han organitzat un curs formatiu sobre tir de caça El Departament de Desenvolupament Local del Consell de Mallorca va col·laborar tècnicament amb el Departament de Medi Ambient de Menorca, la Federació Balear de Caça i la Societat de Caçadors Les places disponibles es van cobrir ràpidament, destacant la inscripció de gent jove i un important nombre de dones.

d’Alaior (CESCA) en l’organització del curs de tir de recorregut de caça: seguretat, mètodes de tir i bones pràctiques.

L’activitat formativa va tenir, entre d’altres objectius, el repàs de les mesures de seguretat en l’ús d’armes de foc, el coneixement de diferents sistemes de tir i la valoració de l’ús de materials i components ecològics en la caça.

El contingut es distribuí en diferents blocs, des dels fonaments en el maneig d’armes fins a l’anàlisi de bones pràctiques ambientals en el recorregut de caça, passant per proves de plomeig, col·locació de peus, mètodes de tir i pràctica a les trajectòries bàsiques.

El curs, que es va celebrar el passat dia 11 de juny a s’Estància del Riu de Plata, va partir d’una iniciativa de la Societat de Caçadors d’Alaior i va comptar amb una notòria acceptació per part del col·lectiu. Les places disponibles es van cobrir ràpidament, destacant la inscripció de gent jove i un important nombre de dones.

Les administracions implicades han fet especial incidència a difondre un recull de bones pràctiques ambientals i socials així com de desenvolupament personal a l’hora d’organitzar o practicar el recorregut de caça, amb alta transversabilitat aplicable a les jornades cinegètiques.

51

Futbol

CE Alqueria

Per Jaume Rigo

L’Alqueria va concloure la lliga de II Regional el diumenge 5 de juny en el camp des Seminari contra el Serralta amb derrota per 4-2.

El pitxitxi de l’equip Salguero, que en aquest partit va fer de porter, marcava el primer gol de penal quan l’equip ja perdia 4-0 i Miquel Sastre establia el 4-2 definitiu. En el partit anterior a fora camp l’Alqueria va sofrir un dels pitjors arbitratges que es recorden per culpa d’una linier que va actuar el darrer tram de partit de forma premeditada, anul·lant dos gols legals als verd-i-blancs per fora de joc inexistent, tot això després

Golejadors 2015-16 II Regional

JUGADOR Gols 1. Juan Francisco Salguero....... 25 2. Guillem Salom....................... 20 3. Joan Rigo Lladó....................... 8 4.El Houcine Manouach Morete 4 5. Bernat Ginard.......................... 3 6. Miquel Sastre............................ 3 7. Baltasar Rigo..............................3 8. Toni Binimelis.......................... 2 9. Miquel Adrover Vicens.......... 2 10.Édison Castro......................... 2 11.Adrià Pineda........................... 1 12.Agustí Servera......................... 1 13.Biel Adrover............................ 1 14.Joan Toni López........................1 15.Roberto de Robert................... 1 Total gols............................77

52

de no aixecar la bandera a la primera part en el primer gol local en clar fora de joc.

Guillem Salom, que fou expulsat després d’acabar els 90 minuts, havia avançat l’equip d’Uribe que va jugar 40 minuts amb deu jugadors Els jugadors i entrenador de l’equip de Regional amb per l’expulsió de alguns directius.

Bernat Ginard (21).

A sa Teulera, el 14 de maig, tres Regularitat 2015-16 dies abans que el club complís 40 II Regional anys de vida, els locals es desfeien del San Cayetano per 5-1 amb dos gols de Salguero i un de Salom, Roberto i Morete, mentre que contra l’Establiments els visitants aprofitaren les errades defensives dels verd-i-blancs per guanyar 1-3 a un partit on l’Alqueria als dos minuts ja guanyava gràcies al gol del capità Joan Rigo que aquest dia jugava de davanter.

JUGADOR Minuts Partits Els curiablanquers finalitzaren 1. Édison Castro......... 3232 37 la lliga 2015-16 a la posició 13 de 2. Baltasar Rigo....... ....3145 35 II Regional, amb 52 punts (28 a la 3. Melcior Vadell.........2980 34 1a volta i 24 a la 2a, 34 aconseguits 4. Fco. José Hidalgo....2818 35 5. Agustí Servera.........2750 36 a s’Alqueria i 18 a fora camp). Es 6. Joan Toni López......2638 32 varen marcar 77 gols (34 a la 1a 7. Miquel Sastre..........2581 36 volta i 43 a la 2a, 43 a sa Teulera i 8.

Juan Fco. Salguero..

2497 33 34 a fora) i se n’encaixaren 73 (35 9. Joan Rigo Lladó.......2492 32 a la 1a volta i 38 a la 2a; 26 jugant 10.Bernat Ginard........ 2451 35 de local i 47 de visitant). Com 11.Guillem Salom........1916 29 a visitant, s’aconseguiren cinc 12.Toni Binimelis....... .1384 23 victòries: a Valldemossa, Son Ferrer, 13.Adrià Pineda.......... 1123 16 Establiments, Portocristo i Mancor 14.Biel Adrover..............873 18 de la Vall.

15.Julià Mesquida........ 810 11 16.Francesc Reynés...... 780 13 El jugador campaner Édison 23 17.El Houcine Manouach 590 Castro fou el que més minuts va 18.Damià Pons...............527 22 disputar, mentre que el davanter 19.Mateu del Río...........467 15 Juan Francisco Salguero va ésser 20.Miquel Adrover........377 5 el màxim golejador, amb 25 gols 21.Joan Barceló Trobat 235 5 marcats.

22.Miquel Rigo Lladó...210 3 El dissabte 11 de juny va tenir lloc 23.Hamza Bouimj.........200 4 en el camp de sa Teulera el tradicional 24.Roberto de Robert.. 135 4 sopar de final de temporada que 25.Toni Vallbona...........128 12 va reunir unes vuitanta persones 26.Josep Barceló Inés.... 25 1 27.Julià Vidal Monge..... 20 2 vinculades al club verd-i-blanc.

28.Alejandro Domínguez...15 1 Per primera vegada aquest sopar

L’entrenador Andreu Uribe va intervenir al final. Devora ell el jugador i humorista Guillem Salom –gran animador de la vetlada- i Toni Binimelis, també jugador verd-i-blanc.

se celebrava en el propi camp de sa Teulera, on a través d’una pantalla gegant s’anaren projectant imatges dels partits de la temporada. Després del sopar hi hagué parlaments per part de la presidenta, el secretari, el capità i l’entrenador de II Regional i l’entrenador de l’escoleta.

Varen intervenir també la batlessa de s’Alqueria Imma Sánchez i el batle de Santanyí Llorenç Galmés.

Assemblea de socis L’assemblea anual de socis se celebrava el diumenge 12 de juny, la qual va congregar a 8 socis per repassar els diferents punts de l’ordre del dia, referents a la temporada anterior i també a la propera lliga 2016-17, per la qual es va aprovar un pressupost de 30.500 €. A l’apartat de precs i preguntes els socis s’interessaren per la plantilla i entrenador de la propera temporada (continuarà el mateix entrenador: el llombarder Andreu Uribe) i altres aspectes relacionats amb el club.

El sopar de final de temporada va tenir lloc dia 11 de juny.

53

Futbol Balear (lliga 2015-16)

El Felanitx, campió de Preferent Per Jaume Rigo Fotos: Futbol Balear, J.Rigo.

A manca de dues jornades per acabar la lliga, l’equip del Felanitx es proclamava campió de Preferent gràcies a l’empat dins Sineu aconseguit el dissabte 30 d’abril.

L’equip felanitxer ha estat el que més ha destacat de la nostra comarca, sense oblidar l’altre equip de la ciutat: l’Olímpic, subcampió del seu grup de II Regional, ni tampoc el Santanyí de Preferent que es quedava a les portes de l’ascens.

III Divisió: el Mallorca B, campió L’equip del Mallorca B, dirigit per Javier Olaizola, es proclamava campió del grup balear de III Divisió per vuitena vegada a la seva història. A l’eliminatòria d’ascens, després d’empatar sense gols a terres aragoneses contra

Equip del Ciudad de Ibiza que va jugar dins Santanyí abans d’aconseguir l’ascens a III Divisió una setmana més tard.

El Santanyí va quedar a les portes de l’ascens.

54

El Mallorca B, nou equip de II Divisió B. el Saragossa B, guanyava 2-0 a Son Bibiloni pujant a II Divisió B. De totes maneres, hagué d’esperar el desenllaç de la lliga de II Divisió de la darrera jornada del dissabte 4 de juny per confirmar la salvació del primer equip i consumar d’aquesta manera l’ascens.

Els altres equips balears caigueren tots a la primera eliminatòria d’ascens: el Constància a pesar d’empatar dins el camp de Las Gaunas, ja que havia perdut una setmana abans en el Nou Camp d’Inca contra el Logroñés. El Formentera havia guanyat 0-1 a San Javier contra el Mar Menor però després perdia 0-2 a la pitiüsa menor enfront dels murcians. I la Penya Esportiva Santa Eulària perdia els dos partits per un gol contra l’exprimera divisió Castelló.

El Campos acabava a la posició tretze, el mateix lloc que fa dos anys i un lloc més a baix que la temporada passada. Varen perdre la categoria el Sóller, l’Alaró i el Platges de Calvià, equip que després d’absorbir el Montuïri-Soledat podrà continuar a III Divisió.

I Preferent: el Felanitx, campió.

El Felanitx dirigit per Cosme Andreu Monserrat, es va proclamar brillant campió de Preferent i aconseguia l’ascens automàtic a III Divisió evitant les eliminatòries.

El modest Son Cladera retorna a III Divisió.

Al Campos li sobraren punts per salvar la categoria. És la tercera vegada que l’equip des Torrentó aconsegueix el campionat d’aquesta categoria (abans 1979 i 2005) i la novena vegada que ascendeix a tercera amb el format actual des de la lliga 1979-80.

El Santanyí de Joan Carles Vicens va fer un gran final de lliga i quedà sub-campió. A la primera eliminatòria d’ascens guanyava 0-1 dins Andratx i empatava sense gols a casa. A l’eliminatòria decisiva empatava 1-1 a Santanyí contra el Ciudad de Ibiza i dia 12 de juny perdia a terres eivissenques per 3-0 quedant fora de l’ascens.

A part del Ciudad de Ibiza, l’equip que ascendeix després de superar l’eliminatòria decisiva és el Son Cladera que va saber defensar l’avantatge d’1-0 del partit d’anada i empatava sense gols en el camp de Los Pinos d’Alaior, a un partit on els menorquins varen errar una pena màxima. El Son Cladera recupera una categoria que va perdre ara fa un any.

Perderen la categoria els dos equips del terme de Llucmajor: l’Espanya i l’Arenal, a part del Santa Eugènia que s’havia retirat jornades abans.

1a Regional: el s’Horta va salvar la categoria.

L’Independiente, gràcies a quedar campió destacat, va recuperar la categoria de Preferent perduda un any abans. Com a subcampió ascendeix el Xilvar després de tres temporades militant a I Regional.

El Felanitx, brillant campió de Preferent.

El s’Horta va fer un bon final de campionat a I Regional.

L’equip del s’Horta, que va navegar durant bona part de la lliga a les posicions de descens, es va saber reforçar en el darrer tram de competició, a part de canviar l’entrenador. Al final li sobraven bastants punts i deixava sis equips per baix. Perden la categoria l’Artà, que no jugava a II Regional des de l’any 1998 i el Pina que s’ha mantingut dos anys a I Regional.

II Regional: l’Alqueria i el Futbol-Base Santanyí se salven.

El Bunyola va dominar la lliga des del principi fins al final, quedava brillant campió i aconseguia l’ascens a I Regional. Acompanyarà als bunyolins en l’ascens l’equip del son Verí que va mostrar una gran facilitat golejadora amb 112 gols anotats.

L’equip de l’Alqueria, després d’una temporada molt regular, aconseguia salvar matemàticament la categoria bastantes setmanes abans de concloure el campionat i ocupava la tretzena plaça a la classificació. L’equip del Futbol-Base Santanyí acabava antepenúltim i també salvava la II Regional gràcies a la retirada del Santa Eugènia de Preferent, la qual també beneficià l’equip del Lloret per eludir el descens de I Regional.

Equip de l’Alqueria que va tancar la lliga en el camp del Seminari.

55

El Futbol-Base Santanyí, tot i quedar antepenúltim, va salvar la II Regional.

III Regional: Calvià i Porreres campions de grup.

En el grup A, on militaven l’Olímpic de Felanitx i ses Salines, el Porreres de Sebastià Feliu va completar una gran temporada i quedava primer classificat. A l’eliminatòria per decidir el campió de la categoria contra el primer classificat del grup B, el Calvià, els de ponent guanyaven 5-2 a casa a un partit accidentat i també vencien 2-3 dins ses Forques de Porreres a un altre partit amb incidents, suspès a manca de 15 minuts. De totes maneres, els dos històrics equips –tots dos han jugat a III Divisió- ascendiren de categoria el mateix any que tornaven a la competició. Pel que fa a l’equip del Calvià estrenarà una categoria de II Regional on mai ha jugat des que el club es tornà refundar l’any 1971.

L’Olímpic de Felanitx va mantenir una gran lluita amb el Porreres pel campionat, resolta al final a favor dels porrerencs. Els felanitxers es classificaren segons d’un grup on també va prendre part el ses Salines que va ocupar finalment una discreta antepenúltima posició.

En el grup B, el Cala d’Or, que també retornava a la competició igual que els saliners, va ocupar al final una acceptable cinquena posició.

Els equips que han quedat a les portes de l’ascens

El Porreres, campió del grup A de III Regional.

56

Equip de l’Olímpic de Felanitx, subcampió del grup A de III Regional. esperen la seva oportunitat.

Com sol passar cada temporada per aquestes dates, els equips que han quedat a les portes de l’ascens, principalment de I Regional cap a baix, solen estar pendents de possibles retirades i aprofitar-les per donar el bot a la categoria superior. És el cas del Son Sardina, tercer classificat de I Regional; i Pollença i Port i Establiments, tercer i quart classificats de II Regional.

Equips ben classificats de III Regional, com Sp. Son Ferrer, Olímpic de Felanitx, i fins i tot Campanet B i Son Ximelis, poden tenir les seves opcions si hi ha retirades d’equips.

El Cala d’Or va fer una bona temporada a III Regional.

Brandon va haver d’acudir al rescat Per Juan Pedro Martínez Última Hora Ràdio

Tot el mallorquinisme recordarà la temporada 2015/2016 pel triomf de l’última jornada a Valladolid, que va suposar la permanència, i allí va brillar amb llum pròpia Brandon Thomas.

Si tirem la vista enrere, allà pel mes d’agost que és quan va començar el campionat, comprovem com la temporada de Brandon ha estat plena d’alts i baixos.

Amb el Chapi Ferrer en la banqueta es va erigir com un futbolista imprescindible: totes les opcions de crear perill passaven per les seves botes. Amb el tècnic català va aconseguir la major quota de protagonisme.

La inoportuna lesió que va tenir quan millor estava li va impedir seguir sent el futbolista diferencial del conjunt vermelló.

L’arribada de Vázquez i dels fitxatges d’hivern (alguns d’ells a cop de talonari) van relegar a un segon pla a Brandon, que seguia arrossegant molèsties d’una lesió que no acabava d’oblidar. Amb el gallec als comandaments sols va ser titular en sis ocasions,

anotant tres punts. El sentiment generalitzat de l’entorn és que Brandon mereixia més minuts dels que ha tingut en aquesta segona volta, però Vázquez sempre ha defensat que les seves decisions han estat dirigides a buscar el millor per al futbolista. Malgrat això, el jugador del planter va respondre, i de quina manera, quan li van donar galons en el partit més important de la temporada. Amb això ens hem de quedar i confiar que aquest rol el pugui assumir tota la temporada.

N’Acuña i en Ferando Vázquez felicitant Brandon pel seu doblet

Cantina

Futbol i berenars Llom, camaiot, cuixot, formatge...

Dilluns - Dimecres i Divendres plat calent

Camp d’Esports Sa Lleona de s’Horta Ctra. s’Horta - Portocolom Tel. 678616948 Obert a partir de les 6,30 del matí

57

Marcus Cooper, el primer olímpic del terme de Santanyí Per Maties Adrover Fotografies: Pep Estelrich Quan vaig organitzar el primer col·loqui olímpic a Calonge l’any 2004 varen participar Toni Peña, de Felanitx, Elena Gómez de Manacor i Miquel Alzamora d’Artà. En Toni Peña havia guanyat alguna carrera per les festes de Sant Miquel i era conegut meu i vaig estar molt content que pogués venir a la primera edició, però en aquella època no podia pensar mai que un esportista del nostre terme arribàs a uns jocs olímpics i mira per on, dotze anys després aquesta utopia s’ha fet realitat gràcies a Marcus Cooper, Mèrit Esportiu Dies i Coses 2015 i olímpic a Rio 2016.

Vàrem aprofitar la setmana que va tenir de desconnexió després de la classificació per fer-li aquest reportatge al Nàutic de Portopetro on tinguérem la següent conversa: -En primer lloc volem aclarir als nostres lectors la tensió de la final del preolímpic a Disburg, ja que després d’unes hores de tensió vares aconseguir el teu objectiu. Aquest tema és difícil d’entendre pels que no estam molt ficats dins del piragüisme.

-Encara que estiguis ficat dins del món del piragüisme també és difícil d’entendre. Perquè sigui bo d’entendre en el meu cas, en el K1 1.000 metres, hi havia dues places, per poder anar a Rio havies de fer primer o segon. Jo vaig quedar tercer per poquíssim darrere del segon. El que va passar és que l’hongarès que va guanyar també va competir a K2 1.000 on només hi havia una plaça en joc i jo havia d’esperar a veure si ell aconseguia la classificació a K2 1.000, perquè si era així després quedaria la seva plaça de K1 lliure i seria per jo. Això passa perquè una vegada que estàs classificat per K2 pots participar també a K1, clar.

-Realment, viscut des de Mallorca, es veia algun moment amb molta preocupació.

-Hi va haver molta tensió perquè hi havia uns criteris internacionals que no deixaven gaire clar si aquesta plaça lliure seria per jo o si l’emprarien per una altra cosa. Va ser un horabaixa dur perquè tothom ho estava comentant per les xarxes socials, tractant de treure en clar el criteri internacional. Vaig estar tot l’horabaixa dubtant si me donarien la plaça o no i per això vaig tardar molt en fer un comunicat per les xarxes socials.

-Quan parlàrem amb tu en motiu del lliurament del guardó esportiu Dies i Coses, parlaves més de Tòquio que de Rio, en què has canviat aquests mesos per ja estar classificat per anar Rio? -No ho tenia ben clar, ni m’ho havia proposat lluitar per anar a Rio, ni tenia clar quin objectiu m’havia de marcar per aquesta temporada, però he estat veient que 58

enguany he progressat molt tant en aspectes esportius com tècnics i psicològics i m’he animat més que mai i al final he vist que no feia falta esperar a Tòquio perquè ja me trobava preparat per lluitar per anar a Rio i ara ja puc dir que ha servit tanta tenacitat i la cosa ha sortit bé.

-La teva modalitat ideal és el K1 1.000?

-Fins ara havia estat el K1 500, però està clar que ara ho he d’enfocar tot en els 1.000 metres. Aquest any he entrenat millor que mai i se’m dóna bastant bé el mil.

-Entre el segon i tercer lloc hi va haver unes poques mil·lèssimes que podien haver estat definitives.

Durant la prova vares anar avançant o se’t va fer llarga?

-La meva estratègia és un poc rara: normalment la gent surt fort i va a un ritme oxigenat, però amb un bon ritme mig. El K1 1.000 no és una marató i tu pots donar bastanta canya pel mig. Com he dit, la meva estratègia és un poquet rara perquè surt molt més fort del normal, llavors me deix caure molt, aprofit la inèrcia de la sortida i després me deix caure bastant i la gent aprofita per passar-me, però després tenc un molt bon sprint final i recuper moltíssim, encara que a vegades és una estratègia un poc arriscada i pots no arribar tan bé

al final i que no te serveixi allò de respirar pel mig.

-I en aquesta prova classificatòria en concret?

-Molta gent m’ha dit: «a tu t’agrada fer-nos sofrir» perquè a mitja prova anava el cinquè o sisè lluitant amb la gent que està un poc més enrere, però de cop els darrers tres-cents metres vaig començar a pujar i a lluitar amb els que estaven davant, l’hongarès i el rus, i vaig arribar molt ajustat i va ser una pena que fos el tercer lloc.

-Vares participar pel carrer 8 tenint a la família i els membres del Nàutic de Portopetro recolzant-te de molt a prop.

-Tenia aquest avantatge perquè els carrers 8 i 9 són els que estan més prop de la graderia i tenia els companys del club, la família i els amics animant-me i això és molt de suport.

-També un altre mallorquí repeteix a Rio: Sete Benavides.

-En Sete és un crack, ja va anar a Londres i va aconseguir la quarta plaça. Aquest any va més fort que mai i sense dubte que lluitarà per una medalla.

-Què tens previst d’ara fins a la participació a Rio? -Duc tota la temporada entrenant molt fort, mai havia entrenat tan fort, amb tanta qualitat i amb tanta motivació que és molt important. Ara queda ultimar els detalls i arribar a la competició en el millor estat possible, tant nutricionalment parlant com en la resta

dels aspectes. No vaig a estar a Rio, vaig a lluitar per estar el més endavant possible.

-Parlar d’una medalla és complicat, difícil, factible...?

-Avui en dia és una de les preguntes més difícils que se’m pot fer perquè mai he estat a uns jocs olímpics i encara que he estat lluitant a europeus i mundials per medalles, fint i tot aconseguint-ne, a uns jocs olímpics sempre és més difícil. L’únic que puc dir és que el meu objectiu és estar al manco a la final i si arrib a la final lluitaré per estar el més endavant possible. Si estàs per lluitar per una medalla, que no veig per què no, se lluitaria.

-Quins són els principals rivals?

-El favorit és el danés René Holten Poulsen que va guanyar el mundial l’any passat i que enguany ha guanyat les competicions a les que ha participat. El campió olímpic ja s’ha retirat però està el subcampió el canadenc Adam Van Koeverden que també és favorit.

-I les opcions d’Espanya?

-Espanya sempre està molt bé a nivell de piragüisme.

Tenim en Saúl Craviotto que és doble medallista olímpic, i segurament repeteixi. També estic convençut que Sete guanyarà una medalla i la gallega Teresa Portela també la veig guanyant una medalla.

-Fa uns anys el més gran en David Cal se’n va anar a Brasil, no sé si per motius econòmics o per adaptarse a Rio i va tirar la tovallola abans de la classificació pels jocs. Tant canvien les condicions de fer-ho a Brasil a fer-ho a Europa que David Cal en principi tenia pensat passar-se varis anys a Rio? -En el piragüisme també depens de les condicions climatològiques, de les condicions externes, no és com l’atletisme que les pistes pràcticament sempre són les mateixes. Per començar, cada pista en el món és distinta

59

que si hi ha més corrent, més vent, hi ha més o menys profunditat d’aigua... El que passa és que Rio és un poc més especial perquè és aigua salada i normalment competim sobre aigua tranquil·la i dolça.

-Com a Mallorca?

-Sí, aquí tenim aquesta avantatge a l’hora d’anar a Rio perquè entrenam sobre aigua salada. Entrenar a Alcúdia seria molt parescut a Rio per l’aigua salada i la humitat.

-T’has plantejat preparar-te a Alcúdia?

-Jo seguiré entrenat com he fet fins ara a Madrid.

Allà hi ha el meu entrenador i els meus companys, però la veritat és que m’agradaria preparar Rio a Alcúdia si pogués dur l’entrenador i tot aquí.

-Jo l’any passat hi vaig anar i en Saúl Craviotto i Teresa Portela eren allà.

-L’equip nacional de dos-cents metres varen venir a fer una concentració de dues setmanes. A més, és un llac molt dur perquè hi ha poca quantitat d’aigua i si t’aveses a aplicar la potència a la palada per avançar, per la seva duresa, quan després vas a un llac d’aigua dolça, més blan, després tens aquest avantatge sobre els demés.

-Ja saps quin temps abans de la competició arribaràs a Rio? -S’hi ha d’anar amb bastanta antelació perquè t’has d’acostumar al canvi horari. Estam pensant arribar entre vuit i deu dies abans de la competició.

-A part de la competició, què és el que més t’atreu dels Jocs, per ventura estar a la vila olímpica amb els altres esportistes, o just et centres en la teva prova i t’oblides de la resta?

-Ho has dit perfectament, estar a la vila olímpica i poder compartir experiències i mesclar-nos tots els esportistes i donar-nos ànims, i a més els jocs olímpics són les competicions més importants del món, tot esportista somia arribar-hi. El fet de poder dir que he estat a uns jocs olímpics, que hi he pogut anar perquè 60

he entrenat tan bé, és con un premi que te’n dus independentment del resultat que treguis allà. És una satisfacció per tota la vida que hagi anat almanco una vegada a una olimpíada.

-Continuen els èxits dels tres grans del terme de Santanyí. El mateix cap de setmana que te classificaves per Rio, en Jaume Antoni aconseguia guanyar el seu primer torneig professional i en Brandon, a la darrera jornada de lliga, va marcar dos gols que donaren la salvació al RCD Mallorca.

-Sí, sí, me’n vaig tèmer per tu que sempre t’agrada informar de tot quasi en directe per Facebook i és un orgull saber que dins d’aquest municipi hi ha uns esportistes que destaquen de tal manera, en Jaume Antoni i en Brandon que fan un gran paper cadascun al seu esport.

-El boom de Nadal en el tennis va propiciar que molts de nins començaren a jugar a tennis; pot passar el mateix amb el boom Marcus Cooper i que molts de nins d’aquí passin a practicar piragüisme?

-Jo crec que un poc sí, a més vull creure que sigui així. És clar que el piragüisme no es l’esport més conegut a Espanya, però sí que és un esport molt bonic i que a Mallorca ho tenim bastant fàcil. És un esport complet on t’influeix la dieta, la disciplina, t’has de marcar objectius i entrenar per aconseguir-los i com he dit és un esport molt complet físicament ja que abasta també el gimnàs, l’aeròbic corrent o amb bicicleta i encara que no competeixis a nivell d’elit, te manté molt bé en forma.

-Has dit la paraula disciplina, una paraula que per jo va lligada a Joel Badía, perquè segons m’han contat ell sempre demanava uns entrenaments amb molta disciplina i els que l’aguantaven arribaven lluny com ha estat el teu cas. És una prova per saber si un està preparat per al màxim?

-Joel ens va ficar des del primer dia la disciplina de la que estàs parlant, aquest afany per lluitar pel més gran. Cada temporada que passava entrenant amb ell era una millora increïble: el primer any que si guanyava el campionat de Balears, el següent si guanyava a nivell nacional... Sempre teníem aquesta mentalitat de lluitar, de guanyar, d’entrenar cada dia més i més. Tenia clar que el nostre club no era un club d’esplai, sinó que era un club de competició. Ell ja tenia clar que a certa edat ja estaria preparat per uns jocs olímpics.

-Què t’aporta Luis Brasero, el teu actual entrenador?

-Duc tres anys amb ell i des del primer dia confia molt

en jo. Me va agafar just quan vaig entrar a la categoria absoluta i al principi me va costar un poc posar-me a l’alçada de la resta, però ell va seguir confiant en jo i sempre me deia que jo tenia un potencial especial, que arribaria molt lluny si seguia entrenant igual. És un entrenador molt detallista, molt perfeccionista, amb molta experiència, amb resultats que l’avalen. A més de ser el meu entrenador també és el seleccionador i sempre ens acompanya a totes les competicions i a tots els llocs. A part d’entrenador també és amic i som com una família.

-Des de 2004 organitzam un col·loqui olímpic Calonge i per primer cop hi haurà un esportista del nostre terme que podrà compartir les seves experiències amb nosaltres. Què suposa per tu ser un dels protagonistes d’aquest col·loqui enguany?

-Estic molt orgullós que a Mallorca hi hagi tants esportistes olímpics i sobretot que jo pugui ser un d’ells.

El poder compartir un horabaixa amb ells per jo és una motivació extra per seguir entrenant pels propers jocs i poder desitjar-los el millor en persona.

-Te preocupa el zika?

-La preocupació pel virus zika és un dels titulars del moment. Jo, igual que la majoria dels esportistes espanyols, creim que és una exageració segurament ben intencionada.

Sí que hem de prendre totes les precaucions possibles, igual que per evitar qualsevol altre tipus de germen

www.viajesmijura.com

La seva agència de confiança a Cala d’Or. Servici personalitzat i grans ofertes amb la garantia del Grup Ava.

Avda. Benvinguts, 64 local B - 07660 Cala d’Or T:(+34) 971.64.80.61 - Fax: (+34) 971.64.34.21 mijura@viajesmijura.com

o de virus, sigui en el país que sigui, però aquests no m’impediran participar en els meus primers jocs olímpics. Això sí, en la meva maleta inclouré un spray antimoscards.

El que sí que tenc clar és que no em plantejaré de cap manera no acudir a la cita més gran de l’esport, per la que duc somniant des de petit i en el que he invertit tant d’esforç.

www.segurosroig.com

Posam a la seva disposició una àmplia gamma de solucions asseguradores i de inversió adaptades a totes les necessitats.

Avda. Benvinguts, 64 local B - 07660 Cala d’Or T:(+34) 971.64.80.59 - Fax: (+34) 971.64.34.21 mjr@agencia.axa-seguros.es

61

Una primavera profitosa Per Pau Ferragut L’estació de les flors ha permès que Jaume Munar aconsegueixi, a la fi, estrenar el seu palmarès individual al circuit Futures. Aquesta fita s’assolí la tercera setmana de maig a la ciutat catalana de Vic. També cal considerar que, set dies abans, el santanyiner també es proclamà campió en dobles a Valldoreix. En aquesta modalitat ja són dos títols enguany i, d’ençà del 2014, un total de set.

Amb la bona nova d’haver debutat a la prèvia d’un Masters 1000 a Madrid, el santanyiner va reprendre el seu camí als tornejos Futures amb el títol en dobles a Valldoreix formant parella amb Álvaro López. Al quadre individual topà als quarts de final amb el primer cap de sèrie, el francès Maxime Chazal, i quedant a prop de superar-lo (6/7 7/5 6/2).

La següent aturada arribà fins a Vic amb la important fita del primer títol professional en individual. La remuntada a vuitens de final davant el japonès Tanuma fou clau (4/6 6/2 7/5). Posteriorment ja no va cedir cap set contra el rus Korovin, l’espanyol Semmler i posant la cirereta davant l’australià De Minaur.

Aprofitant el bon moment de forma, el santanyiner assolí de nou les semifinals a Santa Margarida de Montbui. Munar aconseguí treure endavant dos partits molt durs davant l’alemany Werner i Carlos Boluda abans d’afrontar de nou el repte de posar a prova el primer cap de sèrie. Però el colombià Eduardo Struvay frenà la

En Jaume Antoni Munar va guanyar el seu pri· mer torneig professional a l’ITF de Vic. dinàmica de victòries en un partit on el jove tennista va tenir molt a prop forçar el tercer set al TieBreak.

Un altre fet significatiu, i conseqüència directa dels bons resultats, és l’escalada de Munar al rànking ATP. El salt qualitatiu ha estat de més de cinquanta posicions al llarg d’aquestes setmanes. El jove tennista frega superar el Top400. No obstant caldrà seguir sumant punts degut a la bona actuació que defensa de l’any passat a Hamburg.

Bona temporada de Guillem Alou a la categoria KZ del kàrting balear Per la redacció En Guillem Alou fill segueix les passes de son pare en el món de les curses auto· mobilístiques i ha pujat al podi molt abans que ell.

Després d’una magnífica temporada l’any passat a la categoria júnior (sempre lluitant pel pòdium) el pas a la categoria reina es presentava molt difícil, però la progressió d’en Guillem any rere any ha estat molt bona i en aquests moments es troba lluitant per les primeres posicions a la categoria roockie, i en la categoria absoluta se situa constantment dins les 6 primeres posicions d’un total de 15 participants.

62

A meitat de temporada i després de 3 carreres disputades, les expectatives estan complides, destacant la primera posició a la 2a carrera al circuit de Llucmajor i la 2a al motor show dins la categoria roockie.

A la categoria KZ hi participen els millors pilots de kàrting de Balears i en Guillem (juntament amb en J. M. Rosselló) és el més jove amb només 15 anys, quan la majoria dels pilots superen els 25 anys.

Els karts amb què participen són construïts únicament per a la competició, amb unes prestacions increïbles. S’ha de dir que serveixen d’entrenament als pilots de fórmula 1. Com a anècdota cal dir que acceleren de 0 a 100 km/h en menys de 3,5 segons.

El CE Alqueria ha complit 40 anys (1976-2016) CE Alqueria de III Regional, any 1976

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Guillem Rigo (delegat), Domingo Moya, Miquel Rosselló, Pep Pons, Jaume Barceló, Jaume Salom, Damià Barceló, Damià Rigo, Guillem Rosselló, Joan Moya, Julià Alemany i Andreu Rigo.

S’Horta aleví (Campió de Mallorca 2a Regional: S’Horta, 4 – Sollerense, 1, 11-06-2016) 63

A darrere: Silvestre Sabater, Joan de can Moll, Sebastià Timpanyo, Damià Tort, Joan de ca l’amo en Llorenç, i Joan Xina.

Davant ells Joan des Corralets.

A baix, acotats: Miquel Xiscos, Joan Serres, Andreu de s’Era i Damià Bramona. Darrera ells Tomeu Bitlla.

Foto cedida per Miquela de s’Era.

Grup de curiablanquers, principis anys 40