Dies i coses 181 by Es Majoral

El Far West Com a molts de la meva generació vaig créixer mirant pel·lícules de vaquers i indis, i en realitat se’m feia molt lluny, però supòs que com a molts, sempre vaig somiar un dia poder fer el viatge i conèixer aquelles terres. I un dia se’m va presentar l’oportunitat; no ho vaig dubtar! Allà era jo viatjant cap a Tucson, capital d’Arizona. Quantes vegades havia sentit aquest nom! Em va cridar l’atenció el silenci als carrers malgrat haver-hi molt de tràfic, molta vida urbana. Travessant al desert de Sonora, amb els seus famosos cactus, els saguaros, vaig arribar a Old Tucson, un enorme estudi cinematogràfic on s’han rodat i s’hi segueixen rodant-se infinitat de pel·lícules de l’oest, fins i tot vaig presenciar un tiroteig entre vaquers, una típic plat de mongetes al saloon, amb exhibició de can-can i tot. El sopar es va interrompre per la sempre present baralla amb les seves cadires volant i el pianista sense immutar-se. Em vaig sentir en una pel·lícula. Va estar molt bé Old Tucson, però em venia de gust veure qualque cosa una mica més real, més autèntica, i va ser quan em vaig saber de la possibilitat de visitar el famós poble de Tombstone, on hi va haver el tiroteig de Wyatt Earp. Els afeccionats segur que saben de què estic parlant. El primer que vaig veure i visitar abans d’arribar al poble va ser el cementiri, allà hi ha les tombes dels germans McLaury i Billi Clanton, morts en el tiroteig més conegut de l’oest, el de OK Corral. El curiós d’aquest cementiri és que les lapides portaven la causa de la mort del difunt, la majoria portaven el nom del que l’havia assassinat, altres “mort pels indis” i una que posava “mort natural”. Per fi a Tombstone, em va cridar l’atenció que molts vilatans vesteixen com ho feia Wyatt Earp, amb les seves pistoles i tot, el mític OK Corral segueix aquí, fins i tot hi ha uns maniquís que simulen el tiroteig perfectament posats on estava cada personatge al moment del tiroteig, una cervesa en el Big Nose Kate’s, el saló de la núvia de Doc Holliday, un poble que el caminar pels seus carrers amb tants personatges vestits d’època realment et trasllada als temps dels cowboys que tots hem vist milers de vegades al cinema i televisió. Em quedaven uns dies i vaig optar per visitar el canó del Colorado, estava una mica lluny, en l’estat veí de Nevada. Amb autobús era molt de temps però vaig trobar una empresa que t’hi duia en avioneta per un bon preu, sobrevolant el bell desert d’Arizona tantes vegades vist en pantalla i en fotos. En arribar al gran canó, va ser deixar l’avioneta i pujar a un helicòpter per sobrevolar el canó. Dir que és espectacular és poc. Record que en començar el vol volàvem a uns 20 m. i el pilot va dir que passaríem de 20 a 200 m. en entrar en el precipici. Ho tenen molt ben muntat aquests americans, un bon i enorme restaurant a la vora de l’abisme i un centre de souvenires que simula un llogaret dels indis Navajo, els nadius de la zona, dels quals en veuen molt pocs. Un viatge diferent als quals estic acostumat a fer, però si alguna cosa m’agrada és la diversitat, tenir noves sensacions i conèixer altres gents, perquè com va dir Mark Twain “Viatjar és un exercici amb conseqüències fatals per als prejudicis, la intolerància i l’estretor de ment”.

Fer un editorial sobre tot el que ha passat (i que encara continua) aquest mes d’octubre relacionat amb el procés que s’està vivint a Catalunya és molt complex. I fer-ho des d’una revista local com ho és la nostra, editada en un petit poblet del Pla de Mallorca, pot semblar fins i tot agosarat i fora de context. Però hi ha tot un munt de fets objectius i mesurables que ens obliguen, moralment i èticament, a fer-ho, a dir-hi la nostra.

Novembre/Desembre 2017 Núm. 181. Preu 2 € Tel. 971 16 70 47 diesicoses@gmail.com Consell de Redacció Isabel Rigo Jaume Rigo Pau Vadell Jaume Vallbona Catalina Vallbona Francisca Roig Domènec Almerge Josep Estelrich Francesc Antich Nekrowaisser Col·laboradors Antoni Barceló Margalida Rigo Maties Adrover Jaume Serra Joan Grimalt Biel Bordoy Marc Vallbona Miquel Pons Sebastià Oliver Margalida Obrador Maria Josep Coll Lucia Pietrelli Margalida Adrover Llorenç Garrit Antoni Grimalt Aina Maria Binimelis Agraïm totes les col·laboracions i el suport de qui s’anuncia a les nostres planes i de qui ens llegeix. Imprimeix: Impremta Adrover Ronda Catalunya, 56 Tel. 971 65 16 16 CAMPOS

Els escrits d’aquesta publicació expressen únicament l’opinió dels seus autors.

En primer lloc, l’existència d’aquesta revista ens agermana sòlidament amb la recuperació de la llengua i cultura pròpia del país que compartim amb el poble català. Recuperació encara no assolida del tot i sotmesa a massa sotsobres involucionistes puntuals des de la represa de la democràcia i que s’expliquen i molt amb bona part del que està passant. Una democràcia que s’obrí sense tancar moltes de les ferides de la dictadura i que s’està demostrant que beu massa de tics i personatges lligats a formes i tarannàs clarament hereus d’actituds autoritàries no superades. També hi ha els valors de la tolerància, d’anhels de llibertat i del dret a la lliure determinació dels pobles, valors i anhels expressats de forma pacífica, però tossudament constants, que s’han vist sistemàticament ignorats, rebutjats i fins i tot combatuts, des d’una concepció única i monocolor espanyolista que no accepta, ni acceptarà de facto de cap de les maneres, que la diversitat en el si del seu estat-nació, tengui un trasllat legal igualitari. Hi ha massa substrat identitari espanyol (estès a dreta i a esquerra) que se sustenta en la negació de la igualtat de l’altre i que només l’accepta com a fet diferencial, però sense cap possibilitat real d’exercir l’autodeterminació. “Ets, en tant que formes part de la meva realitat, però no tens cap dret a ser fora del que jo represent” venen a dir quan es mou el tema dels subjectes polítics i del dret a decidir. No en tenim cap d’esperança que els partits majoritaris espanyols acceptin mai que aquest subjecte polític (que ells anomenen la indissoluble unidad de la patria) passi a ser compartit, i per tant fonamentat en una entesa pactada i no en una imposició. La idea del pacifisme. És evident que la nostra simpatia sempre s’ha de moure envers aquells que baixen al terreny de la paraula, de la raó de la paraula i de l’apel·lació al diàleg, per davant de l’ús de la força, de la por, de la violència. I per desgràcia en aquesta contesa a què ens referim aquesta força, aquesta violència ha estat usada de forma absolutament abusiva i amb la intenció de fer mal, de fer por, de mostrar qui en té la potestat i evitar la lliure voluntat d’expressar una opinió. I per desgràcia, quan aquesta idea de pacifisme i pactisme que sempre ha mostrat el poble català s’ha trobat amb la capacitat democràtica de ser exercida amb majoria parlamentària al marge de la voluntat espanyola, ha anat acompanyada d’una represa molt perillosa d’actituds violentes a mans d’uns col·lectius d’ultradreta radicals espanyols que embolcallats amb la bandera espanyola s’han trobat amb la permissivitat d’unes forces d’ordre públic, i d’una justícia bòrnia, que han tancat els ulls, s’han girat d’esquena o que fins i tot s’han sentit complaguts, quan aquests radicals han insultat, atemorit o agredit ciutadans pacífics que no es mostraven d’acord amb les seves idees. I per la part que ens toca com a mitjà escrit que vol ser honest amb la realitat (encara que som ben conscients de les nostres limitacions, mancances i subjectivitats a l’hora de posar-la per escrit), també s’ha de parlar de la manipulació de la informació exercida

Continua a la pàgina següent Coberta: Les excursions de la tercera edat sempre van acompanyades d’un bon dinar. La sortida que feren els de Calonge el 26 de setembre també va complir amb aquest protocol. Aquesta vegada varen fer taulada al restaurant Gran Via Tiberi i al davant d’aquest lloc els excursionistes posaren per a en Gerardo que ens oferí la fotografia que posam de coberta d’aquest número 181 de Dies i Coses. A la pàgina 7 trobareu més informació sobre aquesta eixida. Foto de Gerardo Lehmann

Calonge des dels poders públics. Ja ho deia una frase d’aquelles que han anat circulant per la xarxa i atribuïda a George Orwell durant la guerra civil espanyola, on denunciava que mai no havia vist un grau tan alt de manipulació de la premsa escrita sobre el que passava en realitat, com el que va veure per part de la premsa espanyola d’aleshores. I a la segona dècada del segle XX, una anàlisi aprofundida de l’ús partidista, o clarament manipulador, dels mitjans de comunicació públics espanyols, sobre el que passa a Catalunya fa empegueir, quan no irritar profundament. No parlam de mitjans privats, ja que aquests estan sotmesos a interessos ideològics i empresarials, difícilment conformats en valors democràtics i de recerca de la veritat, sinó de la manipulació barroera, impúdica, ofensiva i amb ganes de conduir cap a la confrontació, un procés que s’ha volgut pacífic, democràtic i exercit de forma oberta i lliure. I finalment una denúncia clara sobre la independència dels poders: legislatiu, judicial i executiu. A hores d’ara ja fa riure per no plorar veure la submissió i parcialitat a què es veu sotmesa la justícia espanyola per part dels poders públics. Des de la composició ideològica dels membres del Tribunal Constitucional, o d’altres tribunals que jutgen o han jutjat persones i actuacions que toquen el voraviu als poders fàctics i les sentències que han emès, fins a l’actuació de determinats fiscals en tot l’afer del procés català, creure en la imparcialitat i objectivitat de la justícia espanyola és més un acte de fe que no una raonada i lògica constatació. Els problemes polítics, i el dret de tots els pobles a votar lliurement el seu futur és un tema polític, les democràcies que es consideren com a tals, no els arreglaran amb criteris judicials. Ni omplint les presons amb aquells que volen exercir pacíficament aquest dret. Editorial de la revista Fent Carrerany que comparteix Dies i Coses

Cantina Futbol i berenars Llom, camaiot, cuixot, formatge... Dilluns - Dimecres i Divendres plat calent

Camp d’Esports Sa Lleona Tel. 678616948 Obert a partir de les 6,30 del matí 4

Baptisme A la missa del diumenge les 17 de sertembre va ser batiat el nin Iker Pérez i Pepe, fill d’Heriberto Pérez Centeno i Noelia Haydee Pepe. Els padrins foren Antoni Caldentey i Sabrina Valeria Fernandéz.

Defuncions Na Francisca Sunyer Ramos de can Pau Va morir el 7 de setembre a l’edat de 88 anys Na Catalina Maimò Adrover de can Ganxo Va morir 20 de setembre a l’edat de 65 anys. Que les vegem en el cel.

Calonge

Unes imatges de les passades festes

No fa falta dir que el sopar de la revetla de Sant Miquel arreplegà molta gent, una imatge val més que mil paraules.

Fotografia Ajuntament de Santanyí

L’ajuntament va fer un reconeixement als matrimonis calongins que enguany compleixen els 50 anys. Aquí els teniu amb els batles Llorenç i Toni i la regidora Maria Pons.

Entranyable moment de les festes en què es fan aquells jocs que han format part de les festes populars mallorquines per centenars d’anys.

CEIP Calonge

Els alumnes de 4t i 5è de primària ja preparen el seu viatge d'estudis per a l'any que ve. Per aquest motiu varen vendre coques a la fira de Calonge i rifaren una panera el dia del Pa amb oli. A l'escola ja tenim l'hort a punt! Cada grup té una parada assignada i durant el curs serà el responsable de cuidar-la. Els alumnes han llevat les males herbes, han cavat, han tirat fems i ja comencen a sembrar; enciams, pastanagues, porros, cebes, alls, bledes, espinacs, pèsols...

Rifa a la revetla de Sant Miquel Mercaders a la fira!

Hortolans molt enfeinats!

La tercera edat s’embarca Per Redacció Fotografies de Gerardo i Marita Lehmann Tres mariners

va ser fet pel pintor Saridakis i sa viuda el va donar a les Illes Balears el 1966 a condició que s’hi creàs un museu que digués el nom del pintor i que romangués obert al públic. I per acabar d’arrodonir la jornada la colla de mariners calongins s’assegué a dinar a la fonda Gran Via. Na Marita i en Gerardo, ja són ben coneguts entre els calongins: són per aquí tant com poden i participen de les festes populars més que ningú. Na Marita fotografia rera fotografia deu tenir un llarg reportatge de la vida social de Calonge. En aquesta revista sovint hem publicat les seves imatges, i no és la primera coberta de la qual o un o l’altre en són els autors. Ells ens han enviat fotografies d’aquesta excursió de l’Associació d’Amics de la Tercera Edat de Calonge, de la qual ells participaren. Va ser el dimarts 26 de setembre que el calongins dels Amics de la Tercera Edat partiren cap a Ciutat per llavors embarcar-se en una excursió per la badia de la capital de Mallorca. Tots plegats eren uns trenta-cinc. Des de la barca que els passejava pogueren contemplar el panorama de la ciutat amb les murades, la seu, el castell de Bellver al fons de ponent, Portopí, ... Desprès d’aquesta excursió marinera i per aprofitar l’eixida també visitaren els jardins de Marivent. Aquest palau

Jardins de Marivent

S’Alqueria Blanca

Aina Cherfils presentà el seu llibre Caos El divendres 29 de setembre la jove curiablanquera de 19 anys, Aina Cherfils Adrover, presentà el seu llibre Caos en el teatre municipal de Santanyí, una novel·la de 64 capítols de l’editorial Círculo Rojo. Una setmana més tard, dia 7 d’octubre, la mateixa publicació era presentada en el Local Parroquial de s’Alqueria Blanca.

Comunió Dia 3 de setembre va celebrar la seva Primera Comunió Pola Ginard Pons de Son Moro. Enhorabona !!!

Va morir Pep Vallbona, president de la 3a Edat

Inma Sánchez, Llorenç Garrit, Maria Pons, Xesca Vidal, l’autora Aina Cherfils, Llorenç Galmés i Ricarda Vicens a la presentació del 29 de setembre.

El passat 23 d’octubre ens va deixar Pep Vallbona Coll de can Fidever. Des de l’any 1999 havia exercit el càrrec de president de la 3a Edat de s’Alqueria Blanca i Portopetro, creada l’any 1986. A l’assemblea de dia 20 de juny de 2015 havia estat reelegit en el càrrec fins l’any 2019. Abans de ser president, entre 1993 i 1999 havia exercit de secretari a la junta de l’Associació, la qual perd una persona amb funcions capdavanteres de des de feia quasi 25 anys. Que descansi en pau !!!

Defuncions Dia 28 de setembre ens va deixar a Camagüey (Cuba) Tomeu Rigo Adrover des Serral a l’edat de 72 anys. A l’edat de 81 anys, el passat 23 d’octubre moria Josep Vallbona Coll Fidever. El passat 7 de novembre va morir Miquel Vidal Barceló des Rossells, a l’edat de 72 anys. Que els vegem en el cel !!! 8

S’Alqueria Blanca

Premis del curs 2016-17 als estudiants Bartomeu i Margalida Fontcuberta Rigo Redacció Hem volgut destacar les múltiples facetes on destacaren aquests dos alumnes curiablanquers de l’IES de Santanyí, relacionant les diferents distincions:

Bartomeu Fontcuberta Rigo Segona posició de 3r d’ESO a les Proves Cangur 2017 de les Illes Balears. Supermatik Quiz internacional: 7è classificat 3r ESO (de 4176 participants d’Espanya i Portugal) Primer premi del IV Campionat de Matemàtiques Kalcudoku Festes Sant Andreu 2016 (Juntament amb Sebastià Saigí Obrador) 1r premi al VI concurs d’investigació de ciències de l’Ies Santanyí amb La formació d’un Delta juntament amb la seva germana.

Margalida Fontcuberta Rigo Segon premi a la Mini Olimpíada de Física i Química Illes Balears 2016-2017 VIII Campus Cientificotècnic d’Estiu realitzat a la Universitat de les Illes Balears. Campus científicos de verano donat pel MEC. Va triar un campus sobre genètica a la Universitat de Sevilla. Campus nacional de profundización científica donat pel MEC i realitzat a Sòria. Premi millor estudiant secundària donat per l’Ajuntament de Santanyí. Premi al rendiment acadèmic excel•lent donat per la Conselleria d’educació. Tretzena posició de 4t d’ESO a les Proves Cangur 2017 de les Illes Balears. Accèssit al XIII Concurs de Relats-Cangur de Barcelona pel relat El somni de les transformacions. Supermatik Càlcul Mental internacional: 101è classificada 4t ESO (d’un total de 22052 participants de tot el mon) 1r premi al VI concurs d’investigació de ciències de l’Ies Santanyí amb La formació d’un Delta juntament amb el seu germà. 1r premi al concurs d’anglès Project ‘17 de l’Ies Santanyí 1r premi a la XVII Edició de creació literària Antoni Vidal Ferrando Ies Santanyí pel relat Un somni que dels escacs parteix. 1r premi a la millor nedadora de sincro de la seva categoria dins el club. 9

S’Horta

Bodes d’Or

Regals de la rifa que féren després del sopar, tots els presents foren donats per botigues locals i veïns del voltant.

El passat 11 d’octubre, a l’esglèsdia parroquial de S’Horta tinguéren lloc les bodes d’Or de Tomeu Binimelis i Magdalena Capó . Entre una foto i l’altre trobem 50 anys de diferència, on l’amor perdura i esperem que per molts d’anys més. Enhorabona!

Com ja ve sient tradició des de fa 6 anys, la junta de s’Horta i Porto Colom de l’associació espanyola contra el càncer (AEECC), organitzà el seu popular sopar. Cada any ho feien a l’hotel Cala Marçal, i aquest any variaren i es dugué a terme al saló parroquial de S’Horta. Com cada any es venguéren totes les entrades, i esque no hi ha res més agradable que aportar el nostre granet d’arena per causes tan humanes com aquesta. Gràcies per la feina que feis!

Boda Maria Antonia Vetla Dia 9 de setembre fou un dia molt especial pen Jaume Bordoy i na Maria Antònia Binimelis. La parella es digué el “sí vull” entre familiars i amics, la cerimònia tingué lloc a Es Molí de’n Sopa. Esperem que sigueu molt feliços, enhorabona parella! 10

In memoriam

Fa dos mesos el poble de S’Horta rebé una tràgica notícia, un dels nostres veïns ens deixava. Fet que ens afectà molt a tots i cada un dels s’hortarrins. Qui més qui manco, recorda alguna anècdota amb ell, i esque impregnava d’alegria als qui l’envoltaven. Tots l’estimàvem perquè ell es feia estimar, home gran per fora i amb un cor noble per dintre, amb posat seriós però que a tothom sabia treure una rialla. Bromista i amb idees sempre en ment. Siguis on siguis et trobarem a faltar, i et recordarem sempre amb aquella alegria i energia que et caracteritzava. Descansa en pau Miquel. Volem fer arribar a la família el nostre més sincer condol.

Defuncions Miquel Binimelis Grimalt, de cas Moliner, va morir 13 de setembre a l’edat de 51 anys. Ruxandra Nano Covarrubias, del Molí d’en Capó, va morir el 24 d’octubre a l’edat de 96 anys. Gabriel Adrover Gayà, de can Bassi, va morir dia 8 de novembre a l’edat de 66 anys. Que els vegem en el cel.

S’Horta

Don Baltasar fa 80 anys

Boda

El passat dissabte dia 21 d’octubre celebraren matrimoni Rafel Dalmau Maimó i Maria del Pilar Garcés López. Després de la cerimònia que es celebrà en la intimitat, els noviis convidaren als assistents a un sopar i festa que durà fins ben passada la mitjanit. Desitjam a la parella molta harmonia i felicitat.

Sopar de mestresses!

El passat diumenge dia 15 d’octubre, el coro parroquial de s’Horta volgué retre un homenatge a don Baltasar Amengual Martorell en motiu de la celebració del seu vuitanta aniversari, que compli en ple estiu. Don Bartasar procedent de la veïna població de Calonge el dia vint-i-vuit de juny de mil nocents noranta vuit, era nomenat rector de la parroquia de s’Horta a la qual ha estat vinculat, inclús després de la seva jubilació i en la qual segueix unit com a pastor de la població. Dessitjam a don Baltasar en pugui complir molts d’anys més amb la salut i la força que el caracteritza.

Els amics de Don Baltasar li regalaren una tortada amb el seu retrat

Les mestresses de casa de S’Horta organitzaren el sopar d’inici de temporada al saló parroquial de S’Horta. 11

S’Horta

Es Llombards

Campionat europeu de danses urbanes a O Porto (Portugal)

1r classificat Megakidz (Olga Uribe Cañellas) El dia 13 d'Octubre a O Porto (Portugal), es va celebrar la final europea de danses urbanes . On varen assistir els campions de cada país. El grup Megakidz on balla n'Olga Uribe Cañellas d'es Llombards es varen plocamar campions en el 1r lloc. El proper 18 de Novembre competiran a Saragossa en el classificatori per el mundial 2018 a Los Angeles (California). Homenatge als donants de Sang al teatre municipal de Manacor. En aquest acte varen reconèixer les 100 donacions de sang d'en Rafel Rigo Adrover i na Maria Adrover Vallbona.

Es Llombards

NOCES D’OR Redacció El passat 2 de setembre, va ser un dia molt especial per nosaltres. Un dia que esperava amb molta il·lusió, ja que celebràvem els nostres 50 anys de casats. Els nostres fills i amics ens varen donar agradables i emocionants sorpreses. Volem donar les gràcies a Joan Nadal, a la seva esposa Maria Ferrer i a la nostra filla Otilia que amb les seves meravelloses veus ens varen posar la pell de gallina a tots els assistents. També, i com no podia ser d’altra manera, a l’agrupació de ball de bot, Mitja Lluna, que juntament amb la meva filla Xisca i neta Xisca Mª, ens emocionaren amb el seus balls. Tampoc volem

oblidar-nos de la nostra nora Coloma, i dels nostres nets, Olga, Xavier i Andreu Lluís, que varen voler participar de la festa fent les lectures de missa. A tots ells els volem donar les gràcies!!! Volem fer una menció especial al Rector de la Parròquia Mossèn Josep Adrover, que sense la seva desinteressada ajuda no hagués sortit tot tan bé. Moltes gràcies a tots i per tot. Francisca Mas i Luís Uribe

Bona Taula: 30 anys de bon menjar (1) EnTomeu Vallbona i n’Stuard Magee regenten aquest peculiar restaurant de Calonge, punt de trobada de visitants de l’illa. Abans va ser l’adrogueria Vallbona, on els veïnats acudien a comprar-hi, cridar per telèfon, enviar i rebre correspondència, recollir llet produïda a la zona, etc. Per Bartomeu Font Hi ha negocis que van lligats a la història d’un poble. És el cas del restaurant Bona Taula, que enguany compleix 30 anys, no només com a casa de menjars, sinó com a punt de reunió de molts visitants de l’illa. El regenten en Tomeu Vallbona i n’Stuard Magee, un calongí i un nord-americà ben avinguts. Però, la seva història no només es remunta tres dècades enrere, ja que en els anys 70 la família Vallbona era propietària d’una botiga de queviures que era el centre de Calonge i voltants. Es va obrir el 1968 i els quatre germans duien el negoci -apunta Tomeu Vallbona, que per aquell temps exercia de carnisser en la botiga. El seu germà Miquel s’encarregava de la llet, na Catalina complia les funcions de dependenta i en Pau se’n cuidava dels comptes. El ComestiblesVallbona era un punt de trobada dels veïns de Calonge perquè acudien a comprar, a cridar per telèfon i, fins i tot, a enviar i rebre correspondència. A més, era on es recollia la llet produïda a la zona per posteriorment traslladar-la a les lleteries de Campos. El negoci va estar obert fins a l’any . “Van ser uns anys

Terrassa de Bona Taula en què vàrem treballar molt”, apunta Tomeu Vallbona, “ja que molt a prop de Calonge, a la zona de Cala d’Or, estiuejaven molts estrangers i havíem de servir les seves comandes “. “Ben mirat -apunta el seu fill Tomeu- la botiga era com una mena d’Amazon a l’antiga ja que s’encarregaven de cridar als residents de Cala d’Or per conèixer les seves necessitats, elaborar la llista de la compra i repartir-la a domicili, casa per casa, dues o 14

En Tomeu i n’Sturard davant un muntatge de fotos dels clients. tres vegades al dia “ Alguns d’aquests visitants vàren optar per quedar-s’hi a viure. Va ser el cas de n’Stuard, qui arribà a Mallorca procedent dels Estats Units, concretament de Filadèlfia, el 1970. També era un dels clients del colmado. Tres anys més tard va obrir el seu primer restaurant a Cala d’Or. Es deia Sa Tanca i era un espai tranquil, íntim i bohemi on es sopava a la llum de les espelmes i l’aire lliure. El restaurant va romandre obert fins a 1985. Mentrestant, en Tomeu feia temps que pensava en el seu futur professional. La botiga havia tancat uns quatre anys enrere i tenia ganes d’emprendre un nou negoci. Era el dia de Nadal quan es topà amb el seu amic Stuard, a qui li va El singular proposar obrir un nou restaurant, però aquesta vegada amb ell com a soci i a restaurant manté Calonge. “Alguns ens van tractar de el seu encant i bojos per voler muntar-lo en un poblet èxit tres dècades com aquest ja que creien que no tindria després de la seva recorregut”, explica en Tomeu. Però tant obertura ell com n’Stuard varen posar-se a fer´hi feina i habilitaren el que antigament era la botiga de queviures com a restaurant. Varen mantenir l’essència de la casa, varen restaurar mobles antics, del que se n’ocupà n’Stuard. També li varen posar nom; de fet, va ser el capellà de Calonge, mossèn Baltasar, qui va suggerir Bona Taula. L’experiència de tots dos, tant a la botiga com a la restauració els va servir per posar en marxa un dels restaurants més singulars de Mallorca, amb un encant que manté tres dècades després: les reserves continuen fent sense ordinador, a puny i lletra; les taules no s’organitzen per números, sinó per la ubicació i cada any elaboren un pòster amb totes les fotos dels seus clients. Aquesta proximitat ha fet que Bona Taula sigui un punt de trobada de mallorquins, espanyols, suïssos, francesos, alemanys i americans. La carta es basa en la cuina mallorquina. Ara bé, no hi falta la carn, ja que cal recordar que Tomeu va ser el carnisser del colmado. A destacar, la de vedella i, també, l’ànnera. No hi falta el tumbet, el frit i fins i tot

els calamars farcits de carn. El seu bon fer, la familiaritat en el tracte i la seva idiosincràsia han fet d’aquest negoci un lloc acollidor, en el qual any rere any s’hi reuneixen famílies i amics, “fins i tot n’hi ha que ja hi venen amb els seus néts” -remarca Vallbona. Gent anònima i famosa, com l’artista italià Fabrizio Plessi, que han triat aquest restaurant com a casa de menjars i com a refugi. Ara bé, quan se’ls demana per alguna anècdota, guarden silenci ... “tot queda a aquesta casa”.

El Racó De Cuina Per Francisca Roig Nicolau

És temps de Bunyols!

(1) Publicat a Diario de Mallorca el 4 de setembre

Enhorabona, Tomeu i Stuard! Redacció

Reproduïm aquest article de Bartomeu Font publicat a Diario de Mallorca i es que trobam que aquest mateix article l’hauria d’haver fet Dies i Coses. Aprofitam per donar l’enhorabona a en Tomeu i n’Stuart per aquest trenta anys de servir bon menjar i crear ben estar al seu restaurant. Molts de nosaltres al llarg d’aquestes tres dècades, amb família o amics, hem anat a gaudir d’aquest espai d’amistat i de la seva cuina. Dies i Coses hi ha celebrat diverses vegades els seu reconeixement de mèrits Estrella Motrajada. Repetim que ens afegim amb aquestes pàgines a la felicitació a Bona Taula, sobre tot a en Tomeu i a n’Stuard i a tots els qui formen part de la família de treballadors d’aquest lloc especial de Calonge.

Felicitació de la Presidenta del Govern

Recepta tradicional, que aquests dies fa goles fer. Ingredients: - 1kg de patata bollida (també s’hi pot afegir boniato) - 2 vermells d’ou - 50 grams de saïm - 375g de farina fluixa - Llevat (com una nou) - Aigua (la que es begui) -Oli per fregir-los Per fer els bunyols primer bollirem les patates i un cop bullides les passarem pel passa-puré. Mesclarem els ingredients que hem esmentat, els vermells d’ou, el saïm que es fondrà mentre aniguem pastant, la farina i encalentirem una mica d’aigua per fondre el llevat, mesclarem i anirem afegint farina fins que la consistència sigui l’adequada. Hem de fer-la espesseta, ja que quan tova es fa tornant “molla”, quan haguem acabat de pastar la taparem i la deixarem reposar perquè tovi poc a poc. Quan trobem que ja ha tovat suficient podrem posar a encalentir l’olii anar fregint els bunyols, si no ens surt el forat, podem fer-los amb una cullera, quedaran com a pilotes que després e spodràn farcir de xocolata, crema, etc. Bon profit!

L’Ajuntament de Felanitx Informa Important-Cadastre

Fa cinc mesos vam anunciar que La Direcció General del Cadastre del Ministeri d’Hisenda i Funció Pública va iniciar la regularització cadastral del Terme Municipal de Felanitx, juntament amb Llucmajor, Sant Joan, Campos, Petra i Palma. L’objectiu d’aquesta regularització és la incorporació al cadastre de noves construccions o modificacions de les existents, com puguin esser ampliacions o rehabilitacions, que no s’haguessin declarat. La seva finalitat es adequar la descripció cadastral dels bens immobles a la realitat. La regularització cadastral no implica una nova revisió de valors cadastrals, els immobles regularitzats es valoraran amb la ponència vigent i aquest procediment no afectarà a la resta d’immobles que es trobin correctament encadastrats. Aquest procediment comporta la liquidació d’una taxa de regularització cadastral, que té caràcter de tribut estatal la quantia de la qual és de 60 euros per immoble regularitzat. Les persones afectades per aquesta regularització disposaran d’un termini de QUINZE dies per formular les al·legacions que creguin oportunes. En cas contrari, la proposta de regularització es convertirà en definitiva i es procedirà al tancament i arxiu de l’expedient, la qual cosa suposa que es tributarà pel nou valor cadastral assignat. Amb aquesta regularització no es persegueixen infraccions urbanístiques, sinó que l’objectiu d’Hisenda és regularitzar el cadastre, és a dir, que es tributi pel que realment es té. A una reunió a la qual ens van convocar dimarts 24 d’octubre, la Direcció General del Cadastre ens va anunciar que a partir d’aquesta setmana començaran a emetre les notificacions a les persones afectades per aquesta regularització. Davant d’aquesta informació, tot i ser un procediment aliè a l’Ajuntament, per facilitar les consultes i tràmits als ciutadans derivades d’aquesta regularització, l’Ajuntament de Felanitx posa en marxa un servei d’atenció a la ciutadania a les oficines del propi Ajuntament tots els dies de la setmana de les 9:00 a les 14:00 hores. De la mateixa manera, la Direcció general del Cadastre ha posat a disposició dels ciutadans els telèfons de la Línia Directa del Cadastre, 902373635 i 913874550. (*) La normativa que recull el que s’ha exposat anteriorment es contempla a la disposició addicional tercera del Real Decret Legislatiu 1/2004 de 5 de març i Resolució de 20 de desembre de 2016 de la Direcció General del Cadastre. 16

Crida: Campanya d’anàlisi de la triquina en la matança per a consum domèstic privat

A tots els ciutadans es fa saber que l’Ajuntament de Felanitx, en compliment de la normativa dictada per la Conselleria de Salut i Consum (Decret 34/2009) ha autoritzat l’organització i el desenvolupament de la campanya de sacrifici de caps de bestiar porcí per al consum domèstic privat, la qual s’haurà de desenvolupar d’acord amb les següents condicions: 1. La campanya de sacrifici s’ha de realitzar entre els dies 1 de novembre de 2017 i 30 de març de 2018. 2. Les persones interessades en sacrificar algun animal en el marc d’aquesta campanya estan obligades a realitzar l’anàlisi triquina, per a la qual cosa hauran de seguir el següent procediment: a) Abans del dia del sacrifici hauran d’acudir a les oficines de l’Ajuntament (SIAC), per tal de recollir el document d’identificació i la bossa amb el precinte en la que s’hauran de dipositar les mostres. b) Els Veterinaris designats Col·laboradors de l’Ajuntament de Felanitx, són la Sra. Francisca Rosselló Rigo, col·legiada amb núm. 590, telèfon 652258048 i el Sr. Andreu Josep Oliver Rullan, col·legiat amb núm. 971. c) El dia de la matança haurà d’extreure la mostra o mostres de cada animal sacrificat i identificar-les de forma adequada amb el document que facilitarà l’Ajuntament. Després s’hauran de dur a les oficines de la Policia Local, juntament amb la documentació i les taxes que ascendeixen a 30 €. El preu inclou els honoraris professionals corresponents i el cost de l’analítica. L’extracció de les mostres s’haurà de realitzar de conformitat amb les instruccions de la campanya. És molt import que hi hagi com a mínim els 50 g de mostra. d) No es podrà consumir carn o productes crus o insuficientment cuinats fins que es conegui el resultat negatiu de l’anàlisi. e) En cas que el resultat de l’anàlisi sigui positiu, el propietari de l’animal n’haurà de destruir tota la carn i els productes carnis obtinguts. Cal recordar l’obligació d’atordir prèviament l’animal abans del seu sacrifici, tal i com estableix l’art. 6 del Decret 56/1994, que aprova el Reglament per al desenvolupament de la Llei 1/1992, de protecció dels animals que viuen a l’entorn humà. L’incompliment de l’obligació de realitzar l’anàlisi triquinoscòpica, que constitueix infracció sanitària, i de l’obligació d’atordiment previ al sacrifici, seran susceptibles de ser sancionats d’acord amb la normativa vigent. Anunci En el BOIB núm. 129 de dia 21 d’octubre de 2017, es va publicar l’anunci per part de la D.G de Recursos Hídrics d’informació pública de l’expedient 3601/2017, relatiu al projecte de Ports de les Illes Balears, d’adequació de l’esplanada de sa Bassa Nova i execució de rampa de varada (Portocolom). El termini d’informació pública és de 20 dies a comptar des de l’endemà de la seva publicació al BOIB.

2 setembre En acabar 2017

l’Ajuntament de Santanyí haurà eixugat el deute

La bona situació dels comptes municipals permetran dedicar el superàvit pressupostari a tornar tots els crèdits que té l’Ajuntament Ajuntament L’Ajuntament de Santanyí està de Santanyí decidit a acabar amb un dels principals problemes que han tingut als darrers anys les corporacions municipals de Balears, i a partir del 2018 no hi haurà deute als comptes. A la darrera sessió plenària, celebrada a l’agost, es va aprovar destinar el superàvit pressupostari a eixugar el deute amb el romanent de tresoreria de que disposa el consistori. D’aquesta manera, abans d’acabar l’exercici d’enguany, el deute de l’Ajuntament de Santanyí serà zero. Així, el romanent de tresoreria de l’ajuntament permet destinar 2,6 milions d’euros a l’amortització de deute, que se suma al que ja esta previst destinarhi als pressupostos aprovats per enguany. En total, la Intervenció del consistori té previst acabar amb els prop de 6 milions d’euros de deute que arrossegava la institució abans que acabi el 2017, i entrar al 2018 lliure de càrregues. La situació creditícia de l’Ajuntament de Santanyí va començar a canviar al 2004 i al 2005, quan es van demanar diferents préstecs per tirar endavant diversos projectes. 15 setembre Nou equipament per a un nou vehicle de Protecció Civil a Cala d’Or

L’Agrupació de Protecció Civil del Municipi de Santanyí ja disposa d’un nou vehicle a Cala d’Or per cobrir la zona en cas d’emergència al nucli costaner i els seus voltants. D’aquesta manera, es podrà acurçar el temps de resposta amb una unitat permanentment instal·lada allà, ja que fins ara havien de sortir des del nucli de Santanyí. Per aquest nou vehicle, l’Ajuntament de Santanyí, ha finançat amb 3.000 € el material i equipament necessari. Entre aquest nou equipament hi ha un desfibril·lador semi automàtic de darrera generació, un maletí d’oxigenoteràpia, una farmaciola de rescat i un aspirador de secrecions. A més també disposarà de nou material antiincendis, com extintors, mànegues i connectors per entrades d’aigua, així com les eines de primera necessita per quan hagin d’actuar. Des de l’Agrupació de Protecció Civil de Santanyí, s’han mostrat molt satisfets per l’aportació de l’Ajuntament, així com de poder disposar d’un vehicle a Cala d’Or ja que durant la temporada turística hi pot haver més intervencions a la zona. 3 octubre Posada a punt als carrers i

infraestructures de Cala Llombards

Ja s’han invertit 29.000 euros, y en els pròxims mesos s’hi destinaran uns altres 39.000 Des de la Regidoria d’Infraestructures Municipals de l’Ajuntament de

Santanyí s’han executat una sèrie d’obres de millora al nucli costaner de Cala Llombards. S’ha fet molta feina en alguns carrers on les arrels dels arbres dels voltants havien fet malbé l’asfaltat o l’estaven aixecant. Les tasques han començat per als carrers que estaven en pitjors condicions, on s’ha asfalta de bell nou després de retirar les arrels, perquè no tornin a sorgir els mateixos problemes. També s’ha construït un nou limitador de velocitat a la Avinguda Cala Llombards, una de les vies que més trànsit suporta al nucli, especialment durant la temporada turística. A més, també s’ha actuat al darrer tram del camí de Cala Llombards que acaba sobre un penya-segat, on residents i turistes hi van sovint per contemplar les vistes. En tractar-se d’un tram que és en sòl rústic que no es pot asfaltar, s’ha reblert els forats del camí i s’ha aplanat per fer-lo més practicable per al trànsit rodat. I a l’anomenada plaça nova s’hi ha habilitat una nova zona per jugar a petanca. En total, les obres per executar aquestes millores han tingut un cost de 29.000 euros. Però no són les úniques que l’Ajuntament t’he previst fer a Cala Llombards. 9 octubre Conselleria de Medi Ambient i l’Ajuntament invertiran 678.000 € en les obres del col·lector d’aigües residuals de s’Alqueria Blanca

Està previst que les obres, que es van licitar el mes de juny, comencin els mesos vinents. Amb aquestes obres es garanteix el tractament de les aigües residuals del nucli El nucli de s’Alqueria Blanca (Santanyí) no disposa d’un sistema integral d’aigües residuals; tot i que hi ha clavegueram, falta la connexió amb la planta depuradora corresponent. Per solucionar aquesta situació i evitar la possible contaminació de les aigües subterrànies, el Govern i l’Ajuntament van signar un Conveni l’any 2014. Durant aquesta legislatura, l’Ajuntament va demanar una modificació del Conveni, de manera que part del col·lector passés a formar part del clavegueram municipal, assumint-ne el cost, cosa a què l’Agència Balear de la Qualitat de l’Aigua (ABAQUA) va accedir. Posteriorment, el 27 de setembre passat, el Consell d’Administració d’ABAQUA va aprovar l’adjudicació de les obres del col·lector d’aigües residuals de s’Alqueria Blanca. A la licitació d’aquestes actuacions s’hi havien presentat nou empreses. La millor oferta econòmica i tècnica la presentà Excavacions s’Horta, SA, per un import de 678.728,39 € (IVA inclòs). El projecte consisteix en una canonada de 4.672 m de llarg i 315 mm de diàmetre que conduirà les aigües residuals generades fins a la depuradora de Cala d’Or. També s’ha adjudicat l’assistència tècnica per a la direcció de les obres i la vigilància i la coordinació de la seguretat i la salut, per un import de 34.427,68 €, a l’enginyeria Garau Ingenieros, SL. Aquestes obres estan finançades el 50 % pel FEDER i l’altre 50 % per ABAQUA i el mateix Ajuntament de Santanyí. 17

Conversa amb... Madò Maria de cas Ferrer [Maria Vallbona Adrover] Per Jaume Vallbona i Pau Vadell Madò Maria de cas ferrer és una persona entranyable. A Calonge tothom l’estima, i ella estima tothom. Trobar-se amb ella i és balsàmic, dues paraules amables i un somriure emb ella i et fa fugis la molsofridura. Dies i Coses, de la mà d’en Marc de na Blanca, ja la va entrevistar al número 7, el juliol de 1988. Llavors era 29 anys més jove i ara que gaudeix d’uns esplèndids cents anys tornam a parlar amb ella. En el número 179 donàvem notícia de la festa dels seus 100 anys. I ens he de creure, l’estona que varen xerrar amb ella vàrem riure molt! Sap veure el caire humorístic fins i tot de fets que en el seu moment no tenien gaire gràcia. Vareu néixer tota la família a Cas fideuer, a Calonge? Ens deien de cas fideuer perquè el meu padrí feia fideus. Eren tres germans que tenien la casa una devora l’altre: Miquel, Manuel i Josep. Mon pare Toni encara en va fer de fideus, però poc temps. Els feien amb una premsa. Ben igual que fer vi. Fent voltar la maquinària feien els fideus. A casa érem sis germans. Pau, Maria, Biel, Catalina, Margalida i en Toni. Era una casa petita, però hi havia sòtil. Els nins a una vorera i les nines a l’altre i una tela enmig, i així ens col·locàvem. Mon pare i ma mare a una habitació ben petita i els padrins a la part de baix. Ens contàvem rondalles i abans d’anar a dormir una bona resada de parenostres i avemaries, sinó no ens haguéssim colgats! Les rondalles ens les contaven dins la cuina. No hi havia electricitat i estàvem dins la cuina, dins la ximoneia, amb un llum de petroli penjat, que feia una flamaradeta i un fumeral negre. I un caramull de foc i soques que cremaven per no tenir fred. A l’estiu devíeu prendre la fresca davant la casa? Hi estàvem poc. Molta feina hi havia i sempre érem al camp. Mon pare i ma mare sempre feien feina. Llaurar i sembrar i tornar a llaurar i collir herba i arrancar herba. No s’acabava mai. No hi degué haver temps per estar malalts. Com ho fèieu? No hi havia medicaments, però en aquell temps només hi havia dues malalties: el dengue i la grip. Aquí teníem una monja, sor Margalida, que era com un cabo i no podia consentir que vingués el metge. Ella ho volia arreglar tot sempre i era l’opció darrera cercar el metge... Si l’havíem de mester anàvem a Santanyí al metge Llaneras, que venia a visitar el malalt amb un cavallet roig. Tot era molt lent. Primer mon pare, a peu, anava a cercar-lo, venia a fer la visita i havíem de tenir preparat un mocador ben planxat i net. En arribar agafava el mocador i es posava amb l’orella a escoltar el malalt de dalt a baix i partia. Mentrestant mon pare esperava a 18

Santanyí per tornar amb el medicament després de passar per l’apotecari. No s’havia de menester gaire el metge. Teníem remeis per tot. En venir el mes de maig Mollera roquera, una herba de les penyes de la mar, flor de balma, flor de taronger, Herba Lluïsa i camamil·la. Omplíem un sac de totes aquestes herbes. Servien per tot. Si quèiem o ens fèiem coixos, empràvem una fulla de figuera de moro torrada, ben cuita, ben ensalgada de sal. Quina era la dieta? Ho sembràvem tot: Cigrons, xítxeros, llenties, guixes, faves cuitores i bona ollada. Només compràvem arròs, sabó i oli. Ho compràvem a can Lau. No hi havia d’altra botiga. De vegades en baixava un de Felanitx amb un cavall blanc i un carretonet que li deien en Bibi. De més antic d’això hi havia encara una dona de can Polla que li deien Margalida, una senyora molt vella (riu en dir això i recorda l’edat que ara té ella), acompanyada de dues dones, una era na Maria de can Serrilles. Tenien un poc d’hort amb lletugues i un dipòsit d’oli i ja n’hi podies anar a cercar. Mon pare anava a caçar eriçons i els tancava davall la barcella. Un dia els va tancar només davall el garbell i un pes, però l’eriçó es va escapar. L’endemà la padrina no el va trobar i cerca qui cerca. No el vàrem trobar. Uns dies després van anar a l’alfàbia dels ossos i hi van trobar l’eriçó mort dedins. En vàrem tenir molt d’oi, però molt. De qualsevol manera vivíem, i bé! No amb la nerviada i fues d’ara. La gent cantava, xerrava, la clau al pany per si el veïnat necessitava res.

Fotografia feta a can Taconer fa uns 90 anys. D’esquerra a dreta: Maria Vidal, padrina; Gabriel, germà ; Antoni, pare; Pau, germà; l’entrevistada: Maria; Margalida Adrover, mare i Catalina, germana.

Sa Punta Grossa... La Punta Grossa està feta de cantons. Uns blocs grossos que abans s’anaven a cercar a n’És Figueral, un poc abans d’arribar a Campos. Aquí les cases es feien fortes, ben reforçades. Qui va traginar i fer la casa va ser el conco en Guillem des Cup. Tenia un mul somerí i el viatge el feia més carregat. Li posava quatre peses (quan normalment era sols de tres). En arribar a baix de sa Conca descarregava un cantó. En fer tres viatges, ja en tenia un just aquí prop. Al final va costar tant que va fer la casa, sense escardussar ni res, i la va haver de vendre, els fills encara eren petits i es va veure estret. Tot era marina i feia de mal sembrar. Ho va comprar el rector d’Esporles amb una senyora. Temps després dos dels meus germans, en Pau i en Toni, ho van tornar a comprar i es pensaven també endeutar-se de per vida. El primer solar que es va vendre a turistes, ja varen quedar cabals. Quin record teniu del temps de la Guerra Civil? Aquí es vivia bé, sense cap dobler, però tranquil. Si anaven a prendre cafè, el casiner es cansava de donar cafè de franc. No n’hi havia cap de dobler. Record com s’endugueren l’or, ben arreu. Després ens donaven una medalla de res. Van dir que si no el donàvem, tanmateix ens el prendrien. La senyora de can Taconer va omplir un fenyedor de durets d’or, ho va

donar tot. En degueren aplegar d’or! I els duros de plata amb la reina ajaguda, també, tot ho vam entregar. També tenc un record molt viu d’algun episodi. De per el camí can Marines va sortir corrent fort el guia que feia les senyes per desembarcar aquí, a Cala Llonga, les tropes republicanes. En Toni Taconer vell, el cap de falange, i un grapat més que feien guàrdia aquell dia li van partir al darrere. Quan aquell home va veure que li feien tan a prop, es va enfilar a un dels dos garrovers grossos que hi havia devers na Barret i el van glapir. Això segurament va ser la sort que no van desembarcar aquí [els republicans capitanejats pel general Bayo] i van anar a Portocristo. El dia que havien de desembarcar en teníem molta de por. Érem tots a sa Punta Grossa. Vèiem un estol de vaixells que ens donaven els flecos [llums] a la casa. Ho vèiem com si fos de dia. S’hi van posar a mitjan horabaixa i tot el vespre. Degué ser després de la mare de Déu d’agost perquè ja havíem batut i teníem les saques grosses de xeixa al terrat, perquè estàs a la serena i no s’hi posàs papallona. Mon pare va pensar que havíem de pujar de cap a Calonge. Dos germans van quedar a la casa i tots els altres vam partir pel camí de can Marines. A cada cantó camí camí hi havia una parella de civils, ho guardaven tot, feia molta por. Ens vam endur un retgir quan d’un cantó s’alçaren una guarda de cabrits, saps quin crit que vaig pegar i quin retgir! A devers 19

La família de sa Punta Grossa batent a l’era i les cases al fons.

cas Senyor ens van aturar, però ens van reconèixer i ens van acompanyar fins a ca nostra. Els que no guardaven els camins, estaven a l’església a resar. Tot el poble era a l’església. Des del campanar varen veure això que us he contat del guia. I van començar a cridar “l’han agafat, ja el tenen!” Tothom regirat. Madó Catalina Simona tenia l’ase junyit a punt per partir al millor refugi que era ca madò Colera i quan va sentir això ens pensàvem que entraria amb l’ase dins l’església! Hi havia molta por doncs... A cas Fideuer també hi ha una cova, ara està tapada, llavors hi teníem l’escala posada. I ens deien que si vèiem una barrumbada de gent, ens hi havíem de ficar. No mos hi vàrem ficar, però s’escala l’hi vàrem tenir. No hi havia més refugi. Uns se n’anava fins en els Horts, però, ... que haurien fet? Va esser un desastre, un desastre, un desastre! Al·lotets, això és lo que vos puc contar! I llavors vàreu estar un parell d’anys a cas Perets, entre els 13 i els 17 anys, no és vera? Ah, sí! Aquell temps no vaig saber gaire coses de per aquí. Per aquí, si hem d’anar a cercar de lo que es va fer per Cala d’Or, jo me’n record d’un des que feia més temps era un que li dèiem es senceller —era de Sencelles— que va ser la primera persona que es va fer ca seva. Era el padrí de n’Andressin. Aquest home venia de Sencelles amb una bicicleta, manava els seus dos fills: en Josep, i un que nomia Miquel. Era viudo, aquest home, i tenia aquests dos al·lotetes.Venien amb tren fins a Felanitx i llavor agafaven les bicicletetes i tira de cap a Cala d’Or. I se varen arribar a fer una barraqueta que en Simon Vellana va traginar per ell. Va fer feina per aquest senceller. En Josep és son pare de n’Andressin. Volíem saber d’aquesta anys que vàreu esser a cas Perets, llavors ens contareu més coses de Cala d’Or. 20

Cas Perets! Jo crec que hi vaig estar sis o set anys. I al vostre home quan el vareu conèixer? A cas Perets, que era de Ses Salines, hi havia una taverneta. M’agradaria tornar allà i veure-ho. Hi deven haver fet un hotel. Idò allà hi estava la padrina. La meva padrina era ben velleta. Teníem un conco que ens feia hereus d’un parell de tanques, i la padrina era l’única germana viva i com si li tocàs més a ella servir-lo. “Què ha de fer aquell criatura tota sola dins aquell barranc” deia la padrina. La casa més a prop que hi havia era com d’aquí a ca na Bàrbara Roca; això era es primer veïnat que hi havia! Però la padrina també s’hi trobava molt tota sola i mon pare va dir “ Idò si vos ne menàssiu na Marieta” I jo me’n vaig anar a estar amb ells. Me pareix que amb la padrina hi vaig estar fins als catorze anys. Però la padrina, d’una picada de tatxató li va venir un mal dolent a un taló. No en va curar mai, nou anys li va durar; li varen sortir unes coses; fins que se va morir, d’això. Vaig quedar jo amb el conco. Que es va morir quan en tenia noranta-set i nomia Toni. Idò hi havia una taverneta, a cas Perets, que era una

cosa molt a fora vila, estava molt esbarrat , però tothom hi venia era com una bulla anar a cas Perets. I a noltros ens agradava, jo havia fet amigues i amics, érem ninotes. En vaig festejar un de per allà. Jo ho trop, i va venir una temporadeta però es va cansar, la qüestió és que venien els saliners. I en Toni meu feia de ferrer a Ses Salines. Va fer part del mossatge allà; va fer uns anys amb en Miquel Ferrer però li agradava molt s’aferrar. Era molt aferrador de bísties, i li varen dir “Tu has d’anar a acabar d’aprendre es mossatge a ses Salines”. I aquells saliners devien venir a cas Perets i un dia se’m va acostar i em va dir: “I tu ets de Calonge, eh?” Vaig dir “Sí, jo som de Calonge” I ell va dir. “Idò jo també!” I vàrem conversar un poc, però ses darreres, jo no hi tenia cap pensament i llavor jo en festejava un per allà però trobava Calonge molt enfora i li vaig dir que convenia que ho deixàs anar, i que m’era a mi llavors, i llavors en un instant va venir en Toni. I jo només tenia vint-i-un any quan em vaig casar. Ens vàrem casar dia 12 de maig. Dia 5 havia fet els vint-i-un i dia 12 em vaig casar. Entra a casa la seva neboda na Margalida Rebeu i entre rialles ens saludam. Madò Maria diu: I que vos he de dir res pus? Sí, ens podeu contar de quan vàreu fer feina per Cala d’Or, amb en Franquinet. Ui, ui, ui! I sabeu que serà de llarg! Bé, us contaré allò que recordaré. Ja sabeu que jo he fet de jornalera tota la vida, la cosa més pobre que hi ha. Això era el meu ofici i no em va faltar mai un dia el jornal. La qüestió és que va venir en Pau de cas Senyor, en Pau de sa Botiga i me va dir “Maria, m’has de fer un favor, has d’anar a s’Hostal, maldament només sigui un dia”. Ja vaig dir “Venga Pau, saps que no hi aguanta ningú i perquè m’has de fer anar allà?” I en Pau diu, “Just que tu me facis aquest favor d’anar-hi un dia... perquè ell ara és a Felanitx, l’han deixat sense servei, Fe’m aquest favor i de doblers, demana lo que vulguis” I les altres anaven, no me’n record molt bé, a 6 o 7 pessetes l’hora. “Idò ja vull anar a 9 si hi ha d’anar” vaig dir. I ho dic a en Toni, l’home meu, i l’endemà matí maixec, agaf la moteta i per avall. Vaig arribar allà i “Buenos días” Buenos días” I s’aixeca ell amb un barret. Volia esser molt guapo en Franquinet, Tenia els cabells molt onats. I va dir “Sientate un poco” Hi havia una cadireta darrer la porta i m’hi sec; més regirada que un conill. I quan torna sortir me diu. “Hoy, ahora, te pones a blanquear aquí. Però a las nueve y media, terminado.” Però jo en aquell temps tant m’era emblanquinar, com rentar, com fregar, m’era igual. Agaf s’escala i rip-arrap, rip-arrera i a l’hora que m’havia dit retir els trastos i arriba el cuiner. “Tienes que ayudarme tu?” Sí, venga, en acabar ho vaig deixat tot fregat i me retir.Vaig haver fet 10 hores de feina. Vaig dur una bona grapada de doblers just d’un dia! “¿Volverás mañana?” “Sí!” I quan arrib a ca nostra vaig dir “Toni, què ho veus que he guanyat? Ja ens podem comprar es paraigües!” Perque ens havíem casat sense paraigua! –riem- “I que i tornaràs?” “Demà hi tornaré!” L’endemà hi torn i torn fer una altra paret i a l’hora del cuiner jo ja vaig tornar ser dins la cuina. I a el cuiner li varen faltar trastos, prebe bo... per cuinar i havíem

d’anar a ca n’Antònia a cercar-ho, que tenia colmado, a can Josep! Quan em va veure em va dir “Bon Jesuset de sa meva vida, i aquí has venguda?”, “Sí, tu ja en fas desset i n’hi ha molts que n’hi han desfet sa maleta, que quan veuen la casa tornen tancar i se’n van!” Pensa tu jo amb quin coret però jo guanyava 9 pessetes cada hora, ja ho veurem pensava jo. I es cuiner el tercer dia se’n va anar, però em va dir que si el demanaven tornaria. Amb això vos puc dir que hi vaig anar vint anys i sempre em varen tractar molt bé! I vaig guanyar molts doblers. El senyor el primer que em va dir “Maria si tu fas feina aquí, tu tendràs part amb es pot. Tendràs igual que el cambrer.” Us puc dir que de les propines jo duia bé la casa, d’oli, sabó i de tot. En aquell temps jo he cuit deu quilos de llagostes, amb una tandada de mig dia, amb unes olles, al•lotets, ben grosses. I raca-rac-rac, xapades pel mig, i llavors bona maonesa, i quatre floretes, ... I llavors sabeu quins clients que hi havia a Cala d’Or. Es madrilenys, llavors duien la doma, no tenien cap-d’allà. Era gent que duia molts de doblers, ja ho veis i ara han tornat tan pobres! I que passava amb els cans d’en Franquinet? Ai Déu meu, si us havia de contar la dels cans! Me’n va seguir una de grossa! Us en contaré una altra abans que aquesta. La senyora i ell es barallaven com a dos moixos i qualque vegada s’estiraven els cabells molt fort. Ell els estirava a la senyora. I la senyora em va dir “Tu has de seguir venint, però jo me’n vaig dos mesos a Anglaterra”, la seva terra. I ell s’ha de creure que no tornaré, no

li ho diguis que tornaré. Però tu vine cada dia, fes el que fas, si tenim gent serveix i si ell no te paga jo en venir et pagaré.” La senyora se’n va i el senyor em comença a dir “Maria , ¿cuando volverá la senyora?” “Ah don Carlos, la senyora no tornarà! Vostè li pega i ha dit que se n’anava i que no tronaria!”, “Però por Diós mio! i plora qui plora. I la senyora va deixar un abric penjat a un penjador i se n’anava i besava aquell abric “Pero Nora, ¿No volverás?” I jo li deia “No, no tornarà!” I vàrem passar aqueix dos mesos d’aqueixa manera perquè ell s’ho va creure que no tornaria. Tot aquest temps ell em va pagar sempre. Jo li deia “Don Carlos si no me paga jo no vendre”. I ell deia “¡Sí, yo te quiero como a mi mama! I en el final m’estimava com a la seva mamà! Què em demanaves l’altra vegada? Ah sí, els cans! Ells havies d’esser a fora i la senyora em va dir si ens en podríem encuidar i una vegada els varem manar aquí [Calonge]. I va ser una escandalera perquè tota la nit lladraven. En Toni s’aixeca amb un garrot amb un bon rabassó els va fotre un parell de tocs que en va senyar un. Vaig dir “Això no pot esser”. Així mateix vàrem aguantar els temps que ells eren allà. Però de mala manera. Quan se’n varen haver de tornar jo vaig dir. A ca nostra no els hi puc tenir perquè els cans s’enyoren i fan una escandalera tota la nit i —vaig dir— ja vendré jo a arreglar es cans.” La quëstió és que era un ca i una cussa. La cussa havia de fer quissons. Hi anava els arreglava, però no hi havia necessitat que hi estàs tot el dia. I un dia dematí, quan hi vaig arribar, en Miquel del colmado em va dir: “Maria, es cans no hi són. I jo en tenc sa culpa perquè els sentia ginjolar i els he amollats i no sé on són!”, “Ma-

Una moment durant l’entrevista.

ria Santíssita” en vaig tenir de mal-de-caps! N’hi havia un que li deien el Pescador, que estava a Cala Llonga i aquest se’n cuidava un poc. Vaig cercar-lo i li vaig dir ”Don Joan, es cans mos han fuits!” “Bueno Maria, ya los encontraremos!” i varen trobar es cans a dins una penya ran de mar i sa cussa havia de fer quissons i va avortar. Don Joan, el pescador, ve amb tot l’equip: la malalta i el ca bo. Llavors Don Joan que era molt amic de la casa va cridar un manescal i entre un i l’altre ens en cuidàrem. La teníem ajaguda damunt el sofà. D’aqueixa manera me va anar la cussa. Què us creis? Què no eren molt mal criats aquests cans? He sentit contar que anaven a lloure per dins el menjador i feien de tot. A la senyora li fèien fer que volien i sí, els cans eren els senyors, no es qui venien. Una vegada que en va venir una que va manar una cusseta petita. Jo els tenia el dinar a punt, de llagosta. I varen baixar aquelles senyores, amb aquella cusseta petita. I aquell ca que teníem que tenia un caparrot ben gros, rac! Li fot mossegada damunt es cap i trup! La cusseta morta! L’agsfam i la duim al lavabo i venga aigua damunt es cap però ja va estar fet! Agafen aquell mortet i se’n tornen. No les se varen menjar a les llagostes, la taula va quedar parada. Aqueixa ho va ser feresta! El canot era molt entenent però... No varen ser bromes. En deguéreu arribar a veure de grosses en vint anys! No se pot dir, no se pot dir! No coses molt lletges, però coses com això, bregues! Quan tenien la taula parada tot arreglat i la llagosta, el senyor sortia amb un gaiato i els mal despetxava, Tothom ja el coneixia! En vàrem fer de doblers! Un sac, un sac gran! I no varen tenir manera per comprar-se un piset!

Madò Maria, a l’esquerra, pren un refresc amb una companya de feina de l’Hostal Romano. Al fons, Carlo i Nora Franquinet.

Amb això n’hi havia que se’n reien d’en Franquinet. Davant s’Hostal hi havia can Marionet, que era un altre cafè. I aquest Marionet i un parell més es varen posar a riure’s de don Carlos i el se’n varen manar a torear a Felanitx, devia esser per Sant Agustí. Quan varen venir a cercar-lo jo els vaig dir “Pensau qui vos ne menau” i ells també se’n varen riure de jo. La quëstió és que el varen tornar amb una cuixa rompuda. L’allargam damunt es llit i em record que si haguessim deixat fer al metge don Geroni n’hauria menjat a voler en Marionet! Aquell metge hauria tallat claus. Aquell va quedar ben coix. I llavor el te n’havies de manar a afaitar, que era a s’altra cap de carrer. Quan li manava em deia “Maria , tu eres mi mamà!” I jo “Sí, som la seva mare” perque m’estimava amb locura, i me deia “Però Maria, la señora te deja dinero” i llavors me varen dir “Tots el temps que nosaltres viuren et pagarem seguro” I va esser ben vera. I també en varen deixar uns sis mil duros.

mecres”. I en ser dimecres “I sabeu devers quina hora vendrà en senyor de can Marines?” “És segur que serà devers la una”. Tots afitorats a les dotze al carrer. Tot l’esbart d’al·lots del redol, noltros ja érem set o vuit i els de can gustí, de cas Senyor. Preparats tots perquè havia de passar s’automòbil. Amb aquelles gavetes que feia la carretera. Abans només hi havia el caminer que esclafava macs a sa vorera per reblir un poc el camí. I quan arribava “ara ara”, tothom a punt i fuam... passava. Amb una polseguera que quasi no el vèiem, amb una canastrota fermada a darrere. Ara quan veig que no puc travessar el camí, que tanc les persianes perquè em mareja veure tants de cotxes. Pens... i els dies que esperàvem per veure passar un cotxe... Crec que no n’hi va haver més durant molt de temps, fins que en varen posar un els de can Tanca.

I en Costa, el recordau? En Costa tota la vida va tenir una taula a s’Hostal, No s’hi asseia ningú més.Venia ell i el seu fill. La taula de don Pep Costa no es tocava per res. Encara em pareix veure-la allà devora un portal, Assuallà, aquella taula, cada dia, cada dia, cada dia era per aqueixa gent. Don Pep Costa era un home molt noble. Però en Costa no el varen escoltar... Una vegada donam acaba l’entrevista el transit que no s’atura de fer renou li recorda una anecdota que ens conta. Quan érem petits demanàvem... “I quin dia ha de venir el senyor de can Marines amb l’automòbil”, “di23

Conversa amb... Guillem Bonet Vidal Marranxa

Per Jaume Rigo

El dissabte de Sant Jaume Guillem Bonet Vidal de can Marranxa va complir 95 anys. De les persones nascudes a s’Alqueria Blanca, només en queden quatre en vida, totes elles dones, que varen néixer en anys anteriors: Catalina Bonet Bonet, sa Mestra Marranxa, que va complir 103 anys dia 5 de juliol; Francisca Bonet Gomila, de cas Coix Parra, que complirà 100 anys dia 24 de novembre; Sebastiana Rigo Rigo de can Generè, que dia 18 de desembre complirà 99 anys i Maria Rigo Adrover des Molí, que el passat 22 d’agost complia 96 anys. El diumenge 23 de setembre, després d’haver dinat, acudim a la cita a la seva casa de s’Alqueria Blanca, on ens espera assegut al balancí, acompanyat del seu fill Salvador. A l’antiga casa, on una inscripció amb la data de 1836 indica l’any de la darrera reforma, tant a la part baixa com a la planta superior, tots els mobles i estanteries, farcits de llibres i objectes antics, delaten una de les grans passions de Guillem, heretada també pel seu fill: la lectura, la recerca, la investigació i tot el relacionat amb la història local. És el moment de repassar més de nou dècades de records i vivències quan encetam la conversa: Presentació i infantesa. Vaig néixer dia 24 de juliol de 1922 a ses cases de sa Teulera, on va ser després can Macià de s’Aigo. Segons tenc entès, actualment per un parell d’hores no som es més vell, des mascles, nascuts a s’Alqueria. Jo vaig néixer s’horabaixa i es mateix dia, es dematí va néixer en Joan Rotger Rigo, en Joan Xina, i per tant ell ara és, s’home major de s’Alqueria. Som fill de Salvador Bonet Pons1 de can Marranxa i d’Eulàlia Vidal Vidal de can Jordi de Santanyí. Quan vaig haver nascut mumare no va estar bona i me va fer de dida una dona de Calonge, de sa Torre; sé que es didot nomia Sebastià. Jo som és major des germans, tots mascles; després venia en Sebastià, que va morir molt jove fent es servici per una explosió que hi va haver en es polvorí de s’Avallet. Llavors venien en Salvador, n’Andreu –s’únic a part de jo que queda en vida- i en Toni. Bé vàrem suplicar a Madò Simona, que era sa comare, que ens dugués una nina, sa qual no va arribar. Mon pare Fotografia de joventut de sempre va fer de pagès i Guillem Bonet Vidal. també en moltes ocasions 24

se’n duia mumare en es camp per estar plegats, ja que mumare tenia qualque problema en es cap. Sa meva padrina paterna, Catalina Pons2 de s’Estolet, era filla única i va morir quan jo tenia un any. També vaig conèixer es meu padrí patern, Guillem3. Sé que es dia de ses matances, quan havíem sopat, anàvem a besarli ses mans. També me’n record des meu padrí matern, Sebastià4, que vivia en es carrer de la Mar de Santanyí. Vaig anar a costura a ca ses Monges amb sor Inès. En es convent també hi havia Sor Daluïca que ensenyava a brodar i altres coses a ses nines i una monja de s’Horta, Sor Gaspara. A escola vaig anar en es pis de Son Rossinyol amb don Teodoro Suau, de Felanitx, molt bon mestre per ensenyar. Es diumenge abans del Ram vaig fer sa Primera Comunió que encara no tenia set anys, en temps des capellà natural d’Alaró, don Bartomeu Guasp, es capellà de sa cabreta; ses oracions les mos va ensenyar don Teodoro perquè sa monja encarregada va estar malalta. També vaig tenir don Santiago, un mestre valencià, que ja no va ser lo mateix, pareixia més foraster. Solíem jugar a piola i altres jocs, però jo per botar no era molt lo meu. Record que dúiem es berenar embolicat amb paper i jo deia a ca nostra que molts de nins tiraven es paper en haver berenat. Jo sempre vaig haver de guardar es paper ja que a ca nostra no en teníem de paper de recanvi. Quan jo tenia devers set anys, que va morir es padrí, deixàrem sa casa de sa Teulera per anar a viure a can Marranxa. Es meus germans Andreu i Toni ja varen néixer a can Marranxa, una casa on quan plovia molt mos entrava aigua per darrera. Fins devers dotze anys vaig anar a escola. Sa gent ja murmurava i deien a mon pare que ja era hora que jo deixàs s’escola, que valia més que anàs a entrecavar o a fer altres feines des camp.

Una excursió per la serra de Llevant amb els seminaristes. A dalt a la dreta, Pere Orpí. A baix, a l’esquerra, Guillem Bonet; a la dreta Joan Perelló.

Quan jo tenia uns quinze anys mumare va morir; jo ja feia uns anys que ajudava a mon pare a fer de pagès. Quan sembràvem ell anava davant amb sa bístia i jo posava es blat o ses faves dins es solc. Mon pare es va tornar casar a l’església de Felanitx amb una felanitxera de malnom Carretona5, que vivia en es carrer Santueri. Ni jo ni es germans no anàrem a noces però uns dies abans mos varen presentar qui havia d’esser sa nostra madrastra a una casa prop d’ets Oms de can Duai. Sa gent des poble murmurava i comentava: devia tenir molta casera aquesta dona, casar-se amb un viudo amb cinc fills !!! Quan tenia devers devuit anys vàrem visitar ets ermitans de Sant Salvador de Felanitx i poc després vaig començar a cavil·lar sobre sa possibilitat de que jo també ingressàs com a ermità, cosa que vaig fer no gaire temps després. La vida d’ermità. Sa primera ermita on vaig conviure fou s’ermita de Betlem a Artà. Hi havia s’ermità Jeroni, s’ermità Joan que era de s’Horta6, i s’ermità Romualdo que era valencià, molt falaguer per pujar per sa muntanya i aficionat a ses abelles; de vegades jo l’acompanyava a veure ses abelles, dins un gran camp que li deixaven es senyors de per allà. A mi me deien s’ermità Elias. Estant a Artà me va tocar fer es servici i me vaig entregar a sa Caixa de Reclutes que estava baix sa Catedral, a ses Voltes. Vaig arribar vestit d’ermità i quan me varen veure me varen deixar tornar partir. Teòricament feia es servici però no estava mai en es quarter. Me vaig incorporar a una nova ermita, en es puig de Santa Magdalena d’Inca i estant allà vaig fer sa Jura de Bandera; n’hi havia tres o quatre més com jo que també anàvem vestits d’ermitans per jurar bandera. A Santa Magdalena hi havia s’ermità Mauro, i dos ermitans més que també feien es servici: un de Lloseta i s’ermità Isidre que feia es servici a sa base d’hidros de Pollença; un altre ermità de vegades li deia s’ermità Hidro enlloc d’Isidro. Era estant a Santa Magdalena que en certa ocasió me vaig presentar a un

oficial d’Inca i me va exclamar: vete con los ermitaños !!! També a Inca, m’enviaven a fer sa compra. Record que anava a una botiga a cercar calç per emblanquinar; sa botiguera exclamava: en veure monges i ermitans ja estic regirada, sempre volen sa calç millor i ben blanca !!! En un altre ocasió s’ermità Jeroni i jo vàrem agafar sa bístia i es carretet i a les dotze de sa nit ja som partits cap a Son Torrella; sa madona de sa possessió d’allà mos va indicar per on havíem d’anar per arribar a dalt de tot des Puig Major, vàrem agafar un tirany de cabra i ja som partits a peu cap a munt. Allà dalt va ser preciós, encara no hi havia cap bolla ni cap americà amb una vista que veies tot Mallorca i la mar voltant voltant s’illa, llevat d’un bocinet que una muntanya de devers Artà tapava. Davallant des Puig Major passàrem vora un avenc; hi tiràvem un maquet i el sentíem molt de temps que redolava. Tant a Artà com a Inca, a ses ermites fèiem ses feines pròpies des camp: sembrar hortalissa, cuidar ses flors des jardí, i cuidar qualque animal com ses gallines. Encara vaig estar a una darrera ermita, tres anys a Monte Toro a Menorca. Per cert, de vegades vaig estar a sa casa a Ciutadella des familiars del bisbe actual de Mallorca, Sebastià Taltavull. No fa molt li vaig recordar aquesta anècdota i se va alegrar tot. No sé exactament com va ser, però sa qüestió és que necessitava un canvi i vaig decidir deixar sa vida eremítica. Havia arribat es moment d’ingressar a la Sapiència. La Sapiència Encara estava a s’ermita i vaig sebre que es cuiner de la Sapiència, mestre Jaume Obrador Rayó de sa Pobla, deixava aquest càrrec per motius d’edat, i necessitaven un cuiner. Ja de molt jove a jo sempre m’havia agradat sa cuina. A can Marranxa, ben jovenet, jo feia es dinar cada dia i més tard amb sos ermitans jo també era es cuiner. Es primer dia que vaig arribar a la Sapiència era a finals d’estiu de l’any 1952, només hi havia allà un col·legial. En es principi ja mos vàrem entendre, amb so vist-i-plau La mare de Guillem Bonet, Eulàlia del bisbe Hervàs, i Vidal Vidal “de can Jordi” (13-01me varen assignar 1896 / 08-04-1938), filla de Sebastià una cel·la on dormia Vidal Mir i Eulàlia Vidal Rigo. 25

dins la mateixa Sapiència. Va començar es curs i jo havia de cuinar per vuit o nou col·legials hospedats allà, de diferents pobles, uns quants eren felanitxers i tots ells eren molt alegres. Durant aquests primers anys de la Sapiència, també me’n cuidava d ’a r r e p l e g a r donatius per ses obres de la parròquia. Dia 20 d’agost de 1962 Guillem Bonet va Record que contreure matrimoni amb Maria del Carme es mes d’abril Fernández Quevedo (+ 21-12-2014). de 1962 es va consagrar l’església parroquial de San Alonso Rodríguez i jo vaig fer d’escolà durant sa celebració. Jo ja festejava i després vaig acompanyar sa meva al·lota, que havia vengut amb sa seva família, per agafar es tren d’Inca, on ella vivia. Per aquest motiu aquest dia vaig arribar tard a la Sapiència per fer es dinar. Anys de festejar i noces. Un ex-ermità, en Guillem Llofriu, molt amic meu, va tenir ganes de presentar-me una amiga de sa seva dona, natural d’es Castell, de Menorca, molt bona al·lota, filla d’un militar7 en aquell moment destinat a Inca. Es lloc de trobada fou s’esparteria can Blancos, molt prop des carrer que va en direcció a Selva i a Lluc. Es tractava de sa que més tard seria sa meva dona, Maria del Carme Fernández Quevedo. Ella estava molt nerviosa i sa madona de can Blancos se’n va tèmer de ses nostres intencions en aquesta cita, que va sortir bé. Aviat se va veure que noltros dos mos podríem entendre. Ella era cosidora i també sastressa; aquest mateix dia ja vàrem trobar son pare pes carrers d’Inca. Després de festejar uns dos anys, vàrem decidir casar-nos a s’antiga capella de sa parròquia de Crist Rei d’Inca. Dia 20 d’agost de 1962 mos va casar es meu cosí Jaume Bonet Bonet, qui un any més tard fundaria el Verbum Dei. De viatge de noces vàrem anar amb vaixell a Barcelona; sa meva dona hi tenia una tia que tenia un pis just davant la Sagrada Família. Vida de casat. Es mes de maig de 1963 va néixer s’únic fill que hem tengut, en Salvador. Vàrem passar a viure a sa casa des 26

cap de cantó de sa plaça de Sant Jeroni, annexa a la Sapiència. En aquesta casa hi vivia abans un homenet que li deien Mestre Sebastià, que venia diaris a sa Porta de Sant Antoni. Abans de casar-nos, vaig arreglar sa casa i la vaig emblanquinar tota. Hi va haver uns anys, a partir de 1976, que a la Sapiència no hi va haver col·legials i es va convertir en alberg de transeünts, a instàncies de Jaume Santandreu. Jo, sense esser treballador social, hi vaig exercir per cuidar de tota aquella gent marginada i tan necessitada, a la vegada que s’havia de seguir conservant la Sapiència, que ja es trobava en un estat bastant ruïnós. Per això, després de cinc anys, aquells necessitats foren atesos en es convent de Monges Trinitàries des Molinar can Pere Antoni i a altres centres. Aquí vàrem viure fins que en Salvador se’n va anar en es servici, l’any 1983; era quan feien sa reforma des Seminari Major. L’any 1985, amb es Seminari Major ja operatiu a la Sapiència, varen posar una cuinera i jo vaig deixar de cuinar; de totes maneres vaig seguir anant-hi per fer altres tasques, com es manteniment des jardí i de s’arxiu. Havia caigut una biga fent ses obres de la Sapiència i mos vàrem haver de traslladar a una casa que havíem comprat a sa Plaça Llorenç Bisbal i allà vàrem estar quinze anys. Era una època un poc conflictiva per tema de drogues i altres coses, però jo coneixia aquells gitanets de feia estona i sempre me vaig dur bé amb ells. Inclús una vegada un me va deixar dobers quan fugia a l’atropellada de sa policia per a que els hi guardàs. L’any 1998, quan feren sa reforma de sa Gerreria, varen expropiar pisos i a noltros mos cediren una casa de lloguer en es carrer Porta del Mar, on encara vivim. Pocs anys després, vaig quedar molt content d’un homenatge que me feren a la Sapiència en motiu des meus 50 anys de servei en es casal. Va ser l’any 2002 quan el bisbe Teodor Úbeda va presidir l’eucaristia a sa mateixa capella de la Sapiència i jo vaig fer un parlament recordant totes ses experiències.

Refresc de noces en el bar Chico d’Inca. Drets: Salvador “Marranxa”, la seva dona Jaumeta i la filla Antònia amb braços, Maria Ferriol, Teodoro Fernández, Toni i Andreu “Marranxa”, Carme i Guillem Llofriu. Asseguts: Margalida Adrover “Carretona”, Sebastiana “de can Sabater” vora una altra nina, Guillem Bonet (damunt ell Eulàlia Bonet), Carme Fernández (damunt ella Juanita Fernández), Deogracias Fernández i Salvador “Marranxa” pare.

Aficions. Des de fa molts anys, pràcticament de quan estava a ses ermites, sempre he estat un gran lector: no només sagrades escriptures, sempre m’ha agradat molt llegir de tot i sebre coses i fets de sa història en general, però principalment tot lo relacionat amb so meu poble de s’Alqueria Blanca, a part d’alguna novel·la. Des de l’any 1993 fins el 2014, any que va morir sa meva dona, col·laborava en es programa de festes de Sant Roc dins una secció que jo anomenava Espigolada: xerrava d’un tema que tengués relació amb s’Alqueria. Es primer pregó que se va fer per Sant Roc el vaig fer jo l’any 1995 a l’església de Sant Josep de s’Alqueria, un pregó que se va imprimir. Uns anys abans , el 1992, ja havia fet de pregoner de ses festes de Sant Cristòfol a sa Calatrava, i l’any 1994 es pregó de ses festes del VIII centenari des naixement de Santa Clara. Ses meves curolles principals han anat encaminades a que es patrimoni històric, sobretot es local, no se perdi i deixar escrit lo que ningú havia escrit, després de que jo ho consultàs anys enrere a ses persones majors: malnoms, noms de cases, carrers, costums, cançons, tradicions, coves, recollides d’aigües, etc. Vida actual Actualment faig gran part de sa vida a Ciutat, a sa casa des carrer Porta del Mar. Solem venir amb en Salvador cada setmana a s’Alqueria Blanca, a sa casa que tenim que l’any 1914 fou comprada pes meus concos Guillem Rigo de Son Durí i Catalina Bonet Pons de can Marranxa; més tard per herència fou des meu germà Toni que va morir l’any 1992. A Palma ho tenc tot més a mà; allà hi he estat més de dues terceres parts de sa meva vida i m’agrada continuar amb sa rutina: no m’aixec mot prest, cada dia llegesc es diari ja que sa vista, amb unes ulleres, m’ho permet. També m’agrada escoltar ses notícies de sa televisió. Me queix un poc de tot ja que es meu cos nota es 95 anys; se cames me fallen bastant i altres coses. Cada dia, a mitjan dematí, en haver berenat anam a la Sapiència, allà m’entretenc, me pos en es portal i veig gent que entra i surt, saludam ses treballadores, seminaristes i altra gent. També mos serveix per caminar, es doscents metres de ca nostra a la Sapiència. Ets horabaixes hi tornam i faig hores d’estudi a s’arxiu, mirant revistes

i altres llibres. Devers les deu des vespre me’n vaig a dormir. Quan venim a s’Alqueria no tenc tants entreteni-ments; o bé venim per quedar a dormir es dimarts i es dimecres o bé es caps de setmana. Lo que feia abans, o anar a collir ametlles o cuidar s’hortet ja no ho puc fer i no estic tan entretengut. Anam a fer ses vetllades a ca sa meva cunyada Jaumeta, amb aquelles madones i aquells cussets i Caminant amb la seva dona pel Passeig feim s’estada i sa Sagrera, octubre de 1962. xerrada. I amb aquestes paraules donàrem per acabada la conversa. Li agraïm la bona predisposició per rebre’ns, a la vegada que li reconeixem i agraïm tota aquesta vida de serveis i d’estimació pel nostre patrimoni cultural i històric.

Notes:

....................

Salvador Bonet Pons (16-01-1891 / 19-01-1972). Catalina Pons Bonet (06-02-1854 / 10-01-1924), filla de Miquel Pons Rigo i Sebastiana Bonet Rigo. 3 Guillem Bonet Rigo (02-06-1846 / 06-07-1930), fill d’Andreu Bonet Pons i Toninaina Rigo Bennàssar. 4 Sebastià Vidal Mir, fill de Toni Vidal i Catalina Mir. 5 Margalida Adrover Mayol Carretona (+ 16-08-1980). Es casaren a Felanitx dia 19 de juny de 1939. Les primeres noces de Salvador Bonet amb Eulàlia Vidal s’havien celebrat a Santanyí dia 2 de juny de 1921. 6 Es tracta de l’ermità Juan Bautista del Corazón de María, de nom Sebastià Adrover Soler de ses Aigües (30-09-1863 / 1107-1947), que morí a l’ermita de Betlem d’Artà. Era germà del també ermità Francisco de la llaga de Jesucristo, de nom Miquel Adrover Soler (27-01-1873 / 06-11-1942), que va morir a l’ermita de Sant Salvador. 7 El militar, que seria el sogre de Guillem Bonet vidal, era Deogracias Fernández Antúnez, nascut a Escalona de Alberche, província de Toledo. Era casat amb Juanita Quevedo Saborido (+ 1959). Va morir als 95 anys el mes de juliol de 1987. 1 2

Conversa amb... el doctor Marc Bonet Binimelis Per Francesc Antich i Jaume Vallbona Un horabaixa qualsevol de principis d’estiu hem quedat en Jaume Vallbona un servidor amb el Doctor Marc Bonet per fer-li la present entrevista. En Jaume m’acompanya doncs jo durant els anys més productius vaig restar a ciutat i no el conec gaire, quasi gens diria jo i en Jaume d’edat més pròxima a l’entrevistat ens acostarà una mica. Arriba i ens asseiem a una taula rodona a la fresca. La veritat és que aquest metge especialista que acaba de publicar una novel·la m’imposa una mica de respecte. No havien passat deu minuts i he quedat impressionat. M’he sentit totalment desconeixedor de la realitat actual del poble: vaja sac de saviesa que és en Marc, i això que no em refereix al seus coneixements com a metge, ... i quants de punts en comú. Jo pensava que el pensament de la gent jove del poble havia seguit camins diferents del meu i veig coincidim en quasi tot llevat que jo als meus setanta anys he perdut força mentre que els jovençans estan en la plenitud. Desprès de les salutacions de rigor i una breu conversa per conèixer-nos hem començat l’entrevista. Que ens podria dir qui és el doctor Marc Bonet? Jo som en Marc Bonet Binimelis. Vaig néixer a s’Horta a l’abril de 1966. Jo som fill den Pep Bonet de Can Marc Estranya i de n’Antònia Binimelis des Forn La meva infantesa la vaig passar a s’Horta. Com és lògic vaig anar a l’escola de s’Horta, al col·legi Reina Sofia, i més endavant vaig continuar a l’institut de Felanitx. Estic casat, tenc dos fills; un que té vint anys i un altre que en té desset. El major està estudiant una enginyeria a Barcelona doncs és una de les que té el rànquing més bo del món i el de desset està fent batxillerat.

A s’Horta, quan encara no havien construït el Reina Sofia, m’en record com si fos ahir, que formàvem a la plaça i mentre pujaven la bandera estàvem amb la mà aixecada i posaven l’himne nacional. Després els més grans acompanyaven el més petits a ca ses monges. Record que a l’any següent havia d’anar a l’escola dels grans i a jo me feia molta il·lusió poder posar la bandera. L’any que va venir davant ho deixaren de fer i a jo me va emprenyar molt, mira per on. Com va ser la seva infantesa a s’Horta? Vaig viure la meva infantesa a un poble petit amb molts d’avantatges, però també alguns inconvenients, podia jugar al carrer. Als meus filles els cont els jocs quan anàvem al Puig de ca na Pau i allà hi teníem uns campaments. Sobretot els dissabtes a vegades ens hi anàvem i ens dúiem un panet i tornàvem l’horabaixa, quasi a posta del sol. Allà fèiem arcs i fletxes. La imaginació també hi prenia part, una vegada allà d’alt els de Calonge havien de venir en cavalls. Una vegada pujaren en dos o tres cavalls i muntarem una batalla... ufff!, com disfrutàvem!!!... i sa llibertat ... això no es pot comparar en res! Però també he de confessar que els nostres jocs tenien un cert perill. Jo em vaig trencar un braç en una acaramulla d’al·lots i me’l deixaren una mica malament, encara no el tenc bé de tot. També pujàvem als arbres a

la branca de més amunt i el que guanyava era el que se tirava i arribava més lluny. Una vegada en férem una de grossa. Vàrem amollar una roda de carro prop del col·legi i noltros havíem de córrer davant. No la poguérem aturar i se va estampar vora el portal de ca meva. Animalades? Sí, però la sensació de llibertat era molt gratificant! I com va ser que estudià de metge. Jo tenia moltes inquietuds i s’Horta me venia una mica petit, mira te seré molt clar, a s’Horta jo sols tenia dues opcions: quedar-me a amb el que me tenia previst el destí, a casa i fer de forner o estudiar una carrera. Si estudiava podia fer una carrera de professor, d’advocat o metge. I mira com que la biologia sempre m’havia agradat molt vaig dir mira intentarem fer medicina. Que ens podria resumir una mica la seva vida acadèmica? En acabar a Felanitx primer vaig fer els dos primers anys a la Universitat de Saragossa i a la facultat de Sòria. Després d’haver cursat el dos primers anys vaig demanar trasllat a la Universitat Autònoma de Barcelona. A Barcelona teníem la facultat a l’hospital de Vall d’Hebron i vaig acabar la carrera allà. Quan vaig acabar Medicina vaig fer el MIR i allà vaig fer els quatre anys de residència preceptius d’Anestesiologia. I la seva carrera professional? Acabada la especialitat me vaig quedar a l’hospital fent guàrdies i a la vegada compaginava la feina amb una clínica privada. Més tard me varen fer interí a l’hospital de la Vall d’Hebrón. Hi vaig entrar a l’equip d’operacions cardíaques i reanimació post quirúrgica. Més endavant vaig tenir possibilitat de tornar a Mallorca i vaig venir. Primer volia venir a l’hospital d’Inca, però en la mateixa me varen oferir anar a Son Llàtzer. Ara a Son Llàtzer som el coordinador de la Unitat de Reanimació.

darrera possibilitat de posar-ne a la UIB. Jo vaig ser molt combatiu a favor de la facultat, a twitter vaig fer molts de gràfics comparatius amb altres comunitats autònomes: cost per un alumne que vivia a Vallecas, a un poble de La Coruña, a Felanitx, ... Nombre de facultats de medicina per habitant a cada Comunitat autònoma, ... el cost de cada professional titulat, etc. Inclús vaig tenir algun enfrontament amb uns diputats que lluitaven en contra, però jo ho tenia ben clar, volia que qualsevol fill de picapedrer, pagès o el que fos tengués la possibilitat d’estudiar la carrera a Mallorca. Mira, a s’Horta vaig venir a fer una xerrada sobre la conveniència de fer la facultat de medicina a Mallorca i encara no ho entenc, vaig dur tot un grapat de diapositives amb quadres comparatius que vaig explicar un per un. Se que un dels que hi assistiren, que era conegut del president del Col·legi de Medicina de Balears, i li va demanar per la xerrada que havia fet a s’Horta, el sortarrí li va dir mira en Marc ha vengut a embullar la gent en lloc d’aclarir-la.(riu) I que pensau de la nostre cultura. Mira jo sempre he estat una persona que he volgut viure en mallorquí a Mallorca i aquí me trobat que la gent no posa en valor la nostra cultura. No valoram gens la nostra llengua ni la nostra història. Per exemple jo a Palma me n’he anat a un bar on tenien dues màquines de granissat, una de llimona i una d’ametlla, i he demanat un granissat d’ametlla i el cambrer m’ha dit: ‘Què?? Molta gent canvia i tot d’una parla en castellà. Si la persona no l’entén mira, però en aquest cas és ben clar que el cambrer ho ha entès. Tant jo com la meva família som trilingües totals. Jo no tenc res en absolut encontra de les altres llengües i estim molt el castellà. Personalment amb la meva dona ens vàrem conèixer parlant castellà i parlam en castellà, però en canvi amb la meva sogra parlam en català. Tant la meva dona com els meus fills amb els meus pares parlen en tota normalitat amb català. El que es trist es canviar de llengua per considerar-la

Tenc entès que féreu una feinada a favor de la Facultat de Medicina a Palma. Que me’n deis! A Mallorca hi ha pocs metges mallorquins perquè anar-se’n a la península a estudiar costa molts de doblers. A més, medicina és una carrera llarga i jo tenia clar que a Mallorca tota la gent vengués de la classe social que fos tenia dret a poder estudiar medicina. A l’Estat hi havia ampliació de facultats de medicina i aquesta era la 29

S a b e m que son pare té inquietuds literàries, el padrí era un home de lletra... Això de la vocació d’escriure d’on li ve, com hi arribà vostè? A jo m’agrada una mica la poesia, sempre m’ha agradat descriure situacions... jo que sé. El primer que vaig escriure va ser un drama rural... Va ser la primera novel·la que vaig escriure però la tenc guardada, qualcú l’ha llegida, però res més. Després he fetes algunes coses en castellà i català tractant altres temes, ciència ficció, etc., però el món editorial és molt complex, hi ha moltes picardies, fan una tirada curta, no et fan promoció i al final la pagues tu; no les he publicat. Ara amb aquesta darrera novel·la “La cova de l’últim gimneta” m’ha dut quasi bé de tres anys de feina. Tenc la sort o la desgràcia que dorm quatre o cinc hores i la manera de desconnectar amb la feina és llegir o escriure. El que me va moure a escriure “La cova de l’últim gimneta” va ser que a mi me fa molt de mal veure que els mallorquins no estimam les coses que tenim. Tenim tot el tema dels de la nostra prehistòria que a Menorca i Mallorca és riquíssim una vegada t’hi fiques cada vegada m’agrada més. Per poder contextualitzar la temàtica primer has de llegir molt sobre el tema. Per animar a la nostra gent a conèixer el món talaiòtic vaig pensar que ho havia de fer amb una novel·la fantàstica on els herois trepitgen les nostres terres i a veure si així començam a despertat el cuquet de la nostre gent per conèixer aquest món proper, aquí tenim molts d’herois, no ho sé ..., no ho sé, ja veurem. A ja novel·la l’acció es troba situada aquí a Mallorca devers l’any cent vint-i-tres abans de Crist amb l’arribada dels romans, a les acaballes de la cultura talaiòtica, els púnics encara tenien presència a Eivissa i alguns indrets de la zona propera a La Colònia de Campos. Es una novel·la de ciència ficció on hi apareixen els illencs, els romans i els púnics. A l’Illa hi ha diverses tribus que jo les situü a indrets coneguts: Ses Païsses d’Artà , els Rossells, l’Illot de na Guardis, Santueri, ... i els don altres noms imaginaris. També parl una mica amb altres indrets propers de la mediterrània. 30

En la preparació prèvia he hagut de consultar moltes coses, però la veritat que com diria un al·lot d’ara m’ho he passat “bomba”. A principi m’inventava els noms, però llavors vaig dir -Marc atura es carro-, i vaig acudir a noms dels ibers, a noms púnics, ... etc. Vocabulari de l’època del món talaiòtic no hi ha res i tots els autors acudeixen als ibers que estaven veïnats del talaiòtics i els transform un poc. Ara estic amb una altra, una mica més delicada, que tractarà sobre els fets del quinze de juny de mil set-cents quinze, quan desembarcaren a Cala Llonga les tropes Borbòniques. Mira són un fets que succeïren amb la gent de s’Horta i Calonge i segur que si en parlassis amb la gent ningú, o quasi ningú, en sap res o molt poc. He trobat informació de que en moriren set o vuit morts, però s’hauria d’investigar una mica més el que va passar en dies successius. Hi ha moltes coses que no encaixen, n’Asphelt que comandava les tropes era un sanguinari i quasi és impossible no hi hagués més morts. Diuen que els cavalls els varen desembarcar a Cala Figuera, i perquè a cala Figuera si la majoria de soldats ho va fer entre Cala Llonga i Cala Ferrera, ... En aquell temps hi havia molta repressió i no n’ha quedat res ni escrit, ni cançons ni res.

Penya-segat Garfit d’un roc, del penya-segat, enmig de puntetes en un relleix. Miro cap avall, on el riu plorinya, ben al fons del congost. El vent bufa, sap que si volgués, podria llançar-me lluny. Però no ho fa, s’ho mira, i m’acompanya. M’aferro, amb ganes desfetes, totes dins una. El cor tinc desbocat, em surt del pit, i fa un mal punyent. La suor és freda, com l’alè, glaçat pel moment. Em sé viu, i per això pateixo, com mai. Tinc les ungles trencades, amb talls als dits i entumits els peus. Alço els ulls, ho tinc a tocar mà, rere m’he deixat la pell. Arribar depèn de mi, de la meva força, de no defallir. El cel és ple de voltors, negres com la fosca, que revolen l’espera. Sonen tambors, trompetes i flabiols, però encara respiro. Aixeco el braç, amanollo el roc, una altra vegada, un cop més, molt fort. Vinclo el genoll, mentre agafo aire, i, d’un impuls, avanço.

Només és un forc, escàs i minso, però em sembla molt. Els trams d’amor, o de la Llibertat, no tenen mida. No puc parar, encara que ara la pluja, molta i freda, m’acompanyi, sense avís i em mulli tot. Xop també de ganes, amarat de força, degotant esperança. I ho torno a fer, amb l’altre puny, i també amb el turmell, amb el taló alçat, més amunt. I sí, un pam més, uns centímetres conquerits: guanys al captiveri. Uns rocs es desprenen, de cop, inesperats, mentre em freguen l’espatlla i em fa rajar vermell, tant com en cou l’ànima. Uns corbs bramen, com si fossin aligots, bavegen per un descuit meu. No vull ser la seva carn. Per això obro els dits, decidit, m’engrapo més alt, i no aturo. Ja queda manco, la flaire de terra, humida i fèrtil, ja m’arriba, inhalo, i m’omple per dins, per agafar empenta. I no atur, sé que arribaré, i no pararé, perquè d’aquí on penjo, ara, ja no me’n queda d’altre. Bonet i Binimelis Tardor 2017 Illes 31

Cansats del nostre estil de vida Per Joana Adrover i Mikael Martin «L'herba no és sempre més verda a l'altre costat» Aquesta és possiblement una de les frases que més vam sentir dir a les nostres famílies quan vam decidir viatjar arreu del món. Creiem que tots els que hem decidit viatjar sempre ens hem topat amb qualcú que està massa estancat en la seva rutina, massa espantat del que no coneix o simplement amb una ment massa tancada o sense la necessitat de La primera gran nevada de l'hivern descobrir el que té al seu voltant que ha intentat fer-nos creure que no té sentit viatjar, que tan- Vam viure amb una família constituïda per una mare mateix no trobarem res millor al que ja tenim. fadrina, les seves dues filles i un fill. A més, ja hi havia Per sort, moltes persones com nosaltres arreu del un voluntari anglès i una altre de Quebec (la part franglobus han sentit la crida de l'aventura, la motivació de cesa de Canadà). rompre amb la seva zona de confort i han volat fora de Les normes amb workaway són bastant senzilles, les seves gàbies. Simple curiositat cap al món, experièn- havíem d'ajudar en diferents tasques a la granja 5 dies a cia professional en un altre país, un repte personal, la la setmana durant 5 hores. Les tasques bàsicament eren voluntat de conèixer-se un mateix, trobar temps per a les mateixes cada setmana: cuidar diferents animals reflexionar... Diferents són les raons que poden condu- (porcs, cavalls, gallines, conills, cabres, ànneres...), pinir una persona lluny de ca seva. En el nostre cas va ser tar, tallar llenya, construir o arreglar diferents coses en una mescla entre les complicades tensions polítiques en la granja... Tot això ens ajudà a tenir bones experiències els nostres països (la llei contra la classe treballadora a per al futur; ara som capaços de construir un pont amb França i la incertesa i el desencant després del resultat planxes, tenim més confiança amb els animals i sabem de les eleccions generals a Espanya), el cansament d'una com tenir cura d'ells amb respecte. En els nostres dies feina dura i estressant, la frustració de no trobar el que lliures vam poder visitar diferents llocs, conèixer altres s'espera en els estudis de filosofia i la necessitat de trobar persones de Noruega o anteriors voluntaris de la granun camí, un propòsit en la vida. Necessitàvem fugir de ja que van decidir quedar a viure a Noruega. Conèila rutina de la «vida civil» que estàvem seguint; la dedi- xer tota aquesta gent va ser una molt bona experiència cació cap als nostres estudis i feina no ens deixava mirar perquè ens van ensenyar molt sobre Noruega i la seva cap al futur amb ganes, sinó que sentíem que a poc a poc cultura. estàvem perdent totes les coses bones que la vida ens pot oferir. La ciutat de Lillehammer Per casualitat vam trobar la web workaway que ens Lillehammer és coneguda per acollir el Jocs Olímva ajudar durant tot el nostre viatge. És una web que pics d'hivern del 1994. Durant la nostra estada vam poagrupa diferents anuncis de persones d'arreu del món der veure com aquest esperit olímpic es sentia una altra que cerquen qualcú que els ajudi en diferents tasques a vegada perquè el 2016 també fou l'amfitriona dels Jocs canvi de donar-los allotjament i menjar. La llista de paï- Olímpics d'hivern de la joventut. Així mateix, és tamsos que volíem visitar era llarga però després d'un temps bé molt atractiva pels amants de l'esquí pel seu famós de reflexió vam decidir que la nostra primera experièn- ressort d'esquí que és visitat, fins i tot, per la família cia amb workaway seria a Noruega. La terra dels fiords reial noruega. La ciutat és també no molt enfora del va cridar la nostra atenció i, a part, també teníem molts llac Mjøsa que és el més gran del país (117km d'allargad'ideals sobre els països nòrdics i volíem descobrir si da i 15km d'amplada) i ofereix una meravellosa natura eren vertaders. salvatge feta de roques i de bosc. Ens vam allotjar durant tres mesos en una granja situada en un petit poble prop de la famosa ciutat LilleNoruega i la fusta hammer localitzada a tres hores cap al nord des d'Oslo. Xerrant de fusta hem de dir que vam quedar fasci32

Un bosc prop de Lillehammer nats de com Noruega posseeix un estil de vida totalment connectat amb la fusta; hi pots trobar un munter de coses fetes d'ella: cases, mobles, llenya, decoració... I aquest fet és totalment sorprenent sabent que a Noruega només 122 km2 es troben coberts de fusta amb, per exemple, els 247 km2 que cobreixen França. Això s'explica amb el fet de què en el segle XIX Noruega va ser prop de perdre tots els seus boscs a causa d'un excessiu consum de fusta. Per sort, el pla ideat pel govern noruec per rehabilitar els boscs del país va invertir la situació. Temperatura i natura Vam ser a Noruega de finals de setembre fins a principis de gener; per tant, vam tenir l'ocasió de viure tant en un estiu ideal que ens va deixar gaudir d'un ambient escalfat com en un hivern blanc i fred en els que no podem imaginar viure sense la llenya que ens va permetre esclafar-nos cada dia! El fet d'estar entre -15 i -20ºC cada dia ens donava la motivació necessària per a tallar la llenya i no congelar-nos. Una de les coses que més vam gaudir va ser practicar esquí de fons. A la nostra amfitriona li encantava practicar-ne, així que vam tenir l'oportunitat d'anar amb ella en diferents pistes a practicar-ho. Les pistes en l'esquí de fons són pistes obertes que es troben enmig de la natura, enmig de les muntanyes. Més que l'esport en si mateix, el que és realment

impressionant de practicar-ho són les vistes espectaculars que pots contemplar al teu voltant. I tot i ser un esport que et deixa esgotat físicament val totalment la pena només pels paisatges que pots descobrir. Nadal a Noruega Ens va agradar tant Noruega que, fins i tot, vam decidir passar-hi el Nadal. El dia més important d'aquesta celebració és dia 24 de desembre quan totes les famílies es reuneixen per gaudir del sopar tots plegats. El plat central tradicional sol ser diferent en cadascuna de les regions del país; pot ser bacallà, costelles de porc, cap d'ovella... A més a més, és molt típic arreu del país men-

Els darrers dies d’estiu a la granja 33

jar peix per Nadal que pot anar des del famós salmó noruec fins a d'altres peixos preservats i fermentats com el sursild (arengada en escabetx). També tenen diferents postres tradicionals per aquests dies com el risgrøt (arròs amb llet) que mengen amb móres vermelles (una móra típica d'Escandinàvia). Llavors tenen dues coques molt típiques que són la kransekake que és feta amb anelles d'ametlla i amb el blanc de l'ou com a ingredients centrals i la delfiakake que és una pastís de xocolata que conté llepolies en el seu interior. Així mateix, durant totes les fetes mengen un pa dolç anomenat julekake que ve a ser com les nosPerspectiva des de la granja on vivíem tres coques de Nadal però amb fruits secs i caramel·litzats a dins. I no ens podem deixar la i França es veuen obligats a pagar més imposts. Per beguda nadalenca tradicional, el gløgg que és una mes- exemple, els noruecs que són propietaris d'una TV han cla de vi negre, claus i canella; i, normalment és begut de pagar un impost per a això cada any; o si reben un paquet d'un amic de fora de Noruega han de pagar un amb panses. I després de sopar dia 24 és l'hora en què obrin els impost proporcional al valor d'allò que es troba dins regals de nadal que nisse (el Pare Noel noruec) ha duit. del paquet. Una altra diferència important respecte del sud Nisse (pronunciat niisseuh) és un criatura mitològica del folklore nòrdic que és troba connectat amb el solstici d'Europa és que Noruega té una igualtat entre els gèd'hivern i amb el nadal. La seva aparença és similar a la neres més real. El sistema patriarcal en Escandinàvia té d'un gnom d'uns 90 cm amb una gran barba i una gorra una presència molt més baixa que en la resta del continent. Per exemple, per tal d'evitar que les dones siguin cònica vermella. manco contractades per la raó de què poden quedar embarassades han creat una llei que fa que els pares haPolítica i economia a Noruega Es sol pensar que Noruega i els altres països escan- gin d'agafar igual que les mares 14 setmanes com a baidinaus són social i políticament ideals. Segons la ONU xa de paternitat mentre que es poden repartir la resta Noruega és el millor país en l'índex de desenvolupament de setmanes de baixa que els pertoca així com vulguin; humà (IDH) i el país més democràtic en el món. La taxa per tant, en aquest sentit no hi ha cap diferència entre de corrupció en el país és realment baixa si ho compa- contractar a un home o a una dona. ram amb països com França o Espanya; en el rànquing de la corrupció fet per transparència internacional Noruega ocupa la sisena posició. Els millors països del rànquing, incloent Noruega, són els que defensen la llibertat de premsa, l'accés a la transparència de la despesa pública, estàndards estrictes per als funcionaris públics, independència judicial absoluta... Noruega és considera també com un dels països més rics del món perquè té un dels percentatges més baixos d'atur a Europa i un dels salaris més alts. La seva gran riquesa es va iniciar al final dels anys 60 gràcies a la indústria petroliera (la 20a productora del món) i amb la indústria del gas (la 16a productora del món) i això va permetre un repartiment econòmic perfecte. Però per a poder tenir tots els avantatges i millores que tenen respecte dels estats del benestar d'Espanya 34

Excursió a l’estiu a la muntanya

Conclusió En conclusió, Noruega és realment un molt bon país per a viure-hi si t'agraden els espais naturals, si no t'espanta viure en climes molt freds i si no vols viure en un país que no tengui el sistema patriarcal i la corrupció com a tòniques. També s'ha de dir que la pau i estabilitat actuals no podran perdurar per sempre, sinó que aquesta petita societat de només 5 milions també té una sèrie de problemes: l'envelliment de la població, la reducció de la taxa de natalitat, les reserves de petroli disminuint... El govern ja ha redistribuït doblers dels beneficis de la indústria del petroli en el sistema de pensions per assegurar-se que tothom que es jubili rebi la seva pensió. Però... què farà el govern contra la disminució de les energies naturals que són limitades? Si Noruega comença a ser dependent en les energies com la majoria dels països europeus es trobaran submergits en una crisi nacional o seran capaços de trobar una alternativa econòmica com van fer els seus cosins danesos? Suposam que només amb el futur ho descobrirem! Després de viure 3 mesos en aquest meravellós país aprenent com és la vida en una granja i provant un estil de vida alternatiu vam començar a interessar-nos en l'aprenentatge de l'autosuficiència en diferents països. I podem dir que aquesta primera experiència de viure envoltats només per natura i animals ens va fer canviar la nostra perspectiva respecte del consum i del nostre estil de vida. De moment el nostre camí ens va dur a Suècia on vam continuar la nostra formació en l'autosuficiència i ens vam iniciar en la permacultura.

Paisatge rocós de Noruega 35

Terres de Marina

La Bateria de s’Horta (IV). Els propietaris i les terres. Per Francesc Antich Adrover

Con venim fent present al llarg d’aquestes col·laboracions sobre la bateria de s’Horta, la data d’inici de les obres per adequar el terreny a la instal·lació dels canons no esta massa documentada i la documentació a l’abast ens du a confusions. El primer document al que hem tingut accés es troba datat a 20 de març de 1937 i a la introducció, s’afirma que les obres ja estan començades i el projecte que es redacta s’ha d’adequar a les obres que ja s’estan fent. També hem consultat un altra document sense signar referit a la 14 Bateria (la de s’Horta) que encara ho complica més, doncs en aquest document es diu que els canons es dispararen per primera vegada el dia 25 de gener de 1937 i segons el citat document aquest dia es feren dos dispars de prova per canó. Estudiosos en matèria de defensa opinen que la feina per col·locar els canons començà poc després del desembarcament de Bayo a Porto Cristo, doncs la desprotecció de la costa del sud-est de Mallorca era total i el desembarc degué ser la clau per posar-se a construir a corre-cuita aquesta fortificació d’artilleria propera al poble de s’Horta. Aleshores les senyores de s’Horta tenien problemes econòmics i per fer front a la situació hagueren de parcel·lar o establir bona part de la possessió i així ja ho havien fet amb les terres de la Serra de s’Horta avui coneguda com es Puig des Canons, es Puig d’en Company, etc., en una paraula les terres ja no eren de la possessió, eren de petits propietaris. Era temps de guerra i tensions i deduïm que per la instal·lació de la bateria de canons es degué fer sense autorització escrita dels propietaris. Havia passat poc més d’un any després de que els canons fossin operatius quan, com veureu documentadament, als nous propietaris de les finques resultants de la parcel·lació, se’ls demana individualment cedissin a l’exèrcit la part de la parcel·la ja ocupada pels canons. A l’amó en Tomàs Artigues Sansó de Can “Escutxó”, se li demanaren tres mil vint-i-quatre metres quadrats de la seva propietat situats a la falda de la muntanya a la part de la mar. Era un tros que començant vora la cisterna del cos de guàrdia seguia baix, baix, dels canons fins a la parcel·la següent. El document en qüestió és una còpia compulsada d’un document datat a vint-i-cinc de febrer de mil noucents trenta-vuit en el que podem llegir que el citat Tomàs Artigues Sansó de Can “Escutxó” havia cedit la part cartografiada a un croquis adjunt a l’exèrcit: (Còpia compulsada) 36

En la plaza de Palma de Mallorca a veinte y cinco de Febrero de mil novecientos treinta y ocho – Segundo Triunfal – con intervención del Comisario de Guerra y la Comandancia de Obras y Fortificaciones de Baleares (Mallorca) el que suscribe cede gratuitamente al Ramo de Guerra para la defensa de la Isla los terrenos que se marcan en el ajunto plano, de su finca procedente del predio de S’Horta1. Todo lo cual suscriben los infrascritos a los fines legales que procedan en la Ciudad y fecha expresadas.- El propietario.Tomás Artigues, rubricado.- Por la Comandancia de Obras y Fortificaciones de Baleares.- El ingeniero Comandante Accidental, Baltasar Muntaner, rubricado.-Por el Cuerpo de Intervención de Guerra.- El Comisario de 2ª, Enrique Pujol, rubricado. ES COPIA

El cas de l’amó en Sebastià Adrover Adrover de Can “Quadrat”, resulta més complicat degut a que hi varis documents signats en dates que segurament era la data de la redacció i no les de la signatura real del document la qual cosa ens pot dur a confusions. L’amó en Sebastià era propietari dels terrenys que hi havia a continuació dels l’anteriors seguint en direcció a l’actual camp de futbol de sa Lleona i se li demanava una extensió de dos mil quaranta-sis metres quadrats. Dels documents referits a l’amo en Sebastià, per una part tenim un pràcticament idèntic al de l’amo en Tomàs de Can Escutxo, manco la superfície ocupada i el nom, amb la mateixa data que l’anterior, i per una altra part altres documents que diuen que encara no ha signat la cessió gratuïta. Vegem doncs els documents: En la ciudad de Palma de Mallorca a veinte y cinco de Febrero de mil novecientos treinta y ocho – Segundo Triunfal – con intervención del Comisario de Guerra y la Comandancia de Obras y Fortificación de Baleares (Mallorca) el que suscribe cede gratuitamente al Ramo de Guerra para la defensa de la Isla los terrenos que se marcan en el adjunto plano, de su finca procedente del predio

S’Horta . Todo lo cual suscriben los infrascritos a los fines legales que procedan en la Ciudad y fecha expresados. EL PROPIETARIO Signa: Sebastian Adrover Por la Comandancia de Obras y Fortificación de Baleares EL INGENIERO COMANDANTE ACTal. Signa: Baltasar Montaner Por el Cuerpo de Intervención de Guerra EL COMISARIO DE 2ª Signa:Miguel Pujol

No sabem exactament el que succeïa, però signat amb la mateixa data que l’anterior també tenim aquest altra document que contradiu l’anterior en el que l’exèrcit es dirigeix a l’amo en Sebastià i diu que encara no ha signada la cessió. Palma de Mallorca 25 de febrero de 1938.II.T Sr. Don Sebastián Adrover Adrover S’Horta Muy Sr. Mio: Los Momentos que atraviesa nuestra querida Patria obligan a los buenos españoles a prestar su ayuda en la medida de sus fuerzas al triunfo de nuestro Glorioso Movimiento Nacional, y teniendo en cuenta en acendrado patriotismo de V. me permito sugerirle que nuestras Autoridades verían con gran satisfacción que V. al igual que lo han hecho otros propietarios, cediera gratuitamente los terrenos necesarios al Ramo de Guerra para la defensa de la Isla de su finca procedente de S’Horta que se marca en el ajunto plano. De estas cesiones gratuitas, daremos conocimiento oportunamente al Excmo. Sr. Comandante General de estas Islas para darle estado oficial y poner de manifiesto su afecto al Glorioso Movimiento Salvador de España a cuyo efecto le incluye dos planos y triplicado documento para su firma a los efectos legales, al que se entregará un ejemplar. Con ente motivo se reitera de V. affmmo. S.S. q.e.s.m. Rubrica ilegible.

I com hem assenyalat sense haver esbrinat si les dates del document eren les de la signatura o les de les de la seva redacció, a data de vuit d’abril de mil nou-cents trenta-vuit trobam un altra document que diu: Palma de Mallorca 8 de abril de 1938.II.T Sr. Don Sebastián Adrover Adrover S’horta Muy Sr. mio: Con fecha de 25 de febrero último dirigí a V. una carta sobre cesión gratuita al Ramo de la Guerra de terrenos de su finca procedente de S’Horta, para las necesidades de defensa y como a pesar del tiempo transcurrido aún no hemos recibido contestación y siendo urgente ésta, espero que lo antes posible me comunique si cede o no gratuitamente dichos terrenos al Ramo de Guerra. De V. Atº s.s. q.e.s.m. Rubrica ilegible.

Una mica més endavant datat a vint i nou d’abril de mil nou-cents trenta-vuit hi ha aquest nou document que transcrivim, en el que ara si el propietari ha signada la cessió: Palma de Mallorca, 29 d’abril de 1938. II T. Sr.D. Sebastián Adrover Adrover. S’Horta. Muy Sr. Mio: Debidamente firmados y para que V. los conserve le adjunto un ejemplar del documento de cesión gratuita al Ramo de Guerra de los terrenos de su finca de ”s’Horta” para la defensa de la Isla así como del plano de los mismos, agradeciéndole tal donación, evidenciando con ello su afecto al Glorioso Movimiento Nacional. Se reitera de V. atento S.S. q.e.e.m.

Referint-se al tercer propietari, Sebastià Cruellas domiciliat a Son Ferragut, prop de la Plaça de Toros de Palma troban dos documents, un referit a una finca compresa entre el camí d’accés als canons i els dos propietaris anteriors a més d’una petita cunya adossada a la finca de Sebastià Adrover, amb una superfície total de tres mil quaranta-dos metres i una altra cessió del terreny del camí de tres mil seixanta metres quadrats, datada a vint i sis d’abril de mil nou-cents trenta-vuit: (Còpia compulsada) En la plaza de Palma de Mallorca a veinte y seis de abril de mil novecientos treinta y ocho – Segundo Triunfal – con intervención del Comisario de Guerra y la Comandancia de Obras y Fortificaciones de Baleares (Mallorca), el que suscribe cede gratuitamente al Ramo de Guerra, los terrenos necesarios para la defensa de la Isla que se marcan en el ajunto plano, de su finca. Todo lo cual suscriben los infrascritos a los fines legales que procedan en la Ciudad y fecha expresados.El propietario.- Sebastian Cruellas.- Rubricado.- Por la Comandancia de Obras y Fortificaciones de Baleares .- El Tte. Coronel Ingº Comandante.- Ramón Taix.- rubricado. Por el Cuerpo de Intervención de Guerra.- El Comisario de 2ª.- Enrique Pujol.- Robricado. ES COPIA EL CORONEL INGº COMANDANTE. Signatura il·legible. Segell de la Comandancia de Obras y Fortificaciones de Baleares

Hi referint-se al camí d’accés a la Bateria aquest altra document similar a l’anterior: (Còpia compulsada) En la plaza de Palma de Mallorca a veinte y seis de abril de mil novecientos treinta y ocho – Segundo Triunfal – con intervención del Comisario de Guerra y la Comandancia de Obras y Fortificaciones de Baleares (Mallorca), el que suscribe cede gratuitamente al Ramo de Guerra, los terrenos necesarios para la defensa de la Isla que se marcan en el ajunto plano, de su finca procedente del predio S’Horta, con derecho al uso del camino construido por Guerra para las necesidades agrícolas de su citada finca. 37

Todo lo cual suscriben los infrascritos a los fines legales que procedan en la Ciudad y fecha expresados.El propietario.- Sebastian Cruellas.- Rubricado.- Por la Comandancia de Obras y Fortificaciones de Baleares .- El Tte. Coronel Ingº Comandante.- Ramón Taix.- rubricado. Por el Cuerpo de Intervención de Guerra.- El Comisario de 2ª.- Enrique Pujol.- Robricado. ES COPIA EL CORONEL INGº COMANDANTE. Signatura il·legible. Segell de la Comandancia de Obras y Fortificaciones de Baleares

Com és podrà veure als documents, que veurem en futures col·laboracions, corresponent a la construcció d’obres complementaries de la Bateria el 26 de juny de 1950 la comandància d’obres i fortificacions aprovava el pressupost per a la construcció d’un polvorí o caseta d’artificis que en un principi, segons la primera planificació, s’havia de situar prop del túnel que hi ha a la part esquerra del camí que uneix sa Lleona amb el cos de guàrdia, ara creien més convenient situar el citat polvorí fora les terres ocupades a l’any min nou-cents trenta-vuit i per tant l’exèrcit volia comprar una parcel·la més enllà de les terres ja ocupades per la Bateria. Segons els documents de mil nou-cents cinquanta ja es considerava temps de pau i en lloc de demanar cessió gratuïta dels terrens, es volia fer una expropiació pagant un valor que en els cas que ens ocupa per acord de l’exèrcit amb els propietaris fou d’una pesseta el metre quadrat: COMANDANCIA DE OBRAS DE BALEARES EXPROPIACIONES HOJA DE APRECIO Para cumplimentarlo dispuesto en el Artículo 26 de la Ley de expropiaciones en el tiempo de paz, de 10 de enero de 1879 (C.L. nº13), se intentó y se ha conseguido, llegar a un acuerdo con los copropietarios en la finca denominada “S’Horta” respecto al precio de los mismos. Después de múltiples consultas i valoraciones, se acodo con D. Pedro, D. Gaspar y Dª Juana Cruellas Más, copropietarios de 1.224 m2. de terreno de monte bajo correspondientes a la finca mencionada, fijar el preció de una peseta (1) el metro cuadrado. Sobre la parcela que se compra no existe ningún derecho restrictivo de tercera persona. Está libre de censos, servidumbres, hipotecas, prendas, etc. Y de cuantas trabas puedan mermar su libre posesión y propiedad. Los gastos que se deriven de la operación de compraventa, serán de cuenta del propietario de acuerdo con lo dispuesto en la orden de 23 de abril de 1.945 (D.O. nº 92) El importe total de la parcela que se compra libre de todo gasto, es de 1,224 pesetas. Los copropietarios con su firma estampada ql pié, aceptan el preció i demás condiciones de venta fijadas en este documento. El ingeniero que suscribe cree que este precio es el justo que puede pagarse por este terreno. 38

Palma 8 de febrero de 1956. EL COMANDANTE INGº DE CONSTRUCCIÓN, Signatura ilegible Conforme: LOS COPROPIETARIOS Signaturas ilegibles

Altre vegada si hem analitzat les dates del documents haurem pogut notar que han passat quasi sis anys des de l’aprovació del pressupost, el 26 de juny de 1950, a l’aprovació de la compra que segons el document següent s’aprova el 26 de març de 1956: COMANDANCIA DE OBRAS DE BALEARES PRESUPUESTO PARA ADQUISICIÓN DE UNA PARCELA DE TERRENO EN LAS IMMEDIACIONES DE LA BATERIA E-14 MEMORIA NECESIDAR DE LA ADQUISICIÓN Como quiera que la caseta de artificios existente queda fuera de la zona de asentamiento de la Batª E-14, la Superioridad ha creído necesario la adquisición por el Ramo del Ejército, de la parcela de terreno de 1.244’0 m2., para que de esta manera quede bien determinada dicha zona de asentamiento y las de seguridad próxima y lejana de dicha Batería. Para la compra indicada, se han hecho las gestiones oportunas cerca de los propietarios de la parcela, los cuales han estado conformes como se demuestra en la hoja de

Palma 28 de Marzo de 1956 EXAMINADO EL CORONEL JEFE DE INGENIEROS Rubrica Segell de la Comandancia de Obras de Baleares Ingeniero Jefe Segell de la Jefatuta de Ingenieros de Baleares.

aprecio que se une a este presupuesto. ORDENES RECIBIDAS “Comandancia de Obras de Baleares.- Palma de Mallorca.- Negociado de Mando.-Número del Registro General 432.-Expediente Batª de S’Horta.-Fecha 20 de marzo de 1.956.-El Tte. Coronel Ingeniero Jefe.- Al Comandante Ingeniero de Construcción, Don Ángel Palacios Vallejo.- Plaza.- El Sr. Coronel Jefe de Ingenieros de Baleares en T.P. nº 525 de 17 del actual, me dice lo siguiente:-“ El Excemo. Sr. Capitán General de Baleares en escrito Sección 4ª, Neg. 2º, núm. 4072-Z, de fecha de ayer, me dice:-“ El Excmo. Sr. Teniente General Jefe del Estado Mayor Central del Ejército, en escrito Sección 3ª, Neg.1º, nº 3798-o de 9 del actual, dice lo siguiente:- En contestación a su escrito Sección 3ª, Neg. 2º, nº 3066-Z fecha de 25 de febrero último, en el que eleva propuesta de adquisición de una parcela de terreno en las inmediaciones de la Batería E-14, en la que se halla construida la caseta de artificios de la citada Batería, con una extensión de 1,244 m2. tengo el honor de manifestar a V.E. que S.E. el Sr. Ministro ha aprobado su propuesta y le autoriza para que ordene la redacción del oportuno presupuesto de adquisición, por lo que se devuelve la hoja de aprecio enviada con su escrito de referencia para que se una en su día al presupuesto que se redacte y se enviará por conducto de su Autoridad a éste Estado Mayor Central.- Lo que de su propia orden tengo el honor de comunicar a V.S. para el conocimiento y cumplimiento,. Lo que traslado a V.S. para su conocimiento y efectos debiendo ordenar a la Comandancia de Obras proceda a la redacción del presupuesto correspondiente, adjuntándole copia de la hoja de aprecio que se cita”.- Lo que traslado a V.S. para su conocimiento y cumplimiento, siendo adjunta copia de la hoja de aprecio que se cita”.- Lo que traslado a V. para que se proceda a la redacción del presupuesto de referencia.”- Jose Arenas Troya, rubricado”. IMPORTE DEL PRESUPUESTO.Importe del presupuestpo de adquisición de la parcela de referencia, la cantidad de 1.244,00 pesetas. Palma, 26 de marzo de 1956 EL COMANDANTE INGENIERO DE CONSTRUCCIÓN, Rubrica. Palma 27 de mayo de 1956 EXAMINADO EL TENIENTE CORONEL INGº JEFE Rubrica

Ja més endavant a finals de la dècada dels cinquanta i principis de la dels seixanta, refent a la cessió “voluntària” de les terres que ocupà la Bateria, trobam les corresponents escriptures notarials fetes per propietaris diferents al que feren la cessió del terreny. Sebastià Cruelles, segurament ha mort i signen els seus fills, Pedro Cruellas Mas, Gaspar Cruellas Mas i Juana Cruellas Mas i en el cas d’aquesta, per ser dona, amb l’autorització del seu marit Pedro Antich Pujol. En el cas de Sebastián Adrover Adrover (a) Quadrat, l’escriptura recull que ha comprat la terra José Alou Mesquida amb escriptura privada. Les escriptures anterior estan redactades per Don Asterio Unzué Andiano, Advocat i Llicenciat en Filosofia i Lletres, al carrer Almudaina, 18 de Ciutat, la primera referida als germans Cruellas Mas en data d’onze de febrer de mil nou-cents cinquanta-cinc i la de José Alou Mesquida en data de vint-i-dos de març del mateix any. En el cas de Tomàs Artigues Sansó de Can “Escutxó” ja ho signen la seva dona Andrea Adrover Matamalas i el fill d’ambdós Miguel Artigues Adrover signen el dia vint i nou de novembre de mil nou-cents seixanta-dos davant el notari de Felanitx Don Luis Ortega Costa. NOTA 1. Volem fer constar que les grafies dels documents estan

Petites altures

30. De Can Gustí a n’es es Picot i tornada pel camí de sa Mola. Per Jaume Maimó i la col·laboració d’en

Duració: Unes quatre hores amb aturades i sense frissar (uns 6,5 quilòmetres). Desnivell acumulat: Lloc de sortida Restaurant Can Gustí a uns 100 metres i arribada al mateix lloc. Després d’una recta una mica empinada pujarem fins prop dels 319 i creuarem la serra de la mola amb algunes pujades i baixades. Podem estimar el nivell acumulat total en uns 300 metres poc més o menys. Itinerari: Deixarem el cotxe a l’esplanada que hi ha prop del Restaurant Can Gustí, situat al quilòmetre quatre de la carretera MA- 4014 que comunica la Torre de ca n’Alou amb Porto Cristo. Just sortint del cotxe a la part esquerra, en direcció a Porto Cristo agafarem un camí de grava sense asfaltar, dret com un fus i una mica empinat, que surt quasi perpendicular a la carretera i comunica uns establits quasi tots ells sembrats d’ametllers, alguns d’ells amb cases de pagesos, algunes d’elles amb piscina i adaptades a usos turístics, apropades al camí. Després d’un quilòmetre més o manco arribarem al final del camí més transitat i veurem un tram ple de càrritx i mates però encara apte per caminar a peu i el seguirem fins on s’acaba. Veurem una barrera amb un

clàssic botador. Entrarem dins una garriga una mica espessa però amb molts de carreranys ja difusos i anirem triant en direcció a la part alta. Més enllà trobarem un terreny molt pedregós de còdols grossos on hi creixen abundància d’ullastres aïllats. Si triam anar una mica a la part esquerra veurem que la garriga és molt més clara i és més fàcil continuar. A partir d’aquí manca poc per arribar a d’alt de la Mola. La Mola és un grup d’explanades succesives amb ondulacions continuades que venen delimitades a dreta i esquerra per barrancs i alguna mena de coll que les separa entre elles Mirant cap al front, i una micona a la dreta veurem sobre un cucuió d’un puixet de la meteixa serra un castellot o rocassa que sobresurt cinc o sis metres del seu voltants i ens dirigirem cap ell per caminois triats amb antelació des de la visió de la part de d’alt, doncs per superar el coll que el separa de la Mola és una mica dificultós i així podrem visualitzar algun pas més fàcil. No tenim del tot clar el topònim que fan servir els macianers en referir-se a la roca esmentada, però l’existència d’un agroturisme amb el ròtol de “Es Picot”, situada just a baix de del puxet on hi ha la roca, ens fa pensar el la possibilitat que sigui aquest el nom que utilitzen els veïnats per referir-se a l’esmentada roca. Altra volta des d’alt del Castellot vigilarem bé per escollir el camí de la baixada ja que en aquesta ocasió haurem de creuar un tros de garriga i pinar molt espès que hem d’evitar en la mesura que ens sigui possible per arribar a un antic conró amb alguns albercoquers vells, situat de manera adjacent a la citada finca turística de “Es Picot” que des d’alt identificarem en veure tres edificacions i piscina agrupades. Creuarem el terreny

veí a l’agroturisme i cap avall arribarem a un camí perpendicular a la carretera que discorr pel fons d’una petita vall subsidiària a la del camí asfaltat. Per entrar al camí trobarem una valla que convé explorar una mica per trobar un pas molt fàcil que hi ha molt prop. Arribats al camí veurem un un tros ocupat per carritxeres i algunes mates que arribant a les barreres del citat agroturisme ja és més transitable. Caminat una mica més enllà arribarem al camí de sa Mola, camí o carreterona que uneix Son Macià amb la carretera de Portocristo on conflueix prop de l’antiga escola de s’Espinagar. Aquest camí, asfaltat però amb el ferm regular i estret transcorr quasi paral·lel al torrent que desemboca a Cala Tropicana, per la vall existent entre la Mola des Fangar i les muntanyes de Son Josep, una petita vall poc coneguda doncs la majoria de la gent de son Macià que ha de comunicar-se amb la carretera de Portocristo ho fa per la carretera que els macianers antany, quan tenien nul·la comunicació en Cales de Mallorca eixamplaren ells mateixos, amb poca ajuda institucional, capitanejats pel rector. El paisatge que envolta aquest torrent de la petita vall per on ara caminam ens recorda la antiga riquesa d’aigua que devia tenir aquest indret doncs encara veim continus restes de vegetació de ribera, polls, oms, etc., avui malaltissos i sense energia per manca de l’apreciada aigua i alguns pous i fonts sense o amb poca aigua. Seguint el curs del torrent cap avall passarem per casetes com la primera que apareix al principi de les pàgines d’aquest itinerari, amb el nostre company Jaume i en Monserrat, l’amo de la caseta, que els pagesos feien servir d’aixopluc davant les inclemències

meteorològiques i ara com el seu nom indica (Sa caseta de ses Bauxes), li han donat utilitats distintes a les de la pagesia. El silenci i la tranquil·litat de l’indret també ha fet sorgir tantes cases d’estiueig per a turistes com si fossin a bolets al mateix temps que l’activitat agrícola ha desaparegut de manera dràstica de manera que la majoria de terres de molta qualitat resten totalment hermes amb l’única utilitat agrícola visible de pastura per algunes someres i ases que campen en semillibertat. Poc a poc arribarem a la carretera de Porto Cristo i abans d’entrar-hi veurem el ròtol de la carretera/camí que acabam de passar que posa Camí de sa Mola ròtol que ens confirmarà el topònim de l’indret d’on venim. Entrarem dins la carretera MA- 4014, molt transitada a l’estiu però no manco perillosa a les altres èpoques. Ens queda un quilòmetre a tot estirar per tornat arribar al punt de sortida, però les corbes, els desnivells i la manca o en el seu cas l’estretor de la vora via ens obligaran a mirar en quatre ulls. Això si en un quartet haurem arribat al final de la sortida. Algunes recomanacions Com sempre us pregam que en transitar per espais privats s’ha de tenir tanta cura que després de passar no s’ha de conèixer que hi han transitat persones. Avui a més haurem anat per un tros de camí que hem compartit amb vehicles. Malgrat sia a l’hivern i aquests siguin pocs, i els conductors posin suficient atenció, que no sempre és així, els vehicles són més durs que les persones que vagin a peu i tenguin raó uns o altres seran els que vagin a peu les perjudicades físicament.

Sa Tardor Joan Grimalt Quan veim que es codony comença a agafar color és el canvi d’estació hem entrat a sa tardor que ara qualcú diu “otony” Emperò si un se para una mica a estudiar fàcilment pots comprovar que és s’estació més rara Que cadascú tengui lo seu s’estiu el vint-i-u se tanca sa tardor arranca el dia de sant Mateu Jo no som gaire entés emperò vatua dell un dia port es capell i en no res es paraigua estes Emperò sa pardalada sovint has d’anar de cul dia claar surt un nigul i t’amolla una calabruixada Arriben els estornells el turisme va a la baixa solen fer magre la caixa veim tanquen tots els hotels Emperò no és raro veure la gent apinyada quan acaba sa temporada fent coa allà a n’es paro Tenim per experiència i sovint ho hem comprovat que cada any ha augmentat en aquest temps sa delinqüència Si ses conclusions treus lo que dic no són bravates que cada any tenim dates de que sempre hi ha rates d’aquestes de dos peus Emperò parlant des temps sempre és molt complicat ja que el veim mesclat 42

de dies bons i dolents Tots els camins van a Roma diu un ditxo mpopular pot sortir un dia clar i un nigul se pot alçar i en no res haver d’agafar paraigua i botes de goma Dies que està brut el cel ventades qualque arruixat és un temps molt complicat no hi ha dia assenyalat emperò mai ha mancat s’estiuet de Sant Miquel Emperò hi he d’afegir que es temps més complicat quant de dins s’ennigulat des llebeig veim han guaitat es fadrins de Santanyí Emperò si tu ho mires no sempre ens hem de queixar sa tardor sol regalar a molts de pobles ses fires Començant pels calongins que són molt espavilats per protegir-se dels arruixats cada any s’han assegurat en carpa per estar-hi dins No vull destacar cap nom no entra en els meus fins dels infants fins a padrins a sa fira els calongins veim col·laborar-hi tot hom Ses viles de per aquí sa fira no hi sol mancar aposta vull destacar sa de maquinària i bestiar en el veí Santanyí En que siguin més escaces i vaqueries varen tancar manco vaques avui hi ha una que és molt popular és sa de Campos que se fa i s’aprofita per premiar els que conserven ses races Molts pagesos reunits gent de per aquí i allà

admirar aquell bestiar i sa categoria que hi ha a tots ens deixa embadalits També molta emoció si un poc més amunt mires pots anar a veure ses fires que se fan a Llucmajor aposta he de debatre se gran gentada que hi va d’ embós te costa passar també hem de recordar que se’n fan tres o quatre Sabem ningú és fa es sord tothom se tira enmig aquest és s’unic dessitg de trobar-se a Felanitx a sa fira des pebre bord A totes parts en teniu però sabem que sa flor és sa d’Inca es dijous Bo no posaré cap emperò a Montuïri de sa perdiu Emperò si cercau dates a sa gent de més edat veureu que en temps passat hi havia un dia molt senyalat per poder fer s’esburbat eren les verges en serenates Aquell vespre no hi havia fred tothom corria en ganes i aquelles tarambanes aprofitaven per robar magranes fer correr qualque canet A final d’estiu els anys que feia bona saó sa gent sa feia il·lusió si seguia per sa tardor seria any d’esclatassangs Quan noltros erm petits s’ha canviat moltes coses com prohibir parar lloses per agafar quatre ropits Vaig sentir dir a una padrina quins politics de collons prohibir caçar aucellons i protegir sa salvatgina

S’han acabat ses vacances sols veim qualque excursió que sol fer sa gent major però en temps de sa tardor és quan sa gent fa matances Però ho dic repunyeta no vos pareixen disbarats que matin es porcs penjats en lloc de damunt sa banqueta I això que putes és cal mostrar-ho a sa gent jove un nin agafant sa coa socorrar-lo amb gatova

Tothom sabem que temps abans hi havia data assenyalada com era sa bunyolada que sa feia per tots Sants El que queda de pagesia sa tardor posa sembrar tot en maquinària es fa ningú se’n du berenar esta vist que tot canvia sol esser prop de mig dia molts en posar-se a llaurar

Trobar ossos en es lleu un ditxo antic mallorquí cada porc té el seu Sant Martí o Sant Andreu sempre el blat teu Sa tardor diu en té prou tres dies abans de Nadal i com a traca final que és tarró no et faci mal i per tots feliç any nou.

Tots sabem que sa matança reunia a n’els parents no et podies fiar gens de que fer bo o mal temps aquell ditxo que tu sents un peu dins cada balança Avui el maten penjat a pressa i a la punyeta que guapo era a sa banqueta en gent a cada peu aferrat amb gatova socorrat fent-lo net amb un marès sa romana per saber el pes a s’escala de peu posat

Resum meteorològic: setembre-octubre 2017 Pluja

Temperatura setembre: mínima dia 16 16º màxima dia 6 30,5º octubre: mínima dia 23 14,5º màxima dia 18 26,5º Humitat setembre: mínima dia 8 47% màxima dia 16 76% octubre: mínima dia 7 52% màxima dia 27 79%

setembre

octubre

l/m2

dia l/m2

10..........12,0 15..........25,0 16.......... 8,0

2.......... 0,5 3........... 1,5 19...........22,0 22........... 0,5 3........... 3,0

dia

TOTAL.45,0

TOTAL.27,5 (Dades obtingudes i facilitades per Gregori Suau a Can Jordi) 43

Memòries de la memòria Les festes de Sant Miquel d’altres antanys Per Miquel Pons Les festes de Sant Miquel, de Calonge, tanquen el cicle de les festes d’estiu que comencen amb les festes de Sant Isidre, patró de Madrid i de s’Horta. Les festes de s’Horta i de Calonge són les festes d’inici i final. Primerenca la de Sant Isidre dins la perfumada primavera. Més tardana la de Sant Miquel, dins la variable tardor. Les dues són festes cordials, populars, cristianes. Festes de ballar i córrer. Ofici solemne amb predicador extern. Festes de les que ja en resten poques, poquíssimes. A les festes de Calonge som un assidu de sempre. És a dir, des que tenia edat per anar de festes, potser un poc abans. Sols una vegada, per forces majors i contra el meu gust, vaig faltar a la cita festiva de cada any, com si es tractàs d’un ritu. D’aquestes festes conserv grans records, com la visita al senyor Toni Vadell i al seu harmònium. Records del succeir dels temps, íntims records, dolços uns i altres, al contrari, que no enllepolien tant. Ara, com tants d’anys he tornat a Calonge. No hi havia tanta concurrència com altres anys. He notat a faltar gent, ja passada a l’altra vida, amb la deixa d’una joventut amant de fer festa. He visitat el senyor vicari – no pot faltar la salutació a Don Andreu Rigo, des Pins. El ball, com sempre, a la vora de l’església, delícia del nostre romànic, que admir tant. Els paperins de seda, perduda la color i formant uns regalims que degotaven, per culpa de la pluja caiguda. Els sons populars amb instruments nous d’aire, substituts de les guitarres, dels violins i dels guitarrons. Tot molt a to amb les festes d’antany, molt pròpia d’altres vespres de Sant Miquel. El ball de pagès, res de la innovació de “ball de bot”, tenia certa continuïtat d’un ball de matances o ball casolà d’una peladissa d’ametles. 44

Les festes de Sant Miquel s’acomplien les noces d’or de la benedicció pel bisbe Pere Joan Campins (19091959). El 1903 Mn. Antoni Maria Alcover, canonge de la Seu, l’home de les rondalles i del Diccionari Català-Valencià-Balear, havia posat la primera pedra de l’església nova, sols mancada de cigonyes per ser de Castella o del fred i de la neu per tenir semblança amb les esglésies romàniques del Pirineu català. Malgrat la celebració de la data daurada i ditxosa, la festa patronal ha continuat el mateix ritme tradicional d’altres Sants Miquels. Les notes de les mateixes i boleros han arribat fins a l’altar de Sant Miquel, i els àngels companys. Els llamps, com els de llampugues, han il·luminat el cel encapotat, les muntanyes de l’entorn i la mar veïna de ses Puntetes. La pluja, com molts d’anys, ha comandat el final de la festa de Sant Miquel, el botxí del dimoni, avui dels tres àngels, i la gent de Calonge. La gentada, arremolinada a la vora de l’espai per ballar, els balls fineixen i la genteta cerca cobri a l’esquinzell o portals amics de la vora de la plaça. El camió d’en Xina, atapeït de curiablanquers, està per partir. Nosaltres, els de sempre, pujam al carro des coix Miquel Parra, que cada any és ben voluntari per acompanyar-nos a Calonge. La pluja és fluixa, quasi no banya. Es fa silenci passant per davant el cementeri agermanat entre els dos pobles, amb els honors presents en els parterres. A les notes copiades dels Sants Miquels de la nostra jovenesa, cal afegir les innovacions dels últims temps. En temps present s’ha transformat el que era cementeri parroquial, entre els dos pobles vora un de l’altre, per adquirir una nova denominació, de caràcter municipal, quan no fou possible el canvi abans de la Guerra Civil si bé hi hagué un intent que no surà. Vos assegur que no és un invent d’un vell cronista. És una realitat. Em direu que és millor així. Tal volta teniu raó.

29 de setembre: Sant Miquel

L’ofici de sant Miquel el dia del patró. Era la primera que Mossèn Josep Adrover celebrava aquesta festa essent-ne el rector. L’acompanyarem Mossèn Baltasar qui va ser tant anys rector de la parròquia d’aquesta parròquia. Predicà Mossèn Rafel Umbert.

L’extens i variat programa d’activitat cíviques que es va dur a terme entre el 10 de setembre i l’1 d’octubre feu gaudir a tots els calongins i es va dur a terme sense problemes.

Fotografia de contracoberta: Família de can Verro de sa Talaiassa Els dos que estan drets a darrere són, a l’esquerra en Miquel de sa Marina i, més a la dreta, en Macià Verro de na Burguera. El nin que hi ha més a l’esquerra és en Guillem Verro, de Porreres. Al seu costat hi ha el pare, assegut, i que nomia Miquel, després dreta hi ha una nina que és na Joana Aina, casada a Santanyí. A la seva esquerra hi ha la mare de la família, na Joana Aina de cas Batlet. Llavors, assegut, hi ha en Toni Verro, de can Ganxo i ja a la banda dreta de la fotografia hi ha qui va ser madò Magdalena de na

www.viajesmijura.com

La seva agència de confiança a Cala d’Or. Servici personalitzat i grans ofertes amb la garantia del Grup Ava.

Avda. Benvinguts, 64 local B - 07660 Cala d’Or T:(+34) 971.64.80.61 - Fax: (+34) 971.64.34.21 mijura@viajesmijura.com

Cosme. Calculam que aquesta foto va ser feta entre els anys 1925 - 1930. Aquesta família vivia a Can verro de sa Talaiassa on ara hi viu el nét de l’amo en Toni Verro i besnét del patriarca d’aquesta fotografia.

www.segurosroig.com

Posam a la seva disposició una àmplia gamma de solucions asseguradores i de inversió adaptades a totes les necessitats.

Avda. Benvinguts, 64 local B - 07660 Cala d’Or T:(+34) 971.64.80.59 - Fax: (+34) 971.64.34.21 mjr@agencia.axa-seguros.es

Món de Puputs Per Biel Bordoy

Com una estrella sorgeix l’Europa dels mercaders on s’adoren els diners i qui no en té, no existeix. “Podem viure amb dignitat, que no pateixi l’obrer”, això hem arribat a fer, ens ha sortit encertat. Vegeu-ho amb més claredat en aquest petit “dossier”:

un nadó assassinat;

Un contracte precari per al jove operari; sobtat acomiadament per a molta gent; l’empresa ha fet fallida? Idò: cerca’t la vida! En el temps de dinar amb la tele engegada (si la tens apagada no ho hauràs de lamentar): emigrants sens papers, amagat, fugissers; atemptat a Bagdad;

paradisos fiscals per amaga cabals; i drogues, i alcohol, joves en descontrol; nits per passar-ho bé. Moren nins al carrer; de dones maltractades n’hi ha moltes d’enterrades. Hem entrat em greu crisis; s’esfuma el benefici. Compatiu! –pobres bancs; reduiran els guanys! Pasteres en desfici, fugen d’un malefici:

CAN CAPÓ RESTAURANT

Plaça de Sant Isidre, 1 07669 S’HORTA Tel. 971837065 info@restaurantcancapo.com

de la fam, de la guerra, exiliats de la terra. Perquè uns pocs no faci res molts seguiran fent l’espès. Això és tot el que hi ha: en un món ple d’egoisme, de l’amor vers el proïsme millor deixar-ho estar. Portocolom, juliol 2008

La meva victòria...

Vaig posar-me de part dels indígenes, I em derrotaren; Vaig posar-me de part dels negres, I em derrotaren; Vaig posar-me de part dels camperols, I em derrotaren; Vaig posar-me de part dels obrers, I em derrotaren; Però mai no vaig posar-me de part dels que em venceren; I aquesta és la meva victòria! Darcy Ribeiro, intel·lectual i polític brasiler 47

Plana de caça i natura Per Antoni Barceló

JavierSagrera López, campió del Món detirahèlixs El tirador i esportista mallorquí de 18 anys, Javier Sagrera López, s’ha imposat aquest passat cap de setmana en el Campionat del Món FAN32 (hèlixs) en la categoria júnior. Durant els dos dies de competició, el jove tirador va aconseguir 25 de 25 hèlixs i en el desempat 8 de 10, resultat que el situà en el 5è lloc general del Campionat del Món d’entre quasi 300 participants. La prova comptava amb participants de França, Anglaterra, Itàlia, Portugal, Brasil, Argentina, Uruguay, Mèxic, Austràlia,... A falta de 5 hèlixs, Javier va telefonar el seu pare i li va dir que arribats a aquest punt ja era una victòria. “Posa’t tranquil i disfruta” van ser les seves paraules. Així, Javier i 5 tiradors més van cobrir les 25 hèlixs. El tir a hèlixs és una modalitat de tir esportiu que va a més a Europa, com a substitut del tir al colom. Es tracta de disparar a un blanc similar a un plat inserit en un suport amb dues aspes, que mitjançant una màquina volta a un alt nombre de revolucions. A l’ordre del tirador, l’hèlix es desprèn d’una de les màquines rotatives on va enganxada, sovint fent ziga zagues. Perquè sigui considerada bona s’ha de desprendre el plat blanc o testimoni i ha de caure dins el límit de la canxa de tir. En el campionat del Javier Sagrera López al més alt del podí com a Campió món es va tirar a una distància de 27 metres, encara que aquesta del Món de tir a Hèlixs distància pot augmentar a mesura que es presenten els desempats. Javier Sagrera López ha crescut en el sí d’una família de grans d’Espanya absoluts d’Skeet i 1 medalla de plata tiradors, i tant el seu pare com el seu padrí són entrenadors en el Jocs del Mediterrani. El padrí, Javier nacionals. És fill de Maria López i Javier Sagrera Roses, que Sagrera Azpillaga, és autor de nombrosos gestionen el Club de Tir Sa Marina a Son Carrió. El seu pare, llibres sobre caça, tir i armes, i compta amb un Javier Sagrera Roses, ha estat membre de l’equip nacional d’Skeet notable palmarès nacional i internacional en i, entre els triomfs més rellevants, cal destacar 4 campionats pràcticament totes les modalitats de tir.

Delimitació de les zones de reserva a la Societat de Caçadors de s’Horta

Mapa del vedat de la Societat de Caçadors de s’Horta amb els espais de reserva (retxat). 48

La Societat de Caçadors de s’Horta, tal i com estableix la normativa vigent en matèria de caça, ha delimitat diferents espais de reserva a la zona dels Horts, es Pinar Gran, puig den Tanca i es turó den Bassi. Es tracta d’una superfície de prop de 100 Ha (més del 5% del vedat). Aquestes zones, en les quals no es pot caçar, estan marcades amb plaques de 20 x 30 cm de color verd. Des de la directiva encapçalada per Baltasar Pons s’ha enviat una carta i un mapa a tots els socis informant d’aquesta zonificació interna. Per a qualsevol qüestió sobre la reserva de caça, consultau amb la Societat de Caçadors de s’Horta.

Caça a la Fira de Santanyí L’Associació de Caçadors de Santanyí, presidida per Martí Losa, va participar a Sa Fira de Santanyí. Es van exposar cans de caça, perdius de reclam i aus de falconeria, entre d’altres. Aquesta activitat duta a terme en col·laboració amb el Club Mallorquí de Cetreria té per objectius donar a conèixer els valors materials i immaterials de l’activitat cinegètica a la societat. Francisco Jiménez Forma a l’estant que disposà l’Associació de Caçadors de Santanyí en col·laboració amb el Club Mallorquí de Cetreria

Joan Gelabert, falconer i president del Club Mallorquí de Cetrería, amb diferents aus exposades. Exposició de cans de caça a la Fira de Santanyí

Diada dels Cans de Caça a la Societat de Caçadors de Santanyí El passat dia 7 d’octubre l’Associació de Caçadors de Santanyí va organitzar la tradicional Diada dels Cans de Caça, amb la participació de socis que practiquen aquesta modalitat tradicional. L’activitat va acabar amb un dinar de germanor al Restaurant Es Coc de Santanyí, en el qual es van compartir les experiències de la jornada. Participants a la Diada dels Cans de Caça 2017 a Santanyí 49

Futbol

CE Alqueria

Jaume Rigo

L’Alqueria encetava la lliga de II Regional dia 27 d’agost empatant 2-2 a sa Teulera contra el Portocristo, gràcies als gols de Sastre, de xut de fora de l’àrea, i de Greco en el darrer segon, anivellant un partit que en el descans es perdia 0-2. En es Porrassar es va vèncer per 1-3 al potent Algaida amb dos grans gols de Toni Vidal –rematant de cap a l’escaire- i un altre de l’argentí Julián Alexis Greco. El Vilafranca no va necessitar del concurs de la seva estrella Llorenç Llull per imposar-se clarament a s’Alqueria per 0-3, a un partit on els locals no crearen ocasions. Una setmana més tard, el dia del debut del defensa Sebastià Monserrat, els verd-i-blancs es quedaven sense marcar i eren derrotats 2-0 en el poliesportiu de Santa Mònica. La bona ratxa s’iniciava a sa Teulera el diumenge 24 de setembre, dia en que el Sóller B queia derrotat per 2-0 amb gols locals d’Urbina de xut llunyà i de Monserrat rematant de cap. Una setmana més tard, en es Revolt de Montuïri, l’Alqueria desplegà un gran joc sobretot a la primer part, quan marcà dos gols mitjançant Urbina i Iván Moreno amb jugades molt ben elaborades; l’expulsió del mateix Urbina a falta de més de mitja hora anivellà més el partit, sense variació en el marcador. En el primer partit d’octubre, l’Escolar de Capdepera era derrotat per la mínima a s’Alqueria amb un gol en els primers instants del campaner Toni Vidal que va veure avançat al porter visitant i el batia des de 40 metres. Amb l’expulsió del defensa Adrià Pineda abans del descans, l’Alqueria hagué d’arreplegar línies i aconseguia una setmana més no encaixar gols. Un gol a la primera part de Toni Vidal fou suficient per aconseguir una gran victòria dins el camp del Calvià. A la segona part els verd-i-blancs hagueren de patir però es mostraren molt segurs en defensa i aconseguien guanyar en el camp d’es Mofarès, un camp on mai havia guanyat l’Alqueria. Sense sortir del terme de Calvià, una setmana més tard es rendia visita a Peguera per jugar a un camp que evoca records agradables: es pas de ses Llebres. Abans del descans, Joan Rigo de penal va marcar l’únic gol de l’Alqueria que abans havia encaixat dos gols en cinc minuts. Sebastià Monserrat, el darrer En els darrers instants fitxatge de l’Alqueria. del partit els locals 50

Onze titular de l’Alqueria de II Regional que va guanyar dins Montuïri.

sentenciaren (3-1). Dia 29 d’octubre, a sa Teulera, un gol de cap de Sebastià Monserrat a la primera part va servir per derrotat al cuer Pòrtol, a un partit on els verd-i-blancs tudaren moltes ocasions de gol. El dissabte següent, dia 4 de novembre, en el camp del Sallista, l’Alqueria ja guanyava en el minut dos quan el defensa Sebastià Monserrat rematava de cap una treta de còrner; a la represa, Ismael Díaz incrementava l’avantatge rematant una bona jugada de Sastre. A manca de deu minuts pel final el partit es va suspendre per una avaria elèctrica que va deixar sense llum l’estadi. Mitja hora després tornava la llum i a la reanudació el Constància B marcava el seu gol de penal (1-2), el dia que va reaparèixer amb l’Alqueria el golejador Juan Francisco Salguero després d’una llarga lesió. Després d’onze jornades l’Alqueria anava situat a la quarta posició de II Regional, amb 22 punts. Els jugadors que havien intervingut a tots els partits eren el porter Sion Vadell, l’argentí Julián Alexis Greco i Tomeu Rosselló. Amb les mateixes jornades, Toni Vidal Cladera, màxim realitzador, duia quatre gols marcats. L’Alqueria rep el Lloret el diumenge 12 de novembre a les 16:30 hores i juga en els Germans Escalas contra el Pilares la Soledat el dissabte dia 18 a les 20 hores; rep el Serralta el diumenge 26 a les 16 hores. Ja en el mes de desembre viatja a Porreres per jugar dia 3 a les 16 hores, rep a la mateixa hora el Margaritense una setmana més tard i tanca l’any 2017 en el camp Nova Cabana de Marratxí el dissabte 16 de desembre a les 19 hores.

Va morir Pep Vallbona

Qui havia estat directiu de l’Alqueria amb el càrrec de vice-secretari a partir de l’any 1979 i per espai de quatre anys, Pep Vallbona Coll Fidever moria dia 23 d’octubre a l’edat de 81 anys. Des de l’any 1977, un any després de fundar-se el club, havia estat soci de l’entitat de forma ininterrompuda. Abans del partit de II Regional Alqueria-Pòrtol, disputat a sa Teulera el passat 29 d’octubre, es va guardar un minut de silenci a la seva memòria. Que descansi en pau !!!

Es tests semblen a ses olles

Jaume Rigo

No és estrany que entre els aficionats al futbol es sentin en moltes ocasions comentaris que fan referència als antecedents genealògics i futbolístics d’alguns jugadors: si un tal Álex Serrano –de la plantilla actual del Mallorca- és fill de l’ex-jugador Mino, si el golejador Rafa Mir del València B és el fill del defensa Magín Mir, destacat jugador de l’Albacete, Mallorca, Múrcia i Cartagena que també va jugar amb el s’Horta, si el defensa Biel Guasp de l’Atl.Balears és el fill del gran golejador de l’Alaró Tomeu Guasp, etc. Tots aquests són exemples de jugadors actuals del grup tercer de Segona Divisió B, però dins el món del futbol són moltíssims els casos de jugadors de famílies que tant el pare com el fill han jugat a un nivell encara més superior. A la màxima categoria de la lliga espanyola són ben conegudes les sagues dels Sanchís, pare i fill, Periko Alonso, Johan Cruyff, Carles Busquets i Els porters Simó i Sebastià Bonet molts altres casos. Rigo, pare i fill. A nivell mundial es podrien citar entre altres als Maldini, Kluivert, Brujita Verón, Lampard i Simeone. Casos més excepcionals de tres generacions els trobam a l’estat espanyol: Unai Emery, actual entrenador del Paris Saint-Germain, exjugador, fill i nét de futbolistes destacats, i també la saga de Marcos Alonso, fill de Marquitos i pare del jugador actual del Chelsea. A un nivell més baix i en els pobles dels

Joan Rigo Vadell “de sa Punta”, enmig dels seus fills Toni i Miquel.

voltants tampoc ens podem oblidar d’alguns casos on els pares han transmès l’herència futbolística als seus fills: Damià Barceló a Santanyí, Jaume Gelabert a ses Salines, Jaume Caranyo as Llombards, Miquel Àngel Caldentey Morete a Felanitx, Toni des Clos a Calonge, Miquel Rigo de sa Granja a Campos, Joan Julià a Cas Concos, Llorenç Dalmau a s’Horta, Matias des Todo a Cala d’Or i Juan Seminario a Cala Murada. Aprofitant el debut de Tomeu Rosselló Adrover amb l’equip de II Regional del CE Alqueria el passat 27 d’agost, hem volgut fer memòria de tots els casos on tant el pare com el fill han jugat partits de lliga amb el

L’uruguaià Fèlix Román, entrenador de l’Alqueria a la lliga passada, i el seu fill Gianni.

El porrerenc Toni Vidal Melià –gran golejador del Santanyíi el seu fill Miquel.

primer equip del CE Alqueria des que el club es fundà l’any 1976. Tomeu Rosselló és el que que fa deu de la llista de futbolistes els quals compleixen la condició de ser fills d’ex-jugadors verd-i-blancs. El pare d’en Tomeu, Guillem Rosselló Julià Pruneres, figura en lletres majúscules dins la història del club: tercer jugador amb més partits jugats, segon jugador màxim golejador i primer jugador en anotar un gol oficial a sa Teulera. A un quadre annexe detallam qui són els fills i els pares d’aquesta història particular, des del primer de tots, Toni Rigo Rigo de sa Punta, fins el darrer d’ells, l’esmentat Tomeu Rosselló, passant pel porter 51

FILL Toni Rigo Rigo Sebastià Bonet Rigo Miquel Vidal Bauçà Miquel Rigo Rigo Gianni Román Tombini Fco. José Hidalgo Moya Toni Vallbona Garcia Damià Pons Adrover Jaume Rosselló Rotger Tomeu Rosselló Adrover

DEBUT 19/09/1993 26/09/1999 10/09/2006 06/09/2009 29/05/2010 03/09/2011 14/09/2013 30/03/2014 18/04/2015 27/08/2017

PJ PARTIT (*) Valldemossa, 1 - Alqueria, 2 105 Alqueria, 0 - At.Son Gotleu, 2 201 Sa Vileta, 3 - Alqueria, 2 14 Alqueria, 1 - Consell, 3 48 Alqueria, 1 - Binissalem B, 2 17 Santa Mònica, 1 - Alqueria, 0 89 Valldemossa, 3 - Alqueria, 1 37 S'Hostalot, 2 - Alqueria, 1 59 Alqueria, 0 - San Cayetano, 2 11 Alqueria, 2 - Portocristo, 2 11

PARE Joan Rigo Vadell Simon Bonet Rigo Toni Vidal Melià Joan Rigo Vadell Félix Román Echague Tòfol Hidalgo Cobos Toni Vallbona Contestí Pep Pons Rigo Jaume Rosselló Julià Guillem Rosselló Julià

DEBUT PARTIT 26/09/1976 Es Serralt, 5 - Alqueria, 0 26/09/1976 Es Serralt, 5 - Alqueria, 0 09/12/1990 Alqueria, 0 -Sant Jordi, 0 26/09/1976 Es Serralt, 5 - Alqueria, 0 08/01/1989 Alqueria, 1 - Jov.Bunyola, 2 02/12/1984 Alqueria, 1 - Alcúdia, 1 22/09/1985 Marratxí, 1 - Alqueria, 1 26/09/1976 Es Serralt, 5 - Alqueria, 0 24/03/1985 Alqueria, 3 - Independent, 2 14/11/1976 Alqueria, 1 - Jov.Sallista, 2

PJ (*) 5 59 4 5 78 255 331 373 233 349

(*) PJ: Partits de lliga jugats amb el primer equip del CE Alqueria. Comptabilitzat fins dia 5 de novembre de 2017.

Sebastià Bonet Simon, Miquel Vidal Gorba, Miquel Rigo de sa Punta, Gianni Román Tombini, Francisco José Hidalgo, Toni Vallbona Ferrer, Damià Pons de Son Ponç i Jaume Rosselló Pruneres. Al costat dels deu fills apareixen els nou progenitors, ja que un d’ells, Joan Rigo de sa Punta hi surt com a pare de dos fills. Si en un futur encara llunyà, com a mínim prop d’una dècada, podem parlar d’una tercera generació continuadora de l’herència, serà senyal que el futbol a s’Alqueria tendrà encara bona salut.

El defensa Pep Pons, segon jugador amb més partits jugats, i el seu fill Damià, actual directiu del club.

Avda. Bèlgica, 3 Cala d’Or 52

Tòfol Hidalgo i el seu fill Francisco Toni Vallbona Contestí, defensa i delegat José, tots dos defenses de l’Alqueria. de l’Alqueria fins fa uns mesos. Al costat el seu fill Toni Vallbona Garcia.

Jaume Rosselló Julià, destacat porter dels anys 90, i el fill seu Jaume Rosselló Rotger.

tel. 971 643 740

Guillem Rosselló encara conserva alguns rècords. Al costat seu, el fill Tomeu Rosselló Adrover.

Atletisme Atletisme (IV Cursa Popular de Calonge)

Àlex Flórez Studer, guanyador a Calonge

Jaume Rigo Damunt una distància de 5.600 metres, aquesta prova es celebrava el diumenge 24 de setembre, amb rècord de participació: 103 atletes arrribaren a meta. Resultà guanyador absolut l’atleta de 46 anys de Manacor Àlex Florez Studer, plusmarquista mundial a la disciplina de 5.000 de marxa atlètica per veterans de més de 45 anys, un atleta que a la mateixa modalitat participà amb Suïssa –té doble nacionalitat- en els passats mundials d’atletisme de Londres. Amb un registre de 19’22” va rebaixar en 15 segons el rècord de la cursa en poder de Benjamín Candel des de l’any 2015. Entraren darrera ell Pedro Olmo (19’35”), Víctor Garcia (19’51”), Sebastià Mascaró (20’08”), el curiablanquer Sebastià Rotger (20’39”, 2n M40) i el colonier Joan Frau El mundialista Àlex Flórez, (21’00). En categoria Veterà B (de 50 a 59 anys), s’imposava David Méndez guanyador absolut a Calonge. (22’50”), a Veterans C (de 60 a 69 anys), el triomf era per Sebastià Munar (25’09”), mentre que a la categoria de Veterans D (majors de 70 anys), s’imposava l’atleta José Vicente Cepeda Sandoval (27’45”). Margalida Burguera va ésser la guanyadora femenina, amb un registre de 25’28”. A la modalitat de Nordic Walking el calongí Maties Adrover (46’43”) arribava tercer a meta dins una cursa dominada per Rodrigo Harriero (44’28”). Les millors fèmines, Susana Pérez i Maria Magdalena Ramos, marcaren el mateix temps: 57’20”.

Atletisme (Palma- Marathon 2017)

Sebastià Rotger Xina, 41è a la marató de Palma

El curiablanquer Sebastià Xina, que corria la seva tercera marató, va completar una gran actuació damunt la distància de 42.195 mts. el passat diumenge 15 d’octubre pels carrers i voltants de Ciutat. De 1074 atletes que arribaren a meta, el de s’Alqueria ocupava

Sebastià Rotger en plena acció a la Palma-Marathon del passat 15 d’octubre

el lloc 41 amb un temps de 2h58’55”, vuitè classificat de la seva categoria de 45 a 49 anys i millorant en quasi deu minuts la seva marca de l’any passat. A la mateixa prova, el metge Cristòfol Covas va completar la seva primera marató damunt asfalt amb un temps de 4h’33’37”. Enhorabona a tots ells !!! Cristòfol Covas Bonet va completar la seva primera marató. 53

Gran participació a la diada de futbol prebenjamí a Calonge dia 30 de setembre Per Maties Adrover Fotos Pep Estelrich Dissabte dia 30 de setembre se va recuperar l'ambient del futbol al camp d'esports de Calonge. Més de cinquanta nins de 6 i 7 anys varen gaudir de l'esport que mes lis agrada. El C.E. Campos, Es Pla, Santanyí C.F. I C.D. Cala d'Or foren els equips participants donant color a les graderies els seus familiars i amics. Tots els equips s'enfrontaren entre sí perquè l'idea dels organitzadors era que tingués un caire lúdic a on es fomentàs la passió per l'esport sense ser primordial el guanyar. Per aquest motiu tots els participants reberen la mateixa medalla medalla, ni més ni manco que del campió olímpic Marcus Cooper Walz, aprofitant els pares per enregistrar, tal emotiu moment, amb els seus mòbils. L'altre gran protagonista de l'horabaixa fou Teo Cabanes que recentment ha deixat el servei de medicina esportiva del Consell Insular de Mallorca per haver arribat el moment de la seva jubilació. Teo Cabanes sempre ha col·laborat amb els mitjans del nostre municipi. Ho va fer a principis dels anys 90 a Antena 3 Santanyí i una dècada a Santanyí Ràdio. A Calonge també ha vingut a realitzar alguna conferència a les festes de Sant Miquel. Teo Cabanes, que abans havia fet la treta d'honor abans d'un dels partits, una vegada acabat els partits es va dirigir als assistents donant una sèrie de consells als nins, entrenadors i pares, agraint la distinció rebuda. A continuació Marcus va explicar les seves sensacions personals quan va rebre la medalla a Rio, sensacions que varen passar a sentor els nins quan reberen tal apreciat obsequi juntament amb un àlbum i un bon grapat de cromos. El piragüista també fou l'encarregat d'entregar un record fet en pedra de Santanyí al metge homenatjat. 54

C.D. Cala d’Or

Santanyí C.F.

Es Pla A

Campos A

POC A POC I BONA LLETRA Per Pau Ferragut La tornada de Jaume Munar a casa va venir seguida del seu primer títol del circuit Challenger a Segovia i la conseqüent irrupció al Top200 del ranquing ATP. El punt d’inflexió que va marcar pel santanyiner deixar el Reial Club de Tennis Barcelona i incorporarse a l’Acadèmia de Rafel Nadal a Manacor no ha pogut tenir continuïtat degut a les molèsties físiques que ha patit les darreres setmanes. No obstant Munar ha seguit competint regularment als Challenger mantenint-se entre els doscents cinquanta primers del món. Encara durant el mes d’agost afrontà una gira per Itàlia. A Cordenons assolí els vuitens de final després d’imposar-se al txec Marek Jalovlec i caure davant el portugués Gonçalo Oliveira. Una setmana després, a Como, hagué de retirar-se en primera ronda davant Guillemo GarcíaLópez. Precisament fa dos estius fou el manxec qui no pogué acabar el partit davant a Hamburg suposant el primer triomf ATP del mallorquí. Paradoxes del tennis. Ja el setembre el tennista de Santanyí es desplaçà

fins Sevilla i Bòsnia. Al torneig andalús aconseguí arribar als quarts de final eliminant els portuguesos Gastao Elias i Gonçalo Oliveira, rival setmanes abans a Cordenons. Només el basc Íñigo Cervantes, posterior finalista, pogué frenar-lo en un disputat partit de tres sets. A terres balcàniques no pogués presentar-se al partit de vuitens degut a problemes a la zona lumbar. Entrant al mes d’octubre Munar creuà l’Atlàntic per a dur a terme la gira sud-americana de terra batuda a Argentina, Colòmbia i el Perú. A Buenos Aires superà al tennista local Hernán Casanova i només el posterior campió del torneig, Nicolás Kicker, aconsrguí eliminarlo. Millor varen anar les coses a Cali arribant als quarts de final. El mallorquí donà la sorpresa davant el primer cap de sèrie, Top60, l’argentí Horacio Zeballos. Un altre dur duel de tres sets davant l’eslovac Andrej Martin el privà d’assolir la penúltima ronda del torneig colombià. Tot i els contratemps físics, el més positiu és que Jaume Munar segueix perseverant per, com a mínim, no perdre el preuat botí que li ha proporcionat un estiu exitós. Mantenir-se prop del Top200 fins a final d’any permetrà que, quan es trobi en òptimes condicions, pugui accedir als quadres principals dels Challenger sense impediments. Els actuals paràmetres del tennis modern exigeixen molt de treball i paciència a l’hora d’assolir l’elit d’aquest esport. El santanyiner ja ens ha demostrat en incomptables ocasiones que sap anar poc a poc i amb bona lletra. Té talent, està acumulant experiència i està envoltat d’un entorn immillorable per a perseguir tots els seus objectius. 55

Conversa amb ... Madò Maria de cas Ferrer Guillem Bonet Vidal Marranxa Marc Bonet Binimelis Cansats del nostre estil de vida Festes de Sant Miquel d’altres antanys Poliesportiu Marcus Cooper Walz Per Maties Adrover

tacada del ample currículum d'en Marcus. A continuació li entregà una placa que deia "L'Ajuntament a Marcus Cooper Walz pels darrers èxits aconseguits al campionat del món primer a K2 i segon a K4 , setembre 2017". A continuació va agafar la paraula Bàrbara Xamena que va manifestar que les imatges de Rio les tendrem sempre dins el cor i difícilment les oblidarem i se va referir a l'esportista homenatjat diguen "ets i seràs un referent pels nostres nins, un exemple a Fotos Mateu Nadal i Margalida Adrover Per primer cop a l'historia un recinte esportiu del terme municipal de Santanyí ja du el nom d'un esportista. L'ocasió be valia la pena ja que l'elegit ha estat el primer esportista olímpic del terme municipal que va brillar a Rio aconseguint la medalla d'or al K1 1000 metres. Aprofitant que el piragüista estava passant uns dies de descans amb la seva família el darrer dilluns del mes de setembre va tenir lloc el bateig del centre esportiu amb el nom de Marcus Cooper Walz. Va obrir l'acte el regidor d'esports Miquel Vidal que va repassar la part més des56

Marcus Cooper Walz "Enguany l'objectiu prioritari és el k4 500" Com se presenta la propera temporada? -Després de les vacances me veig més ambiciós que aquest 2017, que ha estat més tranquil, post-olímpic, de transició i ara tornarà ser un any normal a manca de tres anys pels jocs olímpics de Tokio i haurà de posar-se més les piles si cap i l'objectiu prioritari serà el k4 500 i si ho puc compaginar amb el k1 1000 molt millor. Aquest 2017 has triomfat a k2 500 i k4 500 però el k1 1000 fores finalista però...? -Aquest any vaig començar la temporada més suau, més tard i no tant forta com la passada i el K1 1000 no m'ha anat tant be com tocaria , però esper tornar estar a dalt al k1 1000 si el puc compaginar amb el k4 500 L'any passat vares voler preparar-te uns mesos a Mallorca, enguany mantendràs aquesta norma o vas ja directament a Madrid? -Quan me convoquin aniré directament a Madrid amb l'equip nacional. Enguany al mundial júnior hem tingut l'agradable sorpresa d'Aida Bauça , com ho vivires? -Va ser una alegria molt grossa, Estava clar que n'Aida era una promesa i va ser una alegria molt grossa per tots els companys del club . En el club se segueixen formant campions i estic segur que en el futur arribarà molt amunt. Fa quatre anys parlàvem que per tu Rio estava a lluny a prop, per n'Aida Tokio està a lluny o a prop?-Igual que jo li arribi un poc prest per l'edat normal d'un piragüista per assistir a uns jocs olímpics . Però esta clar, després d'haver ho fet jo tant jove vol dir que tot és possible i si

n'Aida s'ho proposa hi pot arribar i sinó estic convençut que anirà a París 2024. Ara haurà de compaginar piragua i els estudis de medicina, el sistema de treballar canvia, li pot influir? -Jo record el meu primer any fora de casa i la veritat és que es un poc difícil, sobre tot un poc estrany estar fora de l'illa i entrenar amb uns altres companys, però al final hi ha molt més pros que contres. A més, allà te permet ,molt més poder compaginar els entrenaments amb els estudis i jo crec que li anirà molt be; es qüestió d'acostumar-se els primers mesos i llavors ja està, que se centri en entrenar i estudiar. El nivells del piragüisme balear està al més alt de l'historia? -Jo crec que sí. A nivell nacional Espanya està molt amunt, és dels millors països i dins la delegació espanyola hi ha gran part que son Balears i podem presumir de ser una comunitat autònoma amb un piragüisme molt fort.

La darrera setmana d'octubre pot marcar un abans i un després per Brandon Thomas Per Maties Adrover

El jugador de Cala d'Or que fins ara només havia jugat algun partit amistós va tenir l'oportunitat de debutar a un partit oficial el dimecres 25 d'octubre a un partit de vuitens de final de Copa jugat al camp del Dijon FCO a on després de començar perdent 1-0 varen capgirar el marcador al centrar de cop de cap Brandon a Adrien Hunou que també va marcar el 1-2 definitiu. La bona actuació de Brandon va fer que el seu entrenador començàs a confiar en ell i dissabte dia 28 d'octubre va ser el dia assenyalat pel debut del caladorer a la Ligue 1 i no ho podia fer de la millor manera que jugant Pareix que després d'un període d'adaptació, a la fi, el partit complet i al minut 58 marcant el gol que serviria el jugador que va sortir de la pedrera del C.D. Cala d'Or per donar els tres punts al Rennes contra el Montpeller. i que se va formar a les diverses categories del Rcd MaSalvador Artigas, 64 anys abans, era el darrer espanyol que havia marcat un gol amb l’equip francès del Rennes. llorca tindrà minuts a la Ligue 1. 57

La Penya Barcelonista els Tamarells amb el concert solidari PB Es Tamarells

Per tercer any consecutiu la nostra entitat va voler estar al costat del concert solidari en benefici de l’Associació Balear de Lluita contra el Càncer, que organitza a Cas Concos el cantant, i company nostre, Guillem Monserrat. Més de 500 persones ompliren l’església de Sant Nicolau, i es recaptaren 5.410 euros en una vetllada on la música i la solidaritat es donaren la mà. Entre d’altres artistes hi intervingueren Valentin Mendoza, Inés Mas i Irene Gili.

Sopar amb socis a Ses Salines Fa unes setmanes va tenir lloc en el Bar Ca Na Moreneta de Ses Salines un sopar amb socis d’aquesta localitat en el que hi participaren una quarantena de barcelonistes que així mateix gaudiren del triomf del Barça en el terreny de l’Sporting de Lisboa, partit corresponent a la Lliga de Campions. En aquest acte hi assistiren membres de la junta directiva acompanyats dels integrants de l’Àrea Ses Salines – Colònia Sant Jordi, Marga Burguera, Miquel Contestí, Apol·lònia Maria Salom i Miquel Bonet. Després de sopar i de celebrar els gols dels blaugranes amb el Cant del Barça, es varen sortejar varis viatges,

Aquest acte fou tot un èxit de participació i d’organització, i des de la nostra penya ens congratulam i ens mantenim fermes en donar una mà sempre a qui ho necessita. entre tots els socis, 10 pel partit de Lliga FC Barcelona – Màlaga, 8 pel partit del Lliga FC Barcelona – Celta, i un específic de dues persones pel partit de Lliga FC Barcelona – Sevilla. Els afortunats foren: - Titular, soci nº 560 Miquel Perelló Burguera (Colònia Sant Jordi) - 1r. suplent, soci nº 909 Ginés Garcia Sánchez (Ses Salines) - 2n. suplent, soci nº 1004 Antoni Burguera Contestí (Ses Salines). El proper sopar amb socis de la penya serà el proper dimarts 22 de novembre a les 20 hores en el Bar Sport de Llucmajor, coincidint amb el partit de Lliga de Campions Juventus – FC Barcelona. La Junta Directiva

Poliesportiu Municipal Marcus Cooper Walz (25-09-2017) 59

FamĂlia de can Verro de sa Talaiassa