Dies i coses 162

Viatjant pel Kalahari Aquest és el relat d’una petita aventura que ens va passar en el viatge per Àfrica austral fa uns anys. Podrà no semblar gran cosa, però m’impressionà tant que no ho oblidaré mai.

Havíem deixat Sud-àfrica enrere, era la nostra segona nit a Botswana. No portàvem guia, només nosaltres quatre amb dos 4x4 ben equipats. Després d’uns 80 km de pistes entollades d’aigua, arribam al Central Kalahari on pensàvem acampar.

Arribàvem tard i ja trobàrem tancada l’entrada. Què podíem fer? Havíem passat vicissituds per arribar i decidim acampar a prop. Uns bosquimans ens van informar que a uns quilòmetres abans hi va haver un càmping, i fins allà ens dirigírem.

Era un petit i solitari càmping abandonat on hi havia un rètol que deia que hi podies acampar sota el teu propi risc. Ja feia fosca, estàvem a diverses hores de la carretera i no és aconsellable conduir de nit, així que ens hi quedàrem. Jo vaig fer una volteta fins a les dutxes: estaven completament destruïdes. En Manu cercava llenya per fer foc, n’Àngela i en Sebastià van començar a muntar les tendes. De sobte, en Sebastià ens crida. Havia vist un lleopard a uns metres de nosaltres. Llanterna en mà, tot d’una el vaig veure. En Manu pensava que anàvem de bromes. Ens quedàrem paralitzats de tot d’una. Què fèiem? Era una sensació desconeguda per a nosaltres el veure una fera d’aquestes dimensions sense una reixa pel mig. Mentre no deixàvem d’enfocar-lo amb les llanternes, a en Manu i a mi, inconscients, se’ns va ocórrer anar a cercar les càmeres, i amb un petit flaix que sempre duc, vaig fer algunes fotos.

L’animal estava desconcertat. Ràpidament vaig decidir que ens n’havíem d’anar d’allà, ja que no podríem ni menjar ni dormir en tota la nit. Els vaig convèncer, mig desmuntem les tendes i ens vam ficar al 4×4. En fer la volta va ser quan ens quedam paralitzats de debò: allà eren dos enormes lleons, a uns metres de nosaltres, que es van quedar immòbils quan els vàrem enfocar amb els fars del cotxe. Avui quan pens que eren a la nostra esquena mentre fotografiàvem el lleopard em ve un calfred. La nostra sorpresa va ser tal que ni pensam en les càmeres. Sortim d’allà el més ràpid que ens deixava la pista arribant a una espècie d’esplanada on havien arrencat la vegetació, era un petit aeroport per a avionetes. En entrar a l’aeroport vam veure desenes d’ulls que brillaven en la foscor. Una guarda de hienes, del més perillós que un es pot trobar a Àfrica. La sort va ser que, en uns quilòmetres vam arribar a un petit “lodge” sense clients. Ens va semblar arribar al Hilton. Despertam a un nadiu, que estava de guardià del lloc, li expliquem l’ocorregut i ens va dur a una petita barra de bar on, entre veles, torxes i mosquits, apuram gairebé tot l’alcohol que hi havia. L’home ens va preparar una mica de menjar i ens va deixar acampar en el pàrquing barrat.

Va ser una nit per recordar. Cap dels quatre havíem viscut mai una situació semblant, ens sentim en l’autèntica i salvatge Àfrica. Per a nosaltres va ser tota una experiència que mai oblidarem.

Què passa al Principat de Catalunya?

Setembre/Octubre 2014

Núm. 162 Preu 2 € Tel. 971 16 70 47 diesicoses@gmail.com Consell de Redacció Isabel Rigo Jaume Rigo Pau Vadell Jaume Vallbona Catalina Vallbona Domènec Almerge Josep Estelrich Francesc Antich Col·laboradors Antoni Barceló Antoni Caldentey Margalida Rigo Jaume Serra Joan Grimalt Biel Bordoy Marc Vallbona Miquel Pons Sebastià Oliver Margalida Obrador Maria Josep Coll Tomeu Roig Lucia Pietrelli Foto Bordoy Foto Maimó Àngela Garcia Margalida Adrover Martí J. Estelrich Paula Vallbona Llorenç Garrit Agraïm totes les col·laboracions i el suport de qui s’anuncia a les nostres planes i de qui ens llegeix.

Imprimeix: Tirrena S.A. Tel.: 971 55 52 12 C/ Pintor Joan Gris nº 2 Manacor

Els escrits d’aquesta publicació expressen únicament l’opinió dels seus autors.

Què passa al Principat de Catalunya? Hi ha qualcú que encara no ho entengui? A qui li ve de nou? Hi ha uns exemples d’il·lustres personatges que ho expliquen mol bé; llegiu: ‘En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra’.

(Francisco de Quevedo, 1640)

No és això una mostra d’aquest “amor incondicional” que podem veure encara avui a molts dels opinadors de Madrid?

‘Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanas’.

(Conde-Duque de Olivares, 1641)

N’Olivares ja pensava en una constitució com la que varen aprovar el 1979 que fa superiors als castellans?

‘Que en las escuelas no se permitan libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano’.

(Felipe V, 1715)

Ara diuen que explicar fets com aquest a les escoles és manipular els alumnes. Què deu esser amagar-los-ho?

‘Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano’.

(Miguel de Unamuno, 1901)

Es veu que la feinada d’Antoni Maria Alcover per retornar el català al lloc que li havien ussurpat ja li picava a aquell Unamumo.

“Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que planearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos......lo contrario”.

(Ramiro Ledesma, 1931)

I ho varen fer uns anys després. Tantes mostres d’odi i el tracte etnocida que l’acompanyava ja havien fet néixer el moviment independentista majoritari al Principat.

‘Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero

ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco’.

(Manuel Azaña, 193_) ‘No estoy haciendo una guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino’.

(Juan Negrín, 1938)

El nacionalisme castellà (espanyol) no es distingeix entre dreta i esquerra. ‘¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?’.

(Acedo Colunga, 1952) ‘Cataluña fue ocupada por Felipe IV, Felipe V, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil’.

(Manuel Fraga, 1961)

Contra el fet català tot val. Ja ho veis esquerres i dretes castellanes a l’hora d’anar contra el fet català són ben germanes.

‘Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña i Baleares, para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español’.

(Leopoldo Calvo Sotelo, 1983)

Això és pur colonialisme i no fa tant de temps.

‘El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de

orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán’.

(Felipe González, 1984)

I aquí es mostra la tolerància d’en Felipe González vers el fet diferencial.

Aquestes manifestacions no sempre les fan en veu alta però, llavors, per justificar aquesta manera de pensar i de fer la mentida és el recurs de cada dia; tant a la ràdio, com televisió, les escoles.

Aquesta va ser sonada arreu del món: ‘Nunca se obligó a hablar en castellano’ (Juan Carlos I)

Això dura segles i és el fracàs d’Espanya, la incapacitat que han tengut els seus dirigents d’acceptar en igualtat les diferents nacions que conformen l’estat. Un estat fet a força d’espasa i canó. València, Balears i Pitiüses, part de la nacionalitat catalana, pateixen el mateix tracte, o molt pitjor.

Què passa al Principat de Catalunya? Hi ha qualcú que encara no ho entèn? A qui li ve de nou que no vulguin seguir amb aquesta gent?

Marcus Cooper Walz mostra les medalles aconseguides fins ara el 2014: una d’or de la Copa d’Espanya que li va valer per anar al mundial absolut, una d’or del mundial sub-23 de K4 1000, una de bronze del mundial absolut de K1 500m i del campionat d’Espanya: 2 d’or, 3 de plata i una de bronze. Fotografia de Pep Estelrich.

Amb el suport de:

Calonge

Dissabte, 13

21:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Plantada de la COLLA DE GEGANTS DE SANTANYÍ: en Bernat Cinclaus i na Maria Ramis, ball dels ARCÀNGELS I EL DIMONI de Calonge.

07:30 h, Concurs de pesca: concentració de pescadors al bar Deportiu. Hi haurà una categoria de nins fins a 12 anys.

Es podrà pescar fins a les 11:30 h. Procurau ser puntuals, els que arribin després de les 11:30 h seran penalitzats en descompte del pes de la pescada. En haver lliurat el peix al lloc de costum (port de Cala Llonga), al manco un representant de cada barca ha d’anar a Can Ganxo, davall sa figuera, i col·laborar a fer-lo net per al dinar de diumenge.

21:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Vetlada folklòrica amb: Mostra de balls a càrrec de: Agrup. Folklòrica ES MAJORAL amb ES REVETLERS Casa Regional VIRGEN DE LA FUENSANTA DE MURCIA I després, ballada popular amb ES REVETLERS Organització: Agrupació Folklòrica Es Majoral.

20:30 h, al campanar. Posada de la bandera, símbol festiu i d’inici de les festes de tardor de Calonge.

Diumenge, 21

FESTES DE SANT MIQUEL

20:45 h, a la llar dels padrins (primer pis). Inauguració de l’exposició “calongins amb motes d’abans”, interessant recopilació de fotografies amb gent de Calonge en motos clàssiques i antigues. Organització: Xisco Sirer 21:00 h, a la portassa del carrer Rafel Adrover núm. 7. Inauguració de l’exposició “miniatures a escala”.

Organització: Pep Lluís de can Simon.

21:15 h, a l’església vella. Inauguració de l’exposició “Això era i no era...”. La pintora santanyinera Catalina Obrador

recrearà un món paral·lel a partir de l’espai i l’entorn de l’església vella i la música i la poesia que s’hi presentarà el 19 de setembre a la festa d’AdiA. Organització: AdiA edicions.

Diumenge, 14 02:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Partida amb autocar per la XXXV Anada a Lluc a peu de la Part Forana.

Organització: Llorenç Barceló i Damià Roig.

13:30 h, al pati del col·legi públic de Calonge, dinar de pescadors que hagin participat en el concurs de pesca.

L’entrada serà pel pati de l’escola al carrer de sa Romeguera.

Divendres, 19

20:00 h, a l’Església Vella. Festa 1r aniversari AdiA edicions, l’editorial de Calonge. Presentació del llibre Demà no és mai del poeta Francesc Garriga Barata, Herba negra de Glòria Julià Estelrich i la col·lecció de narrativa breu amb Maracaibo de Sebastià Portell i Clar. També es presentarà el pòster d’aniversari de l’artista Tonina Matamalas.

Tot seguit concert de Dídac Rocher i Aitor Buñuel (Arenys de Mar) i Glòria Julià i Joan Carles Vaquer (Portocolom), acabarà la festa amb els nyè DJset (Campos).

Organització: AdiA edicions.

09:30 h, a la plaça de Sant Miquel. Concentració i berenar per la XVII anada amb carro, muntura, bicicleta o a peu, a Mondragó. Podeu apuntar-vos fins el dijous dia 18 de setembre, a les botigues del poble o als telèfons 656.401.883 (Toni Matas) o 655.643.860 (Toni Adrover Baltasar). Organització: Amics del Cavall de Calonge.

19:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Festa per a tots els pensionistes i gent gran de Calonge. Gelat i coca per a tots els pensionistes i majors de 65 anys de Calonge. Concert de la BANDA MUNICIPAL DE MÚSICA DE SANTANYÍ, dirigida per Pere Vallbona Plazas.

Dimarts, 23 20:00 h, al saló parroquial. Conferència: “Em fan mal les articulacions”. Recomanacions per conviure amb l’artrosi. A càrrec de Catalina M. Bennàsar Vadell, especialista en medicina familiar i comunitària.

Divendres, 26 16:00 h, a la zona esportiva. Semifinals del torneig de tennis Calonge-2014. Inscripcions: 600808400-

666274593 Ian Christie i Sergi (monitors de tennis).

19:00 h, al saló parroquial. Inauguració de l’exposició “cactus i plantes diverses”, de Jaume Julià Adrover de Can Frare. Es podran admirar gran varietat de plantes, romandrà oberta fins dia 29 al vespre.

21:00 h, a l’església de Sant Miquel. Concert nº 9 del II Festival Internacional de Música Vila de Santanyí, a càrrec del pianista Bartomeu Jaume.

Org.: Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Santanyí.

Col·laboració: Parròquia de Sant Miquel Arcàngel.

22:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Verbena Jove, amb: PER FORÇA , ANEGATS Djs SIMON PRIVÉ i MIKE MILLER

Dissabte, 20

Dissabte, 27

17:00 h, a la plaça de Sant Miquel, horabaixa infantil de jocs tradicionals, xapes, corregudes de sacs, botar corda, etc, reviurem els entreteniments dels nostres padrins.

Col·laboració: AMIPA Escola de Calonge.

16:00 h, a la zona esportiva. Final del torneig de tennis Calonge-2014. En haver acabat el partit, entrega de trofeus a tots els participants.

20:30 h, Sortida dels CAPARROTS DE SANTANYÍ i cercavila amb els XEREMIERS DES POBLE. 4

18:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Horabaixa infantil, animació i música amb el grup PLOU I FA SOL.

Calonge 20:00 h, a l’església de Sant Miquel. Missa per a tots els difunts de Sant Miquel a Sant Miquel. Després concert de la CORAL DE PORRERES dirigida per Marc Vaquer, organista Bel Fiol.

22:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Gran Verbena amb: LOS JAVALOYAS i ORQUESTRA GALATZÓ Diumenge, 28 10:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Sa Fira de Calonge, on trobareu: mostra de motos antigues, 6a Mostra Tot calongí, demostració d’activitats que desenvolupen les associacions del poble, 8a Fira de producció ecològica.

10:00 h, a la zona esportiva. 1a Cursa Popular i Nordik Walking Calonge 2014. Per a més informació i inscripcions: www.elitechip.net Org. : Regidoria d’Esports de l’Ajuntament de Santanyí.

18:00 h fins a les 19’00 h al bar de la Tercera Edat. Concurs de Coques i Pastissos: hi podrà participar tothom. Només cal fer una coca o pastís (dolç, salat o de tots els gusts).

També hi haurà premis per les coques i pastissos fets per nines i nins fins a 12 anys.

20:30 h, a la plaça de Sant Miquel. Sopar a la fresca de PAMBOLI. Per poder sopar heu d’adquirir tiquets, es vendran fins dimecres dia 24 de setembre, a les botigues del poble: Forn i Pastisseria Germans Adrover (es forn), Magatzem Adrover (Can Polla), Supermercat Binimelis (Can Pep Ferrer).

Hi haurà una rifa de diferents objectes donats pels establiments comercials col·laboradors amb les nostres festes. Comptarem amb un show de màgia i l’actuació de l’humorista XAVI CANYELLES.

Dilluns, 29, DIA DE SANT MIQUEL ARCÀNGEL 10:45 h, Cercavila, amb els XEREMIERS DES POBLE. 11:00 h, a l’església de Sant Miquel. Ofici solemne, predicarà i presidirà Mn. Josep Ramon Ortega Fons, rector de Calonge, s’Alqueria Blanca, es Llombards i Santanyí.

Cantarà el Cor de l’Església de Calonge, els nostres Arcàngels, per primera vegada, ballaran l’Oferta. Seguidament a la placeta de l’església, ball dels Arcàngels i el Dimoni de Calonge, acompanyats pels Xeremiers des Poble.

13:30 h, a la plaça de Sant Miquel. Dinar de germanor, paella per a tots aquells que en vulguin, per això serà necessari adquirir tiquets, es vendran fins dimecres dia 24 de setembre, a les botigues del poble: Forn i Pastisseria Germans Adrover (es forn), Magatzem Adrover (Can Polla), Supermercat Binimelis (Can Pep Ferrer). Amb aquests tiquets s’inclou: olives, patatilla, coca de trempó, paella, vi negre, aigua, cava, ensaïmada, fruita, gelat, cafè i licors.

17:00 h, a la zona esportiva. XI Memorial Tomeu Adrover Polla, tradicional partit de futbol de fadrins contra casats. Per a tots els jugadors hi haurà camisetes de colors per diferenciar els dos equips, també per als voluntaris (2) que s’animin a fer d’àrbitre.

21:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Nit de teatre, amb el grup Mai Som Tots Teatre, que ens presentaran l’obra “bon appétit” -matrimonis en perill? Hormones en efervescència?

Perillarà la integritat física de qualcú? Per aclarir-ho caldrà esperar el desenllaç d’aquest frenètic, brillant i trepidant vodevil-.

En haver acabat; s’amollarà un petit castell de focs artificials des del saló parroquial.

Divendres, 3 d’octubre 22:00 h, al pati de l’Escola de Calonge, pel carrer de sa Romeguera. Vetllada d’astronomia, plantada de telescopis.

Començarà amb una conferència sobre la lluna a càrrec del president del Club Newton d’astronomia. A partir de les 22:30 h, observació amb telescopis de la lluna i del cel de Sant Miquel. Org: Club Astronòmic Manacor Newton.

Dissabte, 4 d’octubre 20:00 h, a l’església de Sant Miquel. Missa en honor a Sant Francesc. En haver acabat, les Germanes Franciscanes Fi-

lles de la Misericòrdia de Calonge ens convidaran a un petit refrigeri al convent, per celebrar el seu sant patró.

21:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Teatre infantil – juvenil amb el grup de nins i joves que han participat en el taller

de teatre d’estiu de Calonge Viva, ens presentaran “Informatius Calonge”, ben segur que ens faran passar una estona ben divertida.

Direcció a càrrec de Maria Francisca Adrover Bonet.

Després Nit de ball social: 3a trobada de balls en línia i de saló. Ens retrobarem amb balladores i balladors de diferents associacions de la nostra contrada per compartir una vetllada de balls en línia i de saló: bachata, jive, txa-txa-txa, country, merengue, mambo, tango, blues, rumba bolero, samba, salsa, fox, pasdoble, cúmbia, etc., amb l’especial col·laboració dels mestres Antònia i Rafel.

Organització: Calonge Viva Diumenge, 5 d’octubre 10:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Concentració de moters i moteres per a la 6a Volta motera amics de Calonge. A les 10:30 h a la plaça de Sant Miquel, espectacular sortida de tots els moters i moteres.

Organització: moters calongins.

17:00 h, a la plaça de Sant Miquel. Gimcana Calongina, feis grups d’un màxim de 3 persones, apuntau-vos fins dia 29 al Forn i Pastisseria Adrover, heu d’ estar disposats a passar-vos-ho molt bé i guanyar importants premis donats per comerços col·laboradors.

NOTA: L’organització de les festes no es fa responsable dels possibles canvis que pugui sofrir el programa a causa de les condicions climatològiques o per motius que, eventualment, es produeixin.Tots els actes són de caràcter popular, i organitzats per les diferents entitats socials, culturals, esportives i persones voluntàries de Calonge i del municipi de Santanyí.

Ho patrocina l’Ajuntament de Santanyí.

5

S’Alqueria Blanca

Pere Orpí deixa s’Alqueria Blanca

Per Jaume Rigo

El poble de s’Alqueria Blanca haurà estat el darrer destí de Mn. Pere Orpí Ferrer. El diumenge 7 de setembre concelebrava la seva darrera missa com a titular de la parròquia de s’Alqueria Blanca, on ha exercit des de setembre de 2001. Ja se sap que els capellans han d’estar preparats pels possibles canvis que es produeixen, però aquest no serà un simple canvi per Pere Orpí, ja que li ha arribat l’hora de la jubilació. Peguera (19671979), Son Macià (1979-1987), Montuïri (1987-1992), Colònia de Sant Jordi (1992-2001) i es Llombards (2001-2005), compartit amb s’Alqueria Blanca (20012014) resumeixen les etapes del gabellí en aquests 48 anys de sacerdoci.

Dues setmanes abans de la seva partida, el dia de Sant Bartomeu, parlàvem amb qui ha estat rector de s’Alqueria durant els darrers tretze anys. Ell mateix reconeix que aquest no és un simple canvi: Els capellans tornam pocs, la gent que va a missa també i això ha provocat que per tota Mallorca s’unifiquin unes quantes parròquies en una sola o dues persones encarregades.

De fet, el nou capellà residirà a Santanyí i s’encarregarà de tot el municipi, exceptuant Cala d’Or. Tots els canvis suposen trastorns afegits: traginar pertinences, conèixer gent nova i altres coses, però aquesta vegada el canvi és definitiu. Me’n vaig jubilat (cosa que ja hagués pogut fer fa tres anys quan vaig complir els setanta-cinc, però la bona salut i la manca de capellans demanaven una pròrroga) a Cala Rajada on tenc una casa, una planta baixa que vaig heretar dels meus pares, i la família: germans, nebots i renebodes. Serà un altre estil de vida.

Aquest altre estil de vida del qual parla mossèn Orpí li toca deixar més temps per tot el ventall d’aficions i facetes per les quals és conegut: escriptor, musicòleg, excursionista, fotògraf, actor de teatre i de cinema, pintor, etc. Així i tot ell aventura que no hi haurà temps per tot: Si ho pogués dur tot endavant ja aniria bé, el que passa és que un no en pot dur tantes amb un pic i de vegades una cosa fa anar enrere l’altra. Aturat segur que no hi estaré.

O bé anar d’excursió cada quinze dies amb el grup que surt, o a dins la casa escriure poesia, pintar o el que sigui. Segurament faré també algun viatge, que sempre és instructiu, conèixer gent i llocs nous sempre m’ha agradat molt, consider que són doblers molt ben gastats.

Tenc un poc de terra i aprofitaré per tornar a les meves arrels per cultivar-la dins les meves possibilitats, com ja havia fet fa molts anys abans d’entrar en el seminari. I ja que parlam de les meves curolles, afegiré que un dels camps on més he treballat ha estat fent lletres de cançons.

6

En el cantoral diocesà, amb el pare Martorell en férem més de cent, i se canten a molts pobles de Mallorca. Aquí a s’Alqueria també en canten qualcuna; a jo m’agradaria que n’haguessin cantades més però s’ha de respectar el repertori i les preferències, que de vegades van per altres camins.

Dins aquest mateix camp he treballat Dia 16 d’agost d’enguany, en el darrerament amb darrer Sant Roc com a rector de un altre músic, el s’Alqueria. pare Batle que està a Llucmajor.

Han estat tretze anys en clau de convivència amb els curiablanquers, des del mes de setembre de 2001, l’etapa més llarga comparada amb les altres viscudes a les diferents parròquies per on ha passat. Sens dubte aquest període és suficientment ample com per dur-se’n multitud de records de s’Alqueria Blanca: Abandon un poblet petit, on encara hi ha un substracte religiós que ja no existeix a molts de pobles grans. De totes maneres el poble tampoc no escapa al que passa pels voltants; els vells se van morint i de joves en pugen pocs afins a la parròquia. He tengut col·laboració de molta gent, per exemple en qüestió de catequesi, dones que fan net l’església, el grup que fa feina amb Càritas, cantadors i col.laboradors de Portopetro, etc, etc. Definiria els curiablanquers en conjunt com a gent molt tractable, molt oberta, gent que va amb el cor damunt la mà.

Destacaria en tots aquests anys la restauració que s’ha duit a terme de l’orgue, les obres el campanar, la

Pere Orpí, a les beneïdes de Sant Antoni de 2012 a s’Alqueria Blanca.

instal·lació d’una nova campana, entre altres coses.

Ja per acabar, Pere Orpí vol llançar aquest missatge de comiat al poble on ha exercit pràcticament tot el que duim de mil·leni: Supòs que ens seguirem veient. Per de prompte ja me volen emparaular per venir a principis de gener a interpretar el paper de Doctor de la Llei a la funció dels Reis. I el fet de veure’ns, tant podrà ésser aquí a s’Alqueria o allà on jo estaré, a Cala Rajada, on tots seran ben rebuts. Estigui allà on estigui i faci el que faci,

estic a disposició de tots per ajudar a fer el bé, a viure la fe, conservar la nostra cultura, alabant Déu a través de qualsevol manifestació.

Aquestes darrers paraules resumeixen molt bé la manera d’ésser i de viure de Pere Orpí i Ferrer, que a partir d’ara agafa un nou camí. Estam convençuts que totes aquestes aficions, passions, curolles i compromisos li impediran avorrir-se. A la vegada li desitjam que pugui dedicar el temps en allò que més gust li dóna, tot acompanyat d’una bona salut.

Batejos

Dia 20 de juliol va rebre el baptisme Emma Vélez Rigo, filla de Hernán Vélez Patiño i Maria Magdalena Rigo Manresa. Foren els padrins de fonts Joan Toni Rigo Manresa i Maria del Mar Rigo Manresa.

Enhorabona !!!

Dia 5 de juliol va rebre la Primera Comunió a Portopetro Marc Vallbona Rotger.

Enhorabona !!!

Defuncions Dia 5 de juliol ens va deixar, a l’edat de 82 anys, Andreu Rigo Rotger des Forn.

Dia 25 de juliol moria Toni Adrover Adrover Pere Ignasi als 90 anys.

Dia 2 d’agost ens deixava als 91 anys Sebastià Barceló Obrador Timpanyo.

Dia 4 d’agost va morir Andreu Rigo Bonet Blanca a l’edat de 89 anys.

Dia 18 d’agost moria Richard Louin de ses Covetes als 68 anys.

El passat 25 d’agost ens va deixar Guillem Bonet Rosselló Corraler als 84 anys.

Que els vegem en el cel !!!

Comunions

Sa mestra Marranxa va complir 100 anys El passat 5 de juliol, Catalina Bonet Bonet, sa mestra Marranxa de s’Alqueria Blanca, arribava al segle de vida. A sa Residència de Santanyí, on habita des de fa uns anys, va veure com li preparaven una festa per a l’ocasió, que bé s’ho mereix. Des de Dies i Coses li donam l’enhorabona i els Molts d’Anys.

7

Festes de Sant Roc a s’Alqueria Blanca

Vos oferim algunes fotografies de les Festes de Sant Roc 2014, unes festes ben lluïdes, amb molt bona acceptació i també participació, per tota casta de gent, des dels més petits fins els més grans: Pregó de Bel Pons Ferrereta, dia 8 d’agost.

Gimkama Bruta, dia 10 d’agost.

Grup guanyador del Concurs de Paelles, dia 12 d’agost.

Corregudes de joies, dia 16 d’agost.

Teatre: “Bon viure i no treballar no pot durar”, dia 16 d’agost.

8

Anada amb carros a Mondragó, dia 17 d’agost.

S’Horta

Una bona manera de transformar un espai públic

A vegades resulta difícil trobar la solució idònia per tal de millorar i dignificar un racó urbà. Doncs pareix que a s’Horta la gerència del restaurant es Babot ha sabut donar un plus de qualitat a la plaça. Sobretot els horabaixes té molta vida, amb un notable caire de relaxació i pau que enriqueix la població.

Defuncions El passat 20 d’agost ens va deixar, a l’edat de 94 anys, Margalida Rigo Roig, de Can Vetla o Timoner.

Dissabte dia 29 d’agost morí a ciutat, a l’edat de 98 anys, Antònia Amengual Adrover de Can Xisquet.

Dimarts dia 8 de setembre morí a l’edat de 89 anys, Antònia Grimalt Artigues viuda d’en Pau des Cup. Que les vegem en el cel !!!

Cas Concos

Comunions

El dia del Corpus els nins de la fotografia reberen la Primera Comunió a Cas Concos des Cavaller: Miquel Obrador Serra, Llorenç Vicens Martí, Bartomeu Llinàs Vaquer, Magdalena Maimó Obrador, Glòria Julià Roig i Andrea Bolufer Maimó. Enhorabona a tots ells !!!

Els nins de Primera Comunió a la processó del Corpus 9

Santanyí

S’anyada de l’any catorze Per M.N.O. S’anyada de l’any catorze ja va començar molt bé, na Catalina primer i en Miquel l’ha fet redona.

Si mirau cent anys enrere, poc abans de venir es tren, a Santanyí molta gent va fer ull per sa sequera.

Ara al·lots tot va al revés, es mal temps eren ses ones que ara són engronsadores tant si és llevant com ponent.

Anna Montserrat, un curs al Canadà Per la redacció

La jove santanyinera Anna Montserrat va aconseguir una de les cent beques que la fundació Amancio Ortega va concedir per fer un any de batxillerat al Canadà. Per això mateix ja ha començat aquest curs 2014/15 al país nord-americà.

L’objectiu d’aquesta beca és millorar els coneixements de la llengua anglesa, la formació integral de l’estudiant i potenciar la capacitat d’adaptació i aprenentatge a un entorn nou.

No cal dir que per accedir a aquesta beca es requeria tenir un bon expedient acadèmic.

L’afortunada estudiant és filla d’Antoni Montserrat i de Bàrbara Fasting.

Quan s’aigo ve misses dites un capfico a sa vorera val més que es camp d’en Torrella on no queden ni ses fites.

Si amb qualque polsimada es salistre vos arriba sa pell romandrà tan fina com si l’haguessin planxada.

Però si s’alça mareta o sa vida se complica recordau aquella dita: “A molt de vent, poca vela.”

10

Avda. Bèlgica, 3 Cala d’Or

tel. 971 643 740

Cala d’Or

Pa amb oli per a 900 persones a la plaça Costa de Cala d’Or El nucli de Cala d’Or va començar les seves festes de Santa Maria del Mar amb un dels actes més tradicionals i populars de tots els programes de festes del terme de Santanyí: el sopar de pa amb oli.

Enguany s’han assegut a taula fins a 900 persones. Famílies, amics i turistes participaren en aquest sopar de germanor en el qual també hi participaren els geganters de Santanyí amb els gegants Bernat Cinclaus i Maria Ramis. Minuts abans del sopar, els xeremiers del poble amb els gegants i la corporació municipal recorregueren els carrers més turístics del nucli costaner fins arribar a la plaça Costa. Finalment i amb tothom ja assegut a taula, els gegants ballaren algunes de les cançons populars més conegudes. Durant el sopar, la música també acompanyà els assistents.

Cal destacar que per organitzar aquest acte, l’Ajuntament de Santanyí ha col·laborat amb l’Associació de la Tercera Edat de Cala d’Or qui participa de manera activa en diferents esdeveniments del programa de les festes de Santa Maria del Mar. Segons destacà la batlessa de Cala d’Or, Bàrbara Xamena, la “pamboliada” s’ha convertit en un dels actes més populars de les festes. “L’any passat érem 700 i enguany hem superat de poc els 900, així que no podem estar més contents. Volem que la gent vengui i celebri amb nosaltres aquestes festes i veure que de cada any hi participa més gent, per a nosaltres és una gran satisfacciço.

Defuncions

Calonge

Dia 17 de juliol ens va deixar, a l’edat de 80 anys, l’ermità Mauro, en Jaume Adrover i Mas, de s’Alzina.

Dia 29 d’agost ens deixava als 93 anys, na Francisca Maimó Vadell, de can Ganxo.

Dia 6 de setembre va morir sor Margalida Juan Font, a l’edat de 86 anys.

Que els vegem en el cel !!!

11

Homenatge a Don Pep Costa, a Cala d’Or Per Domènec Almerge

El dimarts 12 d’agost al bar Fernando Viyes son Alegra va retre un homenatge al fundador de Cala d’Or, don Pep Costa.

Miquel Manresa explicà que tots els que ara viuen a Cala d’Or estan en deute amb Pep Costa i que encara podem aprendre del seu exemple com a home respectuós amb el medi i generós amb la comunitat. La néta de don Pep, agraí l’homenatge vers el seu avi que es materializa en l’etiquetatge de tres vins, blanc, rosat i negre, de les bodegues son Alegre amb el pseudònim de Pep Costa, “Picarol” A l’acte hi participaren també les autoritats municipals i una nodrida representació de veinats del nucli.

VICTOR URIS QUARTET a Cala sa Nau Per Domènec Almerge El 19 d’agost es va celebrar un concert a Cala Sa Nau de la mà de Victor Uris quartet; l’organització i espònsor va anar a càrrec de Vinyes Son Alegre, amb un motiu ecològic; maridar una de les darreres cales verges, amb la música de Victor Uris i el vi blanc i rosat de les Vinyes Son Alegre. Va ser una festa i un festival d’alegria.

Victor Uris Quartet, té una llarga trajectòria musical reconeguda dins Mallorca i a la resta de l’estat espanyol, ens presenta el seu darrer treball discogràfic: “I Don’t Know Why”. Sense abandonar el seu personal tarannà en aquesta producció la formació Victor Uris Quartet ens va oferir un concert en directe espontani, fresc i de gran colorit, ja que va comptar amb els matisos necessaris per gaudir del “blues” més clàssic a un seductor “rhythm & blues”. Tot un interessant viatge que ens pot portar de Chicago a New Orleans. Ens van oferir un repertori de Blues (Next Time You See Me, The Key Of My Kingdom…) amb alguns estàndards de Jazz (Shoe Shine Boy, Who’s Sorry Now…) d’autors com Little Walter, Lightnin’ Hopkins, Amos Milbourn, Sammy Cahn o Marcy Klauber entre d’altres formen part d’aquest nou treball.

12

I CONCURS DE DISSENY D’ETIQUETES VINYES SON ALEGRE Vinyes Son Alegre, SL, en col·laboració amb l’Ajuntament de Santanyí, l’Associació Cultural LAUSA i l’Associació Cultural es Majoral, organitzen el I concurs de disseny d’etiquetes de vins de Santanyí.

BASES DEL CONCURS PRIMERA Participants: podran participar-hi totes les persones interessades, sempre que siguin majors d’edat, sense limitació per lloc de residència. S’admetran un màxim de 3 obres per participant, una per a cada vi (blanc, rosat i negre), amb la qual cosa podran optar a una, dues o tres etiquetes, respectivament. Es partirà de la base que cada un d’aquests vins rebrà el nom d’un topònim del terme municipal de Santanyí: blanc i rosat, un topònim de la costa, i negre, un topònim de l’interior. Així, l’etiqueta, per defecte, durà imprès el nom del celler, l’anyada i el topònim, per tant el concursant només ha de dissenyar el dibuix: Son Alegre Anyada 2014 (Topònim) Els topònims seleccionats per a aquesta primera edició són:

Vi negre: S’ANTIGOR El nom de s’Antigor es repeteix almenys vuit vegades a la ruralia de Calonge, s’Alqueria Blanca i Santanyí i coincideix de manera sistemàtica amb llocs que alberguen o han albergat runes prehistòriques. Designa, per tant, punts de poblament antic. Pensam que és ben adequat per designar un vi, ja que com diu l’adagi “amic i vi com més vell més fi”.

Vi rosat: S’ARAGALL BLAU Un aragall no és la mateixa cosa que un saragall, o xaragall, encara que les dues paraules tenguin el mateix origen. La primera designa un corrent que per causa de la morfologia d’una penya es forma dins la mar i vora la costa, i fa que el menjar que hi llança el pescador s’allunyi de la ribera. D’aquest mot de la llengua catalana, els savis han dit que és d’origen preromà.

L’Aragall Blau es troba a s’Estret des Temps.

Vi blanc: COCÓ BARBER Un cocó és una cavitat oberta dins la roca, normalment natural, tot i que n’hi ha d’artificials. Si es troba a la costa, per regla general, és un indret que produeix sal, un producte antigament molt cobejat. Aquest es troba a la ribera de Calonge i molt probablement transmet el mal nom de qui en collia la sal. És molt probable que antigamentes es digués *Cocó d’en Barber.

SEGONA Tema: cada autor podrà utilitzar la tècnica i l’estil que consideri oportú i podrà inspirar-se en el nom toponímic triat per al vi. Les obres presentades hauran de ser inèdites i no hauran pogut ser presentades a altres concursos.

TERCERA Format: les mesures de cada etiqueta seran com a màxim de 6,5 cm d’ample per 10 cm d’alt, en format .jpg.

QUARTA Lloc i data de lliurament: es podrà fer telemàticament a la direcció de correu electrònic santanyi@ajsantanyi.net, per correu certificat o directament al Registre General de l’Ajuntament (Plaça Major, 12, 07260-Santanyí). La data límit de lliurament serà el 30 d’octubre a les 13’00 hores. Si el lliurament es realitzàs per correu, s’haurà de trametre el resguard justificatiu a aquest Ajuntament mitjançant fax al núm. 971642231 dins el termini estipulat. Es donarà un termini de set dies hàbils per recepcionar la documentació que s’hagi presentat per correu. Si aquesta documentació no arribàs en el termini indicat el lliurament no seria vàlid, i se n’exclouria la participació.

CINQUENA Forma de lliurament: la documentació que es presenti telemàticament ha de contenir quatre fitxers: a) Dades personals, amb el títol de l’obra o obres, lema o pseudònim del concursant, i les dades personals de l’autor (nom, llinatges, adreça postal, correu electrònic i telèfon de contacte). b) Document oficial d’identitat de l’autor escanejat i la signatura que apareixeria en l’etiqueta en cas de resultar guanyadora. c) Document signat per l’autor on aquest afirmi, explícitament, acceptar i complir íntegrament les bases de la convocatòria. d) Etiqueta pròpiament dita, sempre que complesqui les condicions establertes anteriorment.

Si es tramet per correu o es presenta al Registre de l’Ajuntament, la documentació haurà d’anar distribuïda en dos sobres; un amb el contingut dels documents referits a les lletres a), b) i c) i un altre amb el contingut de la lletra d).

SISENA El jurat estarà compost per una persona representant de l’Ajuntament, una de LAUSA, una des Majoral, una pertanyent al celler i un artista local o del món del disseny gràfic, triats per l’organització.

SETENA La decisió del jurat serà inapel·lable i es farà pública a través de la pàgina web de l’Ajuntament i del Celler dins el marc de les festes de Sant Andreu 2014 (30 de novembre).

A més, l’organització del concurs es posarà en contacte amb la persona o persones guanyadores per donar-los a conèixer aquesta decisió.

13

A començaments de juliol, l’Ajuntament de Felanitx aprovà les bases per a la concessió de subvencions de: mestresses de casa, joventut, atenció sociocultural de les persones majors, associacions, associacions de mares i pares, foment de la caça, natura i ornicultura, entitats esportives i centres escolars.

Dia 20 de juliol, festa de Santa Margalida, patrona de Felanitx, es dugueren a terme una sèrie d’actes de dia 18 a dia 20. Cercaviles, cavallets, completes, teatre. Des de l’Ajuntament de Felanitx agraïm la bona participació ciutadana i el bon ambient que regnà durant aquests esdeveniments.

Dissabte 9 d’agost de 2014 l’equip d’excavació dels Closos de Can Gaià (UIB), amb el finançament de l’Ajuntament de Felanitx i el suport de l’Hotel Cala Marsal (Portocolom), oferí el Segon Festival de Prehistòria i Arqueologia de Mallorca.

Dia 16 d’agost començaren les festes de Sant Agustí.

Foren 15 dies d’esdeveniments on hi hagué activitats per a totes les edats: concerts, cercaviles, missa, festa infantil, fira nocturna, cultura, esport... Des de l’Ajuntament de Felanitx agraïm la bona participació ciutadana i el bon ambient que regnà durant totes les festes.

A finals d’agost entrà Miquel Àngel Blanco Moreno com a nou responsable de la Brigada Municipal, i a finals de setembre, s’incorporà Sebastià Galmés, que ocupa el lloc d’interventor.

Maria Salom, presidenta del Consell de Mallorca,

inaugurà dia 8 de setembre a Portocolom l’exposició “Feines de restauració de La Balear i altres embarcacions tradicionals”. Aquesta mostra s’organitzà per celebrar els 90 anys de la construcció d’aquesta tradicional barca.

En quant a turisme, durant el mes de juliol, les oficines d’informació turística de Felanitx registraren la següent afluència de públic: PO RTO CO LO M JUL IO L

Total

A GO S T Alem an y s Britàn ics Fran cesos Esp an y ols Altres 1 .3 9 5 Total

407 157 287 257 121 1 .2 2 9

CA L A F ERRERA JUL IO L Alem an y s Britàn ics Fran ces os Es p an y ols Altres Total

259 340 249 212 282 1 .3 4 2

A GO S T Alem an y s Britàn ics Fran ces os Es p an y ols Altres Total

312 382 214 203 212 1 .3 2 3

447 235 269 264 180

Alem anys Britànic s Fra nc esos Espanyols Altres

En quant a l’ocupació hotelera, segons informacions enviades des dels allotjaments: Ju liol A g ost

Cala Ferrera Portocolom 8 9 ,7 2 % 8 0 ,0 0 % 9 2 ,2 6 % 8 5 ,0 0 %

Resum meteorològic: juny-juliol-agost 2014 Juny

Temperatura: mínima dia 1 17º - màxima dia 20 Humitat: mínima dia 11 24% - màxima dia 20

34,5º 80%

Juliol

Temperatura: mínima dies 10-11 21 º - màxima dia 13 33,5º Humitat: mínima dia 23 30% - màxima dia 3 79% Vent: dia 3, tramuntana/gregal 55,5 km/h

Agost

Temperatura: mínima dia 17 21 º - màxima dies 8 i 26 34,5º Humitat: mínima dia 6 31% - màxima dia 10 i 27 77%

Juny

dia

Pluja l/m2

15..........................5,0 17..........................6,0 18........................14,0 23........................ 9,0 TOTAL..........34,0

Juliol

Agost dia

0 l/m2

l/m2

14..........................2,0 TOTAL..........2,0 (Dades obtingudes i facilitades per Gregori Suau a Can Jordi)

14

Ajuntament de Santanyí

Els estudiants de Santanyí podran utilitzar la tarjeta de l’EMT Els majors de 16 anys gaudiran de les mateixes condicions que els residents de Palma.

L’Ajuntament de Santanyí ha firmat un conveni amb l’Ajuntament de Palma per tal que els estudiants de Santanyí majors de 16 anys puguin utilitzar la targeta ciutadana en les línies urbanes de l’Empresa Municipal de Transports (EMT) amb les mateixes condicions que l’Ajuntament de Palma té establertes per als seus residents.

El consistori santanyiner subvencionarà les diferències entre la tarifa normal i la dels residents.

Segons el preu actual, el consistori abonarà 0,70 euros tot i que aquesta diferència a subvencionar pot variar en funció de si l’usuari adquireix bons mensuals o no.

Aquest reconeixement del perfil de resident al municipi de Santanyí també suposa gaudir de transbordament gratuït entre línies urbanes de l’EMT – Palma dins els 90 minuts següents al primer embarcament, sense cap cost a facturar.

Aquesta subvenció surt del Pla de Joventut del pressupost municipal de l’exercici 2014 de l’Ajuntament de Santanyí, on figuren 9.000 euros destinats a sufragar les despeses generades en compliment d’aquest conveni.

Les sol·licituds de les targetes ciutadanes es presentaran al consistori santanyiner i s’introduiran dins un programa informàtic que a l’efecte, subministrarà i instal·larà l’Ajuntament de Palma de manera gratuïta.

El batle de Santanyí, Llorenç Galmés i el regidor de Transports, Tomeu Obrador, han volgut manifestar la seva satisfacció davant d’aquest acord, ja que era una de les peticions més demandades pels joves estudiants de Santanyí. Galmés ha destacat l’esforç que durant els darrers anys està fent el consistori santanyiner per satisfer totes les necessitats dels joves residents: “Després de la reestructuració econòmica que vàrem dur a terme l’any passat, els estudiants han pogut optar a un bon grapat d’ajudes econòmiques com són les beques per a mobilitat, els premis als millors estudiants de cada centre o, ara en aquest cas, descomptes per als joves que estudien a Palma i necessiten moure’s per la ciutat. Aquestes són algunes de les ajudes que hem facilitat fins al moment, però continuam treballant per poder-ne dur a terme altres tan importants com aquestes”.

Els estudiants que hi estiguin interessats només cal que es dirigeixin al Centre d’Informació Jove de Santanyí amb el DNI i el full de matrícula del centre de Palma.

L’Ajuntament de Santanyí fa efectiu el primer pagament del pinar de Cala Figuera.

L’objectiu del consistori és conservar el valor natural d’aquest paratge.

L’Ajuntament de Santanyí ha fet efectiu el primer pagament del pinar de Cala Figuera de 350.000 euros. Es tracta d’una compra que ha servit per preservar un dels pinars més emblemàtics i més bells de la costa santanyinera: una zona verda situada a Cala Figuera entre el Caló d’en Busques i el Caló d’en Boira. L’objectiu d’aquesta inversió és conservar el valor ambiental d’aquest paisatge que es veia amenaçat amb la revisió de les normes subsidiàries que preveu que aquesta zona verda es pugui convertir en un futur en urbanitzable.

El pinar comprèn 4.000 metres quadrats dividits entre dues parcel·les de diferents propietaris. Després de moltes converses dutes a terme durant els darrers mesos, el consistori santanyiner ha arribat a un acord amb totes les parts. De fet, l’Ajuntament ja ha fet efectiu el primer pagament a una de les dues propietats implicades. Aquest primer desemborsament de 350.000 euros correspon a la meitat de tot el pinar, aproximadament uns 2.000 metres quadrats.

Aquesta important inversió per conservar una de les zones

verdes més importants de la costa santanyinera haurà costat en total 700.000 euros, una xifra molt inferior a la que s’havia sol·licitat per part dels propietaris en un primer moment.

El consistori santanyiner sempre ha tengut molt clar que el principal objectiu d’aquesta inversió és mantenir aquest bell paratge natural durant molts d’anys. Segons ha volgut remarcar el batle de Santanyí, Llorenç Galmés: “Tots hem crescut veient aquest pinar i per als santanyiners té un valor incalculable. Volem que per molts anys més aquest pinar es conservi tal com el coneixem, tal com surt a les fotografies antigues dels nostres avantpassats. És l’essència del port de Cala Figuera, una de les zones més belles que tenim a la primera línia marítima i volem conservar-lo molts d’anys”.

15

Traç Immaterial Exposició de l’obra artística de Gabriela Meunié Per Llorenç Garrit

El passat 17 de juliol de 2014, a les Cases Noves de Santanyí, vàrem poder gaudir de la inauguració de l’exposició de pintura, escultura i instal·lacions de l’artista santanyinera Gabriela Meunié, amb la seva obra titulada “Traç Immaterial”.

“Traç Immaterial” és un recull d’una trentena d’obres on l’artista ens planteja la seva pròpia visió en temes tan diversos com la nostra societat, la seva percepció personal de la dona, o els colors de la nostra illa.

Meunié ens aporta dos vessants en la seva obra més actual, una creada íntegrament a l’illa i, l’altra desenvolupada a Bordeauxs (França), on fa feina actualment, i té el seu estudi, i on pot desenvolupar el seu treball a l’associació multidisciplinària, “Le vivre de l’art”, és aquí on Gabriela ha pogut accedir a altres tipus de materials a part de la tela i, gràcies a aquesta relació amb artistes de diverses, ha après a manejar un conjunt de diferents tècniques per expressar el seu art. També ha estat influenciada pels cursos de dibuix ràpid dirigits per l’artista Jan Vuiyk, a Bordeauxs, amb els quals na Gabriela acaba de perfeccionar la seva destresa pictòrica.

Des del primer moment quan entres dins l’exposició de Meunié, t’absorbeix la llum, el color, l’abstracció, un cúmul de pensaments, idees i sensacions carreguen les seves obres, de la més petita a la més gran i malgrat tractar de temes diversos tot guarda una certa harmonia, un equilibri. El joc de colors ens permeten saber a l’instant qui ha estat la mà creadora, Meunié ens obri el seu món a pinzellades, a voltes fràgils i dolces, i d’altres decidides i enèrgiques, carregant teles i altres materials amb la seva personalitat. Una percepció pròpia de la societat classista, una crítica al consum càrnic, i una oda a la llum de Mallorca, amb tot i això, un dels temes que em va cridar més l’atenció, fou el de la visió de la dona, perquè recercant per dins l’abstracció trobava la figura femenina, una feminitat amb tot tipus de matisos, de conceptes i; en paraules de Gabriela: La dona és un dels temes predilectes en els meus quadres, ja que sempre he viscut rodejada de dones a la meva vida. Ella per a mi, és un símbol d’intuïció, puresa i maternitat, instintivament lligada a les forces de la naturalesa. Les corbes del cos femení m’ofereixen un llenguatge estètic, harmònic i és a això al que dono vida a través de les meves pintures.

I així ho vaig sentir jo en veure la seva obra, que no amagava el seu amor i admiració cap a la dona, i alhora com despullava la seva vida matriarcal, amb dolçor i sensualitat. Acon16

seguint l’expressió d’una dona que tan sols una altra dona ens pot descobrir.

Per rematar aquesta conjunció de disciplines artístiques el dia 7 d’agost al mateix espai de l’exposició de Meunié va tenir lloc una performance a càrrec de dos actors francesos que ens varen expressar a través dels moviments i sons el que els havien aportat les obres de Gabriela.

Tot plegat, ha estat un conjunt d’expressions artístiques que no deixen a ningú indiferent, una exposició que he hagut de visitar més d’una vegada, per poder gaudir de tota la profunditat de l’obra de Meunié, ja que cada cop que hi anava trobava una micona més de l’artista a la seva obra i ja dins la tranquil·litat dels dies posteriors a la inauguració, que com tots sabem són com a mínim caòtiques i es fa ben complicat poder reflexionar sobre el que estàs veient, vaig poder entendre el que l’artista volia expressar a cada moment, a cada material, moments d’un passat, d’un present i d’un futur que de ben segur estarà ple de color i èxit. Perquè si una cosa s’ha d’admirar de Gabriela Meunié és la seva constància i la seva energia, a voltes tan desbordant que ni ella mateixa pot controlar.

En resum, una exposició altament recomanable, que de ben segur no ha deixat indiferent a ningú que hagi passejat per dintre dels pensaments de Gabriela, i un servidor ja espera la següent mostra que l’artista plantegi amb candeletes, ja que és una trajectòria que val la pena seguir, perquè sempre ens ofereix coses noves, originals i plenes d’inspiració.

República de llibres

Joan Vinyoli, Santanyí, agost de 1980

Per Domènec Almerge Aquest mes d’agost ha fet 34 anys que el poeta Joan Vinyoli (enguany celebrem el seu centenari), va venir a fer l’agost a ca la seva germana, na Carmen Vinyoli; era “El molí des Felanitxer”, que havien rehabilitat la Carmen i en Hans. Per desgràcia aquest mes de març na Carmen va traspassar amb 94 anys. Per tot plegat, volem fer un petit homenatge al poeta i sa germana, qui va viure una llarga temporada a Santanyí, fins el 2005.

Us deixem com a penyora els versos de molins, que l’autor va fer, aquell any de 1980, i que va dedicar a na Carmen i en Hans com “als meus germans”.

Molins Molins de vent giren amb pausa a la mercè del vent dels camps.

Jo faig moure el molí de la vellesa ventant molt fort des de la meva jovenesa.

Quanta de força inútil.

Per més que faig, no obtinc ni una almosta de farina.

Aquest poema el podeu trobar dins el recull “A hores petites”, on el poeta retorna a l’elaboració formal, a la mètrica i a la rima, “amb versos ben tallats i d’arrodonida estrofa”.

El Blues d’en Maceo, de Sebastià Manresa L’autor Sebastià Manresa va néixer a Felanitx l’any 1945; casat i amb dues filles. Llicenciat i doctor en Medicina, especialista en Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica, especialista en Medicina del Treball. Ha desenvolupat la seva professió en la sanitat pública i posteriorment en la sanitat privada.

Professor de la UIB, en el departament d’Infermeria i Fisioteràpia des de l’any 1990. Director mèdic des de l’any 1981 del centre assistencial de persones amb paràlisi cerebral (ASPACE). L’any 2007 deixa l’activitat assistencial per dedicar-se a llegir i escriure.

En l’àmbit literari ha publicat tres obres: El mal de peus, motiu d’infelicitat (2009), Magnus i altres relats (2010) i Temps de prodigis (El Gall Editor, 2012). Va col·laborar amb el Diari Balears, i és col·laborador habitual del setmanari Felanitx i del programa radiofònic “El crepuscle encén estels”.

Sinopsi Amb El blues d’en Maceo, Sebastià Manresa, ens ofereix una atrevida mirada sobre els estralls de la Guerra Civil espanyola del 1936-39. I ho fa a través de la sensibilitat d’uns personatges que viuen (o, més aviat, sobreviuen) immersos en els seus dubtes i les seves lluites, externes i internes. En un marc de repressió, que l’autor blasma amb eficàcia, es van confegint històries enllaçades d’amors i venjances, d’on al final sobresurt el caire més racional del comportament humà. Seguirem les seves aventures amb un alè contingut, compartint-ne les vivències, sense poder llevar els ulls d’una lectura, a vegades descriptiva, però sempre electritzant. És, aquesta, la seva novel·la més complexa i, per això també, la més aconseguida.

Joan Vinyoli i sa germana a Santanyí.

17

Marcus Cooper, campió!

Marcus Cooper va, passa a passa, cap al seu somni d’aconseguir un or olímpic.

Per Maties Adrover Fotografies de Pep Estelrich Al terme de Santanyí actualment tenim dos dels esportistes amb més progressió i futur de tot l’estat. A aquest número podeu veure un ampli reportatge del lliurament del X Mèrit Esportiu Dies i Coses a Jaume Antoni Munar i en aquestes planes vos oferim un reportatge amb en Marcus Cooper Walz que ha fet un temporada de somni: medalla d’or sub-23 al campionat del món de k4 1000m, medalla de bronze al mundial absolut de k1 500 m i quan ja estava descansant al campionat d’Espanya va aconseguir 6 medalles de les 7 proves que va competir (dos ors, tres plates i un bronze)7° K1 1000m Absolut, 2° K1 1000m Sub23, 1° K1 500m Absolut,1° K1 500m Sub23, 3° K1 200m Absolut, 2° K1 200m Sub23 i 2° K2 500m Absolut amb en Daniel Binimelis.

A aquest reportatge vos oferim un petit record de com va ser la seva primera piragua fins al bronze al mundial absolut de Moscou, després els records que li queden al seu primer entrenador, en Joel Badia, sobre els inicis de Marcus Cooper i acabam amb una entrevista feta per un grapat d’esportistes que l’han volgut entrevistar per la nova revista.

Del primer “Kayuko” al bronze a un mundial absolut

En Marcus Cooper Walz va néixer a Oxford dia tres d’octubre de 1994 i als pocs mesos va venir a viure a Mallorca. El primer esport que va practicar va ser el bàsquet al Joan Capó, llavors tenia nou o deu anys, i no li va agradar. Després, quan tenia onze anys, va provar de jugar a futbol amb el Cala d’Or on va coincidir amb en Brandon i Jordan Thomas en l’equip aleví, que aleshores entrenava Jesús Díaz, jugant de defensa o mig.

“M’agradava més defensar que atacar”, recorda Marcus que un any després provaria el piragüisme. “Tenia un amic de Portopetro, n’Àngel Fernández, que va fer un curset de piragüisme com un passatemps i jo ho vaig provar amb ell i me va agradar moltíssim des del primer dia i ja me vaig ficar dins l’equip de competició, cada dia m’agradava més i a les primeres competicions ja vaig veure que m’anava bé, que aconseguia alguna medalleta i això va fer que m’enganxàs del tot”, explica Marcus, mentre Àngel Fernández recalca que “la veritat és que li ha anat bastant bé”. A Portopetro sempre va tenir d’entrenador en Joel Badía des de 2007 a 2010.

“La meva primera piragua era un ‘Kayuko’, molt ample perquè tenguis estabilitat i no caiguis” explica en Marcus que va tenir la seva primera competició a Eivissa on va quedar quart. Ens recorda que aquell dia “tenia molts de nirvis perquè no sabia com era l’ambient de la competició, no coneixia ningú, però record que ho vaig donar tot i vaig arribar molt cansat a la meta”. Dos anys després d’aquella primera prova ja era el millor a nivell

18

Marcus mossegant la medalla d’or aconseguida a la categoria sub-23 a la modalit K4- 1000m i la medalla de bronze a la categoria absoluta modalitat K1 500m.

balear. Amb 16 anys se’n va anar a Astúries on va tenir d’entrenador n’Ángel González. L’any següent ja es va desplaçar a Madrid on va tenir els seus dos primers anys d’entrenador a José Seguín i actualment té a Luís Brasero. Després d’aconseguir èxits a nivell balear i estatal va aconseguir el primer mundial en edat juvenil a Alemanya a Brandemburg a la prova k4 1000 m format per Javier Cabañín, qua anava davant, Marcus, Juan González i José Javier Cano. Els tres primers han repetit aquest any l’or sub-23 a Hongria essent el quart Rubén Millán. A nivell individual va quedar campió d’Europa junior a k1 1000 m a Portugal. Finalment va ser medalla de bronze al mundial absolut a k1 500 celebrat a Moscou. I ara el seu somni és “aconseguir un or olímpic”.

Parla Joel Badia, primer entrenador de Marcus

Dels inicis de Marcus tenc molts bons records, va ser una etapa de la meva vida magnífica i en la que me vaig sentir molt realitzat com a entrenador i persona..

Record que junt amb en Marcus se va formar un grup de cinc extraordinaris palistes que eren en Francesc Oliver, Pere Joan Alou, Dani Binimelis, Ginés Erdán i Marcus. Eren un grup de joves entre 12 i 14 anys amb un mateix objectiu; entrenar molt fort per guanyar i vaja si ho feien, se comportaven com a adults i autèntics professionals. Amb aquest grup vàrem començar a fer-nos respectar com a club i Portopetro va passar de ser un club d’aficionats a ser un club molt respectat dins el piragüisme. També crec que els 4 companys varen contribuïr directament a lo que és avui en Marcus. Varen evolucionar conjuntament, tenia sparings d’alt nivell a cada en-

trenament. A aquests al·lots els podies exigir el que fos a un entrenament o competició, que sempre s’entregaven al màxim. Però, després de tot, en Marcus era especial, diferent als demés, quan competia sempre tenia un punt més que els seus rivals, mai defraudava, amb ell no hi havia sorpreses. El campió neix campió. En Marcus té moltes virtuts i una de les coses que destacaria i és el que el fa ser tan bo és la seva tècnica de paleig. El piragüisme a part de ser un esport de força-resistència, la tècnica és fonamental. En Marcus té una forma d’aplicar les palanques perfectes dins l’aigua, i això se transforma en major desplaçament amb menor despesa energètica. Una altra de les seves virtuts i crec que és la més important, és el seu cap, la seva mentalitat a l’hora de competir. Hi ha molts de piragüistes que van molt bé, que quan “Si les lesions el tenen el dia inspirat fan respecten i segueix marcats extraordinaris a amb il·lusió pel que un entrenament, o a con- fa, serà el millor trols interns. Però això no caiaquista espanyol és quan tu vols, o quan te ve la inspiració divina, de mig fons de la això és quan t’ho diuen. història del piragüisUn campionat del món o me.” una final olímpica té data i hora, i és en aquest moment exacte quan s’ha de demostrar el que vals. La pressió, l’estrés, els nirvis fan que molts se desinflin, per altra banda, en Marcus com he dit abans ja de petit, mai falla, té una gran determinació, confia en sí mateix i diria que creix on els altres desapareixen. Si se presenta a un campionat amb 10 entrega 10. És la diferència dels campions naturals als campions de fàbrica.

El seu futur arribarà on la motivació arribi. En el piragüisme, la plenitut de l’esportista se desenvolupa entre els 25 i 30 anys, en Marcus en té 19, està molt verd físicament, té molta capacitat de millora a nivell fisiològic, maduresa i experiència en competicions d’alt nivell. Si les lesions el respecten i segueix amb il·lusió pel que fa, serà el millor caiaquista espanyol de mig fons de la història del piragüisme.

Marcus amb el seu primer entrendor en Joel Badia a Portugal el 2012 al campionat d’Europa junior on va guanyar tres medalles: una d’or, una de plata i una de bronze.

Marcus mostrant molt orgullós sobre el pòdium a Moscou la medalla de bronze de K1 500 m al mundial absolut.

Marcus Cooper Walz contesta les preguntes d’altres esportistes Alicia Heredia: -Què vares pensar o sentir en creuar la meta a k1 500 a Moscou i veure que sols hi havia dos piragüistes per darrere teu?

- En primer lloc me volia assegurar que havia acabat tercer perquè encara que vaig arribar molt just amb el primer i segon també hi havia el quart molt a prop. Quan vaig estar segur vaig tenir una alegria increïble ja que tot l’entrenament de l’any havia servit per alguna cosa i estar entre els tres primers del món abans era un somni que ara s’ha fet realitat.

Toni Sureda: -Quina sensació vares tenir quan vares guanyar el primer campionat d’Espanya? Anaves de favorit o va ser una sorpresa?

- La veritat és que el primer campionat d’Espanya va ser fa bastants d’anys i jo venia sempre de quedar quart o com a molt tercer aquella temporada i pel darrer campionat encara vaig entrenar més, li vaig donar un punt més a tot, vaig dedicar el cent per cent de la meva vida al piragüisme i ja m’esperava quedar millor, però primer no, i així tot va ser amb un gran avantatge i me vaig sentir molt bé. Quedar per primer cop campió d’Espanya és una sensació que no has sentit abans.

Jaume Mestre: -Quina competició ha marcat més la teva carrera deportiva?

- La primera vegada que vaig quedar campió del món essent juvenil a Alemanya amb l’embarcació de k4 1000m.

Carlos Pérez: -Què se sent en aconseguir el que et proposes?

- Aquesta temporada he aconseguit bastant més del que me vaig proposar al principi. El que jo sent, a part de satisfacció, és molta motivació, confiança i domini per començar la següent temporada.

19

Antoni Rigo: -Què enyores del teu petit poble i del teu petit club?

- L’ambient: les rialles que teníem tots els dies, les bronques del nostre entrenador i simplement l’ambient i el treball que teníem.

Marcus conversant amb Maties Adrover.

Magdalena Alomar: -Quina és la motivació que te du sempre a estar lluitant i sempre davant de tot?

- Que després d’aquesta lluita, me referesc a l’entrenament, sempre hi ha una recompensa, sigui una simple medalla, sigui la família, els teus amics que ho viuen amb tu o el suport econòmic, el que fa que vegis que ha servit per alguna cosa, tu lluites per això: perquè te reconeguin, t’admirin i saps que darrere aquesta gran feina hi ha una molt grossa recompensa.

Saúl Craviotto: -Què te passa pel cap minuts abans de la sortida i, com va ser el cas, pujant al pòdium?

- Minuts abans de sortir només podia pensar que havia fet tanta feina durant la temporada que ara no hi havia marge per fallar, havia de fer-ho perfecte per poder guanyar, aspirava a guanyar, encara que un tercer lloc és increïble. Per altra banda, estàs acostumat a pujar al pòdium a regates nacionals o internacional, però a una categoria inferior, però pujar a un pòdium a categoria absoluta no hi estava avesat, no sabia com me sentiria però pujar amb dues figures com les que vaig compartir pòdium va ser una sensació raríssima i molt content.

Francisco Cubelos: -Quina és la teva prova preferida? Te veus en ella a Rio 2016?

- La meva prova preferida és el k1 500, però no és olímpica i està clar que me dedicaré al 1000. La veritat és que és molt difícil, però sí que me veig a Rio.

Dani Binimelis: -Creus que és important la figura del primer entrenador que té un esportista? Per què?

Com va influir en tu?

- Sí que influeix perquè el primer entrenador és el que més creuràs, el que vares tenir a casa, amb el que te vares formar i en el meu cas en Joel Badia va ser el que me va empènyer cap a l’equip nacional, a tenir tots els meus èxits. Amb ell vaig aconseguir el primer campionat d’Espanya i sempre pensar en ell a totes les competicions me dona molta de força, ànim, confiança i alegria.

Joel Badia: -Creus que després del que has aconseguit aquest any, ets el millor caiaquista home de mig fons espanyol, i creus que al final seràs titular de plaça olímpica pel K1 1000m a Rio 2016? Jo pens que sí.

- De moment no crec que sigui el millor caiaquista de mig fons, crec que Francisco Cubelos ha demostrat ser millor, ja que a la meva edat ja s’havia classificat per als Jocs Olímpics de Londres, però crec que l’estic agafant amb molta rapidesa. Veig molt difícil aconseguir la plaça de K1, al menys per als Jocs Olímpics de Rio, però veient la meva progressió, crec que estaré lluitant, inclús per dur-me una sorpresa.

Juan González: -Canviaries algun dels components del k4?

- Te canviaria a tu per algú que tengui un poc més de múscul.

Sete Benavides: -A què t’agradaria dedicar-te quan deixis el piragüisme?

- Al que estic estudiant ara, relacionat amb economia i empreses.

20

Marcus amb el grup de piragüistes del RC Nàutic Portopetro que assitiren a l’entrega del Mèrit Esportiu a Jaume Antoni Munar.

Joc de petons, conversa amb Maria del Mar Rigo

Santanyí

Per Domènec Almerge

Joc de petons és un joc de cartes que va crear una artista de la nostra vila a Cala d’Or; per aquest motiu un dia d’agost vam anar al bar Fernando (un local amb molta història) per trobar-nos amb Maria del Mar i que ens fes cinc cèntims d’aquest simpàtic joc.

- Ens pots dir d’on va sortir la idea de crear i fer aquest “joc de petons”?

- Va ser a Barcelona, el 2004, com a resultat d’un treball de segon curs. Jo llavors seguia els estudis a l’escola Massana, d’art i disseny: en concret estudiava el cicle formatiu d’escultura.

El treball havia de ser amb accions (teatral artístic) i jo vaig pensar en l’acció de fer petons.

- Com va anar tot plegat, és a dir, la història i el desenvolupament del joc fins a la versió definitiva i comercial, que coneixem ara?

- Primer, vaig fer una versió de 20 cartes per jugar al solitari, en un sentit poètic. I després fins arribar a la versió definitiva del 2014. La primera versió comercial és del 2009, Petons de colors; el color verd, és per jugar en grup, és per tots els públics: de fet va agradar molt als nens. També es va utilitzar per teràpies amb intenció comunicativa i de salut.

Hi ha una evolució d’un joc, que podem dir, senzill, light, fins a arribar a una versió més picant i eròtica, amb fotos i per jugar amb parella. Aquí podem parlar de la 3a versió del joc, que va tenir molt d’èxit; és un joc amb 80 cartes per jugar a fer petons d’una manera lúdica i adulta. L’anècdota ha estat que han arribat a sortir fins i tot parelles que havien començat com amics.

-El joc s’anomena, en veritat, “JUEGO DE BESOS”, perquè no hi ha una versió en català?

-És un tema econòmic, malgrat que tinc mig feta la traducció al català, em falta la producció. De fet, hi ha en estudi la versió a l’anglès i potser, al francès i alemany...

Molt bé, estimats lectors, si voleu gaudir dels petons, jugau a aquest joc positiu i lúdic. Pot ser un bon regal de conseqüències molt simpàtiques. Per a més informació, cercau al Facebook: Juego de besos.

21

Can Timoner, conversa amb Jeroni Guiem Per Domènec Almerge Aquest final d’agost hem anat a fer una visita a Can Timoner, casal santanyiner amb més de 300 anys, per xerrar amb Jeroni Guiem. Com tothom sap, és l’autor de “La guerra de les imatges”, obra que ens demana un canvi de valors a través del món de l’art i més concretament del teatre, recalcant que la cultura no és un luxe.

La primera pregunta ha estat sobre què és l’Associació Anagnòrisi de Santanyí, i en Jeroni ens ha comentat que Can Timoner és un espai en construcció permanent; Work in progress, és a dir, un espai de creació per tota mena d’artistes i de camps diferents del món artístic. És un lloc de trobada on els artistes poden desenvolupar el seu projecte en els diferents espais del casal.

- Fins ara, quants artistes han vingut a Can Timoner?

- Han vingut des d’una actriu sevillana, que ha desenvolupat un taller de teatre per a pares i fills, i després ha fet una peça de micro teatre per als socis. També ha vingut una artista santanyinera, Gabriela Meunié, que ha utilitzat l’espai per pintar i crear diferents escultures que està fent sobre el cos humà. També ha vingut un artista francès, en Gaspar, és un artista ferrer que treballa el metall, i ens ha deixat una peça de ferro per a la casa, en exposició permanent. En definitiva, Can Timoner esdevé una mena de pluri-tallers on els diferents artistes desenvolupen els seus projectes creatius, i performances.

I tot això, és posible perquè es fa mitjançant el bescanvi.

Només cal que posin la data d’entrada i una de sortida.

- Quanta gent hi ha a l’associació?

- En aquests moments hi ha més de 300 persones, que han pagat 1€.

- Quant fa que heu començat?

- Més o menys, ja fa més de dos mesos que ha arrancat aquest espai de cultura multidisciplinar.

22

- Hi ha altres activitats a l’associació?

- En aquests moments funciona un espai on els dimecres hi ha cinema club, i el seu responsable és en Maties.

I els divendres és la nit dels “vinilos”, on els socis poden dur els seus vinils i passar la vetllada musical. També hi ha dos matins de ioga per als socis. Aquestes activitats són gratuïtes per als socis.

Els dies de mercat Can Timoner roman obert per als socis i per a la gent que vol informació i veure l’espai cultural.

Ara, si voleu més informació, adreceu-vos al carrer de s'Aljub 24 de Santanyí, i podeu visitar la seva web: http://cantimoner.es/ Aquest setembre, no us ho perdeu, a Can Timoner han organitzat un Festival d’arts escèniques a Santanyí, en podeu veure els detalls en el cartell adjunt.

23

Opinió

Un somni en verd dins la pluja Per J. Jesús Camargo

«Ningú no discutirà que el legislador ha de tractar de forma molt especial l’educació dels nostres joves (...)

Donat que la finalitat de tota ciutat és única, és evident que necessàriament serà una i la mateixa l’educació de tots, i que la cura d’ella ha de ser comuna i no privada» Aristòtil, (384-322 a.C.), Política, Llibre VIII, 1337a L’educació dels nostres fills i filles ens concerneix a totes, a tots. Ja ho deia el mestre Aristòtil fa més de dos mil anys. Així, no només ha de preocupar a uns quants, sinó que ens ha de preocupar a totes i tots. Perquè és un deure que hem de compartir, el deure de tenir cura i fer progressar sempre l’escola. Una educació pública, de totes i tots per a totes i tots, laica, i de qualitat, perquè sense educació pública de qualitat no hi ha democràcia possible.

Malauradament avui governen tots els espais de la cosa pública aquells que més l’odien. I duem ja tres anys llargs, tan llargs, en què hem sofert el desmantellament de tot el poc que havíem construït. Recordem que per una educació de qualitat ens quedava molt, el camí era llarg encara, però després de tot el que ha fet el govern neoliberal, de dretes i neoconservador del Partit Popular, amb la seva destrucció de l’educació pública, la feina que tenim al davant per a la reconstrucció és llarga, dura, i desafiant. Però com cantava Martí i Pol «tot està per fer, tot és possible», i per tant és possible lluitar contra aquests atacs a l’escola pública.

La dreta sempre ha intentat acabar amb l’escola pública, apoderant-se d’ella, manipulant-la. I lluny d’intentar canviar la nostra situació actual, d’invertir més en ensenyament, els governs del Partit Popular han desmantellat en els darrers anys, encara més, l’escola pública.

Ara que el setembre comença a bategar en els caires dels temps, i als pits dels nostres infants. A punt de somiar entre llibres, d’encetar un nou curs ple d’horitzons incerts, entre l’oloreta de goma i llapis, s’encendran els nervis i les mirades. Ara, ens cal mirar una mica endarrere per comprendre el que ens espera. Una mirada reflexiva als inicis del curs passat, per saber com hem arribat, resistint, al final del curs més conflictiu de la història. I recordem que hem acabat el curs amb un govern que ha obligat (per decret) als claustres de mestres i professors a dur a terme un projecte lingüístic que majoritàriament, per un 87%, era votat en contra a les reunions dels claustres. Obligant (per decret) als nostres centres educatius a aplicar un projecte lingüístic que és una aberració pedagògica.

Així, doncs, un dels exemples paradigmàtics del desmantellament de la nostra escola va ser el TIL, sobre el qual hauríem de fer una reflexió ara que està a punt de començar el curs 2014-2015, que sembla que tampoc serà un curs normal. Necessitem una mica de consciència històrica per a comprendre el present.

24

El TIL, l’anomenat Tractament Integrat de Llengües, que recordem va ser un Decret Llei, concretament el 15/2013 del 19 d’abril de 2013. En aquest Decret s’hi plantejava com a objectiu del Govern de Bauzà, i segons la Conselleria d’Educació, garantir la competència lingüística de les dues llengües cooficials de les Illes, el català i el castellà, i sumant-hi una d’estrangera, preferiblement l’anglès. Amb la urgència de voler aplicar-lo pel curs 2013-2014. Ja constàvem, per tant, la falta de temps i precisió perquè els centres de totes les Illes es preparessin per un canvi de tal envergadura.

Un trilingüisme que s’havia d’aplicar a tots els centres de les Illes a partir de setembre de 2013, donant només uns mesos per poder preparar projectes lingüístics, sense donar temps per preparar-se als professionals, perquè recordem que el TIL implicava fer a Primer, Tercer, Cinquè de Primària, i a Primer d’ESO un 33% de les assignatures en català, castellà i en anglès. “Harmonitzades” les tres llengües, diu el Decret Llei. Quan, en realitat, el TIL ha suposat tot manco llengües “harmonitzades”, perquè passa per damunt d’un Decret històric de mínims, consensuat des de fa anys per totes les forces polítiques, amb un clar suport del poble de les Illes, que feia possible que almenys un 50% de les matèries es fessin en català, que és la llengua d’aquest petit país des de fa més de 700 anys, una llengua que beu de l’àrab, el llatí, el grec... I després de 40 anys de dictadura feixista i criminal que va suposar quasi la mort de la llengua catalana, l’escola i els instituts feien possible després de la mort del dictador, la normalització de la llengua catalana en les nostres vides. Havíem superat la vergonya de parlar, de xerrar en català. A més de fer possible que els nostres fills i filles puguin llegir i escriure en la llengua en què estimen, perquè no saber parlar ni escriure en la llengua en què penses i estimes és, i suposa, malauradament, ser un analfabet, quelcom molt trist i lamentable, que varen sofrir els nostres padrins i padrines. Així, havíem aconseguit que el català a les escoles viatjàs amb tota normalitat, sense problemes, sense menysprear el castellà, l’altra llengua que ens conforma com a societat diversa i complexa que som. El català es va transformar a poc a poc, en la llengua d’integració, és a dir, en una eina integradora essencial per als nouvinguts, era la porta de benvinguda, els braços d’acollida, i fraternitat, d’integració i cohesió, pels nous i benvinguts veïns que passaven i passen a formar part de les nostres vides per enriquir les nostres mirades i les nostres vides, i la dels nostres fills i filles. I l’escola i els instituts varen esdevenir i són fonamentals per a l’acollida del nins i nines nouvinguts. Sense oblidar, a més, que el Decret de Mínims ha fet possible que un alumne acabi quart de l’ESO o segon de batxillerat sabent escriure i llegir el català i el castellà perfectament.

A més, hem de recordar que la desena de centres pilot que feia dos cursos que participaven en l’aplicació del trilingüisme, no havien d’aplicar el TIL el 2013-2014, quelcom surrealista, perquè si són els centres que havien començat a aplicar un model semblant al TIL, haurien d’haver estat aquests centres els que comencessin a aplicar el TIL per tal de veure els resultats, és a dir, fent-ho de manera gradual per tal d’analitzar i comprovar el seu

Opinió

funcionament. Però amb el Decret Llei de l’abril de 2013 el TIL passava a aplicar-se a tots els centres manco els que eren centres pilots per donar-los temps d’adaptació, quelcom incomprensible, surrealista.

Així doncs, per què aquesta necessitat imperiosa d’implantar un canvi tan radical en el nostre sistema educatiu amb només uns mesos?, quins són els interessos ocults que amaguen aquestes tres sigles? Cal anar a les arrels essencials del TIL per comprendre aquestes presses per implantar un canvi tan dràstic i radical a les nostres aules i que pot condicionar tota una generació de les nostres Illes per sempre, provocant un canvi històric i histriònic sense precedents, i en retraïment de la llengua del nostre país, la llengua en què pensem, parlem i estimem.

Cal recordar, per tant, que fa dos cursos el Govern del Partit Popular va dur a terme una campanya de desprestigi, des dels seus corrents més espanyolistes i retrògrades, amb Bauzá al capdavant, contra l’escola en català a les Illes, obsessionats amb la desaparició de la llengua catalana de les nostres aules. I això els va dur a fer un procediment que anomenaren la “lliure elecció de llengua”, és a dir, la possibilitat que els pares i mares triessin la llengua vehicular en què volien que els seus fills i filles fossin ensenyats a les escoles des de primer d’infantil.

I per sorpresa del Govern i dels seus coreligionaris del Círculo Balear, va ser triat majoritàriament el català com a llengua vehicular per un 90%. Posteriorment es va voler insistir, i es va tornar a obligar a fer la tria als pares i mares de la llengua vehicular, dintre d’una campanya, des de les esferes del Govern, amb flaire proespanyolista. Però, finalment, de nou, més d’un 80% va triar el català com a llengua vehicular. Per tant, el 20% aproximadament dels pares i mares es van veure sense poder complir el seu desig que els seus fills i filles rebessin les classes en castellà, perquè el Govern va veure que era inassolible, ja que en algunes escoles, moltes, s’hagués donat la situació kafkiana en la qual un sol alumne rebés les classes en castellà tot sol, i la resta en català, a part.

Després d’aquest fracàs del Govern el 2013 aprova el Decret Llei del TIL, amb l’únic objectiu de fer desaparèixer el català, i implantar de forma gradual el castellà, amb l’excusa de voler implantar una tercera llengua, l’anglès.

Mirant el passat recent les intencions i els objectius són clars. En el context en què ens trobem qui patirà més

aquesta «harmonització» serà el català, i sobretot el futur de les nostres filles i fills.

Si realment volen més anglès, que les nines i nins aprenguin l’anglès, que es reforcin les classes en anglès i d’anglès, mancant, per exemple, les classes de religió catòlica, llur existència a les aules és anacrònica en aquest segle XXI. El català i el castellà sempre s’acaben dominant. Reforçar l’anglès és l’aposta de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI), i del Departament de Filologia Anglesa de la Universitat de les Illes Balears (UIB), és a dir, dels professionals en llengües estrangers que han explicat una i una altra vegada que no és fer matemàtiques en anglès el que ens durà a aprendre anglès, sinó que el que s’ha de fer és reforçar l’anglès de veritat. I cal tenir en compte que aquestes institucions acadèmiques d’especialistes han recordat sempre que el nivell B2 d’anglès que la Conselleria d’Educació demana com a requisit a tot mestre i professor per a poder impartir una assignatura no lingüística en anglès, és totalment insuficient. A més, ens hauríem de demanar si fer classes de matemàtiques en anglès és la solució per a fer front al fracàs escolar.

En el cas del TIL, a més, cal recordar, en aquest món de voràgine, de notícies que són caduques quasi en l’instant en què apareixen, que el Decret Llei d’abril de 2013 fou suspès cautelarment pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) al setembre de 2013, just abans de l’inici del curs escolar 2013-2014, ara fa un any. I el govern del Partit Popular, de forma autoritària i antidemocràtica, va imposar un nou Decret Llei urgent, hores després de la sentència del TSJIB, deixant en evidència l’òrgan judicial més important de les Illes, l’òrgan que vetlla per la legitimitat de les lleis.

Aquesta acció, d’abús de poder, de govern autoritari i dictatorial fou el fet definitiu que va fer esclatar i encendre l’espurna que posà en marxa a principis de curs, al setembre de 2013, una vaga indefinida que no va ser desconvocada en tot el curs. La vaga de llarga durada de tres setmanes, va incloure una de les manifestacions més multitudinàries de la nostra petita història com a país. Estem parlant de la manifestació de dia 29 de setembre de 2013, als carrers de Palma, Menorca, Eivissa, i Formentera, amb més de 100.000 persones cridant, amb calfreds al pit i lluitant de forma pacífica, exemplar, i emotiva contra les nefastes i retrògrades polítiques edu25

Opinió catives del govern de Bauzá. Tot i aquesta manifestació històrica, el Govern del Partit Popular va menysprear totes i tots els que vàrem sortir a alçar la veu i la mirada contra la seva política educativa. Tot semblava un somni en verd, entre llàgrimes d’impotència i emoció indeleble, dins la pluja.

Així, amb aquesta actitud del Govern, sense escoltar ni els pares i mares, ni els professors ni els mestres, ni els especialistes i professionals de l’educació, ni l’EOI, ni la UIB, és a dir, sense escoltar cap dels membres del món educatiu que preveien i avisaven del desastre, del que suposava aquesta aberració pedagògica anomenada TIL, varen seguir endavant amb el TIL. I el TIL s’ha imposat de forma autoritària a les nostres escoles i instituts, essent, en realitat, com va cantar el nostre poeta santanyiner Antoni Vidal Ferrando, un Tractament Intolerant de Llengües.

Vull remarcar, per acabar, que en la lluita contra aquest Decret Llei s’ha de fer esment a la lliçó magistral que varen donar al Govern i a la societat tant l’Assemblea de Docents, com a totes les AMIPAS de totes les Illes.

Una lliçó de fraternitat de la qual haurien de prendre nota els polítics que sofrim i ostenten el poder, abusant d’ell dia rere dia.

Perquè una altra mirada és possible Així doncs, en aquests dies d’incertesa, d’obscuritat, de llum que s’apaga en els ulls, de mirades vàcues i buides, de privatitzacions de tots aquells espais que són fruit de la lluita secular i col·lectiva, gràcies a tots aquells i totes aquelles que varen omplir de primavera els carrers i d’esperança els cors de qui encara jugàvem a ser grans, i d’aquells que encara vagaven en el no-res esperant a poder ser, sempre, a poder existir.

En aquests dies de retalls, no podem deixar que ens privatitzin les nostres consciències, és a dir aquella meravella que ens ha ajudat a evolucionar com a éssers humans, que ens allunya de la llei del més fort que regeix les nostres vides, en aquests dies tristos i que ens hauria de dur cap a la vida regida per l’empatia, la deferència, i a les lleis no escrites de respecte a l’altre, d’igualtat d’oportunitats, hagis nascut on hagis nascut, siguis com siguis, pensis com pensis... resis a un déu o un altre, o creguis en el no-res, o en la vida en si mateixa o creguis en la força de la paraula, la música, la poesia, l’amor, la mirada.

Perquè si ens privatitzen la consciència, que és el que desitgen els d’allà dalt, els que ostenten el poder, estarem condemnats a no poder decidir per nosaltres mateixos el que està bé o malament, el que és just o injust, perquè ho decidiran ells, decidiran per nosaltres, pensaran per nosaltres, i al final somiaran per nosaltres, des de la seva perspectiva capitalista neoliberal, retrògrada, i neofeixista. I deixarem tristament de pensar per nosaltres mateixos, i això no ho podem permetre perquè deixarem de ser lliures.

I les armes dels enemics de la cosa pública i de la cultura, els enemics del pensament lliure, de la consciència lliure, són les armes indecents a través de les quals volen emmordassar al que pensa, al que s’indigna, al que 26

reacciona, al que actua, al que vertaderament es mou i fa política real, al carrer, és a dir, els que lluiten per una democràcia real, que no és aquesta democràcia que ens venen, perquè la democràcia no és només anar a votar cada quatre anys, sinó que és una tasca infinita, que sempre està per fer, com deia el professor Aranguren.

I la degradació de la cosa pública romprà amb la igualtat d’oportunitats, ens farà més insolidaris, individualistes, pretensiosos, i avariciosos...i posarà en perill, sens dubte la democràcia, ja de per sí fràgil i delicada, i en una democràcia es necessita que els ciutadans posem per sobre l’interès públic i comú per damunt de l’ interès privat i individual.

El silenci, emperò, estar callats, el no voler saber res, el fet de pensar que no hi ha alternativa, o la indiferència, totes aquestes postures estèrils, mentre el món el van destruint i construint a la seva manera, són postures que esdevenen còmplices amb el desnonament, amb la mort per inanició de la cosa pública, l’únic espai on és possible la llibertat de pensament. I no podem tenir por de la política, no hem de tenir por de fer política, de tenir ideologia, de tenir una forma determinada i múltiple de veure la realitat, perquè el que ens allunya de ser vertaderament humans és la inacció, perquè com deia la gran filòsofa Hannah Arendt «una vida sense discurs i sense acció és una vida literalment morta». Perquè, recordant també el pensament d’Aristòtil, ens és impossible amputar la dimensió política del nostre ésser, perquè som animals polítics, Zoon Politikon.

L’educació, l’ensenyança, la cultura, l’ètica són les que generen i regeixen una vertadera vida en comú, una vida col·lectiva amb respecte i reconeixement de l’altre, de qui ens mira, de qui mirem, de qui ens mira als ulls i ens reconeix com a part d’ell mateix, i nosaltres reconeixem en els ulls de l’altre una mirada que ens conformi, per saber mirar a l’altre i reconèixer les seves passions, les seves angoixes, les seves alegries, els seus dolors.

Cal recordar que les paraules amaguen idees que tal vegada podem construir com mai s’havia pensat... enamorar dues paraules i un color i creem un món nou... un vers, un dibuix, un poema, una història. I pressentim i dibuixem noves formes de pensar, de veure, de mirar, perquè les paraules ens obrin al món, ens obrin al pensament, en canvi els diners ens cosifiquen, ens objectiven, és a dir, ens converteixen en objectes. Perquè en el capitalisme neoliberal ens han convertit en peces de l’engranatge que només uns quants controlen i se’n beneficien; així, en aquest robatori, que no crisi, se socialitzen les pèrdues, però s’individualitzen els beneficis per uns quants privilegiats.

Però hem de recordar que ens podran robar els diners, però no la dignitat, i tal vegada, ens retallaran en cada racó dels nostres espais públics, però no la nostra capacitat per crear, perquè només ens poden robar allò que tenim, però allò que som, mai. I l’escola pública, i la cultura, esdevenen les espurnes essencials per fer possible encendre la llum als ulls dels qui s’endinsen sempre cap al futur, amb la paraula i la mirada.

Per Força publica “Per Força” La banda de pop-rock Per Força ha publicat una maqueta amb set de les seves cançons titulada amb el mateix nom del grup.

Joan Vallbona, guitarra; Biel Balaguer, veu; Carles Medina, baix i Toni Canyelles, bateria. Imatge del III son Negre Rock.

Per Paula Vallbona Per Força és una banda de pop-rock de quatre joves que fa uns anys que toquen junts. Ara acaben de publicar una maqueta enregistrada a “sa lludriguera” d’en Toni Puig, a Felanitx. Han dedicat uns mesos a enregistrar, passa a passa, instrument per instrument, set dels seus temes que ofereixen a tothom, als quals es pot accedir a través de facebook de Per Força. També els podeu tenir en format CD. Els quatre músics de la banda són en Biel Balaguer, en Toni Canyelles, en Carles Medina i en Joan Vallbona. En Biel és garriguenc (la Garriga , Barcelona) i és el cantat de la formació; també és el lletrista principal de les cançons de la banda. En Toni, santanyiner de la Costa, és el bateria, també toca el baix i és el més jove i més alt dels quatre. En Carles és felanitxer, a Per Força és el baixista, tot i que es reconeix a ell mateix com a saxofonista. I en Joan és el guitarrista.

Per Força va néixer l’estiu del 2012. Començaren a trobar-se per musicar les lletres d’en Biel i les vacances de Nadal d’aquell any ja tenien un repertori que enregistraren amb l’ajuda del pare de Toni Canyelles. Una vegada varen tenir un bon repertori entre temes propis i versions convidaren els amics a conèixer la música que feien. La primera actuació fora de casa, va esser a Algaida a una festa de les JEN, després actuarien a III Son Negre Rock i unes setmanes més tard al Santanyí Rock. De llavors ençà la banda ha tocat sobre tot pels municipis del sud de l’illa: Santanyí, Felanitx, Manacor, Porreres, tant a festes majors, com festes privades, actes de suport a diverses causes, damunt grans escenaris i a bars petits.

Ara la major part de la banda s’ha traslladat a Barcelona per fer-hi estudis i es tornaran trobar per actuar a Calonge la nit del divendres 26 de setembre a la verbena jove de les festes de Sant Miquel.

Per Força amb qui els ha enregistrat la maqueta, en Toni Puig, al centre.

Portada de l’àlbum.

27

L’ermità de s’Alzina, in memoriam Història rimada de l’ermità Mauro, narrada per la seva neboda Bàrbara en ocasió de les noces d’or de vida religiosa de l’ermità celebrades el 2 de setembre de 2001 a Artà.

Ara vos contaré una història que va succeir: setze anys tenia quan se’n va voler anar un bon cristià calongí a fer sa vida d’ermità.

D’al·lot anava a treballar a s’hort amb sa somereta de sa sínia treia aigua fresqueta que li servia per regar es comellar i aquelles parades inundar.

Sempre ajudava sa mare en ses feines de la casa i fer bugada però lo que més li agradava era cantar i anar a Sant Salvador veure es ermitans i estar amb la Mare de Déu ell mateix demanà si volien un servidor li feren tant de cas i el varen tractar tan bé que va dir: jo aquí, si Déu vol, vendré.

Era dia quatre de desembre de l’any quaranta-nou quan l’acompanyaren son pare i es germans a Sant Salvador el reberen com un germà nou perquè entràs a sa congregació des ermitans.

Son pare volgué quedar a dinar d’arròs i pilotes de bacallà li va agradar; ho va trobar bo i digué: me’n vaig content perquè mengen bé i no han fet res per jo.

Amb s’ermità Plàcido l’endemà a migdia arribaren a s’ermita d’Artà tota sa comunitat els esperava era la casa de Déu, allà on seria ca seva.

Se va sentir com si entràs a un altre món s’hi trobà a gust; era la voluntat de Déu.

Menjaren ciurons cuinats carabassa i pastanagó frit amb mel satisfet i boca dolça comença es postulantat s’ermità Dionisi va ser el seu encaminant.

Passats nou mesos, dia dos de setembre del cinquanta havia arribat s’hora des noviciat una alegria immensa el vestiren amb s’hàbit de penitència i es nom d’ermità Mauro li va quedar posat.

Quatre de setembre del cinquanta-u, des cap d’un any es dia que tant havia somiat es dia gran tan desitjat ser de sa congregació de Sant Pau i Sant Antoni.

28

De fet ja fa cinquanta anys ha pregat per tot arreu tota una vida de sacrifici per sempre al costat del nostre Déu.

Ha viscut a Valldemossa vint-i-dos anys setze a s’ermita d’Artà en aquests moments és allà on està sis a Bonany i a Sant Salvador set anys.

Ell és en Jaume Adrover Mas home espiritual i religiós per ses feines de s’hortet és un as com ell en el món no n’hi ha dos.

L’any dos mil u, avui dos de setembre, celebram els cinquanta anys amb molta d’alegria se’n faran més d’ermitans qualque dia voltros donau un bon exemple.

Que Déu vos conservi s’alegria salut, perseverança, i vos dugui de sa mà i que aquest gran dia per sempre tots el puguem recordar.

Homilia en el funeral de l’ermità Maure Benvolgut Sr. Vicari General, Sr. Rector, germans preveres concelebrants, ermitans i familiars de l’ermità Maure, germanes i germans: Les lectures que acabam de proclamar ens parlen de la fe profunda i de la grandesa del nostre germà. Ell mateix les va triar perquè fossin llegides en el seu funeral, tal com hem complit avui horabaixa. Les lectures són el seu testament espiritual, que sobretot ens parlen de com era el nostre estimat ermità. En la lectura de la Carta de Sant Pau als cristians de Roma (Rm. 8, 31-39), l’Apòstol ens diu que res ens separarà de l’amor de Déu: ni els contratemps, ni la fam, ni la nuesa, ni la mort. Tenint en compte que aquesta lectura fou triada pel nostre germà quan estava greument malalt, ens transmet la seva fe en Déu i la confiança en què el Senyor no l’abandonaria.

L’evangeli que ha estat proclamat ens parla que Déu escull els pobres i humils envers dels riscs i savis d’aquest món (Mt. 11, 25-30). Per això ell se sentia tan estimat per Déu: perquè la seva vida va estar envoltada de molta humilitat i senzillesa i el feia sentir privilegiat als ulls de Déu. Vertaderament el nostre germà difunt era un home de Déu.

Però quan aquest matí m’han cridat per informar-me del desenllaç de l’ermità Maure, i he estat convidat a fer el sermó, tot d’una m’ha vingut la inspiració de recordar el fragment de l’evangeli de Sant Mateu, en el qual Jesús exposa, en el marc del Sermó de la Muntanya, que els seus deixebles som la sal de la terra i la llum del món (Mt. 5, 13-16). Encara que sembli estrany aplicar-ho a uns homes que deixen la vida en el món per retirar-se a una vida solitària entregada a l’oració en el silenci d’una ermita, crec poder afirmar que aquests dos exemples de Jesús es poden aplicar perfectament a la vida contemplativa en general i al nostre ermità Maure en particular.

En un temps en el qual molts dels cristians actuals viuen una vida religiosa teba i insípida, fada i poc gustosa, la vida consagrada posa sal i dóna gust a un cristianisme light. Els nostres ermitans, amb la seva pregària constant, amb els sacrificis i vida austera que duen, donen exemple de compromís per l’evangeli i de profunditat en la fe contra tanta superficialitat.

Però sobretot les ermites són com la llum del món que, com els pobles dalt una muntanya, no es poden amagar. Des dels inicis del cristianisme, i especialment a Mallorca des de la reconquesta de l’illa, hi ha hagut homes que s’han consagrat a la vida ermitana i han anat fundant ermites arreu de la nostra terra: el Beat Ramon Llull, el Venerable ermità Joan de la Concepció Mir, fundador de la Congregació dels ermitans de Sant Pau i Sant Antoni, fins als germans presents en el funeral del nostre estimat ermità Maure. La vostra vida, apreciats ermitans, les vostres ermites, són com el far que sempre està funcionant, pregant per tots nosaltres, i que sobre-

tot quan estam en les fosques, o anam sense nord, ens assenyalen i recorden el camí, i eviten que la nau de la nostra vida s’enroqui o s’enfonsi.

En aquesta Eucaristia deixau-me agrair, en nom de tots els presents, de cada calongí i calongina, i de tots els qui l’hem conegut i tractat, les pregàries que durant tants d’anys l’ermità Maure, nascut com en Jaume Adrover Mas, en Jaume de s’Alzina, ha fet per tots i cadascun dels membres de la seva família, aquí presents; pels seus paisans de Calonge, entre els quals m’hi compt com un privilegiat de les seves oracions; pels preveres i creients de Mallorca, per la seva estimadíssima congregació, de la qual se sentia tan orgullós. Vull donar-li les gràcies per la bona acollida que sempre ens feia quan el visitàvem a les diferents ermites a les quals estigué destinat.

Pel proper que se sentia de tots nosaltres, acompanyantnos, des de l’ermità, en les nostres alegries i en les nostres penes, a pesar que sovint ens hagués agradat que també s’hagués fet més present físicament. Però, part damunt tot, vull agrair-li de cor el seu gran exemple de vida, la paciència amb la qual ens ha edificat a tots durant la seva llarga malaltia, les paraules de conhort i de coratge que tenia pels altres. La seva perseverància en la vida cenobítica, que ha estat un esplèndid testimoni per als qui hem tingut la sort de poder-lo conèixer i estimar.

I a vosaltres, la seva família, i sobretot a vosaltres, els seus confrares, gràcies per haver fet tant per ell i per haver-lo cuidat i acompanyat en tots els moments de la seva vida, i particularment en la seva malaltia i agonia.

Que Sant Antoni i Sant Pau, Santa Catalina Thomàs i el Beat Ramon Lull, el rebin en el sí d’Abraham i el presentin, alliberat dels seus pecats, a Aquell a qui tant va estimar, Déu nostre Senyor. Que descansi en pau!

Josep Adrover Vallbona, prevere. Església de Valldemossa, 17 de juliol.

29

Cosso 2014 Per Nekrowaisser Un any més la penya dels joves del Cosso ha duit a terme la representació crítico-còmica del “Pregó del Cosso”.

A les 09:00 del matí del 28 d’agost, dia de Sant Agustí, una munió de joves esperava els xeremiers portadors de la quica ressuscitada.

Un cucurutxo de dos metres d’alçada era disposat a la plaça de la Raval mentre una limusina de set metres de llarg apareixia pel carrer de la Mar. En ésser davant el cucurutxo la limusina prengué fua i envestí “es Cucurutxo”.

(Com a projecció de l’accident que cometè un treballador de la platja de Cala Marçal contra el quiosc turístic del perdedor en l’adjudicació de la platja de s’Arenal de Portocolom.)

Acte seguit sortiren del luxós cotxe guàrdies de seguretat que flitaren els assistents, (com la policia local ho feu el Cosso 2011) i disposaren barreres entre la gent i uns actors que sortien ballant de la limusina: n’Angela Merkel, un militar nacional-socialista, Cristòfol Colom, n’Ana Botella, la Mare de Déu de Sant Salvador envoltada de fans de Justin Bieber... Per finalment aparèixer Maribel Servera, la pregonera del Cosso 2014, que pujà al balcó i enflocà aquestes gloses: Benvolguts felamitxers ja ha arribat es vostre dia Déu mevet quina alegria tornar a omplir es carrers...

Sonen es xeremiers, sa gent està entusiasmada, és que feis una festada Que visca Sant Agustí!

Felanitxers, a la fi sa quica ha ressucitada!

No puc començar es pregó sense dir-vos una cosa, just esper no fer-vos nosa amb sa meva confessió.

Vos deman a tots perdó per ésser manacorera, però no som doblerera no importa sigueu hostils...

Podeu estar ben tranquils no vos prendré sa cartera!

Jo no som com en Nadal, no sa festa, es tenista, es que és es rei de sa pista i sobretot des capital...

No tenc cap doble moral com es batle des meu poble que s’ha fet passar per noble defensor des català perquè es president Bauzà just el volia per moble.

Un és curt i s’altre és nito, sempre s’estan barallant, emperò crec que no tant 30

com en Michel i en Pepito, Déu meu per un xiringuito sa que vos varen montar!

Ses sombrilles dins la mar, es jeep dins es cucurutxo, hauran d’anar a can Balutxo i que s’ho facin mirar...

Un xiringuito per hom i no hi hauria problema...

Jo faig voltes en es tema, me deman perquè i com; en Michel amb aquest nom, que ha estudiat es trilingüisme? que ho diu així, amb més carisma per creure que fa més goig i tapar que és un poc roig i camuflar s’amiguisme? És igual, deixem-ho estar!

Teniu moltes platges guapes, sobretot, damunt es mapes destacaria s’Algar...

Però si per ‘nar a nedar, ses que teniu no vos basten, si tots aquells que les tasten queden amb ganes de més, no heu de tenir gens d’estrés en es meu poble en subhasten!

No, no dic cap desgavell, qui glosa sap de què parla, si no deis a nes meu batle que he xerrat malament d’ell, me posaré de nivell, ben vestida i escotada,

seré fina i educada i el tractaré com un déu, meam si no li sap greu donar-vos Cala Murada!

I no ho dic per fer es colló, de voltros mai me’n riuria, sobretot en aquest dia que m’heu dit per fer es pregó...

Però sempre un glosador ha de criticar a tothora en els de prop i els d’enfora, als contraris i als afins i treu lo que té dedins tant si sa gent riu com plora. És bo de fer criticar sa gestió de ses verbenes.

Poden sonar ses sirenes enguany no heu ‘gut de pagar!

I es batle que deu mirar gens per ses vostres carteres?

O... a ses eleccions properes cerca vots desesperats?

O és perquè eren quatre gats a ses verbenes darreres?

En tot cas, no són sorpreses: i com hi ha d’haver gent si és grup que hi ha és més dolent que un DJ que fa hamburgueses!

Saps que hi ha d’insensateses a s’hora d’organitzar!

Sort de Puput que ho té clar i amb ses intencions honestes ja vos ha duit a ses festes

grups d’aquí i en català! És bo de fer, per dissort, perquè ja cansa aquest tema, criticar s’etern problema que hi ha amb s’aigua des Port.

Ningú vol carregar es mort i això ja és una riota s’han passat més sa pilota que es Barça des millors temps, empresa i ajuntaments pareixen una bubota...

Torna-m’hi ha estat sa gent que amb orgull se manifesta sa que ha aconseguit sa gesta d’una solució eminent, (I) torna-m’hi s’ajuntament just cerca sa part rentable!

I torna-m’hi és es culpable de s’estafa i des frau: ja fa estona que pagau s’aigua com si fos potable!

No té mèrit denunciar sa doble cara des batle que sempre arrufa s’espatlla quan se troba amb en Bauzà, ell potser se deu pensar que ha de creure com un mul, ell se deu pensar que és nul i si fa de traïdor li farà una prospecció a sa regata des cul. És bo de fer envestir na Munar i en Jaume Mates i tota sa cort de rates des botifler mallorquí, és bo de fer tornar dir que un president amb farmàcia no és res més que una fal·làcia d’un cervell engominat i que si ho han acceptat això no és cap democràcia. És bo de fer sospitar que per tot volen fer cases, i que devers Son Espases també hi varen robar. És bo de fer afirmar que tenim gent tarambana que se creu de mala gana que salant informatius romprà els llaços afectius de sa llengua catalana. És bo de fer enriure-se’n des balear i es lapao i de sa des colacao que no sé si encara en pren.

És bo de fer enfotre-se’n del rei i sa monarquia, de que en Bauzà avui en dia encara els’e vulgui a Palma i paresqui que s’empalma per una fotografia.

Lo que no és tan bo de fer i avui a jo me toca com a glosadora lloca des poble felanitxer és denunciar també que a les set des dematí és més hora de partir i tenir sa feina llesta que de començar una festa com això que feis aquí.

I me sap greu es dir-ho no vull ser mala persona prò Sant Salvador fa estona que és més baix que es Puig Major!

I amb so cap d’ afegitó sa quica fa com a por!

I no pot esser mai bo només tenir set vocals!

I que mai farem cabals, es Fangar és de Manacor!

Però no vos enfadeu jo som una glosadora i he de clavar sa fitora ben endins i ben arreu.

I perquè me perdoneu vos he duit una sorpreseta, perquè vegeu que som neta i estim els felanitxers: no tendreu crisi mai més en tenir aquesta targeta!

(Llença cartonets blaus pel balcó) Guardau aquesta targeta com un tresor valuós que si sa cosa està estreta hi serà per salvar-vos.

Si mai perdeu una clau hi podreu obrir sa porta o si sa taula està torta amb això ja l’adreçau.

Però si no és per això no vos servirà per res perquè és poble ja ha entès quin ha de ser el seu tresor!

Felanitx ha girat fulla per rompre amb so protocol val més sentir s’al·leluia que aguantar s’himne espanyol.

Val més fer passar es rector orgullós davall es pal·li que no haver de fer aquell ral·li amb na Salom a un racó.

Val més honorar una quica i fer-la anar de tortoi que escoltar lo que li explica a na Merkel en Rajoy.

Val més pujar a fer pregó i que em volgueu escoltar que tirar-me des balcó com fan devers Calvià.

Val més ser un encausat i entrar a sa Conselleria que no aguantar cada dia aquest TIL desbaratat.

I val molt més s’Assemblea de mestres i professors que na Camps que de valors ja ha dit que no en té ni idea.

Val més fer una campanya per ser lliures i votar que no aguantar i callar i morir a dins Espanya.

I val molt més fer l’amor amb passió i amb sentiment que fer lleis d’avortament sense sentit ni raó!

Val més ser sempre un mosso que estafar amb una farmàcia valen més trenta anys de Cosso que de falsa democràcia.

Aquí acaba es pregó d’una humil manacorera, bona gent felanitxera vos desig molta fortor!

Que es dia sigui rodó que vos pogueu divertir que sempre sigueu aquí per fer bauxes i protestes i que tengueu bones festes cada any per Sant Agustí!

A les 11:00, davant el convent de Sant Agustí, per tercer any consecutiu, mig centenar d’agents de seguretat entre policies i guàrdies civils disposaren un cordó amb barreres i braons per distanciar el poble de la sortida de les autoritats de l’ofici religiós. Passaren per sota pal·li caparrots i cavallets, però en passar les autoritats polítiques fou decantat.

31

Fa cent anys a Terres de Marina

Algunes notícies de s’Horta a 1914 Per Francesc Antich Adrover Centenari de la banda de música sortarrina Segons publicava Dies i Coses quan encara era ben tendre, aquest any es compleix el centenari de la creació d’aquella banda de música de s'Horta formada per aficionats de veres, i que la dirigia l'amo en Jaume Pauma.

L'amo en Jaume Pauma i La banda de música de s'Horta A l'edat de 24 anys (1911) va contreure matrimoni amb la que va esser tota la vida la seua esposa: Sebastiana Adrover Adrover (de cas Fuster).

Tres anys després i després de moltes hores i dies d'entrega, l'any 1914 se formava la banda música. Això fou un gran esdeveniment no tan sols perquè s'Horta es un poble petit sinó també per la forta despesa que allò suposava.

La componien 17 membres i hagueren de bestreure 50 pessetes cada un d'ells, unes 850 pessetes. Aleshores un amitger normal es llogava tot l'any per 350 pessetes, això vol dir que cadascú pagà de la seva butxaca 50 jornals.

L'estrena fou (segons pareix) la setmana santa de 1914.

Els components foren: Jaume Pauma (director), Sebastià Capó, Jaume Pere Ferrer, Francesc Moliner, Joan de ca na Pau, Macià Betlet, Toni Bassol, Joan Vorera, Miguel Josep, Francesc Garinet, Joan Mestressa, Joan Moliner, Bernat Xisquet, Toni Company, Sebastià Fuster i Jaume de sa Mestra.

Els instruments musicals eren: Un “quito”, es baix, es contrabaix, es bornbardino, clarinet primer, clarinet segon, clarinet tercer, es fiscol, dos trombons, dos redobles i tambors, es platillos i es bombo gros.

Josep Bonet. Una pinzellada de la història musical de s'Horta. Dies i Coses núm. 36 setembre-octubre 1983.

L'església a s'Horta a l'any 1914 A s’Horta tenim documentades quantitat de Missions que es realitzaven amb la finalitat de despertar l’esperit religiós dels sortarrins, sovint adormit per l’esforç de la dura feina del camp, per descuit de la vida espiritual o per altres causes, periòdicament l’església solia fer tandes de sermons i altres actes religiosos. Hi acudien totes les persones del poble i moltes dels voltants. Els predicadors eren sacerdots de fora dedicats en exclusivitat a aquest treball.

Repassant la crònica del Santuari de Lluc hem trobat aquesta transcripció referida a la notícia del centenari de la celebració d'un d'aquests actes: 1914. Gener. Dia 7.- Marcha a Felanitx el Hermano Guillermo Salas, sacristán, con objeto de servir a los Padres de nuestra Congregación que han de dar Misión a la 32

aldea de S’Horta... ...

1914. Gener. Dia 8.- Va a agregarse a los Padres que han de dar la misión a S’Horta el Rdo. P. Penitenciario, Francisco Solivellas. ...

1914. Gener. Dia 20.- ... Por la noche el P. Solivellas, Penitenciario, regresa de la misión de S’Horta...

Crònica del Santuari de Lluc Volum I 1913-1929. Transcripció: P. Guillem Gayà Bauzà. Sóller febrer de 2006

Visites de sortarrins a Lluc Hi ha la possibilitat remota que algunes de les anotacions que segueixen corresponguin a l'Horta de Sóller, doncs el topònim del nostre poble a vegades apareix com l'Horta i altres com a s'Horta.

A les anotacions a vegades hi trobam el següent: «(debe decir seguramente S’Horta de Felanitx, ya que l’Horta de Sóller todavía no era parroquia. R. J.)».

1914 Abril ...

Durante el mes que hoy toca a su fin los peregrinos a este Santuario han venido según la relación que sigue: ..., de l’Horta 13, ... Total 2.279 peregrinos. ...

1914 Maig ...

Los peregrinos que en incesante desfile han visitado en este mes de Mayo a la Virgen de Lluc son en la cuantía que aquí va a expresarse, a saber: ..., de L’Horta 8, ... La suma total es de 4.661 peregrinos ...

1914 Setembre ...

Durante el mes de Septiembre el movimiento de peregrinos es como sigue:... de l’Horta 6 (debe decir seguramente S’Horta de Felanitx, ya que l’Horta de Sóller todavía no era parroquia. R. J.), ... Total en todo el mes son 1.448 peregrinos. ...

Desembre ...

Durante el año 1914 ha habido en este Santuario treinta mil doscientas comuniones. Los peregrinos han sido, según ha sido posible contarlos, veinte mil trescientos cincuenta y nueve.

Crònica del Santuari de Lluc Volum I 1913-1929. Transcripció: P. Guillem Gayà Bauzà. Sóller febrer de 2006

Ritus i celebracions religioses La nostra església, al llarg de la història, ha tengut un seguit de fórmules per demanar a la divinitat favors de caire positiu, com poden ser bones anyades, aigua, etc.

A la vegada, també ha disposats d’altres fórmules en el sentit d’allunyar els perills. En aquest segon cas és quan ens referim a ritus deprecatoris.

En ocasió d’una plaga d’erugues, trobam com a afegitó d’un comunicat que fa el vicari Guillem Femenies al bisbe, datat a 30 d’octubre de 1914, la satisfacció dels hortolans pel resultat d’un conjur contra la plaga: és el cas d’un ritu deprecatiu.

1914. ... P.D.

Los hortelanos de esta están muy satisfechos del resultado de la conjuración que con la venia de Su Señoría Ilma. hice contra las orugas.

Arxiu Diocesà de Mallorca. III-114.29.

Festes religioses De la mateixa manera que a molts d’indrets de Mallorca, a s’Horta hi havia gran quantitat de festes i devocions, aquí parlarem breument d’aquestes: A l’any 1914 el setmanari El Felanigense, al número 1663, anunciava la celebració i als números següents donava comptes d’aquesta festivitat a s’Horta. * 1914/06/27. Comença a s'Horta un solemne triduo en preparació de la festa del Sagrat Cor de Jesús.

Predicarà R. P. Jaime Rosselló dels Sagrats Cors.

Evangelica de Santo Tomas de Aquino»; el seu director

* 1914/07/04. Va començar ahir a s’Horta un Triduo. fou el pare Caldentey.

Demà a les set hi haurà missa major amb sermó del P. ....

Rosselló; l'horabaixa, a les tres i mitja, vespres i completes.

El dia 8 de de desembre de 1914 , anàrem a s'Horta de Acte seguit processó amb el Santísim, i es durà a terme Felanitx, després d'assistir a la missa dominical. La gent va l'exercici de les cinc visites. sortir als carrers a veure'ns passar. Fórem rebuts pel vicari El Felanigense també publica una nota felicitant el llai el batle; dinàrem d'un arròs brut de conill i, l'horabaixa vors vicari Femenies. tornàrem a Manacor.

Visita d'escoltes manacorins Segons Segura (1978), el 10 de maig de 1914, en el convent dels pares dominics, es va fundar la «Milicia

www.viajesmijura.com

La seva agència de confiança a Cala d’Or. Servici personalitzat i grans ofertes amb la garantia del Grup Ava.

Avda. Benvinguts, 64 local B - 07660 Cala d’Or T:(+34) 971.64.80.61 - Fax: (+34) 971.64.34.21 mijura@viajesmijura.com

Mateu Cerdà. L'escoltisme a Mallorca (1907-1995).

Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1999 (pàg. 152)

www.segurosroig.com

Posam a la seva disposició una àmplia gamma de solucions asseguradores i de inversió adaptades a totes les necessitats.

Avda. Benvinguts, 64 local B - 07660 Cala d’Or T:(+34) 971.64.80.59 - Fax: (+34) 971.64.34.21 mjr@agencia.axa-seguros.es

33

Petites altures

11. Sa Talaia de Son Jaumell i es puig de s’Àguila Per Jaume Maimó i la col·laboració d’en Xabec Duració: unes cinc hores (9 - 10 km).

Desnivell: pujada de 0 a 273 m, baixada a 84 m, pujada a 231 m i baixada a 0 m.

Itinerari: A la rotonda d’entrada de Cala Mesquida agafarem la primera sortida cap a la dreta i al fons a la dreta veurem un espai amb moltes possibilitats d’aparcament.

Deixant els vehicles ens dirigirem cap a la platja seguint un carrer de vianants que segueix perpendicular a la costa. Mirant a la part de la platja primer teníem vegetació de garriga amb abundància de mates, savines, pins barraquers, etc, i després comencen les dunes arenoses. Veurem una passarel·la de fusta que travessa el comellar de la platja protegint la vegetació dunar i l’agafarem. Passarem a l’altra part de la platja, seguirem en direcció a la costa on podrem veure quantitats de caminois més o manco definits, i seguirem el més proper a l’aigua. A mesura que avançam en direcció al cap des Freu, els penya-segats guanyen alçada i fins i tot en alguns indrets superen la cinquantena de metres.

Allà podrem veure materials poc comuns a Mallorca i observar formacions rocoses singulars.

En aquest indret tenim dos topònims interessants: es Corral de Ses Cabres i sa Pesquera del rei En Jaume, topònims que el poble relaciona amb el rei Jaume I

Telègraf del santuari de Cura, una de les cinc estacions de Mallorca. Grabado de Luwdig Salvator 34

Cim de sa Talaia de Son Jaumell.

quan després de la conquesta de Mallorca aplicà una estratègia fent molts de foguerons a la costa per fer por i a la vagada aconseguir fer vassall seu el rei moro de Menorca sense haver de lluitar.

Just arribant a dalt del penya-segat, ens trobarem amb un caminoi que segueix per indrets més fàcils.

Aquí agafarem sempre el camí més proper a la costa tenint cura de seguir, sempre que es pugui, més o manco les corbes de nivell. Ara anam passat per un tram de garriga baixa molt castigada pels incendis que de sobte es converteix en un frondós carritxerar pel qual discorr una petita torrentera que baixa cap a la mar amb gran pendent.

Tombant un petit cingle aviat destriam el cap des Freu, que forma un estret i llarg promontori, amb més vegetació que els voltants i que acaba amb una punta rocosa una mica separada de la resta per un gran fondal que es pot superar amb una mica de dificultat.

Sense arribar al fondal, després de fer una mica d’aturada per gaudir del paisatge, seguirem un caminoi empinat que segueix prop de la cresta del tombant de cala Agulla, des d’on podrem veure tota la zona de Cala Rajada i es cap Vermell. Arribant al cim s’hi troba una torre de defensa en estat de conservació deplorable, doncs mitja d’ella roman esbucada. Seguint unes desenes de metres per un caminoi quasi pla i ben marcat, cap a llebeig, arribam al geodèsic que marca el cim de la muntanya (273m).

Des de la torre es domina tota la perspectiva de la costa i des del geodèsic millora les vistes cap a l’interior de l’illa.

Seguirem rectes en direcció al camí de terra que comunica cala Agulla amb cala Mesquida.

Quantitat de caminois ens ajudaran a baixar però ens

allargaran una mica el camí fent-nos retrocedir cap a cala Agulla. Si anam en compte, el camí més curt és baixar recte cap al peu del puig de s’Àguila.

Just al peu del puig de s’Àguila, veurem clarament un caminoi molt trescat que puja molt directe cal al cim d’aquest. Pujant podrem observar algunes construccions de corrals o qui sap si alguna antiga fortificació. Dalt del puig gaudirem d’una bona vista que ens complementarà les de la Talaia de Son Jaumell.

Baixant, trobarem el camí i ara peus plans i amb facilitat anirem seguint cap a Cala Mesquida.

Arribats a la platja, per acabar refarem la passarel·la que agafàrem en començar l’itinerari i seguirem fins Baixant sa Talaia de Son Jaumell, al fons el puig de s’Àguila. arribar al lloc on deixàrem els cotxes.

Mig història mig llegenda La pesquera del rei En Jaume Del topònim esmentat anteriorment en coneixem dues verssions: hi ha alguns autors que el relacionen amb en Jaume I que va acampar per aquell indret volent sotmetre els àrabs menorquins i altres interpreten que el nom està relacionat amb la magnificació de la pesquera, que deu ser molt bona, doncs com sabem tot allò gran i desmesuradament bo sempre sol relaciona-se amb els personatges mítics, i el rei En Jaume a Mallorca sempre ha estat i hauria de seguir essent per a sempre el més gran de tots.

Es Telégrafo Les dades que disposam ens fan pensar que el topònim té l’origen en un telègraf manual que hi havia al cim de la muntanya.

L’any 1848 Ferran Cotoner, aleshores capità general de les Illes Balears, posà en marxa la burocràcia necessària per tal de poder tenir comunicació ràpida amb Menorca, des de Palma. Després de distintes proves i algunes interrupcions, l’any 1852 un telègraf PalmaMaó funcionava oficialment.

El sistema era molt rudimentari i constava de cinc estacions a Mallorca i sis més a la veïna illa de Menorca.

La comunicació era visual i anava passant-se d’una muntanya cap a l’altra. Desconeixem el codi emprat, però eren similars als emprats en el sistema de banderes que en el cas que ens pertoca eren grans màstils amb braços de colors moguts mitjançant cordes i politges.

La major dificultat era superar la quarantena de quilòmetres entre Son Jaumell i Menorca, sobretot els dies de calitja.

Recomanacions Alerta amb el foc, sobretot a l’estiu. Durant aquesta sortida podrem veure distints graus de degradació que ha sofert la vegetació d’aquesta muntanya, a alguns indrets l’unic que hi creix és el càrritx.

En el cas de les zones dunars, que són les reserves d’arena naturals dels nostres arenals i cales, s’han de tenir en molta consideració, tant pel que fa als munts d’arena com a la seva vegetació, molt malmesa i poc respectada per l’home.

Els mecanismes dels arenals són molt poc coneguts pel gran públic, d’aquí que es facin desastres monumentals simulant regeneracions de cales fent aportacions d’arena de dipòsits marins, amb la consegüent aniquilació de la fauna i flora marina.

Aquestes regenaracions tenen poca durada (a vegades desapareix en menys d’una temporada), quan tot seria molt més fàcil si es respectassin les zones dunars naturals, avui ocupades per construccions.

35

Es futbol a s’Horta Gloses que en Joan Marines va llegir el dia del sopar de final de temporada.

Tots ja sabem que fa estona que es club s’Horta fou fundat més de trenta anys han passat tota sa vida ha jugat a n’es camp de sa Lleona cada any s’afició fa s’ona pels èxits que ha conquistat.

Sa primera temporada com molts jo la tenc present s’equip era tot de gent d’aquesta nostra contrada que mai havia estat federada que sortia arropada per una figura molt estimada es campaner Jaume Calent.

Com bé sabem s’any primer hi hagué més fosques que llums en diferit es dilluns el vèiem a cas Moliner davant sa tele un genter ho he viscut, no són apunts.

Acudia molta gent una novetat allò era tothom tenia juguera tant els nins com el jovent aposta ja l’any següent vàrem posar sa pedrera.

Però sa gran alegria pel qui no ho sap li don és dels pocs equips del món que mai ha baixat de categoria.

Però peguem una ullada ja que mos agrada es trull lo que mos importa avui és aquesta temporada.

Per sortir una retxa dreta han de tenir es polsos fins a n’els tres anys tots els nins volen jugar a s’escoleta de sa Lleona i fa de teta dels d’aquí i dels pobles veïns.

El s’Horta sols dóna alegries i de cada any se supera 36

per ell sa millor manera ha estat tenir sa pedrera a totes ses categories.

Prebenjamins benjamins el s’Horta en té fa molta estona tots els nins d’aquesta zona pels seus partits s’ompl sa Lleona de pares concos i padrins gaudeixes més d’aquests nins que duen s’Horta dedins que d’un Madrid-Barcelona.

Si és s’equip d’alevins s’entreguen de tal manera veim que tothom se supera tots duen s’Horta dedins sa il·lusió d’aquests nins és arribar a ser de primera.

Tenim dos equips d’alevins on es veu ja sa pedrera que de cada any se supera ja que a s’Horta vénen nins de tots els pobles veïns aquí s’èxit els espera.

Enguany sa gran alegria els de segon any han dat es segons s’han classificat gràcies a tal resultat a participar al campionat de Mallorca s’equip aniria la final per dos a un perdria fou injust el resultat el míster d’ells ha estat el manacorí Toni Garcia.

Els segueixen els infantils que aquests són ja uns lleons ja els ha sortit pèl pels collons aquests tenen tretze abrils tots demostren bons estils enguany han fet campions.

Sempre els hem vist llançats dins s’esport que més els agrada mai els veureu una errada durant tota sa temporada han anat líders destacats.

Amb ells es dóna un fet que de tot cor vull agrair a tots els que estau aquí s’alegria de padrí quan vos sentia aplaudir ses jugades des meu nét.

Pens que si això succeïa ho dic amb sa mà a n’es cor és gràcies a aquest tresor d’entrenador de Manacor el valent Tomeu Garcia.

Tots sabem que aquesta zona no penseu que és bravetgera es jovent que té juguera sap que sa millor pedrera es d’aquí a sa Lleona.

Aposta xerren es fets que en lo petit de tamany es poble ha tengut enguany dos equips de cadets.

De futbol hi entenc poc però per lo que he seguit pens que es mereix aplaudir en Busi de Santanyí se sent com si fos d’aquí que sense grans cracs tenir els classificà a mitjan lloc.

S’altre equip de primera no pogué donar grans alegries entrenat per en Guillem Diaz rivals des dos anys tenies regular campanya va fer.

Emperò sa gran lliçó els juvenils ens han dat aquest equip entrenat per aquest míster superdotat que és en Miquel Barceló tot nervi i passió ens regalà es campionat.

Aquí no se va aturar ell no s’empatxa de raons té aquest grup de lleons que a tots les vàrem pujar qualcun més alt anirà lo que sempre és lluitar ja que es varen classificar de Mallorca subcampions.

De preferent què puc dir-vos va estar bastant de temps que tocaven el descens emperò fos com fos pes canvi d’entrenadors o per s’amor des colors vengueren millors moments i no vàrem sofrir gens al final per salvar-nos.

Si en tranquil·litat t’asseus per recordar ses forces vives i ses grans iniciatives de ses altres directives a totes posaràs deus.

Presidents n’han passats bastants

El S’Horta campió de lliga i nou equip de Preferent Juvenil manteja el seu míster Miquel Barceló. Foto de Gillem Rigo, publicada a Esport Balear.

per tots una abraçada forta lo que a n’el seguidor importa és poder veure que el seu s’Horta sempre ha estat en bones mans.

A n’el s’Horta tenim clar que no veurem cap tormenta aquí tenim gent valenta que tenir-lo més alt sabrà però no t’has de pensar que és per tenir-te contenta per sa teva entrega sempre atenta aplaudim sa presidenta na Maria Antònia Gayà.

Haver-ho deixat me sap greu essent tu es primer de sa llista vos parl per aquest gran artista que és es nostre massatgista de tota sa vida en Tomeu.

Visca en Tomeu Visca el s’Horta.

Per aquesta gran persona vagi una abraçada forta d’ella no hem vist mai passa torta acab amb un visca s’Horta visca el camp de sa Lleona.

moda per la dona, complements...

C. Andreu Roig, 3 telèfon 971648651 Cala d’Or - Santanyí

37

Les passes de la pesseta (III) Per Biel Bordoy Esdeveniments monetaris.- Amb el naixement del rei Alfons XIII (1902 - 1931) les monedes de pesseta de plata anaren reflectint els canvis físics que s’operaven en el semblant del monarca, a mesura que s’anava fent gran i també apareixen els noms que el poble va anar posant a les diverses emissions: la del “pelón” (1888), quan encara Alfons tenia només 2 anys; la dels “bucles” (1893), cinc anys més tard; la del “tupé” (1896) i la de “cadete” (1903) amb 15 anys.

Finals segle XIX .- La inauguració de la seu del Banc d’Espanya, ubicada al passeig del Prado de Madrid, tingué lloc el 1891.

La Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT), nasqué de la fusió de la Casa de la Moneda i la Fábrica Nacional del Timbre, ocorreguda el 1893.

L’any 1899 s’esdevingué la darrera emissió de monedes de 5 pessetes o duros de plata, alguns dels quals resten encara a mans dels nostres pares, si és que no els entregassin a principis de la Guerra Civil.

Finalment i ja a principis de la següent centúria, el 1904, la FNMT encunyà les darreres monedes d’or de 20 pessetes.

Dos mallorquins entre bitllets de banc.- Segurament avui, amb els molts i variats mitjans tècnics i d’impressió disponibles, es pot prescindir pràcticament de la labor dels gravadors, a l’hora d’engegar una emissió de diners, però no sempre ha estat així. Des de l’últim terç del s.

XIX fins bona part del XX, els gravadors han gaudit d’un paper i un reconeixement prou important en els tallers de fabricació de monedes i bitllets.

Llevat dels col·leccionistes, al públic en general mai se li ha acudit mirar-se amb deteniment el que figurava reproduït en els diversos bitllets en circulació, i menys pensar que l’estampat en aquells papers era resultat 38

del treball creatiu i pacient d’uns artistes desconeguts però imprescindibles, que havien dedicat moltes hores per arribar a obtenir la planxa original que permetria l’emissió de paper moneda.

Dos d’aquests artistes foren mallorquins de naixement. Aquestes són algunes dades del seu currículum vital i de les seves realitzacions.

BARTOMEU MAURA I MUNTANER (Palma 1844 - Madrid 1926). Pintor i gravador. Era germà del polític Antoni Maura. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Palma i deprés a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid.

Arribà a ser director artístic (1893 - 1926) de la FNMT i gravador primer del Banc d’Espanya (1898) i membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Aconseguí diversos premis i medalles en exposicions nacinals i universals (Viena i Filadèlfia).

ENRIC VAQUER ATENCIA. Nascut també a Palma el 1874. El 1898 i amb 24 anys, ingressà com a ajudant de gravació en el Banc d’Espanya, participant en la producció de bitllets i monedes.S’especialitzà en la tècnica de la “talla dolça”. Ingressà com a gravador estable en la FNMT el 1921 i tres anys més tard fou nomenat gravador en cap. Participà en el gravat d’alguns dels segells de la sèrie que commemorava l’Exposició de Barcelona, emesa el 1929.

Enric morí el 1931, any en què es va emetre la nova sèrie bàsica amb el rei Alfons XIII de perfil.

1.000 ptes.: Bitllet emès l’1 d’octubre de 1886. Bartomeu Maura s’encarregà de gravar-lo. Era el primer pic que treballava pel Banc d’Espanya. A l’anvers figura un retrat del pingtor Goya i una al·legoria de la lírica. Al revers s’hi pot veure l’al·legoria de l’agricultura, la indústria, el transport i el treball.

Com a curiositat direm que pel desembre del 2001, un d’aquests bitllets, assolí un preu en subhasta de 5 milions de les antigues pessetes.

de l’agricultura i la indústria i un cap clàssic d’home. Al bitllet s’aprecien restes de la matriu de procedència (anvers a l’esquerra) i del greix (revers dreta).

50 ptes.: Emès el 19-3-1905. Bitllet gravat per Enric Vaquer als tallers del banc. Anvers: retrat de l’escriptor i premi Nobel José Echegaray, un reconeixement a la seva vàlua. Revers: angelots (la pintura i la música). Per primera vegada s’hi estampa numeració.

500 ptes.: Emissió del 23-1-25. La gravació és obra d’en Vaquer. A l’anvers hi ha un retrat del cardenal Cisneros i al revers la catedral de Toledo. Fou l’últim intent del Banc d’Espanya de fabricar bitllets als seus tallers, encara que aquests mai arribaren a circular. Es feu coincidir la data d’emissió amb la del sant del rei Alfons XIII. 1.000 ptes.: Emès el 10-5-1907. És la darrera emissió impresa en els tallers del Banc d’Espanya que es posà en circulació. A partir d’ara i fins la Guerra Civil, tots els bitllets que arribaren a mans de la gent foren fabricats a Anglaterra, en la prestigiosa companyia BRADBURY, WILKINSON & co. de Londres. La gravació és obra del mallorquí Enric Vaquer. A l’anvers s’hi veu una al·legoria del treball i el comerç i al revers una figura femenina i les al·legories de la justícia, la indústria i el comerç.

100 ptes. : Els gravadors d’aquest exemplar posat enmig l’1 de juny de 1889 foren Domingo Martínez i l’illenc Maura, que realitzà el revers del bitllet, que representa una dona i un nin. A l’anvers apareix el bust de Francisco de Goya gravat al buril.

50 ptes.: Va esser un treball conjunt dels dos gravadors mallorquins. L’emissió és del 25 - 11 - 1899 i a l’anvers s’hi veu el bust de Quevedo magníficament gravat per Maura acompanyat de Mercuri, mentre al revers hi figura una matrona tombada, envoltada dels símbols 39

Tot so l’any a s’Alqueria Blanca Per Miquel Pons

I desembre

A bon record de l’ermità Mauro del Nin de Betlem, en el món Jaume Adrover, de Calonge.

Dins un silenci com de clausura monacal, he arribat al mes que fa dotze – desembre – en el cós de tot so l’any, que no són referències a un any concret, sinó al rosari d’anys que m’ha tocat ser en la vida. Esdeveniments de més prest o més enrere, sense tribut a la mentida, un dels manaments de la llei de Déu – no mentiràs – he anat enfilant fets ja sien servats a la memòria i d’escoltar, o bé viscuts, o estudiats a la documentació secular, o als llibres que amb tant d’amor i sacrifici s’arrangen a les estanteries de casa nostra, o els espigolats a les biblioteques oficials o amicals. M’ha interessat tot, tot ha mogut el meu interès, lo vell i lo nou, lo clàssic i lo popular. Tot allò que és obra dels humans no ho he rebutjat, i m’ha conduït a l’estimació, a l‘entrega, al cremar hores, al compartir l’amor, nascut de l’amor i repartint el cos i l’esperit al fruit de la descendència. Malgrat l’amor compartit en vida, la mort llargament anunciada no ha esgotat el pa, que tot so l’any compartesc. La mort és la mateixa vida, no acaba amb el desembre de la vida; i que ens aprompta el darrer mes de l’any i, amb 31 dies, respectat el morat de l’Advent, festes d’altar fumat, promeses, invocacions, llums, estrelles, arbres amb regals, cant de la sibil·la a la Seu i a les esglésies de Mallorca, amb menys dedicació a altres terres de la nostra parla, a l’Alguer de sempre i altres terres. No obstant l’abundor temporal, a la vegada es dóna quan a un portal una dona asseguda allarga la mà o una colla d’emigrants a l’atur no tenen una llesca de pa per dur-se a la boca.

No és per oblit que durant els mesos anteriors he deixat d’esmentar sants i santes que completen el santoral. La intenció era deixar constància de les festes solemnes religioses i la part corresponent a les festes de caire popular. Fent menció a la memòria, l’església ha deixat de celebrar per una part festes grosses, uns exemples serien el Corpus, el Cor de Jesús, Sant Jaume, entre altres recordades les misses i oracions particulars. És el cas de Sant Sebastià, Santa Escolàstica, la Mare de Déu dels Missatges, Sant Andreu... Les solemnitats, els novenaris, els aniversaris de difunts, les processons, les comunions generals... i molta de manifestació que ha caducat o canviat. Possiblement ha restat retallada després del darrer Concili Vaticà. Les misses es diuen amb la nostra llengua, tots saben quina és, o en castellà. Qui en40

tenia el llatí? Consider una bona millora que el celebrant diga la missa de cara al públic, no que li donàs l’esquena.

A l’hora d’emprar la llengua hi havia els que la volien en castellà i altres la volien en la llengua familiar. Encara hi ha diferències. No és cap novetat les diferències entre els clergues d’una mateixa parròquia i àdhuc a la Seu. És cosa sabuda que s’amagaven els missals en català. Si no creis amb la unitat de la llengua, especificaré: en mallorquí. Aquest mal temps a la litúrgia, crec que ha disminuït, per part de l’església, però suara cau més dins certs sectors de la política. Tenc referències de veus autoritzades d’algú que recomanava al mossèn recent arribat, que no digués les misses en mallorquí. Una recomanació contrària era la d’un rector – no tots són rectors sense oposicions – que comanà al predicador d’una solemnitat que digués la missa en castellà, perquè no l’entendrien si la digués en mallorquí, però que el sermó fos en mallorquí, perquè en castellà no l’entendrien. No m’invent res, hi ha testimonis vivents que poden donar-ne fe.

El mes de desembre que corona els 365 de tot so l’any, sense menysprear els sants i santes de cada dia, sols em referiré als esdeveniments religiosos de devoció popular o de festa d’altar fumat. Els inicis de desembre, el dia 4 està dedicat a santa Bàrbara, invocada en circumstàncies atmosfèriques dominades pels trons i els llamps. Llavors santa Bàrbara és recordada. Possiblement quan els anys cinquanta vaig enviar un qüern de plaguetes a l’amic Rafel Ginard, franciscà, per la seva garbera de cançons, glosats, romanços, segurament devia trobar-s’hi la dedicada a santa Bàrbara, que m’ha estat impossible localitzar per les presses. La sort m’ha estat favorable, com repetides vegades, i na Miquela Rigo, de Can Bossa, de la nostra infantesa, la m’ha dita de cor, tot d’una seguida.

I diu així: Santa Bàrbara va pel camp amb un llum de l’Esperit Sant.

Bàrbara no cal dormir, tres nigulots veig venir: un de trons i llamps, i un de tots els mals espants Les anirem a tirar dins una vall de llàgrimes que no hi canten ni galls ni gallines ni persones mortes ni vives.

A la memòria, els llamps que desintegraren el campanar sense campanes i les pedres danyaren el pis del “local” i el quadre de Nom de Maria, de Joan Bauçà.

Com altres ocasions he inserit dècimes de Flos sanctorum, de Llorenç Moyà Gilabert. Una vegada més acudesc a la seva abarrocada poesia.

SANTA BÀRBARA Nuvolada d’espant, Santa Bàrbara la bella porta en ses mans de torrella la llum de l’Esperit Sant.

A posta s’aixeca un plant envers teu, ex-vot de plata, car l’amor que a dins t’esclata no és lliri ni taronger: de tan ferm i vertader és mata, i l’amor te mata!

Per motius familiars és una data subratllada la diada de Santa Llucia. Anys enrere pujava Consolació un estol de devots de la santa invocada pels ulls. Al santuari del puig de Consolació hi havia una pintura de la santa protectora de la vista. Amb la retallada del santoral consolacioner, sants i àngels (un mal dia robats) foren

La Puríssima de s’Alqueria Blanca. Fotografia de mossèn Gabriel Rosselló.

jubilats amb destí a la fosca d’una cambra de cas Donat i l’oblit. No són bromes, no. El mal estat de la carretera de Consolació, no permet que els concerts anunciats oficialment s’hi celebrin i el lloc triat serà sa Torre nova? Si mencion els concerts programats per les festes de Sant Jaume, no obeeix a una caducada meva, sinó recordat el reduït peregrinatge d’acció de gràcies, a la màrtir d’ulls bells.

Dins el mes de desembre, vers les darreries es produeix el naixement de Déu fet home, nascut dins una establia. Fill de mare verge i del fuster Josep, en el paper de pare, amb idees que el torbaren i quan un àngel li explicà el que sia el cas. No és que passi de llis el fet tan important a Betlem, amb la glorificació d’un estable, l’alè calent dels animals al servei diví-humà, l’esperit dels pastors, que guardaven de nit, com els nostres pastors d’anys enrere, la cantoria cèlica i tranquil·litzant del cor d’àngels, i el cant profètic de la sibil·la. Tot plegat, té el seu lloc permanent en mi, amb alguns improperis que lament i que fou rememorat en el Tot so l’any de s’Alqueria Blanca, el mes de gener, de l’any que fineix. És clara la meva determinació de cloure el pas de l’any, confluència del pòsit a la memòria meva de tot l’esmentat i tot el silenciat, que s’endevina.

La Puríssima, la seva biografia més autèntica està continguda en el Magnificat, tantes vegades cantat a les comunions generals com a les festes dels joves i jovenetes, cinta cel i medalla sobre el pit dels congregants i filles de Maria. La disposició de la Puríssima a la nostra parròquia, obeeix, segurament, a Mn. Gabriel Mora, que copià la col·locació dels retaules de la Immaculada i Nom de Jesús, de la rica parròquia de la Consolació de Porreres. La referència als dos titulars de les fornícules, en dóna testimoni la capçalera i la guirnalda de medallons ben visibles, i de bon pintor.

Sempre he admirat la finor de la imatge de la Puríssima, dreta damunt la blava bolla del món, amb els caparrins d’uns angelets i amb l’absència d’algun que ha volat.

Una llàstima més. Dissortadament tenc la mancança de detalls de l’autor. Ignor el nom de l’artista que aconseguí tan delicada imatge consemblant a la del presbiteri de Cas Concos des Cavaller. Estic més que convençut que sortí – o sortiren – del taller d’Adrià Ferrà, autor de la Immaculada de l’església de Sant Jaume, de Palma, com també del conjunt del llit i la talla de la Mare de Déu Morta. Bé ho diu el poeta “Més que de mort sembla el seu llit de noces”. El llit destinat al somni diví de “la tota pulcra”, ens du al Casal Solleric de Palma, on es conserva un llit del mateix Adrià, per al somni humà.

Adrià Ferrà va néixer a Vilafranca del Penedès el 19 d’octubre de 1774. La vinguda de l’Adrià a Mallorca fou el 1808, motivada per la invasió napoleònica. Fou nombrosa l’emigració de catalans a Mallorca, amb llaüts i xabecs replens de fugitius. Devia venir recolzat per la bona feina i no fou difícil situar-se a Palma. El primer taller fou als baixos de la casa 65-63, de la plaça del Carme.

La fama acrisolada fou la nombrosa concurrència d’uns vint obrers. Els seus biògrafs, entre ells Vicent Furió, el tenen per home liberal, poc religiós, adust, tot el contrari de la finor i delicadesa que impregnava a la seva obra 41

devocions de caràcter popular, ancestrals, repetides durant la intrahistòria de la vicaria, rectoria i ecònoms d’un temps, per recordar, fites intocables i les ja fora de la pràctica religiosa, si hem dedicat un poema a santa Bàrbara, de l’autor de Robines, Llorenç Moyà, plau incloure un poeta català, Joan Maragall, autor de La Nit de la Puríssima, que em retorna als anys d’estudiant de batxillerat, recitada per desig del meu professor Miquel Batllori SJ. LA NIT DE LA PURÍSSIMA Quin cel més blau aquesta nit!

Sembla que es vegi l’Infinit, l’Infinit sense vels, més enllà de la lluna i dels estels.

La lluna i els estels brillen tan clar en el blau infinit de la nit santa, que l’ànima s’encanta enllà...

Aquesta nit és bé una nit divina.

La Puríssima, del cel va baixant per ’quest blau que ella il·lumina, deixant més resplendors en cada estel.

Per la nit de desembre ella davalla, i l’aire se tempera, i el món calla.

Davalla silenciosa...

Ai, quina nit més clara i més formosa!

religiosa, especial les de la Verge Maria, plena de vida i adormida a l’afamat llit de la parròquia de Sant Jaume, com també la talla de la capella del mateix temple, on la delicada imatge descansa damunt la bolla del món, envoltada per una cinta, circumstància que es repeteix a la dolça imatge de la parròquia de Sant Josep del poblet de s’Alqueria Blanca. La delicadesa del rostre i plecs del mantell. Tenia gran habilitat en el maneig de la gúbia, com es demostra a la seva imatgeria. És un contrasentit rompre l’equilibri de la parella de retaules del Nom de Jesús i de la Puríssima, amb els seus símbols, evocació històrica de l’església de 1850. El seu mèrit tenen les obres de Joan Salom, escultor de la ruralia, d’imatges de l’entorn.

Les apuntacions, especialment les locals, com també les referides als oficis i conventuals dels difunts de Calonge, a la vora dels nostres familiars, de les variades confraries, no sols correspon a una bona relació religiosa, amb el detall dels malnoms tan característics, alguns ja inexistents. Per a un servidor, la història local ha estat una autèntica troballa, la coincidència amb la festa de la Puríssima de 1932, l’obsequi i benedicció del quadre a l’oli de la Medalla Milagrosa, regal a la Parròquia, de la mestra nacional, també pintora, dona Isabel Ferratjans.

L’esmentada pintura es troba, des de sempre a la capella del Cor de Jesús, que fou comentada per bisbe Jesús Enciso, a la visita pastoral, insistint en els necessaris retocs del rostre del Cor de Jesús, que es va dur a terme en el seu dia, potser per l’escultor Salvà.

Malgrat restin notícies, anuncis, respectables actes de devoció, obligacions manades per l’Església i les 42

Joan Maragall, 1897.

Cala Figuera.

Estiu de l’any 2014, amb tres llunes plenes.

Fotografia de contracoberta:

Caló de ses Dones, estiu de 1964 Per J. Vallbona Jeroni Juan Tous tenia casa just al carrer que dóna a la cala petita, caló de ses Dones pels calongins i que en Costa rebatià amb el nom de cala d’Hort, que ràpidament la gent anomenà Cala d’Or. Un dia de l’estiu de 1967 era al caló amb sa família gaudint del lloc, el sol, l’aigua, quan va veure el contrast dels hàbits de les monges -les franciscanes de Calonge?- i la resta de banyistes. Va trobar que era una imatge per guardar i ell, que aquest dia no havia agafat la càmera, torna a ca seva a cercar-la i feu aquesta fotografia.

No és la primera fotografia que Dies i Coses publica de Jeroni Juan Tous. Com moltes publicàvem una imatge rescatada del arxius familiars del nostres lectors amb la ignorància de qui és l’autor de la fotografia. Al número 138 unes imatges seves, que suposàvem erròniament, que eren de la primera processó marinera de Cala d’Or, al 148, una fotografia del sonador Macià Rito i el seu nebot Guillem. La contracoberta del 155 també era ocupada per una imatge d’aquella suposada primera processó, però aquí ja coneixiem l’autor.

La senyora Rosa Munera ens va deixar dos reportatges que exposàrem a les passades festes de Sant Miquel, i enguany a les de Cala d’Or en una exposició d’imatges antigues de Cala d’Or. L’exposició de Calonge fou dedicada exclusivament a dos reportatges seus: “Primera pedra de l’església de Cala d’Or 1957” i “Benedicció de la creu de la plaça de la Figuera i processó Cala d’Or 1959”. Aquella exposició comptava amb la biografia d’aquest artista que podeu llegir a continuació: L’autor d’aquestes dues col·leccions de fotografies, Jeroni Juan Tous, va néixer a Artà el 1906.

Estudià humanitats i filosofia a Palma, i treballà com a delineant amb els arquitectes Gabriel Alomar i Josep Ferragut, fins que entrà a formar part del Patronat de la Ciutat Antiga com a fotògraf. També conreà el dibuix dins els cànons clàssics.

Formà al llarg de la seva vida un dels arxius fotogràfics d’obres d’art més importants de Mallorca, integrant imatges seves i d’altres fotògrafs de finals del segle XIX. És un recull de més de 10.000 negatius de

vidre i plàstic, de gran utilitat per als estudis d’art local, que el 1982 fou adquirit, en bona part, pel Museu de Mallorca.

Col·laborà en diverses exposicions d’obres d’art, així com en publicacions de la mateixa temàtica. La més destacada és el recull La pintura Mallorquina (siglos XVI al XVIII), inclosa en la Historia de Mallorca coordinada per Josep Mascaró Passarius.

Li agradava Cala d’Or, i per això s’hi va construir una casa on hi passava temporades. La seva amistat amb en Costa va ser el motiu que el dugué a dissenyar els plànols de l’església de Cala d’Or. Com a reconegut fotògraf que era, va fer aquests dos àlbums de fotografies que avui exposam, que ens han arribat gràcies a la senyora Rosa Munera, que en guarda un exemplar.

També va viure a Felanitx.

Allà va morir el 1983.

Aquesta imatge de les monges a la cala al mig dels bayistes ens va ser deixada per la família de l’autor.

43

Plana de caça i natura Per Toni Barceló

Per una caça moderna i responsable en el segle XXI El passat dia 15 d’agost va començar la mitja veda, una fita molt important en el calendari del caçador mallorquí. De vint o trenta anys ençà, la cosa ha canviat molt. Si bé en el passat les espècies protagonistes de la mitja veda eren el conill i la guàtlera principalment, avui el rei és el tudó. No només ha canviat la caça sinó també el territori i els usos que se’n fan. El reguiu pràcticament ha desaparegut, les pràctiques agrícoles s’han mecanitzat intensament, determinats cultius s’han abandonat i la urbanització rural ha pres molta força.

Evidentment, la caça s’ha hagut d’adaptar a tot aquest canvi. Els espais de caça s’han vist reduïts degut al creixement urbà, a les cases disperses o a les infraestructures de comunicació, etc. i pel que fa a les espècies, les que tenen més facilitat per adaptar-se com el tudó han anat a més i d’altres més dependents d’un hàbitat concret com la guàtlera són molt escasses. No obstant això, la qualitat biogeogràfica de Mallorca fa que el caçador mallorquí sigui privilegiat tant per les espècies que es poden caçar com pel nombre de modalitats que es poden practicar.

El paper de les societats de caçadors és molt important en aquest escenari actual, més si tenim en compte que gestionen gairebé 1/3 de la superfície insular i que pràcticament 1 de cada 2 persones que tenen llicència de caça pertany a alguna societat local.

Les societats de caçadors articulen un teixit social i territorial molt particular present a pràcticament tots els municipis insulars. En aquesta estructura hi participa molta de gent, no sols caçadors sinó també propietaris, agricultors, ramaders i persones que col·laboren de molt diverses maneres. L’associat a canvi d’una petita quota, sovint simbòlica, disposa de terrenys de caça i té dret a participar en les activitats associacionistes (reunions, activitats formatives, competicions, trobades de germanor...).

Al cap i a la fi, el bon funcionament d’una societat de caçadors no sols depèn de la Junta Directiva sinó també de la col·laboració dels socis. Les juntes directives han de prendre decisions coherents i consensuades, amb criteri, i sempre en favor d’una gestió exemplar i sostenible.

El soci ha de participar activament, donant opinions constructives i informant dels aspectes a millorar.

La presa de decisions unilaterals, el bravejar de les caçades, la comissió d’infraccions continuades o la 44

La caça amb cans eivissencs és una modalitat tradicional de Mallorca i molt arrelada al sud de Mallorca

provocació de conflictes continuats no afavoreixen una bona convivència.

El caçador d’avui ha de ser prudent i respectuós amb els altres col·lectius que fan ús del mateix espai com ara els pagesos o el residents, evitant molèsties o discussions innecessàries. Així mateix, ara que està molt de moda, s’ha de fer un bon ús de les xarxes socials i sobretot de l’enviament de fotografies reals o “trucades” que agredeixin el sentit ètic de la caça. No cal oblidar que també s’ha de respectar el medi i les espècies de caça evitant deixar residus, no malmenant les estructures i donant un bon ús a les peces caçades, entre d’altres.

Així mateix, el caçador també ha de fer valer i donar a conèixer la seva condició de persona que col·labora activament en la conservació i gestió del medi, sempre subjecte a una considerable normativa.

Finalment, i el més important, si apareixen conflictes hem de ser prou responsables per afrontar-los amb seny, recaptar el màxim d’informació, dialogar i consensuar, i cercar solucions de futur que mantenguin viu el sentit de la caça i de les societats de caçadors en el segle XXI.

La Societat de Caçadors de Santanyí Tirada Local guanya el Campionat de Balears de Un any més la Societat de Caçadors de Santanyí en Societats Federades motiu de les festes de Sant Jaume va organitzar una El passat dia 9 d’agost es va celebrar a Porreres el XXV Campionat de Balears de tir al colomí de Societats de Caçadors Federades. En aquesta ocasió, l’equip guanyador va ser el de la Societat de Caçadors de Santanyí format per Miquel Roig, Miquel Rigo i Miquel Cabrer. Els tres magnífics tiradors varen demostrar un gran nivell i s’imposaren en una competició en la qual hi hagué molta participació.

L’any que ve la Societat de Caçadors de Santanyí serà l’encarregada d’organitzar aquesta important tirada del calendari insular.

tirada de colomí amb notable participació. El guanyador en aquesta ocasió va ser en Nadal Vicens.

Moment de les inscripcions per a la tirada local de Santanyí.

Foto: Societat de Caçadors de Santanyí

La col·locació de menjadors i abeuradors contribueixen a millorar la gestió cinegètica.

Campions de Balears: l’equip de la Societat de Caçadors de Santanyí compost per Miquel Roig, Miquel Rigo i Miquel Cabrer va guanyar el XXV Campionat de Balears de tir al colomí de Societats de Caçadors Federades. Foto: Societat de Caçadors de Santanyí

45

CE Alqueria Per Jaume Rigo El passat dissabte, 30 d’agost, es va iniciar la lliga de II Regional on hi pren part l’equip curiablanquer, entrenat per Andreu Uribe. A la competició d’enguany, de 20 equips, hi són novetats el Pollença que va baixar de I Regional, i sis equips que han ascendit de III Regional: Bunyola, Cala Millor, Llosetense B, Santa Maria, San Cayetano i Serralta. El Llucmajor, que complirà la novena temporada consecutiva a II Regional és l’equip més antic dins aquesta categoria.

L’Alqueria s’enfrontarà a bastants equips corresponents a clubs amb els quals mai havia jugat en categoria regional: Pollença i Port, Bunyola CF, Cala Millor, UE Santa Maria, San Cayetano i Serralta.

Resultats dels partits amistosos: 09-08-14: Alqueria, 0 – Felanitx, 4.

13-08-14: Alqueria, 0 – Maria de la Salut, 3.

17-08-14: Alqueria, 2 (Morete i Llull) – Sóller, 1.

23-08-14: Alqueria, 1 (Salom) – Inter Manacor, 6.

FUTBOL-BASE Dia 13 de setembre varen iniciar la lliga els cadets de 2ª Regional, entrenats per Felip Fernández, dia 27 de setembre comencen els juvenils de II Regional, dirigits per Agustí Servera, mentre que dia 11 d’octubre inicien la competició els Infantils F-7, que dirigirà Juan Francisco Flores.

Noves incorporacions CE Alqueria 2014-15:

A falta de tancar definitivament el capítol de fitxatges, aquestes són les noves incorporacions de l’Alqueria de II Regional, per la lliga 2014-15:

Diego Jiménez García, 22 anys.

Antº Manuel Jiménez Jiménez, 21 anys.

Guillem Salom Batle, 19 anys.

Toni Llull Bennàssar, 23 anys.

Adrià Ferriol Sureda, 22 anys.

Enrique Amador Conterras, 21 anys.

Mateu del Río Clar, 22 anys.

Joan Barceló Sorell, 21 anys.

46

Va morir Andreu Rigo Rotger, primer president de l’Alqueria A l’edat de 82 anys, dia 5 de juliol ens deixava Andreu Rigo Rotger des Forn. Esportivament, sempre serà recordat com el primer president del CE Alqueria, sorgit a l’Assemblea de Socis en el Local Parroquial de dia 17 de maig de 1976, càrrec que va ocupar durant set temporades seguides, fins el mes de juny de 1983, un període on s’aconseguiren els ascensos a II Regional 1978-79 i a I Regional 1981-82, molt vinculat a la figura de l’entrenador Bernat Sans. Molt abans de la fundació del club, destacà com a defensa central de l’equip Águilas Alqueria, entre els anys 1949 i 1951; inclús abans, en els seus primer anys d’infantesa, quan el seu pare Toni era president de l’Alqueriense, en els anys 30 del passat segle, ja arrelà un fort sentiment d’estimació cap als colors verd-i-blancs que l’acompanyarien tota la vida, exercint de soci d’honor del club de sa Teulera fins a la seva mort.

Durant la seva etapa es va inaugurar el camp de Sa Teulera el novembre de 1976 i es va fundar el primer equip juvenil, l’any 1978. Precisament, el darrer acte del club on ell va assistir fou a l’homenatge a aquest primer equip juvenil celebrat en el camp

En motiu del 25è aniversari del CE Alqueria, rebent un obsequi de mans del president Pere Rigo (01-05-2001).

Andreu Rigo, enmig de Bernat Sans i Pere Rigo, dia 27 d’octubre de 2013 a Sa Teulera.

de futbol dia 27 d’octubre de 2013, en motiu de la creació d’un nou equip juvenil 35 anys després. Se li va cedir el micròfon al final del dinar i dirigí unes paraules molt encertades als assistents, que li dedicaren una reconeguda ovació.

Abans del partit Alqueria-Felanitx del passat 9 d’agost, corresponent a la segona semifinal del Torneig de Sant Roc, es guardava un minut de silenci a la seva memòria.

Descansi en pau !!!

El s’Horta s’acosta al gol 2000 L’equip de Preferent del s’Horta es troba molt prop d’arribar al gol 2.000 en competició oficial de lliga. Des de la temporada 198182, quan l’equip va debutar a 3ª Regional, fins a la 2013-14 a Preferent, l’equip sortarrí sumava 1.994 gols, repartits en 33 temporades a les categorias de Tercera, Segona, Primera Regional i Preferent, només en competició de lliga, sense tenir

en compte per tant els gols marcats a les lliguetes i eliminatòries d’ascens a III Divisió. Una vegada disputades tres jornades de la lliga 2014-15 de Preferent el s’Horta duia dos gols marcats, a quatre de la xifra històrica.

Si no hi ha sorpreses, en el número 163 de Dies i Coses podrem donar una més àmplia informació del gol 2.000 del s’Horta.

47

Futbol d’estiu

X Torneig de Futbol Sant Roc’14

Per Jaume Rigo

El Felanitx es proclamà brillant vencedor del X Torneig de futbol Sant Roc’14, disputat a Sa Teulera del 9 al 17 d’agost.

A la primera semifinal del dia 9 Espanya i Sóller empataren a un gol. Arturo de penal avançava als llucmajorers i Tomeu Reynés empatava pels de la vall.

A la tanda de penals per l’Espanya fallava Arturo i anotaven Germán, Pinya, Julio i Miralles. Pels sollerics erraven Reynés i Canyelles, i marcaven Miquel Àngel, Marc Torres i Pere Sánchez. L’Espanya guanyava 4-3 en els penals i era el primer finalista.

El mateix dissabte 9 d’agost, a la segona semifinal del torneig, el Felanitx es desfeia de l’Alqueria per 0-4.

En el minut 4 Pedro Luis inaugurava el marcador. Els verd-i-blancs tengueren opcions d’empatar fins al darrer tram de partit però l’expulsió de Cardell a 10 minuts del final deixà sense forces als amfitrions que veien la seva porteria perforada tres vegades més, amb dos gols de Christopher i l’altre de Manu.

El diumenge, 17 d’agost, el partit pel 3r i 4t lloc encetava la jornada futbolística, on l’Alqueria, contra tot pronòstic, derrotava al Sóller de 3ª Divisió. Morete en el minut 28 marcava per l’Alqueria de vaselina i Miquel Ramon empatava de cap abans del descans per l’equip d’Isidre Marín. A deu minuts del final, el concarrí Toni Llull donava la victòria a l’equip d’Uribe culminant una bona jugada verd-i-blanca.A la final, amb arbitratge de Joan Josep Ferrer Perelló, el Felanitx, deixava el partit pràcticament sentenciat abans del descans, amb gols de Pedro Luis, qui marcava de xut ras després d’una

Pere Rigo, Maria del Pilar Mas i el capità del Felanitx, Joan Obrador, amb el trofeu de campió.

gran jugada de conjunt, i de Carrascosa per partida doble, aprofitant un rebuig i un regal de la defensa llucmajorera.A la represa, l’Espanya de Sebastià Feliu, fou el gran dominador, amb ocasions clares per part de Miquel Mas, de xut desviat, Franco, amb un altre xut que desviava a córner el porter Xim i Kiko rematant alt amb bona posició. L’únic gol llucmajorer arribava en el minut 75, quan Tomeu Sastre rematava una bona jugada per la banda dreta, establint el 3-1 definitiu.

El Felanitx va alinear a la final Pere, Rigo, Berna, Tià, Joan Obrador, Pedro Luis, Dani Algaba, Pau Vadell, Manu, Cañas i Carrascosa. També jugaren Xim, Christopher, Toni, Marcos Tejero, Ivan i Miquel Obrador.

Per part de l’Espanya varen jugar David Nicolau, Julio, Miquel Mas, Salinas, Franco, Guillem, Alberto Pons, Vaquer, Tous, Germán i Arturo. Varen intervenir també Joan Pere, Sastre, Juanra, Pinya, Kiko, Nevado i Oller.

El capità de l’Alqueria Joan Rigo, amb el trofeu de 3r classificat, un fet inèdit en 10 anys d’història del torneig.

Toni Florit, entrenador del Felanitx, equip que guanyava el torneig en la seva quarta participació.

48

Atletisme

Daniel espada, guanyador a Portocolom, sa Colònia i ses Salines Per Jaume Rigo El municipi de Santanyí, orfe durant molts anys de proves atlètiques –exceptuant la cursa de Cala d’Or, desapareguda el 2009 després de 23 edicions consecutives- ha seguit apostant fort per aquest esport durant els mesos d’estiu. A les curses de Portopetro, de la qual ja parlàvem en el número anterior, Cala Figuera, Santanyí, Es Llombards i Cala Llombards, hem d’afegir respecte de l’any anterior la cursa de Cala d’Or, que després de quatre anys sense celebrar-se, tornava al calendari a la data tradicional, dia 15 d’agost, amb un itinerari diferent, a part de la I Cursa de Calonge, a celebrar dia 28 de setembre. Com venint fent de forma habitual en el número setembre-octubre de Dies i Coses, analitzarem el desenllaç de totes aquestes proves atlètiques que es disputen en els nostres voltants, amb atenció també a altres competicions amb més història que les de Santanyí, con són les que es disputen en els municipis de Felanitx i Ses Salines.

III CURSA DE CALA FIGUERA (13-07-14)

El menorquí Rafel Quintana va vèncer amb autoritat a Cala Figuera.

Es va disputar el diumenge 13 de juliol amb un recorregut de 9,5 quilòmetres, amb sortida davant el Parc Infantil de Cala Figuera i arribada al mateix port.

L’atleta menorquí

Rafel Quintana fou el guanyador de la prova, qui entrava com a brillant vencedor a la meta situada a la baixada del port de Cala Figuera amb un temps de 32’33”. A categoria sènior, darrera ell es classificaren Esteve Barceló (33’26”), Benjamín Candel (34’20”), Xavier Gornals (34’59”) i Joaquín Dosantos (35’08”) fins a 56 classificats. A M40 (veterans de 40 a 49 anys) el triomf era per Tomeu Garcia (36’19”), qui va predecir a Fco. Campos (38’16”) i Wojciech Wrzeisen (38’29”) fins a 25

Daniel Espada, el gran dominador aquest estiu a la nostra comarca.

que arribaren a meta.. A M50 (de 50 a 59 anys) guanyava Santos Santos (36’05) per davant David Méndez (39’07”) i Jaume Rigo (39’49”) fins a 15 classificats. La primera fèmina fou Bel Duran, la qual marcava 40’47”. En total arribaren a meta 128 atletes.

XIV MILLA ATLÈTICA DE PORTOCOLOM (25-07-14)

Es va disputar el divendres 25 de juliol amb un recorregut que ja és tradició: una milla urbana (1.609 mts.), amb un circuit als voltants del moll de pescadors.

Es va proclamar vencedor de la prova absoluta Daniel

Maria Ramis i Maria Àngels Mestre, primera i segona a Portocolom 49

Espada, guanyador ja el 2011, amb un temps de 4’46”, seguit dels júniors Joan Miquel Perelló (4’49”), Kalifa Zarhnoun (4’51”), Xavier Cabrer (5’11”) i Bernat Mas (5’21”). La categoria de veterans de 35 a 44 anys, va ésser guanyada per Gustavo Villas (4’57”), qui precedia a la línia de meta a Emilio Barrientos (5’07”) i Albert Riera (5’17”) fins a un total de 13 classificats. A veterans de 45 a 54 anys es va imposar Román Campos (5’32”), qui entrava per davant Jaume Rigo (5’36”) i Sebastià Oliver (5’41”) fins a un total de 14 classificats, mentre que a la categoria de 55 a 64 anys va vèncer Àngel Sánchez (5’50”). A la categoria de més de 65 anys, s’imposava Joan Barceló (7’00”) i a la prova absoluta femenina va vèncer Maria Ramis (5’24”).

III CURSA DE SANTANYÍ (27-07-14)

El diumenge 27 de juliol ve tenir lloc aquesta cursa, amb sortida i arribada a la Plaça Major de Santanyí, amb dues modalitats, una d’11.750 mts. i l’altra de 6 qms.

A la distància llarga va entrar guanyador absolut l’atleta veterà M40 Manuel Hidalgo, el qual invertia 42’30” i precedia a la línia de meta a José Ángel Cantero (42’43”), primer sènior. Entraren a continuació Miquel Obrador (42’58”), Piotr Cypryanski (43’08”), Benjamín Candel (44’21”) i Damià Perelló (44’32”), fins a 66 classificats sèniors. A M40, després d’Hidalgo arribaren Miquel Font (45’05”) i Joan Tur (47’53”) fins a 23 classificats. A M50 el triomf era per David Méndez (48’13”), seguit de Juan José Lobo (50’17”) i Jaume Rigo (51’15”) fins a 9 classificats. A M60 vencia Pere Comas (54’51”), a M70 Joan Barceló (59’44”) i a fèmines Bel Durán (50’42”). Arribaren a meta 95 corredors.

A la distància de 6.000 mts. s’imposava el jove Jaume Bauçà (21’33”), seguit de Pedro Olmo (21’40”) i Miquel Àngel Esrelrich (22’14”).

III

CURSA

SANT

Carles Coll, primer classificat a es Llombards.

50

DOMINGO DES L LOMBA RD S (03-08-14)

Els atletes hagueren de cobrir 8,5 quilòmetres per finalitzar la prova llarga, que tenia inici i final en el Centre Cívic des Llombards. Carles Coll fou el vencedor de la cursa amb un temps de 28’16”, precedint a la línia de meta a Alejandro Santamaría (28’47”), Esteve Barceló (30’10”),

El pòdium de veterans M50 a Santanyí. D’esquerra a dreta Jaume Rigo, Juan José Lobo i David Méndez.

Benjamín Candel (30’43”) i Miquel Obrador (30’55”) fins a 36 classificats sèniors. Joan Tur (33’34”) s’imposava a M40, per davant Iván Mengua (34’13”) i Sebastià Vich (34’14”), fins a 18 classificats. A M50 el triomf era per Santos Santos (32’09”), seguit de David Méndez (33’59”) i Pere Rosselló (34’06”) fins a 15 classificats. A M60 guanyava Mateu Morlà (38’57”), a M70 Joan Barceló (42’02”) i a fèmines Bel Duran (34’55”). Arribaren a meta 89 atletes.

A la prova curta, damunt 4.400 metres, Javier Martín Llobera resultava guanyador amb 16 minuts justs.

II CURSA CALA LLOMBARDS (09-08-14)

Aquesta prova exigia cobrir 7.500 metres per arribar a la línia de meta. Juan Antonio Fernández era el brillant vencedor (25’59”). A continuació entraven Carlos López (26’18”), Esteve Barceló (26’43”), Benjamín Candel (27’06”) i Damià Perelló (27’43”). A veterans M40 s’imposava Joan Tur (29’25”), per davant Pedro Luís Sánchez (30’11”) i Bernat Verger (30’29”), mentre que

Jaume Bauçà i Miquel Àngel Estelrich, els millors júniors a Santanyí, ses Salines i sa Colònia.

a M50 Juan José Lobo, amb un temps de 30’55” entrava per davant Jaume Rigo (31’18”) i Pere Cartes (33’33”).

Antonio Pérez (36’10”) era el primer M60 i Joan Barceló el primer M70 (37’36”). A categoria de dones, Mavi Garcia, setena absoluta, no tenia rival, marcant un temps de 28’34”. Un total de 116 atletes entraren a meta.

I CURSA DE CALA D’OR (15-08-14)

Aquesta prova de 7.250 metres es disputava a les 10 del matí baix d’una intensa calor. A un final molt disputat Esteve Barceló (25’35”) derrotava a Miquel Barceló per un segon. A continuació entraven José Guerra (35’43”), Manuel Hidalgo, primer M40 (26’20”) i Benjamín Candel amb el mateix temps. A M40, després d’Hidalgo arribaven Tomeu Garcia (27’42”) i Joan Tur (27’57”). A M50 els primers eren Santos Santos (27’20”), Ferando Megías (28’14”) i David Méndez (29’00”). A M60 l’incombustible Emilio de la Cámara no tenia rival (29’32”) i a M70 vencia Joan Barceló (34’53”). Rosa Bauçà era la primera dona 32’08”). Un total de 93 atletes arribaren a meta.

XXXV CURSA SANT AGUSTÍ (FELANITX, 22-08-14)

L’atleta felanitxer Miquel Obrador va repetir el triomf de 2013 i fou el guanyador absolut de la cursa de Sant Agustí, disputada a Felanitx el divendres, 22 d’agost, una cursa que enguany, igual que els anys anteriors va tornar estrenar itinerari a les distàncies de veterans i sèniors.

L’organització optava per un circuït idèntic al de 2012 i al qual s’havien de donar tres voltes per cobrir un total de 5.150 mts. El vencedor, de categoria Veterans A (35 a 44 anys) marcava un temps de 17’57” a la línia de meta instal·lada a la Plaça de les Palmeres. Darrera ell els millor sèniors, d’un total de 35 classificats, foren el també felanitxer Joan Vidal (18’18”), David Aldea (18’37”), Damià Pons (18’49”), Miquel Muntaner (18’51”) i Baltasar Mateu (18’59”).

Damunt la mateixa distància, a la categoria de veterans A (atletes de 35 a 44 anys), el triomf era pel mateix vencedor absolut Miquel Obrador, qui s’imposava a Juanjo Alabern (18’24”) i Cristòfol Amengual (18’55”), fins a 27 classificats. A veterans B (de 45 a 54 anys), d’un total de 8 atletes que Miquel Obrador, arribaren a meta, entrava guanyador a Felanitx per davant l’atleta Román Campos segon any consecutiu.

(19’40”), qui precedia a Jaume

Rigo (20’34”), Biel Serra (20’43”) i al local Sebastià Oliver (21’35”).

Leonor Font se va adjudicar la cursa femenina de 3.100 mts. (12’07”).

Damunt la mateixa distància Paco Algaba va vèncer a la cursa pels veterans C (de 55 a 64 anys), amb un temps de 12’43”, seguit de Biel Roca (12’53”) i Tomeu Vaquer (12’59”).

Joan Barceló s’imposava a la categoria de veterans D (65 anys i més) amb un temps de 14’11”.

CURSES A COLÒNIA I A SALINES

SA SES Mavi Garcia es va imposar a Cala Llombards i a sa Colònia.

El dissabte 2 d’agost es va disputar la prova Ses Salines – Sa Colònia (5.900 mts.), la qual es va caracteritzar pel gran nombre de participació, amb un total de 525 atletes que arribaren a meta, rècord històric de la prova, que enguany complia la XXIII edició. El vencedor fou Daniel Espada qui entrava a la meta vora el Bar Delfín amb un temps de 19’23”. A continuació es classificaren Toni Oliver (19’31”), Francesc Mateu (19’31”), Aziz Boutoil (19’32”) i Manolo Picó (19’33”), primer atleta M40. Arribaren 144 atletes sèniors a meta. A veterans M40, darrera Manolo Picó arribaven José Serrano (19’41”) i Manuel Hidalgo (20’12”), fins a 132 corredors classificats. A veterans M50, els primers eren Alfred Mus (22’22”), David Méndez (22’47”) i Jaume Rigo (23’23”) fins a 32 atletes classificats. La millor atleta mallorquina de l’actualitat, Mavi Garcia, entrava a la posició 27 absoluta i era la primera fèmina amb 21’39”.

El dissabte 23 d’agost es va disputar la mateixa prova, però en sentit invers, de Sa Colònia a Ses Salines. El mateix atleta que ja s’havia imposat tres setmanes abans a la prova inversa, Daniel espada, es presentava com a vencedor a la meta de Ses Salines, invertint 20’19” per cobrir els 5.900 mts., i superant per poc a Biel Forteza (20’21”). Més tard entraven el júnior de Campos Jaume Bauçà (20’38”), Joan Pere Carbonell, 1r M40 (21’23”), Paco Miró, 2n M40 (21’23”) i el júnior saliner Miquel Àngel Estelrich (21’27”) fins a un total de 248 atletes que arribaren a meta, 83 d’ells sèniors masculins. El tercer M40 era David de Antonio (22’34”), fins a 69 atletes d’aquesta categoria. A veterans M50, on es classificaren 25 atletes, vencia David Méndez (23’37”) per davant Jaume Rigo (24’13”) i Miquel Roig Beques (25’19”). Aina Salvà (27’41”) fou la guanyadora femenina.

51

Jaume Antoni Munar rep el Merit Esportiu Dies i Coses al Teatre Principal de Santanyí Per Maties Adrover

Unes dues-centes persones, dilluns dia 11 d’agost, ompliren el Teatre Municipal de Santanyí per acompanyar al tennista santanyiner Jaume Antoni Munar i Clar que va rebre el X Mèrit Esportiu Dies i Coses, després d’un 2014 ple d’èxits fins a les hores: campió dels tornejos internacionals ITF Júnior de Grau 1 de Casablanca, Umag (Croàcia) i Villena. Campió del Futures F1 de Peguera en categoria dobles (sempre amb Pedro Martínez Portero). Semi-finalista del Grand Slam d’Austràlia en categoria dobles. Finalista del Grand Slam internacional Roland Garros Junior. Quart finalista de dobles a Wimblendon, semifinalista en dobles al Campionat d’Europa sub-18 i campió amb la selecció espanyola de la Copa Valerio-Galea (campionat d’Europa sub-18 de seleccions).

L’acte es va iniciar amb l’emissió d’un muntatge fotogràfic on en sis minuts es va repassar la trajectòria tenística de Munar des de les primeres raquetades fins a la consecució de la Copa Valeario Galea la setmana abans. Jaume Antoni rebé el Mèrit Esportiu de mans del primer guardonat, el futbolista Toni González.

Jaume Vallbona va agafar el micròfon per introduir l’acte. També es va recordar el col·laborador i esportista Tomeu Adrover de can Polla, que fa deu anys que morí.

Un resum de nou minuts i mig dels diversos reportatges que ha emès IB3 TV des que Jaume Antoni tenia 13 Els organitzadors varen voler aprofitar que l’acte es anys fins ara varen donar pas als primers protagonistes fes al Teatre Municipal de Santanyí per compaginar les que pujaren a l’escenari, els seus entrenadors que assistiren a l’acte: Carlos Andreani, Jofre Porta, Ángel Inoimpactants imatges amb els protagonistes en directe. cencio i Rubén Román. “Competitiu, lluitador i sobre tot molt bon al·lot i també el caracteritza que té un mal perdre”, són les paraules amb que el va descriure el seu primer entrenador, Andreani. Els millors records que té de Jaume Antoni n’Ángel Inocencio “era quan viatjavem, era un al·lot molt divertit i sobretot informava de tot el que passava al torneig, dels jugadors, que si havien canviat l’empunyadura, que si entrenaven, que si a aquell torneig aquest havia guanyat a aquell, s’ho sabia tot”. “Hi ha jugadors que treuen aigua de les pedres i ell n’és un.

Ell treu molt bon profit dels moments difícils. Coincideix amb Rafel Nadal i Carlos Moyà amb un ambient familiar senzill”, va recalcar Jofre Porta. En Rubén Román va destacar “la seva personalitat tant dins com fora de la pista, Els entrenadors de Jaume Antoni d’esquerra a dreta Ruben Ro- que sap diferenciar molt bé quan competeix i quan no mán, Jofre Porta, Àngel Inocencio i Carlos Andreani contestant competeix”. a les preguntes que els va fer Maties Adrover 52

Al teatre no quedà cap seient buit, només el que abandonaren els esportistes per pujar a l’escenari.

Després de visionar un vídeo on un grapat de companys i una professora felicitaren Jaume Antoni, un grup de joves tennistes del Club de Tenis Cala d’Or i Club de Tenis Ses Puntetes formaren un passadís per on travessà Jaume Antoni rebent la primera ovació de la nit. Llavors aquells joves tennistes es convertiren en improvisats periodistes i tots feren una pregunta que va respondre un feliç Jaume Antoni.

Alberto Tous va recordar com l’any 1980 va jugar la final de Roland Garros Junior contra el francès Henrie Lecomte que la va guanyar 7-6 i 6-3. “Era l’inici de la carrera i es va donar la casualitat que hi havia 18.000 persones i jugava contra un francès, me vaig impresionar molt i la veritat és que me vaig bloquejar, vaig perdre els dos sets i me’n vaig anar amb un mal gust de boca perquè pensava que havia de guanyar aquell partit i no va poder ser.”

quedes amb moments: un primer moment és quan és a la zona de premsa i per megafonia anuncien la final junior i en aquells moments ressona un nom mallorquí dins París i això te posa un poquet la pell de gallina, perquè ja saps que l’endemà jugara en Rafel, però és que aquell dia també jugava un dels nostres que era en Jaume Antoni i després com veus el primer set penses el segon set durarà deu minuts, però no va ser així el primer set havia durat 33’ i el segon va durar una hora perquè el bergant hi va posar nassos i jo crec que aquell dia durant el partit ja vàrem veure créixer en Jaume Antoni”, explicà Jaume Ginard. “Aquest al·lot pareix té vint anys més dels que té quan el sents xerrar i si tenim els periodistes la costum de comparar i espera el que t’espera, per jo si el comparam amb en Nadal té l’esperit competitiu i les ganes de guanyar”, va remarcar Marta Garcia.

A continuació el varen felicitar i li feren una pregunta a través de la pantalla del cinema Manolo Poyán d’Eurosport, la jugadora de bàsquet Alba Torrens, el piragüista Sete Benavides i el campió del món de Madison Albert Torres. La futbolista felanitxera, recentment subcampiona d’Europa sub-19 amb la selecció espanyola i que el dia abans havia marcat el primer gol amb el seu nou club, el F.C.Barcelona, contra l’Anderlecht, no es va voler perdre l’acte i va pujar a l’escenari per felicitar Jaume Antoni. Des del públic na Núria Llagostera va reconèixer que només va durar cinc mesos al CAR i li va Dos grans campions Marcus Walz i Jaume Antoni Munar

A continuació els periodistes Jaume Ginard (IB3 ràdio) i Marta Garcia (IB3 televisió) varen explicar la seva visió de la final i tot el que enrevolta Roland Garros. “La final es jugava el migdia, feia molta calor i de la final te

Alberto Tous, finalista del Roland Garros Junior l’any 1980 també fou present 53

demanar com ho fa per durar tant de temps allà. El darrer vídeo de la nit fou el de l’entrenador Toni Nadal que no pogué assistir en persona i envià un vídeo on demanà disculpes per la seva absència i li va aconsellar que “segueixis fent feina, te falta poc per arribar al circuit ATP i segur que si segueixes per aquest camí en els propers anys seràs un dels millors jugadors del món”.

El següent a pujar a l’escenari fou el futbolista calongí Guillem Adrover Rigo que l’any 2000 va rebre una distinció de la revista Dies i Coses després de jugar 23 temporades amb el C.E. Santanyí i més de 550 partits, aquesta distinció fou l’embrió del Mèrit Esportiu Dies i Coses que va rebre per primer cop Toni González l’any

2004. Macià Adrover, Toni Mas, Mar Ortega, Toni Manresa, Rafel Binimelis, un grapat de components del RCN Portopetro amb l’entrenador Antoni Rigo i Marcus Walz que directament vingué de l’aeroport de la disputa del mundial absolut de piragüisme i el primer guanyador Toni González pujaren a l’escenari on foren entrevistats.

En Jaume Vallbona explicà el motiu perquè guardonaven Jaume Antoni, qui rebé el guardó de mà de Toni González. El president de la Federació de Tennis de les Illes Balears Antoni Ferragut i el batle de Santanyí tancaren l’acte que fou presentat per Maties Adrover, Jaume Rigo i Jaume Vallbona.

El grapat d’esportistes damunt l’escenari mentre el batle de Santanyí tancà l’acte.

54

Agustina Paola, nedadora Per Margalida A.Vidal

N’Agustina Paola Matamala Muñoz, que amb 12 anys ja medeix 1,68 m, és campiona de Balears de 100 metres crol.

- La natació, és el primer esport que practiques?

- Si - Per què has elegit la natació?

- Perquè sempre m’ha agradat. M’encanta l’aigua des de sempre i per això vaig decidir començar a fer classes de natació.

- Quines són les teves principals qualitats?

- La contància en els entrenaments i la concentració en les competicions.

- De què estàs més orgullosa del que has fet fins ara?

- Jo estic molt orgullosa, quan vaig començar a anar a les meves primeres competicions, no guanyava res, però amb el temps vaig començar a guanyar i això és gràcies a que als entrenaments em vaig esforçar molt. Per això n’estic més que orgullosa. Vaig començar la temporada amb uns temps en els 100 metres crol de 1’17”99 i he acabat fent 1’06”98 i essent campiona de Balears.

- Com és una setmana habitual per tu des que t’aixeques el dilluns fins el diumenge vespre?

- De dilluns a divendres és així, els matins vaig a l’escola, torn cap a casa a dinar, després faig els deures, quan acab em prepar per anar a la piscina, arrib a ca meva, sop i després vaig a dormir. I els caps de setmana m’aixec, beren i mir una estona la tele o vaig a l’ordinador, a les dues din, després vaig a jugar a ca una amiga, i després vaig a la piscina. El vespre sop i finalment veim una pel·lícula i cap al llit.

- A part de la preparació dins la piscina quin tipus de controls fas més?

- Realitzem preparació física mitja hora i l’entrenament de piscina dura 2 hores diàries.

- Quina és la teva modalitat preferida i distància?

- La meva modalitat preferida es braça, però jo sempre

faig crol, i la meva distància és 100 i 200 metres.

- Quina és la teva millor marca?

- La meva millor marca es 1’06”98 en 100 metres crol i 2’27”14 en 200 metres crol.

- Conta’ns la teva experència als campionats d’Espanya: on varen ser, com vares veure el viatge i la competició?

- Va ser a Badajoz. El viatge va ser un poc cansat, i la competició va ser una molt bona experiéncia per millorar i aprendre coses dels millors nedadors.

- Quin és el teu somni dins el món de la natació?

- El meu somni en el món de la nataciò és arribar als Jocs Olímpics quan sigui gran.

- I fora d’ella?

- Aconseguir arribar allà on em proposi.

Els nedadors que prepara Miquel Guiscafré a la piscina de Cala d’Or. D’esquerra a dreta: Ana Peña, Margalida Caldentey, M. del Mar Adrover, Miquel Guiscafré, Maria López, Andreu Caldentey, Emiliano Richter i Agustina Matamala.

V travessa de Cala d’Or A la V travessa de Cala d’Or que es va celebrar el dia 10 d’agost, hi varen participar 100 nedadors, destacant la nombrosa participació del Club Duet Tribikes, així com la de l’esportista Enrique Granados, nascut l’any 1934, component de la selecció espanyola de natació a les Olimpíades de Helsinky de l’any 1952.

Els guanyadors de les diferents categories varen ser: En categoría masculina: Víctor Torau, Andreu Caldentey, Joan M. Rey i Rafel Pantoja. En categoria femenina: Agustina Matamala, Celia Martinez, Carme Alonso i Ramona Guillem.

55

Piragüisme

Aida Caterina, piragüista

Tercera al campionat d’Espanya Per Maties Adrover -M’agrada que quan puges a la piragua desconnectes de tot, només ets tu amb una pala a la mà i l’aigua.

-Què tal et va el caiac de mar?

Remant al -Jo diria que bé. Els meus resultats no són gens docampionat de lents però encara m’estic acostumant a aquesta modaliVerducido. tat, ja que és el primer any que en faig.

-Prefereixes el caiac o la pista?

-M’agrada més la pista, sobretot les distàncies curtes.

Es pot considerar que som velocista i el caiac de mar es fa massa llarg per a mi.

-Què t’agradaria aconseguir?

-Per la temporada següent els meus objectius són millorar els resultats d’aquesta. M’agradaria guanyar algun campionat de 1000m i quedar en pòdium al de 5000m Aida Caterina Bauçà Vicens va néixer dia 4 però això és bastant difícil.

d’octubre del 1999 a Santanyí. A finals de juliol va quedar en tercera posició al campionat d’Espanya cadet B a la modalitat de k 1 1000 metres amb un temps de 4´20´´378 al campionat disputat a Verducido, Galícia.

-Quan vares començar a practicar el piragüisme i per què?

-Vaig començar farà sis anys perquè el meu cosí i una amiga meva remaven, a més, durant l’estiu, feia vela al RCN Portopetro i em va cridar l’atenció aquest esport.

-Has practicat algun altre esport?

-Sí, abans feia bàsquet. Al principi compaginava els dos esports però de cada vegada havia de dedicar més hores al piragüisme per millorar i vaig haver deixar de jugar.

-Com va ser la prova del campionat d’Espanya on aconseguires la medalla de bronze?

-Va ser molt emocionant com totes les competicions a nivell estatal. Encara que no vaig fer un bon mil als darrers metres vaig aconseguir ficar-me al pòdium. Estic contenta amb el resultat però estic segura que hauria pogut ser millor.

-Què té el RCN Portopetro que surten tants de campions?

-No sé si hi ha alguna raó més però crec que ha estat gràcies als entrenadors i a la bona relació que tenim tots els palistes del club. Quan tens ajuda dels teus companys, especialment dels majors que són els que tenen més consells per donar, i els entrenadors ho fan tot perquè milloris és més fàcil arribar a guanyar.

-Què és el que més t’agrada d’aquest esport?

56

Piragüisme

Entrevista al piragüista de s’Horta Dani Binimelis Per Maties Adrover

“Enguany ha estat la meva millor temporada”

-Si no mal record vares començar jugant a futbol i amb èxits, a quina categoria començares i què vàreu aconseguir?

-Jo vaig començar a jugar a futbol a la categoria prebenjamí, i vaig jugar fins als 12 anys.

Durant aquests anys recod que fórem campions de lliga almenys 4 temporades, la veritat és que m’agradava molt jugar a futbol i més amb un gran equip i un gran entrenador com en Miquel Barceló Alou, el meu primer entrenador.

-Per què decidires canviar la pilota per la piragua?

-Perquè el darrer any que vaig jugar ja no estava gaire a gust, canviaren l’entrenador per un altre a qui només li interessava guanyar i sempre jugaven els mateixos jugadors, això feia que una part de l’equip deixàs el futbol. La veritat és que estic content d’haver-ho deixat, sinó no m’hagués apuntat mai a remar. Després, un amic meu, en Pere Joan Alou me va animar a provar el piragüisme a Portopetro.

-Quants d’anys tenies llavors?

-Tenia uns 12 anys, m’enrecord que no va passar més d’una setmana d’haver deixat el futbol i ja m’havia apuntat a piragüisme.

-De llavors ençà quins han estat els teus principals èxits?

-Tant a nivell autonòmic com a nacional tenc vàries medalles, tant ors com plata o bronze, cada any n’aconseguesc alguna, però per a mi, els principals èxits han estat poder competir a campionats internacionals com a Zagreb 2011 (Croàcia) o a Mantes 2014

(França) encara que no s’hagi aconseguit la medalla.

Els èxits que més m’han quedat a la memòria són els primers que vaig tenir, amb 14 anys, campió d’Espanya Cadet k2 1000m i l’any següent campió d’Espanya Cadet k4 1000m.

-Palma, Astúries, novament Palma, explica’ns un poc aquests canvis de lloc d’entrenament que has tingut fins ara?

-Jo dels 12 als 15 anys vaig entrenar a Portopetro, degut als bons resultats de la temporada vaig ser seleccionat per formar part de la selecció nacional junior a Astúries, el CTE Trasona. Abans no havia estat a Palma però sí que hi viatjava per fer alguna concentració per preparar el Campionat d’Europa Júnior. A Astúries hi vaig passar els meus 2 anys de juvenil on només existia l’aixecar-se prest, estudiar i entrenar, no fèiem altra cosa i encara ara segueix sent la meva rutina. Després, quan ja em tocava passar a l’equip sènior l’embut s’estrenyia i de cada vegada entraven menys persones, i degut a les retallades de pressupost que hi va haver quedaven menys places i vaig quedar fora de l’equip.

Aquell any vaig entrar al CTEIB a Palma, amb la selecció balear, on actualment seguesc, i he de dir que s’entrena igual de bé que a un centre nacional, com a exemple tenim en Sete Benavides, amb qui entrenam al mateix llac a Alcúdia.

-Com resumiries aquesta temporada que acaba de finalitzar?

-Jo diria que la millor temporada que he fet. Ha estat el meu segon any a sènior i he aconseguit classificar-me pel campionat d’europa sub-23, cada any aconseguesc millorar les meves marques, duc una bona progressió i vaig agafant experiència.

-Què esperes de cara al futur?

-Això no se sap mai, però sí que esper seguir millorant les meves marques, seguir competint a nivell internacional, i si es guanya alguna medalla millor que millor.

57

Entrevista a Toni Sureda Ordas

(25-06-94)

Per Maties Adrover -Com molts de nins, crec que vares començar a practicar esport jugant a futbol al Cala d’Or. Què recordes d’aquella època quan coincidires amb en Brandon?

-Aquella època se disfrutava de jugar a futbol, vaig coincidir amb ell ja de petit. Vàrem fer subcampions de Mallorca quan jugàvem a s’escola i deprés de benjamí que va ser quan vàrem guanyar la lliga i a ell ja el varen cridar per jugar amb la selecció i més tard passaria al Mallorca.

-Quan decidires passar-te a la bicicleta i per què?

-Jo de petit ja veia bicicletes per ca meva a sa família: mon pare, es meu tio i sobretot es meus cosins que corrien a la categoria màster i jo tenia gola de provar-ho un dia i quan vaig veure que es futbol cada pic anava a pique, anaves a entrenar i no entrenaves, anaves a veure els amics, se pot dir, i me vaig decidir a agafar una bicicleta i provar-ho.

-Recentment has estat notícia per imposar-te a un professional a la carrera de les festes de Sant Bartomeu a ses Salines, com va ser la prova i sobretot l’arribada?

-Més ha estat perquè m’estrenava a la categoria open, tenc la sort de conèixer a en Juan Carles Riutort i jo com a cada carrera sense provar-ho no me’n vaig i tenia moltes ganes ja que havia fet pòdium de segon, tercer i faltava rematar-ho vaig provar. Vaig partir tot sol i me va agafar, ens vàrem entendre i vaig poder arribar jo davant.

-No és el teu primer èxit, ja que si no mal record ja has estat campió d’Espanya cadet, no és així?

-Així és, vaig ser campió d’Espanya de cadet, vaig guanyar unes quantes carreres de júnior igual i fa un any i poc vaig botar a la categoria gran i tenia moltes ganes i per fi ha arribat.

-Els darrers anys has anat canviant d’equip.

Conta’ns amb quins equips has corregut al llarg de la teva carrera per temporades i com t’ha anat en cada equip?

-Sí, de júnior vaig córrer els dos anys a un equip asturià que me va donar l’oportunitat de córrer copes d’Espanya i voltes per la península, de sub23 de primer vaig córrer a un equip lleonès i enguany a un equip valencià on me trob bastant còmode i intentaré seguir durant les dues temporades de sub23 que me queden.

Antoni Sureda alçant els braços celebrant la victòria a ses Salines

-En Toni Tauler me diu que te fa falta sofrir un poquet més, estàs d’acord?

-A vegades sí tenc dies d’això que no tens ganes de sofrir, te trobes cansat i ell mos fa sofrir i sofrir però és lo que toca a aquest esport.

-Com veus el teu futur?

-El meu futur sobretot he de seguir aprenent de la gent bona que tenim per Mallorca i sortir a córrer qualque carrera a fora, pensar en ser professional crec que és un poc prest i complicat, cada pic tenim menys equips profesionals a Espanya però toca seguir treballant i el temps decidirà.

Amb el ciclista Joan Carles Riutort

58

X TORNEIG DE FUTBOL SANT ROC’14

Campió: CE FELANITX

Sub-campió: CD ESPANYA

3r classificat: CE ALQUERIA

4t classificat: CF SÓLLER 59

Cal贸 de ses Dones - Estiu de 1967 Fotografia de Jeroni Juan Tous