Aquest conte ha estat escrit en col·laboració entre els usuaris i usuàries d’AviparcCentredediai el responsable del taller de creació literària del centre
Tots els drets reservats
© Pablo Peñarroja Jolonch, 2023, pel text
© Ediciones Aviparc, 2023, per aquesta edició
RETRAT DE FAMÍLIA
Per començar la pluja i després la broma de l’ascensor. Quin dia, mare meva! Només de pensar-hi em ve el riure i recordo com ens ho explicava la Conchita, amb la seva eloqüència i humor marca de la casa. Tal com és ella, el dia del seu casament havia de ser especial... Encara conservo la fotografia de la seva entrada a l’església sota la protecció dels paraigües. Quina imatge! Aquesta i moltes d’altres ara són la meva distracció. Assegut a la meva butaca, les observo una vegada i una altra. De tant en tant, descanso la mirada per saludar els ocells que canten a l’altra costat de la finestra i torno a les imatges.
No em canso mai; les fotografies m’ajuden a transitar pels carrers de la memòria. Contemplar-les em permet mirar enrere i, tanmateix, continuar endavant. Són com un retrovisor. Casa meva està plena, a les taules, penjades a les parets, emmarcades a sobre l’escriptori... N’hi ha una que m’agrada molt més que les altres. És, diguem, un vell retrat de família. Una família immensa que he anat formant al llarg de tants anys de feina al centre de dia. Ara que ja soc gran i em falla la vista, he fet una ampliació per veure-la millor. En mirarla amb cura tot torna a la vida i jo mateix surto de la malenconia on visc des de fa temps.
El primer que veig són els ulls tancats d’en Ramon, que a l’edat de disset anys, havia anat al cine Dorado, com feia sovint els diumenges. Al carrer
feia molt fred. Es va arraulir a la butaca i en sentir la sintonia del NO-DO es va adormir. L’acomodador el va despertar i de sobte va tenir la sensació que aquella tarda havia vist la pel·lícula de la seva vida.
La mirada serena de la Rosa, em transporta a les mines de carbó on el seu pare treballava de picador i on el seu cosí va perdre la vida en un accident. El jove va escollir treballar a la mina en lloc d’anar al servei militar, i el primer dia un despreniment se’l va endur per sempre més. L’ampolla de llet que va protegir els pulmons del seu pare, no va servir de res aquell dia dolorós. La Rosa sap que la vida no és un joc.
Somric quan penso que la Maria i la Rosa, companyes al centre, coincidien de joves a la bacallaneria que els pares de la Rosa tenien al carrer Olmo, a Barcelona. Elles també somriuen.
Són moltes les persones que surten a la fotografia i totes em parlen. Sembla mentida com la màgia de les imatges pot activar la memòria. I sento les veus i ensumo les olors i escolto les cançons...
La Juanita a l’envelat del carrer Urgell. Ella no ballava, però hi era i va aprendre la lletra de moltes cançons que de gran ens va cantar. Com li agradava recordar el seu casament a Montserrat. Quina alegria que se’n va endur quan la Maruja va arribar al centre. Però per històries de ball, la de l’Antònia, que va conèixer el seu marit a la Papallona. Un home a qui mai no li va agradar ballar.
I les olors de pastisseria que han estat part de la vida d’en Josep i de la Montserrat. Encara que per a la Montserrat, l’olor que no va oblidar mai és la del caliquenyo que el seu pare es fumava cada nit al llit... O l’olor de les paelles de Pego i la de les coques de la tieta Pepica, que l’Ana tant recordava. I la veig ballant amb tota l’ànima, l’Ana. Quina joia de viure.
♪Sola en la vida, soltera y sola en la vida, por una mala partida, ¡ladrón!
voy a morir. ¡No!
venga alegría, señores, venga alegría quiero bailar.♪
I enmig de totes, asseguda a la seva cadira de rodes, l’Antònia. Per favor, l’Antònia, quina força de voluntat, quins dibuixos amb la mà esquerra, quina memòria, sempre encertava el nom de les cançons i de les artistes que escoltaven a la sessió de música. I quina vida plena de vivències, com la dels arboços o madroños, com deia ella, que anava a collir a Miramar amb la seva mare per vendre’ls al barri. Els vells temps...
Al seu costat, la Basi. Qui li havia de dir que coincidiria al centre amb la seva intima amiga del poble, la Milagros. Veritablement, va ser un miracle, com les històries de la seva vida que ens explicava amb tanta precisió i entusiasme. Ara em ve al cap, quan parlava de com amb deu anys anaven a San Blas a collir olives i es quedaven dies i dies en uns pallers. A ella se li encenien els ulls quan recordava que el seu espòs, un nen aleshores, era el seu veí al poble, Jalance, i també era veí de paller a la temporada de la verema. Va ser veient El último cuplé, al cine Viejo, on es van prometre tots dos. Sempre junts i, ara, tants anys després, al seu costat té la Milagros, que de nena també anava amb ells a collir olives al camp i jugaven a la picana.
La tarda s’ha adormit i m’aixeco per estirar les cames. Encenc el llum. Cada vegada m’hi veig menys. Què hi farem. Sort de les ampliacions i les ulleres. Sort de les històries que ara m’acompanyen. Una foto em cau a terra, la recullo mirant de no prendre mal. Sorpresa: les bessones! Quina fotografia. La Conchita i la seva germana bessona. Quina parella. Quin fart de riure quan recordava com preparaven i amagaven petards a les vies del tramvia. I la Montserrat que deia, jo també i quina cara la dels conductors en passar per sobre els petards. Pif, paf, puf! En Ramon assentia, i a més, ens va explicar com tapaven les sortides de fum de les cases del poble i s’amagaven en una cantonada per veure les reaccions dels veïns..., però per broma la que va patir ell quan el van degradar de sergent a caporal, per no acabar els estudis a temps. Ell encara riu.
Torno al retrat de família i veig la Marina, al darrere, alta i forta com era i amb aquell cor seu tan gran, que no la deixava oblidar tantes morts de persones joves que va veure quan va entrar a treballar a l’Hospital del Mar, en arribar de Galícia, molt jove. Això i Manolo Escobar. El que no oblidava l’Emilia era la música dels seixanta. Mirant-los a tots, en Joan, la Pilar, els
Joseps i la Maria i l’Anna, la Lluïsa i l’Eulàlia, en Paco, la Manuela i tants d’altres. Recordo aquell dia quan tothom va voler explicar els jocs de la infància com la picana, les bales, el pica paret, les gomes i vam acabar cantat les cançons de rotgle i del joc de saltar a la corda...
♪La chata merengüela güi, güi, güi como es tan fina, trico, trico, tri ...
Con el guri, guri, guri que lleva la boticaria, ...
Al pasar la barca, me dijo el barquero...
Soy la reina de los mares...
El cocherito leré, me dijo anoche...
Antón, Antón, Antón pirulero...
Tiene la tarara un vestido blanco con lunares rojos...
Temgo una muñeca vestida de azul...
Que llueva, que llueva, la virgen de la cueva...♪
Després de cantar sempre arribava el gran moment dels acudits de l’Elisa. La gran Elisa que, amb tota la seva humanitat, apareix al fons de la
foto amb un gest clar d’abraçar tothom. Com ens feia riure amb les seves
històries de mosques i mosquits... Al final del dia, amb la vista ja cansada, aturo la mirada sobre la Dora i no puc deixar d’imaginar-me-la recitant aquella dedicatòria que sempre escrivia a les cartes que enviava als seus pares, quan va marxar a treballar a Barcelona:
“Adiós carta de fortuna que lejos vas caminando, si no te reciben con cariño da la vuelta y ven llorando. Adiós carta de fortuna, de más fortuna que yo, que vas a ver a mis padres cosa que no puedo hacer yo”.
Cau la nit. Els falciots es retiren a descansar al niu del meu balcó i jo us desitjo bona nit, amigues i amics, demà ens tornarem a veure, i guardo les fotografies al calaix perquè no es perdin, però el retrat de família romandrà per sempre en la meva memòria i al meu cor.