LA VOLTA AL MÓN EN UN BARRET “Els grans fem contes per als nens i les nenes” 2015
Aviparc Centre de dia
Aviparc Centre de dia, S.L. · www.aviparc.com · Tel/Fax 93 339 59 08
Este cuento ha sido escrito en colaboración por los usuarios y usuarias de Aviparc Centre de dia y el responsable del taller de creación literaria del centro
Todos los derechos reservados © Pablo Peñarroja Jolonch, 2015, por el texto © Ediciones Aviparc, 2015, por esta edición
LA VOLTA AL MÓN EN UN BARRET — Què passaria si els barrets fossin intel·ligents? —li va preguntar la mare—, mentre s’acabaven el pastís d’aniversari asseguts a la taula del menjador. — Que les persones seríem més ximples? —va dubtar el fill—, amb un tros de pastís a la mà. — N’estàs segur? —va insistir la mare. — No, però és molt probable —va afirmar el fill—, que avui feia 15 anys. — D’acord, però m’agradaria explicar-te la historia de l’Oliver. — L’Oliver? — L’Oliver va viure fa molts anys al barri gòtic de Barcelona. Era l’únic fill dels propietaris d’una botiga de barrets que també era casa seva. Va néixer quan el segle XIX estava a punt d’acabar i el primer que va veure van ser un objectes que més tard sabria que es deien barrets. A l’aparador, a les prestatgeries i al petit magatzem que ocupava part de l’habitatge n’hi havia centenars, de tots els models que es puguin imaginar. L’Oliver va créixer envoltat per tot tipus de barrets, gorres i boines. De petit, es van convertir en les seves joguines preferides. El peluix que el protegia dels malsons era una gorra de dormir de color blanc amb una borla de llana a la punta. Mai no pujava al seu cavallet de cartró sense posar-se la gorra de genet. Sempre que podia, muntava el fort i la tenda d’indis i es col·locava el plomall o el barret vaquer. Li encantava la gorra de ciclista amb la qual donava la volta a l’illa en el seu tricicle. La seva infància la va passar entre barrets mentre els seus pares treballaven totes les hores del dia per tirar endavant la botiga. Tothom al barri recordava que l’Oliver sempre va anar al col·legi amb
barret. De petit, la gorra orellera. Després, la de detectiu i ja més gran, el barret de palla amb cinta negra que va portar tota la seva vida. Van passar els anys i la seva passió pels barrets era cada vegada més gran. Un cop acabada la guerra i gràcies a la seva amistat amb el fill de l’amo de la llibreria de vell, que estava a dues passes de casa seva, va començar a comprar tots els llibres antics sobre barrets que trobava. A més, aprofitant que els seus pares tenien bona salut i encara s’encarregaven de la botiga, va viatjar per tot el món a la recerca dels barrets típics de cada lloc. Era una veritable obsessió, que gairebé els va portar a la ruïna. Va ser una sort que els seus pares decidissin jubilar-se i anar-se’n a viure amb una cosina que tenia una casa als afores, perquè amb els temps la col·lecció de l’Oliver es va ampliar de tal manera que gairebé no es podia entrar a casa. Però llavors, va haver de fer-se càrrec de la botiga i va deixar de viatjar. Això el va entristir. I cada nit, després de baixar la persiana, s’asseia enmig dels seus vells llibres, envoltat de barrets de totes les èpoques i llocs, encenia un petit llum d’oli i es posava a estudiar. En un dels llibres que havia comprat a la llibreria de vell del seu amic, havia llegit alguna cosa que el tenia impressionat: En alguns llocs s’usen barrets que compleixen els desitjos de viatjar instantàniament pel món… Des d’aquell dia, cada nit, va buscar en els llibres la manera de crear aquest barret màgic. I va llegir, va llegir i va llegir. I al matí treballava a la botiga… I a les nits, llegia, llegia, llegia. Gairebé sense descans, no dormia; estudiava la manera de crear aquest barret impossible i atenia la botiga com bonament podia. Els clients van començar a veure que es comportava d’una manera estranya. Uns dies obria la botiga amb el barret de dormir posat. O apareixia vestit de ciclista. En moltes ocasions, atenia amb el plomall d’indi o el barret de vaquer al cap. I els dissabtes acostumava a sortir vestit de genet amb la gorra de quadres negra i blanca. Tots pensaven que s’havia tornat boig i van deixar d’anar a la botiga. Però totes les nits, es veia la llum de la rebotiga encesa i a l’Oliver estudiant en
els llibres la manera de crear un barret que el permetés viatjar d’un lloc a un altre sense necessitat de moure’s de casa seva. Instantàniament! Estava tan obsessionat que no es va adonar que ja no tenia cap client i que tothom pensava que havia perdut el cap. — Els barrets l’han deixat sense cap—deien els veïns al barri. — Quina pena—comentaven—tan de goig com feia amb el seu barret de palla amb la cinta negra. L’Oliver es va tancar en ell mateix, fins que un dia va desaparèixer. El seu amic de la llibreria de vell el va buscar durant dies, però mai més no se’n va saber res. Suposen que una nit va deixar la botiga i qui sap on se’n va anar. Ja era gran i el seu cap… — I ja està?—va preguntar el fill—, que havia escoltat la historia de l’Oliver amb molta atenció mentre s’acabava el seu tros de pastís. — Això és tot—va contestar la mare. — Doncs no entenc per què me l’has explicat. — Perquè avui és el teu aniversari. — I? — Obre la capsa. El fill es va aixecar de la taula i va anar cap a la catifa de la sala on hi havia una capsa embolicada amb paper de regal i lligada amb un llaç. La va obrir i, instantàniament, va mirar la seva mare que seguia asseguda a la taula del menjador. — Així és, al fina l’Oliver ho va aconseguir.
FI