El mirall

EL MIRALL “Els grans fem contes per als nens i les nenes” 2016

Aviparc Centre de dia, S.L. · www.aviparc.com · Tel/Fax 93 339 59 08Persona de

Este cuento ha sido escrito en colaboración por los usuarios y usuarias de Aviparc Centre de dia y el responsable del taller de creación literaria del centro

Todos los derechos reservados © Pablo Peñarroja Jolonch, 2016, por el texto © Ediciones Aviparc, 2016, por esta edición

EL MIRALL

Han passat molts anys des de la seva darrera actuació.. Els aplaudiments, les flors dels admiradors, els flaixos dels periodistes, l’èxit,… ja no hi són. Tot és silenci i oblit. Ara, la Raquel té noranta-tres anys i viu amagada al mateix teatre on va triomfar fa tants anys. Com ella, l’antic teatre ja fa més de quinze anys que resta abandonat. Ningú no els visita, ningú no se’n preocupa, ningú no sap,… Una estrella de la cançó i un gran teatre convertits en les restes d’un temps passat enmig d’una ciutat moderna plena de vida.

La Raquel s’amaga de les mirades de la gent. Surt de nit, en la foscor, just per buscar una mica de menjar entre la brossa dels mercats i omplir, amb aigua de la font, les garrafes que guarda com si fossin un tresor. Viu a prop del port i, a vegades, la boira serpentejant que cobreix l’avinguda li permet passejar-se pel barri sense que la vegin.. Com un fantasma. –Visc a Manderley-, acostuma a pensar mig en broma, evocant el trist final de la mansió de Rebeca, la pel·lícula de Hitchcock.

La solitud i els records són la seva única família però en el vell i rònec camerino del teatre on viu guarda el seu gran tresor. Allò que ha donat sentit a la seva vida tots aquests anys.

Cada nit, després de sopar les sobres del mercat, seu davant el mirall del vell camerino, la seva televisió privada. El mirall si que la recorda, sap qui és i en té cura. Cada nit, la Raquel parla amb el mirall i ell permet que vegi amb tota claredat els seus records… Allà hi són tots: el seu gran debut al Teatre. Els seus pares. El seu marit. El Paral·lel de Barcelona, ple de teatres, de tramvies i de venedors ambulants. I els safareigs públics. I els nens jugant a la xarranca. I les tartanes amb les seves campanetes… Els records d’una vida en viu i en directe. Amb els seus sons i les seves olors.

Si s’acosta al mirall, pot sentir la gent demanat un taxi per anar al Teatre Còmic –Taxi al Còmic!- o al Molino a l’Apolo, o a qualsevol altre. Moltes nits recorda les seves antigues amigues del teatre, grans artistes com la Bella Dorita.

D’altres, quan el sopar no ha estat gaire bo, evoca les velles receptes de la seva mare: les “migas”, la sopa de pa amb fetge i ceba, les torrades de santa Teresa, els cigrons estofats… I el mirall les reflecteix i ella les pot olorar i quasi tocarles. I les cançons: La Violetera, Flor de te, El Relicario…., les escolta una vegada i una altra, cantades per ella mateixa en els seus anys de glòria… I sempre, abans d’estirar-se en el vell divan, dona un petó a la mare, que l’acarona i l’acompanya mentre dorm. Cada nit s’alimenta dels records. Una vida de fantasma de castell apunt d’apagar-se per sempre.

Però aquell matí un enrenou infantil la va despertar. La Raquel pensa que somia. S’acosta al mirall. No, no són els seus records els que l’han despertada: El mirall dorm. Uns nens corren per l’escenari del teatre. S’amaguen entre els seients trencats del pati de butaques. Pugen per les escales que van al primer pis. Juguen a fet i amagar. Sense donar-li temps a reaccionar un nano de deu anys entra corrents al camerino.

Hola, vius aquí?—li diu quan la veu.

Fa tan de temps que la Raquel no parla amb ningú que no sap què dir.

Què hi fas aquí?- és el primer que se li acut de dir —Hem vingut a salvar el teatre!

La plaça de davant del teatre és plena de gent. Una gran pancarta on diu “Salvem el Teatre” la creua de punta a punta. Els pares d‘en Tomàs, el nen que ha entrat al camerino de la Raquel queden sorpresos quan s’assabenten de la seva trista història: —Vostè és la gran Raquel del Paral·lel?

—Jo mateixa.

Però així són les coses, no es pot viure només de records, els records t’han d’ajudar a viure. Per celebrar la inauguració de l’antic teatre rehabilitat, es va organitzar una actuació de la gran Raquel del Paral·lel, igual que la del seu debut feia setanta anys. Les entrades es van exhaurir en poques hores. Tota la premsa hi era. Els admiradors van tornar a omplir de flors el camerino. Ningú no es volia perdre un esdeveniment com aquest. Mentre es preparava per sortir a l’escenari es va mirar al mirall i s’hi va veure quan tenia vint anys, pentinada amb dues trenes, uns ulls blaus emocionats la miraven ara que ja en tenia noranta-tres i es preparava per cantar la seva darrera cançó. En Tomàs i els seus pares, drets a primera fila, van aplaudir sens defallir quan va acabar de cantar La Violetera, els seu gran èxit de sempre. Tot el teatre dempeus la va ovacionar com en els vells temps.

Aquella nit la Raquel es va quedar a dormir al camerino, feliç. Al matí, quan van anar a buscar-la no la van trobar. Els pares d’en Tomàs van recórrer tot el nou teatre buscant-la, cridant-la. Van buscar pels voltants. La Raquel no hi era.

Tornaren al camerino a la recerca d’alguna nota. Però no van veure res.. La Raquel havia tornat a desaparèixer com un fantasma. Una altre cop. Però en tancar la porta una imatge al mirall els va cridar l’atenció i quan es van girar els va semblar veure una jove d’ulls blaus i el cabell pentinat amb dues trenes al costat d’una Raquel somrient que els deia adéu amb la mà.

Fi