EL REFUGI “Els grans fem contes per als nens i les nenes” 2020
Aviparc Centre de dia
Aviparc Centre de dia, S.L. · www.aviparc.com · Tel/Fax 93 339 59 08
Aquest conte ha estat escrit en col·laboració entre els usuaris i usuàries d’Aviparc Centre de dia i el responsable del taller de creació literària del centre
Tots els drets reservats © Pablo Peñarroja Jolonch, 2020, pel text © Ediciones Aviparc, 2020, per aquesta edició
EL REFUGI Havia estat plovent tot el dia i el grup d'excursionistes estava cansat. En veure el refugi van córrer a resguardar-se. — Uf! Va dir una de les nenes, quan deixava la seva motxilla a terra. Mentre els altres les anaven amuntegant al costat de la paret, els tres monitors del grup van començar a posar les espelmes i a preparar el foc per a passar la nit. A poc a poc, la cridòria nerviosa dels nou nens i nenes, jugant amb les llanternes, apilant motxilles, traient-se les capelines encara xopes i posant-se roba seca, es va anar transformant en un silenci acollidor. Ara només s'escoltava l'udol del vent i la pluja embolcallant la petita cabana en penombra. —Ja està, van anunciar els monitors. I quan van encendre el foc i les espelmes el refugi es va il·luminar. — Que bé! Va sospirar tot el grup, mentre s'anaven asseient en cercle davant del foc, per a entrar en calor i menjar-se els entrepans. I va ser aleshores, mentre sopaven els entrepans remullats, quan una de les nenes va veure un quadern amagat en un racó. Era una llibreta no gaire gran, de tapa dura, de tons tardorencs i sense cap inscripció. La Jacinta es va aixecar i el va agafar. El que cap d’ells no sabia és que amb aquell quadern oblidat acabaven d'entrar al paradís de la memòria. El van obrir i es van trobar que al quadern hi havia escrites, amb tota mena de detalls, dotze receptes de cuina. — Que curiós! va exclamar la Jacinta mentre fullejava el quadern. Una recepta per a cadascú de nosaltres. Aquesta
coincidència
els
va
cridar
l'atenció
i
van
decidir
llegir-les.
Asseguts enfront del foc, van anar llegint una a una les dotze receptes de cuina escrites al quadern: arròs amb llet, brou de bola (recepta equatoriana), pop a la gallega, paella, olla
gitana, fideus a la cassola, caragols a la llauna, patates al cavall, arròs a la milanesa, empanades de carn (recepta argentina), macarrons i farinetes. Mentre les llegien els va començar a agafar molta gana. Els plats estaven molt ben explicats. Els ingredients, les quantitats i els temps d’elaboració estaven perfectament detallats. Només amb llegir-les podien percebre l'aroma i el gust de cada plat. — Ara mateix me les menjaria totes, va comentar l’Ino, quan va acabar de llegir l'última recepta, — Tinc una gana de mort. L’Abel, en Narcís i la Laia, els tres monitors, es van mirar amb cara de preocupació. Les provisions s'havien fet malbé amb la tempesta i no tenien res més per donar a la canalla. — Sí, quina gana! Van exclamar alhora tots els infants. Va ser aleshores quan els monitors van improvisar una representació per a distreure el grup i aprofitar per tornar a deixar el quadern en el racó on l'havien trobat. — I ara a dormir, que demà ens espera un llarg camí. Quan l'últim nen ja era dins del seu sac de dormir, van apagar les espelmes i el foc, i el refugi va quedar completament a les fosques. I el que us explicaré ara tal vegada sigui cosa de la meva imaginació, però en el silenci i la foscor del refugi va aparèixer una llum, un halo resplendent al voltant del vell quadern oblidat en aquell racó, com si tingués una aura sobrenatural, una radiació mística que va fer que tots somiessim. I en aquell somni vam veure un nen compartint garrofes amb un cavall anomenat Nano, que li gratava la panxa amb la seva esquena. I també a un jove pescant pops a l'espigó amb un parany casolà que ell mateix havia fet. A famílies senceres caminat uns quants quilòmetres carregats amb els ingredients per preparar una paella a Les Planes, i en arribar al lloc de sempre, desenterrar els utensilis que havien deixat la setmana anterior. Unes altres anant a berenar a la Font dels Ocellets. També vam veure i escoltar un tren, El tren de Calaf, carregat d'oli d'estraperlo, que per culpa del moviment del tren queia del seu amagatall com una pluja del cel sobre els atònits passatgers. I targetes de
racionament. També vam veure la Maria fent cua a la caserna militar, esperant les restes del ranxo, per portar una mica de menjar a casa, en aquells temps de guerra i de misèria. I a la gent dels pobles preparant bosses de menjar per a enviar-les a les ciutats on es passava fam. I a la petita Antonia sobre la pedra que li feia d’escaleta, per poder enfilar-se al ruc i anar a treballar al camp. Somnis. Quan ens vam despertar, tots vàrem comentar que havíem somiat amb els nostres familars, amb aquells que no havíem conegut, i que havíem tingut la sensació d'estar amb ells realment. I encara sorpresos per haver tingut uns somnis tan similars, ens vam quedar totalment astorats quan vam veure que sobre la taula del refugi hi havia els dotze plats de les receptes que havien llegit la nit anterior al quadern, que, per cert, ara havia desaparegut. Quina olor, quin aspecte més deliciós, quin inexplicable misteri… Teníem tanta gana que no ens vam parar a pensar en res més que no fos gaudir del millor menjar que havíem provat mai. I un cop acabat el tiberi, vam marxar després de tancar ben tancada la porta del refugi. Encara perplexos ens vam endinsar cap a la muntanya per un corriol cobert per un mantell de fulles de tardor. Una ràfega de vent va arrossegar una enorme quantitat de fulles fins a la porta del refugi i es va colar per les seves escletxes fins a trobar el vell quadern oblidat, que tornava a estar en el mateix racó, amb les cobertes obertes, deixant que les seves fulles es desprenguessin de la tinta, fins quedar-se en blanc, esperant altres nens i nenes.
Fi