324 BUTAQUES “Els grans fem contes per als nens i les nenes” 2019
Aviparc Centre de dia
Aviparc Centre de dia, S.L. · www.aviparc.com · Tel/Fax 93 339 59 08
Aquest conte ha estat escrit en col·laboració entre els usuaris i usuàries d’Aviparc Centre de dia i el responsable del taller de creació literària del centre
Tots els drets reservats © Pablo Peñarroja Jolonch, 2019, pel text © Ediciones Aviparc, 2019, per aquesta edició
324 BUTAQUES
En un temps no gaire llunyà, Barcelona va tenir més de 130 cinemes de barri. Locals on s'oferien programes dobles en sessions de reestrena. Una segona llar per a molts, on acudien els caps de setmana sense consultar cartelleres ni horaris. Abans de l'arribada de la televisió, aquestes sales es van convertir en una extensió del menjador de casa. Famílies senceres berenaven i sopaven en les seves butaques de fusta cruixent i seient basculant. Els cinemes de barri, es van convertir en un espai de compenetració i entusiasme entre veïns, creant un fort vincle entre llar i cinema. Actualment, tots han desaparegut,… o no. El primer cinema de Barcelona va obrir les seves portes el 1908, però no va ser fins als anys 20 que la ciutat i els seus barris es van omplir de cinemes que, gràcies a les seves pel·lícules, van ser el bressol dels somnis de diverses generacions. També Les Corts, va tenir les seves sales on la gent somiava amb els ulls oberts. El Vallespir i
l’Alborada van omplir de cinema la vida de moltes persones. Encara
captivades pel poder de les imatges en moviment. Però va arribar la guerra i tot va canviar. Alguns locals van poder reobrir les seves portes una vegada acabada. Però molts van sofrir seriosos desperfectes durant el conflicte. Un d'ells, el Galileo, mentre esperava el permís de les autoritats per reparar els danys i tornar a convertir-se en el cinema que havia estat, va obrir les seves portes com a menjador infantil. I aquí comença la nostra història. Després de molts anys esperant la llicència per reconstruir el vell cinema, ara reconvertit en menjador, Josep Mª, propietari del local, estava trist. Les nenes i els nens que anaven a menjar cada dia, el veien passejar entre les taules amb la mirada perduda, capficat en els seus pensaments. Quan van saber què li passava, van decidir ajudar-lo. Una de les
nenes, la petita Mercè, li va fer la següent proposta: convertir per un dia el menjador en el cinema que va ser i organitzar una sessió secreta. Va acceptar emocionat. Es moria de ganes de tornar a veure el seu cinema, encara que només fos per una nit. I tots es van posar a treballar. Es reunien a les tardes, d'amagat. No volien alertar a les autoritats. Aprofitant el material del vell cinema, guardat en el magatzem del local, un grup es va encarregar d'arreglar les butaques i preparar la sala. Un altre, de la cabina de projecció, on encara resistia el vell projector i l'equip de so. També van condicionar la taquilla i el petit lloc de cacauets i crispetes de l'entrada. En Josep Mª, va parlar amb l'amo del cinema Bohemio i els va explicar què estaven fent. Necessitaven el més important: el programa. Com en tantes altres ocasions, compartirien les bobines de les pel·lícules, que un ciclista aniria passant d'un cinema a l’altre. Una cop decidida la programació, van preparar els cartells i els programes de mà. Finalment, es van repartir els càrrecs: acomodadores, taquillers, venedors de cacauets, projeccionista, director de sala, encarregats dels lavabos, personal de neteja, etc. La nit anterior i durant tota la jornada del dissabte abans de la “inauguració”, van treballar sense descans per deixar el local el més semblat al cinema que va ser temps enrere. Van netejar a fons amb zotal, van pintar, arreglar, reconstruir i recosir fins que va arribar el moment d'instal·lar de nou la pantalla i col·locar, repartides entre la platea i l'amfiteatre, les 324 butaques recuperades del magatzem i que ara presentaven un aspecte sensacional. Quan tot va estar preparat, es va fer el silenci. En Josep Mª, envoltat del grup de nens i nenes que havien aconseguit el miracle, no va poder contenir l'emoció en veure una altra vegada el seu local transformat en el cinema de barri que tantes alegries li havia donat. — Gràcies! Necessitava tornar a veure’l així.
Durant la setmana, les nenes i nens del menjador, s'havien encarregat de repartir el programa de mà entre els veïns del barri perquè assistissin a la sessió secreta en el Galileo. I el dissabte a la tarda, sense cridar l'atenció, el local es va anar omplint de gent que tornava al seu cinema després de tants anys. Després de passar per taquilla i comprar cacauets, els veïns van entrar al pati de butaques acompanyats pels joves acomodadors i quan tots van estar asseguts, la petita directora de sala va presentar les pel·lícules de la sessió que, a causa de l'especial de l'ocasió, serien quatre i no dues: El Noi de Charlot, El signo del Zorro, Betti Boop i Tres lanceros bengalíes. El públic, que omplia les 324 butaques del local, va aplaudir i va arribar el moment que en Josep Mª, havia estat esperant molt temps. Des de la cabina de projecció, va apagar les llums i va arrencar el projector. Va tenir una emoció que mai abans no havia sentit, semblant, va pensar, a la que van haver de sentir els espectadors del Salon Indien du Grand Cafè a París, en veure la primera pel·lícula dels germans Lumière. En la foscor de la sala, els espectadors van tornar a somiar desperts i, a poc a poc, la vida de cinema de barri va tornar al Galileo: algunes senyores van treure el punt de mitja, unes altres van començar a pelar faves, un grup de nenes s'aixecava els enagos per no arrugar-los, els pares compartien cacauets amb els seus fills, des del galliner s'aplaudia d'allò més. Entre pel·lícula i pel·lícula, que el ciclista acostava des del Bohemio, la gent prenia els seus entrepans i en les últimes files, alguna parella es besava emparada per la foscor màgica de la sala. Ningú va avisar a la policia. Tothom va guardar el secret i en finalitzar la sessió, ben entrada la nit, els veïns van tornar a les seves cases, feliços per haver tornat al seu cinema.
Va ser tot un èxit. Una nit per conservar i continuar el cinema. La petita Mercè i les seves companyes es van acomiadar del Sr. Josep Mª. L'endemà tornarien per recollir-ho tot i transformar de nou el Galileo en un menjador infantil. — Bona nit! Els va desitjar des de l'interior de la sala, abans d'apagar les llums. Llavors, una boira gelada va embolicar l'edifici i es va expandir pels carrers, ocultant,
fins a fer-los
desaparèixer, tots els cinemes de barri de la ciutat: El Colón, el Manelic, el Vallespir, l’Alcolea, l’Albéniz, el Gayarre, l'Arenas, el Bohemio, l’Alborada i més enllà, el Roxy, el Gloria, el Máximo, el Monumental, el Diana i molts més. Ara només queda esperar que quan la boira desaparegui, tornin a estar entre nosaltres, encara que només sigui una vegada cada cent anys, per viure una sessió clandestina i màgica com aquella del Galileo, en la qual el senyor Josep Mª i aquells nens i nenes del menjador, van demostrar el seu amor pel cinema.
Fi