El guardià del temps

EL GUARDIÀ DEL TEMPS “Els grans fem contes per als nens i les nenes” 2022

Aviparc Centre de dia

Aviparc Centre de dia, S.L. · www.aviparc.com · Tel/Fax 93 339 59 08

Aquest conte ha estat escrit en col·laboració entre els usuaris i usuàries d’Aviparc Centre de dia i el responsable del taller de creació literària del centre

Tots els drets reservats © Pablo Peñarroja Jolonch, 2022, pel text © Ediciones Aviparc, 2022, per aquesta edició

EL GUARDIÀ DEL TEMPS Al llarg dels 2.000 anys d'història de Barcelona, els mercats, ja fossin a l'aire lliure o en edificis construïts expressament per acollir l'activitat comercial, han ajudat a confegir el caràcter de la ciutat i han participat en tots els aspectes de la seva evolució.

Va ser després de sortir de l'escola. Era el darrer dia de classe abans de les festes de Nadal. En Carles no tenia cap pressa per arribar a casa i va decidir fer una passejada pel barri, per fer temps i veure com s'encenien els llums dels carrers. Entre la gent que començava a omplir les voreres, es va fixar en una nena que caminava sola. De lluny, li va semblar veure que li queia un objecte sense que ella se n'adonés. Va córrer fins al lloc i, a terra, va trobar uns guants de pell negres. Va aixecar els ulls per buscar la nena, però no la va veure. Va pensar que els hi havia de tornar i va començar a recórrer els carrerons del barri, però entre la gentada es feia difícil avançar amb rapidesa. Aleshores, els llums de Nadal s’encengueren il·luminant-ho tot. La gent va mirar cap al cel i, com per art de màgia, tot va quedar paralitzat davant l'espectacle. Semblava que el temps s’hagués aturat. En Carles els va poder esquivar i avançar més de pressa, però la nena sense guants semblava haver desaparegut.

De mica en mica, els carrers es van anar buidant de gent i omplint-se de fred i silenci. Sota els llums, va seguir buscant la nena fins que en girar una cantonada, li va semblar veure-la entrant en un gran edifici antic, al final del carrer. Quan va arribar-hi, la porta principal estava ajustada. A dins, tot era foscor. No semblava que hi hagués ningú. Va preguntar en veu alta, però ningú no va respondre. La veritat és que tenia una mica de por, però no volia

tornar a casa sense tornar-li els guants a aquella nena desconeguda. L'havia vist entrar, segurament estava perduda i s’havia refugiat en aquell edifici. Va tornar a preguntar en veu alta. No hi va haver resposta. Estava cansat de tant caminar i tenia una mica de fred. S’assegué en un racó. Al cap d'una estona, va pensar que potser no era ella, la nena que havia vist entrar a l'edifici i se'n va anar cap a la porta per marxar, però estava tancada. Ara sí que s’espantà i va decidir tornar al racó d'abans i esperar.

Gairebé no gosava ni fer una ullada, l'espai semblava enorme tot i que no podia distingir res amb claredat. El silenci i la foscor es tornaren més inquietants fins que, de sobte, els tres llums d'un vell fanal, amb un rellotge d'època que marcava dos quarts de sis a la part superior, es van encendre i com si es tractés dels llums de Nadal, el lloc es va anar il·luminant mostrant, una darrere l'altra, el que semblaven les parades d'un mercat. I d'una d’aquestes parades, la més brillant, en va sortir dirigint-se cap a ell, la nena a qui estava buscant. En Carles es va aixecar i la va saludar.

— Hola! Volia tornar-te això—I li va ensenyar els guants de pell negres—. T’han caigut al carrer. Em va semblar veure't entrar aquí…

—Moltes gràcies!—va contestar la Maria, que així es deia la nena—.

I mentre es posava els guants, el va convidar a conèixer el lloc que, ja totalment il·luminat, mostrava un mercat en tota la seva esplendor: El Mercat de Galvany.

El nen de seguida s’adonà que aquell mercat era d’un altre temps. Quan li anava a preguntar on eren, la Maria va agafar de terra una cistella on hi havia tres conills.

—Acompanya'm—el convidà—. He de portar aquests conills a la parada on treballo.

I dirigint-se cap a la polleria pels passadissos del Mercat, la nena li va explicar que cada matí, molt d'hora, passava per la Boqueria a recollir una cistella amb conills, pujava al tramvia, on treballava de cobrador un amic del seu pare que els hi guardava durant el trajecte, i els portava fins a aquesta parada on treballava com aprenenta.

—Jo visc al Raval—va continuar, i la meva mare volia que aprengués l'ofici en una polleria del Mercat de la Boqueria, però ha estat aquí, on la filla de la mestressa té una parada, que necessitaven personal.

Passejant entre les parades li va explicar que Barcelona és una de les poques ciutats del món que pot presumir d'una xarxa de mercats distribuïts de manera que tots els barris de la ciutat en tenen un i que els edificis on estan són un reflex de la història de la ciutat i dels seus ciutadans. I que el Mercat de Galvany estava catalogat com a monument artístic.

—És un dels mercats municipals més bonics—va afirmar amb orgull.

Ja hi havia un mercat a l'aire lliure de camperols i peixaters als terrenys que el comte de Galvany va cedir perquè es construís un mercat cobert. Tot i que la seva construcció es va iniciar el 1868, no va ser fins al 1927 que es va fer la

inauguració definitiva. La nau del mercat, d'obra vista, està disposada en forma de creu grega amb una gran cúpula central octogonal, que s'aguanta sobre quatre grans arcs i cadascun dels vuit costats està decorat amb vitralls modernistes. La coberta consisteix en una estructura metàl·lica i una capa de làmines de fusta. A l'interior del mercat, vint-i-vuit columnes de ferro ajuden a sostenir la coberta. L'edifici té quatre majestuoses façanes al final de cadascun dels extrems de la nau, cadascuna decorada amb nou arcs interiors. A la part superior de cada arc hi ha un petit vitrall modernista de colors i uns mosaics que formen l'antic escut de la ciutat. A les façanes laterals, a la cúpula, hi ha més vitralls modernistes que sens dubte són l’element estrella. A l'interior, al mig del mercat i entre dues parades, s'aixeca un fanal modernista amb un rellotge d'època a la part superior.

—Sí, el fanal amb el rellotge, ha estat el primer que he vist—va interrompre en Carles, que escoltava amb atenció les explicacions de la Maria.

I s’estranyà que el rellotge seguís marcant dos quarts de sis.

— L’anomenem el guardià del temps…

Quan a dos quarts de sis la ciutat encara dorm, al mercat se sent un brunzit indefinit, suma de diferents sons: fustes que s'encaixen, galledes que s'omplen d'aigua, metalls, remor de veus... El mercat es prepara per obrir.

Quan van passar per la carnisseria, la Maria va saludar un noi de la seva edat que per les mirades semblava, més que un company de feina, un pretendent.

Just al costat, la família Masclans col·locava el bacallà. Fruiteres, peixateres i xarcuteres preparaven a consciència les seves parades per rebre la clientela.

En Carles estava admirat. Allò era un mercat, sí, però no del seu temps.

I el rellotge d'època va passar, com per art de màgia, de marcar dos quarts de sis del matí a la una del migdia. De cop i volta, els passadissos es van començar a omplir de mestresses amb cistells d’anar a la plaça..

— L'hora dels cabassos! va exclamar la nena—seu aquí. Jo he d'anar a treballar…

Després de la una del migdia és el moment quan cistells enormes es passegen, en mans de les seves mestresses, a la recerca de productes gairebé de rebuig o molt barats, aquells que no es poden guardar per a l’endemà i que no s’han venut.

Quan la darrera mestressa amb cistell va sortir del mercat, el rellotge es va aturar i els llums es van tornar a apagar, deixant el mercat novament suspès en el temps. Aleshores, les parets van començar a omplir-se d'imatges antigues.

En Carles, assegut en una cadira de fusta, va quedar fascinat veient les enormes carrosses que recorrien els carrers de la ciutat a les cavalcades dels mercats de Barcelona. Les parades engalanades per Nadal. L'elecció de les reines i les pubilles dels mercats. Les partides simultànies d'escacs del dia de Sant Josep. Imatges antigues, però plenes de vida. Tot un viatge fotogràfic per la història dels mercats de Barcelona i la seva gent. El temps va semblar aturar-se un altre cop. Atrapat entre el passat i el futur. I quan la projecció va

acabar i el mercat tornà a quedar immers en la foscor i el silenci, el nen, bressolat per les imatges d'uns mercats de somni, es va adormir.

Quan es va despertar, el guardià del temps encara hi era. Tot semblava igual, però no ho era. La llum del sol es filtrava, tamisada i acolorida, a través de les vidrieres. Com en un calidoscopi, llums i formes van anar encaixant. El mercat començava a omplir-se de les clientes habituals. Les parades estaven preparades per rebre-les. En Carles va córrer cap a la polleria. En arribar-hi no va trobar la nena que l'havia acompanyat en el seu viatge nocturn. Ara, de dia, a la parada hi treballava una dona. Sobre el taulell descansaven uns bonics guants de pell negres. Quan li va preguntar el seu nom, ella va contestar que es deia Maria.

Fi