Dies de ràdio

DIES DE RÀDIO “Els grans fem contes per als nens i les nenes” 2021

Aviparc Centre de dia

Aviparc Centre de dia, S.L. · www.aviparc.com · Tel/Fax 93 339 59 08

Aquest conte ha estat escrit en col·laboració entre els usuaris i usuàries d’Aviparc Centre de dia i el responsable del taller de creació literària del centre

Tots els drets reservats © Pablo Peñarroja Jolonch, 2021, pel text © Ediciones Aviparc, 2021, per aquesta edició

DIES DE RÀDIO

Ningú es podia imaginar que el dia acabaria amb la Teresa disfressada d'esquimal i pujada en un trineu camí d'una emissora de ràdio. L'any arribava a la seva fi i la comunitat s'havia reunit per a celebrar el Nadal. Havent dinat, van passar al saló principal i es van asseure entorn de la ràdio, disposats a jugar a la Recerca del Record Passat.

Fins a la dècada de 1960, la principal font d'informació, opinió i entreteniment per a la majoria era la ràdio. Gairebé totes les famílies tenien una. Ocupava un lloc preeminent en el saló o la cuina, i la família havia d'escoltar-la reunida al seu voltant.

La Maria, havia preparat el saló tal com el tenien quan eren joves i la ràdio era el moble principal. Col·locada en la prestatgeria, sobre un tapet especialment teixit per l’Elodia, la ràdio ocupava el centre de la sala. Al seu voltant, vint còmodes butaques situades en cercle s'aprestaven a acollir a les jugadores.

El joc constava de dues categories. Una dedicada als presentadors i una altra als programes.

En les dues, el joc consistia a escoltar una veu o una sintonia i tractar d'endevinar qui era la persona que presentava o el nom del programa. Tot estava preparat. Jugaven cada any, el dia de Nadal, des que havien decidit viure junts en aquesta casa ara que s'havien fet grans.

El menjar havia estat esplèndid, un veritable festí. Tots estaven alegres i amb ganes de jugar i recordar. La RRP estava a punt de començar. En Ferran es va situar al costat de la ràdio per a exercir de mestre de cerimònia.

— A la d'una, a la de dues i a la de tres!, va anunciar.

Llavors va connectar el reproductor d'àudio que havien preparat per al joc i va sonar la primera sintonia i la imaginació va iniciar el seu viatge al passat.

— Discos dedicats!, va exclamar l’Elisa.

I la història del seu oncle de Nalda, el primer que va tenir ràdio al poble, que va tenir onze fills i vint-i-quatre néts va omplir la sala: ja gran, cada aniversari, la seva família li dedicava una jota de La Rioja de Pepe Blanco i Carmen Morell en la ràdio. Quin record, tots reunits esperant que el locutor anunciés el seu nom i el felicités en les ones!

— I a Pozuelo, els hi dedicàvem al meu pare, es va animar a explicar la Manuela.

El joc començava bé; els records havien arribat amb facilitat i amb ells unes ganes enormes d'explicar-los i reviure el passat com si fos el present.

— Elena Francis, es va avançar la Piedad, en escoltar la sintonia del famós consultori.

— Cavalcada cap de setmana!, va encertar en Vicente.

— Deglané, Bobby Deglané!, van coincidir la Lluïsa i l’Antonia, en reconèixer les primeres notes de Cavalcada cap de setmana.

I així es van anar succeint les sintonies de programes com a Taxi Key, Ama Rosa, Un milió per al millor, Matilde, perico i periquín, Vostès són formidables i les veus de Laura Valenzuela, Alberto Oliveras, Isidre Sola, Encarna Sánchez, Joaquín Prats i tantes altres, en un espiral de música i memòria que van despertar el record de tantes històries passades com la de la Manuela i el mirall. Al seu poble, va explicar, col·locaven un mirall darrere de la porta per a saludar-se en arribar. O la de l’Elisa, que en escoltar la Violetera, va recordar al seu oncle Basc, el de la chapela, el que sempre s'aixecava per a aplaudir a la Sara Montiel al cinema del poble. I la d’en Fernando, en aquella nit a la Molina, fent el servei militar, en què la neu li va deixar aïllat a la part alta d'un pujol intentant arreglar una escala i quan el fred estava a punt d’acabar amb ell, una patrulla va arribar i el va salvar. Ja ningú es recordava del joc en si. La Recerca del Record Passat, s'havia convertit, com cada any, en un anar i venir d'històries inoblidables evocades per aquells dies de ràdio i que ara es vivien com la primera vegada. Històries escrites per la vida mateixa.

La tarda avançava entre records quan el senyor Ferran, el mestre de cerimònies, va prendre la paraula: —Estimats oients, va saludar, imitant el to dels locutors de ràdio, dediquem aquest tema a la senyora Teresa que avui compleix noranta anys.

Tots a la sala van començar a cantar l’aniversari feliç i llavors a la Teresa li va venir a la memòria el dia que va guanyar tres mil pessetes en arribar la primera als estudis de ràdio Barcelona al carrer Casp, vestida d'esquimal i en trineu. Es va aixecar de la seva butaca i va dir: — Haig d'anar a la ràdio!

Tots es van mirar i van comprendre la situació. No podien negar-li aquest regal. El seu regal de Nadal. El seu regal d'aniversari. I es van aprestar a preparar-ho tot per a complaure-la.

I en apagar la ràdio, va començar a nevar.

Fi