El sac de farina

EL SAC DE FARINA “Els grans fem contes per als nens i les nenes” 2017

Aviparc Centre de dia

Aviparc Centre de dia, S.L. · www.aviparc.com · Tel/Fax 93 339 59 08

Aquest conte ha estat escrit en col·laboració entre els usuaris i usuàries d’Aviparc Centre de dia i el responsable del taller de creació literària del centre

Tots els drets reservats © Pablo Peñarroja Jolonch, 2017, pel text © Ediciones Aviparc, 2017, per aquesta edició

EL SAC DE FARINA Aquesta història va passar fa molt de temps, tot i així, quan ara la recordo em costa creure què va passar. Generació rere generació, la família de l'Antònia era l'encarregada de fer el pa per als veïns del petit poble de catorze cases, amagat entre les muntanyes, on sempre havia viscut. Al seu forn artesanal feien el pa amb la farina molta a la pedra i la massa mare conservada des de molt antic. Quan van morir els seus pares, l'Antònia va heretar la tradició familiar i el seu amor pel pa, a qui dedicaria la vida. Però els temps canvien i quan va arribar el pa industrial, més ràpid i econòmic, els veïns van deixar d'anar al forn de l'Antònia fins que va arribar el dia en què no va tenir més remei que tancar. Fou el dia més trist de la seva vida. Quan era petita i el pa la va salvar de passar gana es va prometre que mai no deixaria de fer-ne. I ara havia de tancar el forn que durant tants anys havia estat de la seva família. Se sentia avergonyida i va decidir anarse'n del poble sense dir res a ningú. Una nit va recollir tot el que podia aprofitar-se de l'obrador i ho va posar al carro que tenia al pati del darrere de la casa. Mentre carrega els sacs de farina, la pastera, el sedàs, les pales, les safates i els cistells, pensava en la Isabel i en Lluís, dos nens del poble que cada tarda anaven a berenar amb ella i a qui ensenyava els secrets del pa. Aleshores el seu dolor es va fer més gran, però la decisió d'anar-s'en sense acomiadar-se era ferma. Quan encara era negra nit va començar a fer camí, es va dirigir cap al bosc fins que va arribar a una caseta de fusta que el seu pare havia construït quan ella era petita. Allà es va instal·lar, allunyada de tot i de tothom.

Els primers que s'adonaren que l'Antònia se n'havia anat foren en Lluís i la Isabel.

- On serà?- va preguntar en Lluís - Al forn no hi ha res !– va exclamar la Isabel.

Al poble ningú no coneixia la caseta de fusta, i no podien imaginar-se on se n'havia anat l'Antònia. Al principi van preocupar-se, però de mica en mica la van anar oblidant. Ara bé, els que mai van deixar de pensar-hi van ser els dos nens. I l'Antònia tampoc va deixar de pensar en els seus dos petits amics. Tenia tantes ganes de veure'ls que va decidir acostar-se al poble a la nit i deixar molletes de pa pel camí com un senyal, amb l'esperança que un dia els nens les veiessin. I tal vegada, va ser així. Una tarda,

setmanes després de la desaparició de la fornera, la Isabel i en Lluís van decidir que ja no podien esperar més i s'endinsaren al bosc sense que ningú se n'adonés.

- Què és això? - va dir la Isabel - Són molles de pa! – va dir en Lluís De seguida van reconèixer el pa de l'Antònia. Malgrat ser petits, el coneixien prou bé.

Seguint les molletes van trobar la caseta de fusta. Quan es van retrobar, es van abraçar emocionats. L'Antònia els va explicar què havia passat. Els nens van decidir ajudar-la a refer el forn a la caseta de fusta per tal que pogués tornar a fer pa. Quan va veure'ls tan decidits es va posar molt contenta i els prometé ensenyar-los l'ofici: - Sereu els millors forners del món!

I així fou: als matins els dos amics feien la seva vida al poble i a la tarda, d'amagat, s'endinsaven al bosc per ajudar a la fornera a convertir la seva caseta de fusta en un veritable obrador de pa. El més difícil fou construir el forn de fang. Però un cop fet i amb la llenya a punt, l'Antònia els mostrà el seu secret més preuat: el petit pot on guardava la massa mare que havia rebut de la seva mare, igual que la seva mare l'havia rebuda de la seva. Així que el pa que mengem és una part en miniatura dels últims segles, els confessà. La Isabel i en Lluís, amb només onze anys, van aprendre a fer pa, deixant-se guiar pels cinc sentits, tal com els va dir l'Antònia. El pa té a veure amb tots i cadascun d'ells i per fer-lo cal saber sentir-lo, tocar-lo, olorar-lo i assaborir-lo. Des d'aleshores van tornar a berenar junts cada tarda i als capvespres els nens tornaven a casa.

Així va passar el temps, fins que una tarda d'hivern núvols i més núvols es van anar acumulant sobre el poble. Una gran pedregada va descarregar sobre la zona durant dies i un matí es va sentir un gran terrabastall. Una allau terrible va deixar el poble totalment incomunicat. Els núvols seguien atrapats entre les muntanyes i el poble va quedar totalment a les fosques. Tots els camins estaven tallats i al cap de pocs dies van començar a escassejar aliments i al cap de poc els veïns van començar a passar gana.

Quan la situació esdevingué desesperada, la Isabel i en Lluís van tenir una idea: Arriscant la seva vida van anar a buscar l'Antònia per demanar-li ajuda.

No us amoïneu, els va dir, durant el dia farem pa i de nit el repartirem per les cases

sense que ningú no ens vegi. I així ho van fer, utilitzant la farina que els quedava i confiant que la tempesta marxaria al cap de pocs dies. Però no va ser així i la situació es va allargar durant setmanes. Un matí s'adonaren que el darrer sac de farina estava quasi buit. Van mirar-se preocupats. Però van seguir fent pa mentre va durar el temporal. I, sorprenentment, del darrer sac va continuar sortint la farina necessària per fer el pa que els va salvar la vida a tots. Durant els mesos que va durar l'aïllament, cada cop que posaven la mà al sac, en podien treure prou per fer una nova fornada que a la nit deixaven a les cases, fins que els núvols van desaparèixer. Un cop oberts els camins, l'Antònia va tornar al poble i va tornar a obrir la fleca. La Isabel i en Lluís es van posar a treballar amb ella i amb el temps es van convertir en els forners del poble, però mai no van tornar a parlar d'aquell sac de farina que havia d'haver-se buidat molt abans de poder fer tants pans.... Que com sé que això va passar, doncs, perquè el petit Lluís sóc jo.

FI