Anit vaig parlar amb la lluna

Page 1

ANIT VAIG PARLAR AMB LA LLUNA

Aviparc Centre de dia

Aviparc Centre de dia, S.L. · www.aviparc.com · Tel/Fax 93 339 59 08


Este cuento ha sido escrito en colaboración por usuarios de Aviparc y el responsable del taller de creación literaria del centro:

Teresa Solsona Morte, María Oliva Margall, María Hernández Iglesias, Francisco Alonso Cavero, Emilia Griñena Soler, Roser Guerra Benavente, Mateu Seguí Reynés, Enric Guillamot Almirall, Marta Samper García, Soledad Gaviria Montoy, Matías Alcoceba Crespo, Lina Rodríguez Vizcaíno, Conxita García Muñoz, Carmen García Leániz, María Leg Leg y Pablo Peñarroja Jolonch (animador). Las ilustraciones han sido realizadas por:

Mateu Seguí Reynes

Todos los derechos reservados © Pablo Peñarroja Jolonch, 2008, por el texto © Mateu Seguí Reynes, 2008, por las ilustraciones © Ediciones Aviparc, 2008, por esta edición

Aviparc Centre de dia ________________________________________________

2


Anit vaig parlar amb la lluna Als onze anys varem parlar amb la lluna, i ella ens va dir molts secrets. Ara, com si fos la «crònica» de la nostre infància, us explicarem els que, tants anys després, encara recordem: I.- El Diccionario. A los once años, empecé a trabajar como aprendiz de modista. En casa hacía falta dinero. Así que dejé la escuela para poder aprender un oficio. No me gustó la idea, porque a mí lo que me gustaba era, y sigue siendo, la lectura. ¿Cómo hacer, pues, alejada de la escuela para seguir aprendiendo? Y tuve una idea: con la mitad de las propinas que recibía como aprendiz, un día, me compré un diccionario. Nadie lo supo, y cada noche escondida en mi cama, a la tenue luz de una capuchina de aceite, leí y leí ese diccionario que todavía hoy me hace tan feliz. II.- Y se hizo la luz. Era la mayor de seis hermanos y mi madre estaba a punto de dar a luz al séptimo. Era la mayor, sí, pero todavía era una niña de once años que no sabía, porque nadie me lo había explicado, de dónde venimos. Volando, decían unos. De París, aseguraban otros. Lo cierto es que aquella noche mi madre me llamó y muy seria me dijo: María, haz lo que yo te diga y todo irá bien. Resulta que la comadrona no había llegado y mi padre se desmayó antes de empezar. Así que, obedeciendo a mi madre en todo lo que me indicaba, me limpié las manos, calenté agua, reuní todas las gasas que pude y, asombrada, ayudé a nacer a mi hermano con mis propias manos, con cuidado, sin apretar, cogiéndolo suavemente por la cabeza, como me decía mi madre. Esa noche aprendí muchas cosas, tantas que me costó algún tiempo volver a dormir a pierna suelta. III.- Manuela. Recuerdo a mi abuela tal como era: una montaña. Pesaba más de 120 Kilos. Era alta como un gigante. Fuerte como un demonio. En Torres de Albarracín, mi pueblo, Manuela, mi abuela, era una institución. Todos la conocieron como la comadrona, la que ayudó a nacer a todos los críos de mi generación. Yo la veo de otra manera; cuando se enfadaba con mi abuelo, que era bajito y delgadito como una pluma, y se lo colocaba bajo el brazo y sacándose la zapatilla le zurraba en el culo todo lo que podía.

Aviparc Centre de dia ________________________________________________

3


IV.- El Tío Cobos. El patio del colegio de Villahermosa del río, no era otro que la plaza del Ayuntamiento. Allí salíamos a jugar a la hora del recreo. Aquél día, éramos nueve niñas las que jugábamos en la plaza, todas de once años y todas con bata y a todas nos entraron ganas de hacer pipí al mismo tiempo. Corriendo de regreso a la escuela, nos metimos en un callejón y al fondo vimos una puerta abierta. Era la casa del Tío Cobos. Él no estaba, había salido a pasear. Entramos a toda prisa (ya no podíamos aguantar más) y como sólo había un váter se nos ocurrió una brillante idea. De la alacena, fuimos sacando platos soperos que colocamos uno al lado del otro frente a la puerta y, como si de pequeños orinales se tratase, nos sentamos sobre ellos a hacer pipí tranquilamente. Cuando el Tío Cobos regresó a casa, allí se los encontró. V.- La bufanda. Jo tenia onze anys, quan a casa resulta que hi havia crisis. La família estava sense feina. Aleshores, davant de casa meva hi vivia un senyor que treballava en una farmàcia i ens va demanar si volíem que jo anés a treballar amb ell. La meva germana va dir que sí i em van dur a treballar a la farmàcia. Jo feia els recadets que feien els aprenents. Un dia a ple hivern, quan jo anava pel carrer a portar uns medicaments a casa d’uns clients, una senyora se’n va apropar i en va preguntar si tenia fred (això era a l’hivern). Jo li vaig dir que sí que en tenia i molt. Em va dir: espera’t un moment. Va entrar a casa seva i al cap d’un moment surt i em dona una bufanda. Diu: té, almenys això t’abrigarà una miqueta el coll. VI.- Regalèssia. As onze anys jo anava a la classe de les pobres. I a les pobres ens feien pagar tres pessetes al mes. Les riques, que anaven amb un uniforme i un barretet molt maco, tot repuntejat, pagaven deu pessetes. A elles les esperava una monja, les feia entrar a dins d’un salonet que no tinguessin ni fred ni res, i nosaltres, les pobres, al carrer fins a les tres en punt. Això és veritat. Cada dia ens feien esperar al carrer i passàvem fred i un dia em vaig empipar. Era final de mes i tocava pagar les tres pessetes. La mama me les va donar per dur-les a la monja. Però jo vaig anar a comprar un paquet de regalèssia per totes les nenes de la meva classe i varem entrar a la classe menjant la regalèssia. I jo sense els diners per pagar l’escola. Em van renyar molt, que això no es tenia que fer i mira així va acabar.

Aviparc Centre de dia ________________________________________________

4


VII.- El Duro Sevillano. Quan jo era petita i fins molts any desprès, hi hagué un duro al que deien Sevillano. I no era un duro qualsevol, era un duro de plom. Si et donaven un duro, tots el fèiem saltar, i si el duro es quedava enganxat a terra ja sabies que era fals i que et volien enganyar. Perquè Sevillano? Doncs perquè el feien a Sevilla. Ara ja no es troben d’aquets, de fet ja no n’hi ha pessetes, amb això dels Euros, però més d’un encara diu: Ets més fals que un duro Sevillano. VIII.- La impremta i els lladres. Jo tenia onze anys. El meu pare treballava en una impremta, però no hi havia molta feina. A casa érem cinc germans i com ell no guanyava suficients diners, ens van fer fora del pis per falta de pago. Aleshores, vam anar a viure als baixos de l’impremta, perquè era una cooperativa i el meu pare n’era soci. Ens vam instal·lar en el soterrani, que tenia un cel obert i un passadís molt llarg com si fos el metro. Dormíem tos en fila, uns al costat dels altres. Doncs bé, un diumenge de matinada, cap allà les cinc, sento un soroll a l’impremta. Estava despert perquè jo jugava a futbol i pels nervis no podia dormir esperant l’hora del partit. Vaig parar bé l’orella i sí, hi havia gent al pis de dalt. Desperto al meu pare, que es va aixecar de seguida, i els dos vam pujar per l’escala que duia a l’impremta i en arribar es va apagar el llum, el meu pare va ensopegar, va caure i va fer molt de soroll, tan que va espantar els lladres que van pensar que venia molta gent. Aleshores van fugir corrents cap al terrat. Encara els recordo saltant de terrat en terrat. IX.- El primer amor. Quan jo vaig fer onze anys em vaig enamorar molt del noi del davant. Jo sempre sortia de la Polleria on la meva mare feia de dependenta, sortia al portal per veure aquell noi que es deia Jaume. Si vaig fer coses pel Jaume! Mira em vaig enamorar d’ell , que vols que et digui. Els seus pares tenien una Drogueria, que es deia Guimerà, just al davant, al carrer València, entre Sicília i Sardenya. Per veure’l anava a comprar sovint, sempre em faltava alguna cosa. I no parava de demanar diners a la meva mare, que no entenia que anés tant a la Drogueria, fins que se’n va adonar que la seva nena s’havia enamorat.

Aviparc Centre de dia ________________________________________________

5


X.- La lluna i la mare. Quan jo tenia onze anys, la meva mare va morir. Ho recordo com si fos ara. Era al llit, malalta. Feia dies que no estava bÊ. Però ella em cridava al seu costat i em deia, Maria, petita, la lluna es la meva amiga. La nit que va morir, la lluna era plena i brillava com mai. Vaig entrar a la cambra, que era a les fosques, i em vaig apropar al seu llit, tothom plorava. Llavors, la lluna va entrar per la finestra i va encerclar el rostre de ma mare. La seva amiga havia vingut i era tan maca. Ara sóc gran, però encara no hi ha nit que no busqui la lluna per desitjar-li bona nit.

Fi

Aviparc Centre de dia ________________________________________________

6


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.