Apeles Mestres Monòlegs (vol. 2) 1901
ARXIU CANPROSA BIBLIOTECA DE PATRIMONI 04
ARXIU CANPROSA
Monòlegs (vol. 2)
Apeles Mestres
Versió de Pol Vouillamoz
Publicació: Arxiu Canprosa
ISSN: 2938-7213
Sèrie: Biblioteca de Patrimoni
Número de publicació: Núm. 4. Any 2024
Producció editorial: Edicions del Forclòs
Direcció de la Publicació: Pol Vouillamoz
Direcció Artística i Disseny Gràfic: Laura Blanco
Copyright © d’aquesta edició: Associació Cultural de les Edicions del Forclòs canprosa@forclos.cat www.canprosa.cat www.edicionsforclos.cat
Primera edició: maig de 2024
Tots els drets reservats. Prohibida tota forma de còpia i la distribució d’exemplars sense el consentiment previ i per escrit del titular dels drets.
Consideracions lingüístiques
A l’Arxiu Canprosa considerem que el text dramàtic és la partitura sonora de l’escenificació —creiem que modificar el text per tal d’adaptar-lo al català normatiu és una tasca pròpia de la dramatúrgia i no de l’edició. Tanmateix, hem efectuat algunes modificacions per tal de facilitar la lectura i l’anàlisi dels Monòlegs.
Apeles Mestres fa servir la cursiva per indicar alguns dels barbarismes i castellanismes del text dramàtic. Hem seguit el mateix criteri per aquelles paraules que no va marcar i que no són correctes.
Hem modificat la grafia d’aquelles paraules que, reescrivint-les tot seguint les convencions ortogràfiques actuals, han conservat la sonoritat original del text.
El silenci és d’or
Un senyor grave. Parla, al principi, amb molta prosopopeia.
Sí, senyors: el-silenci-és-d’or.
Va dir-ho un filòsof de l’antigüetat: un pensador, un savi, un grec, etcètera. I de totes les màximes, sentències, aforismes, apotegmes, etcètera, que ha dictat la humana intel·ligència, aquesta és sens dubte la més justa, la més perfecta, la més irrefutable, la més incontrovertible.
El-silenci-és-d’or. Ja poden dir-ho, i repetir-ho, i tornar-ho a repetir a totes hores —que mai ho hauran dit i repetit prou, ni mai ho hauran prou pensat, capit, rumiat, profunditzat, etcètera.
(Pausa.)
El silenci és d’or. Algú afegeix que la paraula és de plata. ¡Mentida!
La paraula és de plom, menos que plom, és escòria, menos que escòria, és aire, és buit, és res. Perquè el parlar és la cosa més vana,
monòlegs | el silenci és d'or
més inútil, més estèril, més… ¿Com diré? Més etcètera. I vaig a provar-ho, a corroborar-ho, a demostrar-ho, a deixar-ho sentat. (Animant-se.)
¿Enraonen, les bèsties? No, senyors; les bèsties no enraonen. I no obstant, ¿s’entenen, les bèsties? Sí, senyors: s’entenen perfectament sense necessitat de perdre temps ni malgastar saliva.
Un gos, per exemple, té un os: provin de prendre-li. El gos no els hi dirà res, no els farà un discurs per demostrar-los que aquell os és seu; però qualsevol altre gos que se li acosti ho comprendrà de seguida. I vostès també.
Un altre exemple. El gall està enamorat de la gallina. ¿Perdrà temps el gall en declarar-li l’amor, en dir-li això o allò, en pintar-li la seva passió, en desfer-se en galanteries, magarrufes, trivialitats, etcètera? No, senyors. El gall no dirà res, perquè sap que el silenci és or. Però la gallina comprendrà, llegirà, sentirà, palparà la passió que inflama al gall.
(Animant-se sempre.)
I aixís podria citar-los mils i mils d’exemples, fets, casos, circumstàncies i detalls que els demostraran fins a l’evidència, fins a l’excés, fins a la sacietat, la inutilitat de la paraula. Però em concreto, em limito, m’atenc als ja citats exemples perquè res
10 monòlegs | el silenci és d'or