Cants a la Pàtria (vol. 2)
Àngel Guimerà
ARXIU CANPROSA
ARXIU CANPROSA
Cants a la Pàtria (vol. 2)
Àngel Guimerà
Versió de Pol Vouillamoz
Publicació: Arxiu Canprosa
ISSN: 2938-7213
Sèrie: Biblioteca de Patrimoni
Número de publicació: Núm. 13. Any 2024
Producció editorial: Edicions del Forclòs
Direcció de la Publicació: Pol Vouillamoz
Direcció Artística i Disseny Gràfic: Laura Blanco
Copyright © d’aquesta edició: Associació Cultural de les Edicions del Forclòs canprosa@forclos.cat www.canprosa.cat www.edicionsforclos.cat
Primera edició: novembre de 2024
Tots els drets reservats. Prohibida tota forma de còpia i la distribució d’exemplars sense el consentiment previ i per escrit del titular dels drets.
En la restauració de Santa
Maria de Ripoll, bressol de la
nacionalitat catalana
Discurs en la sessió patriòtica celebrada a Ripoll el 2 de juliol de 1893
Quan una raça és forta i victoriosa escriu la seva grandesa i la transmet a les generacions vinents en els seus monuments de pedra. Cada carreu arrancat del cor de les seves muntanyes constitueix una lletra: el conjunt de l'edifici, el poema de les seves glòries. Quan una raça és fluixa i covarda, quan cau degradada als peus del vencedor, és que renega del seu passat, i ella mateixa, més destructora que no pas el temps, esborra el poema de la seva grandesa, arrencant una a una les pedres de l'edifici per a tornar-lo al no-res d'on va eixir un dia. Mes quan la raça agonitzant, adormida sota la corrupció dels seus vicis, torna a adonar-se de la seva grandesa passada i s'avergonyeix del seu present d'humiliacions, recull piadosa els carreus fets engruna que les mans amoroses dels seus avis treballaren, i amb forces noves, arrencades de l'esperit i del cos, torna a aixecar el
monument insigne, taules de pedra on Déu mateix va escriure un dia les lleis i les glòries del seu poble.
La raça que venç i que es fa noble i poderosa; que cau i que s'enllorda fins a l'ànima; que es torna a aixecar esperançada espolsant la seva vestidura, és la raça catalana. Santa Maria de Ripoll és el símbol de la seva glòria, que avui a tots ens acull sota ses ales.
Tres cops, senyors, amb la transcendència del present, l'hem vista congregada entre les amigues aigües del Ter i del Freser a la raça catalana. El primer cop en la seva edat de glòria i de conquesta, sentint-se ressonar encara al lluny els alarits de les càfiles moresques mentre aquestes valls s'estremien de goig sota el cavall del nostre comte Guifré, la soca poderosa del nostre llinatge, el fundador de la nacionalitat catalana, i mentre els cels s'obrien per a rebre l'encens i les pregàries dels sacerdots que aquest monument a Déu consagraven. El segon cop en la nostra mateixa centúria; i ai, que la majestat del temple en recordar-ho no es perd sota la boira del passat, sinó sota la fumera de l'incendi! Cruixiren els altars, els sants es vestiren de flames, s'ensorraren les columnes i les arcades, les cendres del foc i la cendra del sepulcre es barrejaren, la volta del cel s'enrogí tota, no eixiren aquella nit les estrelles, i el més alt del monument tocà amb el front la terra, com amb el front hi tocava embrutida llavors la raça catalana. El tercer cop que hi torna Catalunya és avui. No hi ve, no, a Ripoll amb les mans endurides pel frec de la llança o de l'espasa; però porta coratge al pit i els ulls espurnejant d'esperança. I en mirar-nos tots i en reconèixer-nos, després
de rebolcar-se una llarga dormida de segles, ens trobem encara catalans, pel tret del nostre rostre, pels nostres costums no del tot esborrats, per la nostra llengua enèrgica i noble que de vegades encara arrenca de l'ànima. Som al peu de la Jerusalem de la nostra raça; aquesta vall del Ter i del Freser és avui el Josafat de Catalunya, i en reconèixer-nos tots, els de llevant i els de ponent, els dels Pirineus, els de la mar i els de l'Ebre, ens donem l'abraçada de germans i, com en la resurrecció de les Santes Escriptures, creiem, perquè ja ens hi trobem, en la resurrecció de la carn i de l'esperit de Catalunya. Senyors, germans, hem ressuscitat; que Déu ens judiqui.
Bé ens delíem de trobar-nos-hi els que estimem la terra independent que els passats ens llegaren! Bé l'hem enyorada aquesta segona reconquesta que tot just comença! Era gran i noble i temuda la pàtria catalana; la seva bandera gloriosa corria la terra i la mar deixant rastre de victòria pels espais i pels segles.
A la seva ombra tot prosperava i s'ennoblia, que aquesta mai feia esclaus ni senyors, sinó germans, iguals tots a ella en drets i deures, en glòries i en fatigues; que ho sàpiga Aragó, que ho sàpiga València i Mallorca i les nacionalitats d'Itàlia. Qui no ho va saber, senyors, va ser Castella. Li allargàrem les mans per a donar-li l'encaixada de l'amic i ella a aquestes mans hi posà cadenes. Ens volguérem queixar, i posà un ferro als nostres llavis, i llavors s'apagaren les llars catalanes i les cases pairals es tornaren com fredes sepultures. Catalunya ha agonitzat sota el peu del vencedor, que no venç ni per les armes ni per la raó, sinó per les males arts de qui, reproduint-se segles i segles, empobreixen
Espanya. Tot ha anat caient i tornant-se runa; caure més del que s'ha caigut no és possible. Som avall de tot: som a l'anarquia dels de dalt contra els de baix. Les lleis les fa el més agosarat i en profit propi: atrevir-se és manar, que la voluntat del poble, de tots, no és res avui dia. Al cap i a la fi, encara sort van fer els moros en senyorejar-se d'Espanya després del Guadalet que no pas el mal d'ara amb la ineptitud pujada als ministeris i donant lleis que ningú obeeix perquè obeir-les fora morir, i cap poble per la seva pròpia voluntat es mata. Què més voleu, senyors?
Han dividit la nacionalitat catalana en províncies, i aquestes províncies en partits polítics, que ho esmicolen i ho destrueixen tot dins de cada poble amb lluites acarnissades, per a asseure's en una diputació de província, en una alcaldia, en una diputació a Corts, posat tot a preu, que es paga amb diners o amb humiliacions; venent-se uns la consciència i altres la seva pàtria.
Sort, senyors, que el renaixement va venir a temps, trobant encara vives les arrels de l'arbre de la pàtria. El sentiment que covava, com caliu a la llar, en el pit dels homes honrats, s'ha anat manifestant en progressió creixent per tota Catalunya, i allà on hi ha una voluntat honrada hi ha un defensor d'aquesta autonomia que a Ripoll es manifesta amb la nova erecció d'aquest monument, glòria dels nostres passats, de nosaltres mateixos i glòria dels que vindran; que ara sí que mai més tornarà a ajeure's sobre la terra catalana.
I en trobar-nos, senyors, ajuntats en aquesta vila en representació de tota la pàtria catalana, tants i tants cors que glateixen per una mateixa idea, hi ha ningú de dintre i fins de fora