Els ídols
Carme Karr
ARXIU CANPROSA
ARXIU CANPROSA
Els ídols
Carme Karr
Versió de Pol Vouillamoz
Publicació: Arxiu Canprosa
ISSN: 2938-7213
Sèrie: Biblioteca de Patrimoni
Número de publicació: Núm. 16. Any 2025
Producció editorial: Edicions del Forclòs
Direcció de la Publicació: Pol Vouillamoz
Direcció Artística i Disseny Gràfic: Laura Blanco
Copyright © d’aquesta edició: Associació Cultural de les Edicions del Forclòs canprosa@forclos.cat www.canprosa.cat www.edicionsforclos.cat
Primera edició: febrer de 2025
Tots els drets reservats. Prohibida tota forma de còpia i la distribució d’exemplars sense el consentiment previ i per escrit del titular dels drets.
Personatges
Donya Maria — Entre 55 i 60 anys, pentinat senzill però a la moda. Vesteix d’estar per casa amb severa elegància, falda de drap negre i brusa de seda amb collet de guipur blanc. Joies senzilles. Medalles al coll penjant d’una cadena d’or. A la cintura un clauer. Fa servir ulleres per llegir i mirar de lluny.
Joana (filla de Donya Maria) — Vers els 28 anys. Vestit de carrer, sastre, senzill i elegant. Gran capell, vel espès i boà que li tapen la cara. Moneder a la moda i guants. És viva, intel·ligent, lleial i una mica vehement. Temperament exaltat pel dolor. El tipus de la casada jove de la nostra bona societat. Fina i distingida.
Pilar (cambrera) — De mitjana edat i pentinat molt senzill, vestit llis negre i davantal blanc amb pitet, sense brodats. Coll planxat.
Època actual a l’interior d’una família rica de la nostra burgesia. La casa dels pares de la Joana, un pis principal proper al baixador del Passeig de Gràcia. Saleta de confiança, molt reduïda. Catifa, cortinatges molt bons; un poc antiquats. Al fons, al mig de l’escena, una tribuna amb estors clars en la que s’hi veuen plantes, dues butaques, i entre ells una tauleta de cosir amb roba blanca al damunt i diaris: «El Brusi», «La Vanguardia», «La Veu», etc.
Portes laterals amb portiers. A la dreta una xemeneia, amb foc de llenya encès. Damunt un alt mirall, rellotge i canelobres antics. Davant, de cara al públic, un petit confident amb coixins. Endavant, cap a l’espectador, una porta. Escampats per l’escena: tauleta amb un ram de flors i fullatges, butaquetes, etc. En les parets quadres de família.
A l’esquerra, vers el fons, una porta, també amb portiers . Endavant de l’escena un secreter o una arquilla catalana de les dites «Caixa de núvia».
Entrada d’hivern; quarts de dotze del matí. La tribuna, a través dels estors, és amarada de sol.
Acte Únic 1
Donya Maria, Joana, Pilar
En aixecar-se el teló, Donya Maria està dreta davant de la porta del fons a l’esquerra,venint d’acomiadar el seu marit, que no es veu. Té una peça de roba a la mà.
Entre els portiers de la porta de la dreta es veu la Joana molt pàl·lida, immòbil, escoltant i mirant sa mare, qui no s’adona d’ella.
Donya
Maria a algú invisible
Bé, home! Ja me’n recordaré.
Tingues força compte en pujar i baixar del tren, sents? I procura no perdre el de la una, que em faries estar amb ànsia.
(Escolta un moment i va a la tribuna, on aixeca un estor per a veure sortir al seu marit. Li fa adeu amb la mà, i s’ha de comprendre que el segueix amb
la vista fins a la cantonada. Deixa anar l’estor i entra en escena mirant-se la peça de roba que duu a la mà, dirigint-se cap a la porta de la dreta on se troba davant sa filla que ha entrat. Sorpresa i somrient.)
Hola maca! Tu per aquí?
(Tot enraonant va a deixar la peça sobre la tauleta de la tribuna.)
Si et descuides no em trobes, perquè el teu pare volia de totes passades que anés amb ell a Sants a veure les obres noves de la fàbrica. Ara mateix se n’acaba d’anar. Com és que estàs tan parada? Encara espero que em facis un petó.
(S’acosta a sa filla. Joana ha caigut en una cadira prop de la porta, l’actitud retuda.
Donya Maria, alarmada.)
Nena, què tens? No et trobes bé? Joana..!
Donya
Maria volent alçarli el rostre
Mamà! Mamà meva!
Joana com esverada
Donya
Maria
Però i què és això? Què us passa? Tens algú malalt? Els nens? En Lluís?
(Joana li fa que no amb el cap.)
És clar..! Que soc tonta! Tu no fores aquí!
(S’ajup per veure-li la cara.)
Filla, per Déu! Parla d’una vegada! No em facis patir d’aquesta manera! Tu estàs malalta! Quina cara fas!
Mamà, haig de parlar-li, a vostè sola, sola… Que no vingui ningú…
Bueno..! No tinguis por. Ja veuràs.
(Toca el timbre; surt la cambrera.)
Pilar, vingui qui vingui, no hi som per a ningú, ho té entès?
Porti’m de seguida l’ampolleta que trobarà damunt de la meva calaixera i una copeta. Guiti.
Molt bé diu.
(Pilar surt.)
Ara podràs explicar-te, però abans… Que et vegi la cara, al menys! Amb aquests sombreros!
(Amb cura va traientlos i ho posa tot damunt d’una butaqueta. Li arregla els cabells. La besa.)
Vejam! Què és això que et trastorna tant, filleta?
Mamà! Soc la dona més desgraciada del món!
Truquen. Joana fa un moviment que d’un gest calma sa mare. Endavant.
(La cambrera entra amb la safata on hi ha una ampolla xica, una copa petita i una cullereta. Donya Maria li