Molière i la farsa dels metges
Adrià Gual
ARXIU CANPROSA
ARXIU CANPROSA
Molière i la farsa dels metges
Adrià Gual
Versió de Pol Vouillamoz
Publicació: Arxiu Canprosa
ISSN: 2938-7213
Sèrie: Biblioteca de Patrimoni
Número de publicació: Núm. 14. Any 2025
Producció editorial: Edicions del Forclòs
Direcció de la Publicació: Pol Vouillamoz
Direcció Artística i Disseny Gràfic: Laura Blanco
Copyright © d’aquesta edició: Associació Cultural de les Edicions del Forclòs canprosa@forclos.cat www.canprosa.cat www.edicionsforclos.cat
Primera edició: gener de 2025
Tots els drets reservats. Prohibida tota forma de còpia i la distribució d’exemplars sense el consentiment previ i per escrit del titular dels drets.
Representació de L’amor metge
Primera conferència
Molière i la seva obra. Afinitats entre l’obra de Molière i el nostre teatre nacional. Molière coreògraf i comediant. De l’esperit còmic a la caricatura. De la caricatura a la farsa. La farsa molieresca. La farsa dels metges. El per què d’aquesta preferència. De com la va sentir. De com la va desenvolupar. Assenyalament dels tres períodes. El primer període. L’amor metge.
Una de les dificultats que se’ns presenten en tractar de donar-nos compte exacte de l’estat del nostre teatre, és la manca d’amistats en què el trobem.
La seva breu història es mostra per complet isolada de totes les influències indispensables a la idea de moviment i evolució.
Aquesta circumstància, que pot assenyalar-se com el pecat més greu comès durant els cinquanta anys dels seus intents de renaixença, ens ofereix, d’altra part, la fruïció de l’esmena.
Heus aquí, doncs, el motiu de les tres lliçons que ara inaugurem, i que pot, certament, promoure’n forces d’altres. *
Els que sentiu preferència o vocació per l’art del teatre (els uns pel fruit de conscients estudis, els altres per efecte d’aquella
rudimentària cultura que és patrimoni de la major part dels homes) haveu de saber que ha existit un gran artista teatral que es sobrenomenà Molière, que va néixer i morir en terres de França, i en temps bona cosa allunyats dels nostres.
Entre els que teniu coneixement de l’existència de Molière no manquen pas els que creieu que el sol nom del gran comediògraf és símbol de feréstegues irreverències o de les més cruels profanacions endreçades a les pulcres creences i hàbits dictats pel bon sentit; altres deveu tenir-ne una visió en complet desacord amb l’enlairat propòsit d’esmenes i correccions, que, sota l’esperit de la franca i la bondadosa rialla, li valgueren la condemnació d’una societat corcada; no hi mancaran tampoc els que el creureu un senzill artífex de passatemps o de les reproduccions més o menys efectives de la vida del ridícul; un nombre reduït sentireu per ell el culte i el respecte que es deu als benemèrits obrers de la bellesa, i un més escàs nombre de triats experimentareu, a la sola recordança del seu nom, l’esgarrifança que promouen les coses grans, les coses penetrants.
En afirmar el convenciment dels escassos convençuts, i a esclarir els dubtes o les confusions dels que us trobareu certament en majoria, van encaminades les nostres lliçons. I tingueu present que el sentit del mot lliçó no és pas agressiu, ni condemnador, ni menys petulant: lliçó vol dir afable desig d’un bell acord; esclariment en perfecta harmonia. La lliçó és sempre amabilitat i cordialitat, i significa, en l’alt sentit de la seva expressió, germanor basada en l’anhel de perfeccions.
Alliçonem-nos, doncs, respecte al geni i la significació de Molière.
Molière representa un moment determinat de l’art del teatre i un moment també d’evolució social que podríem anomenar revolucionari
Tot això a l’entorn d’unes senzilles creacions còmiques?
Justament, per tal com la comèdia, des dels grecs a l’aparició sorprenent i meravellosa del Figaro, de Beaumarchais, ha estat la constant, la terrible arma acusadora del contrafet moral.
Però aquesta arma que representa ésser la comèdia té, com totes les armes, més o menys eficàcia, segons els moments en què és posada en joc.
La comèdia, posada en mans de Molière, es va veure doblement afavorida. De l’un costat pel geni de qui se’n va servir, de l’altre pel fet de l’oportunitat en què se’n servia. Però, malgrat tan belles circumstàncies, l’obra de Molière, o, si voleu més bé, el cas Molière, va passar per moments de dolorosíssima incomprensió. Aquests moments, no obstant, com sol passar sempre, varen donar a Molière el tremp amb què s’ensenyoreixen els que deixen obra definitiva.
Es condició humana, senyors, aquella que porta els homes a una tristíssima confusió d’allò que es presenta clar a llurs ulls.
Per aquest fet, la vida dels homes se sol escórrer, miserablement, perdent més de la meitat de la llur vida.
L’home elegit es debat forçosament amb la maledicència i amb la incomprensió.
És encara un fruit de la confusió humana, sense la qual Molière no hauria merescut en vida l’afront del duc de la Feuillade, que li feu sagnar el rostre, ni en mort la condemnació insensata de monsenyor d’Harlay, pretenent prohibir la terra sagrada al seu cos.
És clar que, d’altra part, l’home superior seria massa feliç sense el corc de la incomprensió.
Sentireu aquesta mena d’homes befar-se de la incomprensió dels altres. És un moviment de dignitat que no poden defugir; però jo vos faig sincera declaració que el turment més greu que pateixen els homes superiors és el de sentir-se incompresos dels que els volten.
L’atac de l’insolent, del pedant, de l’ignorant, no pot, certament, influir en la vida de l’home triat; però sempre deixa, en el seu esperit, rastre de ferida, per lleu que sigui.
Cal que sigui així: altrament, l’home triat no seria el que ha d’ésser. La casta dels homes excepcionals presenta dos aspectes: un aspecte arrel, que el porta a tots els extrems del sacrifici, fonamentat en la seva voluntat i els seus dots; l’altre l’aspecte infant, que el mou i l’agita a l’entorn de les més lleus impressions.
Mancant d’un d’aquests aspectes, l’home excepcional deixaria d’ésser-ho. Al seu entorn no podem prescindir, per a ben judicar-lo, d’un sens fi de contingències, d’ordre moral i material, que afecten per un igual els homes de tota mena; i sols així, i no deixant-nos fascinar pels efectes de la repulsiva confusió, podrem tenir la visió relativament justa dels homes que ens interessen.
Molière no és pas dels més complicats, al nostre entendre.