Gal·la Placídia (fragment de mostra)

Àngel Guimerà Gal·la Placídia

Gal·la Placídia

Àngel Guimerà

ARXIU CANPROSA

ARXIU CANPROSA

Gal·la Placídia

Àngel Guimerà

Versió de Pol Vouillamoz

Publicació: Arxiu Canprosa

ISSN: 2938-7213

Sèrie: Biblioteca de Patrimoni

Número de publicació: Núm. 2. Any 2024

Producció editorial: Edicions del Forclòs

Direcció de la Publicació: Pol Vouillamoz

Direcció Artística i Disseny Gràfic: Laura Blanco

Copyright © d’aquesta edició: Associació Cultural de les Edicions del Forclòs canprosa@forclos.cat www.canprosa.cat www.edicionsforclos.cat

Primera edició: maig de 2024

Tots els drets reservats. Prohibida tota forma de còpia i la distribució d’exemplars sense el consentiment previ i per escrit del titular dels drets.

Consideracions lingüístiques i estilístiques

Introducció

Editar l’obra d’Àngel Guimerà —i, en especial, la seva primera peça dramàtica— és tot un repte. Gal·la Placídia va ser impresa l’any 1879 al taller de La Renaixensa: dotze anys abans de l’Ensayo de gramática de catalán moderno (el primer treball de Pompeu Fabra), setze anys abans de la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (on Fabra aplica a l’Ensayo els principis de la lingüística comparativa) i cinquanta-tres abans de la publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana.

Des de l’Arxiu Canprosa considerem que la principal diferència entre un text literari i un text dramàtic és que el text dramàtic és una partitura: la notació normativitzada d’una estructura sonora. Per aquesta raó, hem decidit que fos la fonètica (principi lingüístic que articula el fenomen escènic de la dicció) l’element vertebral de la nostra proposta.

La intersecció entre el fet escènic i la tasca editorial pren les dimensions dramatúrgica, de traducció i d’edició i les trena tot seguint una topologia que sovint només és intel·ligible quan es fa el treball de taula. Reivindicant la feina ja no només de la dramatúrgia sinó del dramaturgisme, hem optat per ser tan fidels com ens ha sigut possible al text original —considerant que la manipulació, l’adaptació i l’actualització del llenguatge és

un conjunt d’intervencions que ha de succeir a la sala d’assaig i no al despatx de l’editorial. Normalització ad hoc

verbs

Molts són els verbs que, malgrat no ser normatius, hem decidit conservar sense marcar-los. Aquests són els criteris que hem fet servir:

verb «ser»

Pel que fa a la primera persona del singular del present d’indicatiu del verb ésser, Guimerà i La Renaixensa fan servir dues formes: so i soch. Com que la terminació vocàlica de so articula moltes de les sinalefes del vers de Gal·la Placídia i la consonàntica del soch les evita, hem decidit conservar la fonètica afegint-hi un diacrític pel que fa a la primera forma i elidir la hac muda de la segona. D’aquesta manera, so esdevé só i soch esdevé soc.

conseqüències mètriques de la correcció ortogràfica

Hi ha alguns verbs que no compleixen la normativa actual però que, si són corregits, afecten la mètrica del vers: sossegar (que corregit esdevé assossegar, afegint-hi una síl·laba), serenar (asserenar, íd.) emmenar (en alguns casos caldria fer servir el verb menar, elidint una síl·laba), etc. Hem decidit conservar sense marca la forma original a fi de no trencar l’estructura mètrica del vers.

formes verbals en català antic

Algunes de les conjugacions que Guimerà fa servir són pròpies del català antic o de la varietat col·loquial, especialment pel que fa a les formes del subjuntiu: digau (en lloc de digueu), sofresca (en lloc de sofreixi), vulga (en lloc de vulgui), etc. A fi de no modificar la fonètica original, han sigut conservades sense marca.

variacions fonètiques

Com encara passa actualment, moltes formes conjugades normatives no s’adiuen a les formes fonètiques col·loquials —en particular pel que fa als imperatius i indicatius. D’aquesta manera, conèixer-lo sol pronunciar-se conèixe’l, estreny-me esdevé estrenye’m , etc. Hem conservat sense marca aquestes formes exceptuant els casos on l’arrel del verb canvia (do’m o da’m en lloc de dona’m, té’l en lloc de tingues-lo).

Sí que hem marcat, però, algunes variacions que no segueixen els principis col·loquials de la varietat oriental. Guimerà aprofita el fet pel qual la terminació -r a final d’infinitiu no es pronuncia per articular una sinalefa amb el pronom que l’acompanya. D’aquesta manera, hem decidit accentuar la terminació vocàlica i apostrofar el pronom per tal de no confondre l’infinitiu amb el present d’indicatiu (e.g. deixar-te → deixà’t, humiliar-te → humilià’t). determinants, pronoms i adjectius

A tall de norma, Àngel Guimerà fa servir la forma arcaica dels determinants articles, que ha sigut conservada sense marca (e.g. rèplica 43: «ho ha dit lo rei; d’avui ets company nostre»). Quan utilitza la forma (el/la, els/les) sempre és a causa d’una necessitat

mètrica, generalment l’articulació d’una sinalefa (e.g. rèplica 4: «escriu-li que el rei confia […]) —observació feta a partir de l’elecció tipogràfica de l’edició original, on deia: «escriu-li que ‘l rei confia […]). La mètrica també és criteri d’apostrofació: hem conservat la forma original exceptuant les paraules on el criteri no ens semblava evident (e.g. rèplica 481: «lä esclava»).

A propòsit dels pronoms possessius, Guimerà també fa servir la forma arcaica i també ha sigut conservada sense marca. Hem detectat una inconsistència pel que fa a l’ús del possessiu femení en primera persona del singular: a vegades fa servir la veu femenina ma (e.g. rèplica 245: «ma existència») i a vegades la veu masculina mon (e.g. rèplica 249: «mon ànima») —l’hem atribuïda a un ús lliure del gal·licisme per tal d’afavorir l’articulació o el tall de la sinalefa.

El demostratiu és una de les categories que també són usades sota la seva forma arcaica. L’únic canvi que hem fet ha sigut substituir l’assí original per l’ací normatiu.

adverbis

Pel que fa als adverbis, cal mencionar dues intervencions.

La primera té a veure amb l’adverbi així —Guimerà fa servir, en funció de la necessitat mètrica, les formes així i aixís indistintament. Han sigut conservades sense marca.

La segona té a veure amb l’adverbi on. Guimerà fa servir la forma hont amb una hac muda i una te final que hem llegit a tall d’epítesi. A fi d’aproximar la veu normativa on, hem elidit la primera lletra i hem conservat sense marca el fonema epentètic: d’aquesta manera, l’hont esdevé ont (e.g. rèplica 26: «de l’aire cortesà: soc d’una terra / ont los pares als fills lo joc de l’arma»).

arcaicismes i dialectismes

Alguns dels substantius que apareixen a Gal·la Placídia són ja en desús o provenen de manlleus (e.g. cadavre, beire, ubriacar, malhaja/malhaure, aiga, llenga). D’altres són dialectalismes, especialment de la regió del Vendrell (porpra, parpre). Han sigut tots conservats, marcant amb cursiva aquells termes que hem considerat poc evidents.

gentilicis i topònims

Hem fet servir la forma normativa de tots gentilicis i topònims sempre que no afectessin l’estructura mètrica del vers (e.g. Gothia → Gòtia o goth → got, Thracia → Tràcia, Ravena → Ravenna). L’únic gentilici que hem marcat és burgond (en català normatiu burgundi). Els únics dos topònims que hem marcat són Alpes (castellanisme usat per raons mètriques) i Escància

Aquest darrer topònim ha suposat un repte excepcional. Malgrat que hem conservat el mot original, tenim dues hipòtesis. La primera és que Guimerà fa referència a Escània, regió del sud de Suècia. Tanmateix, el fet que aquest mot sigui un exònim en totes les llengües romàniques ens fa pensar que Guimerà pot referir-se a Escàndia, nom que Plini fa servir com a sinònim d’Escandinàvia a la seva Naturalis Historia. El pas d’Escàndia a Escància podria deure’s a un error tipogràfic: la lletra d, manuscrita, pot confondre’s pel conjunt c+i o c+I

castellanismes i barbarismes

A Gal·la Placídia hi ha molts castellanismes. A fi de facilitar la lectura, hem marcat només aquells que són calcs semàntics

(e.g., hem marcat héroe, trono, de repent, sombra però no hem marcat horisont al considerar-lo idiolecte de Guimerà).

Qüestions d’estil

Pel que fa a les decisions estilístiques que hem pres a l’hora d’elaborar aquesta versió de Gal·la Placídia, considerem que cal esmentar tres dels criteris que hem fet servir.

Hem decidit fer servir la versió normativa dels noms propis dels personatges: Gala Placidia esdevé Gal·la Placídia, Sigerich esdevé Sigeric, Ataulf esdevé Ataülf, etc.

Moltes de les rèpliques enunciades pels personatges van dirigides a si mateixos. En obres posteriors Guimerà fa servir l’acotació (Apart.) per tal d’indicar-ho —no és el cas, però, de Gal·la Placídia, on hi ha vegades que ho indica textualment (e.g. rèplica 560: «Gal·la Placídia, per lo seu cor») i hi ha vegades que ho indica escrivint la rèplica entre parèntesis. A fi de no manipular el text original hem conservat les didascàlies; per tal de no confondre, però, aquestes rèpliques amb acotacions, les hem alineat a la dreta.

De la mateixa manera, hem conservat l’estructura preposicional de les acotacions: quan una acotació indica «a Ataülf» vol dir que la rèplica es dirigeix al Rei; quan diu «per Ataülf» vol dir que el Rei és qui provoca una reacció a un altre personatge.

Pol Vouillamoz

Al lector

Per la trama i el desenllaç d’aquesta producció hem pres la història tal com l’han presa sempre tots els escriptors tràgics: des de Shakespeare, Schiller, Victor Hugo i Ventura de la Vega fins als més humils o de vol més rastrer. Per altra part, la divergència en la qual es troben tots els autors llatins respecte a les escenes que conduiren a la mort del Rei dels gots ens va impossibilitar fer la relació estrictament històrica. Només hem pogut aclarir que Ataülf morí assassinat l’any 416 víctima d’un ressentiment particular i de l’odi d’una facció. Fins i tot és desconegut el nom de l’assassí: mentre Jornandes suposa que es deia Vernulf i Olimpiodor li fa dir Dubius, altres historiadors escriuen Isidor o Orosi.

A la nostra obra congenien amb totes les antigues històries, doncs, només les personificacions, ja que d’elles es desprenen clares: d’Ataülf, el seu caràcter bondadós i l’amor a la seva esposa; de l’orgullosa Gal·la Placídia, el seu fervent entusiasme per Roma i el seu odi implacable per la Gòtia. També el caràcter de Sigerich és verament històric. No és així pel que fa als altres personatges, que són creació nostra.

Repartiment

Gal·la Placídia, Carlota de Mena; Llèdia, Dolors Ricart; Vernulf, Antoni Tutau; Ataülf, Joan Bertran; Sigeric, Joan Isern; Varogast, Miquel Pigrau; Vèlia, Artur Carreras; Cèlius, Lluís Llibre; Màrcius, N. Cuffi.

Acte Primer

Cambra del palau d'Ataülf. Gran porta al fòrum. A la dreta una finestra, a l’esquerra una altra porta coberta per una cortina. Taula a la part de la finestra amb pergamins i tot allò que cal per a escriure. A les parets, trofeus militars amb tota classe d’armes. Ja és de nit.

Ataülf, Cèlius

Ataülf, assegut a la vora de la taula. Cèlius, que acaba de llegir un pergamí.

Senyor, aquest missatge és d'Arbogilda.

Mon cabdill de més braç.

Se plany de veure tant temps en vaga a tos guerrers indòmits;

Cèlius prenent un altre pergamí i desenrollant-lo

Ataülf amb interès

Cèlius anant a llegir i vacil·lant pel que llegeix a la carta

Ataülf

Cèlius llegint

Ataülf amb ira

Cèlius

Ataülf prenent-l’hi

diu que, incitats per lo desig de brega conspiren sens repòs.

Cèlius, escriu-li que el Rei confia en sa leal fermesa.

Aquest altre és d’Itàlia.

Déu! A l’últim la resposta ha arribat!

Senyor…

Què esperes?

«Salut al vil profanador de Roma...»

Cèlius! Què has dit?

Ataülf

Cèlius

Ataülf reprenent-la

No és de l’Emperador.

Que no és d' Honorius?

(Passant-hi els ulls.)

¡De Constancius!

(Llençant-la sobre la taula amb amargor.)

Va al foc?

Cor meu, sossega’t. (Llegint.)

«En va el teu front sobre la pols inclines; no tindràs lo perdó jamai del Cèsar: en va has fet de la víctima ta esposa; dins lo tàlem mateix te l’haig de prendre…»

(Rebregant-la indignat.)

Insensat! Oh, Constancius; no et recordes que jo só el fort; tu el desnerit, lo feble!

Arna imperial que la grandor despulles

i en la rònega porpra t’arreceres! Ai de tu i de ta raça enorgullida si avui lo cor de dins lo pit me treia!

Com cau lo llamp en la corcada torre

tornant-la pols que els temporals esventen, aixís cauria ma triomfant espasa damunt lo trono on han segut tants segles..!

Però jo tinc aquí al cor més gran victòria:

té, i norrea’l al foc. Placídia és meva.

FI DEL FRAGMENT DE MOSTRA