Santiago Rusiñol Els Jocs Florals de Canprosa 1902
Els Jocs Florals de Canprosa
Santiago RusiñolARXIU CANPROSA
ARXIU CANPROSA
Els Jocs Florals de Canprosa
Santiago Rusiñol Versió de Pol Vouillamoz
Publicació: Arxiu Canprosa
ISSN: 2938-7213
Sèrie: Biblioteca de Patrimoni
Número de publicació: Núm. 1. Any 2024
Producció editorial: Edicions del Forclòs
Direcció de la Publicació: Pol Vouillamoz
Direcció Artística i Disseny Gràfic: Laura Blanco
Copyright © d’aquesta edició: Associació Cultural de les Edicions del Forclòs canprosa@forclos.cat www.canprosa.cat www.edicionsforclos.cat
Primera edició: abril de 2024
Tots els drets reservats. Prohibida tota forma de còpia i la distribució d’exemplars sense el consentiment previ i per escrit del titular dels drets.
Al lector
Permet-me, lector, abans de seguir la lectura, que posi en clar alguns conceptes i interpretacions equivocades a què ha donat lloc aquesta obra el dia de la seva estrena.
El primer que he de fer constar és la sorpresa que va causar-me el soroll que es mogué per ella. Estava tan lluny de creure-ho com lluny em trobava en fer-se els assajos de l'obra. L'havia escrita aquí, a Mallorca; l'havia llegida a molts amics, tots ells prou coneguts pel llur talent, pel llur clar judici i discerniment de les coses, pel llur amor reconegut a Catalunya, pel llur amor reconegut a les lletres catalanes, i ni un d'ells, ni una mica solament, tot i ser concurrents als Jocs Florals de la nostra terra i haver-los honrat amb llurs obres, hi havia trobat senyals del pecat antipatriòtic que hi han volgut veure, o hi han vist, molts que, en comptes de mirar-se l'obra tal com és, han semblat gent de Canprosa, exaltada, que se'ls burlaven del poble.
Allò que hi veien, i és l'únic que hi ha, i l'únic que declaro que he volgut posar en la meva obra, no és la falta d'afecte per la poesia de la terra; aquesta l'estimo tant, la considero tan necessària en un poble com el nostre que, afanyat d'omplir-se de xemeneies, no té temps (o ganes, o voluntat) d'enlairar-la com s'ha d'enlairar, la poesia, que em reca fins al fons de l'ànima que, en comptes de ser sagrada, en facin imitacions per a portar-la a les fires i als casinos. No és que no estimi els Jocs Florals —que els considero una formosa, bona i útil festa de les lletres— sinó que [considero que] la festa de les lletres [va] tornant-se de mica en mica la festa de la política. Els Jocs Florals són i han de ser
per als poetes, sols per als poetes, no més que per als poetes, i no per als companys de causa –per bona, per enlairada i per noble que sigui la causa.
Tot això que pensem molts, que ho diem tots els que estimem més les lletres pàtries que els que es valen de les lletres com a forma secundària que els vesteix, però no els destorba. Que ho deia l'Yxart, que ho deia en Sardà, que ho diuen de broma i seriosament en totes les reunions d'amics –i d'amics de Catalunya–, on es parla amb el cor obert; tot això, que ho diuen tants en privat i que en protesten després hipòcritament en públic, ha estat censurat, i fins amb frases d'una correcció molt dubtosa. Per què? Perquè el que diuen tots plegats ho he dit sol, ho he dit en el teatre i ho he dit rient en comptes de dirho seriosament. Ja és prou gran Catalunya, ja és prou just allò que defensa, perquè no es pugui fer broma de totes les petiteses que tenen les causes nobles. S'han burlat al teatre del poble grec, del poble romà, de totes les menudeses que han tingut i que tenen i que tindran tots els pobles de la terra; de totes les religions, de tots els ideals, de totes les jerarquies, de totes les obres clàssiques... I no es pot fer (valga'm Déu!) una miqueta de broma dels que retreuen a tota hora, vinguin o no vinguin a tomb (com no hi venen mai, a les festes de la poesia...), les tals Bases de Manresa? S'han burlat de la Marsellesa, de totes les Carmanyoles i de totes les Marxes Reials hagudes i per haver... I no es pot ni criticar l'abús d'esma d'uns Segadors que no seguen, d'aquests Segadors que, de seriosos, van tornant-se Marxa de Cadis –és a dir, marxa bullanguera, sense llustre de victòria?
No sols no penso haver fet cap mal a Catalunya, ni a la seva ja gloriosa poesia. Tant no ho penso, que si tingués la virtut de corregir alguns dels defectes que critico a la meva obra, si aturés la pluja de Jocs Floralets campestres, abaconats de polítics, que s'escampen per les viles i viletes; si aconseguís deslliurar-los d'aquesta mena de política que se'ls beu de mica en mica la poca
poesia que els hi queda; si pogués fer obra de patriota i soterrar el xovinisme, per poc que pogués aconseguir-ho, no creuria el meu sainet insignificant com és ara, sinó que seria una pedra a l'obra del sentit comú, que és l'obra de Catalunya.
De si l'estimo, a Catalunya, no he de dir-ho, per tal de no afegir un discurs més. De si voldria que, a més dels poetes que ja té, en tingués d'altres i millors, basta dir que crec que són els poetes, sobretot, els que donen nom a un poble i per ells sabem que existim darrere de les fronteres.
El que sento és que una obra que tenia per objecte escombrar la política sobrera d'allí on calia, l'hagin feta servir de política –imitant amb els meus Jocs Florals els Jocs Florals de debò. El que sento és que tristes circumstàncies passades hagin fet d'actualitat una obra que no volia pas que ho fos. El que sento és el treball esforçat dels que han volgut enfonsar la meva pobra comèdia. El que sento, i això ho sento amb tota l'ànima, és que en comptes de defensar-me-la, els que, per ells i pel llur bé l'havia escrita, obressin amb tal passió i que molts d'ells no fossin els defensors de la llibertat del teatre, sinó que haguessin d'emparar-la aquella gent antipàtica que porta la llei, amb nusos, amagada sota la capa.
Santiago Rusiñol Palma, Mallorca. Maig de 1902
Aquesta obra fou estrenada al Teatre Català (Romea) la nit del 29 d'Abril de 1902, dirigida pel primer actor Enric Borràs, amb el següent repartiment:
Maria, Sra. Jarque; Senyoreta Floresta, Sra. Monner; Júlia, Sra. Barris; Senyora Ramona, Sra. Baró; Dona Primera, Sra.Morera; Dona Segona, Sra.Forest; El President, Sr. Soler; Riutort, Sr. Antiga;
Tallavent, Sr. Virgili; El Secretari, Sr. Santolaria; Senyor Nofre, Sr. Capdevila; Ramon, Sr. Borràs; Quimet, Sr. Oliver; Tonet, Sr. Goula; Joan Dolcet i Sucre, Sr. Fuentes; August Coca i Poncem, Sr. Martí; Un Biciclista, Sr. Domenech; Mossèn Pau Joan Tudó, Sr, Manso; Mossèn Pere Catarineu, Sr. Ros; Poeta Primer, Sr. Martínez; Poeta Segon, Sr. Simó.
Personatges
El President. Seixanta anys. Poeta veterà, però que encara podrà resistir uns quants anys de Jocs. Té tots els armaris plens de flors i violes, i ara es dedica a repartir-ne pels pobles. Porta una levita de viatge, polsosa de tant anar pels Jocs Florals.
Riutort. Quaranta-cinc anys. És d'aquells crítics que saben del cert allò que és bo i allò que és dolent, i per això se l'emporten pels pobles.
Tallavent. Cinquanta anys. De les Bases de Manresa.
El Secretari. Un bon noi de poble que s'ha embolicat a fer de mantenidor i li durà moltes raons.
Senyor Nofre, Jutge de Pau. Ha organitzat els Jocs Florals perquè creu que és una festa tant de pau com el seu càrrec.
Ramon. Trenta anys. Periodista i expoeta. S'ha desenganyat dels versaires i estima més que mai la poesia.
Quimet. Vint-i-dos anys. Aprenent de company de causa. Porta un llaç amb les quatre barres.
Tonet. Vint-i-cinc anys. Senyoret de poble. Ja molt mudat, però amb roba d'aquella que sembla feta a casa. La flor natural li ha donat una vanitat que li durarà més que la roba.
Joan Dolcet i Sucre. Poeta realista. Està magre i té la veu femellenca.
August Coca i Poncem. Poeta decadent. Està gras, té molta salut i la veu molt masculina.
Un Biciclista. Vint-i-tres anys. Lleuger de cos i de cap.
Mossèn Pau Joan Tudó. Capellà de Jocs Florals.
Mossèn Pere Catarineu. Un altre capellà.
Bordegàs. Fill de la dona primera i de la primera dona.
Poeta Primer.
Poeta Segon.
Poeta Tercer.
Els Bessons. Vint anys cada un, que en fan quaranta.
Maria. Divuit anys. Promesa d’en Ramon. Bona noia, però fa massa cas dels versos.
Senyoreta Floresta . Trenta-cinc anys. Poeta. A aquesta, els versos li han sigut un impediment per tal d’entrar al sant matrimoni. Va vestida amb senzillesa de beata i coloraines de cotorra. Porta uns llaços que han sigut llampants i que ara semblen arrencats d'una corona de nínxol; un vestit de seda que ha sigut negra i que l'han estès al terrat després d'una malaltia; bucles, tirabuixons, lents i un barretet esquifit que sembla un premi de paciència d'un certamen de labors.
Júlia. Vint-i-cinc anys. Forastera, presumida, pretensiosa i cursi. Va vestida per a ser reina.
Senyora Ramona. La reina mare.
Dona Primera. Mare d'aquell bordegàs.
Dona Segona.
El Cor , dos Serenos, dos Agutzils, el Nunci, l’Ajuntament, el Rector, el Coronel, el Delegat del Governador, el Jutge que no és de Pau, Forasters i Poble.
Nota: La roba de tots plegats ha de fer olor de poma camosa i ha de tenir aquelles arrugues de jaure a la calaixera.
Tots els mantenidors han de dur ulleres.
Acte únic
L'escena passa en un envelat de poble. Cortines de seda lluent i tacada, domassos aventurers, blondes de barat, miralls amb lluna i amb núvols, cariàtides de cartó, i aranyes penjades, amb vidrets d'aquells prismàtics que s'enduen els exploradors per tal d'enlluernar i enganyar l'indi, amb una apoteosi al fons figurant Neptú, rei de les aigües, amb un ramadet de nereides. S'ha fet servir l'envelat per uns Jocs Florals. Al fons, el tron de la reina, amb aquella cadirassa gòtica que fan servir per a la Lucrècia, i un caixó cap per avall, cobert de vellut i d'escuts. A la dreta, un escó per als mantenidors i autoritats, i a l'esquerra una taula per als llegidors. La porta d'entrar, a primer terme. Un passadís al mig i cadires a cada banda. A primer terme, a l'esquerra, i ençà, una taula per a escriure, que es traurà així que comencin els Jocs.
El President, en Riutort, en Tallavent, el Secretari, el Senyor Nofre i en Quimet
El President, en Riutort, el Secretari i en Tallavent escriuen al voltant de la taula de primer terme, que està plena de papers i premis dels Jocs Florals. A l'esquerra, drets, en Quimet i el Senyor Nofre.
Et dic, Quimet, que seran uns Jocs Florals abundants en poesia.
Que es deuran a la seva gran perfídia, senyor Nofre.
Declino, Quimet; declino l’honor. Volien posar una traca al programa de la festa i vaig dir: «Protesto del traqueteig, i fora traca». Soc jutge de pau efectiu, i no vull trets al poble. Fem uns Jocs Florals, busquem poetes –que no en falten, gràcies a Déu– i que cantin i que
s’esbravin! Que els versos són remeis per fora: si no fan bé, no fan mal.
Llamp de Déu!
Premi al «Llamp de Déu».
I la malícia que tindran tots els pobles del districte, quan vegin els nostres Jocs!
Que pasturin! Ells són agrícoles: nosaltres serem poètics.
Ho serem, de poètics!
Ja ho som, gairebé. De versos n’han arribat a paquets. N’han arribat de murístics, de ferrenys i de tristos, que són els més meritoris.
A mi, els versos tristos em desganen.
Al revés que els poetes. Tu ets fluix de nervis, i no serviries com a jurat. O, si no, mira aquest bé de Déu! (Assenyalant
els mantenidors.) Mira, Quimet, quines cares més prudents! Com que jo mateix vaig fer la tria, tenim acumulades les peces de més respecte.
L’Englantina.
Flor de peluix.
Veus aquell que diu «l’Englantina»? Aquest és com el batlle, d’això de la poesia: és metre en Gai de Tot. Té totes les flors naturals; totes.
Si més n’hi hagués hagut, més n’hauria aclaparades.
I aquell tan malcarat, qui és?
Aquell és crític. Què vol dir, crític?
Innocent! Vol dir… Burot de versos i vigilant de poetes.
Aquesta viola, ni és flor ni és viola.
I aquest també és crític?
Aquell és en Tallavent, andador general de les Bases de Manresa.
No us entenc. Què són, les Bases de Manresa?
Desgraciat! I tu vols ser company de causa? Aquestes Bases de Manresa són els disset manaments cívics manipulats a Manresa. I Manresa… Ja saps on és Manresa.
I que són en vers, aquestes Bases?
No encara, però ja les hi posaran els nostres.
(Els quatre mantenidors van llançant versos damunt de la taula, com si juguessin a cartes.)
I qui són, els nostres?
Aquests que estan maniobrant i que juguen al tutti amb els versos. Mira’ls bé, ara que ets jove, que se’n va perdent la mena. Tots són poetes degans, motlles d’estàtua i columnes miliàries de la Deessa Poesia.
Nofre al jurat
Jo creia que els poetes portaven els cabells llargs.
Aquests són els poetes cadells.
I els vells, que se’ls tallen?
I què s’han de tallar! Als vells els hi cau la meitat, i l’altra la donen a les senyores per tal d’omplir medallons. No els hi surt un ris que ja tenen dotze comandes.
Doncs Déu ens guardi el cap de rissos…
Amén, Quimet, Amén! Vine, que et presentaré el Jurat. Avui, sigues educat amb tothom –encara que siguin castellans. Pensa que ets Junta d’Obsequis.
Estigui tranquil.
Señores: els presento en Quimet Boladeres. És comissió. No és capaç de fer mal ni a un trist poeta. Té paciència per a escoltar tants versos com li llegeixin, i vol ser company de causa.
Quimet
El President
Riutort
Ja hi estic acostumat.
Si és per la causa, que rebi.
Ja saps «Els Segadors»?
No encara.
Doncs has d’aprendre’l de seguida.
I on els haig d’anar a aprendre?
A Manresa.
Hi aniré així que hi hagi dues festes.
Bé, jove. Ara, per començar els seus estudis, vagi portant les honorables penyores a la taula de la reina.
Que són per menjar, les penyores?
Són plats honoraris.
Amb amaniment de glòria.
Així m’agrada! Ensenyinlo de petit. Jo me’n vaig a correcuita a posar l’ortografia al meu sermó de mercès.
A reveure, senyor jutge.
Tinter d’accèssit.
Emporti-se’l.
Un accèssit a la viola.
Jo continuo protestant. Ja saben que n’hauria donat cinc, d’accèssits a la viola.
Res: un violer.
Ni que fos un violari! Els bessons mereixen dos accèssits.
Ja n’hi ha prou, amb un. Que es parteixin la penyora. La gaia literatura no n’admet, de bessonades.
Són bessons de bona casa, i el poble protestarà.
Que protesti! Que tants bessons i tanta cria! Han fet versos coixos; versos que no se sostenen ni amb crosses. A la nostra capella no se n’hi pengen, d’exvots.
Però em fan riure, vostès! Vostès no han de viure-hi, al poble. Penyoren, se’n van, i si te he visto no me acuerdo o sigui, en la nostra parla, si t’he vist no me’n recordo.
Però el servidor té parròquia i no puc descontentar-la.
No es poden queixar, els indígenes: ja els hi ha caigut prou premis! Els ha caigut la flor, l’englantina i tres aproximacions.
És poc. És massa. Què es pensa, que hem de penyorar només poetes guardaboscos? Què es pensa, que no en tenim nosaltres també, de parròquia?
Dispensin, però hauré de tancar el comerç.
Plegui i emigri. I, un cop lluny de la seva estimada pàtria, faci versos d’enyorança, que donen molt bon resultat per a les punyides dels cors tristos. Vostès, pagesívols, es planyen de la seva tasca. Més de doldre som nosaltres, que així que ve el gai estiu ens cau a la consciència un esbart de poesia que no tenim temps ni de tastar-la. Compti que són a dotzenes, els Jocs Florals que hem de vigilar. La flaire de primavera encén els poetes i, perdonant l’expressió, ve una pigota de versos que no la podem calmar amb tots els calmants de glòria. Compti que aquest vespre, acabant la nostra tasca, he de presidir els Jocs Florals de Caldes. Demà al matí sortiré en tartana a presidir els de Caldetes. Demà passat m’esperen a Riudevitlles, i diumenge a Sant Pau de Vilatorta. Li juro per Roger de Llúria que, de tant presidir i tant trasbals, semblem ordinaris de les Muses: ordinaris literaris, correus d’espardenya regionals i mossos de peu del sometent dels poetes.
Paciència. Nosaltres som missioners.
Doncs continuem les missions i que es converteixi qui pugui.