Cants a la Pàtria (vol. 1)
Àngel Guimerà
ARXIU CANPROSA
ARXIU CANPROSA
Cants a la Pàtria (vol. 1)
Àngel Guimerà
Versió de Pol Vouillamoz
Publicació: Arxiu Canprosa
ISSN: 2938-7213
Sèrie: Biblioteca de Patrimoni
Número de publicació: Núm. 11. Any 2024
Producció editorial: Edicions del Forclòs
Direcció de la Publicació: Pol Vouillamoz
Direcció Artística i Disseny Gràfic: Laura Blanco
Copyright © d’aquesta edició: Associació Cultural de les Edicions del Forclòs canprosa@forclos.cat www.canprosa.cat www.edicionsforclos.cat
Primera edició: octubre de 2024
Tots els drets reservats. Prohibida tota forma de còpia i la distribució d’exemplars sense el consentiment previ i per escrit del titular dels drets.
Dedicatòria
A en Pere Aldavert
A tu et dedico aquest aplec de discursos meus escampats fins avui per nostra Catalunya, als quals anomeno Cants a la Pàtria per no ésser altra cosa tots ells que un seguit esbategar d’entusiasmes per aquesta raça i per aquesta terra que tot ho han perdut com a nació destriada en els atzars de la seva vida.
I te’l dedico per venir a ésser tu com un germà meu en el sentit de les ànimes i en el de l’afecte portat a tota hora per un igual tu i jo a nostra mare Catalunya, ja que l’un al costat de l’altre, doblant l’esforç de cada un, hem anat recorrent la via del catalanisme, molts cops pedregosa i costa amunt a la vista, mes sempre agradosa i de ben petjar pels que com nosaltres tot temps hi hem trobat i encara hi trobem en ella bon doll de satisfaccions per la tasca feta, sempre reflectida en la cara de Catalunya, a cada punt amb més salut i més asserenada, com a manifestació ben certa que ja són properes les seves victòries. Sembla que era d’ahir, Aldavert, i no és pas de poc lluny que venim fent a l’una aquesta caminada. Ens vam conèixer per allà a la gran sotragada de la revolució que en diuen de Setembre,
en aquell temps de La Jove Catalunya, la societat radicalment regionalista més antiga que hi ha hagut, un vespre a la sala de descans del Romea, en què em vas demanar uns versos per al setmanari La Gramalla que començàveu a publicar tu i altres estudiants de la primera volada catalanista. I junts ens vam trobar després dintre de La Renaixença, vivint sota d’un mateix sostre, fent esforços desesperats els primers anys per sostenir la seva vida, amb privacions de tota mena molts cops, perquè no plegués mai aquell diari estimadíssim, en uns temps molt difícils en els quals era incompresa la nostra propaganda per estar la gent catalana ben arrapada encara als partits polítics a l’espanyola, en els quals la guerra carlina privava la circulació del periòdic fora del clos de Barcelona i en què els governs, eixelebrats a tota hora, perseguien la nostra publicació i a desaparèixer la condemnaven. Mes l’esperit no queia, perquè sentíem amb goig sota de nosaltres mateixos a les altes hores de la nit el traquetejar de la màquina d’impremta que anava estampant els exemplars de La Renaixença per a que l’endemà, pesés a qui li pesés, espargissin per la Terra Catalana aquelles idees que a la gent els semblaven tan noves i que amb la fe de tota una religió, tal com si fossin hòsties beneïdes, nosaltres els hi dúiem com a ofrena per purificar les seves ànimes.
I sota d’un mateix sostre ens trobem avui encara, vivint com ahir en comunitat de família i en comunitat de sentiments catalanistes, entusiastament fervorosos com sempre i drets iguals per la causa noble d’aquesta Terra, sense aflacar ni un punt, amb tot i els cabells blancs, en nostres aspiracions tant justes com
redemptores i veient la resurrecció de Catalunya tan esdevenidora i prepotent com la vam veure ja a la primeria, satisfets cada instant més de l’avançada que ha fet la idea en la consciència de la raça i orgulloels seusque l’arbre sabarós del catalanisme hagi anat arrelant i traient tot tan gerda brancada que ja hi caben a compliment a la seva ombra tots els catalans d’avui en dia, pobres i rics, endarrerits i avançats, que tota la gent de casa nostra, tant si ho volen com si no ho volen reconèixer, el senten al present com glateix al més endins de les seves entranyes individualista i deslliurador aquest esperit de Catalunya.
Vulgues, doncs, admetre de grat la dedicatòria d’aquest llibre per on hi vola d’una banda a l’altra la meva ànima catalana.
I al llegir avui aquests parlaments, que prou vas conèixer en son dia, a ben segur que et tornaràs a trobar en presència d’aquells temps de la joventut en els quals, fent colla amb altres companys entusiastes, molts d’ells ja malauradament finats, anàvem de poble en poble descobrint-hi, en mig de les belleses naturals de les contrades catalanes, les tristeses de les seves grans pagesies i de les seves cases senyorials abandonades i malmeses i on els hereus ja no s’albergaven, i els enderrocs dels seus monestirs sumptuoels seusi dels seus castells fortíssims, avui, com a casals de vergonya, esfondrats per les pluges, oberts a tots els vents i tan sols acaronats per les heures. I trobàvem gairebé a tota la gent, des del llogaret a la ciutat populosa, mandrosament ensopits i amb la rialla de l’inconscient als llavis per tot el que li dèiem de recordances dignificadores de casa nostra, veient-se-la tan sols despertar barallant-se i perseguint-se a mort per les rivalitats
miserables de campanar, aquissada pels polítics centralistes que es disputaven el govern dels homes, considerant-los com vassalls sense remença. I menyspreava aquesta pobra gent tot el que era tan sols de la nostra Pàtria: les seves lleis, els seus costums, la seva llengua mateixa, que ni de llegir-la sabien; avergonyint-se sovint les pròpies mares que se les sentís bressar als seus fills amb les cançons de la Terra, per tantes generacions com a relíquies venerables heretades. I en fer-se’t avinent aquella Catalunya, per sempre més desapareguda, jo estic ben cert que el teu cor mourà les ales festosament amb la comparació de la Catalunya d’ara, en la qual ja no es troba ni tan sols un poble, per arraconat que sigui, on no hi hagi una bandera nostra onejant o per onejar quan convingui; a on els bressols no es gronxin altra vegada alegrament amb les cançons de la vellúria per condormir aquells infants que tot just saben dir mare i pare i ja aprenen a aixecar una mà al cel cridant embarbussats Visca Catalunya; on els cacics, un temps galls de panses enravenats, no es trobin solitaris, magres i sense cabals molts d’ells, perquè l’ofici ja no dona, i no es vegin, més que avorrits, oblidats, com si ja fossin morts, per la gent deixondida; on no es conegui, a la fi, la vida gloriosa de Catalunya, amb els noms i els fets dels seus primers ciutadans i dels seus prudents menestrals i dels seus herois i dels seus màrtirs, i on no se sàpiga quins van ésser els seus dominis sobre les terres i les mars llunyanes, i quins van ésser els seus pitjors enemics i quines les seves pròpies debilitats i mansuetuds i esglaiadores desventures.