Àngel Guimerà Mar i cel 1888
ARXIU CANPROSA BIBLIOTECA DE PATRIMONI 05
Mar i cel
Àngel Guimerà
ARXIU CANPROSA
ARXIU CANPROSA
Mar i cel
Àngel Guimerà
Versió de Pol Vouillamoz
Publicació: Arxiu Canprosa
ISSN: 2938-7213
Sèrie: Biblioteca de Patrimoni
Número de publicació: Núm. 5. Any 2024
Producció editorial: Edicions del Forclòs
Direcció de la Publicació: Pol Vouillamoz
Direcció Artística i Disseny Gràfic: Laura Blanco
Copyright © d’aquesta edició: Associació Cultural de les Edicions del Forclòs canprosa@forclos.cat www.canprosa.cat www.edicionsforclos.cat
Primera edició: maig de 2024
Tots els drets reservats. Prohibida tota forma de còpia i la distribució d’exemplars sense el consentiment previ i per escrit del titular dels drets.
Acte Primer
Cambra d'un vaixell de corsaris algerins. Lo pal major travessa l’escena. Al fons, a la dreta, la porta de un camarot; al fons, a l’esquerra, l’escala que condueix a la coberta, veient-se després de l’últim graó, per entre les cordes, lo cel. A la dreta de l'escena una finestra per ont guaita un canó, descobrint-se per ella el mar i el cel. A l’esquerra la llitera de Saïd. Davant del pal major entre la porta del camarot i la porta de l'escala, caixes i sacs; sobre d'ells un gros fanal apagat. Per l'escena una taula i tamborets: penjant dels murs armes, cadenes amb grapes, eines d'abordatge, etc. És el caient de la tarda.
Saïd, Hassen, Mahomet i Osman
Saïd dormit a la llitera. Hassen dret al seu costat, Joanot assegut, recolzat ala taula, Mahomet assentat a terra netejant armes que les dona a Osman perquè les pengi per les parets i del pal major.
penja-la. Ja està.
acte i. esc. i
1
Té,
1 Mahomet
Osman a Joanot, que s’ha sorprès com si el despertessin
Mahomet
Osman mirant de pas per la finestra
(Dona a Osman una arma que acaba de netejar.)
Do’m. Mes la fulla...
(Tornant-la a mahOmet.)
A veure? És sang de l'altra nit.
(Li torna a donar.)
Aparta’t.
Mahomet
Combats prou ne tindrem que la netegin: la sang amb sang se treu.
Damunt les ones llisquem com a dofins: la tramuntana bufa de bo; no sents? Si gaire dura dins d'Alger abans de quatre dies.
Això si ho vol l'arraix. Té, ves.
(Li dona una altra arma.)
8 acte i. esc. i
2 3 4 5 6 7 Osman Mahomet
Hassen la impaciència del qual s’haura marcat Osman a Mahomet
Hassen
Joanot amb fonda tristesa
Osman
Hassen
Osman
Encara
no en té prou amb la presa de Mallorca?
Do’m. Galeots com aquell, què pocs se'n venen!
Que et cansa el treballar? Presa doblada millor seria.
Que Saïd reposa!
Si el desperteu de cap a mar vos tiro.
Parla baix. (Segueixen conversant els dos.)
Maleïts!
Si la meva ànima com la seva es tornés! Ells són ditxosos, i jo ho fora oblidant. Mes com s'oblida?
Hassen.
Què vols?
9 acte i. esc. i
Encara,
8 9 10 11 12 13 14 15 16
doncs, té febre?
Osman Mahomet
Mahomet
Hassan sempre reganyós
Osman
Hassen
Mahomet
Hassen satisfet
I tal si en deu tenir.
No; ja és passada; mes li convé el repòs.
I la ferida?
Per sort no va ser res.
Mes com...
Jo hi era. Lo meu lloc ja el sabeu: tot just ressona dintre la nau el corn de l’abordatge poso mà a la destral, i apa, a seguir-lo, com mastí vigilant tresca que tresca.
Saltà el primer a l’enemiga fusta, jo al darrera. Ja hi soc: tot d'una un ferro
l'amenaça traïdor, roda pels aires ma destral, ferma al puny, xiulant s'acota, i esberlada pel mig com una síndria, caigué una testa desviant una arma.
Veieu, doncs, la ferida si és lleugera:
10 acte i. esc. i
17 18 19 20 21 22
Mahomet rient
Osman Mahomet rient
Osman
Hassen
Mahomet
Hassen cremat
Osman
al braç i... Res: feta d'un mort al caure.
Si Ismul no hagués finat! Ell l’entenia, l'art de curar.
Oh, qui com ell!
Que curi taurons.
D'ell una bala en feu dos trossos.
Mort, que era lleig!
Jo per Saïd ho sento.
Si us plau, per força el cura la cristiana.
Per ser curat d'aqueixes mans tan fines bon goig lo pendre mal!
Ell a les dones que caça sobre el mar en sa galera, com que son per l'harem, ni se les mira.
Diu que anava a ser monja.
11 acte i. esc. i
23 24 25 26 27 28 29 30 31 32
Osman Hassen
Mahomet rient
Osman
Joanot sobtat
Osman
Joanot amb avorriment
Osman
Mahomet
Sí, doncs ara...
Joanot.
Què?
Acosta’t.
No: deixa’m.
Osman
Mahomet
Quin home!
Té: un punyal.
(Amb empunyadura de creu. L'entrega a Osman.)
I que és bo.
Dels cristians, era.
(Osman el penja en lloc visible.)
Tingues compte amb la fulla; fins quiet, talla.
Jo só vell; mes d'ençà que duc l'ofici, com la d'abans d'ahir no he vist cap presa.
De primer la xicota, que no és nostra;
12 acte i. esc. i
33 34 35 36 37 38 39 40 41
Osman
Hassen
Mahomet
Osman
Mahomet
Osman
Mahomet
Osman rient
Hassen
Oman
després aqueix vellot, lo pare d'ella
que es ric i es comprarà; la carga junta-hi i el patró i gent de mar…
Quants són los presos?
Vint-i-vuit pel cap baix.
Quinze mil dobles
jo en daria a l’engròs, sent curt encara.
Quinze mil dobles! Ah, si fossen meves!
Què quinze... Mil, tan sols.
Sí; mai fan nosa.
(saïd se desperta i escolta.)
Tu; a ta edat! Què en faries?
Jo? Tenir-les.
Pst! Tenir-les.
Doncs tu? Digues.
Donar-les.
Si mil dobles tingués i un peu a terra...
13 acte i. esc. i
42 43 44 45 46 47 48 49 50 51
Qui com jo nat al mon amb més ventura!
Mil dobles! Hi ha una dona que m'estima allà a l’Alger; só pobre; és ric son pare...
Si mil dobles tingués ja fora meva.
Roba a n'ella; no en tens...
Deixem-ho córrer.
Sols pel gust de robar robes tot dia
i escrúpols tens per ella que et fa falta?
(Riuen mahOmet i hassen.)
I tu què en saps d'això? D'altra manera...
A mi m'estima, estima als que la volten:
i si jo la robés li partiria lo cor en dos meitats: primer d'un altre.
14 acte i. esc. i
Osman. Senyor. 52 53 54 55 56 57 Mahomet Osman Mahomet rient
Osman Saïd Osman