17190 UniverSalt núm. 16

L’ENTREVISTA

Obrint el psiquiàtric a la comunitat

SOCIETAT ANÒNIMA

A tots ens patina l’embrague!

EDUCACIÓ

El cos es cola

A FONS...

Veus que surten de l’armari PATRIMONI HISTÒRIC

Salt endavant en la lluita feminista els anys 70

... i molt més!

Revista semestral. Núm.

16 Gener-juny 2019.

www.17190.org

PREU: 2€

Edita: 17190 UniverSalt.

Avui 17190 som: Agnès Cabezas, Laure Duplay, Enric Rubio, Marta Solà i Pere Serrat.

Disseny i maquetació: Pere Serrat.

Foto portada: Neus Ferràs Correcció: Elisenda Lorés, Neus Ferràs i Oficina de Català de Salt del CPNL Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors en aquest número: Edu Gelada, Estació Jove (Educació); Neus Ferràs i Susana Romero (A fons); Miquel Viladomat, Espai Antiracista Salt-Girona, Girona Acull i Coordinadora d’ONG solidàries (opinió); Xavi Garriga dels Dracs de Mas Masó (Entitats), Ateneu popular de Salt i Alex Griffin (fotos Ateneu) Moltes gràcies a tots!

Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook, twitter, instagram i al correu redaccio@17190.org

|2|

Sumari Entrevista Hem anat Educació A fons Patrimoni històric Els 5 sentits S.A. Ràdio Macuto Neolectores Entitats Opinió El meu Salt

04 13 14 16 22 29 30 37 38 39 42 48

Editorial 16 Estimades i estimats Universaltencs!

Aquí teniu el número 16 de 17190 UniverSalt. Havent passat la quinzena de números i després d’aquests últims temps de tanta intensitat social i política, hem de confessar que ens ha costat tancar aquesta nova edició i poder oferir-vos els continguts de qualitat i estimulants a la reflexió que, des del primer dia, hem intentat fervos arribar. Són moltes les lluites obertes actualment i en les que ens volem sentir actius, tant pel que fa a nivell local, estatal com fins i tot internacionalment.

Potser per això, potser perquè 16 números ja són una bona pila, potser perquè som poquetes les persones que estem darrera aquesta capçalera, ens ha costat una mica tirar endavant aquestes pàgines.

Per tot plegat, les persones que fem possible aquesta revista ens plantegem alguns canvis en aquest espai de comunicació. No volem deixar d’existir! Encara creiem que fa molta falta escriure, llegir i comentar tots i cadascun dels temes que hem anat publicant al llarg d’aquests anys, però ens plantegem buscar altres fórmules més enllà del paper escrit.

Però de tot això, ja us n’anirem informant. De moment, esperem que gaudiu d’aquest número molt enfocat en salut mental i educació.

Per una banda, hi trobareu l’entrevista a la Cristina i la Pilar, professionals del Santa Caterina que ens expliquen el projecte pioner en salut mental comunitària que s’està portant a terme aquí, així com el dia a dia a l’hospital. I descobrireu un exemple en primera persona de persones amb trastorn mental que s’impliquen en la comunitat per lluitar contra l’estigma. És el programa de Ràdio Salt Ens Patina l’Embrague, on vam tenir el

plaer d’assistir-hi també com a convidats. I per ampliar, us convidem a conèixer les experiències dels participants del Grup d’escoltadors de veus que es reuneixen setmanalment a la Biblioteca Carles Rahola de Girona.

En el nostre apartat dedicat als sentits, podreu entrar a la cafeteria Fatou del carrer Àngel Guimerà. Només a uns metres, segur que heu passat en alguna ocasió per la ferreteria d’en Xicu i la Montse. A l’Hem anat ens endinsem en el dia a dia d’aquest comerç que s’ha convertit amb els anys en gairebé un local social. També per conèixer més als nostres veïns i veïnes, entrevistem l’Associació els Dracs del Mas Masó que ha arrencat la seva activitat amb força al barri.

Sempre tenim la mirada posada sobre l’educació i en aquest número, els alumnes de l’institut Salvador Espriu comparteixen amb nosaltres l’experiència de crear una obra de teatre, El cos es cola, dins el festival Temporada Alta. D’altra banda, l’opinió d’un membre de la plataforma Salt’educa ens endinsa en el debat i en les divisions recents de la comunitat educativa de Salt.

Finalment, per reflexionar sobre la nostra història, a la vesprada del 8 de març (quan tanquem el número), coneixerem com van ser els inicis dels moviments feministes a les comarques gironines de la mà de dues de les seves participants actives, la Sion i la Carme, que ens relaten com era ser feminista els anys 70 quan encara Salt era un barri de Girona...

Esperem que gaudiu de la lectura i estigueu ben atents, el món gira ràpid i s’esdevindran canvis!

|3|

17190 Gener-juny 2019

L’ENTREVISTA

Obrint el psiquiàtric a la comunitat...

Entrevista a Cristina Gisbert i Pilar Oliveras, del Santa Caterina Segons la Cristina Gisbert i la Pilar Oliveras, professionals de la salut mental, l’hospital psiquiàtric està destinat a desaparèixer ja que tot el procés de rehabilitació es farà cada vegada més dins la comunitat. Venint d’un sistema que aïlla les persones amb trastorn mental a una voluntat d’integrar-les a la societat, amb uns professionals que surten de l’hospital.

Deixem-les explicar-ho.

Text: Agnès Cabezas i Laure Duplay Fotos: Laure Duplay

|4|

|5|

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2018 |6|

Per començar, us podeu presentar?

Quina és exactament la vostra feina?

Cristina (C): Sóc la Cristina Gisbert, cap del servei de Rehabilitació psiquiàtrica. Aquest servei té dues unitats, la unitat de subaguts i la unitat de llarga estada. En aquesta darrera, des del 2004 no hi ingressem cap persona, ara mateix hi ha 23 usuaris. Hi treballo des del 1996 i sóc la responsable d’atendre aquests usuaris de llarga estada. El que nosaltres defensem és que les persones han de viure a la comunitat, que l’hospital no és un lloc per viure. La transformació l’hem feta de mica en mica. Vam ajudar els que volien marxar d’aquí, tant a una llar-residència o a una residència geriàtrica, però els que no han volgut marxar, perquè feia molts anys que hi vivien, vam decidir que s’hi quedarien fins al final de la seva vida.

Pilar (P): Jo sóc la Pilar Oliveras i la supervisora d’infermeria, tot i que el nom no m’agrada gaire, prefereixo coordinació, del servei de rehabilitació psiquiàtrica. Treballo aquí des del 1985. Com us deia la Cristina, nosaltres creiem que tota persona és susceptible de millora, partint de la rehabilitació, i creiem amb l’expectativa que la persona pot millorar i que pot viure a la comunitat. És aquest aspecte el que treballem. A la unitat de llarga estada hi havia 50 llits, ara ens hem quedat amb 23 però hem mantingut la mateixa ràtio de professionals.

Ens ha permès fer tractament assertiu comunitari: els professionals fan suport a usuaris que ingressaven molt a la unitat de subaguts perquè un cop se’ls donava l’alta no acudien als serveis comunitaris i no hi havia continuïtat. El nostre objectiu és que vagin a aquests serveis,

al Centre de Salut Mental d’Adults o als Centres de Rehabilitació, i aquest suport fa que es mantinguin relacionats amb els dispositius comunitaris, vivint a la comunitat.

C: Aquesta és una unitat en transformació, vol dir que els auxiliars venen aquí i atenen els usuaris més dependents a primera hora del matí, i després poden agafar les bicis i sortir a fer suport comunitari, i això és complex. Jo crec que també ha estat possible perquè tot l’equip que tenim ha cregut en el que fem. És la Pilar qui ha possibilitat organitzar aquest servei de donar suport fora i alhora treballar aquí. Són tasques molt diferents i tot i així tenim professionals que fan les dues tasques al mateix temps.

Quin és el procés d’atenció d’algú que té un problema psiquiàtric?

C: És important saber que fa un any va haver-hi una inversió molt important en els recursos de salut mental a tot Catalunya, a través del conseller Comín, que va donar recursos que no s’havien ofert mai abans. Tot i que la nostra història comença abans, amb aquests diners s’ha invertit en programes d’assistència a domicili, a totes les comarques gironines, equips d’intervenció precoç, psicòlegs de suport a primària ‒també a totes les comarques‒, o sigui que hi ha hagut un augment molt important aquest últim any. Això per contextualitzar una mica la situació.

Que bé!

C: Sí, estem molt contentes!

Pel que fa als recursos, nosaltres considerem que l’atenció ha de ser comunitària. Les comarques gironines tenen una població de 750.000 habitants, i l’IAS (Institut d’Assis-

“Creiem amb l’expectativa que tota persona pot millorar i pot viure a la comunitat” tència Sanitària) assumeix la Xarxa de Salut Mental pública de totes les comarques. Llavors el que tenim a cada comarca és un centre de salut mental d’adults, un d’infantil, un centre d’atenció a les drogoaddiccions, centres de dia, que ara es diuen serveis de rehabilitació comunitària, per atenció de dia a persones amb trastorn greu, addiccions, i pisos amb suport. I pel que fa a residències, n’hi ha una aquí al parc hospitalari i una altra a Palafrugell, que és concertada. S’aposta per tenir recursos d’aquest tipus en lloc que la gent resideixi als hospitals, aquesta és la filosofia. Llavors, qualsevol persona que tingui un problema de salut mental pot anar al seu metge de capçalera o al centre de salut mental. Els psicòlegs de suport a l’atenció primària fan visites conjuntes amb els metges de capçalera i els formen perquè no es medicalitzin els petits problemes de la vida quotidiana i també puguin fer un filtre perquè es derivi el necessari als centres de salut mental. Llavors el circuit és atenció primària, centres de salut mental, i si hi ha una descompensació, derivació per ingressar a l’hospital. O també pot haver-hi algun cas d’algú que arribi directament a urgències, però l’habitual és aquest circuit.

Ens ha cridat l’atenció el concepte de comunitària en salut mental.

Això significa posar en xarxa els diferents serveis?

Què és un trastorn mental?

C: Què és la normalitat i què

és la patologia? Qui posa el límit?

Tots podem tenir alguns trets anormals... però parlaríem de trastorn mental quan et fa patir i et distorsiona molt a la vida.

P: Quan no pots portar una vida quotidiana normal. Però, per exemple, hi pot haver una cosa que aquí sigui trastorn mental i a l’Índia, potser no... per tant, també passa per les comunitats, segons com es viu.

Als pobles es toleren millor depèn de quines coses que a les ciutats.

Les rareses...

C: A nivell de l’OMS, es considera un trastorn mental greu, per exemple, tenir un diagnòstic de salut mental, però clar, un dol per exemple, jo puc considerar que és normal tenir un dol d’un any, mentre que un altre professional al passar els tres mesos li diagnosticarà depressió. Però per concretar, es considera trastorn mental greu

quan hi ha un diagnòstic i que aquest dura més de dos anys, i que hi ha un funcionament social dificultós. El trastorn psicòtic és el més freqüent, però no només. Per exemple, una agorafòbia, que és la por a llocs oberts, normalment no és un trastorn mental greu, però clar, si tenim una persona que fa tres anys que està tancada a casa, ho podrem considerar greu. Una crisi d’angoixa és un trastorn mental? Reaccions adaptatives als canvis, possiblement les tenim tots els humans, quan serà un trastorn mental?

Dèieu que tothom pot millorar, però potser no tot es pot curar?

C: Pots conviure amb les teves dificultats. Recuperar les persones vol dir això, que amb les seves limitacions puguin viure una vida al (segueix a la pàgina següent)

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2018

C: Sobretot el que treballem és continuïtat assistencial a totes les bandes, és a dir, per una banda, les persones que estan ingressades venen setmanalment de tots els centres de salut mental de l’Alt i Baix Empordà, de la Garrotxa, de la Selva, tant aguts com subaguts, per veure qui tenen ingressat i fer un pla conjunt. Perquè a vegades podem tenir diferents enfocaments professionals però intentem pactar un missatge únic per usuari i família, no sempre ho aconseguim.

I a infantil, per exemple, alguns professionals es desplacen a les escoles, d’altres a residències geriàtriques o als centres d’atenció infanto-juvenils, sempre s’intenta fer aquesta continuïtat assistencial, es treballa molt en aquest sentit.

|7|

més normal possible. Una persona podrà viure en una llar-residència amb molt de suport, un altre en un pis protegit, etc. El projecte de la Fageda, que és ben conegut, allà tenen treballadors amb discapacitat intel·lectual i trastorn mental, i ha sigut un model d’èxit. Aquí també hi ha la fundació Drissa, que fan el programa de ràdio Ens Patina l’Embrague, i aquesta fundació té 70 persones amb malaltia mental greu.

P: En el cas de la fundació Drissa no hi ha discapacitats intel· lectuals, només persones amb malaltia mental. Aquí porten el renta-vaixelles del Parc Hospitalari, jardineria, la brigada de pintura i de neteja. Es presenten a concurs per a ajuntaments, etc. És a dir, que competeixen amb el mercat ordinari. És important la diferenciació entre discapacitat intel·lectual i trastorn mental. En el primer cas, és una altra àrea que ho porta, el seu quocient intel·lectual no és el normal, sigui per motius genètics o per malalties, però tenen molta més capacitat de treball.

Teniu un projecte amb Drissa?

P: Amb Drissa hem fet un grup de l’usuari expert. Des que fa alguns anys que han sortit els grups d’autoajuda, amb alcohòlics anònims, amb les drogoaddiccions també, i de manera més reglada amb diabètics, gent que té tensió arterial, etc. Nosaltres també ho fem amb salut mental i de la fundació Drissa, venen dos usuaris un cop al mes i fem un grup amb gent de la unitat de subaguts i els expliquen com van afrontar la malaltia, com porten la vida fora i tot això. És molt important el fet que ho fan dins l’horari laboral, és a dir, de manera remunerada.

|8|

Com són les fases de rehabilitació?

Sobretot a partir de psicofàrmacs?

P: Sí, es fan servir psicofàrmacs, per bé que s’intenta trobar la dosi mínima efectiva.

C: Es diferència entre aguts i subaguts. El concepte subaguts només existeix a Catalunya, a la unitats d’aguts hi pots estar un mes i pico, llavors et passen a subaguts, tres mesos. Llavors si no vas bé et passen a mitja estada, i si no vas bé, a llarga estada. Nosaltres no funcionem així. Perquè el 1986, aquí les lleis es fan per no complir-les, es diu que totes les persones han d’ingressar a les unitats d’aguts dels hospitals generals i que els psiquiàtrics s’havien d’anar tancant. Però cada comunitat autònoma ha fet una mica el que ha volgut, cadascú ha decidit, i fins i tot els recursos tenen noms diferents. En altres països no s’ho poden creure. És una peculiaritat del nostre estat. A nivell d’OMS,

tothom té claríssim que el model de salut comunitària és el millor, i que els hospitals psiquiàtrics no són terapèutics, però sovint és una solució més còmoda per a la societat, les famílies desbordades...

I com és en altres països?

C: Només països europeus com Itàlia i Anglaterra van fer un tancament molt endreçat. A Anglaterra es deia projecte TAPS i va ser un psiquiatra, Julian Leff, que va tancar moltíssims hospitals psiquiàtrics. En un hospital es gasten molts diners, agafaven aquests diners i els transposaven a la salut comunitària i a diferents recursos. Sempre es diu que si es fa això la gent acabarà al carrer o a la presó, però van veure que era una ràtio mínima. I a Itàlia es deia la llei 80 i és molt famosa. El 1980 no es podia ingressar ningú a llarga estada. Durant vint anys es podia reingressar a llarga estada, però l’any 2000 s’havien de tancar tots els hospitals psiquiàtrics públics d’Itàlia i així es va fer, amb Berlusconi al poder!

Però aquí és un model de referèn· cia, no?

C: Sí, vam participar en l’estudi de Refinement i se’ns va comparar amb Verona, que és un dels llocs on millor s’ha fet la Reforma Psiquiàtrica, i amb Finlàndia, que té molts més recursos. Van sortir resultats molts bons. Jo crec que sobretot pel tema de la continuïtat assistencial i l’organització. Perquè és cert que els de Finlàndia van canviar algunes coses però de funcionament.

Tenim moltes coses per millorar, però el model comunitari és el que es considera millor per als usuaris.

Viure en un hospital, aixecar-se tots els dies de la teva vida a les set del

“El circuit és atenció primària, centres de salut mental i, si hi ha una descompensació, derivació per ingressar a l’hospital” matí, viure en una habitació on tothom té la teva clau, això és vida?

P: Un armari que t’hi cap una maleta... Però a part de la malaltia, hi ha hagut molt de temps en què aquestes persones han estat desautoritzades per a prendre decisions, han estat anul·lades com a persona.

Si em faig el llit i el faig una mica malament i ve algú i me’l desfà dient que està malfet, l’endemà no tindré cap interès a fer-me el llit. La institucionalització també castra.

T’impedeix avançar. I una cosa que sí hem vist, és la diferencia entre els que han estat fora, i que poden tenir conductes disruptives a vegades però que s’han espavilat i el que ha estat aquí ingressat sempre. La persona ingressada la veus més malalta, però jo diria que és més per la institucionalització, per la manca d’autonomia, de presa de decisions de la persona que no pas per la maFoto: Laure Duplay laltia.

C: El 1960, Goffman explicava que si qualsevol de nosaltres visquéssim en algun dels hospitals psiquiàtrics dels Estats Units que ell va observar, tots tindríem moltes d’aquestes conductes. Del tema de l’ingrés de llarga estada, la gent no en parla, és com si no existís.

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2019

C: Als usuaris els podem dir moltes coses com a professionals, com que no els convé consumir tòxics, però té més força un usuari que els explica com ell va passar per aquí, com tenia molta ràbia d’acceptar que tenia un problema de salut mental, que no parava de consumir i és quan comencen a fer porta giratòria.

P: És la pròpia experiència viscuda. És molt diferent saber com a professionals que hi ha un trastorn de percepció, d’al·lucinació auditiva per exemple, que no que ho expliqui la mateixa persona, que els digui: “Encara que prengui medicació sento veus, com ho faig? Doncs no miro tant cap a dins, sinó que em concentro en pintura o l’activitat que sigui...” Està molt bé l’intercanvi que fan entre ells.

(segueix a la pàgina següent)

|9|

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2019

“Aquí és un model de referència pel tema de la continuïtat assistencial i l’organització”

| 10 |

les persones amb trastorn mental de la que abans es tenia. L’atenció és una mica diferent.

Abans es tolerava més? O potser als pobles?

C: Als països menys desenvolupats es tolera millor, perquè també està clar, hi ha menys exigència a nivell...

P: ...educatiu, social... I als pobles, la gent de pagès, veu una persona rara i a tots els pobles n’hi ha alguna, no passa res... En canvi, en una ciutat, és diferent.

P: Fan com nosaltres amb les comissions mixtes. Són els mateixos usuaris que van a diferents instituts a explicar la seva experiència als alumnes a partir de 14-15 anys.

Han batut rècords d’assistència i tenen una de bolos que no vegis!

També van dissenyar una enquesta amb preguntes relacionades amb l’estigma que es passa als centres, abans d’anar-hi i al cap d’un o dos anys, com a retorn. Ho han fet durant tres anys. S’ha vist que cal treballar-ho molt.

C: A part, està demostrat que les persones amb malaltia mental són menys agressives que la resta de la població, però quan hi ha una notícia en què una persona descompensada ha fet alguna cosa agressiva, que són minoria, llavors la societat s’estima més pensar que el culpable és una persona que té un trastorn mental per no assumir que tots podem ser agressius i arribar a fer aquest tipus de conductes agressives. És millor dir que té una malaltia mental i així jo estic lliure de tot.

P: Sovint el llenguatge periodístic relacionat amb trastorns es fa servir molt per coses dolentes, ”un partit de futbol esquizofrènic“, per exemple. Tot i que ha millorat força, déu n’hi do el que queda encara.

C: Salut Mental Catalunya ha fet una graella de recomanacions per als mitjans de comunicació.

Per què la salut comunitària funci· oni, també s’ha d’educar la socie· tat. En això, com estem?

C: És el tema de l’estigma. Hi ha una associació que es diu Salut Mental Catalunya, que treballa obertament el tema de l’estigma amb professionals i usuaris a tot el territori de Catalunya.

Per tenir una visió més global, què podem dir que ha canviat en els últims deu anys?

C: Que hi ha molta més atenció comunitària, que la força i els recursos s’han ancorat a la comunitat.

P: Jo ressaltaria que s’ha recuperat i s’ha donat més dignitat a

el 86 la Llei General de Sanitat, per donar el mateix dret d’assistència a una persona amb malaltia mental en hospital d’aguts que no en un lloc exclòs de la ciutat, això ja canvia. Aquí ens va arribar molt tard, el 2004.

C: Jo diria també que els anys 70 aquí, a diferencia d’altres llocs,

Com s’ajuda les persones?

P: Per parlar de les cures que poden ser d’infermeria, l’important és l’acompanyament d’aquesta persona. Després ja recuperarà el seu projecte de vida. Però això passa amb tot, si a tu et diagnostiquen una diabetis quan et diuen el tractament, la insulina, les unitats, la dieta i tot això, t’atabales. Cada persona necessita unes determinades visites per entendre com ha de ser el tractament, tothom té el seu temps. El que passa és que en psiquiatria hi ha els trastorns de conducta i, a vegades, poden ser aparatosos, la societat no ho tolera, es frustra, ho viu molt malament i et diposita ràpidament a urgències.

Ha anat molt ràpid tot? Aquí els 70 era un altre món, no? (vegeu revista 17190 Universalt num.2) P: Molt ràpid, no! El 70 i pico es va començar a obrir. El 78 s’intenta fer la reforma de psiquiatria,

va haver-hi un moviment cap a la salut comunitària que ha possibilitat també que es pugui fer tot això.

La tasca d’en Cristóbal Colón, que d’aquí va anar a la Fageda.

P: Sí, havia treballat aquí. I també va haver-hi el doctor Torrent, que va fer aquesta possibilitat d’obrir a la comunitat.

C: Ells van ser els primers que

Com estan els hospitals psiquià· trics ara?

C: Jo crec que ara l’aposta és dir:

“La persona ingressada la veus més malalta, però jo diria que és més per la institucionalització, per la manca d’autonomia, de presa de decisions de la persona que no pas per la malaltia” P: Per això també treballem l’automedicació. Tu vas a casa i has de saber què prens, quin tipus d’efecte et fa, si tens un efecte secundari, doncs com ho has de fer. Parlem sobre medicació, les coses que els costa més aprendre, també com alguns no volen prendre-s’ho, sobre com després es poden prendre moltes coses, cocaïna o el que sigui, i això no és químic? Totes aquestes coses es parlen aquí.

C: És una mica com fer més recuperador i més flexible l’hospital dins les seves limitacions.

Com veieu el futur de la psiquia· tria en els propers trenta anys?

P: Jo la veig a casa! A la comunitat, als domicilis... Jo dic sempre als infermers: vosaltres treballareu al carrer! Estareu a fora! Jo penso que hi haurà molt poca hospitalització.

C: Jo, com la Pilar. De fet, uns dels programes nous que hi ha des de fa un any és l’Hospitalització Domiciliària, però que només és per al Gironès de moment, també hi ha l’Equip de Salut Mental d’Atenció a les persones Sense llar. Cada vegada més serà a la comunitat i que els professionals es desplacin.

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2019

van sortir a la comunitat. Això també va anar molt bé.

P: Sí, es van anar afegint dispositius comunitaris, tot i que continuava havent-hi molt de crònics.

“No ingressarem més gent a llarga estada.” Dins aquesta línia, no tots els professionals hi estan d’acord. És complicat de fer en un primer moment, quan no és una decisió estatal com a Anglaterra o a Itàlia.

Llavors és molt més fàcil perquè va acompanyat d’una sèrie de recursos. Aquí no.

P: A vegades, amb tot aquest sistema de paternalisme, amb tanta protecció, estem deshabilitant les persones, els estem minvant les facultats i l’important és que sempre hi ha alguna cosa a rescatar de la persona.

C: Penseu que un ingrés, no només en salut mental sinó en qualsevol especialitat, sempre és molt protector. A l’hospital t’ho donen tot. Imagineu persones que tenen dificultats per menjar fora. A vegades pot ser atractiu venir aquí perquè fuges dels problemes de fora, estalvies econòmicament, no t’has de preparar el menjar, si tens problemes per fer amics, els trobes aquí! Per això també mirem de fer que l’ingrés no sigui tan proteccionista. Infermeria treballa el tema de l’automedicació, l’autonomia, fer grups, teràpia ocupacional, fer grups en psicologia, i tenim un pisescola a deu minuts i fem un programa de tres setmanes amb quatre usuaris, durant l’ingrés.

P: És un programa transversal, on ells han de decidir una sèrie de coses: què compren, quin menú, qui es medica... Estan entre iguals, els professionals dinen amb ells, no hi ha aquella autoritat de la bata blanca i fa que flueixi molt més tot! El discurs, coses que aquí no es poden dir, doncs ho diuen allà, a la taula.

C: De cop i volta s’adonen que poden fer coses que no havien fet mai.

(segueix a la pàgina següent)

| 11 |

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2019 | 12 |

“La societat s’estima més pensar que el culpable és una persona que té un trastorn mental per no assumir que tots podem ser agressius i arribar a fer aquest tipus de conductes agressives”

ma que ens estalviem si ens n’anem a casa, si ens trobem al carrer. Són patiments que ens podem estalviar.

Per això es fan trobades als parcs o allà on ens acceptin. Perquè sempre és un acostament, en les persones sense llar, és un acostament. Inclús els de l’hospitalització domiciliària es troben que, a vegades, hi ha gent a qui els fa cosa “ah, si veniu amb aquest cotxe...” Doncs aparquem en un altre carrer i ens trobem!

Tornar una mica al metge de cap· çalera d’abans?

P: I a l’humanisme també. Disminueixes molt l’estigma. Quan es fan les altes, les preguntes dels usuaris sovint són: “Ostres, he estat ingressat aquí, com tornaré al poble, a la meva escala, amb els meus amics...?” En canvi, aquí se senten còmodes perquè estan entre iguals, els ha passat el mateix. De sortir, en tenen motes ganes, però també els fa por. I moltes pors són aquest estig-

Les dues feu una mica de forma· ció, de docència. Quines són les línies de formació ara?

P: Ella és la cap d’estudis, jo sóc la tutora d’algun resident d’infermeria. I llavors també seguim infermers que venen en pràctiques.

Molts venen pissarra en blanc perquè el que es fa a la universitat és diferent, de la teoria a la pràctica... això passa a molts llocs!

C: La docència és multiprofessional. Tenim infermers especia-

litzats en salut mental, psicòlegs i metges que estan fent l’especialitat de psiquiatria. La formació és multi-professional, el treball en equip és bàsic, ningú té la visió sencera de la salut mental. Tenen un dia a la setmana que fan docència i la fan tots plegats. I sempre diem que s’han de formar en totes les orientacions. Un no pot pensar que té la veritat absoluta, cada orientació té alguna aportació. Incidim a poder recuperar les persones, sempre hem de pensar que una persona, per moltes dificultats que tingui, pot millorar. No podem transmetre a la persona que no millorarà en res. Aquestes serien les bàsiques: treball en equip i la recuperació de les persones.

P: I treballes l’autoestima, a partir d’aquí pots anar estirant un cabdell. Jo no hi afegiria res més.

HEM ANAT A...

Ferreteria bricolatge de proximitat Xicu i Montse Text i Foto: Marta Solà i Font

En entrar veiem que hi ha una mica de tot: cables, endolls, accessoris de cuina, calefactors, material de fontaneria i electricitat, llums per al sostre, bombetes, màquina de fer còpies de claus... A més de tot aquest material, a la botiga sempre sol haver-hi algunes persones fent alguna demanda de material o comprant petites coses per a la llar. És una botiga oberta al barri. Algun client li pregunta com pot fer una reparació en concret i ell l’assessora sobre quina pot ser la millor manera. Sovint hi trobes algun avi amb qui hi ha la coneixença de molts anys que hi va a petar la xerrada.

Anem a fer un cafè i m’explica que ell ha viscut tots els canvis socials i culturals del barri. Durant tots aquests anys s’ha hagut d’anar adaptant a aquests canvis, modernitzar o no la botiga... Explica que, si fes la botiga més moderna, ningú hi entraria, ja que els clients pensarien que això hauria provocat una pujada en els preus dels articles.

També parlem de posar-hi o no els preus a les coses i comenta que moltes vegades li regategen i em manifesta que tenir la botiga oberta li costa uns diners.

que una altra persona i ell ja s’ha acostumat a derivar-los a un servei públic, sigui Serveis Socials o bé a l’Ajuntament.

Una de les feines que fa és anar a canviar les bombetes que es fonen a casa d’algun avi o àvia del barri. Saben que el poden trucar i quan ell té un moment hi va. Moltes vegades el conviden a prendre alguna cosa i comparteixen les seves vivències i les del poble de Salt.

Després d’aquesta agradable conversa, em fa pensar en la importància que tenen els petits comerços en un barri. El bon veïnatge és molt important i en Xicu i la Montse posen el seu granet de sorra perquè la convivència al barri sigui més fluïda i a la vegada donen el servei d’una ferreteria de proximitat i oberta al barri.

També m’explica que alguns clients que té li porten documents d’Hisenda o de Serveis Socials perquè els llegeixi; el fan servir com a consultor, preguntant-li què els demanen. Com que li tenen confiança pensen que ell els pot ajudar millor

Parlem de la situació actual del barri. Troba que hi ha molts joves pel carrer que no es sap a què es dediquen, que hi ha poc control de la seva situació i que volten moltes hores pels carrers. Per altra banda, hi ha poc respecte per les infraestructures i les persones, infants corrent sense vigilar... És important cuidar la convivència del barri.

HEM ANAT A... 17190 Gener-juny 2019

Fa 24 anys que en Xicu es va instal· lar a la ferreteria bricolatge del carrer Àngel Guimerà, cruïlla amb carrer Pacheco. És una ferreteria de tota la vida, un comerç de barri, als quals ara en diem de proximitat. En Xicu, abans de regentar aquest establiment, havia treballat de fuster.

En un principi va portar el negoci amb un altre soci que, al cap de poc temps, ho va deixar. Des de llavors la seva dona Montse i ell són les dues persones que podem trobar quan anem a comprar a la botiga.

| 13 |

17190 Gener-juny 2019

EDUCACIÓ

El cos es cola El passat 8 de desembre al Teatre de Salt l'alumnat de quart d'ESO de l'Institut Salvador Espriu de Salt va presentar la seva obra de teatre "El cos es cola", dins del Festival Temporada Alta.

Text: Edu Gelada Assegudes a l’amfiteatre, algunes de les alumnes participants del projecte ens han transmès com ha estat l’experiència de participar en aquest projecte teatral: Per a totes una experiència inoblidable on el treball en equip i l’aprenentatge constant han estat la base de l’èxit d’aquesta obra.

Ens podríeu explicar què significa El cos es cola?

El cos es cola té diversos significats; el primer, que el cos està a l’escola i, el segon, que el cos es mou lliurement en un espai tancat.

A més a més, és el títol de l’obra de teatre que hem realitzat els alumnes de quart d’ESO de l’Institut Salvador Espriu de Salt, el 8 de desembre, al Teatre de Salt dins del Festival Temporada Alta.

Quan neix el projecte? Quin ha estat el procés cre· atiu de l’obra?

A segon d’ESO vam tenir la primera experiència en el món del teatre, però va ser molt diferent, «només» actuàvem i per la resta no ens havíem de preocupar gaire. Aquest projecte va més enllà. Es va engegar a finals del curs passat; en una primera part l’Alejandro, la Laura i la Noemí de l’associació ConArte Internacional ens van preparar activitats i dinàmiques per entrenar-nos per al que venia, i en la segona part, vam dissenyar la idea, vam triar el tema, els papers i ens vam organitzar per executar l’obra.

Tot l’alumnat de la vostra promoció participa dalt de l’escenari?

Tothom ha participat activament en el projecte, ens hem sentit importants; encara que no sortim a

| 14 |

l’escenari, hi ha molta feina darrere, per això ens vam dividir en comissions de treball en funció dels nostres interessos i habilitats. Hi havia el grup de text i guió, escenografia, llum i so, comunicació i fotografia i el d’actrius i actors. Darrere teníem el suport dels professors/es i de l’associació ConArte Internacional per aclarir dubtes.

Som un motor que ens necessitem alimentar de totes les parts que formen l’obra, com un partit de futbol que no es podria jugar sense una pilota; tots els detalls són importants.

En l’àmbit personal, què us emporteu d’aquest treball en grup?

Hem descobert habilitats i dots artístics que nosaltres desconeixíem, hem après coses noves, hem conegut companys i companyes de classe, que per múltiples raons no havíem coincidit tant.

Ara, quan anem al teatre, ens fixem en totes les figures que participen en la funció, no únicament en els actors i actrius, també en els tècnics de so i llum, fotògrafs, entre d’altres.

Com us sentiu quan els vostres cossos o d’altres companys queden desencaixats en una aula ple· na de mobiliari (taules, cadires, pissarres, etc.)?

No és còmode, perquè tots tenim un valor molt potent, però ens tracten igual i en la realitat som molt diferents; una mateixa vivència cada persona la viu a la seva manera, en funció del context i l’àmbit, uns s’avorriran i els altres es divertiran.

A vegades venim amb la maleta carregada de preocupacions i la cosa que ens ve menys de gust és asseure’ns en una cadira.

Kassandra, que protagonitzava l’actriu Elisabet Casanovas, que molts ja coneixíem pel seu paper de Tània a la sèrie Merlí, amb la qual vam trobar punts d’unió amb la nostra funció El cos es cola.

Com valoreu la vostra participació del Festival Temporada Alta?

La valorem com una oportunitat única perquè no la té tothom, hi ha molta gent que vol participar i no pot, i nosaltres compartim llibret amb actors i actrius que coneixem perquè surten per la televisió. És un festival molt important en l’àmbit cultural i tenim a la nostra disposició el Teatre de Salt.

A més a més, ens van convidar a veure l’obra

Quin ha estat el paper dels docents de l’Institut Salvador Espriu de Salt?

Ens han ajudat molt, han «perdut» hores de classe perquè puguem estudiar el paper i ens han donat suport perquè l’esforç de tot un any es tirés endavant. Va haver moments complicats, però es van posar en el nostre lloc; no tothom té el suport o l’oportunitat d’estudiar a casa amb companys i companyes, a classe tot era més fluid.

Cal agrair la tasca de les dues professores coordinadores, l’Anna Figueres i la Glòria Garcia.

Què és ConArte Internacional?

ConArte Internacional és una associació sense ànim de lucre constituïda l’any 2014 que vincula l’educació i les arts a l’aula. A través del projecte Planters, treballa en escoles i instituts de la província de Girona per fer l’activitat artística més present i aconseguir una millora del clima escolar a través de la interrelació amb la vida cultural del territori.

EDUCACIÓ 17190 Gener-juny 2019

Per a qui no hagi vist l’obra, què s’han endut els espectadors del que realitzeu dalt de l’escenari?

El cos es cola comença abans de començar, un cop arribes pels voltants del teatre ja estàs participant del projecte. Esperem que el públic s’hagi emportat una experiència única. Estarem molt satisfets, si es posen a la pell de l’alumnat i han vist que els joves tenim un enginy i podem fer coses grans. Creiem que la gent s’haurà sorprès amb el muntatge de l’escenari, creat per nosaltres, amb taules i cadires de diferents colors o un laboratori on es poden fer diferents experiments.

| 15 |

17190 Gener-juny 2019

A FONS...

Veus

que surten de l’armari Has sentit veus alguna vegada? Has tingut alguna experiència inusual com notar presències o tenir visions i no ho has explicat a ningú perquè penses que et titllarien de “boig”? Si t’assabentessis que no cal tenir un diagnòstic de trastorn mental sever per viure aquest tipus d’experiències i que, a més, a Girona hi ha un grup per a parlar-ne, hi aniries?

Text i fotos: Neus Ferràs i Susana Romero El setembre de 2015 s’engega el primer Grup d’Escoltadors de Veus Comunitari a la província de Girona. Des de llavors es duu a terme a la biblioteca Carles Rahola, i té per nom GRUP D’ESCOLTADORS DE VEUS I ALTRES EXPERIÈNCIES INUSUALS. Sense eufemismes. Tal com raja. Perquè és el que és.

| 16 |

El Grup d’escoltadors de veus i altres experiències inusuals és un grup que es fa des del sistema públic de salut i les professionals que el condueixen en l’actualitat som dues psicòlogues clíniques de la Xarxa pública de Salut Mental de la província de Girona: la Susana Romero, que treballa a la unitat de Rehabilitació de l’hospital de Salt, on s’atenen persones que pateixen trastorn mental sever; i la Neus Ferràs, que treballa al Programa de Su-

port en Salut Mental i Addiccions a l’Atenció Primària i des d’on s’atenen persones amb malestar emocional reactiu a dificultats de la vida i/o amb trastorn mental lleu.

El Grup d’escoltadors de veus l’inicia la Susana Romero amb el suport del seu equip en àmbit hospitalari, al servei de Rehabilitació.

Quan el grup de l’hospital porta ja un temps de rodatge, sorgeix la ne(segueix a la pàgina següent)

| 17 |

A FONS... 17190 Gener-juny 2019 | 18 |

cessitat de donar veu a les veus fora de les parets de l’hospital. Veus que molts anys havien estat silenciades per por a la discriminació i a l’estigma. I és en aquest context que es crea l’actual grup que us presentem en aquest article.

Així doncs, podríem dir que el Grup d’escoltadors de veus i altres experiències inusuals és un espai creat fora dels murs de la institució per a poder parlar d’aquests temes, que encara avui dia són tabú en la societat. I per aprendre, aportar coneixement, i donar llum… una biblioteca pública és l’espai ideal!

A més, el lloc ha estat triat per tractar-se d’un equipament comunitari, accessible a tothom i en un lloc cèntric i ben comunicat. I és que el Grup d’escoltadors de veus és obert a persones provinents de qualsevol lloc de la província de Girona. No obstant això, per proximitat, la majoria dels participants

solen venir de Girona o municipis del Gironès.

Cada dilluns a les 16.00h i durant una hora, el grup es posa en marxa per acollir les experiències i compartir recursos d’afrontament que ajudin a conviure d’una manera menys conflictiva amb les veus.

El grup és obert, de manera que qualsevol persona escoltadora de veus o que tingui altres experiències inusuals en primera persona pot incorporar-s’hi i participar. Val a dir que participar en aquest grup no té cap cost per a l’usuari, ja que és un servei ofert des de la pública.

El grup no es considera incompatible amb cap altre tractament, sinó complementari, i és un espai on es dóna cabuda a les experiències personals i on es tracta de comprendre el sentit emocional de les veus. Pot ser que una persona senti la veu d’un ésser estimat durant un procés de dol, o de moments de la

vida on ha tingut alguna experiència traumàtica amb alt impacte emocional, o pot ser que ja des de ben petit la persona hagi tingut experiències amb un amic imaginari o hagi vist o percebut ombres...

Les persones que han passat pel grup totes tenen una història diferent, i cadascuna, amb el suport del grup, cerca familiaritzar-se, conviure i desxifrar el significat d’aquestes experiències.

L’objectiu del grup és ajudar a viure amb menys angoixa, si és el cas, aquests fenòmens. Tot i que és una experiència poc habitual, escoltar veus és una experiència humana que hem d’entendre en el context determinat de la persona que les experimenta.

Per altra banda, ara fa un any que s’ha engegat l’espai Trobades: Parlem de veus? És un espai d’una hora al mes, obert a tothom que estigui interessat en el tema, sigui familiar, amic, professional o persona que vulgui saber com funciona el grup per si decideix incorporar-s’hi. És un espai on es parla obertament de les veus, per trencar l’estigma que hi ha associat a aquests fenòmens i per fer visibles aquestes experiències i entendreles més enllà de quelcom patològic. És un espai lliure i obert a fer preguntes, explicar experiències, etc.

Una mica d’història... ven un gran patiment associat al fet d’escoltar veus.

A partir d’aquí, Romme va decidir organitzar trobades entre aquestes persones per conèixer les seves experiències. Va veure que quan aquestes persones es reunien o parlaven entre elles s’entenien molt millor i que el problema no era tant el fet d’escoltar veus sinó la relació que la persona establia amb elles i la forma d’afrontar-les.

Fruit d’aquestes trobades es van engegar els primers grups i associacions d’escoltadors de veus (Foundation Resonance a Holanda

i Hearing Voices Network al Regne Unit), formats principalment per persones escoltadores de veus. En aquests grups i associacions també hi participaven professionals, però amb un rol diferent a l’habitual, essent fonamentalment facilitadors dels grups i persones de suport.

L’any 1997, se celebra a Maastrich una trobada internacional entre escoltadors de veus i professionals de la salut mental per tal de promoure la investigació i l’estudi d’aquest tipus de fenòmens, i es decideix constituir una organització formal que coordini i serveixi de suport a iniciatives diverses relacionades a diferents països.

Sorgeix d’aquesta manera INTERVOICE (www.intervoiceonline.org), que és la xarxa internacional per a l’estudi, l’educació i la investigació sobre l’escolta de veus, presidida per Marius Romme.

Actualment aquesta xarxa compta amb centenars de grups a més de 25 països i està formada per escoltadors de veus, amics, familiars i professionals.

A FONS... 17190 Gener-juny 2019

Tot i que a Catalunya és un projecte innovador, els grups d’escoltadors de veus comencen a constituir-se a finals dels anys 80 a Països Baixos i el Regne Unit, i sorgeixen inspirats en el treball de Marius Romme, psiquiatra social holandès.

Romme tractava pacients que escoltaven veus i patien per això, i va ser gràcies a un cas particular en el qual la medicació estava fracassant com ajuda, que va decidir provar quelcom diferent: va posar en contacte aquesta pacient amb un altre pacient que també escoltava veus i va comprovar que entre ells hi havia un reconeixement mutu i que es donaven suport.

Tot i així, això no va ser suficient i va decidir buscar altres persones que escoltessin veus i tinguessin un millor afrontament, pel que va fer un reclam a la televisió holandesa l’any 1987. Això el va posar en contacte amb persones escoltadores de veus que mai no havien tingut cap contacte amb els serveis de salut mental. Eren persones “sanes” sense cap diagnòstic ni tractament psiquiàtric, que convivien amb les seves veus sense que això suposés un problema per elles.

Va comprovar que aquestes persones podien fer front a les seves veus i conviure-hi mentre que la majoria de pacients que ell tractava experimenta-

(segueix a la pàgina següent)

| 19 |

Filosofia del grup

1. Escoltar veus és una experiència humana normal tot i que poc habitual

2. Validació de l’experiència individual

3. El contingut de les veus és rellevant

A FONS... 17190 Gener-juny 2019

4. Respecte per les creences individuals

5. El problema no són les veus en si sinó la relació que la persona estableix amb elles

6. Importància de l’actitud de l’entorn.

7. Acceptar la realitat de les veus.

8. Reprendre el control i el poder sobre la seva pròpia vida.

Info pràctica GRUP D’ESCOLTADORS DE VEUS Quan? Tots els dilluns de 16.00 a 17.00 h Qui? Persones escoltadores de veus i altres experiències TROBADES: PARLEM DE VEUS? Quan? 1r dilluns de mes de 17.00 a 18.00 h Qui? Persones interessades en el tema, familiars, professionals, etc.

On? Biblioteca Carles Rahola (c/Emili Grahit, 4 GIRONA) + info: susana.romero@ias.cat | neus.ferras@ias.cat

| 20 |

Les veus del grup Alguns dels participants del grup volen dir-hi la seva. Aquí les teniu!

Mi nombre es Donelia y fui escuchadora de voces, y lo que hablo es desde mi experiencia. Soy participante de este grupo, aunque hay diferentes situaciones en él.

La idea del grupo es dar apoyo y consejos a los compañeros que pasan por estas situaciones, ya que aquí pueden hablar tranquilos. A muchos la familia los aísla y esa no es la idea. Necesitamos mucho apoyo de la familia y amigos para poder contarles lo que nos sucede. Pero la sociedad nos ve como personas “anormales” ¡y podemos llevar una vida normal!

Para mí es una enfermedad como cualquier otra. No hay que tratarlo como algo “raro”: Si no prestamos atención a situaciones de estrés o situaciones desagradables que hemos pasado en la niñez o en la edad adulta, éstas quedan grabadas en el subconsciente y eso nos trae consecuencias muchas veces psicológicas.

Pensamos que ir al psicólogo es para “locos” pero para mí, es una consulta que se debería de hacer. A veces nos creemos que lo sabemos todo y que no necesitamos ayuda, pero hay cosas que se nos van de las manos.

En esta sociedad moderna en la que vivimos, cada vez surgen más problemas psicológicos, o como se han etiquetado “enfermedades mentales” que todavía son desconocidos e incomprendidos. Éstos suelen ir acompañados de una gran soledad, tanto por nuestro propio aislamiento como por familiares, amigos, compañeros de trabajo, etc en muchos casos.

Las reuniones o grupos que se están creando nos sirven para darnos cuenta de que no estamos solos y para el propio entendimiento hacia nosotros mismos, así como para las familias, amigos, etc. que tambien luchan junto a nosotros.

Solemos dar la culpa al sistema, pero gracias a que el sistema está mejorando tenemos estas ayudas que nos facilitan el día a día.

Gracias a los médicos, familia y amigos, he superado esta etapa de mi vida y he continuado con una vida normal. Deseo que mis compañeros puedan también superarlo.

Quiero invitarles a que asistan a las charlas que hacemos los primeros lunes de cada mes, a las 17:00 en la biblioteca Carles Rahola para que así puedan comprender cómo ayudar a alguien que esté pasando por esta situación.

Creo que es muy importante disponer de un grupo en donde poder hablar de cosas que nos han pasado o nos pasan, sin que los demás te miren como si fueras un bicho raro.

Oír que otros han vivido situaciones similares a las mías, normaliza éstas y ayuda a encontrar soluciones a cuestiones que antes consideraba sólo mías y sobre las que no podía pedir ayuda.a las 17:00 en la biblioteca Carles Rahola para que así puedan comprender cómo ayudar a alguien que esté pasando por esta situación.

| 21 |

17190 Gener-juny 2019

PATRIMONI HISTÒRIC

Salt endavant de la lluita feminista els anys 70 Salt va ser pioner dels moviments feministes dels anys 70. Una història que ha quedat en segon terme, com tantes altres històries de dones, com tantes altres històries de l’extraradi. Arran la publicació del llibre ‘El maig de les dones. El moviment feminista a Catalunya durant la Transició’, de Meritxell Ferré Baldrich, que va ser presentat a la Llibreria 22 a finals del 2018, ens trobem amb la Sion Garcia i la Carme Carreras per parlar dels inicis del moviment feminista a les comarques gironines, que va ser justament a Salt.

Text: Agnès Cabezas El moviment feminista a Salt va començar la primera meitat de la dècada dels 70, tal com ens explica la Sion, “encara vivia Franco però ja començava a haver-hi una ebullició de partits, Bandera Roja, el PT, el PSUC”. L’agrupació va començar l’hivern del 1973-1974, però per poder reunir-se es van haver de posar el nom d’Associació de Mestresses de casa, “i de Girona! Perquè Salt

| 22 |

en aquells moment estava agregat”, puntualitza la Sion.

“Una noia del PT, la Luisi, que era psiquiatra em va venir a buscar per fer alguna cosa per les dones perquè jo era l’única dona obrera que coneixia, la resta del partit eren estudiants, mestres, etc.” Com gairebé tot el que passava a Salt en aquells moments, la Sion recorda que el grup “es va començar a reu-

nir a Can Panxut, en un traster amb una estufa de butà que ens pelàvem de fred! Érem quatre o cinc, vam fer estatuts per ser legals i jo en vaig ser la presidenta. Des d’aquí un record i agraïment a totes les dels inicis: l’Ana Mari Álvarez, la Teresa Borín, l’Àgata González, la Luisi Izaguirre, Dolors López i totes les que van passar per allà i col·laborar en algun moment”.

L’associació volia sobretot “alliberar dones”, com ens explica la Sion, “sobretot parlàvem d’anticonceptius, però per camuflar-ho, la Luisi, ens ensenyava a donar injeccions. Recordo la Teresa Borín, que era una curranta com poques, que venia amb una bossa de 2 kg de taronges i practicàvem això de les injeccions”. Però això era sobretot una excusa per trobar-se entre dones i parlar dels mètodes anticonceptius que hi havia en aquells moments i que eren difícils d’aconseguir.

La Carme ens explica que ella en prenia “perquè aconseguíem la recepta amb algun metge amic, però des de la seguretat social res, i depèn d’on ni te’ls venien”.

Per contra, també hi havia alguna farmàcia vinculada al grup. “Hi havia una farmacèutica amiga nostra, que tenia una farmàcia a Sant Narcís, on tenia una rebotiga i allà anàvem tot el dia totes les dones, amb criatures.

Ella ens feia algunes receptes”, afegeix la Carme. Però la Sion recorda que, tot i així, costava: “El més cone-

Moment de l'escissió del grup de dones per desacord amb el centre de planificació familiar a Girona

gut era les pastilles i encara hi havia moltes dones que no s’atrevien a prendre-les, només les més progres les preníem. Moltes deien que el seu home no les deixava, coses així...”

Un altre dels punts pels quals l’associació lluitava i un dels més complicats era el de l’avortament, il·legal i totalment clandestí. “Érem molt peleonas, vam arribar a estar en contacte amb metges i gent que s’hi dedicaven clandestinament. Normalment havíem d’anar a Barcelona però havíem aconseguit també que l’equip que ho feia vingués en alguna ocasió a Girona, a casa d’algú que ens la deixava sense que ningú ho pogués saber.”

La Sion i la Carme recorden també com s’empresonaven les dones per adulteri, “aquesta va ser la primera campanya grossa que vam fer, totes anàvem amb el cartell que deia: jo també sóc adúltera”, una llei que va tardar molt encara a canviar-se. (segueix a la pàgina següent)

PATRIMONI HISTÒRIC 117190 Gener-juny 2019

Drets sexuals i del propi cos

(segueix a la pàgina següent)

| 23 |

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2019

Fotos: Agnès Cabezas

| 24 |

De les mestresses de casa a la vocalia de l’associació de veïns

Les dones, també pioneres en l’alfabetització d’adults

En aquells moments, amb Salt annexat a Girona, havia nascut amb molta força l’Associació de Veïns de Salt i s’hi va decidir crear la vocalia de la dona. “Érem les mateixes de Can Panxut que, per poder arribar a més gent, ens vam posar dins l’associació de veïns, perquè de fet, la majoria ja hi participàvem individualment.”

Estant dins la vocalia va haver-hi un dels moments més tensos per al grup feminista. “Vam fer una gran campanya d’anticonceptius i a favor de l’avortament.

Vam portar uns cartells preciosos i molt grans del barri de la Mina, amb una foto d’una noia molt joveneta, vestida molt pobra, amb una criatura mocosa enganxada i una panxa enorme, i amb el títol: “Cap embaràs no desitjat, anticonceptius lliures per no avortar, avortament lliure per no morir.” Això va tenir molta repercussió i es va denunciar a la Fiscalia. La Sion i altres companyes van ser citades als jutjats però “menys mal que tots els homes de l’associació de veïns van venir a declarar i ens van fer costat”, recorda la Sion. A la declaració volien saber qui portava el lideratge i d’on havien tret els cartells però tothom va dir que no sabia res i finalment es va declarar nul. “Aquest cop em vaig sentir molt orgullosa dels homes de l’associació!”, afirma la Sion.

El fet d’estar dins l’associació com a vocalia va fer que el grup s’obrís a més dones i la Carme recorda que sovint es trobaven que algunes no sabien ni llegir ni escriure i per això van decidir començar a fer alfabetització. “Va ser la primera escola d’adults de les comarques gironines”, afirma la Carme. En aquells moments havia aparegut el mètode Paulo Freire, un sistema que havia creat aquest pedagog per poder ensenyar alfabetització d’una manera més adequada als adults. “Després vam començar també a ajudar la gent a treure el certificat d’estudis, que no era ni el graduat, era com un document que certificava que havies anat a col·legi uns anys”, afegeix la Carme. “Volia dir que sabies llegir i escriure, sumar i restar, bàsicament. Després va venir el graduat escolar, però això ja era una altra cosa, ja havies de fer un examen”, puntualitza.

El salt a Girona i la creació del Casal de la Dona

com seria, nosaltres feia temps que ho havíem estat treballant, teníem clar que volíem que fos un centre amb un tracte especial, feminista... i el que es va explicar allà no era res de tot això”, diu la Sion.

“Perquè ho havien planificat homes”, afegeix la Carme. “Nosaltres volíem un centre de planificació encara que fos amb voluntariat, ells hi van posar metges, ho van fer tot institucional i va canviar-ne el significat”, puntualitza la Carme.

La Sion explica que “el concepte feminista no hi era. Hi anaves i el primer que et preguntaven era si eres casada o soltera, si tenies relacions estables o no. Nosaltres no havíem lluitat per fer un centre de planificació que et demanés l’estat civil. I el primer que et posaven si no tenies relacions estables era promiscua!”. (segueix a la pàgina següent)

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2019

El grup de dones de Salt volia trobar un espai a Girona per ampliar el grup i els calia trobar un local. “Els únics que tenien locals en aquells moments eren l’església, i com que jo venia de la joventut obrera catòlica, el sector progressista treballador, coneixia els capellans més progres, comunistes”, relata la Sion. Va ser així com ella i una altra companya van anar a l’església del Carme de Girona a parlar amb el mossèn i li van explicar que buscàvem un local per reunir-nos un grup de dones per fer xerrades, formació, etc. “No ens va fer cap pregunta perquè ja va veure que no érem les típiques dones d’acció catòlica que anàvem a resar el rosari... però ens va deixar un local al carrer Alemanys”, explica la Sion.

Quan es van començar a fer les primeres xerrades al carrer Alemanys “va haver-hi una gran repercussió”, descriu la Sion. Això va coincidir amb el moment en què el PSC de Girona era un partit molt fort, “en Nadal s’estava promocionant i es perfilava com a futur alcalde, llavors les dones que eren del PSC venien allà perquè hi havia molt caliu”, explica la Sion.

Però justament el grup es va dividir per la institucionalització d’un centre de planificació familiar.

La Sion recorda que s’estaven plantejant fer aquest centre però que “el PSC van voler apoderar-se’n. Eren qui tenia possibilitats més perquè el seu partit estava a punt de governar Girona. A nosaltres ens era igual qui ho liderés si es feia com volíem les dones.” Però finalment no es va plantejar com esperaven: “Es va presentar la proposta al Teatre Municipal de Girona, ple de gom a gom. Ens van començar a explicar

Primeres trobades de dones a Can Panxut, Salt (Arxiu El Punt)

| 25 |

17190 Gener-juny 2019 PATRIMONI HISTÒRIC | 26 |

Parada informativa a la Rambla de Girona del Casal de la Dona

El grup de dones que es desvincular d’aquesta proposta van formar el Casal de la Dona. “Aquí ens trobàvem les feministes més per amistat que no pas per reivindicar.

Que fèiem les dues coses! però era un local per a tothom qui hi volgués venir, a fer un cafè, un te, etc.”, recorda la Carme. Per la seva banda, la Sion també en té molts bons records: “ens unia una empatia, totes teníem problemes, dubtes, inquietuds, cap sabia gaire per on tirar, però teníem clar que ho havíem de fer juntes”. El fet de trobar

aquest grup va representar molt per la majoria de les dones que hi assistien: “vam tenir la gran sort de trobar-nos amb les nostres idees revolucionàries, això ens va ajudar a trencar amb el que ens havien ensenyat fins aquell moment i que dúiem enganxat de les nostres mares”, explica la Carme i ho compara amb la situació actual: “si tu ets feminista ara saps que tens moviments on anar, però en aquells moments no en tenies, per això va ser un moment molt important a les nostres vides, poder exterioritzar les idees

que teníem, això ens va agermanar, érem germanes”.

La Sion també recorda aquells dies amb molt d’entusiasme: “Portàvem molta empenta, cada dissabte fèiem una parada de llibres a la Rambla i anunciàvem totes les activitats que fèiem, que eren moltes, allà on ara hi ha el Museu d’Història”. “Estàvem en contacte amb moltes dones republicanes vinculades a la sanitat o a l’ensenyament que venien a explicar-nos coses i això ens enriquia molt i ens donava molta marxa”, conclou la Sion.

Final d’una època problema que hi ha hagut”.

Tant la Sion com la Carme, però, coincideixen que aquest darrer 8 de març hi ha hagut un abans i un després, sobretot arran la sentència del cas de la Manada, que ha fet sorgir el que ja hi havia però havia quedat com dissolt. “Aquí no hi han consignes de cap partit, això és dones.

Totes. I això és una llàstima però s’havia perdut fins ara”, lamenta la Carme.

Totes dues coincideixen en que si avui dia es tornés a formar el Casal de la Dona caldria lluitar sobretot contra totes les formes de violència masclista que existeixen i també perquè s’exerceixen els drets d’igualtat que en molts casos són presents de manera escrita a les lleis però que no es compleixen.d’aquell edifici, de recolliment, primer, i de malson, després; només un bloc de pisos que ocupa els números 32 i 34 del carrer Abat Oliba i de l’1 al 5 de la plaça de Catalunya, i una gran plaça on hi havia hagut els jardins i l’hort. És precisament en aquest espai on avui dia podem llegir una placa, instal·lada l’any 1997 durant el transcurs d’un homenatge que l’Association Nationale de Combattants Volontaires de la Résistance i l’associació Évadés de France et des Internés en Espagne van fer als sol-

dats francesos i catalans reclosos a la presó de Salt.

La presó va tenir reclusos com Joaquim Danés, Josep Pallach, Abel Paz, Paco Mera, Ricard Fornells, Josep Figueras, Jordi Pujol i una llarga llista de persones, algunes de les quals no va poder sortir mai més.

Hi va haver reclusos de tota la província de Girona, també de Salt: Luciano Vila, Jaume Costa, Josep Masmitjà, Rafel Puig, Daniel Puig, Joaquim Valls, Josep Payot, Joan Trias, Pere Bach, Teodor Solà, Miquel Parramon, Enric Gironès, Raimon Rigau, Josep Espanyol, Antoni Iglesias, Pere Corominas, Pere Sabater, Ramon Pibernat, Joan Gironès, Jaume Mas, Pere Bustins, Antoni Ribot, Isidre Pous, Jordi Pous, Crecenciano Ortega, Conrat Canals, Joan Maurici, Enric Olivés, Xavier Corominas...

(segueix a la pàgina següent)

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2019

El Casal de la Dona va anar minvant al voltant del 86-87. Per una banda per la dificultat de mantenir el local on es reunien. “Vam canviar de local per anar a un espai que ja no era de l’església i pel qual havíem de pagar lloguer. Recordo com el vam pintar entre totes de lila i amb diversos dibuixos. Però després poca gent pagava, unes perquè se’n descuidaven, altres perquè no tenien peles, i ens en vam anar cansant de la situació”, recorda la Sion.

Però aquest no va ser l’únic motiu pel qual el Casal es va anar desfent. La Sion relata que “també es va desfer perquè era un moment en què van sortir molts altres grups: ecologistes, pacifistes, etc. I com que eren grups tots minoritaris i marginals, pensàvem que ens podríem unir, que tot es podria englobar, i és veritat que a les manifestacions anàvem junts i tots reivindicàvem el mateix, però a l’hora de treballar era important que cadascú es reunís amb el seu grup i el Casal es va anar disgregant”.

La Carme opina que aquest factor ha estat sempre un handicap per als moviments feministes. “Les dones, a banda de ser feministes, a més podem ser ecologistes, etc. i això vol dir que ens hem desplaçat cap a altres lluites, i aquí és el gran

| 27 |

17190 Gener-juny 2019

Drets laborals, la reivindicació de Salt a les Jornades de la Dona del 76 Un dels moments crucials per a la història del moviment feminista a Catalunya va ser les Jornades de la Dona del 1976 a Barcelona. El grup de Salt també hi va participar. La Sion va ser qui va preparar el text que es va llegir a les jornades, ella com a treballadora del tèxtil sabia molt bé què s’hi coïa en el món laboral i la discriminació existent cap a la dona. “Quan s’estaven preparant les Jornades, la Luisi em va dir que havíem de presentar una ponència i que l’havia de fer jo, ja que era l’única que treballava en una fàbrica.” Les jornades van tenir lloc al Paranimf de la central de Barcelona. “Un cop allà la va haver de pujar a llegir ella perquè jo em cagava a les calces!”, recorda tot rient la Sion.

Van ser unes jornades de gran importància, “hi havia el grup de Salt i havia gent de tot arreu. Va ser la primera vegada que es feien aquestes jornades a Catalunya”, explica la Carme. Un parell d’anys enrere s’havien fet les de Madrid, però, en aquesta ocasió, era la primera vegada que les feministes catalanes es trobaven. “Les convocava Catalunya però hi van venir dones de tot Espanya, moltes que eren referents per a nosaltres”, afegeix la Sion.

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2019

SITUACIÓ DE LA DONA TREBALLADORA A LA INDÚSTRIA TÈXTIL DE SALT Associació de mestresses de casa – Girona (Article llegit a les Jornades Catalanes de la Dona, maig 1976, Barcelona, publicat al llibre sota el mateix nom per Documentación y Publicaciones Generales, S.A, col·lecció Alternativas, gener del 1977)

Malgrat la Llei de Relacions Laborals, que estableix que la dona té iguals drets que l’home respecte a retribucions i millores, les treballadores tèxtils de Salt no han vist que la seva situació es normalitzés.

Com totes sabem, la dona que treballa està sotmesa a una doble explotació: la que pateix sobre la seva força de treball i la produïda per la seva condició de mestressa de casa.

Efectivament, qualsevol treballadora, quan acaba la jornada de vuit, nou o més hores, li esperen a casa altres feines que allarguen més el seu treball.

Les dificultats perquè la treballadora agafi consciència de la seva situació són nombroses: una deficient educació “la dona a la cuina” un tracte “familiar” amb el patró, malgrat que amb això sigui sotmesa a una manera d’explotació; ignorància de quins són els seus drets laborals, etc. En el cas de Salt s’agreuja per les condicions particulars en què es desenvolupa el treball d’aquestes dones.

Discriminació de sexes - Mentre que els homes es dediquen a les tasques de manteniment, tècniques, etc., les dones són les que treballen a les màquines, en jornades dures i monòtones (40 graus a l’estiu).

- Prohibició de fumar a les dones i tolerància respecte als homes.

Per les condicions de treball - La mitja hora per dinar és reduïda a un quart i la resta se li paga amb cent pessetes a la setmana.

| 28 |

- Control seguit sobre la producció, tant en qualitat com en quantitat. Si l’empresa pensa que no s’ha rendit el suficient ho descompta del sou al seu arbitri.

- Els contramestres reben una prima per producció que la treuen de la que reben els treballadors. Això produeix una extraordinària sobreexplotació degut als ritmes de treball.

Com és lògic en aquestes condicions es produeix un alt nivell de trastorns físics, com la sordesa, alteracions de la vista, digestius; aguditzats pels seguits canvis de torn.

Si a tot això hi afegim que la dona no se sent amb el dret de reivindicar millores perquè pensa que el treball se li dóna com un favor, tindrem un panorama ben trist del que succeeix a Salt.

Aquestes condicions també afecten els seus fills, ja que només hi ha una guarderia que funciona des de les 8 fins a les 10 de la nit; però el torn del matí comença a les 5, així n’hi ha que no saben què fer amb els fills des de les 5 fins a les 8 i se’ls han d’emportar cap a casa un cop acaben la feina.

Per tots aquests problemes és important que les mestresses de casa i treballadores de Girona i Salt prenguem consciència dels nostres drets i en reivindiquem els més importants. Com, per exemple:

- Dret de la dona al treball en les mateixes condicions que l’home, amb igualtat d’oportunitats, salari i beneficis de la Seguretat Social, ja que cotitzen el mateix.

- Dret a accedir als llocs de direcció i responsabilitat en les mateixes condicions que els homes. Que no existeixin llocs que estiguin prohibits a les dones.

- Ensenyament gratuït i en igualtat d’oportunitats tant pel que fa a l’ensenyament universitari com al professional. Creació de centres especialitzats per pal·liar el retard cultural i professional de la dona.

- Etc., etc.

ELS 5 SENTITS

Ca la Fatou

Text i Foto: Laure Duplay

La cuinera d’aquest plat és la Fatou Sinera, dona que posa el seu nom i la seva hospitalitat a l’establiment que regenta al bell mig del carrer Àngel Guimerà.

El local es diu «Fatou», senzillament. Aquesta dona emprenedora, divorciada i mare de quatre fills, porta amb valentia aquesta antiga granja on hi ofereix te, cafè, beure, pastisseries...

Fins fa poc, la Fatou oferia dinars, que vam poder tastar amb l’equip de la revista, però per continuar fent-ho necessitaria una llicencia que, ara per ara, no es pot permetre costejar. És probable que molts solters de la zona centre s’hagin quedat sense la seva cantina preferida!

El que sí que s’hi pot trobar ara a les neveres del local és iogurt casolà amb grans de mill, suau en gust i textura. Pel que fa a les begudes, es pot tastar des de bissap (infusió d’hibisc roig), maracujà, cervesa de gingebre fins els refrescos més habituals.

Durant els deu minuts que dura el meu cafè, sento parlar la Fatou en català, en castellà, en anglès i en sarahule. Però per demanar, si voleu, també podeu fer servir el mandinga, el wòlof i l’aku. Tot un ventall per escollir!

ELS 5 SENTITS 17190 Gener-juny 2019

Qui hagi estat a algun dels sopars populars que es fan a Salt durant l’any haurà pogut tastar un arròs molt saborós de misteriós origen!

Parlo del benachin, un arròs trencat amb una salsa que el fa únic: lleugerament picant... servit en aquella cassola tan grossa que mai no s’acaba... i acompanyat de verdura, vedella i pollastre. Les persones que no el coneixen demanen amb curiositat d’on prové aquesta sàvia barreja on els paladars més fins podran distingir, entre d’altres, l’all, el gingebre, el pebrot picant, la tomata i el llorer. Les verdures que acompanyen l’arròs són la iuca, l’albergínia, la pastanaga i el porro.

Cafeteria Fatou

c/ Àngel Guimerà, 72 17190 Salt

| 29 |

17190 17190 Gener-juny Gener-juny 2019 2019 OPINIÓ 17190 Gener-juny 2019

SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

A tots en algun moment ens patina l’embrague!

Bon dia patinadors i patinadores! Així comença cada setmana el programa de ràdio Ens patina l’embrague, produït i conduit per persones amb algun trastorn mental i usuaris de la Fundació Drissa, una entitat sense afany de lucre que treballa en el camp de la salut mental. El programa s’emet cada dijous per Ràdio Salt (97.7 FM) i el seu objectiu és lluitar contra l’estigmatització social de persones amb una malaltia mental.

Text: Agnès Cabezas i Pere Serrat Fotos: Pere Serrat Hem entrat a la ràdio a compartir una estona amb els conductors actuals del programa, en Francesc, en Pedro, en Félix i en Miquel i també amb la Rosa Maria, la coordinadora del programa. Amb humilitat, bon humor i una sorprenent professionalitat, aquest magazine emet en directe cada setmana carregat de seccions, entrevistes i una bona combinació d'actualitat, reflexió i sinceritat. El programa de ràdio és

| 30 |

un dels tallers que ofereix la Fundació Drissa als seus usuaris que pateixen algun trastorn mental i que necessiten un entrenament per iniciar un itinerari laboral. Però el resultat va molt més enllà i esdevé una potent eina per trencar amb l’estigmatització del col·lectiu i normalitzar aquest problema, que generalment es desconeix o és tabú per a la nostra societat.

D’on neix la idea del programa?

Quan fa que s’emet?

Tots - Aquest any farà quinze anys que el fem.

Rosa M.- La idea del programa va sorgir coincidint amb l’inici de l’activitat de la Fundació Drissa el 1999, i no va ser fins cap al 2004 que després de dubtar entre fer o un programa de televisió o un de ràdio, es va optar pel de ràdio. La Fundació es va posar en contacte amb ràdio Salt i de seguida se’ns va facilitar tota la posada en marxa per començar. Des d’aleshores no hem parat i ja portem 614 programes.

Qui formeu part de l’equip com a locutors? Sou sempre els mateixos o aneu canviant?

Tots- Els mateixos no, anem canviant.

Francesc - Hi ha constància d’alguns i altres van canviant, depenent de les circumstàncies. Jo per exemple, que sóc els més veterà, ja fa sis anys que hi participo.

Pedro- Jo fa 5 mesos, i després ho hauré de deixar per la feina.

Rosa M.- Ens patina l’embrague és un taller del servei prelaboral de la Fundació Drissa, un servei de capacitació de persones que volen

trobar una feina i fan una sèrie de tallers. Els locutors van passant, als que els agrada fer el taller de ràdio hi estan tot el temps fins que, en el moment que troben una feina moltes vegades han de deixar la ràdio perquè és incompatible per horaris.

Però us donarem una primícia, no està encara anunciat enlloc, però tampoc és cap secret... Ens patina l’embrague s’obre i partir d’ara deixarà de ser un taller de la Fundació Drissa i passarà a ser un programa de ràdio de salut mental de Girona (segueix a la pàgina següent)

| 31 |

S.A. 17190 Gener-juny 2019

“No tractem directament el tema de la salut mental però sí que ens funciona una mica com una teràpia”, Francesc i comarques, que dependrà de la Xarxa de Salut Mental i Adiccions.

Obrim doncs tot el programa de ràdio a tothom que hi vulgui col· laborar i que estigui dins la Xarxa, gent que estigui en contacte amb algun professional de la Xarxa o visitant-se amb algun metge i que tingui ganes de participar del programa hi serà benvingut. Hi ha un nou projecte que es presentarà en breu a tota la Xarxa per trobar gent que vulgui sumar i participar en les diferents comissions que crearem.

S’emet només a Ràdio Salt o a més emissores?

Francesc- Ara mateix s’emet en directe els dijous a Ràdio Salt, d’una a dues del migdia, i en diferit, els divendres, de cinc a sis de la tarda, i també a tres emissores més: Caldes FM, Radio Hostalric, Platja d’Aro. Ara, al fer el salt a la Xarxa, això encara s’ampliarà més no?

Rosa M.- Entre la gent que hi col·labori, hi haurà una comissió que es dedicarà a buscar emissores. Una altra a buscar convidats.

No tothom haurà de fer de locutor, sinó que hi haurà diferents tasques.

A part del programa també fem i farem actes i xerrades a universitats per explicar el projecte. Aquest mes, per exemple, el tenim ple... tenim dues xerrades a Montilivi a la

| 32 |

UdG i participem en els “Dimecres docents a l’IAS (Institut d’Assistència Sanitària)”, el febrer participem en un seminari Erasmus internacional en anglès... és a dir, que a part del programa hi ha molta més vida que es basa principalment en un treball social per trencar l’estigma que hi ha amb la salut mental.

Quanta gent deu haver passat per aquí fent de locutor, molts no?

Rosa M.- Sí, molta gent. Tenim una llista molt llarga de locutors que han passat per aquí i ara estan treballant o fent altres coses.

Francesc - I ara amb aquest nou projecte potser antics locutors podran tornar a ser-hi, ves a saber.

Quines seccions hi ha? Com pen· seu els temes i persones per a l’en· trevista?

Francesc- Som lliures, jo per exemple m’ocupo de la música en una secció que es diu “A tot DJ” i

poso música. Ara estic amb la música disco dels anys 80, després faré els 90 amb “Ens patina party”, i més endavant alguna cosa com “El poder de la dance en el segle 21”.

Pedro- Yo elegí. A mí me dijeron ¿qué sección quieres? Y como soy informático pues no dudé. Cada día hablo sobre algún tema de las nuevas tecnologías.

Miquel- Jo faig la secció d’esports i me la preparo de dilluns a dimarts. Faig el seguiment de l’actualitat, notícies fresques,

resultats, futbol...

Félix- Jo ho toco tot, des de la política fins a la medicina. No tinc pas manies. Podem portar a l’emissora metges o persones amb malalties. A vegades convidem doctors o persones rellevants. Normalment parlen ells, però si no em convencen del tot, els ho dic clarament. Jo no em mossego la llengua! Intento reivindicar coses de tipus social com el lloguer més just per exemple.

Francesc- Bé, és un magazine, hi ha diverses seccions i no tractem directament el tema de la salut mental però sí que ens funciona una mica com una teràpia. Tenim algun

trastorn mental però mentre fem el programa estem més desperts i actius, més oberts. Fem el rebuig de les nostres creences irracionals en aquest moment i en directe. Tot això ens ajuda i ens aporta millores en l’autoestima, el coratge i la concòrdia. Perquè és una ràdio que jo diria que no es competitiva com altres ràdios, sinó que aquí el que fem és compartir una xerrada entre amics.

I parlant d’entrevistes, a qui us ha agradat més fins ara entrevistar... o... qui vau trobar més interessant, sorprenent, divertit...

Francesc- Bé les entrevistes sempre tenen una part que és més seriosa o professional on el convidat explica el que sigui de manera llarga i tranquil·la, i després una segona part més divertida, on fem preguntes més personals i es presta més a riures i a xerrada entre amics.

“A mi estar a la ràdio m’aporta moltes coses positives i m’agrada molt”, Félix N’hi ha hagut moltes...

Pedro- Sí, yo recuerdo una que me gustó mucho. Era el día en que unos arquitectos vinieron de Girona a explicar que trabajan con paja y con materiales ecológicos. Construyen casas con paredes de barro... y me gustó mucho.

Francesc- Jo ara recordo una molt divertida d’una persona que tenia titelles i els va portar i les feia parlar per antena en directe! També un dia vam tenir dues noies de Tirita Clown, que van als hospitals a animar una mica la vida dels pacients.

Rosa- També va ser molt divertit quan va venir l’alcalde de Salt al programa número 500.

Francesc- Sí, i va venir TV Girona i TV3 aquí en directe. Vam fer ràdio i tele.

Rosa- La idea és tenir molta varietat de convidats.

Miquel- I una vegada va venir El Foraster, en Quim Masferrer de TV3!

Francesc- I l’actor Martí Peraferrer, i periodistes i alcaldes... molta gent!!

S.A. 17190 Gener-juny 2019

Havíeu fet abans alguna activitat semblant o relacionada amb el món del periodisme?

Francesc- Personalment jo sí.

Vinc de França, on feia com una mena dels 40 principals però d’allà. Sumant els anys que fa que sóc aquí a Catalunya, són 36 anys fent ràdio. Per a mi, el que faig aquí és totalment diferent del que feia abans que era una ràdio només musical. Aquí parlem de moltes coses, comentaris d’autors de llibres, aportem “piruletes” de salut mental... que són frases que adaptem per al programa de ràdio.

Rosa- Sí, les “piruletes” són frases que es van llançant durant el magazine.

Francesc- Avui per exemple seran frases d’any nou, perquè com que és el primer programa de l’any doncs ho hem fet tot orientat a donar bons desitjos per al 2019. La setmana que ve ja tornarem amb les habituals frases més generals de salut mental.

Félix- A mi estar a la ràdio m’aporta moltes coses positives i m’agrada molt. Ho compagino amb la feina, treballo en la neteja, que m’agrada molt també. Els dilluns després de treballar ja vinc a preparar el programa.

Sí clar, us ho heu de preparar...

Quant de temps hi dediqueu?

Miquel- Normalment dos dies.

Dilluns i dimarts.

Pedro- Unas seis horas.

Rosa- Sí, i els dijous també venen una hora abans del programa.

Ara aquest mes fem encara més hores perquè tenim totes aquestes xerrades que dèiem, i també ens trobem els dimecres. Si hi ha feina ens adaptem.

Francesc- Aquesta setmana, per exemple, hem vingut quatre dies, i avui a un quart de nou del matí ja hem vingut i després hem enganxat aquesta entrevista amb el programa en directe. Són moltes hores!

Rosa- A més, a vegades, a part del programa també anem a cobrir actes o entrevistes, quan hi ha algun acte de la Fundació o de qualsevol altra cosa que se’ns convidi.

Francesc- Sí, agafem el micro i sortim al carrer a fer una mica de reporters. Per exemple un dia que hi havia un esdeveniment del Dia Mundial de la Salut Mental, on va venir el president de la Generalitat, el senyor Quim Torra; en Roger Torrent, del Parlament, i l’alcaldessa de Girona, doncs els fèiem preguntes i després la gravació la passàvem en diferit.

A qui us agradaria entrevistar?

Del món mundial, món local, viu, mort.... real, ficció...

Pedro- Andamos detrás del equipo del Girona de fútbol.

(segueix a la pàgina següent)

| 33 |

S.A. 17190 Gener-juny 2019

“L’estigma és la principal barrera per a la integració de les persones amb trastorn mental” Miquel- Sí, volem entrevistar al Stuani o al Portu.

Pedro- Pero de momento se rebelan, no quieren o van muy llenos...

Miquel- I a la Shakira!

Félix- A mi a qui m’agradaria portar aquí és un jutge i un mosso d’esquadra, que hi ha molt de tema.

Jo miro els diaris i miro què podria ser interessant...

Rebeu feedback dels oients?

Francesc- Sí, a vegades ens truquen en directe, però la cobertura de la ràdio no és gaire potent i no sé si a fora d’aquí ens escolten gaire...

Rosa- Segur que molta gent ho escolta després mirant el vostre blog.

Pedro- Estaria bien, que se contabilizarán las visitas de nuestro web, no? Esto lo podrían hacer los de la Fundación, eh, Rosa?

Francesc- El que sí que a vegades hem vist és que alguns periodistes no tracten bé el tema de la salut mental. Hi ha molts estereotips, com per exemple el d’associar esquizofrènia amb violència, i això no sempre és així!

Com creieu que la societat tracta el tema de la salut mental? És un tema tabú? Hi ha massa estereo· tips? Falta informació?

Pedro- Yo creo que todavía estamos muy al principio... la sociedad lo rechaza bastante. Hay prejuicios y desconocimiento. A la gente le su-

| 34 |

ena a peligro o a problema. Es como lo que se oye por ahí: “Este que ha matado a no sé quién... pues claro... tiene un trastorno. El otro que no sé qué ha hecho, pues también.”

Francesc- Havia preparat una cosa respecte a això que diu el Pedro sobre l’estigma i que ho vam enviar a l’escola de periodisme, que és el següent: “L’estigma és la principal barrera per a la integració de les persones amb trastorn mental. El prejudici, el desconeixement i les diferents formes de discriminació segueixen essent la principal barrera per a integració de les persones amb trastorn mental que veuen en aquest estigma un obstacle més en la seva recuperació. Això vol dir que amb aquesta etiqueta, aquest clixé, és molt difícil veure’ns com una persona normal. I això no és veritat.

Abans de res som persones.”

Estem contents de poder expressar el que som aquí a la ràdio. Jo tinc amics que no tenen cap mena de patologia i que escolten el programa i em diuen: “Us he escoltat per internet i patinar, patinar que es diu... no penso pas que patineu tant! No es nota!”

Com vau arribar a Drissa, com ho vareu conèixer?

Pedro- A mi me lo dijeron en el grupo de veus (?? no sé si ho he entès bé), el que lleva la Susanna. Y me lo comentó también un trabajador de aquí la ràdio, que havia esta fundación y que aún teniendo una discapacidad pues podías trabajar...

Luego se lo dije a la asistente social del centro de salud mental y ella me derivó.

Francesc- A mi la derivació me la va fer el psiquiatre. Després de

la diagnosi em va dir, ves a Drissa per trobar feina. Ells no seran els teus caps, sinó que són treballadors socials que et podran ajudar si tens algun problema, t’escoltaran més que no pas un jefe normal. En una feina “normal” a vegades et poden dir que no compleixes i aleshores el teu cap potser dirà: “El número 15 no funciona doncs passem al 16...” A la Fundació això no passa, et preparen per a treballar i si tens un problema pots parlar amb ells, desfogar-te i dir les coses tal com són. És diferent.

Heu estat en algun altre projecte de Drissa, jardineria, horta, neteja?

Miquel- Jo vaig començar el 2013 i feia jardineria, pintura, manipulats. Un monitora, la Mari feia broma i em deia vols anar a la ràdio? I jo, sí! I així vaig començar.

Félix- Sí, com a Drissa enlloc. Jo abans estava en una altra fundació i treballant em va passar que tenia mal d’esquena i no podia fer esforços ni res i al final em van fer fora.

Tenint una malaltia, eh? I em vaig enfadar molt. En canvi aquí estic molt bé. El que he fet aquí no ho fet a cap lloc. El que passa és que moltes empreses quan saben que tens alguna malaltia doncs... comencen a posar problemes, i vas cap al metge i el que sigui, però tu ja t’adones que en realitat t’estan fent el llit, que et volen fer fora. Per sort amb tres mesos ja vaig trobar feina.

Aquí ens tracten que no vegis! S’ha de donar oportunitats a la gent que està malalta, que som molts. A la feina ningú ens vol i això no hi ha dret! Jo tinc una malaltia d’acord, però no puc fer una feina igual que aquest altre? O millor?

Pedro- Sí, además los empresa-

“El model de la Xarxa de Salut Mental de Girona és un model pioner”

ïsos d’Europa volen implantar el model de Girona perquè segons l’estudi hi ha menys ingressos hospitalaris i més alts índex de recuperació”.

Francesc- Sí, una vegada vam convidar aquí a la ràdio el senyor Claudi Camps, director de la Xarxa.

El vam entrevistar i ens va dir que ell creia que als pacients amb trastorn mental no se’ls havia d’ingressar llargament en un hospital. Si la persona té un brot psicòtic que no saben què es, doncs s’ingressa per estudiar el que li passa, però de seguida que es pugui ha de sortir de l’hospital. Una persona amb la medicació i seguiment corresponent pot fer una vida normal. És com tothom, un es pren una pastilla per dormir, l’altre per a la diabetis o el que sigui, doncs nosaltres per a la salut mental, i ja està. I tenir un trastorn mental no vol dir forçosament que t’afecti l’intel·lecte. Pots tenir un trastorn mental però intel·

S.A. 17190 Gener-juny 2019

rios senzillamente lo que tienen que hacer es cumplir la ley. Si hay una ley que dice que tienen que integrar y luego no la cumplen... no sé, hay leyes que no se aplican. Me imagino que igual también es cuestión de dinero, quizás para aplicarla tienen que poner recursos o personal para que vaya mirando...

Ahora recuerdo cuando estuvieron aquí el President de la Generalitat i del Parlament y que nos dijeron que ellos estaban por la labor...

Miquel- I la Marta Madrenas també!

Pedro- Nos dijeron que el ejemplo de salud mental de Girona lo ven como un modelo a implantar.

Rosa- Sí. El model de la Xarxa de Salut Mental de Girona és un model pioner. Hi ha un estudi que es diu REFINEMENT que diu que “La Xarxa de Salut Mental i Addiccions de les Comarques Gironines ha esdevingut model de referència nacional i internacional. Molts pa-

lectualment no estar tocat.

Jo per exemple vaig tenir un brot psicòtic i a la feina deien que no complia i com que sóc una mica prudent vaig anar al psiquiatre. Allà em van diagnosticar un trastorn de molta dependència dels pares, una patologia de la branca de l’esquizofrènia. Ara ja fa dos anys que he perdut el meu pare i visc amb la meva mare i crec que el trastorn ja està resolt, cada cop prenc menys medicació i crec que quan la meva mare ja no hi sigui doncs el trastorn haurà desaparegut del tot. Jo crec que un es pot recuperar. Si no tens addiccions, no fumes, ni veus alcohol i prens la medicació, en un moment donat de la teva vida, potser no et curaràs del tot, però et recuperaràs. També cal dir que hi ha gent que no està diagnosticada i va per la vida fent bogeries. Hi ha violència de gènere i coses així que no estan diagnosticades... i no crec que sigui per esquizofrènia que aquesta persona ha matat una dona o un nen... per exemple...

Pedro- Sí, seguramente el problema no se va a eliminar del todo, pero estará controlado y si se hace un seguimiento y tratamiento adecuado, se podrá hacer una vida normal.

Francesc- Sí, i tenir sexe i una família... Ara que hi penso a Drissa han vingut algunes vegades a fernos alguns tallers de sexologia i de bones pràctiques, què agrada, què no, el respecte per l’altre, etc. (segueix a la pàgina següent)

| 35 |

S.A. 17190 Gener-juny 2019

Quan ens explicàveu això de les piruletes, una per exemple seria que es pot viure amb normalitat.

Quines piruletes dieu a la societat?

Quines consignes diríeu o dieu des de la ràdio per constatar que: Ei! que no ens patina tan l’embrague!

Pedro- Quizás no es tanto expresarlo si no verlo, que la gente te vea o te escuche. Ya lo decimos, es un programa realizado por personas con trastorno de salud mental, pero ven que es un programa, y que funciona. De alguna manera lo estamos normalizando con la actividad.

Francesc- Sí, i afegiria el que he tret d’un llibre que ho explica molt bé, que diu que la malaltia del segle XXI són dues coses que no es controlen. Una és el càncer i l’altre és el trastorn mental.

Rosa- Sí, està clar que s’ha de normalitzar, tots patinem...

Francesc- Agnès, Pere us puc fer una pregunta? Què és per a vosaltres la salut mental?

17190- Ostres bona! Em poso a la pell de la majoria de la societat... tenim un desconeixement total!

Em venen imatges errònies... avui segurament sortirem d’aquí amb una visió diferent, més normalitzada del que crèiem que era patir una problemàtica de salut mental.

Responent a la pregunta potser podríem parlar que tenir salut mental és quan és té un equilibri?

Francesc- Tenim un trastorn mental, i tots som únics i diferents.

A mi m’agradaria que al parlar de salut mental, a part de tenir en compte les qualitats de la saviesa i la compassió, s’hi afegís la coherència. Si hi ha coherència hi ha salut mental. I un bon estat físic et porta també a una bona salut mental.

Poca gent té una salut mental 100%. Qui no passa a la vida mo· ments de desequilibri total?

Rosa- Sí, qualsevol persona té una certa predisposició i depèn de factors ambientals tenir o no tenir algun trastorn. Però tots estem exposats a patir una malaltia de qualsevol tipus, ja sigui física o mental.

A tots en algun moment ens patina l’embrague.

Més info:

enspatina.blogspot.com fundaciodrissa.com

Salt a escena

teatre de Salt

Salt Somriu

Presentat per Sergio Valero Comèdia

Temporada Gener — Juny 2019

Respira teatre

Immortal Bruno Oro Dissabte 16 de febrer

Teatre

El chico de la última fila

Teatre musical

Per si no ens tornem a veure

Juany Mayorga · Andrés Lima · Sergi López Un dels espectacles revelació de l’escena Dissabte 9 de març musical de petit format Premi Max 2008 Dissabte 23 de març

Divendres 1 de febrer Divendres 28 de juny

Concert solidari

Cor Gospel Girona Diumenge 17 de març

Venda d’entrades: www.teatredesalt.net Llibreria 22 (Girona)

Peter Pan

Escola de Música del Gironès Dissabte 6 d’abril Comèdia

Fairfly

Joan Yago - La Calòrica Divendres 29 de març Premi Max 2018

| 36 |

Teatre

Kassandra

Sergi Belbel - Elisabet Casanovas Diumenge 5 de maig

Teatre

La dansa de la venjança

Jordi Casanovas - Laia Marull - Pablo Derqui Dissabte 1 de juny

Annie

Coral Rossinyol i Alimara Dissabte 18 i diumenge 19 de maig Dissabte 25 i diumenge 26 de maig

17190 Gener-juny 2019

Ràdio Macuto

erents racons de Salt.

Converses captades a dif incidència. b la realitat no és pura co am a nç bla sem ol ev als Qu

Esperant torn a la farmàcia -Hola Manela, com estàs?

-Ja ho veus, aquí a buscar medecines, l’edat no perdona...

-Qui no té un all té una ceba! Jo vinc del CAP i ara resulta que la doctora és sud-americana. Cada vegada més metges de fora i els d’aquí han de marxar...

-Ai sí, no sé pas què farem! És que als d’aquí els demanen més estudis!

Els i les metges d’origen estranger, per poder exercir a l’estat espanyol, han d’acreditar abans que la seva formació és del mateix nivell que la que s’exigeix als metges espanyols. Tant a nivell formatiu com d’experiència professional. Per tant, qualsevol metge que vulgui exercir en territori espanyol ha de passar per un procés d’homologació del seu títol i especialitat aportant tota la informació i documentació al Ministeri d’Educació i al de Sanitat. Un procés regulat pel Reial Decret des del 2010 i que es pot allargar fins a dos anys. El mateix ministeri reconeixia el 2017 que en set anys només havia homologat al voltant d’un 12% de les sol·licituds presentades.

En cas de voler obtenir una especialització també poden optar a presentar-se al MIR, acreditant els mateixos requisits que es demana als i les metges que han cursat els estudis a l’estat espanyol.

Per tant, no és veritat que tinguin més avantatges per exercir.

Text: Agnès Cabezas FONTS:

https://www.cgcom.es/trabajar_espanahttps://www.redaccionmedica.com/secciones/parlamentarios/espana-acepta-a-656-especialistas-medicos-extranjeros-de-5-366-solicitudes-6199

| 37 |

17190 Gener-juny 2019

NEOLECTORES Secció de textos per a neolectors i neolectores. A cada número hi trobareu un petit text adaptat al nivell de lectura de les persones adultes que tot just comencen a poder llegir. Ens ha semblat important que les persones adultes neolectores puguin trobar un espai accessible per a elles a la nostra revista que aspira a ser llegida per tots els saltencs i saltenques.

Text i foto: Laure Duplay

Dedicat a les dones de DOTA, que venen a aprendre cada setmana el català amb energia i tanta voluntat.

S’allarguen els dies Estem al març. Els dies són cada vegada més llargs i gaudim de més hores de sol. Les mares i els pares van a buscar els nens i nenes a l’escola i es queden més temps al parc o per allà, jugant. Tothom té més ganes d’estar a fora. Les terrasses dels cafès i les places estan sempre plenes. Els arbres treuen flors i el sol ens calenta el cos. Arriben les flors i les al·lèrgies. Arriben les pluges i el cel blau.

Arriba la llum, arriba la primavera!

| 38 |

Associació de veïns i comerciants Dracs de Mas Masó

Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat?

Som l’Associació de veïnes/ns i comerciants els Dracs del Mas Masó. Farà cosa d’un any i mig, un grup de veïns de la zona vam voler tirar endavant una associació per tenir cura del barri i en aquest intent ens vam trobar que hi havia l’associació els Dracs CIV (CIV són les sigles de comerciants i veïns) amb uns tres anys d’existència però més encarada en la part dels comerciants. Ens vam reunir i vam decidir unir esforços donant-li més pes a la part veïnal sense oblidar la comercial. Fa uns dos mesos que hem canviat la junta de govern.

Per què us dieu els Dracs?

En primer lloc perquè heretem el nom però va bé saber que els bancs metàl·lics i els tres pals blaus de Plaça Catalunya representen l’esquena i les ales d’un drac. En el seu moment hi havia hagut unes teles que ajudaven en aquesta representació d’ales però que en fer-se malbé ja no es van tornar a posar. Si entreu al web de l’entitat: elsdracsciv.jimdo.com podeu veure unes imatges on es pot apreciar l’evolució de la plaça.

La gent també ens pregunta si Plaça Catalunya no és del veïnat.

Administrativa i geogràficament sí, tanmateix, hem conversat amb l’Ajuntament i l’Associació de veïns del Veïnat (amb qui tenim molt bona relació) i com que a la zona del Mas Masó no tenim cap més plaça, hem consensuat que la podem utilitzar com a part del Mas Masó recollint-ho als nostres estatuts.

Quins són els vostres objectius com a entitat?

El nostre objectiu és que les persones que viuen al barri, i en conseqüència a Salt, puguin sentir-se també com a seus els carrers, els parcs, les voreres, les places i

17190 Gener-juny 2019

ENTITATS

llambordes que estan a sota casa seva. Si aconseguíssim que cadascú de nosaltres estimés i tingués cura el seu barri (l’entorn més immediat) de la mateixa manera que ho pot fer amb casa seva, com de diferents serien les coses. Partint d’aquesta base, pretenem ser una entitat que vetlli per la cura del barri tot generant accions de caràcter lúdico-festiu-reivindicatiu per aconseguir aquest propòsit dinamitzador del barri i alhora poder-nos erigir com a interlocutors vàlids per parlar amb l’administració i defensar els drets dels veïns i comerciants.

Creiem que és un error que el ciutadà delegui en l’administració tota la responsabilitat en la cura de tot el que sigui l’exterior a casa seva. Som molt conscients de la realitat de Salt i per això pretenem tenir una perspectiva social a l’hora de fer i plantejar les nostres accions. Busquem generar motius d’arrelament amb qui no s’hi senti potenciant l’apoderament col· lectiu i la participació com a eina per reivindicar i assolir drets, necessitats però també benestar.

(segueix a la pàgina següent)

| 39 |

ENTITATS 17190 Gener-juny 2019 | 40 |

Quines activitats dueu a terme al nostre poble?

Ens hem estrenat com a acció ciutadana amb el carnaval de les caques que vam fer el 16 de febrer passat. Una acció que va consistir a fer una batuda pel barri disfressats per recollir caques de gos i que valorem molt positivament per la participació, la repercussió i per la consciència generada entre els veïns que hi van participar com també altres persones que es van assabentar de l’acció.

Per la festa major de l’any passat també vam celebrar un sopar del barri al passeig Can Pere de les Flors que, tot i la pluja, va ser un èxit. Tenim moltes idees al cap, entre elles destacaríem la d’obrir horts urbans als patis interiors i solars abandonats del barri. Ja hem iniciat converses amb l’Ajuntament per estudiar-ne la viabilitat.

Penseu que la societat civil salten· ca és activa? Quin paper tenen les entitats a Salt?

A títol individual, crec que a Salt hi ha un nucli dur i molt potent de persones actives que estan posades en moltes iniciatives que es duen a terme al poble però que no acaben d’arribar de manera general a un nombre important de saltencs. Tan a nivell de gestió i organització com, i el que és pitjor, a nivell de participació. Penso que a Salt, com a molts llocs en l’actualitat, hi ha un problema de desarrelament. I no estic parlant només de les persones migrades sinó de totes aquelles persones que viuen a Salt però que no participen de res que es fa al municipi. Potser hi dormen entre setmana i el cap de setmana mar-

xen a altres llocs a fer-hi vida. I és una llàstima perquè a Salt estan passant coses espectaculars com l’Ateneu Popular de la Coma Cros que tot i tenir èxit, crec que no s’és prou conscient del tresor que representa tenir un projecte de participació ciutadana pioner a la província de Girona com aquest.

O sense anar més lluny, aquesta mateixa revista, un altre tresor tirat endavant desinteressadament per saltencs, dirigit a saltencs i que és més desconegut del que hauria de ser quan precisament parla de nosaltres.

A Catalunya tenim una història magnífica d’associacionisme i participació que ha generat una riquesa espectacular. El paper de les entitats a Salt i a tot arreu, és cabdal, sense les entitats qualsevol municipi estaria mort. Són les responsables de generar vida i qualitat de vida. I per això som aquí també, per posar el nostre granet de sorra per ajudar a crear, transformar però sobretot fer més grans les nostres vides compartides generant aquestes riqueses immaterials que fan que la nostra vida tingui molt més sentit.

Teniu relacions amb altres entitats del poble?

Alguns dels integrants dels Dracs som persones actives en el teixit associatiu de Salt i evidentment volem establir relacions i ajut amb totes les entitats possibles.

Hem participat d’accions d’altres entitats del poble com el sopar de festa major del Veïnat que es va fer a la Plaça 1 d’Octubre juntament amb l’Ateneu popular i l’Associació de veïns del Veïnat.

Aviat, aquesta primavera, partici-

parem en una acció conjunta amb totes les Associacions de veïns de Salt (menys la del barri vell que na ho volgut participar) per tal de donar-nos a conèixer i dir que existim, fomentar el coneixement dels barris i crear consciència per saber a quin barri es viu.

Des d’aquí és des d’on ha d’arribar l’estima que ha de portar a la participació per tal de fer del lloc on es viu un lloc millor.

Creiem fermament en el concepte de crear, teixir xarxa i interrelacions amb els diferents actors del municipi. Creiem que és l’única manera de fer quelcom important i significatiu i no quedar-te en accions que apareixen com un bolet o accions endogàmiques i de capelleta tancada.

Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble?

No en tenim però volem posar-hi remei i de fet serà una de les nostres reivindicacions per tal de poder-nos fer més visibles al barri.

Fins ara ens anem reunint al Mas Mota.

Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajunta· ment, Generalitat...

Bona amb el consistori actual, una mica cansats dels tràmits burocràtics i paperassa esgotadora a l’hora de demanar espais i material però amb el canvi del ROM potser la cosa millora. Trobem a faltar una aposta per ajudar a les AAVV a finançar-se. Per la importància de la tasca que podrien dur a terme i no poden per manca de recursos.

ENTITATS 17190 Gener-juny 2019

Dieu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu?

Salt és autèntic, espontani, imprevisible i la seva gent també. Com diu l’eslògan de Ràdio Salt, és un poble amb solera. Jo no en sóc fill però me’n sento plenament. A mi Salt m’ha donat moltíssim i espero que continuï donant-me coses. Tota la vida associativa l’he pogut fer aquí, és on visc i faig vida, on vull que creixin els meus fills i d’on vull que es sentin perquè és un lloc on pots ser com et doni la gana ser. Precisament per aquest motiu m’encanta i sempre m’hi he sentit molt a gust, perquè és un lloc on puc ser jo mateix.

Tanmateix, a vegades penso que Salt és capaç del millor i del pitjor. I això és una moneda de doble cara. Però és així, i cadascú de nosaltres tenim una petita responsabilitat perquè cada cop més guanyi el millor per sobre del pitjor. Per desgràcia, no tenim interculturalitat sinó multiculturalitat. Tenim persones de procedències molts diferents amb les quals no ens acabem de trobar en cap lloc comú i això genera separació i ens allunya de la interrelació real i sincera que tantes coses bones ens podria donar com a societat. Trobo a faltar aquests espais on poder fer i compartir aquesta interrelació, i sé que no és fàcil trobar la manera de ferho. Potser no calen grans accions o patums col·lectives per aconseguir-ho, potser depèn més del nostre fer de cada dia, de com ens relacionem entre nosaltres i a qui busquem selectivament per a relacionar-nos. Potser és més una acció de militància diària i de prendre consciència de la importància d’aquest fet ja que pot representar el nostre gran repte com a poble. Jo estic segur que si entre tots ens ho proposem i hi creiem, podem aconseguir coses espectaculars.

Contacte:

aavvmaso@gmail.com Xavi Garriga (President) facebook: facebook.com/elsdracsciv twitter: twitter.com/AAVVMaso web: elsdracsciv.jimdo.com

| 41 |

17190 Gener-juny 2019

OPINIÓ

En democràcia, VOT x TOTHOM El dret de vot a les eleccions del 2019

Plataforma Girona Acull, Espai Antiracista Salt-Girona i Coordinadora d’ONG solidàries El 2019 es produiran un seguit d’eleccions amb greus anomalies: un cop més, solament podran votar les persones que tinguin nacionalitat espanyola.

Les organitzacions que conformem la Plataforma pel Dret a Vot (la Coordinadora d’ONGs, l’Espai Antiracista i Girona Acull), portem anys lluitant per la igualtat de drets per a tothom. En alguns pobles i ciutats, l’exclusió de drets polítics és escandalosa tal com mostren els següents números: a Girona, 16.000 persones no podem escollir els i les “nostres” representants polítics; a Salt, no ho podem fer 1 de cada 3 veïns i veïnes majors d’edat (7.338 en les darreres eleccions municipals). Aquesta exclusió comporta una manca objectiva de legitimitat democràtica dels òrgans de representació i té conseqüències nefastes en les polítiques que desenvolupen.

Com a conseqüència d’una Llei d’Estrangeria de connotacions racistes que crea diferències entre la ciutadania i estigmatitza per motius d’origen, a la majoria dels veïns i veïnes d’origen estranger se li exigeixen més obligacions que a qualsevol

| 42 |

altre ciutadà i ciutadana alhora que no se’ls reconeixen determinats drets. Per això, denunciem el frau democràtic que suposa que milers dels veïns i veïnes de Girona, Salt i altres municipis no puguin votar ni ser votats en les properes elecci· ons. Aquest frau a la democràcia els priva de la participació política més directa en la nostra societat i falseja els resultats de les votacions que esdevenen no representatius de la realitat que es viu als nostres pobles i ciutats.

El poble de Catalunya està format per tots i totes les seves veïnes, independentment de quin sigui l’origen i la nacionalitat. Cap català o catalana pot ser exclòs dels drets de ciutadania pel fet de no tenir la nacionalitat espanyola.

D’altra banda, la participació és la clau per una bona i exitosa cohesió social: reconeixent les persones que no tenen la nacionalitat espanyola com a agents actius de la comunitat política se’ls inclou en els mecanismes dels que disposa la resta de la ciutadania per participar i, aquest fet, reverteix positivament en el conjunt de la societat.

Només podem imaginar un país plu· ral, just i igual: • en què totes i tots els que hi vivim, independentment del nostre origen, nacionalitat o situació administrativa de partida, participem en la seva construcció amb igualtat i amb plens drets polítics i de ciutadania, incloent-hi, és clar, la nacionalitat catalana per a tothom.

• que sigui terra d’acollida, sense murs ni lleis d’estrangeria.

• format des de la multiplicitat d’identitats nacionals, culturals, religioses i lingüístiques de tots i totes aquelles que hi viuen.

• compromès en la lluita contra el feixisme, el racisme, la xenofòbia, la islamofòbia i qualsevol discriminació per raó d’origen, llengua, cultura, religió o color de pell.

Per tant, demanem el dret a vot per a totes les persones majors d’edat empadronades a Catalunya amb sis mesos d’antelació al dia de votació.

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2019

| 43 |

| 44 |

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2019

Divisions a la comunitat educativa de Salt Miquel Viladomat, membre de la Plataforma Salt’educa i president de l’Ampa de l’institut Salvador Sunyer. educativa a Salt està dividida a molts nivells: una és la divisió que abans he comentat entre pública i no pública (concertada+escolarització fora del municipi), pero n’hi ha d’altres.

Només cal haver presenciat el Consell Escolar Municipal del mes de novembre per veure una altra divisió: la votació de canvis d’adscripcions Primària-Secundària va quedar 17 a 13. Uns pensen que l’adscripció directe seria una bona opció, els altres que és millor eliminar les adscripcions i fer-ho “zona única”.

El debat previ a la votació només va servir per comprovar que hi ha divisió d’opinions.

Encara un altre exemple de divisió el trobem entre els centres educatius. Quan el director d’un centre de primària et diu que no vol canviar adscripcions per por que marxin a un altre centre les “seves famílies”, crec que poca cosa més es pot afegir.

Ja no entraré en la valoració dels infants (i les seves famílies) com una propietat dels centres, cosa que trobo aberrant, si no que simplement vull posar de manifest aquest pugna

pels alumnes i pels recursos. Quan la pugna és per demostrar que els altres no estan tan malament (amb frases com “l’escola tal no té pas més percentatge d’immigració que la meva” o “jo tinc un edifici en lloc de barracons, però segurament està en pitjor estat que els barracons”) suposo que per por a que l’altre rebi més que jo. No hi ha unió, no hi ha sentit de comunitat o de pertinença a la comunitat educativa de Salt.

Cadascú mira pel seu centre.

Fins i tot entre les AMPAs o AFAs s’ha produït aquesta divisió, mirant-se amb recèl els uns als altres i dubtant de compartir informacions o opinions. I el més greu és que, en el fons, tots volem el mateix per a Salt.

Una educació de qualitat. Però no ens posem d’acord en com aconseguir-la.

Ara s’ha aprovat el Pla Educatiu de Salt i ha generat bastant consens en la comunitat educativa. Potser serà l’eina que canvïi una mica les coses. Però mentre el pronom que fem servir sigui “jo” en lloc de “nosaltres”, la cosa sembla complicada.

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2019

Son gairebé les 9 del matí. Pujo pel carrer Sant Dionís amb el cap perdut en mil coses. De sobte, aixeco la mirada del meus peus i la imatge que veig, tot i que ja coneguda, em deixa parat. És l’hora d’entrada a l’escola. En una banda del carrer, entren els alumnes del Pompeu. A l’altra, els alumnes de la Farga. El contrast és enorme. M’imagino captant aquest moment en vídeo i passant-lo a persones alienes a Salt. Crec que no és ser massa presumptuós endevinar quin concepte utilitzarien per definir aquelles imatges: segregació.

A Salt hi ha segregació. A les escoles de Salt hi ha segregació. I negar-ho és enganyar-se un mateix, o pitjor encara, intentar enganyar als altres.1 de cada 5 alumnes de primària de Salt va a una escola concertada. Si hi afegim els alumnes que escolaritzen fora de Salt, la proporció encara és més escandalosa: 1 de cada 4 alumnes de primària no va a escoles públiques de Salt. Estem parlant d’una proporció molt gran.

Molt superior a la de qualsevol altre municipi de la zona. La comunitat

| 45 |

17190 Gener-juny 2019 L’Ateneu popular Coma Cros penja el cartell d’entrades exhaurides en les activitats d’hivern Èxit total de les darreres activitats de l’Ateneu popular Coma Cros: aforament complet a la ballada Swing Underground del 19 de gener amb el grup Carolina Reapers 6, de Montpellier. Entrades anticipades exhaurides pel concert del 25 de gener de les Balkan Paradise Orchestra i també ple total al Canal per la 1ª gala de circ de la trobada anual a les comarques de Girona el 16 de febrer. Estigues atent a la programació cultural d’aquest espai imprescindible! ateneucomacros.cat Fotos Balkan: Agnès Cabezas Fotos circ: Alex Griffin | 46 | Ateneu Fotos Swing:

T EL MEU SAL

L’aranyoner ja el tenim florit @apenades

Cultures del món al Carnestoltes de Salt amb l’escola Arrels. @celiapineda2408

Debat: Com està Salt de racisme? @enricrubio_tt

Taller de màscares a la Biblioteca @bibliotecadesalt

Comparteix les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic