Page 1

L’ENTREVISTA

Jaume Prat i Pons

REPORTATGE

Can Panxut Festival DIÀLEGS

Xarxes socials, noves tecnologies i… PATRIMONI HISTÒRIC

Històries de Ca la Sileta

EDUCACIÓ

Bilingüisme a la Massana

... i molt més! Revista semestral. Num

11 Juliol-desembre 2016.

www.17190.org

PREU: 2€


Sumari L’entrevista Diàlegs Reportatge Patrimoni històric Educació Societat Anònima Opinió Els 5 sentits Hem anat a... Ràdio Macuto La finestra al món Salt sóna Entitats Artista convidat El meu Salt

04 10 18 26 32 36 37 39 40 41 42 46 48 51 52

Edita: 17190 UniverSalt. Avui 17190 som: Héctor Martínez, Agnès Cabezas, Pere Serrat, Laure Duplay, Enric Rubio, Júlia Olcina i Elisenda Lorés. Disseny i maquetació: Pere Serrat Imatge portada: II MuralSalt en procés Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL, Elisenda Lorés i Helena Boadas Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011

Encara no tens la samarreta 17190univerSalt? No te’n quedis sense! Fes-te amb la samarreta més UniverSalt de les que es fan i es desfan. Gènere de qualitat i amb un disseny exclusiu d’en Xevi Felip, col·laborador habitual de la casa. Sol·licita-la al nostre web, twitter o facebook o al correu redaccio@17190.org. Només val 10€! Ajudan’s a tirar endavant!

Col·laboradors en aquest número: Paula Juncà Vicens, Alfons Moret, Anna Llens (opinió); Elià Llinàs (reportatge); Isaac Bosch (patrimoni històric); Carles Serra (la finestra al món); Sònia Cervià (fotos); Helena Boadas (hem anat...); Isabel Hidalgo (Salt sona), i “Instagramers” de Salt (El meu Salt) Moltes gràcies a tots! Fe d’errades num. anterior: - Teresa Pons va exercir la seva tasca política fins el desembre de 1936. Va deixar la política per cuidar els dos fills de Pinyol, ja que aquest era vidu. - Teresa Pons i Salvador Piñol no es varen casar mai. Els dos es van exiliar a França, país on Salvador Piñol va morir de malaltia l’any 1947.

|2|


Editorial Universaltencs! Si esteu llegint aquest editorial és el moment en què el número 11 surt al carrer, vol dir que ara mateix sou davant el segon mural de pintura urbana que inaugura 17190 UniverSalt. Esteu gaudint d’aquesta presentació als carrers del barri centre per celebrar un doble esdeveniment: tres artistes (Ferran Suñer, Ilich Roimeser, Marc Ome) han deixat la seva empremta al bell mig del poble i avui surt al carrer el número 11 de la revista, que ja té ganes de voltar per les vostres mans i ser una de les vostres lectures d’estiu. Aquesta iniciativa per donar color als carrers del poble va començar l’estiu passat i, si les parets i les veïnes ho volen, la nostra intenció és impulsar un nou mural cada any. En aquesta ocasió, aquest esdeveniment s’ha fet amb la col·laboració de l’Associació de Veïns del Barri Sagrada Família de Salt, un fet que ens fa especialment feliços perquè quin sentit tindria una activitat al carrer sense la relació i col·laboració amb els seus veïns?

Si ens deixem portar pels grans titulars i declaracions institucionals, fa la sensació que al món tot gira al revés i sense que la gent anònima hi pugui dir res. Però si afinem una mica la consciència veurem que allò més important, la força de les coses, ve sempre de les persones que es vinculen al seu entorn, que es relacionen i actuen. Per això, teniu davant vostre un recull d’articles que volen posar accent en les coses importants de la nostra vila, les iniciatives fetes des del barri, per al barri. En aquest número, doncs, podreu recórrer la història d’un dels festivals populars més emblemàtics de Salt que aquest any celebra la seva desena edició: el Can Panxut Festival. També podreu descobrir com veuen els professionals de l’ensenyament i de les tecnologies el món d’Internet i quin ús en fan els més joves. Com a personatge entrevistat, hi trobareu en Jaume Prat i Pons, un historiador d’espardenya, com ell mateix es reivindica, que porta molts

anys escrivint i donant veu a la gent anònima que no surt als llibres i que tantes vivències importants poden explicar. Trobareu també un article dedicat a la situació de les persones refugiades, les autèntiques protagonistes de la història més recent i vergonyosa del continent europeu. Entrareu al Centre Escolar Especial de la Massana, prou desconegut malgrat la seva història i el seu paper per als sords de tota la comarca. I com en cada número, podreu descobrir un parell d’entitats de la vila, el nostre personatge destacat a S.A, així com fer un volt amb els cinc sentits oberts per Salt. Esperem que gaudiu de la lectura i que, quan passeu pel nou mural pintat, recordeu que és la gent qui fa la història i aquesta comença pel nostre barri.

Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook, twitter i al correu redaccio@17190.org

|3|


17190 Juliol-desembre 2016

L’ENTREVISTA

Generació ‘Tut’, entrevista a

Jaume Prat i Pons Text: Agnès Cabezas

En Jaume és del Veïnat de Salt, de quan aquest barri era, en gran part, una mena de colònia tèxtil de la fàbrica Coma-Cros i el seu ‘tut’ marcava la rutina del dia a dia. Un passat molt recent que, a causa dels canvis tan ràpids de les últimes dècades del segle XX, ja s’ha convertit en un vestigi d’arqueologia industrial. Sigui per aquest context o per l’afició del seu pare per anar a veure castells amb ell ja de petit, la gran passió d’en Jaume per la història l’ha portat a publicar diversos llibres i documentals sota les credencials d’historiador d’espardenya. A en Jaume li agrada trepitjar el terreny i animar la gent perquè ho faci. Per això també ha escrit diversos relats inspirats en llegendes urbanes de Salt i de Santa Eugènia, per a motivar el jovent a conèixer la història del seu barri. Aquesta és la manera d’en Jaume de fer cultura de base i de combatre una de les profecies del llibre París al segle XX, de Jules Verne, que ens recomana. En aquesta novel·la es descriu la nostra contemporaneïtat com un lloc on, al contrari que el segle XVIII, “ tothom sap llegir però ningú no ho fa”..

|4|


Foto: Agnès Cabezas

meva àvia i la meva besàvia havien treballat a les fàbriques Coma-Cros i Mulleras, és a dir, que la meva família té un passat tèxtil important. Però la gent més jove ja no han vist funcionar les fàbriques ni res de tot això. Però tu mateix has fet visites guiades a la Coma-Cros per donar a conèixer aquest passat i tenim la Fira Tèxtil. Sí que ho he fet, però en aquesta última edició no hi he participat. Després de treballar-hi tres anys amb l’Associació de Veïns del Veïnat, ara que començava a funcionar, ho han volgut organitzar tot des de l’Ajuntament i això no m’ha semblat bé. Sí que hi ha participat l’AV però amb

un paper secundari. Sempre és la mateixa història, quan una cosa funciona algú ja es vol posar la medalla. I també passa en el sentit contrari, el primer any que es va voler fer la fira no va ser possible per la manca de suport de l’anterior govern. El sector de la cultura és així. Són quatre gats que s’emporten els diners i els mèrits i la resta ho fan per amor a l’art, per voluntariat, perquè si haguessin de viure d’això ja haurien abaixat persiana molts projectes com ara la vostra revista. Però això té molt de valor. Fa molt de temps que estic implicat en la cultura, vaig dir que als cinquanta anys plegaria i ara ja en tinc cinquan(segueix a la pàgina següent)

L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2016

Hi ha coneixement històric local a Salt? No, gens. Tot i que es fa cada any una fira tèxtil, estic segur que si entrevistes al voltant d’uns cent joves a l’atzar i els preguntes “per què a Salt es fa una fira tèxtil?”, la resposta ben segur que serà “ni punyetera idea”. I si els dius que aquí hi havia hagut fins a quatre fàbriques tèxtils, la majoria et preguntaran “on?”. Jo encara sóc de la generació ‘tut’. Sentia el ‘tut’ de la fàbrica des de casa els meus pares, al carrer Colón (avui Garbí), a la matinada, al matí quan em llevava, mentre dinava, el de tres quarts de tres em deia que era hora d’anar cap a l’escola... El ‘tut’ formava part de la nostra vida diària. A més, la

|5|


L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2016

Visita guiada Foto: Jaume Prat

ta-un, per tant ara només vull fer el que anomeno “divertiments”. Potser a Girona hi ha més coneixement de la història de la ciutat? Tampoc n’hi ha gaire. La majoria de gent no coneix ni té gaire interès en la història de la seva ciutat. Suposo que en fan prou amb quatre pinzellades que tant poden servir a un gironí com a un turista. Durant dotze anys vaig idear i realitzar visites guiades per la ciutat amb el Museu d’Història però, a banda d’un públic fidel, costava molt d’arribar. I, per acabar-ho d’adobar, quedes acollonit com la majoria de gent s’interessa més per saber on es van rodar les escenes de la sèrie Joc de Trons que, per exemple, on van tenir lloc les cruentes, i reals, batalles de la Guerra del Francès.

“La majoria de gent no coneix ni té gaire interès en la història de la seva ciutat”

|6|

S’ha fomentat per damunt de tot el turisme més que no pas el coneixement del patrimoni històric real? Al turista se l’ha acostumat a arribar als llocs i visitar el centre. És a dir, a buscar la plaça Major de la ciutat on hi trobarà l’ajuntament, l’església o catedral, els quatre edificis més bonics i les botigues on comprar records o productes típics. Vagis on vagis, les ciutats estan construïdes així i a Girona passa el mateix. Però la zona on trobem la Catedral, la plaça del Vi, el carrer de la Força, etc., no fa pas tants anys gairebé feia por. És clar, per arreglar-ho i fer-ho turístic, s’ha convertit una mica en un parc temàtic. A mi l’estil de l’Albert Soler, el periodista, en general no m’agrada gaire, però he de reconèixer que té algunes coses interessants i que a vegades la clava. En Soler s’ha inventat un concepte que està molt ben trobat: Girolàndia. I això és veritat. Va començar en Nadal fomentant aquesta Girolàndia i així ha seguit. Esperem que no mori d’èxit.

Però sí que tenim un Barri Vell que té interès històric, a Girona. Sí, i que, segons el periodista Soler, hem convertit en aquesta Girolàndia. A Girona hi ha moltes altres coses interessants com la muralla, que amb els seus quasi dos quilòmetres visitables és espectacular. Però si hi vas un dia d’estiu, quan la ciutat està plena de turistes, et fixaràs que hi ha poquíssima gent que passi per la muralla. El visitant tipus de Girona, segons diuen les estadístiques, arriba en autocar, passa pel pont de Sant Fèliu, va a veure la Catedral, un volt pel carrer de la Força, baixen fins a la plaça Independència per anar als vàters i tornen. Quatres hores de rellotge. Ostres, quina llàstima, oi? Als museus d’Història i d’Art hi va poca gent, a banda de la setmana de Temps de Flors, perquè la veritat és que han quedat un xic desfasats. Estan quasi igual que fa vint anys tot i que avui dia la tecnologia ofereix moltes possibilitats. L’únic museu que triomfa és el del cinema, perquè és una cosa única i això el fa més atractiu. Per tant, alguna cosa fem malament. Per no parlar del Punt de Benvinguda del Gironès, a Sarrià de Ter, que ha estat una inversió surrealista. I a Salt, què fem? A Salt el que podríem dir és que no tenim res. Però tampoc és ben bé així. Hi ha cosetes, però no hi hem sabut treure suc perquè hem sigut molt de temps una ciutat dormitori, tampoc ens hem d’enganyar. Però tenim, per exemple, una cosa molt curiosa, que és una estació del Tren d’Olot, que té la seva història perquè durant molts anys el tren no arribava a Girona sinó que s’acabava al Veïnat, i després per arribar a la ciutat veïna s’hi havia d’anar caminant o amb tartana. Tam-


bé és interessant el Passeig Ciutat de Girona, que es van urbanitzar en plena Guerra Civil i això no s’explica enlloc. Tenim quatre masos fortificats, com per exemple el de La Farga, o un barri vell interessant, antigues cooperatives (amb moneda pròpia inclosa), les antigues fàbriques tèxtils, a les quals no s’ha sabut donar motor, el “Manicomi”, etc. De coses interessants sempre se’n poden trobar.

No tenim prou sensibilitat amb el patrimoni històric, en aquest país? Jo crec que, en general, el problema és que es mira més la part econòmica que la part històrica. Es busca més el

Visita guiada Foto: Jaume Prat

seu potencial turístic/econòmic que no pas la seva rellevància històrica. La sort de les fàbriques Coma Cros i Marfà ha estat que els han trobat una utilitat, perquè sinó anaven a terra i, quasi segur, s’hi feien pisos. La Marfà va estar abandonada una pila d’anys i després, segur que per alguna subvenció o algun pla d’aquells d’en Zapatero, es va poder salvar. Tan sapastres amb algunes coses i, en canvi, tan primmirats a l’hora de treure del carrer estàtues d’en Franco. Com s’entén aquesta política del patrimoni? Perquè es barreja política amb història. Estic completament d’acord que es treguin les estàtues d’en Franco del carrer però, per mi, no s’han de destruir, s’han de guardar en algun lloc perquè s’ha de recordar qui era aquest home. Hem de recordar que vam patir quaranta anys de dictadura i que la Transició no va servir de res a banda d’endollar-nos el rei com a cap d’Estat, tal com volia en Franco. I mira, ara ja tenim el fill, per tant això és podria considerar com una mena de “dictadura successòria”.

No podem oblidar la història, l’hem d’explicar. A Girona tenim un bon exemple amb les àligues franquistes del Mercat Municipal que no es van destruir sinó que estan protegides amb un metacrilat on hi ha uns rètols explicatius, això em sembla molt bé. Ara només falta que, quan els mestres visitin amb els alumnes al mercat, els expliquin què eren aquells escuts. Em deies que teniu un llibre acabat sobre la Guerra Civil i que no trobeu qui el publiqui. No trobem finançament per al llibre Amagats sota terra, testimonis de la (segueix a la pàgina següent)

L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2016

Hi ha llocs on han sabut explotar aquesta via de l’arqueologia industrial. A Manlleu hi ha el Museu Industrial del Ter (MIT), una antiga fàbrica tèxtil de la qual es van conservar les màquines i, a més, han comprat material d’altres llocs i hi ha una exposició permanent amb tot el procés de la filatura de cotó que és espectacular. A més han invertit per arreglar una turbina perquè puguis veure com funcionava. Aquí les màquines les van desmuntar per ferralla, van llençar el que els va semblar, no van guardar res, un desastre. Es van gastar un dineral amb el Museu de l’Aigua que, personalment, crec que està molt mal situat i, de moment, no serveix per gaire res. Per a mi hi havia un lloc ideal per posar-lo: tenim la fàbrica del Molí abandonada on passa la Sèquia Monar per dins. Allà es podria haver fet un terra de vidre on es veiés el canal i així el museu de l’aigua estaria damunt de l’aigua, això tindria sentit. Perquè els nanos, si van al museu de l’aigua, volen tocar aigua. Els museus han de ser interactius.

“La sort de les fàbriques Coma Cros i Marfà ha estat que els han trobat una utilitat, perquè sinó anaven a terra i, quasi segur, s’hi feien pisos”

|7|


L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2016

Guerra Civil a Girona. El 2013, amb en Quim Paredes, vam presentar al Teatre Municipal de Girona el documental amb el mateix títol en el qual també va col·laborar en Jordi Pericot. Es tracta d’un documental de 84 minuts sense cap historiador com a narrador, sense cap veu en off, que barreja gent coneguda i anònima. El que vam fer és entrevistar gent gran, més de trenta persones, i de tot allò vam triar el més destacat de cadascun. Sempre, però, buscant allò que nosaltres anomenem triangulacions, és a dir, només donar per vàlides les coses quan tres persones o més t’explicaven el mateix fet, des de diferents punts de vista. A partir de la transcripció d’aquestes entrevistes i posterior investigació hem escrit la història de cadascun dels testimonis amb proves i fotos. Això és el llibre que volem editar i no trobem editorial. El més preocupant és que dels trenta i pico entrevistats ja n’han mort la meitat. D’aquí a poc ja no ens quedarà ningú d’aquesta època. Segur que si haguéssim entrevistat en Jordi Pujol ja ens l’haguessin publicat -la pela és la pela- però és que a nosaltres no ens interessa la vida d’en Pujol, sinó que ens interessa la història de la gent normal, de la que et pots trobar al carrer. No sé on vaig llegir-la, però hi ha una frase que sempre he recordat i és un dels motius pel qual sempre he fet història local amb gent anònima: “La història sempre es recorda dels rics i, algunes vegades, també dels herois”. Si ho mires fredament és la pura realitat. També per què la guerra és un

“No podem oblidar la història, l’hem d’explicar” |8|

tema que encara ens costa? Realment és un passat que no s’ha garbellat bé. Aquí es deia que el Comitè eren quatre gats i eren més de dos-cents. El meu avi el van afusellar, jo volia saber com havia anat tot això. Per això vaig fer el llibre Sumaríssim d’Urgència 1643, del qual he de dir que primer vaig en fer una versió des de l’odi i, després, una altra intentant ser del tot objectiu. Fet i fotut, jo aquella gent no la vaig conèixer. La pregunta clau és: “què haguessis fet tu al seu lloc?”. T’has de posar sempre al lloc de l’altre. Però és un tema molt complicat, certament, perquè aquí, a Salt, a més, el tema del Comitè va ser molt punyent i es va estigmatitzar moltíssim. A Girona donaven la culpa de tot als de Salt i això tampoc era així. A Salt, el que passava és que hi havia el sector tèxtil, hi havia obrers, sindicalisme, i estaven molt farts que els escanyessin els amos de les fàbriques, els amos de les botigues, els capellans. La gent n’estava farta fins que, amb l’esclat de la guerra, la cosa va petar. Et defineixes com a “historiador d’espardenya”. Explica’ns això. Sóc diplomat en magisteri però no he fet mai de mestre. Quan vaig començar a treballar en temes d’història, de manera casual i amateur, em preguntaven què havien de posar sota el meu nom i jo no volia posar “mestre” perquè no m’hi sento, no he exercit mai. Em sento més historiador i, de fet, si mires la definició diu “persona que fa història”, de manera que ja m’anava bé. Però vaig tenir problemes perquè algú de la Universitat de Girona -no sé qui, ni vull saber-ho-, va protestar dient que si jo no tenia el títol no podia signar com a historiador. Llavors va ser quan vaig co-

mençar a signar com a “historiador d’espardenya”. Perquè em sento un historiador de base, vaig als llocs, els toco, els trepitjo, sóc diferent d’un historiador d’arxiu, de butaca, que no s’embruta les mans... I a més, al segle XIX hi havia un moviment de poetes pagesos que es feien anomenar “poetes d’espardenya” perquè ells mateixos deien que no arribaven a la sola de la sabata dels poetes de veritat. Això em va fer molta gràcia. T’agrada sobretot el treball de camp? Quan faig una cosa m’hi implico molt. Quan vam fer el llibre Bombes sobre Girona sobre refugis antiaeris vam redescobrir-ne i descobrir refugis nous i ens hi vam posar a dins, vam picar amb escarpa i maceta, va ser de pel·lícula, a l’estil Indiana Jones! La veritat és que m’ho vaig passar pipa. Tot i que són llocs que impressionen molt. Per exemple, el refugi que hi ha sota la Plaça Poeta Marquina, quan hi vam entrar no s’havia reobert des del 1990 que hi va haver una avaria de gas. Caminant per allà dins, amb un pam d’aigua, vam trobar soles de sabata, un matalàs de molles que es desfeia al tocar-lo, dues barnilles de paraigües i una cosa que ens va afectar força: dues peces de fireta d’alguna criatura que, amb les presses, es va deixar allà dins. Aquestes peces són les protagonistes de la novel·la juvenil il·lustrada Un dia de bombes que estem preparant amb en Quim Paredes per introduir a la mainada la Guerra Civil des de les experiències dels nens que la van viure.


“Em sento un historiador de base, vaig als llocs, els toco, els trepitjo, sóc diferent d’un historiador d’arxiu, de butaca, que no s’embruta les mans...”

També has creat relats inspirats en llegendes urbanes per apropar els joves a la història del barri. Què hi ha de veritat en la història d’El fantasma de la Mulleras? La història és inventada, li devia a la meva filla que sempre li deia que faria una història en què ella fos la protagonista, però té una base de certa llegenda urbana. En aquesta línia també, amb en Quim, estem fent un recull d’històries de Santa Eugènia. El relat de les Mulleras ve de que, quan érem petits, les nostres àvies ens deien sempre “no aneu al corredor que passen coses”, perquè

on hi ha la paret de la Mulleras ara en diuen la Travessia de Sant Antoni però la gent d’aquí el Veïnat sempre n’havien dit “el corredor”. El motiu de la prohibició era que els preocupava que caiguéssim al rec, que està al final del carrer, així de senzill. Però això em va inspirar la idea que hi pogués haver un fantasma. La història es va llegir al club de lectura de la biblioteca Iu Buhigas i, el darrer dia que hi vaig assistir, els nanos em van començar a fer preguntes i preguntes fins que al final els vaig dir: “voleu anar-hi?”. “Com dius? Que hi podem anar?”. Vam anar a veure el que queda de paret de l’antiga fàbrica i, la veritat, estaven entusiasmats de poder tocar aquelles pedres

Visita guiada Foto: Voltar i Voltar.

L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2016

Deu ser impressionant un lloc així. De què va la novel·la juvenil? Es tracta d’intentar explicar-los què va passar aquí a Girona: la gana, la por, els bombardeigs... a partir de la història d’una àvia que explica a la seva néta el que ella va viure al refugi antiaeri del Jardí de la Infància de Girona. Els més joves poden llegir la novel·la com a introducció de la Guerra Civil, el mestre els pot explicar quatre pinzellades més, i després poden veure i sentir el mateix que els

personatges de la novel·la visitant el refugi antiaeri. Amb aquesta interacció tot és molt més atractiu. Aquest any, els nens de 6è de l’Escola Montfalgars, on treballo de conserge, han viscut l’experiència (novel·la, explicació i visita al refugi antiaeri) i els ha resultat molt satisfactòria.

|9|


17190 Juliol-desembre 2016

DIÀLEGS

Xarxes socials, noves tecnologies i… educació? Smartphones, portàtils, robòtica, internet… i infants. Què en sabem realment de la seguretat a la xarxa? I de l’ús d’aquests dispositius? Qui són els usuaris habituals d’aquests dispositius? Text: Héctor Martínez Fotos: Pere Serrat Infants i adolescents. Sempre ells enmig de l’equació. Els comprem el seu primer smartphone quan ens ho reclamin? Racionalitzem les hores de televisió a casa? Realment fan servir l’ordinador per estudiar? Amb la voluntat de respondre aquestes preguntes i amb ganes de saber-ne més sobre el

| 10 |

tema hem ajuntat en una mateixa taula en Dani, la Tati i la Bibi, tres persones immerses en el món educatiu i que, a la vegada, fan ús de les noves tecnologies amb fins pedagògics. Així doncs… Start! 17190Universalt (17190): Si us sembla comencem amb les presentacions. Tatiana (T): Em dic Tatiana, tinc quaranta-un anys i em dedico al tema informàtic des dels dinou

anys. Des d’abans que sortís internet, quan encara hi havia disquets, i fins ara; he anat patint tota l’evolució de la informàtica: sempre aprenent. Estic aquí com a gerent de l’acadèmia d’Edutic, la qual va sorgir amb l’idea d’enfocar des d’una vessant educativa l’ús de les noves tecnologies. Les noves tecnologies sembla que només siguin els videojocs, com a part lúdica, però des d’Edutic creiem que també


ens poden donar suport en el nostre rendiment a la feina i busquem l’equilibri entre aquestes dues cares: la part lúdica i la de la feina. Bibiana (B): Em dic Bibiana, fa quinze anys que treballo en una escola de Salt. Realment no sé quan va començar la meva atracció pel món de la tecnologia, però des de ben petita tenia clar que volia ser mestra i vaig tenir la sort d’anar a una escola a on vam disposar d’ordinadors – que no tenien res a veure amb els ordinadors d’ara –. Anys enrere, quan treballava a una escola de Girona, vaig haver d’aprendre de tecnologia. Em va tocar formar-me pel meu compte, de manera autodidacta i vaig veure que m’agradava. Quan vaig venir a Salt, em van proposar si volia fer informàtica i, des de llavors, he començat a fer de tot una mica: des de mecanografia bàsica fins a robòtica, el que va sorgint a mesura que va avançant el temps.

Dani (D): Sóc en Dani Martín, director d’Innova’t Educació i un els promotors de les jornades SaltXTecnologia. Amb Innova’t Educació fem activitats extraescolars de robòtica educativa arreu de la província de Girona. Entre d’altres, realitzem activitats de programació de videojocs i robòtica educativa. Per altra banda, som de Salt i per treballar al nostre poble vam crear SaltXTecnologia, unes jornades de difusió de la robòtica i les noves tecnologies dins el món educatiu que enguany vam celebrar la segona edició, el dia 21 de maig, a la Coma Cros. Ens agradaria que fossin les jornades de referència en aquest àmbit. 17190: Fetes les presentacions, anem per feina! Noves tecnologies en contextos educatius, com ho veieu? T: Des del meu punt de vista, les tecnologies hi són i, a més, es dóna per suposat que hi han de ser, com una televisió. Podríem dir que

han passat a ser un electrodomèstic casolà, estan allà. Per tant, si això és així, vol dir que la família ha de ser qui hauria d’educar els seus fills en com utilitzar-les. De la mateixa manera que quan decidim com a família que el nostre fill o filla ha d’aprendre a cuinar. En canvi, disposen de telèfon, tauleta… i no ens plantegem que l’han d’aprendre a fer servir. B: Del que jo conec com a mestra, fa la sensació que casa i escola són dos mons completament diferents. L’escola no està al nivell de la societat actual: no disposem de Smartphone, tauletes, etc. A Salt, molts infants disposen de tauletes i telèfons mòbils i, en canvi, l’ordinador, que probablement sigui l’eina d’aprenentatge per excel·lència, crec que no hi és tan present. Nosaltres, l’escola, hem de fer una mica (segueix a la pàgina següent)

| 11 |


DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2016

Foto: Laure Duplay

| 12 |

“En els telèfons el control parental no funciona. Funciona la informació, la prevenció, la difusió…”, Tati.

de vincle, i la tecnologia, que actualment és present en tots els nostres aspectes quotidians, cal observar-la des de casa i des dels centres educatius a parts iguals per aconseguir resultats òptims. No veig el perquè de no ensenyar robòtica, mecanografia o els perills que poden comportar si són eines de les quals fan un ús habitual, de la mateixa manera que sí ensenyem llengües o matemàtiques. Particularment, em fan patir tots els casos de ciberassetjament que apareixen darrerament als mitjans de comunicació. Crec que és millor preparar-los per quan la trobin o es vegin capaços de gestionar-la. D: En el context actual, crec que és una de les línies que caldria que seguís l’educació actual: equiparar l’escola als recursos reals de què disposa el municipi. El jovent saltenc no té ordinadors a casa però sí que tenen smartphones amb tarifa de dades a internet o la possibilitat d’endollar-se a xarxes Wi-Fi. Per què no canviem doncs i comencem a mirar de treballar perquè aquests telèfons formin part de la seva educació? T: T’ho plantejo d’una altra manera. Les nostres filles van per Salt soles des que tenen vuit anys. Nosaltres vivim a una punta de Salt i l’escola és a l’altra punta. Elles van i vénen soles de l’escola. Això és el món real, on et poden atropellar, et poden ferir... amb una educació prèvia i donant-los la confiança – tot i que saps que les poden atropella, que els poden fer mal–, ara van en bicicleta. Ens hem passat setmanes anant amb elles, fent conscienciació: per la vorera van les persones, als semàfors cal esperar-se, etc. Això a Salt no es fa, siguis d’on siguis. Des del meu punt de vista

aquí (assenyala al telèfon que ens serveix de gravadora) ningú no s’ho planteja. D: Potser perquè el mal no és immediat. No es veu el perill. T: Exacte, però no menys dolorós. El mal és psicològic o emocional, enfront de l’altre que és físic. Existeixen maneres de fer mal sense deixar rastre. A vegades, aquests assetjaments, un cop l’infant s’atreveix a comentar-los als adults, aquests hi intervenen però acaben decidint que “són nens” i tot es dilueix, sense prendre’ls seriosament. És complicat tractar aquesta vessant. D: Les noves tecnologies provoquen més conflictes? Rotundament, no. És el mateix que pot haver-hi a l’escola, a fora, etc. El tema és que amb els mòbils, aquest assetjament pot continuar inclús quan no et trobes davant d’aquella persona. Aquest és un problema real de la societat, ens assetgem constantment, ens critiquem, existeix l’enveja… i és un canal més fàcil per dir-li a algú allò que vulguis sense ni tan sols mirar-lo a la cara. B: Ens trobem molts joves que estan entrant al món de les tecnologies quan el seu entorn familiar no està preparat ni ha viscut aquest canvi. Moltes d’aquestes famílies no saben què fan els seus fills en aquest aspecte. Perquè els diuen “Snapchat” i els sona a xino. D: La creació d’Apps és brutal. Mires les botigues virtuals i són enormes: Applestore, Playstore… no te les acabes. Milers i milers d’aplicacions que apareixen setmanalment. És difícil estar al dia. Si la meva filla tingués edat per tenir telèfon mòbil el que faria és revisar quines aplicacions disposa al telèfon…


“a partir de tants anys” per què no li col·loquem també aquesta etiqueta al telèfon? Perquè el mal no és físic. Tot allò que és un mal psicològic, que comporta un dany emocional, costa més veure’n el perill i no existeix la seva regulació. Tot i així, tampoc crec que la solució sigui determinar “quan tinguis 18 anys”, ni una cosa ni l’altra. Se li ha de trobar un punt. D: I els controls parentals? T: Sí, també existeixen. Però tornem al que dèiem abans. Et deixo el dispositiu, pots descarregar-te coses… Aprenen a descarregar, poses els controls parentals, per exemple PEGI3. En aquell moment, el teu fill està descarregant una aplicació sense ni tan sols haver llegit anteriorment tot allò que està permeten que faci l’aplicació i, en el millor dels casos si sap llegir perquè, com

deies abans, si el teu fill té entre 3 i 6 anys potser ni això però ell ja sap descarregar aplicacions. 17190: Jo com adult tampoc me les llegeixo… Som els adults capaços de filtrar la informació? T: Nosaltres col·loquem el control parental: PEGI3 i ja estem tranquils. Els nens veuen un botó verd i cliquen i… pam! Ja la tinc. D: No crec que sigui un tema de PEGI. Jo crec que és més l’ús que li donaré. En el moment que no faci un ús correcte he de poder trobar la manera de regular-li, ja sigui perdent drets o bé gestionant la informació a la qual hi té accés. També dependrà de la maduresa de cada infant, “als 10 o 12 anys és el moment ideal” doncs no. Depèn, a qui-

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2016

17190: Segons vosaltres, a quina edat podem comprar un telèfon als nostres fills? I les xarxes socials, els en deixem tenir? Qui els hi gestiona? B: Al Gegant del Rec, a on sóc mestra, mirem de lligar-ho. Treballem la intel·ligència emocional amb un projecte que es diu “3/18” i ho englobem tot encara que no disposem de Smartphone ni tauletes, bàsicament per un tema econòmic. I mirem de lligar-ho molt amb altres projectes com el de filosofia, perquè així els ajudem a parlar del whatsapp o de les tecnologies des d’una altra vessant, potser més pedagògica, perquè així sàpiguen què és l’assetjament, a què s’enfronten, què s’estan trobant, què tenen. Perquè també ens trobem que molts d’ells simplement són a xarxes socials perquè tothom al seu voltant hi és. Jo els pregunto i tu què hi guanyes fent això? Què t’aporta? D: És un treball molt necessari! Vaig trobar-me un cas sobre això. Una noia d’ESO que tenia una foto de whatsapp en un to força picant, i més tenint en compte que és una menor. Potser cal fer difusió i conscienciació, qui sap si la seva foto acaba a un lloc no desitjat. Per altra banda, no tot és dolent, el contingut disponible a la xarxa és infinit. Ni em plantejo prohibir les xarxes socials a les escoles. La nostra feina és educar en l’ús d’aquestes, tot i ser molt complicat. T: Clar que sí, s’ha de fer ús. S’està fent ús vaja, i se n’ha de fer. Tu has fet la pregunta, a partir de quina edat, a partir de quin punt. Qualsevol cosa que un adult utilitza i que pot comportar perill (una moto, un cotxe, una bicicleta sembla que en breu també) es regula. Si tot això es regula i se li col·loca un

(segueix a la pàgina següent)

| 13 |


17190 Juliol-desembre 2016 DIÀLEGS | 14 |

na edat donaries una clau de casa als teus fills? Als 6, als 8 o als 10? T: Hi estic d’acord i, novament, em doneu la raó. El control parental no funciona perquè quan deixeu la clau de casa o deixeu que els nanos marxin sols a l’escola el control parental és inexistent. I en els telèfons passa el mateix, el control parental no funciona. Funciona la informació, la prevenció, la difusió… D: Una cosa és complementària de l’altra, ja que els controls que realitzen les botigues virtuals de les seves aplicacions no és exhaustiu i hi ha aplicacions que recullen més dades de les necessàries o que fan coses que realment no especifi-

disposi d’aquesta eina. Perquè en el món real, quan tu em dius una cosa me’n recordaré i no podràs fer txas! (fa petar els dits) i esborrar-la. B: Jo no sóc mare i tot això del control parental em ve un xic gran perquè no ho he controlat però des de l’escola als nanos els dic de fer un treball simple del que sigui i els tinc molt marcats que les imatges que agafin disposin de drets d’utilització “i això què és?”. Les músiques que fem servir no són qualssevol “però per què no les puc fer servir? Si hi són al Youtube i en aquesta pàgina web puc descarregar-me-les” i has d’explicar que “hi ha unes lleis que diuen que no tens

quen i crec que hem de saber què fan els nostres fills amb el seu telèfon. L’Snapchat n’és un exemple. Pot ser una arma molt perillosa. En el meu cas, un adolescent que me’l defensi li qüestionaré quin ús li donarà i que em raoni per què cal ferho amb aquesta i no amb una altra eina “perquè m’interessa que allò que dic s’esborri” en aquest moment, potser em plantejo si cal que

drets per fer-les servir…” D: Serà molt complicat solucionar això si el que ens trobem és que felicitem a aquells que han aconseguit descarregar-se tota la darrera temporada de Joc de Trons i la discografia de Shakira. B: Sí, però si ningú els ho ha dit mai, aquest infant no sabrà ni que això existeix. Ja ho aviso: no sóc mare i no sé com m’ho pren-

dré, però des del meu punt de vista els alumnes que tinc miro d’advertir-los i aquests van a altres classes dient a les mestres que aquella música no la poden fer servir perquè diu la mestra d’informàtica que cal filtrar-ho, tot i no tenir gaire clar què és. A mesura que van creixen veuen que segons quins arxius d’imatges i música han de comprovar abans quina utilització en faran per poder compartir-ho, o no. Després venen preguntant “i com la puc descarregar”, “No la pots descarregar!” i et trobes amb la resposta evident “Sí, sí que es pot”. Hem de recordar-los que es pot però que no s’ha de fer, a partir d’aquí la consciència de cadascú dirà perquè si no ens malacostumem a Google que lo tiene todo. 17190: El Departament d’Ensenyament hauria de fer-hi alguna cosa? T: Actualment, s’està treballant en el nou currículum digital, ja que les escoles han començat a preocupar-se per segons quines conductes que apareixen a la societat i entorn les TIC. Com us deia abans l’escola viu en un món i la societat, en un altre. Amb la creació del currículum es comencen a trobar, per fi. Perquè si vols educar en la tecnologia cal que eduquem amb la tecnologia que s’utilitza si no no té cap sentit. En aquests moments, estic muntant un vídeo i m’estic tornant boja per trobar quines músiques puc fer servir en trenta-set minuts de vídeo. D: Costa trobar material lliure! Potser una de les formacions que haurien de donar-nos des del Departament és on trobar recursos d’aquest tipus, lliures de drets. Se’ns parla de respectar els drets


tots els docents actuals estan preparats per fer ús d’un telèfon mòbil a l’aula. B: Igual que tots els pares no estan preparats per afrontar segons quines problemàtiques entorn d’aquests dispositius. Totalment d’acord. D: Per tant, cal començar per algun lloc. No crec que la prohibició sigui l’inici. B: La prohibició hauria de ser l’últim recurs. Quan ja no tinguis més recursos o ja els hagis gastat tots i la situació marxi d’un certs límits. T: Però i si ja ens ha marxat? Penso en la xerrada a què vam assistir fa uns dies al Gegant del Rec (La cara oculta de les xarxes, Aleix Clarió - ) i de com molts pares es posaven les mans al cap quan parlàvem de segons quins temes. 17190: I quina és la vostra impressió després d’haver anat a la xerrada? Què vau percebre allà, per part de formadors i assistents? B: La gent que hi va assistir que són els que, teòricament, estem conscienciats més d’un, inclosa jo mateixa, vam aprendre moltes coses. A més, vaig trobar molt interessant poder gaudir del punt de vista d’una jove adolescent, la Cristina, que ens va poder aportar la seva opinió des de l’altra banda. Crec que va aportar molt a les famílies. Tot i així, la pregunta que més em va sobtar va ser “d’un telèfon mòbil puc fer una captura de pantalla?”. Quan vaig sentir-ho vaig adonar-me’n que a vegades donem coses per sabudes quan no són així. Si ho extrapolem a la tecnologia en general, podem fer-nos una idea del coneixement real dels dispositius que tenim al nostre abast.

“A l’institut ens recomanen no dur el telèfon per no generar conflicte, per evitar robatoris… pel que sigui. Però per altra banda ‘potenciem l’ús dels telèfons mòbils a l’aula’ i penses… és incoherent, no?” , Bibiana.

17190 Juliol-desembre 2016

d’imatge… tot i que crec que som molt mediterranis en aquest sentit i la propietat intel·lectual no la valorem fins que ens toquen la nostra. Hi havia un anunci fa uns anys a la televisió, sense so, una cosa que impactava que la televisió no s’hi sentís res i una veu preguntava ¿Te imaginas un mundo sin música? La piratería mata la música. T: Podríem dir que segons quins filtres, quan sona una música de fons a un vídeo i clarament es percep que no és amb ànim de lucre no caldria tallar-ho però en algun punt cal regular. Quan realitzem vídeos la música, els cartells, entrades, sortides… tot ho fan els nens, dibuixats per ells. Que ens podem trobar que si canten molt bé ens ho tallin! I si mai baixem una imatge ens anem a Pixabay i descarreguem una imatge i allà ens indica quin ús té cadascuna d’aquestes, que són gratuïtes i tot el tema de drets està solucionat. 17190: Hauria d’existir una regulació en aquest àmbit en el currículum digital? Per què, per altra banda, ens consta que a altres instituts o escoles, l’iPad o el telèfon formin part del projecte educatiu. B: Exacte, t’ho anava a comentar, després es contradiuen! A l’institut ens recomanen no dur el telèfon per no generar conflicte, per evitar robatoris… pel que sigui. Però per altra banda “potenciem l’ús dels telèfons mòbils a l’aula” i penses… és incoherent, no? Ens estan creant premis i concursos per difondre aquest ús a l’aula quan els telèfons a l’aula no entren en gairebé cap centre. D: Perquè és més fàcil prohibir que educar en un ús responsable. També s’ha d’entendre, que no

(segueix a la pàgina següent)

| 15 |


DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2016 | 16 |

“...crec que és una de les línies que caldria que seguís l’educació actual: equiparar l’escola als recursos reals de què disposa el municipi”, Dani.

D: El símil que m’agrada pensar en aquest sentit, sense sortir-nos del món educatiu, és el de comparar-ho amb l’educació sexual. Quan es va començar a potenciar apareixien preguntes que ara ens semblen absurdes i tot i així continuem tenint embarassos no desitjats i malalties de transmissió sexual però això no nega el fet que ens cal continuar fomentant l’educació sexual. En aquest sentit amb les TIC ens passa igual. Disposem d’unes eines que ens permeten fomentar l’emprenedoria en el món educatiu a un nivell molt gran, arribant a trobar solucions a problemes quotidians de manera molt simple. Caldria regular-los al món educatiu. Per què no podem fer ús del telèfon, per exemple, per buscar al diccionari una paraula d’un text que està apareixent en un exercici de llengua? La prohibició no és necessària quant que podem conviure amb les noves tecnologies i adaptar-les per allò que realment ens pot aportar un fruit a nivell educatiu i racionar-ne el seu ús. T: El fet és que abans estudiaves el que fos i “ja ho sabies tot”. Els informàtics eren els únics estranys que es passaven la vida estudiant i formant-se. Avui dia tenim més clar que cal formar-se constantment. D: Probablement el paradigma hagi canviat i, en part, gràcies a les noves tecnologies. Abans els docents exercien el mestratge sobre els alumnes i avui dia els docents han de guiar més que no pas transmetre els coneixements perquè aquests estan a l’abast de tothom. Usain Bolt, l’home més ràpid del món té un entrenador i va més ràpid que ell. Els mestres no han de saber més que els seus alumnes,

aquest no és el problema. Però hem de ser capaços d’alimentar-los de ganes d’aprendre. B: I treure’ns la por a equivocar-nos com a docents o a dir que no sabem una cosa. Jo els dic “vine i ho mirem junts” . Penso en una alumna que volia penjar vídeos seus de com feia parkour a Salt. La vaig convidar a venir i explicar-li que era menor d’edat, que potser seria convenient parlar-ho amb els seus pares, exposar-li els motius, etc. Dos dies més tard, el compte estava obert i va venir a explicar-m’ho, confessant-me que els pares no ho sabien. El treball estava fet però enganyar l’edat del propietari del compte a la xarxa és molt fàcil. La reflexió va ser la següent “Si tu has començat mentint per poder entrar a la xarxa, què creus que t’hi trobaràs a dins?”. En girar-li la truita al fet, va canviar d’opinió però, com tot, es necessita temps i maduresa per entendre segons què. 17190: Aprofitant el canvi de govern a Salt, ara fa gairebé un any, què creieu que es podria fer des del consistori en l’àmbit de les TIC? B: Tallers d’alfabetització digitals constants adreçats a diferents nivells i diferents col·lectius on es parli també d’aspectes com els que hem tractat aquí: seguretat, propietat intel·lectual, aprendre a filtrar contingut… no només a saber encendre i apagar l’ordinador, crear un compte de correu electrònic o canviar el fons de pantalla per un de la foto dels nets, sinó a donar importància a altres valors i aspectes, perquè aquests adults en són els transmissors als seus infants propers. D: Jo ho veig bé però, personalment, crec que no és el canal, ja que els cursos d’alfabetització solen ser


per gent de la tercera edat i molt encarats a aprenentatges bàsics. Seria més del parer d’encarar-ho a la població diana, gent d’entre trenta o quaranta anys, i atraure’ls per fer tallers amb els seus fills, adolescents o no. No sé com ho faria per atraure’ls i ajuntar adults i joves en un mateix taller, però em fa l’efecte que seria una bona fórmula. B: Doncs potser sí, perquè l’escola ofereix moltes xerrades i sempre som els mateixos, potser si motivem el fill els pares es veurien arrossegats a fer els tallers. T: Potser seria una altra bona proposta, crear un concurs interescolar i amb els centres de secundària per fomentar-ne el bon ús. D: En aquest sentit, Innova’t Educació volem apostar per Salt amb les jornades de SaltXTecnologia, en les quals volem apropar la programació i la robòtica a les escoles. Creiem que una de les competències necessàries, en un futur pròxim, és la programació, i el fet de no poder apropar la robòtica als infants ens fa la sensació que podria ampliar l’esquerda social. Aquest primer any hem realitzat tastets a les escoles, sobretot buscant que els docents perdessin la por a la robòtica i les noves tecnologies. 17190: Ara faré d’advocat del diable i em posicionaré en contra totalment de les noves tecnologies i el seu ús. Com a conclusió, què li diríeu, de manera breu, per mirar de fer-lo canviar d’opinió? D: Tots els canvis ens fan por. La vida és una correlació de pors que anem superant. És de calaix que no podem educar els infants de la mateixa manera que quaranta anys enrere. Si entreu a una aula, moltes encara estan distribuïdes igual que quan estudiaven els nostres pares i això ens fa pensar que s’ensenya igual quan disposem d’eines i materials amb molt de potencial. Des del meu punt de vista, estem en el con-

text ideal per començar a arriscar-nos i deixar les pors de banda per començar a incloure’l al món educatiu i fora del món educatiu, per exemple, en entorns com el lleure. T: Considero que amb la llibertat de què disposa cada centre per triar el seu projecte educatiu i com treballar-lo, crec que els familiars tenim la responsabilitat de triar el centre que combregui més amb els nostres valors ètics i morals. Segurament a cada centre i ciutat trobaràs persones les quals no se sentin còmodes amb les noves tecnologies però hi acabaràs convivint igualment en altres espais i l’esquerda digital no crec que afecti d’una manera desmesurada. És a dir, no tant convèncer com deixar-los fer el procés natural que crec que els pertocarà: adaptant-se al seu ritme a les noves tecnologies perquè acabaran trobant-li la utilitat, dins dels seus interessos. B: La societat ens acaba arrossegant i és innegable que tothom li trobarà una utilitat a les noves tecnologies. Els nostres avis ja s’han oblidat de llegir el diari i tan bon punt tenen una tauleta i poden mirar les notícies del seu poble s’obliden que el telèfon només servia per trucar. Evidentment, sempre hi haurà qui serà més reaci, però sóc del parer que no cal convèncer, perquè ja estan convençut en allò que creuen i, si finalment en troben la necessitat, ja s’afegiran i serà el moment en què hi podrem actuar per educar-ne en un ús racional

ENCICLOPÈDIA DE PARAULES Smartphone: És el terme amb el qual el sector tecnològic ha decidit batejar els telèfons mòbils d’última generació, capaços d’emmagatzemar molta més quantitat d’informació i generar continguts però, sobretot, pel fet d’assimilar-se, cada vegada més, a l’ús d’un petit ordinador de butxaca. App: Abreviatura de la paraula aplicació, referent a les eines i programes que podem executar des d’un smartphone o tauleta. TIC: Tecnologies de la informació i la comunicació. En educació, cada vegada més, el terme està evolucionant cap a TAC (tecnologies de l’aprenentatge i la comunicació). Snapchat: Aplicació per a smartphone que permet l’intercanvi de missatgeria instantània en la qual podem definir el temps d’exposició d’un missatge o un arxiu (com una fotografia) que intercanviem amb altres usuaris. PEGI: Pan European Game Information (informació paneuropea sobre videojocs). Sistema europeu per classificar el contingut dels videojocs i altres tipus de software d’entreteniment. La participació és voluntària, a discreció del creador. (Definició traduïda de la Wikipèdia) Pixabay: Pàgina web on es pot trobar imatges de qualitat lliures de drets d’autor per poder utilitzar sota diferents llicències. Appstore i Playstore: Són les dues botigues virtuals dels dos sistemes operatius per a telèfons intel·ligents més coneguts i utilitzats actualment, el sistema iOS, d’Apple, i l’Android, de Google.

| 17 |


17190 Juliol-desembre 2016

REPORTATGE

Can Panxut Festival Fa deu anys que al voltant de la plaça del teatre s’hi celebra el Can Panxut Festival, una trobada familiar del món de la música saltenca que aplega amics, veïns i entitats durant una nit de la Festa Major. Un petit festival que, lluny dels grans escenaris i massificacions, reivindica la música saltenca i la festa a les places. Text: Èlia Llinàs i Pere Serrat El proper divendres 22 juliol estarem en plena Festa Major i més enllà de la programació oficial de concerts, actes i barraques, a la plaça del teatre, just davant del mític Can Panxut, tindrà lloc l’esperat Can Panxut Festival. Hem parlat amb les persones que estiren el carro d’aquest petit festival. Any rere any, el divendres de festa major a última hora de la tarda comença un sarau interessant a la plaça del Teatre que s’allarga fins la matinada. S’hi fa música km 0, concerts amb grups diversos i petits espectacles de teatre o de circ. En un ambient molt familiar i proper, es pot beure i menjar alguna cosa mentre es gaudeix de la música que ofereixen diverses bandes sal-

| 18 |

tenques. Però qui hi ha, al darrere d’aquesta moguda? Com sorgeix i es consolida? Quines dificultats apareixen?

D’on surt la idea Fa més de deu anys un grup de joves saltencs, gairebé tots relacionats amb la música i els Diables d’en Pere Botero, es morien de ganes de trobar-se i tocar. Eren joves que havien crescut al barri vell de Salt que es miraven amb admiració les múltiples mogudes que es feien al teatre del Can Panxut, com els concerts que organitzaven els okupes o la gent del Casal Saltenc Independentista. Recordaven quan corrien amb pantalons curts per aquell pati on a l’estiu s’hi feia teatre a la fresca o activitats familiars del moviment Rialles.

Amb el rerefons dels moviments saltencs de l’època i la vida a Can Panxut, aquests joves van agrupar-se al voltant de l’associació Taller de música de Salt, la secció de percussió de la banda dels Diables. De mica en mica van anar ampliant registres, sumant gent i animant-se a fer versions de grups, gairebé sempre de rumba, funky i rock, fins que van acabar tocant de memòria els millors temes de Kiko Veneno! Començaren a tocar als actes i festetes que els Diables solien organitzar als locals del teatre, com per exemple per Nadal. Tot es feia als locals del teatre: els assajos, els concerts i les festes. Eren temps en què els espais eren més oberts i tot resultava més fàcil. “Sempre hi havia algú que deia: qui vol fer coses al Panxut? Doncs va, aquí teniu les


claus de la sala i podeu assajar aquí i després ens ho ensenyeu...”, ens expliquen. Durant aquell temps van créixer musicalment i, tot i que cadascú tenia el seu propi grup, sempre buscaven la manera de trobar-se per tocar. Més enllà de les festes al voltant dels Diables, els neguitejava la idea de no poder tocar per la Festa Major del seu poble. “Ja que no ens contractaven, doncs ens muntàvem la festa nosaltres!”, ens diuen. Va ser així com van engegar una iniciativa que amb els anys acabaria convertint-se en un

concert-festival. El nom va sortir sol, va ser unànime: Can Panxut Festival. D’alguna manera recuperaven el nom perdut del centre cultural saltenc, que tant admiraven i que es va perdre quan es va remodelar el teatre. “Al principi no teníem la intenció que fos un festival sinó de tocar per la festa, muntar-nos un concert, ja que no ens fotien cas...!” La primera vegada que podem parlar d’un concert amb els protagonistes agrupats en una orquestra va ser durant la celebració del tió dels Diables. La colla dels Diables té una tradició de fa molts anys de

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2016

fer cagar el tió tot fent una festa que aplega als seus membres i amics. Primer es feia als pisos de Can Benito (a la secció Patrimoni Històric d’aquest número en parlem) i després es va fer al Casal Saltenc Independentista (si voleu conèixer millor aquesta entitat, llegiu la secció Entitats a la pàgina 48, on el Casal ens ho explica de primera mà). Un any es van proposar acabar el tió amb un concert. Ho van fer i va ser un èxit: van assistir-hi més d’un centenar de persones. Un any es va a fer a la Coma-Cros i també es va emplenar molt. Eren festes amb gent de totes les entitats de Salt, molt divertides segons ens expliquen. Aquestes ganes de tocar i el reconeixement de tothom va ser el detonant de tot.

Foto: Irene Bonet

| 19 |


Qui hi ha al darrere? Aquest festival no existiria sense l’empenta i dedicació d’un grup molt reduït de persones. Oficialment són el Taller de Música de Salt, i quan hi parlem ens diuen humilment que hi ha molta gent que hi col·labora, mans anònimes que sumen, però qui realment porta el pes del Can Panxut Festival són l’Isaac Bosch, l’Alfons Garrido, en Gerard Canadell, en Xavier Pascual i la Nuri Mancebo.

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2016

Les primeres edicions

| 20 |

El primer any com a festival anunciat va ser el 2007. Van tocar diferents formacions com Canya Brava i Nadies. Eren bandes que funcionaven per si soles, però els músics eren pràcticament els mateixos, així que van tocar cap a quatre hores seguides! Es va fer al pati del darrere del teatre en un entorn molt recollit. Els mateixos músics i assistents van fer un sopar de traje (cadascú portava alguna cosa per compartir). Bàsicament hi van anar els amics però ràpidament s’hi va anar afegint gent que sentia la música i s’hi apropava fins que van acabar omplint tota la plaça. Era just el que volien: tocar a la plaça del poble per la Festa Major! Van acabar el concert i tot va anar molt bé, però no havien demanat permís oficialment i, és clar, a l’Ajuntament no li va agradar gaire. Calia anar aprenent a fer les coses més bé. L’any següent van demanar el permís però com que coincidia que al teatre s’hi feia alguna cosa no es va poder fer a la plaça. Segons els van explicar, el motiu era no molestar durant les proves de so... Així que van haver de canviar de lloc i els dos anys següents el festival es va fer al Parc Monar. L’espai del parc Monar no els va convèncer, era una mica desolador, comenta l’Isaac, “un espai tan gran per la poca gent que érem, i a més a més no hi havia llum i això ho dificultava més.” La Nuri hi afegeix que aquest parc és idoni per a una activitat de gran format però que a ells els agradava l’ambient familiar, el teatre, la plaça... i cada any ho demanaven sense èxit. Al final, després de la insistència ho van aconseguir i els següents anys es va tornar a la plaça del teatre. Un petit èxit que consolidava cada cop més l’esdeveniment. A la tercera edició van començar a obrir-se a d’altres grups, a d’altres músics. Sempre buscaven qualitat i complicitats amb bandes amigues però mantenint la idea de sortir a tocar, que és el que volien. De mica en mica van anar derivant a donar una oportunitat a músics que busquen espais per oferir el seus repertoris.

2008. Foto: Can Panxut Festival

2010. Fotos: Can Panxut Festival


De la gran quantitat de bandes que han passat pel festival, a part dels ja citats anteriorment, podríem anomenar la Time Machine, Tom Hagan, Al Aire, Pulpo Pop, The Basement, Orquestra los Delfinos, la Forrest Band, La Maria Rosa, Tona Garafot, Eduard Canimas, BlacKiss, la Can Panxut Band, Lazy Juo, Toni Cayena, Dj Savi, Dj BigVillano, Cru, Slim Quartet, Boppin’ Shakers i Gazpacho.

La falta de reconeixement als músics saltencs i el STM 2013. Foto: Jossi Font Planas

festa, en un horari no gaire apropiat, quan encara fa sol, i això fa que costi que s’ompli de públic. A més a més, en fer-ho a l’escenari de l’Era de Cal Cigarro, on es fan els grans concerts, resulta fàcil que es vegi una mica buit i faci una mica de tristor. Així ens ho expliquen l’Issac i la Nuri, que n’han estat víctimes en primera persona. Potser seria un premi més esperat i valorat si s’aconseguís, per exemple, que la banda guanyadora fos telonera d’algun grup reconegut. O si això no fos possible, mirar de no fer-ho a les barraques, sinó en un espai més adequat. Són algunes de les propostes que sorgeixen mentre parlem. “No sé... no cal fer la nit del petits, dels pringats... per exemple, imaginem que portem els Mojinos Escozíos, doncs busques un teloner de Salt, una banda que faci un rock de l’estil... ara em ve al cap Objetivo tu cama, per exemple.” (Nuri)

El dia del festival. Un esforç ben intens El format del festival és d’una dimensió intencionada. S’intenta que tot sigui familiar, on tothom es conegui i en un espai on s’hi pugui estar a gust. No és un macroconcert, perquè per això ja hi ha l’Era de Cal cigarro i els concerts de barraques. Però evidentment, tot i les petites dimensions, perquè les coses surtin bé cal treballar de valent! Un cop acordades les bandes i els músics i el cartell del festival, l’activitat es concentra en un sol dia. Cal muntar l’escenari ben aviat, preparar els llums, el cablejat, el so... i alhora la barra. Tenir a punt els sortidors, les begudes, els gots... És tot molt intens. Mentre un atén els músics l’altre prepara la barra, l’altre es baralla amb els llums i el darrer organitza tot el so. No hi ha brigada, no hi ha cambrers professionals, no hi ha tècnics a sou ni res de tot això. Ells s’ho fan i s’ho desfan.

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2016

Una altra de les raons que any rere any els empeny a continuar amb el festival és la falta de reconeixement i recolzament institucional cap als músics del poble i sobretot durant la Festa Major. El Can Panxut és una manera de reivindicar i oferir espai als músics locals que s’ho treballen, ja que gairebé tota la programació de Festa Major es va a buscar a fora. Ens comenten que amb alguna de les seves bandes han guanyat alguna de les edicions del Salt The Musics (STM), un concurs organitzat per l’Ajuntament per a grups locals. El concurs està molt bé i de ben segur que ajuda els grups que comencen. Per als que no el coneixeu, els grups participants fan un concert a La Mirona i graven un tema en un disc que des de 17190UniverSalt hem repartit alguna vegada. A la banda guanyadora se li paga una petita quantitat que ha anat millorant amb els anys i pot tocar durant la Festa Major de l’any següent. Però resulta que aquest premi per als músics és una mica enverinat: el dia que se’ls ofereix per tocar és el dia més fluix de la

(segueix a la pàgina següent)

| 21 |


REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2016

2013. Foto: Jossi Font Planas

“És molt bèstia l’esforç físic que representa aquell dia. Comença molt aviat muntant l’escenari a ple sol i acabes a les 5 del matí desmuntant-lo.” (Isaac) Hi ha hagut anys de tot... neveres que no refredaven, tiradors que no anaven bé, problemes de tota mena que comportaven haver d’anar a buscar llaunes de cervesa on fos per pal·liar la demanda a la plaça... o anar a buscar un altre barril, si hi havia sort, en alguna barraca amiga. A més d’aquestes dificultats cal sumar-hi les inclemències meteorològiques. Ja porten almenys dos anys de trompes d’aigua molt fortes. Un d’aquells primers anys que estaven al Parc Monar, la Nuri ens

| 22 |

recorda una anècdota que exemplifica l’esforç del que munta, organitza i alhora toca a l’escenari. Aquell any feia un sol radiant mentre estaven muntant l’escenari a les tres de la tarda i en Xevi, amb la solana al clatell tota la tarda, va acabar agafant una insolació ben forta. Es va trobar malament i va estar vomitant tota la nit. Per acabar-ho d’arrodonir, al vespre es veia al cel una negror que s’acostava... “merda, tindrem tempesta!”, deien. Finalment aquell any no va ploure! Aquestes anècdotes ens il·lustren com han d’estar d’atents durant tot el dia i tota la nit, amb un ull a la plaça, l’altre a la gent i l’altre al cel! El nucli organitzador són cinc persones, però també reben l’ajuda d’amics i coneguts que vénen a donar un cop de mà abans i durant el dia del festival. Són mans que estan

disponibles per a qualsevol cosa. Per exemple, a la barra sempre hi ha gent disposada a col·laborar i a fer algun torn o a muntar escenari, a buscar material, etc. “Si no fos per aquesta col·laboració, segur que no funcionaria”, diuen.

Els entrepans per a les entitats A partir del tercer any es va posar de manifest que calia solucionar el tema del sopar. L’organització es passava tota la tarda muntant i després pujant a tocar a l’escenari o atenent els músics. Això suposava que no els quedava temps ni per menjar ni per oferir res a la resta de gent. Calia trobar algú que es cuidés dels entrepans, però tots els amics i coneguts els tenien ocupats fent torns a la barra. Va ser així com es va decidir buscar una entitat que


Coma Cros, està molt en la línia de la seva filosofia. A més a més creuen que es podria obrir la porta a la gestió d’un petit espai, un teatret per fer arts escèniques o muntar algun espectacle musical. La veritat és que es fan uns quants diners i normalment s’acaben tots els entrepans. Si n’hi hagessin més, més que s’en vendrien! Ja sabem que la gent menja fins a les cinc del matí! Aquest any, de la manduca se’n cuidarà l’associació Girona Acull, una agrupació de gent que treballa en suport de totes les persones refugiades. Una molt bona causa.

I alguna cosa més que música A part de la música en directe, la base del festival, també hi ha un moment per a un públic més familiar. Al vespre, quan encara no ha començat el sarau però ja hi comença a venir gent, i molt sovint amb mainada, és el moment per a espec-

tacles de carrer, de teatre, titelles o de circ. Algunes de les companyies que han passat pel Can Panxut són Les estampades, la companyia La Corcoles, El Safareig teatre, la companyia Circolate, la percussió de La Banda del Rec, l’equilibrisme de la Mariona, etc. Aquestes actuacions, a part de molt interessants o divertides, ajuden a crear un bon ambient a la plaça abans que comenci a sonar la música.

Les dificultats econòmiques El pressupost del festival és molt ajustat, massa, segurament. No es poden pagar bé els músics convidats i sempre s’han d’acabar demanant favors. “La veritat és que els músics s’ho passen bé, els cuidem molt bé, no els falta de res... i acaben entenent que no els puguem pagar més,

(segueix a la pàgina següent)

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2016

volgués col·laborar fent entrepans i es pogués quedar els diners dels guanys. Seria una manera també de portar més gent a l’acte. Aquell any va coincidir que el Cau de Salt s’havia quedat sense barraca i se’ls va proposar. Van acceptar i va anar molt bé. Alguna altra vegada, quan no es trobava cap entitat, ja que totes tenien barraca, van fer-ho familiars o ells mateixos però van acabar desbordats. L’experiència els ha portat a cedir la barra d’entrepans a una entitat, sempre amb afinitat amb el grup organitzador. Un any van convidar el col· lectiu antiracista, que estava encausat i havia de pagar una multa per haver-se manifestat contra el feixisme. L’any següent l’Espai Salt, i des de fa tres anys els entrepans els prepara l’Assemblea Ateneu Popular de la Coma Cros, que reivindica la gestió comunitària d’un espai cultural al poble. Des de l’organització del festival s’està molt d’acord amb la reclamació de l’ateneu de la

| 23 | 2013. Foto: Jossi Font Planas


17190 Juliol-desembre 2016 REPORTATGE

però sap greu.” (Nuri) Segons ens comenten, generalment es fan les paus entre ingressos i despeses i això sol ja és tot un èxit. Però algun any es van perdre diners en gran part pel mal funcionament dels sortidors de cervesa. I és que els van adjudicar els pitjors sortidors de la Festa Major! I és clar, que s’espatllin en plena nit dificulta el funcionament normal de la barra.

El festival compta amb un petit suport econòmic de l’Ajuntament i una petita ajuda de l’Associació de Veïns del Barri Vell. L’ideal seria comptar amb un pressupost fix i no haver d’estar any rere any anant a demanar diners a l’Ajuntament. Estan una mica tips de començar sempre de zero, tornant a explicar el projecte al regidor de torn i esperant que ho entengui i s’ho faci seu.

“Nosaltres paguem els grups amb els diners que surten de la barra. Però si l’Ajuntament donés una mica més, podríem aportar alguna cosa més interessant als grups. I és que nosaltres som músics i som conscients que paguem una misèria!” (Nuri) Reivindiquen una aportació dins la partida de Festa Major però sense deixar de tenir autonomia

Botiga de queviures, Patronat Parroquial, Ateneu Saltenc. D’on surt el nom de Can Panxut? L’espai que ocupa actualment el Teatre de Salt fou destinat en els seus inicis a la instal·lació d’una botiga de queviures i vins. Segons s’explica, el negoci fou construït per un avantpassat de la família saltenca Gironès, àlies en “panxut”, per ampliar la botiga que regentaven al carrer Llarg. La botiga va durar fins al 1953, quan es va tancar. Els locals passaren a ser llogats pel Patronat Parroquial i els van convertir en una sala de teatre i un bar. Durant aquells anys s’hi van fer actuacions teatrals, catequesi, sessions de cinema, i a partir del 1961 s’hi instal·là una televisió pública on es podia veure el telediario o els partits de futbol. L’activitat del Patronat Parroquial va anar minvant progressivament fins a desaparèixer el 1968. Va ser llavors que es configurà l’Ateneu Saltenc Can Panxut, on les entitats foren el

| 24 |

motor de tota l’activitat cultural que s’hi feia. Al Can Panxut s’hi podien trobar des de mítings polítics fins a revetlles populars, actuacions musicals, cinema, xerrades i conferències. Algunes de les entitats que van tenir a la seu foren El Talleret, El Safareig, Rialles, SERS, Agrupació Fotogràfica i Diables d’en Pere Botero, entre altres. El 9 de novembre de 1984, la Junta Rectora de l’Ateneu, presidida per Salvador Sunyer, va fer seu el projecte de reforma de l’edifici que l’arquitecte Manel Bosch havia fet com a treball final de carrera. Es va presentar a l’Ajuntament però fins quatre anys més tard no es va poder aprovar l’execució de la primera fase. No fou fins al 1997 que es va poder inaugurar l’edifici actual del Teatre de Salt.


i aquest any... pròpia. Quan la Comissió de Festes era qui programava els actes, hi va haver algun intent que el festival passés a formar part, de manera més oficial, del programa de la Festa Major. Des de l’organització del festival es va creure que no es podia posar en perill algunes de les coses que es consideraven essencials, com és el dia -divendres de festa major- i l’emplaçament -davant del

mític Can Panxut. De moment conserven el control del Can Panxut, i que duri molts anys!

X CAN PANXUT FESTIVAL Divendres 22 juliol 2016

Espectacle dansa aèria Cia. Estampades La Dinamo static funk explosion Nadies Can Panxut Band Percussió-La Banda del Rec

Ens veiem al Panxut!!!

Una Festa Major de tothom i per a tothom, la Festa Major a les places L’escenari del Can Panxut Festival s’ha de desmuntar el mateix dia, però si es pogués aprofitar per programar-hi alguna altra activitat de Festa Major la feina dels organitzadors seria menys feixuga i es podrien descentralitzar una mica més les actuacions que es programen. Això podria lligar amb un model de festa que integrés a tot el poble, on es poguessin fer actes més populars i menys multitudinaris organitzats per les entitats i associacions saltenques. Seria una manera d’involucrar molta gent en la preparació i assegurar un públic més divers. L’enriquiment en la programació estaria assegurat, amb músiques o balls d’arreu del món!

L’Isaac i la Nuri ens comenten que el model de Festa Major de places a Olot és un bon exemple, amb escenaris petits simultanis. “Estaria bé que es fessin concerts al Veïnat, al Barri Vell, al Centre, i que a l’Era es fessin els megaconcerts. I tampoc cal que siguin de nit, podrien fer-se vermuts, pícnic o de tarda vespre... Amb tres escenaris petits ja estaria bé, a la plaça del Teatre, al passeig i a la plaça dels Colors, per exemple” (Nuri)

| 25 |


17190 Juliol-desembre 2016

PATRIMONI HISTÒRIC

Històries de Ca la Sileta Text: Isaac Bosch i Enric Rubio

Històries personals, col·lectives, de família... Històries d’amor, política, treball, disputes... El número 29 del carrer Llarg va ser durant els seus 150 anys de vida un lloc on van passar moltes històries. Històries de poble –i cada poble té les seves, és clar. Però la Història (amb majúscules) d’un poble està construïda per les petites històries, no només les que recullen els mitjans de comunicació i les grans figures del moment, sinó aquelles que passen desapercebudes per la majoria i que conformen el dia a dia de la gent.

| 26 |

Ca la Sileta, o els pisos de Can Benitu pels qui vàrem viure els últims anys de l’edifici, va ser una autèntica «13 Rue del Percebe» on l’atzar i les circumstàncies del moment es van confabular perquè les cantonades del carrer Llarg amb el carrer Sant Joan i el carrer Mulleres esdevinguessin un punt de referència per a molts joves de Salt. Però ja abans va ser un edifici ple d’històries i un espai central en la vida quotidiana del Barri Vell de Salt.


Façana de La Sileta (foto David Estany)

Una construcció singular La Sileta, construïda l’any 1875 (tal com indicava la forja situada dalt de l’entrada), era una edificació singular: anava de cantonada a cantonada i era un dels únics edificis de la zona construïts de forma que les edificacions estaven al voltant d’un pati comunitari. Va ser durant molts anys l’únic immoble d’habitatges en pisos del Barri Vell de Salt, segurament projectat per

allotjar les famílies de treballadors de la primera fàbrica tèxtil que a mitjan segle XIX es va establir ben a prop. Constava d’uns catorze habitatges i els baixos estaven ocupats per tres comerços. El nom de Ca la Sileta l’hi van posar els veïns per referir-se a la propietària de l’edifici, Cecilia Mitjà Cos, àvia dels germans Pere i Benet Illa. De Cecília a Cecilieta i d’aquí a Sileta! Així ens ho expli-

ca el seu nét Pere Illa, que hi va viure 25 anys. Tot xerrant, recorda algunes de les famílies que vivien allà: els Planes, els Serra, els Paulís, els Vidal... Fent memòria, recorda que la seva família entrava pel carrer Sant Joan per una porta dins les quadres d’en Manel Geli, que arribaven fins al carrer Mulleres. Recorda amb nostàlgia aquell gran pou del pati interior i la gent que (segueix a la pàgina següent)

| 27 |


A la botiga de queviures hi havia un soterrani que s’utilitzava com a refugi durant la Guerra quan sonaven les sirenes d’avís de perill.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2016

El dia a dia a Ca la Sileta

Pepet Paulí amb dues nebodes davant la Sileta

hi anaven a «pouar» o sigui a treure aigua del pou amb galledes. També ens explica davant la nostra sorpresa que a la botiga de queviures hi havia un soterrani utilitzat com a refugi durant la Guerra quan sonaven les sirenes d’avís de perill. Parlant de la Guerra Civil ens ve al cap el seu pare Benet Illa Rigau. Capità de l’exèrcit republicà, en acabar la guerra va estar al convent presó de Santa María de Huerta (Soria) i posteriorment va ser traslladat a la presó de Mataró, on va complir més condemna. Finalment va ser alliberat amb la condició d’anar a «fitxar» periòdicament al cuartelillo de la

La Sileta, construïda l’any 1975, va ser durant molts anys l’únic immoble d’habitatges en pisos del Barri Vell de Salt. | 28 |

Guàrdia Civil i amb la prohibició de creuar la frontera sense un certificat de «bona conducta». El colmado dels baixos de l’edifici, regentat pel seu germà Benet tants anys, era una botiga tradicional de queviures que després es va ampliar amb un local al costat per a la venda de drogueria i pintures (antigament aquest local havia estat una barberia). Com a fet històric cal dir que va ser la primera botiga de Salt que va posar el seu rètol en català. Només a Ca la Padrosa, a la plaça de la Vila, es podien llegir encara les despintades lletres de la façana, d’abans del 1936, “Vins i Queviures Vda. Padrosa”, que la censura franquista havia fet tapar sense èxit i que tornaven a sortir com una premonició de la resistència del català malgrat la prohibició de tants anys.

El carrer Llarg va ser durant molts anys la principal zona comercial de la vila, i molt especialment l’entorn de Ca la Sileta, on es concentraven les botigues de queviures, fleques, carnisseries... El fet té la seva explicació: la proximitat de la fàbrica Gassol. Totes les dones que hi treballaven havien de passar per aquest carrer, i moltes botigues no tancaven fins que no havia sortit l’últim torn de la fàbrica. Per saber-ne una mica més anem a trobar-nos amb en Paco Paulí, que ens diuen que va néixer a La Sileta i que regentava una de les botigues dels baixos de l’edifici. Aquesta coneguda família saltenca regentava Can Pepet de la Rossa, que es dedicava a la venda de merceria i confecció. Ens explica que va ser la primera botiga de Salt que venia joguines. Era tal l’èxit que, per Nadal, varen haver de demanar a la família Illa que els deixessin el local -futura botiga de pintures- per poder fer d’expositor. En Paco ens explica anècdotes i ens parla de la vida del carrer, de les xerrades que tenien amb en Pau Masó entre fornada i fornada, asseguts a la porta de la botiga. Ens explica com, durant la Guerra, el comitè de Salt va fer retirar de la botiga uns suèters perquè el


“El Casal és anterior a l’ocupació dels pisos. Aleshores hi vivien famílies de lloguer i tot això. El Casal de fet també hi va entrar com a llogater. A mesura que la gent va anar marxant dels pisos ja no es van posar a lloguer i va ser quan van començar les ocupacions, i en Benito no s’hi va oposar. El propi Benet Illa també havia estat soci del Casal i va acabar alliberant també el Casal del seu lloguer. Des de la inauguració el 1988 fins al tancament el 1999 per aquest pis va passar-hi molta gent, s’hi van fer moltes reunions i xerrades i va ser l’embrió de moltes mogudes, revistes... A tall d’anècdota els Diables va començar en una habitació del Casal (pujàvem el drac per una politja del pati interior perquè no passava per l’escala). Amb el temps els Diables també va ocupar el seu propi pis, aquest situat a sobre la botiga de pintures. A mitjan anys 90 van arribar al Casal Independentista una colla de

L’arribada del Casal Saltenc Independentista El Casal Saltenc Independentista va ser el pis del bloc on va començar tot el moviment associatiu que després s’estendria per tot l’edifici com una taca d’oli. Aquest pis estava situat just a sobre l’habitatge d’en Benet i també donava als dos carrers. En Ramon Muñoz, membre fundador, ens fa cinc cèntims de com va anar tot plegat.

Cada replà d’escala només disposava d’un lavabo comunitari i, no cal dir-ho, sense dutxa. Per això mateix molts aprofitaven per dutxar-se en un dels seus torns a la Gassol. 16 a 18 anys amb poques ganes de fer política però si moltes necessitats d’un espai propi on créixer, descobrir, experimentar i fer alguna que altra animalada. L’antiga habitació dels Diables, de 6 metres quadrats sense finestres, es va convertir en un local d’assaig folrat amb caixes d’ous a parets i sostre. El quartet va quedar meravellós (o la forta olor de cola ho feia veure així). Els ocupes del pis de dalt no oblidaran mai aquell malson sonor (segueix a la pàgina següent)

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2016

dibuix dels botons els recordava l’esvàstica nazi. Fent petar la xerrada, recordem una altra vegada el pati interior de l’edifici amb el seu gran pou al centre. En un racó hi havia un lavabo improvisat tapat amb una saca que era utilitzat per un home que no vivia al mateix edifici. En una inspecció de sanitat, la família Paulí va ser obligada a obrir una finestra al menjador que justament donava on hi havia aquest original lavabo. També van remodelar l’interior del pis ja que tenia unes finestres a les habitacions que donaven al passadís interior i no a l’exterior com hauria sigut desitjable. Cada replà d’escala només disposava d’un lavabo comunitari i, no cal dir-ho, sense dutxa. Per això mateix els treballadors aprofitaven per dutxar-se en un dels seus torns a la Gassol. Amb els anys els pisos s’anaven deteriorant i com que tots els veïns estaven de lloguer molts van acabar marxant i els pisos de mica en mica es van anar buidant, sobretot a l’ala esquerra, que feia cantonada amb el carrer Mulleres. L’ala dreta es va anar mantenint viva amb alguns llogaters que hi quedaven.

Benet Illa davant La Sileta

| 29 |


17190 Juliol-desembre 2016

1

2

3

1. Reunió del KAS (Kol.lectiu Antimilitarista de Salt) al 3r pis de la Sileta 2. Sopar al Casal Saltenc 3. Local d’assaig al Casal Independentista. 4. WC exterior 5. Enderroc

5 4

| 30 |


El Casal Saltenc Independentista va ser el pis del bloc on va començar tot el moviment associatiu que després s’estendria per tot l’edifici com una taca d’oli.

L’edifici es va popularitzar en els ambients més militants i va ser el punt de partida del que seria tot el moviment d’okupació de Salt.

L’ocupació dels pisos Arribats els anys 90 amb els joves del Casal instal·lats al segon pis de La Sileta, van arribar-hi altres colles de joves que, després d’un pacte amb en Benitu, utilitzaven els pisos que quedaven buits. Així és com alguns vam passar un grapat d’anys anant als pisos i després vivint-hi. El segon i el tercer pis van ser durant anys espai de trobada per molts joves que anàvem a passar les hores lliures després de la feina o d’estudiar. Començaven els 90 i molts voltàvem els 18 anys. El servei militar encara era obligatori i els joves que freqüentàvem els pisos érem majoritàriament antimilitaristes i volíem apuntar-nos a allò que començava a sonar amb força per tot Catalunya, la insubmissió al servei militar. El MOC (Moviment d’Objeccció de Consciència) i el Mili KK eren les dues organitzacions que aglutinaven l’antimilitarisme; és així que ens vam animar a crear el Mili KK de Salt amb seu al tercer pis de Ca la Sileta. Les primeres accions van ser un cartell contra la visita de Narcís Serra (ministre de Defensa d’aleshores) i una encadenada a les portes del Govern Civil de Girona en protesta per la detenció d’uns objectors de consciència. El Mili KK va passar a anomenar-se KAS (Kol·lectiu Antimilitarista de Salt) i el col·lectiu ubicat a La Sileta va ser un dels més

actius en tots els anys de lluita insubmisa. La llista d’insubmisos de Salt va ser llarguíssima i La Sileta va estar molt concorreguda per gent de tot arreu. El tercer pis es va quedar petit, molts havíem anat a viure-hi i tants d’altres buscaven un lloc per independitzar-se. El bloc del costat encara estava buit i de mica en mica es va anar arreglant i habitant fins estar del tot ocupat. L’edifici es va popularitzar en els ambients més militants i va ser el punt de partida del que seria tot el moviment d’okupació de Salt, que va fer ocupacions tant sonades com Can Pixera, Can Sabater del Veïnat o La Maret, buc insígnia del moviment a les comarques gironines. Durant aquells anys va passar de tot. Moments difícils com l’atac feixista que explicàvem abans, i moments d’alegria: la visita inesperada del grup de música suec Undrop que van viure allà unes setmanes (al cap d’uns anys van tenir èxit mundial amb una cançoneta que es deia “Train”); les trobades amb gent d’altres cases ocupades de Barcelona, Banyoles,València, Berlín, Madrid... que ens venien a conèixer... Moltes complicitats i històries d’amor que amb el temps s’han convertit en famílies i no pas poques! Esperem amb aquest article aconseguir fer un petit homenatge a la gent humil com la que sempre havia viscut a Ca la Sileta. El dediquem especialment a en Benet Illa (que va morir massa jove) i a la seva família que, tot i ser els propietaris de l’edifici, sempre van saber entendre què és ser jove. Vam gaudir tots plegats de la seva complicitat

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2016

“punk rock desafinat amb els crits del gran Arnau Faixó” que traspassava les primes parets d’una manera infernal. Les habitacions que havien estat sales de reunions durant aquell temps es van convertir en espais molt més “lúdics” on a vegades festes i sopars acabaven amb queixes d’alguns veïns. Aquesta colla amb el temps també va entendre que calia buscar el seu propi espai dins el bloc i van ocupar el pis del costat, que disposava d’una amplia terrassa que donava al pati interior de l’edifici. Anys més tard aquest pis va rebre un atac d’un grup feixista. Una nit van intentar calar-hi foc amb gasolina. Al seu pas van deixar una creu esvàstica pintada a la paret i una guitarra elèctrica que hi tenien, partida en dos. L’atac anava dirigit suposadament al pis de dalt. El Casal també va ser víctima d’un

saqueig en busca de papers. Algú va fer un forat en una paret i van remenar tot l’arxiu. Suposadament es devia tractar de policia secreta en busca de papers que parlessin de Terra lliure o algun altre tema compromès.

| 31 |


17190 Juliol-desembre 2016

EDUCACIÓ

Bilingüisme a la Massana, llengua oral i de signes Text: Elisenda Lorés i Laure Duplay Fotos: CEE la Massana

Imagineu un lloc on els sons i les paraules es fan lloc entre la boca i les mans, un espai on els que ho necessiten o tenen alguna dificultat reben un afegit d’atenció i un cop de mà... Aquesta podria ser la raó d’existir del centre escolar especial de la Massana, que pot acollir infants i joves amb disminució auditiva des dels 3 anys fins al postobligatori. Trobada i visita amb l’Anna Brujats, cap d’estudis del CEE la Massana L’escola és poc coneguda a Salt, potser perquè acull alumnes que vénen de tot el Gironès i pocs nens del poble –aquest any de fet només dos–, però justament aquest desconeixement és el que ens crida i invita a descobrir com són i que s’amaga darrere les parets de la Massana. Obrim les portes i un cop dins descobrim que l’edifici el comparteixen l’escola Massana i el CREDA

| 32 |

(Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius). Concretament, el CREDA s’encarrega, mitjançant logopedes itinerants, de supervisar els infants que estan integrats en les escoles ordinàries, sobretot des dels 3 fins als 6 anys, edats en les quals es considera millor l’escola pública convencional sempre que no es detecti en la mainada necessitats específiques. Quan aquesta supervisió no és suficient, és quan continuen l’escolarització a la Massana. Continuem descobrint l’escola. Un passeig ben acompanyades per

les aules del centre ens permet conèixer alguns dels 40 alumnes que segueixen el curs aquí. A dalt de l’edifici, hi trobem unes aules. A la porta, cada alumne hi té el nom amb la foto en què es pot interpretar el nom en llengua de signes – normalment no es tracta de lletrejar el propi nom, sinó que cadascú es “bateja” de nou i se’n destaca un tret físic o de caràcter, com ara un cabell rinxolat, una piga,... ara bé cal estar alerta perquè no sempre són noms “simpàtics”! Aquesta dualitat és un dels objectius clau del centre: oralitat i


trem i xerrem una mica. Ens entenen bé i ens expliquen que fan un examen de mates. Porten aparells i hi senten bastant, tot llegint els llavis, i se’ls entén. Fan aquí la majoria de les classes, en grup molt reduït i segueixen algunes assignatures a l’institut Salvador Espriu com l’esport o les mates. Ens diuen que els agrada anar allà. De fet, l’escola està situada paret a paret entre l’institut i l’escola de les Deveses i els nens del centre fan l’escolarització compartida amb algunes hores als centres veïns. A més, el pati de la Massana està obert als alumnes de l’escola del Silvestre Santaló, els quals en gaudeixen. Per a ells, l’aprenentatge és un camí més llarg. El llenguatge s’adquireix de manera gradual i de forma natural durant la infància, per això és molt important detectar aviat la disminució auditiva i posar-hi solució ja que no és el mateix la plasticitat cerebral dels infants per aprendre que quan ho has de fer de més gran, de fet quan som adults ens costa una mica més aprendre noves llengües, no? Si has po-

Amb la llengua de signes, cadascú es “bateja” de nou i se’n destaca un tret físic o de caràcter, com ara un cabell rinxolat, una piga... gut desenvolupar un llenguatge, podràs seguir una vida normal però si no tens un llenguatge intern, la llengua tant escrita com oral és una meta difícil d’aconseguir. Cal tenir en compte molts factors: un entorn estimulador, el lloc on has nascut, l’implant àudio, l’escolarització... A l’aula del costat, hi ha la Júlia que té uns 17 anys i estudia amb la seva tutora. Estan fent reforç a la formació de pastisseria que ella segueix a l’Escola d’Hostaleria de Girona. Tot i que la seva sordesa no és gaire greu, el fet de rebre suport li permet afrontar les dificultats d’assimilació que té, i seguir el cicle formatiu a un altre ritme.

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2016

llengua de signes. Des de l’escola es treballa perquè els infants i joves aprenguin el llenguatge oral (lectura labial) i la llengua de signes amb la finalitat d’aprendre a comunicar-se. Inclús ens comentava l’Anna que a l’escola hi ha dues mestres sordes: una d’elles treballa molt l’expressió labial, perquè és la seva manera de comunicar-se, i en canvi, l’altra mestra utilitza el llenguatge de signes com a suport. En certa manera, trenca la creença sovint generalitzada que tots els sordmuts es comuniquen de la mateixa manera. Existeixen moltes sordeses i l’adquisició del llenguatge ho determina tot. En aquest sentit, l’Anna ens comenta que «és molt difícil pensar en una persona sorda i pensar que n’hi ha un sol tipus, una persona pot ser sorda i tenir llenguatge o ser sorda i per la raó que sigui que no hagi desenvolupat un llenguatge». A la primera aula, que anuncia segon d’ESO, hi ha 6 alumnes. En-

| 33 |


17190 Juliol-desembre 2016 EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2016 | 34 |

Al final del passadís, hi trobem l’aula dels més petits, són 4. A la porta s’anuncia que és tercer de primària però la cap d’estudis ens explica que és indicatiu i no segueixen pas el currículum. Fomenten la part visual i experimental, les classes són molt funcionals i tendeixen a fer perdre la por. Sempre son bilingües: llenguatge oral i de signes. Els necessiten clarament la llengua de signes i molta articulació labial

Les classes fomenten la part visual i experimental, són molt funcionals i tendeixen a fer perdre la por. Sempre són bilingües: llenguatge oral i de signes.

per entendre’ns. La mestra els convida a presentar-se, dient el nom i l’edat. Jose Luís, Adrià, Shakene... ronden els 8-9 anys i saben explicar-ho, lletrejar el seu nom en llengua de signes i parlar de coses bàsiques. Tenen unes quantes deficiències associades com alguns problemes motors. En Shakene està llegint amb una alumna de postobligatori, que li fa de suport en l’aprenentatge. És molt important treballar amb els alumnes la lectura comprensiva, comprendre les paraules per comunicar-se, és la lluita diària dins l’escola. La disminució auditiva interfereix en l’adquisició del llenguatge, fa que les persones sordes quan llegeixen un text, miren un cartell,... a vegades no ho entenguin. «El llenguatge escrit és subjecta en un llenguatge intern, per la qual cosa tot i que tinguis els ulls bé aquest llenguatge no el conei-

xes», ja que no ets capaç de donar un significat als signes que veus. Una de les vies d’entrada d’aquesta informació justament és l’orella. A baix hi ha el petit grup d’alumnes de postobligatori. Són adolescents o adults que es queden a l’escola després del cicle escolar. Per cadascú es busquen les possibilitats de formació o d’ocupació, temptejant les opcions. Per exemple, ens presenten un noi que ha pintat tota la superfície d’una paret, copiant en gran format una foto de Girona. El resultat és molt maco, té un punt de puntillisme. Se li dóna bé el dibuix a la vegada que li agrada i ara les educadores estan buscant una sortida laboral que tingui relació amb la seva aptitud. Amb aquest grup fan un altre seguiment i estan portant un hort, participen a tallers amb avis, participen a Sant Jordi, fan creacions per vendre-les, editen el butlletí de l’escola...


casos se’ls assigna tasques prelaborals dins l’escola per potenciar-ne l’autonomia com ara fer entrepans, fotocopies o fer de periodistes. Aquest punt periodístic ens agrada, tenim petits companys reporters, potser s’animen a col· laborar a la revista! Aquests joves també en fan una, El Tafaner, per treballar l’habilitat comunicativa. Surt cada més i recull les tafaneries de l’escola des de sortides fins a notícies especials com quan una mestra és mare. Ah! i també fan entrevistes... L’escola està oberta a l’entorn i tots els grups fan sortides freqüents ja que el mètode és vivencial, descobreixen l’entorn al mateix moment que l’aprenen a viure. A la web hi apareix molta informació, a més a més l’alumnat mitjançant un vídeo ens presenta l’escola. Us convidem a fer-hi un cop d’ull! Tot acabant la visita, ens tor-

nem a trobar a l’inici, ara sabem una mica més de la Massana, però a part d’això, marxem amb una sensació nova, i és que cadascú ocupa un lloc especial en aquest centre. A més, també hem pogut conèixer una mica més la tasca que duen a terme les mestres i logopedes, les quals acompanyen i veuen créixer nens i nenes, i joves, no només a les aules, sinó també fora de l’escola, en altres centres, en els futurs estudis, i en fi, a la vida real

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2016

En acabar l’ESO, l’acompanyament de la Massana continua amb un suport gradual. Aquells alumnes que aproven i poden accedir a un cicle de grau mitjà des de l’escola se’ls orienta i se’ls ajuda sobretot amb l’adquisició de nou vocabulari. «Al principi l’acompanyament sempre és més intens, però amb els mesos agafen confiança i sovint ja no ens necessiten, llavors sentim que fem les coses bé», ens comenta l’Anna. D’altra banda, també hi ha aquells adolescents que no obtenen la titulació i per tant no poden accedir a cap cicle, llavors fan un PFI (Programa de formació i inserció) més pràctic i de menys durada. «Per a nosaltres, el que és important és orientar-los cap a un lloc extern, per tal d’evitar que l’escola sigui un refugi.» Tot i això, hi ha joves que per diversos motius –perquè han arribat tard a l’escola, perquè tenen dificultats cognitives,... – no poden sortir del centre encara, en aquests

| 35 |


17190 Juliol-desembre 2016

SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

Segur que el coneixeu de vista! Text: Laure Duplay Un poble és abans de tot la gent que el constitueix. Quan la gent del poble és trempada, el poble és viu, atractiu i és el que passa a Salt. Una de les moltes persones que fan el nostre poble un espai amistós és en David Abad, un noi de 33 anys que va amb una gossa pigall i, a vegades, un micro per entrevistar els saltencs i les saltenques. Amb estudis d’audiovisuals i molta inquietud per difondre l’activitat sociocultural de Salt, el David és periodista voluntari per a TV Salt, que emet per Internet i permet seguir actes que es fan a Salt, plens de l’Ajuntament o entrevistes a entitats. Us convidem a connectar-vos al canal que porten. (https://www.youtube.com/user/televisioViladeSalt). Parlant de Salt, en David valora que el poble té molt més recursos del que es pensa. El conjunt d’entitats del poble permet la celebració de múltiples activitats. I els problemes són al final els mateixos que a tot arreu: l’habitatge, l’alimentació, l’educació... Pel que fa a la feina, en David treballa a l’ONCE, «sóc traficant d’il·lusions» i li agrada la tasca social que hi du a terme. L’ONCE dóna serveis que permeten a les persones cegues estudiar, treballar, tenir gossos pigalls... Ell va obtenir una gossa fa 3 anys gràcies a aquest programa, després de fer-ne una sol·licitud, fer proves de desplaçament i psicològiques per poder cuidar-la. La història amb el gos és com la d’una adopció i ell parla d’una experiència de «paternitat». Li va simplificar la vida a la ciutat, al mateix temps que va

| 36 |

esdevenir una companya del dia a dia. Van estar tres setmanes a Madrid preparant-se per viure i desplaçar-se junts, un desplaçament a hores d’ara fa amb molta facilitat gràcies a la gossa, Només faltaria una mica més de civisme per part de tots: no deixant al pas brossa, trastos (que et poden fer caure), caques, etc., perquè Salt sigui una ciutat ben adaptada per a algú que no s’hi veu. Parlem de França, de les tensions entre poder i poble, de la llei laboral i de l’autoritarisme del poder socialista. En David s’ha involucrat també en política en l’àmbit local i estava a la llista de Canviem Salt amb Podem, Iniciativa i EUiA a les últimes elecciFoto: Aldo del Zoppo ons municipals. Fidel a si mateix, ell va portar els temes de premsa. Content de l’experiència, pensa no obstant això que la societat es transforma més pels moviments socials que no pas per la política, en què les estructures de poder impedeixen un canvi real. Ens falta molt per acabar d’apropar-nos a les múltiples facetes, idees i activitats d’en David, però ens en desvela una última. És usuari d’Internet, i està molt al cas de les notícies, però en acabar l’entrevista, no es posarà a navegar per la xarxa amb el software que llegeix tot el que està a la pantalla; no, el primer que farà serà endinsar-se a les ones. És a dir que amb la seva emissora de radioaficionat, es connectarà i parlarà amb gent de tot el món. Buscarà algú, en una part del planeta, que cridi a qui l’escolti. Faran la connexió, identificaran les respectives procedències, i la freqüència utilitzada per tal de fer l’anomenada targeta de record. Si ningú més s’apunta, faran petar la xerrada. Amb el món dels radioaficionats entrem ja en una altra dimensió...


OPINIÓ

El mal ús dels antibiòtics i l’aparició de resistències Alfons Moret i Anna Llens, metges d’Atenció Primària.

que constitueix un greu problema de salut pública del qual no semblem ser prou conscients. Actualment, ja existeixen soques bacterianes resistents a tots els antibiòtics coneguts, i d’altres que només responen a combinacions d’aquests a dosis elevades. Pensar que el problema té fàcil solució amb el descobriment de nous antibiòtics és ara per ara una il·lusió. La investigació i producció de noves molècules efectives i segures està estancada des de fa anys. El que fa bàsicament la indústria farmacèutica és introduir petits canvis estructurals als productes ja existents, canvis que els bacteris superen amb facilitat en poc temps. Un exemple d’aquesta situació ens el dóna la norfloxacina, un antibiòtic d’ús habitual contra les infeccions urinàries. La sensibilitat dels bacteris a la norfloxacina va passar del 100%, el 1985 –any en què es comercialitzar–, fins al 80%, l’any 2000. L’únic objectiu realista per controlar el problema és començar a fer les coses bé i recuperar l’efectivitat de l’arsenal d’antibiòtics existent, cosa que ja estan aconseguint els països nòrdics amb l’aplicació de polítiques estrictes. Sense un canvi radical en la política antibiòtica que englobi els diferents nivells implicats, tot i que encara guanyem gran part de les batalles, l’espècie humana té perduda, a llarg termini, la guerra contra els bacteris.

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2016

Alexander Fleming va observar, l’any 1928, com la contaminació accidental pel fong Penicillium notatum frenava el creixement del microbi estafilococ daurat en l’experiment amb què treballava. Havia descobert el primer antibiòtic: la penicil·lina. Després de gairebé 20 anys en el semioblit, el 1941 se’n va iniciar la producció comercial, que va esdevenir massiva a partir de la Segona Guerra Mundial: Havia començat així l’era antibiòtica, durant la qual, en el futur, hauria de salvar incomptables vides humanes. Desgraciadament, però, el 1990, el 80% d’estafilococs daurats ja no es veien afectats per la penicil·lina original. El motiu principal era un fenomen anomenat resistència bacteriana, que era la capacitat que tenien tots els bacteris de crear mecanismes de defensa dels atacs externs; és a dir, el mateix que fem els humans quan intentem neutralitzar moltes infeccions, com ara les causades pel virus del refredat o de la grip. El problema, però, és que des d’aleshores les resistències no han deixat de créixer i estendre’s progressivament entre els bacteris. Tot i això, la causa final per la qual hem arribat a aquesta situació és el mal ús que fem tots plegats dels antibiòtics. I és que la seva popularitat n’ha afavorit la utilització inadequada, frívola i generalitzada a tots els nivells, la qual cosa pro-

voca la selecció de microbis cada vegada més resistents, sigui per l’intercanvi de material genètic entre si, o per mutacions favorables dels supervivents exposats a tractaments innecessaris. Alguns condicionants d’aquest mal ús han estat i són que els metges sovint els prescrivim quan no són necessaris ni útils, com és el cas de les infeccions víriques (refredats, grip, gastroenteritis o en molts casos de bronquitis, per posar alguns exemples). A més a més, a moltes oficines de farmàcia es poden aconseguir amb facilitat sense recepta mèdica per a símptomes menors com ara la tos, els mocs o la diarrea. I, avui dia, també cal afegir que hi ha molts pacients que cauen amb freqüència en l’error de l’autoprescripció. I per acabar-ho d’arrodonir, també hi ha una utilització massiva dins la medicina veterinària, l’agricultura, la ramaderia i la indústria pesquera, camps on la política d’antibiòtics està subjecta a un descontrol absolut. D’altra banda, encara que aquesta problemàtica la compartim tots els països del primer món, Espanya hi ocupa un lloc predominant com a capdavantera mundial en el consum inadequat d’antibiòtics i, en conseqüència, en la presència de resistències. En aquest sentit,doncs, cal estar atents perquè tot i que individualment afecti de forma directa els pacients per manca de resposta al tractament, la seva pitjor dimensió és

| 37 |


Assignats al Sunyer

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2016

Paula Juncà Vicens, veïna de Salt.

| 38 |

Sóc mare. La meva filla gran va néixer l’any 2004 i es veu que aquell any començava un boom de natalitat. Un fet que en principi no hauria de ser negatiu ha resultat tornar a ser un inconvenient en el moment d’escollir institut, i és que, quan semblava que ja havíem oblidat com de traumàtic va ser el pas a l’escolarització a P3, ara, nou anys més tard, ens hem hagut d’enfrontar a unes preinscripcions a secundària desconcertants. El que ens hem trobat, dotze anys després de l’anyada prolífica, és que –és clar!– és massa poc temps per demanar que l’Administració faci una previsió, planifiqui, s’avanci als esdeveniments, doni a conèixer les possibilitats i guiï les famílies. No. L’Administració, lenta, gairebé immòbil, no ha aportat res; s’ha limitat a donar dades estàndard: data de preinscripció, barems, número de sorteig, institut assignat,... –i ho sentim, però és una “màquina” qui adjudica les places i vés! toca on toca. Si hagués d’expressar amb emoticones els primers moments després de veure les llistes de preinscrits i de demanar com es resoldrien els números a l’Administració, posaria una darrere l’altra: la dels ulls ben oberts, la que li cau una gota, la que és mig lila i s’esclafa la cara i finalment la que treu fum. Sí, incredulitat, suor freda, por i indignació. Per què? Doncs perquè en els consells municipals escolars abans de les preinscripcions se’ns va vendre un

bony al centre més sol·licitat i ara de cop se’ns nega, perquè vam descobrir les adscripcions a Salt no són iguals per a tothom, perquè els alumnes de la nostra escola quedaven totalment dividits i perquè teníem moltes preguntes i no trobàvem un interlocutor que ens ajudés a resoldre-les. O sigui: un gran sentiment d’impotència. És a partir d’aquí que uns quants pares i mares ens vàrem començar a mobilitzar per demanar explicacions i fer que tant l’Ajuntament com la Generalitat s’adonessin dels greuges que estàvem a punt de suportar unes quantes famílies. Evidentment, el resultat al nostre poble ha sigut lamentable. Hi ha hagut més d’un 20% dels nens que no han entrat a la seva primera opció i la majoria d’aquests han estat assignats al Sunyer. I sí! La meva filla és un d’ells. I què en sabíem prèviament del Sunyer? Doncs que estèticament feia llàstima (barracons vells en un entorn deixat), que estava faltat d’instal·lacions (gimnàs, sala d’actes,...), que era un centre on les famílies no hi apostaven (només 6 preinscrits per al proper curs tot i que s’ofertaven 54 places), que estava súpersegregat (els últims anys havia acollit molts alumnes arribats d’arreu a mig curs i per tant, molts d’ells amb necessitats educatives especials)... i no gaire res més. Aquest any, per primer cop en molts anys i arran del boom, aquest centre haurà canviat el paper. De

fet, aprofitant la repartició que ha fet “la màquina”, segons els barems que indica l’Administració i tenint en compte les adscripcions dels centres, ha quedat ple des del minut zero. Després d’anar a conèixer l’equip educatiu del Sunyer i el seu projecte, veure com la nostra filla no ha perdut la il·lusió perquè es troba acompanyada, i pensar que fins i tot potser hem tingut sort, hem encaixat positivament els fets –i no sense esforç. Paral·lelament, continuem amb les mobilitzacions per intentar que com a mínim es doti el centre de tants recursos com sigui possible, se li netegi la cara i s’acceleri la construcció del nou edifici i també continuem pressionant tant a l’Ajuntament com a la Generalitat perquè treballin per solucionar les desigualtats en l’accés a ESO a Salt, per revertir la situació de segregació actual i per planificar un futur més just per als cursos vinents. No sé quantes reunions hem fet i seguirem fent les AMPA, amb l’Ajuntament, amb Ensenyament, amb l’institut o tots junts, però tot plegat hauria de servir per aconseguir fer un tomb a la política d’ensenyament al nostre poble. Animo les famílies a participar, a promoure un teixit real de convivència des de la infància, a lluitar per formar part d’una escola inclusiva i no segregada i per alliberar Salt dels estigmes que s’han creat. Tots junts i creient-ho fermament podem fer-ho.


Quanta tela! Amb els sentits ben oberts, descobreixo Salt, els carrers m’impregnen d’olors d’essències, d’aromes que enriqueixen paladars, de sons i llengües que desperten l’oïda… però, i al tacte? quines sorpreses li amaguen els racons d’aquest poble? Decideixo continuar caminant... de sobte, m’aturo, palpo i observo teles i teixits, mentre la vista s’emborratxa amb colors, vius, estampats… , i penso: quanta tela! Text: Elisenda Lorés M’agrada cosir; posar fil a l’agulla amb la roba que ja tinc –customitzar, crec que en diuen–; dibuixar una idea i donar-li forma... aprendre a cosir tot recuperant els coneixements d’una sàvia vellesa, els quals havien quedat en l’oblit. Per sort, a Salt hi tinc tot el material, els nous temps i l’arribada de cultures diferents han creat, de nou, un entorn tèxtil: botigues de teles i teixits. Si hi aneu a donar un cop d’ull teniu per triar i remenar; estils agosarats i més discrets; el ventall de colors i estampats és molt ric i no s’acaba: amb tota probabilitat trobareu la peça

adequada per a unes cortines, per cobrir un sofà, per fer un vestit o qui sap què... només cal entrar i fer volar la imaginació, racons i racons de tubs llargs de teles de punta a punta i fins a dalt al sostre... i no s’acaba aquí... no en tindríem prou amb les teles, no??... ara ve el racó dels petits tresors i els detalls, els acabaments polits per fer un bon disseny: botons, cremalleres, brodats, blondes... el paradís de la costura... de vegades és difícil saber què vols entre tantes coses! Però, entre tota aquesta nova eclosió tèxtil, també hi ha qui perdura, arrelat al Veïnat de Salt, any rere any, des de 1962, amb les portes

17190 Juliol-desembre 2016

ELS 5 SENTITS

obertes dóna la benvinguda a saltencs i saltenques, i visitants de Girona i rodalies que busquen teixits de novetat i alta costura, o ara, inclús, hi poden trobar més de 1000 robes de patchwork, això sí que és tenir tela! I és que en certa manera, cada botiga és un petit racó de món en un mateix espai urbà, des del Marroc a l’Àfrica subsahariana passant pel passat tèxtil català, on els carrers esdevenen com un mirall d’aquesta explosió de colors i textures. Així doncs, només cal caminar i deixar-se portar, ja que si seguim el fil dels sentits sempre arribarem al lloc on volem anar.

| 39 |

Foto: Agnès Cabezas


17190 Juliol-desembre 2016

hem anat a...

Cabaret Cortázar L’hotel Can Bo de Pau, al cor del barri vell, ens ha portat el Cabaret Cortázar de la Factoría Los Sánchez a Salt, dins els cicle de divendres de microteatre organitzats per CanCan Cultura.

Text: Helena Boadas Cortázar? Un cabaret? No pot ser, hi ha d’haver algun error. Oi? No, no hi ha cap error. Cabaret Cortázar. Exactament així. Ens han explicat els creadors de l’obra que quan es van veure al davant d’una creació sobre Cortázar sabien que corrien el perill de fer una obra espessa, pesada, avorrida i que ells, en canvi, volien una obra potent, divertida, sorprenent, amb força.

| 40 |

Ho van veure clar: “hem de fer un cabaret”. La companyia, Factoría Los Sánchez, porta desenes d’obres a les espatlles i deu anys de crear textos i trepitjar escenaris i això es nota. El ritme no decau -realment és un cabaret- i ens submergim en el món Cortázar sense adonar-nos-en, sense fer cap esforç. Al Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda al reloj ens vénen ganes de treure’ns aquest aparell que portem lligat al canell que ens comença a semblar

inquietant i mirem amb suspicàcia qui ens l’ha regalat; ens girem com qui no vol la cosa per assegurar-nos que la nostra cadira no tingui una estrelleta brillant enganxada després de sentir les Propiedades de un sillón; riem amb les Instrucciones para subir una escalera musicades en una adaptació sensacional. Perquè la música que sentim en directe durant tota l’obra és un punt clau del Cabaret: Juanjo Villaroya ha composat les peces encertades i interessants que acompanyen els textos i les interpreta al piano amb una frescor i una vitalitat que ens arrenca un somriure cada vegada que s’asseu al piano, i cada vegada que intervé a l’obra també, perquè és d’aquells actors que tenen allò que és difícil d’explicar i que fa que facin riure només de plantar-se a l’escenari. El tàndem amb Rafa Sánchez, un actoràs a través del qual gairebé veiem a Cortázar i que ens condueix a través de tota l’obra amb una elegància que ens reclama els cinc sentits, és sensacional. De fet, no ens sorprèn: uns mesos abans havíem vist Xup-Xup, una obra de la mateixa companyia juntament amb Imaginary Landscape Factory a El Canal, un espectacle per a nadons que ens va agradar moltís-


Ràdio Macuntto s racons ere Converses captades a dif nça amb la de Salt. Qualsevol sembla ència. realitat no és pura coincid

A l’oficina. És l’hora del descans a l’oficina i l’Alba i la Mercè parlen mentre esmorzen. -Vaig a fer un cafè, que ahir em vaig quedar mirant la tele i he anat a dormir molt tard! -Vas mirar el col·loqui? Però si és un avorriment... Tants anys la mateixa presentadora, ja se la veu massa gran a aquesta dona, i a més a més s’ha engreixat molt. -Vols dir? Però és molt bona professional. -Què vols que et digui, per sortir davant de càmera trobo que s’hauria de cuidar una mica més. Un home encara, però una dona no pot estar així de deixada... El sexisme continua molt present als mitjans de comunicació. El dossier Dones del 2013, de l’Associació de Dones Periodistes, constatava el tractament estereotipat i discriminatori de les dones als mitjans. Per una banda, “en les rutines informatives predomina el sexisme tant en el lèxic com en la jerarquització i elecció de les notícies. Les dones són absents a les notícies -sobretot en determinats àmbits de la informació-, així com en recerca de portaveus, fonts i protagonistes”. Per altra banda, especialment en la publicitat i ficció, segueixen predominant els estereotips de gènere on la imatge de la dona s’associa a un objecte sexual a qui s’exigeixen els paràmetres estètics predominants per damunt de la seva professionalitat. L’informe del CAC del 2008 indica que “el 33,2% de les dones que apareixen en anuncis publicitaris apareixen amb rols de seducció, una proporció que es redueix a l’1,3% en el cas dels homes”.

17190 Juliol-desembre 2016

sim. A l’escenari, tres actors feien un plat de pasta. Negre i vermell. Una olla immensa. Música en directe. Veure desenes de nens petits -molt petits!- tan atents al davant d’un cuiner que posa sal a l’olla i sentir els seus riures entendridors -i dels pares també- ens va arribar a l’ànima. Molt recomanable, també. De la mateixa companyia ara mateix podeu veure Shhhh... El col· leccionista de sons, que també és molt bona i us assegurem que deixa els nens petits abduïts. Però tornem al Cabaret: ara estem als aplaudiments i ens regalen un bis de les Instrucciones para subir una escalera que encara ens fa riure més que la primera vegada. L’obra funciona i l’espai hi acompanya, perquè Can Bo de Pau és un hotel petit i molt agradable: és una casa del segle XVIII, de pedra i preciosa, reformada amb elegància, que ha sabut trobar l’equilibri just entre els elements nous i els vells i que manté l’essència de les cases històriques del barri vell de Salt. Després de l’obra ens quedem al menjador-escenari a fer una copa. Sembla que l’obra ha agradat, estem de bon humor i els actors estan contents. Fa fred però un grupet sortim a fora a fer un cigarret i l’aire del carrer es posa bé. El silenci del barri vell contrasta amb l’ambient de dintre l’hotel. Se sent un xxxt des de dintre -hem de parlar més fluix. Ha estat un plaer. Marxem cap a casa i ens apuntarem a la pròxima, i tant.

Text: Agnès Cabezas FONT: Dossier Dones de l’Associació de Dones Periodistes http://www.adpc.cat/new_site/ wp-content/uploads/2013/04/DONES_43_Dossier.pdf

| 41 |


17190 Juliol-desembre 2016

LA FINESTRA AL MÓN

Els drets humans no tenen fronteres Indignació, impotència, solidaritat… Podríem fer la llista molt més llarga, però amb aquestes tres paraules en fem prou per definir els sentiments de molta gent de Salt i de tants altres indrets del nostre país, i de la mateixa Unió Europea, davant la crisi humanitària de les persones demandants d’asil. Una crisi que ens parla de Síria, però també d’Eritrea o de Palestina, i sobretot, de vulneració de Drets Humans. Text: Carles Serra, Coordinadora d’ONG Solidàries i membre de #GironaAcull Fotos: Sònia Cervià

| 42 |


És el cas de la Plataforma #GironaAcull, a la qual s’ha integrat un bon nombre de saltencs i saltenques, que es va posar en marxa a finals del mes de març amb l’objectiu de sensibilitzar la ciutadania sobre les causes de l’actual crisi humanitària, així com per oferir mecanismes fiables i contrastats de solidaritat envers les persones refugiades. #GironaAcull és un col·lectiu format

a partir de la confluència de dos moviments: per una banda, la comissió de suport a les persones refugiades —creada el mes de setembre passat entorn de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines— i, per l’altra, els participants en les jornades “Els refugiats del segle XXI”, organitzades per la CUP de Girona. Abans d’aquesta unitat d’acció, tanmateix, de feina ja se n’havia anat fent, tant des de la comissió com institucionalment. L’Ajuntament de Salt, sense anar més lluny, va aprovar en el ple del mes de setembre una moció en què es declarava municipi acollidor. Una moció, impulsada pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que s’havia redactat en previsió de la imminent arribada de persones refugiades —la famosa quota dels 16.000 que corresponia a l’estat espanyol i dels quals només s’han acollit 18— i que davant la negativa del govern espanyol de facilitar-ne l’arribada semblaria que s’hagués quedat en una mera declaració d’intencions, ara bé implicava també tasques a dur a terme, algunes de les quals ja estan fetes. Una moció que a finals d’abril havien aprovat un total de 280 municipis

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2016

En plena era digital, les imatges parlen per si mateixes: les dels polítics europeus fent reunions per abordar un tema urgent sobre el qual no s’acaben posant d’acord i sobre el qual programaran una altra reunió per al cap de tres mesos; les de les persones que fugen d’una guerra —que han provocat i alimentat els mateixos polítics que no saben posar-se d’acord— i que ho fan per cercar una vida segura, caient sovint en mans de les màfies migratòries; les imatges de la por i la ignorància d’una Europa acovardida que surt a manifestar-se amb pancartes i consignes contra l’estranger que els vol “robar” el seu benestar; però també, la foto de la solidaritat, la de les persones, ONG i entitats desplaçades a Lesbos o Idomeni, que intenten donar un mínim de dignitat a la situació de les persones que hi han arribat fugint dels conflictes dels seus llocs d’origen, i la de de la gent que fa repicar les cassoles per mostrar el seu rebuig a les polítiques de la Unió Europea.

(segueix a la pàgina següent)

| 43 |


LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2016

de vista: per una banda, promovent la presentació de mocions als principals municipis gironins els quals s’insta a denunciar l’acord i, per l’altra, estudiant la possibilitat d’emprendre-hi mesures legals en contra.

| 44 |

d’arreu de Catalunya, a més de 31 entitats supramunicipals; un fet que demostra la sensibilització ciutadana envers la situació i, de retruc, la dels seus representants polítics més propers. Pel que fa a la comissió de suport, ja havia anat duent a terme diferents actes de sensibilització com el Cicle de cinema sobre persones refugiades dut a terme els mesos de novembre i desembre a la Factoria Cultural Coma Cros, la taula rodona en el programa Mirades de TV Girona, la campanya de denúncia de la situació coincidint amb la cavalcada de Reis a Salt i Girona, o els articles d’opinió publicats als dos diaris gironins amb punts de vista diferents i alhora complementaris sobre el tema. En el cas de #GironaAcull, es va decidir des d’un primer moment crear diferents comissions de treball –ajuda humanitària, accions i denúncia política— i sortir al carrer per mostrar el rebuig de la gent a les polítiques de la Unió Europea, la més vergonyosa de les quals ha estat l’acord amb Turquia perquè aquest país faci la feina bruta als seus veïns europeus a canvi d’una contraprestació econòmica, custodiant les persones –en molts de casos expulsades de Grècia— a l’espera que els governs europeus decideixin si volen acollir-les. Precisament, aquest acord és un tema que la comissió de denúncia política està treballant des de diferents punts

Pel que fa a la mobilització ciutadana impulsada des de #GironaAcull, va començar el primer dilluns d’abril. Des d’aleshores, cada dilluns a la tarda, es fa una concentració sorollosa a la plaça del Vi de Girona en contra de la manera com s’està gestionant aquesta crisi humanitària des de la Unió Europea i el govern central. A més d’aquesta activitat periòdica, es va fer una manifestació pels carrers de Girona el 7 de maig passat, s’han fet xerrades informatives a diferents poblacions, activitats de sensibilització a centres educatius i es van aprofitar el Fòrum Social Mundial, la diada de Sant Jordi i el Primer de Maig per poder donar visibilitat al tema en uns contextos diferents als habituals. En el cas de la comissió d’ajuda humanitària, s’actua des del vessant local, preparant-se per, quan comencin a arribar persones refugiades, col·laborar en la seva acollida; però també s’ha iniciat una línia de treball internacional encarregada d’estudiar les accions que s’estan duen a terme als camps de refugiats (i altres llocs) per així poder escollir amb criteri a qui transferir els diners que es recullin en nom de la plataforma. Precisament, el fet de poder canalitzar, de la manera més efectiva i eficient, l’impuls solidari que situacions de crisi humanitària com l’actual generen és un punt molt important que cal tenir en compte per evitar que es generin situacions desaconsellables i males praxis. Així, i partint de l’experiència d’algunes de les entitats agrupades a #GironaAcull, no es recomanen les campanyes de recollida de qualsevol mena de materials. Està comprovat que són molt més efectives les aportacions econòmiques a les entitats especialitzades que estan treballant sobre el terreny, ja que aquestes coneixen les necessitats que hi ha i poden destinar els diners a adquirir els materials que calguin en cada moment. I si ens referim altre cop a l’acolliment de perso-


La guerra de Síria és, actualment, el principal focus generador de persones refugiades però no és, ni de bon tros, l’únic. A més del conflicte sirià n’hi ha d’altres de latents a l’Afganistan, Iraq, Eritrea, Nigèria i Ucraïna, i les persones que en fugen també estan trucant a les portes de la Unió Europea demanant asil; és més, algunes ja són aquí des d’abans d’aquesta crisi fent els tràmits per ser acollides. Hem de recordar, a més, els casos de llarga durada com el dels campaments sahrauís ubicats al desert algerià –més de 40 anys— o el de la població palestina refugiada al Líban o Jordània. D’altra banda, cal tenir en compte que no només els conflictes armats provoquen que la gent deixi la seva llar i intenti arribar a un altre país on demanar asil. N’hi ha que fugen del seu país perquè hi pateixen persecucions a causa de la raça, la re-

ligió, la nacionalitat, l’opció política, la pertinença a un grup social, el gènere o orientació sexual. I encara hi hauríem d’afegir un altre grup que en els propers anys anirà a més: els refugiats ambientals. És a dir, les persones que s’han vist obligades a deixar les seves poblacions perquè el mar les ha engolit o les terres s’han desertitzat. I una cosa que hem de tenir ben clara és que quan parlem de persones refugiades no ens estem referint a éssers diferents o estranys, sinó a homes, dones, infants, famílies senceres..., gent com tu i com jo que malauradament està passant per una situació excepcional i a qui no podem girar l’esquena. I és amb aquesta empatia que cal que ens els mirem i que sortim al carrer a reclamar als polítics del govern central i de la Unió Europea que les persones –les vides humanes– són abans que els diners. I que els drets humans no tenen fronteres. i les YPJ, i em fonamento en això i davant dels herois del Kurdistan caiguts, els pobles del Kurdistan, els companys valents, prometo, prometo, prometo, prometo.” Un procés revolucionari com aquest només pot comptar amb la simpatia i el recolzament incondicional de totes les forces progressistes del món.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2016

nes refugiades als municipis catalans, es pot assegurar que el país està més que preparat per fer-ho. Si tenim en compte el nombre de persones que vindrien a Catalunya —unes 4.500—, només cal saber que l’any 2014 van arribar més de 110.000 persones estrangeres i que això no va suposar cap sotrac per al país. I si, a més, sabem que des del mes de setembre la Generalitat té estructurat el Comitè Català d’Acollida del qual en formen part els diferents departaments del Govern, ajuntaments acollidors i entitats socials experimentades en aquestes situacions, amb un protocol a seguir i espais de primera acollida, entendrem que no ens poden agafar per sorpresa. Això sí, caldrà vetllar perquè aquesta acollida no suposi deixar de banda altres col·lectius que ja són aquí i que també estan passant per situacions difícils.

Més informació:

https://www.facebook.com/GironaAcull https://twitter.com/GironaAcull https://gironaacull.wordpress.com/ gironaacull@gmail.com

| 45 |


17190 Juliol-desembre 2016

MÚSICA SALT SONA!

YOUNG JOHNSON Hernest Johnson, més conegut com a YounG, té vint anys i va néixer a Ghana. Des de fa sis anys viu a Salt i actualment és cantant MC. Text: Isabel Hidalgo Com et definiries? Sóc un noi simple tot i que, alhora, també sóc força perfeccionista. M’agrada demanar sempre l’opinió de tot, fins i tot sobre la meva manera de vestir. Per posar-te un exemple: abans de venir aquí m’he mirat moltes vegades al mirall. I, bé, si m’he de definir una mica més, et diré que m’agrada molt la roba i el menjar. M’agrada cuinar i, evidentment, la música (riu). I un petit secret? Quan estic a la cuina no deixo que ningú s’acosti. Quan fa que et dediques a la música? La veritat és que fa força temps, tot i que els últims tres anys ho he fet d’una forma més professional.

| 46 |

Tenia uns quinze o setze anys, anava a l’institut, i de fet a classe dedicava temps a això. En aquella època hi havia una professora, l’Ari Puello, que realment em va ajudar molt i em va dedicar molt de temps. Amb ella la música va començar a ser una cosa seriosa i vaig aprendre molt. A mi m’agradava i em vaig posar a treballar dur, realment va ser una sort trobar-nos! La meva primera gravació va ser amb en Sitofunk, a Girona, i vaig gravar el cover per Steve Ouki, que es va vendre molt. (riu) Des de llavors vaig fer molts més covers, gravant cada vegada més i per a més gent, tot i que no tots eren famosos.

Et defineixes en algun estil en concret? Quin estil de música punxes? No em vull definir en un estil concret, faig una mica de tot i toco tot tipus d’estils. Normalment faig més hip hop i electro, però personalment el que més em motiva és el hip- hop i el dance hall.

A què és degut el teu nom artístic, Young? Et va costar molt escollir-lo? Pel meu cognom, Johnson. Al meu pare li diuen Big Johnson i a mi, Young Johnson. No em va costar gens, quan ho veus clar és molt fàcil decidir-te!

Aquí has punxat alguna vegada? Sí, he fet molts concerts a la zona de Girona, al locals Weekend, al Holly Festival, a Tropicana i a diferents sales de Lloret de Mar, entre d’altres. Tot i que no tot són discoteques, també he punxat en diferents festivals de barri, en un mercat o al VIP de Girona. Val a dir, però, que on em vaig començar a expandir musicalment va ser a Barcelona.

En què o com t’inspires a l’hora de crear nous temes? Faig el que sento. La meva música és real, és tot el que sento, el que vull i el que he vist. Si necessito escriure un tema ràpid, tinc amics que m’ajuden. M’escriuen alguna cosa i després jo l’adapto a la meva manera de pensar i de fer, realment és una sort treballar així.

Com va ser la teva primera experiència en aquest àmbit? Uf... (riu). La meva primera experiència va ser en un taller de música i hip-hop aquí a Salt. Es va fer a la Fàbrica Jove, quan encara estava situada a la Coma Cros.

Abans parlaves de covers. Ens pots explicar amb qui has col·laborat i quins temes propis tens? La veritat és que amb força gent! Per exemple amb en Víctor Magan, en Kiko Rivera i l’Estela Martín,


Durant aquest temps has tingut alguna mala experiència? Poques, però amb en Víctor Magan les coses no van acabar de sortir com volíem, tot i que m’ho prenc amb filosofia. És una lliçó més a la vida, i això ens fa créixer. A mi no m’agrada tenir mals rotllos amb la gent, i ara, vist amb perspectiva, potser m’hauria acabat cansant amb tant de reggeaton. Amb quin artista t’agradaria treballar, o compartir-hi una experiència? Amb molta gent! Actualment hi ha molts músics que admiro: m’hauria agradat poder treballar amb August Alsina, però malauradament ens va deixar. Les seves cançons eren molt especials per a mi. Diries que l’anglès obre més portes? I tant que sí, en el panorama actual, i més en el meu món, l’anglès és fonamental. Hi han rapers que canten en espanyol que són molt bons, però majoritàriament es busquen rapers o MC’s que cantin en anglès. Tot i que no l’he estudiat, el considero com la meva llengua materna. Realment se’t veu amb molt d’entusiasme quan parles del que fas... Bé, sempre que algú parla del que més li agrada tendeix a mostrar-se tal i com és. Amb els meus amics sóc el pallasso del grup, el que anima, el que sempre els fa riure, m’agrada que la gent se senti bé quan està amb mi, i amb la música busco el mateix. Tot i que quan no em coneixes em costa obrir-me,

quan ja hi ha confiança em deixo anar, i puc arribar a tornar-me el noi més esbojarrat de tots. Podries donar algun consell a joves que voldrien iniciar-se en el món de la música? Doncs els diria que tot és possible amb esforç, que les coses no vénen mai soles. I que les excuses són males companyes, ja que només serveixen per autoenganyar-se. I per acabar, dir que el suport moral és bàsic: jo he tingut molta sort del que he rebut dels meus amics, i a dia d’avui encara em truquen encara que sigui només per preguntar-me com estic, això és el que et fa sentir realment especial. I del futur què ens en pots dir? El meu somni és ser cantant, però no per sempre. M’agradaria poder ajudar a d’altres artistes que estaven com jo al començament, que compleixin el seus somnis, donar-los una oportunitat com la que jo vaig rebre i, si fos possible, també m’agradaria tenir la meva pròpia discogràfica. I una cosa tan simple però tan essencial com viure amb la meva dona Ira i els meus fills.

MÚSICA 17190 Juliol-desembre 2016

que és la meva productora. La primera cançó que em va produir va tenir un gran impacte, ja que va sortir a Sálvame i a Gran Hermano, i també és va utilitzar en alguns vídeos d’ambientació que van arribar a tot Europa, i des de llavors l’efecte ja va ser mundial. Avui en dia em truquen de molts llocs, per posar algun exemple, he treballat amb Abel Almena amb la cançó Sexy Lips, que ha sonat força a Flash FM. A la plataforma Vebo hi tinc tres cançons que ja estan registrades, potser la més coneguda és One In a Milion. I tot i que últimament estic fent més covers, d’aquí a poc m’hi torno a posar a totes. Els darrers treballs que he estat fent són la cançó Stronger Then Pains, que hem treballat amb el meu amic Franc, o una cançó que es diu Yo soy su marido, que encara no ha sortit, amb en Kiko Rivera.


17190 Juliol-desembre 2016

ENTITATS

Casal Saltenc Independentista Qui sou i quan temps fa que es va crear l’entitat? El Casal Saltenc Independentista neix l’any 1988 al segon pis de Ca la Sileta. És una entitat que s’identifica amb una visió independentista, d’esquerres i sobretot amb l’arrelament al seu entorn, amb el teixit associatiu i la cultura popular. De fet, neix bàsicament per oferir un espai de participació i d’implicació en la vida social i cultural del poble. Des de bon principi promou iniciatives d’autoorganització (del Casal han nascut entitats, propostes culturals i activitats diverses a Salt). Actualment, som prop d’una quarantena de persones, comptant una assemblea de joves de l’entitat. Quins són els vostres objectius com a entitat? Els nostres objectius tenen una doble vessant. Per una banda, tot el que té a veure amb facilitar un debat crític sobre l’actualitat en diferents àmbits (local, nacional i més enllà); afavorir un projecte de poble viu, actiu, compromès, amb un oci en què la pròpia gent sigui la protagonista; teixir xarxa i superar el paper de ciutat dormitori de la pe-

| 48 |

rifèria que ens han volgut fer tenir. Per l’altra, el que seria més estrictament la part de casal com promoure activitats i l’autoorganització popular més enllà de la nostra entitat. Per aquest motiu, el nostre local és i ha estat obert a múltiples iniciatives de diverses entitats socials, culturals, polítiques, estudiantils. És un espai de reunions, de petit magatzem, d’aprofitament comú de recursos. En aquests moments és espai de trobada, reunions, etc., de mitja dotzena d’entitats. Quines activitats dueu a terme al nostre poble? A part de la promoció de diferents iniciatives i d’oferir un casal obert, directament com a entitat fem xerrades, exposicions, festes (per exemple hem organitzat cinc edicions del Salt-Rock independentista, corre-bars,... ), calçotades, campanyes sobre diferents temes d’actualitat,... i també hem participat i participem en diverses mobilitzacions ciutadanes.

Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper tenen les entitats a Salt? Salt és un poble divers, i per tant hi ha de tot pel que fa a activitats, interessos, inquietuds,... però, de sempre (que nosaltres recordem), ha estat un poble treballador, molt actiu a diferents nivells: cultural, esportiu, reivindicatiu. I, bàsicament, es degut al protagonisme de les seves entitats, de la gent organitzada. Fa uns anys, el fet que hi hagués un important teixit associatiu va evitar una fractura social preocupant. I va ser aquesta xarxa la que va fer girar la truita i va sortir al carrer en una situació molt fràgil dient: “som un sol poble”. Teniu relacions amb altres entitats del poble? Sí. De fet, diria que tots els membres del Casal Saltenc Inependentista formem part de més d’una entitat.


Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? Actualment tenim un local de lloguer en uns baixos del carrer Llarg. Allà hi fem les activitats que són possibles en aquell espai. Per a altres activitats, sol·licitem a l’Ajuntament els espais que requereixi l’activitat que volem fer.

Contacte:

c/Llarg 41, baixos. Salt casalsaltenc@gmail.com https://www.facebook.com/CasalSaltenc

17190 Juliol-desembre 2016

Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajuntament, Generalitat... Amb la Generalitat no hi hem tingut mai gaire relació, potser perquè les característiques de la nostra entitat, en un àmbit molt local, no ho han requerit. Amb l’Ajuntament, hi tenim una relació de normalitat. També és cert que una entitat com la nostra, que ja té 28 anys, ha passat etapes de tot tipus en les relacions amb les administracions. En general, mirant al llarg del temps, hem observat que ha imperat un model elitista. No hi ha hagut massa inconvenients per fer grans inversions, buscant destacar arreu, portar gent i probablement per superar un cert complex d’inferioritat. En canvi, en molts moments, ha semblat que les mateixes entitats molestaven, que eren aquells que sempre demanen coses (locals, espais per fer activitats, etc.,). Alhora també hi ha hagut moments en què s’han pogut fer algunes passes endavant.

Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu. Com a positiu, veiem que encara hi ha un fort sentiment de ser de Salt. Salt té uns 30.000 i en parlem com si es tractés d’un poble, en canvi, altres municipis amb menys habitants en parlen com a ciutat. Alguna cosa vol dir. Quan es coneix Salt, a molts se’ls trenquen alguns esquemes. I, de Salt, en milloraríem l’enorme mobilitat de població. Canviaríem aquesta obsessió en créixer i créixer, que molts encara estiguin pensant en un model que hauríem d’haver abandonat fa dècades. Caldria fer una foto al que hi ha, acceptar la realitat i pensar què podem fer per aconseguir viure millor tots plegats, haguem vingut d’on haguem vingut.

| 49 |


ENTITATS 17190 Juliol-desembre 2016

Associació de Donants de Sang Qui sou i quant de temps fa que es va crear l’entitat? Som una Associació provincial sense ànim de lucre, declarada d’utilitat pública i membre de la Federació Catalana de Donants de Sang. Tenim uns 300 delegats repartits per tota la província i uns 7.400 socis. Aquest any celebrarem el 40è aniversari de la seva fundació, que anteriorment era la Germandat de Donants de Sang. Quins són els vostres objectius com a entitat? La donació de sang, la col· laboració en la difusió, la divulgació d’aquests objectius i principalment la captació de nous donants, així com informar de les donacions d’òrgans, de llet materna, de cordó umbilical... Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Durant l’any 2015 vàrem realitzar 13 campanyes d’extracció de sang amb un resultats de 714 bosses de sang, dels quals 172 eren donants per primera vegada i 96, oferiments (donants que no vàrem poder donar per algun motiu). Si tenim en

Contacte: | 50 |

compte que per a cada bossa es poden salvar 3 vides, els saltencs poden haver salvat 2.142 vides. Es vàrem realitzar tres donacions a l’Hotel d’Entitats, una a l’ajuntament, una a Endesa, dues a UdG EUSES, una a ERAM Coma Cros,

dues a l’Hospital de Sta. Caterina, una a l’APS Institut Salvador Espriu, una a la Unitat Mòbil a les Entitats a la Plaça i una en una altra Unitat Mòbil a l’Espai Gironès. Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? Creiem que sí, i tenim una gran col· laboració i contacte amb les entitats de Salt. Com a dada a destacar, la comunitat marroquina ens aporta un 20/22% i la resta de països, excloent el nostre, un 10/13%. Teniu relacions amb altres entitats

Com a delegat responsable de Salt vjosepmariasegui@gmail.com 630147361

del poble? Sí, principalment quan tenim la trobada anual de les Entitats a la Plaça i amb les reunions que es fan a la Coma Cros dintre l’Ateneu. Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? No tenim local a Salt. La nostra Associació, en ser provincial, té la seu central a l’Hospital Josep Trueta. A Salt som cinc delegats i uns quatre voluntaris que esperem que un dia Salt tingui un Centre Cívic on poder-nos reunir. Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions. Amb l’Ajuntament la relació és perfecta, sense cap problema, sempre tenim les portes obertes i la màxima ajuda del Departament de Salut. Pel que fa a la Generalitat, com que estem dintre la Federació Catalana, és aquesta la que té els contactes i mai no han tingut cap problema, tot al contrari. Dieu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu. La gran col·laboració altruista dels saltencs i de totes les entitats i associacions del nostre poble, la positiva; i el que milloraríem seria, potser, la convivència entre les diferents cultures, ja que a Salt tenim un gran ventall de països.


#muralSalt 02 Impulsem conjuntament amb la Comunitat de Veïns Sagrada Família el II Mural urbà a Salt. Juny-juliol 2016. | 51 | Artistes: Ferran Suñer, Illich Roimeser i Marc Corvillo “Ome”.


T EL MEU SAL

Adeu frigorífics @totsalt

Cel rogent des dels carrerons del Barri Vell @sosoita

Des de la sequina monar @enricgarcia

Fira del trasto @totsalt

El cove de les paraules @bibliotecadesalt

Marrecs orgull saltenc @htmez

Nit @apenades

Parc @darknach81

Vista des de Can Bo de Pau @marc.pelegri

Envia’ns les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram i el teu mòbil etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic

17190 UniverSalt num11  

Revista semestral de Salt. Juliol-desembre 2016

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you