17190 UniverSalt num12

REPORTATGE

El via crucis d’El Gegant del Rec L’ENTREVISTA

Joubair Makhfaoui DIÀLEGS

Els ritmes de Salt LA FINESTRA AL MÓN

Desmuntant la islamofòbia PATRIMONI HISTÒRIC

Frigorífics del Ter

... i molt més!

Revista semestral. Núm.

12 Gener-juny 2017.

www.17190.org

PREU: 2€

Sumari L’entrevista Diàlegs Reportatge Educació Els 5 sentits Patrimoni històric Societat Anònima La finestra al món Salt sona Entitats Opinió Ràdio Macuto El meu Salt

Encara no tens la samarreta 17190univerSalt? No te’n quedis sense!

Fes-te amb la samarreta més UniverSalt de les que es fan i es desfan. Gènere de qualitat i amb un disseny exclusiu d’en Xevi Felip, col·laborador habitual de la casa. Sol·licita-la al nostre web, twitter o facebook o al correu redaccio@17190.org.

Només val 10€! Ajudan’s a tirar endavant!

|2|

04 10 18 26 29 30 36 37 42 46 49 51 52

Edita: 17190 UniverSalt.

Avui 17190 som: Héctor Martínez, Agnès Cabezas, Laure Duplay, Enric Rubio, Júlia Olcina, Elisenda Lorés i Pere Serrat.

Disseny i maquetació: Pere Serrat Imatge portada: Pere Serrat (Cercavila percussió de Giro Ktras) Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL i Elisenda Lorés Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors en aquest número: Enric Bonet, Carles Gómez, Sara Marcó (educació); Mostafà Shaimi i Santiago Alba Rico (Finestra al món); Anna Llens, Alfons Moret i Pau Gàlvez (opinió); Isabel Hidalgo (Salt sona), i “Instagramers” de Salt (El meu Salt) Moltes gràcies a tots!

Editorial

Salt capital!

Els últims mesos la nostra vila ha estat protagonista de diversos esdeveniments i debats. Per una banda, el fet de ser un dels escenaris de les celebracions de l’11 de setembre ha generat articles i opinions de tota mena.

Per altra banda, la consulta arran la possible obertura del primer Ikea a les comarques gironines a Salt també ha estat motiu de reflexió, cartes d’opinió i converses entre veïns.

Aquesta capitalitat aparent, però, ens ha de fer reflexionar sobre la situació del nostre poble. Ens podem considerar símbol d’una república solidària i diversa?

El desenvolupament del sector sud ha d’aportar tants beneficis a la nostra vila? Votant sí o no –per bé que ens alegrem que per primera vegada totes les persones del poble hagin pogut votar–, amb això ja estem decidint realment sobre com serà el futur de Salt?

Més enllà de les portades i articles que han generat aquests fets, existeix un dia a dia on hi ha els veritables reptes de futur, on cal arremangar-se i treballar per construir un Salt millor. Perquè, de moment, al nostre poble seguim trobant-nos amb grans mancances. Un gran número d’escoles segueixen en barracons, tenim un munt de pisos buits de titularitat bancària mentre hi ha gent sense allotjament i els qui se n’aprofiten cobrant diners per obrir les portes d’immobles totalment inhabitables; joves que després de passar tota la vida aquí encara no tenen la seva situació regularitzada, i molts altres reptes que no podem oblidar.

Esperem que trobeu en la lectura del número 12 de 17190 UniverSalt temes que us animin a reflexionar i a seguir movent-nos perquè de veritat Salt sigui un poble capital en aspectes socials i comunitaris.

Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook, twitter i al correu redaccio@17190.org

|3|

17190 Gener-juny 2017

L’ENTREVISTA

Joubair Makhfaoui, una cursa d’obstacles Text i foto: Agnès Cabezas Fotos curses: Arxiu Joubair Makhfaoui

Salt es vincula sovint amb el teatre i la cultura però també hi trobem alguns noms destacats de l’esport.

Entrevistem en Joubair Makhfaoui, atleta que, juntament amb el seu germà Jabir, es troba dins les millors marques a nivell europeu.

Segons la Viquipèdia, “el mot atletisme prové de la paraula grega athlon, que significa lluita, competència, combat o similars”.

Qualsevol disciplina esportiva requereix cert talent però també esforços, constància i força de voluntat, però, si a més hi sumem el fet d’haver de cuidar-se de la família i les complicacions legals i burocràtiques d’haver nascut en un altre país, tenim una cursa d’obstacles només apta per a persones valentes i amb gran esperit de sacrifici.

|4|

Tu vas començar corrent aquí i em deies que encara tens el mateix entrenador?

Sí, és de Palamós. Prefereixo entrenar amb el meu entrenador de sempre.

Quan vam firmar amb el club vam acordar-ho així, que seguiria entrenant amb al meu entrenador, que és qui m’ha portat fins aquí. Ell ve de tant en tant a París i també tenim contacte per email. M’envia una disciplina i, si no la seguís, m’estaria enganyant a mi mateix, perquè després les competicions no em sortirien bé.

Amb 20 anys viure fora de casa i seguir aquesta disciplina no deu ser fàcil Hi estic acostumat, és la meva feina.

Des de petit que ja guanyava força diners amb l’atletisme, tot per ajudar a casa. Això et fa madurar.

Estudiava i treballava. Tinc un diploma de fisioterapeuta tam-

bé, però ara estic més centrat en l’atletisme.

A quina edat vas venir a viure a Salt?

Quan tenia 9 anys. Vam venir amb la meva família a viure aquí, vaig estudiar a l’escola de la Farga, després al SES de Salt, que ara es diu Salvador Sunyer, però vaig acabar l’ESO a Banyoles. Tenia professors que em convidaven a casa seva i tinc molt bons records. El meu germà també va anar a la Farga però ell després al Vallvera.

Ens van voler fer anar a instituts separats perquè, al ser bessons, suposo que no volien que féssim trampes! És curiós que tots dos us hàgiu interessat per l’atletisme i, a més, que se us doni tan bé. Com vau començar amb aquest esport?

Jo vaig començar jugant a futbol, m’agradava l’atletisme però sobretot veure’l a la televisió, ho seguia com a hobby. Vam arribar a fer les proves per entrar a l’Espanyol, tant jo com el meu germà. Estàvem jugant aquí al Salt i ens van cridar per fer aquestes proves però després em van fer triar entre l’atletisme o el futbol perquè el futbol requereix que tinguis musculatura forta a les cames i l’atletisme no tant. Llavors ho vam consultar amb el nostre pare. Teníem l’opció

d’entrar al planter de l’Espanyol o bé seguir en l’atletisme ja que el GEiEG ens havia becat.

I què va dir el teu pare?

Ell veia que en el món del futbol hi ha molta més competència i que, a més, tampoc hi ha massa futbolistes marroquins que s’hi dediquin.

També és un món més de rics: a fora l’Espanyol tot eren cotxes de luxe que venien a buscar els nens que hi entrenaven. Allà les famílies paguen diners perquè els nens entrenin. Jo veia que l’equip amb el que jugava a Salt era molt millor que molts dels que entrenaven a l’Espanyol.

De debò?

Sí! El meu equip d’aquí a Salt era un equip impressionant, de veritat. Però en el moment en què ens deien que havíem de pagar alguna cosa tothom marxava a un altre equip més petit, on no hagués de pagar. Vam jugar contra un molt bon equip de França i el vam guanyar 5 a 0, també contra un dels millors de Barcelona. Ho fèiem molt bé! Però el meu pare ens va dir que l’atletisme és el nostre esport nacional, i això que el meu pare és fanàtic del futbol, però no sé per què en aquell moment va considerar que era millor opció l’atletisme.

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2017

Actualment vius a París?

Sí, des de fa cap a dos anys. Al meu germà i a mi ens va fitxar un club d’atletisme, un dels més bons de França, Antony Atletisme. La meva mare i els altres germans viuen a Vila-real, a Castelló, i el meu pare ha estat vivint al Marroc fins a aquest desembre que ja s’instal·la amb la resta de la família aquí.

(segueix a la pàgina següent)

|5|

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2017

I tu hi vas estar d’acord?

Sí, sí que ho estava. Tot i que quan vaig trucar a l’Espanyol per dir-los que no, no s’ho acabaven de creure.

També perquè l’atletisme és individual, així que la responsabilitat és teva. En el futbol, quan perdia, plorava de la ràbia i m’emprenyava, no m’agrada perdre.

Quan comences a córrer llavors?

Tenia 16 o 17 anys, van fer una cursa aquí a Salt i el meu pare va dir “va, sortiu a córrer a veure com ho feu”.

Jo m’havia vestit per anar a entrenar futbol però vam participar i va anar bé. A part, la nostra professora veia que se’ns donava bé, que sempre guanyàvem les curses de l’escola i ens va apuntar al campionat gironí de Cros, érem infantils encara. Jo havia esmorzat llet i, esclar, em va agafar flato, no em va anar massa bé. Però el meu germà, que no havia esmorzat res, va quedar primer. Aleshores el van becar al GEIEG i jo el vaig anar a veure un dia. L’entrenadora em va dir “baixa, si ell corre, tu també”. I en uns mesos ell es va lesionar i després vaig començar a guanyar a tot arreu.

Tinc molt bon record i li dec molt a ella, la Maria Simó, que sempre ens animava i ens deia “passi el que passi, no ho deixeu”.

Heu estat als mateixos equips, fent el mateix procés, sempre heu estat tots dos junts?

Sí, perquè sempre que ens han vingut a fer una oferta ens l’han fet a tots dos. Tot i que no fem la mateixa prova. El meu germà fa 1.500 llisos i jo faig 3.000 obstacles. Bé, també he fet 10 km en ruta però no és la meva especialitat, és un altre tipus de preparació, tot i que no em va anar tan malament, la vaig fer en 30 minuts.

|6|

Deus tenir una relació molt especial amb el teu germà?

Sí, esclar, tota la vida junts i entrenem junts, ara bé, un cop dins la competició jo no el conec a ell, ni ell a mi. Ara, si anem guanyant els dos i anem davant tampoc fem un esprint final per guanyar a l’altre i a vegades hem entrat tots dos junts a la meta.

Igualment, les copes aniran a parar a casa, a la mateixa habitació! O si ell necessita més punts, doncs que guanyi ell, o, si sóc jo qui els necessita doncs, guanyo jo. Ens donem de les mans i un empenta a l’altre i ja està.

A la vostra família hi ha més persones que hagin tingut aquesta facilitat per l’esport?

El meu pare sempre ha estat molt aficionat al futbol i la meva germana gran ens guanyava a tots! Però ella s’ha centrat en els estudis, tot i que tant ella com l’altra meva germana juguen a futbol també. Una a França i l’altra a Vila-real està buscant un

club on jugar. I el meu germà petit també està a punt de fer les proves per entrar a jugar a futbol a l’equip de la ciutat.

No sé gaire res d’atletisme, però en quin punt us trobeu quant a marques?

Nosaltres vam començar a competir a nivell de Catalunya, quan vam assolir les millors marques d’aquí vam començar a entrenar per tenir les mínimes que es fan a nivell espanyol.

Entrenant he arribat a tenir la millor marca d’Europa i la cinquena marca millor del món. Ara, al tenir gairebé sempre les mínimes mundials de les categories cadet, juvenil i junior, em van passar a categoria promesa, que són tres anys, tot i que ja comptes com a sènior. Ara estic al primer any però segurament l’any vinent ja entrenarem per arribar a alguna mínima mundial absoluta.

Actualment per què us esteu preparant?

Des de l’estiu que ens preparem per les proves d’hivern amb competicions a França però amb atletes que fan mínimes internacionals. El nostre problema és que, al no tenir la nacionalitat, no podem participar a campionats del món o campionats europeus. Si tinguéssim nacionalitat espanyola o francesa, estaríem competint a nivell europeu o mundial.

Però havent passat tota la vida aquí?

Sí, ma mare va trigar força temps a aprendre la llengua i va tardar molt a tenir els seus papers, de manera que els nostres també els vam tenir tard i, a més, després ens han caducat i és difícil renovar-los perquè ens demanen un contracte de treball. I esclar,

“Amb el meu germà en una cursa, no fem un esprint final per guanyar a l’altre i a vegades hem entrat tots dos junts a la meta.

Igualment, les copes aniran a parar a casa, a la mateixa habitació!”

I això no es pot resoldre des del mateix club per al qual estàs competint?

Aquí a Espanya cap club m’ha ajudat en res. He quedat sis vegades campió de Catalunya, quatre vegades campió d’Espanya i res de res. Si no tens els papers en vigor no pots estar federat.

M’ha tocat bastant que no hi hagi hagut cap manera de renovar-los. Sovint tens la sensació que estàs entrenant per res... I és una feina que vol una constància, has d’entrenar bé, menjar i hidratar-te bé, fer massatges almenys dos cops per setmana per la musculatura, perquè fem 150 km a la setmana. Almenys a França ens hem sentit més cuidats, el club ens paga per les curses, i així almenys sents la teva feina recompensada.

No entenc el món on vivim...

Estar sense papers és una putada.

Ara he vingut a passar uns dies a

Salt, a veure amics i família que tinc aquí, i ara he de tornar i em fa por passar per la frontera, que no pensin que sóc un terrorista o ves a saber! De fet en un viatge d’aquests em van tenir retingut cap a 10 hores, va haver de venir el president del club des de Mèxic perquè em deixessin passar, si no, em feien tornar al Marroc. A més, la meva intenció era la de treballar a l’estiu perquè fins que no comences a competir no cobres del club, aleshores necessites primer posar tu diners, després ho reemborses però, esclar, fins que no comences a competir... i tot per no tenir papers. Si tingués papers, estaria cobrant molts diners a l’any.

T’has plantejat mai tornar a viure al Marroc?

Sí, ho he pensat alguna vegada però un cop estàs acostumat a la vida d’aquí és molt difícil. Quan tenia els papers en vigor hi havia anat de vacances i, esclar, és una altra mentalitat, una altra manera de fer. Jo

estic acostumat a la vida d’aquí, tinc una mentalitat més d’aquí i em costa bastant estar allà gaires dies. És que aquí cadascú va a la seva bola, ningú et pregunta on vas o d’on vens. Allà si et conviden a menjar a casa d’algú i li dius que no, sembla que li estàs faltant al respecte, i a mi que m’agrada quedar-me a casa... Perquè si surts, només tens problemes.

Per si et para la policia vols dir?

Sí. Un policia quan em para i em reconeix diu “ah, ets l’atleta” i ja no et registra, en canvi registren tots els meus amics, al meu costat. I això fot una mica. Perquè quan estic amb amics espanyols llavors no ens venen a molestar mai. Si estic amb els amics marroquins llavors sempre ens registren a tots. Jo he entrenat a tres policies nacionals perquè passessin les proves per pujar de grau i aquest estiu em va convidar a berenar el cap dels Mossos d’aquí a Girona. I els pre-

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2017

jo no puc estudiar i entrenar i treballar al mateix temps, és complicat.

(segueix a la pàgina següent)

|7|

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2017

gunto, per què quan estic amb amics espanyols passeu i rieu i quan estic amb els amics marroquins ens veniu a registrar a tots, menys a mi? Ja saben que a la meva motxilla hi ha, com a molt, les vambes de córrer. I em diuen que és el seu treball o que sempre hi ha algun company que no coneix bé els àrabs i que té prejudicis.

|8|

Has notat un tracte diferent a França per tota la qüestió internacional del terrorisme?

Sobretot amb les noies que porten vel, les tracten diferent. Tot plegat és molt confús, perquè sembla que hi hagi la intenció que es vulgui crear mala imatge dels musulmans. Els atemptats de Bèlgica, pel que m’han explicat amics meus d’allà, els va provocar una persona que no era religiosa, sinó algú a qui van enganyar per diners. La religió musulmana no accepta cap acte de violència. I, a més, sembla que com més hi ha aquesta problemàtica, més persones es passen a l’Islam.

Genera un efecte invers. Una mica com aquí quan més critiquen Catalunya, més persones es tornen independentistes. Què n’opines tu d’això?

Això m’ho pregunten a Castelló, i jo els dic que realment és millor que Catalunya vagi sola, com Andorra. És que si surts d’aquí, veus com tenen moltes més ajudes, més facilitats, i en canvi és aquí on hi ha la majoria d’empreses, la gent treballa molt. És així, i jo els dic, deixeu-los, si no surt bé, doncs no els deixeu tornar i ja està!

Amb tot això dels papers i tot plegat. Tornaries a viure aquí?

Jo em sento agraït amb molta gent d’aquí. Aquí és on em van ensenyar l’atletisme i quan vinc aquí vaig al GEiEG de Girona i sempre em trobo amb els companys d’abans i em sento ben rebut aquí. Alguns em diuen “ara que has arribat més amunt ja no t’encordaràs de nosaltres” i no és veritat, sempre has de recordar d’on has vingut i sempre s’han de tenir els peus a terra i treballar, com diu la meva mare.

Tot i que a vegades la moral et baixa amb tants problemes i et preguntes per què estic corrent. Com quan vaig guanyar el campionat d’Espanya i, al cap d’una setmana, el que havia quedat tercer va guanyar el campionat d’Europa perquè jo no m’hi podia presentar. Va guanyar 60.000 euros.

Has sentit pressió?

La meva família sempre ens intenta ajudar però, si perdo, per mi, és com si em diguessin que no serveixo i en realitat em va bé per esforçar-me i no cagar-la a la pròxima. Al meu germà, en canvi, no li va tan bé aquesta pressió, ell diu que ja és un esforç estudiar, treballar i tot l’entrenament que fem i el fet d’anar a competir. Si només et dediques a l’atletisme, llavors és diferent. A vegades hem anat a córrer després de treballar 14 hores, hem descansat una hora i hem sortit a córrer. Estàs rebentat, el cos no ho pot aguantar. Per això, també, que el meu pare es quedi a viure a Espanya és bo per a nosaltres, així ell es pot cuidar de la família i nosaltres no tin-

drem aquest pes que hem tingut des de petits. Des dels 14 anys que he treballat. La meva mare té una lesió d’esquena i les meves germanes eren tan bones estudiants que no podia demanar-los que deixessin els estudis per treballar.

De què has treballat?

De cambrer, tinc força experiència fent de cambrer. He treballat a Gandia, però ara amb això dels papers ho tinc més complicat. Em fot molt això dels papers, perquè havia pensat fins i tot anar a Kenya per preparar-me per córrer.

A Kenya?

Si entrenes a més altitud l’entrenament és més efectiu. Amb més altitud, respires menys oxigen, t’entren més glòbuls vermells, llavors quan tornes a córrer a menys altitud respires el doble que el contrari, et surt més fàcil. Necessitem muntanya

“El meu equip d’aquí a Salt era un equip impressionant, de veritat. Però en el moment en què ens deien que havíem de pagar alguna cosa tothom marxava a un altre equip més petit.”

Parlaves d’una lesió del teu germà, tu també n’has tingut alguna, oi?

L’any passat em vaig lesionar. Així que el meu germà és qui ha guanyat totes les curses de l’any passat i aquest ha fet semifinals i finals de competicions a França. Ha fet molt bones marques. En el meu cas al fer obstacles és més fàcil lesionar-se, el múscul pateix més i sovint quan et queda poc per a l’objectiu el múscul diu fins aquí hem arribat i et lesiones. Aquest cop ha estat una lesió bastant forta i he estat força mesos parat. Tinc la sort que, al tenir el meu germà, quan torno a entrenar, ell es posa davant i em diu tu a darrere i

fins que estigui fort no em deixa, i s’oblida que està entrenant ell per ajudar-me a mi. En un mes, mes i mig, em poso en forma.

Quina és la millor edat per a aquest esport?

Es madura dels 20 als 23 anys, i després fins als 30-33 pots fer pista i després si ets bo en pista, també pots fer maratons, que de fet, és on es mouen més diners.

viment. He estat 9 anys a Marroc i 11 a Catalunya, més català que marroquí! Quan tenia 8 o 9 anys no pensava en res, el que he après a pensar, ho he après aquí, és on he madurat, on he començat a fer funcionar el coco

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2017

però que hi hagi una pista plana, i que hi hagi recorregut. Font-romeu és un bon lloc o Sierra Nevada, om hi ha una pista que està molt bé, o al Marroc, Etiòpia o Kenya. Aquests cinc llocs són els millors per córrer del món.

On et veus en un futur? T’agradaria quedar-te a França a viure?

A mi m’agradaria poder tornar a Espanya, que és on he començat, i si és Catalunya encara millor. Jo em sento marroquí encara. Però tinc la mentalitat de Catalunya i m’agradaria viure aquí. Amb la gent d’aquí em sento bé. València no m’agrada tant, és més avorrit. He viscut a Salt, a Lloret de Mar, i, tot i que no m’agrada gaire sortir, m’agraden els llocs amb més mo-

|9|

17190 Gener-juny 2017

DIÀLEGS

La percussió és la música més antiga que és coneix, és l’essència del ritme pròpiament i no es pot dir que sigui originària d’un o altre lloc, sinó que totes les cultures tenen els seus ritmes per bé que s’utilitzin instruments diferents segons la zona. En aquest número de 17190 ens trobem amb quatre grups de percussió per veure què tenen en comú i què de diferent i endinsar-nos així en els ritmes de Salt. La Banda del Rec, Oudiodial, La Banda d’en Pere Botero i Giro Ktras.

Els ritmes de Salt Bandes de totes bandes Text: Héctor Martínez, Laure Duplay i Agnès Cabezas 17190: Si us sembla, abans de començar, comenteu de quina banda veniu i com us dieu.

Mònica (M): Sóc la Mònica Bonet, sóc de Salt. Des del 2004 que formo part de la Banda del Rec i ara en sóc la directora. Vaig apuntar-m’hi perquè els vaig veure una vegada tocar i particularment com que m’agrada molt la música i vaig decidir que volia apuntar-m’hi. I així fins ara!

Sandra (S): Sóc la Sandra, toco a la Banda del Rec i també sóc saltenca. Em vaig apuntar perquè dues amigues que ara ja no hi són em van

| 10 |

convidar a venir al càsting. Vaig venir i des d’aleshores que hi toco.

Paula (P): Sóc la Paula, també de Salt. Toco amb la Banda d’en Pere Botero. Sobretot m’hi vaig apuntar perquè coneixia gent del cau −sembla que tots acabem sent la mateixa gent. En el meu cas, els pares no m’hi deixaven apuntar perquè deien que eren una mala influència.

Als setze anys em vaig plantar i m’hi vaig incorporar. Era la ventafocs del grup. A les dotze acabava l’assaig i el meu pare ja era a la porta. Penso que la banda m’ha obert les portes a moltes coses, poder

anar a molts pobles, festes...

Bakari (B): Sóc en Bakari Sane.

La meva és una llarga història. Sóc el responsable a Salt de l’associació Oudiodial, associació del col·lectiu diola de Gàmbia, Senegal i Guinea Bissau que viuen a Catalunya. Jo mai havia tocat cap instrument a l’Àfrica, però vaig poder convèncer els meus amics per comprar material de la nostra terra. Aquest és bàsicament l’objectiu i la idea del grup: donar a conèixer la nostra cultura a la gent d’aquí i als nostres propis fills i germans residents a Catalunya, perquè tots nosaltres la conei-

Moment del diàleg. FOTO: Agnès Cabezas

xem i respectem i, a la vegada, ens fem respectar.

Afra (A): Jo sóc l’Afra i també sóc de la Banda del Rec des de fa tres anys. Un plaer ser aquí.

17190: A Catalunya hi ha força aquesta tradició, o la idea preconcebuda, de bandes que acompanyen altres grups de folklore, com és el cas de Diables, o be s’associen les bandes a les festes del poble (cercavila, carnestoltes), sempre sol ser així? Quin és l’origen de les vostres bandes?

P: la Banda d’en Pere Botero va començar a agafar entitat pròpia fa uns onze anys. Però els Diables com a tal crec que fa 27 anys que rutllen.

En el nostre cas l’objectiu principal de la banda és acompanyar els Diables, però ara ja fa un temps que

funcionem també com una banda a part.

M: en el cas de la Banda del Rec va néixer arran de la Comissió de Festes de Salt, ja que existia un conveni per tocar durant la cavalcada de Reis. A partir d’aquí vam començar a tenir moltes ganes de tocar en altres esdeveniments, aniversaris, etc. Es va reunir el grup i van formar-se com a entitat. A partir de llavors la banda ha anat evolucionant i ara ja no té res a veure amb el seu origen. Abans érem quatre amics que ens trobàvem, fèiem una mica de fressa… i ara hem ampliat ritmes, temes, instruments, membres… ara som cap a vint integrants i amb més rigor que no pas uns anys enrere.

17190: Quan ens plantejàvem

fer aquest diàleg, a part del fet que la Banda del Rec feia 10 anys, també era perquè ens feia la sensació que actualment existeix un boom pel que fa a les bandes de percussió. És així?

P: Aquest boom de bandes, i sobretot aquí a Girona, ha creat una competència sana entre nosaltres.

Hi ha gent que tot i que fa el mateix que tu però de manera més professional: coreografies, vestuaris… quan els veus, aleshores, t’hi vols assemblar.

S: És molt curiós perquè cada banda té el seu estil, els seus colors.

Quan veus actuacions comentes “els verds, qui són? Ah, calla són aquells…”. I es crea un ambient molt xulo. (segueix a la pàgina següent)

| 11 |

Foto: Laure Duplay

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2017

FOTO: Agnès Cabezas

| 12 |

“Estaria molt bé que hi hagués un local per a totes les bandes, no d’una en exclusiu, i que estigués equipat per fer percussió”, Paula (Pere Botero).

“Estem tots aquí mateix, fem coses diferents: quina varietat en un mateix poble i el que ens estem perdent! Hem de quedar tots un dia o fer intercanvis”, Sandra (La Banda del Rec).

FOTO: Pere Botero

17190: En el cas de Cassumai ens explicaves que l’associació vol donar a conèixer la vostra cultura a Salt, però als països d’origen, amb quina finalitat apareixen aquestes bandes?

B: Sobretot acompanyament de festes. És la dansa tradicional de la nostra cultura: batejos, casaments…

P: I aquí, quan hi ha una festa, també toqueu?

B: Sí, és clar. Al nostre col·lectiu ens criden per anar a tot Catalunya: Rubí, Granollers... ens contracten per anar a animar. També participem en altres esdeveniments culturals catalans, per exemple, la cavalcada dels Reis Mags, en què formem part de la comitiva del rei negre. És una cosa molt nova, abans no passava.

A: La qüestió és fer coses noves i atrevides. Abans tothom posava música tranquil·la a un casament i ara ens criden a nosaltres.

[Arriba a la trobada l’Àlex (Al), de la Banda del Rec, que s’asseu i també s’incorpora al diàleg] 17190: Es requereix algun nivell musical per poder tocar a una banda? Com ho feu per incorporar nous integrants?

S: Tot depèn de la banda. N’existeixen de més professionals que busquen gent amb tècnica, més experiència. En el meu cas no havia tocat mai cap instrument i vaig apuntar-m’hi. Penso que és una bona manera d’aprendre’n.

P: El que passa és que, depenent de l’any, ens manquen certs aspectes i al setembre és quan fem els càstings abans de començar la temporada. Per exemple, ens falten cotxes o certs instruments o gent que sàpiga fer tràmits… fem l’entrevista personal, organitzem un assaig obert i deixem que la gent participi i a partir d’aquí ho mirem tot: les ganes, la música… però ha començat gent amb nosaltres que no en sabia gaire però que en tenia moltes

FOTO: Agnès Cabezas

un dimoni, que fa por als nens que es porten malament. Un altre de vermell amb ganivets que és l’educador de la gent gran. Antigament, a la nostra cultura no es portava ningú davant la justícia. Si algú havia comés algun acte perjudicial pel col·lectiu, era la societat qui l’educava. Vivim en una zona de l’Àfrica on plou molt i som ramaders. Per tant, dur una persona als jutjats pot comportar greus conseqüències pel col·lectiu, ja que potser és el més valent, o més fort i que aporta altres aspectes a la societat. Durant els balls, aquests personatges els poden advertir diverses vegades fins que el col·lectiu pot decidir que, finalment, se’l dugui davant la justícia. Amb els nens funciona de manera similar. Tothom decideix una mica què s’ha de fer la festa, quan ens reunim per cantar i ballar algú em pot dir “escolta Bakari, quan surti aquest personatge, com que el meu nano s’ha portat malament, feu el favor d’avisar-lo”. Així

els nens canvien d’actitud.

S: Així expliqueu històries també quan toqueu i balleu?

B: No ben bé, les històries es fan a part, això ho solen fer els avis o àvies. Agrupen els nens de les famílies i els porten amb alguna persona gran que sap històries a canvi de pagar a qui conta la història un cigarret. Però el que es fa en percussió és que cada personatge té el seu ritme i mentre es balla, a l’hora s’educa.

17190: A nivell acústic com us organitzeu?

M: En el cas de la Banda del Rec tenim estipulats uns instruments i el que diferenciem una mica és entre aguts i greus. Per exemple, tenim els surdos que són aquests grans i hi ha el que és agut, el greu i un que és encara més agut que li diem surdito. Llavors tenim els goliats que són de mida mitjana i també n’hi ha d’aguts i greus.

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2017

ganes i compromís i això és bàsic.

M: Nosaltres sí que demanem que tinguin més de 17 anys. Potser no demanem que hagin fet música o expressió musical però sí que tinguin una mica de nocions musicals.

S: Es tracta d’anar aprenent, sentir-te còmode i, a partir d’aquí, ja aniràs progressant. Ho pot fer qualsevol, no cal saber llenguatge musical.

A: A mi em posen una partitura al davant i, si et sóc sincera, no la ser pas llegir. Però em demanes que repeteixi el tempo i em defenso.

B: La cultura diola té tres pilars: convivència, educació i diversió.

Per tant, acceptem qualsevol persona i de totes les edats. Si vols ballar, vens a ballar, si vols tocar, aprens a tocar i t’hi afegeixes. Però en el nostre cas és una mica diferent ja que tenim danses diferents, personatges i rols, similar als Gegants.

Cada personatge té el seu rol dins la societat diola: per exemple, hi ha un personatge que té banyes com

FOTO: La Banda del Rec

(segueix a la pàgina següent)

| 13 |

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2017

FOTO: Agnès Cabezas

| 14 |

Oudiodial. FOTO: Pere Serrat

P: La tipologia de les bandes de per aquí és molt semblant: totes tenen caixa, tamborins, els goliats, etc. hi ha bandes que tamborins no en tenen, també pot passar. També, per l’assistència, pels compromisos de les persones, pot passar que en un bolo hi hagi 4 tamborins i 2 goliats. També depèn de la professionalitat de cada banda. En el nostre cas individualment no cobrem res, els diners que es fan són per a la banda, material o vestuari. Així que no hi ha un contracte tan exigent com potser en altres bandes que sempre disposen de tota la formació. En general, també depèn de cada banda i el gust propi.

[Arriba a la trobada en Roger (R)), de Giro-Ktras, que s’asseu i s’incorpora al diàleg] R: Hola soy Roger. Somos de Giro-Ktras, una banda compuesta en su mayoría por hondureños de Salt y de Girona, de toda la provincia.

S: Però teniu el local aquí a Salt?

R: Ahora mismo no tenemos local. Guardamos los instrumentos en L’Escudella Solidària, en Santa Eugènia, pero por el momento no tenemos local para ensayar. Lo hacemos en la calle.

17190: si vols explicar una mica com es va crear el vostre grup?

R: La banda es producto de la actividad de una asociación de hondureños. En Girona somos una comunidad muy grande, de hecho Girona es donde vivimos más hondureños de toda Europa, 17.000 en toda la provincia. En 2008-2009 llegamos a alcanzar los 23.000, después con lo de la crisis algunas personas se fueron. Así que como asociación hicimos una actividad el 2014 para celebrar la independencia de Honduras, que para nosotros es un dia muy importante. En Honduras se celebra en todos los colegios, se hace una cercavila en

cada ciudad con bandas, chicas bailando, se hace una representación de lo que es la cultura hondureña, los jóvenes salen, etc. Es el dia más grande para nosotros y es de lo que más estrañabamos aquí. Entonces decidimos hacer un evento aquí para nuestra comunidad donde podamos celebrarlo y enseñarles a la gente de aquí nuestra cultura.

Así nació nuestra banda. Al tocar un ritmo diferente a los de aquí, la punta, llama mucho la atención.

Empezamos con cinco personas y ahora somos 24 y del grupo primero algunos chicos se fueron y formaron otra banda que son 19. Es una cosa que ha gustado mucho.

17190: Tots els components són d’origen hondureny?

R: La mayoría, pero no todos.

Hay una chica catalana, otra chilena, una colombiana... aunque la idea original era la celebración, después se mantuvo la banda y en-

FOTO: Giro-Ktras

ferent. Però més modernament s’hi afegeixen altres instruments. Aquí tenim un guitarrista. Ara, a Senegal no hi ha cap grup que només tingui tambors, la majoria tenen també guitarra, o saxo o bateries modernes. Abans sí, solament tambors, els djembés. De fet el djembé no és un instrument diola, sinó que ve de Mali però s’ha incorporat perquè dóna un so molt ampli.

P: Jo he vist que les dones toquen una mena de canyes...

B: Sí, les toquen les dones per no haver de fer servir les mans. Són fetes d’un arbre africà. Tots els nostres instruments vénen d’allà.

P: I Girona K-tras quins instruments feu servir?

R: Tenemos también un tambor típico que lo llevamos de Honduras. Es un tambor que se toca con las manos parecido al jembé, lo único que la madera que se utiliza

“Hay ganas de hacer cosas pero no se les da el valor que tienen las bandas de percusión.

Para nosotros es una manera de integración y de visualización, les estamos dando a los jóvenes una oportunidad de hacer algo en grupo”, Roger (Giro-Ktras).

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2017

tonces decidimos por que no usar la música como elemento de integración y a la vez dar una oportunidad a los jóvenes que hagan algo productivo. Así surgió la idea de la banda y con el apoyo de mucha gente e instituciones, hemos viajado mucho, hemos ido a Italia, Madrid, Valencia, Zaragoza.

S: Com entra la gent?

R: No hay ningún requisito, lo único que pedimos nosotros son ganas. De los 24 que somos, sólo unos cinco habían tocado antes un instrumento. Tenemos la suerte de contar con personas que han sido profesores de percusión y nos enseñan, pero lo más importante es tener ganas y aportar tu propio talento.

17190: Casumai quins intruments feu servir?

B: Els instruments tradicionals que fem servir són tres. Tambor petit, un de gran i un llarg, el saba.

Cadascun dels quals té un ritme di-

(segueix a la pàgina següent)

| 15 |

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2017

es de un árbol de allá. El ritmo que tocamos nosotros es punta, que es un ritmo de descendencia africana exclusivamente de Honduras y tradicionalmente se toca con este tambor. Era un ritmo originario de las tribus pero se fue modernizando y llevamos una bateria portàtil de cuatro. Llevamos bombos, la huira, y los redoblantes, las cajas, también unos cencerros, las claves. También los xilófonos són típicos.

M: Les masses les feu vosaltres?

R: Sí, porque el sonido tiene que ser potente. Dentro del ritmo le combinamos algun sonido de guerra y allá, en los colegios, se hacen encuentros y se hace competencia, entonces tiene que impressionar.

Así que las mejores masas son las que fabricamos nosotros para que se escuche más potente.

17190: Hi ha competicions de percussió?

Al: Sí, a Catalunya n’hi ha moltes. A la zona de Barcelona, per exemple, es porta molt la samba, que es tocaria amb els instruments que portem nosaltres, caixa, tamborins, els platets, goliats i surdos. I

“Cada personatge té el seu rol dins la societat diola: per exemple, hi ha un personatge que té banyes com un dimoni, que fa por als nens que es porten malament. Un altre de vermell amb ganivets que és l’educador de la gent gran”, Bakari (Oudiodial). | 16 |

n’hi ha moltíssimes, la més important d’àmbit estatal diria que és Percumón que es fa a València.

P: Nosaltres vam anar a la competició As de Repiques a Vilassar de Mar i vam quedar segons! Hi havia força bandes, sobretot de Catalunya però també alguna de francesa. Va ser un “subidón” per a nosaltres, perquè aquell any ens havíem posat com a objectiu millorar temes i vam decidir presentar-nos a dos concursos i això ens va portar a millorar els ritmes, que sonin nets, canviar de vestuari, etc. Però ara hem desconnectat una mica dels concursos, però això depèn dels objectius que et marques cada any.

El que sí que es fan molt per aquí són batucades. A comarques gironines és típic que, per Festa Major o algun esdeveniment així, es facin batucades i s’ajuntin diferents bandes d’altres pobles, però normalment del mateix estil.

S: És una llàstima que estiguem tan a prop i no ho aprofitem! Estem tots aquí mateix, fem coses diferents i és molt xulo que en un mateix poble hi hagi tanta varietat, el que ens estem perdent! Hem de quedar tots un dia o fer intercanvis.

R: Sí, la verdad es que sí, seria interessante para aprendrer. Nosotros hemos ido a Sant Feliu que hay un encuentro en julio y es bonito compartir porque al fin y al cabo son diferentes estilos pero del mismo hobby y siempre hay cosas que aprender. Ojalá lo pudieramos hacer en Salt.

B: Nosaltres hem guanyat un premi el 2010 a Barcelona, grallers i timbals.

17190: Hi ha un tema que abans comentàveu que és una mica problemàtic i és el de l’espai on assajar.

Com ho feu, teniu local d’assaig?

M: De fet no, nosaltres ens deixen el local Diables. Fa un temps el vam demanar a l’Ajuntament, no ens el van concedir, al cap d’un any vam tornar a preguntar-ho i ens van dir que la sol·licitud s’havia traspaperat... A més, al tocar instruments que sonen fort, també hem tingut queixes de veïns depèn on assagem.

Fins i tot hi ha hagut recollida de firmes.

P: Nosaltres tenim aquest local perquè formem part de Diables, perquè com a banda sola no tindríem prou pes o prou interès. Perquè aquí a Salt passa això, hi ha entitats que tenen instal·lacions que estan super bé i més facilitats, que segurament també tenen el seu propi fons, però l’Ajuntament també els ho ha posat més fàcil. Nosaltres tenim sort perquè estem dins de Diables, sinó segur que també tindríem problemes com la resta.

P: Esperem que amb el projecte de l’Ateneu puguin canviar les coses perquè estaria molt bé que hi hagués un local per a totes les bandes, no d’una en exclusiu, i que estigués equipat per fer percussió, que puguis tocar sense molestar ningú i també per a nosaltres mateixos, perquè depèn on assagis hi ha molt ressò i t’has de posar taps a les orelles. No hi ha prou valoració de les bandes, directament.

Al: Als locals que no estan ben preparats tens dificultat per assajar, si fas una filera força llarga, el de darrera sent el de davant amb segons de retard. Llavors quan toques al carrer te n’adones d’errors que no senties a l’assaig.

R: Nosotros tenemos un problema muy grande en invierno. Dentro del grupo tenemos 10 o 12 niños y ensayar en la calle... Ensayamos al lado de los Bomberos en Girona y

P: És una nova cultura que està naixent. Abans la cultura popular eren diables, castells, gegants... però potser la nova cultura popular ara és aquesta i s’ha de cuidar perquè potser d’aquí 50 anys també se li donarà aquest valor i es dirà “aquesta banda té 50 anys”, llavors tindrà un valor històric.

Al: No es valora gaire, en general, la cultura. Jo estic també a Diables de l’Onyar i sí, ens van donar un local fa 28 anys, que està molt bé i tenim un buc d’assaig per a la banda, però quan es fa, per exemple, el vídeo de promoció de les festes, tot i que el correfoc és l’acte més multitudinari, no surt enlloc.

S: Però el que passa aquí a Salt, a més, és que espai n’hi ha. El problema és que està en desús i d’això ens queixem. Fem moltes coses pel poble.

Al: Fins i tot un teatre, si no es

fa servir entre setmana, podria ser un bon lloc per assajar una banda, perquè està adequat acústicament.

Si no es fa, és perquè interessen altres coses.

B: Nosaltres havíem assajat força temps a les Deveses però ara ja no. Ens demanàvem que toquéssim fluix pels ocells. I passava sovint la policia per veure què fèiem. El 2010, a través d’un contracte amb l’Ajuntament de Girona, ens han deixat un espai del centre cívic Can Ninetes, a canvi de participar gratuïtament en una festa de Santa Eugènia cada sis mesos. Però nosaltres participem a moltes, no tenim en compte si ja hem participat a una o no. Quan s’ha creat la Mancomunitat de Santa Eugènia vam entrar-hi com a associació i tenim els mateixos drets que qualsevol altra entitat.

Clar, la majoria de gent som de Salt, però la seu de la banda és a Santa Eugènia. Treballem més a Salt que a Girona: comitiva Rei Negre, Sant Jordi, Festa Major... som d’aquí però no tenim local aquí ni tampoc ens presentem a cap subvenció perquè són molt baixes.

17190: Properes actuacions on us podem veure en acció?

M: La propera actuació de la Banda del Rec és la cavalcada de Reis de Sant Gregori.

B: Nosaltres estarem el dia 4 de gener a Santa Eugènia i el dia 6 a Santa Caterina.

R: Nosotros estaremos en la cavalgada de Reis de Salt por primer año. Y tenemos también previsto viajar a Suiza en un festival latino en Zurich, tambien a Itàlia en un festival de música tradicional de todo el mundo que este año es dedicado a Honduras. Tenemos bastantes presentaciones previstas para los próximos meses, como unas 30.

El problema es que no tenemos local de ensayo y en breve nos quedamos sin local donde guardar los instrumentos también, ya que no está claro que va a pasar con l’Escudella Solidària.

P: Això també és molt important. Són instruments cars que han suposat una inversió forta i cal tenir un lloc segur on poder-los guardar.

R: Sí, además si vienes de una actuación y llegas tarde, necesitas tener un sitio donde puedas ir a cualquier hora para dejar los instrumentos. Por eso, realmente seria muy bueno un local adaptado para todas las bandas donde cada una tuviera su espacio para dejar los instrumentos, con la libertad de ir a cualquier hora, y con un calendario para ensayos. Además así también serviria de punto de encuentro de bandas. Hacemos música, al fin y al cabo, si se nos valorizara un poco más podríamos hacer muchas cosas. También para hacer talleres, a veces nos lo piden, o intercanvios entre bandas, pero claro, donde llevamos los niños si no tenemos local?

P: En dir això de Zurich, recordava que l’any passat vam estar a Lingen, la ciutat agermanada amb Salt. Vam fer un intercanvi i això ho va coordinar l’ajuntament i va anar molt bé. Hi vam anar la banda i algun diable. Va estar molt bé. A més, aquí ho tenim molt vist i per ells és una cosa nova i s’ho passen molt bé, és molt agraït.

Al: Estaria molt bé que els nostres ajuntaments es dediquessin una mica més a promocionar-nos i a portar-nos fora perquè la nostra cultura es conegués una mica, sigui percussió, diables, balls africans, etc

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2017

llevamos des de 2014 buscando un local, también hemos tenido problemas con los vecinos y nos han puesto dos o tres multas. No hay manera de conseguir un local. Y es muy contradictorio porque después participamos en muchas actividades del ayuntamiento de Girona y, en cambio, no nos han dado ninguna facilidad para conseguir un local, ni tan solo opciones, ni que fuera un pabellón o centro civico en un horario determinado. Al final nos hemos adaptado a la situación pero es duro quedar con los niños en la calle con este frío. Hay ganas de hacer cosas pero no se les da el valor que tienen las bandas de percusión. Para nosotros es una manera de integración y de visualización, les estamos dando a los jóvenes una oportunidad de hacer algo en grupo.

| 17 |

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2017 | 18 |

Vista 3d del projecte final de carrera sobre l’escola del Gegant del Rec d’en Pau Ristol, estudiant d’arquitectura de la UdG.

REPORTATGE

El via crucis d’El Gegant del Rec Des de la seva creació, el 2004, l’escola El Gegant del Rec i en especial la seva Ampa, lluita perquè se’ls construeixi finalment un edifici. Els pares i mares van passar de la reivindicació a fer propostes. Arquitectes de la UDG van elaborar un projecte tècnic i l’Ampa hi va afegir aspectes socials que, d’entrada, van semblar bé a tothom, però que amb el pas del temps i la inacció i falta de voluntat de l’Administració han quedat en un calaix. Avui finalment es posa a concurs públic la construcció de l’escola i veurem en què queda la idea original de l’Ampa.

Text: Pere Serrat

| 19 |

17190 Gener-juny 2017

Quin era el projecte de l’Ampa?

El projecte d’autoconstrucció de l’escola El Gegant del Rec de Salt, neix a iniciativa de l’Associació de Mares i Pares de l’escola, com a resposta a la precarietat de les instal· lacions en mòduls i la necessitat urgent d’un edifici definitiu i de qualitat. No és només una qüestió de millorar la situació actualde l’escolan, en barracons des de fa dotze anys, sinó que es tracta d’aconseguir dignificar l’escola pública, facilitar la feina als mestres i tenir aules confortables, gimnàs, biblioteca, menjador, sala d’actes i espais comuns per a alumnes, mestres i famílies. I per què no aprofitar el moment i construir un edifici que ensenyi per ell mateix valors ecològics de respecte al medi ambient i els seus recursos? Hi ha res millor que una escola per fer pedagogia per un món més sostenible? I si alhora s’aconsegueix que tota la comunitat educativa s’impliqui en el projecte i se’l senti seu? Aquestes son les inquietuds i els pilars de la proposta de l’Ampa d’El Gegant del Rec.

RE-

Posem-nos en situació

Diferents | 20 |moment de processos participatius al pati de l’escola. FOTOS: Pere Serrat

Des de la seva creació el 2004 l’escola està emplaçada en un lloc provisional i és responsabilitat de l’Ajuntament oferir un espai a la Generalitat per a poder-la construir. En el seu moment l’Ampa va proposar utilitzar els terrenys de la Gassol i aconseguir així tenir una escola pública al Barri Vell, però també va aparèixer la possibilitat de disposar d’un solar a prop de l’autopista. Després de moltes propostes, disputes i reivindicacions

per ubicar l’escola en algun indret de Salt finalment l’Ajuntament va concretar un solar per a la futura escola. Els terrenys definitius estan situats entre l’espai que ocupa l’escola avui i la comissaria de Salt. La parcel·la és d’uns 7.000 m2. Des de l’any 2009, els terrenys estan cedits a la Generalitat i s’han fet les modificacions del planejament urbanístic per tal de poder-hi construir una escola.

El mes de novembre de l’any 2010 el govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar una dotació econòmica de 5.147.247 € per construir la nova escola, però va esclatar la crisi i, res de res, no es va concretar en cap pressupost oficial de la Generalitat.

Un projecte més barat, ecològic, social i engrescador Els pares i mares, tips de reivindicar i davant la inacció per part de l’Administració pública, es plantegen fer propostes en positiu que permetin superar aquesta dificultat econòmica i que obrin la possibilitat de noves manera de fer. “Calia trobar idees per abaratir el cost de la construcció”. Una estratègia que hauria de ser ben rebuda per l’Administració, ja que era l’argument que una vegada i una altra s’utilitzava per no posar-se mans a la obra.

La proposta, que engrescava a mares i pares, proposava realitzar una construcció-autoconstrucció per fases. “Si construir-ho tot de cop és car, fem-ho de mica en mica”, es deien. També es creia convenient utilitzar mètodes bioconstructius que abaratissin despeses a la llarga i per optimitzar millor els recursos.

El projecte que finalment es va proposar a les diferents administracions consta de dos grans eixos: 1 Auto / projecte social-participatiu Es proposava l’opció d’autoconstruir part de l’escola a través de la contractació de mares i pares a l’atur de manera que, a més de participar en la construcció de l’edifici, es desenvolupés un projecte d’integració sociolaboral de persones aturades. Al mateix temps, es possibilitava la participació en tot el que es referia a la contrucció de l’escola al conjunt de la comunitat educativa.

2 Construcció / projecte arquitectònic Les necessitats energètiques d’una escola (i, per tant, despesa econòmica), tant en la seva construcció com en el seu manteniment, són molt importants. Per afavorir reduir-ne la despesa, es proposava una concepció i construcció de l’escola des del punt de vista de la bioconstrucció, és a dir, utilitzant materials propers, ecològics i saludables, fent edificis especialment eficients i utilitzant energies renovables.

Es proposava desenvolupar la gestió del projecte a través d’un patronat o junta gestora mancomunada ─amb l’Ampa, el Consell Escolar, l’Ajuntament i la Generalitat─ i d’una junta executiva formada per un consorci de les entitats col· laboradores amb un grup de tècnics que abordarien des del projecte i la direcció tècnica fins a la gestió dels equips de treball de la pròpia obra. L’equip tècnic es compondria tant de professionals de l’àmbit de l’aquitectura i la bioconstrucció com de professionals de l’àmbit social i de la dinamització comunitària.

El projecte social i participatiu Participació en la definició del projecte arquitectònic Es tractaria de desenvolupar un projecte pedagògic i educatiu a llarg termini que s’incorporaria al Projecte Educatiu de Centre com a “construcció d’una nova escola”. A través de diferents metodologies i tècniques participatives, al llarg del procés de disseny i construcció de l’equipament, s’anirien organitzant diferents tallers, jornades, sessions de treball, on els alumnes, l’equip Foto: Jossi Font Planas educatiu i les famílies 2013. podrien aportar les seves idees, necessitats, inquietuds i desitjos per a la nova escola. Aquest procés participatiu estaria assessorat i dinamitzat per l’equip tècnic del projecte i per tal de vincular el procés de participació al de la direcció de les obres i incorporar-hi les propostes sempre que fossin viables en relació amb el projecte de construcció. El projecte preveu petites intervencions de parts de la construcció real realitzades amb les pròpies mans d’alumnes, mares, pares i mestres, cosa que aportaria un gran respecte vers l’edifici de l’escola.

Projecte d’inserció laboral

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2017

Calia pensar en una proposta que aconseguís tenir una escola sostenible. Alhora calia lligar-la amb un projecte social donant feina, per què no?, a gent en situació d’atur.

“A l’escola hi ha paletes, fusters, tècnics de tota mena... i a Salt segur que també”. A més, la idea de projecte ecològic singular, podia obrir també la porta a ajuts econòmics exteriors i a fer-ne un ressò necessari per tirar endavant.

Partint d’aquesta idea i amb l’empenta d’en Jaume Borràs, president actual de l’Ampa i arquitecte tècnic vinculat a la Udg, es va anar treballant el projecte. Hi van participar arquitectes de la Udg i un estudiant d’arquitectura, Pau Ristol, en va fer el seu projecte de final de carrera.

Els objectius de la proposta eren: - Disposar, a mitjà termini, d’una escola construïda.

- Conscienciar i afavorir la participació de tota la comunitat educativa, creant un fort i constructiu vincle entre equip educatiu, alumnes i familiars de l’escola.

- Desenvolupar un projecte innovador amb criteris de bioconstrucció, que pugui ser referent i que suposi trasferir coneixements a la comunitat educativa i a l’entorn local.

- Afavorir la projecció internacional de la proposta, les institucions implicades i la vila de Salt.

- Incidir positivament en la realitat socioeconòmica de Salt i en la millora dels seus equipaments educatius.

- Desenvolupar una experiència pilot en la gestió ciutadana de la obra pública.

Per a la construcció efectiva de l’edifici, seria imprescindible la contractació de mà d’obra en condicions de dignitat i seguretat, per la qual cosa es proposa que el projecte incorpori la creació de llocs de treball adreçats a persones en situació d’atur, ja siguin pares i mares de l’escola com ciutadans de Salt. (segueix a la pàgina següent)

| 21 |

Espais de relació visuals Coberta enjardinada

17190 Gener-juny 2017

Possibilitat d’utilització de pèrgoles vegetals vives

ZONA DE LLIBERTAT CONSTRUCTIVA

Possibilitat d’autoconstrucció dels tancaments no portants segons les necessitats.

REPOR-

Exemples de tècniques constructives que engloben un PROCÉS PARTICIPATIU a poder utilitzar segons la solució estructural plantejada

Tancaments de fusta BTC (Bloc de Terra Comprimit)

| 22 |

Bales de palla

Fusteria de fusta

Recollida d’aigües pluvials

Elements estructurals montables i desmontables per fases

Participació voluntària A banda de l’opció de la contractació de persones en situació d’atur, el projecte d’autoconstrucció de l’escola contempla també la possibilitat de la participació en determinades tasques de voluntariat divers compost principalment per familiars i alumnes del propi centre. Al mateix temps, la participació de la Facultat d’Arquitectura de la Universitat de Girona obre la possibilitat a la participació d’alumnes universitaris en pràctiques, des de CFGS, o en contractes en formació. Així mateix, es contempla també la possibilitat de fer workshops específics amb universitaris i amb voluntariat internacional d’intercanvi.

El projecte arquitectònic

Aplacats d’escorça natural

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2017

ESTRUCTURA PRINCIPAL PORTANT TERRA + PILARS + SOSTRE

Al mateix temps, el fet que es tracta d’un projecte de bioconstrucció, podria possibilitar el desenvolupament de programes de formació i treball al voltant de les energies alternatives, la construcció bioclimàtica, la recuperació i reciclatge de materials, etc., àrees de coneixement i especialització tècnica i laboral molt innovadores. Es tracta així d’un projecte de desenvolupament local que podria incentivar certa activitat econòmica i formativa. Per contractar les persones aturades es podria comptar amb els programes previstos des de les polítiques actives d’ocupació de la Generalitat de Catalunya, finançades en bona part des del Fons Social Europeu, que, per tant, poden suposar la despesa subvencionada de la mà d’obra. Aquests projectes es podrien dur a terme en col·laboració amb l’Ajuntament de Salt (Espai Municipal d’Ocupació), que podria actuar com a entitat sol·licitant, juntament amb el patronat gestor, que podria actuar com a entitat contractant.

Segons la idea original de l’Ampa i dels arquitectes de la UdG, la construcció de l’edifici es desenvoluparia per fases, per tal d’esponjar la despesa i per posar en servei parts de la nova escola a mesura que s’anessin finalitzant. L’ordre i les prioritats de les fases es faria d’acord amb l’equip docent de l’escola.

Sense entrar en massa detalls, que es poden consultar en el projecte tècnic penjat al web de l’Ampa a http://ampagegantdelrec.com/quefem/futura-escola/, s’ha concebut una primera fase amb mòduls prefabricats de fusta, amb aïllants de suro i cel·lulosa, parets de fang o calç perquè (segueix a la pàgina següent)

| 23 |

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2017 | 24 |

transpirin, i acabats exteriors minerals i vegetals per aconseguir l’entorn més naturalitzat. Serien un conjunt d’espais hexagonals d’uns 60m2 que formarien el nucli central, des del qual aniria creixent i obrint-se l’escola en la següents fases constructives. El teulat es preveu pla i amb coberta enjardinada amb sistema de reg per goteig incorporat i amb sistema de recollida de les aigües i amb un voladís de fusta, per obtenir protecció solar i de la pluja. També es preveuen proteccions solars basades en pèrgoles de salze viu combinades amb cables d’acer, porxos amb bigues de fusta i rajols i superfícies vidriades.

Tot plegat pensant en l’aïllament a la cara nord i afavorint la inèrcia tèrmica a la cara sud.

Respecte al funcionament energètic, que també s’executaria per fases, es preveu la col·locació i integració de col·lectors solars a la coberta enjardinada, connectats a un dipòsit acumulador situat en la zona d’instal·lacions, que funcionessin de forma combinada amb caldera de biomassa de pèl·lets i poda, la qual sols tindria funcionament hivernal. La instal·lació de calefacció es faria per terra i parets radiants. L’electrificació prevista seria per a un nivell d’electrificació normal, encara que es farien servir electrodomèstics i bombetes de baix consum i leds i amb llum zenital per a una millor qualitat de la il·luminació.

Es preveu un bon sistema de recollida d’aigües de pluja i algunes s’utilitzaran per al reg i pel sistema de sanitaris i d’altres podrien fer brollar un petit sortidor amb difusor estival per a la refrigeració del pati d’entrada.

Quan semblava que era possible i el desencís Durant el 2012-13 es presenta la proposta a l’Ajuntament i a la Generalitat. Es fan moltes reunions entre l’Ampa, l’escola i les administracions. Hores i hores de trobades per intentar explicar com passar de l’ideal al fer-ho possible. D’entrada van sorgir les primeres reticències, sobretot per part de la Generalitat, però finalment ho van anar veient amb bons ulls. El 2014 la Generalitat encarrega l’avantprojecte a arquitectes de la UdG. “Per fi!”, es deien des de l’associació de mares i pares. “Si es destinen diners públics per fer un avantprojecte és que això ja va de debò”. L’avantprojecte elaborat s’entrega el setembre del 2014.

Després de més trobades i estira-i-arronses, el projecte es dilueix i es retalla en aspectes bàsics com el de la construcció per fases o l’ecologia. Es veu que no es trobava o senzillament ningú buscava la fòrmula legal i administrativa perquè el projecte constructiu fos cogestionat o no es fes tot de cop en una sola partida econòmica i es fes per fases. Tampoc s’acaben d’entendre conceptes bioconstructius del projecte i es retallen considerablement molts aspectes del vessant més ecologista, al·legant dificultats de tota mena però deixant de manifest la poca disponibilitat per canviar inèrcies i dinàmiques ja establertes. I evidentment, tot el projecte social també se’n va anar a norris. Ningú s’atreveix a innovar, no hi ha voluntat o fa mandra fer les coses de manera diferent. I com aquell qui res, podem dir que vam passar de

tenir a sobre la taula un projecte innovador d’autoconstrucció, econòmicament viable, amb l’escola, les famílies i l’Ajuntament a favor, a un projecte de construcció d’una escola convencional, que espera a la cua i la sort d’un pressupost de la Generalitat favorable.

Finalment el 2015 la Generalitat es compromet a fer un concurs públic per adjudicar l’obra i a començar a construir el 2016. Els ànims de l’Ampa estan ja bastant tocats però el fet de veure com una possibilitat real la construcció de l’escola, alegra una mica la postura de les mares i pares. Tot i això i davant el nou compromís del govern, l’Ampa avisava que intentaria incloure, en els criteris de valoració, aspectes del projecte bioconstructiu que consideren “imprescindibles”, com l’eficiència energètica o la salubritat dels materials. Des de l’associació de mares i pares esperen que la feina que han fet fins ara “no es desaprofiti”.

L’estiu passat s’hauria d’haver aprobat l’acord de govern de la Generalitat per publicar el concurs públic i adjudicar el projecte arquitectònic al millor postor però no ha sigut fins aquest desembre que ha sigut possible.

FONT: Projecte d’autoconstrucció de l’escola d’El Gegant del Rec - Salt.pdf www.ampagegantdelrec.com/quefem/ futura-escola/

Extracte del projecte final de carrera sobre l’escola del Gegant del Rec d’en Pau Ristol, estudiant d’arquitectura de la UdG.

I ara què?

L’experiència ens diu que tot costa molt però finalment s’ha obert el concurs públic per presentar projectes arquitectònics. Fins al 25 de gener hi hagut temps de presentar equips, mèrits i ofertes econòmiques. A finals de març s’acabaran de decidir els 5 “millors” equips que passaran a la segona fase de proposta de projecte. Avui dia no estan fixades les dates de resolució de la segona fase però esperem que l’Ampa i l’Ajuntament també (!!) puguin incidir en els barems per escollir el projecte guanyador i que aquest reculli aspectes originals del projecte. És trist veure alumnes que, després de passar tota l’etapa d’infantil i primària (9 anys) en barracons, fan el pas a l’ESO i es troben novament amb dificultats estructurals.

En molts casos, si continuen apostant per l’escola pública, aniran a parar a un institut sense edifici, on també per manca de moltes volun-

tats es deixarà a la sort de mestres i famílies dignificar-lo com caldria. És esgotador i decebedor veure una Administració inflexible per encabir propostes innovadores que poden solucionar un problema econòmic i alhora és penós veure la por de l’Administració per afrontar els nous reptes de participació i gestió ciutadana del bé públic.

En definitiva, hem perdut l’oportunitat de disminuir la despesa pública i d’encarar una nova manera d’entendre la política social, la democràcia i la gestió d’allò públic. Potser el temps posarà les coses al seu lloc però està clar que caldrien noves maneres d’entendre la política.

Tantmateix, esperem que el projecte que s’acabi executant ara reculli almenys alguna cosa del projecte inicial de l’Ampa. El Gegant del Rec s’ho mereix. Salt s’ho mereix

Finalment aquests són els criteris de valoració aprovats, on lamentem que no aparegui cap referència explícita al projecte de l’Ampa: ANNEX NÚM. 5C CRITERIS PER A LA PUNTUACIÓ DE LA PROPOSTA GRÀFICA PRESENTADA A LA 2ª FASE DE LA LICITACIÓ DEL CONTRACTE DE SERVEIS PER A L’ASSISTÈNCIA TÈCNICA PER A LA REDACCIÓ DEL PROJECTE BÀSIC I EXECUTIU I LA POSTERIOR DIRECCIÓ D’OBRA DE L’AMPLIACIÓ DE L’ESCOLA GEGANT DEL REC 2 LÍNIES, A SALT (2V). CLAU: PAG-16253 (2V) Els sistemes emprats per a la puntuació de cadascun dels criteris d’adjudicació seran els següents: 1.- Proposta gràfica ................................................... 0 a 40 1.1.- Adaptació del projecte al programa, així com la capacitat d’admetre futures ampliacions..................................... 0 a 8 1.2.- Aprofitament de la superfície i distribució de l’espai interior ...................................................................... 0 a 8 1.3.- Simplicitat en la solució estructural de la proposta, materials i solucions constructives que minimitzin els costos de manteniment. ............................................................ 0 a 8 1.4.- Contextualització de la proposta ........................ 0 a 8 1.5.- Qualitat compositiva i formal ............................. 0 a 8 Total puntuació .......................................................... 0 a 40

| 25 |

17190 Gener-juny 2017

EDUCACIÓ

A Salt neix un nou cau

El nou Agrupament Escolta i Guia Can Tona, conegut popularment com a cau de Can Tona, neix al barri del Veïnat de Salt per donar resposta a les necessitats dels infants i joves en l’àmbit de l’educació no formal. Per tirar endavant aquest projecte, comptem amb un equip de voluntaris que, setmana rere setmana, realitzen activitats per a grups de joves d’entre 12 i 18 anys. El punt de trobada és el Mas Mota.

Text: Enric Bonet, Carles Gómez, Sara Marcó Fotos: AE Can Tona

INICIS A Salt, temps enrere, comptàvem amb diverses entitats de lleure que han anat desapareixent amb els pas dels anys. Tanmateix, les necessitats del poble sempre han sigut les mateixes o, fins i tot, s’han accentuat. Com tots molt bé sabem, som un poble petit, molt dens i amb pocs recursos, on un 20% de la població són infants i joves. Si a aquest fet li sumem que l’oferta de lleure és escassa, aleshores podem adonar-nos de les necessitats de les quals parteix aquest projecte.

A partir d’aquí, va sorgir la idea de trobar-nos amb persones relacionades amb el món del lleure de Salt (Cau de Sant Cugat, El Carri-

| 26 |

let, el Juguem, etc.) que, a més a més, tinguessin ganes de construir un nou projecte per tal d’aportar el nostre granet de sorra al poble.

Ens ho vam prendre amb la il·lusió de desenvolupar una tasca rellevant per Salt. Al llarg d’un any, ens vam anar reunint per plantejar i dissenyar el projecte. L’objectiu principal era que fos accessible a tothom i representatiu de la realitat del poble. Una de les primeres decisions que vam prendre, va ser escollir l’organització sota la qual ubicar la nova entitat. De les diferents opcions plantejades, l’escollida fou Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, principalment, per la seva presència i implantació al ter-

ritori: hi ha molts agrupaments que et poden donar suport, pots intercanviar vivències, i de mica en mica t’ajuden a créixer com a agrupament.

CAN TONA La llavor del cau de Can Tona va ser un grup de joves que es va iniciar en el lleure a través d’una formació del “Juguem?”. Conjuntament amb ells, es va decidir els elements simbòlics que ens definien com a agrupament: el nom i el fulard.

- En primer lloc, es va consensuar que el nom mostrés el vincle amb el barri. I després de

TRET DE SORTIDA El tret de sortida va ser la Festa presentació que va tenir lloc el 25 de setembre a la plaça Catalunya de Salt. Vam organitzar un Quo Vadis, una gimcana oberta a tots els joves que hi volguessin participar, i un berenar popular. Hi va haver molt bona resposta, i a nosaltres ens va transmetre molt bones vibracions per tirar endavant el projecte.

EDUCACIÓ 17190 Gener-juny 2017

diversos debats, cau de Can Tona fou l’escollit, tot recordant la cançó reivindicativa “Salt, de Can Tona a Can Pixera i al mig l’ajuntament”.

- Posteriorment, es va passar a escollir els colors del fulard. Primer, vam buscar quins eren els més utilitzats de la demarcació de Girona. Aleshores, ens vam adonar que el color negre era l’únic que feia servir l’AEIG Sant Cugat de Salt, i vam creure que seria una bona elecció mantenir el negre com a color distintiu del nostre poble. Pel rivet ens vam decantar pel turquesa, que simbolitza el reflex del verd de les Deveses sobre l’aigua del riu Ter. Com que som un cau nou i els inicis són de tot menys fàcils, volíem comptar amb el suport d’algun agrupament amb experiència. I la millor opció era, per descomptat, el cau de Sant Cugat, que de bon grat ens van apadrinar. Des de l’inici, hi hagut molt bona entesa, i sempre hem rebut i rebem tota l’ajuda que necessitem. De fet, hem establert una via de comunicació on poder intercanviar informació, inquietuds i poder programar activitats conjuntes.

(segueix a la pàgina següent)

| 27 |

EDUCACIÓ 17190 Gener-juny 2017

DIA A DIA Ens reunim cada dissabte, de 16 a 18h, amb dos grups: - Unitat de Ràngers i Noies Guies: són joves de 6è primària a 3r ESO i el seu color identificatiu és el blau.

- Unitat de Pioners i Caravel· les: són joves de 4t ESO a 2n batxillerat i el seu color identificatiu és el vermell.

Cada trimestre farem una excursió de cap de setmana en un entorn natural i uns campaments d’estiu d’una setmana. Aquestes activitats tenen molt bona rebuda entre els nois i noies, ja que gaudeixen de la natura i és l’espai idoni per viure grans experiències que permeten crear vincles.

L’equip de caps són els responsables de dirigir totes aquestes activitats de manera totalment voluntària. De fet, el voluntariat és un dels pilars fonamentals del cau.

Totes les persones que contribuïm en l’activitat de l’agrupament, sigui d’una manera o una altra, ho fem dedicant-hi una part del nostre temps lliure. És un dels valors que es transmet a tots els joves del cau a través de l’exemple.

Mensualment, l’equip d’agrupament ens reunim amb els/les caps per debatre en assemblea les qüestions que van sorgint en el dia a dia del cau i definir les línies a seguir per complir els objectius de futur.

OBJECTIUS Els objectius principals d’aquest curs són: 1. Cohesionar el grup.

2. Començar a implementar la metodologia escolta, que inclou les tres opcions: país, natura i trans-

| 28 |

cendència; i el que s’anomenen els cinc dinamismes: el petit grup, el progrés personal, el compromís, el joc institucional, la fraternitat universal i la pedagogia de projecte.

3. Dinamitzar el Veïnat i esdevenir un referent positiu. Amb el poc temps que portem, ja hem pogut observar que el simple fet d’estar jugant a la plaça ha generat un bon ambient.

4. Crear xarxa amb les entitats del barri. N’és exemple el suport que vam donar a la castanyada organitzada per l’Associació de Veïns i Comerciants del Veïnat de Salt.

5. Participar a la vida social i cultural de Salt: cavalcada de Reis, carnestoltes, Sant Jordi, la Festa Major, etc. Totes aquestes activitats creiem que són bones oportunitats per col·laborar amb el poble i al mateix temps donar-nos a conèixer.

LÍNIES DE FUTUR Com a objectiu a llarg termini, volem consolidar-nos com a cau.

Aquest any hem començat amb dos grups de joves, des de 6è de primària a 1r de batxillerat, amb la intenció que aquests mateixos joves es formin i acabin essent els caps de les noves unitats. La finalitat és acabar tenint un grup d’infants i joves des dels 6 als 18 anys.

Per altra banda, moltes famílies del barri no coneixen el món del lleure, i molt menys, el cau. Som conscients que el nostre agrupament és una novetat, i ens hem de donar a conèixer i guanyar-nos la seva confiança. Aquesta és una tasca bàsica en la qual ens hem d’es-

merçar, a través de la difusió a les xarxes socials i els centres educatius, o mitjançant el boca-orella o les activitats habituals que fem a les places.

Estem engrescats i tenim energia per tirar tot això endavant amb la sensació que estem fent alguna cosa nova, que de ben segur arribarà a bon port. Ja hem plantat la primera llavor, que volem que amb els anys germini i doni un bon fruit. Esperem que aquest projecte vagi creixent, quedi ben consolidat al poble i tingui èxit, que sigui un lloc on puguem gaudir de molt bones experiències, crear amistats i, a més a més, sigui un petit espai on poder transformar la societat on vivim. Els agrupaments són una fórmula d’èxit, tant a Salt com a Girona i rodalies. Tant és així que hi ha més demanda que oferta, i hi ha infants i joves que no poden gaudir-ne. Des del cau de Can Tona obrim la porta a un nou espai de lleure. Així doncs, tant si ets infant o jove com si ets major d’edat, i hi vols participar i enriquir-te, hi seràs benvingut!

Contacte:

AEIG Can Tona caudecantona@gmail.com Twitter: @caucantona Facebook: facebook.com/caudecantona

Florejant pel Sitjar Text i Foto: Laure Duplay Els dies s’escurcen, la llum s’estira, el cel s’aclareix, la pluja va i ve i, per fi en aquest mes de desembre, la fred gela a la matinada! És el moment ideal pel nostre pelegrinatge de cada temporada al Sitjar, la botiga de jardineria de Salt, per alegrar una mica la casa, tant cap a dins com cap a fora.

Està de camí a la autopista, entre l’avinguda de la Pau i el mas Sitjar. Sembla que ja sortim de Salt, som en el descampat on acaba el poble, la zona en la qual d’aquí uns anys sembla que tindrem una extensió forçada de la vila en termes de negocis i habitatges. A tocar la botiga es troba el mas Sitjar, un mas fortificat medieval declarat patrimoni però que cau deixat de la mà de Déu (veure revista núm. 9).

Entrem a veure les plantes. A l’entrada s’ubiquen els arbres ornamentals, els testos i els sacs de terra; a dins, les coses de casa,

guarniments i complements amb totes les plantes d’interior o de calor, arrecerades de la fred: ficus, bonsais, nadales, cactus... En sortir a fora, a la zona ombrívola, els reis són els pensaments i els ciclàmens, els marfulls i els camèlies ponzellades a punt de florir. Trobem també moltes plantes medicinals de totes mides. Tot d’arbustos s’estenen al llarg de l’esplanada que veiem a la foto. Fem el passeig mentre els treballadors trasplanten els fruiters i poden rosers. El lloc és de construcció senzilla, aquí es tracta de poder cuidar les plantes i tenir-les a mà a l’hora d’escollir-les. La sensació és d’estar en un viver d’on pots emportar-te alguna cosa a casa... N’hi ha per a tots els gustos i totes les butxaques.

L’ambient és molt familiar, agraïm l’absència de reclams publicitaris escrits o sonors, apreciem la tranquil·litat del lloc, el protagonisme de les plantes i la disponibilitat dels venedors. Aprofitem per esbri-

nar una cosa: fa uns mesos que s’està anunciant el Punt Verd a tocar del Sitjar. Com porten el nou veïnatge que s’està anunciant? Sembla que se’n van assabentar al començament de les obres i no semblen gaire espantats ja que compten amb la fidelitat de la clientela cap a un tipus de comerç distint.

Nosaltres hem escollit una planta d’interior bicolor i ben vivaç, un marfull que ens doni alguna floreta a l’hivern, una sàlvia per fer companyia a la farigola que ve de la collita de la primavera i uns pensaments grocs, blau marí i blau cel escollits pels nens que s’ho han passat d’allò més bé portant el carro amunt i avall entre la flora.

Llarga vida al Sitjar!

17190 Gener-juny 2017

ELS 5 SENTITS

El Sitjar, centre de jardineria Camí del Sitjar, s/n. Salt 972244145 www.elsitjar.com

| 29 |

17190 Gener-juny 2017

PATRIMONI HISTÒRIC

Frigorífics del Ter, mig segle de veïnatge forçat Parlar dels Frigorífics del Ter és parlar d’un bocí de la història de Salt. Les instal·lacions que molts anomenàvem el «matadero de Salt» han marcat unes quantes generacions que l’han viscut tant en primera persona (treballadors i familiars d’aquests) o bé com a veïns, forçats a suportar els inconvenients d’unes instal·lacions ubicades en una zona residencial. Frigorífics del Ter ja feia temps que era una anomalia i per fi s’ha fet efectiu el canvi d’ubicació: l’empresa marxa fins a Vilamalla per estrenar noves instal·lacions i adaptarse a la normativa europea.

Text: Enric Rubio

| 30 |

Foto: David Quintana

Foto: Pere Serrat

PATRIMONI HISTร RIC

Pancarta PSUC. Foto: Carles Sans

Enfrontament policia. Foto: Manel Lladรณ

Pintada readmissiรณ. Foto: Dani Duch

32 | 1987 (aturada de 24 hores). Foto: Joan Castro 26 |Octubre

Treballadors acomiadats Foto: Manel Lladรณ

Els treballadors denunciaven que l’escorxador imposava un ritme de treball «salvatge» i l’acusaven d’haver accelerat la cinta de la cadena d’especejament, provocant accidents i estrès als treballadors.

Treballar en precari gent que hi treballa. Les dures condicions laborals i els salaris baixíssims dels treballadors van fer esclatar sovint els ànims de la plantilla. Tant és així que quan hem consultat els arxius dels diaris gironins, els articles que hem trobat de Frigorífics del Ter durant els anys 80 només feien referència als conflictes laborals de l’empresa: manifestacions, vagues, acomiadaments, pintades a la façana...

A tall d’exemple: el 7 d’octubre de 1987 El Punt Diari portava una notícia del conflicte dels treballadors amb l’empresa. Els treballadors denunciaven que l’escorxador imposava un ritme de treball «salvatge» i l’acusaven d’haver accelerat la cinta de la cadena d’especejament, provocant accidents i estrès als treballadors. Anunciaven aturades d’una hora durant una setmana i tres dies seguits d’aturada si no hi havia acord. Les aturades eren secundades pel 100% de la plantilla, segons el Diari de Girona: La situació va arribar a la màxima tensió quan el desembre del mateix any l’empresa va acomiadar deu treballadors de l’empresa acusats de «baix rendiment».

Un jutge va donar primerament la «raó» a l’empresa i, posteriorment després de recórrer-la, la sentència va ser favorable als treballadors acomiadats, alguns d’ells membres del comitè d’empresa. Durant molts anys la presència dels treballadors dels Frigorífics a les manifestacions del’1 de Maig gironí era nombrosa i, fins i tot, van aconseguir posar les reivindicacions de tots els treballadors del sector carni a les agendes polítiques de la època.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2017

L’empresa Frigorífics del Ter SA i Fridasa (amb qui comparteix accionistes) formen el segon grup carni més important de la demarcació de Girona, amb un volum de producció anual que supera les 100.000 tones. Els principals accionistes d’aquest grup són la família Compta Artigas i Casademont SA. Aquest escorxador s’ha ubicat a Salt durant 53 anys i ha donat feina a centenars de persones ocupant uns llocs de treball dels més durs del mercat laboral.

Si hi ha feines dures, la de treballar en un escorxador com Frigorífics del Ter ho és. Matar i especejar animals industrialment és una feina pel qui no pot escollir una altra cosa: els crits dels animals a punt de ser sacrificats, les fortes olors, les jornades llargues i físicament esgotadores la converteixen en una feina especialment sacrificada per a les persones que l’han viscuda i «patida». No és casual que en els últims anys agafessin el relleu en aquests llocs de treball persones d’origen estranger (molts d’ells de països africans) que són els que ara ocupen les places de més al capdavall de la «piràmide» laboral.

L’origen de l’empresa es remunta al 4 de novembre del 1963 quan s’inicia el negoci d’escorxador de porcs.

Comença com a petit escorxador i ràpidament passa a ser l’escorxador de referència de Girona. L’empresa viu un moment d’expansió del sector carni i les instal· lacions s’adapten a les noves exigències del mercat i a les normatives europees. De mica en mica es va ampliant el nombre de sacrificis de caps de bestiar fins arribar a especejar 3.000 porcs al dia. Les instal·lacions arriben a acollir prop de 300 treballadors en plantilla.

A mesura que creix l’empresa, augmenten també les reivindicacions de millores laborals per a la

(segueix a la pàgina següent)

| 33 |

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2017

Finalment, amb l’esclat de la bombolla immobiliària, la urbanització ha quedat en suspens i s’ha acabat per derruir l’edifici i deixar el solar net.

| 34 |

Veïnatge incòmode Els veïns també en tenien la «pipa» plena dels Frigorífics. La urbanització de la zona va arribar fins les portes de l’escorxador: es van construir els últims solars que quedaven al voltant, que van donar lloc al barri dels escriptors. L’excés de soroll, el trànsit de camions dins del poble (qui no se’n recorda d’aquells camions carregats de bestiar!) i les males olors van complicar molt el veïnatge amb una infraestructura totalment fora de lloc: Frigorífics del Ter s’havia convertit en un dels escorxadors més grans de Catalunya, a tocar dels habitatges! El mes de desembre del 1990 un grup de veïns feia arribar a l’Ajuntament les queixes de la forta pudor i la massificació de gavians a la zona. Pel que sembla els contenidors oberts sense cap mena de protecció era la causa de tot plegat.

Tot aquest cúmul de situacions va fer del matadero un problema que s’havia d’abordar. Va ser durant el mandat de Iolanda Pineda que es va negociar amb l’empresa la possible marxa cap a un altre lloc a canvi de convertir el terrenys en urbanitzables. Una negociació que no va quedar exempta de polèmica. En les primeres propostes que l’Ajuntament va fer públiques ordenaven els habitatges amb blocs d’entre 3 i 7 alçades quan en el barri no hi ha pisos d’aquesta altura.

L’oposició frontal a aquest disbarat va fer canviar el projecte fins a 8 vegades. El 6 de juliol de 2008 surt publicada una columna al Diari de Girona on s’explica que dues associacions de veïns i l’Associació de Comerciants de Salt presentaven 1.400 signatures defensant el canvi d’orientació del projecte. Entre d’altres

coses es demanava un màxim de planta baixa i dues altures i un límit de 40 habitatges per hectàrea. Finalment l’oposició dels veïns va fer reduir l’altura edificable a planta baixa i 3 altures.

La modificació de Pla es va aprovar inicialment el 26 de gener del 2009 amb els vots favorables del govern (PSC i ERC) i els contraris de l’oposició, enmig d’un ple tens i multitudinari amb xiulets i exhibició de cartells contra l’especulació per part del públic. En les negociacions mai es va tenir en compte el greuge que havia suposat per al poble haver acollit unes instal·lacions d’aquestes característiques ja que es premià l’empresa amb una requalificació que en aquells moments podia donar molts beneficis als propietaris.

Finalment, amb l’esclat de la bombolla immobiliària, la urbanització ha quedat en suspens i s’ha acabat per derruir l’edifici i deixar el solar net. És potser el temps de pensar amb calma.... Per què sempre s’ha de parlar en termes de plusvàlues i beneficis econòmics?

I la gent, no hi té res a dir del que s’hauria de fer allà?

S’hi han de fer pisos tant sí com no, que no hem après res de tants anys de bogeria constructora?

No hi ha altres opcions? Escoles, equipaments, zones verdes, horts comunitaris... No ensopeguem amb la mateixa pedra (totxo) de sempre, explorem les possibilitats ara que hi som a temps!

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2017

Solar actual. Foto: Pere Serrat

Vista aèria en època d’activitat (autor desconegut)

| 35 |

17190 Gener-juny 2017 OPINIÓ 17190 Gener-juny 2017

SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

La primera enxaneta de Salt!

Text: Laure Duplay Sembla que els Marrecs sempre hagin format part del paisatge de Salt, però fa vint anys no hi eren! El 1996, la gent d’aquí no tenia gaire idea de castells i tot estava per inventar!

Foto: Joan Antoni Simon Imagineu-vos una trentena de persones animades amb un nou projecte: la idea de fer castells, tal com es feia a Valls o a Tarragona, sense saber ben bé per on començar... i al mig, una nena de 6 anys, la Mònica. En sortir d’aquella primera reunió, ja van fer un pilar de 3 i era l’única nena que hi podia pujar! Al primer pilar de Reis del 1996 també va pujar-hi ella. La primera enxaneta!

Ràpidament van ser un centenar, i més nens s’hi van afegir des del principi. Ara són gent de molts llocs: de Platja d’Aro, de Santa Cristina d’Aro, de Figueres i, sobretot, de Salt i Girona. D’Olot ja no perquè s’ha muntat una colla fa poc. La Mònica hi és des dels 6 anys i ara en té 26! Ha crescut amb la colla a la vegada que ha anat baixant als pisos inferiors del castell, fins a estar al quart pis d’un pilar de 8. Com més alts són els pisos més lleugers han de ser. Els castells és una afició d’aquestes que ocupen molt lloc a la vida, un gran compromís ja que assagen tres cops per setmana!

Per això, amb 18 anys va decidir marxar un temps de la colla, com qui deixa la casa dels seus pares. Però va veure que de debò li agradava i hi va tornar.

Si tingués fills, li encantaria que en formessin part. Ella valora «la feina en grup, la cohesió d’equip, la satisfac-

| 36 |

ció de complir el que portes tant de temps treballant, l’adrenalina, tenir com una família...». Són valors que ella es queda i vol aplicar a l’educació infantil que està estudiant. Amb vint anys als Marrecs, ha viscut l’evolució de la colla. Ara la gent està molt més preparada, tot està més estudiat, psicològicament s’ha canviat la manera de fer. Les alineacions no sempre són les mateixes, es busquen les persones més adients, es busca introduir gent. Pels que patim quan s’aixequen els castells, diu que ara és més segur que abans, es pot caure bé, sense fer-se mal. Aprenen a caure: «Quan caus, ens diuen que has de fer caure tothom! No t’has de deixar anar mai, i no deixar anar ningú!»

Els Marrecs fan el seu caminet en el món dels castells, lluny dels seus orígens, però cada vegada més ancorats a la cultura local. Als concursos arriben a una plaça molt digna (13 o 14) i segons la Mònica, els Marrecs fan que els castells es coneguin més bé per aquí. Aquest any han fet un intent de tres de nou, «No el vam carregar però hi ha molta feina feta, el treballarem per a més endavant.» Les metes semblen il·limitades. Fa dos anys, es va fer el primer 4 de 10 de la història, i aquest any tres colles ho han fet! Semblava impossible i ara... s’estan sobrepassant els límits. A la Mònica li sembla bé que s’obrin ventalls ja que tot està sota control. La notem feliç de fer part d’aquesta aventura i segur que li buscarem el somriure al mig del bon ambient dels Marrecs durant el proper castell a la vila!

Desmuntant la islamofóbia

17190 Gener-juny 2017

LA FINESTRA AL MÓN

En aquest número hem volgut posar l’accent sobre un tema que ens està afectant a tots. El fantasma de la islamofòbia recorre tot Europa fins a arribar a les portes de casa. Us proposem la lectura de dos articles que esperem sacsegin alguns prejudicis.

Els islams entre laïcitat i laïcisme Text: Mostafà Shaimi

L

a presència de la religió musulmana a Europa és paradoxal, ja no ens hi podem referir com una religió externa. Actualment hi ha més de 44 milions de persones musulmanes, moltes de les quals són originàries d’Europa, és a dir, nacionalitzades o nascudes en el territori europeu. Però malgrat això, aquesta religió no es considera europea, almenys això es el que es pot copsar del tracte que rep des dels discursos polítics, les polítiques nacionals i locals, els mitjans de comunicació i l’opinió pública generalitzada. A més, la mateixa gent de tradició i pràctica musulmana, majoritàriament, tenen la sensació que la religió musulmana no és considerada europea. Aquest tracte de dins-fora, intern-extern és l’escenari predominant on estan situats i vinculats tots els debats que es generen al voltant de la presència de la religió musulmana a Europa.

En quin escenari viu i es troba aquesta minoria a Europa?1 Aquesta minoria viu en una Europa amb tradicions religioses històricament diferents i encara molt presents i una secularitat cada vegada més dominant.

La dinàmica de la relació entre la presència religiosa

i la laïcitat a Europa és controvertida i depèn de cada país. No podem parlar d’homogeneïtat, no és la mateixa situació, per exemple, entre dos països veïns com Espanya i França. En el primer ―malgrat que es declari com a aconfessional― la presència de la religió en l’àmbit públic i polític és evident. En canvi, a França hi ha una separació clara, i inclús, certa laïcització i una retòrica virulenta que s’apropa a vegades a un integrisme republicà. Aquest estira-i-arronsa entre la religió cristiana i la laïcitat encara és molt viva a Europa i s’accentua o és més relaxada depenent del país. Però el sorgiment d’una “nova” religió –Islam― en aquest escenari genera preocupació i rebuig tant dels defensors de preservar la laïcitat a tot Europa com els que la consideren cristiana o de valors cristians.

Aquests més de 44 milions de persones amb previsió de creixement, se’ls pressuposa que són practicants de la religió musulmana i que tenen la mateixa concepció de l’Islam. A més, aquesta presència és interpretada, en general, com una mena de retrocés dels processos (segueix a la pàgina següent)

1 Minoria si ens fixem i ressaltem la seva suposada condició religiosa, perquè a part de ser, moltes d’aquestes persones, de tradició musulmana, són altres coses: homes i dones, treballadors, estudiants, etcètera.

| 37 |

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2017 | 38 |

de secularització iniciats en la majoria del països europeus. Interpretació que s’agreuja encara més, amb la concepció arrelada que molts dels valors de la religió musulmana xoquen i entren en contradicció amb el que s’anomena cultura occidental. Anem a abordar aquestes concepcions.

Si parlem de laïcitat, la majoria de les persones de tradició musulmana a Europa accepten la laïcitat com a model de relació. De fet, les persones de pràctica musulmana saben que la laïcitat és una garantia de la seva llibertat religiosa.

Però el laïcisme és una ideologia que en el cas de la religió musulmana empra una vella estratègia que es va utilitzar contra els jueus al llarg de la història, a saber, els valors dels jueus són contraris i incompatibles amb els valors cristians. Actualment, el laïcisme, es basa en que les pràctiques de la religió musulmana atempten contra els valors d’Europa.

Si ens fixem en què consisteix aquest rebuig o incompatibilitat, veiem que cada societat europea expressa aquest reflex islamòfob d’acord amb la seva pròpia realitat. Però la major part d’aquest rebuig es refereix a: construcció de mesquites; el vel; el halal i el que s’anomena radicalisme islàmic. Anem a analitzar, breument, aquests quatre temes.

En relació amb la construcció de les mesquites, tots els problemes vinculats a aquest tema, des del rebuig veïnal, passant per normatives abusives de l’administració, fins a la col·locació de mesquites en zones industrials i no permetre minarets, expressen la vulneració d’un dret fonamental: la llibertat de culte. Garantir aquesta llibertat, amb dignitat, vol dir que hi ha més qualitat democràtica. La presència d’esglésies, mesquites amb minaret, sinagogues, gurdwares, etcètera, al mig dels barris i ciutats no és un retrocés, sinó un avenç democràtic.

El debat sobre el vel de les dones de tradició i pràctica musulmana està envoltat de molt desconeixement, però sobre tot és un debat racista, i en alguns casos masclista, que es camufla sota la pretensió de la defensa dels drets de les dones. Inferir de la situació de posar vel una situació de dominació masculina és emetre un judici de valor basat en la creença que una dona no ha d’anar amb vel. Vestir-se com una vulgui és una qüestió que té a veure amb les llibertats individuals. Hi pot haver casos d’obligació a portar vel, és cert, i en aquests casos s’ha d’actuar d’acord amb la persona afectada.

Fragment de “Babel quàntic“ instal·lació de Quelic Berga. (quelic.net)

Però, hem de parlar de casos concrets que no es poden generalitzar.

El debat no ha de ser vel sí-vel no, en això les dones són lliures. Sinó que no hi pot haver dominació masculina: obligar la dona a portar vel o qüestionar-la perquè el porta. Les dues posicions són les dues cares de la mateixa moneda. Cada una de les dones de tradició i pràctica musulmana és un subjecte polític que no necessita del paternalisme il·lustrat.

Sobre la qüestió del halal hi ha dos punts: La carn de porc i l’animal matat segons unes formes concretes. És obvi que la gent mengi allò que li sembli bé, que triï menjar carn o no, i si en menja, que decideixi quins tipus de carn, i quines formes de criança i matança ha de tenir l’animal. Però moltes vegades es fa servir la qüestió del halal per assenyalar que les persones de tradició i pràctica musulmana són diferents al “Nosaltres”.

L’argument és què “Ells” no mengen la nostra carn, sinó la seva. Sembla absurd parlar d’aquestes qüestions, perquè sobre els gustos no hi ha res a dir. A Catalunya es

Islam, sinó d’islams. Cadascuna d’elles té una practica individual o compartida amb altres, però no amb el tot.

Per tant, no podem parlar d’una unitat. El fet de parlar d’una unitat o “comunitat musulmana” és ressaltar una part concreta d’aquestes persones i utilitzar-la com a element unificador, quan en molts casos no ho és. Si acceptem la premissa que no hi ha un Islam, sinó islams, partint de les pràctiques que es donen, podem inferir que hi ha un debat (intern-extern) ampli sobre què vol dir ser musulmà. Per donar exemples d’aquesta diversitat, existeixen persones musulmanes: laiques, feministes, místiques, marxistes, liberals, etcètera. S’ha de tenir en compte, a més, que hi ha persones –que són la majoria― que tenen una pràctica cultural-social de la religió, és a dir, que la seva pràctica no està fonamentada en el coneixement teològic estricte, sinó en la pràctica social (imitació). Això encara afegeix més diversitat ja que depenent de la zona hi ha unes pràctiques o altres. No són les mateixes pràctiques d’aquestes persones al nord del Marroc que al sud, tampoc entre Gambia i Pakistan, com tampoc entre Salt i Londres. Les pràctiques religioses són travessades per les pràctiques culturals i contextos socials.

La idea preconcebuda i interessada que les persones de tradició musulmana són una unitat i no persones amb diferents interessos a vegades oposats i contraris, correspon a una visió basada en el desconeixement i la por, però també, correspon, a una visió racista que utilitza aquesta imatge errònia per crear una confrontació entre el “Nosaltres” els europeus, els de casa, i “Ells”, els immigrats, els que han vingut i els que tenen un origen de fora. Una de les eines per generar aquesta confrontació és el laïcisme, que és diferent de la laïcitat.

El laïcisme és una expressió intel·lectual islamòfoba que parteix d’una mirada eurocèntrica i racista i que pretén universalitzar els seus valors. Denota un nerviosisme davant de la diversitat humana i es transforma en un fanatisme que crea unitats per poder excloure.

Europa no pot negar que hi ha persones europees que són musulmanes o de tradició musulmana. A més, no podem ressaltar el fet religiós com únic en una persona, ser persona musulmana només és una part, perquè a més de ser musulmana, és jove, mare, pare, treballadora, empresària, professora, aturada, etcètera.

La laïcitat hauria de garantir els drets de les persones, en canvi el laïcisme és una forma de discriminació i exclusió, en el cas dels islams és islamofòbia.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2017

menja conill i a Anglaterra, generalment, no, i fins i tot, allà, és un animal de companyia.

A molts llocs de la Xina es menja carn de gossos i a Catalunya és un animal de companyia.

Aquí es menja carn de cavall, i en molts indrets del món s’escandalitzarien.

I finalment, sobre el que s’anomena radicalisme islàmic i sense entrar en les causes que han provocat aquest fenomen, el 99,9% de les persones musulmanes manifesten per activa i passiva que els que cometen actes violents no els representen i allò que fan no té res a veure amb la religió musulmana. Però malgrat aquest posicionament de les persones musulmanes, es continua associant aquest 0,1% amb la religió musulmana i posant-li l’etiqueta d’islàmic. Aquesta contínua associació correspon a l’interès de mantenir un enemic visible. Les persones musulmanes que viuen a Europa no representen cap amenaça i moltes vegades, també són víctimes d’aquesta violència.

Tots aquests temes que acabem de mencionar sobre la religió musulmana tenen un rerefons de generalització i dramatització a partir d’actituds suposadament religioses i situacions aïllades. Anem a desfer aquestes generalitzacions.

Una primera qüestió bàsica és que no totes les persones de tradició musulmana són musulmanes. Existeixen persones que malgrat que han nascut i/o crescut en un país o família de tradició musulmana, no ho són.

Segona qüestió: Existeixen persones que s’autoconsideren musulmanes però no són practicants. És a dir, que tenen una relació laxa amb la seva religió. Tercera qüestió: la diversitat de les persones practicants de la religió musulmana és tant que no es pot parlar d’un

| 39 |

Islamofobia: la construcción del enemigo interno Text: Santiago Alba Rico

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2017

“L

| 40 |

os musulmanes”, escribe Sara R. Farris, socióloga de la Universidad Goldsmith de Londres, “son los nuevos judíos de Europa”; y lo son, dice, por dos motivos. El primero es que, en medio de la crisis política y económica, “se han convertido en chivos expiatorios sobre los que los europeos proyectan sus ansiedades en relación con el porvenir”. Pero lo son también porque, como en el caso de los judíos en el siglo XIX y la primera mitad del XX, hay algo así como un consenso general, transversal a alineamientos ideológicos y partidos, sobre la “amenaza musulmana”: “los políticos conservadores y de extrema derecha intensifican y explotan constantemente estas ansiedades a fin de respaldar sus agendas neoliberales y nacionalistas mientras que la mayor parte de los partidos liberales y de izquierdas imitan a la derecha racista, con la esperanza quizás de ganar votos”. Allí donde todos son islamófobos todos niegan serlo; y esta asunción natural del rechazo al musulmán y el negacionismo que lo acompaña convierte la islamofobia, como ocurrió con el antisemitismo europeo clásico, en un fenómeno particularmente peligroso.

Según el último informe sobre delitos de odio de la Comisión de Derechos Humanos, en 2015 las agresiones islamofóbicas en Europa aumentaron hasta 6.811, sobre todo las dirigidas contra mujeres veladas y contra mezquitas o lugares de rezo. El país donde más han aumentado estos delitos es Inglaterra, seguido de Alemania y Francia, países donde la mal llamada crisis de los refugiados ―denegación de auxilio a humanos sufrientes― y los atentados del Estado Islámico han sido más claramente utilizados por una ultraderecha rampante y una clase intelectual más belicosa. Pero también el Estado español, menos activamente islamófobo, ha registrado un aumento de los delitos de odio contra los musulmanes; y de una manera significativa en Catalunya y en Barcelona (un 19% más que el año 2014), según una denuncia de la Fiscalía de Delitos de Odio y Discriminación. La “alerta antiterrorista”, la Ley Morda-

za y las actuaciones policiales aparatosas y finalmente propagandísticas (el 90% de los “yihadistas” detenidos en España en los últimos diez años fueron puestos en libertad sin cargos) contribuyen a asentar, difundir y naturalizar el miedo a los musulmanes entre la población.

La islamofobia es una forma de racismo —como cualquier relación de poder desigual― porque asocia un prejuicio negativo a rasgos físicos, indumentarios y culturales instalados en el cuerpo, desde donde proyectan una amenaza irreductible. Los musulmanes, digamos, tienen más cuerpo o un cuerpo más visible, lo que los convierte en sospechosos sobre los que se aplica una vigilancia selectiva al margen del derecho: desde las redadas “raciales” hasta el trato espontáneo discriminatorio o displicente. La islamofobia es un racismo porque, localizando en el cuerpo del otro una diferencia negativa, opera sobre él una doble construcción cognitiva.

Por un lado el musulmán individual es ante todo ”musulmán”; es decir, una categoría homogeneizadora en la que desaparecen todos los matices, no sólo los que le igualarían al europeo blanco que los mira (o los detiene) sino también —y esta es la segunda operación— la que los diferencia de otros “musulmanes”. En efecto, típica del conocimiento racista —pues es una forma de conocimiento— es esta percepción simultánea de “nuestra” diferencia y de “su” uniformidad. O dicho de otro modo: lo que me diferencia (blanco europeo) de los musulmanes racializados (o de los negros o de las mujeres) es que nosotros (los blancos europeos) nos diferenciamos entre nosotros mientras que los musulmanes (los otros racializados) no se distinguen entre sí. Es de esta manera como se traslada la amenaza del cuerpo individual a un cuerpo colectivo, compacto y correoso, fácilmente representable bajo la forma de una “conspiración” o una “invasión”.

Detall grafiti als carrers de Marsella.

motor y cómplice de la islamofobia europea— las minorías más desfavorecidas, las más vulnerables, las más excluidas desde un punto de vista económico y cultural, todos esos sujetos frágiles y en peligro a los que el Derecho debería amparar con especial cuidado, se convierten en un peligro y quedan situados al margen del Derecho. Con diferencias de intensidad y alcance según los países, ya nadie puede negar que Europa avanza a toda velocidad en esta construcción de un enemigo interno, fenómeno que el desplazamiento mundial hacia la derecha o incluso hacia el neofascismo —de Trump a Putin, de Le Pen a Orban— va a extender y acentuar.

Como ocurrió con el antisemitismo y antes de que sea demasiado tarde es necesario comprender que la islamofobia no amenaza sólo a los “musulmanes” sino a nuestro Estado de Derecho y a nuestro sistema de libertades, cuya erosión nos convierte a todos los ciudadanos en potenciales “musulmanes”. La lucha urgente, impostergable y decidida contra la islamofobia, desde los barrios y las instituciones, es inseparable de la defensa de la democracia, los derechos humanos y la seguridad económica. Es, en realidad, la misma lucha.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2017

Mediante estos mecanismos racializadores la islamofobia ha construido una falsa comunidad musulmana —un cuerpo colectivo— al que damos cuerpo: un solo cuerpo contra el que es necesario tomar medidas.

Es necesario recordar, como lo hace tajantemente Olivier Roy, que no hay ninguna “comunidad musulmana” en nuestras ciudades europeas, que su variedad interna es tan grande o más que la que caracteriza a los grupos nativos y que precisamente la radicalización de jóvenes europeos de familia musulmana o conversos es el resultado de una ruptura con “la comunidad”, en términos generacionales y culturales. Ahora bien la islamofobia, como ocurrió con el antisemitismo, mediante estos mecanismos de construcción de un cuerpo colectivo, acaba encerrando a sus miembros heterogéneos en él, y obligándoles a reconocerse en su interior.

Cuando va acompañada de políticas institucionales, como sucedió en el caso de los judíos, la islamofobia vuelca a los “musulmanes”, clausurados en su cuerpo colectivo, en el molde de ese “enemigo interno” que es ya una realidad en el programa y la percepción de muchos gobiernos europeos y amplias capas de la población. Por este procedimiento racializador —y con la colaboración interesada del terrorismo yihadista, pro-

| 41 |

TEMPORADA GENER — JUNY 2017

ELS GRANS NOMS DE L’ESCENA A PROP TEU YO, FEUERBACH

RAMON MADAULA I ROGER COMA

DE TANKRED DORST AMB PEDRO CASABLANC

PROTAGONITZEN L’ELECTE

DISSABTE 18 DE FEBRER — 21 h

DISSABTE 4 DE MARÇ — 21 h

CLARA SEGURA

SOTA TERÀPIA

PROTAGONITZA CONILLET

DIRECCIÓ DANIEL VERONESE

DIJOUS 30 DE MARÇ — 21 h

DIVENDRES 21 D’ABRIL — 21 h

TEATRE POLÍTIC PER REMOURE CONSCIÈNCIES

REVOLTA DE BRUIXES

DE J. M. BENET I JORNET

DISSABTE 18 DE MARÇ — 21 h

SIMONA LEVI

HAZTE BANQUERO. TARGETES BLACK: TOT EL QUE VAN VOLER AMAGAR-TE

DISSABTE 11 DE MARÇ — 21 h

CLAUDIA

PRESENTA BLACK & WHITE

DISSABTE 11 DE FEBRER — 21 h

YOU SAY TOMATO

DIVENDRES 24 DE MARÇ — 21 h

BE GOD IS

D’ESPAI DUAL AMB ORIOL PLA

DE JOAN YAGO

DISSABTE 1 D’ABRIL — 21 h

DIVENDRES 5 DE MAIG — 21 h

A MI NO ME ESCRIBIÓ TENNESSEE WILLIAMS

DE ROBERTO G ALONSO I MARC ROSICH

DISSABTE 13 DE MAIG — 21 h

PER A TOTS ELS PÚBLICS

MAG LARI

LARI POPPINS

DISSABTE 4 DE FEBRER — 17 h i 20 h

SALT A ESCENA

EL PETIT ESCURAXEMENEIES

DE BENJAMIN BRITTEN

CONCERT SOLIDARI

AMB COR GOSPEL GIRONA

DISSABTE 29 D’ABRIL — 21 h

DISSABTE 10 DE JUNY — 19 h DIUMENGE 11 DE JUNY — 12 h

VENDA D’ENTRADES

LA FÀBRICA DE XOCOLATA

AMB CORAL ROSSINYOL I ALIMARA

DS 20 i DG 21 DE MAIG — 18 h DS 27 i DG 28 DE MAIG — 18 h

www.teatredesalt.net | Llibreria 22 (Girona) Organitza

Gestiona

Amb el patrocini de

PROJECTE AUDIOVISUAL “SALT ES MI CITY“ A la Fàbrica jove han realitzat un videoclip que té més de 20,000 visites al Youtube. Lletra, música i posada en escena cent per cent saltenca!

Text: Isabel Hidalgo

DE LA CONQUESTA DEL POL SUD

PERLES ESCÈNIQUES

PAULA VALLS

MÚSICA SALT SONA!

Dins la Fàbrica Jove (espai de trobada que depèn de l’àrea de joventut de l’Ajuntament de Salt) es treballa per grups d’edat,on el projecte FAB 1 és per als joves d’entre 12 i 14 anys, i el de FAB 2 per als de 15 a 18.

La Fàbrica Jove és un espai de trobada on l’objectiu és que el jove s’autoorganitzi el seu propi lleure, i decideixi quines activitats vol realitzar. Enguany els més grans van escollir fer un projecte audiovisual, i el resultat és un videoclip anomenat Salt es mi city que té més de 20,000 visites al Youtube.

Quant a la metodologia, es va treballar des de la cooperació, és a dir, a través d’assemblees anaven sortint les propostes i es decidia la línia de treball. La implicació era de dues hores setmanals en què es van treballar temes com: dinàmiques de coneixença i confiança, el debat i la crítica, el llenguatge audiovisual, teatre, rap, el rodatge, la gravació i l’edició, a més del

Impressions d’alguns dels joves participants i educadors/es:

Maams Sidi M’ha agradat molt formar part de la gravació perquè he treballat amb els amics i per això sabíem que sortiria molt bé!

Fatou Ba Em va agradar molt, vaig aprendre una mica més del rap, sobretot que les lletres es treballen i que no surten soles...

Moussa Touray Jo vaig participar en el videoclip com a càmera. Em va agradar perquè va ser la primera vegada que vaig gravar amb una càmera professional.

Mamadou Seydi Ha estat una experiència nova i he tingut l’oportunitat de conèixer una mica més Salt.

Baila Kane Vaig participar en el videoclip com a ajudant de director. Per mi ha estat un videoclip molt emotiu, inspirador i creatiu amb el qual hem pogut transmetre una cara més del poble de Salt des del punt de vista dels joves.

Demba disseny de producte i la seva difusió. Entre els joves que hi van participar es van repartir diferents tasques per desenvolupar a fi que tothom hi pogués participar.

Els joves participants estan molt satisfets del resultat; de fet, la repercussió que està tenint és un reconeixement encara més gran a l’esforç i la dedicació de tot un any. Amb el projecte han pogut treballar les arts escèniques que més els agraden, han estat amb els amics i amigues, han pogut escriure i cantar la seva pròpia lletra, i han pogut parlar d’allò que els preocupa i del que volien transmetre a la població saltenca.

Podeu veure el videoclip a la plataforma Youtube.

He participant en el projecte com a cantant i he tingut l’oportunitat de crear una lletra de rap pròpia del poble on he crescut des de petit, amb la qual hem explicat quin tipus de persona conviu a Salt.

Kelly M’ha agradat molt realitzar el videoclip perquè a més de fer-ho amb els amics he pogut demostrar la meva faceta de ballarina, ha estat un plaer poder-hi col·laborar.

Irene Torra (coordinadora Fàbrica Jove) El projecte ha permès un reconeixement dels joves participants per part de la ciutadania, convertint-se així en referents positius per a molts nens i nenes del municipi.

Potenciar aquest tipus de projectes ajuda a desestigmatitzar la condició de jove, cosa molt important al nostre municipi.

| 43 |

PROJECTE REC 2016 El projecte treballa, a través de la música, les habilitats socials i personals, el reconeixement de l’autoestima i confiança en un mateix, i també un reconeixement com a joves dins la societat on viuen.

Text: Isabel Hidalgo

SALT SONA! 17190 Gener-juny 2017

amb 18 joves de Salt i Girona. Aquests han passat per diferents fases: inicialment una fase formativa musical (història de la música, veu, percussió musical i lírica); una segona formació, en col·laboració amb l’ETECAM, on van obtenir una formació oficial en auxiliar de tècnic de so en estudi de gravació; i per acabar durant el mes de juliol, el grup de joves va crear dos temes totalment propis, quant a la música, la lletra i la producció, i els van enregistrar en els bucs de l’Espai Marfà de Girona.

El projecte REC 2016 l’ha realitzat l’Associació Arrels Urbanes de Salt, l’Associació Con Arte Internacional i la Fundació InterArts, gràcies al finançament de l’Obra Social La Caixa.

Ha estat un procés intens, amb resultats molt satisfactoris, i l’associació té ganes de fer-ne més edicions.

S’ha dut a terme des del mes de març fins l’agost a l’aula de música de la Factoria cultural Coma Cros,

Des d’Arrels Urbanes, s’entén la música com a una eina de transformació personal i sobretot col·lectiva i social. Aquesta ha estat l’eina principal utilitzada en el projecte per poder aconseguir que el joves participants, que en el moment d’inscriure’s no estudiaven ni treballaven, poguessin motivar-se altra vegada en un procés formatiu i poder, així, seguir amb aquesta motivació per continuar estudiant o entrar al món laboral, estant connectats sempre amb la música.

Podeu escoltar els temes realitzats a la plataforma Youtube.

| 44 |

Impressions d’alguns dels joves participants i educadors/es:

Arfang Sane A mi m’han ajudat molt els profes i m’ha agradat molt. He après moltes coses.

Lucho Fernández

Gemma Canadell (educadora d’Arrels Urbanes) Quan explicàvem el projecte als joves, algú ens mirava amb ulls oberts i ens deia: això és el que vull fer, és l’oportunitat que porto molt temps esperant.

Sigu Sankareh A la gent de l’Associació Arrels Urbanes no els considero profes, els considero amics, perquè m’han deixat ser lliure, divertir-me, experimentar, estar amb els meus companys i deixar que les coses sortissin.

Jordi Carrera Jo quan feia cançons sempre deia un xic de paraulotes o expressions que no sonen massa bé. Arrels urbanes em va fer obrir el ulls per adonar-me que es poden dir les mateixes coses canviant les paraules i la manera de dir-les. Això és el més important que m’emporto.

Sigu Sankareh

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2017

Arriba un moment a la vida que t’adones que t’agrada molt la música, que és una meta per a tu, i que pot ser la forma de vida i d’expressió que necessites. T’aixeques cada dia fent el que has de fer: anar a treballar, anar a estudiar... però segur que hi haurà un moment del dia en què escoltaràs música perquè és un hàbit, i fins i tot una addicció.

Participar al REC ha significat, primer de tot, obrirme a la gent: jo era un noi molt tancat en mi mateix, i vaig descobrir que era jo el qui em tancava.

Estar en el projecte ha fet que m’adonés d’això, que em pogués obrir i poder treure tot el que sento a dins. A més també he conegut a grans artistes (a alguns ja els coneixia d’haver rapejat a les places).

I per acabar volia dir també que les persones que fem hip hop, que rapegem o que fem altres coses al carrer no som delinqüents, que som artistes, que ens movem perquè la gent ens escolti, tant al carrer, com en un escenari o en una manifestació; que els joves tenim moltes coses a dir, que tenim una ideologia clara i crítica. Ens hem de fer forts perquè, en aquesta societat en què vivim, no ens podem ajupir, i que només aconseguiràs pujar l’escala de la vida si et valores a tu mateix i als altres.

Quan jo vaig entrar només coneixia un noi. Més endavant vaig anar agafant confiança amb els altres companys i de mica en mica vam començar a fer temes. Abans jo no escoltava la música, escoltava el ritme: si el ritme m’agradava, doncs la cançó m’agradava. Ara no sóc així: d’un tema n’escolto la lletra, la música, el missatge que transmet.

A més, abans no podia cantar sense insultar, i ara puc fer cançons fins i tot de pau!

Abans també escrivia moltes lletres, però no tenia bases sobre les quals cantar ni fer un tema. Al REC vaig trobar un company que em va ensenyar a fer bases i així vaig començar a practicar. Ara tenim un grup i és molt divertit!

Tampoc tenia material ni taula de so, i gràcies a haver conegut gent del món de la música, persones que saben produir i tenen equips de so, he pogut fer temes i espero que en un futur no massa llunyà puguem fer més activitats i actuacions.

Emanuel Rosillo El més important que jo m’emporto és que he après a parlar. Poder arribar i, en els dies que estàs més fluix, tenir algú que t’escolta i que a sobre t’ho deixa expressar a través de la música, és una cosa que no s’aprèn als llibres.

| 45 |

17190 Gener-juny 2017

ENTITATS

Club de Piragüisme Salt-Ter Qui sou i quan temps fa que es va crear l’entitat?

Som el CLUB DE PIRAGÜISME SALT-TER, que es va crear el desembre de 1996, quan es van reunir un grup de persones de Salt i Girona interessades en fundar un club de piragüisme aquí a Salt. Algunes d’aquestes persones havien estat durant la primavera i l’estiu del 1996 fent descensos pel Ter acompanyats pel tècnic en piragüisme i esportista olímpic en aquesta modalitat Atilio César Vásquez. Ens varem reunir després que el mes de juliol s’organitzés el primer descens popular del Ter, amb l’objectiu de continuar portant a terme activitats de piragüisme d’aigües braves per als associats. Justament aquest desembre la nostra entitat fa 20 anys.

Quins són els vostres objectius com a entitat?

El desenvolupament d’activitats de piragüisme d’aigües braves des de les seves diferents vessants: educativa i formativa, com a activitat de lleure i com a activitat competitiva.

Així com conscienciar a nivell ecològic dels cabals mínims que hauria de portar el riu Ter al llarg de tot l’any i en tots els seus trams.

| 46 |

Quines activitats dueu a terme al nostre poble?

L’esdeveniment més important que portem a terme és el SALT KAYAK FESTIVAL que té lloc el 3r cap de setmana de setembre des de fa 4 anys i inclou una cursa de caiac cros, una competició de Freestyle, un concurs de pel·lícules de caiac i, el diumenge, un descens d’un tram del riu Ter a la zona de Susqueda, el tram més bonic i espectacular d’aigües braves del riu Ter! D’altra banda, cada any organitzem el descens popular pel Ter i memorial Francesc Ferrer, del qual celebrem la 15a edició, entre Bescanó i Girona de caire popular en què reivindiquem el retorn del cabal del Ter que des de fa molts anys el deriven cap a Barcelona en detriment dels cabals que hauria de portar el Ter en el seu recorregut pel Baix Ter. Així mateix fem diferents competicions d’àmbit català i estatal cada any de la Copa Catalana i la Copa d’Espanya de caiac Freestyle també anomenat estil lliure.

També voldria destacar que realitzem activitats durant tot l’any, fins i tot la tardor i l’hiver amb l’escola de

piragüisme per a joves i per adults que es porta a terme tots els dissabtes al matí de 10 a 14h. de gener a desembre.

Quins són els èxits esportius més importants que heu aconseguit?

A nivell de club des de fa dotze edicions guanyem la Copa dEspanya d’estil lliure i el Campionat d’Espanya i els nostres esportistes internacionals participen a les copes i campionats d’Europa i a les copes i campionats del món. De fet, tenim tres esportistes que sobresurten per sobre de la resta pels seus resultats a nivell internacional: l’Adrià Bosch Roca i els germans Joaquim i Núria Fontané Masó.

Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper tenen les entitats a Salt?

Sí, considerem que la societat saltenca és molt activa ja que en el nostre municipi hi ha un gran ventall d’associacions que treballen en diferents àmbits com el cultural, educatiu, cooperació, esportiu... on cadascuna de les quals desenvolupa un paper molt important per al poble.

Justament aquest any en Joaquim Fontané Masó, un dels nostres esportistes més destacats, ha estat un dels dos pregoners de la Festa Major de Salt juntament amb la gimnasta Nora Fernández. L’Ajuntament els va voler oferir aquesta possibilitat en reconeixement als seus títols esportius i com a esportistes que porten el nom de Salt per tot el món.

Teniu local o utilitzeu instal· lacions esportives del poble?

No disposem d’instal·lacions pròpies. Al llarg d’aquests 20 anys hem anat canviant molt de locals, sempre de propietat municipal; actualment, el local que utilitzem està situat al costat de la piscina a l’aire lliure i només serveix d’emmagatzematge de material del club.

També som usuaris de la instal· lació municipal que és el Parc d’aigües braves de la Pilastra així com puntualment de les piscines a l’aire lliure i coberta, totes quatre són instal·lacions esportives municipals.

Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu?

Com a positiu destacaríem el gran impuls que donen a Salt la seva gent. En tots els àmbits hi ha un gran teixit associatiu que dinamitza el nostre municipi i que capten molts participants i col·laboradors de Salt i altres zones properes. Destacar també com a positiu el nostre entorn natural més proper: hortes, deveses, riu...

Com a millora ens agradaria que hi hagués molt més respecte i cura per aquest entorn natural que compartim per part de tots els saltencs i saltenques.

Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajuntament, Generalitat...

Molt bona, tot i que en els esports minoritaris com el nostre sempre costa molt fer-nos visibles tant per part de les administracions com dels mitjans de comunicació.

17190 Gener-juny 2017

Teniu relacions amb altres entitats del poble?

Sí, però de forma puntual. Quan ens demanen col·laboració, participem en diferents esdeveniments i actes com ara el mes de desembre passat que com moltes altres entitats esportives del municipi vam participar en la jornada a favor de La Marató de TV3.

Contacte:

www.salt-ter.net salt-ter@salt-ter.net 972 233180

| 47 |

ACAGIA. Associació de Camerunesos de Girona i Amics

ENTITATS 17190 Gener-juny 2017

Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat?

Somos ACAGIA (Associació de Camerunesos de Girona i Amics), creada en el 2006.

Quins són els vostres objectius com a entitat?

Ayuda mutua a la integración de los recién llegados, promover la interculturalidad y dar a conocer la cultura camerunesa.

Ser útil económicamente para el país de acogida, pero también fomentar la cooperación entre la provincia de Girona y nuestro Camerún de origen.

Quines activitats dueu a terme al nostre poble?

Generalmente organizamos actividades culturales y deportivas, Charlas y conferencias.

Penseu que la societat civil saltenca és activa?

Sí, pero se puede mejorar. Creo que falta financiación de parte de la administración para promover más actividades.

Quin paper juguen les entitats a Salt?

Pensamos que la multiculturalidad es infraaprovechada por la sociedad civil de Salt y que las entidades deberían ser utilizadas para fomentar la convivencia.

Teniu relacions amb altres entitats del poble?

Tenemos relaciones con otras entidades tanto españolas (catalanas) como de otras partes del mundo y

| 48 |

Activitat i concert solidari per a la promoció de l’art plàstic al poble Botmakak (Camerun). Celrà.

siempre intentamos apoyarlas cuando organizan actividades culturales. Formamos parte de la Federació d’entitats socioculturals de Salt y participamos de las asambleas de l’Ateneu de la Coma Cros.

Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble?

No tenemos local propio pero nos reunimos dos veces al mes en la sala de reunión de una iglesia católica con el consentimiento del cura.

Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajuntament, Generalitat...

Hablando de nuestra relación con la Generalitat, diremos que es casi inexistente o un poco fría.

En cambio con el Ayuntamiento hay bastante interacción aunque no siempre nos toman en cuenta en el momento organizar actividades culturales.

Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu.

Lo positivo que tiene Salt es su caràcter cosmopolita y es un aspecto que en vez de ser mal visto podría ser aprovechado culturalmente , y económicamente también.

Queremos ver a más informáticos, médicos, ingenieros, artistas... originarios de la minoridad visible de Salt.

Contacte:

acagia2000@yahoo.fr Bertrand NJIONHOU i Col.

OPINIÓ

Osteoporosi primària Anna Llens i Alfons Moret, metges d’Atenció Primària.

La definició

La densitometria La densitometria és la prova que intenta valorar la densitat òssia.

Desafortunadament té molt poca precisió i no serveix per valorar el risc de fractura, especialment si s’utilitza, com sovint es fa, de forma aïllada. Porta a un fals diagnòstic i a un tractament innecessari i sovint perjudicial.

Els estudis demostren que no té cap sentit fer densitometries a dones menors de 65 anys ni a les més grans sense els factors de risc exposats, ja que tractar-les no evita cap fractura.

Encara més, la major part de fractures es produeixen en dones que tenen una densitat òssia normal.

La densitometria només té una indicació: decantar la balança per iniciar o no un tractament en els casos clínicament dubtosos, que són pocs.

La vitamina D la fabrica el propi cos amb l’exposició solar diària d’uns 15 minuts.

Respecte al calci, les dones a partir dels 50 anys necessiten diàriament uns 1200 mg, que són molt fàcils d’aconseguir amb una dieta adequada. Perquè feu els vostres càlculs això és el que aporten 100 g d’alguns aliments: Formatge de bola, gruyère o manxego: uns 800 mg Sardines de llauna: uns 400 mg Ametlles o avellanes: uns 240 mg Figues seques: uns 180 mg Cigrons o mongetes: uns 160 mg Bledes o espinacs: uns 115 mg Un got de llet de vaca (sencera o desnatada) aporta uns 300 mg i un de llet d’ametlles uns 400 mg Els suplements, doncs, només s’han de prendre en el cas excepcional d’una manca de calci dietètic i d’una gairebé nul·la exposició solar, situació que es pot donar en persones recloses a casa o al geriàtric.

blemes; alguns habituals, tot i que menors, com ara vòmits o molèsties digestives, i altres poc freqüents però greus, com ara necrosi de la mandíbula, fractures de fèmur atípiques, augment del risc de càncer esofàgic, infeccions greus, alteracions psiquiàtriques, embòlies pulmonars i infarts.

Recomanacions No fumeu, camineu diàriament i feu dieta mediterrània.

I recordeu que evitant caigudes previndreu la major part de fractures de fèmur!

O sigui, que cal corregir la visió, portar sabates adequades, retirar catifes i altres perills del domicili i valorar l’ús d’un bastó amb puntera de goma o d’uns caminadors.

I molt important! Parleu amb la vostra metgessa per si cal retirar algun medicament que afavoreixi l’osteoporosi, com ara els protectors gàstrics, o algun que dificulti la coordinació, com tranquil·litzants, antidepressius i somnífers.

Els fàrmacs

Conclusions

Al nostre país, i a causa segurament a factors genètics i a l’important exposició solar, la taxa de fractures és de les més baixes d’Europa.

Paradoxalment, però, som el país europeu amb la major prescripció de medicaments per a l’osteoporosi.

Som els campions del que no toca!

I no són medicaments inofensius ni especialment útils.

En general disminueixen poc el risc de fractura (i gens en dones menors de 65 anys!) i causen pro-

L’osteoporosi no és una malaltia ni causa cap mena de símptoma.

S’ha d’abandonar el raonament simplista i erroni de valorar el risc de fractura mitjançant densitometries.

I s’ha de deixar d’una vegada de tractar a dones menors de 65 anys, o més grans però sense factors de risc, ja que fer-ho no evita cap fractura, surti com surti la densitometria que mai no s’haurien d’haver fet.

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2017

L’osteoporosi primària és la disminució de la densitat òssia deguda a l’envelliment, i representa un factor de risc menor de patir una fractura.

Diem menor perquè són factors molt més importants un baix pes i l’antecedent de fractura, tant una pròpia després dels 50 anys, com una de fèmur en un familiar de primer grau.

I el risc màxim són les caigudes!

Els suplements de vitamina D i calci

| 49 |

Estima com vulguis, també a Salt

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2017

Pau Gàlvez

| 50 |

És un tòpic parlar de la diversitat que identifica la vila de Salt.

Diferents onades migratòries i especificitats històriques han forjat la diversitat de comunitats i col· lectius que actualment conformem la realitat de Salt. Però hi ha unes comunitats que tot i que també son part d’aquesta diversitat rarament són visibles.Estic parlant de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals.

Aquestes comunitats vam haver de patir la foscor de l’era franquista: recordem que el règim franquista l’any 1954 va modificar la Llei de taüls i malfactors per poder perseguir de forma ordinària les persones homosexuals. El 1970 aquesta llei fou suprimida i substituïda per la famosa Llei de perillositat i rehabilitació social, que va imposar una sèrie d’absurdes “mesures de seguretat” per a la “rehabilitació” dels homosexuals, o sigui, per curar-nos.

A aquest efecte es van crear uns tribunals especials, amb uns jutges especials, i dos llocs d’internament, un a Huelva i un altre a Badajoz.

El sol fet d’haver estat denunciat com a homosexual podia suposar un tancament entre els 6 mesos i els 5 anys. Aquests tribunals també podien decidir la prohibició (també de 6 mesos a 5 anys) de residir en el lloc o territori que decidís el jutge o de visitar certs llocs o establiments públics, i l’obligació d’estar sotmès a la vigilància de delegats polítics .

I com es convertien en “normals” els homosexuals tancats en

aquells establiments? Mitjançant teràpies aversives (descàrregues elèctriques, vomitius, etc.) i el treball manual (com als camps de concentració nazis, on a l’entrada sempre hi havia un gran cartell que deia “El treball us fa lliures”), a base de fer parquets, cordes o sogues per a la Marina i pilotes de futbol. Aquesta aberració va durar fins a l’any 1978, on gràcies a la creixent pressió del moviment d’alliberament LGTBI, els homosexuals van ser exclosos d’aquesta llei.

Tota realitat reprimida tard o d’hora surt a la llum. Si bé a Barcelona des dels anys setanta es va produir un moviment d’alliberament LGTBI cada vegada més fort, no és fins al febrer de 1988 quan es va crear la primera associació LGTBI de comarques gironines, el FAGC Girona. Entre les dones i homes que van donar aquest pas també trobem saltencs que van decidir trencar la norma del silenci i l’ocultació. Als anys vuitanta lesbianes i gais havien de portar una doble vida (l’anomenat armari) o exiliar-se de la ciutat vers Barcelona, on des de l’anonimat i sense la forta pressió familiar i social, poder demostrar els teus sentiments en uns espais menys repressius. Les persones transsexuals també marxaven a espais menys hostils.

A poc a poc la visibilitat LGTBI ha estat una realitat que s’ha fet pas entre l’homofòbia i la falsa tolerància. Can Panxut o l’Estació Jove de Salt (en l’època que la portava la

gent de l’Agermanament Salt-Quilalí) van ser llocs on es van fer diferents actes, llocs on es va poder parlar obertament d’homosexualitat, transsexualitat... i on es van conquerir petits espais de llibertat on mostrar, sense por, la diversitat afectiva i sexual de la nostra societat. Seria imperdonable en aquest petit repàs no recordar també la col·laboració del Casal Popular La Maret, on es van realitzar festes i xerrades, i és clar el programa de ràdio El guirigai de Ràdio Salt, que com deia la seva entrada era «el programa més gai i lesbià de comarques gironines», un programa que va durar més de 10 anys amb notícies i entreteniment a l’entorn de la realitat LGTBI. Aquest any les entitats LGTBI volem celebrar el 40 aniversari de la primera manifestació del moviment LGTBI, que va ser organitzada pel FAGC. És un bon moment per fer una mirada enrere, veure la foscor d’on venim, el camí recorregut, i el necessari camí que encara s’ha de recórrer perquè cap ciutadà sigui discriminat, perseguit o inclús assassinat per estimar o sentir-se diferent a la norma.

S’han fet avenços importants ─el reconeixement del matrimoni igualitari o l’aprovació de l’anomenada llei contra la LGTBIfòbia, entre d’altres fites importants─, però continuem patint el flagell de l’assetjament escolar homofòbic, i encara falta molt per a la implementació real de la llei que hauria de castigar la LGTBIfòbia.

El Salt que volem ha de ser divers també a l’hora d’estimar.

Ràdio Macuntto s racons de Salt.

ere Converses captades a dif b la realitat no és pura Qualsevol semblança am coincidència.

A la discoteca. És divendres a la nit i un grup de joves prenen una copa a La Mirona.

-Ei, has vist en Josep? Sembla que està sortint amb en Pau. Me n’alegro, fan bona parella!

-Sortint, sortint...

-Què vols dir? Semblen parella, no? I si no ho són tampoc n’hem de fer res.

-Vull dir que això de tenir parella estable amb els gais ja se sap, un dia amb un, l’altre dia amb un altre, són una mica així, ja m’entens... i després passa el que passa...

-Doncs la veritat que no t’entenc gaire i em sembla que tampoc et vull entendre!

Encara podem sentir sovint estereotips i prejudicis sobre les persones lesbianes, gais i bisexuals, tot i que no es basin en cap dada científica. Segons un estudi fet a Estats Units de l’American Psychological Association, “un primer estereotip és creure que les relacions de gais i lesbianes són disfuncionals i infelices. No obstant això, els estudis han trobat que les parelles homosexuals i heterosexuals són equivalents pel que fa als nivells de satisfacció i compromís de les seves relacions”.

Un segon estereotip és “que les relacions de les lesbianes, els gais i els bisexuals són inestables. No obstant això, tot i l’animadversió social contra les relacions homosexuals, la investigació mostra que molts gais i lesbianes formen relacions duradores”, segons explica el mateix estudi.

Un tercer error comú és “que les metes i els valors de les parelles de gais i lesbianes són diferents als de les parelles heterosexuals”.

Mentre que aquesta mateixa investigació ha trobat que “els factors que influeixen en la satisfacció de la relació, el compromís i l’estabilitat són molt similars entre parelles de fet homosexuals i parelles heterosexuals casades”.

Text: Agnès Cabezas FONT: Guia PER A UNA MILLOR COMPRENSIÓ DE L’ORIENTACIÓ SEXUAL I L’HOMOSEXUALITAT, 2008 de l’Associació Americana de Psicologia (American Psychological Association).

Traducció adaptada al català per PSICOCLOUD de la guia publicada en anglès. http://lgbt.psicocloud.com/wp-content/uploads/2015/01/Guia-Homosexualitat.pdf

T EL MEU SAL

Feuilles mortes coleurs vibrantes. @sssumpta

Records del passat, carrer Unió @deric1012

L’últim #bookfacefriday de l’any! @bibliotecadesalt

El millor #tagine de Girona el fan a Salt, al #restaurantglacè !!! @alexmartvin

Comparteix les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram i el teu mòbil etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic