Page 1

L’ENTREVISTA

Nuri Mancebo DIÀLEGS

Una assemblea per compartir la Coma Cros REPORTATGE

Futbol, futbol, futbol! EDUCACIÓ

Fent créixer els Planters, ConArte PATRIMONI HISTÒRIC

La domus del Sitjar

... i molt més! Revista semestral. Num

09 Juliol-desembre 2015.

www.17190.org

PREU: 1,5€


1

2

3

Sumari L’entrevista Societat Anònima Reportatge Els 5 sentits Patrimoni històric Diàlegs Educació Hem anat a... La finestra al món Entitats Ràdio Macuto Música Opinió Combustible El meu Salt

04 11 12 19 20 26 32 38 40 43 45 46 48 51 52

Edita: 17190 UniverSalt. 17190 som: Neus Ferràs, Laure Duplay, Enric Rubio, Agnès Cabezas, Júlia Olcina, Héctor Martínez i Pere Serrat Disseny i maquetació: Pere Serrat Imatge portada: Martí Artalejo Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors: Jaume Bosch i Termes (patrimoni històric), Isabel Hidalgo (Salt sona), Martí Artalejo, Gerard Canadell, Carles Palacio, Arxiu municipal de Salt i CF Salt (fotos), Llorenç Martínez Adamuz, Sílvia i Pere (opinions), Maria Ros i Jaime Rodríguez (pàgina Combustible). “Instagramers” de Salt (el meu Salt). Moltes gràcies a tots!

4

Alguns moments del Sant Jordi a Salt, des de la parada de la 17190 univerSalt. Fotos 1,2 i 3 Pere Serrat. Foto 4 Carles Palacio (Ariet.cat)


Editorial Potser és l’hora La sacsejada dels resultats electorals de les últimes eleccions encara porta cua. La irrupció de candidatures ciutadanes i el retrocés dels partits que fins ara s’havien repartit les quotes de poder als municipis, fa evident que alguna cosa està canviant. La crisi i la tediosa hegemonia tradicional del bipartidisme probablement han influït en el fet que l’avorriment i la no-implicació en política s’hagin transformat en desig de canvi. I aquest desig s’ha concretat en noves opcions de vot que han ampliat el ventall i regenerat els aires. A molts llocs feia pudor de resclosit. Segurament aquesta pudor de resclosit té a veure amb quelcom que supera les fronteres del nostre municipi. La crisi econòmica que hem estat vivint els darrers anys ha posat de manifest les vergonyes del sistema i segurament, ha acabat exercint com a detonant d’una profunda crisi del règim del Regne d’Espanya que emana de la Constitució del 1978. Tot allò que se’n deriva i que el sustenta està

en crisi. En aquest sentit, és possible que la lluita per l’emancipació nacional i social de Catalunya pugui ser la palanca que faci possible el canvi. Salt no podia ser menys i també ha triat emancipar-se de la política de sempre. Els ciutadans han canviat substancialment la orientació del seu vot: tant que el partit del nou alcalde no tenia ni representació en les darreres eleccions. De no ser-hi a governar! Aquest relleu ha vingut acompanyat amb una promesa clara de canvi. Primer, en la manera com s’ha exercit el poder durant els darrers anys i, segon, en l’orientació de les prioritats polítiques de l’Ajuntament. Promeses que de moment sonen a música celestial ja que venim d’on venim, és a dir, de les antípodes d’un Ajuntament amable, dialogant… Els que volem participar de la vida cultural del poble i aportar el nostre granet de sorra a la millora i al creixement del teixit social de Salt ens

hem trobat molt sovint amb un mur de desconfiança. I això no és bo per a ningú. El poble, l’hem de construir entre tots, Ajuntament inclòs! Potser és l’hora que canviïn els rols. Potser és l’hora que els ciutadans proposin i l’Ajuntament doni suport. Potser és l’hora de passar de l’ordeno y mando al “parlem-ne”. Potser és l’hora que davant la injustícia i la pobresa optem per aturar-nos i buscar solucions, en comptes de passar de llarg i fer com si res. Potser és l’hora de donar valor a allò que ens farà forts: la cultura, l’educació i la solidaritat. Potser és l’hora de tantes coses que no hi caben en aquest petit editorial.

Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook i al correu redaccio@17190.org

|3|


17190 Juliol-desembre 2015

L’ENTREVISTA

Nuri Mancebo

It’s not only rock’n’roll, but we like it! Tenir el ‘factor x’, ser ‘la veu’, esgrimir estratègies per el triomf, tot això poden ser característiques de la vida d’un músic. Però, ser músic, exactament, què vol dir? Què volen dir la fama, el reconeixement, l’èxit? Festivals d’estiu porten a Barcelona grans dives de la música com la reconeguda Lauryn Hill, que arriba tard i fa enfadar el públic després de mig concert sense acabar de sonar bé. És el cas, com d’altres, d’una artista amb gran talent però a qui, segons sembla, la fama ha tornat una mica histriònica. En breu, s’estrena el documental sobre la gran veu femenina del soul del segle XXI, Amy Winehouse, una dona amb un talent vocal impressionant i una personalitat inversament proporcional a la potència d’aquest gran do. Una figura superada per la fama i enfonsada en un món de drogues i desenganys. A l’altra punta d’aquesta història, músics de cap a peus es passen la vida tocant en petits tuguris de Nova Orleans o altres capitals del món per treure’n, en el millor dels casos, un sou digne, però fent allò que els apassiona. Quin d’ells podríem dir que ha triomfat? Qui ha tingut èxit a la vida? En el terreny local, sovint grans músics combinen aquesta feina amb d’altres i potser no emplenen estadis de 10.000 persones però... qui realment se’n va a dormir amb el favor de les muses quan acaba el dia? Text: Agnès Cabezas

|4|


L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2015

“La música pot ajudar molt a la societat saltenca” |5| Foto: Gerard Canadell


L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2015

“Vaig dir als meus pares que volia fer piano i, al principi, no s’ho creien massa, perquè de petita era molt nerviosa, no m’estava mai quieta” -Vas començar amb la música fent classes particulars de piano, oi? -Sí, vaig començar a fer classes particulars als 6 anys amb l’Anna Canals. A l’escola, era un desastre, un bitxo que no parava mai quieta. En canvi, recordo com a les classes de música em quedava embadalida. En una classe, l’Anna, que era la professora de música de l’escola, es va posar a tocar el piano i em vaig dir “jo vull tocar”. En arribar a casa, vaig dir als meus pares que volia aprendre piano. Al principi no s’ho creien massa i no n’estaven convençuts. D’una banda, perquè era una extraescolar molt cara i també perquè jo era molt nerviosa i ells pensaven que no aguantaria ni un minut asseguda a la banqueta! Però vaig insistir moltíssim i al final m’hi van apuntar. -Que bé. Són aquelles petites decisions que poden marcar el futur! -Sí. I a partir d’aquest moment vaig estar fent classes particulars durant deu anys. Feia solfeig, cant coral, tècnica clàssica. Quan vaig assolir el que vindria a ser un nivell de sisè de conservatori l’Anna em va preparar per fer la prova per entrar-hi i acabar els meus estudis allà, però en aquell moment va morir el meu pare i la situació familiar es va complicar, de manera que tot es va aturar. I després ja no vaig voler tornar a reprendre-ho.

|6|

-Amb el temps com valores aquest tipus d’ensenyament, al que segueix el mètode més clàssic em refereixo? -A mi m’agradava molt anar a les classes, penso que si m’agradava tant, coses bones devia tenir! Però és clar, també cal tenir en compte que jo partia d’un sentiment, és a dir, que a mi m’agradava molt la música, de manera que crec que hagués acceptat qualsevol tipus d’ensenyament. També perquè se’m donava bé, hi tenia facilitat, i, si alguna cosa et surt bé quan ets petit, això et motiva i et dóna molta energia per continuar. Dit això, ara que dono alguna classe, potser veig que no és el mètode més adequat perquè a un nen a qui no li apassioni tant la música s’hi acabi enganxant. Trobo que és molt interessant jugar, mentre que potser els conceptes no són tant interessants, el que més importa és que s’incentivi a apreciar la música, que se li tingui un carinyo. -Dius que et van despertar l’interès per la música les classes a l’escola, però malauradament, les hores lectives dedicades a la música durant la nostra generació eren més aviat poques... Això ha canviat una mica? -Sí, jo crec que sí. D’entrada, es fa música des de P3, això en la nostra generació ja no passava. Escolten cançons, canten, fan jocs de ritmes i crec que és com ha de ser. Tota la fornada de mestres de música actuals, d’entrada, ja els introdueixen a la música moderna, cançons infantils evidentment, però es parla de rock, pop, i això ja els obre un ventall a diferents estils de música. Abans, a banda que les classes eren

molt teòriques, s’estava molt ancorat en el món clàssic. De fet, a mi em va passar que fins als 16 anys gairebé només escoltava música clàssica. -Tu que tens mainada, com es porta combinar la família amb la feina de músic i, a més, en el vostre cas que tu i la teva parella compartiu aquesta professió? -Es tracta de saber trobar l’equilibri. En realitat tens moltes hores per a ells, però hi ha certs horaris en què, en una família que no té aquesta afició, estarien a casa tranquil· lament i nosaltres som fora. Aquí, és clar, el suport de les iaies és fonamental. I des d’aquest any, que hem tingut el nostre segon fill, vam decidir agafar una cangur perquè tampoc es pot esclavitzar la família! De fet, pels nens no és gens traumàtic en realitat perquè són hores en què pràcticament estan dormint. I si no, sempre que podem, si fem un concert de tarda per exemple, ens els emportem perquè vegin què fem i perquè passem hores fora de casa. Crec que a vegades costa més per a nosaltres que per a ells. Però la meva mare sempre em diu, “si fossis metge també tindries guàrdies i estaries fora de casa moltes hores”, i és veritat. -En general, és complicat viure de la música. Però, aquí més? Us heu plantejat mai marxar a alguna altra ciutat, fins i tot país? -De fet, no. Ara ja fa alguns anys que estem en aquest món, però hem passat molt temps aprenent i creixent. I potser ara que estic a punt de gravar un disc de temes propis i és el moment en què et sents més segur per intentar fer un pas com


-Parla’ns dels projectes que tens actualment. Què ens pots avançar d’aquest nou disc? -Es tracta del quartet de música negra Bigblack Rhino, amb el qual estem preparant temes propis. La idea és entrar a estudi a finals d’any. Estic escrivint les cançons, que seran en anglès, perquè m’agrada cantar en aquesta llengua, potser pels referents que tenim d’aquests gèneres musicals. Segurament tindríem més sortida fent-ho en català, avui dia t’obre moltes portes, molts concursos, però vull fer una cosa que a mi m’agradi, no per triomfar. Que això tampoc vol dir que tanqui portes a res, si d’aquí un temps em surt alguna cosa que m’agradi en català, també la farem, no ho descarto pas. Tots els músics hem tingut un moment a la vida en el qual hem pensat en el triomf, però arriba un punt en què et canses de tenir aquest punt de vista, potser perquè et fots tantes hòsties! Per això, al final has de sentir-te còmode amb el que fas.

El que tinc clar, és que la música és part de mi, ho sento així, m’encanta i em passaria la vida dalt de l’escenari si pogués, per tant no puc pensar de viure d’una altra manera. Em veig amb 50 anys fent exactament el que faig ara!

“A tots els músics ens agradaria que algun dia reconeguessin la nostra feina però tampoc a qualsevol preu”

-També tens un projecte de rockabilly? -Sí, amb els Boppin’ Shakers. És un estil de música que no havia tocat ni escoltat massa abans, però ho vam provar amb el grup, que buscava una cantant, i va anar molt bé. A mi em va encantar i a ells també els va donar la sensació que ho havia fet tota la vida, així que va funcionar, em sortia fàcilment i m’agradava el rollo. Vam començar fent rockabilly blanc dels 50 i ara, com que la meva veu tira una mica cap al negre, també estem mirant de fer alguns temes més de l’r’n’b dels 50 en què la veu és més negre i els girs són més bluseros, no tan blancs. Estrenarem repertori nou pel concert de Can Panxut.

cantant. I així va anar. Va ser una molt bona experiència que em va servir per créixer, per trepitjar escenaris, que al principi fa molta vergonya, però amb el temps es va acabar. Després vaig començar a cantar amb Perroguau, que fèiem versions de rock i funk; també anava sovint a les jams del Sunset on em nodria de jazz i, de tant en tant, m’atrevia a cantar algun estàndard. També em va sorgir l’oportunitat de cantar al Cartellà Rock i vaig anar veient que m’agradava l’estil del rock’n’roll, les veus més greus de la música negra, més dures, i vaig començar a treballar aquests estils que són el que més m’agrada. No renego de la rumba, m’agrada i m’agradava molt cantar-la, però em sento més còmoda, més segura de mi mateixa, amb aquests altres estils.

-És curiós, però, que vas començar fent rumba amb els Nadies, un estil ben diferent! -Sí, un gènere que no he practicat més. Va ser un fet una mica casual. Tot i que havia deixat les classes de música als 16 anys, jo sempre cantava a la feina. Un amic, l’Ovide, m’havia sentit i ells tenien un grup que es deien Canya Brava que feien versions de Kiko Veneno, etc. I entre ell i en Xevi em van convèncer per anar a fer-los els cors. I aquí vaig començar a tenir ganes de tornar a enganxar-me a la música. En un assaig amb ells, va venir en Sesc, el cantant de Nadies, i em va dir que tenia un grup i que els interessava una

-Per tant, et podem veure actualment amb els Bigblack Rhino i els Boppin’ Shakers. Alguna cosa més? -Tenim un projecte amb en Xevi que és el d’Orelles de Xocolata, que porta l’Orella Activa. És un projecte que ens dóna molta feina, un espectacle que està molt bé per a nens, per a veure en família. De fet, jo havia tingut un grup d’animació infantil que es deia Marrameu, però tiràvem més per les típiques cançons infantils portades a un terreny de banda. Però amb Orelles de Xo-

L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2015

aquest, ja és una mica inviable. El que hagi de passar, també pot passar aquí. Moure’t et pots moure, tocar a qualsevol lloc es pot fer. És clar que m’agradaria poder guanyar-m’hi la vida bé, no havent de fer mil classes i això i allò, etc. Crec que a tots els músics ens agradaria que algun dia ens reconeguessin la nostra feina, ara bé, tampoc a qualsevol preu. Al final és una decisió que prens, de quina vida vols tenir, i jo he escollit tenir una família. De tota manera, aixo no treu que igualment em sembli molt trist que del panorama musical, en general, sempre acaba destacant el que comercialment té més potencialitat. L’empresa és així.

(segueix a la pàgina següent)

|7|


L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2015

Foto: Gerard Canadell

colata introduïm als nens la música moderna tal qual és: no traduïm cançons ni les infantilitzem. Si toquem un AC/DC, toquem un AC/DC amb totes les lletres. Durant l’es-

“Estem preparant un disc propi amb Bigblack Rhino, la idea és gravar a finals d’any”

|8|

pectacle, però, hi ha les Estampades i la Carla i jo, que fem de cantants, que també expliquem una història. -Estem a punt de Festa Major. Explica’ns com va sorgir el Can Panxut Festival? -D’entrada, la veritat és que va començar d’una manera molt egocèntrica perquè volíem tocar. En aquell moment jo estava amb la formació Perro Guau i pensàvem que era una

pena que grups de Salt no toquessin per la Festa Major. Amb el canvi de lloc de les barraques també va passar que, per emplenar el nou espai, es van començar a contractar grups molt coneguts i es va deixar de comptar amb més grups de per aquí. Així que vam decidir muntar el nostre propi concert. El primer any, va ser una mica una prova i vam demanar un permís per fer com un sopar de carrer, a la part de


on es fan moltes activitats cada dia. Per tenir força bolos has de tenir un disc, una bona pàgina web amb bons vídeos i tot això també significa fer una bona inversió. Això és temps i diners, també cal tenir un projecte molt ferm i jo amb els anys que porto se m’ha vist a molts llocs, he fet molta feina; potser la gent pot arribar a pensar que ho faig bé, però tota aquesta feina ha sigut també d’anar aprenent i palpant el que és el territori. Potser ara tinc més visió de fer un disc, arrencar un projecte propi... L’any que ve a veure què passarà...

-Com està la situació de la música en directe a comarques gironines? -Cada cop hi ha més locals del món de la restauració que volen fer música en directe, el que passa que no es paga el que s’hauria de pagar. Sempre sembla que els músics han de tocar arreu per quatre duros, moltes vegades sense que el local posi l’equip, i, és clar, hi ha molta feina darrere. Amb la crisi, en lar restauració i altres sectors privats, diria que ve a ser una mica el mateix, però s’ha notat molt als ajuntaments, que abans pagaven molt millor pels concerts de festa major, per exemple. Pel que fa al circuit de sales, hi ha les que hi ha. I a Barcelona, per exemple, has de pagar el lloguer de la sala. Després ho pots recuperar amb l’entrada però, és clar, t’has d’assegurar que vingui gent a veure’t i és complicat tocar a ciutats on no et coneixen i

-Com veus tot el tema de l’SGAE? -Registrar temes és interessant perquè tinguin un reconeixement. Si et porta diners... no ho sé massa perquè jo no tinc cap tema enregistrat. Hi ha festivals que ja paguen un cànon si porten grups que fan versions, però en general en bars i sales, entre contractes, impost de l’SGAE, etc. es fa feixuc i al final acaba rebaixant el caixet del músic. Amb Nadies tenim algun tema registrat que ha anat a l’Spotify. Per mi, com més s’escolti la música millor. Si un tema meu sona a tot arreu, per mi és fantàstic. Potser això farà que algú entri a la meva pàgina, que em contractin d’un festival... Potser algú que tingui ja una fama consolidada li interessa cobrar per reproduccions però jo no he arribat a aquest punt.

“M’agradava cantar rumba però em sento més còmode amb la música negra”

-Quina música creus que es farà a Salt en el futur immediat, com és l’esperit musical saltenc? -És difícil de dir, però el que està clar és que la música pot ajudar molt a la societat saltenca. Personalment formo part de l’associació

“Em veig amb 50 anys fent exactament el que faig ara!” Arrels Urbanes. Amb aquesta entitat, vam començar un projecte fa uns vuit anys per promoure la música comunitària, treballant música urbana a partir de les arrels de les persones que viuen aquí. A més es tractaven temes socials com la cohesió, els hàbits, el respecte per les altres cultures, això a partir de la música d’arrel de tots, la meva i la dels alumnes, siguin d’on siguin. Amb l’ajuda dels nens i les famílies vam buscar cançons per dibuixar una mica el camí de la història de la música. A més, el concepte de música comunitària significa treballar la música des d’un punt de vista més social, és a dir que el cost sigui zero o pràcticament zero perquè tots els joves puguin optar a fer algun tipus de taller, perquè la música és una extraescolar molt cara. Aquí a Salt passa que la majoria de famílies no es poden permetre apuntar els fills a cap extraescolar. -Com va anar aquesta experiència? -Es va fer un campus d’estiu amb aportació econòmica de l’Ajuntament de fa dues legislatures i va anar molt bé. El primer any vam tenir uns 30 nens. Hi havia la Gemma Canadell que feia d’educadora social i que va visitar escola per escola per explicar el projecte. Va ser molt interessant també el fet que hi havia nens sense recursos però d’altres que es podien haver plantejat anar a una escola de música

L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2015

darrere el teatre. Vam tocar Nadies, Canya Brava i Perro Guau i va ser molt maco. Tot i que érem la majoria amics, la gent s’hi anava acostant i vam emplenar la plaça. Això va ser fa 9 anys. L’any següent, ens van picar una mica la cresta perquè havíem fet concert i ens van fer canviar de localització. Es va fer al parc Monar durant tres anys. Però quedava molt apartat i vam demanar fer-ho a la plaça del Teatre i ens ho van concedir. I ara ja podem dir que està consolidat. L’any que ve farem 10 anys. Alguna cosa especial haurem de fer!

(segueix a la pàgina següent)

|9|


L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2015 | 10 |

privada però que van decidir venir aquí i la combinació va estar molt bé. Va ser molt important el respecte entre uns i altres que es va donar. L’any següent ja no vam disposar d’aquests diners i vam intentar nosaltres consolidar-nos com a associació per continuar el projecte però va ser complicat. Vam aconseguir pocs diners arran d’una subvenció i els talleristes van donar els tallers gairebé gratuïtament, i van venir menys nens. -En quin punt us trobeu ara com a associació? -Seguim fent coses. Ara mateix estem involucrats amb el projecte «Juguem?», amb extraescolars de música a les escoles i pendents que puguin sorgir més projectes. De campus d’estiu, pròpiament, l’any

passat ja no n’hi va haver, però vam participar amb el projecte «Patis a les escoles» i allà vam fer un tipus de tallers/masterclass d’un dia de percussió, veu i rap. El rap és un gènere amb el que els joves se senten còmodes, els aporta un punt de seguretat que fa que perdin la vergonya i, tot i que aparentment és un gènere amb molta xuleria, també té connotacions molt reivindicatives i, si podem fer-los treballar en aquesta línia, doncs és molt interessant. El que ens agradaria com a associació és crear una escola de música comunitària on els nens paguessin simbòlicament. Però, és clar, per això necessitaríem, com a mínim, que l’Ajuntament ens cedís un espai. Això significa apostar per aquell sector de joves que porten l’estigma del “no hi ha res a fer”...

S’ha d’apostar per polítiques socials i això, darrerament, no ha sigut així. Perquè no es pretén fer músics a tots aquests nois, sinó crear hàbits, incloure les famílies, etc. Però si no hi ha ningú que ho vegi així, serà difícil... Esperem que no sigui així. En aquest projecte sí que tenim molta ajuda de Casa de la Música, amb material, en cedir-nos la Mirona, etc.

“Cal apostar per les polítiques socials a Salt com pot ser la música comunitària”

Foto: Gerard Canadell


Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

Treball de formiga Text i foto: Laure Duplay Contacte Espai Antiracista: gironesantiracista@gmail.com L’Emanuel té les idees molt clares! Avui, en aquesta tarda calorosa de juliol, ens trobem per parlar de la seva pertinença a l’Espai Antiracista que es va formar fa quasi un any entre Salt i Girona i del seu compromís amb altres moviments socials, com ara el projecte d’autogestió de l’ateneu Salvadora Catà (el nom de la primera dona afusellada a Girona pel franquisme). És auxiliar d’infermeria i graduat en Integració Social en la primera promoció del Vallvera. Va decidir que volia incidir a la societat en el tema del racisme, problema social que coneix un cert auge avui en dia. Tal com ho treballen a l’Espai, el racisme té moltes formes: una d’elles és la proposta política xenòfoba. A Salt tenim el trist honor de tenir dos regidors del partit xenòfob Plataforma per Catalunya dels 8 que hi ha en total. L’Emanuel ho explica pel context econòmic que convida a titllar de culpable l’últim que ha arribat. I sobretot, en el context de Salt, com que un terç de la població no pot votar i l’abstenció és molt gran (uns 40%), l’opció feixista està sobrerepresentada a l’Ajuntament: amb pocs vots surten. Per denunciar-ho, van realitzar diferents accions. El dia de Sant Jordi, al Passeig, la majoria de les parades tenia penjat el cartell multiplicat de l’Espai Antiracista: «Salt diu no al racisme. Tothom és de casa.» Va acabar la diada amb una cercavila-cassolada per encerclar PxC i dir no a la normalització d’aquest partit.

17190 Juliol-desembre 2015

SOCIETAT ANÒNIMA

Segons l’Emanuel, l’acció va tenir molt bona resposta. Però si li demaneu sobre quin racisme ell, personalment, te més ganes d’actuar, us parlarà d’aquells prejudicis més subtils dins les relacions socials. Es tracta dels mites sobre els migrants que impregnen el llenguatge i que es troben dintre els acudits, les expressions i les maneres de relacionar-se segons qui et trobes a davant. No és tan explicit com un discurs racista però impacta cadascú de nosaltres. Lluitar en contra requereix una actitud activa quotidiana: no acceptar aquest discurs discriminatori i fer-ho de manera pedagògica: no dir-ho tot sinó deixar que l’altre es qüestioni. «Dius que els immigrants acaparen ajudes, vale, i d’on treus la informació?» Un treball de formiga. Com a ciutadà amb la pell fosca, ell també s’ha trobat prejudicis. La gent li canvia l’idioma, li diuen Machu Picchu sense assumir que és denigrant... Ell és d’origen xilè, té la doble nacionalitat xilena i espanyola però la seva cultura és la catalana ja que està aquí des dels 11 anys. Diu que els immigrants també és creuen aquest discurs de l’Altre, aquesta identitat de l’immigrant, quan haurien de tenir en compte els processos de socialització que han fet. Les persones son éssers socials: quan han fet arrels, teixits, xarxes, estan inserides! Ens anima a apropar-nos a l’Espai Antiracista!

| 11 |


17190 Juliol-desembre 2015

REPORTATGE

Futbol, futbol, futbol! Segons la Viquipèdia, el futbol és l’esport més popular del món. No sabem què deu tenir aquest esport entorn a l’esfèric que fa moure milers de seguidors d’arreu del món, així com diners, mitjans de comunicació, etc. Li han cantat des de Serrat a Manu Chao i ha fet plorar i riure grans i petits. Però, justament, el poder que té aquest esport rei, és segurament per la gran base de penyes, clubs i seguidors que viuen intensament els partits i dediquen bona part del seu temps lliure a practicar-lo o admirar-lo. Els titulars sempre porten els mateixos cognoms -Messi, Ronaldo, Casillas, Iniesta, Xavi o Benzema...però sovint ens oblidem de la tasca que fan entrenadors i presidents dels clubs més petits perquè la il·lusió dels més joves pugui fer-se realitat cada cap de setmana en camps de Tercera Regional. Text: Agnès Cabezas No descobrirem res de nou si parlem de la tasca important que pot significar l’esport per la integració. Són diversos els projectes de fundacions que han detectat en aquest esport una eina de gran ajuda per a aquesta funció social, una manera de crear hàbits saludables i de respecte en els més joves, més enllà dels gols, punts i campionats.

| 12 |

1. L’ABANS, història gràfica de Salt.

Com podem llegir en el llibre L’abans 1, en el capítol “El futbol a Salt, la passió esportiva i la rellevància social de l’esport rei”, aquest esport ha esdevingut una activitat “on s’han abocat i representat identitats individuals i col·lectives, on els sentiments hi han aflorat lliurement i les persones hi han projectat les seves alegries, plaers, frustracions, ràbies i fòbies”. Vegem, però, quin és l’estat actual del futbol a la nostra vila.

Un sol club per a tot el poble La majoria recordarem com a Salt, de tota la vida, hi havia hagut dos clubs: el Futbol Club Salt, amb el camp a la zona esportiva, i la Unió Esportiva Coma-Cros, amb el camp a la zona del Veïnat, en concret i actualment, al costat de l’Institut Vallvera. Des de fa un parell d’anys, però, que els dos clubs funcionen sota la mateixa directiva i com un únic club. La


Foto: cedida per Arxiu Municipal de Salt

El president, en Llorenç Blanquera, portava al voltant de 10 anys de president del Coma-Cros quan hi va haver la fusió. Ens explica que el Club Esportiu Salt Coma Cros compta cada any amb un gruix d’entre 150-200 joves que juguen en diferents categories d’edat. En formen part un total de 16 equips, amb 16 entrenadors, que juguen en dues lligues diferents. D’una banda, la del Consell Comarcal, que no és pròpiament una competició, i d’una altra, la de la Federació Catalana, que seria el que entenem com a Lliga. En general, els més petits juguen a nivell comarcal, mentre que els grans ho fan a nivell provincial.

La temporada corresponent al curs 2014-2015 no ha estat malament per al nostre club: els més petits han quedat campions a la seva categoria. El primer equip, però, després que l’any passat baixés a 4a Catalana, no ha tingut un bon any, al contrari, ja que han quedat els darrers a la classificació. En Llorenç es queixa, però, que “la gent només sap fer crítiques, però després tampoc ve ningú a veure els partits”. També es dóna el cas que “aquest any ha coincidit algun partit nostre amb les retransmissions per televisió del Barça o el Madrid i, és clar, això és una competència molt dura”. De fet, en Llorenç, opina que amb el Girona també passa una mica el mateix. “En els últims partits del Girona l’assistència al camp es va animar per tota l’emoció de si pujava a Primera o no, però, en realitat, fins aquest any, tampoc no anava gaire ningú al camp”, opina en Llorenç. El gruix d’equips, així com la bona actuació dels més petits, semblaria prou rellevant i un símptoma d’una

bona situació per al club, no obstant això, no és així. El president és força pessimista amb el futur del club i molt clar en els arguments: “En el futbol ha passat com a les escoles de Salt, hi ha segregació i això no és gens bo”. En Llorenç explica que un 75% dels nois que juguen al Salt són procedents de famílies d’origen immigrant i que això ha fet que les famílies autòctones no vulguin portar els seus fills a aquest club. Salt és racista?, Li preguntem, i ell ens diu que “jo no he dit això, però, a veure, és veritat que els que en podríem dir ‘espanyols’ no vénen aquí i s’emporten els fills a Vilablareix, Quart, Sant Gregori...”, perquè el club està estigmatitzat per aquest gruix de persones nouvingudes.

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2015

fusió, que no és nova en la història de Salt com podreu llegir més endavant, va succeir el 2013 quan la directiva del FC Salt va plegar i el president del Coma-Cros va assolir les tasques de direcció d’ambdós, que ara funcionen dins el mateix organisme, el Club Esportiu Salt Coma-Cros.

Foto: CF Salt

No obstant això, preguntem a en Llorenç el perquè d’aquesta mala fama, si és perquè hi ha baralles o problemes entre els nois. La seva resposta és taxativa: “Cap ni un”. Què ens passa, doncs? Podem pagar una entrada astronòmica per veure (segueix a la pàgina següent)

| 13 |


Il·lustració: Neus García

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2015

Neymar, Messi o Abidal, però no volem que els nostres fills juguin amb nois de procedència diversa? “Segurament, anys enrere, havies sentit a parlar del Vila-roja com del camp on no volia anar a jugar ningú, doncs ara els de Girona parlen així del Salt”. Però curiosament, “quan algun dels nois d’aquí és bo, després sí que el vénen a buscar altres equips en què la majoria són d’origen català o espanyol”.

| 14 |

A banda dels prejudicis, un dels problemes fonamentals del club és l’econòmic. La majoria de famílies dels nens que juguen a futbol a Salt no poden pagar la quota de 25 euros mensuals que suposa apuntar-se al club i això fa que els equips tinguin un dèficit constant. “Perquè, paguin o no els nens, nosaltres hem de pagar la inscripció a les competicions de la Federació, l’assegurança dels nens, els àrbitres... i, si d’un equip de 10, n’hi ha 5 que no paguen, els altres 5 tampoc en tenen la culpa, així que hem mirat de tirar endavant tots els equips, sovint posant diners de la nostra butxaca”, confessa el president. Un altre dels problemes greus amb el que es troba el club és, per diverses raons, la poca implicació de les famílies dels nois que juguen. En aquests tipus de clubs petits, no es poden imaginar els desplaçaments sense la col· laboració dels pares. Tot i que es va provar d’obligar les famílies a portar i recollir els fills al camp, per mirar si així hi havia més implicació, no va haver-hi un millor resultat. En els 10 anys que fa que en Llorenç

està en la directiva, segons ell opina, “el futbol a Salt sempre ha estat en una situació complicada” i per això no és massa esperançador amb el futur. Sembla clar, doncs, que per donar un impuls al club, faria falta una aposta política en aquest sentit, que cregués en aquest esport com una eina d’integració, cohesió i dinamització de bona part del jovent de la vila.

Altres futbols al Salt El club coordina també una lliga llatina on competeixen equips de diferents nacionalitats del Centre i Sud-Amèrica. En aquest cas, els equips paguen una quota com si fossin socis i poden utilitzar el camp. “I ells sí que emplenen!”, ens explica en Llorenç. El club també té tres equips de veterans al camp del Salt i un a la Coma Cros, que també són socis del club. Amb totes aquestes quotes es contribueix al funcionament del club, tot i que segueix sent deficitari. També hi té lloc una lliga africana, en què competeixen equips de diferents poblacions catalanes formats exclusivament per jugadors d’origen africà. En aquest cas, la temporarda dura un mes i mig i malauradament en l’última competició hi va haver diverses baralles i altercats.

Projectes com el de Futbol Net, de la Fundació del Barça, van ser útils per fomentar aquest tipus de valors, ja que es tractava d’unes jornades en què els joves inscrits participaven en partits amb normatives particulars com que calia passar la pilota als companys, sobretot tenir en compte també les noies, etc. Però el president es queixa que “van venir un dia i no els hem vist mai més. Segurament és una bona iniciativa, però com a club a nosaltres no ens ha aportat res”, es lamenta en Llorenç. Els camps del Salt i el Coma-Cros, van acollir durant uns anys també el Torneig Vila de Salt, en el qual participaven equips de primer nivell abans que anessin a competir al Torneig MIC de la Costa Brava. Era una oportunitat per als nois de Salt de jugar amb equips com el de la Fundació Qatar o la selecció del Brasil de juvenils. Però segons explica en Llorenç, això era una despesa per a l’Ajuntament, ja que calia pagar aquests equips visitants i l’alcade sortint, Jaume Torramadé, ho va desestimar.


Una mica d’història

Les primeres referències a camps de futbol a Salt daten de finals dels anys deu. Un camp es trobava ubicat al mas Cuní, al Marrochs, un altre a la devesa del Secretari, al costat del Ter; i un tercer, inaugurat el 1919, davant de Can Pixera. En aquest últim camp hi jugava el primer equip que consta a la història de la vila: els Lluïsos. Es tractava de l’equip del Patronat de Sant Lluís Gonzaga que va jugar amb el nom d’Unió Esportiva Salt i va ser creat el 1926. El primer president fou el doctor Sambola.

Al Veïnat, es creà, el 1927, l’equip Catalunya de la Societat Esportiva Salt. Aquest equip fou el que va donar pas a l’equip de futbol del Jovent d’Ara, el 1932. Mentre que, hereu del Patronat Sant Lluís Gonzaga, es va fundar el 1934 la secció de futbol del Casal Saltenc. Tots dos equips jugaven on ara hi ha el Mercat Municipal, on hi havia el camp de futbol. Un dels moments més destacats d’aquest període va ser la visita del FC Barcelona el 1935, que va jugar contra l’equip Jovent d’Ara. També durant aquests mateixos anys es va constituir l’equip de futbol de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC), que tenien el camp a prop del Ter i amb porteries plegables. El llibre L’abans també fa referència al fet que “tots aquests clubs estaven vinculats a unes entitats clarament significatives ideològicament, en uns moments en què les posicions polítiques estaven molt enfrontades”, tot i això, es destaca que sempre hi va haver “un ambient esportiu”. La Guerra Civil va interrompre tota activitat futbolística a la vila, només es va celebrar un partit. A partir del 1939, s’esdevenen continus canvis de nom, la creació de nous

2. Josep Maria Alberch i Josep Burch, Quaderns de la Revista de Girona, Monografia sobre Salt

equips, fusions, etc. És just aquest any quan es consitueix el Club de Futbol Salt. L’any 1949, aquest club es converteix en la secció de futbol de les Juventudes de Acción Católica Española. Del 49 al 52 va passar a ser l’equip de la Sociedad Deportiva de la Salle. Però el 1952 la Salle deixa les seves activitats futbolístiques al Club de Futbol Salt i recupera així el nom original. En aquests moments hi havia 89 socis que pagaven una quota mensual de cinc pessetes (“menys cinc prohoms de la vila que en pagaven 10”, segons explica també L’abans). A mitjan anys cinquanta, el futbol va passar per diversos canvis a causa d’una mala situació econòmica. El 1957 es crea la UD Coma Cros, al fusionar-se el CF Salt amb l’empresa Successora J. Coma Cros, SA. Els directius de la fàbrica es van fer càrrec de l’equip de Salt, que estava en bancarrota. Les empreses en aquell moment tenien importants incentius fiscals si dedicaven recursos a la promoció de l’esport i, a més, la Coma Cros ja tenia secció de patinatge i hoquei. Aquesta vinculació va continuar fins al 1962 quan els dos equips es tornen a separar. La màxima fita del FC Salt, va ser arribar a Regional Preferent el 1991. Alberch i Burch en el monogràfic de Salt dels «Quaderns de la Revista de Girona» destaquen que “en general, l’esport a Salt, ja sigui en l’actualitat o en el passat, ha estat un esport de base, d’arrel popular, completament allunyat dels grans clubs o de les ‘estrelles’ esportives”. Però justament per aquesta feina de pedrera, han sorgit a Salt persones que han destacat pels seus èxits esportius.

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2015

Els orígens dels clubs de futbol a Salt s’han de situar cap a finals del segle XIX, moment en què Salt visqué un fort moviment associatiu. Segons s’explica al llibre L’abans, “des de finals del segle XIX i fins a la Segona República, es va iniciar i consolidar un important augment del teixit associatiu que es va traduir, pel que fa al vessant lúdic i esportiu, en la creació de nombrosos equips de futbol vinculats a entitats polítiques o organismes religiosos”. Així mateix, en el capítol dedicat a l’esport dins la monografia de Salt dels «Quaderns de la Revista de Girona» 2, els autors afirmen que “el futbol va ser el més popular dels esports que es van practicar a Salt”.

| 15 | Fotos: cedides per Arxiu Municipal de Salt


Mario Rodriguez, entrenador “Els prejudicis són a la graderia, dins el camp no hi ha res d’això, no hi ha color, ni nacionalitat”

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2015

han anat a jugar a l’estranger, Anglaterra i Alemanya i que ara viuen del futbol. El mateix Girona ha fitxat tres jugadors del Salt i el Figueres, un.

Foto: CF Salt

En Mario té 33 anys, és d’origen hondureny però fa 15 anys que viu a la zona de Girona. Ell va començar al Club Esportiu Salt com a jugador i s’ha anat implicant al club fins a ser entrenador de segon nivell per la Federació Catalana de Futbol. Això vol dir que pot entrenar des de futbol base fins a juvenils. En aquest últim curs ha entrenat sobretot nens de 12 i 13 anys. “Estic acreditat com a entrenador des de fa quatre anys, però porto tota la vida jugant a futbol”, ens explica. En el cas d’en Mario també destaca que els pares dels nens no s’hi impliquen massa i que això dificulta molt les coses. No és així entre els jugadors, ells sí que es prenen seriosament els entrenaments i són constants. Allà, a més, se’ls ensenyen

| 16 |

valors com la disciplina, l’ordre, etc. Sempre sense perdre de vista que el més important és que es diverteixin, “que la pilota sempre estigui pel mig”, diu en Mario en el sentit que fins i tot per treballar la part més física es busquen jocs o maneres més amenes per als nens. No s’ha d’oblidar mai, ens diu en Mario, “que això és futbol base” i així ha de ser. Perquè en l’altre extrem dels pares que no s’involucren hi trobem alguns casos de famílies que es pensen que el seu fill els solucionarà la vida i pressionen molt tant al club com al nen. “I arribar a primera és molt difícil perquè hi intervenen molts factors: ser bo, però també el caràcter, la situació personal, etc.”. Tot i això, dins el club Salt han sorgit jugadors que ara estan a 3a Divisió, altres que

En Mario viu a Girona i també ha entrenat el Bonmatí, de manera que li preguntem perquè aquesta imatge de Salt i si es correspon a problemes interns que hi pugui haver i la seva resposta també és clara: “No hi ha cap problema entre els nens, ells fan pinya sempre. Al revés, el que destaca és respectat pels altres i seguit, sigui d’on sigui, tingui la pell del color que la tingui. Al camp no hi ha prejudicis, no hi ha colors, és a la grada que hi ha aquestes polèmiques”. Ens afirma que sí, que malauradament per molt que la Federació s’hi ha posat, segueix havent-hi discriminació per part del públic en alguns partits i creu que és una dinàmica que és molt difícil de canviar, per bé que espera que a poc a poc vagin desapareixent aquestes actituds irrespectuoses. “Hi ha gent que perquè ha pagat una entrada es pensa que té dret a desfogar-se de tot, a descarregar i insultar als jugadors i això evidentment no és així. Caldria reeducar a la gent”, conclou.


Marc Torner, entrenador “Aquest any hem tingut una pèrdua irreparable al club”

Foto: CF Salt

En Marc Torner fa set anys que és entrenador del FC Salt i ell també destaca les dificultats econòmiques del club. “Hi ha força gent que no pot pagar les quotes i així la situació es torna insostenible”, ens explica. Per ell, caldria que el consistori fes una aposta ferma pel club i pogués donar un cop de mà, perquè tots els joves que van a entrenar, si el club ha de tancar, quedaran sense aquesta activitat i el resultat pot ser molt negatiu. “El futbol sempre ha estat una via d’escapament i també una manera que el jovent estiguin fent una activitat sana i no estiguin voltant pel carrer”, recorda en Marc. Ell també coincideix amb la resta d’opinions que destaquen el problema que suposa la poca implicació de les famílies.

Tot i que l’equip que en Marc entrena, de nens d’11 i12 anys, està format majoritàriament per mainada d’origen autòcton, també creu que, en general, el club té mala fama per tenir un gran nombre de jugadors d’origen estranger, ja ho siguin ells mateixos o la família. “En realitat, entre els nois no hi ha cap problema, i la gran majoria de nanos que juguen són bellíssimes persones, però és veritat que Salt ha agafat un mal nom, no només pel futbol sinó per tots els esdeveniments que hi va haver fa uns quatre anys”, recorda en Marc.

Un any especialment difícil per al club per una pèrdua irreparable En Marc ens explica, però, que la temporada vinent ja no farà d’entrenador. Ajudarà la directiva en les gestions que faci falta i com a suport en els partits, però no entrenarà cap equip perquè aquesta temporada passada ha estat especialment dura per a ell. En Marc tenia una estreta amistat amb Jesús de la O Rodríguez, saltenc de 34 anys que va morir en caure d’una bastida al carrer Xavier Montsalvatge de Salt el març passat. Aquest fatídic accident ha provocat un fort sotrac al club i, en el cas d’en Marc, ha fet que necessiti desvincular-se de la tasca d’entrenador almenys durant un temps. Ell i en Jesús van començar junts a col· laborar en el club de futbol a Salt. “Era una gran persona, un bon pare de família i un gran treballador. Tot el que pugui dir, serà poc. Ha estat una pèrdua terrible, en primer lloc, evidentment, per a la seva família però també per a tots nosaltres”. En Jesús, que tenia 34 anys, portava molts anys vinculat al club i era estimat per tothom. A més, en Marc ens explica que justament ell ha estat aquesta última temporada l’entrenador del fill d’en Jesús i que encara no se’n sap avenir que “un nen tan petit pugui haver-se quedat sense pare”. “És molt dur”, s’exclama en Marc.

Foto: CF Salt

| 17 |


Oumaima Makhfaoui

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2015

Encara que el futbol sigui segurament l’esport més popular del món, el futbol femení no gaudeix de la mateixa fortuna. Tot i que hi ha equips femenins arreu del món i competicions professionals, la visibilitat d’aquest esport quan hi juguen dones no és la mateixa que la dels equips masculins. I encara queda més diluït en l’esport base. A Salt, tot i que hi ha hagut equips femenins tant en el C.F Salt com en la U.E Coma Cros, actualment fa tres anys que no hi ha equip de noies. Per conèixer la seva experiència en aquest esport entrevistem la Oumaima Makhfaoui que també encoratja les noies a qui agradi aquest esport a lluitar per tenir un lloc en el món del futbol. Et podries presentar? Em dic Oumaima Makhfaoui i tinc 21 anys. D’on et ve la passió pel futbol i quan hi vas començar a jugar? La passió em ve per influència del meu pare, perquè era jugador de futbol i entrenador. De ben petites ens portava a la meva germana i a mi als partits de l’equip del meu poble, al Marroc. Allà no vam poder practicar-lo ja que no hi havia equip femení. Vaig començar a jugar a futbol al meu segon any a Salt a l’institut Salvador Sunyer i Aimeric, on feien un torneig a l’hora del pati entre els alumnes i era obligatòria la partiFoto: CF Salt

cipació d’una noia com a mínim a cada equip. La teva germana també juga, no? Si, vam començar juntes. L’esport femení sol estar infravalorat per la societat en general. Què en penses? El meu treball de recerca de batxillerat era sobre el futbol femení d’aquí i em va costar molt acabar-lo per aquesta raó, perquè esta molt infravalorat i encara no està acceptat com cal ja que, si t’hi fixes, quasi mai surt a les notícies d’esports i, fins ,i tot, a internet hi ha molt poca informació. Espero que d’aquí uns anys podrem canviar aquesta opinió que encara existeix desafortunadament a la nostra societat. Quin paper penses que pot jugar l’esport base en un poble com Salt? Hi juga un paper molt important. És un esport on hi participen la majoria dels joves de Salt i per a ells és una influència molt positiva, ja que passen la major part del seu temps practicant-lo en comptes de fer altres coses que els podrien perjudicar. Quines mancances i quines virtuts trobes en el futbol base de Salt (organització, recursos, suport de les institucions...)?

| 18 |

A nivell organitzatiu es necessita posar-hi més interès i donar una mica més de suport a aquest esport per part de les institucions de Salt ja que hi ha un bon nivell que s’hauria de valorar i potenciar més (fer més tornejos, fer més categories...) Què destacaries del teu pas pel Coma Cros? És l’equip on vaig començar a jugar. Em quedo amb totes les coses bones i amb tots els bons moments que hi vaig passar. Vam començar amb un equip molt petit però de mica en mica les noies de Salt s’interessaven més i s’hi anaven apuntant fins que vam aconseguir un equip de futbol 11 per jugar una lliga. La meva germana i jo no vam poder jugar els primers partits de lliga pel tema del mocador ja que encara no s’havia canviat la llei però amb l’ajuda de la directiva i el suport de les entitats vam poder canviar-la. Què els diries a les noies de Salt a qui els agradaria jugar al futbol? Que s’esforcin més per aconseguir que un dels dos equips de Salt (o els dos) torni a tenir equips femenins i que continuïn practicant  aquest esport. Amb una mica més d’esforç i de ganes podrem anar endavant.


ELS 5 SENTITS

Sonido latino Tres revisteros ens reunim avui a Els 3 Bessons i ens sorprenem de la musiqueta que hi sona. Només entrar, un client del bar ens convida a passar a la part nova: “¡Ahí estarán más fresquitos!”. Li fem cas i descobrim l’espai que ens envolta... Text: Neus Ferràs

Foto: Agnès Cabezas Estem asseguts en una sala annexa al local-detota-la-vida, inaugurada no fa ni un L’acollida del Miguel Ángel, el nou mes: taules fixes i bancs encoixipropietari del bar, és tranquil·la i nats al voltant de la sala deixen un amable. Ens explica que Els 3 Besampli espai al mig. Net, nou, nítid. sons abans de ser bar havia estat Comentem entre nosaltres que la una gelateria. El que sempre s’ha sala, que pràcticament estem esmantingut al fil del temps, n’ha estrenant, convida a ballar... Ens protat el nom. Els 3 Bessons eren els jectem en l’imaginari i viatgem tots tres fills de la primera propietària. tres a una festa inventada... Es nota que estem a tocar de la festa major i El proper desembre farà tres anys de les vacances! Volem ballar! (Però que en Miguel Ángel i la seva paens n’aguantem les ganes i continurella estan al capdavant del bar. em parlant, que avui tenim una alAquest tàndem gaudeix pensant tra missió que complir.)

noves maneres de fer créixer Els 3 Bessons. Ens assabentem, però, que el bar també ha passat per èpoques fosques. Al principi d’agafar-lo, sobretot, van haver de posar límits a segons quines situacions per deixar enrere la mala fama que duia el local. “Qui la lia un cop aquí, ja no la lia dos cops, perquè no torna”, ens aclareix en Miguel Ángel amb responsabilitat. I és que el seu objectiu és tenir un bar agradable on la gent tingui ganes de tornar. Tenir cura d’aquests aspectes i cuidar la clientela, s’agraeix.

17190 Juliol-desembre 17190 Juliol-desembre 2015 2015

Immersos en ritmes llatins, mengem un entrepà calent i bevem una cervesa, i compartim idees per a la revista, però canviem de tema constantment, derivem cap a temes més ociosos. Se me’n van els peus sota la taula... Els deu estar passant el mateix als companys? Aquest ritme ens engresca!

A Els 3 Bessons, ho podem dir, com a casa! Els 3 Bessons

Pg. Marquès de Camps, 18 Tel. 972.10.25.90 Horari: de dimarts a diumenge de 07.00 a 23.00h

| 19 |


17190 Juliol-desembre 2015

PATRIMONI HISTÒRIC

La domus medieval del Sitjar esdevé l’exponent arquitectònic més important del poblament medieval de Salt, i un edifici de necessària conservació i estudi per a la història de la nostra vila.

| 20 |

Clos de l’ horta del Sitjar, amb la torre del molí de vent i la façana de llevant del Mas. Foto J.B. i T. agost de 1985


Un mas fortificat al Pla de Salt Text: Jaume Bosch i Termes Fa almenys 300.000 anys de la primera presència humana, de la qual tenim constància, al Pla de Salt. El bon amic Pere Canton i Playà en el seu llibre “La prehistòria al Pla de Salt” ens explica i documenta amb les seves recerques la situació immillorable de l’indret perquè aquests primitius pobladors fessin estades i establissin els seus habitacles a la zona del Camí dels Carlins, sota l’actual Espai Gironès, no pas

La degradació que pateix el Sitjar és palesa des de fa anys i cada dia que passa posa més dificultats per mantenir un edifici declarat patrimoni a protegir.

gaire lluny del primer poblament medieval del Mas Sitjar, on en Pere ha localitzat i recollit fins a 778 objectes lítics, eines fetes sobretot amb còdols del Ter. Des d’aquests primers indicis de poblament trobats al Pla de Salt fins a l’any 883, en què trobem citat el lloc de Saltus en un pergamí de venda d’uns terrenys, o bé l’any 882, en què es cita per primer cop la “basilicam Sancti Cucuphatis in Salto”, s’arriba al segle XII, en què tenim constància del Mas Sitjar.

Abandó i degradació actual de l’edifici Recentment la premsa gironina se’n va fer ressò: “Salt multarà els propietaris del Mas Sitjar si no l’arreglen en un mes”. De fet, la degradació que pateix el Sitjar és palesa

des de fa anys i cada dia que passa posa més dificultats per mantenir un edifici declarat patrimoni a protegir, que forma part de la història més antiga de la nostra vila. La manca de manteniment de teulades i l’espoli de la pedra treballada de l’edifici són el resultat de l’abandonament en què es troba.

Situació estratègica Situat al bell mig del Pla de Salt i arran dels camins carreters que comunicaven el lloc i la parròquia de Salt amb Vilablareix, Aiguaviva o Palau Sacosta, el Sitjar és sens dubte l’edifici medieval més important que s’ha conservat en tot el terme municipal. Ja en el segle XII trobem escrits que relacionen aquesta propietat amb la família Sitjar,

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2015

La domus del Sitjar

(segueix a la pàgina següent)

| 21 |


1

6 2

4 3

5

| 22 |

7

17190 Juliol-desembre 2015


1

Torre del molí de vent i viver de l’horta del Sitjar. Foto J.B i T. agost de 1985

2

Façana interior del pati, entre la torre i l’escala d’accés. Foto de J.B. i T. agost de 1985 Restes de finestra romànica a la façana sud de la domus del Sitjar. Foto de Martí Artalejo, 1991

4

Escala d’accés a la torre. Foto de Martí Artalejo, 1991

5

Espitllera de ballesta a la façana de la torre. Foto de Martí Artalejo, 1991

6

Façana est del Mas Sitjar. Foto de Martí Artalejo, 1991

7

Vista des del Sud del Mas Sitjar. Foto J.B. i T. agost de 1985

Els canvis soferts al llarg dels segles L’estat actual del Mas Sitjar ens recorda molt poc la vil·la senyorial que havia estat quan va ser construïda com a residència d’uns pagesos benestants, que posseïen la major part de les terres del Pla de Salt, així com hortes i deveses en els aiguadeixos del Ter i molins al rec Comtal, i en varen ser els senyors durant cinc-cents anys. La domus residencial fortificada del Sitjar es pot considerar en el seu origen un edifici d’estil romànic civil català, com ha estat classificada l’Estada de Juvinyà de Sant Joan les Fonts, que, actualment restaurada, serveix de centre cultural. L’estructura de les dues construccions és pràcticament la mateixa: una torre de base quadrada o rectangular i al costat una porta adovellada, petita i fàcil de defensar, però que permetia l’accés a cavall al pati que conformen les edificacions que l’envolten. En el cas del Sitjar, la porta principal feta amb dovelles, romànica i amb arc de mig punt, queda actualment tapada per edificacions posteriors que serviren de quadres per al bestiar. Es poden observar encara molts detalls constructius del que havia estat la domus històrica i algunes reformes posteriors, com l’escala del pati adossada al segle XVI o les columnes de la galeria coberta de la segona planta, així com una fines-

La torre va ser la primera edificació, construïda amb la finalitat de defensar els camins i les terres del Pla. L’edifici va ser una casa forta i capaç de resistir els setges i escomeses que rebé la ciutat de Girona. tra romànica a la façana sud; però el que queda més evident és la funció defensiva a què es va adaptar, des de la ferma torre de defensa o la quantitat d’espitlleres de ballesta que es poden veure encara a les façanes exteriors. De fet, la torre va ser la primera edificació de tot el conjunt -la podem datar al segle Xi va ser construïda amb la finalitat de defensar els camins i les terres del Pla. Però també la resta de l’edifici va ser una casa forta i capaç de resistir els setges i escomeses que rebé la ciutat de Girona.

Hipòtesis de poblaments més antics Intentar descriure avui un edifici que almenys té mil anys d’antiguitat obliga a analitzar quins canvis han provocat en la seva estructura cada una de les etapes conegudes de la seva existència, i no desestimar d’antuvi cap hipòtesi sobre els seus orígens més remots. Si tenim en compte que la primera notícia

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2015

3

ciutadans de Girona, que al segle XIII varen edificar la Fontana d’Or, actual Caixa Fòrum, al carrer dels Ciutadans de la veïna ciutat.

(segueix a la pàgina següent)

| 23 |


PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2015

Plànol de la planta del Sitjar. Amb traç negre la torre de defensa, primera edificació del Mas. (Planta realitzada pels SS.TT. de l’ Ajuntament de Salt)

No podem pas asse· gurar que els romans també es varen instal· lar al lloc de Saltus, però, posats a especu· lar, per què no podria ser sota el Mas Sitjar?

Planta de la domus fortificada del “Citjar” medieval. (Amb traç negre) (Planta realitzada pels SS.TT. de l’ Ajuntament de Salt)

sobre l’església de Sant Cugat de Salt és en un document de l’any 882, podem assegurar que al Pla de Salt hi havia uns pobladors estables, fora de les muralles de la ciutat de Girona, en el segle IX. I no cal dir que l’existència de la vil·la romana de Can Pau Birol (Bell-lloc del Pla) a Santa Eugènia de Ter,o la que es va trobar fa uns anys al costat de l’església de Sant Pere de Montfullà, ens permeten conèixer l’existència del poblament romà ja en el segle II dC. No podem pas assegurar que els romans també es varen instal·lar al lloc de Saltus, però tampoc podem descartar que en algun lloc del terme municipal actual hi hagué una vil·la romana, una gran domus per al conreu de cereals al nostre fèrtil Pla de Salt. I, posats a especular, per

| 24 |

què no podria ser sota el Mas Sitjar, com va ser sota les quadres de Can Pau Birol? Caldrà esperar que el dia en quèe s’iniciïn les obres de consolidació es facin les recerques en el subsòl per conèixer millor els primers habitants del Mas. Però els orígens del Mas Sitjar que fins avui coneixem, i des del segle XII, són que va ser la residència d’aquesta família de la petita noblesa gironina, que a partir de la torre exempta que sembla que existia ja al segle X, va edificar la domus residencial fortificada, que a partir del segle XV va ser transformada en una masoveria, va passar a ser propietat dels Solterra i anys més tard del Mas Mut i els seus descendents fins ben entrat el segle XX.


Una joia del patrimoni saltenc que cal conservar L’arquitectura civil d’origen romànic és ben escassa a les nostres contrades, i com és lògic ha sofert múltiples transformacions al llarg dels segles. El Mas Sitjar conserva encara les estructures principals d’aquest període i alhora podem observar-hi els afegits i modificacions que des de la primera construcció de la torre exempta van anar confegint primer la domus residencial fortificada, amb la sala i el pati interior, i segles més tard la masoveria que va estar habitada i en actiu fins ben entrat el segle XX.

­

Els masos fortificats del Pla de Salt Xavier Alberch i Josep Burch Servei Municipal de Publicacions, Ajuntament de Salt, 1991 Societat i economia a Salt a la baixa edat mitjana Lídia Donat Pérez Beques de Recerca de Salt, Àrea de Cultura – Ajuntament de Salt, 1999 Sant Cugat de Salt. Una parròquia mil·lenària Parròquia de Sant Cugat de Salt, 2009 Sat, «Quaderns de la Revista de Girona», 55 X. Alberch / J. Burch – Diputació de Girona, 1995 Projecte de rehabilitació del Mas Sitjar de Salt – DUG i docs. Carlos Sedaño – José Luís Pulido http://hdl.handle.net/10256/1135 Diari de Girona: http://www.diaridegirona.cat/girona/2015/03/18/salt-multara-propietarisdel-mas/714934.html

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2015

Actualment la degradació denunciada ens fa témer que s’enruni. Cal però posar remei a la precària situació de l’edifici perquè forma part del nostre patrimoni i del catàleg d’edificis a protegir. És per això que les obres de consolidació, que no vol dir necessàriament una restauració immediata, no poden esperar més i cal una actuació a qui pertoqui per tal de garantir que l’estructura es mantindrà i s’aturarà la degradació del que encara queda de l’edifici.

FONTS:

L’ Estada de Juvinyà de Sant Joan les Fonts, l’ edifici romànic civil restaurant recentment, amb estructura semblant a la domus fortificada del Sitjar. Foto J.B. i T. juny 2015.

| 25 |


17190 Juliol-desembre 2015

DIÀLEGS

Una assemblea per compartir la Coma Cros

Tots tres formen part de l’assemblea de l’Ateneu Popular de la Coma Cros. En Xevi Vilardell és membre dels Diables, entitat que té un espai a la Coma Cros. Narcís Badosa és director de la Xarxa de Centres Cívics de l’Ajuntament de Girona. Judit Font és la coordinadora de projecte de l’Ateneu Popular de Nou Barris a Barcelona. Debaten amb nosaltres el perquè de l’assemblea i el model de gestió proposat per l’assemblea de la Coma Cros.

Text: Júlia Olcina i Laure Duplay XEVI (X)- L’entitat en la qual estic jo, que és Diables, porta deambulant per onze locals diferents a Salt; aleshores, tenir un local on caure morts era imprescindible. Quan vam anar a parar a la Coma Cros, la idea era que s’engegava una factoria cultural i, si s’hagués respectat l’essència del que es va establir en aquell moment, hagués sigut molt

| 26 |

maco. Era un espai on hi havia elements, material i espais comunitaris. Però això, amb els successius governs municipals, s’ha pervertit. L’espai que ha quedat com a factoria cultural ha acabat tancat i s’ha donat la clau a diferents entitats, que és una manera de funcionar, però potser no és la millor mirant el panorama de l’associacionisme que hi ha dintre del municipi. Per tant, crec que l’ideal seria recuperar l’es-

sència del fet de compartir, que les coses siguin col·lectives, que no sigui un ús privat i que tothom pugui arribar a fer ús i treure profit d’un equipament o d’uns serveis municipals. JUDIT (J)- Jo penso, com a veïna de Salt -fa dotze anys que hi visc-, que no hi ha hagut espais de trobada d’aquest associacionisme tan ric ni tampoc per a la gent veïna del


Foto: Laure Duplay

poble. Llavors quan comencem a treballar per això, mirem cap a la Coma Cros i veiem que tenim no sé quants metres quadrats que són nostres, per dir-ho d’alguna manera, són dels saltencs, que estan compartimentats i cedits en usos exclusius. Llavors, això no només és una necessitat col·lectiva no resolta, la d’espais socials de proximitat, de territori, amb entitats que queden fora, sinó que alhora hi ha una altra cosa que per mi és la clau: que no hi ha projecte. Si aquest equipament

és una suma d’entitats que comparteixen un espai seria un hotel d’entitats, però no hi ha un projecte, ni de gestió, ni de dinamització, ni de com volem que aquest equipament impacti en el poble amb la seva activitat, ni com volem que la gent hi participi . Llavors, aquestes diverses absències juntes d’alguna manera justifiquen que la gent comencés a treballar des de l’assemblea Espai Salt i després amb la proposta d’ateneu. Amb el potencial que tenim a Salt a nivell organitzatiu i a

nivell associatiu i amb les de ganes de tirar-ho endavant, la ciutadania i les persones estem més ben posicionats en aquest moment per gestionar-ho de manera comunitària que l’Ajuntament. NARCÍS (N)- Jo en el model tinc lleugeres diferències. Tot i que penso que el model comunitari és el que s’ha d’aplicar, em sembla que seria bo un model mixt. Potser (segueix a la pàgina següent)

| 27 |


perquè vinc de l’Administració pública, penso que és bo que hi hagi implicació de polítiques públiques i socials, i més en aquest cas a Salt, on hi ha una societat pobra i molt primària, amb molts nivells de benestar social encara per conquerir. El que veig també és que segurament s’ha errat el model des del principi. Podríem parlar d’uns dotze anys de Coma Cros? Són molts anys políticament parlant i després de tres mandats encara estem amb vuit o menys entitats a dintre. Com és possible això? D’altra banda, penso que sovint posem molt d’èmfasi en la crítica als governs, i és veritat, però penso que l’associacionisme també ha de canviar: ha estat un associacionisme molt tocat per un determinat tipus de societat capitalista quant als valors, que tendeix poques vegades a fer coses junts. La societat civil ha de començar a agafar aquesta empenta, hem de procurar que hi participi i s’hi involucri al màxim, però també s’ha de reeducar, no?

Foto: Laure Duplay

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2015

Foto: Laure Duplay

| 28 |

“Aquesta autoorganització i aquest empoderament de la gent de baix perquè siguin capaços de moure’s sense tenir ningú molt més amunt que els regeixi, és maco i il·lusiona.”, Xevi

JUDIT- És clar, una experiència com la gestió comunitària de l’Ateneu permetria això, o sigui, permetria que una sèrie d’entitats, gent del carrer, veïns i veïnes es posessin a treballar junts per un projecte compartit, però no només per un interès o per un objectiu determinat, sinó per un projecte que a més a més construiran col·lectivament i cadascú en el nivell d’implicació que vulgui, no? NARCÍS- I és legítim. Penso que qui s’ha d’encarregar de la dinamització d’aquest nou model hauria de ser una assemblea. Però els equipaments també tenen cultura i aquest

té una cultura nefasta. Té uns valors, com deia en Xevi, privatius, té uns valors molt clientelars, i això, en aquests dotze anys, pesen. Tot i que hi ha des de fa gairebé dos anys un moviment que ha estat impulsant iniciatives i d’alguna manera ha intentat provocar un nou model, les adhesions han sigut poques, perquè moltes entitats ja tenien el seu local i hi havia un sistema de relació amb l’Ajuntament molt clientelar que adorm una mica aquestes iniciatives. Això d’una banda. Però d’altra banda, jo penso també que el que convé, sobretot per part de l’Ajuntament, és que totes les polítiques socials creixin. Aquest equipament pot ser un referent, però penso que hi ha d’haver-hi una xarxa d’equipaments de barri, un conjunt, i com més proximitat millor. Jo seria partidari que el tècnic o la tècnica que sigui contractada per l’Ajuntament, que estigui a disposició d’aquesta assemblea, però que pugui fer moments de xarnera, si arriben subvencions... En definitiva, estic per una gestió mixta. X- Trobo que el model assembleari és el model que suma i que implica. El sistema de delegació, on jo delego i tu m’ho fas, està una miqueta en caiguda justament perquè el que has delegat no acaba complint mai les expectatives del que tu esperaves que es portés a terme. La nostra entitat, per exemple, ha viscut molt aquest model assembleari o autoorganitzatiu: de fet va néixer de quatre joves que es van començar a organitzar. Per tant, aquesta autoorganització i aquest empoderament de la gent de baix perquè siguin capaços de moure’s sense tenir ningú molt més amunt que els regeixi, és


maco i il·lusiona. I la il·lusió és una força que a vegades es manté i és el motor de les persones. El model assembleari es tan i tan obert -tothom hi pot participar- que crec que és la manera més bona per treure aquestes ganes que hi havia de tenir un centre cívic. Al primer moment, per poder-ho obrir a tothom, l’assemblea seria una suma que convidaria més que la gent hi participés.

Foto: Laure Duplay

17190 Universalt- Estaria bé fer un enfocament cap als fets concrets i explicar una mica com, si algú que està en una entitat i vol implicar-s’hi o hi vol entrar, ho pot fer ara i com es podria fer en aquest projecte, en aquesta idea?

“Quan la gent està organitzada, es troba, té idees, crea col·lectivament, tot l’entorn també es veu beneficiat perquè tindrem més capacitat de canviar el que tenim a fora del poble”, Judit

X- Des del punt de vista d’una entitat sí que voldria que l’Ateneu fos respectuós amb les particularitats de les entitats. Cada entitat

(segueix a la pàgina següent)

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2015

J- Tot això ho estem dient perquè pel que fa a la gestió d’un equipament sociocultural com seria la Coma Cros, trobaríem diversos models. D’una banda, la gestió directa municipal, com podria ser per exemple el cas de Girona, on la xarxa de centres cívics es gestiona directament per l’Administració. I d’altra banda, hi hauria l’autogestió. Fins i tot a Salt hi ha hagut tradició, a La Maret, en què la ciutadania s’organitzà i ocupà un espai. Llavors, en la línia entre aquests dos extrems hi ha molts talls intermedis. Hi hauria, per exemple, equipaments gestionats per un ajuntament però que tenen un consell ciutadà, o hi hauria espais que s’han ocupat i que ara mateix tenen una cessió, com seria Can Batlló a Barcelona, que és propietat de l’Ajuntament i hi ha una cessió de l’espai a les entitats que hi són, però no hi ha subvenció, sinó que les mateixes entitats i persones ho gestionen i generen els seus propis recursos. Hi ha altres models intermedis, com per exemple el de l’Ateneu Popular de Nou Barris, en què l’espai neix a iniciativa ciutadana, l’Ajuntament adquireix la propietat i, per tant, és el titular i fa un conveni de gestió amb la mateixa entitat que havia iniciat en el seu moment la recuperació de la

fàbrica i, a partir d’aquest conveni, que també té subvenció econòmica, aquella entitat el gestiona... El model que demana l’assemblea de l’Ateneu probablement està més a prop de les fórmules autogestionàries, perquè diu que una assemblea formada per entitats i persones és l’òrgan que pren les decisions sobre aquest equipament, però també diu que això no ho vol fer sola, perquè l’equipament és de l’Ajuntament, és públic, és de tothom i, per tant, hi ha d’haver una tutela pública. Quan hi ha hagut discussions amb l’equip de govern actual, constantment s’ha qüestionat que, si l’Ateneu es gestionés per una assemblea i per unes entitats, què passaria amb les que no hi volen prendre part? Doncs no passa res, podran entrar i sortir sempre que vulguin i el dia que vulguin decidir coses que vinguin, i el dia que no vinguin, doncs, no podran decidir les coses però podran prendre part de tot el que vulguin. De fet, el projecte l’haurem validat en un lloc que es diu ple municipal, o sigui, més legitimitat i més reconeixement no pot tenir. Que una assemblea ho gestioni no treu garanties democràtiques. O ara l’Ajuntament els ofereix més garanties de decidir coses?

| 29 |


DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2015

Foto: Laure Duplay

| 30 |

“Si al començament no es creen una sèrie de dinàmiques transparents i democràtiques, acabes tenint un predomini d’unes activitats per sobre les altres”, Narcís

té les seves punyetes i pot ser que hi hagi dues entitats que estiguin tocant exactament el mateix tema però que tinguin dues maneres de treballar diferents. Llavors sí que hi ha d’haver una feina comuna perquè qui hagi de fer servir l’equipament tingui en compte que allò és comunitari i que no es pot atendre sempre tota la gamma de colors de tothom, però el fet que es puguin respectar una miqueta les característiques i la idiosincràsia d’aquella entitat fa que també se senti més ben acollida. Hi ha entitats que amb poca cosa, amb poc espai, poden passar i d’altres, potser perquè necessiten, com nosaltres, treballar amb volums grossos i amb pirotècnia, doncs potser no és tan fàcil encabir-les. Per tant, jo crec que s’hauria de passar per una fase d’escoltar a tothom qui vulgui participar-hi i que hi pugui dir la seva per acabar confeccionant el dibuix de les necessitats del que hi ha d’haver. I a partir d’aquí, jo crec que hi haurà una base prou plural com perquè qui vingui a més a més i no s’hagi sumat a aquesta fase inicial s’hi senti còmode. J- Mira jo m’imagino, concretant, que la Coma Cros ha de ser un espai que tingui una porta d’entrada cada dia oberta. No sé amb quin horari, des del migdia fins al vespre o si fos també al matí encara millor, perquè a més a més hi ha centres de formació aquí: hi ha l’ERAM, la biblioteca... Ha de ser un lloc viu per a la gent que ve a la Coma Cros fins i tot per fer-hi altres coses. Hi ha d’haver algú que et rebi, una cara que et rebi, algú que et pugui informar que avui hi ha això, demà hi ha això altre... Hi ha d’haver un

punt de trobada, que sigui un bar, perquè som així, som mediterranis i necessitem una barra i una beguda i menjar, si pot ser, també. I només això té molt de valor, perquè ara mateix només ho tenim en l’àmbit privat dels bars privats. Hi ha d’haver espais on tant les entitats que hi tenen la seu com les que no hi tenen la seu però hi volen fer una activitat vinguin, entrin, surtin. I si necessiten un espai, puguin venir i no calgui fer dues-centes gestions prèvies i ni necessitar la firma de tres o quatre persones ni que ho hagis de notificar un mes abans. Això és el que jo penso que ha de canviar i que qui pugui gestionar això sigui la mateixa gent que es troba aquí, que és la que ho vol i a qui li ve de gust. Com? Ens trobem un cop al mes i anem veient com ho gestionem, i això és l’assemblea: la gent que hi participa, més la gent que hi passa, més la gent que té interès per fer-hi alguna activitat concreta. Es fa un calendari súper xulo, que no té gaire complicació, d’espais i d’horaris, i es fa una programació de trimestre o es fa una programació amb un cicle anual d’esdeveniments. El dia que això passi ja hi haurem guanyat molt! Per mi la Coma Cros no és un objectiu ni és una finalitat, per mi la Coma Cros, l’Ateneu, és un instrument, perquè el dia que fem això a fora també passaran moltes coses. N’estic convençuda, perquè, quan la gent està organitzada, es troba, té idees, crea col·lectivament, tot l’entorn també es veu beneficiat perquè tindrem més capacitat de canviar el que tenim a fora del poble. Perquè ens haurem conegut, haurem treballat junts i haurem tingut idees i projectes i ja no mirarem només cap aquí


sinó que mirarem cap a fora. X- Crec que hi ha estaments de poder a qui no interessa que la gent s’autoorganitzi, que la gent es trobi i que la gent pensi perquè això provoca que la gent tingui idees. De vegades sembla que la societat et porti a no pensar i que només et posis davant la televisió i absorbeixis tot el que et donen. Que els espais siguin així de senzills i de dinàmics dóna peu a la gent i realment ha de tenir, com dius tu, una repercussió directa en el poble i en la societat.

J- No hi veig el problema, Narcís. Que la proposta sigui assembleària no vol dir que sigui ni més informal ni més caòtica ni més arbitrària en els seus criteris. El projecte inclou un conveni, que és una norma reguladora. A mi les normes no m’espanten, l’únic que dic és que les normes les posem nosaltres, que no ens les posi un altre. Necessitem normes? Fem normes, no hi ha cap problema! Comencem amb el que tenim, ja hi ha gent a l’Ateneu, perfecte, i què tenim? Qui hi ha ara mateix? Quins espais està utilitzant? Respecte màxim a qui ja hi és, però tinguem la capacitat d’incorporar, anem a generar les nostres normes i a partir d’aquí funcionem. N- Jo crec que la història de l’equipament té un pes, però no penso en això ara, penso com si féssim cau i net, com si la Coma Cros s’aixequés de nova planta i partíssim d’un model assembleari. Aquest element de “tot el que pensem ho podrem fer”, que pot suscitar la idea, té límits. Jo, després de portar equipaments públics durant catorze anys, amb un model municipal però en el qual entre el 60 i el 70% de les activitats les organitzaven les entitats, he vist que hi ha límits en aquest sentit. I només aviso que si des de bon començament no es creen una sèrie de dinàmiques que siguin el màxim de transparents i democràtiques, acabes tenint un predomini d’unes activitats per sobre les altres: sobre les edats, sobre tipus de grups, sobre tipus de formats... Només aviso

que ara és un moment en què és important començar i que val la pena que quedin clares aquestes qüestions. Engegar i que es comenci a omplir sense un ordre podria ser en el futur anquilosar una dinàmica. X- Tampoc no ens hem d’encallar. Tampoc cal veure la Coma Cros en un futur d’aquí deu anys i projectar-la i no sé què passaria si hi hagués tres grups de diables... Segurament la foto de l’Ateneu si comencés demà serà diferent de la d’aquí a un any i de la d’aquí deu anys i l’assemblearisme permet aquesta dinàmica més canviant, més que no pas l’Administració. Per tant, cal arrancar amb una base suficient, però arrancar, i que de mica en mica això sigui canviant i que pugui ser capaç d’absorbir noves coses i d’anar modelant-se amb el temps. Perquè el temps també fa que la gent canviï, que les entitats canviïn i que la manera de funcionar canviï. I aquesta manera canviant no ha de ser un caos, ha de ser ordenada, amb unes normes, clara però fàcil de canviar.

Més info sobre l’Assemblea popular de la Coma Cros:

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2015

N- Jo en la teoria ja hi estaria d’acord, però en el dia a dia no és tan fàcil com ho expliquem. Llanço un repte a Xevi, per començar: què passaria si existissin a Salt tres grups de diables i tots tres volguessin local? I ara n’hi dic una altra a la Judit: en algunes assemblees ho hem vist, que sortien com deu cursos de ioga, per exemple, i jo me’n reia perquè en el dia a dia les coordenades físiques són ben senzilles, durant un espai de temps hi vénen unes persones i totes tenen la mateixa legitimitat. Fixeu-vos que més que d’un tema ideològic estic parlant d’un tema logístic.Hi insisteixo perquè no hi hagi dubtes en aquest sentit. Penso que l’assemblearisme segurament és l’única manera de tirar endavant, o la més ràpida, i voldrà dir també una sèrie de dinàmiques de formació de la gent. Fins i tot diria que s’haurà de crear la demanda i la participació. En aquest sentit, veig que la prova està que durant un temps relativament llarg hi ha hagut una dinamitzadora a la Coma Cros i anem a menys o ens hem quedat exactament igual. Per tant, fins i tot un model de gestió de centre cívic segurament tampoc no ha ajudat a

massa res, perquè la gent encara ho veu llunyà. Insisteixo molt en el fet que s’hauran de buscar fórmules d’arbitratge, fórmules de relació.

https://ateneucomacros.wordpress.com

| 31 |


17190 Juliol-desembre 2015

Foto: Francesc Torres

| 32 |

Foto: Pere Serrat

EDUCACIÓ

Fent créixer els planters, Per què l’educació artística queda relegada a un segon pla en el model d’educació actual? Són l’art, la música, el teatre, la dansa o la pintura disciplines inferiors a les matemàtiques, les llengües o la física? Text: Héctor Martínez

Què és el projecte Planters?

Les respostes a aquestes preguntes són les que hem volgut trobar parlant distesament amb l’Estel Martí, directora del projecte Planters de ConArte Internacional, que introdueix les arts als centres educatius com a motor per a una transformació social en tots els àmbits, i també visitant l’institut Salvador Espriu i l’escola El Gegant del Rec, dos dels centres on es duen a terme aquests projectes Planters a Salt.

El projecte Planters és un projecte pioner, que agafa com a mirall una experiència similar anterior duta a terme a Mèxic, en què s’introdueixen diferents disciplines artístiques dins l’horari lectiu en un centre educatiu amb un objectiu pedagògic, crític i amb voluntat de crear un canvi en els infants i joves amb qui es treballa tant a nivell interpersonal com intrapersonal i, com diu la seva directora, “transformar la societat”. Segons ens explica l’Estel, aquesta és la primera vega-

da que un projecte dut a terme per personal no professional en l’àmbit educatiu, és a dir, per gent que no és mestra, pot entrar en una aula a impartir, braç a braç amb el mestre corresponent, una assignatura al llarg de tot un curs escolar.

Qui duu a terme el projecte Planters? El projecte Planters el desenvolupa ConArte Internacional sota l’impuls de la Càtedra de la UNESCO i gràcies al reconeixement que


Foto: Martí Artalejo

Foto: Martí Artalejo

A ón es fa el projecte ConArte a Salt?

aquesta atorga a l’educació artística com una de les seves prioritats per educar de manera transversal i millorar l’aprenentatge. ConArte treballa conjuntament amb les escoles, sobretot amb l’equip directiu i els mestres d’especialitat (la majoria d’educació musical i plàstica o, en algun cas, de llengua i literatura o educació física), i amb els artistes (músics, ballarins, coreògrafs, etc.) i els posa en contacte per posteriorment crear un equip. Així doncs, posa en contacte les arts i l’educació, el coneixement artístic amb el

http://conarteinternacional.net/

de la dinàmica del grup classe i les seves relacions i, evidentment, amb el del contingut pedagògic i curricular de cada assignatura. Aquest equip de treball es reuneix un cop al mes per debatre, acordar i pactar les sessions, comentar els conflictes que sorgeixen del dia a dia a les aules i per valorar l’evolució del grup. “Ha sigut un aprenentatge mutu”, com ens comenta l’Estel. Els mestres han valorat molt positivament l’aportació dels artistes sobre el grup i viceversa, els artistes han pogut obtenir un feedback immedi-

at dels seus alumnes, i han vist com poder apropar el seu art als infants i joves als quals han pogut arribar. Tanmateix, aquest treball no ha sigut un camí de roses. L’educació formal, en general, té unes estructures sòlides, el funcionament d’un centre educatiu sol ser clar i rigorós i l’art, per definició, és llibertat i, en alguna ocasió, ha calgut “un gran exercici de mediació” per fer veure a ambdues parts que “en el centre del projecte hi ha el nen”.

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2015

ConArte

Escola El Gegant del Rec > música Institut Salvador Espriu> dansa Institut Vallvera > teatre

| 33 |

Fotos: Guillem Tarrés


EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2015

Entrar en contacte...

| 34 |

Potenciar les arts com a eina transformadora. El propòsit dels projectes ConArte a Catalunya sona bé, fa somiar les possibilitats que obre... Però més enllà de les paraules, allò interessant és saber com es fa, concretament. Com que l’educació és el dia a dia, per saber-ne més, vaig a veure com ho viuen els actors directament implicats: els joves de segon d’ESO de l’Institut Salvador Espriu de Salt i les seves educadores. Transformacions? Text: Laure Duplay Des del setembre, els quatre grups de segon d’ESO tenen dansa, una hora cada dilluns amb la ballarina professional que intervé en aquest projecte, Nagore Somoza, i la seva professora d’educació física corresponent, Miriam Barra o Anna Figueres. D’entrada, per la realitat social que viuen els joves i pels pocs recursos econòmics dels quals disposen, la dansa és el hip hop o bé els balls tradicionals. Els espectacles de dansa estan sovint fora del seu abast i en el seu imaginari és més aviat cosa de dones. L’apropament al concepte de la dansa professional i contemporània s’havia de fer també anant a veure un espectacle de Temporada Alta a principis d’any però no es va poder fer. Per sort, fa dues setmanes, van anar tots d’excursió a l’escola municipal de dansa de Celrà a fer un taller amb Los Corderos, un duo d’homes artistes i coreògrafs de dansa contemporània acrobàtica que després els van oferir una mostra de l’espectacle en què estaven treballant. Va ser un regal per al grup. Entrem al gimnàs. S’està fresc malgrat la calda de fora. Els joves entren per grupets petits i van a canviar-se. L’hora comença en cercle,

tots més o menys asseguts i atents. Es comenta la meva presència i després l’excursió a Celrà, positiva. L’escolta costa però ja hi som i comença la feina. El primer exercici és l’escalfament, treballant diversos aspectes a través d’ unes seqüències de moviments: “memòria i consciència corporal, entrenament físic per poder entrar al treball posterior, concentració i atenció, cohesió de grup, autoconeixement i respiració”, tal com m’explica l’artista que guia els joves. Segueixen uns passos que ensenya la Nagore, respectant el ritme i la coordinació de pes i contrapes amb el cos. No és fàcil però tots s’hi posen, menys els quatre que no porten la roba per canviar-se... Després es practica uns dels gestos de l’stepping, aixecar el pit i l’abdomen. Gestos atrevits per a adolescents! Per entendre bé el que s’ha de fer, s’estiren a terra fent de ninots mentre la Nagore i l’Anna activen els fils dels titelles imaginaris. Comencen ara un exercici per parelles, bastant exigent: un s’estira a terra i l’altre l’avisa que ve a tocar-li una part del cos amb una part del seu cos (mà, peu, genoll...). El que està estirat a terra, avisat, ha de moure’s per tal que no el toquin. Llavors s’anuncia un altre toc i es

repeteix l’exercici cinc o sis vegades, que s’han de recordar i que formen una petita coreografia entre dos, una mica com un pas de capoeira al terra. S’intercanvien papers i llavors quan tothom està preparat, s’acosten a la paret i dues parelles comencen a ensenyar als altres el seu treball. Fins que passi tothom, fins i tot els més vergonyosos! El terra està fred, les velles rajoles no conviden gens a estirar-s’hi. La sala té una insonorització dolentíssima que tendeix a dispersar l’atenció i a multiplicar els sorolls. No obstant això, s’ha fet un avenç tangible. La concentració i la calma els costa però això que acabo de veure hauria sigut inimaginable a principis d’any. És el resultat d’una feina de cada setmana: ara sí, accepten tocar-se i que l’altre entri en el seu espai vital, són més capaços de confiar en l’altre i sobretot en si mateixos, en una activitat que trenca amb les esquemes escolars. Tenen 13-14 anys, són adolescents, aquesta edat tan grata! Tenen una energia desbordant, uns prejudicis i uns papers en el grup ben marcats. El gran èxit del projecte ha sigut que es faci dins l’horari lectiu, cosa que Ensenyament no havia acceptat mai per a un projecte amb continuïtat. Tot l’alumnat ha


nois tenen una actitud de negar-s’hi perquè queda més bé però, segons les professores, es veu que en gaudeixen. El projecte ofereix un espai lliure per crear i confia en unes persones que el sistema educatiu pot tendir més aviat a voler sobretot controlar o encaminar. Un tema predomina sobre els altres, segons la Nagore, que és, a més de ballarina, psicòloga postgraduada en dansa teràpia. Són uns nanos que necessiten treballar el seu autoconeixement. Tenen poques eines per entendre’s i en el marc del projecte, les educadores es van plantejar si havien d’afavorir l’educació emocional o el treball d’educació física. La resposta va venir per si sola: no es poden fer aquests

tallers de dansa sense treballar les emocions, entendre els seus propis límits, obrir-se, confiar i tocar.Tocar sembla una gran eina per permetre les relacions i l’educació. Observo durant tota l’hora de la classe que la Nagore no trenca el contacte amb els adolescents, acompanyant-ne una amb la mà a l’esquena durant l’exercici o fent un massatge a un altre que s’hi entrega de seguida. I sobretot crea contacte entre ells, intentant instaurar el fet de tocar-se de manera respectuosa. Així s’acaba la classe: fan un cercle, tocant-se els braços, tanquen els ulls un moment, es miren entre tots als ulls per acomiadar-se, i s’ha acabat!

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2015

pogut gaudir d’una oportunitat única de poder experimentar, de viure noves sensacions i una nova via d’expressió a través de l’art. Segons les tres educadores, s’estàn trencat rols, dinàmiques de grup, patrons i això els ajuda a créixer encara que els remogui moltes vegades ja que surten vergonyes, emocions i xocs amb prejudicis. D’altra banda, els líders estan qüestionats perquè les regles són molt diferents de les de la classe. «Els més hàbils no forçosament destaquen i en canvi poden brillar altres», em comenta la Miriam. Dues noies que van viure un conflicte molt fort van ser capaces de treballar juntes, en contacte: potser perquè el canvi de marc potencia un canvi de relació? Alguns

Foto: Martí Artalejo

| 35 |


Una orquestra de corda gegant Els alumnes de 3r de primària de l’escola El Gegant del Rec de Salt també participen del projecte Planters de ConArte i això vol dir que durant dos cursos una de de les dues hores setmanals que normalment fan de música, la impartiran les mestres especialistes de ConArte tot practicant el violí i el violoncel i intentant formar una petita orquestra de corda. EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2015

Text: Pere Serrat

| 36 |

Són les 11.30h del matí i som a dins el barracó de música de l’escola amb l’Alba i la Maria, les especialistes de ConArte, tot esperant que arribin els nens i nenes. Totes dues, com tots els col·laboradors del projecte ConArte, són músics professionals en actiu i elles, a més, mestres a l’escola de música a Torroella de Montgrí. Mentre van preparant l’espai i col·locant els instruments i les cadires ordenadament en semicercle arriba en Xevi, el mestre de música habitual dels alumnes, que s’està acabant un tallat esgarrapat de la breu pausa que li proporciona el pati. Avui assistim a una classe de ConArte, intentant no entorpir massa i procurant copsar l’ambient del projecte. Em pensava que, venint dels jocs i cridòries del pati, els 18 nens i nenes de 3r B arribarien esvalotats i excitats, però no és així. Entren tots tranquils i amb les indicacions de l’Alba van seient cadascú el seu lloc: “Matida aquí, Marina al seu costat, Ilias cap aquí, Mohammed allà...” Ells ja s’ho saben i de seguida poden començar. Abans de res, però, cal fer una mica d’estiraments de coll, braços, dits, passant per les cames fins arribar als peus. Ara ja sí, tot és a punt per començar la classe amb les dues mestres al mig com dues directores d’orquestra. L’Alba

els recorda que només els queden tres sessions abans del concert final que faran a la festa de cloenda del curs per a tota la comunitat educativa del centre, i això fa canviar una mica la dinàmica de la classe. Els nervis i la proximitat de l’actuació els fan concentrar-se només en la tècnica i en què tot soni bé el gran dia. Tocaran tres cançons acompanyats i dirigits per les dues mestres. L’Alba i 13 alumnes tocaran el violí i la Maria i 5 més el cello. Comencen a practicar amb la veu el primer tema, “Bim-bom, les campanes de Salom, toquen a festa...” i, tot mirant el faristol compartit per cada dos nens, continuen cantant-lo dient-ne les notes: la, re, la-la, re... Un cop practicada la tonada cada nen treu el seu instrument amb molta cura i en munta les diferents parts, com l’esponja que fa de suport o costella als violins, o cargola l’arquet perquè estigui prou tensat. En Xevi, si algú no se’n surt, l’ajuda, però es nota que ja ho tenen bastant per mà. Tots els que ho volen, poden endur-se l’instrument a casa tot firmant un compromís de tenir-ne cura. Això els familiaritza amb el material i els en coresponsabilitza, els fa molt feliços i ajuda a portar la música a les cases. No només s’ensenya música i sensibilitat artística al ConArte, sinó també valors que ajuden a la cohesió i el sentiment de grup, la responsabili-

tat i el respecte al material i a l’altre. Se’ls veu tan contents, a cadascú amb el seu instrument... Amb pizzicato, que és la tècnica de pessigar les cordes sense l’arquet, la tonada de mica en mica sona força bé però quan s’hi afegeixen les dues especialistes fent la melodia, la música omple tot el barracó i això ja sembla una orquestra de veritat. Primer fluix i gradualment pujant la intensitat fins arribar a un final fortissimo que impressiona. Quan no toca, l’Alba dirigeix i els nens van aprenent els petits símbols gestuals que assenyalen els canvis o posicions. És important estar atents, és vital anar tots a l’una i és un repte ensenyar-ho a fer. Els instruments estan en repòs fins que un petit moviment de mans de la directora fa que tots els violins saltin a les espatlles. Un altre gest i els dits dels petits músics estan a punt sobre les cordes. Tot sincronitzat fins que el puny es tanca i ja no pot sonar cap nota més. Ara estan practicant “Banuwa”, la segona cançó, que fa re-re, sol-sol, la-la... quan de cop salta la Lina: “Quina calor!!”. És que són les 12 del migdia i la xafogor a dins del barracó es nota de valent. Té mèrit en aquestes dates quasi estiuenques estar atents amb aquestes temperatures. Quan podrà el Gegant del Rec estar en una escola en condicions? La Maria, l’altra senyoreta, diu per


trencar la pausa: “Ho provem amb l’arc?” “Sííííí!!!” criden tots a l’una. Violins amunt, arc sobre la corda, panxes obertes, peus a terra, esquena recta i.... re-re, sol ...sona bé. A l’Abdelka li penja un fil blanc de l’arc i s’ha de tallar. Cap problema, en Xevi ajuda a resoldre-ho. Estan seguint les notes de la tercera cançó, “El descobriment del bosc”, que és més difícil pel ritme i els silencis que té. Ara canten blaaanc, blaanc, neg , dos-cor-dos... sembla un codi estrany però ajuda a entendre el ritme de les blanquess, negres i les corxeres de la partitura. És bonic de veure aquests menuts llegint i cantant les notes amb il· lusió per aprendre i perquè tot soni bé. Cada setmana, un dels alumnes s’emporta a casa un petit llibre de bitàcola on poden fer un dibuix o explicar el que més els agrada de la

música o del grup. Gairebé tots destaquen amb alegria que el millor és poder fer-ho junts, fer música amb els amics, o també expliquen contents l’excursió que van fer a Tarragona, al museu Pau Casals. Les dues mestres estan molt contentes amb el grup, que es veu unit, alegre, amb ganes d’aprendre i en què els que tenen més traça ajuden amb naturalitat aquells a qui els costa. Elles apunten que es nota la feina de fons de l’escola, on es treballa des de petits la intel·ligència emocional. Al final de la classe arriba un moment molt esperat per a tots: els 5 segons de bogeria. Avui en seran 10 perquè els tenen acumulats de la darrera sessió. Quina excitació! 3, 2, 1.... som-hi! Tots fregant l’arquet amb energia amunt i avall per les cordes: és igual la nota que en surti, el que importa és el soroll desacom-

plexat per alliberar la rigidesa postural acumulada al cos i fer volar la ment uns segons. Com brillen els ulls de la mainada en aquest petit moment d’aparent descontrol. Ara toca recollir: cadascú desa el seu instrument a l’estoig i cada peça al seu lloc. A més, cada nen surt del barracó amb l’instrument a l’esquena i la cadira en braços perquè, quan no es disposa d’espai suficient, cal moure el mobiliari amunt i avall. En un moment en què la música està a punt de saltar del currículum escolar, esperem que aquest projecte es consolidi, es repeteixi i s’estengui a la resta d’escoles de la vila. És una bona iniciativa que de ben segur donarà fruits a l’escola que l’acull i a dins les petites ments dels nostres infants. Això sí, caldrà voluntat i implicació per part de l’Ajuntament.

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2015

Foto: Martí Artalejo

| 37 |


17190 Juliol-desembre 2015

hem anat a...

The Coup,

ballant fins a l’extenuació El grup californià The Coup ens descobreix una nova faceta de la música negra. En un directe intens a la sala La Mirona vam veure brillar de ben a prop una de les joies musicals del Black Music Festival. Text: Júlia Olcina En el directe, les emocions són el que més compta i aquest fou un concert carregat d’electricitat, amb un ritme de ball absolutament contagiós! Va començar com una cita a cegues. Sense haver sentit mai la música de The Coup, ens vam aventurar cap a La Mirona tot confiant en els encerts del Black Music Festival, que mai no sol fallar amb les seves

| 38 |

propostes per a amants del ball i la música negra. I el descobriment fou colossal! Vam viure un d’aquells concerts que vénen a la memòria com un estremiment. Fou sorprenent la mescla de so punk, funk i hip-hop, amb guitarres i ritmes que ressonaven a Rage Against The Machine i alhora es mantenien fidels a la música negra. I, ballant esbojarradament, entre bots i cops de maluc, paràvem l’orella intentant desxifrar unes lletres carregades de missatge i de crítica

social, que convidaven a fer la revolució sense renunciar a la diversió i al gaudi dels plaers de la vida. El cantant i compositor Boots Riley entén la música com a part de la lluita social. Membre del moviment Occupy Wall Street i de la lluita anticapitalista, defensor dels drets laborals i dels afroamericans, escriu lletres que són una crida a la mobilització, però que sonen properes i també divertides, lluny de la buidor del pamflet. Les gires del grup combinen aquestes dues facetes, la


musical i la reivindicativa; a banda de les actuacions realitzen trobades amb col·lectius amb qui comparteixen reivindicacions i imparteixen conferències sobre música negra i lluita social. Durant la gira que van dur a terme l’any passat, The Coup van tenir una trobada amb treballadors de la Coca-Cola i, en solidaritat amb les seves reivindicacions, enguany no han permès vendre aquesta marca a cap de les sales on han tocat.

Amb un quadre contundent de músics, The Coup ens féu vibrar amb el seu so refrescant i únic, una potent mescla de la urgència del punk i dels batecs del funk. L’escenari esdevingué pura energia, i en plena pujada, irrompé la potent SilkE, la veu femenina, que ens deixà totalment bocabadats amb la seva presència escènica. La cantant té un aire salvatge que recorda Tina Turner, però amb la desimboltura del hip-hop. Irresistible i poderosa, aquesta dona d’energia electritzant

és un remolí que hipnotitza i insufla noves forces per deixar-se endur, per deixar-se anar i per ballar fins a no poder més. Totalment rendides als seus encants, vam ballar intensament fins a l’extenuació.

HEM ANAT A... 17190 Juliol-desembre 2015

- Bankrobber1917 FOTO: Amelia Kennedy via Wikimedia Commons

| 39 |


17190 Juliol-desembre 2015

LA FINESTRA AL MÓN - NIGÈRIA

Somnis en construcció La Lola és una mestra que viatja en un tren que ha fet parada a Salt. Pròxima estació? Els somnis! Text i foto: Neus Ferràs

17190: Muchos cambios…

Lola (L): En realidad queríamos ir a Inglaterra... Ya hace 8 años, tenemos tres hijos, dos nacidos aquí y uno que nació en Nigeria y llegó aquí con cinco años.

L: Empezando por el clima, soy del Oeste de Nigeria y no tenemos tanto calor como en el Este. ¡La gente cree que en todo África hace calor y no es así! Soy de ciudad, y los cambios que más he notado son la seguridad, el agua, la luz… Allí la luz viene y se va… intento concienciar a los niños que no en todas partes es como aquí. Mi vida ha cambiado mucho, en Nigeria trabajaba de maestra de primaria y pensaba que en Europa continuaría lo que hacía. Y cuando llegué aquí pensé: ¿pero qué pasa aquí? ¡Qué difícil! Intenté aprender catalán, me metí a estudiar educación infantil en el Vallvera, pero me quedé embarazada y no pude completar las prácticas…

17190UniverSalt (17190): ¡Vaya odisea para el de 13 años! L: Sí, ha vivido muchos cambios, tiene recuerdos de Nigeria, la cultura, la comida… Hay cosas de nuestra cultura que no quiero que pierda, como la lengua materna, el yoruba. Los que han nacido aquí también, quiero que al menos lo entiendan. Mi marido y yo hablamos yoruba entre nosotros. Los niños: castellano, catalán, inglés… ¡Estoy cansada de tantos idiomas!

| 40 |

17190: Es difícil compaginar la vida familiar y laboral o estudiantil.


NIGÈRIA Capital: Abuja (Lagos va ser la capital fins el 1991) Habitants: 152.217.341 (8è mundial) Àrea geogràfica: 923,768 km2 Clima: càlid amb escassa amplitud tèrmica anual. A la costa, pluges intenses i atmosfera molt humida. A l’interior, les precipitacions van disminuint i l’extrem nord és la zona menys plujosa. IDH (índex desenvolupament humà): 0.471, (119è mundial), índex combinant tres dimensions bàsiques del benestar: salut, educació i ingressos Esperança de vida en néixer: 52.30 Anys esperats d’instrucció per a un nen: 9 Taxa d’alfabetització (d’adults): 68%

Llengües oficials: Anglès Independència del Regne Unit: l’1 d’octubre de 1960 Règim polític: República federal Moneda: Naira (NCN) Economia: 12è mundial en producció de petroli, 8è en exportació. Té un dels mercats de les telecomunicacions amb un creixement més ràpid del món, un sector financer desenvolupat, recursos minerals però indústria minera poc desenvolupada i productes agrícoles per exportar (cacauet, coco i oli de palma, entre altres) així com indústria tèxtil, de la pell i automobilística. Usuaris d’internet (per cada 100 habitants): 39.7

pidgin (inglés de la calle) para interactuar con mis paisanos!

17190: ¿Y la educación en Nigeria cómo es?

L: Sí. Aquí he estado implicada en asociaciones como Dones Progressistes de Nigèria, que actualmente ya no funciona; también tenemos la Asociación de nigerianos, donde nos encontramos todos y luego Oduduwa, que es la asociación de los yorubas.

L: Hay mucha diferencia entre la pública y la privada, no es como aquí, que se enseña lo mismo. Y en la universidad, hay un montón de huelgas: ¡un curso de 4 años te puede durar 6! Si no se protesta por la gasolina es porque el gobierno no paga a los profesores, o por lo que sea. Yo quería llegar a trabajar como maestra en la escuela pública, pero mi familia no tenía suficiente influencia, ¡hace falta tener poder! Y en las escuelas privadas no te pagan bien. ¡Estuve trabajando en un lugar donde podía cobrar el sueldo de enero en abril! Pero siempre hay que buscar la manera de salir adelante.

17190: ¡Retorno a los orígenes!

17190: El grupo de pertenencia grande y el pequeño: la Asociación de nigerianos y Oduduwa. Esto me hace pensar en lo importante son las raíces. Nigeriana y, más concretamente, yoruba. L: ¡Eso! Y hablamos inglés. Puse anuncios para dar clases, pero al decir que era nigeriana no quisieron porque querían un profesor de origen inglés. Yo les dije que probaran, ¡si es que el inglés es el idioma oficial de Nigeria!

17190: ¿Qué cambios has notado a nivel de sociedad? L: En Salt, donde vivo, veo la gente con la mente muy abierta. Pero echo de menos a mis amigos. Aquí en Salt tengo paisanas, pero no hablan mi idioma, pueden ser de otra zona. ¡En Nigeria hay más de 200 idiomas diferentes! Aunque en común todos tenemos el inglés, que es el idioma oficial. ¡Aquí he empezado a aprender

17190: Cuéntame alguna aventura de aquí… L: ¡Uf! Con tres niños y trabajando… ¡no tengo tiempo de tener aventuras! Cuando no trabajo sólo salgo para ir a la iglesia los domingos. La religión es importante para mí, es un lugar de relación y de apoyo, soy evangélica.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2015

L: Muy difícil, luego intenté estudiar a distancia, pero no me fue bien… Así que decidí hacer cualquier trabajo que me saliera y ya está. Ahora estoy trabajando en la limpieza.

(segueix a la pàgina següent)

| 41 |


Me gusta hacer pasteles, manualidades, de hecho, cuando hay alguna celebración en la iglesia me llaman para que ayude a montarla.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2015

17190: ¿Y un sueño? L: Quisiera volver a trabajar de maestra. No sé si será en Europa o en mi país pero quiero montar una escuela. También me gustaría ir a Escocia con mi familia, allí están mis hermanos. Cada año intentamos ir al menos tres semanas. 17190: Ha habido elecciones en Salt recientemente, ¿qué opinas, Lola? L: Ahora veo la política de aquí como la política de mi país: ¡no me imaginaba que en Europa hubiera tanta corrupción! 17190: O sea que sí que hay cosas en común, ¿eh? Tu que insinuabas que Nigeria y Europa no se parecían en nada… (riem totes dues) L: Estos de Podemos, que son jóvenes, a ver si mueven algo. Ya sé que no hay nada perfecto, pero un poquito de cambios irían bien, que no sea como en mi país, ¡que quieren gobernar sí o sí hasta con 70 años! 17190: Esto parece que es algo universal, aferrarse al poder y no soltarlo. L: El que tiene el poder, lo tiene todo. Aquí y allí. 17190: ¿Y un plan a corto plazo? L: ¡Buf! Estoy mirando estas vacaciones, a ver si puedo aprender a tocar la guitarra, con mis niños, que aprendiéramos juntos, ¡me encantaría! I de la guitarra passem a parlar del Banc del Temps, podria ser un bon lloc on trobar un professor de guitarra a canvi d’unes estones de conversa en anglès. I somiant somiant ens ha passat el temps. A reveure, Lola, i moltes gràcies per aquesta deliciosa conversa!

Anglès a partir d’1 any MATRÍCULA OBERTA

Kids&Us Salt · C/ Francesc Macià, 61 · 17190, Salt · T. 872 02 51 67 · salt@kidsandus.es

| 42 |

ODUDUWA I ELS IORUBA: Els ioruba representen aproximadament el 30% de la població de Nigèria, tot i que també n’hi ha a Togo, Benín, i molts afroamericans tenen aquests orígens. Segons la mitologia ioruba, amb un gall i un sac de sorra, Oduduwa tenia la missió de baixar del cel i crear la terra allà on tot estava cobert d’aigua. La sorra del sac va caure formant un turó sobre l’aigua, i el gall va escampar la sorra amb les potes i la terra es va anar estenent. En aquest punt Oduduwa va fundar la ciutat d’Ile-Ife, el poble ancestral de la humanitat i dels ioruba.


17190 Juliol-desembre 2015

ENTITATS

Agrupació Fotogràfica de Salt Qui sou i quant de temps fa que es va crear l’entitat? La nostra associació en els inicis estava integrada a l’entitat Salt Sardanista. El febrer de 1989 un grup dels sardanistes aficionats a la fotografia van decidir desvincular-se’n i crear l’Agrupació Fotogràfica de Salt. L’any 1997 l’Agrupació Fotogràfica va participar en la fundació de l’Associació Gironina d’Entitats Fotogràfiques (AGEF). També estem associats a la Federació Catalana de Fotografia (FCF) i som membres de la Comissió d’Agermanament SaltLingen. L’any 2004 l’Agrupació va rebre el Premi Tres de Març que atorga l’Ajuntament a les entitats per la seva tasca cultural de difusió de Salt. Actualment tenim més de 25 anys com a associació, més de 200 socis, i cada any anem creixent una mica més gràcies a l’alta col·laboració de tots els socis. Quins són els vostres objectius com a entitat? Som una entitat que es dedica a promoure la fotografia entre les persones aficionades, organitzant i participant en activitats que fomen-

ten la pràctica i la difusió de la fotografia en tots els seus camps. Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Dins de les diferents activitats que organitzem, destaquen els concursos fotogràfics, com el Ral·li Fotogràfic del Consell Comarcal del Gironès o el concurs fotogràfic Generació Solidària de la Fundació Les Vetes. També organitzem tallers de fotografia i sortides fotogràfiques per les terres Catalanes. A més, tenim una lliga social i participem a la fotolliga de l’AGEF (Agrupació Gironina d’Entitats Fotogràfiques).

Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? El local social es troba en una de les zones més emblemàtiques de la població de Salt, a la Factoria Cultural Coma Cros, al carrer Sant Antoni, 1 de Salt.

www.fotosalt.cat info@fotosalt.cat

| 43 |


Associació Solidària amb el Poble Siri

ENTITATS 17190 Juliol-desembre 2015

Qui sou i quant de temps fa que es va crear l’entitat? Som persones de diferents orígens. N’hi ha que som provinents de Síria a causa de la guerra i que tenim la condició de refugiats. L’associació es va crear fa gairebé dos anys. Quins són els vostres objectius com a entitat? Tenim dos objectius: difondre la situació actual a Síria i ajudar la població siriana a través de la xarxa Bonyan, una entitat amb seu a Turquia i que engloba més de 20 entitats nacionals i internacionals com la nostra que tenim un objectiu comú: ajudar la població de Síria. A més, estem ultimant els detalls per tal de poder apadrinar infants de Síria orfes a causa de la guerra. Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Fem reunions amb diferent gent per tal d’explicar els nostres projectes i participem a Sant Jordi, el dia de la Dona, la Fira d’Entitats i allà on ens volen o ens conviden! Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? No pensem que sigui activa, pensem que és hiperactiva! Si no fos per les entitats, les xarxes de cooperació i tot el que comporten a

| 44 |

Salt molta gent estaria molt pitjor. I no parlem només de xarxa col· laborativa, sinó també d’entitats que col·laboren i organitzen els Reis, Carnestoltes, la Festa Major. En alguns casos han hagut de substituir el paper que li tocaria fer a l’Ajuntament perquè aquest no ha estat prou valent, com és el cas de l’ateneu de la Coma Cros.

Teniu relacions amb altres entitats del poble? Hem tingut contactes per a activitats puntuals com el Dia de la Dona Treballadora o la Fira d’Entitats de l’any passat, però ens agradaria tenir-ne encara més Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? Ens reunim al domicili d’algun membre de l’entitat. Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions... De moment no n’hem tingut gaire,

però ha estat bona. El que sí que trobem és que hi ha molta “burocràcia”: des que vàrem demanar el NIF a la Generalitat fins que el vàrem tenir definitiu van passar nou mesos. Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu. Una cosa positiva de Salt és la seva barreja. Salt és una vila eclèctica per naturalesa. D’ençà que va ser poble acollidor dels treballadors de les fàbriques tèxtils no ha deixat de ser-ho. En 6 km2 que fa ho té tot, natura amb les Deveses, espais per fer esports, grans superfícies però també petit comerç de proximitat, molt d’ell especialitzat, som referent amb la Fira del Cistell, estem situats estratègicament, prop de França i de Barcelona, som entrada d’autopista... Ens estimem Salt i hi veiem moltes coses bones. A millorar, la percepció que molts de fora i alguns saltencs tenen de Salt. Però amb l’esforç de molts de mica en mica això es va millorant. Ja no ens coneixen pel “manicomi”, sinó pel Parc Hospitalari, o no ens coneixen per la presó, sinó per la Factoria Cultural Coma Cros. De mica en mica ho aconseguirem plegats.


Ràdio Macu...to raça? Què vols dir quan parles

Contacte:

13.500 infants han estat assassinats 11.000 infants són a la presó 2,5 milions d’infants estan sense escola 5 milions d’infants estan desplaçats dins i fora de Síria. Una generació s’està perdent i la revolució ha començat el seu quart any, no obstant això, no veiem cap llum al final del túnel.

- En aquest bar, només hi ha gent de raça negra! - Quan dius raça, vols dir color, no? - Sí, és clar, és el mateix, no?! Els estudis científics, basats des de mitjan segle XX en la genètica, han provat que el concepte de raça no és pertinent a l’hora de caracteritzar els diferents subgrups geogràfics de l’espècie humana. Això es deu al fet que la variabilitat genètica mitjana entre individus d’un mateix subgrup és més important que la variabilitat genètica mitjana entre subgrups geogràfics. El consens científic actual rebutja l’existència d’arguments biològics que podrien legitimar aquesta idea de raça. Així doncs, la paraula raça es considera com una representació més aviat arbitrària segons criteris morfològics, etnicosocials, culturals o polítics, tal com les identitats. Per tant, podem dir que el concepte de raça sí que és aplicat a partir del segle XIX per distingir grups humans segons uns criteris arbitraris (religió, nacionalitat, color de la pell, origen geogràfic…), però que ja no es fa servir per a la taxonomia biològica (classificació dels organismes vius). Segons l’Enciclopèdia Catalana, la “raça” són (1) els descendents d’un avantpassat comú i (2) el conjunt d’individus que tenen una ascendència comuna i es diferencien de la resta d’individus de llur espècie per la freqüència més gran de determinats grups de caràcters hereditaris. La mateixa entrada destaca que, de manera impròpia, es fa servir també per parlar d’una tribu, un poble o una nació considerats com a procedents de la mateixa soca. Ajudaria potser a lluitar contra el racisme no fer servir malament el terme ‘raça’?

RÀDIO MACUTO 17190 Juliol-desembre 2015

https://www.facebook.com/aspoblesiri?fref=ts email: pobleriri@gmail.com

de

Text: Laure Duplay Font: https://fr.wikipedia.org/wiki/Race_humaine, http://www.diccionari.cat

| 45 |


17190 Juliol-desembre 2015

MÚSICA SALT SONA! Text: Isabel Hidalgo

Erio En Víctor, en Max, l’Ernest, en Jose i en Jordi formen Erio, grup de metal guanyador del STM’15 1- Quin és l’estil de música amb què us identifiqueu més? Us inspireu en altres bandes o cantautors? Tenim moltes influències ja que a tots ens agrada un estil diferent. Els nostres treballs anteriors es diuen Simbiosis, perquè és una barreja/fusió entre la música que ens agrada a tots.

| 46 |

2. Generalment, de què parlen les vostres cançons? Les nostres cançons parlen de crítica social. El que estem vivint ara, notícies estranyes que veiem i ens criden l’atenció... No intentem canviar les coses amb les nostres cançons, simplement és una reflexió del que pensem.


3. Quina creieu que és la diferència que us fa destacar entre els altres grups semblants al vostre? Creiem que el més diferencial és que és molt complicat definir quin és el nostre estil. Com t’he dit anteriorment tenim una fusió de moltes coses. Ens agrada la feina ben feta i no traiem res a la llum fins que no està ben preparat. Les cançons han de passar per un filtre que som nosaltres. Per nosaltres és important que a tots cinc ens agradi la cançó sencera. Si hi ha un matís que a algú no li agrada, busquem la manera de canviar-lo i que ens agradi a tots.

5. Musicalment en quin moment creieu que esteu? Creiem que estem al principi. Queda molt de camí per endavant. Encara que portem molts anys tocant cadascú per separat. 6. Què sentiu quan pugeu a un escenari? Energia, confiança, alegria, veure que les coses et surten bé i que la gent canta les teves cançons i s’ho passen bé. Això per nosaltres és brutal i t’emociona. 7. Amb quina paraula descriuríeu el vostre treball? Esforç. 8. Les noves tecnologies com les xarxes socials, o els nous suports musicals són importants per vosaltres? Us han ajudat fins ara a ser el que sou? Com? Internet mai ens juga en contra. Sense Internet, per exemple, no ens podríem haver apuntat al STM. És el principal puntal de la nostra promoció. És l’única manera que tenim perquè la gent ens escolti. No sabem penjar cartells. Facebook, Youtube, Soundcloud, Twitter.

Què ha significat per vosaltres la participació al concurs? Ha significat conèixer gent nova, la gent de l’Estació, en Lluís, algú de La Mirona que no coneixíem abans, i compartir escenari amb altres estils de música, que sempre és molt enriquidor. Què us sembla la idea del concurs? Faríeu alguna modificació? Tot està bastant bé i ens agrada molt com a idea per a grups novells. És una gran oportunitat. Enhorabona, perquè en sou els guanyadors. Què sentiu? Per nosaltres ha estat una injecció d’energia i ens sentim enormement recompensats. La feina feta i el temps que dediquem al grup ha donat els seus fruits. Canviarà alguna cosa a partir d’ara? No sabem si canviaran gaires coses. El que nosaltres desitgem es que gràcies això ens pugui conèixer i escoltar-nos més gent. Creiem que gràcies al CD, on estem tots els grups participants del concurs, ens podrem obrir a més públic. 10. Finalment, alguna recomanació per als grups més novells? Ganes, il·lusió i treballar. Sense il·lusió no vas enlloc, i sobretot sempre pensar que pots fer més. Marcar-te unes metes i, quan hi arribes, tornar-te’n a posar de noves i tornar-les a superar. Sempre mirar endavant i no quedar-te amb la idea que no hi pots arribar, perquè no és així. No fer massa cas a les males crítiques, no enfonsar-te mai pel que et digui l’altra gent; creure’t que sempre pots fer la feina millor i sempre anar millorant.

MÚSICA 17190 Juliol-desembre 2015

4. Fins arribar al dia d’avui, què considereu que ha estat el més difícil? El més difícil per nosaltres ha estat mantenir els components. Hi va haver un temps que només érem tres (ens vam quedar sense bateria ni guitarrista) i ens trobàvem amb el dilema de “què fem, deixem el grup?” Al final, després de dos mesos, vam tenir la sort de trobar els dos components que tenim ara, en Jordi i en Max.

9. Per què us heu presentat al STM2015? Participar-hi era una proposta de la qual sempre parlàvem però anaven passant les edicions i mai ens decidíem fins que va arribar aquest any.

| 47 |


17190 Juliol-desembre 2015

OPINIÓ

Hi ha qui perd i no ho vol reconèixer Llorenç Martínez Adamuz Penso que la majoria de persones que vàrem assistir el 13 de juny a l’acte de constitució del nou consistori de Salt hi érem allà per viure en directe i de primera mà, sense necessitat de que ningú ens ho expliqués, l’inici d’una nova etapa al nostre ajuntament. A aquesta majoria, diversa en les seves idees polítiques, ens unia, penso, que no volíem que al capdavant de l’Ajuntament continués la persona que l’ha governat els últims quatre anys. La reacció dels assistents en el moment en què en el recompte de vots es llegia per onzena vegada el nom d’en Jordi Viñas, penso que ratifica la meva percepció respecte de les preferències de la majoria dels assistents.

una llista que perd tres regidors respecte de l’últim mandat, que perd la confiança de 847 votants de 2708 (el 32%!) o que obté els pitjors resultats de CiU a Salt en unes eleccions locals des de 1983, faci un discurs basat en la humilitat i el reconeixement d’errors. Però vet aquí que aquesta manera d’actuar no està feta per segons qui. El cap de llista de CiU va optar per un discurs ple de retrets al nou alcalde. A més dels retrets va incloure el que em va semblar una amenaça; la que feia referència a la implantació d’una gran superfície i al Trueta. A mi, em va sonar a “si l’Ikea i el Trueta no acaben a Salt serà per culpa vostra”, és a dir “perquè jo no sóc l’alcalde”.

Una vegada ja teníem nou alcalde tocava, tal com preveu el procediment, que els caps de llista fessin una explicació del seu vot. En aquesta fase del Ple, no sé la resta d’assistents, però jo esperava, sobre tot, el torn del ja exalcalde. Volia veure com havia paït el resultat de la votació que s’acabava de fer i que el feia fora del despatx de batlle de Salt. Doncs, si ens atenim a les seves paraules, molt malament. Estava patint una indigestió.

Ara bé, una part del seu parlament em va produir indignació i hilaritat alhora: va ser la part “tradicionalista” del parlament. Va acusar la llista d’ERC i Viñas de trencar certes tradicions. Però que no pateixi l’alcalde per aquesta acusació: trencar tradicions no ve recollit –de moment- ni com a falta ni com a delicte al Codi Penal. D’aquestes tradicions trencades la que més hilaritat em produeix és la que fa referència a respectar la llista més votada. Només li va faltar la pancarta per ser l’Albiol. En tot cas, que no sap l’exalcalde

Hom espera que qui encapçala

que tot el procediment electoral, així com l’elecció d’alcalde ve regulat per llei? Que no sap que les tradicions no són d’obligat compliment? Doncs això. Ah, per cert; la primera tradició que s’ha trencat en aquest procés electoral a Salt és la tradició que els vots de CiU no passen de 2000, ja que fins ara sempre havien superat aquest llindar. En tot cas, aquesta nova etapa que ara comencem hauria de ser una etapa on imperi el diàleg per sobre de tot, independentment de qui acabi formant part de l’equip de govern. Així ho demana la majoria de saltencs i saltenques. Per la meva part, espero que els temes socials formin una part molt important de les prioritats del nou govern.

Il·lu

str

| 48 |

aci

ó:

Per e

Ser

rat


Un poble on pugui votar tothom Sílvia i Pere, membres de l’Espai Antiracista de Salt i Girona del 9N al gimnàs del seu institut. La Mei, en Mamadou i l’Adil no són personatges reals però tampoc són inventats: s’assemblen en algunes coses a moltes saltenques i saltencs que coneixem. Una, per exemple, és que no els deixen votar. I és que a Salt és una cosa molt comuna: passa a un de cada tres veïns i veïnes del poble. A les eleccions municipals del maig d’enguany van ser exactament 7335. Són totes les veïnes i veïns que no tenen nacionalitat espanyola, d’un altre estat de la Unió Europea o d’un grapat testimonial de països amb un conveni especial amb inscripció prèvia. A la Mei, si fos un personatge de veritat, segur que a la Facultat de Dret li explicarien que el primer de tots els drets és el dret a tenir drets. I també que una de les bases de la democràcia és la participació política. Per què hauríem de dir-ne “democràcia” si una de cada tres persones no tenen dret a presentar-se ni a votar? Això recorda més aviat els temps en què la “democràcia” oblidava la meitat de la població: les dones. Ara en diríem “democràcia”, d’això? Però el gran problema dels problemes teòrics és que són problemes a la pràctica. Que una de cada tres veïnes i veïns no poguessin votar a les eleccions municipals vol dir, per exemple, que el ple de l’Ajuntament s’assembla un terç menys del que s’hauria d’assemblar al poble que se suposa que representa. Per exemple: tindria un partit racista i excloent que practica el discurs de l’odi i la discriminació dos regidories en un ple que l’Adil, la Mei i en Mamadou poguessin votar? I l’Ajuntament, atén els problemes que tenen l’Adil, la Mei i en Mamadou igual que atén

els de la Sílvia i en Pere, que signem aquest article i que sí que tenim dret de vot? És més: se’ns poden demanar les mateixes coses a la Sílvia i a en Pere que a l’Adil, la Mei i en Mamadou als quals es tracta com a discapacitats polítics? Edificar la nostra societat sobre l’exclusió del dret de participació d’un terç de veïnes i veïns és una manera intel·ligent d’intentar construir un poble cohesionat i amb una bona convivència? Moltes de nosaltres, amb o sense dret de vot, no ens hi havíem parat a pensar mai. Algunes persones ens han dit que la llei és així i que s’ha d’aplicar i ja està; però nosaltres pensem que canviar o desobeir les lleis injustes no és només un dret sinó sovint una obligació -per això moltes de nosaltres vam desobeir massivament el 9N. Altres ens diuen que votar, de fet, no serveix de res; i nosaltres creiem que tenen una part de raó, però que per poder decidir que no votem el primer que ens cal és tenir el dret de fer-ho. Nosaltres, tanmateix, no hem trobat ningú que ens digui que li sembla just que l’Adil, en Mamadou o la Mei no puguin votar. A vosaltres us ho sembla? Per coses com aquesta, el mes d’octubre passat es va constituir al Gironès l’Espai Antiracista, amb l’objectiu de lluitar contra el racisme, el feixisme i la xenofòbia. Amb motiu de les darreres eleccions municipals vam engegar una campanya amb la doble finalitat de neutralitzar els discursos racistes d’alguns partits i de denunciar l’exclusió electoral d’un de cada tres veïns i veïnes. Ara que sembla que volem decidir-ho tot i que podrem canviar tot el que vulguem canviar ens sembla que per força hem de partir d’un dret tan bàsic com el sufragi universal: que pugui votar tothom.

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2015

L’Adil és un saltenc que té 38 anys i en fa 15 que viu a Catalunya. Té tres fills, que han nascut al poble, i fa de botiguer. Cada dos o tres anys, durant les vacances, va amb la família a visitar els seus pares al Marroc. Si se li pregunta sobre la seva identitat explica que se sent sobretot saltenc “d’on podria ser, al Marroc no hi vaig mai”, afirma murri i afegeix: “a més, els meus fills segur que són saltencs, no?”. De fet l’Adil des de fa tres anys espera que resolguin la seva sol·licitud per tenir la nacionalitat espanyola. En Mamadou va arribar del Senegal el 2008. Des d’aleshores mai no ha pogut trobar feina de forma regular, però això no ha impedit que a més de treballar quan i com pot es dediqui a moltes coses. Ha fet cursos al Consorci de Normalització Lingüística i a l’escola d’adults i està molt content que li diguin que parla un català perfecte. Quan va arribar va començar a col·laborar amb una entitat senegalesa, perquè li sembla important que hi hagi vincles entre la seva comunitat i el seu poble d’adopció, i cada dimecres participa en una entitat de voluntariat social, perquè vol millorar l’entorn on viu. La Mei té 18 anys, va arribar a Salt fa 8 anys, quan encara era una nena, i després de suar molt amb el batxillerat, començarà a estudiar dret a la Universitat de Girona el setembre que ve. La Mei sap que al país on va néixer no podria participar en política -llevat que fos en el partit oficial- perquè és una dictadura i que en part és per això que els seus pares van decidir marxar-ne. Però el que no entén de cap manera és que aquí tampoc la deixin votar malgrat que ja és major d’edat -bé, de fet va poder votar una única vegada: a la consulta

| 49 |


Salt al buit

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2015

Neus Ferràs, psicòloga clínica i veïna de Salt

| 50 |

“Una noia de 18 anys va morir en caure des d’un quart pis d’un edifici del carrer Àngel Guimerà de Salt. Les primeres investigacions dels Mossos descartaven, ahir, la intervenció de terceres persones i, en base a la declaració de testimonis, tot apunta que la jove es va llançar voluntàriament al buit”. Aquesta notícia es podia llegir fa aproximadament un mes a El Punt Avui el passat 29 de juny.

18 anys. Voluntàriament al buit. A quin punt ha d’arribar una persona de 18 anys per decidir voluntàriament posar fi a la pròpia vida? No tinc més dades dels fets, i el suïcidi fa de mal parlar, no sembla un bon tema de conversa, incomoda la gent, que defuig el tema o s’afanya a estereotipar-lo amb un “això és de covards!” Llevar-se la vida no sé si és de covards o de valents. Però catalogar-ho així serveix com a defensa per prendre distància amb els esdeveniments i retornar-nos una certa il·lusió de control. “Si és de covards i jo no m’identifico amb aquesta característica, llavors no em pot passar”. A quin punt ha d’arribar una persona (de 18 anys o no) per decidir voluntàriament posar fi a la pròpia vida? El suïcidi és un tema complex, i fa por abordar-lo: “aviam si traient el tema li dono la idea de matar-se...” En el nostre entorn més immediat, quantes vegades hem vist patir algú i

no ens hem atrevit a preguntar-li què li passa? Per si de cas ens fa massa mal sentir-ne la resposta... Tapant la boca al patiment, ignorant les parts vulnerables que tots i cadascun de nosaltres tenim, correm el risc de deixar encara més sol aquell que se sent sol. Si un sent que, quan pateix, no pot ser escoltat ni contingut llavors pot experimentar un sentiment encara més profund d’estar atrapat. El mateix succeeix a escala social, quan el suïcidi és silenciat pels mitjans de comunicació. No fos cas que parlar del suïcidi generés suïcidis. Com si pel sol fet de no parlar-ne, aquest fenomen deixés d’existir. De fet, mantenir el suïcidi com a tema tabú és actuar amb la lògica social i pueril del ojos que no ven, corazón que no siente, però la realitat s’ha de mirar als ulls per afrontar-la amb totes les eines de què disposem. Deixant de banda judicis maniqueus, més que de valents o de covards, penso que el suïcidi té a veure amb la desesperació. He buscat la paraula al diccionari: “Desesperació: Estat de greu pertorbació de l’ànim deguda a la pèrdua de tota esperança de salvació, a la consideració d’un mal irreparable, de la impotència de reeixir” (Diec). I encaixa. Si un tria “llançar-se voluntàriament al buit”, se m’acut que podria estar relacionat amb sentir que un no disposa d’un lligam suficientment fort que el mantingui vinculat a la vida (o a qualsevol aspecte d’aquesta, per insignificant que pugui semblar a ulls d’altri) o bé que està experimentant un desbordament emocional i

un patiment tan profund dels quals no sap com escapar, per als quals no veu sortida possible. De vegades, el que fa que no vegem cap camí alternatiu és el fet de mantenir-nos enrocats en la nostra posició d’origen, mirant el món sempre de la mateixa manera i des del mateix lloc. I sentir que un no té possibilitat de moviment pot arribar a ser molt desesperançador. Tenir algú al costat mostrant altres punts de vista, altres posicions i altres perspectives és el que permet tenir l’experiència de poder mirar amb uns altres ulls i cap a altres llocs. Per això penso que trencar amb els tabús, parlar amb normalitat del malestar propi i escoltar l’aliè sense quedar-hi atrapats, poder estar al costat i acompanyar pot ser de gran ajuda tant en l’àmbit personal com social.


| 51 |

CREADO POR JAIME RODRÍGUEZ, CUATRORIANO.BLOGSPOT.COM


T EL MEU SAL

Bookface @bibliotecadesalt

Estem de festa major @sosoita

Colors @linacervia

Up! @pereserratm

El mural @alexmartin

Sèquia morta @hmtez

Sortida cursa de les Vetes @clermontanna

Records del passat, carrer Unió @¡deric1012

Espiral de la Pau @totsalt

Envia’ns les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram i el teu mòbil etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic

17190 UniverSalt num9  

Revista semestral de Salt. Juliol-desembre 2015

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you