17190 UniverSalt núm. 15

DIÀLEGS

Catalunya no és (només) blanca

REPORTATGE

L’educació es mou!

PATRIMONI HISTÒRIC

La presó de Salt

EDUCACIÓ

Projecte VIP a l’Estació Jove

... i molt més!

Revista semestral. Núm.

15 Juliol-desembre 2018.

www.17190.org

PREU: 2€

Sumari

Col·labora amb nosaltres!

Subscriu-te a la UniverSalt i et portarem la revista a casa just quan surti d’impremta.

8

€/any

Lector de la 17190UniverSalt Les dos revistes de l’any a casa.

15

€/any

Amic de la 17190UniverSalt Les dos revistes de l’any a casa i ens ajudes a tirar endavant!

A més, et regalem els números antics que et faltin i un fantàstic punt de llibre. Tingues la col·lecció sencera.

Dona’ns les teves dades: nom, correu electrònic i adreça i nosaltres ens ocupem de tot.

Pots fer la sol·licitud al nostre web a: 17190.org/subscripcio Només possible per entrega a Salt o Girona ciutat.

Diàlegs Hem anat Reportatge S.A. Educació La finestra al món Els 5 sentits Patrimoni històric Salt sona Entitats Opinió Neolectors El meu Salt

04 14 16 30 31 34 36 38 42 44 46 50 52

Edita: 17190 UniverSalt.

Avui 17190 som: Agnès Cabezas, Héctor Martínez, Laure Duplay, Enric Rubio, Marta Solà i Pere Serrat.

Disseny i maquetació: Pere Serrat.

Foto portada: Salt’educa. Mobilització “Salt diu Prou!“ 7/05/18 Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL i Elisenda Lorés.

Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors en aquest número: Silvana Ribera (SA); Èlia Llinàs (Diàlegs i subscripcions); Frederic Mayol (Patrimoni històric); Edu Gelada, Estació Jove (Salt sona); Emanuel Donoso (opinió); Laura Lázaro (Opinió i espai Neolectors); Irene Matés (Educació); Agermanament Perú (Entitats); Isidre Pallàs (Finestra al món); Saady Suazo (fotos caravana Obrim fronteres) Moltes gràcies a tots!

Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook, twitter, instagram i al correu redaccio@17190.org

|2|

Editorial

El món al revés Tanquem aquest nou número de la revista poc després que Salt hagi acollit la sortida de la Caravana Obrim Fronteres amb gran èxit de participació. Aquesta iniciativa ciutadana i solidària, lamentablement no respon a les tendències polítiques internacionals que justament semblen voler fer un món ple de murs d’acer.

L’Europa fortalesa, el mur de Trump, la crisis dels refugiats, són temes que llegim sovint a la premsa internacional, però quines polítiques d’immigració es fan al nostre entorn més immediat? Quina és la realitat dels estrangers a la nostra societat sota l’espasa de Dàmocles que és la llei d’estrangeria? En parlem al diàleg que us animem a llegir.

Per altra banda, si ens preguntem com crear una societat oberta, amb veïns i veïnes capaços de combatre el racisme o la xenofòbia, segurament tots estarem d’acord en què l’educació és l’eina fonamental. Però en un poble amb una marcada segregació a les aules com podem afrontar aquest repte? Us proposem reflexionar-hi en el nostre reportatge que inclou quatre entrevistes a persones implicades de la comunitat educativa.

Vivim també moments perplexos en què organitzacions que salven vides al mediterrani s’han d’enfrontar a denúncies als tribunals, mentre que la política internacional no només fa els ulls grossos a l’apartheid de l’estat d’Israel sinó que a més l’esperonen amb el reconeixement de la capital ocupada de Jerusalem. El futur no sembla presentar-se gens amable per una Palestina que porta 70 anys de violència a qui dediquem la nostra secció Finestra al món.

Si passem a nivell estatal, la situació segueix en aquesta línia surrealista que sembla treta d’una novel·la de terror. Ens referim ara al masclisme latent en les institucions judicials com ha demostrat la sentència del cas de “la manada”. Casos com aquest, que fan que se’ns erici el pèl encara molt més que amb qualsevol història de la cripta, han inspirat el nostre Radio Macuto d’aquest número per desmentir mites sobre les agressions sexuals. També dins la perspectiva de gènere, trobareu un article sobre dones que han passat per moviments migratoris i quina és la seva situació dins la nova societat d’acollida.

Aquesta justícia bòrnia, que empresona per raons polítiques, també s’ha pogut veure especialment en els moviments socials. La creixent repressió de la dissidència i, per contra, la màniga ampla a les accions d’extrema dreta i feixistes ha estat habitual els darrers mesos. Per això, hem volgut donar veu en la nostra secció d’opinió a un article del company injustament detingut i cridat a declarar per el tall massiu de les vies del tren durant la vaga del 8 de novembre.

Davant d’aquest món al revés, només ens queda posar-nos a treballar per girar la truita i donar-hi la volta.

Esperem que els articles d’aquest número 15 de 17190 UniverSalt us hi inspirin una mica.

Bon estiu!

|3|

17190 Juliol-desembre 2018

DIÀLEGS

Catalunya no és (només) blanca Els drets dels estrangers des d’una perspectiva municipal Conversem amb la Sira, l’Adama, l’Andreu i en Pere, tècnics d’acollida i ciutadania amb molta experiència, perquè ens parlin de la gestió de la diversitat en l’àmbit local i dels reptes que tenim a Salt en matèria d’immigració. Amb aquest diàleg volem col·laborar a enfortir el discurs públic per promoure la immigració com a riquesa i oportunitat i lluitar contra els rumors, els prejudicis i les diferents formes de racisme. Al mateix temps volem posar-nos en la pell de persones estrangeres i prendre consciència del que implica ser estranger avui en dia.

Text: Èlia Llinàs i Laure Duplay Fotos: Pere Serrat *Títol inspirat en un a secció de la revista El Salto.

|4|

17190: A nivell local, es poden garantir els diferents drets de la població immigrant?

Pere: Hi ha una observació prèvia. A Catalunya hi ha una matriu de desigualtat que té a veure directament amb la Llei d’estrangeria, una llei racista que fa que, si tu no has nascut a Catalunya, tota la vida la teva condició de ciutadana sigui qüestionada. Quan no tens papers no pots accedir a determinats drets. És una situació molt miserable i molt dura. Després, quan passes

Andreu Bover, viu a Salt. Treballa a l’Ajuntament de Salt des del 1996, i com a cap de l’Àrea de Ciutadania des del 2005

a ser regular, perdre la feina o cometre un petit delicte o una petita infracció per alcoholèmia o per conduir sense assegurança o amb el carnet caducat, et pot suposar que no puguis renovar els papers i per tant et tornis a quedar sense papers.

Quan tens la residència permanent, a mesura que vas renovant, et pots quedar sense papers. Però, fins i tot, s’han inventat una figura nova a nivell jurídic, la nacionalitat lesiva, és a dir, que, quan t’han concedit la nacionalitat, en qualsevol moment

Adama Boiro, va néixer a Senegal. Viu a Girona però se sent molt vinculada a Salt.

Treballa a l’Ajuntament de Lloret amb la Fundació SER.GI fent de mediadora i tècnica de ciutadania.

te la poden treure. Per tant, si tu ets una persona estrangera, aquesta màcula que tens pel fet de ser estranger dura tota la vida. Aquesta matriu de desigualtat racista determina el poc o molt que es pugui fer des de l’àmbit local.

Adama: Tinc la sensació que vivim en una situació de tolerància: et dono aquests drets però te’ls puc treure quan a mi em doni la gana. Per tant, això és que ens estan tolerant però que no ens estan acceptant. (segueix a la pàgina següent)

Pere Cortada, tècnic de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat des de fa 12 anys, fa classes sobre temes d’immigració i ciutadania a la Universitat de Girona.

Sira Kande. d’origen senegalès, viu a Salt des del 2005.

Tècnica d’acollida al Consorci de Benestar Social Gironès-Salt.

|5|

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2018

“A Salt hi ha quasi un 40% de població immigrant i aquesta diversitat no es reflecteix enlloc. I ara sí que a Salt hi ha gent preparada, i hem de poder veure gent d’origen immigrant a les escoles, a l’Ajuntament, a tots els departaments, perquè, si no, aquesta diversitat no es reflecteix en res”, Sira.

|6|

Andreu: Sabem que una de cada tres persones del municipi no pot votar. Per tant, s’haurien de buscar altres espais de participació on la gent invisible pugui donar la seva opinió sobre situacions concretes.

17190: En l’àmbit municipal, quines eines ens queden per intentar garantir el dret al treball?

Sira: L’ocupació és fonamental.

Crec que el problema més gran que tenim a Salt és la pobresa, tant de la població immigrant com de la població autòctona. Ja sabem que a Salt l’índex de joves és molt alt i jo crec que hem d’apostar per la formació, l’educació, i després que tothom pugui tenir igualtat d’accés a diferents llocs de treball en el municipi. A Salt hi ha quasi un 40% de població immigrant i aquesta diversitat no es reflecteix enlloc. I ara sí que a Salt hi ha gent preparada, i hem de poder veure gent d’origen immigrant a les escoles, a l’Ajuntament, a tots els departaments, perquè, si no, aquesta diversitat no es reflecteix en res.

Andreu: Sovint les polítiques d’ocupació no tenen en compte la situació jurídica de molts joves. Per

exemple, hi havia uns programes concrets promoguts pels Servei d’Ocupació de Catalunya als quals només et podies presentar si tenies DNI. Afortunadament, aquestes normatives es van adaptant, però encara hi ha poca lògica de territori. Si la normativa impedeix que hi puguin accedir, es crea una frustració afegida i una falta de reconeixement.

Pere: Fa tres o quatre anys, en el moment més dur de la crisi, estàvem en el 22% d’atur “espanyol” i el 40% d’atur estranger. Ha anat millorant l’economia però sempre, sistemàticament, l’atur estranger duplica l’espanyol. Ara estem al 10/11% d’atur espanyol i al 22% d’atur estranger. És igual la formació que tinguis, que, si el teu cognom és tal o no tens DNI o el teu color de la pell és tal, la teva entrada al mercat laboral està tallada. Vivim en una societat patriarcal i en una societat racista i això es demostra amb el sostre de vidre en el cas de les dones i també en el cas de les persones d’origen immigrant que, encara que ja siguin catalanes, no poden prosperar.

Coses que es poden fer des de l’àmbit municipal... Entorn a la irregularitat, sabem que quan una persona fa tres anys que és irregular, amb un contracte de treball la podem regularitzar i, com que accedeix a feines molt precàries, un cop té aquest primer contracte de treball ja se’n surt. No és una persona que torna a caure a la irregularitat en la propera renovació, sabem que és una persona que treballarà de paleta, de fuster, del que sigui, però que trobarà una feina.

17190: L’Ajuntament de Barcelona no va fer una cosa així?

Pere: Sí, a través d’empreses d’inserció laboral, ha començat a fer unes formacions per a les persones que són irregulars. L’Ajuntament ofereix el contracte de treball, i així els tenim contractats en plans d’ocupació durant un any. És un col·lectiu que fa molts anys que és aquí, que no tornarà mai al país d’origen, que fa deu anys que està treballant del bosc i sabem que està en una situació d’absoluta indefensió. Doncs anem-lo a regularitzar i si té família encara més. Una altra mesura seria identificar aquelles

estrangeres. A mesura que hi hagi més diversitat en la gestió pública aconsegueixes que es normalitzi que t’atengui una metgessa, un mestre, que sigui d’origen divers.

També reforça els joves, que veuen una expectativa possible. A Salt hi ha seixanta policies, i quants n’hi ha que no siguin blancs com la llet?

Zero.

Adama: La Llei d’estrangeria és la base del mal de totes les persones vingudes de fora i dels seus fills.

Per fer qualsevol pla, o qualsevol eina per millorar l’ocupació, primer s’ha de mirar la llei perquè una persona que té papers, però que els pot perdre en qualsevol moment, és molt difícil que pugui formar-se i, a més, pugui formar i acompanyar els seus fills perquè després puguin fer una bona formació i trobar una bona feina.

Parlaré una mica també de la representació. Cadascú vota el que sent que el representa, i esclar, si vas a qualsevol lloc de l’Administració pública i no et sents representat... Hi ha moltes persones que pel fet de no conèixer-ho i pel fet d’haver viscut sempre aquesta barrera no troba aquesta connexió.

Fins i tot a la feina, quan fem reunions de plans de ciutadania, està molt bé que hi hagi moltes persones autòctones, però estaria bé que hi hagués persones d’orígens diversos, i això no ho trobem. Penso que sí, que l’Administració s’ha de posar les piles, ha de fer polítiques per facilitar l’accés al mercat laboral de les persones d’origen estranger —o fins i tot ens podríem oblidar de les persones que han nascut fora i mirar almenys els que han nascut aquí—, perquè realment van sortint joves que estan preparats i poden fer certes feines.

Però per mi sobretot, el més important és que la Generalitat hauria de fer alguna cosa més amb el racisme. Per què? Doncs perquè si tenim unes persones que són les que fan la selecció, i aquestes persones són racistes, doncs serà molt difícil accedir a una feina perquè posarà totes les traves perquè aquell noi o noia hi entri. Penso que som una societat molt racista, i moltes vegades ho som i no ens n’adonem i quan ens n’adonem no volem fer-hi res.

(segueix a la pàgina següent)

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2018

persones que estan en situació regular però que estan a punt de caure en la irregularitat. És un públic més vulnerable i els hem de prioritzar. Com ho podem fer? La població immigrada, per culpa de la Llei d’estrangeria que hem de derogar, si no té la nacionalitat, no pot accedir a molts llocs de l’Administració pública. Però sí que hi ha mecanismes: un és la reserva de contractació. Com a Administració pública treus un paquet a concurs, d’un servei de neteja o de gestió, i pots fer una reserva. Ve d’una directiva europea i significa que a aquesta parcel·la que tu protegeixes només poden accedir-hi centres especials de treball o empreses d’inserció laboral que es dediquen a l’àmbit social. Per tant indirectament a través d’aquesta contractació pots treure aquests paquets a concurs i a partir d’aquí pots contractar aquells perfils, de manera coordinada amb els serveis socials.

Després hi ha els interins, que poden ser estrangers. Quan surt una plaça pública d’interinatge no cal demanar el DNI. Si no és una plaça de funcionari, els treballadors públics poden ser persones

“A Catalunya ara tenim una oportunitat que és establir un model de societat que no sigui un estat nació, on hi hagi una sola llengua, una sola cultura, una sola religió, sinó un estat intercultural.”, Pere. |7|

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2018

La formació és bàsica i la Llei d’estrangeria cal derogar-la, o almenys canviar algunes coses, perquè quan arribi una persona aquí pugui tenir directament un contracte i el permís de residència i no calguin els tres anys de padró.

Pere: L’altre dia vaig anar a una entitat que es dedica a la inserció laboral i vaig preguntar quines dificultats tenien amb població d’origen estranger, amb el tema de si les empreses hi posaven traves o així.

I en un moment determinat vaig preguntar si hi ha empreses que diuen que no volen noies amb hijab. I la mateixa empresa d’inserció em diu “amb els joves hem treballat molt de temps que es treguin el hijab”. El hijab és una cosa que forma part de la teva llibertat religiosa i ningú té el dret de treballar perquè te’l treguis! Estem normalitzant coses que no ho són. Hem de

generar mecanismes per denunciar aquest racisme o, si no es vol dir racisme perquè és massa dur, doncs aquestes actuacions de discriminació. Cal anar a inspecció de treball i dir que en aquesta empresa no agafen persones que portin hijab. O cal aplicar altres mesures per evitar això, com els currículums cecs (sense nom i sense foto). A França funciona. Tu selecciones la persona en funció dels mèrits que té.

Sira: Crec que, per poder combatre el racisme de la societat, és molt important combatre primer el racisme institucional, que genera polítiques migratòries que no respecten els drets humans. Crec que s’ha de començar per aquí perquè la societat és el reflex del que són les seves institucions, les polítiques públiques, i ara mateix és el que estem veient.

S’ha de fer a través de manifestacions, etc. Crec que s’ha d’acabar amb

el racisme institucional per poder arribar allà on volem arribar realment.

17190: Una persona que ha nascut aquí i els seus pares són del Marroc, quina condició té?

Andreu: És marroquí. I això es manté. Hi ha joves de divuit o dinou anys nascuts aquí que encara no han accedit a la nacionalitat espanyola.

Sira: Quan neix un nen aquí, de facto, no pot tenir la nacionalitat espanyola, té la nacionalitat dels seus pares. Al cap d’un any la pot demanar, però les condicions d’accés a la nacionalitat ara mateix són molt difícils.

Adama: És una de les coses que hauria de fer enfadar a la gent. L’Estat espanyol ha modificat la llei per accedir a la nacionalitat per residència, i la gent no s’ha enfadat prou. Un nen que ha nascut aquí i ha fet l’ESO, encara ha de fer l’exa-

“En una realitat diversa el que no pots fer és legislar i gestionar per a només una part de la societat i que l’altra no sigui reconeguda, però a més li exigeixis tot”, Andreu.

|8|

“Jo el que li diria a l’Ajuntament és que es respecti la moció antiracista que es va aprovar i que s’implementin projectes, o vies per treballar el tema del racisme. I que com a Ajuntament es repensin si no han de lluitar contra Plataforma per Catalunya”, Adama.

salvatge, construït durant l’època del postfranquisme, amb molt poc espai públic, en el qual hi ha molta competència. Cada dia que passa i no passa res és un petit miracle que es produeix, perquè realment el normal seria que el conflicte fos un fet recurrent i constant.

Sira: Esclar, perquè no hi ha aquesta interacció. Cadascú viu al seu barri, o a la seva comunitat, no hi ha relació, però problemes si que n’hi ha molts, a Salt.

Andreu: Però l’any 2009 i 2010 hi havia hagut tensions.

Sira: S’ha millorat la situació.

Pere: Els que treballem en aquests temes ens equivoquem perquè sembla que treballem només amb la part de la gent amb pares o avis que han nascut fora de Catalunya. Ho dic perquè partim d’una visió del que és un estat, un idioma, una raça, una religió: l’estat nació tradicional. En aquest estat nació és molt fàcil que hi hagi racisme, perquè qui no és de la raça, el color, la religió o la llengua de l’estat nació se li aplica el racisme perquè en queda fora. A Catalunya ara tenim

una oportunitat que és establir un model de societat que no sigui un estat nació, on hi hagi una sola llengua, una sola cultura, una sola religió, sinó un estat intercultural. El motiu pel qual soc independentista és que es donen uns condicionants que ens poden permetre ser una república de cultures, intercultural, on hi hagi pluralitat de llengües, de religions..., i per mida, bagatge i història podem superar el paradigma d’estat nació i establir una república amb una cultura comuna on ens integrem tots, que sigui intercultural i respecti les llengües i Foto: Laure Duplay religions de tothom, que sigui plurilingüe...

Sira: Molt maco, però la realitat...

Pere: Des del municipalisme es pot construir aquest respecte cap a la interculturalitat. Després tens un problema, perquè l’Estat és el teu enemic, és qui fa la Llei d’estrangeria, qui expulsa, qui et diu que has de saber català, castellà. Però des del municipi la teva realitat és que tens gent que no té papers, que no

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2018

men d’A2 de castellà quan hi ha una ordre del 2015, aturada, que diu que no l’han de fer.

Andreu: És humiliant. I l’examen de cultura que es proposa, m’agradaria veure si els nacionals el passaríem.

Sira: Jo puc estar aquí deu anys i no tenir nacionalitat. Un que vingui d’Amèrica Llatina pot estar dos anys aquí i pot accedir a la nacionalitat. Hi ha diferents convenis, i aquestes diferències es noten a l’hora de la participació política. Les persones estrangeres extracomunitàries, si no hi ha conveni entre els dos països, no poden votar ni a les eleccions municipals. I un europeu que sigui comunitari que porti aquí dos dies, pot votar! Per mi és la primera discriminació.

Andreu: Salt té molt de mèrit. És un municipi amb unes singularitats extraordinàries. Té sis quilòmetres quadrats, dels quals tres estan urbanitzats, i d’aquests tres, un és zona comercial i l’altre és polígon industrial. Amb la qual cosa, hi ha 30.000 persones que conviuen en un quilòmetre i mig. Amb un urbanisme

(segueix a la pàgina següent)

|9|

DIÀLRGS 17190 Juliol-desembre 2018 | 10 |

sap català i potser no n’aprendrà mai. I per tant et veus obligat a construir una ciutat intercultural. Des d’aquest àmbit es pot fer molt. Per exemple a Badalona ara han obert una oficina on denunciar el racisme, una oficina antiracista (veurem quan dura perquè han fet una moció de censura) i a Barcelona una oficina per denunciar temes d’homofòbia, racisme, etc.

Es comencen a obrir aquests espais de visibilitat, que donen una imatge de no impunitat.

Adama: Un país més petit és més senzill.

Pere: I on hi ha un 33% de població que hauria de votar i no vota, aquesta gent té un pes. Si surt al carrer té molt de poder.

Adama: De totes maneres, com ho podríem fer això, Pere? Perquè quan han fet la futura constitució catalana, o la llei de transitorietat, no ha canviat res.

Pere: Sí, tampoc es permet el dret a vot. Però ara tenim una oportunitat de fer molta pedagogia, a nivell de país i de municipi.

Andreu: Encara que sigui utòpic en aquest moment, la clau és que els altres models no han funcionat.

Els casos més clars són França o Anglaterra. Dinamarca és un fracàs estrepitós. Pensaven que donant feina i habitatge la gent s’integraria a allò nostre, des d’aquesta visió supremacista, i han vist que passaven els anys i no era així. Doncs ara ens fem d’extrema dreta i racistes del tot. Crec que l’Administració, com deia abans la Sira, és qui ha de fer l’esforç i posar les condicions per a la interacció.

Pere: Crec que té a veure amb què no treballem sobre el 100% de la població. Si la imatge que tens de la teva societat no és la de l’estat nació, i parlem català, berber, wòlof, castellà...

Andreu: El gran potencial que té Salt és que es pot comunicar amb tot el món. Em sembla que hi ha 84 nacionalitats reconegudes però cap a 130 ètnies diferents. Aquest potencial no només a nivell cultural, i de coneixement, sinó també a nivell econòmic, et dona una perspectiva absolutament diferent.

L’àrab et comunica amb molts milions de persones al món!

17190: No seria una tasca de l’Administració fer el discurs per vendre Salt, amb aquest potencial de gent jove, preparada, amb idio-

mes que connecten amb tot el món?

Andreu: La Sira i l’Adama en són l’exemple! Jo em sento molt petit al seu costat. Quantes llengües parleu?

Sira: Vuit llengües.

Adama: Jo només tres, bé quatre llengües.

Sira: És el que diu sempre el secretari d’Immigració, Oriol Amorós: les persones immigrants són persones pont i poden aportar molt a la societat. Hem de tenir una altra mirada cap a aquesta immigració.

Adama: No es pot pretendre que tu i jo tinguem la mateixa estructura mental per fer les coses, i això es un problema. Les persones que s’han format al seu país d’origen quan arriben aquí son un zero. Per què? Doncs perquè es pretén que aquella persona tingui la mateixa estructura mental que les que han nascut i viscut aquí, que tenen milers d’anys darrere seu. S’ha d’obrir una mica la ment i veure que el fet que tu facis les coses d’una manera no vol dir que les facis millor que un altre que les fa diferent. Jo crec que fins i tot en altres nivells —companys de feina, reunions...— moltes vegades es pretén que un sigui i pensi igual que el que té al costat.

Sira: És assimilacionisme.

una mirada més intensa. Hi ha una segregació externa, que és la que tu veus al carrer, i una d’interna a dins les escoles. L’externa pot tenir diferents motius, uns serien l’origen de les famílies o el color de les famílies (per exemple, amb la població gitana) o el gènere. A Girona hi ha dues escoles de l’Opus Dei que segreguen per gènere. N’hi ha un altre que és la segregació per classe social, que no l’hem tocat ni treballat mai.

Andreu: La segregació no és d’ara. A partir de la immigració espanyola dels anys 70-80, el model de La Farga s’ha estès a tot el municipi. Han passat molts anys i no s’ha fet res, però res de res. Hi havia temps d’actuar, tant des del municipi com des del Departament i no s’ha fet res.

Pere: Hi ha un tema molt interessant que és mirar la segregació escolar des de un punt de vista lingüístic de les famílies. Quines llengües parlen a casa? Després internament, em preocupa molt més perquè no és visible. Els currículums no tenen en compte ni les religions, ni les llengües ni la cultura de les famílies dels nanos que hi van. Prenc l’exemple de Barcelona: si estàs en una escola del Raval a Barcelona i la població és del Pakistan, perquè no anem a preguntar a les famílies què volen fer en aquella escola? Per què no ensenyem urdú i en comptes de fer religió catòlica no fem religió musulmana? O no fem religió i fem cultura de la religió. Perquè no parlem amb ells i fem que l’escola sigui el seu espai de participació? Per tant, tenim currículums no adaptats. Jo porto els meus fills a l’Annexa, on hi ha molta població gitana. Una mestra em va dir: «Les mestres fem classe

pensant en els nostres fills, blancs, de classe mitjana. Si demanéssim, en lloc de portar els deures fets, que portessin un pollet, totes les famílies gitanes portarien un pollet!»

Quants de vosaltres portaríeu un pollet? (riures) Però el que se’ls demana és fer un treball virtual sobre el que és un pollet! Ja ho se que és estrany però és molt significatiu per mi! (riure) No ho poseu!

A l’institut estan segregant per grups de nivell, una segregació interna dintre d’un mateix institut: A, B, C, D. A més cada grup te uns orígens diferents. Això està prohibit teòricament. Hi ha projectes concrets que es fan tant des de l’àmbit municipal com des de l’àmbit educatiu que han funcionat.

Per exemple, l’escola Mare de Déu de Montserrat de Terrassa té uns èxits educatius brutals, han canviat totalment la concepció d’escola.

Mai hi ha un sol adult per aula, les famílies participen a fer de voluntaris dintre l’aula, els currículums són adaptats... Sí que existeixen experiències que trenquen aquesta segregació interna, fent que els aprenentatges siguin significatius per als alumnes i que puguin treure molt bons resultats i acabin a la universitat.

Després hi ha un projecte de suport a batxillerat que m’estimo molt, a Banyoles. Es van adonar que els nens i les nenes de les famílies sarahules no arribaven a batxillerat.

Van fer una mena de reforç escolar a nenes de secundària on moltes suspenien per un tema de motivació i expectatives. I es van treballar tres coses: primer, amb elles, fer un reforç; segon, molt important, veure les expectatives del mestre sobre

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2018

Andreu: S’ha de legislar i gestionar en funció de la realitat que tens.

Si aquesta realitat és diversa, la legislació i la gestió d’aquesta legislació ha d’estar en funció d’aquesta realitat diversa. El que no pots fer és legislar i gestionar per a només una part de la societat i que l’altra no sigui reconeguda, però a més li exigeixis tot —comporta’t bé, paga els impostos, compleix les ordenances municipals, cuida els fills, ajuda’ls a fer els deures— quan moltes vegades no tenen les eines.

17190: Podem parlar del dret a l’educació aquí a Salt? De la segregació escolar per exemple. Què es podria fer? Quina és l’especificitat de Salt?

Andreu: El tema de la segregació escolar ha d’anar acompanyat de polítiques urbanístiques i residencials. Tu pots invertir molt a l’escola pública però si no ho fas en l’entorn tindràs unes escoles molt ben dotades però amb el mateix alumnat. De la mateixa manera que per determinades coses hi ha una visió metropolitana, per fer-nos la foto amb el Temporada Alta, amb la Mirona, doncs amb les coses que realment ens afecten a tots i són temes de pobresa, també caldria aquesta visió i una solidaritat metropolitana. No hi és. En temes de mobilitat, Salt està molt penalitzada. Anar de Salt al Trueta es caríssim, son gairebé 3€ i una hora de temps. Si no hi ha canvis a nivell estructural, veig molt difícil de resoldre el tema de la segregació escolar. Vol dir grans inversions en polítiques públiques, urbanístiques.

Pere: El debat de la segregació l’enfoquem com un debat molt binari, població autòctona versus població estrangera, i crec que és una qüestió molt més profunda. Vol

(segueix a la pàgina següent)

| 11 |

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2018 | 12 |

l’alumne, és a dir, fer que Serveis Socials vagi a parlar amb cada mestre dient-li «mira, aquesta alumna forma part del projecte» perquè les expectatives de la mestre canviïn, i, tercer, veure les expectatives de la família. I ara tenim nenes d’aquestes que han acabat la carrera universitària. Per tant, hi ha coses a fer!

Andreu: En el número passat de la revista fèieu una entrevista a Jordi Artigal. La seva biblioteca ha salvat, en el bon sentit de la paraula, molts fracassos escolars perquè ha sigut una biblioteca adaptada al territori i pensada per a ell. Quan l’equipament se situa al servei de les potencialitats i les vulnerabilitats del territori, tens moltes més garanties que la gent se senti reconeguda i acollida que no pas si et mous per una lògica estàndard.

Aquest és el problema de la majoria d’equipaments, on tothom actua de la mateixa manera. Quan hi ha un vincle, quan tu ets capaç de generar

emocions amb les persones —és igual que li diguis inclusió, integració o interculturalitat—, hi ha reconeixement i estima i permet construir una cosa conjunta amb ells.

Sira: És molt difícil en el tema de la segregació escolar canviar la situació perquè ja hi ha una segregació residencial. Per exemple, el 75% de la comunitat senegalesa i gambiana viu a la zona del centre. Llavors tots els nens d’aquesta comunitat van a les mateixes escoles. És molt important treballar amb les famílies, ho trobo a faltar. L’any passat, va haver-hi una jornada que va organitzar la comunitat senegalesa que es diu Senexcelència en què vam participar l’Adama, en Pere i jo. Jo crec que aquests tipus de jornades han de multiplicar-se per reflexionar sobre l’educació dels fills i el paper que hi tenen les escoles, els instituts, les famílies... Ha anat molt bé! Avui em trobo amb nens que em diuen: «Fareu aquest any la Senexcelència?

Perquè vull rebre un premi!”

17190: Hi ha un tema de reconeixement dels fills que tenen èxit escolar.

Sira: Sí! Les mares em diuen: «Ostres, tots els nens s’estan posant les piles perquè l’any passat l’acte va ser molt maco!” Pot haver-hi una escola, un institut amb un 100% d’origen immigrant. Si es treballa realment amb aquestes famílies, com heu dit, i les mestres aposten per treballar tota aquesta diversitat, jo crec que els resultats hi poden ser.

17190: Ens preocupa molt la implicació social d’això perquè van creixent nens en societats paral· leles i després volem que quan siguin grans convisquin.

Andreu: A més a més, hi ha els vuit-cents nanos que s’escolaritzen fora de Salt. Els estàs dient que Salt no és un lloc d’oportunitats. El teu entorn, els teus amics, són de Girona, de Bescanó... Per tant, les activitats ja les fas amb aquells amics i el teu projecte de vida ja no és a Salt.

Tot això es tradueix finalment a les escoles públiques de Salt.

Pere: Salt té un problema d’imatge externa i d’autoimatge Sira: És veritat!

Pere: Crec que és fals i injust.

Per exemple La Farga és un exemple de bona escola. I aquí no és pitjor que molts barris de Girona que potser ni se n’adonen. El problema és que Salt sempre ha tingut aquest estigma. A nivell de vida comunitària jo no sé de cap altra ciutat que sigui com Salt!

17190: Aquí ve una mica el que dèiem abans del discurs de tu mateix com a ciutat, que hi hauríem de començar a donar valor. Fins ara no n’hi estem donant.

Andreu: Hi ha unes identitats

Ens posem d’acord en les definicions: fragmentades i la identitat dominant és la identitat del Barri Vell. És la llúdriga, la Fira del Cistell, la Fira del Tèxtil...! Cadascú té la seva identitat però no hi ha una identitat saltenca compartida.

Pere: Té a veure amb el model que tenim de societat. Les coses es poden fer des del municipi no des de l’Ajuntament. Generar una identitat compartida que no sigui una llengua, un color, un passat. Ara pensava iftars comunitaris, trencament del dejuni.

Sira: L’any passat se’n va fer un, no, Andreu? Fa dos anys?

Andreu: Divendres passat se’n va fer un.

Adama: O la festa del Xai. Pere: Nadal és una festa nostra però també ho és l’Iftar. El segon dissabte de ramadà es podria fer l’Iftar comunitari de Salt i seria una festa saltenca.

17190: No sé si heu vist que el primer ministre de Canadà aquest any va desitjar un bon ramadà a tots els musulmans, explicant a tot el país el que és i donant les gràcies als canadencs musulmans per la seva aportació a la societat. Us imagineu això aquí?

Pere: El discurs institucional és molt important. Tenir un polític que faci un discurs inclusiu canvia la mirada de tothom.

17190: Això sí que no val diners!

Adama: Són petits gestos molt simbòlics.

17190: Una última pregunta per tancar: com seria un municipi de Salt inclusiu?

Adama: Seria un lloc on tots ens poguéssim sentir iguals i respectats, reconeguts i tractats de la mateixa manera, amb la mateixa igualtat de condicions, amb la mateixa mirada

INCLUSIÓ: Seria com un gran cercle on som tots a dins, totes les persones de diferents orígens i diferents cultures, on ens interrelacionem i convivim.

INTEGRACIÓ: Seria un cercle on la gent de diferents orígens ha d’entrar; on la gent autòctona et diu “vine i t’integraràs aquí on jo soc”. Però la integració hauria de ser bidireccional. Potser el punt és on t’integres.

Ens integrem tots junts en una cosa nova?

INTERCULTURALITAT: Estaria per sobre de la integració i la inclusió.

Amb la interculturalitat es garanteix la ciutadania. A partir del mínim comú denominador que compartim, i respectant i reconeixent les diferències, sumem aquest coneixement compartit i construïm una cosa nova.

MULTICULTURALITAT: Seria la coexistència reconeguda, però a partir de la diferència, tu per un costat i jo per l’altre: el barri xinès, el barri italià, el barri vietnamita...

CONVIVÈNCIA/COEXISTÈNCIA: A Salt hi ha coexistència. Cadascú viu al seu grup cohesionat però sense interactuar amb els altres grups. La convivència significa que cadascú manté la seva manera de fer però que entre tots construïm una cultura comuna, diferent de l’un i de l’altre, amb el reconeixement mutu.

El missatge final a la gent de Salt o al seu equip de govern Andreu: Jo a la gent de Salt li dic que la diversitat no és un problema sinó una oportunitat.

Sira: El meu somni més gran és que els propers anys hi hagi en el consistori regidors d’origen magrebí o d’origen africà. Que es reflecteixi realment la diversitat que hi ha a Salt.

Adama: Jo el que li diria a l’Ajuntament com a proposta és que es respecti la moció antiracista que es va aprovar i que realment s’implementin projectes, o vies per treballar el tema del racisme. I que realment com a Ajuntament es repensin si no han de lluitar contra Plataforma per Catalunya.

Pere: La revolució comença a Salt! Els canvis socials aquests... la Catalunya intercultural, que sigui millor per a tothom, comença a Salt. La societat saltenca és la llavor i el germen. És a societats com Salt on pot néixer tot això!

| 13 |

17190 Juliol-desembre 2018

hem anat a...

Dibuixant somnis L’espai Som Salt, abans club Tramuntana, llueix des del maig passat unes parets plenes de vida pintades pels joves, veïns i veïnes del barri. El projecte de pintada participativa “Dibuixa un somni” comença amb la proposta de tres estudiants de segon curs del Grau Superior d’Integració Social a l’Institut Vallvera de Salt, en Martí Sanahuja, en Marc Juher i la Wafa Boulahrouz, que volien fer alguna acció que generés comunitat, alguna cosa participativa perquè els nens i nenes del barri es sentin aquest lloc més seu.

Una acció que ha acabat en un esclat de color per aquest espai de la vila.

Text i fotos: Agnès Cabezas La idea sorgeix amb l’objectiu de fer alguna activitat que faci interactuar i vincular-se als veïns, comerciants de la zona i sobretot els joves que utilitzen aquest espai habitualment, millorant així el seu sentiment de pertinença al barri i la cohesió social en general. El projecte va començar a mitjans de març en una jornada en què

| 14 |

noies, nois i famílies vinculades a l’espai van dissenyar conjuntament el contingut i van fer esbossos de la pintada. Unes grans lletres amb les paraules ‘Som Salt’ emplenarien la paret del fons d’aquest espai que després s’omplirien de dibuixos, lletres i colors. El projecte ha comptat amb la col·laboració d’experts grafiters per traçar aquestes grans lletres.

Ràdio Macuntto ol s racons de Salt. Qualsev ere Converses captades a dif no és pura coincidència. semblança amb la realitat Sortint del gimnàs un vespre qualsevol -I ara te’n vas sola cap a casa?

-Sí, però és un moment, ja passo per l’avinguda per no anar per carrers estrets -Ah, més val, ja ho veus com està tot!

-Ja ho pots ben dir... però jo no vaig pas sola de matinada eh!

-Millor, millor, més val no arriscar-se.

Les sentències dels recents casos de violació mediàtics ens han fet veure que seguim vivint en una societat fonamentada en valors patriarcals i on encara es manté la idea que és la víctima qui ha de vigilar amb el seu comportament per no ser agredida sexualment.

Des d’aquí volem desmuntar alguns mites de la violència sexual, una forma més de violència masclista:

17190 Gener-juny 2018

L’acció va continuar amb diverses sessions durant el mes d’abril en què els joves dels diferents grups que utilitzen l’espai van pintar alguna de les lletres del mural amb els colors i les formes que van voler. Ho van fer les mares i petits del Casal Familiar del Casal dels Infants, també veïns i veïnes i comerciants de la zona, els joves del Club de Bàsquet Salt, nenes i nens de La Casita, joves del projecte Juguem? i també del Cau de Can Tona.

Finalment, la pintada participativa va culminar amb una festa de presentació del grafiti el 21 d’abril on van participar més d’un centenar de persones, amb parlaments de l’alcalde Jordi Viñas i el regidor Ferran Burch i amb la música de Leopard Lili i El cigarrito de después per amenitzar la tarda. Tots els assistents van poder deixar la seva empremta estampant les mans plenes de pintura donant forma a les fulles d’un arbre dibuixat a la paret lateral esquerra del recinte. La Federació Unió d’Empresaris de Salt i la botiga Fonoll van oferir xocolata amb melindros per tots els assistents per agafar forces per seguir ballant!

La iniciativa ha format part de la programació del Pla comunitari d’infants, joves i famílies, promogut per l’Ajuntament, el CBS i també ha comptat amb el suport de l’Obra Social “la Caixa” en el marc del Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (Projecte ICI).

Esperem que sorgeixin ben aviat més iniciatives com aquesta, activitats que fan cohesió, fomenten la pertinença al poble, en definitiva que fan barri, i que s’omplin les parets grises de tots els colors dels somnis.

1. Només hi ha agressió sexual si hi ha violència física o penetració: Fals. La violència sexual pot no implicar us de la força, qualsevol situació en què no es respecti la voluntat o desitjos de la víctima són violència sexual.

2. Les dones diem no però volem dir sí: Fals. Només sí vol dir sí. Tothom pot canviar d’opinió en qualsevol moment sigui amb algú que acabes de conèixer o amb la parella de tota la vida.

3. L’actitud de la dona pot provocar malentesos si beu o va vestida provocativament: Fals. L’únic culpable d’una agressió sexual és qui comet l’agressió. Ni la forma de vestir ni com et diverteixis dóna dret a ningú a aprofitar-se d’algú.

4. Els violadors són només gent al marge de la societat, bojos o depravats: Fals. Aproximadament el 80% de les agressions sexuals es produeixen en l’entorn més proper: amics, familiars, companys de feina, rollos d’una nit, parelles o exparelles. L’únic que caracteritza una agressió sexual és el control i exercici del poder, no té res a veure amb estatus social, educatiu, econòmic o laboral. És una forma de violència masclista.

5. Hi ha moltes denúncies falses per agressió sexual, fetes per venjança o despit: Fals. Les xifres oficials desmunten aquest mite. Només es comptabilitza un 0,005% de denúncies falses mentre que al revés, la majoria de casos no es denuncien per vergonya o per sentir-se culpables o qüestionades les víctimes.

Text: Agnès Cabezas FONT: https://www.20minutos.es/noticia/2306142/0/mitos/violencia-sexual/aspacia/

| 15 |

17190 Juliol-desembre 2018

REPORTATGE

L’educació es mou!

Darrerament a Salt estan passant coses en l’àmbit de l’educació. Fa temps que la comunitat educativa fa xup-xup davant les mancances acumulades i la falta de planificació. Hi ha hagut iniciatives, protestes i finalment ara s’intenta posar ordre amb el Pla Educatiu de ciutat que s’està elaborant, el full de ruta en matèria educativa per al període 2019-2025.

Text: Pere Serrat Però anem a pams. Davant el malestar de la segregació escolar i amb voluntat transversal, l’any 2017 es crea la Plataforma SalT’educa que demana a l’Ajuntament de Salt fer un estudi per conèixer la realitat educativa: “Volem que l’Ajuntament de Salt treballi i lideri una diagnosi en profunditat sobre la situació escolar a Salt per tal d’abordar-la i revertir-la des del lideratge del consistori, amb la complicitat de la resta de partits polítics i la implicació de tota la comunitat educativa i el teixit social de la ciutat.”

L’Ajuntament va acceptar la proposta i es va començar a elaborar la Diagnosi del Pla Educatiu de Salt. S’ha contractat l’empresa

Xarxa Consultors per impulsar-ho amb la participació de tots els agents implicats en l’educació a la vila. De rerefons hi ha tot el tema cada cop més evident de la segregació escolar, les moltes mancances en infraestructures i la falta de planificació que es manifestava pels carrers en la mobilització del 7 de maig passat sota el lema “Salt diu prou!” amb la participació de moltes AMPA, mestres i tècnics del tercer sector. També, com en un billar a tres bandes, hi tenim la continuïtat i renovació del Pla comunitari d’infants, joves i famílies, l’iniciativa pionera Educació 360 - Educació a Temps Complet i a més, la necessitat divulgativa de l’“èxit” educatiu amb la segona edició del Fòrum Universitari.

Com que són molts els temes que s’estan bellugant alhora, i amb el perill de perdre’s entre el laberint de plans, comissions, proves pilot, fòrums i militància organitzada, des de la 17190UniverSalt volem ajudar a desgranar-ho de la mà d’algunes de les protagonistes.

Hem parlat amb 4 persones, totes elles implicades en alguna de les iniciatives esmentades de manera professional o voluntària. Elles ens ajudaran a entendre una mica més què està passant dins la comunitat educativa avui.

FOTOS: Salt’educa 1 i 2. Moments del Fòrum educatiu 26/05/18 3. Díptic informatiu segregació 4, 5, 6 i 7. Moments de la moblilització “Salt diu prou!“ 07/05/18

| 16 |

8. Cartell mobilització

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2018

2

4

| 17 |

8

7

6 5

3 1

Pla Educatiu de Salt 2019-2025 Quins objectius té?

Fer una diagnosi socioeducativa i de les polítiques educatives des de la perspectiva local.

Fixar eixos, línies d’actuació i objectius prioritaris d’acció socioeducativa, d’acord amb les conclusions de la diagnosi.

17190 Juliol-desembre 2018

Crear i enfortir les xarxes de cooperació, de treball i de participació en matèria de polítiques educatives a nivell local.

Amb quines finalitats?

Conèixer en profunditat la situació socioeducativa a Salt, per tal d’abordar-la i revertir les problemàtiques existents des del lideratge de l’Ajuntament i amb la implicació de tota la comunitat educativa així com del teixit social.

Qüestions clau: Reduir la segregació escolar, ja que crea disfuncions a nivell social, de sistema educatiu i no beneficia a l’alumnat Millorar el rendiment escolar i l’excel·lència de tots els infants del municipi Potenciar la cohesió social a Salt i la no estigmatització del territori

6 reptes de ciutat del futur Pla Educatiu 1. Pensar-se com a vila acollidora i educadora 2. Trencar les lògiques de la segregació escolar i social 3. Oferir a Salt la millor educació possible, integrant les educacions de dins i fora dels centres educatius 4. Ampliar la formació de les persones adultes i reduir l’analfabetisme 5. Tenir cura dels principals recursos educatius, les persones 6. Generar cohesió social, a través del (re) coneixement entre saltencs i saltenques

Laia Monterde Xarxa Consultors, encarregada de realitzar la Diagnosis i el Pla Educatiu de Ciutat de Salt.

L’encàrrec d’abordar la diagnosi us arriba per la vostra experiència en altres municipis. Podries explicar-ne quins o destacar-ne algun cas (Manlleu, altres?)

Jo vaig començar a fer diagnosis educatives amb aquesta visió local l’any 2012 a través de la Diputació de Barcelona en el municipi de Ripollet, on es volia ordenar una mica la seva política local d’educació. Històricament des de la Diputació s’han impulsat els Projectes Educatius de Ciutat, els PEC. Hi ha una xarxa de ciutats educadores i tot un corrent internacional. Aquests tipus de Projectes Educatius de Ciutat són molt participatius, es creen espais estables de debat i treball formats per veïns per millorar l’educació. A Manlleu i a Abrera he ajudat a crear PEC que segueixen ben vius i aportant molt a l’educació a la vila. Però en aquests processos es posa mol l’èmfasi en la ciutadania i costa molt concretar accions a nivell tècnic i o queden sense assignació de pressupost perquè no s’havien previst. A partir del 2012, la Diputació de Barcelona impulsa també els Plans Locals d’Educació, igual com ho fem en temes de gènere o de joventut, plans estratègics tècnics però en educació. Llavors el Jordi Collet de la Universitat de Vic i jo comencem a fer això a Ripollet.

Aquesta és una primera experiència.

Després d’allà passo a fer Plans Locals d’Educació d’àmbit territorial al Lluçanès, a l’Alt Penedès, a la Mancomunitat de La Plana, i comencem a fer altres municipis. Amb aquest bagatge de planificació estratègica en l’àmbit de l’educació i de processos

de participació ciutadana a l’àmbit educatiu he seguit treballant a altres municipis de la província de Barcelona, sobretot.

Què té Salt? Salt no està a la província de Barcelona, per tant no tenim el suport ni el condicionant de la Diputació de Barcelona i aquí a Salt hem fet un mix entre un Pla educatiu local i un Projecte Educatiu de Ciutat. Hem agafat el millor de cada metodologia. És a dir, hem fet el Fòrum, que és un dels moments clau d’un Projecte Educatiu de Ciutat, però a Salt hem dit no, no, això ho hem d’acabar en un Pla on hi hagi un pressupost anual, on hi hagi uns espais de treball, etc. A més, a Salt ja tenim uns espais de debat i coordinació dels veïns i veïnes sobre educació, com la Plataforma Salt’Educa...

Sense entrar en les dades que ja hem apuntat al quadre, podries fer un resum de les idees clau de la situació socioeducativa actual Salt té una situació molt diferent de la dels municipis on he treballat abans, és un micro-clima, potser sí que hi ha alguns barris de ciutats grans que estan en una situació similar. Però així globalment com a muni-

Però en l’àmbit local també es poden fer moltes coses, no?

Sí, sí, exacte i amb això estem.

Explica’ns una mica la metodologia per elaborar la Diagnosi a Salt La metodologia s’ha basat en tres mirades de la realitat educativa.

D’una banda a través de les dades, és a dir,a través de l’anàlisi quantitativa, estadística, amb fonts oficials, majoritàriament amb dades que ja estaven elaborades del Departament d’Ensenyament, de l’Idescat, de promoció econòmica i registres que tenia l’Ajuntament. Però amb això no n’hi havia prou, calia mirar també què és allò que s’estava fent, o sigui tot el conjunt d’entitats que hi estan treballant, programes que es desenvolupen, serveis, etc. I sobretot, per a mi, una part fonamental que són les visions, el mapa de visions. Perquè poc

importa el que estàs fent si la gent percep o la visió general és que no s’està fent. Al final és tan important el que realment fas com la percepció del que passa. Això, per exemple, amb els prejudicis ho tenim claríssim. Amb tants prejudicis que hi ha a la nostra societat pot donar-se que no passin coses però que la percepció general pugui ser que sí que passen...

El repte, doncs, és que de les tres visons –les dades, el que fem i del que es percep, les preocupacions de la gent– intentar fer un mix, intentar sintetitzar què és “la veritat” per dir-ho d’alguna manera, perquè hi ha moltes veritats... però aconseguir sintetitzar-ho amb 25 reptes.

Durant aquest procés de recollir dades, participació amb gent, taules de treball... Quines complicitats us heu trobat o destacaríeu? I quines dificultats o impediments?

Complicitats, diria que moltes.

La meva percepció és que la gent es coneix, que hi ha molta militància, gent molt implicada, que s’ho creu molt en tots els àmbits, tant en els centres educatius, com a les entitats i a l’Ajuntament, en general tots anem a una en aquest sentit. Però és veritat que també hi ha algunes dificultats. Una que caldria treballar-la i salvar-la molt és el tema de públicaconcertada. Una de les meves propostes va ser reunir-nos amb totes les direccions dels centres educatius per parlar-ne. Però, en canvi, es va haver de fer a banda, pública per un costat i concertada per un altre. Ostres, comencem per aquí. És una de les coses que hem de treballar, perquè tots estem per millorar l’educació, no és un problema de la concertada versus la pública, aquest no és el problema, els problemes són uns altres i justament la resposta nomes hi serà si sumem la concertada i la pública. És una de les

coses que m’ha xocat, en comparació amb altres llocs. També ens va costar una mica amb el Departament d’Ensenyament a l’inici, però teníem molt clar que era una de les coses que havíem de batallar, comptar amb l’inspector d’Ensenyament en tot el procés i així ha estat. Perquè hi ha d’haver corresponsabilitat entre administracions, igual com també entre escola concertada i pública. Sols no podem.

Tampoc l’Ajuntament sol no se’n surt, ni aquí ni enlloc. Però el Departament d’Ensenyament sol tampoc.

Un altre handicap ha estat per recollir dades. Volíem que el Departament ens compartís informació com a través de la Diputació de Barcelona se m’ha facilitat a d’altres municipis, però en canvi els Serveis territorials de Girona no la disposen. Si hem de fer una anàlisi de dades cal saber població empadronada però escolaritzada fora del municipi, per exemple, aquestes dades no les hem obtingut i les hem calculat aproximadament a través del padró municipal i la població escolaritzada. El Departament sí ens va facilitar informacions agregades per municipi o per titularitat pública i concertada, que és la que s’ha reflectit a la diagnosi, no per centres, ja que aquest no ha estat mai l’interès de l’estudi. Crec que en general hi ha molta por del mal ús que es pugui fer sobre algunes dades, i ho entenc, però això no pot comportar opacitat.

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2018

cipi em sembla que no és equiparable enlloc. És tot un repte intentar adaptar a Salt coses que veus que a altres llocs els estan funcionant, tot i que les problemàtiques no són tan dures ni complexes com aquí. Per exemple, les aliances educatives que es fan en municipis on tot just comença a haver-hi una mica de segregació, ostres com és que aquí no s’ha fet això fins ara? Tot i que alhora si mires tots els projectes comunitaris que hi ha, s’hi fan moltes coses. Però el que li passa a Salt no és només un tema de Salt, la corresponsabilització és important. És una qüestió que té un abast territorial molt superior, a nivell de la província de Girona i a nivell de Catalunya, si ho vols. Aquí caldria una implicació global amb les problemàtiques que hi ha en el municipi, igual com a Barcelona les problemàtiques per exemple del barri de Besòs no són nomes del barri de Besòs sinó que s’assumeixen des d’un nivell més general.

Quins són els principals reptes que el Pla educatiu de Salt planteja?

Però si n’haguessis de destacar tres?

Potser els que tenen més relació amb aquests grans eixos que vam parlar al fòrum i en el pla també estan reflectits. Els que tenen a veure amb la segregació escolar i social i amb la millora de l’èxit educatiu, els que (segueix a la pàgina següent)

| 19 |

REPORTAGE 17190 Juliol-desembre 2018

tenen a veure amb reduir l’analfabetisme i fomentar la continuïtat dels estudis i la formació de persones adultes, i el que té a veure amb fer de Salt una vila que tingui la consciència de ser realment acollidora i educadora.

Aquest és un pas difícil però fonamental d’allò que fem com a municipi, tan com Ajuntament com entitats o com a centres educatius, cercar aquesta idea que estem millorant l’educació del municipi i que estem percebent-nos com a vila acollidora. Penso també en aquell repte d’aprofitar al màxim tot aquells recursos que tenim en positiu, positivar coses, si que tenim molt clar que tenim una potència artística amb el Temporada Alta, per entitats que tenim, etc. També positivar el tema de les llengües. Hi ha nanos aquí que parlen 5 o 6 llengües. S’hauria d’aprofitar... per exemple amb uns cicles formatius de traducció i interpretació o per temes de comerç internacional...

Encara no hi ha aquesta visió positiva.

Hi ha escoles internacionals que ensenyen a nivells molt alts, i ensenyen xinès i tot de llengües i després tens la pública del teu barri on hi ha xinesos que podrien fer classe de xinès tranquil·lament, o traves de l’AMPA, no sé... la qüestió és que no s’aprofita tot aquest bagatge. Es percep com a pobresa.

Com va anar el Fòrum, què en destacaries?

A nivell de participació, quins agents vas trobar a faltar?

Jo crec que va anar molt bé. A priori a mi em feia por per les dates, 26 de maig, ja estem gairebé al juny, la gent ja està molt desconnectada, i si fa bon temps marxaran a la platja o jo què sé... O pel tema de molta militància entre setmana i després ve el cap de setmana i cal relaxar-se... La difusió del fòrum va arribar una mica tard, però tot i així va anar molt bé, va

| 20 |

participar força gent. Molta d’aquestes persones les coneixia, perquè ja havíem treballat durant el procés, potser vaig trobar a faltar, pel que em van dir, professors. Docents de primària i secundària i també vaig trobar a faltar gent de la concertada. Tot i això el nivell de participació va ser molt elevat.

Penso que van sortir molt bones propostes, potser si haguéssim allargat una mica més, començant un quart d’hora abans, hagués donat una mica mes de marge als grups, que sempre es fa una mica estressant la part final de concretar les idees de manera gràfica.

Era complex, hi havia molts reptes i alguns dels quals difícils, sobretot el fet que es poguessin fer propostes concretes a portar a terme en àmbit local. I es va aconseguir, en van idees de projectes que donaven resposta als reptes, i han estat inclosos al Pla, en aquest sentit jo ho valoro molt bé. El fet de plasmar la idea del projecte gràficament s’inspira en una metodologia anomenada design thinking. Jo la vaig conèixer a través de la GovJam (de govern i de jam session), una activitat de millora del servei públic que es fa a nivell mundial de manera sincronitzada el mateix dia. Es llança un repte d’àmbit mundial, hi hi ha tot de grups formats per tècnics, entitats i ciutadans, i durant tres dies tots estan pensat un projecte per donar resposta al repte llançat. El Fòrum també es podria haver fet en dos dies, sortint al carrer, fent entrevistes a la gent per exemple sobre com millorar l’educació o preguntant, tu què en penses, del projecte? Es podria haver fet un prototip de la idea de projecte i ensenyant-lo a la gent...

Està previst que es presenti el Pla al setembre? De quina manera es farà públic?

La idea és al setembre fer algunes sessions més per acabar de validar el Pla, ja sigui amb la plataforma Salt’educa com amb les direccions

dels centres, la Taula per l’educació, el Pla comunitari..., i a l’octubre portar-lo al Consell Escolar Municipal, previ a acabar-lo presentant i aprovant al Ple Municipal. Aquest és el calendari previst, el que encara no sabem avui ( juny 2018) és si farem o no alguna cosa més públicament. Encara no ho hem parlat. La idea però és que sigui un Pla 2019-2025, de set anys. Que quedi encavallat a mitjans de mandat següent, per tal que no ens quedés a mitges, i que es desenvolupi en plans d’accions biennals, que vol dir de 2 màxim 3 anys. És a dir que, ara hi haurà moltes accions en aquest Pla, però no totes es començaran a fer el curs 2018-2019, sinó que n’hi haurà algunes que passaran per més endavant.

Llavors les que es prioritzin entraran en el primer Pla d’acció biennal. La idea es poder decidir quines accions són abans de final d’any i fer la reserva del pressupost perquè es puguin començar el 2019.

Què pot representar per a un municipi tenir un Pla Educatiu de Ciutat? És molt positiu a diferents nivells.

El que fa és donar una visió de cap a on volem anar, amb un punt de partida compartit. A partir d’una diagnosi participada, on diem les problemàtiques que tenim o les coses que ens preocupen són aquestes... és veritat que les coses canvien en un moment donat.

D’aquí a cinc anys o d’aquí a deu anys la diagnosi serà diferent segurament, però almenys en algun moment del viatge ens hem posat d’acord en quines són les coses que ens preocupen i hem pactat com a municipi el que volem fer els propers anys. I això és fonamental, de cara al municipi, de cara als tècnics i tècniques locals i també en l’àmbit polític, perquè si s’ha aprovat en ple municipal, esperem amb suport majoritari, costarà desdir-se’n canviï o no l’equip de govern després

de les eleccions municipals. Tens un pla de treball que va per llarg. De cara a les altres administracions també és positiu perquè tu ja tens una línia molt clara de què vols fer, com a poble ja t’has posicionat. Si t’ofereixen alguna cosa ja pots veure si encaixa o no amb el teu pla. És una manera com d’ordenar el cap.

En altres municipis on he estat, pràcticament, hem començat de zero, perquè no hi havia grups de treball, no hi havia plataformes com Salt’educa, ni plans en funcionament. Aquí el repte és encaixar tot això que estem construint amb el que ja hi ha al territori. És com una espècie de puzle, no és fàcil i res no es pot imposar. Ara s’haurà de pensar, per exemple una acció concreta que hagi sortit del fòrum i que la incluïm en el Pla educatiu, i la necessitem treballar amb tota la comunitat educativa, quin serà l’espai per treballar-la? És a través del Consell Escolar Municipal?

A través de la plataforma, a través de juntes de direccions, a través del Pla Comunitari, de la Taula de Formació i Laboral?.... clar... no és fàcil o crees una comissió nova... resoldre això també és tot un repte! Com articular el treball en xarxa per no quedar-t’hi enganxat.

A partir de la vostra experiència en altres poblacions, com veus el futur del Pla aquí a Salt... Els reptes es convertiran en compromisos, els objectius en full de ruta, es preveuen accions?

El desig és que si, tant en l’àmbit polític com tècnic, com de la comunitat educativa. Però la veritat és que mai ho saps. Jo estic un any i escaig i marxo, fem estudi, diagnosi, ho impulso i me’n vaig. Hi ha municipis que veus que tot rutlla, està súper bé i de cop i volta marxes i s’atura tot.

I la tècnica diu, sola no puc, no tinc suport polític, ni de les entitats, paro. Parem màquines. Hi ha llocs, en canvi, que el projecte costa molt, els polítics no ho veuen clar, els tècnics van de cul, i passa alguna cosa, vas per allà al cap d’un any i veus que han fet això i allò de mes enllà, ostres el que vam dir en el primer fòrum doncs mira! Hem pogut fer les 3 accions més votades. I jo no m’ho puc creure, si es veiessin un any abans... llavors no t’ho sé dir.

La coincidència del procés amb el relleu de la tècnica d’Educació a Salt ha estat dur, perquè la Rosa és una institució al món educatiu de Salt. Però la incorporació de la nova tècnica, la Clara Serdà, també pot ser positiu, arriba fresca i just en un moment en què es decideixen les coses a fer els propers anys a nivell de vila. Té ganes de fer coses i a més ja coneix a tothom i la manera de fer a l’Ajuntament perquè abans treballava a l’Espai Municipal d’Ocupació, però necessitarà suports! L’educació és cosa de tots i això implica fer-nos-en corresponsables.

Diagnosi Socioeducativa de Salt.

Les 10 idees clau (resum) 1. La densitat de Salt és 4.428 habitants per km2 (el doble que la ciutat de Girona). Al Barri Centre la densitat poblacional és de les 3 més altes de Catalunya.

2. Salt compta amb una població més jove que la del seu entorn (1 de 5 habitants és menor de 15 anys) 3. La taxa d’immigració a Salt és 37.7%. Al Barri Centre més del 70% són persones provinents de 80 nacionalitats.

4. Salt té taxes més elevades de població amb només estudis primaris o secundaris, sense estudis i persones analfabetes que en el seu entorn.

5. El 70,3% de les afiliacions a la seguretat social són al sector serveis, on es realitzen el 99% dels contractes nous.

6. La Taxa d’atur cau (16,67% Oct-17), tot i ser la més elevada del Gironès. Tendeix a equiparar‐se entre homes i dones. La taxa d’atur més alta és entre els 16 i 24 anys (21.63%). El 41% d’aturats/des no cobren cap tipus de prestació.

7. Salt compta amb 8 escoles públiques totes d’alta complexitat i 4 concertades. El 75% de les places reservades a la matrícula viva es situen a l’educació primària pública i el 18% a l’educació infantil, en canvi a l’escola concertada només el 7%.

8. 1.244 alumnes cursen ESO aquest curs en 3 instituts públics i 3 centres concertats. Tots els instituts superen les ràtios d’escolarització. El curs actual hi ha 76 places de més ocupades als instituts (62 als centres públics).

9. Salt té majors nivell d’infants i adolescents amb NEE que al seu entorn. Els centres públics escolaritzen entre 3 i 4 vegades més alumnes amb NEE que els concertats. També hi ha diferències en el % d’alumnes de nacionalitat estrangera (9,3% escoles concertades / 67,1% públiques. 11,4% centres secundària concertats / 54,9% públics). S’estima que 800 infants i adolescents que apareixen al padró de Salt s’escolaritzen a d’altres municipis.

10. La taxa de graduació de Cicles formatius és menor que a la comarca. Als Cicles Formatius Grau Superior les noies són més del 70%.

| 21 |

Cris Sibina

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2018

Plataforma Salt’educa i moviment Educació 360.

| 22 |

Què és la plataforma Salt’educa?

Quan es crea i per què? Quin objectius té?

Som un moviment ciutadà compost per persones de diferents entitats del municipi, institucions, organitzacions i també persones a títol personal que d’alguna manera formem part de la comunitat educativa del municipi. Tots aquests agents tenim un interès comú, provocar millores en el sistema educatiu del municipi i fer front a alguns problemes.

Salt’educa es crea arran d’una subcomissió de l’Espai Antiracista que volia abordar el problema de la segregació escolar que patim a Salt.

Nosaltres creiem que la segregació escolar que es pateix a la Vila, així com en altres municipis de Catalunya, és en part fruit de diferents formes de racisme. A les institucions no els cal afrontar la problemàtica que vivim, ja que qui la pateix de forma majoritària no té ni veu ni vot, per tant, sembla que el problema no existeixi. El que no es té en compte és que si aquesta anomalia no l’afrontem ara, acabarà sent un problema estructural de país.

El mes de desembre de 2016 vàrem fer la primera convocatòria, que vàrem adreçar i continuem adreçant a la comunitat educativa de Salt (directors i directores, professorat, mestres, famílies, tècnics, etc.) i al poble en general. Som conscients que la situació actual és evitable, que hi ha mecanismes per revertir la situació i sabem que posar-hi remei és més que aconsellable per millorar el futur i afavorir la cohesió social de Salt. A les convocatòries següents i gràcies a la bona participació dels diferents

actors la plataforma es va consolidar i va caldre un nom per anomenar-la, després de donar-hi moltes voltes ens vàrem quedar amb Salt’educa.

A l’hora de compartir la necessitat d’abordar la problemàtica de la segregació escolar amb diferents agents del territori, vàrem veure que seria més fàcil abordar-la si obríem la mirada i ho fèiem des d’un sentit més ampli, per això ens vàrem marcar 3 objectius: • La millora del rendiment escolar i un creixement integral de qualitat per a tots els infants del municipi.

• La cohesió social de la Vila de Salt.

• La no-estigmatització del territori.

Una plataforma representada des de tots els àmbits de la comunitat educativa, no hi ha sigut mai a Salt... Qui en forma part? Qui encara no?

Hi ha hagut alguns grups de persones o col·lectius que han intentat, des de fa molts anys, poder posar el problema sobre la taula. L’estigmatització de l’escola saltenca no és una cosa nova, però un grup de treball tan ampli, amb tantes mirades i on la gent se senti còmoda per parlar de tot, no, no hi havia sigut mai.

La intenció és no desprestigiar la feina de ningú, tothom és necessari, només diem que es pot fer millor i que tot el que fem uns té repercussions cap als a altres, n’hem de ser conscients i fer-ho junts.

Ara mateix assisteixen regularment les AMPA de cinc escoles públiques de Salt, dos AMPA de secundària públiques, les direccions de dues escoles de primària, alguns mestres de primària i professors de secundària, entitats del 3r sector que treballen al territori, el Moviment de Renovació Pedagògica de Girona, algun representant polític i persones de forma particular

Encara ens falten alguns agents per incorporar, com les AMPA d’algunes escoles públiques i privades concertades, més representants polítics i direccions escolars. Nosaltres sempre enviem les convocatòries i les actes a tothom però n’hi ha que no semblen tenir la necessitat de formar-ne part.

Ara ens toca trucar a la porta d’alguns d’aquests agents i veure com tothom es pot beneficiar d’aquest procés i fer front comú.

Recentment heu organitzat juntament amb la Coordinadora d’AMPA la manifestació “Salt diu prou!”.

Què es reclamava o quines creus que són les problemàtiques en educació més urgents a resoldre a Salt?

Des de Salt’educa reivindiquem que l’administració promogui una educació de qualitat i per l’equitat de tot l’alumnat de Salt. En l’actualitat sembla que només existeixi una gestió mecànica de l’alumnat a escolaritzar. En el manifest ho dèiem, cal que es faci una planificació educativa compartida, aprofitant i fent valdre la comunitat educativa organitzada del territori i fent d’aquest treball conjunt una singularitat positiva per Salt.

Per elaborar el Pla educatiu hi ha el que anomenem “grup motor”.

La plataforma Salt’educa en forma part, però qui més? Com funcionen les trobades? Quin paper hi té la plataforma i quin pot tenir d’ara endavant?

En aquest equip motor en forma part com agent principal l’Àrea d’ensenyament de l’Ajuntament de Salt, també hi intervenen altres àrees de l’Ajuntament com l’Àrea de Joventut, l’Àrea de ciutadania i convivència, l’Espai Municipal d’Ocupació... També hi és present l’inspector d’Ense-

nyament a Salt i la directora de l’escola d’adults de Salt. Des de Salt’educa el representant de les direccions dels centres educatius, un representant de les entitats del 3r sector i una representant de les AMPA de primària i una altra de secundària.

La Plataforma va ser qui va fer la petició que es fes una diagnosi per elaborar un Pla educatiu de Ciutat. La nostra participació en el grup motor és de canalitzar la informació que es va donant cap a altres organitzacions ciutadanes, com pot ser la coordinadora d’AMPA, les entitats del tercer sector que treballen al territori... De la mateixa manera, també és necessari que aquestes organitzacions puguin aportar el seu punt de vista i traspassar-lo al grup motor. Promoure el treball en xarxa des d’una perspectiva comunitària.

A partir d’ara el nostre paper serà el de vetllar que es compti amb tota la comunitat educativa per prendre decisions que ens afecten a tots, així com de forçar els mecanismes si veiem que no s’està fent front a les problemàtiques existents en especial al tema de la segregació escolar.

La diagnosi ja s’ha fet i el Pla educatiu està apunt de tancar-se. Com valoreu tot el que s’ha fet fins ara?

En general penso que la valoració que se’n fa és molt positiva, ens calia un equip professional que ens acompanyés en aquest procés i la Laia Monterde de Xarxa de Consultors realment ha complert les expectatives. El govern ha anat responent a totes les peticions que hem anat fent, de vegades amb més o menys bona cara però s’ha pogut anar treballant de forma consensuada. Aquesta diagnosi i Pla Educatiu de Ciutat s’haurà d’aprovar pel Consell Escola Municipal i després pel Ple, cosa que hauria de fer que hi hagués un compromís

des de tots els grups polítics i agents educatius del municipi per desenvolupar-lo.

No volem que la feina feta aquests dos anys es quedi en un calaix, hi tenim molt a perdre. Potser s’haurà d’anar negociant les formes, però mai la necessitat de canvi per a la millora.

S’ha impulsat la iniciativa Educació 360 - Educació a Temps Complet.

Salt és un dels 11 territoris pilot del projecte d’àmbit català, l’únic fora de la província de Barcelona. Explica’ns una mica de què va...

Aquesta iniciativa fa molt de temps que es treballa des de la Fundació Jaume Bofill, el Moviment de Renovació Pedagògica i la Diputació de Barcelona. Salt hi va estar interessat des del primer moment i des de l’Ajuntament ja s’havia participat en algunes reunions i formacions que s’havien fet sota el nom Educació a temps complet.

Aquesta iniciativa el que pretén és que hi hagi una visió del temps educatiu de l’infant al llarg i ample de la seva vida, sense que estigui compartimentada entre el que passa dins i fora de l’escola. Tothom és agent educador i tothom s’ha d’interrelacionar per disposar un marc comú d’aprenentatge S’inclourà en el Pla? Evidentment les línies que s’abordin dins la visió 360 hauran d’estar també integrades dins el Pla educatiu de ciutat. De moment s’està treballant amb els itineraris segurs i el plantejament de les activitats extraescolars culturals del JUGUEM? i el temps educatiu del migdia.

REPPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2018

Com ja hem dit en moltes ocasions som un municipi singular i necessiten polítiques educatives singulars si es vol fer front a l’estigmatització que pateix l’escola pública i millorar la cohesió social dels infants i de la futura ciutadania.

No pot ser que fins al mes de març d’aquest any 2018 no hàgim sabut on el Departament d’Ensenyament pensava enquibir les dues línies de 1r d’ESO que seran necessàries per al curs 2018-2019, i no pot ser, que a hores d’ara no sapiguem on aniran els alumnes que faran 6è el curs que ve i que promocionaran per primera vegada de l’escola Les Arrels. Aquests alumnes es van començar a escolaritzar a Salt ara fa 9 anys! La necessitat és fàcilment deduïble.

Per fer front a la complexitat que presenten els itineraris educatius i formatius de l’alumnat a Salt, les escoles haurien de ser palaus, les instal· lacions no haurien de ser precàries, sinó les millors. El seguiment del seu alumnat s’hauria de fer dins un itinerari estable, rigorós i conscient, que vetlli per l’èxit educatiu en un sentit ampli. Cal valorar els equips docent del territori i aprofitar la diversitat d’alumnat com una potencialitat i no com una problemàtica.

| 23 |

Fàtima Bouabdeli

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2018

AMPA escola La Farga i Coordinadora d’AMPAS de Salt

| 24 |

En una escola com la vostra on hi ha famílies que no tenen drets polítics, no poden votar ni en les eleccions municipals i, per tant, potser és més difícil incentivar la participació activa en espais com associacions, AMPA, etc. Com ho heu fet per aconseguir la implicació activa de les famílies dins l’AMPA de La Farga? És difícil. Sempre estàs convidant a la gent a participar. Fa 4 o 5 anys que som les mateixes mares les que estirem del carro. Sempre que els mestres ens demanen ajuda o per assistir a les reunions de la Coordinadora d’AMPA sempre som més o menys les mateixes. De cara al curs que ve mirarem de pensar alguna cosa per atraure més pares de nanos més petits per continuar amb el que estem fent. Tot i això som bastantes mares, sobretot al començament de curs que tot és molt més actiu.

També estic començant a intentar engrescar més a les mares africanes per fer coses més obertes. Quan organitzem alguna xerrada que a la gent li pot interessar sempre hi ha molta resposta.

Moltes mares se senten importants a l’hora d’opinar. D’altra banda també puc entendre moltes mares potser perquè pensen que tenen sort, se senten agraïdes, donen gràcies pel fet que els deixen escolaritzar els fills, i no s’hi volen ficar per no donar problemes...per no molestar els mestres. Moltes vegades hi ha aquest sentiment, gent que arriba de fora i estan agraïts que els han acollit en un país i no volen portar problemes.

Més d’una vegada et pots trobar gent que se sent més ben tractada aquí que del lloc d’on venen, del seu propi país.

Aquest agraïment a vegades impedeix de qüestionar coses o implicar-se.

Des de l’AMPA de La Farga com valoreu el fet de participar a la Coordinadora?

Jo personalment penso que el fet de participar a la Coordinadora d’AMPA ha ajudat que se’ns conegui al poble. Anys enrere era com si fóssim l’escola apartada, i estar a la Coordinadora d’AMPA és una miqueta la manera que se’ns senti la veu, la nostra veu. Hem conegut altres AMPA, jo personalment he conegut més gent de Salt, no sempre del mateix ambient, i he pogut trencar així una mica la frontera que a vegades existeix. El sol fet que algunes de les reunions les hem fet a la nostra escola es valora molt positivament. I és important que gent d’altres escoles vingui a la nostra, això ajuda i fa que es parli més de la nostra escola. Que no és una escola rara, com diuen, que és la imatge que es té de La Farga, l’escola que no vol ningú... sobretot fa uns anys. Tot pot canviar, almenys és el que nosaltres esperem, com a l’institut Salvador Sunyer, que ningú hi apostava i ara sembla que està canviant. Ja fa molts anys que ens sentim com apartats del poble. Tot i això és veritat que aquest últims anys la resta d’escoles públiques els passa una mica el mateix, però la nostra escola fa molt anys que està així i continua igual. Jo ja fa més de vint anys que sóc a Salt, i ja sé el que és.

Recentment, juntament amb la plataforma Salt’educa heu editat un fullet informatiu sobre la segregació que hi ha a les escoles de Salt. Ho heu fet en dates de preinscripció i convidant a la reflexió en la tria a l’hora d’escolaritzar els nostres fills. Explica’ns una mica la idea.

Buscàvem que la gent matriculés els seus fills a alguna escola pública.

No sé si ho aconseguirem o no, però cal fer-ho. És una mica difícil però res és impossible. Si més no ajuda a fer

reflexionar tothom i molt important, també serveix perquè l’Ajuntament en sigui conscient i es doni compte del que realment hi ha al poble. A part de l’àmbit polític, també cal conscienciar en l’àmbit social, que és el que veig més difícil. És tot una roda, la gent es deixa portar, no és només problema de la gent autòctona de Salt, o catalana, també t’ho pots trobar en un cercle de famílies marroquines que facin igual. També hi ha el tema de mirar els resultats acadèmics i que hi ha la sensació que a segons quines escoles no s’aconsegueix. Molts pares ho enfoquen que volen fills metges o advocats, hi ha molta pressió social.

Sembla que un nano que no vulgui fer batxillerat sigui un problema molt gran i no ho hauria de ser. Quan fa anys que vius aquí i ets una família que treballa i aposta per la pública, sembla que sigui molt arriscat. A mi em passa, noto aquesta pressió. Tots volem el millor per als nostres fills.

Precisament, en aquest sentit, si els nostres pares han emigrat és perquè tiréssim endavant. En realitat, però, la gent d’aquí majoritàriament tria la concertada, no perquè s’aconsegueixin millor resultats sinó senzillament pel fet que a la classe només hi ha un

immigrant o pocs. També hi pesa el fet que tenim assumit que quan una cosa la pagues sempre és més bona. Jo que he portat tots els meus fills a la Farga haig de dir que estic encantadíssima.

Tant per la direcció com pels mestres, com han portat els meus fills, com els coneixen, com els ensenyen, amb un informe que em donen on em quedo ben satisfeta.

Creus que el Pla educatiu que s’està fent ajudarà a prendre consciència i a trobar solucions al tema de la segregació i a les mancances actuals de les escoles i instituts?

Sí, per què no? A altres països s’han aconseguit coses i perquè no aquí. Si ho treballem i no ens cansem, que aquest també és el perill.

Si ens cansem s’acabarà, hem d’anar dient-ho, buscar relleus, sumar més gent per posar sobre la taula totes les coses que no funcionen i que cal modificar.

Explica’ns la iniciativa del Mercat de les AMPA que ja fa dos anys que feu a la plaça del mercat just abans de Nadal. És un Mercat de segona mà amb contes, llibres, roba i joguines. El material es va recollir durant setmanes abans a cadascun dels centres i es ven a preus populars fins a un màxim de 5€ a la plaça del mercat de Salt un dissabte al matí. Ho organitzem entre totes les AMPA. Nosaltres hi vam participar, jo treballo els dissabtes i no puc anar-hi.

El primer any hi vam anar però l’any passat no vam poder. Per Sant Jordi hi participen moltes mares, teníem inclús dues taules una de l’escola i una altra de l’AMPA, però amb el mercat aquest de les joguines encara no gaire.

Suposo que per Sant Jordi ja hi ha un costum d’anys de fer-ho i el mercat encara és més nou i no acaba d’arrencar.

A veure si aquest any en podem ser unes quantes. Està molt bé el mercat, és positiu per visualitzar-nos i conèixer-nos entre totes les AMPA. Molta gent es pensa que no participem per deixadesa o perquè passem, i no és això. Moltes vegades la llengua fa de

frontera a moltes mares. La dificultat de parlar fluidament i entendre’s és una dificultat. Al començament venien moltes mares a les reunions i de mica en mica van deixar de venir, i em deien, home Fàtima, és que tu et poses a parlar tranquil·lament però nosaltres ni l’entenem gaire ni el sabem parlar bé, i a més parleu tan ràpid...

A totes elles però els preocupa l’educació tan com a nosaltres, és mentida dir el contrari. Som la majoria els que ens preocupa. Hem emigrat aquí perquè no volem el futur que han tingut els nostres pares o nosaltres per als nostres fills, volem el millor per a ells.

Se m’acut que la primera reunió preparatòria del proper Mercat la féssim aquí a la Farga, amb totes les AMPA, així potser aconseguirem que se’ns conegui més i farà que les mares d’aquí ens hi engresquem més. Ho proposarem a la Coordinadora.

Canviant una mica d’àmbit, explica’ns com veus el Consell Escolar Municipal ara que has sortit escollida.

Aquest últim no vaig poder anarhi, però l’anterior sí, el que ens vam repartir la participació entre tots. A mi em sembla bé, que hi participem en un organisme de l’Ajuntament. No sé si canviarà gaire o es faran més coses ara que jo en formo part. Però el sol fet de ser-hi i participar-hi ja ho trobo important, és un pas endavant.

Ser portaveu de primària i venint de La Farga, està molt bé. És important que hi participi gent que ve de fora.

Alguns de nosaltres que parlem bé l’idioma podem fer una mica de pont.

A banda d’això, sempre passa que només es mira allò dolent del col·lectiu immigrant, si uns nanos trenquen alguna cosa o fan allò altre, però s’ha de mirar tot, també el que és bo.

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2018

El 7 de maig passat vareu organitzar juntament amb la plataforma Salt’educa la manifestació “Salt diu prou!”. Des de les AMPA actives, quines reclamacions creus que són més urgents a resoldre a Salt?

Pel que fa la Farga l’únic problema que hi ha és la segregació perquè un altre problema jo no el trobo. Tant l’equip de mestres, com la direcció, com l’edifici estan molt bé. Altres escoles sí que necessiten construccions i coses així però nosaltres el que necessitem és treure’ns la pancarta que som la pitjor escola, la que ningú vol, perquè no és veritat! I per als nanos que es van fent grans, doncs, creiem que es necessita un institut nou, ara mateix no hi cabem. A la manifestació hi vam anar amb una pancarta amb les mestres que deia “Mirem Salt” tot fent una mirada de poble. Vam anar-hi moltes mares i tots els mestres diria, i la directora. Érem molts, suposo que és senyal que volem que millorin les coses, i que ja estem farts d’acceptar que som l’escola del immigrants. Hem de deixar de parlar dels nens d’aquí i els nens d’allà, no té cap sentit, perquè no són diferents. Nosaltres sempre tindrem l’etiqueta, és difícil de treure, només amb el nom o amb el cognom ja la portes, però suposo que quan passi una mica més de temps i comencin a haver-hi metges, mestres, policies... de famílies immigrants tot plegat canviarà. En certa manera, ja comença a passar però encara és molt mínim. Jo

tinc per exemple una germana que ha fet la carrera de dret i ja està treballant amb un advocat a Figueres.

| 25 |

Mònica Saguer Tècnica d’integració social (TIS) de l’institut Salvador Espriu i membre del Pla comunitari d’infants famílies i joves de Salt.

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2018

Molt breument... què fa una TIS en un centre de secundària

| 26 |

La TIS és un perfil professional que el Departament va posar fa uns dotze anys en unes zones educatives d’especial complexitat i que sobretot aquests últims tres anys s’han anat incorporant més a primària. Ara fa dotze anys, a Salt, érem quatre integradores (una a cada institut i una a la Farga) i ara ja en som 11, a tots els instituts i escoles públiques de Salt tenen TIS. A la província de Girona som 21 i a tot Catalunya, unes 200, entre primària i secundària. Altres departaments o consorcis també tenen aquest perfil. Les TIS tenim unes funcions comunes però cada centre defineix a través d’un Pla de Treball, a què vol “destinar” el recurs . Som PAE, Personal d’Atenció Educativa. Jo per exemple el que faig en el meu institut és sobretot el tema del control i intervenció en casos d’absentisme i tot el tema de la mediació entre iguals. Per exemple, al Sunyer fan un treball amb les mares. També se’ns assignen alguns alumnes per fer-ne un seguiment, se’ls fa unes tutories individualitzades de manera setmanal o quinzenal. Solen ser alumnes amb un perfil més conductual, que necessiten més d’un espai d’organització, de gestió de conflictes. És a dir, nosaltres som una mica el pont entre el centre, la família i l’entorn., Serveis Socials, El que procurem és que aquest alumne

quan surti de l’institut pugui estar en algun recurs de lleure o esportiu a les tardes i que no faci només carrer, entre moltes altres coses...

Participes al Pla Comunitari d’infants, joves i famílies. Explica’ns una mica de què es tracta i des de quan es fa.

Aquest Pla comunitari fa molts anys que hi és. Les tres integradores dels instituts ens vam incorporar l’any passat a una de les comissions del Pla, la d’infants i joves. El pla comunitari hi ha 5 comissions: la d’infants i joves, la de salut –que fa molts anys que funciona i funciona molt bé, hi ha infermeres, pediatres–, la comissió de famílies, la d’entorn i la de diversitat i participació. Les 3 TIS de seguida vam veure que ens havíem de repartir, que no tenia cap sentit que estiguéssim les tres a la mateixa comissió. Llavors la Núria, la companya del Vallvera es va quedar a infants i joves; la Júlia del Sunyer se’n va anar a famílies i jo me’n vaig anar a la de diversitat i participació. Aquestes 5 comissions funcionen per separat i pel que fa la meva ens hem trobat aquest any potser 4 o 5 vegades i el que hem fet ha estat plantejar-nos perquè els joves marxen de Salt o si es queden, perquè ho fan. Ens plantegem com podem fer-ho perquè hi hagi realment un espai de participació i diversitat.

Durant aquest any ens hem anat trobant amb diferents grups de joves que son nouvinguts aquí i ens han explicat una mica el seu itinerari de vida, és a dir, com van arribar aquí.

Els hem preguntat per quins motius pensen que els joves se’n van de Salt i com poder revertir-ho. Ara estem en aquest procés. Hem decidit que s’han de seguir mantenint aquestes

trobades i de cares al curs que ve, intentar concretar accions per fer-hi front. A la comissió també hi participen diferents agents del poble, hi ha tècnics, com el d’immigració, de l’estació jove, de la fundació Ser.Gi, tècnic d’acollida, mediadors comunitaris. Hem vist que és molt important i pot afavorir molt en l’èxit educatiu el com els hàgim ajudat professionalment des dels centres,. Podem discutir què és èxit educatiu..., però hem vist clar que quan aquests joves tenen més o menys resolts temes com l’habitatge i l’acompanyament educatiu hi ha sigut, no han marxat de Salt. Hi ha diferents experiències en altres municipis, per exemple es va veure que s’havia de crear un oci que no fos només a nivell de consum, que no fos només anar a una discoteca, i s’havia de crear un oci per persones de 20 a 40 anys. Es van crear xarxes de rutes esportives, de diferents tipus per buscar aquesta participació a l’entorn i que no sigui pagant una entrada per anar a un concert o el que sigui. Jo espero que

l’any que ve podrem concretar una mica. De cara al futur penso que seria interessant que les integradores de primària s’afegissin també alguna d’aquestes comissions.

Les dades de la diagnosi realitzada pel Pla educatiu de Salt ens mostren que més d’un 25% d’alumnes de 4rt d’ESO no es graduen (dades curs passat), que son majoritàriament nois i que van a centres públics. Quines causes creus que ho provoquen? Què s’hi podria fer?

Què s’hi fa?

Durant l’ensenyament de secundària, alguns adolescents perden les ganes, l’interès, la fascinació necessaris per aprendre. Estan desmotivats, per què? és qüestió de l’edat?

Jo vaig néixer a la Bisbal i quan havia d’anar a l’institut feia campana, anàvem amb les motos amb les amigues a fer volts per les Gavarres....(era absentista!)... i això els ho explico als alumnes absentistes que tinc amb seguiment. Ara visc com un regal el fet de dedicar-me a recuperar alumnes que no venen al centre. Una cosa és estar desmotivat i l’altra és l’absentisme. Els alumnes que ara tenim absentistes majoritàriament son d’ètnia gitana, on la família no ens acompanya gaire. Ja fa força temps que estem demanat a través del Consell escolar que es prenguin mesures, que s’activi el protocol aprovat el 2015. No pensant en denúncies als pares, no, perquè després la família

se’ns posaria en contra, sinó pensant en altres mesures. Mirant les dades són pocs, però és clar, hem de fer alguna cosa. Culturalment ja tenim associats que aquests joves estan amb les famílies i no ens preocupa tant, però igualment caldria actuar i tenim l’obligació de donar un missatge a la resta d’alumnes. En aquest cas per exemple, a l’institut hem començat un taller amb un grup de noies d’ètnia gitana amb la mediadora de la comunitat per començar a crear una mica de vincle. I que elles vegin de la necessitat de venir al centre, d’estudiar. Hi ha el cas d’una noia d’aquestes amb absentisme intermitent i un dia, mentre feia segon la vam portar a veure el PFI de perruqueria, que evidentment ella no podria accedir-hi fins que no sigui a quart i acabi d’aquí a dos anys, però quan vam anar allà i va veure el que feien aquelles noies, va visualitzar que això l’interessava, que podia aconseguir-ho, i es preguntava com ho hauria de fer. A partir d’aquí, l’assistència va millorar. Ha vingut, s’ha implicat, treballa.

A banda d’aquest absentisme diguem-ne més “cultural” també hi ha la desmotivació de l’alumne o l’absentisme sense que els pares ho sàpiguen, o la falta de participació...

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2018

A mi el tema de les dades em fa una mica de por, però si que és veritat que hi ha alumnes que no es graduen. Quan els alumnes estan fent 4rt d’ESO se’ls fa una orientació, passen uns tests per saber de quines habilitats o capacitats tenen. Si els alumnes no es graduen hi ha altres opcions. Aquí a Salt poden anar a fer els PFI (Programes de Formació i Inserció), hi ha els del Sunyer i els de l’escola PIA, que si no m’equivoco hi ha vendes, electricitat, reparacions i instal·lacions, perruqueria i també el de fleca i pastisseria. Hi ha opcions, és a dir, no graduar-se no hauria de ser fracàs. Tenim la idea que amb 4 anys ens hem de treure el graduat, però si no és així, hi ha altres camins; penjats, intentem que no s’hi quedin.

En el Fòrum educatiu que es va fer, alguna de les accions que nosaltres vam proposar va ser que es treballés més el tema de la vinculació de l’espai educatiu escolar amb la realitat de les empreses i del comerç que hi ha al municipi. Probablement si tinguéssim una xarxa més ben teixida es podria facilitar millor aquesta inserció laboral. A part, també hi ha centres que tenen els projectes

singulars. Son projectes pensats per a aquells alumnes que ja preveiem que estar 6 hores asseguts en una taula no els aporta gaire res. El projecte singular fa que aquests joves facin unes hores en un comerç o empresa fent pràctiques i unes altres hores a l’institut. Hi ha unes places públiques, per exemple poden anar fer suport a un conserge d’una escola o a la brigada municipal, i unes places privades a les empreses, que cada centre es busca. Aquest any per exemple nosaltres hem treballat amb la pastisseria Negrell, Motos Pericot...Aquest projectes, quan tens el perfil i saps trobar el comerç que s’hi adigui doncs es molt interessant. A vegades una incursió en el món laboral pot propiciar un canvi a l’alumne i ajudar-lo fer un tomb.

Sí, penso que nosaltres els venem el tema del graduat, estan 4 anys a l’institut pensant en el graduat i després alguns et diuen: és que el graduat no em serveix per a res! Amb alumnes que estan al límit de l’aprovat jo dubto. Si el graduem potser el condemnem, perquè no seguirà un batxillerat, potser no podrà (segueix a la pàgina següent)

| 27 |

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2018 | 28 |

entrar a un cicle...i es desmotivarà, (hem tingut algun cas d’alguna noia que ha abandonat el estudis i s’ha o l’han casat..) i en canvi si no obtenen el graduat...també hi ha vida! Sabem que pot anar a fer un PFI, que pot anar a fer un altre tipus de formació.

La nostra tasca és acompanyar-los una mica en aquest creixement personal i el tema més acadèmic, potser és més secundari. Hauríem de ser capaços de mirar-nos els alumnes com a persones i d’aquesta manera aconseguiríem el seu respecte i seria més fàcil ajudar-los a fer-se preguntes. Amb adolescents, jo crec que hi ha una paraula màgica que és: tu decideixes. I a partir d’aquí el que fas té unes conseqüències. Està clar que si imposes no funciona, si prohibeixes tampoc, per tant... acompanyar-los en aquest “tu decideixes” i oferir-los possibilitats d’aprendre i alternatives.

Des de fa quatre anys, a l’Espriu estem desenvolupant un projecte d’educació artística dins l’horari lectiu anomenat Planters de Conarte (que també es desenvolupa en alguns centres de primària i secundària de la resta de la província de Girona).

Es fa un treball amb el cos des d’un enfocament més personal i emocional. El proper desembre, els alumnes de quart d’ESO presentaran un espectacle de creació pròpia dins el marc de Temporada Alta que han estat preparant durant tot aquest curs a partir de les seves idees i vivències.

Això es fantàstic, aquests alumnes tenen així injecció d’autoestima, fent una cosa que en un principi està fora o no encaixaria en el que tenim més entès com els currículums, programacions, aprenentatge... en canvi a nivell personal jo crec que els aporta molt. I és en aquest sentit que hem de començar a pensar altres

maneres de “fer” a nivell educatiu.

L’ús de la taula, el llibre i l’ordinador està molt bé, però hem de potenciar més el desenvolupament de la intel· ligència emocional i la gestió de conflictes. Perquè en el dia a dia, a què s’hauran d’enfrontar més vegades a fer arrels quadrades o a saber gestionar un conflicte quotidià?

D’altra banda Salt té molts alumnes i graduats universitaris, i en aquest sentit es fa el Fòrum universitari. Creus que pot ser útil? Pot ajudar a millorar les autoexpectatives i les expectatives que tenen els profes envers els alumnes?

Sí, és la segona edició. Jo penso que totes les iniciatives que siguin per crear xarxa real, no només virtual, sempre seran benvingudes. El que passa és que per què tenim la necessitat de projectar que a Salt hi ha estudiants que arriben a la universitat? Això va amb una imatge que tenim del municipi i de necessitat de crear referents positius. Algú pot pensar que aquests son els que van a estudiar a la universitat, d’acord.

Però, per a mi, també son referents positius l’Ayoub, que ha muntat una peixateria; la Salama, que ha estudiat integració social i està treballant a una entitat de tutelats; en Sefy, que és cap de cambrers del Núria. Anar a la universitat també vol d’uns condicionants, una família que estigui disposada i sobretot que pugui assumir-ho econòmicament. Per tant, aquest espais de xarxa comú estan bé, però parlem també amb aquells joves que potser no han arribat a la universitat però que estan intentant tirar endavant, cadascú amb la seva realitat però que també poden ser uns referents positius, uns models per als altres.

No vam veure gaires professionals de secundària al Fòrum del Pla educatiu, ni tampoc a la recent manifestació “Salt diu prou”... Quin paper creus que tenen o haurien de tenir els professionals de la docència secundària respecte a Salt?

Jo vaig assistir a totes dues coses.

A la manifestació i al Fòrum educatiu. Hauria de ser molt prudent amb el que han de fer els altres. A Salt hi ha molts bons professionals, molta gent que està fent moltes coses però de vegades tinc la sensació que aquesta xarxa real falta. Crear complicitats. No penso que sigui només un tema de comunicació, poder explicar què fem, com ho fem, què volem fer... sinó el tema de que la gent se’n senti partícip. Veig que a les escoles i als instituts hi ha professionals que fan una feina espectacular però això no ho sabem teixir, enllaçar-ho. També és veritat que un dissabte al matí, que és quan es va fer el Fòrum, pot costar una mica. Molta gent és d’aquí a Salt, però la gent que és de fora després de tota una setmana treballant aquí, pot costar.

A més qui més qui menys té família o coses a fer, i requereix un esforç.

Jo hagués facilitat un espai on tots els professors hi puguin dir la seva.

No té sentit fer un Pla educatiu i que la veu dels mestres i professors de Salt no hi sigui.

Referent a això, a Salt hi ha una plataforma que es diu Salt’educa que és oberta a tothom i les seves trobades s’envien a totes les direccions perquè ho transmetin als mestres i professors. Hi ha mestres que hi assisteixen.

grup classe. Si no volen no cal explicar els motius de la discussió, sinó els acords que han arribat, el que es comprometen a fer o el que demanen. És molt bàsic el tema de l’escola restaurativa i no nomes la que sanciona. Cal que se sentin l’institut seu.

Hi ha una frase que m’agrada molt que diu que l’educació és allò que queda quan oblidem el que hem après. Ens ha de fer pensar que no només ensenyem sinó que també hem d’educar i hem de fer-ho de manera sana i compartida.

“L’educació és allò que queda quan oblidem el que hem après”

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2018

Sí és veritat, jo també ho rebo i s’agraeix molt, però pot passar una mica el mateix, les reunions solen ser a les 19 h del vespre, no sé... i potser costa de compaginar. No sé com s’hauria de fer. Ara mateix participarem els que ens impliquem en les plataformes, a les comissions, als plans... Potser és només una qüestió de logística, poder escoltar la gent dels claustres, parlar més amb els EAPS (equips d’atenció psicopedagògica) dels centres, que son professionals que coneixen les famílies, coneixen el professorat, la dinàmica de cada centre des de fa molts anys.

Segur que ja es fa i s’intenta de parlar amb tothom i fer-ho arribar al màxim de gent, però la realitat del dia a dia potser no acaba d’aconseguir-ho.

Els claustres dels centres haurien de poder escoltar tot això i saber quina és la idea cap a on anem i poder opinar més.

A part d’això, penso que els profes que venen a Salt, haurien d’estar formats i premiats. Tu hauries de poder escollir venir aquí a Salt, ara a la gent li toca. La gent aterra aquí amb tot el que han sentit a parlar de Salt... i et pregunten: “aquest nen d’on és?” I tu clar, li dius: “d’on és, d’on és, d’aquí, de Salt! Fa 13 anys que viu aquí. Més que tu i que jo.”

Encara anem amb la idea aquesta. Hi ha d’haver una formació, hem de començar a preguntar-nos coses, ja sé que s’ha fet algun tipus de formació, per exemple a nivell d’afers religiosos. Però és que això hauria de ser

bàsic per a tots els centres. Jo crec que si es crees un espai a principi o a final de curs en què les diferents escoles, mestres i professors poguessin compartir més coses estaria molt bé. Potser haurien de ser espais no de voluntariat, que alguns ja ho son, com el Salt’educa per exemple, sinó en horari laboral o no sé. Si creiem que és molt important que a Salt anem a port del que vol la ciutadania, el municipi, la població, amb aquest tresor que son les seves escoles i els instituts, facilitem-ho, acostem-ho.

Haurem d’aprendre a treballar cada cop més amb equips multidisciplinar, educadors, etc...sobretot a secundària, i no hi estem tan acostumats. El profe de mates et diu: “jo no sé què fer amb aquest nano”. Però si tens un alumne que et saboteja la classe alguna cosa hem de fer? El podem portar al despatx, sí, però, què mes? El que volem és que estigui amb els altres, no? Llavors hem d’aprendre’n tots una mica. Sempre hi haurà aquell professor que veurà aquest alumne com un problema i l’altre que ho veurà com un repte. Si primer no tens treballats els aspectes emocionals hi ha poques possibilitats d’aprenentatge.

Entre alumnes tot sovint sorgeixen conflictes. A vegades s’han gestat a l’aula, per exemple son fruit d’un rumor o d’uns insults, d’alguna cosa que veiem que és entre dos persones però que te repercussió en la dinàmica de la classe. No sé, entra el profe a classe que vol fer anglès, però resulta que a l’hora abans els dos líders s’han dit de tot, per dir alguna cosa, hi ha una tensió que cal intervenir... En aquests casos fem una mediació amb els dos alumnes i els diem si volen compartir-ho amb el

| 29 |

17190 Juliiol-desembre 2018

SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

Adéu Recicla’t!

Text: Silvana Ribera Foto: Eva Torramadé Aquesta vegada us parlarem d’una botiga que ja no existeix, que ha tancat les seves portes el 31 de maig del 2018, malauradament, a causa de la impossibilitat de fer front a les despeses que generava el local comercial. Però no es tracta d’un final absolut, ja que darrera el Recicla’t ens trobem amb el projecte Reciclagirona que segueix funcionant.

Reciclagirona és una empresa que, mitjançant la gestió del residu tèxtil a Catalunya, treballa per la inserció sociolaboral de persones en situació de risc d’exclusió social, amb el suport de l’Agència Catalana de Residus dins del programa Roba Amiga, a través de la recollida, tractament i venda de roba de segona mà. És una entitat sense afany de lucre fundada el 1999, com a projecte d’autoocupació de l’Escola Taller de Girona.

Pel que fa al Recicla’t, l’equip de treball constava de 4 persones i disposava d’un centre de triatge i emmagatzematge de la roba usada i una botiga de roba de segona mà, tots dos a Salt.

Darrera d’aquesta emprenedoria hi havia l’Enric Vilanova Rovira que el l999, quan es va crear Reciclat, era monitor de l’Escola Taller de Girona. D’un grup creat allà va sortir aquesta iniciativa.

La botiga Recicla’t, de moda de segona mà, la trobàvem al Carrer Major 230 de Salt, on es podia apreciar com l’equip de la cooperativa s’esforçava per donar-li una imatge de valor a la roba de segona mà. Trencava amb el tòpic que, sobretot al nostre país, associa segona mà a col·lectius desafavorits i la falta de recursos.

Treballaven perquè la gent pogués apropar-se a aquest

| 30 |

tipus de compra de roba que, a altres països d’Europa, es valora molt positivament ja que, al contrari del que passa aquí, s’associa al respecte per al medi ambient i amb l’ecologia.

L’Enrique Villanova Rovira, conegut com en Quique, va néixer a Girona l’any 1959 però amb només sis mesos va marxar a viure a Madrid ja que el seu pare és d’allà. A Madrid ha estat vinculat a l’entitat Traperos de Emmaüs (dedicada al reciclatge de deixalles) i després ha viscut per temporades a diferents llocs d’Espanya, Canàries, Mallorca, etc. Des de molt jove li ha interessat ajudar als altres, especialment la gent amb problemes, potser perquè també ha passat per situacions complicades i ha trobat qui l’ha ajudat a tirar endavant; ell ha volgut fer el mateix.

Ha impulsat el projecte Recicla’t amb la intenció d’ajudar als col·lectius desafavorits de Salt. Coneixedor d’aquestes situacions, sap que acostuma a ser gent que no es deixa ajudar per treballadors o serveis socials, ja que els hi retreuen que ajuden a canvi d’un sou, no per un interès real en la persona que tenen davant.

En aquest punt, inspira confiança el fet que, a pesar d’haver estat l’administrador de Recicla’t, en Quique cobrava el mateix sou que tots els treballadors, i si tenien guanys aquests s’utilitzaven per crear un nou lloc de treball.

Definitivament, en Quique s’ha guanyat un lloc i el respecte de tots a Salt per la seva tasca i la seva trajectòria. És un gran coneixedor del món del reciclatge i d’ajuda als col·lectius desafavorits. Un exemple que hi ha altres maneres de fer les coses. Actualment està tirant endavant un altre projecte, sempre en la mateixa línia d’ajuda als altres, a través del cooperativisme, valorant a cada persona i amb la guia d’un ideal, el d’ajudar als altres i de fer aquest món un lloc millor.

Els joves participen:

Projecte VIP a l’Estació Jove de Salt

17190 Juliol-desembre 2017

EDUCACIÓ

El VIP jove és un projecte que es duu a terme des del Pla de Salut Jove de Salt. Aquest és coordinat per l’agent de salut del Punt d’Informació Juvenil de Salt.

Text: Marta Solà i Irene Matés El projecte està dividit en 3 estadis: VIP 1, VIP 2 i VIP Premium. A cada VIP es treballa d’una manera específica i amb uns objectius concrets. S’intenta que la gran majoria dels joves i de les joves participants passin per tots els passos. A continuació farem cinc cèntims del que implica formar part de cada estadi:

1. VIP 1 El VIP 1 agrupa joves a partir de 15 anys (3r d’ESO) i es basa en la realització de tallers de promoció de la salut. L’objectiu és formar joves en l’àmbit de la prevenció de riscos per a la salut i la promoció d’estils de vida saludables, tot capacitant-los perquè gestionin millor la seva salut i la del seu entorn.

2. VIP 2 El VIP 2 és un grup format a partir dels joves del VIP 1. Els que han assistit a la majoria de tallers organitzats i han assumit un compromís amb el projecte poden passar al segon estadi. En aquest s’augmenta el grau d’autonomia i el nivell d’implicació. La metodologia que s’utilitza és l’aprenentatge basat en projectes. En aquest cas, el projecte a escollir és una campanya de sensibilització sobre algun tema relacionat amb la salut per desenvolupar al municipi de Salt. Alguns exemples de temàtiques treballades són: discriminacions (des d’un sentit ampli: racisme, sexisme, capacitisme, etc.)1, relacions de parella tòxiques (o de violència)...

3. VIP Premium El VIP Premium és l’últim estadi del projecte VIP, és el grup format pels joves que van realitzar el VIP 2 i es basa en la metodologia d’aprenentatge-servei (ApS). Aquesta és una metodologia de treball per projectes on l’objectiu és oferir un servei a la comunitat en la qual s’han detectat prèviament les necessitats del col·lectiu amb què es vol treballar conjuntament. Una vegada més, l’autonomia i el compromís augmenten en aquest estadi.

(segueix a la pàgina següent)

| 31 |

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2018 | 32 |

Aquest any el servei s’ha dut a terme a la Ludoteca Les Bernardes de Salt. La base de l’experiència d’intercanvi (ApS) ha sigut compartir la tarda a la ludoteca amb els infants que en fan ús els dilluns i els divendres, passar una bona estona utilitzant el joc com a eina educativa i beneficar-se mútuament, jove i infant, de la relació que s’ha establert entre els dos col· lectius. La idea era que cada jove tingués un infant assignat i que entre tots dos pogués sorgir un vincle positiu de relació a través del joc i la coneixença mútua. A continuació alguns dels joves i la Irene, tècnica del projecte a l’Estació Jove, ens explicaran la seva experiència.

La següent entrevista està feta a 5 joves de 16 anys de la nostra vila: la Sabrin, en Mustapha, en Hamza, la Fatima i la Darlene. Aquests joves actualment estan estudiant diferents estudis de segon grau.

Irene (I): Com vas decidir participar en el VIP Premium?

Sabrin (S): Ja portava fent els anteriors VIP 1 i 2 i com que m’agrada venir a l’Estació jJve vaig decidir continuar.

Mustapha (M): Una tarda vàrem estar decidint quin projecte havíem de fer i com que l’any passat vàrem estar amb gent gran, per contrarestar vàrem triar estar amb nens.

Hamza (H): Vaig fer el VIP 1, que va ser una experiència inoblidable, i després el VIP 2, que no em va anar tan bé i aquesta ha estat una altra experiència.

Fatima (F): Ja havia participat en els altres VIP i em varen semblar únics i interessants, m’ho havia passat molt bé.

Darlene (D): Vaig fer els anteriors VIP i també vaig voler seguir participant en aquest.

I: Què t’ha aportat aquesta experiència i en què us ha ajudat?

S: Pensar més amb els altres, ajudar, col·laborar, fer coses en grup i madurar.

M: Alguna part més divertida i alguna altra més pesada, que ens ajudarà per quan anem a treballar.

He vist els meus companys com ho farien en la vida real. Ja els coneixia i els he conegut en una altra faceta.

H: A tenir molta paciència, a tractar els nens i nenes petits.

F: Per mi el fet de tractar amb els nens ha estat un repte, ja que soc impacient, encara que em diguin el contrari, a saber com els infants veuen el món exterior.

D: He vist que hi ha molts nens diferents; cada nen té un tema personal i m’ha anat molt bé perquè em vull dedicar a això. Ha millorat la meva relació amb la resta de joves, ens hem conegut més.

I: Quins aprenentatges t’emportes de l’experiència?

S: Tenir més paciència, tractar amb altres persones que no siguin els meus amics, parlar de manera més tranquil·la, controlar els nervis.

M: La paciència m’ha augmentat. Com fer que un infant reaccioni parlant amb ell.

H: Hi ha nens que ens han entrat ràpid al cor i altres que ha costat més.

F: A ser més pacient.

D: El vincle que he agafat amb alguns nens.

I: Recomanaries aquesta experiència a la resta de joves?

S: Sí, a aquells que són impacients, ja que aprendrien a controlar-la i també als qui els costa relacionar-se, ja que com que estan amb nens petits no es té tanta vergonya, és més fàcil.

M: Sí. Et fa veure què és el que t’espera més endavant.

H: No als que no tenen paciència. Puc dir que a mi m’ha costat.

F: Sí, a tothom. T’ho passes súper bé, si hagués estat més dies, per mi cap problema.

D: Sí, a joves que es volen dedicar a treballar amb infants o que empatitzen molt amb els altres.

I: Què és el que més t’ha agradat de tot el projecte?

S: Les companyes educadores que ens han ensenyat i els nens, encara que alguns són esverats; m’ha agradat jugar amb ells.

M: Jugar amb els infants. Per ells jo era l’ídol i això em donava seguretat. Ha estat molt bé l’experiència i la repetiria.

F: Quan el nen que tenia assignat es va posar molt content perquè li vaig ensenyar a tirar la baldufa i em vaig sentir molt bé amb la seva reacció.

D: L’estima que he agafat amb els infants i l’estona que hem compartit.

Aquí teniu el relat d’una experiència més que viuen els joves a l’Estació Jove de Salt. Segurament són experiències que els han ajudat a madurar en les diferents facetes de la seva vida.

Però no menys important és l’impacte que generen aquests joves i aquestes joves com a referents de la població, per una banda, d’altres nens i nenes i joves, ja que es posicionen com a referents positius dins dels grups d’iguals, i, alhora, també trenquen amb la visió generacional que els joves no s’impliquen en l’entorn proper; es mostraque, tot i les seves responsabilitats individuals (la majoria estudien i no pas poc), inverteixen el seu temps en aprendre, en créixer i compartir.

Fotos: Ludoteca de Salt Les Bernardes

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2018

Irene, ara et toca a tu, com repercuteix aquest projecte en la societat saltenca i els joves?

I: Aquest projecte és d’un gran impacte comunitari. En primer lloc, perquè les joves i els joves participants prenen consciència a través d’una treball reflexiu i grupal de quines mancances té el nostre municipi. Revisen el seu territori a tots els nivells i assumeixen el repte d’aportar alguna cosa per construir i millorar la seva comunitat. És un procés d’apoderament, de solidaritat i de treball en equip. D’alguna manera assumeixen la responsabilitat d’intervenir per millorar el seu entorn, des de la seva concepció i els seus interessos.

| 33 |

17190 Juliol-desembre 2018

LA FINESTRA AL MÓN

Palestina, el dret al retorn Text: Isidre Pallàs Palestina és una terra ocupada militarment. El 1948 l’ONU va fer un pla de partició que els palestins van rebutjar. Els sionistes van aprofitar l’avinentesa per justificar una guerra de conquesta i expulsar els palestins de la seva terra. El pla consistia a terroritzar la població perquè marxés. Les milícies jueves entraven als pobles palestins i mataven a sang freda la majoria dels homes, una d’aquestes matances va ser la de Deir Yassin, en què van ser assassinades més de 400 persones. Les notícies d’aquests fets corrien com la pólvora i la gent atemorida va tancar les seves cases i va fugir dels combats.

Es varen endur les claus de casa amb la certesa que en unes setmanes les coses s’haurien calmat i podrien retornar a viure en pau als seus pobles. Avui, 70 anys després, encara no han pogut tornar-hi. Avui aquelles 700.000 persones que es van veure obligades a marxar s’han convertit en més de 5 milions, són els refugiats palestins. Més de 5 milions de persones escampades per la majoria dels països del món, però especialment concentrades als miserables camps de refugiats del Líban, Jordània, Iraq i Síria. A aquesta expulsió els palestins l’anomenen Al Nakba, el desastre, i és, en paraules de l’historiador israelià Ilan Pappé, la més gran neteja ètnica executada sobre una població a escala mundial.

Poc després l’ONU va fer una resolució, la 194, en què reconeixia el dret dels palestins a retornar als seus llocs de residència. Una resolució que Israel va incomplir i segueix incomplint amb la complicitat dels EUA, Rússia i les principals potències europees. L’ONU va organitzar l’assistència humanitària als refugiats palestins a través de l’UNWRA, una agència que gestiona les ajudes i la vida als camps de refugiats, que financia els hospitals i les escoles i que proveeix escassament de menjar a les famílies palestines refugiades. L’ONU no ha emprès cap acció perquè aquesta situació injusta s’acabi i, en canvi, l’assistència humanitària ha contri-

| 34 |

buït que no es produeixi un canvi en positiu per als refugiats palestins, Per tant, podríem dir, que l’UNWRA és una eina més d’aquesta ocupació, ja que enquista el problema i fa que l’ocupació per part d’Israel de terres palestines es perpetuï sense solució, l’ONU, doncs, és una peça més en la despossessió del palestins, una eina decisiva en la continuació de l’ocupació israeliana.

Líban els va acollir i els va confinar en camps de refugiats infectes. Els 500.000 palestins són considerats apàtrides i tenen permís de residència però no de treball, estan exclosos dels serveis de salut i d’educació i són la reserva de mà d’obra barata ja que es veuen obligats a treballar il·legalment en les feines més penoses.

Els està prohibit la compra de propietats. La complicada situació política i la guerra civil libanesa de 1975 a 1991 van malmetre encara més les condicions de vida dels refugiats palestins. Ningú ha oblidat encara les matances dels camps de Sabra i Xatila l’any 1982 per part de les milícies feixistes cristianes aliades d’Israel.

Tothom oblida, però, que a Sabra i Xatila encara hi viuen palestins en condicions pitjors i encara més amuntegats que els tristos dies d’aquella matança.

Amb la guerra d’Iraq els refugiats palestins van patir persecucions i les lluites internes entre faccions rivals els van obligar a fugir altre cop cap a Síria i Jordània. El 2006 n’hi havia 35.000, amb prou feines avui arriben als 10.000.

A Jordània hi viuen més de dos milions de palestins. A diferència dels països veïns tenen la ciutadania completa a excepció de 120.000 procedents de la Franja de Gaza. Oficialment hi ha 10 camps de refugiats que acullen 370.000 persones. A aquest país és on hi ha la concentració més gran de refugiats palestins.

A Egipte hi ha uns 50.000 palestins que no tenen permís de residència permanent i no es poden inscriure com a refugiats.

A Síria n’hi havia més de mig milió abans de la revolució i la guerra. Tenien tots els drets però no la plena

laic amb drets democràtics i ciutadans per a tothom, amb una important minoria jueva i amb els palestins exiliats retornats a casa seva. Contra aquesta solució lluiten els sionistes i els seus aliats arreu del món.

No es tracta de destruir Israel, es tracta de destruir les lleis racistes que provoquen l’apartheid. Es tracta d’acabar amb el militarisme que converteix la vida i la mort de les persones en negocis i guanys. Es tracta de restituir els drets i la residència a les persones que varen ser expulsades dels seus pobles i ciutats.

Es tracta de democràcia, de justícia, de respecte als drets humans. Es tracta d’acabar amb la impunitat dels assassins i restituir la dignitat humana. És per això que els joves palestins es manifesten pacíficament i moren a trets, assassinats a sang freda pels franctiradors de l’exèrcit israelià, en unes manifestacions persistents a la Franja de Gaza conegudes com la Marxa del Retorn. És per això que com a éssers humans lliures i justos només podem estar amb la llibertat i la justícia. És per això que donem suport a la lluita i els drets de palestins. Si vam poder acabar amb l’apartheid a Sud-àfrica, també acabarem amb l’apartheid a Palestina.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2018

ciutadania. La repressió i els bombardejos per part del règim els ha obligat a cercar refugi igual que la resta de sirians. El camp de refugiats palestins de Yarmouk, prop de Damasc, es va afegir a la revolta contra la dictadura d’Al-Assad i en represàlia ha estat bombardejat i destruït. Baixar al-Assad ha matat gairebé tants palestins com Israel. Per això és més penosa l’absència de crítiques contra ell per part dels partits palestins als quals la dictadura subvenciona i també per bona part de l’esquerra del nostre país que sembla estar cega davant els crims de Al-Assad contra la seva població.

Però també a dins els territoris ocupats a Palestina hi ha camps de refugiats. A Cisjordània hi ha 19 camps de l’UNWRA amb una població de més de 750.000 persones. A la Franja de Gaza hi ha 8 camps i els refugiats són 1.400.000 sobre un total de 2 milions de persones. El bloqueig de la Franja que Israel manté des de 2006, juntament amb bombardejos massius i reiterats per part de l’exèrcit d’Israel han portat a la població a viure en una situació deplorable en què les necessitats mínimes no poden ser cobertes per a tothom.

El dret al retorn és un dret reconegut internacionalment, basat en la jurisdicció internacional i irrenunciable per part de la població palestina. Aquest dret és el clau roent al qual s’aferren les esperances dels palestins d’una vida digna i justa. Un dret que els acords de pau d’Oslo van oblidar conscientment perquè implica la desaparició de l’estat d’Israel com a estat jueu. La solució dels dos estats, Israel i Palestina, obvia el dret al retorn, per això està abocada al fracàs. L’única sortida viable és la d’un estat binacional a Palestina. Un estat

FOTOS: 1-Abu Sala va perdre les dues cames a causa de bombardeig israelià el 2008. El 15 de maig va ser assassinat durant les protestes en contra de l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem.

(Fadi Abu Saleh - Photo reportedly by Shehab Agency) 2- Razan al-Najjar va ser una infermera palestina de 21 anys morta per un fracotirador israelí mentre intentava salvar els manifestants ferits a les fronteres orientals de Gaza l’1 de juny del 2018. (everipedia.org/wiki/razan-al-najjar/)

| 35 |

17190 Juliol-desembre 2018

ELS 5 SENTITS

Projecte Saltxef,

primera parada: Folktruck, cuina d’origen

Text i Foto: Marta Solà i Font Avui em trobo al mercat de Salt visitant un local que ha obert recentment al costat d’una de les portes d’entrada, on conec en Xavi i l’Omy. Tant l’un com l’altre han treballat com a cuiners en diferents restaurants i aquí han iniciat el nou projecte Folktruck.

La seva aventura comença quan estan buscant una cuina per poder fer el menjar que ofereixen a la seva food truck i troben l’oportunitat en el projecte Saltxef.

El Projecte Saltxef inicia la seva activitat el setembre del 2017.

L’Ajuntament de Salt, concretament l’Àrea de Promoció Econòmica fa una aposta per reobrir el local on hi havia una antiga barberia.

La base del projecte és donar valor a l’oferta gastronòmica al voltant del Mercat de Salt. L’any passat varen fer les reformes necessàries per adequar-hi una cuina. La idea principal és donar l’oportunitat a persones emprenedores perquè facin la seva prova pilot durant uns 8 mesos amb el suport de tècnics de l’Ajuntament. Qui regenti el local rebrà formació i les eines i els consells per gestionar el negoci, amb l’objectiu d’ajudar a la viabilitat del projecte gastronòmic dedicat a menjars per emportar.

| 36 |

El pas final és que, després de la seva estada a Saltxef, puguin passar a regentar autònomament un local pròxim al Mercat de Salt. En aquests moments l’Àrea de Promoció Econòmica està perfilant les bases del projecte ja que, com és la primera experiència, necessita una revisió constant. Aquest projecte també dona l’oportunitat a 8 locals dedicats a la restauració de poder beneficiar-se d’unes sessions formatives amb l’objectiu de millorar el seu local.

En Xavi i l’Omy són cuiner i cuinera experimentats en l’elaboració de plats amb ingredients de proximitat i de qualitat, que utilitzen les coccions i temperatures adequades segons els aliments i plats que cuinen.

Aquesta activitat la realitzen principalment durant l’estiu ja que viatgen a moltes fires, i la complementen amb la preparació de menjar per emportar, amb diverses opcions de plats cuinat amb molt d’interès i delicadesa. Primer varen observar els gustos dels clients, sobretot gent del barri, alguns dels quals ja són habituals. Tenen molt en compte utilitzar els aliments de temporada i també triar el tipus de menjar més adient segons l’estació de l’any: en època de fred, sobretot sopes, guisats, plats calents, i amb l’entrada de la calor, amanides més fresques, a més d’algunes opcions que venen de gust durant tot l’any: empanada de carn o vegetal, coca de recapte, croquetes de bacallà o rostit, truita... La seva filosofia és utilitzar la cuina tradicional dels seus dos països d’origen, Catalunya i Argentina, i trobar un equilibri amb productes de temporada i territori.

L’oportunitat del Projecte Saltxef els ha donat ales per poder continuar el projecte i en aquests moments estan enfocant el seu futur professional. A més a més, estan orientant el seu futur amb el suport d’una assessoria gastronòmica.

Us desitgem molta sort en el proper camí que trieu!

| 37 |

17190 Juliol-desembre 2018

PATRIMONI HISTÒRIC

La presó de Salt (1941-1974) «Son las 12:30 de la noche; enciéndose las luces de celdas y pasillos y al abrirse la puerta de la 1ª morada de éste con sus demás convivientes, asoma el director del establecimiento. Después de haber sido llamados varios penados para salir cara a la muerte (...) Ciérrase la puerta y entre nosotros, breves minutos del más sepulcral silencio.» (J.F.) Text: Frederic Mayol Fotos: Fons Arxiu Municpal de Salt La presó provincial de Girona estava situada en un edifici al costat del Seminari fins que l’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil i l’augment dels empresonaments, s’amplia cap a l’edifici veí.

La població reclusa, aproximadament unes 500 persones, estava formada bàsicament pels condemnats pels fets del 18 de juliol i dies posteriors, gent políticament afí a la dreta, militars, religiosos i falangistes.

El 1939, amb l’entrada dels nacionals a Girona, la presó va pas-

| 38 |

sar a estar ocupada per persones afins o lleials a la República i el seu nombre va augmentar de forma espectacular: 2.145 homes el 1940 i fins a més de 3.000, posteriorment. Al principi hi havia homes i dones en un espai que no complia les mínimes condicions d’habitabilitat i higiene i que estava clarament massificat, en cel·les per a 2 o 3 persones n’hi havia 15 o més. A finals de 1940 les dones van ser traslladades al convent de les Adoratrius, a la ronda Pare Claret de Girona, que es convertiria en la presó central de dones, i el 1941, a instàncies del bisbe Cartañà, que insistia que la presó ha-

via d’abandonar el Seminari, van començar les obres de rehabilitació d’un edifici que, per les seves característiques, podia servir a aquest propòsit. Era un altre convent de monges que havia quedat abandonat a l’inici del conflicte bèl·lic, un edifici molt gran, d’estructura geomètrica i regular, de caràcter auster i que donava una forta sensació de fortalesa: el convent de Santa Clara de Salt.

La rehabilitació va ser duta a terme pels mateixos reclusos que després l’havien d’ocupar. Es van reparar teulades, compartimentar espais, aixecar murs i construir nombroses garites de vigilància.

Convent de Santa Clara (1924) Autor desconegut. Cessió Pere Joan Sureda. Col·lecció 905.1 Efadós. CAT AMS 4850 Arxiu Municipal de Salt

de la ratlla de 300, anar cap al cementiri”.

Les condicions de vida a l’equipament eren molt dures, no solament pel fet d’estar privat de llibertat, sinó per l’actitud despectiva i de menyspreu d’alguns civils, religiosos o militars que hi treballaven. A més a més, hi havia xinxes, polls i puces; el menjar era escàs i en alguns casos estava en males condicions; “ens donaven un ranxo per dinar que no hi havia qui s’ho mengés. Vaig entrar pesant 78 quilos i quan en vaig sortir en feia 58”.

Un altre testimoni recorda que des de la seva cel· la veia un pati interior que donava accés a la cuina, allà hi havia els gibrells on guardaven la llet destinada a l’esmorzar i més d’un cop havien vist com les rates hi nedaven tranquil·lament a dins.

En ocasions els feien anar al pati al pic de l’hivern i els tenien una hora o una hora i mitja en formació abans d’anar a missa passant fred i picant de peus a terra per intentar entrar una mica en calor mentre el mossèn els deia que si el president Francesc Macià els havia promès «que fruirien de caseta i hortet» no es preocupessin, que molts d’ells ja la tenien ben reservada, per a l’eternitat.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2018

També es va restaurar l’església i s’hi instal·là un nou retaule d’estil barroc per substituir el cremat durant la guerra. En aquell mateix moment les clarisses van tornar al seu convent saltenc, però a causa de les obres i que ja no era una comunitat gaire nombrosa, 12 monges, s’hi van instal·lar a la casa del capellà, al costat de l’església.

A principi de l’any 1942 es va fer efectiu el trasllat i, si bé a Salt les condicions del nou espai eren millors, no ho era la vida a la presó; i un exemple d’això són els nombrosos testimonis recollits sobre el dia a dia de la població reclusa i el tracte que se’ls donava, gairebé inhumà.

A l’Arxiu Municipal de Salt conservem alguns d’aquests testimonis dels quals hem extret algunes de les històries que expliquem a continuació.

Als interns que estaven a «la nevera», així anomenaven les cel·les dels condemnats a mort, se’ls despertava a la nit i es feia veure que els anaven a executar per tornar-los tot seguit a la cel·la; o al contrari, feien veure que s’oblidaven d’un pres i quan aquest creia que viuria un dia més, el tornaven a buscar per executar-lo. “En el decurs del temps que hi vaig estar allà, en vaig veure sortir

(segueix a la pàgina següent)

| 39 |

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2018

Carrer de l’Abat Oliba amb la presó (1962) Autor desconegut.

Cessió Pere Joan Sureda. Col·lecció 905.1 Efadós. CAT AMS 4859 Arxiu Municipal de Salt

| 40 |

Una història punyent ens parla d’un cap local de la Falange que, per evitar que el mossèn del poble aconseguís l’indult de 9 veïns condemnats a mort i ingressats a la presó de Girona, va fer valdre la seva autoritat per executar-los abans que el pobre capellà arribés de Burgos amb l’indult a la mà.

La justícia, divina o no, va fer que un temps després aquell home caigués en desgràcia i fos reclòs a la mateixa presó. Ignorant que els homes que hi havia a les oficines no eren funcionaris de carrera, sinó els mateixos presos, es va donar importància davant seu explicant quin havia estat el seu càrrec i quines havien estat les seves «obres». Els ofici-

nistes no varen dir res, simplement li van donar una simple manta per dormir i jeure i el van «instal·lar» en un racó just al costat d’un gibrell que feia les funcions d’urinari per a 300 persones, de tal manera que “gairebé tots els que durant la nit se’n servien, quan acabaven d’orinar ‘se l’espolsaven’ damunt del - dormilec.” Al dia següent aquest home va demanar un matalàs per dormir, el cap de sala el va portar al magatzem i li va dir: «escolliu el que vulgueu d’aquests 9 que tinc aquí apilats, són dels que vos vàreu fer afusellar». L’home va fer la volta «i va marxar com un gos amb la cua entre les cames». Finalment, després de moltes humiliacions més, va aconseguir que la Direcció del centre el posés en una cel·la tot sol.

També van tenir, però, algun bri de bondat com quan van substituir el capellà per mossèn Sebastià Puig, rector de la parròquia de Salt, que oficiava la missa tan ràpid que l’escolà no tenia ni temps de seguir-lo i amb menys d’un quart d’hora ja la tenia enllestida. O mossèn Anton Collell que xerrava amb els presos sense fer-los cap sermó i els donava tabac en abundància. O el director de l’escola de la presó, el professor Jesús Alozas Peronella, «persona boníssima i molt humana».

Durant la seva estada, els presos tenien diverses ocu-

Enderrocament del convent de Santa Clara (1974) Autor desconegut. Col·lecció 905.7 Lourdes Bota. CAT AMS 2973 Arxiu Municipal de Salt

nou edifici. No va ser fins el 1962 que es va signar el decret d’aprovació del projecte i pressupost de construcció de la nova presó al carrer de Formentera del barri de Pont Major, a Girona. Encara haurien de passar uns quants anys perquè s’acabés la nova construcció i recuperar el convent.

El març de 1967, finalment, s’inaugurava la presó de Pont Major, s’abandonava Salt i es retornava el convent a les seves propietàries, però les instal·lacions que van heretar eren gairebé una ruïna necessitada de grans reformes que no podien assumir, per això van decidir vendre l’edifici i buscar un indret més tranquil. La venda es va formalitzar l’any 1974 en una immobiliària, que el va enderrocar i va construir un gran bloc de pisos, amb la qual cosa es posà fi a gairebé cent anys d’història del convent de Santa Clara de Salt.

En l’actualitat no queda res d’aquell edifici, de recolliment, primer, i de malson, després; només un bloc de pisos que ocupa els números 32 i 34 del carrer Abat Oliba i de l’1 al 5 de la plaça de Catalunya, i una gran plaça on hi havia hagut els jardins i l’hort. És precisament en aquest espai on avui dia podem llegir una placa, instal·lada l’any 1997 durant el transcurs d’un homenatge que l’Association Nationale de Combattants Volontaires de la Résistance i l’associació Évadés de France et des Internés en Espagne van fer als soldats francesos i catalans reclosos a la presó de Salt.

La presó va tenir reclusos com Joaquim Danés, Josep Pallach, Abel Paz, Paco Mera, Ricard Fornells, Josep Figueras, Jordi Pujol i

una llarga llista de persones, algunes de les quals no va poder sortir mai més. Hi va haver reclusos de tota la província de Girona, també de Salt: Luciano Vila, Jaume Costa, Josep Masmitjà, Rafel Puig, Daniel Puig, Joaquim Valls, Josep Payot, Joan Trias, Pere Bach, Teodor Solà, Miquel Parramon, Enric Gironès, Raimon Rigau, Josep Espanyol, Antoni Iglesias, Pere Corominas, Pere Sabater, Ramon Pibernat, Joan Gironès, Jaume Mas, Pere Bustins, Antoni Ribot, Isidre Pous, Jordi Pous, Crecenciano Ortega, Conrat Canals, Joan Maurici, Enric Olivés, Xavier Corominas...

Bibliografia

MENERÓ DEL REC, EL, «Entre la Maçana i la Presó», dins de Revista de Salt, La Farga, núm. 141, setembre, 1991. pàg. 11.

JUHERA i CALS, Miquel, «Petjades Franciscanes a les Comarques Gironines».

Girona, 1994.

CLARA, Josep, «Elements per a una Història de Salt», dins de Revista de Girona, núm.

86, Girona, 1978.

CLARA, Josep «El bisbe Narcís Jubany contra les clarisses de Salt», dins d’Annals de l’Institut d’estudis gironins. Vol. LVII, 2016.

Reculls de premsa de l’època i actuals de El Punt; Diari de Girona; El mercat de Girona, etc.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2018

pacions. A alguns els feien treballar en destacaments destinats a obres en diferents llocs: en la rehabilitació de la presó de Salt, a la presa del Pasteral, en la construcció de la plaça coberta del mercat del Lleó de Girona, a Blanes o a Pont Major, en el que seria la posterior presó de Girona. Algunes ocupacions també eren dins de la mateixa presó, com fer de fuster en un petit taller, o, com s’ha vist anteriorment, a oficines, a la farmàcia o d’ajudant del practicant per injectar la vacuna contra el tifus als interns.

Els interns de la presó eren principalment homes de nacionalitat espanyola, tot i que hi va haver alguna dona, poques, quatre o cinc com a màxim, i estrangers que escapaven de la II Guerra Mundial i eren capturats en travessar la frontera. Es parla d’uns 300 estrangers, bàsicament francesos fugits de l’ocupació nazi de França.

La institució rebia subvencions d’organitzacions benèfiques i oficials per tenir aquestes persones.

Segons el testimoni que va treballar a les oficines, pels francesos donaven a la presó 35 pessetes (0,21 €); pels anglesos i els de les seves colònies, 135 (0,81 €), i pels belgues, holandesos i apàtrides, 50 pessetes (0,30 €). Al cap d’unes setmanes d’estar a Salt, eren enviats a Àfrica per servir en l’exèrcit del general De Gaulle.

A partir de 1945 les clarisses, que encara estaven a la casa del capellà, van començar els tràmits per intentar que els retornessin l’edifici en la seva totalitat, però van topar amb la burocràcia i el fet que no es podia traslladar la presó fins que no estigués construït un

Fons 602 Figueres. Arxiu Municipal de Salt.

Webgrafia

http://quatrepedres.blogspot. es/1478704702/arqueologia-bel-lica-lapreso-del-seminari-a-girona/ http://www.girona.cat/museuhistoria/cat/ novetats_fitxa.php?idReg=84 http://www.pedresdegirona.com/a1clic/ historia_clic_3.htm

| 41 |

SALT SONA

African Roots La majoria de les participants del grup hem nascut aquí o fa molts anys que hi vivim, però volem mostrar que des de Catalunya també tenim coneixement de la nostra cultura d’origen i no la volem oblidar.

Text i foto: Edu Gelada Què és African Roots?

Significa arrels africanes. Som un grup cultural de diferents països (Gàmbia, Senegal i Mali) i fem balls dels nostres països d’origen, teatre i desfilades de roba típica del folklore subsaharià.

Ens podeu trobar a places, cercaviles o ballant al ritme d’un grup de percussió que ens acompanya, a més d’altres festivitats socioculturals que desenvolupem.

| 42 |

Com us vau iniciar?

Som un grup que des de fa sis anys ens trobem periòdicament per ballar, compartim experiències i actuem en diferents actes. Teníem la inquietud de fer un pas més, per això l’abril de 2017 vam crear African Roots. Vam fer difusió per qui es volgués afegir i ens va sorprendre el fet que un centenar de persones s’hi van mostrar interessades; tanmateix el grup es va anar reduint

perquè no tothom volia o podia tenir el compromís de participar activament en el grup. Apuntar-se és molt fàcil, però el dia a dia del grup fa que la gent no s’hi pugui implicar tant com ens agradaria, i actualment som vint-i-una persones.

Quines han estat les vostres experiències?

El que més fem és ballar. El primer lloc, on ens van convidar va ser a la

Festa del Barri Centre, a la plaça Llibertat; allà ens van obrir les portes a participar amb les tres disciplines culturals bàsiques de la nostra associació, vam fer una desfilada i vam ballar; l’opció de fer teatre la vam acabar descartant perquè l’espai no era l’idoni per entendre el missatge que volíem transmetre.

A l’auditori de la Coma Cros de Salt i al Centre Cívic Santa Eugènia - Can Ninetes vam realitzar un teatre que parlava sobre la violència de gènere; el text, les escenes i el vestuari tenien el segell d’African Roots.

Com us vau iniciar en el món artístic?

La primera actuació artística conjunta va ser en el teatre musical de l’institut Vallvera de Salt; a partir d’això, vam començar a anar juntes a la Fàbrica Jove de Salt, on ens deixaven un espai per assajar els nostres balls, molt diferents dels que fem ara. També vam fer un curs amb la Makady Jammeh.

Hem tingut un feeling molt positiu i com a grup compartim moltes aficions; amb un grup tan nombrós, si no fóssim una pinya, no tiraríem endavant en els moments més complicats, que també n’hem tingut.

Què voleu mostrar amb African Roots?

La majoria de les participants del grup hem nascut aquí o fa molts

Quines han estat les vostres influències culturals?

Ens hem emmirallat molt amb el grup Casumai de l’associació Oudiodial, guardonats amb el Premi 3 de Març de l’Ajuntament de Salt l’any 2018. Compten amb més d’un centenar d’associats entre persones adultes i mainada, majoritàriament de Salt i Santa Eugènia, d’origen o procedents de la Casamance, al sud del Senegal, i són de cultura diola.

El seu grup de dansa tradicional participa en rues, cavalcades, festes tradicionals, carnavals, i actualment ens truquen per participar conjuntament o perquè participem nosaltres en múltiples esdeveniments.

S’han sorprès que balléssim tan bé; moltes famílies ens deien que per viure a Salt ballàvem fantàsticament i els havíem alegrat el dia recordant experiències viscudes al centre de l’Àfrica.

Si parlem de les influències rebudes a través de la xarxa, som seguidores d’Oumou Sangaré, Otita o Bandi Mic, entre d’altres.

vulgui participar, indiferentment del seu lloc d’origen; acceptem i ens enriquim amb la diversitat, no perquè ho digui el llibre de socials, sinó perquè ens ho creiem i ho tenim més que comprovat.

Ens hem plantejat fer classes a nenes i nens perquè coneguin la cultura subsahariana; també volem fer més difusió a les xarxes socials, volem comprar djembé’s nous i també estem pensant a fer marxandatge d’African Roots. Existeixen altres experiències similars a Catalunya, però són actes més puntuals i nosaltres ens volem moure durant tot l’any, de gener a desembre.

A l’estiu anirem a actuar a Manresa i també participarem en una activitat cultural a Girona on, a part de ballar i desfilar amb vestits tradicionals del folklore africà, explicarem contes del nostre país, cuinarem plats de la gastronomia subsahariana i dinamitzarem jocs tradicionals del Senegal, Mali o Gàmbia.

Moltes gràcies. No deixeu de créixer i sorprendre’ns, com heu fet els darrers anys.

SALT SONA 17190 Juliol-desembre 2018

Les darreres experiències de dansa són a la Festa Limbo a La Mirona de Salt, una festa organitzada per un grup de joves participants del projecte de la Fàbrica Jove que es reuneixen setmanalment amb l’objectiu d’organitzar una festa per al jovent de Salt, i a la Festa Holi, organitzada per les àrees de Joventut de Girona i Salt.

anys que hi vivim, però volem mostrar que des de Catalunya també tenim coneixement de la nostra cultura d’origen i no la volem oblidar. Ho portem a la sang i ens hem documentat, preguntant a les famílies, aprenent de vídeos i cassets de festes dels nostres països d’origen.

Quin és el futur d’aquest moviment que teniu en acció?

Això no pot parar; volem donar a conèixer la nostra cultura a tothom.

Com a anècdota, l’altre dia estàvem assajant i una família va sentir la música i es va interessar pel que fèiem i van acabar ballant amb nosaltres. Obrim les portes a tothom que

| 43 |

17190 Juliol-desembre 2018

ENTITATS

Agermanament Perú Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat?

Agermanament Perú som una ONGD que vam néixer l’any 1995.

Abans, però, un grup de persones de Salt, interessades en temes de solidaritat i cooperació, vam tenir l’oportunitat de col·laborar amb un projecte sobre “Jutges de Pau” impulsat per la Vicaría de la Solidaridad de Jaén, Perú, que va arribar a la parròquia Sant Cugat buscant suport i persones amb ganes de compartir.

Després d’aquesta experiència tres persones del grup van viatjar fins a Jaén, on després de conèixer la zona i establir lligams d’amistat, es va decidir formalitzar la nostra entitat com a ONGD. Ja han passat 23 anys des d’aquest primer contacte, i podem dir que el lligam amb Jaén va molt més enllà de la cooperació. És un lligam d’amistat, intercanvi i treball conjunt.

Actualment som un equip de 6 persones de Salt i 6 persones de Jaén que treballem de forma activa i tenim responsabilitat en alguna de les nostres àrees de treball.

A part comptem amb el suport

| 44 |

d’uns 60 socis i sòcies i simpatitzants i de persones interessades en algun dels nostres programes.

Som una entitat oberta a tothom qui vulgui aportar el seu granet de sorra.

Quins són els vostres objectius com a entitat?

• Fomentar la solidaritat ciutadana envers els països del sud incidint en tot allò que comporta participació en tasques de solidaritat i cooperació en el desenvolupament.

• Facilitar la comunicació i el coneixement mutu a partir de grups i entitats amb interessos semblants de Salt (Catalunya) i de Jaén (Perú).

• Fer possible el coneixement de la realitat del país en diferents àmbits i oferir un servei de suport en àrees professionals.

• Suport per a la realització de projectes de cooperació en el desenvolupament, ja sigui buscant fons com donant suport tècnic.

• Crear una xarxa de persones i associacions interessades en la cooperació nord-nud i en el coneixement mutu entre les dues cultures.

Quines activitats dueu a terme al nostre poble?

Les activitats que realitzem a Salt són bàsicament de sensibilització i enfortiment de la xarxa de socis i sòcies i simpatitzants. Participem en les diferents fires d’entitats, editem periòdicament el butlletí Peque-Peque, realitzem accions a les escoles interessades, celebrem una trobada anual de socis i sòcies i simpatitzants, donem impuls a la nostra web com a mitjà de comunicació i visualització i donem resposta a les demandes que ens arriben de diferents entitats.

Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper tenen les entitats a Salt?

Sí, sens dubte. Considerem que Salt és un poble ric en molts aspectes, però la seva ciutadania és un gran actiu. Ho hem demostrat en diferents ocasions: mobilitzacions ciutadanes per diferents causes, participació en activitats i festivitats, creació de l’Ateneu, accions de solidaritat... I està clar que les entitats són clau. Lluny del que pot pensar molta gent que desconeix el nostre poble, Salt té una gran

quantitat d’entitats, senyal que el treball conjunt il’ organització ciutadana són una realitat, i que la diversitat que tenim al nostre poble són un aspecte positiu i enriquidor.

quesa i diversitat que tenim i la convivència que se’n desprèn. Pensem que Salt és un bon exemple de municipi! Un aspecte que milloraríem, tot i que sabem que és un aspecte complex, seria l’augment del sentiment de pertinença al nostre poble, de sentir-nos orgullosos de ser saltencs i saltenques.

ENTITATS 17190 Juliol-desembre 2018

Teniu relacions amb altres entitats del poble?

Sí, mantenim relacions i col· laborem amb diferents entitats del poble. Sovint com a resposta Equip Jaén - Pêrú a una demanda concreta centrada en temes de sensibilització i cooperació, d’altres cert que hi ha hagut èpoques de recol·laborem en accions com una lació més estreta i de col·laboració entitat més del poble. i altres de relació cordial. Per sort podem dir que actualment manTeniu local o utilitzeu instal· tenim una bona relació. La nostra lacions culturals del poble? relació amb la Generalitat ha estat Disposem d’un local a la Casa dels sempre a través de l’Agència CataCampaners, on altres entitats també lana de Cooperació al Desenvoluhi tenen un espai, cedit per la parpament. Malauradament la crisi ha ròquia Sant Cugat de Salt. fet que els últims anys les subvencions hagin minvat notablement Com descriuríeu la vostra relació i per tant el treball conjunt, tamamb les administracions: Ajuntabé. El mateix ens ha passat amb ment, Generalitat... l’Agencia Española de CooperaDegut a la naturalesa de la nostra ción Internacional para el Desarroentitat (ONGD), estem acostumats llo. Tot i això, els últims anys hem i hem de relacionar-nos amb l’Adcomençat a treballar de forma més ministració pública de forma conestreta amb altres organismes com tinuada, ja sigui per aconseguir és el cas de Dipsalut. fons o per treballar plegats. Al llarg d’aquests 23 anys podem dir que la Digueu alguna cosa positiva de relació amb el nostre consistori ha Salt i una altra que milloraríeu. estat, en general, bona. Sí que és Com a positiu, destacaríem la ri-

Contacte:

agermanamentperu.wordpress.com salt@agermanamentperu.cat

| 45 |

17190 Juliol-desembre 2018

OPINIÓ

#JoTambéVaigTallarLesVies Emanuel Donoso, veí de Salt, membre de l’Espai Antiracista de Salt i Girona, de l’Ateneu popular Salvadora Catà i del CDR Girona

És juliol del 2018, i fa aproximadament dos mesos que una parella de mossos d’Esquadra vestits de paisà i posteriorment una patrulla amb quatre agents més del mateix cos feien efectiva la meva detenció, intencionadament durant el vespre, per assegurar-se que passaria la nit tancat en una garjola. Tot això un cop desobeïdes les dues citacions judicials que vaig rebre per uns suposats delictes de desordre públic i coaccions durant les històriques 12 hores de tall de les vies del TAV a Girona durant la darrera vaga general del 8 de novembre del 2017.

Podrien detallar-se diferents aspectes del cas, per exemple, en relació amb la desobediència i no reconeixement del sistema judicial com a estratègia de confrontació amb l’Estat espanyol o, fins i tot, intentar generar des de l’experiència concreta una reflexió general sobre el punt en què es troba el procés d’autodeterminació de Catalunya, però vull centrar-me en tres aspectes que trobo rellevants per conèixer algunes de

| 46 |

les eines repressives que s’estan duent a terme per criminalitzar el moviment republicà articulat des dels carrers i assemblees a les places: l’ús dels fitxers policials, la doble penalització d’un mateix delicte i la intenció dels Mossos d’Esquadra que la vaga general del novembre passat s’investigués a l’Audiència Nacional.

El meu cas a grans trets segueix pautes repressives molt conegudes pels moviments socials i dissidents; tot s’inicia amb una imputació feta a mida a través dels fitxers policials il·legals, mai reconeguts, però moltes vegades utilitzats. Aquell dia de mobilitzacions dins el marc de vaga general no hi va haver cap identificació per part dels diferents cossos policials que feien acte de presència a Girona. Segons les mateixes fonts policials i dels mitjans de comunicació van participar fins a 10.000 persones en el bloqueig de l’estació ferroviària d’alta velocitat i de moment no s’ha realitzat cap prova pericial més enllà d’una imatge de mala qualitat de les càmeres de videovigilància.

En aquest sentit, l’interrogant lògic a plantejar-se té a veure amb com determinen les sospites sobre la meva persona. L’única resposta coherent que puc trobar està en el seguiment i la persecució constant que realitzen els cossos policials a les persones actives en diferents lluites.

Dins l’atestat elaborat pels Mossos d’Esquadra es posa de relleu que participar en una entrevista parlant sobre racisme -per cert, publicada en aquesta mateixa revista- pot generar un marc d’exposició que s’utilitza per identificar una persona, en altres paraules, la foto que acompanyava l’article “Treball de formiga” de la revista 17190 univerSalt s’ha fet servir per la comparativa amb les imatges de les càmeres del TAV. Per una altra banda, com podem explicar que entre els milers de persones que van participar en una de les accions de desobediència civil més massiva dels últims anys a Girona -després de l’1 d’octubre- només una d’aquestes tingui la responsabilitat del tot? Per mi té a veure

Una altra situació relacionada amb la meva imputació, que està sent una pràctica habitual en els casos repressius de les mobilitzacions per la llibertat de les preses polítiques i exiliades i de construcció de la República, és la doble penalització d’un mateix fet mitjançant processos judicials penals i paral·lelament administratius. Per un costat, s’engega un judici que pot tenir condemnes de presó i de forma simultània s’inicia via Llei de protecció de la seguretat ciutadana -llei mordassaun procediment que pot derivar en multes de fins a 30.000 euros, però aquest últim queda suspès fins que

es resolgui el procés penal. Dins el dret existeix el principi non bis in idem, que vol dir que no et poden jutjar dues vegades pel mateix fet, per tant, estem davant una estratègia repressiva que perverteix els mateixos principis del sistema judicial, i que estableix una dinàmica de venjança amb l’objectiu d’assegurar de totes les maneres possibles el càstig de la persona imputada, ja que si la via penal no acaba en sentència condemnatòria, s’activarà l’administrativa, fet que en el millor dels casos significa allargar la duració dels processos judicials diversos anys, amb tot el que comporta des del punt de vista econòmic, psicològic i social.

Per últim, també cal ressaltar el paper dels Mossos d’Esquadra en l’intent fallit d’obrir una causa general a l’Audiència Nacional contra les persones que van manifestar-se a favor de la independència de Catalunya durant la darrera vaga general.

Van voler expandir les acusacions per rebel·lió, delicte castigat amb penes de fins a 30 anys de presó,

més enllà dels membres del govern de la Generalitat, líders d’organitzacions independentistes i càrrecs públics, per fer-les arribar a totes les vaguistes investigades per les mobilitzacions del 8 de novembre, i es van centrar especialment en les organitzades als comitès de defensa de la República. Com detalla l’article “Els Mossos d’Esquadra van intentar que l’Audiència Nacional jutgés per rebel·lió la vaga general del 8-N” publicat al portal digital de comunicació crítica l’Ariet, els Mossos d’Esquadra van elaborar un informe que descrivia els talls de carreteres i vies de tren realitzats i el van trametre al jutge Fernando Andreu de l’Audiència Nacional. D’aquesta manera, ens trobem amb un salt qualitatiu en la repressió a les vagues generals articulat per iniciativa pròpia del cos policial català, que intenta imputar els delictes més durament castigats dins el codi penal contra les que vam lluitar al carrer per la llibertat de les represaliades i la República.

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2018

amb la dinàmica que estableixen els cossos policials amb les persones que s’organitzen políticament i manifesten de forma reiterada les seves demandes a través de la protesta.

Pel fet de sortir al carrer, participar en xerrades, articles, vídeos... et generen un perfil que usen quan volen tenir un cap de turc i escampar la por a través de les que no resten passives davant les injustícies.

| 47 |

Tens la porta oberta, però ja t’espavilaràs per creuar-la

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2018

Laura Lázaro, membre de Dota (Dones per la formació, el treball i l’autoocupació)

| 48 |

Des de la revista Universalt 17190 m’han ofert un espai per exposar la meva opinió i experiència sobre la participació en espais formatius i comunitaris de les dones que han passat per processos migratoris.

Voldria aprofitar aquest petit privilegi per felicitar i animar tot l’equip de la revista a seguir amb aquesta feina tan bonica i necessària. L’Universalt 17190 ens fa comprendre i parlar amb les veus de Salt que sovint són ignorades o banalitzades, ens obre a la realitat social de la Vila i ens fa oblidar els reduccionismes a què ens tenen acostumades els prejudicis.

Un aspecte que he anat observant en moltes de les dones amb trajectòries de migració amb qui he treballat com a professora és que sovint tenen un nivell educatiu molt bàsic i trajectòries educatives marcades per la discontinuïtat. Poder llegir i escriure amb fluïdesa era i és, encara avui, un privilegi per a moltes dones al món i poder assistir a l’escola amb prou regularitat com per acabar la primària és una excepció en molts països, nacions i comunitats.

Tot i que hi ha molts factors i contextos diferents que expliquen aquest fet, la importància que una societat, l’entorn proper o la pròpia família atorga a l’educació és un factor decisiu pel que fa a la continuïtat en els processos educatius de les persones.

Si a més d’un entorn sociocultural

desfavorable hi sumem un entorn de precarietat pel que fa als recursos econòmics, -i en el cas de les persones desarrelades del seu entorn social, també una precarietat en els recursos socials-, l’èxit en aquesta continuïtat educativa comença a ser difícil. Però si a tot això hi sumem una base sociocultural patriarcal, que no troba valor en l’educació de les dones, o bé hi veu una amenaça, o bé fins i tot no reconeix la dona com a subjecte educable, aleshores aquesta continuïtat és una excepció.

Les trajectòries educatives de moltes dones al món estan sovint subjectes a l’atzar econòmic, a les necessitats de cures a la família, a les necessitats del matrimoni, i també de vegades simplement a l’atzar de la vida. Amb aquestes condicions de partida, és evident que la continuïtat educativa és una excepció per a moltíssimes dones.

Aquestes condicions tenen repercussions directes en el tipus de vida que podran tenir les dones. Per exemple, disposar d’una base educativa que garanteixi la lectoescriptura ens permet seguir formant-nos al llarg de la vida, aconseguir feines més estables en el mercat laboral formal, o simplement ésser més autònomes a nivell de recursos socials i personals.

Quan manquen aquestes competències instrumentals hi ha molts més impediments per obrir-nos a l’entorn laboral, formatiu i comunitari, i l’activitat de les dones es va restringint a les tasques reproductives i de cures que demana la llar i el matrimoni

heteropatriarcal, serveis que no estan remunerats ni reconeguts per cap sistema d’acreditació de competències o habilitats.

Partint d’això, i a partir de l’experiència que he pogut tenir fins ara, penso que per poder treballar amb garanties amb les dones que tenen més o menys les condicions que he anat exposant fins ara, haurem de fer-ho des de les seves realitats vitals i no des de les realitats que vulgui forçar la societat d’acollida.

En relació amb el que s’exposava més amunt, un dels aspectes més importants que he observat en dones que volen formar-se i participar activament a la societat d’acollida és que l’assumpció d’una enorme responsabilitat familiar els arriba a impedir l’assistència i la regularitat en els processos formatius o de participació cívica que volen dur a terme. Sovint, elles són la mà d’obra en el manteniment de la família i això vol dir que la seva participació i la seva formació, encara que pugui ser una prioritat per elles, passa per darrere de les necessitats de cures dels fills, filles, marits, cunyats, avis, àvies, néts i nétes, la casa, el menjar, l’escola i la cura d’una mateixa.

Aquesta visió personal i social dels rols de gènere a les famílies, encara que pugui correspondre als marcs patriarcals d’organització social, cal comprendre-la i també reconèixer-la com una forma de vida legítima. Les decisions i els rols que prenen les persones en una comunitat sociocultural determinada no s’han de voler

i protecció social garantir-la, penso que estem acceptant implícitament que les cures no s’han de socialitzar, precisament perquè van a càrrec de la família i, dins de la família, a càrrec de la dona, i això és una premissa pròpia del marc sociocultural patriarcal en el que vivim. Llavors, obviant les realitats de certes comunitats i rebutjant la necessitat de dissenyar mesures per contrarestar els efectes d’exclusió que tenen, boicotegem de nou la participació de les dones en aquests espais, i el que aconseguim és fer el joc a aquests mateixos factors d’exclusió i per tant, als marcs patriarcals que imperen.

Per altra banda, crec que l’estratègia de treball per a la igualtat de gènere no és interpel·lar, sensibilitzar o promoure que les dones acceptin i s’adaptin a les normes de les institucions i espais de formació i participació de la societat d’acollida, sinó, a partir del reconeixement de les situacions i decisions legítimes de les persones d’una comunitat determinada, generar les condicions perquè aquelles persones amb menys oportunitats puguin participar amb garanties en aquestes institucions i espais, minimitzant, per mitjà de l’acció positiva, els factors d’exclusió a què es veuen abocades.

Penso que si no podem reconèixer les situacions reals de les nostres comunitats i no treballem en coherència amb aquestes realitats no estarem promovent una igualtat real d’oportunitats formatives i de participació. Si ens limitem a desitjar que les situacions i condicions “de les altres” siguin iguals que “les nostres”, potser les “nostres” institucions estaran promovent la igualtat d’oportunitats, però serà

la igualtat d’unes quantes en detriment de la d’unes altres i això més aviat serà un miratge d’igualtat, una igualtat parcial que equivaldrà a dir: tens la porta oberta, però ja t’espavilaràs per arribar a creuar-la.

Podrem tenir espais mixtos i podrem tenir bones estadístiques de dones interessades a formar-se o fins i tot de matriculades, podran haver-hi dones que col·laborin en espais de participació comunitària i dones que desenvolupin iniciatives a la Vila, però si no podem oferir eines per sostenir la seva participació i la seva formació en el temps i no podem garantir l’assistència i aprofitament en espais de formació i de participació comunitària, llavors aquesta pretesa igualtat de condicions d’entrada als espais públics estarà molt lluny de ser una igualtat de possibilitats per a l’entrada efectiva d’aquestes dones en aquests espais. Ens trobarem davant d’una igualtat en el discurs que es tradueix en una homogeneïtzació de realitats i condicions, que rentarà la cara a les polítiques educatives i de participació però que estarà maquillant una realitat de segregació educativa que va per sota, i que té l’origen en les condicions materials, vitals i socioculturals de vida de les dones i en els marcs patriarcals que ens afecten a totes.

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2018

transformar en intents forçats d’assimilació de pràctiques culturals o socials, encara que la societat d’acollida sovint cregui implícitament que té un “dret moral” d’imposar la seva visió de la igualtat de gènere com si fos La Igualtat en majúscules. Penso que el resultat d’aquests intents d’assimilació poden tenir els resultats esperats en alguns casos, però tindran efectes d’exclusió en molts, massa casos, i encara que tinguin els resultats esperats no tindran mai un valor educatiu pròpiament perquè la imposició i l’assimilació no promouen l’autonomia de les persones. Per tant, treballar per la igualtat de gènere no passa per imposar condicions d’igualtat, ni per obligar les dones ni els homes a assimilar aquestes condicions, sinó per contrarestar els efectes d’exclusió en les dones que ha propiciat la base sociocultural patriarcal que impera al món històricament.

Aquest esforç per contrarestar les condicions o factors d’exclusió a què es veuen subjectes moltes saltenques crec que ha de passar per un disseny de l’oferta formativa i dels espais de participació cívica i comunitària que parteixi de les condicions específiques de les mateixes dones amb qui treballa. Per exemple, quan assumim que la responsabilitat d’assistir a classe amb regularitat i de seguir formant-se curs rere curs és una qüestió d’organització intrafamiliar, una responsabilitat individual de les dones, i que, per tant, no és competència dels serveis públics i cívics de formació, participació

* Al llarg del text no he esmentat cap dada oficial i he intentat descriure més aviat la meva experiència com a formadora i la meva opinió personal. Agraeixo tothom qui vulgui que m’escrigui si voleu fer comentaris, si esteu en desacord o voleu matisar alguna de les afirmacions que es fan en aquest text.

| 49 |

17190 Juliol-desembre 2018

Neolectors En aquest número de la revista engeguem la secció de textos per a neolectors i neolectores. A cada número hi trobareu un petit text adaptat al nivell de lectura de les persones adultes que tot just comencen a poder llegir. Ens ha semblat important que les persones adultes neolectores puguin trobar un espai accessible per a elles a la nostra revista que aspira a ser llegida per tots els saltencs i saltenques.

Text: Laura Lázaro

Ja comença el Ramadà Harira

Coriandre

Chbakia

| 50 |

La Laila avui és al mercat. Compra dàtils, síndria i coriandre per fer la Harira. També compra ametlles i mel per fer la Chbakia.

El mercat és ple de dones i homes que parlen i criden. I també hi ha els nens i les nenes que juguen amb la sorra o dormen als cotxets. Les mares posen les bosses als cotxets i diuen «Hola» i «Adéu» a les amigues. Tot fa olor de verdures, de fruita i de menta. La Laila va cap a casa a fer tè amb les amigues. Demà comença el Ramadà !

13 de juliol 2018. Arribada i acollida de la Caravana ‘Obrim Fronteres’ a Salt provinent de diferents punts de la península i amb destinació a Itàlia.

Acte organizat per Girona Acull i l’Espai Antiracista Salt Girona, amb la participació de la Banda Marcial 504, Tropical Roots, Hora de Joglar i DJ Merey.

FOTOS: Saady Suazo

T EL MEU SAL

Salt diu prou! @sslashsalt

Grafitti. @paugirona2010

Pla del socs. @silviarispau

Toc toc toc! Que hi ha algú a can pixera? @totsalt

Comparteix les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic