17190 UniverSalt num10

PATRIMONI HISTÒRIC

Dones del tèxtil, el motor silenciat de la Coma Cros REPORTATGE

Fem-ho sostenible L’ENTREVISTA

Makady Jammeh COMUNITAT

Oportunitats urbanes DIÀLEGS

L’educació és primordial?

INCLOU CD

SALT the Músic

s 2015

... i molt més!

Revista semestral. Num

10 Gener-juny 2016.

www.17190.org

PREU: 1,5€

Sumari L’entrevista Diàlegs Reportatge Patrimoni històric Societat Anònima Comunitat Hem anat a...

Ràdio Macuto La finestra al món Els 5 sentits Música Entitats Artista convidat El meu Salt

04 10 17 24 31 32 40 41 42 45 46 48 51 52

Edita: 17190 UniverSalt.

Avui 17190 som: Héctor Martínez, Agnès Cabezas, Pere Serrat, Laure Duplay, Enric Rubio i Júlia Olcina Disseny i maquetació: Pere Serrat Imatge portada: Manel Bayo Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL i Helena Boadas Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors en aquest número: Jaume Borràs, Alex Nicolas, Eli Lores i Ferran Suñer (reportatge), Èlia Llinàs (Diàlegs), Päivi Garriga (Patrimoni històric), Francesc Ortega Cortijos (Finestra al món), Helena Boadas (Hem anat...), Carlos Maronna (il·lustració), Isabel Hidalgo (Salt sona), “Instagramers” de Salt (El meu Salt) Moltes gràcies a tots!

#muralsalt 01 Carrer Dionís de Salt, cantonada amb el Camí de les Guixeres.

Artista: Àlex

Martín

http://alexgosh.blogspot.com.es/

Editorial I ara què?

Ja tenim deu números al carrer!

Aviat està dit, però la veritat és que portem cinc anys dedicant part del nostre temps a omplir 520 pàgines amb un munt d’històries, persones, converses, fotografies, il·lustracions, opinions, crítiques i iniciatives que ens omplen d’alegria. Cinc anys treballant amb independència i llibertat per tirar endavant aquest projecte que vam començar fa 10 números i seguim amb la voluntat d’evidenciar la rica diversitat de Salt, ser alhora veu crítica del món que ens envolta i intentar generar debat cultural, polític i social a la nostra vila. No sabem si ho estem aconseguint, però 10 números ja comencen a ser un arxiu que fa patxoca.

Avui, potser en un moment d’inflexió a la nostra entitat, ens trobem celebrant-ho i alhora mesurant forces.

Per una banda, volem continuar amb la revista, fer-la créixer, donar veu a més gent, a més històries i, per l’altra, ens agradaria potenciar nous projectes com el dels murals al poble que ja hem engegat, destinar més esforços a activitats socioculturals o obrir-nos a noves propostes o inquietuds. És normal i necessari reflexionar sobre el que tenim i plantejar-nos: I ara què? Cap a on anem? Estem fent el que volíem? Tenim prou força? Les ganes hi són, ara cal veure com i cap a on canalitzar-ho. Ho veurem, us ho explicarem.

Més enllà de les nostres minúcies, aquest “i ara què?” també el volem traslladar als qui avui decideixen als ajuntaments. A Barcelona, a Madrid i a Salt ens governen partits renovats. A priori, es podrien començar a notar diferències, però realment s’hi veu un canvi en les polítiques de fons? Sabem que tot requereix del seu temps, però ens agradaria, més enllà de les necessitats bàsiques cobertes per a tothom, veure destil·lar d’una manera clara i decidida polítiques valentes que canviïn el nostre horitzó i que no ens facin perdre la confiança en la política.

Voldríem un Salt amb oportunitats per a tothom i amb la gent cohesionada i no estigmatitzada per la seva condició social, econòmica o de procedència familiar. I això, al nostre entendre, es podria treballar de moltes maneres. En l’educació, per exemple, una gran oportunitat i necessitat. Com hi aposta l’Ajuntament? Encara recau únicament en algunes famílies valentes que els centres escolars no estiguin segregats i es converteixin en guetos? I els instituts? També podríem trobar noves maneres per facilitar la relació entre les entitats. Ens atrevirem a confiar-hi per a crear un espai autogestionat d’intercanvi i coneixença com podria ser l’Ateneu popular de la Coma Cros? O amb l’esport i el lleure, si aconseguíssim fer-los

més accessibles a tothom i gestionar millor els espais comuns, no seria una oportunitat de relació, cohesió i sentiment saltenc compartit? I més enllà de cedir les files zero, què s’està fent de diferent en cultura? Sabrem aprofitar la riquesa de la vila, ja sigui en l’àmbit escènic com també amb iniciatives gastronòmiques o del petit comerç? Va, governants!, no tingueu por, necessitem gent valenta i decidida que miri més enllà de les inèrcies de sempre.

I ara què? Hi ha molta feina per fer, però de moment, llegiu i gaudiu d’aquesta nova edició de la 17190 UniverSalt. En aquest núm.10 que teniu a les mans hem volgut parlar de dansa i dancehall, d’animals desatesos, d’arquitectura, energia i consum sostenible i hem anat a jugar a Via lúdica. També conversem amb tres directores d’escola, posem damunt la taula iniciatives per donar vida als molts solars abandonats del poble; obrim la finestra a la lluita al Kurdistan, repassem la història de les dones treballadores de la Coma Cros i, per seguir la tradició, descobrim dues entitats de la vila i algun grup emergent de l’escena musical saltenca en el cd inclòs. Bona lectura!

Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook, twitter i al correu redaccio@17190.org

|3|

17190 Gener-juny 2016

L’ENTREVISTA

K-Free Style

Makady Jammeh La història de la Kady Jammeh, coneguda com a Makady, és un relat ben contemporani. De fusions, noves tecnologies i xoc generacional.

Una gironina pot ser campiona de la península de Dancehall? Es pot viure d’un ball originalment jamaicà i del ghetto? Com es venç la timidesa i la negativa familiar? Però més enllà de tot això, molt à la page, volem que llegiu la història de la Kady com exemple de passió per el ball, constància, resistència i valentia. Després d’aprendre a ballar mirant vídeos al YouTube, amb la seva primera actuació ja es va coronar Queen de l’estat espanyol d’aquest estil de ball. Si de totes les arts segurament la dansa és la que es troba més avall de l’Olimp cultural, ja no diem aquests estils menys coneguts i que sovint són catalogats ràpidament com “noies movent el cul”. Veient a la Makady en acció us adonareu de la potència i la preparació física que es necessiten i per què no interpretar-ho com una demostració de la força de la dona celebrant el seu cos? Sí, molt sensualment, però on hi cap qualsevol patró estètic i, segons la Kady ens explica, no tant per agradar als altres, sinó per sentir-se estimada per una mateixa.

Text: Agnès Cabezas

|4|

Fotos: Agnès Cabezas

Quan fas el pas de mostrar el teu talent?

Investigant sobre el tema, a través del Facebook, vaig veure que a Espanya també es feia Dancehall.

Vaig trobar alguns grups de gent de Barcelona i m’hi vaig posar en contacte. Això ja va ser un primer pas.

També, amb els meus amics, començàvem a sortir a festes d’aquest estil on es podia ballar. Però el moment definitiu va ser fa cinc anys, quan en vaig fer 19. Els meus amics van veure que hi havia una competició a Barcelona, però el meu repte era treure’m la por perquè tenia pànic escènic.

Ostres, i com ho vas fer?

Aconsellada pels meus dos referents en aquest estil, la Raquel Koroma del País Basc i la Jazz de Barcelona, vaig fer un vídeo, i quan el van veure em van animar a parti-

cipar. Jo no acabava d’estar-ne convençuda i només tenia dues setmanes per preparar-m’ho... Els meus amics van decidir reunir-se perquè els fes a ells l’actuació, per veure si així em treia la por. Em tremolava la cara dels nervis! Així que em vaig comprar una màscara i vaig anar a la competició amb ella. Però ballant a l’escenari vaig començar a sentir que al públic li agradava, la gent cridava i m’animava i, al final, quan em vaig treure la màscara, va ser com si m’hagués tret la vergonya.

Des d’aleshores vaig perdre la por a l’escenari i, a més a més, em va anar tan bé que vaig guanyar la competició! Després d’això, clarament vaig veure que m’hi volia dedicar.

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2016

D’on ve la teva afició pel Dancehall?

Des de petita que sempre m’ha agradat ballar; a l’escola ja teníem un grup de ball amb els amics. M’agradava molt però, a mesura que anava creixent, cada vegada em tornava més tímida. Era una persona molt reservada, no em relacionava amb gaire gent i em feia vergonya dir que m’agradava ballar. A casa, però, tenia la influència de la meva germana gran, la Maria, que tot i que ella no s’hi ha dedicat, se li donava bé ballar. També el meu germà, en Musti, era molt conegut a tot arreu perquè va ser dels primers a ballar breakdance a Girona. Així que vaig començar a imitar la meva germana però d’amagades, quan no hi havia ningú a casa, i vaig anar investigant sobre els ritmes que m’agradaven mirant vídeos al YouTube i llegint sobre el tema.

Dedicar-se al ball no és fàcil. Combines actuacions amb classes?

Sí, a partir de guanyar la competició vaig començar a donar classes i

|5|

L’ENTREVISTA

Fotos: © Makady

|6|

també a rebre’n. Durant tota la trajectòria d’aquests últims cinc anys he après molt, he seguit llegint sobre el tema i investigant, també he estat a festivals especialitzats en aquests ritmes, etc. Ara estic molt posada en els ritmes afrobeats, que vaig començar a practicar amb la Raquel. Amb ella vam fer el tour Afrodelicious, de dancehall i afrobeat. M’agrada molt el Dancehall però em sento més identificada amb els ritmes africans. Jo no sóc jamaicana però sí que tinc arrels africanes, de Gàmbia, i he crescut veient a la meva mare ballant a les festes, escoltant els ritmes, i per mi

és una mica com tornar a la infància.

Has viscut de petita a Salt i ara vius a Sant Narcís, però pel que tu fas, t’has plantejat marxar a un altre país?

Sí, aquí a Girona costa moltíssim que la gent s’animi amb el Dancehall o l’Afrobeat. Aquí tira molt un estil més comercial o també els ritmes llatins, fer coses diferents és complicat. Tot i que faig moltes classes gratuïtes, costa que la gent s’animi. Per això sí que m’he plantejat moltes vegades marxar a Anglaterra. Els meus pares ara viuen allà,

però la meva família és musulmana i el tema del ball no està ben vist. Ja vaig tenir una lluita molt gran amb la família quan vaig començar i sé que si vaig allà a viure amb ells no tindré la llibertat que tinc aquí. De tota manera, tard o d’hora m’agradaria anar-hi ni que fos una temporada per fer classes. Pel que fa a l’afrobeat i els ritmes que jo faig, allà hi ha els millors ballarins.

Pel que expliques, no ha sigut fàcil dedicar-te al ball. Com s’ho va prendre la teva família?

De més petita, quan tampoc no sabia que realment m’hi volia dedicar

És una situació complicada. Tota la teva família són creients? Tu ho ets?

De més joves eren més lliures, però amb el temps s’han anat posant més en la religió i els imams tenen molt poder segons què diuen. Potser perquè aquí la comunitat s’ha fet més gran, cada vegada hi ha més influència, i també perquè són d’una generació que es deixen portar molt pel què diran els altres. Jo

sóc creient però no d’algú que està imposant la seva manera de veure les coses. No entenc que fins als 14 anys puguis portar pantalons curts però que amb 17 ja no. No té cap lògica. La religió canvia d’un dia per l’altre? No hi estic d’acord. I jo sóc d’una manera que quan una cosa no la trobo bé, no la trobo bé, amb això sóc molt tossuda. Tinc relació amb els meus pares però no puc parlar amb ells de la meva feina i dir-los que m’han fet una entrevista o que he anat a tal festival, i això ho trobo a faltar. Ells ho veuen com un acte de rebel·lia o es pensen que vull ser famosa i que la gent m’idolatri i no és això. Simplement és el que m’agrada fer i vull ser una persona normal com qualsevol altra.

També per ser dona?

Sí, i tant. A mi m’havien arribat a dir que jo no podia ballar perquè era dona però els meus germans sí perquè eren homes. I això sí que no, fins aquí podíem arribar. Per damunt de tot, igualtat. Ja ho sé que alguns amics de la família, del barri, em miren com si fos una mala influència per no seguir la religió, però no és això, és que no m’identifico amb aquests patrons.

Ets una dona valenta. Explica’ns el teu projecte K-Free.

K-free és el nom que li he donat a tot el que faig, la meva essència, el meu currículum. El que a mi m’han ensenyat, les experiències que he tingut en el ball i les que he compartit amb altres ballarins. ‘K’ ve del meu nom, que és Kady, però em diuen Makady des de petita perquè em deia com la meva àvia i la meva mare em deia Ma, que és mama. I ‘Free’ perquè a mi m’agrada sobretot l’estil lliure, el

“Quan em vaig treure la màscara, va ser com si m’hagués tret la vergonya. Des d’aleshores vaig perdre la por a l’escenari”

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2016

veia els videoclips a la tele o els programes tipus Fama i em semblava que allò ja era ser ballarí, vaig plantejar a casa presentar-me a un concurs d’aquests i el meu pare s’hi va negar en rotund. Em va desanimar molt, però tampoc vaig deixar de ballar perquè és el que m’agrada fer. Si sortia a festes els havia de dir que em quedava a casa del meu germà i anar-hi d’amagat. Així fins que em vaig presentar a la competició.

Jo ja estava contenta d’haver tingut l’experiència, però el problema va ser que vaig guanyar! De seguida em van començar a trucar per fer actuacions i la situació es va tornar insostenible. No podia estar mentint cada cap de setmana i tampoc va amb la meva manera de ser. Per això vaig decidir ser sincera. S’ho van prendre molt malament i cada vegada que marxava a fer un bolo teníem discussió. Per això, al final, vaig decidir marxar de casa. La veritat és que per a mi és molt difícil d’entendre que una cosa que a mi em fa feliç, i se suposa que això fa estar contents als pares, es torni un impediment a causa de la religió.

Però és clar, també entenc que és la cultura que ells tenen, si de petit t’han dit sempre que ballar és dolent...

(segueix a la pàgina següent)

|7|

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2016

que se’n diu ‘freestyle’. I també perquè si repeteixes diverses vegades la paraula K-free-K-free-K-free, surt la paraula Àfrica. La idea va sortir una tarda fent un joc de paraules amb amics i crec que identifica molt bé la meva essència.

Algú que no en tingui ni idea es pot apuntar a una classe?

I tant! He tingut des d’una alumna que ballava amb bolquers fins a una dona de 70 anys. I les dues super contentes! És possible compartir-ho amb tothom. És igual si tens coneixement o no, jo m’adapto al nivell que hi hagi. Hi ha molta gent que no s’hi volen dedicar, simplement volen ballar una estona, així que per què no mirar de fer diferents nivells, explicar-ho d’una manera fàcil i que sigui apte per a tots els públics? La primera classe ha de ser com un repte, potser no aprendràs tres coreografies però si aprens ni que sigui un parell de passos, ja has après alguna cosa! A més, sempre fem jocs de coordinació de grup perquè la gent es deixi anar i perdi la vergonya, perquè no els passi com em passava a mi! I s’ho passen molt bé.

Amb K-Free acabes de finalitzar un tour per diferents ciutats. Com ha anat?

Vam començar a finals de setembre i hem acabat a finals de novembre.

“L’estil Queen té una cosa molt interessant i és que no hi ha un prototip de dona, tant li fa que siguis gran, petita, prima o grassa” |8|

Principalment es tracta de fer classes per diferents ciutats d’Espanya, tant de Dancehall com de ritmes africans. He estat a Madrid, Barcelona, Granada, València, Tarragona, Tenerife i Saragossa. La gent em coneix molt pel Dancehall, perquè he estat dos cops campiona d’Espanya d’aquest estil, però ara també estic donant a conèixer més la part de ritmes africans amb els que em sento molt còmode. Que, de fet, alguns moviments del Dancehall també tenen molt de ritmes africans. Però el Dancehall té tota una cultura darrera, molt àmplia, que has de conèixer i molta gent no sap i per això alguns només veuen a ‘una noia movent el cul’.

Explica’ns una mica de la cultura Dancehall i els diferents estils de ball que hi ha.

Per una banda hi ha el Dancehall Queen, que es relaciona amb la sexualitat femenina, té moltes acrobàcies, moviments exagerats, etc. La gent pot pensar que moure el cul és molt fàcil però no és així, has d’entrenar molt. Per arribar a fer tot això has de tenir un bon fons físic i practicar moltíssim. L’estil Queen també té una cosa molt interessant i és que no hi ha un prototip de dona, tant li fa que siguis gran, petita, prima o grassa, allò important és l’actitud que hi posis. També treballa molt la seguretat de la dona, hi ha molts moviments sensuals però que busquen el contacte propi, apreciar el teu cos, estimar-te a tu mateixa, voler-te com ets. És sobretot una manera de mostrar la força de la dona perquè a les dones sempre se les infravalora.

És un punt de vista molt interessant...

Per altra banda, hi ha l’estil ‘step’, aquí s’inclouen homes i dones, tot i que la majoria de passos els creen homes o grups de ball. Hi ha una connexió molt forta entre el ballarí i el cantant. De fet, els passos més significatius són els que tenen les seves pròpies cançons. El Dancehall ve del soundsystem, de les festes que es feien al ghetto de Jamaica.

Per això no és només un estil de ball, és tota una cultura on molts passos són creats a partir de les vivències que tenen en el ghetto, on no hi ha una vida fàcil i es desfoguen a través del ball i de la música. Ho viuen com la seva salvació.

Per desgràcia no he estat a Jamaica, sí que he estat a Àfrica, a Gambia, però fa deu anys.

I com va ser l’experiència?

Ho vaig passar bé i malament alhora, és difícil d’explicar. He estat dues vegades a Gàmbia, una quan tenia cinc anys, que no recordo pràcticament gens, i l’altra amb catorze. Al principi hi anava amb una mica de por, la veritat, és un altre país, molt diferent que aquí, però per altra banda vaig sentir que allà la gent és més lliure. Vaig trobar que no es jutja tant la gent per l’aparença, per exemple. Tot i que de seguida detectaven que jo no era d’allà! Una altra cosa que també em va sobtar és que, tot i que la societat en general és més pobre, a qualsevol casa que vas t’ofereixen el poc que tenen, menjar i beure, siguis o no de la família, això no passa aquí.

Em va agradar molt el tracte que van tenir amb mi.

cut en alguna ocasió, una vegada en un autobús en què em vaig equivocar a l’hora de picar el timbre per la parada una dona em va contestar de mala manera, em va dir que ‘només veníem aquí a molestar’ o una cosa així. Normalment no responc a aquestes coses perquè no m’agrada discutir, però em va fer molta ràbia.

Per això li vaig dir que abans de dir res preguntés, perquè jo era nascuda aquí i que aquest comentari era racista. I això sí que la va posar feta una fera i no parava de dir bestieses! En fi, per sort, no és habitual.

Però tu ets saltenca! Bé, ara de Sant Narcís...

La veritat, el problema que tinc és que no em sento ni d’aquí ni d’allà, a vegades penso que no tinc el meu lloc... Sé que a Girona la gent em mira pel carrer i pensa que no sóc d’aquí. Em passa sovint, quan em

Tu has sentit en algun moment racisme?

La veritat és que de petita no. Almenys jo no tenia consciència que hi hagués racisme contra mi. Ara, pel fet que hi ha tanta diversitat, també amb tot el tema del terrorisme, crec que la gent comença a tenir por i s’ha incrementat aquest racisme. Sí que n’hi ha, ho he vis-

“No vull que deixin de preguntar-me d’on sóc, vull que deixin de negar-me que sóc d’on sóc” toca pagar a la cua del super em canvien l’idioma de català a castellà o coses així. Però per altra banda, quan vaig a Gàmbia, em veuen d’una hora lluny que no sóc d’allà.

Però vaja, et diré una cosa que vaig llegir en l’article “Negra d’aquí”, de Desirée Bela-Lobedde Boleche i que comparteixo totalment: No vull que deixin de preguntar-me d’on sóc, vull que deixin de negar-me que sóc d’on sóc. I al final, com en el ball, el que hem de fer és treballar en equip, com a persones que som tots.

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2016

Com veus el futur a Salt-Girona del dancehall i l’afrobeat?

El meu pare va ser dels primers negres que va arribar aquí a Catalunya. I en canvi ara hi ha molta cultura africana. Aquí a Girona costa més, però a Barcelona, per exemple, ja s’estan fent algunes fusions amb ritmes afros. A França, per exemple, és molt més comú aquest tipus de ritmes, també per la influència de Costa d’Ivori i per la presència del Coupé-Décalé; també a Londres hi ha segurament els millors ballarins de l’escena. Cada cop és més habitual barrejar Dancehall amb ritmes afros. També, avui dia, amb Internet, qualsevol pot endinsar-se en diferents estils de música que li interessin. I aquí hem d’aprofitar la diversitat d’influències de diverses cultures que tenim. En lloc de veure a l’altre com l’enemic, cal treballar en equip, i ho dic tant per la gent que ha nascut aquí com pels que vénen d’altres llocs.

“el Dancehall té tota una cultura darrera, molt àmplia, que has de conèixer i molta gent no sap i per això alguns només veuen a ‘una noia movent el cul” |9| Foto: Roberto Rodríguez

17190 Gener-juny 2016

DIÀLEGS

L’educació és primordial?

Doncs parlem-ne!

Per començar posem, en una escola ben calenteta, tres directores trempades, hi afegim unes conviccions i molta implicació, salpebrem amb una indignació sana i, per acabar, coem amb la il·lusió del poder-se expressar. Al cap d’una hora, podreu gaudir d’un diàleg saborós, amarg i un punt picant. Us deixem amb la Montse de La Farga, l’Ester de Les Arrels i la Mariona del Pompeu Fabra.

Text: Èlia Llinàs i Laure Duplay Fotos: Pere Serrat 17190Universalt (17190): Comencem per les presentacions?

Montse (Mo): Sóc la Montse Palau, directora de la Farga des d’aquest any. Porto sis anys a l’escola però amb anterioritat hi havia estat del 92 al 97. Hem començat l’equip directiu nou amb molta il·lusió i aquí estem pel que faci falta!

Ester (E): Sóc l’Ester Gibert. Fa uns set anys em van proposar de començar una nova escola i, com a saltenca, em va fer molta il·lusió, perquè era com posar fil a l’agulla a totes aquelles idees que tenia. Vaig acceptar i aquest és el sisè curs que sóc directora de l’escola Les Arrels.

| 10 |

Mariona (Ma): Sóc la Mariona Casals. El Pompeu Fabra va ser iniciat pels meus pares i quan preparaven la jubilació vaig decidir ficar-m’hi.

Vaig començar el 2007 i a partir del 2010 vaig assumir el càrrec, per tant, serà el sisè curs que en sóc la directora.

17190: El primer tema pot ser com l’escola es relaciona amb l’entorn, amb el poble i amb els altres centres educatius del municipi.

E: És important que totes les escoles es relacionin amb l’entorn però penso que a Salt encara més, perquè hi ha gent que hi som de fa temps però hi ha gent que no. Venim d’una reunió i parlàvem del Pla educatiu d’entorn, que és una oportunitat, una proposta educativa que intenta donar resposta comunitària

integral a unes necessitats que tenim les escoles.

Ma: Crec que l’educació té sentit perquè eduques per viure en societat, llavors l’entorn més proper és el poble, per tant té sentit perquè es relacionin i el coneguin. No només l’intercanvi entre escoles. Els centres educatius no som un món apart. Hi ha molts aprenentatges per fer que se sentin d’aquest entorn que els acull i que se sentin còmodes.

Mo: Nosaltres, concretant una mica aquest entorn, estem intentant que cada cicle facin un intercanvi amb alguna entitat fixe: infantil amb l’Escola Bressol El Lledoner, cicle inicial amb el Pompeu, cicle mitjà estem intentant fer alguna cosa amb l’escola d’adults i cicle superior amb les Vetes, amb els avis. Són

àmbits molt diferents i ens assegurem que tots els nanos passin pel coneixement de totes aquestes entitats. I també s’intenta fer difusió de tot el que es fa a nivell de poble, com la fira del cistell.

Ma: L’Ajuntament compta amb les escoles quan fa fires perquè hi puguin participar i és una de les coses que fa bé l’Ajuntament.

Mo: Jo ho trobaria una mica coix des de la meva vivència: sí que hi ha relació entre les escoles però es podrien potenciar una mica més les activitats conjuntes, com alguna festa. Potser no totes les escoles perquè són moltes, però si fem la rua de Carnestoltes, doncs ho fem les dues escoles més properes.

E: Està bé posar una fita, dir: un cop a l’any, com a mínim, ens hem de trobar.

Ma: Que en alguns moments ens hem de trobar totalment d’acord perquè el món és molt gran i l’escola és molt petita, però si sobresaturem correm el risc de no donar l’abast, pots acabar sense poder tancar els projectes.

17190: Quin paper hi han de jugar les famílies?

Mo: Això depèn del tipus de família. Nosaltres, a la Farga, tenim el 100% de famílies d’origen estranger; només tenim dues famílies que siguin de pares catalans. Hi ha dificultats socioeconòmiques, atur, n’hi ha que no cobren ni un ajut, vull dir que realment la situació és molt feble. I a nivell de participació, doncs és clar, hi ha una barrera important que és la llengua. Malgrat tot, tenim present, dins el projecte educati, de dedicar una part de les energies a potenciar-ho.

Ma: A la nostra escola la provinença de les famílies és diferent. És molt diversa: des d’aquest tipus, amb ajuts socials, fins a famílies amb formació universitària, i el gran gruix són famílies treballa-

dores relativament estables. Volen participar a l’escola i nosaltres pensem que és important que ho facin.

L’òrgan de màxima participació són les Ampas, i si estan ben organitzades i anem d’acord amb l’escola, hi ha molta feina per fer.

E: Nosaltres estem a mig camí. Tenim un 50% de família d’aquí i un 50% d’origen estranger. N’hi ha que tenen un nivell socioeconòmic mitjà, però la crisi s’ha notat moltíssim, ha afectat a tothom. Penso que l’important és encaixar en aquesta realitat saltenca. Tenen un paper clau les famílies. Vam tenir la sort de començar sent una escola molt petita, penseu que eren 35 famílies!

Al principi hi participaven només amb sortides però ho anem consolidant amb tallers d’aprenentatge, de jardí, d’hort... l’any passat vam fer un projecte de pati que van tancar famílies. (segueix a la pàgina següent)

| 11 |

Mo: Hi ha un punt molt important de l’educació als centres escolars de Salt: aquesta diferència tan brutal d’uns centres i d’uns altres. Hi ha una paraula clau: gueto. La nostra escola ha sigut i continua sent des de fa molt temps un gueto. Jo estic molt orgullosa de treballar-hi, hi treballo perquè vull i és fantàstic, és una escola que té una diversitat brutal. Però això a nivell de municipi... El municipi què té, ara, d’immigració?

E-Ma: Un 50%, i amb nens, uns 60% d’origen immigrant.

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2016

Foto: Laure Duplay

| 12 |

Mo: Seria lògic que totes les escoles de Salt tinguessin aquest tant per cent. Això seria un reflex de la realitat i ajudaria molt a la cohesió.

“L’èxit educatiu és que als nanos els motivi l’aprenentatge i que puguin fer una escolaritat, que puguin escollir si volen estudiar o no, que qui vulgui ho pugui fer. És donar oportunitats”, Montse

Si s’ha de tenir un 50% de famílies desafavorides l’escola ha de tancar.

Fer que Salt tot sol o les famílies hagin d’assumir aquest cost no és viable. No ens podem quedar només amb el municipi de Salt, perquè tocar això passa per fer públiques totes les escoles de Salt. Penso que les tres escoles concertades han fet que hi hagi gent que si no hi hagués escola concertada a Salt, marxarien del poble.

Mo: Sí, és clar, aquest és el problema.

Ma: Hi ha gent que es queda a Salt perquè té l’opció d’anar a escoles en què el percentatge d’immigració no és del 60% sinó del 25%.

Ma: És molt delicat voler resoldre a les escoles un problema que no és de les escoles. És un problema social, és de municipi.

17190: El que és increïble és que hi hagi una escola com Les Arrels, que és reflex de la societat, i que sigui per la voluntat exclusiva d’individus, famílies que aposten per fer això.

Mo: Però no et deixa d’impressionar, quan arribes aquí, veure en un mateix carrer nens que són tots de Salt i a l’altre carrer, tots d’origen estranger.

E: Fa quinze anys, aquest tema ja hi era. Crec que s’hauria d’haver fet una política diferent.

Mo: Com al Gegant del Rec. 17190: Sí, són els únics exemples que hi ha com a municipi, per tant és bastant greu que cap administració no hagi fet res. Es difícil, però intentar-ho...

17190: Us agradaria obrir aquest debat a nivell polític, al Consell Escolar Municipal?

E: I tant!

Ma: A mi no. Les escoles concertades necessitem l’aportació de les famílies. Si es vol obrir aquest debat ha de ser o l’Estat o el Departament o qui sigui qui es faci càrrec del cost de les famílies que no poden pagar. S’hauria de comptar quan val i repartir-ho, són molt diners.

E: Sí, i estem parlant de centres de primària; ja no parlem de secundària! A Salt no hem planificat el que hauríem d’haver planificat, perquè quan els nostres nens (estan fent 3r de primària) arribin a sisè hi haurà un boom a secundària.

17190: Ja hi és ara, el boom!

Ma: Això és un avantatge de l’escola concertada, que podem oferir l’escolarització sencera.

E: Si l’escola pública pogués oferir primària i secundària seria molt diferent. A la secundària no entenc perquè es fa una adscripció de centres quan hi ha zona única a primària.

Ma: A mi aquest debat em fa molta mandra, o em fa por pel que m’hi va. Penso que segons com es porti aquest debat es tancaran les tres escoles concertades de Salt, i el risc seria que aquestes escoles desapareguessin i no se solucionés el problema.

E: Aquí potser hi entraria el paper del Consell Escolar Municipal, que és totalment consultiu i jo diria que ni consultiu, sinó que només ens informen (obrirem una escola Pia, i tot de cop tenim una escola Pia sense que la comunitat educativa en sabéssim res).

Ma: I molt mal presentat.

E: Solucionarà els PQPI, però no pas primària.

Ma: Ho van vendre com que sí, però s’ha vist que no, perquè s’ha quedat amb grups de 10 alumnes.

Això no ho ha entès ningú.

E: Hi ha temes que ens preocupen a tots els saltencs. Una altra cosa és les solucions que s’adoptin, però el que no podem fer és dir que no passa res.

Mo: Jo crec que s’han de mantenir uns percentatges reflex de Salt i s’ha de lluitar de la manera que sigui per mantenir-los. A més, els

17190: Per què creieu que a la gent li fa por anar a llocs on hi ha famílies d’origen immigrant? Creieu que fa baixar aquest suposat nivell que es parla a vegades?

E: No, per descomptat que no.

Ma: El nivell acadèmic, no. Però hi ha moltes famílies que quan s’han d’integrar en un entorn cultural diferent tenen por.

E: S’ha de trencar una visió. Crec que una escola no se sustenta pel grau d’immigració o no que pugui tenir, sinó pel projecte d’escola.

Ma: I és bo que sigui així.

E: En una escola amb menys immigració el projecte d’escola pot ser més carca, immobilista, que no en una escola amb més immigració.

Ma: És molt difícil. Podem fer suposicions, però la realitat és que poseu escoles amb 70 per cent d’immigració i hi ha gent que no hi optarà.

E: Però el tan per cent d’alumnes immigrants no és cap garantia per assolir l’èxit educatiu, per treure’s l’escolaritat.

17190: Què és l’èxit educatiu?

E: Crec que és ser una persona competent, un bon ciutadà, tenir uns valors, saber gestionar unes emocions, tenir una autoestima. Que el nen vingui feliç a l’escola, que es motivi i que li agradi aprendre.

I això no depèn dels percentatges sinó de com funciona l’escola.

“L’escola sempre som reflex de la societat. El tema de les emocions amb situacions familiars molt complicades, la falta de límits i d’idees clares és el principal problema a les escoles i ens hem d’inventar més coses, aprenentatges significatius, etc”, Mariona

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2016

17190: I sense que solucioni cap necessitat educativa de Salt, que se sàpiga.

nanos, el que guanyen uns i altres, és molt.

(segueix a la pàgina següent)

| 13 |

17190 Gener-juny 2016 DIÀLEGS

Mo: A vegades es cau en el perill de pensar que, en escoles de la tipologia de la nostra, l’important és que els nens siguin feliços, que riguin, que tinguin una bona autoestima i que estiguin a gust, però no n’hi ha prou. Que els motivi l’aprenentatge i que puguin fer una escolaritat, que puguin escollir si volen estudiar o no, que qui vulgui ho pugui fer. És donar oportunitats.

17190: Parlem molt d’immigració però no seria més adequat parlar de nivell socioeconòmic de les famílies?

Mo: En molts casos va molt junt.

Per això pensava quan tu, Mariona, deies que tens persones d’origen estranger... són d’origen estranger però tenen un mínim i que poden pagar alguna cosa. Els comptabilitzem com a estrangers però és una altra realitat socioeconòmica.

Ma: Sí que és una altra realitat, i estic d’acord en què és més important el nivell socioeconòmic.

17190: Ara tenim un canvi de govern local, una nova regidora d’educació. Què proposaríeu que fes l’Ajuntament?

| 14 |

E: Crec que els polítics han de ser conscients de la importància de l’educació. Hi ha d’haver diàleg, que es consensuïn tots els aspectes educatius. Fa un temps es va fer la Taula per l’Educació on hi havia un representant polític de cada formació i allà es debatien temes d’educació. I això no sé si es continuarà però era molt important perquè no hem de dependre d’un color polític. A nivell de municipi, si s’ha consensuat entre tots, els pròxims polítics no ho poden tirar per terra.

fer. O sigui, treballem per arribar a on? Estem d’acord on volem arribar?

Mo: Això faria que el projecte sigui més sòlid. Però el color polític també hi té a veure, depèn de com pensi la gent que governa el municipi...

una realitat i que les escoles en siguin un reflex.

17190: Des del Departament d’Educació, per ser una zona especial, us donen més pressupost? Teniu una atenció diferent? Més recursos?

17190: Hi ha pobles que es doten d’un Institut Municipal d’Educació, o d’un equip de tècnics, no una sola tècnica com tenim aquí. Podem apostar per destinar un pressupost per tècnics que puguin planificar, valorar. És evident que no fer res dóna com a resultat el que tenim.

Ma: Crec que com que no se sap la solució, ja que no es pot resoldre aquí i prou, llavors no se sap què

Mo: Però es poden plantejar espais de diàleg, on es puguin fer aportacions. Ja veurem cap a on ens portarà, però s’ha de fer. L’Ajuntament, evidentment no podem dir que no fa res perquè s’estan fent moltes coses, i faríem un fals favor a la gent que coneixem que hi està posant el coll cada dia, però és insuficient, i potser cal posar-nos les piles perquè la cohesió social sigui realment

Ma: Nosaltres no entrem en aquesta categoria.

Mo: Som Centres de Zones Desfavorides i, per aquest concepte, què tenim de més? Tenim una discriminació positiva però hauria de ser molt més gran perquè realment es tendís a una igualtat de centres.

17190: Per canviar de tema, hi ha estudis que afirmen que l’educació artística és bàsica per al desenvolupament dels infants i per al seu èxit formatiu. Hi esteu d’acord? Impulseu projectes en aquesta línia?

E: Et fan fer la sisena hora i en comptes de dotar-te amb sis hores de professorat, te’n donen només tres.

Mo: Al nostre projecte de direcció tenim com a molt important el tema artístic, i fa molts anys que es potencia molt, ja que és bàsic per la millora de la cohesió. Amb el tema artístic es vehiculen moltes emocions, i també facilita altres aprenentatges. La música, la plàstica, la percussió, fan que nanos que no destaquen en altres coses es puguin sentir molt bé en un àmbit determinat. Fa molts anys es va apostar per fer reducció de grups a les instrumentals (matemàtiques, català i anglès) i també a les artístiques, que serien plàstica, música i biblioteca, perquè el nostre projecte de biblioteca té també una vessant artística molt important.

Mo: Tenir els nens més hores no és necessàriament positiu si no s’hi fa res més. Sí que ens donen una mica més de personal i de dotació econòmica però és absolutament insuficient.

17190: I alguna cosa tipus assessorament metodològic?

Mo: Això únicament depèn de la bona voluntat dels claustres.

E: Salt té la sort que hi ha professorat molt implicat. Com a Zona Desfavorida, podem escollir el mestre que vingui a Salt; és important que sàpiga on va i que conegui l’entorn i on treballarà.

Mo: Però continuo dient que és del tot insuficient. Ens diuen: vosaltres, a P5, en lloc de 25 en teniu 24.

Què en fem de tenir-ne 24? En una escola rural s’entén perfectament que no poden tenir 25 nens perquè en una mateixa aula hi ha nens de primer fins a sisè. Però és que a la nostra escola, a sisè, tenim nens que no entenen el català perquè acaben d’arribar i tenim nens que passaran les proves de competències sobradament. Igual com es veu la necessitat en la diversitat d’una escola rural, és de calaix que nosaltres també ho necessitem.

E: L’art genera coneixement i espais d’experiències.

17190: I ho feu amb recursos propis del professorat?

Mo: Sí, dins el professorat que tenim, en funció del que prioritzem, donem més temps o personal en unes coses o altres.

E: És important quan treballes l’educació artística tenir persones expertes en el tema. Nosaltres aquest any vàrem sacrificar un mestre per tenir un especialista de música a P3 i que pogués continuar.

Valorar l’art i educar en l’art és importantíssim. Fa temps que vam començar amb el projecte apadrinem escultures, a més a més a Salt hi ha artistes, hi ha un parc escultòric

molt important. És evident que l’educació artística desenvolupa el pensament i per tant és imprescindible.

Ma: El que és un disbarat és que algú que dirigeix un Ministerio s’hagi plantejat treure-ho en el moment que es parla d’intel·ligències múltiples. És una via d’escapatòria vital per les escoles, per celebrar les festes, i és fàcil que els nens hi participin.

Mo: Nosaltres, des de l’any passat, anem darrera d’aquesta gent que es diu ConArte i que ofereixen la possibilitat de tenir músics, gent del teatre o de la dansa, etc. Iniciatives d’aquestes, que vinguin professionals externs que siguin molt bons en el seu camp, són molt importants. Potser estaria bé, ja que a Salt hi ha molta cosa artística (escola de dansa l’Espiral, Bitó produccions, Teatre de Salt, ERAM, etc.) que es creés una xarxa de persones que s’estan formant o col·laborant en aquests espais i que poguessin participar amb les escoles a nivell d’oferir tallers, etc.

E: Es podria fer un conveni de l’Ajuntament amb totes les entitats, que no siguem les escoles que ens haguem de moure, perquè moltes vegades vas a tocar la porta de qui coneixes. Per exemple, poder accedir al Teatre de Salt se’ns fa molt difícil, com és possible? Salt té un potencial cultural com aquest i els nostres alumnes no poden aprofitar-ho, no s’entén. És una proposta que fa temps que tenim i no sabem com aconseguir-ho. Polítics, s’han d’obrir tots aquests espais, i que els alumnes hi puguin accedir, i no ens haguem de desplaçar a Girona. I

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2016

Ma: Això que dieu que és petit, què és? Ràtios més baixes?

Mo: Per exemple, ens fan fer sisena hora, sí o sí. Que ens molts casos ha sigut allargar l’horari sense més recursos.

(segueix a la pàgina següent)

| 15 |

múltiples, de l’educació emocional, el podeu abordar a les escoles?

Ma: Sí, cada vegada més, i la gent nova de magisteri surt amb aquestes idees.

DIÀLEGS

17190 Gener-juny 2016

Mo: La realitat de les famílies a vegades és molt dura, i és clar, els nanos, si no els poses una mica a to, si no se senten estimats, a gust, apreciats, el rendiment no és el mateix.

Si tens molts problemes, què coi et diuen que et llegeixis això o allò.

“Es podria fer algun conveni de l’Ajuntament amb totes les entitats culturals de Salt, que no siguem les escoles que ens haguem de moure. Per exemple, poder accedir al Teatre de Salt se’ns fa molt difícil, com és possible?”, Ester aquest “Aprenentatge i Servei” que fem nosaltres com bonament sabem, anem a Les Vetes a cantar nadales, perquè entenem que l’escola és un aprenentatge i també donar un servei a l’entorn. Doncs que el municipi ens retorni aquest servei i tots hi aprenem, seria molt enriquidor.

17190: El tema de les intel·ligències

| 16 |

E: Si el nen està tocat, ho tenim molt malament a nivell d’aprenentatges. En canvi si un nen té l’autoestima alta, per molt que estigui en un entorn socioeconòmic o sociocultural difícil, se’n podrà sortir.

Ma: L’escola sempre som reflex de la societat. Així que a nivell social, el tema de les emocions, les situacions familiars molt complicades, en tots els àmbits i per tot tipus de nens, la falta de límits i d’idees clares és el principal problema a les escoles. Cal una bona autoestima per gestionar tot això, perquè sense això no podem avançar. Per això la nostra tasca és una mica més difícil, i ens hem d’inventar més coses, aprenentatges significatius, etc.

17190: Per acabar, què penseu que l’escola pot aportar a Salt a la llarga?

E: La relació que estableix l’escola amb l’entorn és crucial, tots ens en podem beneficiar, l’escola oferim un aprenentatge i un servei. El que volem és formar saltencs i saltenques que siguin feliços vivint en el seu poble, que el cuidin i se l’estimin.

Mo: L’escola té un paper impor-

tantíssim en el tema de la cohesió, perquè els saltencs vagin creixent i no ens trobem en la dificultat que he dit abans. Aquestes escoles són tan diferents a nivell de barreja que això és complicat. S’haurien de posar sobre la taula les desigualtats que hi ha en els centres pel que fa a la tipologia d’alumnat i mirar com podem fer-ho per treballar tots junts per la cohesió.

Ma: La gent que hi entén diuen que perquè puguem parlar realment d’integració, s’han de tenir uns nivells d’immigració d’un 25 o 30 per cent. Llavors, si es pogués assegurar aquell nivell d’integració a totes les escoles fent el que fos, no sé com, no en tinc ni idea, això seria ideal.

Mo: Potser hi hem de posar més imaginació entre tots, però alguna cosa hem de fer, perquè tal i com ho tenim tampoc és satisfactori.

Ma: Però no per intentar solucionar una cosa ens ho hem de carregar tot. Hi ha un risc i penso que hem de vigilar, i reivindico la feina que fem, perquè el Pompeu és una escola oberta, que vol que els nens se sentin de Salt, que s’estimin Salt, que coneguin les entitats, altres escoles, però que es vulguin quedar a Salt.

Mo: Està clar que no fent res, no anem bé. El debat pot començar per l’educació, però ha d’anar molt més enllà.

E: Aquest debat el va iniciar la Farga fa 15 anys, i ara estem demanant reprendre aquest debat i no ens fan cas. Què passarà d’aquí 15 anys?

Si no posem les nostres inquietuds sobre la taula, no solucionarem res.

17190 Gener-juny 2016

REPORTATGE

Fem-ho sostenible!

Avui en dia sembla que la vida gira al voltant del consum, no només del de cada dia sinó també del consum relacionat amb què tenim a casa, com ens escalfem o quines companyies tenim contractades. La nostra època es caracteritza per la propaganda del consum lliure a l’hora d’escollir el que volem però, realment, quines opcions tenim? Ens podem sentir lligats per uns oligopolis amb preus molt alts per l’accés a l’energia, per la poca informació sobre la fabricació i la qualitat dels productes, per la falta d’alternativa a un consum de masses dins unes normes conformistes...

Donem veu a quatre col·laboradors que opinen sobre un consum sostenible, què podríem fer cadascú de nosaltres i què es podria fer al nivell del poble. Per començar, a nivell energètic, com podem garantir que tothom visqui dignament a casa seva en uns edificis construïts a vegades molt ràpidament i una electricitat amb preus dels més cars d’Europa? A casa nostra, com podem trobar l’equilibri per viure preservant la nostra salut i la del medi ambient?

Llegirem també una reflexió sobre la nostra manera de consumir, que se situa aquí i avui a Salt. Per acabar, us proposarem quatre idees per a un consum més ètic. (segueix a la pàgina següent)

| 17 |

Construir amb respecte

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2016

En podem dir construcció sostenible o bioconstrucció i en el fons volem dir el mateix: construir (o rehabilitar/reformar) amb respecte a la vida.

La vida i la salut de les persones (operàries de l’obra, usuàries durant la vida útil i operàries en la fase d’enderroc) i la vida i la salut de l’entorn, del medi ambient i del nostre planeta en general.

| 18 |

I com es fa?

En el moment del disseny tenim en compte l’orientació i l’entorn proper per tal de prioritzar l’aïllament o la protecció i/o guany solar on calgui i sigui possible. Pensem en l’ús de l’edifici per aprofundir en l’aprofitament de llum, estalvi d’energia, funcionalitat dels espais...

En el moment de decidir els materials utilitzem materials propers i amb poca industrialització (amb poca o nul·la petjada de CO2 i poca energia consumida) i materials atòxics (en el món de la construcció s’utilitzen i s’han utilitzat alguns materials perjudicials per la salut que podem evitar).

I en el moment de viure-hi els bons hàbits afavoreixen la salubritat de l’aire interior i l’estalvi d’energia.

I quan parlo de bioconstrucció no penso només en les persones afortunades que disposen d’un solar perfectament orientat i on poden construir la casa perfecta.

Actualment, gran part de la meva feina se centra en l’aplicació dels criteris de la bioconstrucció en la reforma, rehabilitació o petites actuacions en habitatges existents.

Sense pretendre fer un tractat sobre bioconstrucció, us explicaré unes quantes actuacions que qualsevol persona pot fer a casa seva des d’aquest punt de vista i que suposen una millora en el confort, una disminució del consum energètic i estalvi econòmic: 1. Millora de l’aïllament tèrmic de parets, cobertes i fusteries: a. Si les parets exteriors o la coberta disposen de càmera d’aire i gens o poc aïllament es pot fer un insuflat de cel·lulosa (realment molt econòmic i amortitzable amb poc temps). b. Si les parets exteriors són massisses, funciona molt bé aïllar per fora amb un SATE (Sistema d’Aïllament Tèrmic per l’Exterior), amb planxes de suro o de fibres de

fusta. Aquest sistema és força més car que l’anterior però molt aconsellable especialment a les façanes nord. c. En finestres i balconeres és important disposar de doble vidre aïllant i juntes de goma. Moltes vegades no té sentit canviar les finestres de fusta d’un sol vidre per finestres d’alumini amb doble vidre (la fusta és millor aïllant que l’alumini). Podem substituir els vidres i afegir-hi gomes perquè no passi l’aire. Els caixons de persiana no funcionen bé tèrmicament, però si en tenim, com a mínim, és important aïllar bé la tapa (amb una planxa de suro aglomerat enganxada per l’interior, per exemple).

2. Hàbits per a disminuir el consum d’energia i millorar el confort tèrmic: a. A l’hivern, obrir persianes i porticons de les finestres i balcons a façana sud mentre hi toqui el sol i tancar-les quan no hi ha insolació.

Jaume Borràs Arquitecte tècnic http://bioconstruim.wordpress.com/ www.arttarquitectura.com

3. Actuacions i hàbits per tenir un ambient interior saludable: a. Ventilació diària. És important fer-la a primera hora del matí (l’aire exterior és més net). Si obrim bé totes les finestres, a l’hivern n’hi ha prou amb 5 minuts per renovar l’aire interior i no tenir molta pèrdua d’energia. A la primavera/tardor caldrien10 minuts i a l’estiu, mitja hora. b. Pintures: Cal evitar les pintures plàstiques habituals (són impermeables i tenen una alta concentració de COVs -Compostos Orgànics Volàtils- perjudicials per la salut a llarg termini). Podem optar per pintures a la calç o, com a mínim, pintures plàstiques de les que en diuen ecològiques (el dissolvent acostuma a ser aigua i tenen una concentració molt inferior de COVs).

Les superfícies de fusta, ceràmica, arrebossats de calç o d’argila sense pintar són higroscòpiques (afavoreixen el control de la humitat de l’ambient) i, segons alguns experts,

absorbeixen alguns tòxics, per tant, si es volen pintar, es imprescindible fer-ho amb pintures que siguin el màxim de transpirables com poden ser a la calç, al silicat i, en el cas de fusta, amb lasurs o similars. c. Mobiliari i elements de decoració: En general cal evitar l’excés de coles, plastificants i la majoria de productes sintètics, com amb les pintures, per la seva alta concentració de COVs. d. Productes de neteja i d’higiene: N’hi ha molts que contenen altes quantitats d’elements que es consideren perjudicials per la salut com ara els parabens, diferents hidrocarburs, clor, halogenats, siloxans, terpens...

Cada vegada és més fàcil trobar productes lliures d’aquests elements als supermercats habituals.

El dia en què els criteris de la bioconstrucció siguin la norma no és a prop, però tots podem fer gestos que ens hi acostin.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2016

Així aprofitem l’energia calorífica del sol i estalviem en calefacció. b. A l’estiu, abaixar persianes o utilitzar tendals o proteccions solar en les finestres i balcons on hi toqui el sol i mantenir-les tancades en les hores de més calor. Obrir als vespres i especialment a primera hora del matí per refrescar l’habitatge.

En les façanes poc aïllades i amb una insolació important és molt aconsellable l’ús d’heures o altres elements d’ombra que faran disminuir la temperatura de la paret. c. No cal estar a 25ºC a l’hivern ni a 18ºC a l’estiu. Regular els termòstats a temperatures raonables implicarà una reducció del consum energètic i, potser, una disminució de constipats: a l’hivern és normal anar amb jersei i segurament n’hi ha prou amb tenir una temperatura interior d’entre 18 i 20ºC durant el dia i d’entre 15 i 17ºC durant la nit.

A l’estiu anem amb màniga curta i podem estar a 25º perfectament.

| 19 |

La despesa energètica per viure dignament

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2016

L’accés a l’energia està directament lligat al benestar de les persones.

L’energia és necessària per il·luminar-nos, per tenir aigua calenta, per conservar els aliments, per cuinar, per rentar la roba i per la climatització, serveis bàsics que tota llar hauria de tenir coberts per tal d’assegurar-se unes condicions mínimes de confort.

| 20 |

A Catalunya el 10,9 % de llars declaren que no poden mantenir l’habitatge a una temperatura adequada (respecte el 5,4% a l’inici de la crisi). La Creu Roja ha observat que el 58% de la població que atén viu en llars que no es poden permetre encendre la calefacció. Aquest fet té conseqüències sobre la salut de les persones, les relacions familiars i el rendiment acadèmic, entre d’altres.

Actualment a Catalunya i a Espanya els instruments polítics i legals encara no garanteixen l’ús i l’accés de l’energia a un preu just.

Principalment s’estan aplicant mesures correctives d’urgència que actuen sobre un fet puntual, com per exemple el pagament de les factures de gas i electricitat, però que no resolen el problema ni preveuen solucions futures. Per tal de poder donar solucions futures caldria que el preu de l’energia en cada llar tingués en consideració factors com els ingressos econòmics i les condicions de l’habitatge d’acord amb la zona climàtica on es troba.

A Catalunya és d’aplicació la Llei 24/2015, que impedeix que les empreses subministradores puguin realitzar cap tall a cap persona sense contacte previ amb els serveis socials. Segons l’Aliança contra la Pobresa Energètica, tot i que fa més de quatre mesos que la llei és vigent, cada dia es produeixen desenes de talls de subministrament.

Tampoc queda clar si el serveis socials disposen de prou mitjans per tal de poder donar resposta a totes les sol·licituds per evitar el tall del subministrament elèctric de les empreses subministradores. Per altra banda, no s’ha definit qui assumirà el deute en despesa energètica que realitzaran les persones a les que no es faci efectiu el tall. Tot i les diferents reunions que s’han realitzat, les empreses subministradores no es consideren responsables que hi hagi llars que no puguin assumir el cost de la despesa energètica. Així tot sembla indicar que la despesa recaurà sobre les administracions i les persones.

Com a ajut social a Espanya ac-

tualment hi ha el Bo Social, que només existeix pel subministrament elèctric i únicament pot ser ofert per les empreses comercialitzadores d’últim recurs: Endesa energía XXI, SL; Iberdrola comercialización último recurso SAU; Gas Natural S.U.R, SDG SA; Hidrocantábrico Energía Último Recurso SAU; EON Comercializadora de último recurso, SL. Per tal d’accedir al Bo Social i tenir descomptes del 25% en els termes d’energia i de potència de la factura elèctrica cal complir un dels següents requisits: - Tenir una potència contractada menor de 3 kW (2,3 kW); el canvi és automàtic.

- Persones majors de 60 anys amb pensions mínimes.

- Famílies nombroses i monoparentals.

- Famílies amb tots els membres a l’atur.

Així doncs no es tenen en consideració, per exemple, les persones vulnerables que requereixin una despesa extra d’energia per tal de

Àlex Nicolás Garcia Enginyer Tècnic Industrial ECOSERVEIS http://www.ecoserveis.net/

A

C

D

E

F

G

la despesa energètica de les llars.

3. Prioritzar les energies renovables, utilitzant les fonts energètiques pròpies del municipi.

Des de la Xarxa de Sobirania Energètica s’està treballant per una remunicipalització de l’energia.

Les accions que es duen a terme mentre el subministrament energètic està en mans de l’oligopoli són: 1. Gestions per evitar el tall des de l’Atenció Primària dels ajuntaments.

2. Campanyes de sensibilització on es difon l’existència del Bo Social, de la tarifa de discriminació horària i el coneixement de la gestió energètica a la llar per tal d’aconseguir un estalvi. Aquestes accions són realitzades per part d’administracions públiques com ara el Consorci de Benestar i Social Gironès-Salt, el Consell Comarcal del Gironès i associacions com Ecoserveis.

3. Acompanyament a les persones en els tràmits d’una millora en el subministrament com obtenció del Bo Social, obtenció del butlletí

elèctric, canvi de tarifa, etc., de la mà de les entitats abans esmentades.

Aquests dos últims punts moltes vegades no disposen de subvencions o ajuts suficients i per això sovint són tasques realitzades per voluntaris d’entitats com Càritas, la Creu Roja o Fuel Poverty Group, que és una xarxa de voluntaris que treballa contra la pobresa energètica.

Al nostre web podeu llegir un article complementari on es dóna informació de quines són les accions que podem dur a terme a casa per tal d’estalviar en la despesa energètica. http://www.17190.org.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2016

fer funcionar aparells mèdics, o bé famílies on tot i que els seus membres treballin, la despesa en electricitat els suposi un 20 o un 30% dels ingressos.

Des del meu punt de vista, perquè l’energia pugui ser realment un bé bàsic cal que deixi d’estar en mans d’empreses privades i passi a ser propietat de les administracions municipals, com és el cas del municipi de Centelles.

Des de la gestió municipal es podrà conèixer quines són les persones que realment necessiten un ajut per poder tenir confort i es podrà disposar de diners per poder realitzar solucions directes i efectives. Amb els beneficis que obtindria el municipi dels subministraments energètics es podria valorar la possibilitat de: 1. Fer que el preu de l’energia sigui just. No es buscaria un benefici com a empresa sinó un benefici pels habitants del municipi.

2. Disposar de diners per tal de rehabilitar el parc d’habitatges, de manera que es pogués minimitzar

B

També pot ser del vostre interès la Xarxa per la sobirania energètica al web http://xse.cat.

| 21 |

Homo consumus

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2016

Amb l’arribada dels primers mesos d’hivern, el fred no atura la campanya de Nadal, ni les rebaixes, ni tampoc l’arribada de nous inputs estrangers com el Black Friday, el Cyber Monday o les conegudes Shopping nights. Davant d’aquest escenari, l’Homo consumus esdevé el gran protagonista d’una creixent necessitat de satisfer un desig, insaciable, que el porta a consumir per consumir.

| 22 |

Embolcallats pels llums de Nadal i la propaganda de somriures materials, vivim en el consumisme amb una contradicció latent. Hi és tot l’any, però a vegades s’amaga.

Abans de començar un nou any, visiblement, ens recorda un cop més que hi és, que és omnipresent a les nostres vides quotidianes i que sense “saber-ho” formem part de l’engranatge que mou l’economia actual: sense consum, aquest engranatge no funcionaria.

Aquesta manera de concebre el món es va anar introduint al llarg del segle passat. Un canvi de ritme vital de la producció més artesanal als processos industrials de manufactura van fer augmentar el volum de producció, abaratir costos i facilitar als ciutadans l’accés als productes.

Aquest nou sistema productiu va desencadenar grans excedents de producte i una creixent necessitat de vendre. Les indústries van haver de buscar noves maneres de col· locar els productes al mercat –amb la creació de la indústria del màrqueting publicitari– com per exemple els cereals Kellogg’s, que a causa d’un excedent de blat als EUA es van immiscir en les nostres vides, creant patrons i hàbits alimentaris

nous mitjançant extenses campanyes publicitàries més enllà d’un anunci televisiu, aquell missatge que hi és i actua però no es veu. De la mateixa manera que les primeres campanyes de consum de tabac per a dones, en què vinculaven la seva emancipació amb el fet de fumar cigarretes per guanyar noves consumidores.

Aquestes eines de seducció, avui dia, han agafat més pes que el mateix producte que es comercialitza, de tal manera que s’ha trencat el lligam natural entre productor i consumidor: les marques s’han convertit en les prescriptores de la societat. Cada marca intenta crear tota una experiència emocional entorn al seu producte per crear empatia amb el consumidor: felicitat, compartir... Sovint, per això, quan comprem busquem les marques que coneixem, que són l’aspecte extern d’una realitat que ens volen vendre.

Les persones consumidores integrem la cadena de consum però, a vegades, ens oblidem d’on prové el producte que comprem sense ser conscients del que implica, els motius pels quals uns productes són més econòmics que d’altres, el preu de cost de la producció, els in-

termediaris... Per exemple, la roba econòmica de grans cadenes, per què és tan barata? Quines condicions de treball i quin salari tenen els treballadors als països productors? Un cop coneixem el procés d’elaboració podem entendre perquè els productes locals a vegades tenen un cost diferent, sovint més elevat. Fer-se’n una idea i ser-ne conscients ens permet tenir la capacitat d’escollir i potenciar motors de canvi.

Aquests canvis econòmics dins la societat, a escala local, en poblesciutat com Salt, han fet redistribuir el paisatge urbà. Els pobles i ciutats es transformen i s’adapten –amb sediments de l’erosió d’aquests canvis– a les noves relacions entre persona i consum, on passat, present i futur conviuen i sobreviuen, o no. Es construeixen nous espais de consum allunyats dels centres de relació social dels pobles com la plaça, el carrer major, el mercat... per dur-los a la perifèria de les ciutats en forma de grans centres comercials, on entra en joc un altre element clau d’aquest sistema de consum: la facilitat d’accés al producte i la coexistència de tots els productes en un mateix espai.

A més a més, en aquests espais hi

Eli i Ferran Veïns de Salt i membres de la cooperativa de consum “Salt i Oli”

Guia per un consum responsable Text: Enric Rubio

m K conviuen oci i consum, més ben dit, es retroalimenten i se’n desdibuixen els límits. I fora d’aquesta ciutats de ciment la ciutat tal com abans la coneixíem intenta sobreviure.

En aquesta dinàmica, de totes maneres, cal tenir clar que el consum, com a ús d’un seguit de recursos naturals, és una necessitat biològica; el consumisme, en canvi, com a excés de consum, té molts inconvenients que, si volem perdurar en el planeta, ens porten a moure’ns cap a algun altre model socioeconòmic. Fer-ho requereix un canvi cultural cap a un consum més sostenible i responsable.

Salt, com a petita ciutat amb tradició de poble, ofereix el marc idoni per començar a caminar cap a aquesta nova cultura de consum.

Localment és important recuperar el comerç de proximitat, de barri, la petita botiga que alimenta el teixit social i les relacions humanes i dóna més vida al poble. Són espais que fomenten el vincle entre veïns, comerciants i productors.

Dins aquest nou marc, una altra iniciativa que recentment s’ha creat a Salt és una cooperativa de

0

consum. Un grup de trenta famílies (o unitats familiars) amb inquietuds compartides que s’organitzen per fer compres comunes directament a proveïdors de proximitat, sense intermediaris, amb la finalitat d’establir lligams entre consum i producció, com poder consumir la fruita de temporada que es produeix a les mateixes hortes de Salt. La importància rau en el producte, en el procés d’elaboració, la vinculació amb l’entorn i el medi ambient, les condicions laborals dels qui hi treballen, per comprar a un preu de venda just. Tots aquests valors són el que fan atractiu el projecte en si mateix, que trenca amb el ritme imperant.

Aquesta nova societat de consum s’implementa amb una consciència més sòlida. Un indici que aquest canvi s’estén –i és una realitat– és que fins i tot les grans cadenes comercials treuen productes eco i de Km 0. Seria bo, potser, no deixar que siguin un cop més només elles les que “guiïn” el canvi: tot i les contradiccions que vivim com a Homo consumus, tenim les eines per construir aquest consum més responsable.

Molt sovint infravalorem el poder que tenen els gestos que formen part de la nostra vida quotidiana: què consumim? de quina manera? on ho fem? És possible que consumim habitualment en una determinada cadena de supermercats que està degradant les condicions de vida dels nostres agricultors, també és probable que la nostra llibreta d’estalvis estigui en la més popular i nostrada entitat bancària que té importants inversions en la industria armamentística.

Ja sabem que aquest món té inèrcies molt difícils de canviar però per què no comencem amb els petits gestos, aquelles coses aparentment més insignificants i que estan al nostre abast sense massa complicacions? Com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos!

Banca i finances ètiques: - Coop57 (www.coop57.coop) - Triodos Bank (www.triodos.es) - Fiare (www.fiarebancaetica.coop) Assegurances ètiques: - Arç cooperativa (www.arccoop.coop) Energies renovables: - Som Energia: Distribuïdora/productora elèctrica d’energies renovables (www.somenergia.coop) Telecomunicacions: - Guifi.net: Xarxa de telecomunicacions comuna, lliure i neutral (www.guifi.net) - Eticom: Telefonia mòbil i Internet (www.eticom.coop) - Fairphone, telèfon mòbil produït èticament (https://www.fairphone.com)

| 23 |

17190 Gener-juny 2016

PATRIMONI HISTÒRIC Text: Júlia Olcina i Päivi Garriga Fotos: Fons d’imatges de l’Arxiu Municipal de Salt

Al començament del s. XIX el poble de Salt encara era un petit indret rural, reduït a la zona que avui en dia coneixem com a Barri Vell. Mig segle més tard, però, la realitat d’aquesta petita vila havia canviat radicalment. Amb l’impuls de la industrialització, hi van proliferar un conjunt d’empreses tèxtils que es van instal·lar tot seguint el curs del rec Monar. Així, a finals de segle el poble s’havia transformat profundament: el seu mapa urbà, el nombre d’habitants, les relacions econòmiques i socials... res no tor-

| 24 |

naria a ser igual.

Atrets per les oportunitats de feina a la fàbrica, va arribar a Salt un gran contingent de treballadors, la majoria dones. Aquest article sorgeix de la necessitat de recuperar la memòria d’aquestes dones, que van viure i van treballar durant cent cinquanta anys al Veïnat de Salt. Ens hem centrat en el cas de la Coma Cros, una de les fàbriques més emblemàtiques del poble, i hem volgut recollir el testimoni de les obreres, els seus treballs i el seu dia a dia, les seves vides tants cops

oblidades i silenciades pels relats oficials.

La mà d’obra femenina, peça clau de la industrialització La presència de les dones al món laboral resulta difícil de comptabilitzar perquè sovint els censos oficials no les registraven o bé perquè moltes es dedicaven a feines que formaven part de l’economia submergida, treballs a domicili que no recollien les estadístiques. Ara bé, la idea que les dones no s’incor-

Dones del tèxtil,

el motor silenciat de la Coma Cros

poraren al mercat laboral fins a partir del 1970 és un mite, ja que diferents testimonis i fonts mostren que la presència de mà d’obra femenina a la indústria és inqüestionable des de final del segle XIX. Amb l’entrada de noves màquines al sector tèxtil, les selfactines, es produeix l’entrada massiva de les dones a la fàbrica, ja que es buscava una mà d’obra més acurada i amb els dits més menuts, que s’adeqüés millor a la nova maquinària. Per aquest motiu, les dones i els nens van passar a portar el pes productiu del tèxtil,

cosa que s’observa clarament en el cas de la Coma Cros, on les dades del 1950 anoten un 81,3% de dones del total de 589 treballadors.

Ara bé, malgrat que les dones han estat el motor de les indústries tèxtils, la seua situació al món laboral sempre ha estat difícil, marcada per la discriminació. De fet, ja des del s. XIX, la nova societat industrial va establir uns clars models de feminitat i de masculinitat que van marcar la desigualtat entre sexes, van instaurar una estricta divisió sexual del treball i unes funcions

socials diferenciades per a homes i dones. D’una banda, l’arquetip masculí era el d’un home públic, ciutadà treballador, cap de família i únic suport econòmic del nucli familiar. Per contra, l’arquetip femení era el de la “perfecta casada” o “àngel de la llar”, que evocava una dona predestinada per la naturalesa i la religió a la maternitat i a la dedicació exclusiva a la família, relegada a l’espai domèstic i considerada

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2016

A la Comicrós ja no retruny el soroll dels telers ni el “tut” ressona pels carrers del poble. Els anys han passat, Salt ha crescut i el paisatge urbà ha seguit canviant, però continuen existint semblances entre aquelles veïnes treballadores i les d’avui... totes elles unes lluitadores invisibles.

(segueix a la pàgina següent)

| 25 |

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2016

un ésser inferior, dependent i sotmesa a la tutela masculina. Aquests arquetips de gènere van crear un llegat d’estereotips i creences que han condicionat la situació de les dones en el món laboral i que n’han dificultat un tracte igualitari. No obstant això, i malgrat la profunda oposició cap a l’exercici del seu dret al treball assalariat, les obreres han estat un engranatge decisiu en les indústries, en la modernització econòmica de Catalunya i en el manteniment del benestar obrer.

El treball i les condicions de vida Les condicions de treball de les obreres eren molt dures. Una extreballadora de la Coma Cros ens explica l’impacte que li van causar els seus primers dies a la fàbrica: “L’entrada va ser molt dolenta, vaig notar molta escalfor, una calor rara, com si fos un núvol de boira. A la sala dels telers el soroll era molt fort, el sentia fins i tot en arribar a casa, i per comunicar-nos entre les treballadores enraonàvem amb signes”.

A més, les feines requerien un gran esforç físic: “Era feina de mules, agafàvem peces de 100 o 150 m de roba enrotllada per posar-les a la màquina, per això estic tan fotuda dels braços i de l’esquena”.

A principis del s. XX, el treball infantil estava a l’ordre del dia. Tro-

Fins al 1920, la jornada laboral era de 65 hores setmanals, és a dir, entre dotze i catorze hores diàries.

| 26 |

bem testimonis que parlen de nens de sis i set anys que feien jornades laborals tan llargues que no els quedava temps per anar a escola, sobretot en el cas de les nenes. Una extreballadora de la Coma Cros ens explica que es va incorporar al treball als 14 anys: “Érem criatures, jugàvem i saltàvem i els encarregats ens renyien constantment”.

Fins al 1920, la jornada laboral era de 65 hores setmanals, és a dir, entre dotze i catorze hores diàries.

Gràcies a les mobilitzacions dels treballadors, en les quals les obreres van mostrar un gran protagonisme, es va aconseguir que es reduís a 8 hores, amb descans els diumenges i 5 hores de treball els dissabtes.

En sortir de la fàbrica, els obrers podien dedicar el temps a la sociabilitat del cafè, del sindicat o de l’associacionisme, cosa que els permetia certa participació en la vida pública. Tanmateix, pel que fa a les dones, la jornada laboral s’allargava fora de la fàbrica, ja que les tasques domèstiques i la cura de nens i grans es consideraven una obligació exclusivament seva i, sovint, hi afegien un tercer torn de feines a domicili. Així, la sensació era de tenir una jornada laboral sense límits, traient hores a la son i al descans, i sense temps lliure per desenvolupar cap mena d’interessos personals. La supervivència familiar de les classes populars no hagués estat possible sense la contribució invisible de les àvies a les tasques domèstiques; la seua aportació fou decisiva perquè les mares poguessin mantenir aquests frenètics ritmes de treball assalariat.

Aquesta distribució dels temps i dels treballs en funció de sexe és la base sobre la qual s’ha sustentat

el sistema capitalista. Segons Sílvia Federici, escriptora i professora italiana, el problema és que “el treball domèstic va ser transformat en un atribut natural de la dona en comptes de ser reconegut com a treball perquè estava destinat a no ser remunerat. El sistema ens havia de convèncer que és natural, inevitable i inclús una activitat que et fa sentir plena, per així fer-nos acceptar el treball sense tenir un salari”.

Les dones en la lluita obrera Les dones van formar part activa de les lluites laborals i protestes socials i van impulsar la creació d’espais i associacions obreres femenines. La major part de les reivindicacions van girar al voltant d’augments salarials, qüestions de disciplina, acomiadaments, horaris de feina, les relacions amb els comandaments, el rebuig a l’assetjament sexual o l’atenció a la maternitat. A més, les dones van compaginar les lluites laborals amb la defensa de les condicions de vida de la comunitat obrera, i en nombroses ocasions van envair els carrers per fer front a l’escassetat d’aliments i l’augment dels preus dels articles bàsics.

En el cas de Salt, el moviment obrer tenia fama d’insurrecte. A la Coma Cros es van dur a terme diverses vagues -1870, 1900, 1919, 1922, 1924- que es van aguditzar el 1932 i van persistir durant la II República. Pel que fa a les mobilitzacions específicament femenines, la manca de dades concretes ens ha deixat l’únic testimoni de la vaga convocada per les ajudants de teixidores el desembre de 1932, que es va allargar fins al gener del 1933.

Les dones van formar part activa de les lluites laborals i protestes socials i van impulsar la creació d’espais i associacions obreres femenines.

va fer esquerdar els vells prejudicis i va obrir un debat que desafiava l’exclusiva responsabilitat de les dones a l’espai domèstic, reclamant la necessitat de conciliar la vida familiar i laboral.

La jerarquització del treball segons sexes Pel que fa a l’organització del treball a la fàbrica, hi havia una estricta divisió sexual de les tasques, segons la qual les dones no assumien càrrecs de responsabilitat ni funcions tècniques, sinó que seguint una forta jerarquització de gènere, majoritàriament assumien (segueix a la pàgina següent)

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2016

Tot i que des de principis del s.

XX les organitzacions obreres van fer declaracions sobre la igualtat entre sexes i van reconèixer el dret de les dones a la independència econòmica, en la pràctica, l’accés de les dones al treball assalariat va ser focus constant de conflictes

i contradiccions dins el moviment obrer. S’al·legava que la mà d’obra femenina era competència deslleial, pel fet de ser una mà d’obra més barata, i sovint es va justificar l’exclusió femenina del món laboral per considerar que el treball de les dones era una amenaça per al model de família patriarcal.

L’obrerisme, cec davant l’evident presència laboral de les obreres i de la magnitud de la seua aportació a l’economia familiar, a la pràctica no va promoure un repartiment de les feines de casa, no va qüestionar la figura de dona domèstica ni tampoc va vindicar la treballadora assalariada. Caldria esperar l’impacte del moviment feminista de la Transició democràtica, que

Es van començar a organitzar jornades de lleure i diversió amb una doble funció, entretenir i aconseguir treballadors més dòcils i menys conflictius.

| 27 |

| 28 |

17190 Gener-juny 2016

“Nosaltres havíem de menjar a peu dret, i només hi podíem entrar a buscar el cafè. Si ensopegaves que hi havia homes, ens feien comentaris, i si venia l’encarregat, ja podies córrer. En canvi ells podien estar-hi fins a 20 minuts”.

Dones casades i mares treballadores Seguint el model de dona domèstica, el discurs oficial fins a finals del s. XX va ser el de l’abandó dels llocs de treball en el moment de contraure matrimoni. Amb tot, la Coma Cros, igual que la resta d’empreses del ram tèxtil, va apostar per retenir la mà d’obra femenina als llocs de treball, per aprofitar els coneixements adquirits per les obreres amb experiència. Així, per impedir que el casament o la maternitat no suposés l’abandó de les obreres de la vida laboral a la fàbrica, l’empresa va prendre una sèrie de mesures que facilitaren una permanent trajectòria laboral de les treballadores.

Com que legalment les dones estaven en situació de dependència -primer subjectes a la tutela del pare i, un cop casades, a la del marit-, per desenvolupar un treball retribuït necessitaven el consentiment marital. Ara bé, la Coma Cros no va posar gaires exigències i va considerar que el consentiment del marit hi era si aquest no manifestava la seua oposició de manera expressa.

Pel que fa a les treballadores mares, des del 1920 hi havia una tradició de mutualitats, germandats i convenis entre associacions patronals i obreres dedicades al subsidi maternal a Catalunya. Però

no és fins a mitjan dels anys trenta, amb les reformes republicanes, que l’estat començà a prestar un servei d’atenció eficient a les mares treballadores, amb una assegurança que en principi es pagava entre obreres i patronal, però que, durant la Guerra Civil, va passar íntegrament a ser sufragada pels patrons. Malgrat que el règim franquista va suprimir aquest servei públic, el reglament de la Coma Cros va establir que les embarassades podien renunciar al treball sis setmanes abans del part i l’empresa estava obligada a reservar-los la plaça fins a sis setmanes després d’haver nascut el nadó. A les dones que s’incorporaven a la feina, se’ls permetia una hora de descans durant la jornada, dividida en dos períodes de mitja hora, per poder alletar els seus fills. També va resultar una mesura important el servei de guarderia infantil, que es va posar en funcionament per a les treballadores de la fàbrica el 1954, amb capacitat per atendre 54 infants i que comptava amb servei mèdic i d’infermeria.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2016

les categories d’obreres. Així doncs, malgrat eren clara majoria a la fàbrica, no hi havia ni una sola dona als llocs de comandament. Una extreballadora ens explica: “L’encarregat ens cridava i ens parlava molt malament, com si fóssim gossos.

Ens amenaçava amb sancionar-nos si ens veia parlar entre nosaltres.

Un dia va venir i ens volia explicar un acudit, enmig del soroll de les màquines, i li vaig dir ‘què he de fer ara, riure? quan no puc anar ni a buscar un cafè?’ Ens renyava per res i després ens venia a fer broma i li havíem de fer cas”.

Les diferents categories professionals que hi havia a la fàbrica es corresponien amb distints salaris, sempre en benefici dels treballadors, ja que estava ben arrelada la creença que els homes, com a caps de família, havien de percebre el sou més alt del nucli familiar. Així, els càrrecs de majordom i contramestre de la secció de filats i de teixits, sempre desenvolupats per homes, rebien els salaris més elevats entre els oficis, i suposaven gairebé el doble del que cobraven les operàries més ben remunerades, les teixidores de les màquines automàtiques. De fet, els sous dels oficis masculins eren més alts inclús quan realitzaven tasques d’una qualificació inferior.

Segons el testimoni d’una extreballadora de la Coma Cros, aquests privilegis de què gaudien els homes es justificaven amb la creença que ells treballaven més que les dones, cosa que, segons ella, no només era falsa, sinó que eren elles les més esforçades. Com ens explica, a més dels privilegis salarials i d’autoritat dins la fàbrica, els treballadors gaudien de l’accés a la sala menjador:

Els sous dels oficis masculins eren més alts inclús quan realitzaven tasques d’una qualificació inferior.

| 29 |

TERESA PONS,

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2016

PRIMERA REGIDORA DE LES COMARQUES GIRONINES Teresa Pons Tomàs va néixer el 1911 i després d’anar a l’escola pública de Salt va començar a treballar a la fàbrica Coma Cros amb catorze anys d’edat. La tercera dels quatre germans de Can Clarà era coneguda per ser una noia activa i molt interessada en les qüestions socials que afectaven el poble. De ben jove va entrar a formar part de les Joventuts Llibertàries i del grup de teatre Arte y Amor del Centre Cultural La Floreal.

FONTS: La Teresa va esdevenir regidora quan el 19 de juliol de 1936 la CNT, conjuntament amb el Centre Republicà d’Esquerres, van formar govern a l’Ajuntament de Salt, en aquell moment anomenat Consell Municipal. Aquest fet va convertir la Teresa Pons en la primera regidora de les comarques gironines, cosa que ens fa pensar que la Teresa devia ser una dona molt valenta.

Tot i donar-se en un context de revolució social, segurament la seva posició va suscitar recels de tot tipus, ja que les dones ho tenien molt difícil per ocupar càrrecs públics i polítics de primera línia.

Va exercir com a regidora fins al mes d’octubre del mateix any, moment en què es va casar amb Salvador Piñol, líder sindical de la CNT. Tots dos van ser perseguits durant la crua repressió de postguerra, el seu marit va ser executat i ella es va haver d’exiliar a França.

Si teniu ganes de fer-li un homenatge particular, podeu passejar-vos pel carrer que porta el seu nom, al barri del Veïnat, el mateix on va néixer. Es tracta d’un dels pocs carrers de Salt que porta el nom d’una dona!

| 30 |

­

NASH, MARY. Treballadores: un segle de treball femení a Catalunya (1900-2000). Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, 2010.

MONTELLÀ, ASSUMPTA. El silenci dels telers. Ser dona a les colònies tèxtils catalanes. Ara Llibres, 2012.

FEDERICI, SÍLVIA. Revolución en punto cero. Trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas.

Traficantes de sueños, 2011.

ALONSO I PONT, AGAPIT. Teresa Pons i Tomàs, en “La Farga. Revista de Salt”, núm.258 (febrer, 2009) pàg. 13 ALBERCH, XAVIER i BURCH, JOSEP. Salt, en “Quaderns de la Revista de Girona”, núm 55. Diputació de Girona, 1994.

BOADAS, JOAN. La vida municipal i la vida quotidiana al Salt del 1936. Article dins el reportatge: “Les Bernardes han aturat el temps al Salt de l’any 1936“, aparegut a: Presència, núm.751 (1986, 13 juliol) pàg. 20-22

SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

L’arca de la Vicky Text i foto: Agnès Cabezas terilitzacions a l’any per colònia amb un veterinari concertat. També existeix, a la capital gironina, una brigada per recollir animals al carrer, mentre que a Salt no hi ha res de tot això. És més, si et troben alimentant algun animal et poden sancionar amb una multa. La Vicky es pregunta on van a parar aquests diners així com l’impost que es paga per la tinença d’animals sensats, que ja fa cinc anys que s’aplica, mentre que fins ara només s’han fet uns pipicans que tenen les tanques massa baixes, no hi ha mai bosses per les defecacions i no estan desinfectats.

La Vicky admet que a vegades li agradaria no ser tan sensible amb aquest tema perquè li porta molts mals de cap i patiments, però admet que no ho pot pas evitar i que ja el seu pare era així. Tot i que avui dia la consciència sobre el respecte als animals i el medi, en general, podríem dir que ha millorat, la Vicky creu que encara caldria incidir més en l’educació, així com procurar que les persones que treballen en aquest àmbit a l’administració hi tinguin una certa sensibilitat. “Ja torna a estar aquí la pesada aquesta, diuen quan em veuen, però m’és ben igual”, s’exclama. Per la Vicky hi ha una pregunta clau: “de qui són responsabilitat els animals que mal viuen al poble de Salt?”, de moment, sembla que poca gent s’ho qüestioni.

Així que ben segur que us heu trobat alguna vegada a la Victòria acompanyada per algun pelut, o fins i tot per un ànec que gràcies a ella ara viu amb un gall, dos coloms, un conill, uns quants gats, un gos i la burrita Carmela. Ella mateixa ens recorda la cita de Gandhi: “la grandesa d’una nació es pot jutjar per la manera com els seus animals són tractats”. Aquí, doncs, tenim encara molta feina a fer.

S.A. 17190 Gener-juny 2016

Si us agraden els animals i perdeu la vostra mascota o bé en trobeu alguna de perduda pel carrer, és força probable que us acabeu posant en contacte amb la Victòria Crous. Ella mateixa diu que deu tenir alguna cosa d’ADN animal dins seu perquè, des de sempre, ha sentit una sensibilitat especial per tota mena de bestioles. Es defineix com a animalista i fa anys que, de manera voluntària, vetlla pels animals que es troben desatesos. Ella i altres voluntaris rescaten gossos, ocells, però sobretot gats de carrer, un grup molt nombrós que conviu amb nosaltres al poble, encara que a vegades no els veiem. Segons les voluntàries que els alimenten, n’hi deuen haver entre 700 i 800 als carrers de Salt. Distribuïts entre les hortes i alguns solars abandonats, aquests animalons tenen sort dels alimentadors que els porten menjar i aigua i de les voluntàries com la Vicky, que es dediquen a atrapar especialment les gates i les porten a esterilitzar, pagant-ho de la seva butxaca, perquè no es reprodueixin sense control. Per la Vicky cap animal hauria d’estar sense llar, més ben dit, sense una bona llar, ja que també ha denunciat en més d’una ocasió casos de maltractament animal o desatencions. I també, per això, la Vicky fa molt temps que demana a l’administració que prengui mesures en aquestes qüestions, un fet que fins a dia d’avui no s’ha produït.

La Victòria fa anys que anota en una llibreta totes les accions que ha dut a terme, així com també una llista de les demandes que caldria complir per millorar la situació dels nostres amics peluts. Un pas important seria la legalització de les colònies de gats, com ja es fa a Girona. A la ciutat veïna existeixen 60 colònies de gats, de manera que hi ha uns alimentadors amb carnet i l’administració paga entre 3 i 5 es-

| 31 |

17190 Gener-juny 2016

COMUNITAT

Oportunitats urbanes Aprofitant el canvi electoral (i la proposta de canvi respecte a les polítiques socials i culturals que s’han d’esdevenir) de les darreres eleccions municipals i després de la realització del #muralsalt, iniciativa sociocultural promoguda per la revista on buscàvem la rehabilitació de les façanes d’una caseta d’Endesa (al barri del Veïnat) oferint-la com a espai artístic a un il·lustrador del municipi, hem volgut continuar amb aquesta inquietud social envers el mobiliari i la geografia de la trama urbana de la nostra vila.

Text: Héctor Martínez Si hom fa una passejada per Salt, no li caldrà gaire esforç per topar-se amb tanques de ferralla perimetrals, sorra, arbustos i matolls en alguns dels carrers de la seva geografia. Amb molta probabilitat formaran part de la fauna i el mobiliari d’un terreny sense edificar, buit, desolat i, en moltes ocasions, abandonat. Fent recerca i mirant la premsa, són moltes les notícies que fan referència directa o indirecta a aquests espais: des de la possible arribada dels centres Ikea a Salt, la reestructuració (frustrada) de la zona centre amb el projecte ARU, fins a iniciatives sobre reinserció dutes

| 32 |

a terme per l’Estació Jove i la casa d’oficis en horts comunitaris. Ens hem volgut centrar en les segones i en com aprofitar aquests espais, aparentment sense ús, per dotar-los d’importància i empoderar-los com a eixos vertebradors dins la vida de llurs barris. En aquestes ratlles també us parlarem del projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI), projecte encara en vigor a Salt, finançat per l’Obra Social “La Caixa” i executat pel Casal dels Infants, i del qual una de les seves accions va ser l’Espai Ciutadà Obert (ECO), inclosa a la línia socioeducativa, que contemplava diferents actuacions en un solar del carrer Àngel Guimerà. Us convidem a re-

flexionar amb nosaltres sobre els usos d’aquests espais, a conèixer experiències reals arran del territori espanyol i a mostrar-vos la que creiem que és la situació de Salt en referència a aquest aspecte.

Vam decidir fer l’article després de compartir entre els companys del consell de redacció algunes anècdotes de cap de setmana. Algú de nosaltres havia participat de la reestructuració del pati de l’escola del Gegant del Rec i ens ensenyava unes fotos, algú altre va parlar de com s’havia construït una cúpula (crec recordar de vímet) al solar situat al cantó de l’edifici ocupat de la zona de l’hospital i de la gent que hi va participar i vam voler reflexio-

nar sobre el tema. Algú de nosaltres va comentar que havia participat d’una iniciativa que va actuar en un solar a Salt, de la qual participava el Casal dels Infants, però no coneixíem exactament la vinculació.

Una de les coses que teníem clar que volíem fer era una escombrada general, a peu de carrer, per quantificar i enumerar els espais que crèiem que podien ser objectiu de la nostra reflexió (vegeu mapa a doble pàgina pag 38-39). Bicicleta, gorra pel sol i ganes de passejar.

Amb aquestes quatre premisses vam comptabilitzar fins a cinquanta-quatre espais diferents sense un ús aparent (i sí, faig servir aparent i no és en va, en parlarem més endavant). D’aquests cinquanta-quatre espais, quatre corresponen als barris del Pla de Salt i al polígon industrial La Maret, dos al dels Escriptors, amb catorze espais tenim el Barri Vell, vuit al Sector Centre, dotze al Mas Masó i la Maçana i, per últim, amb catorze el barri del Veïnat. Les instantànies són moltes i variades: vegetació a l’alçada de la cintura, tanques metàl·liques, envans pintats amb grafits, monticles de sorra… podreu fer-vos-en una idea vosaltres mateixos la propera vegada que passegeu per alguna de les ubicacions si hi pareu atenció.

Quantificats els solars i amb la curiositat desvetllada, el següent pas va ser realitzar una investigació mirant de trobar un mirall on empatitzar amb els nostres neguits, procurant trobar algú que, abans que nosaltres, hagués reflexionat sobre una situació similar i si existien experiències dutes a termes en espais ciutadans que haguessin servit de transformació social quant, temps enrere, semblaven sense ús.

Esto no es un solar (Zaragoza) Aquesta és una iniciativa que neix de la demanda d’un grup de ciutadans després de participar en Los vacíos cotidianos, intervenció realitzada en les jornades del festival d’art En la frontera de l’any 2006.

Sota aquest context va néixer Esto no es un solar, que pretenia oferir nous usos a solars abandonats del centre i casc antic de Saragossa i oferir una possibilitat d’inserció laboral, fent ús de diferents plans d’ocupació, de diferents sectors de ciutadans del municipi. La proposta no va resultar senzilla ja que, entre d’altres aspectes, va requerir la comunicació entre promotors i propietaris de solars (es van arribar a acords on es comprometien a la utilització els solars durant uns mesos, és a dir, amb accions reversibles), diàleg amb les associacions veïnals per conèixer les seves necessitats i amb els treballadors participants dels processos. Cal remarcar la importància que van adquirir, en aquest àmbit, les xarxes socials per influir en la participació de la comunitat i donar a conèixer la iniciativa en l’àmbit popular i local. L’èxit l’any 2009 va ser més que notable i, posteriorment, l’any 2010 es va doblar el pressupost i així van poder arribar a altres zones de la ciutat.

Més informació:

http://estonoesunsolar.wordpress.com http://gravalosdimonte.wordpress.com http://www.zaragozavivienda.es http://gravalosdimonte.com https://twitter.com/estonoesunsolar https://www.facebook.com/gravalosdimonte

| 33 |

Recreant cruïlles (Barcelona) La darrera experiència està situada a Barcelona, més concretament a l’Esquerra de l’Eixample, nascuda de l’enderroc del convent de les Germanetes l’any 2004, juntament amb la necessitat i demanda de veïns de diferents equipaments municipals que mai van acabar arribant.

El campo de cebada (Madrid) La segona proposta podríem considerar-la menys institucional, ja que es tracta d’una iniciativa totalment popular promoguda per diferents associacions veïnals.

Diferents associacions veïnals, després de viure la demolició del poliesportiu la Latina situat al barri que batejava l’equipament (inclòs dins una reestructuració urbanística del barri, sota el govern d’Alberto Ruiz Gallardón, l’any 2009), van demanar l’ús de l’espai mentre no s’hi construís el nou equipament.

L’ajuntament va concedir-los l’ús provisional de l’espai i, des d’aleshores, El Campo de Cebada no ha deixat de generar idees, propostes, espais de debat polític, horts urbans, iniciatives juvenils, actes infantils, etc. Com ells mateixos es defineixen, el Campo de Cebada és una iniciativa de caire popular promoguda per veïns que creuen en “el disfrute del espacio público frente a los espacios ofrecidos por entidades privadas, donde el dialogo y las relaciones sociales entre vecinos apenas se dan”. Resulta molt interessant la lectura dels vint punts amb què els veïns van decidir definir l’espai i que hem trobat recollits al portal Plataforma Arquitectura (http://www.plataformaarquitectura.cl/cl) on, per citar-ne alguns, es menciona la importància del context digital actual i de com aquest permet construir espais públics que afavoreixin la comunicació i la participació ciutadana o com el Campo de Cebada, que “nunca se inauguró y nunca se dará por concluido” perquè contemplen la transformació i el marge temporal que això comporta.

Més informació:

http://elcampodecebada.org/ https://twitter.com/campodecebada https://www.facebook.com/El-campo-de-Cebada-180735625274126/ info/?tab=overview http://www.plataformaarquitectura.cl/cl/02-281490/el-campo-de-cebada-laciudad-situada

| 34 |

Anys després i a conseqüència dels moviments populars sorgits del 15M (2011) es constitueix com a grup Recreant Cruïlles, que aglutina les reivindicacions històriques d’AMPES del barri i d’altres associacions implicades de la zona com ara Camí Amic. L’Ajuntament de Barcelona presenta el Pla de Buits l’any 2012 i Recreant Cruïlles hi presenta candidatura per l’espai amb el suport de diferents entitats veïnals i sota el suport de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample. L’any 2014 s’obriria l’Espai Germanetes, fruit d’infinites assemblees i processos participatius. La seva organització consta de comissions que treballen en diferents eixos i àmbits temàtics. Actualment s’hi desenvolupen infinitats d’activitats, tallers, xerrades i debats (si entreu al seu web podreu comprovar que el calendari està farcit d’actes) i l’espai Germanetes ha esdevingut un referent a Barcelona de reaprofitament i reutilització de l’espai urbà pel conjunt de la ciutadania.

Més informació:

https://recreantcruilles.wordpress.com/ https://www.facebook.com/recreant.cruilles https://twitter.com/rcruilles

…i a Salt, què?

Espai ciutadà obert - ECO

(Salt)

Per conèixer amb profunditat aquesta experiència que es va dur a terme a Salt durant el 2012 i el 2013 hem parlat amb Sergi Yanes, un dels tècnics que hi va treballar.

Però… per què molts de nosaltres no coneixíem l’ECO si quan hem parlat d’altres experiències similars ho fèiem com a referents dels barris i ciutats on actuaven?

Perquè, malauradament, en el cas saltenc va ser una experiència frustrada i, tal com ho comentem amb en Sergi, “per la manca de voluntat política i per la ideologia que hi havia darrere del projecte. Era un projecte de dalt a baix, on els veïns figuraven en un segon terme. Les decisions eren tecnicopolítiques.

La ciutadania, ni hi era ni se l’esperava”.

Es va triar aquest espai, situat al número 97-99 del carrer Àngel Guimerà, per diversos motius, però un dels principals va ser que anteriorment havia estat el solar que la casa d’oficis havia recuperat per dur a terme les pràctiques amb els seus estudiants que hi havien realitzat un hort urbà, amb molt bona acollida per part dels veïns.

A més a més, una de les necessitats del barri era poder disposar d’un espai de reunió per les seves trobades entre entitats i les associacions veïnals situades en aquella zona.

Tanmateix, i com en Sergi ens recorda, es volia positivar la visió de l’espai amb la implicació de tots, ja que pels veïns de la zona sempre havia sigut una deixalleria comunitària, amb totes les connotacions que això comporta. Partint d’aquests antecedents i després de moltes reunions amb totes les associacions de veïns implicades, projectes i serveis tècnics es van anar definint les accions a dur a terme a l’espai i es va concloure mantenir l’hort urbà com un espai de conreu obert a tothom, amb la Fundació Drissa com a entitat encarregada del manteniment de

COMUNITAT 17190 Gener-juny 2016

L’espai ECO és una acció emmarcada dins del projecte ICI, Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural, promogut i finançat per la Fundació La Caixa i executat a Salt pel Casal dels Infants, que pretén “fomentar la convivència ciutadana i el desenvolupament de la comunitat, mitjançant la participació de tota la ciutadania”, un objectiu “institucional, retòric… buit de significat” segons en Sergi que, més endavant, ens n’aclarirà el per què. Aquest projecte volia ubicar-se a diferents localitats catalanes fent ús d’una metodologia de participació i intervenció comunitària peculiar (metodologia Marchioni ). Va ser a petició expressa del govern socialista que es va demanar incloure-la: “Aquest fet ja ens mostra l’ús polític de les inversions”, ens comenta en Sergi. D’aquesta manera, l’entitat del Casal dels Infants va començar la seva activitat a Salt per desenvolupar diferents accions emmarcades i previstes dins el projecte ICI amb la voluntat, com ja hem comentat anteriorment, de fomentar la participació ciutadana. En Sergi, amb qui hem parlat llarga estona sobre el tema, era un dels tècnics designats pel Casal dels Infants per treballar en aquest àmbit i qui va liderar l’acció de l’Espai Ciutadà Obert.

(segueix a la pàgina següent)

| 35 |

COMUNITAT 17190 Gener-juny 2016 | 36 |

l’hort, amb possibilitat de collir els fruits, sense cost; una zona de parc infantil, atenent el dret innegable de la canalla de la zona a una zona de lleure pròpia; i, per últim, la construcció d’una sala de reunions on es preveia realitzar les reunions de veïns i, amb el temps, desenvolupari-hi activitats socioculturals.

Per dur a terme aquestes accions, el Casal dels Infants es va aconseguir implicar diferents institucions, entitats i de voluntaris, fent viable el que, a priori, semblaven accions amb un pressupost difícilment assumible. Per la construcció de la sala de reunions es va comptar amb el suport i l’assessorament de l’Arquicoopera (la branca corresponent a les carreres d’arquitectura i enginyeria de la construcció de l’Oficina de Cooperació de la UDG), qui va dissenyar i planificar l’aixecament d’una construcció feta íntegrament amb material reciclat (pneumàtics i fang com a elements principals) i una coberta enjardinada; Fundació Drissa s’encarregaria del manteniment de l’hort urbà i, finalment, el disseny i planificació de la zona infantil es faria pels usuaris del centre obert de serveis socials, molts d’ells veïns de la zona.

I així va ser com, durant setmanes, es va treballar sobre el terreny:

desbrossada de l’espai, instal·lació del rec per l’hort, neteja i recollida de la brutícia de l’espai, organització de tallers dirigit als voluntaris que anaven hi anaven a treballar, reunions informatives amb els veïns, col·locació dels primers pneumàtics que havien de servir de fonaments per la sala de reunions…

Un treball que en Sergi recorda amb il·lusió però que, com també ens explica, no va poder finalitzar.

Com us dèiem, després de setmanes duent a terme aquest treball va arribar el dia en què l’espai va requerir un punt de llum i va ser aleshores quan l’administració, el Consistori, es va negar a posar-lo.

A partir d’aquí, la feina es va complicar i diferents situacions van acabar provocant el tancament de l’espai, la finalització del projecte ECO sense acabar i la conseqüent deixadesa del solar. “En el fons, les institucions s’estaven apropiant del lloc, no pas els veïns. L’Ajuntament marcava els límits del projecte, el que podia esdevenir i el que no.

Això no és ‘participació ciutadana’, això és fer que els veïns surtin a la foto, fer una representació patètica de la seva possible participació autònoma.”

Arribats a aquest punt, en Sergi ens explica que la feina no va

ser mai fàcil pels tècnics, sobretot pel que fa la relació amb l’administració: “Sempre ens deien que podíem anar fent però quan se’ls requeria d’una manera ambiciosa, aleshores ens trobàvem amb pals a les rodes” com, per exemple, quan no es van voler facilitar un punt de llum a l’espai. Aquest fet va ser la gota que va vessar el got. Segons en Sergi, havien patit entrebancs que, amb més o menys fortuna, havien salvat, però “em negava a continuar treballant si no havíem de tenir ni llum”. Val a dir que en Sergi també ens comenta que, vist des de la distància que el temps ara li atorga, també va haver-hi un gran nombre d’errors per part seva i del conjunt de tècnics que hi van treballar, en creure que la metodologia que aplicaven, on comunitat, administració i professionals han de treballar conjuntament, podia fer front a aquella acció. També parlem que no cal oblidar la naturalesa del projecte ICI, finançat per la banca privada i que, a última instància, té unes connotacions evidents i que li són innegables i que, especulem, potser fan de fàcil deducció les diferències entre comunitat i administració. “És a dir -conclou en Sergi- nega les condicions materials del veïns, les raons de la seva segregació urba-

És per això que en aquest temps de crisi immobiliària és quan ha deixat de tenir un valor de canvi clar (i per això un ús aparent). La finalitat lucrativa (i posteriorment de consum privat) es veu frustrada i llavors és quan s’abandona l’idea i queda abandonat. Arran d’això es comença a qüestionar la legitimitat d’aquest ús privat del que podria ser un recurs social i col·lectiu” i concloem en una idea que compartim enormement “Per això crec que ens hauríem de preguntar ¿per què no es parla d’obrir-ne als habitants i que ells s’organitzi per fer-ne l’ús que li vingui de gust?”.

Esperem que aquesta radiografia geogràfica sobre l’aprofitament de l’espai públic us hagi enriquit tant com a nosaltres i que faci evident el ventall de possibilitats existents en aquest àmbit. Com us comentàvem al principi, i ho podreu observar si torneu al plànol, a Salt hi tenim un bon grapat d’espais orfes d’intervencions i segurament existeixen necessitats que podrien ser ateses si amb empenta, voluntat i, com hem pogut conèixer de primera mà del cas saltenc, es disposa d’una ferma i clara decisió política per deixar a qui vulgui organitzar-se per executar-les, dur-les a terme.

CASAL DELS INFANTS El Casal dels Infalts és una una entitat social que treballa amb infants, joves i adolescents “per aconseguir millores concretes i duradores en el seu creixement i en el seu entorn proper”. Van arribar a Salt l’any 2012, entre d’altres per dur a terme el projecte ICI. Actualment, desenvolupen diferents projectes al nostre municipi com per exemple Vincles, l’espai materno infantil per créixer junts on es potencia el treball amb mares amb infants menors de tres anys; el Casal Obert infantil, amb l’acompanyament d’infants en situació de risc social; el Casal Obert d’adolescents, amb treball d’acompanyament i suport a joves i adolescents també en situació de patir exclusió social; treball amb joves en la línia de l’inserció i formació laboral; o la gestió del Punt de Suport al Voluntariat de l’Ajuntament de Salt.

Actualment compten amb un equip de voluntaris i persones en pràctiques de 35 persones, que col·laboren en la transformació social i la generació d’oportunitats.

COMUNITAT 17190 Gener-juny 2016

na, considera que el problema és la convivència i se centra en la interculturalitat com a solució.”

Abans d’acabar, voldríem compartir algunes reflexions al voltant de l’ús dels espais públics que hem rebut d’en Martin Lundsteen, doctor en Antropologia Social i que va dedicar la seva investigació i treball de camp de la tesi doctoral a Salt, anomenada “Conflictes socials i convivència: una etnografia dels efectes socials de ‘la crisi’ a una petita ciutat de Catalunya”, i de la qual n’ha escrit l’article La convivencia difícil: conflictos ‘culturales’ y recursos públicos en Salt, Cataluña , sobre el qual volem recomanar-vos que, si podeu, hi feu un cop d’ull.

Al Martin li vam preguntar sobre els solars i ens va comentar que per a ell es tracten d’espai socials i són les lògiques del capital “que el tendeixen a convertir en valor de canvi (per això solars)”. Ens comenta en Martin que ha estat amb la crisi quan l’espai s’ha privatitzat i que, posteriorment, ha perdut el seu valor i, conseqüentment, s’ha quedat abandonat. També vam voler preguntar-li l’opinió sobre l’ús de l’espai públic: “Els solars són en el fons com qualsevol altre espai un tros de terra delimitada que dins del sistema capitalista es priva del seu valor d’ús social, privatitzant i mercantilitzant-ne per tal que es pugui extraure plusvàlua.”

Així l’espai també s’insereix dins de les lògiques del capital, que el tendeix a convertir en valor de canvi (per això solars) oposat a espai social (valor d’ús). Però encara que s’ha privatitzat en fons no deixa de ser un recurs natural ben complicat d’extreure del seu entorn més immediat, l’entorn social que li envolta i li dóna sentit i ús.

Més informació:

www.casaldelsinfants.org

Més informació:

https://projecteicisalt.wordpress.com/ https://hortsdesalt.wordpress.com/ https://www.facebook.com/hortcomunitari.desalt

| 37 |

ESPAIS ABANDONATS A SALT Solars Edificacions en desús

COMUNITAT 17190 Gener-juny 2016

En el plànol ens hem centrat en els solars i grans espais o edificacions abandonats i/o en desús.

Diem, d’entrada, què és un plànol aproximatiu, fet a peu de carrer sense massa informació de qui és el propietari d’aquests solars i edificacions. Una gran part, pel que ens diuen alguns veïns d’aquests espais, són propietat de bancs i constructores que en temps de frenesí immobiliari i descontrol urbanístic van comprar terrenys i edificis que ara, la tossuda realitat, ens retorna buits, abandonats i degradats.

Si hi haguéssim inclòs els pisos i locals que romanen tapiats i abandonats pels seus «propietaris», el plànol seria un autèntic gruyère.

Avui, però, ens interessa parlar d’aquests espais a peu de carrer, que segurament tenim tots identificats però als quals no parem massa atenció.

Aquest mapa que observem tot tacat de negre i vermell pot esdevenir un mapa d’espais en blanc, és a dir, espais on es pot reinventar el seu ús i posar-lo al servei de la ciutat: parcs, horts urbans, places d’aparcament gratuït, jardins comunitaris, espais de trobada, pistes de basquet, espai per a gossos, habitatge social... I tu, què hi faries?

| 38 |

COMUNITAT 17190 Gener-juny 2016

| 39 |

17190 Gener-juny 2016

hem anat a...

Salt en Dansa

Els participants del projecte Salt en Dansa debuten amb Calidoscòpic, un espectacle de creació comunitària que ens explica els diferents personatges que hi ha en cadascú de nosaltres

Text: Helena Boadas

FOTO: Leire R. O.

Dotze persones assegudes en cadires repartides per un escenari sobri i molt efectiu. Pantalons negres i parts de dalt de colors vius -blaus petroli i turquesa, un únic groc i molts roses i vermells-. Tots quiets, en silenci. Tot de cop, l’únic home comença a marcar un ritme i aquí comença tot. La coreografia és un joc de ritmes amb mans que es piquen al cos i peus que piquen

| 40 |

a terra que enganxa i sona molt bé.

Després vénen jocs de veus i monòlegs creuats, improvisació, més coreografies molt ben fetes i sabates, moltes sabates, que donen molt de joc. La llum d’un focus cau a sobre una dona que es posa molt lentament un abric a l’estil Humphrey Bogart amb una contundència que ens deixa a tots impressionats. Una altra simula problemes d’equilibri

sobre unes sabates de taló i ho fa tan bé que ens fa patir -caurà, ara caurà-. Un gronxador que baixa del sostre i una dona que es gronxa a dos metres d’alçada i que traspua felicitat i llibertat per tots els porus de la pella. Complicitats, somriures, molta presència. Cadires, totes diferents, que canvien de lloc i acullen personatges diferents que ens expliquen mil maners de seure. Una dona que, posant-se’l i traient-se’l infinites vegades, ens ensenya mil maneres de posar-se un vestit. Una altra ens ensenya mil maneres de posar-se una armilla, i l’únic home fa el mateix amb un cinturó. I mil maneres de caminar. I mil maneres de ballar. I mil maneres de ser. Com els petits vidres de colors que formen el calidoscopi que dóna nom a l’espectacle. Tot això i molt més a ritme de Mala Rodríguez, Vinicio Capossela, Klaus Schulze i La Tobala, que li dóna un punt aflamencat molt interessant.

Calidoscòpic, que es va estrenar el 13 de desembre al Canal, Centre d’Arts Escèniques, és un espectacle de creació comunitària, la mostra final del projecte Salt en Dansa, una iniciativa de la Factoria Cultural Coma Cros i el Nou Espiral. Però què és Salt en Dansa? La Montse Canals i la Meritxell Cardellach, de la Cia. Las Lolas i directores de l’espectacle, ens expliquen que el projecte va néixer de la voluntat de crear un espectacle, des de zero, entre tots: entre persones que saben ballar i actuar i persones que no ho han fet mai, entre persones de totes les edats (a partir de 16 anys, puntualitzen, perquè no

Ràdio Macuto Què vols dir quan parles

de... refugiats?

-Com estàs, Maria?

-Ai mira, igual; el meu marit no troba feina.

-Vaja!, està tot molt complicat.

-Sí; i ara, a més a més, diuen que donaran feina i casa a refugiats. Jo no hi tinc res en contra, però, escolta, ja n’hi ha aquí, de gent necessitada.

A més, a veure si entraran terroristes!

Els últims mesos hem vist com milers de persones busquen refugi fugint de conflictes que deixen cada dia desenes de morts. Algunes ciutats s’han declarat ‘acollidores’, però també han sorgit tota mena de rumors sobre la seva procedència, exageracions i prejudicis diversos. Algunes veus d’extrema dreta difonen que poden portar malalties, criminalitat o terrorisme, però tot això ha estat desmentit per experts alemanys.

Segons l’Institut Robert Koch (RKI), institució federal alemanya amb seu a Berlín, responsable del control i prevenció de malalties, el perill que els refugiats portin malalties del seu parís d’origen és mínim. I des de Metges del Món directament afirmen que aquesta hipòtesi és més que exagerada.

RÀDIO MACUTO 17190 Gener-juny 2016

era una activitat infantil) i entre persones amb diferents sensibilitats, amb diferents gustos, diferents trajectòries i diferents recursos econòmics (l’activitat era gratuïta per a tothom i l’espectacle final, també).

Fan molt d’èmfasi en el fet que l’espectacle s’hagi creat entre tots i des de zero. I fan bé de remarcar-ho, perquè crear una cosa entre tots i tirar-la endavant no té res a veure amb assajar una coreografia que algú s’ha inventat: hi ha un valor extra, que és la creació comunitària. I, al final, aquest espectacle va d’això. Els assajos van començar a finals de setembre (cada divendres al vespre, a la sala de cos de l’ateneu de la Factoria Cultural Coma Cros) i la veritat és que la feina que han fet en menys de tres mesos és espectacular. Han aconseguit crear un espectacle de gairebé quaranta minuts potent, interessant, que mai no perd el ritme i, sobretot i molt important, molt digne. Perquè, al meu parer, mantenir la dignitat de tots els participants és el que fa que ens creiem de veritat els treballs inclusius i és aquí on es veu el respecte autèntic dels directorsorganitzadors-professors cap als que pugen a l’escenari, siguin grans ballarins o no tant. I aquest espectacle era digne i moltíssim més.

Enhorabona a tots els participants i a les directores, heu fet un gran espectacle, i visca la dansa!

Pel que fa a la suposada infiltració de terroristes entre els refugiats, l’expert Marcel Dickow, investigador de l’Institut Alemany per a la Política Internacional i Seguretat afirmava que “no existeix cap evidència” que demostri una amenaça terrorista entre els refugiats, és més, fugen del terrorisme de l’Estat Islàmic.

Text: Agnès Cabezas FONT: http://www.eldiario.es/desalambre/bulos-anti-refugiados_0_447955420.html

| 41 |

17190 Gener-juny 2016

LA FINESTRA AL MÓN - Kurdistan

La flor kurda al vesper sirià El conflicte de Síria ha esdevingut el vesper militar més complicat de les darreres dècades.

Text: Francesc Ortega Les legítimes reivindicacions de la revolta inicial –conseqüència directa de l’anomenada Primavera àrab– fruit de l’afartament popular del règim autoritari, repressor i corrupte d’Al Assad, han quedat en un segon terme en benefici dels interessos geoestratègics tant de les potencies regionals (Turquia, Israel, Iran, Qatar, Aràbia Saudita…) com internacionals (Europa, EEUU, Rússia i Xina). En canvi l’oposició suposadament democràtica encarnada per Exèrcit Lliure Siri ha quedat relegada per un complex eixam de grups armats d’interessos fins i tot enfrontats, entre els que destaquen la filial d’Al-Qaeda Front AlNusra o el malauradament conegut Estat Islàmic.

Si hi ha alguna cosa que ha quedat clara en aquest conflicte és que Síria no és un Estat exclusivament àrab ni exclusivament musulmà i que el diferents grups ètnics i/o religiosos han optat per l’auto-organització per tal de defensar la seva supervivència.

| 42 |

D’entre tota aquesta complexitat ha destacat per l’audàcia de les seves propostes el moviment revolucionari kurd: les imatges de columnes militars formades exclusivament per les dones de les YPJ (Yekîneyên Parastina Jinê, Unitats de Protecció Femenina), que han estat capaces de plantar cara i fins i tot de rebutjar les ofensives islamistes sobre Rojava (nom amb el que es coneix el Kurdistan Sirià), han donat la volta al món i han contribuït a donar a conèixer al món la situació del Kurdistan.

Però ¿què hi ha darrera d’aquesta imatge que tant ens sobta de milicianes armades i que ens contrasta amb la visió de la dona relegada de l’esfera pública que tenim de l’Orient Mitjà?

Kurdistan és el país sense Estat més gran del món: 392.000 km² repartits en major o menor mesura entre Turquia, Iraq, Iran i Síria. Es tracta d’un poble molt heterogeni, amb un passat mil·lenari, encaixonat secularment entre els diferents frecs imperials de la regió.

La historia dels conflictes recents que han afectat els kurds és una historia farcida de repressió i massacres, des de la guerra civil a Turquia al genocidi dut a terme per Saddam Hussein a l’Iraq o la brutal repressió iraniana.

A Síria la situació no ha estat diferent: el procés d’arabització iniciada pel baasisme durant la segona meitat del segle XX va suposar una repressió cultural, social i política dels kurds, situats majoritàriament al nord de l’Estat, i la revolta contra el règim de Bachir Al-Assad es va veure com una oportunitat per l’alliberament: la virulència del conflicte de seguida va deixar uns buits de poder que les milícies kurdes van saber aprofitar per prendre el control dels seus territoris, la retirada de l’exèrcit governamental es va fer sense pràcticament enfrontaments i les principals poblacions del Kurdistan sirià van tenir l’oportunitat d’iniciar un procés d’auto-organització, que ràpidament es va veure estroncada per la brutal ofensiva islamista sobre Rojava.

Fotos: http://kurdiscat.blogspot.com.es

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2016

Els territoris controlats per les YPG (Yekîneyên Parastina Gel, Unitats de Protecció Popular) i les YPJ han esdevingut un inusual espai de llibertat, on corren a refugiar-se fins i tot persones d’altres grups ètnics i religiosos que fugen tant de l’exèrcit governamental com fonamentalment d’Estat Islàmic.

L’empoderament dels territoris kurds es basa en el reconeixement de la pluralitat ètnica, ideològica i religiosa i en una materialització d’aquesta pluralitat en l’organització dels diferents governs, fent un esforç perquè les diferents sensibilitats quedin representades amb un afegit realment revolucionari: l’exquisida paritat entre homes i dones, fins al punt que aquest procés s’hagi acabat coneixent com la revolució de les dones. El model del confederalisme democràtic fruit de l’evolució ideològica partint del monolític marxisme-leninisme característic de les organitzacions revolucionaries del segle xx cap a postures properes al municipalisme llibertari de l’obra de l’activista anarquista nord-americà Murray Bookchin, autor que va ser “descobert” pel dirigent kurd del PKK Obdallah Ockalan durant el seu confinament a les presons turques.

Aquesta nova forma d’organització pretén superar els conceptes clàssics de marxisme, de nacionalisme i fins i tot de democràcia, posant a la pràctica un model d’organització autogestionari fonamentat en els ens locals, lliurement confederats, en l’assemblearisme obert i participatiu a totes les persones implicades, en un model econòmic socialitzant que superi el capitalisme, en el respecte al medi ambient i sobretot en la total inclusió de les dones a totes les esferes de la societat: així per exemple els governs locals es dirigeixen pel conegut lideratge conjunt, és a dir, una codirecció formada per un home i una dona, i les assemblees amb poder decisori han d’estar formades per un 40% de dones, un 40% d’homes i un 20% que prioritza minories ètniques i religioses, independentment del sexe.

Aquest procés inclusiu està molt lluny de ser merament simbòlic, fins al punt que les dones tenen dret a vet sobre la presencia institucional d’homes dels que se sospiti que hagin tingut algun tipus d’actitud masclista. La participació de la dona en l’esfera pública no es limita a la presència militar o executiva, sinó que s’ha multiplicat la figura –per exemple– de (segueix a la pàgina següent)

| 43 |

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2016 | 44 |

dones mestres o jutgesses. Tant a les escoles com a la instrucció militar s’imparteixen classes sobre feminisme i se’n fomenta el debat. La policia es forma de manera específica sobre actuacions en casos de violència de gènere. S’han abolit molt estrictament la poligàmia, l’ablació, els dots matrimonials i d’altres activitats que violen de forma exclusiva el dret de les dones.

La inqüestionable superioritat moral d’aquest model ha estat la principal arma amb la que unes milícies precàriament equipades han estat capaces de rebutjar les brutals envestides dels islamistes. És coneguda l’heroica defensa de la ciutat Kobane, on es va defensar de forma victoriosa carrer per carrer i casa per casa. El preu, però, ha estat alt: les polítiques de terror de l’ISIS martiritzen els presoners amb brutals tortures i practiquen actes de “terra cremada” per allà on passen.

L’Estat turc, per altra banda, mogut per la por que la revolució kurda s’implanti també al Kurdistan turc, ha optat per respondre militarment. Fins ara es limitava a permeabilitzar a la seva frontera, extraoficialment, la circulació de yihadistes i equipaments militars per reforçar les files islamistes, però en aquests moments ha iniciat un seguit de bombardejos contra bases kurdes, tant a territori sirià com a territori turc, que han destruït infraestructures importants i han causat nombroses baixes. Tot plegat ha fet saltar pels aires un alto el foc que feia dos anys que durava i ha despertat una onada de repressió i d’agressions per part de torbes de nacionalistes turcs cap a les persones kurdes que viuen a Turquia. Aquesta onada d’odi, que va tenir el seu punt àlgid al brutal atemptat del 10 d’octubre passat, quan dos terroristes suïcides es van immolar en una manifestació pacifista organitzada pel partit de l’esquerra pro-kurda HDP i van provocar 128 morts i desenes de ferits, no ha estat més que una estratègia de tensió del conflicte amb els kurds, una sinistra campanya electoral orquestrada pel partit del govern, de cara a les eleccions de l’1 de novembre, on va poder obtenir la majoria absoluta necessària que li va faltar a les eleccions de cinc mesos abans per modificar la constitució.

Fa dies que de forma unilateral Rússia ha decidit atacar els grups opositors a Al-Assad.

L’entrada directa d’aquesta potència militar genera una terrible incertesa sobre cap on evolucionarà el conflicte regional, si bé es cert que en primer terme els atacs de l’aviació de Putin han servit per alleugerit la situació kurda, ja que en primer lloc s’ha castigat durament les posicions de l’ISIS i del Front Al-Nusra i a més a més s’ha obligat a replegar l’aviació turca, país de

l’OTAN, que inicialment evitarà disputar-se l’espai aeri sirià amb els avions russos.

Més enllà de les connotacions geopolítiques i macroeconòmiques del conflicte, a Rojava s’han enfrontat l’humanisme contra la barbàrie i s’ha lluitat per l’arrelament d’un model d’organització social que no només suposa un nou paradigma a l’Orient Mitjà sinó un exemple pràctic que supera en audàcia qualsevol moviment emancipatori occidental.

A la cerimònia d’integració a les milícies kurdes, la promesa diu així: “Basant-me en el paradigma d’una societat democràtica, ecològica, amb llibertat ideològica, tot i les diferents religions, idiomes, nacionalitats, grups i partits, prometo guiar-me per la idea de l’autodefensa, segons la carta de les YPG i les YPJ, i em fonamento en això i davant dels herois del Kurdistan caiguts, els pobles del Kurdistan, els companys valents, prometo, prometo, prometo, prometo.”

Un procés revolucionari com aquest només pot comptar amb la simpatia i el recolzament incondicional de totes les forces progressistes del món.

Foto: http://marxismocritico.com/

Més informació i donatius:

k­ urdiscat.blogspot.com.es (Pàgina d’agermanament kurdo-catalana, que detalla l’actualitat referent a la situació kurda.)

Bibliografia: Jordi Vàzquez, Kurdistan, el Poble del Sol, una història política. Ed. Tigre de Paper, 2015.

Diversos autors: La Revolució Ignorada. Feminisme, democràcia directa i pluralisme a l’Orient Mitjà. Ed. Descontrol, 2015.

Murray Bookchin. The Communalist Project. Harbinger; Communalism, 2002.

ELS 5 SENTITS

Jugant a Via Lúdica Bars, restaurants, pubs… ja són molts els establiments repartits pel municipi que hem visitat en aquesta secció. En aquest número deu hem volgut celebrar-ho passant una bona estona plegats: hem anat a visitar la botiga de jocs de taula especialitzada Via Lúdica, on la mainada revistera ens ha pogut acompanyar, en una experiència de cinc sentits molt diferent.

Text: Héctor Martínez

17190 Gener-juny 17190 Gener-juny 2016 2016

Tres de nosaltres -al final un dels menuts s’ha posat malalt a última horaens hem citat a Via Lúdica. Hi anem amb ganes de passar-ho bé, de fer un cinc sentits peculiar i d’obrir una finestra al que anys enrere havia estat una de les botigues emblemàtiques del barri dels Escriptors de Salt: Bolsos Arquero.

Només d’entrar una munió de taules, d’un Foto: Pere Serrat blanc impol·lut, inunden la sala. És dilluns i hi trouna bona estona, evidentment, senbem dues parelles jugant. En Carles se deixar de fer trampes, que el joc ens convida a seure en una de les va d’això! taules situades al mig i, després de Després de dues mans, ara és preguntar-nos a què ens agradaria en Xavier qui ens comenta que, si jugar, agafa una capseta petita del volem, podem canviar de joc, i ens prestatge de jocs oberts i ens la acosta una de les novetats. Igual presenta. L’Arna Tramposa, “un joc que la vegada anterior, abans de que permet fer trampes”, és el pricomençar ens ensenya tots els elemer que tastem. Abans de comenments, ens explica la normativa çar, en Carles ens mostra totes les amb detall i ens fa un breu resum cartes, ens explica les estratègies i de les estratègies per mirar de guaens fa una mà de mostra. Repartim nyar. Mentrestant acaben d’entrar i ens disposem a jugar. En Pere juga un pare i la seva filla, als qui saluprimer, després jugo jo, la Marina, den pel nom, i ens imaginem que l’Agnès i la Berta… i anem fent. deuen ser habituals a la botiga.

Les cartes volen, les deixem caure Mentre acabo de fer una partida i, com era d’esperar, riem i passem amb la Berta i la Marina (què ràpid

que aprenen l’estratègia i les normes!) xerrem amb en Pere i l’Agnès sobre com ha anat l’experiència. És tot un encert poder trobar un lloc on anar a jugar en família, petits i grans, un espai socialitzador entre desconeguts, amb un joc de taula com a excusa i si, a més a més, algú t’explica les normes, et facilita les estratègies i t’ofereix una explicació entenedora del joc en qüestió, què més es pot demanar?

Abans de marxar, donem les gràcies a en Xevi i en Carles per les explicacions i perquè al seu menjador ens ho hem passat molt bé, els convidem a fer-se una fotografia per l’article al davant de la pissarra, on anoten els esdeveniments importants de la setmana amb un gran dibuix que els serveix de mural, i els donem l’enhorabona pel seu segon aniversari, acabat de fer.

http://www.vialudica.com/ Carrer Pere Coll i Güitó 14.

| 45 |

17190 Gener-juny 2016

MÚSICA SALT SONA!

Taller Dj i Rap de la Fàbrica Jove de Salt Durant l’últim trimestre de l’any 2015 uns quants joves han participat als tallers de rap i DJ que s’han organitzat a la Fàbrica Jove en col·laboració amb l’Associació Arrels Urbanes. L’últim dia de curs hem anat a parlar amb els joves i els seus professors, per saber què han après durant aquest temps i les seves impressions.

Text: Isabel Hidalgo Nando (professor del taller de DJ) Els joves estaven molt motivats i tenien molta iniciativa, cosa que ha facilitat que tot funcionés. Des del primer moment estaven molt interessats perquè el taller fos pràctic, impartia la teoria mentre estàvem practicant. Des del primer dia han tingut les mans a la controladora.

L’evolució dels joves ha estat important ja que van començar sense saber què era un mp3 i han sortit baixant-se música cada dia, sabent muntar tots els aparells i ampliant els estils musicals que escoltaven. Els joves han estat conscients d’aquesta millora i això encara els motivava més.

Poder actuar a La Mirona ha estat un bon incentiu per aprendre.

Mauro (Professor del taller de rap) Per a mi ha estat la primera experiència com a tallerista i estic content del resultat. El grup majoritàriament tenia experiència i ja tenien molts conceptes assumits.

He quedat sorprès positivament pel compromís i per la capacitat creativa dels joves.

M’hagués agradat poder incidir en un grup més nombrós de joves de Salt per fer reflexions sobre la realitat que els envolta.

1-Us podeu presentar?

M- Sóc en Mussa Samura, tinc 16 anys i visc a Salt, estudio al Vallvera. He fet el taller de DJ.

| 46 |

S- Sóc la Sílvia, de Riudellots de la Creu, i vaig a l’institut de Banyoles. He fet el taller de rap.

P- Sóc en Pau Álvarez, tinc 16 anys i visc a Salt, tot i que sóc de Bescanó. He fet el taller de rap.

Sa- Sóc en Samba, tinc 19 anys i visc a Salt. He fet el taller de DJ. 2- Des de quan tens motivació per la música? A partir d’aquest taller o d’abans?

M- Des d’abans del taller. Sempre he escoltat molts DJs i i molta música en general, m’agrada posar música pels amics.

S- Des dels 10 anys, quan vaig començar a escoltar rap i ja em van venir ganes de començar a composar.

P- Des de fa un any. Arrel d’haver tallat amb la xicota necessitava escriure per expressar el que sentia, i des d’aquell moment vaig començar a composar.

Sa-De sempre.

3- Quin tipus de música punxes?

M- Dancehall, reagge, hip-hop, rap, azonto.

Sa- Dancehall, reagge, hip-hop.

4- Cantes majoritàriament en castellà? Per què?

S- Sí, perquè em sé expressar millor i vocalitzo millor en castellà. A casa parlem en castellà, també.

P- Canto en castellà tot i que a casa sempre hem parlat en català. En català és més complicat expressar-se i també perquè el rap que escolto és en anglès o castellà.

5- Vau actuar al Limbo, a la festa per joves de Salt. Com us vau sentir a l’hora de pujar a l’escenari?

M- Al principi nerviós però molt content i confiat perquè punxaria les meves músiques. Estava molt motivat i el públic em va felicitar.

S- Estava molt nerviosa però al final el tema va sortir bé.

Mai havia cantat davant tanta gent.

P- Estava molt motivat, també nerviós, però en el moment d’agafar el micro ja se’m van passar. Havia actuat abans davant de públic però de tant, no.

Sa- Estava motivat i amb ganes. Una mica nerviós perquè era la primera vegada que punxava davant de gent. Em va agradar molt.

6- Com ha estat la relació amb els companys i professor del curs?

M- Molt bona. M’hi he sentit molt a gust. Amb el professor hi ha hagut una relació molt estreta i hem connectat.

S, P, Sa- Molt bona.

8-Quins projectes de futur teniu?

M- Practicar més per poder punxar en públic i arribar a ser un bon DJ. Per cap d’any ja m’han demanat per punxar en una festa!

S- Estic gravant una maqueta i la pujaré al Youtube.

P- Estudiar tècnic de so i producció musical.

Sa- Acabar d’estudiar climatització i continuar formant-me per ser DJ.

MÚSICA 17190 Gener-juny 2016

7- Per què us ha servit fer aquests tallers? Què heu après?

M-He après a mesclar música i en quin moment s’ha de canviar.

S- Per perdre la vergonya i tenir més bagatge.

P- Ens hem divertit molt i, tot i que ja tenia una base, ens ha servit per adquirir més experiència.

Sa- Moltes coses! Sobretot per adonar-me que volia continuar punxant.

9- Què diries als joves que com vosaltres volen iniciar-se en el món de la música?

M- És molt fàcil connectar amb la música. Si els agrada la música que ho provin perquè és molt divertit.

S- Que no es preocupin si al principi la gent no els escolta o no tenen gaires visites al Youtube. És important que se sentin recolzats i que quan comencin no abandonin.

P- Que encara que rebin crítiques continuïn. Si el seu somni és cantar, que no es tallin.

Sa- Que ho provin, que els agradarà!

| 47 |

TEMPORADA GENER — JULIOL 2016

ELs grAns noMs dE L’EscEnA, A prop tEu Mercè Arànega

Laia Marull

Dir. Rafel Duran

de Jennifer Tremblay

DivenDres 5 De febrer — 21 h

Dissabte 27 De febrer — 21 h

Lolita Flores

Míriam Iscla

Dir. Joan Ollé

Text d’Stefano Massini

Neus Català, un cel de plom

La Llista

La Plaza del Diamante

Dona no reeducable

Dissabte 23 D’abril — 21 h

Dissabte 7 De maig — 21 h

T E AT R E M U S I C A L I C O M È D I A

Absurds i singulars

Le croupier Esperança Dinamita

Direcció de Joan Peris

Histèriques

de Divinas Direcció de Carol López

Els mots i la cosa

amb Ricard Borràs i Elena Garcia

El test

Direcció de Cristina Clemente

Mercè Martínez

Cantar al desamor

ENTITATS

Associació Pau Sempre Qui sou i quan es va crear l’entitat?

Pau Sempre som una associació catalana que treballem per la sensibilització amb la causa palestina. El respecte dels drets humans és l’eix vertebrador del nostre projecte. L’entitat es va fundar el 2007, tot i que la delegació de Salt la vam obrir el 2010.

Quins són els vostres objectius com a entitat?

L’objectiu de Pau Sempre és promoure un canvi en la societat catalana cap a un món lliure de violència i de relacions d’opressió entre els pobles, sense subordinacions culturals ni socials, lluitant pels drets dels pobles a una pau justa i sostenible que asseguri tant els drets humans individuals com col·lectius. Això ho fem, per una banda, a través d’activitats de difusió i de sensibilització, i per l’altra, organitzant brigades o camps de treball anuals a Palestina.

PER A TOTS ELS PÚBLICS

Allegro

de Cor de Teatre i Paco Mir

Brodas Bros BR2: missió salvar al Planeta Terra

dansalt 2016

tutturutut…

La princesa! de La Bleda

Aladí

Coral Rossinyol i Alimara

Commemoració del Dia Internacional de la Dansa

intarsi

de la Cia. de circ “eia”

cinema a la fresca

Clàssic en V.O.S. Una nit de comèdia americana

V E N DA D ’ E N T R A D E S

www.teatredesalt.net | llibreria 22 (girona) Organitza

gestiona

amb el patrocini de

Quines activitats dueu a terme al nostre poble?

Participem en totes les activitats de poble que podem (mostra d’entitats, sant Jordi, barraques de festa major, etc.). Volem ser presents a la comunitat i fer d’altaveu de la lluita palestina. Organitzem xerrades, exposicions, cinefòrums…

Penseu que la societat civil saltenca és activa?

Quin paper juguen les entitats a Salt?

I tant! El teixit associatiu saltenc es fa càrrec de moltes necessitats del poble i en dinamitza la població. Això és molt important, tot i que aquest

fet hauria de servir per enriquir però no pas per assumir tasques que són responsabilitat de les institucions públiques.

Teniu local o utilitzeu instal·lacions culturals del poble?

Normalment ens reunim al domicili d’algun membre de l’entitat, però també hem fet activitats a la biblioteca, a l’hospital, a les Bernardes, al carrer...

ENTITATS 17190 Gener-juny 2016

Teniu relacions amb altres entitats del poble?

Sí, tot i que aquest aspecte s’ha de millorar. A Salt hi ha moltes associacions però falta teixir vincles entre elles. En aquest sentit, l’ateneu Coma Cros i la mostra d’entitats són projectes que faciliten la cohesió i la coneixença entre les diferents entitats locals. Projectes col·laboradors com aquests són una oportunitat que cal potenciar.

Una altra cosa sobre la que cal treballar són les diferències socials existents. Cal tenir present que al nostre poble hi ha molta gent que passa gana i no té les necessitats bàsiques cobertes. Tot i que hi ha entitats molt implicades, les institucions no poden defugir la seva responsabilitat de vetllar per una vida digna de tots els que vivim a Salt.

Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions, com ara l’Ajuntament o la Generalitat?

Cordial. Amb un excés de burocràcia i tempos que dificulten l’accés als recursos als que es poden optar.

Digueu una cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu.

Com a positiu, destaquem l’heterogeneïtat de la seva gent i el gran potencial cultural, creatiu i social que això comporta. Si bé caldria afavorir el coneixement mutu, l’apropament, trencant l’estigma i la por a al que és desconegut a través del diàleg, de l’intercanvi, de la construcció del poble en comú...

Contacte:

http://pauaraisempre.blogspot.com.es/ https://www.facebook.com/PauSempreCatalunya

| 49 |

Associació Saltalmar

ENTITATS 17190 Gener-juny 2016

Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat?

Som l’associació Saltalmar , que es va fundar el gener de l’any 1997.

Quins són els vostres objectius com a entitat?

Que l’accés a activitats nàutiques i subaquàtiques surti pel preu més barat possible si es gestiona com a associació.

Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble?

Actualment no tenim local social,

al municipi, però, és clar, a Salt no hi ha mar... encara que el gruix de l’associació sigui de saltencs.

Amb la Generalitat, la relació és correcta, ja que, al cap i a la fi, només és per a la documentació, i d’això se’n cuiden els funcionaris, que sempre ens han atès molt bé.

Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu?

El teixit associatiu que tenim, el sentiment dels saltencs de pertinença al nostre poble...

I per millorar: la convivència entre els vells i els nous veïns...

Quines activitats dueu a terme?

Actualment vela lleugera, amb una embarcació de l’associació, amb base al port de l’Escala i cursos i sortides de submarinisme.

Penseu que la societat civil saltenca és activa?

Quin paper juguen les entitats a Salt?

La societat civil saltenca és molt activa i la prova és la gran quantitat d’associacions per càpita que hi ha al municipi i quanta gent hi participa.

De sempre, a Salt les entitats ens han fet sentir poble, i més quan ens vàrem quedar sense ajuntament i la força de les entitats ens el va tornar.

Teniu relacions amb altres entitats del poble?

Hem fet col·laboracions puntuals

| 50 |

amb altres entitats (Marato TV3, Festa de l’Esport...), però com realitzem la nostra activitat a mar, quedem una mica al marge del territori de Salt.

i el material el tenim repartit entre diversos socis. Hem utilitzat locals del municipi per a les reunions.

Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajuntament, Generalitat...

Amb l’Ajuntament, bé: sempre que hem demanat local han respost, tot i que pel que fa a les subvencions que donen a les entitats, sempre ens les han denegades per no complir amb la condició de fer les activitats

Contacte:

associaciosaltalmar@gmail.com Telf. 972 230 679 Robert Margenat

  t  ñ  



   t t t t     

carlosmaronna.net | 51 |

T EL MEU SAL

Concert de Nadal amb Coral Rossinyol i Alimara @bibliotecadesalt

Orgull d’amics Marrecs @hmtez

Grau i Eulàlia a la presentació llibre Judit Font @bibliotecadesalt

Solitud @deric1012

Quants bibliotecaris es necessiten per canviar una bombeta? @instabiblioconvidat

Fira del cistell 2015 @sonia_fajula

Modo salvage activado! @danimogu

Biblioteca #bookface @bibliotecadesalt

Paisatges urbans @sosoita

Envia’ns les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram i el teu mòbil etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic