L’ENTREVISTA
Sito Fonk
EDUCACIÓ
Deures escolars? DIÀLEGS
Entre bambalines REPORTATGE
El repte d’afrontar la segregació escolar PATRIMONI HISTÒRIC
Els cinemes abans del multicine
... i molt més! Revista semestral. Núm.
13 Juliol-desembre 2017.
www.17190.org
PREU: 2€
Sumari
Projecte “We love Salt”. Escola La Farga. Sota la direcció del mestre de plàstica Lluís Noguer, els alumnes de 6è de l’escola La Farga han realitzat aquest projecte que hem volgut destacar a la nostra portada número 13.
El projecte, segons ens expliquen des de l’escola, ha tingut els següents passos: 1. Coneixement d’un artista: JR i de la seva obra: INSIDE OUT PROJECT (insideoutproject.net) 2. Sortides en petits grups pels carrers de Salt amb les càmeres. Preguntaven a persones que anaven trobant si vivien al poble. En cas afirmatiu els preguntaven si els agradava viure a Salt. Als que deien que sí els demanaven si els podien fer una foto fent una ganyota divertida. 3. A l’escola van fer el buidat i impressió de les fotos. 4. Els infants amb el mestre van empaperar el mur del carrer.
|2|
L’entrevista Diàlegs Societat Anònima Ràdio Macuto Reportatge Els 5 sentits Educació Parlem de... Patrimoni històric Salt sona Hem anat Opinió Entitats El meu Salt
04 10 18 19 20 29 30 34 36 42 44 46 50 52
Edita: 17190 UniverSalt. Avui 17190 som: Agnès Cabezas, Héctor Martínez, Laure Duplay, Enric Rubio, Silvana Ribera i Pere Serrat. Disseny i maquetació: Pere Serrat. Imatge portada: Pere Serrat. Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL i Elisenda Lorés. Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors en aquest número: Xavier Bonal, Montse Palau i Xarxa educació Salt (Reportatge); Èlia Llinàs (Reportage i Ràdio macuto); Marta Solà i Font (5 sentits); Jordi Artigal (Educació); Xavier Xarbau (Parlem de); Arxiu Municipal de Salt (Patrimoni històric); Edu Gelada, Estació Jove (Salt sona); Narcis Badosa, Alfons Moret, Anna Llens i festival Can Panxut (opinions) ; Espai Antiracista (Entitats). Moltes gràcies a tots!
Editorial
Amb l’administració hem topat! La irrupció de candidatures ciutadanes en les darreres eleccions semblava que ens havien de portar temps de canvis. En moltes localitats trobem al govern partits d’esquerres i s’ha vist el retrocés dels partits que fins ara havien tingut el poder durant molt de temps, tot semblava propici perquè bufessin nous vents. Però tot i les aparentment bones voluntats polítiques, amb l’administració hem topat! Vivim moments de canvi, la manera de gestionar allò social i cultural està canviant. Existeixen ja referents d’iniciatives que aposten per la participació ciutadana i per una nova manera de fer, escampades per tot el territori català. Però aquí, a Salt, sembla que aquestes tendències no ens arribin i seguim havent de vèncer tota mena de topalls tècnics, havent d’esquivar legislacions complexes i absurdes, tràmits administratius que semblen una gimcana kafkiana. L’administració i els seus aspectes tècnics haurien de ser mecanismes creats per regular la convivència, però haurien de servir sobretot per donar suport a les iniciatives ciutadanes, per propiciar la vida social i veïnal, no pas per posar-hi dificultats. En canvi, però, ens trobem amb aparells exempts de la flexibilitat necessària per adaptar-se als nous temps, a la ciutadania activa. La legislació hauria d’ajudar a sumar i no pas al contrari. Ha arribat la tecnocràcia a nivell local, fins al punt que ni els mateixos polítics tenen poder (o valentia?) per donar la volta a les normatives i liderar aquestes noves tendències que s’estan donant de manera natural en la ciutadania. Exemples propers d’aquesta burocràcia castrant en són la dificultat de tirar endavant el projecte comunitari
de l’Ateneu Coma Cros, del qual seguim el procés. En aquest número hi trobareu més informació en l’article d’opinió que ens convida a sumar-nos-hi. També en són exemple la fi del festival Can Panxut, just abans de la que havia de ser l’11a edició, un fet que des de l’equip de 17190 lamentem profundament. Justament sobre l’origen comunitari del teatre a Salt, a l’edifici de Can Panxut que ara és el Teatre Municipal, i l’evolució d’aquest art al poble podreu tenir informació de primera mà a través de la secció del Diàleg. Les dificultats per portar a terme projectes socials també afecten l’àmbit de l’educació, en concret pel que fa a propiciar canvis en les pràctiques escolars. Sobre aquest aspecte podeu llegir els articles sobre Segregació escolar i Els deures escolars a Salt. Per altra banda, tot i la tendència a fiscalitzar el moviment associatiu que està portant a la privatització d’aquest àmbit i està deixant la ciutadania sense capacitat de decisió pel que fa a les festes i fires; iniciatives com la de Stay Pos Festival, de l’associació fundada per Sito Fonk (vegeu Entrevista i Hem anat) ens revelen el poder de convocatòria i d’assertivitat de les activitats muntades des de la gent del carrer. Segurament ens trobem en un moment de transició, els canvis en la ciutadania van més ràpid que la feixuga administració, però per això cal valentia i fermesa. Cal saber donar resposta i vies d’adequació a les iniciatives ciutadanes per tal que puguem sortir d’aquesta normativa excessiva i problemes tècnics, cal donar-hi solucions, perquè sinó es demostra una manca de definició de projecte pel poble. El poble actiu ha de tenir veu i capacitat d’acció, és la major força del nostre poble! Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook, twitter i al correu redaccio@17190.org
|3|
17190 Juliol-desembre 2017
L’ENTREVISTA
Sito Fonk,
«El rap em va salvar!» Text: Agnès Cabezas i Laure Duplay Fotos: Agnès Cabezas
El valor transformador de la música no és cap novetat. A través d’aquest art es pot arribar especialment als més joves i obrir-los a expressar-se, donar-los opcions, eines, esperança... Països com Estats Units, Anglaterra o França, on la cultura urbana del hip-hop ja té un llarg recorregut, hi podem trobar múltiples experiències d’aquest tipus. En el nostre entorn, han començat a fluir iniciatives d’aquesta mena i un dels capdavanters és en Jose Luis, més conegut com a Sitofonk. És un personatge molt popular, conegut tant per la seva vessant de cantant raper, DJ o monologuista, un gran coneixedor dels orígens de la música hip-hop i amant del funk —d’aquí el seu nom artístic—i també amb una vocació educativa i social molt important que fa que connecti molt bé amb els més joves a qui vol difondre el pensament positiu mitjançant les lletres i rimes. |4|
Quan vas començar a rapejar? Amb 15-16 anys. A l’institut només érem dos o tres rapers que ens ajuntàvem amb totes les minories, amb el heavyates, els punkies... Vaig començar realment amb el grafit. Vivíem a Sant Narcís en aquell moment. Hi havia un a la classe, a quart d’ESO, que a l’hora del pati m’ensenyava temes de rap. Sempre em deia: “Tu esto lo harias bien! Tienes una voz muy guai”. Però a mi no m’agradava la idea de pujar a l’escenari. I al final de curs, quan ens intercanviàvem les agendes per fer dedicatòries, un em va donar la seva i em va dir: “Quiero que me escribas un rap!”. Em vaig sentir pressionat i aquest va ser el meu primer rap, que vaig rular després tot l’estiu pel barri amb la gent que ens ajuntàvem. El vaig gra-
var com vaig poder amb els mitjans d’aquell moment, amb un joc de la Playstation que era un seqüenciador per fer música. Un col·lega em va fer una base instrumental i amb un set de karaoke dels seus pares, posant el micro al mig dels altaveus per on sonava la Play i jo a l’altre costat, ho vam gravar en una cinta i llavors el vaig fer rular per la piscina! I a partir d’aquí ja no has parat! Després m’hi vaig enganxar. Des del primer dia que vaig pujar a l’escenari, l’endemà ja tenia fans i haters! El primer dia vaig impressionar molt per l’edat que tenia. I tots els adults que hi havia per allà, Ariadna Puello i tots els de Geronación van dir: “Y este chaval?” Això fa, lògicament, que la gent s’interessi i que vulguin estar al teu costat i també gent que diu: “Este quién és? Que nos viene a quitar el trabajo!” Llavors vaig començar a fer de corista de l’Esmity. Ell estava preparant un projecte propi, després de la seva experiència amb l’Ariadna Puello, havia començat a treballar amb un ex-DJ dels Scratch Comando. Vaig començar a pujar a l’escenari de veritat. Feia els coros als seus temes i tenia també el meu espai per fer alguna cançó meva.
L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2017
D’on ve el teu nom, Sito Fonk? De la música. Quan vaig començar en el hip-hop, em vaig interessar molt per les arrels i vaig veure que tot venia de la música funk. Em va enamorar i vaig començar a samplejar aquest tipus de música, com es fa en el hip-hop, agafant un ritme d’un vinil de funk i aprofitar-lo per una cançó de rap. Com que em passava tot el dia escoltant funk, soul i música negra, els col·legues em deien Mister Fonk. Al final vaig sumar Fonk i Sito —que es com em deien de sempre els amics— i sonava bé! Tenia el seu rotllo. Ho vaig deixar així per tot: per quan faig monòlegs, pel meu canal de Youtube, etc.
És curiós això que dius que al principi no t’agradava pujar a l’escenari... Sí, perquè és un pas que costa, però (segueix a la pàgina següent)
|5|
L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2017
“El rap que surt a la tele sovint no té res a envejar al reggaeton que escoltem aquí. ”
|6|
en el fons jo sabia de fa temps que m’hi volia dedicar. Quan faig xerrades a joves, sempre explico que el primer vídeo de Youtube el vaig fer amb vuit anys. Des dels vuit anys que ja m’agradava fer el ruc. Una tia meva em gravava sempre quan els anava a veure a Reus. Ella té fotos i vídeos de tota la meva vida, ja que en lloc d’amagar-me, com els meus germans, em posava a parlar davant la càmera i a imitar personatges. Què és per tu el hip-hop i el rap? Com ha evolucionat? Per mi és el que va ser al principi i el que segueix sent: una eina. Va ser un moviment que es va crear per necessitat com pot ser el moviment LGTB o qualsevol altre. Amb la desesperació, la crisi i la violència que es respirava a Nova York a finals dels setanta, era necessari que es mogués la gent. Els influencers d’aquell moment —ara que s’ha posat de moda parlar d’aquest concepte— com l’Afrika Bambaataa i gent de bandes del Bronx, veien que s’estaven matant entre ells mentre al final els polítics feien el que volien i, en canvi, ells barallant-se. Així que van decidir reunir-se per dir-se “todas las mierdas” —parlant malament. I a partir d’allà, es va agafar aquesta energia per convertir-la en una cosa positiva. Van començar festes molt underground on es podia anar a ballar i s’hi ajuntaven gent de diferents bandes i barris, ballant, cantant, passant-s’ho bé. Va ser
una cosa tan guay que es va comercialitzar. Era un boom, “té alguna cosa que mola”, tothom diu el mateix. Sovint la gent pregunta què és rap i què hip-hop. El rap és una branca del hip-hop. Es van adonar que les interpretacions artístiques d’aquest moviment eren: el rap, pel que fa a música, el break-dance com a dansa, el grafit i el DJ (scratch i altres). Confon perquè el rap ha sigut el que s’ha fet més famós. Són diferents arts en el mateix moviment cultural. A nivell de contingut, de valors? És curiós perquè quan va començar va ser purament diversió, evasió. Perquè la gent ho estava passant molt malament, estaven cremant els seus propis pisos per cobrar l’assegurança. Molt bèstia. Això va tenir la seva evolució natural. El hip-hop anava acompanyat dels fets que anaven passant. Quan el racisme va créixer, va néixer tot el moviment de Public Enemy. Van ser els primers que van fer rap consciència, però, mentrestant, a Los Angeles, per exemple, encara estaven escoltant electrofunk i anant a la platja! Hi ha un documental Hip-hop evolution que us recomano, de quan va començar la història de violència policial a Los Angeles amb el cas de Rodney King, aquell motorista negre que van apallissar, va ser molt heavy. Estava tot gravat en vídeo, van sortir els vídeos a la tele i al final Rodney King va acabar a la presó i els policies van ser absolts. Això va provocar revoltes i així va sortir el rap de la costa Oest, a partir de la necessitat de dir: “Estamos hartos de la brutalitad policial, nos tratan como monos.” El rap sempre ha acompanyat la història dels Estats Units. Lògicament ara, al haver-se comercialitzat amb grans empreses al mig, també es fa molta
música per idiotitzar el poble, dic jo. El rap que surt a la tele sovint no té res a envejar al reggaeton que escoltem aquí. Aquest odi que té molta gent al reggaeton em fa molta gràcia perquè, per exemple, la cançó de 50 Cent “In the groove” o “Candyshop” que són cançons que tothom ha ballat, són molt pitjors a nivell de lletra que el reggaeton, però és en anglès! Demostra la ignorància espanyola quan diem que el reggaeton és molt masclista, que sí, però no ens posem a buscar què diuen algunes cançons de punk, heavymetal, o rock... I després està el que fan els artistes! S’ha de veure com tractaven Mick Jagger o James Brown les dones... El reggaeton crec que s’ha distorsionat quan s’ha comercialitzat i, com tot, ha perdut l’essència. És un debat: si es comercialitza perd els valors però si no, tampoc arriba a la gent ni els artistes en poden viure. Sí, podríem preguntar-nos per què un cantant de rap a Estats Units el conviden als Òscars i aquí està menjant arròs amb tonyina després del bolo, perquè s’ha gastat la meitat en el viatge! L’escena del hip-hop espanyol va tenir la necessitat de mantenir-ho tot pur. Jo tinc la teoria que l’escena d’aquí es va enamorar d’aquest hiphop més de crítica social. Però no va estar d’acord i no s’ha sabut adaptar a l’evolució natural de les coses i aquí se segueix fent el rap dels 90. Això va provocar que s’estanqués l’escena, els discos de rap no es venien, els que vivien d’això van començar a baixar catxés. I què passa? Tot aquest públic desatès se’n va cap a un altra cosa... “Jo escoltava rap quan tenia 16 anys”, i perquè ho has deixat de fer? Pots completar el teu repertori musi-
“El que és bo per als artistes és la independència i, al cap i a la fi, el que vols és fer bolos i per això necessites públic. I com aconsegueixes el públic avui dia: amb Youtube. ”
Què es l’èxit avui en dia? L’era digital permet viure de la música? La indústria discogràfica va morir fa molt de temps, abans fins i tot de l’aparició del Youtube. El que passa és que són empreses molt grans, que tenen el seu imperi que no es fàcil de desmantellar, però estan agonitzant.
El que és bo per als artistes és la independència i, al cap i a la fi, el que vols és fer bolos i per això necessites públic. I com aconsegueixes el públic avui dia: amb Youtube. Quan algú està “pegao”, que és el que diuen els joves, vol dir que farà concerts i vindrà gent a veure’l. Tu estàs molt relacionat amb aquestes noves generacions? Em relaciono molt amb ells a través dels tallers, sobretot des que vam muntar l’associació Stay Pos i fem moltes activitats. M’agrada ser-hi, escoltar-los i per això també m’he posat al Youtube, amb 32 anys, amb un contingut que competeix amb nanos de 20 anys. Però m’he adonat que és el mitjà. Allà m’escoltaran perquè estic jugant al seu camp. Faig de germà gran i, de fet, és una trampa! Faig de “lobo vestido de cordero”. M’he vestit de youtuber simpàtic i maco per canviar Youtube i per canviar tot això. I per revitalitzar l’escena del hip-hop d’una manera molt diferent.
Fas d’influencer? Exactament! A mi el que em serveix de Youtube és aquest concepte! És el que més m’agrada. Et dona el poder perquè la gent t’escolti, et faci cas. Jo i l’Hèctor, conegut per Hache, que tots dos som de l’associació, la gent ens coneix, ens para pel carrer. Ja som influencers des de fa molt de temps, però ho estem ampliant al món mundial! La pregunta del milió: quant cobra un youtuber? Doncs Youtube et paga el que vol! Però si ets un creador de continguts amb èxit et paga millor. Per la publicitat que surt als vídeos. Es cobra segons les visites, els like, els dislikes i els comentaris, és a dir per públic orgànic, és a dir real. Perquè molta gent fa trampes, compra likes, visites i subscriptors. No pots tenir un milió de visites amb només 20 comentaris, aquí alguna cosa falla. Jo a vegades he
L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2017
cal perquè has descobert el jazz però deixar d’escoltar el hip-hop, per què? Doncs segurament perquè no representa el que està passant. Va haver un punt que a l’escenari hi havia uns senyors de 40 anys i a baix nanos de 16 anys! Per això ha sortit tota una nova generació que escolta el que s’està fent a Estats Units i no tenen aquest mal vici al cap de “mantener el rap de los noventa vivo”. Nanos que han nascut el 2000! Així neix el trap espanyol i tota aquesta nova era de rap, que no tot és trap, de nanos que sense discogràfica, només amb Youtube, tenen 4-5 milions de visites a les seves cançons, sense suport discogràfic!
(segueix a la pàgina següent)
|7|
L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2017
“El hip-hop és un moviment fàcil d’entrar, només requereix pràctica”
|8|
cobrat més per un vídeo amb menys visites però on la gent ha interactuat més. No hi ha uns sous establerts però compta que un tio amb 4 o 5 milions de reproduccions i amb 8 milions de subscriptors pot cobrar uns 1.000 euros el vídeo. Jo estic cobrant uns 70 euros al mes, però no està gens malament perquè acabo de començar. I què veig en els joves? El meu canal és una muntanya russa, però m’encanta. Tinc vídeos de 20.000 visites i, de cop, la setmana següent 88.000! Quadruplicat! Què he fet? Soc jo mateix, la mateixa actitud... però el contingut del vídeo és un “pique” entre gamberros, o la polèmica d’una lletra... Quan hi ha mamoneo, salseo, les visites es disparen. M’agrada poder observar això i també em fa ràbia perquè veig la denigració del triomf: el morbo. No puc fer coses intel·ligents? També tinc molta gent adulta que m’ha dit o escrit que és l’únic canal a Youtube al qual estan subscrits.
família bien, entra en Youtube y esto para el es un circo! Son todo lo chungo que yo no voy a ser en la vida!” És com un joc, un vídeo on vas matant gent! Jo crec que el Youtube s’ha convertit en això, estàs a casa amb el bocata de Nocilla preparat per la teva mare que t’ha donat un petó al front i mires un tio insultant i amenaçant!
Per què atrauen aquests temes? Per una raó que em va dir en Zatu de SFDK quan els vaig entrevistar pel meu canal: “yo creo que esto es como un zoológico! Los chavales que ven esto estan viendo una escena en la que nunca van a estar. No és que se sienten representados por un tio bebiendo jarabe con Sprite, fumando porros por la calle, peleándose. El Pau de 12 años de Montilivi, que en verano busca un casal, cole bien,
En l’àmbit local, aquí a Salt justament, com pot ser el hip-hop una eina interessant? Nosaltres vam partir d’aquí, érem conscients que és una eina perfecta. Jo vaig començar amb 16 anys en plena separació dels meus pares, vivint un “fracàs escolar” ja que no vaig poder estudiar com volia i vaig començar a treballar amb 16 anys acabats de fer. Tota aquesta frustració es va convertir en rap! Tancant-me a l’habita-
ció, escoltant música, rapejant... Però no he fumat un porro en tota la meva vida! I he treballat sempre! La frase del hip-hop “Save my life” és veritat! Per primera vegada, he deixat la feina per dedicar-me al que m’agrada perquè ha arribat el moment de tirar-me a la piscina! Em vaig concentrar tant en el rap que em vaig oblidar de tot el que feien els meus col·legues. L’Hèctor que ara és vicepresident de l’associació, el vaig conèixer fa 14 anys, ell tenia 13 i començava a tontejar amb el rap. Però estava molt perdut, vivia coses molt complicades a casa i l’afectava molt. Ell diu que el rap li vaig ensenyar jo, però ja tenia moltes idees tot i que li costava encaixar-les i li vaig tirar un cable. Ara treballa a l’associació i en el projecte Juguem, li va molt bé, treu música cada setmana, va talonejar els SFDK, va gua-
nyar un concurs d’una marca de roba a Madrid i està gravant un vídeoclip amb ells. Està totalment enfocat en això. L’Hèctor va ser la meva primera víctima del concepte de Stay Pos. Penso que si puc fer això amb deu joves d’aquí, hauré triomfat!
Què és el trap segons Sito Fonk?
Va anar bé l’altre dia a la plaça de la Llibertat? (vegeu Hem Anat) No ens pensaven que tindríem tanta captació! Va ser un èxit brutal! Amb els problemes tècnics que vam tenir, ens van deixar el que quedava de l’equip de l’Ajuntament, una altra part es feia servir en un altre lloc, sense escenari, vam solucionar com vam poder i al final va quedar una cosa guapa! Mirant el vídeo (vegeu el Facebook de Stay Pose) vaig adonar-me que vam tornar al Bronx dels 70! L’essència d’agafar quatre balles per protegir això, tot com underground, faltaven els ventiladors en els aparells d’àudio perquè no s’escalfessin!
És un moviment dins del rap. El rap que sona actualment és majoritàriament trap però es parla de hip-hop i rap. És una evolució natural d’un gènere musical. No és un subgènere, és una manera de viure, de la calle, els camellos. El nom s’ho va inventar un raper, T.I. amb el seu disco Trap muzic. Però és la manera que tenen de fer rap al sud d’Estats Units, les bases, l’autotune, lletra del carrer... És el tipus de rap que sona més ara.
Ara imaginem que ets regidor de joventut a Salt, tens eines, tens calers... què fas? Més que calers, tinc poder, perquè les eines les tinc, els diners els puc tenir però és més important inclòs si m’anés molt bé i guanyés molta pasta a Youtube i volgués destinar 1.000 euros al mes a fer coses a Salt, tot i així tindria problemes perquè no tinc poder, no soc el regidor! Si et diuen que no, és no... De regidor, el primer és concentrar-me totalment en el poder de la joventut, i això es fa d’una manera molt fàcil: escoltant. Quin és el problema? A través de diferents testimonis es troba quin és el problema.
a més de la creativitat. Sempre he tingut facilitat perquè m’escoltin, que la gent em faci atenció. El to de veu, la manera d’explicar. També són molts anys de comercial, he fet cursos, tècniques de venta, des dels 20 anys que venc a botigues i m’ha servit. Ara al Youtube vaig sense guió.
Sempre se t’ha donat bé saber parlar, cosa que no té tothom i que potser està be ensenyar? Crec que és el meu talent principal,
No t’has plantejat ser actor? Tinc dues assignatures pendents: ser professor, que encara em podria posar a fer la carrera i la interpretació, que li tinc molt de respecte i admiració. Des de fa 10 anys faig monòlegs i la veritat és que els còmics estem ben valorats perquè fer riure és el més difícil: has de jugar amb el que pensa la gent, el que s’espera, i improvisar molt. Però em fa por ser actor! I tinc moltes coses per fer abans!
L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2017
Concretament com enfoqueu l’associació? De moment està tot molt verd perquè no estem constituïts encara com a associació, tot i que si ho fem és perquè és el més lògic però nosaltres ens considerem un moviment. Ara com ara, ens seiem i pensem en accions. Jo, l’Hèctor, l’Hernando, en Wilder vam pensar l’altre dia un taller, completament nou: agafar quatre cançons de trap que els agradin als nanos i canviar totes les parts de la cançó en positiu! Agafem la lletra, que és xunguíssima i la cantem diferent. Per exemple una que es diu «Ara soy peor por ti», que el tio diu que ara tracta totes les tias malament per culpa d’una ex-xicota, una excusa molt elaborada! Canviem i cantem «Ara soy mejor por ti». Són aquest tipus d’accions: tallers, xerrades i activitats a peu de carrer com el de la plaça Llibertat (vegeu l’article “Hem anat...”) per crear xoques. Ahir vam estar al Veïnat, al col·legi, fent un taller amb la professora de música que ens va cridar. Vaig fer la xerrada positiva per nens amb jocs i desprès un taller de hip-hop i de beatbox i van marxar pel passadís fent beatbox i rapejant! Això vol aconseguir StayPos! Despertar aquell raper que té molta gent o aquell artista creatiu. El hip-hop és un moviment fàcil d’entrar, només requereix pràctica, no has d’estudiar solfeig, només despertar aquest punt creatiu. I el nano estarà tan concentrat en allò que no farà altres coses
com fumar porros escoltant trap, passant de tot. El lema de l’associació és «entre fer el que t’agrada i no fer res, fes algo!»
|9|
17190 Juliol-desembre 2017
DIÀLEGS
Entre bambalines Ens trobem al Teatre de Salt amb representants d’aquest art des de diferents àmbits. Per una banda comptem amb en Josep Domènech, un dels fundadors del Talleret i soci de Bitò Produccions, actuals gestors del Teatre de Salt i programadors del Temporada Alta. També participen en aquest diàleg la Catalina Lladó, reconeguda actriu i formadora amb un projecte de teatre social a Salt i Santa Eugènia. La Inés Rigau, de la llegendària companyia Estil, i l’Eva Rigau de Safareig ens podran donar una visió del teatre amateur a Salt. I per tancar la taula rodona, l’actor i contacontes Albert Quintana, que també és membre de l’Associació Gironina de Teatre. Text: Laure Duplay i Agnès Cabezas Fotos: Agnès Cabezas 17190: Comencem amb una mica de presentació de la trajectòria de cadascú Inés (I): Nosaltres vam començar a fer teatre aquí a Salt on hi havia el cinema Núria, allà on ara hi ha la Biblioteca Massagran. Devia ser l’any 1954 o 1955 quan el senyor rector va comprar aquest edifici, que era un magatzem, per fer un teatre per la joventut del poble i també hi van posar una petita barra i hi havia alguns homes que hi ser-
| 10 |
vien, els tocava un dia a cadascú. Després també hi van posar uns billars, una tele, que en aquella època no n’hi havia a les cases i veníem aquí a veure-ho tot. El primer que vam fer va ser Els Pastorets, només noies de les Dominiques. Després com que havia anat molt bé, l’any següent es van ajuntar nois, van dir que així seria més maco! Se’n deia el Patronat Parroquial i no va ser fins al cap d’un parell d’anys que vam posar un nom propi a la companyia: Estil, Esplai Selecte Teatral i Literari. En Salvador Sunyer Aymerich era el nostre director. Jo
vaig continuar fent teatre amb l’Estil fins al 1964 quan em vaig casar. Però alguns van continuar i van sorgir com dues branques de la companyia, i d’una d’aquestes vau sorgir vosaltres no? [dirigint-se a en Josep Domènech] Josep (J): El Talleret va sorgir del grup que el 76 va tornar a muntar els Pastorets, que feia molts anys que no es feia. Perquè abans de tot això, el local de Can Panxut va estar molt de temps que si feien altres activitats, fins i tot halterofília, però no s’hi feia teatre ni cinema. Un grup, amb en Joan Canals al
capdavant, va muntar els Pastorets. Després uns quants vam decidir fer una grup de teatre que va ser El Talleret de Salt. Vam ser en el lloc oportú en el moment oportú. Si el Talleret va néixer el 77, l’any 81 ja hi havia cinc o sis persones que vivien d’això. Per tant, van poder deixar les seves feines i això ja suposa una altra manera de fer. Es feia teatre infantil, teatre per als instituts, i això va durar fins a principis dels 90. Llavors econòmicament es va tornar insostenible i amb dos socis més vam decidir crear Bitò per donar una estructura de producció al Talleret. Durant uns anys Bitò feia produccions amb la marca Talleret però amb els anys això es va anar
diluint i el Talleret va deixar d’existir. Però recordo que quan es va inaugurar l’edifici actual, el 1997; l’obra que es va fer encara portava la marca del Talleret. Catalina (C): També ens hi vam afegir després, a través del contacte amb en Guillem Terribas, uns quants que veníem del Proscenium. Jo també hi vaig participar al principi, quan era teatre esquerranós... es va crear un moviment creatiu, era l’època en què va sortir el Lliure a Barcelona, els Comediants, etc. Va ser després del maig del 68, tota una revolució cultural.
J: S’havia acabat el franquisme i començaven a florir coses... I: Nosaltres vam tenir la sort que, tot i ser en temps de dictadura, totes les obres les vam fer en català. Ara, els programes, que encara en guardo, havien de ser en castellà... El Patronato Parroquial presenta... C: Era un moment social molt diferent... el teatre tenia un component de comunicació social. Jo vaig començar fent Els Pastorets en el psiquiàtric. Era tota una experiència, és un molt bon públic. vam seguir amb el Proscenium, després Llavors vaig entrar a l’Institut del (segueix a la pàgina següent)
(segueix a la pàgina següent)
| 11 |
DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2017
Foto: Laure Duplay
“... per mi el teatre ha acabat sent una cosa molt honesta, molt pura, que és la del teatre aquest més amateur, treballant amb gent de totes les edats, perquè el que a mi em fascina del teatre és el poder treballar amb les persones”, Albert. Teatre però la veritat és que m’hi avorria... així que me’n vaig anar a estudiar a Estats Units i allà m’hi vaig passar deu anys. Després vaig anar a Madrid i allà vaig treballar per la productora d’en Colomo, que estava rodant Alegre Ma Non Tropo. Després he estat 14 anys donant classes a l’acadèmia d’en Juan Carlos Coraza d’on han sortit molts dels actors reconeguts actuals: en Bardem, l’Elena Anaya, etc. Però després de 15 anys i havent assaborit les mels de l’èxit, necessitava tornar a recuperar una manera di-
| 12 |
ferent de fer teatre. Així que estic amb un grup de professionals joves a Madrid; també treballo a Mallorca amb un grup de gent d’altres professions (psiquiatres, metges, mestres...). I aquí a Salt des de fa 4 o 5 anys que treballem un projecte de teatre social. O sigui que ara mateix estic treballant amb tres branques, amb la sort que sempre he pogut guanyar-me la vida fent teatre; gran sort i gran esforç. [Arriba l’Eva Rigau i la posem al dia] Eva Rigau (E): Per parlar del Safareig ens hem de remuntar ja al segle passat, perquè va néixer el 1985-1986, arran d’Els Pastorets. Abans havia tingut altres noms, molt estranys, tipus Les darreries del segle o una cosa així... però és el 1987-1988 quan ja se li posa el nom de Safareig. Igual que molts altres grups de teatre, surt d’uns Pastorets. I: Gairebé tots els actors bons han sortit d’uns Pastorets! E: Jo m’hi vaig incorporar entre el 89-90. Hi ha passat molta gent però hem quedat un reducte molt
gal dels de sempre: en Xevi, l’Agnès, en Miqui, la Carme, l’Helena i jo. Com a incorporacions, el 2000 vam juntar-nos amb el grup de Sant Gregori, Ditiramba. Ells eren més homes i aquí, en canvi, érem més dones, de manera que per depèn de quines obres havíem de buscar gent per als personatges, així que la fusió ens va anar molt bé. I ara mateix diria que estem en temps ni bons ni dolents, intentant portar alguns joves cap al grup dels grans. Perquè segons quins papers tampoc els podem fer ja! El Safareig ja no és només el grup amateur que fa l’obra per la Festa Major sinó que des de fa anys es va intentar deixar de fer segons quin tipus d’obres, que estan molt vinculades al món amateur, que no vol dir que no estiguin bé, per passar a treballar textos reconeguts. Una altra de les coses interessants que també s’han fet són els intercanvis: vam anar a Alemanya, a Tunísia, i aquest any anirem a Argentina a través del FITAG. En general, la meva valoració dels 27 anys que hi porto, és molt positiva. Potser sí que s’enyora una mica l’ambient de quan això era Can Panxut. 17190: ens queda per presentar l’Albert. Albert (A): En el meu cas vaig fer un any al Galliner i després me’n vaig anar a Barcelona. La meva curiositat em va portar a anar fins a Madrid, també al País Basc, Avinyó i després a Edimburg on vaig estar-hi alguns anys. Allà vaig estar vinculat a una associació que es deia The Bongo Club i allà vaig descobrir tot un altre món: les facilitats per fer muntatges, iniciatives ciutadanes com un grup que havia ocupat un edifici sencer i tot i així rebien sub-
professionals han anat a rebentar preus per poder fer bolos perquè n’han de viure i va desaparèixer la campanya de la Diputació que subvencionava algunes companyies. C: Llavors vols dir que el problema va ser quan va desaparèixer el diner institucional. És una política educacional i de l’entreteniment que va canviar de bat a bat. Perquè si no sembla que donem la culpa entre persones i això no cal. El problema és que s’ha fet una política perquè uns quants treballin, no perquè es faci teatre. I aquests estan a TV3, en el Lliure, al Nacional, a la Becket, a Madrid, aquí i allà... llavors la professió a què s’ha dedicat? Aquesta política d’on surt? Això és el que hem de pensar. E: O només fomentem segons quin tipus d’espectacles o només volem segons quin tipus de públic? Amb en Domènech ho hem discutit moltes vegades, aquí Salt som 30.000 persones però quan vas al teatre sempre veus més o menys les mateixes cares. C: Perquè es fa un teatre d’elit! E: I la pregunta que ens fem sempre és com arribem a la resta de la població en un poble com aquest? Quin és el mecanisme que
“Quin és el mecanisme que hauríem d’emprar perquè realment les propostes escèniques donessin resposta als interessos de tota la gent. Si és perquè no agrada o si és per qüestions econòmiques, o si és perquè no sabem què vol la gent? ”, Eva. hauríem d’emprar perquè realment les propostes escèniques donessin resposta als interessos de tota la gent. Si és perquè no agrada o si és per qüestions econòmiques, o si és perquè no sabem què vol la gent? J: És molt complex. El percentatge del pressupost que es dedica a cultura en aquest país comparat amb França o Alemanya, és d’1 a 100, i aquesta és la base de tot això. El teatre que no necessita vendre figures per omplir només es pot fer si hi ha una política cultural que potenciï això, i això al final són di(segueix a la pàgina següent)
DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2017
vencions per fer activitats diverses. Allà em van donar feina a la box office i això em va permetre veure tot el que es feia i obres d’alt nivell. Després, al tornar, he treballat a TV3, també al Nacional, però me’n vaig adonar que per ser professional havies de fer un salt que no volia fer i a partir d’aquí he descobert la pedagogia teatral, també he dirigit el teatre de Maçanet. Però com que també m’agrada actuar, al final he buscat un entremig que és fer de contacontes, fer espectacles de petit format, que són més fàcils de moure. Com està el panorama avui dia o ets amateur o ets súper professional, no existeix aquest punt mig o és molt complex. Perquè això ho diuen molts professionals, no pot ser que estiguis un any treballant en una obra i que després només et surtin tres bolos. Al final per mi el teatre ha acabat sent una cosa molt honesta, molt pura, que és la del teatre aquest més amateur, treballant amb gent de totes les edats, perquè el que a mi em fascina del teatre és el poder treballar amb les persones. E: O ets amateur i vius relaxat perquè fas una mica el que vols, tot i així quan només et surt un bolo se’t trenca l’ànima. Amb el Safareig havíem arribat a fer muntatges en els quals havíem gastat 6.000 i 7.000 euros, que per un grup amateur són molts diners, i els havíem recuperat! Quan vaig entrar jo al Safareig havíem fet de la mateixa obra entre 40-50 bolos en dos anys, això era els anys noranta. Però arriba un dia en què no fem bolos i entrem en dèficit. Llavors fem muntatges molt més senzills. Perquè ens és igual, el que volem és fer teatre. C: I a què ho associes que fa uns anys hi hagués tants bolos i ara tan pocs? E: Ho associem a la crisi. Molts
| 13 |
Teatre Estil 1962 Comèdia de l’olla. Envelat de les fires de Girona.1983 (Jordi S. Carrera)
Talleret de Salt.1985 (Joan Castro)
L’hereu i la forastera. Estil 1994
Teatre Estil Juliol 1993
Talleret de Salt 1987 (Autor desconegut) Pastorets 2004
| 14 |
Pastorets 2014
que feia el Talleret ara costen molt de trobar. Eren texts intel·ligents amb una posada en escena rigorosa. El Hamlet, príncep de Dinamarca, recordo que quan el vaig veure, plorava com una magdalena! I és teatre infantil, juvenil, familiar, fet amb una rigorositat brutal. Així s’aconsegueix que els joves s’enamorin del teatre. C: Crec que ara és un bon moment social per parlar de què s’hi pot fer. Perquè es poden fer moltes coses. Ara, s’ha de tenir coratge, has de sortir de la comoditat, t’has de poder arriscar. A: Vosaltres, com a empresa [assenyala en Domènech], aquesta problema com l’abordeu? J: Nosaltres som una empresa que té dos negocis: per una banda, una empresa privada de teatre que intenta produir teatre, fer gires, coproduir amb públics o també altres privats, etc. I aquí el repte és fer teatre de qualitat i que sigui sostenible econòmicament. I per una altra banda, portem la gestió i la programació del festival Temporada Alta. Aquí hi ha molt de diner públic, tot i que no arriba a la meitat del pressupost. Crec que és un festival eclèctic amb primeres figures d’àmbit internacional, també a vegades alguna peça de teatre popular o comercial però molta aposta per a gent jove, per companyies que neixen. Si t’ho mires des de l’àmbit gironí, potser sí que hi trobes a faltar gent però igualment cada any hi ha almenys 8 o 10 propostes del territori. Però el festival no és de Salt ni de Girona, sinó de Catalunya. A més, penso que les iniciatives públiques, i Temporada Alta ho és bastant, són les que poden apostar per aquest tipus de teatre. C: Però això, en el festival no es veu Domènech. Tots coincidim que
“Ha sortit al carrer la sanitat, ha sortit ensenyament, però cultura no ha sortit al carrer a reivindicar les bases d’una cultura per a tothom”, Catalina. hi ha un buit d’aquest teatre com el del Talleret, que hi hagi un rigor, un compromís, una comunicació amb el poble, que el poble vingui al teatre, una aposta per això no hi és. J: Dins el festival hi ha moltes coses innovadores i potentíssimes de gent d’aquí, la majoria d’aquestes coses es fan en espais no teatrals o a la Sala la Planeta. Quin percentatge és de tot el volum del festival? Hauria de ser més? Segurament... però sí que hi ha una aposta claríssima. Ara, també és veritat que costa molt que funcioni durant la temporada estable i sí que funcionen aquestes obres alternatives i emergents durant el Festival. I torna a ser un problema de diners, ni el Teatre de Salt ni la Planeta tenen recursos suficients. El Festival Temporada Alta, sí. Aquestes propostes més alternatives també tenen més d’un 90 per cent d’ocupació dins el festival. E: És una pregunta que m’he fet moltes vegades: com és que per Temporada Alta no trobes entrades enlloc i el mes de gener o febrer tens les que vulguis. I són obres que també estan molt bé. És el marc del Festival? És que realment la programació és tan bona que eclipsa la resta? Que jo penso que no. És un tema que em meravella. I desenganyem-nos, les entrades al Temporada Alta no són gens barates...
DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2017
ners. Abans, els teatres privats de Barcelona volien primeres estrelles per omplir el teatre, però els públics no els calia i podien fer un altre tipus d’obres. Ara als teatres públics se’ls exigeix per part de la mateixa administració que siguin econòmicament rendibles. La diferència de pressupost entre països és abismal. Aquí mateix a Perpinyà, el centre de producció teatral té un pressupost semblant al del Teatre Lliure de Barcelona, i és gairebé l’última ciutat de França per dir-ho així. Llavors poden fer política teatral. C: Sí, però la professió té el que es mereix. Perquè la professió no ha aturat això. Ha sortit al carrer la sanitat, ha sortit ensenyament, però cultura no ha sortit al carrer a reivindicar les bases d’una cultura per a tothom. Llavors passa que hi ha companyies privades que acaben sent subvencionades per diner públic o empreses privades que acaben amb molt de diner públic i això és un enrenou. Sí que podem queixar-nos de les polítiques que tenim però... No hi ha la concepció del nosaltres i això ha estat l’origen del teatre. Actualment, està molt basat en la competició i la creativitat no és tan important. L’èxit es basa en la capacitat que tinguis d’aguantar dins un món terriblement competitiu. E: Una altra cosa que crec que també s’hauria de plantejar és com crear nous públics. Què els oferim a la mainada i al jovent per fer-los amants, consumidors, usuaris de teatre? Per què, a vegades, sota el nom “infantil”, veus cada cosa que se’t posen els cabells de punta! Costa molt trobar bones obres per a joves. A: Hi ha molts pocs guions per treballar amb joves E: Espectacles familiars com els
(segueix a la pàgina següent)
| 15 |
17190 Juliol-desembre 2017 DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2017 | 16 |
“El català no l’he estudiat mai, en canvi el sé llegir gràcies al teatre. Érem molts joves que hi participàvem, teníem dos grups, un de drames i un de comèdia, i cada mes es representava una obra”, Inés. J: Sí, són cares. C: Per això és un teatre d’elit. També perquè hi ha moltes institucions que tenen moltes entrades. Hi va haver-hi un article en un diari sobre aquest tema, que hi havia moltes entrades que no arribaven al públic. Tampoc no hi entraré perquè no tinc prou documentació sobre el tema. J: No, no; això és fals. A més, les entrades són cares però si algú no té diners també pot anar al Festival Temporada Alta perquè hi ha entrades a 3€. C: A 3 euros? En els grans mun-
tatges del festival? Doncs no surt enlloc publicat això. J: Perquè es gestiona a través de col·lectius com Apropa Cultura que tenen darrere seu grups de persones que només poden anar a teatre amb aquests preus. C: Doncs això no consta públicament... De tota manera, a mi em sembla que la qüestió és: què s’ha de fer per portar teatre als col·lectius que no hi van? És a dir, no hem d’esperar que vingui la gent al teatre, perquè ja sabem i s’ha demostrat que no funciona. E: El debat ha d’anar per aquí. Una altra cosa que m’ha flipat una mica és que es van donar unes entrades del Temporada Alta a mainada dels instituts, i llavors no venien! O no els interessava o alguns deien que se n’havien oblidat! Si jo amb 18 anys m’haguessin donat la possibilitat de poder anar a teatre a veure una obra que a més m’han explicat els professors, a més algunes que eren de temari de la selectivitat d’aquest any, no puc descuidar-me d’això o apuntar-me a una llista i no anar-hi! A: De tota manera, el Teatre de Salt té molta activitat sempre. J: Sí, i quan funciona més és quan la gent no se n’assabenta. Aquest teatre està obert gairebé cada dia. A banda dels caps de setmana que pugui haver-hi funció, la resta de dies hi ha escoles, col· lectius diversos, actes... En aquest
teatre hi ha activitat amb públic, comptant també el festival, uns 160 dies a l’any. C: Però la majoria de gent que ve per aquestes activitats, després no segueixen sent públic de teatre? J: Segurament no C: Quina és la raó per la qual aquesta gent no segueix en el teatre? J: La clau està en els més joves. Cal fer bon teatre per aquesta gent i no se’n fa. 17190: Potser falta formació? Tenim cantera? On vau aprendre teatre vosaltres? E: Pel que fa al Safareig vam tenir la sort de tenir en Xevi que sortia del Talleret, també els primers anys la Pilar Prats. També estem parlant de fa molts anys i tot era molt més assequible. Alguns també van passar pel Galliner i els altres vam anar aprenent sobre l’escenari. Perquè la pretensió no era tant fer teatre sinó gairebé una excusa per marxar de casa i passar els vespres amb un grup d’amics fent el que ens agradava. I l’altra manera com hem après, almenys en el meu cas particular, és veient i llegint molt de teatre. C: Però fixa’t, si l’origen de fer Foto: Laure Duplay teatre és un grup d’amics que es volen trobar, llavors és important no perdre aquest estímul, no perdre l’arrel d’allò que volem fer. Però és tan present el missatge que tothom ha de ser tan bo com els famosos, que el que fa teatre per passar-ho bé, inconscientment ja té la vista posada en aquest objectiu i aquí és on es perd tot. E: Els més veterans ja ho tenim molt clar tot això. Potser sí que ens hem trobat amb aquest fet amb algun cas d’algú que ha començat
dient que vol fer teatre perquè vol sortir en una sèrie de televisió... De fet, vam fer una escissió del Safareig que era l’Aula Perduda per fer el pas al professional però no va acabar de funcionar. C: Tot plegat jo penso que és una crisi de grans valors. Perquè tot ho copa l’èxit, no importa la comunicació, sinó que només es mira l’èxit, que vagi bé, que es vengui. Per això caldria renovar l’educació per donar valors diferents perquè, a més, és el moment de fer-ho.
“Dins el festival hi ha moltes coses innovadores i potentíssimes de gent d’aquí, la majoria d’aquestes coses es fan en espais no teatrals o a la Sala la Planeta. Quin percentatge és de tot el volum del festival? Hauria de ser més? Segurament... però sí que hi ha una aposta claríssima ”, Josep. cosir doncs feia els vestits i sinó els demanaves pel poble. 17190: Sembla que avui dia hi ha més recursos però mal aprofitats. Què passa amb el Canal? J: Això està en mans dels polítics. És del Consorci on hi ha tres administracions i no es posen d’acord en com s’ha de fer funcionar. C: Però hi va haver un concurs i el jurat, format per tres directors de teatre, va dir que no es podia fer res si no hi havia un elevat pressupost. I això és mentida. No ha de ser tot a base del diner. L’altre dia un economista ho deia en un programa de ràdio que aquesta idea que tot ha de ser a base d’una gran inversió ha caigut, perquè el mateix Facebook es va crear amb dos pessetes. Hem de canviar de mentalitat perquè amb aquest sistema ja hem tocat sostre, no es pot mantenir aquesta dinàmica perquè no se sosté.
DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2017
17190: I en els principis del teatre saltenc, l’Inés ens podrà dir, com n’apreníeu de fer teatre? I: Fent-ne. El meu professor va ser en Salvador Sunyer. De fet, vam començar tot de noies joves que no teníem cap direcció però després s’hi va involucrar gent com en Sunyer, en Josep Maria Vilagran, el pare de la Teresa Morè; ells n’havien fet antigament i ens van fer de directors. Jo, de fet, el català no l’he estudiat mai, en canvi el sé llegir gràcies al teatre. Érem molts joves que hi participàvem, teníem dos grups, un de drames i un de comèdia, i cada mes es representava una obra. Vam tenir molt d’èxit, molta acceptació de la gent del poble, clar que no hi havia gaire res més a fer en aquells temps. El teatre en aquella època era molt important. C: Perquè es venia també d’uns valors de la República, en què la base de l’educació va ser molt forta i realment hi havia un sistema educatiu i cultural molt diferent. A part que els pobles fossin més petits, més homogenis, realment hi havia una política cultural molt diferent. 17190: Llavors per què és el teatre?
Quines funcions socials podria fer aquí a Salt? J: El teatre, referint-me a aquest espai, té un repte que no és fàcil, que és el d’ajudar a la cohesió, que gent que procedeix d’altres països vingui al teatre. I això és molt difícil. Però s’ha de fer de mica en mica i amb iniciatives que vinguin d’ells mateixos també. C: S’han de fer propostes. Quan nosaltres vam crear la Troupe amb la qual vam fer Històries d’un poble, de les deu persones, només tres eren nascudes aquí. I va anar molt bé. És a dir que possibilitats n’hi han. No era una gran obra però es parlava de la xenofòbia i la gent sortia d’allà contenta perquè era divertida, hi havia ritme. És a dir, propostes se’n poden fer però hi ha d’haver la voluntat de fer-ho. No és tan difícil ajuntar gent diversa. Penso que hi ha més por que es faci que no pas manca de possibilitats. Perquè si es veiés el teatre com un lloc de comunicació, d’unió, d’aprendre, de pensar en comú, si aquest fos el valor del teatre seria més fàcil fer teatre d’integració. I: L’any passat a Els Pastorets hi havia un noi que era d’origen indi, també dos àrabs, un subsaharià, i aquest any alguns han repetit. Per això hi va fer molt el Safareig, que va fer unes classes on es va apuntar molta gent i d’allà n’ha sortit un grup. A: Avui dia la realitat és molt més complexa que fa uns anys enrere. Per mantenir un teatre hi ha tots uns requisits tècnics que potser abans tampoc hi eren. I: I tant que no, en aquella època ens ho fèiem tot nosaltres. Si hi havia algun lampista es cuidava de les llums, en Lluís Mateu ens feia els decorats, si hi havia algú que sabia
| 17 |
17190 Juliol-desembre 2017
SOCIETAT ANÒNIMA
La filla que vaig perdre Text: Silvana Rivera Quan parlem de nens robats, trobem sempre vinculacions amb l’Església i l’època del franquisme. Ens pot sobtar que, a hores d’ara -després de més de 40 anys del final de la dictadura- els crims i la impunitat en què actuaven el règim i les institucions còmplices no s’hagin resolt i en molt casos no s’hagin jutjat o investigat. Ana de la Cruz Vilarrubia, veïna de Salt, és una dona molt valenta, que està disposada a fer tot el que estigui al seu abast per saber el que realment va passar amb la seva primera filla l’any 1975. L’Ana, nascuda a Toledo, ara té 64 anys i viu a Salt des de fa 33 anys; ha vingut junt amb el seu marit i tres fills des de Madrid. Aquí han tingut la seva filla petita. A Madrid l’any 1975 havien estat pares per primera vegada d’una nena que van perdre al poc temps de néixer, com tantes altres famílies. Ells tenen la sospita que han estat víctimes del robatori de la seva primera filla que, si estigués amb ells ara, seria la primera de cinc germans. El 25 d’abril de 1975 va néixer Maria Elena Garcia de la Cruz a l’Hospital Santa Cristina; va ser un part normal i als pocs dies li van donar l’alta i varen anar cap a casa. Després de quasi un mes, el 21 de maig es va posar malalta per gastroenteritis, la van portar a l’Hospital Clínico San Carlos de Madrid i allà els diuen que l’han de deixar ingressada. Només els la deixaven veure tres o quatre hores al dia i en aquestes hores no els deixaven donar-li el biberó, ni el pit, ni canviar-li la roba,
| 18 |
cosa que els va semblar estrany. Va passar de tenir una gastroenteritis amb deshidratació a una al·lèrgia a la lactosa, segons els diuen els metges. Un dia els avisen que la petita havia empitjorat, i quan arriben a l’hospital la troben amb plasma al cap i tant ella com la seva família la troben molt diferent, com si no fos la mateixa. La mirada diferent, les pestanyes... Els metges atribueixen aquesta diferència al seu estat físic. Als pocs dies li comuniquen a l’Ana que la nena s’estava recuperant molt bé i que li donarien l’alta, però el dia que va anar a recollir-la per tornar a casa, la va trobar sola ofegant-se amb la sonda, plorant i molt malament. Va cridar les infermeres, que se la van emportar i li van dir que s’estava morint; fins i tot van arribar a dir-li que tenia un càncer als ossos, a la qual cosa el seu pare li contestà al metge: “Aquella que hi ha al bressol no és la meva néta.” Aquests canvis tan inexplicables la fan sospitar encara més. La necessitat de trobar respostes arriba arran de la mort del seu pare, l’any 2009. Comparant la documentació de la defunció del seu pare i la que tenia de la seva filla troba que no hi havia res escrit en l’historial mèdic, no tenia lligall de defunció. A més, les dates no quadraven amb l’ edat de la suposada mort, que hauria estat amb 55 dies el dia 18 de juny i a la partida de defunció posa “2 mesos”, però està ratllat i escrit a sobre posa “2 anys”. L’Ana ha demanat dues vegades l’historial al Ministeri de Justícia i li han tornat en blanc, sense dades. En la seva investigació ha trobat moltes irregularitats. Al certificat de defunció les dates no coincideixen amb els fets, està signada pel seu pare, però, segons estudis grafològics, és falsa. A més a més, és estrany que estigui signada pel seu pare i no pel seu marit (el marit no costa enlloc). A la documentació del cementeri consta que ha sigut un funeral costós, quan és impossible, ja que ella i el seu marit són gent treballadora i no haguessin pogut pagar-lo, i si hagués sigut així estaria en un nínxol i no en una fossa comuna com està ara.
El seu cas és un més, com tants n’han succeït, no només aquí, sinó també a altres països del món, entre els anys 1958 i 2000. Tot és part d’una gran trama de tràfic de nadons. Només entre Salt i Girona hi ha coneixement de 22 casos, però ens diu l’Ana que n’hi ha molts més que no es coneixen perquè els pares no volen parlar del tema. Encara hi ha infermeres treballant des d’aquella època que no en volen parlar. Si tota aquesta gent tingués el coratge de parlar i demanar explicacions, podrien fer més pressió perquè tot sortís a la llum, ja que segons diu l’Ana: “Mentre aquestes ferides no surtin a la llum, el país no canviarà”
Ràdio Macuto
Hi ha diferents associacions que estan treballant per aclarir aquests casos i lluitant perquè els fills i els pares biològics es puguin retrobar. Algunes de les més importants són SOS Bebes Robados de Cataluña i Camino de la Justicia. A Salt concretament no hi ha cap associació, però ens diu l’Ana que ella està disposada a orientar i col·laborar en el que pugui amb altres famílies que necessitin orientació, si han viscut experiències semblants. Ella està actualment en un procés judicial, molt centrada a trobar respostes al seu cas i, des de la seva experiència, oberta al diàleg i a compartir històries. Ens recomana veure el documental Els nens robats del franquisme.
Mare 2: Pensa que l’èxit en l’itinerari educatiu dels nens depèn en un 75% dels condicionants familiars (socioeconòmics i culturals). Així que, sigui quina sigui l’escola que escolliu, el teu fill obtindrà l’èxit educatiu que vosaltres li pugueu donar.
Pare 1: He de fer la preinscripció a P3 de la meva filla, i estem colapsats! A l’escola pública de Salt ni ens ho plantegem, però si no entrem a la concertada no sé pas què farem... Mare 2: Home, perquè dubteu tant de l’escola pública? Pare 1: Ja ho saps, perquè està plena d’alumnes estrangers que fan baixar el nivell...
17190 Juliol-desembre 2017
Contacte: Ana de la Cruz anabrigi81@hotmail.com
erents racons de Salt. Converses captades a dif b la realitat no és pura Qualsevol semblança am coincidència.
Mare 2: Doncs segons diuen els experts, en aquests casos els resultats acadèmics dels alumnes “autòctons” no pateixen diferències sinó que els que poden obtenir resultats més baixos són els alumnes d’origen immigrant, precisament els més febles... Pare 1: D’acord, d’acord, però l’entorn de la classe segur que influeix en el rendiment acadèmic del nen...
Text: Èlia Llinàs DADES:
* La segregació escolar redueix les oportunitats educatives de l’alumnat més desafavorit. Als centres amb molta concentració d’alumnes immigrants, els resultats dels alumnes nadius no tenen una diferència significativa respecte dels nadius que no van a centres segregats, però en canvi, els alumnes immigrants de les escoles ‘gueto’ sí que tenen resultats molts més baixos. Això vol dir, segons el sociòleg autor de l’informe, Xavier Bonal, que “la segregació perjudica només als alumnes immigrants, però no té gairebé efecte sobre els autòctons”.
| 19 |
17190 Juliol-desembre 2017
REPORTATGE
El repte d’afrontar la segregació escolar Darrerament a Salt es comença a parlar de segregació escolar. És un tema que incomoda i ningú s’atreveix a posar del tot a sobre la taula, però que és ben present. La majoria de famílies nouvingudes arribades els últims anys escolaritzen a l’escola pública i gran part de les famílies amb llengua materna catalana o castellana (i que podríem anomenar de classe mitjana) ho fan a les escoles concertades o a fora de la vila. Molt sovint és fruit d’inèrcies, desconeixements i pors, però afecta clarament el repartiment homogeni de l’alumnat amb necessitats especials i el seu entorn familiar. És una divisió social que afecta no només les escoles sinó a tot el municipi. Creiem que és hora d’analitzar-ho i trobar-hi solucions. Text intro: Èlia Llinàs i Pere Serrat A Catalunya, a través de les Ampas i amb la FAPAC al capdavant, s’estan engegant iniciatives de mobilització i debat sobre el tema i, aquí a Salt, s’ha creat un moviment ciutadà que vol intentar implicar les administracions per dotar-les d’arguments, dades, i valentia per posar fi a aquesta fractura escolar i social.
| 20 |
Per entendre el concepte de segregació escolar li hem demanat a en Xavier Bonal, sociòleg de l’educació de la UAB, que ens expliqui els factors de la polarització escolar, les conseqüències que comporta i algunes idees per a combatre-ho. Ell va ser el ponent de la xerrada organitzada pel Seminari de directores i directors
dels centres públics de primària i secundària de Salt, que també ens expliquen el seu punt de vista. Per acabar, compartim el document que el moviment ciutadà està fent circular entre tots els agents de la comunitat educativa i que recentment ha estat recolzat pel Consell Escolar Municipal i pel Consell de Ciutat, entre d’altres.
La segregació escolar: assignatura pendent del nostre sistema educatiu Xavier Bonal, sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona
Alguns factors de la polarització escolar
Les dinàmiques socials que han conduït a la consolidació de la segregació escolar són diverses, i no sempre es projecten de la mateixa manera en cada context local. Els encara escassos treballs sobre segregació escolar que s’han dut a terme a Catalunya permeten identificar, però, alguns factors generals que ens aproximen a les causes d’aquest fenomen. El primer i més significatiu és sens dubte efecte de l’arribada creixent d’alumnat d’origen immigrat al llarg de l’última dècada. El nostre sistema educatiu ha (segueix a la pàgina següent)
REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2017
La segregació escolar és avui una realitat malauradament consolidada en el nostre sistema educatiu. Aquest fenomen, comú a moltes societats contemporànies, s’ha consolidat a Catalunya en el transcurs de l’última dècada de manera especialment accelerada. En efecte, la interacció entre diversos factors ha generat dinàmiques d’escolarització que han afavorit la concentració de grups socialment homogenis en diverses escoles i instituts en moltes ciutats i territoris del país. Una concentració que ha tingut lloc tant en les fraccions socials altes de l’estructura de classes com en les més baixes i que segueix afectant especialment minories ètniques i particularment el poble gitano. Així, progressivament, moltes escoles han anat experimentant un procés de guetització i de diferenciació en la diversitat cultural i social de l’alumnat que atenen. La consolidació d’aquests processos en els últims anys modifica radicalment les oportunitats educatives de l’alumnat. Alguns centres escolars desenvolupen la seva pràctica educativa amb un alumnat socialment i culturalment homogeni, en entorns de socialització familiar pro escola i amb elevades
expectatives educatives. D’altres, però, s’enfronten a una notable diversitat cultural i d’estils de socialització, amb entorns de relacions família-escola sense afinitat i amb expectatives molt desiguals respecte a les trajectòries educatives dels alumnes. Les desigualtats en els resultats educatius entre un tipus de centres i un altre ens indiquen que aquesta no és una qüestió menor per entendre la reproducció social a través de l’educació i els obstacles que els grups socials més desfavorits troben per aprofitar en condicions meritocràtiques les oportunitats educatives.
| 21 |
REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2017
“Quan hi ha segregació escolar les seves conseqüències negatives es concentren especialment en l’alumnat socialment desfavorit.”
| 22 |
passat d’un 2% a un 15% d’alumnat estranger en pocs anys. L’arribada d’alumnat immigrant ha generat processos de segregació per diversos motius: la seva concentració residencial, la tendència a l’agrupament en escoles amb presència dels seus homòlegs i l’efecte “fugida” que ha generat en famílies autòctones cap a escoles amb menor presència d’alumnat estranger. Amb tot, atribuir el fenomen de la segregació escolar exclusivament a l’arribada d’alumnat immigrant seria reduccionista. La segregació escolar també és explicable avui per la determinació amb què les classes mitjanes busquen en l’educació processos de diferenciació i distinció social. La importància determinant de la inversió educativa per a les trajectòries professionals, la recerca d’espais socialment homogenis per garantir una socialització en el grup d’iguals no conflictiva o les estratègies d’accedir a major capital cultural i social expliquen també les tendències endogàmiques d’aquestes capes socials. Cal destacar aquí igualment l’efecte que va tenir la generalització de la LOGSE i el model de comprensivitat. L’allargament de l’escolaritat obligatòria fins als 16 anys d’edat i l’accés als instituts públics d’ensenyament secundari a partir dels 12 anys han estat també raons que han afavorit la concentració en espais
que garantissin tant homogeneïtat com continuïtat. Aquests processos, a més, tenen lloc en un context de règim de quasi-mercat educatiu d’accés a l’escolarització. En efecte, el model d’accés a l’educació incorpora una notable capacitat d’elecció, que sovint va més enllà del que estableix el mateix marc normatiu. La correspondència entre les preferències escolars i l’assignació de plaça és especialment elevada. Així, la planificació educativa i la intervenció pública mostren una capacitat correctora de la segregació escolar gairebé nul·la. En la mesura que el sistema no deixa pràcticament marge per reconduir les eleccions familiars, tota intervenció que no sigui planificada ex-ante difícilment pot corregir processos de segregació escolar. Finalment, cal no oblidar que els mateixos centres escolars juguen un paper en els processos de segregació escolar. La discriminació activa, la passivitat, la recerca d’exclusivitat o la indiferència són actituds que en un sentit o altre poden facilitar o no les dinàmiques de segregació. La selecció adversa practicada per part d’alguns centres, tant des del punt de vista econòmic com cultural, és sens dubte una de les causes del no accés de determinats grups socials a algunes escoles concertades. Igualment, alguns centres públics busquen preservar l’estil pedagògic i les bones condicions de treball a través de plantejaments discriminatoris i d’un qüestionable “interès públic”. També és denunciable la passivitat d’alguns claustres de centres segregats que sem-
blen haver “tirat la tovallola” i mostren una absoluta desimplicació del procés educatiu dels seus alumnes. La disposició dels centres escolars, doncs, pot també condicionar tant les dimensions de la segregació com els seus efectes sobre els resultats educatius.
Algunes conseqüències de la segregació escolar Els estudis disponibles ens indiquen que la segregació escolar dels grups minoritaris té conseqüències sobre diverses dimensions de l’eficàcia i l’equitat educatives. La mateixa OCDE alerta en diversos dels seus informes sobre els riscos de la segregació escolar en el rendiment educatiu o la cohesió social, i
acabat d’incorporar al sistema educatiu, redueix l’eficàcia de les polítiques de lluita contra l’abandonament escolar (Nowden et al. 2015) o pot perjudicar la integració social de l’alumnat immigrant i amb això afeblir els llaços de cohesió social (Van Houtte and Stevens, 2009). Algunes anàlisis disponibles ens mostren que la inacció política en aquest àmbit (i algunes polítiques contraproduents) han tingut conseqüències negatives des del punt de vista de l’equitat i la cohesió social (Síndic de Greuges, 2008 i 2016; Bonal, 2012a), mentre que altres decisions estratègiques han afavorit l’escolarització equilibrada de l’alumnat (Bonal, 2012b).
Principis d’una agenda política de lluita contra la segregació escolar El repte de la segregació escolar no compta amb respostes úniques a manera de receptes polítiques. El caràcter multivariable de les causes que la generen i les seves especificitats obliguen al disseny de polítiques que s’adaptin a les peculiaritats dels diferents contextos locals. Amb tot, de les diferents intervencions polítiques es deriven algunes implicacions rellevants que cal considerar davant de qualsevol disseny de política educativa dirigida a reduir processos de segregació i guetització escolar. De forma general, quatre principis apareixen com a fonamentals per construir una agenda de política educativa adreçada a la reducció de la segregació escolar.
“Tota intervenció que no sigui planificada ex-ante difícilment pot corregir processos de segregació escolar.”
Lògica de servei públic i corresponsabilitat. Ningú com els responsables de les administracions públiques estan en condicions de prendre decisions des d’una perspectiva de servei públic. Els objectius de famílies, directors d’escoles, 2013. estar Foto: Jossi Font Planas professorat, poden fàcilment esbiaixats per interessos personals o corporatius. La planificació i l’equilibri territorial que requereix el servei públic és, doncs, tasca de les administracions, que han de prendre la distància necessària pel que fa als interessos dels diferents grups de la comunitat educativa per decidir sobre obrir o tancar grups-classe, establir ràtios, definir noves zones, etc. Així mateix, i d’alguna manera paradoxalment, l’eficàcia de les mesures contra la segregació escolar depèn en gran mesura de la complicitat i la corresponsabilitat dels diferents actors de la comunitat educativa i de la resta d’administracions. Treballar estratègies de generació de consens redueix el rebuig potencial sobre mesures que en qualsevol cas suposen alguna forma d’intervenció pública i obliguen sovint a limitar les possibilitats d’elecció o selecció de determinats actors. Introduir mesures des de la confrontació d’interessos, i sobre les quals alguns actors no percebin cap avantatge o benefici, redueix sens dubte la probabilitat
REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2017
destaca especialment com les seves conseqüències negatives es concentren especialment en l’alumnat socialment desfavorit (OECD 2012, 2013). Potser el terreny més visible és el dels efectes sobre el rendiment escolar. A partir de dades PISA, per exemple, sabem que hi ha una correlació elevada entre el grau d’inclusió social de les escoles (és a dir, l’heterogeneïtat social de les seves aules) i el rendiment escolar mitjà de l’alumnat. A nivell agregat, sabem també que els municipis amb un major nivell de segregació entre escoles de l’alumnat immigrant tendeixen a presentar menors taxes de graduació en ensenyament secundari obligatori. Quines són les raons d’aquestes diferències? Poden ser diverses, però no hi ha dubte que l’explicació més plausible és la que es deriva de l’anomenat “efecte company” (o peer effect). Es denomina així a l’efecte positiu que es deriva del fet que els alumnes amb més dificultats d’aprenentatge comparteixin l’espai educatiu amb companys més avantatjats. Les investigacions en aquest terreny destaquen que l’heterogeneïtat de nivells d’aprenentatge és positiva, especialment per als alumnes més desfavorits, mentre que la “pèrdua” observable per a l’alumnat més avantatjat derivada de l’heterogeneïtat de ritmes d’aprenentatge és menor (Ferrer et al, 2011). La concentració d’alumnat en situació de risc educatiu produeix, per tant, desigualtat d’oportunitats educatives i repercuteix així mateix sobre els resultats del conjunt del sistema. A més d’això, l’aïllament de grups minoritaris, com és el cas de l’alumnat d’origen immigrant
(segueix a la pàgina següent)
| 23 |
REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2017 | 24 |
d’èxit de les intervencions. Informació i pedagogia. Un dels factors, encara que no l’únic, que explica la distribució desequilibrada de l’alumnat en risc escolar té a veure amb la qualitat de la informació sobre l’oferta escolar i l’accés que els diferents grups socials hi tenen. Les administracions públiques han d’assegurar la màxima transparència en la informació relativa al projecte pedagògic del centre, als costos econòmics i als beneficis derivats d’evitar la concentració escolar d’alumnes en situació de risc educatiu. Així mateix, és important desenvolupar una pedagogia formativa i informativa que ajudi a mitigar les tendències cap a la homogeneïtzació social i cultural de les escoles. Demostrar l’escàs efecte negatiu derivat d’una major presència d’alumnes en risc escolar sobre l’alumnat de classe mitjana o subratllar els avantatges d’evitar la concentració excessiva d’alumnat
immigrant en algunes escoles són tasques que han de desenvolupar els responsables polítics per comptar amb la complicitat de la comunitat educativa. Detecció de NEE. Qualsevol proposta política de distribució equilibrada de l’alumnat en situació de risc educatiu requereix d’un sistema sòlid de detecció de l’alumnat amb necessitats educatives específiques. Per a això, les administracions educatives han de comptar amb equips especialitzats que comparteixin sistemes d’identificació i classificació homogenis. Els models de detecció han de ser compartits amb el propi professorat i amb altres agents socials que intervenen en el territori, com a professionals de la salut o dels serveis socials. En el procés de detecció és fonamental l’anticipació dels responsables polítics, de manera que pugui comptar amb un diagnòstic complet abans de l’inici del curs
escolar. D’una detecció d’alumnat amb NEE eficient depèn bona part de l’èxit de les polítiques de desegregació escolar. La intervenció sobre la qualitat de l’oferta educativa. De poc serveix actuar sobre la planificació educativa i la segregació escolar si no s’intervé especialment sobre la qualitat educativa de les escoles menys demandades. En els processos de guetització escolar és comú que la baixa demanda intervingui sobre les expectatives de professorat i famílies, cosa que genera ràpidament un cercle viciós difícil de revertir. Establir mesures dirigides a reforçar el projecte pedagògic del centre escolar i les expectatives d’aprenentatge dels actors és una tasca fonamental de les administracions públiques. Altrament, la planificació escolar estratègica no trobarà la necessària resposta de les famílies en l’accés a aquestes escoles.
“Demostrar l’escàs efecte negatiu derivat d’una major presència d’alumnes en risc escolar sobre l’alumnat de classe mitjana, o subratllar els avantatges d’evitar la concentració excessiva d’alumnat immigrant en algunes escoles són tasques que han de desenvolupar els responsables polítics.”
Referències Bonal, X. (2012a) “Education policy and school segregation of migrant students in Catalonia: the politics of non-decisionmaking”. Journal of Education Policy, vol. 27 (3), 401-421. Bonal, X. (dir.) (2012b) Municipis contra la segregació escolar. Sis experiències de política educativa local. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. Col·lecció Polítiques, n. 78. Ferrer, F. (dir) (2011) PISA 2009: avaluació de les desigualtats educatives a Catalunya. Barcelona, Fundació Jaume Bofill.
OECD (2012) Equity and Quality in Education: Supporting Disadvantaged Students and Schools, OECD Publishing. OECD (2013) PISA 2012 Results: Excellence Through Equity: Giving Every Student the Chance to Succeed (Volume II), PISA, OECD Publishing. Síndic de Greuges (2008) La segregació escolar a Catalunya. Informe extraordinari. Barcelona: Síndic de Greuges de Catalunya.
Xerrada sobre la segregació Montse Palau, directora de l’escola La Farga, en representació del Seminari de directors/ores dels centres públics (primària i secundària) La xerrada col·loqui d’en Xavier Bonal va ser la primera organitzada pel Seminari de directores i directors dels centres públics de primària i secundària de Salt. El motiu d’aquest iniciativa va ser múltiple: d’una banda, mostrar la voluntat de les direccions de treballar plegats per crear espais de reflexió a l’entorn de l’educació i, per una altra, propiciar ocasions de trobada i coneixença de diferents sectors de la comunitat educativa del municipi: docents, famílies, educadors, administracions.... Per què aquest tema: SEGREGACIÓ ESCOLAR I DESIGUALTAT D’OPORTUNITATS A CATALUNYA? Doncs perquè tots els que vivim o treballem al poble (o totes dues coses) ens estimem Salt,
aquest Salt tan divers i tan ric, però també tan complex. I considerem important fer una mirada a aquesta complexitat en l’àmbit educatiu; perquè estem convençuts/des que cal posar sobre la taula aspectes de la nostra realitat que sovint ens incomoden, però que hi són i que no podem obviar, com és la segregació escolar, que limita l’equitat i la igualtat d’oportunitats dels nens i nenes i reforça una fractura social que fa molts anys que es dona al nostre municipi. Creiem que cal molta reflexió, molt debat i molta feina per seguir caminant en la millora de l’educació de Salt. Amb l’acte del 20 d’abril vam intentar posar el nostre gra de sorra per anar fent realitat l’equitat que els nostres infants mereixen.
REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2017
Nowden, W., Clycq, N. and Ulicná, D. (2015) Reducing the risk that youth with a migrant background in Europe leave school early. Sirius Network Policy Brief Series. Issue No 6. February 2015.
El 20 d’abril de 2017 va tenir lloc a l’Auditori de la Coma-Cros la xerrada “Segregació escolar i desigualtat d’oportunitats a Catalunya“ a càrrec del sociòleg Xavier Bonal. D’on va sorgir la idea? Per què es va escollir aquesta temàtica?
Síndic de Greuges (2016) La segregació escolar a Catalunya (I): la gestió del procés d’admissió d’alumnat. Barcelona: Síndic de Greuges de Catalunya. Van Houtte, M. and Stevens, P. (2009) “School Ethnic Composition and Students’ Integration Outside and Inside Schools in Belgium”. Sociology of Education 2009, Vol. 82: 217–239.
| 25 |
Compartim el document de proposta que s’està fent circular entre tots els agents de la comunitat educativa i que recentment ha estat recolzat pel Consell Escolar Municipal i pel Consell de Ciutat, entre d’altres, per tal d’instar l’Ajuntament que treballi i lideri una diagnosi en profunditat.
REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2017
Proposta de diagnosi QUI SOM Som un moviment ciutadà compost per persones de diferents entitats del municipi, institucions i/o que participem a títol personal, que hem tingut la necessitat de mobilitzar-nos per millorar la perspectiva escolar de Salt. Concretament, el nostre principal objectiu és posar fi a la greu situació de segregació escolar i, per tant, social, que pateix el poble. Per aquesta raó volem fer front a diferents dificultats a les quals s’enfronta l’escolarització al nostre municipi, per poder erradicar l’estigmatització que recau sobre les escoles i instituts del poble, assegurar la igualtat d’oportunitats per a infants i joves, i que aquesta repercuteixi en l’èxit escolar i la millora de la cohesió social del municipi. Plataforma ciutadana integrada per la Comissió Educació de l’Espai Antiracista Salt-Girona, la Coordinadora d’AMPAS de Salt i persones a títol individual. S’han adherit a la plataforma: Seminari de directores i directors de centres públics de primària i secundària de Salt, Consell de Ciutat, Consell Escolar Municipal, Escola d’Adults,
| 26 |
FAPAC, Fundació Gentis, Fundació SER.GI, Casal del Infants, Càritas Salt, AMPAS de les escoles Les Arrels, El Veïnat, Les Deveses, Silvestre Santaló, El Gegant del Rec i La Farga, AMPAS dels instituts Salvador Espriu i Salvador Sunyer, Associació Valentes i Acompanyades i Agrupaments Escoltes Sant Cugat i Can Tona.
CONTEXT / SITUACIÓ INICIAL “Parlem de segregació escolar quan en un mateix barri o ciutat, els seus centres educatius escolaritzen majoritàriament un determinat perfil d’alumnat que no es correspon estadísticament amb la composició socioeconòmica i cultural de la població de la zona en què es troben ubicats. És a dir, que alguns centres acumulen alumnat pertanyent a sectors socials posseïdors d’un capital social i instructiu per sobre de la mitjana, mentre que altres concentren alumnat pertanyent a sectors socials desfavorits”. La segregació escolar té efectes clarament negatius: 1. per al sistema educatiu: els resultats acadèmics són pitjors en sistemes segmentats que en sistemes més comprensius i inclusius;
condiciona les expectatives i trajectòries educatives dels alumnes, etc. 2. per a l’alumnat més desfavorit: la segregació escolar suposa una pèrdua d’oportunitats educatives. Als centres amb molta concentració d’alumnes de famílies d’origen immigrant, els resultats dels alumnes nadius no tenen una diferència significativa respecte dels nadius que no van a centres segregats. En canvi, els alumnes de famílies d’origen immigrant de les escoles ‘gueto’ sí que tenen resultats molts més baixos. Això vol dir, segons el sociòleg Xavier Bonal (autor de l’informe Municipis contra la segregació escolar. Sis experiències de política educativa local ), que «la segregació perjudica només als alumnes de famílies d’origen immigrant, però no té gairebé efecte sobre els autòctons». 3. per a la societat, perquè perjudica en gran mesura qualsevol intent de fomentar la cohesió social del municipi. Constatar aquesta realitat ens duu a impulsar un treball progressiu contra la segregació escolar de Salt per tal que l’alumnat de tots els centres de la ciutat tingui una composició similar
té aquest alumnat fuga, conseqüències i raons per les quals no s’escolaritza al municipi. • Nombre d’alumnat, per centre educatiu, que no té com a llengua materna la llengua vehicular del centre educatiu.
DEMANDA / PROPOSTA
• Nombre de casos de NEEE per centre educatiu, valorant-ne la seva ràtio màxima permesa per aula i centre educatiu tal com s’estableix en la Disposició addicional 2a del Decret 72/1996, de 5 de març.
Volem que l’Ajuntament de Salt treballi i lideri una diagnosi en profunditat sobre la situació escolar a Salt per tal d’abordar-la i revertir-la des del lideratge del consistori, amb la complicitat de la resta de partits polítics, i la implicació de tota la comunitat educativa i el teixit social de la ciutat dins l’exercici 2017-2018. Que en aquesta diagnosi s’hauran de poder avaluar dades com les que es detallen a continuació: • Nombre d’alumnat escolaritzat fora del municipi, quina tipologia
• Nombre de beques menjador per centre educatiu, i per tant, de famílies que tenen una situació econòmica d’alta vulnerabilitat.
• Nombre d’alumnes que per assoliment de coneixements, no correspon al seu grup classe. • Nivell educatiu de les famílies per centres educatius, ja que aquesta dada pot condicionar en els estudis que assoliran els seus fills i filles.
Que l’elaboració d’una diagnosi ha d’anar acompanyada d’una sèrie de propostes per a possibilitar-ne la seva implementació signada per tots els representants polítics dins el curs 2018-2019. Entenem l’erradicació de la segregació escolar ha d’estar emmarcada en un Pla Educatiu de Ciutat molt més ampli que incorpori actuacions a nivell d’educació formal, educació fora de l’horari lectiu, educació en el lleure, etc. Sabem que ens cal un compromís polític ampli a curt, mig i llarg termini per tirar endavant les diferents accions que se’n puguin derivar, enfocades totes elles en els objectius següents: 1. La millora del rendiment escolar i l’excel·lència de tots els infants del municipi. 2. La cohesió social del municipi. 3. La no estigmatització del territori.
• Percentatge de no graduats en Estudis Secundaris Obligatoris. Pot ser un bon indicador d’on estem.
Fuga de l’alumnat escolaritzat fora de Salt
REPPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2017
entre ells i que aquesta correspongui a la que tenim a la nostra vila. En darrer terme, som conscients que la situació actual és evitable, hi ha mecanismes per revertir aquesta situació i sabem que posar-hi remei és més que aconsellable per millorar el futur i afavorir la cohesió social de la vila. Així bastirem un futur millor que propiciï l’excel· lència i el creixement integral dels nostres infants.
Font: Dades d’infants escolaritzats als centre de primària i secundària en data 18/05/2016 i comparativa amb les dades de padró de 15/03
| 27 |
| 28 |
17190 Juliol-desembre 2017
ELS 5 SENTITS
D’Hondures a Salt: La cuina tradicional hondurenya km.0 Text i Foto: Marta Solà i Font
La primera sorpresa va ser la varietat de plats que tenen. Per una banda, hi ha la possibilitat de fer un plat individual: des d’un Plato Imperial, el més complet de la carta, a tajaditas de pollastre, enchiladas, catrachas acompanyades d’uns frijoles triturats per llepar-se els dits, baleadas, iuca amb llardons i per als més atrevits cal provar l’anafre de frijoles, molt adient per compartir. També es poden fer tapes, que és una bona opció quan es va amb un grup gran de persones, on podem trobar: tajaditas de tot tipus, chilaquiles, plàtan madur o verd, enchiladas i molt més. Tot això complementat amb arròs, alvocat,
formatge, ceba i pebrot. I no hi falten les típiques tortillas, que cadascú es fa al seu gust. Per remullar tot aquest menjar es poden triar les begudes habituals de la nostra cuina, aigua, cervesa, vi, refresc o, si un vol introduir-se totalment en la cultura hondurenya, pot triar un suc natural que ve directament d’Hondures, orxata, jamaica, maracujà, mora o tamarinde, el rei d’Hondures. També val a dir que si visites el local amb mainada tenen unes aletes de pollastre amb patates, que també convencen el paladar més exigent. El local no tindria sentit, si no fos per les dues ànimes que el regenten, en Wilson i l’Elba. En Wilson és la persona més visible. Ell està darrere la barra i és la primera persona que rep els clients, els acomoda i, si fa falta, resol els dubtes que es tinguin. L’Elba n’és la cuinera principal i la que fa que la gent que va a menjar cuina hondurenya pugui pensar que està a la seva Hondures natal, assaborint tots els matisos dels gustos de la seva cuina tradicional. Hi ha alguna perso-
na més treballant; la feina no els falta. En Wilson m’explica que ell i la seva dona havien començat fa uns 8 anys fent algun plat senzill per vendre als camps de futbol de Salt en els partidets que s’organitzaven de manera informal. La gent els deia que ho feien molt bé i això els va animar a posar un local on poder fer la cuina típica hondurenya, utilitzant els productes més semblants als que es poden trobar a Hondures. El mes d’abril de 2014 varen obrir el primer local al carrer Àngel Guimerà i a l’abril d’aquest any s’han traslladat al barri de la Maçana, per continuar oferint als seus clients habituals o als nous una tradicional cuina hondurenya de qualitat.
17190 Juliol-desembre 2017
La curiositat podria formar part d’un dels sentits. Per què dic això? Va ser així quan un dia una coneguda hondurenya em va parlar del bar restaurant Imperial. M’explicava que ella hi havia anat algunes vegades a menjar, que ho feien molt bé i que la cuina era típica hondurenya. Un dia parlant amb el meu pare, que ja passa dels 80 anys i també és una persona curiosa, vam parlar d’anar a fer-hi un dinar familiar i així ho vàrem fer.
Bar Restaurant Imperial C/ Francesc Macià, 58 Baixos Horari setmanal de 8.00 a 23.00 h. Dimarts i dimecres tancat
| 29 |
17190 Juliol-desembre 2017
EDUCACIÓ
Els deures escolars a Salt
i les diverses mirades de la comunitat educativa El debat és d’actualitat: deures o no deures escolars? Se’n posen massa o pocs? Són bons per a la formació de la mainada? Serveixen per apropar escola i famílies al voltant de l’educació dels infants? Text: Jordi Artigal Durant el curs escolar les dues biblioteques públiques de Salt s’omplen de nens que hi van a fer els deures. Els continguts d’aquestes tasques són diversos, també les vivències que en tenen els nens i les nenes. Així, com un calendari no escrit, des de mitjans de setembre fins a primers de juny el paisatge bibliotecari, ric en històries, contes, àlbums, llibres informatius i recursos digitals, es va convertint en una prolongació de les aules escolars, on totes les seves taules, i alguns espais més, s’omplen de mainada amb les seves tasques escolars per fer. Parlant amb responsables d’altres espais educatius de lleure, aquests també manifesten que els deures condicionen moltes vegades les seves propostes educa-
| 30 |
tives. Pares i mares, preocupats per l’educació dels seus fills, busquen en aquests serveis alguna persona que pugui ajudar els seus fills a fer els deures, ja que ells no poden. En una reunió de Salt Fiction (1) va sorgir el tema. La mirada de les mestres era molt diferent a les preocupacions que manifestaven les bibliotecàries. El tema i la diversitat de mirades ens van semblar prou importants com per treballar-hi. Alhora hi vàrem veure un valor afegit en la necessitat de fer-ho tots junts, nens i nenes, famílies, mestres, educadors i bibliotecàries. Podríem fer un petit pas plegats? Aquesta possibilitat encara ens motivava més. Han passat dos anys i s’ha fet molta feina. El primer any ens va
servir per apropar-nos al tema i la seva realitat a Salt, a les mirades i vivències de tothom. Es varen fer enquestes per sectors, amb una bona resposta, sobretot per part dels mestres. Es varen analitzar i sintetitzar els resultats. Una llarga i voluntariosa feina. Aquest darrer curs ha estat el de presentar els resultats a tota la comunitat educativa per fer-ne una reflexió conjunta i portar el debat als claustres escolars, a les aules i a les AFA. Així, el 19 de novembre de l’any passat, es va organitzar la Jornada ELS DEURES ESCOLARS A SALT: PARLEM-NE que va aplegar prop de vuitanta persones de la comunitat educativa saltenca. (segueix a la pàgina següent)
EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2017 Il·lustració: Delphine Labedan
| 31 |
EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2017 | 32 |
Joan Maria Girona (mestre, psicopedagog i membre del Consell de Formació de Rosa Sensat) ens va parlar del tema, amb una visió àmplia, apuntant qüestions i obrint preguntes. En aquestes reflexions va remarcar, entre moltes altres qüestions, que el tema s’havia d’abordar a partir de cada realitat social i valorant les opinions de tota la comunitat educativa. Això era, precisament, el que anàvem a fer tot seguit! Els resultats de les enquestes als mestres, a les famílies, als nens i nenes i a les responsables dels espais educatius no formals es van fer públics i es van explicar detalladament. En vàrem parlar tots junts i, per acabar, la Neus Real, coordinadora de Salt Fiction, en resumia els continguts: - Percepció positiva, en general, sobre els deures per part dels docents, les famílies i els infants: els deures són percebuts majoritàriament com una necessitat, s’integren amb normalitat en les rutines quotidianes i no suposen un problema. - El sentit dels deures és, fonamentalment, responsabilitzar els alumnes, reforçar els aprenentatges, crear hàbits d’estudi i acostar la família a l’educació dels fills. - El temps que els infants passen a l’escola treballant ja és suficient i el temps lliure dels nens i nenes queda massa reduït. - Els deures fan sentir cansats la majoria dels infants (són un pes que s’han de treure de sobre) i alguns infants se senten pressionats i angoixats. - Caldrien deures diferents (més col·lectius i creatius). - A la majoria dels infants els costa una mica fer els deures; no tots se’n surten bé i no totes les fa-
mílies poden ajudar-los. - Els espais educatius no formals han de dedicar bona part del seu temps a l’acompanyament dels deures en detriment de les seves funcions genuïnes. Ja teníem tota la informació sintetitzada de les enquestes i les reflexions que s’havien fet a la mateixa jornada, ara era el moment de traslladar-ho als centres educatius, als claustres, a les aules i a les AFA perquè fessin un debat de la seva realitat. Sabem que així es va fer a molts centres; de fet, a les biblioteques públiques es va notar un cert canvi. Faltava només recollir-ho de nou i veure quins fruits s’havien donat. Una nova trobada era necessària. Aquesta nova diada de reflexió la vàrem realitzar el passat 6 de maig. Se’ns convocava per compartir el camí fet aquests mesos dins les escoles per part de tota la comunitat, a partir de tot el que s’havia treballat a la jornada del desembre. Va ser una trobada amb més de cinquanta persones, alumnes (amb força presència de nens i nenes de l’escola Arrels i dels nens de la Farga en vídeo), molts mestres i directors d’escola, algunes mares i pares de diferents AFA i un director d’un centre de secundària. Va ser emocionant escoltar les opinions de la mainada. El torn obert de paraules va ser ric i apassionat. Es fa difícil sintetitzar tot el que es va dir, però en general podríem parlar de canviar l’imaginari “deures” per “tasques” més personalitzades, creatives i opcionals. Com a mostra voldríem apuntar algunes de les concrecions a la pregunta de quins deures voldrien, que feien les mares de l’AMPA de l’escola Les Arrels:
- Buscar informació sobre els projectes que es treballi a l’aula (a la biblioteca, internet...). - Participació en concursos literaris, de dibuix o d’altres (ex. el recent concurs de contes esbojarrats de les biblioteques infantils de Salt, el conte del llibre gegant de la Massagran, crear postals de Nadal per a l’ajuntament...). - Portar llibres de l’escola per llegir a casa. - Resoldre endevinalles o jeroglífics en família. O inventar-ne. - Buscar materials a casa o de l’entorn natural per portar a l’escola. - Més treball de recerca i menys fitxes....i moltes coses més! Ja hem recorregut un llarg camí. Molta gent, des de tots els àmbits de la comunitat educativa saltenca, hi ha treballat i ha aportat el seu pensament i les seves reflexions. Què en quedarà de tot plegat? Els de Salt Fiction ja no ho podem seguir liderant; és el moment que els responsables polítics locals recullin el llistó i facilitin un treball en comú que faci possible una millora en l’educació, en aquest àmbit concret, dels nens i nenes de Salt. Així, també animem el seminari de directors d’escola perquè es faci seu el tema, no només amb als centres de primària, sinó que s’obri el debat als instituts
(1) Des de ja fa uns quants anys existeix a Salt un grup de treball, anomenat Salt Fiction, integrat per mestres, bibliotecàries, veïns i veïnes, tècnics de les àrees de Cultura i Ensenyament de l’Ajuntament, que d’una manera transversal treballen sobre el tema de la lectura i en concret la lectura literària i la seva educació al nostre municipi.
EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2017
Alguns moments de la Jornada ELS DEURES ESCOLARS A SALT: PARLEM-NE
| 33 |
17190 Juliol-desembre 2017
PARLEM DE...
Projecte: “Accions des d’Espais de Relació Quotidiana” Referents comunitaris per a superar tràmits a l’administració Text: Xavier Xarbau
La barrera dels «papers» Tots els ciutadans hem de fer diferents tràmits a l’Administració al llarg de la vida. Molts dels quals si no els fem a temps i queden fora de termini, més enllà d’una sanció o d’haver de reiniciar-los, poca incidència ens provocarà en la nostra vida quotidiana. Però aquest no és el cas d’un gran nombre de veïns de Salt quan parlem del tràmit pel qual s’assoleix el permís de residència i treball, o de la seva renovació. Aquests veïns no es poden permetre quedar fora de termini. S’hi juguen molt. I no només ells, també tota la resta. Estar regularitzat determina l’accés de les persones a poder treballar amb contracte, a accedir als serveis públics en igualtat de condicions i a anar fent el procés pel qual un dia es podrà obtenir la nacionalitat i, per tant, poder votar. La legislació espanyola d’estrangeria determina els procediments
| 34 |
pels quals s’accedeix a la residència, el que es coneix com a tràmit d’arrelament, i com aquesta es renova fins a esdevenir permanent, el que es coneix com a tràmit de renovació. Tant un com l’altre estan subjectes a aspectes laborals. L’arrelament, al fet de tenir un precontracte de treball. La renovació, al fet d’haver cotitzat un mínim de mesos. Què passa si no es compleixen aquests requisits? Doncs que la persona no obtindrà, o perdrà, el permís de residència i treball. No poder renovar aquest permís, el que anomenem ‘irregularitat sobrevinguda’, no només torna a situar a la persona en una posició d’inferioritat i de risc, de molta vulnerabilitat, sinó que és una patacada per a ella i el seu entorn. No només l’afectarà a ella i a la seva família, també a la societat en general. Un veí sense permís de treball no pot lluitar en igualtat de condicions que la resta, ni tampoc pot aportar el mateix que la resta. Serà molt més difícil que
aconsegueixi un contracte de treball. Si, a més a més, ja havia tingut el permís i l’ha perdut, aquest pas enrere i tot el que significa no ajuda gens a la integració. És a dir, a la seva participació en societat i al seu reconeixement com a individu amb drets i deures i, sobretot, a sentir-se part del país. Se’l torna a situar fora del sistema normalitzat. Per tal de poder superar els tràmits d’arrelament i de renovació del permís de residència i treball, existeixen els informes d’arrelament, en el primer tràmit, i d’integració, en el segon. Aquests informes complementen i, per tant, ajuden a superar el tràmit en cas que els requisits no es compleixin totalment. Cal sol·licitar-los a l’Ajuntament i els expedeix la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya. Perquè l’informe sigui positiu és de gran ajuda haver passat pel Servei de Primera Acollida, que presta l’Ajuntament en col·laboració amb la Generalitat.
A Salt, aquesta feina la fem des del Servei Municipal d’Acollida i Ciutadania situat al Mas Mota, seu de l’Àrea d’Integració i Convivència de l’Ajuntament de Salt.
Els veïns com a agent actiu: accions des d’espais de relació quotidiana
des del Servei Municipal d’Acollida i Ciutadania - VINCLE Associació, en el marc de l’Àrea d’Integració i Convivència de l’Ajuntament de Salt, el juny de 2014. Des de l’inici hem posat els comerços al centre del projecte ja que són un espai de relació natural, són un dels llocs de la vida quotidiana, on es parla i on les persones ens construïm la nostra visió de les coses. La imatge del típic colmado de poble o de barri, o la cafeteria on la gent hi va a passar l’estona, o
la cua de la carnisseria, són familiars per a molta gent. Són llocs on circula la informació, però sobretot on construïm coneixement ple de sentit. En aquests espais hom busca informació sobre un pis per llogar, o sobre si algú es ven una moto a bon preu, i on es parla de moltes coses quotidianes, de diverses situacions, també d’ «els papers». Que algú que comprèn perfectament la teva situació t’expliqui en la teva llengua materna quin camí has de seguir, et donarà confiança i entendràs quina utilitat té això per a tu. No es tracta simplement que un botiguer tradueixi els requisits des d’un argot tècnic a un llenguatge comprensible, es tracta que una persona coneguda per a tu t’expliqui què has de fer i en què et beneficia. Es tracta d’obtenir un coneixement situat, útil per a tu i les teves necessitats. Actualment el projecte està gestionat per VINCLE Associació, subvencionat per la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, i compta amb 18 comerços col·laboradors. Els podeu reconèixer perquè tenen, enganxat a l’entrada, un adhesiu rodó, amb una ‘i’ negra dins un cercle verd. En aquests comerços hi podeu trobar informació del Servei de Primera Acollida, dels cursos vinculats a aquest servei, podeu fer-hi alguna consulta bàsica i en alguns casos concertar hora amb el Servei d’Assessorament Jurídic en matèria d’estrangeria, que també forma part del Servei Municipal d’Acollida i Ciutadania.
PARLEM DE... 17190 Juliol-desembre 2017
Des del Servei Municipal d’Acollida i Ciutadania vam detectar que moltes persones immigrades no podien renovar la residència ni acollint-se a l’informe d’integració que emet la Generalitat. No complien els requisits. Si haguessin disposat de la informació adequada, haurien pogut fer quelcom per complir els requisits, com per exemple cursos de llengua i coneixement de l’entorn o, actualment, obtenir el Certificat del Servei de Primera Acollida. Aquest és el punt de partida del projecte Accions des d’Espais de Relació Quotidiana: la prevenció. Vam partir d’aquestes línies de treball: - Donar informació per prevenir situacions d’irregularitat sobrevinguda. - Desactivar informacions incorrectes i rumors per evitar que la gent faci passos en fals que els acabin situant en posicions de més vulnerabilitat. - Actuar conjuntament amb els ciutadans; els tècnics hem d’ajudar i podem proposar accions, però han de ser les persones les qui siguin agents de canvi. - Les persones immigrades no són només usuaris de serveis o membres d’associacions, són veïns
amb una vida quotidiana plena de relacions socials, i és amb aquestes xarxes amb les que també hem de connectar. - Implicar els comerciants, ja que són referents de les seves comunitats i les botigues són els espais de relació, els nodes físics de les xarxes relacionals amb les quals volem connectar. Vam iniciar el projecte Accions des d’Espais de Relació Quotidiana
| 35 |
17190 Juliol-desembre 2017
PATRIMONI HISTÒRIC
Els cinemes abans del multicine La majoria de poblacions avui dia, malauradament, han perdut les seves sales de cinema històriques situades al centre de la població. Aquestes s’han vist substituïdes pels multicines, situats normalment en centres comercials o espais d’oci de l’extraradi i amb una cartellera sobretot comercial. Text: Enric Rubio i Agnès Cabezas No fa tants anys, però, a Salt hi havia hagut fins a sis cinemes. De ben segur que molts dels nostres veïns van tenir el primer contacte amb el setè art gràcies al Cinema Bordons, el més antic, el Cinema Bohigas-Subils, el Cinema Nonó, el Cinema del Centre Republicà i, posteriorment, el Cinema Núria i el Cinema Esplai. Anunciant aquests nous temps de l’oci que arribaven, el cinema Núria va ser convertit, tot i que per poc temps, en una sala recreativa de bitlles.
Primers cinemes a Salt; els anys 20: Bordons, Bohigas-Subils, Nonó i Centre Republicà El primer cinema del qual es té constància en els registres de l’època és el Cinema Bordons. Segons consta en una acta del Ple, el 13 de febrer del 1922 el senyor Enric de Bordons Luna va fer la sol·licitud de llicència d’obertura d’un cinema. Només 12 dies després ja consta l’alta de contribució industrial
d’un cinematògraf a nom del mateix Bordons al carrer Girona, 47, amb capacitat per a 300 persones. Pel que fa al Cinema BohigasSubils, en aquest cas la sol·licitud per a la llicència i pocs dies després l’alta del cinematògraf, per a 8 funcions, es van fer el desembre del 1923. Es tractava d’un cinema al primer pis de la cafeteria de Josep Bohigas i Mir “Café, 20 céntimos taza”, situada al carrer Girona, 34. El 1924 es queda aquesta cafeteria (segueix a la pàgina següent)
| 36 |
Cinema Esplai (1979-1983)
Cinema Bordons ............................... Carrer Girona, 47 (actual carrer Major) Cinema Bohigas-Subils ............................... Carrer Girona, 34 (actual carrer Major) Cinema Nonó ............................... Carrer Sant Josep, 9 (accés pel carrer Sèquia, s/n) Cinema del Centre Republicà ......... Plaça de Sant Pere, 13 (actual plaça de la Vila) Cinema Núria ............................... Carrer Major, 202-204 Cinema Esplai ............................... Carrer Pau Casals, 2
en Narcís Subils Margenats i, amb l’arribada d’aquest nou propietari, el cinema passa el primer any de 8 a 10 funcions, el segon any amplia fins a 20 funcions i el 1928 ja hi consten 25 funcions. En la documentació hi consten “100 asientos a 0,30 pts. 50 asientos a 0,20 pts”. El local, on també s’instal·là una taula de billar, és traspassat al seu nebot, Narcís Ribas Subils, que es dedicà després a regentar diverses cafeteries i desapareix dels registres cap constància del cinema. El Cinema Nonó estava situat al número 9 del carrer Sant Josep amb accés pel carrer de la Séquia. Poca cosa se sap d’aquest cinema més enllà del fet que el 18 de novembre del 1927 es va donar d’alta a la contribució industrial com a cinematògraf de 6 funcions a nom de Nicanor Nonó Rey amb una capacitat de 150 persones: 100 seients de 1a a 0,50 ptes. i 50 de 2a a 0,25 pessetes. Consta també en documentació antiga que el gener del 1928 augmenta a 15 funcions. Per altra banda, també ben poca cosa se sap del Cinema Centre Republicà. Aquest fou donat d’alta a nom de Joan Roura el 12 d’octubre del 1929 com a cinema de 14 funcions a la plaça de Sant Pere, 13 (actual plaça de la Vila). Hi constaven 125 localitats de 1a i 75 de 2a, a 0,40 i 0,20 pessetes respectivament. Les funcions van començar l’endemà mateix, el 13 d’octubre. Poca cosa més se’n sap, només que l’any següent les localitats de 2a van disminuir a 20 i que el 30 de juny del 1936 fou donat de baixa. Cine Nuria, Salt. 10 i 11 juny 1944. Programació
| 38 |
El cinema Núria, un local històric El cinema Núria va ser un local històric. Els seus inicis consten dels anys 20 al local La Floreal de la CNT, per això molts s’hi referien com “el cine de La Floreal”. Tal com deia l’article publicat a El Punt (16/3/2014) per l’Eva Vàzquez, es tracta d’un antic cinema que “serveix de model per resseguir la prosperitat i la decadència de les primeres sales d’exhibició als pobles gironins”.
Segons el padró de contribució industrial, es feia cinema des de gener del 1932. L’any següent, disposava d’un projector sonor de la marca italiana Pionifilm que distribuïa en exclusiva a tota la península Radio Magaldi de Girona.
PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2017
Cine Núria. Programació 15 i 16 octubre 1949.
Quan la CNT es trasllada al Veïnat al principi de la guerra, l’edifici queda lliure fins que el 1939 l’adquireix la Coma Cros per a esbarjo dels treballadors. El (segueix a la pàgina següent)
| 39 |
PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2017
Cinema Núria (Claudi Valentí Bohigas 85-10)
| 40 |
El Núria va ser tota una institució a Salt perquè a banda de cinema feia també de centre cívic. 1945 els amos de la Coma Cros, Lluís i Joan, el bategen com a Cine Núria, en homenatge a la dona d’en Joan, Núria Raventós, i també segurament per fugir una mica de l’antic nom relacionat amb els anarquistes. El 1945 el cinema Núria tenia 324 localitats, meitat general i l’altra de butaca, i l’entrada costava 2 pessetes. De la programació se n’ocupaven els germans Esteve i Lluís Gubau Massana, que després es quedaren el cinema. Els Gubau ja eren propietaris dels cinemes d’Anglès i Breda i eren també proveïdors de la major part de sales gironines. El fill de l’Esteve, en Ricard, va entrar també de jove al negoci fent de porter i acomodador al Núria. En el mateix article d’El Punt citat anteriorment, en Ricard explicava els seus records sobre com es negociava el preu de les pel·lícules que es projectarien a Barcelona. El mateix article té un record especial per als operaris que portaven a terme aquesta tasca. En concret es recorda en Benet Ramió, electri-
Cinema Esplai (Manel Lladó 86-08)
cista de la Coma Cros, que també era projeccionista durant els anys 50 i un “bon exemple dels orígens de les sales d’exhibició de poble, sostingudes per operaris anònims, com ell, o com el seu ajudant i després successor, Enric Padrés”, que portaven a terme aquesta feina per un jornal de 150 pessetes al mes. El Núria va ser tota una institució a Salt perquè, a banda de cinema, feia també de centre cívic: s’hi feien obres de teatre del Patronat Artístic Recreatiu, s’hi recitaven poemes, s’hi feien assemblees d’Acció Catòlica, homenatges a esportistes i tot tipus d’actes. Un article a El Punt (22/10/1985) amb motiu del seu tancament destaca algunes activitats que s’hi havien fet: “...recitals de cançó amb Llach i Raimon, conferències, mítings, revistes i assemblees d’entitats de la vila”. El 1969 consta també que s’hi havia dut a terme un cicle de cinema sobre països socialistes a càrrec del cineclub Alfie. El seu moment àlgid com a cinema familiar va ser els anys 60 després que el compressin els germans Gubau. El 1961 la pel·lícula La Violetera va tenir 19.000 espectadors en només tres dies i es va coronar com la
Cinema Esplai (Manel Llado 86-10)
El cinema Esplai, l’última projecció a la vila El cinema Esplai va tancar l’agost del 1986, aproximadament un any després que el Núria, i amb el seu tancament Salt es queda sense cap cinema fins a l’obertura del multicine de l’Espai Gironès. També propietat
dels germans Gubau, la manca de rendibilitat econòmica els va fer buscar arrendataris, tal com s’explica en un article d’El Punt (10/08/1986). El novembre del mateix any es convertia en un garatge per als autocars Roca, després que aquesta empresa comprés el local, segons explica un article de Josep Bouis al Diari de Girona (Los Sitios). Aquest mateix article destaca el fet que “certs sectors de Salt” opinaven que “l’Ajuntament hauria d’impedir la desaparició del cinema Esplai”, única sala de projecció que funcionava en aquells moments a la localitat. Però el consistori, a través de les declaracions d’en Miquel Berga, en aquell moment tinent d’alcalde d’Ensenyament i Cultura, va considerar que, si bé era “un fet lamentable i desagradable”, era “molt demanar” que un Ajuntament salvés “l’aventura d’un cinema comercial”. Des del 1999 hi trobem l’escola de Dansa Nou Espiral. Font: Arxiu Municipal i articles diversos del Diari de Girona i El Punt.
PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2017
pel·lícula més vista. Segons relata també El Punt, la prosperitat del local va fer que el 1971 s’hagués d’ampliar: “Per fer-lo, l’Ajuntament va haver de donar permís per tancar un carreró que, a l’alçada d’on ara hi ha el vestíbul, comunicava l’actual carrer Major amb el carrer Llarg”. Era l’època de les pel·lícules de Bruce Lee que omplien el cinema de joves atrets per l’acció de les arts marcials. El 1985 el cinema Núria tanca les seves portes i els anys 90 una empresa recreativa hi fa una sala de bitlles que està en funcionament alguns anys, però a mitjan anys 90 torna a quedar l’edifici tancat i sense ús. Finalment, des del 2003 és seu de la biblioteca infantil i juvenil Massagran i es torna a aquest edifici la seva relació amb la cultura.
| 41 |
17190 Juliol-desembre 2017
SALT SONA
Sergio Valero, monologuista «Escriviu, atreviu-vos, practiqueu cada dia, torneu a escriure i al final de cada pàgina traureu un acudit». Text: Edu Gelada, Estació Jove de Salt Què et motiva a fer riure la gent? Com et vas iniciar en aquest món? Des de ben petit he estat el pallasso de la classe, i un dels meus primers records, dels quals hi ha vídeos que ho corroboren, va ser a la meva comunió, fent imitacions del Fary i altres personatges, com Cruz y Raya. La primera vegada que vaig pujar a un escenari jo tenia dotze anys, era en una desfilada de moda d’una gala per a la classe de la meva germana. Em varen convidar a fer un monòleg i vaig quedar cohibit perquè havia d’actuar davant de 450 persones. Jo anava dient tonteries i veia que el públic s’ho estava passant bé. La gent va comentar que va estar molt bé la desfilada de moda, però que quan va sortir el nen va ser genial. A partir de llavors, monologuista? Jo anava escrivint els meus textos i un dia els meus col·legues em varen comentar que feien un curs d’iniciació als monòlegs impartit per Dani Lagi i em vaig llançar a la piscina. La graduació d’aquella formació acabava al City Arms, l’actual Celtic Bar Girona, un dels temples de l’humor a les comarques gironines. Allà cadascú tenia els seus minuts per recitar els seus textos i, a partir de llavors, s’ha convertit en una addicció; un cop comences no pots parar.
| 42 |
Què significa per a tu el fet d’explicar històries? En què t’inspires per escriure-les. És un tòpic, però les meves històries són molt quotidianes i reals, posant-hi una mica de salsa. Per exemple, parlo de professors estranys o companyes i ho exagero, busco l’espontaneïtat dels petits detalls. Una de les coses en què em fixo molt és en el
públic, per adaptar el to o poder jugar amb ells. Monologuista neixes o t’hi fas? Uff! Jo crec que has de néixer un quinze per cent monologuista, després de mica en mica et vas formant i vas picant pedra. L’humorista pot desconnectar de l’humor? Jo crec que no pots desconnectar de la comèdia. Una de les pitjors coses que et pot passar abans de pujar a l’escenari és que et diguin que ets
el monòleg, ja ni et diuen monologuista, és com si tu vas al flequer i li dius que és la barra de pa. El que m’ha passat, sobretot quan surto de festa i em trobo algun conegut, és que em demana que expliqui un acudit, després criden els amics i, després, els amics dels amics. Hi ha vegades que prefereixo ser dolent amb l’humor, però està bé que et reconeguin pel que fas i m’agrada fer-ho. Què és el que més li agrada a la gent dels teus monòlegs? Segurament que caic molt simpàtic, sóc molt rialler, tinc una actitud
molt positiva i faig el que puc. Es pot fer humor de qualsevol cosa? Quin creus que és el límit? No hi ha límits; com va dir l’Albert Boira, un còmic de Barcelona: «los limites del humor los pone el que es limitado». Diuen que la comèdia és tragèdia sumant-li temp;, pot semblar molt bèstia, però és necessari fer humor i parlar de qualsevol cosa; s’ha de fer comèdia de tot. El que no s’entén és que després de tants anys condemnin Cassandra Vera per fer acudits de Carrero Blanco.
A les comarques gironines tenim algun espai per a monologuistes? És molt difícil fer com è dia, tot i això a Girona hem tingut espais referents per a còmics d’Espanya; és d’agrair els que han trobat la fórmula per fer-ho,com el Celtic Bar de Girona, el Molí de l’Escala, el Ginger de l’Estartit, entre d’altres que també aposten per l’humor. El públic gironí és molt fred? No, és molt agraït, tinc la sort d’haver actuat arreu de Catalunya i puc dir que la gent i els propietaris dels
Podries donar algun consell a joves que voldrien iniciar-se en el món dels monòlegs? Uff!, jo no, no sóc ningú per donar consells; millor que vagin amb el meu mestre. Una suggerència que vaig donar quan em van convidar a una formació va ser: «ànims, és molt difícil escriure tres pàgines perquè us serveixi un acudit, que més o menys sigui bo; escriviu, atreviu-vos, practiqueu cada dia, torneu a escriure i al final de cada pàgina traureu un acudit». En quin projecte estàs treballant actualment? Tinc diverses actuacions per Catalunya aquest estiu. Un dels llocs on em fa molta il·lusió participar és en una terrassa d’un hotel de Barcelona, on han participat còmics i professionals que admirava o mirava per la televisió, com en Juanjo Albiñana. Estic molt agraït i content de poder-hi anar. Molts monologuistes han fet el salt a la indústria del cinema. T’agradaria participar en algun projecte audiovisual? Això va per en Dani Rovira, m’imagino. Ens ha ajudat moltíssim, ens ha visualitzat molt, ell ho ha dit sempre a totes les entrevistes, que ell no és actor i sempre deixa clar que és monologuista. Abans anàvem als restaurants a oferir-nos i ens feien marxar, ara ens truquen i ens posen el micròfon.
Pel que comentes, entre còmics us ajudeu molt? Per exemple, vaig començar a anar a veure els monòlegs i demanava poder presentar a còmics per rodar els meus textos. He presentat molts humoristes, com Toni Moog, Tomàs Garcia, Miki de Cai, Sergio Marín i molts d’altres. Dues vegades a l’any tots els còmics de Catalunya, que tenim molt bon rotllo entre tots, fem un dinar, és molt graciós, ens imitem entre nosaltres i fem tot un espectacle! No coneixia la faceta d’imitador. Quins personatges imites i quin ha estat el que més se t’ha resistit? Karlos Arguiñano, l’utilitzo dins del monòleg; Pedro Piqueras, Torrente, Iker Jiménez, entre molts d’altres. La imitació fa guanyar molt. Un dels típics i que encara se’m resisteix és Matías Prats; el faig, però no he trobat la recepta perquè m’agradi; tot i això m’hi posaré i l’acabaré fent. De petit la meva mare quan entrava a l’habitació em trobava amb els cascos fent veus estranyes. Per acabar, ens podries explicar un acudit? No és el mateix llegit que escoltat, però endavant: - Hola guapa! ¿Cómo te llamas? - Jara. - Que nombre tan exótico. - A que ji.
SALT SONA 17190 Juliol-desembre 2017
Quins han estat els teus referents? El meu mestre ha estat Dani Lagi i com a referents tinc Pepe Rubianes, Ignatius Farray, Berto Romero o Xavi Castells, entre molts d’altres.
locals de les comarques gironines són molt bons, càlids i molt atents. En resum, el públic de Girona és molt maco i els còmics, millors, en Dani Lagi, en Sito o en Sergio Valero.
Moltes gràcies, de veritat. Ha estat un honor i m’ho he passat molt bé. No dubteu a contactar amb Sergio Valero - 649 532 429 sergiovalerojimeno@gmail.com
| 43 |
17190 Juliol-desembre 2017
hem anat a...
Stay Pos Fest El 6 de maig passat la recent inaugurada plaça Llibertat es va omplir de beats a ritme de hip-hop en la primera edició de l’Stay Pos Fest, organitzat per l’associació Stay Pos i amb el suport del grup municipal Canviem Salt. Text: Agnès Cabezas
| 44 |
La festa va començar a primera hora de la tarda i de seguida es va omplir, sobretot de joves, però també de veïns de totes les edats encuriosits per la música que sortia del mig de la plaça i que volien saber què s’hi coïa. El festival va començar amb batalla d’MC’s o, com també es diu en el món del hiphop, “batalla de galls”. Es tracta que dues persones improvisin lletres a ritme de rap sobre la base musical que posa el DJ intentant rebatre les paraules de l’adversari. Diversos joves van poder agafar el micròfon i demostrar les seves habilitats amb les lletres en diferents rondes que van acabar amb una final en què el jurat va decidir qui era el que tenia més flow i es coronava guanyador de la batalla. Durant el festival també va haver-hi lloc per a les altres manifestacions de la cultura urbana del hip-hop, com són la dansa i els grafits. Pel que fa a la dansa, hi van intervenir la reconeguda ballarina de dancehall Makady amb el seu projecte K-Free i també diversos grups de totes les edats de l’escola de hiphop saltenca Sister’s Funk. Pel que fa a l’art del grafit, en un dels costats de la plaça es van preparar unes fustes on els assistents van poder participar i deixar la seva empremta en aquest mural, dirigits per experts d’aquesta art urbana.
L’associació Stay Pos, amb els MC’s Sitofonk i Hache al capdavant, es troba en la línia de l’anomenat hip-hop conscient, el que vol ser transformador social a través de la música i el moviment. Es tracta de promoure el pensament positiu als més joves a través d’aquest art urbà, i oferir-los eines per transformar els sentiments de frustració o apatia en acció i implicació.
Per això, a banda d’organitzar aquest festival, l’associació dona també tallers de rap a les escoles i participa en taules rodones o altres esdeveniments relacionats amb la cultura urbana. Com diu el seu lema: “Entre hacer lo que no te gusta y no hacer nada, puedes hacer algo, STAY POS”. Esperem que tinguin un llarg recorregut i moltes edicions més d’aquest festival!
| 45 |
17190 Juliol-desembre 2017
OPINIÓ
Acosta’t a l’Ateneu, un espai obert i creatiu Narcís Badosa Sala, membre de l’associació Amics i amigues de l’Ateneu. Organitzar-nos col·lectivament és tot un repte; cal estar disposats a donar, a sortir dels nostres espais segurs i coneguts per trobar-nos al replà o a la plaça per iniciar un procés, el de formar part d’una experiència comuna, digues-li: conèixer-se, ajudar-se o fer activitats conjuntament. Les relacions socials transformadores han de ser un senyal d’identitat i per fer-les possible calen espais que facilitin aquestes expectatives; espais que estimulin l’acollida, la creativitat compartida, equipaments que cerquin la proximitat, oberts i per a tothom. Els ateneus van néixer a Catalunya amb aquesta filosofia, recordeu-ho i defensem-ho. Que l’Ateneu Popular Coma Cros tingui avui un model definit, un projecte comunitari i ciutadà, ha costat un esforç, inversió d’anys i una intensa esgrima politicociutadana. El març 2017 (a Salt sempre passen coses importants al març) la Federació d’Entitats Saltenques va guanyar un concurs públic realitzat des de l’Ajuntament per tal de dinamitzar l’Ateneu durant dos anys. Deixem enrere el temps de les paraules, de les llargues disquisicions, el desgast i les tensions, per deixar pas a la construcció d’un projecte col·lectiu, des de l’acció compartida.
| 46 |
També, per trobar-nos puntualment per continuar pactant els grans criteris i els nostres horitzons en consens, en la rotllana de l’assemblea. Qui ha participat d’aquestes assemblees pot comprovar que el poder, les personalitats i els interessos particulars no hi tenen cabuda. Democràcia per implicar-se i discernir en els assumptes col·lectius del bé comú. Què en penseu de l’Ateneu? S’està fent un projecte que neix de la multiplicació d’idees, iniciatives, del treball cooperatiu, des del respecte, l’escolta, la suma d’opinions. És un embrió petit que tardarà un temps a consolidar la cultura dels valors col·lectius. És un nadó en dies de projecte, que tot just gateja, però amb un immens potencial, si les entitats i la ciutadania se’l volen fer seu. Estem acostumats que ens representin, però ens hem de conscienciar, i no sé el que ens costarà assumir-ho, que l’Ateneu són 3.400 m2 d’espais oberts, plurals, de tothom i per a tothom, transformadors i creatius. Quan sento el “tuuut” i m’acosto al teler de la participació, procuro tenir present que des de la meva llibertat faig un servei sense esperar res, sense cobrar res (com molts i moltes dels que ara em llegiu). Igual que les bobines envoltades de fils prims, la
nostra matèria primera és sensible: promoure les relacions socials amb altres persones per enfilar projectes per a la ciutadania i el seu barri. Quin govern pot qüestionar que la ciutadania organitzada regali hores i implicació per a la seva comunitat, des de la lleialtat i el desinterès? Com és que encara l’imperi del procediment administratiu receli i compliqui el que es realitza des de la transparència, del rigor i sense lucre, entenent que també gestionem una dimensió pública? Quan estic davant de l’oportunitat que representa l’Ateneu, en l’anar i venir de les idees recullo un segon pensament, que formo part d’una construcció conjunta; no se si faré de manyac, de maquinista o enginyera, m’és igual. Viuré el procés des d’un equip i els resultats compartits em dona sentit, ens transporta a noves actituds, a viure noves perspectives de ciutadania. Consolida una manera de fer, ens fa millors persones, ens omple d’energia i estimula les endorfines. Una comunitat rica en capital social està més capacitada per gaudir de la festa i ser forta davant el conflicte. Escolteu el “tac tac”? Ha tornat lentament teixint a poc a poc educació, cultura i relacions que faran
Alguns moments d’activitats realitzades darrerament a l’Ateneu
OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2017
unes trenes per estrènyer vincles forts, xarxes amb més capacitat de fruir, d’aprendre i conviure. Quan acabo la meva jornada, ja cansat, i retorno a casa, penso en els que no han entrat mai a l’Ateneu. Serà per desconeixement? per desinterès? perquè tenen d’altres objectius?... com acostar els projectes que estimes i vols compartir amb la resta de ciutadania? Especialment, fer-lo pròxim i obert a la ciutadania més vulnerable i oblidada de Salt. Vull agrair en aquesta etapa inicial a les associacions que heu format part de la història més directa de l’equipament i que heu facilitat el trànsit de l’exclusivitat de l’espai deixant pas al “de tothom”. El diàleg i l’acord, des de la confiança mútua, ha de ser una de les primeres voluntats. A l’Ateneu Popular queda molta feina per fer: redefinir legalitats, repensar els contractes amb l’Ajuntament, noves fonts de finançament, cercar la complicitat tècnica, realitzar una programació referent, crear lligams forts i estables amb i entre entitats, seduir i fer visible el projecte a la ciutadania perquè decideixi el seu lloc... Per anar lluny col·lectivament, refem camins i ponts; la història ens ho ha desvetllat massa sovint i a Salt hem tingut períodes de poca continuïtat d’interès col·lectiu; no repetim els errors. Confio en el Projecte de l’Ateneu. M’agradaria poder contagiar-vos d’aquesta estima; cercles d’entitats, veïnatge de tots els barris que animessin a més cercles, per no estar sols, per expressar el talent, per créixer des de la cooperació. Sempre he pensat que les comunitats valen el que valen les seves idees, el compromís de la seva ciutadania i la capacitat de compartir-ho corresponsablement. Acosta’t a l’Ateneu Popular Coma Cros.
Pots trobar info a: ateneucomacros.cat @ateneucomacros
| 47 |
Els antiinflamatoris
OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2017
Alfons Moret i Anna Llens, metges d’Atenció Primària.
| 48 |
Stewart Adams, durant la dècada dels 50, tenia com a encàrrec del laboratori Boots Group descobrir un antiinflamatori alternatiu a l’aspirina, que, si bé era un fàrmac eficaç, associava un risc important d’hemorràgies greus. Després d’anys d’investigació, Adams va aconseguir sintetitzar una molècula que semblava prometedora i la va provar en ell mateix per mirar de combatre la ressaca d’una nit d’alcohol. El mal de cap va desaparèixer i l’investigador va poder presentar en plena forma la ponència al congrés al qual estava convidat l’endemà. El fàrmac va ser anomenat ibuprofèn i representà el començament d’una gran família de medicaments antiinflamatoris, coneguts com a AINEs dins l’argot professional. Després de més 50 anys,
l’ibuprofèn, amb gairebé 20 milions d’envasos venuts a Espanya el darrer any, segueix sent actualment un top vendes, així com en general tota la resta d’antiinflamatoris que des d’aleshores han anat emplenant amb èxits diversos el mercat farmacèutic. I és precisament aquesta gran difusió entre la població el que aconsella extremar les precaucions pel que fa al seu consum ja que, com no podia ser d’una altra manera, els AINEs no són medicaments inofensius. Tot i que poden causar diversos efectes secundaris, alguns tan greus com deteriorar la funció dels ronyons, les desgràcies més temudes són les hemorràgies i els infarts cardíacs. Respecte a les hemorràgies, cal dir que les més freqüents són les digestives, i són els pacients majors de 65 anys i els que els prenguin juntament amb determinats medicaments, com ara Aspirina, Sintrom, digoxina, antidepressius i algunes antidiabètics (sulfonil urees) els que tenen més risc de patir-les. Respecte als infarts, sembla més que provat que tots els AINEs, des dels més antics fins als més nous, associen un augment del risc
d’infart, i que aquest risc és màxim durant el primer mes de prendre’ls i amb les dosis més altes. Aquest ha estat el motiu de la retirada del mercat d’alguns d’ells, com el Rofecoxiv (Vioxx) que presentava un risc d’infart inacceptablement alt. Actualment hi ha indicis que prendre alhora AINEs i antidepressius, com ara la fluoxetina, la paroxetina i el citalopram, pot ocasionar també hemorràgies cerebrals. I encara que la freqüència d’aquest problema sembla ser baixa, les seves greus repercussions i la gran difusió d’AINEs i antidepressius entre la població el fa igualment preocupant. El nostre consell és que utilitzeu els AINEs només quan realment calguin, en la menor dosi necessària i durant el mínim temps possible. I valorant sempre amb l’equip sanitari si cal prendre un protector gàstric. No volem acabar aquest escrit sense deixar un consell pel que fa als nens: no els doneu antitèrmics (Dalsy i Apiretal, per exemple) si no tenen malestar general. Quan el nen té bona tolerància de la febre, són suficients les mesures no farmacològiques, com ara vestir roba lleugera i mantenir una bona hidratació. I recordeu que la “moda” d’utilitzar simultàniament més d’un antitèrmic (paracetamol i ibuprofèn) augmenta el risc d’errors de dosificació i no s’ha de fer servir de forma indiscriminada. El nonagenari Dr. Stewart Adams viu actualment a Nottingham, Anglaterra.
Comunicat dels creadors i promotors del festival Can Panxut
Can Panxut, una reivindicació, no un concurs Isaac Bosch , Gerard Canadell , Alfons Garrido, Nuri Mancebo i Xevi Pascual Val a dir que darrera de la nostra renúncia a continuar organitzant el Panxut derivava, entre altres motius, de la sensació que l’Ajuntament havia anat retirant el suport i la confiança en el festival i que cada cop era més difícil i feixuc organitzar-ho tot. Fins i tot se’ns va proposar fer el festival fora dels dies de festa, quan nosaltres sempre vam apostar pel primer divendres. El festival es sumava a la festa, atès que ampliava la oferta. De fet, mai es va voler competir amb les barraques, des del nostre punt de vista, completaven la vetllada. Si la notícia d’incloure la 11a edició del Panxut com a tancament de la Festa Major havia estat rebuda amb alegria, la successió d’esdeveniments, amb la convocatòria final i per sorpresa d’un sorteig per gestio-
nar la barra del festival, ha acabat de desmoralitzar-nos. Mai havíem entés que el suport reclamat les darreres edicions al municipi signifiqués, a canvi de 3.000€, desvirtuar el festival i convertir-lo en una “barraca” més. El Panxut no havia nascut per això. Entenem les dificultats i limitacions que pot tenir un ajuntament per recolzar un festival com el Panxut, però ens hagués agradat compartir una altra perspectiva per encarar els entrebancs per fer d’allò difícil, possible. Per això, tot desitjant mantenir l’esperit original que el va fer nèixer, demanem que el concert que s’organitzi en el marc de la Festa Major no porti el nom de “Can Panxut”. Pensem que si canvia la forma, també ha de canviar el nom. Esperem que els propers anys el Panxut revisqui de la mà de l’Ateneu amb el format reivindicatiu, alternatiu, compromès i proper que el va fer únic i singular. I sobretot, volem donar les gràcies a l’associació de veïns del barri vell i tota la gent que, a títol personal, durant deu anys van donar suport al Panxut, perquè també va ser seu festival.
OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2017
Arran de les darreres informacions sobre el futur del festival Can Panxut, els seus creadors i organitzadors durant els darrers 10 anys volen fer palès amb aquest comunicat el sentiment de tristesa i amargor que genera la situació creada amb l’edició d’enguany. La idea de cedir l’organització del Can Panxut a l’Ateneu Coma Cros sorgia de la mateixa naturalesa del festival: reivindicatiu, alternatiu, compromès i proper. Reivindicatiu en la defensa de les oportunitats de la música local, alternatiu per defugir del format de “barraques” i grans concerts a l’Era de Cal Cigarro, compromés perquè cedia espais i oportunitats a altres entitats per finançar les seves iniciatives, i proper perquè apostava per la plaça del Teatre, al Barri Vell, a l’antiga plaça del Panxut. Crèiem, a més, que l’Ateneu podia mantenir intacte aquest esperit i la il·lusió dels seus inicis, i que la seva col·laboració en les darreres edicions feien d’aquesta entitat l’hereu natural d’aquesta iniciativa musical. L’assemblea de l’Ateneu va entomar el repte i ha treballat dur els darrers mesos per fer possible aquest espectacle musical obert a tots els públics en un nou espai simbòlic com és la Coma Cros.
| 49 |
Bústies de denúncies Espai Antiracista Salt-Girona
ENTITATS 17190 Juliol-desembre 2017
S’ha iniciat la instal·lació, a diferents espais de Girona i Salt, de bústies de denúncies de situacions discriminatòries. També s’ha habilitat una bústia virtual. Les bústies són eines de suport per a persones o col·lectius que han patit situacions de discriminació, com poden ser agressions, insults, amenaces, denegació d’accés a establiments, discriminació en l’àmbit laboral, per part d’un professional o d’una institució, o discursos racistes de partits polítics.
Qui pot presentar una denúncia? La persona víctima o qualsevol testimoni del fet que es vol denunciar. Es pot presentar de manera anònima, encara que és aconsellable aportar les dades personals per fer el seguiment del cas.
Per què cal denunciar?
Dipositant un escrit a qualsevol de les bústies que trobareu repartides per diferents espais públics de Girona i Salt, a la bústia virtual que trobareu al web de l’Espai Antiracista o enviant un escrit a: gironesantiracista@gmail.com
Per donar visibilitat a les discriminacions, restituir els drets de la persona i provocar un procés de canvi social. L’Espai Antiracista vol fer seguiment de la realitat social de Salt i Girona i donar suport a les persones denunciants que vulguin defensar els seus drets.
On són les bústies?
L’Espai Antiracista Salt-Girona, qui som? Som un grup amb diferents sensibilitats i procedències, units per defensar la igualtat entre totes les persones sense que importi el seu gènere, origen o cultura. Ens reunim cada 15 dies de forma assembleària, on decidim les estratègies, activitats i accions que entre tots volem dur a terme.
| 50 |
Com presentar una denúncia?
Girona: Escola d’Adults, Ateneu Eugenienc, Ateneu Salvadora Catà, Comissions Obreres, Espai de Solidaritat - Coordinadora d’ONGs Solidàries i Espai Jove Els Químics. Salt: Institut Vallvera.
Ens hi ajudes? Divendres a les 19h al Centre Cívic Can Ninetes (Santa Eugènia, Girona) gironesantiracista.wordpress.com gironesantiracista@gmail.com
T EL MEU SAL
Torres dels seixanta 1/4. @falgonenc
Bon dia Salt. @sonia_fajula
Pintada a #Salt. @eliallinas
Sense títol. @paugirona2010
Comparteix les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram i el teu mòbil etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.
ipa!!
Anima’t i partic