17190 UniverSalt núm. 14

L’ENTREVISTA

Jordi Artigal

REPORTATGE

Cròniques de l’1-O HEM ANAT

II Mercat de les AMPA DIÀLEGS

Creativitat Km0 PATRIMONI HISTÒRIC

Radiografia d’una foto de família

... i molt més!

Revista semestral. Núm.

14 Gener-juny 2018.

www.17190.org

PREU: 2€

Sumari

Col·labora amb nosaltres!

Subscriu-te a la UniverSalt i et portarem la revista a casa just quan surti d’impremta.

8

€/any

Lector de la 17190UniverSalt Les dos revistes de l’any a casa.

15

€/any

L’entrevista Els 5 sentits Diàlegs Educació Reportatge Hem anat Patrimoni històric Salt sona Entitats Opinió El meu Salt

04 11 12 20 24 34 36 42 44 48 52

Amic de la 17190UniverSalt Les dos revistes de l’any a casa i ens ajudes a tirar endavant!

A més, et regalem els números antics que et faltin i un fantàstic punt de llibre. Tingues la col·lecció sencera.

Dona’ns les teves dades: nom, correu electrònic i adreça i nosaltres ens ocupem de tot.

Pots fer la sol·licitud al nostre web a: 17190.org/subscripcio Només possible per entrega a Salt o Girona ciutat.

Edita: 17190 UniverSalt.

Avui 17190 som: Agnès Cabezas, Héctor Martínez, Laure Duplay, Enric Rubio, Marta Solà i Pere Serrat.

Disseny i maquetació: Pere Serrat.

Foto portada: TotSalt.cat Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL i Elisenda Lorés.

Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors en aquest número: Silvana Ribera; Cronistes anònims de l’1-O (Reportatge); Montse Palau (Educació); Família Pau (Patrimoni històric); Edu Gelada, Estació Jove (Salt sona); Ferran Joanmiquel i Entitat Animalista Salt (opinions); Agrupament Escolta i Guia Sant Cugat i Associació socioeducativa NouSol (Entitats); TotSalt.cat (fotos 1-o); Èlia Llinàs (subscripcions).

Moltes gràcies a tots!

Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook, twitter, instagram i al correu redaccio@17190.org

|2|

Editorial Com veurem d’aquí uns anys la situació d’excepcionalitat en què estem instal·lats? De moment, som aquí, enmig d’un conflicte obert amb les manifestacions més multitudinàries de la història d’Europa, presoners polítics, exiliats, repressió sistemàtica, l’autonomia intervinguda i un estat (el més corrupte i amb més imputats d’Europa) que rebaixa la democràcia a una paraula buida i sense sentit. Mitjans de comunicació en mans del conservadorisme dominant vomitant bilis en comptes d’informar, un sistema judicial totalment parcial i l’extrema dreta que campa impunement com mai ho havia fet. Terrible.

Caldrà temps per pair-ho. Totes les energies personals i col·lectives que s’estan bolcant en aquest procés, tota la il·lusió per construir alguna cosa més enllà de l’autonomia, totes les hòsties, les decepcions, els canvis de guió dels dirigents... no és poca cosa.

Però el conflicte també és un moment de canvi i cal aprofitar-lo. Tot aquest desig de canvi, aquesta capacitat mobilitzadora s’han d’utilitzar per transformar les injustícies i desigualtats endèmiques instal·lades a Catalunya des de fa dècades més enllà de cartells i eslògans que hem vist pels carrers de Salt i per tot Catalunya durant tot aquest procés: «per una república respectuosa amb el medi» o «per una república dels drets socials i laborals». Però calen fets, més que eslògans; per què sinó com deslligarem el procés de tot el llast de polítiques neoliberals i corrupteles del passat -o present- que han enfonsat les classes populars?

Des de 17190 Universalt sempre hem posat l’accent en la millora de la qualitat democràtica de tots els saltencs i saltenques. Això vol dir drets i millores socials per a tothom, educació pública de qualitat sense segregació, habitatge digne, equipaments públics, foment de l’economia social, sostenibilitat energètica i foment de les energies renovables, suport a les iniciatives ciutadanes i foment de la participació, tolerància zero amb la corrupció, etc., però lluny d’aquest horitzó seguim avançant a pas de tortuga i de vegades a pas de cranc fent passes endarrere en els grans temes de «país».

De fet, seguim subvencionant l’escola més elitista i privada i no invertim com caldria a la pública. Alguns, fins i tot, es neguen a reconèixer el finançament il·legal i la corrupció més que provada; continuem apostant pel turisme de masses i BCN World, travessem Catalunya amb la MAT, tenim un índex de pobresa i una especulació amb l’habitatge i el lloguer que fa por... i no tot és culpa de l’estat espanyol!; hi ha moltes coses que depenen de l’orientació de les polítiques de govern de la Generalitat i els ajuntaments. Ja fa temps que anem tard amb l’agenda social i mediambiental, no podem esperar que la proclamació de la república ens solucioni els problemes, hem de ser república defensant els valors que representen justícia, igualtat i estima pel territori.

Per sort aquests valors són ben vius en la societat, celebrem una vegada més la vivacitat del teixit associatiu saltenc, la mobilització del grup contra la segregació escolar, la crida dels pares i mares de la Farga contra la no diversitat dels nens de l’escola; com també la constància de les AMPA escolars, dels professionals dels serveis públics que batallen en un poble pobre, de tota la xarxa de l’Ateneu Popular Coma-Cros que està fent realitat el projecte.

Aquest poble es mereix valentia política i, per això, falta donar suport als projectes liderats per la població civil com ho subratlla a la nostra entrevista el bibliotecari jubilat de la Massagran, Jordi Artigal, que clama pel dret a la lectura. També manquen polítiques culturals que apostin per la cultura de base i pels artistes del territori com són els muralistes que podreu llegir al diàleg.

En el reportatge recordem la valentia i el compromís de la gent que va viure a Salt l’1 d’octubre, se sentissin identificats o no amb el projecte independentista, i en el patrimoni històric recuperem les reminiscències del passat republicà al poble mitjançant una fotografia antiga.

Esperem que amb totes les històries d’aquest número us sentiu una mica fora de l’estat d’excepció en el qual vivim i us donin empenta per seguir valents i compromesos. Bona lectura!

|3|

17190 Gener-juny 2018

L’ENTREVISTA

El dret social a la lectura Jordi Artigal Text: Agnès Cabezas i Laure Duplay

En Jordi s’acaba de jubilar i ho aprofitem per parlar amb ell de la seva trajectòria: des de la creació de la biblioteca infantil Massagran fins ara, que ha esdevingut un lloc privilegiat, una porta d’entrada al món dels llibres, de les lletres, on t’acullen com si fossis a casa teva. Des de la seva experiència, reclama gent més formada i més transversalitat entre els actors del poble de Salt |4|

Foto: Agnès Cabezas

Quan passes a treballar a la Massagran?

La Massagran s’havia d’obrir: hi havia una carta de l’Escola del Pla firmada per més de 500 persones en què ho demanaven als diaris.

Però en aquells moments estàvem digitalitzant la biblioteca gran, per tant vaig demanar que em deixessin nou mesos per posar la biblioteca al dia i després obriríem la Massagran. Aquí hi va haver l’error, el fet d’acceptar l’externalització del personal; però en aquell moment semblava que era l’única opció possible, ja que només comptàvem amb uns diners que havien sobrat després d’arreglar la gespa del camp de futbol! Vaig pensar que l’any següent això podria canviar però avui encara dura!

El personal de la Massagran és extern encara?

A part de la meva plaça, la resta de personal s’ha contractat a través d’un conveni amb empreses de serveis. Això ens porta a un dels problemes clau de la Massagran: la manca de consolidació d’un equip per la mobilitat de personal, sobretot els primers anys. Després, la Fundació Bofill va pagar dos sous durant dos anys, cosa que va permetre consolidar aquestes dues persones, però en general veníem de molt moviment d’entrades i sortides. Els últims anys, els sous han millorat i l’Eulàlia i l’Eva ja fa vuit o nou anys que hi treballen. Això ha permès consolidar l’equip, però no la seva feina, ja que elles haurien de ser les persones contractades en lloc meu. Aquests tràmits, administrativament, són molt lents i complicats, i també cal afegir que hi ha molt poca decisió de tirar-ho endavant. Són handicaps que arrastrem, molt antics.

Com va anar al principi la Massagran?

De seguida va començar a ser una biblioteca difícil. Quan es reobre el 1997, a Salt, s’hi començava a veure homes amb túniques, això aquí era encara una cosa sorprenent.

Amb dos o tres anys, ja hi ha moltes famílies senceres que viuen, sobretot, als barris de davant del Mercat i són els que van a la biblioteca. En la majoria dels casos són nens amb molt poc coneixement del català o castellà, amb molt poca formació escolar. Així va apareixent la nova ciutadania de Salt i a la biblioteca ens hi fotem d’hòsties. Teníem molta il·lusió, jo sempre he pensat que la biblioteca és un espai privilegiat

per transformar realitats socials i culturals però passa una mica al revés, la realitat ens transforma a nosaltres i ens costa molt vehicular-hi un espai de lectura. Ens costa tant que vam tancar durant una setmana, crec que era l’hivern del 2000.

Ens havien entrat a la nit i van rebentar els vidres, van buidar els extintors, tot va quedar ple d’escuma...

I què plantegeu...

A partir d’aquí prenem tres decisions: en primer lloc, buscar complicitats amb el món bibliotecari. En segon lloc, buscar ajudes externes (serà la Fundació Bofill). I en tercer lloc, buscar complicitats amb la Universitat de Girona, els savis, que ens mirin de fora i ens ajudin.

Això va ser el que menys vam saber vehicular; la primera decisió, en canvi, sí: ens integrem a la xarxa de biblioteques UNESCO de Catalunya de la qual naixeran les primeres jornades de Biblioteca Pública Espais d’Integració Social.

Aquestes jornades van ser inaugurades per la Michelle Petit, per mi una antropòloga fonamental, que fa una anàlisi antropològica sobre les biblioteques franceses de la banlieue i dels pobles petits, per saber si han sigut útils o no a les persones durant la seva vida. Mostra com a cent dotze joves la biblioteca els ha servit com a espai per resituar la seva vida. Parla per exemple de nois que estan en grups de skins i que la biblioteca els ajuda a superar aquesta situació de crisi.

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2018

Com arribes a Salt?

Arribo a Salt des de l’altre costat del riu, en bici! Abans vaig estar treballant a la Biblioteca de Sant Gregori fins al 1996, quan començo a treballar a la biblioteca gran de Salt, Jaume Ministral i Macià. La biblioteca Massagran feia dos mesos que estava tancada. Era un projecte d’educació d’en Salvador Sunyer i la Carme Bover que veien que el poble s’estava fent gran i que hi havia molts nens i nenes –això abans que arribés la immigració extracomunitària–. Com que en Sunyer havia estat senador i tenia contactes amb altes esferes de la Generalitat, va anar directament al conseller d’Educació i va pactar construir una nova biblioteca infantil al poble. Té molt de sentit en aquest municipi.

Us posicioneu en aquesta línia?

Sí, la biblioteca ha de poder obrir noves possibilitats de construcció (segueix a la pàgina següent)

|5|

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2018

“Per mi un dels grans handicaps, una de les grans deficiències de Salt, i aquesta és històrica, és la de no tenir un espai comunitari. Qualsevol polític d’esquerres, que hagués estat de veritat d’esquerres, fa 30 anys que ho hagués construït i no s’ha fet.” personal. Perquè normalment un té la construcció de la seva vida molt condicionada per la família, les botigues, el barri, etc, l’imaginari més proper. La biblioteca pot trencar aquesta pobresa psicològica, cultural que tots tenim. Aquest discurs per mi alimenta el sentit de les biblioteques com a possibilitat de treball social. En aquest sentit, també tot el de l’Ateneu. Per mi un dels grans handicaps, una de les grans deficiències de Salt, i aquesta és històrica, és la de no tenir un espai comunitari. Qualsevol polític d’esquerres, que hagués estat de veritat d’esquerres, fa 30 anys que ho hagués construït i no s’ha fet.

La Massagran ha fet una mica aquest paper...

Ha estat sobretot un espai d’entrada, un lloc on entres i ets acollit, i et fa pertànyer a una comunitat que no et vol controlar sinó que simplement et saluda, et reconeix, t’accepta i on entres en igualtat de condicions que la resta. Per això penso que la biblioteca ha estat una

|6|

porta d’acollida a la nova realitat saltenca.

Salt està molt ben dotat amb dues biblioteques i un espai de lectura, però segueixen havent-hi mancances personals. Perquè aquests espais funcionen bàsicament si hi ha gent preparada, amb ganes i quantitativament suficients per endegar projectes interessants d’acolliment, de seguiment, de propostes. Aquí hi ha el gran repte. Falta personal, formació d’aquest personal i projectes concrets per fer tot això.

A la Massagran concretament quins projectes s’hi estan fent?

Quines línies se segueixen?

El projecte més important de la Massagran és justament el de no tenir un projecte molt gran, sinó treballar dia a dia, hora a hora, minut a minut. Sobretot amb l’acolliment, el seguiment i l’acompanyament els nens amb la lectura. A la Massagran sempre s’hi ha prioritzat la lectura, no s’ha convertit en gran mediateca, com ha passat a altres biblioteques que han invertit molt en el món audiovisual i digital. La Massagran bàsicament ha volgut treballar el que vèiem que era una gran mancança com és la lectura i defensar aquest dret social que tot nen del barri té a la lectura pública i això ha estat el nostre cap de bandera. Per això ens hem passat les tardes dels últims anys explicant històries, muntant diferents estratègies perquè els nens vagin coneixent la gran tradició dels contes amb algú al costat que els acompanyi i que superi la mandra, el desconeixement. D’alguna manera aquella Massagran del 1996 que pensàvem que havíem de fer la revolució per canviar el barri, ens

quedem, si més no, amb el repte que aquest dret social s’assoleixi, i això sol, ja és molt. El fet d’acceptar les teves limitacions i saber que des de la biblioteca no canviaràs el món però sí que pots fer molt bé la teva feina i és la de defensar aquest dret.

També heu treballat molt l’escriptura, no?

Sí, perquè llegir i escriure en el fons són el mateix. La lectura també pot ser entesa com evasió, un gaudir, però també com una possibilitat de construcció personal, de conèixer el món i conèixer-te a tu mateix, per tant, això genera la necessitat d’escriure’t, de llegir-te a tu mateix. Pensant en tot això sorgeix la Festa del Llibre Gegant que ja té 25 anys, Va començar amb 25 nens i 4 il·lustradors, i ha acabat amb 200 contes, 22 il·lustradors; i sobretot l’interessant del plantejament de la festa és que durant els mesos previs treballem molt l’escriptura i això és l’important, perquè nens i nenes s’animin a escriure. De fet, això ha generat un espai d’escriptura perquè ens hem adonat que és necessari que existeixi a les biblioteques un espai d’escriptura lliure.

Què ha fet que la Massagran s’hagi pogut assentar?

El que nosaltres hem defensat sempre és que la biblioteca pública és un espai comunitari i ha de respondre a la seva comunitat, per tant ha de modificar-se segons la comunitat a la qual pertany, i això a la Massagran ha estat una intenció política claríssima sempre, hem de respondre al que hi ha i no s’hi val posar excuses, al revés, són oportu-

“La Massagran bàsicament ha volgut treballar el que vèiem que era una gran mancança com és la lectura i defensar aquest dret social que tot nen del barri té a la lectura pública i això ha estat el nostre cap de bandera.”

nitats per canviar la teva pràctica i fer coses noves. A finals del segle passat va arribar gent de molt lluny geogràficament i també culturalment. Això suposa una immigració tant pel que ve com pel que ja hi era, i d’això potser no se n’ha parlat prou. Va comportar moltes dificultats per la relació entre la gent i pels treballadors públics i socials que teníem enormes dificultats per entendre que havíem de fer, sense cap formació en aquest sentit, amb una administració que no hi va ajudar gens. Alguns ho van encaixar molt malament i d’altres ho van encarar com un repte.

I ara?

Estem molt millor. El poble s’ha consolidat. Tots els nens de la Massagran són saltencs, són nascuts a Salt. Ja ho eren, però ara, a més a més, de naixement. La seva realitat és inqüestionable, l’han viscut tota la seva vida. Això dona una tranquil·litat d’esperit molt més

gran. Hi ha dificultats econòmiques, som un poble de pobres, en la majoria, per tant tenim els problemes de la pobresa. Però en molts altres sentits estem molt millor que fa 25 anys.

Propers reptes de Salt? Es fa una feina transversal o sentiu que sou com un xampinyó allà al mig?

Penso que hi hauria d’haver una aposta molt més gran de l’administració a les biblioteques. Una realitat com la de Salt demana un treball transversal. A tot arreu però potser aquí més. Per exemple, recordo en Mohammed, un nen que venia a la antiga Massagran, que era un desastre, desfeia la biblioteca en dos minuts. Però amb plastilina, et podia fer un autoretrat en cinc minuts, tenia unes mans d’or.

Era claríssim que a en Mohammed hi havia d’haver algú que el portés a l’escola de Belles Arts. Allò que deia la Michelle Petit que hi ha d’haver algun espai on el nen pu-

gui trobar una persona que el pugui ajudar a autoafirmar-se amb alguna cosa i poder-se construir. Pot ser una mestra, un monitor de basquet, una professora de belles arts... Era claríssim amb en Mohammed però no vam ser capaços i la història d’en Mohammed és una de les històries més tristes d’aquest municipi, com n’hi ha hagut d’altres aquests últims vint anys.

Un exemple en positiu?

Per mi, el Juguem? és el gran projecte que s’ha fet els últims anys en aquest poble. La Cristina Sibina va conèixer grups de joves al municipi a qui va identificar i els va proposar fer una formació. A partir d’aquí, aquests joves eren els monitors de patis i places del seu municipi. Per tant, estava construint una xarxa municipal i comprometent aquests grups amb l’educació del municipi.

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2018

Foto: Biblioteca Massagran

(segueix a la pàgina següent)

|7|

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2018

Entrega del Premi FLIC 2017 a l’equip de la Biblioteca Massagran de Salt Foto: Bilbioteca Massagran

|8|

“El que nosaltres hem defensat sempre és que la biblioteca pública és un espai comunitari i ha de respondre a la seva comunitat, per tant ha de modificar-se segons la comunitat a la qual pertany, i això a la Massagran ha estat una intenció política claríssima sempre” Em sembla una idea genial. Aquest concepte de transversalitat, ella el té. La coordinació escola, biblioteca, escola de Belles Arts hauria de ser fàcil, que passin informacions, de persones, de dades, de solucions... Recordo un altre cas de la Massagran. Hi havia un nen que ara viu a Alemanya però vivia al costat de la biblioteca. Ell i tots els germans passaven cada tarda a la biblioteca durant 7, 8, 10 anys. Per aquest noi la biblioteca no era el seu espai. Al final vam aconseguir que anés dues tardes a la setmana a jugar en un equip de futbol i llavors quan venia ja era diferent! Coses com aquestes, complicitats d’aquestes senzilles però que ens ajuden a suplir en molts casos pares i mares que no ho tenen en compte o els costa molt perquè el dia a dia se’ls menja o el que sigui. Estem parlant de nens en processos educatius i val la pena aprofitar tots aquests recursos per a trobar solucions.

De quina manera es pot aplicar això?

Que es creïn vasos comunicants senzills. D’una altra banda, fa falta formació de personal. Recordo el discurs del director de la biblioteca d’un barri de Nova York, on es parlen encara més llengües que a Salt. Deia que per a contractar una persona nova, una cosa important era que fos del barri. Que tingués coneixement de la gent del barri.

Us imagineu aquí una bibliotecària parlant sahauré, mandingue, àrab; mestres, gent al Cap, gent que hagi passat processos familiars d’immigració? Això ens fa molta falta. Ells tenien en compte això i a més quan entraves a treballar, tenies dos mesos de formació tècnica i de qüestions culturals. Tots aquests protocols d’acollida, de relació humana els mimaven molt i tu entraves allà d’alguna manera amb molt coneixement de la comunitat perquè aquesta comunitat se senti seu l’espai. És la primera finalitat que una biblioteca ha de tenir. És que entris

en un espai que és teu, perquè és teu! I per tant ets ben rebut, reconegut, acollit. Aquestes coses s’han fet molt poc i s’haurien de fer més.

Hauríem de tenir tots els que treballem molt més bagatge.

La veritat és que la Massagran és molt acollidora, hi ha una calidesa única, parleu als nens pel nom, ells s’apunten quan entren...

Això és una cosa que abans totes les biblioteques feien. Nosaltres ho fem més que res per aturar; entres en un espai nou! Per dir bon dia!

Com estàs? A part d’això nosaltres fem un diari. Cada un o dos dies, si hi ha alguna cosa que ens ha passat, l’escrivim. Sobre tot de relacions amb els nens i de pràctiques lectores que has fet i que t’han servit. És un diari molt potent! Fa un any ens van donar un premi, el premi FLIC. És un premi que dona Tantagora, una associació professional, que ens va fer molta il·lusió. L’Ajuntament va llogar un autobús, vam baixar amb els nens a rebre el premi

al museu del disseny de Barcelona.

Ens van tractar molt bé! Ens havien demanat que els enviéssim coses de la biblioteca. Vam agafar un any del dietari i els el vam resumir. Quan van rebre això, van quedar garratibades. Van contactar una actriu i van gravar alguns trossos i durant el premi se sentia durant deu minuts el dia a dia de la Massagran. Va ser molt emocionant.

Es donen eines als treballadors?

Es tracta de crear un grup de treball al voltant de les escoles, l’educació, la literatura infantil... Es parla de llibres, d’autors, d’estratègies de dinamització de lectura, de problemes tècnics que es troben...

Conjuntament biblioteques públiques i escoles però sobre tot elles, les mestres comparteixen això i es van animant per tirar endavant.

Són vuit sessions a l’any que coordina la Neus i s’ha fet un conveni entre el grup Gretel de la Autònoma i l’Ajuntament per consolidar-ho.

L’altre camí impulsat per nosaltres és això dels deures.

La mainada entra molt a la biblioteca per fer els deures?

Exacte. Tu estàs defensant un espai de lectura i es converteix en un espai per fer deures, sobre tot dels mecànics, no de recerca d’informació o de lectura. Jo vivia això com un problema de la biblioteca, que no em deixava tirar endavant projectes de lectura i la Gemma, la directora en aquell moment de la Farga, defensava els deures com el cordó

“Juguem? és el gran projecte que s’ha fet els últims anys en aquest poble.” umbilical de l’escola cap a casa.

Ens havíem de posar d’acord i treballar-ho! A més el tema ens agradava perquè permetia fer un treball comunitari, havíem de parlar amb mestres, famílies, nens, educadors, bibliotecaris... Llavors vam fer un treball sobre deures. El primer any va ser una enquesta amb totes les mestres del municipi, una mostra de famílies, una de nens, amb tots els espais no formals que fan deures com ho vivien. Tota aquesta informació es va presentar en una jornada i després un altre amb el treball dels claustres de mestres. La Neus i jo vam anar un dia a l’ajuntament per demanar que faríem amb tota aquesta informació. I res. No ho han agafat com a oportunitat per dotar de eines, crear espais. Queda la trobada de directors d’escola on sembla que es volen plantejar el tema per treballar-ho conjuntament. Però, municipalment,, tota aquella força, que va implicar tanta gent durant un any i mig, s’ha quedat allà.

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2018

Pots parlar del tema de Salt Ficción? (vegeu la revista núm. 13) Penso que es una de les coses mes interessants que s’han fet en aquest municipi sobre lectura. És un treball transversal. La Farga té un dels projectes més interessants de Catalunya sobre l’educació al voltant de la biblioteca escolar, que ha donat una obra al Temporada Alta (vegeu l’article en aquesta revista).

Doncs un dia ens vam trobar amb l’Esperança de la Farga, que és una gran mestra i bibliotecària; i amb la Neus Real, veïna de Salt que va treballar a la Universitat de Barcelona al grup Gretel, grup de recerca i investigació, difusió i docència de la literatura infantil a Catalunya.

Ens vam trobar un dia tots tres i li vam fer la demanda a la Neus de treballar junts, tots els agents que treballen al voltant de la lectura al municipi per fer un projecte comú.

El primer que va dir de fer la Neus era un diagnòstic, que vam estar fent durant un any, sobre la lectura pública. Vam generar un document de trenta pàgines en què s’estipula una intervenció contundent de com treballar correctament la lectura en el municipi a nivell de 4 anys.

Aquest document fa 3 o 4 anys que està en un calaix de l’ajuntament esperant subvencions europees... A

partir d’aquest document es podria treballar molt bé; amb els temes de Salt, amb transversalitat, a tots els nivells escolars i espais d’educació no formal, biblioteques, espais de tot tipus, famílies, tot el que envolta en els nens, a la gent en relació a la lectura, com podem treballar junts perquè aquest dret social que tenim a accedir a la informació i al coneixement de la cultura escrita s’assoleixi be. Després d’aquest document, es reclama i es fa un seminari de biblioteques escolars a tots els mestres especialistes en biblioteques escolars de Salt.

Després d’aquelles jornades per a mestres hi va haver algun canvi a l’hora de posar deures a les escoles?

Crec que sí, s’ha fet una mica més conscient, abans ens trobàvem molts deures que no podien assolir, molt individual, ara hi ha més deu-

(segueix a la pàgina següent)

|9|

“La biblioteca ha de servir per construirnos a nosaltres i per entendre el món.”

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2018

res amb què les famílies poden acompanyar, respecte a la realitat del nen. Alguna cosa ha canviat!

| 10 |

Com va l’escola pública amb totes aquestes suposicions d’adoctrinament i el tema polític actual? En l’àmbit europeu on ens situem?

Malgrat tot això, les mestres segueixen treballant, i ho fan bé. Hi ha de tot però Salt te molta sort de tenir les mestres que té i les escoles que té. Notem un passat de “pujolisme”, moltíssims anys de concertada. L’escola catalana venia del projecte Rosa Sensat, érem l’avantguarda de tot l’estat i aquests últims 25 anys ens hem quedat endarrere. Crec que el “pujolisme” ha fet molt de mal, no s’ha apostat per una escola descaradament pública sinó que ha continuat afavorint la concertada, dotant-la amb diners i es nota. No

obstant això, segueix funcionant amb molts mestres molt bons.

Hi hauria d’haver més reciclatge, més formació i sí que en aquest moment hi ha reptes molt grans a l’escola, el món està canviant molt i l’educació també! Em sembla un dels fenòmens més interessants és el naixement de petites escoles alternatives, sobre tot dels 0-6 anys que s’ha donat arreu, de pares i mares que s’ajunten, busquen una mestre i creen una petita escola.

Aquests nens i pares quan vagin a la pública seran potents. Són gent que, com a mínim, s’han passat 3 anys amb els seus infants plantejant-se l’escola. Com ha de ser, què es pot fer, què no. I la immersió lingüística em sembla bé, em sembla l’única solució perquè el català no duri una generació més i s’acabi. Si no fos així, el català d’aquí tres generacions ningú el parlaria. Una llengua minoritària, sense estat. És el mínim perquè el català es mantingui com a llengua viva que serveix a una comunitat de 10-12 milions de persones. Jo estic a favor perquè les llengües es mantinguin, no que acabem amb una sola llengua. La llengua

és cultura, és una manera d’entendre el món, i quan més maneres d’entendre el món hi hagin, millor. I un dels drames del segle XX i el segle XXI és la desaparició de tantes i tantes llengües, sobretot africanes que cada dia van desapareixent. Això sí que Salt ho hauríem de treballar i no ho fem.

La presència del mandingue, del sarahulé, del fula, del bambara..., de totes aquestes llengües, hauria de ser molt més potent.

Ens pots parlar dels grups de lectura amb adults per acabar?

Penso que és un dels fenòmens de lectura aquí pel que fa als adults.

Ara totes les biblioteques del país tenen el seu grup de lectura. Vol dir que cada mes 15-20 persones es troben per compartir la lectura.

I no només de ficció sinó també de teatre, de llengües, juvenil, infantil. Hi ha moltíssims grups de lectura i em sembla un fenomen interessantíssim. Jo assisteixo des de fa 15 anys a un grup de lectura aquí a Salt i m’ha canviat com a lector. Hem buscat un camí per llegir aquests textos que més ens poden interpel·lar, més ens poden dir coses. Ha significat assolir personalment el que intel·lectualment defensava per a què serveix la biblioteca: ha de servir per construir-nos a nosaltres i per entendre el món. A mi el grup de lectura de Salt m’ha servit per això, personalment. Això m’engrandeix a l’hora d’explicar contes als nens, d’eixamplar-me la ment, en la meva pràctica com a treballador, però també per a la meva vida

ELS 5 SENTITS

Escampem la boira!

Text i Foto: Marta Solà i Font

Fa uns dies que vaig atabalada amb els meus pensaments; el cos i la ment em diuen que necessito aire fresc i una mica de llibertat. M’escolto i sento que necessito agafar la bicicleta; aquesta vegada en solitari, me’n vaig a fer un passeig a un lloc envoltat de natura i prop de casa, les Deveses de Salt.

Una imatge que em queda gravada a la ment i m’aporta tranquil·litat és observar el riu Ter a l’alçada del Pla dels Socs; l’aigua en moviment té la capacitat de relaxar la ment i aportar la serenor que a vegades es necessita.

Continuo la passejada pels camins i em trobo amb diverses persones aficionades a l’esport; reconec que és un espai excepcional per practicar-lo. A més a més, em vaig creuant amb persones de diverses edats i això encara m’admira més; és bonic veure diferents generacions cuidar la salut.

Ara que soc a casa després del passeig, em relaxo tot recordant diferents impressions que he tingut.

He mirat! Cada època de l’any els arbres de les Deveses es vesteixen amb fulles i vegetació de colors canviants, des de les tonalitats verdoses a la marró, passant pels vermells i grocs... El riu Ter ens mostra una imatge agradable i amb la tranquil·litat de la proximitat de l’aigua i el silenci ens sorprèn de tant en tant la presència d’algun animal. Penso: «un dia que hi torni buscaré quin animal trobo prenent el sol».

He olorat! Passar per la porta de les Deveses és respirar aire pur i net. De seguida s’olora la flaire que deixa la vegetació, la humitat a la tardor hivern i la sequedat a l’estiu. De bon matí es pot respirar un aire fresc i saludable. I, depenent d’on bufa el vent, es pot sentir

l’olor del cafè que prové de la zona de Girona i Sant Gregori. Em dic que tornaré a fer una visita a les Deveses quant necessiti aire fresc.

He escoltat! Els ocells i altres animals que canten i fan sorolls generen un ambient de plena natura prop de la ciutat. En un lloc com les Deveses, es deixa enrere el soroll dels motors dels vehicles de la ciutat i les converses de les persones que hi transiten poden ser més silencioses i més riques. Hi tornaré quan busqui una mica de silenci.

He tocat! És cert que no podem anar a recollir plantes ni flors. Però sí que podem gaudir trepitjant les fulles caigudes dels arbres i l’herba fresca de la rosada, com també d’una remullada als peus amb l’aigua fresca del riu Ter, cosa que farem segur quan tornin els dies de calor de l’estiu.

17190 Gener-juny 2018

La meva veu interior em diu que pocs saltencs no han fet mai una passejada per aquí, zona verda d’increïbles colors a qualsevol època de l’any. Caminant, amb bicicleta, corrent, aproximant-se amb cotxe fins el Pla dels Socs, tot s’hi val per arribar i gaudir d’aquest espai.

Pel camí també veig algunes persones que passegen els seus animals de companyia i els fan córrer en llibertat. Que bé que hi hagi aquest espai per als animals! Pensant que aviat vindrà el bon temps, algun dia faré la proposta a la família o als amics de fer un pícnic al Pla dels Socs, passarem una bona estona xerrant i gaudint de la natura.

Si encara no heu fet vostre l’espai de les Deveses de Salt, us convido a fer una agradable passejada entre arbredes, colors, olors, sons i natura.

| 11 |

17190 Gener-juny 2018

DIÀLEGS

Creativitat Km0 En aquest número dialoguem sobre art, pintura, festivals, l’art a l’escola i tot allò que envolta la creació artística amb els autors dels diferents murals del projecte Mural Salt, impulsat per 17190 Universalt.

Són l’Àlex, l’Ilich, l’Aleix i en Ferran. Uns culs inquiets enamorats d’allò que fan. Alguns s’hi guanyen la vida, altres no, però tots coincideixen que pintar és una necessitat vital. Parlem, doncs, amb aquests 4 joves creadors, de l’art, de la vida i de les seves inquietuds. Som-hi, amunt els pinzells!!

Text: Enric Rubio i Agnès Cabezas Fotos: Agnès Cabezas i Pere Serrat Us podeu presentar i dir quina relació teniu amb el món de les arts?

-Àlex Martín (AM): Em dic Àlex Martín, soc il·lustrador i actualment treballo de conserge.

Amb el tema dels murals soc molt novell, he fet poques coses, tot i que tinc la intenció de fer-ne moltes més. És molt xulo treballar al carrer i veure com la gent s’interessa pel teu treball. Això no ho he trobat enlloc més.

-Ilich Roimeser (IR): Soc l’Ilich Roimeser, em dedico a pintar, tinc

| 12 |

una galeria amb un soci a Cadaqués i bàsicament vivim d’això. Anem trampejant com podem, tot i que últimament ens va prou bé. El tema del mural el tinc una mica abandonat. A l’haver de produir obra per a la galeria em costa trobar temps però en tinc moltes ganes.

L’últim que he fet és el que vam fer amb en Ferran i en Marc (Ome) al c/ Àngel Guimerà, aquí a Salt. També vaig fer un treball en un festival a Selva de Mar amb uns peixos gegants en paper que vaig encolar.

Va ser semblant a fer un mural. Bé, ara que me’n recordo, un dia sortint del taller vaig fer un dibuix d’un sensesostre estirat en un banc a la

frontissa... A veure si surt alguna altra cosa i en fem un conjunt entre tots!

-Ferran Sunyer (FS): Jo em dic Ferran Sunyer i també vaig participar en el mural que dèiem amb l’Ilich i l’Ome i també soc poc productiu en el tema dels murals tot i que m’agrada molt.

Fer aquest mural em va permetre conèixer l’Ilich i en Marc, amb qui no havíem fet mai res junts. Veig que la gent s’anima, a veure si hi tornem, doncs!

-Aleix Font (AF): Em dic Aleix Font, pinto i faig una mica de tot.

Cada cop tinc més feina però faig també d’educador social i això em

permet mantenir la meva dispersió creativa: faig pintura mural, de cop faig més il·lustració, pinto...

M’agrada molt fer murals tot i que també m’agrada intervenir en qualsevol espai, ja sigui un banc, una peanya, una vorera...

L’etiqueta d’artista us incomoda o la sentiu com a pròpia?

-AF: A mi m’incomoda, és irrellevant. Artista és algú que fa art, no? Això pot ser en qualsevol direcció: música, plàstica, vídeo...

D’esquerra a dreta: Àlex, Ferran, Ilich, Aleix

Potser no m’incomoda tant que em diguin il·lustrador o pintor.

També conec molta gent que no fan res a nivell creatiu però que són uns «artistes» a altres nivells!

-IR: Crec que nosaltres no la fem servir aquesta etiqueta, és més aviat quan t’ho diu algú: «Ets un artista!»

Et poses vermell i dius: «Vale, gràcies!»

-AM: Diu l’Enric Sala (professor d’escultura de l’Escola Municipal d’Art) que art és el que la gent diu que és art! A partir d’aquí si algú

vol anar d’artista és lliure de fer-ho.

Jo ho trobo molt presumptuós.

Què us aporta a nivell individual el fet de pintar-crear?

-IR: Normalment quan acabes un treball, estàs orgullós d’allò que has fet. Tot i així, en el procés hi ha moments que en gaudeixes però també altres que ho pateixes.

A mi em passa bastant de voler-ho acabar. De vegades hi ha quadres (segueix a la pàgina següent)

| 13 |

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2018

“Jo em trobo que la meva filla dibuixa prou bé però al cole es frustra bastant. Em diu: «aquell altre ho fa millor o dibuixa-ho tu que jo no en sé». Hauria de ser un divertimento no una competició”, Ilich Roimeser

| 14 |

que són mesos de treball i tinc la imatge al cap de com ha de ser i penso: «Merda, quina feinada que em falta!» I quan acabes és un plaer, tot i que potser a l’endemà ja no m’agrada tant! [riu] -AF: No tot és un camí de plaer, hi ha moments que dubtes molt del que estàs fent. Jo gaudeixo molt del procés i de la prèvia. Dedico molt de temps a escalfar, és a dir, passo moltes estones fent esbossos i pensant i així és com afloren les idees. Tinc molts esbossos penjats per l’estudi. Moltes vegades començo amb formes abstractes, vaig mirant i penso què vull dir amb aquestes formes i colors.

Aleshores busco elements que m’ajudin a explicar el que vull dir.

Començo moltes coses que són fruit del moment. Potser l’endemà no hi trobo cap sentit. Per això, la majoria d’obra que tinc és inacabada.

-FS: Jo també soc el rei de no acabar les coses, gaudeixo molt més a l’hora de buscar la forma i imaginar el projecte que amb la feinada de transformar tot això en alguna cosa. Tinc llibretes plenes de gargots que no acaben mai de ser

una cosa acabada. Per mi sempre ha estat una afició i un hobby, ho faig per gaudir i moltes vegades ni ensenyo el que faig.

te amb les noves eines que tenim.

Suposo que abans tenien un tros de carbó i una superfície per guixar i amb això feien...

Com és que tots els nens dibuixen i després de grans deixem de fer-ho?

-AM: No necessites dibuixar per al teu dia a dia. La gent adulta escriu i no es preocupa de si fa bona o mala lletra, en canvi, si li demanes a algú que dibuixi, segurament et dirà: «No, no, jo no en sé pas de dibuixar!» Què passa?

Que l’escriptura la necessitem però el dibuix no és una necessitat per a la majoria. No és el meu cas, jo no puc estar sense dibuixar!

-IR: Però si ens fixem en el llenguatge d’avui dia, com ara a través del mòbils? Ens comuniquem amb dibuixos! Les emoticones són dibuixos! Sort que hi ha algú que les ha fet! Molts cops no saps com explicar una cosa, hi fots una careta... i pam! ja ho tens.

-FS: Són noves formes d’expressar-te. Ara pots fer collages, pots enganxar talls de so sobre vídeo, pots fer gargots, efectes...

Són altres maneres d’expressar-

Què en penseu de la possibilitat que es retirin del currículum escolar les assignatures lligades a les arts: música, plàstica...?

AF: Provocarem una mica...

Doncs potser sí que s’hauria de retirar la plàstica, tal com està plantejada actualment. Potser cal fer-la d’una altra manera. Jo estic en un institut fent d’educador i dinamitzo un espai de taller de fusteria i un d’horta i hi utilitzo el recurs de la pintura i l’art com a eina educativa. En canvi, molts dels estudiants em diuen que no saben dibuixar i que no els agrada la plàstica: alguna cosa falla. Per això ho dic, per fer-ho malament més val que es tregui.

IR: És molt competitiu. Jo em trobo que la meva filla dibuixa prou bé però al cole es frustra bastant.

Em diu: «Aquell altre ho fa millor o dibuixa-ho tu que jo no en sé».

Hauria de ser un divertimento, no una competició.

molt xulo quan el guanyes, si no, és frustrant! I si t’hi has esforçat, encara més.

FS: Crec que també s’ha de treballar la motivació. En certa manera ha d’haver-hi com un amor o un carinyo cap a allò que fas, sigui música, dibuix... És així com, si t’agrada, es pot treballar i fer créixer. Amb la mainada d’avui dia costa però és el que s’hauria d’ensenyar a l’escola: trobar coses que t’agradin i a partir d’aquí continuar i fer-les créixer.

Vosaltres us heu trobat persones que us hagin animat a continuar?

Com heu arribat fins aquí?

AM: Si t’agrada una cosa busques la manera, crec que és així.

Jo, de petit, havia anat a classes amb en Lluïs Mateu i, quan vaig ser una mica més gran, a La Mercè. Amb en Huedo vaig aprendre moltíssim.

Després vaig anar a l’escola d’Olot a fer il·lustració. Quan una cosa t’agrada no esperes que et surtin oportunitats sinó que les busques. A part, els meus pares sempre m’han donat suport en el que he volgut fer.

IR: Per mi va ser un gran canvi quan el meu soci em va plantejar

obrir la galeria, ara fa set anys. Fins aquell moment per mi pintar era un hobby. Pintava i feia exposicions però no passava d’aquí. I ell em va saber convèncer per tirar endavant el projecte i va ser un canvi radical.

FS: Els meu pares sempre m’han animat molt, de fet, sovint s’animen ells tot sols! «Vas a fer un mural?

Que guai! On? Podem venir? Saps que hi ha un mural nou a tal lloc?»

Però a vegades no cal que t’animi ningú proper, simplement potser que vegis algú altre que té una manera determinada de viure o una actitud amb la vida que t’anima i et motiva.

AF: A mi ja els companys de pis sempre em deien que acumulava molta merda! La meva parella m’ha animat també a fer alguna cosa amb tot plegat i en aquest sentit el mercat de La Volta a Sant Narcís m’ha donat una empenta per anar més enllà. En el meu cas, en la formació reglada no he trobat el que necessitava, era un gra de sorra enmig del piló. He trobat més motivació en altres creadors com jo que em deien: «Hòstia, Aleix, està molt bé això que fas!» (segueix a la pàgina següent)

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2018

FS: Et fan copiar coses i a veure qui ho copia millor AF: Avui en Ricard (del bar Can Ricard) parlant d’això m’explicava que abans el seu fill dibuixava molt fins que va veure els dibuixos del seu cosí, que dibuixa molt bé, i va deixar de dibuixar!

IR: També es tractaria d’inculcar una mica la cultura de l’esforç: si t’hi esforces pots aconseguir quasi tot el que vulguis. Però estem instal·lats en una comoditat de «Bah, ja ho farà un altre» i deixem passar les coses.

AM: Doncs jo penso que actualment a l’escola el que s’està aconseguint es que et trobis les arts plàstiques en diverses assignatures, no en una de sola!

Potser és més a infantil i primària...

IR: Potser funciona molt bé a cicle inicial P3, P4, P5, 1r i 2n però després ja no tant. Ara m’hi trobo amb la meva nena que fa 4t. L’altre dia sentia una companya seva que comentava que havien de fer una il·lustració i donaven un premi als millors i una altra li deia «Total per què, si guanyarà aquest o l’altre...

Ja no m’hi esforço». Un concurs és

“Jo gaudeixo molt del procés i de la prèvia, dedico molt de temps a escalfar, és a dir, passo moltes estones fent esbossos i pensant i així és com afloren les idees”, Aleix Font | 15 |

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2018 | 16 |

“Els meu pares sempre m’han animat molt però a vegades no cal que t’animi ningú proper, simplement potser que vegis algú altre que té una manera determinada de viure o una actitud amb la vida que t’anima i et motiva”, Ferran Sunyer.

En quins formats i materials soleu pintar?

AF: Normalment jo pinto sobre paper per fer esbossos però ara m’he obert molt a qualsevol superfície i material. Pinto amb pinzell, retoladors o esprais sobre d’arbres, murs o el que sigui. Sempre he barrejat formats i materials. La meva mare era dissenyadora de roba i recordo que de petit anava a l’estudi i allà hi havia un pot amb retoladors, pinzells, llapis, plastidecor...

FS: Jo he anat provant una mica de tot, olis, aquarel·les, però ara sobretot faig dibuixos tipus esbós amb retolador i tremp com a molt. És un dibuix molt funcional, per a temes de disseny, que és el que ara faig més. També faig molta cosa amb ordinador. Si faig un mural treballo sobretot amb acrílic i esprais.

IR: Últimament estic treballant molt amb el gravat, l’aquarel·la, la tinta i la Volldamm [xarrup de cervesa i riures]. També he pintat molt amb oli i acrílic. En general, treballo amb una tècnica i sobre un suport fins que me’n canso.

AM: Jo també he provat una mica de tot, però a mi sobretot el que m’agrada és l’aquarel·la i el llapis perquè són dos materials amb els quals pots fer coses molt ràpides però alhora també molt complicades. No és fàcil ser un bon aquarel·lista. Sobretot faig dibuix editorial, el mural és molt nou per mi.

Quin sentit té la pintura avui dia? És útil? Hauria de ser-ho?

IR: Hi ha diferents versions de la pintura, no? Hi ha la versió crítica i la decorativa. Jo segueixo gent per Instagram que fa coses purament decoratives que dius que bonic que es això! Després hi ha d’altres com un grafiter, crec que és valencià, que va fer una obra a Font de la Pólvora, que fa 100% crítica social que es boníssim. Tot és benvingut. Amb els murals, per exemple, siguin crítics o bé decoratius, alegren el dia a dia de la gent i, si a més fas pensar una mica a algú, ja és molt.

AM: És un mitjà per expressar-te.

I el festival Milestone de Girona dedicat a l’art urbà? En sou part implicada?

IR i AF: No ens hi deixen implicar!

Què voleu dir?

AF: Jo he opinat sobre això a diversos llocs. Abans hi estava en contra pel que representava el festival. Pensava que, com a festival, està bé, però què pretenen ben bé? Doncs suposo que volen estar a l’alçada del que és una ciutat cosmopolita -això es una opinió molt personal, eh!-, volen integrar tot això de l’art urbà dins la ciutat i els pertoca com a aparador encabir-hi un festival d’això. Al mateix temps, vaig pensar que era una bona oportunitat per pintar, per aprendre. I al final miro de no donar opinions gaire taxatives ja que a vegades te les has de menjar amb patates. Per això, els hi he enviat correus per participar-hi, fins i tot amb propostes concretes de parets i havent parlat abans amb propietaris i tot. Però m’he

“M’encanta pintar al carrer, estàs fent el que t’agrada i passa la gent i encara t’anima més. La gent et diu coses com «que xulo això que fas» o «m’encanta que facis això al costat de casa meva»”, Àlex Martín

molt guapos i d’altres que m’han decebut bastant. Al principi, quan va començar, em va fer una mica de ràbia que amb el nivell de grafiti que hi havia aquí a Girona fa uns quants anys -se’n parlava per tot arreu!-, i en el festival no n’hi havia ni un! Mentida, el primer any en Nadie i l’Ome van fer una obra gegant, però sabeu com s’ho van fer? Van preguntar si podien participar i els van dir: «Ah sí, feuho, feu-ho»... però es van haver de pagar la pintura. Va comptar com a obra dins del festival però s’ho van fer tot ells.

AM: Crec que busquen artistes mediàtics, com el Rescate, que està de moda, però que a mi m’encanta.

Si ets molt conegut segur que estan interessats en tu.

IR: Però es això, haurien de portar gent coneguda però cada any integrar-hi gent del territori, que hi ha gent boníssima.

FS: Us heu de fer un logo del vostre nom i buscar-vos un representant [riures col·lectius].

AF: Hi ha festivals que funcionen radicalment diferent, com el de Fanzara a Castelló, que et conviden i paguen el material però t’acullen famílies del mateix poble i et quedes set dies de convivència i treball que connecten les obres i el territori.

IR: També hi ha el festival Gar Gar de Penelles que va una mica en aquesta línia.

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2018

trobat amb un mur de silenci que m’ha reforçat en l’opinió de festival aparador. En altres ocasions, amb festivals més grans i potents, he tingut respostes molt més agraïdes on t’expliquen com has de proposar el teu treball per a altres edicions i et conviden a presentar-t’hi.

FS: Més que res és el marc on es desenvolupa. Ho permeten el dia que els convé a ells per fer la Girona més chachi i bonica. De fet, trien sobretot murs decrèpits de la ciutat per maquillar-la una mica i deixar-la bonica de cara enfora.

Molt de cara al turisme.

AM: Molt turístic, sí.

IR: A mi m’encanta veure murals quan vaig per la ciutat!

AF i FS: Sí, sí, evidentment!

AF: Màxim respecte per els artistes que conviden!

FS: Juguen amb això, no pots dir que no t’agrada, és clar...

IR: Han portat artistes que són unes bèsties i d’altres que es veu que hi havia un representant que els hi venia la moto i hi portava el que els rotava. Han fet murals

I el mercat de La Volta de Sant Narcís?

AF: Està molt arrelat, jo al principi els vaig dir de traslladar-nos a Salt, ja que els lloguers de Sant Narcís Foto: Laure Duplay estan caríssims! Però llavors vaig entendre que el festival ha arrelat i els veïns el tenen en compte. S’ha fet bona feina, indiferentment de l’èxit que puguis tenir. Estic segur que als organitzadors de la Volta els agradaria que hi vinguessin 2.000 persones i potser en venen 300, però jo defenso molt els festivals mitjans i petits. (segueix a la pàgina següent)

| 17 |

| 18 |

AF: Jo vaig pintar el mural a les Naus Guixeres, un lloc on no hi passa gaire gent, però també em va anar bé. El dia contra la violència a les dones vaig fer un mural al mur de l’escola La Farga amb un enfocament diferent, més participatiu. T’adones que fer un mural pot servir per moltes coses.

Tornant al tema dels murals, què us ha semblat l’experiència de pintar al carrer?

AM: A mi m’encanta, estàs fent el que t’agrada i passa la gent i encara t’anima més. La gent et diu coses com «Que xulo això que fas» o «M’encanta que facis això al costat de casa meva».

IR: Jo abans hi convivia més amb això de pintar al carrer, el tracte amb la gent és molt divertit, tant et tiren piropos com t’hi emprenyes.

Però és part de la dinàmica del carrer, tot està bé.

FS: A mi m’agraden molt aquestes sinergies que es poden crear a través dels murals. Per exemple, vosaltres feu una revista però alhora impulseu aquest projecte dels murals i en el cas del d’Àngel Guimerà, el duem a terme amb l’associació de veïns del grup Verge Maria. Després els veïns venen a veure el que fas i t’expliquen anècdotes.

Com el veí que et va dir que acabaves de pintar la seva àvia, no?

FS: Ostres sí, vam pintar l’escultura Les Loles al mural i es va presentar el net.

AM: Ostres, doncs abans que parlàvem d’influències, l’autor de Les Loles és en Josep Maria Coromines, que era mestre de l’Escola Montfalgars, on jo anava, i em va influenciar moltíssim.

Us heu trobat amb algun conflicte pintant al carrer tipus «Noi, aquesta paret es meva!!!»?

IR: No, si fas una cosa així ja vas ràpid perquè no t’enxampin. Si és una paret atrotinada i t’ho curres és difícil que tinguis conflicte.

FS: La gent sempre diu «Guixades no, eh, aquests dibuixos sí que són macos...»

I respecte entre artistes? A vegades pintes en un lloc i et pinten a sobre...

AM: Això passa amb els grafiters, no? Bé, tu hi tens més experiència, no, Illitch?

IR: Quan pintes al carrer saps que és efímer, però igualment fa ràbia que t’ho tapin l’endemà o que t’hi facin alguna cosa molt chunga a sobre. Fa ràbia si t’ho has treballat i t’hi has gastat uns diners però és part del joc. A vegades passes per una paret d’una obra i dius «Ostres, que guapa que és aquesta paret» i passes l’endemà i ja està a terra.

Feu propostes per a Salt, flipeu una mica...

FS: Doncs, mira, un taller aquí a la Coma Cros que hi hagués per imprimir, preparar coses grosses i així... no estaria gens malament.

AF: I l’Ateneu Naturalista aquell a les Deveses? Què fot allò abandonat? Seria un espai fantàstic per compartir o un centre de

“El dia contra la violència a les dones vaig fer un mural al mur de l’escola La Farga enfocat diferent, més participatiu.

Te n’adones que fer un mural pot servir per moltes coses”, Aleix Font creació. Jo, si hi hagués un espai compartit, m’hi apuntaria.

IR: I fer un festival? Seria genial fer un festival. Hi podria entrar tot el que no entra al Milestone!

La cosa és trobar els diners, patrocinadors. Després no has de portar gent de fora, no has de preocupar-te ni de dietes, ni allotjaments, etc... Si parles amb Montana (empresa de pintures), ben segur que et paguen el material!

FS: Crec que ha baixat molt la producció de grafitis per culpa de la crisi. Ningú té diners per comprar esprais. Això ajudaria...

AF: De fet, tot el que sigui potenciar l’art és benvingut. Es podria fer com el projecte «Aquí pots!» però obrir-ho més i que tinguéssim accés a altres suports com els contenidors, que a molts llocs estan podrits, o passos de zebra, bancs, etc. Seria molt bonic.

Però sempre hi ha les normatives de colors, etc., que posen impediments tot i que també és atractiu com a repte que et demanin intervenir en un espai urbà respectant una carta de colors. Tot és voluntat

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2018

AM: Jo hi he participat en alguna edició i n’he sortit sempre molt content. Molt bona gent i realment és una bona plataforma per a gent poc coneguda. Estan fent molt bona feina i crec que compleixen el seu objectiu molt bé i sé que hi tinc les portes obertes, que és molt important.

| 19 |

17190 Gener-juny 2018

EDUCACIÓ

Mai més set!

Mai més gana!

Un projecte artístic de l’escola La Farga Text: Montse Palau, directora de l’escola La Farga Fotos: Javi Cabrera La nostra aventura comença quan la persona responsable de la biblioteca de l’escola proposa a un equip directiu acabat d’estrenar un projecte col·lectiu i transversal molt engrescador de dos cursos de durada.

Bé, no. De fet l’aventura comença molt abans, quan, ja fa una colla d’anys, La Farga decideix apostar per donar a les disciplines artístiques la mateixa importància que a les àrees instrumentals, la llengua i les matemàtiques. Des d’aquell moment l’educació artística es converteix en un dels trets distintius del centre, l’abast del qual s’anirà consolidant i ampliant amb els anys.

Perquè tenim la convicció que l’art és un mitjà i un fi en si mateix que aporta als infants unes grans possibilitats expressives i comunica-

| 20 |

tives, una major sensibilitat i una capacitat creativa bàsiques per al seu creixement. És en aquest context que neix el projecte i és aquesta mirada envers l’educació la que ens engrescarà a tirar-lo endavant.

Curs 15-16: Escrivim una història entre tots els infants de l’escola.

I com es fa per escriure una història entre tots i totes? Doncs no és cosa fàcil, hi rumiem força durant uns dies i a poc a poc ho anem veient clar. A partir d’uns objectes escollits pel nens i nenes d’infantil, uns personatges ideats pels de cicle inicial i uns escenaris pensats pels de cicle mitjà, els de cicle superior aniran inventant i escrivint la nar-

ració. Un autor, en Carles Sala, ens hi ajudarà. Paral·lelament uns il· lustradors aniran fent els dibuixos a partir dels originals dels alumnes: la campana, la nau-pilota, en Serpcargol, la Drana, el Planeta Meló, el castell del rei Marcus... Sembla que ja ho tenim encarrilat!

Durant aquest primer curs del projecte es fa un treball molt intens de llengua, tant a nivell oral com escrit. Tria d’objectes, personatges i escenaris, descripcions i endevinalles sobre ells, invenció de la trama narrativa, escriptura dels capítols i relectura dels textos resultants. En Carles va llegint i ajustant una història que va creixent de setmana en setmana.

(segueix a la pàgina següent)

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2017

| 21 |

EDUCACIÓ 17190 Gener-juny 2018

Quan ja tenim el text acabat i els dibuixos enllestits, uns amics maquetistes ho posen tot a l’ordinador i ho converteixen en un llibre, que s’imprimirà i s’anomenarà MAI MÉS SET! MAI MÉS GANA! A la festa de final de curs fem la presentació i celebrem que hem aconseguit fer realitat la primera part del somni...

Curs 16-17: Portem la història a escena.

Un repte engrescador! Per a una empresa d’aquesta envergadura necessitem professionals que ens donin un cop de mà. I, és clar, això vol dir diners. I a les escoles acostumem a anar a mínims... Anem a parlar amb el responsable de Bitó per exposar-li el projecte i engrescar-lo a ajudar-nos. Ens escolta amb interès i la proposta li agrada. Ja tenim finançament! Contactem amb professionals del teatre (La Perla 29) amb qui ens serà molt fàcil treballar perquè compartim objectius i

| 22 |

maneres de fer. Ells fan l’adaptació teatral del text i assumeixen les sessions d’interpretació i la direcció del muntatge. Comencen les reunions de coordinació entre La Perla i la comissió artística de La Farga.

Es van incorporant al carro altres professionals, del món de la dansa (Nou Espiral), el teatre i la música (projecte Planters de ConArte), i l’audiovisual (ERAM).

També en aquesta part hi participa tota l’escola: alumnes, mestres, famílies i conserge. L’escenografia es fa des de l’àrea de plàstica: els més petits fan un teló de fons, un cel estrellat preciós, i la resta altres elements del decorat i attrezzo. La música corre a càrrec de les especialistes d’aquesta àrea. El pes interpretatiu principal recau en els infants de cinquè, que assagen de valent amb la gent de La Perla 29, i els altres cursos de primària pujaran a l’escenari en moments puntuals de l’obra. Els de primer faran unes simpàtiques danses de gallines i de ratpenats, els de se-

gon cantaran la cançó del Planeta Meló (que ha creat la companya de Conarte), els de tercer desfilaran com a soldats del rei Marcus, els de quart seran els músics especialistes en djembés i xilòfons i els de sisè seran els extraterrestres d’un breu audiovisual. Ufff, quina feinada!

En una tele que pengem al passadís anem passant les imatges de les diferents tasques del procés: infants que pinten, que ballen, que construeixen, que cusen, que assagen...

I van passant les setmanes amb un ritme trepidant.

Recta final. Ha arribat el dia de l’estrena. Quina emoció... i quins nervis! Tothom al teatre! Abans no entri el públic els de cinquè fan una rotllana a l’escenari agafats de les mans per concentrar-se i donar-se força. Després, uns minuts intensos: alguns s’acaben de vestir als camerinos, altres es lliguen al cos les branques que seran els faigs de la primera escena, els músics preparen els instruments, es donen les darreres consignes... Darrere les cametes tothom fa silenci, estem a punt. El pati de butaques està a rebentar. S’encenen els llums de l’escenari, comença la funció, tothom a escena!!!

Al mes de juny fem dues representacions al Teatre de Salt, una per als alumnes d’infantil i l’altra per a les famílies de l’escola. I ara fa poc, al mes d’octubre, dins del projecte A Tempo del festival Temporada Alta, fem una funció per a alumnes d’altres escoles de Salt i una, en dissabte, oberta al públic. Tot un èxit!

I ara que ja hem tancat el projecte...

Va ser tot un honor que una escola de Salt pogués actuar dins d’un festival de tanta volada. Per-

EDUCACIÓ 17190 Gener-juny 2018

què va permetre mostrar que als centres públics del municipi es treballa molt. I, tot i que sempre es pot millorar, es treballa bé. Però el més important, el que nosaltres, La Farga, ens vam emportar de tot plegat, van ser els aprenentatges que infants i mestres, vam fer durant el procés i que ens han suposat un creixement com a persones, com a escola que ens permetrà seguir treballant amb l’art, més i millor.

Visca La Farga i visca Salt!!!

| 23 |

17190 Gener-juny 2018

REPORTATGE

Cròniques de l’1-O Tots hem vist, llegit i viscut molts moments de l’1 d’octubre. La Generalitat de Catalunya havia convocat un referèndum d’autodeterminació i l’estat provaria d’impedir-ho amb totes les seves forces. Per uns, un acte democràtic per donar la veu al poble; per als altres, un desafiament il·legal inacceptable.

Text intro: Pere Serrat Arreu de Catalunya van haver-hi molts moments de brutalitat policial versus dignitat humana, serveis secrets d’informació contra xarxes clandestines ciutadanes, boicot i traves informàtiques revertides per l’enginy professional, la il·lusió i l’esperança contra ràbia i venjança. Però per sobre de tot hi va haver la increïble força d’un poble organitzant-se i donant resposta a l’autoritarisme de manera pacífica, cívica, valenta i decidida.

Tot i les dificultats excepcionals que es van viure, i davant la perplexitat de mig món, hi va haver urnes, es va poder votar i se’n va poder fer un escrutini. A Salt, per sort, la policia no va arribar i el referèndum es va poder acabar sense haver de lamentar incidents.

| 24 |

Aquest article només vol recollir algunes cròniques de les persones que van viure aquell dia en alguns dels col·legis electorals de la nostra vila.

Com tots sabeu, hi ha oberta una causa general en contra de tot el moviment independentista i s’està duent a terme una investigació dels fets que estan comportant repressió, penes de presó, exili, multes i tot un seguit d’injustícies jurídiques i morals.

Per aquest motiu les cròniques que presentem a continuació no estan signadess pels seus autors per garantir-ne l’anonimat.

Dos milions de raons

Suport informàtic van ser problemes i tasques que mai no hauria pensat trobar-me en aquesta situació. Instal·lació i gestió de proxies als ordinadors per evitar els bloqueigs, activació de wifis via mòbils personals per donar accés a Internet als PC, trucades entre diferents informàtics per coordinar-nos i contrastar noves IP amb accés a servidors del cens encara actius, van ser algunes de les tasques d’un dia on els problemes es succeïen un rere l’altre i anàvem resolent com podíem.

Malgrat els múltiples problemes i els pocs recursos de què es disposava, els membres de les meses van posar tot el seu esforç per assegurar en tot moment la correcta consulta del cens i l’enregistrament dels vots. Quan a mig matí no va ser possible fer-ho telemàticament, davant una cua de centenars de persones que portaven molts minuts fent cua pacients, es va decidir passar al cens manual en paper per tal de poder donar accés almenys a tota la gent que esperava i que estigués censada en aquell col·legi. Hores més tard, durant la tarda, quan es va poder recuperar el servei en línia del cens, els membres de les meses van entrar pacientment aquests registres de votacions en paper, un per un, fins al darrer, al cens universal en línia per tal que tot estigués correcte.

Vagi com vagi i es tingui l’opinió política que es tingui, l’1Oct també hauria de ser recordat com un dia molt positiu en què el poble va fer una de les demostracions més grans de treball en equip i de compromís col·lectiu que es recorden.

L’1 d’octubre va ser un dia ben especial: un manyoc de sensacions contraposades.

D‘una banda la tensió acumulada dels darrers dies i sobretot la nit abans van omplir-nos el cos de nervis. Alguns s’havien entestat a fer-nos creure que allò que estàvem fent era dolent i no teníem gens clar fins on podien arribar les conseqüències.

Ens tranquil·litzava, però, veure que molta gent que hi estava disposada i participava en l’organització. Així que vam decidir quedar-nos a dormir a l’escola del Pla amb nens inclosos per aportar el nostre granet de sorra i “vetllar” pel nostre col·legi electoral.

El diumenge ens vam llevar molt d’hora, estàvem cansats... Dormir al terra d’una escola no es el millor lloc per descansar. La xocolata calenta ens va refer.

De mica en mica la incertesa s’apoderava de l’escola: quan la votació quedava aturada pels atacs informàtics... o pels cops i les bufes que començava a rebre la gent en diferents col·legis d’arreu. Les imatges eren esgarrifoses i vam decidir allunyar els nens i situar-los al parc del davant de l’escola.

Vam arribar fins i tot a planificar com amagar les urnes en cas que vinguessin els nacionals: dos sentinelles vigilaven des del passeig d’Olot i dues persones sortirien corrents per la porta del menjador de l’escola i les llençarien per sobre el mur del camp de futbol. No estàvem disposats que ens robessin els vots ni la dignitat.

La il·lusió va anar guanyant força un cop acabada la jornada i començat ja el recompte, però la ràbia i la impotència que ens provocaven les imatges, més pròpies d’un règim totalitari i dictatorial que no pas democràtic, ens van fer un nus a l’estomac.

Tanta gent exercint el seu dret a vot, neguitosa, indignada, involucrada i il· lusionada... Dos milions de persones...

Dos milions de raons a tenir en compte.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2018

Sempre que hi ha hagut un procés electoral o una consulta hi he participat. Tant en l’àmbit estatal, com en el local. En totes hi he exercit el meu dret de vot i alguns cops hi he estat convocat com a representant de mesa.

De totes les votacions, la que vaig viure el dia 1 d’octubre em sembla la més profundament colpidora i democràtica. Hom dirà que no tingué les garanties ni condicions legals desitjades, però quan un conjunt tan gran de la societat és capaç de superar tants impediments i repressions únicament per poder continuar exercint el seu dret de vot, a mi em sembla d’un mèrit democràtic immens. Molt més sincer, honest i verdader que molts altres cops en els quals hem votat anteriorment amb condicions legals completes.

Com la gran majoria de gent que va assistir a votar, la meva participació l’1 d’octubre va ser especial. Em vaig sumar a tantes persones que van treballar i ajudar en les tasques del procés electoral; com sabem, moltes d’elles amb un coratge increïble posant-se al davant de qui fos per permetre’ns votar als altres. Per la meva professió, la meva tasca va ser donar suport informàtic a les meses ajudant-los a superar el munt de dificultats que va haver-hi per poder portar a terme la seva tasca. La consulta del cens universal per via telemàtica es va convertir en una lluita informàtica des de primera hora del matí quan es van constituir les meses i es va mantenir al llarg de la jornada. Caigudes de les wifis dels col·legis electorals, prohibició d’accés als servidors del cens, atacs de degeneració del servei....

| 25 |

Moments clau des de l’Ajuntament Faré un petit resum a partir de diferents MOMENTS que recordo de la jornada (o d’alguns dies abans).

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2018

Moment 1

| 26 |

Des del primer moment, l’equip de govern ens vam posar a disposició del govern de la Generalitat per tal que es pogués realitzar el referèndum de forma correcta i normal com qualsevol jornada electoral.

A la vegada, teníem clar que no es posaria en risc cap dels treballadors públics, que no se’ls obligaria a fer res, llevat que de forma voluntària estiguessin també a disposició del govern i al servei de la ciutadania.

Moment 2 Hores abans de la jornada, de fet a la tarda abans, s’informa que hi haurà un únic cens i que, per tant, caldrà connexió a la xarxa. En aquest moment es visualitza una primera mostra del que serà la jornada de l’endemà: l’excel·lent resposta de la ciutadania per tal de garantir que a tots els col· legis es disposés de les eines necessàries fou clau!

Així, no tan sols hi havia qui va garantir i defensar que els centres estiguessin a punt per poder votar, passant la nit a les escoles, sinó que també hi va haver gent que es va encarregar de tenir tota la infraestructura a punt en un temps rècord! Es va pedalar fins ben entrada la matinada.

Foto: Pere Serrat

Moment 3 Després de passar unes horetes al llit, sona el despertador ja que hem quedat ben d’hora a l’ajuntament per fer una darrera reunió de coordinació de la jornada, abans que cadascú de nosaltres se’n vagi a alguna de les escoles per tal de fer el seguiment de l’obertura de les escoles. En el meu cas, jo em vaig adreçar a La Farga. Era espectacular la gentada que hi havia a la porta del carrer Major a les set del matí; molt espectacular !

I a les vuit, les meses ja s’estaven constituint de forma normal. A aquella hora, es barrejaven els que havien passat tota la nit a l’escola per defensar la democràcia, amb els que s’hi apropaven per prendre possessió dels seus llocs (responsables de les escoles, de les meses…) i, fins i tot, amb els que feien cua per poder ser el primer a votar. Tot un ambientàs!

Moment 4 Tot i que s’havien fet les comprovacions corresponents per tal que tot estigués llest, no serà fins a les nou del matí, hora d’obertura de les escoles, quan es detecten els primers problemes. En aquell moment recordo una frase d’una conversa del dissabte a la tarda en què algú ja parlava de guerra a la xarxa (algú que es referia al que ja havia dit Julian Assange dies abans).

De fet, n’hi ha que apuntaven que podia caure tota la xarxa de telecomuni-

cacions. La sensació es va concretar en el fet que durant unes hores es capava l’accés al lloc web on s’accedia al cens i a la vegada se’ns redirigia a un altre lloc web. Com el gat i la rata durant hores. La feina dels voluntaris informàtics en aquelles primeres hores del matí fou frenètica! Per això, la cua de La Farga no avançava: no perquè no estigués a punt sinó per la batalla que es feia a la xarxa. Però la gent, allà! La gent aguantant i entenent que no ens ho posarien fàcil tampoc aquest dia.

Moment 5 I mentre a Salt la batalla és a la xarxa, arriben les primeres notícies de Sant Julià de Ramis i de Girona, on la batalla és amb les porres!

A La Farga, mentre uns fan cua per votar, uns altres són davant els ordinadors per solucionar els entrebancs que ens van posant, uns altres, els responsables de les meses i d’escoles, són també al seu lloc, ... mentre tothom sap quina és la seva funció d’aquell dia, pren molta més força el fet de defensar les escoles, a partir dels missatges del whatsapp. Si amb les hòsties de primera hora buscaven que la gent d’altres llocs es cagués i abandonés, doncs tot el contrari. Fermesa i més fermesa!

Ara també es cert, que entre nosaltres es va parlar per comentar com es vivia a cada lloc de votació de la vila i la consigna era clara: el govern de la

Generalitat ha convocat el referèndum i, si no hi ha cap indicació en sentit contrari, tot segueix amb el que estava previst. Per tant, no s’ha d’adoptar cap altra mesura que no sigui la de garantir que els col·legis segueixin amb el seu funcionament, la defensa de les urnes i la del dret de vot que pot exercir qualsevol que vulgui fer-ho.

Moment 6

La intensitat de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil arreu, però per proximitat a Girona, no va a la baixa.

Voltant per les escoles t’adones que es percep, des d’un punt de vista emocional, de forma diferent en cadascuna d’elles. Malgrat hi ha gent a totes les escoles per tal de fer de “resistència” queda palès crec que les capacitats entre uns i altres llocs no són les mateixes pel que fa a nombre de persones.

Per exemple, a La Farga s’hi concentra un munt de gent, fins i tot amb el tractor que a la tarda veurem a la plaça de l’Ajuntament, però al Mas Mota, el nombre de persones ha anat a la baixa. És el moment per fer una reflexió: brutalitat i repressió extrema per la policia espanyola contra civils, desigualtat en el nombre de gent que “protegeix” les escoles de Salt, el cens universal permet votar a qualsevol lloc, no només de Salt, … o sigui, es pot plantejar als responsables del govern si val la pena mantenir oberta alguna escola si la seva capacitat de resistència i de protecció de les urnes és baixa.

Moment 8 El punt d’inflexió de la jornada són les imatges d’Aiguaviva. Sincerament, alguns havíem pensat que l’Estat no passaria la vergonya del matí (les imatges les ha vistes tot el món) i a la tarda afluixaria. Però no, just el contrari!

Realment, raonen diferent! En aquest moment, pensem que hi ha dos punts

a Salt que poden ser visitats (l’ajuntament i La Farga). Evidentment, no tenim cap informació que ho indiqui, són suposicions però, atès el desenvolupament de la jornada i la recent càrrega d’Aiguaviva, es pren la decisió de concentrar tots els recursos (humans, tècnics i materials) a l’ajuntament.

I vist com van anar les hores de la tarda / vespre, vist l’ambient de la plaça Lluís Companys, fou una bona decisió.

Amb l’arribada de les urnes de La Farga, les darreres que restaven per arribar, es va concentrar tot a l’Ajuntament. En aquell moment, hi havia algunes urnes que ja eren fora de la casa de la vila, per si de cas a darrera hora teníem algun ensurt.

Moment 9 Quan es posa el tractor just davant de la porta principal de l’Ajuntament.

Quan a la plaça hi ha centenars de persones defensant el referèndum. Quan encara va arribant gent gran. Quan alguns d’aquests són persones d’edat avançada i la plaça aplaudeix! Quan es fa el recompte i s’anuncia el resultat als que encara romanen a fora!

Quan alguns ens abracem però…. la sensació és estranya. Malgrat la victòria, malgrat haver portat a terme allò que fa temps es va dir que succeiria, les porres de la jornada han deixat un regust agredolç a una data que serà recordada per molts saltencs i saltenques durant molt de temps.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2018

La Policia Local, passades les deu del matí crec, ens informa que en un bar proper a l’institut Salvador Espriu s’hi concentra un grup de joves de l’extrema dreta, de fora de Salt, amb ganes d’anar a l’escola Silvestre Santaló i buscar brega. La tasca de seguiment de la Polica Local i dels Mossos d’Esquadra fa que aquest grup es dirigeixi cap a Girona i des d’allà es prenguin les mesures pertinents (tot això coordinat amb la Policia Municipal de Girona).

No tinc cap coneixement de cap fet per part d’aquests avalotadors.

Amb la trucada de la Policia Local vaig aprofitar per anar a comissaria, fer el seguiment del cas i a la vegada conèixer de primera mà la situació dels municipis de l’entorn i de les possibilitats reals que hi havia que a Salt també vingessin els Nacionals o la Guàrdia Civil. Diversitat d’opinions.

Moment 7

| 27 |

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2018

La meva experiència Els dies previs a l’1 d’octubre vaig agafar un bronquitis que m’impedia desenvolupar la meva vida quotidiana. La vigília de les votacions moltes persones, inclosos molts amics, alguns familiars i la meva pròpia parella van optar per passar la nit als col·legis electorals per tal de defensar les urnes davant una eventual intervenció policial. Personalment vaig haver de declinar aquesta possibilitat a causa del meu estat de salut. Després de passar una mala nit, enfebrat i amb tos, em vaig incorporar al llit i vaig rebre les primeres notícies de les càrregues al mòbil. Davant d’això, vaig optar per abrigar-me, prendre la medicació i sortir al carrer a votar i a fer costat a la meva gent en defensa del procés de votació.

En arribar al col·legi, la cua per votar estava aturada degut a problemes informàtics. L’espera va ser tensa però animada i, un cop vaig votar, el primer que vaig fer va ser fer pública la meva imatge dipositant el vot i la meva orientació: vaig votar no.

Entenc que un referèndum és una pugna entre dues o més opcions, que totes són legítimes i que en una situació normalitzada, cap opció hauria d’anar vinculada a la naturalesa del mateix referèndum. La presència de gent votant «no» amb normalitat era imprescindible per legitimar l’1-O. D’altra banda, també era la meva voluntat aportar una dosi de realisme sobre la composició de la societat catalana. La victòria massiva del «sí» era un fet previsible, però no puc compartir la imatge d’un president afirmant que el 80% dels catalans han votat per la independència quan tothom sap que la realitat és molt més ajustada, i cap

El recompte Després de tota la jornada a la mesa vivint des de les cinc del matí situacions molt especials, va arribar l’hora de tancament del col·legi electoral únic (l’Ajuntament).

Vam ser dels primers en poder anar a fer el recompte, i per sorpresa nostre, ens van fer sortir de l’edifici per anar fins a Ràdio Salt. Allà ens vam trobar amb la resta de companys d’altres meses. El pis era ple de gent per tots els racons. Ens va tocar instal·lar-nos a la sala des d’on es fan les emissions en directe, i de cop i volta vam sentir uns

| 28 |

cops a la finestra, com si algú piqués des de fora... En obrir la finestra van començar a entrar tot de gent amb les urnes plenes de vots! Entre micros, vam començar el recompte de paperetes conscients que estàvem a punt de tancar un dia històric. En sortir de l’emissora encara ens tremolaven les cames...Havíem aconseguit votar i salvar tots els vots!!

procés de construcció nacional és legítim si no té present de forma acurada la realitat social del territori de la nació que es pretén construir. Hagin votat o no, aquest 40% i escaig de catalans que estan en contra de la independència, no marxaran enlloc l’endemà de l’eventual proclamació de la república.

Un cop dipositat el meu vot, tocava defensar-lo. Si la policia estava trencant ossos a cops de porra, jo en tenia 240 a disposició de la defensa de les urnes, com en el seu moment vaig fer en defensa dels desnonats organitzats a les PAH, o d’altres mobilitzacions.

Afortunadament, la policia no va arribar a la nostra vila que, per seguretat, va centralitzar totes les urnes a l’ajuntament. A les 20.00h, entre un ambient d’indignació i por, però també d’alegria i satisfacció per la culminació d’un dret assolit, es van tancar urnes amb un 40,5% de participació. Salt havia votat.

Foto: Pere Serrat

El dia 1 d’octubre és un dia que recordarem sempre. Nosaltres vivim molt a prop d’un dels col·legis electorals de Salt i vam participar de tota la jornada. En el nostre cas no era pas una novetat ja que sempre hem fet d’apoderats, menys en una ocasió per qüestions de salut, i hem estat a totes les eleccions que s’han fet. En aquesta ocasió, ja el dia abans alguns dels voluntaris que es preparaven per defensar les escoles ens van picar al timbre per preguntar-nos si podien fer servir el nostre balcó com a lloc d’observació per col·locar-hi una càmera per, si passava res, tenir-ho enregistrat. Vam dir que sí de seguida i que no teníem cap inconvenient que vinguessin abans de les 5 del matí perquè igualment ens haguéssim aixecat a aquesta hora per fer el que convingués!

A primera hora del matí va arribar la sorpresa. Ens va produir esgarrifances i ens va deixar molt mal cos veure

2013. Foto: Jossi Font Planas

les imatges dels cops per televisió. De seguida ho vam comentar als voluntaris que eren a casa i tothom va quedar esglaiat de com podia ser que estigués passant allò, però tothom es va quedar a defensar les urnes. L’altre moment que ens va impactar força va ser l’estona en què van haver de venir alguns mossos perquè hi havia un grup d’extrema dreta que semblava que volia venir a increpar la gent de l’escola. Però, per sort, finalment no va passar res.

Ens esperàvem que la jornada fos més o menys com va ser. Teníem clar que tots els independentistes anirien a votar, peti qui peti, però segurament també hi va haver molta gent gran que finalment no va anar-hi per por després de veure per televisió les garrotades que s’estaven produint en algunes escoles. Estem convençuts que van faltar alguns vots. Tot i que a Salt no va haver-hi intervenció policial, després d’hores d’emoció i tensió, es va decidir reagrupar les urnes a l’Ajuntament.

Nosaltres ja no hi vam anar, dúiem moltes hores en peus! Però vam seguir la jornada des de casa.

Hi va haver referèndum i el vam guanyar, la tristesa és que l’Estat espanyol no ho reconegui. I si se n’hagués

de fer un altre, encara que fos amb les mateixes dificultats, tornaríem a participar-hi. No vam tenir por. Teníem claríssim que aniríem a votar. Per nosaltres l’1 d’octubre va ser un dia esperat des de pràcticament tota la vida, i ara és una qüestió de temps que es reconegui. Les detencions que s’han produït després són totalment injustes.

Europa hauria de denunciar-ho i fins i tot plantejar-se l’expulsió d’Espanya de la Unió Europea, perquè s’ha vist clarament com la policia nacional és una policia política, continuació del franquisme, i com ens trobem en un estat d’excepció. Però Europa, així com personalitats que s’haurien d’haver posicionat com és Miquel Roca -suposadament vinculat al catalanisme- no han obert boca per res. Això ha demostrat que alguns són un frau com una catedral.

Però més enllà de tot això, el record que més ens queda de l’1 d’octubre és el de veure l’alegria de molta gent que anava a votar, sobretot molta gent gran que pensava que mai podria participar en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Ni nosaltres ens ho haguéssim pensat mai, i encara ens emocionem al recordar-ho.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2018

Hi va haver referèndum, el vam guanyar i ho tornaríem a fer

| 29 |

Què vaig fer l’1 d’octubre?

Vaig creure necessari defensar el meu col·legi electoral. Calia mantenir-lo obert des del dia abans de l’1 per evitar que el precintessin. En assemblea es varen programar activitats i jo vaig decidir posar el meu granet de sorra organitzant una arrossada per sopar.

La taula sempre ha estat una bona excusa per unir-nos. La llista d’apuntats es va anar fent més gran a cada hora fins a ser gairebé 100 persones. A l’hora de cuinar un equip de pinxes per a les 3 paelles, més una quarta d’extra, va fer gairebé tota la feina i mentre el sofregit s’enrossia jo deixava la cullera de remenar per anar a obrir la porta de casa meva. Arribaven les urnes per ferhi nit. Ningú ho sabia, ni tan sols jo, que ho vaig saber poques hores abans.

Entrar-les a casa va ser molt ràpid. Un cop amagades i pel camí de tornada, al col·legi m’anuncien el que serà la meva feina el dia 1. Em necessiten pels coneixements informàtics. Fer duet amb el crack que m’ho proposava va fer saltar el meu “sí” fàcilment. Quins nervis, gairebé en el mateix minut estava cuinant una arrossada popular, amagava les urnes a casa i sabia quin seria el meu paper en el gran dia.

L’arròs era impossible que no sortís bo. La il·lusió de tothom cuinada sobre

| 30 |

Foto: ToSalt.cat

aquells fogons improvisats eren l’ingredient clau.

Abans de les 6 del matí del dia 1, i mentre la gent s’acumulava davant del col·legi, rebia en reunió els detalls informàtics del procés electoral. Cens universal, programa, ordinadors, connexions. Sortint d’allà ens dirigim al col·legi per posar a punt els ordinadors. A l’hora acordada faig una pausa i vaig corrents fins a casa a preparar les urnes per fer-les arribar al col·legi.

Mentre les preparava el poder de l’Estat em desperta la desconfiança i, en els minuts d’espera de l’equip de gent que m’ajudaria a dur les urnes fins al col·legi, vaig treure el meu router de connexió a internet per la finestra, tant lluny com arribava el cable més llarg de casa. Si ens tallaven la connexió a internet de l’escola ho tindríem difícil.

I així va ser. Poc abans de les 9 la connexió es talla. El senyal del meu router era massa dèbil. Sort d’alguns mòbils.

Amb una sola trucada clau un tècnic em porta una bobina de cable de xarxa fins a casa i fa possible acostar el router fins a la finestra del col·legi electoral per facilitar-nos la connexió. Els atacs als servidors ens ho varen posar molt difícil tot el matí i mentre tot això passava rebia vídeos i missatges de companys de feina apallissats fent cordó de protecció entre els policies i la gent. Estàvem organitzats des de dies

abans però desbordats pel moment.

Anaven de col·legi en col·legi allà on rebien notícies d’agressions policials.

N’hi ha que varen rebre fort però jo no ho vaig poder llegir fins més tard. Estava massa pendent dels ordinadors. No podia deixar el que estava fent. Els que rebien cops ho feien per defensar el dret de vot i jo feia el meu paper intentant que, informàticament, i en el meu col·legi, el vot fos possible.

Un matí de bojos em donava, a principis de la tarda, una pausa per anar a fer un mos amb la meva companya. No ens acabàvem el plat que ens trucaven per dir-nos que es tancava el col·legi i que les urnes estaven amagades i a punt per fer-les sortir per casa nostra. Cames ajudeu-nos cap a casa.

Saltem tanques i teulades, davant la perplexitat d’algun veí que s’ho mirava des del balcó, per fer sortir les quatre urnes per allà on ningú s’ho esperava.

Les baixem al garatge i les posem al nostre cotxe per dur-les fins a l’ajuntament, que serà el darrer col·legi electoral obert de tota la vila i allà on quedaran custodiades fins l’hora del recompte de paperetes.

Un dia que poca gent oblidarà i que, al meu parer, ens va fer forts, units i sabedors que si ens hi posem ho podem fer possible.

Un dia molt llarg *Els noms que hi apareixen no són els reals

que ningú coneixia; la paranoia era molt present. Algun exaltat feia comentaris, i ràpidament i amb discreció es corria la veu, a aquest no li feu cas, no caiguem en provocacions. Entre croissants, xocolata i cafè van anar sortint els voluntaris; unes ens vam oferir i a altres els ho vam demanar per si no sortien més voluntaris.

S’apropen les 8.00 h. No es presenta ningú de les taules i les urnes no arriben. Una dona elegant (des del meu punt de vista, jo soc molt senzilla) s’obre pas i pregunta per en Pasqual... en Josep de seguida li barra el pas. La deixem entrar, però amb la incertesa de si ja ens hem equivocat, que potser és una secreta i tot l’esforç se’n va en orris. Poc després, per l’esquerra, un moviment ràpid; algú baixa d’un cotxe, no ens n’adonem, només ho percebem, i al cap d’uns instants ens comuniquen que les urnes i la documentació ja són a dins.

Oooooooh! quina pena i quina alegria, aplaudiments, emoció, i segur que alguna llàgrima. Entre els voluntaris presents ens reorganitzem davant la porta i en quedem 6, els necessaris per a les dues urnes; ens fan passar.

Ens pregunten qui vol ser vocal i qui presidenta; som 6 dones; ens indiquen que la presidenta millor que tingui coneixements informàtics i teclegi ràpid. La nostra taula la formem tres dones que ens coneixem, compartim molts caps de setmana, i de seguida ho tenir clar, ho faria jo. A l’altra taula també ho decideixen ràpid. La nostra “representant governamental” ens comença a explicar com va el tema de tots els papers, ens indica que ells estaran en tot moment, que qualsevol dubte o aclariment els el consultem.

A les 8.30 ja està explicat, no sabem encara com anirà el cens, tothom espera

REPPORTATGE 17190 Gener-juny 2018

El dissabte 30 de setembre, a les 22.00 del vespre, a l’escola El Veïnat es va muntar la taula pel sopar de traje que s’havia convocat. Unes 20 persones sopàvem compartint el que cadascú havia portat. Es va recollir la taula amb la idea de fer una sessió de cine, i la pel·lícula triada era Gladiator. En Manel es va posar a muntar connexions per a ordinadors que s’havien de fer servir el dia següent. Li havia arribat l’encàrrec que s’hauria de fer servir un programa que ens vindrien a muntar al matí.

Em vaig posar a ajudar-lo. La resta intentaven veure la pel·li; tots estàvem una mica incòmodes, uns perquè suposo que sentien que havien de fer quelcom, però no sabien ben bé què, i els altres perquè anàvem muntant la infraestructura que per al cap d’unes hores era imprescindible per a realitzar les votacions amb els recursos que a aquelles hores trobàvem. Finalment no es va veure la pel·lícula, sinó que es va desmuntar el cine improvisat i ens vàrem posar a passar cables i a provar amb els ordinadors la connexió a Internet. Ens faltaven cables llargs i van aparèixer (els vaig tenir a casa més d’un mes abans de tornar-los als seus propietaris). A la 1.00 h de la matinada anàvem a dormir, o a intentar-ho.

L’1 d’octubre a l’escola El Veïnat de Salt l’activitat va començar a les 4.00 h.

En Josep va tocar diana, s’havia d’anar a fer la xocolata per als que a les 5.00 vindrien a defensar (aquesta paraula només l’havia utilitzat a la meva vida quan jugava a bàsquet o en jocs de taula; no l’havia utilitzat mai en el sentit literal de defensar alguna cosa davant d’una força violenta, però era el que s’anava estenen. En aquell moment ja

corrien rumors de tot tipus: que a les 6.00 arribarien a tancar l’escola, que no portéssim mòbils, que es fes resistència pacífica...). A defensar l’entrada de les urnes i a fer pinya perquè no ens tanquessin l’escola. La idea que teníem molts abans del divendres era la de fer des de les 8.00 del diumenge una cua ben feta, una cua ben llarga, per tal que es veiés la intenció de votar, i perquè tothom pogués fer-ho, però aquesta idea va canviar totalment en un dia.

Uns van posar bé les taules, tal i com a cada moment electoral es col· loquen al Veïnat, una al fons i dues a una banda, aquesta vegada amb els ordinadors i els cables que havíem deixat preparats unes horetes abans. Tot seguit amb la Marta vam anar ràpid a casa. Vaig agafar les olles més grosses per poder portar la xocolata. Vàrem omplir-ne dues i les vam escalfar en 20 minuts. Les vam carregar al cotxe i cap a l’escola. En arribar ja hi havia moviment; la gent va complir i a les 5.00 h la rampa ja era plena. Em vaig posar en una tauleta a l’inici de la rampa a repartir la xocolata i els melindros. Es palpava neguit i emoció. La gent es feia selfies. Va passar una patrulla; nervis.

No es van para a l’escola. Vam sondejar els coneguts per demanar voluntaris per si no es presentaven els que havien d’estar a les taules. Ens tocaven 3 taules i havíem d’aconseguir 9 voluntaris.

Entre les 6.00 i les 8.00 vam rebre diverses visites: en Costabella va portar clavells, aplaudiments; en Ricard va portar croissants i cafeteres, ovació; l’advocat que el col·legi havia assignat (sobre això també corrien rumors, si un advocat per escola...) per a tots els col·legis electorals de Salt va venir i ens vam apuntar el seu número... Una altra vegada tornava la inquietud. A la rampa ens coneixíem quasi tots, veïns del barri, coneguts i saludats, i es feia el buit a aquelles dues o tres persones

(segueix a la pàgina següent)

| 31 |

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2018

Foto: Frederic Mayol

| 32 |

que arribi, però no arriba. Cap a les 9.00 arriba l’informàtic. Comença a configurar el navegador, la connexió a Internet... Els ordinadors que tenim passen pel proxy de l’escola per impedir resultats inadequats per als alumnes, i és clar, el web per accedir el cens no està dintre del que es pot visitar. S’ha de configurar tot el tema informàtic (deixar-ho en automàtic, sense proxy...). No hi ha connexió a Internet... tot està correcte... què passa? Dons que totes les connexions per fibra o ADSL de la zona no funcionen; boicot.

Ràpidament sorgeix la solució, fer servir la connexió dels mòbils, aquestes no les poden boicotejar. Ho provem amb el de l’Anna i funciona; es queda sense mòbil durant tot el dia. Genial!

Accedim a la pàgina del cens, per fi! i identifiquem cada taula al sistema de cens. Es pot obrir l’escola.

Són les 10.00 h. Primer deixen passar els avis, quina emoció (han passat tres mesos i ploro). Avis que des de les 5.00 estaven a fora amb nosaltres. Tinc present una mirada, uns ulls arrugats plens de llàgrimes...

Quina injustícia! Anem fent, va passant la gent. De cop no funciona.

Només havien passat uns minuts...

L’informàtic per la seva banda i jo per la meva anem provant. Li indiquen que instal·lem un simulador, per fer veure que la connexió es realitza fora de la península. L’instal·lem, s’ha de posar un correu per poder iniciar, no m’ho penso i poso el meu, no es pot parar, la gent no s’ho mereix.

No funciona. Han tancat la pàgina.

Comença el xou, hem d’esperar que la rèplica es posi en marxa. Minuts d’espera, sembla que ja la tenim, ara sí, es posa en marxa. Hem de tornar a fer el procés de validació de la taula a la rèplica, ens hem d’esperar als nous codis, els de la primera ja no serveixen. Esperem, arriben, els introduïm i funciona... Podem continuar, aplaudiments un altre cop. Va, ara sense parar, teclejant ràpid, comprovació del carnet, endavant ja pot votar. Un altre. Una selfie, una abraçada, agraïments, més plors. No parem.

Comencen a arribar imatges de les càrregues...En Lluís, que li tocava votar al Veïnat, feia una estona que se n’havia anat al Col·legi Verd, per una de les crides que es feien, que faltava gent per a defensar-lo. Ens arriben imatges del Col·legi Verd, els estan atonyinant, però hem de seguir, la gent s’ho mereix, ens ho mereixem.

Sentim por, mirem per darrere, pensem on les amaguem. En Manel i en Toni busquen i troben el lloc. Ja ho

tenim. En Pere i en Pau a la porta, la tenen ben vigilada. Una parella de mossos els demana per entrar, els deixen passar, tots intranquils, i voten, i tornem a plorar i a aplaudir.

Seguim. Torna a fallar. Tornem a esperar. Molta gent fent cua. Ens donen permís per començar a fer-ho manual, ens apuntem DNI, voten, i validem de seguida que es pot tornar a comprovar. Tot correcte, no hi ha cap vot duplicat. Ningú vota dos cops, no es deixa votar ningú que no du carnet. Es deixa passar la gent amb mainada, que també porta hores esperant. Passadís per als avis, passadís per als que van en cadira de rodes, passadís per a tothom que té prioritat, el que ha d’anar a treballar i ja no pot esperar més.

En Ricard, una altra vegada, ens porta entrepans, un monument per a aquest home. Ens els guardem, en aquell moment funciona, hem de seguir, no podem parar. Torna a fallar, mengem. Cada vegada que falla s’ha d’esperar, s’ha de tornar a configurar.

Arriba en Lluís, ulls d’impotència, buits, dolor, ràbia, vota i marxa. No hi ha paraules, cops al cap i al cos.

Alarma, corredisses. Desendollo els ordinadors, els papers, les urnes, on? En Manel, en Toni i en Pere les amaguen. Falsa alarma... Ooooooh!

Estava funcionant. Quina ràbia, s’ha de tornar a configurar. Configurem i continuem. En Lluís torna. S’ha de defensar. S’ha de seguir.

Són les 14.00 i hem de decidir.

Ens quedem, tanquem o cap a l’Ajuntament, tots junts ens ajudarem.

No cal que decidim, cap a l’Ajuntament ens comuniquen. Com ho fem? Ens indiquen: les urnes, la documentació i els ordinadors per una banda, amb els “representants governamentals”, els apoderats i interventors. I els membres

Les companyes de col·legi electoral ja han acabat, s’ofereixen per fer-nos el relleu. Estem cansades, nervioses, amb l’adrenalina molt pujada i amb un sentit de responsabilitat a sobre que ens fa dir que s’ha de fer bé, no ens poden dir que s’ha fet malament, que s’invalida. Seguim. Ens indiquen per on s’ha de sortir... per on correran les urnes perquè no se les emportin. Continuen les votacions. Una mare que conec no porta el carnet, i li he de dir que ho sento, però que no pot votar. Quasi són les 20.00 h. «Corre», li dic, «ves a buscar-lo». Se’n va. Continuen les votacions. Sembla que tothom podrà. La mare torna, suada, amb el carnet, vota (quina ràbia sentir votacions invàlides, han votat cinc vegades... quina ràbia).

20.00 h: es tanca la taula. Passem la nostra llista de manuals per validar.

Tots OK. Cap vot duplicat. Ens hem d’esperar, ens han de venir a buscar per anar a fer el recompte. Ens venen

a buscar, s’emporten les urnes i la documentació. I a nosaltres ens indiquen el camí, surrealista; no es pot explicar.

Arribem al lloc pactat per al recompte de vots. Ens hem d’esperar que arribi la nostra urna, la nostra documentació. Arriba. Comença el recompte. Separem: SÍ, NO, blanc i nul. Comptem de 50 en 50. Acabem. El SÍ guanya a la nostra mesa. Ara cal lliurar la documentació. S’entrega. No veiem les nostres companyes de col·legi. Esperem a fora. Cansament, molt i molt cansament, però esperem. Surt l’alcalde.

Anuncia els resultats. Guanya el SÍ.

Marxem cap a casa, a recollir les nenes a casa de l’Óscar i la Júlia. Ens donen sopar. Tenim amics per a tota la vida.

Els nens van a veure una peli. Ara podem parlar. L’Óscar ha estat a una de les escoles de Girona. Han carregat sense pietat. No li han fet res perquè es van poder posar contra una paret, però ho ha vist. Més impotència, més dolor.

podia participar en unes eleccions o referèndum aquí on visc. Estava molt il·lusionada. Vaig mirar una aplicació per veure a on em tocava anar a votar però no apareixia enlloc. No sabia si era un error o què passava i em vaig acostar al Mas Mota, que es el col·legi electoral que tinc més a prop. Allà hi havia dificultats informàtiques i la gent tenia por i es notaven els nervis de l’amenaça que en qualsevol moment arribés la policia. Finalment van decidir traslladar les meses a l’Ajuntament i cap allà vaig anar. Però jo no apareixia en el cens. Quina ràbia, quina decepció... parlant amb uns i altres finalment vaig comprendre que el cens utilitzat era anterior al març 2017 i per aquest motiu encara no hi constava. Ho vaig entendre però

estava doblement indignada. Com pot ser possible que per exemple una persona alemanya vingui a viure a Salt i de seguida pugui exercir els seus drets democràtics i en canvi les persones extracomunitàries tardem 10 anys o més per aconseguir-ho. Que no paguem els mateixos impostos? Que no tenim els mateixos drets? Que no som prou ciutadans? Quanta injustícia i impotència. Una altra cosa a arreglar a Salt i a la nova Catalunya, de ben segur.

El passat 27-N finalment vaig poder votar per primera vegada, però recordem que una tercera part o més del ciutadans del nostre poble encara no pot.

Dret a vot A mi, amb el tema del procés i la independència la veritat és que no m’hi sento gaire representada. Som moltes les persones immigrades que ens en sentim una mica al marge i potser també cal dir que ens hi han fet sentir, n’hem estat una mica excloses.

Fa 14 anys que visc a Catalunya.

Vaig arribar provinent del Senegal i el passat mes de març em van concedir finalment la nacionalitat espanyola.

El dia 1 d’octubre, després de veure les imatges de la policia pegant la gent, vaig creure necessari condemnar enèrgicament el que veia i anar a votar per dues raons. Primer per defensar la democràcia, com és possible que no deixin votar a la gent? A quin país del món passa això? No entenia res. I la segona raó era que per primera vegada

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2018

de les meses per una altra. Uns quants es queden per tancar l’escola. Nosaltres marxem. Pas lleuger. Intranquil·les.

Arribem, quanta gent. De seguida ens situem a la sala de plens, amb la resta. Urnes, documentació i ordinadors, busquem endolls, els trobem, torno a configurar els dos ordinadors. No va. Hem d’esperar nous codis. Ens indiquen que una de les taules ha d’anar a validar la seva llista de manuals en un dels ordinadors que sí funciona.

Nosaltres ens quedem esperant els codis. Arriben i funciona. Queda obert el cens universal, venen dels voltants, gent que ha passat per molts pobles fins que els avisen que a Salt funciona, que hi ha cens universal, que es pot votar. Votem nosaltres. La Júlia pot venir a votar, s’ha quedat amb les meves nenes i els seus nens, ens ha fet de tieta, i ara li toca. Inquietuds, pors, ara venen, ara arriben... Arriba un tractor... el veiem passar, ens sentim protegides.

| 33 |

| 34 |

hem anat a...

II Mercat de les AMPA El passat 16 de desembre va tenir lloc la segona edició del Mercat de les AMPA de Salt. La trobada, a part d’oferir contes, joguines i roba de segona mà a preus populars, obre la porta a la interrelació entre famílies de diferents escoles i instituts de la vila.

Text i fotos: Pere Serrat

per veure la panoràmica. Fa goig.

Onze AMPAs juntes compartint un mateix propòsit. Dues escoles bressol municipals, cinc escoles i un institut públics i tres centres privats concertats, que busquen una manera de finançar activitats per al seu centre. Tots volem el mateix. És un moment de barreja, de coneixença, de compartir organització i entrecreuar converses. No està gens malament, si és té en compte que la segregació escolar a la nostra vila és prou evident i lamentablement no és gaire freqüent veure, en un mateix espai, compartir interessos i voluntats.

Com diu la coordinadora d’AMPAs de Salt, l’objectiu del Mercat és reutilitzar tot allò que les famílies ja no fan servir, oferir en dates nadalenques contes i joguines i roba a bon preu i alhora participar de manera conjunta totes les AMPA de la vila en una activitat. A més a més, el material sobrant s’entrega a l’Associació Solidària del Poble Siri per lliurar-lo a la ciutat d’Alep, fet que dona al Mercat un valor especial.

El lliurament s’ha fet al garatge de la mesquita saltenca, on alguns de nosaltres encara no havíem tingut l’excusa de visitar.

Demà l’ascensor de la plaça reprendrà el seu puja i baixa i segurament tot seguirà com sempre, cadascú a la seva.

HEM ANAT 17190 Gener-juny 2018

És dissabte, pocs dies abans de Nadal i la plaça del Mercat Municipal bull de gent. És plena de gom a gom, molt més que un dissabte normal on solem veure la gent entrar i sortir de comprar o esquivem la mainada amb les seves rialles i crits mentre juguen al parc. Avui és un dia diferent. La Nàdia està contenta amb el seu nou patinet que li acaba de comprar la seva mare. No és nou, però com si ho fos. Un patinet que des de fa un temps estava enterrat entre trastos al garatge d’una casa, avui recobra vida i omple d’alegria el cor d’aquesta nena. Tot és molt barat, una ganga!, i en aquestes dates nadalenques s’agraeix. Com el que s’emporta aquella família: una nina, un peluix, un jersei i unes sabates, o aquell senyor que remena un cotxe teledirigit per veure si va amb piles o no. Potser aquest Nadal farà un detall no previst al seu fill.

Però reculem un moment, quan la plaça era buida. Hi ha ganes i nervis per començar. Fa fred, però per sort tothom és puntual. Ens trobem tots a primera hora del matí amb les caixes plenes del material que hem anat recollint de cada escola: contes, llibres, roba i joguines de segona mà, tot en bon estat. Les 11 AMPA que participem en el Mercat ens hem aplegat a la plaça per muntar les

paradetes. Primer de tot, sortegem les taules i així no hi ha queixes ni per si toc més o menys el sol, o si aquesta escola vol estar al costat d’aquella altra... Tu aquí i jo allà.

Cada AMPA es fa el seu raconet, però es freqüent veure compartir el celo, sentir: «Tens canvi de 50?», «Qui té el retolador?». Uns omplen la parada amb molta roba, d’altres ofereixen més joguines.

Cada AMPA s’organitza. El sol ja escalfa i la música acompanya i omple la plaça d’un ambient festiu.

S’anuncia per megafonia la primera de les tres subhastes conjuntes.

Cada AMPA ha seleccionat alguna joguina estrella i l’ofereix per a la subhasta. Es crea un ambient frenètic al voltant de les peces desitjades: «1 euro», «he sentit 2», «qui en dona 3? 5? han dit 5?» En Miquel, l’speaker que dirigeix el xou, ho fa la mar de bé. S’emporta el joc de taula aquell senyor alt del darrere!!... Veig un nen satisfet amb una capsa plena de cromos i més avall una senyora amb guants nous. Els preus són populars, simbòlics, però quan arriba el migdia i es tanca, s’han recollit prop de 1.500 euros que serviran per finançar diferents activitats a cada centre.

Amb un got de xocolata a la mà, que les AMPA ofereixen gratuïtament als visitants, pujo un moment a l’ascensor del mercat

| 35 |

PATRIMONI HISTÒRIC

| 36 |

2 de juny de 1938, Vilanova de Meià. Una parella jove somrient posa per la càmera. Ella amb faldilla i sabates i ell amb l’uniforme militar impecable.

Somriuen, és un moment d’alegria, fa temps que no es veuen.. El teló de fons és un bosc mediterrani i un camí ple de rocs, estem en algun lloc del front en plena guerra civil.

Radiografia d’una foto de família Són la Montserrat Sureda Pijoan i Bonaventura Pau Soler, capità de la 30a divisió de l’exercit republicà. El fotògraf del batalló immortalitza un moment de la visita de la secció femenina de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), en què fan entrega d’una senyera als combatents del front republicà.

Aquesta foto s’hauria pogut quedar en el fons d’un calaix de casa de la Montse Pau, del Veïnat de Salt, com un record de família.

Però el dia 28 de març de 2013, El Periodico de Catalunya la publica en portada, i atribueix l’autoria de la foto i la identitat dels retratats a altres persones.

El Periodico utilitza la fotografia per explicar que la Comissió de la Dignitat acabava d’adquirir un fons de 1.368 negatius de fotografies de la guerra civil i l’exili republicà que estaven a punt de subhastar-se a França. Gràcies a particulars, a la revista Sàpiens i Ara Llibres es van poder comprar i recuperar així un fons fotogràfic de gran valor històric.

Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen Els experts busquen pistes dels negatius i suposen que l’autor podria ser el jove militar que surt a la foto.

Fals, l’autor no és ni mes ni menys que Francesc Boix, jove fotògraf molt conegut per el seu paper en el judici de Nuremberg contra la cúpula del govern nazi. De fet, va ser l’únic espanyol que hi va declarar. En el judici, es van utilitzar les fotografies que va aconseguir treure de Mauthausen.

Durant la seva reclusió, va treballar al laboratori fotogràfic del camp de concentració, allà va aconseguir copiar i amagar imatges on es veien els maltractes, les condicions dels presoners, imatges dels capitostos i responsables del camp que s’utilitzarien com a proves per inculpar els responsables d’aquells fets.

El Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME) té des d’ara fins a l’11 de febrer l’exposició «Els primers trets de Francesc Boix» on es pot veure part de l’arxiu recuperat. És una bona ocasió per visitar aquest excel·lent museu dedicat sobretot a la salvaguarda de la memòria de l’exili republicà.

La troballa La primera en reconèixer els verdaders personatges de la foto és la Valerie, neta de la parella retratada, que es queda bocabadada en veure la portada i reconèixer la parella a l’instant. Es posa en contacte amb la resta de família. Busquen, remenen i sorpresa! Troben la mateixa foto publicada pel diari i el més sorprenent és que hi du les anotacions de l’avi en què hi diu el dia, el lloc i l’autor. Es posen en contacte amb la comissió de la dignitat i els expliquen la troballa.

Aquesta és la història que em porta un dia a visitar la Montse Pau, filla del matrimoni fotografiat, a casa seva, al Veïnat de Salt. M’hi acompanya l’Òscar, fill seu i amic de fa temps. Interessant-me per la foto, m’expliquen la història del «Papi» i la «Mamie», els avis, resumida en un munt d’anècdotes, moltes de pel·lícula.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2018

Text: Enric Rubio

(segueix a la pàgina següent)

| 37 |

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2018 | 38 |

Ara bé, el que si recorda la Montserrat és que en un dels seus viatges a París, el seu pare es va veure atrapat a la capital durant l’entrada de les tropes nazis. Aquell 14 de juny de 1940, quan les tropes alemanyes entraven a la capital francesa, en Ventura es trasllada a Prades, però per por a ser capturat en un tren, emprèn un viatge de 20 dies en bicicleta fins a la capital del Rosellò, on estaven establerts i on més tard naixerà la seva segona filla, la Montse Pau. El primer fill, en Lluís, segons ens diu la Montse, hauria nascut a Porqueres per voluntat de la seva mare que va voler entrar clandestinament a Catalunya per anar a tenir el fill amb la seva família.

Més tard, amb l’arribada del gruix d’exiliats després de la retirada republicana, farà amistat amb exiliats que van arribant a Prades, com el músic Pau Casals, que esdevindrà el padrí de la Montse, i l’escriptor Joan Alavedra (secretari de Pau casals), amb qui es coneixien d’abans.

Pau Casals, padrí en temps de guerra

Portada de El Periódico del 28 de març de 2013

Guerra i exili En Bonaventura Pau va esdevenir capità quasi per casualitat, ell anava per a metge però la guerra ho va canviar tot. Home de conviccions republicanes i socialistes va esdevenir capità, segons diu la seva filla, perquè tenia més estudis que d’altres. Va fer la guerra al costat dels combatents de ERC, PSUC i altres catalans mobilitzats de la 30a divisió.

Un dia, just abans de la desfeta republicana, va rebre una ordre dels comandaments que l’enviaria a l’exili abans d’hora. Havia de posar fi a unes congregacions religioses que es duien a terme a Banyoles. L’avi Pau, obedient, va acatar l’ordre però en comptes de posar fi a la congregació van travessar la frontera amb la Montserrat cap a França. Part de la congregació religiosa eren familiars seus i evidentment els va alertar del perill que corrien. A partir d’aquí comença una nova vida a França, creiem que s’establiren de seguida a Prades, però podrien haver estat alguna temporada en algun altre lloc del país.

«-Ets la fillola d’en Pau Casals?

-Sí, sí, i la meva padrina és la Montserrat Alavedra, mare del que acabaria sent polític. Si el seus pares veiessin com ha acabat el seu fill!! La Montserrat Alavedra em va enviar mona de pasqua fins que vaig fer 21 anys! Fins hi tot quan vivia a Londres, cada any, no fallava mai.»

Aquesta revelació em posa els ulls com dues taronges. Allà a Prades, l’avi Pau va fer-se documentació falsa i va passar a dir-se Lluís Soler. Tot i tenir a la seva muller i els seus fills Lluis i Montserrat amb ell, s’enyorava de la seva família de Banyoles i els anava a veure tot hi saber el risc que corria en travessar la frontera clandestinament. Durant els anys 1940-1942 va passar unes vint vegades a l’altre costat, viatges en què aprofitava per fer contrabando i ajudar així a passar les penúries de l’exili.

Un bon dia, a casa del mestre Pau Casals, una dona desconeguda de Perpinyà li fa una proposta: estaria disposat a ajudar la causa dels aliats travessant persones perseguides pels nazis en alguns dels seus viatges?

Carnet de l’Associació Amicale Des Anciens Guerrilleros Espagnols En France - F.f.i.

En Ventura accedeix. Travessa la frontera multitud de vegades amb gent diversa. Un dia, aquesta mateixa dona, cap de la resistència de la zona, li proposa de passar a l’altra banda un «peix gros»: Peter Churchill. És el nebot de Winston Churchill, l’ex-primer ministre britànic que ha d’arribar fins a l’ambaixada d’Anglaterra a Barcelona. Amb totes les precaucions del món aconsegueixen travessar els Pirineus i arribar a Banyoles, on es queden dues nits a casa d’uns amics fins que un cotxe de l’ambaixada anglesa el ve a cercar.

Arran d’aquest viatge, el matrimoni Peter Churchill i Odette (famosa espia doble durant la Segona Guerra Mundial), vida de la qual va quedar plasmada en la pel·lícula Odette, agent secret número 33, els anaren a visitar a Badalona un cop acabada la guerra mundial.

La vida a Prades, però, va quedar estroncada quan un dia, ben entrada la dictadura, varen anar amb l’equip de futbol de Prades, on feia de porter, a jugar un partit amistós a Figueres. Malauradament, entre el públic hi havia un antic company de medicina afecte al règim feixista que el va reconèixer i el va denunciar a la guàrdia civil. El van detindre

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2018

La résistance

i empresonar a la presó de Salt, on va estar només un mes. El van alliberar gràcies, segons la seva filla, a la amistat que tenia la família amb Magdalena Olina, veïna dels pares de la Montserrat Sureda a Porqueres on tenien la casa i un escorxador de la seva propietat. Segons diu la Montse, els Olina eren coneguts maçons amb moltes amistats a l’alta societat.

Després del seu alliberament, la parella s’adapta a la situació de dictadura que viu el país i viuran a diverses poblacions de Catalunya; a Badalona es on viuran mes anys i on anaren Peter Churchill i Odette a donar-los les gràcies per haver ajudat a passar la frontera a Peter en la seva fugida cap a Barcelona.

A l’últim tram de la seva vida, en Bonaventura, Ventura o avi Pau com li deien, va fer durant un temps d’arxiver municipal a Salt i també va escriure molt. Va escriure articles als diaris sobre els drets dels qui com ell, van deixar els millors anys de la seva vida entre trinxeres i a l’exili. Com a portaveu de l’Associació d’antics militars de la República, donà conferències i es dedicà a fer arribar la veu d’aquells soldats a Estrasburg, Madrid i on fes falta.

Molts el recordareu com aquell avi que des d’un racó de la biblioteca feia ressonar el tic-tic-tic d’una vella màquina d’escriure. L’avi Pau va escriure també molt sobre Salt i la seva història. L’Òscar em dona de la bossa on guarda coses del Papi, un grapat de fulls groguencs amb grapes rovellades. Són una part de les coses que escrivia l’avi en les seves estones lliures.

Apassionat de la Història, recollia dades i noms i els ordenava en aquests «fascicles» de la història de Salt: 50 anys de la vila de Salt, Engrandiment de Salt, (segueix a la pàgina següent)

| 39 |

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2018

D’esquerra a dreta (xofer de Peter Churchill, Montse Pau, Peter Churchill, Odette, Bonaventura Pau i Albert Pau) a la platja de Badalona

La casa de la vila i els seus Alcaldes... són alguns dels títols d’aquests reculls d’en Ventura, en un temps on la recerca es feia a base de llibres i arxius!

D’anècdotes i històries, n’hi ha per escriure un bon llibre. De fet, el seu germà ja ho està fent. En una breu conversa telefònica, m’explica més històries: fugues espectaculars; l’amistat amb els presidents Irla i Terradelles; el viatge de vint dies

| 40 |

travessant França amb els nazis al darrere... Però esperarem a veure si algun dia aquest llibre veu la llum per així gaudir dels detalls d’aquesta vida d’entrega i compromís amb la causa republicana i amb la seva família. I així poder saber també més coses de la Montserrat que no només fou l’esposa de l’avi Pau, per descomptat, fou una dona compromesa i valenta. Pianista, alumna del compositor ganxó Juli Garreta,

va tenir també una vida intensa i heròica. Tal com diu la seva filla Montse, avançada per l’època en què va viure.

Un record per a ells i per a tots els exiliats i refugiades que tant ara com abans han hagut de deixar enrere casa seva pels conflictes, la fam o la inestabilitat política

PROPERS ESDEVENIMENTS A SALT Exposició “Filogràfics” de Genís Carreras Del 18 de gener al 18 de març - Sala d'exposicions

13, 14 i 15 D'ABRIL C/ EL PLA DE SALT, S/N

de la Factoria Cultural Coma Cros

Rua de Carnaval 3 de febrer - sortida del c/ Miquel Martí i Pol Final Estatal de la VRC Spain - Competició de robòtica 3 de març - pista poliesportiva de Salt Entrega Premis Tres de Març 3 de març - Teatre de Salt X Fira de la Flor i el Planter 8 d'abril - Parc Monar II Food Truck Market & Co. 13, 14 i 15 d'abril - c/ El Pla de Salt, s/n Setmana de l'Activitat Física i de la Salut (SAFIS) del 9 al 16 d'abril Fira de Sant Jordi 23 d'abril - passeig Ciutat de Girona

WWW.FOODTRUCKMARKETSALT.CAT

food trucks, concerts, espai per a professionals, xerrades...

VI Fira Tèxtil - I Cursa d'Orientació 12 de maig - passeig Ciutat de Girona Liceu a la Fresca: Manon Lescaut 16 de juny Per a més informació www.salt.cat

| 41 |

17190 Gener-juny 2018

SALT SONA

PELUKASS «Ens agrada més que la gent ens feliciti per la selecció dels temes que toquem que no pas per la qualitat musical.»

Pelukass Text: Edu Gelada Com definiríeu Pelukass a algú que no us coneix?

Som punks i rockers que ens hem refinat amb la intenció de fer versions de temes alternatius, cançons que ningú versionava. Ens agrada més que la gent ens feliciti per la selecció dels temes que toquem que no pas per la qualitat musical Com i quan es va engegar el projecte?

Tots els components sortim de la Banda d’en Pere Botero. Pelukass va començar el Nadal del 2013. Amb els Diables d’en Pere Botero hi ha la tradició de fer una festa cada any la nit del tió. Ens van fer la proposta de tocar a components de la banda de percussió i amb un assaig lamentable ens vam presentar amb la idea d’acontentar el públic conegut amb versions punks. Aquell dia compartíem escenari amb Germà Negre.

Després de la primera festa ens van convidar per fer més actuacions, vam veure que funcionava i que podíem oferir un grup de versions diferent. Així que vam creure que

| 42 |

tocava dedicar-hi més esforços.

Estem molt orgullosos de ser un grup originari de Salt Kapital. Ara tenim triple nacionalitat: Salt, Banyoles, residència de membres del grup, i la Bisbal d’Empordà, on tenim el local d’assaig i ens cuiden molt bé.

Per què el nom de Pelukass?

Al primer concert, com que el grup no havia de tenir continuïtat, vam decidir posar el nom més absurd possible. Van sortir mil propostes estúpides i al final ens vam quedar amb Pelucas Muertas.

El nom era massa lleig per anar-se passejant pels escenaris, però no el podíem canviar radicalment d’un dia per l’altre. Per això es va quedar en Pelukass, conservant part del nom inicial i la finalització «ass» en honor a un amic del grup, conegut pel seu cul pelut.

Per què vestiu de groc als concerts?

Els artistes comenten que sobre l’escenari el groc és el color de la mala sort, i com que no creiem en les supersticions, som uns descarats i això va amb la nostra essència, vam decidir posar-nos la camisa groga.

A més, ho vam vincular amb la gira que vam fer amb el nom “D’escena-

ri en escenari ensenyant el canari”, i al primer logotip hi apareixia un canari bevent una copa de vi, una mica de tort. A la primera gira Gallumbeja Tour, va ser una mica diferent... L’avi de dos dels components d’herència ens va deixar un paquet de calçotets, els vam compartir amb la resta del grup i en el seu honor vam decidir actuar amb els calçotets de ratlles.

A què és degut el boom de les orquestres que fan versions?

Les versions han triomfat tota la vida, els concerts de la Orquestra Selvatana o la Maravella estan sempre a petar.

Els grups de rock català tiraven molt, però amb la crisi, les festes major van apostar per les discomòbils. Ara que les coses comencen a “funcionar” s’ha compensat amb grups de versions. Això ho han promogut visionaris com Orquestra Diversiones o Hotel Cochambre, que han posat elements que fan passar-ho bé a tothom, des d’una persona de seixanta anys fins a una de quinze anys.

Si al cartell d’una festa poses grups de rock, pop, rap limites el públic; en canvi, un grup de versions quasi és Patrimoni Cultural i Musical, sempre hi trobaràs alguna cançó que coneixeràs.

Teniu pensat afegir cançons de collita pròpia?

Pelukass és un grup de versions. Tot i això, tenim projectes en ment amb membres del grup, per plaer i per seguir fent melodies. Ens entenem molt bé, no quedem per anar a veure una pel·lícula, quedem per alguna cosa relacionada amb la música.

Això sempre ho seguirem fent.

En quins altres projectes musicals heu participat abans de vestir-vos de groc?

Conjuntament hem participat a la Banda d’en Pere Botero, en què els

germans Quintana van començar fa més d’onze anys, quan eren uns vailets. De la banda de percussió vam participar al Salt The Músics i vam guanyar el segon premi a l’As de Repiques, considerat el concurs de percussió més gran de Catalunya.

Altres projectes on hem participat són The Polska, Nuclear Hell, Quarta Corda, Dracs de la Bisbal, Proyecto Massachusets, Les Gàrgoles de Foc o un projecte de Hofesh Shechter - Political Mother dins del Temporada Alta, entre d’altres.

Teniu estudis de música?

Ho contestarem amb una cançó de Txarango: Oi Oi Oi Ai Ai... Jo sóc músic de carrer, del teu pas sóc titellaire. Deixo l’alegria a l’aire, per quan vulguis parar el temps.

Som molt autodidactes i tots hem fet classes, però no n’aprenem...

Quines perspectives de futur teniu?

Acabem de fitxar per l’agència 7sis Produccions. Porten el management de Miquel del Roig, Ebri Knight, Hora de Joglar, Deskarats, Les Absentes, entre d’altres.

Teníem dubtes de fer el pas, però hem trobat un encaix molt fàcil i

hem canviat de lliga. Això ens ajudarà a tenir més garanties i condicions, com per exemple que no es repeteixin coses que ens passaven als nostres inicis, com no tenir equip de so a poques hores de començar el bolo.

A llarg termini, no hi estarem fins als seixanta anys (o sí), però anirem temporada a temporada, com diu en Pep Guardiola. Ens trobem en un moment que ho estem gaudint moltíssim. El dia que ens cremem haurem de prémer el fre.

Amb què compararíeu una nit de Pelukass?

Som gent jove, esbojarrats i ens ho passem molt bé, tinguem vuitanta o dos mil persones de públic. Som entremaliats i volem fer l’entremaliat amb tothom.

En una nit de Pelukass trobaràs el teu temazo, un show d’explosió d’energia màxima -perdem litres i litres de suor a cada concert- i una bona dosi de rock. Una nit amb nosaltres és imprevisible, des d’un karaoke improvisat fins a un striptease. En conclusió, música de festa de poble amb la personalitat de Pelukass.

SALT SONA 17190 Gener-juny 2018

Quins són els hits Pelukeros?

A l’inici no hi pot faltar “Are You Gonna Be My Girl” i “A-Ba-Ni-Bi”, pel mig la cançó de “Princesas” i la penúltima del concert és imprescindible, “Flying Free”. Aquestes quatre cançons han estat a tots els nostres concerts des dels inicis.

Més endavant hi hem afegit altres temes que s’han convertit en himnes, com per exemple “Chus”. Era molt clau tenir-la en el nostre repertori com amants del punk. És l’únic tema que repetim als bolos. Com a traca final tenim “Lose Yourself”. La gent es queda sorpresa i es posa les mans el cap.

| 43 |

17190 Gener-juny 2018

ENTITATS

Agrupament Escolta i Guia Sant Cugat Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat?

Som l’Agrupament Escolta i Guia Sant Cugat fundat el 1957, i ens trobem dins de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, entitat que agrupa més de 13.000 escoltes i guies arreu del nostre país.

Quins són els vostres objectius com a entitat?

Un dels nostres principals objectius és educar infants i joves a través del mètode escolta i guia, fent que siguin ells els protagonistes del seu creixement personal, per tal d’esdevenir persones actives, conscients i compromeses amb la societat.

Quines activitats dueu a terme al nostre poble?

Des de l’agrupament realitzem moltes accions variades al nostre municipi, com ara el dinar anual de l’Oncolliga a Salt, la representació teatral i la xocolatada després de la missa del Gall o una quina solidària, els beneficis de la qual es destinen a entitats sense ànim de lucre.

A més a més, també participem en la Festa Major i en la Fira del Cistell amb la gestió de la barraca, en la diada de Sant Jordi al carrer Major, en

| 44 |

la rua de carnaval pels carrers de la nostra vila i des de fa dos anys en l’organització d’un camp de treball internacional, on joves d’arreu del món treballen per millorar el nostre entorn natural mentre disfruten del nostre poble.

Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper tenen les entitats a Salt?

Sí, moltíssim! I es demostra sobretot amb el gran nombre d’entitats que tenim, i és que a Salt tenim la sort que hi ha un gran teixit associatiu, el motor del nostre poble. Les entitats han jugat un gran paper a l’hora de fer del nostre municipi un lloc únic, on tothom hi té cabuda, sigui quina sigui l’edat, la procedència o el sexe. Han esdevingut la unió del municipi, a les verdes i a les madures, i això ha fet néixer la consciència de poble.

Teniu relacions amb altres entitats del poble?

I tant! Molts dels integrants de l’agrupament formem part d’altres entitats del municipi, i això ja crea un cert lligam entre entitats. A part, com a entitat mateix ens hi relacionem en dates assenyalades com

la Festa Major, la rua de carnaval, la cavalcada de Reis, el dia de Sant Jordi, la Fira d’Entitats, etc. I a més, en multitud de col·laboracions puntuals.

D’ara endavant esperem seguir augmentant els vincles. Una nova oportunitat passa per l’Ateneu de la Coma Cros, al qual també hi estem adherits.

Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble?

Actualment disposem d’uns locals al Mas Llorenç i darrere el centre de recursos de la gent gran, tot i que són insuficients per poder encabir-hi tots els nostres infants i joves, i no ens permeten realitzar correctament les nostres activitats quotidianes.

Com descriurieu la vostra relació amb les administracions: Ajuntament, Generalitat…

La veritat és que mantenim bastanta relació amb el nostre consistori, i a més des de diferents fronts. Pel que fa al projecte d’inclusió que promovem, per acostar el cau a totes les famílies i butxaques, en aquests moments estem en converses per intentar ampliar els locals de què

disposem i millorar-los i trobar així una solució definitiva. També ens hi trobem amb el camp de treball internacional que organitzem, per al qual tenim un gran suport de l’Ajuntament. En aquest últim cas, també hi té molta implicació de la Direcció General de Joventut, que depèn de la Generalitat.

Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu?

De Salt en podríem destacar infinitat de coses, però ens decantem per elogiar, com ja hem comentat, el teixit associatiu que existeix al nostre municipi, que, si pogués ser, hauria d’augmentar encara més.

Per millorar, ens decantaríem per exposar la necessitat d’espais físics municipals perquè aquestes entitats puguin desenvolupar les seves activitats. L’Ateneu de la Coma Cros és un primer pas, però encara insuficient.

ENTITATS 17190 Gener-juny 2018

Festa del Pas 2017

Contacte:

caudesalt@gmail.com Facebook: /caudesalt/ Twitter: @caudesalt Instagram: caudesalt

| 45 |

17190 Gener-juny 2018 ENTITATS 17190 Gener-juny 2018

Projecte Baobab

| 46 |

Projecte Dones i salut

Projecte Reforça’t

Associació Socioeducativa Nousol Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat?

Som l’Associació Socioeducativa NouSol i ens vam constituir el 14 de gener de 2008.

Quins són els vostres objectius com a entitat?

La nostra finalitat és el compliment de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, un pla d’acció promogut per la ONU a favor de les persones, el planeta i la prosperitat, que també té la intenció d’enfortir la pau universal i l’accés a la justícia.

Estem dividits en quatre seccions: 1- NouSol ONG participa a nivell internacional en projectes de cooperació internacional i d’ajuda humanitària i treballa en xarxa amb associacions locals i organismes estatals per al desenvolupament personal i comunitari de col·lectius en situació de vulnerabilitat, marginació o exclusió social.

2- NouSol Films realitza tot tipus de productes audiovisuals per desenvolupar programes de sensibilització per tal de crear debat social, aconseguir incidència política i

mobilització social. En la realització de projectes audiovisuals fem partícips als protagonistes com una eina de formació i apoderament.

També serveixen per apropar altres realitats i donar a conèixer el treball que realitzen associacions locals d’arreu del món.

3- NouSol Trips organitza camps de treball voluntari i social així com viatges culturals, socials i educatius per tal d’apropar altres realitats i donar a conèixer el treball que realitzen associacions locals d’arreu del món. Voluntariat i turisme responsable, sense ànim de lucre, que reverteix en col·lectius locals que treballen per la millora de la comunitat.

4- Associació Socioeducativa NouSol treballa de forma local a Catalunya en programes socioeducatius per la inclusió i el desenvolupament personal i comunitari de col· lectius en situació de vulnerabilitat, marginació o exclusió social.

Quines activitats dueu a terme al nostre poble?

NouSol va començar a treballar com a ONG. Actualment treballem

a Catalunya relacionant els nostres projectes de cooperació internacional amb la població originària dels països on treballem.

Projecte Reforça’t En el projecte Reforça’t, estem coordinats amb els serveis socials de Salt i Girona i hi oferim places gratuïtes de reforç escolar per a infants sense recursos. No és un només un espai de reforç escolar, ja que acompanyem les famílies en tot el procés educatiu de la mainada.

Projecte Baobab Projecte socioeducatiu, amb l’objectiu d’establir una xarxa de relacions i coneixement d’altres àmbits i dinàmiques entre infants, amb famílies de diversos orígens i nens i voluntaris d’origen català, per esdevenir un espai d’enriquiment intercultural bidireccional.

Aquest projecte va enfocat a nens i nenes de primària de famílies d’origen no català residents a Girona o Salt, interessats a enriquir-se interculturalment, de la mateixa manera que els voluntaris d’origen català que participen en l’intercanvi.

Projecte Dones i Salut En breu començarem a Salt el projecte Dones i Salut, un projecte per donar resposta a totes les demandes i dubtes sobre la salut i el sistema sanitari que tenen les dones, sobretot les dones d’altres orígens.

Penseu que la societat civil saltenca és activa?

Quin paper tenen les entitats a Salt?

La societat saltenca és molt activa i per fi tenim un espai on treballar i on trobar-nos. L’Ateneu Coma Cros és vital per a la feina de les associacions.

Teniu relacions amb altres entitats del poble?

Sí, ens relacionem sobretot amb les associacions ubicades a l’Ateneu Coma Cros. Actualment hem realitzat actuacions conjuntes amb el grup de Capoeira Canigó i el Cau Sant Cugat de Salt.

Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajuntament, Generalitat...

Entrar en el circuit establert per a les associacions és un camí llarg de burocràcia i diners. Una vegada ja has realitzat tot el que necessites és més fàcil.

Creiem que s’haurien de simplificar molts processos perquè es gasta molta energia en coses alienes a la tasca social que duem a terme.

Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu?

De Salt ens agrada el seu multiculturalisme i dinamisme. Creiem que falten més espais municipals.

El teatre a les teves mans

Música — Teatre

Teatre documental

Jordi Purtí - Orquestra de Cambra de l’Empordà

La Conquesta del Pol Sud

Clown

Música

DESCONCERTO Nadia Divendres 2 de març a les 21 h

Dissabte 17 de març a les 21h

Rhümia

Dinamita la Sarsuela

Dissabte, 24 de març a les 20h

Dissabte, 7 d’abril a les 21h

Teatre

Clown

Josep Maria de Sagarra – Lluís Soler

Gabriel Chamé Buendía

Le Croupier – Mont Plans

Rhum & Cia

El Comte Arnau Othelo

Argentina

Divendres, 11 de maig a les 21h

Dissabte, 21 d’abril a les 21h

El Planter,

programació familiar amb segell de qualitat Clown

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2018 ENTITATS

Teniu local o utilitzeu instal·lacions culturals del poble?

Utilitzem espais municipals, sobretot l’Ateneu Coma Cros.

Temporada 2018

teatre de Salt

Teatre visual

Superbleda Momo

Teatre a les escoles

Contes 1.0

Cia La Bleda

Michael Ende – Jordi Arbués Anna Roca –

Diumenge, 25 de febrer a les 12h

Diumenge, 15 d’abril a les 11 i a les 13h

Cia Teatre a la Fuga Exclusiu per a les escoles de Salt

Salt a escena Música

Teatre Musical

Concert Solidari La Sireneta Cor Gospel Girona

Contacte:

www.nousol.org info@nousol.org 872099742

Dissabte, 24 de febrer a les 21h

Coral Rossinyol i Alimara

19, 20, 26 i 27 de maig a les 18h

Tota la programació i venda d’entrades: www.teatredesalt.net - Llibreria 22 (Girona) Gestiona

| 47 |

17190 Gener-juny 2018

OPINIÓ

Desmuntant fal·làcies sobre el nacionalisme Ferran Joanmiquel El nacionalisme, com moltes altres coses (la religió, el futbol o el reggaeton, per exemple), no és blanc o negre, bo o dolent per se. La seva “bondat o no” es defineix pel context social i històric en el qual cada nacionalisme particular està inserit.

No es tracta, doncs, d’una qüestió etimològica. De fet, el moviment internacionalista-pacifista que va caracteritzar les classes obreres abans de la Primera Guerra Mundial partia de la base que tots els pobles som germans. Aquesta idea es construïa a partir del respecte i reconeixement dels altres estats-nació, no de la seva dissolució. Després, un cop començada la guerra, el nacionalisme fratricida que buscava la destrucció de l’altre es va imposar, en detriment de l’internacionalisme fraternal, així com de l’emancipació que s’havia de derivar de la lluita de classes, que quedava enterrada sota milions de morts.

La religió és l’opi del poble seria un clixé marxista que, sens dubte, en el context de l’època en què va ser formulat, tenia un sentit. Però actualment, la frase s’ha tornat un simple pamflet gastat de tant fer-lo servir. En tots els casos? Sempre hi ha excepcions, esclar. L’Opus Dei i el gihadisme serien exemples d’extre-

| 48 |

misme religiós excloent (“jo tinc la raó, per tant, tu no la tens”; o el que és el mateix: el “Déu està amb nosaltres”). El mateix pot ser aplicat amb el terme nacionalisme: que A sigui nacionalista no hauria d’excloure ni necessàriament malmetre la identitat de B. Hi ha nacionalismes excloents, que volen imposar-se per sobre d’altres identitats, i hi ha nacionalismes que busquen, precisament, l’emancipació i el reconeixement de la seva identitat; tot i que identitat pot ser un terme força discutible, perquè com diu l’escriptor francolibanès Amin Maalouf també hi ha les identitats que maten. Però realment maten, les identitats? Si són identitats excloents, dutes a l’extrem, i tant que poden matar (guerres dels Balcans i un llarg etc.)! Com també mata el fonamentalisme integrista religiós o el fanatisme polític o el “futbolero”. Tot, en excés, pot matar.

Per tant, no és la cosa en sí mateixa, sinó l’ús que se’n fa.

En tot cas, per a mi identitat fa referència al lloc on vius i del qual et sents part (o no), més enllà de qüestions lingüístiques i culturals.

Evidentment, les identitats són múltiples: jo puc ser català, mediterrani, europeu i terrícola; o també, català, espanyol, mediterrani, europeu i terrícola (com veieu, no tots els

termes identitaris estan necessàriament lligats al concepte estat-nació, i aquí cadascú es pot fer el seu propi Lego). El que no pot ser és que hi hagi una identitat que s’imposi per sobre d’una altra, negant-la i minoritzant-la. És per això que quan els partits constitucionalistes acusen els partits independentistes de nacionalistes, ho estan fent sobre la base d’una fal·làcia, és a dir, que mentre neguen el seu propi nacionalisme, inconscient o no, demonitzen el terme per menystenir el contrari. C’s, PP i PSOE-PSC tenen tot el dret del món de ser nacionalistes (que ho són encara que no ho vulguin admetre), el que no poden fer, precisament, és atacar els independentistes (JxCat, ERC i CUP) i atribuir-los una cosa de la qual ells mateixos ideològicament també en són partícips (la ceguesa del mateix nacionalisme, que diria el sociòleg porto-riqueny Ramón Grosfoguel).

Aleshores, és el mateix el nacionalisme excloent turc que el nacionalisme defensiu i emancipador del poble kurd? És el mateix el nacionalisme sionista opressor de l’estat d’Israel (ho repeteixo perquè no hi hagi temptacions demagògiques al respecte: dic “estat d’Israel” i no “poble d’Israel”) que el del poble palestí? És el mateix el nacionalisme sahrauí del Front Polisario que

em sap greu, però no, no m’he sentit mai espanyol, sempre ho he viscut com una cosa imposada, francament.

Ara bé, això no vol dir que no pugui entendre que el meu veí se senti català, espanyol, europeu i terrícola i que per això mateix li hagi de dir el nom del porc i l’acusi de fatxa perquè no pensi com jo? Rebaixem el suflé, sisplau. Tots plegats. Hem de lluitar pel que creiem, però mai des de l’anul·lació de l’altre.

He anat a diverses manis i a alguns onzesdesetembres i no he portat mai cap senyera o estelada.

Què voleu que us digui? Sempre m’ha costat identificar-me amb una

bandera, tot i que respecto i entenc perfectament qui ho faci (mentre no sigui una bandera feixista, of course).

El que em fot i no puc acceptar, repeteixo, és la negació constant, ad nauseam, per part de l’estat espanyol del dret a decidir. En aquest sentit, sempre he admirat la gent que va anar a votar que no a l’1-O. Es mereixen el mateix respecte que els que vam anar a votar que sí. Tot plegat ho dic conscient que ens espera una nova onada repressivojudicial i que la causa és, ara ja, general, amb presos polítics a la garjola que han esdevingut definitivament ostatges d’un estat autoritari.

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2018

el de la monarquia marroquina...? I el Sr. Vargas Llosa i l’inefable Josep Borrell, que no són nacionalistes, ells, també, encara que ens alliçonin amb cants de sirena i diguin que el nacionalisme (el dels altres) és tan i tan perillós i verinós?

Sigui com sigui, el nacionalisme no ens hauria de servir com a excusa per empènyer-nos els uns contra els altres. Personalment, no tinc cap mena de problema d’ acceptar que algú se senti català, espanyol, europeu i terrícola. Això no hauria de ser mai un problema! El que ja no puc entendre ni accepto és el fet que no se’ns vulgui permetre decidir el nostre futur com a poble (com tampoc puc entendre la postura dels que només hi al·leguen qüestions juridicolegals en contra: fonamentalisme constitucionalista?).

Sóc indepe. Em vaig tornar indepe vistes les circumstàncies i per conviccions democràtiques i republicanes. Perquè crec que els pobles, tots, tenen dret a auto determinar-se (sempre que no es tracti d’identitats falses i prefabricades com la de la famosa Tabarnia, que molts mitjans informatius espanyols titllen d’ocurrència, però a la qual, a poc a poc, com qui no vol la cosa, van donant relleu). Sempre m’he sentit català, mediterrani, europeu (que no necessàriament de la UE) i terrícola. I

| 49 |

Domèstics a mans de salvatges

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2018

Entitat Animalista de Salt

| 50 |

Una de les frases cèlebres de Gandhi diu que “un país, una civilització es pot jutjar per la forma en què tracta els seus animals”. Ben bé podríem aplicar la mateixa sentència als pobles i ciutats. I si mirem Salt, l’absència de polítiques animalistes al llarg de tots els mandats no parlaria gaire bé de l’evolució i la moralitat de la nostra vila.

Més enllà de les discrepàncies o matisos que puguem tenir amb l’aplicació de sancions, el funcionament i tràmits del cens d’animals domèstics, el pagament de taxes municipals i l’estat i manteniment dels pipicans -també reconeixent conductes molt poc cíviques d’alguns propietaris, evidentment-; no és cap d’aquests aspectes el que volem destacar en aquest article i pel que ens referim a la frase de Mahatma.

Tenim a la vila de Salt un autèntic costat fosc i és justament a la zona més ecològica i rica en fauna del municipi: les hortes-Deveses.

Molts dels que hi fan un volt en bici o un passeig de manera descuidada potser ni se n’adonaran.

Però a aquelles persones una mica sensibles i empàtiques amb els animals no els farà falta fer massa recorregut sense trobar de seguida imatges feridores que no haurien de passar desapercebudes a cap administració. No parlem dels ocells, ni ànecs, llúdrigues, peixos, o insectes propis d’un entorn natural protegit, com ha de ser.

Parlem d’animals domèstics a qui

els ha tocat viure justament fora del seu àmbit per la manca de civisme d’alguns mal anomenats humans.

Per una banda, entorn la zona d’hortes ens trobem de seguida amb la mirada atenta d’alguns gats, grups de felins amb un nombre més o menys controlat gràcies a la tasca de voluntàries que fa anys que esterilitzen aquests mamífers, invertint diners i temps sense cap mena d’ajuda de l’administració. Però això seria per a un altre article.

Si caminem tan sols una mica més, de seguida podem trobar altres animals domèstics vivint pitjor que si ho fessin a la jungla més salvatge.

Ens referim especialment a gossos, però també en alguna ocasió fins i tot algun ruc o cavall. En algunes construccions d’horta fetes amb quatre fustes i llauna, segurament idònies per guardar eines i material de cultiu, hi podem trobar fàcilment gossos lligats dia i nit amb cordes curtes que a vegades ni els permeten jeure, gossos de cacera famèlics convivint amb les seves miccions i femtes que passaran tota la seva vida en poc més d’uns metres quadrats sense cap mena d’atenció ni condicions d’higiene mínimes.

Animals domèstics que han caigut en mans de salvatges.

Una societat moderna, formada des dels valors cívics i empàtics propis i normals dels temps que vivim, no pot permetre aquestes situacions, no es pot deixar emportar per una deixadesa administrativa entorn la causa animalista pròpia de

fa dos segles. Salt no pot permetre que en un entorn privilegiat com són les hortes i deveses, en el qual, a més, s’han portat a terme polítiques per protegir l’entorn natural, fem la vista grossa a atrocitats i casos flagrants de maltractament i abandó animal com els que estan succeint.

En el ple de gener del consistori s’ha aprovat la nova Ordenança de tinença d’animals, un document que insinua la prohibició de tenir animals en aquesta zona però no especifica com es portarà a terme aquest control i deixa molts buits pel que fa al benestar animal. Tampoc dedica cap apartat als felins i adopta mesures molt restrictives pels mal considerats gossos potencialment perillosos. Sense voler entrar aquí en valoracions tant específiques del document aprovat, des dels grups animalistes sobretot demanem que, d’una vegada per totes, Salt es posi a dia en termes animalistes tal com ja marca la Llei de protecció animal de la Generalitat. Desitgem profundament que arribi el dia en què les persones sensibles amb els animals puguem passejar per les deveses gaudint de veritat de la natura i la seva flora i fauna sense haver de trobar-nos amb aquestes escenes dantesques.

Mural Salt 03 Artista: Aleix Font (@rata_con_cotbata) Lloc: Naus Guixeras Data: finals 2017

T EL MEU SAL

Vaques. @sonia_fajula

Salt. @paulajuncav

Nit de swing a l’Ateneu Comacros. @slashsalt

Nit de Reis. @sonibluess

Comparteix les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram i el teu mòbil etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic