Page 1

Reportatge Diàlegs Dansa d’anada i tornada

Educació

Benvinguts a Salt, jungla immobiliària

L’entrevista Manel Bayo

Escoles, guarderies, avis, cangurs?

Patrimoni històric Corre, corre que viene Maret!

... i molt més! Revista semestral. Num 05 Juliol-desembre 2013. www.17190.org PREU: 1,5€


Fotos: Martí Artalejo Petita mostra del projecte “Salt

pas a pas”, treball fotogràfic amb 366 retrats de ciutadans del poble,

realitzats un cada dia durant l’any 2012.


Editorial

Sumari L’entrevista Societat Anònima Educació Diàlegs Els 5 sentits Reportatge Entitats Ràdio macuto Tira còmica Patrimoni històric La finestra al món Opinió Música Racó literari El meu Salt

04 09 10 16 22 24 31 33 33 34 40 44 48 51 52

Edita: 17190 UniverSalt. 17190 som: Neus Ferràs, Laure Duplay, Enric Rubio, Agnès Cabezas, Júlia Olcina i Pere Serrat. Disseny i maquetació: Pere Serrat Imatge portada: Gerard Canadell Correcció: Bel Jaume Sureda i Oficina de Català de Salt del CPNL Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors: Martí Artalejo, Gerard Canadell, Els Pirulets, Associació Gatzara, Meritxell Cardellach i Amarylis Felipez (fotos); Robert Gonzàlez (material gràfic de La Maret); Àlex Martín (tira còmica); Xevi Felip “Grafix Cat” (il·lustracions opinió); Èlia Llinàs (educació); Judit Font (reportatge); Marisa Ferreira i Cristina Mendonça da Silva (finestra al món); Isabel Hidalgo (música: la selecció de 17190); Voluntariat per la llengua a Salt, Coordinadora d’Entitats Culturals de Salt i Espai Salt (opinió); Hospital de Dia d’Adolescents (racó literari); “Instagramers” de Salt (el meu Salt); Jordi Vidal (disseny logotip); Víctor Pinto (icones seccions) Moltes gràcies a tots!

Aquest cadenat que obre la nostra revista és el que ens trobem tots davant de la voluntat de crear una societat més justa i equilibrada. Aquests edificis tan borrosos i difícils de veure i fer servir són els recursos disponibles que es podrien repartir segons les necessitats i no per fer el joc insà dels més podero· sos. Malgrat això, amb la força que dóna la convicció d’una causa justa, algunes cadenes es trenquen. Celebrem amb la plataforma antirepressiva la victòria que va significar l’anul· lació de la multa per manifestar-se a Salt l’agost del 2011 contra el racisme i el discurs d’un partit xenòfob representat a l’ajuntament. L’últim acte de la revista el juny de l’any passat s’havia fet conjuntament amb la plataforma per denunci· ar-ho i donar suport a la campanya. Bravo per no deixar-se fer callar! D’altra banda, s’acaba d’iniciar al nostre poble una campanya per obrir les portes dels llocs públics, amb el nom “Volem les claus”, les d’aquests espais. En altres números hem parlat de la necessitat de tenir centres cívics al poble. A veure si, per fi, Salt aconsegueix reobrir punts de trobada, oferir espai a les nombroses entitats i proposar una oferta cultural i social adequada a les neces· sitats de la gent que hi viu. Us convidem a descobrir el número cinc de la nostra revista, collita estiuenca! Posem el focus en aquesta “notícia” quotidiana i dramàtica, la dels 500 desno· naments diaris a l’Estat espanyol (1r sem. 2012 segons el Consejo General del Poder Judicial). Aquí a Salt, molts de nosaltres ho hem patit en primera perso· na. Hem anat a conèixer aquestes persones i altres que pertanyen a la Platafor· ma d’Afectats per la Hipoteca, la PAH, que va ocupar fa uns mesos un edifici buit per construir la seva obra social i política. Recordarem també una altra ocupació que va ser la més sonada de les comar· ques gironines, la de la Maret de final dels anys 90. Una fàbrica d’embotits reinventada en un centre social i cultural que va tenir uns anys d’activitat fre· nètica. Ara, canvi d’època, el centre ha deixat lloc a un concessionari de cotxes de luxe... Hem tingut el plaer de fer parlar amb dues ballarines i esperem que, en lle· gir-ho, se us mouran les cames de les ganes que us faran venir de ballar! La dansa com a expressió, com a comunicació i com a eina terapèutica de la boca de dues professionals, una de dansa cubana i l’altra de flamenc. D’altra banda, tornem a comptar amb la petjada dels nostres fidels aliats, Gerard Canadell per a les fotos, Xevi Felip i Alex Martín per a les il·lustracions i la tira còmica. Ens ofereixen la seva mirada personal i crítica, molt valuosa. L’artista Manel Bayo ens parla sense mossegar-se la llengua de l’art a Salt, de la seva obra i de la societat saltenca en general. Una brasilera i una portuguesa ens donen a conèixer un senegalès del poble, una estona amb una cantant lírica russa i un altre moment amb un arqueòleg del paleolític. I sense allunyar-se del poble, descobrim el projecte musical de Saltsazz i celebrem el desè aniversari de Salt The Musics. La volta al poble s’acaba amb una visita a les escoles bres· sol i altres opcions que s’ofereixen als pares dels menuts. En fi, que gaudiu de la lectura! Reaccions, crítiques i propostes benvingudes! Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook i al correu redaccio@17190.org

|3|


17190 Juliol-desembre 2013

L’ENTREVISTA

Manel Bayo

“Hem de ser professionals en exigència i amateurs en la nostra relació afectiva amb l’art” Miquel Berga descriu la naturalesa de la societat saltenca com a afectada per una ‘mena d’esquizofrènia creativa’. Segurament sigui així ja que en els nostres carrers hi viuen o hi han viscut gran quantitat d’artistes. Recentment, el saltenc Manel Bayo ha guanyat la Biennal d’Art de Girona amb la peça 16 bales per l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona. Una obra amb ironia, mala llet i denúncia. Parlem amb ell d’aquesta obra però també de l’art a Salt. Text i fotos: Agnès Cabezas

|4|


Sí? La situació actual de l’art aquí és per posar-se a plorar? A veure, hi ha altres ciutats que, de moment, han patit més el context de crisi, i s’hi han tancat es· pais, o s’han reconvertit, com és el cas d’Olot o Mataró. A Girona es va seguint com es pot. Quan el país està passant el que està passant, és lògic que les prioritats siguin els hospitals, les escoles, la gent que passa gana... El sector de l’art i la cul· tura podem estirar una mica més i, en certa ma· nera, s’ha d’entendre. Com a artista, jo ho entenc. El que no pot ser, és que vegis que els recursos s’estan dedicant a ximpleries o directament s’es· tan malbaratant, això sí que fa ràbia.

Salt té prou estructures culturals com per poder fer partícips els seus artistes? Salt volia, durant un temps, que es construís aquí el Centre d’Art Contemporani i, d’alguna manera, els que érem saltencs ens vèiem obligats a donar suport a aquesta idea, perquè, si no, era com una deslleialtat. Però, és clar, a banda de les ganes que en poguéssim tenir, calia que abans s’hagués fet força feina. Hem de tenir en compte que Salt no disposa de cap sala pú· blica d’exposicions... Bé, hi ha la Casa de Cultura les Bernardes, però en realitat està gestionada pel Consell Comarcal. Però a nivell municipal em penso que no hi ha res. S’estan fent coses interessants, a vegades a la Biblioteca o a la mateixa Casa de Cultura, o l’asso· ciació No+Art, això no ho discuteixo, però no hi ha cap més espai. Penso que en teatre s’han fet moltes coses i està molt bé, però l’art contemporani som la germaneta petita de tot plegat. I mira que n’hi ha, d’ar· tistes, a Salt!

S’està aprofitant la crisi per fer un canvi de model en la gestió cultural? Es parla d’un canvi de paradigma, no ho sé, pen· so que més que res hi ha un canvi d’interessos polítics. No s’han tancat tants espais com sem· bla, més aviat s’han reconvertit en equipaments molt controlats pel sistema. És com una campa· nya de profilaxis.

Creus que caldria fer un museu o galeria a Salt? Potser no caldria un museu o un centre d’art, que són equipaments molt costosos, però potser una sala, que no costi més diners, sinó dins d’alguna altra estructu· ra ja existent, a la biblioteca per exemple, o a la ma· leïda Coma Cros, que durant anys se’ns ha emportat tot el pressupost de cultura del poble i segur que hi ha un foradet per presentar-hi exposicions! Crec que

L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2013

Parlem primer de la Biennal, si et sembla, i després una mica de l’estat de l’art gironí en general. Val. I em poso a plorar i aquestes coses...

(segueix a la pàgina següent)

|5|


L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2013

“No s’han tancat tants espais com sembla, més aviat s’han reconvertit en equipaments molt controlats pel sistema. És com una campanya de profilaxis” aquesta és en la línia que està treballant en Pep Ametlla actual· ment, amb la fundació No+Art programant activitats tant a la Bibli· oteca com a les Bernar· des. Vull dir que això no és una crítica al que s’es· tà fent, però es podria anar una mica més enllà. Sobretot cal que es tin· gui clara la idea que l’art no és una cosa que surti d’avui per demà, sinó que s’ha d’anar treballant. Justament hi ha molts artistes a Salt. Miquel Berga parla d’una mena “d’esquizofrènia creativa” que tenim en aquest poble. M’agrada! Molt propi! És que el llis· tat d’artistes a diferents nivells és molt gran. Podem parlar de música, evidentment de teatre, de molts àm· bits, també art i art contemporani. Hi ha molta gent i gent important, ara i històricament. Però, sovint, més reconeguts fora de casa. Això ja forma part del joc i també passa sovint a nivell català. Amb tot aquest panorama, la teva obra guanyadora de la Biennal, 16 bales per l’ADAC, té més d’ironia o de mala llet? La major part de la meva obra té sempre un punt de mala llet però

|6|

a part d’això, en aquest cas, també hi ha respecte i reconeixement per tots els membres de l’ADAC. Entre ells n’hi ha alguns que han estat professors meus i, com a mínim, en puc considerar la meitat com a amics. D’alguna manera penso que la ma· joria dels artistes gironins som fills d’en Paco Torres, en Bep Marqués, en Boschmartí, la Montse Costa, en Vicente, en Narcís, en Car· les... La ma· joria d’artistes posteriors hem continuat dia· logant a partir dels planteja· ments que ells havien engegat. Per tant, jo hi veig un clar home· natge. Penso que ells van obrir un parèntesi que d’algu· na manera, ara els polítics intenten tancar. De fet, els franctiradors són els polítics, que estan posant punt i final a tot allò que la societat civil, i els artistes, van obrir. Llavors la peça també té una mica de denún· cia d’aquest aspecte. No sóc jo qui tira els trets, sinó més aviat denun· cio els qui ho fan. La teva obra, en general, té un punt polític Sí, sí! Penso que els artistes han de parlar de política. Jo em conside· ro una mica ‘antitot’. D’ençà dels temps de la Maret que milito en di· ferents moviments socials com, per exemple, l’antimilitarisme. Em vaig declarar insubmís, una de les po· ques batalles socials que s’han gua·

nyat i de la qual estic molt orgullós; de fet, vaig estar a punt d’anar a la presó per aquest tema. Penso que l’artista viu en una societat concreta i no pot obviar el que està passant. No és que l’art hagi de ser polític, és que ho és per definició. L’art no és la recerca de la bellesa que feien els grecs, l’art és un producte d’una societat, d’un moment. Si entre les peces de la Biennal d’enguany no hi hagués hagut cap obra que par· lés dels desnonaments o de les re· tallades, m’hauria semblat una im· postura, no seria normal. De fet, la majoria dels artistes contemporanis estan tocant aquests temes. A nivell estètic, pels més neòfits, que la dona de la neteja confongui una obra amb brossa, com ho hem d’entendre? Això va passar als anys 20 i, teòri· cament, ho hauríem de tenir supe· rat, però justament el problema és que no és així. Hi ha qui desitja el retorn de certes formes que podrí· em considerar vuitcentistes. Sovint cal fer pedagogia i tenir paciència quan sents frases com ‘l’art con· temporani és una presa de pèl’ o ‘això ho faria un nen petit’. Però recordem que l’art és una forma de pensament complexa i establerta. M’agrada molt la frase de l’artista Dora Garcia: “L’art és per a tothom, però això només ho sap una elit” I com expliques als teus alumnes això que em dius? Què els vols fer entendre sobre l’art? -Sobretot que no girin l’esquena a res, que respectin i que entenguin que, pel fet de no entendre segons quina obra, no vol dir que els es· tiguin insultant, sinó simplement que necessiten una mica més de temps, formació, o humor i que se· gurament ho acabaran apreciant i


valorant. L’art és per gaudir-ne. Per això necessitem cert coneixement i, a més, constant, perquè és un món que canvia molt i l’art es mou sem· pre en terrenys límit, i això és part de la gràcia.

És una facilitat, la d’avui dia, de poder expressar-te en formats diferents? Com tries el format amb el que treballaràs? És un joc entre forma i contingut. Adaptes un format a un contingut o al revés, però mantens un equilibri, i la majoria de vegades l’interès per les peces està en això, en aquesta tensió que genera forma i contin· gut, forma i tema.

Per dinamitzar una mica el sector es va crear aquest any l’assemblea de la nova ADAC? La nova ADAC és una assemblea d’artistes que funcionen una mica de ‘telèfon vermell’, és a dir en cas de situació límit. Es va arribar a parlar que potser tancarien les sales municipals i per això es va mobilit· zar la gent. Per ara, de moment, no ha estat així, però en el moment que hi hagi alguna situació d’emergèn· cia es pot tornar a convocar la nova ADAC. Però això no té res a veure

amb la meva obra. Em vaig interes· sar en l’ADAC a partir dels estudis de Narcís Selles, que és qui més ha escrit sobre aquest moviment. Em va agradar el tema i així va venir la idea de la peça. S’ha deixat tot massa a mans del sector públic? És que hi ha un tipus d’art que no· més es pot fer des del sector públic i no passa res. A algú se li ocorre pensar en una orquestra simfònica que no estigui, com a mínim, sub· vencionada o gestionada amb part de diners públics? És impossible. Com és impossible entendre el te· atre i el teatre en català sense sa· ber que el 40% del que costa una producció està subvencionat. Amb certes formes artístiques passa el mateix. Malgrat això els artistes no poden dependre només de l’ajuda pública per produir el nostre art...

(segueix a la pàgina següent)

L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2013

Com vas començar tu a relacionar-te amb l’art? Vaig començar com a pintor, amb una formació mes aviat clàssica, a Girona. Vaig fer algunes exposici· ons de pintura. Però després em va començar a interessar molt el net. art i les formes digitals. Vaig anar a Barcelona a estudiar 3D i edició de vídeo. Durant molt temps vaig ser dels primers que vaig treballar aquest tipus de formats a Girona, participant en totes les mogudes d’aquest tipus que es feien, com el VAD, que vaig guanyar una vegada. A poc a poc, els temes interactius van anar quedant més de banda i em vaig dedicar cada cop més al ví· deo. I ara, d’alguna manera, retorno a les peces físiques (objectes, instal· lacions, fotografies), sense abando· nar el contingut social.

aconseguir un cert nom i reconei· xement. En ciutats més grans, hi ha més competència i quedes més dis· solt, tot i que, en principi, la com· petència és bona, perquè motiva a millorar dia a dia, genera més mo· viment. En l’actualitat vivim en un món global: el teletreball, els nodes de producció, la cultura de l’extra· radi... En principi l’únic que has de fer és estar connectat a algun dels punts d’aquesta xarxa... Ara, als anys 70 no hi havia tants recursos i potser es feien més coses.

Creus que t’hauria estat més fàcil ser artista si haguessis nascut a Londres o Nova York? L’avantatge de treballar en un lloc relativament petit és que hi ha menys gent dedicada a l’art. Ales· hores és més fàcil fer-se un lloc,

|7|


L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2013

Llavors, no es pot viure de l’art? Sí, sí. Però no de la manera que ho enteníem abans, venent exclusiva· ment quadres. Que tampoc no és a base de subvencions, com he sentit dir, perquè jo no conec ningú que hagi viscut mai de les subvencions. Això és una cosa que no sé d’on ha sortit. Conec artistes que gràcies a una subvenció han pogut tirar un projecte endavant, però viure de subvencions, això és fals. És in· teressant que hi hagi un nivell de professionalització en l’art, però això no vol dir que se n’hagi de viu· re exclusivament. Quan parlem de professionalització, volem dir que tingui el nivell d’exigència i de ri· gor que es demana. De fet, a mi no m’ha molestat mai l’etiqueta d’ama· teur, perquè amateur vol dir que t’estimes el que fas, que t’agrada. La puc reivindicar sense cap proble· ma, aquesta etiqueta. Hem de ser professionals en el nivell d’exigèn· cia i de rigor i amateurs en la nostra relació afectiva amb l’art. I estem aprofitant a Salt la varietat cultural, els moviment de gent diversa? Tots els processos necessiten el seu temps. Si pensem en el Carnestol· tes de Nothing Hill a Londres: un carnaval preciós, espectacular. Però és clar, aquest barri és característic

“Potser a Salt no caldria un museu o un centre d’art, que són equipaments molt costosos, però es podria pensar en una sala dins d’alguna altra estructura ja existent” |8|

per la barreja de cultures. En una sola generació no es pot produir un miracle com aquest. Tot arribarà. De tota manera, cal estar atent. En l’art popular és més fàcil que es produei· xin trobades. De fet, jo penso que ja anem bé, que curiosament, s’estan fent més bé les coses del que caldria esperar. Com a mínim a nivell de carrer. Salt no és, ni de bon tros, tan conflictiva com s’ha volgut vendre en alguns casos. És un lloc genial per viure-hi, divertit i amb alguns problemes, però tampoc tants. A ni· vell de la gent, em refereixo, a nivell polític s’han limitat a no cagar-la massa i sovint ni això! Salt és un poble ple d’escultures, què n’opines? N’hi ha algunes que m’agraden, al· tres que les trobo una mica ‘roton· distes’ (de rotonda). Primer de tot, un record afectuós per en Josep Paulí, que va ser el regidor que va iniciar el tema de l’escultura a la vila, sense ell no podríem dir que tenim més escultura pública que Girona. A mi m’agrada molt, la peça de l’Anna Manel·la, a la plaça del Veïnat. Una de preciosa, però que ha quedat una mica arraconada a l’antic Museu de l’Aigua, és Tau· la desada de Josep Maria Oliveres. La dels gossos, al teatre; Fràgil, de la Roser Oliveres al passeig d’Olot i les tortugues d’en Pep Camps també m’agraden. El cactus d’en Leo Bern és molt divertit. Les peces que em posen una mica més nerviós són al· gunes de més recents, per exemple, la que hi ha a la sortida de l’auto· pista i la dels Països Catalans (una mena de banya grossa) que també em sembla massa monumental. En definitiva, que la proporció desme· surada les fa poc “humanes”. Les dues de l’Ametlla, m’agraden espe·

cialment. Amb la de la plaça dels Colors, hi convisc i hi convisc bé, tot i que potser hi falta algun arbre, en aquella plaça. Tornem al dilema d’abans, hi pot haver gent que pensi que caldria gastar menys amb escultures i més en altres aspectes. Està clar que hi ha unes necessitats bàsiques que cal cobrir. Però l’art també és necessari, ens fa pensar, millora la vida. Evidentment s’ha de tenir la panxa plena primer, però per poc plena que la tin· guis... Si no dediqu· éssim cap minut a l’art, a allò crea· tiu, al final seríem tots una mena de militars, uns caps quadrats. L’art ens fa millors persones; m’agradaria creure-ho, almenys. Encara que no sempre actuï al moment, a vegades pot trigar anys a fer efecte.


SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

Pere Cantón: de la indústria al paleolític Text i foto: Agnès Cabezas

Arran d’aquest descobriment, es va fer una exposició a l’antic Museu de l’Aigua i va editar el llibre L’aigua i els primers humans a Salt; una fita important, que en un primer moment va patir les reticències d’alguns especialistes, però que amb el suport de l’Associació d’Arqueologia de Girona, del qual n’és secretari, es va confirmar i que ha estat clau perquè ha permès situar Salt en el mapa del paleolític. Amb totes aquestes dades, podríeu pensar que en Pere s’ha dedicat professionalment a l’arqueologia, però no ha estat ben bé així. Nascut a Sant Vicenç de Castellet, però resident a Salt des del 1979, ha dedicat bona part de la seva vida laboral a la indústria. Primer va treballar a la Coma Cros i després va ser tècnic de manteniment tèxtil a la fàbrica Gasol fins que aquesta va tancar. La seva passió pels temps més antics de la humanitat, però, l’ha acompanyat sempre i l’ha portat a escriure diversos llibres sobre els nostres orígens més remots: Catalunya

i les seves monedes (1992), L’Òppida ibèric de Sant Julià de Ramis (1995), Les comarques gironines del paleolític als visigots (2001), L’aigua i els primers humans a Salt (2005). I d’on li ve la passió per la història? Doncs ell mateix explica que, curiosament, va ser el barber del seu poble, un home molt culte, qui el va introduir en la numismàtica i a partir d’aquí va començar la seva afició.

SOCIETAT ANÒNIMA 17190 Juliol-desembre 2013

Fa pocs mesos que en Pere Canton s’ha jubilat. S’ha jubilat de la seva última professió, conserge de les Bernardes, però de la seva veritable passió no s’ha pas retirat, ans el contrari, el podeu veure voltant sovint pel camí dels Carlins observant la terra remoguda per pluges o per alguna obra i buscant entre les pedres i còdols alguna pista del nostre passat més remot. La seva feina minuciosa, llegint i estudiant aquesta part del nostre poble, el va fer afirmar que els primers humans a la nostra vila es van assentar en aquesta zona. Una tasca que es va confirmar el 2005 quan va trobar indústria lítica, d’uns 300.000 anys d’antiguitat, entre les runes excavades per fer el centre comercial.

Així que, ja ho sabeu, si veieu en Pere Canton passejant amb el seu gosset i amb una carpeta sota el braç, amb la mirada cap a terra, penseu que està treballant per rememorar la nostra història més antiga.

|9|


17190 Juliol-desembre 2013

EDUCACIÓ

Escoles, guarderies, avis, cangurs? Els infants dels 0-3 anys a Salt Mama, papa, bibi... les meves primeres paraules!! Tot és nou per mi i visc amb intensitat cada moment, per això és tant important que m’escoltis, m’acompanyis i m’ensenyis... caca? També en vull aprendre! Cole? Uèèèèèè!! Què és això? M’ho expliques? Text: Èlia Llinàs i Pere Serrat Ha nascut el nostre nen imaginari!! Tot és festa i alegria a la redacció del 17190univerSalt. Les mares i pares estem hipnotitzats dins una bombolla tot mirant el nostre in· fant de dia i de nit. L’agafem, l’acot· xem, li fem pessigolles, pronunci· em paraules estranyes... i també patim, l’abriguem en excés quan fa fred, mirem si respira quan dorm, el portem al metge si té un moc... en definitiva, el nen i nosaltres vivim immersos durant unes pri· meres setmanes en un conjunt de fantàstics descobriments i sensaci· ons barrejades de tota mena. Però passada aquesta primera eufòria, que ja ens agradaria que s’allargués més, la vida continua i no podem estar exclusivament vivint tots aquests moments al costat del nos·

| 10 |

tre nou company. El món està mun· tat d’una manera que ens obliga a anar a treballar, i actualment d’això en diem tenir sort. Sabem que la relació de l’infant amb els seus pares o tutors és de màxima importància per a la salut física i mental i per al seu desenvo· lupament òptim com a persona. La relació mare-fill que s’estableix en l’alletament és bàsica, no per la fun· ció nutritiva, sinó pel contacte físic i la sensació de sentir-se protegit per la mare. El que anomenen “afer· rament” o “vincle afectiu” dels na· dons amb qui en té cura és la base per a una bona estructura psíquica i emocional, per a la salut mental del futur adult. Aquest lligam emocio· nal és primordial també en l’entorn de l’escola bressol, tal i com ens comenta la Maria José Navajas, auxiliar d’educadora del Carrilet:

“fins que el nen no té un vincle amb les educadores i se sent acollit, no es pot començar amb la resta d’àrees. Aquesta afectivitat s’ha de treballar a soles amb l’infant i, per tant, un moment idoni és el de la higiene: en el canvi de bolquers. Ell ha de saber que és tractat com a únic”.

La baixa laboral Els nadons en néixer reben la cura i estimació dels seus pares o tutors que, en funció de la seva situació personal i laboral, els atenen en exclusiva. La baixa laboral per ma· ternitat se situa a casa nostra en 16 setmanes ininterrompudes per a les mares i 13 dies per als pares. Quan s’esgota aquest període, si tots dos pares treballen, caldrà buscar alter· natives per a l’infant.


Una opció poden ser els avis, que tradicionalment han ocupat un lloc important en l’atenció als néts. També podem recórrer als “can· gurs”, persones que es desplacen a casa per ocupar-se dels nens, o a fórmules noves i imaginatives d’associacions de mares i pares que comparteixen atencions. Però si el que volem és que els na· dons iniciïn la seva vida educativa, o no tenim cap més remei, podem optar per les llars d’infants o esco· les bressol. Ep, sempre que la nos· tra economia ens ho permeti!

L’educació infantil és una etapa educativa voluntària que inclou un primer cicle -0 a 3 anys- que s’im· parteix a les escoles bressol o llars d’infants i un se· gon cicle -3 a 6 anysque s’imparteix a les escoles, on també s’imparteix l’edu· cació primària de 6 a 12 anys. L’objectiu prin· cipal d’aques· ta etapa pri· merenca és que els infants aprenguin a desenvolu·

BAIXA PER MATERNITAT - COMPARATIVA PAÏSOS EUROPA Espanya, 16 setmanes França, 16 setmanes Portugal, 17 setmanes Itàlia, 20 setmanes Regne Unit, 20 setmanes Dinamarca, 22 setmanes i fins a 80 setmanes al 60% del sou Finlàndia, 40 setmanes al 80% del sou i fins a 3 anys amb el 60% Alemanya, 14 setmanes seguit d’1 any d’ajuda al 60% del sou pel pare i la mare. A més d’ajuts per la maternitat força quantiosos Suècia, 16 mesos Noruega, 56 setmanes (cobrant el 80%) o bé 46 setmanes (cobrant el 100%)

poden oferir recipients amb objec· tes de diferents materials, textures, colors, mides i deixar que el nen els descobreixi. En canvi, amb in· fants de 2 anys es pot començar a fer algunes accions dirigides (escol· tar contes, plastilina, pintar, etc.) i sobretot el joc simbòlic, que ajuda a desenvolupar la imaginació. A Salt també hi ha un centre de suport familiar privat, Els Pirulets, un tipus d’espai pensat per afavo· rir la conciliació de la vida famili· ar, personal i laboral i no amb una intenció educadora. Per tant, no es requereix un horari fix ni una as· sistència regular de l’infant, i no s’agrupen els nens per edats. També hi ha l’associació Gatzara que ofe· reix casals i tallers de “pedagogia· lliure” per a infants de 2 a 6 anys.

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2013

Educació infantil

par el moviment i el control del seu propi cos, la parla i la comunicació, el desenvolupament emocional i afectiu, les normes elementals de convivència i la relació social i des· cobreixin el seu entorn més proper. A Salt disposem de dues escoles bressol municipals, El Lledoner i El Carrilet, i dues llars d’infants (o guarderies com en dèiem abans) de titularitat privada, Petit Príncep i El Barrufet, que segueixen una línia pedagògica establerta amb una cla· ra funció educativa i unes compe· tències educatives que els infants han d’assolir. “Fem activitats programades i després s’avalua el grau d’acompliment, sempre respectant el ritme de cada nen i els seus interessos; si el nen no vol fer alguna activitat, se li respecta”, ens expli· ca la Maria José. La metodologia de treball és sempre l’experimentació, la descoberta, i adaptant-se a cada grup d’edat. Amb els nadons de 0-1 any es

(segueix a la pàgina següent)

Foto: Pere Serrat

| 11 |


Una proposta alternativa. Associació Gatzara Enmig de les hortes a les Deveses de Salt es desenvolupa l’activitat de l’espai Gatzara. L’Associació Gatzara neix l’estiu del 2009 amb voluntat de replantejar-se les relacions educatives en un entorn de natura. El gener del 2011 comença l’ac· tivitat pràctica amb propostes socioedu· catives i culturals, entre elles un Casal a la Natura per a infants de 2 a 6 anys i els seus familiars. Es defineixen com una associació de pedagogia, perquè els uneix l’educació i l’aprenentatge; respectuosa perquè en· tenen que el respecte per la natura, pels altres i per un/a mateix/a és la base de les relacions educatives i de l’aprenen· tatge; i finalment compartida, per enten· dre que educar és corresponsabilitat de tots i totes. Una mica allunyats dels conceptes i maneres de fer d’altres models educa· tius més tradicionals dins l’etapa dels 0 als 6 anys, intenten de mica en mica construir una via alternativa. Educado· res, infants i famílies van tots a la una formant plegats aquesta associació. Les diferents activitats que trobem a l’Associació són: berenars pedagògics a l’horta, casal de natura, grup de crian· ça, xerrades, tallers... Totes elles en un entorn natural i sota la idea de la pe· dagogia lliure, entenent-la com “Aque· lla que parteix d’una relació educativa basada en l’acceptació i el respecte per la persona, que se sosté en la idea que la principal funció de l’educació no és preparar individus per incorporar-se al món laboral, sinó que representa un compromís per entendre i ajudar l’al· tre a desenvolupar-se en totes les seves dimensions”. (Definició extreta de la Xell http://educaciolliure.org/educaciolliure) Podeu trobar més informació a: http://lagatzara.wordpress.com, o contactar al correu: associaciogatzara@gmail.com

| 12 |

Polítiques familiars Al nostre entendre, les polítiques familiars no s’haurien de basar únicament a construir escoles bressol públiques, sinó que haurien de ser un conjunt de mesures i accions per ajudar i donar suport a aquelles persones amb fills al seu càrrec. A la majoria de països nòrdics aquestes mesures ja estan imple· mentades fins a tal punt que a Finlàndia, per exemple, només un 2% escola· ritza els seus fills als 3 anys. Aquestes mesures poden incloure prestacions econòmiques per raó de naixement d’un fill (abans les teníem!!), llicències laborals parcials per tal que pares i mares puguin ocupar-se dels fills perso· nalment, flexibilitat en els horaris laborals i cangurs proporcionats i gestionats per l’administració. Al nostre país, els ajuts econòmics per naixement s’han reduït dràsticament. L’Estat espanyol ja no dóna cap prestació, i la Generalitat de Catalunya ha dei· xat de donar ajuts universals per a tothom i actualment estan determinats pel nivell d’ingressos de la família (per exemple, una família de 4 membres no pot superar els 18.200 € d’ingressos anuals per poder rebre un ajut únic de 650€). Creiem que els beneficis d’una societat que té amplis i bons serveis d’atenció a la primera infància són molts i afecten aspectes tan diversos com ara la conciliació de la vida laboral i familiar, el desenvolupament psicoafectiu dels infants, l’equitat en les seves oportunitats educatives futures, l’augment de la taxa de fertilitat i la generació d’ocupació. Caldria fer esment també de les in· terrupcions professionals de les dones, que provoquen pèrdues econòmiques a les famílies i pèrdues d’oportunitats laborals per a les dones, a banda que influeixen negativament en la decisió de tenir fills (les dones pensen en l’ex· pectativa de pèrdua de feina per raó del fill).

Places de 0 a 3 anys a Salt Sabem que en aquest país hi ha una mancança de places públiques evident, uns criteris d’admissió que desafavoreixen l’equitat en l’accés ja que el factor d’ingressos és poc prioritari a l’hora de decidir l’admissió de l’alumnat i, per tant, les famílies es veuen abocades a anar als centres privats (aquells que poden) o a deixar de treballar o optar per l’ajuda informal de familiars o veïns. A Salt el panorama no és diferent. Al nostre municipi comptem actualment amb un total de 235 places (sense comptar les que ofereix la llar d’infants privada Petit Príncep, que no ens ha facilitat la dada) per als 1.550 nens de 0 a 2 anys (dades del padró d’habitants per a l’any 2012). Això significa un 15% d’escolarització dels nens menors de 3 anys, enfront el 31% d’infants escola· ritzats a Catalunya. És segur que hi influeix la situació de crisi econòmica del moment i la mancança de recursos de molta de la gent del nostre poble. Disminució de sol·licituds a les escoles bressol municipals de Salt: 2009/10 246 sol·licituds 2010/11 149 sol·licituds 2012/13 123 sol·licituds

(164 places) (164 places) (164 places)

Les dificultats que es troben les famílies per accedir a una plaça pública les exemplifica la Margarida Solé, presidenta de l’AMPA d’El Lledoner i mare de tres filles (Sofia de 6 anys, Sara de 3 i Sílvia de 16 mesos): “Amb la primera filla feia molt poc que ens havíem empadronat a Salt, tot i que feia 4 anys que hi vivíem; no teníem molts punts i vam entrar fora de temps, en llista d’espera. Amb


Foto: Associació Gatzara

la segona la data prevista de part era a principis de setembre, per la qual cosa encara que tinguéssim un germà al centre no ens vam poder preinscriure; finalment va néixer el dia 30 d’agost, dins del termini oficial, però com que no ens havien deixat preinscriure vam haver de dur-la a la privada. Així que teníem dues nenes en edat d’escola bressol en dues escoles diferents. Amb la tercera m’havia de reincorporar a la feina al juliol i vam provar que entrés per no haver de dur-la a una escola diferent per un mes, però no va ser possible, així que va anar a la privada el mes de juliol i al setembre sí que va poder entrar al Lledoner, aquesta vegada amb el nombre màxim de punts: germà al centre, família nombrosa i l’empadronament”.

El paper dels avis

lies depenien d’ells per tirar endavant i compatibilitzar la feina i els infants, i ara amb la famosa crisi i els preus de les escoles bressol tan elevats, encara més. Fins ara la responsabilitat dels avis era menor, complementària o de suport, festiva. Actualment en molts casos se’ls demana una constància i un esforç quasi laboral; són el puntal de la logística familiar. Els podem veure pa· cients a les portes de les escoles espe· rant per recollir els seus néts, passejant cotxets i compartint biberons... queda lluny la imatge dels jubilats mirant les obres, primer perquè quasi no se’n fan i segon perquè estan massa enfeinats! He crescut. Acabo de fer 3 anys i aniré al “cole dels nens grans”, com no es cansen de repetir-me el papa i la mama. Estic ben intrigat, com serà la meva senyoreta? Quins amics faré? Hi haurà joguines? Em sembla, però, que tindré temps d’adaptarm’hi...m’hi estaré fins que tingui 12 anys!

L’ajuda dels avis per cuidar els néts ha estat sempre ben present. Moltes famí·

Foto: Els Pirulets

L’adéu de Minuts menuts? A Salt teníem fins fa ben poc un servei de guarderia a temps parcial i amb preus molt econòmics que funcionava força bé. El passat mes de desembre es va tancar “temporalment” i de manera precipitada. El Minuts menuts oferia 10 places amb un servei màxim d’estada del nen de tres hores continuades i dos dies per setmana. La fórmula permetia comprar abonaments de 12 hores a 1 € l’hora. Minuts menuts era un ajut a molts pares i mares per conciliar familiarment o personalment el seu temps, i una petita alternativa a les escoles bressol públiques i privades. Permetia a les famílies poder fer tràmits, anar a comprar o a una entrevista de feina sense l’infant enganxat a la falda. Minuts menuts estava finançat per la Generalitat, gestionat per la Fundació Gentis i el Consorci de Benestar Social Gironès-Salt i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Salt. Un guirigall d’administracions que sol ser habitual, la veritat. El tancament va causar força malestar entre els pares i mares usuaris, que van fer diverses queixes i van presentar un centenar de signatures demanant la continuïtat del centre. L’Ajuntament diu que no pot fer-hi res, si la Generalitat no hi posa diners. És una cançoneta que sentim sovint en temps de retallades. De moment no hi ha notícies de propera obertura, ni d’alternatives assequibles econòmicament, i és una llàstima o una injustícia, perquè sempre acaben rebent aquells que més ho necessiten.

| 13 |


El Lledoner i El Carrilet C. Sant Dionís, 25 Tel. 972 238 388

Passeig Països Catalans, 1 Tel. 972 237 580

Tipus de centre: Escola Bressol Municipal Titularitat: Centre públic Places Nadons: 2 aules de 8 infants, 16 places a cada centre (total 32) grup 1-2 anys: 2 aules de 13 infants, 26 a cada centre (total 52) grup 2-3 anys: 2 aules de 20 infants, 40 places a cada centre (total 80) Línia pedagògica o metodològica Tenen en compte les individualitats i el nivell evolutiu dels infants. Entenen la interacció com a motor del desenvolupament – aprenentatge. Ofereixen varietat d’experiències. Afavoreixen la progressiva autonomia personal. Promouen aprenentatges des del punt de vista globalitzador. Programen activitats que tenen en compte els interessos dels infants. Avaluen tot el procés educatiu. Qui hi treballa? 1 directora de gestió (per a les dues escoles bressol municipals); 1 directora pedagògica; 7 educadores; 2 auxiliars d’educadora; 1 persona de suport i 1 cuinera. Horaris / Serveis De 7.45h a 17.00 h Servei de menjador (dinar i berenar) amb possibilitat d’utilitzar-lo esporàdicament. Preus Matrícula: 117,60 €/curs Despeses de material: P1 i P2: 75 €/curs i P0: 37,50 €/curs Quota: fins a 5 hores o menys: 170 €/mes. Més de 5 hores: 216,60 €/mes Dinar: 96,5 €/mes (esporàdic 6,85 €) Berenar: 16 €/mes (esporàdic 1,25 €) Hi ha AMPA? L’AMPA del Lledoner i la del Carrilet són molt actives! Podeu consultar les activitats en el seus blog: http://ampalledoner.wordpress.com i http://ampaelcarrilet.blogspot.com.es

Els Pirulets C. Francesc Macià, 58 Tel. 972 246 464 www.elspirulets.es/ca

Tipus de centre: Centre de suport familiar Titularitat: Centre privat Places Nadons: 8 places Grup 1-2 anys: 15 infants Grup 2-3 anys: 15 infants Línia pedagògica o metodològica Els Pirulets ofereix serveis de guarda infantil per a nens i nenes a partir de 4 mesos amb horaris flexibles per tal d’adaptar-se al màxim a les necessitats particulars de cada família. Treballen per racons, amb possibilitat de fer curset de piscina per a nens de 2 a 3 anys; realitzen sortides segons el tema treballat en el moment, etc. Qui hi treballa? 2 directores i professores; 1 professora. Horaris / Serveis De 8.00 h a 18.30 h Servei de menjador (dinar i berenar) amb possibilitat d’utilitzar-lo esporàdicament. Preus El centre no vol fer pública aquesta dada. Per a més informació, contacteu amb el centre. Hi ha AMPA? No


El Barrufet C. Miguel de Cervantes, 26 Tel. 972 231 299 www.llardinfantselbarrufet.com

Petit Príncep C. Montseny, 12-14 Tel. 972 236 559 http://www.llarinfantspetitprincep.cat

Tipus de centre: Llar d’infants Titularitat: Centre privat Places El centre no vol fer pública aquesta dada. Fan grups diferenciats de 0 a 1 any, d’ 1 a 2 anys i de 2 a 3 anys.

Línia pedagògica o metodològica Els objectius generals del centre són procurar que el nen vagi content a la llar i s’hi trobi bé, fomentar la seva autonomia personal, participar dinàmicament en les diferents activitats i afavorir el desenvolupament d’hàbits i aptituds. Es fa una sortida mensual.

Línia pedagògica o metodològica La línea metodològica és activa i acompanya el nen perquè els seus aprenentatges siguin significatius i funcionals, tot buscant el benestar i la felicitat de l’infant. Potencien la descoberta i l’experimentació.

Qui hi treballa? 3 educadores, 1 auxiliar d’educadora i 1 cuinera.

Qui hi treballa? 4 educadores, 1 auxiliar, 1 cuinera, 1 psicòleg, servei de neteja i direcció compartida.

Horaris / Serveis De 7.30 h a 19.00 h Servei de menjador amb cuina pròpia.

Horaris / Serveis De 7.30h a 18.30 h Servei de menjador amb cuina pròpia

Preus El centre no vol fer pública aquesta dada. Per a més informació, contacteu amb el centre.

Preus El centre no vol fer pública aquesta dada. Per a més informació, contacteu amb el centre.

Hi ha AMPA? No

Hi ha AMPA? No

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2013

Tipus de centre: Llar d’Infants Titularitat: Centre privat Places Nadons: 6 places Grup 1-2 anys: 12 places grup 2-3 anys: 15 places

| 15 |


17190 Juliol-desembre 2013

DIÀLEGS

Dansa d’anada i tornada Meritxell i Amarylis. L’una, catalana que balla flamenco; l’altra, cubana de pura cepa. Pels seus orígens i especialitats, me les imagino com dos punts molt allunyats. Respiro molta complicitat entre elles i, a mesura que el diàleg avança veig com aquests punts es van allargant fins que es converteixen en dues línies convergents aquí i ara, al Nou Espiral. Sona el Llac dels Cignes de fons. Text: Neus Ferràs Amarylis: ¿Cómo es que has llega· do hasta aquí... gran señora... de la danza? (riuen les dos) Meritxell: Desde chiquitita me sen· tía cómoda en la danza. Tuve el apoyo de papi, mami, de toda la fa· milia, amigos… Muy fácil. A: A mí tampoco me costó mucho. En Cuba el ritmo y la danza están en la calle. ¡Desde que estamos en la panzita yo creo que estamos bailando! También empecé de pe· queñita, a los diez años. Había una especie de Casa de Cultura que se

| 16 |

llamaba “El palacio de los pione· ros Che Guevara” y ahí se daban diferentes actividades: manuali· dades, deporte.. comencé la danza allí. Nos daban los bailes típicos de Cuba... M: No lo comercial. A: No lo comercial sino el folklore cubano: baile campesino, afrocu· bano, ¡hasta contemporáneo! Y me encantó. Luego hice un poco de at· letismo… Me dieron una “preide” (beca esportiva) pero mi madre veía que iba a dar más en la danza. ¡Y a retornar! Después del pre-univer· sitario lo vi claro: Ingresé en la Es· cuela Nacional de Arte de Cuba, la

ENA, ¡cinco años a estudiar la dan· za! Con la especialización de danza afrocubana. Y allí me hice profeso· ra. Luego fui bailarina solista en el Folklore Nacional de Cuba con la danza afrocubana Yemayá, la Diosa del Mar. Y no duré mucho porque… ¡me casé y vine aquí a España! M: ¡Te trajeron aquí engañada! (riuen totes dues). Aquí la danza no se vive en la calle. Se vive en oca· siones puntuales, de manera muy limitada. Y no todo el mundo sabe bailar el folklore de su tierra. O sea que si quieres formarte en la danza todo es a través de cursos, de escue· las… está reglado, hay titulaciones,


Fotos: Neus Ferràs

cluí la bachata y el merengue de Re· pública Dominicana. Me aprendí la cumbia colombiana... Ya no Ama· rylis da cursos de salsa o cursos de afrocubano. ¡Amarylis da cursos de bailes latinos! M: Hay que estar adaptándose siempre. Porque para ti fue un cam· bio, ¿no? A: Totalmente. Y luego que lle· gué… ¡a parar directamente a una masía! Una chica de ciudad, de la Habana… ¡en una masía rodeada de bosque! Pero yo dije: “Puedo traer la danza a mi bosque”. Y uno o dos fines de semana al mes… ¡fiesta cubana en mi casa! Me ayu· dó mucho a integrarme, a que no fuera tan duro el cambio. Luego hice un curso de flamenco… quería hacer una fusión de rumba flamen· ca con la cubana. Y lo probé en un centro cívico en Figueres. ¡Especta· cular! ¡Lo que no me iba a esperar es que la gente no sabía flamenco! M: ¡El flamenco no forma parte de nuestra cultura catalana! Esta· ba mal visto durante la transición política. En vez de potenciar cosas culturales que teníamos aquí, en

Catalunya, se potenciaban cosas que eran… externas, no muy le· janas, pero externas a la nuestra. Había como un… rebuig… hacia el flamenco, pero ahora se ha ido normalizando. ¡Como pasa siempre cuando hay cambios! A: Sí, sí, porque ellas me hablaban de la sardana. De lo que aquí se es· tila. M: Claro, y muchas cosas más que hay de la cultura catalana… A: Sí, y también el tema de la se· villana. Algunas, pero no todas, sa· bían sevillanas. M: Pero si la saben es porque les habrá atraído. Como al que le ape· tece bailar danza oriental. O danza

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2013

especializaciones… Nunca lo vives fuera de la escuela. A: mmmm… ¡allí sí! (se li dibuixa un somriure a la cara a l’Amarylis) M: Ahora que aquí hay muchas más culturas que hace unos años com· partiendo espacio quizá se vive un poquito más, pero no ves danza en la calle… No es como en Cuba, que todo está tan a flor de piel, en cual· quier rincón… A: ¡Inclusive la política se expresa con el baile! M: Pero aún así ¿hay muchas escuelas? ¿o crees que hay más escuelas aquí? A: ¡No! En Cuba no hay muchas escuelas de danza. El que quiere estudiar danza va a la ENA. Para dedicarse a la danza y ser profesor, es esa escuela. M: Pero para pasar el rato un día a la semana como hacemos aquí… A: ¡Pues te vas directamente a la ca· lle! ¡Todos bailan! Existe el bailador y existe el bailarín profesional. Pero por regla general, ¡un cubano te baila! Cuando llegué aquí dije: Bue· no, yo sé dar el afrocubano. ¡Pero tengo que aprender otros bailes! In·

“Con la immigración, y la influencia de otros países… se ha generado una mezcla, un remoli· no… ¡lo veo mejor que años atrás!”, Amarylis (segueix a la pàgina següent)

| 17 |


Fotos: Rafael Pino

“A veces, cuando gente habla de purismo… ¿qué es puro y qué no? ¡Si tenemos influencias de todo!”, Meritxell | 18 |

cubana. O africana. Pues hay gente que dice: “Me gustaría saber bailar sevillanas”. O también porque son descendientes de gente de Andalu· cía… Antes el flamenco se bailaba en la calle, para lamentarse de algo, para festejar, para cosas de trabajo… A: Como en Cuba la rumba… M: …Luego se lleva a escenarios, ya se empieza a contratar, y se convierte en algo que aprendes en la escuela. Cuando en realidad vie· ne de la calle, de la improvisación y del sentimiento. A:¿Sabes que en Cuba también se enseña flamenco? Se enseña en la Casa Asturiana. Están muy relacio· nadas España y Cuba… M: Todos los cantes que hemos ha· blado a veces... La guajira flamenca y la guajira cubana… A: Además, ¿sabes que el zapateo de la guajira cubana también se hace en flamenco? M: ¡Yo creo que tenemos que ha· cer un estudio de lo que tienen en común! Al menos aquí se conoce como el cante de ida y vuelta. Como si la gente que estuvo en Cuba y luego regresó, regresara con ese tipo de baile y de cante. La rumba igual, de procedencia cubana. Tam· bién la guajira. Luego está la milon· ga argentina... ¡es curioso como las culturas se van mezclando! A: Al final todo tiene que ver una cosa con la otra. M: Por eso a veces, cuando gente habla del purismo… ¿qué es puro y qué no? ¡Si tenemos influencias de todo! Aquí pasa lo mismo. Aquí tenim les morisques, no? En folklo· re català, el ball de morisques, son influencias árabes… A: Nosotros en Cuba somos afrocu· banos. En Cuba lo que había eran indios, y desaparecieron. Luego los

africanos que trajeron… y la mezcla con los españoles. El baile del dan· zón, el danzonete… M: Es un baile de corte, ¿no? A: El baile de los señores españoles, ¡y es un baile típico! ¡Se baila allí, en los espectáculos cubanos! Y si tú lo ves y luego ves una película don· de sale un baile de época, pues di· ces ¡pero si esto es danzón! Es de la mezcla de los españoles. Supongo que los esclavos africanos lo capta· ron y se ha quedado en las raíces de nuestro país. ¡Cuánta historia tienen estos bailes! M: Y lo que han evolucionado. Son muchos años… A: En los años 50, 60 y 70 lo que se bailaba es el son. El son, que es un baile más cubanizado, surge del danzón y del danzonete. Y después vienen la salsa y la rueda de casino, que es lo más moderno que tene· mos. Y ya lo que ahora hay es mez· cla. Se mezcla la salsa con ballet… M: Las fusiones. A veces te dicen, si no eres de allí no puedes bailar según qué. Yo soy catalana y me he dedicado a la danza española, al flamenco sobretodo. ¿Y qué? No tengo raíces andaluzas, ni gitanas, ¡y no hace falta! A: Mira, por mí han pasado muchos alumnos y hay un montón de cata· lanes que bailan la salsa… ¡pues inclusive mejor que un cubano! Yo me asombro… M: Sí, a veces a la gente dice “no quiero apuntarme porque como no soy de tal sitio…” ¡y uno lo puede hacer todo! …Y disfrutar. La danza es saludable a todos los niveles. A mí me da mucha tristeza que haya· mos perdido el comunicarnos con el cuerpo y con la música, sobre todo en la cultura occidental. Sería muy bonito salir a la calle y que se


cación corporal te lleva mucho más allá… porque te dejas. A: Yo, cuando llegué aquí comuni· carme a través de la danza me ayu· dó a sobrellevar la primera etapa aquí. ¡Para mi la danza lo es todo! M: Y además es el lenguaje interna· cional. Con la danza nos comunica· mos todos de la misma manera. A: Activas el cuerpo y ¡te remueve! M: Sí, porque lo necesitas. Bailar. Es como un grito, como un llanto… A: Estoy en casa y estoy bailando. Estoy fregando el baño y estoy bai· lando. Y digo ¡me voy a montar una coreografía! Yo sola. Y no necesito nada más. M: No necesitas que vaya más allá de ese momento. Bailar es recargar y recargar energía. A: Ensayar y ensayar… A mí me enseñaron la danza en Cuba… pero creo que aquí también son muy rec· tos. Yo al principio era un poquito recta pero lo que me enseñaron a mí era para una profesión, y lo que enseño yo aquí es para aprender o para diversión. No podía aplicar lo mismo. Ya lo entendí. Si enseñara como me enseñaron a mí en Cuba… M: ¡Te quedarías sola! A: Exacto. No se trata de exigirle a la gente así, así y así. Es un “Yo te enseño la base, tú lo aprendes y de· sarrollas tu estilo propio”. M: Con la experiencia vas viendo cómo actuar… Los alumnos quie· ren ver que progresan pero quieren disfrutar la clase. Y esto que has di· cho es muy importante: Que sepan que cada uno tiene su estilo y que su estilo vale. A: Aunque es difícil, porque empiezan a fijarse en los otros, “que si esta lo hace mejor…” M: Es muy difícil dar el primer paso, por la vergüenza… ¡pero una

Fotos: Amarylis Felipez

“En Cuba el ritmo y la danza están en la calle. ¡Desde que es· tamos en la panzita yo creo que estamos bailando! ”, Amarylis

(segueix a la pàgina següent)

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2013

estuviera celebrando que el día ha ido muy bien bailando aquí en la plaza… ¡Aunque se nos haría muy raro! A: Sí, se diría “¿qué se está for· mando ahí? ¡Cállense!”. En Cuba cada día hay actividades en la ca· lle de arte, de música, de baile, de pintura… El callejón de Hamel es una calle que está toda decorada y pintada con muchos colores. Repre· senta una muestra de todo lo que es cultura. ¡Y se forman unos rumbo· nes! Está a tope de gente, de todos lados, de donde tú quieras. Todo tu· rista quiere ir al callejón de Hamel, pero si no llega a ir, a la vuelta de la esquina tiene para escoger, para bailar, para disfrutar… En cada si· tio donde ofertan comida hay músi· cos. Están en una esquinita tocando música suave, lenta, con su guita· rrita, sus tumbadores, sus claves… y luego van hacia la mesa, y si tú pides una canción pues te la tocan. ¡La que tú pidas! M: Es otro mundo, ¿eh? 17190 UniverSalt: I com us ha influït la dansa a l’hora de veure el món? M: Yo creo que la danza debería es· tar mucho más presente en el día a día. Simplificaría mucho las cosas. Porque en la comunicación verbal abres una puertecita de contacto con la otra persona; pero la comu· nicación corporal te abre una puer· ta enorme. Y la danza es abierta. Si bailas te comunicas contigo mismo y con el espacio. Si estás con gente, te comunicas también con el otro. Y si estás trabajando en grupo… A: …El grupo contigo y tú con el grupo. M: Igual te conoces de verte en dos o tres clases de una hora y se crea un vínculo muy fuerte. La comuni·

| 19 |


“Me gustaría que la danza se valorara como algo que puede hacer todo el mun· do, que es saludable y que es importante que exista”, Meritxell vez te sueltas es como un descubri· miento! A: Sí, aquí hay que trabajar mucho la vergüenza, el “yo no puedo”, el “lo voy a hacer mal”… M: Claro, porque la danza es algo que no ves en la calle, nunca te han dicho “¡muévete!”. La gente ve dan· za y piensa que el flamenco tiene que ser como baila este, o el clásico como baila aquella. Y en realidad uno tiene que dejarse llevar y guiar· se por la sensación que tiene. A: Yo hace 12 años que llegué aquí. ¡Y ha cambiado mucho! Ahora se apuntan, bailan… Con la immigra· ción, y la influencia de otros paí· ses… se ha generado una mezcla, un remolino… ¡lo veo mejor que años atrás! M: Yo pienso que es para bien. A: Ahora hay crisis. Bueno, no se apuntarán tres más, pero la gente se interesa más por la danza, por ir a bailar, ir a hacer algo con el cuerpo más allá del ejercicio físico. M: El baile es terapéutico, lo que pasa es que los bailarines no somos terapeutas. A: ¡Deberíamos! (riuen) A veces uno te llega bloqueado porque tiene un problema fuera y… no lo puedes dirigir. Lo notas. ¡Pues vamos a tra· bajar de otra manera! No solamente trabajamos la danza, sino toda la persona.

| 20 |

De la immigració, la diversitat i la multiculturalitat han fet un gir cap a la crisi social. I d’allà, un salt cap a la crisi personal que pot patir qualsevol dels seus alumnes i les estratègies que han d’inventar i descobrir com a mestres per facilitar-los l’accés a la dansa. La dansa, que toca l’esfera social, la grupal i la individual alhora. A: Cuando una persona se pone tensa, rígida, hay que trabajar para no dejarla allí, no apartarla. No es que lo hagamos nosotros, lo hace ella misma por el problema que tiene interno. Si no la ayudamos, tenemos una persona perdida. M: Es un trabajo de grupo, pero hay individuos. Los niños no tienen los complejos que tenemos los adultos. Y además, están en el presente. No piensan en el producto final, sino en el caminito que van haciendo… Es bonito. A: Es muy buena la danza, ayu· da mucho en qualsevol (riuen i s’autocorrigeix) cualquier aspecto. ¡Ay, ay, me sale qualsevol! És que… podria parlar en català, però no, són moltes paraules, muchas palabras en una conversación y hay palabras que no me saldrían y entonces… ¡prefiero hablar a lo cubano!... Yo aquí no vivo de la danza porque no podría. Trabajo en un geriátrico. Y allí también aplico la danza. Salgo reventada del geriátrico y luego por la noche vengo a una clase de baile y… M: ¡Pilas cargadas! A: Llegas a casa: una buena ducha y tus cerealitos o tu verdurita… ¡como nueva! Al día siguiente a las ocho de la mañana, estás en el tra· bajo con tu sonrisa de cara a cara cantándole a los yayos y diciendo: “¡Buen día!”


Per anar acabant tornem a l’esfera social. El reconeixement de l’ofici, que es valori i se li doni suport per continuar existint… M: Pero volviendo a ahora me gus· taría que la danza se valorara como algo que puede hacer todo el mun· do, que es saludable y que es im· portante que exista. Y que es impor· tante que existan los centros y las escuelas de danza. Porque o te vas a las escuelas o no hay danza. ¿De qué manera a nivel institucional o a nivel de quien tiene el poder se le puede dar a la danza un valor más allá del puro entretenimiento? A: En Cuba tenemos apoyo total. Como país comunista tiene cosas malas y también cosas buenas. ¡Todo bailarín que sale de Cuba es tremendo bailarín! Y toda la edu·

cación es gratuita. Absolutamente toda. Los extranjeros tienen que pa· gar, pero para todo cubano es gra· tuita. M: ¿Y cómo está valorado un baila· rín en Cuba? A: A ver. Hay bailarinas y bailari· nas. Bailarina de cabaret… mmm (fa cara de desaprovació). Pero yo estudié cinco años de licenciatura, para hacerme profesora de danza. Y esto está valorado allí… ¡pero mu· cho! M: Tienes una profesión seria. A: Eso es, profesora con una especialización de afrocubano. ¡No bailarina de cabaret! M: ¿Y una bailarina clásica, como lo fue Alicia Alonso…? A: ¡Valoradísima! M: Aquí… eres bailarín, eres músi· co… y te dicen “sí, pero ¿de qué tra· bajas?”. Se considera una afición. Profesional de la danza parece que

no es una profesión seria. A: Allí, aunque todos bailan… una profesora… (dóna 3 cops a la tarima) ¡Cuidado, que es profesora! Y a lo mejor gente de la calle puede bailar mejor que la profesora. Pero no tiene la preparación ni el estilo. Te baila más chabacano, más a lo callejero. Nosotras estamos forma· das, una profesora tiene una forma· ción… M: Está respetado y valorado. A ver, aquí tampoco es que no te respeten, ¿eh?

Més informació: Nou Espiral c/ Pau Casals, 2-4 - Salt Tel. 972 242 999 www.nouespiral.net

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2013

M: No es el cuerpo que se agota. Es el coco. Si tú terminas de tu trabajo duro y te apagas, no recargas para el próximo día. Y llega un punto que tu cuerpo no tira. Pero porque tu coco no le deja. Y una clase de baile es un automasaje. ¡Súperrecomen· dable! A la gente le da miedo, la danza. Bailar puede y debería todo el mundo. Cada uno con sus posibi· lidades. No debería ser algo elitista, pero aquí es así. A: En Cuba, no. Los abuelos bailan, las gordas bailan, las bailarinas en Tropicana están fibradas… Los ya· yos… ochenta y tantos, noventa y tantos años… con el puro en la boca y la botella de ron… “mi nieta, ¿qué me has traído? ¡Vamos a poner mú· sica!” Y con el bastón… ¡El bastón! Bailando, bailando y bailando… M: ¡Qué maravilla! Pero digo yo que algún día aquí existiría! Antaño, vull dir.

| 21 |


17190 Juliol-desembre 2013

ELS 5 SENTITS

Bar Ros, de tota la vida Text: Neus Ferràs Foto: Agnès Cabezas Avui hem quedat amb els com· panys revisteros per fer un “5 sen· tits” al Bar Ros. Arribo la primera. M’assec en un tamboret dels que hi ha a la barra, i mentre degusto una 0’0 em dedico a observar. Observo els detalls que fan d’aquest un lloc únic i és que, ja només entrar, se’m dispara el pensament automàtic d’“això-és-elbar-de-tota-la-vida!”. Tant és així que, mentre vaig mirant i remirant cada raconet, cada rajo· la, cada làmpada, se’m desperten un munt d’imatges d’avui i de sempre. Que si la tex· tura d’aquest terra és la mateixa que la de la tendeta de la senyora Asunción, on de ben petita acompanyava la meva àvia a comprar al mig del Poble Nou barceloní… Que si ara em teletransporto als 90 i al Dream Team, a partir d’un pòster d’en Ro· nald Koeman que hi ha a la vora de la cafetera… Les làmpades m’evo· quen també algun lloc; tinc una sensació familiar, però no aconse· gueixo identificar-la... Podria ser el vestíbul del bloc de pisos on vaig passar la meva primera infància? A poc a poc i sense presses van ar·

| 22 |

ribant els companys, seiem a taula i esperem la proposta de menú. De primer podem triar entre empedrat de mongetes, amanida verda amb tonyina, espaguetis a la carbonara i croquetes de brandada de bacallà amb amanida. Som quatre, però ningú no tria la pasta, tots ens de· cantem per plats més fresquets, que avui fa un sol que bada les roques! A taula, ambient amb poqueta llum

i, de fons, se sent molt català en les disteses converses de cafè de les tres o quatre taules adjacents. Passem al segon plat. Ens ofereixen hamburguesa de pollastre o mix· ta, “pinxitos”, i d’entre els rostits: galta, botifarra o pollastre. Galta, hamburguesa, pollastre i “buti” són els escollits! Tot acompanyat d’una mica de patata fregida i albergínia arrebossada.

Nosaltres anem fent al nostre rit· me; ningú no ens dóna pressa per acabar, i això que són més de les quatre i encara no hem arribat a les postres! Simultàniament a la nostra carn amb acompanyament, va arri· bant gent a fer el cafè: treballado· res del súper del costat (deuen ser a punt de començar un nou torn o acaben de plegar?), veïns, etc. Finalment arribem a les postres: fruita, iogurt, flam... Jo vull flam i poc recordo de la resta. He de dir que el vaig trobar boníssim! Men· trestant arriben dos revisteros per acompanyar-nos amb el cafè. La conversa amb la mestressa es dis· tén; ja no parlem de menús, sinó que li expliquem la nostra missió. Venim de la revista 17190 i estem fent un “5 sentits”. Tenim la im· pressió que l’agafem per sorpresa, però es recupera ràpid de l’ensurt i no té cap inconvenient a deixar-se fer una foto per a l’ocasió ni a expli· car-nos amablement que fa 51 anys que el Bar Ros existeix i que ocupa el lloc de l’antic Centre Republicà. És veritat que el Bar Ros és el-barde-tota-la-vida. Avui, després de més de mig segle, s’hi pot anar a di· nar de menú per 9 € (10 € amb cafè) tocats 2/4 de tres i t’acullen amb un somriure! Bar Ros Plaça del Veïnat, 10 Tel. 972 23 10 14


Bar - Cafeteria La Farga Text i foto: Júlia Olcina

fora, sobretot si l’amo del bar no està gaire enfeinat i s’acosta a do· nar conversa, ja que es nota que és d’aquelles persones sociables de mena, que li agrada conèixer la cli· entela i gaudir de la companyia. Una mica abans de marxar, entra una parella de veïns ben atabalats. Ens diuen que els volen fer fora de sa casa i necessiten ajuda; demanen un contacte amb algú de la PAH, sabent que el bar és un establiment solidari. Ràpidament, busquem nú· meros de telèfon i comencen les trucades... S’activa, així, la cadena que els posa en contacte amb la PAH. No estan sols! Finalment, marxem, amb la sensa· ció que La Farga és un bar que fa veïnat, un lloc de convivència on la gent que hi va no és anònima, per· què t’hi fan sentir acollit i ben trac· tat. Tornarem!

Bar - Cafetgeria La Farga C/ Sant Dionís, 45. Tel: 629 48 72 22

espai on pots acudir i aportar el que vulguis a la causa: aliments, estris per a la llar, joguines de nen, roba de casa... tot és benvingut, ja que de ben segur li donaran una utilitat als pisos del bloc ocupat per famílies desnonades que hi ha al poble. Com que encara no és l’hora de di· nar, ja provarem els plats combinats en una altra ocasió; de moment fem una cervesa fresqueta i un mini fred. S’està molt bé a la terrassa de

ELS 5 SENTITS 17190 Juliol-desembre 2013

La Farga és un d’aquests bars pels quals hi he passat per davant mil cops i encara no m’havia aventurat a entrar-hi. Està situat a tocar del carril bici del carrer Sant Dionís, una mica abans d’arribar al parc Monar, i té unes tauletes a fora que conviden a aturar-se i seure una es· tona a l’ombra. Avui hem vingut amb una compa· nya de la revista per fer un vermut i veure què ens hi trobem. D’entrada, descobrim que no hem arribat en hora punta, és mig matí i el bar està força tran· quil, així que tenim la sort de trobar lloc a la terrassa. Si haguéssim arribat a l’hora d’esbar· jo de l’Escola d’Adults Les Bernardes o de l’institut Vallvera, el lloc seria ple, ja que el propietari ens explica que La Farga és gairebé el bar dels alumnes i els professors d’aquests centres, que es troben ben bé al costat. Pro· fessors i alumnes solen acudir a fer un mini amb patates a mig matí, a prendre un cafè o a gaudir d’un plat combinat a l’hora de dinar. Sovint, l’ambient adolescent omple l’espai d’un aire primaveral, de vitalitat i de complicitats estudiantils. Entrem per demanar un aperitiu i veiem que l’interior del local és ample i lluminós. Un gran mirall que ocupa la paret d’enfront de la barra dóna profunditat a l’espai i

reflecteix la llum que entra per la façana. El televisor està engegat, però en silenci, cosa que s’agraeix i permet que ens envolti un so molt més suau i agradable: el remor de les converses. Només creuar la porta, ens crida l’atenció una taula gran que hi ha al costat de l’entrada, plena de re· vistes i fullets informatius; entre ells, hi ha força pamflets de la PAH. I és que La Farga és un bar compro· mès amb la causa dels afectats per la hipoteca. Cada dilluns, de cinc a vuit del vespre, el bar esdevé un

| 23 |


17190 Juliol-desembre 2013

REPORTATGE

Benvinguts a Salt, jungla immobiliària Salt és un dels paisatges de la gran estafa immobiliària. Durant els anys del boom de la construcció, el poble esdevingué una jungla on hi proliferaren l’especulació i els abusos de poder dels bancs. Avui, el resultat és un paisatge devastat, de vides hipotecades i famílies sense recursos que es queden al carrer. En aquest reportatge, hem volgut donar veu a aquells que estan fent front a aquesta injustícia, posant de manifest que, malgrat la situació és extrema, el moviment de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca és més fort que mai. La lluita de la PAH és un dels motius pels quals molta gent que ha perdut sa casa no perdrà mai la dignitat. Text: Laure Duplay, Judit Font i Júlia Olcina

El dret a l’habitatge, si bé és un dret reconegut tant per la Declaració Universal dels Drets Humans com per la Constitució espanyola, en la pràctica no ha estat mai un dret garantit. La nul·la política d’habitatge públic i social i la manca de regulació l’han convertit en un objecte de benefici a mans d’uns pocs. En comptes de vetllar perquè estigui a l’abast de tothom, les administracions públiques han deixat que sigui l’avidesa del mercat immobiliari qui regulés els preus i així, un bé de primera necessitat com és l’habitatge ha passat a ser gairebé un luxe.

Salt, somni dels bancs, malson dels habitants

Foto: Gerard Canadell

| 24 |

Durant els anys de la bombolla immobiliària, el sec· tor de la construcció va créixer per sobre de les ne· cessitats reals, alimentat amb la cultura de la compra i l’especulació. Els lloguers eren escassos i els preus es dispararen, de manera que arribà un punt en què


Foto: Gerard Canadell

el pagament d’una quota d’hipote· ca resultava més barat que llogar un pis.

I així, s’anà forjant el malson. Les immobiliàries i les entitats bancà· ries van veure-hi l’oportunitat de treure’n partit i van concedir crè· dits a tort i a dret, amb pràctiques abusives que desprotegeixen els deutors i permeten els bancs des· sagnar-los fins l’extenuació. Avui en dia, aquest malson és una realitat ben crua. Els abusos i l’es· tafa indiscriminada, perpetrada per les entitats bancàries en els anys de màxima expansió, juntament

Un problema amb cara i ulls La qüestió de l’habitatge és un pro· blema tan bàsic que ens afecta a tots i, per això, la lluita que està du· ent a terme la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca troba recolzaments allà on va. La seua reivindicació no és només per cobrir una necessitat bàsica, sinó que es tracta de lluitar per una vida digna. En aquest reportatge, hem vol· gut donar veu a aquells qui estan en primera línia, tirant endavant aquesta lluita. Hem volgut posar cara i ulls a aquells que ho estan vivint de més a prop, perquè és grà· cies a la seua lluita diària que hi ha

l’esperança que el món sigui un dia un lloc més habitable.

El drama en xifres: Segons dades del Ministerio de Fomento, entre els anys 2005 i 2007, moment àlgid de creixement de població i de la bombolla immobiliària, es van vendre a Salt més de 250 habitatges per trimestre, mentre que la resta de trimestres entre 2004 i 2012, no superen els 80 de mitjana. S­ egons dades de l’IDESCAT, l’any 2007 l’atur registrat a Salt era de 1.200 persones de mitjana anual, mentre que l’any 2011, aquesta xifra s’havia triplicat, arribant a un màxim d’atur mitjà registrat de 3.800 persones. Actualment, la xifra d’aturats es manté en prop de 3.700 persones, si bé aquesta disminució també pot ser deguda al fet que, des de 2011, també hi ha disminució de població que marxa del municipi, segons dades del Padró Municipal d’Habitants.

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2013

El cas de Salt és força representa· tiu d’allò que estava passant. En aquells anys, moltes persones hi van comprar habitatges mitjançant hipoteques, bàsicament per una ne· cessitat de sostre o per l’elevat preu del lloguer. A més, la forta discri· minació que patien els col·lectius d’immigrants en l’accés al lloguer va agreujar la situació i va provocar que la compra d’habitatges es dis· parés de manera exagerada.

amb l’increment de l’atur, han por· tat al progressiu empobriment de bona part de la població, que no pot fer front als deutes hipotecaris il·legítims i abusius. Així, cada cop ens trobem davant més casos de desnonaments i tot plegat resulta encara més aberrant si observem com proliferen els habitatges buits, tapiats i precintats a la zona centre.

| 25 |


Fatou Sinera

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2013

La Fatou és una dona sarahule de Gàmbia, que va arribar a Salt l’any 2003, reagrupada pel seu marit que ja hi vivia i hi treballava. Els seus 3 fills han nascut a Salt, un poble que li “encanta”, on diu que hi ha trobat bona gent i de diferents procedències, un fet que segons diu “l’ha canviat molt”. Ha estudiat el CFGM d’administrativa a l’Institut Vallvera i ara està estudiant Hostaleria a l’EHG.

Falsos compromisos de Bankia Quan ella va venir, el seu marit era el titular de la hipoteca contractada amb Bankia per la compra del pis on vivien, al carrer Torras i Bages; però el 2008, com tants altres, ell va perdre la feina en el sector de la construcció. El 2011, després de 2 anys sense treballar i amb grans dificultats per pagar les quotes, el banc els va oferir dues possibilitats per evitar la denúncia i l’execució hipotecària: el refinançament o bé entregar i perdre el pis. Davant d’aquesta situació, el febrer de 2011 van firmar davant notari que retornaven el pis al banc a canvi d’eixugar el deute. Tanmateix, poc temps després, Hi· senda els va reclamar 10.000 € en concepte d’impostos, com si els tràmits d’entrega del pis al banc hagués estat compravenda, si bé mai van rebre cap tipus d’ingrés. Es van sentir estafats i no podien fer front a aquest deute. La Fatou estava treballant a l’Ajuntament de Salt, i vivien en un pis de lloguer. “Jo tenia molta por amb el pis de Torras i Bages. Demanàvem que

| 26 |

ens reduïssin la quota i ens de· ien que, si no pagàvem, ens farien fora. Després de mesos sense pa· gar, jo trucava per negociar i no hi havia manera. En aquella època jo no ho coneixia, perquè no existia la PAH i potser m’haguessin ajudat en aquesta situació. Jo estava sola i no podia contra ells. Ara he après a defendre’m.”

“Vull negociar un lloguer social amb el banc i viure dignament” Certament, quan es van trobar en aquesta situació, la PAH-Girona encara no existia (es va iniciar el setembre de 2011) per la qual cosa van viure tot el procés sols i sen· se gaires suports. Temps després, a finals del 2012, una amiga li va proposar d’anar a una de les as· semblees de la PAH un divendres a la tarda: “Hi vaig anar i vaig quedar molt trista i impactada de veure molta gent afectada per la qües· tió de les hipoteques. Em pensava que havíem estat només nosaltres sols. Però alhora també estava molt contenta de la gent que ajuda i

vaig veure que jo podia aportar co· ses. Des d’aquell dia no he deixat d’anar-hi.” Actualment, la família de la Fatou es troba amb grans dificultats per pagar també el lloguer, ja que no· més tenen els ingressos de l’ajut que rep el seu marit de 426 € per a tota la família. Novament, el seu objectiu és negociar amb el banc propietari del pis on viuen actual· ment per obtenir un lloguer social que puguin pagar: “Mai he volgut viure en un pis que no puc pagar. Jo vull un lloguer social, ja sigui en aquest pis o en un altre. Jo no vull viure gratis enlloc, això es una mentida que es diu, jo vull negociar un lloguer social amb el banc i viu· re dignament”. Segons la Fatou, és una situació molt complicada perdre la feina i a més perdre la casa; “Potser hi ha gent que pensa que els immigrants vénen aquí a buscar-se la vida i la feina sense més. Jo estic estudiant i he treballat, i el govern no m’ha donat res. Jo sóc immigrant i estic lluitant pel futur de Salt, pel ben· estar de tots. Jo estic lluitant per un futur millor per a tots”.


Iolanda La Iolanda és de Lleó. Després d’haver estat uns quants estius venint a treballar a la Jonquera, va trobar feina a Girona i li començaren a anar prou bé les coses com per quedar-s’hi. Així que ja fa deu anys que va decidir instal·lar-se a Salt. Ens explica que, com que el lloguer estava molt car, el 2004 es va llançar a demanar una hipoteca. això ara està intentant aclarir totes aquestes incògnites amb l’assesso· rament legal de la PAH. Amb la PAH, la Iolanda hi porta treballant un any i tres mesos. Es va assabentar que existien a través d’internet, buscant ajuda per fer front a la situació d’emergència que estava vivint amb sa casa. D’entra· da, a la PAH li van resoldre molts dubtes, però més enllà de l’asses· sorament que hi va trobar, s’alegra de com s’hi ha sentit acollida i re· colzada en tot moment. El primer cop que va poder conèixer gent en situacions similars a la d’ella es va adonar que no estava sola. “Me sen· tí mal viendo casos peores que el mío”, ens comentava, però alhora afirma que hi trobà molta força i energia per fer front als problemes. Des de llavors, ha estat lluitant amb la Plataforma: assistint a reunions, participant en accions per aturar desnonaments... “¡Siempre que he podido he estado con ellos y segui· ré!”, proclama. “¡Seguiremos luc· hando y algo se hará, al final habrá solución! ¡Tenemos que seguir luc· hando todos en una piña!”. La Iolanda està convençuda que el problema de lhabitatge és tan greu i generalitzat que “hasta al que tiene más pasta le puede pasar”. Per això,

reivindica el dret de tothom a un habitatge digne i assenyala que el lloguer social podria ser una solu· ció, però hauria d’ajustar-se als in· gressos i les possibilitats de les per· sones, ja que, com ella mateixa ens recorda, “hay gente como yo que no podría pagar un alquiler social; si hubiera trabajo lo pagaríamos, pero no es que no se quiera, es que no se puede pagar”. No obstant la cruesa de la seua si· tuació, Iolanda ja no es deixa arros· segar per l’angoixa. El suport que li ha aportat la lluita en la PAH l’ha ajudat a tirar endavant. Com ella mateixa ens diu, ha après “a mirar más de frente y a ser más valien· te! Ahora me atrevo a hacer cosas que antes no me atrevía... ¡A ir ha· cia adelante y que sea lo que Dios quiera!”

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2013

En aquell moment era el que sem· blava més lògic, ja que les mensua· litats de la hipoteca eren més baixes que el lloguer i, a més, et permetien l’horitzó de tenir una casa pròpia en un futur. Els empleats de Ban· kia la van acabar de convèncer amb els mateixos arguments i així es va acabar d’entrampar. La Iolanda està convençuda que l’enganyaren i no acaba d’enten· dre com pot ser que li concedissin una hipoteca, tenint en compte la seua precària situació econòmica. De fet, el 2008 es va veure obligada a demanar un refinançament -una mena de crèdit a part, per poder fer front als pagaments-. Es posa les mans al cap quan pensa que li donaren aquest crèdit amb la seua parella a l’atur i ella cobrant només un sou de netejadora: “Em tornaren a enganyar”, afirma. Quan es va quedar a l’atur, amb una prestació de 200 euros mensu· als, ja no va poder seguir pagant al banc. A partir d’aquí va provar de tot per negociar la dació en paga· ment de l’habitatge i desprendre’s del deute, però no ha obtingut res· posta. Recentment, ha esbrinat que el seu cas està arxivat des del 2010, i per tant, el procés ha quedat com suspès, impregnat d’incerteses. Per

Es posa les mans al cap quan pensa que li donaren un crèdit amb la seua parella a l’atur i ella cobrant només un sou de netejadora: “Em van enganyar”, afirma. | 27 |


Bloc alliberat per desbloquejar la situacio de l’habitatge Mentre l’accés a l’habitatge és impossible per a bona part de la població, existeix un important parc d’habitatges buits o en desús. Ho explica, d’una banda, la política especulativa de propietaris i empreses promotores i, de l’altra, els habitatges que han estat desnonats, els quals paradoxalment, un cop expulsades les famílies, retornen a mans de les entitats bancàries. Aquesta aberració ha estat un dels motius que han dut a la PAH i altres col·lectius a la ocupació del Bloc Salt...

| 28 | Fotos: Laure Duplay


Empadronament difícil

L’objectiu és clar i contundent, ho diu la pintada que domina l’hort: “Obra social de la PAH”, una PAH que pren el relleu de l’estat o de les caixes que destinen fons a la causa social. Com que l’edifici pertany a un banc rescatat amb diners pú· blics, és el lloc idoni a ocupar per reivindicar lloguers socials i, alho· ra, denunciar la presència d’edifi· cis buits mentre hi ha gent sense casa. Així, des de Setmana Santa, l’edifici de pisos buits està ocupat per membres de la PAH.

Les famílies estan intentant empa· dronar-se per legalitzar la seva si· tuació i per donar-se d’alta amb els serveis bàsics, però se’ls demana factura de llum, d’aigua i contracte de lloguer. De fet, el padró de Salt està reconegut com més restrictiu que la llei! Per la seva banda, l’ajun· tament fa declaracions afirmant que ningú no els ha presentat cap paper, cosa que està desmentida pels habitants del bloc. A Sabadell i Terrassa, la PAH ha aconseguit l’empadronament des· prés de tres blocs ocupats. És una experiència que la PAH de Girona fa servir com a referent per elaborar la seva estratègia. La pressió social i mediàtica al carrer és imprescin· dible.

Un té per trobar-se Al bloc de la PAH, des dels inicis de l’ocupació hi ha un pis per tro· bar-se, per fer vida entre tots. Un matí ens inviten a la taula comuna i ens conviden a un te, mentre la gent hi va arribant. Així descobrim com funciona el bloc, qui viu aquí i quines són les últimes notícies, o més ben dit, les lluites en curs i els problemes per resoldre. Al dia de la trobada, el 29 de maig, hi viuen unes 10 famílies. Coneixem tres dones, mares que viuen amb la seva família al bloc, després d’ha· ver tingut problemes d’habitatge i d’haver-se implicat a la PAH de Girona.

Pisos “de luxe” plens d’avaries La Doris, membre de la PAH, con· ta que l’alcalde de Salt va declarar: “Aquests pisos de luxe no són per vosaltres!” La gent del bloc riu al sentir-ho i ens confien que preferi· rien uns pisos més ben construïts i acabats i sense tantes avaries! A més de les contínues avaries, la companyia d’aigües els ha tallat l’aigua vàries vegades, arribant a l’extrem de cobrir amb ciment la presa d’aigua! Tot això, en contra de la seguretat bàsica dels veïns, ja que ni els bombers podrien acce·

dir-hi fins que els militants no ho haguessin tret. Les famílies del bloc han estat rea· litzant nombroses accions a l’ajun· tament per demanar mediació amb la companyia de l’aigua. Tanmateix, el tema no avança. I no és d’estra· nyar, recordem que a Salt el dret a l’aigua està poc considerat: fins i tot les fonts públiques del nostre poble s’avergonyeixen de no oferir aigua als ciutadans...

La cooperació tot ho pot Segons la gent que hi viu, aquí es comparteixen les tasques de la co· munitat de veïns. Tot, en general, es fa de forma col·lectiva i es re· parteixen les feines segons les pos· sibilitats. La filosofia és que ningú està regalant res, sinó que cadascú aporta alguna cosa. Per sort, les aju· des exteriors són també nombroses. Així, la gent s’ha pogut organitzar i portar endavant la lluita. Hi va haver la participació i el su· port de diversos col·lectius i perso· nes, tant pel que fa a la feina com als recursos o al suport moral. Una de les mostres més vistoses d’aquesta feina col·lectiva és el solar abando· nat que hi havia enfront del bloc, que gràcies a l’impuls de l’Ateneu Naturalista de Girona, ha donat pas a un hort comunitari molt bonic que ja dóna els seus fruits!

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2013

Obra social de la... PAH

| 29 |


Entrevista a Doris. Bloc okupat “Acció social de la PAH” La Doris té 51 anys, tres fills grans i una aura de calma i de determinació impressionants. Forma part del nucli dur de la PAH de Girona... me quedo”. Era septiembre de 2011, allí comencé. Desperté. No era la única! El problema era tan grande... Fui la primera que conseguí la dación en pago, pero esto no es la solución, tampoco, porque tenía que vivir en algún sitio y no tenía para vivir en otro piso. Así me enganché a la PAH. Para liberarme y lu· char!

Conta’ns la teua història, com vas arribar aquí? Yo soy de Santiago de Chile. Allí luché mu· chos años contra la dictadura, en la clan· destinidad, y mi familia fuimos represalia· dos. Cuando por fin llegó la tran-sición, en los años ‘80, al principio se vivió como un momento de cambio, con mucha ilusión. Pensé “la alegría ya viene”, pero la alegría nunca llegó... La transición que hicieron fue una desilusión enorme, no se ha cam· biado ni la Constitución! Con el gobierno de transición ya no sabíamos quiénes eran los enemigos. Fue un momento muy duro, de desilusiones, de sentir que no había va· lido la pena que mataran a mi familia por algo que no se quería cambiar. Yo estaba en un grupo de mujeres, con las que aprendí que se pueden cambiar mu· chas cosas, a pesar de todo. Quienes te po· nían las piedras en el camino eran los go· biernos. Así que decidí actuar y no dejarme arrastrar por la desilusión ni la depresión. El 2001 lo dejé todo y me vine sola a Es· paña. Com vas contactar amb la PAH? No iba a poder seguir pagando la hipoteca de mi casa y vi que tenía que buscar ayuda. La entidad bancaria pasó de todo. Yo pen· sé que era la única! Salí caminando, estaba llorando, vi un folleto, apunté el número y el día y me acerqué a la plataforma. Éramos cuatro personas. Dije: “Aquí estoy y aquí

| 30 |

Com està siguent la teua experiència de lluita amb la PAH? Cuando llegué a España vi que aquí tam· bién había mucho por hacer. Así que ahora sigo contribuyendo con mi trabajo, me en· trego, aporto la experiencia previa que trai· go conmigo. Creo que no hay que esperar a que la alegría pase y no verla. Hay que estar activa y presente: la alegría está en parar un desahucio, en impedir que la gente se tire por la ventana, en apoyar a las familias! Los que llegamos a la PAH llegamos des· hechos, es importante poder decirles “no estás solo”. Me preocupa la gente que no viene a la pla· taforma por vergüenza, la gente autóctona sobre todo. Vamos hacia ellos pero tienen que encontrar un vínculo, porque el proce· so de desahucio aísla. Una de las cosas que intentamos hacer es dar herramientas a la gente, por ejemplo en Girona hemos saca· do un tríptico para explicar los procesos de ejecución hipotecaria, que pueden durar hasta veinte años. Hay tantos pisos vacíos y tanta gente sin piso... No solo está la problemática de las hipotecas, también hay un problema de al· quiler, y el desahucio es mucho más rápido con el alquiler, puede realizarse en un mes! La PAH lucha por una vivienda digna, tanto para casos de hipotecas como de alquileres, pero siempre cuando el propietario es una empresa o un banco, nunca un particular. Quines solucions creus que es poden donar al problema de la vivenda?

Liberar espacios vacíos para ofrecerlos como alquiler social, con precios de alqui· ler adecuados a los ingresos de las perso· nas. Pero no queremos que se nos den las cosas hechas, queremos dignidad. Nos pro· ponemos recuperar la dignidad! Queremos recuperar lo que nos han quita· do. El sistema nos ha inculcado el indivi· dualismo, el poder le teme a esta unión de la gente. Yo desde que vivo aquí (en el bloc) he cambiado muchas cosas de mi modo de vida de antes. Ahora no veo la televisión, en vez de eso disfruto de la convivencia: discutimos, conversamos... Si tuviera que volver a vivir como antes de esto, no me acostumbraría a levantarme y no ver a na· die. Quin recolzament esteu trobant amb el bloc? Al planificar la ocupación nos preparamos para lo peor, pero todo ha sido muy posi· tivo, tenemos mucho respaldo social. Hay gente que está apoyando de manera muy presente aunque no tiene problemas de vi· vienda. Los vecinos del edificio se acercan, se han ofrecido para cualquier cosa que ne· cesitáramos. Pero el bloque son solo quin· ce viviendas, de momento aún es poco. Mi esperanza es que la gente se anime y se ex· tienda. Este es el primer bloque recupera· do, pero no el último! Ha estat un cop dur que no aprovaren la ILP? Com veus el futur? Es más duro para ellos. A nosotros nos da más fuerza, nos llena de legitimidad. Esto impulsará que la lucha sea mayor en la ca· lle. El futuro lo veo en la calle! Es nuestra lucha, nuestro triunfo! La fuerza que tene· mos está en la calle! Nos costará que al fin las personas empiecen a perder el miedo, pero cada vez más el miedo está dejando de ser efectivo. Cada vez más la gente sen· timos que, no porque nos vengan a detener, dejaremos de actuar!


Contacte:

ENTITATS

Diables d’en Pere Botero

Quines activitats dueu a terme al nostre poble? A la memòria de l’entitat de l’any pas· sat vàrem recollir 75 actes. Una mitjana d’un i mig a la setmana, tot i que no és ben bé així, perquè molt d’ells es con· centren a l’estiu. No tot són correfocs, hi ha esdeveniments de tota mena: espectacles pirotècnics, espectacles musicals, tallers de foc o de percussió, cursos, xerrades, cercaviles, batucades i, és clar, correfocs. No tot el que fem és a Salt, però sí una bona part d’ells.

Teniu relacions amb altres entitats del poble? Una part de les entitats culturals del poble formem part de la Coordi· nadora d’Entitats Culturals de Salt. Fem servir aquest punt de trobada per poder parlar de temes comuns, organitzar-nos, ajudar-nos i fer front comú allà on cal. Fora de la coordinadora ens rela· cionem i col·laborem amb moltes altres entitats de tota mena: espor· tives, de cooperació, socials, políti·

ques, etc. Els dos dar· rers anys s’ha celebrat una trobada d’entitats que es diu “Entitats a la Plaça”, on les entitats del poble trobem un moment per aplegar-nos i mostrar a la pobla· ció les particularitats de cada una. Trobem necessari continuar cele· brant aquest acte i, potser, donar-li la magnitud que es mereix, dedicant-li un cap de setmana tal com si fos la Fira del Cistell o la Fira del Planter. La magnitud d’entitats de Salt és tan gran, rica i variada que caldria que fos imprescindible aquesta mostra anual. Teniu local o utilitzeu instal·lacions culturals del poble? En aquests anys, l’entitat ha hagut de canviar de seu en sis ocasions: hem ocupat dos pisos de Can Benet, un garatge a Can Panxut, hem estat en una granja (l’Espardenya de Déu), i dos locals diferents a la Coma Cros (on som ara). Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajuntament, Generalitat... Amb la Generalitat ens relacionem poc, darrerament potser ser més, a causa de la nova normativa del foc. Amb l’Ajuntament, tot i que no com· partim la seva política, hem de pro· curar entendre’ns per tal que arribi a bon fi tot el que organitzem o en què prenem part a la vila.

ENTITATS 17190 Juliol-desembre 2013

Quins són els vostres objectius com a entitat? Intentem mantenir la cultura del foc a les nostres terres en tots els seus aspectes: com a manifestació festiva, cultural i tradicional. Dit d’una altra mane· ra, som una gran colla d’amics, molt ben avin· guts i amb un ideari comú, que fem servir els diables com a mitjà per poder parlar, fer coses pel nostre poble, ensenyar el que sabem fer i dur la nostra festa de foc, el nostre esperit i la nostra manera de fer arreu on anem.

Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? Hi ha una part de la societat salten· ca que és molt activa, que s’agrupa en entitats i que troba en aquest sistema d’organitzar-se una mane· ra de connectar amb la gent. Cada entitat, en la pròpia seva temàtica i fent les coses que sap fer, ajuda a mantenir viu el poble i alhora són una peça clau en la vinculació de la gent amb el territori. Qui par· ticipa en una enti· tat ho fa per “amor a l’art”, perquè creu en el projec· te o en la temàtica per a què fou creada l’entitat. Quan aquesta troba un espai per poder-se realitzar es fa el poble més seu i més estimat. Així doncs, les enti· tats, ben cuidades, som un motor d’orgull del poble.

Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat? La colla de Diables d’en Pere Botero va néixer a Salt el 1989, gràcies a una agrupació teatral i de foc gironina ano· menada Tripijoc. En els seus inicis, els a prop de vint membres que formaven la colla provenien del Cau i del Barri vell. Avui som uns 90 membres actius entre la colla infantil, diables adults i una molt potent banda de percussió. Les edats van dels 4 anys als 50 llargs.

www.perebotero.cat perebotero@gmail.com 647 993 164

Dieu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu. Salt té una força popular molt gran i diversa, faltaria que tots hi cregués· sim més.

| 31 |


ENTITATS 17190 Juliol-desembre 2013

Banc del Temps de Salt Qui sou? Descriviu-vos en quatre línies. Som un grup de persones i entitats que creiem que podem transformar la nostra realitat a través del suport mutu. El Banc del Temps és un instru· ment innovador d’àmbit social, que funciona en l’àmbit local i els pobles de proximitat. L’eix vertebrador és el temps, la gent i les activitats. Consis· teix a donar i rebre sense fer ús dels diners, i donar valor a allò que som i no al que tenim.

solidàries que ens permeten arribar a persones i a entitats que ens ho dema· nem i a qui podem donar un ajut. Té Salt una societat civil activa? En aquest poble, des de sempre, hi ha hagut inquietuds socials que l’han per· mès tirar endavant i millorar dia a dia.

Des de quan i amb quins objectius o finalitats us vau reunir? El grup motor va començar a moure’s fa poc més d’un any. Bàsicament l’ob· jectiu primer es fomentar la relació entre diferents persones per compar· tir temps i habilitats, per resoldre pe· tits problemes, o aprendre qualsevol cosa que sigui del teu interès. Només cal ser major d’edat i tenir ganes de compartir.

Digueu una cosa bona del poble i una de dolenta. Què milloraríeu de Salt? Bona: el teixit social del qual hem parlat, la gran quantitat d’associaci· ons i entitats que té el poble de Salt, molt poques desapareixen i cada any n’hi ha alguna de nova. Sempre que hi ha una entitat que demana col·laboració a altres per engegar un projecte , ja saps d’en· trada que n’hi haurà una colla que participarà en la iniciativa. Dolenta: ara com ara la mobilitat. Ja fa uns anys que han anat marxant saltencs a viure cap als pobles del voltant i ara també hi ha jovent que, per la dificultat de trobar feina aquí, en busca en altres països europeus.

Quines activitats dueu a terme? Quines són les properes activitats de la vostra agenda que destacaríeu? Fem intercanvis entre dues persones, tallers (intercanvis grupals), acabem de fer la I Jornada del Banc, sortides, dinars... i tenim també unes hores

Quin paper creieu que juguen les entitats a Salt? Quan es va demanar la independèn· cia es va veure clar que el moviment ciutadà i associatiu, va crear una força que va ser cabdal per construir junts el nostre poble. Ara també hi és.

Participeu dels esdeveniments del poble? (Sant Jordi, Festa Major...) Ara com ara hem participat a la Fira del Trasto i la Ganga fent difusió del Banc.

Contacte:

bancdeltempsdesalt@gmail.com wwww.bancdeltempsdesalt.org Despatx 1.02 Hotel Entitats de Salt 972 24 51 87

| 32 |

I aquest darrer Sant Jordi hem fet pa· radeta intercanviant llibres usats. Va ser un èxit; n’estem molt satisfets. Utilitzeu instal·lacions culturals del poble? Trobeu que els mecanismes per demanar i aconseguir usar les instal·lacions culturals del poble són adequats? Per a la I Jornada que vam fer el mes passat vam fer ús de la Coma Cros. Els mecanismes són els habituals i en pocs dies es pot resoldre la petició. Teniu local? On és? El nostre punt de trobada és l’Hotel d’Entitats. Utilitzem l’espai d’una de les entitats organitzadores del Banc. Allà fem l’acollida de nous socis, re· unions i fins i tot algun intercanvi o taller. Teniu relacions amb altres entitats del poble? Quina mena de relacions? En el grup motor som diverses asso· ciacions i es coneix la tasca que du a terme el Banc. A part, es mante· nen contactes amb altres per temes de col·laboració i difusió. Teniu relacions amb entitats d’altres pobles o països? De quina mena? Ara com ara no. El nostre treball es centra en el poble de Salt i rodalies. I també tenim relacions estretes amb els altres bancs del temps. Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions? Bàsicament els contactes els tenim amb l’Ajuntament, i les relacions han servit per dur a terme objectius que ens havíem proposat, i això és bo, molt bo!


En un bar En un bar de la vila dos veïns prenen cafè amb llet un dissabte al matí mentre fullegen el diari. -Caram Josep, ja mires les esqueles? Això és senyal que ets un vell! -Com te’n fots de mi, Manel! Però guaita, guaita, que no es mor mai cap xinès aquí! -Ja ho diuen, que ho amaguen per fer passar altres persones per ells, i vés a saber què en fan dels difunts...

(Font: Butlletí de la Generalitat de Catalunya “Perfils sociodemogràfics dels col·lectius més nombrosos a Catalunya”, xifres provisionals a 1 de gener del 2012).

ents racons Converses captades a difer nça amb la de Salt. Qualsevol sembla ència. realitat no és pura coincid

En un parc En un parc del poble dues mares enraonen mentre els seus fills juguen a la sorra. -Avui s’hi està bé, al parc, oi? Fa bon dia i a més no hi ha aquella colla de jovent que està sempre per aquí sense fer res -Ai, sí, com vols que siguin de grans, si es passen el dia al carrer; a més, tots aquests equatorians i hondurenys diu que són tots de colles d’aquestes... latin kings o com en diguin! Segons dades oficials de la policia de Barcelona, els joves que pertanyerien a “bandes llatines” oscil·len entre quatre-cents i mil (la majoria homes). Sense entrar en el fet que la seva organització també es trobaria conformada per membres que no són llatinoamericans, representarien únicament entre l’1% i el 2% de la població juvenil d’aquestes nacionalitats (entre el 2% i el 4%, si descartem els menors de quinze anys). Per aquest motiu seria pertinent preguntar-nos i reflexionar sobre problemàtiques emergents al voltant d’aquest tema: per què l’imaginari dominant construeix l’estereotip del jove llatinoamericà sobre l’escàs 2% que suposadament pertany a les bandes i fa invisible el 98% restant? (Font: “Bandas latinas en Cataluña (y más allá)”, Carles Feixa 2009, Documentación Social, Madrid, 155: 227- 260. Disponible a http://goo.gl/StjhV)

La tira còmica

Àlex Martín - www.alexgosh.blogspot.com

Alex Martin - www.alexgosh.blogspot.com

RÀDIO MACUTO 17190 Juliol-desembre 2013

Gairebé el 50% de la població de nacionalitat xinesa que viu a Catalunya té com a màxim vint-i-nou anys. És, doncs, un col·lectiu jove en què un de cada sis membres és menor de setze anys. El grup de més de seixanta anys representa només un 1,9% del total d’empadronats xinesos, mentre que el grup més nombrós (35,4%) el conformen les persones d’entre trenta i quaranta-quatre anys.

Ràdio Macuto

| 33 |


17190 Juliol-desembre 2013

PATRIMONI HISTÒRIC

Corre, corre, que viene Maret! Us imagineu d’aquí a mil anys què trobaran els arqueòlegs que s’interessin per Salt? Pot ser que en un indret del nostre poble les troballes dels arqueòlegs els facin ballar força el cap: què hi fan un BMW, una col·lecció de llaunes d’embotits i les restes d’un antic amplificador de guitarra en el mateix lloc? Aquesta és la història que tot seguit descobrireu. Text: Enric Rubio

Tot nom té una història amagada Salt és un poble que des de la seva existència no ha parat de créixer en nombre d’habitants i en urbanitza· ció del seu sòl. Aquest ritme trepi· dant fa que

els paisatges i indrets de la nostra infància o joventut hagin canviat radicalment de com els recordà· vem. Els més joves pensaran que La Maret és un polígon industrial on s’ubiquen l’Espai Gironés, la BMW o tantes marques i franquícies que hi han fet el seu centre d’operaci· ons. Fins i tot el viver d’empreses situat al bell mig del polígon agafa el nom de La Maret com a marca per a les seves activitats: “lamaret.cat”. Però La Maret no és un nom agafat a l’atzar sinó el nom d’una famosa fàbri· ca de pernils que va estar operati· va als anys 70 i a principis dels 80.

| 34 |

Els més grans recordaran l’anunci que feien a la televisió espanyola de Jamones Maret en què l’eslògan era Corre, corre, que viene Maret!, i en què van participar alguns nens del poble que ara tenen 40 anys o més. Alguns de nosaltres recordem tam· bé les visites escolars que s’hi feien i la llauna de paté que et donaven a la sortida.

La història d’un xoriço que feia pernils La popular marca de pernils comen· ça als inicis dels anys 70, però és a l’any 1979 que Pere Ramió compra totes les accions de l’empresa Jamo· nes Gerona i es converteix així en l’amo de la fàbrica. Però l’eufòria empresarial del Sr. Ramió no dura· rà gaire. En una nota de premsa del dia 13 d’octubre del 1983 publicada a Los Sitios de Gerona (actual Diari


Allà va ser on va marxar quan es va tancar la fàbrica i va fer fortu· na durant els anys 80-90. Un cop prescrits els delictes fiscals, aquest senyor va tornar a Girona tranquil· lament i el 1992 va inaugurar el co· negut Golf Girona amb el president Jordi Pujol beneint la cerimònia.

La segona vida de La Maret Després que la fàbrica s’abandonés va estar uns anys refugi per a dro· godependents i també lloc d’esbar· jo per a molta mainada que anava a passar les hores en aquell immens edifici ple de llaunes i vidres per trencar. Però a principis de l’any 93 va pas· sar un fet que donaria a aquesta ve· lla fàbrica plena de porqueria una popularitat que ningú s’esperava. Una colla de joves del poble por· taven temps reivindicant un espai

per fer-hi un Casal Popular. Però la falta d’entesa amb l’Ajuntament i el plantejament llibertari i anticapita· lista del col·lectiu van decantar el moviment cap a la ocupació d’edifi· cis abandonats.

De casa en casa i sant tornem-hi Primer es va provar sort amb l’em· blemàtica casa de Can Pixera situ· ada al final del carrer Major. Les autoritats en aquells moments (i suposo que això no ha canviat gai· re) no eren gaire receptives amb les iniciatives que venien de grups de joves assemblearis i crítics amb el sistema polític i social. La premis· sa de quasi tots els ajuntaments i estaments de govern en els casos d’ocupació era clara: els hem de

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2013

de Girona), el secretari del sindicat CCOO explica que, després de dos anys d’endarreriments del sou dels treballadors, la situació és insoste· nible i anuncia mobilitzacions si l’empresari continua mentint i pro· metent coses que després no com· pleix. En una notícia publicada pel mateix diari el dia 24 de març de l’any següent veiem com les coses lluny d’arreglar-se, empitjoren cada dia que passa. Cinquanta treballa· dors de l’empresa es manifesten davant del domicili de Ramió per reclamar els sis mesos de sou en· darrerits. En realitat era l’anunci de l’imminent tancament de la fàbrica d’embotits ja que a finals d’any la fàbrica ja estava tancada. Tal com confirmen algunes perso· nes afectades, el Sr. Ramió es va dedicar a descapitalitzar l’empre· sa desviant diners a l’Equador per dedicar-los al negoci immobiliari.

(segueix a la pàgina següent)

| 35 |


PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2013

Els concerts eren organitzats per col·lectius que finançaven els seus projectes amb els beneficis que hi obtenien fotre fora quan abans millor, i si la llei o el jutge de torn els ho perme· tia... doncs això, no tardaven gaire en aparèixer les forces de seguretat a preservar el “dret a la propietat privada”. En el cas de can Pixera, però, va passar un fet curiós, el desallot· jament es va dur a terme a una velocitat poc freqüent. Un cop desallotjada la casa el jutge es va pronunciar, i sorprenent a tothom (okupes inclosos) va declarar l’ocu· pació totalment legal. La casa feia molt temps que es trobava en un estat evident d’abandonament i el propietari J. Caselles (si no recordo

Primers dies d’okupació

| 36 |

malament els amos de la pedrera de Pont Major) havia demostrat la seva falta d’interès per aquella finca. Per tant, en aquest cas, posava el dret a l’habitatge per sobre del dret a la propietat, però, és clar, la casa ja es· tava desallotjada i tapiada. A hores d’ara ja deu estar en ruïnes. Després de l’intent de Can Pixera no es va trigar a ocupar una altra casa que feia anys que estava aban· donada, Can Sabater, situada a la plaça del Veïnat, a la cantonada on ara hi ha Carpi Pizza. Aquesta també va ser sonada. Els diaris lo· cals van tornar a dedicar-hi unes quantes primeres pàgines tant en l’ocupació com en el posterior de· sallotjament que, com a Can Pixera, va ser força ràpid.

I vet aquí com a finals de l’any 93 s’arriba a l’antiga fàbrica de Jamo· nes Gerona SA, La Maret. Tant acostumats com estaven a ser desallotjats en qüestió de dies, al veure que passaven algunes set· manes i no passava res, semblava que aquell moviment ja tenia on crear-hi el tan esperat casal. Es di· ria Casal Popular La Maret. Després d’un temps de condicionament, ne· teja i obres, el casal va obrir els por· tes i s’ha de dir que a partir d’aquell dia l’activitat va ser frenètica. Reci· tals de poesia, festes per a la maina· da, xerrades, teatre, debats, cinema i concerts, molts concerts.

Última estació: La Maret

Una de les grans reivindicacions de les entitats saltenques en aquells moments era la de tenir una sala de concerts on poder organitzar esde· veniments. Fins aleshores tots els actes grans i concerts es feien a la pista coberta. Més endavant aques·

Però lluny de desanimar-se, aquesta colla de joves que cada cop compta· va amb més suports i simpatia de la gent de Salt, avisaven: Un desallot· jament, una altra okupació.

La importància d’una sala de concerts popular

El grup de La Bisbal Pixamandúrries tocant a la sala de concerts


La Kafeta de la maret

cada cap de setmana s’omplia de gent amb ganes de veure música en directe.

Molt més que festa Els concerts eren organitzats per col·lectius que finançaven els seus projectes amb els beneficis que hi obtenien. Col·lectius d’ajuda a pre· sos, feministes, estudiants, sindi· cats alternatius, ajuda al desenvo· lupament, col·lectius d’insubmisos al servei militar... També eren la principal font d’ingressos per al funcionament i condicionament de l’espai, així que la pròpia assemblea del casal muntava el seus concerts per l’autogestió. Però no només s’hi feien concerts i festes a La Maret, també hi havia una intensa activitat política. Es participava en campanyes, com la de l’insubmissió al servei militar. S’organitzaven debats i taules ro· dones amb temàtiques tan variades com la necessitat del TGV, la SIDA, la situació del País Basc, els parts naturals i moltíssims temes d’inte· rès general. Aquesta part de l’activi·

tat tenia lloc a La Kafeta situada als baixos de l’edifici, centre neuràlgic de les activitats i punt de trobada de molta gent. La Kafeta funcionava com a bar cafeteria i donava feina a una mitjana de 5 persones que estaven organitzades en forma de cooperativa. Amb els beneficis de La Kafeta es pagaven els microsous dels treballadors cooperatius i es feia una donació mensual a l’ager· manament Salt-Quilalí per pagar el sou d’un professor d’un institut de Nicaragua. La resta quedava per a l’assemblea del casal popular o per fer activitats a la mateixa Kafeta. El primer pis de la fàbrica es va utilitzar com a local per a grups de música. L’única condició era auto· construir-se el local i respectar els espais comuns. El segon pis va ser utilitzat com a habitatge durant molt de temps amb gent itinerant i també hi havia els locals dels grups de teatre i performance GRIP (grup d’intervenció pública) i Pipistrelus Malabars. També s’hi van fer clas· ses de ioga i altres activitats.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2013

ta reivindicació desembocaria a la construcció de La Mirona. A La Ma· ret es va donar molta importància a aquesta mancança de llocs on po· der organitzar concerts i diferents esdeveniments culturals, per això un cop inaugurada la sala de con· certs de La Maret, l’activitat musi· cal gairebé no va parar. Grups com Dusminguet (ara La Troba Kung-fu), Color Humano o el cantant de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, són alguns dels noms coneguts que hi van tocar. Ariadna Puello (Ari), Frank T o altres refe· rents del hip-hop van cantar en les mítiques jams de rap. Altres veni· en de llocs llunyans com els Ratos de Porao (Brasil), Vantroi (Mèxic), Maroon Town (Anglaterra) o el Dj d’Estats Units Green Velvet que va perdre el vol de tornada per venir a punxar en una de les festes de música electrònica que s’organit· zaven a La Maret. Deskarats, Ko· mando Moriles, Without, La Suite Mosquito, Speereth i Tipuaixí son només uns quants dels molts grups de Girona que van tocar a la sala de concerts del casal popular. Quasi

Imatge de la barra del bar durant un concert

(segueix a la pàgina següent)

| 37 |


Els talls de subministrament elèctric, les denúncies de l’ajuntament i fins hi tot les muntanyes de terra que els nous amos de La Maret col·locaven amb camions no aturaven el dinamisme d’aquest centre social.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2013

Camions descarregant terra per bloquejar l’accés al casal

La Maret, el lloc més conegut pels joves de Salt El ritme d’activitats era molt alt tot i les pressions del consistori, que es negava a donar suport a l’activitat del casal i denunciava els actes que s’hi feien. Els talls de subministrament elèctric, les denúncies de l’ajuntament i fins hi tot les muntanyes de terra que els nous amos de La Maret, Martin & Conesa (fins aleshores la propietat era de “La Caixa”), col·locaven amb camions a les entrades del recinte no aturaven el dinamisme d’aquest centre social. Tant és així que al novembre de l’any 97, en un estudi encarregat per l’Ajuntament per saber el perfil i ne· cessitats dels joves d’entre 15 i 26 anys, donava un resultat sorprenent: La Maret, organitzada de forma assembleària en una situació d’al·legalitat total, era l’espai més conegut i visitat pels joves de Salt.

Un final diferent Durant aquests cinc anys d’ocupació de l’antiga fàbri· ca va haver-hi de tot, moments d’eufòria col·lectiva però també moments de desànim i de falta de forces suficients per tirar endavant un espai tan gran com aquell. Els constants robatoris de l’última època, el cansament del grup promotor i el desallotjament im· minent pesaven com una llosa sobre els ànims del personal, es tenia la sensació d’estar esperant el mo· ment de l’estocada final... Així que per decisió de l’assemblea es va optar per marxar de l’edifici amb una gran festa d’acomiada· ment: la revetlla de Sant Joan de l’any 1998. Una gran foguera amb les restes del vaixell pirata presidia la festa. Més d’un miler de persones es van acostar a l’últim adéu però l’ambient no era el d’un enterra· ment sinó tot el contrari, va haver-hi festa grossa. Ben aviat, però, el que havia estat un centre cultu· ral autogestionat durant cinc anys, donaria pas a al· guna cosa ben diferent. Després de l’enderrocament de l’antiga fàbrica s’aixeca sobre les seves ruïnes un concessionari de cotxes de luxe, l’actual BMW. Quina ironia, no? Però qui sap què acabarà passant amb aquest racó de món. Aquesta història ens mostra que res és etern i que tot dóna moltes voltes. I si la gent deixa de com· prar BMW? Pot ser que La Maret tingui encara una quarta vida o més!

| 38 |


PATRIMONI HISTÒRIC

| 39 |


17190 Juliol-desembre 2013

LA FINESTRA AL MÓN - SENEGAL

Issa, fill de Velingara En aquest número, la Marisa i la Cristina, que van ser entrevistades en Finestres al món anteriors, agafen el micròfon i ens donen a conèixer l’Issa Boiro, que és fill de Velingara, al Senegal. L’ Issa, jugant amb el fill de la Marisa, ens parla del seu nen petit que ha complert un any i ens ensenya un vídeo on juga amb l’aigua del bany. Text i Foto: Marisa Ferreira, Cristina Mendonça da Silva i Laure Duplay Quan i per què has vingut a Salt? En 2001. Para mejorar la vida, bus· car trabajo. Vas venir directament a Salt? No. En el año 1998 llegué a Lladó. Ahí estuve tres meses. Luego me fui a Figueres donde estuve desde el 1999 hasta 2001 y después me vine a Salt. Antes estuve 7 años en Fran· cia pero no conseguí los pa· peles. Fui a mi país. Aquí, en 5 meses, tuve papeles. Per què Salt? Tenía un amigo trabajando en Salt y, como en Figueres no me iba bien, me vine a Salt. De què treballes? Del 2001 al 2004 estaba en la construcción. Y desde el 2004 hasta ahora trabajo en la limpieza en la empresa Mullor.

| 40 |

T’agrada Salt? Sí, me gusta mucho. Me gusta la mezcla de culturas y la oportuni· dad de conocer a más gente. Sí, és una gran oportunitat que tenim, per aprendre moltes coses de les altres cultures. Hi tens algú a Senegal? Sí, mi mujer, mis hijos y el resto de la familia. Tots hi són? Sí, cuando yo hacía trámites para

que vinieran, cambió el nivel económico. És clar, hi ha hagut un gran canvi a les feines, ara hi ha menys llocs de treball i paguen molt malament. Trobes a faltar Senegal? Sí, voy siempre que puedo, también ahora que tengo un hijo pequeño. Alguna cosa que no t’agrada? ¡No he visto nada que no me guste! Et vols quedar a viure aquí? Sí, aunque me gusta· ría vivir con la fami· lia. Pero de momento pienso quedarme aquí. Vivo con mi hermano y dos sobrinos. Quins idiomes es parlen a Senegal? Yo hablo foular, pero hay gente que habla wòlof. En los colegios se habla francés, que es una he· rencia de las colonias francesas y el idioma oficial.


SENEGAL Capital: DAKAR Habitants: 12.534.000 Superfície: 196.190 km2 Clima: tropical - estació seca entre novembre i juny, i estació humida, entre juliol i octubre IDH (índex desenvolupament humà): 0’470 el 2012 (posició 154) Esperança de vida en néixer: 59’6 Anys esperats d’instrucció: 8’2 Taxa d’alfabetització (d’adults): 49’7 Règim polític: República presidencial Moneda: Franc

Que feu en aquestes entitats? Velingara la creamos después de la muerte de un compañero. No tenía papeles ni estaba afi· liado a nada y nos costó mucho repatriar el cuerpo y todo. Ahora cada mes damos 5 euros y guardamos para alguna necesidad o algo de cultura. Fouladou también es una asociación cultural y de desarrollo. Para intentar ayudar cuando alguien tiene problemas. Parla’ns del teu poble… Velingara hace frontera con tres otros países: Gambia, Guinea Bissau i Guinea Conakry. Me gusta mucho porque allí, cada día se mue· ve mucha gente y además, como justo ahí hay el mercado de Velingara, la gente que cruza la frontera va e intercambia sus productos en el mercado. Es muy bonito. Al parlar de Velingara, els ulls de l’Issa brillen… Què trobes a faltar del teu país? La agricultura. Es lo que hacia allá con mi pa· dre. Teníamos cacahuetes, maíz, mijo. Pero allá

no tengo material, me falta un tractor. Trabajábamos con dos burros. Ahora no tengo tiempo ni para hacer un huerto. Traba· jo mucho, incluso los fines de semana. Pero no puedo ahorrar para comprar un tractor porque gano muy poco, el convenio en la limpieza es muy malo. Quines diferencies hi ha entre la vida aquí i allà? En mi país toda la gente se saluda. Aquí si no te conoce la gente no te contesta nada. Allá si uno trabaja, ayudará a otros dos que no trabajan. Porque hoy te pasa a ti, mañana a mí. Te pones en el lugar del otro. En mi país, no hay trabajo para mantener una familia. ¡Toda· vía hay más trabajo aquí!

Borràs-Teixidor, s.c.p. Arquitectura Tècnica i Topografía

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2013

Estàs afiliat a alguna associació de Salt? Sí. Pertenezco a la Fouladou, coordinada por la CASC (Coordinació de Pobles Senegalesos a Ca· talunya). También a otra formada por la gente de mi pueblo, Velingara. Conozco otras como SENECAT, pero no estoy afiliado.

Llengua: el francès és la llengua oficial però només és utilitzada de forma corrent per una minoria. Els wòlofs representen el 43% de la població, seguits pels fulani o peul (24%), serer (15%), jola (4%), mandinga (3%), al costat d’al· tres petites comunitats. Independència: de França l’any 1959 Economia: procedeix del processament de pro· ductes agrícoles i pesquers, mineria de fosfat, producció de fertilitzant; refinament de petroli, mineria de ferro, zirconi i or; materials de cons· trucció, construcció i manutenció de vaixells.

Projectes de reforma Gestió integral d’obres Bioconstrucció Topografia ITE Certificats energètics de l’habitatge Cèdul·les d’habitabilitat Projectes d’activitat

www.arttarquitectura.com Telf: 655871221 (Jaume) – 657829720 (Marta)

| 41 |


LA FINESTRA AL MÓN - RÚSSIA

Vera, cantant lírica de Rússia

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2013

La Vera Krasnoperova és una mare com tantes, però l’altre dia a l’escola bressol dels seus bessons van quedar bocabadats: va venir a cantar per a tots els nens de l’escola. I de seguida va transportar tothom al món peculiar dels cants populars russos. S’ha de dir que la Vera és russa, cantant lírica i porta molta energia i bon humor a sobre!

| 42 |

Text i foto: Laure Duplay De quina part de Rússia ets? Sóc de la República d’Urdmúrtia, a 1.000 km de Moscou cap als Urals. Com vas arribar aquí? El 2006 vaig acabar els estudis uni· versitaris de cant popular rus. Em van fer una audició per treballar en un grup, de solista. Ells canta· ven, però sobretot ballaven: cants tàrtars, jueus i de diferents països. Vam venir un mes i mig de gira per Espanya: Extremadura, Galicia, etc. Jo, que no havia sortit mai de Rús· sia! Com ho vas viure? A l’agost allà comença la tardor. En arribar, a la nit, ja feia calor. Sor· tint de l’autobús, em semblava entrar en una sauna. Després em va encantar, prenia el sol quan la gent s’amaga· va! Vam acabar amb una setmana a Calella. I allà vaig pensar de quedar-me a viure aquí, encara que no sabia ben bé com vivia la gent. Em va agradar la gent, molt més oberta i alegre que a Rússia, que em saludava

amb somriures. I vaig decidir venir a viure a Girona, que havia visitat. Vas tornar a casa a fer les maletes? Sí, van passar tres mesos per obtenir el visat i vaig venir aquí sense saber parlar ni una paraula, sense conèi· xer ningú! Vaig anar a viure a casa d’una russa, coneguda d’una ami· ga de la meva mare. I vaig buscar feina. Una noia del meu poble em va ajudar. Vaig cuidar un avi, una persona molt bona. Vaig començar a conèixer la família de l’avi; fèiem vacances junts. Després d’un any vaig conèixer el meu home!

Com vas aprendre la llengua? Tenia clar que necessitaria el català per viure aquí. Vaig visitar totes les llibreries de la meva ciutat i voltants per encarregar gramàtiques catalanes inclòs via Moscou, però va ser inú· til, ningú sabia de quina llengua els parlava, així que vaig venir a Giro· na amb el diccionari Rus-Espanyol sota el braç. Després de conèixer el meu home, vaig fer un curs intensiu a l’Escola Oficial d’Idiomes, el B i lla· vors ja vaig poder parlar català. Vas continuar cantant? En arribar aquí, volia cantar. Vaig entrar en un cor amateur, Sabanova, on vaig conèixer més mú· sics. Una cosa va portar a l’altra i després d’una au· dició vaig entrar a cantar a la Capella de Música de la Catedral, on canto actual· ment. A més a més canto en el Cor de Cambra de la Diputació de Girona, i amb els Amics de l’Òpera de Girona amb els quals l’any passat vam actuar al Teatre Liceu interpretant l’òpera la Forza del destí· no de Verdi . I ara? Intento treballar només


RÚSSIA Capital: Moscou Població: 142.703.200 (9è mundial). Àrea geogràfica: 17,075,200 km2 Clima: continental per la majoria dels russos, i de polar a subtropical segons les zones. IDH (índex de desenvolupament humà): 0.788 (55è) Esperança de vida en néixer: 69,1 anys Anys esperats d’instrucció per a un nen: 14,3 anys. Taxa d’alfabetització: 99,6%.

Idiomes: rus i altres llengues cooficials a les re· públiques que la componen (més de 100 llen· gües presents a Rússia) Règim polític: Federació russa Moneda: ruble. Economia: una de les 10 economies més im· portant al món, amb coneixements cientifics i tècnics molt avançats i amb molt de petroli, gas natural i metalls. Es caracteritza també per acti· vitats il·legals i la corrupció. (fonts http://hdr.undp.org (ONU) i wikipedia)

pells, roba de dones. A la gent li agrada molt el visó, demanen crèdits al banc per poder comprar abrics de visó! No marxaran de vacances, però tindran el seu abric!

Què et va sobtar d’aquí? Aquí veia que les coses estaven fetes per a la gent que hi viu, no només per als que tenen cèntims: les carreteres, autobusos per als discapacitats.

Per cert, com és que vénen tants de russos a Espanya últimament? S’ha posat de moda i tothom ve! Ara és Espanya per a les va· cances i els Emirats Àrabs per a temes de feina o arreglar les dents! Abans era Turquia, Grècia... va canviant!

Què trobes a faltar aquí? La família i les amistats. Costa molt trobar amis· tats amb una certa edat. Falta la complicitat que dóna haver crescut junts. També trobo a faltar trepitjar la neu, tenir les pes· tanyes blanques, gaudir dels dies de sol amb neu, quan tot és blanc, tot brilla!

Com és la teva ciutat? És gran com Girona, però els edificis estan envoltats de grans zones verdes. Tenim sort que encara hi ha cases de fusta de les d’abans i se’n fan de noves amb el seu jardí i hort. En canvi aquí hi ha grans zones on tot es asfalt i formigó.

Per acabar, vols dir alguna cosa sobre els teus bessons? Els nens... No hi ha res millor al món. Són l’alegria de la vida. A vegades em paro i els miro, és com una màgia!

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2013

de la música. Ara estic de reforços en el Cor de Cambra del Palau de la Musica Catalana. Amb els quals aquest estiu interpretarem l’òpera Nor· ma de V. Bellini al Festival de Música de Peralada. l L’any passat, hi vam cantar l’òpera Il Trovatore de G. Verdi. Recordo com a anècdota, al primer assaig, estava a l’aire lliure i vam tenir acompa· nyament de les cigonyes que viuen allà i en va caure una a un pam de la meva esquena!

Què diferencia la gent d’aquí i d’allà? Allà la gent potser en principi és una mica més seca però quan la coneixes, és molt més propera que aquí. Aquí la gent és més amable però allà és molt més fàcil, no és tan oficial. Aquí és molt previsora i organitzada i allà és més espontani. De fet, em falta una mica organitzar-me, crec que és molt rus! Què hi feies, a Rússia ? Treballava al negoci familiar, en una botiga de

| 43 |


17190 Juliol-desembre 2013

OPINIÓ

Tot un èxit del voluntariat per la llengua Voluntariat per la llengua a Salt 972 249 191

El Voluntariat per la llengua és un programa de la Direcció General de Política Lingüística gestionat pel Consorci per a la Normalització Lingüística, que fomenta l’ús de la llengua catalana en les relacions personals. L’objectiu és facilitar que les persones que comencen a parlar català guanyin seguretat i fluïdesa en la conversa i que les persones que el parlen habitualment promocionin l’ús del català entre persones que no tenen el català com a primera llengua. El programa Voluntariat per la llengua ha estat reconegut per la Comissió Europea com UNA DE LES 50 MILLORS PRÀCTIQUES D’APRENENTATGE d’una llengua que s’estan portant a terme a la Unió Europea. L’experiència ha fet evident que aquest programa té un gran potencial per al foment de l’ús de la llengua catalana i la interculturalitat, i és al mateix temps un gran instrument de suport al procés d’aprenentatge de la llengua, però també una eina de par· ticipació social que posa de manifest valors positius associats a l’aprenen· tatge i ús del català, relacionats amb el coneixement mutu entre persones que conviuen en un mateix territori.

| 44 |

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

El Voluntariat per la llengua ha fomentat que les persones catalano· parlants s’adonin que no sempre han de canviar de llengua quan s’adrecen a una persona estrangera.

social, que contribueix a fer del ca· talà la llengua comuna de la societat en un context de diversitat cultural, i que des de Salt ha posat en contacte més de 300 persones.

Per aquests dos factors el progra· ma Voluntariat per la llengua s’ha convertit en una eina important de foment de la convivència i la cohesió

És per això que, des d’aquestes pàgines, us animem a participar-hi adreçant-vos a l’Oficina de Català de Salt.


Coordinadora: juntes podrem! coordinadora.salt@gmail.com

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

de l’any passat l’organització recaigui sobre una empresa privada; i el que més molesta és que, tot i que l’alcal· de i el regidor es van comprometre a fer una reunió de valoració amb les entitats un cop s’acabés l’edició del 2012, aquesta trobada no s’ha dut a terme i enguany un altre cop una empresa privada s’emporta el pressupost i l’encàrrec del disseny de la Festa. I per tancar aquest article, hem de fer una reflexió profunda sobre com podem fomentar cada dia més les relacions entre entitats si no hi ha un espai de trobada i coneixença. Hem estat molts anys sense espais de trobada: sí que hi ha un gran espai, on sembla que tothom hauria de tenir cabuda, però no és així. A Salt ens falten centres cívics, casals de barri…, el que sigui perquè de fet el nom no fa la cosa. Ens falta poder gaudir d’un espai on totes i cadascu· na de les entitats del poble tinguin cabuda alhora que aquestes entitats puguin autogestionar-se i organit· zar-se per així anar teixint compli· citats i enriquir cada dia més aquest potent teixi associatiu que tenim. És per aquesta raó que CELEBREM que s’iniciï aquest procés participatiu per poder discutir sobre com volem que siguin aquests espais i sobretot l’espai cul· tural de referèn· cia a la Vila: la Coma Cros.

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2013

Si des de la Coordinadora s’hagués de fer balanç de la implicació i suport que l’Ajuntament dóna a les entitats culturals del poble, segura· ment que la nota seria més aviat un suspès o un aprovat pels pèls. Des de la Coordinadora defensem la festa i la cultura popular del poble, feta per al poble i pel poble. Des de l’Ajuntament a vegades no sabem ben bé què volen. I no ho acabem de saber perquè si realment creguessin en la idea que nosaltres defensem, segurament la paperassa i els en· trebancs burocràtics no serien el pa nostre de cada dia. Enguany hem aconseguit delegar tràmits a la regidoria de Festes i l’acceptació que fos l’Ajuntament qui organitzés l’acte, amb el que això implica de responsabilitat. Aquest fet no vol dir sota cap concepte que hagi estat l’Ajuntament qui hagi disse· nyat, planificat i executat la Festa, sinó que aquesta s’ha pogut dur a terme perquè hi ha hagut un grup de persones que igual que els altres anys ho han dut a la pràctica. On rau la diferència? Doncs que enguany no hi havia ningú, ni cap entitat, que hagués de signar un conveni com a organitzador i responsable. Un avenç! I caminarem en aquesta línia perquè així succeeixi en esdeveni· ments com, per exemple, la cavalca· da de Reis. L’Ajuntament ha de ser qui n’assumeixi la responsabilitat, que no el disseny. Aquesta feina ja la faran les persones que desinte·

ressadament i sacrificant família i amistats decideixen treballar pel bé cultural del poble. És clar que no tot ha sortit bé, sinó que enguany hi ha algunes ma· les pràctiques que hauríem d’evitar de totes totes de cara a futures edicions del carnestoltes. Tot i aquest considerable avenç en responsabilitats i gestió, la celebració d’enguany es va acabar trencant a última hora en denegar el permís per fer la fi de festa dins d’un recinte tancat com sempre s’havia fet. El que havia estat sempre un so· par de germanor entaulats i amb un ball posterior per compartir riures, ha acabat en un entrepà i una llauna a la intempèrie, i cap a casa que fa fred. Un altre tema a considerar és com volem que sigui la Festa Major del nostre poble. La Festa Major ha de ser un esdeveniment plural i obert a tot el poble. Creiem que és important preservar-ne la independència del consistori i que cal treballar per mantenir aquesta essència. Cal tor· nar als orígens i fer que la festa torni estar organitzada per una entitat, o millor, per una representació de les entitats. No creiem oportú que des

| 45 |


En moviment pels espais comunitaris i populars a Salt Espai Salt

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2013

espaisalt@gmail.com www.espaisalt.wordpress.com Facebook i Twitter: Espai Salt / @espaisalt

Salt és un municipi de 30.000 habi· tants amb multiplicitat d’iniciatives de les diferents entitats i persones que hi conviuen. Tot un reflex de la riquesa i diversitat de Salt. No obstant, hi ha una manca d’espais de proximitat i comunitaris adreçats a les persones i a les entitats. La necessitat d’un o més centres cívics/ socials a Salt és una qüestió que fa anys que apareix i s’expressa des del sector associatiu i altres espais de participació del poble.

bona aplicació dels recursos. Tots aquests models es basen en la par· ticipació permanent de la ciutadania. El mes d’abril de 2013 es va publicar el “Manifest pels espais comunitaris populars a Salt” amb el suport inicial de 20 entitats i unes 50 persones a títol individual. S’ha

La Factoria Cultural Coma Cros s’ha presentat reiteradament com el macroprojecte cultural del municipi, però a dia d’avui se’n desconeix el pla d’usos i encara no ha respost a la necessitat d’espais, serveis i recursos per a les persones. La gestió de la Coma Cros és actualment exempta d’un projecte públic i participat, confusa, sense protocols i amb limi· tacions d’ús. Davant d’aquesta situació a la tar· dor del 2012 neix l’assemblea Espai Salt, una iniciativa de veïnes, veïns i entitats de Salt amb l’objectiu de tro· bar una solució definitiva a la manca de centres cívics/socials al poble. Es tracta de reunions obertes i assem· bleàries, en les quals s’ha reflexionat i debatut sobre la necessitat d’espais comunitaris a Salt, sobre quins models d’espais de participació ens agradaria tenir al poble i sobre els diversos projectes i inquietuds que hi tindrien cabuda.

| 46 |

Al mes de gener des d’Espai Salt es van organitzar unes jornades formatives per conèixer i debatre sobre models d’espais comunitaris. Van exposar les seves experiències centres autogestionats de Barcelona, com Can Batlló, l’Ateneu 9 Barris oel Casal Prosperitat, i de Girona la Mancomunitat de Santa Eugènia.

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

La jornada va ser una bona oportu· nitat per descobrir que existeixen diferents models de gestió comu· nitària d’equipaments en els quals la ciutadania té un paper central. L’autogestió és una forma d’entendre el compromís i la responsabilitat, i al mateix temps, mirar d’assegurar una

continuat fent un treball de difusió amb el propòsit d’anar ampliant el suport i de mostrar el posicionament de l’Assemblea amb relació al procés participatiu iniciat per l’Ajuntament de Salt.


De fet, al març de 2013, l’Ajuntament de Salt va anunciar la proposta d’iniciar un procés participatiu per redefinir els usos de l’Ateneu d’Entitats de la Coma Cros amb l’objectiu de situar-hi el primer Centre Cívic de Salt. Una proposta que, després d’anys d’inacció i d’una gestió privativa de la Coma Cros, entenem que apareix com a reacció a l’activitat generada per l’Assemblea Espai Salt. L’Assemblea Espai Salt forma part en la comissió organitzadora del procés participatiu recollint el treball fet, entenent que ha estat desencadenant del procés, però sobretot amb l’objectiu de seguir-lo de ben a prop i assegurar que es garanteixin els acords del seu manifest. Per tal de portar aquestes reivindicacions al carrer, l’Assemblea Espai Salt iniciarà aquest estiu la campanya “El poble vol les claus”. Aquesta campanya pretén escenificar simbò· licament i a través d’activitats a l’aire lliure, l’apropiació per part del poble de les claus per obrir les portes a poder decidir, a prendre part, a trencar cadenats... dels espais comunitaris i socials del poble. Pensem que Salt necessita espais de troba· da que articulin la xarxa associativa i vinculin persones i entitats. Espais no per fer-ne usos exclusius, sinó per compartir-los. Llocs de tro· bada on relacionar-nos, i treballar en projectes col·lectius que ens enriqueixin com a poble. Des de l’Assemblea Espai Salt, convidem tots els saltencs i saltenques a sumar-se al ma· nifest i participar a les trobades que l’Assem· blea realitza periòdicament.


17190 Juliol-desembre 2013

MÚSICA SALT SONA! Text: Enric Rubio

David Poblete & Saltsazz Et podries presentar? Sóc en David, sóc músic, sóc xilè i alhora català d’adopció... i saltenc! Explica una mica la teva trajectòria musical i els projectes de futur. Vaig començar a tocar els tretze anys. Suposo que la música que escoltaven els meus germans grans em va influir força (rock i rock progressiu) , així com també la música que sentia el meu pare: sobretot clàssica. Des de petit anava a concerts i era una experiència molt po· tent. La bateria em va captivar des del primer moment. Passava hores tocant sobre l’escriptori ple de llibres del meu pares amb pinzells gruixuts de la meva mare, men· tre sonaven discos de Rush, Pat Benatar, Metallica...n’hi havia alguns dels volums del meu pare que vam sortir particularment perjudicats. Un gros diccionari bilingüe que es deia Velázquez...després vaig començar a estudi· ar en serio amb professors particulars, diverses escoles i finalment vaig entrar al conservatori, a partir d’aquí ja ha sigut un continu d’aprenentatge i de no parar mai d’estudiar música. Actual· ment el meu projecte principal es Saltsazz, tot i que tinc diversos altres projectes, aquest és el més absorbent ja que faig de compositor, pianista i productor.

| 48 |

En els teus projectes el jazz sempre hi és present. Què té el jazz que no tinguin altres músiques? Com a baterista, el pas per una escola de jazz molt po· tent a Santiago, em va marcar molt. Jo era molt jove i estava tocant amb gent molt més gran que jo. Tocava molt i vaig tenir l’oportunitat de tocar amb molts bons músics. La improvisació era una cosa quotidiana. Quan vaig entrar al conservatori, va començar la “lluita” en· tre l’ensenyament clàssic i la meva vena jazzística. En tots els nivells. L ‘improvisació era una cosa natural per a mi, però al conservatori això no es feia. Bàsicament, el que te el jazz és això, la llibertat creativa, que en la música clàssica també existia sobretot en els seus orí· gens, però que s’ha anat perdent al llarg dels anys. M’ha dit un ocellet que dónes classes de bateria, piano i que, de tant en tant, et deixen tocar l’orgue en alguna església. Tu no pares quiet, no? Al conservatori vaig fer piano i a partir d’aqui vaig anar progressivament en cosa de pocs anys passant de la percussió al piano. Un professor d’harmonia que em va marcar molt i que és organista em va ficar el bitxito al cap. Quan era ja aquí, vaig començar a estudiar orgue litúrgic al conservatori de Girona, fins fa relativament poc encara l’estudiava bastant, ara, els projectes amb piano m’absorbeixen el temps totalment. Aquestes ex· periències amb diversos instruments m’han donat fle· xibilitat i les aprofito en la meva faceta de professor. Què fas quan no estàs fent música? La música m’absorbeix bastant...és el problema de que la teva feina sigui feina i hobby al mateix temps, però, primer, amb la família, i segons el cinema, es una pas· sió absoluta, tot i que ara restringida al ‘home cinema’ si es pot dir així, allò que mires pelis a la tele per·


què anar al cinema és complicat....també la lectura, però majoritàriament sobre coses de música. El teu centre d’operacions és l’Espai Jazz del carrer Sant Romà. Què hi feu allà? Bàsicament és un espai per gent que li agrada la música, primer i el jazz, en segon lloc. El jazz so· bretot entès no como una música, sinó com a una manera de fer música. Sempre es diu que no exis· teix la música de jazz, sinó ‘els’ musics de jazz. Una cosa que tenen els jazzistes és que no tenen por, en un moment donat, de entrar en altres musiques, per exemple la clàssica, o folklòrica, i solen surtir coses molt interessants. El tarannà del Espai Jazz, intentem que sigui aquest, una manera creativa de fer, pròpia del jazz però aplicable al fet musical en general.

Uns monstres! I quins plans teniu? Ara mateix estem en la fase de postproducció, aca· bant mescles i preparats per començar la difusió i projecció de la banda. El dics sortirà aproxima· dament al setembre i farem una presentació amb ‘bombo i platillo’...tot i que encara no us puc anti· cipar quan exactament ni on...es sorpresa!! Per cert, des que estàs a Salt en els teus projectes sempre hi ha el nom del poble: Salt Latin Band, ara Saltsazz... Sí, és veritat. Es un punt proselitista per part meva. Una mena de ‘bandera’ del poble. Quan jo estudia·

Penses que a Salt, la música pot aportar alguna cosa per acostar més la gent? En general la música sempre pot aportar coses per acos· tar la gent. La música, com deia abans, per la seva natu· ralesa abstracte pot unir sense complexos. En principi no porta cap missatge (deixant de banda la música amb text, òbviament) les notes, en realitat no signifiquen res concret, però precisament aquí rau la seva incompara· ble capacitat comunicadora, com que no te un contin· gut, tothom s’hi pot acostar sense Que se sentin orgule jazz semprethom s’unicadora, com que no te un con· tingut polmnats, entre l’icat. I els musics de jazz sem· preQue se sentin orgule jazz semprethom s’unicadora, com que no te un contingut polmnats, entre l’icat. I els musics de jazz sempreprejudicis. Fes alguna proposta de millora pel poble (si t’hi atreveixes). La creació de un centre civic. Potenciar l’activitat cultu· ral...amb la nostra banda, per exemple, ens costa trobar llocs per anar a tocar, com pot ser això?

MÚSICA 17190 Juliol-desembre 2013

Pots presentar als companys de Saltsazz? El projecte de Saltsazz va començar entre mi i en Fidel Cuentas, un percussionista bolivià amb molta trempera. Vam començar tocant a duo, i vam pen· sar de projectar això en un format més gros. A par· tir d’aqui vam incorporar a en Manel Vega, qué es un músic portentós i amb una llarga trajectòria. El saltenc David Bondia, que ja voltava per l’Espai feia un temps, el vam incorporar com a saxo alt, tenor i flautista. Després en Fidel havia estat fent algunes coses amb en Ruben Berengena, que també te una trajectòria molt potent, i el va convidar....i de cop i volta teníem una banda amb gent de primer nivell i amb moltes ganes de treballar. A partir d’aqui va començar el procés de producció que va ser molt intens per a mi, des del punt de la composició. Vaig plantejar un projecte especialment composat per aquest quintet.

va música l’escola a on anava també estava a un barri ‘dife· rent’ per dir-ho d’una mane· ra i el jazz i la diferencia van de la mà. El esperit de lluita que hi ha a Salt, amb tants d’immigrants que es bus· quen la vida i que intenten tirar endavant es encomia· ble. Em sento identificat. I els musics de jazz sobretot en els seus inicis han estat lluitadors, marginats, entre l’art més elevat i el carrer. Salt és un lloc de lluita so· cial i alhora esperança i això és molt viu.

Proposa quatre grups per a la festa major (a part de tu, esclar). Inti Illimani, Los Jaivas, Quilapayún....Saltsazz!! Digues el que vulguis a la gent de Salt! Que no canviïn... que se sentin orgullosos del seu po· ble. És un poble entranyable i val molt... tot i el que diguin a la tele. http://saltsazz.espaijazz.com/

| 49 |


17190 Juliol-desembre 2013 17190 Gener 2012 OPINIÓ 17190 Gener 2012 | 50 |

MÚSICA: LA SELECCIÓ DE 17190 Text: Isabel Hidalgo (Àrea de joventut de l’Ajuntament de Salt)

PASTÍS D’ANIVERSARI PER AL SALT THE MÚSICS fessional. I a més, tothom pot escoltar-los en el CD recopila· tori de cada edició! Un procés de 6 mesos d’intensa feina i boniques sinergies. Recordeu algun dels grups que hi han participat al llarg d’aquests 10 anys? Segur que us sonen noms com Zowie, La Banda del Yuyu, Sarcop, The Row o Sibaritas; segur que heu escoltat dins la Festa Major guanyadors com Most, Free Taxis, Nadies o Objetivo tu Cama, o teniu amics que havien tocat amb Bikini Summer, Beware o Human Ashtray... Tots ells, entre d’altres, formen part de la història d’aquest con· curs que s’ha consolidat com un dels més atractius dins les nostres comarques.

Si esteu buscant músics, no hi ha res més fàcil que venir a Salt i aixecar una pedra, picar un timbre o anar a fer un toc a qualsevol bar. Som un poble ple d’artistes inquiets de moltes disciplines, però sobretot de músics amb mol· tes ganes de mostrar al món tot el que saben fer... I ar· ran d’aquestes ganes i inquietuds, un grup de joves l’any 2002 va decidir demanar ajuda per muntar una mostra de grups saltencs, la qual va esdevenir el naixement del Salt The Músics, l’actual concurs de grups de música novells de Salt. El projecte s’organitza des de l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de Salt, en col·laboració amb la Casa de la Música\La Mirona i els estudis Soundclub d’en Lluís Costa. El Salt The Músics és un concurs diferent a la resta dels que s’organitzen a les comarques gironines, perquè sempre s’ha volgut promocionar tots els grups que hi participen, i no només el guanyador. Així que totes les agrupacions fan tot el procés: una formació en tècniques d’escenari, un concert a La Mirona i gaudeixen d’un dia de gravació amb en Lluís. D’aquesta manera tots poden adquirir coneixe· ments a l’hora de fer un ”bolo”, poden mostrar les seves cançons al públic que es congrega a la sala de concerts i poden descobrir com és gravar un tema en un estudi pro·

I tot això ho recollim enguany en una edició especial, ja que celebrem els 10 anys d’aquesta iniciativa que va sortir dels propis joves, i que esperem que duri molts anys. 8 grups són els candidats a optar al premi aquest 2013: la Banda dels Diables d’en Pere Botero, Girrec, Última Calle a la Izquierda, Sentio Común, Ulalume, The Nuss, Middlesex i The Joke. El premi està dotat amb 300 € en metàl·lic, una promoció i tocar dins dels actes de la Festa Major 2013. Tanmateix, els 10 anys els volem celebrar com es mereixen, amb un concert únic que comptarà amb la presència de grups guanyadors de les edicions passades que s’aparellaran amb artistes i bandes de renom de l’escena local saltenca. Així doncs, podreu veure sobre l’escenari del Teatre de Salt el dia 25 de juliol a la tarda, en Sitofonk rapejant amb en Nito Figueras, els Nadies en col·laboració amb els Mondoo i en Puntí, els Morphium acompanyats d’en Costa59, la M. Rosa i en Tom Hagan, els Sávats i els Véase pág. 57 junts, el rock dels Free Taxis amb la música clàssica d’en Daniel Regincós, i una barreja explosiva que comptarà amb músics de La Banda del Yuyu + Most + S de No + Objetivo tu Cama. En aquesta festa també podreu veure en directe el guanyador d’aquesta edició i podreu adquirir el CD recopilatori que inclourà els grups d’enguany i totes les col·laboracions. Volem que sigui una gran festa, una gran trobada de tots els amants de la mú· sica del nostre poble, i ens agradaria que, entre tots, pogués· sim bufar les espelmes del pastís d’aniversari per demanar el mateix desig: que la cultura sigui un motor del nostre poble, que dia a dia creixin joves saltencs que s’expressin a través de la música i que el Salt The Músics pugui donar-los suport durant molts anys més!


Amor a la Toscana RACÓ LITERARI

Poema Amazic La nostra llengua Amazic l’escric amb la meva mà. L’escric amb la sang de les meves venes. L’escric en folis per no oblidar-la. L’escric a la terra erma perquè es torni verda. He creuat amb les muntanyes. He tyravessat amb tu la mar. Qui t’oblida. Qui et rebutja.

17190 Juliol-desembre 2013

Autor: desconegut Idioma original: Amazic (Marroc) Traducció al català: Hassan El Boudouhi Recitat per Nazha El Allali en el recital de poemes solidari “Les veus de Salt” el 13-12-12.

Hi havia una vegada un noi de quinze anys, d’Itàlia, que es deia Palazzo. vVivia en una casa molt luxosa a la ciutat de Verona. Tenia de tot, no li faltava de res; tot i així no estava content perquè no tenia sort amb l’amor. Els seus pares eren uns grans empresaris d’una multinacional molt important, i no estaven mai a casa. En Palazzo estava deprimit i es passava el dia sol a casa, sense ganes de fer res. Amb el temps s’havia anat distanciant dels seus amics. Els seus pares veien que estava passant per un mal moment, i van decidir anar a passar uns dies a la seva casa de la Toscana, on en Palazzo havia passat molt bons estius. Al cap d’uns dies, ja instal·lats a la casa, continuava trist. Els seus pares, desesperats, van insistir que sortís de casa i anés a fer un vol al camp. El noi, ben ensopit, es va vestir i va decidir anar a muntar a cavall per les seves terres. Quan se’n va anar a l’estable a buscar el cavall es va trobar amb una noia que estava netejant. Al noi, la cara d’aquella preciosa morena de cabell llarg i ulls blaus li sonava molt. Ell en aquell en moment dubtava i, a més, era tímid, així que va agafar el cavall i el va preparar per muntar-lo. Quan de sobte va sentir que aquella noia cridava: -Palazzo! En Palazzo es va girar un instant per mirar-la i la noia li va somriure. El noi es va posar vermell, va donar la volta i va marxar. Va agafar el cavall i va sortir a passejar pel bosc. Durant tot el recorregut només pensava qui podia ser aquella noia que l’havia cridat i que li sonava tant quan, de sobre, va veure que li passava un dels seus cavalls sense genet. Es va girar i va veure una columna de fum que sortia del seu estable. El noi es va alarmar i va anar galopant per saber què estava passant. Quan va arribar a l’estable, va veure que estava tot ple de foc. En una de les quadres hi havia la noia estirada a terra inconscient. En Palazzo, posant en perill la seva vida, va entrar a l’estable i va agafar la noia, la va carregar al cavall i la va portar galopant a l’hospital. Quan la noia va recuperar la consciència, va obrir els ulls, i la seva mirada es va creuar amb la d’en Palazzo. Ell va recordar que aquells ulls blaus tan intensos eren de la Juliette. Aquella nena amb qui havia jugat tant quan era petit, s’havia convertit en una preciosa morena. Després d’aquell dia, en Palazzo i la Juliette es van anar veient. Al cap d’un temps es van enamorar. En Palazzo va deixar de tenir mala sort amb l’amor i va ser feliç.

Conte col·lectiu de l’Hospital de Dia d’Adolescents Enguany, s’ha celebrat al Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt la III edició de l’exposició de contes “HI HAVIA UNA VEGADA”, amb motiu de la diada de Sant Jordi, del 15 d’abril al 6 de maig al vestíbul de l’hospital Santa Caterina. L’exposició és una mostra de contes i il·lustracions creats pels usuaris de diferents dispositius de la Xarxa de Salut Mental i el Sociosanitari. Els

contes estan construïts en grup, cosa que ha afavorit el treball cooperatiu i la implicació en el treball grupal. El dijous 28 d’abril es va fer un ACTE LITERARI, que va consistir en la lectura dels contes exposats. Des d’aquí volem agrair la presència de l’escriptor saltenc Salvador Sunyer, a qui vam tenir el plaer de poder esoltar recitant un dels seus poemes.

| 51 |


T EL MEU SAL

Chaparrón is comming... @xfcat

Veïnat @linacervia

Bicicleta i somnier @pereserratm

Bus Salt @cabezasmonica

Dinar @jordixavila

Fanal @cabezasmonica

Vistes @jordixavila

Estació @xfcat

Primavera plujosa a Salt @sosoita

Envia’ns les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram i el teu mòbil etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic

17190 UniverSalt num5  

Revista semestral, num. 5 Juliol-Desembre 2013

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you