Valors 97: Els Castells, amb David Bages

Puigverd: “La gent té la sensació que pot la

“Tot català és una mica casteller”

Gutiérrez-Rubí: ‘La democràcia nord-americana’

Revista de reflexió i diàleg. Octubre de 2012. Número 97. euros3Preu: ValorsElscastells C

història”

Entrevista

refer

El Gran Recapte del Banc dels Aliments Dans Le Noir, l’experiència de menjar i no veure-hi a David Bagés, actor i casteller

Editorial

Valors Sumari PA ss ANT REV is TA 4 Entrevista a Antoni Puigverd 6 Reportatge El Gran Recapte 8 Maria Coll Menys bales i més Predictors 9 Ramon Radó Artur Mas 10 Francesc Amat És l’hora de la democràcia 10 Xavier Manté Un altre objectiu fallit 11 Gregorio Luri Continua sent l’escola una institució de Moconfiança?NoGRàfiC 12 Miquel Botella Els valors que ens deixen els castells 14 Entrevista a David Bagés 18-24 Articles de Raül Romeva, Jordi Llavina, Efren Garcia, Marc Badia, Jordi Rovira, Josep Bargalló i Xavier ICapdevila.lescol·laboracions de Judith Vives i Albert Pera. o P i N ió 26 Antoni Gutíerrez Rubí La democràcia nord-americana 28 Jordi Cussó i Cinto Amat Governants a la Lluna 30 Joan Safont Dies que són històrics 30 Irene Alerm L’educació: les arrels de tot plegat 31 Francesc Grané La desaparició dels pares 32 Gemma Figueras Jugant amb els àtoms PR o P os TE s 33 La proposta del mes Dans le Noir? 38 Encreuament de camins d’Irene Alerm E s diu tradicionalment que els castells són una com binació de força, equilibri, valor i seny. És cert que sense aquests quatre elements les construccions humanes tant característiques de les nostres festes populars serien impossibles. Però els castells són molt més. El silenci d’una plaça plena de centenars de persones observant l’aixecament d’un castell i l’esclat de joia de la multitud en el moment que l’anxaneta fa l’aleta responen a un cúmul de valors que s’apleguen en aquest testimoni de la cultura catalana que va molt més enllà de la popular dita. I és que els castells són també exemple d’esforç i de superació, d’amistat i unitat, de resili ència, d’esperit de bona competició, de festa sana, d’integra ció i d’identitat nacional, entre moltes altres coses. En motiu del XXIV Concurs de Castells de Tarragona i de la redacció del document “Els valors socials del fet casteller” per part de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) dediquem aquest número a aquest tema. I per fer-ho comptem amb la col•laboració i l’anàlisi de Miquel Botella, vicepresident de la Coordinadora; David Bagés, actor i casteller de la Vila de Gràcia; Efren Garcia, periodista expert en castells; Jordi Lla vina, escriptor i crític literari; Jordi Rovira, periodista i membre dels Capgrossos de Mataró; Josep Bargalló, exconseller i respon sable de la Biennal de Castells, l’eurodiputat, Raül Romeva i el periodista Xavier Capdevila. Moltes gràcies a tots per les vostres reflexions. I com diuen els castellers, ajusteu-vos bé les faixes i “pit i amunt”, que comencem. 

Unacastells.pinyade

Els valors Revista de reflexió i diàleg. Octubre de 2012. Número 97. foto de portada: sergio r uiz

4 Passant revista

Un dels valors que es posa en dubte és el del pacte, molt vinculat a la tradició cata lana. Estem en un canvi de paradigma? És un canvi total. El pactisme ve de Vicens Vives i se’n fa una mística perquè Pujol hi contribueix molt però també l’esquerra catalana. Un cert possibilisme, una recerca de solucions que no confrontin com als anys 30. Hi ha encara els ponts de diàleg

Joan AntonisalicrúPuigverd, escriptor i analista polític

També hi ha el revers d’aquesta moneda; tota la gent que a Catalunya això ho viu com un trauma, que és el discurs que fa Sánchez Camacho, del PP, i també Chacón: això trencarà la societat, establirà barreres sentimentals i personals... I això en certa manera passarà, no en tinc dubte, però és imprescindible tenir en compte que molta de la gent que ara ho denun cia ha treballat per la ruptura. L’hostili tat contra la normalització democràtica del català n’és la prova més coent. O l’es trangulament de les infraestructures. O la presentació de la catalanitat com una ano malia... Hi ha un sector de la nostra soci etat que té vincles de caràcter personal, familiar, cultural, lingüístic, amb Espanya, i es trobarà obligat a triar una cosa que no volia triar. Molts d’ells ho perceben com un trauma. De la mateixa manera que en el sector catalanista molts han viscut com un trauma la impossibilitat de triar. Quin seria el tercer sector en el qual ima gino que vostè s’inclou? Sí, som gent que durant anys ha treballat per ajuntar, per trenar, per construir, per incloure; que hem tingut la voluntat de la concòrdia; que hem tingut l’afany de reco nèixer al màxim la catalanitat però sense Tot i que té al darrera una trajectòria com a escriptor -Paper de Vidre, La Gàbia d’Or-, poeta i professor, aquest llicenciat en Filologia Hispànica és avui una referència pel que fa a l’anàlisi de l’actualitat a Catalunya, a través de les seves col·laboracions al rotatiu La Vanguardia.

“La gent té la sensació que pot refer la història”

El nou escenari després de la Diada que això impliqués processos traumàtics. Hem quedat fora de joc. No ve d’ara, això, eh? Ve del juliol del 2010 i la sentència del Tribunal Constitucional. Aquell dia, sor tint de la manifestació vaig escriure que era un dels dies més tristos de la meva vida. La sentència deia: o submissió o rup tura i engegava en orris l’afany i els esfor ços dels integradors. Dels integradors en la diversitat. Era la confirmació jurídica que Espanya confon igualtat amb uniformitat i que no vol donar espai vital a la singula ritat catalana. Això és així perquè a Espa nya, ni als mèdia ni a la política, hi ha ni autocrítica ni qüestionament de la unifor mitat. Diuen que Catalunya és uniforme, quan entre nosaltres ens discutim molt. No es discuteixen ells, gens, sobre la visió nacional. Ni han interioritzat el valor de la culpa pels segles de persecució cultural.

Octubre de 2012

Antoni Puigverd ens rep a casa seva, a la part nova de Girona. El moment polític és convuls i a ell –i uns quants més– els toca interpretar fets, paraules, decisions que ningú pensava que arribessin mai. Que se succeeixen a una velocitat vertiginosa.

Quins valors s’estan removent, en tot aquest procés que estem vivint? És molt difícil d’aclarir-se per damunt de les vibracions emocionals del moment. N’hi ha diverses, però jo destacaria bàsi cament l’entusiasme. Tot un seguit de gent creu que aquesta és la gran ocasió histò rica de fer un salt, d’arribar a la indepen dència o la plenitud nacional catalana, que diu el president Mas. Hi ha molta gent que diu “prou” de la relació amb Espanya. Ho diu en positiu: podem construir una soci etat millor, cosa que en aquest temps de crisi és una novetat. Una part important de la societat catalana té la certesa optimista, la il·lusió que pot reconstruir la història.

Afirma estar confús amb el que està pas sant, però un té la sensació que a partir d’expressar-se, Puigverd troba pistes per endreçar mentalment la situació.

Del discurs del president Mas al Debat de Política General, em va sorprendre el reconeixement de l’existència d’altres sub jectes que no participen de les emocions de la catalanitat. Primer de tot els castella noparlants i en general de tots els element socials i culturals que fan que Catalunya sigui el país complex que hem dit. És a dir: que s’intenti preservar al màxim la unitat civil. Perquè hem de tenir clar que la divi sió es promourà, sobretot per aquells que han anat a buscar l’articulació d’un sector de la societat per enfrontar-lo al catala nisme (el qual és explícitament integra dor). Tinc la inquietud profunda de què si els mitjans de Madrid han estat escri vint durant anys que a Catalunya es per seguia el castellà, ara diguin que es per segueix els castellans. Als que participen del procés constituent, jo els recomanaria que fessin tots els possibles per desarmar qualsevol petita excusa que pugui per judicar a aquells que no pertanyin a les emocions de la catalanitat. Però és més un desig que una altra cosa... La confronta ció hi serà; i potser serà molt dura. No sé què pot passar. El que sí que sabem és que hem optat per aquesta via: davant la nega ció de tota via que no sigui la uniformi tat, ruptura. Volem saber quants som, què representem, i anem a una confrontació externa; i potser interna. Per després, si és possible, arribar a un acord per fer una cosa nova: pactar o separar-nos. Esclar, perquè al final, fins i tot en el cas d’una secessió, caldrà pactar. Sí, si es té prou força. Que ja es veurà. 

En tot cas sí que és cert que a Catalunya, no sense dificultats, havíem après a cedir. S’havien anat fent moltes cessions mútues, a l’escola, a l’administració, en la retolació: en un àmbit cedien els catalanoparlants; en l’altre, els castellanoparlants. Segur que no era un sistema perfecte, atesa la complexi tat de la societat. Però si enguany només dotze famílies han demanat atenció perso nalitzada en castellà pels seus fills, vol dir que no els sembla tan malament. No vol dir que no hi hi hagi discrepàncies, sinó que són menys separadores internament del “A partir d’ara, la confrontació hi serà i molt clara. La unitat del poble és la única cosa a preservar”

Valors d’Espriu... És una tradició que s’hauria de veure què té de fonamentat i què de tàctic. Però hi és. Ara ho estem trencant. I aquest trencament va relacionat amb la desapa rició del partit o dels partits (PSC i abans PSUC) que feien de “ròtula” –per ajun tar dos elements diferents- i d’ airbag –per evitar el xoc entre dues comunitats-. Cauen les ròtules i queda el nacionalisme, com a element dominant en el catala nisme. Un nacionalisme independentista. Aquest corrent que ha canviat d’accent, aquest nou catalanisme hi és; i sembla fort. Però serà prou fort per prescindir de les ròtules? Ho sabrem aviat. El que és evi dent és que anem cap a una incerta rup tura, amb els deures que havia de fer el PSC encara per fer. En aquest sentit, jo he viscut una petita polèmica entorn del con cepte white trash, aquells blancs dels EUA amb els problemes de marginalitat: sense estudis, cultura ni feina, amb tendència a l’exclusió. El món castellanoparlant menys permeable a la catalanitat respon al white trash . Algú diu que no tenen capacitat d’organització, que no cal fer-hi esment. Jo en canvi, a més de creure que són tan catalans com jo, crec que no poden quedar al marge de la política. De moment hi són, a fora. Però algú els articularà. Antoni Puigverd fotografiat a casa seva, a Girona. Passant revista 5 que es vol políticament. La nostra socie tat és una societat molt complexa. Poques n’hi ha, a Europa, de tant complexes com la catalana. Poder anar fent camí en el marc d’aquesta societat exigia aquesta mà esquerra, aquesta cessió mútua... Quins valors hauríem d’exigir als nostres polítics, els que piloten el procés?

La unitat civil catalana, que ha tingut pocs instruments –un d’ells és l’escola, un con cepte molt bombardejat per l’espanyo lisme–, ha estat més aparent que real. Hem estat una societat molt cautelosa. No ens agradava que se’n parlés, dels problemes coents. De la divisió social catalana, de la mateixa llengua catalana –si havia de tenir tanta presència oficial quan la real era una altra–... Tots aquests temes, per no gene rar batibull, no es tocaven gaire. No sé si era sa. A darrera això hi havia amagats molt sentiments, molts objectius contradictoris.

“Anem a un lloc que no sabem sense les ròtules que tradicionalment feien d’airbag al país”

Lligat amb el pacte hi ha també la idea d’unitat. Aquella apel·lació permanent a la unitat civil sembla que s’hagi superat o deixat de banda. És això bo?

i oferiran unes bosses als clients dels esta bliments perquè hi posin aliments diver sos. Un cop els clients hagin efectuat la seva compra i surtin del mercat, efecturan l’entrega del menjar als voluntaris corres ponents.

El

Octubre de 20126 Passant revista

Una Feina De 365 Dies L’anY Però el Banc dels Aliments no només treballa aquests dos dies i és que durant tot l’any, aquesta fundació benèfica privada té l’objectiu de lluitar contra els proble mes d’alimentació dels col·lectius desfavo

rits –que amb la crisi han passat a incloure també algunes famílies de classe mitjana–i evitar que els aliments que encara no han caducat siguin destruïts de manera que es puguin fer arribar a les persones més necessitades de la nostra societat. Aquest treball es pot fer gràcies a l’esforç de més de 140 persones, la majoria voluntaris, que cada setmana vetllen per la gent més necessitada del nostre entorn. Ara bé, es pot col·laborar a la fundació Banc dels Aliments de moltes maneres: donant aliments, fent de voluntari o efec tuant donatius econòmics. Però pel Banc dels Aliments és molt important la col laboració d’empreses i associacions ja que més de 800 entitats ajudesn econòmica ment amb la instituació o bé oferint-li ali ments sobrants. En aquest sentit, cal des tacar els acords als quals s’ha arribat amb supermercats tan importants com Bon preu, Sorli Discau o Caprabo. En tot cas, els voluntaris són la peça clau del Banc dels Aliments. Sense ells, la fundació no podria tirar endavant de cap de les maneres. Isabel Bosch és una volun tària mataronina que participa al Banc dels Aliments del Maresme des de l’any 2008. La Isabel explica que va decidir fer-se voluntària del projecte en el moment en què la delegació de Barcelona ja no podia donar a l’abast en solitari i es van crear delegacions de la fundació a nivell comar cal. En aquell moment, la mataronina va veure que podia fer una activitat útil per La fundació privada Banc dels Aliments fa una crida per tal que 10.000 persones participin a la seva propera gran campanya que es durà a terme el 30 de novembre i l’1 de desembre: El Gran Recapte, que pretén aconseguir 1,4 tones d’aliments a 750 supermercats de Catalunya.

La fundació el Banc dels Aliments està fent una crida sota el lema “Ho farem junts” per tal d’aconseguir, els propers dies 30 de novembre i 1 de desembre, la participació de deu mil voluntaris per recollir 1,4 tones de menjar a les portes de 750 supermer cats de tot Catalunya. Aquesta activitat, coneguda amb el nom del Gran Recapte i organitzada per el Banc dels Aliments i la Obra Social de la Caixa, pretén ser un crit d’alerta que fa el Banc dels Aliments degut a l’agreujament de la situació econòmica, fet que ha portat moments durs i compli cats a moltes famílies catalanes. La funda ció estima necessari obtenir aquesta xifra de 1.400.000 quilograms ja que a Catalu nya hi ha més d’un milió i mig de perso nes que pateixen carències alimentàries, explica Antoni Sansalvadó, president de la fundació Banc dels Aliments. Sansalvadó remarca també que l’entitat pretén reco llir el màxim nombre d’aliments possible, amb preferència per aquells que són fàcils de conservar, com els llegums, la llet, les conserves o l’oli. L’any 2011, el Gran Recapte es va marcar l’objectiu d’arribar als 800.000 quilograms de menjar però, sortosament, es va superar la xifra apuntada inicialment aconseguint 1.095 tones d’aliments. Veient l’èxit de l’any passat, aquest 2012 els pro motors del Gran Recapte s’han vist amb forces per arribar a les 1,4 tones. El presi dent del Banc dels Aliments, Antoni San salvadó, afirma que la societat catalana ha demostrat any rere any que la solidaritat forma part de la seva raó de ser: “A cada campanya hem augmentat exponencial ment el nombre de voluntaris i una vegada més animem a tothom a participar en aquesta iniciativa necessària per fer arri bar aliments als que més ho necessiten del nostre entorn”. En aquesta ocasió, com en les altres edicions d’aquesta cita solidària, els volun taris que s’han inscrit es col·locaran a les entrades dels supermercats de Catalunya

El reportatge: Banc dels

Aliments“Elscatalans

mostren any rere any la seva solidaritat” diu Antoni sansalvadó, cap del Banc dels Aliments

El RecapteGranCarlotaBurrel

L’any 2011 hi havia al món una xifra de 923 de milions de persones famolenques, mentre que el 2010, l’any anterior, se’n con taven 854 milions. això vol dir que en un any la xifra ha augmentat 75 milions, un increment brutal sorgit de la pujada de preus dels aliments bàsics. així, entre 2007 i 2008 el preu del menjar va pujar un 52 per cent de mitjana. Un ali ment tan destacat com l’arròs, considerat el cereal més important per l’alimentació humana, ha sofert per exemple un incre ment de més del 200 per cent. “Les raons d’aquest increment de preus es troben en les polítiques agràries aplicades les últimes dècades, que es centren en la rendibilitat comercial dels aliments, enlloc de garan tir el dret a l’alimentació” afirma Càritas, la confederació d’acció caritativa de l’església espanyola, en referència als països subde Lasenvolupats.fam,però, no només afecta aquests països sinó que a l’altre costat del món, el ric, el problema creix amb la crisi econò mica i l’increment de preus: a les bosses de pobresa que es troben a les grans ciutats i que fins ara eren el gruix central d’aquesta problemàtica, ara s’afegeixen els nous necessitats apareguts amb la crítica situació actual. Càritas assegura que aquest problema es resoldrà en gran part quan es retorni a unes polítiques agràries disse nyades en funció de les necessitats de la població humana i amb la participació dels agricultors. 

la societat. “M’aporta satisfacció perso nal, m’enriqueix com a persona i em trans met valors com la constància en el treball o agafar perspectives diferents en segons quins temes. També és important el fet que em fa estar en contacte a una realitat que s’allunya molt de la meva però que es troba en el meu entorn”, reflexiona Bosch, satis feta amb els valors que li aporta fer aquest voluntariat.LaIsabel, que viu el dia a dia del Banc dels Aliments, es mostra sorpresa de què, en aquests darrers anys, les famílies que reben ajudes de la fundació són també les que fins el moment es consideraven de la classe mitja. Aquestes famílies s’adrecen al Banc dels Aliments de manera puntual, a final de mes, o bé perquè la seva situació laboral ha canviat tant que es veuen obli gades a recórrer a aquests serveis fins que el seu context millori. Però també s’ate nen casos en què les situacions són més extremes, per exemple persones sense llar o bé famílies estructuralment pobres. Sigui com sigui, cada vegada es va ampli ant més la demanda de gent que fins el moment mai havia tingut necessitat de demanar ajuda a entitats benèfiques, com “Participar al Banc dels Aliments m’enriqueix com a persona”, explica la voluntària isabel Bosch

Web: E-mail:Telèfon:http://www.bancdelsaliments.org/933464404info@bancdelsaliments.org

és el Banc dels Aliments o Càritas, entre moltes altres. És per això, que aquest any, més que mai, es necessita l’ajuda de tants voluntaris i tants quilograms de menjar. La voluntària explica que actualment algunes entitats receptores d’aliments dis tribueixen els aliments d’una forma més humana a través dels anomenats Centre d’Administració d’Aliments (CDA). “Un CDA pretén ser una espècie de supermer cat on hi ha tots els productes i la gent fa la compra a través d’uns punts assignats per un barem que gestiona l’assistent social. Aquesta és la manera més digna de rebre aliments des del punt de vista del recep tor” afirma la voluntària. Feina COnDeCOraDa Aquest 2012 s’ha commemorat el 25è aniversari del Banc dels Aliments de Bar celona i les delegacions han fet actes per donar a conèixer la seva tasca, cosa que ha suposat una activitat addicional que els voluntaris han fet amb il·lusió. Els actes tenien la finalitat d’ensenyar la filosofia del Banc, que és: “Lluitem ara contra la fam d’aquí”. Cal remarcar que la Federació Espanyola de Banc dels Aliments ha rebut el premi Príncep d’Astúries a la concòrdia i la Fundació Banc dels Aliments de Barce lona també ha estat premiada amb la Creu de Sant Jordi. Uns premis que recompen sen l’esforç de la fundació i que animen a seguir treballant per millorar la situació de les persones més necessitades.  Voluntaris del Banc dels Aliments recollint productes davant d’un supermercat.

Valors Passant revista 7

De bancs d’aliments no n’hi ha només a Catalunya, en trobem arreu del món. a espanya, per exemple, hi ha 52 bancs d’ali ments i a nivell europeu se’n compten un total de 240, aplegats a la Federació europea de Bancs d’aliments. el primer Banc d’aliments va néixer a Phoenix (arizona, estats Units) l’any 1966 mentre que a Barcelona va ser creat el 1987 per Jordi Peix. Però no ha estat fins les últimes dècades que aquestes enti tats benèfiques han viscut un creixement impressionant, degut a l’increment de les persones que passen fam arreu del món.

El problema de la fam al món

Més informació

Menys bales i més ‘Predictors’

L’ infant va prendre la pri mera anhelada d’aire d’aquest món en un centre sanitari militar de l’Afganistan de deu milions d’euros dissenyat per fer amputa cions d’extremitats, taponar hemorràgies internes i tractar traumes cranials. Ja l’any passat, una companya d’aquesta militar va parir just una setmana després de tornar de permís d’una rotació en aquest país. Aquesta notícia coincideix amb una polèmica que aquests dies té lloc a Angla terra. El Govern britànic ha anunciat, a causa de la crisi econòmica, la reforma més gran de l’exèrcit que s’ha fet en les darreres dècades: reducció de 20.000 soldats en vuit anys –el primer minis tre David Cameron deixarà l’exèrcit en la meitat d’efectius que durant la Guerra Freda- i reducció del 20% del pressupost. Això ha fet que molts militars acusin el màxim representants polític de “posar en risc” la seguretat de l’Estat i hagin anun ciat que el 2020 Gran Bretanya deixarà de ser una potència militar capaç d’actuar simultàniament a diferents països, actual ment present a catorze. Però aquesta reta llada, no es pot fer a qualsevol preu humà.

Malgrat mai he cregut en les quotes que afavoreixen les dones, sinó en la capa citat humana i en la professionalitat de cada individu independentment del seu sexe i no he pensat mai que les dones pel fet de ser-ho hagin de tenir un tracte espe cial, reivindico, en aquest sentit, l’excep cionalitat de l’exèrcit. I no em refereixo a facilitar-los l’escalada en el rànquing de comandament, sinó, a garantir-los la dig nitat i la salut necessària si realment som tant importants com ens volen fer creure.

Un nen, fill d’una militar anglesa, va néixer el passat 21 de setembre al Camp Bastion, una base militar britànica de la província afganesa de Helmand, epicentre de la guerra amb els talibans. “Potser Cameron hauria d’augmentar la partida referent a les revisions mèdiques a dones” Maria Coll és periodista i codirigeix Valors

La bona nova a la base militar de la pro víncia afganesa de Helmand ha deixat al descobert que fins ara a ningú se li havia acudit fer abans de marxar un test d’emba ràs a les cinc-centes dones allà destinades, quan des del 2003 setanta han tornat des

Octubre de 2012

Aquest mes de juny, en l’obertura d’un curs a Madrid, la Secretaria d’Estat per Defensa espanyola, Irene Domingo-Alca hud, afirmava: “Quantes més dones hi hagi a l’exèrcit, més possibilitats de pau”, perquè les dones augmenten el percen tatge d’èxit de certes operacions. “De quina forma podríem tenir contacte amb les dones afganes si no fos a través de les nostres dones militars?”, preguntava. Estic d’acord en què el paper de la dona dins un conflicte, per si sol dramàtic i condemna ble, pot ser beneficiós.

Maria Coll 8 Passant revista Ha passat desapercebut

Una dona militar a una unitat destinada a l’Afganistan. prés de descobrir que esperaven un fill i més d’un centenar han estat evacuades d’Iraq amb un permís de sis setmanes per aquest mateix motiu. Aplaudeixo la reducció mili tar de David Cameron, però potser hauria d’augmentar la partida referent a les revisi ons mèdiques abans d’enviar dones encinta a terres dominades pels talibans. Però no podem oblidar un altre ele ment implícit a la notícia. La criatura, afortunadament pels superiors de la mili tar, va néixer cinc setmanes abans de la data prevista, per tant, va ser concebuda abans d’arribar a l’Afganistan; si no hagués estat així la notícia hauria suposat un escàndol. Per una banda perquè les relacions sentimentals dins l’exèrcit estan pro hibides i perquè s’hauria d’haver compro vat que aquesta havia estat consentida. En el darrer Festival de cinema independent Sundance, The Invisible War , va posar al descobert que, segons dades del Departa ment de Defensa dels Estats Units, només el 2010 més de 19.000 homes i dones de l’exèrcit van ser atacats sexualment pels seus companys (20% dones en servei i un 1% homes). De vegades, darrera notícies ensucrades que ens recorden Nadal, hi ha dades que ens provoquen suor freda. 

“En invertir en allò comú, més diners tenen les famílies” Joseph stiglitz La Vanguardia, 18 de setembre Miguel Guillen és politòleg

Després d’haver fet la travessa del desert amb el seu partit, Mas assegura que vol portar el país a la Terra pro mesa tot i que ja ha avisat que, com Moisès, quan s’hagi arribat al final del trajecte, no es presentarà a la reelec ció. Mig Antic Testament en un dels territoris més secularitzats d’Europa. El timoner Mas, però sobretot el país sencer, ha de vetllar perquè aquest camí -llarg, ple d’aventures i coneixences- cap a l’enigmàtica Ítaca arribi a bon port i que el vaixell no naufragui abans de fondejar a l’illa. Quan els temps són interessants, les aigües dels mars no acostumen a separar-se fàcilment... 

En temps com l’actual, en què imperen conceptes com retallades o austeritat, no va malament llegir economistes com Joseph Stiglitz, Premi Nobel. En una recent entrevista, Stiglitz afirmava que “l’economia d’un país no és una famí lia, tot el contrari: com més s’inverteix en el que és de tothom -educació, sani tat, innovació, investigació...- més diners acaben tenint les famílies. I així es creix i es paguen els deutes amb menys pati ment”. A Catalunya, el govern de la Generalitat ha fet tot el contrari, dolo roses retallades amb especial duresa a serveis bàsics com l’educació o la sani tat. Molts mesos després de l’inici de les ja (tristament) famoses retallades, no hi ha rastre de cap millora en la situa ció econòmica i un es pregunta què més ha de passar per què determinats diri gents apliquin mesures diferents. No dic que les que proposa Stiglitz siguin les adequades, però sí crec que s’hauria de donar l’oportunitat a altres econo mistes, de diferent tendència ideològica per a poder aplicar les seves receptes. Stiglitz pensa que “quan es retalla la inversió pública en capital humà, aug menta la desigualtat, i per tant la inefi ciència econòmica, i es frena el creixe ment”. Diu que “la desigualtat ens priva a tots del talent dels pobres i, en concen trar el capital en poques mans, perjudica al consum”. En definitiva: inversió, crei xement i desigualtat, conceptes que, malauradament, la majoria de dirigents europeus no tenen en compte per llui tar contra aquesta crisi insuportable.



El valor de la paraula

Ramon Radó és periodista

Valors Passant revista 9

Noms propis

Veient l’Artur Mas actual es fa difícil relacionar-lo amb la carica tura que, deu anys enrere, en feia Toni Albà al programa “Set de nit”. Contra tot pronòstic, aquell robot encorbatat i sense gaire pedigrí patri òtic que, fins l’any 2000, al DNI hi posava que es deia Arturo, s’ha trans format en el més semblant a un líder en uns moments en què el lideratge també està en crisi.

Artur Mas Líder contra pronòstic

Ramon Radó

“Després de la travessa del desert amb el seu partit, Mas vol portar el país a la Terra promesa”

La reacció del president de la Generalitat a la multitudinària manifestació de la Diada l’ha situat en el punt de mira a Catalunya, Espanya i el món. “Tant de bo que visquis temps inte ressants!”, diu una antiga maledicció xinesa. Les èpoques que els historia dors del futur consideren més interes sants acostumen a ser molt complica des per als ciutadans del present. Al president de la Generali tat, Artur Mas, la història li ha rega lat uns anys d’allò més interessants a la plaça de Sant Jaume: per si no n’hi havia prou amb la crisi econòmica més devastadora dels últims 70 anys, el milió i mig de persones que van mani festar-se a favor de la independència van capgirar com un mitjó la política catalana en només una tarda. L’Onze de Setembre al vespre, quan la manifestació encara no s’havia acabat, Mas ja va anunciar una com pareixença de premsa per l’endemà al matí. Des de llavors, amb intervencions pràcticament diàries, el president de la Generalitat ha aconseguit posar-se al capdavant d’una manifestació a la qual no va assistir. Paraula a paraula, discurs a discurs, de Barcelona a Madrid i de Madrid a Barcelona, Mas ha anat tei xint un sudari que, a diferència dels seus predecessors, no sembla tenir intenció de desteixir a les nits. Ningú sap en què s’encarnaran les paraules de Mas, però, després de la mort d’un pacte fiscal que no va arri bar a néixer, sembla que aquest país ha començat un camí que, a hores d’ara, no és clar cap a on porta ni quant temps cal per a recórrer-lo. Mentres tant, tots els ulls, a Catalunya, a Espa nya i arreu del món, observen aquest home de 56 anys que, malgrat les nom broses metàfores marineres que uti litza, té un caràcter més luterà que mediterrani.

Octubre de 201210 Passant revista

Toni Comín no fa gaire deia que la pobresa mundial és un escàndol però es pot eradicar. I posava exemples. Posar fi a la fam del món costaria 14.000 mili ons de dòlars anuals i Europa en gasta anualment 20.000 en menjar per ani mals domèstics; garantir l’assistència clí nica a tot el món costaria 41.000 milions però ens en gastem 87.000 en perfums i cosmètics... L’Albert Camus es, ens, pre guntava si en mig d’una societat afectada per la pesta l’home té dret a ser feliç.

La premsa ha deixat passar un esdeveni ment força transcendent per l’evolució de la salut del planeta. El passat mes de juny es va celebrar a Rio la Conferència sobre el Desenvolupament Sostenible amb la voluntat de posar els fonaments sobre com salvar el planeta amb una visió econòmica verda i evitar la degra dació de la terra i l’escalfament global. No hi va haver gaires acords entre el Nord desenvolupat, la Xina en ple des envolupament i els països subdesenvo lupats. Sigui per la crisi o per la psicosi d’aquesta, pocs dels responsables dels 193 països reunits van ser capaços de mirar més enllà dels problemes immedi ats. D’aquí uns anys en sentirem a parlar. S’acosta, però, una altra data: 2015. Recordo que a finals dels anys 80 i 90, i aleshores encara no érem col lectivament tan egoistes, ens vam pro posar per al 2000 els vuit famosos Objectius del Mil•lenni per reduir a la meitat els 1.200 milions de persones que vivien en la pobresa més absoluta, els 2.200 milions que no disposaven de serveis sanitaris i els 1.100 milions que no disposaven d’aigua potable. Tenim encara tres anys per mirar d’as solir aquells objectius. De moment s’ha reduït a la meitat el nombre de perso nes absolutament pobres i també l’ac cés a l’aigua potable però encara hi ha 200 milions de nens i nenes amb greus problemes de desnutrició i 2.000 mili ons de persones sense serveis sanitaris.

“El sistema de partits a Catalunya és prou madur com per encarar unes eleccions i un referèndum”

ÉsAmatl’hora de la

Catalunyademocràciail’autodeterminació

Després de la multitudinària manifestació de la Diada i la negativa de Rajoy al pacte fiscal, ha arribat l’hora de les clarificacions i de la democràcia. Els passos a seguir són fonamentalment dos: primer eleccions al Parlament i posteriorment un referèndum. Tenint clar que a les eleccions s’escullen els governs i que als referèndums és on s’exer ceix el dret a decidir, el dret a l’autode terminació. I, alerta, no convé barrejar les dues coses. Perquè Catalunya necessita fer les dues passes, però primer una i després l’altra. Però més enllà d’això, el que seria convenient és que a les properes elecci ons tots els partits posin damunt de la taula, sense eufemismes, quines són les seves pro postes. Més encara, seria molt positiu que tant CiU com el PSC, que són al cap i a la fi els dos partits principals, s’atrevissin a fer explícit al seu programa electoral la pro posta de celebració d’un referèndum. El que em temo però, és que cap d’aquests dos partits ho fagi. CiU haurà de resoldre les discrepàncies internes amb Unió i no caure, una vegada més, en la temptació d’omplir el programa d’eufemismes com transició nacional, estructures d’estat i hisenda pròpia. Però amb això no n’hi ha prou: CiU ha de dir si aposta per la celebració d’un referèn dum o no. I també el PSC haurà de resoldre les seves diatribes internes, que encara són més profundes que les de CiU. Si el PSC continua amb una actitud passiva i reactiva, incapaç d’articular una proposta creïble davant la ciutadania, serà durament castigat a les eleccions. En canvi, si s’atrevís a apos tar explícitament per la convocatòria d’un referèndum algunes coses de fons comen çarien a canviar. És clar que això, implicaria abandonar d’una vegada per totes la supe ditació del PSC al PSOE. Curiosament, a més a més, si CiU i PSC convergeixen en fer explícita la necessitat de convocar un referèndum, aleshores sí que Catalunya podrà expressar plenament la seva volun tat i les seves preferències (i de retruc, es reduïria la distància creixent entre diri gents polítics i ciutadania). Com argumenta el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, la forma més adequada des d’un punt de vista democràtic de donar resposta a les deman des d’una minoria nacional és pura i sim plement la celebració d’un referèndum on aquesta minoria expressi clarament les seves preferències. Perquè no és el moment de governs de concentració ni candidatures unitàries. El sistema de partits a Catalunya és prou madur com per encarar unes elec cions i un referèndum. I encara hi ha una altra cosa més evident: no ens podem per metre el luxe de viure permanentment en un estat de “transició nacional”. Seria molt perjudicial per a tothom. La democràcia cal exercir-la. Molt em temo, però, que les res triccions internes de CiU i el PSC (i també les externes) provocaran que cap dels dos porti explícit al seu programa electoral la previsió de convocar un referèndum. Però ara la ciutadania exigeix lideratge i pena litzarà els eufemismes i les vacilacions. Per tant els partits han de donar respos tes clares. Però CiU ha enterrat del tot la puta i la Ramoneta i dirà clarament que vol celebrar un referèndum? I el PSC desper tarà del seu llarg somni del federalisme fra ternal i articularà part del catalanisme d’es querres amb una proposta seriosa i creïble que passi també per la celebració d’un refe rèndum? Preguntes importants i respostes difícils. Tot fa pensar que cap dels dos s’hi atrevirà. Espero estar equivocat.  f rancesc Amat és economista francesc

Contravalors Xavier Manté



Un XavierfallitobjectiualtreMantéésenginyer

Persones es van suïcidar l’any passat a Catalunya, un 9,95% més que el 2010. Els intents van ser 1.953, un 21,81% que l’any passat, segons el Departament d’Interior. Cada dia proven de suïcidar-se 6 persones.

enBrausdeMenyssetembredonacionssangenhorariinfantil

deTermòmetreValors Passant revista 11

Manifestació Onze de

Continua sent l’escola institució de confiança?

Les donacions de sang i plasma han caigut un 8,9% a Catalunya durant els últims quatre anys. Han passat de 298.400 el 2008 a 271.700 aquest 2012. el descens, no és fruit d’una menor solidaritat, sinó a una millora dels processos quirúr gics ara se’n necessita menys.

Abandonament escolar Luri

900.000

“Una cosa fonamental no va bé al si de l’escola: la confiança. i sense ella, no hi ha escola”

541

un milió i mig de catalans, en plena època de desafec ció política, es manifesten de forma cívica, festiva i amb eslogans positius a Barcelona l’onze de setembre a favor de la inde pendència de Catalunya, convo cats per l’assemblea Nacional Catalana, plataforma ciutadana.

Cada cas és diferent i mereix un judici diferent (que li correspon fer a vostè), però el que em preocupa és la gran acollida que tenen les notícies d’aquests tipus. L’aten ció mediàtica a tot allò que no funciona bé a les classes crec que posa de manifest que alguna cosa fonamental no va bé al side l’es cola. El nom precís d’aquesta cosa és “con fiança”. La confiança és fonamental perquè sense ella no hi ha escola.  Gregorio Luri és pedagog

Persones que es suïciden cada any al món, dada que puja per la crisi econòmica, segons l’OMS. Avui, Rússia i les exrepúbliques bàl tiques són els països amb índexs més alts. Cada 40 segons algú es treu la vida.

Gregorio

Valors

TVE torna a emetre una cursa de braus després de sis anys i quan algunes comu nitats, com Catalunya, han pro hibit aquesta tradició. A més, la retransmissió es passa en horari infantil. A casa nostra té 126.000 espectadors.

Normalment els començaments d’un nou curs són els moments més adients per copsar l’estat d’ànim dels diferents sistemes educatius, si més no, de la Unió Europea. Lògicament, tot país té la seva pròpia his tòria pedagògica i, com és natural, viu els seus problemes d’una manera específica, però em fa l’efecte que als darrers anys és perceptible un increment de les notícies que tenen a veure amb una certa degrada ció de la convivència escolar. Aquest setem bre he descobert amb sorpresa que un de cada dos professors francesos té contractada una assegurança que li cobreix els riscos de l’exercici de la seva professió, especialment els relacionats amb la violència escolar. Tant els metges com els docents tenen la sensa ció que es troben cada vegada més exposat a la intempèrie, és a dir, a qualsevol imperti nència d’un usuari impertinent de la sanitat o de l’educació. M’imagino que no obeeix a la casualitat el fet que, arreu del món, la gent tracta als seus mestres com tracta als seusDeixantmetges. de banda els casos d’agres sió directa d’alumnes o pares a professors, vull recollir tres notícies que han apare gut la primera setmana de començament de curs a tres països propers, França, Espa nya i Itàlia. A la localitat francesa de Buxe rolles (districte de Poitiers) la mare d’un nen de quart curs del col•legi Jules-Verne li va donar un sonor mastegot a la professora del seu fill per haver escrit al “carnet de correspondència de l’alumne” (una mena d’agenda a través de la qual es comuniquen professors i pares) que la seva criatura s’ha via oblidat de fer els deures a casa. Per altra banda, aquí, a Catalunya, els mitjans reco llien el cas d’uns pares que han denunciat l’escola del seu fill perquè el mestre va cas tigar-lo de cara a la paret, al costat d’una pissarra on un text demanava als seus com panys que no li dirigissin la paraula. Segons els pares, el nen ha hagut de rebre atenció psicològica per aquest tractament vexa tori. Una especialista de Rosa Sensat els hi ha donat la raó perquè “cap nen es mereix passar per aquest tràngol”. I, finalment, a Itàlia, un professor sicilià ha estat condem nat a quinze dies de presó per haver casti gat a un nen a copiar cent vegades “Sóc un deficient”. La cort de cassació de Palerm ha considerat que “el professor ha mortificat la dignitat de l’infant i ha faltat en conseqüèn cia als seus deures d’educador”.

Valors comparats

Per aquest motiu, l’any 2011, l’Assemblea General de la Coor dinadora de Colles Castelleres de Catalunya va decidir iniciar un procés participatiu obert a totes les colles per identificar el conjunt de valors propis del fet casteller. El procés participatiu va durar un any i el 24 de març de 2012, la mateixa Assemblea va aprovar, sense cap vot en contra, el document “Els valors socials del fet casteller”.

El 24 de març del 2012 la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) ha aprovat el document “Els valors socials del fet casteller”.

ElS VAlORS quE EnS DEIxEn ElS cASTEllS

A bona part del territori català, i en particu lar a l’entorn metropolità de Barcelona, la bona imatge que tenen els castells no es cor respon amb el coneixement existent sobre el fet casteller. Un primer nivell de desinforma ció fa referència a les estructures castelleres. Els castellers ho comprovem diàriament quan som interrogats sobre els castells de vuit i de nou pisos, els folres, les manilles o la funció dels aixecadors o dels dosos. Aquest dèficit, que afecta a la part visible dels castells, és, malgrat tot, el més fàcil de resoldre. N’hi ha un altre, però, de més complicat: el que fa referèn cia a què són, què fan i quins valors promouen les colles castelleres.

Octubre de 2012

C Els castells 12 M O n O grà F i C

Miquel Botella

Aquest document comença situant els castells en la història i en la tradició festiva i recorda que tenen el reconeixment de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. I, a continuació, es fa una enumeració dels valors socials del fet caste ller. Aquests en són alguns dels continguts més significatius: oBERTURA i iNTEGRACió El repte primer i més important de totes les colles que volen pro gressar és el d’enquadrar i mobilitzar el màxim nombre de persones, sovint centenars. D’aquesta necessitat i de la possibilitat que tenen

els castells d’aprofitar les capacitats de tothom, en deriva el caràc ter integrador de les colles.

AMATEURisME

REsULTAT ÚNiCAMENT CoL•LECTiU

CULTURA DE L’EsfoRÇ i CoMPRoMÍs

Aquesta no era una característica del món casteller de fa qua ranta anys, però s’ha convertit en un ingredient essencial del model de colla actual. A les colles s’assaja i es treballa tant com es pot, però sempre dins dels límits del que pot donar de si la feina voluntària. La il·lusió és l’únic estímul dels castellers.

sENTiMENT DE PERTiNENÇA

“les colles castelleres declarem la nostra voluntat inequívoca de seguir tre ballant responsablement de manera individual i col·lectiva en el manteniment i desenvolupament d’aquesta manifestació de la nostra cultura popular d’ar rel tradicional, així com dels valors propis que la sustenten i del seu caràcter simbòlic... garantint l’amateurisme del casteller” (entre altres compromisos).

iMATGE No MERCANTiL Les colles són entitats en què els diners fan una funció subsi diària. Òbviament, són un element imprescindible per mantenir el seu funcionament quotidià, però no són un ingredient bàsic, ni un factor condicionant. A les colles, el que realment compta és el capital humà, la resta és instrumental. Mantenir aquest rol secun dari dels diners és avui un punt crític en la definició del futur del fet casteller. La temptació mercantil ja ha aparegut algun cop pro piciada per la popularitat creixent dels castells i per la seva influ ència mediàtica. “Assegurar el manteniment de les colles amb una gestió responsable i sostenible; cercant fórmules de finançament que no ofereixin una imatge mercantil, que no desvirtuïn el caràcter simbòlic del fet caste ller i que no afectin la seva participació en les activitats festives que li són pròpies”.

 Miquel Botella és vicepresident de la Coordinadora de Colles Castelle res de Catalunya

“El castell és una obra col•lectiva. Les individualitats hi tenen poc relleu i cap figura pot tirar endavant una colla” “Per fer un castell cal: treball en equip, esperit de superació, lliure acceptació de la tasca assignada, autodisciplina...”

Valors

El castell és una obra col·lectiva. Les individualitats hi tenen poc relleu i cap figura pot tirar endavant una colla. A l’hora de fer cas tells, òbviament, uns castellers són més importants que altres, però ningú juga un paper equiparable al dels solistes en les agrupacions musicals, els primers actors o els davanters centres. El triomf és de la colla i de tots els castellers.

Les colles són comunitats humanes molt estables, en les quals els vincles d’amistat, de solidaritat interna i d’ajuda mútua van més enllà dels castells. “l es colles castelleres estem decidides a mantenir i a desenvolupar els vincles d’identificació amb el municipi o el barri on ens trobem arrelades, portant amb orgull i responsabilitat el seu nom, projectant la seva imatge i el seu caràcter arreu, dinamitzant el teixit social i associatiu del seu entorn, i integrant-nos en la seva tradició festiva”

Els castells són una de les poquíssimes activitats físiques de grup d’execució autònoma. La primera exigència d’una colla consisteix a superar els seus propis registres. Per això, les colles poden actuar en solitari i mesurar el seu nivell casteller per la dificultat dels cas tells que fan, sense necessitat de confrontar-se amb altres colles. I és també per això que, a moltes actuacions, les colles s’ajuden par ticipant a les pinyes respectives, fet que seria considerat antiregla mentària en la competició esportiva. A les actuacions castelleres, el ser “guanyador moral” (haver acomplert o superat les expectatives pròpies) és més important que ser “guanyador real” (haver fet els millors castells de l’actuació). I no cal dir que més d’un pot sentir-se guanyador i més d’un perdedor a qualsevol diada.

“l es colles castelleres, conscients que la rivalitat és una realitat que ha contribuït al desenvolupament del fet casteller, manifestem també que això no ha de ser un obstacle perquè les nostres relacions es regeixin pels principis del respecte mutu, la cordialitat, la solidaritat i la cooperació.”

En definitiva, l’autosuperació és la força motriu de les colles; la rivalitat, només el complement. Reformulant una vella equació cas tellera, diríem que els castells són “vuitanta per cent d’autosupera ció i vint per cent de competició”.

“l es colles castellers som obertes i inclusives, i desenvolupem una activi tat on tothom és necessari perquè tothom hi pot aportar alguna cosa sense que es doni cap tipus de diferenciació per raó de gènere, edat, condició social, raça, origen i creences polítiques i religioses... c onstituïm espais de convivència i comunicació plural i intergeneracional i hem esdevingut espais de solidaritat, cohesió social i integració, especialment de persones nouvingudes”.

AUTosUPERACió i RiVALiTAT

DEMoCRàCiA PARTiCiPATiVA

El lideratge unipersonal, de vegades vitalici, que era la forma tra dicional de direcció de les colles ha estat substituït per una demo cràcia participativa molt viva. A diferència del que passa a moltes entitats en què els càrrecs tendeixen a perpetuar-se, a les colles cas telleres les moltes hores de convivència, la claredat dels objectius perseguits i la fàcil avaluació dels resultats han portat a una elevada rotació dels càrrecs tècnics i directius. “l es colles castelleres tenim la voluntat de reforçar un model democràtic de la nostra societat fonamentat en la formació de persones compromeses activament en l’avenir col·lectiu”.

“Entre aquests valors cal assenyalar la importància de les fites col·lectives, perquè en els castells no hi ha resultat ni avaluació individual, i pel fet de ser una activitat on tothom és necessari però ningú és imprescindible.”

M O n O grà F i C 13

Per adquirir el nivell d’habilitat i confiança col·lectiva neces sari per descarregar un castell cal involucrar moltes persones i fer moltes hores d’assaig. El progrés casteller és necessàriament lent i depèn del compromís de cadascú envers el col·lectiu així com: “del treball en equip, del treball ben fet, l’esperit de superació, la lliure acceptació de la tasca assignada i l’autodisciplina”. Tot això sense perdre de vista que cada casteller pot triar el seu nivell d’implica ció. Les colles són unes entitats de contorns difosos, allunyades de qualsevol orientació sectària.

Octubre de 2012 “TOT cATAlà éS unA mIcA lcASTEllER”’entrevista

Maria Coll David Bagés, actor i casteller

14 M O n O grà F i C Els castells

Encara que avui inevitablement molta gent el reconeix com a Joan Anton Balló pel seu personatge a la sèrie l a Riera, David Bagés és un actor d’una molt àmplia trajectòria, tant en teatre com en televisió. Més enllà dels escenaris, però, té una altra passió: fer castells.

Però ara cada vegada es veuen menys aquells baixos cepats... Ara els castellers són més atlètics... ...perquè no necessàriament tots els baixos han de ser grassos. Per exemple, en un pilar de vuit o una torre de vuit sí que necessites persones fornides que aguan tin molt, però, en canvi, en un castell amb agulla els baixos han de ser poc amples.

sValorsineixes a Reus, duus els castells a la sang. Això és una evidència per l’actor David Bagés, que viu aquesta passió amb el mateix entusiasme amb què puja als escenaris. Actualment és membre de la Colla dels Castellers de la Vila de Gràcia, de la qual el seu fill n’és acotxador, i a ell el podeu localitzar al folre del 2 de 8 o en els intents, per ara, de 3 de 9, entre altres construccions. Assisteix als assajos sempre que la feina li permet, ja que des de fa diverses temporades interpreta el personatge deJoan Anton Balló a la tele sèrie de TV3 La Riera i mai té un no per a qualsevol oportunitat de fer teatre. Què li va atraure dels castells per conver tir-los en una passió? Al Baix Camp totes les places són castelle res i, des que vaig néixer tinc consciència d’haver vist castells a la plaça del Merca dal. A més, a Reus, sempre havia partici pat a moltes activitats vinculades amb la cultura en general i en la cultura popular, en particular. Feia teatre al Centre Catò lic, música al Centre de Lectura... Reus és una capital molt activa en aquest nivell i amb molta identitat. Aleshores, quan tenia uns dotze anys, membres de la Carrutxa, una entitat que es dedica a recuperar la cultura popular d’aquelles terres, em van proposar participar a la colla dels Xiquets perquè necessitaven canalla. Vaig comen çar a dosos i vaig acabar a quarts. i quan es trasllada a Barcelona busca una nova colla... Sí. Quan vaig arribar a Barcelona vaig buscar una altra colla i vaig anar a alguns assajos dels Castellers de Barcelona, però per estudis, feina i altres interessos tampoc m’ho podia combinar gaire. També vaig veure força diferències entre una colla de ciutat i una colla de poble. No m’hi vaig saber adaptar i aleshores vaig decidir seguir en el món casteller només com a afi cionat durant un temps. fins que descobreix els Castellers de la Vila de Gràcia. Com que sempre anàvem a veure castells, quan va néixer el meu fill, vaig observar que a ell també li agradaven. Aleshores vaig escollir la colla dels Castellers de la Vila de Gràcia perquè era la que s’adaptava més a les meves necessitats i a les meves aspiracions com a casteller. Al cap de dos mesos de prova, tots dos ens vam enfaixar. Passar de ser casteller a pare de caste ller... es veu diferent? És, igualment, un pare patidor? Sí, és diferent, però ho entenc, perquè jo també he estat canalla. No pateixes, però com a pare i casteller, sempre tens aquell punt de tensió. Els castells són una acti vitat que et fan despertar coses molt ins tintives a nivell físic i mental, perquè el moment en què s’aixeca una construcció és molt cerebral, però també molt visceral. No és patiment, sinó un conjunt de sensa cions que es barregen dins del cos. Als dotze anys, quan comença a fer cas tells, tot és un divertimento. La seva con cepció dels castells com ha canviat des d’aleshores fins ara? Ens hem fet grans i, malgrat que ara em miro la societat d’una manera diferent, encara dono molta importància al valor d’entrar a una colla i aprofitar tot allò que m’aporta, com la creació d’unes estruc tures familiars que ajuden a la integració. M’explico. Quan saps que has de fer una cosa conjuntament amb 150 persones més i ets conscient que crees una necessitat a la resta, que compten amb tu, no et pots des vincular de la colla. Adquireixes un com promís i una responsabilitat amb la resta del grup i això et fa ser actiu amb qualsevol activitat que s’organitzi. En aquest sentit, tinc claríssim que el meu fill, els valors que trobarà en una colla castellera no els tro barà en lloc més. Comencem, doncs. Ja ha parlat del com promís i la responsabilitat. Citi’m alguns altres d’aquests valors...

M O n O grà F i C 15

Els castellers som un conjunt de persones que s’uneixen per assolir un repte, en el qual cada un dels integrants del grup és indispensable. Ara bé, a més a més, perquè això funcioni és necessari: respecte per la feina –perquè cal tenir en compte que si algú falla hi ha la possibilitat que et puguis fer mal o fer-ne als altres-; i espe rit de superació –perquè els reptes s’han de superar, augmentar i millorar, ja que en el món casteller s’ha demostrat els darrers anys que pràcticament no hi ha límits–. Sense oblidar, però, la prudència. Jo penso que un bon cap de colla, en el moment adequat, també ha de saber dir “avall” per evitar una caiguda. Què més...? A més, els castellers són un món antro pològicament ideal. En una colla hi ha gent de tot tipus. A nivell professional hi pots trobar banquers, polítics, professio nals liberals, carnissers, estudiants, atu rats... Gent d’ambdós sexes i de totes les edats. A més, també persones que física ment són molt diferents. És igual si ets alt, baix, prim, gros, estret... tothom té un lloc dins del castell. Una persona grassa acom plexada pot ser molt valorada i necessària a una colla castellera.

La gent va a una colla per molts motius, però es queda perquè li agrada. Només qui forma part d’una colla pot entendre que el tronc del castell no és res sense una bona pinya. La gent que valora més l’esforç de la pinya és precisament qui està dalt castell. Avui, i només aquells que des de fa temps som en aquest món, coneixem el nom d’al guns mítics castellers, però generalment es tracta de gent anònima. En els castells tothom és indispensable, però al mateix temps, tothom és substituïble. A més, dins

“En un castell tothom és indispensable, però al mateix temps, tothom és

“Elsubstituïble”momentenquè s’aixeca una construcció és molt cerebral, però també molt visceral”

Costa més mantenir la motivació i el com promís entre aquells castellers que no pugen i formen les parts de la construcció menys visibles?

16 M O n O grà F i C

La rivalitat entre les dues colles de Valls i les dues de Valls i la de Vilafranca no ha estat pas sempre una rivalitat sana. I, entre les colles mitjanes, també hi ha rivali tat. En els Xiquets de Reus, per exemple, sempre es vota si es participa o no al Con curs de Tarragona. Terrassa, per exem ple, opta per no anar-hi. Nosaltres alguna vegada havíem votat no perquè creiem que la realització d’un castell no es pot pun tuar. Cada colla fa el que pot i això ja té un gran valor. Per mi puntuar un castell no és coherent. És la plaça i la pròpia colla, i no un jurat, qui decideix si un castell s’ha car regat. Aleshores, ara ja no és així, també hi havia cert recel en què el concurs es fes en una plaça de braus.

Però la rivalitat entre colles també té coses positives... Sí, cal dir que el concurs esdevé pels afi cionats la gran festa castellera. A més, fins fa uns anys Vilafranca i Valls no tenien rivals, però ara se senten pressionats i això els toca l’orgull. Les colles nascudes als anys vuitanta han aportat noves maneres de veure els castells i noves tècniques que han estat adquirides per les colles anti gues. La introducció de la dona també ha permès fer alguns castells fins aleshores pràcticament impossibles, com per exem ple, les construccions de deu. I, encara que parlem de rivalitat, entre les colles sempre hi ha solidaritat i molta comprensió. I és que en el fons ens uneix el mateix senti ment. La recerca de la superació, com vostè mateix comentava, més la competició... pot portar al sentiment de fracàs. Com es superen les caigudes reiterades? La sensació de fracàs hi és quan saps que estàs preparat per assolir una cosa però no l’aconsegueixes. Si caus en aquesta des confiança, però, la resta de la colla te l’ha treu de seguida. Sempre s’ha de millorar sent conscient de les teves possibilitats. En el cas de la canalla, però, se’ls intenta treure molta pressió. I si un nano es tira enrere d’un castell important no se li dóna importància. No hi ha retrets, tothom fa el que pot. De fet, tota colla té la seva espineta... aquell castell que no surt. Sí, fins i tot, les més grans! Però aquestes obsessions fan colla i generen passions.

“El meu fill, els valors que trobarà en una colla castellera no els trobarà enlloc més” “Encara que hi ha rivalitat entre les colles, també hi ha solidaritat i molta comprensió”

Quina valoració fa del boom que ha sofert el fenomen casteller aquests darrers anys? Penso que la tradició castellera ha arre lat molt arreu de Catalunya des del sud perquè d’alguna manera es representa tiva de tot el país. La gent s’ha adonat que tots els catalans som una mica castellers, perquè els castellers representen d’alguna manera els valors de Catalunya. Són una cosa silenciosa, però al mateix temps mís tica. Tots, sense fer soroll, ens aixequem cap amunt. Quan entre tots aixequem una construcció humana, deixem bocabadada una plaça sencera.

Octubre de 2012 la colla, sempre s’intenta que tothom faci coses, que la gent estigui contenta. Evi dentment, però, en un grup de 150 o de 800 persones, no tot és idíl·lic. A les grans colles, per pujar a un gran castell, has de ser molt bo. Per tant, el valor de la integració també és bàsic. Molt! La integració és un dels valors en majúscula que tenen les colles castelleres, perquè quan una persona se sent indispen sable, se sent valorada. Si tens algun pro blema, la colla esdevé una medicina. Això, entre els responsables de l’entitat, es té molt en compte. Per exemple, en els Cas tellers de la Vila de Gràcia tenim especí ficament un grup d’acollida. A més, quan el casteller va a un assaig o a una actua ció sempre ho fa en positiu, com si fos una festa, i això els nouvinguts ho noten. A la colla, quan tens problemes hi trobes un grup que confia amb tu i que tu con fies amb ells. A través dels castells, perso nes arribades del sud de Catalunya es van integrar perfectament aquí.

Els castells també han ajudat a exportar el nom de Catalunya arreu del món... I només estem al començament! Ja hi ha països, com Xile, que han creat les seves pròpies colles. Malgrat aquest boom, el comportament a plaça dels aficionats encara no és igual en una zona típicament castellera, com Vilafranca o Valls, que en una altra, ja sigui Barcelona, Terrassa o Mataró. Cal fer encara més pedagogia en aquest sentit? La gent de Valls o de Vilafranca ja neixen genèticament preparats per fer castells. Hi ha coses que ara per ara només les poden fer ells. Ho porten a la sang, no hi ha debat. I segur que antropològicament hi ha alguna raó de perquè els castells han nascut allà. Ara bé, des de les prime res colles de Valls, fins a la darrera cons tituïda, que deu ser Berga, hi ha un sen timent comú: uns grans valors compartits. Després, la forma de cada colla de viure els castells a plaça, sí que és una mica diferent.

Però si vas fent castells, et transformes en un casteller, i el casteller si que és d’una única manera, ja sigui de Terrassa, de Valls o de Mallorca.

L’augment de les colles també ha fet aug mentar la competició i la rivalitat, fins ara molt comuna en el sud. Els rànquings que fan els mitjans, el propi concurs de Tarragona... també fomenten aquesta rivalitat. Com es gestiona això?

A la canalla se la protegeix molt... Sí, els caps de canalla els cuiden molt, però també els exigeixen molta disciplina. Per exemple, en el nostre cas, normalment, primer assaja la canalla i, mentre es fan les proves grans, ells sopen. Aleshores tothom ha d’estar callat i concentrat. Tenir trenta nens en silenci és una qüestió de disci plina. Hi ha paral•lelisme entre el món dels cas tellers i el teatre? Absolutament. En primer lloc, cal dir que tot és espectacle. En el teatre, igual que en un castell, es tracta d’un grup de gent que busca una fita i si un no funciona, tot es desequilibra. La confiança és bàsica i també cal una gran disciplina. A més, en la interpretació comences molt cere

Els castells

Valors M O n O grà F i C 17 bral i teòric en els assajos, però després funciona el que se n’anomena l’inconsci ent. Un actor en potència, sense teoria, és un actor limitat. Jo sempre dic que els actors hauries de ser grans savis, haurien de saber una mica de tot. i, en el cas dels castells, quina dosi cal de teoria i quina d’emoció? La tecnificació no refreda la passió? Amb els castells hi ha molta teòrica i es parla de molta tècnica. Els castellers quan són dalt d’un castell, igual que els actors dalt d’un escenari, són els amos de la situ ació, però quan hi ha tècnica i teòrica, molt millor. Teoritzar i debatre sempre va a favor. I mirar les coses fredament també és interessant.

La gent de la plaça, igual que el públic d’un teatre, també pot ser cruel en el judici si l’actuació no és bona... Sí. De fet, en la darrera actuació havia de fer una cosa de força responsabilitat i tenia el mateix formigueig a l’estómac que abans d’una estrena. Aquesta sensació de tensió al cos, provocada pels nervis i la concen tració, em va transportar absolutament a l’inici de quan començava a fer castells amb els Xiquets de Reus. Les crítiques a David Bagés durant un moment de l’entrevista, a casa seva, a Barcelona.

Un jove i veterà actor plaça, al final, també formen part del fet casteller, fan augmentar la passió i man tenen viva la tradició. Igual que amb el teatre, els castells són un cuquet que no pots deixar. Una afició i una passió desme surada! Recentment has intentat unir les dues passions: teatre i castells. Com han estat les experiències? Bé! Per celebrar els quinze anys de la colla dels castellers de la Vila de Gràcia em van demanar muntar una obra de teatre i amb ells, que no són actors professionals, diri geixo Antaviana , els contes de Pere Cal ders. I, en canvi, amb els companys de l a Riera vam intentar fer castells, cosa que no va ser fàcil. Per què? A alguns companys de la sèrie els sem blava perillós. La gent no entén que una persona té més possibilitats de fer-se mal en caure des de dalt d’una escala o de lesi onar-se jugant a futbol, que caient d’un 4 de 9, ja que el casteller està preparat per fer aquest castell.  Pot semblar una contradicció, però no ho és. David Bagés és un jove veterà en l’art de la interpretació. i és que malgrat la seva joventut, aquest reusenc és una de les cares més conegudes de la dramatúr gia catalana, ja que des de ben adolescent ha trepitjat platós de televisió i escena ris teatrals. L’any 2000 va rebre el Premi Butaca de teatre de Catalunya al Millor Protagonista, escollit exclusivament pels espectadors, per la seva interpretació a Mein Kampf el darrer espectacle en el qual ha participat ha estat “Baixos fons”, sota la direcció de Carme Portaceli, que s’ha pogut veure a l’anterior temporada del teatre nacional de Catalunya (tnC). també ha treballat a moltes sèries de tele visió, fetes a Catalunya i a la resta de l’es tat, però sobretot, a part de La Riera, va ser amadeu Cabanilles a Nissaga de poder (1996) i Joaquim Dalmau Muntaner a Temps de silenci (2002). RED.

Raül L’eurodiputatRomevad’ICV

PIl AR DE VAlORS, unIó DE VOlunTATS

“Cada actuació és un exemple de generositat, entrega i capacitat de construir sinergies”

Cada assaig i cada actuació són per a ella, igual com per a nosaltres, una petita experiència, vital i divertida. Un exem ple extraordinari de generositat, entrega, i capacitat de construir sinergies sumant esforços en favor d’un objectiu comú, indiferentment de l’edat, el sexe, la con dició física o el país d’origen.

i membre dels Gausacs de Sant Cugat explica la seva introducció al món casteller i la feina sacrificada de la pinya, bàsica per la seguretat del tronc i del pom, format per la canalla. Raül Romeva és eurodiputat i membre dels Gausacs de sant Cugat

“La canalla aprén trets fonamentals alhora de fer un castell, però també per la seva formació personal”

Octubre de 2012 Els castells 18 M O n O grà F i C

Dos cents anys d’història han dotat el fet casteller d’un valor simbòlic altíssim dins la societat catalana, i fins i tot ha estat reconegut internacionalment com a Patri moni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. I és que l’activi tat castellera ofereix un tipus de lleure no consumista, arrelat en la cultural popular tradicional de Catalunya, però, sobretot, “es tracta d’una activitat en què tothom és necessari perquè tothom hi pot apor tar alguna cosa; uns espais de solidaritat, cohesió social i integració, especialment de persones nouvingudes, així com de con vivència i comunicació plural i interge neracional; i exemple d’un model associ atiu participatiu i democràtic”, tal i com defensa la pròpia coordinadora de colles. Com a espectador, és evident que el tronc és la part del castell més vistosa. I així ho havia viscut sempre, en tant a afici onat. Però va ser quan vaig començar a viu re’ls des de dins que vaig constatar el gran domini tècnic i el gran i exigent entrena ment que demana aquesta part de l’estruc tura. I és que, essent com és la seva princi pal responsabilitat aconseguir que el pom de canalla sigui estable, i segur, tota pre caució és poca, sobretot vist amb ulls de pare o mare. A més de tècnica, per tant, cal coordinació, confiança, esforç de supera ció, i capacitat de patiment, sobretot quan les coses van maldades. Tot això, i més, és el que aprenen de bon principi la canalla, i que els servirà, esclar, el dia que ja siguin massa grans per seguir fent de pom, i hagin de baixar més avall. I si aquests són trets (o valors) que resulten fonamentals alhora de fer un castell, també ho són, i segura ment encara més, en la formació personal i humana d’aquesta canalla. Però al tronc, per molt bona que sigui la gent que el forma, li calen uns bons fona ments. Travar una bona pinya és clau. Les diferents estructures corpòries han d’encai xar perfectament, i cal que els qui la formen sàpiguen llegir les necessitats de cada situ ació. No sortiran a les fotografies, però si rengles, vents, laterals, contraforts o agu lles fallen, el tronc, i per descomptat el pom de dalt, podrien patir molt. Per això, des de l’anonimat de la base, sentir un «Molt bé, pinya!», cridat amb força agraïda per un membre del tronc és la millor recompensa: la que certifica la feina ben feta.

E ra la Festa Major de Mira sol de l’any 2010. L’acot xadora, menuda ella, s’en filava com un esquirol arrapada a les camises de color verd gastat pel tronc d’un quatre de set. Just acabava d’arribar dalt i posava els peus sobre les espatlles dels dosos quan va aparèixer el cap de l’enxa neta. Amb tres passes precises aquest es va enfilar sobre l’acotxadora, es va besar la mà i va fer l’aleta. El so de gralles confirmava la càrrega, i els aplaudiments emocionats la celebraven. Llavors vaig sentir la pressió de la maneta que tenia agafada. Vaig abaixar el cap i la vaig mirar, somrient. Estava exul tant. «Papa, jo també vull pujar-hi. Puc?». L’Elda tenia llavors quatre anys. Amb el temor propi d’un pare i una mare que des coneixien a fons la filosofia castellera ens vàrem acostar a una de les noies encamisa des que repartia fulletons. Hi vàrem parlar i ens va convidar a anar a un assaig, per veure de què es tractava. Un any després era l’Elda qui s’enfilava, arrapada com una aranyeta per les camises verd gausac, fins al capdamunt d’aquell pilar de cinc, som reia i feia l’aleta. Des de la meva posició de segones mans no vaig poder veure-li en directe la cara d’emoció que la seva àvia em va relatar després, però gràcies a les nombroses fotografies que li va fer vaig constatar que sí, allà dalt era feliç. Després vindrien més pilars, torres, el 3de7 i fins i tot el carro gros. És bona qualsevol cons trucció que li permeti enfilar-se i veure el món en cenital, mentre la resta de la famí lia ens diluïm dins la pinya, ben encaixats pit contra esquena.

Bé, no és exactament així: una colla és un grup populós de persones, sobretot les colles grans, les de nou. És evident, però, que els integrants del tronc (terços, quarts, quints, sisens) i els que formen el pom de dalt (dosos, aixecador i enxaneta) en són els protagonistes principals. Si hi ha una càmera a la plaça, enfocarà l’enxaneta fent l’aleta, l’esforç d’un terç que no sap com però encara conserva un gram de força per sostenir el peu del que té a sobre... Més rarament, les imatges recauran en algú de la pinya, que fa de contrafort a tot aquell amuntegament humà. En les colles grans, hi ha garrotades per formar part d’aquesta selecció. Però, malgrat tot, el sentit d’uni tat és essencial, fundacional, i si algú gosa contradir-lo no té res a pelar. Més enllà d’aquest principi bàsic, la relació que s’es tableix entre els que posen cara a un castell (els del tronc i el pom de dalt) és, sovint, molt estreta. I això encara acostuma a ser més patent en els que formen un pilar.  A FORÇA

En aquest sentit, jo gosaria dir que la primera lliçó que aprens d’una experièn cia com aquesta, la més perdurable, té a veure, justament, amb el sentit de la unitat i de la contribució personal —cadascú en la seva posició, en el seu pis o en la pinya— a un projecte comú. El projecte està molt per sobre que la figura individual, i aquesta última només ressaltarà si aporta el màxim al conjunt i hi sap encaixar. Sembla una obvietat, però és que és ben bé així. En un equip de futbol, és permesa una certa improvisació: l’aporten els genis, que resol dran d’una manera insospitada, amb un regat sec, un embús a l’àrea, per exemple, i que acabaran fent gol. En els castells, això no passa. No hi ha, no hi pot haver indivi dualistes (com, en canvi, sí que n’hi ha en alguns esports d’equip). ¿Què seria d’un individualista en una colla? Que consti que hi ha castellers ben especials, que tenen la intenció, i de vegades fins se’n surten, de destacar. Però són una immensa mino ria que, a més, té sempre les de fracassar. La improvisació, en els castells, només té sentit si serveix per resoldre algun moment crític. I és sempre una improvisació basada en l’experiència i en el bé comú. El casteller, del primer a l’últim, sacri fica el seu lluïment en pro del de la colla.

Certament, el tronc serà format per joves entre els disset i els quaranta-i-pocs anys, el pom de dalt aplegarà la jovenalla que encara no ha arri bat a la pubertat, que és gent lleugera i fle xible, sovint noietes (l’entrada de les dones en les colles va fer, en el seu moment, un bé immens i ha ajudat a fer progressar molt aquesta tradició).

l A unITAT FA l

Però la gran massa de la pinya, i també la massa més limitada del folre, inclou homes i dones d’edat madura. No són cap especialista. Ara fa uns quants anys, m’hi vaig aficionar una mica més pel fet que la meva filla Cesca va formar part dels Castellers de Vilafranca, els Verds. Van ser cinc anys viscuts amb intensitat. La nena tenia traça a pujar i ni gota de por d’enfilar-se ni de coronar alguns castells remarcables de nou (i pilars de vuit, que en va arribar a fer, com a enxaneta, vuit!). Va començar fent de cassoleta, com és pre ceptiu, i al cap de ben poc, ateses les seves magnífiques condicions tècniques, va con vertir-se en una de les enxanetes de refe rència d’aquesta colla fundada l’any 1948. La voluntat, en un casteller, ho és tot. I la de la meva filla, passats aquests cinc anys, la va fer decantar cap a una altra activitat (i, doncs, no va voler baixar a dosos: quan comences de tan amunt, l’únic que pots fer és baixar, i sostenir els que, uns pocs anys després que tu, grimpen fins a les altures).

“El sentit d’unitat és essencial, fundacional, i si algú gosa contradir-lo no té res a pelar”

“El casteller, del primer a l’últim, sacrifica el seu lluïment en pro del de la colla” Jordi L’escriptor,Llavinaguanyador del Premi Josep Pla 2001, ens evoca el valor de la unitat en el món casteller, un principi bàsic que qui el posa en qüestió demostra que no comprén aquesta tradició. Jordi Llavina és escriptor i poeta

Valors M O n O grà F i C 19

E n poques activitats huma nes deu ser tan clara, tan efectiva, la demostra ció d’aquesta màxima del títol com en els castells, les construccions humanes basades no tant en la força —que també— com en la concentració, l’experiència i l’as saig. Una colla és una gran família artificial, i, com en les millors famílies, s’hi couen emo cions fortes i s’hi despleguen, també, les enveges i les rivalitats. S’ha escrit infinitat de cops que un dels aspectes més remarcables d’una colla caste llera és la varietat d’edat dels seus membres. Des de l’aixecador, la criatura més tendra, fins al més vell i arrugat de tots, en una colla hi caben persones d’edats ben diver ses. Tothom hi és benvingut.

U n dels objectius per al bon tràmit de tot gran grup humà és saber ges tionar les necessitats personals i col·lectives perquè unes no esde vinguin el fre de les altres. Si bé a les colles castelleres predomina en general un espe rit de grup prou important, seria impossible el seu creixement sense tenir en compte els reptes individuals de cada una de les per sones que el composen. Els valors de l’es forç i el de l’esperit de superació confluei xen ben d’hora en una multiplicació en la qual el resultat esdevé el factor de creiment de qualsevol colla castellera. Si poguessim valorar l’esforç en format numèric, podríem aplicar un zero a l’in terés nul per l’activitat i un deu a aquell casteller que, a part de participar acti vament i sense falta als assaigs i diades, dedica un temps extra a millorar aquells punts col•lectius que resten a les seves mans. Si fem el mateix exercici amb l’espe rit de superació aviat ens adonarem que el resultat d’aquest producte només creixerà exponencialment quan el casteller reuneixi totes dues característiques en una quantitat molt elevada. Una persona amb gran inte rés podria elevar fàcilment el seu factor de creixement a poc que la colla alimenti el seu esperit de superació. En canvi si el nivell d’interés de l’individu arriba al seu valor mínim, amb l’1 en el factor numéric, el seu creixement romandrà estancat ja que sigui quin sigui el valor de superació que hi apliquem, el resultant mai no serà multipli cat. Si a més tenim en compte que el valor del grup és el resultat de la suma dels seus individus, l’estimul de la formació podria quedar frenat si els castellers com a indi vidus no abanderen des de l’inici l’interés d’avançar plegats amb un objectiu comú.

El cronista casteller del diari Ara reflexiona entorn de dos valors: l’esforç i l’esperit de superació. I assegura que tots dos cada vegada adquireixen més importància quan augmenta la dificultat i la seguretat.

l’ESFORÇ I l’ESPERIT DE SuPERAcIó

EsPERiT DE sUPERACió, MÉs sEGURETAT

La tendència al fet casteller de caminar cap a una activitat cada cop més segura ha propiciat que les col•laboracions a pinya entre les diferents colles estiguin actual ment a l’ordre del dia. Tret de casos molt concrets, els castellers es preocupen cada cop més d’ampliar el cordó de seguretat que ha d’actuar sempre en cas de caiguda.

Quan les gralles sonen son pocs els caste llers que queden fora de la pinya i és en aquest moment quan es fa més fàcil quan tificar el potencial real d’una colla. Els cas tellers que fugen de la pinya veïna eviden cien un nivell de compromís amb tendència a la baixa de manera que és habitual que quan aquest col•lectiu es generalitza en una colla, el factor de creixement es vegi afec tat d’una manera directa. Per això cal pre guntar-se, què fer per mantenir activa una colla castellera? I la resposta la trobem en el mateix model que hem fet servir per valo rar l’estat de cada formació. Per mantenir elevat el producte del creixement, cal que com a mínim un dels factors tingui un valor elevat. Com que l’interés per l’activitat és un valor intrínsec i força estable a cada per sona, sembla més factible centrar-se en l’es tímul de l’esperit de superació tant a nivell individual com col·lectiu. 

Octubre de 201220 M O n O grà F i C Els castells

EsfoRÇ iNDiViDUAL, foRÇA CoL LECTiVA L’expansió i actualització del fet caste ller ha suposat un gir necessari en una acti vitat física exigent com la d’alçar torres humanes. Les colles han incrementat la feina a assaig i han aconseguit resultats òptims gràcies a aquest nou escenari. L’es tat de forma dels castellers ha guanyat pes en el conjunt de l’activitat i això són més hores de dedicació personal. Avui, la major part de les colles porten a terme una mit jana de dos assaigs setmanals i prop de trenta actuacions en un període de nou mesos. Si sumem, de facto, les activitats socials de la colla ens serà fàcil valorar el sacrifici humà necessari per mantenir viva una formació d’aquestes característiques.

“Per poder alçar un castell de gamma extra podrien fer falta prop de mig miler de persones” “Els castellers que fugen de la pinya veïna mostren un nivell de compromís amb tendència a la baixa”

L’evolució tècnica del fet casteller ha permès crèixer l’alçada de les construcci ons que cada setmana es porten a plaça, però això requereix d’un increment social significatiu intrínsec al si de les colles. Si bé un grup petit pot sortir a plaça amb una setantena dels seus membres, s’ha arribat a valorar que per alçar un castell de gamma extra podrien fer falta prop de mig miler de persones amb l’interés de remar totes juntes cap al mateix rumb.

Efren Garcia és cronista casteller del diari Ara Efren Garcia

Marc Badia

nIngú

L’acte de construir un castell és cooperatiu i no competitiu. Activitat per a tothom. Qualsevol per sona, independentment de les seva edat i característiques, serà benvinguda i valorada en una colla castellera. Se li assignaran, des del moment de la seva incorporació, res ponsabilitats en les diferents construccions castelleres. Tanmateix la participació en aquest fet cultural també significa una acti vitat conjunta per a moltes famílies, parelles o grups d’amics. Compromís lliure. La diversitat d’op cions personals en quan al grau d’implica ció és un altre factor que possibilita la par ticipació en el món casteller d’un amplíssim ventall d’individus. No es discrimina a ningú pel fet d’assistir a més o menys assa jos d’una colla. Lògicament però qui adopti un compromís més alt tindrà, en principi, un major grau de responsabilitat en la rea lització d’un o varis castells. Multiplicitat de tasques. La sosteni bilitat de les colles castelleres no només depèn de la quantitat i qualitat dels castells que fan, sinó també del treball de moltes persones que no necessàriament tenen un càrrec dins la junta directiva o tècnica de l’entitat. Existeixen tasques a realitzar tan o més importants que el fet de pujar: Orga nització d’activitats socials, donar suport puntual a l’equip de canalla, fer-se càrrec del manteniment del local d’assaig... Gratuïtat. Ningú ha de pagar per a fer castells, l’activitat en sí és totalment gratu ïta. Això no vol dir que les colles no cer quin ingressos via quota de soci o que algu nes activitats socials tinguin un cost. Però el que realment importa és la gratuïtat del fet casteller independentment de la plaça on es realitzi, tan per qui el practica com per qui Aquestsl’observa.trets característics que s’aca ben d’exposar són importants per a portar terme un procés d’acollida i integració satisfactori dels nous individus que s’in corporen, i també per mantenir la fideli tat i pertinença dels castellers antics vers les seves respectives colles. Però l’element principal que facilita l’acollida i la integra ció es basa en la capacitat de les colles de mostrar-se obertes, dinàmiques, participa tives, horitzontals... En l’adopció d’una cul tura integradora on es visualitzi el fet caste ller des d’una òptica multidimensiona i no excessivament tradicional. 

Les colles castelleres tenen unes carac terístiques socials i culturals molt determi nades. Parlar d’intergeneracionalitat, tre ball en equip, preeminència del grup per sobre del individu, també d’intercultura litat; són només uns quants exemples de valors i característiques que, sortosament, es donen en l’esdevenir de les colles en la seva dimensió social. Ningú resta exclòs de l’activitat castellera malgrat no surti a la foto, tothom hi té cabuda independent ment del seu origen, sexe, edat, identitat, classe social, religió, pertinença ètnica...

D’castells s’observen des de vàries òpti ques i no només des de l’estricta ment convenci onal, la qual es basa en la realització d’es tructures físiques. Es reconceptualitza el fet casteller, es comença a parlar, debatre i escriure sobre els valors de les colles i els castells, del seu potencial integrador, de la seva capacitat d’acollida, etcètera.

Les colles són un espai de participació i d’inclusió on, entre d’altres processos posi tius, hi trobem el fenomen de la integració social. El grup s’adapta a les singularitats (a nivell físic, a nivell relacional -constitució de relacions significatives amb membres del grup-) del nou individu que s’incorpora a la colla i viceversa. Però, quins són els ele ments que faciliten i/o fan possible aquesta capacitat d’acollida i integració de qualse vol persona per part de les colles? A conti nuació se n’exposen uns quants: Ajuda mútua i treball cooperatiu. La realització d’un castell depèn de la totali tat dels membres d’una colla. Existeix una relació de dependència, cooperació i ajuda entre els castellers que fa possible l’èxit, o fracàs en una minoria de les vegades, de la construcció. Qualsevol persona que hi par ticipi tindrà un rol important a desenvolu par sempre en col•laboració amb d’altres.

Aquest casteller dels Marrecs de Salt ens explica els secrets perquè una colla sigui integradora: ajuda mútua, activitats, compromís lliure, multiplicitat de tasques i gratuïtat. Marc Badia és membre dels Marrecs de salt

En quEDA ExclóS

Valors M O n O grà F i C 21

Cinc anys d’aquells fets, la produc tora mataronina Clack em va demanar de formar part d’un equip de gent que volia tirar endavant un documental sobre els quinze anys de trajectòria dels Capgros sos. Quan vaig acceptar la proposta tenia clar que hauríem de tractar tant els orígens com de la meteòrica progressió de la colla i de l’assoliment per Tots Sants del 2010 del primer castell de gamma extra. Però també sabia que hauríem de parlar del que havia succeït a la Mariona. I allò no seria fàcil ja que no tothom a la colla volia parlar-ne tant obertament. Una actitud legítima, d’al tra banda. El documental, que es va acabar titulant 165 Regent Street, explica la histò ria de superació d’un grup que, enmig de l’èxit, rep un cop duríssim. És la història de com es va afrontar tot allò fins a tornar-se a aixecar i, tal i com diu Navarro, “sortint-ne reforçat i transformat positivament”. La nostra manera de seguir caminant va ser fent pinya i tornant a fer castells, fins descarregar de nou el 4 de 9 maleït i afron tar, posteriorment, construccions humanes més ambicioses. Tothom pot tenir la seva manera de superar els obstacles. La nostra va ser aquesta. Des de llavors no tan sols estic molt orgullós dels companys dels Cap grossos i, sobretot, de la família de la Mari ona, sinó que entenc molt millor el que sig nifica la resiliència. I des de llavors també sé que, a més d’aquesta força immensa i desconeguda que ens ajuda a aixecar-nos, també és clau el paper dels que ens envol ten quan has rebut un cop d’aquells que et fan replantejar totes i cadascuna de les coses meravelloses que ens dona aquesta vida. Perquè a la vida –com als castells– cal aixecar-se, malgrat tot. 

Octubre de 201222 M O n O grà F i C

Els castells al cel ha servit per fer innombrables com paracions amb aspectes del nostre dia a dia. Però la comparativa no és gratuïta ja que els castells porten implícit un cúmul de valors que fins i tot reconeixen els seus detractors. Avui voldria centrar-me en un d’ells. La resiliència. Aquesta paraula tant difícil de pronunciar serveix per entendre com som capaços de seguir endavant quan van més maldades. La prova, tant de la dificultat de la seva correcta pronunciació com del seu significat, la trobem a Resi...què? Resilièn cia. 100 activitats per plantar cara a l’adversitat (Silva Editorial, 2011). El seu autor, Jordi Navarro, treballador social, defineix la resi liència com “la capacitat d’una persona o ment les adversitats i dificultats de la vida, ment, d’una forma socialment acceptable”. Jo no he escrit cap llibre sobre aquest tema però sovint l’he tractat per raons professionals. He tingut l’oportunitat de conèixer i d’escriure sobre nens amb càncer, víctimes del terrorisme i de dicta dures o esclaves sexuals de guerres africa nes, per posar alguns exemples. I sempre m’ha sorprès la capacitat d’aquesta gent per tornar-se a aixecar. Però va ser gràcies a uns fets que vaig viure com a membre de la colla Capgrossos de Mataró que vaig entendre d’on treien la força aquella gent a qui havia entrevistat i, sobretot, la impor tància dels que ens rodegen a l’hora d’aixe car-nos de nou després d’un cop dels forts. És ben conegut pel món casteller –així com pel gran públic– l’accident ocorregut Jordi Rovira és periodista freelance i membre dels Capgrossos de Mataró el 23 de juliol del 2006 quan una caiguda d’un 4 de 9 amb folre durant l’actuació de Les Santes va provocar, onze dies després, la mort de la Mariona Galindo, de dotze anys d’edat, a resultes d’un cop al cap. Aquella mort va sumir a la gent de la colla en un dolor inexplicable. No enteníem res, estàvem trencats. Però els dies, setmanes i mesos posteriors vàrem comprendre la importància de la força del grup. La colla es va bolcar amb la família de la Mariona i ells a nosaltres. I al nostre voltant varem trobar l’escalfor de Mataró, del món casteller i de tant i tants ciutadans anònims.

Els castells són una pràctica segura, de fet, cada vegada més segura. Però no sempre es poden evitar desgràcies. De les adversistats, de les caigudes, però, els castellers n’aprenen.

havien servit per mantenir el caliu casteller quan deixaven de venir les colles vallen ques, ara els Nois havien de servir per aixe car-lo, després que s’hi havia anat esllan guint els darrers temps del franquisme.

quAn l A TRADIcIó éS un VAlOR cOnTEmPORAnI

“Tradició i modernitat expliquen contemporànial’eclosiódel fet “casteller”sensetots els valors que els defineixen els castells mai no haurien arribat a ser el que són”

ble, sigui avui no només el costum popu lar que aplega més agents actius, prota gonitza força de les activitats festives més seguides i obté més ressò mediàtic, sinó que hagi esdevingut patrimonial –de la Humanitat i tot. Que essent un costum tradicional hagi sabut esdevenir contem porani sense pervertir el seu model origi nal però sabent-lo adaptar a les necessitats delTradiciómoment.i modernitat –com dues cares d’una mateixa moneda- expliquen l’eclo sió contemporània del fet casteller, para digma de l’evolució de la cultura popu lar quan es manté viva i sap adequar-se a cada moment històric. La història dels cas tells, des de finals del segle XVIII fins avui mateix, és un continu reguitzell de reptes superats i d’evolució sostinguda. I, si bé és cert que l’important dels castells és fer-los i gaudir-los en la festa, sense tots els valors que els defineixen mai no haurien arribat a ser el que són. Una herència que ens fa immensament rics. 

E l 1975 em vaig afegir, als acabats de néixer Nois de la Torre. A punt de fer 17 anys, no hi vaig entrar per cap de la majoria dels valors que defineixen el món casteller avui: no ho vaig fer per un concepte de modernitat –els castells encara eren vistos com una cosa antiga, i oblidats, sinó bandejats, per la premsa-, ni per una concepció de dinamisme social –les colles tot just eren agrupacions que s’aplegaven per fer castells i prou- o de suport a un model en expansió –els Nois érem la catorzena colla en una geografia castellera que començava a sortir tímida ment del seu àmbit històric... Ni tan sols per afegir-me a una activitat d’èxit –els cas tells de nou semblaven una utopia, històries d’avis que vés a saber si eren certes.

Valors M O n O grà F i C 23

Em vaig afegir als Nois per una certa voluntat de catalanitat popular –de recu peració d’unes festes que tenien un segell franquista destrempador-, però, per damunt de tot, pel lligam amb una tradició que sentia com a pròpia. Una tradició terri torial, local i familiar -que en són, possible ment, els components més sòlids. Una tra dició del territori, del meu més proper -el Camp i el Penedès-, i també local: Torre dembarra havia estat una plaça fonamen tal en la història castellera, des del primer castell de nou sense folre documentat arreu –el 1852- fins als dos únics 3 de 8 que es van bastir en la primera meitat del segle XX. I havia vist aparèixer uns intermitents Xiquets de Torredembarra en els moments més durs de la decadència casteller –a tombant dels dos segles. Si aquells Xiquets

Josep Bargalló El comissionat de la Biennal de Castells i exconseller reflexiona com una vella tradició, que havia passat èpoques de decadència, s’ha convertit avui en la tradició cultural catalana que més actius aplega.

Josep Bargalló és comissionat de la Biennal de Castells i professor de la URV

I també per tradició familiar: un besavi meu, pagès de Creixell, havia estat timba ler d’un grup de grallers que acompanyava els castellers de Valls quan actuaven en aquesta zona i el meu avi matern, paleta de la Renfe ja instal·lat a Torredembarra, em duia amb ell a veure actuacions castelleres, aprofitant que tenia els bitllets de tren de franc. I quan anava a veure amics seus, com el mític Jan Julivert, història personificada de dècades de castells al Vendrell. Els castells eren, per a mi, aquell 1975, això: tradició territorial, local i familiar. I, a partir d’aquí, vaig començar a viure el seu esclat contemporani: l’obertura a nous grups socials, l’entrada efectiva de la dona a les colles, l’eclosió com a organit zació social dinàmica, l’expansió geogrà fica com a símptoma de cultura popular viva, els èxits assolits any rere any, l’as sumpció pel món mediàtic i cultural con vencional... Els castells representen, avui, una suma de valors que expliquen aquesta incessant progressió en nombre de colles, territoris que les veuen néixer, castells assolits en quantitat i qualitat, estructura ció del teixit social i cultural de les ciu tats, viles i barris... Però, sens dubte, el seu valor màxim, essencial, paradigmàtic, és aquesta simbiosi entre tradició i moderni tat. Allò que explica, en definitiva, que un vell costum que havia passat per èpoques de plena decadència i havia estat deixat en el calaix d’allò que semblava prescindi

Les dues no són efímeres: la història caste llera xilena va començar fa vuit anys i la dels castellers xinesos en fa dos i mig, uns i altres ja han arribat als set pisos, nivell que a Catalunya consolida una colla.

Els fenòmens sorgits de la tradició tenen poca filosofia definitòria, però quan viuen un esclat d’extensió i acceptació sorgeix, amb no poca polèmica, la necessitat d’ex plicar-los. Els castells són l’element de la cultura popular catalana que ha viscut la transformació més radical, més àmplia i més positiva de les darreres dècades i això ha creat la necessitat de millorar la seva coordinació, la seva organització i també la seva definició que per àmplia o per diversa no és necessari reduir a una frase lírica, com la de Clavè de fa 150 anys. Miquel Botella, president de la Coor dinadora de Colles l’any 2010, va afirmar que el reconeixement de la UNESCO era “la culminació de la progressió que els cas tells han seguit”. I l’aleshores conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras afegia que “són una bona síntesi de valors associ ats a l’esforç, la cooperació entre persones diverses i la confiança en els altres; tenen una intensitat i una espectacularitat que els fan universalment impactants i carre gats d’emoció; ara a més de ser patrimoni dels catalans també són patrimoni de tota la Humanitat”.Ésunelement recent en una història de més de 200 anys. Però el salt al món dels pot transformar encara més la seva reali tat. La declaració de la UNESCO no és un fet aïllat. La realitat de les colles castelle res sorgides a Xile i a la Xina són la prova més contundent que l’exportació caste llera al món tot just comença. El prece dent d’efímeres colles en casals catalans a l’estranger protagonitzades per catalans de fora (a l’Argentina, Mèxic, Califòrnia, el Quebec o el Brasil), els paral•lelismes dels castells i altres construccions humanes tra dicionals (a Itàlia, el Marroc o la Índia) o les actuacions de colles catalanes a països propers o llunyans (la més espectacular, el mes de juny passat a Nova York) són argu ments que se sumen, amb matisos dife rents, a la internacionalització dels castells i a l’extensió dels seus valors tant en la seva besant social, com també en el valor simbò lic i identificador del conjunt de Catalunya.

VAlORS ‘mADE In cATAlOnIA’ ExPORTATS

El 16 de novembre del 2010, la UNESCO atorgava als castells la condició de Patrimoni Immaterial de la Humanitat destacant-ne que “són percebuts pels cata lans com a part integrant de la seva iden titat cultural” i en destacava els valors sim bòlics, però també els de cohesió social, solidaritat, foment del diàleg cultural, cre ativitat humana, integració, etc.

Però les colles dels xilens i xinesos en són la clau de volta. No només han volgut copiar una activitat espectacular, festiva o divertida, sinó què uns i altres i de manera ben diferent i amb cultures ben contrapo sades, han volgut fer-se seus els valors que comporta l’activitat de fer castells. A Xile, els castells s’han adoptat com una activitat que exalta la cooperació, l’esforç i la con vivència especialment en els infants i joves de barris marginals de Santiago, com Lo Prado; també s’han fet servir com a argu ment de teràpia i couching per objectius de lideratge, emprenedoria o treball en equip.

Xavier Capdevila L’exdirector del programa q uarts de nou (Canal 33) explica com aquesta tradició catalana està triumfant a l’exterior. De fet, xilens i xinesos ja han creat les seves pròpies colles. Xavier Capdevila és periodista

F orça, equilibri, valor i seny”. Aquesta frase, més lema que definició, s’ha fet servir tradicionalment per resumir què són els cas tells. És l’última estrofa de la tornada de l os xiquets de Valls obra que Josep Anselm Clavé va compondre el 30 d’agost de 1863, després d’ una actu ació dels Xiquets de Valls a Vilafranca el dia de Sant Fèlix. El valor claverià es refe ria a l’accepció gairebé física de la paraula: coratge, gosadia, no tenir por... Però hi ha un altre concepte de valor, potser més espi ritual, que és la qualitat de les persones i de les coses perque siguin preuades, con siderades, valgudes. Aquest és el valor que ara més ens preocupa, ja sigui per reivindi car-lo o per lamentar-ne l’absència.

Octubre de 201224 M O n O grà F i C Els castells

A la Xina, els castells s’han importat com una activitat de lleure, amistat i unió dels treballadors d’una colònia tèxtil, l’ Antex de EnHangzhou.unien l’altre cas, dues colles cata lanes apadrinen l’experiència i per tant en garanteixen la seva matriu estrictament catalana. I són precisament les colles més potents del panorama català, els Castellers de Vilafranca i la Colla Vella dels Xiquets de Valls. N’han impulsat el naixement i continuen acompanyant la seva evolució.

Jou Cabré, president dels Castellers de Vilafranca, comentava en un reportatge de la televisió: “Nosaltres fa tants anys que fem castells que ja no ens adonàvem d’al guns dels valors i símbols que els castells comporten; els xilens (també podrien ser els xinesos) en descobrir -los ens els han fet veure amb tota claredat”. 

A

Tots els xiquets des dels temps vells van fent castells que s’alcen drets; és com jugar amb força i seny sobre el terreny Ho tenen clar: van fent-se amunt de suor molls petjant els colls del fort conjunt fins que el més xic corona el pic. ¡Quin monument! airós i esvelt, quin gratacel més imponent! El poble us veu, conté l’angoixal’alè,al ple paga el seu preu; gralla i haL’humàd’heurequeredobletamborviuelgoigescriuelguardó.raïmfetelcim.

165 Regent Street Repassa els primers quinze anys de la història dels Capgrossos de Mataró.  cinema Judith Vives Han estat molts els cineastes que han intentat portar els valors dels món casteller a la gran pantalla. Judith Vives és crítica cinematogràfica

* fragment del poema Braus castellers, que va ser accèssit del Certamen Poètic Casteller de Vilafranca.

imatge del documental Enxaneta, producció de TV3, elaborada en 3D.

The human tower Dirigit pel director xilè Cano Rojas i l’indi Ram Devineni, aquest docu mental explica la passió pels castells humans de tres cultures: la xilena, l’ín dia i la catalana. Mostra com la creació de castells en èpoques de crisi dóna sentit a esperances col•lectives. Va ser premiat al festival DocsBarcelona i al festival xilè Santiago a Mil. Enxaneta Es tracta d’un documental en 3D que s’aproxima als valors que contenen els castells. Partint de la gravació ínte gra en 3D del Concurs de Castells de Tarragona del 2010, Enxaneta explica amb la veu d’una nena tot el que expe rimenten els castellers quan afronten la consecució d’un castell. Som Castells Aquest documental de David Oliete ha obtingut el segon premi del festival SESIF de Seül, una de les mostres de referència del sud-est asiàtic. El curt, de sis minuts, que es va enregistrar durant les festes de Santa Tecla, ofe riex una mirada íntima a les sensaci ons i emocions que es viuen a plaça. La teta i la lluna El film de Bigas Luna té com a protago nista a Tete, un nen de nou anys (Biel Duran), que està trist per dos motius: com a enxaneta, no corona mai cap castell; i com a germà gran, es veu des plaçat pel seu germanet.

cASTEllS DE PEL·LÍcul

El racó poètic Albert Pera Albert Pera és poeta cBRAuSASTEllERS

El món casteller també ha arribat a la gran pantalla en diverses ocasions: Life in a day El projecte de Ridley Scott mostra com és la vida a la terra a través de les filmacions de diferents usuaris del youtube. Entre ells hi ha el curt Slim up, que relata la vida quotidiana de Virgínia, una nena que fa d’acot xadora a la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Aquest treball ha estat un dels vuit projectes de l’estat espanyol escollit per al film de Ridley Scott, que inclou en total tres-cents vídeos. Verd sobre blau Documental dirigit per Pep Puig que toca de forma genèrica diferents temes sobre el món casteller. El segui ment de tota una temporada i l’ac tuació a les diferents places convida a reflexionar sobre aspectes com el sentit social de la colla, la nova immi gració, la festa, la competitivitat, etc.

Valors M O n O grà F i C 25

26 O P inió Portes obertes — Antoni

La nord-americanademocràcia

Antoni GutiérrezRubí és assessor de comunicació, ana lista polític i expert en els Estats Units. Autor de llibres com Filopolítica o La polí tica vigilada. La comunicación política en la era de Wikileaks, Espiritualidad y Política, Micropolítica i Políticas, entre altres.

o es pot parlar de valors conformadors dels Estats Units i la seva democrà cia sense fer, prime rament, una refe rència directa a la Declaració d’Independència del país, el credo sota el qual es mou tot l’imaginari col·lectiu dels Estats Units d’Amèrica. La Llibertat, la Vida i la recerca de la Felici tat són els tres valors per excel·lència que hi apareixen. Valors que, a més a més, han de ser salvaguardats pel govern federal. De fet aquesta és la missió principal de l’exe cutiu nord-americà. El marc d’inspiració de la democràcia nord-americana és doncs la citada Consti tució, que pels nord-americans és un text amb caràcter sagrat, motiu pel qual no es pot modificar. Sí que es pot interpretar, però no tocar. D’aquesta manera, la Cons titució, als Estats Units, actua com a Bíblia civil, com a text sagrat civil que, al costat del text sagrat religiós, la Bíblia en sí, con figura en el marc nord-americà, la manera que té el país de mirar el món.

Gutiérrez-RubíN

Aquesta manera de pensar inclou la con cepció que aquests valors compartits que defensen els nord-americans són els millors valors per a la Humanitat i que la seva obligació, per tant, és que siguin assu mits pels altres. Així, la defensa de la lli bertat arreu del món té a veure amb una geografia moral i no amb una geografia política, com es pensa sovint. Un element que remet a la Constitució i a aquesta naturalesa sagrada que té, perquè s’entén com una responsabilitat. Un valor, doncs, amb una connotació religiosa important de la qual emana la necessitat d’estendre aquest Bé Comú i els seus valors a altres nacions. És la raó per la qual els Estats

P o RTAR LA LL i BERTAT AL M ó N

Les eleccions a la presidència dels estats units ens serveixen de pretext per parlar dels valors fundacionals de la societat nordamericana, molt més profunds del que sembla a simple vista.

Tampoc es pot parlar dels valors demo cràtics dels EUA sense fer esment a la Declaració de Drets ( Bill of Rights ), mit jançant el qual es dictamina una sèrie de limitacions al poder del govern federal per subratllar la llibertat de l’individu: la pro tecció dels drets naturals de la llibertat i la propietat, inclosa la llibertat de religió, d’expressió, de premsa, de reunió i asso ciació, així com el dret a posseir i portar armes. En casos criminals federals es requereix d’una acusació d’un gran jurat per qualsevol crim capital o infame, que garanteix un judici ràpid, públic, amb un jurat imparcial compost per membres de l’Estat o districte judicial. Tot i que, si haguéssim de sintetit zar entre els tres valors inicialment citats diríem que el principal valor és el de la llibertat individual, també és important entendre que la pàtria, la nació, actua com a sublimació de la societat, com a substitu ció, en aquest cas: “Ets lliure i pots fer el que vulguis amb aquesta llibertat, però has de ser patriota”. És aquella idea expres sada pel president Kennedy que deia: “no et preguntis que pot fer el país per a tu sinó què pots fer tu pel país”. El Bé Comú de la pàtria és molt important. I aquest Bé Comú només es pot fer en base a dos grans principis: l’imperi de la llei i el diàleg per manent. És per aquest darrer motiu que només existeixen dues grans formacions polítiques i també per això que els espais de col·laboració són molt freqüents.

Octubre de 2012

3. La Legitimitat: En les primàries es vota, però cada ter ritori escull els seus representants. És la suma de tots els territoris la que fa que es triï el candidat presidencial. Ni llistes dins dels partits ni eleccions decidides a dit.

5. Patriotisme: Significa advocar per la creença de l’Amè rica forta, sòlida, com un ens definitori en el balanç del poder mundial. La seva for talesa està molt arrelada a valors militars. El patriotisme, molt constant en les cam panyes electorals, es basa en la seva imatge de nació enfront dels altres països, en el lideratge i avantatge comercial i econò mica que van desenvolupar després de les dues guerres mundials. És el valor de la “gran nació”, de superpotència mundial.

“Els defensennord-americansqueelsseus valors són els millors i volen que siguin assumits pels altres”

“La crida a la llibertat arreu del món és una crida honesta, no és un conte per explicar als nens” i L Lustra C ió: r aú L Campuza

N o

2. El Diàleg: Hi ha intercanvi d’opinions i idees de manera pacífica per arribar a triar a un sol candidat, en els caucus amb els quals comencen les eleccions primàries tant del candidat demòcrata com del republicà.

4. El Bé Comú: Per aquest sentiment consagrat a la Cons titució nord-americana, tots els habitants del país tenen el deure de treballar junts per tal d’aconseguir el màxim benestar de tothom dins la idea de comunitat.

O P inió 27

Valors Units senten que tenen una responsabili tat a l’hora d’estendre la seva cosmogonia a les altres nacions. I aquesta és, bàsica ment, la raó per la qual han intervingut en milers de conflictes internacionals. Com que els europeus no entenem la natura lesa sagrada que els valors i la pàtria tenen per la societat nord-americana, tendim a fer una mirada amb prejudici i pensar que tota decisió internacional és fruit d’inte ressos econòmics. I la veritat és que no; hi ha una crida a lluitar per la llibertat. És una crida honesta, no un conte per a nens; és molt íntima i està molt interioritzada. Des prés aquesta crida, evidentment, es pot ins trumentalitzar políticament, però en el fons remet a això. Què fa sinó que un noi de 22 anys d’Ohio cregui que ha d’anar a l’Afga nistan a lluitar? Un sou, només? El valor del Bé Comú, doncs, és imprescindible per a la comprensió de moltes de les decisions –i per descomp tat accions– que han pres els americans a través dels Aquestaanys.concepció de la llibertat com a valor inspirador absolut de tot plegat, entra també dins del joc electoral i el finançament de les candidatures: com que sóc lliure, puc fer el que cregui que he de fer, i donar un milió d’euros al can didat que vulgui. I ningú m’ho pot impe dir. El principi inspirador de la llibertat s’ha de preservar en qualsevol circums tància. Això no invalida el sistema sinó que el reforça, encara que des d’aquí es vegi com una injustícia respecte els can didats que no poden recaptar tants diners. De totes maneres, Obama va saber contra dir aquesta premissa perquè va aconseguir moltíssimes petites donacions.

Aquests són els fonaments de l’arqui tectura de valors dels EUA, en la qual el contrapès de la democràcia és la llibertat individual, no l’equilibri de poders, com ens passa a nosaltres a Europa. Així, un estat federal pot tenir molt poder però no més que la llibertat individual. El contra poder, per tant, és el Jo. Dels valors fundacionals nord-ameri cans, en destacaria:

1. La Llibertat: Els ciutadans tenen el dret a poder votaro no sense que ningú –ni el govern, ni una organització social, ni cap altre indi vidu– els ho impedeixi. El votar és volun tari i per això, per a poder-ho fer, cal apuntar-se a una llista de votants. Els ciu tadans o una organització tenen el dret a donar suport econòmic al candidat que vulguin. No hi ha lleis ni restriccions.

Les eleccions nord-americanes són un bon pretext per aprofundir en aquells valors subjacents a la cultura del país i que conformen l’ADN de la seva manera d’en tendre el món. De fet, tots els presidents que ha tingut el país al llarg de més de dos segles han volgut deixar una petjada moral a la història del país, ser constructors de frases amb un rerefons espiritual. La pre sidència dels EUA, doncs, es pot dir que té quelcom d’un alè espiritual. 

Una Jordiabraçada,  Jordi Cussó és capellà i economista

“Estarien disposades a fer-ho tot per a elles!..., excepte: a ¡baixar de sobre les seves espatlles”

Continua essent certa l’afirmació de Tolstoi quan deia que algunes persones viuen assegudes a les espatlles de les altres; i que sempre estan patint per la persona que tenen a sota, perquè la veuen can sada, angoixada; i tot el dia s’estan pregun tant que podrien fer per facilitar-los-hi les coses, com podrien ajudar-les. Aquest plan tejament els porta patir amb elles, a plorar amb elles, a identificar-se amb el seu sofri ment. Estarien disposades a fer-ho tot per a elles!..., excepte: a ¡baixar de sobre les seves espatlles! Moltes persones que viuen en societat benestants continuen assegudes al damunt del Tercer Món i no volen deixar per res aquesta situació de predomini. La seva solidaritat, com em deies, Cinto, és molt sentimental i poc eficaç i real. Ho volen fer tot, ajudar-los en tot, repartir totes ajudes econòmiques que faci falta, però no cercar la solució realment defini tiva que seria baixar de les espatlles. El més greu, és que s’ha arribat a l’extrem d’estar cansats i angoixats aquells que fa temps que viuen asseguts a les espatlles dels altres. D’altra banda, aquest dies, llegia que hi ha una llista d’espera molt llarga de per sones que volen realitzar un vol espacial. No recordo les xifres que van pagar dos senyors per poder realitzar aquest caprici espacial, però eren exagerades, fins i tot, al meu criteri, escandaloses. No sé si aquest desig d’anar a l’espai respon a la necessitat de trobar-hi un refugi o d’oblidar-se ni que sigui una estona del planeta. Em pregunto si des de les altures, quan contemplin el pla neta blau, podran esborrar de la seva cons ciència la preocupació per la quantitat de coses que hi ha per fer a la nostra estimada terra. M’agradaria saber si s’arribaran a plan

cartes creuades de: Jordi Cussó per: Cinto amat CC: revista Valors assumpte: Rics i governants data: 18 de setembre de 2012

ques, però quan arriba el moment de pren dre decisions més definitives, es perden per mil i un arguments, que ens impedeixen abordar amb seriositat la tragèdia.

aGovernantslaLluna

tejar que tots els recursos invertits a jugar a fer d’astronauta també podien servir perquè d’altres homes i dones poguessin sobreviure no massa lluny de casa seva. O vés a saber si des de la distància sideral s’adonaran de la quantitat de coses reals que han deixat de fer per poder viatjar a les estrelles? Potser si es fixen en el petit punt insignificant que és el nostre planeta, hi podran veure els esfor ços de milers de d’homes i dones que treba llen per una convivència plena, justa, lliure, pacífica, plural i festiva; veuran a aquells que tocant de peus a terra estimen de veritat els habitants de la Terra.

Octubre de 201228 O P inió

També em pregunto si alguns dels governants no s’han instal·lat definiti vament a la lluna. Potser és a ells a qui haurem d’enviar a anys llum de distàn cia, perquè tinguin una bona perspectiva i es posin a treballar per resoldre aques tes lacres de la humanitat que, per més que es vulguin justificar, no tenen cap justifi cació possible. Però com dèiem a la dar rera carta, el que més hauran de veure uns i altres, és la quantitat de persones que no tenen res però que ho donen tot, i que ho donen, no per anar a l’espai sideral, sinó pels que més ho necessiten.

Benvolgut Cinto, Em semblen molt encertades les teves reflexions que m’ajuden a pensar en alguns temes que segurament mai es resoldran del tot, però que no podem obviar per la seva importància. Com de passada, a la teva carta, em parles dels milions de persones que es troben presoneres, sense sortida, i en situacions de misèria, perquè moltes ajudes són mal administrades i tenen l’efecte pervers de contribuir a fossilitzar les circumstàncies del desenvolupament. No deixa de ser significatiu que a moltes cimeres internacionals que tracten sobre temes de fam, estructures injustes, subde senvolupament, etc., sembla que no arri bin mai a masses conclusions. Deixant de banda el paper que hi puguin jugar alguns dels països mes poderosos, sovint aquestes cimeres queden reduïdes a una trobada on no s’hi decideixen gaires coses noves ni es prenen solucions definitives. Haurem de concloure un cop més que no hi ha un desig sincer de solucionar de forma definitiva les causes que provoquen tanta injustícia social i situacions de misèria.Tothom s’omple la boca de paraules quan els mitjans de comu nicació ens mostren certes imatges dantes

“Em pregunto si alguns dels nostres governants no fa massa temps que s’han instal·lat a la Lluna”

Valors Benvolgut Jordi, Com dius, hi ha una discussió que pot ajudar a encarar amb més eficàcia l’ajuda al desenvolupament.

Continuant la reflexió connectada amb el que comentes encertadament sobre la inanitat de les cimeres de governs inpro duictives, Collier subratlla que el veritable problema es troba al si mateix dels països econòmicament estancats, en la lluita que protagonitzen internament els pols moral ment oposats en el club de la misèria, els qui volen canviar la situació i els grups poderosos que s’hi oposen. D’aquesta lluita ens hem limitat a ser-ne espectadors, però ha arribat el moment de creure que no ho hem de ser. El nostre suport a les forces del canvi pot ser decisiu. En aquest sentit, hem de començar a reivindicar que els estats apliquin polítiques comercials diferents, noves estratègies de seguretat, canvis legals i noves normatives internacionals. A nivell individual, considerant l’apor tació personal concreta al desenvolupa ment d’aquestes societats, fa un temps, a rel de la mort de Vicenç Ferrer, veia en la seva obra una demostració de la caritat realment operativa que havia posat en joc, i que en certa manera és la traducció ètica del canvi de mentalitat que ens demanen els nous posicionaments teòrics en la lluita contra la pobresa. El treball de la Funda ció Vicenç Ferrer a Anantapur, buscant per sobre de tot l’autonomia de les persones i grups que s’acullen a la seva organització, proporcionant-los eines de creixement per sonal i de desenvolupament, constitueix un clar exercici no sentimental de la compas sió que busca “fer el bé”, contràriament a l’exercici sentimental de la compassió que busca abans que res “sentir-se bé”. Des que l’antropòloga Mary Douglas va posar en evidència que moltes vegades “la caritat fereix” i pot arribar a humiliar perquè no té en compte les condicions de desigualtat i deixa una càrrega pesada de gratitud en el receptor que potser no té res per retornar llevat de la seva submissió, la dialèctica entre la compassió, la pietat i la justícia, només es pot superar per la via de la recerca d’autonomia dels menys afavorits, pel treball a favor de la igualtat d’oportu nitats. Vicenç Ferrer sabia molt bé que en el seu concepte cristià de la caritat havia de foragitar el perill del sentir-se bé, de la simple compassió com a recerca en el receptor d’un do o d’una satisfacció que en realitat acaba sent una autojustificació. que les coses no són com haurien de ser. I a partir d’aquí comença el treball anònim perquè els altres desenvolupin les seves capacitats en condicions d’igualtat, accep tant el que no podem entendre d’ells. És el concepte genuí de la caritas del Sermó de la Muntanya: “. Quan facis almoina, que la teva mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta; així la teva almoina quedarà en el secret” (Mateu 6:1,3-4)

Et citava Paul Collier, director del Centre d’Economies Africanes de la universitat d’Oxford, i la seva obra El club de la misèria , que és un seguit de reflexions pràctiques sobre el que està fallant en els països més pobres del món. Molt crític amb les posicions que parteixen de la simple ajuda externa per aquests països, que acaba sovint sent mal administrada, Collier senyala que el pro blema específic actualment ja no és el de fa quaranta anys, el de 5 mil milions d’habi tants del món en vies de desenvolupament, sinó el d’aquest mil milions de persones que viuen en països estancats econòmica ment. Per més que els indicadors genèrics de la pobresa mundial siguin cada vegada més favorables, el problema greu que cal enfrontar és aquest estancament que sembla condemnar irremissiblement a la misèria aquest milió de persones.

Al final, si tota “visió del món” respon a la necessitat de trobar una resposta a la pre gunta de per què en el món hi ha sofriment, tot viatge sideral està allunyat de qualsevol prioritat. Les llistes per anar a l’espai són un dispendi inútil i una clara falta de respecte. Parafrasejant Montaigne, el mínim que els podríem dir és que ningú no està exempt de fer ximpleries, però la desgràcia és ferles seriosament i públicament. Una abraçada, “La dialèctica entre la pietat, la compassió i la justícia, només es pot superar per la via de la recerca de “El germen de la compassió s’ubica en la mirada que ens fa adonar que les coses no són com haurien de ser” de: Cinto amat per: Jordi Cussó CC: revista Valors assumpte: Rics i governants data: 25 de setembre de 2012

O P inió 29

delesL’educació:arrelstotplegat

A la intempèrie Joan safont és periodista

l proppassat Onze de Setembre –avui, ja una data memorable– mentre baixava cap al centre de Barcelona amb el tren de Sarrià, no parava de ressonar-me al magí, una escena de pel•lícula. Es tracta d’uns breus segons del film de Manuel Huerga i Toni Soler 14 d’abril: m acià contra c ompanys en què el Coronel del gran Fermí Reixach –un dels pocs actors catalans formats al mític Actor’s Studio– afirmava, amb una dicció molt semblant al vell militar convertit en president: “Vaig sortir de casa, conven çut de viure un dia històric”. La veritat és que, tot sol, no vaig expressar tots els sentiments que, com una torrentada, em provocava baixar amb tanta gent al meu voltant: Pares amb nens, parelles joves, adolescents en colla, matrimonis de mit jana, o més aviat tercera, edat, tots amb estelades i senyeres, amb un somriure als llavis, amb una espurna d’il·lusió als ulls... Sí, com el Macià d’en Reixach, jo també estava convençut que, segurament, viu ríem un dia històric. Anava sol, baixava a trobar-me amb la colla amb la que, hores més tard, restaria immòbil, entre milers i milers de catalans que ens vam posar rere una pancarta amb un bell somni imprès: Catalunya, nou estat d’Europa. Aquest lema havia estat, només, un bell somni, fins fa ben poques setmanes. Un anhel d’aquells que crèiem, de totes-totes, que mai viuríem per veure. Ser present en aquella manifestació monstruosa, en aque lla la demostració d’un milió i mig de perso nes copant tot el centre de Barcelona, em va confirmar la intuïció. Vivíem un dia històric.

Octubre de 2012

Els qui coneixem la història incerta i malaguanyada del nostre país: les oportu nitats perdudes; els compassos d’espera; les eternes promeses i les esperances blan ques truncades; les grans decepcions i els enganys sistemàtics, intentem ser curosos amb l’ús de l’adjectiu “històric”. Tot i que, els catalans estem familiaritzats amb l’exa geració i la hipèrbole com a bons mediter ranis i estimem les grans ocasions però, alhora, com amb una mena d’atac de cir cumspecció a posteriori, tendim a dei xar-nos portar pel sentit del ridícul i obli dem de pressa. L’endemà de l’Onze de Setembre no va ser així. Hem viscut una acceleració dels esdeveniments tan inu sual, que cap dels àugurs, teòrics, mestres i analistes ni tan sols l’hauria pogut imagi nar. En els dies transcendentals de la his tòria, el pes de les situacions impensables i increïbles, encara avui, on tot sembla cali brat, és importantíssim. A hores d’ara no sabem com serà el nostre futur. El que sí que podem intuir és que, de ben segur, algú farà una pel•lícula sobre els temps que ens ha tocat viure i, algú que interpretarà algun dels homes del moment, dirà: “Vaig sortir de casa conven çut de viure un dia històric”. I és referirà a la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012.  l a màquina d’escriure —Joan Safont imatge de la manifestació de l’11-s.

—Irene Alerm 30 O P inió

Dies que són històrics

La manifestació de l’onze de setembre de 2012 ja s’ha fet un lloc en la història contemporània del nostre país. el seu abast serà realment històric.

irene Alerm és llicenciada en filosofia

A qui no li ha passat que ha acabat moltes de les discussions de les sobretau les d’estiu constatant que l’educació és la clau de volta de tot plegat? He acabat mil i una nits concloent que la correcta educació integral dels infants és la pana cea de tots els mals perpetuats dins la societat. La conclusió, però, no alleu gereix gaires mals sinó que afegeix pes a l’assumpte ja que d’aquesta afirmació se’n deriva que un dels llocs de més alta responsabilitat i influència de la nostra societat hauria de ser el del mestre o l’educador. Aquests, haurien de ser més valorats però alhora haurien de ser mereixedors de l’alta consideració. La seva feina hauria de ser prou potent per no haver de ser qüestionats sovint i per inci dir realment en l’educació i en la vida dels infants i joves. Però tal i com estan enfocats els estudis de magisteri seria absurd pre tendre això sense canviar-ne la seva for mació. N’he vist més d’un que entrava a magisteri perquè era “curt i fàcil” i tenia bona una sortida –fa poc– però per la qual no tenia cap mena de vocació. Sense entendre que no serveix de res la solució més senzilla si no és la més coherent. Amb l’educació, com amb tot allò vital, és necessària la passió i l’estima pel que es fa. Però més enllà cal pensar que es tracta justament de la base d’una “bona vida”. Ho exemplifico de forma gairebé teològica: he tingut alguns profes sors bons, força de mediocres i, per sort, tan sols algun de molt dolent. D’aquests darrers, que ho feien malament i amb ganes, he arribat a la conclusió que ells solets estaven contribuint a la destrucció del món ja que d’una manera radical no actuaven en consonància amb allò que era escaient, sense ni una engruna d’esforç ni d’interès que pogués mig salvar-los. Hem de treballar perquè això no es propagui. Fixeu-vos si n’hi ha de responsabilitat, que esdevé una qüestió entre el bé i el mal, de vida o de mort. 

“Hem viscut una acceleració dels fets tan inusual, que cap dels tèorics ni tan sols l’hauria pogut imaginar”

E

“L’autoeliminació dels pares de la nostra cultura comença a ser preocupant. Manen els fills. Decideixen els fills”

O P inió 31

–“És la primera mostra d’un canvi de civilització”, diu la novaiorquesa. Una nova civilització que ha desplaçat els pares com un element inservible, inútil. En el seu lloc, el desig absolut de l’ado lescent s’ha erigit com “l’amo”, paraula retornada al vocabulari adolescent de les famílies catalanes. La comparació no és possible, perquè no ens trobem davant de societats com la novaiorquesa, amb alts índexs de violència, de desestructuració, tampoc amb els nivells de misèria estruc tural que es dóna a àmplies zones urbanes dels Estats Units. Però l’eliminació, la des trucció o més aviat, l’autoeliminació dels pares de la nostra cultura comença a ser preocupant. Manen els fills. Decideixen els fills. Tot ha de ser divertit, tot ha de ser fàcil. El pare –la mare encara– no té res a dir. I això que aquesta història ja té vint-iquatre anys! 

A vegades em sorprenc de la quo tidianitat amb què em trobo en llocs per on només passo un parell de vegades l’any, però per on, fa anys, passava cada dia. Aquesta sensació m’arriba sempre, indefec tiblement, a les estacions de tren. Les estacions són llocs de pas, de partida o d’arribada, o de tràn sit, per on cal passar per arribar on volem. Petites o grans, vora el mar o sota terra. N’hi ha que et dis gusten tant que no hi vols ni posar els peus: gentades, sorolls, calors, brutícia. D’altres, d’amagades, boniques, on baixaries a passar-hi una estona. N’hi ha, també, a les que arribes per error: despistat en una ciutat nova o adormit en un tren de primera hora, tornant d’una nit boirosa. Et porten a casa o et porten a Ítaca. A la universitat cada dia, a la feina als matins. D’es tació en estació, passen vides i dies. Hi ha qui té la dèria de reno var-les, o d’inventar-ne de noves. N’hi ha en les que t’hi trobes per sorpresa, o per obligació, però en la que no tens més remei que estar-t’hi una estona – encara que no et vingui de gust i vulguis tornar enrere o arribar a port quan abans millor. Però val la pena, segur, donar-hi una volta i obrir bé els ulls. Mirar-se la gent, obser var-ne els colors, les converses, les botigues. El temps que fa a fora… i pensar en cap a on ens porta, aquell destí al que volem o no arri bar, encara que tinguem pressa. Les estacions, de fet, estan fetes per estar-s’hi una estona, asseu re’s i pensar. I, de tant en tant, tor nar-hi a passar. 

LlocsEstacions isabel Yglesias és advocada

–“El fenomen amb el que ens trobem és que els qui porten els diners a casa, ara, són els fills. Nois i noies de tretze o catorze anys que guanyen molts diners amb la droga. En moltes cases aquests són els únics diners que entren. En veure’s forts, en descobrir que els pares depenen d’ells, molts adolescents treuen els seus pares de casa, els fan fora”. –“I els fan fora, sobretot, perquè els pares encara volen dir-los què han de fer i què no, què està bé i què no. Els fills no ho aguanten... i fora, fora de casa!”.

La delsdesapariciópares

E

ll era francès i treballava de traductor a les Naci ons Unides. Ella, també traductora a l’ONU, era nascuda a Nova York, i coneixia bé la ciutat, se l’estimava. Jo vivia al carrer 98 amb Lexington i, per tant, que dava situat al bell mig de Central Park. Sense saber-ho, havia anat a parar en una residència jueva que em va permetre, cada dilluns del mes, poder baixar a ballar danses hebrees.

–“Nova York és així... però és cert, això és nou!”, deia ella sense escandalitzar-se massa. El concurs del què parlaven era un con curs col·lectiu, entre les bandes a la zona alta del parc a la nit. La noia m’ho explicava.

–S’han dividit el parc en zones. El con curs és un concurs de violacions, amb l’agreujant que en la majoria dels casos les noies o nens violats acaben morts. La poli cia n’està al corrent, i últimament si vas pel Parc a altes hores de la nit et serà difícil passar sense veure’t en un control. Era els temps de l’alcalde Giuliani.

El filòsof Francesc Grané reflexiona sobre la possible desaparició, en alguns estrats socials, de la figura dels pares i les mares, també a casa nostra.

Valors francesc Grané és filòsof

Ell, tocat i posat, m’ho explicava mig espantat:–“Ho han convertit en un concurs!”.

Escala de valors — Francesc Grané

Els qui haguessin entrat a les Torres Bes sones per pujar fins la terrassa, podran recordar el rètol gravat amb lletres d’alu mini ben brillant i que recordava als via nants que s’hi “superen aquesta línia, no podem garantir la seva seguretat i els vio ladors us poden atacar”. Un rètol als ulls de tothom que alguns de nosaltres, sor presos, vam fotografiar. La violació, en tot cas, era només un exponent d’un fenomen molt més complex que, aquest sí, s’ha via generalitzat des de feia anys en barris tant grans com Barcelona, per exemple, Queens.–“Els pares han perdut el control de les seves famílies. Els pares i les mares. Ara manen els fills”, explicava el noi francès, com si es trobés explicant les descobertes antropològiques d’una tribu africana.



Octubre de 201232 O P inió cercant l’escletxa Joaquim Trenchs l’altra cara de la ciència — Gemma Figueras Jugant amb els àtoms

Per saber-ne més: The Large Hadron Collider http://lhc.web.cern.ch/lhc/ Gemma figueras és biòloga

D’un element que se’n va parlar molt el passat mes de juliol fou del bosó de Higgs. En el CERN (Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire), situat prop de Gine bra, es va fer una important roda de premsa per presentar els resultats obtinguts pel LHC (Large Hadron Collider), el Gran Col lisionador d’Hadrons. Però, per què és tant important aquesta partícula? Durant anys, els físics teòrics han estat debatent com estan formades les molècu les i proposant teories que ho expliques sin. Però no hi ha proves, només teories. Un científic, Peter Higgs, un dia va pro posar una partícula que serviria per expli car la massa de les partícules elementals. Va basar la seva teoria en una partícula teòrica que no tenia carrega ni color, i que a més a més era molt inestable i es desintegrava moltAquestaràpidament.partícula ha estat objecte d’una llarga recerca en el camp de la física de par tícules. Si es pogués demostrar la seva exis tència, aquest model fins ara teòric, estaria finalment complert. Allò que va explicar el CERN el 4 de juliol va ser que havien observat una nova partícula que era consis tent amb el bosó de Higgs, però més temps i més dades serien necessàries per així con firmar-ho del cert. Totes aquestes investigacions es fan en el LHC. Va ser dissenyat per fer topar feixos de protons, amb el propòsit principal d’examinar la validesa i els límits del model estàndard, actualment el marc teòric de la física de partícules. Dins de l’LHC, dos feixos de protons són accelerats en sentis oposats fins que arriben al 99,99% de la velocitat de la llum, i es fan xocar entre sí, produint altes energies que permetrien simular alguns successos que van passar immediatament després del Big Bang. En aquest gran projecte s’utilitza un túnel de 27 quilòmetres de circumferència, i hi par ticipen més de dos mil físics de 34 països, i centenars d’universitats i de laboratoris han format part de la seva construcció. Aquí a casa nostra, també en tenim un de petit, anomenat sincrotró ALBA, que es troba a la UAB, a Cerdanyola del Vallès. El projecte es va posar en marxa al 1994, i la inauguració oficial va tenir lloc al març de 2010. La radi ació que s’obté és útil no només en investi gacions dins el camp de la física sinó també en els camps de la ciència i la tecnologia.  dos mil físics de trentaquatre països treballen al Large Hadron Collider de ginebra per estudiar el bosó de Higgs. tan important és aquesta partícula?

El Conflicte i el Desig de l’Altre

Joaquim Trenchs és psicòleg

“No escolto què dius, sinó allò que et fa parlar “ diu un proverbi Zen. En el dis curs de les persones, els arguments que se’n desprenen, justifiquen allò que fem i diem. Ara bé, també traspuem allò que “oblidem” o “ignorem” i que causa el nostre “parlar” o “actuar”. Immersos en el llenguatge, subratllem la ‘no’ tota litat del nostre ser, la impossibilitat de l’absolut, de la Veritat en majúscules... I és en aquesta relació amb els altres, que sense saber-ho, modulem el nostre desig i atenem o no, el desig de l’Altre. És on transmetem quelcom de més intangible fins i tot per la raó: un desig que no té forma concreta, que no s’atura i que es vehiculitza a través de les pulsions. Hi ha una mena de vincle en les relacions soci als que traspua un desig d’imposició i/o menys teniment cap a l’altre. És el Dis curs de l’Amo, on allò que es manifesta és el desig que cerca la seva satisfacció col·locant a l’altre com a objecte propi, i no pas com a subjecte diferenciat. Tot plegat m’hi ha fet pensar la situació polí tica i potser “anímica” actual. Per anar fent camí col·lectiu s’ha obert la via a deixar de satisfer a ulls clucs el Dis curs de l’Amo i el seu desig per encarar, no sense riscos, l’assumpció plena del propi de desig. I és que en el fons penso, que tant en la vida personal com en la col•lectiva, la qüestió és saber-se admi nistrar amb el conflicte permanent que és fer-se càrrec de la pròpia existència i al mateix temps, no quedar a mercè del desig de l’Altre.

E n els darrers mesos hem sentit a parlar força als mitjans de comunicació de paraules com àtoms, col·lisionador, sincrotrons i bosons... Ens pot semblar una història una mica complicada, però en el fons és la recerca de les unitats més bàsi ques en què està formada la matèria.

El que has de fer, si t’atreveixes, és arribar al Passeig Picasso número 10. Després has de deixar tots els trastos a una guixeta, és clar, la trampa aquesta de la llum del mòbil tampoc val. Acompanyat d’un cambrer, tots els cambrers són cecs, et guien a les fosques (per dues hores tu també seràs cec) fins la Eltaula.menú no cal escollir-lo, és el mateix per tothom. T’asseus i ja no saps si ets amb la teva parella o els teus amics, no els veus. Ah! Sí que estan, per sort encara reconeixem les nostres veus, també hi ha més persones a la taula assegudes amb nosaltres. Poc a poc ens anirem coneixent. Malgrat, les converses més interessants són les que tenim amb el cambrer. El que per a tu és només una expe riència, primer inquietant, més tard interes sant, per a ell és la seva vida. No recomanaria anar a Dans le Noir? amb nens, francament. Tampoc que sigui una sor presa. Si decidiu fer aquesta proposta a algú, avanceu-li al vostre convidat què es trobarà, encara que sigui més o menys. Assegureu-vos que li farà gràcia i que no s’angoixarà amb la Perfoscor.contra, és ideal per anar amb el grup d’amics, passes una bona estona i a la sortida reflexiones sobre temes mai parlats. El valor d’aquesta original proposta és la integració de persones invidents en el món laboral, i al mateix torn la sensibilització dels qui veuen pels qui no poden veure. Una expe riència que has de tenir al menys un cop a la teva vida.  Barcelona és una ciutat plena d’oportunitats. Us convidem a que us endinseu en un món sense llum. Existeix un restaurant a Barcelona on podeu sopar a les fosques.

Passeig Picasso 10, Barcelona. Reserves trucant al 93.268.70.17. Més http://barcelona.danslenoir.com/informació La primera iniciativa d’aquest tipus va néixer el 1999 a París de la mà de l’as sociació ‘Paul guinot per a cecs’. va tenir èxit i de seguida es van obrir altres establiments arreu del país amb el nom El gust de la foscor els alemanys no van tardar a copiar la idea i el 2000 van obrir el Blinde Kuh el 2003 a Berlín i a Colonia es va inaugurar el El Bar Invisible i el mateix any el Dans le Noir? de París. el de Barcelona va obrir el 2010. Una d’històriamica

Dans le Noir?

Valors P r OPO stes 33

La proposta del mes Lucia Montobbio

Així d’entrada, amb aquest títol francès un xic misteriós, podríem dir que es tracta d’un lloc on es fan cites a cegues. Però no, no és ben bé això. Tot i que sí que et cites a cegues. Perquè de sopar, sopes a les fosques. Sense cap mena d’espelma, ni tampoc sota la llum de la lluna. No us enganyaré, aquesta no és una proposta romàntica. És una proposta per a valents, per a ments obertes que es llencen a experi mentar què sent una persona cega durant els seus àpats. Al principi utilitzes els coberts, fins que t’ado nes que és inútil i remenes el menjar amb les mans. Et sents entre culpable i ridícul. Comences a patir una mena de nostàlgia pre matura de la forquilla i el ganivet. I recupe res aquell missatge que de petit et repetien: “Amb el menjar no s’hi juga, a taula”. Norma que a aquestes alçades de la vida et trobes incomplint. Vaja. Després, la vergonya desapareix i ho trobes divertit. Fins i tot entens que per no fer vessar l’aigua és necessari posar el dit dins el got i percebre a quin nivell està el líquid. Poc a poc et relaxes i comences a sentir tot d’una manera diferent: el tacte, les olors, els sorolls, el gust. Pocs esbrinaran quin vi han pres, si blanc o negre. És una de les preguntes que et fan mentre sopes, “diries que aquest vi és blanc o negre?”, o “com t’imagines què és la sala?”. Mai ho arribaràs a esbrinar. En cap moment s’encenen els llums.

A continuació, s’ha d’estar predisposat a entrar en el joc que proposa la poètica de Calvo, influïda notablement pel que hem vingut a anomenar la “cultura de la imatge”, aquest constant bombardeig icònic que ha acompanyat l’economia del consum de masses. Amb elles, i a través de la tècnica del collage, l’artista ens prepara un conjunt de retrats simbòlics dels elements més carac terístics que hi ha vist a cada òpera, amb el centre col•locat a la figura humana, que s’in terroga en cada un dels contextos on la situa Calvo. En realitat, en cada un dels dibuixos hi veiem coses molt familiars: obsessions, desigs, preocupacions, plaers... en definitiva, tot el que ens passa cada dia. I tot el que ens passa a les persones, que les òperes sublimen en forma de relat, teatre, cant i escenografia, almenys, recupera aquí la síntesi que després sobre l’escenari es desplega. L’òpera ha estat la disciplina més propera a la utopia de l’“art total”. És obvi que les seves seqüel•les, tot el que pot provocar més enllà del propi espectacle, encara ens la fa més pos sible, aquesta utopia. O potser veiem -en reali tat- que les utopies són una manera de fer més agradable, menys crònica, més comprensible, la llarga espera. Una llum a la llarga nit.  L’artista valenciana Carmen Calvo és enguany l’encarregada d’il·lustrar el llibre de les òperes programades aquesta temporada en el Gran Teatre del Liceu. Art

Des de fa una vintena d’anys, el llibre Temporada d’òpera d’Amics del Liceu inclou il•lustracions encarregades especialment a artistes contemporanis per a cada una de les òperes programades, les quals són presenta des amb comentaris d’entesos per poder-se enfrontar a cada un dels espectacles amb els elements seus bàsics per a la interpretació i el gaudi. Els originals d’aquestes il•lustracions, s’exposen, a l’inici de la temporada, a una gale ria d’art de Barcelona. Enguany l’encàrrec ha estat fet a l’artista valenciana Carmen Calvo, un dels noms més rellevants de l’art contem porani Carmenespanyol.Calvoes va prendre aquest encàrrec com una aventura. En primer lloc, per poder crear amb l’obligació d’empassar.-se unes quantes òperes. En segon lloc, per poder tenir una oportunitat ingent d’expressió: cinquanta peces. I, en tercer lloc, per una raó diguem-ne biogràfica, contingent: el recent traspàs del seu germà la féu receptora d’una vasta col•lecció discogràfica. Cal tenir en compte aquestes tres premisses per endinsar-se en aquesta exposició.

34 P r OPO stes

Una nit a l’òpera

Octubre de 2012

Ramon Bassas Carmen Calvo. Dibuixos origi nals de les il•lustracions del llibre de la temporada d’òpera 20122013. Galeria Joan Prats - Artgràfic (Balmes, 54, Barcelona). fins 3/11. il·lustracions de l’òpera Madamme Butterfly fets per Carmen Calvo.

El Vístula serpenteja les planes centrals fins arribar a Varsòvia. Allà estant, llegeixo que la primavera de 1943 el habitants del gueto es van aixecar contra les SS i l’1 d’agost de 1944 la resistència polonesa va fer el mateix. Mentrestant, l’exèrcit soviètic acampava durant cinc mesos a l’altre costat del riu, sense alliberar la ciutat. Tres-centes mil per sones van perdre la vida. Vides que s’hagues sin pogut salvar si els soviètics si hi haguessin entrat abans, cosa que van fer el gener del 1945. Del que era la ciutat d’abans del 1939 no en queda res. El barri jueu va quedar total ment destruït, igual que el noranta per cent de la ciutat antiga, l’Staro Miasto. A l’acaba ment de la guerra les autoritats comunistes es plantejaren reconstruir de nou la ciutat o enrunar-la del tot, ja que la gran majoria dels seus habitants eren morts i, al final, opta ren per reconstruir la ciutat antiga portant pedres i rajoles de tot Polònia. Els treballs finalitzaren el 1963. Tota Varsòvia, doncs, és nova. De fet, darrerament s’han construït grans i altíssims edificis de les multinacionals establertes al país que contrasten amb el gra tacels grisenc regalat per Stalin el 1950, el Palau de Cultura. Malgrat tot Varsòvia s’està embellint perquè s’estan arranjant els seus edificis i les seves grans avingudes. Seguint el curs del riu arribem a Cracòvia, l’antiga capital del país, amb el Wawel, castell de l’antiga monarquia enfilat a dalt d’un turó a prop del riu. Hi ha nombroses esglésies i a l’agost molts turistes visiten el centre histò ric i la gran Plaça del Mercat. El Kazimierz es conserva intacte; d’allí els nazis deportaren la població jueva a treballar a Plazow. A a l’al tra banda del riu hi ha la fàbrica de ceràmica d’Oscar Schindler, avui visita obligada pels turistes. Plazow era la porta per la deporta ció dels jueus a Osviecim, on es conserven els camps d’extermini d’Auschwitz i Birkenau.



Valors Pr OPO stes 35 Fem la maleta

A l’entorn de Gdansk hi ha una gran badia on desemboca el Vístula i a prop les poblaci ons de Soport, gran centre turístic amb les seves platges, i Goynia, amb grans indústries.

El Vístula neix a les muntanyes de Beskidy, al sud de Polònia i mor a la mar Bàltica. Refent el seu recorregut, s’hi pot traslladar la histò ria viscuda pel país: la joia dels polonesos de ser un gran país en certs moments de la histò ria, la tristesa de veure com part de les seves terres quedaven engolides pels grans imperis rus i germànic, el genocidi del jueus al gueto de Varsòvia al 1943 durant l’ocupació nazi... Ens servirà de guia pel nostre viatge, que comencem a Gdansk, que està enllaçada amb Girona des de fa poc via Ryanair. La ciutat, situtada a l’extrem nord de Polònia i que en alemany s’anomena Danzig, ha estat històri cament un indret de convivència de diferents nacionalitats. El 1919, quan va ser declarada Ciutat Lliure per la Societat de Nacions, la seva població es composava d’un 85 per cent d’alemanys i un 15 per cent de polonesos. Els seus orígens són del segle IX. El 1308 els cavallers teutònics envaïren la ciutat i ja durant el mandat de Hitler, aquest va anne xionar-la a Alemanya i va ser arrasada per l’exèrcit nazi en la seva fugida el 1945.

ARR i BADA ALA CAP i TAL, VAR s ÒV i A

El curs del riu Vístula, de punta a punta de Polònia, serveix de metàfora per repassar la desgraciada història que ha hagut de patir el país durant tota la seva trajectòria.

Joaquim Amargant Tots els articles d’aquesta secció a femlamaleta.blogspot.com

els polonesos, tan catòlics com jueus –n’hi havia moltíssims fins la ii guerra Mundial–, han patit molt durant bona part dels últims segles, però la fe d’uns en el Crist i l’església Catòlica i dels altres en ser el poble escollit per Jahvé els ha permès resistir totes les adversitats. La Fe, doncs, ha estat i segueix sent un valor destaca díssim en l’escala moral dels polonesos. el valor La fe com a baluard per a la resistència

Un canvi que va comportar l’aparició de l’atur –ara un 15 per cent– i que la major part de l’economia estigui en mans estrangeres.

Al voltant del Vístula

Riu amunt, enfilant el cor de Polònia, cal atu rar-se a Torun, patrimoni de la humanitat amb la ciutat medieval encerclada encara per les muralles molt ben conservades.

A la ciutat hi ha nombrosos canals i quan la reconstruïren de nou, el 1945, conservaren el disseny arquitectònic molt semblant a totes les ciutats bàltiques que formaven part de l’aliança comercial de l’Hansa. Gdansk fou notícia per les vagues dels treba lladors de les drassanes, els anys 80, en què Lech Walesa va fer anar de corcoll el govern comunista de Jaruzelski amb la creació del sindicat Solidarnosc. Manifestacions que obligaren el règim a convocar eleccions lliu res el 1990 i l’arribada del pluralisme polític.

Ben lluny de la típica imatge dels països nòrdics amb aparcaments de bicicleta (i qualsevol tub d’acer que serveixi per lli gar-ne una) ben atapeïts, a les nostres ciu tats l’ús de la bici no està generalitzat. Per saber quin és l’estat de la qüestió, des de 2006 es publica el Baròmetre anual de la Bicicleta. Aquest informe és el resultat d’es tudi de l’evolució de l’opinió, els hàbits i l’ús que els catalans fan de la bicicleta, així com les necessitats i demandes que tenen els ciutadans en relació a aquesta. De l’úl tim estudi elaborat (any 2011) se n’extre uen diverses dades de rellevància.

Mentrestant, La 1 continua mantenint per separat l’actualitat (‘Los Desayunos’, ara sense Ana Pastor) i el contenidor matinal, on s’hi ubica el seu cèlebre ‘Saber vivir’. Els matins són un reflex més de la bipola ritat de les graelles televisives. Notícies macabres, safareig i l’evolució de la prima de risc, sota la batuta d’una mateixa pre sentadora veterana que mai perd la compostura. El títol de reina el segueix ostentant María Teresa Campos, que va passar a la història de la televisió per intro duir entre ‘corrillo’ i ‘corrillo’ una tertú lia política abans de dinar. Una tradició

Alternatives

De ser una franja maria a un vaixell insig nia per a les cadenes de televisió. És el matí: a Catalunya, hi ha les emissions matinals des de 1986, i la pionera fou (com sempre) TVE amb un informatiu en català. Anys més tard, al 2 de novembre de 1992, van debutar a TV3 el ‘Telenotícies Matí’ i ‘Bon dia, Catalunya’. Després de dotze anys, TV3 va trans formar aquesta franja amb ‘Els matins a TV3’, amb Josep Cuní i Helena Garcia Melero, format pioner a l’estat que enlla çava matí i migdia, inspirant-se amb el format radiofònic de ‘magazine’ conteni dor que triomfa des dels 80. Aquesta idea l’han exportat també Antena 3 (‘Espejo Público’ ) i Telecinco (‘El Programa d’AR’).

Fet que ens permetrà estalviar força diners. I ara, tal i com està tot plegat, ens cal més que mai.  Maria Medina és politòloga

36 Pr OPO stes Televisió

“A ‘Para todos La 2’, un grup de informardemostraprofessionalscomformar,ientretenir” que altres cadenes han copiat: Isabel San Sebastián (Telemadrid), Curri Valenzuela (13tv) i ‘Dando caña’ (Intereconomía) i ‘Al rojo vivo’ (La Sexta). Enmig de tanta marea, hi ha peti tes perles al matí i al migdia. Prova: ‘Para todos La 2’, de dilluns a divendres a les 12h, i un resum a les 19h: un ‘magazine’ on un equip de professionals que encara creuen en la tele visió de servei públic demostren que és possi ble ‘formar, informar i entretenir’ parlant de filosofia, meteorologia, història, cooperació oLesdiscapacitat.segonescadenes, La 2 i El 33, han estat fins ara els ulls enmig dels huracans. Ara bé, les retallades també arriben a la televisió pública, i El 33 és un dels damnificats, ja que des de l’1 d’octubre només emet a partir de les 21.30 hores. En la denominada “transició nacional”, la cadena que ha d’enaltir la vida cultural del país, és amputada. Malgrat que el Canal 33, com deia un dels seus eslogans dels seus primers anys, és l’”Etiqueta Negra” de Televisió de Catalunya.  David Casals és periodista Web programa: es/television/para-todos-la-2/http://www.rtve.

El periodista David Casals subratlla algunes experiències televisi ves poc conegudes que s’emeten durant la graella matinal.

Octubre de 2012

Primerament, en els últims cinc anys hi ha hagut un increment notable de les perso nes que fan servir la bicicleta diàriament (gairebé 200 mil ciclistes més). El percen tatge d’ús setmanal de la bicicleta ascen deix al 23,8%. Per altra banda, tot i que els motius per agafar aquest mitjà de trans port són, majoritàriament, de salut i per fer esport, es veu un augment significa tiu en els arguments relatius a la mobilitat i al medi ambient. Finalment, pel que fa a les dificultats de mobilitat en les ciutats, la majoria d’usuaris de bicicleta fan referèn cia a l’excés de trànsit motoritzat, seguit de ben a prop de la insuficiència de carrils bici. Sigui com sigui, cada vegada agafem més la bici i som més conscients de la necessi tat de fer-ho. Cal un esforç per part de tots i totes, administració i ciutadans, per pro moure aquest canvi d’hàbits. Reduirem la contaminació i, a més, guanyarem en salut.

sostenibleMobilitat Alguns diuen que és per la crisi. D’altres, per salut, per contaminar menys o una manera agrada ble de moure’s per les ciutats.

“Les empreses gaudiran de certs beneficis o penalitzacions, segons les seves praxis” Maria Medina

Matins etiquetesi

i

Ruiz D iss ENY GR àfi C Manuel Cuyàs i MPRE ssió Impremta Prims GERÈNC i A Maria Coll C o MPTAB i L i TAT Engràcia Carlos PUBL i C i TAT Carme Itxart D is TR i BUC ió Raul García XARXE s so C i AL s Toni Rodon Di PÒ si T LEGAL b-6206-2004 ADREÇA Portal de Valldeix, 17 2n pis 08301 telefonMataró620749 138 · fax 93.798.62.59 A MB EL s UP o RT DE 37 Actes amb valors

Al proper número de ‘Valors’

ED i C ió i C o RRECC ió Pol

En el proper número de la revista parlarem de la coherència, un valor que actualment es considera en crisi, especialment en àmbits com la política, l’educació o el compromís social. Ens acompanya ran per reflexionar entorn d’aquest tema la profes sora de dret constitucional de la UIC i exdiputada, Montserrat Nebrera; el professor d’Esade Lluís Sáez: i el membre del Centre Delàs de Justícia i Pau, Jordi Calvo, entre altres. volum Entre la mentida i l’oblit, en un acte organitzat conjuntament entre la dele gació local d’Òmnium i l’Associació Cultural Valors.

Actes amb Gregorio Luri i àlex Rovira Valors, en col•laboració amb l’editorial Proteus i l’Obser vatori de valors i el suport de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, organitza el dimarts dia 23 d’octubre a 2/4 de 8 del vespre a Mataró la pre sentació de dos volums escrits pel pedagog masnoví Gregorio Luri, col·laborador de Valors. Luri va publicar a la primavera Per una educació republicana amb l’editorial Barcino –segell amb el qual publica l’Observatori- i aquest octubre llança El valor de l’esforç L’acte tindrà lloc a l’Escola de Mar de l’Escola Santa Anna (C/ Sant Agustí, 59).

D i

fo T o GRA fi A

Valors

El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003. Valors El preu de la subscripció és de 32 euros anuals (onze números). Us podreu subs criure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

D’altra banda, el dijous 22 de novembre a les 7 de la tarda i a Tecnocampus MataróMaresme, tindrà lloc una conferència a càrrec del filòsof barceloní Àlex Rovira, el qual parlarà del seu nou llibre, El mapa del tresor, i de les idees de l’èxit i el fracàs.

D i RECC ió Maria Coll i Joan Salicrú CoNsELL DE REDACCió Francesc Amat, Antoni Codina, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Radó, Toni Rodon, Joan Safont i Marc de San Pedro C o L·LAB o RAD o R s Irene Alerm, Francesc Amat, Joaquim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Carlota Burrel, David Casals, Gemma Figue ras, Queralt Flotats, Francesc Grané, Miguel Guillén, Gregorio Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Anna Olm, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria SalicrúMaltas, Ramon Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias BU X os Misael Alerm, Javier Bustamante, Raúl Campuzano, Javier García, Sergi Meya, Ona Pagès Marc Torrecillas Romano, Anna Olm Sergio

L’optimisme i la Memòria, a ‘Valors a l’alça’ Podeu recuperar a www.valors.org els dos primers Valors a l’alça emesos, el pro grama que Valors produeix cada dissabte de 11 a 12 de la nit a ‘la Xarxa’, antiga COMRàdio, al 91.0 de la FM o a través d’Internet a www.xarxaradio.cat.

i

· L’Optimisme, amb Eduard Biosca, Ferran Busquets i Gregorio Luri.

ED i TA Associació Cultural Valors

· La Memòria, amb Jordi Camí, Anna Pagès i Albert Solé.

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter. Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma.

La Maria tornava a mirar el mapa que tenia a les mans amb preocupació. Com havia arribat a aquell lloc un altre cop? El mateix clar al bosc, la mateixa roca, els mateixos arbres. Va seure per tercera vegada a la roca mentre intentava llegir aquell mapa il•legible, aquell mapa que semblava estar escrit en una altra llengua desconeguda per ella. El va llençar contra el terra amb frustració. I ara què? Esperava que algú vingués a rescatar-la com una damisel•la en perill?No podia ser. Si s’ha via apuntat a la cursa d’orientació era per provar que podia fer les coses ella mateixa, sense l’ajuda de ningú, ser autò noma per un dia, independent... És clar que no havia tingut en consideració que ja li costava diferenciar la dreta de l’es querra en la seva vida quotidiana... Quins problemes podria tenir en llegir un mapa mentre corria pel mig del bosc? Cap ni un... Optimista, sí que ho era... Va mirar el cel blau i clar. No hi havia cap núvol que taqués aquell tapís impol•lut. Què bé que s’hi estava! Però el sol ja estava alt i havia de fer alguna cosa per arribar a la meta, per arribar a casa.



La Maria va respirar profundament, es va aixecar lentament i va anar a buscar el mapa que l’aire havia enganxat a unes margarides silvestres. El va girar diverses vegades fins que va trobar la posició correcta de la representació geomètrica en el paper arrugat. Per eliminació va escollir el pas de la dreta per on encara no havia anat. Va tornar a endinsar-se en el bosc frondós amb l’esperança de trobar la direcció correcta. Caminava i caminava. Notava el sol cada cop més alt, apro pant-se al migdia. La Maria se sentia esgotada. Els seus peus s’arrossegaven esquivant les pedres del terra. Es penedia tant d’haver vingut... Ara estaria casa, llegint un bon llibre o cui nant o simplement dormitant al sofà. Però no, ella havia de fer-se la valenta i demostrar a tothom que era capaç de gua nyar aquella cursa. Orgull traïdor. No li tornaria a fer cas. Promès. Ja sabia, tanmateix, que no trigaria en trencar aque lla promesa. Tant l’importava el que pensava la gent? El can sament ja no la deixava ni pensar. No havia de demostrar res a ningú però allà estava ella, perduda al mig d’un bosc prou estufada com per acceptar l’ajuda de ningú. Ja no tenia forces ni per plorar. De sobte, un únic pensament li va ocupar el cap: aquell caminet tortuós la portaria al seu destí, el que fos, però el seu propi destí. Va deixar de preocupar-se i va con tinuar caminant mirant al terra, observant detingudament el que trepitjaven els seus peus. Un parell d’hores d’atent deambular i va arribar al que semblava el final del camí, el seu destí estava al seu davant... Segur que aquest cop no s’ha via perdut. Va aguantar la respiració per uns segons com si estigués a punt de capbussar-se en un mar profund, va tancar els ulls i va donar el seu últim pas. La Maria va somriure, sentia una altra presència a prop seu. Devia ser un altre participant que l’ajudaria a trobar la direc ció correcta. Emocionada, va obrir els ulls. Hi havia un par ticipant. Tenia el número adossat al pit, al igual que ella; així que no hi havia cap tipus de dubte que ell era una altre corre dor. La Maria se’l va quedar mirant fixament como si mental ment li estigués cridant l’atenció. Va entendre quasi immedi atament que aquell home no podria ajudar-la. Estava assegut en la seva roca, aquella en la que ja s’havia assegut ella tres vegades, i mirava frustrat el mapa arrugat. Ell també estava -Hola-perdut.va dir ella tímidament. Ell va aixecar cap i la va mirar. Aquells ulls negres se li havien clavat directament a l’ànima.També t’has perdut? -Perdut? Jo?- va riure i es va dirigir cap a la Maria sense deixar de mirar-la.- Crec que ens acabem de trobar. I va ser, en aquell precís instant, que, aquell desconegut, va fer recordar la Maria el que era confiar en algú. El sol va marcar el migdia i el temps es va aturar, inexorablement.

Octubre de 2012 deEncreuamentcamins 38 El conte d’Esther Rodríguez Bernal

Valors 39 i L·Lustra C ió : raú L C ampuza N o